Id
Títol
Url
Bibliografia
Centuria
Notes de conservació
Descripció
Codi d'element
Ubicació
Història
Coordenades
UTM X
UTM Y
Any
Municipi
Nom del municipi
Tipus d'accés
Estat de conservació
Imatges
Protecció
Estil
Àmbit
Tipologia
Titularitat
Ús actual
INSPIRE: Tipus
INSPIRE: Subtipus
INSPIRE: Atribut
Data de modificació
Autor de la fitxa
Autor de l'element
Observacions
Codi de l'estil
Codi de la tipologia
Codi de tipologia a sitmun
Protecció id
Comarca
Conjunt de dades
Últim canvi
40034 Creu d'Albats https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-dalbats <p>Bellavista, Joan (2000). La Creu de la Parròquia de L'Ametlla. Dins del Programa parroquial de la Festa Major de L'Ametlla. L'Ametlla del Vallès.</p> XVII <p>Creu processional, creada l'any 1621 per l'argenter Guilem Canas. És de plata repujada enriquida amb dosserets i imatgeria. El seu nom prové del fet que es feia servir en les exèquies, cerimònies funerals, dels infants. El nus de la creu és de forma convexa. A l'anvers de la creu, al centre, hi ha la figura de Jesucrist, i al revers hi ha la Mare de Déu coronada, amb el nen Jesús als braços. Els travessers, que estan decorats amb motius florals i geomètrics, acaben en forma de flor de lis, amb uns caps d'àngels als dos costats.</p> 08005-165 Església de Sant Genís 41.6739500,2.2600500 438407 4613841 08005 L'Ametlla del Vallès Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40034-foto-08005-165-1.jpg Física Renaixement Patrimoni moble Objecte Privada accessible Religiós Inexistent 2023-01-18 00:00:00 Virgínia Cepero González Guilem Canas 95 52 2.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
40117 Murs de pedra seca de Can Panxa Rossa https://patrimonicultural.diba.cat/element/murs-de-pedra-seca-de-can-panxa-rossa <p>Murs de pedra seca de Can Calces (fitxa 350)</p> 08005-248 Serrat de l'Ocata. Polígon 1, parcel·la 3 41.7002400,2.2424700 436969 4616772 08005 L'Ametlla del Vallès Sense accés Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40117-foto-08005-248-2.jpg Física Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Estructural Inexistent 2023-01-18 00:00:00 47 1.3 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
40118 Murs de pedra seca de Can Roses https://patrimonicultural.diba.cat/element/murs-de-pedra-seca-de-can-roses <p>Murs de pedra seca de Can Calces (fitxa 350)</p> 08005-249 Serrat de l'Ocata. Polígon 1, parcel·la 8 41.6985700,2.2423600 436959 4616587 08005 L'Ametlla del Vallès Sense accés Regular Física Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Estructural 2023-01-18 00:00:00 47 1.3 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
40119 Murs de pedra seca de Can Vicens https://patrimonicultural.diba.cat/element/murs-de-pedra-seca-de-can-vicens <p>Murs de pedra seca de Can Calces (fitxa 350)</p> 08005-250 Serrat de l'Ocata. Polígon 1, parcel·la 1 41.6992100,2.2423800 436961 4616658 08005 L'Ametlla del Vallès Sense accés Regular Física Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Estructural 2023-01-18 00:00:00 47 1.3 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
40122 Col·lecció arqueològica de l'Ametlla del Vallès al Museu de Granollers https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-arqueologica-de-lametlla-del-valles-al-museu-de-granollers <p>http://www.museugranollers.org/index.php</p> IaC-IIIdC <p>El Museu de Granollers ha actuat com a focus de recerca arqueològica dins de l'àmbit comarcal durant varies dècades. Aquest fet ha repercutit en la col·lecció arqueològica del seu fons. L'abast geogràfic s'estén per tota la comarca del Vallès Oriental. El material de l'Ametlla del Vallès procedeix de les prospeccions que durant més de tres dècades(1945-80), es van dur a terme a la comarca. Aquest va entrar sense una documentació sistemàtica, però recull el nom del jaciment o del lloc de trobada: - Cal Fusteret. Conjunt d'eines i elements artesanals; 2 pondus ibèrics (Núm. registre 6432). - Can Forns. Conjunt de fragments de ceràmica romana (Núm. Registre 5588). - Can Tiano. Conjunt de material ibèric i romà (Núm. registre 5587); 19 fragments de ceràmica ibèrica (Núm. registre 6336); 1 fragment de pondus (Núm. registre 6337). - Ermita de Sant Nicolau. Material ibèric corresponent a un conjunt de fragments de ceràmica (Núm. Registre 1726), 1 fragment de ceràmica amb nansa (Núm. Registre 2220), 1 fragment de vora pintada de forma triangular amb base de cercles concèntrics (Núm. Registre 2917) i una peça de teler de forma trapezoïdal (Núm. Registre 394). - Puiggraciós. Material ibèric corresponent a 2 lots de ceràmica (Núm. registre 1725 i 5638) i un lot de 7 fragments de ceràmica provinent de prospeccions (Núm. Registre 5867). - El Pollancre. Conjunt de diversos fragments de ceràmica romana i un sílex (Núm. Registre 5653).</p> 08005-253 Museu de Granollers 41.6695600,2.2614600 438520 4613352 08005 L'Ametlla del Vallès Sense accés Bo Física Ibèric|Romà Patrimoni moble Col·lecció Pública Científic Inexistent 2023-01-18 00:00:00 Virgínia Cepero González 81|83 53 2.3 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
40124 Col·lecció arqueològica de l'Ametlla del Vallès al Museu Can Xifreda https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-arqueologica-de-lametlla-del-valles-al-museu-can-xifreda <p>BUSTAMANTE I PICAÑOL, Martí (1988). Materials i jaciments arqueològics de Sant Feliu de Codines. Museu Arqueològic Municipal, Ajuntament de Sant Feliu de Codines. http://www.ictisp.com/~xifreda/</p> I-III dC <p>L'origen del Museu de Can Xifreda prové d'una col·lecció arqueològica de les troballes provinents de les prospeccions o excavacions fetes pel Grup Talp, afeccionats locals a l'arqueologia, entre les dècades dels anys 50 i 70 del segle passat. L'abast geogràfic s'estén per Sant Feliu de Codines i pels municipis pròxims. El material de l'Ametlla del Vallès va entrar sense una documentació sistemàtica, però recull el nom del jaciment o del lloc de trobada: - Can Tiano. Són materials d'època romana provinents d'una tomba, datada entre els segles II-III dC, que fou excavada als anys 70. Es tracta d'una gerra íntegra de ceràmica comuna, diversos fragments de terra sigil·lada, un sílex i una tègula completa. - Pla de Can Carlons. Són materials ibèrics i romans provinents d'una sitja, datada cap als segles I-II dC, que fou excavada als anys 70. Es tracta d'una boca de dolia i quatre pesos de teler.</p> 08005-255 Museu Can Xifreda (Sant Feliu de Codines) <p>Aquest petit museu municipal va néixer gràcies a l'impuls del Sr. Martí Garriga, afeccionat local. La col·lecció de troballes fetes pel Grup Talp al llarg dels anys 50, 60 i 70 van esdevenir patrimoni municipal l'any 1970, i des de l'any1988 estan ubicades a l'edifici modernista de Can Xifreda.</p> 41.6695600,2.2614600 438520 4613352 08005 L'Ametlla del Vallès Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40124-foto-08005-255-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40124-foto-08005-255-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40124-foto-08005-255-3.jpg Física Romà|Antic Patrimoni moble Col·lecció Pública Científic Inexistent 2023-01-18 00:00:00 Virgínia Cepero González 83|80 53 2.3 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
40199 Pintures murals de l'església de Sant Genís https://patrimonicultural.diba.cat/element/pintures-murals-de-lesglesia-de-sant-genis <p>Bellavista, Joan (2001). Les pintures al fresc de l'Església Parroquial de L'Ametlla. Dins del Programa parroquial de la Festa Major de L'Ametlla. L'Ametlla del Vallès.</p> XX Presenten algunes esquerdes. <p>Les pintures al fresc de l'absis de l'església de Sant Genís foren creades l'any 1943 pel destacat cartellista Josep Morell i Macias. Al centre i a baix de les pintures murals, hi apareixen les imatges sobreposades dels dos patrons Sant Genís de Roma i Sant Genís d'Arle, i a ambdós costats les escenes de la vida dels Sants. A sobre de les mateixes, pels laterals, hi ha un grup d'àngels amb instruments musicals rodejats de núvols. Per sobre i al centre hi ha la Mare de Déu de les Neus amb el Nen Jesús als braços, i als costats les imatges de Sant Nicolau i Sant Oleguer. Al cim del conjunt apareixen Santa Maria Magdalena i Santa Filomena en estat de gloria, i l'Esperit Sant. Per sobre la porta de la sagristia hi ha una representació de Sant Pere i en el mur oposat la de Sant Pau.</p> 08005-330 Església de Sant Genís 41.6739600,2.2600500 438407 4613842 1943 08005 L'Ametlla del Vallès Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40199-foto-08005-330-2.jpg Física Contemporani Patrimoni moble Objecte Privada accessible Ornamental Inexistent 2023-05-29 00:00:00 Virgínia Cepero González Josep Morell i Macias 98 52 2.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
40229 Arxiu municipal de l'Ametlla del Vallès https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-de-lametlla-del-valles http://www.ametlla.org/arxiu_historic/index.php XIX-XX Es tracta d'un conjunt documental amb gairebé 500 ml de documentació en suport paper. A més, inclou també fotografies i documents audiovisuals. Disposa d'un quadre de classificació extret del normatiu d'arxius administratius però lleugerament adaptat. El quadre de classificació permet consultar les sèries documentals que integren el fons i que són: Administració General, Hisenda, Proveïments, Beneficència i assistència social, Sanitat, Obres i Urbanisme, Seguretat Pública, Serveis Militars, Població, Eleccions, Ensenyament, Cultura, Medi ambient, Col·leccions factícies. La documentació està físicament distribuïda en 4 espais: a l'arxiu de l'edifici de l'ajuntament, a l'arxiu de l'edifici de Serveis Territorials, a l'arxiu de la Biblioteca Municipal i a l'arxiu de la masia de can Camp. El fons municipal de l'Ametlla està constituït per: - Arxiu històric municipal (1816-1986): Bàsicament és documentació en suport paper. També hi ha negatius de fotografies, així com una col·lecció de gairebé 1500 fotografies antigues en suport digital que fan referència al poble (paisatges, carrers, arquitectura, festivitats, retrats personals i col·lectius) amb unes dates que van de finals del segle XIX fins el 1969. Dins de l'arxiu històric s'inclouen també 180 hores de gravacions audiovisuals fetes recentment a gent gran del poble que tracten de l'època de la Segona República i el franquisme a l'Ametlla del Vallès. - Arxiu administratiu municipal (1987-2009): Documentació fonamentalment en paper però també en suport digital. - Arxiu Municipal Josep Badia i Moret: Documentació en suport paper i negatius de fotografies. El fons va ser creat i estructurat per Josep Badia en les sèries següents: 1.Baronia de Montbui 2.Parròquia de Sant Genís 3.Germandat de Sant Sebastià 4.Coral lo Lliri 5.Associació Amics del Llibre 6.Les Festes Majors 7.Club de Futbol l'Ametlla 8.El Teatre 9.Homenatge a la vellesa 10.Santuari de Puiggraciós 11.Sala de cinema 12.Programes i fullets d'eleccions municipals 13.Ajuntament 14.Galeria de personatges 15.F.E.T. y de las J.O.N.S. a l'Ametlla 16.Revistes informatives 17.Associacions de veïns 18.Altres associacions i agrupacions lúdiques o culturals 19.Actes culturals 20.Retalls de premsa 21.Ametlla-Films 22.Urbanisme: Història i evolució 23.Àlbums de fotografies 24.Germandat Nostra Senyora de les Neus 25.Sindicat Agrícola i Cooperatiu 08005-360 Ajuntament de l'Ametlla del Vallès 41.6695700,2.2614600 438520 4613353 08005 L'Ametlla del Vallès Fàcil Bo Física Patrimoni documental Fons documental Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Crisant Tengo i Valldeoriola Ajuntament de l'Ametlla del Vallès 56 3.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
40232 Fons parroquial de l'església de Sant Genís de l'Ametlla https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-parroquial-de-lesglesia-de-sant-genis-de-lametlla XVI - XX <p>A l'Arxiu Diocesà de Barcelona es conserva la immensa part de l'arxiu parroquial de l'Ametlla del Vallès (1513-1971). Es tracta fonamentalment de: - Llibres sacramentals: baptismes, confirmacions, desposoris, matrimonis, defuncions i llibretes de compliment pasqual. - Testaments. - Fundacions - Administració: capbreus, censals, delmes, sentències, vendes, donacions, fundacions. - Cofradies: Cofradia de Ntra. Sra. del Roser.</p> 08005-363 Arxiu Diocesà del Bisbat de Barcelona. C/ del Bisbe, 5 (Barcelona). 41.6695700,2.2614600 438520 4613353 08005 L'Ametlla del Vallès Fàcil Regular Física Contemporani Patrimoni documental Fons documental Privada accessible Científic Inexistent 2023-05-26 00:00:00 Crisant Tengo i Valldeoriola Parròquia de Sant Genís de l'Ametlla del Vallès 98 56 3.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
40233 Fons Eugeni Xammar https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-eugeni-xammar XX El fons documental Eugeni Xammar va ingressar l'any 1998 a l'Arxiu Nacional de Catalunya i aplega documentació varia relativa al periodista i traductor de l'Ametlla del Vallès. Es tracta bàsicament de documents textuals en suport paper d'entre els anys 1916 i 1991, encara que també hi ha fotografies, fotogravats i algun document sonor. El fons s'organitza en les sèries següents: Obra original, correspondència, escrits sobre Eugeni Xammar, Biblioteca i hemeroteca. 08005-364 Arxiu Nacional de Catalunya 41.6695700,2.2614600 438520 4613353 08005 L'Ametlla del Vallès Fàcil Bo Física Patrimoni documental Fons documental Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Crisant Tengo i Valldeoriola 56 3.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
40273 La Creu Major parroquial https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-creu-major-parroquial <p>Bellavista, Joan (2000). La Creu de la Parròquia de L'Ametlla. Dins del Programa parroquial de la Festa Major de L'Ametlla. L'Ametlla del Vallès. Bellavista, Joan (2001). La Creu Major parroquial de L'Ametlla. Dins d' AMINDOLA, n.43. Ajuntament de l'Ametlla del Vallès. L'Ametlla del Vallès. Bellavista, Joan (2002). Una peça de l'orfebreria de la Parròquia de L'Ametlla. Dins del Programa parroquial de la Festa Major de L'Ametlla. L'Ametlla del Vallès.</p> XVI <p>Creu gòtica creada l'any 1593 per Andreu Tamarit, joier barceloní. És de plata repujada i enriquida notablement amb dosserets i imatgeria. Té una d'alçada de 121 cm per 55 cm d'amplada. Al centre de la creu hi ha un crucifix, amb cert relleu. En un extrem es situa la figuració de Sant Joan i a l'altre costat la de la Mare de Déu. Al cim travesser vertical hi ha un pelicà com a símbol de la immortalitat, i al cap d'avall, el Ressuscitat sortint del sepulcre. A la cara posterior, al centre, hi ha la Mare de Déu, i als extrems els quatre evangelistes: a dalt Sant Joan, a baix Sant Mateu, al costat dret Sant Marc i al costat esquerre Sant Lluc. El nus de la creu és de forma hexagonal, simulant un edifici gòtic, formant capelletes separades per pinacles que allotgen petites escultures de sants i santes. Els capçals dels dos travessers són en forma de flor de lis. Hi ha petites floritures que ornamenten tot el voltant de la creu. Els encaixos pels medallons circulars, a banda i banda de la creu, amb les figuracions, són lleugerament quatrilobulats. El reposat que omple decorativament els espais correspon a un dibuix geomètric ondulat.</p> 08005-404 Església de Sant Genís <p>Durant la guerra civil, la part inferior de la Creu va ser amagada per uns feligresos per tal de protegir-la del possible saqueig a l'església. La resta de la creu va romandre desapareguda fins que el rector mossèn Valentí Ganduxé, trobà les làmines restants i l'any 2000 va ser objecte d'una acurada restauració.</p> 41.6739600,2.2600500 438407 4613842 08005 L'Ametlla del Vallès Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40273-foto-08005-404-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40273-foto-08005-404-2.jpg Física Gòtic|Medieval Patrimoni moble Objecte Privada accessible Religiós 2020-01-10 00:00:00 Virgínia Cepero González Andreu Tamarit 93|85 52 2.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
40274 La Custòdia https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-custodia <p>Bellavista, Joan (2000). La Creu de la Parròquia de L'Ametlla. Dins del Programa parroquial de la Festa Major de L'Ametlla. L'Ametlla del Vallès.</p> XIX <p>La Custòdia de l'Ametlla és obra de l'orfebre De Ros l'any 1850. Segueix el model sorgit a l'entorn del segle XVII, on l'ostensori pren forma radiant. Al mig dels raigs es defineix un espai rodó pel viril, i hi ha dos caps d'àngels a la part superior i dos a la part inferior. La tija està formada per una bola sobre la qual hi ha un àngel dret que té els braços oberts enlaire els quals fan de suport, juntament amb el seu cap, al que és pròpiament l'ostensori. A Ambdós costats de la bola hi ha un braç decorat amb fullatge, que acaba amb dues espigues entre pàmpols i raïms. El conjunt descansa sobre un peu de planta ovalada, decorat amb motius vegetals i geomètrics, amb l'Anyell que aguanta l'estendard de la creu al centre. Al peu de la custòdia hi ha la marca de l'orfebre, De Ros, i la data d'acabament, l'any 1850.</p> 08005-405 Església de Sant Genís <p>Va existir una custòdia anterior, encarregada per mossèn Bartomeu Viver de la Plaça a l'argenter de Barcelona Guillem Canas, en el període comprès entre el 1620 i el 1640.</p> 41.6739600,2.2600500 438407 4613842 08005 L'Ametlla del Vallès Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40274-foto-08005-405-1.jpg Física Neoclàssic Patrimoni moble Objecte Privada accessible Religiós 2020-01-10 00:00:00 Virgínia Cepero González De Ros 99 52 2.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
74032 Capitell d'Aiguafreda de Dalt https://patrimonicultural.diba.cat/element/capitell-daiguafreda-de-dalt <p>PLADEVALL, A. (dir.)(1986). Catalunya Romànica. Museu Episcopal de Vic - Museu Diocesà i comarcal de Solsona, vol. XXII. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.</p> X Es troba molt desgastat. <p>El capitell d'Aiguafreda de Dalt és una peça probablement pre-romànica que es conserva al Museu Episcopal de Vic. És de petites dimensions, de forma tronco-piramidal i està fet amb pedra calcària. Presenta decoració tallada amb motius vegetals en dos nivells diferenciats, molt esquemàtica i tosca, fet que apunta a l'antiguitat de la peça.</p> 08014-103 Museu Episcopal de Vic. Pl. del Bisbe Oliba, 3. 08500 Vic <p>Algunes fonts (PLADEVALL 1986: 40) apunten que podria tractar-se d'un capitell datable de la primera església de Sant Martí, consagrada l'any 898, per la tosquedat amb què està fet. Tanmateix, en aquest període es coneixen peces ben treballades, habitualment de marbre (BARRAL), tot i que no es descarta que pugui ser pre-romànic.</p> 41.7688500,2.2493600 437609 4624385 08014 Aiguafreda Obert Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/74032-foto-08014-103-1.jpg Física Pre-romànic Patrimoni moble Objecte Privada accessible Científic 2020-10-07 00:00:00 Marta Lloret Blackburn- Antequem, S.L. 91 52 2.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
74038 Fons fotogràfic d'Aiguafreda a l'Arxiu Mas https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-daiguafreda-a-larxiu-mas XX <p>El fons fotogràfic de l'Arxiu Mas conté diverses fotografies d'Aiguafreda. Són imatges realitzades en diversos indrets emblemàtics del terme d'Aiguafreda i Tagamanent, com són el molí i els pous de glaç d'Avencó, Aiguafreda de Dalt, la riera, el bosc, la colònia Llobeta, vistes generals de la població, el pont de l'Abella, etc. Són totes en blanc i negre, datades entre 1919 i 1947.</p> 08014-109 Casa Amatller. Passeig de Gràcia, 41. 08007 Barcelona <p>Adolf Mas i Ginestà (Solsona 1861- Barcelona 1936) va treballar com a fotògraf a partir de la dècada dels noranta del segle XIX, en ple sorgiment del moviment modernista. Per diversos encàrrecs públics o privats, va retratar una gran quantitat de monuments i obres d'art d'arreu d'Espanya, entre els que destaquen les fotografies dels espais interiors modernistes i d'art litúrgic. A principi del segle XX, Mas va fundar l'Arxiu Mas, on va dipositar una gran quantitat de negatius fotogràfics, la majoria del període modernista. El seu fill Pelai va continuar la seva tasca, fins l'any 1941, quan Teresa Amatller crea l'Institut Amatller d'Art Hispànic sota la direcció de Josep Gudiol Ricard. En aquest moment, els fons de l'arxiu Mas i de l'Arxiu d'Arqueologia Catalana seran la base de la fototeca de l'Institut que continuarà ampliant-se paralelament amb l'Arxiu amb noves fotografies.</p> 41.7688500,2.2493600 437609 4624385 08014 Aiguafreda Obert Bo Física Patrimoni documental Fons d'imatges Privada accessible Científic 2020-10-07 00:00:00 Marta Lloret Blackburn- Antequem, S.L. 55 3.1 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
74039 Fons fotogràfic d'Aiguafreda a l'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-daiguafreda-a-larxiu-fotografic-del-centre-excursionista-de-catalunya XX <p>A l'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya s'hi conserven diverses fotografies d'Aiguafreda de la primera meitat del segle XX. Van ser fetes per Antoni Gallardo, F. Blasi Vallespinosa, Emilio Pellicer i Ignasi Canals Tarrats, entre d'altres. Són fotografies realitzades en diversos indrets emblemàtics del terme d'Aiguafreda i la rodalia, com són el riu Congost, el pont de l'Abella, el molí d'Avencó i Valldeneu, entre d'altres.</p> 08014-110 Centre Excursionista de Catalunya. C. Paradís, 10 pral. 08002 Barcelona <p>A principi del segle XX un grup d'estudiosos, en col·laboració amb el Centre Excursionista de Catalunya, la Fundació Rabell Vda. Romaguera i la Institució Patxot, van recórrer el territori català per fotografiar els masos i així poder-ne fer un estudi aprofundit. El director del treball va ser l'arquitecte Josep Danés i Torras, que pretenia fer una publicació del recull de masos retratats. El projecte es va interrompre per l'esclat de la Guerra Civil i no va ser fins el 1976 que es va dipositar el material al Centre Excursionista de Catalunya. Des d'aleshores, el fons fotogràfic s'ha anat ampliant a través de la donació de particulars.</p> 41.7688500,2.2493600 437609 4624385 08014 Aiguafreda Obert Bo Física Patrimoni documental Fons d'imatges Privada accessible Científic 2020-10-07 00:00:00 Marta Lloret Blackburn- Antequem, S.L. 55 3.1 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
74040 Fons fotogràfic d'Aiguafreda al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-daiguafreda-al-servei-de-patrimoni-arquitectonic-local XX El fons fotogràfic del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona conté diverses fotografies d'Aiguafreda. Són imatges realitzades en diversos indrets emblemàtics del terme, com són Aiguafreda de Dalt, el Castell de Cruïlles, la Casanova de Sant Miquel, el Dolmen de la Serra de l'Arca, el carrer d'Avencó, rescloses, el Sant Crist d'Aiguafreda, el ganivet de sílex trobat a la Serra de l'Arca, l'Hostal de la Polla, les excavacions arqueològiques a la cova d'Aiguafreda de Dalt, el mas Aragall, Casanoves, l'altar i el retaule de l'antiga església de Santa Maria, Sant Miquel de Canyelles, Sant Salvador d'Avencó, el pont de Peu de Costa, la riera d'Avencó, Can Serra de l'Arca, la Casanova de Sant Miquel, el Saüc, etc.; a més de vistes generals de la població i paisatges. Bona part de les fotografies són en blanc i negre i estan datades entre 1920 i 1980. 08014-111 C. Comte d'Urgell, 187. Edifici del Rellotge - planta baixa. 08036 Barcelona L'any 1914 es va crear el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Des d'aleshores, el servei ha format un important fons fotogràfic i documental, bona part del qual provinent de l'Institut d'Estudis Catalans, del Centre Excursionista de Catalunya i de diversos fons particulars. Fins a l'any 1986 no va rebre el nom de Servei del Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL), quan va convertir-se en un referent en la restauració de patrimoni monumental del territori català. 41.7688500,2.2493600 437609 4624385 08014 Aiguafreda Obert Bo Física Patrimoni documental Fons d'imatges Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Marta Lloret Blackburn- Antequem, S.L. 55 3.1 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
74044 Col·lecció de material geològic procedent d'Aiguafreda al Museu Torre Balldovina https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-material-geologic-procedent-daiguafreda-al-museu-torre-balldovina Al Museu Torre Balldovina hi ha dipositat material geològic procedent d'Aiguafreda, essencialment roques i minerals, així com algun fòssil. En concret, hi trobem 'Aviculopectinidae', 'Edodontidae', 'Encrinidae', 'Equisetaceae', 'FL MOLLUSCA', 'grauwacka', 'Guix Guix sacaroide', 'Marcassita', 'Myophoriidae', 'Nummulitidae' i 'Physidae'. 08014-115 Museu Torre Balldovina. Plaça de Pau Casals, s/n, 08922 Santa Coloma de Gramenet El Museu municipal Torre Balldovina va ser inaugurat l'any 1986 per l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet. 41.7688500,2.2493600 437609 4624385 08014 Aiguafreda Obert Bo Física Patrimoni moble Col·lecció Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Marta Lloret Blackburn- Antequem, S.L. 53 2.3 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
41060 Col·lecció arqueològica https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-arqueologica Peces arqueològiques procedents d'excavacions realitzades per un grup d'aficionats encapçalats per Manuel Hernández Yllán entre els anys 70 i 80. El material és bàsicament ceràmica d'època ibèrica i romana, però també hi ha peces neolítiques procedents d'uns sepulcres de fossa: destral de pedra polida, ganivet de sílex i un braçalet. El major nombre de material procedeix de Can Granada i dels forns de Can Badell. 08023-3 Can Maspons Aquest grup, 'Societat Histórico Cultural' dels anys 70, estava format per un historiador local, Francesc Pujol i Costa, més gent d'aficionats del poble. Va fer excavacions fins a finals dels anys 80, entre d'altres llocs a Can Badell, Can Granada i el Castell de Montbui. 41.6697900,2.2103900 434269 4613416 08023 Bigues i Riells Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41060-foto-08023-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41060-foto-08023-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41060-foto-08023-3-3.jpg Física Neolític|Antic|Medieval|Prehistòric Patrimoni moble Col·lecció Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 78|80|85|76 53 2.3 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
41062 Arxiu Municipal https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-4 XX L'inventari de l'arxiu municipal de Bigues i Riells presenta quatre fons documentals ben heterogènies: la documentació municipal, el Jutjat de Pau i Registre Civil (1876-1996), documentació de caire polític (1936-1977), el fons de les germandats agropecuàries i sindicals (1906-1966) i un petit fons notarial (1821-1934). La documentació municipal està classificada en 14 seccions: 1. Administració general 2. Hisenda 3. Proveïments i obertura d'establiments. 4. Beneficència i assistència social. 5. Sanitat. 6. Obres i Urbanisme. 7. Seguretat pública. 8. Serveis militars. 9. Població. 10. Eleccions. 11. Instrucció pública. 12. Cultura. 13. Serveis agropecuaris i medi ambient. 14. Col·leccions factícies. 08023-5 Polígon industrial, carrer E, número 55 L'inventari de l'arxiu municipal de l'Ajuntament de Bigues i Riells ha estat fruit del treball de col·laboració amb la Diputació de Barcelona que des de 1992 desenvolupa un programa de col·laboració amb els ajuntaments de la província per dur a terme el condicionament, l'ordenació i l'inventari dels seus fons arxivístics. Carme Juan Richarte va fer l'inventari de la documentació de l'arxiu gràcies a aquest Pla. Antigament el municipi de Bigues i Riells formava part de la Baronia de Montbui. Conserva un important volum documental que es remunta a l'any 1821 i arriba fins a l'actualitat. En total, la documentació inventariada de Bigues i Riells descriu 2.589 unitats d'instal·lació i ocupa uns 286 metres lineals. 41.6790800,2.2082800 434103 4614449 08023 Bigues i Riells Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41062-foto-08023-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41062-foto-08023-5-3.jpg Física Contemporani Patrimoni documental Fons documental Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Horari de consulta per concertar. Per consultar l'arxiu cal sol·licitar-ho a l'Ajuntament (Av. Prat de la Riba, 177), ja que aquest es troba en un magatzem del polígon industrial, el número 55 del carrer E, on no hi ha atenció al públic. 98 56 3.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
41085 Fons documental de l'arxiu parroquial de Bigues https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-parroquial-de-bigues XVI-XX <p>Es conserven els llibres sacramentals, el més antic és un llibre de bateigs de l'any 1560. Aquests llibres es van imposar a partir del Concili de Trento, abans no es feien. Es van salvar de la crema de l'any 1936 gràcies a dos seminaristes: Mn. Joan Batlles i Alerm i Mn. Codines. També destaca un capbreu de 1510 de Mn. Pere Bonet, un altre capbreu de Mn. Feliu Aguilar (1749), on hi ha molts resums de documents, alguns perduts, des de l'any 1220 i fins el segle XVIII. Destaquen els documents de Consagració de l'Església. El primer és de 1156, és l'acta de consagració. L'original està en el Bisbat. També hi ha un llibre de contractes i testaments des de l'any 1528 fins el 1545. Un llibre de llistats de compliment Pascual de 1567 fins el 1575.</p> 08023-28 Parròquia de Sant Pere i Sant Pau <p>L'autor del capbreu de 1749, Mn. Feliu Aguilar, és el mossèn que està enterrat a l'església parroquial. Un altre mossèn important per la conservació i difusió del patrimoni arxivístic i documental de la parròquia i, per extensió, per la història de Bigues, és mossèn Antoni Bassolas que està publicant els documents dins el full parroquial.</p> 41.6776800,2.2217500 435223 4614283 08023 Bigues i Riells Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41085-foto-08023-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41085-foto-08023-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41085-foto-08023-28-3.jpg Física Contemporani|Modern Patrimoni documental Fons documental Privada accessible Científic Inexistent 2023-05-26 00:00:00 Jordi Montlló Bolart El responsable actual de l'arxiu és Mn. Antoni Bassolas 98|94 56 3.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
41093 Retaule del Roser https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-del-roser <p>COMAS, Carme (1985): Retaule del Roser de l'església de Sant Pere de Bigues. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat. Inèdit. MARTÍ BONET, Josep M. (1981) Catàleg monumental de l'arquebisbat de Barcelona. Vallès Oriental, Vol. I/2. Arxiu Diocesà de Barcelona. Barcelona, pàgs. 359-378. MORALES VILLAR, Mercè (1988): Retaule de la Verge del Roser de Bigues. Treball d'Història de l'art. Lleida. Inèdit.</p> XVII Es va restaurar l'any 1996 <p>Retaule renaixentista de principis del segle XVII, situat a la capella lateral del braç esquerre. Consta de banc, cos i coronament amb tres carrers. El banc consta de tres escenes pintades sobre fusta, disposades entre pilastres decorades amb mascarons, elements vegetals, rams de fruita, etc, i estriats pels costats. En el centre hi ha l'escena del naixement de Jesús; a l'esquerra, l'Anunciació; i a la dreta, l'adoració dels reis. El cos està presidit per una fornícula amb una imatge moderna de la Mare de Déu. Consta de tres carrers flanquejats per quatre columnes de tronc partit: motius florals per sota i estries al damunt. A banda i banda dues escenes evangèliques, o misteris del rosari. Al costat esquerre, la vinguda de l'Esperit Sant als apòstols i a Maria; a baix l'Assumpció de Maria. A la dreta, l'Ascensió del Senyor i la resurrecció de Jesús. Coronament de tres carrers com el cos amb tres escenes entre dues columnes i acabament en timpà. Escena central de la coronació de la Mare de Déu flanquejada a banda i banda per sant Francesc d'Assís i sant Domènech.</p> 08023-36 Església de sant Pere i sant Pau de Bigues <p>A les visites pastorals de 1606 i 1609 no surt cap referència a aquest retaule. Però en una visita pastoral del 20 de setembre del 1626 es diu: 'Item visitavit altare (del Roser)...retabulum novum es pinsello depictum cum imagine Beatae Mariae de bulto'. Per tant, podem datar la col·locació del retaule entre l'any 1609 i 1626. Es va restaurar l'any 1996, entre el 3 de juny i el 19 de juliol, per Anna Bermejo i Sílvia Brustenga.</p> 41.6776800,2.2217500 435223 4614283 08023 Bigues i Riells Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41093-foto-08023-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41093-foto-08023-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41093-foto-08023-36-3.jpg Física Renaixement|Modern Patrimoni moble Objecte Privada accessible Científic Inexistent 2023-05-29 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Anònim 95|94 52 2.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
41094 Fons documental de l'Arxiu Diocesà de Barcelona https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-diocesa-de-barcelona <p>MARTÍ BONET, Josep Maria (1975): Organigrama del Archivo Diocesano de Barcelona. MARTÍ BONET, Josep Maria (1985): 'Arxivo Diocesano de Barcelona' a Guia de los archivos y las bibliotecas de la Iglesia en España. Vol. I Archivos. Asociación Española de Archiveros Eclesiásticos. León, pp. 151-167. SANABRE, Rdo. José (1947): El archivo diocesano de Barcelona. Arquebisbat de Barcelona. Barcelona. TRENS, Dr. (1926): Inventari del tresor de les parròquies de Barcelona. Arxiu Diocesà de Barcelona.</p> XIV-XX <p>Els fons i les col·leccions de l'arxiu diocesà s'organitzen en Seccions, subseccions, sèries i subsèries. Totes les parròquies tenen una sèrie pròpia amb una carpeta. La parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Bigues disposa d'una caixa, número 312, amb documentació diversa dels segles XVII a XX. També hi ha una nota de Mn. Lluís Petit d'arxius destruïts durant la guerra del francès. A més, es pot trobar documentació referent a Bigues en altres sèries. Una de les indexades per parròquies és la de les visites pastorals, on es documenten 55 visites pastorals a Bigues entre els anys 1306 i 1894. També s'hi pot trobar l'original de l'acta de consagració de l'església, de l'any 1156.</p> 08023-37 Palau Episcopal de Barcelona. C. Del Bisbe, 5 (Barcelona) <p>L'origen d'aquest arxiu es remunta a l'any 1107, segons consta en dos privilegis papals de Pascual II. S'organitzen en origen a partir de les dues sèries més importants: 'Mensa Episcopal' i 'Registra Communium'. La primera té els seus orígens en el privilegi del rei Lluís II de França (878), segons el qual es concedia al bisbe de Barcelona, Frodoino, les primeres propietats i drets importants. La segona sèrie data de 1303, iniciada pel bisbe Ponç de Gualba. Arxivers que han estat claus per la història de l'arxiu diocesà són: Antonio Campillo Mateu (1721-1779), el P. Caresmar, abad de Les Avellanes i mossèn Josep Sanabre (1926-1972). A partir de 1972, sota el mandat del senyor cardenal Jubany es reorganitza l'arxiu, s'adapten els locals i es microfilma la pràctica totalitat dels arxius eclesiàstics.</p> 41.6753800,2.2138500 434563 4614034 08023 Bigues i Riells Restringit Bo Física Modern|Contemporani Patrimoni documental Fons documental Privada accessible Científic Inexistent 2023-05-26 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 94|98 56 3.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
41095 Fons documental de l'Arxiu diocesà de Vic https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-diocesa-de-vic <p>GINEBRA i MOLINS, Rafael (2000): Els arxius de l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic. Onze segles d'història i cent anys de concentració de fons. Dins Lligall (Barcelona) núm. 16 p. 11-83.</p> <p>El fons documental de l'arxiu episcopal de Vic es pot consultar per internet a la pàgina http://www.abev.net. No conserva carpetes relacionades amb la parròquia de Sant Vicens de Riells, però sí que s'hi poden trobar documents aïllats o classificats en tipologies vàries, com les visites pastorals.</p> 08023-38 C. Sta. Maria, 1 (Vic) <p>L'arxiu episcopal de Vic neix amb el mateix bisbat, a les darreries del segle IX. El document més antic que es conserva és de l'any 881. En el s. XIII es van redactar els primers registres i instruments de descripció, com el cartulari de la catedral Liber dotationum antiquarum (1215). A finals del segle XVIII, mossèn Domènec Jaumar reorganitzà la documentació més antiga de l'Arxiu Capitular (segles IX-XIII) i a començaments del segle XIX s'inicià el registre de pergamins de la Mensa Episcopal, acabat l'any 1920 pel canonge Casadevall. L'any 1936 es va cremar una tercera part d'aquest darrer arxiu. Després de la guerra, el Dr. Eduard Junyent estructura l'Arxiu donant-li la fesonoomia actual.</p> 41.6753800,2.2138500 434563 4614034 08023 Bigues i Riells Restringit Bo Física Modern|Contemporani Patrimoni documental Fons documental Privada accessible Científic 2020-10-07 00:00:00 Jordi Montlló Bolart El responsable és Rafael Ginebra Telèfon: 93 889 44 32 de dilluns a divendres de 16 a 20 h i dissabtes de 10 a 13 i de 16 a 20 h. 94|98 56 3.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
41096 Larari de Can Margarit https://patrimonicultural.diba.cat/element/larari-de-can-margarit Larari situat a la cuina del mas, just dins l'àmbit de la llar, a la seva dreta. Es tracta d'un petit forat a la paret, en forma de capelleta. Hi ha una imatge de la Mare de Déu amb el Nen Jesús. 08023-39 Can Margarit El senyor Antonio Garcia, masover, en unes reformes va tapiar el forat. Quan el senyor Nicolau Farriols, l'amo del mas, ho va veure, li va dir que el destapés i el deixés com estava que a les cases antigues i en el món clàssic hi posaven les divinitats protectores de la llar (els deus lars). Llavors li van posar una imatge, un bust, de la Mare de Déu amb l'infant Jesús. 41.6882700,2.2038400 433743 4615472 08023 Bigues i Riells Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41096-foto-08023-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41096-foto-08023-39-3.jpg Física Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Religiós 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 47 1.3 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
41097 Fons bibliogràfic de l'hemeroteca Josep Móra https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-bibliografic-de-lhemeroteca-josep-mora XIX-XX Fons bibliogràfic i documental d'obres referents a Bigues i Riells de qualsevol temàtica. Hi ha monografies, articles, revistes i notícies de diaris. Destaquen les publicacions de Francesc Maspons i Labrós i Pilar Maspons, que escrivia amb el pseudònim de Maria de Bell-lloc. 08023-40 Pl. de la Porxada, 6 (Granollers) Creada l'any 1962 amb les publicacions, impresos i monografies que en vida havia aplegat el senyor Josep Móra i Sibina (Granollers 1858-1937). Des de bon inici la importància del fons s'incrementa i es converteix en el centre de documentació de referència per als estudiosos de la comarca del Vallès Oriental. Actualment el seu catàleg està format per premsa, monografies, impresos, programes, cartells, fotografies sobre Granollers i la comarca del Vallès Oriental; partitures musicals de compositors locals i d'altres; també obres d'assaig i literàries d'autors de la comarca; i biblioteca de consulta. 41.6753800,2.2138500 434563 4614034 08023 Bigues i Riells Restringit Bo Física Patrimoni documental Fons bibliogràfic Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart El responsable és el senyor Lluís Tintó.Horari: de dilluns a divendres de 9 a 13 i de 18 a 20 hores.Telèfon 93 842 66 85. 57 3.3 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
41110 Mausoleu de la família Maspons https://patrimonicultural.diba.cat/element/mausoleu-de-la-familia-maspons Entorn molt malmès Panteó familiar de la Família Maspons que es troba en el cementiri antic, adjunt a l'església de Sant Pere i Sant Pau de Bigues. Al mig del cementiri hi ha aquest panteó. Es tracta d'una gran llosa de pedra granítica situada horitzontalment sobre un lleu basament i amb una lleugera inclinació. Al capçal la pedra forma com un montícul imitant el Gólgota damunt el qual s'alça una gran creu, també de pedra amb els braços de secció circular. Tot envoltat per un magnífic carenat de ferro forjat. 08023-53 Cementiri antic La família Maspons és una de les més antigues de Bigues que dona nom al mas Maspons. 41.6776800,2.2217500 435223 4614283 08023 Bigues i Riells Fàcil Bo Física Patrimoni moble Element urbà Privada Altres 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 51 2.1 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
41114 Sarcòfag de l'església de Sant Pere https://patrimonicultural.diba.cat/element/sarcofag-de-lesglesia-de-sant-pere <p>COMAS, Carme (1985): Sarcòfag a l'església de Sant Pere de Bigues. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat. Inèdit.</p> La tapa està trencada <p>Sarcòfag buit, de pedra llisa, amb tapa triangular, trencada per un costat. Porta tres escuts gravats per cinc línies horitzontals a la tapa i a la base. En els costats hi ha una creu. Totes les decoracions estan fetes per incisió, amb punxó. Morfològicament sembla un sarcòfag baix medieval.</p> 08023-57 Església de Sant Pere de Bigues <p>Ningú n'ha sabut donar explicacions de la seva presència. De fet, es troba en un racó a l'entrada de l'església. Segons la fitxa de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, feta per Carme Comas, el sarcòfag va ser trobat enterrat en un dels laterals de l'església, sense poder definir quan va passar. Els motius heràldics no aporten gaire informació ja que són molt corrents dins l'heràldica catalana.</p> 41.6776800,2.2221000 435252 4614283 08023 Bigues i Riells Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41114-foto-08023-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41114-foto-08023-57-3.jpg Física Medieval Patrimoni moble Objecte Privada accessible Ornamental Inexistent 2023-05-29 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 85 52 2.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
41116 Teier de Can Bori https://patrimonicultural.diba.cat/element/teier-de-can-bori Al costat de la llar de foc del mas de Can Bori hi van trobar, encastada a la paret, una olleta amb la boca posada a plom amb la paret. Segons ens han explicat els propietaris del mas, aquest element servia per guardar-hi les teies per encendre el foc de la llar. Les teies les treien del cor del tió, on la fusta era més oliosa i, per tant, més fàcil d'encendre. Actualment, amb els sistemes moderns per encendre les llars de foc el teier ha quedat com element curiós i ornamental; per guardar-hi caixes de mistos... 08023-59 Can Bori 41.6904900,2.2265300 435633 4615702 08023 Bigues i Riells Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41116-foto-08023-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41116-foto-08023-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41116-foto-08023-59-3.jpg Física Contemporani|Modern Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Ornamental 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 98|94 47 1.3 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42552 Quimera Godra https://patrimonicultural.diba.cat/element/quimera-godra XXI Es tracta d'una figura relacionada amb el foc, utilitzada en el ball de diables. Està fabricada amb material de fibra de vidre. Pesa 55 Kg; mesura de llargada 240 cm x 120 cm d'amplada i 240 cm d'alçada. Representa un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treu foc per la boca. En bona part del cos té escames que representen el seu lligam amb la llegenda de l'Escaldarium: foc i aigua. La tracció és de carregament interior per 1 persona. Té 20 punts de foc, podent utilitzar bengales Patum, sortidors francès, sortidors titani, bengales d'incendi, bengales de cercavila, flametes o llances i carretilles .Les enceses són amb botafoc i metxa i/o elèctriques. 08033-111 Carrer Buenos Aires, núm. 16 - 18 La Quimera va ser construïda l'any 2000. És una bèstia de la mitologia grega. La Quimera era un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treia foc per la boca que vivia a la regió de Lícia. El rei d'aquest indret ordenà a l'heroi Bel·lerofontes que matés aquell monstre perquè devastava el seu regne i devorava els ramats. Bel·lerofontes ajudat pel cavall Pegàs, va poder matar la quimera ajudat d'una llança amb la punta de plom. El foc de la boca del monstre va fondre el plom que li relliscà gargamella avall i li cremà el ventre, provocant-li la mort. A Caldes la quimera acostuma a sortir durant els actes de la Festa Major i de la Festa de l'Escaldarium. 41.6337300,2.1644600 430407 4609448 2000 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42552-foto-08033-111-2.jpg Física Contemporani Patrimoni moble Objecte Pública Lúdic 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez Dolors Sans 98 52 2.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42619 Lleó https://patrimonicultural.diba.cat/element/lleo AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. XX Figura d'una carcassa zoomòrfica portada per dues persones que representa un lleó coronat inspirat en els que apareixen en les iconografies antigues de les processons urbanes del Corpus, com les de Barcelona i València. A Caldes de Montbui, està estretament lligat a la font del Lleó. 08033-178 Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 L'any 1994, pel 30`è aniversari d'en Farellàs i la Guisla, gegants de Caldes de Montbui, la colla gegantera, va començar a fer gestions per celebrar la festa. Es van iniciar converses amb el Setmanari Montbui perquè reprengués la iniciativa que havia tingut trenta anys abans quan va encapçalar la seva realització. Van organitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge: el Lleó de Caldes de Montbui. Aquest fou fabricat per Ramon Aumedes (Fàbrica de les Arts, Roca Umbert C/ Mare de Deu de Montserrat, 36 de Granollers). En els bestiaris medievals, es presenta la figura del lleó com una figura solemne, com el rei dels animals terrestres. La figura del lleó va desaparèixer al segle XIX i recuperada per Barcelona i Tarragona l'any 1993. I després amb la vila de Caldes, que estaria estretament lligat al cap de lleó, que decora la font del mateix nom que porta la Plaça de la població. El Lleó de Caldes és la plasmació festiva del Lleó de la font de la qual surt aigua calenta i que és un dels elements més identificatius de Caldes. 41.6337300,2.1644600 430407 4609448 1994 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo Física Patrimoni moble Objecte Pública Lúdic 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez Ramon Aumedes 52 2.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42620 Gegants de Caldes https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-caldes AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. XX remodelació l'any 1985 per Romà Martí. Dues figures antropomòrfiques fetes de cartró, que pesen 55 i 45 quilograms respectivament, amb uns 4 metres d'alçada, representant els gegants de la vila. La geganta, la Guisla, és morena, amb unes trenes que arriben fins a la cintura: Porta un vestit llarg fins els peus, amb puntes i porta brodat l'escut de la Baronia de Montbui i la corona de baronessa. A la mà dreta porta un ram de flors de núvia. El gegant, en Farellàs, porta l'escut de la vila de Caldes. A la cintura porta un cinturó amb la destral i a les mans, una branca de pi. La Guisla mesura 3,90 m d'alçada (3,98m amb la corona); el gegant Farellàs mesura 4m (4,10m amb la gorra emplomada). 08033-179 Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 L'origen de la Guisla prové en honor de la primera dona del baró de Montbui, i que el poble de Caldes va voler popularitzar amb la figura de la geganta. Per això porta brodat l'escut de la Baronia de Montbui i la corona de baronessa. Pel que fa al personatge d'en Farellàs, els ciutadans el van triar en record de l'hereu de Can Farell, masia que es troba damunt del turó del Farell, tot i que hi ha una altra versió que explica que tot el pujol és el cos petrifica del gran gegant català, que jeu estirat i que la muntanya s'anomena Farell. Segons diu la llegenda en Farellàs era un pagès molt fort. Portava una destral i per ajudar-se a caminar també duia un pi; per aquest motiu quan passava pels pobles i pels carrers de Barcelona on va anar per lluitar contra un altre gegant tothom l'anomenava el 'Gegant del Pi'. Joan Amades (1987), en el seu apartat titulat 'Gegants nans i altres entremesos', fa referència a la controvèrsia existent sobre l'origen del Gegant del Pi ja que durant molt de temps s'havia cregut que aquest personatge era propi de Barcelona concretament de la parròquia del pi. Amades explica com la tonada popular sobre el gegant del Pi va néixer d'una llegenda on s'expressa perfectament com el seu origen prové de la vila de Caldes de Montbui. Amades afegeix que la llegenda no és del tot imaginària, perquè es té coneixement que 'al poble de Caldes hi havia viscut una família els membres de la qual eren exageradament alts d'estatura i entre ells n'hi devia haver un de talla encara més elevada, que ha envoltat el poble de la llegenda'. La parella de gegants es va construir l'any 1964, arran d'una subscripció popular que va promoure el setmanari de Montbui per commemorar l'edició del número 1000 de la revista. S'inicià el mes de febrer i es varen recollir diners fins el mes d'octubre. Cada setmana la revista anava publicant les aportacions fetes pels calderins. Foren estrenats el 9 d'octubre de 1964. La construcció dels gegants s'encarregà a l'empresa 'El Ingenio'. Se sap que l'artesà que va treballar ambdues figures fou el Sr. Rifé Codina. Aquestes no van estar fetes amb motlle, com la majoria dels gegants que es construeixen. En Codina va prendre com a model dues fotos que l'arxiu històric de Caldes tenia sobre el llegendari Farellàs i la Guisla, la baronessa que va viure al castell de Montbui. Per escollir la geganta es va fer un concurs públic on guanyà el nom de Guisla, en record de la primera dona de la baronia de Montbui. Pel que fa al gegant, la decisió va ser unànime des del principi, ja que aquest era el nom de l'hereu de Can Farell, el conegut Gegant del Pi. Els primers vestits que dugueren els gegants foren realitzats per en Romà Martí; els vestits actuals són fets per la Sra. Antònia Mola. Fins l'any 1992, els gegants van sortir en algunes festes. A partir d'aquest any, es creà una colla gegantera, animada pel Sr. Pablo Vicente, que originari del Terol, havia estat portador dels gegants del seu poble. El debut de la Colla de geganters, s'inicià amb la capvuitada de la Festa Major de Caldes, sota la música creada per en Ramon Solé. No fou fins l'any 1993 que els gegants sortiran fora del municipi per participar en altres actes. El mes de març de l'any 1985, la geganta Guisla i en Farellàs foren remodelats per l'artista Romà Martí. El 9 d'octubre de cada any se celebra l'aniversari d'en Farellàs i la Guisla. L'any 1994, pel 30è aniversari dels gegants, el Setmanari Montbui sota la iniciativa de la colla de geganters, va començar a fer gestions per a la celebració. Es va realitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge, un lleó: El Lleó de Caldes de Montbui. També en els actes del 30è aniversari, s'estrenà una nova parella de gegants construïts pel taller de Ramon Aumedes: en Lluci Caecili (primer batlle de Caldes) i la Cornèlia Flora (una de les primeres banyistes de les quals es té constància). 41.6337300,2.1644600 430407 4609448 1964 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42620-foto-08033-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42620-foto-08033-179-3.jpg Física Contemporani Patrimoni moble Objecte Pública Lúdic 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez Sr. Rifé Codina. Empresa 'El Ingenio' 98 52 2.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42621 Capgrossos https://patrimonicultural.diba.cat/element/capgrossos AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. XX Vuit caps antropomorfes, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. 08033-180 Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 L'any 1964, pagats mitjançant subscripció popular, es van encarregar a El Ingenio de Barcelona els gegants de Caldes, el Farellàs i la Guisla, i sis capgrossos que van ser estrenats el dia 9 d'octubre del mateix any. Actualment, però, la cercavila gegantera compta des de l'any 1994 amb la figura del lleó i amb vuit capgrossos nous, aquests estrenats durant la festa major dels anys 1998 i 1999, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. L'any 2000 neix la Colla Gegantera de Caldes amb la voluntat de promoure la cultura popular i donar a conèixer els gegants i els capgrossos de la vila. Durant la Festa Major un dels moments més esperats és la desfilada pels carrers de la nostra vila dels gegants i dels capgrossos. Vuit dies més tard, per la capvuitada tornen a desfilar acompanyant al públic cap a l'ermita del Remei. El President de la colla gegantera és el Sr. Jesús Baldó Garcia 41.6337300,2.1644600 430407 4609448 1998-99 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-3.jpg Física Contemporani Patrimoni moble Objecte Pública Lúdic 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez El Ingenio de Barcelona 98 52 2.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42624 Gegants romans https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-romans VARIS AUTORS. (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. XX Parella de gegants romans, anomenats, Lluci Caecili en representació del primer batlle de Caldes i la Cornèlia Flora, una de les primeres banyistes de les quals es té constància històricament al municipi. En Lluci porta un pergamí a la mà dreta, i la Cornèlia un ram de flors a la mà esquerra. Tots dos van vestits de color cru; en Lluci porta una toga de color verd i la Cornèlia de color marró. 08033-183 Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 El 9 d'octubre de cada any se celebra l'aniversari d'en Farellàs i la Guisla. L'any 1994, pel 30è aniversari dels gegants, el Setmanari Montbui sota la iniciativa de la colla de geganters, va començar a fer gestions per a la celebració. Es va realitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge, un lleó: El Lleó de Caldes de Montbui. També en els actes del 30è aniversari, es celebrà l'estrena d'una nova parella de gegants, en Lluci Caecili (primer batlle de Caldes) i la Cornèlia Flora (una de les primeres banyistes de les quals es té constància) que foren construïts pel taller de Ramon Aumedes a Granollers. 41.6337300,2.1644600 430407 4609448 1994 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42624-foto-08033-183-2.jpg Física Contemporani Patrimoni moble Objecte Pública Lúdic 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez Ramon Aumedes 98 52 2.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42629 Arxiu Històric Municipal https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-historic-municipal X-XX L'Arxiu Municipal conté bona part dels fons que integren el patrimoni documental de la vila. La part més important és la de la documentació generada o rebuda per les diferents administracions municipals al llarg de la història, però també aplega fons d'entitats i personals, i recull els testimonis documentals que els ciutadans i les entitats locals hi vulguin dipositar. L'arxiu consta de tres seccions ubicades en espais diferenciats: l'Arxiu Històric, l'Arxiu Administratiu i els Arxius de Gestió. Actualment, es conserven fons amb un abast cronològic que va del segle X als nostres dies. L' Arxiu Històric es troba ubicat a l'edifici de la Biblioteca Municipa i l' Arxiu Administratiu i Arxius de Gestió es troben ubicats a l'edifici de l'Ajuntament. L'Arxiu Històric conserva la documentació amb més de trenta anys, amb un valor marcadament històric. La cronologia dels fons documentals conservats s'inicia al segle X. El fons i quadre de classificació és el següent: Fons Municipal 1 Administració Local (des de l'any 991 fins al 2005) amb 691,3 m lineals de documentació, i on es poden trobar classificats documents relacionats amb hisenda (des de 1434); proveïments (des de1882); beneficència i Assistència social (des de 1848); sanitat (des de 1394); obres i urbanisme (des de 1834); seguretat pública (des de 1857); serveis militars (des de 1856); població (des de 1853); eleccions (des de 1857); ensenyament (des de 1856); cultura (des de 1914); serveis agropecuaris i medi ambient (des de 1852); col·leccions factícies (des de s. X). El Fons Judicials, del Jutjat de Pau de Caldes de Montbui datades des de l'any 1936 - 1949, amb 0,1 m lineals. El Fons d'institucions és on hi trobem l'Hospital de pobres de Caldes de Montbui i que va del segle XIII fins l'any 1988. Comprèn 10,5 ml. Del Fons d'Associacions i fundacions cal destacar la de Montepio de San Sebastián (1877-1992) i l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, amb 1,5 ml. Del Fons comercial i d'empreses, l'arxiu disposa de l'arxiu del Balneari Rius, que va de l'any 1547 fins al 1956, i que ocupa una superfície de 0,3 ml. També disposa de l'arxiu de la Cooperativa del Remei amb documents que van des de l'any 1916 i fins el 1930. Dels Fons patrimonials, hi ha els arxius de Pere Soler (1406) amb 0,1 ml; l'arxiu d'Antònia Verneda (1461-1702); finalment els de la Casa Marcer (1870). Del Fons Personals hi ha el Fons Joaquim Delger i Bueno (1652-1975 ) amb 0,2 ml; el Fons Joaquim Martí i Rodés (1920-1936). Aquest fons està compost per 247 plaques de vidre (240 de les quals són vidres estereoscòpics) dels anys 1920 al 1930. La temàtica és paisatgística, de la vida i del terme municipal i també familiar. Aquest fons va ser cedit pel seu nebot, el sr. Guillem Bas i Borrell, i que ocupa una superfícies de 0,1 ml; i finalment el Fons Guillem Ayora, amb més de 3.000 imatges de Caldes, 3 pel·lícules antigues de Caldes. Finalment destaquen les col·leccions de Pergamins del segle X fins el segle XVII, les imatges del segle XIX fins al segle XX, els cartells del segle XX i els documents sonors del segle XX. Cal destacar de la Biblioteca Auxiliar de l'arxiu, amb llibres del segle XIX i l' Hemeroteca (1908 - ), que compren la Revista Calderina (1908-1909), el Lleó de Caldes (1912-1913), La Veu de Caldes (1920-1922), La Veu de la Comarca Calderina (1932-1933), el Farell (1931-1934) i el Setmanari de Montbui (1944-1995). També s'han incorporat a l'arxiu històric municipal les partitures musicals que van des del segle XIX fins als nostres dies. 08033-188 Carrer de Santa Teresa, núm. 3-5 De l'any 1945 es té constància d'un inventari realitzat pel secretari de l'ajuntament d'aquella època, de caràcter bàsicament històric. S'inventarien un total de 220 pergamins, un llibre de privilegis, un llibre d'insaculacions, les actes del Consell Municipal des de l'any 1875 fins el 1900 (en 25 volums), el llibre de Clavaria (amb 201 comptes municipals) des del 1470 al 1721. Durant els anys 1980 - 1981, hi ha un capellà anomenat Josep Poch Gallart que es dedica a fer recerca històrica sobre Caldes, l'origen del nom, escuts, carrers, etc. Descobreix alguns dels pergamins més importants que avui dia tenen els calderins i que es troben dipositats a l'arxiu històric municipal com el privilegi que atorgà a la vila de Caldes Alfons V el Magnànim amb la signatura autògrafa del rei, i datat a Nàpols l'11 de juny de 1445. El monarca confirma una sèrie de privilegis que tres comissionats o síndics plenipotenciaris de la vila de Caldes havien ja sol·licitat i obtingut de la reina Maria, en el domini de la Corona d'Aragó. El consentiment o plàcet de la reina Maria es datà a la ciutat de València, el 7 de desembre de 1444. Un altre pergamí és el del Consell de Cent datat del 12 de juliol de l'any 1606, on es fa extensa memòria del privilegi de “carrer de Barcelona” concedit per la reina Maria i confirmat pel rei Alfons. Conseqüentment a la qualitat o categoria de “ciutadans de Barcelona”, el pergamí del 12 de juliol de 1606 recorda els privilegis dels reis Jaume I i Jaume II, concedits a la ciutat de Barcelona, dels quals en formaven part els vilatans de Caldes de Montbui. Del març de l'any 1981, decideix suggerir a l'ajuntament que els reclami i que ho agrupi tot en un arxiu municipal, afegint juntament amb els suggeriments proposats, la citació d'un document, datat el 14 de juliol de 1472 i inscrit en un dels registres de l'arxiu de la Corona d'Aragó, totalment transcrit on s'inclou una Lletra catalana dels Jurats (ajuntament) de Caldes de Montbui amb súplica de que, en la lluita que aleshores finia Joan II contra Catalunya, aquest monarca no privés a dita vila del seu privilegi – l'atorgat per la reina Maria i ratificat per Alfons el Magnànim (1445) – d'ésser “membre, braç i carrer” de la ciutat de Barcelona. Joan II, - en el document precitat (1472) – hi accedí amb el seu plàcet. L'any 1994 el Museu es fa càrrec d'una part de l'arxiu històric, contractant a una persona, de nom Iolanda Zuil Escobar que s'encarregarà de la seva gestió fins que passa a ser gestionat directament per l'ajuntament. L'any 1998 per encàrrec de l'Ajuntament de Caldes, a través de la Diputació de Barcelona es signa un conveni amb l'Associació d'Arxivers de Catalunya per tal de realitzar un projecte d'organització de l'Arxiu Municipal. La documentació en aquells moments estava repartida entre el Museu i un edifici annex de l'ajuntament. Després d'aquesta intervenció hi haurà un impàs on es tornarà a barrejar la documentació. L'any 1999 l'Ajuntament de Caldes de Montbui crea l'Arxiu Municipal davant una necessitat global d'endreça i organització de la documentació generada i rebuda per l'Ajuntament de Caldes de Montbui en l'exercici de les seves funcions. Aquest mateix any, entrarà a treballar una arxivera titulada, la Sra. Glòria Gimeno Vázquez., que a més d'inventariar, i gestionar l'arxiu, anirà restaurant tot els fons arxivístic. És precisament en aquest moment quan s'elabora un projecte destinat a desenvolupar les funcions bàsiques de l'Arxiu Municipal. Amb data de 15/12 de 1999 s'aprova per Comissió de Govern les pautes per arxivar als arxius de gestió i les tasques dels responsables. Amb data de 26/09/1999, s'aprova per Comissió de Govern el quadre de classificació. Amb data de 03/09/2002 i publicat al BOP de 10/09/2003 es crea el Reglament de l'Arxiu Municipal de Caldes de Montbui. Amb data de 01/04/2003 s'aprova per Comissió de Govern, el calendari de transferències de la documentació. 41.6294000,2.1656200 430499 4608966 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-3.jpg Física Modern|Medieval|Contemporani Patrimoni documental Fons documental Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez (Continuació història)L'any 2004 s'inicia un procés de restauració destinat a restaurar la documentació més malmesa pel pas del temps i que forma part del ric patrimoni documental conservat a l'Arxiu Municipal. Aquest procés l'iniciarà l'arxivera municipal, la Sra. Glòria Gimeno Vázquez i que continua als nostre dies.L'any 2006, es promou l'ús d'Internet amb l' objectiu principal d'acostar l'Arxiu Municipal a aquelles persones, ciutadans o investigadors, que disposin d'un punt d'accés a Internet, a través de la digitalització de la documentació més valuosa i consultada.Els horaris de consulta de l'Arxiu Històric són els dimecres, de 10h a 13.30h. 94|85|98 56 3.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42633 Carquinyolis Casabayó https://patrimonicultural.diba.cat/element/carquinyolis-casabayo XIX-XXI Els carquinyolis són unes pastes seques i dolces tradicionals. Els carquinyolis de la casa Casabayó estan elaborats utilitzant productes de primera qualitat: ous, farina, llet, sucre i ametlles. Però el secret està en el toc personal del pastisser de la casa. A la massa que s'obté, se li dóna una forma allargada que es talla a trossos petits, que es mengen sols, o bé acompanyats de llet, cafè, xocolata, vi dolç o ratafia. Es comercialitzen a l'engròs, i a granel i també en bosses de paper i de plàstic. Recepta gastronòmica: ingredients: 100 g d'ametlles crues. - 100 g de sucre. - 150 g de farina. - 50 g de margarina. - 1 ou. - 1 culleradeta de llevat en pols. - 1 llimona ratllada.100 g d'ametlles crues. - 100 g de sucre. - 150 g de farina. - 50 g de margarina. - 1 ou. - 1 culleradeta de llevat en pols. - 1 llimona ratllada. S'agafa el sucre, l'ou, el llevat en pols, la canyella, la llimona ratllada i la farina, i es barreja tot junt. A continuació es barregen les ametlles amb la pasta resultant de la barreja d'ingredients i es fan tires d'un centímetre més o menys de gruix. Es posa una safata, prèviament untada amb una mica de mantega, es col·loquen les tires a la safata i es pinten per sobre amb ou batut. Finalment es posa la safata al forn i quan estiguin una mica cuites se'n treuen les tires i es tallen a trossos. Es tornen a posar els trossos al forn, procurant que estiguin plans deixant-los cinc o deu minuts i ja estan llestos per menjar. 08033-192 Plaça de la Font del Lleó, núm. 6 Els carquinyolis són fabricats des de fa 140 anys per la família Casabayó . La seva fabricació es fa durant la nit. 41.6347000,2.1619600 430200 4609558 1860 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42633-foto-08033-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42633-foto-08033-192-3.jpg Física Contemporani Patrimoni immaterial Tècnica artesanal Privada Social 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez Família Casabayó 98 60 4.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42634 Mató de Can Orjusà https://patrimonicultural.diba.cat/element/mato-de-can-orjusa XX Mató fabricat a partir de llet de vaca pasteuritzada a temperatura per damunt dels 80ºC, a la qual s'afegeix el quall que pot ser vegetal o animal. Després de reposar es cola i en resta, per una banda el xerigot (part líquida) i per l'altra la massa de mató que es deixarà escorre. La llet amb la qual es fabrica el mató i altres productes, es comprada a la granja Els Gatells, del mateix municipi de Caldes de Montbui. Amb aquesta llet, els productors elaboren el mató que té una textura molt suau i cremosa, gràcies a una pasteurització molt lenta i laboriosa; també elaboren formatge fresc, on el procés és molt similar al del mató. El producte estrella de Can Orjusà és el pastís de formatge, del qual en fan de diferents varietats: natural, llimona, xocolata i sense sucre. Tots els productes elaborats no contenen additius químics. 08033-193 Vall de Carerac Es té constància de que a finals dels anys 80 i principis dels 90 va néixer prop de Caldes de Montbui tota una generació de formatgers artesanals que han fet possible la riquesa de varietats que es poden trobar actualment al mercat català. Formats per tècnics en l'art de transformació de la llet, a través dels cursos de la Diputació a la Torre Marimón (Caldes de Montbui), i per una bona dosi de curiositat i experimentació, alguns petits propietaris ramaders van trobar una sortida airosa a l'economia de 'l'anar fent' que fins aquell moment havia passat, inamovible, de pares a fills. El Sr. Aureli Martínez, fabrica formatges de vaca i mató a Can Orjusà des de l'any 1987. Ell mateix ens explica durant el treball de camp, que 'des de l'any 1987 estem a Caldes de Montbui i sempre hem viscut a la mateixa masia, Ca n'Orjusà. Al mateix temps hem mirat de compaginar l'agricultura amb l'elaboració de formatges totalment artesanals.' Els seus productes es poden gaudir arreu de tot Catalunya, en les fires artesanals i/o tradicionals que periòdicament es celebren durant l'any. També estan dintre del col·lectiu artesà de productes naturals de Catalunya, composat per nou membres i cadascun d'ells fabrica els seus propis productes. 41.6472200,2.1665300 430594 4610944 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42634-foto-08033-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42634-foto-08033-193-3.jpg Física Contemporani Patrimoni immaterial Tècnica artesanal Privada Social 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez Aureli Martínez 98 60 4.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42635 L'anís de Taronja https://patrimonicultural.diba.cat/element/lanis-de-taronja CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. XX Licor, obtingut de la destil·lació de la pell de la taronja amb la grana de matafaluga com a elements bàsics. D'un sabor molt especial es pot beure sol, amb glaçons o combinat amb el cafè. 08033-194 Carrer Pi i Margall, 15 L'anís de taronja s'elabora a la Destil·leria la Vallesana , i és comercialitzat especialment pel celler 'La Vallesana vins i licors'. La petita empresa que Josep Fontcuberta i Rogés va fundar l'any 1918 amb el nom de Destil·leria La Vallesana segueix avui en la seva tercera generació treballant amb la mateixa il·lusió. El celler La Vallesana vins i licors, segueix un camí paral·lel a la Destil·leria però com a celler especialitzat. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. 41.6319500,2.1641500 430379 4609251 1918 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo Física Patrimoni immaterial Tècnica artesanal Privada Productiu 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana 60 4.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42636 Flors del Remei https://patrimonicultural.diba.cat/element/flors-del-remei CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. XX Licor fruit d'un delicat procés d'elaboració basat en la destil·lació ,en uns alambins especials ,d'una varietat de productes vegetals, fulles, arrels, llavors; alguns de Catalunya, d'altres de països diversos, que han de ser recol·lectades i seleccionades perquè és indispensable que siguin collides en els períodes més adequats i conservades de la manera més adient. És un licor de 34º alcohòlics, graduació que permet aconseguir un gust intens que omple la boca de sensacions. És per això que una de les maneres més usuals per assaborir-lo és barrejat amb glaçons. 08033-195 Carrer Pi i Margall, 15 Amb aquest nom es coneix un licor creat el 1919 per Josep Fontcuberta i Rogés i que ha esdevingut amb el temps tot un referent per al poble de Caldes de Montbui i les comarques veïnes. L'afegit de ' licor de Caldes ' ha estat introduït a través dels anys per la gent de la vila , que l'ofereix als amics. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. 41.6319500,2.1641500 430379 4609251 1918 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo Física Patrimoni immaterial Tècnica artesanal Privada Productiu 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana 60 4.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42637 Pastes Can Sanmartí https://patrimonicultural.diba.cat/element/pastes-can-sanmarti Autor desconegut. (2004). Revista el 9 Nou. Empreses amb història, pàg. 11. Divendres 12 de març. XVIII Pasta seca feta a partir de blat seleccionat d'una zona de la província d'Osca que produeix expressament per a la fàbrica Sanmartí.. Actualment es fabriquen un total de 52 varietats diferents de pasta seca. Es manté un sistema de producció artesanal. Cada dia surten de les instal·lacions entre 1.200 i 1.300 quilos de pasta fabricats de manera tradicional. Aquesta és la quantitat equivalent a la demanda que l'empresa rep dels seus distribuïdors i dels establiments a través dels quals comercialitza els seus productes. L'assecatge de la pasta encara es fa amb armaris de fusta com es feia antigament i algunes vegades dura fins a 48 hores. També es tenen molt en compte les matèries primeres que es fan servir. Actualment també es fabriquen pastes vegetals. Els tipus de pastes fabricats més reconeguts són: el fideu (nº1 Tallat , fideu nº2 Tallat, les pipes llises, el fideu perla); Els fideus rosca (fideu nº1 rosca , fideu nº2 rosca, fideu nº3 rosca); Macarrons (plomes nº2, plomes nº4, napolitanes, trompetes); Pasta de sopa (closques, corones, estrelles, lletres, pistó ratllat, pistó perla, pistó llis, i meravella); Especialitats vegetals (crestes vegetals, espirals vegetals, plomes vegetals, cinta tallada vegetals, espagueti vegetals, tallarines vegetals, trompeta vegetal) i finalment canalons (tradicional i canalons d'espinacs). 08033-196 Carrer de Barcelona, núm. 40 L'any 1700, Isidre Sanmartí va observar les propietats que tenia la pasta que s'obtenia de la barreja de la farina provinent del blat barrejada amb l'aigua calenta. Ben aviat es va adonar de que aquesta barreja, apta per al consum humà, quedava rígida amb el transcurs de les hores, i va començar a tractar la massa en la forma i la textura. Inventà doncs, un aparell fet de fusta, amb uns orificis de sortida i un altre d'entrada. En posar la pasta al seu interior i pressionar, la massa sortia en forma de fils, actualment el que es coneix amb el nom de tallarines si són aplanats o espaguetis si tenen forma arrodonida. S'adonà també que un cop seca, aquesta es conservava durant molt de temps i es podia tornar a menjar en qualsevol moment si es bullia en aigua. A partir d'aquí és quan neix l'empresa de fideuers Sanmartí de Caldes, continuant amb la tradició les generacions següents. Així tenim, en Carles Sanmartí i Caselles i en Josep Sanmartí i Castellà. L'any 1855 s'incorpora al negoci la quarta generació, en Jaume Sanmartí i Farreras, constant oficialment en els registres de l'Ajuntament de Caldes de Montbui com a fabricant de pastes de sopa. En la cinquena generació, va estar al capdavant del negoci en Josep Sanmartí i Cladelles. La sisena generació va ser la que es va adonar del futur comercial que tenia la pasta que s'havia començat a fer al segle XVIII. Jaume Sanmartí i Samsó, més conegut com 'l'Avi', va començar aquesta nova projecció que fou seguida pel seu fill Josep Sanmartí i Casabayó i la seva esposa, que es va posar al capdavant del negoci a causa de la mort prematura del setè Sanmartí de la generació. Aquests van donar una empenta molt important al negoci amb la incorporació de la tecnologia més puntera i adequaren les instal·lacions de manera que el negoci es va convertir en una empresa competitiva entre els anys 1940 i 1975. Després d'aquests anys, la família deixà el negoci de la pasta en un segon terme i, sense oblidar-ho es dedicarà a altres activitats. L'any 1998, després de la mort de l'Eulàlia Rifé i Catafau, esposa d'en Josep Sanmartí i Casabayó, entra a fer-se càrrec del negoci familiar en Carles Sanmartí i Rifé. Des d'aquest moment, es fa una aposta per mantenir un procés de fabricació artesanal fent servir tècniques antigues. S'incorporà també maquinaria i noves tecnologies per poder rendibilitzar el negoci i poder ésser competitius amb productes orientats cap al comerç tradicional i artesanal. L'any 2003, l'empresa rep un reconeixement públic pels tres segles d'història de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona 41.6326900,2.1622700 430223 4609334 1700 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-3.jpg Física Modern|Contemporani Patrimoni immaterial Tècnica artesanal Privada Productiu 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez Família Sanmartí 94|98 60 4.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42638 Arxiu parroquial https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-3 <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> XVII-XXI <p>Arxiu parroquial que consta de varis llibres sacramentals: bateigs, matrimonis i òbits. A part dels llibres sacramentals, també hi trobem expedients diversos, comptabilitat, llibres de fundacions, expedients matrimonials i tractats diversos.</p> 08033-197 Plaça de l'Església, s/n <p>Moreu-Rey en començà la seva obra titulada 'La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona', que seria publicada l'any 1962 va trobar l'arxiu parroquial sense cap mena de classificació. Va ser doncs, el primer autor que va establir una primera classificació titllada per ell mateix de 'classificació rudimentària', que consistia en Llibretes de funerària, lligalls de fundacions, lligalls de l'Obra i Obreria, Pergamins de l'Arxiu Parroquial, Lligalls de documentació processal i lligalls sobre la Història de l'Escrivania, entre d'altres. Anys després, sembla ser que un professor d'Institut, Erill Gustau va fer un buidatge de l'arxiu parroquial, però va marxar de Caldes sense deixar constància del seu treball de recerca. Durant el treball de camp, Raimundo Garcia esmenta la pobresa actual d'aquest arxiu, senyalant tres incendis que van provocar grans pèrdues; el primer d'ells, l'any 1714, el segon, l'any 1808 i el tercer, l'any 1936.</p> 41.6323500,2.1624000 430234 4609297 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo Física Contemporani Patrimoni documental Fons documental Privada accessible Científic 2020-10-07 00:00:00 Laura Bosch Martínez 98 56 3.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42648 Col·lecció d'art del Museu Thermalia https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-dart-del-museu-thermalia BASTER, A. (1928). La sculpture moderne en France. Ed. G. Grès. Paris. BENET, RAFAEL. (1942). El escultor Manolo Hugué. Ed. Argos. Barcelona. BLANCH, M. (1972). Manolo. Ed. Polígrafa. Barcelona. BLANCH, M. (1973). Manolo, de Ceret a Caldes de Montbui. Diputació de Barcelona. Maig de 1973. BLANCH, M. (1980). Manolo. Homenatge a Rosa. Dau al Set. Abril de 1980. BLANCH, M. (1984). Manolo i el retrat. Dau al Set. BLANCH, M.; CORREDOR, J. (1972). Poesias Manolo Hugué. Ed. Saturno. Barcelona. CASTRE, VICTOR (1933). Ed. Cahiers du Sud. Marsella. COQUIOT, G. (1914). Cubistes, futuristes, passeistes. Essai sur la jeune peinture et la jaumme sculpture. Librairie Ollendorf. Paris. DABADIE, S. (1971). Ceret et les artistes espagnols au début du Xxé siecle. Unniversité de Paris. GAYA, J.A. (1957) Escultura española contemporanea. Madrid. INFIESTA, José M. (1974). Un siglo de escultura catalna. Ed. Aura. Barcelona. PLA, JOSEP (?). Tres artiistes (Manolo, Rusiñol i Mir). Ed. Destino. Barcelona. PIA, PASCAL. (1930). Manolo. Ed. N.F.R., coll. Sculpteurs Nouveaux. Paris. VARIS AUTORS (1988). Manolo. Ajuntament de Caldes de Montbui. Diputació de Barcelona. Ed. Winihard Gràfics. VARIS AUTORS (1981-1982). Els Picassos del Mas Manolo a Caldes de Montbui. Centenari de Pablo R. Picasso. Ed. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Caldes de Montbui. Patronat 'Mas Manolo'. XX Col·lecció dedicada bàsicament a la vida i obra dels artistes Manolo Hugué i Pablo Picasso. Dos de les quatre plantes del Museu ressegueixen la vida de Manolo Hugué i ens apropen als ambients de l'art del segle XX, sense oblidar Picasso present amb una exposició de caire molt personal fruit de la gran amistat entre ambdós artistes. La col·lecció mostra, amb més d'un centenar d'obres corresponents a totes les èpoques i tècniques de l'artista, una acurada i completa representació de la trajectòria artística de Manolo Hugué: escultura, pintura, gravats i joies, on s'hi recullen aspectes del món del treball i activitats diverses com el ball, la tauromàquia...; la feminitat, on es presenta la figura femenina aïllada i sense ocupar-se en una activitat concreta; els retrats; els relleus; les obres de caràcter religiós; el disseny de joies; els interiors, bodegons i animals de companyia i finalment els paisatges de Caldes de Montbui i la seva rodalia. El conjunt de tots aquests diferents espais temàtics ofereixen a l'espectador la possibilitat de trobar una visió global de la producció artística de Manolo. El Museu Thermàlia també conserva la col·lecció Picasso abans reunida al Mas Manolo, casa de l'escultor i pintor Manolo Hugué (Barcelona 1872 - Caldes de Montbui 1945), amic de Picasso. Es tracta d'una col·lecció molt personal, testimoni de l'amistat entre els dos artistes, de prop d'un centenar de peces, entre ceràmiques, litografies, dibuixos i llibres amb dedicatòries i dibuixos de Picasso. El Museu Thermàlia presenta una exposició intimista 'Picasso i Manolo Hugué' i ofereix tallers per a diferents nivells educatius. 08033-207 Plaça de la Font del Lleó, núm. 20 La col·lecció es troba allotjada en un edifici de l'època medieval que fins els anys 70 feia la funció d'hospital i servei de banys termals. L'estructura del s. XIV va ser reformada als anys 80 i conserva les arcades de l'entrada, tres banyeres del segle XVIII i l'encavallada del pis superior. 41.6344500,2.1615800 430168 4609530 08033 Caldes de Montbui Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42648-foto-08033-207-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42648-foto-08033-207-3.jpg Física Contemporani Patrimoni moble Col·lecció Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez 98 53 2.3 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42649 Col·leció arqueològica del Museu Thermàlia https://patrimonicultural.diba.cat/element/collecio-arqueologica-del-museu-thermalia Col·lecció arqueològica que es troba ubicada a la planta baixa del museu, en exposició permanent. Una altra part es troba als magatzems del museu a l'espera de que els materials siguin estudiats i publicats. El Museu de Caldes de Montbui ha actuat com a focus de recerca arqueològica dins l'àmbit comarcal durant molts anys. Aquest fet, ha repercutit en la col·lecció arqueològica del seu fons, que comptabilitza més de 60 jaciments, entre jaciments importants i troballes disperses. L'abast geogràfic s'estén per tot el municipi, des de Sant Sebastià de Montmajor, fins a la Torre Marimon, sense oblidar tot el nucli de Caldes. Pel que fa a l'abast cronològic, trobem jaciments des del paleolític fins a l'actualitat, si tenim en compte l'arqueologia industrial. Alguns dels jaciments més importants representats en aquest fons són: El poblat ibèric de la Torre Roja, el Mas Manolo, Can Carerac, i el conjunt Termal de Caldes. 08033-208 Plaça de la Font del Lleó, núm. 20 La col·lecció es troba allotjada en un edifici d'època medieval que fins els anys 70 va tenir funció d'hospital i banys termals. L'estructura del s. XIV va ser reformada als anys 80 i conserva les arcades de l'entrada, tres banyeres del segle XVIII i l'encavallada del pis superior. Part de la col·lecció també es troba ubicada a la capella dessacralitzada de Santa Susanna, adossada al Museu Thermàlia. 41.6344500,2.1615800 430168 4609530 08033 Caldes de Montbui Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42649-foto-08033-208-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42649-foto-08033-208-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42649-foto-08033-208-3.jpg Física Prehistòric|Modern|Antic|Medieval|Contemporani Patrimoni moble Col·lecció Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez 76|94|80|85|98 53 2.3 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42650 Col·lecció de la Casa Delger - Museu Romàntic https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-la-casa-delger-museu-romantic XVIII-XIX Casa - museu fruit de la donació del darrer descendent de la família Delger al municipi. De la vida de cadascuna de les diferents generacions i matrimonis diversos de la família des del segle XVIII,en queda la casa, amb tots els seus mobles i béns que mostren les diferents èpoques a través dels estils, abastant completament la història de la casa. Dins la casa es conserven objectes de tota mena: mobiliari, objectes decoratius, quadres, rajoles, roba de la llar, figures de pessebre, objectes de culte, etc. La planta principal de la casa està formada per menjador, sala, cuina, bany, celler i un pati exterior. Al primer pis trobem la biblioteca, passadís, distribuïdor i tres habitacions, amb el dormitori del matrimoni d'Antoni Delger i Maria Padrinas, datat l'any 1863, i el del matrimoni d'Antoni Delger i Cecília Sabaté, datat l'any 1804. Finalment, a les golfes trobem una sala d'estar i tres habitacions o sales. 08033-209 Carrer del Doctor Joaquim Delger, núm. 12 El Museu Romàntic Can Delger és un edifici clàssic de meitat del segle XVIII, format per planta, pis i golfes. Es tracta d'una casa pairal eminentment catalana, de família mitja benestant, també coneguda com a Can Calderer degut a l'ofici de calderers a què es dedicà tradicionalment la família. Des de l'any 1765, la casa fou habitada per les diferents generacions de la família Delger. El darrer descendent de la família Delger, i darrer propietari de la casa, el doctor Joaquim Delger Bueno, va fer donació de la casa pairal dels seus avantpassats al poble de Caldes de Montbui. El 10 de desembre de 1959 la casa es va inaugurar com a Museu Romàntic Can Delger. La planta principal de la casa està formada per menjador, sala, cuina, bany, celler i un pati exterior. Al primer pis trobem la biblioteca, passadís, distribuïdor i tres habitacions, amb el dormitori del matrimoni d'Antoni Delger i Maria Padrinas, datat l'any 1863, i el del matrimoni d'Antoni Delger i Cecília Sabaté, datat l'any 1804. S'han documentat totes les peces del distribuïdor i dels tres dormitoris. Finalment, a les golfes trobem una sala d'estar i tres habitacions o sales, de les quals s'han documentat algunes de les peces. 41.6338000,2.1623100 430228 4609458 08033 Caldes de Montbui Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42650-foto-08033-209-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42650-foto-08033-209-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42650-foto-08033-209-3.jpg Física Contemporani|Romàntic|Modern Patrimoni moble Col·lecció Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez 98|101|94 53 2.3 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42652 Majestat de Caldes. Església de Santa Maria https://patrimonicultural.diba.cat/element/majestat-de-caldes-esglesia-de-santa-maria <p>GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental – El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1984). Incendi a l'Església Parroquial de Montbui l'any 1907. Caldes de Montbui. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. POCH, J. (1980). Fites cabdals de la parròquia actual de Santa Maria de Caldes. Setmanari de Montbui, 145. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa.</p> XX <p>Es tracta d'una representació del Crist Majestat, presentat en vida sense senyals de dolor i amb els ulls oberts ja que regna des de la creu. Sobreposat a la creu, sense estar penjat, porta una llarga vestidura fins als peus decorada amb figures de lleons amb cap d'àliga i altres animals mitològics que poden significar els pecats que Crist va haver de carregar sobre seu. També porta una banda amb set estrelles que signifiquen els set àngels o bisbes de les set esglésies d'Àsia. El cinyell que porta a la cintura simbolitza la virtut de la justícia. Finalment, amb la corona imperial en lloc d'una corona d'espines, demostra que s'ha convertit en símbol de majestat i reialesa. Talla policromada de 1,96 cm d'alçada i 1,85 cm d'amplada, mentre que la creu on era adossada feia 3,60 m d'alçada i 2,03 m d'amplada i 5 cm de gruix. Abans que fos cremada l'any 1936 a la plaça de l'església, durant els primers dies de la Guerra Civil, la talla estava molt ennegrida, tot i que encara es podia veure la policromia, reproduint un teixit bizantí. Aleshores era coronada amb una peça de metall de pedreria col·locada posteriorment i vestia una túnica manicata i mantell, amb un cinyell que li passava per damunt amb plecs molt plans agafats a la figura i a la túnica. Els plecs s'estenien en forma d'anells verticals pels braços, mentre que queien de manera acanalada fins al nivell dels peus, i acabaven en una vora en ziga-zaga. Per damunt hi havia el mantell que reflectia lleus ondulacions degudes al relleu de les cames sols alterades per la presència del cinyell amb alguns plecs inclinats i corbats per la part inferior. Cal notar la singular disposició del mantell en agafar-se a l'espatlla dreta i caure en diagonal pel tors. Els peus nusos estaven col·locats damunt d'un supedani. Cal destacar també la configuració del cap lleugerament inclinat, la disposició dels ulls i les celles que produeixen un cert naturalisme que juga amb l'hieratisme habitual en aquest tipus d'imatge, així com la manera d'organitzar la cabellera, la barba i el bigoti. La policromia consistia bàsicament en motius vegetals i animals disposats en cercles juxtaposats que recordaven els teixits orientals.</p> 08033-211 Església Parroquial de Santa Maria <p>La imatge és de fusta policromada i no es correspon amb els estàndards del romànic català. Sembla ser que va arribar a Caldes el segle XV, però l'origen és molt anterior. El 26 de setembre de 1699 va ser traslladada de la primitiva parròquia de Santa Maria a l'església nova, per instal·lar-la a la capella on es troba actualment. Per a tal ocasió es va organitzar una gran celebració a la qual assistí el geògraf i aleshores membre del Consell de Cent de Barcelona, Josep Aparici. Hi participà com a calderí i administrador de la Confraria de la Majestat. En aquesta ocasió es va hostatjar amb el seu acompanyament al palau calderí del Marquès de Rupit, una noble casa pairal ja desapareguda que entre 1909 i 1979 va ser seu de l'Escola Pia. A causa dels seus trets orientals li ha estat adjudicat un origen fora de la península i ha estat catalogada com a bizantina dels segles XI o XII, tot i que hi ha qui va més enllà i parla d'un origen siríac i la data entre els segles VI o VII. Per explicar-ne l'arribada al poble la tradició oral popular catalana parla d'una caravana de gitanos provinents de l'Europa oriental que al seu pas per Caldes van decidir fer-hi nit. Per tal de protegir la talla es va decidir instal·lar-la a l'interior de la parròquia. Quan al matí els seus propietaris van anar a buscar-la, ningú va ser capaç d'arrencar-la del punt on l'havien deixat. Com que ningú podia explicar aquell fet, es va creure que la voluntat de la Santa Majestat era la de romandre a la vila de Caldes per sempre més.</p> 41.6323500,2.1624000 430234 4609297 1937 08033 Caldes de Montbui Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42652-foto-08033-211-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42652-foto-08033-211-3.jpg Física Contemporani Patrimoni moble Objecte Privada accessible Religiós Inexistent 2023-05-29 00:00:00 Laura Bosch Martínez Josep Rius 98 52 2.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42702 Col·lecció local https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-local XX-XXI Col·lecció formada pel conjunt de documents, propis de la biblioteca, relacionats amb el municipi de Caldes de Montbui, Vallès Oriental i municipis fronterers i que té per objectiu recollir tots els materials que poden ser útils a l'estudi de la vila, tant del passat, com de l'actualitat i del futur: la història, el marc geogràfic, la cultura, les festes, els costums i les tradicions, l'economia, l'art, etc. També en formen part les obres que tracten sobre els autors nascuts a la comarca o que n'estan vinculats, o aquelles obres que tenen com a autor un calderí. Per tal de seleccionar aquelles obres que han de configurar la col·lecció local de la biblioteca s'han elaborat uns criteris a seguir per fer la corresponent selecció, supeditats sempre a l'àrea geogràfica de Caldes de Montbui, Vallès Oriental i municipis fronterers. L'abast temàtic comprèn el termalisme, Manolo Hugué, història , art, economia, cultura, festes, costums i tradicions de Caldes de Montbui, altres municipis del Vallès Oriental o municipis fronterers del Vallès Occidental (Gallifa, sant Llorenç de Savall, Sentmenat i Palau Solità i Plegamans), la Conca del Besòs (publicacions sobre el riu a AD), Sant Miquel del Fai (espai natural), Pous de glaç (n'hi ha al Montseny, Tagamanent...), altres. Finalment comprèn qualsevol obra d'un autor local sempre que compleixi els següents requisits: que hagi nascut a la localitat; que hagi passat tota o la major part de la seva vida a la localitat, tant si hi ha nascut com si no. En el cas en que un autor publiqui una obra que no tracti algun dels temes especificats, també s'inclourà dins de la col·lecció local. També es poden trobar DVD i vídeos i CD's de Caldes. Pel que fa a les revistes destaca la que publica l'IES Manolo Hugué, 'Carpe Diem', des de l'any 1996; el butlletí editat per l'ajuntament de Caldes 'Casa de la Vila'; del Museu de Granollers 'Lauro Comarcal'; 'L'observatori del Vallès Oriental', editat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental; reculls de premsa local; la revista 'Montbui'; 'La Revista del Vallès', diversos fulletons d'entitats. Hi ha sis revistes pendents del vist i plau per ser catalogades i poder entrar a formar part del fons de la col·lecció local i que són les següents: la revista de 'La Coral Clavé', 'CECMO', 'Vet aquí', 'Tribuna Termal', 'L'Esbarjo'i 'la Raspa'. 08033-261 Carrer de Santa Teresa, núm. 3-5 La biblioteca forma part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i és de l'ajuntament de Caldes de Montbui, que la gestiona en conveni amb la Diputació. 41.6743600,2.1418800 428571 4613977 08033 Caldes de Montbui Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42702-foto-08033-261-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42702-foto-08033-261-3.jpg Física Contemporani Patrimoni documental Fons documental Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez Actualment el director de la biblioteca és el Sr. Juan Moreno Díaz. Els horaris i dies d'obertura són de dilluns a divendres de 15,30 a 20,30 h; els dimecres i dissabtes pels matins, de 10 a 13,30 h. 98 56 3.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42711 Font de l'era del Molí d'en Sellés https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lera-del-moli-den-selles MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XX Font d'aigua adossada al mur de la façana orientada al nord - est d'una de les dependències annexes del molí; aquesta font es compon d'un pilar pel qual surt un tub, tallat en biaix per on raja constantment l'aigua d'una mina que excavada al celler del molí, i que travessa, canalitzada, per sota els rajols de ceràmica del celler i l'era, fins anar a trobar la font. Al costat del pilar hi ha una fornícula amb un arc de mig punt, i per sota una pica tallada en un bloc de pedra. Al costat d'aquest, a banda i banda, un pedrís de pedra amb una anella collada a la paret per lligar-hi un cavallet petit. Per sota del pedrís, un pou, inutilitzat, del qual la meitat està adossat a la paret i l'altre ha quedat incorporat a la mateixa paret mestre. Per tapar-lo es va utilitzar la meitat d'una pedra de molí on encara es veuen els gravats fets a la mola. L'era on es troba la font està feta amb lloses irregulars de pedra d'esmolar. Hi ha però trams on la pedra s'ha cobert o substituït per formigó. 08033-270 Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. 41.6406200,2.1590300 429962 4610217 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42711-foto-08033-270-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42711-foto-08033-270-3.jpg Física Contemporani Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Social 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez 98 47 1.3 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42712 Font ferruginosa d'en Sellés https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-ferruginosa-den-selles CORNET i MAS, G. (1867). Guia del viajero en Caldas de Montbuy. Barcelona MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XIX Font d'aigua ferruginosa situada a la paret septentrional de la cuina del Molí d'en Sellés. Aquesta es troba ubicada a la part baixa de la paret, en una fornícula tallada a la pedra, amb una pica molt petita posada per sota del nivell del terra fet de rajols rectangulars de ceràmica. De l'interior de la fornícula surt un broc petit per on raja l'aigua normalment. Fa uns dies que el broc ha quedat calcificat i s'ha de netejar. Al fons de la pica hi ha un petit desguàs que dona just a les galeries on hi havia les aspes del molí fariner que treien l'aigua cap a la riera de Caldes, i és per aquí que l'aigua s'evacua. En aquesta pica hi cap un càntir. La fornícula està decorada amb una argamassa i petites pedres de riu; al seu voltant hi ha rajoles de ceràmica blanca procedents d'una restauració posterior de la cuina. La pica, està acabada per disset maons disposats en forma de plec de llibre. 08033-271 Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei. Dins de la cuina del molí. Moreu-Rey (1962), troba per una banda un document que parla de la font ferruginosa de Can Sellés datada l'any 1922, ja citada per Cornet i Mas (1867): la font és a l'interior del Molí d'en Sellés, a la paret septentrional de la cuina. També, en referència al molí, Moreu-rey troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen del molí on es troba la font ferruginosa: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. 41.6407100,2.1590800 429966 4610227 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42712-foto-08033-271-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42712-foto-08033-271-3.jpg Física Contemporani Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Social 2023-08-02 00:00:00 Laura Bosch Martínez 98 47 1.3 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42731 Retaule gòtic de Sant Sebastià de Montmajor https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-gotic-de-sant-sebastia-de-montmajor <p>D'ABADAL i CALDERÓ, Raimon. (?). Dietari de la guerra, exili i retorn (1936 - 1940). Biblioteca Abat Oliba. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. BRUGADA, M. (2003). Sant Sebastià, ardit i lluminós. Col·lecció Sants i Santes n. 75. Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell.</p> XII-XIV <p>Retaule gòtic policromat format per 16 escenes que descriuen en primer lloc, Jesucrist crucificat; a la dreta, en una altra escena, Sant Jordi matant el drac i escenes que expliquen en imatges el martiri de Sant Sebastià. A baix, dues portes, amb escenes de sants, que permetien accedir a la sagristia. La porta esquerra, encara té les marques de bala que l'havien travessat, concretament en destaca una situada a l'alçada de la barba.</p> 08033-290 Església de Sant Sebastià de Montmajor <p>Antigament es trobava ubicat a l'altar principal, dins d'un marc de fusta, també d'estil gòtic, amb una porta per cada costat que permetia llavors accedir a la sagristia, que es trobava just per darrera. Amb la guerra civil el varen voler cremar, i només es destruí el marc. No obstant això, la porta esquerra, conserva els forats de bala que la van travessar. Les pintures van ser salvades a temps gràcies a algú de Caldes, la identitat del qual no es coneix que les amagà a casa seva. Mentrestant, es varen pintar els frescos que recorden l'estil romànic i que es poden observar encara avui en bon estat de conservació. Quan al cap d'uns anys passà el perill de destrucció, el retaule fou retornat a l'ermita. Fa tant sols quatre o cinc anys que va ser desmuntat i restaurat al Centre d'Art de Sant Cugat. Segons la tradició, Sant Sebastià va ser un capità cristià de la guàrdia pretoriana que va aconseguir en secret moltes conversions. Quan l'emperador romà Dioclecià va conèixer la seva fe, va ordenar que el matessin a fletxades. Sebastià no va morir; una vídua cristiana anomenada Irene el va recollir i li va curar les seves ferides. Quan es va recuperar, Sebastià va tornar davant l'emperador, i el va denunciar per la seva crueltat. Llavors Dioclecià va manar que el matessin a cops. Normalment en els quadres on surt Sant Sebastià dibuixat, surt amb el pit ple de fletxes clavades i sagnant. S´invocava l´ayuda del sant contra la pesta. La seva festivitat es celebra el 20 de gener. L'any 999 el vicari del monestri de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'esgléisa de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major.</p> 41.6643400,2.1188200 426640 4612884 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-3.jpg Física Gòtic|Medieval Patrimoni moble Objecte Privada accessible Religiós Inexistent 2023-05-29 00:00:00 Laura Bosch Martínez 93|85 52 2.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42732 Talla de fusta de Sant Silvestre https://patrimonicultural.diba.cat/element/talla-de-fusta-de-sant-silvestre <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell.</p> XII <p>Talla de fusta policromada, alternant el daurat, vermell i verd, en molt bon estat de conservació situada en l'absis lateral de l'ermita orientat al nord-est. A la mà esquerra porta el bastó i amb la mà esquerra està realitzant l'acte de benedicció. Actualment es troba col·locat en un altar de planta quadrada fet de pedra irregular unida amb ciment i una llosa de marbre al damunt. Al peu de l'absis, i a banda i banda hi ha una gerra de terrissa.</p> 08033-291 Església de Sant Sebastià de Montmajor <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major. Silvestre I va ser Papa entre el 314 i el 335. La seva mort es commemora el darrer dia de l'any. Es creu que va ser el primer Papa que no va morir màrtir, ja que el cristianisme ja no es perseguia a l'Imperi Romà des de la publicació de l'Edicte de Milà, una llei promoguda per Constantí el Gran. Va convocar el primer de la llarga llista de concilis, el de Nicea. Allà es va discutir sobre l'arrianisme, doctrina que va ser considerada finalment com una heretgia.</p> 41.6644000,2.1188200 426640 4612891 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-3.jpg Física Romànic|Medieval Patrimoni moble Objecte Privada accessible Religiós 2020-01-17 00:00:00 Laura Bosch Martínez 92|85 52 2.2 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
42733 Orgue de l'església de Sant Sebastià de Montmajor https://patrimonicultural.diba.cat/element/orgue-de-lesglesia-de-sant-sebastia-de-montmajor <p>VALLÈS ALTÉS, Joan (?). Ramon Rogent i el seu entorn. Biblioteca Serra d'Or, pàg. 61-62. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.</p> XX <p>Orgue portàtil de fusta composat per 26 tubs de trompeteria, disposats verticalment. L'accionament de les notes i registres és totalment manual i disposa d'un sol teclat i dos pedalers de fusta. L'organista està d'esquena a la gent. Es troba ubicat al costat de l'altar de Sant Silvestre.</p> 08033-292 Ermita de Sant Sebastià de Montmajor <p>Orgue portàtil fabricat per Isaldaga Rocafort a Collbató, mestre orguener que treballava junt amb d'altres mestres durant els anys 1940 a 1958 al taller de Ramon Rogent, a Collbató. Sembla ser que durant aquest període de temps es fabricaren un total de tretze orgues, un dels quals és l'orgue de Sant Sebastià de Montmajor, fabricat concretament l'any 1951.</p> 41.6644000,2.1188200 426640 4612891 1951 08033 Caldes de Montbui Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42733-foto-08033-292-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42733-foto-08033-292-3.jpg Física Contemporani Patrimoni moble Objecte Privada accessible Religiós Inexistent 2023-05-29 00:00:00 Laura Bosch Martínez Isaldaga Rocafort 98 52 2.2 2484 41 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:17
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural

Mitjana 2024: 171,28 consultes/dia

Sabies que...?

...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?

Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.

Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml