Id
Títol
Url
Bibliografia
Centuria
Notes de conservació
Descripció
Codi d'element
Ubicació
Història
Coordenades
UTM X
UTM Y
Any
Municipi
Nom del municipi
Tipus d'accés
Estat de conservació
Imatges
Protecció
Estil
Àmbit
Tipologia
Titularitat
Ús actual
INSPIRE: Tipus
INSPIRE: Subtipus
INSPIRE: Atribut
Data de modificació
Autor de la fitxa
Autor de l'element
Observacions
Codi de l'estil
Codi de la tipologia
Codi de tipologia a sitmun
Protecció id
Comarca
Conjunt de dades
Últim canvi
59694 Fons de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-linstitut-cartografic-i-geologic-de-catalunya-0 BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. www.icgc.cat XX El fons fotogràfic i cartogràfic de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya referent al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort està format per sis col·leccions diferents: 1.- Col·lecció cartografia: es tracta de fulls delineats en paper polièster, amb i sense toponímia, de 50 x 70, a escala 1:5.000 i 1:10.000. consisteix en una sèrie d'11 mapes topogràfics realitzats entre els anys 1993 i 1994 a partir dels vols efectuats l'any 1986. Escala 1:5000. També hi ha una sèrie d'11 mapes topogràfics revisats i editats en segona edició l'any 2000, a escala 1:5000. Més una altra sèrie de 10 mapes editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) a partir d'un vol realitzat l'any 1967, a escala 1:5000. Una sèrie de 8 mapes topogràfics editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1977, a escala 1:5000. Una sèrie de 6 mapes topogràfics editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1980, a escala 1:5000. I, finalment, una sèrie de 3 mapes editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1967, a escala 1:10.000. 2.- Col·lecció d'ortofotomapes realitzats per la Diputación Provincial de Barcelona realitzada a partir de fotografia aèria obtinguda el juliol de 1986 a escala 1:22.000. Els fulls d'aquesta sèrie corresponen a la divisió 12 x 8 de la malla de distribució del Mapa topografico nacional de España, 1:50.000, de 80 x 60 cm. També hi ha, 11 ortofotomapes realitzats per la Diputación Provincial de Barcelona l'any 1967. 3.- Fons Cuyàs: 1 Fotografia realitzada per Narcís Cuyàs i Parera (1881- 1953) del drac, al Pont de Vilomara l'any 1983 (RF.11160) 4.- Ortofotomapes realitzats per l'Institut Cartogràfic de Catalunya amb toponímia: primera edició del juliol de 1987. 5.- Un mapa planimètric i 1 topogràfic del Pont de Vilomara i Rocafort (1914) . Es tracta d'una còpia manuscrita d'una de les minutes de més de quatre-cents municipis de Catalunya a escala 1:25 000 corresponents a l'aixecament del Mapa de España 1: 50.000. Les còpies a mà les va encarregar entre 1914 i 1936 el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, per a utilitzar-les com a base del Mapa Geogràfic de Catalunya a 1:100 000. (registre RM.125322 i R 125323 respectivament). 6.- 5 ortofotos de l'àrea geogràfica del Pont de Vilomara realitzades el desembre de 1962 pels Servicios Aéreos Comerciales Españoles, del qual n'era el fotògraf Carlos Rodríguez Escalona. Area geogràfica el Pont de Vilomara (registres RFSACE.2334; RFSACE.2335; RFSACE.2336; RFSACE.2337 I RFSACE.2338. 08182-296 Parc de Montjuic (08038 - Barcelona) L'ICGC és adscrit al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat. Des de la seva creació l'any 1982, i reprenent la tasca iniciada pels serveis geogràfics de la Mancomunitat i de la Generalitat a l'època de la República, l'ICGC ha esmerçat els seus esforços en situar en uns nivells d'innovació i modernitat els estudis i la producció cartogràfica fets a Catalunya. Corresponen a l'ICGC, en l'exercici de les competències de la Generalitat sobre geodèsia i cartografia, les següents funcions: establir, gestionar, conservar i millorar la infraestructura física i els sistemes tecnològics necessaris per a construir i gestionar el Servei de Posicionament Geodèsic Integrat de Catalunya i el manteniment de les bases de dades topogràfiques que hi donen suport. 41.5170100,2.3585500 446477 4596351 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59694-foto-08182-296-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59694-foto-08182-296-3.jpg Física Contemporani Patrimoni documental Fons d'imatges Pública Científic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch Fotos: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya 98 55 3.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59481 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-101 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Caldria reblir la coberta amb terra i pedruscall i tallar el pi que li està creixent al davant abans que les arrels i les branques l'acabin enfonsant. Barraca de pedra seca ubicada al Pla de la Mandra, a uns vint metres de la pista que va de la Casa Nova de Sant Jaume a Sant Jaume de Vallhonesta. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible i voladís exterior per impedir que l'aigua de pluja es filtri cap a l'interior. El cobriment exterior ha perdut tota la terra i només conserva les lloses amb el pedruscall, amb la qual cosa quan plou es produeixen filtracions d'aigua. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són rectes amb una sola llinda plana. Al damunt hi té una lleixa exterior. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres orientades al sud i al nord respectivament, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada a l'est. 08182-83 Camí de Ca n'Oliva La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6804700,1.9060400 408948 4614878 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59481-foto-08182-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59481-foto-08182-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59481-foto-08182-83-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 9378. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59590 Font de Ca n'Oliva https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-ca-noliva XIX Malgrat estar situat a peu del camí, només ha perdut un parell de lloses de la coberta. Malauradament, el seu interior ha estat emprat com abocador. Font retallada parcialment a la roca, a peu de camí, en un revolt de la pista que va de la Casa Nova de Sant Jaume a Sant Jaume de Vallhonesta, a mà dreta, a tocar del torrent de Ca n'Oliva. A mà dreta neix un camí que condueix a l'antic mas Oliva. És de planta circular, parcialment retallat a la roca i recobert de pedra sense desbastar. Mesura 1,20 metres de diàmetre i té una obertura de boca de 50 cm de costat. La fondària és de 60 cm. La coberta està feta de lloses per aproximació de filades, amb una gran llosa de pedra de tancament al damunt. Arran de terra, davant de la boca hi ha un pedrís de pedra per recolzar els genolls i a mà esquerra una altra pedra molt ben desbastada que podria ser posterior per protegir-la i impedir el seu enfonsament. 08182-192 Camí de Ca n'Oliva Aquestes estructures estan implícitament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que ho va construir. La seva construcció i emplaçament està estretament lligat a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament de les aigües mitjançant canals excavades al terra o a la roca o bé obrades amb maó. 41.6808500,1.9044300 408815 4614922 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch S'inclou en un treball de l'escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort. 119|98 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59636 Tines de Cal Padre https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-cal-padre Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. XVIII-XIX Les dues tines es troben en mal estat de conservació i en part enrunades. Hi trobem dos grups de tines, independents entre elles, dues barraques i una edificació. Observant el conjunt per les portes d'entrada a les tines, descrivim les construccions d'esquerra a dreta. La Tina núm. 1, s'ubica dins una edificació davant de la Casa vella del Padre, a l'altre banda del camí. Aquesta, té el dipòsit circular tot i que el conjunt de l'edificació exterior és de planta rectangular. La part inferior de la tina és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs corresponen als de l'edificació. La Tina núm. 2 es troba a uns 20 metres de la primera construcció, cap a ponent. La seva planta és de forma circular. La part inferior de la tina és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra, força treballada i sense material d'unió, on es localitza l'entrada a la tina i una finestra. La coberta n'ha desaparegut quasi per complert. Tot i això, la presència de dos troncs travats sobre els murs, fan pensar que diferents troncs col·locats paral·lels sobre aquests feien la funció de bigues, sobre les quals, es col·locaven lloses de pedra planes per a tancar així la tina. Per tal d'evacuar l'aigua segurament la coberta era a una o dues aigües. La porta d'accés és de forma rectangular i comença a un metre sobre el nivell del terra, n'ha desaparegut la llinda i en queden restes de frontisses. L'interior és ple de runa i voltat de vegetació. Edificacions auxiliars Una edificació auxiliar dins la que trobem la Tina núm. 1, i dues barraques per a la Tina núm. 2. L'edificació on s'ubica la primera tina és de planta rectangular i en l'actualitat el seu estat de conservació és força ruïnós. Consta de planta baixa, on trobem el dipòsit de la tina i una cambra amb volta de mig punt de pedra, on hi ha el broc d'aquesta. Sobre la planta baixa hi hauria una primera planta on s'ubicarien altres estances de l'habitacle. D'aquesta primera planta no en queda pràcticament res, ja que s'ha ensorrat i la coberta també n'ha desaparegut totalment. Tot el conjunt és construït amb pedra amorterada. Hi hauria un total de tres entrades per al conjunt de la construcció; una porta per a l'accés directe al dipòsit de la tina, una per a la cambra de 95 cm x 113 cm d'alçada i la darrera per a l'accés a les dependències de la primera planta. La Tina núm. 2 presenta dues barraques. La primera s'ubica a la part posterior de la tina. És de planta rectangular de 2,40 m d'ample per 2,50 m de llarg. Construcció de pedra ben carejada i amorterada. Ha perdut la totalitat de la coberta. Té la porta d'accés mig derruïda i presenta un encaix a un dels laterals per a una millor estanquitat al seu tancament. El gruix de les parets és de 53 cm. A l'interior i trobem el broc de la Tina i tres amagatalls. La segona barraca s'ubica a continuació de la primera i al cantó est. Construcció de pedra i coberta de falsa cúpula. És de planta semicircular amb 1'90 m al punt més ample per 2,30 m de llarg. El gruix de les parets és d'uns 45 cm. Té una finestra. Per a la porta d'entrada, de 77 cm x 153 cm d'alçada, té dues llindes; una d'exterior de 110 cm de llargada per 29 cm d'amplada per 16 cm de gruix i una d'interior. Dins la barraca i trobem tres amagatalls i una obertura que comunica ambdues barraques. 08182-238 Torrent de Santa Creu de Palou El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6811000,1.9102100 409296 4614944 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Pública Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix i, a uns 1.700 metres, arribarem a la masia de Cal Padre on se situen aquests dos grups de tines. Les tines es troben a mà dreta del camí al costat d'una petita planura quedant amagades per la vegetació. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59591 Cal Padre https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-padre BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. XVII-XIX Malgrat l'amenaça d'esfondrament de la casa, el celler encara és accessible degut a la solidesa dels murs i les voltes de canó fetes de pedra. Les sis boixes estan fetes amb carreus de pedra per escairats i amb el perfil arrodonit. Mas situat en el vessant meridional de la Serra dels Ermitanets, en un revolt a mà esquerra del camí que va cap al Farell. Està construït en un aterrassament amb afloraments rocosos, adaptant-se a l'orografia del terreny. És de planta rectangular, amb l'entrada per la façana de migdia. Ha perdut la coberta i amenaça enderroc. Això no obstant, per les restes localitzades, sabem que la teulada era a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana i bigam de fusta que suportaven una coberta de teula àrab, amb el ràfec fet amb lloses de pedra planes. Consta de planta baixa i dos pisos, o pis i golfes; amb altres edificacions auxiliars com les corts, els galliners, el graner i els estables o les tines. A la planta pis encara es conserva el forn de pa al qual s'hi accedia per una escala de pedra molt estreta que hi ha al fons del celler. L'era és una solera de pedra de terra batuda. Orientada al sud-oest, per sota l'era, aprofitant el desnivell de la roca hi ha una bassa de planta oval, orientada al sud-oest, una cisterna per l'aigua de boca impermeabilitzada amb morter de calç i amb coberta de lloses per aproximació de filades de la qual només en queda parcialment l'arrencada de la volta. S'han fet moltes reformes al llarg del temps, a mida que s'engrandia el mas, com demostren les construccions annexes que tapen les diferents voltes i finestrals. Destaquen dues tines adossades a la casa per la part orientada a llevant. La primera tina és de petites dimensions, d'1,10 metres de diàmetre, feta amb maó pla, ordinari posat en sentit vertical, sense vidriar. A mà dreta, una segona tina de 2,50 metres de costat per 4 metres de fondària, conserva part dels brancals i les dues frontisses de ferro de la portella de fusta (estava orientada al nord). Entrant pel portal dovellat, que hi ha davant de l'era, s'accedeix a les corts, on es conserven part de les menjadores. Al fons, una porta dona accés al celler on es poden observar un total de sis boixes. El mas està envoltat per un mur de pedra seca parcialment enderrocat. 08182-193 Serra dels Ermitanets En el llibre de Ballbé, sobre els topònims (Ballbe, 2000) parla de la Casa Nova i la Casa Vella de Cal Padre com dues antigues cases de pagès, situades ambdós costats del camí. La primera correspondria a la casa gran i la segona, molt més petita, de planta baixa i pis amb una tina adossada a mà dreta. Aquesta construcció està situada a la dreta del camí baixant cap a la riera de la Santa Creu. Segons Ballbé, la casa hauria rebut el nom de Cal Padre perquè l'anterior propietari havia estudiat per capellà però va penjar els hàbits. 41.6815500,1.9105600 409326 4614993 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch No s'ha pogut accedir a la resta de les tines perquè la vegetació és molt densa i n'impedeix l'accés. Per sota del camí, davant la casa mateix, hi ha dos conjunts de tines. El primer conjunt està a peu de camí, comprèn una tina amb la barraca corresponent, adossada a un habitatge de planta baixa i pis. Una vintena de metres en direcció oest hi ha un segon conjunt de tines amb la barraca. 98|119|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59638 Tina de l'Oliva https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-loliva Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. XVIII-XIX El conjunt de la construcció es troba en força bon estat, degut a un acurat treball durant la construcció. La construcció és constituïda per una única tina i la seva barraca. La planta de la tina és circular. La part inferior és realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i una finestra. L'entrada, de forma rectangular, era formada per dues llindes, una d'interior i una exterior; la darrera es mostra partida i n'ha caigut una part (les mides de la llinda sencera eren 115 cm de llargada per 40 cm d'ample per 7 cm de gruix ). Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. A l'interior s'hi localitza una fusta encastada sota la coberta, un amagatall i les restes de dues frontisses senceres per a la porta. La barraca es localitza a la part posterior de la tina. És de planta rectangular amb 5,70 m d'ample per 3,40 m de llarg. Construcció feta amb pedra seca, amb blocs de pedra de grans dimensions i ben treballats. La coberta i la part superior dels murs han desaparegut. Gruix de les parets de 44cm. La porta d'entrada és de 106 cm d'amplada i presenta encaix a un dels laterals. A l'interior i tapat amb fang trobem el broc de la tina que queda emmarcat a l'interior del parament. Al voltant de la barraca s'observen restes de teules de ceràmica, aquestes podrien haver format part de la coberta de la barraca, o potser, van ser usades com a pegat. La vegetació hi creix a l'interior i el seu estat de conservació és força ruïnós. 08182-240 Torrent de Santa Creu de Palou El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6817700,1.9047900 408846 4615024 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59638-foto-08182-240-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59638-foto-08182-240-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59638-foto-08182-240-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Can Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobem una cruïlla, agafarem el camí de la dreta que es dirigeix a Vallhonesta, deixant darrera el camí de Can Padre. Seguint pel camí i a uns 1.300 metres de la cruïlla trobem l'antiga casa de ca l'Oliva. Per accedir-hi continuarem camí amunt fins trobar un trencall a ma dreta molt poc practicat que ens durà fins la tina. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59667 Ca n'Oliva https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noliva AA.VV (2005). Tines a les valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Ed. El Farell edicions. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 149, 150 i 271. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Dins la col·lecció'Quaderns' núm. 6. Ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. http://torcularium.blogspot.com.es/2015/03/tina-de-loliva.html XVI-XIX Enrunat. No conserva la coberta. Mas ubicat al sud del terme municipal, en una elevació al vessant esquerra de la Riera de Santa Creu, per sobre de l'indret conegut amb el nom del Pla de la Mandra, que li permet dominar visualment una bona extensió de terreny. El seu estat és ruïnós; sobretot a partir de l'incendi de 1985 que en cremà postes i bigues. Malgrat tot, encara s'entreveu la potència del mas. En resten els murs que delimiten el perímetre amb un finestral del qual es conserven els brancals, el llindar i la llinda, de pedra ben escairada. Sembla tenir una planta irregular adaptant-se al desnivell natural del terreny. Destaca un mur de grans dimensions i gruix considerable amb contraforts, al qual sembla que s'hi accedia per unes escales que encara s'observen parcialment per la part de llevant. Podria tractar-se d'una torre de planta quadrada, com mostra una fotografia realitzada des del darrera de la casa. Al costat mateix de l'edifici es conserva una tina amb la barraca. Uns metres endins el bosc, hi ha una construcció de planta rectangular, parcialment ensorrat, amb el mur encarat a llevant amb uns tinells col·locats de manera regular en tota la seva llargària, que podrien correspondre a unes arneres. També en resten els brancals de pedra ben escairada d'una porta. L'edifici podria haver estat emprat com a graner o com a estable. Està envoltat de pi i brolla de romaní que dificulten el seu accés. 08182-269 Camí de la Casa Nova de Sant Jaume a Sant Jaume de Vallhonesta Un pergamí del segle XV es parla de que un tal Ponç de Comarodona fa donació a Pere d'Oristell del mas que ell té anomenat de les Oliveres, situat al terme de Sant Jaume de Vallhonesta. El nom d'Oliveres seria el mateix amb el qual es coneix avui, ca n'Oliva. 41.6818500,1.9049400 408859 4615033 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59667-foto-08182-269-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59667-foto-08182-269-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59667-foto-08182-269-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart També es coneix com a ca n'Oliver. Al costat del mas hi ha una tina. 98|119|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59637 Tina de la Pedrera https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-la-pedrera Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. XVIII-XIX La tina es troba en mal estat de conservació ja que està quasi tota enrunada i mig desapareguda. Tina situada al marge esquerre del camí abans d'arribar a l'ermita de Santa Creu del Palou, al costat d'una antiga pedrera. Es tracta d'una tina actualment pràcticament inexistent. En resta en peus part del mur que constituïa el dipòsit i alguns cairons. La resta ha anat desapareixent progressivament degut a que es troba al mateix tall del camí. 08182-239 Torrent de Santa Creu de Palou El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6823600,1.9144700 409653 4615079 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59637-foto-08182-239-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59637-foto-08182-239-2.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix passarem per la masia de Cal Padre i, a uns 550 metres trobem aquesta tina, al peu del camí i costat mateix de la pedrera del Farell. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59627 Tines del Docte grup 1 https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-docte-grup-1 <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6.</p> XVIII-XIX L'estat de conservació general és dolent i els dos conjunts actualment es troben mig tapats per la vegetació. <p>Tina més propera a l'antiga casa de ca la Miquela i a la pedrera. Està format per tres tines de planta circular (tina 1, 2 i 3) i tres barraques de planta quadrangular que es troben en un desnivell del terreny, de manera que la porta de la tina queda al nivell superior d'un costat i la de la barraca al nivell inferior de l'altre costat. La part inferior de l'edifici que conté els cups és feta amb pedra i morter de calç i la superior amb pedra seca sense morter, cobertes amb volta. Sobre els murs s'estén el voladís, fet de pedres més planes, i la coberta de cúpula feta amb el mètode d'aproximació de filades amb una capa de sorra i pedruscall al damunt. L'entrada a les tines es troba a la part superior, obertes a migdia, i es conserven les llindes, una d'elles amb una inscripció. Observant el conjunt de cara a les portes d'entrada de les tines, descrivim les edificacions d'esquerra a dreta. La tina número 1 ha perdut la coberta. La tina número 2 té dues llindes; l'entrada s'estreny per emmotllar-se a la mida de les llindes. Al dessota de la coberta hi ha un tronc encastat on es penjava la corda que servia per subjectar-se mentre es trepitjava el raïm. L'interior del cup presenta encaixos a la cinquena i a la setena filada de cairons. La tina número 3 té dues llindes, una exterior amb la data 1873, i altra interior. Al mur oposat a l'entrada hi ha una finestra. Les boixes de les tres tines es localitzen a l'interior de les barraques que es troben oposades a les portes. Aquestes barraques són de planta rectangular i no conserven les cobertes que serien a un vessant. Cada grup de tina i barraca és independent dels altres, tot i que es troben una al costat de l'altre. L'interior dels cups de les tines està recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. Hi ha un altre grup molt proper que es troba dins el terme municipal de Mura.</p> 08182-229 Camí de la Santa Creu de Palou <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> 41.6825500,1.9201500 410126 4615094 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59627-foto-08182-229-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59627-foto-08182-229-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59627-foto-08182-229-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Pública Sense ús BCIN National Monument Record Agricultura 2019-12-20 00:00:00 Jordi Montlló Bolart El conjunt de tines del Docte es troba al peu del camí abans d'arribar a l'ermita de Santa Creu del Palou venint d' El Pont de Vilomara. Camí de Santa Creu de Palou a Cal Padre. Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 cal prendre el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix passarem per la masia de Cal Padre, la tina de la pedrera i, a uns 480 metres trobem a aquest grup de tines. Molt a prop hi ha un altre grup format per tres tines i restes de tres barraques, que porta el nom de Tines del Docte grup 2, i que es troben dins el t.m. De Mura. 98|119|94 46 1.2 1767 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59592 Forn de calç del Torrent de la Santa Creu https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-torrent-de-la-santa-creu FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del Departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. XVIII-XIX Deteriorat per l'abandó i la manca d'ús. Forn de calç situat al marge esquerre d'un camí que baixa de Cal Padre i enllaça amb el camí que des de la Casa Nova de Sant Jaume mena al Farell o a Sant Jaume de Vallhonesta. El forn s'ubica molt a prop de la Riera de la Santa Creu. És de planta circular amb 2,5 metres de diàmetre interior, i està excavat aprofitant el desnivell del marge. L'alçada conservada és d'1,70 metres i resten dues fileres de pedra seca a la part superior. 08182-194 Torrent de la Santa Creu - Pla de la Mandra Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. 41.6849300,1.9056000 408918 4615374 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59592-foto-08182-194-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Es troba enmig d'una roureda. 98|119|94 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59489 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-108 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX L'aixopluc té alguna filtració d'aigua i un lleuger moviment estructural. Conjunt de dues barraques de pedra seca amb aljub i pica per a fer el caldo bordelès. Estan ubicades aprofitant el mur de pedra seca que separa dues feixes, al lloc conegut com la Vinya Rodona. En realitat, es tracta de la característica barraca doble o composta, formada per l'estança del pagès i adossada l'estança del bestiar, però que en aquest cas, estan separades per la cisterna o aljub, que aprofita un aflorament de roca. La barraca de pagès es troba al costat occidental del conjunt i està envoltada d'avellaners (Corylus avellana) i mata (Lentiscus pistachia). És de planta quadrada i mesura 3,20 metres de costat (mides preses a l'exterior). La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís de la coberta està molt ben conservat. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són verticals amb una sola llinda plana. Té una ferradura collada amb morter de calç al brancal dret. La porta d'entrada està centrada a la façana; mesura 1,30 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada. Per damunt hi ha una lleixa tancada sense obertura de llum. Conserva tres tinells a l'interior i disposa de tres obertures, a mena d'espitlleres; una orientada a l'est i les altres dues orientades al sud-oest i al nord-oest respectivament. La barraca està orientada al sud. L'aixopluc per la mula s'ubica a l'extrem oriental del conjunt. Té una estructura troncocònica, amb la coberta de lloses planes. Està enrasada al mur amb la façana aparent. L'obertura mesura 1,75 metres d'alçada per 1,25metres d'amplada. Al fons hi ha la menjadora, que va de punta a punta en el sentit ample. Mesura 70 cm alçada per 55 cm d'amplada. Ambdós costats dels murs hi ha els encaixos per a encabir-hi una branca o tronc d'un diàmetre aproximat de 15 a 18 cm que permet col·locar el farratge per l'animal. Té dues obertures a mena d'espitlleres per deixar entrar la llum, orientades al sud i al nord-oest respectivament. El cobriment de terra de la coberta es manté força bé, tot i que ha perdut una part del voladís. Està orientat a l'oest. Pel seu costat esquerre està recolzat al contrafort d'un aljub de grans dimensions excavat al marge. És de planta rectangular d'uns 3,5 metres de llargària per 2 metres d'amplada i 0,80 metres de fondària. La coberta segueix la mateixa tècnica de la pedra per aproximació de filades amb un cobriment exterior de terra amb pedruscall per evitar filtracions. El seu interior està impermeabilitzat. Té una boca amb un pedrís de pedra, per posar la galleda. A mà dreta a un metre i mig i integrada al mur també hi ha una pica on encara es veuen les marques deixades pel sulfat de coure, que servia per a la preparació del caldo bordelès, un plaguicida a base de sulfat de coure i calç morta (anomenada també calç apagada). 08182-91 Vinya Rodona La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6854000,1.9022900 408643 4615430 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59489-foto-08182-91-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59489-foto-08182-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59489-foto-08182-91-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraques inventariades per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10356 i 10357. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59634 Tines del Camí del Companyó https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-companyo Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. XVIII-XIX La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada. La construcció se situa pròxima a Santa Creu de Palou. És formada per un grup de dues tines, amb dipòsit de planta circular i planta exterior en forma de vuit, i una barraca. La part inferior de la construcció és realitzada amb pedra i morter de calç i l'interior dels dipòsits està recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs és feta amb pedra sense material d'unió on es localitza la porta d'accés, comuna per a les dues tines i encarada al camí. L'esmentada obertura per l'accés té la mateixa amplada de baix a dalt i la llosa que fa funció de llinda n'ha desaparegut. La Tina núm. 1 presenta dues finestres i la Tina núm. 2 en té tres. Les dues cobertes s'han ensorrat completament. Els dos brocs s'ubiquen a la part posterior de la construcció i a l'interior de la barraca. La construcció es troba força malmesa i la vegetació l'envolta i hi creix a l'interior. Adossada a la part posterior de les tines localitzem una barraca realitzada amb murs de pedra seca i que ha perdut totalment la coberta. És de planta rectangular amb 3,80 m d'ample per 2,18 m de llarg. L'entrada es localitza al parament sud i té una amplada de 92 cm; se n'ha ensorrat la part superior i no presenta la llinda. El gruix de les parets és de 46 cm. A l'interior si observen els dos brocs de les tines a una distància entre ells de 280 cm; la pedra que els conforma sobresurt dels murs. A més, hi trobem pedres, de la pròpia construcció, i vegetació que hi creix. 08182-236 Serra de Puig Gili El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6861800,1.9264600 410656 4615491 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i les Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó seguint el camí avall a uns 200 metres i al marge dret veurem aquest grup de dues tines. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59650 Tines Ermitanets https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-ermitanets Blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. XVIII-XIX El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunat. Conjunt de dues tines amb dues construccions adossades, formant un sol grup i que es troben a 500m d'alçada, en una zona aturonada dalt la Serra dels Ermitanets i properes a les Balmes Roges. Una de les tines per la part exterior és quadrada i per la interior circular, i l'altre circular, amb un diàmetre de 2,5m. Les dues han perdut la teulada. S'accedia des del camí que arriba a la part superior per una àmplia rampa artificial a la banda nord, i rematada per uns graons al peu de cada finestra de les tines per les que s'abocava el raïm. Estan adossades a dues edificacions auxiliars, una sense sostre i a l'altre resten parts dels murs. Aquesta tina no s'esmenta a la publicació de Miquel Ballbé (1993) ni a la del Consorci de les Valls del Montcau el 2005. Tot i que és visible, va ser descrita i identificada per Eloi Font i publicada al seu blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ 08182-252 Serra de Puig Gili El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6860700,1.9133800 409567 4615492 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59650-foto-08182-252-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59650-foto-08182-252-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59650-foto-08182-252-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Des de El Pont de Vilomara agafarem el camí que porta al Farell i a Santa Creu de Palou, seguint pel camí al cap de 2km arribarem a les tines i la Casa Nova de Sant Jaume. Prendrem el camí que passa per davant la casa, i creuarem la riera. Seguirem camí amunt deixant enrere les tines de la Lluca i Ratapinyades. Trobarem un trencall, prendrem el de l'esquerra deixant enrere el que ens duria cap al torrent de Santa Creu de Palou. Continuarem pel camí i mes endavant prendrem el camí de la dreta, l'altre ens duria a la Vall del Flequer. Seguirem camí amunt i a uns 150 m a la vostra esquena podrem observar les tines de l'Olla, continuarem i passat 1 km deixarem enrere el camí que ens duria a les tines de les Balmes Roges. Continuarem pel camí fins arribar a un encreuament de camins. Prendrem el segon a la dreta i a uns 25m prendrem el que surt a l'esquerra. A uns 400 m veurem aquets grup de tines a dalt del turó. El camí és ample i està força arreglat fins a la Casa Nova de Sant Jaume, a partit d'aquí, si s'hi vol anar amb cotxe, només es apte amb 4x4 fins al coll (encreuament de camins), a partir d'aquí s'ha d'anar a peu. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59500 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-119 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX La manca de voladís està provocant filtracions d'aigua. Aquest fet, afegit al retall realitzat per la màquina a l'hora d'eixamplar la pista, arran dels brancals, està accelerant l'erosió del marge i el moviment estructural de la barraca. Barraca de pedra seca ubicada damunt d'un marge d'1,50 metres d'alçària, arran del camí que mena de la Casa Nova de Sant Jaume, al lloc conegut com El Pla de la Mandra. És una construcció aïllada, de planta circular, d'1,90 metres de diàmetre interior, envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní amb matabou (Bupleurum fruticosum). La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta gairebé ha desaparegut, deixant al descobert les lloses i el pedruscall per on entra la claror. També ha perdut una part important del voladís. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb dues llindes planes. La porta mesura 1,18 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada màxima a la part baixa i 0,45 metres per sota la llinda. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres que permeten la ventilació i l'entrada de la llum (orientades al sud-est i al sud oest respectivament). La barraca està orientada a l'est. 08182-102 Riera de la Casa Nova La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6866800,1.9002600 408476 4615574 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59500-foto-08182-102-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59500-foto-08182-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59500-foto-08182-102-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10722. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59493 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-112 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Sembla haver estat consolidada fa uns anys. A l'interior s'observa un racó ennegrit possiblement perquè s'hi feia foc. La volta presenta verdet provocat per la filtració d'aigua de la coberta, que caldria consolidar. Barraca de pedra seca situada en un revolt a tocar del camí, que va de la Casa Nova de Sant Jaume a Cal Padre. Està recolzada al pendent natural del terreny. A excepció del camí, està envoltada de brolla de romaní i pi blanc (Pinus halepensis). És de planta quadrada i mesura 4,20 metres de costat (mides preses a l'exterior). L'interior de l'estança mesura 2,90 per 2,70 metres de costat. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís es conserva parcialment. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants són inclinats amb les pedres ben desbastades i escairades. Té dues llindes planes i la de l'interior presenta una esquerda important. Tots els baixos de l'interior han estat posteriorment arrebossats amb ciment. També s'observa un marc fet amb el mateix material per collar-hi una porta, de la que només queda un tros de frontissa. La porta d'entrada està centrada a la façana; mesura 1,70 metres d'alçada per 0,85 metres d'amplada màxima. Per sobre de la llinda hi ha una inscripció: 1866. A l'interior, per sobre del llindar, hi ha una lleixa tancada. I disposa de tres obertures, a mena d'espitlleres; una orientada al nord i les altres dues orientades al sud-est i al nord-oest respectivament. Totes tres estan emmarcades amb llistons de fusta, collades amb ciment (s'hi veuen les marques d'haver tingut una mosquitera). La barraca està orientada al sud-oest. A la dreta de la façana, es veu una construcció adossada de la qual només en resta el mur posterior i una part del que dona arran de camí. Sembla tenir les mateixes dimensions que la que queda dempeus, i les pedres de les cantonades estan molt ben treballades. No es pot establir amb certesa que es tractés d'un aixopluc pel bestiar o d'una barraca bessona. En tot cas l'obertura o espitllera permetria comunicació interna. Les restes de l'enderroc d'aquesta construcció es poden veure a mà dreta, per sota el revolt fet per la màquina a l'eixamplar el camí. 08182-95 Camí de Cal Padre La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6869600,1.9034400 408741 4615602 1866 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59493-foto-08182-95-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59493-foto-08182-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59493-foto-08182-95-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10486. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59635 Tines del Boines https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-boines Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. XVIII-XIX La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada Es tracta d'una construcció formada per dues tines i una barraca. Tot el conjunt forma un sol cos de forma quasi perfectament rectangular, de 4,70 m per 6,80 m, quedant les dues tines a l'interior de la mateixa construcció. La part inferior dels murs es feta amb pedra amorterada, corresponent als dos dipòsits, i la part superior és de pedra seca, de la que s'ha ensorrat gran part. Cal indicar la presència de fragments de peces ceràmiques (teules) inserides als murs, segurament durant la seva construcció. La coberta ha desaparegut totalment. L'entrada és comuna per a les dues tines i té una amplada de 130 cm; és construïda amb els muntants verticals, sobre els que recolzaria la llinda, en aquest cas inexistent. Descrivim les tines tenint com a referència la porta d'entrada i d'esquerra a dreta. La Tina núm.1 té el dipòsit amb planta circular. L'interior d'aquest és recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura; és possible que durant la seva construcció o bé posterior a aquesta, s'ampliés ja que la penúltima filada presenta uns encaixos que es trobem tapats per morter, iguals als de la filada superior. La Tina núm. 2 té el dipòsit amb planta rectangular i és de menor dimensió. El seu interior també es presenta enrajolat amb el mateix tipus de peces ceràmiques, en aquest cas completament planes. Els brocs d'ambdues tines es troben a la barraca ubicada a la part posterior. En aquest conjunt trobem una barraca de pedra seca i emplaçada al sud-oest. La seva planta és rectangular de 3,70 m d'ample per 2,40 m de llarg. La coberta, part superior dels murs i muntants per a l'accés s'han ensorrat. El gruix dels seus murs és de 50 cm. Té una finestra al parament nord-oest i al seu interior hi observem 2 amagatalls i els dos brocs de les tines. 08182-237 Serra de Puig Gili El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també en mig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6872600,1.9309300 411029 4615606 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume, on deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix passant pel costat de les tines de la Lluca i Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans, continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó i, seguint el camí avall, a pocs metres, passarem pel costat de la tina del Camí del Companyó. Continuant pel mateix camí arribarem a la Sínia Vella, on tombarem cap a l'esquerra en direcció a la font del Boines. En aquest punt, ens enfilarem riera amunt per un sender en molt mal estat i amb molta vegetació fins trobar una planura a pocs minuts on es troba aquest grup de tines. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59633 Tina del Companyó https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-companyo Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. XVIII-XIX La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada. La construcció és formada per una única tina i una barraca ubicada a l'entrada de la primera. La planta interior de la tina és circular menter que a la seva base exterior és rectangular. La part inferior de la construcció és realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i tres finestres. L'entrada presenta els muntants verticals, actualment però, ja no en conserva la llinda. Igualment, ha perdut la coberta en la seva totalitat. El broc es localitza al cantó oposat a l'entrada, i queda emmarcat a l'interior del mur en un rectangle de 60 cm d'amplada per 90 cm d'alçada del que alhora en sobresurt la pedra que el conforma. El conjunt de la construcció es troba força deteriorat i a l'interior hi creix vegetació. 08182-235 Serra de Puig Gili El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6876600,1.9258600 410608 4615656 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem aquesta tina. 98|119|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59646 Tina solitària (Boines) https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-solitaria-boines BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Http://bagesterradevins.cat/patrimoni XVIII-XIX El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunada. La tina es troba a la zona coneguda com Racó de les Boines, al sud-est del terme municipal de El Pont de Vilomara, molt propera a la tina del Boines La tina és de planta circular, amb els murs inferiors de pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió, on es localitza l'entrada a la tina. Aquesta, n'ha perdut la llinda i la part superior dels muntants. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades s'ha ensorrat parcialment i, sobre la mateixa, s'estenia una capa de sorra i pedruscall. És visible la boixa que s'obre a l'exterior de la tina. No s'observa barraca. 08182-248 Serra de Puig Gili El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6887700,1.9393800 411735 4615765 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59646-foto-08182-248-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59646-foto-08182-248-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59646-foto-08182-248-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt, deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i les Rates Pinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó, la tina del Camí del Companyó. Continuant i arribarem a la Sínia Vella, on tombarem cap a l'esquerra en direcció a la font del Boines. La tina es troba a la zona coneguda com Racó de les Boines, al sud-est del terme municipal de El Pont de Vilomara, molt propera a la tina del Boines, en una zona de difícil accés i plena de vegetació. No és visible fins que s'està al costat. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59653 Tines del Racó del Companyó https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-raco-del-companyo Suades, R. (2016). Guia interactiva de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. DVD. Centre Excursionista de Terrassa i Unió Excursionista de Sabadell. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Http://bagesterradevins.cat/patrimoni Blog d'Eloi Font: http://torcularium.blogspot.com.es/2016/02/tines-del-raco-del-companyo.html Blog de David Hernàndez: http://amagatallsdesantllorenc.blogspot.com.es http://torcularium.blogspot.com.es/2016/02/tines-del-raco-del-companyo.html XVIII-XIX L'estat de conservació és deficitari ja que falta la coberta. Aquestes tines havien restat inèdites fins que les va localitzar en David Hernàndez, i va fer la descripció Eloi Font al seu blog. Es tracta d'un conjunt format per dues tines de planta circular exteriorment i interiorment, que estan situades una al costat de l'altra. La situada més al nord és de menor diàmetre, 2m, i l'altra de 2,5m. La part inferior de la construcció està feta amb pedra i morter de calç i l'interior de les tines està recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió, i és on es localitza l'entrada a les tines, que presentava els muntants verticals, actualment no en conserva la llinda ja que han perdut la coberta en la seva totalitat. La coberta era feta de falsa cúpula per aproximació de filades i encara s'endevina l'arrencada. La boixa de la tina més petita dona directament a l'exterior i quedava tancada a ran de terra per una petita porta. Actualment la porta ja no existeix però hi ha les senyals de les frontisses de ferro. A pocs metres per sota el conjunt hi ha mitja pedra d'una antiga base de premsa. Al costat hi ha les restes d'una cabana o barraca amb 1,40m de l'alçada dels murs de pedra seca. Aquesta barraca tenia dos recintes, cadascun amb la seva entrada, el més estret adossat a la tina gran i a on donava la boixa que no és visible. La barraca més allunyada tenia unes dimensions exteriors de 3.25 x 2.90 m, i el conjunt de les dues 6.10 x 4.05m. 08182-255 Serra de Puig Gili El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6892800,1.9238600 410444 4615838 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59653-foto-08182-255-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59653-foto-08182-255-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59653-foto-08182-255-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Seguim el camí direcció Mura i deixem els trencants de Santa Creu i Farell, agafant poc després una pista a esquerra que ens porta a les tines del Camí del Companyó i del Companyó. A 100 m de la Tina del Companyó en direcció a la Tina dels Ermitanets i a les Balmes Rojes la pista fa un revolt per la interferència d'un torrent que baixa de Puig-Gili. Cal pujar torrent amunt seguint els rastres enmig del bosc fins arribar a un punt, a uns 250 m, on el pendent de la riba (dreta hidrogràfica) es suavitza i fa una mena de planell poblat de pins. A l'altre extrem d'aquest pla hi ha les tines. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59645 Tina de l'Enric https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-lenric BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. XVIII-XIX la tina conserva la teulada però el cobert en part enrunat. La construcció se situa al mig del bosc. Conjunt format per una tina i una barraca adossada. El nom de la tina el va posar Miquel Ballbé, ja que va ser la persona que li va mostrar. Miquel Ballbé la va incloure al seu inventari el 1993. La tina és de planta circular amb l'interior enrajolat amb un diàmetre de 2.60m i 2,80m de fondària. La boixa que dóna a la barraca queda tapada per vegetació. Construcció amb una barraca de la que només resten parts dels murs en mal estat. 08182-247 Serra de Puig Gili El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6898400,1.9381800 411636 4615885 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59645-foto-08182-247-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59645-foto-08182-247-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59645-foto-08182-247-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart La tina es troba a la zona coneguda com Racó de les Boines, al sud-est del terme municipal d' El Pont de Vilomara, molt propera a la tina Solitària del Boines, en una zona de difícil accés i plena de vegetació. Queda una mica per sobre de la tina Solitària del Boines, just sobre un revolt que fa en travessar el torrent. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59540 Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac AMBRÓS I MONSONÍS, Jordi (1998). Text normatiu. Modificació del Pla Especial de protecció del medi físic i del paisatge de l'Espai Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Ed. Diputació de Barcelona. LORENZO, C.; FERNANDEZ, I. (2009). Rutes de Patrimoni Arquitectònic. Ed. Diputació de Barcelona. DIPUTACIÓ DE BARCELONA. Pla d'ús públic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. El parc vetlla per mantenir i assegurar els valors de caire educatiu, recreatiu i d'interès científic, a partir de l'aprofitament controlat dels recursos del parc i l'activitat dels seus habitants. El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac està situat a la serralada Prelitoral Catalana, s'estén per gran part de les comarques del Bages, del Vallès Occidental i el Moianès, ocupant un total de 13.694 hectàrees. Els municipis que el componen són, Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de Castellet, Talamanca, Terrassa i Vacarisses. Està format per dos massissos imponents dels quals en rep el nom. Ambdós conflueixen al Coll d'Estenalles. A Sant Llorenç de Munt, destaquen els cims del Montcau, de 1.056 metres d'alçada i la Mola, de 1.103 metres d'alçada. A la Serra de l'Obac, sobresurt el Castellsapera de 939,3 metres, el turó de Castellar, de 931 metres i el de les Tres Creus de 929,7 metres. El parc està limitat a l'oest per la riera de les Arenes, un afluent de la riera de Rubí, a l'est pel riu Ripoll, al sud pel pla de Terrassa-Sabadell i pel nord fins al Montcau. La hidrografia és complexa, amb un entramat de barrancs, torrents, rieres i torrenteres que alimenten els dos rius principals: el riu Ripoll que desaigua al Besòs i la riera de les Arenes que ho fa al Llobregat. A més a més, és entre les capçades dels dos cims més alts que transcorre la divisòria d'aigües entre la conca del Besòs i la del Llobregat. L'orografia d'aquest paisatge és el resultat de l'acció erosiva de l'aigua sobre els conglomerats, gresos i lutites que es van dipositar durant els períodes Eocè-Oligocè. Per això trobem un terreny rocós, escarpat, amb cingleres i falles profundes o canals ben conegudes. La climatologia és del tipus mediterrani subhumit i aquest clima condiciona la vegetació i la fauna. Fins els 600 metres d'altitud predominen les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), que en les zones obagues poden ésser substituïts o conviuen amb la pinassa (Pinus nigra), el pi roig (Pinus sylvestris) i l'alzina, (Quercus ilex) amb arboç (Arbutus unedo) o el bruc del gènere Erica. En el parc hi ha presència de l'ocupació humana des de la Prehistòria. Molts dels nuclis antics s'han originat a l'Alta Edat Mitjana. I a més a més de capelles, ermites, grans masos abandonats, monestirs tenim un altre tipus de patrimoni més de caire popular i no menys interessant que demostra la interacció de l'home en el paisatge. Parlem de les construccions de terrasses per plantar-hi vinya i de les barraques de vinya, de les tines on en trobem una gran representació a la Vall del Flequer, dels trulls, de les restes de carboneres, de pous de glaç, de forns de calç i forns d'obra i de les fonts i construccions relacionades amb l'aigua. 08182-142 El Pont de Vilomara L'any 1932 la Generalitat republicana incorpora aquest espai en el planejament, degut al seu valor paisatgístic i natural, constant ja la necessitat de protecció. L'any 1936 s' inclou en un sistema de parcs naturals provincial establert pel pla General d'Ordenació de la Província de Barcelona. Des del 1972 el massís de Sant Llorenç està protegit per un Pla especial d'ordenació que ha promogut la Diputació de Barcelona, dictant mesures legals de protecció i conservació en un Pla d'Ordenació fet per la Diputació de Barcelona i delimitant l'àrea del parc. L'any 1982, s'aprova la revisió del Pla General ampliant a 9.638 ha. L'any 1987 la Generalitat aprova el decret que permet acomplir al parc les exigències de la Llei d'Espais Naturals (106/1987 de 20 de febrer, pel que es crea el Parc). Actualment, després d'una darrera ampliació de protecció (decret 328/1992 de 14 de desembre), el Pla especial arriba a les 13.694 hectàrees, distribuïdes en 12 municipis de tres comarques diferents. A la comarca del Bages, Monistrol de Calders, Mura, El Pont de Vilomara, Talamanca i Sant Vicenç de Castellet. Al Vallès Occidental, Castellar del Vallès, Matadepera, Rellinars, Sant Llorenç Savall i Terrassa. 41.6908100,1.8994900 408418 4616033 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo Legal Patrimoni natural Zona d'interès Pública Social 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, el parc té un Centre d'Informació ubicat al nucli de Rocafort. Allí s'hi pot veure una exposició permanent titulada 'Les tines al mig de la muntanya' que explica en imatges tot el procés de preparació del terreny per al cultiu de la vinya i els elements patrimonials relacionats amb l'ofici de vinyataire. La Diputació de Barcelona té en propietat un 45% de la superfície protegida. Des de l'any 1994, el Parc està agermanat amb el de Huétor (província de Granada), amb el que manté un pla de treball triennal. 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59652 Tines de la Font de la Rovira https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-font-de-la-rovira http://torcularium.blogspot.com.es/ CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. XIX El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunat. Grup format per dues tines simètriques, cadascuna de planta quadrada d'1,80m de costat. No es pot veure la boixa i per tan no es pot precisar l'alçada del cup. Segons expliquen al blog Torcularium, 'la part superior està tapada per un envà horitzontal que només deixa una obertura per tancar amb una tapa quadrada. Amb aquest sistema s'estalviaven de posar-hi una capa de fang per segellar la tina en el moment de la fermentació del most, però també significa que havien de fer servir per força una premsa, ja que no hi ha cabuda per un brescat'. També anomenades Tines del Torrent de la Font de la Rovira. 08182-254 Serra de Puig Gili El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6911100,1.9167800 409857 4616048 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59652-foto-08182-254-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59652-foto-08182-254-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59652-foto-08182-254-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí veurem les tines Solitària i Transformada. Continuarem i prendrem el trencall a mà dreta que ens duria fins el Ventaiol. Passats uns 150 metres arribarem a una petita esplanada, on localitzem la tina de Ratespinyades i seguint el camí per sobre del Torrent de la Font de la Rovira i per sota de la pista que uneix el Racó dels Manresans amb les Balmes Roges. Trobarem un primer revolt molt tancat seguit a 140m d'altra revolt, les tines del Mal Pas es troben en la vertical del punt mig entre els dos revolts, un cop passat el revolt remuntem el camí que voreja el torrent i en un revolt talla la pista el mateix torrent proper a la Font de la Rovira, en aquest camí són les tines de la Font de la Rovira, per sota les Tines del mal Pas 119|98 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59649 Tines del Mal Pas https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-mal-pas BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Blog: http://torcularium.blogspot.com.es/ http://bagesterradevins.cat/patrimoni XVIII-XIX El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunat. Conjunt de dues tines amb dues construccions adossades, formant un sol grup. Té una tina circular, i l'altre rectangular exteriorment i amb el cup circular. Parets amb desperfectes i sostre desaparegut. La part inferior de la tina es realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Una de les tines fa 2,6m de diàmetre per 2m de fondària i està dins una estructura externa quadrada. Al costat hi ha la segona tina, circular i més petita, de 1,4m de diàmetre per 2,9m de fondària. Les dues tines tenen una capacitat de 21.000 litres. No conserven la teulada. Aquesta, n'ha perdut la llinda i la part superior dels muntants. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades s'ha ensorrat parcialment i, sobre la mateixa, s'estén una capa de sorra i pedruscall. Construcció amb dues barraques i altra construcció auxiliar. La tina més gran té una àmplia barraca annexa que no conserva la teulada, i a la que dona la boixa de la tina emmarcada entre pedres tallades. A un racó d'aquesta hi ha un petit habitacle amb l'entrada feta d'arc per aproximació de filades; segurament s'utilitzaria d'aixopluc per al bestiar. La tina més petita també tenia una barraca adossada situada al costat de la anterior. Aquesta tina surt a la publicació de Miquel Ballbé (1993) però no surt a la publicació de les tines feta pel Consorci de les Valls del Montcau el 2005. 08182-251 Serra de Puig Gili El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6913100,1.9097000 409268 4616078 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59649-foto-08182-251-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59649-foto-08182-251-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59649-foto-08182-251-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí veurem les tines Solitària i Transformada. Continuarem i prendrem el trencall a mà dreta que ens duria fins el Ventaiol. Passats uns 150 metres arribarem a una petita esplanada, on localitzem la tina de Ratapinyades i seguint el camí per sobre del Torrent de la Font de la Rovira i per sota de la pista que uneix el Racó dels Manresans amb les Balmes Roges. Trobarem un primer revolt molt tancat seguit a 140m d'altra revolt, les tines es troben en la vertical del punt mig entre els dos revolts. Cal baixar per la banda del segon revolt. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59497 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-116 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX S'observen algunes consolidacions als brancals i alguna zona més de l'interior de la barraca feta amb morter de calç. Però malgrat el seu bon aspecte, cal protegir la clau de la volta i afegir alguna llosa del voladís perquè amb la pluja i el vent la terra i el pedruscall del cobriment no es desprenguin irremeiablement. L'exemple més flagrant és la mancança de la llosa del damunt mateix de la llinda que està provocant una erosió i filtració d'aigua important que sino es repara acabarà per malmetre-la. Barraca de pedra seca situada en un revolt a tocar del camí, que baixa de la Serra de Puig Gili cap a la Casa Nova de Sant Jaume. Per sobre de la feixa hi ha un bosc jove, molt espès de pi blanc (Pinus halepensis) amb brolla de romaní i cirerer d'arboç. Està recolzada al pendent natural del terreny. És de planta quadrada i mesura 4,50 metres de costat (mides preses a l'exterior). La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible per on hi entra la llum degut a la pèrdua progressiva del cobriment exterior. El voladís es conserva força bé. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants són rectes amb les pedres ben desbastades i lleugerament escairades. La porta d'entrada està situada al costat esquerre de la façana; mesura 1,46 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada màxima. Té dues llindes planes. A la situada a l'exterior, s'hi observa una data gravada en mal estat de conservació, que sembla indicar l'any 1898. Al seu interior hi ha tres tinells molt ben realitzats, amb brancals, llinda i pedrís de 50 cm de costat i profunditat cadascun. La barraca està orientada al sud. 08182-99 Torrent de les Arcades La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6920800,1.9063100 408987 4616167 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59497-foto-08182-99-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59497-foto-08182-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59497-foto-08182-99-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10490 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59496 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-115 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Caldria tornar a col·locar la llosa despresa al seu lloc i desbrossar el marge superior perquè no malmeti la coberta. Aixopluc de marge en pedra seca ubicat a peu del camí que baixa de la Serra de Puig Gili cap a la Casa Nova de Sant Jaume. Per sobre de la feixa hi ha un bosc molt espès de pi blanc (Pinus halepensis) amb brolla de romaní. La construcció està enrasada a un mur de pedra seca. Les pedres emprades són irregulars, sense desbastar. La planta interior és rectangular; mesura 0,90 metres d'amplada per 1,80 metres de fondària i un metre d'alçada (mides preses a l'interior). La coberta és de lloses planes recobertes de terra que permeten el trànsit a peu per la feixa superior, tot i que una d'elles ha cedit a causa de les arrels dels arbres. Els brancals o muntants estan lleugerament inclinats i tots dos tenen com a suport a banda i banda un roc de dimensions considerables sense desbastar. La porta mesura 0,90 metres d'alçada per 45 centímetres d'amplada. El rebaix del camí fet per la màquina dona la sensació de que tingui un graó de 40 cm per accedir-hi. Té una llinda plana. Aquesta tenia gravada la data de construcció, de la qual només es llegeix el núm. 1 i el 8, la qual cosa ens la situa al segle XIX. No es conserva res del voladís, que en aquest cas escup l'aigua de pluja cap a l'exterior impedint les filtracions. Està orientada al sud. Es tracta d'una construcció molt més senzilla que la barraca, sense tinells ni espitlleres. El seu objectiu principal és endreçar-hi les eines del camp, tot i que permet aixoplugar una o dues persones assegudes en cas d'un fort aiguat. També pot rebre el nom de barraca de marge. 08182-98 Torrent de les Arcades La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6921600,1.9065800 409010 4616176 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59496-foto-08182-98-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59496-foto-08182-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59496-foto-08182-98-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10489 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59494 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-113 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX No conserva la coberta ni la porta d'entrada. Barraca de pedra seca ubicada a mà esquerra, arran de la pista que transcorre pel Puig Gili, i que va cap a les Balmes Roges, a la solera coneguda com a Racó dels Manresans. Està envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. Es tracta d'una construcció mig enderrocada, de planta quadrangular, de 4 per 4,30 metres (mides preses a l'exterior). Està construïda aprofitant el desnivell natural del terreny, amb l'eix de la barraca paral·lel al mur. De la coberta només es conserva l'arrencada i una alçada màxima 1,90 metres. El gruix dels murs dempeus oscil·la entre 0,75 i 0,80 metres. No es conserva la porta d'entrada, però les restes conservades indiquen que els brancals eren rectes (se'n conserva una alçada aproximada de 0,70 cm) i que estava desplaçada a la dreta de la façana. En una de les parets interiors es conserven dos tinells superposats de 30 cm de costat per 40 cm de fondària i una obertura a mena d'espitllera orientada al sud. La barraca estava orientada a l'oest. 08182-96 Racó dels Manresans La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6922600,1.9120200 409463 4616181 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59494-foto-08182-96-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59494-foto-08182-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59494-foto-08182-96-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10487. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59498 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-117 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Un cop la coberta de l'aixopluc ensorrada, els murs han fet moviment i amb les inclemències del temps i vegetació, s'aniran malmeten i acabaran provocant l'enderroc de la resta de la construcció. Barraca de pedra seca de doble ús, situada a mà dreta, del camí, que baixa de la Serra de Puig Gili cap a la Casa Nova de Sant Jaume. El rebaix de la màquina fa que quedi a un metre d'alçada, per sobre del marge. Està completament envoltada de vegetació que la fan gairebé invisible al caminant. És una construcció de planta doble, composta per dues estances separades formant un únic cos. Té una planta rectangular que mesura 4,60 metres de façana per 2,80 metres de fondària. A la dreta hi ha l'estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a l'esquerra l'estança pel pagès o vinyataire. L'aixopluc està parcialment enfonsat, però pels murs restants i el material d'enderroc observats, tenia una estructura troncocònica, amb la coberta plana feta a partir d'una filada de lloses. Mesura 2,50 metres de fondària per 1,60 metres d'alçada conservada i una amplada total d'1,30 metres. El gruix dels murs és de 0,50 cm. L'enderroc ha colgat la menjadora. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur de construcció. Mesura dos metres de costat (mides preses a l'interior). La coberta és de lloses per aproximació de filades. El cobriment de terra característic d'aquestes construccions ha desaparegut, així com una bona part del voladís. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són rectes, fets amb pedres ben desbastades i escairades, amb una sola llinda, plana. La porta mesura un metre d'alçada per una amplada de 0,65 metres. Les barraques i aixoplucs amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. 08182-100 Torrent Mal La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6923300,1.9043400 408824 4616197 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59498-foto-08182-100-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59498-foto-08182-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59498-foto-08182-100-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10491. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59626 Tines de les Balmes Roges https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-les-balmes-roges <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6.</p> XVIII-XIX L'estat general de conservació és correcte, tot i que hi ha parts de les tines i les barraques que tenen manques d'elements i es troben plenes de runa. La resta de la balma té runa a l'interior. <p>Aquest conjunt de tines estan obrades aprofitant la balma com a sostre i com a paret. Conjunt format per dos grups de tines separades 42 m entre elles. El primer grup situat a la banda oest està format per dues tines, una barraca i una construcció auxiliar de planta rectangular. Les dues tines són de planta circular, construïdes en pedra amorterada i en alçada arriben just sota la roca de la balma. El dipòsit és revestit amb cairons amb morter de calç. L'entrada es fa des de la part superior de la barraca central, a través d'obertures rectangulars sense llinda i des del sostre de la barraca a través d'una rampa d'accés de terra i pedra situada al lateral de la tina número 2. La tina núm. 1 té una fondària de 2,40 m i un diàmetre de 2,08 m, presenta una finestra a la part superior. La tina núm. 2 fa 1,92 m de diàmetre i 2 m de fondària. Ambdues estan separades per una barraca al mig en la que s'obren les boixes al seu interior, estan emmarcades amb pedra carejada. La coberta de la barraca és plana i lleugerament inclinada feta amb lloses de pedra, i forma un replà per poder abocar el raïm a través de les obertures que se situen a la part superior. El segon grup de tines està situat a la banda est de la balma, format per una tina i una barraca situades dins una edificació auxiliar que aprofita la balma per al tancament en la part més profunda (5 m) i ampla (24,20 m), està delimitada per un mur exterior amb una porta d'accés al recinte, 232també alberga les menjadores, cosa que indica que es podria haver utilitzat per guardar-hi ramats. La tina núm. 3 és de planta circular, de 2 m de diàmetre i el seu broc dóna a l'interior d'una construcció de planta quadrada annexa a la tina adossada al cantó oest. Per a l'accés al dipòsit hi ha una rampa de pedra coberta amb sorra. El mur del dipòsit és de pedra i morter de calç i presenta l'interior revestit de cairons. El conjunt presenta 2 barraques i 2 edificacions auxiliars. Al primer grup hi trobem una barraca ubicada entre les dues tines, i una edificació auxiliar adossada a l'est de la tina núm. 2. Ambdues empren l'aflorament de la roca com a parament nord. La barraca de planta rectangular fa 1,55 x 2,50 m. Els murs són de pedra seca i la coberta és amb volta amorterada, plana a l'exterior. L'entrada de 75 x 130 cm, amb dos muntants verticals i la llinda en arc rebaixat. Al seu interior observem un amagatall al parament oest; una banqueta de 70 cm d'amplada al llarg de tot el parament nord, i els dos brocs de les tines, cadascun d'ells emmarcat en un quadre de pedra. L'edificació auxiliar és de planta rectangular (3,80 x 2,15 m). Els murs són de pedra amorterada sobre els que recolza el voladís que pren contacte directe amb la roca de balma. El gruix de les parets és de 43 cm. La porta d' entrada de 130 x 200 cm d'alçada, té dos muntants verticals sobre els que reposen dos troncs fent la funció de llinda. Al segon grup a dins la balma hi trobem una barraca, a la banda oest de la tina, i altra edificació auxiliar on queden incloses la tina i la barraca. La barraca és de planta irregular (1,90 m d'ample per 2,60 m de llarg). El seu parament est correspon als murs de la tina; el nord i l'oest a la pròpia roca i el sud fet amb pedra amorterada. La coberta és plana i feta amb troncs de fusta com a bigues i lloses de pedra planeres de grans dimensions a sobre. El gruix del parament és de 47 cm. L'entrada, de 65 x 130 cm, presenta encaixos al muntant esquerre i te llinda de pedra de 90 x 17 x 38 cm. L'edificació auxiliar tanca al sud amb un doble mur de pedra amorterada d'uns 70 cm de gruix i 24 m de longitud. Tanca a l'est amb la pròpia balma davant la qual s'enfila un mur de pedra mig enrunat. Al N queda tancat amb la mateixa roca, i a l'oest amb la roca i un petit tram de mur. Al mur que tanca pel sud hi ha una obertura que tancada posteriorment. A l'interior hi ha la base de pedra d'una premsa per al vi a l'inici de la rampa i una menjadora al parament est.</p> 08182-228 Serra de Puig Gili <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> 41.6924800,1.9195600 410090 4616197 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59626-foto-08182-228-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59626-foto-08182-228-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59626-foto-08182-228-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Pública Sense ús BCIN National Monument Record Agricultura 2019-12-20 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i les Rates-pinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Seguirem el camí fins arribar a un trencall on el camí de l'esquerra ens duria fins la Vall del Flequer i on es troba la tina de l'Olla. El deixarem darrera continuant pel mateix fins arribar a un trencall a mà esquerra que ens durà directament al conjunt de tines de les Balmes Roges. En el mateix recinte interior de la balma i a prop de la tina núm. 3, hi trobem la base d'una premsa de pedra i el forat on es recolzava la biga a la paret de la balma, i que encara conserva una biga ubicada en aquest lloc, tot i que no sembla pertànyer a la premsa. 98|119|94 46 1.2 1767 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59631 Tines Ratapinyades https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-ratapinyades Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. XVIII-XIX L'estat de conservació d'una de les tines és correcte, i de l'altre és deficitari ja que falta la coberta. La construcció se situa al marge dret del camí que hi duu. Es tracta d'un conjunt format de dues tines i una edificació auxiliar. Les dues tines es troben alineades i formen un sol cos. Observant el conjunt enfront a les portes d'entrada, descrivim les edificacions d'esquerra a dreta. La Tina núm. 1 té planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. Els murs són fets amb pedra ben treballada i morter de calç. Al seu interior i trobem el dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La coberta és de volta amb pedres amorterades i sobre aquesta s'hi col·loquen lloses més planes fent-ne una altra capa on finalment s'hi estén una capa de sorra i pedruscall. Els muntants per a l'entrada acaben en volta. Presenta tres amagatalls a l'interior i una peça de ferro de petites dimensions clavada sota la cúpula. La Tina núm. 2 té planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. L'entrada i la coberta s'han esfondrat, omplint de runa conjuntament amb vegetació l'interior del dipòsit. Tot i el seu mal estat, s'observen diferències clares en quant a la seva construcció envers la núm. 1. La part inferior dels murs són fets de pedra i morter de calç i la part superior de pedra sense material d'unió on es localitzaria l'entrada a la tina. La coberta, encara que inexistent, es creu que era feta amb el mètode d'aproximació de filades; es dedueix a partir de les darreres filades existents a la part superior del mur, on es veu un tram on aquestes van aproximant-se. L'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La primera filada de rajoles comença molt per sota del que és habitual; a 2,20 m de l'entrada. Té una finestra. Les diferències constructives que presenten entre elles, fa pensar en dues fases o èpoques en la seva realització. També ho confirma la diferència en l'aparença de les pedres de les dues tines. Darrere les tines trobem una important construcció de planta rectangular, de 2,90 m d'ample per 6,50 m de llarg. Aquesta no és de fàcil observació ja que l'abundant i espessa vegetació l'ha cobert quasi per complert. Es construeix amb pedra amorterada i coberta en volta. El gruix de les parets és de 55 cm. Té una llinda de dimensions 125 cm de llargada per 35 cm d'amplada per 12 cm de gruix. La porta d'entrada és de 97 cm x 134 cm d'alçada. A l'interior i veiem els brocs de les dues tines a una distància entre ells de 140 cm, que queden perfectament emmarcats a l'interior del mur; vuit amagatalls a mitja alçada dels paraments, dos amagatalls més de dimensions superiors tocant el terra, que podrien servir per guardar aliments en fresc, i un forn de pa que conserva la cúpula de la cambra de cocció. La forma i dimensions de la construcció fan pensar que era usada com habitatge en certes èpoques de l'any. 08182-233 Serra de Puig Gili El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6925100,1.9032400 408732 4616218 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59631-foto-08182-233-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59631-foto-08182-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59631-foto-08182-233-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt fins uns 1.700 metres on trobarem les tines situades al marge dret del mateix camí. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59508 Font de Can Casassaies https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-casassaies Una mica de neteja de l'entorn (desbrossat) i una rehabilitació d'aquests espais de gran bellesa, permetrien crear una ruta de les fonts. Font de planta rectangular excavada a la roca, en un indret ombrívol, on neix el torrent de Can Casassaies, que alhora alimenta el torrent del Flequer per la seva llera esquerra. Al voltant d'ella, tot i que hi ha algun pi blanc, destaca la vegetació característica de fondalades d'obaga, amb roure, boix grèvol i alzines i un sotabosc d'arítjol, i herbassars propis de zones humides. Està parcialment excavada a la roca. Mesura 4,50 metres de llargària per 3,10 metres d'amplada. La coberta és de pedra, ben escairada, i molt regular, formant una volta de canó rebaixada, que a l'interior arrenca de sobre la roca mateix. Per sota conserva les empremtes típiques deixades pel morter de calç al rejuntar la pedra per impermeabilitzar la coberta. Per la part exterior, el cobriment està fet a partir d'un rebliment de terra d'uns 0,90 metres d'alçada que s'aguanta amb un mur de pedra seca amb carreus força regulars i amb el costat exterior pla. L'aigua brolla d'una déu natural, al fons. No s'ha pogut determinar la profunditat. La boca és de grans dimensions, (1,90 metres d'amplada per 1,07 d'alçada màxima). Sembla que antigament dos murets laterals estrenyien la boca d'accés a la déu d'aigua. S'observen dos graons que permetrien baixar, però la foscor i l'aigua impedeixen veure-hi amb claredat si n'hi ha d'altres. A l'exterior, a mà dreta, hi ha un mur de pedra seca que mesura 4,30 metres de llargada per 2 metres d'alçada màxima. Aquest mur de cop i volta entra cap el marge creant una estructura força arrodonida d'1,70 metres de diàmetre aproximat. Tal vegada una mena d'aixopluc del qual ja no en queda la coberta. Al costat esquerre no s'endevina cap mur per estar recobert de terra i vegetació. A un parell de metres arran de camí s'observa una estructura rectangular, de cinc metres de llargària per 0,80 metres d'amplada màxima i de 0,55 d'amplada útil. Està fet amb pedra. Es tracta d'un abeurador pel bestiar. 08182-110 Torrent de Casassaies 41.6929100,1.9380700 411631 4616226 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59508-foto-08182-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59508-foto-08182-110-3.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59613 Barraca de la Lluca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-lluca CONSORCI DE LES VALLS DEL MONTCAU (2005). Tines a les Valls de Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. Col·lecció Llibres de Muntanya, núm. 11. Ed. Farell PLANS i MESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, núm. 20 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VIOLANT i SIMORRA, Ramon (1954). Las barracas de viña, de pared en seco, del Pla de Bages (Barcelona). Estudios geográficos, 55, vol. XV. Pàgs. 189 a 200. XIX Caldria col·locar la llosa de tancament per tal de preservar aquesta barraca ja que és una mostra clara de la màxima expressió constructiva d'aquest tipus d'arquitectura rural i desbrossar l'entorn per protegir-la de les arrels i branques dels pins que l'acabarien enfonsant. Barraca de pedra seca ubicada per sobre del camí que baixa del Puig Gili en direcció a la Casa Nova de Sant Jaume, en el vessant conegut amb el nom de Solella de les Monges. Un cop localitzades les tines de la Lluca, cal baixar 42 metres en diagonal, a mà esquerra d'una base de premsa de pedra adossada al mur. La barraca està molt emboscada i cal obrir-se camí entremig d'un bosc jove de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És de planta circular, amb els murs aplomats. Està construïda parcialment damunt de la roca i recolzada pel mur dret per un contrafort. Orientada a sud-est. El diàmetre interior és de tres metres. El tancament de la coberta és de falsa cúpula, és a dir, per superposició de filades, en anells concèntrics de menor diàmetre fins a tancar la volta. Ha perdut la llosa de tancament superior i el cobriment de terra amb pedruscall característic d'aquestes construccions. El voladís està format per una doble filada de pedres planes que protegeixen perfectament la façana de possibles filtracions d'aigua de pluja. El gruix dels murs és de 0,70 metres. Els brancals o muntants són rectes, amb una doble llinda, plana. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 0,80 metres d'amplada. Té una lleixa al damunt. A l'interior, a mà dreta, conserva quatre tinells dels quals destaquen dos de sobreposats i un arran de terra. Té dues espitlleres, orientades al sud-oest i al nord-oest respectivament. 08182-215 Solella de les Monges La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6928400,1.8966900 408188 4616262 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59613-foto-08182-215-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59613-foto-08182-215-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59613-foto-08182-215-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59715 El Marquet https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-marquet BALLBÈ I BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspecte històrics. Pàg. 60. Ed. Centre d'Estudis del Bages. XVI-XX queden elements per rehabilitar Masia situada a tocar de l'ermita de Santa Maria de Matadars, a l'entrada del poble del Pont de Vilomara. L'antiguitat del mas i les conseqüents reformes al llarg de segles d'història mostren una planta complexa, quadrangular, de diferents cossos, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. Està construïda aprofitant la roca, com moltes altres cases i masos del municipi. Durant anys va quedar deshabitada, i això provocà que s'acabés enfonsant bona part de la teulada. Aquesta va ser restaurada ara fa uns anys, i s'ha consolidat la seva estructura general. La façana està arrebossada amb morter, resultat de la restauració; i el mateix s'ha fet amb les diferents obertures. Els paraments de les altres façanes s'han deixat amb l'arrebossat antic, que deixa entreveure el parament de pedra. La pedra de les cantoneres està més o menys ben escairada i amb les parts visibles desbastades. A la façana orientada a migdia, el portal és dovellat. Per damunt seu el retalla lleugerament una balconada, amb barana de ferro, afegit posteriorment. Al costat esquerre, tant a la planta pis com a la segona planta hi ha una galeria porxada, amb les obertures simètriques; dues per planta. La majoria de portes i finestrals estan construïts amb brancals i llindes de pedra ben treballada. Consta de cossos i estructures de producció: pallissa, l'era, els cellers, corts, i segons Ballbè (1998) encara conservaria unes tines i dos forns de pa situats a l'interior de la casa. La façana orientada a l'est conserva la portalada original amb esglaons de pedra que donen accés directament a la planta pis. Arran de mur, per sobra de la volta s'observen les restes del que devia ser una teulada i que ha desaparegut en alguna de les reformes. 08182-317 Carrer F, s/n Hi ha molt poca documentació referent al mas. De ben segur la seva història està estretament lligada a l'ermita de Santa Maria de Matadars. Segons Ballbè (1998), en l'obra Monumenta Historica, de Joaquim Sarret i Arbós, s'esmenta que el 23 d'octubre de l'any 1330 en Pere Sitjar, senyor de Rocafort, estableix a Guillem Marquet del lloc de Matadars, un molí blander i un molí draper, i que aquests es troben a prop del Pont de Vilomara. Això significava que a canvi Guillem Marquet havia de tenir-ne cura com era costum dels moliners. Hi ha un segon document datat de l'any 1595, on s'esmenta els límits de propietat entre els propietaris, Bernat Maronas i Joan Marquet de Matadars. 41.6926800,1.8731300 406227 4616269 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Antigament formava part del terme municipal de Mura. 98|119|94 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59713 Mare de Déu de Matadars https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-matadars http://museunacional.cat/ca/colleccio/mare-de-deu-de-matadars/anonim/004392-000 XII Imatge sedent de la Mare de Déu amb el nen Jesús assegut als seus genolls. Es tracta d'una talla de fusta amb restes de policromia de la segona meitat del segle XII. La composició respon al tipus de Sedes Sapientiae, en una composició totalment frontal. El Nen conserva part de la corona, que en el cas de la figura de la mare, ha desaparegut. De la policromia que es conserva, destaquen les formes arquitectòniques dels laterals del tron i les quatre bandes vermelles verticals sobre fons groc del dors, de sentit heràldic. Les seves dimensions són 60,5 x 32 x 27, 5 08182-315 Capella de Santa Maria de Matadars Procedeix de l'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet. 41.6928700,1.8731300 406227 4616290 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59713-foto-08182-315-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59713-foto-08182-315-3.jpg Física Romànic|Medieval Patrimoni moble Objecte Pública Científic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Provinent de la col·lecció Plandiura, l'any 1932. Ubicada a la sala 10 del MNAC, Núm. del catàleg: 004392-000 92|85 52 2.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59723 Retaule de Sant Joan Baptista, Santa Eulàlia i Sant Sebastià https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-sant-joan-baptista-santa-eulalia-i-sant-sebastia BORONAT i TRILL, Maria Josep (1999). La política d'adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923. Junta de Museus de Catalunya i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, pàg. 670 XV Retaule dedicat a Sant Joan Baptista, Santa Eulàlia i Sant Sebastià, compost per tres taules grans on es presenten els tres sants, taula cimal amb l'escena del Calvari i bancal o predel·la, on es representen tres escenes de martiri de cada un dels sants titulars. Pintada al tremp sobre fusta. Les seves dimensions son 448 x 299 cm i la cronologia de la segona meitat del segle XV. 08182-325 Capella de Santa Maria de Matadars Procedeix de l'església de Santa Maria del Marquet o Matadars. 41.6928700,1.8729700 406214 4616290 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Restringit Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59723-foto-08182-325-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59723-foto-08182-325-3.jpg Física Gòtic|Medieval Patrimoni moble Objecte Pública Científic 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Adquirit l'any 1918 als germans Carles i Sebastià Junyer, conjuntament amb d'altres peces. Ubicat a les sales de reserva del MNAC, Núm. inventari 15814. 93|85 52 2.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59661 Santa Maria de Matadars https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-matadars <p>ALTÉS, F.X. A (1994). El Diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994. Volim I: a. (Studia Monastica; núm. 36), pp. 253-262. ALTÉS, F.X. A (1995). Diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. Volum II: . (Studia Monastica; 37), pp. 393. ALTÉS, F.X. A (1996). El Diplomatari del Monestir de Santa Cecília de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996. Volum III:. (Studia Monastica; 38), pp. 297. BARRAL i ALTET, Xavier (1980). Les pintures murals romàniques d'Olèrdola, Calafell, Marmellar i Matadars. Barcelona: Artestudi, (Art romànic; 11), p.141. BARRAL i ALTET, Xavier (1981). L'art pre-romànic a Catalunya: segles IX-X. Barcelona: Edicions 62, pp. 303. BENET, A. [et al.] 81984). Santa Maria de Matadars (o del Marquet); dins AA. DD. Catalunya Romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984. volum XI: . pp. 328-334. CARRASCAL, S.; MALGOSA, A.: Estudi antropològic. Inclòs a la memòria d'intervenció arqueològica de 2007-2008. Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia FIERRO, X. ET ALII: Memòria de l'excavació a l'església de Santa Maria de Matadars (Pont de Vilomara i Rocafort, Bages), 2 Volums. Campanyes 2007-2008. Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia. FONTAINE, Jacques. L'art préroman hispanique; Art mozarabe. Saint-Léger-Vauban: Zodiaque, 1973-1977. 2. (La nuit des temps; 38; 47). GALÍ, D.; PUIG, J. 'Estudi artístic. La decoració pictòrica de l'interior'. A: S.P.A.L. Estudi Històric (documental, constructiu i artístic) de l'església de Santa Maria de Matadars (El Pont de Vilomara i Rocafort). Barcelona: Diputació de Barcelona. pp.37-39. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. GISBERT, Adell I albert, Joan (1982). El transsepte elevat d'algunes esglésies alt medievals. Notes per a un estudi; dins Quaderns d'estudis medievals. [Barcelona] 1, núm. 7 , pp.405-423. GOMEZ-MORENO, Manuel (1919). Iglesias mozárabes: arte español de los siglos IX a XI. Madrid: Centro de estudios históricos. JUNYENT, Eduard (1983). L'arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic. Barcelona: Curial; Abadia de Montserrat. (Textos i estudis de cultura catalana; 3), pp. 243. LACUESTA, R. 81981). Església de Santa Maria del Marquet o de Matadars; dins AA. DD. El Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra. 1915-1981. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1998. Volum II. pp. 569-577. LÓPEZ, A.; CAIXAL, A. (2009). La primera campaña de excavación en la iglesia de Santa María de Matadars o de Marquet; dins Espacio, Tiempo y Forma (Homenaje al profesor E. Ripoll Perelló). [Madrid] 1, pp.337-352. Serie I, Nueva época. LÓPEZ, A; CAIXAL, À.; GÓMEZ, A. (2007). L'excavació arqueològica a l'entorn immediat de l'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet (El Pont de VIlomara i Rocafort, Bages); dins el III Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell, 2007. II. pp. 680 -688. MARTORELL, Jeroni (1935). L'eslgésia mossàrab del Marquet; dins Revista Esplai, núm. 199, pp. 1118-1119. MONTANYÀ, E. Pàgines comarcals. Pont de Vilumara. Industria i Comerç. 17. PUIG i CADAFALCH, Josep; FALGUERA, Antoni de; GODAY CASALS, Josep. (1918). L'arquitectura romànica a Catalunya. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1909-1918. 4. SITJES i MOLINS, Xavier (1977). Les esglésies pre-romàniques del Bages, Berguedà i Cardener. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa, pp. 251. VILA, A. 'Pont de Vilumara. La Capella del Marquet'. Butlletí del Centre Excursionista de la Comarrca del Bages. VILLEGAS, Francesc (1973). Otra iglesia restaurada: Santa Maria de Matadars. Manresa. dissabte, 23 de juny de 1973.</p> I-XI L'església fou parcialment restaurada el 1950. Posteriorment s'hi han fet excavacions arqueològiques i de restauració a càrrec e la Diputació de Barcelona. <p>S'accedeix des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1229 en direcció a Sant Vicenç de Castellet. A 800 metres del nucli, a l'alçada del punt quilomètric 4, cal entrar a mà esquerra en un carrer senyalitzat que mena a la zona de Santa Maria de Matadars, adjacent a la mateixa carretera. El conjunt de l'església de Santa Maria de Matadars i la necròpolis adjacent es troben actualment en una zona urbanitzada al sud del nucli del Pont de Vilomara i sobre el marge esquerre del Llobregat. L'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet, anomenada així per trobar-se al costat de la masia del Marquet, consta en l'actualitat de dos elements diacrònics: d'una banda, la capçalera preromànica, formada per una nau de planta rectangular i dues capelles laterals (els dos braços del transsepte), i de l'altra, la nau romànica que tradicionalment s'ha datat del segle XI i que es va adaptar a la capçalera original amb una notable desviació cap al nord-est. La capçalera, que correspon molt probablement a una primitiva església de tres naus, és força original i complexa. Està compartimentada en dos petits santuaris o absis de planta trapezoïdal (un de tercer, el de migdia, fou mutilat posteriorment) i un espai central, que constitueix el creuer, comunicats entre si mitjançant arcs de ferradura. El santuari central, constituït pròpiament en absis, sobresurt notablement dels laterals, que es disposen al flanc a manera de transsepte. Tot aquest sector es cobert amb voltes de canó. Al lloc que correspondria al creuer hi ha un cos sobresortint a manera de cimbori allargassat, sense cap connexió interna amb l'edifici. L'element més destacat del conjunt són els dos arcs de ferradura que comuniquen l'absis central amb el creuer, i el creuer amb la nau. Són molt ultrapassats, amb encongiment manifest dels muntants i amb les pedres de l'arc disposades radialment. També són de ferradura els dos petits arcs que comuniquen el creuer amb les capelles laterals, i la finestra de l'absis principal. La nau romànica, coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals, és d'aparell més regular i escairat, i es va adaptar al segle XI a aquesta capçalera antiga, amb una notable desviació vers el NW. La façana de ponent té un portal de punt rodó, amb un senzill arc de pedres en disposició radial, una finestra en forma de creu al damunt i les restes d'una petita espadanya. A l'interior, entre el darrer arc toral i la capçalera hi ha restes de pintures murals a la volta, formades per unes caselles dins les quals hi ha unes estilitzacions vegetals, molt semblants a les de Sant Pere de Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet), i que devien decorar tota la nau. La seva cronologia és discutida, però tot i que se les ha volgut fer contemporànies de la nau, semblen molt més tardanes</p> 08182-263 Carretera de Sant Vicenç de Castellet, s/n <p>El lloc i l'església de Matadars són coneguts documentalment des de l'any 956, en què Ansulf cedí l'alou de 'Matadarcs'; amb les seves esglésies i altars al monestir de Santa Cecília de Montserrat. A mitjans del segle XII, l'església és esmentada com a parròquia del bisbat de Vic, però perdé aquesta condició per manca de poblament. Centre d'una quadra (amb només tres famílies el segle XVI) propietat del monestir de Montserrat, passà a simple capella i després restà sense culte. Les intervencions arqueològiques van evidenciar diverses etapes d'ocupació. Les primeres fases corresponen a l'època romana, que correspondrien a una vil·la. En els estrats de fundació de l'església van aparèixer materials ceràmics de filiació romana; fora de context hi havia ceràmiques comunes de la Tarraconense o de procedència itàlica i africana, així com restes d'opus signínum, tègula i lateri. A l'exterior del mur sud de l'església es va localitzar la cantonada d'un lacus revestit d'opus signínum, molt malmès per la inclusió posterior d'una tomba medieval. També cal destacar un conjunt de ceràmiques grises de pastes molt ben depurades amb decoracions geomètriques, corresponents a final de l'Antiguitat Tardana o Alta Edat Mitjana i és possible que corresponguin a aquest moment (segles VII-VIII) dues sitges amortitzades en el moment de construcció de l'església preromànica. Del segle XVIII existeixen referències documentals, i se sap que ben entrat el segle es bastí un paller adossat al mas Marquet, fet que va malmetre l'estratigrafia associada a l'estança i als annexos del segle XIII. L'any 1822 l'església passà a dependre de la de Sant Vicenç de Castellet que era sufragània de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell. Més tard, amb la desamortització de Mendizábal, l'església passà a mans de la família Casajoana, propietària del Mas Marquet. El 1934 es començaren les obres de restauració que, amb diverses interrupcions i canvis de projecte, continuen fins a l'actualitat. L'estudi antropològic de la necròpolis s'efectuà a partir de les restes de varis dels individus exhumats. Aquests es trobaven en diversos estats de conservació, i es van localitzar en posició decúbit supí amb un o els dos braços flexionats sobre el cos en la majoria dels casos. El ritual funerari practicat indica que es llençava una petita quantitat de terra sobre la tomba abans de segellar-la amb la llosa superior. Els individus eren de constitució robusta, i els húmers i els cúbits tendien a ser arrodonits, fet que mostra una activitat muscular poc incident, que també s'observa en les extremitats inferiors. Les patologies òssies més observades són artrosis, relacionades amb activitats continuades de sobrecàrrega. No es detecten signes indicatius de deficiències nutricionals a nivell ossi, però sí un acusat desgast dentari i reabsorció alveolar.</p> 41.6928800,1.8729800 406215 4616292 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59661-foto-08182-263-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59661-foto-08182-263-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59661-foto-08182-263-3.jpg Legal Visigot|Pre-romànic|Romànic|Romà Patrimoni immoble Edifici Pública Sense ús BCIN National Monument Record Religiós i/o funerari 2020-07-03 00:00:00 Jordi Montlló Bolart El 2003 se signà un conveni entre l'ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort i la Diputació que tenia per objecte dur a terme 'Actuacions d'Urgència a l'ermita de Santa Maria de Matadars'. Així, les intervencions de 2003-2004 i 2007-2008 i l'estudi documental i artístic de l'edifici van permetre als directors del projecte establir una seqüència cronològica de l'evolució del monument. 87|91|92|83 45 1.1 1781 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59682 Goig de la Mare de Déu de Montserrat de la Capella del Marquet https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-de-la-mare-de-deu-de-montserrat-de-la-capella-del-marquet BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. XVII-XXI Goig en llaor de la Mare de Déu de Montserrat que es venerava en la Capella del Marquet, Parròquia del Pont de Vilomara, Bisbat de Vic; i que diuen així: Déu-nos vida i claredat / sol d'amor, que'ns il·lumina: DEL MARQUET, SANTA REGINA /MADONA DE MONTSERRAT. / Quants anys fa, Mare de Déu, que la vostra Imatge bella / des d'aquesta humil capella / nostres cors tan fort atreu? / Flor del cel, que el Llobregat / ve a regar-la amb sa joguina.... etc/ Admirada de tothom / és per Vós oh Verge Pura / la bonica arquitectura / del Palau que us dóna el nom. / Perderia majestat / sense vostra faç divina... etc. / Com el pont que sobre el riu / uneix les dues riberes, / vostre amor no té fronteres / i a tots per igual somriu . / Amb un gest de pietat / Vostre front sempre s'inclina... etc. / Escoltant perennement / les remors del riu que us canta / compreneu més la complanta / d'aquest nostre prec fervent / que'ns surt del cor llatzerat / a Vós Rosa sense espina... etc. / Amb l'amor del nostre pit / entron vostre, flama viva, / la capella primitiva / de bell nou hem embellit. / Un ex-vot de germandat / sigui el blanc de la calcina... etc. Lletra i música de Mn. Adjutori Vilalta, Pvre. Rector de Santa Eugenia del Congost. V/. Ora pro nobis Sancta Dei Genitrix. R/. Ut digni efficiamur promissionibus Christi. Oremus: Concéde, misericors Déus, fragilitati nostrae praesidium, ut qui Sanctae Dei Genitricis memoriam agimus intercessionis ejus auxilio a nostris inquitátibus resurgamus. Per eumden Christum Dominum Nostrum, R/. Amen. L'Ilm. Sr. Bisbe de Vic, Dr. Ramon Masnou, ha concedit als presents GOIGS, 100 dies d'indulgència. Amb llicència eclesiàstica. 08182-284 Pont de Vilomara Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. 41.6928800,1.8729700 406214 4616292 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Obert Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immaterial Música i dansa Pública Religiós 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch Mn Adjutori Vilalta, Pvre. Rector de Santa Eugènia del Congost El goig forma part de la col·lecció de Goigs 'Santa Eulàlia' amb el núm. 17. Al verso del goig hi ha un recull històric de la capella fet per Joan Font i Rius (1957), on dona els diferents noms que ha rebut en llarg del temps (Santa Maria de Mata d'Arcs, Matadars, Matadés i Marquet per la masia que té al costat); de la seva estructura original i de dues peces importants, el retaule gòtic (venut pel propietar idel mas Marquet a uns antiquaris de Barcelona, que el baixaren en un tren de mercaderies, el capvespre del 19 d'agost de 1912 i que es trobaria al Museu d'Art de Catalunya). i la talla d'una imatge de la Mare de Déu, venerada com a la Mare de Déu de Montserrat (actualment al Museu d'Art de Catalunya).Joan Font explica que durant una de les guerres del segle XIX, la imatge original de la Mare de Déu de Montserrat, procedent del Monestir va ser amagada a l'interior de la capella i que potser l'advocació a la Mare de Déu de Montserrat quedés vinculada a la imatge titular. 98|119|94 62 4.4 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59630 Tines de La Lluca https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-lluca Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. XVIII-XIX L'estat de conservació en el que es troba el conjunt és correcte, tot i que el sostre de la tina núm. 1 s'ha esfondrat. La construcció se situa pròxima a la Riera de Santa Creu. Format per tres tines i tres barraques. La Tina núm.1 i la núm. 2 es troben alineades i formen un sol cos. Pel seu cantó esquerre s'estén un mur de contenció que sosté les terres que conformen l'entrada d'aquestes dues tines. Ambdues, són de planta circular. La part inferior dels murs és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior és feta amb pedra sense material d'unió on es localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes. Finalment, es tanca amb la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. La Tina núm. 1 té una llinda de dimensions 140 cm de llargada per 32 cm d'amplada per 15 cm de gruix (a partir d'ara llindes; llargada x amplada x gruix). La porta, a l'igual que la tina núm. 2, és de forma rectangular i se'n veuen les restes de frontisses. Sota la cúpula s'observa un tronc encastat on es lliga una corda que s'emprava per agafar-se durant la trepitja del raïm. És possible que durant la construcció o bé posterior a aquesta, se n'amplies el dipòsit de la tina, ja que la penúltima filada presenta uns encaixos iguals als de la última que es troben tapats per morter. A més, per sobre de la filada superior s'estén una franja de morter d'un metre d'ample que cobreix les pedres. La Tina núm. 2 té una llinda de 124 x 44 x 12 cm. Al seu interior hi trobem tres amagatalls i també una fusta encastada sota la coberta. Els brocs de les dues tines queden protegits per la barraca construïda a la part posterior de les mateixes. La Tina núm. 3 és de planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. Els murs són fets amb pedra i morter de calç. La coberta és de volta amb pedres amorterades. Sobre aquesta, s'hi col·loquen lloses més planes fent-ne una altra capa i finalment s'hi estén una capa de sorra i pedruscall. El dipòsit queda dividit en dues parts iguals per un mur vertical que està enrajolat per ambdues cares. Les mides de les rajoles són iguals a les altres, però aquestes són planes. Cada una de les dues parts del dipòsit, té broc propi, i tenen sortida a la barraca que se situa a la part posterior de la tina. Aquesta, té una finestra i mostra restes de les peces del que formava part la frontissa de la porta. Les diferències en la construcció que presenten el primer grup de dues tines envers la tercera, fa pensar en dues fases o èpoques en la seva construcció. Edificis auxiliars: Construcció amb tres edificacions auxiliars. La primera barraca d'aquest grup es localitza darrera les Tines núm.1 i núm.2. És de planta rectangular amb 5,50 m d'ample per 3,07 m de llarg. Gruix de les parets d'uns 60 cm. Es troba en un estat força deteriorat ja que en manca la part superior dels murs i la coberta per complert. Si s'observen els dos brocs de les tines amb claredat; entre ells disten 290 cm. La segona barraca s'ubica darrera la Tina núm. 3. També és de planta rectangular amb 2,35 m d'ample per 2,08 m de llarg. Els murs són fets amb pedra molt ben treballada i la coberta és de volta. Gruix de les parets d'uns 62 cm. Té una llinda de dimensions 105 x 39 x 19 cm. La porta d'entrada és de 90 cm x 170 cm d'alçada, presenta les restes de frontisses i en destaca l'encaix fet al muntant dret per fer-la més hermètica. A l'interior i veiem els dos brocs de la Tina núm. 3 i tres amagatalls. La darrera, és una construcció de pedra amorterada molt deteriorada. En falta la part superior dels murs i la coberta. La pròpia runa i la vegetació que qui ha crescut n'impossibiliten l'accés. És de planta rectangular amb 3,80 m d'ample per 4,30 m de llarg (mides exteriors). Gruix de les parets d'uns 48 cm. En resta part de les frontisses. Cal esmentar l'existència, junt al mur de contenció, de les restes d'una pedra de la base d'una premsa manual. 08182-232 Serra de Puig Gili El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6932700,1.8968100 408198 4616309 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59630-foto-08182-232-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59630-foto-08182-232-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59630-foto-08182-232-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt fins uns 1.200 metres. Aquí deixarem el camí per trobar-nos amb el conjunt que ens queda a mà dreta. L'accés és dolent. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59609 Barraca https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-71 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Ensorrada en la seva pràctica totalitat. Barraca de pedra seca ubicada a mà dreta d'un revolt del camí que transcorre per la Serra del Puig Gili i condueix cap a les Balmes Roges. Es tracta d'una construcció parcialment enderrocada, de planta circular de 2,20 metres de diàmetre interior. L'alçada conservada és d'1,90 metres. Està construïda damunt d'una codina de pedra i integrada al marge. La coberta, de la qual només es conserva l'arrencada posterior, era de lloses per aproximació de filades. El gruix dels murs restants oscil·la entre un metre i 1,15 metres. Tal vegada sembla que per la seva situació orogràfica, s'hagués hagut de reforçar amb una corona suplementària, a modus de contrafort. No es conserva la porta d'entrada, però estaria orientada al sud-est. Conserva dos tinells petits, un d'ells arran de terra. 08182-211 Serra del Puig Gili La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6941600,1.9027800 408696 4616402 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59609-foto-08182-211-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59609-foto-08182-211-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59609-foto-08182-211-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59495 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-114 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Caldria desbrossar tota la vegetació del voltant i de la coberta per tal d'evitar que s'ensorri. Barraca de pedra seca ubicada a la Serra de Puig Gili, a tocar del torrent de les Arcades, en un revolt del camí on hi ha una figuera de grans dimensions. Està envoltada de brolla de romaní i roldor, en un bosc dens de pin blanc (Pinus halepensis). La barraca està gairebé tapada per l' heura (Hedera hèlix). És de planta quadrangular i mesura 3,40 metres de costat (mides preses a l'exterior). Està recolzada al mur per la part posterior. Les façanes laterals semblen haver estat reforçades amb un contrafort que dona la imatge d'una façana trapezoïdal. La coberta està construïda amb la tècnica de la falsa volta i la clau de volta ben visible. Degut a la gran quantitat d'heura que hi ha damunt de la coberta es fa molt difícil veure l'estat en que es troba el cobriment i el voladís. El gruix dels murs és de 0,50 metres. Els brancals o muntants estan calçats amb pedruscall de mida mitjana i petita en forma de falca. Són verticals amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està ben centrada en relació a l'eix vertical de la façana; mesura 1,15 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Per sobre de la llinda hi ha una lleixa amb obertura interior. Entrant a mà esquerra hi ha dos tinells. La barraca està orientada al nord. 08182-97 Racó dels Manresans La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6942700,1.9114400 409417 4616405 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59495-foto-08182-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59495-foto-08182-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59495-foto-08182-97-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10488. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59512 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-130 CONSORCI DE LES VALLS DEL MONTCAU (2005). Tines a les Valls de Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. Col·lecció Llibres de Muntanya, núm. 11. Ed. Farell PLANS i MESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, núm. 20 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VIOLANT i SIMORRA, Ramon (1954). Las barracas de viña, de pared en seco, del Pla de Bages (Barcelona). Estudios geográficos, 55, vol. XV. Pàgs. 189 a 200. XIX Caldria desbrossar l'entorn per tal de preservar-la millor. Barraca de pedra seca ubicada per sobre del camí que baixa del Puig Gili en direcció a la Casa Nova de Sant Jaume, en el vessant conegut amb el nom de Solella de les Monges. Al seu davant, a uns cinc metres de distància, baixa una torrentera que desemboca a la Riera de la Casa Nova de Sant Jaume. La barraca està emboscada i cal obrir-se camí entremig d'un bosc jove de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. A un metre i mig de la porta hi creix un cirerer d'arboç. És de planta circular, amb els murs aplomats i adossada al marge d'una feixa, aprofitant un roc de grans dimensions. El diàmetre interior és de 2,30 metres. El tancament de la coberta és de falsa cúpula. És a dir, per superposició de filades en anells concèntrics de menor diàmetre fins a tancar la volta. Conserva bona part del cobriment de terra amb pedruscall característic d'aquestes construccions. El voladís està format per una doble filada de pedres planes que protegeixen perfectament la façana de possibles filtracions d'aigua de pluja. El gruix dels murs és de 0,55 metres. Els brancals o muntants són rectes, amb una doble llinda plana. La porta mesura 1,25 metres d'alçada per 0,55 metres d'amplada. Al seu damunt hi ha una lleixa. Té una espitllera orientada a l'est, que permet la ventilació i el pas de la claror. Per sota mateix hi ha un tinell no massa gran. 08182-114 Solella de les Monges La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6946100,1.8982900 408323 4616456 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59512-foto-08182-114-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59512-foto-08182-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59512-foto-08182-114-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 12383. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59499 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-118 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Conjunt compost, format per dues barraques de pedra seca. Està ubicat per sobre del camí que baixa del Puig Gili en direcció a la Casa Nova de Sant Jaume, en el vessant conegut amb el nom de Solella de les Monges. El conjunt està construït aprofitant el desnivell natural del marge, en una zona erma on hi creixen espontanis el pi blanc (Pinus halepensis) i la brolla de romaní. La planta general presenta una forma de 'L'. Les dues barraques estan adossades per un extrem, sense comunicació interior. La barraca destinada al pagès, és de planta circular, amb els murs aplomats. A mà esquerra de l'entrada té un contrafort d'un metre d'alçada. El diàmetre interior mesura 2,30 metres. El tancament de la coberta és de falsa cúpula, és a dir, per superposició de filades en anells concèntrics de menor diàmetre fins tancar la volta. Conserva bona part del cobriment de terra amb pedruscall i el caramull és visible. El voladís està format per una doble filada de pedres planes que protegeixen perfectament la façana de possibles filtracions d'aigua de pluja. El gruix dels murs és de 0,55 metres. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,20 metres d'alçada per 0,66 metres d'amplada. No té cap tinell a l'interior, però conserva una espitllera, orientada a l'oest. Adossada, a mà dreta, hi ha la segona barraca. És de planta rectangular, de 3,60 x 2,35 metres (mides preses a l'interior). És una construcció molt ben feta, amb la pedra perfectament desbastada i molt ben escairada, calçada amb pedruscall. El tancament de la coberta és de falsa cúpula, per superposició de filades. Conserva el cobriment de terra amb pedruscall. El voladís està format per una filada de pedres planes que protegeixen perfectament la façana de possibles filtracions d'aigua de pluja. El gruix dels murs és de 0,60 metres. Els brancals o muntants són rectes, amb una doble llinda, plana. La porta mesura 1,70 metres d'alçada per 1 ,03 metres d'amplada. Havia tingut porta de fusta. Entrant a mà esquerra, hi ha un nínxol construït dins del marge, d'1,40 metres de fondària per 30 cm de costat, emprat per a guardar-hi les eines, perpalines o el perpal. Al davant, entrant hi ha dos cubs o dipòsits de planta rectangular d'1,10 metres d'amplada per 2,30 de llargària i 1,15 metres de fondària. Estan construïts amb fileres de maons i impermeabilitzats amb morter de calç. Presenten un encaix per a col·locar els taulons més coneguts amb el nom de ports o brescats, que permetien col·locar el raïm i aixafar-lo. Cadascun d'aquests dipòsits té una boixa per la part davantera que consisteix en un orifici de sortida gairebé a tocar del terra. Els arrebossats superiors que han impermeabilitzat part de l'estructura, han agafat el color grana característic del raïm. Té una obertura a mena d'espitllera orientada al sud però està tapiada i falcada amb una pedra. La façana està orientada a l'oest. 08182-101 Solella de les monges La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6946100,1.8969000 408208 4616458 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59499-foto-08182-101-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59499-foto-08182-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59499-foto-08182-101-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10492. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59567 Font de Colldat https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-colldat Una mica de neteja de l'entorn (desbrossat) i una rehabilitació d'aquests espais de gran bellesa, permetrien crear una ruta de les fonts. Font excavada a la roca, per sota d'una bauma, en un racó ombrívol del torrent de Colldat. Aquest neix al Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac i desaigua al Torrent del Flequer. Es nodreix de tres torrenteres: les dues primeres neixen al Pla de les Bruixes i aboquen les aigües per la llera esquerra, just per sobre del naixement de la font. La tercera, molt més curta, s'afegeix per la llera dreta uns metres més avall de la font. Al voltant d'ella, tot i que hi ha algun pi blanc, destaca la vegetació característica de fondalades d'obaga, amb roure, boix i alzines i un sotabosc d'arítjol, i herbassars propis de zones humides. Al mateix peu de la font hi ha un peu de boix grèvol (Ilex aquifolium) de dimensions considerables, així com dispersos per tot el corriol que mena a la font. I per sobre, al costat oposat de la déu, un roure bessó de grans dimensions. La font està excavada per sota del nivell del torrent, anant a buscar la déu d'aigua. Per protegir-la se li va construir a mà esquerra, un muret fet de pedra irregular, calçat amb pedruscall, d'un metre d'alçada per 1, 50 metres de fondària, amb un contrafort d'un metre i mig d'amplada per protegir la font de les torrentades. La boca té una alçada màxima de 0,95 cm amb tres graons, el primer d'ells és un roc pla que a més de permetre agenollar-se, sembla protegir la boca de l'entrada de la terra i fullaraca. Al damunt, recolzats a la roca de la bauma, hi ha tres lloses de pedra, amb reblert de pedruscall. Per sobre la coberta hi ha una mica de terra amb fullaraca, provinent dels marges del torrent on hi ha crescut vegetació enfiladissa i algun jove arbust. 08182-169 Torrent de Colldat 41.6951400,1.9313800 411078 4616480 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59567-foto-08182-169-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59567-foto-08182-169-3.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch El boix grèvol (Ilex aquifolium) es troba protegit a tot el territori de Catalunya (Ordre de 28 d'octubre de 1986 per la qual es regula el verd ornamental nadalenc i es protegeix el boix grèvol), que implica la prohibició de la recol·lecció, la tallada i el desarrelament d'aquesta espècie o de qualsevol de les seves parts, incloses les seves llavors, així com la seva comercialització. Excepcionalment, la Direcció General del Medi Rural podrà autoritzar la recollida i l'ús d'exemplars d'aquesta espècie o d'alguna de les seves parts per a finalitats científiques, educatives, o tractaments silvícoles que precisi la conservació de l'espècie. Només es permetrà la venda de boix grèvol procedent de fora de Catalunya quan en la comunitat Autònoma d'origen no estigui protegit. En aquest cas, el venedor o intermediari haurà de poder demostrar documentalment la procedència. 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59534 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-143 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Cobert de bardisses i en desús. Barraca de pedra seca situada en una antiga feixa de conreu actualment erma, a prop de la Casa Nova de Sant Jaume. En el vessant septentrional del Serrat dels Trons. És una construcció aïllada, de planta circular de 2,6 metres de diàmetre exterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades amb clau de volta. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. L'entrada, amb llinda plana, està obturada per una espessa capa de bardisses que n'impedeixen prendre mesures i veure'n l'interior. Tota ella és de petites dimensions i no gaire alta. Del terra al voladís en prou feines arriba al metre d'alçada. Està orientada al sud-est. 08182-136 Camí de la Casa Nova La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6947700,1.8886000 407517 4616484 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59534-foto-08182-136-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59534-foto-08182-136-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59534-foto-08182-136-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59513 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-131 CONSORCI DE LES VALLS DEL MONTCAU (2005). Tines a les Valls de Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. Col·lecció Llibres de Muntanya, núm. 11. Ed. Farell PLANS i MESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, núm. 20 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VIOLANT i SIMORRA, Ramon (1954). Las barracas de viña, de pared en seco, del Pla de Bages (Barcelona). Estudios geográficos, 55, vol. XV. Pàgs. 189 a 200. XIX L'enfonsament del caramull ha estat provocat per la vegetació que està creixent desmesuradament pel marge superior i que ja ha començat a envair la coberta. Barraca de pedra seca ubicada per sobre del camí que baixa del Puig Gili en direcció a la Casa Nova de Sant Jaume, en el vessant conegut amb el nom de Solella de les Monges. Només s'hi pot accedir resseguint un corriol que passa just per sobre del salt (d'uns vuit metres d'alçada) a la capçalera d'una torrentera que desaigua a la Riera de la Casa Nova de Sant Jaume. És de planta quadrangular, amb l'eix de la barraca paral·lel al mur. Està construïda a l‘extrem d'una feixa molt estreta, aprofitant el marge i orientada a sud-est. Mesura 4,70 x 4 metres (mesures preses a l'exterior). El tancament de la coberta és de falsa cúpula, és a dir, per superposició de filades en anells concèntrics de menor diàmetre fins a tancar la volta. Conserva bona part del cobriment de terra amb el pedruscall característic d'aquestes construccions, però ha perdut el caramull, amb la qual cosa està començant a patir les inclemències metereològiques. El voladís està format per una filada de pedres planes que protegeixen perfectament la façana de possibles filtracions d'aigua de pluja. El gruix dels murs és de 0,50 metres. Els brancals o muntants són rectes, amb una llinda plana. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,85 metres d'amplada. Té una espitllera orientada al sud-est, que permet la ventilació i el pas de la claror i dos tinells sobreposats. 08182-115 Solella de les Monges La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6949500,1.9005700 408514 4616492 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59513-foto-08182-115-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59513-foto-08182-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59513-foto-08182-115-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 12384.L'últim tram d'accés a la barraca està molt emboscat i cal emprar podalls per obrir-se pas. Caldria una desbrossada general del perímetre de la barraca. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59651 Tines Entre dues Valls https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-entre-dues-valls Ballbé i Boada, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Ballbé i Boada, Miquel (1998) El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Centre d'Estudis del Bages i Ajuntament de El Pont de Vilomara, Monografies 20. Pàg. 134-135. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Http://bagesterradevins.cat/patrimoni Blogg de David Hernàndez: http://amagatallsdesantllorenc.blogspot.com.es/2016/01/tines-entre-dues-valls-i-altres.html Blogg de Eloi Font: http://torcularium.blogspot.com.es/2016/01/tines-entre-dues-valls.html XVIII-XIX El conjunt es troba en bon estat de conservació tot i que hi ha algunes esquerdes. En estar assentat a un marge seria convenient fer una consolidació ja que pot perillar la seva estructura La denominació d'aquestes tines la va posar en Miquel Ballbé per la seva ubicació enlairada entre la vall del Flequer i la vall de Sant Jaume. Actualment queden dins un bosc que les fa quasi invisibles, i per aquest motiu no van sortir al recull que va fer el Consorci de les Valls del Montcau l'any 2005. Es tracta de dues tines de planta rectangular exteriorment i amb els cups circulars, amb dues construccions adossades. El conjunt està situat en un desnivell que permet l'accés als cups per la part superior. La part inferior de les tines és de pedra i morter de calç i l'interior del cup recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. Sobre els murs es suporta la coberta, tant la de les tines com les de les barraques és de volta de canó de pedra i es conserven en bon estat. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades i a sobre s'estén una capa de sorra i pedruscall. L'accés superior de la tina situada a l'est encara conserva una frontissa de la porta de fusta que tancava. Té dues barraques adossades, una d'elles, la situada més al sud, té dos pisos i s'observa una xemeneia que servia per a la sortida de fums de la llar de foc del pis. També hi ha un forat a terra que connecta la planta superior amb la inferior. Les boixes de les tines donen a les barraques. La segona barraca és d'una planta. 08182-253 Serra de Puig Gili El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6950400,1.9038700 408788 4616498 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59651-foto-08182-253-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59651-foto-08182-253-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59651-foto-08182-253-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt on trobarem les tines de la Lluca i després les de Ratapinyades situades al marge dret del mateix camí, arribarem a una cruïlla sota el Racó dels Manresans. Cap a la dreta es segueix fins a les balmes Roges i serra dels Ermitanets, i per l'esquerra remunta a la carena de Puig Gili, direcció que cal prendre; a 900m de la cruïlla trobarem a l'esquerra una barraca ensorrada i al següent racó hi ha les tines a la dreta. Cal entrar una mica al bosc per veure-les bé. La pista baixa per altra costat de la carena fins a les tines del Ricardo, des de les quals també s'hi pot arribar. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59679 Zona de nidificació de l'abellerol (Merops apiaster) https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-labellerol-merops-apiaster ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme.Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.ornitologia.org/ca/ En algunes zones no és massa apreciat pels apicultors perquè tot i que la seva alimentació és variada, de vegades caça l'abella reina quan surt del rusc o torna de l'aparellament. El rusc d'abelles sense la reina acaba desapareixent. S'ha detectat un gran nombre de nius als torrents i rieres de Rocafort, però també als marges de feixes i camins o corriols de terra, de les propietats del Mas Casassaies, de Ca n'Arbocet, Ca n'Oristrell, de Can Serra de l'església, o Can Prat, on l'abellerol no té por de conviure amb els seus propietaris. Els nius es troben en solitari o en colònies, sempre en els marges o talussos terrosos o sorrencs tous, a la vora de les rieres, dels torrents i de les feixes de cultiu. Consisteixen en uns forats d'un diàmetre no superior als 8 cm i fins a dos metres de fondària, com un túnel, que desemboca en una cambra on posen els ous directament al terra. Tot i que els podem trobar a una certa alçada, no té por de fer els nius a un metre i mig del terra, prop de l'home. L'abellerol (Merops apiaster) és un ocell nidificant estival, restringit als ambients mediterranis. Pertany a l'ordre de les coraciformes i a la família Meropidae. Fa 28 cm de longitud, amb el plomatge de tonalitats vermelles, verdes, grogues i blaves. A la primavera arriba provinent d'Àfrica i de la Índia per a nidificar. A finals d'agost o mitjans de setembre migra igual que ho fa l'oreneta. La seva alimentació està constituïda majoritàriament per himenòpters, que comprèn alguns dels insectes com ara les formigues, el corc de la cama del blat, i d'altres que atrapa al vol com els borinots, els beierols, les vespes i les abelles, i també les llagostes, les mosques, els grills, els saltamartins, les xinxes, cigales, libèl·lules i espiadimonis. Després de digerir les preses (uns 32 grams diaris), regurgita una petita egagròpila amb les parts indigeribles. El seus depredadors naturals són els rapinyaires i els rèptils com les serps que ataquen directament els nius. 08182-281 Rocafort 41.6954500,1.9396000 411762 4616506 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-3.jpg Legal Patrimoni natural Zona d'interès Pública Altres 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch D'acord amb el Decret 148/1992, de 9 de juny de 1992, pel qual es regulen les activitats fotogràfiques, científiques i esportives que poden afectar les espècies de la fauna salvatge, cal una autorització especial per inspeccionar els nius i instal·lar nius artificials de les espècies d'ocells catalogades com a 'sensibles' i 'molt sensibles'. 2153 5.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59632 Tines de l'Olla https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-lolla Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. XVIII-XIX L'estat de conservació de dues tines és dolent ja que tenen la coberta deteriorada o no la conserven. Conjunt format per cinc tines i dues barraques. Les cinc tines formen tres grups que es descriuen a continuació. El primer grup es localitza a l'oest del conjunt i és format per dues tines de planta circular. Els murs d'ambdues es realitzen amb pedra i morter de calç i presenten l'interior del dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. L'accés, independent per a cada una de les tines, es realitza de tal manera que es va estrenyent a mesura que pugem en alçada fins tancar-se amb la llinda. La Tina núm. 1, situada més al sud, té una única llinda, de 90 cm de llargada per 40 cm d'amplada per 17 cm de gruix i la Tina núm. 2 també amb una única llinda de dimensions 130 x 44 x 15 cm respectivament. Sobre els murs d'ambdues s'estén el voladís realitzat amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. La Tina núm. 1 ha perdut la llosa superior que cobria la coberta. Els brocs de les dues es localitzen a l'interior d'una barraca comuna. A dos metres a l'est del primer grup es localitzen les Tines núm. 3 i la núm. 4. Aquestes formen un sol cos a l'interior del qual trobem els dos dipòsits amb planta rectangular. Els murs de la construcció són de pedra amorterada i els dipòsits estan revestits amb peces ceràmiques envernissades. Al parament sud hi ha tres finestres; la central, es troba a una alçada de 2,90 m respecte l'exterior i ha usat dos troncs per a la funció de llinda i, les dues restants, que es troben a una alçada de 4 m i ubicades una a cada lateral de la primera. La porta d'accés, comuna per a les dues tines, té una amplada de 140 cm i n'ha perdut la llinda. La coberta ha desaparegut, sembla però, que fos feta amb pendent a una aigua. Els respectius brocs es localitzen al parament oposat al de l'entrada, quedant els seus orificis enrassats amb el parament i, a una distància entre ells de 190 cm. Aquests, estaven protegits per un petit porxo realitzat amb maons amorterats del que en queden les restes. La Tina núm. 5 es troba a 5,80 m al nord de la Tina núm. 4. La part inferior és realitzada amb pedra i morter de calç amb el dipòsit recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. Aquesta, és de forma rectangular amb una llinda de dimensions 110 x 55 x 16 cm. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planeres i finalment, la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades. El broc no ha estat localitzat. La primera barraca és comuna per a les tines núm. 1 i la núm. 2. És de planta irregular d'uns 2 m d'ample per 1,60 m de llarg. És construïda amb el mètode d'aproximació per filades des de la seva base. El muntant esquerre per a l'entrada es troba mig ensorrat i el dret presenta les restes d'una frontissa. El gruix de les parets és de 50 cm. A l'interior, al cantó oest, sembla de l'existència d'una llar de foc amb xemeneia amb sortida a l'exterior i, al cantó est, trobem els brocs de les dues tines. La runa en cobreix l'interior, alhora que hi creix vegetació. El seu estat de conservació és força ruïnós. La darrera barraca queda adossada a la Tina núm. 5. La seva planta és de forma rectangular amb 2,40 m d'ample per 1,65 m de llarg. Els murs es realitzen amb pedra seca i, part de la coberta feta de falsa cúpula, es troba ensorrada. El gruix de les parets és d'uns 50 cm. La llinda que conformava l'entrada es troba a punt de caure i té unes dimensions de 110 x 40 x 13 cm. El broc de la tina no ha estat localitzat, probablement però, es trobi colgat a l'interior d'aquesta barraca. 08182-234 Serra de Puig Gili El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. 41.6952800,1.9126600 409520 4616516 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59632-foto-08182-234-3.jpg Legal Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Darrere les tines trobem una important construcció de planta rectangular, de 2,90 m d'ample per 6,50 m de llarg. Aquesta no és de fàcil observació ja que l'abundant i espessa vegetació l'ha cobert quasi per complert. Es construeix amb pedra amorterada i coberta en volta. El gruix de les parets és de 55 cm. Té una llinda de dimensions 125 cm de llargada per 35 cm d'amplada per 12 cm de gruix. La porta d'entrada és de 97 cm x 134 cm d'alçada. A l'interior i veiem els brocs de les dues tines a una distància entre ells de 140 cm, que queden perfectament emmarcats a l'interior del mur; vuit amagatalls a mitja alçada dels paraments, dos amagatalls més de dimensions superiors tocant el terra, que podrien servir per guardar aliments en fresc, i un forn de pa que conserva la cúpula de la cambra de cocció. La forma i dimensions de la construcció fan pensar que era usada com habitatge en certes èpoques de l'any. 98|119|94 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59525 Forn d'obra de la Casa Nova de Sant Jaume https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-la-casa-nova-de-sant-jaume BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. XVIII-XIX Cobert de vegetació i en desús, però sembla que manté l'estructura intacta. Es tracta d'una teuleria, és a dir, un forn de bòbila en el que es feien teules per les cobertes de la casa, però segurament també maons i altres elements constructius. Està format per la cambra de combustió i la cambra de cocció, separades per una graella. Les parets laterals estan excavades en el marge i es troben rubefactades a conseqüència de les altes temperatures assolides per les diferents coccions. La boca d'accés a la cambra de combustió està mig colgada de terra i s'obre a la façana septentrional. Tot i estar envoltat i cobert de bardisses i vegetació, que en redueixen considerablement la visibilitat, la seva superfície és quadrada i mesura quatre mestres de costat. La façana nord, per on s'alimenta la cambra de combustió, està feta de pedra irregular de dimensions mitjanes. L'obertura està delimitada per una doble arcada; una primera filera de pedres posades a plec de llibre i a sota, un arc de maó pla amb una triple filera. 08182-127 Casa Nova de Sant Jaume El forn de la Casa Nova de Sant Jaume segurament va ser construït per proveir-se de material per a la construcció de l'antiga casa , desapareguda fa molts anys. Aquest era un fet comú en èpoques antigues, i en tenim un altres exemples documentats en el municipi. 41.6951300,1.8919800 407799 4616521 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59525-foto-08182-127-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu propi forn per la pròpia construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans.L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrial consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior, a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta rectangular o circular, amb un pilar cilíndric, o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió, hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix, i que és l' indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen un to vermellós. 98|119|94 47 1.3 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59527 Tines de la Casa Nova de Sant Jaume https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-casa-nova-de-sant-jaume AA.DD (2005). Tines a les valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÈ, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. XVIII-XIX Modernament per consolidar alguna esquerda en la estructura s'hi ha col·locat ciment. Conjunt de cinc tines adossades, sense barraca, ubicades a peu del camí que va del nucli del Pont de Vilomara cap a la Casa Nova de Sant Jaume. Al darrera mateix hi ha un camp de conreu de cereals i l'antic mas, mig enderrocat. Estan adossades les unes amb les altres formant una pla rectangular. El terreny on es van construir aprofitava el desnivell del marge que oscil·la entre dos i quatre metres d'alçada aproximadament. No es conserven cap de les barraques, que estaven adossades a la part posterior, a tocar de la feixa. Les boques d'entrada estan protegides per retalls de malla electrosoldada emprats en els forjats i paviments. Els muntants o brancals són verticals amb llinda simple, plana i de fusta. Els murs estan construïts amb pedra irregular, de mida gran i mitjana reforçada amb pedruscall, lleugerament desbastada. Els paredats estan collats i arrebossats amb morter de calç. Només una d'elles, conserva la coberta. Les altres estan envaïdes per l' heura (Hedera hèlix). La tina I, més pròxima a la casa, és de planta rodona. Conserva el marxapeus i una sola llinda, plana. L'accés mesura 1,50 metres d'alçada per 1,25 metres d'amplada. El gruix de murs és de 0,55 metres. La coberta és per aproximació de filades amb la clau de volta visible. Conserva un tronquet encastat pels seus dos extrems per sota la cúpula. A l'interior hi ha el dipòsit, de planta rodona que mesura uns 3 metres de fondària, amb els cairons (40 x 40 cm) força malmesos. A l'interior hi ha brutícia. La tina II està adossada a la núm. I i a la núm. III. És de planta circular. No conserva ni els brancals ni la coberta però els cairons estan en molt bon estat. Al seu interior hi creix una figuera. Les tines núm. III, IV i V estan incorporades dins d'un edifici de planta rectangular, amb coberta a un sol vessant, de teula àrab i bigam de fusta de la qual gairebé no en queda res. Les tines núm. III i IV tenen una planta rectangular però al seu interior hi ha dos dipòsits compartimentats. Es pot observar perfectament l'arrebossat dels murs per impermeabilitzar el dipòsit i els cairons estan molt ben conservats. S'hi accedeix per la mateixa porta de la qual es conserven els brancals i el marxapeus en molt bon estat. La tina núm. V presenta una planta rectangular de les mateixes característiques que les anteriors. Destaca la llinda de fusta que encara es conserva. Al seu interior hi creix un arbre. 08182-129 Casa Nova de Sant Jaume La masia formava part d'una gran pairalia dedicada a la viticultura. 41.6952000,1.8914300 407753 4616529 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59527-foto-08182-129-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Malgrat haver desaparegut les barraques, no es pot accedir a les boixes degut a la gran quantitat d'esbarzers que han creat una barrera infranquejable. Les portes no es conserven però hi ha restes de peces pertanyents a les frontisses i als encaixos fets als brancals.Sembla que aquestes mateixes bardisses i l'heura cobririen un altre grup de tines, que per altres fonts sabem que podrien ser-ne tres més. 119|98 46 1.2 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
59573 Barraca de vinya https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-161 RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. XIX Es comença a ensorrar per la part posterior. Barraca de pedra seca ubicada en el vessant occidental del Torrent de Colldat, a l'extrem d'unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní no massa lluny de la font de Colldat. S'hi accedeix des de la llera esquerra del torrent, travessant una torrentera que neix no massa lluny de Cal Victor i que alimenta el torrent de Colldat. És una construcció aïllada, de planta circular de dos metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut i ha deixat al descobert les lloses i el pedruscall, i es comença a ensorrar per la part posterior. També ha perdut una part important del voladís. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,30 metres d'alçada per 0,55 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitlleres orientada a l'est, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. Cal remarcar el treball de la pedra que es veu des de l'interior; ha estat retallada formant una mitja lluna invertida. Disposa d'un tinell arran de terra. La barraca està orientada al sud-est. 08182-175 Torrent de Colldat La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. 41.6955900,1.9294700 410919 4616532 08182 El Pont de Vilomara i Rocafort Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59573-foto-08182-175-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59573-foto-08182-175-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59573-foto-08182-175-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2021-09-22 00:00:00 Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. 119|98 45 1.1 7 Patrimoni cultural 2024-03-28 01:32
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural

Mitjana 2024: 171,28 consultes/dia

Sabies que...?

...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?

La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.

Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/biblioteques/geord-camp/localitzacio/geord-cord/41.641289,2.017917/pag-fi/5