Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 45820 | Col·lecció de revistes i butlletins locals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-revistes-i-butlletins-locals | XX | <p>Entre els anys 1978 i 2001 tingué lloc d'edició de diverses revistes i butlletins locals. Foren les revistes L'Arada, La Barana, L'Areny, Terra Vermella, i els Butlletins d'Informació Municipal i Butlletí Ben Viure dels Amics del Museu de la Pagesia. La tirada de dites revistes fou molt curta en el temps, algunes només amb un anys de vida, de tal manera que només es conserven uns quants números de cadascuna. La informació continguda era diversa, mentre que les revistes l'Arada o el Butlletí Ben Viure tingueren un caràcter més cultural, publicant articles de divulgació històrica i cultural, altres, com el Butlletí d'informació municipal incidien més en aspectes de caire pràctic i quotidià. De forma detallada les revistes són les següents: REVISTA L'ARADA Fou la primera revista de cultura local amb periodicitat trimestral entre els anys 1978 i 1984. BUTLLETÍ D'INFORMACIÓ MUNICIPAL Butlletí d'informació municipal diversa amb periodicitat trimestral que estigué en actiu entre el 1984 i el 1988. REVISTA LA BARANA Publicació trimestral d'informació local variada que va tenir una tirada de quatre números entre setembre del 1988 fins a novembre de 1989. REVISTA L'ARENY Revista d'informació local que va sortir entre els mesos de Juny 1989 a abril de 1990. Es conserven 8 números en total. Editada per l'Ajuntament de Castellbisbal. REVISTA TERRA VERMELLA De novembre de 1991 al 2000. Era el butlletí de la DEMA (Defensa del medi ambient de Castellbisbal) BEN VIURE Butlletí dels amics i amigues del Museu. Publicava articles de divulgació científica, històrica i arqueològica relacionades amb Castellbisbal i amb l'entitat vinculada al Museu. Es conserven 9 números entre el novembre de 1987 i el desembre del 2001</p> | 08054-55 | Nucli urbà de Castellbisbal. Avda. Pau Casals, 9 (08755 Castellbisbal) | <p>A l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Castellbisbal es conserven els números d'aquestes revistes locals. Actualment està sent objecte de classificació i aquest fons passarà a formar part de l'hemeroteca.</p> | 41.4764400,1.9828400 | 415074 | 4592148 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||||||
| 45828 | L'Empaitafocs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lempaitafocs | <p>AA.DD. (2001) 'Presentació del disc Músiques de Castellbisbal' a Ben Viure. Butlletí dels Amics i Amigues del Museu. Gener de 2001. Castellbisbal. FONTALBA J. (1965) La leyenda del Pont del Diable. Rev. Plaza de Cataluña núm 29, pàg 28-30. Barcelona.</p> | XX | <p>Un dels actes centrals de la Festa Major d'estiu és l'empaitafocs. Per explicar aquest acte, el grup de diables i Potafocs va crear una a l'entorn del bestiari del correfoc una llegenda que relacionava la població amb les tradicionals llegendes a l'entorn del Pont del Diable. A partir d'aquí, apareixen diferents personatges: L'empaitafocs és encarnat pel diable Major, amo i senyor de la festa. Altre personatge és en Danissei, imatge totèmica a la qual es ret homenatge. Dóna fe de la ubicació del Diable a la vial de Castellbisbal. Els Diables, deixebles del personatge. Els formen un grup de 30-35 diables, que s'encarreguen de portar llum en forma de foc al poble amb les seves espurnes. És el Cap de la Vila quan no tim El Personatge. La Cuca, que és la bèstia creada pel poble per celebrar la festa, comparteix protagonisme amb el Diable, ja que Cuca i Diable ballen junts i espurnegen. La Cuqueta, creada pels nens del poble, amb les mateixes finalitats que la Cuca. Els Atabalats, que són els grup de músics que amb els seus sons atreuen els vilatans a l'Empaitafocs per ser purificats i batejats. Els Capsigranys, que són les 7 fills de la masovera que van entabanar el Diable. De la seva mare, però no en sabem res. Els Capsigranys tenen l'empenta dels 7 dies de la setmana i ballen a la plaça del Joc. Són la humanització de l'Empaitafocs. Els Aiguaders, que són els veïns que des dels, balcons i finestres tiren i ruixen amb aigua els participats de l'Empaitafoc. Els forasters, que són els amics de les bèsties que El Personatge convida cada any a celebrar l'Empaitafocs. Els moviments i esdeveniments de l'empaitafoc són els següents: Inici de I'Empaitafoc: amb l'arribada al poble del Personatge s'inicia la Festa. Aquest ve acompanyat dels Diables. Arriba pel carrer Sant Mateu provinent del torrent de Pegueres, on habitualment s'amaga. La Comunió: simbolitza el pacte amb el Diable, anteriorment signat amb sang, ara begut amb vi, imitant la litúrgia cristiana. Últimament es convida també el poble a veure i compartir el mateix porró, d'aquesta manera la voluntat de celebració oberta a tothom queda manifestada. Les Parades: Actualment hi ha quatre parades, que pugen d'intensitat a mida que avança I'Empaitafoc. És una mostra d'estimació dels veïns cap a la Festa, convidant a vi i galetones. Les parades són a Cal Madisson, Cal Valent, Cal Meliton i Can Pixa. La Trempada: és el moment en què els mossos alcen la seva cuca per purificar tots els vilatans i vilatanes que s'ho miren des de la barana. La Teta: és el moment en què els Diables, prenent la forma de teta, reten homenatge a la maternitat. La Tita: és el moment en què els Diables, prenent la forma de tita, reten homenatge a la paternitat. El Ball de Cal Meliton: és l'inici del final de I'Empaitafoc. Un cop farts i tips, després de la tercera Parada, el Cap encén el seu gran ceptre que, junt amb la música i el foc, fa ballar i bellugar tothom. El Salt de Cuques: s'efectua al final de I'Empaitafoc, a la Bassa. Les dues cuques ballen davant del Personatge i el poble. Simbolitza la Festa i la joia del moment. El Merder: és el final. Tot el poble en ple festeja amb El Personatge, la Cuca i la Cuqueta, el Cap, els Diables i els Forasters la fi de I'Empaitafoc. La festa s'allarga fins que es diu: Prou!!. El Salt de I'Empaitafoc: ball que s'efectua a la plaça de I'Església per continuar la Festa. Acostuma a començar un cop acabat el Merder. La Saliera deis Capsigranys: és el ball dels 7 fills de la masovera. Es té constància que ells, tot i la música de la plaça, tenien ganes de fer el seu ball en un lloc diferent. Per això enguany, recuperem aquesta dansa a la plaça del Joc. Aquí, cada Capsigrany balla el ball de la masovera envoltat de gent. Mica en mica, cada Capsigrany és acompanyat per un altre, fins que acaben tots set ballant. La ballera s'acaba amb foc i música.</p> | 08054-63 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta activitat fou creada per grup de Diables i Potafocs de Castellbisbal. Des del 1979 aquestes entitats duien a terme el correfoc de la Festa Major, però a partir del 1993 van optar per dotar-lo de contingut i estructurar-lo. Va néixer així tota l'actuació de l'Empaitafoc. Des d'aleshores s'ha convertit en un dels actes centrals de la festa major d'estiu. Al 1994-1995 van ser creats els capcigranys. El mural de la Barana del carrer Pi i Margall commemora i homenatja l'acte de l'Empaitafoc i tot el que aquest element ha significat per a la cultura popular de la vila.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Diu aquesta llegenda que una vegada el Diable veient-se ensarronat per una masovera que vivia vora el riu, va fugir muntanya amunt, amagant-se als boscos i serres de Can Coromines i Can Nicolau de Baix. Els castellbisbalencs, homes i dones de seny, varen acollir-lo, primer amb cautela, però desprès amb simpatia i bones maneres. El Diable agraït com estava va tenyir tot el terme d'una terra meravellosa, la coneguda Terra Vermella. Aquest era el seu territori. D'aquesta manera, a tots els habitants de Castellbisbal que caminessin pels camins i corrioles del terme se'ls quedarien les potes-roges. D'aquí el mot que encara mantenim. El Diable, només amb un cop d'ull, identificava els potes-roges, i sabia en tot moment que aquests eren els seus amics i amigues. Però això no és tot, alhora servia perquè aquests fossin reconeguts entre els seus veïns de Martorell, Molins, El Papiol, Sant Andreu, Rubí, Terrassa, etc. Ningú no gosava discutir o barallar-se amb un pota-roig per no caure en desgràcia, ja que tothom temia que el Diable llencés damunt seu qualsevol terrible maledicció. Tots els actes han estat musicats per Oriol Pidelaserra amb peces creades especialment per als diferents balls i danses de l'Empaitafocs. La música recrea un ambient sinistre amb l'arribada dels dimonis, al·ludint a l'arribada de l'aigua i de la llum elèctrica al poble. La coreografia ha estat creada per Sergi Tomé. | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||||
| 45830 | Rondalla de la Madaleneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rondalla-de-la-madaleneta | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XIX-XX | <p>Es tracta d'un personatge popularitzat del qual al poble de Castellbisbal es recollien dues històries protagonitzades per ella. La primera explica que quan anava al mercat, quan anava al bar, sempre demanava dos gots de llet i ella deia: - No, mai! Jo en demano un per l'ensaïmada, que se l'engull tota i un altre per mi. Dos mai! El cambrer ja ho sap, un per l'ensaïmada i un altre per mi. L'altre fet s'explica així: - que al començament d'estar casada, què encara no coneixes bé al marit, no hi ha, quan et quedes sola, com fer un bon berenar, i si el marit ve amorós, soparem tots dos i si el marit ve enfadat, jo ja he sopat. MATEU (2007:140)</p> | 08054-65 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Rondalla popular que tindria el seu origen a finals del segle XIX o començament del segle XX.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||||||
| 45913 | Olivera del parc del Castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/olivera-del-parc-del-castell | <p>Olivera situada a la falda de la muntanya del turó de les garses, dins del parc del castell de la vila de Castellbisbal. L'olivera es troba a tocar del jaciment arqueològic de les basses del parc. Es tracta d'un exemplar que conserva un tronc dividit en dos fragments que formen un diàmetre de 3,80 m de diàmetre. L'alçada total de l'exemplar oscil·la entre els 3,5 i els 4,5 m. L'olivera (Olea europaea) és un arbre de la família de les oleàcies, la varietat silvestre rep el nom d'olivera borda o ullastre. Molt possiblement es tracti d'aquesta darrera varietat. Es tracta d'un arbre perenne propi de tota l'àrea mediterrània. Tot i que no es possible concretar l'edat de l'exemplar, per l'amplada del tronc i les rugositats cal pensar que podria ser un arbre centenari.</p> | 08054-148 | Nucli urbà de Castellbisbal. Parc del Castell (08755 Castellbisbal) | <p>Cal penar que es tracta d'un arbre centenari que fou conservat i integrat al parc del Castell a partir del 1975</p> | 41.4741200,1.9741900 | 414348 | 4591899 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45913-foto-08054-148-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45913-foto-08054-148-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2021-05-26 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||||||
| 45914 | Riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-llobregat | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | <p>El riu Llobregat és el principal curs fluvial amb el que compta el terme de Castellbisbal. El Llobregat és un dels principals rius de Catalunya. Neix a les fons del Llobregat, al municipi de Castellar de n'Hug i recorre el territori català en direcció S-E fins al Mediterrani, on desemboca formant un vast delta de 100 km2, al municipi del Prat de Llobregat. El riu travessa el terme de Castellbell al llarg d'una 14 km. pel seu sector més ponentí creant una de les fisonomies més característiques del terme: la plana dels Arenys, que contrasta àmpliament amb la resta del municipi, elevat sobre els conglomerats argilosos. L'entrada del riu es produeix pel congost de Martorell, a l'alçada del Pont del Diable, i recorre la plana fluvial fins a la desembocadura de la riera de Rubí. El seu cabal és irregular, ja que al tractar-se d'un riu de règim Mediterrani compta amb una àmplia variabilitat depenent de les estacions la pluviometria anual. En línies generals el seu cabal va augmentant fins a Martorell, i des d'aquest punt fins al seu Delta va disminuint per l'ús que se'n fa del seu recurs. La diversitat d'hàbitats del riu s'ha simplificat com a resultat de les activitats humanes com la construcció de rescloses, pèrdua del bosc de ribera, el canvi a ús urbà (aporta menys sediment al riu), etc. Aquesta pèrdua de diversitat de l'hàbitat afecta sobre l'abundància, composició i distribució de la vida aquàtica. La importància del riu, cal entendre-la actualment pel paper que juguen els rius com a connectors . L'altre és que la forta i permanent influència antròpica ha resultat en una elevada degradació d'aquests rius, tant des de la perspectiva de l'entorn com de la qualitat de les aigües, si bé no al llarg de tots els trams ja que molts d'ells encara es troben en un estat força bo des del punt de vista ambiental. El riu Llobregat és especialment rellevant ja que el propi riu i, especialment els afluents del costat oriental juguen un paper important com a rius d'especial interès connector entre tots els espais del PEIN. A més a més, el potencial connector d'aquest riu pel seu trajecte cap a l'interior de Catalunya, va molt més enllà de l'àmbit territorial de la zona d'estudi. Es tracta d'un element connector molt important en la connexió biològica entre els espais d'interès natural de la zona litoral, prelitoral, del sistema mediterrani, de la depressió central i del prepirineu central.</p> | 08054-149 | Terme de Castellbisbal. Els Arenys (08755 Castellbisbal) | <p>Històricament el riu ha estat una font de recursos important pels habitants de Castellbisbal. Degut a la manca de recursos hídrics de la resta del terme, així com el seu terreny irregular, el riu Llobregat, i en especial els Arenys del riu Llobregat, foren durant segles una fertilíssima horta per a tots els seus habitants, fàcil de conrear, plena de sínies que extreien l'aigua del subsòl. La vegetació dels entorns del riu era en aquells moments, segons informació facilitada pels veïns una vegetació de ribera. Cal destacar però, que a diferència d'altres municipis, el riu no va constituir per als veïns de Castellbisbal una font d'energia emprada per a l'explotació de molins o fàbriques de riu. El paisatge original del riu es va mantenir fins a la dècada del 1950, moment en el qual s'instal·laren les primeres indústries. A partir de la dècada del 1960, i especialment a partir de la del 1970 la proliferació industrial va convertir els entorns del riu en un indret ple de polígons industrials i vies de comunicació.</p> | 41.4747400,1.9614800 | 413288 | 4591980 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45914-foto-08054-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45914-foto-08054-149-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de protecció | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | La Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig de 1992, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i la flora silvestres, preveu la creació d'una xarxa ecològica europea coherent de les zones especials de conservació anomenada Natura 2000. Aquesta xarxa estarà formada per zones que cada Estat membre proposi a la Comissió Europea sempre que contingui hàbitats o espècies d'interès comunitari. En aquest context, el trams del riu Llobregat fronterer entre Martorell i Castellbisbal resta dins de la zona ZEPA de protecció de la Xarxa Natura 2000 anomenada Montserrat - Roques Blanques - Riu Llobregat. | 2153 | 5.1 | 1786 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 45915 | Riera del Morral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-del-morral | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | <p>Riera que discorre en sentit Est - Oest des del terme d'Ullastrell fins al riu Llobregat, marcant els límits entre els termes d'Abrera i Castellbisbal i al final del seu curs entre els termes de Martorell i Castellbisbal. Es tracta d'un cabal fluvial força inestable que depèn molt de la estacionalitat i la pluviometria anual. El curs fluvial té una amplada considerable, d'entre10 i 40 m depenent del tram. No contempla vegetació pròpia de ribera.</p> | 08054-150 | Terme de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | 41.4961700,1.9299300 | 410683 | 4594392 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45915-foto-08054-150-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45915-foto-08054-150-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||||||
| 45916 | Els Arenys | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-arenys | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | Aquest sector ha estat abandonat per l'agricultura els darrers anys, a excepció d'alguns trams, i mostra una clara desordenació d'espais. | <p>Sector situat a l'extrem de ponent del terme municipal. La delimitació natural de la zona es dóna entre el torrent de Palau a ponent, les formacions aturonats a llevant on s'assenta la vila de Castellbisbal, la riera del Morral al Nord, i la riera de Rubí al Sud. Tal i com correspon al nom, es tracta en realitat dels Arenys o ribes situades a ambdós costats del riu Llobregat, i es correspon a un terreny molt planer i extraordinàriament fèrtil per a l'agricultura. Actualment, aquest espai ha estat ocupat pràcticament en la seva totalitat per la indústria, resten però, alguns sectors de la zona on encara es conserva el paisatge original ocupat principalment per camps de conreu. Aquests sectors es situen al nord de la zona, tot just s'ha passat el congost de Martorell. Destaca la presència de parcel·les de terra conreades, a les quals s'accedeix per camins de terra. Al mig del paisatge s'observa el riu Llobregat i les basses de recàrrega del riu Llobregat, que condueixen l'aigua als municipis del baix Llobregat. Aquestes basses es troben a tocar d'un dels aqüífers més importants que té el riu, i són conegudes com a Cubeta de Sant Andreu. Els seus aproximadament 6 hectòmetres cúbics serveixen per garantir part de l'aigua del barcelonès. Amb tot, la sobreexplotació d'aquest aqüífer es va iniciar als anys 60 i 70, a causa de l'increment del nombre de polígons industrials. Cap als 80 es van construir basses de recàrrega al costat de la llera del riu, però una riuada el 1985 se les va endur. El 2010 van ser inaugurades noves basses per la Comunitat d'Usuaris de la Cubeta de Sant Andreu amb l'objectiu de mantenir l'equilibri i millorar la qualitat d'aquest important aqüífer. Les noves basses disposen d'un sistema de filtrat per augmentar la quantitat d'aigua que es filtra des de la llera del riu cap a l'aqüífer. Actualment de la cubeta de sant Andreu es beneficien activitats agrícoles i industrials de Castellbisbal i Sant Andreu de la Barca.</p> | 08054-151 | Terme de Castellbisbal. Els Arenys (08755 Castellbisbal) | <p>La importància d'aquest element radica en ser el darrer testimoni del que al seu dia fou un dels paisatges més significatius de Castellbisbal: l'horta de Castellbisbal, actualment desapareguda. Tradicionalment tots els veïns de Castellbisbal disposaven d'alguna parcel·la de terra als Arenys que contribuïa al manteniment de l'economia familiar. Els excedents, especialment de fruites eren venuts als mercats de Barcelona. El transport dels pagesos de Castellbisbal a Barcelona era habitual gràcies a la facilitat que oferia el tren. Segons informació oferta pels veïns de Castellbisbal els Arenys foren un espai ple d'horta i arbres fruiters, regats mitjançant una gran quantitat de sínies que extreien l'aigua del subsòl - fins a 300 -. L'espai que actualment es conserva manca de plantacions d'arbres fruiters i està destinat en la seva totalitat a l'horta.</p> | 41.4713700,1.9678500 | 413815 | 4591600 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45916-foto-08054-151-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45916-foto-08054-151-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||||
| 45917 | Salt de la Botzegada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/salt-de-la-botzegada | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | <p>Salt d'aigua situat en un dels brancals del Torrent de Pegueres, concretament al ramal del torrent anomenat de Ca n'Elies. Discorre per un terreny de característiques argiloses, on l'aigua ha anat erosionant el terreny fins a formar el toll. El salt, de 3 o 4 m d'alçada, cau en una bassa, on s'ha desenvolupat una vegetació bàsicament de canyes. Du aigua tot l'any, tot i que el volum varia depenent de l'estació.</p> | 08054-152 | Terme de Castellbisbal. Torrent de Pegueres (08755 Castellbisbal) | <p>El ramal de Ca n'Elies, en el qual es troba incert el Salt de la Botzegada era conegut antigament com el torrent de l'Embotzegada, en relació segurament al salt. El nom de Botzegada segurament es correspon a la forma moderna d'anomenar-lo.</p> | 41.4943800,1.9775700 | 414657 | 4594145 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45917-41394-foto-08023-348-31.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2020-11-25 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Apareix al llistat d'elements del POUM amb el núm. C.04 | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||||
| 45918 | Pilar coronat de ca n'Oliveró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pilar-coronat-de-ca-nolivero | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | <p>Situat al torrent de Pegueres. Aquest pilar coronat, conegut com la Damme Coifée, és un pinacle que ha sobreviscut a l'erosió dels agents externs gràcies a la presència d'un bloc rocós, que protegeix els dipòsits d'origen detrític i conglomerats. Es tracta d'una formació geològica caracteritzada per tenir forma d'agulla o pilar que s'ha format degut a l'acció erosiva de l'aire i de la pluja sobre uns materials argilosos, coberts per un material no erosionable. Els agents erosius han anat erosionant els materials pels laterals, mentre que la part situada per sota de la roca no erosionable ha romàs intacte, de manera que s'ha general aquesta forma de columna.</p> | 08054-153 | Terme de Castellbisbal. Torrent de Pegueres (08755 Castellbisbal) | 41.5006400,1.9708800 | 414107 | 4594846 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45918-foto-08054-153-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45918-foto-08054-153-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Aquesta formació es troba al peu d'un curs fluvial, actualment sec, que era conegut popularment amb el nom del Torrent que no passa. Es tracta d'un petit curs de torrent que desguassa al torrent de Pegueres, i que efectivament no passa, ja que a l'alçada del pilar coronat desapareix. Es troba al llistat d'elements del POUM amb el núm C.05 | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||||
| 45919 | Alzina de can Sateugini | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-can-sateugini | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | <p>Alzina centenària (Quercus ilex sp.ilex) situada en terrenys de la masia de Can Santeugini, al peu de l'antiga era de la casa, que actualment s'escau al turó situat al davant. Manté un diàmetre de 3,80 m i la seva capçada és ampla i densa, amb fulles de 3 a 7 cm, el·líptiques amb dents poc espinoses de color verd fosc a l'anvers i grisenques i piloses al revers. Es tracta d'un arbre propi de les contrades mediterrànies que viu des del novell del mar fins a 1.400m d'altitud. Fa boscos densos, els alzinars, actualment molt deteriorats en zones fortament urbanitzades. Al terme de Castellbisbal només es conserven algunes zones amb uns pocs exemplars en indrets massa empinats. El fet de trobar-se en llocs poc propicis per al conreu de la vinya els va permetre al seu dia la subsistència. En la resta del terme, la majoria de boscos d'alzina han estat intensament explotats i van anar desapareixent poc a poc. El conreu intensiu de la vinya a finals del segle XIX va acabar amb el que devia quedar d'ells. Aquestes clapes són, doncs, restes del que devia haver estat la coberta vegetal originària. El fet de que hagi sobreviscut un exemplar com aquest s'explica pel fet de trobar-se a tocar de la casa, i a tocar de l'era, a la qual devia proporcionar ombra.</p> | 08054-154 | Terme de Castellbisbal. Urb. Can Santeugini. (08755 Castellbisbal) | 41.4903700,1.9548800 | 412758 | 4593722 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45919-foto-08054-154-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45919-foto-08054-154-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2021-05-26 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Apareix al llistat d'elements del POUM amb el núm C.07 | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||||
| 45920 | Roure de ca n'Ametller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-ca-nametller | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | Les nevades del 2004 van fer caure part de les branques. | <p>Roure de grans dimensions ubicat al pendent del barranc obert per una de les branques del torrent de Salzes. Destaca enmig d'un paisatge amb una vegetació renascuda desprès de l'incendi del 1994. Juntament amb aquest roure, van sobreviure un petit grup d'altres roures i alzines que destaquen com una clapa boscosa de gran alçada. El roure, té un diàmetre de 4,10 m de diàmetre, tot comptant que li manca una brancada que va caure durant les nevades de l'any 2004, i que li ha esquinçat una part del tronc. A tocar de la basse del tronc es troba una bassa de rec que recollia l'aigua d'una deu situada a sota, i que podria ser la causa de la verdor d'aquell tram de bosc.</p> | 08054-155 | Terme de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>No es pot precisar l'edat de l'exemplar, però per les dimensions i l'alçada cal pensar que és centenari. A l'igual que les alzines, els roures formen part del que devia ser la massa boscosa originària del terme de Castellbisbal, sotmesa durant segles a una intensa explotació forestal. Actualment només es conserven en alguns indrets que al seu dia foren de difícil accés o de poc interès per al conreu de la vinya.</p> | 41.5057800,1.9621500 | 413385 | 4595426 | 08054 | Castellbisbal | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45920-foto-08054-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45920-foto-08054-155-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2021-05-26 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||||
| 45921 | Riera de Rubí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-rubi | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | L'ocupació humana del territori és molt intensa a les dues lleres de la riera. | <p>Curs fluvial que serveix de límit del terme municipal pel seu cantó sud-oest al llarg d'uns 2,5 km, separant-lo del terme de Rubí. Actualment es tracta d'un espai fortament industrialitzat on la riera discorre paral·lela a carreteres. L'amplada del curs fluvial varia, oscil·lant entre els 20 i els 30 m segons els trams. El seu cabal és molt variable, ja que està sotmesa a les variabilitats de l'estacionalitat mediterrània. Diversos ponts travessen dita riera permetent el trànsit rodat entre els dos municipis. La vegetació de ribera a desaparegut en la seva pràctica totalitat. Amb tot, la riera de Rubí, i la seva prolongació, la riera de les Arenes constitueixen trams fluvials que, des de la part central de l'espai PEIN Sant Llorenç del Munt i l'Obac, travessant la part central del territori existent entre la serra de Collserola i la Serra de Sant Llorenç del Munt, i ho fan fins a desembocar al riu. Llobregat. Malgrat que el seu estat de conservació estigui força pertorbat a la part baixa, tant pel que fa a la qualitat de les aigües com la de l'entorn natural, constitueix un element de connectivitat potencialment molt important. Per a aquest riu les actuacions de millora i recuperació són imprescindibles.</p> | 08054-156 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | 41.4540700,1.9981400 | 416322 | 4589649 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45921-foto-08054-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45921-foto-08054-156-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||||
| 45922 | Torrent de Salzes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-salzes | <p>ESCAYOL A. (2011). 'Els pous a Castellbisbal' a Els tres tombs. Festa de sant Antoni Abat. 11 i 13 de març de 2001. Amics de Sant Antoni Abat. Castellbisbal</p> | <p>Torrent que recorre el terme municipal en sentit Est - Oest, vel seu vessant Nord. Es tracta d'un torrent que ha conservat les seves característiques originals. Neix al terme municipal d'Ullastrell i entre en dos ramals al terme de Castellbisbal pel sector de Ca n'Ametller, unificant-se un cop passada la urbanització de Can Nicolau de Dalt. Desemboca al riu Llobregat. L'erosió del torrent és la responsable de la creació del congost. Es tracta d'un congost molt estret on, ha diferència del torrent de Pegueres, no ha quedat espai per l'establiment d'horts. El fet de no ser un torrent transitat ha fet que la vegetació de ribera, canyissar i àlbers, hagin envaït l'espai, impedint el pas per molts dels trams.</p> | 08054-157 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | 41.5036700,1.9616200 | 413338 | 4595192 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45922-foto-08054-157-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45922-foto-08054-157-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||||||
| 45923 | Torrent de can Canyadell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-can-canyadell | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | La capçalera del torrent es troba impracticable degut a l'excés de vegetació, però al seu pas per Can Campanyà ha estat adequat com a zona de lleure amb molt bon resultat. | <p>Torrent que discorre en sentit Est - Oest i marca en la seva capçalera i a mig curs el límit entre els termes de Rubí i Castellbisbal. Neix en el terme de Rubí i finalitza en la riera de Rubí. Es tracta d'un curs fluvial petit però força estable, que varia considerablement en funció de l'estació meteorològica. A l'inici del torrent es troba un indret anomenat els Carquinyolis de Can Campanyà, consistents en una formació geològica, que actualment són inaccessibles per la vegetació. A diferència d'altres torrents conserva bona part de la vegetació de ribera, formada per canyissar, pollancres i àlbers. Als seus trams finals, a partir de Can Costa, el torrent deixa de ser un límit per adintrar-se en el terme municipal pels polígons Comte de Sert i Ca n'Estaper. En aquesta darrers trams es troba força canalitzat, tot conservant l'entorn natural.</p> | 08054-158 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>El torrent rep diferents noms en funció de l'indret per on passa. Als seus orígens es coneix com el torrent de Can Canyadell, per ser aquesta la masia més propera per on passa, però a mida que va travessant les finques de diferents masos pren el nom dels mateixos. Així, al seu tram mig es coneix com el torrent de Can Campanyà, i al final com el torrent de Can Galí.</p> | 41.4813700,1.9919900 | 415844 | 4592686 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45923-foto-08054-158-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45923-foto-08054-158-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | A la capçalera del torrent es troba l'indret conegut com els Carquinyolis de Can Canyadell, que actualment es troben impracticables degut a la vegetació excessiva de la zona. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||
| 45924 | Torrent Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-bo | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | <p>Torrent que neix a tocar de la masia de Can Oliveró i discorre en sentit Est - Oest, travessant el terme fins a desembocar al riu Llobregat, entre els turons de les Forques i de Can Coromines. El torrent és el responsable del congost existent en aquest sector del terme i que serveix de via de comunicació deixant al nord la Serra de Costablanca i Santeugini i a migdia la Serra de Can Coromines. Actualment el curs fluvial és molt escàs i es reconeix al mig del congost per la presència d'una abundant vegetació als marges. Tot el tram del torrent es troba envaït per vegetació helofílica (abundant canyissar), deixant el torrent impracticable. El desnivell del torrent és força acusat en alguns trams, evitant l'estancament de l'aigua.</p> | 08054-159 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | 41.4821200,1.9563000 | 412865 | 4592805 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45924-foto-08054-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45924-foto-08054-159-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | A banda i banda del torrent, el congost presenta trams de vegetació amb abundància de pins, i trams de matolls i vegetació baixa coincidint amb els trams arrasats per l'incendi del 1994. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||||
| 45925 | Torrent de Pegueres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-pegueres | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | <p>Torrent que recorre el terme de Castellbisbal en sentit Est - Oest, fins al riu Llobregat. A mig tram del curs fluvial se li afegeix el cabal d'una branca del torrent que rep el nom de torrent de Ca n'Elies, per la proximitat a la casa del mateix nom. En aquest tram de torrent es troba el Salt de la Botzegada. Tot i baixar sec durant molts períodes de l'any, es tracta d'un curs important d'aigua responsable de les característiques formes de relleu en forma de congost. Durant el temps que és sec el curs es converteix en el camí que s'utilitza per recórrer el congost. Es tracta d'un camí d'uns 3 metres d'amplada. La vegetació de la llera es troba formada per canyes i matolls, ja que el fet de trobar-se sec i convertit en camí ha fet desaparèixer la típica vegetació de ribera.</p> | 08054-160 | Terme de Castellbisbal. Torrent de Pegueres (08755 Castellbisbal) | <p>El torrent de Pegueres ha estat un dels més utilitzats per la població de Castellbisbal, aprofitant les lleres i plans situats als marges per ubicar-hi horts i sínies. Actualment encara s'aprofiten alguns trams en la seva part baixa.</p> | 41.4889800,1.9761500 | 414532 | 4593547 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45925-foto-08054-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45925-foto-08054-160-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | El camí que permet l'accés al torrent és el mateix torrent que històricament s'ha utilitzat com a camí en els períodes en els quals no baixava aigua. Actualment el torrent és netejat amb una màquina per tal de facilitar el pas de vehicles i persones. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||||
| 45926 | Bosc de can Coromines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-de-can-coromines | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | <p>Àrea ocupada pel bosc que s'estén des de la masia de Can Coromines en direcció al Nord-est ocupant els turons veïns a la casa en direcció a la veïna masia de Can Nicolau de Baix. Es tracta d'un bosc de pinassa, amb la presència d'alguns exemplars d'alzina i roure. Aquest fragment de bosc finalitza de forma improvisada, senyalant l' indret on va quedar controlat l'incendi del 1994. El sotabosc és abundant i es troba format per arboç, llentiscle i bruc.</p> | 08054-161 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Es tracta d'un bosc jove d'entre 40 i 50 anys crescut segurament on sobre antigues vinyes ermes.</p> | 41.4793500,1.9609400 | 413249 | 4592493 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45926-foto-08054-161-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45926-foto-08054-161-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||||
| 45927 | Bosc de les Forques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-de-les-forques | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | <p>Bosquet de petites dimensions que es limita pràcticament al turó de les Forques, on es troba la Torre Fossada. Es tracta d'un dels tres boscos supervivents de l'incendi del 1994. Format bàsicament per pinassa i molt sotabosc (bruc, llentiscle, arboç, etc..) queda limitat per la urbanització de Costablanca, tot i que vers el cantó nord s'estén cap a la Colònia del Carme per sortir ja del terme municipal. Aquest tram fins a la Colònia del Carme, per trobar-se encarat al nord manté una vegetació més variada, consistent en pi, i abundant presència de roures i alzines, així com un sotabosc molt abundant.</p> | 08054-162 | Terme de Castellbisbal. Turó de les Forques (08755 Castellbisbal) | <p>Es tracta d'un bosc jove, d'entre 20 i 40 anys, crescut sobre el que devien ser antics camps de conreu i zones d'aprofitament ramader.</p> | 41.4756900,1.9459300 | 411991 | 4592102 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45927-foto-08054-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45927-foto-08054-162-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||||
| 45928 | PEIN Montserrat Roques Blanques riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pein-montserrat-roques-blanques-riu-llobregat | <p>http://natura2000.eea.europa.eu/Natura2000/SDFPublic.aspx?site=ES5110012#1</p> | La intensa ocupació humana del territori desvirtua aquest espai en molts indrets | <p>La Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig de 1992, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i la flora silvestres, preveu la creació d'una xarxa ecològica europea coherent de les zones especials de conservació anomenada Natura 2000. Aquesta xarxa estarà formada per zones que cada Estat membre proposi a la Comissió Europea sempre que contingui hàbitats o espècies d'interès comunitari. En aquest context, el trams del riu Llobregat fronterer entre Martorell i Castellbisbal resta dins de la zona ZEPA de protecció de la Xarxa Natura 2000 anomenada Montserrat - Roques Blanques - Riu Llobregat.</p> | 08054-163 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | 41.4900800,1.9224000 | 410046 | 4593723 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45928-foto-08054-163-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45928-foto-08054-163-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | La Directiva d'hàbitats estableix que s'han de conservar els espais de Natura 2000, però no estableix una figura de protecció concreta. A Catalunya, es protegeixen aquests espais mitjançant la inclusió al Pla d'espais d'interès natural (PEIN) | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 45929 | Degotalls de can Campanyà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/degotalls-de-can-campanya | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | L'espai es troba molt desvirtuat degut a la presència de la claveguera del polígon industrial. L'accés es fa difícil per la vegetació existent. | <p>Formació geològica consistent en estalactites que pengen d'una balma situada prop de la casa de can Campanyà, a tocar de la riera del mateix nom. Es tracta d'una concreció calcària vertical que es forma a partir de les gotes d'aigua (degotalls) que es desprenen de la fissura de les roques, on l'aigua experimenta una baixada de la temperatura, una pèrdua de CO2 i una petita evaporació. El bicarbonat creat es transforma en carbonat càlcic. Pren formes diverses que cauen com a pics al llarg de tota la paret de la balma, i van degotant progressivament. El cantó dret de la balma ha estat ocupat per una canalització d'aigua feta en ciment que cau vertical fins al terra i es converteix en claveguera i que evacua les aigües del polígon. A més a més, la vegetació ha ocupat el sector esquerra de la balma, impedint una observació clara de tot el conjunt.</p> | 08054-164 | Terme de Castellbisbal. P.I. Comte de Sert. Can Campanyà, s/n (08755 Castellbisbal) | 41.4841000,1.9885700 | 415562 | 4592993 | 08054 | Castellbisbal | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45929-foto-08054-164-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45929-foto-08054-164-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||||
| 45930 | Bosc del Canyet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-del-canyet | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | <p>Bosc ubicat al sector sud-oest del terme municipal, ocupant part dels turons de les Guàrdies, de la Gatzarella i la partida de terra anomenada del Canyet, entenent-se en alguns trams fins als Arenys i fins a la carretera de Can Cases del Riu. Es tracta d'un bosc mediterrani, format per pinars, on es poden trobar alguns roures i alzines ocupant els sectors més humits. De tant en tant, apareixen alguns clarianes amb petit prat. Es tracta d'un bosc net, on la presència de sotabosc no és abundant, especialment al voltant dels camins. Al sector del congost situat a ponent de la masia de Can Pedrerol de Dalt es converteix en un bosc més dens.</p> | 08054-165 | Terme de Castellbisbal. Turó del Canyet (08755 Castellbisbal) | 41.4571200,1.9901100 | 415656 | 4589996 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45930-foto-08054-165-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45930-foto-08054-165-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||||||||
| 45931 | Torrent de can Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-can-cases | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | La vegetació és abundant i alguns trams del torrent són impracticables. A nivell de conservació, cal destacar la manca d'algun tipus de depuració que impedeixi l'abocament d'aigües residuals procedents del nucli urbà de Castellbisbal. | <p>Torrent que neix al sector del nucli urbà de Castellbisbal i desemboca a la riera de Rubí. Es tracta d'un curs fluvial d'aigua molt irregular que ha creat un congost actualment ocupat per la vegetació, força abundant en alguns trams. El tram central, entre Can Galí i el polígon industrial es troba ocupat per horts a banda i banda del curs fluvial, amb una ocupació humana present en forma de camins i corriols per accedir als horts i algunes construccions precàries. Altre dels elements que denota l'ocupació de l'espai és l'existència de les restes d'una bòbila, coneguda com la bòvila de Can Galí, situada al tram de torrent situat sota aquesta masia. A nivell d'interès natural, cal destacar el fet de que es tracta d'un sector del municipi caracteritzat per una vegetació frondosa i abundant on predominen principalment els pins, les alzines i altres espècies de bosc mediterrani que poblen els vessants del congost, convertint aquest tram en un reducte boscós força singular. Al peu del torrent, cal assenyalar que el seu curs es troba marcat pel canyissar que delimita el seu traçat a banda i banda indicant el seu curs.</p> | 08054-166 | Terme de Castellbisbal. Torrent de Can Cases (08755 Castellbisbal) | 41.4701300,1.9880600 | 415501 | 4591442 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45931-foto-08054-166-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45931-foto-08054-166-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||||
| 45935 | Pont Nou del Diable | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-nou-del-diable | <p>LACUESTA R. GONZÁLEZ X (2008) Ponts de la província de Barcelona. Comunicacions i paisatge. Diputació de Barcelona. pp.140-145</p> | XX | <p>El Pont Nou del Diable es troba situat a la carretera de Terrassa, metres avall del Pont Vell. Es tracta d'una estructura de formigó blanc i acer, de 200 m de longitud, composta de tres ulls separats per dos pilars que adopten la forma d'arc pseudogòtic invertit, homenatge que l'autor va voler retre al pont ogival. Els pilars pivoten sobre plataformes o daus troncopiramidals de formigó, cosa que produeix la sensació de gran lleugeresa, i la part inferior del tauler dels trams intermedis dibuixa unes arcades molt rebaixades d'acer Corten. La barana de protecció forma un quart de bossell a la base i una glosia reticulada als ampits. LACUESTA R. GONZÁLEZ (2008: 144)</p> | 08054-170 | Terme de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Fou projectat per l'enginyer de camins Jose Antonio Ordóñez, en col·laboració amb Julio Martínez Calzón, guanyadors el 1970 del concurs convocat amb aquesta finalitat. Es va acabar de construir el 1975 i va quedar parcialment sobremontat per l'autopista AP-7. Aquest pont va substituir-ne un altre, amb estreps de paredat i tauler de biga metàl·lica bowstring, en arc parabòlic, que havia construït per l'enginyer provincial Victoriano Felip entre 1984 i 1987, i executat per la Maquinsta Terrestre i Marítima, vuit anys desprès d'acabar-se la carretera (1886). LACUESTA R. GONZÁLEZ (2008: 144)</p> | 41.4739900,1.9385000 | 411368 | 4591920 | 1975 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Jose Antonio Ordóñez | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||||
| 86274 | Ametller de Can Vinyers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ametller-de-can-vinyers | <p><span><span><span><span><span><span>PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (1994). Guia dels arbres dels Països Catalans. Pòrtic Natura. Barcelona, pp. 96-97.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PHILIPS, Roger (1989). Los Árboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona.</span></span></span></span></span></span></p> | Es tracta d’un espècimen molt vell, probablement d’uns dos cents anys. Al seu voltant n’hi ha d’altres més joves i una figuera de rebrot, amb una soca molt grossa, també molt vella, prop del pou. | <p>L’ametller de Can Vinyers està situat al davant de la casa, fora de la muralla de tancament, en una antiga parcel·la sembrada de vinya. Els carrers que la delimiten són el carrer de W. Guadall de nord a sud i els carrers de Pompeu Fabra i dels Lledoners, d’est a oest.</p> <p>L’arbre, de l’espècie <em>Prunus dulcis, </em>és un arbre de fulla caduca que pertany a la família de les rosàcies. El tronc és llenyós i estriat, de color gris fosc amb mostres d’assecament i algunes ferides antigues cicatritzades. D’ell en surten diferents branques divergents gruixudes i robustes. Arrels ben aferrades al sòl.</p> <p>Mesura entre sis i set metres d’alçada, per una amplada de capçada d’uns 8 metres aproximadament. Fa <span> </span>3,30 metres de volt de canó (mides preses a 1,30 metres d’alçada)<span> </span>per 3,10 metres de volt de soca, per . Les fulles, són simples, d’un color verd intens, amb una base atenuada, un àpex acuminat i nervadura pennada, amb els marges lleugerament serrats. La flor és hermafrodita i monoica. La seva inflorescència és en forma de raïm, disposades al llarg d’un eix. La flor té cinc pètals, disposats simètricament, de color blanc a rosa pàl·lid. Floreix entre els mesos de gener fins l’abril depenent de la zona climàtica. El fruit és una drupa ovada i coberta de pèls. Aquesta mena de pell es va ressecant durant la maduració i s’obre per alliberar el pinyol amb la llavor dins, l’ametlla.</p> | 08120-3 | Entre els carrers de W. Guadall de nord a sud i de Pompeu Fabra i dels Lledoners, d’est a oest. | <p><span><span><span>Els ametllers per la seva llavor, tenen un gran valor energètic i és molt comú trobar-lo plantat a proximitat de les cases de pagès o en les vinyes allí on la climatologia ho permet. És una font de reserva per passar l’hivern i permet incorporar-la tant en les postres com en plats de taula. Es fan salses tradicionals de la cuina catalana (xató, salda de nadal, salsa per la calçotada, romesco, etc.), també és emprada com a ingredient en les picades d’estofats i rostits. És un ingredient indissociable de les postres de músic i pastades en cru amb sucre permeten elaborar el massapà i el torró. Se’n pot fer beguda, carquinyolis, panellets i altre dolços i fins i tot begudes com algun licor i l’orxata d’ametlles. Les seves propietats medicinals es coneixen des de temps antics, com és l’oli d’ametlles, per afeccions de la pell.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La Bíblia conta com Abraham emprava vares d’ametller per construir corrals. El mateix bastó d’Aaró era una branca d’ametller. És present en el paradís terrenal, motiu pel qual se’l representa al costat de la mare de Déu i de l’Infant Jesús. </span></span></span></p> | 41.5988000,2.0313000 | 419272 | 4605686 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86274-p14303160.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86274-p14303150.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 86469 | Font de la illeta de Cal Raurell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-illeta-de-cal-raurell | XX | Degut a la pandèmia de la COVID-19, les fonts amb titularitat pública dins del municipi tenen el pas d'aigua tancat. | <p><span><span><span>La font està situada al bell mig d’una rotonda o illeta, en la confluència dels carrers de Josep Pla, de Pere Raurell i d’Agustí Escuder. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Consisteix en un parterre circular realitzat amb trencadís de lloses de pedra emmarcades per una vorera. Al centre destaca una estructura triangular que fa funció de jardinera. De seu interior s’alça una torreta d’uns dos metres i mig d’alçada. Per un costat, hi ha un banc de pedra adossat a l’estructura del mur, mentre que a l’oposat hi ha el brollador. Un caixó fet de pedra amb cobert de volta fet de granit deixa entreveure una aixeta moderna, de polsador. L’aigua cau a una pica de granit en forma de semicircumferència. Té les vores treballades. Està sostinguda per la part inferior, per una columna i collada al mateix mur. </span></span></span></p> | 08120-37 | Illeta del carrer de Josep Pla amb el carrer de Pere Raurell. | 41.6023600,2.0284800 | 419042 | 4606084 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86469-dsc6426.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86469-dsc6427.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Antigament al capdamunt de la font estava presidit per un fanal. | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 86493 | El Pi dels llibres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pi-dels-llibres | XXI | <p><span><span><span>El “Pi dels llibres” és un element urbà destinat a promoure la lectura. Està emplaçat entre el carrer de Pere Aldavert i la plaça de Mn. Jaume Torres. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Consta de tres troncs rectilinis d’uns 2,50 metres d’alçada aproximadament. Estan col·locats en el sentit vertical, collats al terra, un al costat de l’altre, recolzats entre ells, formant un trèvol. A la part frontal, visible, s’hi ha fet en cadascun d’ells tres retalls verticals de manera a poder encaixar-hi un caixonet de contraxapat que fa funció de prestatgeria. La part davantera està protegida per una mena de portella de metacrilat tou collat per la part superior amb una pestanya metàl·lica, que permet obrir-ho en el sentit vertical. Al seu interior hi ha llibres que la gent pot agafar per llegir. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Collat entre dos dels troncs, hi ha una planxa de color blanc amb les instruccions: “EL PI DELS LLIBRES / És una xarxa d’intercanvi de llibres que en altres indrets del món es coneix com el bookcrossing, / a Matadepera, on el pi de Sant Sebastià juga un paer important en la nostra tradició popular, / hem volgut relligar el plaer de la lectura amb la natura. / Com funciona? / 1 Agafeu un llibre dels prestatges i, si és possible, deixeu-hi un altre a canvi per contribuir al foment de la lectura. / Podeu portar més llibres dels que us endugeu per anar mantenint l’arbre assortit. / 2 Els llibres infantils col·loque-los als prestatges de baix perquè els infants hi puguin arribar amb facilitat. / 3 Si veieu cap element malmès truqueu al 93 730 01 32 o envieu un correu electrònic a <a href='mailto:matadepera@matadepera.cat'>matadepera@matadepera.cat</a> / Gràcies per la vostra col·laboració. / </span></span></span></p> <p><span><span><span>Al dessota hi ha l’escut de l’Ajuntament de Matadepera com a organitzador, amb el logo de la Biblioteca d’Àngel Guimerà al seu costat i el logo de la Germandat de Sant Sebastià com a col·laboradors de la iniciativa (en color).</span></span></span></p> | 08120-58 | Carrer de Pere Aldavert amb la Plaça de Mn. Jaume Torres. | <p><span><span><span>El “Pi dels llibres” fou inaugurat el divendres dia 2 de febrer de l’any 2018 per l’alcaldessa de Matadepera, Mireia Solsona. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La iniciativa d’aquest monument a la lectura, va ser obra de la regidora de Cultura, Núria Garcia, que havia vist en altres municipis l’aprofitament de vells troncs d’arbre com a “passa llibres”. Aprofitant la tala del pi emprat en les festes de Sant Sebastià, pensar en donar una segona vida a un arbre carregat de simbolisme. D’aquesta manera es podia relacionar d’una manera simbòlica el plaer de la lectura amb la natura i una festa tradicional. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En la iniciativa també hi van col·laborar la biblioteca Àngel Guimerà, amb la seva directora, Àngels Ventallol, la Germandat de Sant Sebastià, representada pel seu vicepresident, Guiem Montagut, i els botiguers de Matadepera Comerç representats pel seu president, Jorge Fernández. Després de la inauguració es va fer un petit berenar pels assistents a l’acte.</span></span></span></p> | 41.5992100,2.0277800 | 418979 | 4605735 | 2 de febrer de 2018 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86493-dsc63921.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86493-foto-arxiu-ajuntament-de-matadepera01.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Cultural | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 86522 | Zona de nidificació de l’oreneta cuablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-cuablanca | <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit.</span></span></span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>En els diferents ràfecs d’edificis de Matadepera, es localitzen zones de nidificació i estada de l’oreneta de l’espècie Delichon urbica coneguda popularment amb el nom d’oreneta cuablanca. La majoria de nius estan en bon estat de conservació. Destaquen els situats a les antigues escoles, o la colònia establerta en una casa situada entre el carrer de Pere Aldavert i el carrer d’Àngel Guimerà o al carrer Balmes.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres i camps on troben el fang necessari per bastir el niu. Quan plou es pot observar a altres orenetes ajudant a la construcció de nius. De fet aprofiten el fang que els proporciona la pluja i al mateix temps eviten a altres parelles d'orenetes una pèrdua de temps i esforços inútils. Les boletes de fang es barregen amb la saliva que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. </span></span></span></span></span></span></span></p> | 08120-87 | Matadepera | <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord siberià. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. </span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que amb el canvi climàtic, n’hi ha que en zones més temperades, degut a que són massa joves per emprendre el vol, es queden. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional.</span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.5998000,2.0280300 | 419001 | 4605800 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86522-p1430628.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86522-p1430242.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | És una espècie que no té cap problema per establir-se a proximitat de l’home, i si no se li fan caure els nius, tant les primeres com la seva descendència tornen cada any al mateix lloc construint els seus nius un al costat de l’altre. La seva presència és un bioindicador del bon estat ambiental del municipi. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 86817 | Olivera de Can Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/olivera-de-can-prat | <p><span><span><span><span><span><span><span>LUQUE, M. Àngel; VILA, Míriam (2017). La llum del sol marca el temps al carrer Sant Joan; dins Gaseta de Matadepera, núm. 345, desembre 2017, pàg. 8. Ajuntament de Matadepera. </span></span></span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span>Olivera, de l’espècie <em>Olea europaea</em>, plantada en aïllat al bell mig d’una rotonda, on conflueixen els carrers d’Enric Genescà i Cortés, el de Gaietà Vallès i Pujals, el de Joan Camps i el Passeig del Pla. No es tracta d’una olivera d’excepcionals dimensions, però sí amb una forta càrrega simbòlica, entesa com a símbol de cohesió i germanor entre la gent nouvinguda a les urbanitzacions i la gent del poble.</span></span></span></p> | 08120-101 | Plaça de l’Olivera, s/n | <p><span><span><span>Amb l’arribada de la democràcia, després del règim franquista, el grup municipal de CiU, amb motiu de les eleccions, feia un obsequi al municipi. El primer, l’any, 1979 ho va fer amb l’Enciclopèdia Catalana, i quatre anys després, l’any 1983 ho va fer amb el rellotge de sol del carrer de Sant Joan, el de l'antic Hostal de la Marieta. L’any 1987 va fer plantar una olivera al davant de Can Prat. </span></span></span></p> | 41.6065200,2.0166900 | 418064 | 4606557 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86817-p1440185.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86817-p1440186.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L’olivera és una planta present en moltes cultures, sobretot mediterrànies. A més dels seus usos medicinals i accions farmacològiques, ben conegudes, la mitologia grega conta com aquesta va ser un regal de la deessa Atenea al poble d’Àtica. És també present a la cultura egípcia. Des del seu oli, emprat per ungir atletes i reis, passant per les branques fullades, símbol d’abundància, pau i glòria aquest arbre es relaciona com a símbol de benedicció i purificació. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 86839 | Font del Corraló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-corralo | <p><span><span><span><span lang='ES'><span>FONT SEGURA, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>Font procedent d’una deu d’aigua que neix en el torrent del qual la font pren el nom. El torrent s’origina en els vessants orientats al sud-oest del Mont-Rodon. L’accés és fàcil ja que queda a uns dos-cents metres entrant des del carrer dels Avellaners, per un camí de terra que s’enfila fins arribar al cim del turó, on una fita senyala la partió entre els municipis de Matadepera i Castellar del Vallès. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop deixades enrere, a mà dreta, les dues darreres torres de la urbanització, en el mateix revolt, a mà esquerra hi ha un espai planer amb un banc de fusta. La surgència està situada en una raconada, sota un espès alzinar amb arítjol, heures i galzeran i bardissar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Si bé originàriament devia ser una surgència natural, actualment està arranjada i perfectament integrada al paisatge. En el mateix pendent natural del torrent, entre la roca natural, s’hi observa un muret de pedra irregular collat amb morter gairebé imperceptible pel creixement de molses. A la part inferior hi ha una peça de ferro rectangular encastada en el muret i per sota mateix el broc que sobresurt lleugerament.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’aigua cau en una piqueta arranada a la roca, construïda amb maó pla ( 45 per 30 cm de costat). A mà esquerra hi ha una segona piqueta, més petita, construïda aprofitant la roca que s’omple quan la primera sobreseeix. </span></span></span></span></span></p> | 08120-109 | Torrent del Corraló | <p><span><span><span><span><span>En aquest indret, hi havia un pi conegut per la gent del territori amb els noms de Pi de l’Esquirol o Pi del Corraló de més de 35 metres d’alçada i amplada considerable. Era punt de trobada de caçadors, bosqueters, vinyataires, excursionistes i els nens i nenes de l’escola. Malauradament als anys setanta del segle XX, després d’uns dies de fort temporal de vent i pluja, l’arbre va caure.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 2012, </span></span>en el programa de mà <span><span>publicat amb motiu </span></span>de les Festes de Sant Sebastià, un bosqueter que freqüentava sovint aquest indret hi va publicar un poema dedicat al pi. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 17 de juny de 2013, els alumnes del curs de jardineria del Casal de la Gent Gran van plantar un pi blanc (<em>Pinus halepensis</em>) en aquest indret. En el moment </span></span></span><span><span><span>de la plantació l’arbre mesurava 2,5 m d’alçada per 14 a 16 cm de diàmetre.</span></span></span></p> | 41.6079101,2.0401472 | 420021 | 4606689 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86839-dsc7091.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86839-p1440347.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Gairebé imperceptible, a mà dreta en el mateix muret s’observa un segon orifici inutilitzat. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 86843 | Alzina de Can Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-can-torres-0 | <p><span><span><span>ORDRE de 8 de febrer de 1990, per la qual es declaren arbres i arbredes monumentals i es dóna publicitat a l'inventari dels arbres i les arbredes declarats d'interès comarcal i local.</span></span></span></p> <p>PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà de Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona.</p> <p>PHILIPS, Roger (1989). Los Arboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona.<br /> http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/coneixeu-nos/arbres-monumentals/am_arbres_singulars/</p> <p><span><span><span><a href='http://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/arbres-monumentals/arbres-interes-local/'><span><span>http://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/arbres-monumentals/arbres-interes-local/</span></span></a></span></span></span></p> <p><span><span><span><a href='https://dogc.gencat.cat/ca/pdogc_canals_interns/pdogc_resultats_fitxa/?action=fitxa&documentId=41478'><span><span>https://dogc.gencat.cat/ca/pdogc_canals_interns/pdogc_resultats_fitxa/?action=fitxa&documentId=41478</span></span></a></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>Exemplar del gènere <em>Quercus ilex subsp. ilex,</em> situat a ponent de la casa, a tocar de l’era de Can Torres. La casa està ubicada al vessant sud-est de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, construïda en un ampli relleix sobre la confluència dels torrents de les Saleres, del sot del Canyet i del sot de la Codoleda.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Arribant pel camí que puja des de la Font de la Tartana sobresurt per la seva imponent capçada. Dessota no hi ha cap tipus de vegetació arbustiva ni enfiladisses típiques om l’arítjol o l’heura. Mesura uns 14 metres d’alçada total per 19 metres de capçada. Té un volt de soca de gairebé 7’50 metres, tenint en compte l’amplada del sistema d’arrels, mentre que el volt de canó (mida presa a 1’30 metres d’alçada) és de 3’5 metres. El tronc és rectilini, amb una inclinació gairebé imperceptible; des de ran de terra fins a la creu mesura 3 metres d’alçada. L’escorça és forca i clivellada, sense ferides. Per sobre de la creu neixen quatre branques potents, de més d’1’40 metres de diàmetre a la seva base, que es van bifurcant formant la brancada actual que dona forma a una capçada regular i arrodonida. Les fulles més tendres tenen un marge dentat i punxant. L’anvers és de color verd fosc i el revers blanc i pelut, sobretot a les fulles més verdes. El fruit és el gla, amb les escames de la cúpula no punxants. L’alzina floreix als mesos d’abril o maig i les glans maduren al començament de la tardor.</span></span></span></span></span></p> | 08120-112 | Can Torres | <p><span><span><span><span><span>Les alzines, com a element natural sovint destacable, han estat emprades com a fites o com a referents de delimitació d’una propietat. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El llibre de notes escrit per dues generacions de la família Batlles de Can Torres (1699-1824), és d’una importància excepcional per conèixer el modus vivendi del mas. En la crònica es pot llegir en varies ocasions la compra de porcs, la venda i la collita de glans per a la seva alimentació, com per exemple, un pacte d’engreix a mitges d’un porcell fet per Miquel Batlles i el bracer de Sant Feliu del Racó, Tomàs Casanoves, on a canvi dels glans dels boscos de Can Torres, Tomàs Casanoves havia de pagar <em>“al temps del sembrà, sis jornals de cavima per la compra de los glans”</em>. De fet, els ramats de Can Torres eren compostos de bens, cabres però també de porcs, i a la llibreta es deixa constància de Josep Passaterres, rabadà de Can Torres que amb els seus altres germans guardaven els porcs i les vaques.</span></span></span></span></span></p> | 41.6212200,2.0283300 | 419053 | 4608178 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86843-dsc7049.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86843-p1440249.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Es tracta d’un espècimen autòcton de la zona, i per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l’alzina s’ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. El creixement d’aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d’aixa, fuster...). De l’escorça se n’obtenen tanins que serveixen per l’adoberia, però també és apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 87531 | El llamp de Sant Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-llamp-de-sant-joan | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.436. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 28.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Miquel Ballbé (1982) ens transmet aquesta narració , succeïda a l’entorn de la Cova del Drac (encara que digui que va passar al Girabau). Transcrivim literalment el text publicat per Ballbé: “aquest cas succeí la vigília de Sant Joan de l’any 1944, al Girabau. La tarda d’aquell dia no era massa segura, puix que havia plogut i havia caigut calamarsa. A les quatre, però, ja lluïa el sol i uns excursionistes, després de deixar la motxilla a la masovera i dir-los que preparessin llenya per a fer la foguera, com feien cada any, i d’ensenyar els coets i petards a la mainada dels masovers, emprengueren el camí de la cova del Drac, amb la idea de passar l’estona i ensems dur un feix de llenya seca per a la foguera. Allà a la cova trobaren un pastor: - Hola Navarro, com va, això? Ell va dir-los. Tot mirant cap al Montseny: - tinc por de la tempesta que s’apropa i corro a replegar les ovelles. Els excursionistes, un xic estranyats, ja que el sol lluïa més que mai, contemplaren la negra i espessa boira que venia del Montseny, i seguiren el pastor: - serà una tamborinada d’estiu. No en feu cas! Tot seguit i com volent demostrar que del temps no hi entenien pas gran cosa, es deixà sentir un tro i la boira s’estengué ràpidament i al cap de poc tot restà enfosquit.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Feia un vent tan fred que els posà la pell de gallina. Les ovelles s’anaren apilotant a la canal i el pastor no pogué fer-les seguir. Novament un tro esgarrifós es deixà sentir, i el pastor ens digué: - Correm! Anem cap aquella balma ! Ve una gran tempesta. El sol havia quedat eclipsat per l’espessor de la boira, els trons i els llamps se succeïen i el soroll que feia el vent i l’aigua que tot seguit comença a caure els esporuguí i corregueren a aixoplugar-se sota una grossa alzina que hi havia a prop on també ho feren moltes de les ovelles. El pastor cridava des de la balma: - Veniu, veniu! Aquí no us mullareu tant! Així ho feren i abandonaren l’alzina, i en ser al petit refugi, en Navarro digué: - tinc por per les ovelles. Estan esporuguides i es mullaran molt. No havia acabat de dir això quan un terrabastall esgarrifós, seguit d’una claror vivíssima, els feu caure al terra, temorosos que la balma s’hagués ensorrat. En passar-se la mà per la cara notaren que no hi veien. La forta olor de sofre i terra cremada els feu comprendre que havia caigut un llamp. Al cap de poca estona ja tenien la vista clara. El pastor i ells es miraven encara espaordits, car la tempesta seguia fortíssima i temien per llurs vides. Al cap de mitja hora, la tempesta cedí i aparegué el sol, d’un color estrany, com d’or vell. El pastor corregué cap a la canal i llançà un crit d’angoixa, mentre els altres, que hi acudiren temorosos, restaven esmaperduts per l’espectacle que presenciaren. Al peu d’aquella cepada alzina hi havia unes quantes ovelles mortes. Allà era on havia caigut el llamp. Tot plegat era una pila impressionant...</span></span></span></p> <p><span><span><span>D’altres ovelles entre plantes, encara estaven esporuguides. Consolaren el pastor, que plorava, mentre mentalment donaven gràcies a Déu per haver-los lliurat d’aquella desgràcia. A les onze de la nit, amb la família del masover, encengueren la foguera, tot pensant en el pastor que feia via cap a Terrassa per notificar a l’amo la malvestat ocorreguda a les pobres ovelles i que ells, veritablement, aquell dia havien tornat a néixer”.</span></span></span></p> | 08120-136 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac | <p><span><span><span><span><span>No es tracta de cap llegenda, ja que no hi apareixen ni éssers ni llocs fantàstics o sobrenaturals. A més, es dona un nom de família (en Navarro). El context d’excursionistes i motxilles, també ens fa pensar en un moment no gaire llunyà en el temps.</span></span></span></span></span></p> | 41.6453300,2.0157700 | 418037 | 4610867 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Coordenades aproximades, ja que no s’identifica el lloc precís on ocorregueren els fets descrits. | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 87532 | El turó de les Nou Cabres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-turo-de-les-nou-cabres | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp. 428. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>DUCH; ESCUDER; GORINA, Pere; CAPELLA, GRIERA; TINTORER (1935). Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt, amb un mapa a l’escala de 1: 33.000 pp. 115. Terrassa. Centre Excursionista de Terrassa. (Edició facsímil de 1984).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1997<em>). Itineraris pel massís de Sant Llorenç del Munt. La vall del riu Ripoll, la vall d’Horta, la vall de Mur, les Arenes i Cadafalc</em>, vol. 1, pp. 171-172. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 7.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J.; SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 97-98. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span><span><span>El Turó de les Nou Cabres és una narració molt coneguda de la que n’hem trobat publicades dues versions, que es transcriuen tot seguit. Estan recollides en Jordi Suades i David Sanz (2000), que ens expliquen que són les més antigues i originals. La primera versió la va documentar, a la masia del Daví, l’any 1929 Salvador Cardús, i la publicà Ferrando (1997). Diu així: “Ascendir a l’esquerp morral de les Nou Cabres, és certament, ben difícil. Aquest turó des de lluny sembla la carcassa d’un vaixell girada enlaire. Tot i això, cert dia hi pujà una agosarada cabra que estava prenys, i no podent baixar, després hagué de cabridar dalt d’aquell ferreny turó. I no acabà aquí l’odissea, car a ella i els seus fills, belant sempre, no els quedà altre recurs que anar vegetant durant uns quants anys en un lloc tan inhospitalari. Fins que alguns veïns de Sant Llorenç Savall decidiren alliberar-les, pujant-hi per mitjà d’unes escales encastades a la roca viva. Llavors fou quan els veïns de Sant Llorenç Savall es trobaren que dalt d’aquell cim hi havia nou cabres reunides, i d’aquí el nom de morral de les Nou Cabres”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La segona versió és la que es publica, l’any 1935, en la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt del Centre Excursionista de Terrassa. També la recull Miquel Ballbé (1982) i diu així: “[...] Conta la tradició que molts anys enrere, </span></span>es veié al bell cim una cabra que ningú no sabia com s’hi havia enfilat. Hi cabridà i ja foren tres. Aquestes, al temps degut, arribaren a nou. Si tan difícil és pujar al turó, més ho és de baixar-ne. Com, doncs, les feren baixar?</span></span></span></p> <p><span><span><span>La petita plana del cim del turó era, anys enrere, plena d’alzinar que feia goig de debò, puix que mai cap piler no s’havia atrevit a pujar-hi amb la seva destral. Però aquelles alzines centenàries, o tal volta mil·lenàries, foren envejades per alguns atrevits i demanaren al propietari, bo i fundant la demanda en la negativa poruga dels pilers de pujar a tallar-les. Aleshores escalaren el turó per mitjà de ferros clavats a la roca. En arribar al cim acorralaren els pobres animalets que allí es propagaven en plena natura. Com que mai no havien vist persona humana, recorrien embogits la planúria d’un extrem a l’altre. Fins que fou agafada la mare, les petites no es decidiren a descendir sense cap dificultat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Després d’això, les grans alzines foren tallades i aquell turó restà sempre més amb la clepsa ben pelada”.</span></span></span></p> | 08120-137 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac | <p><span><span><span><span><span>La narració en les seves dues versions, han estat transcrites íntegrament del llibre de Jordi Suades i David Sanz. Segons fan constar els autors, a les notes inèdites de Salvador Cardús conservades a l’arxiu particular del seu fill Oriol, l’autor escriu que en el moment de recollir els fets, encara restaven vius alguns dels alliberadors de les cabres. </span></span></span></span></span></p> | 41.6539000,2.0183000 | 418258 | 4611816 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | ||||||||||||
| 87535 | La cabra i el pastor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-cabra-i-el-pastor | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.448. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. </em>15<em>.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J.; SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 49-50. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p> | XIX | <p><span><span><span><span><span>Narració publicada per Ballbé (1982) i que recull també Suades i Sanz (2000). I que transcrivim tot seguit: </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>“</span></span>Al Dalmau havien tingut un pastor de cal Pere dels Parracs que es deia Magí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una vegada, aquest va observar que el ramat que portava a pasturar a la Baga no menjava, ans s’amagria i que la culpa era d’una cabra negra, amb clapes blanques al cap, sortida ningú no sabia d’on, la qual amb els seus crits esverava el bestiar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ho va dir al seu amo i decidiren que un dia hi anés el Tatus, que era un sagal mig beneitó. Aquell cop la cabra no sortí i les ovelles menjaren a pleret. Al dia següent, quan tornà el Magí, altra vegada la cabra va espantar el bestiar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Com que la cosa es repetí i quan hi anava el Tatus la cabra no sortia i quant hi anava el Magí aquesta feia acte de presència, l’amo va començar a preocupar-se.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Entretant, com que degut a la llei de desamortització els monjos de Sant Llorenç de Munt havien marxat a Lleida i la casa del Dalmau els devia redempcions, l’amo decidí de fer les paus: anar a Lleida a pagar el deute.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Fet això s’acabà la presència de la cabra de color negre amb taques blanques al cap, mai més ni el Tatus ni el Magí toparen amb ella.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quina relació tenia amb els monjos i amb el Magí, no s’ha pogut escatir mai. Però tal com ho hem llegit, ho deixem escrit”.</span></span></span></p> | 08120-140 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac | <p><span><span><span><span><span>Narració on es dona una dada històrica relacionada amb les desamortitzacions de Mendizabal (1836).</span></span></span></span></span></p> | 41.6454900,2.0304800 | 419262 | 4610871 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | També la podeu trobar a Josep Maria FONT (1976). | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 87536 | El pastoret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pastoret | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.430-431. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 8.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1972). El llibre de Castellar. Història i vida d’un poble del Vallès i dels seus agregats, Sant Feliu del Racó i les Arenes. Sant Llorenç Savall. </span></span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span><span><span>La primera versió publicada d’aquesta llegenda és de Lluís Vergès i Solà (1972), que Miquel Ballbé (1982) transcriu íntegrament. I diu així:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>“La seva pintoresca llegenda, retornant a l’antigor, és molt simpàtica. Conten que en un mas, avui desaparegut, i situat a la part llevantina de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, hi havia un xicot que tenien com a pastoret i mentre el ramat s’entretenia menjant herbes, ell s’enfilava pels turons perquè hi era molt aficionat. Un dia proposà enfilar-se a la majestuosa Castellassa tot i que ja comprenia que era difícil, car en aquella època es considerava inaccessible. El minyó, animós, amb penes i treballs i vencent totes les dificultats, aconseguí per fi arribar al cim alt i veient-se triomfant, tot i admirant el meravellós panorama que des d’allí podia contemplar, es donà per satisfet. Però en voler davallar comprengué que no era tan fàcil com de moment havia cregut. L’angoixa s’apoderà d’ell i una suor freda envaí el seu cos i es considerà perdut si un voler de Déu no l’ajudava. Caient de genolls a terra, sobre aquell cim tan elevat, implorà a la Verge de les Arenes, de la qual era fervent devot, perquè intercedís per la seva salvació davant del perill de mort en què es trobava pel seu atreviment, i li prometé que si es lliurava de tal perill pagaria per a la capella una campana, el so de la qual se sentiria des de la Castellassa. Seguidament comença a resar amb fervor fins que la son el va vèncer.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Cap a mitja nit el despertà un fort soroll i un tuf com de sofre cremat i sorprès sentí la veu del diable oferint-li la seva protecció. “Només jo – li digué el dimoni – puc salvar-te. Si em dones l’ànima et pujaré les cadenes que el meu company – un altre dimoni – prepara al peu del massís”. El minyó no es va deixar vèncer per la temptació i tot fent el senyal de la creu s’encomanà amb més fervor encara a la Verge de les Arenes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Però el dimoni continuava fent-li oferiments, com posar-li un pont o bé una grossa pila d’herba perquè pogués saltar sense cap perill. Tot fou inútil. El xicot ple de fe confiava en la intercessió de la Verge i la voluntat de Déu. No fent cas del diable es tornà a quedar adormit. El cert és que en despertar novament, es trobà a baix, al peu de la Castellassa sense haver sofert mal de cap mena. Atribuint el fet miraculós de la seva salvació a la bondat de la Verge, conten que pagà la campana promesa i continuà essent d’aquell dia endavant més devot que mai de Nostra Senyora de les Arenes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Del referit succés, explicat per la tradició i comentat pels diferents vells de la rodalia, nosaltres podem donar fer d’haver pogut contemplar entre els exvots que existien dins de la capella de l’ermita un curiós quadre pintat sobre fusta enguixada en el qual es glossava el fet explicat i les següents lletres “ MIRACLE DE NTRA. SRA. DE LES ARENES QUE SUCCEÍ LO ANY 1945”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>També es diu que el minyó, de retorn a casa seva i en passar per davant de l’ermita de les Arenes, exclamà: - Avui, Verge estimada no us duc cap pom de flors, però d’ací a uns dies us portaré dos rams de perpetuïnes que no es marciran mai més.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Recordem també que, en la nostra joventut, quan anàvem al tradicional “Aplec de l’ermita de les Arenes” el dia 8 de setembre de cada any, festivitat de totes les Verges trobades, a l’altar hi havia un campanaret amb una campana i a cada costat un gerret de vidre i flors representant les perpetuïnes...”</span></span></span></span></span></p> | 08120-141 | La Castellassa de can Torres | 41.6362000,2.0276500 | 419015 | 4609842 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Està publicada amb diferents noms; Ballbé (1982) i Vergés (1972) com a “Llegenda del Pastoret”, mentre que FONT i GUILLUÉ (1976) com, “El Pastoret de les Arenes”. | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | ||||||||||||
| 87619 | Alzina de Can Solà del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-can-sola-del-pla | <p>PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà de Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona.</p> <p>PHILIPS, Roger (1989). <em>Los Arboles</em>. Editorial Blume, S.A. Barcelona.</p> <p> </p> | <p><span><span><span><span><span>Exemplar del gènere Quercus ilex subsp. ilex, situat al davant de la façana principal de la casa que des de fa anys està transformada en restaurant. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan s’accedeix a la casa, l’arbre destaca per la seva imponent capçada. Dessota no hi ha cap tipus de vegetació arbustiva ni enfiladisses típiques om l’arítjol o l’heura. S</span></span></span></span></span><span><span><span><span><span>’ha posat en valor, col·locant grava petita vermella al sòl que fa destacar la verdor de les fulles, una circumferència de llambordes perfectament col·locades amb travesses a la part exterior disposades verticalment com si es tractés d’un astre solar. A l’interior d’aquesta circumferència, es dreça l’alzina, envoltada en tot el seu perímetre per un banc de fusta amb respatller i un parell de llums per il·luminar la capçada quan és fosc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Mesura uns 18 metres d’alçada total per 20 metres d’amplada de capçada. El tronc és rectilini, de manera que tant el volt de soca com el volt de canó (mida presa a 1’30 metres d’alçada) és d’aproximadament 4 metres. Des de ran de terra fins a la creu mesura 4’5 metres d’alçada. L’escorça és forca i clivellada, sense ferides. Per sobre de la creu neixen varies branques potents, de més de 2 metres de diàmetre a la seva base, que es van bifurcant formant la brancada actual que dona forma a una capçada regular i arrodonida. Les fulles més tendres tenen un marge dentat i punxant. L’anvers és de color verd fosc i el revers blanc i pelut, sobretot a les fulles més verdes. El fruit és el gla, amb les escames de la cúpula no punxants. L’alzina floreix als mesos d’abril o maig i les glans maduren al començament de la tardor.</span></span></span></span></span></p> | 08120-166 | Carrer de Can Solà del Pla, 7 | <p><span><span><span><span><span>Es tracta d'un espècimen autòcton de la zona i per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l'alzina s'ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. El creixement d'aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d'aixa, fuster...). De l'escorça se n'obtenen tanins que serveixen en l'adoberia, però també és apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs.</span></span></span></span></span></p> <p> </p> | 41.6149200,2.0126800 | 417741 | 4607493 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87619-dsc7823.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87619-dsc7822.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Es tracta d’un espècimen autòcton de la zona, i per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l’alzina s’ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. El creixement d’aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d’aixa, fuster...). De l’escorça se n’obtenen tanins que serveixen per l’adoberia, però també és apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 87620 | Goig en lloança del gloriós cavaller i màrtir Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-en-lloanca-del-glorios-cavaller-i-martir-sant-sebastia | XX | Vigent | <p>Goigs a llaor de Sant Sebastià que es canten a la parròquia de Sant joan de mtadepera, ja que és el co patró de dita parròquia. <span><span><span><span><span>A l’encapçalament es llegeix: <span>Goigs en lloança del gloriós cavaller i màrtir / Sant Sebastià / advocat contra pestilència i tot mal contagiós. / que es venera a l’antiga església de / sant joan de matadepera. I diuen així:</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>(primera columna) Màrtir sant molt singular, / supliquem vostra potència: / vulgueu a Jesús pregar / que ens guardi de pestilència. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Vostra mare és de Milà, / vostre pare, de Narbona; / en la cort, Dioclecià / per capità us corona, / però vós, per Déu amar, / deixeu eixa dependència: vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Passàreu cruels turments, / en els quals, segons s’ha vist / convertíreu molta gent / a la fe de Jesucrist; / per ço us ve a suplicar / aquest poble, per clemència: / vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En un pal el mal pretor / us féu assagetejar. / ¡Qui podrà pensar el dolor / què vàreu en ell passar ! / Allí vàreu demostrar / la vostra gran paciència: / vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>(segona columna) A un pal assagetat / una vegada partíreu, / i després, del tot curat, / a cruels assots moríreu; / de dos martiris passar / sols us donen evidència: / vulgueu...//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Ou Jesús el vostre plant, / i farà segons voleu; / puix qaue humil ve reclamant / a grans crits el poble seu; / si el veieu sovint plorar / davant de vostra presència: vulgueu...//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Tan gran patró com tenim / tan apropiat com vós, / no mireu el nostre crim; deu-nos remei piadós / d’aquell mal que vol matar / grans i xics sens diferència: vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Gloriós sant Cavaller, / ixca de vós tal virtut; / puix teniu aqueix poder, / conserveu-nos la salut, / </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>(tercera columna) lo qual Déu concedirà / per costum de sa clemència: vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El ver Déu us té promès, / puix per ell vàreu patir, / que el devot no sia pres / d’eix mal, ans puga guarir; / i ja que al fi ve a implorar / vostre favor i assistència: vulgueu...//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Us aclamen per Patró / singular advocat; / guardeu tot aqueix veïnat / amb vostra alta intercessió; / feu que ens puguem preservar / de tal mal i tal dolència : / vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>TORNADA //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Verge Maria sens par / i Mare per excel·lència: / vostre Fill vulgueu pregar / que ens guardi de pestilència. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>V/ Oh màrtir Sant Sebastià, vulgueu pregar per nosaltres. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>R/ I feu-nos dignes de merèixer les promeses de Crist //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PREGUEM //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Omnipotent Déu, us demanem enfervorits que ens concediu als que celebrem el natalici del màrtir, vostre gloriós / Sebastià, que per la seva intercessió visquem amb l’amor del vostre sant nom. R / Així sigui //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Boisos d’en Ricard Marlet – Matadepera, 2004 – Germandat de Sant Sebastià //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Esemplar núm. 0689//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ELECË, arts gràfiques.</span></span></span></span></span></p> | 08120-167 | Carrer de Sant Joan, núm. 42 | <p><span><span><span><span><span>Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat.</span></span><br /> <span><span>La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1545-1563), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període</span></span><span><span><span><span><span>.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.5991900,2.0280200 | 418999 | 4605732 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Ricard Marlet (boixos). Germandat de Sant Sebastià. | Edició numerada (0689), imprès per ELECÉ, arts gràfiques en paper a tres tintes, editat l’any 2004 per la Germandat de Sant Sebastià en motiu de la seva celebració. Text distribuït en tres columnes. Presenta una caixa amb orla tipogràfica realitzada amb boixos de Ricard Marlet. Es desconeix l’autor de la lletra. | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | ||||||||||
| 87753 | Bandolers a Can Pèlecs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bandolers-a-can-pelecs | <p><span><span><span><span><span>FERRANDO i ROIG, Antoni (1988). Cròniques bandolers de Sant Llorenç del Munt. El Camí Ral de Barcelona a Manresa. Col·lecció Cavall Bernat 15. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRANDO i ROIG, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac). Col·lecció Cavall Bernat 40. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></span></span></p> | XVII | Publicada | <p><span><span><span><span><span>Relat d’un intent de robatori que patiren els propietaris de Can Pèlecs el 15 d’abril de 1629. Aquest document, es localitza a la Cúria del batlle, dins dels processos de 1626, que es conserven a l’Arxiu Comarcal de Terrassa, i que transcrivim textualment del llibre “Les sendes dels bandolers” (</span></span>FERRANDO, Antoni; 2002) <span><span>que diu així:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1626, Can Pèlecs ja es presentava com un dels masos amb més puixança del terme de Sant Joan de Matadepera. Ajaçada sota l’espadat de la roca Petanta, a ponent de la Mola de Sant Llorenç del Munt, aquella antiga pairalia havia superat totes les vicissituds, pestes i guerres que al llarg dels segles havien commogut la contrada. L’amo de la masia era Jaume Pèlecs, que aleshores tenia quaranta anys. Havia estat nomenat hereu per Macià Pèlecs, el seu pare, feia tot just tres anys.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El nom de Can Pèlecs no era l’original de la masia, que des de temps immemorial havia estat coneguda com a mas Sa Busqueta. Ja era així en aquells anys pretèrits en què tant les terres i les cases, com els homes, dones i bèsties que hi habitaven, eren propietat feudal del monestir de Sant Llorenç del Munt, que s’alçava a llevant, sobre el cim de la Mola, dominant la vall de les Arenes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquell canvi de nom s’havia iniciat feia poc més de vuitanta anys, quan Gabriel Pèlecs, avi del propietari, es casava amb Elisabet Busqueta, la pubilla del mas, i començava així la nissaga dels Pèlecs a la vall de les Arenes de Sant Joan de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Certament, gairebé tot havia anat prou bé en aquella pairalia des que els Pèlecs se n’ocupaven. Havien adquirit noves terres al rodal i el mas creixia. Amb tot, quinze anys enrere, una ombra tèrbola havia enfosquit el futur d’aquell laboriós mas: va ser quan Francesc Pèlecs, el germà petit de l’hereu, fou acusat i inculpat, juntament amb un mosso francès que treballada a la casa, d’haver assassinat un jove pastor del mas de la Mata.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquell tràgic succés sotraguejà l’ànim i l’opinió de la gent de la contrada, i Macià Pèlecs tingué serioses dificultats per a treure el seu fill petit de l’embolic en què s’havia ficat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquell cas, però, ja era aigua passada i estava gairebé oblidat. Ara els perills que amenaçaven el mas i els seus habitants eren un altres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sant Joan de Matadepera, dimecres, 15 d’abril de 1626.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Acalorat per la feixuga tasca de conduir l’arada, Jaume Pèlecs aturà la parella de bous. Eixugant-se la suor del front, contemplà satisfet la terra acabada de llaurar, que mostrava la seva entranya ocre i humida entre l’herba regirada. A la fi havia obert el darrer solc que li restava d’aquell camp. A poques passes s’aixecava el seu mas, Can Pèlecs, voltat de conreus verds i d’arbres florits, exultant de vida sota el discret però brillant sol primaveral. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per la posició de l’astre rei, el pagès veié que eren pels volts de les quatre de la tarda. Encara restaven unes hores de llum abans d’acabar la jornada, i així, després de tancar els bous al corral, enfilà amb bon pas el camí que, costa amunt, mena a la rocallosa carena del Montcau. Volia veure com estava el bestiar que tenia pasturant per aquells enlairats paratges.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Tan aviat com Jaume Pèlecs arribà dalt la carena per on passa el camí que condueix al coll d’Eres i al pelat turó del Montcau, sentí la fressa d’unes passes que s’aproximaven. Algú venia per aquell senderó encatifat de fulles seques, en sentit contrari al d’ell. A l’instant aparegueren, mig tapats pel boscatge, uns desconeguts que avançaven cap a ell. Eren quatre homes d’elevada estatura, vestits elegantment. Anaven coberts amb capes gascones roges i grises que els dissimulaven les amples xarpes i les pesants armes de foc que hi duien penjant. Un d’ells, fins i tot portava al descobert un pedrenyal de canó llarg repenjat al coll.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Ni l’aspecte ni la presència d’aquella gent no agradava al pagès; amb tot, quan passaren pel seu costat els saludà, com és costum entre la gent del camp. Ells li tornaren la salutació i prosseguiren el seu camí sense importunar-lo, tot i que es veia ben clar que eren bandolers.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En plena serralada del Montcau, voltat d’alzinars i rouredes, el pagès es reuní amb una filla seva que tenia cura dels ramats que pasturaven pels herbeis i boscos de la muntanya. Poc després, guiat per la jove pastora, començà a comprovar l’estat dels seus ramats.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El sol ja declinava. Havien passat més de dues hores des que en Pèlecs s’havia creat amb els bandolers, i ja no pensava en l’afer. Quan gairebé era l’hora de tornar al mas, veieren algú que pujava corrents en direcció on es trobaven ells. Era el fill petit d’en Pèlecs, que, en arribar, alarmat i esbufegant, contà al seu pare que havia vist quatre homes rondant pels boscos propers al mas. Com una premonició sinistra, la imatge dels quatre bandolers que havia vist poques hores abans acudí a la seva ment. Sense perdre un sol minut, envià la seva filla amb un missatge urgent per a la seva esposa. Li demanava que tanqués de seguida la porta exterior del mas amb pany i forrellat, perquè hi havia gent facinerosa rondant pels encontorns. Com una exhalació, la jove pastora, s’avançà i corregué lleugera camí avall. Mentrestant, Jaume Pèlecs enllestí ràpidament la feina amb el bestiar i emprengué ben de pressa el retorn a casa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan es trobava a mig camí del mas, el pagès sentí uns crits confosos que l’alertaren. Era la coneguda consigna de via fora que la gent emprava en cas d’assalt de bandolers. En parar més atenció, s’adonà, amb angoixa, que l’enrenou provenia del seu mas. Alarmat, Jaume Pèlecs arrencà a córrer de dret cap a casa seva i cridant amb totes les seves forces: “Via fora a lladres”!.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fatigat per la corredissa, el pagès arribà al mas. En traspassar el portal, comprovà amb sorpresa que res d’anòmal no alterava l’ambient habitual de la casa. Més alleugerit, anà a cercar la seva esposa i li demanà que li contés què havia passat i el perquè d’aquells crits de via fora. Eulàlia Pèlecs era una pagesa de trenta-sis anys que no s’acovardia fàcilment; però, en aquella ocasió, tal com relatà després al seu marit, havia passat uns moments de tensió i angoixa d’allò més desagradables.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La peripècia al mas havia començat poc després de les set de la tarda. Eulàlia ja havia estat alertada per la seva filla que hi havia gent sospitosa per la contrada, i, així, seguint la recomanació rebuda, tancà i barrà el portal del mas i hi romangué a dins amb les seves filles. Preocupada per aquella situació, la dona restà llargues estones guaitant per la finestre, tot esperant amb ànsia el retorn del seu espòs.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan ja començava a declinar el dia, arribà Toni Cerdà, el pastor que tenia cura de les ovelles. Aquest, abans de tancar el ramat, corregué a veure la seva mestressa i l’advertí que, mentre baixava, havia vist dos homes coberts amb capes gascones i armats amb pedrenyals de canó llarg que venien camí del mas. En sentir la notícia, Eulàlia Pèlecs començà a inquietar-se seriosament. Temia que aquells bandolers no haguessin assassinat el seu marit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Poc després, enmig d’una tensa i feixuga espera, la dona veié per la finestra algú que es movia pels voltants de la casa i distingí les siluetes de dos homes retallant-se en la foscor. Estaven situant-se dissimuladament en una cantonada del mas. La manca de llum no permetia apreciar-ne gaires detalls, però pogué comprovar que aquells individus anaven armats amb pedrenyals. Eren alts i duen capes gascones, de les quals no es podia apreciar el color. Únicament es distingien de forma clara les mitges blanques d’un dels saltejadors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquest punt, Eulàlia Pèlecs s’adonà que estaven rodejant la casa i que els bandolers ja havien vist que el portal de fora era tancat. Espantades davant d’aquella tensa situació, les noies de la casa perderen el control i començaren a cridar fortament per les finestres. El pastor i la mestressa, veient que realment no podien fer altra cosa, s’afegiren a les noies tot cridant: “Via fora a lladres!”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sorpresos per la cridòria dels del mas i adonant-se que havien estat descoberts, els bandolers sortiren corrents dels seus amagatalls i desaparegueren per la torrentera de la font.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Segurament pensaren que amb la porta tancada i la gent de dins a l’aguait, es feia difícil donar un cop de mà ràpid. A més, aviat arribarien els pagesos del rodal, alertats pels crits de via fora, de manera que els convenia fugir com més aviat millor, ja que si queien en les seves mans, ningú no donaria ni un ral per la seva pell.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Divendres, 17 d’abril de 1626</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquell intent d’assalt va ser denunciat pels afectats a Jaume Garrigosa, batlle del terme de Sant Joan de Matadepera, el qual vivia a Can Garrigosa, una de les masies veïnes de Can Pèlecs. Dos dies després dels fets, el batlle es presentà a la masia per instruir la denúncia. Amb ell arribaren el notari terrassenc Joan mas i un escrivent, Rafael Riquer, els quals s’encarregaren de prendre declaració escrita a Jaume i Eulàlia Pèlecs.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Tots els presents convingueren que l’assalt havia estat frustrat gràcies a la bona pensada que tingué Jaume Pèlecs de fer tancar a temps la porta exterior del mas; si no, els bandolers haurien entrat fàcilment a la casa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>I així fou com acabà aquell cas. De fet, la denúncia resultà inoperant, ja que anava contra uns bandolers que no havien estat reconeguts. Així, doncs, el seu efecte es limitava a donar constància dels fets i a recollir els mínims detalls que havien estat observats pels testimonis, per a una possible identificació dels assaltants. </span></span></span></span></span></p> | 08120-191 | Can Pèlacs | 41.6440300,2.0006700 | 416778 | 4610737 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | ||||||||||||
| 87775 | Robatori a Can Pobla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/robatori-a-can-pobla | <p><span><span><span><span><span>FERRANDO i ROIG, Antoni (1988). Cròniques bandolers de Sant Llorenç del Munt. El Camí Ral de Barcelona a Manresa. Col·lecció Cavall Bernat 15. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRANDO i ROIG, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac). Col·lecció Cavall Bernat 40. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></span></span></p> | XVII | Publicada | <p><span><span><span><span><span>Relat d’un robatori que patiren els propietaris de Can Pobla el 6 de febrer de 1629. Aquest document, es localitza a la Cúria del batlle, dins dels processos de 1629, que es conserven a l’Arxiu Comarcal de Terrassa, i que transcrivim textualment del llibre “Les sendes dels bandolers” i diu així:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sant Joan de Matadepera, dimarts, 6 de febrer de 1629.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El sol es ponia darrere les muntanyes de l’Obac posant punt i final a aquella curta tarda d’hivern. Mentre la foscor, vencent el crepuscle, s’anava ensenyorint de l’ampla vall de les Arenes, la campana del solitari monestir de Sant Llorenç del Munt anunciava, amb el seu so llunyà i malenconiós, l’hora de l’Avemaria. Era la fi de la jornada i tothom tornava a casa per refugiar-se vora el foc del creixent fred del capvespre.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Enmig d’una ampla canal voltada de cingleres, espadats i boscos, el mas de Can Pobla, amb la seva petita capella de Sant Esteve de la Vall, més antiga encara que el mateix mas, rebia les últimes llums arraulit en un espaiós relleix rodejat de feixes esglaonades. Can Pobla era l’últim enclavament pagès de la muntanya, el mas més enlairat de tots el que s’estenien en els esquerps faldars de la Mola de Sant Llorenç del Munt. Més amunt no hi havia sinó roques i bosc, i al cim, coronant l’estepària i desolada clepsa de la muntanya, el cenobi benedictí de Sant Llorenç, l’antic i poderós bastió feudal que havia posseït gairebé tot el terme del rodal. Ara, abandonat pels monjos, que el trobaven massa pobre i solitari, era habitat, en la seva lenta però inexorable decadència, per un sacerdot pagat perquè tingués cura del temple i de la parròquia dels masos de l’indret.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Seguint un dels costeruts camins de la contrada, el sexagenari Jaume Pobla, propietari del mas de Can Pobla, tornava a casa després d’haver recollit el bestiar que pasturava pels prats i boscos dels voltants. D’altres vegades, aquesta tasca la hi feia algun dels seus fills, l’hereu, Pau, que aquell dia era absent del mas, o en Maties, a qui als seus trenta anys no feia por la feina.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En sentir les campanes, el vell Pobla recordà com, poc més de vint anys enrere, l’últim abat de l’extingit cenobi havia fet pujar la campana des de la plana del Vallès fins a l’espadanya del temple del cim de la Mola. Pesava catorze quintars, i el venerable abat, que moriria dos anys després, la beneí anomenant-la “El seny de Ramon”, ja que havia manat que li fossin posades relíquies de sant Ramon de Penyafort. Va ser una gran festa, i tots els pagesos del terme pujaren al cenobi en seguici de l’últim gran senyor feudal de la muntanya, Francesc Olivó d’Alvèrnia, inquisidor del Principal de Catalunya i ardiaca del temple de Santa Maria del Mar, de la ciutat de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Immergit en els seus pensaments, el pagès s’anà aproximant a casa, i quan es trobava a uns dos tirs de pedra de distància del portal, veié tres homes esperant al peu del camí. Jaume Pobla es malfià, perquè ja eren més de les cinc de la tarda i aquella no era hora per veure gent rondant per camins tan apartats i solitaris. En atansar-se més, la seva inquietud augmentà. Aquells individus anaven coberts amb sengles capes de pastor, conegudes també com capes gascones, les quals, tot i ésser d’ús molt comú, eren malvistes pel virrei i els seus oficials, ja que per llur llargada i amplada permetien que qui les usava pogués anar armat sense que es notés, amagant-hi la xarpa, els pedrenyals i el flascó de la pólvora; per això mateix eren molt utilitzades pels bandolers. Per motius molt diferents, els gremis tèxtils del Principal tampoc no veien amb bons ulls les capes gascones, perquè provenien del sud de França i ells, amb els seus gruixuts teixits de llana, no podien fer capes del mateix caient que poguessin competir amb les d’importació.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan Jaume Pobla arribà a l’alçada d’aquells tres homes, un d’ells se li adreçà tot dient-li: “Atureu-vos!”. El pagès, recelós, respongué: “Què voleu?”. El desconegut insistí: “Atureu-vos!”. El vell Pobla s’adonà de seguida que aquells tres homes eren bandolers, perquè notà que anaven armats amb pedrenyals de canó llarg. En vista de les circumstàncies, s’aturà i, encarant-se’ls els respongué: “Jo sóc en Pobla”. Tot seguit, un dels bandits, intentant, vèncer l’evident desconfiança del pagès, li digué: “No tingueu por. Us hem de menester a vós perquè volem menjar i beure a casa vostra”. I sense cap altre comentari, tots quatre emprengueren el camí avall en direcció al mas.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Mentre caminaven, Jaume Pobla pogué constatar que aquells bandolers eren molt joves. Dos d’ells, que anaven amb la cara descoberta, eren completament imberbes. Al tercer no se li veia el rostre, puix que anava emboçat, però es distingia per la seva elevada estatura. El pagès també s’adonà que, a més a més dels pedrenyals, els saltejadors anaven armats amb les prohibides dagues de fulla llarga.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquells anys era molt freqüent que els bandolers es fessin donar de menjar a les masies solitàries, de tal manera que era rar el mas aïllat que no s’hagués trobat mai en aquella desagradable situació. Amb tot, les circumstàncies usuals en aquests casos solien ser diferents d’aquelles en què es trobava Jaume Pobla. El més freqüent era que els bandolers es presentessin en alguna masia i que demanessin menjar. Si els de la casa s’hi resistien, fet que no acostumava a passar, els amenaçaven amb cremar-los la casa o el paller, matar tot el bestiar i altres malvestats. Llavors, els del mas cedien per por, i sense obrir mai la porta exterior i mitjançant una corda, baixaven, de la finestra estant, cistells amb queviures i vi fins que els lladres se saciaven i se n’anaven. Però é cas de Jaume Pobla era ben diferent. Els bandolers l’havien agafat a ell, i amb aquest avantatge podien demanar-li molt més que menjar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Dins la cuina de Can Pobla i asseguts a l’escó de vora el foc, Constança, muller de l’hereu del mas, i el seu cunyat Maties conversaven tranquil·lament en espera del retorn de la resta de la família per sopar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Devien ser prop de les sis de la tarda quan uns trucs a la porta exterior els anunciaren l’arribada d’algú. Constança s’aixecà i baixà les escales per anar a obrir. En arribar davant la porta, la noia preguntà rutinàriament: “Qui hi ha?” Com si res no passés, Jaume Pobla demanà a la seva nora que obrís. Així, confiada, Constança obrí la porta i fou llavors que veié els tres que acompanyaven el seu sogre. Immediatament, dos dels bandolers entraren dins del portal i digueren a la sorpresa noia que baixés llum, perquè volien menjar i beure. Constança, fent-se càrrec de la situació, obeí i pujà novament a la cuina a cercar els llums, i tan aviat com arribà dalt, contà al seu cunyat Maties el que passava.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Mentre Maties Pobla restava a l’expectativa dels esdeveniments, Constança tornà a baix amb els llums encesos. Allí l’esperaven els bandolers, que, un cop tingueren els llums, canviaren radicalment d’actitud. Un d’ells tragué una llarga i esmolada daga i, dirigint-se amenaçadorament a la noia, li digué que l’acompanyés a les cambres de la casa si no volia morir degollada allí mateix. En veure el posat resolt del lladre, Constança, espantada, l’obeí i conduí dos dels bandits a dalt a les cambres. Amb ella pujaren el bandoler alt del rostre emboçat i un dels joves de cara descoberta. El tercer restà a baix al portal amb les armes a les mans vigilant el contrariat Jaume Pobla.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Tan aviat com arribaren a les cambres, un dels lladres instà la noia que els mostrés el dormitori del seu sogre. “És aquell”, respongué Constança assenyalant una de les habitacions. Immediatament, els bandits començaren l’escorcoll sistemàtic i el saqueig de la cambra. Picaven a les bigues i a les parets buscant pel so cavitats i amagatalls en els quals Jaume Pobla pogués haver guardat els seus diners. Al cap d’una estona, un d’ells descobrí un forat tapat amb un drap, que tragué amb la punta de la daga. Dins del forat tan sols hi havia dos rals, l’un d’or i l’altre de plata. Finalment, quan els bandolers s’adonaren que a la cambra de Jaume Pobla no hi havia res més del seu interès, es dirigiren al dormitori de Constança, on començaren a buidar capses i a separar tot el que trobaven de valor.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Mentrestant Maties Pobla, veient que no era menjar el que cercaven aquells individus, sinó robar la casa, es despenjà sigil·losament per la finestra de la cuina on havia estat amagat fins aleshores i saltà a l’exterior. Allí començà a demanar ajut tot cridant: “Via fora a lladres!”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquell precís moment, Joana Pobla, la mestressa del mas, tornava a recer després d’haver treballat tota la tarda. En apropar-se a la casa, la pagesa sentí els crits de via fora del seu fill Maties, que així tractava d’avisar de la presència de bandolers. D’allí estant també se sentia el terrabastall del saqueig de les cambres. Inquieta, la dona s’acostà al portal del mas, on veié amb sorpresa el seu marit vigilat per un bandoler. Davant d’aquella situació tan compromesa, Joana Pobla tractà de fugir per allà on havia vingut, però ja era massa tard: el bandoler de la porta ja l’havia vista i, deixant Jaume Pobla – que en veure’s sol aprofità per a entrar dins la casa – s’acostà a la pagesa tot dient-li, sorneguer: “Vella meva, on aneu? Què voleu fugir?... Atureu-vos!”. Per uns moments, la dona pensà a escapar-se, però es contingué. Amb els seus cinquanta-quatre anys no hauria pogut resistir la persecució d’un bandoler jove. Amb aquest pensament, resolgué restar en el seu lloc immòbil. Amenaçador, el bandit es tragué la daga i s’acostà a l’esporuguida pagesa. Bruscament li engrapà les dues mans, i posant-li la daga al coll, li digué que si el pastor – referint-se a Maties Pobla – continuava cridant via fora a lladres, la degollaria sense contemplacions, perquè ells no eren lladres, sinó que el que volien era menjar. Fent l’orni, la dona replicà que no era el pastor ni ningú de la casa el qui cridava, sinó una altra gent. Però el bandoler, incrèdul, reiterà la seva amenaça i l’envià a la cuina.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Joana Pobla anà primer darrere del mas a pregar al seu fill que deixés de cridar, tot dient-li, malgrat saber que no era veritat, que aquells homes no eren lladres. Després se n’anà a la cuina, on trobà el seu marit molt abatut assegut a la vora del foc. En veure-la, el vell Pobla digué compungit: “Què faran?... Ai Mare de Déu!”. Ella resignada, respongué “Déu ens ajudarà!”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després de l’encontre amb Joana Pobla, el bandoler que guardava la porta es dirigí a la zona del mas d’on havien vingut els crits d’alarma. En arribar a l’extrem de l’era sorprengué en Maties sota la finestra de la cuina. Iracund i amb el pedrenyal a la mà, el bandoler li digué que li venien ganes de matar-lo, però, contenint-se, es va emportar el jove i l’obligà a entrar a la casa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Maties Pobla no durà gaire temps dins el mas, perquè, tan aviat com entrà se n’anà a la cuina i tornà a saltar per la finestra. Novament a l’exterior, el fill dels Pobla començà a córrer camí avall cridant fortament l’alerta contra els bandolers. En la seva cursa, es dirigí a casa de Jaume Garrigosa, batlle del terme de Sant Joan de Matadepera, atès que a ell competia la responsabilitat de perseguir lladres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Dalt, a les cambres de Can Pobla, els bandolers enllestien el saqueig davant la consternada Constança, que veia regirar la seva roba i els seus objectes personals sense cap mena de mirament per part d’aquell parell de brètols.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La noia tenia aleshores trenta anys i encara conservava records del seu casament, alguns dels quals insignificants, però que no s’escapaven de la cobdícia dels saltejadors, com ara unes candeles amb la imatge de la Verge de Montserrat, i fins i tot un estadal de cera blanca, un d’aquells ciris o blens enrotllats en forma d’hèlix que els nuvis de la comarca regalaven a les seves promeses, perquè hi havia la creença que els atribuïa poders màgics que protegien la casa contra les tempestes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En acabar el robatori, els lladres marxaren cuitadament i Constança, desolada, entrà a la cuina, on trobà eles seus atemorits sogres asseguts a l’escó. En veure’ls digué: “Ai pare, ai mare! Què farem...aquests homes ens han robat a tots!”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan Maties Poble i el batlle Garrigosa, amb l’escamot de voluntaris que havien aplegat diligentment, arribaren al mas de Can Pobla, els lladres s’havien fet fonedissos i, certament, no era pas cosa d’empaitar-los de nit per aquell territori tan trencat i laberíntic, de manera que decidiren tornar-se’n cada u a casa seva. L’endemà, el batlle pujaria per instruir la denúncia. No es podia fer res més.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sant Joan de Matadepera, dimecres, 7de febrer de 1629.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El batlle arribà novament a Can Pobla poc després de tocades les nou del matí. Amb ell venien Antoni Borrell i Magí Solà, pagesos del terme, els quals havien d’actuar de testimonis en l’inventari del robatori del dia anterior. Els acompanyaven altra gent del veïnat, però es quedaren fora mentre els tres homes i Constança Pobla pujaven a les cambres per quantificar els desperfectes i els objectes robats. Tot estava tal com ho havien deixat els bandolers. Per terra hi havia quatre grosses caixes esbotzades i un gran nombre de peces de roba amuntegades en una pila. També es veia el forat que els bandolers havien obert amb una daga, i del qual havien robat els dos rals d’or i plata.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En la seva declaració, Constança afirmà que els bandolers els havien robat, a més a més d’alguns rals, vuit anells d’or, sis dels quals amb pedres encastades, una cullera i un clauer de plata, i, sobretot, roba de lli i de llana, llençols, faldilles, mocadors, etc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Finalment el batlle prengué la declaració escrita de tots els testimonis per fer la corresponent denúncia al procurador fiscal de la Cort, una denúncia que probablement no es veuria mai satisfeta, perquè aquells lladregots de pas havien aconseguit fugir i no es coneixia la identitat de cap d’ells.</span></span></span></span></span></p> | 08120-209 | Can Pobla | 41.6365300,2.0168400 | 418115 | 4609889 | 1629 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 87779 | Riera de les Arenes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-les-arenes | <p><span><span><span>PÉREZ y DE PEDRO, Pau (2002). La conca alta de la riera de les Arenes: hipòtesi sobre el funcionament hídric. Serveis de Parcs Naturals. Diputació de Barcelona. V Trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Monografies, 35, pp. 185-191. Barcelona.</span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>La riera de les Arenes és un curs d’aigua, estacional que neix al vessant sud del coll de les Estenalles, a la serra de Sant Llorenç del Munt, en el terme municipal de Mura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Des del punt de vista geològic i topogràfic, la riera de les Arenes es forma en el massís de Sant Llorenç i la serra de l’Obac, que juntament amb els cingles de Gallifa, Sant Feliu de Codines, Sant Miquel del Fai, la serralada de Llena, el Montsant i Montserrat (tots ells amb alçades properes als mil metres) són els relleus situats a la banda septentrional de la serralada Prelitoral que marquen el límit amb la depressió de l’Ebre.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquesta zona que conté un gran dipòsit de conglomerats, essent el testimoni sedimentari d’esdeveniments geològics que varen tenir lloc durant l’orogènesi alpina entre dues unitats estructurals ben diferenciades: la depressió de l’Ebre i les serralades costaneres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Li són tributaris una munió de barrancs, coneguts també com a canals que poden entrar en funcionament en períodes d’alta intensitat pluviomètrica i pluges sostingudes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La divisòria de les aigües discorre per la carena, més o menys en direcció nord – sud, del Montcau a la Mola. A llevant d’aquesta divisòria, les aigües discorren cap al riu Ripoll (conca del Besòs), mentre que a ponent, pertanyen a la conca del Llobregat. La divisòria es confon en el con de dejecció quaternari situat a Matadepera, on la riera s’obre a la vall.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La conca de la riera de les Arenes forma part de la del Llobregat amb un recorregut total de 32,725 quilòmetres fins que arriba al Papiol que representa una superfície de 115 km2. La capçalera, situada al Coll d’Eres, se situa a una altitud de 944 m. En aquesta zona la riera transcorre per valls embarrancades resseguint la fractura natural provocada per la ràpida excavació de l’aigua que ha donat origen a escarpats i cingleres, fins arribar a l’alçada del torrent de les Tres Creus, amb un desnivell total de 271 m i un recorregut de 3,4 quilòmetres. En aquest tram rep l’aigua de varis barrancs o canals. Pel vessant hidrogràfic dret, destaca la Canal de Cellerot, el torrent de la Font de l’Hort, la Canal del Sot de la Teula i el Torrent de Tres Creus. Mentre que pel vessant hidrogràfic esquerra ho fa la Canal de les Teixoneres, la canal del Sot de la Bóta i d’altres que neixen al sector septentrional de la carena dels Ginebres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquest punt, coincidint amb l’entrada de la riera al municipi de Matadepera, la riera, es transforma en un llit gairebé planer que transcorre de Nord-Oest a Sud-Est, fins que un cop travessat tot el poble, canvia de direcció per creuar la depressió del Vallès. En aquest tram, les principals aportacions es produeixen, pel vessant hidrogràfic esquerre, majoritàriament provinents de Sant Llorenç del Munt, com el Torrent de les Planes i el Torrent de les Rovires, la Canal del Forn del Cargol, el Torrent de la Quintana de Can Pèlecs i la Canal de la Pedrera, el Torrent de Can Garrigosa, el Torrent de Can Robert, la Canal de Can Pobla i el Salt Rajant i el Torrent de la Font de Querol. Pel vessant dret en canvi, rep les aigües del torrent dels Ponts, del Torrent del Collet Estret i de l’Obaga de les Cantarelles, el Torrent Roig, els torrents del Pla de Sorís i el Torrent de la Mamella, el Torrent de l’Avenc del Sendo, el Torrent de l’Escaiola, el Torrent de la Font de la Riba, el Torrent de les Pedritxes.</span></span></span></span></span></p> | 08120-213 | Riera de les Arenes | <p><span><span><span><span><span>Històricament, la Riera de les Arenes ha estat una via natural de comunicació; per ella hi passava en part el Camí Ral i permetia a la gent accedir als masos situats en el massís de Sant Llorenç del Munt. Per ella, també hi transcorrien els carros carregats amb la calç provinent dels diferents forns de calç construïts a proximitat dels seus marges i se n’extreia la sorra necessària per al funcionament del forn de vidre de Can Torrella.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Però cíclicament com tots els cursos intermitents d’aigua, durant períodes pluviomètrics molt sostinguts o bé amb una quantitat de precipitació concentrada en un període breu, les rieres poden esdevenir veritables rius, amb crescudes ràpides i sobtades provocant veritables catàstrofes. I això és el que va passar la nit del 25 i 26 de setembre de l’any 1962, on en 24 hores es concentraren entre 180 i 220 litres. A l’observatori de Sabadell es va recollir una intensitat de 144 litres/hora. La força intempestiva de l’aigua amb l’important moviment de transport de sòlids al llarg de tota la riera de les Arenes afectà greument una bona part de la població matadeperenca; s’emportà el pont de Can Robert o de la Torre de l’Àngel del qual actualment en queden vestigis i s’emportà diversos trams de la carretera de Sabadell a Talamanca, entre ells, el tram pròxim al corral de la Barata i arrasà les poblacions de Rubí i Terrassa. La reconstrucció per part de la Diputació de Barcelona del tram de la carretera a l’alçada de la Barata es feu una cinquantena de metres més endins, retallant una formació de glacis i un aflorament rocós. El material extret es diposità sobre l’antic traçat i a la vora de la riera, però les posteriors crescudes s’han emportat aquest material arrossegant-lo riera avall, més d’un quilòmetre (blocs d’un metre de diàmetre i un pes de dues tones aproximadament) i molts d’aquests blocs es troben actualment a l’alçada del Torrent de l’Escaiola. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Amb les riuades del 1962 uns metres més amunt de Can Torrella s’hi va obrir un avenc explorat un any després per espeleòlegs de Sabadell, amb una fondària d’11 metres. Riuades posteriors el van tornar a reblir i es donà per desaparegut. L’any 1974 però, espeleòlegs de la S.I.S. van explorar, en aquest indret un avençó d’uns tres metres de fondària aproximadament, sense arribar a determinar si es tractava del mateix o d’un altre, però als anys vuitanta, veïns de la urbanització propera a Can Torrella varen informar d’un avenc prop del mas que romangué obert fins ben bé a mitjans dels anys noranta. L’any 1996, un paleta que feia unes obres el va localitzar i senyalitzar. N’informà a l’Ajuntament i els membres de la S.I.S en feren l’aixecament topogràfic determinant una fondària de 6 metres. La seva exploració i estudi determinà la seva importància, en el sentit de que el primer metre i mig del pou estava excavat sobre conglomerats del període Vallesià, mentre que la resta ho estava dins el conglomerat pertanyent al període Eocè; i per tant era un cas únic a Sant Llorenç per podia ajudar a datar la resta de cavitats del massís.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Altres aiguats tempestívols curts i violents foren el succeït l’any 1941 o el succeït entre els dies 19 al 21 de setembre de l’any 1971, onze anys després, amb rierades provocades després de precipitacions entre els 100 i 130 mm/dia i amb intensitats de 70 mm/h. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1992, entre la 1 i les 8 de la nit del dia 9 de setembre, i entre les 10 i les 12.30 del matí el pluviòmetre de la Barata recollia un total de 78,8 mm.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El 10 d’octubre de 1994 que, tot i no tenir massa afectació al sector sud de la riera, si que ho va fer al municipi de Mura, amb la desaparició de l’àrea d’esbarjo i pícnic de la riera de Nespres i d’una part de la carretera de Mura a Rocafort, inaugurada feia pocs dies.</span></span></span></span></span></p> | 415365 | 46112270 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87779-p1450163.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87779-p1450129.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | La riera, en contacte amb els diferents torrents i canals que hi desguassen és un veritable corredor biològic vital per la fauna. La capçalera, situada en ple Parc de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac, amb els seus barrancs i canals coincidint amb el tram on l’activitat antròpica és quasi bé inexistent, es conserva en excel·lent estat. La vegetació pròpia és l’alzinar, que a la part més alta (per sobre dels 800 metres) s’enriqueix amb boix, roure i moixera, mentre que a mida que va baixant es barreja amb pi i altres arbusts de climatologia mediterrània com és l’arboç i el bruc. A les canals i torrents d’obaga s’hi localitzen clapes d’avellaners. Els costals de la riera, ofereixen fins gairebé el gual, per sota de la Torre de l’Àngel, una massa forestal apta per al refugi, la cria i el pas i hivernada de nombroses espècies vertebrades, sobretot per als ocells. També s’hi poden observar els rastres de fauna vertebrada relacionada amb l’establiment de masies i camps de conreu propers (porc senglar, guineu) i més fonedís, el toixó i la geneta. En les zones més humides hi sovinteja la serp verda i la blanca així com d’altres amfibis.En el tram amb més pressió humana, coincidint amb el nucli urbà, és on la riera queda en certa mesura canalitzada per marges reforçats amb talussos de formigó. En aquest indret, la vegetació és molt pobre i es redueix a una comunitat d’alzinar molt escadussera, barrejat amb roldor, romeguera i el roser salvatge, que amb el seu sistema d’arrels penetra entre els còdols per arribar als sectors més humits del sòl. És en aquest tram on degut a l’excés de fragmentació del territori i l’acció antròpica s’observa un llit més degradat, amb la pèrdua de vegetació pròpia de la riera i l’aparició d’espècimens exòtics.L’aparició de plantes al·lòctones provenen en gran part de llavors volàtils, transport per corrents d’aigua, migracions naturals efectuades pels animals durant els seus desplaçaments, però també tenen una procedència antròpica. Algunes d’elles s’han averat veritables invasores dels espais alterats, sovint en els trams on la vegetació natural ha estat suprimida (vessaments, extracció d’àrids, obres de canalitzacions, ocupació del domini públic hidràulic...). | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | ||||||||||||
| 87794 | Ametller de Can Robert | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ametller-de-can-robert | <p><span><span><span>PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona.</span></span></span><br /> </p> <p><span><span><span>PASCUAL, Ramon (1994). Guia dels arbres dels Països Catalans, p. 96-97. Pòrtic Natura. Barcelona.</span></span></span></p> <p><span><span><span>PHILIPS, Roger (1989). Los Árboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona.</span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>L’ametller de Can Robert està situat al costat esquerra del camí antic d’accés que puja fins l’era de la casa. És l’espècimen més destacable d’un seguit d’ametllers que els propietaris del mas tenien plantats en una feixa al davant de l’era.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’arbre, de l’espècie </span></span><em>Prunus dulcis, </em>és un arbre de fulla caduca que pertany a la família de les rosàcies. El tronc és llenyós i estriat, molt curt de color gris fosc. D’ell en surten tres branques divergents gruixudes i robustes. Arrels ben aferrades al sòl.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Mesura entre sis i set metres d’alçada, per una amplada de capçada d’uns 10 metres aproximadament. Fa 2,80 metres de volt de canó (mides preses per sota mateix de la creu, que fa des d’arran de terra, 0’90 m). Les fulles, són simples, d’un color verd intens, amb una base atenuada, un àpex acuminat i nervadura pennada, amb els marges lleugerament serrats. La flor és hermafrodita i monoica. La seva inflorescència és en forma de raïm, disposades al llarg d’un eix. La flor té cinc pètals, disposats simètricament, de color blanc a rosa pàl·lid. Floreix entre els mesos de gener fins l’abril depenent de la zona climàtica (a Sant Llorenç del Munt ho fa entre finals del mes de gener i febrer) . El fruit és una drupa ovada i coberta de pèls. Aquesta mena de pell es va ressecant durant la maduració i s’obre per alliberar el pinyol amb la llavor dins, l’ametlla. </span></span></span></p> | 08120-219 | Can Robert | 41.6329500,2.0048300 | 417110 | 4609503 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87794-p1450499.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87794-p1450502.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Els ametllers per la seva llavor, tenen un gran valor energètic i és molt comú trobar-lo plantat a proximitat de les cases de pagès o en les vinyes allí on la climatologia ho permet. És una font de reserva per passar l’hivern i permet incorporar-la tant en les postres com en plats de taula. Es fan salses tradicionals de la cuina catalana (xató, salda de nadal, salsa per la calçotada, romesco, etc.), també és emprada com a ingredient en les picades d’estofats i rostits. És un ingredient indissociable de les postres de músic i pastades en cru amb sucre permeten elaborar el massapà i el torró. Se’n pot fer beguda, carquinyolis, panellets i altre dolços i fins i tot begudes com algun licor i l’orxata d’ametlles. Les seves propietats medicinals es coneixen des de temps antics, com és l’oli d’ametlles, per afeccions de la pell.La Bíblia conta com Abraham emprava vares d’ametller per construir corrals. El mateix bastó d’Aaron era una branca d’ametller. És present en el paradís terrenal, motiu pel qual se’l representa al costat de la mare de Déu i de l’Infant Jesús. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||||
| 88104 | Avenc del Cavall de la Barata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-del-cavall-de-la-barata | <p><span><span><span><span><span>GES-CMB (1974). Catàlogo espeleològic de la provincia de Barcelona. Club Montañés Barcelonés. Diputación Provincial de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>L’avenc del Cavall de la Barata està situat en el vessant hidrogràfic esquerre de la Riera de les Arenes, al nord-est de La Barata. Un cop arribats al quilòmetre 9 de la carretera de Sabadell a Talamanca, entrar en direcció a la riera i pujar pel camí obert en el marge que s’enfila cap a Can Pèlacs. Abans de creuar la Canal de la Forn del Cargol, a mà esquerra, hi ha un camí amb una cadena que barra el pas als vehicles. Pujar aproximadament tres-cents metres fins arribar a una feixa llaurada que queda a mà esquerra. A la dreta hi ha un post de la corrent i un amuntegament de pedres que indiquen el corriol a seguir. L’avenc està a pocs metres del camí, amb el perímetre protegit per branques.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d’un avenc de 33 metres de fondària o desnivell, amb un recorregut total de 60 metres, que es localitza en una litologia de conglomerats que conforma la gran unitat de la Serralada Prelitoral.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La boca mesura uns tres metres de diàmetre; adopta una forma més o menys circular. Un cop dins, dona pas a un primer pou de 27 metres de fondària. En arribar a uns 13 metres de profunditat es comunica amb una galeria de direcció O30S amb un recorregut d’onze metres obert en una diàclasi argilosa. Un cop a baix del pou s’obren dues galeries. La primera en direcció E30N. Mesura 9 metres de recorregut. En el sentit oposat hi ha una gatera molt estreta que continua per un petit ressalt que condueix al punt de màxima fondària de l’avenc.</span></span></span></span></span></p> | 08120-231 | Les Rovires. Vessant hidrogràfic esquerre de la Riera de les Arenes | <p><span><span><span><span><span>Els avencs són cavitats naturals on predomina la component vertical. Poden ser d’un sol pou o amb varis i comunicats entre sí a través de galeries. La majoria d’avencs són el resultat d’infiltracions disperses, però d’altres, coneguts com els engolidors, absorbeixen un curs considerable d’aigua. Els avencs que es produeixen per la dissolució de la roca necessiten que sigui soluble a l’aigua. La més adient és la roca calcària, que al reaccionar amb l’aigua es dissol formant formes geomorfològiques denominades carst. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1889, el francès Edouard Alfred Martel, els batejà amb el nom d’avenc, nom d’origen occità “aven”. A Catalunya però poden rebre altres noms, tot i que el més popular és “avenc”: bòfia, canya, caricau, grallera, forat, cigalera, bavorell, pou o bufador. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Existeixen tres tipus d’avencs. Els de dissolució, que es troben a la zona no saturada o d’infiltració d’un massís, on l’aigua té un sentit descendent a partir de les fissures verticals, que amb el temps i de mica en mica dissoldrà la roca, formant els pous. Aquests s’aniran engrandint i agafen una forma normalment de secció circular o el·líptica.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els avencs per enfonsament, són el resultat de l’esfondrament d’una volta rocosa degut al buit del dessota. Són més grans, amb les formes més arrodonides i a la base acostumen a tenir un amuntegament de blocs irregulars.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Finalment hi ha el que s’anomena esquerdes de despreniment. Aquests avencs es formen quan s’obra una esquerda a prop d’un cingle; són estrets i en forma de tascó. Es poden trobar entre les capes que han lliscat horitzontalment entre elles.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’exploració més antiga documentada data del mes de maig de 1962, realitzada per membres del GES-CMB.</span></span></span></span></span></p> | 41.6440500,1.9889800 | 415804 | 4610750 | 08120 | Matadepera | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88104-p1470038.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88104-avenc-del-cavall-de-la-baratalastier-i-o-andres-espeleoindex.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Es recomana no entrar si no és amb un professional de l’espeleologia. La pràctica de d’aquest esport comporta un factor de risc elevat si no es tenen uns coneixements tècnics bàsics que es poden adquirir a la Federació Catalana d’Espeleologia. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 88105 | Avenc de Can Pèlecs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-de-can-pelecs | Es recomana no entrar si no és amb un professional de l’espeleologia. La pràctica de l’espeleologia comporta un factor de risc elevat si no es tenen uns coneixements tècnics bàsics que es poden adquirir a la Federació Catalana d’Espeleologia. | <p><span><span><span><span><span>Avenc situat a l’interior d’una roureda, a l’est de Can Pèlecs. L’accés es fa pel camí que des del mas s’adreça cap a Can Garrigosa. </span></span></span></span></span><span><span><span><span><span>Es tracta d’una antiga cisterna emprada pels habitants del mas aprofitant les filtracions d’aigua que havia a l’interior de la cavitat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop arribats al lloc s’observa un gran esvoranc en el terreny, una depressió més o menys circular d’uns 7 metres de diàmetre que condueix a una diàclasi orientada N20E – S20O. Al fons de la depressió hi ha les restes muraries i l’obertura d’una antiga porta que tancava l’accés a la cavitat, de 15 metres de fondària. Té un recorregut de 30 metres. En el tram final de la cavitat, la diàclasi s’eixampla per la intersecció amb un pla d’estratificació, responsable d’un enfonsament ara fa uns anys. La litologia és de conglomerats i la granunitat és la característica de la Serralada Prelitoral. A la parat inferior de tot, s’hi observen varies cisternes, amb comunicació a través d’uns orificis que es van omplint amb l’aigua. Aquesta s’obté per filtració provinent de l’interior de la roca. S’escola en major o menor quantitat per un canaló encastat dins de la roca, seguint un procés de decantació.</span></span></span></span></span></p> | 08120-232 | Can Pèlacs | <p><span><span><span><span><span>Norbert Font i Sagué (Barcelona, 17 de setembre de 1873 – 19 d’abril de 1910) geòleg, espeleòleg, naturalista, sacerdot i escriptor, fou l’introductor de l’espeleologia a Catalunya. L’any 1904 exercí la càtedra de geologia dels Estudis Universitaris Catalans i amb el patrocini del Centre Excursionista de Catalunya, efectuà una enquesta que li permeté publicar el primer catàleg espeleològic de Catalunya l’any 1897, on cita l’avenc de can Pèlecs com un fenomen espeleològic.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Can Pèlecs el va utilitzar com a cisterna d’aigua fins que més endavant construí els dipòsits d’obra del damunt.</span></span></span></span></span></p> | 41.6450000,2.0030800 | 416980 | 4610842 | 08120 | Matadepera | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88105-topo-avenc-de-can-pelacs.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88105-interior-avenc-cisterna-can-pelacs.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El topogràfic de la cavitat i la fotografia de l’interior de la cisterna provenen de la pàgina web d’Espeleologia de la qual en l’apartat corresponent s’hi ha afegit l’enllaç. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 88106 | Avenc de Can Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-de-can-torres | <p><span><span><span><span><span>SUADES, Ramon; SENYAL, Jordi (2020). Mapa Interactiu de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac.</span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>L’avenc de Can Torres està situat al capdavall de les feixes del davant de la casa. Després d’haver passar la Font de la Tartana, uns dos cents metres més endavant, a mà dreta, hi ha el camí antic de Can Torres, que travessa en diagonal el torrent de Can Solà del Racó. Resseguir en paral·lel el torrent fins a girar cap a la dreta en direcció al torrent del Sot del Canyer. Abans de creuar-lo, avançar una cinquantena de metres. En el cas de voler-hi accedir des de Can Torres, recórrer el sender que es troba a quatre-cents metres al sud-oest del mas, pel torrent del Sot del Canyer, que baixa des del Collet de Cabrafiga fins el torrent del Sot de la Codoleda. Un cop el torrent del Sot del Canyer es trobi amb el torrent de les Saleres, a mà esquerra s’enfila un corriol on, tot just una trentena de metres més endavant porta directament a l’avenc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d’una cavitat formada en una litologia de conglomerats, de 55 metres de recorregut i 19 metres de desnivell. La boca està situada a l’extrem occidental d’una diàclasi de direcció est-oest. Només entrar, cal baixar per un pou d’uns set metres aproximadament de fondària. Un cop a baix, s’arriba a un espai que mesura uns 10 m per 5 metres, on hi conflueixen tres pous diferents.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>En direcció est es remunta per la diàclasi durant uns 16 metres fins arribar a una intersecció que pren direcció nord-sud. Un cop allí es pot observar una cúpula no massa gran.</span></span></span></p> | 08120-233 | Can Torres | <p><span><span><span><span><span>A principis dels anys 1920 fou visitat pels membres del Centre Excursionista de Terrassa. S’esmenta, tot i que breument, a la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt publicada l’any 1935. A partir de l’any 1952 serà un dels avencs més concorreguts, sobretot per iniciats en el món de l’espeleologia i membres del GES-CMB. Aquests darrers publicaran la primera topografia de la mà de O. Andrés i L. Muntán l’any 1954.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1999, un equip de TV3 filmà el descens amb el suport del Centre Excursionista de Terrassa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 2015, dos espeleòlegs varen detectar amb un mesurador un risc d’hipòxia (manca d’O2) en un pou de la cavitat. </span></span></span></span></span></p> | 41.6186900,2.0318800 | 419345 | 4607894 | 08120 | Matadepera | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88106-avenc-de-can-torres-matadepera-topoo-andres-l-muntanges-cmb-espeleoindex.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88106-dsc0063.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Fotografies cedides pel nostre guia de Sant Llorenç del Munt, el geògraf Marc Samper. Topografia localitzada al web d’Espeleoindex.com. Realitzada l’any 1954 per O. Andrés i L. Muntán. Es recomana no entrar si no és amb un professional de l’espeleologia. La pràctica de d’aquest esport comporta un factor de risc elevat si no es tenen uns coneixements tècnics bàsics que es poden adquirir a la Federació Catalana d’Espeleologia. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 88107 | Avenc de la Gavarra II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-de-la-gavarra-ii | <p><span><span><span><span><span>SUADES, Ramon; SENYAL, Jordi (2020). Mapa Interactiu de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac.</span></span></span></span></span></p> | L’entrada està força taponada per despreniments i fullaraca. Es desconeix l’estat de l’interior de la cavitat. | <p><span><span><span><span><span>L’avenc de la Gavarra està situada en una paret, entre la Canal del Bosc i la Canal del Pi Tort. El seu accés s’ha de fer pujant per una de les dues canals i travessar el bosc d’alzines i roures fins a trobar la cavitat, que resta força amagada, entre dues roques. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d’un avenc format per una esquerda de despreniment, a la paret del cingle. L’entrada presenta la forma característica de tascó amb un pas molt estret. A l’entrada s’hi observen les empremtes provocades pel degoteig de l’aigua damunt de la roca calcària.</span></span></span></span></span></p> | 08120-234 | Entre la Canal del Bosc i la Canal del Pi Tort, un cop passada la Balma de la Gavarra. | <p><span><span><span><span><span>Els avencs són cavitats naturals on predomina la component vertical. Poden ser d’un sol pou o amb varis i comunicats entre sí a través de galeries. La majoria d’avencs són el resultat d’infiltracions disperses, però d’altres, coneguts com els engolidors, absorbeixen un curs considerable d’aigua. Els avencs que es produeixen per la dissolució de la roca necessiten que sigui soluble a l’aigua. La més adient és la roca calcària, que al reaccionar amb l’aigua es dissol formant formes geomorfològiques denominades carst. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1889, el francès Edouard Alfred Martel, els batejà amb el nom d’avenc, nom d’origen occità “aven”. A Catalunya però poden rebre altres noms, tot i que el més popular és “avenc”: bòfia, canya, caricau, grallera, forat, cigalera, bavorell, pou o bufador. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Existeixen tres tipus d’avencs. Els de dissolució, que es troben a la zona no saturada o d’infiltració d’un massís, on l’aigua té un sentit descendent a partir de les fissures verticals, que amb el temps i de mica en mica dissoldrà la roca, formant els pous. Aquests s’aniran engrandint i agafen una forma normalment de secció circular o el·líptica.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els avencs per enfonsament, són el resultat de l’esfondrament d’una volta rocosa degut al buit del dessota. Són més grans, amb les formes més arrodonides i a la base acostumen a tenir un amuntegament de blocs irregulars.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Finalment hi ha el que s’anomena esquerdes de despreniment. Aquests avencs es formen quan s’obra una esquerda a prop d’un cingle; són estrets i en forma de tascó. Es poden trobar entre les capes que han lliscat horitzontalment entre elles.</span></span></span></span></span></p> | 41.6516700,2.0078100 | 417382 | 4611578 | 08120 | Matadepera | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88107-p1460015.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88107-p1460017.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Es recomana no entrar si no és amb un professional de l’espeleologia. La pràctica de d’aquest esport comporta un factor de risc elevat si no es tenen uns coneixements tècnics bàsics que es poden adquirir a la Federació Catalana d’Espeleologia. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | ||||||||||
| 88108 | Avenc de les Pinasses o de la Pinassa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-de-les-pinasses-o-de-la-pinassa | <p><span><span><span><span><span>SUADES, Ramon; SENYAL, Jordi (2020). Mapa Interactiu de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac.</span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>L’Avenc de les Pinasses, conegut també com l’Avenc de la Pinassa, està situat al vessant hidrogràfic dret del Torrent Roig. L’accés es fa a partir del Camí Ral que s’inicia un cop passat el punt quilomètric 9 de la carretera de Sabadell a Talamanca, al darrera mateix del mas de La Barata. El camí s’enfila i un cop deixat a mà esquerra una tanca de privacitat de la finca, trencar a l’esquerra i seguir el corriol entremig d’un bosc de pi roig on caldrà desviar-se fins a baixar al Torrent Roig pel seu vessant hidrogràfic esquerre on una solera de pedra permet passar amb tota tranquil·litat. Des d’allí mateix un amuntegament de pedres senyalen un estret corriol que mena directe cap a l’avenc, després de pujar per un bosc de pi roig. Al capdamunt d’aquest bosc es veu una alzina de rebrot de tres besses i al seu costat, un pilar de ferro de color verd amb el nom de la cavitat i la profunditat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Arribats en aquest punt s’observa un embut amb el pou al capdavall, envoltat per abundant vegetació. Una rampa permet accedir fins a l’entrada. Només entrar-hi, la cavitat ja presenta una primera vertical de 6 metres, que permet arribar fins a una cornisa que domina el pou principal. Si es baixa per sota la vertical de l’entrada, es baixa a una fondària de 42 metres, que permet accedir a una finestra que dóna accés a un pou de 27 metres (situat a l’extrem nord de la base del pou principal). Mentre que si es fa des del punt de la boca més allunyat de la cornisa, es pot accedir directament a una fondària de 36 metres (cota’51,2). La galeria que forma la base inferior de la cavitat, permet accedir per una gatera descendent amb una magnífica colada. Superat aquest pas, s’accedeix a una saleta amb una xemeneia ascendent que comunica amb la part superior de la colada (57’9 metres de fondària).</span></span></span></span></span></p> | 08120-235 | Roca del Corb | <p><span><span><span><span><span>Els avencs són cavitats naturals on predomina la component vertical. Poden ser d’un sol pou o amb varis i comunicats entre sí a través de galeries. La majoria d’avencs són el resultat d’infiltracions disperses, però d’altres, coneguts com els engolidors, absorbeixen un curs considerable d’aigua. Els avencs que es produeixen per la dissolució de la roca necessiten que sigui soluble a l’aigua. La més adient és la roca calcària, que al reaccionar amb l’aigua es dissol formant formes geomorfològiques denominades carst. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1889, el francès Edouard Alfred Martel, els batejà amb el nom d’avenc, nom d’origen occità “aven”. A Catalunya però poden rebre altres noms, tot i que el més popular és “avenc”: bòfia, canya, caricau, grallera, forat, cigalera, bavorell, pou o bufador. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Existeixen tres tipus d’avencs. Els de dissolució, que es troben a la zona no saturada o d’infiltració d’un massís, on l’aigua té un sentit descendent a partir de les fissures verticals, que amb el temps i de mica en mica dissoldrà la roca, formant els pous. Aquests s’aniran engrandint i agafen una forma normalment de secció circular o el·líptica.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els avencs per enfonsament, són el resultat de l’esfondrament d’una volta rocosa degut al buit del dessota. Són més grans, amb les formes més arrodonides i a la base acostumen a tenir un amuntegament de blocs irregulars.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Finalment hi ha el que s’anomena esquerdes de despreniment. Aquests avencs es formen quan s’obra una esquerda a prop d’un cingle; són estrets i en forma de tascó. Es poden trobar entre les capes que han lliscat horitzontalment entre elles.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La primera exploració de l’avenc fou el dia 13 d’octubre de 1913 sota la direcció de M. Faura i Sans, acompanyat per membres del Centre Excursionista de Catalunya, com Sagués, Pineda, Cuyàs, Folch i Amat i possiblement per membres del Centre Excursionista de Terrassa. Faura en publicà una petita i gairebé desapercebuda ressenya a la Il·lustració Catalana de 1913.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La segona exploració, data del 9 de juliol de 1932 per un grup format per 21 membres del Club Muntanyenc Barcelonès, sota la direcció de Nadal Llopis Lladó. Segons consta només comptaven amb 15 metres d’escala i l’accés i sortida al pou es va haver de fer amb cordes. Van fer la primera topografia de l’avenc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre aquests anys i el 1979 en què es fa la segona topografia. Probablement a principis dels anys setanta, membres del GES’CMB devia explorar l’avenc i desobstruir la gatera, per sota la colada, ja que ni l’any 1913 i 1932 es coneixia la seva existència, i per tant calia remuntar la colada per arribar als conductes finals. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El mes d’abril de 2016 el grup d’Espeleoindex actualitzen la fitxa de l’avenc. Localitzen una nova topografia realitzada a principis de l’any 1970 amb motiu de la preparació del volum III del catàleg espeleològic de la província de Barcelona que no va editar-se mai. </span></span></span></span></span></p> | 41.6380000,1.9850500 | 415469 | 4610083 | 08120 | Matadepera | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88108-p1460487.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88108-topo.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Es recomana no entrar si no és amb un professional de l’espeleologia. La pràctica de d’aquest esport comporta un factor de risc elevat si no es tenen uns coneixements tècnics bàsics que es poden adquirir a la Federació Catalana d’Espeleologia. Pel que fa al seu nom, l’any 1913 Faura l’anomena Pinasses. A la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt de 1935 també, mentre que Llopis, l’any 1932 l’anomena, de la Pinassa. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | ||||||||||||
| 88109 | Avenc d'en Sendo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-den-sendo | <p><span><span><span><span><span>L’avenc d’en Sendo està situat a la capçalera d’un torrent que neix al nord-est de la Punta dels Caus Cremats, en ple Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac. L’accés es fa a partir de l’àrea d’esplai del Torrent de l’Escaiola. Un cop travessada l’àrea d’esbarjo, a mà esquerra surt un camí que mena fins a un torrent. Un cop aquí enfilar-se pel marge dret del torrent, ja que aquest està molt embardissat. Unes pedres pintades senyalen l’accés. Un cop dins el bosc, seguir el corriolet que ressegueix el torrent pel seu vessant dret fins arribar a un revolt molt tancat on ja s’observa una gran quantitat de rocs. L’avenc està situat justament en el vessant contrari, dessota els roures, en un lloc molt ombrívol i de gran bellesa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Té 27 metres de fondària, amb un recorregut de 100 metres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La boca, de 2’5 metres de llargada per 1 metre d’ample, dóna pas a un pou de 7 metres de fondària molt erosionat. Un cop aquí, hi ha varies galeries. Remuntant en direcció oest, se segueix per una galeria que comunica fins a una sala no massa gran des de la qual s’inicien dues ramificacions de pocs metres de recorregut.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Des de la base del pou d’entrada, es pot accedir per una mena de rampa en direcció sud-oest, que remunta fins a l’inici del pou.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En un extrem, abans de baixar, es localitza una altra galeria que també condueix fins una saleta. I bans, una gatera que s’enfila vers la saleta de les galeries del sector oest.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop a baix del pou principal s’accedeix a una sala de 9 m per 6 m. I des d’aquí a d’altres conductes i un pou que desemboca a l’altre extrem de la sala inferior. A partir d’aquí cal progressar arrossegats fins a trobar un eixamplament i novament arrossegats fins que un gran bloc barra el pas. Hi ha altres conductes omplerts de grava. </span></span></span></span></span></p> | 08120-236 | Punta dels Caus Cremats | <p><span><span><span><span><span>L’any 1972 surt per primera vegada referenciat en la guia del mapa de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’obac de l’editorial Alpina, on només s’explica que s’ha localitzat una cavitat de 9 metres de fondària. Es desconeix quines varen ser els primers espeleòlegs que varen visitar la cavitat. L’any 1976, membres de la SIS CET van accedir novament a l’avenc desobstruint un pas estret a la base del pou d’entrada i a més, realitzaren el primer aixecament topogràfic. L’any 1985, José A. Pérez, membre del GES – CM Terrassa, descobrí una nova sala i el pou lateral que comunica amb la sala final i finalment amb altres companys desobstruïren alguns punts de la zona terminal de l’avenc. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els avencs són cavitats naturals on predomina la component vertical. Poden ser d’un sol pou o amb varis i comunicats entre sí a través de galeries. La majoria d’avencs són el resultat d’infiltracions disperses, però d’altres, coneguts com els engolidors, absorbeixen un curs considerable d’aigua. Els avencs que es produeixen per la dissolució de la roca necessiten que sigui soluble a l’aigua. La més adient és la roca calcària, que al reaccionar amb l’aigua es dissol formant formes geomorfològiques denominades carst. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1889, el francès Edouard Alfred Martel, els batejà amb el nom d’avenc, nom d’origen occità “aven”. A Catalunya però poden rebre altres noms, tot i que el més popular és “avenc”: bòfia, canya, caricau, grallera, forat, cigalera, bavorell, pou o bufador. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Existeixen tres tipus d’avencs. Els de dissolució, que es troben a la zona no saturada o d’infiltració d’un massís, on l’aigua té un sentit descendent a partir de les fissures verticals, que amb el temps i de mica en mica dissoldrà la roca, formant els pous. Aquests s’aniran engrandint i agafen una forma normalment de secció circular o el·líptica.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els avencs per enfonsament, són el resultat de l’esfondrament d’una volta rocosa degut al buit del dessota. Són més grans, amb les formes més arrodonides i a la base acostumen a tenir un amuntegament de blocs irregulars.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Finalment hi ha el que s’anomena esquerdes de despreniment. Aquests avencs es formen quan s’obra una esquerda a prop d’un cingle; són estrets i en forma de tascó. Es poden trobar entre les capes que han lliscat horitzontalment entre elles.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La primera exploració de l’avenc fou el dia 13 d’octubre de 1913 sota la direcció de M. Faura i Sans, acompanyat per membres del Centre Excursionista de Catalunya, com Sagués, Pineda, Cuyàs, Folch i Amat i possiblement per membres del Centre Excursionista de Terrassa. Faura en publicà una petita i gairebé desapercebuda ressenya a la Il·lustració Catalana de 1913.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La segona exploració, data del 9 de juliol de 1932 per un grup format per 21 membres del Club Muntanyenc Barcelonès, sota la direcció de Nadal Llopis Lladó. Segons consta només comptaven amb 15 metres d’escala i l’accés i sortida al pou es va haver de fer amb cordes. Van fer la primera topografia de l’avenc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre aquests anys i el 1979 en què es fa la segona topografia. Probablement a principis dels anys setanta, membres del GES’CMB devia explorar l’avenc i desobstruir la gatera, per sota la colada, ja que ni l’any 1913 i 1932 es coneixia la seva existència, i per tant calia remuntar la colada per arribar als conductes finals. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El mes d’abril de 2016 el grup d’Espeleoindex actualitzen la fitxa de l’avenc. Localitzen una nova topografia realitzada a principis de l’any 1970 amb motiu de la preparació del volum III del catàleg espeleològic de la província de Barcelona que no va editar-se mai. </span></span></span></span></span></p> | 41.6306000,1.9877700 | 415686 | 4609258 | 08120 | Matadepera | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88109-p1460755.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88109-avenc-den-sendo-topo-de-badiella-i-c-mansell1976-i-1985.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Els boixos que hi ha en aquest sector estan molt malmesos degut a l’atac de les erugues de la papallona del boix (Cydalima perspectalis). Es tracta d’una plaga originària de les regions subtropicals humides de l’est d’Àsia. Des d’Alemanya, detectada per primera vegada l’any 2007, s’ha anat estenent per tot el continent, seguint la progressió típica d’una espècie altament invasora i destructiva.S’alimenten de les fulles de boix (Buxus sempervirens). La papallona és vistosa, de color blanc, amb un antifaç a tot el voltant de les ales de color marró molt fosc tirant a negre, molt fàcil d’identificar. El seu atac debilita la planta fins a provocar-li la mort.Es recomana no entrar si no és amb un professional de l’espeleologia. La pràctica de d’aquest esport comporta un factor de risc elevat si no es tenen uns coneixements tècnics bàsics que es poden adquirir a la Federació Catalana d’Espeleologia. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | ||||||||||||
| 88110 | Avenc fals del Cavall de La Barata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-fals-del-cavall-de-la-barata | <p><span><span><span><span><span>BADIELLA i NOGUERA , Xavier; BUIL, Albert (1979). Els petits avencs de la nostra muntanya.(III), 18, pàg. 52-60. Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. Terrassa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GES-CMB (1974). Catàlogo espeleològic de la provincia de Barcelona. Club Montañés Barcelonés. Diputación Provincial de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>L’avenc fals del Cavall està situat en el vessant hidrogràfic esquerre de la Riera de les Arenes, al nord-est de La Barata. Un cop arribats al quilòmetre 9 de la carretera de Sabadell a Talamanca, entrar en direcció a la riera i pujar pel camí obert en el marge que s’enfila cap a Can Pèlacs. Abans de creuar la Canal de la Forn del Cargol, a mà esquerra, hi ha un camí amb una cadena que barra el pas als vehicles. Abans d’arribar a l’avenc del Cavall de la Barata, a un centenar de metres a mà dreta, hi ha una torrentera per on s’hi accedeix. Pocs metres més endavant a mà esquerra, hi ha un gran roquissar erosionat pel pas del temps pel qual cal enfilar-se. L’avenc està situat al capdamunt, dissimulat per branques de galzeran i un gran llorer. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d’una petita cavitat de 4 metres de fondària i un recorregut total de 7 metres, format en una litologia de conglomerats dins de la gran unitat de la Serralada Prelitoral. Quan plou i baixa el torrent, aquest avenc fa funció d’engolidor d’aigua. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Presenta dues boques, tot i que una d’elles és actualment impenetrable. Un cop dins, baixar per un ressalt de dos metres que condueix a una sala de dimensions reduïdes. Des d’aquest indret s’inicia una galeria força inclinada que mena fins al fons de la cavitat. En aquest indret, la sorra, fang i pedres han obstruït un possible pas. </span></span></span></span></span></p> | 08120-237 | Les Rovires | <p><span><span><span><span><span>Els avencs són cavitats naturals on predomina la component vertical. Poden ser d’un sol pou o amb varis i comunicats entre sí a través de galeries. La majoria d’avencs són el resultat d’infiltracions disperses, però d’altres, coneguts com els engolidors, absorbeixen un curs considerable d’aigua. Els avencs que es produeixen per la dissolució de la roca necessiten que sigui soluble a l’aigua. La més adient és la roca calcària, que al reaccionar amb l’aigua es dissol formant formes geomorfològiques denominades carst. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1889, el francès Edouard Alfred Martel, els batejà amb el nom d’avenc, nom d’origen occità “aven”. A Catalunya però poden rebre altres noms, tot i que el més popular és “avenc”: bòfia, canya, caricau, grallera, forat, cigalera, bavorell, pou o bufador. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Existeixen tres tipus d’avencs. Els de dissolució, que es troben a la zona no saturada o d’infiltració d’un massís, on l’aigua té un sentit descendent a partir de les fissures verticals, que amb el temps i de mica en mica dissoldrà la roca, formant els pous. Aquests s’aniran engrandint i agafen una forma normalment de secció circular o el·líptica.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els avencs per enfonsament, són el resultat de l’esfondrament d’una volta rocosa degut al buit del dessota. Són més grans, amb les formes més arrodonides i a la base acostumen a tenir un amuntegament de blocs irregulars.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Finalment hi ha el que s’anomena esquerdes de despreniment. Aquests avencs es formen quan s’obra una esquerda a prop d’un cingle; són estrets i en forma de tascó. Es poden trobar entre les capes que han lliscat horitzontalment entre elles.</span></span></span></span></span></p> | 41.6425400,1.9925200 | 416097 | 4610579 | 08120 | Matadepera | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88110-p1470060.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88110-avenc-fals-del-cavallxavier-badiella-sis-cet-21-01-1979-espeleoindex.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Es recomana no entrar si no és amb un professional de l’espeleologia. La pràctica de d’aquest esport comporta un factor de risc elevat si no es tenen uns coneixements tècnics bàsics que es poden adquirir a la Federació Catalana d’Espeleologia. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 88112 | Balma de la Gavarra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-de-la-gavarra | <p><span><span><span><span><span>SUADES, Ramon; SENYAL, Jordi (2020). Mapa Interactiu de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac.</span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>Balma situada a l’est de la Canal del Bosc. El seu accés es fa enfilant-se per la Canal del Pi Tort, a través d’un corriol que surt del darrera mateix de Can Pèlacs. Quan la canal comença a enfilar-se, a mà esquerra, hi ha una cinglera. A l’extrem d’aquesta, hi ha la roca coneguda amb el nom del “Bec”. Resseguir el cingle fins arribar-hi tot canviant de vessant pel costat de la Canal del Bosc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Està situada en paral·lel a la cinglera, oberta cap a l’exterior gràcies a un estret estrat de gresos situats a la seva base. Mesura una vintena de metres d’amplada exterior tot i que el seu recorregut real és de 8 metres. Presenta la litologia típica de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, a base de conglomerats i la granunitat típica de la Serralada Prelitoral.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’accés o entrada no és massa alta, a excepció de l’extrem nord, on s’hi pot estar dempeus (amb alçades que oscil·len els 5 i els 7 metres). En el sostre s’hi observen formacions litogèniques.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al seu interior palplantat al mig, hi ha un roc natural que sembla (sense ser-ho) una taula.</span></span></span></span></span></p> | 08120-239 | Coll Prunera | <p><span><span><span><span><span>La primera referència espeleològica documentada de la balma és a través de la visita del GEX – CMB el mes de desembre de 1965, que la inclouran en el catàleg de 1974. El febrer de l’any 1987, membres de la SIS – CET en van fer la única topografia que es coneix a data d’avui.</span></span></span></span></span></p> | 41.6516800,2.0075200 | 417358 | 4611580 | 08120 | Matadepera | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88112-p1460020.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88112-p1460032.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | No s’observen restes murades. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 88113 | Balma de la Miranda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-de-la-miranda | <p><span><span><span><span><span>SUADES, Ramon; SENYAL, Jordi (2020). Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. </span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>La Balma de la Miranda és en realitat una paret rocosa de lleugera inclinació, amb un estrat bla a la base sotmès a l’erosió i als estralls de la climatologia, especialment abundant al Parc de Sant Llorenç del Munt en un context càrstic.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La paret i aquest lleuger estrat, associat a una codina de conglomerat ample ha fet que l’home hi aixequés un mur de pedra seca per a emprar-lo com habitacle o com a refugi. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>D’un dels seus extrems, coincidint amb el mur ennegrit per les fogueres, es conserva actualment un muret de 0’80 m d’alçada per 2 metres de llargària, fet de pedra irregular, sense morter que aprofita en el seu extrem un tros de bloc de pedra caigut de la mateix paret falcat per evitar que rodoli codina avall. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A mà esquerra de la bauma hi ha una fissura o entall, en diagonal que hauria pogut servir per a col·locar-hi un cobert.</span></span></span></span></span></p> | 08120-240 | Serrat Roig – Coll Prunera | <p><span><span><span><span><span>Les cavitats naturals formades a partir de l'erosió en cingles o vessants rocallosos com les balmes, acostumen a ser poc profundes i es caracteritzen generalment per la seva forma llargada i horitzontal més que per la fondària. Aquest fet les distingeix de la cova o caverna. Han estat emprades en llarg de la història ja sigui com amagatalls en períodes bèl·lics, com a refugi dels ramats o pels mateixos pagesos i vinyataires i també com a habitatge.</span></span></span></span></span></p> | 41.6517300,2.0066600 | 417286 | 4611586 | 08120 | Matadepera | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88113-p1450999.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88113-p1450998.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Als voltants s’hi observa molta pedra escampada que potser en un altre temps haurien format part d’una estructura més important. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 | |||||||||||
| 88114 | Balma de l’Escopeta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-de-lescopeta | <p><span><span><span><span><span>SUADES, Ramon; SENYAL, Jordi (2020). Mapa Interactiu de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac.</span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>La Balma de l’Escopeta, anomenada així per proximitat a la Cova de l’Escopeta, està situada a la base d’una paret rocosa al vessant nord-est de la carena dels Morros Curts, que limita el municipi de Matadepera amb Terrassa. A mig camí, entre el Collet de la Riba, i el Collet de les Foradades, a mà esquerra, a la capçalera, entre dues torrenteres afluents del Torrent de la Font de la Riba pel seu vessant hidrogràfic dret, hi ha un gran roquissar. Per accedir a la balma, s’ha de vorejar baixant per un dels costats per poder llavors resseguir la roca fins a localitzar la balma mig amagada per la vegetació. Està formada en l’ estrat més bla de la paret, on la roca és més arenosa, essent més susceptible de patir l’erosió dels agents meteoritzants, com la pluja, el vent i l’aigua. Fa una vintena de metres de llargària per uns tres i mig a quatre metres de profunditat en la seva zona més ample. En un dels costats, hi ha un amuntegament de pedres de mida grossa que podrien correspondre a un mur. A la part superior de la balma hi ha una segona fissura horitzontal a la qual no s’hi ha pogut accedir.</span></span></span></span></span></p> | 08120-241 | Carena dels Morros Curts | <p><span><span><span><span><span>Els abrics rocosos són indrets naturals que han pogut servir de refugi tant per animals com per a l’home durant milers d’anys, de manera permanent com ocasional. Els sediments o dipòsits que s’hi localitzen resultat de les diferents ocupacions se sobreposen els uns sobre uns altres. Només amb una excavació arqueològica autoritzada, aquests indrets poden aportar informació respecte a una possible ocupació.</span></span></span></span></span></p> | 41.6195500,1.9846800 | 415414 | 4608035 | 08120 | Matadepera | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88114-p1470119.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88114-p1470121.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Localitzada durant la realització del Mapa de Patrimoni del municipi. Situada a una vintena de metres més al nord seguint la mateixa paret que la cova de l’Escopeta (tal i com l’esmenta Ramon Suades en el Mapa Interactiu del Parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’obac), es decideix posar-li el mateix apel·latiu. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:27 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,44 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.