<result>
<nom>Patrimoni cultural</nom>
<machinename>patrimonicultural</machinename>
<descripcio>Patrimoni cultural</descripcio>
<entitats>1</entitats>
<datasets><dataset><nom>Patrimoni cultural</nom>
<machinename>patrimoni_cultural</machinename>
<descripcio>Elements de patrimoni cultural, que inclouen el patrimoni immoble, moble, documental, immaterial i natural dels municipis de la demarcació de Barcelona.</descripcio>
<paraules_clau>
<item>
mapes patrimoni cultural</item>
</paraules_clau>
<llicencia>https://creativecommons.org/licenses/by/4.0/deed.ca</llicencia>
<freq_actualitzacio>7</freq_actualitzacio>
<sector>
<item>
cultura-ocio</item>
<item>
educacion</item>
<item>
turismo</item>
</sector>
<tema>
<item>
turism</item>
<item>
cultura</item>
<item>
educacio</item>
</tema>
<responsable>Diputació de Barcelona</responsable>
<idioma>Català</idioma>
<home_page>https://patrimonicultural.diba.cat/</home_page>
<referencies>
<item><url></url>
<nom></nom>
</item></referencies>
<tipus>patrimonicultural</tipus>
<estat>public</estat>
<creacio>2020-04-27 10:20:16</creacio>
<modificacio>2026-07-14 05:03:19</modificacio>
<entitats>1</entitats>
<elements>
<item>
<_id>6a55a3628ced8059c97c9c55</_id>
<id>54349</id>
<titol>Llegenda del Salt de la Núvia</titol>
<url>https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-salt-de-la-nuvia</url>
<bibliografia><![CDATA[&lt;p&gt;OLIVER, J. 2000. Història de Figaró-Montmany. Vol. 1: Figaró abans de ser-ho, Ajuntament de Figaró-Montmany. MAURI, J. 1952. Història del Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós. Barcelona. MASPONS, M.P. 1881. Llegendes Catalanes. Barcelona. p. 97 i ss.&lt;/p&gt; ]]></bibliografia>
<centuria>VII-XX</centuria>
<notes_conservacio>Poc coneguda</notes_conservacio>
<descripcio><![CDATA[&lt;p&gt;Segons Maria de Bell-lloch o Maria del Pilar Maspons i Labrós hi ha una llegenda ambientada a Puiggraciós. Diu que una vegada en un mas d&apos;allà prop d&apos;una ermita on es venerava una verge anomenada de Puiggraciós hi vivia un marit i muller molt acomodats que eren ben devots d&apos;aquella verge i que s&apos;hagueren pogut dir del tot feliços si Déu els hagués acordat tindre fills. Un dia estant la muller una nit tota sola planyent-se va acollir una pobra captaire, a la que va oferir sopar, cambra i llit. Al arribar el marit, sospitant quelcom anormal, trobà que de la cambra de la captaire sortien resplendors i cantúries. L&apos;esposa i els veïns comparegueren meravellats i esporuguits tement que seria art de bruixeria. Quan l&apos;endemà la mestressa, es decidí entrar a la cambra la trobà buida, però va sentir unes paraules que li deien que, en pagament de l&apos;hospitalitat concedida a la pobra hauria de mercè un fill. Ella no va tenir gens de dubte de que devia aquell favor a la verge de Puiggraciós i així va ser com plorant de goig se&apos;n anà un matí dret a l&apos;ermita descalça i amb un ciri, i arribada, s&apos;agenollà davant la imatge de la Mare de Déu i li digué: Verge sobirana de Puiggraciós, que quan jo plorava dins de la masia, em vares prometre un tresor preciós, que serà la glòria de l&apos;ànima mia, vos dono gràcies i vos lo encomano, vullau amparar-lo sempre nit i dia, que li feu de mare si jo em moro demano, que si a gran arriba per vós sola sia. Nasqué una noia que fou bellíssima que els seus pares consentien molt. La noia només obria els llavis per cantar una pregària-cançó per la seva mare. Una nit la mestressa del mas es va sentir molt malalta i va morir. A la noia, la Maria, aviat li van sortir pretendents que ella omitia. Però un dia arribà prop del mas una comitiva de joves que, tot caçant es dirifien a Sant Miquel del Fai, on hi havia el fill de comte entre ells. En aquest punt les versions de la llegenda varien. Per unes la noi s&apos;enamorà del fill del compte; per altres van ser el seu pare i altres parents que l&apos;obligaren a casar-se ja que ella es sentia votada a la Mare de Dñeu. Les esposalles s&apos;havien de celebrar a la Capella de Puiggraciós. La comitiva puja del vell mas dels Olivers i segons la versió, puja per diferents camins la del nuvi i la de la núvia. En aquell moment s&apos;esdevingué que en un dels revolts les comitives es trovaren; en aquell instant el cavall que portava la núvia va llançar-se costa avall; es veu que el cavall arribà damunt un torrent prop l&apos;església de Bigues d&apos;on va saltar. De la núvia i el cavall no se&apos;n va veure mai més rastre enlloc, sols allà on havia caigut el cavall damunt d&apos;una roca, can veure marcades les potes i el lloc es coneix com el Salt de la Núvia.&lt;/p&gt; ]]></descripcio>
<codi_element>08134-73</codi_element>
<ubicacio>Puiggraciós</ubicacio>
<historia><![CDATA[&lt;p&gt;Francesc Maspons i Labrós afirma que una llegenda semblant es troba a Baden-Baden titulada el salt del comte. Ell la publica a la seva obra Tradicions del Vallès del 1951 i també va fer un breu resum de la llegenda a l&apos;acta de l&apos;excursió col·lectiva a Puiggraciós. D&apos;igual tradició es troba a la província de Tarragona, al castell de Ciurana el lloc conegut com el Salt de la Reina Mora; i el mateix a Mallorca. Mossèn Ernest Ros prenent la poesia de Maria de Bell-lloch va explicar la llegenda del Sant de la Núvia en el programa de festa major de la Garriga al 1931. Diu que la llegenda es troba en forma anàloga a la província de Lleida on el protagonista és un cabdill àrab i argumentant que aquestes llegendes tenen un origen oriental on el cavall té un paper important que recorda els cavalls alats dels contes àrabs. També Valeri Serra i Boldú publica la narració de La Verge de Puiggraciós i lo salt de la núvia al llibre Culte Popular a la mare de Déu, publicat a Lleida el 1903. Crològicament és difícil determinar l&apos;orígen d&apos;aquesta llegenda, per alguns autors aquesta presenta clares influències àrabs (VII dC) mentre que per altres podria ser molt més moderna, fins i tot associada al romanticisme i les corrents de finals del segle XIX i inicis del XX.&lt;/p&gt; ]]></historia>
<coordenades>41.7152000,2.3130500</coordenades>
<utm_x>442855</utm_x>
<utm_y>4618384</utm_y>
<any></any>
<rel_municipis>08134</rel_municipis>
<municipi_nom>Figaró-Montmany</municipi_nom>
<tipus_acces>Difícil</tipus_acces>
<estat_conservacio>Regular</estat_conservacio>
<images><value>https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08134/54349-foto-08134-73-1.jpg</value>
</images>
<proteccio>Inexistent</proteccio>
<estil>Modern|Contemporani</estil>
<ambit>Patrimoni immaterial</ambit>
<tipologia>Tradició oral</tipologia>
<titularitat>Pública</titularitat>
<us_actual>Simbòlic</us_actual>
<inspire_tipus></inspire_tipus>
<inspire_subtipus></inspire_subtipus>
<inspire_atribut></inspire_atribut>
<data_modificació>2020-09-22 00:00:00</data_modificació>
<autor_fitxa>Anna M. Gómez Bach</autor_fitxa>
<autor_element></autor_element>
<observacions></observacions>
<codi_estil>94|98</codi_estil>
<codi_tipologia>61</codi_tipologia>
<codi_tipo_sitmun>4.3</codi_tipo_sitmun>
<proteccio_id></proteccio_id>
<rel_comarca><value>41</value>
</rel_comarca>
<_lastChange>2026-07-14 04:48:02</_lastChange>
</item>
</elements>
</dataset></datasets></result>
