Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42742 | Font de Sant Sebastià del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sant-sebastia-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Font situada al mur de ponent d'una de les cases que formen el Serrat de Baix, que consta d'una aixeta i una pica tallada dins d'un bloc de pedra de granit. Aquesta està col·locada sobre un suport constituït per tres fileres de maons lligats amb ciment. A la seva dreta, també hi ha un pedrís adossat a la paret, fet amb sis fileres de maons amb l'escaire aixamfranat. Per damunt de l'aixeta hi ha la imatge de Sant Sebastià màrtir, lligat a un arbre, en un turonet, no massa lluny del poble, amb tres fletxes clavades: al cor, braç dret i cuixa esquerra. Aquesta imatge està pintada a mà, en uns rajols ceràmics, de 10 cm x 10 cm ocupant una superfícies total de 30 cm x 40 cm. Aquesta font havia estat situada en un altre lloc, i al col·locar-la a la façana de la casa, es va malmetre una mica (hi ha alguna rajola esquerdada i tornada a ajuntar) | 08033-301 | Can Prat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Segons la tradició, Sant Sebastià va ser un capità cristià de la guàrdia pretoriana que va aconseguir en secret moltes conversions. Quan l´emperador romà Dioclecià va conèixer la seva fe, va ordenar que el matessin a fletxades. En canvi, Sebastià no va morir i una viuda cristiana anomenada Irene el va recollir i li va curar les seves ferides. Quan es va recuperar, Sebastià va tornar davant l'emperador, i el va denunciar per la seva crueltat. Llavors Diocesà va manar que el matessin a cops. Normalment a les imatges de Sant Sebastià, es representa amb les fletxes clavades al pit.. S'invocava l'ajuda del sant contra la pesta. La seva festivitat es celebra el 20 de gener. Originàriament la font no es trobava adossada a la façana, però en restaurar les cases, s'hi posà. Es desconeix la seva ubicació original. | 41.6653800,2.1132200 | 426175 | 4613005 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42742-foto-08033-301-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42742-foto-08033-301-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42743 | Cal Pastor, núm. 17 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pastor-num-17 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la façana orientada a migdia. La coberta és de teula àrab, a una sola aigua. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. A la seva esquerra, hi ha una obertura d'on destaca l'ampit format per una llosa irregular de pedra d'esmolar que sobresurt de la façana. els brancals i la llinda estan fets amb pedra més o menys escairada. Al primer pis, hi ha dues obertures simètriques horitzontalment, cadascuna amb un gran bloc de pedra que forma el llindar mentre que els brancals són de carreus de pedra ben treballada. Els àmpits no són iguals; mentre que l'obertura de l'esquerra té un ampit format per una llosa de granit molt prima recolzada sobre un voladís de pedra, a la dreta l'ampit està constituït per tres lloses de pedra d'esmolar. Per damunt, hi ha dues obertures quadrades, no massa grans, simètriques, disposades horitzontalment. L'ampit de pedra, no té voladís; tant la llinda com els brancals estan formats per un sol bloc de pedra. Al costat esquerre, per damunt del portal, cal senyalar un rellotge de sol. Es tracta d'un rellotge del tipus vertical declinant, formant un cercle dins d'un rectangle. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. Gnòmon de vareta orientat Sud-est. Sol al pol i ornamentació floral. És policromat, alternant el color vermell i blau. A la façana de ponent, les obertures del primer i segon pis estan resseguides per lloses de pedra alternant el granit i la llosa d'esmolar. Pel que fa a l'obertura que correspondria a les golfes, presenta un ampit molt prim fet amb una sola llosa, mentre que els brancals i la llinda han estat fets amb carreus de pedra disposats a plec de llibre i que acaben formant un arc de mig punt La façana és de pedra vista, fins a tocar el ràfec. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments es troba alternada entre la granítica i la d'esmolar, de mida força reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió de les peces és fet amb argamassa, és a dir, amb una barreja de calç, sorra i aigua. Aquesta presenta pedra més o menys carejada entre las cantonera de les façanes de migdia i ponent. Adossat a aquest últim mur hi ha un porxo de planta rectangular, amb coberta a una sola aigua, de teula àrab i aguantada per cabirons. Aquest porxo s'utilitza per emmagatzemar-hi la llenya. | 08033-302 | Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6653700,2.1142800 | 426263 | 4613003 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42743-foto-08033-302-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42743-foto-08033-302-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42744 | Rellotge de sol de Can Masprat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-masprat | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta d'una pintura al fresc alternant tonalitats blaves i vermelles, formant un cercle; aquest està representat per un sol amb cara humana i emmarcat dins d'un rectangle amb ornamentació floral. El sol sembla que estigui bufant els núvols. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. El gnòmon de vareta orientat Sud-est surt de la boca. | 08033-303 | Façana de Can Masprat, al Serrat de Baix. | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6653700,2.1142800 | 426263 | 4613003 | 1925 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42744-foto-08033-303-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42744-foto-08033-303-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Vila Arrufat, A. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42741 | Can Rei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rei | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Prat, s/n i Can Masprat, 17) amb la façana principal orientada ponent. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un marxapeus fet amb rajol quadrat ceràmic català. Tota la llargada de façana de la casa està resseguida per una vorera feta amb lloses de pedra disposades irregularment. Per damunt del portal hi ha dues obertures amb llinda de fusta i ampit de pedra. L'escaire de la façana principal que comunica amb Can Masprat, presenta carreus carejats alternats. A la planta baixa donant a la façana nord-oest, hi ha tres obertures una d'elles amb llinda i ampit de pedra; les altres dues han estat reformades, formant un arc rebaixat de pedra. Al pis, hi ha tres obertures, amb llindes de pedra fetes en un sol bloc. Davant de la porta principal hi ha un porxo de planta rectangular, fet amb pilars, bigues i llates de fusta que suporten la coberta de teula àrab, d'un sol vessant. El porxo queda delimitat per un pedrís de pedra, amb rajol ceràmic quadrat per damunt on es recolza un dels pilars del porxo. També s'observa un segon pedrís que delimita el pas enllosat arran de façana amb el jardí. Aquesta casa comunica per la façana sud-oest amb Can Masprat, núm. 17. | 08033-300 | Can Rei, núm. 17. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655500,2.1142800 | 426264 | 4613023 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42741-foto-08033-300-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42740 | Can Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-prat-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Cuixa i Can Rei, amb la façana principal orientada ponent. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desaigua per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que en alguns indrets de la part baixa de la façana s'observen algunes rengleres de maons dins del parament. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un esglaó ample fet amb pedra. Per damunt de la porta hi ha una pèrgola construïda amb unes biguetes molt ben dissimulades que aguanten una parra. Tot el perímetre de façana de la casa està resseguida per una vorera feta de rajols quadrats de ceràmica vermella catalana. Per damunt del portal hi ha una única obertura. L'escaire de la façana principal que comunica amb Can Prat Gran, presenta carreus carejats alternats. A la planta baixa hi ha tres obertures una d'elles amb llinda i ampit de pedra; les altres dues han estat reformades, formant un arc rebaixat de pedra. Al pis, hi ha tres obertures, amb llindes de pedra fetes en un sol bloc. Aquesta casa comunica per la façana sud-oest amb Can Prat Gran, núm. 17. | 08033-299 | Can Prat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655500,2.1143700 | 426271 | 4613023 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42740-foto-08033-299-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42740-foto-08033-299-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42745 | Cal Ton, núm. 18 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ton-num-18 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, construïda entre mitgeres, amb la façana orientada a migdia. La coberta és de teula àrab, a una sola aigua. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. A la seva esquerra, hi ha una obertura sense cap element arquitectònic remarcable. Al primer pis, hi ha dues obertures simètriques disposades horitzontalment, cadascuna amb un gran bloc de pedra que forma el llindar mentre que els brancals són de carreus de pedra ben treballada. Els ampits no són iguals; mentre que l'obertura de l'esquerra té un ampit amb voladís motllurat, a la dreta l'ampit està constituït per un sol bloc de pedra d'esmolar en forma de piràmide, però de cap per avall. La finestra situada més a l'esquerra té una data gravada a la llinda amb l'any '1760', mentre que a la llinda de la dreta hi ha gravada una creu. Les dues inscripcions gravades han estat resseguides amb el mateix pigment de color blau amb el qual està pintat el rellotge de la casa veïna, que porta el núm. 17. (podria doncs haver estat fet l'any de construcció del rellotge de sol, 1925). La façana alterna la pedra vista amb l'arrebossat (aquest es va desprenent del mur amb el pas del temps), fins a tocar el ràfec. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments es troba alternada entre la granítica i la d'esmolar, de mida força reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió de les peces és amb argamassa, és a dir, amb una barreja de calç, sorra i aigua. Aquesta presenta pedra més o menys carejada entre las cantonera de les façanes de migdia i ponent. Juntament amb la casa núm. 17 que es troba adossada per la banda esquerra semblen ser les construccions més antigues de tot el conjunt. Davant mateix, per sobra de la finestra de la planta baixa hi ha la continuació d'una pèrgola molt senzilla que ja ve de la casa núm. 17 per recolzar-hi una parra, que fa ombra durant els mesos d'estiu. | 08033-304 | Cal Ton, núm.18. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6653700,2.1143700 | 426271 | 4613003 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42745-foto-08033-304-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42745-foto-08033-304-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42746 | Cal Codina, núm. 19 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-codina-num-19 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | Casa de planta irregular que consta de planta baixa, pis i golfes, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Cal Ton, núm. 18 i Can Segarreta), amb la façana principal orientada cap a migdia. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que la façana està arrebossada. Per accedir a l'interior hi ha un marxapeus fet de pedra. L'era de la casa està feta amb lloses irregulars lligades amb ciment a excepció de les que toquen amb la façana principal que està resseguida amb lloses de pedra d'esmolar, perfectament planes i tallades de forma rectangular, adossades les unes al costat de les altres. Per la banda dreta del portal, la façana fa un calaix. Les obertures situades a banda i banda no presenten cap element de pedra a excepció dels ampits, que estan fets amb grans lloses que sobresurten lleugerament del nivell de la façana. Al primer pis, només hi ha una dues tres obertures. La primera situada al mig de la façana principal, amb pedra carejada que ressegueixen la finestra. Les altres dues es troben situades en un espai porxat de planta quadrada amb un pilar que sosté una coberta feta de bigues i llates de fusta, per suportar els pes de les teules. A la planta - golfes hi ha dues obertures simètriques i disposades horitzontalment, amb una barana horitzontal i una mosquitera. Només s'observen els ampits, formats cadascun d'ells per dues grans lloses primes de pedra d'esmolar. | 08033-305 | Cal codina, núm.19. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6654200,2.1145200 | 426283 | 4613008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42746-foto-08033-305-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42746-foto-08033-305-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42747 | Trull del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XX | Casa de planta irregular, amb varis edificis annexos, que consten alguns d'ells de planta baixa i pis, i d'altres de planta baixa. La coberta és sempre a un sol vessant, podent desguassar cap a una banda o l'altra, depenent de la situació de l'edifici. La façana orientada en direcció nord-est, és la que presenta els elements constructius més antics. La restauració moderna de l'edifici permet veure com estava orientada la coberta. També s'han conservat in situ les obertures principals, com són el portal de dovelles fetes amb pedra del país, no massa grans, i l'obertura de la dreta, el llindar de la qual és modern ja que aquest havia desaparegut; cal senyalar però que està construït amb pedra disposada a plec de llibre. Situades a les façanes de migdia i de sud-oest, destaquen dues petites obertures; en la més antiga, força erosionada, encara es pot llegir la data: '1448'. Es tracta d'una petita finestreta tota ella de pedra desbastada de manera força grollera. La segona data que es pot llegir, es troba a la llinda d'una altra petita obertura , amb l'any '1799'. Totes les façanes orientades al nord, dels diferents petits annexos adossats a l'antic trull, han estat restaurades, deixant la pedra vista, amb obertures resseguides de pedra carejada, destacant els llindars fets en pedra d'esmolar. A la cantonera d'un d'aquests annexes hi ha una font, sembla ser molt antiga que s'ha conservat fins els nostres dies feta amb rajol ceràmic. A la seva banda esquerra hi ha un banc o pedrís de pedra que s'integra molt bé al conjunt. Les altres façanes situades al nord, també disposen de pedrís adossats al mur de construcció, un d'ells fet de pedra i el seient amb rajol quadrat ceràmic català. A excepció de la façana orientada al nord-est i a migdia, cal senyalar el pigment rosat afegit al morter d'unió dels murs estructurals.Totes les xemeneies porten curull. | 08033-306 | Can Masprat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Antigament en aquest edifici hi havia un trull d'oli. Moltes de les cases dels tres serrats de Sant Sebastià disposen d'una pedra de molí al seu jardí, algunes d'elles veritablement desgastades, que segons explica en Josep Coll, formaven part de més d'un trull, segurament un situat a al Serrat de Baix i un altre al Serrat de Dalt. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Un cop pesades les olives, s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien mòltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es netejava amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6652900,2.1145200 | 426283 | 4612994 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla ser que a l'interior de la casa es conserva part del trull d'oli. Malauradament no s'ha pogut localitzar els propietaris. | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42748 | Font del Trull del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-trull-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Font situada al mur nord-oest d'una de les cases que formen el Serrat de Baix, concretament l'antic trull, que consta d'un broll (actualment tapat) i una pica tallada dins d'un bloc de pedra de granit situada arran de terra, amb quatre llosetes disposades verticalment formant un semicercle. La font queda emmarcada imitant una finestra amb arc de mig punt per uns brancals i llinda de pedres de procedències diverses. El broll surt d'entremig d'un conjunt de 20 rajols ceràmics (per les restes de dos altres a la filera del capdamunt, sembla ser que aquesta font estava formada per un conjunt de 24 rajols ceràmics) amb motius geomètrics. Les quatre rajoles ceràmiques centrals formen un dibuix romboïdal de color blanc, amb els extrems de color verd formant aquests un triangle. La resta de rajoles fan un dibuix geomètric a base de línies blaves que fan ziga-zaga, unes més gruixudes que les altres que fan ressaltar el centre de la font. Els rajols ceràmics, mesuren de 10 cm x 10 cm ocupant una superfícies total de 50 cm x 40 cm (tot i que en realitat serien 40 cm x 60 cm) Al costat esquerra de la font hi ha un banc modern, adossat a la paret fet de pedra que s'integra molt bé al conjunt. Dels murs on es troba la font surten falgueres i heura. | 08033-307 | Can Masprat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Antigament aquest edifici era un trull d'oli. Moltes de les cases dels tres serrats de Sant Sebastià disposen d'una pedra de molí al seu jardí, algunes d'elles veritablement desgastades, que segons explica en Josep Coll, formaven part de més d'un trull, segurament un situat a al Serrat de Baix i un altre al Serrat de Dalt. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Un cop pesades les olives, s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien mòltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es neteja va amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6652900,2.1145200 | 426283 | 4612994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42748-foto-08033-307-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42748-foto-08033-307-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42738 | Can Cuixeta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cuixeta | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Segarreta i Can Cuixa), amb la façana principal orientada al nord-est. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula i les canals per desaiguar l'aigua de pluja que baixen pel lateral esquerra de la façana. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un marxapeu fet de pedra escairada. Destaca l'obertura que es troba per damunt del portal adovellat, format per llinda, brancals i ampit de pedra molt més antic. Aquesta finestreta forma part d'una petita habitació annexa que es troba a l'interior de la façana principal. L'era de la casa està feta de rajols quadrats de ceràmica vermella catalana. A la dreta del portal d'entrada hi ha una obertura de forma quadrada formant un arc rebaixat, i dues obertures més molt més petites, la de la planta baixa amb una petita reixa de ferro forjat palmada. | 08033-297 | Carrer de Sant Enric, núm. 19. Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655800,2.1145600 | 426287 | 4613026 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42738-foto-08033-297-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42738-foto-08033-297-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42739 | Can Cuixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cuixa | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adosades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Cuixeta i Cal Rei), amb la façana principal orientada al nord-est. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que es aquesta façana s'observen també rengleres de maons dins del parament. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un marxapeu fet de pedra. A l'esquerra de la porta, hi ha un pedrís fet de pedra irregular, que s'integra perfectament a la resta del conjunt. L'era de la casa està feta de rajols quadrats de ceràmica vermella catalana. Per damunt del portal hi ha una única obertura. L'escaire de la façana principal que comunica amb Cal Cuixeta, presenta carreus carejats alternats amb rajol. La part de façana visible de la casa que dóna a migdia, té una obertura a la planta baixa resseguida amb maons superposats formant un arc rebaixat amb la llinda a plec de llibre. Per damunt, al primer pis, una obertura més petita rodejada de maó amb l'ampit de pedra. Aquesta finestra sembla que antigament hagués estat molt més allargada, com sembla que ho demostrin les dues fileres de maons que continuen en sentit vertical. A la dreta de la façana principal hi ha un edifici de planta baixa annexat que consta de planta baixa. Destaquen dues petites obertures situades a la dreta del portal, de forma quadrada que mesuren 30 cm x 30 cm, superposades a una distància de 60 centímetres. Només es pot accedir des de l'interior de la casa. Tot aquest pany de façana és relativament nou; les obertures han estat restaurades i actualment presenten una mateixa horitzontalitat en referència a la línia de teulada. Tenen llinda de fusta i àmbits de pedra. Al mur es poden trobar restes de llindes de fusta d'antigues obertures que han estat restaurades i tornades a col·locar in situ. A la dreta d'aquest edifici annex hi ha una petita barraqueta de pou a la qual no s'hi ha pogut accedir perquè queda totalment protegida per vegetació floral (hortènsies). No obstant això, és de planta rectangular i coberta d' una sola vessant, construïda amb teula àrab. Les canals de desguàs de les façanes tenen els baixants de coure. | 08033-298 | Carrer de Sant Enric, núm. 21. Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6656300,2.1145700 | 426288 | 4613031 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42739-foto-08033-298-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42739-foto-08033-298-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42737 | Can Segarreta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-segarreta | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta irregular, que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, de dovelles irregulars molt grosses. A la clau, hi ha un escut gravat amb una creu i unes aspes entrecreuades. Per accedir a la casa, hi ha un esglaó o marxapeu fet de lloses de grans dimensions. Destaca l'obertura que es troba per damunt del portal adovellat, format per carreus motllurats formant unes aigües que ressegueixen la finestra. L'era de la casa està feta de lloses de pedra irregulars, que en forma de terrat permeten salvar el desnivell del terreny. Al costat del terrat hi ha unes escales, formant una arcada, sota de la qual és aprofitat per a guardar-hi la llenya. A continuació, hi ha una porteta que permet accedir a l'interior del terrat, que s'utilitza com a magatzem. La resta d'obertures no presenta cap simetria. | 08033-296 | Carrer de Sant Enric, núm. 17. Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6654600,2.1146000 | 426290 | 4613012 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42737-foto-08033-296-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42737-foto-08033-296-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42749 | Can Motis del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-motis-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, construïda als quatre vents amb la façana orientada a ponent. La coberta és de teula àrab, a una sola aigua. Aquesta casa presenta dos nivells constructius per aprofitar així el desnivell del terreny. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt, a l'interior del qual s'hi accedeix salvant un marxapeus de pedra. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. Ambdós costats del portal , hi ha una obertura sense cap element arquitectònic remarcable. Al primer pis, hi ha una obertura de petites dimensions situada per damunt del portal adovellat. La resta de façanes presenten obertures de diferents mides tant a la planta baixa com al primer pis, una d'elles amb balconera sense voladís, i barana de ferro. A la façana situada al nord-est s'observa una font feta amb rajol ceràmic de tonalitats verdes - groguenques dels quals surt una aixeta. Per sota hi ha una pica de marbre, que segurament per les mides procediria de l'aigüera d'una cuina, i aquesta recolzada sobre un basament rectangular de pedra units amb ciment. La planta baixa de la casa que queda més ensorrada, s'ha utilitzat com a garatge. La resta de les façanes no presenten cap element arquitectònic ni constructiu destacable. La façana està totalment arrebossada. L'era de la casa està feta amb grans lloses planes disposades irregularment amb un esglaó de 7 centímetres que salva el pendent natural del terreny. A la dreta del portal hi ha un banc adossat a la façana, fet de pedra irregular unides amb ciment i una gran llosa rectangular de pedra d'esmolar col·locada al damunt. | 08033-308 | Can Motis s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6646600,2.1152800 | 426346 | 4612923 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42749-foto-08033-308-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42749-foto-08033-308-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42734 | Torre del Rellotge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-del-rellotge | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona, pàg. 184. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Torre de planta quadrada de 5 metres d'alçada amb una petita coberta transitable per poder accedir a la campana que es troba dalt del campanar. La porta d'accés es troba situada a la façana orientada sud-est. A cada façana de la torre hi ha unes circumferències en relleu que la decoren així com una motllura feta amb dues fileres de maons a l'alçada del primer pis, i una altra motllura que consta de tres fileres de maons superposats prop del ràfec de la torre, que està construït amb una filera de maó posat horitzontalment per damunt del mur sobresortint uns centímetres cap a l'exterior de la façana. Aquesta està arrebossada, però sembla que hagi estat construïda amb maons. | 08033-293 | Serrat del Mig | Aquesta torre, segons expliquen els habitants del serrat de Dalt, es trobava al nucli antic de Caldes i fou donada a Sant Sebastià de Montmajor perquè poguessin veure i sentir tocar les hores. Aquest funcionava amb dues pedres. Segons sembla ser no ha marcat mai les hores. Moreu-Rey (1962) senyala que la Torre del Rellotge és una petita torre moderna que conté el rellotge públic de Sant Sebastià, sobre el Serrat del Mig. | 41.6636300,2.1165300 | 426449 | 4612808 | 1903 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42734-foto-08033-293-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42734-foto-08033-293-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | No es pot accedir al seu interior, ja que a la porta hi ha una cadena amb un candau. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42750 | Can Vives | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vives-1 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta irregular, amb varis edificis annexes, que consten alguns d'ells de planta baixa i pis, d'altres de planta baixa i finalment d'altres amb una segona planta (de construcció moderna). La coberta és sempre a un sol vessant, podent desguassar cap a una banda o l'altra, depenent de la orientació de la façana. La façana orientada en direcció nord-est, és la que presenta els elements constructius més antics. En aquesta casa es combinen els acabats perimetrals de les obertures o forats de tancament, de les portes i finestres, destacant: el portal amb dovelles molt grans on es pot llegir la inscripció de la clau ' ISIDRO AUBAGULS. 1714 ', i , per sota de l'any, el dibuix en relleu d'unes aspes de molí. Per damunt del portal i a la dreta, per sobre d'una galeria porticada de construcció moderna hi ha dues finestres resseguides amb pedra carejada, amb llindes de pedra, una de les quals, situada més a la dreta, porta la data gravada de '1719'. Sembla ser que aquesta llinda és originària de la casa. A la dreta del portal adovellat hi ha un pou amb una corriola. Aquest de fet, actualment té una funció ornamental. La propietària explica que en tot cas, a principis de segle XX, no hi havia aigua corrent a la casa, i que llavors la gent anava fins a la font de la Targa, amb galledes i omplien per la boca del pou la cisterna que es troba sota l'era de la casa. Per la façana de migdia destaca una finestra amb llinda, brancals i ampit de pedra on es pot llegir la data '1714'. També es pot observar un finestral d'estil gòtic, però aquest el va fer construir el marit de la propietària fa uns anys. Hi ha també vàries obertures disposades tant a la planta baixa com al primer pis, que presenten llindars, brancals i ampits fets tan amb pedra granítica com d'esmolar. En aquesta paret hi ha també un petit rellotge de sol i un sant Sebastià que la propietària creu recordar que es va trobar durant les obres de restauració de la casa. Aquest està adossat a la paret de migdia, prop de l'escaire que fa cantonada amb el mur situat al sud-oest, per damunt d'una pèrgola. Les tècniques de construcció emprades en aquest tipus de casa que ha anat creixent amb el temps, estan basades en l'economia i la funcionalitat, utilitzant-se el material de l'entorn: la pedra, la fusta, el fang, la calç i el formigó. En el jardí que es troba situat a la façana nord, hi ha un pedrís molt llarg unit a un mur que segueix el desnivell del terreny. Davant del pedrís de pedra, hi ha una pedra de molí molt gastada, que segurament prové del Serrat de Baix. | 08033-309 | Can Vives s/n. Serrat del Mig. Sant Sebastià de Montmajor | Aquesta casa havia estat propietat de la família Elies que al voltant de l'any 1920 ho llogaren a un grup de solters als quals agradava molt el paratge. D'aquest grup en formaven part els pares de l'actual propietària, el Sr. Miquel Vives-Jenny i la futura esposa. Enamorats de la casa, decidiren comprar-la als voltants de l'any 1934, i hi dugueren a terme tot un seguit de reformes. Una d'elles fou la instal·lació del portal adovellat, que contràriament al que sembla, no és originari d'aquesta casa sinó que prové d'una de les cases del Prat de Baix, segons ens explica la seva propietària, la Sra. Marta Vives. Destaca la inscripció de la clau ' ISIDRO AUBAGULS. 1714 ', i per sota de l'any, el dibuix en relleu d'unes aspes de molí, potser relacionat amb el trull del Prat de Baix. La pedra de molí que es troba al jardí de la façana nord de la casa, provindria segurament del Serrat de Baix. | 41.6646800,2.1170700 | 426495 | 4612924 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42750-foto-08033-309-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42750-foto-08033-309-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42752 | Rellotge de sol de Can Targa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-targa | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Rellotge de sol del tipus vertical declinant, decorat al fresc alternant quatre colors, respectivament blau pel marc rectangular, vermellós per la cara del sol, carbassa pel cercle que envolta el sol i blanc, el fons. De mides rectangulars, aquest presenta una orientació Sud-est. Les línies horàries de 5 a 6, són en xifres aràbigues. Molt ben conservat. No té cap lema escrit. | 08033-311 | Can Targa, núm. 15. Serrat del Mig. | Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6646800,2.1171300 | 426500 | 4612924 | 1977 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42752-foto-08033-311-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42752-foto-08033-311-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42754 | Can Targa, núm. 15 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-targa-num-15 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, construïda als quatre vents amb el carener perpendicular a la façana orientada al nord-est. La coberta és de teula àrab, a dues aigües. Aquesta casa presenta dos volums constructius. El més antic d'ells, a la façana orientada al sud-oest, al primer pis, presenta una finestra de pedra motllurada, amb un element decoratiu a la llinda. A la façana orientada a migdia també destaquen dues obertures emmarcades per grans pedres i un rellotge de sol realitzat al fresc de l'any 1977. Els tancaments d'aquestes cases són bàsicament de pedra combinada amb argamassa amb vista a una resistència més alta. L'arremolinat de la façana no és general, atesa la qualitat i la resistència de la pedra, però en gran part dels murs es pot observar la pedra directament extreta de la naturalesa lligada amb argamassa. Posteriorment devien arremolinar la façana. El segon volum, només té planta baixa i golfes, i a la dreta de la façana orientada al nord-est, té un petit porxo annexat on s'hi guarda la llenya. Tant a la planta baixa com al primer pis té la majoria d'obertures emmarcades per grans llindes i brancals de pedra; l'àmpit no destaca especialment. A la façana orientada a mig dia i a la que està orientada al nord-est, hi han bancs adossats a la paret fets de pedra. Fora del perímetre de la casa, aprofitant un desnivell del terreny, i orientat al nord-est, hi ha un edifici annex de planta rectangular i coberta a doble vessant, construït de pedra vista, que sembla ser utilitzat amb finalitats lúdiques. | 08033-313 | Can Targa, núm. 15. Serrat del Mig | Moreu-Rey (1962), (pàg. 141) anomena el Serrat del Mig, referencian-o com un dels tres serrats que constitueixen el poble de Sant Sebastià. Oficialment, el Serrat del Mig porta el nom de Sant Isidre, però ningú ho diu. Esmenta el nom de les quatre cases que composen aquest serrat: Can Targa, Can Menna, Can Carlí i Can Regalat. | 41.6646800,2.1171300 | 426500 | 4612924 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42754-foto-08033-313-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42754-foto-08033-313-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42735 | Ca l'Andreu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-landreu-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb varis edificis annexos per la banda de ponent. La coberta és de teula àrab, a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Aquesta té dues obertures perpendiculars al carener, tractant-se a la planta baixa d'una porta adovellada formant un arc de mig punt, amb les dovelles de grans dimensions. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. Per damunt del portal hi ha una finestra que disposa de pedra carejada amb una llinda on hi ha la inscripció gravada '1711'. La façana està arrebossada fins a tocar el ràfec, de construcció senzilla, amb un petit voladís de maó que aguanta la teula. A la banda esquerra hi ha un petit edifici annexat a la façana de ponent, de planta rectangular, amb un porxo. La coberta és a una sola aigua, feta de teula àrab amb bigues de fusta. Per damunt del porxo, donant a un altre volum, hi ha un finestral gòtic, amb unes motllures representant uns caps, força erosionats pel pas del temps. A l'esquerra del finestral, per la façana de ponent hi ha una balconada, amb terrat i barana de ferro. Per la part del darrera de l'edifici, hi ha una altra casa independent, però que es poden comunicar pels patis. Al jardí d'aquesta casa, hi ha la roda d'un molí que sembla hauria sortit de la rectoria, potser relacionat amb un antic trull trobat per sota del paviment durant les reformes del restaurant. | 08033-294 | Serrat de Dalt, núm. 4 | 41.6643300,2.1185100 | 426614 | 4612884 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42735-foto-08033-294-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42735-foto-08033-294-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42735-foto-08033-294-3.jpg | Legal | Popular|Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla ser, segons explica el Sr. Josep Coll, que el finestral gòtic de Ca l'Andreu seria originari de la casa, però durant les vàries visites realitzades a Sant Sebastià, no es va poder contactar mai amb els seus propietaris. | 119|93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42736 | Can Basté | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-baste | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis. La coberta és de teula àrab, a dues aigües. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. A la seva dreta, hi ha una obertura sense cap element arquitectònic rellevant, però que el llindar forma un arc de mig punt. Al primer pis, hi ha dues obertures simètriques horitzontalment, amb la llinda i l'ampit de pedra. La façana està arrebossada fins a tocar el ràfec, de construcció senzilla, amb un petit voladís de maó que aguanta la teula i una canal per desguassar l'aigua de la pluja. La façana no presenta pedra carejada a les cantoneres de la casa, però sí que cal senyalar, a la cantonada amb el carreró que dóna a la rectoria, a l'alçada del primer pis, la imatge de Santa Margarida, feta de rajols ceràmics (dos en sentit vertical), policromada, portant una margarida a la mà. A la façana nord-est, hi ha dues obertures rectangulars, simètriques, a uns cinquanta centímetres del carrer, amb una reixa de ferro forjat, palmada. Les dues disposen de pedra carejada. A la façana orientada al sud-oest, s'observa al primer pis, un terrat construït per sota la teulada, amb bigues de fusta i a la planta baixa, una terrassa, amb una pèrgola de bigues de fusta posades damunt de 4 columnes fetes de pedra. La façana de migdia està annexada a la casa de l'Andreu, com si antigament haguessin format part d'un mateix cos. | 08033-295 | Serrat de Dalt, núm. 6 | 41.6644500,2.1185200 | 426615 | 4612897 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42736-foto-08033-295-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42736-foto-08033-295-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Interrogat el Sr. Josep Coll sobre l'origen d'aquesta casa, sembla recordar que antigament es tractava d'unes corts, i que va ser reformat amb el pas del temps. Durant el treball de camp, la casa estava en venda per agència i no es va poder contactar amb cap propietari. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42802 | Can Motis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-motis | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la façana principal orientada al nord. La coberta és de teula àrab, a doble vessant, amb el carener perpendicular a la façana principal. Destaca una terrassa porxada situada a la façana orientada a ponent que trenca la uniformitat de la coberta; aquesta és d'un sol vessant, i està construïda en teula àrab i bigues de fusta que suporten el pes de les teules. L'entrada a la casa es fa per aquesta façana. A la planta baixa té tres obertures, de les quals la central és la porta d'entrada a la casa i les altres, dues finestres idèntiques, totes elles vidrades i amb porticons de fusta. A la planta pis, a mà dreta hi ha una terrassa amb bigues de fusta i barana de ferro; a la seva esquerra una finestra que presenta les mateixes característiques que les situades a la planta baixa. A la casa s'hi accedeix a través d'unes escales, un cop passat per davant de Ca l'Alzina. | 08033-361 | Carrer de Santa Margarida, s/n | 41.6646800,2.1185400 | 426617 | 4612922 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42802-foto-08033-361-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42802-foto-08033-361-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42795 | Rellotge de sol de Ca l'Alzina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-ca-lalzina | XX | és segurament a causa del despreniment del gnòmon que la cara del sol s'ha anat deteriorant amb el temps. | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta d'una pintura al fresc alternant tonalitats vermelles, grogues i taronges, sobre un suport arrebossat de mides rectangulars, que es troba ubicat per sota mateix del ràfec de la façana orientada a migdia de Ca l'Alzina. Representa un sol amb cara humana, del qual encara es pot observar una petita part del somriure dels llavis i el naixement de l'ull per la banda esquerra. Després de la cara hi ha un cercle amb una estrella formada per quinze puntes de les quals es desprenen les flames de foc. A continuació es poden observar les línies horàries emmarcades dins del rectangle interior. Finalment, entre aquest rectangle delimitat per una línia vermellosa d'un centímetre d'amplada feta a mà alçada i el límit exterior del rellotge es poden apreciar encara les xifres àrabs, concretament, en ordre descendent de dalt cap a baix, 7, 5, 4 i el que sembla un 3. Malauradament el gnòmon de vareta que sortia de la boca ja no hi és. A la cantonera del rellotge encara es pot llegir la data en que va ser fet: 22/09-1936. No és llegeix l'autor. | 08033-354 | Carrer de Santa Margarida. Sant Sebastià de Montmajor | Segons el Sr. Pepet de la Rectoria, podria haver estat pintat per l'artista A. Vilà Arrufat, ja que aquest va pintar-ne d'altres a Sant Sebastià de Montmajor, i tots ells guarden un mateix estil. | 41.6646700,2.1186000 | 426622 | 4612921 | 1936 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42795-foto-08033-354-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42795-foto-08033-354-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42796 | Ca l'Alzina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lalzina-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la façana principal orientada a ponent. La coberta és de teula àrab, a doble vessant, destacant una terrassa porxada que trenca la uniformitat de la coberta; aquesta està construïda igualment en teula àrab i bigues de fusta, desguassant cap a ponent. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. La porta d'entrada és vidrada, amb un portaló de fusta situat al davant. Aquest portal es troba arraserat pel sota de la terrassa. També té bigam de fusta. Presenta un marxapeus realitzat amb totxo. Al primer pis, orientades a la façana de migdia hi ha dues obertures simètriques horitzontalment, sense cap element arquitectònic destacable. Per damunt d'una de les finestres, cal senyalar un rellotge de sol del tipus vertical declinant. És policromat, pintat al fresc, alternant els colors vermells i taronges. La terrassa té una barana feta amb maó. A la part del darrera hi ha un edifici annex enderrocat del qual només queda part de les quatre parets mestres, construïdes amb pedra irregular i maó; pel que s'endevina, tenia una planta rectangular amb la coberta a una sola vessant i de teula àrab. Per la façana orientada a migdia hi ha una finestra tapiada amb totxo. L'entrada a aquest edifici annexa es feia per la façana orientada al nord-est. A la casa s'hi accedeix a través d'unes escales. | 08033-355 | Carrer de Santa Margarida, s/n | 41.6646000,2.1186000 | 426622 | 4612913 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42796-foto-08033-355-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42796-foto-08033-355-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42796-foto-08033-355-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42730 | La Rectoria. Restaurant | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-rectoria-restaurant | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopedia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY, (1962). Pàg. 207. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XIV-XVIII | Edifici de planta irregular, que consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab. Donada la forma irregular, hi ha vàries teulades que desguasant de manera diferent; la primera d'elles (restaurant) presenta teulada a dues aigües, desguasant cap a la façana principal, orientada a migdia. A l'esquerra del restaurant hi ha una altre edifici annex, que és on aparegueren les restes penjades d'un trull, la teulada és a una sola vessant, desguasant també cap a la façana de migdia. L'edifici està contruït entre mitgeres pel que fa a la banda de l'antiga rectoria. Després, té altres edificis annexats, sense teulada, que han de ser restaurats properament, i dels quals destaca una finestra amb la llinda de pedra d'esmolar, que porta gravada la data '1783'. Els brancals i l'ampit motllurat, estan fets amb un sol bloc de pedra d'esmolar vermella. A la façana principal hi ha vàries obertures, algunes d'elles reformades amb la construcció del restaurant. A la planta baixa, destaca la porta principal feta de pedra. Cal esmentar un barri que actualment té una funció més ornamental que pràctica fet de ferro forjat sense cap soldadura, només a cop de martell. El nom del seu autor es pot llegir a la part alta del barri 'A Oliveras 1863'. El seu estat de conservació és excel·lent. A la façana principal, just on s'ajunta l'edifici annex, per sobre de les restes de l'antic trull possiblement d'oli, hi ha un rellotge de sol de petites dimensions gravat damunt d'una llosa rectangular, que passa desapercebut, i al qual li manca el gnòmon. Per sota la llosa, gravat en l'argamasa hi ha la data '1891'. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments és principalment granítica alternant la pedra d'esmolar vermellenca, de mides força reduïdes i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió de les peces és amb argamassa, és a dir una barreja de calç, sorra i aigua. No disposa gairebé de pedra carejada o carreus que en ressegueixin les finestres o les portes. El ràfec de la coberta és constituït per una simple volada de maons per suportar les teules. | 08033-289 | Carrer de Santa Margarida, núm. 1 | L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de béns del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. Antigament, aquest edifici formava part de la rectoria adossada a l'ermita. A la planta baixa hi havien les corts de les vaques i altre bestiar. En arreglar el menjador gran, va sortir del mig de la sala, part d'un trull, (el qual es pot veure a l'exterior, concretament situat a l'esquerra de la façana) i a la paret del fons, una gran xemeneia que anava de punta a punta de la paret i un forn de pa, del qual actualment no en queda res, només una petita pedra en record de la seva ubicació. Aquesta casa va ser comprada pel Sr. Josep Antoni Caparrós amb la seva esposa, els quals transformaren la planta baixa en restaurant i el primer pis en habitatge i taller de luthier, ja que el propietari del restaurant és també luthier de professió. | 41.6643400,2.1187000 | 426630 | 4612884 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42730-foto-08033-289-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42730-foto-08033-289-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42730-foto-08033-289-3.jpg | Legal | Medieval|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42751 | Rellotge de sol de la Rectoria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-la-rectoria | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | no té números ni gnòmon | Rellotge de sol del tipus Vertical declinant, que es troba realitzat damunt d'una rajola quadrada de fang, incrustada al mur de la casa. Té gravades les línies horàries, però manquen els números i el gnòmon. Per sota del morter que serveix de suport al rellotge hi ha la data gravada '1929'. També, gairebé illegible hi ha gravada damunt de la rajola de fang la data 1891. Es desconeix l'autor. No porta cap lema gravat o escrit. | 08033-310 | Façana de migdia de la Rectoria, al Serrat de Dalt. | L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. Antigament, aquest edifici formava part de la rectoria adossada a l'ermita. A la planta baixa hi havien les corts de les vaques i altres animals domèstics. En arreglar el menjador gran, va sortir del mig de la sala, part d'un trull, (el qual es pot veure a l'exterior, concretament situat a l'esquerra de la façana) i a la paret del fons, una gran xemeneia que anava de punta a punta de la paret i un forn de pa, del qual actualment no en queda res només una petita pedra en record de la seva ubicació. Aquesta casa va ser comprada pel Sr. Josep Antoni Caparrós amb la seva esposa, els quals transformaren la planta baixa en restaurant i el primer pis en habitatge i taller de luthier, ja que el propietari del restaurant és també luthier de professió. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. | 41.6643400,2.1187000 | 426630 | 4612884 | 1891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42751-foto-08033-310-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42751-foto-08033-310-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars.Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||
| 42797 | Can Miqueló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-miquelo | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la façana principal orientada al nord-oest. La coberta és de teula àrab, a doble vessant. Presenta un portal adovellat, amb la porta d'accés vidrada, i un portaló de fusta situat al seu darrera. El marxapeus és elevat. Té un banc de pedra adossat a la façana, concretament a la part dreta del portal. Per sobre del banc de pedra hi ha una finestra amb doble porticó. Al primer pis, alineades horitzontalment s'observen tres finestres; les tres presenten un ampit que sobresurt de la façana; però només les dues de la dreta tenen pedra escairada que emmarca l'obertura. | 08033-356 | Carrer de Santa Margarida, núm. 7 | 41.6645500,2.1187200 | 426632 | 4612908 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42797-foto-08033-356-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42797-foto-08033-356-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42797-foto-08033-356-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42800 | Casa del carrer de Santa Margarida, núm. 5 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-carrer-de-santa-margarida-num-5 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. La façana està orientada cap el nord, i sense arrebossat, deixant la pedra vista. Presenta un portal amb la porta d'accés vidrada, i un portaló de fusta situat al seu darrera; El portal està emmarcat per un arrebossat de ciment i pintat amb tons vermellosos imitant els carreus de pedra d'esmolet. A la dreta del portal hi ha una obertura sense cap element arquitectònic destacable; a l'esquerra, hi ha una obertura de petites dimensions amb llinda i ampit de pedra. Al primer pis, s'observen dues finestres; totes dues estan emmarcades amb un arrebossat de ciment pintat amb tons vermellosos imitant els carreus de pedra d'esmolet exactament com el portal d'entrada. A la planta golfes, s'observen dues obertures simètriques, que presenten les mateixes característiques que la resta d'obertures de la façana. El ràfec de la teulada és senzill, amb una canal que recull les aigües pluvials i que baixen per un caneló situat a la dreta de la façana principal. | 08033-359 | carrer de Santa Margarida, núm. 5 | 41.6645900,2.1187900 | 426638 | 4612912 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42800-foto-08033-359-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42800-foto-08033-359-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42800-foto-08033-359-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42498 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopedia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 207. Editorial Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona.</p> | XI | el campanar presenta perill d'enderroc | <p>Església que consta d'una sola nau amb transsepte i una planta en forma de creu llatina. La planta té, pel costat de llevant, una capçalera triabsidal, en la que l'absis del centre és de planta quadrada i els dos laterals de planta semicircular. A l'extrem de migdia del transsepte hi ha un altre absis, també de plana semicircular. La nau i el transsepte són coberts per una volta de canó seguit i els absis per voltes de quadrant d'esfera excepte el central que ho és per una volta de canó seguit. La trobada de la nau amb l'absis central es realitza, mitjançant un doble reclau amb el qual es crea un arc intermedi de transició entre l'amplada de la nau i la de l'absis, més estret. La continuïtat de la nau, en tota la seva llargada no és interceptada pel transsepte. La comunicació d'aquesta amb els braços del transsepte es fa mitjançant dues obertures amb arc de mig punt a cada costat de la nau, enfrontades. L'alçada d'aquestes obertures és molt més reduïda que la del transsepte. A les façanes de llevant, migdia i ponent té unes finestretes de doble esqueixada i arc rodó. A l'exterior de l'absis s'observa una ornamentació a base de arcuacions i faixes llombardes. La façana de llevant està decorada amb un fris d'arcuacions cadascun, separats per dues lesenes verticals que defineixen tres espais, estrets i allargats. A les façanes laterals d'aquest absis continua el fris format per un grup de quatre arcuacions, en què els extrems són delimitats també per les lesenes corresponents. A la façana de migdia hi ha també, centrada, una finestra. Els absis laterals i absidiola presenten una decoració llombarda forada per un fris de sis arcuacions limitades als extrems per dues lesenes. Just per sota del fris i coincidint amb la vertical del permòdol central hi ha la finestra que correspon a cada absis. Aquestes són de dimensions més petites que les finestres de l'absis central. Sobre la volta de la nau i en l'encreuament amb el transsepte hi ha un petit campanar de torre, de planta quadrada amb dos pisos al qual s'accedeix des de la rectoria. Té finestres a les quatre cares sense divisions interiors amb una coberta feta a partir d'una falsa volta piramidal amb carreus. En el primer nivell hi ha quatre finestres, una a cada cara amb un arc de mig punt; al segon nivell les finestres són geminades i estan formades per dos arcs de mig punt separats per una columna, el fust de la qual és format per tres cossos. El cos central és cilíndric una mica bombat del centre i els dos dels extrems, separats per un astràgal tenen forma de piràmide truncada. Sobre aquesta columna hi ha un capitell. El campanar, té una línia d'inflexió, formada pel parament vertical i la volta una corretja de fusta que ressegueix tot el perímetre interior. Aquesta corretja, segurament servís d'assentament d'una possible coberta de fusta anterior a l'actual de pedra. El campanar per fora té uns paraments llisos sense cap tipus de decoració. La coberta, és de teula àrab, de la qual arrenca d'una cornisa formada per peces de ceràmica moderna. L'aparell d'aquest edifici és fet amb pedra de paredar de mida reduïda, disposada en filades horitzontals molt regulars. La pedra, aprofitant que a la zona té forma de llosa és desbastada a la cara vista per tal de deixar-la més o menys plana.</p> | 08033-57 | Vall de Gallifa, al vessant nord-oest de la muntanya del Farell | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixte II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenaven des de Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42498-foto-08033-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42498-foto-08033-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42498-foto-08033-57-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | La clau de l'ermita està guardada a la rectoria | 92|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||
| 42728 | Luthier | https://patrimonicultural.diba.cat/element/luthier | XX | Taller situat al primer pis de la rectoria, per sobre del restaurant, on el mestre luthier es dedica a la construcció, restauració i conservació d'instruments de corda. Un cop fabricat l'instrument el luthier li dóna la màxima qualitat de so. Destaquen instruments com el rabel', el 'salterí', la 'dulcinea', el 'xicoten', i les 'espinetes'. Les eines emprades són semblants a les eines d'ebenista, però molt més petites; algunes d'elles són molt especials destacant les eines que permeten mesurar les peces i els raspalls per a construir les tapadores de les armòniques. Pel que fa als tipus de fusta utilitzades pel mestre luthier Caparrós són: el palissandre (Dalbergia sp.), la bulnèsia (Bulnesia arborea), el granadillo (Guibourtia sp.), el boix (buxus sempervirens), la bobinga (Guibourtia sp), el cocobolo (Dalbergia refusa), i la noguera (Juglans regia) | 08033-287 | La Rectoria. Serrat de Dalt, núm. 1. Sant Sebastià de Montmajor | El Sr. Josep Antoni Caparrós es dedica a la fabricació, reparació i restauració d' instruments de música de corda pinçada o fregada tals com els violins, violes, violoncels, violes d'amor, guitarres, etc.. Segons ens explica el Sr. Caparrós, la seva passió per aquest art, va començar en un mercat medieval. Des de l'edat dels 13 anys i fins els 55, es va dedicar a l'ebenisteria. Un dia, visitant un mercat medieval, va conèixer al mestre luthier, Martí Romero, que en aquells moments estava construint un rabel; això va interessar al Sr. Antoni, i decidí matricular-se a l'escola-taller que el Sr. Romero té encara actualment a Sabadell. Després de vuit anys, encara continua l'aprenentatge, ja que segons el Sr. Caparrós, 'sempre hi ha alguna cosa nova per aprendre'. Quatre anys després d'haver començat l'escola-taller, el Sr. Antoni va tenir l'oportunitat de reconstruir el restaurant de 'La Rectoria' a Sant Sebastià de Montmajor, i decidí instal·lar el seu taller a la planta pis, on treballa durant la setmana i els caps de setmana els dedica al restaurant. Com el Sr. Caparrós ens explica, el terme deriva de luth (llaüt). L'ofici de luthier comença per una formació professional de diversos anys. L'art d'aquests professionals comença amb la tria de les fustes que s'empraran, determinants per a l'estètica de l'instrument i sobretot per a la qualitat sonora, i segueix amb la fabricació de l'instrument pròpiament dit, fase en gran part artesana. Tota una gamma d'eines específiques de l'ofici, idèntics a aquells emprats d'ençà el segle XVII, es fan servir per treballar les peces que componen l'instrument - a tall d'exemple, per al violí, n'hi ha aproximadament 80 - per a ajuntar-les i enganxar-les. El luthier fa també un paper de manteniment dels instruments i arquets, de reparació i fins i tot de restauració del patrimoni instrumental. Certs luthiers són també arqueters (fabricants d'arquets), però això continua sent un ofici específic. El luthier numèric també ha fet la seva aparició d'ençà els anys 1970. Per aquesta denominació, el luthier (fabricant del so) torna cap a la definició original de la lutheria: la fabricació de l'inaudit. D'aleshores ençà, es tracta d'emprar en composició contemporània (o de barrejar amb instruments clàssics) els instruments apareguts amb l'era electrònica: caixa de ritmes, scratch, vocoder i sampler. Alguns anomenen igualment «luthier», per abús del llenguatge, un fabricant de sacs de gemecs, i per extensió, del fabricant d'instruments de música tradicional. | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42728-foto-08033-287-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42728-foto-08033-287-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Antoni Caparrós | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42731 | Retaule gòtic de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-gotic-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>D'ABADAL i CALDERÓ, Raimon. (?). Dietari de la guerra, exili i retorn (1936 - 1940). Biblioteca Abat Oliba. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. BRUGADA, M. (2003). Sant Sebastià, ardit i lluminós. Col·lecció Sants i Santes n. 75. Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell.</p> | XII-XIV | <p>Retaule gòtic policromat format per 16 escenes que descriuen en primer lloc, Jesucrist crucificat; a la dreta, en una altra escena, Sant Jordi matant el drac i escenes que expliquen en imatges el martiri de Sant Sebastià. A baix, dues portes, amb escenes de sants, que permetien accedir a la sagristia. La porta esquerra, encara té les marques de bala que l'havien travessat, concretament en destaca una situada a l'alçada de la barba.</p> | 08033-290 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | <p>Antigament es trobava ubicat a l'altar principal, dins d'un marc de fusta, també d'estil gòtic, amb una porta per cada costat que permetia llavors accedir a la sagristia, que es trobava just per darrera. Amb la guerra civil el varen voler cremar, i només es destruí el marc. No obstant això, la porta esquerra, conserva els forats de bala que la van travessar. Les pintures van ser salvades a temps gràcies a algú de Caldes, la identitat del qual no es coneix que les amagà a casa seva. Mentrestant, es varen pintar els frescos que recorden l'estil romànic i que es poden observar encara avui en bon estat de conservació. Quan al cap d'uns anys passà el perill de destrucció, el retaule fou retornat a l'ermita. Fa tant sols quatre o cinc anys que va ser desmuntat i restaurat al Centre d'Art de Sant Cugat. Segons la tradició, Sant Sebastià va ser un capità cristià de la guàrdia pretoriana que va aconseguir en secret moltes conversions. Quan l'emperador romà Dioclecià va conèixer la seva fe, va ordenar que el matessin a fletxades. Sebastià no va morir; una vídua cristiana anomenada Irene el va recollir i li va curar les seves ferides. Quan es va recuperar, Sebastià va tornar davant l'emperador, i el va denunciar per la seva crueltat. Llavors Dioclecià va manar que el matessin a cops. Normalment en els quadres on surt Sant Sebastià dibuixat, surt amb el pit ple de fletxes clavades i sagnant. S´invocava l´ayuda del sant contra la pesta. La seva festivitat es celebra el 20 de gener. L'any 999 el vicari del monestri de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'esgléisa de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major.</p> | 41.6643400,2.1188200 | 426640 | 4612884 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|85 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42732 | Talla de fusta de Sant Silvestre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/talla-de-fusta-de-sant-silvestre | <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell.</p> | XII | <p>Talla de fusta policromada, alternant el daurat, vermell i verd, en molt bon estat de conservació situada en l'absis lateral de l'ermita orientat al nord-est. A la mà esquerra porta el bastó i amb la mà esquerra està realitzant l'acte de benedicció. Actualment es troba col·locat en un altar de planta quadrada fet de pedra irregular unida amb ciment i una llosa de marbre al damunt. Al peu de l'absis, i a banda i banda hi ha una gerra de terrissa.</p> | 08033-291 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major. Silvestre I va ser Papa entre el 314 i el 335. La seva mort es commemora el darrer dia de l'any. Es creu que va ser el primer Papa que no va morir màrtir, ja que el cristianisme ja no es perseguia a l'Imperi Romà des de la publicació de l'Edicte de Milà, una llei promoguda per Constantí el Gran. Va convocar el primer de la llarga llista de concilis, el de Nicea. Allà es va discutir sobre l'arrianisme, doctrina que va ser considerada finalment com una heretgia.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-3.jpg | Física | Romànic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-17 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 92|85 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42733 | Orgue de l'església de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/orgue-de-lesglesia-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>VALLÈS ALTÉS, Joan (?). Ramon Rogent i el seu entorn. Biblioteca Serra d'Or, pàg. 61-62. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.</p> | XX | <p>Orgue portàtil de fusta composat per 26 tubs de trompeteria, disposats verticalment. L'accionament de les notes i registres és totalment manual i disposa d'un sol teclat i dos pedalers de fusta. L'organista està d'esquena a la gent. Es troba ubicat al costat de l'altar de Sant Silvestre.</p> | 08033-292 | Ermita de Sant Sebastià de Montmajor | <p>Orgue portàtil fabricat per Isaldaga Rocafort a Collbató, mestre orguener que treballava junt amb d'altres mestres durant els anys 1940 a 1958 al taller de Ramon Rogent, a Collbató. Sembla ser que durant aquest període de temps es fabricaren un total de tretze orgues, un dels quals és l'orgue de Sant Sebastià de Montmajor, fabricat concretament l'any 1951.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 1951 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42733-foto-08033-292-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42733-foto-08033-292-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Isaldaga Rocafort | 98 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||
| 42753 | Conjunt de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-de-sant-sebastia-de-montmajor | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopèdia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY, (1962). Pàg. 207. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. VALLÈS ALTÉS, Joan (?). Ramon Rogent i el seu entorn. Biblioteca Serra d'Or, pàg. 61-62. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XI-XX | Ccal restaurar la torre del campanar de l'ermita de Sant Sebastià.Fitxes associades: 306-307-309310-311-313-354-355-356-357-358-359-360-361 | Conjunt arquitectònic format per varis grups de cases, una ermita dedicada a Sant Sebastià i un cementiri, agrupades en tres serrats: Serrat de Dalt, Serrat del Mig i Serrat de Baix, situats entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. En el Serrat de Baix trobem Can Masprat, amb les següents cases agrupades en dos carrers: Can Segarreta, Can Cuixeta, Can Cuixa, Can Prat, Can Rei, Can Masprat, núm. 17, Can Masprat, núm. 18, Can Masprat, núm. 19, El Trull del Serrat de Baix i Can Motis del Serrat de Baix. Al Serrat del Mig, trobem Can Vives i Can Targa. Finalment, al Serrat de Dalt hi ha l'ermita de Sant Sebastià de Montmajor amb el cementiri adossat a migdia, la Rectoria coneguda com a Can Pepet, el restaurant, anomenat 'La Rectoria', Ca l'Andreu, Can Basté, Ca l'Alzina, Can Miqueló, Ca la Vicaria, Can Gil, Casa del carrer de Santa Margarida, núm. 5, Can Motis del Serrat de Dalt i el celler actualment en desús. L'emplaçament de les cases és gairebé estratègic. Les tècniques de construcció emprades en aquest conjunt rural està basada en l'economia i la funcionalitat. En la construcció d'aquestes cases s'utilitzava el material de l'entorn: la pedra, la fusta, el fang, la calç i el formigó. El sistema constructiu tradicional emprat està basat en la conjunció d'un seguit d'elements combinats amb gran senzillesa: el mur de càrrega i els pilars, els arcs i les voltes, el bigam -jàsseres, cavalls i encavallades-, els ràfecs de coberta, els sistemes de cobriment de l'estructura de la teulada i els revestiments. Algunes de les cases més rellevants, destaquen pels acabats perimetrals de les portes i les finestres. Són resseguits amb carreus i amb llindes també de pedra, i en els casos de les portes acabades en forma d'arc, aquest és resseguit per dovelles de pedra, algunes d'elles amb una inscripció a la clau. Aquest conjunt de cases tenen habitualment com a edificis annexos, llenyers, trulls, corts i masoveries, que amb el temps han estat convertides en residències per l'estiu i/o caps de setmana. El nombre més corrent de plantes són dues: planta baixa i planta primera; en algun cas, golfes. L'ús al qual estaven destinats antigament era la planta baixa per a tancar-hi el bestiar, la planta primera per a viure-hi i les golfes, en el cas d'existir-ne, per emmagatzematge. Els tancaments d'aquestes cases són bàsicament de pedra combinada amb argamassa amb vista a una resistència més alta. L'arremolinat de la façana no és general, atesa la qualitat i la resistència de la pedra; només era emprat en situacions on l'aparença de l'edifici lluïa un acabat més noble i no tan auster com la pedra extreta directament de la naturalesa. Un dels factors importants que caracteritzen el conjunt és la geologia del territori, és dir, el tipus de pedra, en aquest cas granítica o d'esmolar. Els perímetres poden estar resseguits de pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. Pel que fa al tipus de coberta, les cases disposen de coberta de dues vessants, o a una vessant, desaiguant generalment cap a la façana principal. Les bigues que suporten el pes de la coberta són de fusta i les llates disposades per canal. La teula sempre àrab. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30% com en la majoria de comarques catalanes, per les seves similituds climatològiques. Per les cases de caire més modest, tenen acabats més simples; no disposen de pedra carejada o carreus que ressegueixen les portes i finestres, però sí que poden portar llindes de fusta. Quan el perímetre de les obertures és resseguit amb pedra carejada, el ràfec sol ser amb volades combinades entre rajol i teules. Però generalment l'estructura del ràfec és molt senzilla. Com a element més important i a destacar és l'ermita de Sant Sebastià, que consta d'una sola nau amb transsepte que dóna a la planta en forma de creu llatina. La planta té, una capçalera triabsidal, en la que l'absis del centre és de planta quadrada i els dos laterals de planta semicircular. | 08033-312 | Serrats de Dalt, del Mig i de Baix | Sant Sebastià de Montmajor, al Vallès Oriental, és un poblet de menys de deu habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental. Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. L'alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l'odre de Sant Benet. I amb l'auspici d'aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l'església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d'altres. El poble consta ja des de 1065, formava part de la llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat; justament fou una decisió de l'Abadia aixecar l'església romànica de Sant Sebastià. El nucli de població principal i més antic, es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d'aquí se'ns obre una vall on sobresurt el Castell de Gallifa; hi ha escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l'església, ho fa també en la seva part inferior, al restaurant, la part més elevada del poble és el petit cementiri. En el camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s'arriba al poble per l'anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, on hi ha havia un rellotge que se sentia tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix. El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d'història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d'una carretera. El restaurant viu del turisme. Segons Moreu-Rey (1962), l'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí l'església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 per butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. L'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes, que ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava com consta que féu el 1305. Sembla que el 1400 era sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, moment en que l'església només tenia dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes, alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. El 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment conserva el caràcter parroquial però torna a ésser en la pràctica, sufragània de Caldes.Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major. | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42753-foto-08033-312-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42753-foto-08033-312-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42753-foto-08033-312-3.jpg | Legal | Contemporani|Romànic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Antigament la rectoria era un edifici força gran, amb el trull i les corts pel bestià. El Sr. Pepet Coll en aquest indret hi tenia una mica de restaurant i bar. Les altres dependències quedaren a l'abandó. Fa uns anys, el Sr. Caparrós, amb la seva esposa compraren la part més malmesa de la rectoria on hi havia el trull i un forn de pa, restaurant-ho i obrint un restaurant a la part de baix i la part de dalt dedicada a l'ofici de luthier i habitatge. Encara actualment queda una petita part per restaurar.(Continuació descripció)A l'extrem de migdia del transsepte hi ha un altre absis, també de planta semicircular. La nau i el transsepte són coberts per una volta de canó seguit i els absis per voltes de quadrant d'esfera excepte el central que ho és per una volta de canó seguit. La trobada de la nau amb l'absis central es realitza, mitjançant un doble reclau amb el qual es crea un arc intermedi de transició entre l'amplada de la nau i la de l'absis, més estret. També presenta unes finestretes de doble esqueixada i arc rodó situades a les façanes de llevant, migdia i ponent. A l'exterior de l'absis presenten una ornamentació a base de arcuacions i faixes llombardes. La façana de llevant és ornamentada amb un fris d'arcuacions cada un, separats per dues lesenes verticals que defineixen tres espais, estrets i allargats. A les façanes laterals d'aquest absis continua el fris format per un grup de quatre arcuacions, en què els extrems són delimitats també per les lesenes corresponents. A la façana de migdia s'hi pot observar una finestra. Els absis laterals i absidiola presenten una decoració llombarda amb un fris de sis arcuacions limitades als extrems per dues lesenes. Sobre la volta de la nau i en l'encreuament amb el transsepte hi ha un petit campanar de torre que consta de planta quadrada amb dos pisos de finestres a les quatre cares sense divisions interiors i coberta per una falsa volta piramidal feta amb carreus. La coberta, és de teula àrab, amb una cornisa formada per peces de ceràmica moderna. La pedra, utilitzada en la construcció de l'ermita va ser desbastada a la cara vista per tal de deixar-la més o menys plana. Els arcs de les diferents obertures són fets amb pedra de petites dimensions a la qual s'ha donat la forma de dovella.A l'interior d'ella hi ha un retaule gòtic molt ben conservat, una talla de fusta original del segle XII de Sant Silvestre, un orgue portàtil fet a Collbató unes pintures al fresc pintades per Vilà i Arrufat.Cal destacar quatre rellotges de sol, dos d'ells pintats a l'oli i que es troben, el primer d'ells, al Serrat de Baix, a Can Masprat, el segon, a Can Targa, en el Serrat del Mig, i els dos últims al Serrat de Dalt, concretament a Ca l'Alzina i a la Rectoria – restaurant. Finalment cal destacar d'aquest conjunt la font de Sant Sebastià, situada sota l'esplanada on es realitza l'Aplec, entre dos plataners, i que en un dels esglaons hi ha gravada la data 1820.(Continuació història)Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat.També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina.Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 98|92|94|85 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42801 | Celler de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/celler-de-sant-sebastia | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa. La coberta era de teula àrab i inclinada a una sola vessant, desguassant cap a la façana orientada al sud-oest. Només queden els murs estructurals. A la façana orientada a migdia hi ha un portaló de fusta, de doble fulla, amb els brancals i la llinda fets de maons. La llinda presenta un arc amb els maons disposats a mena de plec de llibre. Així mateix, a la façana orientada al nord s'observen dues obertures amb les mateixes dimensions; estan emmarcades per maons, destacant el llindar, que presenta una doble filera de maons disposats a mena de plec de llibre. El portal de la dreta encara conserva el portaló de fusta de doble fulla; per damunt d'aquest, hi ha una rajoleta ceràmica que porta pintat el número 3. El portaló de la dreta ja no existeix i l'entrada ha estat tapiada amb totxana. En la façana orientada al sud-oest, s'observen quatre finestres que presenten les mateixes característiques que la resta d'obertures de l'edifici. A la part dreta d'aquesta façana, per sota d'una finestra, s'observa un banc de pedra adossat a la paret. | 08033-360 | Serrat de Dalt, núm. 3 | Segons expliquen en Josep Coll i el seu fill, en aquest edifici era la bodega on es feia el vi de tots els veïns que tenien vinya. També hi havia botes per guardar el vi. Fa molts anys va quedar en desús i actualment està tancat perquè encara hi ha les cubes al seu interior. No recorden que va passar amb les premses i altre material relacionat amb l'elaboració del vi. | 41.6639500,2.1188600 | 426643 | 4612841 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||||
| 42729 | Rectoria de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopedia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY, (1962). Pàg. 207. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona.</p> | XIV-XVIII | <p>Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab disposada a dues aigües, que quan plou desaigüen cap a la façana principal que es troba orientada al sud-oest. L'edifici està construït entre mitgeres; adossat per una banda a l'ermita de Sant Sebastià i per l'altre a un annex de la rectoria que actualment es troba separat físicament (s'han tapiat els accessos) per haver estat comprat i convertit en un restaurant. A la façana principal hi ha tres obertures; a la planta baixa, centrada, hi ha la porta adovellada. Al primer pis, dues obertures, simètriques disposades horitzontalment , amb llindars motllurats, àmbits i brancals de pedra ben treballada. La façana està arrebossada i acaba amb un ràfec de maó i teula. Des de l'interior de la casa, s'accedeix a l'ermita, pujant per uns esglaons fets de pedra, força alts per salvar el desnivell. La porta dóna just al retaule gòtic que es troba en el mur orientat cap el nord-oest. A la cuina de la rectoria destaca una xemeneia amb una campana de grans dimensions i un faldar construït amb lloses de pedra. També destaca la xemeneia situada a l'antic menjador del clergue. La campana està recolzada damunt de dues mènsules de pedra motllurada i el faldar consta d'una llosa de pedra que passa per sota les parets mestres amb un acabament fet de totxo disposat a plec de llibre. Al costat de la xemeneia, per damunt de la finestra hi ha una frase esgrafiada on es pot llegir 'BENEDICANUS DOMINO'. També hi ha una font d'aigua construïda a la paret en una fornícula rectangular, amb una pica que actualment no raja, però que els capellans feien servir per rentar-se les mans abans de cada àpat. Aquesta està feta amb rajola ceràmica vidriada de color verd i tons groguencs. Per accedir al primer pis, s'ha de pujar per unes escales situades a l'esquerra de les que condueixen a l'interior de l'ermita; aquestes són força dretes i van a les habitacions. En arribar al replà, hi ha unes altres escaletes, més estretes, que un cop passada una porteta, condueixen al campanar de l'ermita. Destaca una biga de fusta que sembla que hagi estat reutilitzada com a llinda de la porta d'accés a les dependències on es pot llegir la data gravada '1703'. Passada la llinda, s'accedeix a una estança on destaca els festejadors de la finestra que dóna a la façana principal, per damunt de la porta de dovelles. El terra del primer pis presenta en alguns llocs, lloses de pedra de grans dimensions i ben escairades.</p> | 08033-288 | Carrer de Santa Margarida, núm. 1 | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de les migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes, tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. En aquesta casa hi viuen des de sempre, el Sr. Pepet Coll i Tort i el seu fill Josep Coll, que continuen guardant la clau de l'ermita i la del cementiri.</p> | 41.6643600,2.1189000 | 426647 | 4612887 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El Sr. Pepet i el seu fill, en Josep, han viscut sempre a la rectoria, i custodien la clau de l'església i el cementiri. Són ells, qui, durant el treball de camp, manifesten que la frase esgrafiada del costat de la xemeneia, per damunt de la finestra 'BENEDICANUS DOMINO'. sempre ha existit. | 94|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||
| 42798 | Ca la Vicaria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-vicaria | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la façana principal orientada al nord-est. La coberta és de teula àrab, a una sola vessant. Presenta un portal adovellat, amb la porta d'accés vidrada, i un portaló de fusta situat al seu darrera; aquest es troba desplaçat al costat dret de la façana principal. Té un marxapeus fet de ceràmica vermella. Es pot observar també un banc de pedra adossat a la façana, concretament a la part esquerra del portal. Per sobre del banc de pedra hi ha una finestra amb una mosquitera, emmarcada de pedra escairada. A l'esquerra d'aquesta hi ha una segona obertura, més petita, amb una reixa de barrots de ferro. Al primer pis, s'observen dues finestres; totes dues estan emmarcades per carreus de pedra escairats, destacant la llinda treballada de l'obertura esquerra. El ràfec de la teulada és senzill, amb una canal que recull les aigues pluvials i que baixen per un caneló situat a la dreta de la façana principal. Fora de la façana té un petit muret sense portall que delimita un pati de petites dimensions fet amb rajoles de ceràmica vermella. A la part esquerra de la façana s'hi comença a enganxar una heura. | 08033-357 | Carrer de la Rectoria, núm. 10 | 41.6645600,2.1189000 | 426647 | 4612909 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42798-foto-08033-357-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42798-foto-08033-357-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42798-foto-08033-357-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42799 | Cal Gil | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gil-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. La façana està orientada cap el nord-est. Presenta un portal adovellat, mig pintat, amb la porta d'accés vidrada, i un portaló de fusta situat al seu darrera; aquest es troba desplaçat al costat dret de la façana principal. A banda i banda del portal hi ha plantats dos rosers. A l'esquerra del portal hi ha una obertura sense cap element arquitectònic destacable. Al primer pis, s'observen dues finestres; totes dues estan emmarcades per carreus de pedra escairats, destacant l'ampit motllurat de la finestra que es troba per damunt del portal. El ràfec de la teulada és senzill, amb una canal que recull les aigües pluvials i que baixen per un caneló situat a la dreta de la façana principal. Fora de la façana té un petit muret sense portell fet de pedra i rajola ceràmica per damunt, que delimita un pati de petites dimensions fet amb rajoles de ceràmica vermella i una jardinera realitzada amb el mateix material i adossada a la paret de la façana principal; aquest pati presenta un graó a la part esquerra salvant el desnivell del terreny. | 08033-358 | Carrer de la Rectoria, núm. 8 | 41.6645300,2.1189200 | 426649 | 4612905 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42799-foto-08033-358-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42799-foto-08033-358-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42799-foto-08033-358-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42725 | Cementiri de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-sant-sebastia-de-montmajor | XVII-XIX | Cementiri municipal format per un conjunt de construccions funeràries organitzades dos espais bàsics sense carrers ni passeigs. El perímetre és de planta irregular, amb murs de pedra i lligam d'argamassa arrebossats, a excepció del mur orientat a migdia, on s'aprofita la façana de l'ermita de Sant Sebastià. L'entrada principal del cementiri està situada per la façana de ponent. La portalada consta d'un portal formant un arc de mig punt, amb un barri de doble fulla de ferro forjat; està integrada a un mur perimetral que resseguint la porta acaba amb una coberta a dues aigües, feta de maó. A l'entrada hi ha un parterre on es poden veure enterraments segurament més antics, a nivell de terra, sense làpida, tant sols amb una creu de fusta. Resseguint el perímetre del petit cementiri, hi ha un seguit de panteons dobles, recordant una capelleta, amb teuladeta a doble vessant en teula àrab. Una altra construcció destacable és un seguit de nínxols disposats en tres pisos; la coberta és a doble vessant i en teula àrab. Tocant al mur de migdia, hi ha l'ossera. Al seu damunt hi ha una làpida que prové d'algun nínxol, amb la inscripció 'AQUÍ DESCANSAN ELS RESTOS Rt. ESTEVE MASSAVEU I ROVIRA, NATURAL DE CASTELLA I RECOTR QUE FOU DE S SEBASTIÀ. MORÍ ALS 10 DE NOVEMBRE DE 1889 A LA EDAT DE 55 ANYS. LA SUA FAMÍLIA LI DEDICA AQUEST RECORT. R.I.P.A.'. A l'interior del cementiri hi ha varis xipresos segurament centenaris. | 08033-284 | Serrat de Dalt | Les tombes més antigues només porten una creu de fusta al damunt i es troben molt a prop del mur de l'església orientat a migdia. Les dates més antigues que es poden llegir en vàries de les làpides pertanyen al segle XVII. | 41.6642300,2.1189600 | 426652 | 4612872 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42725-foto-08033-284-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42725-foto-08033-284-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42725-foto-08033-284-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | La clau del cementiri es guarda a la rectoria. | 98|94 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42727 | Turó de la Tomba dels Moros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-de-la-tomba-dels-moros | XIII-XVII | S'observen les marques al terra però la vegetació i un arbre caigut al damunt mateix fa que gairebé no es poden distingir si no és amb l'ajut d'una persona que coneix molt bé l'indret. | Restes de tres tombes antropomorfes, excavades al terra, dalt del turó, amb els peus orientats al nord-est. Actualment estan plenes de vegetació i part de la capçada d'un pi les ha tapat. No obstant això, traient una mica de molsa i pinassa, s'endevina la forma de la tomba. Estan disposades una al costat de l'altra. | 08033-286 | Serrat de Dalt. Turó davant de la façana de migdia del cementiri | El Sr. Josep Coll i Torn i el seu fill, expliquen que aquestes tombes foren excavades fa uns anys, però no recorden per qui. Al seu interior pogueren observar restes d'esquelets i aixovar, sense recordar on va anar a parar tot el material. | 41.6592600,2.1191600 | 426663 | 4612320 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42727-foto-08033-286-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42727-foto-08033-286-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42727-foto-08033-286-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42575 | Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-sebastia-de-montmajor | <p>DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 58-60. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia.</p> | XIII-XV | durant el treball de camp no es va poder localitzar | <p>Jaciment que consta d'una sepultura de lloses de pedra formant una caixa, descoberta prop de l'ermita, a uns 30 centímetres de fondària amb senyals d'haver estat saquejada.</p> | 08033-134 | NO del terme municipal | <p>L'any 1961, De Montes publicà la notícia de l'aparició casual d'una sepultura de lloses que va ser trobada als voltants de l'ermita.</p> | 41.6642300,2.1191300 | 426666 | 4612872 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42575-foto-08033-134-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42575-foto-08033-134-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||
| 42625 | Aplec de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-sant-sebastia-1 | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIX-XX | Celebració festiva que se celebra el dia 1 de maig de cada any. Aquesta consisteix en una missa celebrada a l'ermita de Sant Sebastià de Montmajor, seguit d'una ballada de sardanes i un dinar, on la gent pot fer foc prop de la font de Sant Sebastià i dinar. | 08033-184 | Esplanada de Sant Sebastià de Montmajor | Segons ens expliquen els habitants de Sant Sebastià de Montmajor, tradicionalment el 20 de gener, els habitants de Caldes de Montbui, els de Sant Feliu, de Bigues i Riells i Gallifa, majoritàriament acudien en romiatge a venerar les relíquies del màrtir romà, Sant Sebastià, considerat com un protector de la pesta des del segle X a molts indrets de Catalunya, per demanar al sant que protegís als habitants de la pesta. A inicis del segle XX, i per evitar el mal temps que sovint patien els habitants d'aquest indret, l'Aplec es traslladà al primer dilluns del mes de maig. Quan el romiatge queia en dia feiner, només hi assistien aquells que podien plegar de la feina. Un cop passada la Guerra Civil espanyola, la festa es tornà a canviar, traslladant-se al primer dia de maig. A partir d'aquell moment, la festa va conèixer un gran esplendor, ja que era dia festiu per tots els treballadors. Tradicionalment la gent hi anava a peu, o amb la tartana, sortint ben d'hora al matí, i aturant-se a esmorzar pel camí; alguns dels llocs on la gent s'aturava eren el revolt de 'la Paella' o el revolt de 'les Garrigueres'. A principis del segle XX, moltes famílies pujaven amb les diligències i els carros carregats de menjar i els estris per a cuinar. En aparèixer els primers vehicles rodats, recorden el Vila, l'Ernesto o en Cendra. També hi havia la família Safont, que produïen en aquella època gasoses i sifons, que hi pujaven amb una camioneta carregada de begudes gasoses. Als anys 1960, hi pujava el Sr. Graví amb el seu camió, i dels anys 1950 recorden el tractor del Sallent. Fins ben bé arribat el Seat 600, la gent continuà pujant majoritàriament a peu i en carro. Un cop instal·lats, se celebrava una missa a mig matí a l'església de Sant Sebastià i es cantaven els goigs a Sant Sebastià. També es podien veure les relíquies del màrtir i podien besar-les els devots. Un cop acabada la missa, es sortia fora on els esperava una orquestra per ballar, o d'altres anys hi havia una cobla que tocava sardanes. Un cop acabat, cada grup es feia el seu foc i s'hi coïa el menjar, essent l'arròs a la cassola o la graellada de carn i botifarres el més típic de la diada. A finals del segle XIX, després de dinar es resava el rosari i la gent tornava cap a casa. Quan als anys 1920, l'aplec va ser traslladat per primera vegada al mes de maig, també es realitzaven jocs on hi participaven grans i petits. Un dels més coneguts era el de perseguir aquells que duien un paper de diari a la cintura i que cantaven: 'Jo te l'encendré, el tió, tió fresco, jo te l'encendré, el tió de paper'. Als anys 1940 s'afegí el joc del pernil, que consistia en penjar una pota de pernil al capdamunt d'un pal de fusta que prèviament havia estat untat de greix o llard. El desembre de l'any 2007, abans de l'Aplec de sant Sebastià, les brigades municipals van treballar de manera molt activa en aquesta zona. Concretament, tal i com va explicar el regidor de Via Pública Josep Coral, es va fer una desbrossada general i es va netejar la font de Sant Sebastià. | 41.6644200,2.1193300 | 426683 | 4612893 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42625-foto-08033-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42625-foto-08033-184-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42723 | Font de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sant-sebastia-0 | XIX | Font que prové d'una veta d'aigua del torrent de Sant Sebastià. Aquesta es troba situada en una marge on hi ha una vegetació arbòria , composada per plataners i llorers i roldor. La font es troba ubicada en un petit recinte de planta rectangular, a la qual s'hi accedeix per uns esglaons de pedra (lloses de pedra d'esmolar). L'aigua raja per un petit broc adossat a la paret de pedra que aguanta el marge on es troben els plataners, i es perd per un canaló situat al terra cap a un desguàs situat a la paret del davant, que aguanta un segon marge d'uns dos metres d'amplada. Aquest desguàs comunica per sota terra, amb un antic safareig on la gent de Sant Sebastià anava a rentar la roba. Està fet amb blocs de pedra vermella treballada destacant del pedregam de construcció de la resta de mur. A la paret del fons, oposada a les escales, hi ha un banc de pedra adossat que va de punta a punta. | 08033-282 | Serrat de Dalt. Per sota de l'esplanada on es fa l'Aplec de Sant Sebastià | Anomenada també la Font del poble. El maig de l'any 2008, la brigada municipal fa una intervenció de neteja i desbrossada del lloc, arranjant també el camí d'accés. | 41.6645000,2.1201400 | 426750 | 4612901 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42723-foto-08033-282-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42723-foto-08033-282-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, la font rajava de manera constant, encara que no amb molta força. | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42724 | Safareig de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-de-sant-sebastia | XIX | Safareig de planta rectangular, de 3, 50 m x 2,50 m, amb dos compartiments, un per rentar i l'altra per esbandir la roba. La rentadora està feta de maons de pedra i a l'extrem dret hi ha una llosa plana de pedra d'esmolar que permetia posar el cova de la roba. Està fet de pedra, arrebossat per l'interior. El mur de la rentadora ha estat arreglat en vàries ocasions, com ho demostra la utilització de ciment i maons. Per arribar fins a la rentadora hi ha un marxapeus fet de pedra i maó. Per omplir-lo s'aprofitava l'aigua provinent de la font que es troba cinc metres més amunt. L'aigua sobrant de la font passava per sota un canaló fet de pedra amb un lleuger pendent i omplia el safareig. Actualment el safareig està molt deteriorat i s'ha anat omplint de terra fins al punt que hi ha vegetació arbòria al seu interior (llorer i roldor) | 08033-283 | Serrat de Dalt. Per sota de l'esplanada on es fa l'Aplec de Sant Sebastià | No es coneix la data exacta de la seva construcció però segurament data de finals del segle XIX, inicis del segle XX. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fer petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en dessús. La recuperació dels safarejos és l'estirament relacionat amb el seu valor com a patrimoni arquitectònic, reflex i mostra d'unes construccions funcionals i utilitàries pròpies d'una determinada època i, per tant, amb característiques específiques. Un altre enfocament és el que des de la història social, i especialment la història de la dona, tenen en tant que espai de comunicació entre dones que configura uns elements de relació que han desaparegut a partir de l'acabament de la funció i de l'ús d'aquests espais amb l'aparició de l'aigua corrent primer i les rentadores després. | 41.6644700,2.1202200 | 426757 | 4612898 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42724-foto-08033-283-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42724-foto-08033-283-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42722 | La Torre Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-vella | <p>A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Pàg. 381. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 225 i 66. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XII-XIII | <p>Torre de planta rectangular amidant 4,20 m x 5,40 m. Els murs fan entre 1 m i 1,10 m de gruix; l'aparell és format per carreus trencats a martell i col·locats en filades horitzontals a trencajunt, lligats amb morter de calç i terra. Al mur de tramuntana hi ha les restes d'una obertura d'uns 63 cm d'amplada, de la qual es conserva solament una part dels muntants i llindar sobrealçat. L'interior de la torre està parcialment reomplert amb la runa dels murs. A la part més alta, a uns 3,40 m, i en el parament interior, es pot observar l'arrencada d'una volta de pedra, que devia ser la solera d'un pis, del qual no en queda res. La resta dels murs del rodal de la torre tenen amplades diferents, entre 1 m i 80 cm, el parament dels quals és més barroer. Entre la torre i un dels murs laterals s'identifiquen tot i que difícilment, les restes d'un enllosat de pedra. Aquesta torre formava part de tot un recinte, més complex, ja que s'han trobat restes d'estructures i munts de pedres, dins d'un sector que ocupa entre uns 70m x 40m. Això fa pensar en un petit hàbitat agrupat, del qual destacaria un nucli central, tant per l'aparell constructiu com pel caràcter defensiu de la torre.</p> | 08033-281 | Entre Sant Sebastià de Montmajor i el coll d'en Vila | <p>Des de molt antic es coneix el lloc amb el topònim de Torre Vella. Per referències documentals, el lloc s'ha identificat amb el de Casabeya (Moreu-Rey 1962), (A.D.1991). La primera citació localitzada d'aquest nom és de l'any 1299. La Torre Vella forma part del conjunt i antiga parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i, com tot aquest extens alou, ja pertanyia, segurament a partir del segle XI al monestir de Sant Cugat del Vallès. Per les restes abandonades es creu que aquest hàbitat va ser abandonat possiblement entre els segles XIV o XV.</p> | 41.6660900,2.1254600 | 427195 | 4613073 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2024-07-19 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42792 | Creu del Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-farell | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | La creu formada per una peça de formigó armat pesant 458 quilos i collada al terra amb una fonamentació de ciment i pedregam recollit a l'indret mateix, envoltada de vegetació composada per alzinar i matolls. A vint metres de la creu es troba el punt de guaita per a la prevenció d'incendis i un punt geodèsic. | 08033-351 | Muntanya del Farell | Antigament i fins l'any 1962, dalt del Pic del Vent, a la muntanya del Farell hi havia col·locada una creu feta amb dos pals de fusta. Era petita i molt sensible a les inclemències del temps, donada l'altitud on es trobava. Jaume de Sans i Miquel Serrano, van anar a dormir al coll de la Bassa Roja per poder veure, de nit, la inauguració dels llums de la muntanya del Tibidabo. L'endemà al matí van pujar fins al pic del Vent i van veure que la creu de fusta havia desaparegut. A partir d'aleshores se'ls va ocórrer la idea de fer-ne una pel seu propi compte, i com que Miquel Serrano tenia contactes amb la comunitat religiosa de Can Rius, va demanar-los si seria possible agafar les antigues bigues del balneari, aprofitant que l'establiment s'estava reformant. Tot i que els capellans no hi van posar cap negativa, Jaume de Sans va aconseguir que 'Falange Española' s'impliqués en el projecte i donés diners per fer una gran creu de formigó. Antonio López va ser el paleta encarregat de fer-la. El seu cosí, Josep Martí, el va ajudar com a manobre i Antonio Aranda, que tenia un negoci de granit, els va assessorar a l'hora de triar els materials. La van fer al terrat de casa del paleta, amb uns motllos que ell mateix havia confeccionat. Un cop feta el jovent que havia anat seguint el projecte va haver de triar una data significativa per col·locar-la al seu lloc. Com que havia estat Falange l'organització mecenes de la peça, es va triar el dia 29 de gener de l'any 1962, dia en què el Règim commemorava el 23è aniversari de l'entrada de la vila per part de les tropes franquistes. El grup de nois vinculats a l'OJE (Organización Juvenil Española), va proposar la idea de pujar-la a peu i a força de braços, i, per demostrar que en serien capaços van fer una primera prova portant la creu des de casa d'Antonio López, al carrer de l'Estació, fins a l'Ermita del Remei. Així, el 21 de gener van començar la pujada cap el Farell portant la creu a les espatlles. Miquel Porto, que era fuster, va fer una estructura de fusta per poder transportar la creu a sobre d'aquest suport. Un cop arribats prop de la masia del Farell, deixaren la creu. La nit del 27 de gener el grup dormí a la masia del Farell i l'endemà, van acabar de pujar la creu fins dalt el pic del Vent. Es van fer els fonaments i s'aixecà la creu amb cordes i es tapà de pedres i ciment. Mossèn Ramon Gallofré improvisà un altar i va beneir la creu. | 41.6553000,2.1282800 | 427418 | 4611873 | 1962 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42792-foto-08033-351-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42792-foto-08033-351-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Antonio López | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42559 | El Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-farell | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 100-101. Editorial Teide. Barcelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XVIII-XX | Conjunt que consta de dues masies de planta rectangular. La primera d'elles, consta de planta baixa i pis, amb la teulada a doble vessant, de teula àrab, i el carener perpendicular a la façana principal, tot i que aquest es troba desplaçat del centre de la façana. Les obertures de l'entrada principal presenten un arc de mig punt, sense recobriment de pedra. Destaquen de l'actual remodelació de la casa, els llindars de fusta de dues obertures completament simètriques. La teulada acaba amb un ràfec fet de maó per on reposa la teula. Pel que fa a la segona casa, aquesta consta de planta baixa, pis i golfes, a més de soterrani, amb la coberta de teula àrab, a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal. A la planta baixa cal destacar la portada adovellada feta de carreus de pedra molt ben treballats en pedra d'esmolet, on a la clau de volta destaca una inscripció emmarcada dins d'una creu amb la data '1791', Per damunt de la portalada destaquen cinc obertures totalment simètriques, emmarcades totes elles per carreus de pedra d'esmolet molt ben treballada, que segons sembla ser, han estat col·locats en època moderna. Al centre, perpendicular al carener, l'escut de la vila de Caldes i les armes del Farell, i a la seva dreta un rellotge de sol. A la planta de les golfes, destaquen tres obertures centrals, seguides de dues més a banda i banda, formant totes elles un arc de mig punt, a l'interior dels quals s'endevina una gran sala, amb bigues de fusta, segurament tapant les de formigó, col·locades durant la restauració de la coberta del mas. A la banda dreta de la façana s'observa una porxada, i a la banda esquerra, comunicant amb la primera casa una segona porxada, amb coberta de teula àrab i a doble vessant, amb bigam decoratiu de fusta. Tots els edificis annexes sembla ser tenen funció de sales per a comensals. L'era de la casa està feta amb lloses rectangulars de pedra unida amb ciment. La façana és arrebossada i pintada de color blanc. | 08033-118 | El Farell | Moreu-Rey (1962) troba referències de l'any 1067 on s'esmenta el Farell com 'In ipso Farello'. De 1167 sembla que és datat un privilegi del comte de Barcelona permetent la construcció del mas al cim de la muntanya de Montmajor: 'Sit notum cunctis qualiter ego Barenguerius Gratia Dei Comes Barchinonae nec non Marchio donatore sumus vobis Soriano et uxori tuae Ermengardae et progeniei vestrae atque posteritate vestrae ad faciendum mansum silicet in cacumine montis Maioris in loco quem vocant Farell, et de praefato manso non faciatis mihi nullum alium censum neque servitium nisi tascham et deciman et faxos et guardias et guaytas quum necesse fuerit. Si quis haec violare praesumpserit nichilo ei voleat, set componat in duplum omnia super scripta semper firmun permaneat. Actum est hoc septima Kalendas Augusti anno trigessimo regnante ludovico Rege. Signum Raimundi Comes Signum Porcelli baiuli comitis Signum Petri Sacer. Signum Petri de Padros'. L'heretat del Farell comprenia als anys 1720, 1,020 quarteres, i dues cases. Afrontava a tramuntana amb el turó de Gallifa; a llevant amb Les Elies, a migdia amb Pasqual de Rovinyío (Pascol), i amb Vallgonernera (Torre Nova); a ponent amb Valls de l'Agell, Sallent, i el terme de Sentmenat. Pertanyia en aquesta època a la parròquia de Sant Sebastià i dins del terme de Caldes de Montbui com ja consta al menys a l'any 1407. Moreu-Rey també parla (pàg. 101) de la Capella del Farell amb les paraules següents 'Pau F. confessa en 1628 - quandam capellam heremitam - sense més precisions. Devia ser la de la casa, que Maspons, anomena la capelleta del Farell'. A la pàg. 207 ens remet a Sant Sebastià del Farell, segons el qual diu que un document de 1753, 1756 parla 'de l'hermita baix invocació de Sant Sebasta construHida en lo terme de la vila de Caldes de Montbuy', i del seu ermità Fr. Ramon Macias. Moreu-Rey creu que aquesta no té res a veure amb l'església de Sant Sebastià de Montmajor, que era aleshores una parròquia amb més de 30 ànimes de comunió. A finals del segle XIX la masia encara estava habitada pels seus propietaris, que, a més, tenien uns masovers que cuidaven la finca i conreaven les terres. A partir de la dècada dels anys vint del segle XX, la família Rocamora, la propietària, va abandonar la casa pairal, però la masoveria va continuar habitada per un pastor conegut com el 'Refilat', que hi tancava el seu ramat de bens. Algunes temporades de l'any també hi vivia un carboner anomenat 'Galí'. L'any 1964, Antoni Rocamora, marquès vidu de Villlamizar, va morir. Llavors la finca va passar a mans d'uns altres propietaris, que van muntar-hi un hotel restaurant. | 41.6606100,2.1308800 | 427640 | 4612460 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42559-foto-08033-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42559-foto-08033-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42559-foto-08033-118-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla ser que en aquesta propietat hi hauria hagut una ermita, però no s'ha pogut accedir a l'interior de la finca per comprobar-ho. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42783 | Rellotge de sol del Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-del-farell | XX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant, esgrafiat i pintat amb colors sorrencs. Orientació Sud-Oest. Línies horàries de 6 a 7, amb xifres aràbigues, i senyals per a les mitges hores. Porta la inscripció: 'EL FARELL / 1067-1967'. Sol al pol, dos àngels sostenen el quadrant. El gnòmon és de vareta i surt de la boca d'un sol amb cara antropomorfa amb dotze puntes, senyalant les dotze hores. A la part baixa del rellotge hi ha un lema: 'Déu envia la claror i jo faig d'apuntador'. | 08033-342 | Masia El Farell, antic restaurant.- Urb. El Farell, Passeig de les Flors, 27 | Sembla ser que l'any 1967 es va tornar a pintar el rellotge, resseguint els antics esgrafiats. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. | 41.6607900,2.1310800 | 427657 | 4612480 | 1967 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42783-foto-08033-342-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42783-foto-08033-342-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42639 | Llegenda del gegant Farellàs - el Gegant del Pi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-gegant-farellas-el-gegant-del-pi | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | publicada | Llegenda que narra la gesta del gegant del Pi. Segons sembla, a Caldes, fa molts i molts anys vivia un home de gran corpulència i amb una força extraordinària, i el cor a la mà. Tots els calderins el coneixien amb el nom del Farellàs. Un dia, va haver de marxar de casa cap a Barcelona. En arribar a les portes, els burots el van aturar i li van demanar que per entrar havia de pagar el dret de passar la llenya de portava. El Farellàs, estranyat els explicà que allò que duia era el bastó per caminar. El que no sabien els burots és que com el Farellàs era tan gran, no en tenia prou amb un bastó, sinó que duia una branca de pi. Davant de la discussió establerta, en Farellàs es cansà i llença el seu bastó per dalt de les muralles de la ciutat. Els burots van establir una baralla amb en Farellàs, fins que davant de l'escàndol la guàrdia se l'endugué davant del governador de Barcelona, que per riure una estoneta li va proposar un tracte dient-li que si aconseguia guanyar a un criat seu el deixaria marxar tranquil·lament. En Farellàs acceptà el repte i es posà a menjar. Amb aquestes que el criat sarraí, en veure'l es posà a riure dient-li: ves menjant, ves, que d'aquí ja no tornaràs a sortir mai més. En voler atacar-lo, en Farellàs va agafar al sarraí, el va fer voltar enlaire i el llençà igual que ho havia fet amb el bastó fins els terrats de les cases. La gent, en veure això comença a cantar: “El gegant del Pi, ara balla ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla, el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat”. Un cop això acabat i davant les exclamacions de la gent que havia vist aquesta gesta, el gegant marxà cap a Caldes, on arribà tant cansat que s'estirà per descansar una mica. El seu cos es convertí amb el pas del temps en la muntanya del Farell. En una segona versió, es narra que al Mas del Farell, va néixer un gegant al qual posaren el nom de Fort, ja que tenia molta força. En fer-se gran, treballava la terra del mas, i un dia, mentre llaurava amb els bous, passà un gegant que anava a Barcelona, i que en veure'l va fer una fanfarronada en demostració de la força que tenia. En Fort, sense immutar-se tot aixecant els bous amb els que estava llaurant, va indicar-li el camí a seguir. El primer gegant, bocabadat, va demanar-li que l'acompanyés a Barcelona, ja que allí hi havia un moro que reptava a tots els forçuts i valents per lluitar contra ell, i així ho va fer. En arribar al portal de Barcelona, la guàrdia del portal demanaren un tribut per la llenya que duia. En Fort els va explicar que allò era el seu bastó i no un feix de llenya. Com que no s'entenien, en Fort va agafar el bastó i el va llençar més enllà de les muralles. El moro, assabentat va voler lluitar contra ell i així ho feren. En Fort va agafar el moro, que no va poder fer res i va sortir volant per damunt de les muralles, més enllà de les cases i terrats. La gent en veure'l, van començar a cantar amb alegria per haver-los desempallegat d'aquell ser per sempre més, la cançó del Gegant del Pi: “El gegant del Pi, ara balla ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla, el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat”. | 08033-198 | Muntanya dell Farell | Sobre la gesta del 'Fort Farell de la Muntanya' hi ha diferents versions. Els calderins l'any 1964 ja van triar el personatge del Farellàs, com a gegant de la vila, en record de l'hereu de Can Farell, masia que es troba damunt del turó del Farell, tot i que hi ha una versió que explica que tot el pujol és el cos petrificat del gran gegant català, que jeu estirat i que la muntanya s'anomena Farell. Joan Amades (1987), en el seu apartat titulat 'Gegants nans i altres entremesos', fa referència a la controvèrsia existent sobre l'origen del Gegant del Pi ja que durant molt de temps s'havia cregut que aquest personatge era propi de Barcelona concretament de la parròquia del pi. Amades explica com la tonada popular sobre el gegant del Pi va néixer d'una llegenda on s'expressa perfectament com el seu origen prové de Caldes de Montbui. Amades afegeix que la llegenda no és del tot imaginària, perquè es té coneixement que 'al poble de Caldes hi havia viscut una família els membres de la qual eren exageradament alts d'estatura i entre ells n'hi devia haver un de talla encara més elevada, que ha envoltat el poble de la llegenda'. | 41.6611700,2.1312200 | 427669 | 4612522 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42639-foto-08033-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42639-foto-08033-198-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42662 | Gorg de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-de-les-elies | Just al límit entre Caldes i Gallifa, pujant la riera de Caldes de Montbui, es tracta d'un clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta alenteix el seu curs format al Torrent de Les Elies, gairebé a tocar amb el torrent de Sant Sebastià. Degut a la manca de pluges, el salt d'aigua està sec, però l'estany encara té aigua. On pica el salt, hi ha uns dos metres i mig de fondària. El seu fons és sorrenc. Els estrats arbustius i herbacis es troben representats amb la vinca (Vinca diformis), sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), així com per comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus).. També hi ha presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Cal destacar diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). En un dels blocs de pedra que envolten l'estany, hi ha encara restes de la signatura amb pintura de color blau, feta durant un campionat del món de trial, i que el guanyador signà al damunt (segons ens informa el Sr. Salvador Torras) | 08033-221 | Prop del Sot de la Vila | Segons el Sr. Salvador Torras, quan tenia 17 anys i encara no hi havia cap normativa sobre l'extracció de sorres de les rieres, va observar quan amb la retro, treia la sorra d'aquest indret, adonant-se de que quan més fondària agafava, de més bona qualitat era la sorra. Mentre retiraven la sorra, les pedres, algunes de molt grosses com que la que porta una pintada en color blau, les anaven amuntegant a un dels costats, i les més grosses, les disposaven de manera que actualment encara es poden veure, i que durant campionats de trial, es va convertir en un lloc molt apreciat dels trialers. Un dia, hi van haver uns aiguats molt forts, i en baixar el torrent, amb tanta força, aquest clot, s'engrandí molt més i des de llavors, ha quedat com un estany natural. | 41.6761200,2.1327400 | 427812 | 4614181 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||||
| 42671 | Mina del Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-del-pascol | XIX | Canal feta de maons, sense coberta, per on raja l'aigua procedent de la mina. Aquesta segueix el torrent del Pascol. La seva llargada és d'uns 600 metres. A la mina no s'hi pot accedir per la gran quantitat de vegetació que l'envolta. La canalització està neta i els marges per on passa desbrossats fa dies. | 08033-230 | Muntanya del Farell. Torrent del Pascol | 41.6416600,2.1339600 | 427875 | 4610354 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42671-foto-08033-230-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42671-foto-08033-230-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42665 | Font del Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-pascol | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | Font que es troba a peu de la carretera, en una corba. Potser hi ha la boca d'una mina, ja que s'endevina entre la vegetació que la recobreix, una mena de caseta petita d'obra amb una porteta, tapada amb una porta de ferro mig trencada. A sota hi ha un galet acanalat de ferro que collat a un muret d'obra de cinquanta centímetres, aboca l'aigua a una pica de pedra. | 08033-224 | Muntanya del Farell | Moreu-Rey (1962), troba una referència documentada de l'any 1922 que diu 'a la part contrària (de la casa pairal) i contra la muntaya, una font fresca'. | 41.6441400,2.1340900 | 427889 | 4610629 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42665-foto-08033-224-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42665-foto-08033-224-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | S'ha de fer una desbroçada de la font, que queda garirebé coberta per la vegetació fins a peu de carretera | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 194,30 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.