Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59400 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-24 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada a peu de la carretera BV 1224, des del Pont de Vilomara en direcció Rocafort, al punt quilomètric 6+200. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, de planta rectangular (3,78 per 3,40 metres), excavada parcialment en el marge per la part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 70 cm. L'entrada està situada a la dreta de la façana, mesura 1,35 metres d'alçada per 0,83 metres d'amplada, amb llinda plana. A l'esquerra hi ha una obertura per donar claror a l'interior. Està orientada a ponent. El mur dret de la barraca està parcialment recolzat per un talús de terra i reforçat per un muret de pedra seca de 70 centímetres d'alçada. | 08182-2 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres després del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa la presència d'aquests personatges a la comarca a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis com a constructors de barraques i marges com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7057000,1.8820900 | 406991 | 4617705 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59400-foto-08182-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59400-foto-08182-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59400-foto-08182-2-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3021. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59404 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-28 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc i mata. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca i adossada a un marge de pedra d'1,62 metres d'alçada. És de planta circular, de 2,05 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta gairebé ha desaparegut deixant al descobert la construcció de la volta fins el caramull. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada mesura 1,35 d'alçada per 0,60 metres d'amplada, amb llinda plana. Està orientada a migdia. A l'interior conserva una fornícula o tinell i per damunt de la llinda un petit amagatall. | 08182-6 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7071300,1.8804800 | 406859 | 4617865 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59404-foto-08182-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59404-foto-08182-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59404-foto-08182-6-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3025 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59410 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-33 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada en un vessant terrassat que conserva una bona part dels marges de pedra, en bon estat de conservació. Està emboscada per pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní, a mà dreta. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,70 metres de diàmetre interior, construïda damunt de la roca. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra ha desaparegut deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall, amb presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sèdum), que retenen la mica de terra que queda. El gruix dels murs és de 80 cm. Els brancals o muntants són inclinats, de grans dimensions, amb una doble llinda plana. La porta mesura 1,55 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada màxima. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera, orientada a llevant, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. Al seu costat conserva un tinell de 40 cm d'amplada per 50 cm d'alçada i 60 cm de fondària. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-12 | Solell de Solanes | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7094700,1.8868300 | 407391 | 4618118 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59410-foto-08182-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59410-foto-08182-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59410-foto-08182-12-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 2999. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59414 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-36 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada a mitja alçada, en el vessant septentrional de la riera de Rocafort. Construïda en unes antigues terrasses de vinya i envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És de planta rectangular, i mesura 4,15 per 4,20 metres (mides preses a l'exterior). Està aixecada parcialment damunt de la roca i excavada en el marge per la part de ponent. Un mur de pedra reforça la façana nord. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís de la coberta està molt ben conservat. El gruix dels murs és de 67 cm. Els brancals o muntants són verticals amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada al costat dret de la façana; mesura 1,56 metres d'alçada per 0,77metres d'amplada. Disposa de dues obertures, a mena d'espitlleres, a la façana de llevant i a la de migdia, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior, conserva tres tinells i un pedrís de pedra volat, incorporat a la mateixa construcció. La barraca està orientada al sud. | 08182-16 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7101800,1.8974700 | 408277 | 4618186 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59414-foto-08182-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59414-foto-08182-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59414-foto-08182-16-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3004.S'ha observat la presència de quiròpters a l'interior. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59416 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-38 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca obrada en pedra seca de doble ús, ubicada al capdamunt d'unes antigues feixes de conreu, molt estretes, en el vessant d'obaga, que dona a la riera de Rocafort. Està situada a l'extrem de la feixa, envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció de planta doble, aprofitant la totalitat del marge per la part posterior, i composta per dues estances separades (sense comunicació interior), formant un únic cos. Presenta una forma quadrangular; a l'esquerra, una estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a la dreta l'estança pel pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. Mesura 2,98 metres de façana total amb una obertura d'1,60 metres d'amplada per 1,70 metres d'alçada i una fondària de 3 metres. Al fons, el que podríem considerar un pedrís volat de pedra formaria part de l'estructura de la menjadora, ja que s'observen uns encaixos a banda i banda dels dos murs. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur de construcció i sobresurt lleugerament, d'uns 60 cm. aproximadament. És de planta circular, d' 1,80 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades. El cobriment exterior de terra es manté parcialment, deixant al descobert una part del caramull i el pedruscall de rebliment. També ha perdut una part del voladís. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament inclinats, fets amb blocs de pedra de grans dimensions, amb doble llinda. La porta mesura 1,15 metres d'alçada per una amplada que oscil·la entre 40 i 50 cm. No té cap obertura per deixar entrar la llum però si un tinell arran de terra que mesura 40 x 45 cm. El conjunt està orientat al nord-oest. Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. | 08182-18 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7102100,1.8990800 | 408411 | 4618187 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59416-foto-08182-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59416-foto-08182-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59416-foto-08182-18-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3006 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59419 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-41 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'un vessant rocallós, en un extrem on conflueixen dues feixes de pendent pronunciat. Està envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció de planta rectangular, de 3,15 per 4,40 metres (mides preses a l'exterior), aixecada parcialment damunt de la roca i adossada al marge per la seva part posterior. Presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. La coberta exterior és plana, sense el recobriment característic de pedra, gleva i pedruscall. Destaca el voladís fet de lloses de grans dimensions. El gruix dels murs és de 0,60 metres. Els brancals o muntants són verticals, amb una llinda plana. La porta d'entrada està construïda al mig de la façana; mesura 1,65 metres d'alçada per 0,92 metres d'amplada. Al fons hi ha el que podríem considerar un pedrís volat, formant part de l'estructura de la menjadora, ja que s'observen uns encaixos a banda i banda dels dos murs, on encara s'hi conserva un tronc d'alzina o roure. La barraca està orientada al sud. Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És una de les tipologies constructives més antigues. | 08182-21 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7154400,1.9157400 | 409805 | 4618751 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59419-foto-08182-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59419-foto-08182-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59419-foto-08182-21-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3009 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59420 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-42 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada en el paratge conegut amb el nom de la Serra, al mig d'unes feixes planeres, plantades amb oliveres i ametllers. És una construcció aïllada, de planta circular, de dos metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra es manté intacte gràcies a la presència d'una planta anomenada Iris pallida (un gènere de plantes amb flor monocotiledònies de la família de les iridàcies). El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una llinda doble superposada i plana. L'obertura interior s'ha anivellat amb ciment per poder-hi col·locar un marc. La porta mesura 1,25 metres d'alçada per 0,53 metres d'amplada. Disposa de tres obertures a mena d'espitlleres, orientades a llevant, al nord i a l'oest, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud-oest. | 08182-22 | Can Serra | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7189100,1.9129600 | 409578 | 4619139 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59420-foto-08182-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59420-foto-08182-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59420-foto-08182-22-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3010.A l'interior de les lloses que formen la volta, hi ha presència de quiròpters. Els ratpenats igual que les orenetes, són agents de control biològic, que ajuden a reduir o limitar el creixement de poblacions d'artròpodes o alguns insectes com les llagostes que podrien esdevenir una plaga per als conreus. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59430 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-52 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada al cap damunt d'una zona aterrassada, amb abundància de bardisses i restes d'olivera i ametller. Per damunt mateix hi passa el carrer del Farell que comunica amb la zona urbana. És una construcció aïllada, aixecada parcialment damunt de la roca i adossada al marge. És de planta circular, de 2,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible i voladís exterior en bon estat. El cobriment de terra de la coberta es manté intacte gràcies a la presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sedum). El gruix dels murs és de 0,60 metres. L'entrada mesura 1,32 metres d'alçada per 0,80 metres d'amplada, amb llinda plana i retallada de manera que ressegueix el perfil rodó de la barraca. Està orientada a llevant. A l'interior conserva un tinell o fornícula de 0,40 per 0,35 metres. A cinquanta metres al sud, hi ha una bassa, parcialment retallada a la roca i d'accés molt dificultós per l'abundant presència de bardissars que la cobreixen en la seva pràctica totalitat. | 08182-32 | Carrer del Farell | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7025800,1.8758800 | 406470 | 4617365 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59430-foto-08182-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59430-foto-08182-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59430-foto-08182-32-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3020 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59432 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-54 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada a l'extrem d'una feixa abandonada, en un marge de fort pendent, envoltada de matolls. Pel seu costat est i nord, hi ha un penya-segat d'una cinquantena de metres per on passa la riera de Santa Magdalena. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca i adossada al marge. La planta és circular, d'1,80 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Ha tingut algun despreniment a nivell del voladís exterior. El cobriment de terra amb pedruscall és gairebé inexistent. El caramull és visible. El gruix dels murs és de 0,60 metres. L'entrada és de llinda plana i presenta una obertura trapezoïdal, que mesura 1,30 metres d'alçada per 0,45 metres d'amplada. Hi ha una petita obertura, triangular, orientada a ponent. Destaca una construcció annexada per la part posterior de la barraca en forma d''U', que per les característiques particulars del terreny, possiblement servís per a deixar-hi estacat l'animal de càrrega i evitar que es precipités al buit. La barraca està orientada al nord. | 08182-34 | Vessant sud de la riera de Santa Magdalena | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7037200,1.8792600 | 406753 | 4617488 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59432-foto-08182-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59432-foto-08182-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59432-foto-08182-34-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3029. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59444 | Tines de Ca n'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-ca-narbocet | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XIX | La masia de Ca n'Arbocet es troba a la part alta del Torrent de la Font de l'Àlber, en el seu vessant septentrional. Separat uns metres de la casa, al seu costat occidental hi trobem un conjunt de tres tines situades estratègicament per aprofitar el desnivell del sòl. La càrrega o entrada al brescat es per la part nord i les boixes es troben a la façana meridional, on abans també hi havia el trull de l'oli. Es tracta d'una construcció de planta rectangular feta de pedra seca combinada amb pedra unida amb morter de calç. De les tres tines, només dues conserven la coberta, feta per aproximació de filades i reompliment de terra lligada amb pedruscall i amb la presència de crespinells (planta de la família dels sèdums) que retenen la terra. Totes tres són circulars revestides amb cairons de rajola vermella. | 08182-46 | Ca n'Arbocet | El document més antic que parla d'aquest mas és de l'any 984, quan el comte Borrell ven a Unifred i a la seva muller un alou dins el terme de Néspola, en el lloc que en diuen Ullastrell i que afronta per orient 'amb el terme d'Arbocet'. No especifica l'existència de cap mas, però l'actual construcció no fou la primera. A llevant de l'actual masia, a uns 1000 metres, encara es conservaven les restes enrunades d'una antiga masia: la primera construcció de l'Arbocet. L'any 1281, Pere d'Arbocet n'era el propietari, que signà una confessió de domini a favor de Pere Sitjar, senyor de Rocafort. L'any 1305 el nom del propietari era Guillem d'Arbocet. No sabem quan es perd el cognom Arbocet, però els dels actuals propietaris, Gibert, apareix l'any 1773. El primer que coneixem és Antoni Gibert, pare de dotze fills. Segons el cadastre hagué de pagar 59 rals per dotze quarteres de secà, un jornal de bosc, mig jornal d'hort de secà, dotze jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa, un mul, un bou i dos porcs. | 41.7100700,1.9225900 | 410367 | 4618147 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59444-foto-08182-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59444-foto-08182-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59444-foto-08182-46-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquestes tines estan inventariades per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 173. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59454 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-74 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Aixopluc enrasat i integrat a un mur de pedra seca, en un terreny coster, al mig d'unes feixes de cultiu ermes. Les marjades estan reforçades amb pedra força regular, amb una cara planera cap a l'exterior, combinant dues mides de pedruscall que es fan ben visibles, de mida mitjana o petita-mitjana i blocs més grans disposats regularment. L'eix de l'aixopluc és perpendicular al mur. Els brancals o muntants són lleugerament inclinats de manera que el portal és més ample de la part baixa que alta (entre 60 i 50 cm respectivament). La llinda és única, amb una sola pedra grossa de forma allargada que descansa sobre els brancals. L'alçada és de 85 cm i la fondària d' 1,85 metres. Al fons hi ha una portella de ferro desenganxada del marc amb una aixeta de pas. La coberta interior està realitzada amb una filada de lloses. L'obertura està orientada al nord. | 08182-56 | Rocafort - Els Tres Colls | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7149600,1.9273700 | 410771 | 4618685 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59454-foto-08182-56-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59454-foto-08182-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59454-foto-08182-56-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Està inventariada com a barraca per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3052; però no ho sembla. S'acosta més a la idea d'aixopluc que permet endreçar-hi les eines i el càntir i eventualment en cas de pluja encabir-hi una persona. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59455 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-75 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca amb paravent a la banda nord, ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i herbassars. És una construcció de planta mixta que combina la façana quadrangular amb la resta de la construcció circular. Està excavada parcialment a la roca per la part posterior. El seu interior mesura 1,80 metres per 0,90 metres per 1,40 metres. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Es conserva una bona part del cobriment exterior, realitzat amb terra i pedruscall, tot i que ha perdut algunes lloses que conformen el voladís. El gruix dels murs és de 40 cm i el del paravent 90 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,05 metres d'alçada per 0,50 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera, orientada a ponent, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al nord. | 08182-57 | Rocafort - Els Tres Colls | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7145800,1.9275600 | 410787 | 4618643 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59455-foto-08182-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59455-foto-08182-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59455-foto-08182-57-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3053 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59484 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-104 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca en pedra seca doble o composta, ubicada a tocar del camí que condueix a l'ermita de Sant Pere d'Oristrell. Està situada a l'extrem d'una antiga feixa, en una zona planera, envoltada per alguns exemplars de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní amb herbassar. És una construcció de planta doble, composta per dues estances separades (sense comunicació interior), formant un únic cos. Presenta una forma quadrangular; a l'esquerra, l'estança pel pagès o vinyataire, i a la dreta una estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. Mesura 2,87 metres de façana total amb una obertura d'1,40 metres d'amplada per 1,70 metres d'alçada i una fondària d'1,40 metres. Al fons, hi ha la menjadora, feta al damunt d'un mur de 0,90 metres d'alçada i 0,50 metres d'amplada. Dos troncs d'alzina rectes es superposen per donar la fondària necessària per posar el farratge. La barraca pel pagès aprofita el mateix mur de construcció. És de planta mixta, amb la façana plana, d'1,30 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades. Malgrat que ha perdut una part del voladís, el cobriment de terra i pedruscall de la coberta es manté força bé, gràcies a la presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sedum). El gruix dels murs és de 67 cm. Els brancals o muntants són verticals, fets amb blocs de pedra força ben escairats, amb doble llinda. La porta mesura un metre d'alçada per una amplada de 60 cm. Té tres obertures a mena d'espitlleres orientades al nord i a l'oest que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. El conjunt està orientat al nord-oest. | 08182-86 | Torrent del Flequer - Ca n'Oristrell | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7054800,1.9102400 | 409333 | 4617651 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59484-foto-08182-86-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59484-foto-08182-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59484-foto-08182-86-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 9625.Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59499 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-118 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Conjunt compost, format per dues barraques de pedra seca. Està ubicat per sobre del camí que baixa del Puig Gili en direcció a la Casa Nova de Sant Jaume, en el vessant conegut amb el nom de Solella de les Monges. El conjunt està construït aprofitant el desnivell natural del marge, en una zona erma on hi creixen espontanis el pi blanc (Pinus halepensis) i la brolla de romaní. La planta general presenta una forma de 'L'. Les dues barraques estan adossades per un extrem, sense comunicació interior. La barraca destinada al pagès, és de planta circular, amb els murs aplomats. A mà esquerra de l'entrada té un contrafort d'un metre d'alçada. El diàmetre interior mesura 2,30 metres. El tancament de la coberta és de falsa cúpula, és a dir, per superposició de filades en anells concèntrics de menor diàmetre fins tancar la volta. Conserva bona part del cobriment de terra amb pedruscall i el caramull és visible. El voladís està format per una doble filada de pedres planes que protegeixen perfectament la façana de possibles filtracions d'aigua de pluja. El gruix dels murs és de 0,55 metres. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,20 metres d'alçada per 0,66 metres d'amplada. No té cap tinell a l'interior, però conserva una espitllera, orientada a l'oest. Adossada, a mà dreta, hi ha la segona barraca. És de planta rectangular, de 3,60 x 2,35 metres (mides preses a l'interior). És una construcció molt ben feta, amb la pedra perfectament desbastada i molt ben escairada, calçada amb pedruscall. El tancament de la coberta és de falsa cúpula, per superposició de filades. Conserva el cobriment de terra amb pedruscall. El voladís està format per una filada de pedres planes que protegeixen perfectament la façana de possibles filtracions d'aigua de pluja. El gruix dels murs és de 0,60 metres. Els brancals o muntants són rectes, amb una doble llinda, plana. La porta mesura 1,70 metres d'alçada per 1 ,03 metres d'amplada. Havia tingut porta de fusta. Entrant a mà esquerra, hi ha un nínxol construït dins del marge, d'1,40 metres de fondària per 30 cm de costat, emprat per a guardar-hi les eines, perpalines o el perpal. Al davant, entrant hi ha dos cubs o dipòsits de planta rectangular d'1,10 metres d'amplada per 2,30 de llargària i 1,15 metres de fondària. Estan construïts amb fileres de maons i impermeabilitzats amb morter de calç. Presenten un encaix per a col·locar els taulons més coneguts amb el nom de ports o brescats, que permetien col·locar el raïm i aixafar-lo. Cadascun d'aquests dipòsits té una boixa per la part davantera que consisteix en un orifici de sortida gairebé a tocar del terra. Els arrebossats superiors que han impermeabilitzat part de l'estructura, han agafat el color grana característic del raïm. Té una obertura a mena d'espitllera orientada al sud però està tapiada i falcada amb una pedra. La façana està orientada a l'oest. | 08182-101 | Solella de les monges | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6946100,1.8969000 | 408208 | 4616458 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59499-foto-08182-101-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59499-foto-08182-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59499-foto-08182-101-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10492. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59502 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-121 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada en el vessant oriental de la Riera de Mura, per sota del camí que va des del mas Ventaiol cap a Sant Esteve. En una zona de feixes extremadament estretes a conseqüència del fort desnivell existent. És una construcció aïllada, de planta mixta, de 2,30 metres de diàmetre interior, construïda damunt de la roca. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta es conserva força bé, així com el voladís. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Disposa de tres obertures a mena d'espitlleres que permeten la ventilació i l'entrada de la llum; una està orientada al nord i les dues restants al sud-oest. A l'interior es conserva un tinell que mesura 30 x 35 x 30 cm. S'observa una lleixa exterior per damunt de la llinda. La barraca està orientada al sud. | 08182-104 | El Ventaiol | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7283100,1.8949000 | 408089 | 4620202 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59502-foto-08182-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59502-foto-08182-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59502-foto-08182-104-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 11798. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59514 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-132 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada a l'extrem sud d'una feixa en desús, per damunt d'un revolt molt gran del camí que va del Pont de Vilomara a la Casa Nova de Sant Jaume. Per sota hi passa una torrentera que neix al Serrat dels Trons i desemboca a la Riera de la Casa Nova. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca i adossada parcialment a un marge. La planta és circular de 2,50 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible feta amb una sola llosa. El cobriment és de terra amb pedruscall. El gruix dels murs és de 0,65 metres. L'entrada és de llinda plana amb marxapeus i mesura 1,47 d'alçada per 0,92 metres d'amplada. Damunt de la llinda hi ha una lleixa oberta. Té dues obertures a mena d'espitlleres, ubicades al nord i al sud respectivament. La barraca està orientada a l'est. En direcció nord, a tocar de la barraca, hi ha un aljub de grans dimensions | 08182-116 | Camí de la Casa Nova de Sant Jaume | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6999600,1.8806000 | 406859 | 4617069 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59514-foto-08182-116-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59514-foto-08182-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59514-foto-08182-116-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 12452. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59519 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-137 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'un marge, per sobre d'un camí que ressegueix el torrent del Flequer i s'enfila cap a la Serra de Puig Gili. És una construcció aïllada, de planta circular de 2,80 metres de diàmetre interior. Està adossada parcialment en el marge de terra. Està coberta amb volta cònica. La falsa volta està protegida per l'exterior amb una coberta de terra i pedruscall. Conserva la filada de pedres que formen el voladís, indispensable per evitar que l'aigua de pluja afecti el mur de la barraca. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants de l'entrada són verticals, amb una única llinda plana. La porta mesura 1,30 metres d'alçada per 0,75 metres d'amplada. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres orientades a l'est i al nord-est respectivament, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-121 | Torrent del Flequer | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7000000,1.9130200 | 409557 | 4617039 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59519-foto-08182-121-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59519-foto-08182-121-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59519-foto-08182-121-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 12466 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59524 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-142 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XX | Barraca de pedra seca ubicada enmig d'un bosc jove de pi blanc (Pinus halepensis), a la falda d'un petit turó i al vessant dret d'una torrentera que neix al Serrat dels Trons i desemboca a la Riera de la Casa Nova. És una construcció aïllada excavada a la roca i de planta quadrada, que mesura 3,30 metres de costat. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. Ha perdut una part del voladís. El gruix dels murs és de 56 cm. L'entrada, amb llinda plana i marxapeus, mesura 1,50 metres d'alçada per 0,78 metres d'amplada. Està ben centrada en relació a la façana. A l'interior, hi ha dos tinells i un banc de pedra desmuntat. La llinda té una inscripció: 'A. 1907 . G'. Adossada a la façana septentrional i excavat a la roca, hi ha una cisterna (1,10 x 1,3 m), de 50 cm de fondària, per la recollida d'aigües pluvials. La coberta és de volta per aproximació de filades. Està orientada a migdia. | 08182-126 | Camí de la Casa Nova | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6995500,1.8809300 | 406886 | 4617023 | 1907 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59524-foto-08182-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59524-foto-08182-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59524-foto-08182-126-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59530 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-0 | XIX-XX | Dipòsit pel magatzematge d'aigua retallat parcialment a la roca, i encabit en un marge de pedra seca, a peu de camí, per sota del Pi rodó, que du directament al mig d'unes feixes plantades d'ametllers i oliveres. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb una gran llosa de tancament al damunt. Per sota de la coberta i collat en els dos brancals d'obertura, hi ha una barra de ferro per lligar la corda amb la galleda. Al davant com a tancament i a l'alçada d'un pedrís, hi ha una llosa de pedra segellada i col·locada en sentit vertical. A l'esquerra hi ha un banc de pedra on posteriorment s'hi va posar un petit dipòsit modern on es devia fer la barreja bordelesa, ja que conté restes de sulfat de coure. L'interior és de planta rectangular, i mesura un metre d'amplada per un metre i mig de llargària i 0,60 metres de fondària. | 08182-132 | Pi rodó | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7008000,1.8787800 | 406709 | 4617165 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59530-foto-08182-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59530-foto-08182-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59530-foto-08182-132-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Seguint el mateix marge, a una vintena de metres al sud hi ha una barraca de vinya. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||
| 59538 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-146 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada a la part alta del vessant orientat al sud-oest, conegut com la Miranda. Està envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní, amb una gran quantitat d'herbassar i argelaga. És una construcció de planta circular, de 2,20 metres de diàmetre interior, excavada a la roca i adossada al marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Ha perdut algunes lloses del voladís, amb la qual cosa la terra amb pedruscall del recobriment exterior va caient amb el pas dels anys. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una única llinda. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitlleres que permet la ventilació i l'entrada de la llum, al costat nord-oest. La barraca està orientada al sud-oest. | 08182-140 | La Miranda - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7165400,1.9222900 | 410351 | 4618866 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59538-foto-08182-140-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59538-foto-08182-140-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59538-foto-08182-140-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59539 | Can Toscas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-toscas | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII | Masia situada prop del castell de Rocafort, damunt la Serra. És de planta quadrangular irregular, a conseqüència de diversos afegits. Consta de planta baixa, pis i golfes. Les plantes superiors estan llogades com habitatge i la planta baixa s'ha adaptat amb una cuina, però conserva el celler que es continua utilitzant per l'elaboració de vi, utilitzant la premsa antiga de la casa. Destaca l'existència de dues tines cilíndriques: una a adossada a la façana septentrional, amb la boixa en el celler; i l'altra a la façana de ponent. Actualment estan reaprofitades com a dipòsits d'aigua, que s'utilitza pel rec de l'hort. | 08182-141 | Rocafort | La casa es documenta a partir de 1735, segons informació oral transmesa per Ballbè (1998). L'any 1907 el propietari era Josep Torres. | 41.7179000,1.9197800 | 410144 | 4619019 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59539-foto-08182-141-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59539-foto-08182-141-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59539-foto-08182-141-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Els mapes de l'ICC han equivocat el nom de la casa i la marquen com a Can Lleonard, i a Can Lleonard el marquen com a La Tosca. | 119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59542 | Cisterna de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cisterna-de-vinya | https://ca.wikipedia.org/wiki/Oïdi | XIX | Dipòsit situat en una zona de pendent lleuger, entre dues barraques de vinya, al capdavall d'una canal natural de recollida d'aigües pluvials. Amb l'aigua recollida es feia la barreja o 'caldo bordelès' (boullie bordelaise), barrejant -la amb calç i sulfat de coure. S'aplicava a la vinya amb la sulfatadora i servia per mantenir els pàmpols del cep sans de la malaltia anomenada cendrosa; també coneguda com l'oïdi o malura blanca. És de planta rectangular i mesura 2,20 per 2 metres. Està excavat a la roca i té l'interior impermeabilitzat. La coberta està realitzada amb volta de lloses per aproximació de filades, deixant una obertura central. | 08182-144 | En una antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | L'oïdi és causat per moltes espècies diferents de fongs de l'ordre Erysiphales. És una de les malalties més fàcils de detectar, ja que fa taques blanques a les fulles i les tiges i aquestes acaben per ser recobertes pel fong. Les fulles de sota són les més afectades però l'oïdi pot aparèixer en qualsevol part de la planta. Quan la malaltia progressa les taques es fan més grosses i denses i es forma un gran nombre d'espores asexuals que estenen l'oïdi per tota la planta. Aquesta plaga aparegué a Europa a mitjans del segle XIX provinent d'Amèrica. Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades a la roca. | 41.7058600,1.8821200 | 406994 | 4617723 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59542-foto-08182-144-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59542-foto-08182-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59542-foto-08182-144-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La cisterna està ubicada entre les barraques 3021 i 3023 de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59544 | Dipòsit de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-de-vinya-0 | https://ca.wikipedia.org/wiki/Oïdi | XIX-XX | Dipòsit per la recollida d'aigua, amb la que s'elaborava la barreja o 'caldo bordelès' (boullie bordelaise), que es feia barrejant aigua i calç amb sulfat de coure. S'aplicava a la vinya amb la sulfatadora i servia per mantenir els pàmpols del cep sans de la malaltia anomenada cendrosa. També coneguda com l'oïdi o malura blanca. Està situat en un corriol del vessant meridional del torrent del Flequer, en una zona obaga. És de planta semi esfèrica, amb el costat sud recte (1'25 metres d'amplada) i el costat septentrional arrodonit (1'4 m) i una profunditat d'1'20 m. Està excavat a la roca i amb l'interior impermeabilitzat. Conserva una primera filera de pedres de la coberta, que seria per aproximació de filades. | 08182-146 | Torrent del Flequer - Ca n'Oristrell | L'oïdi és causat per moltes espècies diferents de fongs de l'ordre Erysiphales. És una de les malalties més fàcils de detectar, ja que fa taques blanques a les fulles i les tiges i aquestes acaben per ser recobertes pel fong. Les fulles de sota són les més afectades però l'oïdi pot aparèixer en qualsevol part de la planta. Quan la malaltia progressa les taques es fan més grosses i denses i es forma un gran nombre d'espores asexuals que estenen l'oïdi per tota la planta. Aquesta plaga aparegué a Europa a mitjans del segle XIX provinent d'Amèrica. Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades a la roca. | 41.6988900,1.9000200 | 408473 | 4616930 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59544-foto-08182-146-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59544-foto-08182-146-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59544-foto-08182-146-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||
| 59554 | Tines de Ca n'Oristrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-ca-noristrell | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages. Consorci per la Promoció Turística de les Valls del Montcau (2005). Tines a les Valls del Montcau. Farell Editors. | XIX | El mas Oristrell és una de les finques més extenses del Pont de Vilomara i una de les més antigues. S'ubica a l'entrada de la vall del Torrent Flequer, en un punt dominant visualment. La masia disposa d'una sèrie d'edificis auxiliars de caràcter productiu. Els més destacats són les tines. Adossades a la casa n'hi ha 10; però destaca un conjunt de tres tines datades l'any 1884. Dues comparteixen obertura. Totes tres són cilíndriques amb recobriment de cairons de rajola vermella. La boixa es troba a la cara sud, mentre que l'accés a les posts es feia per la cara nord, aprofitant el desnivell del terreny. | 08182-156 | Ca n'Oristrell | La documentació més antiga que ens parla d'aquest mas és un pergamí de Sant Benet de Bages de l'any 932. Es tracta d'una venda entre Aldevoso i la seva muller Ranla i Gonderic i Ermessenda, d'unes cases amb corts, horts i terres de conreu, terres ermes, vinyes i pomeres. Situa la finca en el lloc que es coneix amb el nom d'Ullastrell. Les terres delimiten a orient amb 'Palazio de Avezcia', a migdia amb Monte Virgilio, a nord amb el riu Néspola i a occident amb el riu Llobregat. Existeixen document del mateix segle X i XI on es testimonien vendes. Amb el temps la informació augmenta progressivament i continua aportant dades del mas i de la família Oristrell durant els segles XIII, XIV, XV, XVI, XVII i fins l'actualitat. Fins el segle XVIII es manté el cognom Oristrell, que ha quedat al mas. Però a partir de 1723, al quedar-se sense descendència masculina, el cognom esdevé Oliveras. Fou mitjançant l'enllaç matrimonial entre Jaume Oliveras i Oristrell i la pubilla. El cognom Oliveras es manté en l'actualitat. | 41.7095400,1.9033400 | 408765 | 4618109 | 1884 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59564 | Barraca del Solei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-solei | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca situada en una feixa o bancal, plantada amb ceps novells, a la Vinya del Solei. Està enrasada i integrada a un mur de pedra seca d'1,55 metres d'alçada. El marge està construït amb pedra força irregular però mantenint una cara planera cap a l'exterior. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,05 metres d'alçada per 0,40 metres d'amplada. Per sobre de la llinda hi ha les restes del voladís, fet amb llesques de pedra plana. El gruix dels murs és de 0,40 metres. A l'interior, la planta és rectangular i mesura 1,25 metres de fondària per un metre d'amplada. La coberta és de lloses per aproximació de filades amb la clau de volta visible. A l'exterior, està molt ben protegida per la terra i vegetació herbàcia. No té cap tinell a l'interior. En el mateix marge hi ha una arnera i al final de la feixa una cisterna que recull les aigües canalitzades de la pluja que provenen de més amunt. La porta està encarada al sud-oest. | 08182-166 | Mas Arbocet | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7111900,1.9210600 | 410241 | 4618273 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59564-foto-08182-166-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59564-foto-08182-166-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59564-foto-08182-166-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59565 | Vinya del Solei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-del-solei | BURGUEÑO, Jesús (2007). Sortida d'estudi. El paisatge de la vinya al Bages; dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64 pp. 215-219. FERRER i ALÒS, Francesc (1998). La vinya al Bages. Mil anys d'elaboració de vi. Centre d'Estudis del Bages. Manresa. | Just abans d'arribar al Mas Arbocet, venint de Can Riera, ens trobem amb dues feixes encarades a migdia amb ceps joves plantats. Es coneix amb el nom de Vinya del Solei. Es tracta de dues petites terrasses que amb prou feines arriben a les 8 àrees, separades per murs de pedra en sec. En aquest petit espai convergeixen alguns dels elements característics de la viticultura tradicional al Bages durant segles amb una vinya moderna amb necessitats actuals, sense defugir el caràcter secular d'aquesta terra. A banda de les parets de marge també hi trobem un petit dipòsit de recollida de les aigües pluvials, una arnera i una barraca, també de pedra en sec. El dipòsit o cisterna està excavat al terra i és de planta rectangular (1'55 x 1 m) amb una profunditat de 70 cm. Es troba a l'angle nord-oest de la vinya. Estava cobert amb una volta per aproximació de filades, de la que se'n conserva només una part. Al darrera hi ha una canal i un sistema de recollida de les aigües que faciliten l'ompliment del dipòsit. L'arnera és una construcció aprofitant la paret del marge que pren el nom de les arneres de les abelles i s'utilitzava per posar-hi l'arnera, feta de fusta on les abelles hi feien la mel i també per guardar-hi el càntir o altres elements. Mesura 23 x 36 x 90 cm de profunditat. La barraca està enrasada i integrada en el mur de pedra seca més septentrional que fa 1,55 metres d'alçada. El marge està construït amb pedra força irregular però mantenint una cara planera cap a l'exterior. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. La porta està encarada al sud-oest. | 08182-167 | Mas Arbocet | Són diversos els documents que confirmen que el vi era una de les bases econòmiques al Bages, com a mínim des de l'edat mitjana. Però aquesta activitat pren el punt més àlgid durant els segles XVIII i XIX. I ho fa de tal forma que transforma dràsticament el paisatge convertint-lo en una immensa vinya. El 1860 el 63, 5 % de la terra conreada era vinya, amb un total de 18.732,3 hectàrees. El que representa un 22,1% de la superfície total del Bages; el 12,6% estava destinat a d'altres conreus (cereal, olivera, hort i regadiu). La resta era erm, boscos o roquissar. Aquest fenomen sembla afavorit per les condicions climatològiques de la comarca, molt més benignes per aquesta activitat que les veïnes comarques d'Osona, el Berguedà o el Solsonès. No es pot dir el mateix de les condicions orogràfiques del terreny, amb pendents pronunciats que els pagesos havien de superar aterrassant el terreny amb parets de pedra seca, que permetessin la plantació de ceps, la construcció de barraques per aixopluc i lloc on desar eines i bestiar i una de les principals característiques de la comarca; les tines. Tots aquests segles d'explotació vitivinícola que l'arribada de la fil·loxera va començar a fer emmudir, canviaren el paisatge bagenc de dalt a baix. Avui només ens en queden aquests elements de pedra com a testimoni de càrrec d'aquest passat i alguna zona irreductible on encara s'hi fan créixer ceps. | 41.7110400,1.9210400 | 410239 | 4618257 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||||||
| 59566 | Mas Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-arbocet | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XX | Masia construïda damunt la roca de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal; que està orientada a migdia. Però l'accés és lateral per la banda de llevant, ja que el desnivell de la roca en aquest lloc fa que s'hagi tancat el barri amb edifici de producció, on hi havia les porqueres i la premsa, que encara es conserva. El portal és de punt rodó adovellat i damunt la dovella central hi ha la data de 1728 gravada. La planta baixa està dedicada als espais de producció com el celler, on es conserven diverses bótes, una de congreny i cadireta. També és l'espai on hi ha les boixes de tres tines adossades a la casa, a la paret septentrional. D'aquestes tres, dues aprofiten el desnivell i tenen l'accés a peu pla. La del mig disposa d'uns graons per accedir als taulons del brescat. Les tres són cilíndriques amb cairons de rajola vermella. De la planta baixa en surt l'escala de pedra que porta a la planta principal. El terra d'aquest primer tram també és fet de grans lloses de pedra mentre que el paviment del celler és de terra trepitjada. | 08182-168 | Mas Arbocet | El document més antic que parla d'aquest mas és de l'any 984, quan el comte Borrell ven a Unifred i a la seva muller un alou dins el terme de Néspola, en el lloc que en diuen Ullastrell i que afronta per orient 'amb el terme d'Arbocet'. No especifica l'existència de cap mas, però l'actual construcció no fou la primera. A llevant de l'actual masia, a uns 1000 metres, encara es conservaven les restes enrunades d'una antiga masia: la primera construcció de l'Arbocet. L'any 1281, Pere d'Arbocet n'era el propietari, que signà una confessió de domini a favor de Pere Sitjar, senyor de Rocafort. L'any 1305 el nom del propietari era Guillem d'Arbocet. No sabem quan es perd el cognom Arbocet, però els dels actuals propietaris, Gibert, apareix l'any 1773. El primer que coneixem és Antoni Gibert, pare de dotze fills. Segons el cadastre hagué de pagar 59 rals per dotze quarteres de secà, un jornal de bosc, mig jornal d'hort de secà, dotze jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa, un mul, un bou i dos porcs. | 41.7101800,1.9229400 | 410396 | 4618159 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59566-foto-08182-168-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Darrera les tines hi havia el trull o molí de l'oli. L'actual propietari ens explicava que sota l'actual camí encara hi ha una pedra pertanyent al trull.També conserva una cisterna excavada a la roca i que es posa per sota el nivell de la casa, de grans dimensions que recull les aigües pluvials. L'avi de l'actual propietari és el darrer que hi va entrar per netejar-la i explicava que un carro podia fer la volta al seu interior.L'era de batre es conserva a 25 metres al nord-est. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59576 | Can Serra de l'Església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serra-de-lesglesia | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XIV-XX | Can Serra de l'església s'alça a l'extrem nord de l'elevació rocosa on s'aixeca el nucli urbà de Rocafort. La masia de planta rectangular consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de teules àrabs a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. L'estructura de la casa manté algunes diferències respecte a d'altres masies. A la planta baixa hi ha l'entrada clàssica dels masos amb les diferents dependències ambdós costats; originàriament a l'entrada hi havia el bestiar i a mà esquerra la cuina amb el forn de pa. En construir posteriorment el costat dret, es va desallotjar el bestiar de l'entrada i van anar a la nova cort. Al fons, on normalment hi ha el celler, s'havia emprat com a graner. La planta pis està delimitada per la sala on tots els comensals es reunien al voltant de la taula i a cada costat les diferents dependències i habitacions. Finalment, sota coberta hi havia el paller, que actualment està reformat com a dependències d'ús familiar. També es conserva l'antiga era, el celler i dependències annexes que s'han reconvertit per a usos terciaris, com un restaurant. L'antic femer, excavat a la roca és ara una piscina. També conserva la bassa excavada a la roca. Del celler es conserva un trull d'oli amb les dues pedres i el mecanisme de rotació i una premsa de cargol i la roda, de fusta, que n'augmentava la pressió en el darrer tram de la premsada. Aquesta premsa, segons informació del propietari, tan s'utilitzava per acabar de treure el màxim profit de la premsada per obtenir oli, com per la verema. Al costat, hi ha els dipòsits de decantació i una caldera per mantenir l'aigua calenta que també havia estat emprada per destil·lar licor. Al costat hi trobem la part de la bodega amb algunes bótes que fins fa poc encara s'utilitzaven, diferenciant les de vi ranci, moscatell, vi dolç o vinagre i vi negre. Les terres de Can Serra contenen el forn de calç de la Riera de Mura i la resclosa que l'any 1962 es va perdre per una riuada. Captava l'aigua per regar els horts de la casa a partir d'un rec excavat a la roca i al terra que arribava fins a la casa. També tenia forn d'obra propi. | 08182-178 | Rocafort | La casa ha estat des dels orígens propietat de la mateixa família. Només ha canviat dos cops de cognoms pel tema d'heretar una pubilla. La primera vegada fou a principis del segle XIX quan el cap de família, Martí Serra de l'Església, mor deixant la dona embarassada d'una filla. Amb poc més de 15 anys la casen amb el segon fill dels Vives de Sant Vicençs. Des de llavors el cognom Serra es perd en favor de Vives. La segona vegada que canviarà de cognom serà en la propera generació, ja que el marit porta el cognom de Baylina. El terreny sobre el que s'han alçat les cases de Rocafort, del nucli actual, pertanyen una part a Can Prat i l'altra a Can Serra de l'església. Les primeres referències documentals de la propietat reculen fins el segle X, segons informació de Valentí Baylina. Tot i que en la bibliografia (Ballvè: 1998) es comença parlant de Ramon Serra, documentat l'any 1317. Aquestes terres rendien vassallatge als senyors del Castell de Rocafort fins que la vídua de Pere de Sitjar en fa donació a Sant Benet de Bages. Sembla que l'actual església de Santa Maria podria pertànyer antigament al mas, així com la capella de Sant Aon (Abundi), avui desapareguda. | 41.7168600,1.9361800 | 411507 | 4618887 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59576-foto-08182-178-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59576-foto-08182-178-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59576-foto-08182-178-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | És un dels dos masos, conjuntament amb Can Prats, que ostentaven la propietat de la major part de terres del terme. Del camí del Prat cap a ponent pertanyien a Can Prat i cap a llevant a Can Serra. Segons la documentació de la casa el propietari ens explicava que les cases del carrer Major que miren a llevant es van construir al segle XVIII, al voltant de 1780, i les que miren a ponent, cent anys després. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59578 | Font Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-vella-2 | XIX | Font de planta quadrangular construïda per recollir l'aigua que brolla d'una déu per un raconet arran de terra. Està ubicada a cinc metres de la torrentera de ca n'Arbocet, a la llera dreta, que desaigua al torrent de la font de l'Àlber, darrera el mas. Al voltant d'ella hi ha un bosc de pi blanc (Pinus halepensis) amb algun roure i la vegetació arbustiva característica de romaní i argelaga. Està parcialment excavada a la roca, aixecada amb pedra seca i impermeabilitzada per la part interior amb morter de calç. Mesura 3,90 metres de llargària per 2,90 metres d'amplada (mides preses a l'exterior). La coberta és de pedra, formant una volta de canó rebaixada. Per sota conserva les empremtes típiques deixades pel morter de calç i l'encanyissat. L'interior mesura 2,40 metres 1,65 metres d'amplada i 0,60 metres de fondària aprofitable. La boca és de grans dimensions, i permet l'accés d'una persona en cas de reparacions o neteja. Té una llosa plana (95 cm de llarg per 75 cm d'amplada) per a posar-hi la galleda o el càntir. Mesura 0,90 metres d'amplada, per 0,85 metres d'alçada. | 08182-180 | L'Arbocet | 41.7090100,1.9241800 | 410498 | 4618028 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59578-foto-08182-180-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59578-foto-08182-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59578-foto-08182-180-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La Font Vella, permetia proveir-se d'aigua de boca en cas de necessitat. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||||
| 59589 | Can Lleonard | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-lleonard | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XIX | Masia situada al vessant meridional del Puig de la Creueta, en el camí del castell de Rocafort a la Serra, en una zona amb terrasses ermes i d'altres amb olivera i cereals. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs, amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a llevant. Està lleugerament excavada a la roca, per tal d'adaptar-se al desnivell natural de terreny. S'observen dues tines adossades a la casa. La primera d'elles està situada a la façana de ponent. En la darrera reforma de la casa, s'ha reconvertit en dipòsit per les aigües pluvials procedents de la teulada. Té una xapa de ciment al damunt amb una obertura tapada senzillament per una xapa de plàstic i un broc de plàstic fa de sobreeixidor. Es conserven dos graons de pedra adossats a la façana. La segona tina, està adossada a la façana de migdia. És una construcció quadrada, de pedra sense desbastar amb coberta a un sol vessant, de teula àrab. Està arrebossada amb morter de calç. Té sis graons de pedra que permeten accedir al brescat. Està protegida amb una portella de fusta. | 08182-191 | Rocafort | Sempre ha estat ocupada per la mateixa família i ha mantingut el mateix cognom: Lleonard. | 41.7184700,1.9170500 | 409918 | 4619086 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59589-foto-08182-191-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La configuració actual és fruit de nombrosos afegits que han anat canviant la fisonomia original de la masia. La segona tina queda entremig de diversos murs i estances de caràcter productiu de la masia. La porta principal original ara dóna accés al celler i l'actual porta d'entrada és posterior. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59606 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-68 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Aquesta barraca de pedra seca està ubicada al costat d'un cobert que actua d'aixopluc per un ramat de xais i vigilat per gossos sense lligar. Només hi hem pogut accedir a una distància de 20 metres i no s'han pogut prendre mides. Es troba a les feixes de Can Lleonart i és de planta circular amb un diàmetre aproximat d'entre 2,50 i 2,70 metres. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra està molt ben conservat, amb el caramull que sobresurt. El voladís, es conserva força bé, tot i que hi ha alguna llosa despresa. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda, plana. La barraca està orientada al sud-oest. | 08182-208 | Can Lleonart | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7160900,1.9153000 | 409769 | 4618823 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59606-foto-08182-208-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59606-foto-08182-208-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59606-foto-08182-208-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59607 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-69 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada al final de l'oliverar de Can Lleonart, tocant al bosc. Per arribar-hi s'ha d'accedir per sota mateix de la casa, resseguint una paret natural de pedra plena d'atzavares en direcció sud-oest. Uns dos cents metres més endavant hi ha un vell oliverar. S'ha de travessar i entrar al bosc una vintena de metres, sense deixar l'horitzontalitat de la feixa. És una construcció aïllada aixecada parcialment damunt de la roca. És de planta circular de 2,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible i voladís exterior en bon estat, a excepció del costat esquerre de la porta, on la manca d'un parell de lloses del ràfec, ha provocat un lleuger despreniment de la coberta . El cobriment de terra ha desaparegut totalment. El gruix dels murs és de 0,70 metres. L'entrada mesura 0,95 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada, amb llinda plana i retallada de manera que ressegueix el perfil rodó de la barraca. No té cap tinell ni obertures. Està orientada a llevant. | 08182-209 | Can Lleonart | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7174600,1.9147500 | 409725 | 4618976 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59607-foto-08182-209-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59607-foto-08182-209-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59607-foto-08182-209-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59610 | Forn de La Serra de Pungrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-la-serra-de-pungrau | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVII-XIX | Teuleria o forn d'obra, segons es prefereixi, pertanyent a la masia de La Serra de Pungrau. Està construït aprofitant un marge proper de la casa, a peu de l'antic camí que conduïa passant per darrera el mas Donzell, a la Serra de Pungrau, al fons d'una feixa de cultiu de cereals. És una construcció de planta rectangular (7, 3 x 8 metres), amb una alçada conservada de 3 metres de façana. La façana principal que dóna accés a la cambra de combustió està orientada a migdia. Té una doble embocadura amb arcs de mig punt, recolzats en basaments que s'eixamplen. Els murs són fets de pedra seca i morter de calç. L'obertura de les arcades és d'1'60/65 m d'amplada per una alçada de 2'10 metres, que varia per l'acumulació de terra. L'alçada conservada des de l'interior de la cambra de combustió és d'uns cinc metres. No conserva la graella. L'accés per carregar i descarregar-la s'obre a l'angle nord occidental. | 08182-212 | La Serra de Pungrau | Aquest forn, per les seves dimensions no serviria únicament per proveir material constructiu a la masia de La Serra de Pungrau, sinó, molt probablement, per abastir altres finques. | 41.7198500,1.9081200 | 409177 | 4619248 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59610-foto-08182-212-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59610-foto-08182-212-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59610-foto-08182-212-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu propi forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrial consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior, a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta rectangular o circular, amb un pilar cilíndric, o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió, hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix, i que és l' indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen un to vermellós. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59615 | El Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-prat-4 | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVI-XVIII | La Masia del Prat està situada a la vall de la riera de Mura al seu pas per Rocafort, en el punt més alt de la fondalada, protegida per les torrenteres de Can Serra de l'Església i de Can Prat que desaigüen a la riera. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa quadrangular de diferents cossos, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. Està construïda aprofitant la roca, com moltes de les cases i masos de Rocafort i això és visible en moltes de les estances. Els paraments són de pedra sense arrebossar, ben escairada a les cantonades i amb les parts visibles desbastades. A la façana hi destaca el portal dovellat. Per damunt seu el retalla un balcó, amb barana de ferro, afegit posteriorment. La majoria de portes i finestrals estan construïts amb brancals i llindes de pedra ben treballada. Consta de cossos i estructures de producció: la pallissa, l'era, els cellers, corts, trull i tines. Es conserva una tina amb la seva barraca a l'exterior, al davant de la façana principal de la casa. Està construïda damunt d'una codina. Conserva el posts o brescat de fusta i la coberta amb el bigam de fusta i teula àrab. S'hi accedeix a partir de dos graons de pedra. La porta està protegida per una barana de ferro. La barraca està adossada a la tina amb l'accés interior tapiat. La coberta és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana, de teula àrab. Fa poc va ser restaurada i s'utilitza com a estança per a convidats. Al davant es conserva un celler amb les bótes. Totes les estances de la casa amb alguna excepció, han estat restaurades respectant al màxim la pedra i els sostres de volta catalana o amb bigam de fusta i s'han reconvertit en allotjaments independents amb cuina integrada. | 08182-217 | Camí del Prat, 1 - Rocafort | El document més antic localitzat fins ara data de 1317, on surt el nom de Guillem de Prat com a propietari del mas. L'any 1334 el Mas d'en Prat apareix esmentat com a propietat del rector de Rocafort. En el fogatge de l'any 1497, el cap de família és en Jaume Prat i en de l'any 1553, en Rafael Prat. Al segle XVII, concretament en un document de l'any 1635, Salvador Prat, confessa que sota el domini del monestir de Sant Benet de Bages té en alou els masos Prat, Riera, Hort i part del mas Bosegos que compartia amb en Miquel Serra del Pon Grau. Al cadastre de l'any 1773, en Francesc Prat, propietari ha de pagar un total de 177 rals per nou jornals de camps de secà i un jornal i mig de bosc, un quartal d'hort de secà, nous jornals d'erm, quatre jornals de terreny rocós, la casa amb el personal i un mosso, un mul i dos bous. Entrat al segle XIX, concretament l'any 1860, Maria i Valentí Urpina compren a Josep Casajoana, hereu de Francesc Casajoana, els drets emfitèutics d'una peça de terra que pertanyia al mas Prat, subjecta a la prestació d'una quarta part de la collita al propietari del Prat. D'ençà, la casa ha conegut varis propietaris que l'han ampliat i restaurat. Actualment és un allotjament rural. | 41.7183800,1.9319700 | 411159 | 4619060 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59615-foto-08182-217-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59615-foto-08182-217-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59615-foto-08182-217-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | En les zones enjardinades de la casa hi ha elements decoratius que en altres temps havien estat emprats pel treball de la terra i l'elaboració de l'oli i el vi. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59616 | Cal Tinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tinet | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVII-XVIII | Petita masia construïda damunt d'una codina, a tocar del camí de les Roques cap a les Grauetes, a la sortida del nucli urbà de Rocafort. És de planta quadrangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a migdia. A la planta principal, s'hi han adossat diferents construccions. A la planta baixa hi ha el celler amb la premsa, les bótes i les corts del bestiar. Es conserva el terra originari fet de pedra. A la planta pis hi ha les habitacions i la sala - menjador. La portalada d'accés és de doble fulla, de fusta protegida amb xapa de ferro clavetejada. Els baixos de la façana han estat arrebossats de ciment. Adossada a mà dreta de la façana hi ha una tina molt ben conservada, amb la porta de tancament i el brescat amb la biga. La boixa està a l'interior del celler. No es conserven els graons d'accés o la rampa. A la dreta de la tina hi ha un portal de fusta que dona pas al pati interior. Destaca una pedra col·locada verticalment al brancal dret, amb un gravat 'Plans'. Al davant de la façana principal hi ha l'era. Pel costat oposat al camí, orientat al sud-oest, hi ha els murs de contenció amb els graons que condueixen a les diferents feixes murades. Hi ha un hort per al consum diari i arbres fruiters. | 08182-218 | Carrer de les Roques,13 - Rocafort | Amb motiu d'una reforma, es va aixecar lleugerament la teulada i es van tapar dues tines que estaven dins de la casa. Molts dels estris domèstics han estat cedits per la família i formen part del fons del Museu de Rocafort. | 41.7121300,1.9343700 | 411350 | 4618364 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||
| 59618 | La Roviralta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roviralta | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XIII-XIX | El mas Roviralta és una de les finques més extenses i antigues del Pont de Vilomara. La masia s'ubica, en un punt dominant visualment entre el Solell de la Roviralta, el Clot dels Noguers i el bosc que porta el mateix nom que el mas. Dins de la propietat hi circulen varis torrents com el de Sant Romà i el de la Font de la Roviralta, que desaigüen al riu Llobregat en el seu pas pel municipi. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa de diferents cossos. El cos principal és de planta quadrangular, amb la coberta a dues vessants i el carener perpendicular a la façana . Adossades al cos principal, hi ha altres edificacions auxiliars de caràcter productiu com la pallissa, l'era, els cellers, diferents corrals, l'antic trull i tines. Es conserva el celler i el forn de pa. A més de les tines que es troben a la pairalia, n'hi ha d'aïllades, als quatre vents; el primer grup, està compost per dues tines cilíndriques amb les barraques corresponents, construïdes l'any 1752; estan ubicades a tocar d'una gravera. El segon grup també està compost per dues tines, datades de l'any 1828 i conegudes amb el nom de tines de l'Hort. També hi ha quatre forns de calç, dos d'ells encara perceptibles. Així com una font a uns 100 metres de la casa. Les dues darreres ampliacions corresponen al segle XVIII i al segle XIX. Aquesta darrera feta per la besàvia dels actuals propietaris i és la que amplia per migdia la superfície de la casa, cobrint un espai com si es tractés d'un carrer de pas i ocultant l'actual entrada de portal adovellat. | 08182-220 | El Pont de Vilomara | La família actual són els descendents directes de Can Roviralta. La primera referència escrita data del segle XIII. En un pergamí de 1281, s'esmenta entre altres propietaris, a Bernat Roviralta, que signen plegats una confessió de domini a favor de Pere de sitjar, senyor de Rocafort. Posteriorment, en un document de l'any 1300 s'esmenta a Guillem de Roviralta com a cap de família. Quatre anys després, Bernat de Roviralta, establí a Guillem Torre el dret de caça a les seves terres. L'any 1362 un tal Pere de Roviralta renuncia al beneficiat de les capelles de Sant Vicenç i de Sant Romà i al 1370 renuncia a tots els drets que tenia sobre el mas i va fer un establiment. Segons consta a la documentació, la construcció de l'ermita de Sant Romà va anar a càrrec de Pere de Sitjar i quan aquest va morir, la seva vídua, Guillema de Nerell, l'any 1353. A mitjans del segle XVI, en el fogatge de 1553 hi ha dos focs registrats com a Rovira. Se'ls diferencia perquè un està situat al pont i l'altra és Joan Rovira que viuria al Mas més antic. A partir d'aquest moment comença un procés d'expansió de la propietat; s'adquireixen els masos de Vilardell, Carossa, Posa i Garriga (en el terme de Rocafort) i Planes (Talamanca) i en dues confessions a favor del monestir de Sant Benet de Bages, l'any 1636 i 1658 es reafirma la possessió dels masos. Durant el segle XVIII el mas inicia l'expansió del conreu de la vinya, com ho testimonien el gran nombre de barraques i tines que es localitzen en la seva propietat. En el cadastre del 1773, la propietat passa a mans de Maria Roviralta i Aguilar i una part d'aquest està en mans de Josep Casajoana, i que hagué de pagar 241 rals per vint-i-cinc jornals de camps de secà, un jornal de bosc, mig jornal de vinya, un quartal de secà, dinou jornals d'erm, la casa amb el personal i dos mossos, dos bous i un ruc. A principis del segle XX, l'any 1907 la propietat està en mans de Joan Camprubí i Josep Casajoana i Viladoms. Actualment, els propietaris són els germans Joan, Salvador i Josep Camprubí. | 41.7167500,1.8796800 | 406807 | 4618934 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59618-foto-08182-220-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | El mas havia tingut forn d'obra propi i possiblement de calç. Actualment encara conserva un bon conjunt de barraques de vinya, moltes d'elles en un estat de conservació excel·lent i varis grups de tines. El primer conjunt té la llinda gravada amb el nom de TONI KOMAS ' 1752. La documentació parla de la venda d'una peça de terra pertinença del mas Roviralta, realitzada l'any1750 per Silvestre Serra pagès de Rocafort a favor d'Anton Comas. En un segon document, es diu que en Francesc Aguilar, pagès de Rocafort i la seva esposa Maria Aguilar i Rovira de Roviralta, signen un conveni segons el qual 'donen facultat y concedeixen ple poder al sobre dit Anton Comas (...) de fer una tina de modo apareixerà a ell y als seus allí ahon voldran dins de aquella pessa de terra de tinguda de una quaratera de sembradura de blat poch mes o menos, situada en dit terme de Rocafort de pertiencias del mas de Roviralta, que dit Anton Comas te y posseeix a rabassa morta, per títol de venda son favor feta per Silvestre Serra, pagès del mateix terme de Rocafort (...). La qual pessa de terra fou establerte a favor de dit Silvestre Serra a rabassa morta per Magi Vilar i de Sola y Maria Rosa Vilar y Font Sirarench, conjugues'. A prop de les tines de Roviralta també hi ha un segon conjunt conegut com les tines de l'Hort, construïdes al voltant de 1828, que consisteix en dues tines circulars encaironades, amb la coberta en perfecte estat de conservació. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59639 | Tina Resclosa del Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-resclosa-del-ventaiol | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina se situa al marge del camí que ressegueix la Riera de Mura. Construcció d'una única tina de planta, tan exterior com interior de forma circular. La part inferior d'aquesta és construeix amb pedra i morter de calç i l'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i dues finestres que donen al camí. L'entrada és de forma rectangular i s'acaba amb una llinda de dimensions 150 cm de llargada per 46 cm d'amplada per 18 cm de gruix. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de pedruscall. El broc pel qual en sortia el vi es troba al cantó oposat de l'entrada, aquest queda emmarcat en un doble requadre de 90 cm d'ample per 80 cm d'alt que sobresurt del parament a dos nivells, el requadre exterior 40 cm i l'interior 30 cm. | 08182-241 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7313800,1.8970400 | 408272 | 4620540 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59639-foto-08182-241-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines es segueix pel camí que ressegueix el Llobregat fins a la passera que travessa el riu i es continua fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i continuant el trajecte agafant el camí de la dreta que passa al costat d'una antiga granja. A uns 950 metres veurem la Tina Solitària i a uns 100 metres més la Transformada. Prosseguirem pel mateix camí fins trobar-nos a uns 1000 metres de l'anterior, aquesta tina, situada al marge dret del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59643 | Tina del Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-ventaiol | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina se situa pròxima a la masia del Ventaiol. La construcció és constituïda per una única tina de planta circular. La part inferior dels murs es realitza amb pedra i morter de calç i presenta l'interior del dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. L'entrada es realitza amb els dos muntants verticals sobre els que reposa una sola llinda de dimensions 150 cm de llargada per 50 cm d'amplada 16 cm de gruix. Resten encastades al muntant les peces que constituïen les frontisses. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planeres, que tenen la funció d'evacuació de l'aigua de la pluja. La coberta es realitza amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una fina capa de sorra i pedruscall. A l'interior, sota la falsa cúpula, s'hi localitza una fusta encastada on hi ha lligada una corda usada durant a la trepitja del raïm. El broc del dipòsit no ha estat localitzat, segurament es troba sota la sorra acumulada al voltant dels murs. Per a la realització de la tina s'han emprat pedres de gran dimensió que han estat ben carejades permetent que el conjunt de la construcció es trobi actualment en força bon estat de conservació. | 08182-245 | Mas Ventaiol, Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7262000,1.8960000 | 408178 | 4619966 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59643-foto-08182-245-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59643-foto-08182-245-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59643-foto-08182-245-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí, veurem les Tines Solitària i Transformada. Continuarem i prendrem el trencall a mà dreta que ens durà fins el mas Ventaiol on se situa la tina. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59647 | Tines de La Roviralta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-roviralta | http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XIX | La construcció se situa al marge esquerre del camí que duu a La Roviralta. Conjunt format per dues tines i dues barraques. La part inferior de les tines és de pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes i la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades coberta amb una capa de sorra i pedruscall. Construcció amb dues barraques adossades i situades al nivell inferior, de planta semicircular. A elles donen les boixes de les dues tines. La porta d'una barraca porta inscrita a la llinda la data 1828. | 08182-249 | La Roviralta | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7169700,1.8734400 | 406288 | 4618966 | 1828 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59647-foto-08182-249-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59647-foto-08182-249-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i ens dirigirem cap al bosc de les Marcetes. Travessant l'autopista agafarem el camí que ens dura a la llera del riu Llobregat, el creuarem (el pas del riu, no està adaptat i si baixa molta aigua no es pot passar) i agafarem el camí direcció a la casa de Rubiralta. Trobarem les tines a la cruïlla del camí que porta a can Rubiralta. | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59654 | Tines de les Solanes II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-les-solanes-ii | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. 'Memòria de la rehabilitació de les tines: Solanes i Llobregat-Tres Salts'. Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau. | XVIII-XIX | Grup situat a uns 8 metres al nord-est d'un altre grup de 8 tines. Està format per tres tines de planta circular que es presenten alineades, les tines 9, 10 i 11. Tan sols en resten els dipòsits folrats amb cairons ceràmics essent els seu estat de conservació molt deteriorat. Únicament s'ha localitzat el broc de la número 11, encarat a la riera, i que queda emmarcat a l'interior del mur exterior de la tina. Es troben molt tapades per bardisses. | 08182-256 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7223300,1.8818900 | 406999 | 4619552 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59654-foto-08182-256-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59654-foto-08182-256-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59654-foto-08182-256-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint de Navarcles i direcció cap a Sant Benet del Bages, agafarem el camí de les Generes fins arribar al pont de les Generes i a la font dels Burjons, continuarem pel camí de l'esquerra, passant per un petit camp i, a uns 1.100 metres del pont trobarem una bifurcació. Prendrem el camí de la dreta deixant enrere el Camí de les Bases i continuant uns 400 metres arribarem a una altra cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra. Seguint el camí deixarem enrere les tines del camí de les Generes. Prosseguirem el trajecte fins arribar a la riera de Mura on seguirem el camí que la voreja, riera avall, fins trobar una esplanada de pedra viva al mateix llit on podrem contemplar el conjunt de tines de la Riera de Mura, també anomenades Les Solanes. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59660 | Riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-llobregat-2 | BOLÓS, O.; VIGO, J. (1984). Flora dels Països Catalans. Vol. I. Ed. Barcino. Barcelona BORRÀS, A. (1980). Els ocells de la comarca del Bages. Aproximació al medi humà i cultural de la comarca. Ed. Montblanch-Martin. Granollers. MORATÓ, Jordi (1990). Influència del riu Llobregat sobre les aus migratòries. Dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 116, pp.12 a 14. Ed. El Brogit. Manresa. | El riu Llobregat travessa el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort de Nord a Sud pel seu costat oest on de frontera natural amb Manresa. En l'extrem nord-oest atermena amb Sant Fruitós del Bages. En el seu pas pel municipi, es nodreix bàsicament de la riera de Nespres, que en el seu darrer tram rep el nom de riera de Sant Esteve. Neix sota el Montcau i passa pel municipi de Mura i també de Rocafort. Pel costat nord, fa de separació natural amb el municipi de Talamanca. La segona riera que nodreix el riu Llobregat és la de Santa Magdalena i els seus afluents com la riera de la Casa Nova, anomenada també de la Santa Creu, el torrent del Mal, el de les Arcades i el de la font de la Rovira, el torrent del Còdol Llarg i la riera de Cal Vibó, amb el torrent del Flequer, el de Colldat, el de Casassaies i el de Coma Bou, el torrent de Rocafort i el de la font de l'Àlber. També hi ha el torrent del Marquet. Des del punt de vista geològic, es tracta d'un territori que s'enfila des de la vora del riu costa amunt fins a la llarga carena que dona pas a l'estreta vall de la riera de Mura. Aquesta comarca està constituïda per una plana central formada per la conca d'erosió dels rius Cardener i Llobregat, amb uns relleus perifèrics que en els sectors meridionals són les serralades que pertanyen al sistema muntanyós del Pre-litoral. Si bé el Pont de Vilomara i Rocafort no està ben bé situat en la plana central, sí que ocupa una posició perifèrica a l'altre costat del riu Llobregat, un cop passat el congost que es forma davant del nucli urbà del Pont de Vilomara, per cavalcar-se damunt dels estreps de la serra de Sant Llorenç de Munt i de l'Obac i per tant, presenta un relleu més accidentat que la resta de municipis. La vegetació de ribera hi és present amb presència de pollancres, àlbers, algun vern a més de fenassars, joncs, canyissar, tamarius i bardissars. Tots aquests elements retenen l'aigua, preserven un ecosistema específic amb una gran quantitat d'ocells que, per la seva supervivència, depenen del seu estat de conservació. Els torrents que hi desaigüen són refugi i nodreixen a varies espècies de mamífers, a més de servir de vies de pas naturals per als animals. El riu també es presenta com un tallafocs natural amb una combustibilitat molt més reduïda. | 08182-262 | Pont de Vilomara | Històricament, el Pont de Vilomara és lloc de pas obligat des del camí Ral que sortia de Manresa en direcció a les Esdolines, Vall-Honesta i per la Barata seguirà el curs de la riera de Rubí fins a Terrassa on enllaçava amb el camí que menava a Barcelona i la que seguia la Strata Francisca o Camí de França. La transformació de la llera del riu a partir del segle XIX amb el procés d'industrialització és flagrant. Nombroses fàbriques tèxtils s'instal·len tant al Llobregat com al Cardener (riu que també transcorre pel municipi). El procés comporta la construcció de nombrosos habitatges a proximitat dels edificis fabrils degut a l'arribada de gent de fora que busca millorar la seva qualitat de vida. El Pont de Vilomara es desenvolupa mentre que el nucli antic de Rocafort perd importància i queda relegat a un petit nucli rural format per les cases disposades arran dels camins històrics. | 41.7091500,1.8694300 | 405943 | 4618102 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Cal fomentar la preservació de les terres de conreu que estan situades a prop de les lleres del riu Llobregat i també d'algunes de les rieres. La intervenció dels pagesos ajuda a mantenir la llera en bon estat, alhora que s'amplia una franja de protecció no només en cas d'incendi sinó també en cas de crescudes. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||||
| 59663 | Aquest és més fort que una teia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aquest-es-mes-fort-que-una-teia | XVIII-XX | Aquesta dita comú a Rocafort, prové de l'ofici bosca d'escorçador de pi. Es referia a la comparació d'un jove robust al d'una teia, que és la fusta que es troba al cor del pi, la més forta. | 08182-265 | Rocafort | 41.7095200,1.9034500 | 408774 | 4618106 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Informació oral facilitada pel senyor Valentí de Ca n'Oristrell. | 98 | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||||
| 59668 | Pedró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedro-0 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. | XX | Pedró ubicat a un costat de la plaça de l'església de Santa Maria de Rocafort, prop d'un xiprer i emmarcat per la banda de llevant i pel nord per un muret de pedra, que fa la funció de pedrís. La creu és de ferro, instal·lada damunt un pilar de secció quadrada de pedra, amb la part superior més ampla i que recorda un altar. Aquest pilar se situa a la vegada damunt un basament fet de carreus irregulars units amb ciment, també de secció quadrada. Al centre del pilar hi ha quatre rajols de gres collats amb ciment amb la inscripció ' Atura't caminant, i aquí, assegut, esguarda el cel i les muntanyes que tens per horitzó i el temple del costat, que la quietud hi guarda per qui a frec del llavi hi porta una oració'. | 08182-270 | Plaça de l'Esaglésia , s/n | Un pedró consisteix en una creu de ferro o de pedra posada sobre un pilar o una petita taula de pedra on els capellans beneïen el terme per demanar protecció sobre les collites i els seus habitants. Normalment el padró es col·locava en llocs enlairats i també a proximitat dels llocs de culte. El dia 1 de maig, es fa la benedicció del terme. Antigament la benedicció és feia el dia 3 de maig, festa de la Santa Creu. Després de la seva desaparició, l'any 1978 es va construir el pedró actual i es va reiniciar la festa de la benedicció. | 41.7168300,1.9364200 | 411527 | 4618883 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59668-foto-08182-270-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59668-foto-08182-270-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En un costat de la plaça de l'església, a peu del camí de Rocafort a Mura. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59671 | Rellotge de sol de Cal Mestre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-cal-mestre | FARRÉ, E.; VALHONRAT, J.M.; BOU, C.; VENTURA, J.; ELIAS, X.; NOGUÉ, J. (2004). Rellotges de sol de Catalunya. Un patrimoni per descobrir. Col·lecció Patrimoni per Descobrir. Ed. Efadós. SOLER, Rafael; VICENÇ, Josep (1988). El tiempo verdadero, de cómo pasan las hores con el Sol. Ed. Formentor. Palma de Mallorca. http://www.gnomonica.cat | XVIII-XIX | Rellotge de sol ubicat a la façana orientada al sud-est de Cal Mestre. La façana es va restaurar i el rellotge ha desaparegut. Durant l'obra es va deixar preparat un suport de superfície quadricular fet de ciment, amb el gnòmon d'origen collat. Per una fotografia de l'any 2001 localitzada a l'Inventari de rellotges de sol de Catalunya, se'n pot fer la descripció: Era del tipus vertical declinant i estava policromat, pintat damunt d'una superfície quadricular, feta amb un arrebossat de calç molt minsa. Els colors emprats eren, l'ocre pel fons i una terra vermellosa pel marc de delimitació o tancament del quadrant i una per la delimitació interna, distant de cinc centímetres que conforma l'espai on s'hi havia dibuixat un semi cercle solar del qual naixien les línies horàries del mateix color que les sanefes. Entre aquestes dues, s'hi havia disposat les hores del dia, en xifres àrabs. El gnòmon de vareta de secció circular és de ferro i encara es conserva. | 08182-273 | Plaça Catalunya, núm. 4 - Rocafort | L'edifici eren les antigues escoles. | 41.7165600,1.9357400 | 411470 | 4618854 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59671-foto-08182-273-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59671-foto-08182-273-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59671-foto-08182-273-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquest rellotge consta a l'Inventari de rellotges de sol dels Països Catalans amb el número de referència 1678. Una de les poques fotografies conservades és la que consta a l'inventari, realitzada per M. Dalmau el 4 de març de l'any 2001. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||
| 59672 | Rellotge de sol de Can Guañabens | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-guanabens | FARRÉ, E.; VALHONRAT, J.M.; BOU, C.; VENTURA, J.; ELIAS, X.; NOGUÉ, J. (2004). Rellotges de sol de Catalunya. Un patrimoni per descobrir. Col·lecció Patrimoni per Descobrir. Ed. Efadós. SOLER, Rafael; VICENÇ, Josep (1988). El tiempo verdadero, de cómo pasan las hores con el Sol. Ed. Formentor. Palma de Mallorca. http://www.gnomonica.cat | XX | Rellotge de sol ubicat a la façana orientada al sud-est de Can Guañabens. Està realitzat en pedra artificial, de sèrie, i encolat damunt de l'arrebossat de la façana. Presenta un color sorrenc i una textura rugosa que imita la pedra natural. Els diferents motius i xifres que s'hi representen estan gravats, en relleu. El gnòmon, de vareta neix del mig d'un cercle solar col·locat a la part superior del quadrant. Per sota, les hores, en xifres romanes, estan repartides de les sis del matí a les cinc de la tarda. A cada cantonada hi ha la figura d'un angelet amb una sanefa vegetal. | 08182-274 | Carrer Montserrat, núm. 10 - Rocafort | La casa era coneguda com a Can Fargues. | 41.7144300,1.9344900 | 411363 | 4618619 | 1965 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59672-foto-08182-274-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59672-foto-08182-274-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59672-foto-08182-274-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquest rellotge consta a l'inventari de gnomònica dels Països Catalans amb el núm. 1679. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||
| 59673 | Font de la Plaça Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-catalunya | XX | Font d'aigua de boca, instal·lada a la Plaça Catalunya de Rocafort, al costat de la casa núm. 3. davant de les antigues escoles. La font està col·locada damunt d'una solera quadrangular de lloses de pedra grisenca, sota l'ombra d'un parell de pins. Es tracta d'un mur fet amb pedra irregular, i les cantonades desbastades creant un angle recte, collades amb morter. Per sobre d'aquesta paret hi ha un voladís de pedra de 5 cm de gruix. En aquest mur hi ha una aixeta amb polsador de llautó. L'aigua sobrant es recull en una pica tallada en un bloc de pedra sorrenca recolzada damunt d'un pilar fet amb dos carreus de pedra quadrangulars. A la cara frontal de la pica hi ha la data en que es va inaugurar. | 08182-275 | Plaça Catalunya - Rocafort | A la part frontal de la pica d'aigua hi ha gravada la data de la inauguració de la font, el 27 de setembre de l'any 1986. | 41.7165000,1.9356200 | 411460 | 4618848 | 1986 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59673-foto-08182-275-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59673-foto-08182-275-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||
| 59674 | Font de la Plaça Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-gran | XX | Font ubicada en un angle de la Plaça Gran que porta l'aigua d'un pou municipal. És una construcció senzilla, de pedra local, consistent en un pilar de planta rectangular situat damunt un petit basament quadrat, i enllosat amb la mateixa pedra de la plaça. El brollador és de polsador. La pica és poligonal feta de pedra, adossada al pilar i suportada per un basament, també de pedra i també adossat al pilar principal. | 08182-276 | Plaça Gran - Rocafort | 41.7155100,1.9349300 | 411401 | 4618738 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59674-foto-08182-276-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59674-foto-08182-276-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||||
| 59677 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Hirundo rustica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-hirundo-rustica | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Zona de nidificació de l'oreneta vulgar (Hirundo rustica), que conviuen amb l'home, instal·lades als porxos, corts i altres annexes de la casa des de fa generacions. Els nius tenen forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat fets amb fang, palla i pèls de bestiar. L'oreneta és de color blau-negrós per sobre, amb reflexes metàl·lics que contrasten amb el sota blanquinós i coll rogent. Pertany a l'ordre dels Passeriformes i a la família dels Hirundínids. De silueta molt elegant amb una cua en forma de forca molt accentuada. Cap a l'extremitat de la cua poden observar-se unes taques blanques. El front i el coll són d'un to rogenc. Es diferencia de les altres orenetes per la manca de color blanc al carpó. Mesura de 16 a 22 cm de longitud, i amb les ales obertes fa de 32 a 34 cm, per un pes aproximat de 17 grams. | 08182-279 | Ca n'Oristrell | L'oreneta vulgar, conviu amb l'home. La presència de zones de caça és primordial perquè una parella pugui instal·lar-se. Aquestes zones acostumen a ser prats, camps, basses d'aigua, ja que hi poden trobar els insectes amb els quals s'alimenten. Si els pobles tenen espais oberts i favorables poden instal·lar els nius en garatges o porxos, i si és en zones de pagesia, en corts, cavallerisses, porxos per a les eines agrícoles, etc, com és el cas que ens ocupa. El niu que construeix té forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat. El fan amb fang recuperat dels punts d'aigua i el barregen amb palla, herba seca, pèl de bestiar i fins i tot plomes per donar-li més duresa. Un cop acabat col·loquen a l'interior plomes ben fines perquè el niu sigui més confortable. La primera posta d'ous s'inicia a finals d'abril, tot i una segona posta cap al juny (una tercera posta ja és més difícil). La posta és d'entre 3 i 6 ous i els incubarà durant 14 a 15 dies. Durant aquest període la femella ha d'absentar-se per poder-se alimentar. L'oreneta vulgar s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que són caçats al vol. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Pel que fa als pollets, el pes culminant arriba al 13è dia on poden arribar a fer 22 grams, és a dir, 5 grams més que els pares. Aquest pes serà perdut ràpidament. Els pares cacen al vol insectes; els aglutinen dins del seu bec abans de donar-lo als pollets (poden portar en un viatge una vintena d'insectes). En un dia, per alimentar els petits poden arribar a fer 400 vols. Les condicions meteorològiques influeixen en la freqüència i qualitat de l'alimentació dels pollets i en conseqüència de la seva subsistència. L'oreneta vulgar és una acròbata. La velocitat de vol és de 60 km/h, però quan caça pot arribar als 100 km/h. Pel que fa als pollets, quan les cries tinguin entre 19 i 21 dies, els pares deixaran d'alimentar-les per així obligar-los a sortir del niu i aprendre la primera lliçó de vol. Els pares s'apropen al niu amb insectes al bec, però no els hi donen. Quan tinguin gana, les orenetes joves s'acostaran molt a la boca del niu; els pares aprofiten per fer un crit d'alarma i instintivament les joves orenetes es llancen del niu i mouen les ales. A partir del 35è dia les orenetes es poden emancipar. | 41.7093000,1.9040400 | 408823 | 4618081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | |||||||||||
| 59678 | Zona de nidificació de l'oreneta de riu o ribera (Riparia riparia) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-riu-o-ribera-riparia-riparia | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=RIPRIP | Zona de nidificació de l'oreneta de ribera, anomenada també de riu (Riparia riparia) que es pot observar en els talussos de terra no massa consolidada o sota dels degotalls d'aigua d'alguns penya-segats amb terra, que hi ha a la llera esquerra del riu Llobregat, en el seu pas pel municipi. Cada niu es composa per un túnel d'uns seixanta cm de fondària on la parella estableix un llit ploma i palla. Es tracta d'un ocell de l'ordre dels Passeriformes, família Hirundinidae i gènere Riparia que arriba a la primavera per nidificar, abans que les altres orenetes. Se'l reconeix perquè té un vol àgil i ràpid, amb un batec d'ales molt ràpid. És petita, d ‘uns 12 cm de longitud i 13 cm amb les ales obertes. La part superior és marronosa i la ventral més clara. Posa de quatre a cinc ous, durant els mesos d'abril a juny. La seva alimentació és totalment insectívora, que caça al vol. El seu cant és un grinyol baix, aspre i bronc. | 08182-280 | Riu Llobregat | El nom d'aquesta oreneta prové del botànic, científic, metge i zoòleg suec, Carl Linnaeus, conegut també com a Carl von Linné, que establí els fonaments del sistema modern de la nomenclatura binomial. Dels anys 1750 al 1770 es va dedicar a recollir plantes, animals i minerals i establir la seva classificació, un d'ells fou aquesta oreneta, l'any 1758. | 41.7069900,1.8716200 | 406122 | 4617860 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 | ||||||||||||
| 59680 | Zona de nidificació de l'àliga cuabarrada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-laliga-cuabarrada | REAL, Joan; HERNÀNDEZ Antonio; ROLLAN, Àlex; TINTÓ, Albert. (2015). El àguila perdicera en Cataluña: de la amenaza a la conservación. Aplicaciones a la mitigación de la electrocución. Gener 2015. Ed. Dirección de Medio Ambiente y Cambio Climático de España y Portugal. Endesa, S.A. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sp=HIEFAS | L'àliga cuabarrada (Aquila fasciata) és un rapinyaire diürn. També rep el nom d'àliga perdiguera o de Bonelli. Té l'esquena de color marró xocolata amb una taca blanca, que la diferencia de les altres àligues. El pit és blanc, amb un pigallat marró que va fins el coll. La cua presenta una barra terminal fosca. La part inferior de les ales pot variar. Els exemplars més joves tenen el plomatge del pit i ventre més vermellosa. Durant els quatre primers anys de vida, canvien tres vegades de plomatge corporal i dues pel que fa a les plomes per volar. Els exemplars adults tenen una envergadura d'entre 150 i 180 cm. Pesen entre 1.600 i 2.400 grams. A Catalunya es distribueixen en les muntanyes mitjanes amb una densitat màxima a la serralada Prelitoral. Nidifica preferentment en cingleres. Necessita espais oberts per caçar i s'alimenta d'alguns mamífers com conills, esquirols, llebres, aus com els còrvids, les perdius o guatlles i aus aquàtiques. També menja rèptils com els llangardaixos. Pon d'un a dos ous i si l'aliment és abundant pot pondre'n fins a tres. | 08182-282 | Pont de Vilomara | Aquesta àliga va ser descrita per primera vegada l'any 1822 pel naturalista Louis Pierre Vieillot. El nom de Bonelli li ve del naturalista italià Andrea Franco Bonelli, que va documentar l'espècie per primera vegada l'any 1819. | 41.7012000,1.8746300 | 406364 | 4617213 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquesta espècie està en perill crític a Catalunya i en perill a nivell Europeu. L'àrea de cria té una gran importància ja que no només és el lloc de reproducció d'aquesta espècie sinó que acostuma a ser l'àrea on es refugia, dorm i es reposa durant tot l'any. Cal protegir l'espècie, sobretot en època de reproducció i cria, restringint els accessos i les activitats esportives i/o lúdiques. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-19 06:32 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,44 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml