<result>
<nom>Patrimoni cultural</nom>
<machinename>patrimonicultural</machinename>
<descripcio>Patrimoni cultural</descripcio>
<entitats>1</entitats>
<datasets><dataset><nom>Patrimoni cultural</nom>
<machinename>patrimoni_cultural</machinename>
<descripcio>Elements de patrimoni cultural, que inclouen el patrimoni immoble, moble, documental, immaterial i natural dels municipis de la demarcació de Barcelona.</descripcio>
<paraules_clau>
<item>
mapes patrimoni cultural</item>
</paraules_clau>
<llicencia>https://creativecommons.org/licenses/by/4.0/deed.ca</llicencia>
<freq_actualitzacio>7</freq_actualitzacio>
<sector>
<item>
cultura-ocio</item>
<item>
educacion</item>
<item>
turismo</item>
</sector>
<tema>
<item>
turism</item>
<item>
cultura</item>
<item>
educacio</item>
</tema>
<responsable>Diputació de Barcelona</responsable>
<idioma>Català</idioma>
<home_page>https://patrimonicultural.diba.cat/</home_page>
<referencies>
<item><url></url>
<nom></nom>
</item></referencies>
<tipus>patrimonicultural</tipus>
<estat>public</estat>
<creacio>2020-04-27 10:20:16</creacio>
<modificacio>2026-05-25 07:52:11</modificacio>
<entitats>1</entitats>
<elements>
<item>
<_id>6a13dee56df7cf677970f2dd</_id>
<id>52842</id>
<titol>Antic Estany (dessecat)</titol>
<url>https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-estany-dessecat</url>
<bibliografia><![CDATA[BEUTER, Santiago-BLASCO, Sandra (2009). Estudi geotècnic per a la rehabilitació d&apos;una mina de desguàs d&apos;un estany. Municipi de l&apos;Estany. Inèdit, Beuter-Blasco Consultoria Geològica. Ajuntament de l&apos;Estan. L&apos;Estany. BEUTER, Santiago-BLASCO, Sandra (2015). Estudi de l&apos;evolució geològica de la cubeta de l&apos;Estany (Moianès), pel condicionament d&apos;itineraris turístics. Certis. Obres i Serveis. Sau. COSTA, Enric (2003). Inventari de recursos turístics del Moianès, Inèdit, Moià. FABREGA, Marta (1997). Estratigrafia i fàcies de sediments continentals de l&apos;eocè superior del sector SE de la depressió central catalana. Tesi doctoral inèdita. Unitat d&apos;Estratigrafia del Departament de Geologia de la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra. GUTIERREZ Daniel; MORROS Jordi; URBIOLA Marta (2014). Projecte museogràfic del paisatge cultural de l&apos; Estany. L&apos;Estany, història i natura, el domini de la terra i el domini de l&apos;aigua. TEGULA Arquitectura i Patrimoni Cultural. Ajuntament de l&apos;Estany (Moianès). MORROS i CARDONA, Jordi; PUIGFERRAT i OLIVA, Carles (2010). &apos;Una obra de sanejament del segle XVIII: La mina de desguàs de l&apos;Estany (el Moianès)&apos; Rev. AUSA , XXIV, no.166 . Patronat d&apos;Estudis Osonencs. Vic. P. 753-780. MORROS i CARDONA, Jordi; PUIGFERRAT i OLIVA, Carles (2013). &apos;Restauració de la galeria de pedra seca de la mina del monestir de L&apos;Estany&apos;. VII trobada d&apos;Estudi per a la preservació de la Pedra seca als Països Catalans. Maig 2013. POU, Aureli-VINYETA, Ramon (1974). L&apos;Estany. Guia turística, Editorial Montblanc-Martín. Barcelona.]]></bibliografia>
<centuria></centuria>
<notes_conservacio></notes_conservacio>
<descripcio><![CDATA[L&apos;àmbit de l&apos;antic estany, actualment dessecat, queda definit per una conca d&apos;aportació d&apos;aigües amb una superfície drenant d&apos;unes 110 Ha (1,10 km2) aproximadament, delimitada per les carenes de la Serreta, el turó de la Barra, el serrat de l&apos;Horabona, el collet del Raval del Prat, el serrat Febrer, el serrat de la Creu, el serrat del Gaig, el puig de la Devesa i l&apos;altiplà de la Crosa. El seu desguàs natural es produeix en l&apos;extrem nord de l&apos;àmbit, entre la carena de la Serreta i el Pla de la Crosa, formant el naixement de la riera de l&apos;Estany. El context geològic de l&apos;estany consisteix en estrats formats entre el final del període eocè i el començament de l&apos;oligocè (fa uns 37 a 25 Milions d&apos;anys).]]></descripcio>
<codi_element>08079-43</codi_element>
<ubicacio><![CDATA[Camps situats a l&apos; entorn de la C-59 a la frontal est del nucli urbà.]]></ubicacio>
<historia><![CDATA[Un document del 26 de febrer de 1554 explica amb cert detall les característiques dels canals de dessecació de l&apos;estany que en aquell moment ja existien però que havien quedat embussats pels sediments arrossegats per l&apos;escorrentia de l&apos;aigua. Es tracta d&apos;una concòrdia entre l&apos;abat Carles de Cardona, i el mestre d&apos;obres Joan de Borda, de la vila de Torelló, per tal d&apos;eixamplar i enfondir els dos canals o valls principals, que podrien correspondre al rec de les Nogueres, i al rec del Mig del Prat, actualment existents. El mestre d&apos;obres havia d&apos;apartar la terra moguda dels esmentats valls tan lluny com fos possible i, allà on no es pogués apartar, Borda havia de fer-hi una mena de pallissada o mur vegetal &apos;hun escardís ab pals, perxes i rama&apos;, de manera que la terra no pogués tornar dins els valls. Els treballs s&apos;iniciaren el dia 1 d&apos;abril i finalitzaren abans del 14 de setembre de 1554. [Morros/Puigferrat, 2010] La documentació conservada recull el pacte entre l&apos;abat i el mestre de cases Joan de Borda per tal d&apos;escurar, netejar i mantenir en bon estat els canals de dessecació en anys posteriors. Fou durant el segle XVIII, quan es realitzà la construcció de la Mina de l&apos;Estany, per tal de tractar d&apos;aconseguir definitivament la dessecació del prat. El 27 d&apos;abril de 1734 els administradors dels béns de l&apos;antic monestir de l&apos;Estany atorgaren l&apos;obra de reforma de la sèquia preexistent al mestre de cases Josep Pasqual i al jove mestre de cases Marià Terricabres, ambdós de Santa Maria de l&apos;Estany. Es conserva un document notarial en el qual es descriu detalladament l&apos;índole dels treballs encarregats, consistents fonamentalment en refer la canalització preexistent, a una major fondària amb una construcció de pedra en sec, donant-li cobertura amb una volta de mig punt en un tram d&apos;uns 310 m (200 canes) i deixant-la descoberta en la resta del tram previst en uns altres 350 m (224 canes). També s&apos;indica la necessitat d&apos;empedrar el paviment de la sèquia, així com el requeriment de disposar diversos pous de ventilació, per facilitar l&apos;execució i manteniment de l&apos;obra. Una vegada construïda la mina de dessecació, continuà essent necessari realitzar-ne un manteniment periòdic per evitar la recuperació de l&apos;estanyament de les aigües. Aquest manteniment es realitzà durant períodes intermitents, esdevenint una preocupació recurrent de difícil resolució per part dels administradors de la mina en cada etapa històrica, fins a arribar l&apos;actualitat.]]></historia>
<coordenades>41.8655800,2.1139300</coordenades>
<utm_x>426463</utm_x>
<utm_y>4635231</utm_y>
<any></any>
<rel_municipis>08079</rel_municipis>
<municipi_nom><![CDATA[L&apos;Estany]]></municipi_nom>
<tipus_acces>Fàcil</tipus_acces>
<estat_conservacio>Bo</estat_conservacio>
<images><value>https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52842-foto-08079-43-2.jpg</value>
</images>
<proteccio>Legal</proteccio>
<estil>Cenozoic</estil>
<ambit>Patrimoni natural</ambit>
<tipologia><![CDATA[Zona d&apos;interès]]></tipologia>
<titularitat>Privada</titularitat>
<us_actual>Productiu</us_actual>
<inspire_tipus></inspire_tipus>
<inspire_subtipus></inspire_subtipus>
<inspire_atribut></inspire_atribut>
<data_modificació>2023-08-02 00:00:00</data_modificació>
<autor_fitxa>Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla</autor_fitxa>
<autor_element></autor_element>
<observacions><![CDATA[Ara fa uns 47 Ma, els Pirineus eren un reguitzell d&apos;illes arrenglerades en direcció est-oest, que emergien entre les aigües que cobrien les conques d&apos;avantpaís d&apos;Aquitània, al nord, i de l&apos;Ebre, al sud. En aquell temps l&apos;Ebre era una extensa badia que s&apos;obria a l&apos;Atlàntic pel golf de Biscaia i limitava a l&apos;est amb els relleus de la Cadena Costanera Catalana, de manera que quedava desconnectada de l&apos;Oceà de Tetis. Flanquejant la Conca de l&apos;Ebre es desenvolupava una plataforma marina detrítica (formada per dipòsits sedimentaris) on creixien alguns esculls, a la vegada que a les desembocadures dels rius que drenaven la Cadena Costera Catalana s&apos;edificaven ventalls al·luvials costers i deltes (formats per sediments transportats i dipositats per les aigües corrents), les restes dels quals són les muntanyes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt. El clima, la circulació de les aigües i la resta de condicionants paleoambientals, afavoririen que aquelles plataformes fossin colonitzades per uns foraminífers típics de l&apos;Eocè mitjà; els nummulits.A poc a poc, la Conca de l&apos;Ebre s&apos;anà omplint de sediments. Cap a la fi de l&apos;Eocè, fa uns 37 Ma, havia deixat d&apos;estar connectada amb la mar oberta pel Golf de Biscaia, convertint-se en una depressió sotmesa a un règim endorreic (la xarxa hidrogràfica de l&apos;entorn havia deixat de desembocar al nivell de base general oceànic) que afavoria l&apos;evaporació. Això va provocar que a les àrees centrals de la conca es dipositessin grans quantitats de sals, mentre que a zones molt localitzades dels marges, encara s&apos;acumulessin petites formacions d&apos;esculls coral·lins.Al mateix temps, les estructures tectòniques que es formaven com a conseqüència de la col·lisió entre les plaques ibèrica i europea s&apos;estengueren cap a l&apos;interior de la Conca de l&apos;Ebre. Això provocà que aparegués una àrea emergida de cadenes de muntanyes en formació, reduint-se progressivament l&apos;espai ocupat per la Conca de l&apos;Ebre.A principis de l&apos;Oligocè, fa uns 33 Ma, la Conca de l&apos;Ebre era una depressió que rebia les aportacions dels rius i torrents que drenaven les àrees del nord i del sud elevades topogràficament per causes tectòniques. En arribar a la plana, aquells rius i torrents dipositaven els seus al·luvions, consistents en enormes quantitats de graves, arenes i argiles, en forma de conjunts de ventalls i de planes al·luvials. A les zones centrals de la conca, es desenvoluparen pantans naturals i àrees on es dipositaren margues, carbonats, guixos i de vegades, també torbes. Precisament aquests són els terrenys que afloren entorn de l&apos;Estany, on es troben intercalacions de margues, calcàries grises i lutites, que poden estar recoberts per sediments quaternaris (de fa menys de 2 Ma) d&apos;origen fluvial al·luvial.L&apos;àrea del Moianès de l&apos;entorn de l&apos;Estany correspon a una sèrie de plecs i encavalcaments geològics vinculats a l&apos;anticlinal (plec simple que té la part exterior convexa) de Santa Maria d&apos;Oló. Es tracta d&apos;un plec asimètric d&apos;aspecte diapíric (amb un nucli mòbil i plàstic que trencà les fràgils capes que l&apos;envoltaven i s&apos;estengué per damunt de les roques estratigràficament superiors) i d&apos;origen pirinenc. Els materials que componen el plec pertanyen a la formació geològica d&apos;Artés, i estan formats per nivells de calcolutites i gresos vermells. L&apos;estructura geològica en detall de l&apos;entorn és complicada per la presència d&apos;una gran quantitat de replecs i falles (fractures de l&apos;escorça terrestre acompanyades de desplaçament) de poc salt.Així, geològicament parlant, el pla de Santa Maria de l&apos;Estany correspon a una antiga llacuna endorreica (la xarxa hidrogràfica de l&apos;entorn desembocava a un nivell de base diferent de l&apos;oceànic). Es creu que la depressió lacustre del llit de l&apos;antic estany tingué un origen tectònic fa menys d&apos;11.500 anys. En aquesta zona afloren dipòsits quaternaris holocens (originats des de fa 11.500 anys fins a l&apos;actualitat) corresponents a argiles blaves, torbes i graves.]]></observacions>
<codi_estil>123</codi_estil>
<codi_tipologia>2153</codi_tipologia>
<codi_tipo_sitmun>5.1</codi_tipo_sitmun>
<proteccio_id></proteccio_id>
<rel_comarca><value>42</value>
</rel_comarca>
<_lastChange>2026-05-25 07:32:21</_lastChange>
</item>
</elements>
</dataset></datasets></result>
