Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59508 | Font de Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-casassaies | Una mica de neteja de l'entorn (desbrossat) i una rehabilitació d'aquests espais de gran bellesa, permetrien crear una ruta de les fonts. | Font de planta rectangular excavada a la roca, en un indret ombrívol, on neix el torrent de Can Casassaies, que alhora alimenta el torrent del Flequer per la seva llera esquerra. Al voltant d'ella, tot i que hi ha algun pi blanc, destaca la vegetació característica de fondalades d'obaga, amb roure, boix grèvol i alzines i un sotabosc d'arítjol, i herbassars propis de zones humides. Està parcialment excavada a la roca. Mesura 4,50 metres de llargària per 3,10 metres d'amplada. La coberta és de pedra, ben escairada, i molt regular, formant una volta de canó rebaixada, que a l'interior arrenca de sobre la roca mateix. Per sota conserva les empremtes típiques deixades pel morter de calç al rejuntar la pedra per impermeabilitzar la coberta. Per la part exterior, el cobriment està fet a partir d'un rebliment de terra d'uns 0,90 metres d'alçada que s'aguanta amb un mur de pedra seca amb carreus força regulars i amb el costat exterior pla. L'aigua brolla d'una déu natural, al fons. No s'ha pogut determinar la profunditat. La boca és de grans dimensions, (1,90 metres d'amplada per 1,07 d'alçada màxima). Sembla que antigament dos murets laterals estrenyien la boca d'accés a la déu d'aigua. S'observen dos graons que permetrien baixar, però la foscor i l'aigua impedeixen veure-hi amb claredat si n'hi ha d'altres. A l'exterior, a mà dreta, hi ha un mur de pedra seca que mesura 4,30 metres de llargada per 2 metres d'alçada màxima. Aquest mur de cop i volta entra cap el marge creant una estructura força arrodonida d'1,70 metres de diàmetre aproximat. Tal vegada una mena d'aixopluc del qual ja no en queda la coberta. Al costat esquerre no s'endevina cap mur per estar recobert de terra i vegetació. A un parell de metres arran de camí s'observa una estructura rectangular, de cinc metres de llargària per 0,80 metres d'amplada màxima i de 0,55 d'amplada útil. Està fet amb pedra. Es tracta d'un abeurador pel bestiar. | 08182-110 | Torrent de Casassaies | 41.6929100,1.9380700 | 411631 | 4616226 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59508-foto-08182-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59508-foto-08182-110-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||||||
| 59540 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac | AMBRÓS I MONSONÍS, Jordi (1998). Text normatiu. Modificació del Pla Especial de protecció del medi físic i del paisatge de l'Espai Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Ed. Diputació de Barcelona. LORENZO, C.; FERNANDEZ, I. (2009). Rutes de Patrimoni Arquitectònic. Ed. Diputació de Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA. Pla d'ús públic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. | El parc vetlla per mantenir i assegurar els valors de caire educatiu, recreatiu i d'interès científic, a partir de l'aprofitament controlat dels recursos del parc i l'activitat dels seus habitants. | El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac està situat a la serralada Prelitoral Catalana, s'estén per gran part de les comarques del Bages, del Vallès Occidental i el Moianès, ocupant un total de 13.694 hectàrees. Els municipis que el componen són, Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de Castellet, Talamanca, Terrassa i Vacarisses. Està format per dos massissos imponents dels quals en rep el nom. Ambdós conflueixen al Coll d'Estenalles. A Sant Llorenç de Munt, destaquen els cims del Montcau, de 1.056 metres d'alçada i la Mola, de 1.103 metres d'alçada. A la Serra de l'Obac, sobresurt el Castellsapera de 939,3 metres, el turó de Castellar, de 931 metres i el de les Tres Creus de 929,7 metres. El parc està limitat a l'oest per la riera de les Arenes, un afluent de la riera de Rubí, a l'est pel riu Ripoll, al sud pel pla de Terrassa-Sabadell i pel nord fins al Montcau. La hidrografia és complexa, amb un entramat de barrancs, torrents, rieres i torrenteres que alimenten els dos rius principals: el riu Ripoll que desaigua al Besòs i la riera de les Arenes que ho fa al Llobregat. A més a més, és entre les capçades dels dos cims més alts que transcorre la divisòria d'aigües entre la conca del Besòs i la del Llobregat. L'orografia d'aquest paisatge és el resultat de l'acció erosiva de l'aigua sobre els conglomerats, gresos i lutites que es van dipositar durant els períodes Eocè-Oligocè. Per això trobem un terreny rocós, escarpat, amb cingleres i falles profundes o canals ben conegudes. La climatologia és del tipus mediterrani subhumit i aquest clima condiciona la vegetació i la fauna. Fins els 600 metres d'altitud predominen les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), que en les zones obagues poden ésser substituïts o conviuen amb la pinassa (Pinus nigra), el pi roig (Pinus sylvestris) i l'alzina, (Quercus ilex) amb arboç (Arbutus unedo) o el bruc del gènere Erica. En el parc hi ha presència de l'ocupació humana des de la Prehistòria. Molts dels nuclis antics s'han originat a l'Alta Edat Mitjana. I a més a més de capelles, ermites, grans masos abandonats, monestirs tenim un altre tipus de patrimoni més de caire popular i no menys interessant que demostra la interacció de l'home en el paisatge. Parlem de les construccions de terrasses per plantar-hi vinya i de les barraques de vinya, de les tines on en trobem una gran representació a la Vall del Flequer, dels trulls, de les restes de carboneres, de pous de glaç, de forns de calç i forns d'obra i de les fonts i construccions relacionades amb l'aigua. | 08182-142 | El Pont de Vilomara | L'any 1932 la Generalitat republicana incorpora aquest espai en el planejament, degut al seu valor paisatgístic i natural, constant ja la necessitat de protecció. L'any 1936 s' inclou en un sistema de parcs naturals provincial establert pel pla General d'Ordenació de la Província de Barcelona. Des del 1972 el massís de Sant Llorenç està protegit per un Pla especial d'ordenació que ha promogut la Diputació de Barcelona, dictant mesures legals de protecció i conservació en un Pla d'Ordenació fet per la Diputació de Barcelona i delimitant l'àrea del parc. L'any 1982, s'aprova la revisió del Pla General ampliant a 9.638 ha. L'any 1987 la Generalitat aprova el decret que permet acomplir al parc les exigències de la Llei d'Espais Naturals (106/1987 de 20 de febrer, pel que es crea el Parc). Actualment, després d'una darrera ampliació de protecció (decret 328/1992 de 14 de desembre), el Pla especial arriba a les 13.694 hectàrees, distribuïdes en 12 municipis de tres comarques diferents. A la comarca del Bages, Monistrol de Calders, Mura, El Pont de Vilomara, Talamanca i Sant Vicenç de Castellet. Al Vallès Occidental, Castellar del Vallès, Matadepera, Rellinars, Sant Llorenç Savall i Terrassa. | 41.6908100,1.8994900 | 408418 | 4616033 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, el parc té un Centre d'Informació ubicat al nucli de Rocafort. Allí s'hi pot veure una exposició permanent titulada 'Les tines al mig de la muntanya' que explica en imatges tot el procés de preparació del terreny per al cultiu de la vinya i els elements patrimonials relacionats amb l'ofici de vinyataire. La Diputació de Barcelona té en propietat un 45% de la superfície protegida. Des de l'any 1994, el Parc està agermanat amb el de Huétor (província de Granada), amb el que manté un pla de treball triennal. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||||
| 59543 | Font de l'Adjutori | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-ladjutori | Cal netejar la vegetació que l'envolta per evitar que les arrels i les heures provoquin el seu esfondrament. En el moment de visitar la font, no hi havia aigua. | Construcció de pedra seca ubicada en un marge de les feixes de l'Adjutori, excavada en profunditat, fins anar a trobar la deu d'aigua. S'hi accedeix a través de cinc graons de pedra disposats en fort pendent. La boca d'entrada mesura 1,30 metres d'alçada per 0,66 metres d'amplada, amb el marxapeus recobert de terra. La fondària total és de 2,80 metres. Tota l'estructura està feta de pedra. La llinda ha fet moviment i l'heura i vegetació herbàcia l'estant recobrint. Per damunt mateix hi ha una bardissa i al davant s'hi ha plantat un caquier. | 08182-145 | Vinya de l'Adjutori - Rocafort | 41.7189400,1.9191800 | 410096 | 4619136 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59543-foto-08182-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59543-foto-08182-145-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||||||
| 59565 | Vinya del Solei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-del-solei | BURGUEÑO, Jesús (2007). Sortida d'estudi. El paisatge de la vinya al Bages; dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64 pp. 215-219. FERRER i ALÒS, Francesc (1998). La vinya al Bages. Mil anys d'elaboració de vi. Centre d'Estudis del Bages. Manresa. | Just abans d'arribar al Mas Arbocet, venint de Can Riera, ens trobem amb dues feixes encarades a migdia amb ceps joves plantats. Es coneix amb el nom de Vinya del Solei. Es tracta de dues petites terrasses que amb prou feines arriben a les 8 àrees, separades per murs de pedra en sec. En aquest petit espai convergeixen alguns dels elements característics de la viticultura tradicional al Bages durant segles amb una vinya moderna amb necessitats actuals, sense defugir el caràcter secular d'aquesta terra. A banda de les parets de marge també hi trobem un petit dipòsit de recollida de les aigües pluvials, una arnera i una barraca, també de pedra en sec. El dipòsit o cisterna està excavat al terra i és de planta rectangular (1'55 x 1 m) amb una profunditat de 70 cm. Es troba a l'angle nord-oest de la vinya. Estava cobert amb una volta per aproximació de filades, de la que se'n conserva només una part. Al darrera hi ha una canal i un sistema de recollida de les aigües que faciliten l'ompliment del dipòsit. L'arnera és una construcció aprofitant la paret del marge que pren el nom de les arneres de les abelles i s'utilitzava per posar-hi l'arnera, feta de fusta on les abelles hi feien la mel i també per guardar-hi el càntir o altres elements. Mesura 23 x 36 x 90 cm de profunditat. La barraca està enrasada i integrada en el mur de pedra seca més septentrional que fa 1,55 metres d'alçada. El marge està construït amb pedra força irregular però mantenint una cara planera cap a l'exterior. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. La porta està encarada al sud-oest. | 08182-167 | Mas Arbocet | Són diversos els documents que confirmen que el vi era una de les bases econòmiques al Bages, com a mínim des de l'edat mitjana. Però aquesta activitat pren el punt més àlgid durant els segles XVIII i XIX. I ho fa de tal forma que transforma dràsticament el paisatge convertint-lo en una immensa vinya. El 1860 el 63, 5 % de la terra conreada era vinya, amb un total de 18.732,3 hectàrees. El que representa un 22,1% de la superfície total del Bages; el 12,6% estava destinat a d'altres conreus (cereal, olivera, hort i regadiu). La resta era erm, boscos o roquissar. Aquest fenomen sembla afavorit per les condicions climatològiques de la comarca, molt més benignes per aquesta activitat que les veïnes comarques d'Osona, el Berguedà o el Solsonès. No es pot dir el mateix de les condicions orogràfiques del terreny, amb pendents pronunciats que els pagesos havien de superar aterrassant el terreny amb parets de pedra seca, que permetessin la plantació de ceps, la construcció de barraques per aixopluc i lloc on desar eines i bestiar i una de les principals característiques de la comarca; les tines. Tots aquests segles d'explotació vitivinícola que l'arribada de la fil·loxera va començar a fer emmudir, canviaren el paisatge bagenc de dalt a baix. Avui només ens en queden aquests elements de pedra com a testimoni de càrrec d'aquest passat i alguna zona irreductible on encara s'hi fan créixer ceps. | 41.7110400,1.9210400 | 410239 | 4618257 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||||||
| 59567 | Font de Colldat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-colldat | Una mica de neteja de l'entorn (desbrossat) i una rehabilitació d'aquests espais de gran bellesa, permetrien crear una ruta de les fonts. | Font excavada a la roca, per sota d'una bauma, en un racó ombrívol del torrent de Colldat. Aquest neix al Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac i desaigua al Torrent del Flequer. Es nodreix de tres torrenteres: les dues primeres neixen al Pla de les Bruixes i aboquen les aigües per la llera esquerra, just per sobre del naixement de la font. La tercera, molt més curta, s'afegeix per la llera dreta uns metres més avall de la font. Al voltant d'ella, tot i que hi ha algun pi blanc, destaca la vegetació característica de fondalades d'obaga, amb roure, boix i alzines i un sotabosc d'arítjol, i herbassars propis de zones humides. Al mateix peu de la font hi ha un peu de boix grèvol (Ilex aquifolium) de dimensions considerables, així com dispersos per tot el corriol que mena a la font. I per sobre, al costat oposat de la déu, un roure bessó de grans dimensions. La font està excavada per sota del nivell del torrent, anant a buscar la déu d'aigua. Per protegir-la se li va construir a mà esquerra, un muret fet de pedra irregular, calçat amb pedruscall, d'un metre d'alçada per 1, 50 metres de fondària, amb un contrafort d'un metre i mig d'amplada per protegir la font de les torrentades. La boca té una alçada màxima de 0,95 cm amb tres graons, el primer d'ells és un roc pla que a més de permetre agenollar-se, sembla protegir la boca de l'entrada de la terra i fullaraca. Al damunt, recolzats a la roca de la bauma, hi ha tres lloses de pedra, amb reblert de pedruscall. Per sobre la coberta hi ha una mica de terra amb fullaraca, provinent dels marges del torrent on hi ha crescut vegetació enfiladissa i algun jove arbust. | 08182-169 | Torrent de Colldat | 41.6951400,1.9313800 | 411078 | 4616480 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59567-foto-08182-169-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59567-foto-08182-169-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | El boix grèvol (Ilex aquifolium) es troba protegit a tot el territori de Catalunya (Ordre de 28 d'octubre de 1986 per la qual es regula el verd ornamental nadalenc i es protegeix el boix grèvol), que implica la prohibició de la recol·lecció, la tallada i el desarrelament d'aquesta espècie o de qualsevol de les seves parts, incloses les seves llavors, així com la seva comercialització. Excepcionalment, la Direcció General del Medi Rural podrà autoritzar la recollida i l'ús d'exemplars d'aquesta espècie o d'alguna de les seves parts per a finalitats científiques, educatives, o tractaments silvícoles que precisi la conservació de l'espècie. Només es permetrà la venda de boix grèvol procedent de fora de Catalunya quan en la comunitat Autònoma d'origen no estigui protegit. En aquest cas, el venedor o intermediari haurà de poder demostrar documentalment la procedència. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||||||
| 59660 | Riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-llobregat-2 | BOLÓS, O.; VIGO, J. (1984). Flora dels Països Catalans. Vol. I. Ed. Barcino. Barcelona BORRÀS, A. (1980). Els ocells de la comarca del Bages. Aproximació al medi humà i cultural de la comarca. Ed. Montblanch-Martin. Granollers. MORATÓ, Jordi (1990). Influència del riu Llobregat sobre les aus migratòries. Dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 116, pp.12 a 14. Ed. El Brogit. Manresa. | El riu Llobregat travessa el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort de Nord a Sud pel seu costat oest on de frontera natural amb Manresa. En l'extrem nord-oest atermena amb Sant Fruitós del Bages. En el seu pas pel municipi, es nodreix bàsicament de la riera de Nespres, que en el seu darrer tram rep el nom de riera de Sant Esteve. Neix sota el Montcau i passa pel municipi de Mura i també de Rocafort. Pel costat nord, fa de separació natural amb el municipi de Talamanca. La segona riera que nodreix el riu Llobregat és la de Santa Magdalena i els seus afluents com la riera de la Casa Nova, anomenada també de la Santa Creu, el torrent del Mal, el de les Arcades i el de la font de la Rovira, el torrent del Còdol Llarg i la riera de Cal Vibó, amb el torrent del Flequer, el de Colldat, el de Casassaies i el de Coma Bou, el torrent de Rocafort i el de la font de l'Àlber. També hi ha el torrent del Marquet. Des del punt de vista geològic, es tracta d'un territori que s'enfila des de la vora del riu costa amunt fins a la llarga carena que dona pas a l'estreta vall de la riera de Mura. Aquesta comarca està constituïda per una plana central formada per la conca d'erosió dels rius Cardener i Llobregat, amb uns relleus perifèrics que en els sectors meridionals són les serralades que pertanyen al sistema muntanyós del Pre-litoral. Si bé el Pont de Vilomara i Rocafort no està ben bé situat en la plana central, sí que ocupa una posició perifèrica a l'altre costat del riu Llobregat, un cop passat el congost que es forma davant del nucli urbà del Pont de Vilomara, per cavalcar-se damunt dels estreps de la serra de Sant Llorenç de Munt i de l'Obac i per tant, presenta un relleu més accidentat que la resta de municipis. La vegetació de ribera hi és present amb presència de pollancres, àlbers, algun vern a més de fenassars, joncs, canyissar, tamarius i bardissars. Tots aquests elements retenen l'aigua, preserven un ecosistema específic amb una gran quantitat d'ocells que, per la seva supervivència, depenen del seu estat de conservació. Els torrents que hi desaigüen són refugi i nodreixen a varies espècies de mamífers, a més de servir de vies de pas naturals per als animals. El riu també es presenta com un tallafocs natural amb una combustibilitat molt més reduïda. | 08182-262 | Pont de Vilomara | Històricament, el Pont de Vilomara és lloc de pas obligat des del camí Ral que sortia de Manresa en direcció a les Esdolines, Vall-Honesta i per la Barata seguirà el curs de la riera de Rubí fins a Terrassa on enllaçava amb el camí que menava a Barcelona i la que seguia la Strata Francisca o Camí de França. La transformació de la llera del riu a partir del segle XIX amb el procés d'industrialització és flagrant. Nombroses fàbriques tèxtils s'instal·len tant al Llobregat com al Cardener (riu que també transcorre pel municipi). El procés comporta la construcció de nombrosos habitatges a proximitat dels edificis fabrils degut a l'arribada de gent de fora que busca millorar la seva qualitat de vida. El Pont de Vilomara es desenvolupa mentre que el nucli antic de Rocafort perd importància i queda relegat a un petit nucli rural format per les cases disposades arran dels camins històrics. | 41.7091500,1.8694300 | 405943 | 4618102 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Cal fomentar la preservació de les terres de conreu que estan situades a prop de les lleres del riu Llobregat i també d'algunes de les rieres. La intervenció dels pagesos ajuda a mantenir la llera en bon estat, alhora que s'amplia una franja de protecció no només en cas d'incendi sinó també en cas de crescudes. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||||
| 59676 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Delichon urbicum | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-delichon-urbicum | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. | En els ràfecs de teulades i balconades, tant del nucli urbà del Pont de Vilomara com de Rocafort, es poden observar colònies de nidificació relativament importants de l' espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres del municipi, al riu Llobregat i als camps on troben el fang necessari. Quan plou, es pot observar a les altres orenetes ajudant a la construcció de nius. Les boletes de fang es barregen amb la saliva, que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. | 08182-278 | Pont de Vilomara i Rocafort | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 41.7019100,1.8727900 | 406212 | 4617294 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59676-foto-08182-278-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca, que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de voler retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||||
| 59677 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Hirundo rustica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-hirundo-rustica | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Zona de nidificació de l'oreneta vulgar (Hirundo rustica), que conviuen amb l'home, instal·lades als porxos, corts i altres annexes de la casa des de fa generacions. Els nius tenen forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat fets amb fang, palla i pèls de bestiar. L'oreneta és de color blau-negrós per sobre, amb reflexes metàl·lics que contrasten amb el sota blanquinós i coll rogent. Pertany a l'ordre dels Passeriformes i a la família dels Hirundínids. De silueta molt elegant amb una cua en forma de forca molt accentuada. Cap a l'extremitat de la cua poden observar-se unes taques blanques. El front i el coll són d'un to rogenc. Es diferencia de les altres orenetes per la manca de color blanc al carpó. Mesura de 16 a 22 cm de longitud, i amb les ales obertes fa de 32 a 34 cm, per un pes aproximat de 17 grams. | 08182-279 | Ca n'Oristrell | L'oreneta vulgar, conviu amb l'home. La presència de zones de caça és primordial perquè una parella pugui instal·lar-se. Aquestes zones acostumen a ser prats, camps, basses d'aigua, ja que hi poden trobar els insectes amb els quals s'alimenten. Si els pobles tenen espais oberts i favorables poden instal·lar els nius en garatges o porxos, i si és en zones de pagesia, en corts, cavallerisses, porxos per a les eines agrícoles, etc, com és el cas que ens ocupa. El niu que construeix té forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat. El fan amb fang recuperat dels punts d'aigua i el barregen amb palla, herba seca, pèl de bestiar i fins i tot plomes per donar-li més duresa. Un cop acabat col·loquen a l'interior plomes ben fines perquè el niu sigui més confortable. La primera posta d'ous s'inicia a finals d'abril, tot i una segona posta cap al juny (una tercera posta ja és més difícil). La posta és d'entre 3 i 6 ous i els incubarà durant 14 a 15 dies. Durant aquest període la femella ha d'absentar-se per poder-se alimentar. L'oreneta vulgar s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que són caçats al vol. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Pel que fa als pollets, el pes culminant arriba al 13è dia on poden arribar a fer 22 grams, és a dir, 5 grams més que els pares. Aquest pes serà perdut ràpidament. Els pares cacen al vol insectes; els aglutinen dins del seu bec abans de donar-lo als pollets (poden portar en un viatge una vintena d'insectes). En un dia, per alimentar els petits poden arribar a fer 400 vols. Les condicions meteorològiques influeixen en la freqüència i qualitat de l'alimentació dels pollets i en conseqüència de la seva subsistència. L'oreneta vulgar és una acròbata. La velocitat de vol és de 60 km/h, però quan caça pot arribar als 100 km/h. Pel que fa als pollets, quan les cries tinguin entre 19 i 21 dies, els pares deixaran d'alimentar-les per així obligar-los a sortir del niu i aprendre la primera lliçó de vol. Els pares s'apropen al niu amb insectes al bec, però no els hi donen. Quan tinguin gana, les orenetes joves s'acostaran molt a la boca del niu; els pares aprofiten per fer un crit d'alarma i instintivament les joves orenetes es llancen del niu i mouen les ales. A partir del 35è dia les orenetes es poden emancipar. | 41.7093000,1.9040400 | 408823 | 4618081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||||
| 59678 | Zona de nidificació de l'oreneta de riu o ribera (Riparia riparia) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-riu-o-ribera-riparia-riparia | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=RIPRIP | Zona de nidificació de l'oreneta de ribera, anomenada també de riu (Riparia riparia) que es pot observar en els talussos de terra no massa consolidada o sota dels degotalls d'aigua d'alguns penya-segats amb terra, que hi ha a la llera esquerra del riu Llobregat, en el seu pas pel municipi. Cada niu es composa per un túnel d'uns seixanta cm de fondària on la parella estableix un llit ploma i palla. Es tracta d'un ocell de l'ordre dels Passeriformes, família Hirundinidae i gènere Riparia que arriba a la primavera per nidificar, abans que les altres orenetes. Se'l reconeix perquè té un vol àgil i ràpid, amb un batec d'ales molt ràpid. És petita, d ‘uns 12 cm de longitud i 13 cm amb les ales obertes. La part superior és marronosa i la ventral més clara. Posa de quatre a cinc ous, durant els mesos d'abril a juny. La seva alimentació és totalment insectívora, que caça al vol. El seu cant és un grinyol baix, aspre i bronc. | 08182-280 | Riu Llobregat | El nom d'aquesta oreneta prové del botànic, científic, metge i zoòleg suec, Carl Linnaeus, conegut també com a Carl von Linné, que establí els fonaments del sistema modern de la nomenclatura binomial. Dels anys 1750 al 1770 es va dedicar a recollir plantes, animals i minerals i establir la seva classificació, un d'ells fou aquesta oreneta, l'any 1758. | 41.7069900,1.8716200 | 406122 | 4617860 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||||||
| 59679 | Zona de nidificació de l'abellerol (Merops apiaster) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-labellerol-merops-apiaster | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme.Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.ornitologia.org/ca/ | En algunes zones no és massa apreciat pels apicultors perquè tot i que la seva alimentació és variada, de vegades caça l'abella reina quan surt del rusc o torna de l'aparellament. El rusc d'abelles sense la reina acaba desapareixent. | S'ha detectat un gran nombre de nius als torrents i rieres de Rocafort, però també als marges de feixes i camins o corriols de terra, de les propietats del Mas Casassaies, de Ca n'Arbocet, Ca n'Oristrell, de Can Serra de l'església, o Can Prat, on l'abellerol no té por de conviure amb els seus propietaris. Els nius es troben en solitari o en colònies, sempre en els marges o talussos terrosos o sorrencs tous, a la vora de les rieres, dels torrents i de les feixes de cultiu. Consisteixen en uns forats d'un diàmetre no superior als 8 cm i fins a dos metres de fondària, com un túnel, que desemboca en una cambra on posen els ous directament al terra. Tot i que els podem trobar a una certa alçada, no té por de fer els nius a un metre i mig del terra, prop de l'home. L'abellerol (Merops apiaster) és un ocell nidificant estival, restringit als ambients mediterranis. Pertany a l'ordre de les coraciformes i a la família Meropidae. Fa 28 cm de longitud, amb el plomatge de tonalitats vermelles, verdes, grogues i blaves. A la primavera arriba provinent d'Àfrica i de la Índia per a nidificar. A finals d'agost o mitjans de setembre migra igual que ho fa l'oreneta. La seva alimentació està constituïda majoritàriament per himenòpters, que comprèn alguns dels insectes com ara les formigues, el corc de la cama del blat, i d'altres que atrapa al vol com els borinots, els beierols, les vespes i les abelles, i també les llagostes, les mosques, els grills, els saltamartins, les xinxes, cigales, libèl·lules i espiadimonis. Després de digerir les preses (uns 32 grams diaris), regurgita una petita egagròpila amb les parts indigeribles. El seus depredadors naturals són els rapinyaires i els rèptils com les serps que ataquen directament els nius. | 08182-281 | Rocafort | 41.6954500,1.9396000 | 411762 | 4616506 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | D'acord amb el Decret 148/1992, de 9 de juny de 1992, pel qual es regulen les activitats fotogràfiques, científiques i esportives que poden afectar les espècies de la fauna salvatge, cal una autorització especial per inspeccionar els nius i instal·lar nius artificials de les espècies d'ocells catalogades com a 'sensibles' i 'molt sensibles'. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||||
| 59680 | Zona de nidificació de l'àliga cuabarrada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-laliga-cuabarrada | REAL, Joan; HERNÀNDEZ Antonio; ROLLAN, Àlex; TINTÓ, Albert. (2015). El àguila perdicera en Cataluña: de la amenaza a la conservación. Aplicaciones a la mitigación de la electrocución. Gener 2015. Ed. Dirección de Medio Ambiente y Cambio Climático de España y Portugal. Endesa, S.A. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sp=HIEFAS | L'àliga cuabarrada (Aquila fasciata) és un rapinyaire diürn. També rep el nom d'àliga perdiguera o de Bonelli. Té l'esquena de color marró xocolata amb una taca blanca, que la diferencia de les altres àligues. El pit és blanc, amb un pigallat marró que va fins el coll. La cua presenta una barra terminal fosca. La part inferior de les ales pot variar. Els exemplars més joves tenen el plomatge del pit i ventre més vermellosa. Durant els quatre primers anys de vida, canvien tres vegades de plomatge corporal i dues pel que fa a les plomes per volar. Els exemplars adults tenen una envergadura d'entre 150 i 180 cm. Pesen entre 1.600 i 2.400 grams. A Catalunya es distribueixen en les muntanyes mitjanes amb una densitat màxima a la serralada Prelitoral. Nidifica preferentment en cingleres. Necessita espais oberts per caçar i s'alimenta d'alguns mamífers com conills, esquirols, llebres, aus com els còrvids, les perdius o guatlles i aus aquàtiques. També menja rèptils com els llangardaixos. Pon d'un a dos ous i si l'aliment és abundant pot pondre'n fins a tres. | 08182-282 | Pont de Vilomara | Aquesta àliga va ser descrita per primera vegada l'any 1822 pel naturalista Louis Pierre Vieillot. El nom de Bonelli li ve del naturalista italià Andrea Franco Bonelli, que va documentar l'espècie per primera vegada l'any 1819. | 41.7012000,1.8746300 | 406364 | 4617213 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquesta espècie està en perill crític a Catalunya i en perill a nivell Europeu. L'àrea de cria té una gran importància ja que no només és el lloc de reproducció d'aquesta espècie sinó que acostuma a ser l'àrea on es refugia, dorm i es reposa durant tot l'any. Cal protegir l'espècie, sobretot en època de reproducció i cria, restringint els accessos i les activitats esportives i/o lúdiques. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||||||
| 59725 | Font de la riera de Santa Magdalena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-riera-de-santa-magdalena | no raja | Font ubicada a la riera de Santa Magdalena, molt a prop del pont de Rocafort. Per accedir-hi cal deixar el pont a mà esquerra i agafar un camí de terra a mà dreta que comunica directament amb la riera. A una vintena de metres només entrar, hi ha, a mà esquerra un bloc de pedra de grans dimensions. La font es troba al davant mateix d'unes alzines, al bell mig de la riera, aprofitant un queixal que fa la roca. Del bloc de pedra del camí, surt un corriol que baixa cap a la riera, i que en un moment donat es transforma en uns esglaons de morter. Al final dels esglaons hi ha un muret de totxo formant una 'L', de 70 cm d'alçada. El broc es redueix a un tub collat amb ciment ràpid. | 08182-327 | Riera de Santa Magdalena | 41.7043000,1.8771000 | 406574 | 4617555 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||||||
| 59738 | Casa parroquial del Pont | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-parroquial-del-pont | Casa adossada a la façana occidental de l'església de la Divina. És de planta rectangular i consta de quatre nivells adaptats al desnivell del terreny. La coberta és de teules àrabs a dos vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Aquest és l'element més característic des del punt de vista arquitectònic, ja que es mostra a partir d'una galeria en planta i primer pis, de tres arcs, suportats per dos pilars. A la planta superior hi ha un petit terrat amb barana de ferro. Davant hi trobem l'entrada principal, amb un pati i una porta que tanca el barri. També hi ha un altre accés en el nivell soterrani, que s'hi accedeix des de les escales que baixen de la plaça fins la carretera. La façana principal està arrebossada i pintada de blanc, mentre que les façanes occidental i septentrional són d'obra vista. Les obertures tenen un emmarcament de maó i destaquen dos balcons amb barana de ferro en les obertures centrals de les dues plantes pis. A la part superior hi ha una planta més baixa, tipus golfes. | 08182-340 | Plaça Major, 1 | Era l'antiga casa del rector, però des de fa un temps que ja no hi viu. | 41.7003400,1.8705300 | 406022 | 4617122 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59738-foto-08182-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59738-foto-08182-340-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||||||
| 59661 | Santa Maria de Matadars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-matadars | <p>ALTÉS, F.X. A (1994). El Diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994. Volim I: a. (Studia Monastica; núm. 36), pp. 253-262. ALTÉS, F.X. A (1995). Diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. Volum II: . (Studia Monastica; 37), pp. 393. ALTÉS, F.X. A (1996). El Diplomatari del Monestir de Santa Cecília de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996. Volum III:. (Studia Monastica; 38), pp. 297. BARRAL i ALTET, Xavier (1980). Les pintures murals romàniques d'Olèrdola, Calafell, Marmellar i Matadars. Barcelona: Artestudi, (Art romànic; 11), p.141. BARRAL i ALTET, Xavier (1981). L'art pre-romànic a Catalunya: segles IX-X. Barcelona: Edicions 62, pp. 303. BENET, A. [et al.] 81984). Santa Maria de Matadars (o del Marquet); dins AA. DD. Catalunya Romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984. volum XI: . pp. 328-334. CARRASCAL, S.; MALGOSA, A.: Estudi antropològic. Inclòs a la memòria d'intervenció arqueològica de 2007-2008. Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia FIERRO, X. ET ALII: Memòria de l'excavació a l'església de Santa Maria de Matadars (Pont de Vilomara i Rocafort, Bages), 2 Volums. Campanyes 2007-2008. Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia. FONTAINE, Jacques. L'art préroman hispanique; Art mozarabe. Saint-Léger-Vauban: Zodiaque, 1973-1977. 2. (La nuit des temps; 38; 47). GALÍ, D.; PUIG, J. 'Estudi artístic. La decoració pictòrica de l'interior'. A: S.P.A.L. Estudi Històric (documental, constructiu i artístic) de l'església de Santa Maria de Matadars (El Pont de Vilomara i Rocafort). Barcelona: Diputació de Barcelona. pp.37-39. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. GISBERT, Adell I albert, Joan (1982). El transsepte elevat d'algunes esglésies alt medievals. Notes per a un estudi; dins Quaderns d'estudis medievals. [Barcelona] 1, núm. 7 , pp.405-423. GOMEZ-MORENO, Manuel (1919). Iglesias mozárabes: arte español de los siglos IX a XI. Madrid: Centro de estudios históricos. JUNYENT, Eduard (1983). L'arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic. Barcelona: Curial; Abadia de Montserrat. (Textos i estudis de cultura catalana; 3), pp. 243. LACUESTA, R. 81981). Església de Santa Maria del Marquet o de Matadars; dins AA. DD. El Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra. 1915-1981. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1998. Volum II. pp. 569-577. LÓPEZ, A.; CAIXAL, A. (2009). La primera campaña de excavación en la iglesia de Santa María de Matadars o de Marquet; dins Espacio, Tiempo y Forma (Homenaje al profesor E. Ripoll Perelló). [Madrid] 1, pp.337-352. Serie I, Nueva época. LÓPEZ, A; CAIXAL, À.; GÓMEZ, A. (2007). L'excavació arqueològica a l'entorn immediat de l'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet (El Pont de VIlomara i Rocafort, Bages); dins el III Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell, 2007. II. pp. 680 -688. MARTORELL, Jeroni (1935). L'eslgésia mossàrab del Marquet; dins Revista Esplai, núm. 199, pp. 1118-1119. MONTANYÀ, E. Pàgines comarcals. Pont de Vilumara. Industria i Comerç. 17. PUIG i CADAFALCH, Josep; FALGUERA, Antoni de; GODAY CASALS, Josep. (1918). L'arquitectura romànica a Catalunya. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1909-1918. 4. SITJES i MOLINS, Xavier (1977). Les esglésies pre-romàniques del Bages, Berguedà i Cardener. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa, pp. 251. VILA, A. 'Pont de Vilumara. La Capella del Marquet'. Butlletí del Centre Excursionista de la Comarrca del Bages. VILLEGAS, Francesc (1973). Otra iglesia restaurada: Santa Maria de Matadars. Manresa. dissabte, 23 de juny de 1973.</p> | I-XI | L'església fou parcialment restaurada el 1950. Posteriorment s'hi han fet excavacions arqueològiques i de restauració a càrrec e la Diputació de Barcelona. | <p>S'accedeix des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1229 en direcció a Sant Vicenç de Castellet. A 800 metres del nucli, a l'alçada del punt quilomètric 4, cal entrar a mà esquerra en un carrer senyalitzat que mena a la zona de Santa Maria de Matadars, adjacent a la mateixa carretera. El conjunt de l'església de Santa Maria de Matadars i la necròpolis adjacent es troben actualment en una zona urbanitzada al sud del nucli del Pont de Vilomara i sobre el marge esquerre del Llobregat. L'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet, anomenada així per trobar-se al costat de la masia del Marquet, consta en l'actualitat de dos elements diacrònics: d'una banda, la capçalera preromànica, formada per una nau de planta rectangular i dues capelles laterals (els dos braços del transsepte), i de l'altra, la nau romànica que tradicionalment s'ha datat del segle XI i que es va adaptar a la capçalera original amb una notable desviació cap al nord-est. La capçalera, que correspon molt probablement a una primitiva església de tres naus, és força original i complexa. Està compartimentada en dos petits santuaris o absis de planta trapezoïdal (un de tercer, el de migdia, fou mutilat posteriorment) i un espai central, que constitueix el creuer, comunicats entre si mitjançant arcs de ferradura. El santuari central, constituït pròpiament en absis, sobresurt notablement dels laterals, que es disposen al flanc a manera de transsepte. Tot aquest sector es cobert amb voltes de canó. Al lloc que correspondria al creuer hi ha un cos sobresortint a manera de cimbori allargassat, sense cap connexió interna amb l'edifici. L'element més destacat del conjunt són els dos arcs de ferradura que comuniquen l'absis central amb el creuer, i el creuer amb la nau. Són molt ultrapassats, amb encongiment manifest dels muntants i amb les pedres de l'arc disposades radialment. També són de ferradura els dos petits arcs que comuniquen el creuer amb les capelles laterals, i la finestra de l'absis principal. La nau romànica, coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals, és d'aparell més regular i escairat, i es va adaptar al segle XI a aquesta capçalera antiga, amb una notable desviació vers el NW. La façana de ponent té un portal de punt rodó, amb un senzill arc de pedres en disposició radial, una finestra en forma de creu al damunt i les restes d'una petita espadanya. A l'interior, entre el darrer arc toral i la capçalera hi ha restes de pintures murals a la volta, formades per unes caselles dins les quals hi ha unes estilitzacions vegetals, molt semblants a les de Sant Pere de Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet), i que devien decorar tota la nau. La seva cronologia és discutida, però tot i que se les ha volgut fer contemporànies de la nau, semblen molt més tardanes</p> | 08182-263 | Carretera de Sant Vicenç de Castellet, s/n | <p>El lloc i l'església de Matadars són coneguts documentalment des de l'any 956, en què Ansulf cedí l'alou de 'Matadarcs'; amb les seves esglésies i altars al monestir de Santa Cecília de Montserrat. A mitjans del segle XII, l'església és esmentada com a parròquia del bisbat de Vic, però perdé aquesta condició per manca de poblament. Centre d'una quadra (amb només tres famílies el segle XVI) propietat del monestir de Montserrat, passà a simple capella i després restà sense culte. Les intervencions arqueològiques van evidenciar diverses etapes d'ocupació. Les primeres fases corresponen a l'època romana, que correspondrien a una vil·la. En els estrats de fundació de l'església van aparèixer materials ceràmics de filiació romana; fora de context hi havia ceràmiques comunes de la Tarraconense o de procedència itàlica i africana, així com restes d'opus signínum, tègula i lateri. A l'exterior del mur sud de l'església es va localitzar la cantonada d'un lacus revestit d'opus signínum, molt malmès per la inclusió posterior d'una tomba medieval. També cal destacar un conjunt de ceràmiques grises de pastes molt ben depurades amb decoracions geomètriques, corresponents a final de l'Antiguitat Tardana o Alta Edat Mitjana i és possible que corresponguin a aquest moment (segles VII-VIII) dues sitges amortitzades en el moment de construcció de l'església preromànica. Del segle XVIII existeixen referències documentals, i se sap que ben entrat el segle es bastí un paller adossat al mas Marquet, fet que va malmetre l'estratigrafia associada a l'estança i als annexos del segle XIII. L'any 1822 l'església passà a dependre de la de Sant Vicenç de Castellet que era sufragània de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell. Més tard, amb la desamortització de Mendizábal, l'església passà a mans de la família Casajoana, propietària del Mas Marquet. El 1934 es començaren les obres de restauració que, amb diverses interrupcions i canvis de projecte, continuen fins a l'actualitat. L'estudi antropològic de la necròpolis s'efectuà a partir de les restes de varis dels individus exhumats. Aquests es trobaven en diversos estats de conservació, i es van localitzar en posició decúbit supí amb un o els dos braços flexionats sobre el cos en la majoria dels casos. El ritual funerari practicat indica que es llençava una petita quantitat de terra sobre la tomba abans de segellar-la amb la llosa superior. Els individus eren de constitució robusta, i els húmers i els cúbits tendien a ser arrodonits, fet que mostra una activitat muscular poc incident, que també s'observa en les extremitats inferiors. Les patologies òssies més observades són artrosis, relacionades amb activitats continuades de sobrecàrrega. No es detecten signes indicatius de deficiències nutricionals a nivell ossi, però sí un acusat desgast dentari i reabsorció alveolar.</p> | 41.6928800,1.8729800 | 406215 | 4616292 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59661-foto-08182-263-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59661-foto-08182-263-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59661-foto-08182-263-3.jpg | Legal | Visigot|Pre-romànic|Romànic|Romà | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2020-07-03 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El 2003 se signà un conveni entre l'ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort i la Diputació que tenia per objecte dur a terme 'Actuacions d'Urgència a l'ermita de Santa Maria de Matadars'. Així, les intervencions de 2003-2004 i 2007-2008 i l'estudi documental i artístic de l'edifici van permetre als directors del projecte establir una seqüència cronològica de l'evolució del monument. | 87|91|92|83 | 45 | 1.1 | 1781 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||
| 59655 | Jaciment del Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-del-pont-de-vilomara | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. BENET CLARÀ, A. (1985). Història de Manresa. Dels orígens al segle XI. Manresa. DAURA, Antoni, GOLOBART, Joan i PIÑERO, J(1995). L'arqueologia al Bages; Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 15. Manresa. GENERALITAT DE CATALUNYA (2010). Carta arqueologia del Bages. El Pont de Vilomara i Rocafort. JUNYENT i MAYDEU, Francesc i MAZCUÑAN i BOIX, Alexandre (1984). Forats d'una possible palanca o torre; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pàg. 357. | IX-XV | Caldria prospectar la riba esquerra del riu per saber si existeixen els forats paral·lels de l'altre costat. | Amb el nom de Pont de Vilomara, la Carta arqueològica defineix la ubicació d'una sèrie de forats rodons excavats a la roca situats després de travessar el pont gòtic, 50 metres aigües avall. En un aflorament rocós a tocar del cabal d'aigua. Segons la font consultada, són 16 o 17 forats, d'uns 20 cm de diàmetre i 8 cm de profunditat, formant dos rengles asimètrics. La manca de més dades en dificulta la seva interpretació. Per a alguns, es podria tractar del lloc on s'aixecarien els pals o cabirons de suport d'una primitiva palanca o torre de fusta. També s'apunta la possibilitat que fos una resclosa. Però la possibilitat més factible és que es tractés d'una passera de fusta, anterior al pont actual, o relacionada amb la construcció del pont. | 08182-257 | Riu Llobregat | 41.7004600,1.8690400 | 405898 | 4617137 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59655-foto-08182-257-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59655-foto-08182-257-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Els forats descrits es troben a la riba dreta del Llobregat, dins el terme municipal de Manresa, però l'àrea delimitada en el polígon de la Carta arqueològica de la Generalitat, inclou la riba esquerra, corresponent al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59687 | Castell de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-rocafort-0 | <p>AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. CENTELLES, Ramon (1983). Capella de Sant Vicenç Màrtir del castell de Rocafort; dins Amics de l'art romànic. Circular 23. Barcelona, pp. 273 - 276. GENERALITAT DE CATALUNYA (2010). Carta arqueologia del Bages. El Pont de Vilomara i Rocafort. JUNYENT i MAYDEU, Francesc i MAZCUÑAN i BOIX, Alexandre (1984). Castell de Rocafort; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 353-355. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. PLADEVALL i FONT, Antoni i CATALÀ i ROCA, Pere (1976). Castell de Rocafort; dins Els castells catalans, vol. V. Rafael Dalnmau editor. Barcelona, pp. 730-736.</p> | IX-XVIII | Esfondrat en la seva major part. Només conserva dret un pany de paret. És visible bona part del fossat. | <p>Castell roquer enfilat dalt d'un pujol, a un quilòmetre del nucli de Rocafort. Llevat del fossat que es conserva en bona part (nord-occidental), només en resta un pany de paret visible, al migdia. Sota un munt de runa podria haver-hi la torre. Malgrat això, sembla una estructura força unitària. A la part interior de la paret (10'9 x 7'8 metres), hi ha dues mènsules. Al seu damunt hi ha un forat quadrat. Aquest mur queda tallat a la banda de llevant pel balç que talla el turó; però per la banda de ponent troba continuïtat en un altre mur situat a 5'7 metres. Aquest, amb un gruix d'1'2m i una alçada d'un metre, s'allarga fins a 4'6 m. A partir dels quals, formant un angle recte, canvia de sentit capa a tramuntana, uns 3'7 metres més. En aquest darrer tram, es conserva una espitllera. A 4 metres de la paret de migdia es veuen les restes d'una altra paret, amb un tram de 5'78 m de llargada. A les parets s'entreveuen dues tècniques ben diferenciades. La principal estaria feta per blocs de pedra de mida força voluminosa i ben escairats, disposats en fileres ben marcades. El morter utilitzat és de color gris, de gran consistència i pastat amb sorra i calç. Segurament fruit de remodelacions posteriors, s'observa un parament fet a partir de pedres més petites. En origen, la defensa del castell la facilitava l'elevació del pujol en la seva part de migjorn i llevant i un fossat a la part septentrional i occidental. L'actual camí és relativament recent. Antigament les masies de la zona es comunicaven per un altre recorregut. La teoria que el mur de migdia sigui part de l'antiga església del castell no es compartida per tots els autors (JUNYENT, Francesc i MAZCUÑAN, Alexandre:1984).</p> | 08182-289 | Rocafort | <p>Un primitiu terme anomenat Nèspola comprenia els castells de Rocafort, Mura i Talamanca. Però a finals del segle X, se separa en els tres termes dels castells esmentats. El terme de Nèspola es documenta el 926. L'any 1022 es documenta com a 'castell de Nèspola que diuen Rocafort', i ja no es torna a trobar el nom antic. Es tractava d'un domini comtal amb importants alous. Molt aviat els va adquirir la família que s'anomenarà Rocafort i que tingué el castell en alou. L'any 976 el comte Borrell ven a Riculf el castell de Nèspola. L'any 984, Unifred, fill o nebot de Riculf, compra al comte Borrell un alou al lloc d'Ullastrell (avui Oristell). La família Rocafort tingué el domini eminent del castell, tot i que mai s'ha trobat cap acte de vassallatge, fins que el 1281 Umbert de Rocafort donà a Berenguer de Sitjar, fill i procurador de Pere de Sitjar, ciutadà de Barcelona, el domini del castell de Rocafort que li havia venut. Durant poc més de mig segle, estigué en mans de la família Sitjar. El darrer senyor fou Pere de Sitjar, que es casa amb Guillemona, filla de Jaume Nerell, ciutadà de Manresa. Pere morí poc abans de l'inici de la Pesta Negra el 1348, i la seva vídua encarregà el sarcòfag que hi ha a l'església parroquial de Rocafort, i restaurà la capella del castell. En el testament, la vídua de Pere de Sitjar, deixa el castell al monestir de Sant Benet del Bages. Possiblement fou habitat fins la guerra civil catalana de la Generalitat contra Joan II, o una mica abans.</p> | 41.7163000,1.9256000 | 410626 | 4618836 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59687-foto-08182-289-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59687-foto-08182-289-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59687-foto-08182-289-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||
| 59656 | La Creueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-creueta-5 | <p>BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona.</p> <p>PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor.</p> <p>DAURA, Antoni i GOLOBART, Joan (1983). Troballes arqueològiques a Rocafort de Bages; dins Dovella, núm. 8. Manresa, pp. 33-34.</p> <p>DAURA i JORBA, Antoni i GOLOBART BADAL, Joan (1983). L'arqueologia al Bages (II). Necròpolis medievals; dins Les Fonts. Quaderns de recerca i divulgació, núm. 6. Manresa, pp. 84-85.</p> <p>DAURA, Antoni i GOLOBART, Joan (1984). Necròpolis de La Creueta; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 356-357.</p> <p><span><span>FERRANDO I ROIG, Antoni, (1992). Recorregut per les tombes medievals de Sant Llorenç del Munt i els seus encontorns. Terrassa. Editorial Ègara. Monografies Vallesanes, 18. Pàg. 26-29. </span></span></p> | V-X | La zona pateix accions de vandalisme i els responsables i veïns gairebé prefereixen que siguin difícil de distingir per protegir-les millor. La pedra de les creus ja la van haver de traslladar per evitar la seva destrucció. | <p>Necròpolis medieval localitzada al puig conegut amb el nom de La Creueta, a l'extrem nord-oriental del terme municipal, a prop de Rocafort. Es tracta d'un cementiri amb tombes del tipus 'cista', delimitades per lloses; orientades est - oest. N'hi ha dues de visibles que mesuren 1'80 x 0'58 m, la més gran i 1'25 x 0'55 m l'altra. Se n'entreveu una tercera al costat, colgada per matolls, però n'hi deuen haver més. Miquel Ballbè (1998) en va veure fins a cinc. En una s'hi localitzaren restes òssies en connexió anatòmica, i dos cranis al costat de ponent. A l'altre enterrament s'hi localitzà una mandíbula inferior. Hi ha lloses clavades verticalment que podrien indicar els límits de la fossana. Les mides publicades a la Catalunya romànica (1984), no coincideixen amb les que vam prendre durant la nostra visita. Potser es tracta de tombes diferents.</p> | 08182-258 | La Serra | <p>El mes de juliol de l'any 1985, després de les diferents intervencions que es van fer al jaciment (veure bibliografia), un gran incendi afecta la zona i deixa al descobert diverses tombes que no s'havien documentat arqueològicament. Amb la recuperació de la capa vegetal tornen a quedar colgades sense que s'hagi fet cap altra intervenció.</p> | 41.7191400,1.9148500 | 409736 | 4619162 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59656-foto-08182-258-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59656-foto-08182-258-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A la CCAA està mal ubicat, i les informacions que s'hi llegeixen relacionades amb la visita que hi van fer són incorrectes. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59657 | Solana del racó de les monges | https://patrimonicultural.diba.cat/element/solana-del-raco-de-les-monges | <p>CLARET I TARDA, J. M. 'Visita a la necròpolis de la Solana de les Monges'. Butlletí del Centre Excursionista Montserrat. p.6-8.</p> <p>DAURA i JORBA, Antoni i GOLOBART BADAL, Joan (1983). L'arqueologia al Bages (II). Necròpolis medievals; dins Les Fonts. Quaderns de recerca i divulgació, núm. 6. Manresa, pp. 83-84.</p> <p><span><span>FERRANDO I ROIG, Antoni, (1992). Recorregut per les tombes medievals de Sant Llorenç del Munt i els seus encontorns. Terrassa. Editorial Ègara. Monografies Vallesanes, 18. Pàg. 25-26. </span></span></p> | V-XV | No resta cap testimoni visible, cobert per la vegetació. | <p>Es tracta d'una zona abrupta de solana en pendent acusat vers la riera de la Casa Nova, amb alguns afloraments rocosos i vegetació densa dominada pel pi blanc i el sotabosc espès d'arbusts amb molta preponderància del romaní. En aquesta zona es coneix l'existència d'una necròpolis formada per tres tombes del tipus cista, a més d'una quarta no segura (només conserva una llosa). Les tombes consistien en caixes funeràries constituïdes per vàries lloses en els dos costats llargs i dues en els extrems i la coberta constituïda de vàries lloses, amb l'orientació típica d'oest a est i de planta rectangular, lleugerament trapezoïdal. Una d'elles, que es prengué com a model, feia 1,96 m de llarg, 0,58 m d'ample a la capçalera i 0,50 m als peus i una fondària de 0,43 m. Pel tipus de tomba descrita, en cista amb orientació d'oest a est, només es pot apuntar una cronologia àmplia que abastaria des d'època visigòtica fins al final de l'alta edat mitjana. L'estat de conservació de la necròpolis s'ha de considerar desconegut ja que ni en la confecció de la Carta arqueològica del Bages el 1988 ni en la revisió de 2010 es va poder valorar.</p> | 08182-259 | Solella de les Monges | <p>Aquesta necròpolis fou descoberta per atzar en obrir-se una pista forestal a finals dels anys 70 del segle XX i fou donada a conèixer per membres de la secció d'arqueologia del Centre Excursionista Montserrat. Malauradament, les accions furtives van començar a degradar ràpidament el seu estat de conservació.</p> | 41.6961800,1.8954800 | 408092 | 4616634 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59657-foto-08182-259-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59657-foto-08182-259-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | S'accedeix al jaciment des del nucli del Pont de Vilomara pel camí de la Casa Nova que arrenca des del sector nord-est del poble, rodeja el turó de Catric-Catrac pel nord i enfila en direcció sud-est a una certa alçada sobre el marge esquerre de la riera de la Casa Nova. Transcorreguts 2,1 quilòmetres s'arriba a la Casa Nova de Sant Jaume, actualment abandonada, on cal prendre el camí que travessa la riera pel seu llit rocós i enfila el pendent abrupte del marge dret de la riera en la zona coneguda com a Solella de les Monges. A mig quilòmetre des del llit de la riera es troba un trencall a l'esquerra que s'enfila muntanya amunt. El jaciment s'ubica a dos-cents metres, tot i que no es veu res per la vegetació existent. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59658 | Roca de les Creus de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-de-les-creus-de-casajoana | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ROVIRA, Jordi; CASANOVAS, Àngels i PÉREZ, Enric (1998). La roca de les creus de Casajoana (El Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages); dins Dovella, núm. 58, pp. 13- 17. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | V-XVIII | La manca d'actuacions arqueològiques i la urbanització de la zona n'impedeixen un coneixement científic. | En terres del que fou el mas Casajoana, ara convertides en urbanització, en el camí que anava del mas de La Roviralta a Rocafort hi havia una gran pedra, originàriament emplaçada de manera horitzontal. Servia de fita termenal en una cruïlla de camins rurals. Restava oblidada de la memòria popular i colgada per la vegetació. Després de l'incendi de 1985 que també l'afectà, quedava a la vista i desprotegida. El bloc és cobert d'una quarantena de creus gravades i d'altres grafismes, tots profundament gravats sobretot en el seu sector central, que apareix sobrealçat. Les seves dimensions són de 380 cm de llargada, 130 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. El material de suport és pedra sorrenca. En el conjunt de gravats hi apareixen dues dades (1775 i 1802), 37 creus de diferents tipus (llatines, gregues), 6 cassoletes i 5 depressions longitudinals. Es tracta d'un exemple, com a mínim contrastat des del s. XVII ja què unes escriptures de 1635 i també de 1695 esmenten el bloc de pedra del terme, del que eren des de època medieval els blocs termenals emprats com a punt de referència de propietats, vies o termes municipals. Tanmateix, la simbologia cruciforme apareix des d'antic als documents catalans (segle XI), com a senyal delimitadora de límits parroquials o de propietats. | 08182-260 | Urbanització River Park - Casajoana | El 20 de març de 1635 i el 29 de novembre de 1695, unes escriptures esmenten el bloc de pedra del terme. Tement per la seva integritat, els veïns de Rocafort motivats per Josefina Oliveras i el Museu, l'any 1992, decidiren traslladar-la i ubicar-la darrera l'església de Santa Maria. | 41.7158500,1.8915500 | 407793 | 4618822 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59658-foto-08182-260-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | S'accedeix al jaciment des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1124 que mena al nucli de Rocafort. A l'alçada del PK 5,150 s' agafa la carretera que surt a l'esquerra i s'enfila cap al Turó de Solanes, on hi ha actualment la urbanització 'River Parc'. Cal anar al nord d'aquesta urbanització pel primer carrer a l'esquerra al capdavall del qual es troba el camí de terra que mena a can Casajoana. Uns quatre-cents metres al nord-est, a la dreta del camí, es trobava el jaciment. | 94 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59659 | Pedra de les Creus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedra-de-les-creus | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. COMELLAS, J. (1987), 'L'enigma de la 'pedra de les creus' de Rocafort, Regió 7, 20 de juny. DAURA, A.; GALOBART, J. (1983 a), L'arqueologia al Bages (lI), Les Fonts, Quaderns de Recerca i Divulgació. 6, Manresa. Nota 2, pàg. 58 i pàg. 61. DAURA, A., GALOBART, J., (1983 b), 'Troballes arqueològiques a Rocafort de Bages', Dovella, 8, Manresa, pàgs. 33-36. ROVIRA, Jordi; CASANOVAS, Àngels i PÉREZ, Enric (1998). La roca de les creus de Casajoana (El Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages); dins Dovella, núm. 58, pp. 13- 17. DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995), L'arqueologia al Bages, Monogràfics, 15. Centre d'Estudis del Bages, pàg. 286. Manresa. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | V-XVIII | L'any 1992 es va adequar l'actual espai per protegir-la. | La Roca de les Creus és un gran bloc prismàtic, originàriament emplaçat de manera horitzontal que servia de fita termenal en una cruïlla de camins rurals, en el camí que anava del mas Roviralta a Rocafort. Estava situada dalt de la carena del camí que va del mas de La Roviralta a Rocafort. Quan hi havia enterraments a Rocafort, les comitives del difunt es paraven en aquest lloc i resaven una absolta i marcaven una creu. El bloc és cobert d'una quarantena de creus gravades i d'altres grafismes, tots profundament gravats, sobretot en el seu sector central, que apareix sobrealçat. Les seves dimensions són de 380 cm de llargada, 130 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. El material de suport és pedra sorrenca. En el conjunt de gravats hi apareixen dues dades (1775 i 1802), 37 creus de diferents tipus (llatines, gregues), 6 cassoletes i 5 depressions longitudinals. Es tracta d'un exemple, com a mínim contrastat des del segle XVII, ja que unes escriptures de 1635 i també de 1695 esmenten el bloc de pedra del terme, del que eren des d'època medieval els blocs termenals emprats com a punt de referència de propietats, vies o termes municipals. Tanmateix, la simbologia cruciforme apareix des d'antic als documents catalans (segle XI), com a senyal delimitadora de límits parroquials o de propietats. | 08182-261 | Rocafort | Disposem per a la Roca de les Creus d'un cert nombre de referències documentals que des del segle XVII ens especifiquen, sense cap mena de dubte, el caràcter termenal que posseïa aquest bloc. Així, una escriptura datada del di a 20 de març de l'any 1635 esmenta ja el bloc de pedra de terme i en un altre document datat del dia 29 de novembre de 1695 hom es refereix al bloc com un element termenal ben significat i consensuat. Així, a tall d'exemple. aquest segon document diu , entre altres coses: '' ... DIE VIGESSIMA NONA MENSIS NOEMBRIS ANNO A NAY E D(O)NI MILLESIMO SEXCENTESSIMO NONAGESIMO QUINTO IN MANSO ROVIRA DE ROVIRALTA TERMINI ET PARA STA MARIA DE ROCHAFORT VICENS DlOS' Tement per la seva integritat, els veïns de Rocafort motivats per Josefina Oliveras i el Museu, l'any 1992, decidiren traslladar-la i ubicar-la darrera l'església de Santa Maria. | 41.7172400,1.9364600 | 411531 | 4618929 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59659-foto-08182-261-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59659-foto-08182-261-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59659-foto-08182-261-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | També rep els noms de Pedra de les Creus o Còdol de les Creus.No es troba en el seu emplaçament original perquè patia atacs vandàlics molt sovint. | 94|85 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59670 | Rellotge de sol canònic de Santa Maria de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-canonic-de-santa-maria-de-rocafort | X-XIII | Manca el gnòmon de vareta i determinar la seva ubicació original. La línia central sembla sobresortir clarament de la semicircumferència i fortament erosionada. | Rellotge de sol del tipus canònic, cisellat en un carreu reaprofitat de la portalada principal de la façana, orientada al sud-oest, de l'església de Santa Maria de Rocafort. No conserva el gnòmon de vareta però si que es poden observar 12 línies ben traçades, i dues semi-circumferències. Les quatre línies centrals prolonguen la línia horària fins al segon cercle. | 08182-272 | Plaça de l'Església | Els rellotges canònics no mesuraven les hores com les entenem ara, sinó que mesuraven els moments rellevants dels eclesiàstics. Normalment estaven encarats a migdia, amb el gnòmon perpendicular i amb les línies que assenyalaven la hora Tèrcia, la Sexta, i la Nona segons la regla de Sant Benet. Seguint aquesta norma, les altres ratlles podien ser afegides posteriorment per donar una aparença de rellotge vertical. | 41.7169800,1.9363800 | 411524 | 4618900 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59670-foto-08182-272-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59670-foto-08182-272-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | No consta a l'Inventari de Rellotges de sol de Catalunya. També rep el nom popular de rellotge de missa. En una fotografia de l'arxiu Villegas publicada al llibre de Miquel Ballbè, pàgina 101, destaca el carreu amb el rellotge a la part esquerra de la portalada. | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59553 | Ca n'Oristrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noristrell | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | X-XX | La part més transformada és la que correspon als pisos superiors on s'han adequat a les necessitats actuals. | El mas Oristrell és una de les finques més extenses del Pont de Vilomara i una de les més antigues. S'ubica a l'entrada de la vall del Torrent Flequer, en un punt dominant visualment. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa de diferents cossos. L'antiga façana, amb portal rodó dovellat, orientada a migdia, ha quedat tapada per edificacions auxiliars de caràcter productiu. Però aquesta façana ja era una ampliació de la part més antiga, coneguda amb el nom de Torre Moruna. Un document del segle XIII ja parla d'aquesta torre quan es refereix a la capella de Sant Pere com a 'capella de la torre'. És de planta rectangular i encara conserva espitlleres de defensa. Possiblement hagi perdut altura en alguna reforma, però la resta es conserva poc alterada. Aquesta torre va quedar integrada a la construcció de la masia a causa de les successives ampliacions. Posteriorment s'hi van anar afegint estructures de producció en diferents èpoques: la pallissa, l'era, els cellers, diferents corrals, un trull i les tines. D'aquestes darrers, hi trobem un grup aïllat, als quatre vents, de tres tines cilíndriques i deu més adossades a la casa. Tant en el sector de llevant com en el de ponent. | 08182-155 | El Pont de Vilomara | La documentació més antiga que ens parla d'aquest mas és un pergamí de Sant Benet de Bages de l'any 932. Es tracta d'una venda entre Aldevoso i la seva muller Ranla i Gonderic i Ermessenda, d'unes cases amb corts, horts i terres de conreu, terres ermes, vinyes i pomeres. Situa la finca en el lloc que es coneix amb el nom d'Ullastrell. Les terres delimiten a orient amb 'Palazio de Avezcia', a migdia amb Monte Virgilio, a nord amb el riu Néspola i a occident amb el riu Llobregat. Existeixen document del mateix segle X i XI on es testimonien vendes. Amb el temps la informació augmenta progressivament i continua aportant dades del mas i de la família Oristrell durant els segles XIII, XIV, XV, XVI, XVII i fins l'actualitat. Fins el segle XVIII es manté el cognom Oristrell, que ha quedat al mas. Però a partir de 1723, al quedar-se sense descendència masculina, el cognom esdevé Oliveras. Fou mitjançant l'enllaç matrimonial entre Jaume Oliveras i Oristrell i la pubilla. El cognom Oliveras es manté en l'actualitat. | 41.7093400,1.9041000 | 408828 | 4618086 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Destaca, a part de les tines, un trull, amb tots els seus components i amb una de les pedres porta la data de 1884 gravada. En el celler també es conserven dues bótes congrenyades i de cadireta. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59685 | Santa Magdalena del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-magdalena-del-pla | AA. VV. (1988). Darreres intervencions del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona a la comarca del Bages; dins Dovella, núm. 26, pp.47-51. AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AGUILAR I GUILLÉN, A. (1991). 'Recerca arqueològica a Santa Magdalena del Pla (El Pont de Vilomara, Bages)'. A: Actuacions en el patrimoni edificat medievali modern (segles X al XVIII): I. La intervenció arquitectònica: II. La recerca arqueològica. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1991. (Quaderns científics i tècnics; núm. 3), pp.155-161. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. JUNYENT i MAYDEU, Francesc i MAZCUÑAN i BOIX, Alexandre (1984). Castell de Rocafort; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 355-356. | XI-XII | Restaurada entre 1985 i 1987 pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. | Capella situada dins el clos del cementiri del poble, orientada est-oest. Consta d'una única nau amb volta de canó lleugerament apuntada; i amb absis semicircular, tan ample com la mateixa nau, i sense decoració exterior. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i s'obre a la nau mitjançant un arc toral que divideix la nau en dos trams. La porta d'accés s'obre al mur de migdia. Està formada per un arc de mig punt dovellat, amb una llinda de descàrrega al damunt. | 08182-287 | Passeig de la Pau, s/n | Aquesta església estava dins l'antic terme del castell de Rocafort, al lloc conegut com Vilomara, com una capella rural, dedicada a Santa Maria. Durant uns segles fou propietat del monestir de Sant Benet de Bages. El lloc de Vilomara (Villa Amara)es documenta per primer cop l'any 982. Quan Llop Sanç entra de monjo a Sant Benet de Bages, l'any 1077, l'església ja existia. La donació que en aquell moment fa, es confirma el 1118, en la donació d' Ermessenda, vídua de Berenguer d'Ulció, i Elisenda, filla seva. L'església apareix sovint en documents del segle XIII amb el nom de Santa Maria del Pla. Després oscil·la entre Santa Maria i Santa Magdalena; i, finalment, s'imposa el darrer. | 41.7041300,1.8718700 | 406139 | 4617542 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Durant la restauració de 1985, el campanar vell fou desmuntat i es substituí per un d'exempt, a la dreta del tester, fet en ferro i coure que conté la campana antiga. | 92|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59716 | Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocafort | XI-XX | Rocafort de Bages és el nucli antic del municipi, situat en un massís rocós al nord-est del terme municipal i envoltat d'un paisatge agrest i rocós. Està delimitat en bona part per la Riera de Nespres (actual riera de Mura) i a un quilòmetre del castell que dóna nom al nucli i que en fou l'origen. La construcció més destacada del conjunt és l'església dedicada a Santa Maria, d'origen romànic. És possible que la capella originària romànica pertanyés al mas de Can Serra de l'església. Estava dins l'antic terme de Néspola primer, i del castell de Rocafort després; al lloc que s'anomenava Palau Aveza. Inicialment apareix com a sufragània, però aviat adquireix la categoria de parròquia que encara conserva. Fou una fundació comtal, i era propietat dels senyors del castell fins que aquest passà a mans del monestir de Sant Benet de Bages. Actualment el carrer Montserrat, que canvia el nom a carrer Major, a partir de la plaça Gran, travessa el nucli i uneix la carretera BV-1224, que mena al Pont de Vilomara, amb el camí de Mura, de factura relativament recent, ja que abans la circulació rodada acabava davant la masia de Can Serra de l'Església. Aquests carrers es converteixen, doncs, en l'arteria principal del nucli. La línia que marca el carrer Montserrat amb el Camí del Prat també explica l'evolució de Rocafort, ja que des d'aquí cap a ponent, les terres pertanyien al Prat i cap a llevant llevant a Can Serra. Segons la documentació de la casa el propietari de Can Serra, ens explicava que les cases del carrer Major que miren a llevant es van construir al segle XVIII, al voltant de 1780, i les que miren a ponent, cent anys després. Aquests són els principals carrers del nucli; però també trobem el carrer Montcau que és una variant del carrer Montserrat i el carrer de les Roques, que en direcció sud mena a les finques de Cal Tinet i Les Grauetes. | 08182-318 | Rocafort | El castell de Rocafort és un castell termenat, documentat el 902 amb el nom de castell de Nèspola i des del 1023 amb el nom de Rocafort. Aquest castell era el centre d'un antic terme anomenat Nèspola, que comença a esser documentat el 926 i el 1022 es documentà com a 'Castell de Nèspola que diuen Rocafort'. Les cases fortes d'aquest terme i que es mantenen són El Prat i Can Riera de l'església. De les parcel·les d'aquestes dues cases es forma l'actual nucli de Rocafort, a partir del segle XVII, però sobretot, XVIII i XIX. Un primitiu terme anomenat Nèspola, comprenia els castells de Rocafort, Mura i Talamanca. Però a finals del segle X, se separa en els tres termes dels castells esmentats. El terme de Nèspola es documenta l'any 926. L'any 1022 es documenta com a 'castell de Nèspola que diuen Rocafort', i ja no es torna a trobar el nom antic. Es tractava d'un domini comtal amb importants alous. Molt aviat els va adquirir la família que s'anomenarà Rocafort i que tingué el castell en alou. L'any 976 el comte Borrell ven a Riculf el castell de Nèspola. L'any 984, Unifred, fill o nebot de Riculf, compra al comte Borrell un alou al lloc d'Ullastrell (avui Oristell). La família Rocafort tingué el domini eminent del castell, tot i que mai s'ha trobat cap acte de vassallatge, fins que el 1281 Umbert de Rocafort donà a Berenguer de Sitjar, fill i procurador de Pere de Sitjar, ciutadà de Barcelona, el domini del castell de Rocafort que li havia venut. Durant poc més de mig segle estigué en mans de la família Sitjar. El darrer senyor fou Pere de Sitjar, que es casa amb Guillemona, filla de Jaume Nerell, ciutadà de Manresa. Pere morí poc abans de l'inici de la Pesta Negra, el 1348, i la seva vídua encarregà el sarcòfag que hi ha a l'església parroquial de Rocafort, i restaurà la capella del castell. En el testament, la vídua de Pere de Sitjar, deixa el castell al monestir de Sant Benet del Bages. Possiblement fou habitat fins la Guerra Civil catalana de la Generalitat contra Joan II, o una mica abans. | 41.7153400,1.9349800 | 411405 | 4618719 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59716-foto-08182-318-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59716-foto-08182-318-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59716-foto-08182-318-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||||
| 59722 | Camí Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-14 | FERRANDO i ROIG, Antonio (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç de Munt. El Camí Ral de Barcelona a Manresa. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 15. RIERA, Antoni (2003). La red viaria de la Corona Catalanoaragonesa en la Baja Edad Media, dins de Acta Historica et Archaelogica Mediaevalia, 23/24. Publicacions de la Universitat de Barcelona. | XI-XX | Alguns trams estan asfaltats i d'altres s'han perdut. | El Camí Ral era la via de comunicació que comunicava Barcelona i Manresa i que travessava pel terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort. De Barcelona a Manresa el recorregut del Camí Ral era el següent: un cop fora de la ciutat, passant pels barris del Clot i de Sant Andreu, el camí anava fins el coll de Montcada, cap al Vallès, travessant Ripollet i Barberà en direcció Sabadell. Un cop a la ciutat es circulava per l'actual Passeig de Manresa en direcció nord-oest i deixant Sant Julià d'Altura, s'arribava a la Creu de Bessanta, on hi havia una bifurcació. D'aquí sortia un brancal o ramal cap a l'esquerra que menava a Terrassa. El de la dreta anava a Castellar del Vallès i Caldes de Montbui. La principal conduïa fins a Matadepera, que remuntant la riera de les Arenes arribava fins a l'Hostal de la Barata. A partir d'aquí calia travessar la Serra de l'Obac. Un cop passats els colls Estret i Daví, la ruta es feia més suau. Passats els colls de la Morella i de Gipó, s'arribava a l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta que passant per la Casanova de Sant Jaume arribava fins al Pont de Vilomara, on creuant el riu Llobregat pel pont antic es passava pel pla de Cal Gravat, Sant Bartomeu i Santa Clara entrant a Manresa. Ferrando (1988), descriu un tram del Camí Ral en el seu pas pel Pont de Vilomara procedent de l'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta: 'el camí ral voreja el gran casal per la dreta fins arribar a l'era, des d'on continua entre ruïnes i marges de pedra. La ruta remunta i volta per l'esquerra un esperó rocós que s'alça davant la casa fins arribar a un collet. En aquest punt l'autèntic camí ral continuava pel ramal de l'esquerra, que al cap de poc es perd. Cal passar a l'altra banda de l'abrupte collet, on trobarem un corriol conegut pel nom de la Drecera fosca, el qual es pot seguir per la dessolada vessant de la riera de Sant Jaume fins a retrobar el camí ral en una esplanada on conflueixen diversos camins. Pel de la dreta, que ateny novament la carena (NW). Aquí el camí ral surt del terme de Sant Vicenç de Castellet i s'endinsa breument pel de Mura, per passar al cap de poc al terme del Pont de Vilomara. Es passa de llarg un trencall a mà dreta, i aviat vindrà un segon que s'haurà de seguir tot deixant l'ample camí carreter a mà esquerra. A partir d'aquest punt el camí esdevé un xic confús en alguns trams, i cal parar molta atenció per a no perdre'l. Es voregen uns llargs marges empedrats, i per la carena s'assoleix un collet, on el camí es bifurca. Es deixa el ramal de l'esquerra, que puja a un dipòsit d'aigua i se segueix pel de la dreta que davalla el Serrat dels Trons avall fins arribar al nucli urbà del Pont de Vilomara per on s'haurà de travessar el pont antic'. El pont antic forma part del traçat del Camí Ral que travessava el riu Llobregat i pujava cap el Coll de Coscolla, passant per l'hostal de Sant Jaume De Vallhonesta. Aquest camí ja està documentat l'any 1007 en el seu pas pel coll de Gam o coll de Daví. També s'ha documentat un ramal que des de dins el nucli de Rocafort, concretament el carrer de les roques, pujaria en direcció al Bofí i passaria pel costat mateix de la masia de les Grauetes. | 08182-324 | El Pont de Vilomara i Rocafort | La comarca del Bages destaca per dues característiques rellevants, en primer lloc hi travessa el riu Llobregat i els seus afluents; en segon lloc, és un pol important de comunicacions entre el Barcelona i el Pirineu i les planes cerealistes de Lleida, la Segarra i la part oriental de Catalunya. Les vies de comunicació van continuar essent les mateixes fins ben entrat el segle XIX. Totes elles passaven per Manresa, i d'aquí partien cap a Barcelona, o Terrassa, passant pel Pont de Vilomara, Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. A finals del segle XVIII el tram del Coll de Daví es trobava en molt mal estat, la qual cosa motivà que s'intentés arranjar projectant millores en el traçat. Però al voltant dels anys 1804 les obres es varen abandonar degut a que es construeix un nou camí que unirà Manresa amb la carretera de Barcelona a Madrid per Can Maçana. La ruta, patirà les guerres napoleòniques i no es podrà acabar fins entrat l'any 1835. Tanmateix va ser emprat durant encara uns quants anys per al transport a bast del cotó des del port de la Ciutat Comtal fins a les indústries tèxtils de pobles com Sant Vicenç de Castellet o Castellgalí. Amb la inauguració el 3 de juliol de 1850 de la línia fèrria entre Terrassa i Manresa, el Camí Ral s'anirà abandonant quedant relegat a un camí ramader. Alguns dels personatges famosos que varen freqüentar el Camí Ral, en Perot Rocaguinarda, en Trucafort, conegut també com a Gabriel Torrent de la Goula, en Sastre Domingo i Jeroni Ramona, i en Capablanca. | 41.7008900,1.8697400 | 405957 | 4617184 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59722-foto-08182-324-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | En realitat no existeix un sol camí Ral i les notícies de vegades es contradiuen. A més a més se sobreposen altres camins que la gent ha anat assimilant al camí Ral. | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59713 | Mare de Déu de Matadars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-matadars | http://museunacional.cat/ca/colleccio/mare-de-deu-de-matadars/anonim/004392-000 | XII | Imatge sedent de la Mare de Déu amb el nen Jesús assegut als seus genolls. Es tracta d'una talla de fusta amb restes de policromia de la segona meitat del segle XII. La composició respon al tipus de Sedes Sapientiae, en una composició totalment frontal. El Nen conserva part de la corona, que en el cas de la figura de la mare, ha desaparegut. De la policromia que es conserva, destaquen les formes arquitectòniques dels laterals del tron i les quatre bandes vermelles verticals sobre fons groc del dors, de sentit heràldic. Les seves dimensions són 60,5 x 32 x 27, 5 | 08182-315 | Capella de Santa Maria de Matadars | Procedeix de l'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet. | 41.6928700,1.8731300 | 406227 | 4616290 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59713-foto-08182-315-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59713-foto-08182-315-3.jpg | Física | Romànic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Provinent de la col·lecció Plandiura, l'any 1932. Ubicada a la sala 10 del MNAC, Núm. del catàleg: 004392-000 | 92|85 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59731 | Fons dipositats a l'Arxiu Episcopal de Vic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dipositats-a-larxiu-episcopal-de-vic-0 | http://www.abev.net/ | XII-XX | L'Arxiu Episcopal de Vic conté molt poca informació de les parròquies del Pont de Vilomara i Rocafort, així com de les diferents capelles com per exemple la de Santa Magdalena (1/138 - Fons 3.30). També hi ha informació de les visites pastorals. En el fons 1.1. Mensa Episcopal conté les llistes i convocatòria de beneficis vacants, les llistes de candidats i els fulls de mèrits dels candidats, entre els anys 1799 i 1800. També es poden trobar els beneficis fundats en diferents esglésies del bisbat des del mot Queralt fins al de Voltregà inclusiva, entre 1690 i 1878 o els comptes del culte de l'arxiprestat en relació a Santa Magdalena del Pont de Vilomara i Santa Maria de Rocafort. En el fons 3 Conventuals, Capelles i Santuaris, 3.30 altres capelles, es pot consultar les memòries de restauració de la capella de Santa Magdalena. Pel que fa a l'arxiu parroquial tant de Santa Maria de Vilomara com de Santa Maria de Rocafort consta que, a excepció de les partides sagramentals de Santa Maria de Vilomara, la resta de documentació (llibres de Baptismes, matrimonis, defuncions, consuetes, notarials, testaments i documentació administrativa) d'ambdues van ser destruïts l'any 1936. Això no obstant, ens consta que en una casa privada del municipi s'han conservat una sèrie de pergamins procedents de la parròquia de Santa Maria de Rocafort, del qual es desconeix l'estat de conservació. En el catàleg de visites pastorals, en consten 44 de numerades. La primera d'elles es fa a Santa Maria de Rocafort el 1331/12/05 nonas desembre (sign. topogràfica AEV 1200/2 -antic 1200 B-f70); la següent data dos segles més enllà, el 1575/07/05 (AEV 1207/2 - antic 1207 B-f122v). Continua fins la número 43 de 1856/06/13 (AEV 1242/4 (antic 1242 D-f72v). La darrera visita que consta a l'Arxiu Episcopal està referenciada com a Pont, Maria del 27/04/1689 (AP A-B-C-D-H-I.N.U/1/1 - f120). | 08182-333 | Pont de Vilomara i Rocafort | L'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic és un conjunt documental i bibliogràfic singular pel seu volum i el seu abast cronològic. Conté la documentació generada al llarg de dotze segles per les institucions eclesiàstiques del bisbat de Vic, i d'altres fons no eclesiàstics de gran significació que ha anat aplegant al llarg del temps, referits tots ells al territori del bisbat. Conté també la Biblioteca Episcopal, que destaca pel volum dels seus fons i per la seva antiguitat, amb prop de 200 incunables i més de 300 manuscrits des del segle VIII. Això i el fet que ha estat un dels centres cabdals en la cultura catalana moderna confereixen a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una especial rellevància i projecció, tant a nivell nacional com internacional. | 41.7003500,1.8707300 | 406038 | 4617123 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|98 | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||||
| 59698 | Pont Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-vell-4 | <p>DAURA, A.; GALOBART, J.; PIÑERO, J. L'arqueologia al Bages. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, 1995.(Monogràfics; 15). GONZÁLEZ MORENO, A; CASTILLA, C i FERNANDEZ, A. (1995) Patrimoni: memòria o malson?. Memòries de 1990-1992. Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Barcelona, pp. 85-97. GUITART, J. 'Els gravats del Pont Vell'. Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. 169. MAS CASAS, J.M. Ensayos históricos sobre Manresa. Manresa, 1882. 1836-1882. SARRET ARBÓS, J. Història de Manresa. Manresa, 1910. SITJES, X. Els ponts medievals del Bages. Manresa: Centre Excursionista de la Comarca del Bages, 1988. (Monografies de Temes Locals i Comarcals; 6). SOLER MARCH, A. 'Els ponts medievals de Manresa'. Civtat. 17.</p> | XIII-XIV | Entre 1989 i 1991 s'efectuen treballs de restauració per part de la Diputació de Barcelona a instàncies de l'Ajuntament de Pont de Vilomara i Rocafort. La remodelació s'inaugura el 4 d'abril de 1992. | <p>El pont sobre el Llobregat s'emplaça en una zona de roca erosionada pel riu, al seu pas pel poble del nucli del Pont de Vilomara i Rocafort i el Raval de Manresa. Té la forma dels tradicionalment anomenats ponts 'd'esquena d'ase'. Està estructurat en nou arcades de mamposteria d'obertura desigual, l'amplada de les quals tendeix a créixer a mesura que s'acosten al centre. Tots els arcs són de mig punt a excepció del quart que és apuntat. La directriu del pont forma un angle suau de 9º. Mesura 129 metres de llargada . Es recolzen sobre ferms pilars; els dos centrals, aigües amunt, acaben en forma rectangular i per l'altra cantó es veuen reforçats per unes torres rodones adossades. En la part alta d'un dels pilars hi ha una obertura per tal de donar sortida a un possible embat de l'aigua. Les interarcades presenten reforços en espiga i degradació. El parament exterior és força regular; els carreus de la base són més grans que la resta i estan fonamentats en la mateixa roca. L'escut de Manresa esculpit al mig del pont delimita els termes de Manresa i El Pont de Vilamora i Rocafort.</p> | 08182-300 | Pont de Vilomara | <p>Construït cap a la fi del segle XIII, fou reconstruït entre 1617 i 1624 i modificat l'any 1843. El primer document que referencia un pont en el lloc de Vilomara és de l'any 1012. Altres documents posteriors que parlen d'un pont en aquest lloc daten del segle XIII. Segons una nota manuscrita de l'arxiver Joaquim Sarret Arbós (1931), els ponts de Rajadell, Vilomara, Cabrianes i Castellbell i El Vilar es construeixen a cost del Comú de la ciutat de Manresa. El 7 de març de 1383 el Consell de Manresa nomena una comissió per administrar la construcció del de Rajadell. En el mateix text, s'indica que seguidament es comença la construcció del Pont de Vilomara. Però aquestes notes situen el pont en una data molt més tardana que altres informacions trobades. Com la promesa, l'any 1314, de Guillem d'Artés, ciutadà de Manresa, a la Universitat i als seus prohoms de reparació del pont de Vilomara. O l'altra de 1330, quan Pere de Sitjar, senyor del castell de Rocafort, concedeix a Guillem Marquet de Matadars, dos molins que tenia prop del pont de Vilomara. Els anys 1617 i 1621 va patir dues crescudes del riu que li van ocasionar forces desperfectes i que el Consell de Manresa va fer reparar. Es coneix el nom del mestres de cases que hi va intervenir, Pere Bòria. En el segle XIX, amb la instal·lació d'una fàbrica tèxtil, es va veure afectat per la construcció d'un canal industrial per sota de la primera arcada del marge esquerre. L'increment del trànsit rodat, la portada d'aigua corrent al Raval de Manresa i les riuades de l'any 1971, són els principals esdeveniments del segle XX. L'any 1973 amb la inauguració del nou pont, facilita que el vell es converteixi en una via veïnal i en permet la seva conservació.</p> | 41.7008600,1.8693600 | 405925 | 4617181 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59698-foto-08182-300-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59698-foto-08182-300-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59698-foto-08182-300-3.jpg | Legal | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | BCIN | National Monument Record | Civil | 2020-07-03 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Amb la restauració es van posar al descobert uns cinc metres més de pont que estaven colgats. | 93|85 | 49 | 1.5 | 1768 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||
| 59618 | La Roviralta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roviralta | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XIII-XIX | El mas Roviralta és una de les finques més extenses i antigues del Pont de Vilomara. La masia s'ubica, en un punt dominant visualment entre el Solell de la Roviralta, el Clot dels Noguers i el bosc que porta el mateix nom que el mas. Dins de la propietat hi circulen varis torrents com el de Sant Romà i el de la Font de la Roviralta, que desaigüen al riu Llobregat en el seu pas pel municipi. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa de diferents cossos. El cos principal és de planta quadrangular, amb la coberta a dues vessants i el carener perpendicular a la façana . Adossades al cos principal, hi ha altres edificacions auxiliars de caràcter productiu com la pallissa, l'era, els cellers, diferents corrals, l'antic trull i tines. Es conserva el celler i el forn de pa. A més de les tines que es troben a la pairalia, n'hi ha d'aïllades, als quatre vents; el primer grup, està compost per dues tines cilíndriques amb les barraques corresponents, construïdes l'any 1752; estan ubicades a tocar d'una gravera. El segon grup també està compost per dues tines, datades de l'any 1828 i conegudes amb el nom de tines de l'Hort. També hi ha quatre forns de calç, dos d'ells encara perceptibles. Així com una font a uns 100 metres de la casa. Les dues darreres ampliacions corresponen al segle XVIII i al segle XIX. Aquesta darrera feta per la besàvia dels actuals propietaris i és la que amplia per migdia la superfície de la casa, cobrint un espai com si es tractés d'un carrer de pas i ocultant l'actual entrada de portal adovellat. | 08182-220 | El Pont de Vilomara | La família actual són els descendents directes de Can Roviralta. La primera referència escrita data del segle XIII. En un pergamí de 1281, s'esmenta entre altres propietaris, a Bernat Roviralta, que signen plegats una confessió de domini a favor de Pere de sitjar, senyor de Rocafort. Posteriorment, en un document de l'any 1300 s'esmenta a Guillem de Roviralta com a cap de família. Quatre anys després, Bernat de Roviralta, establí a Guillem Torre el dret de caça a les seves terres. L'any 1362 un tal Pere de Roviralta renuncia al beneficiat de les capelles de Sant Vicenç i de Sant Romà i al 1370 renuncia a tots els drets que tenia sobre el mas i va fer un establiment. Segons consta a la documentació, la construcció de l'ermita de Sant Romà va anar a càrrec de Pere de Sitjar i quan aquest va morir, la seva vídua, Guillema de Nerell, l'any 1353. A mitjans del segle XVI, en el fogatge de 1553 hi ha dos focs registrats com a Rovira. Se'ls diferencia perquè un està situat al pont i l'altra és Joan Rovira que viuria al Mas més antic. A partir d'aquest moment comença un procés d'expansió de la propietat; s'adquireixen els masos de Vilardell, Carossa, Posa i Garriga (en el terme de Rocafort) i Planes (Talamanca) i en dues confessions a favor del monestir de Sant Benet de Bages, l'any 1636 i 1658 es reafirma la possessió dels masos. Durant el segle XVIII el mas inicia l'expansió del conreu de la vinya, com ho testimonien el gran nombre de barraques i tines que es localitzen en la seva propietat. En el cadastre del 1773, la propietat passa a mans de Maria Roviralta i Aguilar i una part d'aquest està en mans de Josep Casajoana, i que hagué de pagar 241 rals per vint-i-cinc jornals de camps de secà, un jornal de bosc, mig jornal de vinya, un quartal de secà, dinou jornals d'erm, la casa amb el personal i dos mossos, dos bous i un ruc. A principis del segle XX, l'any 1907 la propietat està en mans de Joan Camprubí i Josep Casajoana i Viladoms. Actualment, els propietaris són els germans Joan, Salvador i Josep Camprubí. | 41.7167500,1.8796800 | 406807 | 4618934 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | El mas havia tingut forn d'obra propi i possiblement de calç. Actualment encara conserva un bon conjunt de barraques de vinya, moltes d'elles en un estat de conservació excel·lent i varis grups de tines. El primer conjunt té la llinda gravada amb el nom de TONI KOMAS ' 1752. La documentació parla de la venda d'una peça de terra pertinença del mas Roviralta, realitzada l'any1750 per Silvestre Serra pagès de Rocafort a favor d'Anton Comas. En un segon document, es diu que en Francesc Aguilar, pagès de Rocafort i la seva esposa Maria Aguilar i Rovira de Roviralta, signen un conveni segons el qual 'donen facultat y concedeixen ple poder al sobre dit Anton Comas (...) de fer una tina de modo apareixerà a ell y als seus allí ahon voldran dins de aquella pessa de terra de tinguda de una quaratera de sembradura de blat poch mes o menos, situada en dit terme de Rocafort de pertiencias del mas de Roviralta, que dit Anton Comas te y posseeix a rabassa morta, per títol de venda son favor feta per Silvestre Serra, pagès del mateix terme de Rocafort (...). La qual pessa de terra fou establerte a favor de dit Silvestre Serra a rabassa morta per Magi Vilar i de Sola y Maria Rosa Vilar y Font Sirarench, conjugues'. A prop de les tines de Roviralta també hi ha un segon conjunt conegut com les tines de l'Hort, construïdes al voltant de 1828, que consisteix en dues tines circulars encaironades, amb la coberta en perfecte estat de conservació. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59681 | Sant Pere d'Oristell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-pere-doristell | AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AA.VV (1984). El Pont de Vilomara i Rocafort ; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 38-39. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. | XIII-XIX | la dovella central del portal està partida; el campanar està lleugerament inclinat. | Petita capella rural, sota l'advocació de Sant Pere, situada a poc menys de 200 metres a llevant de Ca n'Oristrell, damunt una petita elevació rocosa del terreny. Està orientada de ponent a llevant. És d'una únic a nau de planta rectangular, amb volta de canó i reforçada per un arc faixó que es recolza sobre un petit estrep. L'absis és recte i la porta d'entrada es troba a la façana de ponent. Destaca el portal de mig punt dovellat i al seu damunt un petit ull de bou. La dovella central porta la inscripció de l'any 1858, que és la data de la darrera reforma. Culmina la façana, a la seva part central, el campanar, de planta quadrada i coberta piramidal, amb una creu al vèrtex. Només s'obre a la façana de ponent i a la de llevant, les altres dues són murades. Un banc de pedra adossat als murs, envolta l'ermita. Els carreus són irregulars i units amb argamassa, força ben disposats en filades. S'observa amb claredat que fou sobrealçada i s'hi afegí un petit cos a migdia per destinar-ho a sagristia. A l'interior, una motllura recorre la part superior de la nau. Les parets estan enguixades, a excepció de la capçalera, que s'ha deixat la pedra vista. Abans de la guerra civil, hi havia un cor de fusta alçat, a l'entrada. | 08182-283 | Ca n'Oristrell | L'església apareix citada ja l'any 1230 i 1291 com a Sant Pere de la Torre. En la primera data s'esmenta l'existència d'un altar dedicat a Sant Joan. Es trobava dins l'antic terme del castell de Rocafort, al lloc d'Oristrell, que és una evolució del d'Ullastrell. Aquest nom es documenta des de l'any 966 com a Villa Ullastrello. Depenia de Santa Maria de Rocafort. | 41.7091400,1.9061300 | 408996 | 4618061 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59681-foto-08182-283-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59681-foto-08182-283-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59681-foto-08182-283-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Ha sofert diverses modificacions que dificulten la identificació dels elements constructius més antics.L'actual propietari, a l'igual que el seu pare, s'hi va casar. Els bateigs de la família s'han fet a l'església parroquial de Rocafort.S'hi cantaven els goigs a llaor de Sant Pere. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59732 | Fons dipositats a l'Arxiu Comarcal del Bages | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dipositats-a-larxiu-comarcal-del-bages | XIII-XX | A l'Arxiu Comarcal del Bages, a Manresa, es conserva documentació diversa relacionada amb el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. Hi ha per exemple el fons de la Cambra Agrària Local entre els anys 1916/1946-1993. Destaquen més generalment els fons notarials dels segles XIII - XV i el fons de l'Ofici de la Comptadoria d'Hipoteques de Manresa. Aquest ofici va entrar en funcionament després de la publicació de la reial Pragmàtica de 1768. D'altra banda, el Fons del Reial Cadastre s'inicia el 1714, quan s'estableix aquest nou impost que substitueix l'antic sistema tributari medieval. Aquest nou impost gravava directament als contribuents. Dels cadastres del Pont de Vilomara i Rocafort es conserven documents entre els anys 1741 i 1797. Destaca també el fons del Veguer, amb registres que comencen l'any 1276. Des de la seva pàgina web es pot accedir al XAC_Premsa: premsa històrica digitalitzada. S'hi poden consultar diaris com Lo torronyau (05/09/1885); La Verdad (14/04/1886); La Covadonga catalana (18/01/1902) o l'Amic del Poble (10/02/1917) pels més antics. | 08182-334 | Av. de Sant Ignasi, 40 (08241 - Manresa) | 41.7011900,1.8746300 | 406364 | 4617212 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 94|98 | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||||||
| 59717 | Sepulcre de Pere de Sitjar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sepulcre-de-pere-de-sitjar | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ESPAÑOL BERTRÁN, Francesca. 'El escultor trecentista Berenguer Ferrer un eslabón más en la penetración del arte francés en Cataluña'. Anuario del Departamento de Historia y Teoría del Arte, Universidad Autónoma de Madrid. ISSN 1130-5517, Nº 2, 1990 , págs. 75-96. [en línia] <http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=152751&orden=282708&info=link> PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | XIV | Seria convenient restituir-lo en l'emplaçament original i musealitzar-lo. | Sarcòfag esculpit per Berenguer Ferrer l'any 1355 per allotjar les despulles de Pere de Sitjar. Posteriorment s'hi van posar també les de la seva dona, Guillema, i les dues filles. Es tracta d'un ossari en forma d'arqueta amb estàtua jacent del personatge a la tapa. Les dues mènsules que el sostenen, originalment estaven ubicades a la part alta de la fornícula i el sarcòfag es recolzava directament sobre el mur. Una d'elles és la que ens indica el propietari del sarcòfag, amb una inscripció que diu així: 'Aquest monument es del honrat en Pere de Sitjar, Senyor de Rocafort, a qui per Deu Amen dit Pater Noster'. L'ossari consta del sarcòfag amb la corresponent tapa, presidida per la imatge del difunt en alt relleu, amb les dues mènsules. L'escena en relleu que es desenvolupa en la part frontal és molt comuna en contextos funeraris, sobretot a Itàlia. Es tracta de la presentació de la familia Sitjar davant la Mare de Déu. A l'extrem dret es pot identificar a Sant Vicenç, ja que era el patró de la família i el titular de la capella del castell. Vesteix una dalmàtica i sosté un llibre amb la mà esquerra, mentre que amb la dreta presenta la família davant Santa Maria. Els quatre personatges, Pere, Guillema i les dues filles, estan agenollats i amb les mans en actitud de pregària. Guillema està representada com a vídua. Les filles porten brial amb mantell superior amb ornaments florals al cap. Les dones llueixen paternòsters al coll. Pere de Sitjar vesteix de militar. Els laterals del sarcòfag no estan decorats perquè no eren vistos en la seva posició original. Francesca Español (1990) destaca la semblança entre la figura de Pere Sitjar del fronatl i la de la tapa. En aquesta darrera, està representat inclinat cap a la dreta, possiblement per fer-lo més visible. Reposa el cap damunt un coixí i els peus damunt el llom d'un gos. La reproducció de l'arnès militar és molt completa i pròpia del segle XIV. De la corretja pengen una espasa i una daga. En el pom i la creu de l'espasa i a la creu de la daga ha gravat les inscripcions següents: AVE GRATIA. SALVE R(EGIATA), BENEDICTUS. Les mènsules adopten la forma d'éssers fantàstics, amb trets zoomorfes i antropomorfes, però amb els caps grotescos. | 08182-319 | Església de Santa Maria de Rocafort | Pere de Sitjar era el senyor de Rocafort i mor l'any 1348, deixant la seva dona, Guillema, vídua i amb dues filles. Existeixen dos documents que parlen d'aquest sarcòfag, que ens permeten saber-ne l'autor, el preu i la data. Un és del 16 d'agost de 1354 i l'altre del 23 de desembre de 1355. Berenguer Ferrer, de Manresa, cobra 100 lliures per la feina i triga un any en enllestir l'encàrrec. Per un document datat el 18 de juliol de 1356 sabem que sis mesos després de conclòs el sarcòfag es procedeix al trasllat de les restes de Pere de Sitjar a l'església. Les restes de la dona i de les filles els dipositaren els monjos de Sant Benet de Bages, hereus del castell de Rocafort. El sarcòfag es va salvar de la destrucció durant la Guerra Civil espanyola gràcies a Lluís Rubiralta, delegat per al salvament del patrimoni artístic, i a un grup de voluntaris que el traslladaren a la santa Cova de Manresa, emparant-se amb la normativa de la Generalitat de Catalunya. | 41.7170500,1.9362900 | 411516 | 4618908 | 1355 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Simbòlic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Berenguer Ferrer | Actualment es conserva a l'interior de l'església, però desplaçat del seu lloc original, que és una fornícula coronada per una arcada gòtica, situada en el mateix mur nord. | 93|85 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||
| 59603 | Base de premsa del castell de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/base-de-premsa-del-castell-de-rocafort | MONTLLÓ, Jordi (2012). Mapa de Patrimoni de Casserres. Ajuntament de Casserres. Diputació de Barcelona. | XIV-XVII | Caldria sanejar aquest aflorament, prioritzant el creixement d'aquest petit alzinar, tallant tots els exemplars de pi blanc que estan ofegant les alzines. | Restes d'una premsa de vi ubicada a l'entrada del camí de terra que va des de la carretera de Rocafort cap al castell, a mà esquerra, entremig d'un bosquet de pi blanc i alzines. Està excavada en una codina emergent del terra, de roca sedimentària, amb una superfície més o menys plana d'uns quinze metres quadrats. Al voltant colgats de terra i fullaraca hi ha els diferents forats o encaixos que permetien subjectar les bigues i palanques per tal d'efectuar la pressió necessària per extreure el vi. Un d'ells té 80 cm de costat amb un regueró. Per la part de sota, arran de camí hi ha una estructura parcialment murada de planta rectangular. S'observen varis retalls de mida petita, possiblement d'encaixos per les bigues o suports de fusta; i dos de grans, el primer de planta irregular, d'uns 90 cm de costat, amb un regueró pel trasbalsament i el segon de planta rectangular. A excepció del primer, tot el conjunt està reblit de terra i fullaraca. Per la part del camí sembla que hi hauria hagut algun altra estructura, però ha desaparegut, bé degut a l'eixamplament del camí o bé perquè aquest aflorament rocós s'hauria emprat com a pedrera. Part de la codina ha estat emprada segurament com a pedrera ja que s'hi observen uns retalls molt ben fets i podria ser que amb l'obertura d'aquest camí i el seu eixamplament s'hagués malmès part d'aquesta estructura. | 08182-205 | Rocafort | La proximitat amb el castell pot ser un indici de la seva cronologia, més tenint en compte que el camí que passa pel costat és recent i que en època de funcionament del castell, aquest quedava protegit per tres dels seus quatre costats pel desnivell del terreny. Amb l'obertura de la pista, el costat nord va quedar accessible. | 41.7158200,1.9265900 | 410708 | 4618781 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59603-foto-08182-205-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59603-foto-08182-205-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59603-foto-08182-205-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Fora molt interessant realitzar una intervenció arqueològica d'aquesta zona. És possible que alguns dels pins o alzines que creixen damunt de l'aflorament rocós, estiguin dins d'un altre estructura retallada a la roca. | 94|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59690 | Sant Romà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-roma | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. PLADEVALL, Antoni (1977). Capelles i santuaris del bisbat de Vic; dins Full Diocesà, núm. 3469, del 9 d'octubre de 1977. Vic. SARRET i ARBÓS, J. (1924). Butlletí del Club Pirinenc Terrassa, núm. 5. | XIV-XVIII | Manquen teules en un bon tram posterior, que han estat suplantades per planxes de fibrociment. | Capella situada dins la propietat de La Roviralta, a ponent del terme municipal i a prop del riu Llobregat. Està construïda en un altell rocós que permet tenir una bona panoràmica de ponent. És d'una sola nau de planta rectangular, orientada de llevant a ponent, amb la capçalera recta. L'entrada és per la façana de ponent, després de pujar set graons de pedra. El portal és dovellat. Destaca un senzill banc de pedra a banda i banda de l'escalinata d'accés, que presideix una petita plaça, delimitada per un mur baix d'obra. El campanar és de cadireta i està situat en el carener, paral·lel a la façana de ponent. Està presidit per una creu de pedra. No té campana. | 08182-292 | La Roviralta | Els orígens de la capella cal situar-los en el segle XIV. S'inicia per ordre de Pere de Sitjar l'any 1347. Però la seva mort prematura, l'any següent, i l'arribada de la pesta negra van endarrerir-ne la construcció al 1353. L'autor és Pere d'Alarigues, mestre de cases de Manresa. El cost fou de 40 lliures més els materials. Guillema, vídua de Pere de Sitjar, va fundar un benefici presbiterial, l'obtentor del qual havia de viure prop de la capella de Sant Vicenç del castell de Rocafort i havia de celebrar dos dies a la setmana a la capella de Sant Romà màrtir. El 25 de setembre de 1358 va anomenar Pere de Roviralta, beneficiat del presbiteriat i el presentà al bisbe de Vic. A partir d'aquest moment només se sap l'estat ruïnós que la capella tenia l'any 1752 i que abans de 1780 es deuria restaurar perquè s'hi torna a celebrar. L'any 1936 no es va escapar de les destrosses generalitzades que patí el patrimoni religiós i es destruí el retaule del segle XVIII i la imatge del sant. | 41.7129700,1.8773700 | 406609 | 4618517 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El 9 d'agost és la festa patronal i a la capella s'hi celebra missa, que antigament s'anunciava a toc de campana. En acabar la celebració s'hi canten els goigs i se serveix un refrigeri a tots els assistents a la placeta del davant de la capella. | 94|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59576 | Can Serra de l'Església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serra-de-lesglesia | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XIV-XX | Can Serra de l'església s'alça a l'extrem nord de l'elevació rocosa on s'aixeca el nucli urbà de Rocafort. La masia de planta rectangular consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de teules àrabs a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. L'estructura de la casa manté algunes diferències respecte a d'altres masies. A la planta baixa hi ha l'entrada clàssica dels masos amb les diferents dependències ambdós costats; originàriament a l'entrada hi havia el bestiar i a mà esquerra la cuina amb el forn de pa. En construir posteriorment el costat dret, es va desallotjar el bestiar de l'entrada i van anar a la nova cort. Al fons, on normalment hi ha el celler, s'havia emprat com a graner. La planta pis està delimitada per la sala on tots els comensals es reunien al voltant de la taula i a cada costat les diferents dependències i habitacions. Finalment, sota coberta hi havia el paller, que actualment està reformat com a dependències d'ús familiar. També es conserva l'antiga era, el celler i dependències annexes que s'han reconvertit per a usos terciaris, com un restaurant. L'antic femer, excavat a la roca és ara una piscina. També conserva la bassa excavada a la roca. Del celler es conserva un trull d'oli amb les dues pedres i el mecanisme de rotació i una premsa de cargol i la roda, de fusta, que n'augmentava la pressió en el darrer tram de la premsada. Aquesta premsa, segons informació del propietari, tan s'utilitzava per acabar de treure el màxim profit de la premsada per obtenir oli, com per la verema. Al costat, hi ha els dipòsits de decantació i una caldera per mantenir l'aigua calenta que també havia estat emprada per destil·lar licor. Al costat hi trobem la part de la bodega amb algunes bótes que fins fa poc encara s'utilitzaven, diferenciant les de vi ranci, moscatell, vi dolç o vinagre i vi negre. Les terres de Can Serra contenen el forn de calç de la Riera de Mura i la resclosa que l'any 1962 es va perdre per una riuada. Captava l'aigua per regar els horts de la casa a partir d'un rec excavat a la roca i al terra que arribava fins a la casa. També tenia forn d'obra propi. | 08182-178 | Rocafort | La casa ha estat des dels orígens propietat de la mateixa família. Només ha canviat dos cops de cognoms pel tema d'heretar una pubilla. La primera vegada fou a principis del segle XIX quan el cap de família, Martí Serra de l'Església, mor deixant la dona embarassada d'una filla. Amb poc més de 15 anys la casen amb el segon fill dels Vives de Sant Vicençs. Des de llavors el cognom Serra es perd en favor de Vives. La segona vegada que canviarà de cognom serà en la propera generació, ja que el marit porta el cognom de Baylina. El terreny sobre el que s'han alçat les cases de Rocafort, del nucli actual, pertanyen una part a Can Prat i l'altra a Can Serra de l'església. Les primeres referències documentals de la propietat reculen fins el segle X, segons informació de Valentí Baylina. Tot i que en la bibliografia (Ballvè: 1998) es comença parlant de Ramon Serra, documentat l'any 1317. Aquestes terres rendien vassallatge als senyors del Castell de Rocafort fins que la vídua de Pere de Sitjar en fa donació a Sant Benet de Bages. Sembla que l'actual església de Santa Maria podria pertànyer antigament al mas, així com la capella de Sant Aon (Abundi), avui desapareguda. | 41.7168600,1.9361800 | 411507 | 4618887 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59576-foto-08182-178-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59576-foto-08182-178-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59576-foto-08182-178-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | És un dels dos masos, conjuntament amb Can Prats, que ostentaven la propietat de la major part de terres del terme. Del camí del Prat cap a ponent pertanyien a Can Prat i cap a llevant a Can Serra. Segons la documentació de la casa el propietari ens explicava que les cases del carrer Major que miren a llevant es van construir al segle XVIII, al voltant de 1780, i les que miren a ponent, cent anys després. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59399 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-23 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Se situa al costat d'un marge pronunciat per erosió. S'ha fet alguna reparació interior per aguantar el marc de la porta. | Barraca de pedra seca ubicada enmig d'un polígon industrial. És una construcció aïllada aixecada damunt la roca, de planta circular, de 2,5 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. Disposa d'un annex lateral. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada mesura 1,55 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada, amb llinda plana i conserva una porta de fusta. Està orientada a migdia. A l'interior hi ha un armari o tinell de pedra fet en el mur, de 35 cm de profunditat i 35 cm d'alçada. | 08182-1 | Carrer Sant Romà, confluència amb el carrer de les Fonts | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa la presència d'aquests personatges a la comarca a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis com a constructors de barraques i marges com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7067100,1.8734400 | 406273 | 4617826 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59399-foto-08182-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59399-foto-08182-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59399-foto-08182-1-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 5948. | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59400 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-24 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada a peu de la carretera BV 1224, des del Pont de Vilomara en direcció Rocafort, al punt quilomètric 6+200. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, de planta rectangular (3,78 per 3,40 metres), excavada parcialment en el marge per la part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 70 cm. L'entrada està situada a la dreta de la façana, mesura 1,35 metres d'alçada per 0,83 metres d'amplada, amb llinda plana. A l'esquerra hi ha una obertura per donar claror a l'interior. Està orientada a ponent. El mur dret de la barraca està parcialment recolzat per un talús de terra i reforçat per un muret de pedra seca de 70 centímetres d'alçada. | 08182-2 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres després del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa la presència d'aquests personatges a la comarca a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis com a constructors de barraques i marges com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7057000,1.8820900 | 406991 | 4617705 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59400-foto-08182-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59400-foto-08182-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59400-foto-08182-2-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3021. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59401 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-25 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Té un lleuger desplaçament del mur superior dret de la façana. | Barraca de pedra seca ubicada en el terraplenat d'unes antigues feixes plantades de vinya, de les quals només en queda algun peu sense empeltar. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, de planta gairebé quadrada, de 3,60 per 3,70 metres, excavada parcialment en el marge per la part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra amb pedruscall, on hi creixen diferents tipus de sèdums. El gruix dels murs és de 68 centímetres. L'entrada està situada gairebé al centre de la façana, mesura 1,55 metres per 0,90 metres, amb llinda plana. Conserva tres obertures per donar claror a l'interior de la barraca, la primera ubicada a la façana de ponent i la segona a la de llevant. Però a més a més, en conserva una de particular realitzada a la de migdia, per sobre de la llinda de la porta. Per sota mateix de la barraca, neix una marjada de pedra seca. | 08182-3 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7062900,1.8821700 | 406999 | 4617770 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59401-foto-08182-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59401-foto-08182-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59401-foto-08182-3-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3023.Al seu interior, s'hi ha detectat presència de quiròpters. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59402 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-26 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La façana principal ha sofert un lleuger moviment provocat segurament pel trencament de la llinda principal. | Barraca de pedra seca ubicada en una zona de terrasses marjades per al cultiu de la vinya, abandonades i emboscades de pi blanc i mata. És una construcció aïllada, aixecada damunt de la roca, de planta rectangular, de 3,70 per 3,10 metres, adossada parcialment en el marge per la seva part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada està centrada en relació a la façana, mesura 1,80 per 0,74 metres, amb llinda plana. A causa del trencament de la llinda inferior, s'observa un afegitó a mode de pilar per evitar que el sostre cedeixi, provocant l'enfonsament parcial de la coberta; mesura 0,45 metres d'amplada per 0,78 metres de fondària. A la façana de ponent hi ha una obertura per donar claror a l'interior. Està orientada a migdia. A la llinda superior, que es troba a tocar del ràfec de pedra, hi ha gravada la data 1894 i la inicial 'P.' A la façana, orientada a l'est, s'observen tres graons que es converteixen en una escala volada que permeten accedir a la feixa superior. | 08182-4 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7066000,1.8812400 | 406922 | 4617806 | 1894 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59402-foto-08182-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59402-foto-08182-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59402-foto-08182-4-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3026.Al seu interior, s'hi ha detectat presència de quiròpters. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||
| 59403 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-27 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Caldria treure la vegetació que hi ha al voltant i tallar el pi blanc que ha crescut davant mateix de la porta i reblir el curull per tal que no entri aigua i acabi enfonsant-se el sostre. | Barraca de pedra seca ubicada a la part més alta d'una zona terrassada, completament emboscada i amb un pi blanc al bell mig de l'entrada. És una construcció aïllada, aixecada damunt de la roca, de planta rectangular, de 3,20 per 2,20 metres, excavada en el marge per la seva part posterior i reforçada amb un mur de pedra. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 58 cm. L'entrada té una estructura trapezoïdal, està lleugerament desplaçada al costat esquerre de la façana; mesura 1,50 per 0,70 metres, amb llinda plana. Els carreus emprats per a la seva construcció són molt grans i ben escairats. No disposa de cap obertura que permeti entrar la claror. Les lloses que conformen el caramull estan parcialment desplaçades. | 08182-5 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7070600,1.8815900 | 406952 | 4617857 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59403-foto-08182-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59403-foto-08182-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59403-foto-08182-5-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3024. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59404 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-28 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc i mata. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca i adossada a un marge de pedra d'1,62 metres d'alçada. És de planta circular, de 2,05 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta gairebé ha desaparegut deixant al descobert la construcció de la volta fins el caramull. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada mesura 1,35 d'alçada per 0,60 metres d'amplada, amb llinda plana. Està orientada a migdia. A l'interior conserva una fornícula o tinell i per damunt de la llinda un petit amagatall. | 08182-6 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7071300,1.8804800 | 406859 | 4617865 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59404-foto-08182-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59404-foto-08182-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59404-foto-08182-6-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3025 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59405 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-29 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Segurament provocat per l'escalfor de la llar, l'estructura dels murs ha fet un lleuger moviment provocant la caiguda de la llosa de tancament del caramull. | Barraca de pedra seca ubicada en una feixa estreta envoltada d'arbusts i matolls. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, en la confluència de dues marjades, de planta rectangular, de 3,65 per 3,40 metres, i excavada parcialment en el marge per la part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 55 cm. L'entrada està al mig de la façana, mesura 1,60 metres d'alçada per 0,83 metres d'amplada, amb llinda plana i marxapeus. Té dues obertures més, la primera per sobre mateix de la llinda i la segona ubicada a la façana de ponent. La barraca està orientada a migdia. A l'interior, entrant a mà esquerra, s'hi pot observar una llar de foc feta modernament. La inclinació dels dos marges enfront mateix de la façana de la barraca, conflueixen en una rampa que fa d'accés a la barraca. Els dos marges van baixant progressivament de nivell seguint el pendent provocat per la construcció de la barraca i s'obren cap a la feixa inferior a partir d'una rampa feta de pedra i pedruscall aguantada per murets. Per sota té una obertura per deixar passar les aigües pluvials. Mesura 1,30 metres d'amplada per 2,40 metres de llargada. | 08182-7 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7059700,1.8830800 | 407074 | 4617734 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59405-foto-08182-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59405-foto-08182-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59405-foto-08182-7-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3022. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59406 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-30 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | L'interior ha estat escardejat amb morter calç. | Barraca de pedra seca ubicada al peu d'unes feixes marjades, envoltada d'arbusts, matolls i pi blanc. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, de planta rectangular, de 2,43 per 3,17 metres, excavada parcialment en el marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 95 i 80 centímetres respectivament, donant una visió troncocònica del seu interior. L'entrada està situada al centre de la façana, i mesura 1,27 metres d'alçada per 0,68 metres d'amplada, amb llinda plana i marxapeus. Té una petita obertura per damunt de la llinda. Està orientada a migdia. A l'interior conserva una fornícula o tinell. El mur dret de la barraca està construït com un contrafort per suportar la pressió del marge lateral. D'ell neix un mur de pedra. | 08182-8 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 300 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7049500,1.8831800 | 407081 | 4617621 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59406-foto-08182-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59406-foto-08182-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59406-foto-08182-8-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3027. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59407 | Barraca de vinya de l'Adjutori | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-ladjutori | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La part dreta i posterior de la barraca ha fet moviment provocant el despreniment d'algunes pedres. | Barraca de pedra seca ubicada a l'extrem sud de les feixes de l'Adjutori, en un bosc jove de pi blanc. És una construcció aïllada, aixecada damunt de la roca fortament erosionada, i adossada al marge pel costat esquerre. És de planta circular, de 2,75 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior està parcialment recobert de terra. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada mesura un metre d'alçada per 0,60 metres d'amplada, amb llinda plana. Està orientada a migdia. A l'interior conserva un armari o tinell de pedra fet arran de terra. | 08182-9 | Vinya de l'Adjutori | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7197900,1.9195700 | 410129 | 4619230 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59407-foto-08182-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59407-foto-08182-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59407-foto-08182-9-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59408 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-31 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Té un lleuger moviment estructural amb un quasi imperceptible bombament de la façana esquerra. | Barraca de pedra seca ubicada al Pla del Riu, entre el riu Llobregat i el raval de Ca l'Embetat, en terres de la Roviralta. Està al bell mig d'uns camps plantats de vinya i presseguers. És de planta quadrangular, i mesura 5,75 per 5,30 metres (mides preses a l'exterior). L'interior presenta una planta circular que mesura 3 metres de diàmetre, amb una cúpula troncocònica. Està aixecada damunt d'una gran roca que sobresurt del nivell del sòl. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. Ha perdut una part del voladís o ràfec de la coberta. Per sota del ràfec, als quatre costats sobresurten unes biguetes de pedra que fan de contrapès per repartir el pes de la cúpula. El gruix dels murs és d' 1,10 metres. Els brancals o muntants són verticals amb 4 llindes planes. Dues suporten el pes de la façana i les altres suporten el pes de la volta. El brancal de l'esquerra és una mica més llarg, adaptant-se a la roca. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada al costat esquerre de la façana; mesura un metre i mig d'alçada per un metre d'amplada (mides preses des de l'interior) i 2,16 metres d'alçada, per 1,17 metres d'amplada (mides preses a l'exterior). Per accedir-hi cal salvar el desnivell de la roca mare. Disposa de tres obertures, a mena d'espitlleres, a la façana orientada al nord-est, al nord-oest i al sud-oest respectivament, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior, conserva tres tinells i un pedrís de pedra volat incorporat a la mateixa construcció. La barraca està orientada al sud. | 08182-10 | El Pla del Riu | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7119100,1.8712000 | 406094 | 4618406 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59408-foto-08182-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59408-foto-08182-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59408-foto-08182-10-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 2794. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59409 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-32 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Comença a estar envoltada de pi i una gran mata que si no es talla a temps podria provocar el seu enderroc. | Barraca de pedra seca ubicada en un vessant aterrassat, per sota d'un camí de terra, a prop de la carretera que va d'El Pont de Vilomara a Rocafort. Està emboscada per pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,40 metres de diàmetre interior, excavada en el marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra ha desaparegut parcialment, deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall, amb presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sèdum), que retenen la mica de terra que queda. El gruix dels murs és de 77 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una única llinda plana. La porta mesura 1,40 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada màxima. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres orientades a llevant i al sud que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior es conserven tres tinells dels quals el que està arran de terra mesura 38 x 45 x 45 cm; els altres dos mesuren 35 x 30 x 40 cm i 35 x 40 x 40 cm respectivament. Damunt de la llinda, també per la part interior hi ha una lleixa. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-11 | Solell de Solanes | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7101000,1.8885400 | 407534 | 4618187 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59409-foto-08182-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59409-foto-08182-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59409-foto-08182-11-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 2998. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59410 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-33 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada en un vessant terrassat que conserva una bona part dels marges de pedra, en bon estat de conservació. Està emboscada per pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní, a mà dreta. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,70 metres de diàmetre interior, construïda damunt de la roca. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra ha desaparegut deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall, amb presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sèdum), que retenen la mica de terra que queda. El gruix dels murs és de 80 cm. Els brancals o muntants són inclinats, de grans dimensions, amb una doble llinda plana. La porta mesura 1,55 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada màxima. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera, orientada a llevant, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. Al seu costat conserva un tinell de 40 cm d'amplada per 50 cm d'alçada i 60 cm de fondària. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-12 | Solell de Solanes | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7094700,1.8868300 | 407391 | 4618118 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59410-foto-08182-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59410-foto-08182-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59410-foto-08182-12-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 2999. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59411 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Encara es veuen les empremtes deixades per l'escoda. Queden restes de l'arrebossat amb morter de calç. | Aljub o cisterna integrat en un marge de pedra seca d'1,60 metres d'alçada, en una feixa planera emboscada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. Està a una vintena de metres de la carretera que mena des del Pont de Vilomara a Rocafort. Està excavat a la roca i és de planta circular, d'1,45 metres de diàmetre per 0,80 metres de fondària. La boca d'entrada mesura 85 cm d'alçada per 55 cm d'amplada, amb dues lloses de protecció, de 55 cm d'amplada per 64 cm de fondària. Els brancals o muntants estan molt ben disposats per tal d'aguantar el pes de la coberta. Està feta amb una filera composada per tres lloses planes de grans dimensions. Al damunt hi ha el rebliment de terra de la feixa superior. A ambdós costats de la cisterna, disposats simètricament, hi ha dues arneres que mesuren 37 x 30 x 62 cm i 22 x 30 x 50 cm respectivament. | 08182-13 | Solell de Solanes | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7095100,1.8883700 | 407519 | 4618121 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59411-foto-08182-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59411-foto-08182-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59411-foto-08182-13-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Element inventariat com una barraca per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3001 | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59412 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-34 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | a manca de terra a la coberta pot provocar infiltracions d'aigua. La part esquerra de la façana presenta un lleuger moviment estructural. | Barraca de pedra seca ubicada a mitja alçada, en una zona de terrasses d'antics cultiu de vinya i ametllers, envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció de planta quadrada, que mesura 3,50 metres de costat (mides preses a l'exterior). Està aixecada parcialment damunt de la roca, i excavada en el marge i reforçada amb un mur de pedra per la façana posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. Ha perdut gran part de la terra i pedruscall del cobriment exterior de la coberta, deixant totalment visible el caramull. El voladís de la coberta es conserva parcialment. El gruix dels murs és de 64 cm. Els brancals o muntants són verticals amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada a l'esquerra de la façana; mesura 1,22 metres d'alçada per 0,89 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitlleres a la façana de llevant, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. Al seu interior, conserva una lleixa per damunt de la llinda. La barraca està orientada al sud. | 08182-14 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7090500,1.8932500 | 407925 | 4618065 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59412-foto-08182-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59412-foto-08182-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59412-foto-08182-14-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3002 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59413 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-35 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Té alguna afectació estructural amb un lleuger enderroc de la coberta exterior i una esquerda al mur orientat a llevant. La clau de la volta presenta un lleuger desplaçament. | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,10 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut, deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall. També ha perdut una part important del voladís. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,38 metres d'alçada per 0,83 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera, orientada al sud-oest, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud. | 08182-15 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7087300,1.8921400 | 407832 | 4618031 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59413-foto-08182-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59413-foto-08182-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59413-foto-08182-15-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3003 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,44 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.