Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59508 | Font de Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-casassaies | Una mica de neteja de l'entorn (desbrossat) i una rehabilitació d'aquests espais de gran bellesa, permetrien crear una ruta de les fonts. | Font de planta rectangular excavada a la roca, en un indret ombrívol, on neix el torrent de Can Casassaies, que alhora alimenta el torrent del Flequer per la seva llera esquerra. Al voltant d'ella, tot i que hi ha algun pi blanc, destaca la vegetació característica de fondalades d'obaga, amb roure, boix grèvol i alzines i un sotabosc d'arítjol, i herbassars propis de zones humides. Està parcialment excavada a la roca. Mesura 4,50 metres de llargària per 3,10 metres d'amplada. La coberta és de pedra, ben escairada, i molt regular, formant una volta de canó rebaixada, que a l'interior arrenca de sobre la roca mateix. Per sota conserva les empremtes típiques deixades pel morter de calç al rejuntar la pedra per impermeabilitzar la coberta. Per la part exterior, el cobriment està fet a partir d'un rebliment de terra d'uns 0,90 metres d'alçada que s'aguanta amb un mur de pedra seca amb carreus força regulars i amb el costat exterior pla. L'aigua brolla d'una déu natural, al fons. No s'ha pogut determinar la profunditat. La boca és de grans dimensions, (1,90 metres d'amplada per 1,07 d'alçada màxima). Sembla que antigament dos murets laterals estrenyien la boca d'accés a la déu d'aigua. S'observen dos graons que permetrien baixar, però la foscor i l'aigua impedeixen veure-hi amb claredat si n'hi ha d'altres. A l'exterior, a mà dreta, hi ha un mur de pedra seca que mesura 4,30 metres de llargada per 2 metres d'alçada màxima. Aquest mur de cop i volta entra cap el marge creant una estructura força arrodonida d'1,70 metres de diàmetre aproximat. Tal vegada una mena d'aixopluc del qual ja no en queda la coberta. Al costat esquerre no s'endevina cap mur per estar recobert de terra i vegetació. A un parell de metres arran de camí s'observa una estructura rectangular, de cinc metres de llargària per 0,80 metres d'amplada màxima i de 0,55 d'amplada útil. Està fet amb pedra. Es tracta d'un abeurador pel bestiar. | 08182-110 | Torrent de Casassaies | 41.6929100,1.9380700 | 411631 | 4616226 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59508-foto-08182-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59508-foto-08182-110-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||||||
| 59540 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac | AMBRÓS I MONSONÍS, Jordi (1998). Text normatiu. Modificació del Pla Especial de protecció del medi físic i del paisatge de l'Espai Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Ed. Diputació de Barcelona. LORENZO, C.; FERNANDEZ, I. (2009). Rutes de Patrimoni Arquitectònic. Ed. Diputació de Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA. Pla d'ús públic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. | El parc vetlla per mantenir i assegurar els valors de caire educatiu, recreatiu i d'interès científic, a partir de l'aprofitament controlat dels recursos del parc i l'activitat dels seus habitants. | El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac està situat a la serralada Prelitoral Catalana, s'estén per gran part de les comarques del Bages, del Vallès Occidental i el Moianès, ocupant un total de 13.694 hectàrees. Els municipis que el componen són, Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de Castellet, Talamanca, Terrassa i Vacarisses. Està format per dos massissos imponents dels quals en rep el nom. Ambdós conflueixen al Coll d'Estenalles. A Sant Llorenç de Munt, destaquen els cims del Montcau, de 1.056 metres d'alçada i la Mola, de 1.103 metres d'alçada. A la Serra de l'Obac, sobresurt el Castellsapera de 939,3 metres, el turó de Castellar, de 931 metres i el de les Tres Creus de 929,7 metres. El parc està limitat a l'oest per la riera de les Arenes, un afluent de la riera de Rubí, a l'est pel riu Ripoll, al sud pel pla de Terrassa-Sabadell i pel nord fins al Montcau. La hidrografia és complexa, amb un entramat de barrancs, torrents, rieres i torrenteres que alimenten els dos rius principals: el riu Ripoll que desaigua al Besòs i la riera de les Arenes que ho fa al Llobregat. A més a més, és entre les capçades dels dos cims més alts que transcorre la divisòria d'aigües entre la conca del Besòs i la del Llobregat. L'orografia d'aquest paisatge és el resultat de l'acció erosiva de l'aigua sobre els conglomerats, gresos i lutites que es van dipositar durant els períodes Eocè-Oligocè. Per això trobem un terreny rocós, escarpat, amb cingleres i falles profundes o canals ben conegudes. La climatologia és del tipus mediterrani subhumit i aquest clima condiciona la vegetació i la fauna. Fins els 600 metres d'altitud predominen les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), que en les zones obagues poden ésser substituïts o conviuen amb la pinassa (Pinus nigra), el pi roig (Pinus sylvestris) i l'alzina, (Quercus ilex) amb arboç (Arbutus unedo) o el bruc del gènere Erica. En el parc hi ha presència de l'ocupació humana des de la Prehistòria. Molts dels nuclis antics s'han originat a l'Alta Edat Mitjana. I a més a més de capelles, ermites, grans masos abandonats, monestirs tenim un altre tipus de patrimoni més de caire popular i no menys interessant que demostra la interacció de l'home en el paisatge. Parlem de les construccions de terrasses per plantar-hi vinya i de les barraques de vinya, de les tines on en trobem una gran representació a la Vall del Flequer, dels trulls, de les restes de carboneres, de pous de glaç, de forns de calç i forns d'obra i de les fonts i construccions relacionades amb l'aigua. | 08182-142 | El Pont de Vilomara | L'any 1932 la Generalitat republicana incorpora aquest espai en el planejament, degut al seu valor paisatgístic i natural, constant ja la necessitat de protecció. L'any 1936 s' inclou en un sistema de parcs naturals provincial establert pel pla General d'Ordenació de la Província de Barcelona. Des del 1972 el massís de Sant Llorenç està protegit per un Pla especial d'ordenació que ha promogut la Diputació de Barcelona, dictant mesures legals de protecció i conservació en un Pla d'Ordenació fet per la Diputació de Barcelona i delimitant l'àrea del parc. L'any 1982, s'aprova la revisió del Pla General ampliant a 9.638 ha. L'any 1987 la Generalitat aprova el decret que permet acomplir al parc les exigències de la Llei d'Espais Naturals (106/1987 de 20 de febrer, pel que es crea el Parc). Actualment, després d'una darrera ampliació de protecció (decret 328/1992 de 14 de desembre), el Pla especial arriba a les 13.694 hectàrees, distribuïdes en 12 municipis de tres comarques diferents. A la comarca del Bages, Monistrol de Calders, Mura, El Pont de Vilomara, Talamanca i Sant Vicenç de Castellet. Al Vallès Occidental, Castellar del Vallès, Matadepera, Rellinars, Sant Llorenç Savall i Terrassa. | 41.6908100,1.8994900 | 408418 | 4616033 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, el parc té un Centre d'Informació ubicat al nucli de Rocafort. Allí s'hi pot veure una exposició permanent titulada 'Les tines al mig de la muntanya' que explica en imatges tot el procés de preparació del terreny per al cultiu de la vinya i els elements patrimonials relacionats amb l'ofici de vinyataire. La Diputació de Barcelona té en propietat un 45% de la superfície protegida. Des de l'any 1994, el Parc està agermanat amb el de Huétor (província de Granada), amb el que manté un pla de treball triennal. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||||
| 59543 | Font de l'Adjutori | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-ladjutori | Cal netejar la vegetació que l'envolta per evitar que les arrels i les heures provoquin el seu esfondrament. En el moment de visitar la font, no hi havia aigua. | Construcció de pedra seca ubicada en un marge de les feixes de l'Adjutori, excavada en profunditat, fins anar a trobar la deu d'aigua. S'hi accedeix a través de cinc graons de pedra disposats en fort pendent. La boca d'entrada mesura 1,30 metres d'alçada per 0,66 metres d'amplada, amb el marxapeus recobert de terra. La fondària total és de 2,80 metres. Tota l'estructura està feta de pedra. La llinda ha fet moviment i l'heura i vegetació herbàcia l'estant recobrint. Per damunt mateix hi ha una bardissa i al davant s'hi ha plantat un caquier. | 08182-145 | Vinya de l'Adjutori - Rocafort | 41.7189400,1.9191800 | 410096 | 4619136 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59543-foto-08182-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59543-foto-08182-145-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||||||
| 59565 | Vinya del Solei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-del-solei | BURGUEÑO, Jesús (2007). Sortida d'estudi. El paisatge de la vinya al Bages; dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64 pp. 215-219. FERRER i ALÒS, Francesc (1998). La vinya al Bages. Mil anys d'elaboració de vi. Centre d'Estudis del Bages. Manresa. | Just abans d'arribar al Mas Arbocet, venint de Can Riera, ens trobem amb dues feixes encarades a migdia amb ceps joves plantats. Es coneix amb el nom de Vinya del Solei. Es tracta de dues petites terrasses que amb prou feines arriben a les 8 àrees, separades per murs de pedra en sec. En aquest petit espai convergeixen alguns dels elements característics de la viticultura tradicional al Bages durant segles amb una vinya moderna amb necessitats actuals, sense defugir el caràcter secular d'aquesta terra. A banda de les parets de marge també hi trobem un petit dipòsit de recollida de les aigües pluvials, una arnera i una barraca, també de pedra en sec. El dipòsit o cisterna està excavat al terra i és de planta rectangular (1'55 x 1 m) amb una profunditat de 70 cm. Es troba a l'angle nord-oest de la vinya. Estava cobert amb una volta per aproximació de filades, de la que se'n conserva només una part. Al darrera hi ha una canal i un sistema de recollida de les aigües que faciliten l'ompliment del dipòsit. L'arnera és una construcció aprofitant la paret del marge que pren el nom de les arneres de les abelles i s'utilitzava per posar-hi l'arnera, feta de fusta on les abelles hi feien la mel i també per guardar-hi el càntir o altres elements. Mesura 23 x 36 x 90 cm de profunditat. La barraca està enrasada i integrada en el mur de pedra seca més septentrional que fa 1,55 metres d'alçada. El marge està construït amb pedra força irregular però mantenint una cara planera cap a l'exterior. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. La porta està encarada al sud-oest. | 08182-167 | Mas Arbocet | Són diversos els documents que confirmen que el vi era una de les bases econòmiques al Bages, com a mínim des de l'edat mitjana. Però aquesta activitat pren el punt més àlgid durant els segles XVIII i XIX. I ho fa de tal forma que transforma dràsticament el paisatge convertint-lo en una immensa vinya. El 1860 el 63, 5 % de la terra conreada era vinya, amb un total de 18.732,3 hectàrees. El que representa un 22,1% de la superfície total del Bages; el 12,6% estava destinat a d'altres conreus (cereal, olivera, hort i regadiu). La resta era erm, boscos o roquissar. Aquest fenomen sembla afavorit per les condicions climatològiques de la comarca, molt més benignes per aquesta activitat que les veïnes comarques d'Osona, el Berguedà o el Solsonès. No es pot dir el mateix de les condicions orogràfiques del terreny, amb pendents pronunciats que els pagesos havien de superar aterrassant el terreny amb parets de pedra seca, que permetessin la plantació de ceps, la construcció de barraques per aixopluc i lloc on desar eines i bestiar i una de les principals característiques de la comarca; les tines. Tots aquests segles d'explotació vitivinícola que l'arribada de la fil·loxera va començar a fer emmudir, canviaren el paisatge bagenc de dalt a baix. Avui només ens en queden aquests elements de pedra com a testimoni de càrrec d'aquest passat i alguna zona irreductible on encara s'hi fan créixer ceps. | 41.7110400,1.9210400 | 410239 | 4618257 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||||
| 59567 | Font de Colldat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-colldat | Una mica de neteja de l'entorn (desbrossat) i una rehabilitació d'aquests espais de gran bellesa, permetrien crear una ruta de les fonts. | Font excavada a la roca, per sota d'una bauma, en un racó ombrívol del torrent de Colldat. Aquest neix al Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac i desaigua al Torrent del Flequer. Es nodreix de tres torrenteres: les dues primeres neixen al Pla de les Bruixes i aboquen les aigües per la llera esquerra, just per sobre del naixement de la font. La tercera, molt més curta, s'afegeix per la llera dreta uns metres més avall de la font. Al voltant d'ella, tot i que hi ha algun pi blanc, destaca la vegetació característica de fondalades d'obaga, amb roure, boix i alzines i un sotabosc d'arítjol, i herbassars propis de zones humides. Al mateix peu de la font hi ha un peu de boix grèvol (Ilex aquifolium) de dimensions considerables, així com dispersos per tot el corriol que mena a la font. I per sobre, al costat oposat de la déu, un roure bessó de grans dimensions. La font està excavada per sota del nivell del torrent, anant a buscar la déu d'aigua. Per protegir-la se li va construir a mà esquerra, un muret fet de pedra irregular, calçat amb pedruscall, d'un metre d'alçada per 1, 50 metres de fondària, amb un contrafort d'un metre i mig d'amplada per protegir la font de les torrentades. La boca té una alçada màxima de 0,95 cm amb tres graons, el primer d'ells és un roc pla que a més de permetre agenollar-se, sembla protegir la boca de l'entrada de la terra i fullaraca. Al damunt, recolzats a la roca de la bauma, hi ha tres lloses de pedra, amb reblert de pedruscall. Per sobre la coberta hi ha una mica de terra amb fullaraca, provinent dels marges del torrent on hi ha crescut vegetació enfiladissa i algun jove arbust. | 08182-169 | Torrent de Colldat | 41.6951400,1.9313800 | 411078 | 4616480 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59567-foto-08182-169-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59567-foto-08182-169-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | El boix grèvol (Ilex aquifolium) es troba protegit a tot el territori de Catalunya (Ordre de 28 d'octubre de 1986 per la qual es regula el verd ornamental nadalenc i es protegeix el boix grèvol), que implica la prohibició de la recol·lecció, la tallada i el desarrelament d'aquesta espècie o de qualsevol de les seves parts, incloses les seves llavors, així com la seva comercialització. Excepcionalment, la Direcció General del Medi Rural podrà autoritzar la recollida i l'ús d'exemplars d'aquesta espècie o d'alguna de les seves parts per a finalitats científiques, educatives, o tractaments silvícoles que precisi la conservació de l'espècie. Només es permetrà la venda de boix grèvol procedent de fora de Catalunya quan en la comunitat Autònoma d'origen no estigui protegit. En aquest cas, el venedor o intermediari haurà de poder demostrar documentalment la procedència. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||||
| 59660 | Riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-llobregat-2 | BOLÓS, O.; VIGO, J. (1984). Flora dels Països Catalans. Vol. I. Ed. Barcino. Barcelona BORRÀS, A. (1980). Els ocells de la comarca del Bages. Aproximació al medi humà i cultural de la comarca. Ed. Montblanch-Martin. Granollers. MORATÓ, Jordi (1990). Influència del riu Llobregat sobre les aus migratòries. Dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 116, pp.12 a 14. Ed. El Brogit. Manresa. | El riu Llobregat travessa el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort de Nord a Sud pel seu costat oest on de frontera natural amb Manresa. En l'extrem nord-oest atermena amb Sant Fruitós del Bages. En el seu pas pel municipi, es nodreix bàsicament de la riera de Nespres, que en el seu darrer tram rep el nom de riera de Sant Esteve. Neix sota el Montcau i passa pel municipi de Mura i també de Rocafort. Pel costat nord, fa de separació natural amb el municipi de Talamanca. La segona riera que nodreix el riu Llobregat és la de Santa Magdalena i els seus afluents com la riera de la Casa Nova, anomenada també de la Santa Creu, el torrent del Mal, el de les Arcades i el de la font de la Rovira, el torrent del Còdol Llarg i la riera de Cal Vibó, amb el torrent del Flequer, el de Colldat, el de Casassaies i el de Coma Bou, el torrent de Rocafort i el de la font de l'Àlber. També hi ha el torrent del Marquet. Des del punt de vista geològic, es tracta d'un territori que s'enfila des de la vora del riu costa amunt fins a la llarga carena que dona pas a l'estreta vall de la riera de Mura. Aquesta comarca està constituïda per una plana central formada per la conca d'erosió dels rius Cardener i Llobregat, amb uns relleus perifèrics que en els sectors meridionals són les serralades que pertanyen al sistema muntanyós del Pre-litoral. Si bé el Pont de Vilomara i Rocafort no està ben bé situat en la plana central, sí que ocupa una posició perifèrica a l'altre costat del riu Llobregat, un cop passat el congost que es forma davant del nucli urbà del Pont de Vilomara, per cavalcar-se damunt dels estreps de la serra de Sant Llorenç de Munt i de l'Obac i per tant, presenta un relleu més accidentat que la resta de municipis. La vegetació de ribera hi és present amb presència de pollancres, àlbers, algun vern a més de fenassars, joncs, canyissar, tamarius i bardissars. Tots aquests elements retenen l'aigua, preserven un ecosistema específic amb una gran quantitat d'ocells que, per la seva supervivència, depenen del seu estat de conservació. Els torrents que hi desaigüen són refugi i nodreixen a varies espècies de mamífers, a més de servir de vies de pas naturals per als animals. El riu també es presenta com un tallafocs natural amb una combustibilitat molt més reduïda. | 08182-262 | Pont de Vilomara | Històricament, el Pont de Vilomara és lloc de pas obligat des del camí Ral que sortia de Manresa en direcció a les Esdolines, Vall-Honesta i per la Barata seguirà el curs de la riera de Rubí fins a Terrassa on enllaçava amb el camí que menava a Barcelona i la que seguia la Strata Francisca o Camí de França. La transformació de la llera del riu a partir del segle XIX amb el procés d'industrialització és flagrant. Nombroses fàbriques tèxtils s'instal·len tant al Llobregat com al Cardener (riu que també transcorre pel municipi). El procés comporta la construcció de nombrosos habitatges a proximitat dels edificis fabrils degut a l'arribada de gent de fora que busca millorar la seva qualitat de vida. El Pont de Vilomara es desenvolupa mentre que el nucli antic de Rocafort perd importància i queda relegat a un petit nucli rural format per les cases disposades arran dels camins històrics. | 41.7091500,1.8694300 | 405943 | 4618102 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Cal fomentar la preservació de les terres de conreu que estan situades a prop de les lleres del riu Llobregat i també d'algunes de les rieres. La intervenció dels pagesos ajuda a mantenir la llera en bon estat, alhora que s'amplia una franja de protecció no només en cas d'incendi sinó també en cas de crescudes. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||||
| 59676 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Delichon urbicum | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-delichon-urbicum | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. | En els ràfecs de teulades i balconades, tant del nucli urbà del Pont de Vilomara com de Rocafort, es poden observar colònies de nidificació relativament importants de l' espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres del municipi, al riu Llobregat i als camps on troben el fang necessari. Quan plou, es pot observar a les altres orenetes ajudant a la construcció de nius. Les boletes de fang es barregen amb la saliva, que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. | 08182-278 | Pont de Vilomara i Rocafort | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 41.7019100,1.8727900 | 406212 | 4617294 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59676-foto-08182-278-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca, que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de voler retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||
| 59677 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Hirundo rustica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-hirundo-rustica | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Zona de nidificació de l'oreneta vulgar (Hirundo rustica), que conviuen amb l'home, instal·lades als porxos, corts i altres annexes de la casa des de fa generacions. Els nius tenen forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat fets amb fang, palla i pèls de bestiar. L'oreneta és de color blau-negrós per sobre, amb reflexes metàl·lics que contrasten amb el sota blanquinós i coll rogent. Pertany a l'ordre dels Passeriformes i a la família dels Hirundínids. De silueta molt elegant amb una cua en forma de forca molt accentuada. Cap a l'extremitat de la cua poden observar-se unes taques blanques. El front i el coll són d'un to rogenc. Es diferencia de les altres orenetes per la manca de color blanc al carpó. Mesura de 16 a 22 cm de longitud, i amb les ales obertes fa de 32 a 34 cm, per un pes aproximat de 17 grams. | 08182-279 | Ca n'Oristrell | L'oreneta vulgar, conviu amb l'home. La presència de zones de caça és primordial perquè una parella pugui instal·lar-se. Aquestes zones acostumen a ser prats, camps, basses d'aigua, ja que hi poden trobar els insectes amb els quals s'alimenten. Si els pobles tenen espais oberts i favorables poden instal·lar els nius en garatges o porxos, i si és en zones de pagesia, en corts, cavallerisses, porxos per a les eines agrícoles, etc, com és el cas que ens ocupa. El niu que construeix té forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat. El fan amb fang recuperat dels punts d'aigua i el barregen amb palla, herba seca, pèl de bestiar i fins i tot plomes per donar-li més duresa. Un cop acabat col·loquen a l'interior plomes ben fines perquè el niu sigui més confortable. La primera posta d'ous s'inicia a finals d'abril, tot i una segona posta cap al juny (una tercera posta ja és més difícil). La posta és d'entre 3 i 6 ous i els incubarà durant 14 a 15 dies. Durant aquest període la femella ha d'absentar-se per poder-se alimentar. L'oreneta vulgar s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que són caçats al vol. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Pel que fa als pollets, el pes culminant arriba al 13è dia on poden arribar a fer 22 grams, és a dir, 5 grams més que els pares. Aquest pes serà perdut ràpidament. Els pares cacen al vol insectes; els aglutinen dins del seu bec abans de donar-lo als pollets (poden portar en un viatge una vintena d'insectes). En un dia, per alimentar els petits poden arribar a fer 400 vols. Les condicions meteorològiques influeixen en la freqüència i qualitat de l'alimentació dels pollets i en conseqüència de la seva subsistència. L'oreneta vulgar és una acròbata. La velocitat de vol és de 60 km/h, però quan caça pot arribar als 100 km/h. Pel que fa als pollets, quan les cries tinguin entre 19 i 21 dies, els pares deixaran d'alimentar-les per així obligar-los a sortir del niu i aprendre la primera lliçó de vol. Els pares s'apropen al niu amb insectes al bec, però no els hi donen. Quan tinguin gana, les orenetes joves s'acostaran molt a la boca del niu; els pares aprofiten per fer un crit d'alarma i instintivament les joves orenetes es llancen del niu i mouen les ales. A partir del 35è dia les orenetes es poden emancipar. | 41.7093000,1.9040400 | 408823 | 4618081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||||
| 59678 | Zona de nidificació de l'oreneta de riu o ribera (Riparia riparia) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-riu-o-ribera-riparia-riparia | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=RIPRIP | Zona de nidificació de l'oreneta de ribera, anomenada també de riu (Riparia riparia) que es pot observar en els talussos de terra no massa consolidada o sota dels degotalls d'aigua d'alguns penya-segats amb terra, que hi ha a la llera esquerra del riu Llobregat, en el seu pas pel municipi. Cada niu es composa per un túnel d'uns seixanta cm de fondària on la parella estableix un llit ploma i palla. Es tracta d'un ocell de l'ordre dels Passeriformes, família Hirundinidae i gènere Riparia que arriba a la primavera per nidificar, abans que les altres orenetes. Se'l reconeix perquè té un vol àgil i ràpid, amb un batec d'ales molt ràpid. És petita, d ‘uns 12 cm de longitud i 13 cm amb les ales obertes. La part superior és marronosa i la ventral més clara. Posa de quatre a cinc ous, durant els mesos d'abril a juny. La seva alimentació és totalment insectívora, que caça al vol. El seu cant és un grinyol baix, aspre i bronc. | 08182-280 | Riu Llobregat | El nom d'aquesta oreneta prové del botànic, científic, metge i zoòleg suec, Carl Linnaeus, conegut també com a Carl von Linné, que establí els fonaments del sistema modern de la nomenclatura binomial. Dels anys 1750 al 1770 es va dedicar a recollir plantes, animals i minerals i establir la seva classificació, un d'ells fou aquesta oreneta, l'any 1758. | 41.7069900,1.8716200 | 406122 | 4617860 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||||
| 59679 | Zona de nidificació de l'abellerol (Merops apiaster) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-labellerol-merops-apiaster | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme.Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.ornitologia.org/ca/ | En algunes zones no és massa apreciat pels apicultors perquè tot i que la seva alimentació és variada, de vegades caça l'abella reina quan surt del rusc o torna de l'aparellament. El rusc d'abelles sense la reina acaba desapareixent. | S'ha detectat un gran nombre de nius als torrents i rieres de Rocafort, però també als marges de feixes i camins o corriols de terra, de les propietats del Mas Casassaies, de Ca n'Arbocet, Ca n'Oristrell, de Can Serra de l'església, o Can Prat, on l'abellerol no té por de conviure amb els seus propietaris. Els nius es troben en solitari o en colònies, sempre en els marges o talussos terrosos o sorrencs tous, a la vora de les rieres, dels torrents i de les feixes de cultiu. Consisteixen en uns forats d'un diàmetre no superior als 8 cm i fins a dos metres de fondària, com un túnel, que desemboca en una cambra on posen els ous directament al terra. Tot i que els podem trobar a una certa alçada, no té por de fer els nius a un metre i mig del terra, prop de l'home. L'abellerol (Merops apiaster) és un ocell nidificant estival, restringit als ambients mediterranis. Pertany a l'ordre de les coraciformes i a la família Meropidae. Fa 28 cm de longitud, amb el plomatge de tonalitats vermelles, verdes, grogues i blaves. A la primavera arriba provinent d'Àfrica i de la Índia per a nidificar. A finals d'agost o mitjans de setembre migra igual que ho fa l'oreneta. La seva alimentació està constituïda majoritàriament per himenòpters, que comprèn alguns dels insectes com ara les formigues, el corc de la cama del blat, i d'altres que atrapa al vol com els borinots, els beierols, les vespes i les abelles, i també les llagostes, les mosques, els grills, els saltamartins, les xinxes, cigales, libèl·lules i espiadimonis. Després de digerir les preses (uns 32 grams diaris), regurgita una petita egagròpila amb les parts indigeribles. El seus depredadors naturals són els rapinyaires i els rèptils com les serps que ataquen directament els nius. | 08182-281 | Rocafort | 41.6954500,1.9396000 | 411762 | 4616506 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | D'acord amb el Decret 148/1992, de 9 de juny de 1992, pel qual es regulen les activitats fotogràfiques, científiques i esportives que poden afectar les espècies de la fauna salvatge, cal una autorització especial per inspeccionar els nius i instal·lar nius artificials de les espècies d'ocells catalogades com a 'sensibles' i 'molt sensibles'. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||||
| 59680 | Zona de nidificació de l'àliga cuabarrada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-laliga-cuabarrada | REAL, Joan; HERNÀNDEZ Antonio; ROLLAN, Àlex; TINTÓ, Albert. (2015). El àguila perdicera en Cataluña: de la amenaza a la conservación. Aplicaciones a la mitigación de la electrocución. Gener 2015. Ed. Dirección de Medio Ambiente y Cambio Climático de España y Portugal. Endesa, S.A. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sp=HIEFAS | L'àliga cuabarrada (Aquila fasciata) és un rapinyaire diürn. També rep el nom d'àliga perdiguera o de Bonelli. Té l'esquena de color marró xocolata amb una taca blanca, que la diferencia de les altres àligues. El pit és blanc, amb un pigallat marró que va fins el coll. La cua presenta una barra terminal fosca. La part inferior de les ales pot variar. Els exemplars més joves tenen el plomatge del pit i ventre més vermellosa. Durant els quatre primers anys de vida, canvien tres vegades de plomatge corporal i dues pel que fa a les plomes per volar. Els exemplars adults tenen una envergadura d'entre 150 i 180 cm. Pesen entre 1.600 i 2.400 grams. A Catalunya es distribueixen en les muntanyes mitjanes amb una densitat màxima a la serralada Prelitoral. Nidifica preferentment en cingleres. Necessita espais oberts per caçar i s'alimenta d'alguns mamífers com conills, esquirols, llebres, aus com els còrvids, les perdius o guatlles i aus aquàtiques. També menja rèptils com els llangardaixos. Pon d'un a dos ous i si l'aliment és abundant pot pondre'n fins a tres. | 08182-282 | Pont de Vilomara | Aquesta àliga va ser descrita per primera vegada l'any 1822 pel naturalista Louis Pierre Vieillot. El nom de Bonelli li ve del naturalista italià Andrea Franco Bonelli, que va documentar l'espècie per primera vegada l'any 1819. | 41.7012000,1.8746300 | 406364 | 4617213 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquesta espècie està en perill crític a Catalunya i en perill a nivell Europeu. L'àrea de cria té una gran importància ja que no només és el lloc de reproducció d'aquesta espècie sinó que acostuma a ser l'àrea on es refugia, dorm i es reposa durant tot l'any. Cal protegir l'espècie, sobretot en època de reproducció i cria, restringint els accessos i les activitats esportives i/o lúdiques. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||||
| 59691 | Fons del Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-del-servei-de-patrimoni-local-de-la-diputacio-de-barcelona | CARBÓ, Pablo (1991). Intervenció arquitectònica a l'església de Santa Magdalena del Pla. El Pont de Vilomara (Bages); dins Quaderns científics i tècnics, 3. Diputació de Barcelona. CLOSA, Joan i LACUESTA, Raquel (ed) (2014). Restaurar o reconstruir. Actuacions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments. Memòria SPAL 202-2012. 2 vols. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ, A.; LACUESTA, R. I LÓPEZ, A. (1990). Cóm i per a qui restaurem. Objectius, mètodes i difusió de la restauració monumental. Memòria 1985-1989. Diputació de Barcelona. Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, A.; CASTILLA DEL PINO, C.; FERNÁNDEZ ALBA, A. (1995). Patrimoni: Memòria o malson?. Memòria 1990-1992. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, Antonio (2006). Conservació preventiva: última etapa. Memòria SPAL 1991-2001. Diputació de Barcelona. LACUESTA CONTRERAS, Raquel (1998). El servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra 1915-1981. Vol. III. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història, pàgs.. 1016-1088. | XX | El fons relacionat amb El Pont de Vilomara i Rocafort del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona consta de documentació escrita i gràfica d'edificis de la població. Procedeixen de l'antic servei de Conservación de Monumentos históricos i de l'Institut d'Estudis Catalans. Es troba en diferents carpetes classificades per intervencions i/o monuments dins de tres capses. En una primera capsa hi ha força fotografies de Santa Magdalena del Pla, Ca n'Oristrell, Capella de Sant Pere, Capella de Sant Romà i Pont gòtic. Totes corresponen a l'any 1968 i en la majoria no consta l'autor de les fotografies. Una procedeix de l'Àlbum meravella i és un clixé de Mayné. En aquesta mateixa capsa hi trobem documentació relacionada amb l'església del Marquet, també coneguda com Santa Maria de Matadars. Es tracta majoritàriament de dibuixos de la planta, talls longitudinals o transversals i aixecaments. A més a més, una cinquantena de fotografies dels anys 1912, 1918, 1934, 1954 i 1962. Algunes procedeixen de l'arxiu Mas de l'Institut Ametller o del Puig i Cadafalch. També hi ha una imatge de la Mare de Déu del Marquet (s- XII-XIII), feta l'any 1928, procedent de l'Àlbum meravelles (CEC del Bages). La segona capsa correspon a la documentació relacionada amb el projecte de restauració de l'església de Santa Magdalena del Pla, entre els anys 1982 i 1986. La darrera capsa conté fotografies d'autors diversos del Pont Vell i de les diverses actuacions arqueològiques i de restauració realitzades entre 1987 i 1992. També hi ha una carpeta amb dos sobres amb fotografies de tines i barraques realitzades per Lluís Cuspinera i Raquel Lacuesta, entre els anys 2007 i 2009. | 08182-293 | Carrer Comte d'Urgell, 187 - Edifici del rellotge - (08036 - Barcelona) | El Servei de Patrimonide Local fou creat l'any 1914 per la Diputació de Barcelona presidida per Enric Prat de la Riba, com a conseqüència de la 'Memòria sobre la conservació i catalogació de monuments' feta per l'Institut d'Estudis Catalans. Ha tingut tres directors en més de 80 anys: els arquitectes Jeroni Martorell i Terrats (1915-1951), Camil Pallàs i Arisa (1954-1978) i des de l'any 1981, Antoni González i Moreno-Navarro. Entre 1915 i 1929, la seu del servei era el Palau de la Generalitat. | 41.7009700,1.8744600 | 406350 | 4617188 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||||
| 59692 | Fons de l'Arxiu Gavin | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-larxiu-gavin | <p>GAVIN, Josep Maria (1984) Inventari d'esglésies. Bages. Vol. 5. Artestudio edicions. Barcelona. http://arxiugavin.wordpress.com</p> | XX | <p>El fons referent a Pont de Vilomara i Rocafort que es pot trobar en l'Arxiu Gavín està integrat per una col·lecció de fotografies i postals, una petita mostra de goigos d' advocacions de les esglésies i capelles del municipi i un conjunt d'articles i documentació escrita diversa. Pel que fa a les fotografies, hi ha més de 600 imatges, entre fotografies en blanc i negre, en color i postals. El grup més antic és el de les esglésies de Rocafort i Pont: Santa Maria, Sant Pere d'Oristrell, Sant Romà de Roviralta, Santa Magdalena, també del Castell. Són fotografies en blanc i negre datades entre finals dels anys 60 del segle XX i 1979, fruit del treball de camp de Josep Maria Gavín. Josep Sansalvador, col·laborador de l'arxiu és l'autor de 200 fotografies en color, també de les esglésies del municipi. Totes les de Josep Maria Gavin i alguna de Josep Sansalvador estan classificades en àlbums amb el núm. 6, corresponent a la comarca del Bages. Cal afegir 340 fotografies procedents del fons Ramon Centelles que foren donades a l'arxiu Gavín. Estan agrupades per temàtiques, com l'arquitectura rural (tines i barraques), l'església de Santa Maria de Rocafort, el Pont de Vilomara, la flora, o els masos com el Flequer o Can Casassaies, on destaca un conjunt de fotografies d'una excavació amb la descoberta d'un antic trull d'oli amb la base de la premsa. Però sobretot, destaca perquè hi ha 75 fotografies de tines fetes entre els anys 2000 i 2006, 14 d'elles del procés de restauració. Així com 18 fotografies de barraques de vinya. També trobem, fruit de diverses donacions, 42 postals i fotografies diverses en blanc i negre i en color. Destaquen fotografies de Can Casassaies, les Grauetes i el Mas Cornadelles. A més de les imatges, disposa d'una petita mostra de cinc goigs que comprenen, un goig en 'alabansa del gloriós príncep dels apòstol Pere', còpia de l'original imprès a Manersa, impremta de Joseph Abadal l'any 1879; un goig 'a la llaor de Santa Maria Magdalena compatrona de Pont de Vilumara', imprès a Manresa a la impremta i llibreria de Josep roca l'any 1930; 3 exemplars dedicats a la Mare de Déu de Montserrat, 'Goig en llaor de la Mare de Déu de Montserrat que es venerava en la Capella del Marquet, Parròquia del Pont de Vilomara, Bisbat de Vic', de l'any 1957. Finalment, classificats temàticament en una caixa, es guarden 110 articles de premsa i fulletons turístics des dels anys 1970, acords municipals, publicacions del museu o l'informe per adoptar l'escut heràldic.</p> | 08182-294 | Monestir de les Avellanes (Ctra. C-12 PK 181 - 25612 Os de Balaguer) | <p>L'Arxiu Gavín és un arxiu generat per la iniciativa personal de Josep Maria Gavin i Barceló. Va néixer a Barcelona, el 21 de juny de 1930 i de ben petit comença a ser un aferrissat col·leccionista. Als quatre anys comença la seva col·lecció d'estampes de Sant Josep. Estudià al col·legi Balmes del Pp. Escolapis fins l'any 1945 i després d'algunes feinetes, entrà a treballar a La Caixa de Pensions l'any 1949. Després d'algunes experiències com a actor (de pastorets i de films), l'any 1952 fa el servei militar, i allà exerceix, com no, de fotògraf. Anys després, el 1966, entra com a soci de la UEC, i allà coneix a estudiosos que li ajuden a cercar esglésies als llibres. Com a resultat d'aquest ímpetu primerenc, l'any 1978 surt el primer volum de l'Inventari d'Esglésies. L'any 1979 és nomenat President dels Amics de l'Art Romànic de Barcelona, càrrec que ocupa durant 4 anys. De la mateixa manera, és nomenat Vicepresident de l'Ateneu Santcugatenc, fins el 1989. L'any 1984 obté la Creu de Sant Jordi, al mateix temps la seva situació laboral li permet dedicar-se a temps complet a la tasca de l'arxiu. A més al llarg de la seva trajectòria ha rebut diversos guardons, entre els quals, quatre Guiness. A inicis del anys vuitanta Gavín fa donació a la Generalitat del fons de l'arxiu que tenia fins llavors. Des dels anys vuitanta fins al canvi de mil·lenni l'arxiu creix molt, de fet arriba a triplicar el volum de documentació del seu fons. A causa d'això es veu obligat a buscar un nova ubicació tant per a emmagatzemar la documentació com per a garantir la continuïtat de l'arxiu. Fins aleshores estava a Valldoreix (Vallès occidental). Després d'un llarg periple buscant nova ubicació, Gavín es posa en contacte amb l'Institut de Germans Maristes de Catalunya, amb el qual arriben a un acord. A finals del 2006 s'acaben les obres de l'edifici que allotjarà l'arxiu al Monestir de les Avellanes i es fa el trasllat de gran part de la documentació. El juny del 2007 se signà l'acord per tal que tot l'arxiu es conservés al Monestir de les Avellanes. El 4 d'octubre del 2008 es va inaugurar oficialment la nova seu.</p> | 41.7009400,1.8745000 | 406353 | 4617185 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L'Arxiu Gavín ha definit el seu fons segons l'activitat generada per Josep Maria Gavín. La naturalesa d'aquest fons recull documentació de temàtica religiosa, així com de cultura popular catalana. Actualment l'arxiu conserva 48 col·leccions diferents, que ocupen aproximadament 1500 metres lineals. La tipologia dels documents també és diversa, ja que conserva documentació en suport paper, de formats diversos, mapes, imatges en format de fotografies, diapositives i postals, i finalment objectes. El fons de l'Arxiu Gavín es divideix en tres grans apartats, Fons documentals, Col·leccions i Biblioteca. Els fons documentals d'arxiu, contenen la documentació relacionada amb la tasca de crear o recollir documents sobre pobles, esglésies i personatges de Catalunya: Fons de pobles i comarques de Catalunya (FPC); Fons de l'inventari d'esglésies de Catalunya (IEC); Fons de personatges celebres catalans (PCC). L'Inventari d'esglésies és l'obra mestra d'en Josep Maria Gavín. Aquest és el testimoni fotogràfic de 26.444 fons temàtics de l'Arxiu Gavin edificis religiosos. Actualment s'està treballant de nou en l'actualització de l'inventari. El fons conté imatges d'esglésies, capelles, monestirs, priorats, convents, ermites, santuaris, cartoixes, catedrals, oratoris privats, oratoris públics, etc., o sia, qualsevol edifici religiós (catòlic) de Catalunya. I s'entén la Catalunya Gran, amb les comarques franceses, Andorra i Franja de Ponent. Segons la Library of Congress de Washington, és l'únic inventari exhaustiu que existeix de tota una nació. | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||||
| 59700 | Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mura-talamanca-i-rocafort-tres-pobles-de-mala-mort | PERNAU, Gabriel (2012). Rocafort de Bages. L'irresistible encant dels pobles de mala mort; a http://www.ara.cat/premium/suplements/ara_tu/ROCAFORT-BAGES_0_791920831.html http://percaminsdelbages.blogspot.com.es/search?q=font+freda+del+flequer | XIX-XX | Dita popular d'origen desconegut que es transmet via oral de generació en generació. Aquests tres pobles veïns entre ells i, per tant, vinculats a un mateix devenir històric, comparteixen a més a més uns modus de producció o unes condicions geopolítiques que els predestinen a compartir una migrada evolució econòmica. Tenint en consideració les característiques històriques, aquesta dita, contraposada a la coneguda 'Reus, París i Londres' no podria ser anterior als estralls de la fil·loxera a la comarca. Amb el pas del temps i els canvis socio-econòmics, l'orgull de pertinença a una identitat concreta fa que la gent de Mura, Talamanca i Rocafort facin un gir a la dita i la reconverteixin en 'Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de la bona sort'. I és que pensen que avui dia són uns privilegiats de viure en un entorn semblant. | 08182-302 | Rocafort | Històricament, la població i l'activitat econòmica es concentraven a Rocafort, mentre que el Pont de Vilomara eren quatre cases al marge del camí que conduïa a Barcelona i a Manresa, i del pont medieval sobre el Llobregat. Fins que va arribar la industrialització i la fil·loxera va arruïnar el negoci de la vinya. Fruit d'aquesta doble coincidència, el Pont de Vilomara es va omplir de fàbriques tèxtils i de nouvinguts, mentre que Rocafort es despoblava de manera irremeiable en perdre la principal font d'ingressos i quedar lluny dels grans eixos de comunicació. Així, un municipi que antigament s'havia anomenat Rocafort o Rocafort de Bages va passar a dir-se Rocafort i Vilomara el 1917 i Pont de Vilomara i Rocafort des de fa trenta anys. L'equilibri de forces s'havia invertit. Avui Rocafort s'omple durant els mesos de bon temps de persones a la recerca d'una forma de viure tranquil·la. | 41.7164200,1.9356800 | 411465 | 4618839 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||||
| 59703 | Ballet de Déu de Rocafort o de la morratxa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ballet-de-deu-de-rocafort-o-de-la-morratxa | OLIVERAS FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i institucions. Impremta Copi-gràfic Manresa. | XIX-XX | No es balla per manca de gent. | Ball dansat per homes i dones en sortir de l'Ofici de la Festa Major de Maig, diada dedicada a Sant Felip i Sant Jaume. La música i la coreografia era semblant a la de Berga, amb algunes particularitats. La distribució musical originària era feta a partir de tirades de sis en sis compassos, però posteriorment es van modificar perquè les tirades fossin de vuit compassos. Els administradors del ball eren dos homes, seguit d'un nombre variable de noies. A l'inici del ball els dos administradors formaven dues fileres seguits per les noies. Els dansaires caminaven amb el braç enlaire, aguantant la morratxa. Avançaven d'esquena, donant la cara a les noies que els seguien amb moviments rítmics. Els balladors es lluïen fent filigranes, i escampant l'aigua beneïda de les morratxes. Les dansaires les corresponien ballant al seu voltant. Els punts bàsics de la dansa són el punt de dansa o punt de ball pla i el punt de perdiu o relliscat amb una corranda de contrapunt final. | 08182-305 | Rocafort | El ball es va perdre durant molts anys, tal vegada per la manca de jovent al poble, però a l'any 1979 es va tornar a revifar la tradició que durà uns quants anys. Es ballava pel dia 1 de maig, a la Plaça Gran. Però va tornar a desaparèixer i d'ençà ja no hi ha hagut cap més iniciativa. De vegades havia vingut l'Esbart Dansaires Manresans del Casal Cultural. | 41.7164100,1.9356600 | 411463 | 4618838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En una època no concretada del segle XX les noies van deixar d'utilitzar el vestit tradicional. | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||
| 59705 | Festa Major de la Mare de Déu de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-la-mare-de-deu-de-rocafort | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. : http://www.elpont.cat/pl3/el-municipi/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/festes-fires-i-tradicions/id27/festes-a-rocafort-de-bages.htm | XIX-XX | Festivitat vigent | Rocafort celebra la seva Festa Major d'estiu en honor a la seva patrona, Santa Maria, el dia 15 d'agost i durant la setmana prèvia i posterior a la festa. Conserva els elements formals celebrant el Pregó i el tradicional Ofici Solemne, amb el cant dels goigs dedicats a la Mare de Déu i l'acompanyament de la coral del Pont de Vilomara. Però també manté aspectes que li donen un valor afegit, com exposicions o el taller de cuina i de sardanes. El gruix de les activitats està relacionat amb la festa i la música, balls, concerts, festa infantil (un ruixat d'escuma, teatre, jocs de futbolí i xocolatada) i cercavila amb els gegants i caps grossos. La festa finalitza amb un ball popular i un sopar a la fresca. | 08182-307 | Rocafort | Antigament (es desconeixen les dates), la Festa Major s'iniciava amb l'Ofici Solemne a l'església de la Mare de Déu de Rocafort o Santa Maria de Rocafort. La celebració era musicada i cantada i es cantaven els goigs. En sortir, les autoritats seguides de tota la gent del poble anaven fins l'Ajuntament. Allí, un grup de joves del poble dansava 'La Morratxa' (anomenat també ballet de Déu de Rocafort). Acabat el ball hi havia concert. Després tothom anava a casa on els comensals es reunien al voltant de la taula especialment dreçada amb motiu del dia festiu. | 41.7153900,1.9350000 | 411407 | 4618725 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Rocafort té dues festes majors igual d'importants les dues; una per la festa patronímica de Sant Felip i Sant Jaume, el Menor, el dia 3 de maig i la del 15 d'agost, en honor a la Mare de Déu de Rocafort. | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||
| 59719 | Ball de cascavells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-cascavells-2 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | XIX-XX | Des de Rocafort s'està intentant recuperar aquesta dansa, però hi falten participants. | La dansa de cascavells consisteix en una rotllana de parelles, que van els uns darrere els altres i el noi davant la noia. La dansa es divideix en quatre parts corresponents a les quatre melodies diferents. La primera, es va caminant cap a la dreta amb el punt de cascavells (picar amb el peu esquerra al terra per aixecar la cama dreta i movent el turmell; i en abaixar la cama, donem un impuls per aixecar la cama contrària). Quan la melodia es repeteix, els dansaires fan mitja volta cap a l'interior del cercle i continuen caminant en sentit contrari. Les noies acaben encarades amb els nois i es donen les mans. La segona part, amb les mans agafades a l'alçada del cap les parelles salten al compàs. Un cop el peu dret, un cop el peu esquerre. Es deixen anar i fent un salt, els nois fan mitja volta quedant en la posició inicial. A la tercera part els dansaires voltent al galop cap a la dreta i agafant-se de les mans, ho fan en sentit contrari. Finalment es col·loquen en grups de quatre i amb les mans dretes al centre, van voltant sense parar. Es deixen anar i fan el mateix amb la mà esquerra. Finalment la dansa s'acaba amb tots els dansaires agafats formant una gran rotllana i saludant al mateix temps. | 08182-321 | Plaça Catalunya | Aquest ball es feia per la Pasqua Florida, amb el cant de Caramelles. Era i és un ball molt estès arreu del Principat, emprant coreografies i melodies ben diferents. El ball de cascavells no només acompanyava a les caramelles, sinó que es podia ballar en altres ocasions com per allunyar els mals esperits de les llars, per anar a fer els esquellots als vidus que es casaven en segones núpcies i per rebre i acomiadar visitants. Inicialment només la ballaven els homes. Duien uns camals amb cascavells. Posteriorment, en afegir-se les dones, podien portar cascavells a les faldilles. | 41.7164100,1.9356100 | 411459 | 4618838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L'any 2015, amb motiu dels actes de la Festa Major, a Rocafort, el 19 d'abril es va fer un taller de ball de bastons i cascavells per la Colla Bastonera de Súria. | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||
| 59721 | Fons bibliogràfic del centre de documentació del Parc de Sant Llorenç del Munt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-bibliografic-del-centre-de-documentacio-del-parc-de-sant-llorenc-del-munt | XX-XXI | El Pont de Vilomara i Rocafort forma part dels 12 municipis que integren el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. El Centre de Documentació ofereix un servei bibliogràfic i documental adreçat a investigadors però també adreçada a persones interessades en el planejament i tasques de gestió dels espais protegits. Dins d'aquest fons es poden trobar temes diversos, ja siguin històrics i naturals relacionats amb el Parc. Hi ha més de 2.000 documents classificats a més de fotografies. Tenen un Dossier Bibliogràfic on es llista la documentació existent i la que s'hi va incorporant. | 08182-323 | Casa Bauman, Av. del Jacquard, 1. 08222 TERRASSA | El Centre de Documentació es va crear amb l'objectiu d'oferir un servei bibliogràfic i documental adreçat a la recerca, el planejament i la gestió que es realitza als espais naturals protegits gestionats per la Diputació de Barcelona, així com també per donar suport als estudiosos i investigadors que hi fan recerca. També col·laboren en els programes de divulgació i informació que sobre el massís es duen a terme i en les trobades d'estudiosos que periòdicament organitza l'Àrea d'Espais Naturals. La seva base de dades bibliogràfiques es pot consultar per Internet. | 41.7151500,1.9348800 | 411396 | 4618698 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons bibliogràfic | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 57 | 3.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||||||
| 59725 | Font de la riera de Santa Magdalena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-riera-de-santa-magdalena | no raja | Font ubicada a la riera de Santa Magdalena, molt a prop del pont de Rocafort. Per accedir-hi cal deixar el pont a mà esquerra i agafar un camí de terra a mà dreta que comunica directament amb la riera. A una vintena de metres només entrar, hi ha, a mà esquerra un bloc de pedra de grans dimensions. La font es troba al davant mateix d'unes alzines, al bell mig de la riera, aprofitant un queixal que fa la roca. Del bloc de pedra del camí, surt un corriol que baixa cap a la riera, i que en un moment donat es transforma en uns esglaons de morter. Al final dels esglaons hi ha un muret de totxo formant una 'L', de 70 cm d'alçada. El broc es redueix a un tub collat amb ciment ràpid. | 08182-327 | Riera de Santa Magdalena | 41.7043000,1.8771000 | 406574 | 4617555 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||||||
| 59726 | Festa del Pubillatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-pubillatge-0 | XX-XXI | El pubillatge és una tradició arrelada a molts pobles de Catalunya, especialment a l'interior. Els joves escollits representen el seu municipi arreu on van, en un context cultural i festiu. La festa del pubillatge al Pont de Vilomara i Rocafort se celebra des de l'any 1993. Els primers anys era anual, però en l'actualitat es fa cada dos anys. Es fa per la Festa del Contribuent, que al principi es feia el segon diumenge de juny i ara es fa el segon diumenge de març. Precisament l'any 1993 es va incorporar aquesta activitat a les que ja es feien per aquesta singular festa. Fins l'any 2008 s'escollia la Pubilla, una Primera Dama i una Segona Dama. Però des del 2009 s'escullen la Pubilla, l' Hereu i la Primera Dama. Les diferents entitats del poble poden presentar els seus candidats i candidates, que han de tenir entre 16 i 21 anys. L'Ajuntament facilita el formulari d'inscripció que ha d'omplir cada entitat. El jurat està format en l'actualitat per set persones: la Pubilla sortint, l'Hereu sortint, el regidor de cultura i quatre persones relacionades amb el pubillatge de fora el municipi. Per evitar gustos i discrepàncies locals. Es tracta de dos representants de Manresa, un de Sant Vicenç de Castellet i un altre de Castellgalí. Es reuneix el dijous de la mateixa setmana amb els candidats. Se'ls hi facilita un qüestionari amb una trentena de preguntes de caràcter variat, de cultura general i coneixement del poble. Algunes es responen tipus text i d'altres són de resposta ràpida. Al final han de fer un redactat d'unes 25 línies. Un professional de l'educació corregeix el treball. També se'ls fa una prova oral on cada jurat pot fer una pregunta, si vol. Quan se'ls ha entrevistat a tots es vota, triant un noi i dues noies amb puntuació per ordre de preferència. La suma dels vots de tots els jurats dona l'ordre final. El resultat es posa en un sobre que es tanca. Llavors el dissabte al vespre, quan es fa la proclamació pública es fa una cercavila des de l'Ajuntament fins el centre cívic i es fa un espectacle previ, que dura mitja hora. En aquest moment es fa el traspàs i la imposició de banda i faixa. Durant els dos anys que dura l'honor de ser la Pubilla o l'Hereu tenen l'atribució de representar el municipi en actes públics i festius, com la Festa Major, on fan el Pregó, o les diferents trobades de Pubilles i Hereus de Catalunya. També passen a representar el municipi en els concursos de Pubilla i Hereu de la Catalunya Central i de Catalunya. Precisament l'any 2002 l'Alba Rodríguez Aguilar fou proclamada Pubilla del Bages i posteriorment la Marina Carreras Miravitlla ho fou de la Catalunya central i de Catalunya. | 08182-328 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Durant els segles XVIII i XIX la pubilla era la dona instituïda hereva per conservar la propietat quan no hi havia fill. Aquesta figura jurídica i legal és pròpia de Catalunya que sorgeix a l'Edat Mitjana per tal d'evitar la divisió del patrimoni familiar i mantenir l'economia familiar basada en l'agricultura. En cas de contraure matrimoni amb un noi que no era hereu, aquest havia d'aportar certs bens en concepte d'aixovar i en determinats indrets, que prometia a la pubilla la soldada que era una quantitat pagada normalment els primers 10 anys de matrimoni. El pubill era un fill no instituït hereu. A la Catalunya Vella, si un pubill es casava amb una pubilla, acostumava a aportar un dot a favor de la seva muller o aixovar que consistia en diners que aquest rebia dels pares o si ja no en tenia, de l'hereu. A partir de la meitat del segle XX, arreu de Catalunya va iniciar-se el Certamen Pubilla de Catalunya, que en els seus inicis estava imposat per la moralitat, imposada pel franquisme que es basava en la bellesa física i les virtuts morals de la candidata. L'any 2000, al Foment de les Tradicions Catalanes, es va demanar la figura de l'hereu que finalment es va imposar. El propòsit del Foment és de preservar la història i els costums de Catalunya. Aquest permet un segon nivell que és escollir una dama i un fadrí. | 41.6999900,1.8727800 | 406208 | 4617081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Informació facilitada per Francesc Closas, Regidor de Cultura. | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||||
| 59738 | Casa parroquial del Pont | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-parroquial-del-pont | Casa adossada a la façana occidental de l'església de la Divina. És de planta rectangular i consta de quatre nivells adaptats al desnivell del terreny. La coberta és de teules àrabs a dos vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Aquest és l'element més característic des del punt de vista arquitectònic, ja que es mostra a partir d'una galeria en planta i primer pis, de tres arcs, suportats per dos pilars. A la planta superior hi ha un petit terrat amb barana de ferro. Davant hi trobem l'entrada principal, amb un pati i una porta que tanca el barri. També hi ha un altre accés en el nivell soterrani, que s'hi accedeix des de les escales que baixen de la plaça fins la carretera. La façana principal està arrebossada i pintada de blanc, mentre que les façanes occidental i septentrional són d'obra vista. Les obertures tenen un emmarcament de maó i destaquen dos balcons amb barana de ferro en les obertures centrals de les dues plantes pis. A la part superior hi ha una planta més baixa, tipus golfes. | 08182-340 | Plaça Major, 1 | Era l'antiga casa del rector, però des de fa un temps que ja no hi viu. | 41.7003400,1.8705300 | 406022 | 4617122 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59738-foto-08182-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59738-foto-08182-340-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||||||||
| 59729 | Mare de Déu de la Divina Gràcia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-la-divina-gracia | http://www.elpont.cat/pl6/el-municipi/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/llocs-d-interes2/id32/esglesia-mare-de-deu-de-la-divina-gracia.htm | XIX | Església parroquial del Pont de Vilomara dedicada a la Mare de Déu de la Divina Gràcia. Està situada al nou eixample de la població originat pel procés d'industrialització del Llobregat i desplaça a l'antiga església de Santa Magdalena del Pla. És d'estil neogòtic, amb arcs ogivals, d'una única nau i amb capelles laterals, separades per columnes. | 08182-331 | Plaça Major, 1 | Es va inaugurar i beneir el 12 de setembre de 1868. Pel llenguatge utilitzat i el to em sembla interessant reproduir un article que es publicà a l'època: 'Encargóse el proyecto al conocido y reputado arquitecto D. José Oriol Mestres, y bajo su inteligente dirección se ha construido el nuevo templo de arquitectura gótica, que es sin duda alguna la mas propia para templo cristiano: el arte ojival, con sus arcos bifurcados y terminados en punta que tienden siempre a lo alto, indican la mansión por la que suspira el creyente, elevan su alma mas allá de lo mundano y recuerdan en fin al sectario de Cristo, el origen de donde viene y el fin a donde va; la nueva iglesia por tanto, a templo de cristianos destinada, cumplirá con su objeto y por ello merece plácemes el arquitecto que la ha proyectado'. La fabrica es de cal y canto, revocada y blanqueada interiormente, tiene una sola nave, presbiterio, cuatro capillas laterales, separadas únicamente por columnas, lo cual da al conjunto mayor esbeltez y holgura. El rico altar mayor que en el presbiterio se ostenta, creemos que lo han costeado los señores Jover, i el de la Virgen de los Dolores en una de las capillas, débese a la piedad del Rdo. Padre Enrich. La iglesia, según el proyecto, no está aún terminada; faltan cuatro capillas, pues debe tener seis por parte y falta la torre del campanario. Lo edificado, sin embargo, basta para las necesidades de la parroquia y los vecinos del pueblo no abandonaran el intento de completar la obra a medida que haya recursos disponibles para ello.' | 41.7003000,1.8706900 | 406035 | 4617118 | 1868 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-3.jpg | Inexistent | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Josep Oriol Mestres | 116|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59539 | Can Toscas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-toscas | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII | Masia situada prop del castell de Rocafort, damunt la Serra. És de planta quadrangular irregular, a conseqüència de diversos afegits. Consta de planta baixa, pis i golfes. Les plantes superiors estan llogades com habitatge i la planta baixa s'ha adaptat amb una cuina, però conserva el celler que es continua utilitzant per l'elaboració de vi, utilitzant la premsa antiga de la casa. Destaca l'existència de dues tines cilíndriques: una a adossada a la façana septentrional, amb la boixa en el celler; i l'altra a la façana de ponent. Actualment estan reaprofitades com a dipòsits d'aigua, que s'utilitza pel rec de l'hort. | 08182-141 | Rocafort | La casa es documenta a partir de 1735, segons informació oral transmesa per Ballbè (1998). L'any 1907 el propietari era Josep Torres. | 41.7179000,1.9197800 | 410144 | 4619019 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59539-foto-08182-141-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59539-foto-08182-141-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59539-foto-08182-141-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Els mapes de l'ICC han equivocat el nom de la casa i la marquen com a Can Lleonard, i a Can Lleonard el marquen com a La Tosca. | 119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59577 | Forn de Ca n'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-ca-narbocet | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVII-XVIII | Per la part superior està envoltat de bardisses, i en els marges hi ha crescut alguns espècimens de pi blanc (Pinus halepensis) que han provocat un moviment estructural, i la caiguda d'algunes de les pedres de la façana. | Teuleria o forn d'obra, segons es prefereixi, pertanyent a la masia de Ca n'Arbocet construït aprofitant un marge proper de la casa i del torrent de la Font de l'Àlber. És una construcció feta en pedra seca, aprofitant l'alçada del marge (entre 3 i 4 metres d'alçada). Es conserva la cambra de combustió i la de cocció, amb les parets laterals fins a una alçada aproximada de quatre metres. La graella està coberta per restes vegetals i només es pot veure molt parcialment. La boca de la fogaina o cambra de combustió té forma piramidal, amb pedres que es van aproximant a la llinda, deixant la part baixa molt més ampla (2,35 m) que la part superior (1,10 m). L' alçada actual és d'1,60 metres. La coberta d'aquesta boca està feta amb dues lloses planes de grans dimensions que fan de llinda. Per sobre mateix hi ha dues pedres en triangle recolzada una amb l'altra (mesura 60 cm d'amplada màxima per 40 cm d'alçada). Tota la part superior de la façana es va recobrint de pedra seca més o menys desbastada de mides regulars, calçades amb pedruscall de mida petita i mitjana. Hi ha una mena de pilar mig enderrocat que podria tractar-se d'una xemeneia, però la vegetació impedeix comprovar-ho. Des de la feixa superior, entremig de la bardissa, es pot veure la cambra de combustió, també anomenada laboratori, que mesura uns quatre metres de costat per una alçada de tres a quatre metres, amb les parets arrebossades. La part superior del marge, on hi ha la cambra de combustió, és una zona molt plana, erma, on es troben escampades les restes de producció excessivament cuita o trencada. Es podria tractar de la solera on es feien els diferents materials (maons, teules, cairons...) i deixar assecar al sol abans d'enfornar. | 08182-179 | Ca n'Arbocet | Segons ens explica la família, tots els cairons, teules, maons i altres elements constructius de fang de Can n'Arbocet, varen sortir d'aquest forn. | 41.7104800,1.9210100 | 410236 | 4618194 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59577-foto-08182-179-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59577-foto-08182-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59577-foto-08182-179-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrial consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior, a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta rectangular o circular, amb un pilar cilíndric, o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió, hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix, i que és l' indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen un to vermellós. | 119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59688 | L'Hospici | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lhospici-0 | XVIII | Externament, es tracta de dues cases entre mitgeres unides per dins. Formen una planta rectangular i consten de planta baixa, pis i golfes. A la part posterior hi havia l'hort o pati. Com tot el poble, s'aixequen damunt la roca que cal retallar per habilitar les plantes baixes. Aquesta casa destaca per conservar, amb mobiliari inclòs, la distribució i els espais originaris; amb la curiositat que a la planta pis hi havia el forn de pa, que normalment es troba a les plantes baixes. Antigament, la planta baixa estava destinada al bestiar. A l'entrada hi havia un fogó i un fumeral d'obra on es feia la calderada pels animals. A la part posterior hi ha tot un sistema de dipòsits i canalitzacions de recollida de l'aigua pluvial, pel consum de persones i animals. Aprofitant el pendent, l'aigua s'anava decantant i depurant. També hi ha una tina d'obra amb la boixa pel vi. Pujant per l'escala que hi ha a l'entrada s'arriba a la planta pis, on hi trobem la cuina, la llar de foc, amb l'escó i el forn. Al davant i al peu de l'escala que dóna al segon pis hi trobem el rentamans, de pedra. La cuina és d'obra i funcionava amb carbó. Conserva les portes de fusta de manera que quan no s'utilitzava quedava tancada com un armari. A l'altre extrem de la gran sala, hi ha una taula llarga per menjar. El sòl de la planta combina trams de rajola i trams enllosats de pedra. Originàriament, la casa s'acabava en aquest punt. Fa 65 anys es va ampliar per adequar alguns espais a les necessitats del moment. El cos de la casa del costat està aprofitat per posar-hi les habitacions, ja que havia estat una mena d'hostatgeria per a viatgers. | 08182-290 | Carrer Major, 15-17 08254 - Rocafort | Antigament havia estat una hostatgeria destinada als comerciants del vi i viatgers. D'aquí li ve el nom de l'Hospici. L'avi dels actuals propietaris la va comprar, n'amplià la part posterior i respectà la resta com estava. | 41.7160600,1.9353800 | 411439 | 4618799 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||||
| 59400 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-24 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada a peu de la carretera BV 1224, des del Pont de Vilomara en direcció Rocafort, al punt quilomètric 6+200. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, de planta rectangular (3,78 per 3,40 metres), excavada parcialment en el marge per la part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 70 cm. L'entrada està situada a la dreta de la façana, mesura 1,35 metres d'alçada per 0,83 metres d'amplada, amb llinda plana. A l'esquerra hi ha una obertura per donar claror a l'interior. Està orientada a ponent. El mur dret de la barraca està parcialment recolzat per un talús de terra i reforçat per un muret de pedra seca de 70 centímetres d'alçada. | 08182-2 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres després del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa la presència d'aquests personatges a la comarca a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis com a constructors de barraques i marges com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7057000,1.8820900 | 406991 | 4617705 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59400-foto-08182-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59400-foto-08182-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59400-foto-08182-2-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3021. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59401 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-25 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Té un lleuger desplaçament del mur superior dret de la façana. | Barraca de pedra seca ubicada en el terraplenat d'unes antigues feixes plantades de vinya, de les quals només en queda algun peu sense empeltar. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, de planta gairebé quadrada, de 3,60 per 3,70 metres, excavada parcialment en el marge per la part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra amb pedruscall, on hi creixen diferents tipus de sèdums. El gruix dels murs és de 68 centímetres. L'entrada està situada gairebé al centre de la façana, mesura 1,55 metres per 0,90 metres, amb llinda plana. Conserva tres obertures per donar claror a l'interior de la barraca, la primera ubicada a la façana de ponent i la segona a la de llevant. Però a més a més, en conserva una de particular realitzada a la de migdia, per sobre de la llinda de la porta. Per sota mateix de la barraca, neix una marjada de pedra seca. | 08182-3 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7062900,1.8821700 | 406999 | 4617770 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59401-foto-08182-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59401-foto-08182-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59401-foto-08182-3-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3023.Al seu interior, s'hi ha detectat presència de quiròpters. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59402 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-26 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La façana principal ha sofert un lleuger moviment provocat segurament pel trencament de la llinda principal. | Barraca de pedra seca ubicada en una zona de terrasses marjades per al cultiu de la vinya, abandonades i emboscades de pi blanc i mata. És una construcció aïllada, aixecada damunt de la roca, de planta rectangular, de 3,70 per 3,10 metres, adossada parcialment en el marge per la seva part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada està centrada en relació a la façana, mesura 1,80 per 0,74 metres, amb llinda plana. A causa del trencament de la llinda inferior, s'observa un afegitó a mode de pilar per evitar que el sostre cedeixi, provocant l'enfonsament parcial de la coberta; mesura 0,45 metres d'amplada per 0,78 metres de fondària. A la façana de ponent hi ha una obertura per donar claror a l'interior. Està orientada a migdia. A la llinda superior, que es troba a tocar del ràfec de pedra, hi ha gravada la data 1894 i la inicial 'P.' A la façana, orientada a l'est, s'observen tres graons que es converteixen en una escala volada que permeten accedir a la feixa superior. | 08182-4 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7066000,1.8812400 | 406922 | 4617806 | 1894 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59402-foto-08182-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59402-foto-08182-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59402-foto-08182-4-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3026.Al seu interior, s'hi ha detectat presència de quiròpters. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||
| 59403 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-27 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Caldria treure la vegetació que hi ha al voltant i tallar el pi blanc que ha crescut davant mateix de la porta i reblir el curull per tal que no entri aigua i acabi enfonsant-se el sostre. | Barraca de pedra seca ubicada a la part més alta d'una zona terrassada, completament emboscada i amb un pi blanc al bell mig de l'entrada. És una construcció aïllada, aixecada damunt de la roca, de planta rectangular, de 3,20 per 2,20 metres, excavada en el marge per la seva part posterior i reforçada amb un mur de pedra. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 58 cm. L'entrada té una estructura trapezoïdal, està lleugerament desplaçada al costat esquerre de la façana; mesura 1,50 per 0,70 metres, amb llinda plana. Els carreus emprats per a la seva construcció són molt grans i ben escairats. No disposa de cap obertura que permeti entrar la claror. Les lloses que conformen el caramull estan parcialment desplaçades. | 08182-5 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7070600,1.8815900 | 406952 | 4617857 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59403-foto-08182-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59403-foto-08182-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59403-foto-08182-5-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3024. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59404 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-28 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc i mata. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca i adossada a un marge de pedra d'1,62 metres d'alçada. És de planta circular, de 2,05 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta gairebé ha desaparegut deixant al descobert la construcció de la volta fins el caramull. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada mesura 1,35 d'alçada per 0,60 metres d'amplada, amb llinda plana. Està orientada a migdia. A l'interior conserva una fornícula o tinell i per damunt de la llinda un petit amagatall. | 08182-6 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7071300,1.8804800 | 406859 | 4617865 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59404-foto-08182-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59404-foto-08182-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59404-foto-08182-6-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3025 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59405 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-29 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Segurament provocat per l'escalfor de la llar, l'estructura dels murs ha fet un lleuger moviment provocant la caiguda de la llosa de tancament del caramull. | Barraca de pedra seca ubicada en una feixa estreta envoltada d'arbusts i matolls. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, en la confluència de dues marjades, de planta rectangular, de 3,65 per 3,40 metres, i excavada parcialment en el marge per la part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 55 cm. L'entrada està al mig de la façana, mesura 1,60 metres d'alçada per 0,83 metres d'amplada, amb llinda plana i marxapeus. Té dues obertures més, la primera per sobre mateix de la llinda i la segona ubicada a la façana de ponent. La barraca està orientada a migdia. A l'interior, entrant a mà esquerra, s'hi pot observar una llar de foc feta modernament. La inclinació dels dos marges enfront mateix de la façana de la barraca, conflueixen en una rampa que fa d'accés a la barraca. Els dos marges van baixant progressivament de nivell seguint el pendent provocat per la construcció de la barraca i s'obren cap a la feixa inferior a partir d'una rampa feta de pedra i pedruscall aguantada per murets. Per sota té una obertura per deixar passar les aigües pluvials. Mesura 1,30 metres d'amplada per 2,40 metres de llargada. | 08182-7 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7059700,1.8830800 | 407074 | 4617734 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59405-foto-08182-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59405-foto-08182-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59405-foto-08182-7-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3022. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59406 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-30 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | L'interior ha estat escardejat amb morter calç. | Barraca de pedra seca ubicada al peu d'unes feixes marjades, envoltada d'arbusts, matolls i pi blanc. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, de planta rectangular, de 2,43 per 3,17 metres, excavada parcialment en el marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 95 i 80 centímetres respectivament, donant una visió troncocònica del seu interior. L'entrada està situada al centre de la façana, i mesura 1,27 metres d'alçada per 0,68 metres d'amplada, amb llinda plana i marxapeus. Té una petita obertura per damunt de la llinda. Està orientada a migdia. A l'interior conserva una fornícula o tinell. El mur dret de la barraca està construït com un contrafort per suportar la pressió del marge lateral. D'ell neix un mur de pedra. | 08182-8 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 300 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7049500,1.8831800 | 407081 | 4617621 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59406-foto-08182-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59406-foto-08182-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59406-foto-08182-8-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3027. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59407 | Barraca de vinya de l'Adjutori | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-ladjutori | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La part dreta i posterior de la barraca ha fet moviment provocant el despreniment d'algunes pedres. | Barraca de pedra seca ubicada a l'extrem sud de les feixes de l'Adjutori, en un bosc jove de pi blanc. És una construcció aïllada, aixecada damunt de la roca fortament erosionada, i adossada al marge pel costat esquerre. És de planta circular, de 2,75 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior està parcialment recobert de terra. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada mesura un metre d'alçada per 0,60 metres d'amplada, amb llinda plana. Està orientada a migdia. A l'interior conserva un armari o tinell de pedra fet arran de terra. | 08182-9 | Vinya de l'Adjutori | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7197900,1.9195700 | 410129 | 4619230 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59407-foto-08182-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59407-foto-08182-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59407-foto-08182-9-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59408 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-31 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Té un lleuger moviment estructural amb un quasi imperceptible bombament de la façana esquerra. | Barraca de pedra seca ubicada al Pla del Riu, entre el riu Llobregat i el raval de Ca l'Embetat, en terres de la Roviralta. Està al bell mig d'uns camps plantats de vinya i presseguers. És de planta quadrangular, i mesura 5,75 per 5,30 metres (mides preses a l'exterior). L'interior presenta una planta circular que mesura 3 metres de diàmetre, amb una cúpula troncocònica. Està aixecada damunt d'una gran roca que sobresurt del nivell del sòl. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. Ha perdut una part del voladís o ràfec de la coberta. Per sota del ràfec, als quatre costats sobresurten unes biguetes de pedra que fan de contrapès per repartir el pes de la cúpula. El gruix dels murs és d' 1,10 metres. Els brancals o muntants són verticals amb 4 llindes planes. Dues suporten el pes de la façana i les altres suporten el pes de la volta. El brancal de l'esquerra és una mica més llarg, adaptant-se a la roca. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada al costat esquerre de la façana; mesura un metre i mig d'alçada per un metre d'amplada (mides preses des de l'interior) i 2,16 metres d'alçada, per 1,17 metres d'amplada (mides preses a l'exterior). Per accedir-hi cal salvar el desnivell de la roca mare. Disposa de tres obertures, a mena d'espitlleres, a la façana orientada al nord-est, al nord-oest i al sud-oest respectivament, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior, conserva tres tinells i un pedrís de pedra volat incorporat a la mateixa construcció. La barraca està orientada al sud. | 08182-10 | El Pla del Riu | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7119100,1.8712000 | 406094 | 4618406 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59408-foto-08182-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59408-foto-08182-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59408-foto-08182-10-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 2794. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59409 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-32 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Comença a estar envoltada de pi i una gran mata que si no es talla a temps podria provocar el seu enderroc. | Barraca de pedra seca ubicada en un vessant aterrassat, per sota d'un camí de terra, a prop de la carretera que va d'El Pont de Vilomara a Rocafort. Està emboscada per pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,40 metres de diàmetre interior, excavada en el marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra ha desaparegut parcialment, deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall, amb presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sèdum), que retenen la mica de terra que queda. El gruix dels murs és de 77 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una única llinda plana. La porta mesura 1,40 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada màxima. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres orientades a llevant i al sud que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior es conserven tres tinells dels quals el que està arran de terra mesura 38 x 45 x 45 cm; els altres dos mesuren 35 x 30 x 40 cm i 35 x 40 x 40 cm respectivament. Damunt de la llinda, també per la part interior hi ha una lleixa. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-11 | Solell de Solanes | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7101000,1.8885400 | 407534 | 4618187 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59409-foto-08182-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59409-foto-08182-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59409-foto-08182-11-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 2998. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59410 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-33 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada en un vessant terrassat que conserva una bona part dels marges de pedra, en bon estat de conservació. Està emboscada per pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní, a mà dreta. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,70 metres de diàmetre interior, construïda damunt de la roca. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra ha desaparegut deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall, amb presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sèdum), que retenen la mica de terra que queda. El gruix dels murs és de 80 cm. Els brancals o muntants són inclinats, de grans dimensions, amb una doble llinda plana. La porta mesura 1,55 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada màxima. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera, orientada a llevant, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. Al seu costat conserva un tinell de 40 cm d'amplada per 50 cm d'alçada i 60 cm de fondària. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-12 | Solell de Solanes | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7094700,1.8868300 | 407391 | 4618118 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59410-foto-08182-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59410-foto-08182-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59410-foto-08182-12-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 2999. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59411 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Encara es veuen les empremtes deixades per l'escoda. Queden restes de l'arrebossat amb morter de calç. | Aljub o cisterna integrat en un marge de pedra seca d'1,60 metres d'alçada, en una feixa planera emboscada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. Està a una vintena de metres de la carretera que mena des del Pont de Vilomara a Rocafort. Està excavat a la roca i és de planta circular, d'1,45 metres de diàmetre per 0,80 metres de fondària. La boca d'entrada mesura 85 cm d'alçada per 55 cm d'amplada, amb dues lloses de protecció, de 55 cm d'amplada per 64 cm de fondària. Els brancals o muntants estan molt ben disposats per tal d'aguantar el pes de la coberta. Està feta amb una filera composada per tres lloses planes de grans dimensions. Al damunt hi ha el rebliment de terra de la feixa superior. A ambdós costats de la cisterna, disposats simètricament, hi ha dues arneres que mesuren 37 x 30 x 62 cm i 22 x 30 x 50 cm respectivament. | 08182-13 | Solell de Solanes | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7095100,1.8883700 | 407519 | 4618121 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59411-foto-08182-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59411-foto-08182-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59411-foto-08182-13-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Element inventariat com una barraca per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3001 | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59412 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-34 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | a manca de terra a la coberta pot provocar infiltracions d'aigua. La part esquerra de la façana presenta un lleuger moviment estructural. | Barraca de pedra seca ubicada a mitja alçada, en una zona de terrasses d'antics cultiu de vinya i ametllers, envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció de planta quadrada, que mesura 3,50 metres de costat (mides preses a l'exterior). Està aixecada parcialment damunt de la roca, i excavada en el marge i reforçada amb un mur de pedra per la façana posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. Ha perdut gran part de la terra i pedruscall del cobriment exterior de la coberta, deixant totalment visible el caramull. El voladís de la coberta es conserva parcialment. El gruix dels murs és de 64 cm. Els brancals o muntants són verticals amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada a l'esquerra de la façana; mesura 1,22 metres d'alçada per 0,89 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitlleres a la façana de llevant, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. Al seu interior, conserva una lleixa per damunt de la llinda. La barraca està orientada al sud. | 08182-14 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7090500,1.8932500 | 407925 | 4618065 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59412-foto-08182-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59412-foto-08182-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59412-foto-08182-14-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3002 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59413 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-35 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Té alguna afectació estructural amb un lleuger enderroc de la coberta exterior i una esquerda al mur orientat a llevant. La clau de la volta presenta un lleuger desplaçament. | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,10 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut, deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall. També ha perdut una part important del voladís. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,38 metres d'alçada per 0,83 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera, orientada al sud-oest, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud. | 08182-15 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7087300,1.8921400 | 407832 | 4618031 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59413-foto-08182-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59413-foto-08182-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59413-foto-08182-15-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3003 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59414 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-36 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada a mitja alçada, en el vessant septentrional de la riera de Rocafort. Construïda en unes antigues terrasses de vinya i envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És de planta rectangular, i mesura 4,15 per 4,20 metres (mides preses a l'exterior). Està aixecada parcialment damunt de la roca i excavada en el marge per la part de ponent. Un mur de pedra reforça la façana nord. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís de la coberta està molt ben conservat. El gruix dels murs és de 67 cm. Els brancals o muntants són verticals amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada al costat dret de la façana; mesura 1,56 metres d'alçada per 0,77metres d'amplada. Disposa de dues obertures, a mena d'espitlleres, a la façana de llevant i a la de migdia, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior, conserva tres tinells i un pedrís de pedra volat, incorporat a la mateixa construcció. La barraca està orientada al sud. | 08182-16 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7101800,1.8974700 | 408277 | 4618186 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59414-foto-08182-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59414-foto-08182-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59414-foto-08182-16-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3004.S'ha observat la presència de quiròpters a l'interior. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59415 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-37 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Caldria reomplir la coberta de terra per tal d'evitar possibles filtracions d'aigua i arrencar la mata (Pistacia lentiscus) que està creixent al costat de la porta. | Barraca de pedra seca ubicada per sota de la carretera que va des del Pont de Vilomara a Rocafort, a través d'un corriol que travessa la riera de Rocafort. A deu mestres del camí, bosc endins, envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. Hi ha un roc gran, de superfície plana, predominant, damunt del qual hi ha la barraca. És una construcció aïllada, de planta circular, d'1,80 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut parcialment per damunt de l'entrada, deixant al descobert algunes de les lloses, una part del caramull i el pedruscall. També ha perdut una part important del voladís, dispersat pel voltant de la barraca. El gruix dels murs oscil·la entre 55 i 60 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,25 metres d'alçada per 0,77 metres d'amplada. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres, orientades a ponent i a llevant, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud. | 08182-17 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7120400,1.9000000 | 408490 | 4618390 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59415-foto-08182-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59415-foto-08182-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59415-foto-08182-17-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3005. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59416 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-38 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca obrada en pedra seca de doble ús, ubicada al capdamunt d'unes antigues feixes de conreu, molt estretes, en el vessant d'obaga, que dona a la riera de Rocafort. Està situada a l'extrem de la feixa, envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció de planta doble, aprofitant la totalitat del marge per la part posterior, i composta per dues estances separades (sense comunicació interior), formant un únic cos. Presenta una forma quadrangular; a l'esquerra, una estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a la dreta l'estança pel pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. Mesura 2,98 metres de façana total amb una obertura d'1,60 metres d'amplada per 1,70 metres d'alçada i una fondària de 3 metres. Al fons, el que podríem considerar un pedrís volat de pedra formaria part de l'estructura de la menjadora, ja que s'observen uns encaixos a banda i banda dels dos murs. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur de construcció i sobresurt lleugerament, d'uns 60 cm. aproximadament. És de planta circular, d' 1,80 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades. El cobriment exterior de terra es manté parcialment, deixant al descobert una part del caramull i el pedruscall de rebliment. També ha perdut una part del voladís. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament inclinats, fets amb blocs de pedra de grans dimensions, amb doble llinda. La porta mesura 1,15 metres d'alçada per una amplada que oscil·la entre 40 i 50 cm. No té cap obertura per deixar entrar la llum però si un tinell arran de terra que mesura 40 x 45 cm. El conjunt està orientat al nord-oest. Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. | 08182-18 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7102100,1.8990800 | 408411 | 4618187 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59416-foto-08182-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59416-foto-08182-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59416-foto-08182-18-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3006 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59417 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-39 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Caldria netejar les branques seques d'un pi mig mort que hi ha al darrera, per impedir que no caiguin i ensorrin la coberta. | Barraca de pedra seca ubicada damunt d'un marge, per sobre de la carretera que va des del Pont de Vilomara a Rocafort. Al darrera mateix d'una zona balmada amb una antiga pedrera. Està envoltada de pi blanc (Pinus halepensis), mata (Pistacia lentiscus) i algun romaní. És una construcció lleugerament adossada al marge, de planta circular que mesura 2,40 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Ha perdut una part del voladís. El gruix dels murs és de 65 cm. Els brancals o muntants són verticals, ben escairats, amb una doble llinda plana. La porta mesura un metre d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Al seu interior destaca un tinell construït arran de terra (40 x 65 cm) i sis pedres planes, de mides heterogènies, per seure, disposades en semicercle resseguint el mur. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada al nord-est, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-19 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7148700,1.9149300 | 409736 | 4618688 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59417-foto-08182-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59417-foto-08182-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59417-foto-08182-19-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3007 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59418 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-40 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Al davant mateix de la porta ha crescut un pi que en pot perjudicar la seva futura conservació. | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'un vessant rocallós, en un extrem on conflueixen dues feixes de pendent pronunciat. Està envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció de planta circular, de 2,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Ha perdut algunes lloses del voladís, amb la qual cosa la terra amb pedruscall del recobriment exterior va caient amb el pas dels anys. El gruix dels murs és de 65 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb llinda doble. La porta mesura 1,34 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres que permeten la ventilació i l'entrada de la llum; la primera està orientada a llevant i la segona al sud-oest. A l'interior, conserva dos tinells; el primer, arran de terra, davant mateix de la porta, que mesura 45 x 55 cm; el segon està a mitja alçada entrant a mà esquerra i mesura 20 x 25 cm. La barraca està orientada a migdia. | 08182-20 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7153500,1.9148400 | 409730 | 4618742 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59418-foto-08182-20-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59418-foto-08182-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59418-foto-08182-20-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3008 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59419 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-41 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'un vessant rocallós, en un extrem on conflueixen dues feixes de pendent pronunciat. Està envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció de planta rectangular, de 3,15 per 4,40 metres (mides preses a l'exterior), aixecada parcialment damunt de la roca i adossada al marge per la seva part posterior. Presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. La coberta exterior és plana, sense el recobriment característic de pedra, gleva i pedruscall. Destaca el voladís fet de lloses de grans dimensions. El gruix dels murs és de 0,60 metres. Els brancals o muntants són verticals, amb una llinda plana. La porta d'entrada està construïda al mig de la façana; mesura 1,65 metres d'alçada per 0,92 metres d'amplada. Al fons hi ha el que podríem considerar un pedrís volat, formant part de l'estructura de la menjadora, ja que s'observen uns encaixos a banda i banda dels dos murs, on encara s'hi conserva un tronc d'alzina o roure. La barraca està orientada al sud. Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És una de les tipologies constructives més antigues. | 08182-21 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7154400,1.9157400 | 409805 | 4618751 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59419-foto-08182-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59419-foto-08182-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59419-foto-08182-21-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3009 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59420 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-42 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada en el paratge conegut amb el nom de la Serra, al mig d'unes feixes planeres, plantades amb oliveres i ametllers. És una construcció aïllada, de planta circular, de dos metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra es manté intacte gràcies a la presència d'una planta anomenada Iris pallida (un gènere de plantes amb flor monocotiledònies de la família de les iridàcies). El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una llinda doble superposada i plana. L'obertura interior s'ha anivellat amb ciment per poder-hi col·locar un marc. La porta mesura 1,25 metres d'alçada per 0,53 metres d'amplada. Disposa de tres obertures a mena d'espitlleres, orientades a llevant, al nord i a l'oest, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud-oest. | 08182-22 | Can Serra | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7189100,1.9129600 | 409578 | 4619139 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59420-foto-08182-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59420-foto-08182-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59420-foto-08182-22-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3010.A l'interior de les lloses que formen la volta, hi ha presència de quiròpters. Els ratpenats igual que les orenetes, són agents de control biològic, que ajuden a reduir o limitar el creixement de poblacions d'artròpodes o alguns insectes com les llagostes que podrien esdevenir una plaga per als conreus. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | ||||||||
| 59421 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-43 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | L'accés des del camí està emboscat. | Barraca obrada amb pedra seca ubicada en el paratge conegut amb el nom de la Serra, a mà dreta del camí que va de Can Lleonard a Can Casajoana, al mig d'unes feixes ermes orientades al nord-oest, envoltada de brolla de romaní i pi blanc (Pinus halepensis). És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible, que s'ha esfondrat parcialment. El voladís ha anat caient i el cobriment de terra lligada amb pedruscall s'ha anat desprenent amb el temps. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una llinda plana. La porta mesura 0,90 metres d'alçada per 0,64 metres d'amplada. Per sobre de la llinda, hi ha una lleixa quadrada que al mateix temps permet entrar la llum a l'interior de l'estança. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-23 | La Serra | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7214000,1.9118700 | 409491 | 4619416 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59421-foto-08182-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59421-foto-08182-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59421-foto-08182-23-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3011 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59422 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-44 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La coberta de l'aixopluc ha fet moviment i pot enfonsar-se. A més, la clau de volta està desplaçada. | Barraca obrada amb pedra seca ubicada en el paratge conegut amb el nom de la Serra, a mà dreta del camí que va de Can Lleonard a Can Casajoana, al mig d'unes feixes ermes i emboscades, orientades al nord-oest. És una construcció de planta doble, rectangular, adossada parcialment al marge per la part posterior. Està composta per dues estances separades per un mur de 0,70 metres i comunicades interiorment formant un únic cos. Aquest passadís està reforçat amb brancals de pedra grossa sense desbastar i una doble llinda plana. A l'esquerra hi ha l'estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a la dreta la del pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. L'obertura mesura 1,40 metres d'alçada per 0,80 metres d'amplada i una fondària total de 3,30 metres. Al fons, hi ha la menjadora (de 40 cm d'amplada). A ambdós costats de la menjadora, s'observen els encaixos on es col·locava un tronc o branca d'un diàmetre i llargària concret que feia de tancament. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur de construcció. És de planta circular de 2,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta es manté parcialment, deixant al descobert una part del caramull i el pedruscall de rebliment. També ha perdut una part del voladís. El gruix dels murs oscil·la entre 55 i 70 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una sola llinda. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per una amplada de 60 cm. No té ni obertures que permetin entrar la llum i ventilar ni tinells. El conjunt està orientat al sud-oest. Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. | 08182-24 | La Serra | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7202700,1.9140900 | 409674 | 4619289 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59422-foto-08182-24-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59422-foto-08182-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59422-foto-08182-24-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3012. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59423 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-45 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | L'accés des del camí està emboscat. | Barraca obrada amb pedra seca ubicada en el paratge conegut amb el nom de la Serra, a mà dreta del camí que va de Can Lleonard a Can Casajoana, al mig d'unes feixes ermes i emboscades orientades al nord-oest. Està envoltada de brolla de romaní, herbassars i pi blanc (Pinus halepensis). És una construcció de planta circular, de 2,20 metres de diàmetre interior i adossada lleugerament a un marge, al mig d'un bancal. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El voladís s'ha anat desprenent de la coberta i part de la corona exterior orientada al nord-oest ha quedat enderrocada. El gruix dels murs és de 65 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament inclinats, amb la llinda plana. La porta mesura 1,15 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. La barraca està orientada a llevant. | 08182-25 | La Serra | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7203100,1.9129900 | 409583 | 4619294 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59423-foto-08182-25-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59423-foto-08182-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59423-foto-08182-25-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3013. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 | |||||||
| 59424 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-46 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La coberta i part de les parets estan enderrocades. | Barraca de pedra seca ubicada al mig d'unes feixes ermes, envoltada de matolls, ametllers i oliveres. Està a tocar de la zona urbana, enfront del carrer Tarragona, on hi ha un gran terraplenat. És una construcció aïllada aixecada parcialment damunt de la roca i adossada a un marge de pedra. Està completament ensorrada. Encara es percep la planta rectangular, lleugerament arrodonida pel costat que s'integra al marge. Té unes mides aproximades de 3,30 per 3,10 metres. Per la disposició de l'enderroc, la coberta sembla haver estat realitzada amb lloses per aproximació de filades. El gruix dels murs és d'uns 0,60 cm aproximadament. L'entrada a la barraca es feia pel costat dret de la façana. Per les restes visibles, l'amplada conservada és de 0,65 metres per 1,30 metres d'alçada. Està orientada a migdia. La llinda, que encara es conserva, mesura 1,05 per 0,63 metres. A pocs metres de la barraca, en una feixa o bancal superior, hi ha les restes d'un sistema de recollida d'aigües pluvials gairebé colgat de terra. | 08182-26 | Carrer Tarragona | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7016300,1.8770900 | 406569 | 4617259 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59424-foto-08182-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59424-foto-08182-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59424-foto-08182-26-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3014; on hi ha hi ha una fotografia de la barraca datada el 12 de desembre de l'any 2008. S'observa que estava en perfecte estat, i que la coberta era feta amb clau de volta visible i l'accés a l'interior es feia pel costat dret, a tocar del marge. A la part posterior de la barraca hi havia un queixal d'un metre per 0,50 centímetres. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-26 05:02 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 153,90 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc