Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 56865 | Can Burguès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-burgues-0 | ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967) 'La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves'. Separata de la Revista Ampurias, vol. XXVIII. Barcelona: IPA. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans). ROIG BUXÓ, J. (ARRAGO S.L.) (2011) Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic. POUM. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. VENTURA, Ll. (1985) El Meu Poble. Caldes de Montbui: Caligraf. | VIIaC-VdC | El seu estat de conservació és indeterminat, tot i que és probable que sigui dolent. | Segons J. Estrada i L. Villaronga, en els terrenys de can Burguès s'han trobat restes de ceràmica que pertanyen a l'època de ferro. La notícia d'aquest jaciment és de Vicenç Renom Costa: 'notes arqueològiques inèdites del Vallès Central'. Segons Joaquim Marsal i Soler, quan es construí la tercera fàbrica del Polígon Industrial Can Burguès, l'any 2002, accedint des de Santa Magdalena, es varen descobrir restes d'un possible forn i una gran quantitat de tègules romanes. Per la gran proximitat entre aquestes dues zones de troballes es creu que poden correspondre al mateix jaciment. Es desconeix el seu estat de conservació. | 08156-125 | Polígon Industrial Can Burguès | Segons Josep Estrada, es tracta d'un jaciment que pertany a la cultura pre-ibèrica denominada hallstàttica (època del ferro). Segons Joaquim Marsal i Soler quan es construí una de les fàbriques del Polígon Industrial can Burgués es varen descobrir restes d'un possible forn i una gran quanitat de tègules romanes. Al mes d'octubre de l'any 2002, Joaquim Marsal Soler proporcionà informació sobre la localització exacta del lloc, data i circumstàncies de les troballes. | 41.5697800,2.1714500 | 430921 | 4602343 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56865-foto-08156-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56865-foto-08156-125-2.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Antic|Ibèric|Romà|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-27 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Fotografies: Catàleg de béns a protegir, POUM (2015). | 79|80|81|83|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:28 | |||||||
| 56876 | Barri de Sant Roc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-sant-roc | ROIG BUXÓ, J. (ARRAGO S.L.) (2011) Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic. POUM. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. | XII-XIV | Es tracta dels vestigis d'una construcció feta amb maçoneria de carreus de pedra ben escairats, lligats amb morter de calç i ordenats en filades horitzontals paral·leles, que configuren un aparell de factura medieval (datable entre el segle XII i XIV). Només s'observen dos murs perpendiculars que sobresurten del talús, i que formen un angle en una zona de canvi de pendent del terreny. Un dels murs presenta un arc fet amb carreus que crea una cavitat, actualment mig colgada per la terra. Es desconeix la seva utilitat. També es pot observar com el mur paral·lel a les corbes de nivell tenia continuïtat més enllà del mur que el subjecta perpendicularment, però que aquest ha estat esfondrat o es troba colgat de terres. La neteja de terres i de la vegetació que cobreixen i rebleixen aquesta antiga i sòlida construcció, permetria determinar la seva morfologia, característiques físiques i entitat. Tot i que no es pot assegurar l'ús d'aquest element, probablement feia de contenció del cabal d'aigua provinent de la zona més elevada del terreny, a manera de bassa o cisterna, canalitzar-la i fer moure alguna construcció hidràulica tipus molí, o fins i tot podria correspondre a la mateixa estructura del cos del molí, concretament la seva part inferior on hi hauria les rodes. | 08156-136 | Barri de Sant Roc | 41.5961700,2.1714000 | 430945 | 4605273 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56876-foto-08156-136-2.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-27 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Fotografies: Catàleg de béns a protegir, POUM (2015). | 85 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:28 | |||||||||
| 56909 | Gegants de Palau-solità i Plegamans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-palau-solita-i-plegamans | DADES GEGANTS: http://martivalentina.wixsite.com/dadesgegants/palau-solita | XX | Els gegants de Palau-solita i Plegamans són el Dimoni de la Pedra Llarga i la Masovera de can Cortès, que van acompanyats pel gegantó en Patufet. El Dimoni de la Pedra Llarga i la Masovera de can Cortès són una rèplica dels originals, de l'any 1986, construïts pel taller Nona de Mataró. Els antics són de cartró pedra: el dimoni pesa 70 kg i fa 3,46 m d'alçada; la masovera pesa 60 kg i fa 3,37 m d'alçada. Van ser batejats l'any 1986 per mossèn Pere de la parròquia de Santa Maria de Palau-solità i els padrins van ser en Josep M. Bachs i tot l'equip del programa 'Filiprim' de TV3. L'any 2004 van ser restaurats pel taller Sarandaca de Granollers. L'any 1998 el taller Sarandaca va construir els nous gegants, de fibra de vidre. El dimoni pesa 43 kg, i la masovera, 35,5 kg. L'alçada es la mateixa que els originals. Es van estrenar durant la Trobada de Gegants a Palau-solità i Plegamans, el mateix any de la seva construcció. El gegantó Patufet, també construït pel taller Sarandaca, és de l'any 2002. És de fibra de vidre, pesa 18 kg i fa 2,6 m d'alçada. Va ser estrenat durant la Trobada de Gegants a Palau-solità i Plegamans de l'any 2002. | 08156-169 | Can Cortès. Camí Reial, 56, 08184, Palau-solità i Plegamans. | La colla de Geganters i Grallers de Palau-solita i Plegamans va iniciar la seva activitat l'any 1994, i es va legalitzar l'any 1995. La primera sortida de la colla va ser el dia 21 de maig de 1995 a Festa de Sant Isidre de Palau-solita i Plegamans. L'any 1996 en Jordi Roura va compondre una peça per a les gralles anomenada '8 de setembre', per celebrar el 10è aniversari dels gegants. Cada dos anys es celebra la Trobada Gegantera, on participen un gran nombre de colles convidades. Es fa una cercavila pels carrers del poble i l'acte final a la plaça de la Vila (Ballada de Gegants i Capgrossos). | 41.5838000,2.1796500 | 431619 | 4603893 | 1998 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56909-foto-08156-169-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56909-foto-08156-169-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Lúdic | 2019-11-27 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Titularitat privada; accés públic.Fotografies: AJUNTAMENT DE PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS: http://www.palauplegamans.net | 98 | 53 | 2.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:28 | |||||||
| 78219 | Can Bernades I | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-bernades-i | GARCIA, Pere (2008). 'El patrimoni de Santa Perpètua de Mogoda. Crònica del Grup Pro Arqueologia i Història'. L'ordit, nº 2. Centre de Recerques i Estudis Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 209. SERVEI D'ARQUEOLOGIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. (2009). Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). | V- XV | Destruït | El jaciment de Can Bernades es troba localitzat en una illa del poligon industrial Can Bernades Subirà, situada entre els carrers Montsià, Vallès, Empordà, Ripollès i la carretera de Caldes (C-59). Es tracta d'una sitja amb material ceràmic medieval. | 08260-52 | C/ Montsià, 1. Polígon industrial Can Bernades Subirà (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | Els membres col·laboradors del Museu de Santa Perpètua de Mogoda realitzaren el salvament de les restes arqueològiques. | 41.5504500,2.1845500 | 431993 | 4600186 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78219-foto-08260-52-1.jpg | Inexistent | Medieval|Visigot | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2019-12-16 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Les naus més antigues es van construir l'any 1982, segons figura al Cadastre. | 85|87 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 78229 | Escoles Nacionals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escoles-nacionals | MARCET, Roger; MORRAL, Joan (1982). 'El jaciment de les escoles nacionals de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental)'. Informació arqueològica 39. Pàg. 67-73. Butlletí informatiu de l'Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona i del grup de col·laboradors de l'I.P.A. Societat Catalana de Prehistòria i Arqueologia. | -XXX | Parcialment construït | El jaciment Escoles Nacionals es troba situat al sud-oest del nucli urbà de la població de Santa Perpètua de Mogoda, a la vessant est d'un turonet de 104m d'alçada que domina la plana. Es tracta d'una estructura excavada a l'argila amb unes dimensions de 60cm de diàmetre superior i d'una alçada de la part excavada de 30cm. L'estratigrafia constava de 3 capes (capa 1 material superficial 35-40cm, capa 2 amb material in situ de potència variable i capa 3 formada per l'argila pròpia del terreny). Aquesta fossa indeterminada podria formar part d'un fons de cabana o podria tractar-se del fons d'una sitja. La seva datació es situa en el Neolític Final. | 08260-62 | C/Salvador Espriu, C/Tierno Galván i Av. Barcelona | Salvament efectuat per R. Marcet i col·laboradors del Museu de Santa Perpètua de Mogoda. | 41.5304800,2.1780800 | 431432 | 4597974 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78229-foto-08260-62-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78229-foto-08260-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78229-foto-08260-62-3.jpg | Legal | Neolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2019-12-16 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Els terrenys es troben ocupats per el CEIP Santa Perpètua al sud i habitatges de lloguer per a joves al nord de l'aviguda Girona. | 78|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 78230 | Urbanització Santiga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/urbanitzacio-santiga | SERVEI D'ARQUEOLOGIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. (2009). Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). | -XIII/XV | Destruït | El jaciment Urbanització Santiga es troba situat a uns 300m a ponent de l'església de Santiga, entre un camí asfaltat, sense accés i tallat per als vehicles, i el camí de l'Estret de les Vinyes que es troba paral·lel a aquest i situat al nord. Entre ambdós camins hi ha un gran pi aïllat com a referència. L'any 1977 els membres del grup de Col·laboradors del Museu Municipal de Santa Perpètua de Mogoda recuperaren les restes arqueològiques que van aparèixer en obrir un carrer en una urbanització clandestina. El jaciment, segons els seus descobridors, era un clot amb material ceràmic i restes de fauna. El material arqueològic recuperat és representatiu de dos moments diferents, un del bronze final i un altre medieval. Vers l'any 1988 les tasques de remoció de terres per part de la urbanització es van aturar. Segons Pau Saura existeix també un dipòsit hidràulic d'opus signinum amb mitja canya. | 08260-63 | Camí de l'Estret de les Vinyes (Santiga) | L'any 1977 els membres del grup de Col·laboradors del Museu Municipal de Santa Perpètua de Mogoda recuperaren les restes arqueològiques que van aparèixer en obrir un carrer en una urbanització clandestina. | 41.5348900,2.1480500 | 428932 | 4598488 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78230-foto-08260-63-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78230-foto-08260-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78230-foto-08260-63-3.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Antic|Medieval|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2019-12-16 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | 79|80|85|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 78240 | Can Cirera; Can Sirera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cirera-can-sirera | CARLÚS, X. (2000). Memòria de l'actuació arqueològica d'urgència al jaciment de Can Cirera. Intersecció n. 9, PK 4,900 de la B-140 (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental). Campanya 1997. Memòria inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. CARLÚS, X. (2008). Els forns de can Cirera (Sant Perpetua de Mogoda, Vallès Occidental). Pàg. 71-192. L'ordit, nº 2. Centre de Recerques i Estudis Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda. SERVEI D'ARQUEOLOGIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. (2009). Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). | XVII-XX | Desconegut. | El jaciment Can Cirera / Can Sirera va ser descobert durant els treballs de prospecció realitzats amb motiu de l'acondicionament de la carretera B-140, concretament durant la construcció d'una rotonda, situada a ponent de Can Cirera. Actualment l'espai és ocupat per camps de conreu en producció. El jaciment de Can Cirera és d'època moderna i contemporània i correspon a una àrea industrial de fabricació de material constructiu i obtenció de calç. S'hi ha localitzat un forn d'obra i un forn de calç, així com un sector de funció indeterminada amortitzat amb deixalles procedents de les esmentades infrastructures. També s'ha documentat un mur i una mina d'aigua construïda en època moderna o contemporània que podrien formar part del complex industrial i agrari del mas de Bellsolà. | 08260-73 | Crta, B-140 de Sabadell a Mollet | En el registre de la Propietat de Sabadell número 2 existeix la inscripció del manso de Bellsolà, en l'actualitat Can Sirera, en un document de 1984 en el qual es delimiten els terrenys de la finca i les infrastructures que tenia | 41.5346800,2.1717900 | 430912 | 4598445 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78240-foto-08260-73-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78240-foto-08260-73-2.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Estructural | 2019-12-16 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Antic manso Bellsolà. | 98|94 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 78241 | Can Vinyals III | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vinyals-iii | TRESSERRAS, J.J. (1998). Can Vinyals (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Oriental). Anàlisi arqueobotànica: macrorestes (llavors) i microrestes (fitòlits i midons). Inèdit. | -LX/V | Destruït | El jaciment de Can Vinyals III es troba dins el polígon industrial de Can Vinyals, en els terrenys actualment ocupats per una nau de l'empresa VALEO. Entre els mesos de novembre i desembre de 1997 es van realitzar uns treballs de prospecció i excavació arqueològica d'urgència al polígon industrial de Can Vinyals en la parcel·la situada entre els carrers de Ramon Berenguer I i de Guifré el Pelós, a l'extrem sud de l'illa que conformen els dos carrers esmentat anteriorment i els carrers de Jaume I el Conqueridor i de Roger de Flor. Durant aquesta intervenció es van localitzar i documentar 5 possibles estructures arqueològiques: CV4: durant el control arqueològic dels rebaixos fou identificada com una possible cabana de planta ovalada, encaixada al subsòl natural. Aquesta estructura va ser destruïda quasi per complet per acció de la màquina excavadora, conservant-ne únicament dues petites depressions corresponents al fons de la possible cabana. Les restes ceràmiques recuperades no presenten característiques que permetin adscriure-les a un període crono-cultural concret. Només el fet de ser fetes a mà, de presentar les superfícies llises sense decoració, i la presència d'un fragment amb un mugró aplicat, permet de situar-les entre el neolític i els inicis de l'edat del bronze, sense més precisió. CV5: identificada en el moment de la seva localització com un possible fons de cabana d'època iberoromana, de planta ovalada d'uns 4 2 2,5m, secció irregular, fons còncau, i una fondària de 10cm. Només es va recuperar material en superfície corresponent a un fragment de pivot d'àmfora i alguns fragments rodats de ceràmica comuna ibèrica. CV6: correspon al fons molt arrasat d´una estructura excavada al subsòl del tipus sitja o coberta, de planta circular d'uns 85 cm de diàmetre, fons còncau i una fondària de 8cm. No va proporcionar material arqueològic durant el procés d'excavació. CV7: Correspon al fons molt arrasat d'una estructura excavada al subsòl de planta circular d'uns 50cm de diàmetre, fons còncau irregular i una fondària de 7cm. Només es van recollir algun fragment de ceràmica a mà durant la prospecció. CV8: Correspon al fons d'una estructura d'emmagatzematge o sitja de planta circular de 130 cm de diàmetre, parets de tendència còncava, fons pla i una fondària de 35cm. Al seu interior es va recuperar material constructiu romà, especialment fragments de dòlia i tègula, un fragment de molí circular i diverses pedres. Posteriorment, durant un seguiment realitzat entre el 23 de març i el 3 d'abril del 2000 a l'extrem sud d'aquesta mateixa parcel·la es localitzà una sitja excavada al subsòl natural. Era de planta circular amb un diàmetre superior de 110cm, amb una fondària conservada de 84cm. Entre la pasta de ceràmica recuperada es troben varis fragments informes de ceràmica comuna grisa d'època ibèrica, diversos fragments i una nansa de pasta de sandvitx que correspondrien a una gerra, part d'un recipient pertanyent a la vora i el cos d'una olla feta a mà que presenta decoració feta a base d'un cordó aplicat amb impressions digitals al voltant del coll. A partir del material ceràmic pot determinar-se que la sitja correspon a època ibèrica, amb restes ceràmiques de tradició corresponent al bronze final.. | 08260-74 | C/ Ramon Berenguer I, C/Guifré el Pelós (Polígon Industrial de Can Vinyals) | A finals de 1977 es va trobar un enterrament neolític, al llom de la Carena de la Serra de Can Sabau, a la part nord de la carretera de Sabadell a Mollet (B-140). | 41.5350700,2.1627200 | 430156 | 4598496 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78241-foto-08260-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78241-foto-08260-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78241-foto-08260-74-3.jpg | Legal | Neolític|Edats dels Metalls|Antic|Ibèric|Romà|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2019-12-16 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | El jaciment es troba dins de l'àrea d'expectativa arqueològica esmentada com a Carena de la Serra de Can Sabau al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. | 78|79|80|81|83|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 78250 | Florida nord - Escola Bressol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/florida-nord-escola-bressol | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. GUTIÉRREZ, Dani (2008). Intervenció arqueològica al turó de Florida nord (can Soldevila), escola Bressol Els Pins, bronze inicial. 1ª edat del ferro. Pàg. 86 - 96. L'ordit, nº 2. Centre de Recerques i Estudis Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda. SERVEI D'ARQUEOLOGIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. (2009). Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). | -XX/-VIII | Destruït | El carrer Baronia està situat a la zona nord del barri de la Florida Nord, dins de la zona considerada com EPA a causa de la concentració de restes arqueològiques documentades. En relació al lloc afectat cal assenyalar la troballa, l'any 1998 de cinc fosses d'emmagatzematge pertanyent al bronze final / ferro (La Florida Nord - Can Soldevila). Com la descoberta, en 1980, d'una fossa sepulcral adscrita també a la fase de transició bronze final / ferro en el barri de la Florida. La construcció d'una escola bressol al solar del carrer de la Baronia va motivar un seguit d'intervencions arqueològiques preventives entre els anys 2003 i 2004. Es van documentar un total de 60 estructures prehistòriques, a més de diverses rases de vinya. De les estructures prehistòriques, 52 es relacionen amb el calcolític/bronze antic, i 8 amb el període del bronze final. Els tipus d'estructures en funció de la seva morfologia i dimensions es classifiquen de la següent manera: Fosses d'emmagatzematge o sitges: Calcolític / bronze antic: planta circular, perfil subesfèric o cilíndric, fons còncau, 80/100cm diàmetre de boca, i més d'un metre de profunditat. Bronze Final: secció troncocònica, fons pla o lleugerament còncau, 85/150cm diàmetre de boca,120/170cm diàmetre de base, i profunditat màxima 90 cm. Grans retalls: forma irregular, fins a 4 metre de llarg i quasi 2 m d'amplada i poca profunditat. La seva funció estaria relacionada amb l'extracció d'argiles. Retalls: forma ovalada irregular, fins a 3m de llar i quasi 2m d'amplada i poca profunditat. Es localitzen vorejant el gran retall central. De funció indeterminada tot i que es relaciona, igualment amb l'extracció d'argiles. Nínxol: Petita cavitat realitzada a l'interior d'una sitja, secció i planta hemisfèrica, d'uns 60 cm de llargada, amplada i alçada. D'altra banda, es destaca la troballa d'un cilindre d'argila cuita que probablement pertanyeria a la boca o xemeneia d'un forn. Té planta circular, un diàmetre exterior de 20cm, 5cm de gruix, i una alçada de 17cm. Podria pertànyer a una estructura de combustió tancada localitzada a la zona d'hàbitat del bronze final. En els nivell d'amortització i rebliment de les estructures, es va recuperar un nombre important de materials arqueològics. Destaca l'excessiva fragmentació i mala conservació dels mateixos. El nombre més elevat correspon a ceràmica feta a mà, seguit de restes de fauna i elements constructius (30%), així com una petita representació d'indústria lítica, dos objectes de bronze (un botó i resta de fosa) i alguns elements d'ornament personal, fets en os i petxina. | 08260-83 | Florida Nord - Carrer Baronia s/n | 41.5225700,2.1864800 | 432125 | 4597089 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78250-foto-08260-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78250-foto-08260-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78250-foto-08260-83-3.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2019-12-16 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | A la fitxa d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de la Generalitat apareix citat així sencer: Florida Nord - Carrer Baronia s/n (Florida nord - Escola Bressol). Es troba dins de l'àrea d'expectativa arqueològica de la Florida en el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. | 79|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 78251 | Can Sagalés; C/Joaquim Malats; C/Santa Maria; C/Sant Pau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sagales-cjoaquim-malats-csanta-maria-csant-pau | SERVEI D'ARQUEOLOGIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. (2009). Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). | I/XX | Destruït | El jaciment de Can Sagalés, C/Joaquim Malats, C/ Santa Maria, C/Sant Pau es troba en el solar antigament ocupat per Can Sagalés en el nucli històric de Santa Perpètua de Mogoda. S'hi van realitzar quinze sondejos, deu dels quals van proporcionar resultats (encara que alguns amb presència de murs de l'antiga vivenda). En els altres cinc va aparèixer material ceràmic modern. Aquest material ceràmic correspondria en la seva gran majoria a rajols i maons massissos de l'enderroc de l'habitatge i ceràmica de cuina i vidres molt moderns. L'únic que cal destacar és el sondeig 8, en el qual s'hi va recuperar un fragment informe de Terra Sigil·lada Itàlica, alguns fragments de material constructiu d'època romana i un conjunt de ceràmica medieval (segle XV). | 08260-84 | Santa Perpètua de Mogoda | 41.5346400,2.1796300 | 431566 | 4598435 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78251-foto-08260-84-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78251-foto-08260-84-2.jpg | Legal | Romà|Medieval|Contemporani|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | 2019-12-16 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | En l'illa de cases on antigament hi havia Can Sagalés ara hi ha a un extrem un bloc de pisos, i a la part més ampla hi ha cases amb caràcter de ruralia, concretament, al carrer Santa Maria, n.3 i al Carrer Sant Pau n. 10. | 83|85|98|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 78262 | Serra de Can Sabau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serra-de-can-sabau | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. | -D/CCCXXX | Desconegut, en part construït. | El jaciment de la Serra de Can Sabau es troba al llarg de la Serra del mateix nom que va resseguint el camí del Padró, a banda i banda de la carretera B-140, de Sabadell a Mollet . Aquesta zona actualment es troba delimitada i protegida com a àrea d'expectativa arqueològica en el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. En la memòria històrica consta que es van recuperar restes d'una família o tribu de Neandertal a la serra de Can Sabau i a l'antiga finca de Can Vinyals (actualment polígon industrial) i també a la part plana de Can Garcia. | 08260-95 | Poligon industrial de Can Vinyals i costat sud de la Carretera B-140 | Les restes es troben al Museu Municipal de Santa Perpètua de Mogoda. | 41.5326200,2.1622400 | 430113 | 4598224 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78262-foto-08260-95-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78262-foto-08260-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78262-foto-08260-95-3.jpg | Legal | Paleolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2019-12-16 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Les coordenades corresponen aproximadament al centre del sector situat al sud de la Crta. B-140, donat que aquesta zona està majoritàriament formada per camps de conreu amb potencial a tenir en compte. Ja s'ha comentat que el sector nord està totalment construït i per tant no té interès encara que es trobi dins d'una àrea d'expectativa arqueològica.Cronologia: Paleolític Mitjà (250.000-28.000aC). | 77|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||
| 56832 | Escut de la família Plegamans a ca l'Abudàncies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escut-de-la-familia-plegamans-a-ca-labudancies | <p>BUSQUETS i MOLAS, E. (1970) Plegamans: una història de deu segles. Barcelona. DE FLUVIÀ, A. (1982) Diccionari General d'Heràldica. Barcelona: Edhasa. FEBRER, J. Mn. (1884) Trovas. València: Imprenta de Pedro José Gelabert. GARCIA CARRAFFA, A. i A.(1968) El solar catalán, valenciano y balear. San Sebastián: Libreria Internacional. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans).</p> | XIV | <p>Escut heràldic situat a la clau del portal d'entrada de ca l'Abudàncies. És d'estil quadrilong ibèric: arrodonit a la part inferior, amb la corba més o menys pronunciada. La part superior presenta dues ondulacions a mode de cresteria, probablement per crear la sensació de cortinatge. Al bell mig de les dues ondulacions en festó - cresta, hi ha una 'lluna plena', amb incisions d'ulls, nas i boca. En el camper hi ha la representació de les armes: una mà en posició de pal i, a la part superior, la paraula MAS (MAS PLEGAMANS).</p> | 08156-92 | Can Carreter o ca l'Abundàncies | <p>El cognom 'Plegamans', originari de Catalunya, és molt antic i de caire noble tal com assenyala Mn. Jaime Febrer a la seva obra (vegeu bibliografia), que diu: 'Luego que se ganó Valencia, juntó el rey don Jaime I los prelados, ricoshombres y demas nobles para que, a consulta de todos, se hiciese una ley con la que se gobernasen los que dejaba con tanto lucimiento en la ciudad. Pedro Marimón de Plegamans, de Barcelona, catalán valiente y muy docto, fue uno de los nobles de Cataluña que concurrieron a formar los fueros. Su gran prudencia la publica la fama'. Una de les branques de la família va residir a València, quan es va conquerir la ciutat per Jaume I, i una altra al Vallès.</p> | 41.5866600,2.1792600 | 431590 | 4604210 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56832-foto-08156-92-2.jpg | Legal | Gòtic | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | BCIN | National Monument Record | Commemoratiu | 2019-12-20 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 93 | 47 | 1.3 | 1769 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:28 | |||||
| 56833 | Escut del llinatge Falguera a can Falguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escut-del-llinatge-falguera-a-can-falguera | <p>BUSQUETS i MOLAS, E. (1970) Plegamans: una història de deu segles. Barcelona. DE FLUVIÀ, A. (1982) Diccionari General d'Heràldica. Barcelona: Edhasa. GARCIA CARRAFFA, A. i A.(1968) El solar catalán, valenciano y balear. San Sebastián: Libreria Internacional. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans).</p> | XVII-XIX | <p>Escut heràldic del llinatge dels Falguera, a can Falguera, situat a sobre la llinda motllurada de la porta d'entrada d'una de les habitacions del primer pis, entrant a la sala central a mà esquerra. És un escut quadrat, lleugerament puntegut en la base. En el camper hi ha les armes dels Falguera: or amb tres mates de falguera, de sinople en aquest cas no aterrassat. Sobremuntant les falgueres presenta tres abelles. A l'exterior, un casc descansant a la vora superior en perfil, dextrat i amb reixat; al voltant i emmarcant l'escut, un llambrequí en bandes de tela en forma de fulles d'acant, que adornen el casc caient pel seu costat i pel de l'escut.</p> | 08156-93 | Can Falguera | <p>El llinatge dels 'Falguera' o 'Folguera' consta en els cens realitzats per maridatge a la parròquia de Sant Genís de Plegamans al segle XIV. Bernat Falguera figura en un dels nomenaments del batlle del dia 27 de febrer de l'any 1440.</p> | 41.5962500,2.1898000 | 432478 | 4605267 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56833-foto-08156-93-1.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | BCIN | National Monument Record | Commemoratiu | 2019-12-20 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Fotografia: Catàleg de béns a protegir, POUM (2015). | 98|119 | 47 | 1.3 | 1769 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:28 | ||||
| 77807 | Creu del Calvari (Creu de terme, de l'era del Có) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-calvari-creu-de-terme-de-lera-del-co | XIV-XX | La part que sempre ha tocat al N o NW està més desgastada per la intempèrie. | <p>Antiga creu de terme, situada en un indret que antigament ja era als afores del poble. La creu té una imatge de crist crucificat a una banda i la marededéu a l'altra, amb l'alfa i la omega als braços. A sota, a mode de capitell, hi ha les imatges de vuit sants sota unes petites arcuacions, entre els quals Sant Llorenç, Sant Jaume, Sant Jordi o Santa Eulàlia. El conjunt està instal·lat en una base més recent amb graons, en un dels quals hi ha inscrit 'Santa Missió 1946'.</p> | 08223-79 | Era del Có (turó del Calvari) | <p>Antiga creu de terme de la població, situada damunt el turó del Calvari, també conegut com l'era del Có perquè aquí hi havia l'era de ventar de l'Agell, on un dels amos va ser conegut amb el renom del Co. L'any 1936 va ser aterrada i feta malbé, però fou recuperada posteriorment. L'any 1946 fou instal·lada de nou, en l'esperit de l'època. A finals de segle XX, amb la urbanització de l'indret, la creu va quedar dins un jardí privat fins que es va traslladar d'ubicació fins a un espai erm entre dos carrers.</p> | 41.6772900,2.0601400 | 421771 | 4614374 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77807-foto-08223-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77807-foto-08223-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77807-foto-08223-79-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Religiós | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-30 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | L'entorn del turó dit del Calvari s'ha anat urbanitzant els darrers anys, traient a la creu la seva primitiva funció de creu de terme i assimilant-la al nucli urbà. | 94|98|85 | 47 | 1.3 | 1781 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||
| 77818 | Domus de Vallverd (Casal o castell de Vallverd) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/domus-de-vallverd-casal-o-castell-de-vallverd | <p>AA.DD. (1991): Catalunya Romànica: El Vallès Occidental / El Vallès Oriental. Vol. XVIII. Barcelona, Enciclopèdia Catalana. FERRANDO i ROIG, Antoni (1983) El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell, Cooperativa El Pot. FERRANDO i ROIG, Antoni (1992.1) Els castells del rodal del Montcau. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 21. VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1971) Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall. Sant Llorenç Savall, edició de l'autor.</p> | XII | L'element és en un turó boscós ple de vegetació; mai s'hi ha fet cap prospecció arqueològica ni treballs de neteja ni de manteniment. | <p>Al turó a tramuntana i al voltant de l'ermita de Sant Jaume de Vallverd es poden veure diverses restes de fonaments de murs (diverses filades i una cantonada de carreus), que han fet pensar en la ubicació d'una domus (eventualment anomenada castell) que apareix en la documentació. Les restes de murs, tot i visibles, són escasses i no s'han de confondre amb altres arranjaments moderns d'accés; l'ermita de Sant Jaume hauria pogut formar part del conjunt, fet que acostaria la domus a un castell amb capella pròpia. Es desconeix l'abast del conjunt de la construcció.</p> | 08223-90 | Al turó damunt l'església de Sant Jaume de Vallverd, des de la Busqueta o des de Collmonner. | <p>Es coneixen dues notícies documentals d'aquest casal (possiblement una domus forta) dels anys 1190 i 1205, a càrrec de Bernat de Vallverd, la seva dona Berenguera i l'hereu, Bernat. S'hi esmenta l'existència de l'església castellera de Sant Jaume de Vallverd. La propietat passà a Collmonner al segle XIV i posteriorment al mas de la Busqueta. Els actuals propietaris de la Busqueta han agençat l'entorn.</p> | 41.6708900,2.0818900 | 423573 | 4613644 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77818-foto-08223-90-2.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||
| 77819 | Castell de Rocamur (Guàrdia de Rocamur, Castell de mur, Castell Gavatx, Màquina de tren) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-rocamur-guardia-de-rocamur-castell-de-mur-castell-gavatx-maquina-de-tren | <p>AA.DD. (1991): Catalunya Romànica: El Vallès Occidental / El Vallès Oriental. Vol. XVIII. Barcelona, Enciclopèdia Catalana. FERRANDO i ROIG, Antoni (1983) El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell, Cooperativa El Pot. FERRANDO i ROIG, Antoni (1992.1) Els castells del rodal del Montcau. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 21.</p> | X-XIII | Els escassos murs de la construcció corren el risc d'acabar de caure. | <p>En una situació natural idònia per a la defensa, del castell de Rocamur només en queden vestigis de tres panys de paret a llevant, dos a ponent i uns seguits de forats als dos extrems del cim rocós. Això ha fet suposar que el castell de Rocamur fos una guàrdia amb sengles torres de fusta als extrems i una renglera de muralles per a reforçar la defensa natural de la pedra.</p> | 08223-91 | El turó de Rocamur queda entre el Marquet de les Roques i la vall de Mur. | <p>La història d'aquesta fortificació està lligada a la del castell de Pera; Rocamur no deuria ser sinó una guàrdia avançada que vigilava i protegia el territori de la vall de Mur o Quadra de Mur, allunyada del castell i aleshores densament poblada. Els propietaris són els mateixos que els del castell de Pera, tot i que alguna vegada algun membre de segona fila de la família s'anomena de Rocamur, segurament per esser-ne castlà. La documentació s'extén dels segles X al XIII, en què passà als Terrassa i se'n perderen notícies. Les restes no foren identificades fins als anys 80.</p> | 41.6683500,2.0241800 | 418766 | 4613414 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77819-foto-08223-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77819-foto-08223-91-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||
| 77820 | Torrota de la Roca (Torre de Lacera, Castell de la Roca, Torre del Moro) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrota-de-la-roca-torre-de-lacera-castell-de-la-roca-torre-del-moro | <p>AA.DD. (1991): Catalunya Romànica: El Vallès Occidental / El Vallès Oriental. Vol. XVIII. Barcelona, Enciclopèdia Catalana. CATALÀ ROCA, Pere (1962) Els Castells catalans. Barcelona, Rafael Dalmau editor. FERRANDO i ROIG, Antoni (1983) El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell, Cooperativa El Pot. FERRANDO i ROIG, Antoni (1992.1) Els castells del rodal del Montcau. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 21.</p> | XI-XIII | Element sense cap mena de consolidació, molt a l'abast de buscadors desaprensius de pedra rústica. | <p>De l'antiga torre quadrada, que deuria fer uns 12 m. de costat, només resta dempeus un bon pany de paret esbotzat d'uns 3 m. d'alçada i dues cantoneres. Els carreus, més o menys treballats, foren reaprofitats amb els anys per a fer-ne marges, però n'hi ha molts d'escampats al voltant.</p> | 08223-92 | Entre la carretera de Castellar i el mas de la Roca, en un turó a la dreta camí de la creu de Ricó. | <p>El conjunt de la torre i torre de senyals de Lacera apareix lligat al castell de Pera, com a protecció avançada de l'entrada de la vall d'Horta, fora de l'aguait del castell. Les primeres notícies documentals daten de finals del segle XI, i el darrer esment és en un testament de 1228. El territori i nom de Lacera és àmpliament documentat durant un periode més extens, i la torre en fóra només l'element defensiu de referència. És probable que, un cop perduda l'eficàcia del Castell de Pera, que seria de difícil accés, la Torre de Lacera tingués alguna funció residencial o administrativa regulant aquest ampli territori que vindria a correspondre's a bona part del terme municipal actual.</p> | 41.6689300,2.0485800 | 420798 | 4613456 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77820-foto-08223-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77820-foto-08223-92-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||
| 77821 | Torre de senyals de la Roca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-senyals-de-la-roca | <p>AA.DD. (1991): Catalunya Romànica: El Vallès Occidental / El Vallès Oriental. Vol. XVIII. Barcelona, Enciclopèdia Catalana. CATALÀ ROCA, Pere (1962) Els Castells catalans. Barcelona, Rafael Dalmau editor. FERRANDO i ROIG, Antoni (1983) El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell, Cooperativa El Pot. FERRANDO i ROIG, Antoni (1992.1) Els castells del rodal del Montcau. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 21.</p> | XI-XIII | El jaciment no és sinó una ruïna; la pedra de fer focs deu haver caigut fa segles de la seva ubicació originària. | <p>Dalt d'un petit promontori prop de la Torre de Lacera es veuen els basaments d'una construcció de planta irregular, d'uns 2 m. d'amplada i forma semicircular; als peus de la roca hi ha una gran pedra caiguda amb una concavitat treballada que s'ha interpretat que era per a encendre-hi focs. En qualsevol cas és un element de gran singularitat.</p> | 08223-93 | A pocs metres de la Torre de Lacera, seguint un corriol que s'enfila a un turó al NE i a la dreta. | <p>Aquesta construcció està òbviament lligada a la torre de Lacera, i cal situar-la al mateix moment. Possiblement cobrís la funció de torre de guaita i de defensa. Les restes foren reconegudes i interpretades a mitjan segle XX per diversos estudiosos.</p> | 41.6691700,2.0488900 | 420824 | 4613483 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77821-foto-08223-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77821-foto-08223-93-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||
| 79388 | Rellotges de sol del castell de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotges-de-sol-del-castell-de-vacarisses | <p>LLADÓ, Carles (2008). Restauració del conjunt de rellotges de sol del castell de Vacarisses.</p> | XVII-XX | Restauració recent | <p>Conjunt de dos rellotges de sol situats a dues de les façanes del castell de Vacarisses (sud i oest) que han estat restaurats seguint el models originals. Tenen forma circular, aproximadament de dos metres de diàmetre cadascun. El rellotge de llevant està situat sobre una paret amb declinació 30º30' Est, el rellotge de ponent ho està sobre una paret amb declinació 61º30 Oest. Els rellotges, pintats en blanc sobre una base d'arrebossat marró, es caracteritzen per una sanefa de formes semi-circulars que respecta els seus originals. Tenen marcades les hores i les mitges hores, i les xifres responen a la tipografia del segle XVII. A la part superior de cadascun d'ells hi ha dues dates: la de 1699, que figurava en els rellotges originals, i la de 2006, any de la seva restauració. Les busques són de planxa de ferro tractada per evitar l'oxidació i estan situades a la part superior (les antigues eren al centre del rellotge).</p> | 08291-27 | Castell de Vacarisses. Carrer Major, s/n | <p>Les obres de restauració del castell van contemplar la necessitat de restituir els dos rellotges de sol que hi havia a la façana, originaris de l'any 1699. La restauració es va dur a terme durant la tardor de 2006 i va anar a càrrec de Carles Lladó, pel que fa a la part tècnica, i de l'empresa Urcotex, pel que fa a la realització material. Els treballs van permetre reconstruir-los tal com eren només en part: s'han mantingut les formes i les sanefes (un dels elements més característics dels rellotges), en canvi les marques sobre la paret s'han calculat de nou perquè no eren del tot correctes. També les busques són noves i s'han resituat a la part superior dels rellotges.</p> | 41.6075600,1.9180000 | 409842 | 4606771 | 1699 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79388-foto-08291-27-1.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||
| 78259 | Jaciment Paleontològic de Can Vinyalets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-de-can-vinyalets | <p>AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. SERVEI D'ARQUEOLOGIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. (2009). Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental).</p> | Destruït, desconegut | <p>El polígon industrial de Can Vinyalets està situat al terme municipal de Santa Perpètua de Mogoda, al marge dret de la carretera B-142, que uneix el nucli urbà de Polinyà amb la carretera B-140. El terreny on es van localitzar les troballes correspon a la finca 14 classificada com a sistema general, clau (C0), i que va ser adjudicada a l'ajuntament en concepte d'equipament general. El jaciment paleontològic de Can Vinyalets es va localitzar l'any 2005 en dur a terme una intervenció paleontològica al sector industrial de Can Vinyalets en motiu de la troballa de restes d'interès paleontològic. Durant la intervenció es va recuperar les restes fòssils d'una tortuga gegant terrestre que presentava un bon estat de conservació, que es pot atribuir a l'espècie Chirogaster ricardi, que inclou la majoria de tortugues gegants terrestres del Miocè de la Península ibèrica. Es van observar una sèrie de forats i marques, alguns atribuïbles a l'erosió, però d'altres probablement originals per algun possible depredador, també es van observar la possible acció de fongs que haurien afectat al plastró. En referència al seu context geològic, a aquest individu se'l pot atribuir una edat Serravalià-Vallesià (Miocè mig-superior) i els sediments en els quals estava inclòs s'interpreten com les fàcies distals del sistema al·luvial de Castellar del Vallès. El context ambiental seria un bosc subtropical humit, amb un clima càlid i on els hiverns serien secs i suaus i els estius càlids i molt plujosos. Es tracta d'un individu que mesurava uns 97 cm de llarg per uns 86cm d'amplada i no presentava escut cervical, factor característic del gènere Cheriogaster.</p> | 08260-92 | Polígon industrial de Can Vinyalets (Santa Perpètua de Mogoda) | <p>La presència de restes paleontològiques al terme de Santa perpètua de la Mogoda es troben ben documentades al Museu de Paleontologia del Seminari de Barcelona, amb la presència d'un exemplar de Tetralphodon longirostris trobat a Can Vinyalets en els territoris que termenegen amb Polinyà.</p> | 41.5398900,2.1693800 | 430716 | 4599026 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78259-foto-08260-92-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78259-foto-08260-92-2.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Pública | Sense ús | 2019-12-31 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Es troba parcialment dins una àrea d'expectativa arqueològica del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 78260 | Jaciment Paleontològic de Can Filuà o del turó de Can Filuà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-de-can-filua-o-del-turo-de-can-filua | <p>AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. SERVEI D'ARQUEOLOGIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. (2009). Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental).</p> | Parcialment exhaurit | <p>El jaciment paleontològic de Can Filuà es localitza al sud-oest del nucli urbà de Santa Perpètua de Mogoda, delimitat al nord per l'encreuament de la carretera de Sabadell amb l'avinguda Sabadell, a l'oest per la carretera de Sabadell, a l'est per l'avinguda de Sabadell i l'avinguda de Barcelona i al sector sud es troba delimitat per camps de conreu. Es tracta d'un jaciment que es troba en un sector d'expectativa paleontològica, protegida pel Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Arqueològic de Santa Perpètua de Mogoda, on s'hi documenta la troballa de les restes fòssils d'un proboscidi del gènere Deinotherium. Davant d'aquests indicis, amb motiu de la construcció d'un nou CEIP Santiga en aquest mateix sector, es va realitzar, l'any 2005, un seguiment paleontològic dels rebaixos de terres per a les obres de construcció de l'edifici. El solar es localitza en un pendent que puja en direcció sud i que amida uns 96m dins l'àrea d'expectativa arqueològica del Turó de Can Filuà. Tot i que les característiques sedimentològiques i geològiques dels materials del subsòl d'aquest solar eren favorables per a la possible presència de restes fòssils. Els resultats de la prospecció paleontològica van ser negatius. Posteriorment, a partir del mes d'octubre de 2007 i fins a 2009, s'estan duent a terme tota una sèrie de controls paleontològics de caràcter preventiu a la zona immediatament adjacent al citat IES, amb motiu de les diferents fases d'urbanització d'aquest sector de Can Filuà. Com a resultat d'aquest controls visuals dels moviments de terres s'han recuperat nombroses restes de tortugues gegants terrestres Cheirogasters, així com altres restes les quals s'atribueixen a mamífers (carnívors, perissodàctils. i petits micromamífers. Geològicament afloren sediments del miocè supeior, formats per lutites vermelloses o grises i gresos arcòsics de color vermellós o ocre amb intercalacions de nivells de graves, els quals s'atribueixen ales parts distals del sistema de ventalls al·luvials de Castellar del Vallès. Segons la cartografia geològica (escala 1:50000, ICC), es correspon a la unitat cronostratigràfica NMag (d'argiles, gresos i conglomerats del Serravalià-Vallesià). Així doncs, amb les dades de les quals es disposa, tant d'aquest propi jaciment paleontològic com d'altres geogràficament propers, s'atribueix al període Miocè mig-superior (Neògen), entre uns 8 a 15 milions d'anys d'antiguitat.</p> | 08260-93 | Turó de Can Filuà | <p>Al Museu de Paleontologia de Sabadell es guarden les troballes del Deinotherium localitzat l'any 1976 al turó de Can Filuà.</p> | 41.5320600,2.1749300 | 431171 | 4598152 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78260-foto-08260-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78260-foto-08260-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78260-foto-08260-93-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Social | 2019-12-31 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | A l'Inventari del Patrimoni Arqueològic de la Generalitat apareix citat així: Jaciment Paleontològic de Can Filuà. Jaciment Paleontològic del turó de Can Filuà. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 78261 | Can Llobateres. Paleontològic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-llobateres-paleontologic | <p>CHECA SOLER, LLUÍS RIUS FONT, ( 1999-2000) Intervención paleontológica en el EDAR de Sabadell-Riu Ripoll (Can Llobateres, Sabadell, Vallès Occidental). Tribuna d' Arqueologia. MOYÀ, S. i KÖHLER, M. (1993). 'Recent discoveries of Dryopithecus shed new light on evolution of great apes'. Nature. 365 (6446): 543-545. MOYÀ, S. i KÖHLER, M. (1996). 'El jaciment de Can Llobateres (Sabadell) i les noves restes de Dryopithecus'. Tribuna d'Arqueologia 1994-1995: 7-25. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya.</p> | Parcialment destruït | <p>El jaciment de Can Llobateres es troba al costat nord de la carretera de Sabadell a Mollet, entre els quilòmetres dos i tres. Geològicament parlant, el jaciment forma part del complex continental superior, és a dir, de materials sedimentaris d'origen continental que formen part de la seqüència de la vall del Riu Ripoll, des de la localitat de Castell de Barberà (de la part alta del Miocè mitjà) fins a la localitat de Riu Ripoll, ja per sobre de Can Llobateres, del Vallesià superior. La gran diversitat d'espècies va permetre a CRUSAFONT i TRUYOLS (1960) definir un nou estatge bioestratigràfic anomenat Vallesià , caracteritzat per la presencia del cavall hiparió, conjuntament amb faunes nouvingudes d'àsia i, d'altra banda, la presencia d'antigues comunitats faunístiques del miocè mitjà. Una fauna d'una gran diversitat biològica amb una vegetació tipus laurisilva que permetia la vida d'antics primats com Dryopithecus. En aquest context, les capes miocèniques de Can Llobateres tenen continuïtat en el terme de Santa Perpètua de la Mogoda sota d'un nivell quaternari erosiu de potència variable.</p> | 08260-94 | Carretera de Sabadell a Mollet (B-140) | <p>Els afloraments paleontològics van ser localitzats per M. Crusafont, motiu pel qual motivar una primera publicació en el 1930. Va ser, però, en el 1958 quan va donar a conèixer la primera resta de primat. Aquest esdeveniment va esdevenir una fecunda relació entre M. Crusafont i el paleontòleg suís J. Hürzeler. La importància internacional va facilitar percebre diverses subvencions per excavar-lo com: l'Oreopithecus Foundation de Basilea, la Wenner Gren Foundation for Antropological Reseach dels Estats Units d'Amèrica, la Boise Fundation de Londres i el Fomento para la Investigacion de España. Destaquem les nombroses restes del simi antropomorf, Dryopithecus laietanus en el 1991, fruit de les campanyes d'excavació 1990-92.</p> | 41.5327500,2.1386800 | 428148 | 4598258 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78261-foto-08260-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78261-foto-08260-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78261-foto-08260-94-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Productiu | 2019-12-31 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Apareix com a àrea d'expectativa arqueològica en el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 56933 | Altar del Roser de Santa Maria de Palau-solità | https://patrimonicultural.diba.cat/element/altar-del-roser-de-santa-maria-de-palau-solita | XVII | <p>L'Altar del Roser es troba a la capella lateral de l'església de Santa Maria de Palau-solità. És d'estil barroc, de fusta sense daurar i d'autor desconegut. Presenta un antipendi o frontal d'altar de rajoles de ceràmica policromada, realitzat per Llorenç Passoles a la segona meitat del segle XVII. Aquest frontal queda centrat per la Mare de Déu del Roser, amb el Nen Jesús en braços. Als costats hi ha rajoles geomètriques florals, que queden emmarcades per sanefes florals estilitzades. A sobre hi ha diverses sanefes més que culminen el conjunt.</p> | 08156-193 | Santa Maria de Palau-solità. Pl. de Santa Maria, 2, 08184, Palau-solità i Plegamans. | 41.5840500,2.1692200 | 430750 | 4603929 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56933-foto-08156-193-2.jpg | Física | Barroc | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Llorenç Pasollas, ceramista (antipendi). | Titularitat privada; accés públic. El retaule del Roser es trobava situat a l'altar major fins a l'any 1965. | 96 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:28 | |||||||||
| 78246 | Jaciment Paleontològic de Santiga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-de-santiga | <p>AGUSTÍ, J. (1981). Roedores Miomorfos del neógeno de Cataluña. Universitat de Barcelona. CRUSAFONT, M.; GOLPE, J. MA (1972). 'Algunos yacimientos de Vertebrados del Vallesiense inferior de los alrededores de Sabadell'. Acta Geológica Hispánica, VII. Barcelona. GOLPE, J. MA (1974). 'Faunas de Yacimientos con suiformes en el Terciario español'. Paleontología y evolución, XII. Sabadell.</p> | Parcialment destruït | <p>El jaciment paleontològic de Santiga està situat als voltants de la carretera B-140, al seu pas per Santiga (terme municipal de Santa Perpètua de Mogoda). Les primeres troballes es realitzaren al marge dret de la carretera, durant uns rebaixos de terres amb motiu d'una construcció industrial. En aquell moment els paleontòlegs realitzaren diferents exploracions, ampliant la zona d'expectativa, i obtenint com a resultat la troballa de diferents restes fòssils de vertebrats corresponents al Vallesià inferior (MN9). Geològicament es tracta d'un jaciment de tipus fluvial corresponent, segons la cartografia geològica (1:50.000, ICC) a la unitat cronostratigràfica NMag (argiles, gresos i conglomerats del Serravalià-Vallesià. Miocè superior. Neògen). Entre la fauna localitzada hi ha mamífers com carnívors, perissodàctils (cavall, rinoceront...), artiodàctils (suids, bòvids, giràfids), gran varietat de micromamífers (com insectívors - Lantanotherium sanmigueldi-, rosegadors - Democricetodon-,...) i rèptils (tortugues).</p> | 08260-79 | Crta de Sabadell a Mollet (B-140) | <p>El jaciment Paleontològic de Santiga va ser descobert per Miquel Crusafont i Pairó els anys 70, aprofitant la realització d'uns moviments de terres per a una construcció industrial, en el transcurs d'una de les moltes campanyes que l'antic Instituto Provincial de Paleontologia de Sabadell realitzava pels afloraments miocènics dels voltants de Sabadell, en aquest cas a les rodalies dels ja aleshores coneguts jaciments paleontològics de Can Llobateres i Castell de Barberà (al veí municipi de Sabadell).</p> | 41.5332600,2.1511600 | 429189 | 4598305 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78246-foto-08260-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78246-foto-08260-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78246-foto-08260-79-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Productiu | 2020-01-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | 125|123 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||||||||
| 79519 | Riera de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-sant-jaume-0 | <p>Jaciment paleontològic situat al sector de la riera de Sant Jaume que inclou una part del terme de Vacarisses; concretament al sector de la serra de Collcardús i Puigventós, ja al límit sud-est del terme municipal. L'any 2009 s'hi va realitzar una prospecció en la qual es va determinar que hi havia zones amb un gran potencial fossilifer en terrenys datats com a Triasic Inferior - Mitjà (uns 240-230 millions d'anys). A la zona de Vacarisses es troben dos tipus de fàcies, unes anomenades de tipus Buntsandstein (uns gresos i conglomerats de color mes vermellós) i unes altres anomenades Muschelkalk (de tipus mes blanquinos i calcari). És possible que aquest jaciment pugui conservar restes fòssils de vertebrats d'edat triàsica.</p> | 08291-158 | Serra de Collcardús i Puigventós (al sector sud-est del terme) | <p>L'any 2009 s'hi va portar a terme la recerca dirigida per Josep Fortuny Terricabras, investigador de l'Institut Català de Paleontologia (IPC).</p> | 41.5813200,1.9562800 | 412997 | 4603818 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-01-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||||||||
| 79379 | Campanes de l'església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/campanes-de-lesglesia | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 144-149 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 295-301</p> | XVI-XX | <p>Actualment el campanar consta de 4 campanes: dues d'antigues i dues de recents. La campana vella de Vacarisses és situada al costat S-W i és la que toca les hores. Data de l'any 1501; per tant, més antiga que l'església actual i es pot considerar una de les més antigues de Catalunya. Mesura 78 centímetres d'alçada i 75 de diàmetre basal. Conté la inscripció en llatí: 'Crist venç, regna, impera' i diverses figures, com la crucifixió i l'arcàngel Sant Miquel. A l'esquerra es troba la data en numeració romana (MDI) flanquejades amb unes tessel·les amb una creu sobre l'Anyell de Déu. A la dreta de l'arcàngel s'hi representa la figura emblemàtica de la vaca, de dimensions força petites, flanquejada per les lletres V i A (inicials de Vacarisses), de tipologia gòtica. Aquesta representació de la vaca és el símbol del poble i la més antiga que es coneix. L'altra campana antiga (situada al costat S-E) és de l'any 1806. Mesura 55 centímetres d'alçada i 52 de diàmetre basal. Té les incripcions: “Ave Maria gratia plena” i “ora pro nobis”. També hi apareix gravat el nom del fonedor: Feliciano Tarantino i la data de construcció. També s'hi representa una imatge de la Verge i una altra de Santa Bàrbara (aquesta última comunidora de llamps i tempestes). Aquesta porta la palma del martiri i apareix al costat de la torre en la qual, segons la tradició, la va tancar el seu pare. També s'hi representa un canó (santa Bàrbara era considerada patrona dels artillers). Les altres dues campanes són recents i foses a Olot.</p> | 08291-18 | Església parroquial de Vacarisses. Plaça de l'Església | <p>El campanar es devia construir al mateix temps que la nova església; és a dir, a partir de l'últim decenni del segle XVIII fins al principi del segle XIX. Però la campana vella és anterior (1501), i es pot considerar de les més antigues de Catalunya. Pel que fa a la segona campana, és de l'any 1806 i el seu fonedor és Feliciano Tarantino, natural de Sant'Angelo dei Lombardi, a la província italiana d'Avellino, el qual a principi del segle XIX va treballar a Catalunya. Fins el 1936 el cloquer estava dotat de quatre campanes i durant la contesa en van desaparèixer dues. Les dues campanes noves, foses a la ciutat d'Olot, foren col·locades durant la restauració del campanar i inaugurades per la festa major de 1981, junt amb la restauració del campanar i un rellotge nou. Ramon Alavedra consta com a campaner el 1867 i fou possiblement l'iniciador d'una nissaga de campaners que durà fins el 1936. L'últim campaner que tingué Vacarisses fou Jaume Vilaseca, el 'Patacà'.</p> | 41.6071100,1.9173900 | 409791 | 4606722 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79379-foto-08291-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79379-foto-08291-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79379-foto-08291-18-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Feliciano Tarantino (campana del 1806) | 98|94 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 79482 | Imatge de sant Pere de l'Església parroquial | https://patrimonicultural.diba.cat/element/imatge-de-sant-pere-de-lesglesia-parroquial | XXI | <p>Imatge de sant Pere situada a la fornícula central de l'altar-retaule que presideix l'església parroquial de Vacarisses. Es tracta d'una escultura d'argila de gran format (de 3,90 metres d'alçada) que s'inspira en la que hi havia abans de la Guerra. Està feta amb diverses peces sobreposades les unes a les altres. La imatge representa un sant Pere estàtic, vestit amb toga, que sosté dues claus amb una mà i un llibre amb l'altra.</p> | 08291-121 | Església parroquial de Vacarisses. Plaça de l'Església | <p>Anteriorment en aquesta fornícula hi havia una escultura de sant Pere que havia estat inaugurada l'any 1860, obra de l'escultor Francesc Saladrigues. Després del saqueig de l'església esdevingut durant la Guerra Civil de 1936 s'hi col·locà una escultura cedida pel monestir de Montserrat, que s'adequà amb els atributs de sant Pere. L'any 2005 s'inaugurà aquesta nova imatge, obra de l'artista de sant Joan de les Abadesses Francesc Fajula.</p> | 41.6072100,1.9177300 | 409819 | 4606732 | 2005 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79482-foto-08291-121-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-10 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Francesc Fajula | 98 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 79483 | Pietat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pietat | XIX | Pintura antiga sense restaurar | <p>Pintura sobre tela que representa el motiu de la Pietat. Emmarcada en una orla amb motius vegetals negres, l'escena mostra en primer pla i en solitari les dues úniques figures de la Mare de Déu i Jesús davallat de la creu. La primera, coberta amb mantell blau i ajupida en una posició inclinada cap a un costat, sosté amb una cama i un braç el cos inert de Jesús. En una mà sosté la corona d'espines que li ha retirat. Al fons s'endevina una paisatge borrós i abstracte, de tonalitat fosca. La figura de la Mare de Déu mostra un rostre afligit i un gest expressiu, que podria emparentar-se amb la pintura simbolista del segle XIX. Actualment la pintura està col·locada en una de les capelles laterals de l'església.</p> | 08291-122 | Església parroquial de Vacarisses. Plaça de l'Església. | <p>Aquesta pintura és anterior a la Guerra Civil de 1936 però no hi consta cap referència de l'any d'execució ni de l'autor. Fou localitzada entre objectes diversos en dependències de l'església parroquial i col·locada com a ornament d'una de les capelles laterals.</p> | 41.6070200,1.9175600 | 409805 | 4606711 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Regular | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-15 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||||||
| 79461 | Arxiu parroquial de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-vacarisses | XX | <p>L'arxiu parroquial de Vacarisses fou totalment destruït durant la Guerra Civil de 1936, de manera que només es conserven documents posteriors a aquestes dates. Els fons de l'arxiu consten dels llibres habituals de registre (batejos, matrimonis, defuncions, etc) i es conserven al Museu-Arxiu de Vacarisses, situat a l'Església, excepte els llibres que encara estan en actiu, conservats a lla Rectoria.</p> | 08291-100 | Església parroquial de Vacarisses | 41.6071900,1.9177000 | 409817 | 4606730 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-21 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||||||||
| 59116 | Espai Xarxa Natura 2000 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/espai-xarxa-natura-2000 | <p>Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Direcció General de Polítiques Ambientals (2014). Fitxes de les Zones Especials de Conservació de la regió mediterrània derivades de l'instrument de gestió aprovat en l'Acord de Govern 150/2014, de 4 de novembre. Sant Llorenç del Munt i l'obac. ES5110010. http://www.rellinars.cat http://mediambient.gencat.cat/web/.content/home/ambits_dactuacio/patrimoni_natural/senp_catalunya/el_sistema/xarxa_natura_2000/xarxa_natura_2000_a_catalunya/mapes_1_50000/fitxes_zec/bcn/ZEC_ES5110010.pdf http://www.observatoriforestal.cat/xarxa-natura-2000/ https://portaljuridic.gencat.cat/ca/pjur_ocults/pjur_resultats_fitxa/?documentId=401587&action=fitxa</p> | <p>Les gairebé 1416,79 hectàrees del terme municipal de Rellinars (codi 081799 / ES5110010 Sant Llorenç del Munt i l'Obac) que es troben dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac, estan incloses també en l'espai europeu que es coneix amb el nom de Xarxa Natura 2000. Aquesta xarxa és la iniciativa europea més important de conservació de la natura. La Unió Europea ha establert un mac legal que garanteix o ha de garantir la protecció del patrimoni natural mitjançant la integració a Natura 2000 d'una mostra significativa de les espècies i dels hàbitats que millor el representen. El Consell de les Comunitats Europees va aprovar l'any 1992 la Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i la flora silvestres, coneguda també com Directiva hàbitats. Aquesta ampliava la 79/409/CEE, de 2 d'abril de 1979, relativa a les aus silvestres. Ambdues són el punt de partida de la Unió Europea per a la conservació dels hàbitats, les espècies i, del seu patrimoni natural. A més a més seran el punt de partida per a la creació del marc legal de la Xarxa Natura 2000, amb l'objectiu de crear un espai protegit d'abast europeu. En la legislació de l'Estat espanyol, la transposició de la Directiva Hàbitats es va materialitzar de primer, en el Reial decret 1997/1995, de 7 de desembre, pel qual s'estableixen mesures per contribuir a garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres. Aquest és modifica a posteriori pel Reial decret 1193/1998 establint que són les Comunitats Autònomes les competents en el desplegament de la Xarxa Natura 2000 a tot l'estat. En el cas de Catalunya, la Llei 12/2006, que modifica la Llei 12/1985, d'espais naturals, determina que tots els espais de la Xarxa Natura 2000 (ZEC i ZEPA) s'inclouen automàticament al PEIN en el moment de la seva declaració. A 31 de desembre de 2015, Catalunya contempla 115 espais declarats com a Zones Especials de Conservació (ZEC) i 73 com a Zones de Protecció per a les Aus (ZEPA). El desplegament de la Xarxa Natura ha passat per varies fases des de l'any 1997 on la Generalitat de Catalunya, va elaborar una llista on s'incloïen els espais del PEIN que complien amb els criteris de la normativa europea per ser declarats com a Llocs d'Importància Comunitària (LIC) o com a Zones d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). Aquestes llistes, modificades diverses vegades, s'han d'aprovar en els corresponents Acords de Govern de la Generalitat de Catalunya i presentar posteriorment a la Comissió Europea que en té la darrera paraula. El municipi de Rellinars inclòs dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac i per tant a la Xarxa Natura 2000, és un espai de relleu original, amb gran quantitat de parets rocoses que possibiliten la presència d'abundants comunitats de vegetació rupícola i de fauna cavernícola. És alhora un ecosistema mediterrani amb una notable diversitat del paisatge vegetal i constitueix una de les zones importants de cria a Catalunya de Hieraetus fasciatus. Rellinars és per tant un exemple de territori que aposta per fer compatible la protecció de les espècies i els hàbitats naturals i seminaturals amb l'activat humana, vetllant perquè els hàbitats es mantinguin en bon estat de conservació i evitar-ne el seu deteriorament.</p> | 08179-418 | Rellinars | 41.6435000,1.9424000 | 411924 | 4610736 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59116-foto-08179-418-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59116-foto-08179-418-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-29 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||
| 79429 | Parc Natural de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-montserrat-1 | <p>CARVAJAL, Rosa et al. (2007). Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, Geoestel, Barcelona.</p> | <p>L'àrea del Parc Natural de Montserrat abasta actualment una petita àrea a l'extrem oriental del terme (77,92 ha) que inclou bàsicament la serra del Cul de la portadora. Es tracta d'una àrea perimetral al massís de Montserrat (que té la consideració de zona de protecció), situada a l'altra banda del riu Llobregat. Tanmateix, amb l'ampliació del Parc que ja està prevista aquesta àrea creixerà considerablement per abastar tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca. En tota aquesta zona el relleu és força abrupte, amb formacions de conglomerat que s'eleven sobre l'estreta vall del riu Llobregat i configuren un relleu amb certes similituds amb el del massís de Montserrat. En aquest sentit destaquen turons de perfil singular com ara el Cul de la Portadora (que recorda el perfil d'un portadora en posició invertida) i (quan l'ampliació del parc sigui efectiva) el coll de les Bruixes, el nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases o las serra de l'Hospici; aquesta última de relleu no tan escarpat. La vegetació és la característica del clima mediterrani, amb predomini de les zones de matolls i vegetació baixa, però també amb alguns boscos de pi i alzinars. Les especies animals que s'hi poden trobar, entre d'altres, són els porcs senglars, esquirols i gats mesquers. Entre els rèptils destaca el dragó comú, l'escurçó ibèric, les sargantanes, els llangardaixos i les serps verdes. Els ocells són també nombrosos i visibles: tords, bruels, tudons i, de tant en tant, és possible veure de rapinyaires, com l'àguila o el falcó.</p> | 08291-68 | Sector sud-oest del terme | <p>Montserrat va ser declarat com a parc natural l'any 1987. L'any 1989 es va constituir el Patronat de la Muntanya de Montserrat, que és l'òrgan rector i gestor del parc, depenent directament del Departament de presidència de la Generalitat de Catalunya. L'any 1992 es va aprovar el Pla d'espais d'interès natural (PEIN) i l'espai 'Montserrat' va incloure tota la superfície del Parc Natural i dos sectors nous: el Puig Ventós i Sant Salvador de les Espases. El 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, on es designava l'espai Montserrat-Roques Blanques-riu Llobregat com a zona d'especial protecció per a les aus (ZEPA) i lloc d'importància comunitària (LIC). Aquest espai comprèn tot l'espai del PEIN Montserrat, però també l'espai proper anomenat Roques Blanques, un àmbit territorial al voltant del nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases, i el tram del riu Llobregat que des d'aquesta zona s'estén fins al congost de Martorell. Actualment, el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat té en total una superfície de 7.741 ha, les quals estan dividides en reserva natural, parc natural i zona de protecció (ZP). La part de Vacarisses (amb 77,72 ha) forma part de la zona de protecció. Des del 2002 es treballa en un projecte d'ampliació del Parc, que l'any 2007 es va treure a exposició pública però que encara no s'ha aprovat. Aquesta nova proposta redefineix l'àrea protegida de Montserrat i incrementa el grau de protecció en diversos sectors de l'espai protegit, que quedaria dividit en recinte de prestació de serveis, reserva natural, parc natural i PEIN. Amb aquesta ampliació el terme de Vacarisses passaria a tenir de les 77,72 hectàrees actuals a unes 845 (92,28 de parc natural i 752 de PEIN). Així, l'àrea protegida tindria una creixement considerable i abastaria tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca.</p> | 41.5988100,1.8682700 | 405686 | 4605853 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-29 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 79489 | Serra de Collcardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serra-de-collcardus | Espai circumdat per carreteres i amb elements intrusius, com la pedrera del Mimó | <p>La Serra de Collcardús és un Espai d'Interès Natural (EIN) protegit dins el PEIN. Abasta territori dels municipis de Vacarisses i Viladecavalls. Concretament, l'espai protegit inclou una petita part de l'extrem sud-oriental del terme de Vacarisses on hi ha la serra de Collcardús, també anomenada del Ros, i té una superfície de 191, 64 ha (és a dir, un 33,76 % de l'espai, que té una superfície total de 567,65 ha). Aquest espai està delimitat per la carretera C-58 al nord, la riera de la Torre a l'oest i l'autopista C-16 al sud (ja en terme de Viladecavalls). En queda fora l'àrea de ocupada perla pedrera del Mimó, dedicada a l'extracció d'àrids, a l'extrem sud-oest. El cim més important és el Cap del Ros, amb una altitud de 639 metres. La vegetació és la característica del clima mediterrani, amb predomini de boscos de pi i alguna roureda.</p> | 08291-128 | Sector sud-est del terme | <p>L'any 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, en el qual s'incloïa la serra de Collcardús. Concretament, formava part de l'espai Montserrat-Roques Albes-riu Llobregat. Automàticament, els nous espais d'aquesta xarxa van passar a tenir la consideració de PEIN. La declaració d'aquest espai natural protegit es va fer amb la intenció d'establir un corredor que unís els parcs de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. Així mateix, pel sector sud l'espai de Collcardús enllaça amb l'espai de Puigventós, propietat de la Fundació Territori i Paisatge, de Caixa Catalunya. Més recentment, l'ordenació urbanística de l'Ajuntament de Vacarisses ha establert també una zona de protecció al corredor entre els dos parcs naturals.</p> | 41.5791400,1.9305300 | 410847 | 4603603 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79489-foto-08291-128-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-30 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||
| 58772 | Torrent de les Pasteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-les-pasteres | <p>http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/?q=pasteres http://dcvb.iec.cat/</p> | <p>El torrent de les Pasteres és un curs d'aigua intermitent que drena la serra del Ginebral, la serra de Cal Manel, la carena del Cellers, Comauba i el Grau (aquests darrers del terme municipal de Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar respectivament) i s'uneix a la Riera de Rellinars pel seu vessant hidrogràfic dret, pocs metres aigües avall del Molí de les Comes, o Molí Mansuet, també en el municipi veí de Castellbell i el Vilar. En el seu recorregut, de gairebé sis quilòmetres, fa de partió entre Rellinars i els pobles veïns de Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. Del vessant hidrogràfic esquerre rep l'aigua, a més de la proporcionada pels diferents rasots menors, de nou torrenteres afluents originades en els municipis de Sant Vicenç de Castellet i de Castellbell i el Vilar. Del primer en forment part les dues provinents del Ginebral, la de sota la Crudinella, una quart del torrent de la Serra i la darrera de la Comauba, mentre que en terme de Castellbell i el Vilar en destaquen tres totes elles procedents de terres del Grau. Pel vessant hidrogràfic esquerre, se n'originen tres provinents de la serra del Ginebral i serra de Cal Manel amb els seus brancals respectius i de la carena del Cellers tres més, de les quals destaca el torrent del Pujolet que té el seu origen a l'obaga de la Pòpia. Des de la capçada fins a la desembocadura a la Riera de Rellinars, les carenes on neixen els diferents ramals, estan inclosos en l'àrea de protecció del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obac, que coincideix amb la Xarxa de Natura 2000. En el seu recorregut es localitzen varis gorgs o salts importants, cingles i roquissars, sovint emboscats impossibles de travessar, mentre que en altres indrets el llit del torrent es converteix en una codina totalment plana, per on es pot travessar o transitar sense cap problema. Els trams més grans de sòl nu forestal ocupat destacable estan situats on es troben els tres termes, entre les carenes del Cellers i Comauba i el Grau; a l'extrem sud-oest de la carena del Cellers, allí on el torrent del Pujolet es troba amb el de les Pasteres i en el seu tram final, abans d'arribar a la Riera de Rellinars. La coberta del sòl en aquests indrets, on poden localitzar-se algunes cassoletes que retenen l'aigua permeten desenvolupar el jonc i el canyissar. A les zones més ombrívoles, sobretot a les capçaleres, i als marges del torrent, quan aquest travessa fondalades entre turons, o en el fons dels barrancs la vegetació està composta per trams de boscos densos, de pi, alzina i roure. Aquest hàbitat alterna amb boscos clars (no de ribera) que no difereixen en gaire mesura de les pròpies de la comunitat de l'alzinar. Hi són presents també el cirerer d'arboç, el mirter, el llentiscle o mata i el pi a més de les lianes típiques com l'arítjol. Aquestes comunitats vegetals, a part de trobar-se a la capçalera. Allí on les lleres del torrent són més accessibles predomina el matollar bàsicament de brolla calcícola, mates de fulla estreta com el romaní, i d'altres més rígides com l'argelaga on hi creix algun arbret dispers com el pi blanc i quan aquest s'espesseix és clarament el romaní l'espècie dominant. L'estrat arbustiu, herbaci i muscinal hi és també present i és important per l'equilibri vegetal i alhora animal. Actualment, l'activitat agrícola ha desaparegut en els seus dos vessants, a excepció de les marjades pròximes al mas, on encara el seu propietari fa anar la terra, l'horta i la vinya a proximitat i l'olivera més allunyada. La imatge d'antuvi de les muntanyes al voltant del torrent gairebé netes de vegetació plenes de marges, alguns amb escales volades i barraques de pedra seca, aljubs i piques per al caldo bordelès, tines i altres elements s'han convertit avui en un ecosistema complexa i ric que funciona com a hàbitat de refugi per a molts animals i com a corredor biològic.</p> | 08179-112 | Extrem occidental del terme | <p>El topònim conegut com a torrent de les Pasteres és molt antic i són varis els documents antics que l'esmenten en les diferents propietats. En el Diccionari català-valencià-balear, es donen varies definicions a més a més del recipient de fusta per pastar la farina. Una és la del recipient o lloc còncau per pastar-hi alguna cosa com el guix i el morter en l'ofici de mestres de cases, o l'argila en el de terrisser, i fins i tot se'n diu així al lloc per trepitjar la verema. El mot és emprat fins i tot com a sinònim de fornícula. Carles Cornadó, estudiós de la toponímia dels municipis de Castellbell i el Vilar, Rellinars i d'altres municipis veïns, apunta a la possibilitat de la seva relació amb el cultiu del lli, una planta pròpia d'ambients calcícoles, (nom que originaria la riera de Rellinars i de retruc el nom del municipi). Del grec 'λίνον' ' del llatí 'linium', és una planta herbàcia de la família de les linàcies de color blau conreada principalment pel teixit que se n'obté però també per l'oli de llinosa a més de les propietats medicinals que se li atribueixen. Antigament per obtenir la fibra de les parts llenyoses, anomenades també riscla, s'havien d'enriuar en aigua corrent abans d'esgramar-se, durant nou a deu dies perquè la seva fibra es pogués separar fàcilment o també per obtenir diferents matisos de coloració. Aquest procés de fermentació es duia a terme emprant safareigs o llocs còncaus per deixar-hi la planta. Es creu doncs que les característiques orogràfiques del torrent amb nombroses cassoletes i forats a la roca haurien pogut servir per a treballar el lli , cultivat en temps passats al terme municipal de Rellinars.</p> | 41.6488900,1.8872200 | 407337 | 4611392 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58772-foto-08179-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58772-foto-08179-112-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-31 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 58905 | Torrent del Cellers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-cellers | <p>http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/2014/05/el-salles-o-cellers.html?q=sell%C3%A9s</p> | <p>El torrent del Cellers és un curs d'aigua intermitent situat al nord-oest del municipi de gairebé 2,5 quilòmetres de recorregut que neix bàsicament a l'obaga de la Serra del Ginebral, a uns 475 metres per sobre del nivell del mar. Fora d'alguns rasots naturals per on baixen les aigües d'escorrentia en dies de pluja, es nodreix bàsicament de tres torrenteres afluents situades al vessant hidrogràfic esquerre i es converteix en un afluent important de la Riera de Rellinars desguassant a l'alçada de Ca l'Agut on està canalitzat per sota la carretera B-122, en el punt quilomètric 17,800. La seva capçada amb un recorregut de gairebé 850 metres està inclòs en l'àrea de protecció del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obac, que coincideix amb la Xarxa de Natura 2000, mentre que la resta ho fa el Catàleg de Bens del municipi. En el seu recorregut es localitzen alguns gorgs o salts importants, cingles i roquissars, sovint emboscats impossibles de travessar, mentre que en altres indrets el llit del torrent es converteix en una codina totalment plana, sense vegetació que permet transitari sense cap mena de problema. La coberta del sòl està composta per trams de boscos densos, de pi, alzina i roure per les zones més ombrívoles de les capçaleres que també podem trobar més avall, als marges del torrent, quan aquest travessa fondalades entre turons o en el fons dels barrancs. Aquesta vegetació alterna amb boscos clars (no de ribera) que no difereixen en gaire mesura de les pròpies de la comunitat de l'alzinar. Hi són presents també el cirerer d'arboç, el mirter, el llentiscle o mata i el pi a més de les lianes típiques com l'arítjol. Aquestes comunitats vegetals, a part de trobar-se a la capçalera. Allí on les lleres del torrent són més accessibles predomina el matollar bàsicament de brolla calcícola, mates de fulla estreta com el romaní, i d'altres més rígides com l'argelaga on hi creix algun arbret dispers com el pi blanc i quan aquest s'espesseix és el clarament el romaní l'espècie dominant. L'estrat arbustiu, herbaci i muscinal hi és també present i és important per l'equilibri vegetal i alhora animal. Actualment, l'activitat agrícola ha desaparegut en els seus dos vessants, a excepció de les marjades pròximes al mas, on encara el seu propietari fa anar la terra. I el torrent i els seus marges s'han convertit en un ecosistema complexa i ric que funciona com a hàbitat de refugi per a molts animals.</p> | 08179-115 | Torrent del Cellers | <p>El topònim Cellers prové de la propietat per on transcorre, també conegut al municipi de Castellbell i el Vilar com a Sallés. Carles Cornadó, estudiós de la toponímia d'aquest municipi i altres municipis veïns, en el seu bloc sobre topònims ens diu que Sallés deriva del mot Cellers, que s'aplica a un indret o lloc, generalment subterrani on es conserva el vi. Deriva del llatí cellarium, que vol dir rebost i que en català prengué el sentit d'estança subterrània o fonda per al vi i també el sentit de graner. El Cellers, documentat ja al segle XV és un mas encara avui dia amb gran quantitat de terres que es localitzen tant en el municipi de Rellinars com el veí de Castellbell i el Vilar. La majoria de les possessions eren cultivades de vinya i per tant aquesta era l'activitat principal de la masia. L'estrall de la fil·loxera va comportar que part de les terres es deixessin de cultivar; en elles hi ha crescut bosc i matollar. Les altres es varen plantar de vinya i la propietat es dedicà a la producció d'oli fins l'any 1956, on una gran glaçada va acabar amb els oliverars i actualment la majoria de terres són ermes, ocupades pel matollar i el bosc.</p> | 41.6508400,1.9041400 | 408748 | 4611591 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58905-foto-08179-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58905-foto-08179-115-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-31 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 58908 | Torrent de Cal Pujolet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-cal-pujolet | <p>GAUSACHS, Ramon (2008). Les herbes remeieres. De la cultura popular al fàrmac. Una aproximació etnobotànica. Vol. II. Ed. Rafael Dalmau</p> | <p>El torrent del Pujolet és un curs d'aigua intermitent situat al nord-oest del municipi de gairebé 1,5 quilòmetres de recorregut que neix bàsicament al capdamunt de la carena del Cellers, i obagues de la Pòpia, a uns 400 metres per sobre del nivell de mar. Fora d'alguns rasots naturals per on baixen les aigües d'escorrentia en dies de pluja, es nodreix bàsicament de dues torrenteres afluents situades al vessant hidrogràfic esquerre i es converteix en un afluent important del torrent de les Pasteres, al qual s'uneix per l'extrem sud-est de la carena del Cellers, on les ruïnes de La Caseta a l'antic Raval del Pujolet dominen aquesta vall. El territori per on discorre està inclòs dins l'àrea de protecció del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obac, que coincideix amb la Xarxa de Natura 2000. El vessant hidrogràfic dret, per sobre de la cinglera, forma part de la Carena del Cellers, on s'hi localitza un antic establiment, conegut amb el nom de Raval del Pujolet, compost per cinc cases, totes elles en ruïnes, que fins fa un segle aproximadament es dedicaven, com a masoveries del Cellers, a la producció de vi i aiguardent. En el seu recorregut es localitzen alguns gorgs o salts importants, cingles i roquissars, sovint emboscats impossibles de travessar, mentre que en altres indrets el llit del torrent es converteix en una codina totalment plana, sense vegetació que permet transitari a peu i en bicicleta de muntanya sense cap mena de problema. La coberta del sòl està composta per trams de boscos densos, de pi, alzina i roure per les zones més ombrívoles de les capçaleres que també podem trobar més avall, als marges del torrent, quan aquest travessa fondalades entre turons o en el fons dels barrancs. Aquesta vegetació alterna amb boscos clars (no de ribera) que no difereixen en gaire mesura de les pròpies de la comunitat de l'alzinar. Hi són presents també el cirerer d'arboç, el mirter, el llentiscle o mata i el pi a més de les lianes típiques com l'arítjol. Allí on les lleres del torrent són més accessibles predomina el matollar bàsicament de brolla calcícola, mates de fulla estreta com el romaní, i d'altres més rígides com l'argelaga on hi creix algun arbret dispers com el pi blanc i quan aquest s'espesseix és el clarament el romaní l'espècie dominant. L'estrat arbustiu, herbaci i muscinal hi és també present i és important per l'equilibri vegetal i alhora animal. Destaca una flor pròpia d'ambients calcaris i que en aquest indret hi és molt present; es tracta del Linum suffruticossum, una planta herbàcia de la família de les linàcies. Actualment, l'activitat agrícola ha desaparegut en els seus dos vessants, a excepció de dues planes cultivades al Raval del Pujolet, on encara el propietari del Cellers fa anar la terra. Es tracta de dues planes d'oliverar bàsicament de rebrot, d'antigues oliveres centenàries que no varen suportar les glaçades de l'any 1956. Pel que fa a la resta del torrent i els seus marges, s'han convertit en un ecosistema complexa i ric que funciona com a hàbitat de refugi i reproducció per a molts animals.</p> | 08179-118 | Carena del Cellers | 41.6528800,1.8999200 | 408400 | 4611822 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58908-foto-08179-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58908-foto-08179-118-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-31 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A tota la capçada s'ha detectat una gran presència del Linum suffruticossum, una planta herbàcia de la família de les linàcies que rep el nom comú de maleïda, flor de la Mare de Déu, flor de Senyora, flor sense virtut, herba santjoanera i herba sense virtut. Segons la llegenda, aquesta flor rep el nom de maleïda perquè orgullosa de sí mateixa afirmava que el seu blanc era més pur que el de la Mare de Déu. Segons una versió, un bon dia es va presentar davant Déu i li va demanar que volia ser pura i virtuosa com la Mare de Déu. Davant de la seva arrogància, el Creador es va enfadar i li va concedir el blanc de la puresa però no la virtuositat i és per això que malgrat ser una flor de gran bellesa, no fa gens d'olor. La segona versió explica que davant de la seva arrogància, va ser la mateixa Mare de Déu qui la va maleir. Cert és que al contrari del Linum usitatissimum, del qual se n'extreu oli i farina i se'n fan teixits, la maleïda s'ha de conformar amb lluir la seva blancor efímera. | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 78211 | Castell de Santiga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-santiga | <p>Decret 22/04/1949, BOE 05/05/1949). AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. RICART, Joan et alii (1993). Temps enrera, portes endins. Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. VILÀS, Ernest (2009). 'L'església de Santa Maria l'Antiga o Santiga (983-2009): una història per recuperar. Notes, vol. 24. Mollet del Vallès. Pàg. 127-143.</p> | XI-XVII | <p>El castell de Santiga es troba situat al costat nord de la plaça de Santiga. En aquest lloc s'hi havia aixecat antigament l'antic castell de Santiga. Actualment hi ha un gran casal de planta quadrada amb tres crugies i tres pisos d'alçada, coberta a quatre vessants i envoltada d'un mur amb un portal adovellat d'accés. En aquest portal hi ha esculpit un escut amb les armes dels Salbà, els Vallgornera, els Vallseca i els Sentmenat. Al voltant de la masia s'aixequen construccions auxiliars excepte davant de la façana principal on hi ha un jardí. Al segle XVII es fan obres de reformes a les cases i al castell, fins al punt que pràcticament l'estructura actual són fruit d'aquesta època.</p> | 08260-44 | Santiga. Plaça de Santiga, 6 (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | <p>Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: A finals del segle XI, Santiga té un cap de casa molt important, Arnal Geribert d'Antiga, entre les seves propietats consta la 'domus de Santiga'. És present com a testimoni en actes documentals importants com és el de l'any1098 en la confirmació que fa el comte Ramon Berenguer de la propietat del cenobi de Sant Llorenç del Munt a favor del monestir de Sant Cugat del Vallès. 1121. Testament d'Arnal Geribert. D'aquest es desprèn que ell fou el darrer hereu de la família propietària de la vila altmedieval de Santiga. Ja al segle IX havia donat la seva esglesiola al bisbe de Barcelona. Fa donació també de sagrera i el cementiri de Santiga. Llega una part important del seu patrimoni a la parròquia de Santiga, als monestirs benedictins de Sant Llorenç del Munt, Sant Miquel del Fai, la canònica de Santa Maria de l'Estany, a la Seu de Barcelona, i dos masos a l'orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. Confirmació del paper de fortalesa de la casa de Santiga. 1187. Es té notícia que una tal Arssenda era senyora de Santiga . 1262. Marimon de Plegamans consta com a senyor del castell de Santiga. Es desconeix en quin moment el castell de Santiga passa a la família dels Plegamans. 1323. Romeu de Corbera, senyor de Corbera de Llobregat, fill de Ramon Marimon de Plegamans, dóna al seu fill, Gilabert de Corbera, el castell de Santiga amb la fortalesa, cases i altres possessions, honors, homes, dones i jurisdicció. 1388. Privilegi reial. El territori de la parròquia de Santiga esdevé castell termenat. El castell de Santiga al segle XIV no era una fortalesa segura, des del punt de vista militar. A mitjan segle XIV es va decretar que la gent de Santiga havia de refugiar-se a la vila de Sabadell. Segles XIV-XV-XVI. Els Sentmenat són senyors del castell de Santiga. 1595. Ramon Vicenç de Sentmenat i de Vallseca deixa l'herència al seu parent Miquel de Salbà i de Vallseca. Miquel de Salbà i de Vallseca, doctor regent de la Reial Audiència de Catalunya i després regent del Consell Suprem d'Aragó, fou vertaderament l'artífex de la gran propietat agrícola en què es convertí el castell de Santiga al segle XVII. Morí vers 1627 deixant hereu el seu fill. 1613 - 1684. Miquel de Salbà i de Vallgornera, senyor de Jorba, de Santiga i primer marquès de Vilanant, va acumular dos grans patrimonis: el dels Vallgornera amb una gran propietat a l'Empordà a Vilanant, i l'altre vingut per l'àvia materna Vicenç de Sentmenat, el castell de Santiga. Fa millores a les cases i al castell, fins al punt que pràcticament l'estructura actual de tot el conjunt actual es deu a les reformes que va fer. Deixà rastre de la seva obra amb el seu escut personal amb les armes dels Salbà, els Vallgornera, els Vallseca i els Sentmenat esculpit al portal d'accés al pati. 1683. Don Miquel de Salbà i de Vallgornera, primer marquès de Vilanant va fer testament en el qual feia hereva universal la seva filla, na Caterina de Salbà i de Pons, casada amb el segon comte de Robres i de Montagut, Bernat Agustí de Pons i López de Mendoza. 1668-1729. Miquel Agustí Pons de Mendoza i de Salbà, 3r marquès de Vilanant, 3r comte de Robres i comte de Montagut, casat en primeres núpcies amb Esperanza de Gurrea Cerdan i Urritigoitia (+1702) i en segones amb Maria Ignàsia de Bournonville i Erill, filla del vescomte de Joc i marquès de Rupit, senyor del patrimoni de Vilademany de Caldes de Montbui. 1764. Poc abans d'aquest any el patrimoni del vescomtat de Joc, marquesat de Rupit, baronies d'Orcau i Eramprunyà, Vilademany de Caldes i el castell de Santiga retornaven als Pons de Mendoza, concretament a la cosina germana Maria Josepa Pons de Mendoza i de Bournonville, marquesa de Torres, i comtessa de Robres, vídua de Pedro Buenaventura Abarca de Bolea, novè comte d'Aranda. 1798. El comte d'Aranda moria al seu palau del poble d'Epila, a la província de Saragossa. Heretava el seu extens patrimoni català i aragonès el nebot fill de la germana Pedro Fadrique Fernández de Hijar, duc d'Hixar, una de les grans nissagues nobles aragoneses. 1802. El novè duc d'Hixar va vendre el castell de Santiga i el patrimoni Vilademany de Caldes de Montbui a favor de Jaume Mas i Dot. 1832. El nou propietari absentista fa testament. Hereta el seu fill, Santiago Mas i Giró. 1858. Santiago Mas i Giró va morir a l'edat de 65 anys. En testament deixava a la seva tia Gertrudis Giró Asenjo l'usdefruit de la finca. Un cop morta aquesta, la finca havia de ser venuda pels seus marmessors testamentaris per fer obres de caritat. Va deixar una bona quantitat de diners per a les obres de millora de l'església, rectoria i cementiri de Santiga així com per a guarniments del culte. 1873. La propietat del castell de Santiga és venuda a Josep Vila i Gener. A la venda es descriu que l'heretat del castell de Santiga tenia 186,5213 ha d'extensió, amb una parcel·la separada de la finca de 0,88 ha de vinya plantada propera al terme de Barberà i el camí de Ripollet. Era pràcticament la segona gran finca del nou terme de Santa Perpètua després de la de Mogoda. 1914. Josep Vila Casanoves esdevé propietari del castell de Santiga però també de can Puiggalí. 1932. Empar Vila inscriu al Registre de la propietat, tant la finca de can Puiggalí com la del castell de Santiga. 1948. Començaren les segregacions de peces petites properes a la parròquia i el castell, entre la carretera de Sabadell, el camí de Santiga, la parròquia i la riera. 1848-1951. Es ven el castell de Santiga a Josep Font de Falgàs i terres a Joan i Joan Baptista Vidal, Maria Bosc, Àngel Trompeta, Josep Vidal, Montserrat Cosidor, Maria Enric i Meliton Puig. 1951. Empar Vila i Santromà venia el lot de terres i cases que no comprenia el castell a favor dels germans Manuel i Josep Maria Agustí i Marfà, industrials de la ciutat de Mataró. 1950-1999. Els nous propietaris aniran venent peces de terra de diferents extensions. Els successors de Manel i Josep Agustí i Marfà, els germans Agustí Tura, continuen el procés de vendes. El que restava de terres a la banda dreta de la riera de Santiga, el castell i altres dependències foren comprades pel súbdit italià Sr. Ballota Baltasari.</p> | 41.5350500,2.1520200 | 429263 | 4598503 | 1098 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78211-foto-08260-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78211-foto-08260-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78211-foto-08260-44-3.jpg | Legal | Modern|Barroc|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Lúdic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-22 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Actualment l'edifici és destinat a lleure (Restaurant). Noms anteriors: Domus d'Antiga. | 94|96|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||
| 79383 | La Torrota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torrota | <p>AA.DD. (1991). 'Castell de Vacarisses'. Els castells catalans, vol. II, Barcelona, Dalmau Editors, p. 161-166 AA.DD. Estudi històric i arqueològic del castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança; PLADEVALL, Antoni (1991). 'La torrota de Vacarisses, la torrota de l'Obac, Mas de l'Obac Vell'. Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 276 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 19-21, 58 VALLS i PUEYO (2004). 'La Torrota o castell Vell de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 432 (agost)</p> | X- XI | Recentment restaurada | <p>Torre de guaita o antic castell situat al cim d'un turó que controla els plans a l'oest de Vacarisses, fins a la serra de l'Hospici i la serra de Cul de Portadora. Es tracta d'una torre de planta cilíndrica, molt ben conservada, que es pot datar, per l'aparell constructiu, entorn els segles X i XI. El seu diàmetre interior és de 275 cm, i l'exterior de 525 cm. Les parets tenen un gruix de 125 cm al pis inferior i van decreixent a la part superior. L'accés original es trobava a la cara sud, al segon pis de la torre, aproximadament a 7 m d'alçada. Aquesta obertura estava formada per una porta adovellada i una llinda interior formada per una biga de fusta. La torre té una alçada d'uns 12 m, i a la capçalera, que s'ha esfondrat lleugerament, ha estat reforçada amb un tram de formigó. Tant el parament interior com l'exterior és format per blocs de pedra lleugerament escairats i disposats en filades més o menys regulars, amb farciment de pedres de diferents mides barrejades amb morter. Ambdós paraments conserven els forats on es recolzaven les bigues a l'hora d'aixecar la construcció. A l'exterior de la torre, per la part oest, es conserven restes d'un mur que formava una estructura rectangular.</p> | 08291-22 | Prop de Vacarisses (al nord-oest) | <p>Fins fa poc no es coneixien notícies medievals d'aquesta torre. Alguns autors sospitaven, per la seva situació i bona construcció, que podria ser el castell de Vacarisses, esmentat els segles X i XI, el qual més tard s'hauria traslladat a l'actual emplaçament, al costat de l'església. Altres autors, com ara A. FLOTATS (1979:19), seguint a A. Pladevall, opinaven en canvi que el castell primitiu ja tenia el mateix emplaçament que l'actual. L'excavació realitzada al castell de Vacarisses no ha proporcionat una solució concloent sobre aquesta qüestió. Tanmateix, arran d' un article recent en el qual Joan Valls i Pueyo analitza la documentació de l'acte de possessió del castell de Vacarisses per part de Joan Desfar l'any 1362 (VALLS i PUEYO: 2004) sembla del tot probable que la Torrota era el primitiu castell. Segons aquest document, els presents es van desplaçar a la torre: 'ad quandam turrim seu fortitudinem que est in termino dicti castri de Vaccariçes que turris vulgariter nominatur castrum vetus'. El document diu que calia pujar per una escala per accedir fins al portal de la torre, on Joan Desfar va prendre`n possessió. Així doncs, s'anomenava 'castell vell' per contraposició al nou: una casa o 'hospicium' que estava situat al puig al costat de la sagrera. El castell de Vacarisses és documentat per primera vegada l'any 1001. Cal situar-lo en el marc de la fortificació de la marca del Llobregat endegada per Guifré el Pelós i els seus fills a partir de finals del segle IX, un cop consolidat el domini sobre les terres d'Osona i el Bages. Es tractaria, per tant, d'una fundació comtal, com tantes d'altres de la zona, que van servir per organitzar la repoblació dels nous territoris. Els comtes de Barcelona van conservar la senyoria superior del castell de Vacarisses, mentre que el domini directe estava en mans dels seus veguers o vicaris. Guillem de Montcada (anomenat en un principi de Vacarisses) aprofità la debilitat de la monarquia per privatitzar els seus feus. Així, el castell de Vacarisses quedarà vinculat als Montcada fins els segle XIV. I els Castellet, feudataris dels primers, n'esdevenen els castlans. A partir de 1310 la situació del castell es torna confusa i sembla que el domini efectiu passa al rei. L'any 1358 Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, conseller del rei, tal com hem vist en el document anterior. Amb la consolidació i del castell nou, vora l'església i la sagrera, el vell devia quedar progressivament abandonat. Al març de 1999 s'hi realitzar una intervenció arqueològica consistent en el buidatge del reompliment de terra que quedava a l'interior. Es va recuperar material format per fragments de ceràmica grollera de cocció reductora i altre material més modern. També es va documentar una banqueta de fonamentació de morter. En la mateixa intervenció es va procedir a la neteja superficial d'una sèrie de murs visibles a l'exterior i que formaven una estructura rectangular situada a la part oest de la torre. Pel que fa a la datació de les restes existents, Antoni BORFO (1991) a la 'Catalunya romànica', situa aquesta torre entorn dels segles X i XI.</p> | 41.6099900,1.9077800 | 408994 | 4607051 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-2.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situada dins el Parc natural de Sant Llorenç i l'Obac. Té un dels plafons interpretatius del parc. Passa per aquest indret el sender de curt recorregut SL-C51, senyalitzat amb pintura blanca i verda. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | |||
| 56777 | Comanda Templera de Santa Magdalena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/comanda-templera-de-santa-magdalena | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans). GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans). GIBERT, P. (1975) Palau Solitar. Barcelona: Ed. Escudo de Oro. MIRET i SANS, J. (1910) Les cases de Templers i Hospitalers a Catalunya. Barcelona. PIQUER, E. [et. al.] (1991) 'La Comanda de Palau i Santa Magdalena'. Catalunya Romànica, vol. XVIII: El Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Barcelona: Ed. Gran Enciclopèdia Catalana, p. 130 i 131. ROIG BUXÓ, J. (ARRAGO S.L.) (2011) Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic. POUM. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. ROIG BUXÓ, J. (ARRAGO S.L.) (2011) Catàleg de masies i cases rurals en sól no urbanitzable. POUM. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. VALL i RIMBLAS, R. (1992) El romànic del Vallès. Sabadell: Ed. Ausa. VILAR i BONET, M. (1962) 'Actividades financieras de la Orden del Temple en la Corona de Aragón'. VII Congreso de Historia de la Corona de Aragón. Barcelona.</p> | XII-XVIII | Les diferents façanes estan molt malmeses, algunes han caigut en gran part i presenten esquerdes i despreniment del revestiment. | <p>Es tracta de les restes de la Comanda Templera de Palau del Vallès, de les que únicament es conserven la capella i els vestigis de les muralles que tanquen el recinte del veïnat de Santa Magdalena. La comanda era un recinte emmurallat de forma rectangular, determinat per tres panys de muralla, dels quals els de migdia i ponent són els millors conservats. La capella, malgrat l'estat ruïnós en el que es troba, presenta part de la seva estructura tipològica: planta rectangular amb absis (totalment enderrocat); només una part de la nau conserva la seva fisonomia. El portal d'entrada és d'arc de mig punt, amb pedres més o menys escairades que formen l'adovellat. La teulada és de dues vessants amb teules àrabs. Sobresurt el campanar per ubicar una sola campana. Originàriament, l'estructura dels murs portants són de maçoneria de pedres amb forjats d'entrebigat de fusta. La capella de Santa Magdalena és molt austera, mostra de l'estil romànic dels templers. De les altres dependències que formaven part del recinte no queden restes clarament identificades, només a les construccions que hi ha a cada costat de la capella, que presenten murs amb aparell de factura medieval. L'any 2001, es realitzà una intervenció arqueològica a la capella, amb motiu del projecte de consolidació i restauració de l'edifici per part de l'Ajuntament. En aquesta actuació, es feu un sondeig a l'exterior de l'església (lloc en el qual s'havia documentat una fossa d'inhumació, en el fons de la qual es va documentar un cos anatòmicament connex amb disposició nord-sud, que podria correspondre segles XVII i XVIII), un sondeig a l'interior de l'edifici per tal de veure la fonamentació del mateix i una sèrie de petites cales en alguns fragments dels paraments del temple.</p> | 08156-37 | Camí de Santa Magdalena, s/n, 08184 Palau-solità i Plegamans. | <p>L'ermita forma part de les primeres comandes del Temple a Catalunya. L'establiment de l'Ordre dels Templers de Palau-solità es data entre els anys 1150 i 1160. Les primeres notícies sobre la presència templera al Vallès consten per la seva adquisició de terres ja a l'any 1131, especialment a Santa Perpètua de Mogoda, tot i que és gairebé segur que la Comanda de Palau del Vallès hagués estat la primera i la més important. Ben aviat esdevingué poderosa, amb propietats que anaven de la Plana de Vic fins a Montjuïc і Sant Boi de Llobregat. El primer comanador sembla que fou Berenguer de Santviçens l'any 1163. L'any 1171 era considerada com una de les comandes més poderoses, fins i tot en algun moment més que la de Barcelona, tot i que aquesta ja era documentada al 1150. Prova del seu entorn i poder fou comptar entre els seus consellers o assessors amb Jaume I. En un còdex vaticà (Ms. Vat. Lat 3547) s'esmenta el temple de Palau del Vallès, concretament fa referència a l'any 1245, quan el temple estava sota les directrius del comanador Fra Pere Gil. El 22 de març de l'any 1312, cedint les pressions del rei de França Felip IV el Formós, el Papa Climent V declarà una Butlla per a la supressió de l'ordre dels Templers. Com a conseqüència, I'any 1319, Palau del Vallès passà a l'àmbit dels Hospitalers del Gran Priorat de Catalunya. A finals del segle XVII, els feligresos, davant la devoció a la Santa, li dediquen l'ermita. La llei de desamortització de Mendizábal, l'any 1835, fa que la capella passi a mans de l'Estat. Més tard va ser adquirida per un particular. El culte va desaparèixer a poc a poc, i els objectes més importants com el retaule de la Santa, l'ara de l'altar i la campana van passar a la Parròquia de Santa Maria de Palau-solità. L'ermita actualment forma part de les dependències d'una casa de pagès.</p> | 41.5757600,2.1728300 | 431042 | 4603005 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56777-foto-08156-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56777-foto-08156-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56777-foto-08156-37-3.jpg | Legal | Romànic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | BCIN | 2020-07-01 00:00:00 | Joan Vicens Tarré/Michelle Bianco Barazarte | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals del POUM, nº1.13. Consta en el Catàleg de béns a protegir POUM (2015): nº 1.02 BCIN i nº 8.03 APA (àrea expectativa arqueològica). Fotografies: Catàleg de béns a protegir, POUM (2015). Cont. Descripció: De la intervenció arqueològica de l'any 2001 i 2002 a la capella se'n treu la conclusió que l'església de Santa Magdalena consta de quatre fases que correspondrien al segle XII, a l'època baix medieval, als segles XVII-XVIII i a una última fase contemporània. - Fase I (segle XII): no hi ha referències arqueològiques que donin testimoni de l'evolució de l'església en aquest període, ja que el nivell de circulació original a l'exterior de l'església havia desaparegut i, per tant, devia tenir una cota igual o més elevada que l'actual. En canvi, es troben referències en la documentació antiga conservada. L'any 1138 existia a Palau una església sota l'advocació del Sant Sepulcre en el cementiri de la qual Guillem de Santa Coloma demana ser enterrat. Es creu que aquest document fa referència a l'actual Santa Magdalena. - Fase II (època baix medieval): dins d'aquesta fase es constata la renovació del paviment de l'església en relació al qual es pot situar la col·locació de l'enllosat documentat. Del mateix moment també serien els graons d'accés al presbiteri, així com el paviment de morter de calç que s'hi va localitzar. Segurament, en un moment indeterminat d'aquesta fase es va substituir la coberta primitiva per la volta apuntada que actualment conserva. - Fase III (segles XVII-XVIII): Es documenten tota una sèrie de transformacions de la capella. Primerament, el canvi en la pavimentació amb la col·locació d'un enrajolat de material ceràmic. Paral·lelament, la construcció de l'altar central i un seguit de remodelacions en l'estructura de l'edifici: es van construir els contraforts exteriors amb els que es devia tractar d'assegurar l'estabilitat de la volta, la qual ja devia mostrar signes d'inestabilitat a causa de la migradesa de la fonamentació dels murs del temple. Es van reforçar els murs amb un relligat de les pedres, l'arrebossat interior de tot l'edifici, i la construcció de les banquetes corregudes a les parets laterals de l'església. D'un moment imprecís d'aquesta fase deu ser la construcció de l'entramat de galeries documentades en el subsòl de la nau. - Fase IV (època contemporània): En algun moment indeterminat del segle XX es va produir el despreniment de la capçalera de la capella, cosa que va provocar la seva compartimentació i posterior abandonament de la part propera al presbiteri. També deu correspondre a aquest mateix moment el paviment de rajoles de factura molt recent lligades amb ciment pòrtland encara en funcionament a l'interior del temple, així com el forjat que permet l'existència de dos pisos en l'interior. En aquest sondeig també es va constatar la presència d'un gran retall circular, situat en una posició central que restava a mig reomplir i que no es va poder excavar. En els paraments dels murs, es van documentar un arc apuntat a la porta d'entrada al temple, el qual es podria vincular a una segona fase constructiva de l'edifici datat al període baix medieval. També es va constatar que la coberta actual de l'església corresponia a un moment molt posterior, segurament a les reformes que es realitzaren en els segles XVII-XVIII. | 92|94|98|85 | 45 | 1.1 | 1760 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:28 | |||||
| 59114 | Barraca 5 de la Carena del Panissar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-5-de-la-carena-del-panissar | <p>PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11.</p> | XVIII-XX | <p>Barraca de pedra seca situada al nord del municipi de Rellinars, en el vessant hidrogràfic esquerre d'una de les torrenteres que neixen a l'obaga de la Morella, i donen naixement al torrent de la Font del Càntir. L'accés es fa pujant cap el coll de la Morella. Deixar el Camí Ral i trencar a mà esquerra, de seguida per un camí que volta el turó uns nou-centes metres buscant a mà esquerra un accés que permeti arribar fins a la construcció. Es tracta d'una construcció del tipus aèria, adossada al marge, de planta circular que mesura 2,10 m de diàmetre interior. La porta, orientada al sud-oest, té els muntants inclinats, amb una sola llinda, plana. Mesura 0,90 m d'alçada per 0,45 m d'amplada central. El gruix dels murs oscil·la entre els 0,45 m i els 0,50 m. la coberta és de falsa cúpula, realitzada per aproximació de filades. L'alçada, a l'interior és d'1,95 m. A l'exterior, la mica de terra que conserva procedeix del mateix marge on a més de l'herbassar s'hi han arrelat perillosament varis peus de romaní. Té caramull. Ha perdut gairebé la totalitat de les lloses de pedra plana que conformen el voladís (alçada davant de la porta d'1,10 m), que protegeix la corona de les filtracions d'aigua de pluja. A l'interior hi ha un tinell o fornícula situat per sota de l'arrencada de la volta. Mesura 0,40 m d'amplada per 0,45 m d'alçada per 0,45 m de fons. Té una espitllera orientada al nord-oest.</p> | 08179-416 | Vessant sud-oest de la Morella - Carena del Panissar | <p>La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.</p> | 41.6566500,1.9265700 | 410624 | 4612212 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59114-202006091038330.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59114-202006091040480.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59114-202006091041190.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-07-03 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca ha estat localitzada gràcies al treball de Claudi Perarnau i ha estat incorporada a l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca amb el número 19647, en data posterior al treball de camp del Mapa de patrimoni cultural i natural del municipi. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 58724 | Pintures murals de Les Ferreres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pintures-murals-de-les-ferreres | <p>AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de masies i cases rurals; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars. MORENO, M. Dolors (1997). Les masies de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 73 - 81. MORENO, Maria Dolors (1997). Les pintures de les Farreres (s. XIX); dins Ronda Vallesana, p. 98-100. ROVIRA, Pere; CASAL, Neus; PEÑA, Cari de la; LASUNCIÓN, Montse (2010). Informe tècnic sobre el mas Les Ferreres de Rellinars i les pintures murals sobre la Guerra del francès. Direcció General del Patrimoni Cultural del departament de cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Inèdit.</p> | XIX | Cal prendre mesures a curt termini que permetin retrobar de nou la capa pictòrica i netejar algunes reparacions realitzades amb ciment, guix o escaiola que distorsionen notablement la percepció del conjunt original i una intervenció de conservació-restauració de les pintures murals. | <p>Les pintures murals del mas de Les Ferreres estan situades a la sala de la planta pis de la casa pairal. Estan realitzades amb la tècnica del tremp, probablement al tremp de cola sobre una preparació efectuada en el mur de pedra a base d'un arrebossat amb morter de sorra i calç i lliscat de guix a la part superior i un armari de fusta encastat preparat en superfície per una capa de guix. Les dimensions de l'estança és de 3,20 m d'alçada per 3,80 m d'amplada per 9,34 m de llargada i la superfície decorada és de 0,65 metres quadrats. El cicle pictòric que decora la sala noble està format per catorze escenes figuratives que representen els fets que varen tenir lloc a Manresa durant la Guerra de la Independència coneguda també com a Guerra del Francès (1808-1814). Estan distribuïdes pels quatre murs i alhora emmarcades per un seguit de decoracions també policromades a base de greques, sanefes de garlandes i motius d'inspiració vegetal, medallons i cortinatges i marbrejats. Les escenes representen: la crema del paper segellat; la distribució d'escarapel·les patriòtiques al poble revoltat; la reunió a la Sala Capitular de l'Ajuntament de Manresa; la reunió de la Junta de Govern Superior del Principat, la primera Batalla del Bruc; la segona Batalla del Bruc i el Timbaler del Bruc. Una de les decoracions, traspassa els límits del mur i decora una porta de fusta que quedava així camuflada com un armari encastat, a l'interior del qual hi ha una fusta que donava pas a un amagatall utilitzat durant la guerra. Algunes de les escenes reproduïdes més importants són la crema del paper segellat del 2 de juny de 1808, dia del mercat setmanal, quan va arribar el paper oficial emès pel Govern francès on s'anunciava l'impost que s'havia d'aplicar a la població per finançar la campanya bèl·lica i el govern. La resposta dels manresans va ser la crema del paper a la Plaça Major. El motí popular va comportar l'execució del tinent coronel Francesc Codony i la fugida de l'alcalde de Manresa, Joaquim de Torres. Aquest fet va ser l'origen de l'organització de la resistència amb la creació de la Junta Local de Manresa amb l'armament dels veïns del municipi i dels voltants. Una altra escena destacable són les batalles del Bruc, que donen origen al mite del Timbaler del Bruc, un noi de Santpedor que hauria dirigit la batalla amb un tambor. La primera de les batalles que va tenir lloc el 6 de juny de 1808 forçava la retirada dels francesos que es dirigien a Barcelona sota el comandament del general Schwarz amb la intenció d'arribar a Saragossa. La segona batalla, del 14 de juny de 1808, els catalans dirigits pel coronel J. Baget, forçaven la retirada de les tropes franceses encapçalades pel general Chabran. Finalment, el 1810 els francesos entraven a Manresa pel Vallès.</p> | 08179-45 | Les Ferreres | <p>Els murals haurien estat pintats als voltants del 1811 per un frare cartoixà que es va allotjar a la masia cap a principis del segle XIX fugint de la cartoixa de Montalegre durant la Guerra del Francès. Al Museu Comarcal de Manresa es conserven unes còpies realitzades en oli sobre tela l'any 1897 per Francesc Cuixart i Barjau constituint tot plegat un testimoni documental històric-artístic del conflicte bèl·lic i de la resistència manresana enfront de l'ocupació napoleònica.</p> | 41.6412200,1.9104000 | 409256 | 4610516 | 1811 | 08179 | Rellinars | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58724-foto-08179-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58724-foto-08179-45-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Domèstic | 2020-07-09 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En una de les escenes s'hi representa l'arribada d'un frare a la propietat de Les Ferreres, amb la seva façana, abans de la reforma on s'instal·la el balcó corregut a la planta pis. | 98 | 47 | 1.3 | 1772 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||
| 58742 | Roca del Duc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-del-duc | <p>La Roca del Duc, és una muntanya rocosa de 629 metres d'alçada situada en plena serra de l'Obac. Dins d'aquesta formació natural s'hi localitza l'avenc de la Roca del Duc, l'avenc del Pou i la cova de la Roca del Duc, aquesta darrera de sis metres de recorregut i una boca de dotze metres d'alçada, està situada a la mateixa cinglera orientada al sud de la carena del Camí Ral. Depèn del costat que es miri es veu la cara d'un duc, el rapinyaire nocturn de més envergadura que existeix. S'hi pot accedir pel GR-5. Des del darrera mateix de la casa, a mà dreta del camí que mena a la Font de Les Boades neix un corriol entremig del bosc que hi mena directament. La forma que defineix la Roca del Duc, però també el relleu de tot el massís en general, és el resultat d'un seguit de moviments geològics que s'iniciaren durant el Paleocè, ara fa seixanta milions d'anys. La falla del Vallès es mou i això va tenir una doble conseqüència, per una banda s'enfonsa el terreny on ara hi ha les poblacions de Monistrol, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Sant Llorenç Savall i Talamanca; per l'altra, a les zones ocupades per Terrassa, Castellar del Vallès i Olesa s'hi formen grans turons, de manera que, els rius que s'hi havia format baixaven amb molta força, arrossegant cap el nord gran quantitat de sorres, argiles i còdols. Durant l'Eocè (fa uns cinquanta milions d'anys) la part de terres enfonsades queden submergides sota les aigües de l'oceà Atlàntic (des del País Basc, arribant a les muntanyes formades feia 15 milions d'anys a Catalunya) formant un mar. Fa trenta cinc milions d'anys, el mar de la Conca de l'Ebre queda desconnectat de l'Atlàntic iniciant-se un llarg procés d'evaporació. Durant tot aquest llarg període i fins fa vint-i-cinc milions d'anys, l'erosió va començar a configurar la imatge que en tenim avui. Fragments de l'antiga Serralada Litoral es van desprendre i van ser arrossegats pel cabal del riu. Durant aquest període es van originar diferents tipus de sediments: els conglomerats (Roques coherents, sedimentàries, detrítiques, constituïdes per fragments de roca, ja siguin còdols, blocs o bé cairells, que tenen llur origen en d'altres roques preexistents que han estat arrencades per l'acció dels elements erosius i que posteriorment s'han sedimentat i cimentat); bretxes (massa rocosa constituïda per cairells de roca fragmentada units per un ciment natural); conglomerats i gresos amb restes de fauna marina; argiles de tonalitat gris-blavenc en les zones marines més properes a la costa (talús deltaic); i a les zones més llunyanes del delta, sediments d'origen marí on es formarien roques calcàries amb una gran acumulació de restes fòssils marines. Finalment, ara fa vint-i-cinc milions d'anys va tenir lloc el darrer esdeveniment geològic important que va consistir en un nou moviment de la falla però en sentit invers. Aquest fet va provocar l'enfonsament de gran part dels turons existents i el naixement de la depressió del Vallès. La zona que anteriorment havia estat ocupada per la costa de l'Atlàntic es va elevar i la massa de conglomerats que s'hi havia estat acumulant durant trenta cinc milions d'anys va aflorar, formant-se el que avui coneixem com Montserrat, Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Durant aquests darrers vint-i-cinc milions d'anys l'acció del vent i l'aigua, no només de pluja sinó a través dels torrents, rieres i canals i el sistema càrstic ha anat definint el relleu que coneixem avui.</p> | 08179-63 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac | 41.6443184,1.9375760 | 411524 | 4610832 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58742-foto-08179-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58742-foto-08179-63-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-07-12 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||||||||
| 78348 | Parc de Gallecs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-de-gallecs | <p>De Santa Perpètua de Mogoda a Gallecs. Consorci de Gallecs. Gallecs (Mollet del Vallès). Línia Vallès, 6 de febrer de 2009. Informatiu gratuït. VILAGINÉS, Jaume (2008). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l'edat mitjana (s. X-XIII). Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Col·l. Fermí Vinyals, III Beca de Recerca SPM, Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 60. www.parcgallecs.cat</p> | XI | <p>El Parc de l'Espai d'Interès natural de Gallecs es troba també conservat en una franja allargada del terme municipal de Santa Perpètua, situada al nord-est, entre la carretera de Caldes i el camí de la Serra de Mollet. Aquest parc es troba dins el límit del Consorci de Gallecs. La major part d'aquest parc es troba dins el terme municipal de Mollet del Vallès. La singularitat i riquesa natural de Gallecs, la seva activitat agrícola, les zones de bosc i els rierols i rieres fan que Gallecs, s'hagi convertit en un espai d'acollida per a moltes espècies. La conservació de l'entorn natural, forestal i agrari, ha afavorit la protecció de les espècies autòctones pròpies d'aquests ecosistemes tant amenaçats al Vallès. Mostra d'això són els nombrosos estudis sobre els valors naturals de la zona per part de l'ADENC (Associació per la Defensa i l'Estudi de la Natura) i estudis de fauna que s'han realitzat des dels anys setanta fins ara pel naturalista Josep Ribas i Falomir sobre l'avifauna nidificant i migratòria de Gallecs. Gallecs és una peça clau com a connector biològic del territori metropolità que uneix les Serres litoral i Pre-litoral del sistema orogràfic de Catalunya. El principal objectiu en totes les actuacions sobre l'espai periurbà de Gallecs és la conservació i augment de la biodiversitat. Per aquest motiu s'han engegat programes que responen a criteris de sostenibilitat, tant pel que fa a l'agricultura com pel que fa a la gestió forestal, l'ús públic o la prevenció d'incendis. Gallecs, com altres connectors biològics que s'envolten de nuclis de població, on la densitat ha superat els límits del natural, ha estat sotmès a una forta pressió urbanística i industrial, com qualsevol espai periurbà. La realitat socioambiental del Parc de l'Espai d'Interès Natural de Gallecs és comú a diferents zones periurbanes europees, però la seva singularitat radica en la seva llarga història de preservació i defensa del territori. Sobre la base d'aquests antecedents és que el Consorci té com prioritat revaloritzar l'espai com un connector biològic situat en un mitjà periurbà sotmès a pressions i degradacions implícites. Atents als seus antecedents socials i a les múltiples possibilitats que presenta aquest espai periurbà, el Consorci treballa intensament per a integrar els aspectes ambientals, socials, culturals i econòmics que permetin el desenvolupament equitatiu de l'espai.</p> | 08260-181 | Entre la carretera de Caldes C-59 i el camí de la Serra de Mollet | <p>El Topònim de 'Serra de Gallecs' es troba documentat des d'època medieval (segle XI) com a 'Serra de Galexs' (VILAGINÉS, 2007:60).</p> | 41.5416000,2.1956800 | 432912 | 4599195 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78348-foto-08260-181-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78348-foto-08260-181-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-07-14 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | La inclusió de Gallecs al PEIN ha estat ja tramesa. Publicada la notícia a l'informatiu gratuït: Línia Vallès, 6 de febrer de 2009. Aquest parc es troba dins el límit del Consorci de Gallecs. Les coordenades preses corresponen al sector sud, per sota l'autopista Ap-7, les corresponents al sector nord són les següents: x: 432477.28; y: 4600371; Z: 105m snm. | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||
| 78566 | Parc de Tesanj | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-de-tesanj | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (MEDI AMBIENT). Guia d'Espai verds de Santa Perpètua de Mogoda. | XX/XXI | El Parc de Tesanj es troba ocupant un solar al barri de Can Filuà, entre l'avinguda Sabadell, el carrer de Ramon Casas i el carrer de Josep Maria de Segarra, al nord-oest del nucli de Santa Perpètua. És un espai destinat a l'activitat lúdica de petits i grans amb jocs infantils i una font. L'arbrat està constituït per arbres de fulla caduca de força alçada. | 08260-214 | Avinguda Sabadell - C/de Ramon Casas - C/de Josep Maria de Segarra | 41.5339000,2.1761800 | 431277 | 4598355 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78566-foto-08260-214-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78566-foto-08260-214-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2020-07-14 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | 98 | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:37 | ||||||||||
| 45766 | Can Serafí de can Margarit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serafi-de-can-margarit | <p>LOPEZ ARÍS S. (2011) 'A propòsit de Can Margarit' a Ben Viure. Butlletí dels amics i les Amigues del Museu. Desembre de 2001. Castellbisbal.</p> | XIX | L'edifici ha estat modificat de manera important a l'interior i adaptat a oficines municipals, incorporant un ascensor a l'espai de l'escala. | <p>Edifici de planta quadrangular aïllat i envoltat de jardí i protegit per un mur de tancament format per maó i ferro. La coberta de l'edifici és plana. Compta amb planta semi soterrada, planta baixa, primer, segon pis i golfes. A l'alçada del segon pis, la planta de l'edifici canvia i es converteix en planta de creu grega, deixant a les cantonades espai per a quatre terrasses cantoneres. La façana principal es troba orientada a migdia i s'obre amb un portal adintellat. Aquest sector entorn al portal principal d'accés ha estat recentment modificat i protegit amb un cos de vidre sobreposat. A nivell arquitectònic, l'edifici pot ser classificat com a eclèctic i presenta una decoració exuberant a les obertures, amb les cantonades interiors arrodonides. A nivell de primer pis les obertures es converteixen en finestres balconeres amb els marcs exteriors remarcats imitant carreus de diferents mides i guardapols sobreposats que es coronen amb merlets. Com a protecció compten amb una barana balustrada feta de ciment. A nivell de segon pis, les obertures es converteixen en una galeria de petites finestres quadrangulars emmarcada en una arqueria cega formada per arcs rebaixats de mig punt i pilastres sobreafegides entre finestra i finestra. Diferents frisos marquen exteriorment la separació entre pisos, sent el més decorada el de separació entre el primer i segon pis, que ha estat decorat amb impostes arrodonides que s'han afegit coincidint amb els pilars superiors. La forma d'aquests pilars del segon pis té continuïtat i es repeteix als pilars de suport de la barana exterior, a les terrasses cantoneres. A nivell de les golfes es situen les terrasses superiors de l'edifici, que es protegeixen amb el mateix mur de la vivenda que es prolonga verticalment i es remata a la part superior amb unes formes quadrangulars que recorden merlets. A les façanes laterals, destaca l'existència de dues terrasses a nivell del primer pis protegides per una barana de balustres d'obra. Ambdues terrasses s'escauen sobre dos cossos rectangulars que s'afegeixen a nivell de planta baixa com si fossin tribunes. Tots dos cossos es trobem oberts amb grans finestrals rectangulars, que guarden les mateixes característiques decoratives que la resta de les obertures de la planta baixa. A nivell de planta semi soterrada s'han obert uns petits finestrons quadrangulars que s'escauen a nivell del terra i s'han protegit amb reixes de ferro. L'interior de l'edifici ha estat modificat recentment i adaptat com a dependències municipals i oficines. Conserva, però, l'estructura interior del vestíbul i l'escala central interiors que conserva aires monumentals.</p> | 08054-1 | Nucli urbà de Castellbisbal. C/ Major, 183 (08755 Castellbisbal) | <p>L'edifici fou aixecat entre el 1887 i el 1906. Pere Serafí va fer construir aquesta casa en casar-se amb Francisca, que era la pubilla de la veïna masia de Can Margarit. Es tractava d'una casa pensada com a residència habitual, deixant la veïna masia com a vivenda dels masovers i el servei. La casa va ser habitada per la família fins a la guerra civil, moment en el qual només quedava le Sr. Peret Serafí i una filla anomenada Teresa. L'any 1999 va ser adquirida pel consistori municipal, restaurada i adequada com a dependències municipals.</p> | 41.4796800,1.9813900 | 414957 | 4592509 | 1887 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45766-foto-08054-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45766-foto-08054-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45766-foto-08054-1-3.jpg | Legal | Contemporani|Eclecticisme | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm A.02 | 98|102 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||
| 45767 | Can Margarit Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-margarit-vell | <p>MATEU MIRÓ J. (1999) Les masies de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI | L'arc del portal d'entrada es troba molt degradat malgrat la restauració de què fou objecte el 1928. | <p>Edifici de planta quadrangular cobert a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal. Es tracta d'una construcció aixecada en mur de mamposteria irregular i alguns trams amb maó, que ha estat posteriorment arrebossada amb morter de calç i amb alguns fragments pintats en color blanc. Compta amb planta baixa, primer pis i golfes. La façana principal es troba encarada a migdia i s'obre amb un gran portal adovellat, que conserva les dovelles originals encalades en color blanc. Actualment la vegetació cobreix part de la façana, però s'aprecia una finestra rectangular al primer pis alineada amb el porta d'accés. Possiblement dues finestres més a banda i banda deuen completar les obertures del primer pis, corresponent-se amb sengles obertures a la planta baixa. La façana de ponent presenta mostres d'haver tingut un antic cos adossat a l'extrem nord - oest, amb la qual cosa la planta de la masia hauria estat en forma de L. Actualment aquest cos ha desaparegut i s'observen el que devien haver estat les parets interiors de la casa. A nivell d'obertures, destaca un portal molt rebaixat a la planta baixa, i dues finestres de mida diferent a nivell de primer pis. També destaca una finestra balconera oberta a l'extrem dret. A la cantonada sud - est de la casa ha estat afegit un cos de planta rectangular aixecat combinant mur de maposteria irregular i maó reforçant les obertures i decorant el tram de terrassa superior. La coberta del cos és plana. Es tracta d'un cos destinat a treballs agrícoles relacionats amb la vinya. La presència d'aquest cos crea un espai similar a un pati interior, i dona una planta general en forma de L al conjunt. Aquest cos disposa de diverses obertures adintellades al llarg de tota la seva extensió. Es traca de portes de diferent mida i amplada. En tant que element decoratiu, cal destacar l'existència d'una barana superior que corona la coberta plana creant un terrat superior. Es tracta d'una barana realitzada amb pilars de maó quadrangulars, l'espai entre els quals s'ha omplert amb un imbricat també fet amb maó.</p> | 08054-2 | Nucli urbà de Castellbisbal. C/ Font del Cabré, 6 (08755 Castellbisbal) | <p>Històricament la masia de Can Margarit es correspon a un dels masos medievals del terme de Castellbisbal. Documentalment la trobem referida a partir del cens parroquial del 1573 amb el nom de Margarit de Fontanillas, sent propietaris Joan Margarit de Fontanilles i la seva família. Al cens parroquial del 1600, tot i que la casa conserva l'apel·latiu Fontanilles, els hereus ja no ho recullen al seu cognom, ja que ho són Jaume Margarit, la seva esposa Beneta, i els seus fills Caterina, Miquel, i Pau. RUIZ (1998:162). De l'observació detallada del conjunt es dedueix que es tracta d'un edifici constituït com a masia i vivenda agrícola que podria haver estat aixecat entorn al segle XVI, conservant d'aquell període elements de la façana principal, especialment el portal adovellat. En línies generals, cal pensar que l'estructura bàsica de la casa es pot correspondre a aquell període. Amb tota probabilitat, a finals del segle XIX la casa fou reformada obrint la finestra balconera de la façana de ponent i afegint el cos adossat a aquesta façana actualment desaparegut. En les primers dècades del segle XX degué ser afegit el cos rectangular del sud-est destinat a tasques agrícoles. Tot indica que la família Margarit, devia ser la propietària del mas fins que el 1887 la darrera pubilla es casà amb Pere Serafí. La parella construí la vivenda residencial al davant de la casa - Can Serafí de Can Margarit -, deixant la vella masia com a residència dels masovers. La casa degué estar ocupada fins a la dècada de 1930-1940 entrant desprès en un procés de degradació molt acusat.</p> | 41.4798600,1.9809300 | 414919 | 4592529 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45767-foto-08054-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45767-foto-08054-2-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 45768 | Edifici del Museu de la Pagesia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-del-museu-de-la-pagesia | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal. MATEU MIRÓ, J. (2008) Història del Museu de la Pagesia de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XVIII-XIX | Reformat i inaugurat com a museu l'any 1985 | <p>Edifici de planta trapezoïdal que ocupa la cantonada dels carrers Pi i Margall i carrer Nou i es cobreix amb una teulada inclinada. En tant que edifici, ha estat molt modificat, tot i que exteriorment conserva la seva estructura originària. Compta amb planta baixa, primer i segon pis, i es tracta d'una construcció que hagi estat aixecada possiblement en mur de mamposteria irregular, tot i que actualment només s'aprecia l'arrebossat exterior fet amb ciment pòrtland i pintant en color terròs a les plantes primera i segona. La planta baixa s'ha pintat en color gris deixant un sòcol a la part baixa i redibuixat en color banc a sobre les línies imitant carreus. La façana principal es troba orientada al Nord, seguint la línia de façanes del carrer Pi i Margall. A diferència d'altres edificis, aquest no compta amb un portal d'accés que destaqui per sobre dels altres, sent tots ells, tant els de la façana principal, com els de la latera molt semblants. Es tracta de portals rematats a la part superior amb arcs escarsers molt rebaixats, dos a la façana principal, i dos més a la lateral. Les finestres de la planta baixa guarden també aquest tipus d'arcada i s'intercalen entre les portalades. A nivell de primer pis, la composició d'obertures és molt ordenada, i es troba formada per finestres rectangulars, entre les quals destaca un balcó en la façana principal i dos balcons en la façana lateral. A nivell de segon pis, la composició es repeteix, però destaca en la façana lateral la presència de dos finestres balconeres acabades a la part superior en un arc de mig punt. Totes les proteccions dels balcons es fan amb baranes de ferro.</p> | 08054-3 | Nucli urbà de Castellbisbal. C/ Pi i Margall, 13 (08755 Castellbisbal) | <p>L'actual edifici del Museu de la Pagesia havia estat antigament la casa de cal Pau Margarit, i tenia entrada pel carrer Nou. Quan aquesta casa va començar a minorar el seu potencial econòmic l'Ajuntament li va comprar un tros de casa per tenir-hi la Casa de la Vila en propietat, ja que fins llavors anava de lloguer. A la planta baixa hi havia les oficines i a sobre el pis per al secretari. El 1967 van traslladar la Casa de la Vila a la plaça de l'església. Quan va quedar buit l'edifici va servir de dispensari i en el pis de sobre hi van viure alguns mestres d'ensenyament primari. El 1985 van obrir el Museu de la Pagesia. MATEU (2007:88) L'edifici és actualment la seu del Museu de la Pagesia destinat a preservar i difondre una mostra del patrimoni cultural rural del terme.</p> | 41.4741200,1.9799000 | 414825 | 4591893 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45768-foto-08054-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45768-foto-08054-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45768-foto-08054-3-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm A.18 | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 45769 | La Rectoria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-rectoria-3 | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVII | <p>L'edifici de la rectoria es troba situat a la plaça de l'Església, a la banda dreta del temple dedicat a Sant Vicenç. És una construcció de planta rectangular coberta a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana principal. Compta amb planta baixa i un pis. Es tracta d'una construcció feta possiblement en mur de mampostería irregular, tot i que podria incorporar el maó en algun dels seus murs i envans, fruit de reformes. Tot el conjunt es troba arrebossat amb ciment pòrtland i es troba sense pintar, a excepció dels marcs de portes i finestres i els extrems laterals, que s'ha volgut ressaltar i s'han pintant de color vermellós. La façana principal es troba encarada a ponent, oberta a la plaça, i s'obre amb un portal principal d'accés que s'escau al mig de la façana. Es tracta d'un portal format per un arc de mig punt adovellat. A la banda esquerra hi ha una finestra i, a la dreta, una porta, ambdues rectangulars. Al pis s'obren un balcó central i dues finestres als costats.</p> | 08054-4 | Nucli urbà de Castellbisbal. Pl. de l'Església s/n (08755 Castellbisbal) | <p>La documentació conservada als fons parroquials deixa entreveure com la primera rectoria de Castellbisbal es trobà ubicada a tocar de l'Església de Sant Vicenç del Castell. Amb tot, una visita pastoral del 1508, donava referència explicant que l'antiga rectoria ubicada a tocar de l'Església del Castell - es trobava massa lluny de l'església parroquial i es va optar per la construcció d'una nova. Es va trobar per la construcció els fonaments d'una casa molt antiga al costat de l'església. La visita pastoral del 1555 comenta que és construïda des de fa poc. Cal pensar que aquest edifici va ser aixecat a l'indret conegut com La Rectoria Vella, a les afores del poble. Un document posterior la situava al lloc conegut com el Sarral prop del Trull d'en Pi, a la vora del camí que va a la casa de Can Galí. En el decurs del segle següent aquest edifici va ser considerat inadequat, ja que continuava estant massa lluny de l'església, que sovint sofria robatoris. L'edifici de l'actual rectoria fou aixecat, doncs, el 1699, moment en el qual es considerà oportú que la casa rectoral estigués a tocar mateix de l'església per prevenir robatoris, el darrer dels quals havia tingut lloc el 1682. Per aquest motiu, Francesc Margarit, adquireix el compromís d'edificar la rectoria a tocar de les parets de l'església. L'encàrrec li fou atorgat als mestres de cases d'Olesa Josep Vileta i Manuel Porta, pel preu de 230 lliures. Al contracte s'especificava que la nova rectoria havia de ser similar a l'existent, amb la diferència que la nova casa tindria golfes, i que caldria desfer el cup de la vella rectoria i traslladar-lo a la nova. La nova rectoria fou estrenada per mossèn Pere Llorens el 13 de setembre del 1702. Anys desprès, la casa seria complementada amb una cisterna, que seria feta aprofitant les pedres del castell. RUIZ (1998: 68). Cal pensar, però, que la casa va tenir reformes posteriors, una d'elles es troba documentada el 1850, tot i que possiblement hauria tingut lloc a finals del segle XIX, i seria la responsable de l'obertura del portal allindat de la planta baixa i de la remodelació del primer pis, modificant les finestres i introduint el balcó. La visita pastoral del 1859 informava que la rectoria es trobava en bon estat i amb bones instal·lacions. Segons informació procedent del fons parroquial de l'església, l'any 1921 la rectoria es troba en molt mal estat. Uns anys desprès, el 1933, s'havien fet algunes obres de manteniment, però els curs dels aconteixements de la guerra civil la van tornar a malversar. Durant la guerra, la rectoria va ser habitada per unes quantes famílies de refugiats, i el 25 de gener de 1939 un dels obusos llançats contra el campanar va tocar la rectoria obrint-li un gran esvoranc a la teulada i foradant els sostres. Un informe del 1939 la descrivia com a parcialment destruïda. Les obres de reparació no començaren fins el 1945, trobant-se acabades el 15 de maig de 1946, moment en el qual fou novament beneïda i inaugurada solemnement. El 1948 s'inaugurava el nou Centre Parroquial als baixos de la rectoria. El 1953 s'inaugurava la nova Biblioteca Popular Parroquial, instal·lada a la rectoria, i el 1963, els horts antics de la rectoria es convertien en l'Esbarjo parroquial. RUIZ (1998: 277)</p> | 41.4750700,1.9808700 | 414907 | 4591998 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45769-foto-08054-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45769-foto-08054-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45769-foto-08054-4-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Destaca la presència d'un rellotge de sol pintat a nivell del primer pis que incorpora la següent llegenda: Ni tu ni jo tindrem corda si no és Déu qui se'n recorda. Es tracta d'un rellotge documentat des del 1850 i restaurat el 1946. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 45770 | Sant Vicenç de Benviure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-vicenc-de-benviure | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI | Desprès de la Guerra Civil l'església fou rehabilitada i restaurada. La darrera fase de restauració va concloure el 1988. | <p>Situada al centre de la població, l'Església de Sant Vicenç és un edifici de planta basilical, coberta amb voltes de creueria a l'interior i amb una teulada a doble vessant a l'exterior. Es tracta d'una obra en mur de mamposteria irregular amb les cantonades reforçades per carreus de mida més gran i ben disposats, que ha estat arrebossada posteriorment i pintada en color groc, deixant a la vista les cantonades i els marcs d'algunes obertures. L'orientació de l'edifici guarda la tradició de les esglésies amb l'absis orientat a llevant i la portalada principal a ponent. La capçalera de l'església és poligonal i es cobreix de forma independent amb una coberta vuitavada. A l'exterior mostra grans contraforts, que també han estat arrebossats, deixant a la vista només el seu vèrtex exterior. Aquests contraforts s'escauen sobre les capelles laterals que s'adossen a la nau central, descarregant el pes de la nau central que sobresurt considerablement en alçada respecte a les capelles. La façana d'accés, a la plaça de l'església i un ull de bou superior són pràcticament els únics elements arquitectònics i decoratius que s'aprecien, donant com a resultat un edifici molt auster i senzill. La porta d'accés és adintellada i destaca, com a únic element decoratiu l'emmarcament en una estructura sobreafegida a la façana, formada per un portal amb dues columnes sobre bases quadrangulars, i un timpà triangular. El timpà es troba ocupat amb una moderna escultura representant el bust fins a mig cos de Sant Vicenç, amb els braços oberts vestit amb túnica, que s'adapta al marc arquitectònic representat pel timpà. El campanar, situat al costat esquerra, és de base quadrada, amb finestres d'arc ogival i coronament emmerletat. L'interior de l'església és fruit de la restauració efectuada a partir de l'any 1939, tot i que conserva de manera força íntegra els elements originals que es pogueren salvar. Interiorment l'església compta amb una nau única flaquejada per capelles a banda i banda. La coberta es realitza amb cinc de trams de volta a quatre vents separats entre si per arcs torals de diafragma. La pedra de la nervadura de les arcades, així com les claus de volta s'aprecia i destaca sobre l'arrebossat i pintura de les parets i voltes del sostre fet en color crema. L'absis es cobreix amb una volta estrellada amb nervadures que recauen sobre el mur de propi absis i finalitzen en culs de llàntia esculpits. Per ordre, de l'absis al cor, les claus de volta representen Sant Vicenç, Sant Pere, Sant Pau, Sant Joan Baptista, Sant Joan Evangelista i Sant Miquel Arcàngel. Als peus de l'església, sobre l'entrada s'ubica el cor, aixecat ja al segle XVI, al qual s'accedeix per una escala de cargol situada al cantó nord de l'edifici. El cor recau sobre una volta a quatre vents i es protegeix amb una barana de pedra obrada amb mètopes amb decoració vegetal esculpida que omplen l'espai entre els pilars. La il·luminació interior és força pobre i es realitza mitjançant el rosetó de la façana principal i dos finestrals de volta de mig punt als murs de l'absis. Els murs laterals sobre les capelles no compten amb finestres. Les capelles laterals han canviat diverses vegades les advocacions. Actualment destaquen al cantó nord de l'església les capelles de la Mare de Déu de Montserrat, la el Sant Crist, i la capella del Baptisteri. Al mur de migdia destaquen la Capella del Santíssim i la Immaculada. La Capella del Santíssim, situada a la dreta del presbiteri fou originalment la capella dedicada al Roser. A partir del 1877 fou reformada i ampliada per l'arquitecte Adrià Casademunt a fi de convertir-la en la capella del Santíssim, sent ornada amb les imatges del Lavatoris de Peus i el Sant Sopar realitzats per l'artista Miquel Carbonell. La decoració interior de les capelles es correspon a altars de factura moderna, que substitueixen als antics. El presbiteri es troba sobre elevat i presidit per una imatge de Crist Ressuscitat feta en bronze obra de l'artista Ricart.</p> | 08054-5 | Nucli urbà de Castellbisbal. Pl. de l'Església s/n (08755 Castellbisbal) | <p>L'Església Parroquial de Sant Vicenç va ser construïda a finals del segle XVI. Hi ha documentada, l'any 1568, una reunió dels prohoms del nucli al pati de l'antic castell bisbal per tal de finançar la construcció d'un nou temple que substituís l'antiga capella de Sant Vicenç del Castell. La nova església està documentada l'any 1580 i fou acabada el 1598. L'any 1758 l'església fou objecte d'una reforma important, refent-se la teulada, els arcs i les llunetes. L'interior fou arrebossat amb morter i emblanquinat amb guix. També es fou de nou el paviment i el pis del cor. La visita pastoral del 1859 informava que l'església parroquial es trobava en bon estat, tot i que era insuficient per a la població que creixia aquells anys. Segurament per aquest motiu, el 1866 es feren algunes reformes, entre les quals consta la pintura i l'engrandiment de la zona del presbiteri, que fou dotada de graons i paviment nou. L'edifici fou durament afectat pels aconteixements de la Guerra Civil (1936-1939), quan l'edifici fou afectat per la caiguda d'alguns obusos que produïren la gairebé destrucció total de la teulada, l'absis i la volta de la nau central. Una descripció de l'edifici realitzada per mossèn Joan Albareda comentava que el 1939 l'església es trobava encara sense teulada i amb el presbiteri ple de runes de les voltes que havien caigut. Les capelles laterals es trobaven plenes de runes de material de guerra. El paviment de l'església també havia patit considerablement, ja que s'havien abocat fems i abonaments químics que l'havien cremat. A la nau centra encara s'hi podien trobar dos vehicles espatllats de l'exèrcit republicà, i en la capella del Santíssim hi havia boicois de vi buits i molta runa. Els oficis religiosos eren celebrats llavors al local de l'antic Sindicat, situat al carrer de Pi i Margall. Poc desprès s'habilità un petit altar sota el portal de l'església, mentre que el fidels podien escoltar la missa des de la plaça, però fou durant poc temps, ja que les inclemències del temps ho feien molt incòmode. Veient que les voltes de l'església encara s'aguantaven es van treure les runes del presbiteri, però també existia l'inconvenient de la pluja. Per aquest motiu, es va passar a dir la missa a la Capella de la Puríssima, amb el perill que això significava. La reconstrucció de l'església començà l'octubre del 1939, i foren cabades el 1940. De manera provisional va ser col·locat un altar de fusta al presbiteri, procedent del Monestir de Montserrat. No fou fins el 1952 en que fou construït el nou Altar Major i el Sagrari. El 1954 s'inaugurava la sagristia i el 1960 s'estrenava el nou retaule central i el baldaquí. Es repicaren els arcs torals de l'absis i la clau de volta del presbiteri i les capelles laterals. També s'estucaren i pintaren les parets laterals i la cúpula, i es construí l'altar del sagrat Cor i el vitrall de Sant Llorenç. RUIZ (1998: 277). Les obres continuaren el 1966, moment en el qual es feu el vitrall de Sant Esteve, i el 1973, quan tingué lloc la reconstrucció de la façana, el portal major amb frontó actual, i el paviment de la nau central i les capelles. Com a darrera fase de millores, cal fer esment de la renovació i ampliació del presbiteri l'any 1988. RUIZ (1998: 278)</p> | 41.4752000,1.9806400 | 414888 | 4592012 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45770-foto-08054-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45770-foto-08054-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45770-foto-08054-5-3.jpg | Legal | Modern|Renaixement|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm. A.20 | 94|95|93 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | |||||||
| 45771 | Can Amat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-amat-0 | <p>MATEU MIRÓ J. (1999) Les masies de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVII-XIX | <p>Edifici de planta quadrangular cobert a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Tot el conjunt es troba envoltat i protegit per un mur perimetral de tancament i alguns cossos afegits a l'edifici creant un pati interior convertit actualment en jardí. El rebaix dels terrenys de l'entorn fruit de la urbanització motivada pel creixement de la vila en aquest sector, ha fet que la casa resti actualment elevada sobre un petit monticle. En tant que edifici, compta amb planta baixa, primer i segon pis. La construcció és feta en mur de mamposteria irregular, combinant maó en alguns trams i tot el conjunt es troba arrebossat amb mur de morter amb clapes de ciment pòrtland. La façana principal es troba orientada a migdia i s'obre amb un portal molt rebaixat amb els brancals i la part superior reforçats amb ciment. A banda i banda del portal s'obren finestres quadrangulars i rectangulars protegides per reixes. A nivell de primer pis destaquen tres balcons centrals amb baranes de ferro, i finestres als extrems d ela façana. A nivell de segon pis, destaca una obertura central formada per una galeria de finestres de punt rodó de mida petita i diverses finestres rectangulars a banda i banda. Els finestrals dels extrems són fruit de reformes recents de la casa. A nivell de segon pis s'aprecia un rellotge encastat a la façana. Aquesta façana principal sobresurt de l'alçada general de l'edifici creant un frontó triangular que es recolza sobre la cornisa dentelada que s'escau sobre el segon pis. Es tracta d'un frontó molt senzill, fet d'obra i arrebossat amb ciment, sense cap decoració afegida. La part posterior de la casa ha estat ampliada afegint un cos rectangular de planta baixa i cobert amb teulada plana, decorat amb un seguit de cinc grans finestrals rectangulars que ocupen pràcticament tota la façana. Els cinc finestrals han estat decorats amb frontons d'estil neoclàssic, que coronen la part superior. Els cinc frontons presenten formes triangulars, a excepció del central que es tenca amb un arc rebaixat. Tots cinc es recolzen sobre entaulaments formats per dues impostes a cada extrem acabades en forma de volutes verticals. Entre les impostes destaca una llinda central decorada amb una orla vegetal esculpida, en la qual sobresurt un medalló al mig amb un cap esculpit que recorda formes clàssiques. Sobre els frontons dels finestrals s'escau un fris que s'estén per tot el perímetre de l'edifici. En la decoració del fris s'alternen permòdols amb decoració vegetal esculpida i cassetons tapiats o bé omplerts amb maó formant una creu. Sobre el fris es col·loca una cornisa dentelada, sobre la qual es recolza una barana amb balustres que protegeix el terrat superior. Altre dels elements destacats de la casa és una torre circular situada a tocar del mur exterior de tancament, en la línia de la façana principal. Es tracta d'un antic molí de vent amb funcions ornamentals, al qual s'ha incorporat una escala metàl·lica de cargol que l'envolta i un penell també ornamental.</p> | 08054-6 | Nucli urbà de Castellbisbal. Avda. Molins de Rei, 1(08755 Castellbisbal) | <p>Masia documentada des del 1137, moment en el qual era senyor de Castellbisbal el Bisbe Ramon Beremon, del qual, entre els abusos comesos hi figura haver veremat les vinyes i tallat els arbres de Pere Amat. Al segle XVI, es recullen diverses notícies relacionades amb la casa, la primera prové del cens parroquial del 1573, on apareixen com a propietaris Jaume Amat, la seva esposa Margarida i els seus fills. Al cens del 1600 era hereu de la casa Antoni Amat i la seva família, que hi residien amb diversos mossos. RUIZ (1998: 162) El nom de Jaume Amat apareix juntament amb el de Jaume Albareda, com a jurats de la població, en la construcció de l'església de Sant Vicenç, acabada el 1598. Entrats al segle XVIII, al cens de 1752 elaborat pel senyor de Castellbisbal hi figura com a propietari Jaume Amat. L'any 1882 els senyors Francesc Ribot Comellas i el seu fill Miquel Ribot, propietaris de la masia de Cal Ribot, van comprar la masia de Ca n'Amat, on passaren a residir, tot deixant un masover a Can Ribot. Poc desprès, el 1906 el senyor Miquel Ribot, juntament amb el seu cunyat Pere Serafí, propietari de Can Margarit i el jove Manuel Anglada, van formar la Companyia Gas Acetilè de Castellbisbal, per enllumenar els carrers de la població, i van instal·lar els gasòmetres a la població. MATEU (1999: 8) L'edifici actual és una construcció que conserva elements de l'antiga masia moderna dels segles XVII-XVIII a l'interior. La casa sembla haver patit una reforma important a finals del segle XIX, incorporant una façana principal afegida, que sobresurt en alçada respecte a la resta de l'edifici i li dona un aire residencial. En les primeres dècades del segle XX la casa tornà a ser ampliada afegint un cos adossat a la part posterior en un estil artístic que incorpora elements neoclàssics. El creixement urbanístic de la vila va incorporar la masia dins de la trama urbana del poble entorn a la dècada del 1980.</p> | 41.4693800,1.9841400 | 415173 | 4591363 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45771-foto-08054-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45771-foto-08054-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45771-foto-08054-6-3.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm A.14 | 98|99|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 | ||||||||
| 45772 | Can Riquer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-riquer | <p>MATEU MIRÓ J. (1999) Les masies de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVIII-XX | La casa es troba molt reformada i habilitada com a vivenda moderna. | <p>Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal. Compta amb planta baixa i primer pis, i degut a les modificacions ocorregudes a l'entorn de la casa, que han rebaixat el nivell de circulació considerablement i han transformat l'entorn en un polígon industrial, la casa ha quedat elevada sobre un petit monticle. En tant que construcció, ha estat aixecada en mur de mamposteria irregular i actualment es troba arrebossada amb ciment i pintada de color blanc. Un sòcol empedrat recorre tota la casa. La façana principal es troba encarada a ponent i en tant que obertures presenta un portal acabat en punt rodó, una finestra quadrangular i dues finestres més quadrangulars a nivell de primer pis. A tocar d'una de les finestres s'aprecia un rellotge de sol. Tota la casa es troba molt reformada. A migdia de l'edifici s'observa una dependència rectangular i de planta baixa incorporada actualment a la vivenda.</p> | 08054-7 | Terme de Castellbisbal. P.I. Comte de Sert. Avda. Can Campanyà, 5 (08755 Castellbisbal) | <p>En tant que masia destinada a usos rurals, cal pensar que la casa podria tenir els seus orígens entorn al segle XVIII, possiblement vinculada a l'expansió del conreu de la vinya. Actualment la casa es troba molt reformada i l'entorn ha estat convertit en polígon industrial.</p> | 41.4819300,1.9847800 | 415243 | 4592756 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45772-foto-08054-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45772-foto-08054-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45772-foto-08054-7-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm A.12 | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:22 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml