Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 45828 | L'Empaitafocs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lempaitafocs | <p>AA.DD. (2001) 'Presentació del disc Músiques de Castellbisbal' a Ben Viure. Butlletí dels Amics i Amigues del Museu. Gener de 2001. Castellbisbal. FONTALBA J. (1965) La leyenda del Pont del Diable. Rev. Plaza de Cataluña núm 29, pàg 28-30. Barcelona.</p> | XX | <p>Un dels actes centrals de la Festa Major d'estiu és l'empaitafocs. Per explicar aquest acte, el grup de diables i Potafocs va crear una a l'entorn del bestiari del correfoc una llegenda que relacionava la població amb les tradicionals llegendes a l'entorn del Pont del Diable. A partir d'aquí, apareixen diferents personatges: L'empaitafocs és encarnat pel diable Major, amo i senyor de la festa. Altre personatge és en Danissei, imatge totèmica a la qual es ret homenatge. Dóna fe de la ubicació del Diable a la vial de Castellbisbal. Els Diables, deixebles del personatge. Els formen un grup de 30-35 diables, que s'encarreguen de portar llum en forma de foc al poble amb les seves espurnes. És el Cap de la Vila quan no tim El Personatge. La Cuca, que és la bèstia creada pel poble per celebrar la festa, comparteix protagonisme amb el Diable, ja que Cuca i Diable ballen junts i espurnegen. La Cuqueta, creada pels nens del poble, amb les mateixes finalitats que la Cuca. Els Atabalats, que són els grup de músics que amb els seus sons atreuen els vilatans a l'Empaitafocs per ser purificats i batejats. Els Capsigranys, que són les 7 fills de la masovera que van entabanar el Diable. De la seva mare, però no en sabem res. Els Capsigranys tenen l'empenta dels 7 dies de la setmana i ballen a la plaça del Joc. Són la humanització de l'Empaitafocs. Els Aiguaders, que són els veïns que des dels, balcons i finestres tiren i ruixen amb aigua els participats de l'Empaitafoc. Els forasters, que són els amics de les bèsties que El Personatge convida cada any a celebrar l'Empaitafocs. Els moviments i esdeveniments de l'empaitafoc són els següents: Inici de I'Empaitafoc: amb l'arribada al poble del Personatge s'inicia la Festa. Aquest ve acompanyat dels Diables. Arriba pel carrer Sant Mateu provinent del torrent de Pegueres, on habitualment s'amaga. La Comunió: simbolitza el pacte amb el Diable, anteriorment signat amb sang, ara begut amb vi, imitant la litúrgia cristiana. Últimament es convida també el poble a veure i compartir el mateix porró, d'aquesta manera la voluntat de celebració oberta a tothom queda manifestada. Les Parades: Actualment hi ha quatre parades, que pugen d'intensitat a mida que avança I'Empaitafoc. És una mostra d'estimació dels veïns cap a la Festa, convidant a vi i galetones. Les parades són a Cal Madisson, Cal Valent, Cal Meliton i Can Pixa. La Trempada: és el moment en què els mossos alcen la seva cuca per purificar tots els vilatans i vilatanes que s'ho miren des de la barana. La Teta: és el moment en què els Diables, prenent la forma de teta, reten homenatge a la maternitat. La Tita: és el moment en què els Diables, prenent la forma de tita, reten homenatge a la paternitat. El Ball de Cal Meliton: és l'inici del final de I'Empaitafoc. Un cop farts i tips, després de la tercera Parada, el Cap encén el seu gran ceptre que, junt amb la música i el foc, fa ballar i bellugar tothom. El Salt de Cuques: s'efectua al final de I'Empaitafoc, a la Bassa. Les dues cuques ballen davant del Personatge i el poble. Simbolitza la Festa i la joia del moment. El Merder: és el final. Tot el poble en ple festeja amb El Personatge, la Cuca i la Cuqueta, el Cap, els Diables i els Forasters la fi de I'Empaitafoc. La festa s'allarga fins que es diu: Prou!!. El Salt de I'Empaitafoc: ball que s'efectua a la plaça de I'Església per continuar la Festa. Acostuma a començar un cop acabat el Merder. La Saliera deis Capsigranys: és el ball dels 7 fills de la masovera. Es té constància que ells, tot i la música de la plaça, tenien ganes de fer el seu ball en un lloc diferent. Per això enguany, recuperem aquesta dansa a la plaça del Joc. Aquí, cada Capsigrany balla el ball de la masovera envoltat de gent. Mica en mica, cada Capsigrany és acompanyat per un altre, fins que acaben tots set ballant. La ballera s'acaba amb foc i música.</p> | 08054-63 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta activitat fou creada per grup de Diables i Potafocs de Castellbisbal. Des del 1979 aquestes entitats duien a terme el correfoc de la Festa Major, però a partir del 1993 van optar per dotar-lo de contingut i estructurar-lo. Va néixer així tota l'actuació de l'Empaitafoc. Des d'aleshores s'ha convertit en un dels actes centrals de la festa major d'estiu. Al 1994-1995 van ser creats els capcigranys. El mural de la Barana del carrer Pi i Margall commemora i homenatja l'acte de l'Empaitafoc i tot el que aquest element ha significat per a la cultura popular de la vila.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Diu aquesta llegenda que una vegada el Diable veient-se ensarronat per una masovera que vivia vora el riu, va fugir muntanya amunt, amagant-se als boscos i serres de Can Coromines i Can Nicolau de Baix. Els castellbisbalencs, homes i dones de seny, varen acollir-lo, primer amb cautela, però desprès amb simpatia i bones maneres. El Diable agraït com estava va tenyir tot el terme d'una terra meravellosa, la coneguda Terra Vermella. Aquest era el seu territori. D'aquesta manera, a tots els habitants de Castellbisbal que caminessin pels camins i corrioles del terme se'ls quedarien les potes-roges. D'aquí el mot que encara mantenim. El Diable, només amb un cop d'ull, identificava els potes-roges, i sabia en tot moment que aquests eren els seus amics i amigues. Però això no és tot, alhora servia perquè aquests fossin reconeguts entre els seus veïns de Martorell, Molins, El Papiol, Sant Andreu, Rubí, Terrassa, etc. Ningú no gosava discutir o barallar-se amb un pota-roig per no caure en desgràcia, ja que tothom temia que el Diable llencés damunt seu qualsevol terrible maledicció. Tots els actes han estat musicats per Oriol Pidelaserra amb peces creades especialment per als diferents balls i danses de l'Empaitafocs. La música recrea un ambient sinistre amb l'arribada dels dimonis, al·ludint a l'arribada de l'aigua i de la llum elèctrica al poble. La coreografia ha estat creada per Sergi Tomé. | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||||
| 45829 | Els Pota-rojos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-pota-rojos | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVIII-XXI | <p>Pota-rojos és un gentilici aplicat als castellbisbalencs pels habitats dels municipis veïns, sempre amb un to despectiu. El motiu d'aquest gentilici es troba en el color de la terra de Castellbisbal, que és argilosa i de color vermell. En alguns indrets ho és tant, que un cop molla per la pluja és enganxosa i persistent. Aquesta és la causa, que les sabates i espardenyes, tot i rentades, sempre estaven vermelloses. Aquesta explicació es troba al darrera de que molts del habitants dels pobles veïns parlessin dels castellbisbalencs com dels Pota-rojos. Segons informació proporcionada pel Sr. Josep Mateu, el jovent anava en grup a les festes majors dels altres pobles, i en arribar a l'entrada del poble veí, es descalçava i amagava les sabates en algun marge o matoll, o demanaven a algú que les guardés, per recuperar-les a la tornada. Malgrat que es desconeix l'origen d'aquesta tradició, el fet fou popularitzat pel dibuixant Martí Ribes durant les darreres dècades del segle XX, ja que a cada número de la revista l'Arada dibuixava una tira amb aquest personatge, comentant el que passava al poble de nou. Desprès el va adoptar l'associació de Comerciants, fins a esdevenir símbol d'identitat de Castellbisbal. MATEU (2007: 140)</p> | 08054-64 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Actualment la figura dels Pota-rojos ha estat novament presa com a símbol d'identitat dels veïns de Castellbisbal a partir del naixement de la colla de Diables infantils anomenats d'aquesta manera, i de la introducció d'aquests personatges en les figures i la llegenda de l'Empaitafocs, que explica de forma popular el perquè de l'origen de la terra roja i dels pota-rojos. Si bé originalment el terme pota-rojos era aplicat amb un cert to despectiu, la recuperació d'aquest gentilici ha estat fet com a motiu d'orgull i com a símbol d'identitat positiu.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45830 | Rondalla de la Madaleneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rondalla-de-la-madaleneta | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XIX-XX | <p>Es tracta d'un personatge popularitzat del qual al poble de Castellbisbal es recollien dues històries protagonitzades per ella. La primera explica que quan anava al mercat, quan anava al bar, sempre demanava dos gots de llet i ella deia: - No, mai! Jo en demano un per l'ensaïmada, que se l'engull tota i un altre per mi. Dos mai! El cambrer ja ho sap, un per l'ensaïmada i un altre per mi. L'altre fet s'explica així: - que al començament d'estar casada, què encara no coneixes bé al marit, no hi ha, quan et quedes sola, com fer un bon berenar, i si el marit ve amorós, soparem tots dos i si el marit ve enfadat, jo ja he sopat. MATEU (2007:140)</p> | 08054-65 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Rondalla popular que tindria el seu origen a finals del segle XIX o començament del segle XX.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||||
| 45831 | Miracle de la noia de Benviure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/miracle-de-la-noia-de-benviure | <p>ALBAREDA Mn. (1931) Història de Montserrat. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XII | Es tracta d'una tradició recollida de forma literaria però molt poc coneguda pels veïns de Castellbisbal | <p>En La història de Montserrat, de Don Anselm M. Albareda es recull un episodi protagonitzat per una noia originària de Benviure (Castellbisbal), i que es transcriu de la següent manera: 'La vigília del naixement de la Verge, a la tarda, arribà a l'església de Montserrat, un pagès del poble de Benviure. Portava la seva filla baldada, amb les cames entumides, que no les podia bellugar. El pare conduí la noia al peu de l'Altar; amb el plor fervent i amb prec ardent, invocava la protecció de la Mare de Déu per tal que d'ell i de la seva filla hagués misericòrdia. No trigà gaire a obtenir el que amb tant d'ardor demanava; puix que al cap de poca estona la noia s'extremí de cap a peus, cridà i xisclà fortament alguns que estaven a prop declararen haver sentit en aquell instant un gran cruiximent d'ossos - i restà sana del tot, davant la concurrència que plorava de joia i lloava a Déu amb gran alegria'.</p> | 08054-66 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Mateu i Miró rememora la tradició al seu llibre Motius, Persones, Fets, MATEU (2007: 120) i fa remuntar la història del miracle al segle XII, pel fet de l'aparició del nom de Benviure. Ruiz i Elias analitza més en profunditat d'on va recollir mossèn Albareda aquesta història miraculosa. Desprès d'investigar afirma que la història es troba recollida en la Secció d'Estudis Romànics II de l' Institut d'Estudis Catalans, que publicà el 1950 un treball sobre el que fou monjo montserratí P. Cebrià Baraut: Les Cantigues d'Alfons X el Savi i el primitiu liber miraculorum de la Nostra Dona de Montserrat. Afirmava que d'entre tots els santuaris marians, la única advocació catalana recordada per Alfons X el savi, era Montserrat, per tant la vinculació és clara. RUIZ (1998: 314). A partir d'aquí cal datar la tradició de la història al segle XII, i s'hauria mantingut només de forma escrita en dites cantigues, ja que no ha quedat record oral entre els veïns de Castellbisbal.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Regular | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45832 | El diable i la serventa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-la-serventa | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>Recollida per Joan Amades explica com en un camp, prop de Palau Solità, es troba un megàlit que el diable portava a coll des del Montseny, d'on l'havia arrencat, fins a Martorell per tal d'acabar-hi el famós pont romà conegut per pont del Diable, que travessa el Llobregat. Part d'ençà del riu, hi havia un gran hostal on no hi havia cap pou per proveir-se d'aigua. Hi havia una serventa que s'havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l'aigua a l'altra banda del riu, en una fonteta. Un dia que el riu baixava molt ple, va dir que més valdria donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l'instant se li presentà un cavaller que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa acceptà. El diable, car no era altre que el cavaller, es posà tot seguit a treballar amb tota fúria. Només hi mancava una pedra. La matinada s'acostava. En passar el diable per davant de Can Cortès, el gall d'aquesta casa es posà a cantar anunciant el dia. El diable, que només pot treballar durant les hores de fosca, en sentir cantar el gall cregué que ja era de dia. No havent tingut temps d'acabar el pont, deixà caure amb ràbia la pedra a terra i quedà dreta i enfonsada set canes, tal com avui es troba. Hi ha variants segons les quals la serventa estava inquieta, es va llevar poc més enllà de mitjanit i veié amb paüra que el pont ja estava gairebé llest. Cridà l'hotelera i, plorant, li contà el que passava. La mestressa prometé salvar-la. Tirà una galleda d'aigua al damunt del pobre gall que dormia. La bèstia es posà a cantar. Els galls veïns li contestaren fins a arribar a cantar els de Can Cortès de Palau, quan el diable passava per allí. Hom dóna el mateix nom i conta la mateixa llegenda de la pedra superior del dolmen de Vilassar. AMADES (1981: 281)</p> | 08054-67 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>La tradició dels anomenats ponts del diable és general a Europa, es tracta d'històries o llegendes d'origen medieval de molt ús a la vella Europa, tot i que Catalunya és un dels llocs on més proliferen. La llegenda dels ponts del diable, amb tot els seus components bàsics, tingué el seu origen en algun indret determinat i s'hauria escampat a altres llocs on existien ponts envoltats d'un entorn natural semblant, agafant els topònims i les peculiaritats de cada lloc. El diable és l'esperit maligne, enganyador, destructiu, una força natural personificada que desplega tot allò que és distint. Totes les promeses de plaers i riqueses, de domini i de poder a canvi de vendre's l'ànima al diable tindran l'infern com a desenllaç. Totes les llegendes tenen en comú el protagonista: una dona que normalment és un ésser temptat pel diable. Inicialment s'explicaven oralment de generació en generació, però segur que és durant el segle XIX quan foren recollides pels rondallaires arran del moviment cultural de la Renaixença, i s'editaren col·leccions populars que probablement contribuïren a escampar aquestes llegendes a altres indrets.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45833 | El diable i el cavaller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-el-cavaller | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 ÁLVAREZ, A. [et al.] . (2009) 'El puente romano (Pont del Diable) de Martorell (Barcelona)'. a:VII Congreso Ibérico de Arqueometría . Madrid ., p.618-627 .</p> | XV-XXI | <p>Aquesta llegenda suposa l'existència d'un castell feudal, no lluny del pont, on vivia un cavaller tarat de tots els pecats, i, com és lògic, odiat pels seus vassalls. El cavaller no respectava vells, ni infants, ni dones i el seu caprici era la llei en tot el feu. Anant pel món, va conèixer una noble i virtuosa dama la qual, ignorant els defectes del noble, no tingué inconvenient en casar-s'hi. Portada al castell i passada la lluna de mel, ben aviat es va adonar de qui era el seu marit i provà de portar-lo per bon camí. Trista empresa! El cavaller no volia ésser reptat i medità un altre crim: Vine - li digué un jorn, tancant-la en una cambra fosca i humida m'esperaràs aquí fins que jo torni. Closa restà, sense més companyia que la d'una noieta molt xica que li duia el menjar i que el cavaller havia robat de la casa pairal perquè fes de patge de sa muller en el captiveri. La dama i la noieta van fer-se bones amigues, s'estimaven de tot cor i s'ajudaven mútuament en allò que podien: la dama il·lustrant la noia, la noia provant de fer més passadores les eternes hores de l'esclavatge de sa mestressa. La noia s'anava tornant poncella i feia molt de goig. Desitjosa d'alleujar la sort de la dama, vàries vegades demanà al cavaller que endolcís el mal viure de sa esposa. El cavaller li responia de manera sorneguera: - No encara….Mes endavant!. Passaren anys i la dama emmalaltí de mort. La donzella pregà al cavaller que anés veure la dissortada abans de morir, però el cavaller, per tota resposta, encesos els ulls, intentà abraçar-la. La noia fugí llestament i es tancà de bell nou amb sa mestressa. Morí l'esposa només vetllada per l'amorosa donzella i, sentit els seus plors, comparegué en la cambra mortuòria el cavaller amb els seus servents. El mal marit, enlloc de commoure's davant el cadàver de sa muller, agafà d'un braçat la minyona i fugí com un condemnat de la cambra i del castell, cavalcant en un corser negre que havia tret de l'estable d'una sola estrebada. La nit era fosquíssima, il·luminada únicament pels llamps. Del cel davallaven aigua i foc, però el mal cavaller corria i més corria, esperonant el cavall. Marges, cingles, roques, tot ho saltava el corcer, entre el ressò dels trons i la remor de les aigües desbordades que cercaven l'aiguabarreig de l'Anoia i el Llobregat, esdevinguts en un mar impossible de travessar. El cavaller no tenia por de res perquè el diable estava amb ell, i per la protecció del diable, malgrat la tempesta, cavall i cavaller assoliren terra ferma i eixuta on deturaren la cursa esperitada. Reia el cavaller. contra el seu cor portava la donzella, el millor dels obsequis que hauria pogut fer-li el diable. Mes ai que, en anar a besar-la, els llavis de la noia estaven sense color i el cos tot era ert. Déu Nostre Senyor li havia fet la gràcia de salvar-la llevant-li la vida. Al dia següent, el cel era blau i serè, la muntanya més verdejant que mai, però a gent de la rodalia, en saber la mort de la malcasada, en veure el pont llevadís del castell caigut, en trobar el cos mort de la donzella a l'altra banda del riu i en observar que al seu damunt havia nascut un pont de cop i volta, no dubtaren que l'arquitecte de l'obra havia estat el diable, gran amic del mal cavaller, i d'aleshores ençà li diuen el Pont del Diable. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-68 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta tradició fou recollida per Anna Valldaura a la seva obra Tradicions religioses de Catalunya. (1948)</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45834 | El diable i el gat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-el-gat | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 ÁLVAREZ, A. [et al.] . (2009) 'El puente romano (Pont del Diable) de Martorell (Barcelona)'. A:VII Congreso Ibérico de Arqueometría . Madrid ., p.618-627 . RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>Els de Martorell emprengueren la tasca de fer un pont, però s'entossudiren a fer-lo d'un sol arc. A mig fer es trobaren que, per l'amplada de l'ull de l'arc, no el podien cloure, car no sabien com pujar la clau que havia de lligar els dos estreps. Deturaren les obres i començaren a estudiar el cas. Tothom hi deia la seva sense trobar remei al mal, quan un jove eixerit, de rialla mofeta, que ningú no sabia pas qui era, va oferir-se per acabar ell sol el pont en una nit, sempre que s'entenguessin en la qüestió del preu, advertint que no fóra gaire exigent. Molts varen riure de la dita però, per seguint-li la veta, li preguntaren quina paga volia. L'ànima del primer que passi - va respondre el desconegut. En escoltar això, el director de l'obra restà sobtat de moment però, refent-se, va dir-li amb tota tranquil·litat: Fet! Demà a trenc d'alba serem aquí a veure la meravella que hauràs portat a terme i , si has complert, tindràs la paga demanada. I tot seguit donà una ordre en veu baixa a un dels seus treballadors. L'endemà tot el poble féu cap al lloc del pont. En veritat, el pont estava llest i al peu del pont hi havia el treballador misteriós i sorneguer que tan bella obra havia realitzada. El director va reconèixer que el pont estava ben acabat i que era de tota solidesa. - Tractes són tractes. Ara la paga !- va reclamar l'estrany i envanit arquitecte. - Prou, Prou! Esteu en el vostre dret !- va dir tot seguit el director. Aleshores, prengué un sac de mans de l'obrer al qual havia parlat el dia abans en veu baixa, l'obrí i deixar escapar un gat que hi havia fet posar ja de propòsit. - Vés! Corre-li al darrera, que la seva ànima és ben teva, ja que és la primera que passa el pont!- digué faceciosament el director a l'arquitecte foraster mentre la pobre bestiola, en veure's desensacada, travessava el pont com un llampec. A més a més, féu una creu a terra amb el bastó que duia a la mà, pel que pogués ésser i, tal i com sospitava, desaparegué el treballador decebut, que no era altre que el diable. Per això del pont de Martorell tothom en diu el pont del Diable. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-69 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta tradició fou recollida per Anna Valldaura a la seva obra Tradicions religioses de Catalunya. (1948)</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45835 | Mandoni i el pont del diable | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mandoni-i-el-pont-del-diable | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 DIAZ SANTILLANA S (1951) 'Mandoni i el Pont del Diable' a Leyendas españolas, pàg 11-16. Ed. Ayax. Barcelona. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVIII-XXI | <p>Diu la llegenda que en temps de la conquesta romana a causa de la brutalitat i les rapinyes dels romans, les tribus iberes es van revoltat. Els ilergetes, tribu ibera establerta a l'entorn de Lleida, dirigits pels valent Mandoni, encara que lluitaven amb força i coratge no podien contenir l'empenta abassegadora de les legions romanes, dotades del millor armament i la millor organització militar de l'antiguitat. Resistint heroicament, però en constant retrocés, un nombrós grup d'ilergetes arribà al Llobregat, a les immediacions de Martorell. No hi havia cap pont i baixava massa aigua per passar-lo a gual. Estaven en un cul de sac. En fer-se de dia, els caps ilergetes es reuniren a deliberar a la tenda de Mandoni; tenien un exèrcit encara nombrós, però cansat i desmoralitzat pels mesos de combat i les últimes derrotes. Si podien escapolir-se de les legions romanes, podrien refer-se i qui ho sap què podria passar? Podria ser que en una nova campanya es poguessin venjar dels romans. Però el riu, infranquejable, els barrava el pas. Només quedaven dues possibilitats: rendir-se o bé morir lluitant. La discussió no va ser llarga: els ilergetes preferiren la mort a l'esclavitud i la rendició suposava automàticament que serien venuts com a esclaus. Els capitans marxaren a posar-se al front dels seus escamots per esperar l'alba del dia fatal. Mandoni restà sol a la tenda, capficat en els seus tristos pensaments. De cop i volta, es desvetllà. Un soroll darrera seu li indicava que no era sol a la tenda. Es girà i davant seu hi havia el Diable, terrorífic i torbador. - Vinc a salvar-te - va dir - Em coneixes? - Si - respongué Mandoni.- Que vols? - He dir que vinc a proposar-te la salvació. La teva i la de tot el teu exèrcit. Només vull una cosa. - Digues-la de seguida. - Només vull la teva ànima. Que quan et moris pugui disposar del teu esperit com jo vulgui. A canvi jo us salvaré a tu i a les teves tropes. Mandoni va dubtar un instant. La proposició era molt dura. Però, tanmateix, la situació era desesperada. - D'acord. Accepto. Què pots fer? - Deixa-ho del meu compte - va respondre el Diable. I aixecant el tapís de l'entrada, va afegir assenyalant cap a la fosca: - Veus cap a on marca el meu dit?. D'aquí un moment vés-te-n'hi i arriba fins al riu. Quan hi siguis, sabràs el que has de fer. I va desaparèixer tot seguit, discretament, tal com havia arribat. - Mandoni, en veure's sol, es va passar la mà pels ulls. Ho hauria somiat? Seria una al·lucinació deguda a la fam i al cansament? Va decidir-se, però, i baixà fins al riu en la direcció que li havia dir el Diable. I la sorpresa va ser immensa, terrible. Allà mateix, sobre el riu, hi havia un pont. Un pont real, tangible! Un pont que era la salvació de l'exèrcit i, a la vegada, el testimoni de la seva perdició. Ràpidament es va posar en moviment. Els capitans ordenaren als sentinelles que despertessin els grups d'homes cansats que dormien a la vora del riu i, abans que es fes de dia, ha havien passar tots a l'altra banda en direcció al seu territori. Gràcies al Pont del Diable, Mandoni i els seus guerrers van combatre encara dos anys contra Roma i van guanyar moltes batalles. La potència econòmica i militar romana, però, era massa fort per a ells. Al final foren vençuts i Mandoni fer presoner. Conduït a Tarragona, fou condemnat a mort i executat de cap per avall a la creu. RUIZ (1998:92)</p> | 08054-70 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta llegenda ha estat recollida per Santos Díaz a la seva obra Leyendas Españolas, però no és de les llegendes més populars relacionades amb el pont.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45836 | El pont del diable i la fira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pont-del-diable-i-la-fira | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 FONTALBA J. (1965) La leyenda del Pont del Diable. Rev. Plaza de Cataluña núm 29, pàg 28-30. Barcelona. RIPOLL G. Història i llegenda núm.4 còmic. Any i lloc d'edició desconeguts, tot i que cal suposar que és editat el 1955. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XVIII | <p>Fa molts anys, molts anys, vivia prop de Martorell, a l'altra banda del riu, en una casa molt atrotinada i mig ensorrada, una vella molt vella, tan vella que ningú no sabia els seus anys, encara que tothom suposava que en tenia més de cent. Aquesta dona, que als seus anys es conservava molt desperta d'intel·ligència i lleugera de cames, era considerada a la comarca com una màgica que tan aviat feia receptes per a guarir les bèsties o les persones com donava consells referents a les collites o a la vida familiar. Però vet aquí que, a la vinguda de la Fira anual a la que venien pastors d'arreu de Catalunya, amb ramats de tota mena de bestiar, com que no cabien tots a la vila, molts pastors construïren pletes i corrals a l'altra banda del riu, prop de la casa de la vella, des d'on per un vell pont de fusta passaven el bestiar a la Fira. Doncs un any, un dia abans de començar la Fira de Martorell, va esclatar una gran tempesta. La pobre vella, que també criava aviram per vendre'l a la Fira, no parava de resar i mirar el cel demanant que el temporal acabés aviat, però semblava que ningú no l'escoltés. Els núvols eren cada cop més foscos, la pluja era més forta i els llampecs i els trons més esglaiadors. A mitjanit es va sentir, per damunt del brogit de la tempesta, una forta remor que anà augmentant fins a dominar tots els altres sorells. Era el riu que, engrossit el seu cabal fins a uns límits mai vistos, ho arrasava tot al seu pas. Canyes, arbres, cabanes, s'anaven inclinant al seu pas i desapareixien sota l'aigua; quan va arribar a l'alçada del pont vell de fusta, amb un lleuger espetec, se'l va endur sense cap esforç. La vella es va adonar de seguida que, tant per ella com per als pastors d'aquella banda del riu, la Fira havia acabat abans de començar i va exclamar: - Diable, quina mala sort Acabava de pronunciar aquesta frase quan del bell mig de les flames de la llar va sortir el Diable en persona i li va dir: - M'has crida?. Que vols de mi? La vella s'emportà un gran ensurt amb l'aparició. De seguida, pensant que podria treure de profit de la visita, va contestar: - T'he cridar perquè m'ajudis. Vull que aquesta mateixa nit construeixis un pont tan sòlid que l'aigua no se'l pugui endur mai més. - I què em donaràs a canvi? Replicà el Diable. - L'ànima del primer que passi pel pont - va dir la vella desprès d'un moment de reflexió. Tracte fet - acabà el Diable. I va desaparèixer per on havia vingut, envoltat per una boira de fum intens i olor de sofre. I mentre continuava plovent, una legió de dimonis construïen un pont sòlid i esvelt, el qual ja tenien acabat en despuntar el dia. Quan es féu de dia, va deixar de ploure i la gent s'apropà a riu ja va poder contemplar el nou pont. Es quedaven bocabadats i feien grups parlant del prodigi quan es va presentar la vella i els va dir: - De què us estranyeu? No ens feia falta un pont? Doncs el Diable ens l'ha construït I els va explicar el tracte que havia fet aquella nit. En escoltar-lo, tothom va quedar esgarrifat i la gent deia: - Si és així, ningú de nosaltres passarà el pont. I qui ha dit que hagi de ser un de vosaltres? Va dir ella maliciosament. I obrint el sac que portava va deixar escapar un gat, que en veure's lliure, li va faltar temps per travessar el pont corrent com un llampec. RUIZ (1998:93) Una altra versió de la mateixa història és la de la Vella, el gat i el Pont del Diable, en la qual la protagonista és una vella que anava cada dia a prendre l'aigua de Font de l'Eudó, passant per un pont de fusta vell i rònec fins que un dia se'l va endur una tempesta. Llavors va aparèixer el Diable en forma de cavaller i li va proposar fer el pont a canvi de l'ànima del primer que passés. La vella va acceptar i va deixar anar el gat desprès. RUIZ (1998:94)</p> | 08054-71 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>La primera versió fou recollida per Javier de Fontalba al seu escrit La leyenda del Pont del Diable, publicat a la Revista plaza de Cataluña, núm 29, l'any 1965. La segona versió va ser recollida per G. Ripoll l'any 1955 a Història i llegenda núm 4 còmic.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45837 | Llegenda de la Pedra Dreta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-pedra-dreta | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | Es tracta d'una llegenda d'un altre municipi relacionada amb el pont del diable, però molt poc coneguda pels veïns. | <p>El dimoni va demanant a un home que li donés l'ànima, aquest, però, li va demanar a canvi que li fes un pont sobre el riu Llobregat, a Martorell, i que l'havia d'acabar abans de mitjanit; només així li donaria l'ànima. El dimoni va treballar de valent però, just quan tocaven les dotze de la nit al campanar de Prats de Lluçanès, baixava l'última pedra i allà mateix es va quedar. I encara es diu que en el Pont del Diable de Martorell hi manca una pedra, que és la Pedra Dreta. RUIZ (1998:95) La pedra és un monòlit situat al costat de camí que va de Prats de Lluçanès a la vall de Merlès, conegut com la Pedra Dreta del Grau. Es tracta d'un monòlit prismàtic de 2,12 m d'alt per 0,36 d'ample i 0,26 de gruix, rematant una petita piràmide. En la part superior hi ha esgrafiada la fletxa 1773. Al voltant d'aquesta pedra existia el costum de ballar un contrapàs el Diumenge de Pentecosta. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-72 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>RUIZ I ELIAS afirma recollir la història oral explicada per la pradenca Maria Muntadas, tal com l'havia sentit dels seus avis.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Regular | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45838 | El Sotasantpere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-sotasantpere | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XVIII-XX | <p>Abans de la Guerra Civil del 36 el presbiteri de l'Església de Sant Vicenç lluïa un retaule barroc dedicat al sant, amb alt relleus, daurats i policromats, que explicaven la vida del sant. El retaule arribava fins a les voltes i s'assentava sobre quatre pedestals de pedra decorats amb el relleu d'un atlant cadascun. Un dels atlants era associat pels feligresos amb l'apòstol Sant Pere, concretament el de la dreta de l'altar. Per altra banda, al presbiteri es van condicionar uns seients reservats per a les autoritats civils, les quals, avançant pel passadís central, pujaven als graons i s'asseien, començant per l'esquerra, al lloc que els corresponia: primer l'alcalde, desprès el tinent alcalde, desprès el tresorer, començant pel càrrec més alt i baixant en categoria. El menys important sempre anava a parar a sota l'atlant que el poble coneixia com el Sant Pere. Així, doncs, sota Sant Pere sempre hi anava a parar aquell qui menys manava. Quan hi havia hagut canvis d'autoritats, la gent preguntava: - Qui fa d'alcalde?, i Qui fa de Sotasantpere?, en referència a aquell que no comptava per a res a l'Ajuntament. Per això, abans de la guerra, a tots el que ocupaven l'últim lloc de qualsevol junta, li deien que exercia de Sotasantpere.</p> | 08054-73 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Història popular possiblement apareguda en període modern i consolidada a finals del segle XIX.</p> | 41.4752000,1.9806400 | 414888 | 4592012 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45839 | Ball de bastons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-bastons-1 | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>El Ball de bastons era popularment balls de Carnestoltes. Es començaven a ballar el diumenge passat Sant Vicenç i eren ballats fins el dimarts de carnestoltes. Per al ball de bastons es vestia amb camisa blanca i faixa de color creuada, pantalons negres i espardenyes. A sobre dels pantalons es portava una faldilleta vermella. S'acompanyava d'una renglera de picarols lligats a la cama. Al cap portaven un mocador plegat i lligat. Aquests antics balls només es conservaven parcialment a començaments del segle XX. De fet, només alguns dels passos del ball de gitanes es trobaven encara en ús. Gràcies als records de l'avi de Cal Llorençó, que podia rememorar alguns punts i evolucions es pogueren recuperar.</p> | 08054-74 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens dels balls de bastons i gitanes són difosos. Es tracta de balls documentats dels del segle XII i molt popularitzats a Catalunya a partir del segle XV. Als seus orígens el ball de bastons era un ball ballat només per homes, que simbolitzaven dues bandes rivals lluitant, fent diferents moviments i alternant la lluita amb l'entrecreuament de bàndols, distingits pels colors dels seus vestuaris. MATEU (1991: 30)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||||
| 45840 | Ball de gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-2 | <p>AMADES J (1989) Costumari català. Vol II, pàg 226 MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MOLANO ROYO, JULIO: ELS MATADORS: Els Matadors, un croquis al natural http://www.ajhortons.cat/images/documents/historia/Els%20Matadors.pdf</p> | XVII-XXI | <p>El Ball de gitanes era popularment balls de Carnestoltes. Es començaven a ballar el diumenge passat Sant Vicenç i eren ballats fins el dimarts de carnestoltes. Es tracta d'un ball fet al voltant d'un pal d'on surten unes vetes o cintes, que subjecta per l'altra punta cadascun dels balladors, anomenats gitanos o gitanes, i al ballar es van formant trenes o cordons segons el pas de la dansa. Per al ball de gitanes es vestia amb camisa blanca i faixa de color creuada, pantalons negres i espardenyes. S'acompanyava d'una renglera de picarols lligats a la cama. Al cap portaven un mocador plegat i lligat. Abans de començar el ball sortia el dimoni amb un ganxo llarg per apartar la gent i fer rotllana per als balladors. També hi anava una vella amb un cistell gros per posar-hi el que donaven. Dins del ball de gitanes feien una evolució, que en deien l'espolsada, fent un moviment amb les cames com tirant-les enfora i espolsant els peus, amb soroll de picarols. Possiblement, a nivell simbòlic volia representar el fet d'atapeir la terra desprès de sembrar perquè el gra fructifiqués. Una altra evolució que formava part del ball de gitanes era el ball rodó, que representava una pregària. Aquest darrer ball es va perdre desprès del 1918, i ha estat interpretat com un dol desprès de l'epidèmia de grip. MATEU (2007: 139)</p> | 08054-75 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens dels balls de gitanes han volgut remuntar-se fins al segle XVII, i es relacionen amb les ballades del poble gitano quan celebraven casaments. Altra versió relaciona el ball amb els rituals de conquesta entre parelles al voltant d'un arbre, representat com a símbol de la fertilitat. El ball de les gitanes, així com el de bastons, es van deixar de ballar a començaments del segle XX. El ball de les gitanes es pogué recuperar gràcies a l'avi de cal Llorençó, que es recordava dels punts i passos. Respecte a la música, els instruments que necessitaven eren el flabiol, el tamborí, i el sac de gemecs. Els músics venien de Sant Llorenç d'Hortons o de Sant Pere de Molante, del Pla de Vilafranca. Formaven la comparsa set gitanos i set gitanes. Els gitanos eren joves de vint anys, però com que la moral de l'època no deixava que ballessin les noies, feien de gitanes nois de tretze o catorze anys, carapelats, amb perruca, barret i vestits amb cos i faldilles. Tots els gitanos duien pantalons d'igual color, amb picarols amb tou de cama, camisa blanca, faixa vermella i una manta plegada a l'espatlla, que els servia per tapar-se en cas de suar. Els que interpretaven les gitanes eren els mateixos tota la temporada. Mentre que els gitanos es podien tornar, perquè tothom sabia els passos. Les variacions anaven a càrrec d'ells, mentre que les gitanes només es balancejaven. A més dels balladors, formaven part de la comparsa la vella i el diable, aquest portava un ganxo de mànec llarg, com els dels forns de pa, per fer apartar la gent quan envaïen el terreny dels balladors. També hi havia joves que passaven el platet. El carnaval començava el diumenge passat Sant Vicenç, i ballaven el de gitanes les tardes de cada festa a la plaça. També feien sortides als pobles veïns. El dimarts de carnestoltes feien la darrera ballada al matí, tal i com fan ara les caramelles, i ballaven en diferents indrets. MATEU (1991: 29)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Joan Amades recull aquests tipologia de balls a Castellbisbal, comentant que són els únics de la zona que han arribat de forma íntegra del segle anterior amb tota la seva coreografia. AMADES (1989: 226) | 98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45841 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-5 | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVII-XXI | Desprès de diversos anys amb poca participació ha tornar a ser recuperades amb força èxit. | <p>Les Caramelles a Castellbisbal s'organitzen per Pasqua Florida i recorren els principals carrers del poble antic: Pi i Margall, carrer Major, Vell, etc. El grup caramellaire es troba format actualment per membres de diverses edats, adults i nens, vestits amb barretina i mocadors al cap. Cantant a cada tram de carrer recullen donatius utilitzant una cistella amb cintes enganxades que eleven fins als balcons de les cases amb una pèrtiga. La cantada acaba normalment a dins l'església parroquial.</p> | 08054-76 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>La sortida dels caramellaires va coincidir a finals del segle XIX amb les celebracions de la festa Major. Antigament eren almenys dues les colles de caramelles, que assajaven als locals del cafè de l'Aranya i el local de l'Agrícola. Totes dues competien pels carrers de Castellbisbal. No s'ha pogut constatar que recorreguessin les diferents masies del terme, limitant-se els cants al nucli antic. Desprès de la canta de Caramelles i del dinar, es menjava la mona, que era de pasta de tortell amb tants ous durs com anys tenia el fillol. Tarda i nit feien ball d'orquestra a la Plaça de l'Església. El mal d'aquesta Festa Major era el temps insegur, i no hi havia Pasqua que no plogués i els músics no haguessin d'emprendre el camí avall de la retirada cap a l'estació amb els instruments enfundats. MATEU (1991: 26) Interrompudes el 1936, van ser represes desprès de la Guerra Civil. Així el 1940, es van tornar a cantar novament caramelles. La vestimenta utilitzada a partir del 1940 va ser la dels Pomells de Joventut, un moviment amb finalitat patriòtica i moral, creat el 1920 i prohibit el 1923 per la Dictadura de Primo de Rivera. Els nois duien camisa blanca, faixa i barretina vermella; les noies amb vestit blanc, faixa i caputxa blanca. RUIZ (1998: 276)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45842 | Romeries d'abans de l'Ascensió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/romeries-dabans-de-lascensio | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVII-XX | La tradició es va perdre a partir de la dècada del 1970 | <p>Els tres diumenges anteriors del dia de l'Ascensió es tenia per costum celebrar tres romeries a tres llocs diferents del poble. El tercer diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a la creu que hi havia prop del cementiri, a tocar de la carretera de Terrassa. El segon diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a l'ermita del Castell El diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a l'ermita de Sant Joan de Benviure o de Ca n'Estaper. Normalment s'anava a aquests tres indrets a peu, o bé en carruatge engalanat. Només arribar es feia un bon esmorzar, desprès normalment es celebrava una missa i desprès es feia un bon àpat. La gent acostumava a portar costella de xai o de porc i botifarres i allà mateix encenia un foc i feien el dinar. Es tractava de jornades festives on el jovent aprofitava per relacionar-se obertament. Una de les tradicions lligades a aquestes tres romeries consistia en collir una canya verda i penjar-la del brancal de la casa per demostrar que s'havia anat.</p> | 08054-77 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Cal pensar que es tracta d'una tradició antiga, on festivitat lúdica i religiosa es barregen. Els seus orígens es podrien remuntar a l'edat moderna. Cap a la dècada del 1950 s'anà perdent poc a poc fins a desaparèixer.</p> | 41.4705400,2.0017900 | 416648 | 4591474 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45843 | Goigs de Sant Vicenç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-vicenc | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XXI | <p>GOIGS DEL INVICTO MARTIR SANT VICENS, PATRÓ Y TITULAR DE LA PARROQUIA DE CASTELLBISBAL Cruels vencereu torments / I molt més en mort/ Siuau nostre protector/ Victoriós màrtir Vicenç/ Noble aragonés nasquereu / En (..) i lletra divina / Ab ansi molt peregrinar/ En Zaragoza aprenguereu / Valeri als dogmas eterns/ Os ensenyà ab gran primor / Siau nostre &/ A est Bisbe Sant impedit / De predicar la lley santa / Supliseu ab grasia santa/ Que quedà Dacià acosdits / Manà ab furors sedents / Als dos prendre's son rigor/ Siau nostre &/ A la Ciutat de València / A Valeri i Vos lligats / Conduiren los soldats / Maltractant vostra paciencia / Más vostre esperit pacient / Libre confon tot error / Siau nostre & / Per més que lo impio Dacii / Os tractà al principi amich / Vos dels (..) enemich / Valent (..) cristià / Sols a Crhisto los (..) / Oferie lo vostre cor / Siuau nostre protector / Presons, rodas, fams, cadenas / grillons, ferros i ardents fochs / per vos foren torments pochs / tenent per gloria las penas / de amarguias los torments / passareu molt (...) / Siau nostre & / Sou Diamant en firmesa / a (..) que en l'ardent pira / aumentant Dacià sa ira / se aumenta vostra bellesa / a més ira, més paciencia / ansias mostra vostre amor / Siau nostre & / Com Crhisto en la Creu clavat / tingue ses do més poder / vos resolguereu morir / esent lo patir finat / suplicava més torments / per Chirsto vostre valor / Siau nostre & / (...) mort vostra vida acaba, més vostre cos / va cap al Cel prodigits / a la admiració convida / defensando de las dens de un gros lleo devorador / Siau nostre & / Submergit en esta mar / lligat de una mola brava vostre cos, com si botava / se paresura a retocar / burlats tots los Presidents/ quedaren ab son errors / Siau nostre &/ En lo aire, foch, mar i terra / Vicenç victoriós indica / i fins Dacià publica, que'l nom de Vicenç lo aterra / (..) com crida ab ardens / furors de son ciego cor / Siau nostre &/ desmaiant lo gentilisme / A vista de tots victorias / Vicenç (...) sas glorias / contra el poder del abisme / convertintse molta gent / a Jesucrist redemptor / Siau nostre &/ A Déu en Vicenç, dedicà / Castellbisbal aquest temple / per imitar son exemple / que la devoció publica / per la ànima, cos i bons / logreu de Déu lo favor / Siau nostre Protector / Victoriós Mártir Vicenç / Victoriós Vicenç en vida / i en la mort triomfador / al cec os invoca de cor / lograuli gloria cumplida.</p> | 08054-78 | Nucli urbà de Castellbisbal. Pl. de l'Església, s/n (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans. Respecte als Goigs de la parròquia de Castellbisbal, encara són cantats els Goigs a Sant Vicenç, que foren traduïts per mossèn Joan Cot. En els esmentats goigs es pot llegir: Reimpressió d'un exemplar del segle XVIII, ab llicencia, 17 de janer de 1914.</p> | 41.4752000,1.9806400 | 414888 | 4592012 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Religiós | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Els goigs foren impresos per Pau Riera i es troben datats del 1847. Actualment no es té tradició de cantar-los ni els propietaris de la masia i l'església recorden haver-los cantat en les darreres dècades. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 45844 | Goigs de Sant Quintí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-quinti | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XXI | Cap dels informats consultats recorda haver-los cantat en les darreres dècades. | <p>GOIGS DE SANT QUINTÍ Putx gloria habeu alcansat / Del supremo Emperador / Siau nostro protector / Sant Quintí mártir sagrat / De Roma noble nasquéreu / De un il·lustre Senador / Per vos fou poc est honor / Putx major lo pretenguereu / Quant de pur zel abrasant / Seguireu al Redemptor / A Fransa Déu vos aportà / De predicar al infiel / Féreu tant que prest del Cel / A molts obrireu la porta / En lo que vos sou mostrant / Ricci Vir, prefet romà / Dels cristians enemig, / Rucés en furor inic / Ab cadenas vos lligà / Fóreu en presó posat / Com home vil y traidor / Un Àngel vos envià / Qui vostras cadenas romp / Vostra llibertat tothom / Ora pro nobis B. Quintine / Admirà en lo següent dia / sis cents la fe han abrassat / Putx fan merex son valor / Vostre cos tot dislocat / Fos regat mana'l Tirà / Ab oli, pega i quitrà / Desprès de ser assotat / Vostre valor ha aumentat / Com del prefet lo rigor / No para la infernal trassa / Volien quedavau ab vida / Omple'us la boca sens vida / De cals, vinagre i mostassa / Creu que axís haurà apagat / De vostra llengua l'ardor / Ab ferros atravessaren / Vostre cos de part a part / Ab ja mai vista crueltat / Moltas punxas li clavaren / Axó tampoc ha bastat / Per dar mostras de dolor / No sap com atormentarvos / Lo cruel tirà vensut / Al ultim suplic acut / Mana en fi de capitarvos / Vos porta al sant Mon Tabor / En las aiguas sumergit / Fou vostre cadaver sant / Cincuanta cinc anys resant / A vostres fiels escondit / Fins que'l cel se fou dignat / Mostrarlos tan ric tresor / La cega dama romana / Eusebia té avís del Cel / Ont está: ab fervor y zel / A las aiguas vos demana / Las que prest li han escoltat / Son actiu i just clamor / Esta Comarca os adora / En lo pla de Mas Bonet / Son desitj veu satisfet / Cuand a vos acut tot hora / Sempre consol ha trobat / Dels treballs en lo rigor / TORNADA / Putx al Cel son coronat / Per una de un Déu y Señor / Siau nostre protector / Sant Quintí màrtir sagrat</p> | 08054-79 | Terme de Castellbisbal. P.I. Sant Vicenç. Can Pedrerol de Baix. (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans.</p> | 41.4453800,1.9930100 | 415883 | 4588690 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45844-foto-08054-79-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Els goigs foren impresos per Pau Riera i es troben datats del 1847. Actualment no es té tradició de cantar-los ni els propietaris de la masia i l'església recorden haver-los cantat en les darreres dècades. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||
| 45845 | Goigs de Sant Joan Baptista | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-joan-baptista | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XX | Possiblement deixaren de ser cantats abans de la Guerra Civil. | <p>GOIGS DEL GLORIÓS SANT JOAN BAPTISTA Del Verb etern encarnat / Celest al procurar / Siau nostre protector / (....) / En la hora del sacrifici / Elisabet ho fecundà / Y perquè de Gracia abunda / Se mostra l' Senyor propici(...) / La gracia contra lo infern / També lo esperit increat / Compregue (...) / Tans feu vostra enteresa / Ha defensat de (...) Rey / Que fins a Herodes Rey / Condempnareu sa impuresa Quedant persò degollat / Per demostra vostre amor/ (...)</p> | 08054-80 | Terme de Castellbisbal. P.I. Ca n'Estaper. C/ del Retorn s/n (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans. Aquests goigs es cantaven a la capella de Sant Joan de casa Estapé. Al peu de la pàgina hom veu que foren impresos a casa dels hereus de la Viuda Pla l'any 1881.</p> | 41.4705200,2.0017700 | 416647 | 4591472 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Aquests goigs es cantaven a la capella de Sant Joan de casa Estapé. Al peu de la pàgina hom veu que foren impresos a casa dels hereus de la Viuda Pla l'any 1881. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||||
| 45881 | Ball de l'Espolsada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-lespolsada | <p>AA.DD. (2001) 'Presentació del disc Músiques de Castellbisbal' a Ben Viure. Butlletí dels Amics i Amigues del Museu. Gener de 2001. Castellbisbal. AMADES J (1981) Costumari català, vol II, pàg.33</p> | XVI-XXI | Les melodies i el propi ball estigueren pràcticament pèrdues fins a la recuperació realitzada pel grup Els rabassaires, en base als Costumaris de Joan Amades. | <p>Peça musical popular ballada tradicionalment a Castellbisbal i recuperada recentment pel grup de músics de Castellbisbal, Els Rabassaires. Ha estat editada al disc ' músiques de Castellbisbal', juntament amb altres peces tradicionals recuperades com les del Ball de Bastons i el Ball de Gitanes, així com altres peces creades per la sortida de l'Empaitafocs i les ballades de gegants. El ball de l'espolsada consistia en un punteig o 'espolsat' especial i típic, propi dels balls de Carnestoltes. Aquesta forma d'espolsat és el que li va donar el nom d'espolsada, i consisteix en un sotragueig ràpid del peu amb la punta encarada a terra i ben arran de sol. Hi havia tres maneres d'esposar: uns copejaven ràpidament i fortament la punta del peu i altres només la sotragaven sense arribar a tocar a terra. Les melodies eren tipificades a tot el Baix Llobregat i el Vallès. La nota més característics és la volta a la plaça. Els millors contrapunt, especialment les dones, per tal de lluir la seva habilitat ballaven a peu de mitja i duen lligat al cap del filet de la puntera un cascavell que sonava graciosament en moure el peu amb rapidesa. Les nombroses tonades de les diverses versions del ball de l'espolsada són totes en temps de dos per quatre, ritme accelerat que regeix el moviment viu de peus propi del ball. AMADES (1981: 217)</p> | 08054-116 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Joan Amades documenta aquest tipus de música i ball en tot el Baix Llobregat, opinant que aquest tipus de moviments ràpids amb els peus es propi de danses agràries, que tracten d'imitar el remenament de la terra en conrear-la.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414876.938 | 4591981.786 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | Inexistent | 2023-01-12 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | El ball de l'espolsada està classificat dintre del grup dels considerats 'mascarades' o 'disfressades' com el ball de les gitanes. | 98|119 | 62 | 4.4 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | |||||||
| 45962 | Rellotge de sol de can Canyadell (SO) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-canyadell-so | <p>http://www.gnomonica.cat/bd.cfm</p> | XX | <p>Rellotge rectangular, que es troba pintat a la façana principal de Can Canyadell, a l'alçada del primer pis. El traçat de les marques horàries no corresponen a cap càlcul gnomònic. La grafia del 11 s'escriu Iil. La seva funció és purament ornamental i sembla inacabat.</p> | 08054-197 | Terme de Castellbisbal. Can Canyadell. Crta. BV-151, km.7,4 (08755 Castellbisbal) | <p>Aquest rellotge, com el seu homònim de la façana sud-oest, tenen els seus orígens en la darrera restauració de la casa practicada en la dècada del 2000 i que convertí l'antiga masia en restaurant.</p> | 41.5101600,1.9837800 | 415196 | 4595891 | 2000 | 08054 | Castellbisbal | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45962-foto-08054-197-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45962-foto-08054-197-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45962-foto-08054-197-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inventariat per la Societat de gnomonica catalana amb el núm de referència: 3609 | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||
| 45973 | Ronda del Rei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ronda-del-rei | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XVIII-XX | <p>Antic joc de bitllets molt popular al poble de Castellbisbal. S'hi jugava al carrer del Joc, motiu pel qual acabà esdevenint el nom del carrer. Es plantaven sis bitlles i el bitllaire, amb el peu del davant a tocar de la ratlla, llençava tres bitllots, si aconseguia tombar-les totes menys una, feia bitlla i si la que quedava plantada era la més adornada, aconseguia bitlla de rei. La manera de jugar-s'hi els diners era fer una filera de jugadors a cada cantó, i cadascú deixava a terra les peces de xavalla que s'hi volia jugar. Si el bitllaire guanyava, recollia tots els diners de terra. Si no feia bitlla, n'hi posava de la seva butxaca, tants com n'hi havia d'escampats. El que plantava les bitlles i recollia els bitllots, li deia bitlloter. MATEU (2007: 135)</p> | 08054-208 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Va ser recuperat l'any 1995 i forma part de les activitats de la Festa Major d'estiu. Actualment es juga al carrer Major, al lateral de l'església, on s'hi han col·locat les senyals a terra.</p> | 41.4751100,1.9804700 | 414874 | 4592003 | 08054 | Castellbisbal | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45973-foto-08054-208-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45973-foto-08054-208-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45973-foto-08054-208-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98|94 | 63 | 4.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 | ||||||||||
| 86763 | Trobada de Puntaires | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trobada-de-puntaires-4 | XX | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Acte organitzat per la Germandat de Polinyà que agrupa unes 500 puntaires d’arreu de Catalunya. La vila s’omple de persones que posen en pràctica l’art de les puntes de coixí.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Se celebra el 12 d’octubre.</span></span></span></span></span></p> | 08167-27 | 41.5575986,2.1565144 | 429662 | 4601002 | 08167 | Polinyà | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08167/86763-2016-10-12-trobada-de-puntaires-4856.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08167/86763-2016-10-12-trobada-de-puntaires-4862.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Lúdic | 2021-09-29 00:00:00 | Ainhoa Pancorbo Picó | 98 | 60 | 4.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||||||
| 77750 | Molí de l'Agell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-lagell | AA.DD. (2007) Lacera, Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall, núm. 8 (L'Agell, març 2007), Sant Llorenç Savall, edició de l'entitat. FERRANDO i ROIG, Antoni (1997) Itineraris pel massís de Sant Llorenç del Munt; I - La Vall del riu Ripoll. La Vall d'Horta, la Vall de Mur, les Arenes i Cadafalc. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Biblioteca Abat Oliba, 13. | XIV-XIX | Part de l'edifici està enrunat. Pels elements que conserva el molí i per la seva situació està en risc de perdre's, a més de ser lloc de pas habitual de motos de trial. | Molí situat a la confluència dels rius Mascarell i Ripoll, aprofitant les aigües d'aquest per un rec. L'edifici té dos cossos adjunts; el més antic estava destinat a molí a la part inferior i vivenda la superior, i el segon, aprofitant el talús, feia funcions de magatzem. Tot i que està enrunat (el sostre començà a esfondrar-se als anys 80) conserva les moles i les farineres; el carcavà està en mal estat i no és possible veure si encara hi ha el rodet i l'arbre. A la part de darrera hi ha una gran bassa, que s'allarga agafant part del rec. Una de les llindes duu la data de 1775. | 08223-22 | Seguir la carretera del polígon al final del C/ Ripoll, i la pista abans del pont fins al molí. | L'any 1332 s'esmenta 'el camp del Molí' dins les possessions del mas l'Agell, i el mateix segon nom del mas, 'Cadireta', fa pensar en el seu origen com una resclosa. La primera documentació específica, però, no apareix fins l'any 1580. La llinda del molí duu la data de 1775 arrel de la reforma de Pau Agell, i les moles deurien ser renovades a finals de segle XIX; des de mitjan segle XX està abandonat, encara que fou el darrer molí fariner d'aigua en funcionament al poble. | 41.6696700,2.0572800 | 421523 | 4613530 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77750-foto-08223-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77750-foto-08223-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77750-foto-08223-22-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | |||||||||
| 77759 | Molí nou de les Oliveres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-nou-de-les-oliveres | Petit molí del qual encara es poden distingir el rec i el perímetre de la bassa, poblada de canyes i rebrots de pollancre. De l'edifici originari en queden pocs vestigis, ja que a mitjan segle XX es va reconvertir en un petit refugi. A l'edifici hi ha un rètol que diu 'Canari' i una placa ceràmica amb la llegenda 'passeig dels pollancres'. Com l'altre molí de les Oliveres, recollia les aigües a la bassa de la Muntada. | 08223-31 | Aquest segon molí es troba en el camí d'accés al mas de les Oliveres, abans de creuar el riu. | Aquest era el molí propi del mas de les Oliveres, ja que el que hi ha just sota el mas era propietat de la Roca. | 41.6715300,2.0390000 | 420004 | 4613754 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77759-foto-08223-31-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | Les antigues moles van anar a parar a l'era de les Oliveres. | 94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | |||||||||||
| 77765 | El Dalmau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-dalmau-0 | FERRANDO i ROIG, Antoni (1997) Itineraris pel massís de Sant Llorenç del Munt; I - La Vall del riu Ripoll. La Vall d'Horta, la Vall de Mur, les Arenes i Cadafalc. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Biblioteca Abat Oliba, 13. | XIII-XIX | En el moment de redactar aquesta fitxa els actuals veïns estaven fent obres a la casa. | Conjunt remarcable de casa pairal, masoveria, dependències i una terrassa tancades per un barri i altres annexos al voltant d'una gran era. El cos central de la casa és de dos pisos, i encara que se li endevina l'estructura antiga va ser àmpliament reformada en època moderna; així ho testimonien diverses llindes gravades i datades dels segles XVII i XVIII. A la façana, presidida per un gran portal adovellat, hi ha una curiosa llinda esculpida amb dues figures tosques (masculina i femenina?) al voltant d'una màscara encerclada. A les façanes de llevant i de migdia hi ha dos rellotges de sol bellament esgrafiats i restaurats a mitjan s. XX. A ponent de la casa hi ha una gran bassa per a rec que recull les aigües pluvials de tot el joc de teulades, ja que les fonts són escasses a la Vall de Mur. | 08223-37 | A la Vall de Mur, al sector del torrent de la font del Cubell. | Documentat des del segle XII, el mas Dalmau depenia feudalment del monestir de Sant Llorenç de Munt i durant un temps també estigué sota la protecció i jurisdicció del castell de Pera i, se suposa, de la seva avançada de Rocamur. Els propietaris sempre han estat la família Dalmau, probables descendents d'un primer Dalmau de nom, l'any 1110, encara que no sempre ha passat de pares a fills per problemes menors. A principis del s. XXI morí l'últim descendent de la família Dalmau, que hi residia, sense descendència. El mas conserva nombrosos pergamins de la seva pròpia història. Vora la casa hi ha l'antiga parroquial de Sant Pere de Mur, que d'encà el segle XVIII passà als Dalmau assumint funcions de capella privada; encara que no forma part de la casa, és coneguda també com a Sant Pere del Dalmau. | 41.6570500,2.0323100 | 419429 | 4612152 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77765-foto-08223-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77765-foto-08223-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77765-foto-08223-37-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | |||||||||
| 77802 | Trull de les Oliveres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-de-les-oliveres | Només es conserva la pedra solera, i encara força malmesa. La proximitat del rec deuria permetre l'existència d'una bassa, de la qual sembla haver-hi restes al costat de la pedra, sense que s'hagi pogut excavar i determinar. | 08223-74 | Des de les Oliveres, seguir el rec enllà fins al torrent o sot del Trull. | El trull va ser trobat per casualitat a finals del s. XX per l'amo de les Oliveres, i netejat per personal del Parc. No es tenia notícia ni record de la seva existència, però l'indret on es troba era conegut amb el nom de sot del trull, i el torrent que hi passa és el torrent del trull. | 41.6746600,2.0346400 | 419645 | 4614105 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77802-foto-08223-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77802-foto-08223-74-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | ||||||||||||
| 77820 | Torrota de la Roca (Torre de Lacera, Castell de la Roca, Torre del Moro) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrota-de-la-roca-torre-de-lacera-castell-de-la-roca-torre-del-moro | <p>AA.DD. (1991): Catalunya Romànica: El Vallès Occidental / El Vallès Oriental. Vol. XVIII. Barcelona, Enciclopèdia Catalana. CATALÀ ROCA, Pere (1962) Els Castells catalans. Barcelona, Rafael Dalmau editor. FERRANDO i ROIG, Antoni (1983) El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell, Cooperativa El Pot. FERRANDO i ROIG, Antoni (1992.1) Els castells del rodal del Montcau. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 21.</p> | XI-XIII | Element sense cap mena de consolidació, molt a l'abast de buscadors desaprensius de pedra rústica. | <p>De l'antiga torre quadrada, que deuria fer uns 12 m. de costat, només resta dempeus un bon pany de paret esbotzat d'uns 3 m. d'alçada i dues cantoneres. Els carreus, més o menys treballats, foren reaprofitats amb els anys per a fer-ne marges, però n'hi ha molts d'escampats al voltant.</p> | 08223-92 | Entre la carretera de Castellar i el mas de la Roca, en un turó a la dreta camí de la creu de Ricó. | <p>El conjunt de la torre i torre de senyals de Lacera apareix lligat al castell de Pera, com a protecció avançada de l'entrada de la vall d'Horta, fora de l'aguait del castell. Les primeres notícies documentals daten de finals del segle XI, i el darrer esment és en un testament de 1228. El territori i nom de Lacera és àmpliament documentat durant un periode més extens, i la torre en fóra només l'element defensiu de referència. És probable que, un cop perduda l'eficàcia del Castell de Pera, que seria de difícil accés, la Torre de Lacera tingués alguna funció residencial o administrativa regulant aquest ampli territori que vindria a correspondre's a bona part del terme municipal actual.</p> | 41.6689300,2.0485800 | 420798 | 4613456 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77820-foto-08223-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77820-foto-08223-92-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | |||||
| 77852 | Festa Major d'estiu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-destiu-11 | Des de diverses entitats cíviques i des de l'Ajuntament mateix, hi ha la intenció de fer uns gegants nous per a la festa, ja que els vells no tenen gaire interès artístic i darrerament ja no apareixen. | <p>Conjunt de manifestacions festives que se celebra el primer diumenge de setembre o el darrer cap de setmana d'agost. La festa major està formada per un conjunt d'activitats festives, esportives, culturals i religioses amb la participació de les administracions corresponents i diverses entitats del poble, i la coordina una comissió de festes independent. Les activitats poden anar canviant, i els darrers anys s'ha caracteritzat per recuperar tradicions antigues, com les bitlles catalanes, o per introduir un element com és la venda de samarretes de la festa, amb un motiu que va variant anualment i que és motiu de col·lecció.</p> | 08223-124 | 41.6804900,2.0576100 | 421564 | 4614731 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | Les urbanitzacions que també estan al terme municipal, com Comabella i Les Marines, celebren la seva festa major, òbviament de tradició molt més recent. | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | |||||||||||||||
| 77853 | Festa Major d'hivern | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-dhivern-11 | Els darrers anys s'ha perdut la seva celebració, tot i que hi ha la voluntat de recuperar-la. | <p>Festa major d'hivern, coincidint amb Sant Climent. Antigament consistia bàsicament en actes religiosos i alguna activitat festiva de caràcter popular.</p> | 08223-125 | <p>Tot i que actualment no se celebra, hi ha la intenció de recuperar aquesta festa per equilibrar la celebració d'alguns actes de tipus cultural, festiu i tradicional a l'hivern.</p> | 41.6804900,2.0576100 | 421564 | 4614731 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | |||||||||||||||
| 77854 | Pi de maig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-de-maig-0 | <p>La festa del Pi forma part del cicle de festes ancestrals per a celebrar l'arribada de la primavera. Se celebra el dia 1 de maig, i consisteix a plantar un pi alt i dret al mig de la Plaça Major. Al matí se surt a buscar un pi alt als afores del poble per després plantar-lo ben dret al bell mig de la Plaça Major. És costum de posar un premi al capdamunt del pi, que és per al primer que aconsegueix de pujar-hi malgrat la resina i el greix que s'hi afegeix. El pi es fa baixar, és a dir es talla, el primer de juny, en què es torna a fer una festa amb ball de gitanes inclòs. Aquest costum que s'havia perdut es va recuperar fa uns anys i actualment gaudeix de molt bona salut, essent una de les festes més viscudes pels llorençans.</p> | 08223-126 | Se sol celebrar al plaça major. | <p>La festa del pi s'havia perdut als anys seixanta i va ser recuperada fa pocs anys amb èxit; s'han intentat diversos emplaçaments, fins que ha quedat la plaça major com a lloc de referència de la plantada. A tall d'anècdota, després de diversos trasllats de l'activitat, la web local va fer una enquesta l'any 2008 sobre l'indret preferit per a la plantada, que va ser la plaça en detriment de la font de l'Aixeta.</p> | 41.6804900,2.0576100 | 421564 | 4614731 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | |||||||||||||||
| 77855 | Drac de Sant Llorenç Savall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/drac-de-sant-llorenc-savall | <p><span><span>FERRANDO i ROIG, Antoni (1997) Itineraris pel massís de Sant Llorenç del Munt; I - La Vall del riu Ripoll. La Vall d'Horta, la Vall de Mur, les Arenes i Cadafalc. La llegenda del drac de Sant Llorenç del Munt. Pàg. 155-159. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Biblioteca Abat Oliba, 13. </span></span></p> <p><span><span>FERRANDO I ROIG, Antoni (1991). Anecdotari ocult d’una muntanya màgica: Sant Llorenç del Munt. Mossèn Vergés i el drac de Sant Llorenç del Munt, pàg. 9-11. Editorial Ègara. Terrassa. <a href='https://drive.google.com/file/d/19Y6X9kmWjA5ySN_fIul56l6Uf5Bwymcz/view'>https://drive.google.com/file/d/19Y6X9kmWjA5ySN_fIul56l6Uf5Bwymcz/view</a> </span></span></p> | Llegenda viva en la tradició popular, i publicada en diversos reculls d'abast català. | <p>Conta la llegenda que quan els moros se n'anaren d'aquestes terres hi van deixar una petita cria de drac. L'animal anà cresquent i cada vegada necessitava més per a menjar. Primer li duien ovelles, després ja baixava ell mateix a buscar-les entre els ramats, fins que al final tenia tot l'entorn de Sant Llorenç atemorit per les captures que pogués fer. La notícia s'escampà arreu fins que el comte de Barcelona en persona volgué solucionar l'afer, i ell mateix vingué a caçar la fera. I quan el matà s'acabaren els grans mals en aquesta terra. La llegenda està associada al Morral o Cova del Drac (Matadepera).</p> | 08223-127 | Llegenda situada a la Cova Simanya. | <p>El pare Ermendia, al segle XVIII, entrà a la cova Simanya i trobà a l'interior femta fresca, que identificà amb el drac de la llegenda. Víctor Balaguer, al segle XIX, situà la llegenda del drac a la Cova Simanya, on també es contava que hi havia una ciutat sencera amb els seus habitants. La llegenda és una de les més populars a l'entorn, i altres coves s'apropien la presència d'un drac. Les versions de la llegenda són moltes, i cal destacar un poema de Miquel Desclot, que anys més tard fou musicat pel grup Mesclat.</p> | 41.6747400,2.0090500 | 417515 | 4614138 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | La llegenda té diverses variants i topònims. Es diu que vivia en una cova i que fou mort en una altra; la toponímia varia des del Morral del Drac, la Cova de Santa Agnès i la Cova Simanya, que per ésser tan gran es diu que era on podia viure. Les dades UTM de localització de la llegenda són les de la Cova Simanya. | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | ||||||||||||
| 77856 | Els dimonis del Borrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-dimonis-del-borrell | Llegenda viva en la tradició popular, i publicada en diversos reculls d'abast català. | <p>Diuen que un any, al mas Borrell, s'havia de segar i no tenien encara segadors per a fer la feina, i més que en necessitaven perquè la mestressa acabava de tenir una criatura i no hi podria ajudar. L'amo, desesperat, se'n va anar un dia cap al poble dient que tornaria amb tres segadors fos com fos, maldament fossin dimonis. Pel camí va trobar tres joves fornits que li van dir que eren segadors buscant feina, i allà mateix van tancar els tractes: tindrien feina una setmana, i se'ls donaria menjar i aixopluc. Al primer dia que s'hi van posar van haver segat tots els camps. Quan van tornar a la casa, l'amo no s'ho podia creure, i els va dir que els donaria la paga però que, feta la feina, ja podien marxar. Quan tothom se'n va anar a dormir l'amo es va malfiar i va espiar els segadors, i va saber que eren dimonis i que se l'endurien per no haver promès de tenir-los feina per a set dies. Se'n va tornar al llit espantat, i sentint-se culpable d'haver volgut per treballadors fos qui fos, no que fossin dimonis, però la seva dona el va tranquil·litzar dient que ella, l'endemà, ja els donaria feina. De bon matí els segadors van demanar la feina que se'ls havia promès, i en no tenir-ne, li van dir a l'amo que eren dimonis i que se l'endurien com a paga. Però aparegué la seva dona per dir-los que si en volien, de feina, en tenia de sobres. Al primer li va encomanar que tragués aigua del pou amb un cabàs sense cul; al segon que netegés i fes ben blanca una pell de cabra negra; i al tercer que en una setmana ensenyés de lletra al nen que acabava de néixer. No podent complir la feina, els tres dimonis se n'anaren de la casa i no tornarem mai més. I deixant els camps segats.</p> | 08223-128 | Llegenda situada al mas enrunat del Borrell, a la vall de Mur | 41.6625700,2.0308700 | 419316 | 4612767 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | Les dades UTM són les de les restes del mas Borrell. | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | ||||||||||||||
| 77857 | El roc del Cornut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-roc-del-cornut | <p>CASALS, Miquel; VICENS, Albert (2004) El vessant desconegut de Sant Llorenç del Munt. La capçalera del Ripoll: Sant Llorenç Savall. Sant Vicenç de Castellet, Ed. Farell. VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1971) Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall. Sant Llorenç Savall, edició de l'autor.</p> | Tot i el coneixement d'aquesta llegenda, la caiguda de l'element natural que l'ha originada n'ha fet perdre la vigència. | <p>Llegenda popular. Diuen que Santa Cecília (de Granera) i Sant Climent es van enamorar, i que al cap d'un temps Sant Climent insinuà en iniciar una relació sexual. A Santa Cecília no li va fer gràcia la proposta i el va fer desdir, però davant la insistència se'n va atipar, es va omplir el davantal de pedres i, perseguint el sant pel camí de Vallcàrcara, li va llançar una pedra al damunt mentre la resta li va caure del davantal. El roc encara es conserva al lloc, amb tot de pedres a sobre. Sant Climent va passar corrents per davant de Sant Feliu (de Vallcàrcara) i Santa Cecília se'n va tornar a Granera. És tradició tirar pedretes damunt del roc del Cornut, i si s'hi queden indiquen que el noi o noia que l'hagi tirat es casarà aviat: si s'hi queda a la primera, abans d'un any; si s'hi queda a la segona, abans de dos anys.. El lloc encara és ple de pedres.</p> | 08223-129 | Llegenda sobre aquesta pedra singular de la part alta de Vallcàrcara, sota l'Hostal del Llop. | 41.7098500,2.0610400 | 421885 | 4617988 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | El Roc del Cornut és una pedra singular de forma lleugerament triangular, punt de referència del camí de Vallcàrcara a Granera, situació que pot haver inspirat la llegenda. L'any 2003 va caure, quedant en una posició diferent que desdiu una mica l'encant en les arts endevinatòries. | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | |||||||||||||
| 77858 | L'àvia del Dalmau (la vella del Dalmau) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lavia-del-dalmau-la-vella-del-dalmau | Llegenda viva en la tradició popular, i publicada en diversos reculls d'abast català. | <p>Llegenda segurament inspirada en algun fet real, amenitzat amb frases fàcils de recordar per la canalla. Conten que fa anys, al Dalmau, una tarda els homes havien sortit a treballar en una vinya una mica apartada, i l'àvia s'hi havia quedat tota sola. Des de la galeria on seia fent mitja i tot prenent el sol va veure que s'acostaven a la casa tres individus d'aspecte sospitós, i l'àvia Dalmau va córrer a tancar i barrar la porta i va agafar un trabuc que sempre tenia carregat. Els tres homes, que eren, efectivament, lladres de camí ral, es van arribar a la casa, hi van fer la volta i en veure-ho tot tancat van trucar a la porta. Van sentir-hi la veu de l'àvia que deia: - Pere, salta per l'era! Els lladregots van córrer cap al darrera de la casa però de nou van sentir la vella que cridava: - Bernat, salta pel terrat! Els lladres van tornar a córrer, però la vella va continuar fent tota mena de sorolls i cridant: - Ramon, compta quants són! Els bandolers es van mirar sorpresos, però un darrer crit de l'àvia els va fer decidir del tot. - Joan, mira cap on van! Van arrencar a córrer camí enllà i quan van sentir una trabucada disparada des de la casa encara es van escapar amb més velociat, fins que es van perdre per entre el bosc i no es van deixar veure mai més.</p> | 08223-130 | El Dalmau, casa de la vall de Mur | <p>La llegenda és força viva i popular, i apareix en diversos reculls de llegendes locals. Probablement nasqué en èpoques convulses de pas de bandolers per la contrada.</p> | 41.6570400,2.0323100 | 419429 | 4612151 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | Les dades UTM es corresponen al mas Dalmau. | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | |||||||||||||
| 77859 | El Minyó de Sant Llorenç (bandoler) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-minyo-de-sant-llorenc-bandoler | <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1988) Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt-El Camí Ral de Barcelona a Manresa. Col·lecció Cavall Bernat. P. 59-66. </span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (2007) Les sendes dels bandolers de Sant Llorenç del Munt – Serra de l’Obac. Col·lecció Cavall Bernat. P. 63-69.</span></span></span></p> | XVII | Llegenda viva en la tradició popular, mantinguda per alguna publicació local i per la projecció educativa de la casa de la Muntada. | <p>Personatge real que va exercir de bandoler amb la colla de Perot Rocaguinarda i que gaudeix d'un cert aire llegendari. Joan Muntada, el Minyó de Sant Llorenç Savall, era fill de la casa del mateix nom de la Vall d'Horta. Deuria néixer al darrer quart del segle XVI, i pel sorbenom de 'Muntadeta' o bé era menut o bé el menor dels germans. Actuà pels voltants del poble amb un tal Bertran 'el Carnisser' i després en altres llocs de la comarca. Al cap d'un temps s'incorporà a la colla del famós bandoler Perot Rocaguinarda. La seva captura és ben coneguda per estar descrita en una crònica de l'Arxiu Històric de Sabadell; es va produir el 7 d'abril de 1610 i fou un intent rocambolesc de captura per part de les autoritats i alguns veïns, i que finalment no reeixí. Com altres bandolers, rebé el perdó a canvi d'enrolar-se a l'exèrcit i s'embarcà a Itàlia l'any 1611, on se li perd la pista.</p> | 08223-131 | Llegenda o personatge sortit de la Muntada, Vall d'Horta | <p>La informació d'aquest bandoler va ser fruit d'una intensa recerca als arxius comarcals de la zona (Ferrando, 1988, 2007).</p> | 41.6777700,2.0310400 | 419349 | 4614454 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | Les dades UTM es corresponen a la masia de la Muntada. | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | |||||||||||
| 77860 | Ball de gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-12 | Tradició recuperada recentment. | <p>Dansa típica que es fa per Carnestoltes i eventualment algun altre dia de l'any. Els balls de gitanes són típics de diverses zones de Catalunya i el País Valencià, però les gitanes del Vallès tenen un caràcter específic i estan molt arrelades en diverses poblacions. El ball de gitanes de Sant Llorenç està lligat a la tradició vallesana.</p> | 08223-132 | Plaça Major i altres indrets del poble | <p>El ball de gitanes es perdé durant la postguerra, i es féu una primera recuperació de la tradició als anys 50, que més tard quedà perduda de nou. L'actual grup de gitanes recuperà la tradició l'any 1985, i té bona acollida en la població. A més del dia de Carnestoltes es fan altres ballades l'any.</p> | 41.6804900,2.0576100 | 421564 | 4614731 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | ||||||||||||||
| 77861 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-40 | <p>Cantada de cançons populars en motiu de la Pasqua, típiques també d 'altres indrets de Catalunya. Se solen cantar el diumenge de Pasqua, tot i que algun any s'han fet o repetit en un altre moment. Les caramelles de Sant Llorenç Savall no tenen repertori propi.</p> | 08223-133 | <p>La cantada de caramelles ha anat patint els seus alts i baixos, i ha estat recuperada en diverses ocasions. La tradició de cant coral de la vila ha anat protagonitzant les revifalles dels darrers anys. Actualment canten les caramelles la coral local, la Coral Polifònica dels Emprius.</p> | 41.6804900,2.0576100 | 421564 | 4614731 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | ||||||||||||||||
| 77862 | Penjar Reis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/penjar-reis | Costum perdut. | <p>Era costum que la vigília de Reis, joves i no tan joves del poble fessin peculiars regals als balcons de determinades cases i persones. Ja fos amb ninots, llufes, elements o simples cartells o pancartes, es penjava a les cases escollides motius de crítica, de felicitació, de caricatura o fins i tot d'escarni de fets ocorreguts al llarg de l'any. L'acció sempre restava anònima, i el dia de Reis tot el veïnat podia veure en ple carrer qui havia estat objecte de burla o d'elogi. Generalment es tractava d'accions creatives i molt ocurrents, que propiciaven l'interès per què hi hauria l'any següent.</p> | 08223-134 | <p>No es té notícia de quan començà aquesta tradició, que encara que als anys 70 estigué molt viva s'anà abandonant als anys 80, segurament per necessitat d'un canvi generacional que no es produí.</p> | 41.6804900,2.0576100 | 421564 | 4614731 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 63 | 4.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | |||||||||||||||
| 77863 | La Vall d'Horta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-vall-dhorta | La zona està inclosa en la legislació del parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac, i diversos elements pertanyen directament a la Diputació de Barcelona. Alguns propietaris són els darrers d'estirps familiars que es remunten a l'edat mitjana, i han mantingut la hisenda; altres propietats han estat curosament arranjades com a segona residència. | <p>La vall d'Horta és un dels sectors més característics de tot el terme municipal. La riera de la vall d'Horta la recorre de NW a SE i és un dels principals afluents del curs alt del Ripoll. És un racó muntanyós, amb planes fèrtils aprofitades per conreu i probablement l'indret de poblament més antic. Per les seves característiques naturals ha viscut sempre d'una manera autàrquica i autosuficient. La zona fou fortament afectada per un incendi l'any 1969 i, sobretot, pel devastador incendi de 2003.</p> | 08223-135 | Vall entre el massís de Sant Llorenç i la població, accessible des de la carretera de Castellar. | <p>La Vall d'Horta és un dels indrets més antigament poblats del massís; a les zones de muntanya properes hi ha vestigis de poblament en època prehistòrica, però l'inici de l'assentament ininterromput arrenca de l'alta edat mitjana. El monestir de Sant Llorenç ordenà tot el territori, segurament partint d'una eficaç infraestructura hidràulica (el rec de la vall) a l'entorn del qual creixerien masos, molins i conreus profitosos. El castell de Pera, a la capçalera de la vall, s'encarregaria de la defensa i la jurisdicció del territori; depenent del castell, la Torre de Lacera tancaria aquesta vigilància pel sud i acabaria donant nom a un ampli territori més enllà de la vall i tot. Alguns masos tenen documentació des del S. XII, i segurament a partir d'aquesta època passaren a mans dels seus habitants, tot i dependre encara del monestir o del castell. Tot i que en època moderna també aprofità el conreu de la vinya, no en fou tan depenent com en altres indrets; d'aquesta època cal remarcar una xarxa d'indústries rurals lligades tant al creiexement dels masos com a diverses activitats paral·leles, com la carboneria. Al segle XX, la industrialització i el canvi de models econòmics han anat provocant el despoblament de la vall. Actualment encara queda algun mas dedicat a l'agricultura, els molins han estat abandonats, altres masos s'han recuperat com a segones residències i encara uns altres són elements de dinamització cultural i turística. L'excursionisme i l'interès per la natura poden acabar revifant aquesta fèrtil vall, sobretot després que els devastadors incendis del 2003 li restessin interès paisatgístic.</p> | 41.6777500,2.0273900 | 419045 | 4614455 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77863-foto-08223-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77863-foto-08223-135-3.jpg | Legal i física | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | Inexistent | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | La Vall d'Horta forma part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac, i està per tant afectada per la seva normativa. Les dades UTM s'han pres a la cruïlla del Marquet i Pregona, aproximadament al centre de la vall. | 2153 | 5.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | ||||||||||
| 77904 | Barraca de vinya de Coll Roig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-coll-roig | <p>AA.DD (2006) Lacera, Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. núm. 6 (La vinya, març 2006), Sant Llorenç Savall, edició de l'entitat.</p> | XIX | <p>Barraca de planta rodona actualment enmig del paisatge boscós, bastida aprofitant el talús del terreny. La paret del fons és de roca mare, i deu fer uns 1,50 m de fons per 1,20 d'ample. El sostre és cobert de terra i conserva la pedra de tapar el forat dels fums.</p> | 08223-176 | Seguir un camí a l'esquerra poc abans d'arribar a coll Roig; a la vora hi ha un xalet modern. | <p>És possible que aquesta sigui una de les quatre barraques contemplades al cadastre de 1942 al sector del Rossell.</p> | 41.6676500,2.0776900 | 423220 | 4613288 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | En aquest sector del terme municipal sembla que la concentració de barraques és menor, i es troben totes enmig del bosc ja que la vinya original s'ha perdut. | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | ||||||||||||
| 77905 | Barraca de vinya del Rossell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-del-rossell | <p>AA.DD (2006) Lacera, Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. núm. 6 (La vinya, març 2006), Sant Llorenç Savall, edició de l'entitat.</p> | XIX | <p>Barraca rodona en terreny isolat, sense aprofitar cap marge ni talús, només la roca mare del sòl. L'accés és molt baix, poc més d'un metre, i es conserva sencer el sostre cobert de terra acabat de forma punxeguda.</p> | 08223-177 | A la carretera que puja a Coll Roig, passada la riera de Mascarell | <p>Segurament aquesta barraca és una de les quatre contemplades al cadastre de 1942 al sector del Rossell.</p> | 41.6679000,2.0730000 | 422830 | 4613320 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-13 00:00:00 | Per trobar-se just a la vora d'un camí de vegades hi ha senyals de fogueres davant la barraca, o restes de deixalles; és d'esperar que aquest ús fortuït no sigui font de vandalisme. | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | |||||||||||||
| 77906 | Barraca de vinya de la Busqueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-la-busqueta | <p>AA.DD (2006) Lacera, Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. núm. 6 (La vinya, març 2006), Sant Llorenç Savall, edició de l'entitat.</p> | XIX | <p>Barraca feta aprofitant el talús del terreny, sobre una codina. L'interior deu mesurar uns 1,30m. Conserva la paret del fons d'obra, i vora l'entrada hi ha un petit marge que evita que l'escorrentia d'aigües la pugui fer malbé. Tot i adaptar-se a la irregularitat del terreny és de planta arrodonida.</p> | 08223-178 | Sota la casa de la Busqueta, vora el camí de coll Roig. | <p>Aquesta deu ser una de les dues barraques contemplades al cadastre de 1942 al sector de la Busqueta.</p> | 41.6704500,2.0702800 | 422606 | 4613605 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77906-foto-08223-178-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | Comunica amb la casa de la Busqueta per un camí antigament agençat i amb xiprers, però que es va perdent. El propietari va arreglar la barraca fa alguns anys. | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:13 | |||||||
| 79512 | Barraca de cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-cal-jan | Barraca de pedra seca de planta quadrada, de tipologia semblant a l'element núm. 142 | 08291-151 | 41.6163100,1.8658200 | 405507 | 4607798 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:18 | ||||||||||||||||||
| 79513 | Barraco del Corto Pio | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraco-del-corto-pio | Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141 | 08291-152 | 41.6275700,1.9226400 | 410257 | 4608988 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:18 | ||||||||||||||||||
| 79514 | Barraca del Corto Pio 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-corto-pio-2 | Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141 | 08291-153 | 41.6218700,1.9210800 | 410119 | 4608356 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:18 | ||||||||||||||||||
| 79515 | Barraca de la plana de Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-plana-de-torrella | Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141. Li falta la coberta. | 08291-154 | 41.5960800,1.9116000 | 409293 | 4605503 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:18 | ||||||||||||||||||
| 79516 | Barraca del roure de can Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-roure-de-can-torrella | Barraca de pedra seca de planta quadrada, de tipologia semblant a l'element núm. 142. | 08291-155 | 41.5833000,1.9050300 | 408727 | 4604091 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:18 | ||||||||||||||||||
| 79517 | Barraca de can Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-can-torrella | Barraca de pedra seca semi-derruïda, de tipologia semblant a l'element núm. 141. | 08291-156 | 41.5864600,1.9099600 | 409143 | 4604437 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:18 | ||||||||||||||||||
| 79518 | Barraca del Racó de can Còdol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-raco-de-can-codol | Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141. | 08291-157 | 41.6241000,1.9056100 | 408833 | 4608620 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:18 | ||||||||||||||||||
| 45920 | Roure de ca n'Ametller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-ca-nametller | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | Les nevades del 2004 van fer caure part de les branques. | <p>Roure de grans dimensions ubicat al pendent del barranc obert per una de les branques del torrent de Salzes. Destaca enmig d'un paisatge amb una vegetació renascuda desprès de l'incendi del 1994. Juntament amb aquest roure, van sobreviure un petit grup d'altres roures i alzines que destaquen com una clapa boscosa de gran alçada. El roure, té un diàmetre de 4,10 m de diàmetre, tot comptant que li manca una brancada que va caure durant les nevades de l'any 2004, i que li ha esquinçat una part del tronc. A tocar de la basse del tronc es troba una bassa de rec que recollia l'aigua d'una deu situada a sota, i que podria ser la causa de la verdor d'aquell tram de bosc.</p> | 08054-155 | Terme de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>No es pot precisar l'edat de l'exemplar, però per les dimensions i l'alçada cal pensar que és centenari. A l'igual que les alzines, els roures formen part del que devia ser la massa boscosa originària del terme de Castellbisbal, sotmesa durant segles a una intensa explotació forestal. Actualment només es conserven en alguns indrets que al seu dia foren de difícil accés o de poc interès per al conreu de la vinya.</p> | 41.5057800,1.9621500 | 413385 | 4595426 | 08054 | Castellbisbal | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45920-foto-08054-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45920-foto-08054-155-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2021-05-26 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:02 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 155,98 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/