Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42629 | Arxiu Històric Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-historic-municipal | X-XX | L'Arxiu Municipal conté bona part dels fons que integren el patrimoni documental de la vila. La part més important és la de la documentació generada o rebuda per les diferents administracions municipals al llarg de la història, però també aplega fons d'entitats i personals, i recull els testimonis documentals que els ciutadans i les entitats locals hi vulguin dipositar. L'arxiu consta de tres seccions ubicades en espais diferenciats: l'Arxiu Històric, l'Arxiu Administratiu i els Arxius de Gestió. Actualment, es conserven fons amb un abast cronològic que va del segle X als nostres dies. L' Arxiu Històric es troba ubicat a l'edifici de la Biblioteca Municipa i l' Arxiu Administratiu i Arxius de Gestió es troben ubicats a l'edifici de l'Ajuntament. L'Arxiu Històric conserva la documentació amb més de trenta anys, amb un valor marcadament històric. La cronologia dels fons documentals conservats s'inicia al segle X. El fons i quadre de classificació és el següent: Fons Municipal 1 Administració Local (des de l'any 991 fins al 2005) amb 691,3 m lineals de documentació, i on es poden trobar classificats documents relacionats amb hisenda (des de 1434); proveïments (des de1882); beneficència i Assistència social (des de 1848); sanitat (des de 1394); obres i urbanisme (des de 1834); seguretat pública (des de 1857); serveis militars (des de 1856); població (des de 1853); eleccions (des de 1857); ensenyament (des de 1856); cultura (des de 1914); serveis agropecuaris i medi ambient (des de 1852); col·leccions factícies (des de s. X). El Fons Judicials, del Jutjat de Pau de Caldes de Montbui datades des de l'any 1936 - 1949, amb 0,1 m lineals. El Fons d'institucions és on hi trobem l'Hospital de pobres de Caldes de Montbui i que va del segle XIII fins l'any 1988. Comprèn 10,5 ml. Del Fons d'Associacions i fundacions cal destacar la de Montepio de San Sebastián (1877-1992) i l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, amb 1,5 ml. Del Fons comercial i d'empreses, l'arxiu disposa de l'arxiu del Balneari Rius, que va de l'any 1547 fins al 1956, i que ocupa una superfície de 0,3 ml. També disposa de l'arxiu de la Cooperativa del Remei amb documents que van des de l'any 1916 i fins el 1930. Dels Fons patrimonials, hi ha els arxius de Pere Soler (1406) amb 0,1 ml; l'arxiu d'Antònia Verneda (1461-1702); finalment els de la Casa Marcer (1870). Del Fons Personals hi ha el Fons Joaquim Delger i Bueno (1652-1975 ) amb 0,2 ml; el Fons Joaquim Martí i Rodés (1920-1936). Aquest fons està compost per 247 plaques de vidre (240 de les quals són vidres estereoscòpics) dels anys 1920 al 1930. La temàtica és paisatgística, de la vida i del terme municipal i també familiar. Aquest fons va ser cedit pel seu nebot, el sr. Guillem Bas i Borrell, i que ocupa una superfícies de 0,1 ml; i finalment el Fons Guillem Ayora, amb més de 3.000 imatges de Caldes, 3 pel·lícules antigues de Caldes. Finalment destaquen les col·leccions de Pergamins del segle X fins el segle XVII, les imatges del segle XIX fins al segle XX, els cartells del segle XX i els documents sonors del segle XX. Cal destacar de la Biblioteca Auxiliar de l'arxiu, amb llibres del segle XIX i l' Hemeroteca (1908 - ), que compren la Revista Calderina (1908-1909), el Lleó de Caldes (1912-1913), La Veu de Caldes (1920-1922), La Veu de la Comarca Calderina (1932-1933), el Farell (1931-1934) i el Setmanari de Montbui (1944-1995). També s'han incorporat a l'arxiu històric municipal les partitures musicals que van des del segle XIX fins als nostres dies. | 08033-188 | Carrer de Santa Teresa, núm. 3-5 | De l'any 1945 es té constància d'un inventari realitzat pel secretari de l'ajuntament d'aquella època, de caràcter bàsicament històric. S'inventarien un total de 220 pergamins, un llibre de privilegis, un llibre d'insaculacions, les actes del Consell Municipal des de l'any 1875 fins el 1900 (en 25 volums), el llibre de Clavaria (amb 201 comptes municipals) des del 1470 al 1721. Durant els anys 1980 - 1981, hi ha un capellà anomenat Josep Poch Gallart que es dedica a fer recerca històrica sobre Caldes, l'origen del nom, escuts, carrers, etc. Descobreix alguns dels pergamins més importants que avui dia tenen els calderins i que es troben dipositats a l'arxiu històric municipal com el privilegi que atorgà a la vila de Caldes Alfons V el Magnànim amb la signatura autògrafa del rei, i datat a Nàpols l'11 de juny de 1445. El monarca confirma una sèrie de privilegis que tres comissionats o síndics plenipotenciaris de la vila de Caldes havien ja sol·licitat i obtingut de la reina Maria, en el domini de la Corona d'Aragó. El consentiment o plàcet de la reina Maria es datà a la ciutat de València, el 7 de desembre de 1444. Un altre pergamí és el del Consell de Cent datat del 12 de juliol de l'any 1606, on es fa extensa memòria del privilegi de “carrer de Barcelona” concedit per la reina Maria i confirmat pel rei Alfons. Conseqüentment a la qualitat o categoria de “ciutadans de Barcelona”, el pergamí del 12 de juliol de 1606 recorda els privilegis dels reis Jaume I i Jaume II, concedits a la ciutat de Barcelona, dels quals en formaven part els vilatans de Caldes de Montbui. Del març de l'any 1981, decideix suggerir a l'ajuntament que els reclami i que ho agrupi tot en un arxiu municipal, afegint juntament amb els suggeriments proposats, la citació d'un document, datat el 14 de juliol de 1472 i inscrit en un dels registres de l'arxiu de la Corona d'Aragó, totalment transcrit on s'inclou una Lletra catalana dels Jurats (ajuntament) de Caldes de Montbui amb súplica de que, en la lluita que aleshores finia Joan II contra Catalunya, aquest monarca no privés a dita vila del seu privilegi – l'atorgat per la reina Maria i ratificat per Alfons el Magnànim (1445) – d'ésser “membre, braç i carrer” de la ciutat de Barcelona. Joan II, - en el document precitat (1472) – hi accedí amb el seu plàcet. L'any 1994 el Museu es fa càrrec d'una part de l'arxiu històric, contractant a una persona, de nom Iolanda Zuil Escobar que s'encarregarà de la seva gestió fins que passa a ser gestionat directament per l'ajuntament. L'any 1998 per encàrrec de l'Ajuntament de Caldes, a través de la Diputació de Barcelona es signa un conveni amb l'Associació d'Arxivers de Catalunya per tal de realitzar un projecte d'organització de l'Arxiu Municipal. La documentació en aquells moments estava repartida entre el Museu i un edifici annex de l'ajuntament. Després d'aquesta intervenció hi haurà un impàs on es tornarà a barrejar la documentació. L'any 1999 l'Ajuntament de Caldes de Montbui crea l'Arxiu Municipal davant una necessitat global d'endreça i organització de la documentació generada i rebuda per l'Ajuntament de Caldes de Montbui en l'exercici de les seves funcions. Aquest mateix any, entrarà a treballar una arxivera titulada, la Sra. Glòria Gimeno Vázquez., que a més d'inventariar, i gestionar l'arxiu, anirà restaurant tot els fons arxivístic. És precisament en aquest moment quan s'elabora un projecte destinat a desenvolupar les funcions bàsiques de l'Arxiu Municipal. Amb data de 15/12 de 1999 s'aprova per Comissió de Govern les pautes per arxivar als arxius de gestió i les tasques dels responsables. Amb data de 26/09/1999, s'aprova per Comissió de Govern el quadre de classificació. Amb data de 03/09/2002 i publicat al BOP de 10/09/2003 es crea el Reglament de l'Arxiu Municipal de Caldes de Montbui. Amb data de 01/04/2003 s'aprova per Comissió de Govern, el calendari de transferències de la documentació. | 41.6294000,2.1656200 | 430499 | 4608966 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-3.jpg | Física | Modern|Medieval|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)L'any 2004 s'inicia un procés de restauració destinat a restaurar la documentació més malmesa pel pas del temps i que forma part del ric patrimoni documental conservat a l'Arxiu Municipal. Aquest procés l'iniciarà l'arxivera municipal, la Sra. Glòria Gimeno Vázquez i que continua als nostre dies.L'any 2006, es promou l'ús d'Internet amb l' objectiu principal d'acostar l'Arxiu Municipal a aquelles persones, ciutadans o investigadors, que disposin d'un punt d'accés a Internet, a través de la digitalització de la documentació més valuosa i consultada.Els horaris de consulta de l'Arxiu Històric són els dimecres, de 10h a 13.30h. | 94|85|98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42638 | Arxiu parroquial | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-3 | <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XVII-XXI | <p>Arxiu parroquial que consta de varis llibres sacramentals: bateigs, matrimonis i òbits. A part dels llibres sacramentals, també hi trobem expedients diversos, comptabilitat, llibres de fundacions, expedients matrimonials i tractats diversos.</p> | 08033-197 | Plaça de l'Església, s/n | <p>Moreu-Rey en començà la seva obra titulada 'La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona', que seria publicada l'any 1962 va trobar l'arxiu parroquial sense cap mena de classificació. Va ser doncs, el primer autor que va establir una primera classificació titllada per ell mateix de 'classificació rudimentària', que consistia en Llibretes de funerària, lligalls de fundacions, lligalls de l'Obra i Obreria, Pergamins de l'Arxiu Parroquial, Lligalls de documentació processal i lligalls sobre la Història de l'Escrivania, entre d'altres. Anys després, sembla ser que un professor d'Institut, Erill Gustau va fer un buidatge de l'arxiu parroquial, però va marxar de Caldes sense deixar constància del seu treball de recerca. Durant el treball de camp, Raimundo Garcia esmenta la pobresa actual d'aquest arxiu, senyalant tres incendis que van provocar grans pèrdues; el primer d'ells, l'any 1714, el segon, l'any 1808 i el tercer, l'any 1936.</p> | 41.6323500,2.1624000 | 430234 | 4609297 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42702 | Col·lecció local | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-local | XX-XXI | Col·lecció formada pel conjunt de documents, propis de la biblioteca, relacionats amb el municipi de Caldes de Montbui, Vallès Oriental i municipis fronterers i que té per objectiu recollir tots els materials que poden ser útils a l'estudi de la vila, tant del passat, com de l'actualitat i del futur: la història, el marc geogràfic, la cultura, les festes, els costums i les tradicions, l'economia, l'art, etc. També en formen part les obres que tracten sobre els autors nascuts a la comarca o que n'estan vinculats, o aquelles obres que tenen com a autor un calderí. Per tal de seleccionar aquelles obres que han de configurar la col·lecció local de la biblioteca s'han elaborat uns criteris a seguir per fer la corresponent selecció, supeditats sempre a l'àrea geogràfica de Caldes de Montbui, Vallès Oriental i municipis fronterers. L'abast temàtic comprèn el termalisme, Manolo Hugué, història , art, economia, cultura, festes, costums i tradicions de Caldes de Montbui, altres municipis del Vallès Oriental o municipis fronterers del Vallès Occidental (Gallifa, sant Llorenç de Savall, Sentmenat i Palau Solità i Plegamans), la Conca del Besòs (publicacions sobre el riu a AD), Sant Miquel del Fai (espai natural), Pous de glaç (n'hi ha al Montseny, Tagamanent...), altres. Finalment comprèn qualsevol obra d'un autor local sempre que compleixi els següents requisits: que hagi nascut a la localitat; que hagi passat tota o la major part de la seva vida a la localitat, tant si hi ha nascut com si no. En el cas en que un autor publiqui una obra que no tracti algun dels temes especificats, també s'inclourà dins de la col·lecció local. També es poden trobar DVD i vídeos i CD's de Caldes. Pel que fa a les revistes destaca la que publica l'IES Manolo Hugué, 'Carpe Diem', des de l'any 1996; el butlletí editat per l'ajuntament de Caldes 'Casa de la Vila'; del Museu de Granollers 'Lauro Comarcal'; 'L'observatori del Vallès Oriental', editat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental; reculls de premsa local; la revista 'Montbui'; 'La Revista del Vallès', diversos fulletons d'entitats. Hi ha sis revistes pendents del vist i plau per ser catalogades i poder entrar a formar part del fons de la col·lecció local i que són les següents: la revista de 'La Coral Clavé', 'CECMO', 'Vet aquí', 'Tribuna Termal', 'L'Esbarjo'i 'la Raspa'. | 08033-261 | Carrer de Santa Teresa, núm. 3-5 | La biblioteca forma part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i és de l'ajuntament de Caldes de Montbui, que la gestiona en conveni amb la Diputació. | 41.6743600,2.1418800 | 428571 | 4613977 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42702-foto-08033-261-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42702-foto-08033-261-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Actualment el director de la biblioteca és el Sr. Juan Moreno Díaz. Els horaris i dies d'obertura són de dilluns a divendres de 15,30 a 20,30 h; els dimecres i dissabtes pels matins, de 10 a 13,30 h. | 98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42790 | Fons Fotogràfic Josep Salvany i Blach | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-josep-salvany-i-blach | XX | El Fons Salvany, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, conté aproximadament 10.000 imatges en clixés positius i negatius en placa estereoscòpica de vidre en format 6 x 13 cm. Aquestes plaques fotogràfiques es conserven en les seves capses originals i cada una d'elles té un número identificador. Tot i que la majoria de fotografies estan realitzades pel propi Salvany podem trobar algunes d'altres membres del Centre Excursionista de Catalunya. L'abast cronològic de la col·lecció es situa entre 1911 i 1926. A aquest fons de plaques s'afegeixen sis carnets de visita i dues agendes manuscrites que permeten identificar cada clixé, aportant la descripció o títol de les imatges així com altra informació tècnica. En aquesta col·lecció digital les imatges s'han descrit, sempre que ha estat possible, seguint les anotacions d'aquestes agendes. Les fotografies de Salvany permeten un recorregut per la crònica social i cultural de la Catalunya de principis del segle XX. Tot i ser Barcelona i Martorell els entorns que més van interessar a Salven podem trobar imatges de la resta de llocs que va visitar. Esglésies, monestirs, creus de terme, esports de muntanya, paisatges, fonts, retrats de la gent del carrer i dels amics i familiars, són alguns dels temes d'aquesta col·lecció d'imatges. De Caldes de Montbui, destaquen un bon grup de fotografies, entre elles: Al pati senyorial de Caldes de Montbui (CM) -- Fons Salvany SaP_288_07 Casa a CM -- Fons Salvany SaP_114_03 Cova de la Verge del Remei a Caldes -- Fons Salvany SaP_114_05 Des de la bassa del molí -- Fons Salvany SaP_288_03 Nova vista de la bassa d'un molí de CM -- Fons Salvany SaP_288_04 Nova vista del patí senyorial de CM -- Fons Salvany SaP_288_08 Petit llac a prop del molí a CM -- Fons Salvany SaP_114_07 Pont de CM -- Fons Salvany SaP_288_01 Pont de CM a contrallum -- Fons Salvany SaP_288_02 Portada de l'església de CM -- Fons Salvany SaP_288_05 Un carrer de CM -- Fons Salvany SaP_114_08 Vista d'un Crist en majestat a l'interior d'una església de CM -- Fons Salvany SaP_756_04 Vista de CM des del balneari -- Fons Salvany SaP_756_02 Vista de CM des del bosquet -- Fons Salvany SaP_756_03 Vista parcial de CM -- Fons Salvany SaP_756_01 | 08033-349 | Carrer de l'Hospital, núm. 56. Barcelona | Josep Salvany i Blanch neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891. Gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia, l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col·laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col·lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent dels diferents països. Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l'època. Josep Salvany va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929. | 41.3809800,2.1696500 | 430570 | 4581383 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42790-foto-08033-349-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42790-foto-08033-349-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Salvany i Blach | 98 | 55 | 3.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42545 | Ball de gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-1 | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volum V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona MORA VERGÉS, Antonio (2005): Setmanari La Forja de Castellar del Vallès. Relats en català. Castellar del Vallès. SERRAT I BLANCAFORT, Xavier (2005): Revista Setmanari Montbui. Extra de Sant Jordi. http//xsb-blogspot.com (consulta realitzada el 22/09/2008) | XVIII XXI | El Ball de Gitanes seguia un ritus ben establert, amb l'entrada del Ball de Caldes, i el Galop d'Entrada on es presentava i feien entrada a la plaça totes les colles participants a la ballada, amb el nomenament de la núvia. Un cop totes les colles eren a la plaça es feia el sorteig de la núvia de l'any següent entre totes les noies que participaven a la ballada d'aquell any. Quan es tenia la núvia, es feia el Galop de la Núvia encapçalat per la núvia i la seva parella. Després es ballava el Xotis, les Catxutxes, les Contradanses, la Jota i el Vals-Jota. Les gitanes acabaven amb el Galop Final. I per finalitzar l'acte, tots els participants a la ballada i els espontanis, feien la Ballada Popular del Vals dels Barons. La roba dels balladors estava inspirada en els vestits antics, coneguts per la documentació fotogràfica i testimonis orals. Els homes vestien amb pantalons, camisa blanca; una faixa i una cinta al cap de color vermell. Als turmells hi portaven picarols i cintes de colors. Les dones portaven un vestit blanc curt per sota els genolls i un mantó negre a l'esquena amb una faixa vermella a la cintura. La núvia duia un mantell blanc per damunt del vestit. | 08033-104 | Moreu-Rey i altres van intentar esbrinar l'origen del ball de gitanes sense poder trobar cap document concret que fes referència al tema. Segons alguns autors, el Ball de Gitanes estaria relacionat amb les festes saturnals romanes. Per altres, estarien relacionats amb els balls zíngars que arribaren a Catalunya cap el segle XV. També és confús l'origen del nom ja que en aquells temps s'anomenava 'gitanos' a tots els grups de gent que anaven d'un costat a l'altre sense lloc estable on viure. Per trobar la primera informació escrita que parli del Ball de Gitanes al Vallès, s'ha de remuntar a un document de 1767 que fa referència a una Ballada de Gitanes que tingué lloc a Sant Celoni. Les Gitanes era considerat més aviat com un espectacle on les parelles dansaven diversos ritmes populars. A les ballades que es fan a l'actualitat només hi participen els balladors, les balladores, la cobla i el mestre de ball, però antigament en aquests balls hi participaven una sèrie de personatges que tenien l'objectiu de fer riure al públic. Els mestres de ball tenien inventaven nous passos per sorprendre al públic i a les colles procedents d'altres poblacions. En referència a la vestimenta, moltes de les peces utilitzades no han canviat, com, les espardenyes amb picarols cosits, les castanyoles, la faixa del balladors, les faldilles voladores de les noies, etc. Les músiques, la indumentària i el ball poden variar molt d'un lloc a l'altre, fruit de la evolució constant de les colles. Sembla ser que al segle XIX utilitzaven castanyoles i picarols per ballar. Algunes noticies de principis del segle XX ens parlen de l'existència a Caldes de dues colles. També es té informació de que a l'any 1928 o voltants haurien existit quatre colles. Durant la guerra civil s'aturà tot, fins l'any 1946 on la Colla de Ball de Gitanes de Santa Eulàlia de Ronçana va fer una actuació al Casino Caldense. A partir d'aquí, els habitants de Caldes van animar-se intentant renovar amb la tradició. La Pasqua de Pentecostes de l'any 1946 es va celebrar un ball de gitanes als jardins de les termes Victòria. En aquella època el director de la Colla va ser el Sr. Joan Pi. A finals dels anys 1950 el ball s'havia tornat a perdre. Segons explica el Sr. Serrat, sembla ser que existeix una pel·lícula que conté la filmació d'una ballada de Gitanes que tingué lloc a la Plaça de la Font del Lleó, la segona Pasqua de l'any 1935, però no s'ha pogut localitzar. Al Volum II del Costumari Català, de Joan Amades , a la pàgina 217, hi trobem ' El punteig típic dels balls propis de Carnestoltes pel Baix Llobregat, pel Vallès, i pel Maresme, havia estat l'espolsar, punteig que va donar nom al tipus de ball qualificat d'espolsada, el qual, al Vallès sobretot, des de la darreria del segle XVIII va prendre el qualificatiu de Ball de les Gitanes' El mateix J. Amades, dedica un petit opuscle al Ball de Gitanes, o Ball de les Gitanes, editat l'any 1925. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | popular | Per haver-se perdut el ball de gitanes pròpiament dit de Caldes, s'ha descrit tal i com es balla a Sant Vicenç de Castellet - Bages que perdura des de principis de segle XX. Aquest ball fou ballat per primera vegada el 10 de febrer de 1907, revestit de gran festa. Hi participava un grup de picapedrers vinguts de Caldes de Montbui, que introduiren aquest costum tant arrelat a la zona del Vallès. Les noies que els acompanyaven eren ja de Sant Vicenç. Durant el treball de camp s'entrevistarà al Sr. Josep Lluís Fernández, el qual descriurà els records d'aquest ball. | 94|98 | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42622 | Festes de Sant Antoni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festes-de-sant-antoni | CANALS, Andreu (1986). Vida i afeccions del nostre poble. La festa de Sant Antoni Abat. CUSPINERA, Climent (1873): Guia Cicerone del viajero o bañista en Caldes de Montbuy. SOLÈ, Mercè (1998). Festa de Sant Antoni Abat. 125 anys de tradició. De 1873 a 1998. Servei de Publicacions Thermàlia. Museu de Caldes de Montbui. Centre de Promoció de la Cultaura Popular i Tradicional Catalana. Ed. Mirador. | XIX | Festa, de tradició agrícola organitzada per la Facultat de Sant Antoni Abat , que té com a actes principals la cavalcada dels tres tombs, la benedicció dels panets i els animals, el concurs de carros i carrosses i el popular Ball de Plaça de diumenge a la tarda, en què colles de totes les edats ballen la Dansa de Sant Antoni. L'acte de lliurament de la bandera posa el punt final a a la festa actual. Aquesta festa, també recordada com “Festa dels pagesos”, comença amb l'anada del portabanderes a l'ofici que se celebra a la mateixa església parroquial on es fa la benedicció dels panets que són repartits entre la població i acaba amb el cant dels goigs del sant (antigament es feia una curta processó pels carrers del nucli antic de la població en la qual els portabanderes portaven la imatge de Sant Antoni. Acabat el recorregut, es retornava la imatge a l'església i es procedia, a fora el carrer, a la benedicció de les cavalcadures i carrosses, tal com encara es fa avui, i es donava pas a la cavalcada dels Tres Tombs). Antigament s'obsequiava els participants a la cavalcada amb galetes i vi bo; actualment també es reparteixen carquinyolis. A primera hora de la tarda, la festa es trasllada a la plaça del Lleó, on dansen petits i grans el tradicional Ball de Plaça, una dansa que té l'origen en l'entrada de Ball de l'antic aplec del Remei, i que conserva peces de la indumentària com són la mantellina per a les noies i el barret per als balladors. Fins fa uns anys quan acabava el ball s'anava al Casino on la Junta de la Facultat feia la repartició de les figues. Mentrestant, les parelles de balladors eren convidades a un berenar que s'allargava fins entrat el capvespre, a “ca la Pepeta Xerraire”. Des de fa vint anys, en lloc del repartiment de les figues del diumenge, la Facultat en regala un paquet a cada soci. Antigament sembla ser que un cop acabada la dansa de la plaça, es feia un ball de tarda però, la Junta de la Facultat, va substituir aquest ball per una cantada d'havaneres al Casino. Un cop finalitzat s' oferia el sopar de convit als portabanderes entrants i sortints. Fins l'any 1962 en aquest sopar només hi anaven els portabanderes. Van ser els portabanderes de l'any 1963, els qui en aquest sopar tradicional van convidar totes les acompanyants. Cap a les deu del vespre, les teies enceses acompanyen pels carrers els portabanderes i acompanyants, cap al Casino de Caldes. El ball de nit marca el final de la festa de Sant Antoni. Els portabanderes, acompanyats dels membres de la Facultat de Sant Antoni, fan lliurament de l'estendard emblemàtic, als portabanderes de l'any següent. Durant tot el dia, la bandera queda instal·lada a la casa del portabanderes, en un lloc preferent com és el balcó, fins l'acte de lliurament. La resta de l'any és el president de la Facultat qui la guarda. De tots els actes que configuren la festa de Sant Antoni, el del lliurament de la bandera és el que menys variació ha sofert. Seguidament, les quatre parelles dels portabanderes obren de nou, el ball que acostuma a ser un vals. Al cap d'una mica s'hi incorporen els portabanderes de l'any següent i els de l'any anterior i així fins que tothom pot entrar a la pista de ball. Un altre element és la rifa del porquet, el be i els dos pollastres. Es fa a la mitja part del ball quan la Junta de la Facultat fa el lliurament dels premis de les carrosses. | 08033-181 | Pels carrers del nucli urbà de Caldes | La documentació més antiga que fa una referència clara a la celebració de Sant Antoni és de l'any 1873, en l'obra de Climent Cuspinera 'Guia cicerone del viajero o bañista en Caldes de Montbui'. En aquesta, l'autor fa un breu relat del desenvolupament de la festa local. Una descripció una mica pintoresca de l'últim terç del segle XIX, celebrant-se el mateix dia de la festivitat, segons el calendari santoral, el 17 de gener. S'explica que a les 9 del matí, totes les cavalleries de la població, des dels burros als cavalls més esvelts, eren conduïts a l'antiga plaça de l'Om. Un cop concentrats es procedia a la seva benedicció, on no hi mancava la música. Algunes cavalleries tornaven a casa mentre que un bon nombre de cavalls es dirigien al carrer principal per iniciar els Tres Tombs. Aquí, els genets mostraven la velocitat del cavall i hi havia sempre algunes caigudes ja que la música i les aglomeracions de la gent espantaven habitualment els animals. En un principi, se seguia la tradició perquè els gremis dels traginers, cistellers i pagesos, que n'eren els protagonistes, gaudien sempre de la festa del seu patró el mateix dia que s'esqueia. La progressiva diversificació que van anar experimentant aquests oficis tradicionals cap al sector industrial va fer que la festa anés perdent participació. Per aquest motiu, la celebració de Sant Antoni va anar caient en el desànim fins a la dècada dels seixanta en què el dia 17 de gener es va escaure en diumenge i tota la població es va abocar al carrer per a festejar la diada. Aquest enorme succés va fer que l'entitat organitzadora acordés l'any 1966 que la celebració de la festa a Caldes es fes a partir d'aquell any, el diumenge següent al dia del sant. La celebració de Sant Antoni s'inicia actualment ja el diumenge abans de la festa patronímica amb una cercavila, durant la qual antigament l'agutzil anunciava quin seria el programa d'actes. Aquesta cercavila també es feia per vendre els números de la rifa i per això la Junta de la Facultat agafava un carret, el guarnia amb verd fosc i a dins hi posava un porc com a mostra del que es rifava. Acabat el cercavila s'anava a casa del portabanderes a passar comptes. Allí eren obsequiats amb galetes i vi bo. Aquesta convidada amb el pas del temps ha esdevingut l'aperitiu actual. Des de fa molts anys, la cercavila s'acompanya amb una banda de músics i un grup de majorettes que anuncien la festa pels carrers. En aquesta cercavila participa tota la Junta de la Facultat i els portabanderes de l'any i els entrants, que van oferint els números de la rifa tradicional. Tal com consta a les actes de la Facultat, l'any 1994 l'assemblea, donant suport de la proposta de la Junta, va acordar que l'aperitiu cada any es fes a un mateix lloc per tal de facilitar la possibilitat de ser portabanderes a tots els interessats. Durant la setmana coincidint amb la data del 17 de gener, se celebra una missa en memòria dels socis difunts de la Facultat de Sant Antoni. De la Junta de la Facultat de Sant Antoni, es té constància a través de documents datats de principi del segle XVIII. En aquests però, es parla ja de l'agrupació com si fes anys que estigués en funcionament. La imatge identificativa de la Facultat és un estendard, del qual es té constància ja a principi del segle XIX, en què ja figurava el nom de l'entitat. L'any 1998 es va estrenar un de nou que va substituir el presentat l'any 1955 i que fou apadrinat per la família Sagalés. La Facultat està formada per un total de quinze persones. Durant els anys 50 i 60 del segle XX en formaven part un total de vuit a deu persones. Ja als anys 70 la formaven un total de 13 membres. L'objectiu de la Junta de la Facultat és la de vetllar per la correcta organització de la festa, així com per la conservació de la tradició. Actualment l'entitat té una mica més de cinc-cents socis. | 41.6343400,2.1621600 | 430216 | 4609518 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42622-foto-08033-181-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Les primeres noies portabanderes de la festa de Sant Antoni a Caldes foren M. Fontcuberta Peidro (capitana de bandera), M. Àngels Usat i Montserrat, M. Dolors Mompó Anglí i I. Garriga Sala (cordonistes). Des de 1969 fins a 1997 només cinc vegades s'ha donat el fet que fossin portabanderes quatre noies: l'any 1976, 1980, 1986, 1988 i 1993. | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42623 | Festa Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-4 | (VARIS AUTORS). 2008. Setmanari Montbui. Festa Major 2008. III època. Any XXX. Núm. 1.402. Ed. Associació de Promoció Informativa Cultural. | Setmana festiva que s'inicia la segona setmana del mes d'octubre aproximadament (10 d'octubre per l'any 2008) i finalitza amb l'Aplec del Remei, conegut també com la Capvuitada (tercera setmana del mes d'octubre, aquest any el dia 19). Durant els actes de la Festa Major, es fan les activitats usuals d'aquestes ocasions: manifestacions de caràcter tradicional com el correfoc, els gegants o timbalers; esportives; festes infantils; teatre; ball, trobades de cotxes, encesa del campanar i castells de focs,etc. Un vell costum arrelat a Caldes és la celebració de l'Aplec del Remei amb una missa a l'ermita del Remei, seguit de la trobada de carros i pujada al santuari, la trobada de puntaires, una segona missa seguida de la cercavila de Capvuitada on hi participen els gegants, castellers, agrupacions sardanistes i de bastoners. Aquesta s'inicia cada any a la Plaça de la Font del Lleó i finalitza al Santuari del Remei. També hi ha una ballada de sardanes. Quan acaba el dia, i coincidint amb la finalització de la Festa Major, hi ha un concert anomenat 'de Capvuitada', a l'església de Santa Maria. | 08033-182 | Pels carrers del nucli urbà de Caldes | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||||
| 42625 | Aplec de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-sant-sebastia-1 | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIX-XX | Celebració festiva que se celebra el dia 1 de maig de cada any. Aquesta consisteix en una missa celebrada a l'ermita de Sant Sebastià de Montmajor, seguit d'una ballada de sardanes i un dinar, on la gent pot fer foc prop de la font de Sant Sebastià i dinar. | 08033-184 | Esplanada de Sant Sebastià de Montmajor | Segons ens expliquen els habitants de Sant Sebastià de Montmajor, tradicionalment el 20 de gener, els habitants de Caldes de Montbui, els de Sant Feliu, de Bigues i Riells i Gallifa, majoritàriament acudien en romiatge a venerar les relíquies del màrtir romà, Sant Sebastià, considerat com un protector de la pesta des del segle X a molts indrets de Catalunya, per demanar al sant que protegís als habitants de la pesta. A inicis del segle XX, i per evitar el mal temps que sovint patien els habitants d'aquest indret, l'Aplec es traslladà al primer dilluns del mes de maig. Quan el romiatge queia en dia feiner, només hi assistien aquells que podien plegar de la feina. Un cop passada la Guerra Civil espanyola, la festa es tornà a canviar, traslladant-se al primer dia de maig. A partir d'aquell moment, la festa va conèixer un gran esplendor, ja que era dia festiu per tots els treballadors. Tradicionalment la gent hi anava a peu, o amb la tartana, sortint ben d'hora al matí, i aturant-se a esmorzar pel camí; alguns dels llocs on la gent s'aturava eren el revolt de 'la Paella' o el revolt de 'les Garrigueres'. A principis del segle XX, moltes famílies pujaven amb les diligències i els carros carregats de menjar i els estris per a cuinar. En aparèixer els primers vehicles rodats, recorden el Vila, l'Ernesto o en Cendra. També hi havia la família Safont, que produïen en aquella època gasoses i sifons, que hi pujaven amb una camioneta carregada de begudes gasoses. Als anys 1960, hi pujava el Sr. Graví amb el seu camió, i dels anys 1950 recorden el tractor del Sallent. Fins ben bé arribat el Seat 600, la gent continuà pujant majoritàriament a peu i en carro. Un cop instal·lats, se celebrava una missa a mig matí a l'església de Sant Sebastià i es cantaven els goigs a Sant Sebastià. També es podien veure les relíquies del màrtir i podien besar-les els devots. Un cop acabada la missa, es sortia fora on els esperava una orquestra per ballar, o d'altres anys hi havia una cobla que tocava sardanes. Un cop acabat, cada grup es feia el seu foc i s'hi coïa el menjar, essent l'arròs a la cassola o la graellada de carn i botifarres el més típic de la diada. A finals del segle XIX, després de dinar es resava el rosari i la gent tornava cap a casa. Quan als anys 1920, l'aplec va ser traslladat per primera vegada al mes de maig, també es realitzaven jocs on hi participaven grans i petits. Un dels més coneguts era el de perseguir aquells que duien un paper de diari a la cintura i que cantaven: 'Jo te l'encendré, el tió, tió fresco, jo te l'encendré, el tió de paper'. Als anys 1940 s'afegí el joc del pernil, que consistia en penjar una pota de pernil al capdamunt d'un pal de fusta que prèviament havia estat untat de greix o llard. El desembre de l'any 2007, abans de l'Aplec de sant Sebastià, les brigades municipals van treballar de manera molt activa en aquesta zona. Concretament, tal i com va explicar el regidor de Via Pública Josep Coral, es va fer una desbrossada general i es va netejar la font de Sant Sebastià. | 41.6644200,2.1193300 | 426683 | 4612893 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42625-foto-08033-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42625-foto-08033-184-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42626 | Dansa de Sant Antoni - Ball de Plaça | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dansa-de-sant-antoni-ball-de-placa | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona CANALS, Andreu (1986). Vida i afeccions del nostre poble. La festa de Sant Antoni Abat. SOLÈ, Mercè (1998). Festa de Sant Antoni Abat. 125 anys de tradició. De 1873 a 1998. Servei de Publicacions Thermàlia. Museu de Caldes de Montbui. Centre de Promoció de la Cultaura Popular i Tradicional Catalana. Ed. Mirador. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIX-XX | Dansa cerimoniosa, breu i severa qualificada d'entrada de ball. La tècnica de la dansa original es desenvolupa en la distribució circular de les sis parelles que passegen amb solemnitat al voltant de la plaça durant la primera part de la melodia. Seguidament, les sis parelles s'encaren i es deixen de les mans per iniciar un moviment de ziga-zaga. Les noies comencen 'peonant' cap endins i els nois cap enfora, obrint i tancant els braços de forma arquejada, mentre els peus marquen passets i saltirons puntejats al compàs de la música. La dansa acaba amb un rístol i es continua amb un ball rodó relliscat. Les sis parelles es tornen a encarar i fan un punteig més saltat i puntejat que el primer i acaben així la segona pavana. Amb els anys, la dansa va anar perdent el seu aire cerimoniós fins al punt de només ser reconeguda pel popular 'tira-li-tira-li'. Des de l'any 1976 enmig de la ballada de Sant Antoni, hi actua una colla de sis parelles anomenat grup folklòric que rememora la tècnica i la indumentària de l'antiga dansa i hi incorpora novetats, en considerar-se una dansa viva. La resta de participants ballen una versió de la dansa més simplificada. La música és coneix amb el nom de 'tira-li, tira-li'. | 08033-185 | Plaça del Lleó, s/n | L'origen d'aquesta dansa és diferent al que actualment es coneix. Segons Joan Amades, aquesta dansa es ballava el dia de l'Aplec dedicat a la Verge del Remei que es celebrava el segon diumenge d'octubre, a la mateixa plaça. Una dansa cerimoniosa, breu i severa qualificada d'entrada de ball i que és de suposar que constituïa el preludi d'un posterior repertori de danses tradicionals de les que actualment no se'n té constància. Si bé en un principi no tenia cap relació amb la celebració de la festa dels traginers i pagesos, el relleu que va anar prenent la diada de Sant Antoni Abat al municipi de Caldes va fer que s'hi incorporés. De mica en mica, la dansa va anar deslligant-se de les seves formes originàries, derivant cap un ball més senzill i menys cerimoniós, canviant-ne fins i tot el seu nom fins arribar al conegut Ball de Plaça actual. L'entrada de Ball era ballat amb aire senyorívol per la gent més distingida de la població, casats o fadrins, escollits per les pavordesses de l'altar de Sant Antoni de l'església parroquial. Pel que fa al vestuari, antigament els balladors lluïen un vestit de drap negre amb barret rodó, que es va canviar després pel barret de copa. Les noies portaven un vestit de seda negra i una mantellina blanca apuntada de forma plana al cap, caient solta esquena vall. Amb el pas de les dècades la indumentària va anar variant, però en tot moment el barret i la mantellina s'han conservat com a elements tradicionals i imprescindibles per a ballar la dansa. Des de sempre, segons les referències escrites, el ball de Plaça es feia a la tarda de la festa. La colla de balladors es concentraven a un local de la població i des d'allà, en comitiva i encapçalada per un agutzil, es dirigien cap a la plaça. Després de la dansa, les sis parelles gaudien d'un refrigeri i, acte seguit, repetien la ballada, en la qual tothom qui volgués podia prendre part. L'evolució de la festa, així com el seu caire popular, va fer que cada cop fossin més els calderins que volien sortir a ballar la dansa. Per aquest motiu, en les últimes dècades, la ballada de la festa de Sant Antoni Abat, s'ha organitzat en diferents colles, per edats, que ja durant els dies anteriors a la celebració es reuneixen per assajar la dansa derivada en el conegut Ball de Plaça. Si bé fins a la dècada dels seixanta, setanta el normal era que el dia de la festa de Sant Antoni només ballessin dues colles, una anomenada dels petits i l'altra la dels portabanderes, durant la dècada dels setanta als vuitanta hi va haver un gran interès popular per ballar la dansa i va augmentar considerablement el nombre de les colles participants. És també a finals d'aquesta mateixa dècada que en acabar la ballada de la colla dels més grans, encapçalada pels portabanderes, s'instaurà el fet que després s'hi incorporés una colla 'dels casats' en què tots els que havien ballat anteriorment podien tornar-ho a fer amb una persona casada, fet que dóna encara avui un acabament simpàtic i entranyable a la ballada de la tarda de Sant Antoni. És a la dècada dels vuitanta als noranta quan s'assoleix la màxima participació en el ball de plaça. S'arriben a formar fins a sis colles de diferents edats, començant per la dels més menuts fins a sis anys i acabant amb la dels portabanderes. Bona part d'aquests anys se sobrepassen la xifra de dues-centes parelles. A partir dels anys noranta, el nombre de parelles oscil·la entre les cent-vint, cent-trenta i s'estabilitza en cinc el nombre de colles participants, més la coneguda popularment com la des casats. El ball de plaça sempre es balla un cop a l'any i a la plaça del Lleó. En tota la història recent de la ballada només en tres ocasions, l'any 1982, 1988 i 1992, no fou possible a causa de la pluja, traslladant-se al pavelló esportiu. | 41.6346000,2.1619500 | 430199 | 4609547 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42626-foto-08033-185-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)Per poder ballar el dia de Sant Antoni cal que tots els nois interessats s'apuntin el dilluns de la mateix setmana i assisteixin amb la parella corresponent als assajos que des del dimarts fins al dissabte s'organitzen al vespre per ensenyar-los la dansa. Des dels anys seixanta , diferents persones de Caldes, de forma voluntària, ensenyen a ballar. La primera persona de la qual es té record fou en Jaume Serra, continuant en Pere Tura, la M. Àngels Serra, Vicenta Pallarès, Pepita Badia, M. Carme Navarro, Joan Solé, Imma Serra, M. Carme Laglera, M.Alba Ambrós així com alguns membres de l'Esbart Dansaire de Caldes. De Catalunya, només dos pobles conserven i utilitzen encara la música pròpia de la dansa de Sant Antoni: Sant Feliu de Codines i Caldes de Montbui. Una de les instrumentacions més antigues és la de Joaquim Serra, de la qual no es coneix data. Antigament, la part musical de la festa de Sant Antoni anava a càrrec de l'orquestra local, Els Trobadors, i així, la dansa del Ball de Plaça era interpretada pels mateixos fins que desaparegué l'orquestra. En contractar les diferents orquestres, cada any hi havia la dificultat que no coneixien musicalment el ball. Aquest fet i l'augment considerable de colles de balladors que es va produir a partir dels anys 1970, varen ser els condicionants perquè la Junta de la Facultat decidís encarregar una nova instrumentació i l'enregistrament de la música de la dansa actual de Sant Antoni a una orquestra per a fer-ne el suport amb el nom de 'tira-li, tira-li', adequat al nombre de dansaires que tingués cada una de les colles. Així doncs, per a una colla de vint-i-quatre parelles s'utilitza un enregistrament amb una tirada de dotze 'tira-li, tira-li', que dóna per fer tota una volta saltant una parella. | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42627 | Aplec del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-del-remei-0 | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Celebració festiva que es celebra el cap de setmana següent a la Festa Major a Caldes de Montbui. És l'acte més important de la Capvuitada. Aquest es celebra el diumenge al matí. A l'Aplec hi conflueixen: La trobada de cotxes antics, la mostra d'artesans, antiquaris i brocanters, la trobada de carros, la mostra de productes de Caldes, la trobada de puntaires, l'aplec sardanista, els gegants, els bastoners, els castellers, sense oblidar les celebracions litúrgiques a l'ermita del Remei. En acabar la festa la gent gaudeix dels productes artesanals més representatius del municipi: carquinyolis, el mató, l'anís de taronja fet de la destil·lació de la pell de taronja amb la grana de matafaluga i el famós licor de les flors del Remei, fet amb diferents herbes aromàtiques. | 08033-186 | Ermita del Remei, s/n | La vila de Caldes de Montbui celebra un aplec a l'ermita del Remei cada tercer diumenge d'octubre. També es coneix com la Capvuitada pel fet de coincidir vuit dies després de la celebració de la Festa Major. Es tenen notícies de la celebració d'aquest aplec des del segle XVII, quan se celebrava cada segon diumenge d'octubre. La festa va adquirir importància a partir del segle XVIII, quan els sacerdots custodis van prendre cura del santuari. En aquell temps l'aplec consistia en un ofici religiós i una audició de sardanes. Els assistents, que hi arribaven amb tota mena de vehicles de tracció animal, acompanyen als voltants de l'ermita per fer-hi un dinar de camp. Un cop havent dinat se celebraven tota mena de jocs populars i 'l'entrada de ball', que actualment es balla per la festa de Sant Antoni a la plaça de la Font del Lleó. Segons Joan Amades, l'Aplec del Remei era el més important del Vallès i un dels més concorreguts de Catalunya. Hi acudien tota mena de firaires, especialment venedors de fruits secs i dolços, i era mol típica la compravenda de magranes. D'altra banda, la popularitat de l'aplec va inspirar una obra de Josep Anselm Clavé que porta el mateix nom que la festa. Al llarg de la història han anat variant de dates en el calendar. El 1644 el papa Urbà VII la va establir al segon diumenge de novembre, però el 1660 el papa Alexandre VII va canviar-la a l'agost. L'any 1861 l'ajuntament decideix canviar la festa al segon diumenge d'octubre, fent-la coincidir amb la celebració de la Mare de Déu del Remei. Aquest canvi és degut al fet que la Festa Major quedava deslluïda per la proximitat de la festa del culte a la Verge del Remei, que comptava amb molts més adeptes. Els vilatans s'engalanaven amb els millors vestits i l'aplec del Remei, que tenia gran anomenada, s'havia convertit en la festa grossa de tot el poble. Fent convergir la Festa Major amb la celebració del dia de la Mare de Déu del Remei, es volia restablir l'esplendor de la primera. El mateix diumenge d'octubre se celebrava la festa de la parròquia de Santa Maria, així doncs, per no fer coincidir dues festes sacres, es canvia la festivitat en honor a la Mare de Déu del Remei al tercer diumenge d'octubre. | 41.6505000,2.1622800 | 430243 | 4611312 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42627-foto-08033-186-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42627-foto-08033-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42627-foto-08033-186-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | També conegut amb el nom de Capvuitada. | 94|98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42628 | Ball de Pastorets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-pastorets | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona | XX | recuperat al segle XX | Ball de bastons de pal llarg dançat per nois i noies encapçalats per la figura del majoral seguit d'un rabadà, representant escenes de la vida dels pastors. La indumentària dels dançaires és la següent: camisa de màniga llarga de color blanc, amb un pantaló del mateix color i armilla de color verda amb les costures de vermell. Com accessoris porten una faixa de color vermell a la cintura, un sarró, una carbasseta, un mocador vermell al cap i un barret lligat al coll amb un llaç vermell o verd. A cada cama porten també lligades unes polaines plenes de cascabells i espardenyes de pagès amb llaços vermells. També duen els bastons llargs. La música amb la qual ballen acostuma a anar acompanyada del repic dels bastons i el so constant dels picarols o cascabells de les cames. El ball s'alterna amb la lectura dels parlaments, on es combina el llegat històric amb relats de fets actuals. Això ho acostuma a fer el majoral després del qual, els pastors poden interpel·lar-lo. En aquests parlaments també hi participa la pastora. El ball s'acostuma | 08033-187 | Sembla ser que l'origen d'aquest ball recuperat a la vila de Caldes es trobaria a un antic ball de pastors que relatarien escenes de la vida dels pastors. S'acostuma a ballar per la Festa Major de Caldes. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42628-foto-08033-187-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42628-foto-08033-187-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42630 | Llegenda de La Torre Roja o les lligacames de les sis donzelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-torre-roja-o-les-lligacames-de-les-sis-donzelles | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. | publicada | Llegenda que relata com un capità anomenat Guillem de Zaportella, valent de mena, un dia va ser recompensat. Guifré el Pelós, li va dir que triés una de les tres coses que li oferia en recompensa a la seva lleialtat: en primer lloc li oferia cinquanta almogàvers; en segon lloc, podia fer-lo senyor d'un castell, i per últim, li oferia l'oportunitat d'escollir entre els seus familiars, els sis més intrèpids, als quals Guifré els nomenaria cavallers amb la condició de que servissin al capità de Zaportella. Aquest últim tria la tercera opció. En arribar el dia de ser nomenats cavallers, el comte els feu jurar protecció als dèbils, orfes, i obediència al seu capità. Un cop acabada la cerimònia marxaren cap al seu campament, i abans d'arribar-hi es van topar amb uns nuvis. La núvia anava acompanyada de cinc donzelles. El capità va oferir a la núvia va oferir-li protecció i en regal de noses li donà una cinta d'or. Evidentment els cinc cavallers van fer el mateix amb les donzelles que acompanyaven a la núvia. En arribar el vespre, els cavallers, oblidant el jurament van anar al poble i varen agafar les donzelles i la núvia i les dugueren cap a una Torre damunt d'un turó de Caldes. El marit desesperat que tenia coneixement de la cinta d'or va córrer fins al capità Zaportella explicant-li el que havia passat. El capità aparegué en primer lloc, seguit del marit, el pare de la núvia i altres familiars de les donzelles. En entrar a la torre, va fer deslligar a les donzelles i ordenà que posessin sis ganxos al sostre amb sis cordes. Després demanà a les donzelles les lligacames per fer-ne sis nusos corredissos per penjar els sis cavallers. Malgrat la por, les donzelles van demanar al capità que els perdonés la vida. Guillem però no les va voler escoltar i preparà la sentencieu-ne dels cavallers demanà al capità que els permetés clavar-se una espasa al pit per no ser penjats com uns vulgars malfactors. El capità acceptà la súplica. Un cop morts, el terra de la torre, quedà banyada per la sang. A partir d'aquell moment la torre s'anomenà Torre Roja. | 08033-189 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | 41.6337600,2.1410300 | 428455 | 4609471 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42630-foto-08033-189-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42630-foto-08033-189-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Segons explica en Pepet de la Rectoria, de Sant Sebastià de Montmajor, hi ha alguna altra versió, però no la recorda amb exactitud. | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42631 | Llegenda de La Fada del Campanar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-fada-del-campanar | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | publicat | Llegenda que relata que al campanar de l'església de Santa Maria fa molts i molts anys hi vivia una fada a la qual li agradava molt fer entremaliadures. Tan podia tocar a somatent, i riure en veure els homes del poble sortir de casa en plena nit i empipats tornar a dormir en veure que no passava res, com fer-les tocar just abans que sortís el sol, despertant a tothom. Està clar que pagesos, i altra gent del poble, s'enfadaven d'allò més amb el campaner del poble pensant que era ell. El campaner callava, resignat; ell coneixia l'existència de la fada, però en tota la tradició de campaners de la seva família, ningú mai havia parlat de l'existència de la fada. Sort que quan s'apropaven tempestes, la fada feia repicar les campanes tan i tan fort que els núvols fugien, i llavors els vilatans felicitaven el campaner, que prou sabia que havia estat obra de la fada. Un dia, en Pere, un noi de dinou anys, fill del campaner, i que encara no s'havia iniciat en l'ofici, desconeixedor de l'existència de la fada i cansat de les bromes pesades dels companys, va decidir esbrinar que li passava al seu pare. Un dia a la nit, va pujar dalt del campanar i s'amagava, a l'espera de veure el seu pare; sense resultat tornà a provar-ho dia rera dia. Una nit, la fada, que només pot ser vista si un raig de lluna la travessa, es va compadir d'en Pere i es deixà travessar per un raig de lluna. En veure-la va voler agafar-la, però amb tanta mala sort que va caure al terra i perdé el coneixment. En Pere, continuava anant nit rera nit per veure la fada, sense cap resultat, i entre les seves penes recordà una història que li havia explicat el seu avi quan era petit que deia que les fades eren uns éssers que només es podien veure si les travessava un raig de lluna plena. També li havia explicat que la nit de Sant Joan, aquestes anaven al gorg d'en Pèlags i allí es podien veure perquè era una nit especial, però tot això s'havia de fer tenint cura de no ser vist, ja que els càstigs eren terribles. Així que va decidir esperar la nit de Sant Joan i amagar-se darrera una pedra del gorg. De cop i volta les fades apareixeren una darrera l'altra, fins que la del campanar va arribar. En Pere, oblidant les paraules del seu avi es deixà veure i les fades van decidir castigar-lo severament convertint-lo en roc per sempre més. La fada del campanar acceptà el càstig però demanà que la nit de Sant Joan pogués tornar-la a veure i així acabà. Mai més ningú tornà a veure en Pere, tan sols, la fada del campanar la nit de Sant Joan. | 08033-190 | Església de Santa Maria | 41.6323600,2.1625800 | 430249 | 4609298 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42631-foto-08033-190-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42631-foto-08033-190-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42632 | Festa de l' Escaldarium | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-l-escaldarium | Internet. (consulta realitzada 10/11/2008). Ball de diables de Caldes de Montbui. www.labanya.cat | XX | Festa entorn el foc i l'aigua, representada a la Plaça de la Font del Lleó, que consta d'un seguit de personatges que van entrant en acció reproduint rituals, i escampant perversió i vici a tots els qui participen de l'acte, conegut amb el nom de l'Escaldàrium. Aquesta festa va acompanyada per música tocada en directe, que a la vegada es descompon en nou danses de les quals tres són d'aigua i sis són de foc. La festa s'inicia amb els balls i crits de les bruixes, seguit d'un moment de calma, que queda trencada amb l'aparició sobtada d'en Llucifer i la Diablessa sortint de l'infern. També hi participa en l'acte la Godra, una quimera que intenta corrompre tot el es troba davant d'ella. Durant la festa de L'Escaldàrium, hi ha una constant lluita del foc, que representa les forces del mal, i l'aigua, que intenta tornar-ho tot a la calma. Finalment, d'aquesta lluita, en sortirà guanyador el Thermaliot. Els espectadors acaben participant-hi activament. | 08033-191 | Pel nucli antic de Caldes | L'any 1994 el grup dels Diables de Caldes ideen una festa amb un cert caire mitològic, on el foc i l'aigua es poguessin barrejar acompanyats d'una música en directe. Aquesta festa es du a terme a mitjans de juliol a la Plaça de la Font del Lleó, on la gent pot dansar i saltar sota la pirotècnica dels diables. La música és de Ramon Solé, qui després de varis arranjaments combinant sons celtes, de rock elèctric, simfònics i mediterranis va acabar, l'any 1999 per deixar enllestida la totalitat de la música que acompanyaria aquesta festa convertida en llegenda, a excepció de la dansa de la bèstia que seria creada l'any 2000. Aquesta música acompanya nou danses que són amb les que es representa la llegenda ballada. Així, juntament amb la “dansa de la bèstia” tenim les altres músiques que formen part de la representació: “El salt de les bruixes”, “la Primera Tempesta”, “La invocació”, “el bram de la Quimera”, “la segona tempesta”, “el ceptre de foc”, “la tercera tempesta”, i finalment “l'orgia d'aigua i foc”. | 41.6344500,2.1620000 | 430203 | 4609530 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42632-foto-08033-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42632-foto-08033-191-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Diables de Caldes | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42633 | Carquinyolis Casabayó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carquinyolis-casabayo | XIX-XXI | Els carquinyolis són unes pastes seques i dolces tradicionals. Els carquinyolis de la casa Casabayó estan elaborats utilitzant productes de primera qualitat: ous, farina, llet, sucre i ametlles. Però el secret està en el toc personal del pastisser de la casa. A la massa que s'obté, se li dóna una forma allargada que es talla a trossos petits, que es mengen sols, o bé acompanyats de llet, cafè, xocolata, vi dolç o ratafia. Es comercialitzen a l'engròs, i a granel i també en bosses de paper i de plàstic. Recepta gastronòmica: ingredients: 100 g d'ametlles crues. - 100 g de sucre. - 150 g de farina. - 50 g de margarina. - 1 ou. - 1 culleradeta de llevat en pols. - 1 llimona ratllada.100 g d'ametlles crues. - 100 g de sucre. - 150 g de farina. - 50 g de margarina. - 1 ou. - 1 culleradeta de llevat en pols. - 1 llimona ratllada. S'agafa el sucre, l'ou, el llevat en pols, la canyella, la llimona ratllada i la farina, i es barreja tot junt. A continuació es barregen les ametlles amb la pasta resultant de la barreja d'ingredients i es fan tires d'un centímetre més o menys de gruix. Es posa una safata, prèviament untada amb una mica de mantega, es col·loquen les tires a la safata i es pinten per sobre amb ou batut. Finalment es posa la safata al forn i quan estiguin una mica cuites se'n treuen les tires i es tallen a trossos. Es tornen a posar els trossos al forn, procurant que estiguin plans deixant-los cinc o deu minuts i ja estan llestos per menjar. | 08033-192 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 6 | Els carquinyolis són fabricats des de fa 140 anys per la família Casabayó . La seva fabricació es fa durant la nit. | 41.6347000,2.1619600 | 430200 | 4609558 | 1860 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42633-foto-08033-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42633-foto-08033-192-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Família Casabayó | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42634 | Mató de Can Orjusà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mato-de-can-orjusa | XX | Mató fabricat a partir de llet de vaca pasteuritzada a temperatura per damunt dels 80ºC, a la qual s'afegeix el quall que pot ser vegetal o animal. Després de reposar es cola i en resta, per una banda el xerigot (part líquida) i per l'altra la massa de mató que es deixarà escorre. La llet amb la qual es fabrica el mató i altres productes, es comprada a la granja Els Gatells, del mateix municipi de Caldes de Montbui. Amb aquesta llet, els productors elaboren el mató que té una textura molt suau i cremosa, gràcies a una pasteurització molt lenta i laboriosa; també elaboren formatge fresc, on el procés és molt similar al del mató. El producte estrella de Can Orjusà és el pastís de formatge, del qual en fan de diferents varietats: natural, llimona, xocolata i sense sucre. Tots els productes elaborats no contenen additius químics. | 08033-193 | Vall de Carerac | Es té constància de que a finals dels anys 80 i principis dels 90 va néixer prop de Caldes de Montbui tota una generació de formatgers artesanals que han fet possible la riquesa de varietats que es poden trobar actualment al mercat català. Formats per tècnics en l'art de transformació de la llet, a través dels cursos de la Diputació a la Torre Marimón (Caldes de Montbui), i per una bona dosi de curiositat i experimentació, alguns petits propietaris ramaders van trobar una sortida airosa a l'economia de 'l'anar fent' que fins aquell moment havia passat, inamovible, de pares a fills. El Sr. Aureli Martínez, fabrica formatges de vaca i mató a Can Orjusà des de l'any 1987. Ell mateix ens explica durant el treball de camp, que 'des de l'any 1987 estem a Caldes de Montbui i sempre hem viscut a la mateixa masia, Ca n'Orjusà. Al mateix temps hem mirat de compaginar l'agricultura amb l'elaboració de formatges totalment artesanals.' Els seus productes es poden gaudir arreu de tot Catalunya, en les fires artesanals i/o tradicionals que periòdicament es celebren durant l'any. També estan dintre del col·lectiu artesà de productes naturals de Catalunya, composat per nou membres i cadascun d'ells fabrica els seus propis productes. | 41.6472200,2.1665300 | 430594 | 4610944 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42634-foto-08033-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42634-foto-08033-193-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Aureli Martínez | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42635 | L'anís de Taronja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lanis-de-taronja | CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Licor, obtingut de la destil·lació de la pell de la taronja amb la grana de matafaluga com a elements bàsics. D'un sabor molt especial es pot beure sol, amb glaçons o combinat amb el cafè. | 08033-194 | Carrer Pi i Margall, 15 | L'anís de taronja s'elabora a la Destil·leria la Vallesana , i és comercialitzat especialment pel celler 'La Vallesana vins i licors'. La petita empresa que Josep Fontcuberta i Rogés va fundar l'any 1918 amb el nom de Destil·leria La Vallesana segueix avui en la seva tercera generació treballant amb la mateixa il·lusió. El celler La Vallesana vins i licors, segueix un camí paral·lel a la Destil·leria però com a celler especialitzat. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. | 41.6319500,2.1641500 | 430379 | 4609251 | 1918 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42636 | Flors del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/flors-del-remei | CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Licor fruit d'un delicat procés d'elaboració basat en la destil·lació ,en uns alambins especials ,d'una varietat de productes vegetals, fulles, arrels, llavors; alguns de Catalunya, d'altres de països diversos, que han de ser recol·lectades i seleccionades perquè és indispensable que siguin collides en els períodes més adequats i conservades de la manera més adient. És un licor de 34º alcohòlics, graduació que permet aconseguir un gust intens que omple la boca de sensacions. És per això que una de les maneres més usuals per assaborir-lo és barrejat amb glaçons. | 08033-195 | Carrer Pi i Margall, 15 | Amb aquest nom es coneix un licor creat el 1919 per Josep Fontcuberta i Rogés i que ha esdevingut amb el temps tot un referent per al poble de Caldes de Montbui i les comarques veïnes. L'afegit de ' licor de Caldes ' ha estat introduït a través dels anys per la gent de la vila , que l'ofereix als amics. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. | 41.6319500,2.1641500 | 430379 | 4609251 | 1918 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42637 | Pastes Can Sanmartí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pastes-can-sanmarti | Autor desconegut. (2004). Revista el 9 Nou. Empreses amb història, pàg. 11. Divendres 12 de març. | XVIII | Pasta seca feta a partir de blat seleccionat d'una zona de la província d'Osca que produeix expressament per a la fàbrica Sanmartí.. Actualment es fabriquen un total de 52 varietats diferents de pasta seca. Es manté un sistema de producció artesanal. Cada dia surten de les instal·lacions entre 1.200 i 1.300 quilos de pasta fabricats de manera tradicional. Aquesta és la quantitat equivalent a la demanda que l'empresa rep dels seus distribuïdors i dels establiments a través dels quals comercialitza els seus productes. L'assecatge de la pasta encara es fa amb armaris de fusta com es feia antigament i algunes vegades dura fins a 48 hores. També es tenen molt en compte les matèries primeres que es fan servir. Actualment també es fabriquen pastes vegetals. Els tipus de pastes fabricats més reconeguts són: el fideu (nº1 Tallat , fideu nº2 Tallat, les pipes llises, el fideu perla); Els fideus rosca (fideu nº1 rosca , fideu nº2 rosca, fideu nº3 rosca); Macarrons (plomes nº2, plomes nº4, napolitanes, trompetes); Pasta de sopa (closques, corones, estrelles, lletres, pistó ratllat, pistó perla, pistó llis, i meravella); Especialitats vegetals (crestes vegetals, espirals vegetals, plomes vegetals, cinta tallada vegetals, espagueti vegetals, tallarines vegetals, trompeta vegetal) i finalment canalons (tradicional i canalons d'espinacs). | 08033-196 | Carrer de Barcelona, núm. 40 | L'any 1700, Isidre Sanmartí va observar les propietats que tenia la pasta que s'obtenia de la barreja de la farina provinent del blat barrejada amb l'aigua calenta. Ben aviat es va adonar de que aquesta barreja, apta per al consum humà, quedava rígida amb el transcurs de les hores, i va començar a tractar la massa en la forma i la textura. Inventà doncs, un aparell fet de fusta, amb uns orificis de sortida i un altre d'entrada. En posar la pasta al seu interior i pressionar, la massa sortia en forma de fils, actualment el que es coneix amb el nom de tallarines si són aplanats o espaguetis si tenen forma arrodonida. S'adonà també que un cop seca, aquesta es conservava durant molt de temps i es podia tornar a menjar en qualsevol moment si es bullia en aigua. A partir d'aquí és quan neix l'empresa de fideuers Sanmartí de Caldes, continuant amb la tradició les generacions següents. Així tenim, en Carles Sanmartí i Caselles i en Josep Sanmartí i Castellà. L'any 1855 s'incorpora al negoci la quarta generació, en Jaume Sanmartí i Farreras, constant oficialment en els registres de l'Ajuntament de Caldes de Montbui com a fabricant de pastes de sopa. En la cinquena generació, va estar al capdavant del negoci en Josep Sanmartí i Cladelles. La sisena generació va ser la que es va adonar del futur comercial que tenia la pasta que s'havia començat a fer al segle XVIII. Jaume Sanmartí i Samsó, més conegut com 'l'Avi', va començar aquesta nova projecció que fou seguida pel seu fill Josep Sanmartí i Casabayó i la seva esposa, que es va posar al capdavant del negoci a causa de la mort prematura del setè Sanmartí de la generació. Aquests van donar una empenta molt important al negoci amb la incorporació de la tecnologia més puntera i adequaren les instal·lacions de manera que el negoci es va convertir en una empresa competitiva entre els anys 1940 i 1975. Després d'aquests anys, la família deixà el negoci de la pasta en un segon terme i, sense oblidar-ho es dedicarà a altres activitats. L'any 1998, després de la mort de l'Eulàlia Rifé i Catafau, esposa d'en Josep Sanmartí i Casabayó, entra a fer-se càrrec del negoci familiar en Carles Sanmartí i Rifé. Des d'aquest moment, es fa una aposta per mantenir un procés de fabricació artesanal fent servir tècniques antigues. S'incorporà també maquinaria i noves tecnologies per poder rendibilitzar el negoci i poder ésser competitius amb productes orientats cap al comerç tradicional i artesanal. L'any 2003, l'empresa rep un reconeixement públic pels tres segles d'història de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona | 41.6326900,2.1622700 | 430223 | 4609334 | 1700 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-3.jpg | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Família Sanmartí | 94|98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42639 | Llegenda del gegant Farellàs - el Gegant del Pi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-gegant-farellas-el-gegant-del-pi | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | publicada | Llegenda que narra la gesta del gegant del Pi. Segons sembla, a Caldes, fa molts i molts anys vivia un home de gran corpulència i amb una força extraordinària, i el cor a la mà. Tots els calderins el coneixien amb el nom del Farellàs. Un dia, va haver de marxar de casa cap a Barcelona. En arribar a les portes, els burots el van aturar i li van demanar que per entrar havia de pagar el dret de passar la llenya de portava. El Farellàs, estranyat els explicà que allò que duia era el bastó per caminar. El que no sabien els burots és que com el Farellàs era tan gran, no en tenia prou amb un bastó, sinó que duia una branca de pi. Davant de la discussió establerta, en Farellàs es cansà i llença el seu bastó per dalt de les muralles de la ciutat. Els burots van establir una baralla amb en Farellàs, fins que davant de l'escàndol la guàrdia se l'endugué davant del governador de Barcelona, que per riure una estoneta li va proposar un tracte dient-li que si aconseguia guanyar a un criat seu el deixaria marxar tranquil·lament. En Farellàs acceptà el repte i es posà a menjar. Amb aquestes que el criat sarraí, en veure'l es posà a riure dient-li: ves menjant, ves, que d'aquí ja no tornaràs a sortir mai més. En voler atacar-lo, en Farellàs va agafar al sarraí, el va fer voltar enlaire i el llençà igual que ho havia fet amb el bastó fins els terrats de les cases. La gent, en veure això comença a cantar: “El gegant del Pi, ara balla ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla, el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat”. Un cop això acabat i davant les exclamacions de la gent que havia vist aquesta gesta, el gegant marxà cap a Caldes, on arribà tant cansat que s'estirà per descansar una mica. El seu cos es convertí amb el pas del temps en la muntanya del Farell. En una segona versió, es narra que al Mas del Farell, va néixer un gegant al qual posaren el nom de Fort, ja que tenia molta força. En fer-se gran, treballava la terra del mas, i un dia, mentre llaurava amb els bous, passà un gegant que anava a Barcelona, i que en veure'l va fer una fanfarronada en demostració de la força que tenia. En Fort, sense immutar-se tot aixecant els bous amb els que estava llaurant, va indicar-li el camí a seguir. El primer gegant, bocabadat, va demanar-li que l'acompanyés a Barcelona, ja que allí hi havia un moro que reptava a tots els forçuts i valents per lluitar contra ell, i així ho va fer. En arribar al portal de Barcelona, la guàrdia del portal demanaren un tribut per la llenya que duia. En Fort els va explicar que allò era el seu bastó i no un feix de llenya. Com que no s'entenien, en Fort va agafar el bastó i el va llençar més enllà de les muralles. El moro, assabentat va voler lluitar contra ell i així ho feren. En Fort va agafar el moro, que no va poder fer res i va sortir volant per damunt de les muralles, més enllà de les cases i terrats. La gent en veure'l, van començar a cantar amb alegria per haver-los desempallegat d'aquell ser per sempre més, la cançó del Gegant del Pi: “El gegant del Pi, ara balla ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla, el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat”. | 08033-198 | Muntanya dell Farell | Sobre la gesta del 'Fort Farell de la Muntanya' hi ha diferents versions. Els calderins l'any 1964 ja van triar el personatge del Farellàs, com a gegant de la vila, en record de l'hereu de Can Farell, masia que es troba damunt del turó del Farell, tot i que hi ha una versió que explica que tot el pujol és el cos petrificat del gran gegant català, que jeu estirat i que la muntanya s'anomena Farell. Joan Amades (1987), en el seu apartat titulat 'Gegants nans i altres entremesos', fa referència a la controvèrsia existent sobre l'origen del Gegant del Pi ja que durant molt de temps s'havia cregut que aquest personatge era propi de Barcelona concretament de la parròquia del pi. Amades explica com la tonada popular sobre el gegant del Pi va néixer d'una llegenda on s'expressa perfectament com el seu origen prové de Caldes de Montbui. Amades afegeix que la llegenda no és del tot imaginària, perquè es té coneixement que 'al poble de Caldes hi havia viscut una família els membres de la qual eren exageradament alts d'estatura i entre ells n'hi devia haver un de talla encara més elevada, que ha envoltat el poble de la llegenda'. | 41.6611700,2.1312200 | 427669 | 4612522 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42639-foto-08033-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42639-foto-08033-198-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42681 | Ball de diables | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-diables | Internet. Federació de diables i dimonis de Catalunya. www.diablescat.org Internet. Balls de diables www.wikipedia.org Internet. Els diables de Caldes de Montbui. www.labanya.cat | XX | El ball de Diables és una escenificació de l'exèrcit de Satanàs que balla sota les ordres d'en Llucifer. Participen en aquest ball en Llucifer, la Diablessa (vestida amb faldilles i un barret anomenat tricopamela), les bruixes (vestides de negre i escombra amb pirotècnia). Aquests personatges van acompanyats al so dels timbalers. També en el ball hi ha un personatge conegut amb el nom de foguer, que s'encarrega d'encendre els petards. Un altre personatge que acompanya als diables quan ballen són les saqueres , anomenades així perquè utilitzen les saques per guardar la pirotècnia. També forma part del ball una quimera anomenada “Godra”, (bèstia amb cap de lleó, ales de rat-penat i cua de serp) que ha de ser portada per diables que carreguen la bèstia a les seves espatlles i la fan ballar al ritme dels timbals. També formen part d'aquest ball, els angelets, que utilitzen els versots per aturar els diables. | 08033-240 | L'any 1992, Gustau Erill, mestre d'institut, i filòleg va iniciar juntament amb un grup de joves del poble, la colla de diables. La idea fou recolzada pel tècnic de cultura que hi havia aleshores: en Pep Palacios i de tots els membres que composaven el consistori d'aquell moment. L'artista i titellaire, ja desaparegut, Romà Martí va dissenyar i va fer ell mateix els vestits, combinant tres colors bàsics: el blanc, el blau marí i el verd fosc. Els vestits consisteixen en una casaca amb caputxa i banyes, una capa i uns pantalons amb cua. Es van fer tornejar unes masses a un fuster, i un manyà va construir els ceptres del Llucifer i de la diablessa. El ceptre del Llucifer és una olla, El ceptrot de la diablessa és un ratpenat. Ramon Aumedes, es va encarregar de fer els barrets del Llucifer i de la diablessa. El primer cap de colla fou en Pep Gaspart, que juntament amb en Ramon Solé van portar el pes de la colla durant els primers anys. Les primeres actuacions van ser durant l'estiu del 1993, a Caldes, en la Festa Romana. El bateig com a ball de diables va ser durant la festa major d'aquell any, a l'octubre, on es va fer el primer correfoc. Foren apadrinats per la colla de l'Arboç, i els diables de Sabadell. El ball de diables participen en correbars, bateigs de foc, versots, matinades, cercavila de focs, concurs de fotografies etc.. L'any 1995 es va crear la Festa del Foc i l'Aigua, coneguda com Escaldarium. L'any 1999 el cap de colla passarà a ser l'Albert Morral. L'any 2000 s'inaugura el drac de foc: una quimera. L'any 2001 el cap de colla passa a ser l'Helena Pielias. L'any 2003 el cap de colla va ser en Roger Riera. L'any 2004 el cap de colla va ser l'Arnau Galí. L'any 2005 la Txell Simarro va esdevenir la nova cap de colla. | 41.6327300,2.1626400 | 430254 | 4609339 | 1992 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42681-foto-08033-240-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42681-foto-08033-240-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Gustau Erill | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42728 | Luthier | https://patrimonicultural.diba.cat/element/luthier | XX | Taller situat al primer pis de la rectoria, per sobre del restaurant, on el mestre luthier es dedica a la construcció, restauració i conservació d'instruments de corda. Un cop fabricat l'instrument el luthier li dóna la màxima qualitat de so. Destaquen instruments com el rabel', el 'salterí', la 'dulcinea', el 'xicoten', i les 'espinetes'. Les eines emprades són semblants a les eines d'ebenista, però molt més petites; algunes d'elles són molt especials destacant les eines que permeten mesurar les peces i els raspalls per a construir les tapadores de les armòniques. Pel que fa als tipus de fusta utilitzades pel mestre luthier Caparrós són: el palissandre (Dalbergia sp.), la bulnèsia (Bulnesia arborea), el granadillo (Guibourtia sp.), el boix (buxus sempervirens), la bobinga (Guibourtia sp), el cocobolo (Dalbergia refusa), i la noguera (Juglans regia) | 08033-287 | La Rectoria. Serrat de Dalt, núm. 1. Sant Sebastià de Montmajor | El Sr. Josep Antoni Caparrós es dedica a la fabricació, reparació i restauració d' instruments de música de corda pinçada o fregada tals com els violins, violes, violoncels, violes d'amor, guitarres, etc.. Segons ens explica el Sr. Caparrós, la seva passió per aquest art, va començar en un mercat medieval. Des de l'edat dels 13 anys i fins els 55, es va dedicar a l'ebenisteria. Un dia, visitant un mercat medieval, va conèixer al mestre luthier, Martí Romero, que en aquells moments estava construint un rabel; això va interessar al Sr. Antoni, i decidí matricular-se a l'escola-taller que el Sr. Romero té encara actualment a Sabadell. Després de vuit anys, encara continua l'aprenentatge, ja que segons el Sr. Caparrós, 'sempre hi ha alguna cosa nova per aprendre'. Quatre anys després d'haver començat l'escola-taller, el Sr. Antoni va tenir l'oportunitat de reconstruir el restaurant de 'La Rectoria' a Sant Sebastià de Montmajor, i decidí instal·lar el seu taller a la planta pis, on treballa durant la setmana i els caps de setmana els dedica al restaurant. Com el Sr. Caparrós ens explica, el terme deriva de luth (llaüt). L'ofici de luthier comença per una formació professional de diversos anys. L'art d'aquests professionals comença amb la tria de les fustes que s'empraran, determinants per a l'estètica de l'instrument i sobretot per a la qualitat sonora, i segueix amb la fabricació de l'instrument pròpiament dit, fase en gran part artesana. Tota una gamma d'eines específiques de l'ofici, idèntics a aquells emprats d'ençà el segle XVII, es fan servir per treballar les peces que componen l'instrument - a tall d'exemple, per al violí, n'hi ha aproximadament 80 - per a ajuntar-les i enganxar-les. El luthier fa també un paper de manteniment dels instruments i arquets, de reparació i fins i tot de restauració del patrimoni instrumental. Certs luthiers són també arqueters (fabricants d'arquets), però això continua sent un ofici específic. El luthier numèric també ha fet la seva aparició d'ençà els anys 1970. Per aquesta denominació, el luthier (fabricant del so) torna cap a la definició original de la lutheria: la fabricació de l'inaudit. D'aleshores ençà, es tracta d'emprar en composició contemporània (o de barrejar amb instruments clàssics) els instruments apareguts amb l'era electrònica: caixa de ritmes, scratch, vocoder i sampler. Alguns anomenen igualment «luthier», per abús del llenguatge, un fabricant de sacs de gemecs, i per extensió, del fabricant d'instruments de música tradicional. | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42728-foto-08033-287-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42728-foto-08033-287-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Antoni Caparrós | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42764 | Llegenda del Mas de les Serps | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-mas-de-les-serps | Varis autors. (2008). Setmanari Montbui. Festa Major 2008. III època. Any XXX. Núm. 1,402. Pàg. 40. Ed. Associació de promoció informativa cultural. | Llegenda que narra que la Torre Nova, antigament era coneguda com el Mas de les Sers, perquè va pertànyer a un poderós cavaller. Aquest tenia un fabulós tresor, i perquè no entrés cap malfactor a casa seva, i se l'emportés, el va fer custodiar per una enorme serp que travessà dues vegades el mar per provar que n'era capaç. Aquesta era enorme, de color verdós, amb uns ulls brillants i una filera de dents molts afilades, amb uns ullals llargs i recargolats. El tresor no es trobà mai més, però la gent que coneix bé aquesta llegenda explica que si actualment hi ha moltes serps verdes en aquests paratges, és senzillament perquè són les descendents de la serp terrorífica que va venir travessant el mar d'altres contrades, i qui sap, si són elles les encarregades de vigilar el famós tresor del cavaller del Mas de les Serps. | 08033-323 | Torre Nova | La serp de Cabellera és originària dels deserts del nord d'Àfrica, des on, presumiblement, els sarraïns n'importaren un munt d'exemplars en la seva conquesta de la península, que van deixar per arreu per protegir-se la retirada; d'aquí que també han estat vistes als Pirineus, niuades de manera estratègica a l'entrada de caus que amaguen fabulosos tresors. Segons la tradició, les persones que les han vistes -un pagès primer, i un pastor- expliquen que es tracta d'una enorme serp verda, de dos metres de llarg, gruixuda com un tub de rec, i que es mou amb molt d'encarcarament. A la part posterior del cap té una crinera blanca i llarga, i davant la presència -que ella creu, potser amb raó, agressiva- dels humans, s'aixeca en vertical sobre la cua i ensenya les afilades dents de què està dotada la seva enorme boca. Altres indrets on coneixen aquest tipus de llegenda, és també, pels voltants de les ruïnes de l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, i de les ruïnes del mas de Puigdoure, al terme municipal de Mura. L'objectiu d'aquestes llegendes - que s'aconsegueix força - es fer que tothom fugi d'aquestes cases, masos i/o palaus, i això perquè estan habitades per serps, entroncant clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement son custodiats per serps mitològiques. | 41.6524100,2.1499200 | 429216 | 4611534 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42764-foto-08033-323-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42764-foto-08033-323-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42769 | Oli d'oliva de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oli-doliva-de-caldes | XXI | Producció d'oli d'oliva extra verge, provinent de la primera premsada en fresc d'olives arbequines recol·lectades en oliveres velles de 35 a 50 anys. La recol·lecció de les olives arbequines es du a terme durant el mes de desembre, a primera hora del matí, abans de Nadal. Les olives es cullen a mà, es col·loquen en sacs de xarxa i es porten al trull 'Roch del Bages', (Sant Fruitós de Bages). Les olives que arriben al trull se´n van a parar a la gronsa, i d'aquesta passen a la safa. El trull a mesura que va girant aixafa les olives i les converteix en una pasta, que entra en unes piques o bassetes i d'on el truller la treu servint-se d'un poal. Tot seguit, aquesta pasta d'oliva mòlta és col·locada sobre una mena d'estores circulars dites esportins que, disposats formant una pila, seran sotmesos a la pressió d'una premsa. El primer oli que s'obté és el denominat verge o de primeres, per distingir-lo del provinent de la remòlta o premsada posterior, que se'l coneix amb el nom d'oli de segones. De la premsa l'oli surt barrejat amb aigua, per això l'encarregat del trull ha d'anar separant un líquid de l'altre. Aquesta fase del procediment s'anomena la triada de l'oli, que sempre sura per damunt de l'aigua perquè té menor densitat que aquella. L'oli acabat de fer es deixa reposar. Després, s'haurà de trascolar, que és una operació que consisteix en passar-lo del recipient en què es troba a una altre buit, a fi que el solatge de les morques es quedi en la gerra des d'on s'ha abocat. Els recipients utilitzats per a emmagatzemar l'oli i comercialitzar-lo són de vidre per un quart de litre, mig litre, i tres quarts de litre; i de plàstic per contenir-hi dos i cinc litres. Les oliveres de les quals s'extreu l'oli d'oliva verge es troben repartides en dos llocs; el primer, a les feixes de la Xarona, amb tres-centes oliveres i el segon, al Pla de Sanosa, amb tres-centes oliveres més. L'oli d'oliva és envasat i etiquetat artesanalment per la família Aiguasenosa. | 08033-328 | Bosc de la Xerona | El Sr. Aiguasenosa, treballa els camps d'oliveres des de fa vint anys, i és a inicis de l'any 2008, que comença a explotar-ne la seva producció de manera artesanal, comercialitzant-lo com a oli de la Xerona. Els camps d'oliveres a la vila de Caldes s'estenien per tots els voltants de la vila i arribaven fins a la Torre Marimon. Un dels terrenys on hi havia més oliveres era el de les Cremades, situat a l'altra banda de la riera. Antigament, una gran part dels pagesos de la vila tenien un camp d'oliveres, a part de ser hortolans. La recol·lecció de les olives es feia pels mesos de desembre i gener, quan eren ben madures. Tots aquells pagesos que volien obtenir oli d'una part de la seva collita i que no tenien trull en propietat, portaven les olives a algun dels diversos trulls que tenia la població. A finals del segle XIX i durant el segle XX, a la vila només hi havia quatre trulls, que quedaven de peu, sense comptar el trull de Les Elies o el del Mas Pujol, ja en ruïnes. Tres d'aquests trulls tenien una premsa tradicional de cargol, que, fins als anys vint, funcionava amb tracció animal, i l'altre, tenia una premsa hidràulica que funcionava amb electricitat, i que tenia més potència. Els trulls que anaven amb premsa de cargol eren el de cal Samaire, situat al carrer de Ruldó, el dels Ayguasanosa, al carrer del Pont, i el de cal Vallsmadella, al carrer de Barcelona. El trull de premsa hidràulica era el de cal Xamós, situat al final del carrer Major. Quan els pagesos arribaven amb els sacs plens d'olives (d'uns 60 quilos cadascun), els trullaires els pesaven i se n'apuntaven els quilos que portava cada pagès. La premsada de les olives havia de ser immediata a l'acabament de la recol·lecció, perquè si les olives es deixaven fermentar, l'oli agafava mal gust. És per això que els pagesos havien de demanar tanda al trull en funció del dia que, segons havien calculat, acabarien la collita. L'oli resulant era ficat en recipients de llauna o bé en barralets. Si algun pagès volia la molina (el pinyol d'oliva premsat) per alimentar els porcs, feien servir la màquina de moldre la molina. Aquests trulls varen funcionar fins ben entrats els anys cinquanta, ja que, pels volts de l'any 1955, el Sindicat Agrícola va posar una premsa d'oli a disposició dels pagesos. | 41.6344000,2.1509900 | 429286 | 4609533 | 2008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42769-foto-08033-328-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42769-foto-08033-328-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Aiguasenosa Graugés | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42793 | Taller d'artesania pessebrística Deulofeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/taller-dartesania-pessebristica-deulofeu | XX | Taller d'artesania especialitzat en el paisatge del pessebre. També realitzen elements complementaris com són les fonts, les anunciates, pallers i pous, els salts d'aigua o les coves i els corrals. En el taller s'utilitzen materials bàsics com el suro, la molsa, fusta, etc. Els treballs es poden fer a mida o per encàrrec. A més a més dels elements paisatgístics, també treballen amb l'escultora figuraire Montserrat Ribes, que realitza figures de fang, vestides amb roba d'origen murcià. | 08033-352 | Mas Llobet, s/n | El taller Deulofeu es troba representat a la Fira de Santa Llúcia (Barcelona) des de l'any 1929, el mateix any en que es realitzà la segona Exposició Universal de Barcelona. És en aquesta època quan Dolors Jutge de Deulofeu inicià l'elaboració i posterior venda a la fira de Santa Llúcia de la Catedral de Barcelona , de tota mena de casetes de suro i petits pobles que representaven tant paisatges orientals així com les masies catalanes i paisatges propis de Catalunya. Més tard, Maria Ferreres de Deulofeu, jove de Dolors, es va iniciar en aquesta feina, incorporant d'altres estris paisatgístics com molins, pallers, arbres de molsa i tot allò pugui formar part de la construcció d'un paisatge pessebrístic de caire popular. Posteriorment, Empar Deulofeu incorporà al taller, coves fetes amb suro pelegrí, molsa i petits troncs recollits amb tota cura del bosc. El fill de l'Empar, l'Albert Deulofeu, nascut l'any 1961, s'introdueix en el negoci del paisatge pessebrístic renovant els paisatges i construccions de pessebres de caire popular, amb l'elaboració de pessebres d'encàrrec de grans dimensions. Abans però, des de l'any 1975 i 1980 s'especialitzà en estudis artístics i de delineació; i del 1980 al 1983 estudià Arquitectura Tècnica. A partir de l'any 1987 és membre de l'Associació de Pessebristes de Palau-Solità i Plegamans. L'any 1989 va ingressar també a l'Associació de Pessebristes de Barcelona, on al mateix any de l'ingrés va col·laborar a l'exposició 'El Pessebre a Catalunya'”. L'any 1991, aconsegueix com a reconeixement a la seva tasca la Carta d'Artesà de la Generalitat de Catalunya. Des de fa anys, l'Albert Deulofeu compta amb la col·laboració de la seva companya, la Marta Casellas. | 41.6047100,2.1784200 | 431539 | 4606215 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42793-foto-08033-352-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42793-foto-08033-352-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Albert Deulofeu | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42803 | Catifes florals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/catifes-florals | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Catifes realitzades amb flor tallada, i altres elements decoratius com encenalls de fusta, marro del cafè, o farina torrada, que representen motius florals, geomètrics o religiosos. La catifa es dibuixa directament al terra amb guix o amb un patró de paper d'embalar. Un cop dibuixada, es procedeix a omplir els espais amb els elements decoratius. Per segons quins dibuixos, es poden utilitzar motllos. | 08033-362 | Nucli de Caldes de Montbui | Originàriament, les catifes es feien amb motiu de la processó del dijous de Corpus Cristi. Se sap que durant els anys 30, quan passava la processó, els calderins, des de les balconades de les cases, tiraven serpentines de colors. Entrat els anys 1950, sembla ser que els habitants, mentre passava la processó, llençaven flor groga de ginesta. Amb el pas del temps, els mateixos calderins van començar a col·locarla pels carrers de manera molt més atapeïda, formant una mena de catifa, emmarcada amb branquetes de xiprers, per aquells carrers on passava la processó. A finals dels anys cinquanta, s'havien convertit en veritables catifes formant un rectangle o un cercle. En els carrers més llargs, se'n podien trobar vàries; en altres, una de molt llarga, ocupant tota la llargada del carrer. Amb el temps, s'afegiren nous elements decoratius com els encenalls de fusta, el marro del cafè, els pètals de la clavellina, farina torrada i tot allò que permetia la imaginació de la gent que any rere any es trobava més motivada aportant noves idees. Això va provocar que als anys cinquanta s'iniciés un concurs de catifes. Les del carrer Major i de l'avinguda Pi i Margall acostumaven a tenir molt d'èxit. Arribada l'hora de la processó, només desfilaven pel damunt, el capellà amb els portants del Sant Crist. La resta de calderins desfilaven pel costat de la catifa. La Sra. Siurans, explica que durant molts anys, aquesta tradició es va perdre i finalment va ser recuperada ara fa uns sis anys per gent com la Sra. Vicenta Pallarès, presidenta de l'Acció Cívica Calderina, s'iniciaren de nou les catifes. Actualment, a Caldes de Montbui es fa una trobada de catifes on venen grups d'altres pobles per participar en l'acte, realitzant la seva pròpia catifa. Se sap també que per la Mare de Déu de Montserrat, els calderins van a Montserrat per realitzar una catifa a la Plaça Gran. | 41.6332800,2.1618900 | 430192 | 4609400 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42804 | Cistelleria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cistelleria | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIX-XXI | Tècnica artesanal que utilitza el vímet i la canya com a matèries primeres per a la construcció de cistells i coves amb diferents mides depenent de la utilitat que se li vulgui donar. | 08033-363 | Museu Thermàlia | La cistelleria de Caldes va ser un ofici molt extès i reconegut, ja que a diferència d'altres pobles que havien de posar en remull el vímet durant una quinzena de dies per poder-lo treballar, els cistellers aprofitant l'aigua calenta de la font del Lleó que rajava a 72º només en necessitaven cinc. A Caldes hi havia varis tallers, cadascun amb quatre o cinc treballadors. Joan Poble en recorda varis: Cal Patxetxa, al passeig del Remei, cal Menut, Ca l'Abel, al carrer Major, cal Benet, cal Poble a la plaça de l'Església, Miquel Dubà, al carrer del Pont, i el cisteller de la plaça Arsenio Casabayó. Cadascú tenia una feina assignada; sovint els més joves que entraven com a aprenents, feien les feines de pelar el vímet, polir, etc. De coves i cistells n'hi havia de moltes menes, depenent de la utilitat que se li volia donar; així, s'han pogut documentar les canastres, relacionades amb el teixit, el cove femater (utilitzat pels pagesos per transportar-hi els fems), el cove de posar la roba, el cove terrelló (utilitzat pel mestre d'obres), la pollera (utilitzat per posar-hi gallines i altres aus, les carboneres o cove gros per transportar-hi el carbó, que eren uns grans coves o cabassos que podien ser col·locats en el llom d'un burro ja que tenien una cabuda de 150 a 200 quilos de carbó cadascun, o el cove per a la verema. Per a determinar la mida dels coves, els cistellers utilitzaven una canya gruixuda amb tres marques, amb les quals es determinava l'alçada, el diàmetre de la boca i l'amplada de la base. Algunes de les eines utilitzades per treballar la canya i el vímet eren el podall, les tisores de podar, el xapador, el massot, el ganivet de corb i la clivella. Les canyes s'anaven a tallar un cop a l'any als torrents i rieres que es trobaven a proximitat del poble. Després es pelaven amb una màquina i es duien al magatzem. Pel que fa al vímet, com que al poble no n'hi havia, es feia dur de fora. Es tractava d'un vímet molt dur, de color negre, que es posava a estovar en aigua calenta durant uns dies i això permetia treballar-lo fàcilment. Cada productor de cistells tenia una petita bassa situada a la font del Lleó, que era oberta unes hores per poder-hi treballar. L'any 1928, quan es va reformar la font, els cistellers van haver de canviar de lloc, portant a estovar el vímet al safareig de La Portalera. Al Museu Thermàlia hi ha una exposició permanent de l'ofici de cisteller així com dels estris utilitzats. Aquesta feina va quedar en desús un cop arribada la Guerra Civil. | 41.6344500,2.1615800 | 430168 | 4609530 | 2009 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42804-foto-08033-363-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42804-foto-08033-363-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Jaume Vilà | Durant el treball de camp s'ha pogut observar i entrevistar al Sr. Jaume Vilà, cisteller, que havia vingut a la fira d'artesans i de l'olla. Durant l'entrevista, el Sr. Vilà va fer una demostració de cistelleria. Aquest però no és de Caldes, ja que l'últim cisteller va morir fa uns anys. El sr. Vilà vé de la Selva. | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||
| 42805 | Sardana L'Aplec de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-laplec-de-caldes | XX | fa uns trenta anys que ja no es toca | Sardana dedicada a la vila de Caldes | 08033-364 | Segons la Sra. Rosa Siurans, aquesta sardana de l'Aplec de Caldes va ser creada fa uns trenta anys. La Presidenta actual de l'Agrupació Sardanista de Caldes, es diu Anna Desans. La Sra. Pilar Butjosa informa durant el treball de camp que l'Agrupació té material arxivístic que consta de partitures, discografia variada relacionada amb les sardanes, programes dels Aplecs de Caldes, el Remei i Sant Sebastià de Montmajor, i altre material sobre suport paper que actualment es troba en caixes a l'espera d'una habitació habilitada al Casino de Caldes, per a poder tenir un arxiu per poder ser consultat pels calderins que estiguin interessats amb el tema. Les dades aportades d'autor i any en que fou escrita aquesta sardana són de la Sra. Pilar Butjosa. Aquesta sardana originàriament era tocada per la cobla Thermalenca, inicialment composada per músics calderins. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1974 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Vilà i Ferrer | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42808 | Sardana del Parc de Caldes de Montbui | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-del-parc-de-caldes-de-montbui | XX | Sardana dedicada al Parc de la vila de Caldes | 08033-367 | La Sra. Pilar Butjosa no disposa de més dades al respecte, ja que la possible documentació existent, es troba en caixes, esperant poder trobar un lloc per habilitar un arxiu | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1982 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Auferil i Costa | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||||
| 42809 | L'Aplec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/laplec | XX | Sardana dedicada a l'aplec que es feia als seus inicis entre els tres pobles, concretament, Sentmenat, Palau Solità i Plegamans i Caldes de Montbui. | 08033-368 | Segons la Sra. Butjosa, de l'Agrupació Sardanística de Caldes, Aquesta sardana es continua tocant, però actualment l'Aplec es fa entre els pobles de Caldes i Palau, un any a cada lloc. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||||||
| 42810 | Mainada Calderina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mainada-calderina | XX | Sardana dedicada als infants de Caldes de Montbui | 08033-369 | L'Albert Masat i Roca, nascut el 1928 és calderí i a part de compositor ha format part de la cobla Thermalenca, que en els seus inicis va ser composada bàsicament per musics calderins | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Albert Masat i Roca | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||||
| 42811 | Mercat de l'olla i la caldera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mercat-de-lolla-i-la-caldera | XX-XXI | Mercat de caire turístic, vinculat a la història de Caldes i relacionada amb l'olla i la caldera. Durant dos diesi ha tot un seguit d'oficis antics, que es troben representats en aquest mercat amb parades d'artesans que mostren com es treballava antigament. A més a més, durant una setmana, als restaurants de Caldes es fa una desmostració gastronòmica anomenada 'de l'olla i la caldera', on cada restaurant fa un seguit de tastets anomenats 'tastaolletes'. Alguns dels restaurants que hi participen activament són l'Hotel balneari Broquetas, l'Hotel balneari Termes Victòria, el Bosc Gran, El Remei, La Bóta de Caldes, Mediterrània, Na Madrona, Robert de Nola i Violeta de Caldes. Al mercat hi ha demostracions de cuina i degustacions de productes que provenen de les hortes de Caldes i que estan elaborades amb l'aigua termal de la Font del Lleó; es fan varis espectacles que animen els dos dies com cercaviles, tallers familiars, malabars,etc. Alguns dels artesans que es poden observar en directe són el llauner, el forner, el cisteller, el terrissaire, etc. | 08033-370 | nucli urbà | Històricament sembla que les calderes havien estat l'olla de la gent pobre. Al segle XVII, hauria crescut una activitat caritativa on es repartiria entre els més pobres el contingut de la caldera,. Aquest fet sembla ser que hauria estat l'origen dels guisats i el repartiment en actes festius. Relacionat amb la caldera, se sap que abans de l'any 1445, l'escut de Caldes només tenia com a símbol la caldera. Amb aquesta simbologia representava els habitants de Caldes, les aigües termals i el terme municipal. Després de l'any 1445, quan la vila va ser declarada 'Membre, braç i carrer de Barcelona' sembla ser que hi va afegir les quatre barres acompanyades de les armes de Barcelona. | 41.6342400,2.1623100 | 430228 | 4609506 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42811-foto-08033-370-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42811-foto-08033-370-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42812 | Escudella de llenties Parellada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escudella-de-llenties-parellada | XX-XXI | L'escudella de llenties és un plat gastronòmic que s'elabora a partir dels productes que proporciona l'horta de Caldes i l'aigua termal de la Font del Lleó. Normalment aquest tipus de llegum es pot trobar cuinat al carrer Major, però un cop l'any, al més de mar,amb motiu del mercat de l'olla i la caldera i el mercat d'artesans, hi ha una mostra dels oficis antics i de les arts culinàries de l'olla i la caldera. En aquest marc, la cuinera fa una desmostració al mig de la plaça de la Font del Lleó, on tothom pot degustar aquest plat tant característic de la vila. | 08033-371 | Carrer Major, núm. 11 | Fa deu anys aproximadament, que la Maribel, va agafar el negoci dels seus sogres. Un dels plats sucul·lents dels quals només ella té la recepta, és l'escudella de llenties. Un cop l'any, al mes de març, amb motiu del mercat de l'olla i la caldera, aquesta cuinera fa una demostració al públic d'una tradició molt arrelada. | 41.6326900,2.1637400 | 430346 | 4609333 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42812-foto-08033-371-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42812-foto-08033-371-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Maribel Merino | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42442 | Termes romanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-romanes | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOIXAREU, Ramon (1973). Francisco de Zamora 81785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña, seguit de la resposta del corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro - Mas i Marquet. Barcelona. Ed. Curial. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | s. II aC | <p>Conjunt termal que consta de planta baixa, amb una coberta central a dues aigües formada per teules romanes. El que resta d'aquest edifici és una piscina de forma rectangular, que mesura 11,60 x 6,60 m. Aquesta està construïda amb opus signinum. Per sobre hi ha unes lloses de terracuita que mesuren 46,5 x 33,5 cm, i que es troben disposades a trencajunt. Tota la piscina està envoltada per cinc graons, formant una graderia. De la coberta original realitzada amb opus caementicium només en queda conservada l'arrencada a la banda oest. Tot el perímetre de la piscina queda delimitat per un paviment d'opus signinum, del qual només es conserven l'ala oest i l'ala nord. A ponent es pot observar un mur d'opus caementicium, que conserva l'alçada original. Les arcades i els pilars de base quadrada que sustenten les arcades de la galeria estan construïdes amb blocs de pedra sorrenca roja de grans dimensions. La coberta conservada, formant una volta de mig punt, mesura 6,8 m de diàmetre i està construïda amb opus caementicium.</p> | 08033-1 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 3 | <p>Les termes foren construïdes al segle II aC. Les restes que es conserven actualment són una part del que formava part d'un gran establiment termal. L'edifici original s'estenia per l'actual Museu Thermalia fins la riera i per la plaça de la Font del Lleó, fins l'actual Balneari Broquetas. Les termes haurien continuat essent utilitzades com a piscina fins el segle XVI. Francisco Zamora, l'any 1789 fa una descripció de la piscina on relata una habitació de vuit passes d'amplada per 14 de llargada, amb una coberta mig en ruïnes, d'opus caementicium amb tres claraboies. Ja en el segle XVI s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà i el 1601 s'hi instal·là l'ajuntament. La galeria perimètrica es transformà en presó i la piscina en graner municipal. L'any 1650 es va tancar la piscina que es trobava al centre de la Plaça del Lleó. L'any 1840, Marià de Sans, propietari del Balneari Rius, va comprar l'edifici de l'ajuntament. La part més ben conservada va ser restaurada l'any 1956. L'any 1986 es documenta una altra piscina al subsòl de la plaça de la Font del Lleó, de la qual només es coneix la llargada de 12 m. Sembla ser que també disposava d'uns graons per accedir-hi. També durant els anys 1986 i 1988 es dugueren a terme excavacions d'urgència al subsòl del museu Thermàlia, localitzant vàries estructures que pertanyien a les canalitzacions d'època romana a més de sis piscines. Aquestes estaven fetes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadís de ceràmic. Al nord, es localitzaren dues piscines més de planta quadrada amb un graó perimètric; aquestes mesuraven 1,70 x 2,30 m i 1,80 x 2,30 m respectivament. Per la part esquerra entrant al Museu, s'excavà una altra piscina de planta quadrada d'un metre per banda, construïda amb opus caementicium i un paviment d'opus signinum. A la capella de Santa Susanna es localitzaren dues piscines sense paviment, construïdes amb opus caementicium.</p> | 41.6344500,2.1615600 | 430166 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 45 | 1.1 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||
| 42443 | Muralla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/muralla | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XI-XVII | els trams recuperats, s'han intentat restaurar i conservar. Molts d'ells no són accessibles per trobar-se dins de finques particulars. | <p>Trams de muralla que es van descobrint a mida que es realitzen intervencions arqueològiques en les cases que ocupen l'antiga línia de muralla. Aquests trams, acostumen a ser porcions de diferents dimensions del mur ja que el conjunt de la muralla ha variat molt a causa del creixement de la ciutat i aquest fet ha anat fent que avui, tot i que es coneix el seu traçat aproximat, no es pugui excavar i recuperar gran part del tram. El que queda de la muralla es situa principalment a la part de la riera, en el carrer Major, el carrer del Pont, a Can Rius, el Museu Thermalia, les Termes Victòria, i el carrer d'Escanyacans.</p> | 08033-2 | Parcialment pel nucli antic de Caldes de Montbui | <p>Es tenen referències en documents de que l'any 1102 existia una muralla que protegia la vila. Aquesta hauria tingut quatre portals que permetien l'entrada a l'interior de la vila i que corresponien als punts cardinals. Així, al carrer de Vic hi hauria un portal orientat tramuntana. Al portal de Vic, durant el segle XVIII, va existir una capella. A ponent hauria existit el portal de Santa Susanna, documentat al 1344. Al sud, el portal de Santa Esperança i a llevant el portal de Salze, esmentat en un document de l'any 1387. Durant el segle XVII, concretament de l'any 1616, se sap que hi haurà un altre portal, conegut amb el nom de portal de l'Àngel anomenat així perquè aquest estava custodiat per un àngel. Sembla ser que el portal hauria dut el nom de Portal d'en Roig, i també portal de Don Carles. També es tenen documentats altres portals que s'aniran construint en llarg del temps, com a conseqüència de les necessitats de la vila. Així, de l'any 1387 es documenta el Portal d'en Porcell, també dit de Berenguer Porcell. De l'any 1370 es documenta el portal Nou, que a mitjans del segle XVI serà conegut com a Portal d'en Bellit. Ja del segle XV, concretament a partir de l'any 1454, i fins el segle XIX es tenen referències del Portal de La Portalera o La Portalera. De l'any 1581 es té constància de l'existència del portal de l'Abeurador, situat al carrer que porta el mateix nom i que formava part dels Corredossos de la muralla. Del segle XV trobem datat un nou portal conegut com Portal de Barcelona. Ja del segle XIX, (concretament l'any 1860) es té coneixement del Portal de la Bretxa, que correspon al carrer que porta el mateix nom i que uneix el carrer Major amb els Corredossos. De l'any 1684 (segle XVII) es té coneixement del Portal del Pont, que també va rebre el nom de Portal de Sant Cristòfol durant el segle XVIII. De l'any 1867 ja durant el segle XIX es coneix la Porta dels Jaquesos. A mitjans del segle XIX, s'inicià una remodelació i engrandiment del recinte urbà extra murs i s'ultrapassà l'àmbit de l'antiga població emmurallada.</p> | 41.6360500,2.1612900 | 430145 | 4609708 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En l'Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya de Caldes de Montbui, realitzat pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia de Barcelona, el maig de 2002, la muralla i la torre de la presó s'inclouen dins d'una mateixa fitxa, amb núm. d'inventari IPA 659. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||
| 42444 | La Torre Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-roja | <p>BADIA i MORET, J. (1968). La Baronia de Montbui. Notes històriques. Impremta Galobart. Santa Eulàlia de Ronçana. BADIA i MORET, J. (1989). L'Ametlla del Vallès. Notícia històrica. Notícia geogràfica, La Garriga. BADIA i MORET, J. (1991). La Torre Roja. El Vallès Occidental, i el Vallès Oriental, vol. XVIII, pp. 317-319. Catalunya Romànica. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. FORTÓ, Abel (2008). L'associació d'arqueòlegs FIDES presenta els resultats de les campanyes d'excavació de la Torre Roja. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 11. Ed. Gràfiques Lloreda. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU REY, E. (1969). La Torre Roja. Els castells catalans, vol. 2, pàg. 169. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | X-XIV | <p>Torre en ruïnes, amb una fonamentació a base de carreus regulars, units entre ells amb morter de calç. S'observa una torre exterior al conjunt de la fortificació, amb un diàmetre d'uns 10,5 m i una alçada conservada d'aproximadament 1,70 m. Els murs tenen un gruix de 1,55 m. La part de la torre orientada cap a la plana de Caldes ha estat construïda a base de pedres disposades formant un opus spicatum. La torre orientada cap a la muntanya, ha estat construïda amb carreus més grans, entre 25 cm d'alçada x 105 cm. d'amplada. A l'interior d'aquesta torre n'hi ha una segona, de planta circular, amb un diàmetre interior de 3,60m., i un gruix de fins a 1,90 m. Les pedres del mur són de 15 x 25 cm., i estan unides amb morter de calç</p> | 08033-3 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | <p>El primitiu nom d'aquest turó fortificat era Castellar o Puig Castellar. Una de les primeres referències de la Torre Roja, apareix esmentada l'any 1529. Es desconeix per ara l'origen del topònim de la 'Torre Roja', tot i que es té coneixement de l'existència dels llinatges Penya Roja i Torre Rubea, en els segles XI i XII. La Torre no ha estat excavada. Pel que fa a l'origen de les dues torres hi ha dues hipòtesis constructives. La primera d'elles és que en una primera torre d'època romana es va afegir una torre de l'alta edat mitjana, reconstruïnt potser part de la vella. Josep Badia obre la possibilitat de que a la torre alt-medieval interior, durant l'època mitjana, s'hagués afegit, una torre exterior per tal de consolidar-la aprofitant els carreus més antics del jaciment ibèric situat a pocs metres.</p> | 41.6330400,2.1435200 | 428662 | 4609389 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42444-foto-08033-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42444-foto-08033-3-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||
| 42445 | Església parroquial de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-santa-maria | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental - El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1984). Incendi a l'Església Parroquial de Montbui l'any 1907. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes Prehistòrica i Antiga. Col·lecció Monografies Vallesanes, núm. 11. Ed. Egara. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MAYER, M. i RODÀ, I. (1984). La romanització del Vallès segons l'epigrafia. Museu d'Història de Sabadell. Sabadell. MOREU-REY, E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. POCH, J. (1980). Fites cabdals de la parròquia actual de Santa Maria de Caldes. Setmanari de Montbui, 145. Caldes de Montbui.</p> | XVI /XVIII | després de l'incendi de 1907 es va restaurar. | <p>Església de planta irregular amb la coberta a dues aigües, i construïda amb teula àrab, que consta d'una nau i capelles laterals a amdós costats. Les dimensions de la nau són de 51 metres de llargada x 23 metres d'amplada x 22 metres d'alçada. El campanar és de base octogonal i es troba adossat a l'absis; mesura 44 metres d'alçada. Els elements ornamentals de l'interior de l'església foren dissenyats amb una forta predominança clàssica. Presenta dotze capelles laterals situades entre els contraforts. La portada de la sagristia és d'estil renaixentista i el portal d'entrada de l'església, és d' estil barroc; aquest està format per tres columnes salomòniques a cada costat de la porta amb una decoració vegetal a base de raïms i ocells i un frontó corb i partit.. En el centre d'aquest s'observa una fornícula, sense imatge al seu interior i amb decoracions vegetals als laterals. Per damunt s'observa un altre frontó amb l'escut del poble sostingut per dos grius alats. La façana està arrebossada. A la cantonada esquerra de la façana de la rectoria, per sota del ràfec es pot observar una làpida formant part integrant de la paret. En ella es pot llegir ' TI(berius) CAESA) - (au) G (ustus) P - ATI(riae) - (P (ater)) ', és a dir, ' A Tiberi, Cèsar August, pare de la pàtria'. A l'interior de l'església hi ha un medalló que presideix l'altar de la Santa Majestat, l'autor del qual és Antoni Vila i Arrufat. També hi ha un viacrucis de Sebastià Badia situat a les columnes que separen les capelles laterals i finalment un vitrall de Joan Vila-Grau.</p> | 08033-4 | Plaça de l'Església, s/n | <p>El document més antic on apareix citada l'església de Santa Maria data de l'any 1002. L'any 1589 sembla ser que aquesta primitiva església estava en molt mal estat de conservació i s'iniciaren les obres damunt i al voltant de l'antic Palau Reial propietat de la diòcesi de Vic, aleshores deshabitat i en ruïnes. En una primera fase de l'obra en foren arquitectes Joan Ponç i Antich Ponç (pare i fill) de Sant Feliu. Però no veuran les obres acabades. L'any 1622 mancava encara la façana, diverses capelles laterals i la gran capella al capdavall de la nau, així com molts dels detalls interiors. De 1623 fins al 1678 quasi bé no es realitzaren obres ja que mancaven diners i personal. Més endavant s'enllestí el campanar començat l'any 1614 i algunes de les capelles laterals. L'any 1679 el mestre de cases Miquel Fiter va impulsar de nou les obres. El mateix any el rei Carles II havia concedit a la vila una franquícia d'allotjament i contribució per poder acabar les obres de l'església. L'any 1699 s'acabà la capella de la Santa Majestat. Mentrestant, el projectista i escultor francès P. Ruppin deixava començat el portal barroc que seguí el calderí Pau Sorell coronant-ho amb l'escut de la vila el 1701. L'any 1714 el nou mestre d'obres Joan Fiter rematava els darrers detalls de l'edifici. El 1907 l'església patí un incendi considerable, i com a resultat del qual, es va haver de reformar tot l'interior. Aprofitant la restauració es realitzaren algunes reformes, entre elles,, l'obertura de cinc rosetons en l'absis.</p> | 41.6324600,2.1625100 | 430243 | 4609309 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-3.jpg | Legal | Modern|Barroc|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Joan i Antich Ponç; Miquel Fiter; P. Robin; Pau Sorell | 94|96|93 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||
| 42446 | Casa Delger o de les Graus - Museu Romàntic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-delger-o-de-les-graus-museu-romantic | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVIII-XIX | renovada l'any 1807. Entre els anys 1996 i 2004 es va refer la teulada i els esgrafiats de la façana. També es van tractar les humitats | Casa construïda entre mitgeres que consta de planta baixa i dos pisos, amb un pati interior porticat i un jardinet. La teulada és a dues aigües, construïda amb teula àrab i rematada per un ràfec amb la cornisa i el caneló de ceràmica. La façana no és simètrica respecte a un eix central, sinó que es composa al llarg dels tres eixos verticals. Hi ha una gradació de mides amb l'alçada. A la planta baixa s'observa un portal adovellat, amb un portal de fusta massissa clavetejada. El mur exterior està arrebossat i decorat amb esgrafiats, simulant a la planta baixa els carreus de pedra. Als dos pisos superior, les finestres estan emmarcades amb una coloració diferent del arrebossat general de la façana i les baranes de forja. Una decoració rectangular uneix al llarg de la façana el primer i segon pis en sentit vertical. | 08033-5 | Carrer del Dr. Joaquim Delger, núm. 14 | El carrer Delger havia rebut antigament el nom de carrer d'en Sitjar o de les Graus, ja que sembla ser hi hauria hagut uns esglaons. També se'l coneixia pel carrer de la Piqueta, ja que sembla ser en aquest carrer fou construït un safareig de petites dimensions. L'any 1765, l'Antoni Delger i la Margarida Cendra, es van establir al municipi, provinents d'una colònia francesa d'Argèlia, on l'Antoni tenia l'ofici de calderer i anava d'un poble a l'altra acompanyat de la seva esposa. El seu fill primogènit, Antoni Delger Cendre, va continuar amb l'ofici del seu pare, i posteriorment els seus nets. És per això que aquesta casa fou coneguda també amb el nom de “Can Calderer”. La casa pairal és del segle XVII, essent renovada considerablement l'any 1807. A mitjans del segle XIX un descendent de l'Antoni Delger, en Joaquim Delger Sabater, va dedicar-se a la fabricació d'aiguardent. L'any 1930 la casa tornà a patir una restauració. Joaquima Delger, vídua de Joan Armengol, serà la última descendent de la família Delger que viurà en aquesta casa. Sense descendència, nomenarà hereu al seu cosí germà, el sacerdot, Dr. Joaquim Delger Bueno, que el 25 d'octubre de l'any 1959 la cedirà a la vila de Caldes. | 41.6338100,2.1621700 | 430216 | 4609459 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Neoclàssic | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98|99 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42447 | Capella de Santa Susanna | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-santa-susanna | A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. MOREU-REY,E. (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau Editor. Barelona. MOREU REY, E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. | XI-XII | restaurada i annexionada al Museu Thermàlia l'any 1992. | Capella dessacralitzada de la qual actualment només es pot identificar la façana situada a ponent, on s'observa l'estructura del mur i de l'aparell. Aquest últim està construït amb blocs de pedra més o menys aplanats per la cara vista i disposats en filades horitzontals uniformes. Destaquen el portal i l'ull de bou situat al damunt. Tot i que aquesta capella que es troba integrada a l'antic Hospital de Pobres, encara es poden veure els pendents de la teulada a dues aigües. L'absis ha desaparegut totalment. Al seu interior hi ha una part de la col·lecció arqueològica del Museu Thermalia. | 08033-6 | Carrer de Santa Susanna, núm. 8 | El primer document on es parla de la capella data de l'any 1141, encara que es parli de que aquesta hauria estat consagrada l'any 1043. Se sap també que l'any 1156, Ramon de Caldes en va fer donació, juntament amb l'alou on es trobava edificada, a la canònica de la catedral de Barcelona. Mes tard, en els terrenys del voltant s'hi edificà l'Hospital de Pobres, incorporant a la construcció la capella. L'any 1979 es va transformar en Museu Municipal. La capella presidia un dels portals antics per on passava el camí que a través del pont medieval es dirigia cap a Ègara (Terrassa) i cap a Sentmenat. El subsòl d'aquesta capella fou excavat fa uns anys, localitzant-hi cinc tombes datades del segle IV dC. Quatre dels cinc enterraments es trobaren col·locats a l'interior d'unes antigues piscines termals. Actualment aquesta capella està dessacralitzada. Al seu interior hi ha exposades vàries peces arqueològiques trobades al municipi. | 41.6340600,2.1610200 | 430121 | 4609488 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42447-foto-08033-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42447-foto-08033-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42447-foto-08033-6-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Des de l'any 1992 en que fou restaurada, aquesta capella es troba dessacralitzada i s'utilitza com a annexe de l'exposició arqueològica permanent del Museu Thermalia. | 92|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42448 | Font del Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-lleo | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XIX | Font a la qual s'hi accedeix per una escala de doble accés, limitada per una banda per grosses volutes i per l'altra per un muret que normalment fa la funció de banc i que es troba situat en front del raig d'aigua que brolla a partir d'un cap de lleó i a una temperatura de 74º C. Ambdós costats del broll hi ha unes columnes d'estil dòric que emmarquen perfectament la font, i que sostenen una mena de frontó amb l'escut de la vila de Caldes de Montbui; per damunt es troba un lleó assegut, que domina tot el conjunt. A cada banda es disposen unes volutes i uns gerros de pedra. Els fanals de forja que envolten la font són d'època modernista | 08033-7 | Plaça de la Font del Lleó, s/n | La part més antiga de la font és el cap del Lleó per on brolla l'aigua. Les primeres dades de la seva construcció es troben documentades l'any 1581. L'any 1822 hauria sofert una remodelació considerable. L'any 1927, hauria estat restaurada per l'arquitecte modernista Manuel Raspall que va viure entre els anys 1877 a 1937; aquest va ser durant molts anys l'arquitecte municipal. En aquesta darrera restauració també hi treballà l'escultor E. Arnau (al darrera de la font s'observa el seu nom inscrit a la pedra). Antigament la font també havia rebut el nom de Font de l'Escaldador; ja que també era utilitzada pels escaldadors del vímet. La plaça on es troba la font havia rebut el nom de Plaça de les cubelles, degut a que al costat d'aquesta, seguint l'antic traçat del Torrent de Salzer, hi havia 3 basses o cubelles per fer l'oli, de les quals se sap que dues d'elles rebien el nom de Bassa del Rei i Bassa de Sant Joan. L'any 1979 la plaça rep el nom oficial de Plaça de la Font del Lleó. | 41.6343800,2.1620000 | 430203 | 4609522 | 1581 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42448-foto-08033-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42448-foto-08033-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42448-foto-08033-7-3.jpg | Legal | Renaixement|Contemporani|Noucentisme|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2020-06-25 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 95|98|106|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42451 | Balneari Broquetas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balneari-broquetas | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XVIII-XX | Edifici de planta irregular, que consta de planta baixa i tres pisos i amb una torre de sis pisos dormitori. La coberta és plana i transitable encara que l'edifici més alt té una part amb coberta inclinada construïda amb teula àrab. El balneari té una galeria de banys situada a la planta soterrani i un ampli jardí al seu exterior que comunica amb el carrer de Vic i el carrer del Pont. La façana que comunica amb la Plaça de la Font del Lleó, té dos espais clarament diferenciats. Les obertures són simètriques i respecten un eix de simetria. Destaca del seu interior la galeria de banys d'estil modernista així com altres elements decoratius dels salons principals, juntament amb l'escala principal. Hi ha rajoles de ceràmica en el vestíbul, escala i la galeria de banys. Aquesta galeria està conservada en molt bon estat. | 08033-10 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 1 | El Baneari Broquetas va ser reedificat durant l'any 1770. L'Hostal de Can Vicenç formava part de les cases que Salvador Broquetas adquirí l'any 1729 per edificar-hi la casa de banys. Els seus propietaris, Joan Broquetas juntament amb el boticari Salvador Broquetas, van ser els autors l'any 1790, del llibre 'Luz de la Verdad. Y extinción de las preocupaciones. Tratado de las Aguas Termales de Caldas de Montbuy'. L'any 1873 passà a ser propietat del Sr. Salvador Nogués i Dalger. L'any 1915 passà a ser propietat de la Sra. Antònia Nogués i Turull. El propietari del balneari comprà tota la banda de cases del carrer del Pont i les va fer enderrocar fent construir un jardí. | 41.6346700,2.1615700 | 430167 | 4609555 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Modernisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94|105 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42452 | Termes Victòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-victoria | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XIX-XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, planta soterrani i tres pisos, amb la coberta de teula àrab, a dues aigües. El carener no és perpendicular a la façana principal. La façana de ponent és la més important ja que presenta una obertura cap al jardí. Les obertures de la façana són simètriques tan verticalment com horitzontalment. La façana principal d'accés a l'edifici, té a cadascun dels pisos, tres obertures amb balconera i voladís. La façana del carrer Barcelona és molt diferent; les obertures del primer i segon pis tenen forma quadrada i es troben alineades simètricament. En canvi a la planta baixa i tercer pis, les obertures formen un arc de mig punt. La façana acaba amb un ràfec sostingut per petites mènsules decoratives. Del seu interior cal destacar unes pintures murals realitzades pel pintor Francesc Domingo. Sembla ser que al jardí hi hauria part de la muralla de l'antiga vila de Caldes. | 08033-11 | Carrer de Barcelona, núm. 12 | El balneari fou construït a començaments del segle XIX, i era conegut amb el nom de Balneari Llobet. La casa de banys havia estat inicialment propietat d'en Josep Antoni Llobet i Vall-llosera (1779-1861). El seu nou propietari, el Sr. Monteis, l'anomenarà Balneari Victòria, que de fet serà el nom de la seva esposa, Victòria Prats. Aquesta, en quedar vídua, va traspassar el balneari a l'avi matern del Sr. Anglí. Actualment les Termes Victòria està regentat per la família Anglí des de l'any 1917. Entre les reformes i ampliacions que ha tingut al llarg de la història destaca l'annexió de la casa de banys o Balneari Forns . | 41.6342300,2.1616100 | 430170 | 4609506 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42452-foto-08033-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42452-foto-08033-11-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42453 | Can Rius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rius-0 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GARRIGA I ROCA, Miquel, (1853). Planimetria original del Balneari de Can Rius. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XVII-XIX | estat ruïnós, amb una part de l'edifici enderrocat. | Edifici de planta irregular, que consta de vàries construccions annexes ocupant una alçada de soterrani, planta baixa i tres pisos. La coberta dels diferents edificis pot ser plana, amb terrassa, de teula àrab a una sola vessant o a dues aigües. L'entrada principal dóna a la Font del Lleó, formada per una arcada de grans dimensions, de dues plantes d'alçada, amb un barri de ferro forjat que dóna accés a l'establiment termal; al sostre queden restes de decoració. Aquesta entrada principal està delimitada a l'esquerra pel Museu Thermalia i a la dreta per les Termes Romanes. Per la part del darrera, que comunica amb la riera de Caldes, s'observa un gran edifici, destinat a dormitoris, amb les obertures simètriques tant pel que fa a la vertical de l'edifici com a l'horitzontalitat. En el tercer pis s'observa que totes les finestres tenen una balustrada sense voladís. A la part esquerra d'aquest gran edifici hi ha una terrassa amb obertura al tercer pis. A la banda esquerra del pont que comunica amb els jardins de Can Rius, adossada a la riera, hi ha una galeria vidrada amb estructura de ferro i terrassa plana transitable. Actualment no conserva els vidres. | 08033-12 | Carrer de Santa Susanna, núm. 2 | L'any 1555 a ll'antiga Plaça de l'Oli hi havia un conjunt de cases propietat d'en Joan Destorrent. Aquestes cases juntament amb un hort formaven el terreny conegut amb el nom de Balneari de Can Rius. De l'any 1618, es troba documentat amb el nom 'Casa ab instantias de banys'. De l'any 1867 es documenta amb el nom de 'Casa de banys Rius'. De l'any 1873, es troba documentada amb el nom de ' Gran Establecimiento de baños llamado Rius'. De l'any 1922 se'l coneix amb el nom de 'Casa de banys coneguda per Casa Rius, propietat de l'il·lustrat català de cor D. Marià de Sans' 'Balneari Rius'. L'any 1853 es realitzà una ampliació a partir d'un projecte de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca encara que no es va executar tal i com ell va projectar. L'any 1878 es construeix el pont que comunicarà amb el parc que també es començarà a plantar el mateix any. L'any 1960, un cop tancat el balneari la propietat de Can Rius passà a ser propietat de la 'Casa de Nuestra Señora de Montserrat', residència de l'ordre dels Cooperadors parroquials de Crist Rei'. La idea era fer de Can Rius un seminari, però la idea no va prosperar, i l'edifici fou ocupat per l'ordre Asociación-Espíritu-Accion, de monges que hi va residir fins l'any 2004, 2005, any en que l'Ajuntament de Caldes de Montbui compra l'edifici i els jardins a l'ordre de les monges Asociación-Espíritu-Acción. Des del llavors, el balneari va ser clausurat a l'espera de poder ser rehabilitat per l'ajuntament. | 41.6344500,2.1612700 | 430142 | 4609531 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42455 | Safareig públic Santa Esperança | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-santa-esperanca | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. CANELA BALSEBRE, Rosa M.; MARTÍNEZ, Manel; VIVANCOS, Iolanda. (2006). Els Safareigs públics de la conca del Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat. Revista d'etnologia de Catalunya, Nº. 28, pp. 110-111. Ed. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX | manca de manteniment de l'espai i progressiu deteriorament sobretot pel que fa a la coberta i accessos | Safareig de planta rectangular amb la coberta gairebé plana, que presenta una lleugera inclinació cap el seu interior.. El conjunt està format per una pica de forma lleugerament trapezoïdal, d'uns 80 centímetres de fondària i 115 centímetres de perímetre, per on l'aigua que raja a través d'un broc de plàstic col·locat a la paret, va passant una segona pica amb un regueró al centre i per on l'aigua entra directament al safareig de pedra on es renta la roba. Aquest mesura uns 20 metres de llargària aproximadament. Pel costat adossat al mur de la riera, el safareig s'adapta resseguint la forma del mur. La rentadora està realitzada bàsicament amb blocs de pedra de 50 cm d'amplada per 80 cm de llargada i 15 cm de gruix. A la segona pica de desguàs s'observen rajoles de ceràmica vermella també inclinades formant part de la rentadora. La coberta està sostinguda per quatre pilars, col·locats damunt de la rentadora mateix. A diferència d'altres safareigs de la vila, en aquest només es pot rentar la roba per un costat. La façana sud-oest està composada per un seguit d'obertures en forma d'arc de mig punt sense cap element arquitectònic destacable, que permet fer entrar la llum al recinte. L'entrada al safareig es pot fer per les dues façanes situades a cada extrem. Ambdues tenen una porta amb una reixa de ferro que actualment estan tancades amb un candau. A la porta situada a la façana est, s'hi accedeix salvant el desnivell de la riera, per un corriol de terra, mentre que per la façana nord, s'hi accedeix mitjançant unes escales de pedra, força malmeses pel pas del temps que salven el desnivell amb la plaça de Pau Surell. El broll d'aigua és sostingut i surt a una temperatura aproximada de 48ºC. | 08033-14 | Plaça de Pau Surell, s/n | No es coneix la data exacta de la seva construcció però segurament data de finals del segle XIX, inicis del segle XX. Aquest safareig, deu el seu nom a la proximitat amb el torrent de Santa Esperança. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fer petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada, del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en desús. Aquests safareigs, com en són un clar exemple els de Caldes, amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de ser. Dels varis safareigs que té la vila, aquest és el que està més malmès i abandonat. Va haver de ser tancat al públic a causa d'actes vandàlics realitzats aprofitant la seva situació arraconada, provocant encara més el ràpid deteriorament de l'entorn així com del seu interior. | 41.6320300,2.1624400 | 430237 | 4609261 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42456 | Safareig públic de La Portalera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-de-la-portalera | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. CANELA BALSEBRE, Rosa M.; MARTÍNEZ, Manel; VIVANCOS, Iolanda. (2006). Els Safareigs públics de la conca del Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat. Revista d'etnologia de Catalunya, Nº. 28, pp. 110-111.Ed. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. REVISTA TOT CALDES DE MONTBUI. (2008). Acaben les tasques d'adequació del safareig de la Portalera. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 12. Ed. Gràfiques Lloreda. | XIX | Safareig de planta rectangular que queda protegit per una coberta a doble vessant , amb un pendent molt suau. El safareig mesura 240 cm d'amplada per una llargada de 20 metres aproximadament, amb un regueró motllurat que envolta el perímetre dels baixants de la rentadora i per on, a cada extrem, l'aigua sobrant pot sortir cap a la canalització de desguàs. Aquest safareig es troba envoltat per un mur actualment restaurat i que està format a base de tapia i maó. En el recinte tancat s'hi accedeix, per una porta emmarcada amb una mena de pilastres que aguanten un frontó per sota del qual hi ha una porta de ferro forjat que dóna pas a unes escales amb barana de ferro i disposades en forma piramidal. El mur, degut a la inclusió de la porta, guanya alçada i emmarca la porta i el frontó a l'interior del qual es pot observar l'escut de Caldes i es poden llegir les paraules 'Lavadero Público'. Al mur de migdia també hi ha una altra obertura formada per un arc de mig punt amb una porta en ferro forjat realitzat recentment per millorar l'accessibilitat. Adossat a aquest mur hi ha la pica d'aigua de 80 cm de fondària per 150 cm de llargada i 1 metre aproximat de fondària on a través d'un broc de ceràmica situat al mur, surt un raig considerable d'aigua calenta. Aquesta pica també té un acabament en rentadora. Per un conducte l'aigua d'aquesta pica va fins al safareig gran. A tot el perímetre del safareig hi ha un marxapeus d'uns 5 centímetres d'alçada. Tots els murs han estat arrebossats i pintats. En els murs de ponent i nord, s'han col·locat 7 plafons informatius, fets de xapa de corten òxid (xapa de ferro oxidat). L'aigua brolla a una temperatura de 48ºC aproximadament. | 08033-15 | Carrer de la Muralla, núm. 4 | Segurament l'origen del nom de La Portalera estigui relacionat amb l'antic portal que es trobava situat a partir dels carrers de la Sinagoga i d'Hostalrich. L'any 1928, quan es va reformar la font del Lleó, els cistellers que portaven a estovar el vímet per a la fabricació de cistells i coves, van haver de canviar de lloc, portant a estovar el vímet al safareig de La Portalera, que es tractava d'un espai annex però independent. Aquest safareig va ser reformat i durant el mes de juliol de l'any 2008 acaben les tasques d'adequació. Les actuacions van ser possibles gràcies al Pla de Foment Turístic de Caldes de Montbui desenvolupat per la Regidoria de Turisme i també gràcies al projecte d'Escola Taller de Paleta de la Portalera. En primer lloc durant el mes de març del 2007 un grup de 8 joves van dur a terme obres de rehabilitació i de recuperació de l'espai exterior estretament lligat al safareig per obrir-lo cap a la Riera de Caldes. Algunes de les actuacions més destacades van ser la neteja de l'espai en general, creant un accés per a minusvàlids, i la neteja i recuperació de les basses on es remullava el vímet i les llegums Per altra banda, a través del Pla de Foment Turístic de la vila, que plantejava com a un dels objectius la conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal i la millora de la imatge del patrimoni arquitectònic de la vila, la Regidoria de Turisme, amb col·laboració de la Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya, va dur a terme tot un seguit d'actuacions per un import aproximat de 30.000 € amb l'arranjament de les canonades d'aigua i arrebossat interior, la instal·lació d'una porta nova d'accés al safareig pel patí i d'una reixa protectora i finalment la primera fase de pintura del safareig: entrada i una part de l'interior. També es va millorar el paviment per anivellar-lo; es col·locaren els tancaments d'acer laminat i es va modificar el traçat de la canonada que condueix l'aigua calenta fins al safareig, amb peces de ceràmica. Finalment es van instal·lar set plafons informatius fets de xapa de corten òxid, museïtzant el safareig. | 41.6329500,2.1615500 | 430164 | 4609364 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42456-foto-08033-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42456-foto-08033-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42456-foto-08033-15-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp s'ha observat la presència de bugaderes fent bugada. | 119|98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42457 | Pont romànic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-romanic | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIII-XX | Pont que consta de dos arcs de mig punt amb amplades diferents, recolzats en un pilar central i dos estreps laterals que l'enllacen amb els marges de la riera. Situat a mà esquerra, en direcció nord, s'observa un arc més gran. L'arc de la dreta és de dimensions més reduïdes i està situat en un replà rocós en una cota més elevada respecte al nivell del llit de la riera. Damunt del pilar central, entre els dos arcs hi ha una obertura coronada que té funció d'arc de descàrrega. El traçat del pont és recte i s'eixampla en els extrems on conflueix amb els marges.Les pedres dels angles exteriors dels arcs són fetes amb carreus ben treballats. El pilar central presenta un tallamar | 08033-16 | Carrer de la Torre Roja | Originàriament, el pont donava continuïtat a l'antic camí romà salvant el desnivell de la riera. Marca l'antic camí cap a Ègara, i una de les entrades a la ciutat emmurallada medieval. La documentació més antiga del pont data de l'any 1226. En època medieval, aquest pont fou molt transitat. Després de l'aiguat de Santa Tecla fou restaurat l'any 1835. Els treballs van consistir en sobreposar la nova estructura a base d'arcs rebaixats damunt del pont vell. L'últim canvi documentat consistí en donar-li més amplada i asfaltar-lo per tal de facilitar el pas als vehicles actuals. | 41.6357900,2.1603600 | 430068 | 4609680 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42457-foto-08033-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42457-foto-08033-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42457-foto-08033-16-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94|92|85 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42458 | Antic quiosc de la Plaça de l'Àngel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-quiosc-de-la-placa-de-langel | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Quiosc que consta de quatre façanes, amb un clar component vertical degut a les franges que formen les pilastres, amb una coberta que presenta vàries vessants seguint formes corbes i amb un acabat de peces petites de ceràmica de color terrós. El basament d'aquest quiosc està fet d'obra i arrebossat, aprofitat com a jardinera. | 08033-17 | Plaça de l'Àngel, s/n | El quiosc fou construït a principis de segle XX, per l'arquitecte municipal Manel Raspall. Durant els anys 1960, el quiosc va ser enderrocat, preservant el nucli central d'aquest i les rajoles que conformen la coberta. El taulell i el tancament metàl·lic van desaparèixer. La seva remodelació no va ser gaire afortunada però es manté la part d'obra. Aquesta plaça ha portat altres noms com la Plaça del Progrés, o la Plaça d'Alfons XIII, coneixent-se també popularment com a Plaça del Quiosc. | 41.6322200,2.1636400 | 430337 | 4609281 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manel Raspall | Actualment, el quiosc queda envoltat per les ombrel·les i per l'amuntegament de les cadires d'un dels bars que es troben a la plaça, impedint la seva visibilitat i essent utilitzada la jardinera del quiosc com a cendrer públic. | 105|98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42459 | Edifici d'habitatges a la Plaça de l' Àngel, 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-dhabitatges-a-la-placa-de-l-angel-1 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i tres pisos. La coberta és plana i transitable. La façana principal que dona a la Plaça de l'Àngel es composa de cinc fileres verticals d' obertures, trobant-se les dels extrems agrupades de dos en dos, i quedant la central lleugerament més aïllada. La façana, està arrebossada i presenta esgrafiats; acaba amb una motllura per damunt de la qual hi ha una balustrada; al centre d'aquesta, s'observa un frontó, on hi ha la data de construcció de l'edifici, '1926'. Els balcons i les baranes de ferro dels tres últims pisos presenten les mateixes característiques constructives i es relliguen de dos en dos en els extrems, mentre que els de la primera planta són finestres. La planta baixa, es troba dividida per varis comerços amb les obertures totalment desproporcionades que trenquen la simetria de l'edifici. | 08033-18 | Plaça de l'Àngel, núm. 1 | L'edifici fou construït l'any 1926. El propietari n'era el Sr. Pagès, que també posseïa l'empresa Ciments Pagès. Aquest es troba ubicat a la Plaça de l'Àngel que tindria el seu origen en una de les antigues entrades a la vila emmurallada, coneguda amb el nom de Portal de l'Àngel. | 41.6323700,2.1634200 | 430319 | 4609298 | 1926 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42459-foto-08033-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42459-foto-08033-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42459-foto-08033-18-3.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|99 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42460 | Edifici del carrer de Barcelona, 28 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-del-carrer-de-barcelona-28 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb coberta a dues aigües, construïda amb teula àrab. Aquesta queda amagada darrera del coronament de la façana en forma de frontó amb un doble medalló a cada extrem. La façana principal presenta un eix vertical de simetria. A la planta baixa hi ha una obertura amb reixa de ferro i una motllura amb motius geomètrics, al centre de la qual, destaca com si es tractés d'una llinda, de peces ceràmiques que alternen tonalitats blaves i verdes. El primer pis i el segon estan separats per un motllura horitzontal per sota de les balconeres. Aquestes tenen barana de forja però no presenten voladís. Per sota del frontó, hi ha una doble motllura a l'interior de la qual s'han col·locat rajoles de ceràmica que alternen el color blanc i blau. | 08033-19 | Carrer de Barcelona, núm. 28 | Aquesta casa podria ser datada d'inicis de segle XX. Tradicionalment ha estat atribuïda a l'arquitecte municipal, Manuel Raspall degut a la utilització en la façana d'alguns elements arquitectònics que recorden la seva obra. | 41.6332000,2.1618600 | 430190 | 4609391 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall (atribuït) | 105|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42461 | Cementiri Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-municipal-2 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XIX | Cementiri municipal format per un conjunt de construccions funeràries organitzades en tres recintes a través d'una trama de passeigs o carrers disposats en rectangle. El perímetre és de planta rectangular bàsicament, amb un espai afegit a la banda esquerra on hi ha una porta d'accés més moderna fent xamfrà. El primer recinte, és el més antic, on està situada l'entrada principal del cementiri. La portalada està formada per un conjunt de dovelles de grans dimensions formant un arc de mig punt. Al centre, la data de construcció '1883', i per damunt, en relleu, segurament afegit en èpoques posteriors l'escut de Caldes de Montbui. La portalada de dovelles està integrada a un mur perimetral que resseguint la porta acaba amb una coberta de maó on damunt s'hi troba col·locada la creu, realitzada en ferro forjat. A l'entrada hi ha dos parterres situats ambdós costats, on s'hi troben els panteons més antics, com el de la família Torres i Germà, de l'any 1898, o el de la família Augé. Darrera dels panteons de la banda dreta es troba la fossa comú, on el mes d'octubre d'aquest any s'han instal·lat un seguit creus, totes elles blanques. Els nínxols d'aquest cementiri estan ordenats per illes, carrers i categories. Així trobem els nínxols de primera categoria, o panteons familiars; els nínxols de segona categoria, semblants a una capelleta, caracteritzats per ser familiars, de dos pisos, superposats, amb teuladeta de doble vessant pels més antics, tot i que d'èpoques més modernes podem trobar-ne amb coberta plana, i amb l'ossera disposada al davant de cadascun. Finalment, els nínxols de tercera categoria, que només trobem adossats al mur perimetral del cementiri. A l'oest, hi ha un segon espai, de planta rectangular, En aquest fent xamfrà s'ubica l'entrada més nova del cementiri. Bàsicament està ordenat per un seguit de nínxols de paret, anomenats de tercera categoria, i un seguit de nínxols de capelleta, aquests de segona categoria tocant a la paret orientada al sud-oest. Destaquen les noves creus de la fosa comú protestant que s'han col·locat durant el més d'octubre del 2008. Seguint pel passadís central, s'accedeix a un tercer espai, bàsicament format pels nínxols - capelleta i un seguit de panteons, d'on destaca el de l'artista Manolo Hugué. L'últim espai és el més modern, i que està en procés d'expansió, distribuït en tres illes i carrers, i on hi ha la previsió de construcció de cent nínxols de segona categoria (amb dues sepultures i ossera). | 08033-20 | C-59 direcció Sant Feliu de Codines, PK. 15 | L'antic cementiri de Caldes de Montbui estava situat a la Plaça de Pau Surell, al costat de l'Església de Santa Maria. Un cop construït el nou cementiri l'any 1883, es va fer el trasllat dels nínxols i l'ossera. | 41.6382800,2.1726500 | 431094 | 4609947 | 1883 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42461-foto-08033-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42461-foto-08033-20-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 113,92 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.