Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59651 | Tines Entre dues Valls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-entre-dues-valls | Ballbé i Boada, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Ballbé i Boada, Miquel (1998) El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Centre d'Estudis del Bages i Ajuntament de El Pont de Vilomara, Monografies 20. Pàg. 134-135. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Http://bagesterradevins.cat/patrimoni Blogg de David Hernàndez: http://amagatallsdesantllorenc.blogspot.com.es/2016/01/tines-entre-dues-valls-i-altres.html Blogg de Eloi Font: http://torcularium.blogspot.com.es/2016/01/tines-entre-dues-valls.html | XVIII-XIX | El conjunt es troba en bon estat de conservació tot i que hi ha algunes esquerdes. En estar assentat a un marge seria convenient fer una consolidació ja que pot perillar la seva estructura | La denominació d'aquestes tines la va posar en Miquel Ballbé per la seva ubicació enlairada entre la vall del Flequer i la vall de Sant Jaume. Actualment queden dins un bosc que les fa quasi invisibles, i per aquest motiu no van sortir al recull que va fer el Consorci de les Valls del Montcau l'any 2005. Es tracta de dues tines de planta rectangular exteriorment i amb els cups circulars, amb dues construccions adossades. El conjunt està situat en un desnivell que permet l'accés als cups per la part superior. La part inferior de les tines és de pedra i morter de calç i l'interior del cup recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. Sobre els murs es suporta la coberta, tant la de les tines com les de les barraques és de volta de canó de pedra i es conserven en bon estat. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades i a sobre s'estén una capa de sorra i pedruscall. L'accés superior de la tina situada a l'est encara conserva una frontissa de la porta de fusta que tancava. Té dues barraques adossades, una d'elles, la situada més al sud, té dos pisos i s'observa una xemeneia que servia per a la sortida de fums de la llar de foc del pis. També hi ha un forat a terra que connecta la planta superior amb la inferior. Les boixes de les tines donen a les barraques. La segona barraca és d'una planta. | 08182-253 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6950400,1.9038700 | 408788 | 4616498 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59651-foto-08182-253-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59651-foto-08182-253-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59651-foto-08182-253-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt on trobarem les tines de la Lluca i després les de Ratapinyades situades al marge dret del mateix camí, arribarem a una cruïlla sota el Racó dels Manresans. Cap a la dreta es segueix fins a les balmes Roges i serra dels Ermitanets, i per l'esquerra remunta a la carena de Puig Gili, direcció que cal prendre; a 900m de la cruïlla trobarem a l'esquerra una barraca ensorrada i al següent racó hi ha les tines a la dreta. Cal entrar una mica al bosc per veure-les bé. La pista baixa per altra costat de la carena fins a les tines del Ricardo, des de les quals també s'hi pot arribar. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59652 | Tines de la Font de la Rovira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-font-de-la-rovira | http://torcularium.blogspot.com.es/ CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XIX | El conjunt es troba en mal estat de conservació i en part enrunat. | Grup format per dues tines simètriques, cadascuna de planta quadrada d'1,80m de costat. No es pot veure la boixa i per tan no es pot precisar l'alçada del cup. Segons expliquen al blog Torcularium, 'la part superior està tapada per un envà horitzontal que només deixa una obertura per tancar amb una tapa quadrada. Amb aquest sistema s'estalviaven de posar-hi una capa de fang per segellar la tina en el moment de la fermentació del most, però també significa que havien de fer servir per força una premsa, ja que no hi ha cabuda per un brescat'. També anomenades Tines del Torrent de la Font de la Rovira. | 08182-254 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6911100,1.9167800 | 409857 | 4616048 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59652-foto-08182-254-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59652-foto-08182-254-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59652-foto-08182-254-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí veurem les tines Solitària i Transformada. Continuarem i prendrem el trencall a mà dreta que ens duria fins el Ventaiol. Passats uns 150 metres arribarem a una petita esplanada, on localitzem la tina de Ratespinyades i seguint el camí per sobre del Torrent de la Font de la Rovira i per sota de la pista que uneix el Racó dels Manresans amb les Balmes Roges. Trobarem un primer revolt molt tancat seguit a 140m d'altra revolt, les tines del Mal Pas es troben en la vertical del punt mig entre els dos revolts, un cop passat el revolt remuntem el camí que voreja el torrent i en un revolt talla la pista el mateix torrent proper a la Font de la Rovira, en aquest camí són les tines de la Font de la Rovira, per sota les Tines del mal Pas | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59653 | Tines del Racó del Companyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-raco-del-companyo | Suades, R. (2016). Guia interactiva de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. DVD. Centre Excursionista de Terrassa i Unió Excursionista de Sabadell. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Http://bagesterradevins.cat/patrimoni Blog d'Eloi Font: http://torcularium.blogspot.com.es/2016/02/tines-del-raco-del-companyo.html Blog de David Hernàndez: http://amagatallsdesantllorenc.blogspot.com.es http://torcularium.blogspot.com.es/2016/02/tines-del-raco-del-companyo.html | XVIII-XIX | L'estat de conservació és deficitari ja que falta la coberta. | Aquestes tines havien restat inèdites fins que les va localitzar en David Hernàndez, i va fer la descripció Eloi Font al seu blog. Es tracta d'un conjunt format per dues tines de planta circular exteriorment i interiorment, que estan situades una al costat de l'altra. La situada més al nord és de menor diàmetre, 2m, i l'altra de 2,5m. La part inferior de la construcció està feta amb pedra i morter de calç i l'interior de les tines està recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió, i és on es localitza l'entrada a les tines, que presentava els muntants verticals, actualment no en conserva la llinda ja que han perdut la coberta en la seva totalitat. La coberta era feta de falsa cúpula per aproximació de filades i encara s'endevina l'arrencada. La boixa de la tina més petita dona directament a l'exterior i quedava tancada a ran de terra per una petita porta. Actualment la porta ja no existeix però hi ha les senyals de les frontisses de ferro. A pocs metres per sota el conjunt hi ha mitja pedra d'una antiga base de premsa. Al costat hi ha les restes d'una cabana o barraca amb 1,40m de l'alçada dels murs de pedra seca. Aquesta barraca tenia dos recintes, cadascun amb la seva entrada, el més estret adossat a la tina gran i a on donava la boixa que no és visible. La barraca més allunyada tenia unes dimensions exteriors de 3.25 x 2.90 m, i el conjunt de les dues 6.10 x 4.05m. | 08182-255 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6892800,1.9238600 | 410444 | 4615838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59653-foto-08182-255-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59653-foto-08182-255-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59653-foto-08182-255-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Seguim el camí direcció Mura i deixem els trencants de Santa Creu i Farell, agafant poc després una pista a esquerra que ens porta a les tines del Camí del Companyó i del Companyó. A 100 m de la Tina del Companyó en direcció a la Tina dels Ermitanets i a les Balmes Rojes la pista fa un revolt per la interferència d'un torrent que baixa de Puig-Gili. Cal pujar torrent amunt seguint els rastres enmig del bosc fins arribar a un punt, a uns 250 m, on el pendent de la riba (dreta hidrogràfica) es suavitza i fa una mena de planell poblat de pins. A l'altre extrem d'aquest pla hi ha les tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59654 | Tines de les Solanes II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-les-solanes-ii | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. 'Memòria de la rehabilitació de les tines: Solanes i Llobregat-Tres Salts'. Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau. | XVIII-XIX | Grup situat a uns 8 metres al nord-est d'un altre grup de 8 tines. Està format per tres tines de planta circular que es presenten alineades, les tines 9, 10 i 11. Tan sols en resten els dipòsits folrats amb cairons ceràmics essent els seu estat de conservació molt deteriorat. Únicament s'ha localitzat el broc de la número 11, encarat a la riera, i que queda emmarcat a l'interior del mur exterior de la tina. Es troben molt tapades per bardisses. | 08182-256 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7223300,1.8818900 | 406999 | 4619552 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59654-foto-08182-256-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59654-foto-08182-256-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59654-foto-08182-256-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint de Navarcles i direcció cap a Sant Benet del Bages, agafarem el camí de les Generes fins arribar al pont de les Generes i a la font dels Burjons, continuarem pel camí de l'esquerra, passant per un petit camp i, a uns 1.100 metres del pont trobarem una bifurcació. Prendrem el camí de la dreta deixant enrere el Camí de les Bases i continuant uns 400 metres arribarem a una altra cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra. Seguint el camí deixarem enrere les tines del camí de les Generes. Prosseguirem el trajecte fins arribar a la riera de Mura on seguirem el camí que la voreja, riera avall, fins trobar una esplanada de pedra viva al mateix llit on podrem contemplar el conjunt de tines de la Riera de Mura, també anomenades Les Solanes. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||
| 59655 | Jaciment del Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-del-pont-de-vilomara | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. BENET CLARÀ, A. (1985). Història de Manresa. Dels orígens al segle XI. Manresa. DAURA, Antoni, GOLOBART, Joan i PIÑERO, J(1995). L'arqueologia al Bages; Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 15. Manresa. GENERALITAT DE CATALUNYA (2010). Carta arqueologia del Bages. El Pont de Vilomara i Rocafort. JUNYENT i MAYDEU, Francesc i MAZCUÑAN i BOIX, Alexandre (1984). Forats d'una possible palanca o torre; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pàg. 357. | IX-XV | Caldria prospectar la riba esquerra del riu per saber si existeixen els forats paral·lels de l'altre costat. | Amb el nom de Pont de Vilomara, la Carta arqueològica defineix la ubicació d'una sèrie de forats rodons excavats a la roca situats després de travessar el pont gòtic, 50 metres aigües avall. En un aflorament rocós a tocar del cabal d'aigua. Segons la font consultada, són 16 o 17 forats, d'uns 20 cm de diàmetre i 8 cm de profunditat, formant dos rengles asimètrics. La manca de més dades en dificulta la seva interpretació. Per a alguns, es podria tractar del lloc on s'aixecarien els pals o cabirons de suport d'una primitiva palanca o torre de fusta. També s'apunta la possibilitat que fos una resclosa. Però la possibilitat més factible és que es tractés d'una passera de fusta, anterior al pont actual, o relacionada amb la construcció del pont. | 08182-257 | Riu Llobregat | 41.7004600,1.8690400 | 405898 | 4617137 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59655-foto-08182-257-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59655-foto-08182-257-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Els forats descrits es troben a la riba dreta del Llobregat, dins el terme municipal de Manresa, però l'àrea delimitada en el polígon de la Carta arqueològica de la Generalitat, inclou la riba esquerra, corresponent al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||
| 59656 | La Creueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-creueta-5 | <p>BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona.</p> <p>PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor.</p> <p>DAURA, Antoni i GOLOBART, Joan (1983). Troballes arqueològiques a Rocafort de Bages; dins Dovella, núm. 8. Manresa, pp. 33-34.</p> <p>DAURA i JORBA, Antoni i GOLOBART BADAL, Joan (1983). L'arqueologia al Bages (II). Necròpolis medievals; dins Les Fonts. Quaderns de recerca i divulgació, núm. 6. Manresa, pp. 84-85.</p> <p>DAURA, Antoni i GOLOBART, Joan (1984). Necròpolis de La Creueta; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 356-357.</p> <p><span><span>FERRANDO I ROIG, Antoni, (1992). Recorregut per les tombes medievals de Sant Llorenç del Munt i els seus encontorns. Terrassa. Editorial Ègara. Monografies Vallesanes, 18. Pàg. 26-29. </span></span></p> | V-X | La zona pateix accions de vandalisme i els responsables i veïns gairebé prefereixen que siguin difícil de distingir per protegir-les millor. La pedra de les creus ja la van haver de traslladar per evitar la seva destrucció. | <p>Necròpolis medieval localitzada al puig conegut amb el nom de La Creueta, a l'extrem nord-oriental del terme municipal, a prop de Rocafort. Es tracta d'un cementiri amb tombes del tipus 'cista', delimitades per lloses; orientades est - oest. N'hi ha dues de visibles que mesuren 1'80 x 0'58 m, la més gran i 1'25 x 0'55 m l'altra. Se n'entreveu una tercera al costat, colgada per matolls, però n'hi deuen haver més. Miquel Ballbè (1998) en va veure fins a cinc. En una s'hi localitzaren restes òssies en connexió anatòmica, i dos cranis al costat de ponent. A l'altre enterrament s'hi localitzà una mandíbula inferior. Hi ha lloses clavades verticalment que podrien indicar els límits de la fossana. Les mides publicades a la Catalunya romànica (1984), no coincideixen amb les que vam prendre durant la nostra visita. Potser es tracta de tombes diferents.</p> | 08182-258 | La Serra | <p>El mes de juliol de l'any 1985, després de les diferents intervencions que es van fer al jaciment (veure bibliografia), un gran incendi afecta la zona i deixa al descobert diverses tombes que no s'havien documentat arqueològicament. Amb la recuperació de la capa vegetal tornen a quedar colgades sense que s'hagi fet cap altra intervenció.</p> | 41.7191400,1.9148500 | 409736 | 4619162 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59656-foto-08182-258-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59656-foto-08182-258-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A la CCAA està mal ubicat, i les informacions que s'hi llegeixen relacionades amb la visita que hi van fer són incorrectes. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59657 | Solana del racó de les monges | https://patrimonicultural.diba.cat/element/solana-del-raco-de-les-monges | <p>CLARET I TARDA, J. M. 'Visita a la necròpolis de la Solana de les Monges'. Butlletí del Centre Excursionista Montserrat. p.6-8.</p> <p>DAURA i JORBA, Antoni i GOLOBART BADAL, Joan (1983). L'arqueologia al Bages (II). Necròpolis medievals; dins Les Fonts. Quaderns de recerca i divulgació, núm. 6. Manresa, pp. 83-84.</p> <p><span><span>FERRANDO I ROIG, Antoni, (1992). Recorregut per les tombes medievals de Sant Llorenç del Munt i els seus encontorns. Terrassa. Editorial Ègara. Monografies Vallesanes, 18. Pàg. 25-26. </span></span></p> | V-XV | No resta cap testimoni visible, cobert per la vegetació. | <p>Es tracta d'una zona abrupta de solana en pendent acusat vers la riera de la Casa Nova, amb alguns afloraments rocosos i vegetació densa dominada pel pi blanc i el sotabosc espès d'arbusts amb molta preponderància del romaní. En aquesta zona es coneix l'existència d'una necròpolis formada per tres tombes del tipus cista, a més d'una quarta no segura (només conserva una llosa). Les tombes consistien en caixes funeràries constituïdes per vàries lloses en els dos costats llargs i dues en els extrems i la coberta constituïda de vàries lloses, amb l'orientació típica d'oest a est i de planta rectangular, lleugerament trapezoïdal. Una d'elles, que es prengué com a model, feia 1,96 m de llarg, 0,58 m d'ample a la capçalera i 0,50 m als peus i una fondària de 0,43 m. Pel tipus de tomba descrita, en cista amb orientació d'oest a est, només es pot apuntar una cronologia àmplia que abastaria des d'època visigòtica fins al final de l'alta edat mitjana. L'estat de conservació de la necròpolis s'ha de considerar desconegut ja que ni en la confecció de la Carta arqueològica del Bages el 1988 ni en la revisió de 2010 es va poder valorar.</p> | 08182-259 | Solella de les Monges | <p>Aquesta necròpolis fou descoberta per atzar en obrir-se una pista forestal a finals dels anys 70 del segle XX i fou donada a conèixer per membres de la secció d'arqueologia del Centre Excursionista Montserrat. Malauradament, les accions furtives van començar a degradar ràpidament el seu estat de conservació.</p> | 41.6961800,1.8954800 | 408092 | 4616634 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59657-foto-08182-259-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59657-foto-08182-259-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | S'accedeix al jaciment des del nucli del Pont de Vilomara pel camí de la Casa Nova que arrenca des del sector nord-est del poble, rodeja el turó de Catric-Catrac pel nord i enfila en direcció sud-est a una certa alçada sobre el marge esquerre de la riera de la Casa Nova. Transcorreguts 2,1 quilòmetres s'arriba a la Casa Nova de Sant Jaume, actualment abandonada, on cal prendre el camí que travessa la riera pel seu llit rocós i enfila el pendent abrupte del marge dret de la riera en la zona coneguda com a Solella de les Monges. A mig quilòmetre des del llit de la riera es troba un trencall a l'esquerra que s'enfila muntanya amunt. El jaciment s'ubica a dos-cents metres, tot i que no es veu res per la vegetació existent. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59658 | Roca de les Creus de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-de-les-creus-de-casajoana | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ROVIRA, Jordi; CASANOVAS, Àngels i PÉREZ, Enric (1998). La roca de les creus de Casajoana (El Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages); dins Dovella, núm. 58, pp. 13- 17. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | V-XVIII | La manca d'actuacions arqueològiques i la urbanització de la zona n'impedeixen un coneixement científic. | En terres del que fou el mas Casajoana, ara convertides en urbanització, en el camí que anava del mas de La Roviralta a Rocafort hi havia una gran pedra, originàriament emplaçada de manera horitzontal. Servia de fita termenal en una cruïlla de camins rurals. Restava oblidada de la memòria popular i colgada per la vegetació. Després de l'incendi de 1985 que també l'afectà, quedava a la vista i desprotegida. El bloc és cobert d'una quarantena de creus gravades i d'altres grafismes, tots profundament gravats sobretot en el seu sector central, que apareix sobrealçat. Les seves dimensions són de 380 cm de llargada, 130 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. El material de suport és pedra sorrenca. En el conjunt de gravats hi apareixen dues dades (1775 i 1802), 37 creus de diferents tipus (llatines, gregues), 6 cassoletes i 5 depressions longitudinals. Es tracta d'un exemple, com a mínim contrastat des del s. XVII ja què unes escriptures de 1635 i també de 1695 esmenten el bloc de pedra del terme, del que eren des de època medieval els blocs termenals emprats com a punt de referència de propietats, vies o termes municipals. Tanmateix, la simbologia cruciforme apareix des d'antic als documents catalans (segle XI), com a senyal delimitadora de límits parroquials o de propietats. | 08182-260 | Urbanització River Park - Casajoana | El 20 de març de 1635 i el 29 de novembre de 1695, unes escriptures esmenten el bloc de pedra del terme. Tement per la seva integritat, els veïns de Rocafort motivats per Josefina Oliveras i el Museu, l'any 1992, decidiren traslladar-la i ubicar-la darrera l'església de Santa Maria. | 41.7158500,1.8915500 | 407793 | 4618822 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59658-foto-08182-260-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | S'accedeix al jaciment des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1124 que mena al nucli de Rocafort. A l'alçada del PK 5,150 s' agafa la carretera que surt a l'esquerra i s'enfila cap al Turó de Solanes, on hi ha actualment la urbanització 'River Parc'. Cal anar al nord d'aquesta urbanització pel primer carrer a l'esquerra al capdavall del qual es troba el camí de terra que mena a can Casajoana. Uns quatre-cents metres al nord-est, a la dreta del camí, es trobava el jaciment. | 94 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59659 | Pedra de les Creus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedra-de-les-creus | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. COMELLAS, J. (1987), 'L'enigma de la 'pedra de les creus' de Rocafort, Regió 7, 20 de juny. DAURA, A.; GALOBART, J. (1983 a), L'arqueologia al Bages (lI), Les Fonts, Quaderns de Recerca i Divulgació. 6, Manresa. Nota 2, pàg. 58 i pàg. 61. DAURA, A., GALOBART, J., (1983 b), 'Troballes arqueològiques a Rocafort de Bages', Dovella, 8, Manresa, pàgs. 33-36. ROVIRA, Jordi; CASANOVAS, Àngels i PÉREZ, Enric (1998). La roca de les creus de Casajoana (El Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages); dins Dovella, núm. 58, pp. 13- 17. DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995), L'arqueologia al Bages, Monogràfics, 15. Centre d'Estudis del Bages, pàg. 286. Manresa. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | V-XVIII | L'any 1992 es va adequar l'actual espai per protegir-la. | La Roca de les Creus és un gran bloc prismàtic, originàriament emplaçat de manera horitzontal que servia de fita termenal en una cruïlla de camins rurals, en el camí que anava del mas Roviralta a Rocafort. Estava situada dalt de la carena del camí que va del mas de La Roviralta a Rocafort. Quan hi havia enterraments a Rocafort, les comitives del difunt es paraven en aquest lloc i resaven una absolta i marcaven una creu. El bloc és cobert d'una quarantena de creus gravades i d'altres grafismes, tots profundament gravats, sobretot en el seu sector central, que apareix sobrealçat. Les seves dimensions són de 380 cm de llargada, 130 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. El material de suport és pedra sorrenca. En el conjunt de gravats hi apareixen dues dades (1775 i 1802), 37 creus de diferents tipus (llatines, gregues), 6 cassoletes i 5 depressions longitudinals. Es tracta d'un exemple, com a mínim contrastat des del segle XVII, ja que unes escriptures de 1635 i també de 1695 esmenten el bloc de pedra del terme, del que eren des d'època medieval els blocs termenals emprats com a punt de referència de propietats, vies o termes municipals. Tanmateix, la simbologia cruciforme apareix des d'antic als documents catalans (segle XI), com a senyal delimitadora de límits parroquials o de propietats. | 08182-261 | Rocafort | Disposem per a la Roca de les Creus d'un cert nombre de referències documentals que des del segle XVII ens especifiquen, sense cap mena de dubte, el caràcter termenal que posseïa aquest bloc. Així, una escriptura datada del di a 20 de març de l'any 1635 esmenta ja el bloc de pedra de terme i en un altre document datat del dia 29 de novembre de 1695 hom es refereix al bloc com un element termenal ben significat i consensuat. Així, a tall d'exemple. aquest segon document diu , entre altres coses: '' ... DIE VIGESSIMA NONA MENSIS NOEMBRIS ANNO A NAY E D(O)NI MILLESIMO SEXCENTESSIMO NONAGESIMO QUINTO IN MANSO ROVIRA DE ROVIRALTA TERMINI ET PARA STA MARIA DE ROCHAFORT VICENS DlOS' Tement per la seva integritat, els veïns de Rocafort motivats per Josefina Oliveras i el Museu, l'any 1992, decidiren traslladar-la i ubicar-la darrera l'església de Santa Maria. | 41.7172400,1.9364600 | 411531 | 4618929 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59659-foto-08182-261-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59659-foto-08182-261-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59659-foto-08182-261-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | També rep els noms de Pedra de les Creus o Còdol de les Creus.No es troba en el seu emplaçament original perquè patia atacs vandàlics molt sovint. | 94|85 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59660 | Riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-llobregat-2 | BOLÓS, O.; VIGO, J. (1984). Flora dels Països Catalans. Vol. I. Ed. Barcino. Barcelona BORRÀS, A. (1980). Els ocells de la comarca del Bages. Aproximació al medi humà i cultural de la comarca. Ed. Montblanch-Martin. Granollers. MORATÓ, Jordi (1990). Influència del riu Llobregat sobre les aus migratòries. Dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 116, pp.12 a 14. Ed. El Brogit. Manresa. | El riu Llobregat travessa el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort de Nord a Sud pel seu costat oest on de frontera natural amb Manresa. En l'extrem nord-oest atermena amb Sant Fruitós del Bages. En el seu pas pel municipi, es nodreix bàsicament de la riera de Nespres, que en el seu darrer tram rep el nom de riera de Sant Esteve. Neix sota el Montcau i passa pel municipi de Mura i també de Rocafort. Pel costat nord, fa de separació natural amb el municipi de Talamanca. La segona riera que nodreix el riu Llobregat és la de Santa Magdalena i els seus afluents com la riera de la Casa Nova, anomenada també de la Santa Creu, el torrent del Mal, el de les Arcades i el de la font de la Rovira, el torrent del Còdol Llarg i la riera de Cal Vibó, amb el torrent del Flequer, el de Colldat, el de Casassaies i el de Coma Bou, el torrent de Rocafort i el de la font de l'Àlber. També hi ha el torrent del Marquet. Des del punt de vista geològic, es tracta d'un territori que s'enfila des de la vora del riu costa amunt fins a la llarga carena que dona pas a l'estreta vall de la riera de Mura. Aquesta comarca està constituïda per una plana central formada per la conca d'erosió dels rius Cardener i Llobregat, amb uns relleus perifèrics que en els sectors meridionals són les serralades que pertanyen al sistema muntanyós del Pre-litoral. Si bé el Pont de Vilomara i Rocafort no està ben bé situat en la plana central, sí que ocupa una posició perifèrica a l'altre costat del riu Llobregat, un cop passat el congost que es forma davant del nucli urbà del Pont de Vilomara, per cavalcar-se damunt dels estreps de la serra de Sant Llorenç de Munt i de l'Obac i per tant, presenta un relleu més accidentat que la resta de municipis. La vegetació de ribera hi és present amb presència de pollancres, àlbers, algun vern a més de fenassars, joncs, canyissar, tamarius i bardissars. Tots aquests elements retenen l'aigua, preserven un ecosistema específic amb una gran quantitat d'ocells que, per la seva supervivència, depenen del seu estat de conservació. Els torrents que hi desaigüen són refugi i nodreixen a varies espècies de mamífers, a més de servir de vies de pas naturals per als animals. El riu també es presenta com un tallafocs natural amb una combustibilitat molt més reduïda. | 08182-262 | Pont de Vilomara | Històricament, el Pont de Vilomara és lloc de pas obligat des del camí Ral que sortia de Manresa en direcció a les Esdolines, Vall-Honesta i per la Barata seguirà el curs de la riera de Rubí fins a Terrassa on enllaçava amb el camí que menava a Barcelona i la que seguia la Strata Francisca o Camí de França. La transformació de la llera del riu a partir del segle XIX amb el procés d'industrialització és flagrant. Nombroses fàbriques tèxtils s'instal·len tant al Llobregat com al Cardener (riu que també transcorre pel municipi). El procés comporta la construcció de nombrosos habitatges a proximitat dels edificis fabrils degut a l'arribada de gent de fora que busca millorar la seva qualitat de vida. El Pont de Vilomara es desenvolupa mentre que el nucli antic de Rocafort perd importància i queda relegat a un petit nucli rural format per les cases disposades arran dels camins històrics. | 41.7091500,1.8694300 | 405943 | 4618102 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59660-foto-08182-262-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Cal fomentar la preservació de les terres de conreu que estan situades a prop de les lleres del riu Llobregat i també d'algunes de les rieres. La intervenció dels pagesos ajuda a mantenir la llera en bon estat, alhora que s'amplia una franja de protecció no només en cas d'incendi sinó també en cas de crescudes. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||||||
| 59661 | Santa Maria de Matadars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-matadars | <p>ALTÉS, F.X. A (1994). El Diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994. Volim I: a. (Studia Monastica; núm. 36), pp. 253-262. ALTÉS, F.X. A (1995). Diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. Volum II: . (Studia Monastica; 37), pp. 393. ALTÉS, F.X. A (1996). El Diplomatari del Monestir de Santa Cecília de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996. Volum III:. (Studia Monastica; 38), pp. 297. BARRAL i ALTET, Xavier (1980). Les pintures murals romàniques d'Olèrdola, Calafell, Marmellar i Matadars. Barcelona: Artestudi, (Art romànic; 11), p.141. BARRAL i ALTET, Xavier (1981). L'art pre-romànic a Catalunya: segles IX-X. Barcelona: Edicions 62, pp. 303. BENET, A. [et al.] 81984). Santa Maria de Matadars (o del Marquet); dins AA. DD. Catalunya Romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984. volum XI: . pp. 328-334. CARRASCAL, S.; MALGOSA, A.: Estudi antropològic. Inclòs a la memòria d'intervenció arqueològica de 2007-2008. Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia FIERRO, X. ET ALII: Memòria de l'excavació a l'església de Santa Maria de Matadars (Pont de Vilomara i Rocafort, Bages), 2 Volums. Campanyes 2007-2008. Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia. FONTAINE, Jacques. L'art préroman hispanique; Art mozarabe. Saint-Léger-Vauban: Zodiaque, 1973-1977. 2. (La nuit des temps; 38; 47). GALÍ, D.; PUIG, J. 'Estudi artístic. La decoració pictòrica de l'interior'. A: S.P.A.L. Estudi Històric (documental, constructiu i artístic) de l'església de Santa Maria de Matadars (El Pont de Vilomara i Rocafort). Barcelona: Diputació de Barcelona. pp.37-39. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. GISBERT, Adell I albert, Joan (1982). El transsepte elevat d'algunes esglésies alt medievals. Notes per a un estudi; dins Quaderns d'estudis medievals. [Barcelona] 1, núm. 7 , pp.405-423. GOMEZ-MORENO, Manuel (1919). Iglesias mozárabes: arte español de los siglos IX a XI. Madrid: Centro de estudios históricos. JUNYENT, Eduard (1983). L'arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic. Barcelona: Curial; Abadia de Montserrat. (Textos i estudis de cultura catalana; 3), pp. 243. LACUESTA, R. 81981). Església de Santa Maria del Marquet o de Matadars; dins AA. DD. El Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra. 1915-1981. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1998. Volum II. pp. 569-577. LÓPEZ, A.; CAIXAL, A. (2009). La primera campaña de excavación en la iglesia de Santa María de Matadars o de Marquet; dins Espacio, Tiempo y Forma (Homenaje al profesor E. Ripoll Perelló). [Madrid] 1, pp.337-352. Serie I, Nueva época. LÓPEZ, A; CAIXAL, À.; GÓMEZ, A. (2007). L'excavació arqueològica a l'entorn immediat de l'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet (El Pont de VIlomara i Rocafort, Bages); dins el III Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell, 2007. II. pp. 680 -688. MARTORELL, Jeroni (1935). L'eslgésia mossàrab del Marquet; dins Revista Esplai, núm. 199, pp. 1118-1119. MONTANYÀ, E. Pàgines comarcals. Pont de Vilumara. Industria i Comerç. 17. PUIG i CADAFALCH, Josep; FALGUERA, Antoni de; GODAY CASALS, Josep. (1918). L'arquitectura romànica a Catalunya. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1909-1918. 4. SITJES i MOLINS, Xavier (1977). Les esglésies pre-romàniques del Bages, Berguedà i Cardener. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa, pp. 251. VILA, A. 'Pont de Vilumara. La Capella del Marquet'. Butlletí del Centre Excursionista de la Comarrca del Bages. VILLEGAS, Francesc (1973). Otra iglesia restaurada: Santa Maria de Matadars. Manresa. dissabte, 23 de juny de 1973.</p> | I-XI | L'església fou parcialment restaurada el 1950. Posteriorment s'hi han fet excavacions arqueològiques i de restauració a càrrec e la Diputació de Barcelona. | <p>S'accedeix des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1229 en direcció a Sant Vicenç de Castellet. A 800 metres del nucli, a l'alçada del punt quilomètric 4, cal entrar a mà esquerra en un carrer senyalitzat que mena a la zona de Santa Maria de Matadars, adjacent a la mateixa carretera. El conjunt de l'església de Santa Maria de Matadars i la necròpolis adjacent es troben actualment en una zona urbanitzada al sud del nucli del Pont de Vilomara i sobre el marge esquerre del Llobregat. L'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet, anomenada així per trobar-se al costat de la masia del Marquet, consta en l'actualitat de dos elements diacrònics: d'una banda, la capçalera preromànica, formada per una nau de planta rectangular i dues capelles laterals (els dos braços del transsepte), i de l'altra, la nau romànica que tradicionalment s'ha datat del segle XI i que es va adaptar a la capçalera original amb una notable desviació cap al nord-est. La capçalera, que correspon molt probablement a una primitiva església de tres naus, és força original i complexa. Està compartimentada en dos petits santuaris o absis de planta trapezoïdal (un de tercer, el de migdia, fou mutilat posteriorment) i un espai central, que constitueix el creuer, comunicats entre si mitjançant arcs de ferradura. El santuari central, constituït pròpiament en absis, sobresurt notablement dels laterals, que es disposen al flanc a manera de transsepte. Tot aquest sector es cobert amb voltes de canó. Al lloc que correspondria al creuer hi ha un cos sobresortint a manera de cimbori allargassat, sense cap connexió interna amb l'edifici. L'element més destacat del conjunt són els dos arcs de ferradura que comuniquen l'absis central amb el creuer, i el creuer amb la nau. Són molt ultrapassats, amb encongiment manifest dels muntants i amb les pedres de l'arc disposades radialment. També són de ferradura els dos petits arcs que comuniquen el creuer amb les capelles laterals, i la finestra de l'absis principal. La nau romànica, coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals, és d'aparell més regular i escairat, i es va adaptar al segle XI a aquesta capçalera antiga, amb una notable desviació vers el NW. La façana de ponent té un portal de punt rodó, amb un senzill arc de pedres en disposició radial, una finestra en forma de creu al damunt i les restes d'una petita espadanya. A l'interior, entre el darrer arc toral i la capçalera hi ha restes de pintures murals a la volta, formades per unes caselles dins les quals hi ha unes estilitzacions vegetals, molt semblants a les de Sant Pere de Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet), i que devien decorar tota la nau. La seva cronologia és discutida, però tot i que se les ha volgut fer contemporànies de la nau, semblen molt més tardanes</p> | 08182-263 | Carretera de Sant Vicenç de Castellet, s/n | <p>El lloc i l'església de Matadars són coneguts documentalment des de l'any 956, en què Ansulf cedí l'alou de 'Matadarcs'; amb les seves esglésies i altars al monestir de Santa Cecília de Montserrat. A mitjans del segle XII, l'església és esmentada com a parròquia del bisbat de Vic, però perdé aquesta condició per manca de poblament. Centre d'una quadra (amb només tres famílies el segle XVI) propietat del monestir de Montserrat, passà a simple capella i després restà sense culte. Les intervencions arqueològiques van evidenciar diverses etapes d'ocupació. Les primeres fases corresponen a l'època romana, que correspondrien a una vil·la. En els estrats de fundació de l'església van aparèixer materials ceràmics de filiació romana; fora de context hi havia ceràmiques comunes de la Tarraconense o de procedència itàlica i africana, així com restes d'opus signínum, tègula i lateri. A l'exterior del mur sud de l'església es va localitzar la cantonada d'un lacus revestit d'opus signínum, molt malmès per la inclusió posterior d'una tomba medieval. També cal destacar un conjunt de ceràmiques grises de pastes molt ben depurades amb decoracions geomètriques, corresponents a final de l'Antiguitat Tardana o Alta Edat Mitjana i és possible que corresponguin a aquest moment (segles VII-VIII) dues sitges amortitzades en el moment de construcció de l'església preromànica. Del segle XVIII existeixen referències documentals, i se sap que ben entrat el segle es bastí un paller adossat al mas Marquet, fet que va malmetre l'estratigrafia associada a l'estança i als annexos del segle XIII. L'any 1822 l'església passà a dependre de la de Sant Vicenç de Castellet que era sufragània de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell. Més tard, amb la desamortització de Mendizábal, l'església passà a mans de la família Casajoana, propietària del Mas Marquet. El 1934 es començaren les obres de restauració que, amb diverses interrupcions i canvis de projecte, continuen fins a l'actualitat. L'estudi antropològic de la necròpolis s'efectuà a partir de les restes de varis dels individus exhumats. Aquests es trobaven en diversos estats de conservació, i es van localitzar en posició decúbit supí amb un o els dos braços flexionats sobre el cos en la majoria dels casos. El ritual funerari practicat indica que es llençava una petita quantitat de terra sobre la tomba abans de segellar-la amb la llosa superior. Els individus eren de constitució robusta, i els húmers i els cúbits tendien a ser arrodonits, fet que mostra una activitat muscular poc incident, que també s'observa en les extremitats inferiors. Les patologies òssies més observades són artrosis, relacionades amb activitats continuades de sobrecàrrega. No es detecten signes indicatius de deficiències nutricionals a nivell ossi, però sí un acusat desgast dentari i reabsorció alveolar.</p> | 41.6928800,1.8729800 | 406215 | 4616292 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59661-foto-08182-263-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59661-foto-08182-263-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59661-foto-08182-263-3.jpg | Legal | Visigot|Pre-romànic|Romànic|Romà | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2020-07-03 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El 2003 se signà un conveni entre l'ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort i la Diputació que tenia per objecte dur a terme 'Actuacions d'Urgència a l'ermita de Santa Maria de Matadars'. Així, les intervencions de 2003-2004 i 2007-2008 i l'estudi documental i artístic de l'edifici van permetre als directors del projecte establir una seqüència cronològica de l'evolució del monument. | 87|91|92|83 | 45 | 1.1 | 1781 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||
| 59662 | Tècnica d'escorçar els pins | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tecnica-descorcar-els-pins | XVIII-XX | Ofici perdut | Ofici boscà, perdut, que formava part de les tasques que realitzaven els homes per aprofitar tot allò que la natura els oferia. Consistia, un cop tallat un pi, en llevar l'escorça fins a trobar la teia. S'utilitzava com a biga per a la seva robustesa i sobretot perquè no es corca. També en podien treure els taulons per les portalades que han de resistir les inclemències del temps. Les estelles d'aquesta fusta s'aprofitaven per a la llar de foc i també per fer llum, perquè crema amb molta facilitat degut a la resina, tot i que fumejava molt. | 08182-264 | Rocafort | Els de Can Toscas ho feien com a ofici. | 41.7095000,1.9035600 | 408783 | 4618104 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Informació oral facilitada pel senyor Valentí de Ca n'Oristrell. | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||||
| 59663 | Aquest és més fort que una teia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aquest-es-mes-fort-que-una-teia | XVIII-XX | Aquesta dita comú a Rocafort, prové de l'ofici bosca d'escorçador de pi. Es referia a la comparació d'un jove robust al d'una teia, que és la fusta que es troba al cor del pi, la més forta. | 08182-265 | Rocafort | 41.7095200,1.9034500 | 408774 | 4618106 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Informació oral facilitada pel senyor Valentí de Ca n'Oristrell. | 98 | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||||||
| 59664 | Ofici de pastor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ofici-de-pastor-0 | XX-XXI | testimonial en el municipi. | Les pastures del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort són visitades per un ramat de més de quatre-centres ovelles i cabres. El seu propietari, Josep Serra, conegut com a Jan Pastor, que baixa des de Viladordis, ha volgut recuperar la raça ripollesa autòctona en perill d'extinció. Les cabres, les ven com a vianda. De la llet de les ovelles també en fa formatges però les ven com a vianda de qualitat. | 08182-266 | Pont de Vilomara | 41.7037200,1.8790000 | 406731 | 4617488 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59664-foto-08182-266-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59664-foto-08182-266-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||||
| 59665 | Ca l'Arbocet antic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-larbocet-antic | XV-XVI | antic mas desmuntat del que només se'n conserva un munt de pedres amuntegades i el record. | Restes d'un antic mas situades en unes feixes de conreu de cereals, on s'hi han plantat oliveres. Al capdavall de dos turons que conflueixen: la Costa del Penjat i la Bassa dels Tres Colls. S'hi accedeix fàcilment a través d'un estret corriol que surt de darrera l'era de Ca n'Arbocet, en terreny de Can Serra, s'amunteguen les runes de l'antic mas de Ca l'Arbocet. No s'hi distingeix cap mur originari de l'antiga masia, només alguns marges de pedra seca que potser aprofitarien construccions anteriors. A més, posteriorment s'hi ha obert pas per la maquinària agrícola i s'ha aterrassat el terreny. | 08182-267 | Costa del Penjat | És el punt originari de la masia de Ca l'Arbocet que es va abandonar per manca d'aigua segons ens ha in format la mateixa família. Molta de la pedra va servir per a la construcció de l'actual. | 41.7111100,1.9295300 | 410946 | 4618255 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59665-foto-08182-267-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||||
| 59666 | Mas Cornadelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-cornadelles | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48 i 153. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 82 i 83. Ed. Centre d'Estudis del Bages. | XVI-XIX | Pràcticament enrunat en la seva totalitat. Només conserva una paret dreta. | Restes d'un antic mas ubicat en una solera, dalt d'un turó de 493 metres d'alçada que consisteixen en un mur mestre de la casa, d'uns quatre metres d'alçada i d'altres arranats lligats amb argamassa. S'hi observen els encaixos per contenir el bigam de la planta pis i per sobre resten dues obertures a mena d'espitlleres amb els carreus ben perfilats i una llinda al damunt. Al voltant hi ha les restes del que haurien estat les diverses dependències pròpies d'aquests masos. | 08182-268 | Turó de Cornadelles | En un document del segle XIV, datat de l'any 1305 concretament s'esmentaria un tal Ferrer de Cornadelles, cap de família que viuria en aquesta propietat. Un segon document, aquesta vegada datat l'any 1317, dotze anys després, esmenta com a propietari en Guillem Cardanyeres, que Miquel Ballbé interpreta com un error de transcripció. De l'any 1635 hi ha un tercer document on Cristòfol Puig de Mura, confessa que en el terme de Pont té un manso llamado Las ses Cadanyeras, que vol fer donació al monestir de Sant Benet de Bages. Segons manifesta Ballbé, en algun moment aquest mas hauria estat propietat de Can Casassaies. | 41.6979400,1.9352000 | 411399 | 4616787 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59666-foto-08182-268-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59666-foto-08182-268-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59666-foto-08182-268-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Des del Mas de Casassaies es pot veure una part de les restes del mur més alt que queda dempeus. Els accessos estan totalment emboscats per brolla de romaní, argelaga i pi bord o blanc (Pinus halepensis). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59667 | Ca n'Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noliva | AA.VV (2005). Tines a les valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Ed. El Farell edicions. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 149, 150 i 271. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Dins la col·lecció'Quaderns' núm. 6. Ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. http://torcularium.blogspot.com.es/2015/03/tina-de-loliva.html | XVI-XIX | Enrunat. No conserva la coberta. | Mas ubicat al sud del terme municipal, en una elevació al vessant esquerra de la Riera de Santa Creu, per sobre de l'indret conegut amb el nom del Pla de la Mandra, que li permet dominar visualment una bona extensió de terreny. El seu estat és ruïnós; sobretot a partir de l'incendi de 1985 que en cremà postes i bigues. Malgrat tot, encara s'entreveu la potència del mas. En resten els murs que delimiten el perímetre amb un finestral del qual es conserven els brancals, el llindar i la llinda, de pedra ben escairada. Sembla tenir una planta irregular adaptant-se al desnivell natural del terreny. Destaca un mur de grans dimensions i gruix considerable amb contraforts, al qual sembla que s'hi accedia per unes escales que encara s'observen parcialment per la part de llevant. Podria tractar-se d'una torre de planta quadrada, com mostra una fotografia realitzada des del darrera de la casa. Al costat mateix de l'edifici es conserva una tina amb la barraca. Uns metres endins el bosc, hi ha una construcció de planta rectangular, parcialment ensorrat, amb el mur encarat a llevant amb uns tinells col·locats de manera regular en tota la seva llargària, que podrien correspondre a unes arneres. També en resten els brancals de pedra ben escairada d'una porta. L'edifici podria haver estat emprat com a graner o com a estable. Està envoltat de pi i brolla de romaní que dificulten el seu accés. | 08182-269 | Camí de la Casa Nova de Sant Jaume a Sant Jaume de Vallhonesta | Un pergamí del segle XV es parla de que un tal Ponç de Comarodona fa donació a Pere d'Oristell del mas que ell té anomenat de les Oliveres, situat al terme de Sant Jaume de Vallhonesta. El nom d'Oliveres seria el mateix amb el qual es coneix avui, ca n'Oliva. | 41.6818500,1.9049400 | 408859 | 4615033 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59667-foto-08182-269-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59667-foto-08182-269-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59667-foto-08182-269-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | També es coneix com a ca n'Oliver. Al costat del mas hi ha una tina. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59668 | Pedró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedro-0 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. | XX | Pedró ubicat a un costat de la plaça de l'església de Santa Maria de Rocafort, prop d'un xiprer i emmarcat per la banda de llevant i pel nord per un muret de pedra, que fa la funció de pedrís. La creu és de ferro, instal·lada damunt un pilar de secció quadrada de pedra, amb la part superior més ampla i que recorda un altar. Aquest pilar se situa a la vegada damunt un basament fet de carreus irregulars units amb ciment, també de secció quadrada. Al centre del pilar hi ha quatre rajols de gres collats amb ciment amb la inscripció ' Atura't caminant, i aquí, assegut, esguarda el cel i les muntanyes que tens per horitzó i el temple del costat, que la quietud hi guarda per qui a frec del llavi hi porta una oració'. | 08182-270 | Plaça de l'Esaglésia , s/n | Un pedró consisteix en una creu de ferro o de pedra posada sobre un pilar o una petita taula de pedra on els capellans beneïen el terme per demanar protecció sobre les collites i els seus habitants. Normalment el padró es col·locava en llocs enlairats i també a proximitat dels llocs de culte. El dia 1 de maig, es fa la benedicció del terme. Antigament la benedicció és feia el dia 3 de maig, festa de la Santa Creu. Després de la seva desaparició, l'any 1978 es va construir el pedró actual i es va reiniciar la festa de la benedicció. | 41.7168300,1.9364200 | 411527 | 4618883 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59668-foto-08182-270-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59668-foto-08182-270-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En un costat de la plaça de l'església, a peu del camí de Rocafort a Mura. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||
| 59669 | Rellotge de sol de Santa Maria de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-santa-maria-de-rocafort | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. http://www.gnomonica.cat/index.php/inventari/inventari-10742 | XIX | A la part inferior esquerra es pot llegir: 'RESTAURAT el 15-08-1995 J. Mollar' (Josep Mollar, un pintor de la comarca), corroborat pels membres del Museu. | Rellotge de sol del tipus vertical declinant, amb orientació sud - oest, realitzat a la façana principal de l'església, per sobre de la portalada. Es tracta d'un rellotge ornamental i policromat, de superfície quadrada, pintat damunt d'un arrebossat de ciment. El rellotge està dibuixat a l'interior d'una circumferència, de fons groc i sanefes lineals de color rosa i blau. La circumferència queda emmarcada en un requadre pintat de color terra i emmarcat per una sanefa lineal de color blau. La sanefa exterior consisteix en un dibuix geomètric a l'infinit pintada de color blau amb fons blanc. El gnòmon o estilet, de vareta, està collat a la paret i és de secció circular. Neix del mig d'una flor de 7 pètals pintats de color rosa i blau. Les hores, representades amb xifres àrabs estan delimitades entre dues sanefes lineals dels mateixos colors. La línia o meridià que marca les dotze del migdia és perpendicular i porta dibuixat el senyal de l'Àngelus. Les hores estan representades des de les 7 a les 6. Les línies horàries senceres marquen les hores, les mitges línies les mitges hores i els punts, els quarts. No té lema. | 08182-271 | Plaça de l'Església | En una fotografia de l'arxiu Villegas publicada al llibre de Miquel Ballbè, pàgina 101, s'observa un rellotge de sol gairebé semblant a l'actual. Es desconeix si a la part inferior hi havia lema. | 41.7169800,1.9364000 | 411525 | 4618900 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59669-foto-08182-271-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59669-foto-08182-271-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59669-foto-08182-271-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Consta a l'Inventari de Rellotges de Sol dels Països Catalans, de la Societat Catalana de Gnomònica, amb el número de registre 1.484. A la descripció s'hi fa constar erròniament que ha estat restaurat per J. Millar. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59670 | Rellotge de sol canònic de Santa Maria de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-canonic-de-santa-maria-de-rocafort | X-XIII | Manca el gnòmon de vareta i determinar la seva ubicació original. La línia central sembla sobresortir clarament de la semicircumferència i fortament erosionada. | Rellotge de sol del tipus canònic, cisellat en un carreu reaprofitat de la portalada principal de la façana, orientada al sud-oest, de l'església de Santa Maria de Rocafort. No conserva el gnòmon de vareta però si que es poden observar 12 línies ben traçades, i dues semi-circumferències. Les quatre línies centrals prolonguen la línia horària fins al segon cercle. | 08182-272 | Plaça de l'Església | Els rellotges canònics no mesuraven les hores com les entenem ara, sinó que mesuraven els moments rellevants dels eclesiàstics. Normalment estaven encarats a migdia, amb el gnòmon perpendicular i amb les línies que assenyalaven la hora Tèrcia, la Sexta, i la Nona segons la regla de Sant Benet. Seguint aquesta norma, les altres ratlles podien ser afegides posteriorment per donar una aparença de rellotge vertical. | 41.7169800,1.9363800 | 411524 | 4618900 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59670-foto-08182-272-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59670-foto-08182-272-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | No consta a l'Inventari de Rellotges de sol de Catalunya. També rep el nom popular de rellotge de missa. En una fotografia de l'arxiu Villegas publicada al llibre de Miquel Ballbè, pàgina 101, destaca el carreu amb el rellotge a la part esquerra de la portalada. | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||
| 59671 | Rellotge de sol de Cal Mestre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-cal-mestre | FARRÉ, E.; VALHONRAT, J.M.; BOU, C.; VENTURA, J.; ELIAS, X.; NOGUÉ, J. (2004). Rellotges de sol de Catalunya. Un patrimoni per descobrir. Col·lecció Patrimoni per Descobrir. Ed. Efadós. SOLER, Rafael; VICENÇ, Josep (1988). El tiempo verdadero, de cómo pasan las hores con el Sol. Ed. Formentor. Palma de Mallorca. http://www.gnomonica.cat | XVIII-XIX | Rellotge de sol ubicat a la façana orientada al sud-est de Cal Mestre. La façana es va restaurar i el rellotge ha desaparegut. Durant l'obra es va deixar preparat un suport de superfície quadricular fet de ciment, amb el gnòmon d'origen collat. Per una fotografia de l'any 2001 localitzada a l'Inventari de rellotges de sol de Catalunya, se'n pot fer la descripció: Era del tipus vertical declinant i estava policromat, pintat damunt d'una superfície quadricular, feta amb un arrebossat de calç molt minsa. Els colors emprats eren, l'ocre pel fons i una terra vermellosa pel marc de delimitació o tancament del quadrant i una per la delimitació interna, distant de cinc centímetres que conforma l'espai on s'hi havia dibuixat un semi cercle solar del qual naixien les línies horàries del mateix color que les sanefes. Entre aquestes dues, s'hi havia disposat les hores del dia, en xifres àrabs. El gnòmon de vareta de secció circular és de ferro i encara es conserva. | 08182-273 | Plaça Catalunya, núm. 4 - Rocafort | L'edifici eren les antigues escoles. | 41.7165600,1.9357400 | 411470 | 4618854 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59671-foto-08182-273-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59671-foto-08182-273-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59671-foto-08182-273-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquest rellotge consta a l'Inventari de rellotges de sol dels Països Catalans amb el número de referència 1678. Una de les poques fotografies conservades és la que consta a l'inventari, realitzada per M. Dalmau el 4 de març de l'any 2001. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||
| 59672 | Rellotge de sol de Can Guañabens | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-guanabens | FARRÉ, E.; VALHONRAT, J.M.; BOU, C.; VENTURA, J.; ELIAS, X.; NOGUÉ, J. (2004). Rellotges de sol de Catalunya. Un patrimoni per descobrir. Col·lecció Patrimoni per Descobrir. Ed. Efadós. SOLER, Rafael; VICENÇ, Josep (1988). El tiempo verdadero, de cómo pasan las hores con el Sol. Ed. Formentor. Palma de Mallorca. http://www.gnomonica.cat | XX | Rellotge de sol ubicat a la façana orientada al sud-est de Can Guañabens. Està realitzat en pedra artificial, de sèrie, i encolat damunt de l'arrebossat de la façana. Presenta un color sorrenc i una textura rugosa que imita la pedra natural. Els diferents motius i xifres que s'hi representen estan gravats, en relleu. El gnòmon, de vareta neix del mig d'un cercle solar col·locat a la part superior del quadrant. Per sota, les hores, en xifres romanes, estan repartides de les sis del matí a les cinc de la tarda. A cada cantonada hi ha la figura d'un angelet amb una sanefa vegetal. | 08182-274 | Carrer Montserrat, núm. 10 - Rocafort | La casa era coneguda com a Can Fargues. | 41.7144300,1.9344900 | 411363 | 4618619 | 1965 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59672-foto-08182-274-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59672-foto-08182-274-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59672-foto-08182-274-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquest rellotge consta a l'inventari de gnomònica dels Països Catalans amb el núm. 1679. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59673 | Font de la Plaça Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-catalunya | XX | Font d'aigua de boca, instal·lada a la Plaça Catalunya de Rocafort, al costat de la casa núm. 3. davant de les antigues escoles. La font està col·locada damunt d'una solera quadrangular de lloses de pedra grisenca, sota l'ombra d'un parell de pins. Es tracta d'un mur fet amb pedra irregular, i les cantonades desbastades creant un angle recte, collades amb morter. Per sobre d'aquesta paret hi ha un voladís de pedra de 5 cm de gruix. En aquest mur hi ha una aixeta amb polsador de llautó. L'aigua sobrant es recull en una pica tallada en un bloc de pedra sorrenca recolzada damunt d'un pilar fet amb dos carreus de pedra quadrangulars. A la cara frontal de la pica hi ha la data en que es va inaugurar. | 08182-275 | Plaça Catalunya - Rocafort | A la part frontal de la pica d'aigua hi ha gravada la data de la inauguració de la font, el 27 de setembre de l'any 1986. | 41.7165000,1.9356200 | 411460 | 4618848 | 1986 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59673-foto-08182-275-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59673-foto-08182-275-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||||
| 59674 | Font de la Plaça Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-gran | XX | Font ubicada en un angle de la Plaça Gran que porta l'aigua d'un pou municipal. És una construcció senzilla, de pedra local, consistent en un pilar de planta rectangular situat damunt un petit basament quadrat, i enllosat amb la mateixa pedra de la plaça. El brollador és de polsador. La pica és poligonal feta de pedra, adossada al pilar i suportada per un basament, també de pedra i també adossat al pilar principal. | 08182-276 | Plaça Gran - Rocafort | 41.7155100,1.9349300 | 411401 | 4618738 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59674-foto-08182-276-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59674-foto-08182-276-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||||||
| 59675 | Mas Donzell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-donzell | XVI-XVII | No es pot resseguir cap estructura amb una mica de forma. | Al costat mateix del camí que mena del Castell de Rocafort a la Serra de Pungrau, passat un camp d'ametllers seguit d' oliverar, a mà esquerra, hi ha l'entrada del que sembla un camí de terra que porta directament a la bassa del mas de la Serra de Pungrau. A mà dreta d'aquest camí i just per sobre de la bassa, hi ha un turonet emboscat. Només entrar-hi ja s'observa un amuntegament de pedres resultat de l'enderrocament del mas. | 08182-277 | Camí del Castell de Rocafort a la Serra de Pungrau | Segons informació oral proporcionada pel senyor Valentí Toscas, quan ell era petit, passant-hi a peu, la seva mare li havia ensenyat aquest antic mas, enderrocat, que ella ja el sabia enderrocat de petita. La bassa que hi ha al darrera era propietat d'aquest mas. De fet tot i tenir unes dimensions considerables, ocupava tota la superfície de la roca que en aquest indret fa un lleuger pendent. Els propietaris de la Serra de Pungrau, per necessitats d'aigua, van aprofitar l'antiga bassa, engrandint-la amb una màquina per la part més fonda. Des d'aquí el camí anava al Mas Ventaiol i baixava a la Bauma de la Serra on hi havia viscut els avantpassats de Pungrau abans de construir l'actual mas. | 41.7197800,1.9120200 | 409501 | 4619236 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59675-foto-08182-277-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59675-foto-08182-277-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Una actuació arqueològica podria posar a la llum les dimensions d'aquest antic mas. | 94 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||
| 59676 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Delichon urbicum | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-delichon-urbicum | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. | En els ràfecs de teulades i balconades, tant del nucli urbà del Pont de Vilomara com de Rocafort, es poden observar colònies de nidificació relativament importants de l' espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres del municipi, al riu Llobregat i als camps on troben el fang necessari. Quan plou, es pot observar a les altres orenetes ajudant a la construcció de nius. Les boletes de fang es barregen amb la saliva, que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. | 08182-278 | Pont de Vilomara i Rocafort | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 41.7019100,1.8727900 | 406212 | 4617294 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59676-foto-08182-278-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca, que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de voler retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||||
| 59677 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Hirundo rustica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-hirundo-rustica | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Zona de nidificació de l'oreneta vulgar (Hirundo rustica), que conviuen amb l'home, instal·lades als porxos, corts i altres annexes de la casa des de fa generacions. Els nius tenen forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat fets amb fang, palla i pèls de bestiar. L'oreneta és de color blau-negrós per sobre, amb reflexes metàl·lics que contrasten amb el sota blanquinós i coll rogent. Pertany a l'ordre dels Passeriformes i a la família dels Hirundínids. De silueta molt elegant amb una cua en forma de forca molt accentuada. Cap a l'extremitat de la cua poden observar-se unes taques blanques. El front i el coll són d'un to rogenc. Es diferencia de les altres orenetes per la manca de color blanc al carpó. Mesura de 16 a 22 cm de longitud, i amb les ales obertes fa de 32 a 34 cm, per un pes aproximat de 17 grams. | 08182-279 | Ca n'Oristrell | L'oreneta vulgar, conviu amb l'home. La presència de zones de caça és primordial perquè una parella pugui instal·lar-se. Aquestes zones acostumen a ser prats, camps, basses d'aigua, ja que hi poden trobar els insectes amb els quals s'alimenten. Si els pobles tenen espais oberts i favorables poden instal·lar els nius en garatges o porxos, i si és en zones de pagesia, en corts, cavallerisses, porxos per a les eines agrícoles, etc, com és el cas que ens ocupa. El niu que construeix té forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat. El fan amb fang recuperat dels punts d'aigua i el barregen amb palla, herba seca, pèl de bestiar i fins i tot plomes per donar-li més duresa. Un cop acabat col·loquen a l'interior plomes ben fines perquè el niu sigui més confortable. La primera posta d'ous s'inicia a finals d'abril, tot i una segona posta cap al juny (una tercera posta ja és més difícil). La posta és d'entre 3 i 6 ous i els incubarà durant 14 a 15 dies. Durant aquest període la femella ha d'absentar-se per poder-se alimentar. L'oreneta vulgar s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que són caçats al vol. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Pel que fa als pollets, el pes culminant arriba al 13è dia on poden arribar a fer 22 grams, és a dir, 5 grams més que els pares. Aquest pes serà perdut ràpidament. Els pares cacen al vol insectes; els aglutinen dins del seu bec abans de donar-lo als pollets (poden portar en un viatge una vintena d'insectes). En un dia, per alimentar els petits poden arribar a fer 400 vols. Les condicions meteorològiques influeixen en la freqüència i qualitat de l'alimentació dels pollets i en conseqüència de la seva subsistència. L'oreneta vulgar és una acròbata. La velocitat de vol és de 60 km/h, però quan caça pot arribar als 100 km/h. Pel que fa als pollets, quan les cries tinguin entre 19 i 21 dies, els pares deixaran d'alimentar-les per així obligar-los a sortir del niu i aprendre la primera lliçó de vol. Els pares s'apropen al niu amb insectes al bec, però no els hi donen. Quan tinguin gana, les orenetes joves s'acostaran molt a la boca del niu; els pares aprofiten per fer un crit d'alarma i instintivament les joves orenetes es llancen del niu i mouen les ales. A partir del 35è dia les orenetes es poden emancipar. | 41.7093000,1.9040400 | 408823 | 4618081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||||||
| 59678 | Zona de nidificació de l'oreneta de riu o ribera (Riparia riparia) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-riu-o-ribera-riparia-riparia | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=RIPRIP | Zona de nidificació de l'oreneta de ribera, anomenada també de riu (Riparia riparia) que es pot observar en els talussos de terra no massa consolidada o sota dels degotalls d'aigua d'alguns penya-segats amb terra, que hi ha a la llera esquerra del riu Llobregat, en el seu pas pel municipi. Cada niu es composa per un túnel d'uns seixanta cm de fondària on la parella estableix un llit ploma i palla. Es tracta d'un ocell de l'ordre dels Passeriformes, família Hirundinidae i gènere Riparia que arriba a la primavera per nidificar, abans que les altres orenetes. Se'l reconeix perquè té un vol àgil i ràpid, amb un batec d'ales molt ràpid. És petita, d ‘uns 12 cm de longitud i 13 cm amb les ales obertes. La part superior és marronosa i la ventral més clara. Posa de quatre a cinc ous, durant els mesos d'abril a juny. La seva alimentació és totalment insectívora, que caça al vol. El seu cant és un grinyol baix, aspre i bronc. | 08182-280 | Riu Llobregat | El nom d'aquesta oreneta prové del botànic, científic, metge i zoòleg suec, Carl Linnaeus, conegut també com a Carl von Linné, que establí els fonaments del sistema modern de la nomenclatura binomial. Dels anys 1750 al 1770 es va dedicar a recollir plantes, animals i minerals i establir la seva classificació, un d'ells fou aquesta oreneta, l'any 1758. | 41.7069900,1.8716200 | 406122 | 4617860 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||||||
| 59679 | Zona de nidificació de l'abellerol (Merops apiaster) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-labellerol-merops-apiaster | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme.Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.ornitologia.org/ca/ | En algunes zones no és massa apreciat pels apicultors perquè tot i que la seva alimentació és variada, de vegades caça l'abella reina quan surt del rusc o torna de l'aparellament. El rusc d'abelles sense la reina acaba desapareixent. | S'ha detectat un gran nombre de nius als torrents i rieres de Rocafort, però també als marges de feixes i camins o corriols de terra, de les propietats del Mas Casassaies, de Ca n'Arbocet, Ca n'Oristrell, de Can Serra de l'església, o Can Prat, on l'abellerol no té por de conviure amb els seus propietaris. Els nius es troben en solitari o en colònies, sempre en els marges o talussos terrosos o sorrencs tous, a la vora de les rieres, dels torrents i de les feixes de cultiu. Consisteixen en uns forats d'un diàmetre no superior als 8 cm i fins a dos metres de fondària, com un túnel, que desemboca en una cambra on posen els ous directament al terra. Tot i que els podem trobar a una certa alçada, no té por de fer els nius a un metre i mig del terra, prop de l'home. L'abellerol (Merops apiaster) és un ocell nidificant estival, restringit als ambients mediterranis. Pertany a l'ordre de les coraciformes i a la família Meropidae. Fa 28 cm de longitud, amb el plomatge de tonalitats vermelles, verdes, grogues i blaves. A la primavera arriba provinent d'Àfrica i de la Índia per a nidificar. A finals d'agost o mitjans de setembre migra igual que ho fa l'oreneta. La seva alimentació està constituïda majoritàriament per himenòpters, que comprèn alguns dels insectes com ara les formigues, el corc de la cama del blat, i d'altres que atrapa al vol com els borinots, els beierols, les vespes i les abelles, i també les llagostes, les mosques, els grills, els saltamartins, les xinxes, cigales, libèl·lules i espiadimonis. Després de digerir les preses (uns 32 grams diaris), regurgita una petita egagròpila amb les parts indigeribles. El seus depredadors naturals són els rapinyaires i els rèptils com les serps que ataquen directament els nius. | 08182-281 | Rocafort | 41.6954500,1.9396000 | 411762 | 4616506 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | D'acord amb el Decret 148/1992, de 9 de juny de 1992, pel qual es regulen les activitats fotogràfiques, científiques i esportives que poden afectar les espècies de la fauna salvatge, cal una autorització especial per inspeccionar els nius i instal·lar nius artificials de les espècies d'ocells catalogades com a 'sensibles' i 'molt sensibles'. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||||||
| 59680 | Zona de nidificació de l'àliga cuabarrada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-laliga-cuabarrada | REAL, Joan; HERNÀNDEZ Antonio; ROLLAN, Àlex; TINTÓ, Albert. (2015). El àguila perdicera en Cataluña: de la amenaza a la conservación. Aplicaciones a la mitigación de la electrocución. Gener 2015. Ed. Dirección de Medio Ambiente y Cambio Climático de España y Portugal. Endesa, S.A. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sp=HIEFAS | L'àliga cuabarrada (Aquila fasciata) és un rapinyaire diürn. També rep el nom d'àliga perdiguera o de Bonelli. Té l'esquena de color marró xocolata amb una taca blanca, que la diferencia de les altres àligues. El pit és blanc, amb un pigallat marró que va fins el coll. La cua presenta una barra terminal fosca. La part inferior de les ales pot variar. Els exemplars més joves tenen el plomatge del pit i ventre més vermellosa. Durant els quatre primers anys de vida, canvien tres vegades de plomatge corporal i dues pel que fa a les plomes per volar. Els exemplars adults tenen una envergadura d'entre 150 i 180 cm. Pesen entre 1.600 i 2.400 grams. A Catalunya es distribueixen en les muntanyes mitjanes amb una densitat màxima a la serralada Prelitoral. Nidifica preferentment en cingleres. Necessita espais oberts per caçar i s'alimenta d'alguns mamífers com conills, esquirols, llebres, aus com els còrvids, les perdius o guatlles i aus aquàtiques. També menja rèptils com els llangardaixos. Pon d'un a dos ous i si l'aliment és abundant pot pondre'n fins a tres. | 08182-282 | Pont de Vilomara | Aquesta àliga va ser descrita per primera vegada l'any 1822 pel naturalista Louis Pierre Vieillot. El nom de Bonelli li ve del naturalista italià Andrea Franco Bonelli, que va documentar l'espècie per primera vegada l'any 1819. | 41.7012000,1.8746300 | 406364 | 4617213 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquesta espècie està en perill crític a Catalunya i en perill a nivell Europeu. L'àrea de cria té una gran importància ja que no només és el lloc de reproducció d'aquesta espècie sinó que acostuma a ser l'àrea on es refugia, dorm i es reposa durant tot l'any. Cal protegir l'espècie, sobretot en època de reproducció i cria, restringint els accessos i les activitats esportives i/o lúdiques. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||||||
| 59681 | Sant Pere d'Oristell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-pere-doristell | AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AA.VV (1984). El Pont de Vilomara i Rocafort ; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 38-39. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. | XIII-XIX | la dovella central del portal està partida; el campanar està lleugerament inclinat. | Petita capella rural, sota l'advocació de Sant Pere, situada a poc menys de 200 metres a llevant de Ca n'Oristrell, damunt una petita elevació rocosa del terreny. Està orientada de ponent a llevant. És d'una únic a nau de planta rectangular, amb volta de canó i reforçada per un arc faixó que es recolza sobre un petit estrep. L'absis és recte i la porta d'entrada es troba a la façana de ponent. Destaca el portal de mig punt dovellat i al seu damunt un petit ull de bou. La dovella central porta la inscripció de l'any 1858, que és la data de la darrera reforma. Culmina la façana, a la seva part central, el campanar, de planta quadrada i coberta piramidal, amb una creu al vèrtex. Només s'obre a la façana de ponent i a la de llevant, les altres dues són murades. Un banc de pedra adossat als murs, envolta l'ermita. Els carreus són irregulars i units amb argamassa, força ben disposats en filades. S'observa amb claredat que fou sobrealçada i s'hi afegí un petit cos a migdia per destinar-ho a sagristia. A l'interior, una motllura recorre la part superior de la nau. Les parets estan enguixades, a excepció de la capçalera, que s'ha deixat la pedra vista. Abans de la guerra civil, hi havia un cor de fusta alçat, a l'entrada. | 08182-283 | Ca n'Oristrell | L'església apareix citada ja l'any 1230 i 1291 com a Sant Pere de la Torre. En la primera data s'esmenta l'existència d'un altar dedicat a Sant Joan. Es trobava dins l'antic terme del castell de Rocafort, al lloc d'Oristrell, que és una evolució del d'Ullastrell. Aquest nom es documenta des de l'any 966 com a Villa Ullastrello. Depenia de Santa Maria de Rocafort. | 41.7091400,1.9061300 | 408996 | 4618061 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59681-foto-08182-283-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59681-foto-08182-283-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59681-foto-08182-283-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Ha sofert diverses modificacions que dificulten la identificació dels elements constructius més antics.L'actual propietari, a l'igual que el seu pare, s'hi va casar. Els bateigs de la família s'han fet a l'església parroquial de Rocafort.S'hi cantaven els goigs a llaor de Sant Pere. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59682 | Goig de la Mare de Déu de Montserrat de la Capella del Marquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-de-la-mare-de-deu-de-montserrat-de-la-capella-del-marquet | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | Goig en llaor de la Mare de Déu de Montserrat que es venerava en la Capella del Marquet, Parròquia del Pont de Vilomara, Bisbat de Vic; i que diuen així: Déu-nos vida i claredat / sol d'amor, que'ns il·lumina: DEL MARQUET, SANTA REGINA /MADONA DE MONTSERRAT. / Quants anys fa, Mare de Déu, que la vostra Imatge bella / des d'aquesta humil capella / nostres cors tan fort atreu? / Flor del cel, que el Llobregat / ve a regar-la amb sa joguina.... etc/ Admirada de tothom / és per Vós oh Verge Pura / la bonica arquitectura / del Palau que us dóna el nom. / Perderia majestat / sense vostra faç divina... etc. / Com el pont que sobre el riu / uneix les dues riberes, / vostre amor no té fronteres / i a tots per igual somriu . / Amb un gest de pietat / Vostre front sempre s'inclina... etc. / Escoltant perennement / les remors del riu que us canta / compreneu més la complanta / d'aquest nostre prec fervent / que'ns surt del cor llatzerat / a Vós Rosa sense espina... etc. / Amb l'amor del nostre pit / entron vostre, flama viva, / la capella primitiva / de bell nou hem embellit. / Un ex-vot de germandat / sigui el blanc de la calcina... etc. Lletra i música de Mn. Adjutori Vilalta, Pvre. Rector de Santa Eugenia del Congost. V/. Ora pro nobis Sancta Dei Genitrix. R/. Ut digni efficiamur promissionibus Christi. Oremus: Concéde, misericors Déus, fragilitati nostrae praesidium, ut qui Sanctae Dei Genitricis memoriam agimus intercessionis ejus auxilio a nostris inquitátibus resurgamus. Per eumden Christum Dominum Nostrum, R/. Amen. L'Ilm. Sr. Bisbe de Vic, Dr. Ramon Masnou, ha concedit als presents GOIGS, 100 dies d'indulgència. Amb llicència eclesiàstica. | 08182-284 | Pont de Vilomara | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.6928800,1.8729700 | 406214 | 4616292 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59682-foto-08182-284-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Mn Adjutori Vilalta, Pvre. Rector de Santa Eugènia del Congost | El goig forma part de la col·lecció de Goigs 'Santa Eulàlia' amb el núm. 17. Al verso del goig hi ha un recull històric de la capella fet per Joan Font i Rius (1957), on dona els diferents noms que ha rebut en llarg del temps (Santa Maria de Mata d'Arcs, Matadars, Matadés i Marquet per la masia que té al costat); de la seva estructura original i de dues peces importants, el retaule gòtic (venut pel propietar idel mas Marquet a uns antiquaris de Barcelona, que el baixaren en un tren de mercaderies, el capvespre del 19 d'agost de 1912 i que es trobaria al Museu d'Art de Catalunya). i la talla d'una imatge de la Mare de Déu, venerada com a la Mare de Déu de Montserrat (actualment al Museu d'Art de Catalunya).Joan Font explica que durant una de les guerres del segle XIX, la imatge original de la Mare de Déu de Montserrat, procedent del Monestir va ser amagada a l'interior de la capella i que potser l'advocació a la Mare de Déu de Montserrat quedés vinculada a la imatge titular. | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59683 | Goig en alabansa del gloriós príncep dels apòstols Sant Pere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-en-alabansa-del-glorios-princep-dels-apostols-sant-pere | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | Goig que es canten en alabança a Sant Pere, que se venera a la capella de Sant Pere d'Oristrell; i que diuen així: Pues del Cel sou destinat / en la Iglesia per Pastor: / Siau nostre intercessor / Sant Pere Apostol sagrat. / Los Reis y Barca deixareu, / quant vos cridà lo Senyor, / y tot terreno tresor / ab lo affecte renunciareu: / noble acció, que'os ha alcansat, / ser dels homens Pescador, etc. / Jesu-Christ per tres vegades, / ostre amor volgué provar, / y en vostre cor vá encontrar, / de amor prendas elevades: / Per això de son Ramát, / vos constitueix Pastor, etc. / Quant gloriós lo Redemptor, / en lo Thabor se mostra, / allí s' volia quedà, / contemplant-lo, vostre amor: / Mes, vos tenia guardat / to un Cel vostre Señor, etc. / Quant en la Cena volgué / vostres peus Jesús rentar, / molt vos vareu admirar, / y ‘ os escusareu també. / Vencé á vostra humilitat / la voluntat del Señor, / En Gethsemani monstrareu / á vostre mestre lo amor, / quant dels Jueus al furor, / valerós vos oposareu: / Malco ha ben experimentat / de vostre zel lo valor etc. / Es veritat que negareu / tres vegades al Senyor; / però mil ab amarch plor / penitent lo confessareu: / Lo cant del Gall ha estat / per Vos viu despertador, etc. / En vostres mans lo Senyor / ha posat las Claus del Cel, / fentvos com á Amich molt fiel, / de gracias dispensador: / De vstra grant potestat / Jesu-Christ bix faidor, etc. / Al revés del Redemptor / foreu vos crucificat, / habentlo humil demanat per fugir tant gran favor: / Pero lo honor escusat, / vos porta major honor, etc. / Aquesta família, y Casa, / vos honora per Patró, / y baix vostra protecció, / segura, y feliç descansa. / Com á Pare us ha invocat, / y ‘ os invoca en tot amor, etc. / Quant lo Senyor indignat / vol castigá al Pecador: / Siau nostre intercessor / Sant Pere Apostol Sagrat, etc. v.) tu es Petrus / r.) Et super hanc petram, aedificabo Ecclesiam meam. Oremus. / Deus qui Beato Petro Apóstolo tuo, collatis clávibus Regni caelestis, ligandi, atque solvendi Pontificium tradisti: concedí ut intercesionis ejus auxilio, á pecatorum nostrorum nexibus liberemur. Qui vivis, et regnes in secula seculorum. Amen. / Manresa: Impr. De Joseph Abadal. Any 1879 | 08182-285 | Sant Pere d'Oristrell | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.7091500,1.9061100 | 408995 | 4618062 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59683-foto-08182-285-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59683-foto-08182-285-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59683-foto-08182-285-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | El goig va ser imprès a la impremta de Joseph Abadal de Manresa, l'any 1879. | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||
| 59684 | Goig a llaor de Santa Maria Magdalena, compatrona de Pont de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-a-llaor-de-santa-maria-magdalena-compatrona-de-pont-de-vilomara | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XXI | S'han localitzat dos goigs en llaor de Santa Maria Magdalena, que es canten a la capella de Santa Maria Magdalena del Plà, al Pont de Vilomara. La primera versió és de l'any 1873 i la segona de l'any 1960 totes dues impreses a la impremta Roca de Manresa. Els Goigs a llaor de Santa Maria Magdalena de 1960 diuen així: Per la gran dolor preclara / de que n'esteu tota plena/ oh Maria Magdalena / pregeu pels de Vilumara/. La Betania, villa amena / amb vostres Llatze i Maria, / sou bressols i companyia / on vostre infància es destrena. / Per les dolçors de l'escena / que a vostra infantes amara, / oho Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / En el cim de una carena / munta el castell de Magdala: / el dimoni, us hi endogala / amb vicis de tota mena. / Pel remordiment i pena / que a vostra ànima aclapara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Fins avui foreu sirena / que als pecadors captivava: de avui més, la dona brava / que romp del crim la cadena. / Per la llum del Cel que us mena / a penitencia tan rara, / oh Maria Magdalena / pregeu pels de Vilumara. / Comenceu la vostra esmena / ungent de Jesús els peus: /si us murmuren moltes veus / Déu vos don remissió lena. / Per lo perfum de la Cena / que al mon tot dilecta encara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Si fou gran la vostra pena / i penitencies grans, / que ho diguin vostres germans / de Betania, villa amena. / Per los plors, que vostra trena / rossa com l'or eixugada, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / La faç de Jesús morena / teniu per hoste a vegades / que en ses converses sagrades / amb amor us anomena. / Per la llum que us enllumina / veient a Déu cara a cara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / En la mes tràgica escena / la mort de Déu al Calvari, / si els Apòstols van faltar-hi, / no pas Vos, de valor plena. / Per les llàgrimes de pena / que llisquen per vostra cara, / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Hortelá de faç morena / digam si'l amor m'ha pres : / era al sepulcre i no hi es. / - No em coneixes Magdalena? / Per la sorpresa sens mena / amb que Déu se us mostra ara / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Allà en la volta serena / de les delícies del cel: / hi brilleu com gai estel / de gracia i de gloria plena. / Per lo poder que us omplena / la vista de Déu lo Pare, / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Eix Poble que us anomena / advocada i compatrona / les vostres glories pregona / amb cor devot i veu plena. / Tan en la ditxa serena / com en la mort que aclapara / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Per la gran dolor preclara / de que n'esteu tota plena / / oh Maria Magdalena / pregueu pels de Vilumara. / Elegit eam Deus et praelegit eam in tabernaculo sub facit eam. / Oremus / Beatae Mariae Magdalena, quaesumus domine, suffragiis adjuvemur; cujus precibus exoratus, quatriduanum fratrem. Lagarum vivum ab inferis resuscitasti; Qui vivis et regnes etc. Etc. / Amb llicencia. / Manresa .- Imprenta i Llibreria de Josep Roca.- Any 1930 | 08182-286 | Capella de Santa Magdalena | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Sovint es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant el segle XIX i primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.7040900,1.8719100 | 406142 | 4617537 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59684-foto-08182-286-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59684-foto-08182-286-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98|119|94 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||||
| 59685 | Santa Magdalena del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-magdalena-del-pla | AA. VV. (1988). Darreres intervencions del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona a la comarca del Bages; dins Dovella, núm. 26, pp.47-51. AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AGUILAR I GUILLÉN, A. (1991). 'Recerca arqueològica a Santa Magdalena del Pla (El Pont de Vilomara, Bages)'. A: Actuacions en el patrimoni edificat medievali modern (segles X al XVIII): I. La intervenció arquitectònica: II. La recerca arqueològica. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1991. (Quaderns científics i tècnics; núm. 3), pp.155-161. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. JUNYENT i MAYDEU, Francesc i MAZCUÑAN i BOIX, Alexandre (1984). Castell de Rocafort; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 355-356. | XI-XII | Restaurada entre 1985 i 1987 pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. | Capella situada dins el clos del cementiri del poble, orientada est-oest. Consta d'una única nau amb volta de canó lleugerament apuntada; i amb absis semicircular, tan ample com la mateixa nau, i sense decoració exterior. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i s'obre a la nau mitjançant un arc toral que divideix la nau en dos trams. La porta d'accés s'obre al mur de migdia. Està formada per un arc de mig punt dovellat, amb una llinda de descàrrega al damunt. | 08182-287 | Passeig de la Pau, s/n | Aquesta església estava dins l'antic terme del castell de Rocafort, al lloc conegut com Vilomara, com una capella rural, dedicada a Santa Maria. Durant uns segles fou propietat del monestir de Sant Benet de Bages. El lloc de Vilomara (Villa Amara)es documenta per primer cop l'any 982. Quan Llop Sanç entra de monjo a Sant Benet de Bages, l'any 1077, l'església ja existia. La donació que en aquell moment fa, es confirma el 1118, en la donació d' Ermessenda, vídua de Berenguer d'Ulció, i Elisenda, filla seva. L'església apareix sovint en documents del segle XIII amb el nom de Santa Maria del Pla. Després oscil·la entre Santa Maria i Santa Magdalena; i, finalment, s'imposa el darrer. | 41.7041300,1.8718700 | 406139 | 4617542 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59685-foto-08182-287-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Durant la restauració de 1985, el campanar vell fou desmuntat i es substituí per un d'exempt, a la dreta del tester, fet en ferro i coure que conté la campana antiga. | 92|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59686 | Santa Maria de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-rocafort | AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AA.VV (1984). El Pont de Vilomara i Rocafort ; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 38-39. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. | XVI-XVII | Església de finals del gòtic construïda damunt l'edificació romànica. En aquest moment es capgira l'orientació. El temple romànic tenia una orientació est-oest i la nova església la té nord-sud. Consta d'una única nau amb transsepte i un absis poligonal. La coberta és de volta de canó lleugerament apuntada. En el segle XVII, probablement el 1646, se li afegeixen dues capelles al costat de llevant. La porta d'accés es troba a la façana de migdia, formada per un arc de mig punt amb petites dovelles regulars. Fou refet de nou, ja que l'original gòtic fou enderrocat durant la Guerra Civil (1936-39). Al seu damunt, s'obre un ull de bou. El segon ull de bou, que s'obre en aquesta façana està desplaçat a llevant. També hi ha una petita obertura o finestra delimitada per quatre pedres, una a cada costat. Destaquen de la façana un rellotge de sol canònic, al costat de la porta, i un rellotge de sol tradicional. A la part septentrional, adossat a l'absis, hi ha el campanar de torre i planta quadrangular, amb coberta piramidal de teules; amb una obertura a cada costat. A l'interior, hi trobem un cor, al que s'accedeix per l'actual sagristia, desplaçada del lloc original. Les parets d'aquesta estan totalment decorades per un mural expressionista, obra d'Àngel Millàn Rigol, fet l'any 1994. També poden veure's diverses làpides sepulcrals dels segles XVII i XVIII i una fornícula gòtica decorada. Entre 1964 i 1990 comença un llarg procés de recuperació de l'església, malmesa a partir de la Guerra Civil. La façana es repica i es deixa de pedra vista, igual que l'interior. Es refà un nou campanar i s'instal·len noves campanes. Es restaura el rellotge de sol i es desplaça el sarcòfag del seu lloc originari. De tots els elements, el més destacable és el sarcòfag de Pere de Sitjar, darrer senyor de Rocafort, construït en el segle XIV per Berenguer Ferrer. | 08182-288 | Plaça de l'Església, s/n - Rocafort | Aquesta església estava dins l'antic terme de Néspola primer, i del castell de Rocafort després; al lloc que s'anomenava Palau Aveza. Inicialment apareix com a sufragània, però aviat adquireix la categoria de parròquia que encara conserva. Fou una fundació comtal, i era propietat dels senyors del castell fins que aquest passà a mans del monestir de Sant Benet de Bages. El lloc de Palau Aveza apareix amb diferents grafies durant molt de temps, fins que el nom de Rocafort s'imposa, primer al castell i després a l'església. | 41.7170600,1.9363300 | 411520 | 4618909 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59686-foto-08182-288-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59686-foto-08182-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59686-foto-08182-288-3.jpg | Legal | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Fins l'any 1854, el cementiri de Rocafort estava davant mateix de la porta d'entrada a l'església. Aquell any s'acorda traslladar el cementiri a l'actual ubicació. | 93|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||
| 59687 | Castell de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-rocafort-0 | <p>AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. CENTELLES, Ramon (1983). Capella de Sant Vicenç Màrtir del castell de Rocafort; dins Amics de l'art romànic. Circular 23. Barcelona, pp. 273 - 276. GENERALITAT DE CATALUNYA (2010). Carta arqueologia del Bages. El Pont de Vilomara i Rocafort. JUNYENT i MAYDEU, Francesc i MAZCUÑAN i BOIX, Alexandre (1984). Castell de Rocafort; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 353-355. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. PLADEVALL i FONT, Antoni i CATALÀ i ROCA, Pere (1976). Castell de Rocafort; dins Els castells catalans, vol. V. Rafael Dalnmau editor. Barcelona, pp. 730-736.</p> | IX-XVIII | Esfondrat en la seva major part. Només conserva dret un pany de paret. És visible bona part del fossat. | <p>Castell roquer enfilat dalt d'un pujol, a un quilòmetre del nucli de Rocafort. Llevat del fossat que es conserva en bona part (nord-occidental), només en resta un pany de paret visible, al migdia. Sota un munt de runa podria haver-hi la torre. Malgrat això, sembla una estructura força unitària. A la part interior de la paret (10'9 x 7'8 metres), hi ha dues mènsules. Al seu damunt hi ha un forat quadrat. Aquest mur queda tallat a la banda de llevant pel balç que talla el turó; però per la banda de ponent troba continuïtat en un altre mur situat a 5'7 metres. Aquest, amb un gruix d'1'2m i una alçada d'un metre, s'allarga fins a 4'6 m. A partir dels quals, formant un angle recte, canvia de sentit capa a tramuntana, uns 3'7 metres més. En aquest darrer tram, es conserva una espitllera. A 4 metres de la paret de migdia es veuen les restes d'una altra paret, amb un tram de 5'78 m de llargada. A les parets s'entreveuen dues tècniques ben diferenciades. La principal estaria feta per blocs de pedra de mida força voluminosa i ben escairats, disposats en fileres ben marcades. El morter utilitzat és de color gris, de gran consistència i pastat amb sorra i calç. Segurament fruit de remodelacions posteriors, s'observa un parament fet a partir de pedres més petites. En origen, la defensa del castell la facilitava l'elevació del pujol en la seva part de migjorn i llevant i un fossat a la part septentrional i occidental. L'actual camí és relativament recent. Antigament les masies de la zona es comunicaven per un altre recorregut. La teoria que el mur de migdia sigui part de l'antiga església del castell no es compartida per tots els autors (JUNYENT, Francesc i MAZCUÑAN, Alexandre:1984).</p> | 08182-289 | Rocafort | <p>Un primitiu terme anomenat Nèspola comprenia els castells de Rocafort, Mura i Talamanca. Però a finals del segle X, se separa en els tres termes dels castells esmentats. El terme de Nèspola es documenta el 926. L'any 1022 es documenta com a 'castell de Nèspola que diuen Rocafort', i ja no es torna a trobar el nom antic. Es tractava d'un domini comtal amb importants alous. Molt aviat els va adquirir la família que s'anomenarà Rocafort i que tingué el castell en alou. L'any 976 el comte Borrell ven a Riculf el castell de Nèspola. L'any 984, Unifred, fill o nebot de Riculf, compra al comte Borrell un alou al lloc d'Ullastrell (avui Oristell). La família Rocafort tingué el domini eminent del castell, tot i que mai s'ha trobat cap acte de vassallatge, fins que el 1281 Umbert de Rocafort donà a Berenguer de Sitjar, fill i procurador de Pere de Sitjar, ciutadà de Barcelona, el domini del castell de Rocafort que li havia venut. Durant poc més de mig segle, estigué en mans de la família Sitjar. El darrer senyor fou Pere de Sitjar, que es casa amb Guillemona, filla de Jaume Nerell, ciutadà de Manresa. Pere morí poc abans de l'inici de la Pesta Negra el 1348, i la seva vídua encarregà el sarcòfag que hi ha a l'església parroquial de Rocafort, i restaurà la capella del castell. En el testament, la vídua de Pere de Sitjar, deixa el castell al monestir de Sant Benet del Bages. Possiblement fou habitat fins la guerra civil catalana de la Generalitat contra Joan II, o una mica abans.</p> | 41.7163000,1.9256000 | 410626 | 4618836 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59687-foto-08182-289-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59687-foto-08182-289-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59687-foto-08182-289-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||
| 59688 | L'Hospici | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lhospici-0 | XVIII | Externament, es tracta de dues cases entre mitgeres unides per dins. Formen una planta rectangular i consten de planta baixa, pis i golfes. A la part posterior hi havia l'hort o pati. Com tot el poble, s'aixequen damunt la roca que cal retallar per habilitar les plantes baixes. Aquesta casa destaca per conservar, amb mobiliari inclòs, la distribució i els espais originaris; amb la curiositat que a la planta pis hi havia el forn de pa, que normalment es troba a les plantes baixes. Antigament, la planta baixa estava destinada al bestiar. A l'entrada hi havia un fogó i un fumeral d'obra on es feia la calderada pels animals. A la part posterior hi ha tot un sistema de dipòsits i canalitzacions de recollida de l'aigua pluvial, pel consum de persones i animals. Aprofitant el pendent, l'aigua s'anava decantant i depurant. També hi ha una tina d'obra amb la boixa pel vi. Pujant per l'escala que hi ha a l'entrada s'arriba a la planta pis, on hi trobem la cuina, la llar de foc, amb l'escó i el forn. Al davant i al peu de l'escala que dóna al segon pis hi trobem el rentamans, de pedra. La cuina és d'obra i funcionava amb carbó. Conserva les portes de fusta de manera que quan no s'utilitzava quedava tancada com un armari. A l'altre extrem de la gran sala, hi ha una taula llarga per menjar. El sòl de la planta combina trams de rajola i trams enllosats de pedra. Originàriament, la casa s'acabava en aquest punt. Fa 65 anys es va ampliar per adequar alguns espais a les necessitats del moment. El cos de la casa del costat està aprofitat per posar-hi les habitacions, ja que havia estat una mena d'hostatgeria per a viatgers. | 08182-290 | Carrer Major, 15-17 08254 - Rocafort | Antigament havia estat una hostatgeria destinada als comerciants del vi i viatgers. D'aquí li ve el nom de l'Hospici. L'avi dels actuals propietaris la va comprar, n'amplià la part posterior i respectà la resta com estava. | 41.7160600,1.9353800 | 411439 | 4618799 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59688-foto-08182-290-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||||
| 59689 | Era del Mas Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/era-del-mas-arbocet | XVIII-XIX | Era de batre que correspon a Ca l' Arbocet, però situada uns 25 metres al nord-est de la masia, al costat d'un camí i en una zona més elevada. És de planta oval, d'uns 20 metres de la part més ampla i 15 del costat curt; amb uns 240 metres quadrats de superfícies, en part enrajolada amb cairons i en part empedrada. Un mur de pedra seca l'envolta i fa de contenció del marge. | 08182-291 | Mas Arbocet | L'era, un dels elements més importants de tota masia, és cada cop un element més rar. Moltes s'han perdut per donar pas a noves construccions, tot i haver-se conservat la masia. Però es tracta d'un element fonamental per entendre el funcionament d'un mas, dedicat al conreu. La imatge de l'era acostuma a anar acompanyada dels pallers. | 41.7104200,1.9233800 | 410433 | 4618185 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59689-foto-08182-291-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59689-foto-08182-291-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59689-foto-08182-291-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||||
| 59690 | Sant Romà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-roma | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. PLADEVALL, Antoni (1977). Capelles i santuaris del bisbat de Vic; dins Full Diocesà, núm. 3469, del 9 d'octubre de 1977. Vic. SARRET i ARBÓS, J. (1924). Butlletí del Club Pirinenc Terrassa, núm. 5. | XIV-XVIII | Manquen teules en un bon tram posterior, que han estat suplantades per planxes de fibrociment. | Capella situada dins la propietat de La Roviralta, a ponent del terme municipal i a prop del riu Llobregat. Està construïda en un altell rocós que permet tenir una bona panoràmica de ponent. És d'una sola nau de planta rectangular, orientada de llevant a ponent, amb la capçalera recta. L'entrada és per la façana de ponent, després de pujar set graons de pedra. El portal és dovellat. Destaca un senzill banc de pedra a banda i banda de l'escalinata d'accés, que presideix una petita plaça, delimitada per un mur baix d'obra. El campanar és de cadireta i està situat en el carener, paral·lel a la façana de ponent. Està presidit per una creu de pedra. No té campana. | 08182-292 | La Roviralta | Els orígens de la capella cal situar-los en el segle XIV. S'inicia per ordre de Pere de Sitjar l'any 1347. Però la seva mort prematura, l'any següent, i l'arribada de la pesta negra van endarrerir-ne la construcció al 1353. L'autor és Pere d'Alarigues, mestre de cases de Manresa. El cost fou de 40 lliures més els materials. Guillema, vídua de Pere de Sitjar, va fundar un benefici presbiterial, l'obtentor del qual havia de viure prop de la capella de Sant Vicenç del castell de Rocafort i havia de celebrar dos dies a la setmana a la capella de Sant Romà màrtir. El 25 de setembre de 1358 va anomenar Pere de Roviralta, beneficiat del presbiteriat i el presentà al bisbe de Vic. A partir d'aquest moment només se sap l'estat ruïnós que la capella tenia l'any 1752 i que abans de 1780 es deuria restaurar perquè s'hi torna a celebrar. L'any 1936 no es va escapar de les destrosses generalitzades que patí el patrimoni religiós i es destruí el retaule del segle XVIII i la imatge del sant. | 41.7129700,1.8773700 | 406609 | 4618517 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59690-foto-08182-292-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El 9 d'agost és la festa patronal i a la capella s'hi celebra missa, que antigament s'anunciava a toc de campana. En acabar la celebració s'hi canten els goigs i se serveix un refrigeri a tots els assistents a la placeta del davant de la capella. | 94|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59691 | Fons del Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-del-servei-de-patrimoni-local-de-la-diputacio-de-barcelona | CARBÓ, Pablo (1991). Intervenció arquitectònica a l'església de Santa Magdalena del Pla. El Pont de Vilomara (Bages); dins Quaderns científics i tècnics, 3. Diputació de Barcelona. CLOSA, Joan i LACUESTA, Raquel (ed) (2014). Restaurar o reconstruir. Actuacions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments. Memòria SPAL 202-2012. 2 vols. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ, A.; LACUESTA, R. I LÓPEZ, A. (1990). Cóm i per a qui restaurem. Objectius, mètodes i difusió de la restauració monumental. Memòria 1985-1989. Diputació de Barcelona. Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, A.; CASTILLA DEL PINO, C.; FERNÁNDEZ ALBA, A. (1995). Patrimoni: Memòria o malson?. Memòria 1990-1992. Diputació de Barcelona. GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO, Antonio (2006). Conservació preventiva: última etapa. Memòria SPAL 1991-2001. Diputació de Barcelona. LACUESTA CONTRERAS, Raquel (1998). El servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. Metodologia, criteris i obra 1915-1981. Vol. III. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història, pàgs.. 1016-1088. | XX | El fons relacionat amb El Pont de Vilomara i Rocafort del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona consta de documentació escrita i gràfica d'edificis de la població. Procedeixen de l'antic servei de Conservación de Monumentos históricos i de l'Institut d'Estudis Catalans. Es troba en diferents carpetes classificades per intervencions i/o monuments dins de tres capses. En una primera capsa hi ha força fotografies de Santa Magdalena del Pla, Ca n'Oristrell, Capella de Sant Pere, Capella de Sant Romà i Pont gòtic. Totes corresponen a l'any 1968 i en la majoria no consta l'autor de les fotografies. Una procedeix de l'Àlbum meravella i és un clixé de Mayné. En aquesta mateixa capsa hi trobem documentació relacionada amb l'església del Marquet, també coneguda com Santa Maria de Matadars. Es tracta majoritàriament de dibuixos de la planta, talls longitudinals o transversals i aixecaments. A més a més, una cinquantena de fotografies dels anys 1912, 1918, 1934, 1954 i 1962. Algunes procedeixen de l'arxiu Mas de l'Institut Ametller o del Puig i Cadafalch. També hi ha una imatge de la Mare de Déu del Marquet (s- XII-XIII), feta l'any 1928, procedent de l'Àlbum meravelles (CEC del Bages). La segona capsa correspon a la documentació relacionada amb el projecte de restauració de l'església de Santa Magdalena del Pla, entre els anys 1982 i 1986. La darrera capsa conté fotografies d'autors diversos del Pont Vell i de les diverses actuacions arqueològiques i de restauració realitzades entre 1987 i 1992. També hi ha una carpeta amb dos sobres amb fotografies de tines i barraques realitzades per Lluís Cuspinera i Raquel Lacuesta, entre els anys 2007 i 2009. | 08182-293 | Carrer Comte d'Urgell, 187 - Edifici del rellotge - (08036 - Barcelona) | El Servei de Patrimonide Local fou creat l'any 1914 per la Diputació de Barcelona presidida per Enric Prat de la Riba, com a conseqüència de la 'Memòria sobre la conservació i catalogació de monuments' feta per l'Institut d'Estudis Catalans. Ha tingut tres directors en més de 80 anys: els arquitectes Jeroni Martorell i Terrats (1915-1951), Camil Pallàs i Arisa (1954-1978) i des de l'any 1981, Antoni González i Moreno-Navarro. Entre 1915 i 1929, la seu del servei era el Palau de la Generalitat. | 41.7009700,1.8744600 | 406350 | 4617188 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||||||
| 59692 | Fons de l'Arxiu Gavin | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-larxiu-gavin | <p>GAVIN, Josep Maria (1984) Inventari d'esglésies. Bages. Vol. 5. Artestudio edicions. Barcelona. http://arxiugavin.wordpress.com</p> | XX | <p>El fons referent a Pont de Vilomara i Rocafort que es pot trobar en l'Arxiu Gavín està integrat per una col·lecció de fotografies i postals, una petita mostra de goigos d' advocacions de les esglésies i capelles del municipi i un conjunt d'articles i documentació escrita diversa. Pel que fa a les fotografies, hi ha més de 600 imatges, entre fotografies en blanc i negre, en color i postals. El grup més antic és el de les esglésies de Rocafort i Pont: Santa Maria, Sant Pere d'Oristrell, Sant Romà de Roviralta, Santa Magdalena, també del Castell. Són fotografies en blanc i negre datades entre finals dels anys 60 del segle XX i 1979, fruit del treball de camp de Josep Maria Gavín. Josep Sansalvador, col·laborador de l'arxiu és l'autor de 200 fotografies en color, també de les esglésies del municipi. Totes les de Josep Maria Gavin i alguna de Josep Sansalvador estan classificades en àlbums amb el núm. 6, corresponent a la comarca del Bages. Cal afegir 340 fotografies procedents del fons Ramon Centelles que foren donades a l'arxiu Gavín. Estan agrupades per temàtiques, com l'arquitectura rural (tines i barraques), l'església de Santa Maria de Rocafort, el Pont de Vilomara, la flora, o els masos com el Flequer o Can Casassaies, on destaca un conjunt de fotografies d'una excavació amb la descoberta d'un antic trull d'oli amb la base de la premsa. Però sobretot, destaca perquè hi ha 75 fotografies de tines fetes entre els anys 2000 i 2006, 14 d'elles del procés de restauració. Així com 18 fotografies de barraques de vinya. També trobem, fruit de diverses donacions, 42 postals i fotografies diverses en blanc i negre i en color. Destaquen fotografies de Can Casassaies, les Grauetes i el Mas Cornadelles. A més de les imatges, disposa d'una petita mostra de cinc goigs que comprenen, un goig en 'alabansa del gloriós príncep dels apòstol Pere', còpia de l'original imprès a Manersa, impremta de Joseph Abadal l'any 1879; un goig 'a la llaor de Santa Maria Magdalena compatrona de Pont de Vilumara', imprès a Manresa a la impremta i llibreria de Josep roca l'any 1930; 3 exemplars dedicats a la Mare de Déu de Montserrat, 'Goig en llaor de la Mare de Déu de Montserrat que es venerava en la Capella del Marquet, Parròquia del Pont de Vilomara, Bisbat de Vic', de l'any 1957. Finalment, classificats temàticament en una caixa, es guarden 110 articles de premsa i fulletons turístics des dels anys 1970, acords municipals, publicacions del museu o l'informe per adoptar l'escut heràldic.</p> | 08182-294 | Monestir de les Avellanes (Ctra. C-12 PK 181 - 25612 Os de Balaguer) | <p>L'Arxiu Gavín és un arxiu generat per la iniciativa personal de Josep Maria Gavin i Barceló. Va néixer a Barcelona, el 21 de juny de 1930 i de ben petit comença a ser un aferrissat col·leccionista. Als quatre anys comença la seva col·lecció d'estampes de Sant Josep. Estudià al col·legi Balmes del Pp. Escolapis fins l'any 1945 i després d'algunes feinetes, entrà a treballar a La Caixa de Pensions l'any 1949. Després d'algunes experiències com a actor (de pastorets i de films), l'any 1952 fa el servei militar, i allà exerceix, com no, de fotògraf. Anys després, el 1966, entra com a soci de la UEC, i allà coneix a estudiosos que li ajuden a cercar esglésies als llibres. Com a resultat d'aquest ímpetu primerenc, l'any 1978 surt el primer volum de l'Inventari d'Esglésies. L'any 1979 és nomenat President dels Amics de l'Art Romànic de Barcelona, càrrec que ocupa durant 4 anys. De la mateixa manera, és nomenat Vicepresident de l'Ateneu Santcugatenc, fins el 1989. L'any 1984 obté la Creu de Sant Jordi, al mateix temps la seva situació laboral li permet dedicar-se a temps complet a la tasca de l'arxiu. A més al llarg de la seva trajectòria ha rebut diversos guardons, entre els quals, quatre Guiness. A inicis del anys vuitanta Gavín fa donació a la Generalitat del fons de l'arxiu que tenia fins llavors. Des dels anys vuitanta fins al canvi de mil·lenni l'arxiu creix molt, de fet arriba a triplicar el volum de documentació del seu fons. A causa d'això es veu obligat a buscar un nova ubicació tant per a emmagatzemar la documentació com per a garantir la continuïtat de l'arxiu. Fins aleshores estava a Valldoreix (Vallès occidental). Després d'un llarg periple buscant nova ubicació, Gavín es posa en contacte amb l'Institut de Germans Maristes de Catalunya, amb el qual arriben a un acord. A finals del 2006 s'acaben les obres de l'edifici que allotjarà l'arxiu al Monestir de les Avellanes i es fa el trasllat de gran part de la documentació. El juny del 2007 se signà l'acord per tal que tot l'arxiu es conservés al Monestir de les Avellanes. El 4 d'octubre del 2008 es va inaugurar oficialment la nova seu.</p> | 41.7009400,1.8745000 | 406353 | 4617185 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L'Arxiu Gavín ha definit el seu fons segons l'activitat generada per Josep Maria Gavín. La naturalesa d'aquest fons recull documentació de temàtica religiosa, així com de cultura popular catalana. Actualment l'arxiu conserva 48 col·leccions diferents, que ocupen aproximadament 1500 metres lineals. La tipologia dels documents també és diversa, ja que conserva documentació en suport paper, de formats diversos, mapes, imatges en format de fotografies, diapositives i postals, i finalment objectes. El fons de l'Arxiu Gavín es divideix en tres grans apartats, Fons documentals, Col·leccions i Biblioteca. Els fons documentals d'arxiu, contenen la documentació relacionada amb la tasca de crear o recollir documents sobre pobles, esglésies i personatges de Catalunya: Fons de pobles i comarques de Catalunya (FPC); Fons de l'inventari d'esglésies de Catalunya (IEC); Fons de personatges celebres catalans (PCC). L'Inventari d'esglésies és l'obra mestra d'en Josep Maria Gavín. Aquest és el testimoni fotogràfic de 26.444 fons temàtics de l'Arxiu Gavin edificis religiosos. Actualment s'està treballant de nou en l'actualització de l'inventari. El fons conté imatges d'esglésies, capelles, monestirs, priorats, convents, ermites, santuaris, cartoixes, catedrals, oratoris privats, oratoris públics, etc., o sia, qualsevol edifici religiós (catòlic) de Catalunya. I s'entén la Catalunya Gran, amb les comarques franceses, Andorra i Franja de Ponent. Segons la Library of Congress de Washington, és l'únic inventari exhaustiu que existeix de tota una nació. | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||||||
| 59693 | Fons fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-del-centre-excursionista-de-catalunya-0 | <p>BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. xx. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. http://mdc1.cbuc.cat/index.php</p> | XIX-XX | <p>El fons fotogràfic de l'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya conté un total de 23 fotografies relacionades amb el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. Són imatges datades entre els anys 1890 i 2005, realitzades per diversos fotògrafs, la majoria d'ells professionals. Estan classificades en tres fons diferents: els fons personals; les col·leccions fotogràfiques i per últim el Fons Fotogràfic Estudi de la Masia Catalana. 1.- Els fons personals del Centre Excursionista de Catalunya incorpora els fons fotogràfics personals dels quals els mateixos autors o familiars han fet donació al CEC. En el cas del Pont de Vilomara i Rocafort hi ha les fotografies de Camil José Guiu (1937-1991), membre soci del CEC. 2.- Les col·leccions fotogràfiques del CEC inclouen dues tipologies d'agrupacions fotogràfiques. Per un costat, les realitzades per afeccionats que n'han fet donació al centre; i per l'altra, les que es van establir a l'arxiu amb l'objectiu d'organitzar-les segons el seu format, com per exemple les diapositives de vidre en format 8 x 10, o les plaques de vidre 6 x 13 cm estereoscòpic, o les fotografies de vidre en gelatina i plata, blanc i negre de 9 x 12 cm que l'Entitat utilitzava per il·lustrar les conferències que es donaven des del Centre. D'aquest arxiu hi ha fotografies d'autors com Marcel·lí Gausachs i Gausachs, i Germà Garcia Fernàndez i Joan Cubells. 3.- De fons d'Estudi de la Masia Catalana, hi ha una fotografia general d'una masia, desconeguda, de l'Arxiu Mas.</p> | 08182-295 | Carrer del Paradís, 10-12 (08002 Barcelona) | <p>El Romanticisme va ser un moviment cultural, polític i social que va néixer a Europa a mitjans del segle XIX. A Catalunya, com a resultat de la passió d'il·lustres prohoms per revifar la història del nostre país i enlairar l'ús de la nostra llengua, s'inicia l'anomenada Renaixença Catalana. En aquest context, el 26 de novembre de 1876, Josep Fiter junt amb César August Torras, Ramon Aràbia, Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer, determinaren la creació d'una associació excursionista per a desenvolupar una veritable entitat pública i legalitzada per emprendre una tasca cultural per redreçar Catalunya. «Amb el fi d'investigar tot quant mereixi la preferent atenció sota els conceptes científic, literari i artístic, en la nostra benvolguda terra, es crea una societat que es titularà Associació Catalanista d'Excursions Científiques». El 7 d'abril de 1891 es va elegir Antoni Rubió i Lluch com a president del Centre Excursionista de Catalunya, fent constar explícitament que el CEC era continuador de l'associació creada el 1876, i origen de l'excursionisme associatiu, unint-se així en una sola entitat les vessants culturals i esportives, que durant 13 anys havien actuat separadament (l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (1876) i Associació d'Excursions Catalana (1878). Pel desembre d'aquest històric any, al local social del CEC, es donaren les conferències fonamentals a càrrec de Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó, i Pompeu Fabra (tots ells socis del Centre) sobre la proposta de les normes ortogràfiques i ordenació de la llengua catalana vigents avui. El 1892 el Centre prengué part activa en la redacció de les anomenades «Bases de Manresa», que varen suposar en aquell moment una important proposta per a l'articulació de l'Estat Espanyol. El 1891 comença l'edició mensual del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, sota la direcció de Francesc Carreras i Candi, en les pàgines dels quals es posa de manifest la gran tasca de l'excursionisme com a missió i com a suplència cultural i científica. La col·lecció dels Butlletins és part essencial de les biblioteques estudioses de la llengua i la cultura catalanes. Als estatuts de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, denominació inicial del Centre Excursionista de Catalunya, hi consta com a objectiu prioritari de l'entitat 'Fomentar les excursions per la nostra terra per fer que sigui coneguda i estimada, i també publicar els treballs resultants d'aquestes excursions, crear una biblioteca i arxiu.' Una de les eines emprades per aquesta finalitat serà la fotografia, que a finals del segle XIX ja havia assolit un grau de perfecció tècnica, i alhora simplificació, que permeteren la seva difusió massiva la centúria següent. Fou així com els socis del CEC van començar a acompanyar les seves conferències amb projeccions d'imatges obtingudes durant les seves excursions, fotografies que a més, sovint eren emprades en la confecció del Butlletí del Centre. Avui dia es conserven més de 13.000 d'aquestes llanternes de projecció de doble vidre de 8 x 10 cm.</p> | 41.7012135,1.8746014 | 406362 | 4617215 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59693-foto-08182-295-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59693-foto-08182-295-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98 | 55 | 3.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||||
| 59694 | Fons de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-linstitut-cartografic-i-geologic-de-catalunya-0 | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. www.icgc.cat | XX | El fons fotogràfic i cartogràfic de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya referent al municipi del Pont de Vilomara i Rocafort està format per sis col·leccions diferents: 1.- Col·lecció cartografia: es tracta de fulls delineats en paper polièster, amb i sense toponímia, de 50 x 70, a escala 1:5.000 i 1:10.000. consisteix en una sèrie d'11 mapes topogràfics realitzats entre els anys 1993 i 1994 a partir dels vols efectuats l'any 1986. Escala 1:5000. També hi ha una sèrie d'11 mapes topogràfics revisats i editats en segona edició l'any 2000, a escala 1:5000. Més una altra sèrie de 10 mapes editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) a partir d'un vol realitzat l'any 1967, a escala 1:5000. Una sèrie de 8 mapes topogràfics editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1977, a escala 1:5000. Una sèrie de 6 mapes topogràfics editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1980, a escala 1:5000. I, finalment, una sèrie de 3 mapes editats per la Diputació Provincial de Barcelona (Gabinete fotogramétrico de la Diputación Provincial) de l'any 1967, a escala 1:10.000. 2.- Col·lecció d'ortofotomapes realitzats per la Diputación Provincial de Barcelona realitzada a partir de fotografia aèria obtinguda el juliol de 1986 a escala 1:22.000. Els fulls d'aquesta sèrie corresponen a la divisió 12 x 8 de la malla de distribució del Mapa topografico nacional de España, 1:50.000, de 80 x 60 cm. També hi ha, 11 ortofotomapes realitzats per la Diputación Provincial de Barcelona l'any 1967. 3.- Fons Cuyàs: 1 Fotografia realitzada per Narcís Cuyàs i Parera (1881- 1953) del drac, al Pont de Vilomara l'any 1983 (RF.11160) 4.- Ortofotomapes realitzats per l'Institut Cartogràfic de Catalunya amb toponímia: primera edició del juliol de 1987. 5.- Un mapa planimètric i 1 topogràfic del Pont de Vilomara i Rocafort (1914) . Es tracta d'una còpia manuscrita d'una de les minutes de més de quatre-cents municipis de Catalunya a escala 1:25 000 corresponents a l'aixecament del Mapa de España 1: 50.000. Les còpies a mà les va encarregar entre 1914 i 1936 el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, per a utilitzar-les com a base del Mapa Geogràfic de Catalunya a 1:100 000. (registre RM.125322 i R 125323 respectivament). 6.- 5 ortofotos de l'àrea geogràfica del Pont de Vilomara realitzades el desembre de 1962 pels Servicios Aéreos Comerciales Españoles, del qual n'era el fotògraf Carlos Rodríguez Escalona. Area geogràfica el Pont de Vilomara (registres RFSACE.2334; RFSACE.2335; RFSACE.2336; RFSACE.2337 I RFSACE.2338. | 08182-296 | Parc de Montjuic (08038 - Barcelona) | L'ICGC és adscrit al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat. Des de la seva creació l'any 1982, i reprenent la tasca iniciada pels serveis geogràfics de la Mancomunitat i de la Generalitat a l'època de la República, l'ICGC ha esmerçat els seus esforços en situar en uns nivells d'innovació i modernitat els estudis i la producció cartogràfica fets a Catalunya. Corresponen a l'ICGC, en l'exercici de les competències de la Generalitat sobre geodèsia i cartografia, les següents funcions: establir, gestionar, conservar i millorar la infraestructura física i els sistemes tecnològics necessaris per a construir i gestionar el Servei de Posicionament Geodèsic Integrat de Catalunya i el manteniment de les bases de dades topogràfiques que hi donen suport. | 41.5170100,2.3585500 | 446477 | 4596351 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59694-foto-08182-296-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59694-foto-08182-296-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Fotos: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya | 98 | 55 | 3.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||
| 59695 | Monument a Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-rocafort | Decret 167/1984 de 24 de maig pel qual s'autoritza l'Ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort per adoptar el seu escut heràldic municipal. DOGC núm. 451 FLUVIÀ i ESCORSA, Armand (1982). Informe sobre l'escut heràldic de l'Ajuntament de Rocafort i el Pont de Vilomara. Barcelona, 12 de febrer de 1982. Mecanoscrit | XX | Monument dedicat al poble de Rocafort ubicat a l'entrada del nucli urbà, a mà dreta, en la confluència del carrer de les Roques amb el carrer Montserrat. Es tracta d'un bloc de secció rectangular fet amb pedra del país, ben escairat i rejuntat amb morter. Per la part del davant hi ha collades les quatre barres i l'escut amb els tres rocs d'atzur característics. Al dessota mateix, el nom del poble en forja. Per la part del darrera hi ha la data de la inauguració: I-V-1982 El bloc està posat damunt de dos pilars de formigó de 10 cm de gruix que es recolzen en una biga del mateix material collada al terra. | 08182-297 | Carrer Montserrat, cantonada carrer de Les Roques | El monument es va col·locar al xamfrà dels carrers Montserrat i de les Roques, el dia 1 de maig de 1982. Es va enjardinar plantant un llorer de Sant Joan, una iuca i un xiprer. Està protegit per un muret de pedra amb pedrís. El 29 de gener de 1982, l'Ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort desitjós d'un escut amb les armes municipals que el diferenciessin dels altres municipis de Catalunya, va sol·licitar a la Direcció General d'Administració local del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, la iniciació de l'expedient per l'adopció de l'escut heràldic municipal. Segons l'estudi datat a 12 de febrer de 1982, d'Armand de Fluvià i Escorsa, conseller heràldic, diplomat en Genealogia, Heràldica i Nobiliària, en base als estudis realitzats, proposava que l'escut havia de ser caironat: d'argent, amb 5 rocs d'atzur posats en sautor; movent de la punta un pont gòtic de 9 arcs de gules. I per timbre una corona mural de poble. El 24 de maig de 1984 s'adoptava l' escut organitzat de la següent manera: un escut caironat truncat: al 1r., d'argent, 3 rocs d'atzur malordenats; i al 2on., de gules, un pont gòtic de 9 arcs d'or movent de la punta. Per timbre, una corona mural de poble. | 41.7142000,1.9344700 | 411361 | 4618593 | 1982 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59695-foto-08182-297-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59695-foto-08182-297-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||
| 59696 | Bassa i horts de Can Serra de Pungrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-i-horts-de-can-serra-de-pungrau | XVII-XX | Actualment la bassa està en desús, tot i que quan plou s'omple d'aigua. Els recintes, es mantenen nets, malgrat hi creixen gramínies. | Bassa i horts del mas de Can Serra de Pungrau, ubicats a peu del camí que va des del castell de Rocafort fins a la Serra de Pungrau i Casajoana. A mà esquerra hi ha la bassa característica d'aquestes contrades. Es tracta d'una bassa natural, amb una solera de pedra inclinada envoltada per tres costats de pedra i terra compactada. S'hi acumulen les aigües pluvials. Al costat s'hi aixequen els murs d'una estructura rectangular de dos metres d'alçada per 0,80 metres de gruix. Per un dels costats hi ha una escala volada amb quatre graons que permeten accedir a l'interior. La pedra emprada està desbastada i les cantoneres ben escairades, fetes amb pedra molt més gran. Els murs estan consolidats amb morter de calç i per sobre s'hi ha col·locat unes lloses planes de l'amplada del mur. L'interior està ple de terra i les restes visibles del mur no estan impermeabilitzades amb morter de calç. Adossada a aquesta construcció hi ha les restes d'un altre tancat, una mica més estret. | 08182-298 | Can Serra de Pungrau | Segons informació oral proporcionada pel senyor Valentí Toscas, aquest espai rectangular no ha estat mai una bassa sinó que es tractava de l'hort de Can Serra de Pungrau, al qual els propietaris hi accedien des d'un caminoi que sortia directament de l'era de la casa. El recinte del costat també estava murat, però amb l'aparició de nova maquinària per al conreu, les feixes es van eixamplar transformant el paisatge. | 41.7220900,1.9093500 | 409282 | 4619496 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59696-foto-08182-298-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59696-foto-08182-298-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59696-foto-08182-298-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||||
| 59697 | Resclosa de Can Serra de l'Església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-de-can-serra-de-lesglesia | BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàg. 35 i 36. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVII-XX | Només es veuen els forats excavats a la roca | Restes de la resclosa de Can Serra de l'Església ubicades a la riera de Mura, en el seu pas per Rocafort. Es tracta de 20 forats excavats a la pedra, a banda i banda d'una fissura o escletxa d'uns dos metres de fondària, molt a prop de les restes d'una bauma obrada. Al costat dret de l'esquerda hi ha 5 forats i a l'altra 15. Tots tenen una estructura quadrada de 26 a 28 cm de costat per una profunditat de 30 cm. Al fons de cadascun d'aquests encaixos hi ha 9 forats (disposats en tres fileres de tres) simètrics, de 3,5 cm de diàmetre per 5 cm de fondària. | 08182-299 | Riera de Mura | Fins a mitjans del segle XX, les petites rescloses o assuts, havien estat originàriament construïdes amb troncs d'arbre, taulons de fusta, i pedra. El seu objectiu era el de retenir i augmentar el nivell d'aigua en aquest punt per ser conduïda a voluntat fins allà on convingués a través d'una canal. Això implicava un bon coneixement de l'orografia del terreny, i sobre tot del riu. Un cop localitzada la roca mare s'hi excavaven uns forats, de planta rodona o quadrada. Ens aquests encaixos s'hi col·locaven verticalment els taulons de fusta. Depenent de l'envergadura de la construcció, l'estructura es podia reforçar amb una segona filera intercalada o bé amb uns tornapuntes de fusta. Segons explica el senyor Valentí Baylina si només es veuen aquests forats és perquè abans la riera era més estreta. La resclosa va ser construïda pels seus avantpassats per portar aigua a través d'una canal parcialment excavada al terra i a la roca (de la qual encara en queden restes visibles) fins als horts que estaven al costat de la casa. Malauradament la riuada de l'any 1962, no només se la va emportar sinó que modificà la llera de la riera, eixamplant-la en aquest indret, tal i com es coneix avui dia. | 41.7094300,1.9397500 | 411794 | 4618058 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59697-foto-08182-299-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Un cop passat el grup de 15, al davant mateix hi ha les restes d'un muret i un tinell obrat que estaven construïts aprofitant la bauma formada per la caiguda de varis rocs de grans dimensions al llit de la riera. A mà esquerra per sobre d'aquests blocs, hi ha les restes, força ben conservades, d'un forn de calç de la mateixa propietat . | 98|119|94 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||||||
| 59698 | Pont Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-vell-4 | <p>DAURA, A.; GALOBART, J.; PIÑERO, J. L'arqueologia al Bages. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, 1995.(Monogràfics; 15). GONZÁLEZ MORENO, A; CASTILLA, C i FERNANDEZ, A. (1995) Patrimoni: memòria o malson?. Memòries de 1990-1992. Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Barcelona, pp. 85-97. GUITART, J. 'Els gravats del Pont Vell'. Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. 169. MAS CASAS, J.M. Ensayos históricos sobre Manresa. Manresa, 1882. 1836-1882. SARRET ARBÓS, J. Història de Manresa. Manresa, 1910. SITJES, X. Els ponts medievals del Bages. Manresa: Centre Excursionista de la Comarca del Bages, 1988. (Monografies de Temes Locals i Comarcals; 6). SOLER MARCH, A. 'Els ponts medievals de Manresa'. Civtat. 17.</p> | XIII-XIV | Entre 1989 i 1991 s'efectuen treballs de restauració per part de la Diputació de Barcelona a instàncies de l'Ajuntament de Pont de Vilomara i Rocafort. La remodelació s'inaugura el 4 d'abril de 1992. | <p>El pont sobre el Llobregat s'emplaça en una zona de roca erosionada pel riu, al seu pas pel poble del nucli del Pont de Vilomara i Rocafort i el Raval de Manresa. Té la forma dels tradicionalment anomenats ponts 'd'esquena d'ase'. Està estructurat en nou arcades de mamposteria d'obertura desigual, l'amplada de les quals tendeix a créixer a mesura que s'acosten al centre. Tots els arcs són de mig punt a excepció del quart que és apuntat. La directriu del pont forma un angle suau de 9º. Mesura 129 metres de llargada . Es recolzen sobre ferms pilars; els dos centrals, aigües amunt, acaben en forma rectangular i per l'altra cantó es veuen reforçats per unes torres rodones adossades. En la part alta d'un dels pilars hi ha una obertura per tal de donar sortida a un possible embat de l'aigua. Les interarcades presenten reforços en espiga i degradació. El parament exterior és força regular; els carreus de la base són més grans que la resta i estan fonamentats en la mateixa roca. L'escut de Manresa esculpit al mig del pont delimita els termes de Manresa i El Pont de Vilamora i Rocafort.</p> | 08182-300 | Pont de Vilomara | <p>Construït cap a la fi del segle XIII, fou reconstruït entre 1617 i 1624 i modificat l'any 1843. El primer document que referencia un pont en el lloc de Vilomara és de l'any 1012. Altres documents posteriors que parlen d'un pont en aquest lloc daten del segle XIII. Segons una nota manuscrita de l'arxiver Joaquim Sarret Arbós (1931), els ponts de Rajadell, Vilomara, Cabrianes i Castellbell i El Vilar es construeixen a cost del Comú de la ciutat de Manresa. El 7 de març de 1383 el Consell de Manresa nomena una comissió per administrar la construcció del de Rajadell. En el mateix text, s'indica que seguidament es comença la construcció del Pont de Vilomara. Però aquestes notes situen el pont en una data molt més tardana que altres informacions trobades. Com la promesa, l'any 1314, de Guillem d'Artés, ciutadà de Manresa, a la Universitat i als seus prohoms de reparació del pont de Vilomara. O l'altra de 1330, quan Pere de Sitjar, senyor del castell de Rocafort, concedeix a Guillem Marquet de Matadars, dos molins que tenia prop del pont de Vilomara. Els anys 1617 i 1621 va patir dues crescudes del riu que li van ocasionar forces desperfectes i que el Consell de Manresa va fer reparar. Es coneix el nom del mestres de cases que hi va intervenir, Pere Bòria. En el segle XIX, amb la instal·lació d'una fàbrica tèxtil, es va veure afectat per la construcció d'un canal industrial per sota de la primera arcada del marge esquerre. L'increment del trànsit rodat, la portada d'aigua corrent al Raval de Manresa i les riuades de l'any 1971, són els principals esdeveniments del segle XX. L'any 1973 amb la inauguració del nou pont, facilita que el vell es converteixi en una via veïnal i en permet la seva conservació.</p> | 41.7008600,1.8693600 | 405925 | 4617181 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59698-foto-08182-300-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59698-foto-08182-300-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59698-foto-08182-300-3.jpg | Legal | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | BCIN | National Monument Record | Civil | 2020-07-03 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Amb la restauració es van posar al descobert uns cinc metres més de pont que estaven colgats. | 93|85 | 49 | 1.5 | 1768 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | |||
| 59700 | Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mura-talamanca-i-rocafort-tres-pobles-de-mala-mort | PERNAU, Gabriel (2012). Rocafort de Bages. L'irresistible encant dels pobles de mala mort; a http://www.ara.cat/premium/suplements/ara_tu/ROCAFORT-BAGES_0_791920831.html http://percaminsdelbages.blogspot.com.es/search?q=font+freda+del+flequer | XIX-XX | Dita popular d'origen desconegut que es transmet via oral de generació en generació. Aquests tres pobles veïns entre ells i, per tant, vinculats a un mateix devenir històric, comparteixen a més a més uns modus de producció o unes condicions geopolítiques que els predestinen a compartir una migrada evolució econòmica. Tenint en consideració les característiques històriques, aquesta dita, contraposada a la coneguda 'Reus, París i Londres' no podria ser anterior als estralls de la fil·loxera a la comarca. Amb el pas del temps i els canvis socio-econòmics, l'orgull de pertinença a una identitat concreta fa que la gent de Mura, Talamanca i Rocafort facin un gir a la dita i la reconverteixin en 'Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de la bona sort'. I és que pensen que avui dia són uns privilegiats de viure en un entorn semblant. | 08182-302 | Rocafort | Històricament, la població i l'activitat econòmica es concentraven a Rocafort, mentre que el Pont de Vilomara eren quatre cases al marge del camí que conduïa a Barcelona i a Manresa, i del pont medieval sobre el Llobregat. Fins que va arribar la industrialització i la fil·loxera va arruïnar el negoci de la vinya. Fruit d'aquesta doble coincidència, el Pont de Vilomara es va omplir de fàbriques tèxtils i de nouvinguts, mentre que Rocafort es despoblava de manera irremeiable en perdre la principal font d'ingressos i quedar lluny dels grans eixos de comunicació. Així, un municipi que antigament s'havia anomenat Rocafort o Rocafort de Bages va passar a dir-se Rocafort i Vilomara el 1917 i Pont de Vilomara i Rocafort des de fa trenta anys. L'equilibri de forces s'havia invertit. Avui Rocafort s'omple durant els mesos de bon temps de persones a la recerca d'una forma de viure tranquil·la. | 41.7164200,1.9356800 | 411465 | 4618839 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 | ||||||||||||
| 59701 | Fàbrica tèxtil | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-textil-0 | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. GONZÁLEZ MORENO, A; CASTILLA, C i FERNANDEZ, A. (1995) Patrimoni: memòria o malson?. Memòries de 1990-1992. Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Barcelona, pp. 85-97. | XIX | Edifici fabril construït a mitjan del segle XIX. Es tracta d'una nau de planta rectangular amb la coberta a dos vessants i el carener perpendicular a la façana. És de planta baixa i pis, amb les obertures simètriques. Al seu voltant s'han anat annexant edificis adossats en funció de les necessitats del moment. Pel costat de la llera esquerra del riu es conserva la turbina i una xemeneia de maons, amb el canal que des de la resclosa conduïa l'aigua per proporcionar energia elèctrica a la fàbrica. Separada pel carrer principal del poble, hi ha a mà dreta, en direcció Rocafort una altra nau molt més petita amb la qual es comuniquen a partir d'un passadís exterior que travessa el carrer, i que està ubicat a la planta pis. Els murs estan arrebossats amb morter. | 08182-303 | Passatge Sant Joan, 22 | L'evolució de la població al municipi del Pont de Vilomara, està estretament lligada a la vida fabril. Entre finals del segle XIX i principis del segle XX es construeixen dues fàbriques de filats i teixits de cotó conegudes amb el nom de 'més amunt', propietat de la casa Jover i 'més avall', propietat la casa Regordosa. Els antecedents s'han de buscar en les escoles de filadores que Carles III va ordenar crear l'any 1786. Una nota, citada per Miquel Ballbé parlant de les fàbriques diu: 'En el mes d'agost, en el lloc de Mura, de Manresa, es troben dues escoles de filats de la llana establertes per en Miquel Vinyals i Francesc i Josep Galí. Despeses que corren al seu càrrec. Que el mateix any es crearen dues de noves a Talamanca i una altra a Rocafort. Especifica que la construcció de l'esdifici per a l'escola de Rocafort va costar 570 lliures,moneda de Catalunyas'. Els projectes de construcció de la primera fàbrica, 'de més avall' van iniciar-se l'any 1841. Joan Bautista Vilaseca va fer un establiment en favor d'Antoni Jover i Sans i de Marià Regordosa i Casas, al Pla de Roques de Santa Magdalena, en els terrenys de l'Heretat del Pont i així poder construir una presa i un canal. El permís de construcció els va arribar un any després de l'Ajuntament de Manresa. Les obres comencen el 22 de gener de 1843. Per altra banda, durant l'any 1845 en plena construcció de la fàbrica, de dos edificis simètrics de dues plantes, separats per un mur mitger. Vilaseca, propietari de l'Heretat posa un plet que fa aturar les obres i que acabarà partint la propietat i la fàbrica. La primera, ubicada al nord tenia l'edifici amb el terreny del voltant. Anirà a parar a mans de l'Antoni Jover; la segona part de la fàbrica, ubicada a migdia, també tindrà una casa i un hort adquirit al sr. Isidre Payà. Això no obstant, els dos propietaris gaudiran a parts iguals l'aigua, el carcabà i el canal. A més a més a mitges hauran de construir de nou el pont del Pla de les Roques per a poder passar-hi un carro i una carretera per anar de Manresa fins a les fàbriques o mantenir la que ja existia. L'any 1848 les màquines ja estaven en funcionament. La gent venia a treballar del mateix municipi i Rocafort, de Mura, Talamanca i Manresa. El 17 de gener de 1902 una caldera de vapor de la fàbrica d'Antoni Jover, explota i hi moren dotze persones que estaven treballant ambdues fàbriques. Hi haurà més de quaranta ferits. L'explosió van ser tant gran que un noi que estava en aquells moments en el pati de la fàbrica Regordosa, va rebre l'impacte d'un maó i va morir a l'instant. Moren, Joan Clapers, Pere Casas, Manuel suñer, Enric Pla i Àngela Sellarés a la fàbrica Jover. Àngela i Antònia Musterni, Josefa Giralt, Àngela Ballbè, Maria Prunés, Francesca Caellas i Josefa Casablanca a la fàbrica Regordosa Hermanos. El poble sencer i dels voltants es van abocar a prestar auxili a les famílies damnificades. Al març del mateix any, Pere Regalado Jover i Martínez va vendre la seva part a Romà Regordosa i Soldevila, propietari de la segona fàbrica. El 24 d'octubre de 1928, es va produir un incendi, amb pèrdues molt importants. Els propietaris, llavors Torres-Regordosa i la casa arrendatària Indústries i Magatzems Jorba, S.A. després de passar un acord, la reconstrueixen. Arribarà a tenir 150 teixidors i 8.500 pues de filatura de cotó. Arribat l'any 1966 Romà Torres i Regordosa vend la totalitat a Indústries i Magatzems Jorba, de Manresa. L'any 1920 es construeix la fàbrica 'Manufactures Quera S.A.', coneguda també amb el nom de 'fàbrica nova', a la part alta del poble. Però malgrat donar feina a unes cent persones i amb més de 500 pues de cotó, la crisi tèxtil la va obligar a tancar al cap de dos anys. | 41.6992600,1.8699600 | 405973 | 4617003 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59701-foto-08182-303-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59701-foto-08182-303-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Actualment la fàbrica rep el nom de Kidam i funciona com a indústria de tints. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-04-18 02:22 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,50 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.