Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 45783 | Fons d'imatges històriques de Castellbisbal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dimatges-historiques-de-castellbisbal | XX | <p>Fons de fotografies històriques de Castellbisbal. La col·lecció està formada per còpies i negatius de fotografies que recullen imatges de diversa temàtica relacionades amb el terme de Castellbisbal: celebracions religioses, imatges familiars, edificis, festivitats, església parroquial etc. En total es tracta de dues capses, de 79 i 59 fotografies cadascuna i un nombre indefinit de negatius. La datació de la col·lecció oscil·la entre el 1905 i el 1970. A més, la col·lecció inclou una capsa amb un total de 139 fotografies procedents de la col·lecció fotogràfica Can Coromines (1968-1983) que recull diferents panoràmiques sobre la finca de Can Coromines.</p> | 08054-18 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen del fons és desconegut, però tot indica que es tracta de còpies, reproduccions i negatius fets dels originals, que haurien estat realitzats al llarg de la dècada de 1990 durant les recollides d'imatges realitzades pel Museu de la Pagesia. Al llarg de diversos anys, els responsables de l'arxiu van realitzar diverses crides populars per tal de que els particulars aportessin fotografies històriques amb l'objectiu d'organitzar exposicions culturals. Les fotografies no formaven cap col·lecció específica excepció del gruix de fotografies procedents de Can Coromines - sinó que formaven petits reculls familiars d'imatges. En l'actualitat es desconeix la identitat i la propietat de les fotografies.</p> | 41.4764400,1.9828400 | 415074 | 4592148 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Física | Popular | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | L'arxiu municipal es troba actualment en procés de catalogació i s'espera en els propers anys arribar a inventariar el fons i identificar les imatges. | 119 | 55 | 3.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45820 | Col·lecció de revistes i butlletins locals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-revistes-i-butlletins-locals | XX | <p>Entre els anys 1978 i 2001 tingué lloc d'edició de diverses revistes i butlletins locals. Foren les revistes L'Arada, La Barana, L'Areny, Terra Vermella, i els Butlletins d'Informació Municipal i Butlletí Ben Viure dels Amics del Museu de la Pagesia. La tirada de dites revistes fou molt curta en el temps, algunes només amb un anys de vida, de tal manera que només es conserven uns quants números de cadascuna. La informació continguda era diversa, mentre que les revistes l'Arada o el Butlletí Ben Viure tingueren un caràcter més cultural, publicant articles de divulgació històrica i cultural, altres, com el Butlletí d'informació municipal incidien més en aspectes de caire pràctic i quotidià. De forma detallada les revistes són les següents: REVISTA L'ARADA Fou la primera revista de cultura local amb periodicitat trimestral entre els anys 1978 i 1984. BUTLLETÍ D'INFORMACIÓ MUNICIPAL Butlletí d'informació municipal diversa amb periodicitat trimestral que estigué en actiu entre el 1984 i el 1988. REVISTA LA BARANA Publicació trimestral d'informació local variada que va tenir una tirada de quatre números entre setembre del 1988 fins a novembre de 1989. REVISTA L'ARENY Revista d'informació local que va sortir entre els mesos de Juny 1989 a abril de 1990. Es conserven 8 números en total. Editada per l'Ajuntament de Castellbisbal. REVISTA TERRA VERMELLA De novembre de 1991 al 2000. Era el butlletí de la DEMA (Defensa del medi ambient de Castellbisbal) BEN VIURE Butlletí dels amics i amigues del Museu. Publicava articles de divulgació científica, històrica i arqueològica relacionades amb Castellbisbal i amb l'entitat vinculada al Museu. Es conserven 9 números entre el novembre de 1987 i el desembre del 2001</p> | 08054-55 | Nucli urbà de Castellbisbal. Avda. Pau Casals, 9 (08755 Castellbisbal) | <p>A l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Castellbisbal es conserven els números d'aquestes revistes locals. Actualment està sent objecte de classificació i aquest fons passarà a formar part de l'hemeroteca.</p> | 41.4764400,1.9828400 | 415074 | 4592148 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||||
| 45821 | Fons parroquial de Sant Vicenç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-parroquial-de-sant-vicenc | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XX | <p>El fons documental de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal és antic i es conserva de forma bastant íntegra. Es troba format per: LLIBRES SACRAMENTALS Llibres de Baptismes 1517-1560, 1621-1756, 1757-1825, 1939-2011 Llibre de Capítols matrimonials1400-1519, 1603-1698, 1643-1699, 1700-1727, 1700-1739, 1700-1814 Llibres de matrimonis1757-1858, 1859-1880, 1939-2011 Llicències matrimonials1783-1814, 1810-1899, 1878-1900 Consentiments1901-1935 Fe de solteria1918-1931 Llibre de duplicats matrimonials1918-1935 Òbits1515-1541, 1819-1861, 1754-1852 Duplicats de defuncions1918-1935 Borrador de defuncions1939-1985 Testaments1488-1599, 1516-1542, 1600-1646, 1647-1699, 1700-1799, 1800-1898, 1779-1846, 1700-1842, 1854-1868, 1871-1898, 1900-1935,1940-1967 CARPETES Factures de la capella del castell s. XVIII Duplicat de dispenses 1721-1887 Manuals d'interès parroquial s. XVIII Censals i establiments 1557-1794 Rebuts 1827-1830</p> | 08054-56 | Nucli urbà de Castellbisbal. Pl. de l'Església s/n (edifici de la rectoria)08755 Castellbisbal | <p>Els orígens dels fons parroquials es troben en la determinació imposada a les totes les parròquies a partir del Concili de Trento (1563), que les induïa a conservar registres escrits de la vida sagramental dels parroquians (baptismes, matrimonis, defuncions, etc.) Aquest és el punt de partida dels llibres sagramentals conservats a les parròquies. D'altra banda, el Concili de Trento va promoure també l'ordenació de la vida parroquial incitant a ordenar adequadament la vida econòmica i l'administració de la parròquia, sent l'origen dels llibres de censos, establiments i manuals de comptabilitat. A més d'aquest impuls iniciat a partir del Concili de Trento, cal tenir present que molts dels mossens de les parròquies exerciren com a notaris, especialment en poblacions allunyades de notaries oficials. Aquest és el motiu pel qual es conserven llibres de testaments, capítols matrimonials, o altre tipus de registres notarials des de períodes anteriors al segle XVI. En el cas de Castellbisbal, l'arxiu parroquial conserva sèries pràcticament íntegres de llibres sagramentals. Durant la contesa de la Guerra Civil, la documentació fou traslladada a la casa de Cal Fèlix, els propietaris de la qual van ordenar la construcció d'armaris emparedats que tapiaven la documentació amb l'objectiu d'amagar-la. Amb tot, algunes restes de llibres, especialment els que s'estaven utilitzant al moment es perderen. Aquestes darreres sèries del segle XX s'han pogut reconstruir consultant les còpies que des del 1918 els mossens de la parròquia dipositaven a l'arxiu diocesà de Barcelona.</p> | 41.4750600,1.9808800 | 414908 | 4591997 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45822 | Fons de l'ajuntament de Castellbisbal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-lajuntament-de-castellbisbal | XIV-XX | <p>El fons documental de l'Ajuntament de Castellbisbal s'està organitzant i classificant en aquests moments, per tant només podem comptar amb una versió provisional. El quadre provisional de classificació és el següent: 1. Fons de l'Administració Municipal, a. Patronat Municipal Socio-Sanitari, b. Patronat Museu de la Pagesia 2. Fons d'Associacions i Entitats, Coral La Agrícola, Falange Española Tradicionalista y de las JONS 3. Fons Professionals i d'Empreses, Junta Autónoma de Luz y Agua de Castellbisbal Dates de creació: 1911-1924, Dates d'agregació: 1912-1924 4. Fons Patrimonials, Can Margarit 5. Fons Personals, Josep Torras i Escayol 6. Col·leccions, Col·lecció de Pergamins (s. XIV-XVII), Cartells 7. Fons i col·leccions audiovisuals 8. Hemeroteca 9. Biblioteca</p> | 08054-57 | Nucli urbà de Castellbisbal. Avda. Pau Casals, 9 (08755 Castellbisbal) | <p>L'Arxiu Municipal fou creat el 1786 i conserva documentació procedent de l'activitat municipal del terme de Castellbisbal d'alguns fons particulars com Can Margarit o bé la col·lecció de pergamins que conté peces del segle XIV. Actualment està sent objecte de classificació.</p> | 41.4764400,1.9828400 | 415074 | 4592148 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | En el decurs d'aquest any s'ha començat a classificar i ordenar, per la qual cosa és possible que apareguin noves sèries. | 94|98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45823 | Fons de l'Arxiu Corona d'Aragó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-larxiu-corona-darago | <p>htttp://www.mcu.es/archivos/CE/PARES.html</p> | XIII-XX | <p>El fons dipositat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó relacionat amb el terme de Castellbisbal es troba format per les següents sèries: Delegación provincial de Hacienda de Barcelona Amillaramiento Castellbisbal, 1854, TER-P, 334 Amillaramiento Castellbisbal, 1945, TER-P,342 Amillaramiento Castellbisbal, 1866, TER-P, 336 Amillaramiento Castellbisbal, 1856, TER-P, 335 Amillaramiento Castellbisbal, 1949, TER-P, 343 Amillaramiento Castellbisbal, 1853, TER-P, 333 Amillaramiento Castellbisbal, 1853, TER-P, 332 Amillaramiento Castellbisbal, 1852, TER-P, 331 Amillaramiento Castellbisbal, Vol I 1833, TER-P, 340 Amillaramiento Castellbisbal, Vol. I 1925, TER-P, 337 Amillaramiento Castellbisbal, Vol II1933, TER-P, 338 Amillaramiento Castellbisbal, Vol II 1925, TER-P, 341 Amillaramiento Castellbisbal, Vol III 1853, TER-P, 339 Padrón de riqueza rústica y urbana Castellbisbal, 1853, TER-P, 332 Padrón de riqueza rústica y urbana Castellbisbal, 1853, TER-P, 332 Registro Fiscal de Edificios y solares. Urbana. Castellbisbal. 1916. Fondos notariales, Maynés Alfons, Capbreus. 1612. Notarials de Sant Feliu de Llobregat, 750 Capbreu de Castellbisbal de Josep Fries. 1719-1722. Notarials de Sant Feliu de Llobregat, 585 Vela, Joan Pere, Capbreus. 1687-1688. Notarials de Sant Feliu de Llobregat. 753 Pergamins de Sant Llorenç del Munt Establecimiento Castellbisbal. 1439. Carpeta 30 (735) Consejo Supremo de Aragón Memorial de quejas hechos por los sodados de los pueblos de Villamajor, Cardedeu, La Roca, La Garriga, Mollet, Sant Pere de Gavà, Rubí, Castellbisbal.1640, legajo 0286, núm.114 Archivo del Real Patrimoni de Cataluña Autos del Batlle de Castellbisbal contra Jaime Pelegrí sobre pastos en dicha villa de Castellbisbal. 1566. Procesos, 1566 Autos entre el fiscal y el reverendo obispo de Barcelona sobre el feudo de Castellbisbal. 1441, Procesos 1441, Autos sobre el feudo de Castellbisbal entre el fiscal y el obispo de Barcelona. 1441. Procesos, 1441, El fiscal contra el Ayuntamiento de Castellbisbal, 1871. Procesos, 1817 El Ayuntamiento de Castellbisbal contra Josef Suñol y el marqués de Vilafranca. 1767, Pocesos 1767, Fragmentos de autos entre el reverendo obispo de Barcelona contra el fiscal y Juan de Castellbisbal sobre la potestat del Castillo de Castellbisbal. 1442. Procesos, 1442 Fragmento de los autos de potestat del Castillo de la Bisbal entre el fiscal y Juan de Castellbisbal contra el obispo de Barcelona. 1443. Procesos, 1443 Generalidad de Cataluña Testamento de Antoni Margarit del Pont, pagès de Castellbisbal. 1574. Perg.1299 Real Cancilleria Saurà de Barberà i Berenguer d'albà. Querella pel castell de Castellbisbal. 1272. Pergamins Jaume I, 2116</p> | 08054-58 | Arxiu Corona d'Aragó (C/ Almogàvers, 77 08010 Barcelona) | <p>La procedència de la documentació conservada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó és molt variada i prové de sèries d'Hisenda, com és el cas dels Amillaraments, com de fons notarials procedents de Sant Feliu de Llobregat. També cal destacar els de l'Arxiu del Reial Patrimoni, que fan referència a procesos judicials relacionats amb la jurisdicció del terme.</p> | 41.4764400,1.9828400 | 415074 | 4592148 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45825 | Fons de l'Arxiu Diocesà del Bisbat de Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-larxiu-diocesa-del-bisbat-de-barcelona | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XIV-XX | <p>L'arxiu Diocesà del Bisbat de Barcelona té entre els seus fons informació procedent del terme de Castellbisbal. La informació es troba recollida formant part de sèries juntament amb la procedent d'altres parròquies, ja que el Bisbat de Barcelona exercia la supervisió de bona part de les esglésies i parròquies de les actuals comarques del Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Oriental i Maresme. Destaquen entre d'altres, els Registre Communium que recullen informació del govern de la diòcesi i disposicions generals aplicades a totes les parròquies. Aquesta sèrie es troba inclosa dins la sèrie Govern i Justícia. Està formada per 144 volums entre 1303 i 1400. També destaca la subsèrie de Visites pastorals que aporten informació sobre l'estat físic i espiritual de les esglésies, rectories i parroquians. Estan incloses dins la sèrie Bisbe, i s'estenen des del 1303 fins el 1934 amb un total de 134 volums. Igualment destaca la subsèrie Registra Gratiarum dins la sèrie Bisbe, que fa referència als permisos per a l'edificació de noves capilles i restauració de les velles. Té un total de 940 volums d'entre 1363 i 1824. De la mateix manera es conserven sèries de capses amb informació diversa procedent de les parròquies dins la sèrie Parròquies, i que s'estenen entre els segles XVI-XIX. A partir del 1918 l'arxiu començà a recollir còpies dels llibres sagramentals de cada església per la qual cosa s'han pogut reconstruir els llistats de baptismes, matrimonis i defuncions destruïts per la Guerra Civil. En detall, la informació que fa referència a Castellbisbal és la següent: Registre Communium Vol 4, fol 203 (1328)/Vol 7, fol 185 (1329-1376)/Contraíndex, vol 184, 185 (1343)/Vol 66, fol 85 (1574) Registre Gratriarum/Vol 205, fol 2 (1343)/Vol 59, fol 98 (1580)/Vol 81, fol 81, 100-104, 509v (1756-1760)/Vol 84, fol 42 (1769)/Vol 85, fol 21 (1774)/Vol 92, fol 141 (1804) Visites Pastorals/Vol 1,fol,13 (1303)/Vol 2, fol 84 (1314)/Vol 7, fol 160 (1378)/Vol 8, fol 129 (1382)/Vol 11, fol 153 (1414)/Vol 14, fol 253 (1421)/Vol 16, fol 51 (1435)/Vol 19, fol (1446)/Vol 29, fol 186 (1508)/Vol 32, fol 96v (1511)/Vol 42, fol 85 (1587)/Vol 44, fol 121 (1574)/Vol 49, fol 111, fol 235 (1555-1562)/Vol 50, fol 224 (1591)/Vol 58, fol 68 (1605)/Vol 62, fol 122 (1606)/Vol 63, fol 232 (1607)/Vol 64, fol 53, 158, 697 (1608-1627)/Vol 74, fol 437 (1728)/Vol 87, fol 25-25v (1778)/Vol 48, fol 117 (1586)/Vol 50, fol 224 (1593)/Vol 53, fol 63, fol 217, fol 619 (1593-1597)/Vol 58, fol 756 (1600) Vol 38a, fol 63 bis (1602)/Vol 76, fol 431 (1736)/Vol 82, fol 344 (1758)/Vol 87, fol 25v (1778)/Vol 88, fol 157 (1787)/Vol 89, fol 213 (1767-1808)/Vol 91, fol 6 bis ((1851)/Vol 93 (1858-1877)/Vol 97, fol 110 (1894) Elenc 2 (1921) Elenc 14 (1852) Qüestionari previ Sta. Visita Pastoral 1933. Fons parròquies Capsa núm. 3 Oratoris públics Castellbisbal, lligall s/n Registre Dotaliarum Vol 1, fol 510v (1407) Parròquies Vol parròquies núm. 344 (1852)</p> | 08054-60 | Bisbat de Barcelona. C/ Bisbe, 5 (08002 Barcelona) | <p>L'Arxiu Dicoesà de Barcelona s'origina al segle X al voltant de dues sèries documentals: La Mensa Episcopal, que custodiava els documents referents al patrimoni de la mitra, i El Registre de Communium o Comuns que data del 1303 i que recull l'activitat de la Cúria episcopal. En aquesta darrera sèrie queda inclosa la documentació del Bisbe i la seva Cúria. Al Bisbe Ponç de Gualba es deuen els Registres de Visites Pastorals, iniciades l'any 1303 i les de Gràcies o Gratiarum a partir de l'any 1363, que recollia les gràcies o favors que permetien l'execució d'obres i consagració d'esglésies i capelles rurals. Altra sèrie important és la documentació sagramental, especialment a partir del 1918, moment en el qual s'obligà a les parròquies rurals a enviar una còpia periòdicament dels registres sagramentals de cada església. Aquesta possibilitat va permetre el salvament d'informació durant les destrosses de la Guerra Civil, i la realització de noves còpies que serien novament tornades a les parròquies.</p> | 41.4764400,1.9828400 | 415074 | 4592148 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45826 | Festa Major d'Hivern | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-dhivern-3 | <p>AA.DD. Històries de pagès a Castellbisbal. Escola d'Adults. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal. TORRAS I ESCAYOL, J. (1973) Del meu poble, mig segle de records. Joan Morral imp. Terrassa.</p> | XVI-XXI | <p>La Festa Major d'Hivern coincideix amb la festivitat de Sant Vicenç (21 de gener) i els dies que l'envolten fins a un total de 4. Tot i tenir un origen de caràcter religiós, en veneració al que és el sant titular de la parròquia de la vila, actualment acull actes de caràcter lúdic i festiu entre els de caire més institucional i religiós. Destaquen actes de caràcter musical, cultural, gastronòmic i esportius. Destaquen les trobades i ballades de gegants, i les trobades de bèsties i diables infantils organitzades pels Potafocs. Actes culturals com la inauguració i visita a exposicions, tornegis de petanca, tenis, espectacles teatrals i musicals i balls. Les activitats de la festa són organitzades i coordinades des de l'Ajuntament de Castellbisbal, però hi participen pràcticament totes les entitats castellbisbalenques: Colla Gegantera, Club Tenis Castellbisbal, Colla Bon Àpat, Potafocs de Castellbisbal, l'escola de música, Campaners de Castellbisbal etc.</p> | 08054-61 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Ruiz Elias documenta la celebració de la Festa Major de Sant Vicenç des del 1574. RUIZ (1998:261). Amb tot, cal pensar que es tracta d'una festivitat antiga relacionada amb el culte religiós i vinculada a la patronímica de Sant Vicenç com a titular de la parròquia.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45827 | Festa Major d'Estiu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-destiu-1 | XVIII-XXI | <p>La Festa Major d'estiu s'organitza tenint com a dia central el 20 d'agost, però les activitats s'estenen entre els dies 18 i 23. Les activitats organitzades són diverses: actes literaris, musicals, castells, actes infantils, competicions esportives, balls, castell de focs, etc. Un dels actes centrals de la Festa Major és el correfoc i la representació de l'Empaitafocs. Les activitats de la festa són organitzades i coordinades des de l'Ajuntament de Castellbisbal, però hi participen pràcticament totes les entitats castellbisbalenques: Colla Gegantera, Club Tenis Castellbisbal, Colla Bon Àpat, Potafocs de Castellbisbal, l'escola de música, Campaners de Castellbisbal etc.</p> | 08054-62 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens de la Festa Major d'estiu no són precisos, però cal situar-los amb anterioritat al segle XIX. És conegut que a la població, a més de la de Sant Vicenç, com a patró del poble, es celebrava una altra Festa Major d'estiu el segon i tercer dia de Pasqua de Resurrecció . Cap als anys 1890 o una mica més tard, uns quants veïns van creure que la data no era prou encertada i van parlar amb el rector, mossèn Joan Alabareda i amb els membres de l'Ajuntament, i es creà una comissió de veïns partidaris de celebrar la Festa Major per la festivitat de Sant Joan, el dia 24 de juny. A la primavera de 1894 es formalitzà la idea. Amb aquesta intenció es va fer una instància al Bisbat en la qual l'Ajuntament, d'acord amb el rector i la comissió, va demanar el trasllat de la festa. El 22 de maig del mateix any 1894, el bisbe de Barcelona, Jaume Català i Albosa, concedia el permís. La nova data de la Festa Major va durar poc temps, perquè amb motiu de l'estrena de l'aigua i la llum la poble - el 1911- es tornà a plantejar l'oportunitat de canviar novament el dia de la festa al dia 20 d'agost. RUIZ (1998:261) Actualment la Festa Major d'Estiu es realitza en aquesta data i es commemora un fet tant important en la vida del poble com l'arribada de l'aigua.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45828 | L'Empaitafocs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lempaitafocs | <p>AA.DD. (2001) 'Presentació del disc Músiques de Castellbisbal' a Ben Viure. Butlletí dels Amics i Amigues del Museu. Gener de 2001. Castellbisbal. FONTALBA J. (1965) La leyenda del Pont del Diable. Rev. Plaza de Cataluña núm 29, pàg 28-30. Barcelona.</p> | XX | <p>Un dels actes centrals de la Festa Major d'estiu és l'empaitafocs. Per explicar aquest acte, el grup de diables i Potafocs va crear una a l'entorn del bestiari del correfoc una llegenda que relacionava la població amb les tradicionals llegendes a l'entorn del Pont del Diable. A partir d'aquí, apareixen diferents personatges: L'empaitafocs és encarnat pel diable Major, amo i senyor de la festa. Altre personatge és en Danissei, imatge totèmica a la qual es ret homenatge. Dóna fe de la ubicació del Diable a la vial de Castellbisbal. Els Diables, deixebles del personatge. Els formen un grup de 30-35 diables, que s'encarreguen de portar llum en forma de foc al poble amb les seves espurnes. És el Cap de la Vila quan no tim El Personatge. La Cuca, que és la bèstia creada pel poble per celebrar la festa, comparteix protagonisme amb el Diable, ja que Cuca i Diable ballen junts i espurnegen. La Cuqueta, creada pels nens del poble, amb les mateixes finalitats que la Cuca. Els Atabalats, que són els grup de músics que amb els seus sons atreuen els vilatans a l'Empaitafocs per ser purificats i batejats. Els Capsigranys, que són les 7 fills de la masovera que van entabanar el Diable. De la seva mare, però no en sabem res. Els Capsigranys tenen l'empenta dels 7 dies de la setmana i ballen a la plaça del Joc. Són la humanització de l'Empaitafocs. Els Aiguaders, que són els veïns que des dels, balcons i finestres tiren i ruixen amb aigua els participats de l'Empaitafoc. Els forasters, que són els amics de les bèsties que El Personatge convida cada any a celebrar l'Empaitafocs. Els moviments i esdeveniments de l'empaitafoc són els següents: Inici de I'Empaitafoc: amb l'arribada al poble del Personatge s'inicia la Festa. Aquest ve acompanyat dels Diables. Arriba pel carrer Sant Mateu provinent del torrent de Pegueres, on habitualment s'amaga. La Comunió: simbolitza el pacte amb el Diable, anteriorment signat amb sang, ara begut amb vi, imitant la litúrgia cristiana. Últimament es convida també el poble a veure i compartir el mateix porró, d'aquesta manera la voluntat de celebració oberta a tothom queda manifestada. Les Parades: Actualment hi ha quatre parades, que pugen d'intensitat a mida que avança I'Empaitafoc. És una mostra d'estimació dels veïns cap a la Festa, convidant a vi i galetones. Les parades són a Cal Madisson, Cal Valent, Cal Meliton i Can Pixa. La Trempada: és el moment en què els mossos alcen la seva cuca per purificar tots els vilatans i vilatanes que s'ho miren des de la barana. La Teta: és el moment en què els Diables, prenent la forma de teta, reten homenatge a la maternitat. La Tita: és el moment en què els Diables, prenent la forma de tita, reten homenatge a la paternitat. El Ball de Cal Meliton: és l'inici del final de I'Empaitafoc. Un cop farts i tips, després de la tercera Parada, el Cap encén el seu gran ceptre que, junt amb la música i el foc, fa ballar i bellugar tothom. El Salt de Cuques: s'efectua al final de I'Empaitafoc, a la Bassa. Les dues cuques ballen davant del Personatge i el poble. Simbolitza la Festa i la joia del moment. El Merder: és el final. Tot el poble en ple festeja amb El Personatge, la Cuca i la Cuqueta, el Cap, els Diables i els Forasters la fi de I'Empaitafoc. La festa s'allarga fins que es diu: Prou!!. El Salt de I'Empaitafoc: ball que s'efectua a la plaça de I'Església per continuar la Festa. Acostuma a començar un cop acabat el Merder. La Saliera deis Capsigranys: és el ball dels 7 fills de la masovera. Es té constància que ells, tot i la música de la plaça, tenien ganes de fer el seu ball en un lloc diferent. Per això enguany, recuperem aquesta dansa a la plaça del Joc. Aquí, cada Capsigrany balla el ball de la masovera envoltat de gent. Mica en mica, cada Capsigrany és acompanyat per un altre, fins que acaben tots set ballant. La ballera s'acaba amb foc i música.</p> | 08054-63 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta activitat fou creada per grup de Diables i Potafocs de Castellbisbal. Des del 1979 aquestes entitats duien a terme el correfoc de la Festa Major, però a partir del 1993 van optar per dotar-lo de contingut i estructurar-lo. Va néixer així tota l'actuació de l'Empaitafoc. Des d'aleshores s'ha convertit en un dels actes centrals de la festa major d'estiu. Al 1994-1995 van ser creats els capcigranys. El mural de la Barana del carrer Pi i Margall commemora i homenatja l'acte de l'Empaitafoc i tot el que aquest element ha significat per a la cultura popular de la vila.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Diu aquesta llegenda que una vegada el Diable veient-se ensarronat per una masovera que vivia vora el riu, va fugir muntanya amunt, amagant-se als boscos i serres de Can Coromines i Can Nicolau de Baix. Els castellbisbalencs, homes i dones de seny, varen acollir-lo, primer amb cautela, però desprès amb simpatia i bones maneres. El Diable agraït com estava va tenyir tot el terme d'una terra meravellosa, la coneguda Terra Vermella. Aquest era el seu territori. D'aquesta manera, a tots els habitants de Castellbisbal que caminessin pels camins i corrioles del terme se'ls quedarien les potes-roges. D'aquí el mot que encara mantenim. El Diable, només amb un cop d'ull, identificava els potes-roges, i sabia en tot moment que aquests eren els seus amics i amigues. Però això no és tot, alhora servia perquè aquests fossin reconeguts entre els seus veïns de Martorell, Molins, El Papiol, Sant Andreu, Rubí, Terrassa, etc. Ningú no gosava discutir o barallar-se amb un pota-roig per no caure en desgràcia, ja que tothom temia que el Diable llencés damunt seu qualsevol terrible maledicció. Tots els actes han estat musicats per Oriol Pidelaserra amb peces creades especialment per als diferents balls i danses de l'Empaitafocs. La música recrea un ambient sinistre amb l'arribada dels dimonis, al·ludint a l'arribada de l'aigua i de la llum elèctrica al poble. La coreografia ha estat creada per Sergi Tomé. | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||||
| 45829 | Els Pota-rojos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-pota-rojos | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVIII-XXI | <p>Pota-rojos és un gentilici aplicat als castellbisbalencs pels habitats dels municipis veïns, sempre amb un to despectiu. El motiu d'aquest gentilici es troba en el color de la terra de Castellbisbal, que és argilosa i de color vermell. En alguns indrets ho és tant, que un cop molla per la pluja és enganxosa i persistent. Aquesta és la causa, que les sabates i espardenyes, tot i rentades, sempre estaven vermelloses. Aquesta explicació es troba al darrera de que molts del habitants dels pobles veïns parlessin dels castellbisbalencs com dels Pota-rojos. Segons informació proporcionada pel Sr. Josep Mateu, el jovent anava en grup a les festes majors dels altres pobles, i en arribar a l'entrada del poble veí, es descalçava i amagava les sabates en algun marge o matoll, o demanaven a algú que les guardés, per recuperar-les a la tornada. Malgrat que es desconeix l'origen d'aquesta tradició, el fet fou popularitzat pel dibuixant Martí Ribes durant les darreres dècades del segle XX, ja que a cada número de la revista l'Arada dibuixava una tira amb aquest personatge, comentant el que passava al poble de nou. Desprès el va adoptar l'associació de Comerciants, fins a esdevenir símbol d'identitat de Castellbisbal. MATEU (2007: 140)</p> | 08054-64 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Actualment la figura dels Pota-rojos ha estat novament presa com a símbol d'identitat dels veïns de Castellbisbal a partir del naixement de la colla de Diables infantils anomenats d'aquesta manera, i de la introducció d'aquests personatges en les figures i la llegenda de l'Empaitafocs, que explica de forma popular el perquè de l'origen de la terra roja i dels pota-rojos. Si bé originalment el terme pota-rojos era aplicat amb un cert to despectiu, la recuperació d'aquest gentilici ha estat fet com a motiu d'orgull i com a símbol d'identitat positiu.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45830 | Rondalla de la Madaleneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rondalla-de-la-madaleneta | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XIX-XX | <p>Es tracta d'un personatge popularitzat del qual al poble de Castellbisbal es recollien dues històries protagonitzades per ella. La primera explica que quan anava al mercat, quan anava al bar, sempre demanava dos gots de llet i ella deia: - No, mai! Jo en demano un per l'ensaïmada, que se l'engull tota i un altre per mi. Dos mai! El cambrer ja ho sap, un per l'ensaïmada i un altre per mi. L'altre fet s'explica així: - que al començament d'estar casada, què encara no coneixes bé al marit, no hi ha, quan et quedes sola, com fer un bon berenar, i si el marit ve amorós, soparem tots dos i si el marit ve enfadat, jo ja he sopat. MATEU (2007:140)</p> | 08054-65 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Rondalla popular que tindria el seu origen a finals del segle XIX o començament del segle XX.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||||
| 45831 | Miracle de la noia de Benviure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/miracle-de-la-noia-de-benviure | <p>ALBAREDA Mn. (1931) Història de Montserrat. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XII | Es tracta d'una tradició recollida de forma literaria però molt poc coneguda pels veïns de Castellbisbal | <p>En La història de Montserrat, de Don Anselm M. Albareda es recull un episodi protagonitzat per una noia originària de Benviure (Castellbisbal), i que es transcriu de la següent manera: 'La vigília del naixement de la Verge, a la tarda, arribà a l'església de Montserrat, un pagès del poble de Benviure. Portava la seva filla baldada, amb les cames entumides, que no les podia bellugar. El pare conduí la noia al peu de l'Altar; amb el plor fervent i amb prec ardent, invocava la protecció de la Mare de Déu per tal que d'ell i de la seva filla hagués misericòrdia. No trigà gaire a obtenir el que amb tant d'ardor demanava; puix que al cap de poca estona la noia s'extremí de cap a peus, cridà i xisclà fortament alguns que estaven a prop declararen haver sentit en aquell instant un gran cruiximent d'ossos - i restà sana del tot, davant la concurrència que plorava de joia i lloava a Déu amb gran alegria'.</p> | 08054-66 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Mateu i Miró rememora la tradició al seu llibre Motius, Persones, Fets, MATEU (2007: 120) i fa remuntar la història del miracle al segle XII, pel fet de l'aparició del nom de Benviure. Ruiz i Elias analitza més en profunditat d'on va recollir mossèn Albareda aquesta història miraculosa. Desprès d'investigar afirma que la història es troba recollida en la Secció d'Estudis Romànics II de l' Institut d'Estudis Catalans, que publicà el 1950 un treball sobre el que fou monjo montserratí P. Cebrià Baraut: Les Cantigues d'Alfons X el Savi i el primitiu liber miraculorum de la Nostra Dona de Montserrat. Afirmava que d'entre tots els santuaris marians, la única advocació catalana recordada per Alfons X el savi, era Montserrat, per tant la vinculació és clara. RUIZ (1998: 314). A partir d'aquí cal datar la tradició de la història al segle XII, i s'hauria mantingut només de forma escrita en dites cantigues, ja que no ha quedat record oral entre els veïns de Castellbisbal.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Regular | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45832 | El diable i la serventa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-la-serventa | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>Recollida per Joan Amades explica com en un camp, prop de Palau Solità, es troba un megàlit que el diable portava a coll des del Montseny, d'on l'havia arrencat, fins a Martorell per tal d'acabar-hi el famós pont romà conegut per pont del Diable, que travessa el Llobregat. Part d'ençà del riu, hi havia un gran hostal on no hi havia cap pou per proveir-se d'aigua. Hi havia una serventa que s'havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l'aigua a l'altra banda del riu, en una fonteta. Un dia que el riu baixava molt ple, va dir que més valdria donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l'instant se li presentà un cavaller que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa acceptà. El diable, car no era altre que el cavaller, es posà tot seguit a treballar amb tota fúria. Només hi mancava una pedra. La matinada s'acostava. En passar el diable per davant de Can Cortès, el gall d'aquesta casa es posà a cantar anunciant el dia. El diable, que només pot treballar durant les hores de fosca, en sentir cantar el gall cregué que ja era de dia. No havent tingut temps d'acabar el pont, deixà caure amb ràbia la pedra a terra i quedà dreta i enfonsada set canes, tal com avui es troba. Hi ha variants segons les quals la serventa estava inquieta, es va llevar poc més enllà de mitjanit i veié amb paüra que el pont ja estava gairebé llest. Cridà l'hotelera i, plorant, li contà el que passava. La mestressa prometé salvar-la. Tirà una galleda d'aigua al damunt del pobre gall que dormia. La bèstia es posà a cantar. Els galls veïns li contestaren fins a arribar a cantar els de Can Cortès de Palau, quan el diable passava per allí. Hom dóna el mateix nom i conta la mateixa llegenda de la pedra superior del dolmen de Vilassar. AMADES (1981: 281)</p> | 08054-67 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>La tradició dels anomenats ponts del diable és general a Europa, es tracta d'històries o llegendes d'origen medieval de molt ús a la vella Europa, tot i que Catalunya és un dels llocs on més proliferen. La llegenda dels ponts del diable, amb tot els seus components bàsics, tingué el seu origen en algun indret determinat i s'hauria escampat a altres llocs on existien ponts envoltats d'un entorn natural semblant, agafant els topònims i les peculiaritats de cada lloc. El diable és l'esperit maligne, enganyador, destructiu, una força natural personificada que desplega tot allò que és distint. Totes les promeses de plaers i riqueses, de domini i de poder a canvi de vendre's l'ànima al diable tindran l'infern com a desenllaç. Totes les llegendes tenen en comú el protagonista: una dona que normalment és un ésser temptat pel diable. Inicialment s'explicaven oralment de generació en generació, però segur que és durant el segle XIX quan foren recollides pels rondallaires arran del moviment cultural de la Renaixença, i s'editaren col·leccions populars que probablement contribuïren a escampar aquestes llegendes a altres indrets.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45833 | El diable i el cavaller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-el-cavaller | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 ÁLVAREZ, A. [et al.] . (2009) 'El puente romano (Pont del Diable) de Martorell (Barcelona)'. a:VII Congreso Ibérico de Arqueometría . Madrid ., p.618-627 .</p> | XV-XXI | <p>Aquesta llegenda suposa l'existència d'un castell feudal, no lluny del pont, on vivia un cavaller tarat de tots els pecats, i, com és lògic, odiat pels seus vassalls. El cavaller no respectava vells, ni infants, ni dones i el seu caprici era la llei en tot el feu. Anant pel món, va conèixer una noble i virtuosa dama la qual, ignorant els defectes del noble, no tingué inconvenient en casar-s'hi. Portada al castell i passada la lluna de mel, ben aviat es va adonar de qui era el seu marit i provà de portar-lo per bon camí. Trista empresa! El cavaller no volia ésser reptat i medità un altre crim: Vine - li digué un jorn, tancant-la en una cambra fosca i humida m'esperaràs aquí fins que jo torni. Closa restà, sense més companyia que la d'una noieta molt xica que li duia el menjar i que el cavaller havia robat de la casa pairal perquè fes de patge de sa muller en el captiveri. La dama i la noieta van fer-se bones amigues, s'estimaven de tot cor i s'ajudaven mútuament en allò que podien: la dama il·lustrant la noia, la noia provant de fer més passadores les eternes hores de l'esclavatge de sa mestressa. La noia s'anava tornant poncella i feia molt de goig. Desitjosa d'alleujar la sort de la dama, vàries vegades demanà al cavaller que endolcís el mal viure de sa esposa. El cavaller li responia de manera sorneguera: - No encara….Mes endavant!. Passaren anys i la dama emmalaltí de mort. La donzella pregà al cavaller que anés veure la dissortada abans de morir, però el cavaller, per tota resposta, encesos els ulls, intentà abraçar-la. La noia fugí llestament i es tancà de bell nou amb sa mestressa. Morí l'esposa només vetllada per l'amorosa donzella i, sentit els seus plors, comparegué en la cambra mortuòria el cavaller amb els seus servents. El mal marit, enlloc de commoure's davant el cadàver de sa muller, agafà d'un braçat la minyona i fugí com un condemnat de la cambra i del castell, cavalcant en un corser negre que havia tret de l'estable d'una sola estrebada. La nit era fosquíssima, il·luminada únicament pels llamps. Del cel davallaven aigua i foc, però el mal cavaller corria i més corria, esperonant el cavall. Marges, cingles, roques, tot ho saltava el corcer, entre el ressò dels trons i la remor de les aigües desbordades que cercaven l'aiguabarreig de l'Anoia i el Llobregat, esdevinguts en un mar impossible de travessar. El cavaller no tenia por de res perquè el diable estava amb ell, i per la protecció del diable, malgrat la tempesta, cavall i cavaller assoliren terra ferma i eixuta on deturaren la cursa esperitada. Reia el cavaller. contra el seu cor portava la donzella, el millor dels obsequis que hauria pogut fer-li el diable. Mes ai que, en anar a besar-la, els llavis de la noia estaven sense color i el cos tot era ert. Déu Nostre Senyor li havia fet la gràcia de salvar-la llevant-li la vida. Al dia següent, el cel era blau i serè, la muntanya més verdejant que mai, però a gent de la rodalia, en saber la mort de la malcasada, en veure el pont llevadís del castell caigut, en trobar el cos mort de la donzella a l'altra banda del riu i en observar que al seu damunt havia nascut un pont de cop i volta, no dubtaren que l'arquitecte de l'obra havia estat el diable, gran amic del mal cavaller, i d'aleshores ençà li diuen el Pont del Diable. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-68 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta tradició fou recollida per Anna Valldaura a la seva obra Tradicions religioses de Catalunya. (1948)</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45834 | El diable i el gat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-el-gat | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 ÁLVAREZ, A. [et al.] . (2009) 'El puente romano (Pont del Diable) de Martorell (Barcelona)'. A:VII Congreso Ibérico de Arqueometría . Madrid ., p.618-627 . RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>Els de Martorell emprengueren la tasca de fer un pont, però s'entossudiren a fer-lo d'un sol arc. A mig fer es trobaren que, per l'amplada de l'ull de l'arc, no el podien cloure, car no sabien com pujar la clau que havia de lligar els dos estreps. Deturaren les obres i començaren a estudiar el cas. Tothom hi deia la seva sense trobar remei al mal, quan un jove eixerit, de rialla mofeta, que ningú no sabia pas qui era, va oferir-se per acabar ell sol el pont en una nit, sempre que s'entenguessin en la qüestió del preu, advertint que no fóra gaire exigent. Molts varen riure de la dita però, per seguint-li la veta, li preguntaren quina paga volia. L'ànima del primer que passi - va respondre el desconegut. En escoltar això, el director de l'obra restà sobtat de moment però, refent-se, va dir-li amb tota tranquil·litat: Fet! Demà a trenc d'alba serem aquí a veure la meravella que hauràs portat a terme i , si has complert, tindràs la paga demanada. I tot seguit donà una ordre en veu baixa a un dels seus treballadors. L'endemà tot el poble féu cap al lloc del pont. En veritat, el pont estava llest i al peu del pont hi havia el treballador misteriós i sorneguer que tan bella obra havia realitzada. El director va reconèixer que el pont estava ben acabat i que era de tota solidesa. - Tractes són tractes. Ara la paga !- va reclamar l'estrany i envanit arquitecte. - Prou, Prou! Esteu en el vostre dret !- va dir tot seguit el director. Aleshores, prengué un sac de mans de l'obrer al qual havia parlat el dia abans en veu baixa, l'obrí i deixar escapar un gat que hi havia fet posar ja de propòsit. - Vés! Corre-li al darrera, que la seva ànima és ben teva, ja que és la primera que passa el pont!- digué faceciosament el director a l'arquitecte foraster mentre la pobre bestiola, en veure's desensacada, travessava el pont com un llampec. A més a més, féu una creu a terra amb el bastó que duia a la mà, pel que pogués ésser i, tal i com sospitava, desaparegué el treballador decebut, que no era altre que el diable. Per això del pont de Martorell tothom en diu el pont del Diable. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-69 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta tradició fou recollida per Anna Valldaura a la seva obra Tradicions religioses de Catalunya. (1948)</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45835 | Mandoni i el pont del diable | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mandoni-i-el-pont-del-diable | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 DIAZ SANTILLANA S (1951) 'Mandoni i el Pont del Diable' a Leyendas españolas, pàg 11-16. Ed. Ayax. Barcelona. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVIII-XXI | <p>Diu la llegenda que en temps de la conquesta romana a causa de la brutalitat i les rapinyes dels romans, les tribus iberes es van revoltat. Els ilergetes, tribu ibera establerta a l'entorn de Lleida, dirigits pels valent Mandoni, encara que lluitaven amb força i coratge no podien contenir l'empenta abassegadora de les legions romanes, dotades del millor armament i la millor organització militar de l'antiguitat. Resistint heroicament, però en constant retrocés, un nombrós grup d'ilergetes arribà al Llobregat, a les immediacions de Martorell. No hi havia cap pont i baixava massa aigua per passar-lo a gual. Estaven en un cul de sac. En fer-se de dia, els caps ilergetes es reuniren a deliberar a la tenda de Mandoni; tenien un exèrcit encara nombrós, però cansat i desmoralitzat pels mesos de combat i les últimes derrotes. Si podien escapolir-se de les legions romanes, podrien refer-se i qui ho sap què podria passar? Podria ser que en una nova campanya es poguessin venjar dels romans. Però el riu, infranquejable, els barrava el pas. Només quedaven dues possibilitats: rendir-se o bé morir lluitant. La discussió no va ser llarga: els ilergetes preferiren la mort a l'esclavitud i la rendició suposava automàticament que serien venuts com a esclaus. Els capitans marxaren a posar-se al front dels seus escamots per esperar l'alba del dia fatal. Mandoni restà sol a la tenda, capficat en els seus tristos pensaments. De cop i volta, es desvetllà. Un soroll darrera seu li indicava que no era sol a la tenda. Es girà i davant seu hi havia el Diable, terrorífic i torbador. - Vinc a salvar-te - va dir - Em coneixes? - Si - respongué Mandoni.- Que vols? - He dir que vinc a proposar-te la salvació. La teva i la de tot el teu exèrcit. Només vull una cosa. - Digues-la de seguida. - Només vull la teva ànima. Que quan et moris pugui disposar del teu esperit com jo vulgui. A canvi jo us salvaré a tu i a les teves tropes. Mandoni va dubtar un instant. La proposició era molt dura. Però, tanmateix, la situació era desesperada. - D'acord. Accepto. Què pots fer? - Deixa-ho del meu compte - va respondre el Diable. I aixecant el tapís de l'entrada, va afegir assenyalant cap a la fosca: - Veus cap a on marca el meu dit?. D'aquí un moment vés-te-n'hi i arriba fins al riu. Quan hi siguis, sabràs el que has de fer. I va desaparèixer tot seguit, discretament, tal com havia arribat. - Mandoni, en veure's sol, es va passar la mà pels ulls. Ho hauria somiat? Seria una al·lucinació deguda a la fam i al cansament? Va decidir-se, però, i baixà fins al riu en la direcció que li havia dir el Diable. I la sorpresa va ser immensa, terrible. Allà mateix, sobre el riu, hi havia un pont. Un pont real, tangible! Un pont que era la salvació de l'exèrcit i, a la vegada, el testimoni de la seva perdició. Ràpidament es va posar en moviment. Els capitans ordenaren als sentinelles que despertessin els grups d'homes cansats que dormien a la vora del riu i, abans que es fes de dia, ha havien passar tots a l'altra banda en direcció al seu territori. Gràcies al Pont del Diable, Mandoni i els seus guerrers van combatre encara dos anys contra Roma i van guanyar moltes batalles. La potència econòmica i militar romana, però, era massa fort per a ells. Al final foren vençuts i Mandoni fer presoner. Conduït a Tarragona, fou condemnat a mort i executat de cap per avall a la creu. RUIZ (1998:92)</p> | 08054-70 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta llegenda ha estat recollida per Santos Díaz a la seva obra Leyendas Españolas, però no és de les llegendes més populars relacionades amb el pont.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45836 | El pont del diable i la fira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pont-del-diable-i-la-fira | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 FONTALBA J. (1965) La leyenda del Pont del Diable. Rev. Plaza de Cataluña núm 29, pàg 28-30. Barcelona. RIPOLL G. Història i llegenda núm.4 còmic. Any i lloc d'edició desconeguts, tot i que cal suposar que és editat el 1955. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XVIII | <p>Fa molts anys, molts anys, vivia prop de Martorell, a l'altra banda del riu, en una casa molt atrotinada i mig ensorrada, una vella molt vella, tan vella que ningú no sabia els seus anys, encara que tothom suposava que en tenia més de cent. Aquesta dona, que als seus anys es conservava molt desperta d'intel·ligència i lleugera de cames, era considerada a la comarca com una màgica que tan aviat feia receptes per a guarir les bèsties o les persones com donava consells referents a les collites o a la vida familiar. Però vet aquí que, a la vinguda de la Fira anual a la que venien pastors d'arreu de Catalunya, amb ramats de tota mena de bestiar, com que no cabien tots a la vila, molts pastors construïren pletes i corrals a l'altra banda del riu, prop de la casa de la vella, des d'on per un vell pont de fusta passaven el bestiar a la Fira. Doncs un any, un dia abans de començar la Fira de Martorell, va esclatar una gran tempesta. La pobre vella, que també criava aviram per vendre'l a la Fira, no parava de resar i mirar el cel demanant que el temporal acabés aviat, però semblava que ningú no l'escoltés. Els núvols eren cada cop més foscos, la pluja era més forta i els llampecs i els trons més esglaiadors. A mitjanit es va sentir, per damunt del brogit de la tempesta, una forta remor que anà augmentant fins a dominar tots els altres sorells. Era el riu que, engrossit el seu cabal fins a uns límits mai vistos, ho arrasava tot al seu pas. Canyes, arbres, cabanes, s'anaven inclinant al seu pas i desapareixien sota l'aigua; quan va arribar a l'alçada del pont vell de fusta, amb un lleuger espetec, se'l va endur sense cap esforç. La vella es va adonar de seguida que, tant per ella com per als pastors d'aquella banda del riu, la Fira havia acabat abans de començar i va exclamar: - Diable, quina mala sort Acabava de pronunciar aquesta frase quan del bell mig de les flames de la llar va sortir el Diable en persona i li va dir: - M'has crida?. Que vols de mi? La vella s'emportà un gran ensurt amb l'aparició. De seguida, pensant que podria treure de profit de la visita, va contestar: - T'he cridar perquè m'ajudis. Vull que aquesta mateixa nit construeixis un pont tan sòlid que l'aigua no se'l pugui endur mai més. - I què em donaràs a canvi? Replicà el Diable. - L'ànima del primer que passi pel pont - va dir la vella desprès d'un moment de reflexió. Tracte fet - acabà el Diable. I va desaparèixer per on havia vingut, envoltat per una boira de fum intens i olor de sofre. I mentre continuava plovent, una legió de dimonis construïen un pont sòlid i esvelt, el qual ja tenien acabat en despuntar el dia. Quan es féu de dia, va deixar de ploure i la gent s'apropà a riu ja va poder contemplar el nou pont. Es quedaven bocabadats i feien grups parlant del prodigi quan es va presentar la vella i els va dir: - De què us estranyeu? No ens feia falta un pont? Doncs el Diable ens l'ha construït I els va explicar el tracte que havia fet aquella nit. En escoltar-lo, tothom va quedar esgarrifat i la gent deia: - Si és així, ningú de nosaltres passarà el pont. I qui ha dit que hagi de ser un de vosaltres? Va dir ella maliciosament. I obrint el sac que portava va deixar escapar un gat, que en veure's lliure, li va faltar temps per travessar el pont corrent com un llampec. RUIZ (1998:93) Una altra versió de la mateixa història és la de la Vella, el gat i el Pont del Diable, en la qual la protagonista és una vella que anava cada dia a prendre l'aigua de Font de l'Eudó, passant per un pont de fusta vell i rònec fins que un dia se'l va endur una tempesta. Llavors va aparèixer el Diable en forma de cavaller i li va proposar fer el pont a canvi de l'ànima del primer que passés. La vella va acceptar i va deixar anar el gat desprès. RUIZ (1998:94)</p> | 08054-71 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>La primera versió fou recollida per Javier de Fontalba al seu escrit La leyenda del Pont del Diable, publicat a la Revista plaza de Cataluña, núm 29, l'any 1965. La segona versió va ser recollida per G. Ripoll l'any 1955 a Història i llegenda núm 4 còmic.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45837 | Llegenda de la Pedra Dreta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-pedra-dreta | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | Es tracta d'una llegenda d'un altre municipi relacionada amb el pont del diable, però molt poc coneguda pels veïns. | <p>El dimoni va demanant a un home que li donés l'ànima, aquest, però, li va demanar a canvi que li fes un pont sobre el riu Llobregat, a Martorell, i que l'havia d'acabar abans de mitjanit; només així li donaria l'ànima. El dimoni va treballar de valent però, just quan tocaven les dotze de la nit al campanar de Prats de Lluçanès, baixava l'última pedra i allà mateix es va quedar. I encara es diu que en el Pont del Diable de Martorell hi manca una pedra, que és la Pedra Dreta. RUIZ (1998:95) La pedra és un monòlit situat al costat de camí que va de Prats de Lluçanès a la vall de Merlès, conegut com la Pedra Dreta del Grau. Es tracta d'un monòlit prismàtic de 2,12 m d'alt per 0,36 d'ample i 0,26 de gruix, rematant una petita piràmide. En la part superior hi ha esgrafiada la fletxa 1773. Al voltant d'aquesta pedra existia el costum de ballar un contrapàs el Diumenge de Pentecosta. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-72 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>RUIZ I ELIAS afirma recollir la història oral explicada per la pradenca Maria Muntadas, tal com l'havia sentit dels seus avis.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Regular | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45838 | El Sotasantpere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-sotasantpere | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XVIII-XX | <p>Abans de la Guerra Civil del 36 el presbiteri de l'Església de Sant Vicenç lluïa un retaule barroc dedicat al sant, amb alt relleus, daurats i policromats, que explicaven la vida del sant. El retaule arribava fins a les voltes i s'assentava sobre quatre pedestals de pedra decorats amb el relleu d'un atlant cadascun. Un dels atlants era associat pels feligresos amb l'apòstol Sant Pere, concretament el de la dreta de l'altar. Per altra banda, al presbiteri es van condicionar uns seients reservats per a les autoritats civils, les quals, avançant pel passadís central, pujaven als graons i s'asseien, començant per l'esquerra, al lloc que els corresponia: primer l'alcalde, desprès el tinent alcalde, desprès el tresorer, començant pel càrrec més alt i baixant en categoria. El menys important sempre anava a parar a sota l'atlant que el poble coneixia com el Sant Pere. Així, doncs, sota Sant Pere sempre hi anava a parar aquell qui menys manava. Quan hi havia hagut canvis d'autoritats, la gent preguntava: - Qui fa d'alcalde?, i Qui fa de Sotasantpere?, en referència a aquell que no comptava per a res a l'Ajuntament. Per això, abans de la guerra, a tots el que ocupaven l'últim lloc de qualsevol junta, li deien que exercia de Sotasantpere.</p> | 08054-73 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Història popular possiblement apareguda en període modern i consolidada a finals del segle XIX.</p> | 41.4752000,1.9806400 | 414888 | 4592012 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45839 | Ball de bastons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-bastons-1 | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>El Ball de bastons era popularment balls de Carnestoltes. Es començaven a ballar el diumenge passat Sant Vicenç i eren ballats fins el dimarts de carnestoltes. Per al ball de bastons es vestia amb camisa blanca i faixa de color creuada, pantalons negres i espardenyes. A sobre dels pantalons es portava una faldilleta vermella. S'acompanyava d'una renglera de picarols lligats a la cama. Al cap portaven un mocador plegat i lligat. Aquests antics balls només es conservaven parcialment a començaments del segle XX. De fet, només alguns dels passos del ball de gitanes es trobaven encara en ús. Gràcies als records de l'avi de Cal Llorençó, que podia rememorar alguns punts i evolucions es pogueren recuperar.</p> | 08054-74 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens dels balls de bastons i gitanes són difosos. Es tracta de balls documentats dels del segle XII i molt popularitzats a Catalunya a partir del segle XV. Als seus orígens el ball de bastons era un ball ballat només per homes, que simbolitzaven dues bandes rivals lluitant, fent diferents moviments i alternant la lluita amb l'entrecreuament de bàndols, distingits pels colors dels seus vestuaris. MATEU (1991: 30)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45840 | Ball de gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-2 | <p>AMADES J (1989) Costumari català. Vol II, pàg 226 MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MOLANO ROYO, JULIO: ELS MATADORS: Els Matadors, un croquis al natural http://www.ajhortons.cat/images/documents/historia/Els%20Matadors.pdf</p> | XVII-XXI | <p>El Ball de gitanes era popularment balls de Carnestoltes. Es començaven a ballar el diumenge passat Sant Vicenç i eren ballats fins el dimarts de carnestoltes. Es tracta d'un ball fet al voltant d'un pal d'on surten unes vetes o cintes, que subjecta per l'altra punta cadascun dels balladors, anomenats gitanos o gitanes, i al ballar es van formant trenes o cordons segons el pas de la dansa. Per al ball de gitanes es vestia amb camisa blanca i faixa de color creuada, pantalons negres i espardenyes. S'acompanyava d'una renglera de picarols lligats a la cama. Al cap portaven un mocador plegat i lligat. Abans de començar el ball sortia el dimoni amb un ganxo llarg per apartar la gent i fer rotllana per als balladors. També hi anava una vella amb un cistell gros per posar-hi el que donaven. Dins del ball de gitanes feien una evolució, que en deien l'espolsada, fent un moviment amb les cames com tirant-les enfora i espolsant els peus, amb soroll de picarols. Possiblement, a nivell simbòlic volia representar el fet d'atapeir la terra desprès de sembrar perquè el gra fructifiqués. Una altra evolució que formava part del ball de gitanes era el ball rodó, que representava una pregària. Aquest darrer ball es va perdre desprès del 1918, i ha estat interpretat com un dol desprès de l'epidèmia de grip. MATEU (2007: 139)</p> | 08054-75 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens dels balls de gitanes han volgut remuntar-se fins al segle XVII, i es relacionen amb les ballades del poble gitano quan celebraven casaments. Altra versió relaciona el ball amb els rituals de conquesta entre parelles al voltant d'un arbre, representat com a símbol de la fertilitat. El ball de les gitanes, així com el de bastons, es van deixar de ballar a començaments del segle XX. El ball de les gitanes es pogué recuperar gràcies a l'avi de cal Llorençó, que es recordava dels punts i passos. Respecte a la música, els instruments que necessitaven eren el flabiol, el tamborí, i el sac de gemecs. Els músics venien de Sant Llorenç d'Hortons o de Sant Pere de Molante, del Pla de Vilafranca. Formaven la comparsa set gitanos i set gitanes. Els gitanos eren joves de vint anys, però com que la moral de l'època no deixava que ballessin les noies, feien de gitanes nois de tretze o catorze anys, carapelats, amb perruca, barret i vestits amb cos i faldilles. Tots els gitanos duien pantalons d'igual color, amb picarols amb tou de cama, camisa blanca, faixa vermella i una manta plegada a l'espatlla, que els servia per tapar-se en cas de suar. Els que interpretaven les gitanes eren els mateixos tota la temporada. Mentre que els gitanos es podien tornar, perquè tothom sabia els passos. Les variacions anaven a càrrec d'ells, mentre que les gitanes només es balancejaven. A més dels balladors, formaven part de la comparsa la vella i el diable, aquest portava un ganxo de mànec llarg, com els dels forns de pa, per fer apartar la gent quan envaïen el terreny dels balladors. També hi havia joves que passaven el platet. El carnaval començava el diumenge passat Sant Vicenç, i ballaven el de gitanes les tardes de cada festa a la plaça. També feien sortides als pobles veïns. El dimarts de carnestoltes feien la darrera ballada al matí, tal i com fan ara les caramelles, i ballaven en diferents indrets. MATEU (1991: 29)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Joan Amades recull aquests tipologia de balls a Castellbisbal, comentant que són els únics de la zona que han arribat de forma íntegra del segle anterior amb tota la seva coreografia. AMADES (1989: 226) | 98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45841 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-5 | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVII-XXI | Desprès de diversos anys amb poca participació ha tornar a ser recuperades amb força èxit. | <p>Les Caramelles a Castellbisbal s'organitzen per Pasqua Florida i recorren els principals carrers del poble antic: Pi i Margall, carrer Major, Vell, etc. El grup caramellaire es troba format actualment per membres de diverses edats, adults i nens, vestits amb barretina i mocadors al cap. Cantant a cada tram de carrer recullen donatius utilitzant una cistella amb cintes enganxades que eleven fins als balcons de les cases amb una pèrtiga. La cantada acaba normalment a dins l'església parroquial.</p> | 08054-76 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>La sortida dels caramellaires va coincidir a finals del segle XIX amb les celebracions de la festa Major. Antigament eren almenys dues les colles de caramelles, que assajaven als locals del cafè de l'Aranya i el local de l'Agrícola. Totes dues competien pels carrers de Castellbisbal. No s'ha pogut constatar que recorreguessin les diferents masies del terme, limitant-se els cants al nucli antic. Desprès de la canta de Caramelles i del dinar, es menjava la mona, que era de pasta de tortell amb tants ous durs com anys tenia el fillol. Tarda i nit feien ball d'orquestra a la Plaça de l'Església. El mal d'aquesta Festa Major era el temps insegur, i no hi havia Pasqua que no plogués i els músics no haguessin d'emprendre el camí avall de la retirada cap a l'estació amb els instruments enfundats. MATEU (1991: 26) Interrompudes el 1936, van ser represes desprès de la Guerra Civil. Així el 1940, es van tornar a cantar novament caramelles. La vestimenta utilitzada a partir del 1940 va ser la dels Pomells de Joventut, un moviment amb finalitat patriòtica i moral, creat el 1920 i prohibit el 1923 per la Dictadura de Primo de Rivera. Els nois duien camisa blanca, faixa i barretina vermella; les noies amb vestit blanc, faixa i caputxa blanca. RUIZ (1998: 276)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45842 | Romeries d'abans de l'Ascensió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/romeries-dabans-de-lascensio | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVII-XX | La tradició es va perdre a partir de la dècada del 1970 | <p>Els tres diumenges anteriors del dia de l'Ascensió es tenia per costum celebrar tres romeries a tres llocs diferents del poble. El tercer diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a la creu que hi havia prop del cementiri, a tocar de la carretera de Terrassa. El segon diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a l'ermita del Castell El diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a l'ermita de Sant Joan de Benviure o de Ca n'Estaper. Normalment s'anava a aquests tres indrets a peu, o bé en carruatge engalanat. Només arribar es feia un bon esmorzar, desprès normalment es celebrava una missa i desprès es feia un bon àpat. La gent acostumava a portar costella de xai o de porc i botifarres i allà mateix encenia un foc i feien el dinar. Es tractava de jornades festives on el jovent aprofitava per relacionar-se obertament. Una de les tradicions lligades a aquestes tres romeries consistia en collir una canya verda i penjar-la del brancal de la casa per demostrar que s'havia anat.</p> | 08054-77 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Cal pensar que es tracta d'una tradició antiga, on festivitat lúdica i religiosa es barregen. Els seus orígens es podrien remuntar a l'edat moderna. Cap a la dècada del 1950 s'anà perdent poc a poc fins a desaparèixer.</p> | 41.4705400,2.0017900 | 416648 | 4591474 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45843 | Goigs de Sant Vicenç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-vicenc | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XXI | <p>GOIGS DEL INVICTO MARTIR SANT VICENS, PATRÓ Y TITULAR DE LA PARROQUIA DE CASTELLBISBAL Cruels vencereu torments / I molt més en mort/ Siuau nostre protector/ Victoriós màrtir Vicenç/ Noble aragonés nasquereu / En (..) i lletra divina / Ab ansi molt peregrinar/ En Zaragoza aprenguereu / Valeri als dogmas eterns/ Os ensenyà ab gran primor / Siau nostre &/ A est Bisbe Sant impedit / De predicar la lley santa / Supliseu ab grasia santa/ Que quedà Dacià acosdits / Manà ab furors sedents / Als dos prendre's son rigor/ Siau nostre &/ A la Ciutat de València / A Valeri i Vos lligats / Conduiren los soldats / Maltractant vostra paciencia / Más vostre esperit pacient / Libre confon tot error / Siau nostre & / Per més que lo impio Dacii / Os tractà al principi amich / Vos dels (..) enemich / Valent (..) cristià / Sols a Crhisto los (..) / Oferie lo vostre cor / Siuau nostre protector / Presons, rodas, fams, cadenas / grillons, ferros i ardents fochs / per vos foren torments pochs / tenent per gloria las penas / de amarguias los torments / passareu molt (...) / Siau nostre & / Sou Diamant en firmesa / a (..) que en l'ardent pira / aumentant Dacià sa ira / se aumenta vostra bellesa / a més ira, més paciencia / ansias mostra vostre amor / Siau nostre & / Com Crhisto en la Creu clavat / tingue ses do més poder / vos resolguereu morir / esent lo patir finat / suplicava més torments / per Chirsto vostre valor / Siau nostre & / (...) mort vostra vida acaba, més vostre cos / va cap al Cel prodigits / a la admiració convida / defensando de las dens de un gros lleo devorador / Siau nostre & / Submergit en esta mar / lligat de una mola brava vostre cos, com si botava / se paresura a retocar / burlats tots los Presidents/ quedaren ab son errors / Siau nostre &/ En lo aire, foch, mar i terra / Vicenç victoriós indica / i fins Dacià publica, que'l nom de Vicenç lo aterra / (..) com crida ab ardens / furors de son ciego cor / Siau nostre &/ desmaiant lo gentilisme / A vista de tots victorias / Vicenç (...) sas glorias / contra el poder del abisme / convertintse molta gent / a Jesucrist redemptor / Siau nostre &/ A Déu en Vicenç, dedicà / Castellbisbal aquest temple / per imitar son exemple / que la devoció publica / per la ànima, cos i bons / logreu de Déu lo favor / Siau nostre Protector / Victoriós Mártir Vicenç / Victoriós Vicenç en vida / i en la mort triomfador / al cec os invoca de cor / lograuli gloria cumplida.</p> | 08054-78 | Nucli urbà de Castellbisbal. Pl. de l'Església, s/n (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans. Respecte als Goigs de la parròquia de Castellbisbal, encara són cantats els Goigs a Sant Vicenç, que foren traduïts per mossèn Joan Cot. En els esmentats goigs es pot llegir: Reimpressió d'un exemplar del segle XVIII, ab llicencia, 17 de janer de 1914.</p> | 41.4752000,1.9806400 | 414888 | 4592012 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Religiós | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Els goigs foren impresos per Pau Riera i es troben datats del 1847. Actualment no es té tradició de cantar-los ni els propietaris de la masia i l'església recorden haver-los cantat en les darreres dècades. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45845 | Goigs de Sant Joan Baptista | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-joan-baptista | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XX | Possiblement deixaren de ser cantats abans de la Guerra Civil. | <p>GOIGS DEL GLORIÓS SANT JOAN BAPTISTA Del Verb etern encarnat / Celest al procurar / Siau nostre protector / (....) / En la hora del sacrifici / Elisabet ho fecundà / Y perquè de Gracia abunda / Se mostra l' Senyor propici(...) / La gracia contra lo infern / També lo esperit increat / Compregue (...) / Tans feu vostra enteresa / Ha defensat de (...) Rey / Que fins a Herodes Rey / Condempnareu sa impuresa Quedant persò degollat / Per demostra vostre amor/ (...)</p> | 08054-80 | Terme de Castellbisbal. P.I. Ca n'Estaper. C/ del Retorn s/n (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans. Aquests goigs es cantaven a la capella de Sant Joan de casa Estapé. Al peu de la pàgina hom veu que foren impresos a casa dels hereus de la Viuda Pla l'any 1881.</p> | 41.4705200,2.0017700 | 416647 | 4591472 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Aquests goigs es cantaven a la capella de Sant Joan de casa Estapé. Al peu de la pàgina hom veu que foren impresos a casa dels hereus de la Viuda Pla l'any 1881. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||
| 45881 | Ball de l'Espolsada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-lespolsada | <p>AA.DD. (2001) 'Presentació del disc Músiques de Castellbisbal' a Ben Viure. Butlletí dels Amics i Amigues del Museu. Gener de 2001. Castellbisbal. AMADES J (1981) Costumari català, vol II, pàg.33</p> | XVI-XXI | Les melodies i el propi ball estigueren pràcticament pèrdues fins a la recuperació realitzada pel grup Els rabassaires, en base als Costumaris de Joan Amades. | <p>Peça musical popular ballada tradicionalment a Castellbisbal i recuperada recentment pel grup de músics de Castellbisbal, Els Rabassaires. Ha estat editada al disc ' músiques de Castellbisbal', juntament amb altres peces tradicionals recuperades com les del Ball de Bastons i el Ball de Gitanes, així com altres peces creades per la sortida de l'Empaitafocs i les ballades de gegants. El ball de l'espolsada consistia en un punteig o 'espolsat' especial i típic, propi dels balls de Carnestoltes. Aquesta forma d'espolsat és el que li va donar el nom d'espolsada, i consisteix en un sotragueig ràpid del peu amb la punta encarada a terra i ben arran de sol. Hi havia tres maneres d'esposar: uns copejaven ràpidament i fortament la punta del peu i altres només la sotragaven sense arribar a tocar a terra. Les melodies eren tipificades a tot el Baix Llobregat i el Vallès. La nota més característics és la volta a la plaça. Els millors contrapunt, especialment les dones, per tal de lluir la seva habilitat ballaven a peu de mitja i duen lligat al cap del filet de la puntera un cascavell que sonava graciosament en moure el peu amb rapidesa. Les nombroses tonades de les diverses versions del ball de l'espolsada són totes en temps de dos per quatre, ritme accelerat que regeix el moviment viu de peus propi del ball. AMADES (1981: 217)</p> | 08054-116 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Joan Amades documenta aquest tipus de música i ball en tot el Baix Llobregat, opinant que aquest tipus de moviments ràpids amb els peus es propi de danses agràries, que tracten d'imitar el remenament de la terra en conrear-la.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414876.938 | 4591981.786 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | Inexistent | 2023-01-12 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | El ball de l'espolsada està classificat dintre del grup dels considerats 'mascarades' o 'disfressades' com el ball de les gitanes. | 98|119 | 62 | 4.4 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||
| 45899 | Gegants de Castellbisbal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-castellbisbal | <p>AA.DD. (1994) Benvinguts. Colla gegantera de Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XX | <p>Els gegants de Castellbisbal són el Manel Flabiolaire i la Vicenta. El Manel Flabiolaire, fou un personatge real que visqué al segle XX. La Vicenta representa l'ideal de la dona castellbisbalenca, jove i treballadora. El nom de la geganta prové del patró de la població: Sant Vicenç. Els dos gegants foren obra del constructor R. Aumedes, del Taller Sarandaca de Granollers, la seva alçada és de 3,80 metres i el seu pes de 96 kg el gegant, i 80 la geganta. El material emprat és la fibra de vidre sobre fusta i vestits de roba. En Manel Flabliolaire du una camisa de quadres sota una armilla negra i una faixa vermella. Les faldilles són llises i negres i du el cap cobert amb barretina. Mentre que amb la ma esquerra aguanta el flabiol als llavis, amb la ma dreta toca el bombo. La Vicenta du un vestit gris perla lligat amb botons als davant, de factura molt senzilla,, amb davantal negre i volants. Du a la mà dreta un ram de flors i a l'esquerra un cistell de vímet. El cap descobert amb els cabells castanys i recollits. Als dos gegants principals es va unir el 1998 la Rita, que representa la filla del Manel i la Vicenta. A diferència dels gegants, la Rita representa una noia jove, meitat seny i meitat rauxa, amb rínxols als cabells coberts amb un barret festiu. La seva vestimenta consisteix en unes faldilles blaves i una camisa de vius colors: groc, vermell, blau marí i verd, lligada amb botons al davant. A l'igual que els gegants és feta en fibra de vidre sobre un cos de fusta. El seu pes és de 17 kg i la seva alçada de 2,50 m. La Rita fou creada amb l'objectiu de ser portada per nens.</p> | 08054-134 | Terme de Castellbisbal. P.I. Comte de Sert. Avda. Can Campanyà, 2 (98755 Castellbisbal) | <p>Els gegants de Castellbisbal foren batejats el 23 de gener del 1994. LA seva creació fou iniciativa d'un grup de veïns entusiastes dels món geganter. Per fer-los realitat, hi van col·laborar una gran quantitat d'entitats, comerços i empreses que van costejar de manera voluntària la fabricació. La Rita fou creada i batejada el 19 d'agost de 1998 i és un disseny de Sheila Serrano. Tots els gegants són obra del taller de R. Aumedes de Granollers, i les seves sortides són periòdiques al llarg de l'any: Festes Majors, trobades amb colles geganteres d'altres municipis, etc..</p> | 41.4833700,1.9882100 | 415531 | 4592912 | 1994 | 08054 | Castellbisbal | Restringit | Bo | Física | Popular | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | R. Aumedes | Manel el Flabiolaire era en realitat Josep Pidelaserra Duran, i nasqué el 4 de juliol de 1882. La popularitat li venia de tocar el flabiol en festes, aplecs i processons de pobles i ciutats del voltant, en especial la del Corpus de Barcelona, en la qual els gegants ballaven al so del seu flabiol. No havia estudiat solfeig i tocava d'oïda. Es va casar amb Àngela Ribalaigua, amb la qual tingué una filla anomenada Joaquima. Va marxar a les Amèriques i tornà amb la mateixa fortuna de quan se n'havia anat. Deixà la família i de tant en tant feia de pagès, però quan havia aconseguit prous diners, tornava a dedicar-se a la vida lliure. Era conegut com un personatge que no volia lligams, i de tant en tant feia de model de pintors de fama. Quan va esclatar la guerra es va refugiar a l'ermita de Sant Vicenç, i per respecte al lloc es va construir una barraqueta a la banda de fora. Acabada la guerra va viatjar demanant pels trens, on muntava un numeret amb l'esclopet de segar. Quan es feu vell tornà al poble, i tot que al principi acceptà la proposta de la parròquia d'anar a viure a una asil de monges, desprès d'alimentat, tornà a veure les orelles al llop i abandonà la casa d'acolliment,. Aquells va viure en una barraca de vinya. El dia 8 de març de 1958 unes dones el van trobar mort a la barraca de Ca n'Estaper. MATEU (2007: 110) | 119 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||
| 45903 | Col·lecció paleontològica de l'ICP | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-paleontologica-de-licp | <p>J.AGUSTÍ, L.CABRERA,, S.MOYA-SOLÀ ( 1985). Sinopsis estratigrafica del Neogeno de la fosa del Vallés-Penedés . Paleontologia i Evolució núm. XVIII. Institut de Paleontologia ' Miquel Crusafont' .Desembre ( 1983-1984). CRUSAFONT,M., VILLALTA, J.F.y TRUYOLS,J.( 1955) El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallès-Penedès. Mem. Y Com. Inst. Geol. Y Min. Dip. Barcelona , XII. GALINDO J. (2000) Castellbisbal, un viatge a través del temps. L'evolució del paisatge des de fa 21 milions d'anys. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MADE, J.V.D. A range-chart for European Suide and Tayassuidae. Paleontologia i Evolució t.23 (1989-1990).</p> | <p>L'Institut Català de Paleontologia M. Crusafont, en la seva seu de la Universitat Autònoma de Bellaterra, acull una important col·lecció de de restes paleontològiques procedents de diversos jaciments dins del terme de Castellbisbal. Les restes es troben classificades per jaciments, i són les següents: Can Pedrerol de Baix, atribuït al Plistocè. Aquest jaciment fou descobert molt probablement per Jaume Almera, durant els treballs de cartografia geològica. Les restes es trobaven integrades per una sèrie dels 6 incisius superiors, un caní superior dret, un cos vertebral i un fragment de costella. Actualment determinades com a Ursus sp i dins les col·leccions del Museu de Ciències Naturals de Barcelona - Museu Martorell. El jaciment de Ca n'Amat amb una datació del Miocè inferior. Aragonià inferior (biozona MN4). Jaciment en el que únicament s'ha citat el cèrvid Procervulus dichotomus. La localitat fossilífera d' El Canyet., pertany al Miocè inferior, Aragonià inferior (biozona MN4). Presenta una variada diversitat de mamífers (carnívors, artiodàctils, perissodàctils, insectívors, rosegadors i lagomorfs). L'espècie de carnívor Ictiocyon socialis, definida per primera vegada amb el nom Amphicyon (Ictiocyon) dehmi a partir de les restes obtingudes en aquest jaciment i publicades per Crusafont, Villalta i Truyols l'any 1955. Trobem 21 tàxons entre els que destaquem: Perissodàctils: Dicerorhinus sp, Brachipotherium aurelianense. Artiodactils: Aurelianochoerus aureliananense, Palaeochoerus minus, Caenotherium miocaenicum Proboscidis: Gomphotherium angustidens, Deinotherium sp Carnivors: Ictiocyon socialis, Martes munki Rosegadors. Democricetodon hispanicus, Peridyromys murinus, Simplomys simplicidens Lagomorfs: Lagopsis penai, Lagopsis verus Insectívors: Galerix exilis Réptils, Tortugues Les restes trobades en aquest jaciment es troben al Museu de l'Institut Català de Paleontologia a on es troben registrats, inventariats i documentats 78 exemplars. El jaciment de La Costablanca d'edat del Miocè inferior, Ramblià superior (biozona MN3). Jaciment de vertebrats fòssils de Costablanca. En realitat hi ha dos afloraments fossilífers anomenats Costablanca I i II. El més important en quant al nombre de restes trobades és el jaciment Costablanca II que ha lliurat 16 tàxons corresponents a mamífers ( carnívors, rosegadors, artiodàctils, perissodàctils i lagomorfs)i rèptils (tortugues i Squamata). Entre els que destaquen: Mamífers com els Lagomorfs: LagomoLagopsis peñai. Artiodàctils: Aurelianochoerus aurelianense, Caenotherium miocaenicum Oriomeryx willii, Andegameryx sp, Procervulus praelucidus Perissodàctils: Anchiterium aurelianense, Aceratherium sp Carnívors: Pseudaelurus sp Rosegadors: Pseudodryomys ibericus, Peridyromys murinus. Lagomorfs: Lagopsis penai. Reptils Tortugues Squamata En el Museu de l'ICP es troben registrades, inventariades i documentades 59 restes. Turó de les Forques. Miocè inferior, Ramblià (biozona MN 3). Jaciment de vertebrats fòssils. El jaciment de vertebrats ha lliurat 11 tàxons corresponents a mamífers ( rosegadors, artiodàctils, insectívors i lagomorfs). Actualment aquestes restes es troben en estudi. Rosegadors: Armantomys sp., Simplomys sp., Pseudotheridomys sp., Ligerimys sp. Artiodàctils: Procervulus sp.</p> | 08054-138 | Institut Miquel Crusafont. UAB (Cerdanyola) | 41.4764400,1.9828400 | 415074 | 4592148 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Legal | Neògen | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 125 | 53 | 2.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||||
| 45935 | Pont Nou del Diable | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-nou-del-diable | <p>LACUESTA R. GONZÁLEZ X (2008) Ponts de la província de Barcelona. Comunicacions i paisatge. Diputació de Barcelona. pp.140-145</p> | XX | <p>El Pont Nou del Diable es troba situat a la carretera de Terrassa, metres avall del Pont Vell. Es tracta d'una estructura de formigó blanc i acer, de 200 m de longitud, composta de tres ulls separats per dos pilars que adopten la forma d'arc pseudogòtic invertit, homenatge que l'autor va voler retre al pont ogival. Els pilars pivoten sobre plataformes o daus troncopiramidals de formigó, cosa que produeix la sensació de gran lleugeresa, i la part inferior del tauler dels trams intermedis dibuixa unes arcades molt rebaixades d'acer Corten. La barana de protecció forma un quart de bossell a la base i una glosia reticulada als ampits. LACUESTA R. GONZÁLEZ (2008: 144)</p> | 08054-170 | Terme de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Fou projectat per l'enginyer de camins Jose Antonio Ordóñez, en col·laboració amb Julio Martínez Calzón, guanyadors el 1970 del concurs convocat amb aquesta finalitat. Es va acabar de construir el 1975 i va quedar parcialment sobremontat per l'autopista AP-7. Aquest pont va substituir-ne un altre, amb estreps de paredat i tauler de biga metàl·lica bowstring, en arc parabòlic, que havia construït per l'enginyer provincial Victoriano Felip entre 1984 i 1987, i executat per la Maquinsta Terrestre i Marítima, vuit anys desprès d'acabar-se la carretera (1886). LACUESTA R. GONZÁLEZ (2008: 144)</p> | 41.4739900,1.9385000 | 411368 | 4591920 | 1975 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Jose Antonio Ordóñez | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45939 | Antic camí de Terrassa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-cami-de-terrassa | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVII-XXI | <p>Camí antic que comunicava les poblacions de Castellbisbal i Terrassa. El seu traçat es correspon amb el de l'actual carretera de Terrassa B-150, a tocar de les masies de Can Costa, Ca n'Elies, Can Ribot i Can Canyadell.</p> | 08054-174 | Terme de Castellbisbal. B-150 (08755 Castellbisbal) | <p>El poble de Castellbisbal, en comparació a altres pobles es trobava isolat. La carretera de Molins de Rei a Caldes passava a tres quilòmetres, tocant a la carretera de Rubí, i la de Martorell a Terrassa, n'estava a sis. La via del ferrocarril feia cinquanta anys, que travessava el terme de llarg a llarg, dividint el pla de l'Areny de dos en dos; però hi mancava l'estació. Respecte als camins d'abast hi havia el de Barcelona, Terrassa, Rubí, Martorell, can Pidelaserra, casetes de ca n'Oliveró i els de l'Obagueta, Arenys, Marrada i Repeu. No hi havia més d'una dotzena de carros, i quasi tot ho portaven a lloms de cavalleries amb Sàrria. MATEU (1991: 20) La carretera va ser acondicionada l'any 1905, amb els esforços del diputat Alfons Sala. La construcció d'aquesta va durar tres anys. Fins al poble, en molts trossos conincidia amb el camí vell i entrava al poble pel carrer de Sant Vicenç. Al raval va tombar per Cal Ticoia, perquè barrava el pas, i continuava cap a Terrassa, per les propietats de Can Margarit, Campanyà, Costa, Elies, Ribot i Canyadell. Va ser inaugurada el 1908.</p> | 41.4969600,1.9824000 | 415064 | 4594427 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45972 | Els Tres Tombs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-tres-tombs | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVIII-XXI | <p>Aquesta festivitat és organitzada pels Amics de Sant Antoni Abat de la vila de Castellbisbal amb l'objectiu de recordar i homenatjar als homes i les dones que fins fa poc realitzaven les dures tasques del camp i el transport de mercaderies amb l'ajuda dels seus animals de tir. La festivitat acostuma a celebrar-se al març. Durant tot el matí, els carrers del nucli urbà es van omplint de cavalls, ases i mules, amb els seus carros guarnits de festa. La celebració acostuma a començar ben d'hora al matí al parc Folch i Torres. Aquest és el punt de concentració de les colles i les persones que participen en la passejada. Es comença el dia fent un esmorzar típic dels traginers, a base de pa amb tomàquet, botifarra i cansalada, en l'organització del qual participa la Colla del Bon Àpat. Al voltant de les 10 del matí, la festa s'anima amb la música de la Banda del Col·legi Pare Manyanet, encarregada de fer el tradicional concert de la celebració. A mig matí, després de la recollida de bandera, es fa la passejada pel poble i la benedicció dels animals a la Plaça de l'Església. Finalment, tal i com marca la tradició, es fa el ritual de les tres voltes per l'entorn.</p> | 08054-207 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Festivitat tradicional recuperada a partir del 1990 per l'entitat Amics de sant Antoni Abat.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | L'entitat manté una publicació anomenada 'Els tres Tombs' on apareixen articles de les activitats dutes a terme per l'entitat i altres articles d'interès local. L'entitat compta amb una col·lecció de carruatges tradicionals destinats a la festivitat. (veure fitxa 132) | 98|119 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||
| 87531 | El llamp de Sant Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-llamp-de-sant-joan | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.436. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 28.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Miquel Ballbé (1982) ens transmet aquesta narració , succeïda a l’entorn de la Cova del Drac (encara que digui que va passar al Girabau). Transcrivim literalment el text publicat per Ballbé: “aquest cas succeí la vigília de Sant Joan de l’any 1944, al Girabau. La tarda d’aquell dia no era massa segura, puix que havia plogut i havia caigut calamarsa. A les quatre, però, ja lluïa el sol i uns excursionistes, després de deixar la motxilla a la masovera i dir-los que preparessin llenya per a fer la foguera, com feien cada any, i d’ensenyar els coets i petards a la mainada dels masovers, emprengueren el camí de la cova del Drac, amb la idea de passar l’estona i ensems dur un feix de llenya seca per a la foguera. Allà a la cova trobaren un pastor: - Hola Navarro, com va, això? Ell va dir-los. Tot mirant cap al Montseny: - tinc por de la tempesta que s’apropa i corro a replegar les ovelles. Els excursionistes, un xic estranyats, ja que el sol lluïa més que mai, contemplaren la negra i espessa boira que venia del Montseny, i seguiren el pastor: - serà una tamborinada d’estiu. No en feu cas! Tot seguit i com volent demostrar que del temps no hi entenien pas gran cosa, es deixà sentir un tro i la boira s’estengué ràpidament i al cap de poc tot restà enfosquit.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Feia un vent tan fred que els posà la pell de gallina. Les ovelles s’anaren apilotant a la canal i el pastor no pogué fer-les seguir. Novament un tro esgarrifós es deixà sentir, i el pastor ens digué: - Correm! Anem cap aquella balma ! Ve una gran tempesta. El sol havia quedat eclipsat per l’espessor de la boira, els trons i els llamps se succeïen i el soroll que feia el vent i l’aigua que tot seguit comença a caure els esporuguí i corregueren a aixoplugar-se sota una grossa alzina que hi havia a prop on també ho feren moltes de les ovelles. El pastor cridava des de la balma: - Veniu, veniu! Aquí no us mullareu tant! Així ho feren i abandonaren l’alzina, i en ser al petit refugi, en Navarro digué: - tinc por per les ovelles. Estan esporuguides i es mullaran molt. No havia acabat de dir això quan un terrabastall esgarrifós, seguit d’una claror vivíssima, els feu caure al terra, temorosos que la balma s’hagués ensorrat. En passar-se la mà per la cara notaren que no hi veien. La forta olor de sofre i terra cremada els feu comprendre que havia caigut un llamp. Al cap de poca estona ja tenien la vista clara. El pastor i ells es miraven encara espaordits, car la tempesta seguia fortíssima i temien per llurs vides. Al cap de mitja hora, la tempesta cedí i aparegué el sol, d’un color estrany, com d’or vell. El pastor corregué cap a la canal i llançà un crit d’angoixa, mentre els altres, que hi acudiren temorosos, restaven esmaperduts per l’espectacle que presenciaren. Al peu d’aquella cepada alzina hi havia unes quantes ovelles mortes. Allà era on havia caigut el llamp. Tot plegat era una pila impressionant...</span></span></span></p> <p><span><span><span>D’altres ovelles entre plantes, encara estaven esporuguides. Consolaren el pastor, que plorava, mentre mentalment donaven gràcies a Déu per haver-los lliurat d’aquella desgràcia. A les onze de la nit, amb la família del masover, encengueren la foguera, tot pensant en el pastor que feia via cap a Terrassa per notificar a l’amo la malvestat ocorreguda a les pobres ovelles i que ells, veritablement, aquell dia havien tornat a néixer”.</span></span></span></p> | 08120-136 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac | <p><span><span><span><span><span>No es tracta de cap llegenda, ja que no hi apareixen ni éssers ni llocs fantàstics o sobrenaturals. A més, es dona un nom de família (en Navarro). El context d’excursionistes i motxilles, també ens fa pensar en un moment no gaire llunyà en el temps.</span></span></span></span></span></p> | 41.6453300,2.0157700 | 418037 | 4610867 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Coordenades aproximades, ja que no s’identifica el lloc precís on ocorregueren els fets descrits. | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | |||||||||||
| 87532 | El turó de les Nou Cabres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-turo-de-les-nou-cabres | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp. 428. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>DUCH; ESCUDER; GORINA, Pere; CAPELLA, GRIERA; TINTORER (1935). Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt, amb un mapa a l’escala de 1: 33.000 pp. 115. Terrassa. Centre Excursionista de Terrassa. (Edició facsímil de 1984).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1997<em>). Itineraris pel massís de Sant Llorenç del Munt. La vall del riu Ripoll, la vall d’Horta, la vall de Mur, les Arenes i Cadafalc</em>, vol. 1, pp. 171-172. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 7.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J.; SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 97-98. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span><span><span>El Turó de les Nou Cabres és una narració molt coneguda de la que n’hem trobat publicades dues versions, que es transcriuen tot seguit. Estan recollides en Jordi Suades i David Sanz (2000), que ens expliquen que són les més antigues i originals. La primera versió la va documentar, a la masia del Daví, l’any 1929 Salvador Cardús, i la publicà Ferrando (1997). Diu així: “Ascendir a l’esquerp morral de les Nou Cabres, és certament, ben difícil. Aquest turó des de lluny sembla la carcassa d’un vaixell girada enlaire. Tot i això, cert dia hi pujà una agosarada cabra que estava prenys, i no podent baixar, després hagué de cabridar dalt d’aquell ferreny turó. I no acabà aquí l’odissea, car a ella i els seus fills, belant sempre, no els quedà altre recurs que anar vegetant durant uns quants anys en un lloc tan inhospitalari. Fins que alguns veïns de Sant Llorenç Savall decidiren alliberar-les, pujant-hi per mitjà d’unes escales encastades a la roca viva. Llavors fou quan els veïns de Sant Llorenç Savall es trobaren que dalt d’aquell cim hi havia nou cabres reunides, i d’aquí el nom de morral de les Nou Cabres”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La segona versió és la que es publica, l’any 1935, en la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt del Centre Excursionista de Terrassa. També la recull Miquel Ballbé (1982) i diu així: “[...] Conta la tradició que molts anys enrere, </span></span>es veié al bell cim una cabra que ningú no sabia com s’hi havia enfilat. Hi cabridà i ja foren tres. Aquestes, al temps degut, arribaren a nou. Si tan difícil és pujar al turó, més ho és de baixar-ne. Com, doncs, les feren baixar?</span></span></span></p> <p><span><span><span>La petita plana del cim del turó era, anys enrere, plena d’alzinar que feia goig de debò, puix que mai cap piler no s’havia atrevit a pujar-hi amb la seva destral. Però aquelles alzines centenàries, o tal volta mil·lenàries, foren envejades per alguns atrevits i demanaren al propietari, bo i fundant la demanda en la negativa poruga dels pilers de pujar a tallar-les. Aleshores escalaren el turó per mitjà de ferros clavats a la roca. En arribar al cim acorralaren els pobres animalets que allí es propagaven en plena natura. Com que mai no havien vist persona humana, recorrien embogits la planúria d’un extrem a l’altre. Fins que fou agafada la mare, les petites no es decidiren a descendir sense cap dificultat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Després d’això, les grans alzines foren tallades i aquell turó restà sempre més amb la clepsa ben pelada”.</span></span></span></p> | 08120-137 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac | <p><span><span><span><span><span>La narració en les seves dues versions, han estat transcrites íntegrament del llibre de Jordi Suades i David Sanz. Segons fan constar els autors, a les notes inèdites de Salvador Cardús conservades a l’arxiu particular del seu fill Oriol, l’autor escriu que en el moment de recollir els fets, encara restaven vius alguns dels alliberadors de les cabres. </span></span></span></span></span></p> | 41.6539000,2.0183000 | 418258 | 4611816 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | ||||||||||||
| 87535 | La cabra i el pastor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-cabra-i-el-pastor | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.448. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. </em>15<em>.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J.; SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 49-50. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p> | XIX | <p><span><span><span><span><span>Narració publicada per Ballbé (1982) i que recull també Suades i Sanz (2000). I que transcrivim tot seguit: </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>“</span></span>Al Dalmau havien tingut un pastor de cal Pere dels Parracs que es deia Magí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una vegada, aquest va observar que el ramat que portava a pasturar a la Baga no menjava, ans s’amagria i que la culpa era d’una cabra negra, amb clapes blanques al cap, sortida ningú no sabia d’on, la qual amb els seus crits esverava el bestiar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ho va dir al seu amo i decidiren que un dia hi anés el Tatus, que era un sagal mig beneitó. Aquell cop la cabra no sortí i les ovelles menjaren a pleret. Al dia següent, quan tornà el Magí, altra vegada la cabra va espantar el bestiar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Com que la cosa es repetí i quan hi anava el Tatus la cabra no sortia i quant hi anava el Magí aquesta feia acte de presència, l’amo va començar a preocupar-se.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Entretant, com que degut a la llei de desamortització els monjos de Sant Llorenç de Munt havien marxat a Lleida i la casa del Dalmau els devia redempcions, l’amo decidí de fer les paus: anar a Lleida a pagar el deute.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Fet això s’acabà la presència de la cabra de color negre amb taques blanques al cap, mai més ni el Tatus ni el Magí toparen amb ella.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quina relació tenia amb els monjos i amb el Magí, no s’ha pogut escatir mai. Però tal com ho hem llegit, ho deixem escrit”.</span></span></span></p> | 08120-140 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac | <p><span><span><span><span><span>Narració on es dona una dada històrica relacionada amb les desamortitzacions de Mendizabal (1836).</span></span></span></span></span></p> | 41.6454900,2.0304800 | 419262 | 4610871 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | També la podeu trobar a Josep Maria FONT (1976). | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | |||||||||||
| 87536 | El pastoret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pastoret | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.430-431. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 8.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1972). El llibre de Castellar. Història i vida d’un poble del Vallès i dels seus agregats, Sant Feliu del Racó i les Arenes. Sant Llorenç Savall. </span></span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span><span><span>La primera versió publicada d’aquesta llegenda és de Lluís Vergès i Solà (1972), que Miquel Ballbé (1982) transcriu íntegrament. I diu així:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>“La seva pintoresca llegenda, retornant a l’antigor, és molt simpàtica. Conten que en un mas, avui desaparegut, i situat a la part llevantina de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, hi havia un xicot que tenien com a pastoret i mentre el ramat s’entretenia menjant herbes, ell s’enfilava pels turons perquè hi era molt aficionat. Un dia proposà enfilar-se a la majestuosa Castellassa tot i que ja comprenia que era difícil, car en aquella època es considerava inaccessible. El minyó, animós, amb penes i treballs i vencent totes les dificultats, aconseguí per fi arribar al cim alt i veient-se triomfant, tot i admirant el meravellós panorama que des d’allí podia contemplar, es donà per satisfet. Però en voler davallar comprengué que no era tan fàcil com de moment havia cregut. L’angoixa s’apoderà d’ell i una suor freda envaí el seu cos i es considerà perdut si un voler de Déu no l’ajudava. Caient de genolls a terra, sobre aquell cim tan elevat, implorà a la Verge de les Arenes, de la qual era fervent devot, perquè intercedís per la seva salvació davant del perill de mort en què es trobava pel seu atreviment, i li prometé que si es lliurava de tal perill pagaria per a la capella una campana, el so de la qual se sentiria des de la Castellassa. Seguidament comença a resar amb fervor fins que la son el va vèncer.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Cap a mitja nit el despertà un fort soroll i un tuf com de sofre cremat i sorprès sentí la veu del diable oferint-li la seva protecció. “Només jo – li digué el dimoni – puc salvar-te. Si em dones l’ànima et pujaré les cadenes que el meu company – un altre dimoni – prepara al peu del massís”. El minyó no es va deixar vèncer per la temptació i tot fent el senyal de la creu s’encomanà amb més fervor encara a la Verge de les Arenes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Però el dimoni continuava fent-li oferiments, com posar-li un pont o bé una grossa pila d’herba perquè pogués saltar sense cap perill. Tot fou inútil. El xicot ple de fe confiava en la intercessió de la Verge i la voluntat de Déu. No fent cas del diable es tornà a quedar adormit. El cert és que en despertar novament, es trobà a baix, al peu de la Castellassa sense haver sofert mal de cap mena. Atribuint el fet miraculós de la seva salvació a la bondat de la Verge, conten que pagà la campana promesa i continuà essent d’aquell dia endavant més devot que mai de Nostra Senyora de les Arenes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Del referit succés, explicat per la tradició i comentat pels diferents vells de la rodalia, nosaltres podem donar fer d’haver pogut contemplar entre els exvots que existien dins de la capella de l’ermita un curiós quadre pintat sobre fusta enguixada en el qual es glossava el fet explicat i les següents lletres “ MIRACLE DE NTRA. SRA. DE LES ARENES QUE SUCCEÍ LO ANY 1945”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>També es diu que el minyó, de retorn a casa seva i en passar per davant de l’ermita de les Arenes, exclamà: - Avui, Verge estimada no us duc cap pom de flors, però d’ací a uns dies us portaré dos rams de perpetuïnes que no es marciran mai més.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Recordem també que, en la nostra joventut, quan anàvem al tradicional “Aplec de l’ermita de les Arenes” el dia 8 de setembre de cada any, festivitat de totes les Verges trobades, a l’altar hi havia un campanaret amb una campana i a cada costat un gerret de vidre i flors representant les perpetuïnes...”</span></span></span></span></span></p> | 08120-141 | La Castellassa de can Torres | 41.6362000,2.0276500 | 419015 | 4609842 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Està publicada amb diferents noms; Ballbé (1982) i Vergés (1972) com a “Llegenda del Pastoret”, mentre que FONT i GUILLUÉ (1976) com, “El Pastoret de les Arenes”. | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | ||||||||||||
| 87620 | Goig en lloança del gloriós cavaller i màrtir Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-en-lloanca-del-glorios-cavaller-i-martir-sant-sebastia | XX | Vigent | <p>Goigs a llaor de Sant Sebastià que es canten a la parròquia de Sant joan de mtadepera, ja que és el co patró de dita parròquia. <span><span><span><span><span>A l’encapçalament es llegeix: <span>Goigs en lloança del gloriós cavaller i màrtir / Sant Sebastià / advocat contra pestilència i tot mal contagiós. / que es venera a l’antiga església de / sant joan de matadepera. I diuen així:</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>(primera columna) Màrtir sant molt singular, / supliquem vostra potència: / vulgueu a Jesús pregar / que ens guardi de pestilència. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Vostra mare és de Milà, / vostre pare, de Narbona; / en la cort, Dioclecià / per capità us corona, / però vós, per Déu amar, / deixeu eixa dependència: vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Passàreu cruels turments, / en els quals, segons s’ha vist / convertíreu molta gent / a la fe de Jesucrist; / per ço us ve a suplicar / aquest poble, per clemència: / vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En un pal el mal pretor / us féu assagetejar. / ¡Qui podrà pensar el dolor / què vàreu en ell passar ! / Allí vàreu demostrar / la vostra gran paciència: / vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>(segona columna) A un pal assagetat / una vegada partíreu, / i després, del tot curat, / a cruels assots moríreu; / de dos martiris passar / sols us donen evidència: / vulgueu...//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Ou Jesús el vostre plant, / i farà segons voleu; / puix qaue humil ve reclamant / a grans crits el poble seu; / si el veieu sovint plorar / davant de vostra presència: vulgueu...//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Tan gran patró com tenim / tan apropiat com vós, / no mireu el nostre crim; deu-nos remei piadós / d’aquell mal que vol matar / grans i xics sens diferència: vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Gloriós sant Cavaller, / ixca de vós tal virtut; / puix teniu aqueix poder, / conserveu-nos la salut, / </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>(tercera columna) lo qual Déu concedirà / per costum de sa clemència: vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El ver Déu us té promès, / puix per ell vàreu patir, / que el devot no sia pres / d’eix mal, ans puga guarir; / i ja que al fi ve a implorar / vostre favor i assistència: vulgueu...//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Us aclamen per Patró / singular advocat; / guardeu tot aqueix veïnat / amb vostra alta intercessió; / feu que ens puguem preservar / de tal mal i tal dolència : / vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>TORNADA //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Verge Maria sens par / i Mare per excel·lència: / vostre Fill vulgueu pregar / que ens guardi de pestilència. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>V/ Oh màrtir Sant Sebastià, vulgueu pregar per nosaltres. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>R/ I feu-nos dignes de merèixer les promeses de Crist //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PREGUEM //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Omnipotent Déu, us demanem enfervorits que ens concediu als que celebrem el natalici del màrtir, vostre gloriós / Sebastià, que per la seva intercessió visquem amb l’amor del vostre sant nom. R / Així sigui //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Boisos d’en Ricard Marlet – Matadepera, 2004 – Germandat de Sant Sebastià //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Esemplar núm. 0689//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ELECË, arts gràfiques.</span></span></span></span></span></p> | 08120-167 | Carrer de Sant Joan, núm. 42 | <p><span><span><span><span><span>Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat.</span></span><br /> <span><span>La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1545-1563), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període</span></span><span><span><span><span><span>.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.5991900,2.0280200 | 418999 | 4605732 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Ricard Marlet (boixos). Germandat de Sant Sebastià. | Edició numerada (0689), imprès per ELECÉ, arts gràfiques en paper a tres tintes, editat l’any 2004 per la Germandat de Sant Sebastià en motiu de la seva celebració. Text distribuït en tres columnes. Presenta una caixa amb orla tipogràfica realitzada amb boixos de Ricard Marlet. Es desconeix l’autor de la lletra. | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | ||||||||||
| 87655 | Fons arqueològic de Matadepera dipositat en el Museu d'Arqueologia de Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-arqueologic-de-matadepera-dipositat-en-el-museu-darqueologia-de-catalunya | <p><span><span><span><span><span>A la base de dades del Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, hi consta que a les sales de reserva hi ha materials procedents de jaciments arqueològics de Matadepera. Es tracta del jaciment de la Cova de les Ànimes; la Cova Negra; la Cova de la Pobla i la Cova Roura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>També consta que al dipòsit de patrimoni cultural de Cervera hi ha materials del Monestir de Sant Llorenç, l’Església de Sant Joan de la Mata Xica, la Cova del Frare i Can Solà del Racó.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Una part es troba en els dipòsits de Barcelona i l’altra al dipòsit de patrimoni cultural a Cervera.</span></span></span></span></span></p> | 08120-182 | Museu d'Arqueologia de Catalunya (Passeig de Santa Madrona, 39-41- Barcelona). | 41.5966500,2.0267500 | 418890 | 4605452 | 08120 | Matadepera | Restringit | Bo | Legal i física | Romà|Medieval | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic/Cultural | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Informació facilitada per Núria Molist, tècnica del Museu d'Arqueologia de Catalunya. | 83|85 | 53 | 2.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | ||||||||||||
| 87753 | Bandolers a Can Pèlecs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bandolers-a-can-pelecs | <p><span><span><span><span><span>FERRANDO i ROIG, Antoni (1988). Cròniques bandolers de Sant Llorenç del Munt. El Camí Ral de Barcelona a Manresa. Col·lecció Cavall Bernat 15. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRANDO i ROIG, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac). Col·lecció Cavall Bernat 40. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></span></span></p> | XVII | Publicada | <p><span><span><span><span><span>Relat d’un intent de robatori que patiren els propietaris de Can Pèlecs el 15 d’abril de 1629. Aquest document, es localitza a la Cúria del batlle, dins dels processos de 1626, que es conserven a l’Arxiu Comarcal de Terrassa, i que transcrivim textualment del llibre “Les sendes dels bandolers” (</span></span>FERRANDO, Antoni; 2002) <span><span>que diu així:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1626, Can Pèlecs ja es presentava com un dels masos amb més puixança del terme de Sant Joan de Matadepera. Ajaçada sota l’espadat de la roca Petanta, a ponent de la Mola de Sant Llorenç del Munt, aquella antiga pairalia havia superat totes les vicissituds, pestes i guerres que al llarg dels segles havien commogut la contrada. L’amo de la masia era Jaume Pèlecs, que aleshores tenia quaranta anys. Havia estat nomenat hereu per Macià Pèlecs, el seu pare, feia tot just tres anys.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El nom de Can Pèlecs no era l’original de la masia, que des de temps immemorial havia estat coneguda com a mas Sa Busqueta. Ja era així en aquells anys pretèrits en què tant les terres i les cases, com els homes, dones i bèsties que hi habitaven, eren propietat feudal del monestir de Sant Llorenç del Munt, que s’alçava a llevant, sobre el cim de la Mola, dominant la vall de les Arenes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquell canvi de nom s’havia iniciat feia poc més de vuitanta anys, quan Gabriel Pèlecs, avi del propietari, es casava amb Elisabet Busqueta, la pubilla del mas, i començava així la nissaga dels Pèlecs a la vall de les Arenes de Sant Joan de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Certament, gairebé tot havia anat prou bé en aquella pairalia des que els Pèlecs se n’ocupaven. Havien adquirit noves terres al rodal i el mas creixia. Amb tot, quinze anys enrere, una ombra tèrbola havia enfosquit el futur d’aquell laboriós mas: va ser quan Francesc Pèlecs, el germà petit de l’hereu, fou acusat i inculpat, juntament amb un mosso francès que treballada a la casa, d’haver assassinat un jove pastor del mas de la Mata.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquell tràgic succés sotraguejà l’ànim i l’opinió de la gent de la contrada, i Macià Pèlecs tingué serioses dificultats per a treure el seu fill petit de l’embolic en què s’havia ficat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquell cas, però, ja era aigua passada i estava gairebé oblidat. Ara els perills que amenaçaven el mas i els seus habitants eren un altres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sant Joan de Matadepera, dimecres, 15 d’abril de 1626.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Acalorat per la feixuga tasca de conduir l’arada, Jaume Pèlecs aturà la parella de bous. Eixugant-se la suor del front, contemplà satisfet la terra acabada de llaurar, que mostrava la seva entranya ocre i humida entre l’herba regirada. A la fi havia obert el darrer solc que li restava d’aquell camp. A poques passes s’aixecava el seu mas, Can Pèlecs, voltat de conreus verds i d’arbres florits, exultant de vida sota el discret però brillant sol primaveral. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per la posició de l’astre rei, el pagès veié que eren pels volts de les quatre de la tarda. Encara restaven unes hores de llum abans d’acabar la jornada, i així, després de tancar els bous al corral, enfilà amb bon pas el camí que, costa amunt, mena a la rocallosa carena del Montcau. Volia veure com estava el bestiar que tenia pasturant per aquells enlairats paratges.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Tan aviat com Jaume Pèlecs arribà dalt la carena per on passa el camí que condueix al coll d’Eres i al pelat turó del Montcau, sentí la fressa d’unes passes que s’aproximaven. Algú venia per aquell senderó encatifat de fulles seques, en sentit contrari al d’ell. A l’instant aparegueren, mig tapats pel boscatge, uns desconeguts que avançaven cap a ell. Eren quatre homes d’elevada estatura, vestits elegantment. Anaven coberts amb capes gascones roges i grises que els dissimulaven les amples xarpes i les pesants armes de foc que hi duien penjant. Un d’ells, fins i tot portava al descobert un pedrenyal de canó llarg repenjat al coll.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Ni l’aspecte ni la presència d’aquella gent no agradava al pagès; amb tot, quan passaren pel seu costat els saludà, com és costum entre la gent del camp. Ells li tornaren la salutació i prosseguiren el seu camí sense importunar-lo, tot i que es veia ben clar que eren bandolers.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En plena serralada del Montcau, voltat d’alzinars i rouredes, el pagès es reuní amb una filla seva que tenia cura dels ramats que pasturaven pels herbeis i boscos de la muntanya. Poc després, guiat per la jove pastora, començà a comprovar l’estat dels seus ramats.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El sol ja declinava. Havien passat més de dues hores des que en Pèlecs s’havia creat amb els bandolers, i ja no pensava en l’afer. Quan gairebé era l’hora de tornar al mas, veieren algú que pujava corrents en direcció on es trobaven ells. Era el fill petit d’en Pèlecs, que, en arribar, alarmat i esbufegant, contà al seu pare que havia vist quatre homes rondant pels boscos propers al mas. Com una premonició sinistra, la imatge dels quatre bandolers que havia vist poques hores abans acudí a la seva ment. Sense perdre un sol minut, envià la seva filla amb un missatge urgent per a la seva esposa. Li demanava que tanqués de seguida la porta exterior del mas amb pany i forrellat, perquè hi havia gent facinerosa rondant pels encontorns. Com una exhalació, la jove pastora, s’avançà i corregué lleugera camí avall. Mentrestant, Jaume Pèlecs enllestí ràpidament la feina amb el bestiar i emprengué ben de pressa el retorn a casa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan es trobava a mig camí del mas, el pagès sentí uns crits confosos que l’alertaren. Era la coneguda consigna de via fora que la gent emprava en cas d’assalt de bandolers. En parar més atenció, s’adonà, amb angoixa, que l’enrenou provenia del seu mas. Alarmat, Jaume Pèlecs arrencà a córrer de dret cap a casa seva i cridant amb totes les seves forces: “Via fora a lladres”!.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fatigat per la corredissa, el pagès arribà al mas. En traspassar el portal, comprovà amb sorpresa que res d’anòmal no alterava l’ambient habitual de la casa. Més alleugerit, anà a cercar la seva esposa i li demanà que li contés què havia passat i el perquè d’aquells crits de via fora. Eulàlia Pèlecs era una pagesa de trenta-sis anys que no s’acovardia fàcilment; però, en aquella ocasió, tal com relatà després al seu marit, havia passat uns moments de tensió i angoixa d’allò més desagradables.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La peripècia al mas havia començat poc després de les set de la tarda. Eulàlia ja havia estat alertada per la seva filla que hi havia gent sospitosa per la contrada, i, així, seguint la recomanació rebuda, tancà i barrà el portal del mas i hi romangué a dins amb les seves filles. Preocupada per aquella situació, la dona restà llargues estones guaitant per la finestre, tot esperant amb ànsia el retorn del seu espòs.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan ja començava a declinar el dia, arribà Toni Cerdà, el pastor que tenia cura de les ovelles. Aquest, abans de tancar el ramat, corregué a veure la seva mestressa i l’advertí que, mentre baixava, havia vist dos homes coberts amb capes gascones i armats amb pedrenyals de canó llarg que venien camí del mas. En sentir la notícia, Eulàlia Pèlecs començà a inquietar-se seriosament. Temia que aquells bandolers no haguessin assassinat el seu marit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Poc després, enmig d’una tensa i feixuga espera, la dona veié per la finestra algú que es movia pels voltants de la casa i distingí les siluetes de dos homes retallant-se en la foscor. Estaven situant-se dissimuladament en una cantonada del mas. La manca de llum no permetia apreciar-ne gaires detalls, però pogué comprovar que aquells individus anaven armats amb pedrenyals. Eren alts i duen capes gascones, de les quals no es podia apreciar el color. Únicament es distingien de forma clara les mitges blanques d’un dels saltejadors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquest punt, Eulàlia Pèlecs s’adonà que estaven rodejant la casa i que els bandolers ja havien vist que el portal de fora era tancat. Espantades davant d’aquella tensa situació, les noies de la casa perderen el control i començaren a cridar fortament per les finestres. El pastor i la mestressa, veient que realment no podien fer altra cosa, s’afegiren a les noies tot cridant: “Via fora a lladres!”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sorpresos per la cridòria dels del mas i adonant-se que havien estat descoberts, els bandolers sortiren corrents dels seus amagatalls i desaparegueren per la torrentera de la font.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Segurament pensaren que amb la porta tancada i la gent de dins a l’aguait, es feia difícil donar un cop de mà ràpid. A més, aviat arribarien els pagesos del rodal, alertats pels crits de via fora, de manera que els convenia fugir com més aviat millor, ja que si queien en les seves mans, ningú no donaria ni un ral per la seva pell.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Divendres, 17 d’abril de 1626</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquell intent d’assalt va ser denunciat pels afectats a Jaume Garrigosa, batlle del terme de Sant Joan de Matadepera, el qual vivia a Can Garrigosa, una de les masies veïnes de Can Pèlecs. Dos dies després dels fets, el batlle es presentà a la masia per instruir la denúncia. Amb ell arribaren el notari terrassenc Joan mas i un escrivent, Rafael Riquer, els quals s’encarregaren de prendre declaració escrita a Jaume i Eulàlia Pèlecs.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Tots els presents convingueren que l’assalt havia estat frustrat gràcies a la bona pensada que tingué Jaume Pèlecs de fer tancar a temps la porta exterior del mas; si no, els bandolers haurien entrat fàcilment a la casa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>I així fou com acabà aquell cas. De fet, la denúncia resultà inoperant, ja que anava contra uns bandolers que no havien estat reconeguts. Així, doncs, el seu efecte es limitava a donar constància dels fets i a recollir els mínims detalls que havien estat observats pels testimonis, per a una possible identificació dels assaltants. </span></span></span></span></span></p> | 08120-191 | Can Pèlacs | 41.6440300,2.0006700 | 416778 | 4610737 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | ||||||||||||
| 87775 | Robatori a Can Pobla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/robatori-a-can-pobla | <p><span><span><span><span><span>FERRANDO i ROIG, Antoni (1988). Cròniques bandolers de Sant Llorenç del Munt. El Camí Ral de Barcelona a Manresa. Col·lecció Cavall Bernat 15. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRANDO i ROIG, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt-Serra de l’Obac). Col·lecció Cavall Bernat 40. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></span></span></p> | XVII | Publicada | <p><span><span><span><span><span>Relat d’un robatori que patiren els propietaris de Can Pobla el 6 de febrer de 1629. Aquest document, es localitza a la Cúria del batlle, dins dels processos de 1629, que es conserven a l’Arxiu Comarcal de Terrassa, i que transcrivim textualment del llibre “Les sendes dels bandolers” i diu així:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sant Joan de Matadepera, dimarts, 6 de febrer de 1629.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El sol es ponia darrere les muntanyes de l’Obac posant punt i final a aquella curta tarda d’hivern. Mentre la foscor, vencent el crepuscle, s’anava ensenyorint de l’ampla vall de les Arenes, la campana del solitari monestir de Sant Llorenç del Munt anunciava, amb el seu so llunyà i malenconiós, l’hora de l’Avemaria. Era la fi de la jornada i tothom tornava a casa per refugiar-se vora el foc del creixent fred del capvespre.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Enmig d’una ampla canal voltada de cingleres, espadats i boscos, el mas de Can Pobla, amb la seva petita capella de Sant Esteve de la Vall, més antiga encara que el mateix mas, rebia les últimes llums arraulit en un espaiós relleix rodejat de feixes esglaonades. Can Pobla era l’últim enclavament pagès de la muntanya, el mas més enlairat de tots el que s’estenien en els esquerps faldars de la Mola de Sant Llorenç del Munt. Més amunt no hi havia sinó roques i bosc, i al cim, coronant l’estepària i desolada clepsa de la muntanya, el cenobi benedictí de Sant Llorenç, l’antic i poderós bastió feudal que havia posseït gairebé tot el terme del rodal. Ara, abandonat pels monjos, que el trobaven massa pobre i solitari, era habitat, en la seva lenta però inexorable decadència, per un sacerdot pagat perquè tingués cura del temple i de la parròquia dels masos de l’indret.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Seguint un dels costeruts camins de la contrada, el sexagenari Jaume Pobla, propietari del mas de Can Pobla, tornava a casa després d’haver recollit el bestiar que pasturava pels prats i boscos dels voltants. D’altres vegades, aquesta tasca la hi feia algun dels seus fills, l’hereu, Pau, que aquell dia era absent del mas, o en Maties, a qui als seus trenta anys no feia por la feina.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En sentir les campanes, el vell Pobla recordà com, poc més de vint anys enrere, l’últim abat de l’extingit cenobi havia fet pujar la campana des de la plana del Vallès fins a l’espadanya del temple del cim de la Mola. Pesava catorze quintars, i el venerable abat, que moriria dos anys després, la beneí anomenant-la “El seny de Ramon”, ja que havia manat que li fossin posades relíquies de sant Ramon de Penyafort. Va ser una gran festa, i tots els pagesos del terme pujaren al cenobi en seguici de l’últim gran senyor feudal de la muntanya, Francesc Olivó d’Alvèrnia, inquisidor del Principal de Catalunya i ardiaca del temple de Santa Maria del Mar, de la ciutat de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Immergit en els seus pensaments, el pagès s’anà aproximant a casa, i quan es trobava a uns dos tirs de pedra de distància del portal, veié tres homes esperant al peu del camí. Jaume Pobla es malfià, perquè ja eren més de les cinc de la tarda i aquella no era hora per veure gent rondant per camins tan apartats i solitaris. En atansar-se més, la seva inquietud augmentà. Aquells individus anaven coberts amb sengles capes de pastor, conegudes també com capes gascones, les quals, tot i ésser d’ús molt comú, eren malvistes pel virrei i els seus oficials, ja que per llur llargada i amplada permetien que qui les usava pogués anar armat sense que es notés, amagant-hi la xarpa, els pedrenyals i el flascó de la pólvora; per això mateix eren molt utilitzades pels bandolers. Per motius molt diferents, els gremis tèxtils del Principal tampoc no veien amb bons ulls les capes gascones, perquè provenien del sud de França i ells, amb els seus gruixuts teixits de llana, no podien fer capes del mateix caient que poguessin competir amb les d’importació.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan Jaume Pobla arribà a l’alçada d’aquells tres homes, un d’ells se li adreçà tot dient-li: “Atureu-vos!”. El pagès, recelós, respongué: “Què voleu?”. El desconegut insistí: “Atureu-vos!”. El vell Pobla s’adonà de seguida que aquells tres homes eren bandolers, perquè notà que anaven armats amb pedrenyals de canó llarg. En vista de les circumstàncies, s’aturà i, encarant-se’ls els respongué: “Jo sóc en Pobla”. Tot seguit, un dels bandits, intentant, vèncer l’evident desconfiança del pagès, li digué: “No tingueu por. Us hem de menester a vós perquè volem menjar i beure a casa vostra”. I sense cap altre comentari, tots quatre emprengueren el camí avall en direcció al mas.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Mentre caminaven, Jaume Pobla pogué constatar que aquells bandolers eren molt joves. Dos d’ells, que anaven amb la cara descoberta, eren completament imberbes. Al tercer no se li veia el rostre, puix que anava emboçat, però es distingia per la seva elevada estatura. El pagès també s’adonà que, a més a més dels pedrenyals, els saltejadors anaven armats amb les prohibides dagues de fulla llarga.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquells anys era molt freqüent que els bandolers es fessin donar de menjar a les masies solitàries, de tal manera que era rar el mas aïllat que no s’hagués trobat mai en aquella desagradable situació. Amb tot, les circumstàncies usuals en aquests casos solien ser diferents d’aquelles en què es trobava Jaume Pobla. El més freqüent era que els bandolers es presentessin en alguna masia i que demanessin menjar. Si els de la casa s’hi resistien, fet que no acostumava a passar, els amenaçaven amb cremar-los la casa o el paller, matar tot el bestiar i altres malvestats. Llavors, els del mas cedien per por, i sense obrir mai la porta exterior i mitjançant una corda, baixaven, de la finestra estant, cistells amb queviures i vi fins que els lladres se saciaven i se n’anaven. Però é cas de Jaume Pobla era ben diferent. Els bandolers l’havien agafat a ell, i amb aquest avantatge podien demanar-li molt més que menjar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Dins la cuina de Can Pobla i asseguts a l’escó de vora el foc, Constança, muller de l’hereu del mas, i el seu cunyat Maties conversaven tranquil·lament en espera del retorn de la resta de la família per sopar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Devien ser prop de les sis de la tarda quan uns trucs a la porta exterior els anunciaren l’arribada d’algú. Constança s’aixecà i baixà les escales per anar a obrir. En arribar davant la porta, la noia preguntà rutinàriament: “Qui hi ha?” Com si res no passés, Jaume Pobla demanà a la seva nora que obrís. Així, confiada, Constança obrí la porta i fou llavors que veié els tres que acompanyaven el seu sogre. Immediatament, dos dels bandolers entraren dins del portal i digueren a la sorpresa noia que baixés llum, perquè volien menjar i beure. Constança, fent-se càrrec de la situació, obeí i pujà novament a la cuina a cercar els llums, i tan aviat com arribà dalt, contà al seu cunyat Maties el que passava.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Mentre Maties Pobla restava a l’expectativa dels esdeveniments, Constança tornà a baix amb els llums encesos. Allí l’esperaven els bandolers, que, un cop tingueren els llums, canviaren radicalment d’actitud. Un d’ells tragué una llarga i esmolada daga i, dirigint-se amenaçadorament a la noia, li digué que l’acompanyés a les cambres de la casa si no volia morir degollada allí mateix. En veure el posat resolt del lladre, Constança, espantada, l’obeí i conduí dos dels bandits a dalt a les cambres. Amb ella pujaren el bandoler alt del rostre emboçat i un dels joves de cara descoberta. El tercer restà a baix al portal amb les armes a les mans vigilant el contrariat Jaume Pobla.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Tan aviat com arribaren a les cambres, un dels lladres instà la noia que els mostrés el dormitori del seu sogre. “És aquell”, respongué Constança assenyalant una de les habitacions. Immediatament, els bandits començaren l’escorcoll sistemàtic i el saqueig de la cambra. Picaven a les bigues i a les parets buscant pel so cavitats i amagatalls en els quals Jaume Pobla pogués haver guardat els seus diners. Al cap d’una estona, un d’ells descobrí un forat tapat amb un drap, que tragué amb la punta de la daga. Dins del forat tan sols hi havia dos rals, l’un d’or i l’altre de plata. Finalment, quan els bandolers s’adonaren que a la cambra de Jaume Pobla no hi havia res més del seu interès, es dirigiren al dormitori de Constança, on començaren a buidar capses i a separar tot el que trobaven de valor.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Mentrestant Maties Pobla, veient que no era menjar el que cercaven aquells individus, sinó robar la casa, es despenjà sigil·losament per la finestra de la cuina on havia estat amagat fins aleshores i saltà a l’exterior. Allí començà a demanar ajut tot cridant: “Via fora a lladres!”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquell precís moment, Joana Pobla, la mestressa del mas, tornava a recer després d’haver treballat tota la tarda. En apropar-se a la casa, la pagesa sentí els crits de via fora del seu fill Maties, que així tractava d’avisar de la presència de bandolers. D’allí estant també se sentia el terrabastall del saqueig de les cambres. Inquieta, la dona s’acostà al portal del mas, on veié amb sorpresa el seu marit vigilat per un bandoler. Davant d’aquella situació tan compromesa, Joana Pobla tractà de fugir per allà on havia vingut, però ja era massa tard: el bandoler de la porta ja l’havia vista i, deixant Jaume Pobla – que en veure’s sol aprofità per a entrar dins la casa – s’acostà a la pagesa tot dient-li, sorneguer: “Vella meva, on aneu? Què voleu fugir?... Atureu-vos!”. Per uns moments, la dona pensà a escapar-se, però es contingué. Amb els seus cinquanta-quatre anys no hauria pogut resistir la persecució d’un bandoler jove. Amb aquest pensament, resolgué restar en el seu lloc immòbil. Amenaçador, el bandit es tragué la daga i s’acostà a l’esporuguida pagesa. Bruscament li engrapà les dues mans, i posant-li la daga al coll, li digué que si el pastor – referint-se a Maties Pobla – continuava cridant via fora a lladres, la degollaria sense contemplacions, perquè ells no eren lladres, sinó que el que volien era menjar. Fent l’orni, la dona replicà que no era el pastor ni ningú de la casa el qui cridava, sinó una altra gent. Però el bandoler, incrèdul, reiterà la seva amenaça i l’envià a la cuina.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Joana Pobla anà primer darrere del mas a pregar al seu fill que deixés de cridar, tot dient-li, malgrat saber que no era veritat, que aquells homes no eren lladres. Després se n’anà a la cuina, on trobà el seu marit molt abatut assegut a la vora del foc. En veure-la, el vell Pobla digué compungit: “Què faran?... Ai Mare de Déu!”. Ella resignada, respongué “Déu ens ajudarà!”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després de l’encontre amb Joana Pobla, el bandoler que guardava la porta es dirigí a la zona del mas d’on havien vingut els crits d’alarma. En arribar a l’extrem de l’era sorprengué en Maties sota la finestra de la cuina. Iracund i amb el pedrenyal a la mà, el bandoler li digué que li venien ganes de matar-lo, però, contenint-se, es va emportar el jove i l’obligà a entrar a la casa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Maties Pobla no durà gaire temps dins el mas, perquè, tan aviat com entrà se n’anà a la cuina i tornà a saltar per la finestra. Novament a l’exterior, el fill dels Pobla començà a córrer camí avall cridant fortament l’alerta contra els bandolers. En la seva cursa, es dirigí a casa de Jaume Garrigosa, batlle del terme de Sant Joan de Matadepera, atès que a ell competia la responsabilitat de perseguir lladres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Dalt, a les cambres de Can Pobla, els bandolers enllestien el saqueig davant la consternada Constança, que veia regirar la seva roba i els seus objectes personals sense cap mena de mirament per part d’aquell parell de brètols.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La noia tenia aleshores trenta anys i encara conservava records del seu casament, alguns dels quals insignificants, però que no s’escapaven de la cobdícia dels saltejadors, com ara unes candeles amb la imatge de la Verge de Montserrat, i fins i tot un estadal de cera blanca, un d’aquells ciris o blens enrotllats en forma d’hèlix que els nuvis de la comarca regalaven a les seves promeses, perquè hi havia la creença que els atribuïa poders màgics que protegien la casa contra les tempestes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En acabar el robatori, els lladres marxaren cuitadament i Constança, desolada, entrà a la cuina, on trobà eles seus atemorits sogres asseguts a l’escó. En veure’ls digué: “Ai pare, ai mare! Què farem...aquests homes ens han robat a tots!”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan Maties Poble i el batlle Garrigosa, amb l’escamot de voluntaris que havien aplegat diligentment, arribaren al mas de Can Pobla, els lladres s’havien fet fonedissos i, certament, no era pas cosa d’empaitar-los de nit per aquell territori tan trencat i laberíntic, de manera que decidiren tornar-se’n cada u a casa seva. L’endemà, el batlle pujaria per instruir la denúncia. No es podia fer res més.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sant Joan de Matadepera, dimecres, 7de febrer de 1629.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El batlle arribà novament a Can Pobla poc després de tocades les nou del matí. Amb ell venien Antoni Borrell i Magí Solà, pagesos del terme, els quals havien d’actuar de testimonis en l’inventari del robatori del dia anterior. Els acompanyaven altra gent del veïnat, però es quedaren fora mentre els tres homes i Constança Pobla pujaven a les cambres per quantificar els desperfectes i els objectes robats. Tot estava tal com ho havien deixat els bandolers. Per terra hi havia quatre grosses caixes esbotzades i un gran nombre de peces de roba amuntegades en una pila. També es veia el forat que els bandolers havien obert amb una daga, i del qual havien robat els dos rals d’or i plata.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En la seva declaració, Constança afirmà que els bandolers els havien robat, a més a més d’alguns rals, vuit anells d’or, sis dels quals amb pedres encastades, una cullera i un clauer de plata, i, sobretot, roba de lli i de llana, llençols, faldilles, mocadors, etc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Finalment el batlle prengué la declaració escrita de tots els testimonis per fer la corresponent denúncia al procurador fiscal de la Cort, una denúncia que probablement no es veuria mai satisfeta, perquè aquells lladregots de pas havien aconseguit fugir i no es coneixia la identitat de cap d’ells.</span></span></span></span></span></p> | 08120-209 | Can Pobla | 41.6365300,2.0168400 | 418115 | 4609889 | 1629 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | |||||||||||
| 88189 | Sistema de recollida d’aigües de la Torre Salvans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sistema-de-recollida-daigues-de-la-torre-salvans | <p><span><span><span><span><span>AA.VV (2000). Manual de captación y aprovechamiento del agua de lluvia. Experiencias en América Latina. Serie: Zonas àridas y semiárdias, 13. Organización de las Naciones Unidas para la agricultura y la alimentación. Oficina Regional de la FAO para América Latina y el Caribe. Santiago, Chile.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>VÀSQUEZ, Absalón; VÀSQUEZ, Issaak; VÀSQUEZ, Cristian (2014). Cosecha del agua de lluvia y su impacto en el proceso de desertificación y cambio climático. Aleph Impresiones S.R.L. Perú. </span></span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span><span><span>La Torre Salvans, està situada al sud del mas de La Barata, en el vessant hidrogràfic dret de la Riera de les Arenes. Les seves terres s’estenen entre els torrents Roig i el de la Mamella, dos torrents actius en èpoques de fortes pluges que s’originen al nord i al sud de la Roca del Corb respectivament.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les grans soleres de conglomerats originades a l’est de la Roca del Corb es perllonguen fins a tocar la riera. I és precisament aquests grans roquissars que els propietaris de la casa varen saber aprofitar per a obtenir de manera sostenible un recurs molt preuat ja en temps passats: l’aigua.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un senzill i alhora complex sistema de recollida d’aigües pluvials ha permès l’aprovisionament d’aigua de boca fins l’arribada de l’aigua de la xarxa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El més imponent de tots és un complex sistema d’escolament, dividit en tres trams que s’inicia en una gran solera de conglomerat al nord-oest de la casa. A la part inferior, limitant naturalment amb un alzinar hi ha el recollidor, un muret de pedra en forma ventall o con gairebé imperceptible. Mesura 75 metres de llargària per una alçada màxima al centre d’1’50 metres. En aquest indret més profund s’hi ha excavat un forat amb un reixat que reté les impureses (còdols, fulles...). La seva funció és engolir l’aigua com un embut per després, aprofitant el desnivell del terreny, baixar fins a una cisterna situada entre la casa i la masoveria.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després d’engolir l’aigua del recollidor, el segon tram s’inicia amb una canalització soterrada reforçada en alguns trams per murs de pedra seca. Aquesta transcorre pel que ara és un bosc d’alzines, fins que després d’una recta final reforçada amb un muret de pedra seca, i una reixeta per evitar l’accés a petits mamífers, l’aigua arriba al tercer i darrer tram, on la canalització aflora a la superfície. Consisteix en una canal rectilínia que segueix el pendent natural de la roca. Està reforçada per un mur de pedra i una filera de maó pla a ambdós costats dels ampits. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al final d’aquesta, hi ha una plataforma obrada, amb una derivació central, de manera que l’aigua, en arribar al capdavall queda equitativament repartida per dos canalons (dret i esquerra) i d’aquí l’aigua sobreseeix a través de sis brocs de ferro repartits a la part superior del mur de contenció. L’aigua llavors, cau a través d’uns conductes (actualment desapareguts) cap a una mena de caixons fets amb maó que a través d’uns orificis rectangulars engoleix l’aigua cap al pou de la cisterna.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquesta estructura d’emmagatzematge d’aigua és una construcció de planta rectangular, amb els costats atalussats, construïda en part fent un rebaix a la roca. La coberta és plana, feta amb rajola catalana. Les parets exteriors, de pedra de manera que queda perfectament integrada en el paisatge. Un muret de mig metre d’alçada tanca tot el perímetre superior a excepció del costat nord, on a l’extrem del mur nord i nord-est, hi ha una obertura amb l’escala d’accés al terrat. Entre ambdues escaletes, hi ha una torreta de planta quadrangular amb coberta piramidal. Es tracta d’un pou per on l’aigua cau a la cisterna a través d’una canal situada a l’altre costat del mur perimetral del terrat (arran de la paret orientada al nord).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A més, la pressió originada per aquest sistema constructiu permet transportar l’aigua amb la força suficient perquè, a través d’un conducte soterrat en direcció nord-est, porti una part de l’aigua fins a un dipòsit situat a una quarantena de metres en direcció nord-est.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El dipòsit, consisteix en una construcció circular d’uns tres metres de diàmetre per 4 a 4’5 metres d’alçada aproximada (en superfície). El paredat està fet amb còdols collats amb morter. La coberta, està lleugerament bombada, amb un petit ràfec decoratiu de maons. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En direcció nord-est té una porta de ferro. Els brancals i l’arc rebaixat són de pedra molt més grossa que en la resta de construcció visible. A la part inferior, hi ha cinc obertures circulars idèntiques. Dues d’elles estan parcialment tapiades. Les altres finestres visibles, tenen una reixa de barrots. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Passat aquest darrer element, el gran aflorament de conglomerats es perllonga en direcció nord. Baixant a la cota 674 m s’endevinen un seguit de murets d’una vintena de centímetres d’alçada que després d’un recorregut de 70 metres aproximadament permeten recollir les aigües pluvials i conduir-les aprofitant el desnivell fins a dos dipòsits circulars. L’aigua es recull en un pericó de derivació cap a dos petits aqüeductes, el més antic, al darrera, amb dos arcs i pilars de maó i pedra. El més modern sembla construït a posteriori. El pilar és fet de maó i l’aqüeducte és semblant a una biga de formigó que presenta força fissures. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre el camí murat que mena de La Barata a la Torre Salvans, un cop passats els dos dipòsits (a mà dreta) gràcies a la desbrossada dels marges encara s’endevina la rampa d’accés fins als dipòsits (que va de sud a nord). </span></span></span></span></span><span><span><span><span><span>Després d’aquestes construccions s’han detectat les restes d’un tercer recollidor encara més al nord, que recollia les aigües per darrera de la masoveria de La Barata.</span></span></span></span></span></p> | 08120-304 | Torre Salvans | <p><span><span><span><span><span>La recollida d’aigua de pluja i de rosada per escolament es fa des de temps immemorials per a proveir-se d’aigua potable i també per als ramats i regar. Normalment, el sistema més antic era a través del condicionament dels turons amb la construcció de canaleres fins arribar a una bassa, excavada a la roca i fins i tot al terra però impermeabilitzada amb argila. </span></span></span></span></span></p> | 41.6372100,1.9887500 | 415776 | 4609991 | 1925-30 | 08120 | Matadepera | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Ignasi Escuder | La recuperació d’aquests antics sistemes ideats per a recuperar l’aigua com a recurs natural cada vegada més preuat, hauria de poder-se preservar entès com un exemple de sistema sostenible i perfectament integrat a la natura. La seva empremta en el paisatge és totalment imperceptible i si bé no s’utilitzaria com a aigua de boca, sí que ho podria ser per al reg, els sistemes de calefacció de la casa o pels sistemes d’higiene personal, previ filtre, però també per captar aigua cap a una bassa adreçada a la protecció d’incendis. | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | |||||||||
| 88193 | Fer més badalls que rots | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fer-mes-badalls-que-rots | <p><span><span><span><span><span>BANÚS I BLANC, Miquel (2004): Els Cingles de Collsacabra, 52, p18-19 «Endevina, endevineta», p. 18. Revista Els Cingles del Collsacabra.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PÀMIES i RIUDOR, Víctor (2021). Paremiologia catalana comparada digital; dins </span></span><a href='https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=Fer+me%CC%81s+badalls+que+rots'>https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=Fer+me%CC%81s+badalls+que+rots</a> [consulta realitzada el 18 de març de 2021].</span></span></span></p> | XX-XXI | <p><span><span><span><span><span>A l’entrevista realitzada el 13 de març de 2021 a l’Alba Escalona, masovera de can Pèlacs li vaig sentir dir aquesta expressió quan explicava els orígens de la finca “aquí mai va ser un castell, sempre va ser una masia humil es feien més badalls que rots”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’expressió ve a dir que hi havia molta carestia de tot, sobretot pel que fa al menjar. Per tant, els badalls són de gana; el contrari de quan s’ha menjat bé i els rots són símptoma de pair un àpat abundós. </span></span></span></span></span></p> | 08120-307 | Can Pèlacs | 41.6440000,1.9996700 | 416694 | 4610734 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En el projecte de La paremiologia catalana comparada digital(PCCD), Víctor Pàmies (2021) recull una variant de la nostra, extreta de Miquel Banús (2004) que diu així: “Hi havia ben poca cosa de tot i molta abundància de res, o com deia el padrí, anys de més badalls que rots'. | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | ||||||||||||
| 88194 | La cultura de les herbes remeieres a Can Pèlecs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-cultura-de-les-herbes-remeieres-a-can-pelecs | <p><span><span><span><span><span>OTERO, Iago; DOMÈNECH, Laia; i ESCALONA, Alba (2007). La dimensió ambiental del sector primari al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. El cas de l’explotació d’agricultura ecològica de Can Pèlacs (Matadepera); dins VI Trobada d’estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac: Diputació de Barcelona, pp. 51-57.</span></span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span><span><span>Les masoveres de Can Pèlecs, conegudes com les Albes, són dipositàries d’una llarga tradició de coneixements sobre les plantes i herbes remeieres, però també de les característiques i particularitats en l’àmbit gastronòmic. Aquests coneixements els han anat adquirint, des de ben petites, per transmissió oral. Sobretot dels avis, que eren els qui cuidaven els nets perquè els pares tenien feina. L'AEB explica que quan anaven al bosc, amb l’àvia, la mare i una tieta paterna, a fer llenya per escalfar-se, l’àvia li anava explicant cada planta que es trobaven i perquè eren bones. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Resulta que les dues línies familiars de l’Alba provenen d’una mateixa família, ja que les dues besàvies eren germanes. En aquesta família hi h hagut molts herbolaris. Fins i tot, un dels farmacèutics del monestir de Montserrat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Recol·lecten les plantes a la seva finca de can Pèlecs i al voltant. També en tenen de plantades a l’hort o jardí propi. Les principals plantes que cullen són la ruda, el marduix, la farigola, el romaní, el fonoll, la Maria Lluïsa, el poniol, les mentes, la sajolida, les lavandes com el cap d’ase, el plantatge, el blauet, cua de cavall, les calèndules, la rosella, la niella o les gavarres. El que no cullen és l’orella d’os, ja que és endèmica de Sant Llorenç i s’ha de protegir.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Una mateixa planta pot tenir diverses aplicacions en funció de l’ús que se li destini: olis, cataplasmes, xarop, ungüents, tònics, coccions o barreges amb mel. Aquest darrer sistema s’usa molt pel bestiar per enganxar-ho al paladar de l’animal. Tot el que recullen és per consum propi. També fan conserves, formatge, llet condensada i làctics varis, ratafia, fumats de carns i peixos.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La recol·lecció s’ha de fer en nombres imparells a excepció del 12. Però el següent nombre imparell que es pot utilitzar no és el 13, sinó el 15. Per exemple, es poden collir 12 menats de farigola, però no 13. L’explicació de l’Alba és perquè els apòstols eren 12. Les aplicacions dels remeis es fan en cicles de 7, 9 o 21 dies. Es barregen tradicions populars d’origen desconegut amb la tradició jueva cristiana. Reciten oracions, apreses dels besavis, a l’hora d’aplicar cures, com ara trencar el cop d’aire o el mal de coll. No tant com un sentiment religiós, ens diu l’Alba Escalona. S’aventura a dir que potser era una manera d’estalviar-se problemes amb les autoritats civils i religioses en moments de fervor religiós i poca tolerància a la diferència i evitar, posant els sants com intermediaris, d’acusacions perilloses. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La collita grossa s’acaba per Tots Sants, que és quan s’ha de tenir el rebost ple. Després si la temporada s’allarga tot això de més i a l’hivern ja vindran noves plantes , però poca cosa (porros, cols, pastanagues i xirivies). Diu que després ve la primavera, quan s’acaben els cultius d’hivern i encara no es poden aprofitar els d’estiu. És el que coneixen com a fam de primavera. Explica que en aquest període mengen flors amb receptes que han anat passant de generació en generació des d’abans de la fil·loxera. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Amb l’experiència de generacions, han elaborat buna teoria sobre algunes plantes que tendeixen al vermell, que elles anomenen porpra. Diuen que aquelles que tenen els tons porpra són més efectives i vigoroses. També pel que fa a les plantes de l’hort. Quan han de fer tria per multiplicar, escullen les que tenen aquests tons.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan, des de fora, es parla de les Albes, es pensa que es tracta d’una cosa de les dones de la família. Elles diuen que no, que són les circumstàncies actuals que només es visibilitzen elles, però que els homes de la família també han estat importants. Han arribat a ser set portant la finca. </span></span></span></span></span></p> | 08120-308 | Can Pèlacs | <p><span><span><span><span><span>Actualment, a can Pèlecs, hi trobem l’ABE i la seva mare. Però també hi treballa l'EEB, el germà de l’AEB. Van arribar a la finca l’any 1988. La mare provenia d’una família de pagesos rabassaires de Rubí. És neta i besneta de masovers. Durant la Guerra Civil van perdre les terres que treballaven. El pare provenia d’una família de pagesos propietaris, també de Rubí; però ell era el cabaler, el segon després de l’hereu, i va buscar noves terres per treballar renunciant a la legítima. Van anar a parar a Santa Oliva, prop del Vendrell, al Baix Penedès. Va tenir un accident amb un any immobilitzat, durant la convalescència va llegir un anunci on s’oferia la masoveria de can Pèlacs i prengueren la decisió d’acceptar-la.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La masovera anterior havia mort d’una llarga malaltia, durant la qual l’home no podia compaginar les necessitats de la finca amb les circumstàncies personals d’atenció a la seva esposa. Quan ella mor, l’home decideix deixar la finca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La finca patia un endarreriment que sumat a algunes decisions preses als anys 70, com l’eixamplament de feixes, condicionen la productivitat de la terra . Això fa que triguen molts anys en posar-la en condicions. Només per condicionar la feixa superior triguen dos anys. A més a més, el clima és molt dur, amb hiverns crus i estius molt calorosos. Neva gairebé cada any, es produeixen aiguats i hi ha poques hores de sol. A tot això cal sumar-li l’escassedat d’aigua i sediments naturals i la poca terra, tant de secà com d’horta.</span></span></span></span></span></p> | 41.6439800,1.9997400 | 416700 | 4610732 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Social | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L’AEB ha adquirit tots els coneixements aportats per les generacions anteriors de la seva família de forma oral, però també ha rebut Formació Professional Agrària a l’escola Torre Marimon de Caldes de Montbui; actual seu de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, de la Generalitat de Catalunya.Aquest tipus de coneixements estan definits i reconeguts per la Convenció del Patrimoni Cultural Immaterial de 2003 de la UNESCO, com a coneixements i usos relacionats amb la natura. Per aquest mateix motiu, s’ha inclòs en l’inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Vallès.Malgrat, en el present, és un coneixement viu, la seva permanència depèn de factors molt fàcilment canviants. El registre d’aquests coneixements és, en certa mesura, fàcil de realitzar però el més destacable és que es mantinguin vius, ja que formen part de la nostra cultura, arrelada al territori i que han contribuït a estructurar-nos com a societat. I continuen essent efectius i sostenibles. | 60 | 4.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | |||||||||||
| 88967 | Fons fotogràfic de Matadepera de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-de-matadepera-de-linstitut-cartografic-i-geologic-de-catalunya | XX | <p><span><span><span><span><span>El Fons de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya referent al municipi de Matadepera està format està format per un total de 132 fotografies aèries, 20 mapes topogràfics, 9 fotografies aèries verticals, 9 fotomosaics, 6 fotografies panoràmiques, 5 mapes en sèrie, 5 ortofotomapes i 1 mapa excursionista. També es conserven les minutes municipals, amb els mapes planimètric i topogràfic a escala 1:25.000.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Del primer grup format per les 132 fotografies aèries, estam desglossades de la següent manera: </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>9 d’aquestes són fotomosaics dels anys 1967, en blanc i negre realitzats a escala 1:5.000 per l’empresa <em>Trabajos Fotográficos Aereos, S.A. (Madrid),</em> per encàrrec de la <em>Diputación Provincial de Barcelona.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>18 són fotografies aèries procedents del SACE (Servicios Aéreos Comerciales Españoles) realitzades per Carlos Rodríguez Escalona durant el vol del 8 de desembre de 1971.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>105 fotografies en color procedents del SACE (Servicios Aéreos Comerciales Españoles) realitzades per Carlos Rodríguez Escalona durant el vol del 5 de juliol de 1980. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un altre grup són . Està format per un total de 20 mapes topogràfics en paper polièster, del Servei de Cartografia i Fotogrametria de la Diputació de Barcelona entre els anys 1967, 1977 i 1978, la majoria, sense toponímia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>També es conserva un mapa excursionista de l’àrea de Matadepera de 1982 amb la XXXVI marxa nocturna d’orientació, realitzat per la Unió Excursionista de Catalunya. Gràcia. A escala 1:10.000 de 45x32 cm. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Destaquen 5 ortofotomapes de la sèrie Ortofotomapa de Catalunya, a escala 1:5.000 editats per l’Institut Cartogràfic de Catalunya l’any 1987 (data de vol del mes de juliol de 1984), de 80 x 60 cm.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Finalment, hi ha un total de 5 fotografies en blanc i negre procedents del Fons “Família Cuyàs” de 1982 relacionades amb la cultura popular (Gegants de Mariapfarr d’Aústria i Masstrich d’Holanda durant la Trobada Internacional de Gegants, els gegants Llorenç i Agnès, i el gegantó “El Cèsar”), datades entre els anys vuitanta del segle XX. També hi ha una única fotografia de l’església vella de Sant Joan Baptista amb la muntanya de Sant Llorenç del Munt i La Mola al capdamunt sense cap urbanització entremig. Finalment, una fotografia d’un mosaic de Sant Jordi obra de Jacint Bofarull.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la Col·lecció Cartoteca, es conserven els mapes planimètric (RM.123505) i topogràfic (RM.123507), a escala 1:25.000, sense signar. Es tracta d’una còpia manuscrita d’una de les minutes de més dels quatre-cents municipis de Catalunya corresponents a l’aixecament del mapa d’Espanya 1:50.000. Les còpies les va encarregar entre 1914 i 1936 el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, per a utilitzar-les com a base del Mapa Geogràfic de Catalunya a escala 1:100.000. </span></span></span></span></span></p> | 08120-372 | Matadepera | <p><span><span><span><span><span>L’ICGC és adscrit al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Des de la seva creació l’any 1982, i reprenent la tasca iniciada pels serveis geogràfics de la Mancomunitat i de la Generalitat a l’època de la República, l’ICGC ha esmerçat els seus esforços en situar ens uns nivells d’innovació i modernitat els estudis i la producció cartogràfica fets a Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Corresponen a l’ICGC, en l’exercici de les competències de la Generalitat sobre geodèsia i cartografia, les següents funcions: establir, gestionar, conservar i millorar la infraestructura física i els sistemes tecnològics necessaris per a construir i gestionar el Servei de Posicionament Geodèsic Integrat de Catalunya i el manteniment de les bases de dades topogràfiques que hi donen suport.</span></span></span></span></span></p> | 41.5963000,2.0261800 | 418842 | 4605413 | 08120 | Matadepera | Restringit | Bo | Legal i física | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic/Cultural | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 55 | 3.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | |||||||||||||
| 89153 | Fons documental de l'Arxiu de l’Abadia de Montserrat referent al monestir de Sant Llorenç del Munt. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-de-labadia-de-montserrat-referent-al-monestir-de-sant-llorenc-del | <p><span><span><span>ALTÉS I AGUILÓ, Francesc Xavier (1994). La configuració de l’antic Arxiu de Montserrat (Segles XVI-XVIII). Revista Catalana d’Arxivística. Lligall/8. Pp. 19 – 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRANDO i ROIG, Antonio (1987). El monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Montserrat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PUIG i USTRELL, Pere; ROBLES, Javier; RUIZ, Vicenç; SOLER, Joan; CAPELLADES, Alan (2013). Diplomatari de Sant Llorenç del Munt (1101-1230). Col·lecció Diplomataris. Fundació Noguera. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PUIG i USTRELL, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari dels segles X i XI. Tesi Doctoral. Fundació Noguera. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | X- XVII | <p><span><span><span><span><span>En el Fons de la Congregació Claustral de l’Arxiu de l’Abadia de Montserrat, es conserven 107 pergamins referents al monestir de Sant Llorenç del Munt d’entre els segles X al XV (974-1491). També es conserven tres butlles (sèrie Pergamins Papals) que fan referència al conflicte entre Sant Cugat del Vallès i Sant Llorenç del Munt i que foren donats a conèixer pel pare Marc Taxonera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A més de tota aquesta documentació, destaquen aquells documents pervinguts a través de l’extracte de l’Speculo del monestir de Sant Llorens del Munt, un repertori del segle XVII que realitzaren dos monjos arxivers, fra Anton de Cartellà i el paborde Caldés després de la mort del darrer abat comendatari del monestir de Sant Llorenç del Munt, Francesc Olivó. Aquest document, passà per diferents vicissituds abans de ser localitzat l’any 1917 en una botiga de llibres vells a Barcelona. El mateix any fou adquirit per l’Arxiu de l’Abadia de Montserrat. L’any 2013 se’n feu una transcripció que es conserva a la Biblioteca del Monestir. En aquest manuscrit de 580 pàgines hi ha un bon nombre de documents sobre Matadepera i el Monestir de Sant Llorenç del Munt. El més antic és una venda feta per Arnaciscle, anomenat Horuci, i la seva muller Floresinda, al dit monestir de St. Llorenç, d’una vinya seva el mes de febrer de l’any 972. El més modern és un Acte datat del 4 de juliol de 1606 on dn. Fracesc Olivó d’Alvèrnia, Inquisidor de Catalunya, Ardiaca del Mar, Canonge de la Seu de Barcelona i abat o comendatari perpetu de l’abadia de St. Llorenç del Munt, en dita església de St. Llorenç del Munt, després de la missa, beneí la campana, de pes catorze quintars, fet a despeses de dit Sr. Comendatari. L’anomena El Seny Pe Ramon, i en ella hi posà relíquies del fust de la Stma. Creu, i dels ossos de St. Ramon de Penyafort. Clos per Joan Duc, prevere, rector de Sta. Maria d’Ullastrell, per autoritat de dit senyor abat, notari públic. Any 1606. Donacions i privilegis, nº 27.</span></span></span></span></span></p> | 08120-428 | Abadia de Montserrat - 08199 - Monistrol de Montserrat. | <p><span><span><span><span><span>La pràctica totalitat de pergamins que formaven part de l’arxiu de Sant Llorenç del Munt estan dipositats (a més dels desapareguts) en cinc institucions: l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), la Biblioteca de Catalunya (BC), l’Arxiu de l’Abadia de Montserrat (AAM) i la British Library (BL), l’Arxiu de la Catedral de Barcelona (ACB) a més d’un fons privat propietat del senyor José de Quadras, comte de Quadras amb quatre pergamins inèdits, estudiats per primera vegada per Pere Puig i Ustrell amb motiu de la realització del Diplomatari publicat l’any 2013.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’Arxiu de Montserrat desaparegué l’any 1811 degut a la crema i destrucció del monestir per part de l’exèrcit napoleònic, i per tant, es desconeix exactament quins documents s’hi preservaven amb exactitud, encara que se sap que el fons documental comptava amb documentació del segle X o voltants i que no només es limitava a l’àmbit estrictament montserratí sinó també preservava documentació als orígens i patrimoni d’institucions eclesiàstiques, viles i llogarrets. Després de la seva destrucció, en quedaren molt pocs, desapareguts a posteriori, probablement amb la desamortització del 1835. Amb l’inici de la restauració del monestir l’any 1844 començà la formació d’un nou arxiu, sense cap pergamí, juntament amb llibres i documents solts provinents de la sagristia. En el transcurs del segle XIX començaren a entrar diversos fons de pergamins, procedents d’antigues propietats i rodalies de Montserrat essent els més nombrosos els de Sant Benet de Bages. A inicis del segle XX l’arxiu continuà rebent donacions tot i que es feren diverses adquisicions.</span></span></span></span></span></p> | 41.6412400,2.0180000 | 418217 | 4610410 | 08120 | Matadepera | Restringit | Bo | Legal i física | Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El contingut de l’Speculo sobre les possessions de Matadepera està publicat per l’Antoni Ferrando i Roig (FERRANDO:1987). | 94 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | |||||||||
| 89158 | Fons documental de l'Arxiu Nacional de Catalunya referent al municipi de Matadepera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-nacional-de-catalunya-referent-al-municipi-de-matadepera | XIX-XX | <p><span><span><span><span><span>El fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya custodia documentació referent al municipi de Matadepera i Sant Llorenç del Munt catalogada en diferents fons documentals i fotogràfics:</span></span></span></span></span></p> <ul> <li><span><span><span><span><span>Agència Catalana de l’Aigua (ANC1-547) relacionats amb les reparacions, defenses i millores de varis trams de la riera de les Arenes. </span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><span><span>Fons Albert Aymà Aubeyzon (ANC1-709); </span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><span><span>Fons Brangulí fotògrafs amb dues imatges del paisatge de Sant Llorenç del Munt (ANC1-42); </span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><span><span>Fons Col·lecció fotogràfica d’Agustí Duran i Sanpere (ANC1-132); </span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><span><span>Fons Foto-Pic de l’Arxiu Pere Català, (ANC1-1236) amb varies fotografies d’indrets de Sant Llorenç del Munt com el Turó de les Nou Cabres, o la cova del Drac, el Cavall Bernat, el monestir, etc.); </span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><span><span>Fons Josep Marimon Vidal (ANC1-802) amb varies fotografies realitzades a Sant Llorenç del Munt; </span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><span><span>Fons Josep Puig i Cadafalch (ANC1-737, amb fotografies del monestir de Sant Llorenç del Munt; </span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><span><span>Fundació Concepció Rabell, vídua Romaguera – Estudi de la Masia Catalana ( ANC11145) una informació per municipis de les masies de la comarca del Vallès Oriental. </span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><span><span>Fons Col·lecció Francesc Cabana, d’història de l’empresa catalana (Fons ANC1-1115), Empreses de construcció i immobiliàries (Immobiliària de Sant Llorenç del Munt SA). </span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><span><span>Documentació referent a la Segona República (ANC1-1). </span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><span><span>ANC1-1200 existeix documentació aportada per la Unió Excursionista de Catalunya de Barcelona (UEC) de l’any 1983 i 1990 concretament. </span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><span><span>Fons Comercial i d’Empreses (ANC—564) de TAF Helicòpters, SA, amb varies fotografies del massís de Sant Llorenç del Munt.</span></span></span></span></span></li> </ul> | 08120-429 | Carrer de Jaume I, 33 -08195, Sant Cugat del Vallès. | <p><span><span><span><span><span>L’Arxiu Nacional de Catalunya està ubicat a Sant Cugat del Vallès. És l’arxiu general de l’Administració Catalana i l’arxiu històric nacional. S’encarrega d’aplegar, conservar i difondre el patrimoni documental del territori català. Fou creat per Decret de la Generalitat de Catalunya el 28 de novembre de l’any 1980, i adscrit a la Direcció General del Patrimoni Cultural, dins de la Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El seu antecessor més remot es remunta a l’any 1412, amb el acord per part de les Corts de Barcelona de la creació d’un arxiu propi. L’any 1931 es proposà la creació d’un Arxiu General de Catalunya, que no veurà la llum fins entrat l’any 1936, tot i que l’any 1934 l’Estat havia reconegut a favor de la Generalitat la titularitat de l’Arxiu de la Diputació General.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1936 Josep Tarradellas, li assigna com a seu el Palau Episcopal. L’any 1938 es trasllada a Pedralbes però en plena Guerra Civil, la documentació es dispersa per tot el territori català i un cop Franco al poder, se suprimirà l’arxiu fins finalitzada la dictadura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol crea l’Arxiu Nacional de Catalunya (28 de novembre de 1980). Finalment, l’any 1995 es trasllada a Sant Cugat del Vallès. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’ANC s’estructura en diverses àrees i sub-àrees: L’Àrea dels Fons de l’Administració; l’Àrea dels Fons Històrics; l’Àrea dels fons d’Imatges, gràfics i audiovisuals; l’Àrea de Reprografia i Noves Tecnologies; el Laboratori de Restauració i la Biblioteca.</span></span></span></span></span></p> | 41.5966500,2.0267700 | 418892 | 4605452 | 08120 | Matadepera | Restringit | Bo | Legal i física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic/Cultural | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | |||||||||||||
| 89159 | Fons documental de l'Arxiu Capitular de la Santa Església Basílica de Barcelona referent al Monestir de Sant Llorenç del Munt. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-capitular-de-la-santa-esglesia-basilica-de-barcelona-referent-al | <p><span><span><span>ALTÉS I AGUILÓ, Francesc Xavier (1994). La configuració de l’antic Arxiu de Montserrat (Segles XVI-XVIII). Revista Catalana d’Arxivística. Lligall/8. Pp. 19 – 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BAUCELLS i REIG, Josep; FÀBREGA i GRAU, Àngel (1969). Catàleg de l’Arxiu Capitular de la S.E. Catedral Basílica de Barcelona. 1. Índex general de les sèries documentals. Barcelona.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRANDO i ROIG, Antonio (1987). El monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Montserrat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PUIG i USTRELL, Pere; ROBLES, Javier; RUIZ, Vicenç; SOLER, Joan; CAPELLADES, Alan (2013). Diplomatari de Sant Llorenç del Munt (1101-1230). Col·lecció Diplomataris. Fundació Noguera. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PUIG i USTRELL, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari dels segles X i XI. Tesi Doctoral. Fundació Noguera. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | X-XV | <p><span><span><span><span><span>El fons documental referent al monestir de Sant Llorenç del Munt que es troba a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona consisteix en un document (referència 245), còpia del Libri Antiquitatum. El contingut tracta de tres promeses de fidelitat dels abats muntanyencs cap als bisbes de Barcelona. També hi dos pergamins (documents 308 i 309) que contenen les assignacions de menjar i vestit per a un diaca i un prevere fetes pel monestir. </span></span></span></span></span></p> | 08120-430 | Plaça de la Seu, s/n. 08002, Barcelona. | <p><span><span><span><span><span>La pràctica totalitat de pergamins que formaven part de l’arxiu de Sant Llorenç del Munt estan dipositats (a més dels desapareguts) en cinc institucions: l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), la Biblioteca de Catalunya (BC), l’Arxiu de l’Abadia de Montserrat (AAM) i la British Library (BL), l’Arxiu de la Catedral de Barcelona (ACB) a més d’un fons privat propietat del senyor José de Quadras, comte de Quadras amb quatre pergamins inèdits, estudiats per primera vegada per Pere Puig i Ustrell amb motiu de la realització del Diplomatari publicat l’any 2013.</span></span></span></span></span></p> | 41.5966500,2.0267700 | 418892 | 4605452 | 08120 | Matadepera | Restringit | Bo | Legal i física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic/Cultural | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | ||||||||||||
| 89160 | Fons documental de la Britisch Library referent al Monestir de Sant Llorenç del Munt. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-la-britisch-library-referent-al-monestir-de-sant-llorenc-del-munt | <p><span><span><span>ALTÉS I AGUILÓ, Francesc Xavier (1994). La configuració de l’antic Arxiu de Montserrat (Segles XVI-XVIII). Revista Catalana d’Arxivística. Lligall/8. Pp. 19 – 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BAUCELLS i REIG, Josep; FÀBREGA i GRAU, Àngel (1969). Catàleg de l’Arxiu Capitular de la S.E. Catedral Basílica de Barcelona. 1. Índex general de les sèries documentals. Barcelona.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRANDO i ROIG, Antonio (1987). El monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Montserrat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MESTRES i PUIG DE LA BELLACASA, Fèlix; LLUCH, Miquel M. (2000). Pergamins conservats a la Britisch Library d’interès per a la història Local. GAUSAC. Publicació del Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat del Vallès, 17. pp. 65-70. Sant Cugat del Vallès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PUIG i USTRELL, Pere; ROBLES, Javier; RUIZ, Vicenç; SOLER, Joan; CAPELLADES, Alan (2013). Diplomatari de Sant Llorenç del Munt (1101-1230). Col·lecció Diplomataris. Fundació Noguera. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PUIG i USTRELL, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari dels segles X i XI. Tesi Doctoral. Fundació Noguera. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROBLES MONTESINOS, Javier (2014). La dispersió del fons documental del monestir de Sant Llorenç del Munt: un intent d’assaig interpretatiu, VIII Trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, pp. 104-108. Diputació de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | XI-XIII | <p><span><span><span><span><span>El fons documental referent al monestir de Sant Llorenç del Munt consultable a la secció Additionals Charters de la Britisch Library, consta de dos pergamins referenciats amb els números 62666 i 62673 que daten dels anys 1141 i 1184 i d’altres amb els números de referència 62610, 62627, 62628, 62640, 62643, 62678 on s’esmenten els límits de propietats amb terres del monestir de Sant Llorenç del Munt.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>62610: Ovasius, sacerdot, deixa escrit que el monestir de Sant Llorenç del Munt rep del matrimoni format per Radulf i la seva esposa Paloma, l’any 979, la donació pel bé de la seva ànima, d’un tros de terra al costat del riu Ripoll, prop de Terrassa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>62627: Joan i Trasmira, l’any 1015 donen al monestir de Sant Llorenç un alou situat al terme de Terrassa, que limita a l’est amb les terres propietat d’Adelaisa, fèmina, i al nord amb terres de Blancúcia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>62628: 1019. Eima ver a Argemir una propietat que té a la Vall de Mur, al terme de Sant Llorenç Savall, que limita amb terres del monestir de Sant Llorenç del Munt i la ven per l’import de tres sous i cinc diners.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>62640: Otger, abat de Sant Llorenç del Munt, l’any 1039 compra als esposos Guadamir i Ermengarda un alou al costat del riu Molnell, en el terme de Terrassa, per un import d’un mancús i mig d’or.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>62643: Otger (Odgeragius), rep l’any 1044 la donació d’un tal Gerbert al monestir de Sant Llorenç del Munt, d’una vinya situada alterme de Terrassa a l’indret anomenat Marcianos.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>62666: Bernat, abat de Sant Llorenç del Munt, arrenda l’any 1141 als esposos Bernat i Guillema, un mas i una ferreria (fabrega) propera, pel qual pagaran un cens d’un parell de gallines anuals. Al costat de la signatura de Bernat, hi ha la de sis monjos més (Pons, Esteve, Pons, Raimon, Carbonell i Arnal).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>62673: El monestir de Sant Llorenç del Munt rep de Gerald de Secanella, en remissió de les seves faltes, una deixa testamentària que li fa l’any 1184, la qual consisteix en vuit migenis de forment. En fan lliurament el seu nebot Bernat i la muller d’aquest, Berengària.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>62678: Reconeixement de deute de l’any 1217 de Pere de Prat a favor de l’abat Ramon de Sant Llorenç per la quantitat de quinze sous en moneda barcelonesa.</span></span></span></span></span></p> | 08120-431 | 96, Euston Rd, London NW1 2DB, Regne Unit | <p><span><span><span><span><span>La pràctica totalitat de pergamins que formaven part de l’arxiu de Sant Llorenç del Munt estan dipositats (a més dels desapareguts) en cinc institucions: l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), la Biblioteca de Catalunya (BC), l’Arxiu de l’Abadia de Montserrat (AAM) i la British Library (BL), l’Arxiu de la Catedral de Barcelona (ACB) a més d’un fons privat propietat del senyor José de Quadras, comte de Quadras amb quatre pergamins inèdits, estudiats per primera vegada per Pere Puig i Ustrell amb motiu de la realització del Diplomatari publicat l’any 2013.</span></span></span></span></span></p> | 41.6412000,2.0179500 | 418213 | 4610406 | 08120 | Matadepera | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic/Cultural | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | ||||||||||||
| 89162 | Fons documental de l’Arxiu de la Corona d’Aragó referent al monestir de Sant Llorenç del Munt. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-de-la-corona-darago-referent-al-monestir-de-sant-llorenc-del-munt | <p><span><span><span>ALTÉS I AGUILÓ, Francesc Xavier (1994). La configuració de l’antic Arxiu de Montserrat (Segles XVI-XVIII). Revista Catalana d’Arxivística. Lligall/8. Pp. 19 – 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BAUCELLS i REIG, Josep; FÀBREGA i GRAU, Àngel (1969). Catàleg de l’Arxiu Capitular de la S.E. Catedral Basílica de Barcelona. 1. Índex general de les sèries documentals. Barcelona.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRANDO i ROIG, Antonio (1987). El monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Montserrat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PUIG i USTRELL, Pere; ROBLES, Javier; RUIZ, Vicenç; SOLER, Joan; CAPELLADES, Alan (2013). Diplomatari de Sant Llorenç del Munt (1101-1230). Col·lecció Diplomataris. Fundació Noguera. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PUIG i USTRELL, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari dels segles X i XI. Tesi Doctoral. Fundació Noguera. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | XI-XVII | <p><span><span><span><span><span>L’Arxiu de la Corona d’Aragó preserva un seguit de pergamins i butlles papals amb un abast cronològic de varis segles relacionats amb el monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La major part dels documents, 196 pergamins datats entre els anys 1101 i 1230), entraren a formar part de l’Arxiu de la Corona d’Aragó l’any 1845 dins del bloc de documents que en aquella època es trobaven custodiats al monestir de Sant Pau del Camp (Barcelona). Es tracta de pergamins numerats amb un bis, per tal de preservar l’ordre cronològic del conjunt. A aquest grup s’hi ha d’afegir 29 pergamins més conservats en una carpeta en el mateix arxiu, fora de consulta i de l’abast dels investigadors que Puig i Ustrell estudià i publicà en el diplomatari de 2013 (números 777-805). Destaquen sis butlles papals i quatre documents més relacionats entre ells sobre el conflicte entre Sant Llorenç del Munt i Sant Cugat del Vallès per l’elecció de l’abat muntanyenc durant els anys seixanta i setanta del segle XII. Entre els pergamins originals destaquen tres del segle X i onze del segle XI. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la Corona d’Aragó destaquen també quinze pergamins datats entre el 1101 i el 1230 i vint-i-quatre entre els segles X i XI, localitzats en la documentació pertanyent als monestirs benedictins desamortitzats al segle XIX inventariats per Rafael Raga Miñana el 1917.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Tanmateix continua essent un misteri quin fet va originar la disgregació d’aquest fons (que l’any 1871 encara era a l’ACA) al darrer quart del segle XIX. Durant la seva recerca, Puig i Ustrell va determinà l’existència al Diplomatari de Sant Llorenç del Munt de cinc documents més que actualment es conserven a la Biblioteca de Catalunya, amb números de registre 3204; 3251; 3252; 3253 i 3256. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En altres fons conservats a la Corona d’Aragó (diferents dels fons monàstics), ha sorgit documentació com són les de la cancelleria reial amb una sèrie de butlles amb una lletra d’Alexandre III al bisbe de Barcelona de l’any 1169 on ordena a aquest darrer fixar un lapse de temps per provar les acusacions a les quals Llorenç, l’abat de facto muntanyenc havia estàs sotmès (doc. 125). En la secció de Diversos, hi ha dos fons amb 7 pergamins més (fons de Can Falguera amb 6 pergamins localitzats en el lligall 77 i Fons del Marquès de Sentmenat amb un pergamí de 1163.</span></span></span></span></span></p> | 08120-433 | Carrer d’Almogàvers, 77. 08018 Barcelona | <p><span><span><span><span><span>La pràctica totalitat de pergamins que formaven part de l’arxiu de Sant Llorenç del Munt estan dipositats (a més dels desapareguts) en cinc institucions: l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), la Biblioteca de Catalunya (BC), l’Arxiu de l’Abadia de Montserrat (AAM) i la British Library (BL), l’Arxiu de la Catedral de Barcelona (ACB) a més d’un fons privat propietat del senyor José de Quadras, comte de Quadras amb quatre pergamins inèdits, estudiats per primera vegada per Pere Puig i Ustrell amb motiu de la realització del Diplomatari publicat l’any 2013.</span></span></span></span></span></p> | 41.6410300,2.0178300 | 418203 | 4610387 | 08120 | Matadepera | Restringit | Bo | Legal i física | Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic/Cultural | BCIN | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94 | 56 | 3.2 | 1760 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | ||||||||
| 89165 | Fons documental de l’Arxiu Històric de Terrassa - Arxiu Comarcal del Vallès, referent a Matadepera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-historic-de-terrassa-arxiu-comarcal-del-valles-referent-a | XVII-XX | <p><span><span><span><span><span>L’Arxiu Històric de Terrassa aplega documentació procedent dels següents fons:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>De l’Administració Local de la Universitat Forana que consisteix en una causa judicial de 1686 (AHT- D1.002.00227).</span></span></span></p> <p><span><span><span>De l’Ajuntament de Sant Pere de Terrassa, documents relacionats amb el manteniment de camins i carreteres entre els anys 1866 i 1907 (<span>AHT-D2.002.00052; </span>AHT-D2.002.00149; AHT-D2.002.00150).</span></span></span></p> <p><span><span><span>De l’Ajuntament de Terrassa, es conserven varis expedients i informes sobre el reconeixement dels límits de terme i senyalització de fites dels anys 1897 i 1918 (AHT-D08.002.00205A), dels anys 1883 al 1898 (AHT-D08.002.00206A) i d’altres datats de 1975, 1951 i 1990.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Del Jutjat de Primera Instància de Terrassa es conserven varis processos judicials ordinaris relacionats amb Matadepera entre els anys 1836 i 1869: <span>1838/11/10 Pau Cardellach, CONTRA l'Ajuntament de Matadepera; 1838/12/20 Expedient a instància de Joan Solà, hisendat de Matadepera, per tal de ser exonerat del càrrec de tutor dels fills i béns de Joan Gorina; 1841/05/04 Joan Barata pagès hisendat, de Matadepera, CONTRA Francesc Palmers i Altalló, teixidor de lli, de Sabadell; 1845/07/24 Pau Renom, mestre, de Matadepera, CONTRA Isidre Renom, pagès, de Ripollet; 1846/09/24 Antònia Torrella, víuda, de Matadepera, CONTRA Joan Cortés, pagès, de Matadepera; 1847/10/05 Expedient executiu instat per Josepa i Josep Viñals, mare i fill, de Terrassa, CONTRA Francesc Casanovas, pagès, de Matadepera; 1848/12/16 Expedient executiu promogut per Salvador Sala, de Matadepera, CONTRA Josep i Jaume Amat, pare i fill, pagesos de Terrassa, sobre pagament; 1850/02/06 Sobre execució i compliment d'una Reial Sentència en el plet entre Domènec Pi de la Serra, pagès hisendat de Terrassa, CONTRA Teresa i Josep Casanovas, [de Matadepera]; 1850/02/23 Mare i fill Torrella, de Matadepera, i Francesc d'Assís Barata i Guitart, hisendat, de Matadepera, sol.liciten nomenament de pèrits; 1852/04/27 Joan Barata i Guitart, pagès hisendat, veí de Terrassa, CONTRA Joan Torrella, pagès, de Matadepera; 1865/03/18 Salvi Oriol, agent de negocis, veí de Terrassa, CONTRA Llorenç Gorina i Brosa, de Matadepera; 1866/10/18 Domènec Pi de la Serra i Margenat, hisendat, veí de Terrassa, CONTRA Josep Vilet i Amorós i Marià Satlari i Sala, pagesos i propietaris, veïns de Matadepera; 1868/03/21 Víctor Carentela, serrador, veí de Monistrol de Calders, CONTRA Josep Grané, fuster, veí de Matadepera; 1869/02/26 Expedient de jurisdicció voluntària a instància de Maria Dolors Marcet i Xicart, veïna de Matadepera, a fi de que es declari amb aptitud legal per administrar els seus béns.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Terrassa es conserven una vintena d’expedients de responsabilitats polítiques amb encausat resident a Matadepera entre els anys 1939 i 1945.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><strong><span>Fons Patrimonials</span></strong><span>: </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>6A) </span><strong>Fons del mas de La Barata (1352 – 1785)</strong>, 16 pergamins. El mas de La Barata es troba a Matadepera. Del 24 de febrer de 1331 consta l’establiment que féu Guillem, abat de Sant Llorenç del Munt, a Ramon Barata, ciutadà de Manresa, d’una peça de terra “per cultivar y edificar casa” situada a Matadepera al lloch anomenat Llinars. Molt probablement aquest és l’origen de la masia pròpiament dita.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La història de la família Barata, des d’aleshores, està totalment relacionada amb aquesta casa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Formen aquest fons el <em>Llibre de la successió e decendensia de la casa de la Barata de la parròquia de Sant Joan de Matadepera</em>, del bisbat de Barcelona, amb extractes d’escriptures notarials del patrimoni de la família Barata, de Matadepera, datades entre 1330 (tot i que es tracta en realitat de 1331 si datem correctament per l’encarnació florentina) i 1695; i la còpia simple d’un testament de Maria Matas, en paper segellat del 1785, no closa pel notari (9 de desembre de 1768). Un conjunt de 16 pergamins que havien estat barrejats amb la resta de pergamins del fons, però que van poder ser identificats en una recerca realitzada l’any 1988, completen el fons. Els pergamins es daten entre els anys 1352 i 1594.</span></span></span></p> <p><span><span><span>6B)<strong> Fons de Can Vinyers, (1754-1918). </strong>Can Vinyers és una de les masies que encara existeixen a la localitat de Matadepera i una de les més antigues. De fet els seus orígens es remunten al segle XV. Durant gran part de la història els propietaris van ser la família Pi de la Serra, de Rubí. Fruit d'aquesta pertinença per part de la família rubinenca, en el fons Can Vinyers ens ha quedat una sèrie de documents de gestió de les propietats de la masia. El primer document del fons és de 1754 i és un contracte de rabassa morta atorgat per Francesc Pi de la Serra. Aquesta tipologia documental de contractes de rabassa morta, emfiteusi, etc. són molt comuns en el fons i corresponen a una cronologia que va des del segle XVIII, fins a inicis del segle XX, sent l'últim document un de 1918. </span></span></span><span><span>El fons de Can Vinyers se centra majoritàriament en documentació de gestió de les propietats vinculades a la masia de Matadepera. </span></span></p> <p><span><span><span>6C) <strong>Fons Torras Batlles / Palet i Torras, (1699-1886).</strong> Forma part del fons Can Falguera (12/06). Consta de 8 documents la majoria dels quals fan referència al municipi de Matadepera. Especialment destacable el 'Llibre de notes dels hereus de Can Torres (1699-1824)</span></span></span></p> <p><span><span><span><strong>Fons d’Institucions</strong>. Cambra Agrària Local de Matadepera, (1890-1996). La documentació d’aquest fons permet resseguir les diferents etapes de la <em>Hermandad</em> i posterior Cambra Agrària de Matadepera. En aquest fons hi podem trobar els llibres de registre d’entrada i sortida de documents des de 1985 a 1994, documentació comptable de 1987 a 1996 i el llibre de les actes de 1985. Hi ha un complet registre de maquinària agrícola de 1982 a 1993, entre d’altra documentació.</span></span></span></p> <p><span><span><span><strong>Fons Notarials</strong>. Es troben referències a llocs i masos de Matadepera als diversos capbreus que es conserven a l’Arxiu dins el fons del districte notarial de Terrassa així com als protocols notarials. A més, hi ha 34 Capítols Matrimonials datats entre els anys 1500 i 1532.</span></span></span></p> <p><span><span><span><strong>Fons Registrals</strong>: Al fons de l’Ofici i Comptadoria d’Hipoteques de Terrassa hi ha nombroses referències a finques del terme municipal de Matadepera amb registres i còpies d’escriptures originals. 1769-1862.</span></span></span></p> <p><span><span><span><strong>Documents solts</strong>: Consistents en la Batllia i Consell de la Universitat de Sant Joan de Matadepera. 1587-1650. (2/2); la Llibreta de notes de Can Solà [de la Font o del Racó] de Matadepera. 1602-1640. (2/4); la Llibreta de notes de Magí Solà, de Matadepera. 1609-1620. (2/5); i finalment les Batllies foranes (Castellar, Matadepera, Olesa, Ullastrell i Sant Feliu Sasserra). 1609-1819. (3/1)</span></span></span></p> <p><span><span><span>També hi trobem, <strong>101 processos de Batllia</strong> documentats que abasten un període de temps des d’inicis del segle XVII al XIX. Entre ells destaca el de l’11/12/1602 que parla d’Antoni Roura, pagès de Sant Joan de Matadepera, i un tal Plantada, pagès de Sant Genís de l’Ametlla que declaren la seva actitud com a tutors i curadors dels fills de Joan Monllor àlies Robert, de Sant Joan de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El del 05/11/1785 sobre Tomàs Martí, rajoler de Sant Joan de Matadepera, contra Joan Cadafalch pagès de la parròquia de Sant Pere per una baralla en la venda d’unes rajoles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El del 04/09/1786 sobre les declaracions dels treballadors i altre sper un robatori a la casa vella dels Torrella en terme de Matadepera per un robatori de blat dels delmes fet per Josep Ferrés a la masia de Can Torrella.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El 27/11/1649 Inquisitio, de la cúria de Matadepera, contra uns deconeguts per haver mort a punyalades i atracat a Jacint Fexes, pagès de Coaner, robant-li una mula, una xispa i altres béns. O finalment el 25/01/1654, Inquisitio, de la cúria de Matadepera, contra uns desconeguts, per haver entrat a robar a casa de Francesc Pobla, pagès de Sant Llorenç del Munt.</span></span></span></p> | 08120-434 | Raval de Montserrat, 14 – 08221 Terrassa | <p><span><span><span><span><span>L'any 1982 l'Arxiu Històric de Terrassa passa a nomenar-se Arxiu Comarcal del Vallès Occidental. Aquest arxiu té un total de 177 fons documentals i 6 de col·leccions amb un abast cronològic que s'inicia amb un fragment de Codex de mitjan segle IX i arriba fins el present.</span></span></span></span></span></p> | 41.5966500,2.0267700 | 418892 | 4605452 | 08120 | Matadepera | Restringit | Bo | Legal i física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic/Cultural | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 | |||||||||||
| 89300 | Arxiu parroquial de sant Joan de Matadepera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-sant-joan-de-matadepera | <p><span><span><span><span><span>AMETLLER, Mossèn Manel (1990). <em>Mossèn Jaume Torres i Cuscó</em>. Akribos Edicions, pp. 67.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AMETLLER, Mossèn Manel (1997). <em>Els orígens del nou poble de Matadepera 1768-1868</em>. Ajuntament de Matadepera, pp. 202.</span></span></span></span></span></p> <p>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). <em>Matadepera. Patrimoni cultural.</em> Ajuntament de Matadepera. </p> | XX-XXI | <p><span><span><span><span><span>L’arxiu parroquial de Sant Joan de Matadepera patí, com molts d’altres, les devastadores conseqüències de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Per tant, són comptables els documents conservats anteriors a aquesta època.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Destaca l’escriptura pública, datada l’any 1835, de l’establiment de Domingo Pi de la Serra, on fa donació dels quatre casals en els que s’hi aixecaria l’actual església parroquial (Ametller, 1997).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>També es conserva l’escriptura original de compra de la casa de Josep Cortés Riera, que era veïna de l’església, ja que s’hi volia fer una ampliació. Aquest document està datat el 15 de març de l’any 1904 (Ametller, 1990).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Des de l’any 1939 es conserven els llibres sacramentals: bateigs, confirmacions, expedients matrimonials i òbits. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Altres documents conservats són els llibres de comptabilitat, els llibres d’Obra, els tríptics dominicals, el Full Dominical, factures i rebuts o els llibres d’actes del Consell Parroquial (des de l’any 1979) o del Consell d’Economia (des de l’any 1980).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>També hi ha carpetes dedicades als arxius de Mossèn Pascual i de Mossèn Joan Cot.</span></span></span></span></span></p> | 08120-442 | Plaça Mossèn Jaume Torres, núm. 1 | <p><span><span><span><span><span>La parròquia de Matadepera depenia, fins l’any 2004, del bisbat de Barcelona; però en l’actualitat pertany a la Diòcesis de Terrassa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La diòcesi de Terrassa fou erigida per Sant Joan Pau II, el 15 de juny de 2004, amb la butlla Christifidelium salutem. El 25 de juny del mateix any, pren possessió Mons. Josep Àngel Saiz Meneses com a primer bisbe de la diòcesi.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El territori diocesà ocupa la major part de les comarques del Vallès Oriental i el Vallès Occidental i forma part de la Província Eclesiàstica de Barcelona juntament amb l’arxidiòcesi de Barcelona i la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat.</span></span></span></span></span></p> | 41.5992300,2.0278800 | 418988 | 4605737 | 08120 | Matadepera | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic/Cultural | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:07 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 154,63 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc