Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59508 | Font de Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-casassaies | Una mica de neteja de l'entorn (desbrossat) i una rehabilitació d'aquests espais de gran bellesa, permetrien crear una ruta de les fonts. | Font de planta rectangular excavada a la roca, en un indret ombrívol, on neix el torrent de Can Casassaies, que alhora alimenta el torrent del Flequer per la seva llera esquerra. Al voltant d'ella, tot i que hi ha algun pi blanc, destaca la vegetació característica de fondalades d'obaga, amb roure, boix grèvol i alzines i un sotabosc d'arítjol, i herbassars propis de zones humides. Està parcialment excavada a la roca. Mesura 4,50 metres de llargària per 3,10 metres d'amplada. La coberta és de pedra, ben escairada, i molt regular, formant una volta de canó rebaixada, que a l'interior arrenca de sobre la roca mateix. Per sota conserva les empremtes típiques deixades pel morter de calç al rejuntar la pedra per impermeabilitzar la coberta. Per la part exterior, el cobriment està fet a partir d'un rebliment de terra d'uns 0,90 metres d'alçada que s'aguanta amb un mur de pedra seca amb carreus força regulars i amb el costat exterior pla. L'aigua brolla d'una déu natural, al fons. No s'ha pogut determinar la profunditat. La boca és de grans dimensions, (1,90 metres d'amplada per 1,07 d'alçada màxima). Sembla que antigament dos murets laterals estrenyien la boca d'accés a la déu d'aigua. S'observen dos graons que permetrien baixar, però la foscor i l'aigua impedeixen veure-hi amb claredat si n'hi ha d'altres. A l'exterior, a mà dreta, hi ha un mur de pedra seca que mesura 4,30 metres de llargada per 2 metres d'alçada màxima. Aquest mur de cop i volta entra cap el marge creant una estructura força arrodonida d'1,70 metres de diàmetre aproximat. Tal vegada una mena d'aixopluc del qual ja no en queda la coberta. Al costat esquerre no s'endevina cap mur per estar recobert de terra i vegetació. A un parell de metres arran de camí s'observa una estructura rectangular, de cinc metres de llargària per 0,80 metres d'amplada màxima i de 0,55 d'amplada útil. Està fet amb pedra. Es tracta d'un abeurador pel bestiar. | 08182-110 | Torrent de Casassaies | 41.6929100,1.9380700 | 411631 | 4616226 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59508-foto-08182-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59508-foto-08182-110-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||||||
| 59526 | Casa Nova de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-sant-jaume | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVI-XIX | Sostres i teulades ensorrats i coberts de bardisses. | Masia situada entre dues serres, dominant la vall de la riera que porta el seu nom 'Casa Nova'. Malauradament el seu estat de conservació és molt dolent. Els sostres s'han esfondrat gairebé en la seva totalitat, i la vegetació ha crescut al seu voltant, però també a l'interior. Una vista aèria permet comprovar la grandària de les estructures, que de ben segur responen a diverses fases constructives. A l costat hi ha el forn amb el que es fabricarien les teules i maons per a la seva construcció. A pocs metres i a peu del camí hi trobem un grup de tines aïllades. Segons la bibliografia (BALLBÈ: 1998), a l'interior de la casa també hi ha tines, però actualment no són visible. Es tracta de quatre tines circulars i dues de quadrades. | 08182-128 | Solella de les Monges, entre la Serra del Nis i el Serrat dels Trons | Formava part d'una gran pairalia dedicada a la viticultura. | 41.6954100,1.8918800 | 407791 | 4616552 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59526-foto-08182-128-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59526-foto-08182-128-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59526-foto-08182-128-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||
| 59531 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-1 | XIX-XX | L'estructura sembla haver patit l'acció del foc. La coberta té alguns pegats barruers de ciment. | Aljub excavat a la roca, al mig d'una feixa conreada com a horta, per sobre del camí que va des del Pont de Vilomara a la Casa Nova de Sant Jaume. És de planta circular de 2,30 metres de diàmetre per 1,20 metres de fondària. Els murs que aguanten la coberta s'aixequen des del terra entre 70 i 40 centímetres per salvar el lleuger desnivell de la feixa en aquesta zona. Damunt hi reposa una llosa de pedra de grans dimensions que originàriament estava recoberta amb terra i pedruscall donant la sensació d'una volta per aproximació de filades. Pel costat nord hi ha l'obertura o boca, que permet extreure l'aigua amb una galleda lligada a una corda. A ambdós costats hi ha els brancals amb un marxapeus arran de terra per agenollar-se. A dos metres de la boca, en direcció nord, hi ha les restes d'una pica per a la preparació del caldo bordelès. Està adossada al marge, feta amb lloses de pedra i arrebossada per la part interior. Mesura 0,70 per 0,50 metres amb una fondària de 0,45 metres. Es poden observar les marques deixades pel sulfat de coure. | 08182-133 | Camí de la Casa Nova | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7003500,1.8807600 | 406873 | 4617112 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59531-foto-08182-133-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59531-foto-08182-133-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59531-foto-08182-133-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59533 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-3 | XIX-XX | La coberta ha fet moviment. La llinda s'ha després del brancal i presenta varies esquerdes a nivell estructural. | Aljub excavat a la roca, al peu mateix del carrer de l'Arbocet, al Raval de Ca l'Envetat. És de planta circular de 2,30 metres de diàmetre. La part aèria està construïda amb pedra seca, i l'alçada és de 2,20 metres. La coberta és de lloses per aproximació de filades, recoberta parcialment de terra i pedruscall. Ha perdut una part del voladís. La boca està orientada al sud-oest. Els murs queden tallats a mena de brancals. Una llosa plana fa de llinda d'una portella de fusta reinflada pel pas del temps. Té un marxapeus o graó per accedir-hi i una gran llosa de pedra de tancament col·locada verticalment. | 08182-135 | Carrer de l'Arboçet | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7082700,1.8728500 | 406226 | 4618000 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59533-foto-08182-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59533-foto-08182-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59533-foto-08182-135-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59543 | Font de l'Adjutori | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-ladjutori | Cal netejar la vegetació que l'envolta per evitar que les arrels i les heures provoquin el seu esfondrament. En el moment de visitar la font, no hi havia aigua. | Construcció de pedra seca ubicada en un marge de les feixes de l'Adjutori, excavada en profunditat, fins anar a trobar la deu d'aigua. S'hi accedeix a través de cinc graons de pedra disposats en fort pendent. La boca d'entrada mesura 1,30 metres d'alçada per 0,66 metres d'amplada, amb el marxapeus recobert de terra. La fondària total és de 2,80 metres. Tota l'estructura està feta de pedra. La llinda ha fet moviment i l'heura i vegetació herbàcia l'estant recobrint. Per damunt mateix hi ha una bardissa i al davant s'hi ha plantat un caquier. | 08182-145 | Vinya de l'Adjutori - Rocafort | 41.7189400,1.9191800 | 410096 | 4619136 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59543-foto-08182-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59543-foto-08182-145-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||||||
| 59544 | Dipòsit de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-de-vinya-0 | https://ca.wikipedia.org/wiki/Oïdi | XIX-XX | Dipòsit per la recollida d'aigua, amb la que s'elaborava la barreja o 'caldo bordelès' (boullie bordelaise), que es feia barrejant aigua i calç amb sulfat de coure. S'aplicava a la vinya amb la sulfatadora i servia per mantenir els pàmpols del cep sans de la malaltia anomenada cendrosa. També coneguda com l'oïdi o malura blanca. Està situat en un corriol del vessant meridional del torrent del Flequer, en una zona obaga. És de planta semi esfèrica, amb el costat sud recte (1'25 metres d'amplada) i el costat septentrional arrodonit (1'4 m) i una profunditat d'1'20 m. Està excavat a la roca i amb l'interior impermeabilitzat. Conserva una primera filera de pedres de la coberta, que seria per aproximació de filades. | 08182-146 | Torrent del Flequer - Ca n'Oristrell | L'oïdi és causat per moltes espècies diferents de fongs de l'ordre Erysiphales. És una de les malalties més fàcils de detectar, ja que fa taques blanques a les fulles i les tiges i aquestes acaben per ser recobertes pel fong. Les fulles de sota són les més afectades però l'oïdi pot aparèixer en qualsevol part de la planta. Quan la malaltia progressa les taques es fan més grosses i denses i es forma un gran nombre d'espores asexuals que estenen l'oïdi per tota la planta. Aquesta plaga aparegué a Europa a mitjans del segle XIX provinent d'Amèrica. Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades a la roca. | 41.6988900,1.9000200 | 408473 | 4616930 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59544-foto-08182-146-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59544-foto-08182-146-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59544-foto-08182-146-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59554 | Tines de Ca n'Oristrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-ca-noristrell | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages. Consorci per la Promoció Turística de les Valls del Montcau (2005). Tines a les Valls del Montcau. Farell Editors. | XIX | El mas Oristrell és una de les finques més extenses del Pont de Vilomara i una de les més antigues. S'ubica a l'entrada de la vall del Torrent Flequer, en un punt dominant visualment. La masia disposa d'una sèrie d'edificis auxiliars de caràcter productiu. Els més destacats són les tines. Adossades a la casa n'hi ha 10; però destaca un conjunt de tres tines datades l'any 1884. Dues comparteixen obertura. Totes tres són cilíndriques amb recobriment de cairons de rajola vermella. La boixa es troba a la cara sud, mentre que l'accés a les posts es feia per la cara nord, aprofitant el desnivell del terreny. | 08182-156 | Ca n'Oristrell | La documentació més antiga que ens parla d'aquest mas és un pergamí de Sant Benet de Bages de l'any 932. Es tracta d'una venda entre Aldevoso i la seva muller Ranla i Gonderic i Ermessenda, d'unes cases amb corts, horts i terres de conreu, terres ermes, vinyes i pomeres. Situa la finca en el lloc que es coneix amb el nom d'Ullastrell. Les terres delimiten a orient amb 'Palazio de Avezcia', a migdia amb Monte Virgilio, a nord amb el riu Néspola i a occident amb el riu Llobregat. Existeixen document del mateix segle X i XI on es testimonien vendes. Amb el temps la informació augmenta progressivament i continua aportant dades del mas i de la família Oristrell durant els segles XIII, XIV, XV, XVI, XVII i fins l'actualitat. Fins el segle XVIII es manté el cognom Oristrell, que ha quedat al mas. Però a partir de 1723, al quedar-se sense descendència masculina, el cognom esdevé Oliveras. Fou mitjançant l'enllaç matrimonial entre Jaume Oliveras i Oristrell i la pubilla. El cognom Oliveras es manté en l'actualitat. | 41.7095400,1.9033400 | 408765 | 4618109 | 1884 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59554-foto-08182-156-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||
| 59555 | El Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-flequer-0 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVI-XX | Una part es troba en procés de restauració per usos lúdics i l'altra part resta sense coberta. | Mas situat en una elevació al vessant septentrional del torrent del Flequer, en un aterrassament amb floracions rocoses damunt les quals s'aixeca la masia. És de planta poligonal per adaptar-se al terreny, amb l'entrada a la part posterior, perquè a la façana de migdia hi ha un marge rocós. La coberta és a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal, orientada a nord. S'ha fet diverses reformes al llarg del temps. Una de les més destacades és la galeria de migdia. Consta de tres plantes, completada amb altres edificacions auxiliars com l'era, tres grups de tines, dos integrats o adossats a la casa i un tercer grup independent. A ponent hi havia una gran bassa i dependències de producció. | 08182-157 | Vall del Flequer | No surt cap referència en els fogatges. Les primeres dades fan referència al cadastre de 1773, quan consta com a propietari Josep Flaquer, que paga 154 rals per nou quarteres de camps de secà, mig quartal d'hort de secà, set quarteres d'erm, sis quarteres de terreny rocós, mig jornal de vinya, la casa amb la família, un fill, un mosso i un cap de bestiar. L'any 1949 fou escenari d'un episodi amb la banda de maquis d'en Massana, que extorsionaren, amb la complicitat dels masovers, el propietari per valor de 100.000 ptes. | 41.7009200,1.9214600 | 410260 | 4617133 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||
| 59563 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-4 | XIX-XX | Tan l'interior com l'exterior es troben en prou bon estat de conservació, tot i estar en desús. Però cal fer una neteja de tota la vegetació arbòria morta que li ha caigut al damunt i de les bardisses que estan creixent al seu voltant. | Aljub retallat parcialment a la roca, i excavat en el marge, en una feixa estreta, a la llera dreta del Torrent de Can Serra. És de planta mixta, amb una base quadrada que mesura un metre de costat per un de fondària. Les parets estan arrebossades. La coberta és de lloses per aproximació de filades. La boca orientada al sud-oest, mesura 60 cm d'alçada per 60 cm d'amplada. Té un pedrís per posar la galleda o recipient per extreure l'aigua, de 40 cm de fondària per 60 cm d'amplada. Té un graó de pedra senzill, col·locat al davant de l'obertura, per accedir amb més facilitat a l'aigua. | 08182-165 | Can Serra - Rocafort | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7208800,1.9350700 | 411420 | 4619334 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59563-foto-08182-165-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59563-foto-08182-165-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59563-foto-08182-165-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59565 | Vinya del Solei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-del-solei | BURGUEÑO, Jesús (2007). Sortida d'estudi. El paisatge de la vinya al Bages; dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64 pp. 215-219. FERRER i ALÒS, Francesc (1998). La vinya al Bages. Mil anys d'elaboració de vi. Centre d'Estudis del Bages. Manresa. | Just abans d'arribar al Mas Arbocet, venint de Can Riera, ens trobem amb dues feixes encarades a migdia amb ceps joves plantats. Es coneix amb el nom de Vinya del Solei. Es tracta de dues petites terrasses que amb prou feines arriben a les 8 àrees, separades per murs de pedra en sec. En aquest petit espai convergeixen alguns dels elements característics de la viticultura tradicional al Bages durant segles amb una vinya moderna amb necessitats actuals, sense defugir el caràcter secular d'aquesta terra. A banda de les parets de marge també hi trobem un petit dipòsit de recollida de les aigües pluvials, una arnera i una barraca, també de pedra en sec. El dipòsit o cisterna està excavat al terra i és de planta rectangular (1'55 x 1 m) amb una profunditat de 70 cm. Es troba a l'angle nord-oest de la vinya. Estava cobert amb una volta per aproximació de filades, de la que se'n conserva només una part. Al darrera hi ha una canal i un sistema de recollida de les aigües que faciliten l'ompliment del dipòsit. L'arnera és una construcció aprofitant la paret del marge que pren el nom de les arneres de les abelles i s'utilitzava per posar-hi l'arnera, feta de fusta on les abelles hi feien la mel i també per guardar-hi el càntir o altres elements. Mesura 23 x 36 x 90 cm de profunditat. La barraca està enrasada i integrada en el mur de pedra seca més septentrional que fa 1,55 metres d'alçada. El marge està construït amb pedra força irregular però mantenint una cara planera cap a l'exterior. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. La porta està encarada al sud-oest. | 08182-167 | Mas Arbocet | Són diversos els documents que confirmen que el vi era una de les bases econòmiques al Bages, com a mínim des de l'edat mitjana. Però aquesta activitat pren el punt més àlgid durant els segles XVIII i XIX. I ho fa de tal forma que transforma dràsticament el paisatge convertint-lo en una immensa vinya. El 1860 el 63, 5 % de la terra conreada era vinya, amb un total de 18.732,3 hectàrees. El que representa un 22,1% de la superfície total del Bages; el 12,6% estava destinat a d'altres conreus (cereal, olivera, hort i regadiu). La resta era erm, boscos o roquissar. Aquest fenomen sembla afavorit per les condicions climatològiques de la comarca, molt més benignes per aquesta activitat que les veïnes comarques d'Osona, el Berguedà o el Solsonès. No es pot dir el mateix de les condicions orogràfiques del terreny, amb pendents pronunciats que els pagesos havien de superar aterrassant el terreny amb parets de pedra seca, que permetessin la plantació de ceps, la construcció de barraques per aixopluc i lloc on desar eines i bestiar i una de les principals característiques de la comarca; les tines. Tots aquests segles d'explotació vitivinícola que l'arribada de la fil·loxera va començar a fer emmudir, canviaren el paisatge bagenc de dalt a baix. Avui només ens en queden aquests elements de pedra com a testimoni de càrrec d'aquest passat i alguna zona irreductible on encara s'hi fan créixer ceps. | 41.7110400,1.9210400 | 410239 | 4618257 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||||
| 59568 | Aljub de l'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-de-larbocet | XIX-XX | Deteriorat per l'abandó i el pas del temps. No es conserva la coberta. | Safareig de pedra seca ubicat a les vinyes de Ca n'Arbocet, prop del mas. Està adossat a un marge de 2,30 metres d'alçada i impermeabilitzat interiorment amb morter de calç. És de planta rectangular i mesura 1,30 metres de llargària per 0,90 metres d'amplada. L'interior està reblert de terra per evitar el seu enfonsament, i per l'exterior l'alçada és d'1,12 metres. Resta dempeus el brancal esquerre adossat a un mur de pedra irregular que s'endinsa al marge. Mesura 1,40 metres d'alçada per 36 cm d'amplada. Del dret només en queda una minsa part i mesura 40 cm d'alçada per 50 cm d'amplada. La rentadora està formada per dues lloses rectangulars de 40 cm d'amplada. A l'esquerra, per sota de la llosa de la rentadora, hi ha les restes d'una canal de zinc que feia de sobreeixidor. Per sota del brancal dret, a la cantonada amb el mur posterior, hi ha dues teules col·locades cara i cara per on entrava l'aigua d'omplir el safareig. La coberta no es conserva. | 08182-170 | Mas Arbocet | L'aigua provenia d'un complicat sistema de recollida d'aigües pluvials. Aquestes es canalitzaven mitjançant reguerons i murets construïts en els pendents de les feixes del vessant de migdia i septentrional de Ca n'Arbocet i desaiguaven a una bassa excavada en el bancal superior. Un cop els sediments s'havien dipositat al fons i l'aigua es tornava clara, en funció de les necessitats, s'obria la comporta (una llosa plana de pedra o una planxa de fusta) que permetia omplir el safareig, a través d'una canal soterrada. La resta s'aprofitava per a regar. Els descendents actuals parlen del gran enrenou que suposava per rentar la roba, encara no fa pas massa anys, mentre no varen tenir l'aigua corrent a casa. Originàriament es rentava aprofitant l'aigua que quedava dipositada en els clots naturals de la roca que hi ha a la riera que passa pel darrera de la casa. | 41.7115400,1.9237800 | 410468 | 4618309 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59568-foto-08182-170-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59568-foto-08182-170-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59568-foto-08182-170-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59575 | Tines de Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-can-casassaies | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XIX | No conserven la coberta i l'heura ho està envaint tot. | Conjunt de dues tines annexes de planta circular i cairons de rajola vermella envernissada que de la coberta només conserven una biga de fusta i algunes teules del tipus àrab. Aquest grup està aixecat a llevant de la masia de Can Casassaies, i aprofita el desnivell d'un marge d'uns tres metres d'alçada. Les portes d'accés al brescat estan orientades a migdia i les boixes es troben a la façana septentrional. En el cas de la primera tina, la boixa està ubicada a 1,20 metres del terra. Està emmarcada i té un pedrís. Conserva les frontisses de tancament de la portella de fusta que servien per a protegir les tines de possibles robatoris. La segona tina presenta un ampli contrafort que reforça la base. La boixa està protegida per una barraca de pedra seca. En tot cas si hi havien dues barraques, només es conserva la del costat de ponent. El seu estat de conservació és molt bo, malgrat estar coberta d'heura. Està recolzada a la tina i al marge de pedra seca. Parcialment excavada a la roca per sota el marge, té una planta circular de 2,40 metres de diàmetre interior per 2,20 metres d'alçada. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament corbats, amb una triple llinda plana. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada. Al fons hi ha la boixa, emmarcada per tres lloses, que mesura un metre d'alçada per un metre d'amplada (mides exteriors). En el que podríem anomenar brancal dret conserva una frontissa de ferro on hi ha penjat un cassó metàl·lic. Està orientada al nord-est. | 08182-177 | Can Casassaies | Segons Ballvè (1998), la referència documental més antiga que cita el mas Casassaies és de l'any 1325, quan Pere de Sitjar restitueix a Guillem de Talamanca els mil sous barcelonins de la venda del mas que Sib il·la, la seva mare, havia fet en alou a Berenguer de Talamanca, pare de Guillem. Es tracta d'un pergamí que conserva l'Arxiu de Montserrat procedent de Sant Benet de Bages. En els fogatges de 1497 i 1553 també en surt la referència i es cita el cap de la unitat familiar: Valentí Casajatges i Joan Sasasages respectivament. Un a altra documentació que serveix per conèixer les masies del terme és el Cadastre de 1773, on consta Joan Casassaias com a propietari i que paga 159 rals per divuit jornals de camp de secà, mig jornal de bosc, un cortal d'hort de secà, vint-i-dos jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul, dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais. Aquestes dades criden l'atenció, tot i sabent l'alt grau de frau que comporten els cadastres d'aquesta època. Sobretot si les confrontem amb l'existència de tines i tenint i algunes de les dates de dovelles i premsa, que situen el mas l'any 1800 com un moment àlgid de la producció de vi. Precisament 50 anys més tard, el propietari és obligat a arrendar el mas per poder pagar els deutes. El mas s'abandona a partir de 1949 quan els masovers fugen a conseqüència de l'enfrontament entre els maquis que s'hi havien establert i la Guàrdi Civil. Des de l'any 1939, coma mínim, pertanyia a la família Miralles. Fins que a l'any 1972 compra la finca l'Anna Costa de Terrassa. L'incendi de l'any 1085 afectà definitivament la casa i passa la propietat a Desarrollos Industriales, SA. | 41.6961900,1.9395400 | 411758 | 4616589 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||
| 59579 | Safareig de pou de Ca n'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-de-pou-de-ca-narbocet | XIX | Està envoltat de bardisses, però així que el temps ho permeti, els propietaris tenen la intenció de netejar-ho per a poder-lo preservar. | Safareig i pou en dessús ubicat a la llera esquerra del torrent de la Font de l'Àlber, entre les torrenteres de Ca n'Arbocet i Can Riera, en una feixa erma, a prop del mas. Es tracta d'un pou excavat a la roca, d'uns tres metres de fondària al qual s'hi va adossar posteriorment un safareig, de planta quadrada, d'1,80 metres de costat. Està construït amb maons. Té quatre pilars, un a cada extrem, de 28 cm de costat (es conserva un alçada màxima d'1,95 metres). A excepció del costat on hi ha el pou, té tres rentadores de pedra a una alçada de 80 cm del terra. Mesuren 1,20 metres de llargada per 50 cm de fondària. La profunditat del safareig és de 70 cm. Tenia una coberta feta de bigues de fusta amb teules. | 08182-181 | L'Arbocet | Per darrera mateix de la casa transcorre el torrent de la Font de l'Àlber. En una llesca del torrent on aflora la roca, molt a prop del mas hi ha dues cassoletes naturals, que quan plovia i baixava aigua, quedava aturada allí. Això permetia rentar la roba de la casa quan encara no tenien aigua corrent . Si les cassoletes eren buides, llavors anaven al safareig que s'omplia amb les galledes d'aigua del pou que hi ha al costat. Els maons per a la construcció del safareig van ser fabricats al forn d'obra de la casa. Al voltant del safareig i el pou la família hi tenia l'hort per a consum propi. Els pous són un element molt important en les zones geogràfiques caracteritzades per les sequeres i per tant era un recurs preuat i emprar per obtenir aigua. És per això que sovint es troben associats a basses, safareigs i abeuradors de bestiar. | 41.7101400,1.9208100 | 410219 | 4618157 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59579-foto-08182-181-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59579-foto-08182-181-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59579-foto-08182-181-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59582 | Dipòsit de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-de-vinya-1 | XIX | La pica es veu en bon estat. Caldria netejar-la de la mica de brolla que hi té al voltant i al seu interior. | Dipòsit de vinya o cisterna ubicada a mà dreta d'un corriol que s'inicia al costat de l'era i condueix fins a ca n'Arbocet antic. Està construït arran de terra i la seva identificació és fa difícil degut a la profusió de vegetació (herbassar i brolla de romaní) que hi ha crescut dins i al voltant. La seva estructura és molt senzilla; de planta quadrangular, està excavat a la roca i parcialment al terra i arrebossat amb morter de calç per la seva part interior. Mesura un metre de costat per 70 cm de fondària. Tot el perímetre del dipòsit està reforçat amb una filera de pedres, tal vegada per evitar que la terra entri al seu interior. | 08182-184 | l'Arbocet | Aquestes estructures estan implícitament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que ho va construir. La seva construcció i emplaçament està estretament lligat a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament de les aigües mitjançant canals excavades al terra o a la roca o bé obrades amb pedra seca i/o maó, i impermeabilitzades amb morter de calç. | 41.7099200,1.9275100 | 410776 | 4618125 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59584 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-55 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Contràriament al que sembla, els rocs aprofitats per a la construcció de la barraca són molt irregulars, per la qual cosa les infiltracions d'aigua amb el pas del temps i la pèrdua de la terra de la coberta han provocat el seu enfonsament parcial. | Barraca de pedra seca ubicada en un claper, a mitja alçada del turó de Cornadelles, per sobre de la llera esquerra del torrent de Casassaies. És una construcció aïllada, de planta circular amb una lleugera irregularitat en la construcció que s'aprecia en el moment d'accedir a l'interior, degut a l'aprofitament de la roca com a mur de sosteniment. Mesura 1,60 metres de diàmetre interior. Està construïda aprofitant la roca. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. La coberta està parcialment enfonsada i només queda una part del cobriment de lloses amb el pedruscall. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb dues llindes planes. La porta, mesura 1,17metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada màxima. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-186 | Torrent Casassaies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6982500,1.9361900 | 411482 | 4616821 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59584-foto-08182-186-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59584-foto-08182-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59584-foto-08182-186-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||
| 59602 | Forn de calç de Can Serra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-can-serra | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVII-XIX | Enderroc interior, vegetació circumdant; però estructures ben conservades. L'accés original se'l va emportar la riuada de l'any 1962. | Forn de calç aixecat en el marge esquerre de la Riera de Mura, a prop de Rocafort. És de planta circular i secció cònica, excavat al pendent d'un marge. A la part inferior, per la façana est, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es conserva l'obertura, més ampla a l'exterior (1,4 x 1,87 m) que a l'interior (0,75 x 1,34 m). La paret circumdant del forn aprofita una gran roca despresa de la cinglera per assentar-s'hi. Està feta de pedres irregulars unides amb morter de calç i falcades amb pedruscall. L'entrada en forma d'embut l'encapçala un arc escarser fet de maons posats a llibret. L'interior de la cambra de cocció, conserva una part arrebossada sense rubrefactar i mesura 3 metres de diàmetre i es conserva una alçada de 2,75 metres. | 08182-204 | Riera de Mura | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia per a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola, per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, i es convertia en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.7092900,1.9397600 | 411794 | 4618043 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59602-foto-08182-204-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||
| 59611 | La Serra de Pungrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-serra-de-pungrau | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XIX | No s'hi viu amb el que comporta pel manteniment. | En un punt estratègic de l'altiplà de La Serra, en el seu vessant meridional, s'aixeca la masia de La Serra de Pungrau, una de les finques històriques d'aquest lloc juntament amb Casajoana, que s'ubica molt a prop seu. Es tracta d'una masia que ha tingut diverses ampliacions, les darreres al segle XVIII i XIX, fruit de la puixança econòmica pel conreu de la vinya, però actualment sense ús productiu ni residencial. Això afecta al manteniment de les diferents estructures i al seu estat de conservació. L'edifici principal és de planta quadrangular i consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules àrabs i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. D'aquesta façana en destaca la seva composició simètrica a partir de tres eixos de verticalitat, amb el portal d'entrada i un balcó en l'eix principal. Diverses finestres es troben tapiades amb maó. Els paraments són de pedra vista amb un lleuger arremolinament a la part baixa. Les llindes de finestres i portes acostumen a ser de pedra treballada, algunes amb dates inscrites (1753, ANTON SERRA 1881 i A S 1886); però d'altres són fetes de maons. L'era es troba al costat de llevant i al seu voltant s'aixequen edificacions annexes dedicades a la producció. A la part posterior hi ha quatre tines, des de fora només se'n veu una, darrerament reutilitzades com a dipòsits d'aigua. També es veu per una finestra que comunica amb el pati les restes d'una premsa de vi. A tocar de l'era hi ha un pou cobert amb dos pedrissos, inutilitzat. | 08182-213 | La Serra de Pungrau | Les dades documentals més antigues conegudes per ara daten del segle XIV. En un pergamí de l'any 1360 es fa constar que l'abat del monestir de Sant Benet de Bages signa una àpoca pels drets de l'esmentat mas. Tres anys després hi ha un altra document on es diu que 'Els posseïdors dels masos de Marc i Pontgraces firmen un acte de vassallatge a favor del Pieter i dels seus successors del monestir de Sant Benet de Bages'. En el fogatge de l'any 1497 s'esmenta el cap de família. I en una confessió de domini feta per Salvador Prat, l'any 1635, Miquel Serra, és el propietari del mas Pon Grau i també del mas Bosegos. Segons explica Miquel Ballbé (1998) els propietaris l'havien informat que la casa havia estat sempre de la mateixa família. De fet, en el cadastre de 1773, Joan Serra, propietari va haver de pagar '171 rals per nou jornals de camps de secà, un quartal d'hort de secà, set jornals d'erm, sis jornals de terreny rocós, un jornal de vinya, la casa amb el personal i un germà de mosso, més un bou i un ruc'. Ja a principis de segle XX, al 1907 el propietari surt esmentat com Antoni Serra del Pungrau. | 41.7197400,1.9069300 | 409078 | 4619237 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59611-foto-08182-213-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59611-foto-08182-213-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59611-foto-08182-213-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||
| 59612 | Font de Can Lleonart | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-lleonart | XIX | La font no raja. Es desconeix si és per motiu temporal degut a la sequera de l'estiu, o és que la deu d'aigua s'ha assecat. En tot cas, no fa pas massa temps que la font ha estat arranjada i netejada de bardisses i una heura que la cobria totalment. | Font excavada en un marge a l'ombra d'una figuera, molt a prop de la bassa de la casa. Està construïda amb pedra tosca o travertí, collada amb ciment. Fa un metre d'alçada per 0,70 cm d'amplada. Per protegir-la de la terra que va caient del marge, se li ha col·locat una totxana amb un arrebossat de ciment al damunt. A tot just un pam de terra, hi ha una pedra arrodonida amb un forat circular de 2,5 cm de diàmetre, sense broc per on surt l'aigua. | 08182-214 | Can Lleonart | 41.7179800,1.9173300 | 409940 | 4619031 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59612-foto-08182-214-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59612-foto-08182-214-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59612-foto-08182-214-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||
| 59616 | Cal Tinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tinet | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVII-XVIII | Petita masia construïda damunt d'una codina, a tocar del camí de les Roques cap a les Grauetes, a la sortida del nucli urbà de Rocafort. És de planta quadrangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada a migdia. A la planta principal, s'hi han adossat diferents construccions. A la planta baixa hi ha el celler amb la premsa, les bótes i les corts del bestiar. Es conserva el terra originari fet de pedra. A la planta pis hi ha les habitacions i la sala - menjador. La portalada d'accés és de doble fulla, de fusta protegida amb xapa de ferro clavetejada. Els baixos de la façana han estat arrebossats de ciment. Adossada a mà dreta de la façana hi ha una tina molt ben conservada, amb la porta de tancament i el brescat amb la biga. La boixa està a l'interior del celler. No es conserven els graons d'accés o la rampa. A la dreta de la tina hi ha un portal de fusta que dona pas al pati interior. Destaca una pedra col·locada verticalment al brancal dret, amb un gravat 'Plans'. Al davant de la façana principal hi ha l'era. Pel costat oposat al camí, orientat al sud-oest, hi ha els murs de contenció amb els graons que condueixen a les diferents feixes murades. Hi ha un hort per al consum diari i arbres fruiters. | 08182-218 | Carrer de les Roques,13 - Rocafort | Amb motiu d'una reforma, es va aixecar lleugerament la teulada i es van tapar dues tines que estaven dins de la casa. Molts dels estris domèstics han estat cedits per la família i formen part del fons del Museu de Rocafort. | 41.7121300,1.9343700 | 411350 | 4618364 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59616-foto-08182-218-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59664 | Ofici de pastor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ofici-de-pastor-0 | XX-XXI | testimonial en el municipi. | Les pastures del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort són visitades per un ramat de més de quatre-centres ovelles i cabres. El seu propietari, Josep Serra, conegut com a Jan Pastor, que baixa des de Viladordis, ha volgut recuperar la raça ripollesa autòctona en perill d'extinció. Les cabres, les ven com a vianda. De la llet de les ovelles també en fa formatges però les ven com a vianda de qualitat. | 08182-266 | Pont de Vilomara | 41.7037200,1.8790000 | 406731 | 4617488 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59664-foto-08182-266-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59664-foto-08182-266-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||
| 59665 | Ca l'Arbocet antic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-larbocet-antic | XV-XVI | antic mas desmuntat del que només se'n conserva un munt de pedres amuntegades i el record. | Restes d'un antic mas situades en unes feixes de conreu de cereals, on s'hi han plantat oliveres. Al capdavall de dos turons que conflueixen: la Costa del Penjat i la Bassa dels Tres Colls. S'hi accedeix fàcilment a través d'un estret corriol que surt de darrera l'era de Ca n'Arbocet, en terreny de Can Serra, s'amunteguen les runes de l'antic mas de Ca l'Arbocet. No s'hi distingeix cap mur originari de l'antiga masia, només alguns marges de pedra seca que potser aprofitarien construccions anteriors. A més, posteriorment s'hi ha obert pas per la maquinària agrícola i s'ha aterrassat el terreny. | 08182-267 | Costa del Penjat | És el punt originari de la masia de Ca l'Arbocet que es va abandonar per manca d'aigua segons ens ha in format la mateixa família. Molta de la pedra va servir per a la construcció de l'actual. | 41.7111100,1.9295300 | 410946 | 4618255 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59673 | Font de la Plaça Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-catalunya | XX | Font d'aigua de boca, instal·lada a la Plaça Catalunya de Rocafort, al costat de la casa núm. 3. davant de les antigues escoles. La font està col·locada damunt d'una solera quadrangular de lloses de pedra grisenca, sota l'ombra d'un parell de pins. Es tracta d'un mur fet amb pedra irregular, i les cantonades desbastades creant un angle recte, collades amb morter. Per sobre d'aquesta paret hi ha un voladís de pedra de 5 cm de gruix. En aquest mur hi ha una aixeta amb polsador de llautó. L'aigua sobrant es recull en una pica tallada en un bloc de pedra sorrenca recolzada damunt d'un pilar fet amb dos carreus de pedra quadrangulars. A la cara frontal de la pica hi ha la data en que es va inaugurar. | 08182-275 | Plaça Catalunya - Rocafort | A la part frontal de la pica d'aigua hi ha gravada la data de la inauguració de la font, el 27 de setembre de l'any 1986. | 41.7165000,1.9356200 | 411460 | 4618848 | 1986 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59673-foto-08182-275-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59673-foto-08182-275-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59674 | Font de la Plaça Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-gran | XX | Font ubicada en un angle de la Plaça Gran que porta l'aigua d'un pou municipal. És una construcció senzilla, de pedra local, consistent en un pilar de planta rectangular situat damunt un petit basament quadrat, i enllosat amb la mateixa pedra de la plaça. El brollador és de polsador. La pica és poligonal feta de pedra, adossada al pilar i suportada per un basament, també de pedra i també adossat al pilar principal. | 08182-276 | Plaça Gran - Rocafort | 41.7155100,1.9349300 | 411401 | 4618738 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59674-foto-08182-276-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59674-foto-08182-276-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||||
| 59678 | Zona de nidificació de l'oreneta de riu o ribera (Riparia riparia) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-riu-o-ribera-riparia-riparia | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=RIPRIP | Zona de nidificació de l'oreneta de ribera, anomenada també de riu (Riparia riparia) que es pot observar en els talussos de terra no massa consolidada o sota dels degotalls d'aigua d'alguns penya-segats amb terra, que hi ha a la llera esquerra del riu Llobregat, en el seu pas pel municipi. Cada niu es composa per un túnel d'uns seixanta cm de fondària on la parella estableix un llit ploma i palla. Es tracta d'un ocell de l'ordre dels Passeriformes, família Hirundinidae i gènere Riparia que arriba a la primavera per nidificar, abans que les altres orenetes. Se'l reconeix perquè té un vol àgil i ràpid, amb un batec d'ales molt ràpid. És petita, d ‘uns 12 cm de longitud i 13 cm amb les ales obertes. La part superior és marronosa i la ventral més clara. Posa de quatre a cinc ous, durant els mesos d'abril a juny. La seva alimentació és totalment insectívora, que caça al vol. El seu cant és un grinyol baix, aspre i bronc. | 08182-280 | Riu Llobregat | El nom d'aquesta oreneta prové del botànic, científic, metge i zoòleg suec, Carl Linnaeus, conegut també com a Carl von Linné, que establí els fonaments del sistema modern de la nomenclatura binomial. Dels anys 1750 al 1770 es va dedicar a recollir plantes, animals i minerals i establir la seva classificació, un d'ells fou aquesta oreneta, l'any 1758. | 41.7069900,1.8716200 | 406122 | 4617860 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||||
| 59684 | Goig a llaor de Santa Maria Magdalena, compatrona de Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-a-llaor-de-santa-maria-magdalena-compatrona-de-pont-de-vilomara | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | S'han localitzat dos goigs en llaor de Santa Maria Magdalena, que es canten a la capella de Santa Maria Magdalena del Plà, al Pont de Vilomara. La primera versió és de l'any 1873 i la segona de l'any 1960 totes dues impreses a la impremta Roca de Manresa. Els Goigs a llaor de Santa Maria Magdalena de 1960 diuen així: Per la gran dolor preclara / de que n'esteu tota plena/ oh Maria Magdalena / pregeu pels de Vilumara/. La Betania, villa amena / amb vostres Llatze i Maria, / sou bressols i companyia / on vostre infància es destrena. / Per les dolçors de l'escena / que a vostra infantes amara, / oho Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / En el cim de una carena / munta el castell de Magdala: / el dimoni, us hi endogala / amb vicis de tota mena. / Pel remordiment i pena / que a vostra ànima aclapara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Fins avui foreu sirena / que als pecadors captivava: de avui més, la dona brava / que romp del crim la cadena. / Per la llum del Cel que us mena / a penitencia tan rara, / oh Maria Magdalena / pregeu pels de Vilumara. / Comenceu la vostra esmena / ungent de Jesús els peus: /si us murmuren moltes veus / Déu vos don remissió lena. / Per lo perfum de la Cena / que al mon tot dilecta encara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Si fou gran la vostra pena / i penitencies grans, / que ho diguin vostres germans / de Betania, villa amena. / Per los plors, que vostra trena / rossa com l'or eixugada, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / La faç de Jesús morena / teniu per hoste a vegades / que en ses converses sagrades / amb amor us anomena. / Per la llum que us enllumina / veient a Déu cara a cara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / En la mes tràgica escena / la mort de Déu al Calvari, / si els Apòstols van faltar-hi, / no pas Vos, de valor plena. / Per les llàgrimes de pena / que llisquen per vostra cara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Hortelá de faç morena / digam si'l amor m'ha pres : / era al sepulcre i no hi es. / - No em coneixes Magdalena? / Per la sorpresa sens mena / amb que Déu se us mostra ara / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Allà en la volta serena / de les delícies del cel: / hi brilleu com gai estel / de gracia i de gloria plena. / Per lo poder que us omplena / la vista de Déu lo Pare, / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Eix Poble que us anomena / advocada i compatrona / les vostres glories pregona / amb cor devot i veu plena. / Tan en la ditxa serena / com en la mort que aclapara / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Per la gran dolor preclara / de que n'esteu tota plena / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Elegit eam Deus et praelegit eam in tabernaculo sub facit eam. / Oremus / Beatae Mariae Magdalena, quaesumus domine, suffragiis adjuvemur; cujus precibus exoratus, quatriduanum fratrem. Lagarum vivum ab inferis resuscitasti; Qui vivis et regnes etc. Etc. / Amb llicencia. / Manresa .- Imprenta i Llibreria de Josep Roca.- Any 1930 | 08182-286 | Capella de Santa Magdalena | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Sovint es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant el segle XIX i primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.7040900,1.8719100 | 406142 | 4617537 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59684-foto-08182-286-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59684-foto-08182-286-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59687 | Castell de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-rocafort-0 | <p>AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. CENTELLES, Ramon (1983). Capella de Sant Vicenç Màrtir del castell de Rocafort; dins Amics de l'art romànic. Circular 23. Barcelona, pp. 273 - 276. GENERALITAT DE CATALUNYA (2010). Carta arqueologia del Bages. El Pont de Vilomara i Rocafort. JUNYENT i MAYDEU, Francesc i MAZCUÑAN i BOIX, Alexandre (1984). Castell de Rocafort; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 353-355. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. PLADEVALL i FONT, Antoni i CATALÀ i ROCA, Pere (1976). Castell de Rocafort; dins Els castells catalans, vol. V. Rafael Dalnmau editor. Barcelona, pp. 730-736.</p> | IX-XVIII | Esfondrat en la seva major part. Només conserva dret un pany de paret. És visible bona part del fossat. | <p>Castell roquer enfilat dalt d'un pujol, a un quilòmetre del nucli de Rocafort. Llevat del fossat que es conserva en bona part (nord-occidental), només en resta un pany de paret visible, al migdia. Sota un munt de runa podria haver-hi la torre. Malgrat això, sembla una estructura força unitària. A la part interior de la paret (10'9 x 7'8 metres), hi ha dues mènsules. Al seu damunt hi ha un forat quadrat. Aquest mur queda tallat a la banda de llevant pel balç que talla el turó; però per la banda de ponent troba continuïtat en un altre mur situat a 5'7 metres. Aquest, amb un gruix d'1'2m i una alçada d'un metre, s'allarga fins a 4'6 m. A partir dels quals, formant un angle recte, canvia de sentit capa a tramuntana, uns 3'7 metres més. En aquest darrer tram, es conserva una espitllera. A 4 metres de la paret de migdia es veuen les restes d'una altra paret, amb un tram de 5'78 m de llargada. A les parets s'entreveuen dues tècniques ben diferenciades. La principal estaria feta per blocs de pedra de mida força voluminosa i ben escairats, disposats en fileres ben marcades. El morter utilitzat és de color gris, de gran consistència i pastat amb sorra i calç. Segurament fruit de remodelacions posteriors, s'observa un parament fet a partir de pedres més petites. En origen, la defensa del castell la facilitava l'elevació del pujol en la seva part de migjorn i llevant i un fossat a la part septentrional i occidental. L'actual camí és relativament recent. Antigament les masies de la zona es comunicaven per un altre recorregut. La teoria que el mur de migdia sigui part de l'antiga església del castell no es compartida per tots els autors (JUNYENT, Francesc i MAZCUÑAN, Alexandre:1984).</p> | 08182-289 | Rocafort | <p>Un primitiu terme anomenat Nèspola comprenia els castells de Rocafort, Mura i Talamanca. Però a finals del segle X, se separa en els tres termes dels castells esmentats. El terme de Nèspola es documenta el 926. L'any 1022 es documenta com a 'castell de Nèspola que diuen Rocafort', i ja no es torna a trobar el nom antic. Es tractava d'un domini comtal amb importants alous. Molt aviat els va adquirir la família que s'anomenarà Rocafort i que tingué el castell en alou. L'any 976 el comte Borrell ven a Riculf el castell de Nèspola. L'any 984, Unifred, fill o nebot de Riculf, compra al comte Borrell un alou al lloc d'Ullastrell (avui Oristell). La família Rocafort tingué el domini eminent del castell, tot i que mai s'ha trobat cap acte de vassallatge, fins que el 1281 Umbert de Rocafort donà a Berenguer de Sitjar, fill i procurador de Pere de Sitjar, ciutadà de Barcelona, el domini del castell de Rocafort que li havia venut. Durant poc més de mig segle, estigué en mans de la família Sitjar. El darrer senyor fou Pere de Sitjar, que es casa amb Guillemona, filla de Jaume Nerell, ciutadà de Manresa. Pere morí poc abans de l'inici de la Pesta Negra el 1348, i la seva vídua encarregà el sarcòfag que hi ha a l'església parroquial de Rocafort, i restaurà la capella del castell. En el testament, la vídua de Pere de Sitjar, deixa el castell al monestir de Sant Benet del Bages. Possiblement fou habitat fins la guerra civil catalana de la Generalitat contra Joan II, o una mica abans.</p> | 41.7163000,1.9256000 | 410626 | 4618836 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59687-foto-08182-289-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59687-foto-08182-289-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59687-foto-08182-289-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||
| 59688 | L'Hospici | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lhospici-0 | XVIII | Externament, es tracta de dues cases entre mitgeres unides per dins. Formen una planta rectangular i consten de planta baixa, pis i golfes. A la part posterior hi havia l'hort o pati. Com tot el poble, s'aixequen damunt la roca que cal retallar per habilitar les plantes baixes. Aquesta casa destaca per conservar, amb mobiliari inclòs, la distribució i els espais originaris; amb la curiositat que a la planta pis hi havia el forn de pa, que normalment es troba a les plantes baixes. Antigament, la planta baixa estava destinada al bestiar. A l'entrada hi havia un fogó i un fumeral d'obra on es feia la calderada pels animals. A la part posterior hi ha tot un sistema de dipòsits i canalitzacions de recollida de l'aigua pluvial, pel consum de persones i animals. Aprofitant el pendent, l'aigua s'anava decantant i depurant. També hi ha una tina d'obra amb la boixa pel vi. Pujant per l'escala que hi ha a l'entrada s'arriba a la planta pis, on hi trobem la cuina, la llar de foc, amb l'escó i el forn. Al davant i al peu de l'escala que dóna al segon pis hi trobem el rentamans, de pedra. La cuina és d'obra i funcionava amb carbó. Conserva les portes de fusta de manera que quan no s'utilitzava quedava tancada com un armari. A l'altre extrem de la gran sala, hi ha una taula llarga per menjar. El sòl de la planta combina trams de rajola i trams enllosats de pedra. Originàriament, la casa s'acabava en aquest punt. Fa 65 anys es va ampliar per adequar alguns espais a les necessitats del moment. El cos de la casa del costat està aprofitat per posar-hi les habitacions, ja que havia estat una mena d'hostatgeria per a viatgers. | 08182-290 | Carrer Major, 15-17 08254 - Rocafort | Antigament havia estat una hostatgeria destinada als comerciants del vi i viatgers. D'aquí li ve el nom de l'Hospici. L'avi dels actuals propietaris la va comprar, n'amplià la part posterior i respectà la resta com estava. | 41.7160600,1.9353800 | 411439 | 4618799 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||
| 59689 | Era del Mas Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/era-del-mas-arbocet | XVIII-XIX | Era de batre que correspon a Ca l' Arbocet, però situada uns 25 metres al nord-est de la masia, al costat d'un camí i en una zona més elevada. És de planta oval, d'uns 20 metres de la part més ampla i 15 del costat curt; amb uns 240 metres quadrats de superfícies, en part enrajolada amb cairons i en part empedrada. Un mur de pedra seca l'envolta i fa de contenció del marge. | 08182-291 | Mas Arbocet | L'era, un dels elements més importants de tota masia, és cada cop un element més rar. Moltes s'han perdut per donar pas a noves construccions, tot i haver-se conservat la masia. Però es tracta d'un element fonamental per entendre el funcionament d'un mas, dedicat al conreu. La imatge de l'era acostuma a anar acompanyada dels pallers. | 41.7104200,1.9233800 | 410433 | 4618185 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59689-foto-08182-291-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59689-foto-08182-291-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59689-foto-08182-291-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||
| 59691 | Fons del Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-del-servei-de-patrimoni-local-de-la-diputacio-de-barcelona | CARBÓ, Pablo (1991). Intervenció arquitectònica a l'església de Santa Magdalena del Pla. El Pont de Vilomara (Bages); dins Quaderns científics i tècnics, 3. Diputació de Barcelona. CLOSA, Joan i LACUESTA, Raquel (ed) (2014). Restaurar o reconstruir. Actuacions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments. Memòria SPAL 202-2012. 2 vols. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ, A.; LACUESTA, R. I LÓPEZ, A. (1990). Cóm i per a qui restaurem. Objectius, mètodes i difusió de la restauració monumental. Memòria 1985-1989. Diputació de Barcelona. Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, A.; CASTILLA DEL PINO, C.; FERNÁNDEZ ALBA, A. (1995). Patrimoni: Memòria o malson?. Memòria 1990-1992. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, Antonio (2006). Conservació preventiva: última etapa. Memòria SPAL 1991-2001. Diputació de Barcelona. LACUESTA CONTRERAS, Raquel (1998). El servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra 1915-1981. Vol. III. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història, pàgs.. 1016-1088. | XX | El fons relacionat amb El Pont de Vilomara i Rocafort del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona consta de documentació escrita i gràfica d'edificis de la població. Procedeixen de l'antic servei de Conservación de Monumentos históricos i de l'Institut d'Estudis Catalans. Es troba en diferents carpetes classificades per intervencions i/o monuments dins de tres capses. En una primera capsa hi ha força fotografies de Santa Magdalena del Pla, Ca n'Oristrell, Capella de Sant Pere, Capella de Sant Romà i Pont gòtic. Totes corresponen a l'any 1968 i en la majoria no consta l'autor de les fotografies. Una procedeix de l'Àlbum meravella i és un clixé de Mayné. En aquesta mateixa capsa hi trobem documentació relacionada amb l'església del Marquet, també coneguda com Santa Maria de Matadars. Es tracta majoritàriament de dibuixos de la planta, talls longitudinals o transversals i aixecaments. A més a més, una cinquantena de fotografies dels anys 1912, 1918, 1934, 1954 i 1962. Algunes procedeixen de l'arxiu Mas de l'Institut Ametller o del Puig i Cadafalch. També hi ha una imatge de la Mare de Déu del Marquet (s- XII-XIII), feta l'any 1928, procedent de l'Àlbum meravelles (CEC del Bages). La segona capsa correspon a la documentació relacionada amb el projecte de restauració de l'església de Santa Magdalena del Pla, entre els anys 1982 i 1986. La darrera capsa conté fotografies d'autors diversos del Pont Vell i de les diverses actuacions arqueològiques i de restauració realitzades entre 1987 i 1992. També hi ha una carpeta amb dos sobres amb fotografies de tines i barraques realitzades per Lluís Cuspinera i Raquel Lacuesta, entre els anys 2007 i 2009. | 08182-293 | Carrer Comte d'Urgell, 187 - Edifici del rellotge - (08036 - Barcelona) | El Servei de Patrimonide Local fou creat l'any 1914 per la Diputació de Barcelona presidida per Enric Prat de la Riba, com a conseqüència de la 'Memòria sobre la conservació i catalogació de monuments' feta per l'Institut d'Estudis Catalans. Ha tingut tres directors en més de 80 anys: els arquitectes Jeroni Martorell i Terrats (1915-1951), Camil Pallàs i Arisa (1954-1978) i des de l'any 1981, Antoni González i Moreno-Navarro. Entre 1915 i 1929, la seu del servei era el Palau de la Generalitat. | 41.7009700,1.8744600 | 406350 | 4617188 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||||
| 59693 | Fons fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-del-centre-excursionista-de-catalunya-0 | <p>BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. xx. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. http://mdc1.cbuc.cat/index.php</p> | XIX-XX | <p>El fons fotogràfic de l'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya conté un total de 23 fotografies relacionades amb el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. Són imatges datades entre els anys 1890 i 2005, realitzades per diversos fotògrafs, la majoria d'ells professionals. Estan classificades en tres fons diferents: els fons personals; les col·leccions fotogràfiques i per últim el Fons Fotogràfic Estudi de la Masia Catalana. 1.- Els fons personals del Centre Excursionista de Catalunya incorpora els fons fotogràfics personals dels quals els mateixos autors o familiars han fet donació al CEC. En el cas del Pont de Vilomara i Rocafort hi ha les fotografies de Camil José Guiu (1937-1991), membre soci del CEC. 2.- Les col·leccions fotogràfiques del CEC inclouen dues tipologies d'agrupacions fotogràfiques. Per un costat, les realitzades per afeccionats que n'han fet donació al centre; i per l'altra, les que es van establir a l'arxiu amb l'objectiu d'organitzar-les segons el seu format, com per exemple les diapositives de vidre en format 8 x 10, o les plaques de vidre 6 x 13 cm estereoscòpic, o les fotografies de vidre en gelatina i plata, blanc i negre de 9 x 12 cm que l'Entitat utilitzava per il·lustrar les conferències que es donaven des del Centre. D'aquest arxiu hi ha fotografies d'autors com Marcel·lí Gausachs i Gausachs, i Germà Garcia Fernàndez i Joan Cubells. 3.- De fons d'Estudi de la Masia Catalana, hi ha una fotografia general d'una masia, desconeguda, de l'Arxiu Mas.</p> | 08182-295 | Carrer del Paradís, 10-12 (08002 Barcelona) | <p>El Romanticisme va ser un moviment cultural, polític i social que va néixer a Europa a mitjans del segle XIX. A Catalunya, com a resultat de la passió d'il·lustres prohoms per revifar la història del nostre país i enlairar l'ús de la nostra llengua, s'inicia l'anomenada Renaixença Catalana. En aquest context, el 26 de novembre de 1876, Josep Fiter junt amb César August Torras, Ramon Aràbia, Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer, determinaren la creació d'una associació excursionista per a desenvolupar una veritable entitat pública i legalitzada per emprendre una tasca cultural per redreçar Catalunya. «Amb el fi d'investigar tot quant mereixi la preferent atenció sota els conceptes científic, literari i artístic, en la nostra benvolguda terra, es crea una societat que es titularà Associació Catalanista d'Excursions Científiques». El 7 d'abril de 1891 es va elegir Antoni Rubió i Lluch com a president del Centre Excursionista de Catalunya, fent constar explícitament que el CEC era continuador de l'associació creada el 1876, i origen de l'excursionisme associatiu, unint-se així en una sola entitat les vessants culturals i esportives, que durant 13 anys havien actuat separadament (l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (1876) i Associació d'Excursions Catalana (1878). Pel desembre d'aquest històric any, al local social del CEC, es donaren les conferències fonamentals a càrrec de Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó, i Pompeu Fabra (tots ells socis del Centre) sobre la proposta de les normes ortogràfiques i ordenació de la llengua catalana vigents avui. El 1892 el Centre prengué part activa en la redacció de les anomenades «Bases de Manresa», que varen suposar en aquell moment una important proposta per a l'articulació de l'Estat Espanyol. El 1891 comença l'edició mensual del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, sota la direcció de Francesc Carreras i Candi, en les pàgines dels quals es posa de manifest la gran tasca de l'excursionisme com a missió i com a suplència cultural i científica. La col·lecció dels Butlletins és part essencial de les biblioteques estudioses de la llengua i la cultura catalanes. Als estatuts de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, denominació inicial del Centre Excursionista de Catalunya, hi consta com a objectiu prioritari de l'entitat 'Fomentar les excursions per la nostra terra per fer que sigui coneguda i estimada, i també publicar els treballs resultants d'aquestes excursions, crear una biblioteca i arxiu.' Una de les eines emprades per aquesta finalitat serà la fotografia, que a finals del segle XIX ja havia assolit un grau de perfecció tècnica, i alhora simplificació, que permeteren la seva difusió massiva la centúria següent. Fou així com els socis del CEC van començar a acompanyar les seves conferències amb projeccions d'imatges obtingudes durant les seves excursions, fotografies que a més, sovint eren emprades en la confecció del Butlletí del Centre. Avui dia es conserven més de 13.000 d'aquestes llanternes de projecció de doble vidre de 8 x 10 cm.</p> | 41.7012135,1.8746014 | 406362 | 4617215 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59693-foto-08182-295-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59693-foto-08182-295-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98 | 55 | 3.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59695 | Monument a Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-rocafort | Decret 167/1984 de 24 de maig pel qual s'autoritza l'Ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort per adoptar el seu escut heràldic municipal. DOGC núm. 451 FLUVIÀ i ESCORSA, Armand (1982). Informe sobre l'escut heràldic de l'Ajuntament de Rocafort i el Pont de Vilomara. Barcelona, 12 de febrer de 1982. Mecanoscrit | XX | Monument dedicat al poble de Rocafort ubicat a l'entrada del nucli urbà, a mà dreta, en la confluència del carrer de les Roques amb el carrer Montserrat. Es tracta d'un bloc de secció rectangular fet amb pedra del país, ben escairat i rejuntat amb morter. Per la part del davant hi ha collades les quatre barres i l'escut amb els tres rocs d'atzur característics. Al dessota mateix, el nom del poble en forja. Per la part del darrera hi ha la data de la inauguració: I-V-1982 El bloc està posat damunt de dos pilars de formigó de 10 cm de gruix que es recolzen en una biga del mateix material collada al terra. | 08182-297 | Carrer Montserrat, cantonada carrer de Les Roques | El monument es va col·locar al xamfrà dels carrers Montserrat i de les Roques, el dia 1 de maig de 1982. Es va enjardinar plantant un llorer de Sant Joan, una iuca i un xiprer. Està protegit per un muret de pedra amb pedrís. El 29 de gener de 1982, l'Ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort desitjós d'un escut amb les armes municipals que el diferenciessin dels altres municipis de Catalunya, va sol·licitar a la Direcció General d'Administració local del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, la iniciació de l'expedient per l'adopció de l'escut heràldic municipal. Segons l'estudi datat a 12 de febrer de 1982, d'Armand de Fluvià i Escorsa, conseller heràldic, diplomat en Genealogia, Heràldica i Nobiliària, en base als estudis realitzats, proposava que l'escut havia de ser caironat: d'argent, amb 5 rocs d'atzur posats en sautor; movent de la punta un pont gòtic de 9 arcs de gules. I per timbre una corona mural de poble. El 24 de maig de 1984 s'adoptava l' escut organitzat de la següent manera: un escut caironat truncat: al 1r., d'argent, 3 rocs d'atzur malordenats; i al 2on., de gules, un pont gòtic de 9 arcs d'or movent de la punta. Per timbre, una corona mural de poble. | 41.7142000,1.9344700 | 411361 | 4618593 | 1982 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59695-foto-08182-297-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59695-foto-08182-297-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||
| 59696 | Bassa i horts de Can Serra de Pungrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-i-horts-de-can-serra-de-pungrau | XVII-XX | Actualment la bassa està en desús, tot i que quan plou s'omple d'aigua. Els recintes, es mantenen nets, malgrat hi creixen gramínies. | Bassa i horts del mas de Can Serra de Pungrau, ubicats a peu del camí que va des del castell de Rocafort fins a la Serra de Pungrau i Casajoana. A mà esquerra hi ha la bassa característica d'aquestes contrades. Es tracta d'una bassa natural, amb una solera de pedra inclinada envoltada per tres costats de pedra i terra compactada. S'hi acumulen les aigües pluvials. Al costat s'hi aixequen els murs d'una estructura rectangular de dos metres d'alçada per 0,80 metres de gruix. Per un dels costats hi ha una escala volada amb quatre graons que permeten accedir a l'interior. La pedra emprada està desbastada i les cantoneres ben escairades, fetes amb pedra molt més gran. Els murs estan consolidats amb morter de calç i per sobre s'hi ha col·locat unes lloses planes de l'amplada del mur. L'interior està ple de terra i les restes visibles del mur no estan impermeabilitzades amb morter de calç. Adossada a aquesta construcció hi ha les restes d'un altre tancat, una mica més estret. | 08182-298 | Can Serra de Pungrau | Segons informació oral proporcionada pel senyor Valentí Toscas, aquest espai rectangular no ha estat mai una bassa sinó que es tractava de l'hort de Can Serra de Pungrau, al qual els propietaris hi accedien des d'un caminoi que sortia directament de l'era de la casa. El recinte del costat també estava murat, però amb l'aparició de nova maquinària per al conreu, les feixes es van eixamplar transformant el paisatge. | 41.7220900,1.9093500 | 409282 | 4619496 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59696-foto-08182-298-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59696-foto-08182-298-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59696-foto-08182-298-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59700 | Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mura-talamanca-i-rocafort-tres-pobles-de-mala-mort | PERNAU, Gabriel (2012). Rocafort de Bages. L'irresistible encant dels pobles de mala mort; a http://www.ara.cat/premium/suplements/ara_tu/ROCAFORT-BAGES_0_791920831.html http://percaminsdelbages.blogspot.com.es/search?q=font+freda+del+flequer | XIX-XX | Dita popular d'origen desconegut que es transmet via oral de generació en generació. Aquests tres pobles veïns entre ells i, per tant, vinculats a un mateix devenir històric, comparteixen a més a més uns modus de producció o unes condicions geopolítiques que els predestinen a compartir una migrada evolució econòmica. Tenint en consideració les característiques històriques, aquesta dita, contraposada a la coneguda 'Reus, París i Londres' no podria ser anterior als estralls de la fil·loxera a la comarca. Amb el pas del temps i els canvis socio-econòmics, l'orgull de pertinença a una identitat concreta fa que la gent de Mura, Talamanca i Rocafort facin un gir a la dita i la reconverteixin en 'Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de la bona sort'. I és que pensen que avui dia són uns privilegiats de viure en un entorn semblant. | 08182-302 | Rocafort | Històricament, la població i l'activitat econòmica es concentraven a Rocafort, mentre que el Pont de Vilomara eren quatre cases al marge del camí que conduïa a Barcelona i a Manresa, i del pont medieval sobre el Llobregat. Fins que va arribar la industrialització i la fil·loxera va arruïnar el negoci de la vinya. Fruit d'aquesta doble coincidència, el Pont de Vilomara es va omplir de fàbriques tèxtils i de nouvinguts, mentre que Rocafort es despoblava de manera irremeiable en perdre la principal font d'ingressos i quedar lluny dels grans eixos de comunicació. Així, un municipi que antigament s'havia anomenat Rocafort o Rocafort de Bages va passar a dir-se Rocafort i Vilomara el 1917 i Pont de Vilomara i Rocafort des de fa trenta anys. L'equilibri de forces s'havia invertit. Avui Rocafort s'omple durant els mesos de bon temps de persones a la recerca d'una forma de viure tranquil·la. | 41.7164200,1.9356800 | 411465 | 4618839 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||||
| 59702 | Resclosa i canal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-i-canal | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics, pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. GONZÁLEZ MORENO, A; CASTILLA, C i FERNANDEZ, A. (1995) Patrimoni: memòria o malson?. Memòries de 1990-1992. Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Barcelona, pp. 85-97. | XIX | Resclosa i canal de desviació d'aigües del riu Llobregat al seu pas pel Pont de Vilomara i Rocafort que transformaven la força de l'aigua en energia hidràulica. Aquest dos elements estan fonamentats en la construcció d'una fàbrica tèxtil. La resclosa és un gran mur de pedra que va d'un costat a l'altre del riu Llobregat, amb un bagant de descàrrega al lateral esquerre. Quan s'obren les comportes, l'aigua baixa en direcció al canal amb la força suficient per fer moure la turbina. El canal està construït al vessant esquerre del riu, on també hi ha la caseta de la comporta. L'aigua baixa canalitzada a l'aire lliure, tot i que segons esmenta Ballbé, cadascun dels propietaris tenia l'obligació de cobrir la seva part sense perjudicar el pas de les aigües. L'obra està feta amb carreus de pedra segellats a la roca i arrebossats de formigó. | 08182-304 | Riu Llobregat | La resclosa i el canal es construeixen amb motiu de la instal·lació de la primera fàbrica de teixits al Pont de Vilomara i Rocafort, l'any 1841. El lloc es coneix com el Pla de Roques de Santa Magdalena, que pertanyien a l'Heretat del Pont. Joan Bautista Vilaseca fa un establiment a favor d'Antoni Jover i Sans i Marià Regordosa i Casas per a construir la presa i el canal. L'any 1842 l'Ajuntament de Manresa concedeix el permís, que haurà de passar per sota el primer arc del pont. Les obres s'inicien el 22 de gener de 1843 i finalitzen l'any 1846. Un plet del senyor Vilaseca, propietari dels terrenys, finalitzarà amb la divisió de la futura fàbrica en dues parts i la repartició a parts iguals de l'aigua, el canal i el carcabà. La compra de la bomba de la turbina també anà a càrrec dels dos propietaris. | 41.7058700,1.8704400 | 406022 | 4617737 | 1841 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59702-foto-08182-304-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59702-foto-08182-304-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||
| 59704 | Vot de poble | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vot-de-poble | OLIVERAS FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i institucions. Impremta Copi-gràfic Manresa. TURA, Montserrat; SOLANO, Jordi (2013). Vot de poble (Els tres genets de l'Apocalipsi), dins Revista Notes, núm. 28. Pàgs. 33 a 56. Ed. Centre d'Estudis Molletans. Ajuntament de Mollet del Vallès. | XVI-XX | Breu nota bibliogràfica | Es tracta d'una tradició originada a partir de les epidèmies que van assolar la comarca del Bages al segle XVI. Consistia en una romeria o processó que feien els homes del poble agrupats sota la institució dels 'Romeus' des de Rocafort fins a la cova de la Mare de Déu de Montserrat. Un cop allí, feien una ofrena de cera i almoina mantenint viu l'acompliment d'un vot que havia fet no només el poble de Rocafort sinó altres pobles veïns. El dilluns de Pasqua de bon matí, mentre les campanes de Talamanca sonaven per acomiadar els seus romeus, que anaven en processó resant el rosari fins a l'església de Santa Maria, els romeus del poble de Rocafort s'hi aplegaven tot esperant als seus veïns. Un cop allí (rebuts amb el toc de campanes corresponent, resaven plegats l'anomenada 'reglamentària del rosari' i sortien en romiatge cap a Montserrat. El primer anava amb la carbasseta característica dels pelegrins i guiava el rosari. Anaven descalços, amb les espardenyes lligades a la cintura d'una túnica de color blau, la valona i la caputxa ribetejada de blanc. Al darrera del grup, portaven un animal de càrrega amb les sàrries plenes de provisions. Recorrien Sant Vicenç, Castellbell i El Vilar, la Bauma cap a Monistrol i Montserrat. Només s'aturaven allí on hi havia una capella, ermita o església pel temps just de fer una pregaria. Un cop a Montserrat, oïen missa i feien l'ofrena a la Mare de Déu. Després de menjar i descansar una mica, s'entornaven cap el poble, aquesta vegada calçats. | 08182-306 | Rocafort | 41.7169000,1.9363900 | 411524 | 4618891 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 63 | 4.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||
| 59711 | Monument a Anselm Clavé | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-anselm-clave-6 | XX | Monument situat en una petita placeta enjardinada en la confrontació dels carrers d'Àngel Guimerà, Mossèn Jacint Verdaguer i carrer de Sant Pere Regalat. Consta d'un monòlit de pedra amb una placa de marbre collada a la part frontal amb la inscripció 'J.A. CLAVE. 24 JULIOL 1982'. Al capdamunt, hi ha un bloc de pedra sedimentària amb la part superior tallada en forma de teuladeta, a doble vessant, on s'hi ha collat la cara realitzada en bronze del compositor i escriptor català. A banda i banda del monòlit s'hi ha plantat unes iuques. El conjunt queda protegit per l'ombra d'un parell de pins blancs. | 08182-313 | Plaça Anselm Clavé - El Pont de Vilomara | Com molts pobles de Catalunya, El Pont de Vilomara i Rocafort té una placeta dedicada al que va ser polític, compositor i escriptor català, a més de fundador del moviment coral i impulsor del moviment associatiu. Anselm Clavé va néixer el 21 d'abril de l'any 1824 i morí el 24 de febrer de 1874. La placa porta la data de la seva inauguració, el 24 de juliol de l'nay 1982. | 41.7027000,1.8735600 | 406277 | 4617381 | 1982 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59711-foto-08182-313-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59711-foto-08182-313-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59712 | Plafó ceràmic de la Plaça de Santa Margarida | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-ceramic-de-la-placa-de-santa-margarida | XX | Gran plafó ceràmic compost per 351 rajols ceràmics policromats amb tons suaus. Està adossat a la façana d'un edifici públic construït l'any 1973. Es pot contemplar des del carrer del Mestre Saura amb el carrer de l'Arquitecte Gaudí. Es tracta d'una obra realista de caràcter simbòlic on s'exalten els elements culturals més identitaris o significatius del poble. La iconografia representada d'esquerra a dreta és: els gegants Berenguer i Sibil·la; el Pont Vell, sobre el riu Llobregat al seu pas del municipi; les esglésies de la Mare de Déu de la divina Gràcia, Santa Maria de Matadars i Santa Magdalena del Pla. A la part inferior esquerra, l'escut representatiu del municipi i a mà dreta, el nom del plafó. Està dedicat a la Plaça de la Margarida. El plafó està signat per D'Ernés, Ceràmiques Queralt, S.L., i realitzat l'any 1999. | 08182-314 | Plaça Santa Margarida | La plaça de Santa Margarida va ser inaugurada l'any 1999 amb una àrea de jocs, un sortidor d'aigua amb zona enjardinada i un plafó ceràmic ubicat a la façana posterior d'un edifici públic actualment emprat per emetre la ràdio municipal, Frecuence-radio.com. Va ser realitzat per D'Ernés, i cuit a l'empresa Ceràmiques Queralt, S.L, el mateix any de la inauguració de la plaça. | 41.7014100,1.8717000 | 406121 | 4617240 | 1999 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59712-foto-08182-314-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59712-foto-08182-314-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | D'Ernés, Ceràmiques Queralt, S.L | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||
| 59716 | Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocafort | XI-XX | Rocafort de Bages és el nucli antic del municipi, situat en un massís rocós al nord-est del terme municipal i envoltat d'un paisatge agrest i rocós. Està delimitat en bona part per la Riera de Nespres (actual riera de Mura) i a un quilòmetre del castell que dóna nom al nucli i que en fou l'origen. La construcció més destacada del conjunt és l'església dedicada a Santa Maria, d'origen romànic. És possible que la capella originària romànica pertanyés al mas de Can Serra de l'església. Estava dins l'antic terme de Néspola primer, i del castell de Rocafort després; al lloc que s'anomenava Palau Aveza. Inicialment apareix com a sufragània, però aviat adquireix la categoria de parròquia que encara conserva. Fou una fundació comtal, i era propietat dels senyors del castell fins que aquest passà a mans del monestir de Sant Benet de Bages. Actualment el carrer Montserrat, que canvia el nom a carrer Major, a partir de la plaça Gran, travessa el nucli i uneix la carretera BV-1224, que mena al Pont de Vilomara, amb el camí de Mura, de factura relativament recent, ja que abans la circulació rodada acabava davant la masia de Can Serra de l'Església. Aquests carrers es converteixen, doncs, en l'arteria principal del nucli. La línia que marca el carrer Montserrat amb el Camí del Prat també explica l'evolució de Rocafort, ja que des d'aquí cap a ponent, les terres pertanyien al Prat i cap a llevant llevant a Can Serra. Segons la documentació de la casa el propietari de Can Serra, ens explicava que les cases del carrer Major que miren a llevant es van construir al segle XVIII, al voltant de 1780, i les que miren a ponent, cent anys després. Aquests són els principals carrers del nucli; però també trobem el carrer Montcau que és una variant del carrer Montserrat i el carrer de les Roques, que en direcció sud mena a les finques de Cal Tinet i Les Grauetes. | 08182-318 | Rocafort | El castell de Rocafort és un castell termenat, documentat el 902 amb el nom de castell de Nèspola i des del 1023 amb el nom de Rocafort. Aquest castell era el centre d'un antic terme anomenat Nèspola, que comença a esser documentat el 926 i el 1022 es documentà com a 'Castell de Nèspola que diuen Rocafort'. Les cases fortes d'aquest terme i que es mantenen són El Prat i Can Riera de l'església. De les parcel·les d'aquestes dues cases es forma l'actual nucli de Rocafort, a partir del segle XVII, però sobretot, XVIII i XIX. Un primitiu terme anomenat Nèspola, comprenia els castells de Rocafort, Mura i Talamanca. Però a finals del segle X, se separa en els tres termes dels castells esmentats. El terme de Nèspola es documenta l'any 926. L'any 1022 es documenta com a 'castell de Nèspola que diuen Rocafort', i ja no es torna a trobar el nom antic. Es tractava d'un domini comtal amb importants alous. Molt aviat els va adquirir la família que s'anomenarà Rocafort i que tingué el castell en alou. L'any 976 el comte Borrell ven a Riculf el castell de Nèspola. L'any 984, Unifred, fill o nebot de Riculf, compra al comte Borrell un alou al lloc d'Ullastrell (avui Oristell). La família Rocafort tingué el domini eminent del castell, tot i que mai s'ha trobat cap acte de vassallatge, fins que el 1281 Umbert de Rocafort donà a Berenguer de Sitjar, fill i procurador de Pere de Sitjar, ciutadà de Barcelona, el domini del castell de Rocafort que li havia venut. Durant poc més de mig segle estigué en mans de la família Sitjar. El darrer senyor fou Pere de Sitjar, que es casa amb Guillemona, filla de Jaume Nerell, ciutadà de Manresa. Pere morí poc abans de l'inici de la Pesta Negra, el 1348, i la seva vídua encarregà el sarcòfag que hi ha a l'església parroquial de Rocafort, i restaurà la capella del castell. En el testament, la vídua de Pere de Sitjar, deixa el castell al monestir de Sant Benet del Bages. Possiblement fou habitat fins la Guerra Civil catalana de la Generalitat contra Joan II, o una mica abans. | 41.7153400,1.9349800 | 411405 | 4618719 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59716-foto-08182-318-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59716-foto-08182-318-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59716-foto-08182-318-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||
| 59720 | Salpàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/salpas-0 | XIX-XX | Manifestació no vigent | El salpàs és una tradició d'origen cristià en que el rector d'una comunitat visitava durant la Pasqua totes les cases i especialment les de pagès, per beneir-les amb aigua i sal. El rector emprava el salpasser per aspergir les portes i llindes de les cases i també les corts del bestiar. Tots aquests elements que formaven part del ritual tenien un efecte protector envers les malalties i calamitats. En acabar, el rector podia quedar-se a menjar amb la família o rebia algun donatiu, moltes vegades ous, depenent de la riquesa de la casa. | 08182-322 | Rocafort | Aquest costum té el seu origen en la tradició jueva en remembrança de la pintada que els hebreus van fer a les portes de les seves cases per alliberar-se de les plagues d'Egipte. El cristianisme la va fer seva beneint l'aigua i la sal dipositats en un recipient amb una candela al mig. En alguns indrets la sal sobrant es donava al bestiar i l'aigua beneita als nens per tal de protegir-los contra les malalties. Juntament amb aquesta tradició i que encara perdura és la col·locació de la fulla de palma en forma de creu beneïda al portaló o porta de casa, senyal de protecció. | 41.7169300,1.9364200 | 411527 | 4618895 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 63 | 4.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||
| 59721 | Fons bibliogràfic del centre de documentació del Parc de Sant Llorenç del Munt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-bibliografic-del-centre-de-documentacio-del-parc-de-sant-llorenc-del-munt | XX-XXI | El Pont de Vilomara i Rocafort forma part dels 12 municipis que integren el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. El Centre de Documentació ofereix un servei bibliogràfic i documental adreçat a investigadors però també adreçada a persones interessades en el planejament i tasques de gestió dels espais protegits. Dins d'aquest fons es poden trobar temes diversos, ja siguin històrics i naturals relacionats amb el Parc. Hi ha més de 2.000 documents classificats a més de fotografies. Tenen un Dossier Bibliogràfic on es llista la documentació existent i la que s'hi va incorporant. | 08182-323 | Casa Bauman, Av. del Jacquard, 1. 08222 TERRASSA | El Centre de Documentació es va crear amb l'objectiu d'oferir un servei bibliogràfic i documental adreçat a la recerca, el planejament i la gestió que es realitza als espais naturals protegits gestionats per la Diputació de Barcelona, així com també per donar suport als estudiosos i investigadors que hi fan recerca. També col·laboren en els programes de divulgació i informació que sobre el massís es duen a terme i en les trobades d'estudiosos que periòdicament organitza l'Àrea d'Espais Naturals. La seva base de dades bibliogràfiques es pot consultar per Internet. | 41.7151500,1.9348800 | 411396 | 4618698 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons bibliogràfic | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 57 | 3.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||||||
| 59725 | Font de la riera de Santa Magdalena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-riera-de-santa-magdalena | no raja | Font ubicada a la riera de Santa Magdalena, molt a prop del pont de Rocafort. Per accedir-hi cal deixar el pont a mà esquerra i agafar un camí de terra a mà dreta que comunica directament amb la riera. A una vintena de metres només entrar, hi ha, a mà esquerra un bloc de pedra de grans dimensions. La font es troba al davant mateix d'unes alzines, al bell mig de la riera, aprofitant un queixal que fa la roca. Del bloc de pedra del camí, surt un corriol que baixa cap a la riera, i que en un moment donat es transforma en uns esglaons de morter. Al final dels esglaons hi ha un muret de totxo formant una 'L', de 70 cm d'alçada. El broc es redueix a un tub collat amb ciment ràpid. | 08182-327 | Riera de Santa Magdalena | 41.7043000,1.8771000 | 406574 | 4617555 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||||||
| 59727 | Goig a llaor de Santa Maria Magdalena, compatrona de Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-a-llaor-de-santa-maria-magdalena-compatrona-de-pont-de-vilomara-0 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | S'han localitzat dos goigs en llaor de Santa Maria Magdalena, que es canten a la capella de Santa Maria Magdalena del Plà, al Pont de Vilomara. La primera versió és de l'any 1873 i la segona de l'any 1960 ambdues impreses a la impremta Roca de Manresa. Els Goigs a llaor de Santa Maria Magdalena diuen així: 'Goig de la Gloriosa y Benaventurada Santa Maria Magdalena, que se venera en la capella del Pont de Vilumara del Terme de Rocafort' de 1873: Puig que fóreu perdonada / absolta á culpa y pena, / siau la nostra advocada / gloriosa Magdalena. / Lo vostre nom es María / que vol dir illuminada / perquè foreu perdonada / de Jesus que es vostra guia: / y de totes pars armada / contra el mal de culpa y pena, etc. / De Syro y Eucaria nobles / Magdalena, vos nasquéreu, / dos germans en aquell poble / Marta y Lásaro tinguéreu: / del castell sou nomenada / de Magdaló Magdalena, etc. / Predicant nostre Senyor / al poble de la Judea, / reprenent al pecador / del pecat que tan afea: / per ell sou illuminada / perdonant-vos culpa y pena, etc. / Sent rica y agraciada, / noble y alegre de cor / molt prest foreu enllasada / en los llassos del amor, / y quedáreu prest nafrada / com ánima que va en pena, etc. / Despres de esser convertida / per Jesus nostre Senyor, /fereu santíssima vida / servint á Deu ab gran fervor, / per los Angels exaltada / cantant cansons á veu plena, etc. / Gran penintencia fereu / per lo espany de trenta anys, / prop Marsella vos visquéreu / per Jesus patin afanys: / del amor divinal plena / en lo Cel foreu portada, etc. / De gloria sou coronada / exempta de tota pena, / siau la nsotra advocada / gloriosa Magdalena. v. Diffusa est gratia in labius tuis. / r. Propterea benedixit te Deus in aeternum. Oremus. / Beatea Mariae Magdalenae, quasesumus Domine sufragiis adjuvemur: cujus precibus exortatus, quatriduanum fratrem Lozarum vivum ab infer is resuscitasti, qui vivis etc. / Manresa: Impremta de Roca, carrer de S. Miquel, núm. 15. - 1873 | 08182-329 | Capella de Santa Magdalena | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Sovint es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant el segle XIX i primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.7040900,1.8719100 | 406142 | 4617537 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59727-foto-08182-329-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59727-foto-08182-329-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||
| 59729 | Mare de Déu de la Divina Gràcia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-la-divina-gracia | http://www.elpont.cat/pl6/el-municipi/el-pont-de-vilomara-i-rocafort/llocs-d-interes2/id32/esglesia-mare-de-deu-de-la-divina-gracia.htm | XIX | Església parroquial del Pont de Vilomara dedicada a la Mare de Déu de la Divina Gràcia. Està situada al nou eixample de la població originat pel procés d'industrialització del Llobregat i desplaça a l'antiga església de Santa Magdalena del Pla. És d'estil neogòtic, amb arcs ogivals, d'una única nau i amb capelles laterals, separades per columnes. | 08182-331 | Plaça Major, 1 | Es va inaugurar i beneir el 12 de setembre de 1868. Pel llenguatge utilitzat i el to em sembla interessant reproduir un article que es publicà a l'època: 'Encargóse el proyecto al conocido y reputado arquitecto D. José Oriol Mestres, y bajo su inteligente dirección se ha construido el nuevo templo de arquitectura gótica, que es sin duda alguna la mas propia para templo cristiano: el arte ojival, con sus arcos bifurcados y terminados en punta que tienden siempre a lo alto, indican la mansión por la que suspira el creyente, elevan su alma mas allá de lo mundano y recuerdan en fin al sectario de Cristo, el origen de donde viene y el fin a donde va; la nueva iglesia por tanto, a templo de cristianos destinada, cumplirá con su objeto y por ello merece plácemes el arquitecto que la ha proyectado'. La fabrica es de cal y canto, revocada y blanqueada interiormente, tiene una sola nave, presbiterio, cuatro capillas laterales, separadas únicamente por columnas, lo cual da al conjunto mayor esbeltez y holgura. El rico altar mayor que en el presbiterio se ostenta, creemos que lo han costeado los señores Jover, i el de la Virgen de los Dolores en una de las capillas, débese a la piedad del Rdo. Padre Enrich. La iglesia, según el proyecto, no está aún terminada; faltan cuatro capillas, pues debe tener seis por parte y falta la torre del campanario. Lo edificado, sin embargo, basta para las necesidades de la parroquia y los vecinos del pueblo no abandonaran el intento de completar la obra a medida que haya recursos disponibles para ello.' | 41.7003000,1.8706900 | 406035 | 4617118 | 1868 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59729-foto-08182-331-3.jpg | Inexistent | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Josep Oriol Mestres | 116|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||
| 59731 | Fons dipositats a l'Arxiu Episcopal de Vic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dipositats-a-larxiu-episcopal-de-vic-0 | http://www.abev.net/ | XII-XX | L'Arxiu Episcopal de Vic conté molt poca informació de les parròquies del Pont de Vilomara i Rocafort, així com de les diferents capelles com per exemple la de Santa Magdalena (1/138 - Fons 3.30). També hi ha informació de les visites pastorals. En el fons 1.1. Mensa Episcopal conté les llistes i convocatòria de beneficis vacants, les llistes de candidats i els fulls de mèrits dels candidats, entre els anys 1799 i 1800. També es poden trobar els beneficis fundats en diferents esglésies del bisbat des del mot Queralt fins al de Voltregà inclusiva, entre 1690 i 1878 o els comptes del culte de l'arxiprestat en relació a Santa Magdalena del Pont de Vilomara i Santa Maria de Rocafort. En el fons 3 Conventuals, Capelles i Santuaris, 3.30 altres capelles, es pot consultar les memòries de restauració de la capella de Santa Magdalena. Pel que fa a l'arxiu parroquial tant de Santa Maria de Vilomara com de Santa Maria de Rocafort consta que, a excepció de les partides sagramentals de Santa Maria de Vilomara, la resta de documentació (llibres de Baptismes, matrimonis, defuncions, consuetes, notarials, testaments i documentació administrativa) d'ambdues van ser destruïts l'any 1936. Això no obstant, ens consta que en una casa privada del municipi s'han conservat una sèrie de pergamins procedents de la parròquia de Santa Maria de Rocafort, del qual es desconeix l'estat de conservació. En el catàleg de visites pastorals, en consten 44 de numerades. La primera d'elles es fa a Santa Maria de Rocafort el 1331/12/05 nonas desembre (sign. topogràfica AEV 1200/2 -antic 1200 B-f70); la següent data dos segles més enllà, el 1575/07/05 (AEV 1207/2 - antic 1207 B-f122v). Continua fins la número 43 de 1856/06/13 (AEV 1242/4 (antic 1242 D-f72v). La darrera visita que consta a l'Arxiu Episcopal està referenciada com a Pont, Maria del 27/04/1689 (AP A-B-C-D-H-I.N.U/1/1 - f120). | 08182-333 | Pont de Vilomara i Rocafort | L'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic és un conjunt documental i bibliogràfic singular pel seu volum i el seu abast cronològic. Conté la documentació generada al llarg de dotze segles per les institucions eclesiàstiques del bisbat de Vic, i d'altres fons no eclesiàstics de gran significació que ha anat aplegant al llarg del temps, referits tots ells al territori del bisbat. Conté també la Biblioteca Episcopal, que destaca pel volum dels seus fons i per la seva antiguitat, amb prop de 200 incunables i més de 300 manuscrits des del segle VIII. Això i el fet que ha estat un dels centres cabdals en la cultura catalana moderna confereixen a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una especial rellevància i projecció, tant a nivell nacional com internacional. | 41.7003500,1.8707300 | 406038 | 4617123 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|98 | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||
| 59732 | Fons dipositats a l'Arxiu Comarcal del Bages | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dipositats-a-larxiu-comarcal-del-bages | XIII-XX | A l'Arxiu Comarcal del Bages, a Manresa, es conserva documentació diversa relacionada amb el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. Hi ha per exemple el fons de la Cambra Agrària Local entre els anys 1916/1946-1993. Destaquen més generalment els fons notarials dels segles XIII - XV i el fons de l'Ofici de la Comptadoria d'Hipoteques de Manresa. Aquest ofici va entrar en funcionament després de la publicació de la reial Pragmàtica de 1768. D'altra banda, el Fons del Reial Cadastre s'inicia el 1714, quan s'estableix aquest nou impost que substitueix l'antic sistema tributari medieval. Aquest nou impost gravava directament als contribuents. Dels cadastres del Pont de Vilomara i Rocafort es conserven documents entre els anys 1741 i 1797. Destaca també el fons del Veguer, amb registres que comencen l'any 1276. Des de la seva pàgina web es pot accedir al XAC_Premsa: premsa històrica digitalitzada. S'hi poden consultar diaris com Lo torronyau (05/09/1885); La Verdad (14/04/1886); La Covadonga catalana (18/01/1902) o l'Amic del Poble (10/02/1917) pels més antics. | 08182-334 | Av. de Sant Ignasi, 40 (08241 - Manresa) | 41.7011900,1.8746300 | 406364 | 4617212 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 94|98 | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||||
| 59738 | Casa parroquial del Pont | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-parroquial-del-pont | Casa adossada a la façana occidental de l'església de la Divina. És de planta rectangular i consta de quatre nivells adaptats al desnivell del terreny. La coberta és de teules àrabs a dos vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Aquest és l'element més característic des del punt de vista arquitectònic, ja que es mostra a partir d'una galeria en planta i primer pis, de tres arcs, suportats per dos pilars. A la planta superior hi ha un petit terrat amb barana de ferro. Davant hi trobem l'entrada principal, amb un pati i una porta que tanca el barri. També hi ha un altre accés en el nivell soterrani, que s'hi accedeix des de les escales que baixen de la plaça fins la carretera. La façana principal està arrebossada i pintada de blanc, mentre que les façanes occidental i septentrional són d'obra vista. Les obertures tenen un emmarcament de maó i destaquen dos balcons amb barana de ferro en les obertures centrals de les dues plantes pis. A la part superior hi ha una planta més baixa, tipus golfes. | 08182-340 | Plaça Major, 1 | Era l'antiga casa del rector, però des de fa un temps que ja no hi viu. | 41.7003400,1.8705300 | 406022 | 4617122 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59738-foto-08182-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59738-foto-08182-340-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | |||||||||||||
| 59741 | Placa commemorativa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa | XIX | hi ha una part que no esllegeix bé | Petita placa rectangular situada entre dos balcons del primer pis de la casa que fa cantonada entre el carrer de Santa Maria i la Plaça Major. De fet la façana on hi ha la placa dona a la Plaça Major, però l'adreça la té al carrer de Santa Maria. El que es pot llegir de la placa diu així: 'AYNO 1867 / CASA DE ON=/OFR4E VILA / DE LA FETE= /????'. La darrea línia no és legible, però sembla una sèrie de símbols relacionats amb eines de paleta o picapedrer. Podria tractar-se de simbologia relacionada amb la maçoneria. | 08182-343 | Carrer de Santa Maria, 2 | 41.6999900,1.8708000 | 406044 | 4617083 | 1867 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59741-foto-08182-343-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||
| 59708 | Pi de maig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-de-maig | AMADES, Joan (1988). Costumari Català. El Curs de l'any. Vol. III. Corpus - Primavera. Pàg. 356 a 372 1i 908 Ed. Salvat Editores. Barcelona BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. OLIVERAS i FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i Institucions. Ed. de l'autora. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per una història de Rocafort de Bages. Ed. de l'autor. 2a edició. VILARRUBIAS, Daniel; TALAVERA, Marc (2013). La Festa de l'Arbre de Maig a Igualada, dins Revista d'Igualada, núm. 43. Ed. Revista d'Igualada. Anoia. Abril, pàgs. 40 a 51. | XVII-XX | Manifestació no vigent | Tradició desapareguda que consistia en la 'plantada' d'un pi, prèviament tallat a muntanya, a la plaça del poble, (actualment plaça de Catalunya). La celebració començava la nit abans del Roser de Maig. Els joves anaven a Talamanca a serrar l'arbre, ja que tenien fama de ser els més bells. L'esporgaven deixant unes branques formoses a la capçada i en treien l'escorça. En acabat, el duien a braços cap al poble seguint un ritual molt específic: els portants s'aturaven en uns llocs fixes, per reposar i menjar un xic. En arribar a la plaça, el clot per encabir-lo ja estava a punt. Allí es dreçava, amb un pom de roses al capdamunt, i s'assegurava fermament per evitar ensurts ja que el pi restaria uns quants mesos fins que no el traguessin, després del 8 d'octubre, dia de la Mare de Déu del Roser. S'encerclava amb una catifa de flors i durant el tot el dia es ballava i cantava al seu voltant . A la tarda hi havia competicions entre els més atrevits. El tronc s'havia empastifat amb una bona capa de sabó que el feia lliscós. El que arribava dalt, s'empotava un pollastre com a premi. El dia de la Mare de Déu, tot el poble reunit per a la celebració, es tallava a trossos i es venien. Els diners de la venda es destinaven a obres benèfiques i a la confraria. | 08182-310 | Rocafort | Com en altres indrets de Catalunya, l'Arbre de Maig, havia estava íntimament relacionat amb la festa de la Mare de Déu del Roser . Segons Joan Amades, des d'època medieval. Originàriament es tractaria d'una tradició lligada al món rural. L'element central seria un arbre, en el cas de Rocafort, un pi al voltant del qual es desenvolupava tota la festa. A partir del sacrifici d'aquest arbre i els diferents actes rituals al seu voltant, es demanava per intersecció de la Mare Naturalesa prosperitat i abundància. | 41.7164100,1.9357100 | 411467 | 4618838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Sense accés | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A Igualada, la festa del Pi de Maig, està íntimament relaciona amb la confraria del Roser i la capta d'unes dones anomenades majorales del Roser que aprofitaven qualsevol celebració per oferir unes flors i passar la bacina tot recollint uns dinerets. Una de les documentades és el llevat de taula que en el cas de Rocafort s'ha documentat a la Festa Major. Josefina Oliveras parla de la captació de diners per la confraria, durant el llevat de taula (Festa Major) i el Pi de Maig, però no s'ha pogut documentar oralment cap notícia relacionada amb una hipotètica Confraria del Roser. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||
| 59676 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Delichon urbicum | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-delichon-urbicum | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. | En els ràfecs de teulades i balconades, tant del nucli urbà del Pont de Vilomara com de Rocafort, es poden observar colònies de nidificació relativament importants de l' espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres del municipi, al riu Llobregat i als camps on troben el fang necessari. Quan plou, es pot observar a les altres orenetes ajudant a la construcció de nius. Les boletes de fang es barregen amb la saliva, que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. | 08182-278 | Pont de Vilomara i Rocafort | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 41.7019100,1.8727900 | 406212 | 4617294 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59676-foto-08182-278-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca, que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de voler retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 | ||||||||||
| 59739 | Antiga cooperativa agrícola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-cooperativa-agricola | http://www.elpont.cat/pl45/el-municipi/id1450/casal-de-la-infancia.htm | XIX-XX | Edifici de planta rectangular construït per fer-hi el celler cooperatiu, amb una gran nau amb la coberta a dues aigües i sostinguda per encavallades. Destaquen les obertures de les façanes: en planta baixa en són tres, la central és la més ampla i són d'arc escarser. En el pis superior hi ha una triple obertura feta de maons amb arcs esglaonats. La central és més alta que les laterals. El capcer és recte, amagant el carener perpendicular a la façana. L'espai compta amb dues plantes i pretén ser un espai de lleure, cultural i educatiu que permeti conciliar vida laboral i familiar. És un espai amb zones per a fer teatre, projector per veure filmacions, ordinadors, jocs, espais per fer manualitats, en definitiva, un espai polivalent pensat per als infants del poble. | 08182-341 | Carrer de Santa Magdalena, 4 | Es tracta de l'antic celler de la cooperativa Salellas, adequat per l'Ajuntament com a casal municipal de la infància. Es va inaugurar el 19 de març de 2011 amb l'ajut econòmic de la Diputació de Barcelona. | 41.7003000,1.8709400 | 406056 | 4617118 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59739-foto-08182-341-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59739-foto-08182-341-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A l'interior es conserva el molí mecànic, amb els dipòsits. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-24 09:12 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 154,63 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/