Id
Títol
Url
Bibliografia
Centuria
Notes de conservació
Descripció
Codi d'element
Ubicació
Història
Coordenades
UTM X
UTM Y
Any
Municipi
Nom del municipi
Tipus d'accés
Estat de conservació
Imatges
Protecció
Estil
Àmbit
Tipologia
Titularitat
Ús actual
INSPIRE: Tipus
INSPIRE: Subtipus
INSPIRE: Atribut
Data de modificació
Autor de la fitxa
Autor de l'element
Observacions
Codi de l'estil
Codi de la tipologia
Codi de tipologia a sitmun
Protecció id
Comarca
Conjunt de dades
Últim canvi
59655 Jaciment del Pont de Vilomara https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-del-pont-de-vilomara BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. BENET CLARÀ, A. (1985). Història de Manresa. Dels orígens al segle XI. Manresa. DAURA, Antoni, GOLOBART, Joan i PIÑERO, J(1995). L'arqueologia al Bages; Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 15. Manresa. GENERALITAT DE CATALUNYA (2010). Carta arqueologia del Bages. El Pont de Vilomara i Rocafort. JUNYENT i MAYDEU, Francesc i MAZCUÑAN i BOIX, Alexandre (1984). Forats d'una possible palanca o torre; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pàg. 357. IX-XV Caldria prospectar la riba esquerra del riu per saber si existeixen els forats paral·lels de l'altre costat. Amb el nom de Pont de Vilomara, la Carta arqueològica defineix la ubicació d'una sèrie de forats rodons excavats a la roca situats després de travessar el pont gòtic, 50 metres aigües avall. En un aflorament rocós a tocar del cabal d'aigua. Segons la font consultada, són 16 o 17 forats, d'uns 20 cm de diàmetre i 8 cm de profunditat, formant dos rengles asimètrics. La manca de més dades en dificulta la seva interpretació. Per a alguns, es podria tractar del lloc on s'aixecarien els pals o cabirons de suport d'una primitiva palanca o torre de fusta. També s'apunta la possibilitat que fos una resclosa. Però la possibilitat més factible és que es tractés d'una passera de fusta, anterior al pont actual, o relacionada amb la construcció del pont. 08182-257 Riu Llobregat 41.7004600,1.8690400 405898 4617137 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59655-foto-08182-257-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59655-foto-08182-257-3.jpg Inexistent Medieval Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Pública Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Els forats descrits es troben a la riba dreta del Llobregat, dins el terme municipal de Manresa, però l'àrea delimitada en el polígon de la Carta arqueològica de la Generalitat, inclou la riba esquerra, corresponent al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. 85 1754 1.4 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59656 La Creueta https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-creueta-5 <p>BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona.</p> <p>PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor.</p> <p>DAURA, Antoni i GOLOBART, Joan (1983). Troballes arqueològiques a Rocafort de Bages; dins Dovella, núm. 8. Manresa, pp. 33-34.</p> <p>DAURA i JORBA, Antoni i GOLOBART BADAL, Joan (1983). L'arqueologia al Bages (II). Necròpolis medievals; dins Les Fonts. Quaderns de recerca i divulgació, núm. 6. Manresa, pp. 84-85.</p> <p>DAURA, Antoni i GOLOBART, Joan (1984). Necròpolis de La Creueta; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 356-357.</p> <p><span><span>FERRANDO I ROIG, Antoni, (1992). Recorregut per les tombes medievals de Sant Llorenç del Munt i els seus encontorns. Terrassa. Editorial Ègara. Monografies Vallesanes, 18. Pàg. 26-29. </span></span></p> V-X La zona pateix accions de vandalisme i els responsables i veïns gairebé prefereixen que siguin difícil de distingir per protegir-les millor. La pedra de les creus ja la van haver de traslladar per evitar la seva destrucció. <p>Necròpolis medieval localitzada al puig conegut amb el nom de La Creueta, a l'extrem nord-oriental del terme municipal, a prop de Rocafort. Es tracta d'un cementiri amb tombes del tipus 'cista', delimitades per lloses; orientades est - oest. N'hi ha dues de visibles que mesuren 1'80 x 0'58 m, la més gran i 1'25 x 0'55 m l'altra. Se n'entreveu una tercera al costat, colgada per matolls, però n'hi deuen haver més. Miquel Ballbè (1998) en va veure fins a cinc. En una s'hi localitzaren restes òssies en connexió anatòmica, i dos cranis al costat de ponent. A l'altre enterrament s'hi localitzà una mandíbula inferior. Hi ha lloses clavades verticalment que podrien indicar els límits de la fossana. Les mides publicades a la Catalunya romànica (1984), no coincideixen amb les que vam prendre durant la nostra visita. Potser es tracta de tombes diferents.</p> 08182-258 La Serra <p>El mes de juliol de l'any 1985, després de les diferents intervencions que es van fer al jaciment (veure bibliografia), un gran incendi afecta la zona i deixa al descobert diverses tombes que no s'havien documentat arqueològicament. Amb la recuperació de la capa vegetal tornen a quedar colgades sense que s'hagi fet cap altra intervenció.</p> 41.7191400,1.9148500 409736 4619162 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59656-foto-08182-258-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59656-foto-08182-258-3.jpg Inexistent Medieval Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart A la CCAA està mal ubicat, i les informacions que s'hi llegeixen relacionades amb la visita que hi van fer són incorrectes. 85 1754 1.4 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59657 Solana del racó de les monges https://patrimonicultural.diba.cat/element/solana-del-raco-de-les-monges <p>CLARET I TARDA, J. M. 'Visita a la necròpolis de la Solana de les Monges'. Butlletí del Centre Excursionista Montserrat. p.6-8.</p> <p>DAURA i JORBA, Antoni i GOLOBART BADAL, Joan (1983). L'arqueologia al Bages (II). Necròpolis medievals; dins Les Fonts. Quaderns de recerca i divulgació, núm. 6. Manresa, pp. 83-84.</p> <p><span><span>FERRANDO I ROIG, Antoni, (1992). Recorregut per les tombes medievals de Sant Llorenç del Munt i els seus encontorns. Terrassa. Editorial Ègara. Monografies Vallesanes, 18. Pàg. 25-26. </span></span></p> V-XV No resta cap testimoni visible, cobert per la vegetació. <p>Es tracta d'una zona abrupta de solana en pendent acusat vers la riera de la Casa Nova, amb alguns afloraments rocosos i vegetació densa dominada pel pi blanc i el sotabosc espès d'arbusts amb molta preponderància del romaní. En aquesta zona es coneix l'existència d'una necròpolis formada per tres tombes del tipus cista, a més d'una quarta no segura (només conserva una llosa). Les tombes consistien en caixes funeràries constituïdes per vàries lloses en els dos costats llargs i dues en els extrems i la coberta constituïda de vàries lloses, amb l'orientació típica d'oest a est i de planta rectangular, lleugerament trapezoïdal. Una d'elles, que es prengué com a model, feia 1,96 m de llarg, 0,58 m d'ample a la capçalera i 0,50 m als peus i una fondària de 0,43 m. Pel tipus de tomba descrita, en cista amb orientació d'oest a est, només es pot apuntar una cronologia àmplia que abastaria des d'època visigòtica fins al final de l'alta edat mitjana. L'estat de conservació de la necròpolis s'ha de considerar desconegut ja que ni en la confecció de la Carta arqueològica del Bages el 1988 ni en la revisió de 2010 es va poder valorar.</p> 08182-259 Solella de les Monges <p>Aquesta necròpolis fou descoberta per atzar en obrir-se una pista forestal a finals dels anys 70 del segle XX i fou donada a conèixer per membres de la secció d'arqueologia del Centre Excursionista Montserrat. Malauradament, les accions furtives van començar a degradar ràpidament el seu estat de conservació.</p> 41.6961800,1.8954800 408092 4616634 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59657-foto-08182-259-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59657-foto-08182-259-3.jpg Inexistent Medieval Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart S'accedeix al jaciment des del nucli del Pont de Vilomara pel camí de la Casa Nova que arrenca des del sector nord-est del poble, rodeja el turó de Catric-Catrac pel nord i enfila en direcció sud-est a una certa alçada sobre el marge esquerre de la riera de la Casa Nova. Transcorreguts 2,1 quilòmetres s'arriba a la Casa Nova de Sant Jaume, actualment abandonada, on cal prendre el camí que travessa la riera pel seu llit rocós i enfila el pendent abrupte del marge dret de la riera en la zona coneguda com a Solella de les Monges. A mig quilòmetre des del llit de la riera es troba un trencall a l'esquerra que s'enfila muntanya amunt. El jaciment s'ubica a dos-cents metres, tot i que no es veu res per la vegetació existent. 85 1754 1.4 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59658 Roca de les Creus de Casajoana https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-de-les-creus-de-casajoana BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ROVIRA, Jordi; CASANOVAS, Àngels i PÉREZ, Enric (1998). La roca de les creus de Casajoana (El Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages); dins Dovella, núm. 58, pp. 13- 17. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. V-XVIII La manca d'actuacions arqueològiques i la urbanització de la zona n'impedeixen un coneixement científic. En terres del que fou el mas Casajoana, ara convertides en urbanització, en el camí que anava del mas de La Roviralta a Rocafort hi havia una gran pedra, originàriament emplaçada de manera horitzontal. Servia de fita termenal en una cruïlla de camins rurals. Restava oblidada de la memòria popular i colgada per la vegetació. Després de l'incendi de 1985 que també l'afectà, quedava a la vista i desprotegida. El bloc és cobert d'una quarantena de creus gravades i d'altres grafismes, tots profundament gravats sobretot en el seu sector central, que apareix sobrealçat. Les seves dimensions són de 380 cm de llargada, 130 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. El material de suport és pedra sorrenca. En el conjunt de gravats hi apareixen dues dades (1775 i 1802), 37 creus de diferents tipus (llatines, gregues), 6 cassoletes i 5 depressions longitudinals. Es tracta d'un exemple, com a mínim contrastat des del s. XVII ja què unes escriptures de 1635 i també de 1695 esmenten el bloc de pedra del terme, del que eren des de època medieval els blocs termenals emprats com a punt de referència de propietats, vies o termes municipals. Tanmateix, la simbologia cruciforme apareix des d'antic als documents catalans (segle XI), com a senyal delimitadora de límits parroquials o de propietats. 08182-260 Urbanització River Park - Casajoana El 20 de març de 1635 i el 29 de novembre de 1695, unes escriptures esmenten el bloc de pedra del terme. Tement per la seva integritat, els veïns de Rocafort motivats per Josefina Oliveras i el Museu, l'any 1992, decidiren traslladar-la i ubicar-la darrera l'església de Santa Maria. 41.7158500,1.8915500 407793 4618822 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59658-foto-08182-260-3.jpg Inexistent Modern Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart S'accedeix al jaciment des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1124 que mena al nucli de Rocafort. A l'alçada del PK 5,150 s' agafa la carretera que surt a l'esquerra i s'enfila cap al Turó de Solanes, on hi ha actualment la urbanització 'River Parc'. Cal anar al nord d'aquesta urbanització pel primer carrer a l'esquerra al capdavall del qual es troba el camí de terra que mena a can Casajoana. Uns quatre-cents metres al nord-est, a la dreta del camí, es trobava el jaciment. 94 1754 1.4 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59665 Ca l'Arbocet antic https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-larbocet-antic XV-XVI antic mas desmuntat del que només se'n conserva un munt de pedres amuntegades i el record. Restes d'un antic mas situades en unes feixes de conreu de cereals, on s'hi han plantat oliveres. Al capdavall de dos turons que conflueixen: la Costa del Penjat i la Bassa dels Tres Colls. S'hi accedeix fàcilment a través d'un estret corriol que surt de darrera l'era de Ca n'Arbocet, en terreny de Can Serra, s'amunteguen les runes de l'antic mas de Ca l'Arbocet. No s'hi distingeix cap mur originari de l'antiga masia, només alguns marges de pedra seca que potser aprofitarien construccions anteriors. A més, posteriorment s'hi ha obert pas per la maquinària agrícola i s'ha aterrassat el terreny. 08182-267 Costa del Penjat És el punt originari de la masia de Ca l'Arbocet que es va abandonar per manca d'aigua segons ens ha in format la mateixa família. Molta de la pedra va servir per a la construcció de l'actual. 41.7111100,1.9295300 410946 4618255 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-3.jpg Inexistent Modern|Medieval Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 94|85 1754 1.4 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59675 Mas Donzell https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-donzell XVI-XVII No es pot resseguir cap estructura amb una mica de forma. Al costat mateix del camí que mena del Castell de Rocafort a la Serra de Pungrau, passat un camp d'ametllers seguit d' oliverar, a mà esquerra, hi ha l'entrada del que sembla un camí de terra que porta directament a la bassa del mas de la Serra de Pungrau. A mà dreta d'aquest camí i just per sobre de la bassa, hi ha un turonet emboscat. Només entrar-hi ja s'observa un amuntegament de pedres resultat de l'enderrocament del mas. 08182-277 Camí del Castell de Rocafort a la Serra de Pungrau Segons informació oral proporcionada pel senyor Valentí Toscas, quan ell era petit, passant-hi a peu, la seva mare li havia ensenyat aquest antic mas, enderrocat, que ella ja el sabia enderrocat de petita. La bassa que hi ha al darrera era propietat d'aquest mas. De fet tot i tenir unes dimensions considerables, ocupava tota la superfície de la roca que en aquest indret fa un lleuger pendent. Els propietaris de la Serra de Pungrau, per necessitats d'aigua, van aprofitar l'antiga bassa, engrandint-la amb una màquina per la part més fonda. Des d'aquí el camí anava al Mas Ventaiol i baixava a la Bauma de la Serra on hi havia viscut els avantpassats de Pungrau abans de construir l'actual mas. 41.7197800,1.9120200 409501 4619236 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59675-foto-08182-277-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59675-foto-08182-277-3.jpg Inexistent Modern Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Una actuació arqueològica podria posar a la llum les dimensions d'aquest antic mas. 94 1754 1.4 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59705 Festa Major de la Mare de Déu de Rocafort https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-la-mare-de-deu-de-rocafort BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. : http://www.elpont.cat/pl3/el-municipi/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/festes-fires-i-tradicions/id27/festes-a-rocafort-de-bages.htm XIX-XX Festivitat vigent Rocafort celebra la seva Festa Major d'estiu en honor a la seva patrona, Santa Maria, el dia 15 d'agost i durant la setmana prèvia i posterior a la festa. Conserva els elements formals celebrant el Pregó i el tradicional Ofici Solemne, amb el cant dels goigs dedicats a la Mare de Déu i l'acompanyament de la coral del Pont de Vilomara. Però també manté aspectes que li donen un valor afegit, com exposicions o el taller de cuina i de sardanes. El gruix de les activitats està relacionat amb la festa i la música, balls, concerts, festa infantil (un ruixat d'escuma, teatre, jocs de futbolí i xocolatada) i cercavila amb els gegants i caps grossos. La festa finalitza amb un ball popular i un sopar a la fresca. 08182-307 Rocafort Antigament (es desconeixen les dates), la Festa Major s'iniciava amb l'Ofici Solemne a l'església de la Mare de Déu de Rocafort o Santa Maria de Rocafort. La celebració era musicada i cantada i es cantaven els goigs. En sortir, les autoritats seguides de tota la gent del poble anaven fins l'Ajuntament. Allí, un grup de joves del poble dansava 'La Morratxa' (anomenat també ballet de Déu de Rocafort). Acabat el ball hi havia concert. Després tothom anava a casa on els comensals es reunien al voltant de la taula especialment dreçada amb motiu del dia festiu. 41.7153900,1.9350000 411407 4618725 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Obert Bo Inexistent Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Social 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Rocafort té dues festes majors igual d'importants les dues; una per la festa patronímica de Sant Felip i Sant Jaume, el Menor, el dia 3 de maig i la del 15 d'agost, en honor a la Mare de Déu de Rocafort. 2116 4.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59706 Festa Major de l'1 de maig de Rocafort https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-l1-de-maig-de-rocafort BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. OLIVERAS i FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i Institucions. Ed. de l'autora. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. http://www.rocafort.cat/ XIX-XX Festivitat vigent Rocafort celebra la seva Festa Major d'estiu en honor als seus patrons Sant Felip i Sant Jaume, el Menor, el dia 1 de maig. Conserva els elements formals celebrant el tradicional Ofici Solemne i la benedicció del terme des del padró. A més a més hi ha una sèrie d'actes festius destinats a tot tipus de públic i que varia en funció de les realitats de cada any però que mantenen una mateixa estructura basada en la música, l'esport, la gastronomia, la cultura i la tradició. Destaca el lliurament anual de Premis de Poesia 'Josefina Oliveras' , molt arrelat als rocarfortins i rocafortines i la trobada de Caramelles, tradició recuperada l'any 2014 i el ball de bastons. 08182-308 Rocafort Antigament (es desconeixen les dates), la Festa Major s'iniciava amb l'Ofici Solemne a l'església de la Mare de Déu de Rocafort o Santa Maria de Rocafort. La celebració era musicada i cantada i es cantaven els goigs. En sortir, les autoritats seguides de tota la gent del poble anaven fins l'Ajuntament. Allí, un grup de joves del poble dansava 'La Morratxa' (anomenat també ballet de Déu de Rocafort). Acabat el ball hi havia concert. Després tothom anava a casa on els comensals es reunien al voltant de la taula especialment dreçada amb motiu del dia festiu. 41.7168900,1.9364200 411527 4618890 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Obert Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59706-foto-08182-308-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59706-foto-08182-308-3.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Social 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Rocafort té dues festes majors igual d'importants; una per la festa patronímica de Sant Felip i Sant Jaume, el Menor, el dia 1 de maig i la del 15 d'agost, en honor a la Mare de Déu de Rocafort. 98 2116 4.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59707 Festa Major al Pont de Vilomara https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-al-pont-de-vilomara BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. XIX-XX Festivitat vigent El Pont de Vilomara celebra la seva Festa Major en honor a Santa Magdalena, patrona del poble, i ho fa el cap de setmana més proper a la festivitat de la santa (22 de juliol). Conserva els elements formals amb la salutació d'inici de la Festa a càrrec de l'hereu, la pubilla i la dama d'honor del municipi i es celebra el tradicional Ofici Solemne a la Capella de Santa Maria Magdalena del Pla amb el cant dels goigs. A més a més hi ha una sèrie d'actes festius destinats a tot tipus de públic i que varia en funció de les realitats de cada any però que mantenen una mateixa estructura basada en la música, l'esport, la gastronomia, la cultura i la tradició. Destaca el concurs anual de de dibuix amb aquarel·la que enguany ha celebrat la XXIII edició , i la cercavila amb els Gegants i Grallers del Grup d'Infància i Joventut, molt arrelat als vilomarencs i vilomarenques. 08182-309 Pont de Vilomara 41.7008500,1.8744700 406350 4617175 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Obert Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59707-foto-08182-309-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59707-foto-08182-309-3.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Social 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Fotografies penjades a la xarxa de diferents autors. 98 2116 4.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59708 Pi de maig https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-de-maig AMADES, Joan (1988). Costumari Català. El Curs de l'any. Vol. III. Corpus - Primavera. Pàg. 356 a 372 1i 908 Ed. Salvat Editores. Barcelona BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. OLIVERAS i FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i Institucions. Ed. de l'autora. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. VILARRUBIAS, Daniel; TALAVERA, Marc (2013). La Festa de l'Arbre de Maig a Igualada, dins Revista d'Igualada, núm. 43. Ed. Revista d'Igualada. Anoia. Abril, pàgs. 40 a 51. XVII-XX Manifestació no vigent Tradició desapareguda que consistia en la 'plantada' d'un pi, prèviament tallat a muntanya, a la plaça del poble, (actualment plaça de Catalunya). La celebració començava la nit abans del Roser de Maig. Els joves anaven a Talamanca a serrar l'arbre, ja que tenien fama de ser els més bells. L'esporgaven deixant unes branques formoses a la capçada i en treien l'escorça. En acabat, el duien a braços cap al poble seguint un ritual molt específic: els portants s'aturaven en uns llocs fixes, per reposar i menjar un xic. En arribar a la plaça, el clot per encabir-lo ja estava a punt. Allí es dreçava, amb un pom de roses al capdamunt, i s'assegurava fermament per evitar ensurts ja que el pi restaria uns quants mesos fins que no el traguessin, després del 8 d'octubre, dia de la Mare de Déu del Roser. S'encerclava amb una catifa de flors i durant el tot el dia es ballava i cantava al seu voltant . A la tarda hi havia competicions entre els més atrevits. El tronc s'havia empastifat amb una bona capa de sabó que el feia lliscós. El que arribava dalt, s'empotava un pollastre com a premi. El dia de la Mare de Déu, tot el poble reunit per a la celebració, es tallava a trossos i es venien. Els diners de la venda es destinaven a obres benèfiques i a la confraria. 08182-310 Rocafort Com en altres indrets de Catalunya, l'Arbre de Maig, havia estava íntimament relacionat amb la festa de la Mare de Déu del Roser . Segons Joan Amades, des d'època medieval. Originàriament es tractaria d'una tradició lligada al món rural. L'element central seria un arbre, en el cas de Rocafort, un pi al voltant del qual es desenvolupava tota la festa. A partir del sacrifici d'aquest arbre i els diferents actes rituals al seu voltant, es demanava per intersecció de la Mare Naturalesa prosperitat i abundància. 41.7164100,1.9357100 411467 4618838 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Sense accés Dolent Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart A Igualada, la festa del Pi de Maig, està íntimament relaciona amb la confraria del Roser i la capta d'unes dones anomenades majorales del Roser que aprofitaven qualsevol celebració per oferir unes flors i passar la bacina tot recollint uns dinerets. Una de les documentades és el llevat de taula que en el cas de Rocafort s'ha documentat a la Festa Major. Josefina Oliveras parla de la captació de diners per la confraria, durant el llevat de taula (Festa Major) i el Pi de Maig, però no s'ha pogut documentar oralment cap notícia relacionada amb una hipotètica Confraria del Roser. 98 2116 4.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59710 Caramelles https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-20 BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. OLIVERAS i FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i Institucions. Ed. de l'autora. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. XIX-XX Festa recuperada des de 2014 i adaptada. Es canten el diumenge de Pasqua, a la sortida de Missa, després a la plaça petita, davant de Can Jaumet, davant de casa de l'Anna Grau Guanyabens, davant la casa l'Elizabet Brunet i, finalment, davant la casa de l'Anna Cruz, que n'és la directora del grup. Aquest grup està format per una vintena d'adults i una vintena d'infants. Es canten caramelles escrites pel Jaumet, i altres veins del poble; sense acompanyament musical. Els homes van amb texans, camisa blanc a, faixa vermella i espardenyes. Les dones amb faldilles, camisa blanca, espardenyes i una xarxa al cap. Amb els diners recollits es fa una sortida conjunta, com ara al Tibidabo. 08182-312 Rocafort En temps passats, el cant de les Caramelles anava acompanyat d'una dansa anomenada el Ball de Cascavells. Mentre uns cantaven, els altres ballaven. Al cap d'una estona intercanviaven els rols. L'acompanyament musical es feia amb acordió, tot i que alguns anys s'hi havia afegir el violí i d'altres el flabiol, la guitarra i el cornetí. El dissabte de Glòria, després del repic de campanes que donava pas a la celebració de la Pasqua, començaven les caramelles. Vestits amb una camisa blanca, la faixa, la barretina i un mocador vermell al coll i a les cames, les polaines amb els cascavells es passaven el dia visitant una rere l'altra totes les cases i masos del poble. Duien un cistell ben guarnit al capdamunt d'un pal de fusta que apropaven a les finestres de les cases per recollir els obsequis. De dansaires n'hi havia, segons la disponibilitat, vuit, dotze i fins a setze (l'indispensable és que el nombre de balladors havia de ser múltiple de quatre). El pendó era de color grana amb el nom de Rocafort de Bages. Cada quatre dansaires duien una mena de bandera més petita que el pendó que mentre dansaven l'entrecreuaven. Durant el ball, creaven una rotllana que feien i desfeien; es donaven les mans tot corrent, saltant i giravoltant formant diferents figures molt vistoses, com per exemple 'el quadre', format per quatre grups de quatre dansaires amb la seva pròpia bandera; o 'la boja', on en filera i mig corbats passaven corrent per dessota la bandera que el capdavanter del grup mantenia inclinada. També podien fer una rotllana mentre ballaven fins que tot d'un plegat s'aturaven i donant un cop sec amb els peus al terra, en silenci, només se sentia el so dels cascavells. Aquest moviment s'anava repetint fins que cap al final, s'ajuntaven, amb la mà posada a l'espatlla del company, i disminuïen el saltiró fins quedar totalment en silenci. Amb el pas dels anys, i l'abandonament progressiu de molts masos, els caramellaires de Rocafort s'havien desplaçat als pobles veïns, on eren acollits amb gran delit. El diumenge de Pasqua era dedicat a Rocafort. El dilluns de Pasqua, cantaven a Sant Esteve, seguit de Navarcles i al capvespre a la plaça Major de Manresa per competir amb altres colles, i tornant encara s'aturaven al Pont de Vilomara on finalitzaven la seva actuació. Alguns anys havien anat també a Mura i a Sant Vicenç de Castellet. La tradició es va perdre fins que l'any 2014 es va tornar a reprendre 41.7169400,1.9364000 411525 4618896 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Obert Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59710-foto-08182-312-3.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Social 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Fotos cedides pel Museu de Rocafort 98 2116 4.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59726 Festa del Pubillatge https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-pubillatge-0 XX-XXI El pubillatge és una tradició arrelada a molts pobles de Catalunya, especialment a l'interior. Els joves escollits representen el seu municipi arreu on van, en un context cultural i festiu. La festa del pubillatge al Pont de Vilomara i Rocafort se celebra des de l'any 1993. Els primers anys era anual, però en l'actualitat es fa cada dos anys. Es fa per la Festa del Contribuent, que al principi es feia el segon diumenge de juny i ara es fa el segon diumenge de març. Precisament l'any 1993 es va incorporar aquesta activitat a les que ja es feien per aquesta singular festa. Fins l'any 2008 s'escollia la Pubilla, una Primera Dama i una Segona Dama. Però des del 2009 s'escullen la Pubilla, l' Hereu i la Primera Dama. Les diferents entitats del poble poden presentar els seus candidats i candidates, que han de tenir entre 16 i 21 anys. L'Ajuntament facilita el formulari d'inscripció que ha d'omplir cada entitat. El jurat està format en l'actualitat per set persones: la Pubilla sortint, l'Hereu sortint, el regidor de cultura i quatre persones relacionades amb el pubillatge de fora el municipi. Per evitar gustos i discrepàncies locals. Es tracta de dos representants de Manresa, un de Sant Vicenç de Castellet i un altre de Castellgalí. Es reuneix el dijous de la mateixa setmana amb els candidats. Se'ls hi facilita un qüestionari amb una trentena de preguntes de caràcter variat, de cultura general i coneixement del poble. Algunes es responen tipus text i d'altres són de resposta ràpida. Al final han de fer un redactat d'unes 25 línies. Un professional de l'educació corregeix el treball. També se'ls fa una prova oral on cada jurat pot fer una pregunta, si vol. Quan se'ls ha entrevistat a tots es vota, triant un noi i dues noies amb puntuació per ordre de preferència. La suma dels vots de tots els jurats dona l'ordre final. El resultat es posa en un sobre que es tanca. Llavors el dissabte al vespre, quan es fa la proclamació pública es fa una cercavila des de l'Ajuntament fins el centre cívic i es fa un espectacle previ, que dura mitja hora. En aquest moment es fa el traspàs i la imposició de banda i faixa. Durant els dos anys que dura l'honor de ser la Pubilla o l'Hereu tenen l'atribució de representar el municipi en actes públics i festius, com la Festa Major, on fan el Pregó, o les diferents trobades de Pubilles i Hereus de Catalunya. També passen a representar el municipi en els concursos de Pubilla i Hereu de la Catalunya Central i de Catalunya. Precisament l'any 2002 l'Alba Rodríguez Aguilar fou proclamada Pubilla del Bages i posteriorment la Marina Carreras Miravitlla ho fou de la Catalunya central i de Catalunya. 08182-328 El Pont de Vilomara i Rocafort Durant els segles XVIII i XIX la pubilla era la dona instituïda hereva per conservar la propietat quan no hi havia fill. Aquesta figura jurídica i legal és pròpia de Catalunya que sorgeix a l'Edat Mitjana per tal d'evitar la divisió del patrimoni familiar i mantenir l'economia familiar basada en l'agricultura. En cas de contraure matrimoni amb un noi que no era hereu, aquest havia d'aportar certs bens en concepte d'aixovar i en determinats indrets, que prometia a la pubilla la soldada que era una quantitat pagada normalment els primers 10 anys de matrimoni. El pubill era un fill no instituït hereu. A la Catalunya Vella, si un pubill es casava amb una pubilla, acostumava a aportar un dot a favor de la seva muller o aixovar que consistia en diners que aquest rebia dels pares o si ja no en tenia, de l'hereu. A partir de la meitat del segle XX, arreu de Catalunya va iniciar-se el Certamen Pubilla de Catalunya, que en els seus inicis estava imposat per la moralitat, imposada pel franquisme que es basava en la bellesa física i les virtuts morals de la candidata. L'any 2000, al Foment de les Tradicions Catalanes, es va demanar la figura de l'hereu que finalment es va imposar. El propòsit del Foment és de preservar la història i els costums de Catalunya. Aquest permet un segon nivell que és escollir una dama i un fadrí. 41.6999900,1.8727800 406208 4617081 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo Inexistent Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Lúdic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Informació facilitada per Francesc Closas, Regidor de Cultura. 2116 4.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59735 Festa del Contribuent https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-contribuent http://www.elpont.cat/pl3/el-municipi/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/festes-fires-i-tradicions/id25/festa-del-contribuent.htm XX La Festa del Contribuent no és una festa ancestral, ni tradicional en el sentit clàssic de la paraula. No respon a cap manifestació de caràcter identitari ni folklòric; però és una festa molt original i sorgida de valors molt actuals que responen a unes necessitats socials molt concretes, com el de fomentar el reciclatge. Per tant amb uns criteris d'actualitat, sostenibilitat i participació social. Comença l'any 1988, quan l'equip de govern decideix invertir els diners que, en aquell moment, donava la recollida selectiva del vidre. Encara que ara sembli estrany, va haver-hi una època en que molta gent i entitats de caràcter social recollien ampolles de vidre perquè els pagaven. Ara més aviat és a la inversa. Com que va ser molt ben rebut per la ciutadania, des de l'Ajuntament es va pensar que calia revertir els diners que les empreses que el recollien pagaven a la Corporació. D'aquesta manera neix la Festa, amb el propòsit de recompensar els Contribuents, que com qualsevol altre ciutadà, pagaven religiosament els seus impostos. La idea central de la festa era la gratuïtat de tots els actes que se celebressin, així com el sorteig de l'exempció del pagament d'impostos i taxes durant l'any a un contribuent. Davant l'èxit d'aquesta primera festa, ha anat creixent fins al punt que s'ha convertit en una segona festa major i és molt esperada pels vilatans. Fins a l'any 2013, se celebrava durant el segon cap de setmana del mes de juny. Des de llavors, la festa ha passat a celebrar-se el segon cap de setmana de març. Actualment comprèn tot el cap de setmana, de divendres a dilluns (que és una de les festes locals del municipi). Els actes comencen el divendres amb Ball per a Joves. El dissabte un dels actes més representatius és, a part dels torneigs de petanca, ocellaire i futbol, el Ball del Contribuent, que se celebra la nit de dissabte. El diumenge, entre altres actes, el que defineix la festa: L'ARRIBADA DEL RECAPTADOR, que és una paròdia teatral en que al final es fa el sorteig entre tots els contribuents de l'afortunat que se'n lliura de pagar-los durant aquell any. Entre mig de tot aquest acte hi ha una cercavila en que s'envolen milers de bitllets, dels que una gran quantitat són premiats i bescanviables per diners. A més també es reparteixen molts i molts caramels. Finalment el dilluns es dedica el dia a l'activitat infantil amb gran varietat d'actes per a la canalla. En aquesta festa s'inclou la proclamació de la Pubilla i l'Hereu del Pont de Vilomara i Rocafort. 08182-337 El Pont de Vilomara i Rocafort Es comença a fer l'any 1988 i a partir de 1993 s'incorpora la proclamació de la Pubilla dins els actes de la festa. 41.6999900,1.8728600 406215 4617081 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Obert Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59735-foto-08182-337-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59735-foto-08182-337-3.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Científic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Fotos extretes de la pàgina web de l'Ajuntament. 98 2116 4.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59508 Font de Can Casassaies https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-casassaies Una mica de neteja de l'entorn (desbrossat) i una rehabilitació d'aquests espais de gran bellesa, permetrien crear una ruta de les fonts. Font de planta rectangular excavada a la roca, en un indret ombrívol, on neix el torrent de Can Casassaies, que alhora alimenta el torrent del Flequer per la seva llera esquerra. Al voltant d'ella, tot i que hi ha algun pi blanc, destaca la vegetació característica de fondalades d'obaga, amb roure, boix grèvol i alzines i un sotabosc d'arítjol, i herbassars propis de zones humides. Està parcialment excavada a la roca. Mesura 4,50 metres de llargària per 3,10 metres d'amplada. La coberta és de pedra, ben escairada, i molt regular, formant una volta de canó rebaixada, que a l'interior arrenca de sobre la roca mateix. Per sota conserva les empremtes típiques deixades pel morter de calç al rejuntar la pedra per impermeabilitzar la coberta. Per la part exterior, el cobriment està fet a partir d'un rebliment de terra d'uns 0,90 metres d'alçada que s'aguanta amb un mur de pedra seca amb carreus força regulars i amb el costat exterior pla. L'aigua brolla d'una déu natural, al fons. No s'ha pogut determinar la profunditat. La boca és de grans dimensions, (1,90 metres d'amplada per 1,07 d'alçada màxima). Sembla que antigament dos murets laterals estrenyien la boca d'accés a la déu d'aigua. S'observen dos graons que permetrien baixar, però la foscor i l'aigua impedeixen veure-hi amb claredat si n'hi ha d'altres. A l'exterior, a mà dreta, hi ha un mur de pedra seca que mesura 4,30 metres de llargada per 2 metres d'alçada màxima. Aquest mur de cop i volta entra cap el marge creant una estructura força arrodonida d'1,70 metres de diàmetre aproximat. Tal vegada una mena d'aixopluc del qual ja no en queda la coberta. Al costat esquerre no s'endevina cap mur per estar recobert de terra i vegetació. A un parell de metres arran de camí s'observa una estructura rectangular, de cinc metres de llargària per 0,80 metres d'amplada màxima i de 0,55 d'amplada útil. Està fet amb pedra. Es tracta d'un abeurador pel bestiar. 08182-110 Torrent de Casassaies 41.6929100,1.9380700 411631 4616226 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59508-foto-08182-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59508-foto-08182-110-3.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59540 Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac AMBRÓS I MONSONÍS, Jordi (1998). Text normatiu. Modificació del Pla Especial de protecció del medi físic i del paisatge de l'Espai Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Ed. Diputació de Barcelona. LORENZO, C.; FERNANDEZ, I. (2009). Rutes de Patrimoni Arquitectònic. Ed. Diputació de Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA. Pla d'ús públic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. El parc vetlla per mantenir i assegurar els valors de caire educatiu, recreatiu i d'interès científic, a partir de l'aprofitament controlat dels recursos del parc i l'activitat dels seus habitants. El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac està situat a la serralada Prelitoral Catalana, s'estén per gran part de les comarques del Bages, del Vallès Occidental i el Moianès, ocupant un total de 13.694 hectàrees. Els municipis que el componen són, Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de Castellet, Talamanca, Terrassa i Vacarisses. Està format per dos massissos imponents dels quals en rep el nom. Ambdós conflueixen al Coll d'Estenalles. A Sant Llorenç de Munt, destaquen els cims del Montcau, de 1.056 metres d'alçada i la Mola, de 1.103 metres d'alçada. A la Serra de l'Obac, sobresurt el Castellsapera de 939,3 metres, el turó de Castellar, de 931 metres i el de les Tres Creus de 929,7 metres. El parc està limitat a l'oest per la riera de les Arenes, un afluent de la riera de Rubí, a l'est pel riu Ripoll, al sud pel pla de Terrassa-Sabadell i pel nord fins al Montcau. La hidrografia és complexa, amb un entramat de barrancs, torrents, rieres i torrenteres que alimenten els dos rius principals: el riu Ripoll que desaigua al Besòs i la riera de les Arenes que ho fa al Llobregat. A més a més, és entre les capçades dels dos cims més alts que transcorre la divisòria d'aigües entre la conca del Besòs i la del Llobregat. L'orografia d'aquest paisatge és el resultat de l'acció erosiva de l'aigua sobre els conglomerats, gresos i lutites que es van dipositar durant els períodes Eocè-Oligocè. Per això trobem un terreny rocós, escarpat, amb cingleres i falles profundes o canals ben conegudes. La climatologia és del tipus mediterrani subhumit i aquest clima condiciona la vegetació i la fauna. Fins els 600 metres d'altitud predominen les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), que en les zones obagues poden ésser substituïts o conviuen amb la pinassa (Pinus nigra), el pi roig (Pinus sylvestris) i l'alzina, (Quercus ilex) amb arboç (Arbutus unedo) o el bruc del gènere Erica. En el parc hi ha presència de l'ocupació humana des de la Prehistòria. Molts dels nuclis antics s'han originat a l'Alta Edat Mitjana. I a més a més de capelles, ermites, grans masos abandonats, monestirs tenim un altre tipus de patrimoni més de caire popular i no menys interessant que demostra la interacció de l'home en el paisatge. Parlem de les construccions de terrasses per plantar-hi vinya i de les barraques de vinya, de les tines on en trobem una gran representació a la Vall del Flequer, dels trulls, de les restes de carboneres, de pous de glaç, de forns de calç i forns d'obra i de les fonts i construccions relacionades amb l'aigua. 08182-142 El Pont de Vilomara L'any 1932 la Generalitat republicana incorpora aquest espai en el planejament, degut al seu valor paisatgístic i natural, constant ja la necessitat de protecció. L'any 1936 s' inclou en un sistema de parcs naturals provincial establert pel pla General d'Ordenació de la Província de Barcelona. Des del 1972 el massís de Sant Llorenç està protegit per un Pla especial d'ordenació que ha promogut la Diputació de Barcelona, dictant mesures legals de protecció i conservació en un Pla d'Ordenació fet per la Diputació de Barcelona i delimitant l'àrea del parc. L'any 1982, s'aprova la revisió del Pla General ampliant a 9.638 ha. L'any 1987 la Generalitat aprova el decret que permet acomplir al parc les exigències de la Llei d'Espais Naturals (106/1987 de 20 de febrer, pel que es crea el Parc). Actualment, després d'una darrera ampliació de protecció (decret 328/1992 de 14 de desembre), el Pla especial arriba a les 13.694 hectàrees, distribuïdes en 12 municipis de tres comarques diferents. A la comarca del Bages, Monistrol de Calders, Mura, El Pont de Vilomara, Talamanca i Sant Vicenç de Castellet. Al Vallès Occidental, Castellar del Vallès, Matadepera, Rellinars, Sant Llorenç Savall i Terrassa. 41.6908100,1.8994900 408418 4616033 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo Legal Patrimoni natural Zona d'interès Pública Social 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, el parc té un Centre d'Informació ubicat al nucli de Rocafort. Allí s'hi pot veure una exposició permanent titulada 'Les tines al mig de la muntanya' que explica en imatges tot el procés de preparació del terreny per al cultiu de la vinya i els elements patrimonials relacionats amb l'ofici de vinyataire. La Diputació de Barcelona té en propietat un 45% de la superfície protegida. Des de l'any 1994, el Parc està agermanat amb el de Huétor (província de Granada), amb el que manté un pla de treball triennal. 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59543 Font de l'Adjutori https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-ladjutori Cal netejar la vegetació que l'envolta per evitar que les arrels i les heures provoquin el seu esfondrament. En el moment de visitar la font, no hi havia aigua. Construcció de pedra seca ubicada en un marge de les feixes de l'Adjutori, excavada en profunditat, fins anar a trobar la deu d'aigua. S'hi accedeix a través de cinc graons de pedra disposats en fort pendent. La boca d'entrada mesura 1,30 metres d'alçada per 0,66 metres d'amplada, amb el marxapeus recobert de terra. La fondària total és de 2,80 metres. Tota l'estructura està feta de pedra. La llinda ha fet moviment i l'heura i vegetació herbàcia l'estant recobrint. Per damunt mateix hi ha una bardissa i al davant s'hi ha plantat un caquier. 08182-145 Vinya de l'Adjutori - Rocafort 41.7189400,1.9191800 410096 4619136 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59543-foto-08182-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59543-foto-08182-145-3.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59565 Vinya del Solei https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-del-solei BURGUEÑO, Jesús (2007). Sortida d'estudi. El paisatge de la vinya al Bages; dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64 pp. 215-219. FERRER i ALÒS, Francesc (1998). La vinya al Bages. Mil anys d'elaboració de vi. Centre d'Estudis del Bages. Manresa. Just abans d'arribar al Mas Arbocet, venint de Can Riera, ens trobem amb dues feixes encarades a migdia amb ceps joves plantats. Es coneix amb el nom de Vinya del Solei. Es tracta de dues petites terrasses que amb prou feines arriben a les 8 àrees, separades per murs de pedra en sec. En aquest petit espai convergeixen alguns dels elements característics de la viticultura tradicional al Bages durant segles amb una vinya moderna amb necessitats actuals, sense defugir el caràcter secular d'aquesta terra. A banda de les parets de marge també hi trobem un petit dipòsit de recollida de les aigües pluvials, una arnera i una barraca, també de pedra en sec. El dipòsit o cisterna està excavat al terra i és de planta rectangular (1'55 x 1 m) amb una profunditat de 70 cm. Es troba a l'angle nord-oest de la vinya. Estava cobert amb una volta per aproximació de filades, de la que se'n conserva només una part. Al darrera hi ha una canal i un sistema de recollida de les aigües que faciliten l'ompliment del dipòsit. L'arnera és una construcció aprofitant la paret del marge que pren el nom de les arneres de les abelles i s'utilitzava per posar-hi l'arnera, feta de fusta on les abelles hi feien la mel i també per guardar-hi el càntir o altres elements. Mesura 23 x 36 x 90 cm de profunditat. La barraca està enrasada i integrada en el mur de pedra seca més septentrional que fa 1,55 metres d'alçada. El marge està construït amb pedra força irregular però mantenint una cara planera cap a l'exterior. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. La porta està encarada al sud-oest. 08182-167 Mas Arbocet Són diversos els documents que confirmen que el vi era una de les bases econòmiques al Bages, com a mínim des de l'edat mitjana. Però aquesta activitat pren el punt més àlgid durant els segles XVIII i XIX. I ho fa de tal forma que transforma dràsticament el paisatge convertint-lo en una immensa vinya. El 1860 el 63, 5 % de la terra conreada era vinya, amb un total de 18.732,3 hectàrees. El que representa un 22,1% de la superfície total del Bages; el 12,6% estava destinat a d'altres conreus (cereal, olivera, hort i regadiu). La resta era erm, boscos o roquissar. Aquest fenomen sembla afavorit per les condicions climatològiques de la comarca, molt més benignes per aquesta activitat que les veïnes comarques d'Osona, el Berguedà o el Solsonès. No es pot dir el mateix de les condicions orogràfiques del terreny, amb pendents pronunciats que els pagesos havien de superar aterrassant el terreny amb parets de pedra seca, que permetessin la plantació de ceps, la construcció de barraques per aixopluc i lloc on desar eines i bestiar i una de les principals característiques de la comarca; les tines. Tots aquests segles d'explotació vitivinícola que l'arribada de la fil·loxera va començar a fer emmudir, canviaren el paisatge bagenc de dalt a baix. Avui només ens en queden aquests elements de pedra com a testimoni de càrrec d'aquest passat i alguna zona irreductible on encara s'hi fan créixer ceps. 41.7110400,1.9210400 410239 4618257 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-3.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Privada Productiu 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59567 Font de Colldat https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-colldat Una mica de neteja de l'entorn (desbrossat) i una rehabilitació d'aquests espais de gran bellesa, permetrien crear una ruta de les fonts. Font excavada a la roca, per sota d'una bauma, en un racó ombrívol del torrent de Colldat. Aquest neix al Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac i desaigua al Torrent del Flequer. Es nodreix de tres torrenteres: les dues primeres neixen al Pla de les Bruixes i aboquen les aigües per la llera esquerra, just per sobre del naixement de la font. La tercera, molt més curta, s'afegeix per la llera dreta uns metres més avall de la font. Al voltant d'ella, tot i que hi ha algun pi blanc, destaca la vegetació característica de fondalades d'obaga, amb roure, boix i alzines i un sotabosc d'arítjol, i herbassars propis de zones humides. Al mateix peu de la font hi ha un peu de boix grèvol (Ilex aquifolium) de dimensions considerables, així com dispersos per tot el corriol que mena a la font. I per sobre, al costat oposat de la déu, un roure bessó de grans dimensions. La font està excavada per sota del nivell del torrent, anant a buscar la déu d'aigua. Per protegir-la se li va construir a mà esquerra, un muret fet de pedra irregular, calçat amb pedruscall, d'un metre d'alçada per 1, 50 metres de fondària, amb un contrafort d'un metre i mig d'amplada per protegir la font de les torrentades. La boca té una alçada màxima de 0,95 cm amb tres graons, el primer d'ells és un roc pla que a més de permetre agenollar-se, sembla protegir la boca de l'entrada de la terra i fullaraca. Al damunt, recolzats a la roca de la bauma, hi ha tres lloses de pedra, amb reblert de pedruscall. Per sobre la coberta hi ha una mica de terra amb fullaraca, provinent dels marges del torrent on hi ha crescut vegetació enfiladissa i algun jove arbust. 08182-169 Torrent de Colldat 41.6951400,1.9313800 411078 4616480 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59567-foto-08182-169-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59567-foto-08182-169-3.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch El boix grèvol (Ilex aquifolium) es troba protegit a tot el territori de Catalunya (Ordre de 28 d'octubre de 1986 per la qual es regula el verd ornamental nadalenc i es protegeix el boix grèvol), que implica la prohibició de la recol·lecció, la tallada i el desarrelament d'aquesta espècie o de qualsevol de les seves parts, incloses les seves llavors, així com la seva comercialització. Excepcionalment, la Direcció General del Medi Rural podrà autoritzar la recollida i l'ús d'exemplars d'aquesta espècie o d'alguna de les seves parts per a finalitats científiques, educatives, o tractaments silvícoles que precisi la conservació de l'espècie. Només es permetrà la venda de boix grèvol procedent de fora de Catalunya quan en la comunitat Autònoma d'origen no estigui protegit. En aquest cas, el venedor o intermediari haurà de poder demostrar documentalment la procedència. 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59660 Riu Llobregat https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-llobregat-2 BOLÓS, O.; VIGO, J. (1984). Flora dels Països Catalans. Vol. I. Ed. Barcino. Barcelona BORRÀS, A. (1980). Els ocells de la comarca del Bages. Aproximació al medi humà i cultural de la comarca. Ed. Montblanch-Martin. Granollers. MORATÓ, Jordi (1990). Influència del riu Llobregat sobre les aus migratòries. Dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 116, pp.12 a 14. Ed. El Brogit. Manresa. El riu Llobregat travessa el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort de Nord a Sud pel seu costat oest on de frontera natural amb Manresa. En l'extrem nord-oest atermena amb Sant Fruitós del Bages. En el seu pas pel municipi, es nodreix bàsicament de la riera de Nespres, que en el seu darrer tram rep el nom de riera de Sant Esteve. Neix sota el Montcau i passa pel municipi de Mura i també de Rocafort. Pel costat nord, fa de separació natural amb el municipi de Talamanca. La segona riera que nodreix el riu Llobregat és la de Santa Magdalena i els seus afluents com la riera de la Casa Nova, anomenada també de la Santa Creu, el torrent del Mal, el de les Arcades i el de la font de la Rovira, el torrent del Còdol Llarg i la riera de Cal Vibó, amb el torrent del Flequer, el de Colldat, el de Casassaies i el de Coma Bou, el torrent de Rocafort i el de la font de l'Àlber. També hi ha el torrent del Marquet. Des del punt de vista geològic, es tracta d'un territori que s'enfila des de la vora del riu costa amunt fins a la llarga carena que dona pas a l'estreta vall de la riera de Mura. Aquesta comarca està constituïda per una plana central formada per la conca d'erosió dels rius Cardener i Llobregat, amb uns relleus perifèrics que en els sectors meridionals són les serralades que pertanyen al sistema muntanyós del Pre-litoral. Si bé el Pont de Vilomara i Rocafort no està ben bé situat en la plana central, sí que ocupa una posició perifèrica a l'altre costat del riu Llobregat, un cop passat el congost que es forma davant del nucli urbà del Pont de Vilomara, per cavalcar-se damunt dels estreps de la serra de Sant Llorenç de Munt i de l'Obac i per tant, presenta un relleu més accidentat que la resta de municipis. La vegetació de ribera hi és present amb presència de pollancres, àlbers, algun vern a més de fenassars, joncs, canyissar, tamarius i bardissars. Tots aquests elements retenen l'aigua, preserven un ecosistema específic amb una gran quantitat d'ocells que, per la seva supervivència, depenen del seu estat de conservació. Els torrents que hi desaigüen són refugi i nodreixen a varies espècies de mamífers, a més de servir de vies de pas naturals per als animals. El riu també es presenta com un tallafocs natural amb una combustibilitat molt més reduïda. 08182-262 Pont de Vilomara Històricament, el Pont de Vilomara és lloc de pas obligat des del camí Ral que sortia de Manresa en direcció a les Esdolines, Vall-Honesta i per la Barata seguirà el curs de la riera de Rubí fins a Terrassa on enllaçava amb el camí que menava a Barcelona i la que seguia la Strata Francisca o Camí de França. La transformació de la llera del riu a partir del segle XIX amb el procés d'industrialització és flagrant. Nombroses fàbriques tèxtils s'instal·len tant al Llobregat com al Cardener (riu que també transcorre pel municipi). El procés comporta la construcció de nombrosos habitatges a proximitat dels edificis fabrils degut a l'arribada de gent de fora que busca millorar la seva qualitat de vida. El Pont de Vilomara es desenvolupa mentre que el nucli antic de Rocafort perd importància i queda relegat a un petit nucli rural format per les cases disposades arran dels camins històrics. 41.7091500,1.8694300 405943 4618102 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-3.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Pública Altres 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Cal fomentar la preservació de les terres de conreu que estan situades a prop de les lleres del riu Llobregat i també d'algunes de les rieres. La intervenció dels pagesos ajuda a mantenir la llera en bon estat, alhora que s'amplia una franja de protecció no només en cas d'incendi sinó també en cas de crescudes. 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59676 Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Delichon urbicum https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-delichon-urbicum ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. En els ràfecs de teulades i balconades, tant del nucli urbà del Pont de Vilomara com de Rocafort, es poden observar colònies de nidificació relativament importants de l' espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres del municipi, al riu Llobregat i als camps on troben el fang necessari. Quan plou, es pot observar a les altres orenetes ajudant a la construcció de nius. Les boletes de fang es barregen amb la saliva, que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. 08182-278 Pont de Vilomara i Rocafort Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. 41.7019100,1.8727900 406212 4617294 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59676-foto-08182-278-3.jpg Legal Patrimoni natural Zona d'interès Pública Altres 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca, que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de voler retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59677 Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Hirundo rustica https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-hirundo-rustica ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ Zona de nidificació de l'oreneta vulgar (Hirundo rustica), que conviuen amb l'home, instal·lades als porxos, corts i altres annexes de la casa des de fa generacions. Els nius tenen forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat fets amb fang, palla i pèls de bestiar. L'oreneta és de color blau-negrós per sobre, amb reflexes metàl·lics que contrasten amb el sota blanquinós i coll rogent. Pertany a l'ordre dels Passeriformes i a la família dels Hirundínids. De silueta molt elegant amb una cua en forma de forca molt accentuada. Cap a l'extremitat de la cua poden observar-se unes taques blanques. El front i el coll són d'un to rogenc. Es diferencia de les altres orenetes per la manca de color blanc al carpó. Mesura de 16 a 22 cm de longitud, i amb les ales obertes fa de 32 a 34 cm, per un pes aproximat de 17 grams. 08182-279 Ca n'Oristrell L'oreneta vulgar, conviu amb l'home. La presència de zones de caça és primordial perquè una parella pugui instal·lar-se. Aquestes zones acostumen a ser prats, camps, basses d'aigua, ja que hi poden trobar els insectes amb els quals s'alimenten. Si els pobles tenen espais oberts i favorables poden instal·lar els nius en garatges o porxos, i si és en zones de pagesia, en corts, cavallerisses, porxos per a les eines agrícoles, etc, com és el cas que ens ocupa. El niu que construeix té forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat. El fan amb fang recuperat dels punts d'aigua i el barregen amb palla, herba seca, pèl de bestiar i fins i tot plomes per donar-li més duresa. Un cop acabat col·loquen a l'interior plomes ben fines perquè el niu sigui més confortable. La primera posta d'ous s'inicia a finals d'abril, tot i una segona posta cap al juny (una tercera posta ja és més difícil). La posta és d'entre 3 i 6 ous i els incubarà durant 14 a 15 dies. Durant aquest període la femella ha d'absentar-se per poder-se alimentar. L'oreneta vulgar s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que són caçats al vol. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Pel que fa als pollets, el pes culminant arriba al 13è dia on poden arribar a fer 22 grams, és a dir, 5 grams més que els pares. Aquest pes serà perdut ràpidament. Els pares cacen al vol insectes; els aglutinen dins del seu bec abans de donar-lo als pollets (poden portar en un viatge una vintena d'insectes). En un dia, per alimentar els petits poden arribar a fer 400 vols. Les condicions meteorològiques influeixen en la freqüència i qualitat de l'alimentació dels pollets i en conseqüència de la seva subsistència. L'oreneta vulgar és una acròbata. La velocitat de vol és de 60 km/h, però quan caça pot arribar als 100 km/h. Pel que fa als pollets, quan les cries tinguin entre 19 i 21 dies, els pares deixaran d'alimentar-les per així obligar-los a sortir del niu i aprendre la primera lliçó de vol. Els pares s'apropen al niu amb insectes al bec, però no els hi donen. Quan tinguin gana, les orenetes joves s'acostaran molt a la boca del niu; els pares aprofiten per fer un crit d'alarma i instintivament les joves orenetes es llancen del niu i mouen les ales. A partir del 35è dia les orenetes es poden emancipar. 41.7093000,1.9040400 408823 4618081 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-3.jpg Legal Patrimoni natural Zona d'interès Privada Altres 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59678 Zona de nidificació de l'oreneta de riu o ribera (Riparia riparia) https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-riu-o-ribera-riparia-riparia ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=RIPRIP Zona de nidificació de l'oreneta de ribera, anomenada també de riu (Riparia riparia) que es pot observar en els talussos de terra no massa consolidada o sota dels degotalls d'aigua d'alguns penya-segats amb terra, que hi ha a la llera esquerra del riu Llobregat, en el seu pas pel municipi. Cada niu es composa per un túnel d'uns seixanta cm de fondària on la parella estableix un llit ploma i palla. Es tracta d'un ocell de l'ordre dels Passeriformes, família Hirundinidae i gènere Riparia que arriba a la primavera per nidificar, abans que les altres orenetes. Se'l reconeix perquè té un vol àgil i ràpid, amb un batec d'ales molt ràpid. És petita, d ‘uns 12 cm de longitud i 13 cm amb les ales obertes. La part superior és marronosa i la ventral més clara. Posa de quatre a cinc ous, durant els mesos d'abril a juny. La seva alimentació és totalment insectívora, que caça al vol. El seu cant és un grinyol baix, aspre i bronc. 08182-280 Riu Llobregat El nom d'aquesta oreneta prové del botànic, científic, metge i zoòleg suec, Carl Linnaeus, conegut també com a Carl von Linné, que establí els fonaments del sistema modern de la nomenclatura binomial. Dels anys 1750 al 1770 es va dedicar a recollir plantes, animals i minerals i establir la seva classificació, un d'ells fou aquesta oreneta, l'any 1758. 41.7069900,1.8716200 406122 4617860 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-3.jpg Legal Patrimoni natural Zona d'interès Pública Altres 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59679 Zona de nidificació de l'abellerol (Merops apiaster) https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-labellerol-merops-apiaster ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme.Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.ornitologia.org/ca/ En algunes zones no és massa apreciat pels apicultors perquè tot i que la seva alimentació és variada, de vegades caça l'abella reina quan surt del rusc o torna de l'aparellament. El rusc d'abelles sense la reina acaba desapareixent. S'ha detectat un gran nombre de nius als torrents i rieres de Rocafort, però també als marges de feixes i camins o corriols de terra, de les propietats del Mas Casassaies, de Ca n'Arbocet, Ca n'Oristrell, de Can Serra de l'església, o Can Prat, on l'abellerol no té por de conviure amb els seus propietaris. Els nius es troben en solitari o en colònies, sempre en els marges o talussos terrosos o sorrencs tous, a la vora de les rieres, dels torrents i de les feixes de cultiu. Consisteixen en uns forats d'un diàmetre no superior als 8 cm i fins a dos metres de fondària, com un túnel, que desemboca en una cambra on posen els ous directament al terra. Tot i que els podem trobar a una certa alçada, no té por de fer els nius a un metre i mig del terra, prop de l'home. L'abellerol (Merops apiaster) és un ocell nidificant estival, restringit als ambients mediterranis. Pertany a l'ordre de les coraciformes i a la família Meropidae. Fa 28 cm de longitud, amb el plomatge de tonalitats vermelles, verdes, grogues i blaves. A la primavera arriba provinent d'Àfrica i de la Índia per a nidificar. A finals d'agost o mitjans de setembre migra igual que ho fa l'oreneta. La seva alimentació està constituïda majoritàriament per himenòpters, que comprèn alguns dels insectes com ara les formigues, el corc de la cama del blat, i d'altres que atrapa al vol com els borinots, els beierols, les vespes i les abelles, i també les llagostes, les mosques, els grills, els saltamartins, les xinxes, cigales, libèl·lules i espiadimonis. Després de digerir les preses (uns 32 grams diaris), regurgita una petita egagròpila amb les parts indigeribles. El seus depredadors naturals són els rapinyaires i els rèptils com les serps que ataquen directament els nius. 08182-281 Rocafort 41.6954500,1.9396000 411762 4616506 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-3.jpg Legal Patrimoni natural Zona d'interès Pública Altres 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch D'acord amb el Decret 148/1992, de 9 de juny de 1992, pel qual es regulen les activitats fotogràfiques, científiques i esportives que poden afectar les espècies de la fauna salvatge, cal una autorització especial per inspeccionar els nius i instal·lar nius artificials de les espècies d'ocells catalogades com a 'sensibles' i 'molt sensibles'. 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59680 Zona de nidificació de l'àliga cuabarrada https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-laliga-cuabarrada REAL, Joan; HERNÀNDEZ Antonio; ROLLAN, Àlex; TINTÓ, Albert. (2015). El àguila perdicera en Cataluña: de la amenaza a la conservación. Aplicaciones a la mitigación de la electrocución. Gener 2015. Ed. Dirección de Medio Ambiente y Cambio Climático de España y Portugal. Endesa, S.A. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sp=HIEFAS L'àliga cuabarrada (Aquila fasciata) és un rapinyaire diürn. També rep el nom d'àliga perdiguera o de Bonelli. Té l'esquena de color marró xocolata amb una taca blanca, que la diferencia de les altres àligues. El pit és blanc, amb un pigallat marró que va fins el coll. La cua presenta una barra terminal fosca. La part inferior de les ales pot variar. Els exemplars més joves tenen el plomatge del pit i ventre més vermellosa. Durant els quatre primers anys de vida, canvien tres vegades de plomatge corporal i dues pel que fa a les plomes per volar. Els exemplars adults tenen una envergadura d'entre 150 i 180 cm. Pesen entre 1.600 i 2.400 grams. A Catalunya es distribueixen en les muntanyes mitjanes amb una densitat màxima a la serralada Prelitoral. Nidifica preferentment en cingleres. Necessita espais oberts per caçar i s'alimenta d'alguns mamífers com conills, esquirols, llebres, aus com els còrvids, les perdius o guatlles i aus aquàtiques. També menja rèptils com els llangardaixos. Pon d'un a dos ous i si l'aliment és abundant pot pondre'n fins a tres. 08182-282 Pont de Vilomara Aquesta àliga va ser descrita per primera vegada l'any 1822 pel naturalista Louis Pierre Vieillot. El nom de Bonelli li ve del naturalista italià Andrea Franco Bonelli, que va documentar l'espècie per primera vegada l'any 1819. 41.7012000,1.8746300 406364 4617213 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo Legal Patrimoni natural Zona d'interès Pública Altres 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch Aquesta espècie està en perill crític a Catalunya i en perill a nivell Europeu. L'àrea de cria té una gran importància ja que no només és el lloc de reproducció d'aquesta espècie sinó que acostuma a ser l'àrea on es refugia, dorm i es reposa durant tot l'any. Cal protegir l'espècie, sobretot en època de reproducció i cria, restringint els accessos i les activitats esportives i/o lúdiques. 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59725 Font de la riera de Santa Magdalena https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-riera-de-santa-magdalena no raja Font ubicada a la riera de Santa Magdalena, molt a prop del pont de Rocafort. Per accedir-hi cal deixar el pont a mà esquerra i agafar un camí de terra a mà dreta que comunica directament amb la riera. A una vintena de metres només entrar, hi ha, a mà esquerra un bloc de pedra de grans dimensions. La font es troba al davant mateix d'unes alzines, al bell mig de la riera, aprofitant un queixal que fa la roca. Del bloc de pedra del camí, surt un corriol que baixa cap a la riera, i que en un moment donat es transforma en uns esglaons de morter. Al final dels esglaons hi ha un muret de totxo formant una 'L', de 70 cm d'alçada. El broc es redueix a un tub collat amb ciment ràpid. 08182-327 Riera de Santa Magdalena 41.7043000,1.8771000 406574 4617555 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-3.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Pública Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59399 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-23 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Se situa al costat d'un marge pronunciat per erosió. S'ha fet alguna reparació interior per aguantar el marc de la porta. Barraca de pedra seca ubicada enmig d'un polígon industrial. És una construcció aïllada aixecada damunt la roca, de planta circular, de 2,5 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. Disposa d'un annex lateral. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada mesura 1,55 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada, amb llinda plana i conserva una porta de fusta. Està orientada a migdia. A l'interior hi ha un armari o tinell de pedra fet en el mur, de 35 cm de profunditat i 35 cm d'alçada. 08182-1 Carrer Sant Romà, confluència amb el carrer de les Fonts La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa la presència d'aquests personatges a la comarca a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis com a constructors de barraques i marges com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7067100,1.8734400 406273 4617826 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59399-foto-08182-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59399-foto-08182-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59399-foto-08182-1-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 5948. 98|119 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59400 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-24 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Barraca de pedra seca ubicada a peu de la carretera BV 1224, des del Pont de Vilomara en direcció Rocafort, al punt quilomètric 6+200. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, de planta rectangular (3,78 per 3,40 metres), excavada parcialment en el marge per la part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 70 cm. L'entrada està situada a la dreta de la façana, mesura 1,35 metres d'alçada per 0,83 metres d'amplada, amb llinda plana. A l'esquerra hi ha una obertura per donar claror a l'interior. Està orientada a ponent. El mur dret de la barraca està parcialment recolzat per un talús de terra i reforçat per un muret de pedra seca de 70 centímetres d'alçada. 08182-2 Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres després del PK-6 La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa la presència d'aquests personatges a la comarca a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis com a constructors de barraques i marges com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7057000,1.8820900 406991 4617705 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59400-foto-08182-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59400-foto-08182-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59400-foto-08182-2-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3021. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59401 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-25 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Té un lleuger desplaçament del mur superior dret de la façana. Barraca de pedra seca ubicada en el terraplenat d'unes antigues feixes plantades de vinya, de les quals només en queda algun peu sense empeltar. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, de planta gairebé quadrada, de 3,60 per 3,70 metres, excavada parcialment en el marge per la part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra amb pedruscall, on hi creixen diferents tipus de sèdums. El gruix dels murs és de 68 centímetres. L'entrada està situada gairebé al centre de la façana, mesura 1,55 metres per 0,90 metres, amb llinda plana. Conserva tres obertures per donar claror a l'interior de la barraca, la primera ubicada a la façana de ponent i la segona a la de llevant. Però a més a més, en conserva una de particular realitzada a la de migdia, per sobre de la llinda de la porta. Per sota mateix de la barraca, neix una marjada de pedra seca. 08182-3 Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7062900,1.8821700 406999 4617770 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59401-foto-08182-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59401-foto-08182-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59401-foto-08182-3-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3023.Al seu interior, s'hi ha detectat presència de quiròpters. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59402 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-26 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX La façana principal ha sofert un lleuger moviment provocat segurament pel trencament de la llinda principal. Barraca de pedra seca ubicada en una zona de terrasses marjades per al cultiu de la vinya, abandonades i emboscades de pi blanc i mata. És una construcció aïllada, aixecada damunt de la roca, de planta rectangular, de 3,70 per 3,10 metres, adossada parcialment en el marge per la seva part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada està centrada en relació a la façana, mesura 1,80 per 0,74 metres, amb llinda plana. A causa del trencament de la llinda inferior, s'observa un afegitó a mode de pilar per evitar que el sostre cedeixi, provocant l'enfonsament parcial de la coberta; mesura 0,45 metres d'amplada per 0,78 metres de fondària. A la façana de ponent hi ha una obertura per donar claror a l'interior. Està orientada a migdia. A la llinda superior, que es troba a tocar del ràfec de pedra, hi ha gravada la data 1894 i la inicial 'P.' A la façana, orientada a l'est, s'observen tres graons que es converteixen en una escala volada que permeten accedir a la feixa superior. 08182-4 Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7066000,1.8812400 406922 4617806 1894 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59402-foto-08182-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59402-foto-08182-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59402-foto-08182-4-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3026.Al seu interior, s'hi ha detectat presència de quiròpters. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59403 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-27 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Caldria treure la vegetació que hi ha al voltant i tallar el pi blanc que ha crescut davant mateix de la porta i reblir el curull per tal que no entri aigua i acabi enfonsant-se el sostre. Barraca de pedra seca ubicada a la part més alta d'una zona terrassada, completament emboscada i amb un pi blanc al bell mig de l'entrada. És una construcció aïllada, aixecada damunt de la roca, de planta rectangular, de 3,20 per 2,20 metres, excavada en el marge per la seva part posterior i reforçada amb un mur de pedra. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 58 cm. L'entrada té una estructura trapezoïdal, està lleugerament desplaçada al costat esquerre de la façana; mesura 1,50 per 0,70 metres, amb llinda plana. Els carreus emprats per a la seva construcció són molt grans i ben escairats. No disposa de cap obertura que permeti entrar la claror. Les lloses que conformen el caramull estan parcialment desplaçades. 08182-5 Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7070600,1.8815900 406952 4617857 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59403-foto-08182-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59403-foto-08182-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59403-foto-08182-5-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3024. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59404 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-28 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc i mata. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca i adossada a un marge de pedra d'1,62 metres d'alçada. És de planta circular, de 2,05 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta gairebé ha desaparegut deixant al descobert la construcció de la volta fins el caramull. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada mesura 1,35 d'alçada per 0,60 metres d'amplada, amb llinda plana. Està orientada a migdia. A l'interior conserva una fornícula o tinell i per damunt de la llinda un petit amagatall. 08182-6 Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7071300,1.8804800 406859 4617865 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59404-foto-08182-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59404-foto-08182-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59404-foto-08182-6-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3025 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59405 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-29 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Segurament provocat per l'escalfor de la llar, l'estructura dels murs ha fet un lleuger moviment provocant la caiguda de la llosa de tancament del caramull. Barraca de pedra seca ubicada en una feixa estreta envoltada d'arbusts i matolls. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, en la confluència de dues marjades, de planta rectangular, de 3,65 per 3,40 metres, i excavada parcialment en el marge per la part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 55 cm. L'entrada està al mig de la façana, mesura 1,60 metres d'alçada per 0,83 metres d'amplada, amb llinda plana i marxapeus. Té dues obertures més, la primera per sobre mateix de la llinda i la segona ubicada a la façana de ponent. La barraca està orientada a migdia. A l'interior, entrant a mà esquerra, s'hi pot observar una llar de foc feta modernament. La inclinació dels dos marges enfront mateix de la façana de la barraca, conflueixen en una rampa que fa d'accés a la barraca. Els dos marges van baixant progressivament de nivell seguint el pendent provocat per la construcció de la barraca i s'obren cap a la feixa inferior a partir d'una rampa feta de pedra i pedruscall aguantada per murets. Per sota té una obertura per deixar passar les aigües pluvials. Mesura 1,30 metres d'amplada per 2,40 metres de llargada. 08182-7 Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7059700,1.8830800 407074 4617734 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59405-foto-08182-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59405-foto-08182-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59405-foto-08182-7-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3022. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59406 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-30 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX L'interior ha estat escardejat amb morter calç. Barraca de pedra seca ubicada al peu d'unes feixes marjades, envoltada d'arbusts, matolls i pi blanc. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, de planta rectangular, de 2,43 per 3,17 metres, excavada parcialment en el marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 95 i 80 centímetres respectivament, donant una visió troncocònica del seu interior. L'entrada està situada al centre de la façana, i mesura 1,27 metres d'alçada per 0,68 metres d'amplada, amb llinda plana i marxapeus. Té una petita obertura per damunt de la llinda. Està orientada a migdia. A l'interior conserva una fornícula o tinell. El mur dret de la barraca està construït com un contrafort per suportar la pressió del marge lateral. D'ell neix un mur de pedra. 08182-8 Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 300 metres abans del PK-6 La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7049500,1.8831800 407081 4617621 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59406-foto-08182-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59406-foto-08182-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59406-foto-08182-8-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3027. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59407 Barraca de vinya de l'Adjutori https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-ladjutori RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX La part dreta i posterior de la barraca ha fet moviment provocant el despreniment d'algunes pedres. Barraca de pedra seca ubicada a l'extrem sud de les feixes de l'Adjutori, en un bosc jove de pi blanc. És una construcció aïllada, aixecada damunt de la roca fortament erosionada, i adossada al marge pel costat esquerre. És de planta circular, de 2,75 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior està parcialment recobert de terra. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada mesura un metre d'alçada per 0,60 metres d'amplada, amb llinda plana. Està orientada a migdia. A l'interior conserva un armari o tinell de pedra fet arran de terra. 08182-9 Vinya de l'Adjutori La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7197900,1.9195700 410129 4619230 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59407-foto-08182-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59407-foto-08182-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59407-foto-08182-9-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59408 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-31 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Té un lleuger moviment estructural amb un quasi imperceptible bombament de la façana esquerra. Barraca de pedra seca ubicada al Pla del Riu, entre el riu Llobregat i el raval de Ca l'Embetat, en terres de la Roviralta. Està al bell mig d'uns camps plantats de vinya i presseguers. És de planta quadrangular, i mesura 5,75 per 5,30 metres (mides preses a l'exterior). L'interior presenta una planta circular que mesura 3 metres de diàmetre, amb una cúpula troncocònica. Està aixecada damunt d'una gran roca que sobresurt del nivell del sòl. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. Ha perdut una part del voladís o ràfec de la coberta. Per sota del ràfec, als quatre costats sobresurten unes biguetes de pedra que fan de contrapès per repartir el pes de la cúpula. El gruix dels murs és d' 1,10 metres. Els brancals o muntants són verticals amb 4 llindes planes. Dues suporten el pes de la façana i les altres suporten el pes de la volta. El brancal de l'esquerra és una mica més llarg, adaptant-se a la roca. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada al costat esquerre de la façana; mesura un metre i mig d'alçada per un metre d'amplada (mides preses des de l'interior) i 2,16 metres d'alçada, per 1,17 metres d'amplada (mides preses a l'exterior). Per accedir-hi cal salvar el desnivell de la roca mare. Disposa de tres obertures, a mena d'espitlleres, a la façana orientada al nord-est, al nord-oest i al sud-oest respectivament, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior, conserva tres tinells i un pedrís de pedra volat incorporat a la mateixa construcció. La barraca està orientada al sud. 08182-10 El Pla del Riu La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7119100,1.8712000 406094 4618406 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59408-foto-08182-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59408-foto-08182-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59408-foto-08182-10-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 2794. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59409 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-32 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Comença a estar envoltada de pi i una gran mata que si no es talla a temps podria provocar el seu enderroc. Barraca de pedra seca ubicada en un vessant aterrassat, per sota d'un camí de terra, a prop de la carretera que va d'El Pont de Vilomara a Rocafort. Està emboscada per pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,40 metres de diàmetre interior, excavada en el marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra ha desaparegut parcialment, deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall, amb presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sèdum), que retenen la mica de terra que queda. El gruix dels murs és de 77 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una única llinda plana. La porta mesura 1,40 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada màxima. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres orientades a llevant i al sud que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior es conserven tres tinells dels quals el que està arran de terra mesura 38 x 45 x 45 cm; els altres dos mesuren 35 x 30 x 40 cm i 35 x 40 x 40 cm respectivament. Damunt de la llinda, també per la part interior hi ha una lleixa. La barraca està orientada al sud-est. 08182-11 Solell de Solanes La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7101000,1.8885400 407534 4618187 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59409-foto-08182-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59409-foto-08182-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59409-foto-08182-11-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 2998. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59410 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-33 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Barraca de pedra seca ubicada en un vessant terrassat que conserva una bona part dels marges de pedra, en bon estat de conservació. Està emboscada per pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní, a mà dreta. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,70 metres de diàmetre interior, construïda damunt de la roca. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra ha desaparegut deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall, amb presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sèdum), que retenen la mica de terra que queda. El gruix dels murs és de 80 cm. Els brancals o muntants són inclinats, de grans dimensions, amb una doble llinda plana. La porta mesura 1,55 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada màxima. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera, orientada a llevant, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. Al seu costat conserva un tinell de 40 cm d'amplada per 50 cm d'alçada i 60 cm de fondària. La barraca està orientada al sud-est. 08182-12 Solell de Solanes La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7094700,1.8868300 407391 4618118 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59410-foto-08182-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59410-foto-08182-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59410-foto-08182-12-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 2999. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59412 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-34 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX a manca de terra a la coberta pot provocar infiltracions d'aigua. La part esquerra de la façana presenta un lleuger moviment estructural. Barraca de pedra seca ubicada a mitja alçada, en una zona de terrasses d'antics cultiu de vinya i ametllers, envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció de planta quadrada, que mesura 3,50 metres de costat (mides preses a l'exterior). Està aixecada parcialment damunt de la roca, i excavada en el marge i reforçada amb un mur de pedra per la façana posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. Ha perdut gran part de la terra i pedruscall del cobriment exterior de la coberta, deixant totalment visible el caramull. El voladís de la coberta es conserva parcialment. El gruix dels murs és de 64 cm. Els brancals o muntants són verticals amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada a l'esquerra de la façana; mesura 1,22 metres d'alçada per 0,89 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitlleres a la façana de llevant, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. Al seu interior, conserva una lleixa per damunt de la llinda. La barraca està orientada al sud. 08182-14 Riera de Rocafort La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7090500,1.8932500 407925 4618065 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59412-foto-08182-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59412-foto-08182-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59412-foto-08182-14-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3002 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59413 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-35 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Té alguna afectació estructural amb un lleuger enderroc de la coberta exterior i una esquerda al mur orientat a llevant. La clau de la volta presenta un lleuger desplaçament. Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,10 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut, deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall. També ha perdut una part important del voladís. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,38 metres d'alçada per 0,83 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera, orientada al sud-oest, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud. 08182-15 Riera de Rocafort La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7087300,1.8921400 407832 4618031 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59413-foto-08182-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59413-foto-08182-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59413-foto-08182-15-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3003 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59414 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-36 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Barraca de pedra seca ubicada a mitja alçada, en el vessant septentrional de la riera de Rocafort. Construïda en unes antigues terrasses de vinya i envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És de planta rectangular, i mesura 4,15 per 4,20 metres (mides preses a l'exterior). Està aixecada parcialment damunt de la roca i excavada en el marge per la part de ponent. Un mur de pedra reforça la façana nord. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís de la coberta està molt ben conservat. El gruix dels murs és de 67 cm. Els brancals o muntants són verticals amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada al costat dret de la façana; mesura 1,56 metres d'alçada per 0,77metres d'amplada. Disposa de dues obertures, a mena d'espitlleres, a la façana de llevant i a la de migdia, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior, conserva tres tinells i un pedrís de pedra volat, incorporat a la mateixa construcció. La barraca està orientada al sud. 08182-16 Riera de Rocafort La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7101800,1.8974700 408277 4618186 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59414-foto-08182-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59414-foto-08182-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59414-foto-08182-16-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3004.S'ha observat la presència de quiròpters a l'interior. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59415 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-37 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Caldria reomplir la coberta de terra per tal d'evitar possibles filtracions d'aigua i arrencar la mata (Pistacia lentiscus) que està creixent al costat de la porta. Barraca de pedra seca ubicada per sota de la carretera que va des del Pont de Vilomara a Rocafort, a través d'un corriol que travessa la riera de Rocafort. A deu mestres del camí, bosc endins, envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. Hi ha un roc gran, de superfície plana, predominant, damunt del qual hi ha la barraca. És una construcció aïllada, de planta circular, d'1,80 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut parcialment per damunt de l'entrada, deixant al descobert algunes de les lloses, una part del caramull i el pedruscall. També ha perdut una part important del voladís, dispersat pel voltant de la barraca. El gruix dels murs oscil·la entre 55 i 60 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,25 metres d'alçada per 0,77 metres d'amplada. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres, orientades a ponent i a llevant, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud. 08182-17 Riera de Rocafort La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7120400,1.9000000 408490 4618390 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59415-foto-08182-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59415-foto-08182-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59415-foto-08182-17-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3005. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59416 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-38 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Barraca obrada en pedra seca de doble ús, ubicada al capdamunt d'unes antigues feixes de conreu, molt estretes, en el vessant d'obaga, que dona a la riera de Rocafort. Està situada a l'extrem de la feixa, envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció de planta doble, aprofitant la totalitat del marge per la part posterior, i composta per dues estances separades (sense comunicació interior), formant un únic cos. Presenta una forma quadrangular; a l'esquerra, una estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a la dreta l'estança pel pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. Mesura 2,98 metres de façana total amb una obertura d'1,60 metres d'amplada per 1,70 metres d'alçada i una fondària de 3 metres. Al fons, el que podríem considerar un pedrís volat de pedra formaria part de l'estructura de la menjadora, ja que s'observen uns encaixos a banda i banda dels dos murs. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur de construcció i sobresurt lleugerament, d'uns 60 cm. aproximadament. És de planta circular, d' 1,80 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades. El cobriment exterior de terra es manté parcialment, deixant al descobert una part del caramull i el pedruscall de rebliment. També ha perdut una part del voladís. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament inclinats, fets amb blocs de pedra de grans dimensions, amb doble llinda. La porta mesura 1,15 metres d'alçada per una amplada que oscil·la entre 40 i 50 cm. No té cap obertura per deixar entrar la llum però si un tinell arran de terra que mesura 40 x 45 cm. El conjunt està orientat al nord-oest. Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. 08182-18 Riera de Rocafort La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7102100,1.8990800 408411 4618187 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59416-foto-08182-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59416-foto-08182-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59416-foto-08182-18-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3006 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59417 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-39 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Caldria netejar les branques seques d'un pi mig mort que hi ha al darrera, per impedir que no caiguin i ensorrin la coberta. Barraca de pedra seca ubicada damunt d'un marge, per sobre de la carretera que va des del Pont de Vilomara a Rocafort. Al darrera mateix d'una zona balmada amb una antiga pedrera. Està envoltada de pi blanc (Pinus halepensis), mata (Pistacia lentiscus) i algun romaní. És una construcció lleugerament adossada al marge, de planta circular que mesura 2,40 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Ha perdut una part del voladís. El gruix dels murs és de 65 cm. Els brancals o muntants són verticals, ben escairats, amb una doble llinda plana. La porta mesura un metre d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Al seu interior destaca un tinell construït arran de terra (40 x 65 cm) i sis pedres planes, de mides heterogènies, per seure, disposades en semicercle resseguint el mur. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada al nord-est, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud-est. 08182-19 Riera de Rocafort La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7148700,1.9149300 409736 4618688 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59417-foto-08182-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59417-foto-08182-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59417-foto-08182-19-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3007 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59418 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-40 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Al davant mateix de la porta ha crescut un pi que en pot perjudicar la seva futura conservació. Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'un vessant rocallós, en un extrem on conflueixen dues feixes de pendent pronunciat. Està envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció de planta circular, de 2,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Ha perdut algunes lloses del voladís, amb la qual cosa la terra amb pedruscall del recobriment exterior va caient amb el pas dels anys. El gruix dels murs és de 65 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb llinda doble. La porta mesura 1,34 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres que permeten la ventilació i l'entrada de la llum; la primera està orientada a llevant i la segona al sud-oest. A l'interior, conserva dos tinells; el primer, arran de terra, davant mateix de la porta, que mesura 45 x 55 cm; el segon està a mitja alçada entrant a mà esquerra i mesura 20 x 25 cm. La barraca està orientada a migdia. 08182-20 Riera de Rocafort La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7153500,1.9148400 409730 4618742 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59418-foto-08182-20-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59418-foto-08182-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59418-foto-08182-20-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3008 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59419 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-41 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'un vessant rocallós, en un extrem on conflueixen dues feixes de pendent pronunciat. Està envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció de planta rectangular, de 3,15 per 4,40 metres (mides preses a l'exterior), aixecada parcialment damunt de la roca i adossada al marge per la seva part posterior. Presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. La coberta exterior és plana, sense el recobriment característic de pedra, gleva i pedruscall. Destaca el voladís fet de lloses de grans dimensions. El gruix dels murs és de 0,60 metres. Els brancals o muntants són verticals, amb una llinda plana. La porta d'entrada està construïda al mig de la façana; mesura 1,65 metres d'alçada per 0,92 metres d'amplada. Al fons hi ha el que podríem considerar un pedrís volat, formant part de l'estructura de la menjadora, ja que s'observen uns encaixos a banda i banda dels dos murs, on encara s'hi conserva un tronc d'alzina o roure. La barraca està orientada al sud. Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És una de les tipologies constructives més antigues. 08182-21 Riera de Rocafort La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7154400,1.9157400 409805 4618751 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59419-foto-08182-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59419-foto-08182-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59419-foto-08182-21-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3009 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59420 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-42 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Barraca de pedra seca ubicada en el paratge conegut amb el nom de la Serra, al mig d'unes feixes planeres, plantades amb oliveres i ametllers. És una construcció aïllada, de planta circular, de dos metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra es manté intacte gràcies a la presència d'una planta anomenada Iris pallida (un gènere de plantes amb flor monocotiledònies de la família de les iridàcies). El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una llinda doble superposada i plana. L'obertura interior s'ha anivellat amb ciment per poder-hi col·locar un marc. La porta mesura 1,25 metres d'alçada per 0,53 metres d'amplada. Disposa de tres obertures a mena d'espitlleres, orientades a llevant, al nord i a l'oest, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud-oest. 08182-22 Can Serra La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7189100,1.9129600 409578 4619139 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59420-foto-08182-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59420-foto-08182-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59420-foto-08182-22-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3010.A l'interior de les lloses que formen la volta, hi ha presència de quiròpters. Els ratpenats igual que les orenetes, són agents de control biològic, que ajuden a reduir o limitar el creixement de poblacions d'artròpodes o alguns insectes com les llagostes que podrien esdevenir una plaga per als conreus. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59421 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-43 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX L'accés des del camí està emboscat. Barraca obrada amb pedra seca ubicada en el paratge conegut amb el nom de la Serra, a mà dreta del camí que va de Can Lleonard a Can Casajoana, al mig d'unes feixes ermes orientades al nord-oest, envoltada de brolla de romaní i pi blanc (Pinus halepensis). És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible, que s'ha esfondrat parcialment. El voladís ha anat caient i el cobriment de terra lligada amb pedruscall s'ha anat desprenent amb el temps. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una llinda plana. La porta mesura 0,90 metres d'alçada per 0,64 metres d'amplada. Per sobre de la llinda, hi ha una lleixa quadrada que al mateix temps permet entrar la llum a l'interior de l'estança. La barraca està orientada al sud-est. 08182-23 La Serra La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7214000,1.9118700 409491 4619416 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59421-foto-08182-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59421-foto-08182-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59421-foto-08182-23-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3011 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59422 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-44 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX La coberta de l'aixopluc ha fet moviment i pot enfonsar-se. A més, la clau de volta està desplaçada. Barraca obrada amb pedra seca ubicada en el paratge conegut amb el nom de la Serra, a mà dreta del camí que va de Can Lleonard a Can Casajoana, al mig d'unes feixes ermes i emboscades, orientades al nord-oest. És una construcció de planta doble, rectangular, adossada parcialment al marge per la part posterior. Està composta per dues estances separades per un mur de 0,70 metres i comunicades interiorment formant un únic cos. Aquest passadís està reforçat amb brancals de pedra grossa sense desbastar i una doble llinda plana. A l'esquerra hi ha l'estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a la dreta la del pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. L'obertura mesura 1,40 metres d'alçada per 0,80 metres d'amplada i una fondària total de 3,30 metres. Al fons, hi ha la menjadora (de 40 cm d'amplada). A ambdós costats de la menjadora, s'observen els encaixos on es col·locava un tronc o branca d'un diàmetre i llargària concret que feia de tancament. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur de construcció. És de planta circular de 2,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta es manté parcialment, deixant al descobert una part del caramull i el pedruscall de rebliment. També ha perdut una part del voladís. El gruix dels murs oscil·la entre 55 i 70 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una sola llinda. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per una amplada de 60 cm. No té ni obertures que permetin entrar la llum i ventilar ni tinells. El conjunt està orientat al sud-oest. Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. 08182-24 La Serra La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7202700,1.9140900 409674 4619289 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59422-foto-08182-24-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59422-foto-08182-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59422-foto-08182-24-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3012. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59423 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-45 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX L'accés des del camí està emboscat. Barraca obrada amb pedra seca ubicada en el paratge conegut amb el nom de la Serra, a mà dreta del camí que va de Can Lleonard a Can Casajoana, al mig d'unes feixes ermes i emboscades orientades al nord-oest. Està envoltada de brolla de romaní, herbassars i pi blanc (Pinus halepensis). És una construcció de planta circular, de 2,20 metres de diàmetre interior i adossada lleugerament a un marge, al mig d'un bancal. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El voladís s'ha anat desprenent de la coberta i part de la corona exterior orientada al nord-oest ha quedat enderrocada. El gruix dels murs és de 65 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament inclinats, amb la llinda plana. La porta mesura 1,15 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. La barraca està orientada a llevant. 08182-25 La Serra La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7203100,1.9129900 409583 4619294 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59423-foto-08182-25-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59423-foto-08182-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59423-foto-08182-25-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3013. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59424 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-46 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX La coberta i part de les parets estan enderrocades. Barraca de pedra seca ubicada al mig d'unes feixes ermes, envoltada de matolls, ametllers i oliveres. Està a tocar de la zona urbana, enfront del carrer Tarragona, on hi ha un gran terraplenat. És una construcció aïllada aixecada parcialment damunt de la roca i adossada a un marge de pedra. Està completament ensorrada. Encara es percep la planta rectangular, lleugerament arrodonida pel costat que s'integra al marge. Té unes mides aproximades de 3,30 per 3,10 metres. Per la disposició de l'enderroc, la coberta sembla haver estat realitzada amb lloses per aproximació de filades. El gruix dels murs és d'uns 0,60 cm aproximadament. L'entrada a la barraca es feia pel costat dret de la façana. Per les restes visibles, l'amplada conservada és de 0,65 metres per 1,30 metres d'alçada. Està orientada a migdia. La llinda, que encara es conserva, mesura 1,05 per 0,63 metres. A pocs metres de la barraca, en una feixa o bancal superior, hi ha les restes d'un sistema de recollida d'aigües pluvials gairebé colgat de terra. 08182-26 Carrer Tarragona La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.7016300,1.8770900 406569 4617259 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59424-foto-08182-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59424-foto-08182-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59424-foto-08182-26-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3014; on hi ha hi ha una fotografia de la barraca datada el 12 de desembre de l'any 2008. S'observa que estava en perfecte estat, i que la coberta era feta amb clau de volta visible i l'accés a l'interior es feia pel costat dret, a tocar del marge. A la part posterior de la barraca hi havia un queixal d'un metre per 0,50 centímetres. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural

Mitjana 2024: 171,28 consultes/dia

Sabies que...?

...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?

La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).

Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc