Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 48659 | Roc de la Monja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roc-de-la-monja | Les restes d'estructures estan enrunades. | Al peu del Serrat de Sant Salvador, just passat els darrers camps de conreu actuals, en mig del bosc trobem grans blocs de conglomerat. Destaca la presència d'una gran bloc que és conegut amb el nom de Roc de la Monja, al seu voltant hi ha altres blocs de mides menors, i adossats al roc principal i a la resta hi ha diversos murs que conformen vàries compartimentacions. Aquests murs defineixen unes estances situades a la part est i sud del roc. En conjunt són murs d'uns 50-60 cm de gruix, i d'una alçada visible variable entre els 20 i 60 cm., tot i que es conserva major alçada ja que les estructures es troben cobertes d'enderroc i vegetació. A l'extrem més est i més cap al sud hi ha dues estances amb els murs més ben conservats, són compartimentacions més grans que la resta i més obertes, podrien haver funcionat com a corrals. Molt a prop Josep Carreras va localitzar un fragment de molí de mà, actualment conservat al fons del Museu Comarcal de Berga. | 08078-114 | A la zona de Sant Climent de l'Espunyola | 42.0573700,1.7858100 | 399533 | 4656859 | 08078 | L'Espunyola | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48659-foto-08078-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48659-foto-08078-114-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||
| 48660 | Bressol de la Marededéu. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bressol-de-la-marededeu | SERRA VILARÓ,J. (1927): Civilització Megalítica a Catalunya. Musaeum Archaeologicum Diocesanum, Solsona. CASTANY,J. i altres: El Berguedà: de la Prehistòria a l'Antiguitat. Àmbit de Recerques del Berguedà, 1990. | Bronze Mig | L'estructura està molt coberta de terra i vegetació. Manca la coberta de la cista. | El sepulcre megalític conegut com el Bressol de la Marededéu del Bosc està situat a peu del camí ramader de Cardona a Berga, en la petita carena orientada nord-sud que hi ha entre la riera de Navel a llevant i la riera de l'Hospital a ponent. El megàlit està conformat per una cista de 1,60 m de llargada, 1,20 m d'amplada i 0,96 de profunditat, és construït amb sis lloses de pedra, dues lloses al costat més nord i al sud, i una a l'est i una a l'oest. Al voltant de la cista hi ha el túmul és de forma circular i fa uns 5,50 m de diàmetre, el seu perímetre és delimitat per una peristàltic de pedres o lloses dretes, la part superior del túmul és més aviat planer, té molt poc desnivell, i s'hi poden observar gran quantitat de pedres ben col·locades, planes i de mides similars. Les lloses i pedres amb les quals està fet el dolmen deuen ser del mateix entorn proper ja que hi ha diversos afloraments de lloses de pedra sorrenca i calcària. | 08078-115 | A la zona de Sant Sadurní del Cint. | L'any 1918 Mn. Serra Vilaró va realitzar una excavació del megàlit (SERRA VILARÓ: 1927:226). En els treballs no es van localitzar restes antropològiques però sí un aixovar conformat per un vas carenat de 13 cm de diàmetre amb nansa de botó, dos fragments de ceràmica de vasos decorats amb incisions i altres fragments de ceràmica; una agulla de bronze de secció quadrangular puntada a cada extrem, dos ganivets de sílex blanc amorf (un de 14 cm) i dos fragments de dos altres ganivets també de sílex; una columbel·la, un tros de dentàlium i un gra discoïdal de petxina. El material està dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. | 42.0424100,1.7362900 | 395411 | 4655257 | 08078 | L'Espunyola | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48660-foto-08078-115-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48660-foto-08078-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48660-foto-08078-115-3.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | El nom del dolmen Bressol de la Marededéu es deu a la creença popular de que a l'interior del sepulcre es va trobar la imatge de la Marededéu del Bosc, imatge venerada en la capella que hi ha a molt poca distància del sepulcre. És molt probable que aquesta tradició hagi ajudat a la preservació i conservació d'aquest megàlit. | 79|76 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 48661 | Codonyet del Cint | https://patrimonicultural.diba.cat/element/codonyet-del-cint | Bronze | L'estructura està molt afectada per la vegetació. Algunes de les lloses s'estan laminant. | El megàlit es troba en mig del bosc, envoltat de vegetació podem veure un petit túmul que constitueix part del dolmen. Les restes de la cambra defineixen un espai d'un 1,8 m de llar per 1,25 m d'ampla aproximadament; actualment tant sols conserva la llosa de la capçalera i la del costat de ponent. Segons informacions de Mn. Serra Vilaró (VILARÓ:1927:223), aquest dolmen tenia una característica molt particular i és que tenia el sòl enllosat i una mica enfonsades en el sòl les lloses laterals. Avui dia el túmul està molt desfet, quan Mn. Serra Vilaró hi va intervenir encara es conservava bona part i va poder amidar un diàmetre de 8 metres; també ens informà que la llosa lateral de llevant s'havia tret i portat a la casa de Cal Codonyet. El megàlit s'emmarca dins una cronologia entre el Bronze Mitjà i Bronze Final. | 08078-116 | A la zona de Sant Sadurní del Cint | L'any 1918 Mn. Serra Vilaró va realitzar una excavació del megàlit (SERRA VILARÓ: 1927:226). El dolmen havia estat violat. Les restes de tres cranis sembla que foren trobades in situ, sense que haguessin estat afectats per la violació. Hi havia fragments de material ceràmic molt esmicolat que formaven part de diferents vasos, entre els quals un de campaniforme decorat amb faixes de línies formant rombes i d'altres de decorades amb solcs o amb incisions. També sembla que hi ha algunes formes carenades. El material està dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. | 42.0497600,1.7411800 | 395828 | 4656068 | 08078 | L'Espunyola | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48661-foto-08078-116-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48661-foto-08078-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48661-foto-08078-116-3.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 79|76 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||
| 48662 | Castell de l'Espunyola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-lespunyola | <p>BACH, A. (2002). Montmajor i el seu comú. Ajuntament de Montmajor. CAMPRUBÍ, J. (2006). Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. IX-XI). La formació del comtat. Universitat de Lleida, col·lecció espai/temps núm. 46. Lleida. DALMAU, R., CATALÀ, P. (1976): Els castells catalans. Dalmau ed., Barcelona. GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de L'Albí, Escriptors del Berguedà, núm. 2, Berga. IGLESIAS, Josep (1979). El Fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona. Inventari del Patrimoni Arquitectònic, núm. 3308 Generalitat de Catalanya. MADOZ, P. (1845). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Madrid. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. SITJES I MOLINS, X. (1986): Esglésies romàniques del Bages, Berguedà i Cardener. Ed. Llibreria Sobrerroca. Manresa. TORRES, C.A.(1905) . 'Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà', p. 167, Barcelona. VIGUÉ, Jordi i BASTARDES, Albert (1978: 207-210). 'El Berguedà. Monuments de la Catalunya Romànica 1'. Artestudi Eds. Barcelona. VILA, R.,(1991):Catalunya, esqueixos d'un passat.II, El Berguedà. Editorial Memòria, Mataró. VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. VVAA. (1985: 254-255): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.</p> | X-XVIII | Part de la construcció es troba en procés de rehabilitació. | <p>El castell de l'Espunyola s'alça sobre un turonet que s'aixeca a la zona anomenada el Clot de l'Espunyola. És un conjunt arquitectònic format per diverses construccions; hi destaquen dues torres, la principal, que havia fet funcions residencials, a l'extrem sud, datada entorn al segle XIII, i l'altra, a l'extrem nord, i de la qual es desconeix exactament la seva utilitat. Entre les dues torres hi ha el mas del Castell, una casa de pagès bastida en època moderna, la qual sembla que aprofita en part del seu basament restes de l'antic recinte emmurallat. A l'extrem més septentrional del turó hi trobem les restes de l'antiga església de Sant Climent del Castell. El conjunt conserva part del recinte emmurallat i el seu gran portal situat al costat de llevant. L'any 1997 es va realitzar una prospecció arqueològica als camps de conreu i camins que envolten el conjunt, tot localitzant diversos fragments de ceràmica d'època medieval que confirmen les cronologies del conjunt. Al 2006 es dugué a terme una intervenció arqueològica al castell, en concret es va realitzar un rebaix general de la torre senyorial i la documentació d'uns grafits existents al revestiment interior dels murs del mas. Les tasques de rebaix del terreny de l'entorn immediat de la torre van permetre documentar, sota el primer estrat, un paviment format per un enllosat de pedra que cobria tota la superfície, era de pedres de mides diverses unides amb morter de calç. No es va localitzar cap resta de material arqueològic en relació al paviment que el permetés situar cronològicament; de tota manera s'ha emmarcat en unes dates tardanes, sembla que corresponent a les fases d'època moderna. Pel que fa als grafits, aquests es troben a l'interior de la Masia del Castell de l'Espunyola, en concret en el revestiment del mur nord de la planta baixa; es tracta d'un conjunt de dibuixos fets per incisió que mostren figures humanes, animals i elements geomètrics, entre d'altres. Paral·lelament a la intervenció arqueològica del 2006 es va realitzar un intens recull documental i gràfic dels grafits. Les escenes que reprodueixen són de caire cavalleresc, hi ha cinc cavalls amb genet, quatre estan muntats sobre el cavall i un està situat al davant de l'animal, tres de les figures a més van acompanyades d'un personatge que tiba del cavall. La representació de cadascun dels cavalls és diferent, els caps mostren trets diferenciats en cada cas, l'un té el coll més estilitzat que la resta; tot i això, tenen algunes característiques comuns, com el fet que tots presenten pèl al cap i a la cua, la robustesa de les potes i la corpulència dels cossos, a més ,tots són tibats de les regnes i tenen reproduïda una cota de malla. Les figures humanes són més desiguals entre elles en mida i forma; les cares són arrodonides, els braços i les cames fetes amb línies rectes, alguns cossos tenen forma allargada i altres triangular. Les figures humanes mostren els cossos ornamentats amb rombes que es creu que representen una cota de malla. A més, entre les figures hi trobem dues aus, un falcó o àguila i una gallina o ànec. En conjunt són dibuixos de traços força esquemàtics, tot i que a la vegada mostren alguns detalls que els enriqueixen a nivell estilístic, com els pèls a la cua d'alguns cavalls, o la presència de les crineres, o també la representació de les celles en alguna figura humana. Barrejades en mig d'aquestes escenes o figures també hi trobem altres formes molt més geomètriques com és el cas de diferents dibuixos de formes circulars, algunes de les quals estan combinades conformant figures més elaborades. La cronologia d'aquestes representacions gràfiques s'ha emmarcat entre el segles XVII i XVIII.</p> | 08078-117 | A la zona del Sant Climent de L'Espunyola. | <p>La primera notícia documental coneguda que es refereix a l'Espunyola la trobem a l'acta de consagració i dotació de l'església de Sant Joan de Montdarn que data de l'any 922. En aquest document s'hi descriuen els límits de l'església de Sant Joan entre els quals hi figura la 'parrochiam de ipsa Sponiola'. Pel que fa al castell, la primera referència documental és en un document del juny de 950, en el qual la comtessa Adelaida, filla dels comtes de Barcelona Sunyer i Riquilda, fa donació al monestir de Sant Joan de les Abadesses de l'alou que tenia al lloc de l'Espunyola, per remei de la seva ànima i la del seu pare i la seva mare. L'alou consta situat en el comtat de Berguedà, dins el terme de l'Espunyola amb l'església de Sant Climent, i terres i cases. A més també s'hi aporten les afrontacions del castell, que són: 'et adfrontat ipse castrus supranominato, cum omnes suos terminos, de parte circi in ipsa strata publica, qui discurret subtus turrem Nebulem, et de parte orientis adfrontat in fines de Mata monasterio et de meridie adfrontat in fines quem dicunt de Sanctum Ioannem eremum, de parte vero occiduo adfrontat in vila Castellum' (DALMAU: 1976:886). A partir d'aquí el castell es trobarà en mans del cenobi de Sant Joan de les Abadesses, del qual sembla que potser n'era abadessa la mateixa Adelaida; a la vegada que són ja molt escasses les referències al castell de l'Espunyola, per contra sí que trobem diverses informacions referents al llinatge dels Espunyola, i en alguns casos vinculat a fets importants de la història catalana. De mitjans del segle XII data una concòrdia (conservada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó) entre Pere de Berga i Guillem de l'Espunyola, a fi de solucionar els conflictes que tenien per la jurisdicció sobre el castell de l'Espunyola. Guillem de l'Espunyola féu testament el 15 de juliol de 1163, fou signat a Solsona en poder del notari Pere; era casat amb Arsenda i tenien un fill , Guillem que era l'hereu i com a tal rebé el castell de l'Espunyola junt amb altres béns, i dues filles, Beatriu i Saurina, casada i amb dos fills, Guillem de Meda i Josiana. El patrimoni de Guillem de l'Espunyola era extens i important, a més del castell de l'Espunyola, tenia els d'Albesa, Ça Frareg, Arcs i Montesquiu; feus al Conflent, la Cerdanya, el Berguedà i l'Urgell; drets a la Valldelord i masos a l'Espunyola, Delar, la Vansa i el Ripollès. Guillem de l'Espunyola apareix vinculat a altres nobles catalans destacats, i als quals encomanà la tutoria de la seva muller, dels fills i els béns; en destaca el comte d'Urgell, el vescomte de Cerdanya, Hug de Mataplana, Galceran de Pinós, Pere de Berga i Guillem de Torroja. Guillem de l'Espunyola va morir el 1165 en l'expedició d'Alfons d'Aragó 'el Cast' a terres de Múrcia, així consta en la notícia del necrologi del monestir de Solsona (VVAA: 1985: VOL. XII:248). Del 25 d'abril 1187 data el testament del conegut trobador Guillem de Berguedà, en el qual apareix com un dels signants Guillem de l'Espunyola, hem de suposà que es correspon al fill de l'anterior (l'hereu) (VVAA: 1985: VOL. XII:41). A partir del segle XIII el llinatge dels Espunyola s'expansionà i continua apareixen molt vinculada a altres famílies nobles especialment de la contrada, com és el cas dels Pinós. En el fogatge de 1381 ja no apareix el llinatge dels Espunyola residint al castell, consta que era possessió de Mn. Rl de Peguera, i tenia 15 focs. El lloc de l'Espunyola al segle XVII consta com a possessió del rei, i es trobava dins la sots-vegueria de Berga i la vegueria de Manresa.</p> | 42.0468900,1.7827700 | 399265 | 4655699 | 08078 | L'Espunyola | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48662-foto-08078-117-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48662-foto-08078-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48662-foto-08078-117-3.jpg | Legal | Romànic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-07-16 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 92|94|85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||
| 48663 | El Vilar de l'Espunyola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-vilar-de-lespunyola | Hi ha molt poca informació sobre el jaciment. | Al costat de la casa del Vilar de Sants Metges, per sota el camí d'accés, en el vessant de llevant hi ha una placa allargada de roca sorrenca que presenta diferents solcs i forats naturals i es creu que potser algun d'antròpic. A la base d'aquesta roca hi ha una feixa de conreu. Al lloc s'hi van localitzar una extensa mostra de fragments ceràmics, d'enre els quals un ampli grup de ceràmica d'època medieval que es remunta fins al segle IX. Aquesta prospecció es va realitzar en el marc d'un projecte d'investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona dut a terme entre els anys 1997 i 2001 i referent a l''Evolució del poblament a la plana central del Berguedà des de l'època Baiximperial romana fins l'Alta Edat Mitjana'. Arran de la prospecció es va interpretar el lloc com un possible lloc d'hàbitat rupestre, ubicat a redós de la placa de roca, i que hauria perdurat almenys des d'entorn al segle IX fins al canvi d'ubicació de la nova masia a sobre el turó, cap al segle XVI. | 08078-118 | A la zona de Sants Metges | A molt poca distància de la ubicació del jaciment hi ha la casa del Vilar de Sants Metges. La denominació de la masia com a el Vilar dels Sants Metges, es deu a que a ponent de la casa, just en la carena que queda en paral·lel per aquest costat, és la zona on es creu que hi havia hagut l'antiga església de Sants Metges. Tot i que l'aparença exterior de la casa no ens permeti assenyalar una estructura arquitectònica d'origen baix-medieval, no podem descartar que part de la seva estructura es correspongui a aquest període o si més no, que es trobi assentada sobre una construcció amb aquest origen. Ja que les notícies referides al Vilar es remunten com a mínim al segle XVI, en el fogatge de 1553 hi consta 'En Vilar de Castel Sera'dins el lloc de 'Castell Cera, Capolat, Lo Cint i Parrochias Abjacents'. | 42.0572300,1.7730200 | 398475 | 4656859 | 08078 | L'Espunyola | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48663-foto-08078-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48663-foto-08078-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48663-foto-08078-118-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 94|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 48664 | Castellserà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castellsera | CAMPRUBÍ, J. (2006). Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. IX-XI). La formació del comtat. Universitat de Lleida, col·lecció espai/temps núm. 46. Lleida. VILADÉS, R. (2007: 36-39): 'Sant Corneli i Sant Cebrià de Castellserà'. L'Erol, núm. 94, any 2007. GALERA | Tant sols es conserven visibles dos panys de mur. | Les restes del que es creu que potser fou Castellserà estan ubicades al costat de la masia de Cal Macià i de les runes de Cal Xacó, a molt poca distància de l'església de Sants Metges. Al lloc podem observar una estructura bastida sobre la roca que conforma una gran base o fonamentació formada per uns murs que mostren un aparell regular de carreus força ben tallats, disposats formant filades i col·locats a trencajunt. Els murs conformen una estructura amb angle, que per l'extrem de ponent finalitza amb un altre angle al qual se li adossa una estructura d'un mur de contenció de la masia de Cal Xacó, i el mur que dóna al costat de llevant té continuïtat amb una refacció moderna hem de suposar que també relacionada amb la construcció o alguna reparació de la masia. Sembla que aquesta estructura va ser aprofitada i ampliada com a basament per la construcció de la masia. | 08078-119 | A la zona de Sants Metges | Existeix molt poca informació sobre Castellserà o Castell Serà. Fa pocs anys que les restes descrites s'han començat a atribuir a Castell Serà. Són escasses les informacions que es tenen del lloc, documentalment es situa proper a la zona de Sants Metges, de fet l'antiga església de Sants Metges amb anterioritat era sota una altra advocació i anomenada Sant Corneli i Sant Cebrià de Castellserà; el seu emplaçament era més cap a llevant, al vessant del costat de ponent dels Cingles de Sant Salvador, a l'altra banda de la riera de Montclar. Aquest topònim apareix esmentat per primera vegada en un document de 1319, i posteriorment al 1375 en una relació de castells dels comtes de Cardona. En Viladés (VILADÉS:2007:36) també anomena el sector de la parròquia de Castellserà com a Gineva. Al segle XVII es continua utilitzant la denominació de Castellserà per l'església de Sant Corneli i Sant Cebrià, no serà fins entorn al segle XVII que es comença a utilitzar la denominació de Sants Metges de manera popular, per aquesta església i que passa a ser menys freqüent l'anterior denominació, no caurà en desús però fins a finals del segle XIX arran de la construcció de la nova església ja directament sota l'advocació de Sants Metges. | 42.0566600,1.7658000 | 397876 | 4656804 | 08078 | L'Espunyola | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48664-foto-08078-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48664-foto-08078-119-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||
| 48665 | Sant Corneli i Sant Cebrià de Castellserà/Sant Salvador de la Mata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-corneli-i-sant-cebria-de-castellserasant-salvador-de-la-mata | CAMPRUBÍ SENSADA, J. (2006): Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. IX-XI), Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida. CAMPRUBÍ SENSADA, J. i MARTÍ, R. (2009): 'El monestir carolingi de Sant Salvador de Mata (L'Espunyola, Berguedà)'. Acta historica el archaeologica Mediaevalia, núm. 29, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. GALERA, A., et alii (2006): Catàleg dels elements del patrimoni cultural del municipi de Capolat. Inèdit, pendent de publicar. VILADÉS, R. (2007: 36-39): 'Sant Corneli i Sant Cebrià de Castellserà'. L'Erol, núm. 94, any 2007. VVAA. (2004): Recerca, inventari i catalogació del patrimoni cultural moble i immoble al municipi de Capolat. Inèdit. VVAA. (2006): Catàleg dels elements del patrimoni cultural del municipi de Capolat. Inèdit, pendent de publicar. | IX a XIX | Les restes estan molt destruïdes, als extrems del turó hi ha molta erosió. La vegetació cobreix el turó i també malmet les estructures. | Les restes de l'antiga església de Sants Metges, anteriorment coneguda com a Sant Corneli i Sant Cebrià de Castellserà i també atribuïdes a Sant Salvador de la Mata, es localitzen a la part baixa dels Cingles de Sant Salvador. En concret a peu de la pista que de Can Cots. Un cop passada la masia, cal seguir uns centenars de metres més amunt, primer hi ha les restes de l'antiga casa de Can Cots i després, a peu mateix del camí hi ha un turonet amb les runes de Sant Corneli i Sant Cebrià de Castellserà. El lloc conforma un petit monticle de base de roca sobre el qual s'hi identifiquen diversos murs. Destaca un mur perimetral que voreja el contorn del turonet, el mur es conserva de manera discontinua i en molts punts ha perdut part del parament exterior, o sigui que el què en veiem és el massissat del mur format per pedres de mides i formes irregulars unides amb morter de calç bastant argilós. A l'interior del mur perimetral s'hi distingeixen almenys dues alineacions de murs disposats en paral·lel i orientats d'est a oest, a més indicis d'algun altre mur; en conjunt són murs que presenten una amplada que oscil·la entre els 50-60 cm, estan formats per carreus en forma de cunya i un petit massissat interior. Al costat sud-est del monticle hi ha les restes de l'estructura d'una bassa o viver, tot i que es pot veure clarament que la construcció és en gran part obra moderna, s'hi poden observar parts del parament que podrien correspondre a una estructura de cronologia anterior. A l'indret s'hi han localitzat restes òssies d'enterraments, bàsicament en el turó i especialment al costat de ponent (actualment s'hi poden observar diversos fragments en el marge del turó); també arran d'una prospecció s'hi van localitzar gran quantitat de fragments de ceràmica, sobretot del període medieval. Les informacions orals assenyalen que l'església estava emplaçada just en el lloc del viver i el cementiri a la part alta del turó. | 08078-120 | A la zona de Sant Climent de l'Espunyola. | En els últims anys, nous estudis situen en el mateix indret el monestir de Sant Salvador de la Mata, atribuint les restes descrites a aquest cenobi, el qual durant molts anys s'havia situat al cim dels Cingles de Sant Salvador, on hi ha les runes del què s'ha identificat amb la torre anomenada Torreneula (o Torre de la Boira, la qual consta ja el 950 esmentada en la documentació com a 'turrem Nebule' (GALERA:2006)) i posteriorment convertida en la masia de Sant Salvador. La primera notícia documental del monestir de Sant Salvador de la Mata és l'acta de consagració i dotació de l'església fet pel bisbe Nantigis de la Seu d'Urgell el dia 13 de desembre del 899, i feta a petició de l'Abat Sunila i dels habitants de l'Espona i Villa Regali, els quals havien participat en la seva restauració. En l'acta s'atorguen terres i béns en propietat, i l'església anualment hauria de lliurar un cens a la Seu d'Urgell; en el document també s'hi relaciona la descripció de la seva delimitació territorial, aquesta però és de difícil precisió ja que alguns dels topònims indicats no existeixen actualment, tot i això hi ha algunes hipòtesis al respecte (GALERA:2006; CAMPRUBÍ:2009). Al 907 s'esmenta Sant Salvador de la Mata com a límit parroquial en l'acta de consagració de Sant Martí d'Avià. Al mateix any el comte Miró atorgava dotalia a l'església de Sant Pau de Casserres, en la qual s'indica que al límit nord afronta amb Sant Salvador de la Mata. Les notícies referides al cenobi són escasses i perduren un curt període de temps fins que desapareixen, aquest fet s'ha interpretat com que pot tenir-hi a veure l'establiment d'una alou comtal a l'Espunyola quedant situat entre Sant Pau de Casserres i Sant Salvador de la Mata, ja que aquest darrer apareix com a límit oriental de l'establiment fet a l'any 950, quan Adelaida, filla del comte Sunyer de Barcelona, donà a Santa Maria de Ripoll el castell i l'església de Sant Climent de l'Espunyola, que limitaven per llevant amb el monestir de la Mata. Consta alguna altra referència però que plantegen certs dubtes. El 1040 el monestir de la Mata consta com a depenent de Sant Serni de Tavèrnoles. Pel que fa a les dades referides a Castellserà o Castell Serà consten molt poques informacions. | 42.0609300,1.7707200 | 398290 | 4657272 | 08078 | L'Espunyola | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48665-foto-08078-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48665-foto-08078-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48665-foto-08078-120-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | (Continuació de l'apartat d'història) Aquest topònim apareix esmentat per primera vegada en un document de 1319, i posteriorment al 1375 en una relació de castells dels comtes de Cardona (GALERA: 2006). Sembla que Castellserà englobava el castell, unes trenta cases i l'església de Sant Corneli i Sant Cebrià. Viladés (VILADÉS:2007:36) també anomena el sector de la parròquia de Castellserà com a Gineva. Sant Corneli i Sant Cebrià de Castellserà constava com a església sufragània de Sant Sadurní del Cint i segons Viladés (VILADÉS:2007:36) també havia estat coneguda com a Sant Nicolau i Sant Cebrià. En època moderna sembla que es va començar a denominar Sants Metges, Cosme i Damià, comportant que durant els segles XVII, XVIII i XIX s'utilitzés tant una denominació com l'altre. L'església de Castellserà apareix esmentada en un document del 1513, en concret el testament de Francesc Calvet del Mas Calvet o Coromines (al lloc de l'actual Casanova de Cal Pauet), qui fa una deixa d'un sou a les esglésies de Sant Serni del Cint, Santa Maria dels Torrents, Santa Margarida del Mercadal, i Sant Cebrià de Castellserà, tot demanant ser enterrat en aquesta darrera. Tal i com ens relata Mn. R. Viladés (VILADÉS,2007:37-39) a partir de les Actes de les visites Pastorals dels segles XVII i XVIII, l'església era anomenada tant com Sant Nicolau i Sant Cebrià com a Sants Metges, sembla que el canvi d'advocació es degué produir per interès dels feligresos. En les actes del 1673 el visitador demana els comptes de les esglésies del Cint, els Torrents, i Sants Metges que sembla que de feia anys que no constaven les almoines recollides. El 1695 es torna a reclamar el deute i se'ls dóna un termini de pagament sota pena de 10 lliures. En aquestes actes es fa notar el mal estat de l'església de Sants Metges i s'avisa als feligresos que cal arreglar-la o fer-ne una de nova. Des de la primera vegada que es demana al 1676, en que s'esmenta en concret que cal començar arreglant el campanar, i al llarg de 200 anys continua quedant constància per escrit de que cal fer les obres amb urgència (es dóna l'ordre l'any 1695, el 1758, el 1781 ho ordena el mateix bisbe de Solsona, tot demanant que presentin un plànol de l'estat actual i si la volen engrandir, i que no consentirà cap disbarat, i 1812). Al 1812 el visitador avisa que l'església amenaça ruïna i del greu perill de danyar els assistents i mana al rector que es faci l'obra o es suspendran els oficis. Viladés també esmenta un document redactat pel rector del Cint als anys 60 del segle XIX en que s'explica tot el procés i en el que queda palès que si no s'ha arreglat o construït una nova església és per desavinences entre els veïns. Arran d'una nova reunió també el 1812 s'acorda definitivament construir una nova església en un indret més adient, en concret al tossalet de Castellserà, el lloc on actualment s'aixeca l'església. Encara però, succeiran noves desavinences, ja que no és fins el 1866 que el Bisbe de Solsona donà el permís per construir l'església; finalment és el Dr. Ramon Pallerola, substitut del Vicari Capitular que dóna el permís corresponent per edificar la nova església al lloc escollit. L'actual església de Sants Metges és obra de l'últim terç del segle XIX. Sembla doncs, que les restes d'estructures que hi ha a l'indret conegut com l'antiga església de Sants Metges presenten una complexa atribució que si es correspon amb les informacions aportades indicarien una llarga ocupació del lloc, com a mínim des de finals del segle IX i que perduraria fins al segle XIX. Potser el què és més curiós o sorprenent és la diversitat de nomenclatures i per tant de diferents advocacions que ha tingut l'indret. | 94|98|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 48688 | Corral de Canudes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/corral-de-canudes | SERRA VILARÓ,J. (1927): Civilització Megalítica a Catalunya. Musaeum Archaeologicum Diocesanum, Solsona. CASTANY,J. i altres (1990: 82-84): El Berguedà: de la Prehistòria a l'Antiguitat. Àmbit de Recerques del Berguedà, 1990. CARRERAS, J. (1989): 'Un sepulcre de fossa neolític al Corral de Canudes', a Revista Estudis del Berguedà, núm. 4, pàgs. 9-22. GUERRERO, Ll. (1989): 'Estudi antropològic de les fosses neolítiques del Corral de Canudes', a Revista Estudis del Berguedà, núm. 4, pàgs. 9-22. | El jaciment es considera desaparegut. | El sepulcre de fossa neolític del Corral de Canudes estava situada prop de la masia del mateix nom, a uns cinquanta metres de distància pel costat nord-oest. Al lloc s'estaven fent treballs d'extracció d'argiles amb una màquina excavadora. Quan el Grup de Prehistòria i Arqueologia del Museu de Berga va anar-hi va poder localitzar diversos materials que van considerar que podien pertànyer a una necròpolis de sepulcres de fossa. Hi van localitzar un sepulcre en part intacte del qual van poder realitzar una excavació, que fou dirigida per Josep Carreras. El sepulcre contenia una inhumació, tot i que amb els ossos molt malmesos, es trobava col·locat en posició encongida, el cos recolzant-se sobre el costat dret i amb el cap cap a llevant. Al costat de l'esquena del cos hi havia l'aixovar, consistent en una olla de ceràmica, un fragment de punxó d'os, un fragment d'espàtula d'os trobat dins l'olla, un fulla de sílex gris, fragments de dues plaquetes d'os amb la part terminal arrodonida (una amb senyals d'orifici de suspensió), un fragment d'ullal de porc fer, i també restes dels viàtics d'altres fosses no identificades, un burí o punta de sílex, un gratador de sílex, altres fragments d'espàtula d'os i de punxó d'os. | 08078-143 | A la zona sud-est del municipi, de Sant Pere de l'Esgleiola | El Grup de Prehistòria i Arqueologia del Museu de Berga va fer una visita a l'indret del jaciment al 29 de juliol del 1964, que els va permetre localitzar dos fragments de punxó d'os, tres sílexs atípics, diverses peces dentàries, i diversos petits fragments de ceràmica. Arran de la troballa van creure que l'extracció d'argiles que es realitzava a l'indret estava destruint una necròpolis de sepulcres de fossa. Van poder localitzar un sepulcre parcialment malmès, que excavaren el dos d'agost del 1964. Els materials localitzats van ser dipositats al Museu de Berga, on es conserven avui dia. Josep Carreras va publicar els resultats de l'excavació a la revista d'Estudis del Berguedà número 4 (1989), en la qual també hi ha publicat l'estudi antropològic de les restes per part de Lluís Guerrero. | 42.0322900,1.7895700 | 399805 | 4654070 | 08078 | L'Espunyola | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48688-foto-08078-143-2.jpg | Inexistent | Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | En algunes publicacions el sepulcre apareix com que es troba dins el terme municipal de Montclar, ja que estava situat en un indret proper al límit dels termes entre aquest municipi i el de l'Espunyola. Les imatges escanejades són del llibre de Josep Carreras, Josep Castany i altres autors, 'El Berguedà: de la Prehistòria a l'Antiguitat', de l'Àmbit de Recerques del Berguedà, 1990. | 78 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 48689 | Bosc de Correà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-de-correa | SERRA VILARÓ,J. (1927:183-188): Civilització Megalítica a Catalunya. Musaeum Archaeologicum Diocesanum, Solsona. CASTANY,J. i altres (1990: 121): El Berguedà: de la Prehistòria a l'Antiguitat. Àmbit de Recerques del Berguedà, 1990. | El dolmen es dóna per desaparegut. | El dolmen del Bosc de Correà es considera desaparegut. Estava situat prop de la carretera de Berga a Solsona, aproximadament a l'alçada del punt quilomètric 132,7. Es trobava a la vora d'un camp entre la C-26 i la pista que porta a la masia de Comarmada. Més o menys a uns 100 metres cap al nord-est de l'església del Bosc. Segons les informacions bibliogràfiques, es tractava d'un megàlit del qual, en el moment de la intervenció feta per Serra i Vilaró, es conservaven tres lloses que definien una cambra d'unes mides aproximades de 1,7 metres de llargada per 1,25 metres d'amplada (planta en forma de U oberta pel costat de ponent), i dues altres lloses de mides més petites, col·locades al costat oest, a continuació i pel costat interior de les dues que estaven orientades est-oest, conformant el què es va considerar una mena de vestíbul o corredor, amb la seva entrada pel costat de ponent. Serra Vilaró va excavar el dolmen a l'any 1918, ja indicava que havia estat remenat amb anterioritat, mancava part de l'estructura i es trobava ple de pedres, assenyalava a més que es conservava part del túmul pel costat de tramuntana. En l'excavació es van localitzar 229 peces entre dents i queixals, que es creu que corresponien a vuit individus. Diversos fragments de ceràmica d'uns dotze vasos, la majoria de parets llises de perfil carenat i amb nansa d'apèndix de botó. També s'hi van trobar objectes d'ornament personal de coure, 20 grans de collar d'ambre i diverses joies d'origen marí com un centenar de dentaliums, tretze columbel·les rústiques i denes de collaret de càrdium, aquest conjunt indica una certa categoria social dels individus. A més, d'altres materials com un fragment de sílex blanc amorf, objectes de bronze com dos fils en espirals, un braçalet de secció circular, dos anelles de secció circular, una anelleta de secció quadrada i un punxó de secció també quadrada; i una petita destral votiva. | 08078-144 | A la zona de Sant Sadurní del Cint | L'any 1918 Mn. Serra Vilaró va realitzar una excavació del megàlit, amb posterioritat va publicar els treballs (SERRA VILARÓ: 1927:183-188). El material està dipositat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. | 42.0429500,1.7373600 | 395501 | 4655316 | 08078 | L'Espunyola | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48689-foto-08078-144-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48689-foto-08078-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48689-foto-08078-144-3.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | En el bosc proper a la zona on hi havia el megàlit s'hi localitzen molts afloraments de lloses de pedra sorrenca i calcària. La imatge escanejades són del llibre de Josep Carreras, Josep Castany i altres autors, 'El Berguedà: de la Prehistòria a l'Antiguitat', de l'Àmbit de Recerques del Berguedà, 1990. | 79|76 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 48690 | Collet de les Forques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/collet-de-les-forques | SERRA VILARÓ,J. (1927:142-149): Civilització Megalítica a Catalunya. Musaeum Archaeologicum Diocesanum, Solsona. CASTANY,J. i altres (1990: 118): El Berguedà: de la Prehistòria a l'Antiguitat. Àmbit de Recerques del Berguedà, 1990. | El megàlit va ser destruït arran d'uns treballs d'ampliació de la carretera. | El megàlit estava situat proper al creuament de la carretera de L'Espunyola a Casserres amb la C-26 (la de Berga a Solsona). Les informacions bibliogràfiques ens indiquen que estava constituït per una estructura tumular que cobria una gran llosa de forma tendint a rectangular però amb els angles arrodonits, i que mesurava 4,10 metres de llarg per 1,65 d'amplada i 0,45 de gruix. Aquesta gran llosa cobria una estructura fossa sepulcral excavada en la mateixa roca que tenia forma ovalada i unes mides de 1,84 metres de llarg per 1,2 metres d'amplada i 0,34 metres de fondària. Segons el mateix Serra Vilaró classifica aquest atípic sepulcre com un hemidolmen o megàlit de pedra picada. En la intervenció ja es pogué comprovar que el sepulcre havia estat remenat amb anterioritat. S'hi localitzaren restes de tres individus adults i d'un infant. A l'extrem oriental s'hi trobà un crani in situ sobre una lloseta a mode de coixí. Els materials localitzats són com objectes lítics, com quatre puntes de fletxa amb aletes i peduncle, una punta de fletxa amb forma de fulla de llorer, setze peces de sílex (alguns amb retocs), un percussor i un nucli; com objecte de metall, un punyal de coure de 160 mm. de llarg per 3 mm de gruix; d'objectes d'ornament, mig penjoll de pecten, cinquanta denes de pecten i un botó pentaèdric amb forats en forma de V; i de ceràmica, diversos fragments de campaniforme internacional i un fragment de vas carenat. | 08078-145 | A la zona del creuament de la carretera de l'Espunyola a Casserres amb la C-26. | L'any 1920 Mn. Serra Vilaró va realitzar una excavació del megàlit, amb posterioritat va publicar els treballs (SERRA VILARÓ: 1927:142-149). | 42.0523400,1.7732500 | 398486 | 4656315 | 08078 | L'Espunyola | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48690-foto-08078-145-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48690-foto-08078-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48690-foto-08078-145-3.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Segons els autors situen el sepulcre en una cronologia de calcolític o de bronze antic. Les imatges escanejades són del llibre de Josep Carreras, Josep Castany i altres autors, 'El Berguedà: de la Prehistòria a l'Antiguitat', de l'Àmbit de Recerques del Berguedà, 1990. | 79|76 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 48693 | Serrat dels Ossos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-dels-ossos | Sembla que el jaciment està seccionat almenys per el costat dels camps de conreu. | El jaciment es troba situat al sud de la masia de Reixacs, al costat dels camps de conreu que s'estenen per aquesta àrea. En Josep Carreres ens va acompanyar al lloc i comentar les dades. Les restes es troben en un petit monticle d'alzines, en el tall del marge que dóna pel costat de ponent, a tocar del camp. Al lloc hi havien localitzat diverses restes òssies, en el marge hi havia dos ossos llargs clavats, els quals avui dia han desaparegut tot i que en queda el rastre. També van trobar diversos fragments de ceràmica grisa de cronologia medieval. El jaciment podria correspondre a una necròpolis del període medieval amb sepultures en fossa. | 08078-148 | A la zona de Sant Sadurní del Cint | 42.0582200,1.7523400 | 396765 | 4656993 | 08078 | L'Espunyola | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48693-foto-08078-148-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48693-foto-08078-148-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||
| 48694 | Serrat de la Casanova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-de-la-casanova | BOLÓS, J., PAGÈS, M.: 'Les sepultures excavades a la roca'. A Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya. Acta Mediaevalia, Annex 1, Facultat de Geografia i Història de Barcelona, Departament d'Història Medieval, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1982. | XI-XII | Les restes es van localitzar perquè afloraven a la superfície. | A la part posterior, oest, de la masia la Casanova de Cal Pauet s'hi aixeca un petit turó. Al cim del qual en Josep Carreres i en Josep Casas hi van localitzar diverses restes òssies d'enterraments i alguns fragments dMee ceràmica grisa medieval dels segles XI i XII. El jaciment podria tractar-se d'una necròpolis de sepultures de fossa de l'època medieval. Prop d'aquí, en concret a l'altra banda de la carretera C-26, a la part nord. Al capdamunt de l'anomenat Serrat dels Moros, s'hi van localitzar diverses sepultures excavades a la roca associades a signes cruciformes gravats també a la roca. El jaciment va ser destruït en els treballs d'ampliació de la carretera. També hi ha recollides informacions de l'existència de tombes de lloses en el camp proper, avui també desaparegudes. | 08078-149 | A la zona de Sants Metges | 42.0519700,1.7627700 | 397618 | 4656287 | 08078 | L'Espunyola | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48694-foto-08078-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48694-foto-08078-149-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||
| 48695 | Roc de Colilles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roc-de-colilles | Pot estar afectat per la presència del camp de conreu. No es coneix amb exactitud. | Prop de la masia Colilles hi ha diferents grans blocs de conglomerat, alguns dels quals criden l'atenció per la seva disposició, ja que les diferents agrupacions són conformades per un o dos blocs considerablement molt més grans i pels costat d'altres de mides més petites. En el roc que queda a pocs metres al sud de la casa clarament visible per estar situat en mig d'un camp, en Josep Carreres va localitzar-hi uns fragments de ceràmica prehistòrica i un sílex blanc treballat. El roc a més conforma un espai que es creu que podria haver estat habitable. El lloc podria tractar-se d'un possible hàbitat prehistòric. | 08078-150 | A la zona de Sants Metges | 42.0559700,1.7600700 | 397401 | 4656734 | 08078 | L'Espunyola | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48695-foto-08078-150-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48695-foto-08078-150-2.jpg | Inexistent | Neolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardag | 78|76 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||
| 48698 | Roc de la Bruixa/Roc de les Bruixes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roc-de-la-bruixaroc-de-les-bruixes | S'observen restes d'alguns murs de poca potència. | El Roc de la Bruixa està situat prop del Camí dels Pantans, el qual condueix des de la masia de Cal Pauet cap a Capolat; quedant ubicat entre aquest camí i la casa de Colilles. Es tracta d'un conjunt format per grans blocs de roca de conglomerat. El Roc de la Bruixa pròpiament són dos grans blocs que pel seu voltant tenen altres blocs de mides molt menors, alguns que s'hi recolzen. El bloc més gran conforma un baumat de poca profunditat pel costat sud. Alguns dels rocs de mides menors tenen pel contorn altres blocs i pedres que semblen col·locades intencionadament d'una manera determinada. Al costat sud hi ha una altra gran roca a la qual s'accedeix quasi en el mateix nivell a la part superior i des de la qual es tenen bones vistes. El conjunt format per aquestes roques defineix uns baumats i refugis que es creu que podrien haver estat utilitzats com a llocs d'hàbitat. Al lloc a més s'hi va localitzar algun fragment de ceràmica prehistòrica i medieval. | 08078-153 | A la zona de Sants Metges | 42.0574100,1.7610800 | 397487 | 4656893 | 08078 | L'Espunyola | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48698-foto-08078-153-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48698-foto-08078-153-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48698-foto-08078-153-3.jpg | Inexistent | Medieval|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | L'indret és un punt de pas d'un sender de gran recorregut.Tota la franja que s'estén als peus dels Cingles de Sant Salvador, Capolat i Taravil, és conegut com a peu de roques (denominació que també es dóna als espunyolencs i espunyolenques d'aquesta zona), és una extensió que és caracteritzada per ser l'inici del pendent que origina els cingles i per haver-hi gran quantitat de blocs de conglomerat de mides molt diverses i alguns conformant fins i tot formes curioses com el cap de dinosaure. Moltes d'aquestes roques conformen baumats i refugis, alguns dels quals es creu que poden haver estat lloc de d'hàbitat. | 85|76 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 48700 | Castell de Correà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-correa | BACH, A. (1992). Història de Cardona. Curial Edicions, Barcelona. BACH, A. (2002). Montmajor i el seu comú. Ajuntament de Montmajor. CAMPRUBÍ, J. (1998). 'La fundació dels castra i la seva relació amb les parrochiae en el procés d'estructuració territorial berguedà'. II Congrés Internacional d'Història dels Pirineus. Girona. CATALÀ, Pere (1976). Els castells catalans. Dalmau Ed. VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VV.AA. (1987): 'Catalunya Romànica. Vol. XIII El Solsonès, La Vall d'Aran.' Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. | XI | S'observen tant sols restes d'alguns murs de poca potència visible. | Les restes del castell de Correà es troben al turó que s'aixeca al sud de l'església de Sant Martí de Correà. A la part alta del turó i a les terrasses del vessant sud i est és on es poden veure més restes d'estructures, en conjunt són traces de murs de poca potència visible. Les restes però estant molt amagades per la gran quantitat de vegetació i arbres que les cobreixen. Es creu que a la part superior hi hauria hagut una torre de defensa. | 08078-155 | A la zona de Correà. | Al segle X les parròquies del Cint i Correà pertanyien al comtat d'Urgell i a la vall de Lord. En aquest segle XI es documenta un Castell de la nissaga dels Currizani o Currida que posseïen el Castell i la senyoria del terme. Al segle XI, després de la mort d'Ermengol I, es té constància de que un dels seus nobles, el conegut Arnau Mir de Tost, tenia en cessió a la canònica d'Urgell un ampli territori que comprenia els castells de la Mora, Tentellatge, Llinars i Correà. Arran del matrimoni d'Isabel d'Urgell amb Ramon Folc el 1167, com a dot es van traspassar molts territoris de la Vall de Lord als vescomtes de Cardona. Posteriorment, el 1314, el vescomte de Cardona Ramon Folc, incorporà al vescomtat tots els castells i feus, entre els quals el de Correà. Quan al 1375 el rei Pere III crea el comtat de Cardona, en la relació de llocs que en formen part hi ha Correà. Al segle XVII Correà continuava formant part de Cardona. Al segle XVIII part de Correà es trobava sota l'administració del marquès d'Aguilar. | 42.0326100,1.7183600 | 393911 | 4654191 | 08078 | L'Espunyola | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48700-foto-08078-155-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48700-foto-08078-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48700-foto-08078-155-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 94|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 48714 | El Mercadal (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mercadal-jaciment | GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona Inventari del Patrimoni Arquitectònic, núm. 3298. Generalitat de Catalanya. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Berga. SERRA VILARÓ, J. (1930): Baronies de Pinós i Mataplana. Reedició de 1989 del Centre d'Estudis Baganesos. SITJES I MOLINS, X. (1986): Esglésies romàniques de Bages, Berguedà i Cardener. Ed. Llibreria Sobrerroca. Manresa. VILA, R.,(1991):Catalunya, esqueixos d'un passat.II, El Berguedà. Editorial Memòria, Mataró. VVAA. (1985:254): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VV.AA. (1994:138-139). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. VVAA. (2006): Catàleg dels elements del patrimoni cultural del municipi de Capolat. Inèdit, pendent de publicar. | XI-XII | Sembla que es conserva poc sediment i les restes d'estructures estan molt malmeses. | El Mercadal és una gran masia els orígens de la qual es remunten al període medieval, del qual es conserven interessants elements arquitectònics i part de l'estructura de la casa, entre els quals uns arcs apuntats existents a la planta baixa. A pocs metres de distància de la masia hi ha l'església de Santa Margarida del Mercadal, una petita capella romànica probablement del segle XII. La masia del Mercadal està construïda a redós d'un gran roc que queda al costat oest de la casa, i al cim del qual s'hi localitzen restes d'estructures. Tot i que les restes conservades són molt poques, es pot veure part d'un mur construït amb carreus desbastats, no gaire grans i més o menys col·locats regularment seguint filades. Les restes i especialment el parament d'aquest mur són clarament més visibles des de la part nord, de fet des de la zona per la qual es pot accedir a la part superior del roc. A la part superior, hi ha restes de materials constructius de la masia, teules i alguns maons, i entre mig, en el sediment, podem veure d'altres carreus que podrien conformar restes d'alguna altra estructura. L'espai que ocupa la part superior és més aviat petit i aparentment la potència del sediment no deu ser gaire profunda ja que a part de la superfície hi és visible la roca. Tot i que no es coneix amb exactitud l'origen, ni la funcionalitat, de les restes existents al cim del roc, a la bibliografia es parla de l'existència d'un probable cementiri, de fet s'esmenta la presència d'antigues tombes i d'haver-hi localitzat ossos i petits fragments de materials (VILA:1991:123-124). Podria tractar-se també d'algun tipus d'element vinculat al passat casteller o de casa forta de la masia. Cal esperar que futurs estudis aclareixin la funcionalitat i cronologia de les restes que es localitzen al roc. | 08078-169 | A la zona del Cint, a l'extrem nord-oest del municipi. | El lloc del Mercadal a l'època medieval es trobava dins el límit de l'antiga Vall de Lord i del Comtat d'Urgell. La primera referència coneguda del lloc és de l'església de Santa Margarida del Mercadal, de l'any 1312, arran de la visita del deganat de la Vall de Lord, en que es visita la 'capella mercadalt', hem de suposar que constava com a sufragània de la parroquial de Sant Sadurní del Cint. Durant la baixa edat mitjana l'església formava part dels dominis de la casa comtal de Cardona, i es va cedir a la parroquial de Sant Miquel de Cardona. El 1442 es feu una deixa testamentària per part de Joan Campmany, rector de l'església de Cervera, per tal que un dia a l'any els beneficiats de la capella donessin pa i vi entre els pobres, aquesta disposició es va continuar satisfent al segle XV. La primera referència documental coneguda del mas la trobem en el fogatge del 1553 referent a 'Castell Cera, Capolat , Lo Cint y Parrochias Abjacents' en el qual hi consten Pere Merchadall i Joan Mercadal. Del segle XVI és la única notícia coneguda en que el Mercadal consta referenciat com a castell. Segona informa Andreu Galera (GALERA, a VVAA: 2006...): 'els propietaris de la casa i mas del Mercadal restaven enfranquits i eximits de pagar delmes al duc de Cardona com a titulars de la castlania i força del Mercadal arran la concessió i establiment fet al seu favor pel vescomte Ramon Folc. Per això mateix, l'11 de setembre de 1579, a Cardona, davant el notari Jeroni Olzina, la vídua Càndida venia a favor de Celdoni Calvet, mercader de Cardona, tots els delmes del seu mas del Mercadal, com a usufructuària i tutora dels fills pubills de Joan de Mercadal, pagès, amo i propietari útil del mas del Mercadal, de la parròquia de Sant Serni del Cint, damunt el qual el duc no rebia cap delme'. Altres notícies de l'indret del Mercadal, les trobem al segle XVIII, en la visita pastoral a la parròquia del Cint de l'any 1769, en la qual s'interrogà al rector, mossèn Joan Balius, en que consta novament citada la capella de Santa Margarida (del Mercadal). En el document de la visita també hi figura que l'església de Santa Margarida té un benefici fundat sota l'advocació de Santa Margarida del qual és patró l'excel·lentíssim Duc de Cardona i ostentor Don Josep d'Orient, degà de l'església de Solsona. En el Capbreu del Cint, Capolat i Castelló fet a ordres del Duc de Medinaceli, pres per Josep Thomasa Garrigó, notari de Cardona datat entre el 1789 i 1793 (ACA,Notarial, Cardona, Ca-1.046,fol. 76) hi consta la descripció del Mas Mercadal, feta per Joseph i Margarida Comellas y Rossiñol, y Francisco Montanyà i Rossinyol. Altres referències continuen assenyalant que al mitjans i finals de segle XIX, la masia continuava habitada. | 42.0614900,1.7083500 | 393131 | 4657410 | 08078 | L'Espunyola | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48714-foto-08078-169-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48714-foto-08078-169-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Aprox. km. 134 C-26, agafar el creuament que posa Capolat, seguir la pista asfaltada uns 3,650 km, és a la dreta, està indicat | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 49731 | Plaça de l'església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-de-lesglesia-1 | XI-XII | les restes localitzades van ser estudiades i els materials i les restes humanes localtizades dipositades. | La plaça de l'església de Gironella té en primer terme l'església nova de Santa Eulàlia (inaugurada el 1905), i en segon terme la part posterior de l'església vella de Santa Eulàlia (del període gòtic), l'absis i el campanar; a més de diversos edificis que la delimiten. Arran de les obres de pavimentació i urbanització de la plaça, durant les quals es va obrir una rasa (de 14 m. de llarg i 1,30 m. d'amplada i una profunditat màxima de 64 cm.), per construir el fonament d'un mur, es localitzaren un grup de restes òssies humanes. Aquest fet determinà una intervenció arqueològica d'urgència. Així, els treballs arqueològics van permetre identificar un retall de planta circular al fons de la rasa corresponent a una fossa de 122 cm de diàmetre, 134 cm de fondària i al fons de la fossa, uns 90 cm de diàmetre. En el rebliment de la fossa es van identificar fragments de ceràmica de sis peces diferents, la majoria de fragments corresponents a una olla de vora polilobulada i de cronologia entorn als segles XI-XII, a més de fragments d'altres tres olles i un bol. | 08092-90 | al casc antic de Gironella. Plaça de l'església | Les obres de pavimentació i urbanització de la plaça es van dur a terme durant el 1996 per part de la Direcció General d'Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya; l'excavació d'urgència, motivada arran de les troballes aparegudes durant les obres, es va realitzar entre el 25 de juny i el 6 de juliol del 1996, dirigides per David Olivares i Ester Rodrigo. | 42.0357600,1.8843100 | 407652 | 4654349 | 08092 | Gironella | Sense accés | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2019-11-26 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | L'excavació realtizada a la plaça va comportar únicament la valoració de l'estratigrafia i les restes aparegudes a la zona on es va actuar a l'entorn de la rasa de fonamentació d'un mur. | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||
| 49732 | Cal Cortadeta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cortadeta | -CASTANY, J. i altres (1990): El Berguedà: de la Prehistòria a l'Antiguitat. Àmbit de Recerques del Berguedà, 1990. | III | El jaciment es va localitzar arran de les obres de construcció d'una casa nova a la parcel·la del carrer de l'ermita número 13. A pocs metres de la zona on s'havien de construir els fonaments de la casa es van identificar en el terreny dues taques pròximes entre sí, que mostraven una coloració diferenciada de la resta del terreny, i en les que s'hi localitzaren, en superfície, fragments de 'tegulae' i 'imbrice', teules d'època romana. Es va dur a terme un seguiment arqueològic de l'obra sense que es localitzessin altres restes. D'altra banda, els resultats de l'excavació de les restes identificades inicialment va comportar la identificació i excavació de les restes de dues fosses, en el rebliment de les quals es van localitzar fragments ceràmics de cronologia tardo-romana. | 08092-91 | al sud-est del casc antic, a la zona de la Font de l'Ermita.C/ Font de l'ermita, 13. 08600 Gironella | Les obres de pavimentació i urbanització de la plaça es van dur a terme durant el 1996 per part de la Direcció General d'Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya; l'excavació d'urgència, motivada arran de les troballes aparegudes durant les obres, es va realitzar entre el 25 de juny i el 6 de juliol del 1996, dirigides per David Olivares i Ester Rodrigo. | 42.0315300,1.8851800 | 407718 | 4653878 | 08092 | Gironella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49732-foto-08092-91-2.jpg | Inexistent | Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2019-11-26 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | El jaciment ha estat estudiat i valorat a partir de tres intervencions arqueològiques, una primera fase en que es va realitzar el seguiment arqueològic de les obres de construcció de la casa, sota la direcció de Jordi Guàrdia, en data 19 de gener de 1996. Posteriorment es va dur a terme l'excavació d'urgència dirigida per Montserrat Trias, entre el 17 i 26 de juny de 1996, durant la qual es van excavar les dues fosses. Finalment, entre el 16 de març i l'11 de novembre de 1998, es van dur a terme prospeccions arqueològiques sense remoció del terreny, dirigides per Ramon Martí, dins el projecte d'investigació de l'ocupació a la plana central del Berguedà de l'UAB (Evolució del poblament a la plana central del Berguedà des de l'època baix imperial romana fins l'alta edat mitjana, Ramon Martí Castelló i Josep Camprubí Sensada); dins aquest projecte una de les zones que es prospectà va ser Cal Cortadeta i una àmplia extensió de la zona de la Font de l'Ermita. | 83 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 49733 | Balma dels ossos del Clot del Llop | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-dels-ossos-del-clot-del-llop | Petita balma de poca alçada, en la que es van localitzar i excavar uns enterraments per part del Grup de Prehistòria i Arqueologia del Museu de Berga. En un estrat d'argiles molt compactes es van excavar les restes corresponents a diversos individus, que es creu que podien correspondre al període eneolític. En el decurs de la intervenció arqueològica també es van recollir un parell de fragments informes de ceràmica feta a mà, de les quals no consta l'adscripció cronològica. | 08092-92 | A l'oest del barri de la Font dels Tòrracs, en una codina propera a una granja. | El Grup de Prehistòria i Arqueologia del Museu de Berga, va realitzar diverses intervencions arqueològiques especialment entre els anys 70 i 80 del segle XX. Els materials i restes recollides durant la intervenció arqueològica es van dipositar al Museu de Berga. | 42.0270000,1.8754800 | 406909 | 4653386 | 08092 | Gironella | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Les referències UTM i el conjunt de dades són recollides a partir de la corresponent fitxa de l'Inventari del Patrimoni Arqueològic de la Generalitat de Catalunya. | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||||
| 49734 | Sant Marc de Cal Bassacs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-marc-de-cal-bassacs-0 | -BUSQUETS I CASTELLA, J. (2005): La parròquia de Gironella: mil anys d'història. Berga: Àmbit de Recerques del Berguedà i Centre d'Estudis musicals del Berguedà 'L'Espill'. -BUSQUETS I CASTELLA, J. (2012): L'Església de Santa Maria de Cal Bassacs. Edita: Parròquia de Santa Maria de Cal Bassacs. -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Calaf: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -GAVIN, J. M. (1985): Inventari d'esglésies. Núm. 17. Berguedà. Barcelona, Arxiu Gavin. S/A. (1993): Cent imatges per a la història: Gironella, 1885-1973. Gironella: Associació Cultural El Vilatà; col·lecció l'escambell, 4. -SANTANDREU, M.D. (1983): 'Els grafits de Sant Marc de cal Bassacs' a El Vilatà, número 25. -SERRA, R. et altri (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga, Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. -SITJES i MOLINS, X. (1977): Les esglésies pre-romàniques del Bages, Berguedà i Cardener. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa. -VIGUÉ, J. i BASTARDES, A. (1978): El Berguedà. Monuments de la Catalunya Romànica 1. Barcelona, Artestudi Eds. -VVAA (1985): Catalunya Romànica. XII. El Berguedà, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana. -VVAA (1994): Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, volum 5, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | IX-XIX | algunes zones estan erosionades. | El jaciment de Sant Marc de Cal Bassacs ocupa una extensa àrea que inclou diferents tipus d'estructures i restes que permeten documentar una àmplia ocupació de l'indret des de la prehistòria. D'una banda, hi ha una paret de roca allargada que conforma un petit balmat o abric i en la que es localitzen un seguit d'estructures negatives, bàsicament forats i alguns rebaixos de traça lineal. Al peu de la roca un estrat ... a redós d'aquest abric es van anar desenvolupant diferents hàbitats. D'altra banda, hi ha l'església, la petita capella de Sant Marc que s'adossa a un gran roc que en origen respondria a una possible estructura eremítica dels segles IX-X, i a la que posteriorment s'adossaria una església en època romànica tot incorporant la roca a manera d'absis. La roca destaca en el conjunt podent destacar que interiorment està totalment excavada conformant un espai còncau que actua a manera d'absis (durant un període va funcionar com a sagristia); a la part central de la roca, mirant a ponent hi ha excavada una petita finestreta. L'església actual és resultat de cronologies posteriors, així al segle XIV hi hauria una església que modificaria l'anterior romànica; posteriorment, ja al segle XVIII es bastí la capella actual aprofitant algunes parts de l'església romànica; al segle XIX s'hi realitzaren algunes modificacions importants. Aquest indret és lloc de pas del camí de la Sal que comunicava Vic amb Cardona, aquest fet determina la importància del lloc, essent un punt estratègic en el traçat del camí al seu pas per el municipi de Gironella. El conjunt d'elements existents a l'indret de Sant Marc, han determinat que s'hagin realitzat diverses excavacions a la zona, que han permès concretar algunes cronologies, una hipòtesis de periodització de l'ocupació del lloc i en especial poder establir una seqüència de les diferents fases de la capella, així com la identificació de noves estructures, elements o estrats i fases d'ocupació. | 08092-93 | Al sud-oest de la barriada de Cal Bassacs. | La roca a la que s'adossà la capella de Sant Marc, conforma l'element més característic i emblemàtic del conjunt. A part de la finestreta i l'espai funcional del seu interior, també cal esmentar que mostra alguns altres rebaixos i una mena d'encaixos; així, damunt la finestreta compta amb un petit canaló, realitzat rebaixant la roca, i a manera de desaigua conformant com el perfil de dues vessants d'una coberta. Al costat d'aquest roc central hi ha altres rocs que també mostren evidències negatives. | 42.0205800,1.8780200 | 407110 | 4652670 | 08092 | Gironella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49734-foto-08092-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49734-foto-08092-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49734-foto-08092-93-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2019-11-26 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Les excavacions d'urgència realitzades a l'indret al 1989 en diferents sondeigs entorn de l'església va diferenciar quatre sectors a partir dels quals s'excavà. | 94|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 49735 | Santa Eulàlia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-eulalia-2 | -BUSQUETS I CASTELLA, J. (2005): La parròquia de Gironella: mil anys d'història. Berga: Àmbit de Recerques del Berguedà i Centre d'Estudis musicals del Berguedà 'L'Espill'. -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Gironella: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -BUSQUETS I CASTELLA, J. (1985): '80 anys de l'església nova de Gironella', a El Vilatà, número 42. -CAMPRUBÍ SENSADA, J. (1986): Santa Eulàlia de Gironella. La vida en una església i en una parròquia. Gironella: El Vilatà i l'autor. -SERRA, R. et altri (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga, Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. -VVAA (1994): Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, volum 5, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. -VVAA. (1989): 'Antiga església de Santa Eulàlia de Gironella', a Quaderns Científics i Tècnics, número 1 Recerques històrico-arqueològiques al Berguedà (1983-1986) (direcció: Albert López Mullor), p. 145-184. Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Arquitectònic. | XIV-XX | L'església de Santa Eulàlia de Gironella va ser objecte d'un estudi arqueològic del seu subsòl i de les restes arquitectòniques del conjunt per tal de poder extreure uns resultats de les diferents fases constructives de l'edifici, identificar les diverses actuacions a les que s'havia sotmès l'església i sobretot poder documentar el subsòl de l'església i completar les notícies històriques conegudes. Els resultats de l'excavació, en relació a l'estratigrafia identificada al subsòl, van proporcionar pocs resultats. Cal tenir en compte, que els diferents usos que va tenir l'església després de la seva venda a un particular, va comportar una modificació substancial del terra de la nau i l'afectació del mateix; així un part important de l'estratigrafia i un gran nombre de les actuacions documentades corresponen a les darreres ocupacions de l'edifici durant el segle XX. Una de les conclusions més destacades és que no s'han localitzat restes d'estructures anteriors al moment de construcció de la nau, dada que contrasta amb les notícies documentals que esmenten l'existència d'una església dedicada a Santa Eulàlia amb anterioritat als segles XIII-XIV, de la que no es coneix el seu emplaçament. Els resultats van concloure que l'edifici originari és pot situar cronològicament a la segona meitat del segle XIV, moment en que estaria format per una nau rectangular amb la seva capçalera, amb un paviment de terra batuda. Una segona fase que es creu que podria situar-se pels volts del segle XVI, corresponent a la creació de la cripta dels barons de Gironella. Una tercera fase que inclou un seguit d'intervencions al conjunt de l'església, com la reconstrucció de l'absis gòtic, actuació que es creu que podria ser del 1628 (data gravada a l'arc triomfal del nou absis), en la reconstrucció del qual s'emprà la gran majoria de materials de l'anterior absis del segle XIV, raó per la qual manté un estil que recorda al gòtic. En aquesta fase també es pavimentà amb cairons la nau i el presbiteri, s'obriren capelles al mur de migdia i s'excavà el sepulcre de la confraria del Roser i la tomba situada prop de la mateixa capella del Roser i dues altres tombes, entre altres actuacions. I altres fases corresponents al conjunt d'actuacions realitzades a l'immoble després de que fos venut a un particular a inicis del segle XX, les quals inclouen diverses obres per tal d'adaptar els espais als nous usos i que van afectar considerablement el subsòl i l'estructura de l'església. Durant l'excavació a part de la identificació d'una seqüència cronològica i estratigràfica, es van localitzar diferents restes i materials, entre els quals un ampli i variat conjunt de ceràmiques medievals i modernes, de diferents tipologies, formes i informes, també materials constructius, alguns metalls i diverses restes òssies tant de fauna com humanes. Del conjunt ceràmic esmentar la localització de diversos fragments del primer quart del segle XVII, ceràmica de reflexos metàl·lics i vidrades, i també diversos fragments de ceràmica grisa d'època medieval, a més d'un fragment de ceràmica ibèrica i un de protocampaniana. I pel que fa al metall, esmentar tres peces, un diner de Barcelona de l'època de Jaume I el conqueridor (1213-1276), una moneda de dos cèntims del Govern Provisional de 1870 i una medalla religiosa del segle XIX o XX. | 08092-94 | Plaça de la Vila, 9. 08600 Gironella | L'església vella de Santa Eulàlia correspon a un edifici bastit en època gòtica, probablement a mitjans del segle XIV, tot i que també es conserven restes que indicarien la possibilitat que pugui recular fins a finals del segle XIII; en el context de domini dels Pinós. L'edifici que ha arribat als nostres dies és el resultat de diferents modificacions al llarg del segles, que han modificat considerablement l'edifici gòtic. L'església va ser parroquial fins a finals del segle XIX, l'església nova de Santa Eulàlia es va inaugurar el 1905 per tal de donar cabuda al creixement poblacional que estava experimentant la vila. L'església vella de Santa Eulàlia es va vendre a un particular per tal de poder fer front a les despeses de la construcció del nou temple. A finals del 1971 el propietari i l'ajuntament van posar-se d'acord en la cessió de l'edifici a l'Ajuntament, finalment el 1972 es va fer efectiva. A partir d'aquell moment, el consistori va iniciar tràmits amb la Diputació de Barcelona per poder realitzar la seva restauració i adequació als nous usos, actuació que comportà també l'excavació arqueològica prèvia. Les obres de restauració van finalitzar l'any 1990. | 42.0335500,1.8830300 | 407543 | 4654105 | 08092 | Gironella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49735-foto-08092-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49735-foto-08092-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49735-foto-08092-94-3.jpg | Inexistent | Gòtic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | En el paviment actual de la nau s'identifica la ubicació i part d'algunes de les tombes. L'excavació arqueològica de l'interior de l'església vella de Santa Eulàlia es va dur a terme l'any 1985 sota la direcció d'Àlvar Caixal i Mata. | 93|94|98|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 49736 | La Talaia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-talaia | XII? | No hi gaires notícies del jaciment. | El jaciment anomenat La Talaia es situa en uns camps a uns 200 metres al nord de la masia de La Talaia. La informació recollida referent a aquest jaciment és de fonts orals, recopilades per part de l'historiador Josep Camprubí. Les dades indiquen que en Ramon Sabater, veí de Gironella, realitzant treballs agrícoles al camp amb el seu ruc se li va enfonsar una pota, consta que en el lloc hi havia quatre sepultures de lloses, sense aixovar i orientades oest-est. D'altra banda, un veí de la masia de La Talaia informava que les sepultures eren sis o set. | 08092-95 | En uns camps a uns 200 metres al nord de la masia de La Talaia. | Segons les informacions recollides a l'Inventari del Patrimoni Cultural Català el jaciment podria ser d'època medieval. La denominació del jaciment és per la proximitat amb la masia de La Talaia. | 42.0327300,1.8889000 | 408028 | 4654007 | 08092 | Gironella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49736-foto-08092-95-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | La troballa del jaciment va ser atzarosa.No encaixen les coordenades que aporta la fitxa de l'IPA amb la descripció de l'indret que aporta. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 49737 | Antic hàbitat a Sant Marc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-habitat-a-sant-marc | <p>-BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Calaf: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -SERRA, R. et altri (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga, Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. -SITJES i MOLINS, X. (1977): Les esglésies pre-romàniques del Bages, Berguedà i Cardener. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa. -VIGUÉ, J. i BASTARDES, A. (1978): El Berguedà. Monuments de la Catalunya Romànica 1. Barcelona, Artestudi Eds. -VVAA (1985): Catalunya Romànica. XII. El Berguedà, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana. -VVAA (1994): Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, volum 5, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.</p> | IX-X | la roca on hi ha els forats i les marques és gres que es degrada amb facilitat. | <p>En la paret de roca de gres que hi ha a pocs metres darrera de l'església de Sant Marc s'hi localitzen diversos forats realitzats a la mateixa roca, la qual configura un balmat molt suau. Les restes que més destaquen corresponen a tres fileres d'encaixos, la inferior molt més desgastada, i altres marques antròpiques, entre les quals uns solcs per damunt dels encaixos, en aquest cas formant dues línies en angle com la secció d'una coberta a dues vessants. Els encaixos són forats de formes més aviat rectangulars, alguns de més quadrats i alguns altres més arrodonits, disposats alineats versemblantment per servir de punt de suport de bigues de fusta d'una estructura que s'adossaria a la paret. En la part més nord de la roca també hi ha uns graons excavats que faciliten l'accés a la part superior, on s'estén un llarg pla de roca. A la part superior s'identifiquen diversos forats, sobretot de planta circular i altres marques antròpiques. A la zona propera als graons es localitza un altre forat de mides més grans que es creu que podria correspondre a una sepultura.</p> | 08092-96 | A les roques que hi ha a pocs metres a l'oest de la capella de Sant Marc de Cal Bassacs | <p>Les característiques dels forats, així com la distribució en la paret de roca, fan pensar que es tracta d'un indret que hauria pogut estar ocupat com a zona d'hàbitat en època alt-medieval, segons altres paral·lels similars documentats. L'any 1989 es van dur a terme excavacions arqueològiques a l'indret de Sant Marc per tal de valorar el potencial arqueològic de la zona, en el context de la construcció de la nova carretera C-1411 i després la C-16. Dels diversos sondeigs que es van dur a terme, dues cales es van realitzar prop del balmat (identificat com a sector 4, cales 6 i 7). En les cales realitzades es van localitzar fragments de ceràmica grisa medieval i també de ceràmica moderna, del segle XVI. Sembla que el camí que discorre entre la cinglera i l'església pot haver afectat els sediments de la zona, d'altra banda, hi ha constatada la troballa d'un fragment de ceràmica cardial i diversos esquerdills de sílex, vers l'extrem sud, segurament per l'arrossegament dels sediments.</p> | 42.0189813,1.8766910 | 406997 | 4652494 | 08092 | Gironella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49737-foto-08092-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49737-foto-08092-96-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | BCIL | 2020-05-28 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Al voltant més proper de l'església hi ha altres blocs que també mostren diversos forats i rebaixos. | 85 | 1754 | 1.4 | 1761 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||
| 49807 | Costa de Cal Peu Curt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/costa-de-cal-peu-curt | només consta que s'han recollit fragments de materials. | Es tracta d'una zona en la que s'han localitzat diverses troballes ceràmiques i lítiques, inclou un fragment de molí de barca, un altre fragment de molí, diversos fragments de ceràmica informes corresponents a diferents vasos, a més d'una ceràmica cardial. La varietat del conjunt de fragments recollits sembla indicar que una ocupació de l'indret i per tant segurament l'existència d'un jaciment a la zona. | 08092-166 | a uns 200 metres al nord-oest de l'església de Sant Marc de Cal Bassacs | 42.0203100,1.8749500 | 406855 | 4652643 | 08092 | Gironella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49807-foto-08092-166-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2019-11-26 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Les dades han estat facilitades per membres de la Societat d'Arqueologia del Berguedà, concretament per Josep Sànchez. Les imatges del material arqueològic són de la Societat d'Arqueologia del Berguedà i del Museu Comarcal de Berga. | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||||
| 49837 | Forn d'obra de Sant Marc I | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-sant-marc-i | OLIVARES, D. (1997): 'El forn de Cal Bassacs' a L'Erol núm 55. Àmbit de Recerques. Berga, 1997. | XIX-XX | actualment no són visibles les restes. | Es tracta d'una estructura d'un forn d'obra, per tant, de producció de material destinat sobretot a la construcció, com maons i teules. La localització del forn va ser casual, fet que va facilitar que es realitzés una excavació arqueològica. El forn consta de dues cambres de combustió soterrades i independents, cadascuna amb la seva boca d'alimentació. Damunt les cambres de combustió hi havia la graella, de característiques diferents en cada cambra; aquestes graelles, definides per una base amb forats per on es repartia la calor, constituïen la cambra de cuita. Damunt les graelles es dipositava l'obra crua per tal de ser sotmesa a la cocció a partir del calor generat a través de la cambra inferior, la de combustió. Durant els treballs arqueològics també es va identificar una zona de treball a l'exterior del forn, on es feien tasques com les càrregues de combustible, llenya, o la neteja de la instal·lació. | 08092-196 | En uns camps al nord-est de la capella de Sant Marc de Cal Bassacs, al costat oposat de la C-16. | No es va localitzar que facilités l'atribució cronològica de l'estructura, però en el material d'obra aparegut s'identifica una tipologia de maó característica de principis del segle XX, conegut popularment com doca. Les característiques dels murs i l'estructura de les cambres permeten situar el forn en un context cronològic modern i contemporani, podria ser fins i tot del segle XIX, coincidint amb el creixement industrial de la zona, que comportar la construcció de diverses fàbriques a peu de riu a la vegada que la construcció d'habitatges per acollir els treballadors nouvinguts. L'excavació del forn de Cal Bassacs es portà a terme entre els d ies 14 i 19 del març de 1994, a càrrec d'Arqueociència S.C.P. | 42.0204400,1.8794800 | 407230 | 4652653 | 08092 | Gironella | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | El forn es va localitzar durant la realització de treballs agrícoles al camp de la casa dels Clots de Sant Marc, on està ubicat. Les arreus van topar amb una estructura que va deixar al descobert un forat, cosa que va determinar la realització d'una excavació arqueològica d'urgència. | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 82949 | Cal Quim | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-quim-1 | <p>MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22.</p> | XVIII-XIX | Enderrocat i cobert de vegetació de dificil localització si no s'hi va amb algú que conegui la zona | <p>Ruïnes d'una edificació situada en unes balmes que hi ha sota del coll de la Pelosa a la capçalera del torrent homònim i damunt del clot que la denomina. Es tracta d'un conjunt de restes de murs de maçoneria i també pedra mal treballada i escairada, mig coberts de vegetació que aprofiten part d'una balma natural per a poder-se encastar i cobrir-se. Les restes són al costat del camí que puja del molí del Puig mig cobertes de vegetació i parcialment enderrocades.</p> | 08093-39 | Al costat del torrent de Cal Quim damunt del clot del mateix nom i a sota de la Pelosa | <p>Es fa difcil establir els origens d'aquesta masia tot i que pensem que no són anteriors al segle XVIII. Ens apareix esmentada el 1863 amb el nom actual i propietat de Francesc Brascó. Es trobava dins el terme de Sant Martí del Puig i hi tenia 4 persones més grans de 7 anys i pagava 12 sous de contribució urbana. Aquesta masia no perdura el 1900 després del gran flux emigratori, interpretant que estava ja abandonada. El seu record ens ha quedat gravat en la toponímia del torrent de Cal Quim, el clot de Cal Quim o les balmes de Cal Quim que també es coneixen com a balmes de la Pelosa.</p> | 42.2800100,1.7988000 | 400956 | 4681565 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82949-balma-de-cal-quim.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Pràcticament desapareguda | 119 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 82964 | Sant Romà d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-roma-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43; CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí M oixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG.,Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extrtet de Martín; E ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XI-XII | Ha estat netejat i desbrossat per voluntaris de la UEC de Bagà i també per la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró. | Antiga església de Sant Romà. Es situa en una posició encimbellada dalt d'una carena que domina al nord amb el camí i pas de Vimboca, a l'oest amb els masos de la Muga i pleta de Molnell, a l'est amb la vall del Bastereny i els nuclis del Puig i de Faia i finalment al sud amb el castell de Murcurols. La seva posició estratègica i dominant han plantejat la hipòtesi que correspongui amb una antiga església i també torre de Guaita (Corominas, 2017). Està assentada en una terrassa artificial aprofitant el desnivell del terreny i composta per una nau de modestes i diminutes dimensions, pràcticament quadrada (medeix tant sols 3,5 m de llarg x 3 m. d'ample), antigament coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat i capçada a l'est per un absis semicircular. La porta d'entrada està orientada a la paret de mgdia quasi a tocar amb la cantonada sud-oest mirant al penya-segat i està resolta mitjançant un arc de mig punt amb les dovelles picades a cops de martell, unides amb morter de calç ben desbastades i coronada per un arc de doble rosca . Té esplandit intern coronat també per un arc de mig punt amb les dovelles col·locades a 'plec de Llibre'. S'hi poden endevinar encara els encaixos per a les pollegueres i forrellats. El paviment interior és de lloses de pedra disposades de forma plana i està separat de l'espai presbiterial per mitjà d'un graó de pedra. Internament s'obren dues fornícules; una a ponent i coronada per un arc en punt d'ametlla i ua segona al mur de migdia. L'aparell constructiu és molt característic de les esglésies d'influència llombarda a partir de carreuons de pedra calcària ben desbastats i picats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades regulars. Els murs tenen una amplada de 1'5metres característica que ens fa pensar que haurien suportat un pis superior al seu damunt. L'accés es realitza mitjançant una rampa, sostinguda mitjançant un mur de pedra de característiques similars a la fàbrica de l'església a manera de 'muralla' o baluard. Recentment ha estat netejada gràcies a voluntaris de La UEC de Bagà; entre ells Llorenç Pedrals i Pujol. L'església es troba en bon estat i al seu voltant hi ha ruïnes daltres construccions de l'antig vilatge d'Oreis (fitxa 55). | 08093-54 | A les costes d'Oreis dominant el camí de Vimboca i orientat a sud davant Molnell i Murcurols | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats. Aquests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2752700,1.7854900 | 399851 | 4681054 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons Ramon Corominas i Camp (Corominas i Camp, R , 2018, aquesta església hauria jugat un paper clau i predominant en la defensa i control dels passos de Vimboca, vall de Molnell i Castell de Murcurols ja que l'emplaçament on està situada domina pràcticament tots aquests punts, afavorint així la seva defensa i control. A més val a dir que l'amplada considerable dels seus murs no són només per sostenir una simple volta de canó sinó més aviat una estructura superior més pesant, possiblement una torre. Murs amb característiques similars es van trobar a la fonamentació del nàrtex o galilea del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (López, 2008), o també a Sant Martí de la Torre de Cabdella al Pallars Jussà, a Sant Climent de la Torre de Foix (Guardiola de Berguedà), o l'església de Santa Eulàlia de Bonner (Gòsol), encara que de cronologia més tardana. Segons Corominas l'església i nucli d'Oreis 'estaria molt vinculada al proper castell de Murcurols, del quals seria aquest indret de Sant Romà, un complement del seu control i defensa. Reforça la hipòtesi de que molt probablement es tractava d'una obra defensiva la seva situació estrategica, des d'on s'albira i fins hi tot es pot accedir al coll de Vimboca' (Corominas, 2018). Per tant caldria tenir en compte aquesta hipòtesi, considerant-se com una important obra arquiectectònica. | 92|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 82965 | Masos 1 i 2 o vilatge d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masos-1-i-2-o-vilatge-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43; CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí Moixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863, extret de Martín, 2005. Annex 21 i 22 ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians .DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XII-XV | Mig enrunat i cobert de vegetació. Es recomana visitar-ho a l'hivern quan la vegetació de fulla caduca ha caigut i es poden veure les parets | Ruïnes d'un o dos masos situats a l'est de l'església de Sant Romà d'Oreis i orientat en sentit sud. Aquest mas està aprofitant un petit planell que hi ha al costat del camí que condueix a la Muga mig amagat per les boixedes. Es conserven encara algunes parets que delimiten com a mínim dues estructures, motiu que ens ha fet pensar en la possibilitat que correspongui a dos masos La primera d'elles està encastada a l'oest i sud de l'església aprofitant el desnivell del terreny natural. Està construït amb murs d'aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb un morter de calç molt pobre i també fragments de teula a trenca junt .Es conserven dos panys de paret; un orientat en sentit nord i l'altre en sentit oest amb una alçada força considerable i delimiten un espai rectangular. Annex a aquesta estrucrura n'hi ha una altre adossat a la paret de l'església de dimensions més petites. L'altre estructura es situa a la terrassa superior al costat del camí de la Muga. Defineix també una estructura rectangular amb murs construïts amb aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb argamassa de calç. Els murs més ben conservats corresponen als murs oest i nord que fan la funció de terrassar i contenir el terreny natura. El mur sud també es conserva tot o que cobert de vegetació i amb una alçada de dues filades. Segons la fotografia publicada per F. Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' i datada de 1933 s'hi observen aquestes parets emb una alçada força considerable i desprovistes de vegetació. | 08093-55 | Al l'oest de l'església de Sant Romà d'Oreis al costat del camí de la Muga orientat en sentit sud | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats.Dos d'quests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hem descrit en aquesta fitxa i que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2753100,1.7853500 | 399840 | 4681059 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82965-foto-08093-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82965-foto-08093-55-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | No sabem si aquestes dues construccions pertànyen a dos dels masos que esmenta la documentació de Bagà i datada de 1438 on cita que hi havia 'tres masos de llarg temps deshabitats' ja que el tercer es troba distanciat uns 250 m en sentit al coll i clot de Vimboca i que descriurem a la fitxa 56. Es tracta dels característics masos alt medievals similars a molts altres conservats a la comarca com al proper unicipi de Guardiola de Berguedà, a Bagà. Segons paral·lels tipològics estudiats com podrien ser els masos de Vilosiu de Cercs (Bolòs, 1999), Sant Sadurní de Rotgers (Vila i Carabassa. J.M,2010), el vilatge del castell de Mataplana (Sancho i Planas, 1997), el vilatge dels entorns de Sant Marc de Cal Bassacs (Cascante, 2007), entre d'altres i correspondria amb masos molt simples, generalment adossats a la roca mare d'una o dues habitacions construïdes amb murs de maçoneria i a vegades també tapia damunt un petit sòcol d'una o dues filades de pedra. Les obertures eren coronades per llindes de fusta i les cobertes eren del tipus vegetal realitzades amb branques d'arbusts, i terra al seu damunt, tot i que en alguns llocs, especialment de muntanya, podien estar recobertes amb lloses de llicorella damunt un empostissat de fusta. Generalment tenien una única planta amb coberta a un sol vessant i encarades a migdia en llocs encimbellats, però alhora protegits de les inclemències meteorològiques prop de camins i també cursos d'aigua per a facilitar els conreus. El cas d'Oreis respondria clarament a aquestes característiques ja que es troba a prop del torrent de Vimboca, en una zona orientada a sud en posició dominants i en un lloc apte per al conreu del vi. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 82966 | Mas 3 d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-3-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí M oixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. InvestIgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776 ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín; E; 2005. Annex 21 i 22 ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XII-XIV | Cobert de vegetació i runa que en fan dificil localitzar-lo ja que es troba apartat del camí enmig de boixedes i esbarzers | Ruïnes d'un possible tercer mas pertanyent al vilatge o despoblat de Sant Romà d'Oreis. Aquest mas es conserva mig cobert de vegetació i arbres, fet que en fa molt dificil de trobar-lo quan la vegetació és frondosa. Es conserven algunes escasses parets que es confonen amb les restes dels murs de pedra seca dels antics camps de cultiu. Les parets conservades corresponen als murs nord i oest formant un angle recte. Estan construïts amb aparell de carreus de pedra mal treballats i escairats, units en sec i atgila i col·locats en filades més aviat irregulars. Aprotiten un desnivell del terreny natural salvat per terrasses artificials. | 08093-56 | A la banda nord-est de l'església orientat cap al coll i torrent de Vimboca i amagat pels arbres | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats.El tercer d'quests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hem descrit en aquesta fitxa i que hi ha uns 250 m en sentit Vimboca enmig del bosc. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995).Alguns dels masos d'Oreis sembla que va sobreviure fins ben entrat el segle XIX ja que en el cens de 1863 conservat a l'arxium muncipal de Gisclareny hi esmenta aquest mas a nom d'un tal Manuel Esparber, hi havia 4 persones majors de 7 anys i pagaven 45 rals de contribució urbana. Sembla que no va sobreviure l'emigració del 1900 ja que en dades posteriors no s'hi ementa. | 42.2762100,1.7870800 | 399984 | 4681156 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82966-foto-08093-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82966-foto-08093-56-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | .Les ruïnes d'aquest tercer mpas podria correspondre amb el dcoumenta conservat de 1437 en que esmenta que 'hi havia tres nasos de llarg temps deshabitats' Es tracta dels característics masos alt medievals similars a molts altres conservats a la comarca com al proper unicipi de Guardiola de Berguedà, a Bagà. Segons paral·lels tipològics estudiats com podrien ser els masos de Vilosiu de Cercs (Bolòs, 1999), Sant Sadurní de Rotgers (Vila i Carabassa. J.M,2010), el vilatge del castell de Mataplana (Sancho i Planas, 1997), el vilatge dels entorns de Sant Marc de Cal Bassacs (Cascante, 2007), entre d'altres i correspondria amb masos molt simples, generalment adossats a la roca mare d'una o dues habitacions construïdes amb murs de maçoneria i a vegades també tapia damunt un petit sòcol d'una o dues filades de pedra. Les obertures eren coronades per llindes de fusta i les cobertes eren del tipus vegetal realitzades amb branques d'arbusts, i terra al seu damunt, tot i que en alguns llocs, especialment de muntanya, podien estar recobertes amb lloses de llicorella damunt un empostissat de fusta. Generalment tenien una única planta amb coberta a un sol vessant i encarades a migdia en llocs encimbellats, però alhora protegits de les inclemències meteorològiques prop de camins i també cursos d'aigua per a facilitar els conreus. El cas d'Oreis respondria clarament a aquestes característiques ja que es troba a prop del torrent de Vimboca, en una zona orientada a sud en posició dominants i en un lloc apte per al conreu del vi. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 82969 | Antic mas de la Muga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-mas-de-la-muga | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. InvestIgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians.</p> | XIV-XIX | En ruïnes, encara amb algunes parets altes però cobert de vegetació, arços i runa | <p>Ruïnes d'un important mas situat en el vessant solell de la serra de Molnell a sota mateix de la roca i serra de la Moixa i en un punt dominant en el qual es té una amplia visió de l'obaga de la Muga, de Molnell, Murcurols i també de la pleta de Molnell i de les 'arrugues de Molnell' i pas de la Cabra. Del conjunt de construccions es pot identificar el volum de la casa principal, el de les pallisses, el dels coberts annexos i fins hi tot el de l'era al costat del camí que condueix a Oreis i també al fons de la vall. Tot aquest conjunt d'edificacions es situen en terrasses artificials orientades en sentit sud i disposades en diferents nivells. El volum principal de la masia és de planta rectangular, dividit en dues crugies i possiblement hauria estat compost per una planta i un primer pis cobert amb teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia, indret en el qual s'hi hauria obert la porta d'entrada o principal, Malauradament només es conserven en una alçada força considerable els murs de tramuntana, part del mur de llevant i el de ponent. En canvi el mur de migdia està pràcticament aterrat i només es mantenen en bon estat algunes cantonades i el bastiment de la porta d'entrada a la casa amb l'ampit. L'aparell constructiu és de murs de maçoneria a base de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb morter de calç molt pobre i fragments de llosa a trenca junt. Únicament són amb carreus més ben treballats les cantonades d'alguns murs. A la paret mitgera de tancament oest i mirant a l'era es poden veure per la part interna i mig coberts de vegetació i a tocar del nivell de terra; dos arcs de rebaixats de pedra amb les dovelles disposades a 'sardinell' i situats a diferent alçada. També s'hi poden endevinar traces d'altres elements de l'antiga masia mig coberts de vegetació i molsa. Al costat oest d'aquest volum i paral·lel al camí d'Oreis es situa en una terrassa inferior un cos rectangular amb el mur nord completament cec i el mur sud amb traces de pilars que haurien sostingut l'antiga coberta. Per les característiques d'aquest cos i emplaçament, molt possiblement hauria estat la part de les quadres i les pallisses i amb una factura molt similar als coberts que hi ha a la masia del Puig, a Molnell, Murcurols, la Torre de Faia... Seguint el model característic aquest element de dues plantes hauria estat construït mitjançant pilars de pedra que haurien sostingut la coberta de teula ceràmica damunt cavalls i llates de fusta. Encara es conserven dos pilars quadrats. L'aparell dels seus murs és de maçoneria i carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç molt pobre i formant filades molt irregulars. Aquest volum, adossat al cos principal de la casa hauria donat a l'era principal de la casa, sostinguda per murs artificials i tancada darrere un baluard de factura semblant a la resta d'edificacions. Sembla ser que al costat de ponent i també a tramuntana hi hauria hagut altres construccions relacionades amb dependències i quadres de l'antic mas. Aquest conjunt d'estructures estan cobertes de vegetació i amagades enmig del bosc que fan difícil de poder-les veure a l'estiu.</p> | 08093-59 | Damunt de l'obaga de la Muga, a sota de la roca de la Moixa i cambra dels bocs | <p>Malgrat que l'alou de Molnell ja es documenti de mitjans del segle IX o X, pensem que els masos de la Muga són més tardans ja que aquest veïnat i masos de la Muga comencen a ser esmentats per la documentació baganesa a partir del segle XIV posant de manifest la importància d'aquests llocs en temps medievals. De la Muga en procedia un tal Berenguer de la Muga el qual va ser absolt del tribut de remença per part de Galceran de Pinós el 1421 per 18 florins d'or d'aragó. (Serra i Vilaró, 1989. Baronies. Llibre II. P-334.. Abans que això succeís aquest Tal Berenguer de la Muga 'Ça Muga' havia abandonat el mas i el senyor adreçà una carta a aquest Berenguer que si pels volts de Sant Joan no havia tornat hi establiria un altre pagès (Baronies ob. Cit p, 336. De la Muga també en procedia un home soliu, del tribut de remença a Jaume de la Muga i que en va fer davant de Sibil·la, la donzella de Guillem de Murcurols. (Baronies. Ob cit. P. 340). Aquest Muga o de ça Muga cal no confondre'ls amb els batlles de la Pobla de Lillet i que Serra i Vilaró confon amb la mateixa procedència. L'abandó del mas de la Muga es deuria produir a mitjans del segle XIX ja que apareix citat en el cadastre de Gisclareny de 1776 i també el cens de 1863. Sembla que no va sobreviure a l'emigració del 1900 interpretant que havia quedat abandonat.De la Muga també en faria al·lusió la mateixa dita d'Oreis 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435)</p> | 42.2776700,1.7698800 | 398568 | 4681339 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82969-foto-08093-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82969-foto-08093-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82969-foto-08093-59-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Sembla que aquest important mas hauria tingut unes característiques molt similars al mas de Molnell, al mas del Puig o altres de Brocà i Gavarrós. Del compendi de construccions que el formen sembla que l'element més antic és el cos quadrangular principal de la masia amb elements que datarien de mitjans del segle XIV, com seria el cas del mur oest amb els arcs rebaixats. La resta d'elements podrien ser ja del segle XVI, XVII o fins hi tot XVIII. Caldria una exploració i documentació exhaustiva | 94|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 82970 | Antigues carboneres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antigues-carboneres | <p>MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny MESTRE I CARBONELL, C,( 2012) 'L'antic ofici dels carboners'. Lo seneinenc, memòria, natura i llengua. P-82-88. SÀNCHEZ I VICENS, j (2008). 'Arqueologia del paisatge. Un cas pràctic' a El Picot Negre, revista informativa del Parc Natural del Cadí i Moixeró. Núm. 12. pp.</p> | <p>Restes d'una antiga carbonera situada sota una balma natural i situada poc després de creuar el torrent que procedeix de la cambra dels bocs i desemboca al torrent de la Muga. La carbonera té una amplada d'uns 1'5 metres i una llargada de 2 m. Conserva restes de la cambra de combustió amb les parets de la balma ennegrides.</p> | 08093-60 | Pujant a la vall de la Muga molt a prop del torrent de l'afrau i sota de a cambra dels bocs | <p>La tècnica dels carboners va ser molt emprada durant els segles de l'era moderna i principi de l'era contemporània. La finalitat i objectiu era la de produïr carbó vegetal mitjançant restes vegetals, principalment restes de fulles de faig en llocs humits i hombríbols, motiu del qual les trobem en obagues de fagedes i prop de cursos d'aigua. La tècnica consistia en fer una acumulació de restes vegetals i cobrir-ho mitjançant una pira de branques i troncs de manera que deixés un forat per facilitar la combustió. Les piles podrien ser de diverses tipologies; des de l'anomenada 'carbonera francesa o rodona', la més emprada a Catalunya i d'origen francès, la carbonera i amb uns 20 m de diàmetre, la carbonera de manxa o 'tortosina' més baixa i aixafada, i finalment la carbonera de formiguers o de 'clots'; la més senzilla i fàcil de construir. Si els dos primers eren per fer foc; aquest darrer era per desinfectar i abonar camps de conreu. La carbonera utilitzada a les zones de Gisclareny era aquesta darrera. El procés de combustió podia durar dies, de manera que la tasca del carboner era la de controlar que el foc no s'apagués, raó de la qual a vegades es construïa una barraca molt a prop de la carbonera per a poder pernoctar. Carla Mestre i Carbonell, (2012). Josep Sànchez en va documentar una sèrie d'elles amb les cabanes per a poder pernoctar molt a prop a la zona de Greixer (SÀNCHEZ, V (2008) reafirma que es troben a les zones baixes i sovint van associades a aquestes balmes o cabanes de carboners. A la zona de la Muga n'hem pogut documentar una d'aquestes a prop dels masos de la Muga amb una estructura similar a les cabanes de pastor. Segons E. Martín (MARTÍN, E (2008) aquest carbó servia per alimentar les fargues del Puig situades riu avall.</p> | 42.2769400,1.7736200 | 398875 | 4681253 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Les zones humides i properes a torrents i fluxos d'aigua eren llocs molt propicis per a la producció de carbó vegetal molt utulitzat per a la combustió. La pràctica dels carboneres era molt emprada en les valls altes del Bastareny i també de Gréixer i coll d'escriu. Pujant a prop de Vimboca i també a les parts baixes se n'observen encara les restes, així com també a la Pelosa, Boixassa i també pujant pel coll de Pendís abans d'arribar als Empedrats. | 98|119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||
| 82972 | Castell de Murcurols o Murcarols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-murcurols-o-murcarols | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CASCANTE I TORRELLA, P (2012) . Romanic al parc natural del Cadí Moixeró. Inèdit. ESTASSEN , LL (1913). 'masia de Bagà'. Fons fotogpafic del Centre excursionista de Catalunya.). GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 994 ' castell de Murcurols'. MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny. P.54, 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG.Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasuqal. Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22.</p> | XII-XIV | Edifici completament arruïnat del que únicament en són visibles els seus fonaments. Part del turó on hi hauria hagut la torre mestra està cobert de vegetació | <p>Conjunt arqueològic de gran importància situat en un petit turó que domina la vall de Molnell i que està delimitat a l'oest pels torrents de Murcurols, el torrent de prat de Rei a l'est, al nord per les roques de Molnell i al sud per un altre barranc i des del qual es té un ampli domini i control de la vall del Bastereny i dels veïnats d'Oreis, la Muga, pas de Vimboca i afrau dels Cortalets. Va ser la seu principal de la família dels Murcurols. Les principals restes d'aquesta antiga fortalesa es troben a l'est del turó que hi ha darrere la masia de Murcurols voltat de penya-segats i precipicis. Es conserven bàsicament dos recintes; un d'inferior més ampli i de planta oval i un de superior més reduït que coincideix en el punt més elevat del turó i en el que molt possiblement hi hauria hagut una torre de defensa. El recinte inferior està rodejat per una muralla de més de 2 m. d'amplada, perfectament conservada que ressegueix l'orografia del terreny i construïda amb un aparell de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades irregulars. El tram inferior té una alçada de més de 2 metres, mentre que la part superior arriba a confondre's amb la roca mare o natural. Al seu interior s'hi endevinen restes d'algunes divisions o compartiments de difícil identificació. El segon recinte ocupa la part més alta del turó i possiblement hauria rodejat una torre de defensa en el seu punt més alt. L'aparell també és similar a la del recinte inferior tot i que es conserva de manera més fragmentària. Aquestes restes es consideren com a les estructures més antigues i importants del castell, però és possible que amb el temps s'estenguessin fins a l'emplaçament on actualment hi ha la masia de Murcurols tancant-se darrere d'un recinte més ampli que es pot distingir en el paisatge. A la masia encara s'hi endevinen algunes parets que podrien correspondre amb alguna torre angular o capella de l'antic castell (veure fitxa 63). La resta de construccions estan amagades enmig de la vegetació dels voltants.</p> | 08093-62 | Al lloc de Murcurols, a l'est de la masia, encimbellat damunt del penya-segat de Molnell i delimitat per torrents. | <p>La primera referència del lloc és del 1107 quan es parla d'un mas que depèn de la seu d'Urgell (Palau i Baduell JM ;1991.Urgellia. P-48). segons Serra i Vilaró (SERRA, VILARÓ, J; 1989 Llibre I) al segle XIII hi havia un castell amb la seva església de Santa Maria i algunes cases a dintre del recinte 'quasdam domos intus castrum de Murturols que afrontant i domibus Bn. Pelos auunculi tui in domibus S. Serchs' SERRA I VILARÓ,1989. Baronies Llibre. La casa de Bn Pelos podria ser la Pelosa mentre que la de Serchs queda per definir, però tot apunta al mas Puig. Segons E. Martín aquest castell estava enllaçat amb la línia defensiva de les fortificacions de Brocà, Bagà i Faia; tota vegada que controlava els vilatges de Molnell, Oreis i la Muga. Era un feu encomanat al senyor de Murcurols com a cavaller i vassall del baró de Pinós. La primera referència dels Murcurols es remunta el 1260 quan apareix Saura de Murcurols, mare de GR de Murcurols que es va casar amb Guillema i que van redimir (de remença) una noia del mas Cadí. Guillema es va casar amb Galceran de Pinós, dit el Bord (Martín, 2005) emparentant-se amb la família dels barons de Pinós. La documentació de Bagà (Serra i Vilaró, J, 1989) esmenta sovint els cavallers de Murcurols al llarg dels segles XIII i XIV. Entre les diferents mencions cal destacar la multa que Galceran de Pinós va imposar al cavaller de Murcurols per una ferida a un tal Joan Serles, cavaller fidel del Pinós amb una multa de 14 Morabatins (Serra i Vilaró, ob cit. Baronies Llibre II. P-12). Dels Murcurols cal fer especial menció el fet que Guillem Ramon de Murcurols el 1255 va anar a l'exèrcit del Rei i va escollir com a marmessors seus els seus oncles Pere de Josa i Pere de Santcerni deixant com a dot a la seva esposa Guillema i filla, 2000 sous de moneda barcelonesa, va fer hereu universal a Pere de Josa i entre altres contribucions va fer llegats a Santa Maria de Murcurols, a Sant Iscle de Mulnell, al santuari de Gresolet i també a Santa Maria de Falgars. Posteriorment el 1278 quant Guillem Ramon ja era mort, Ramon de Pinós va comprar als marmessors de GR de Murcurols el seu cavall. El fill de GR de Murcurols i de nom Pere el 1278 ja constava com a mort i la seva vídua Beatriu amb el seu fill casat amb Blanca van arrendar les pastures del Cadí. Aquesta referència ens dona fè de la importància que tenien les pastures i la transhumància de bestiar pels senyors d'aquest castell (Martín, 2005). Segons Serra i Vilaró el 1324 el cavaller Ramon de Murcurols era majordom de Galceran de Pinós i va rebre del clavari de Bagà un seguit de donacions de Lavansa (Serra i Vilaró. Ob cit. P-432). El seu germà; Hualguer era monjo de Sant Miquel de Cuixà. El 1344 Blanca de Murcurols, ja era vídua de GR de Murcurols i la seva filla Sibil·la es va casar amb Pere de Castellbò posseïnt els feus de Viliella, Guils, Lès i convertint-se en hereva del senyoriu de Murturols i també de Sull que havia estat heretat pels seus antecessors cavallers de Josa i sant Cerní. Aquest fet va comportar que fes llegats a aquest monestir que pertanyia a Sant Llorenç. En el seu testament datat de 1396 va fer com a hereu universal Pere de Santa Eulàlia, Pere Tòmic i Pere de Murturols. Segons consta a la documentació es va enterrar a Santa Maria de Bagà (del castell ?). Va donar importants llegats i donacions a Santa Maria de Murcurols, Sant Salvador de Sull (capella del castell de Sull), Santa Magdalena de Faia, Sant Martí del Puig, Sant Joan de l'Avellanet, santa Fe de Quer i Sant Iscle de Molnell. El 10 de juny de l'any següent ja era morta i va fer hereu Arnau Sallent que era el successor de les cases de Murcurols i de Sull. Arnau Sallent era un cavaller de Manresa i senyor del castell de Callús el qual va ser procurador general de les baronies de Pinós. Havia estat constituït procurador de les baronies el 1397 quan va ser investit a la plaça dels 'lledoners' de Bagà (Especier?). El mateix Arnau Sallent era mercader de Bagà. A partir d'aquest moment el feu de Murcurols passà a mans d'aquesta família que la va posseir fins la seva extinció. La darrera notícia dels Sallent és de 1474 quan Arnau sallent havia passat a les possessions a Galceran Sallent de molt petit del que n'havia estat tutor Joan de Puig. A partir de la fi de l'edat mitjana el castell de Murturols deuria quedar abandonat subsistint tant sols la masia que ja figura en el capbreu de 1728 i també al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre 1776). Segons E. Martín la masia de Murcurols estava arrendada er Francesc Camprubí el qual tenia arrendada també Molnell, la Pelosa, i Hospitalet (TM. De Guradiola). Els Camprubí figuren com a batlles de Gisclareny el 1776 (Martín, 2005) i posteriorment en el cens de 1863 el mas de Murcurols estava a mans d'un tal Josep Camprubí, hi residien 15 persones majors de 7 anys pagava 5129 rals de contribució rural, 96 de contribució urbana i un total de 5225 de contribucions. Amb l'emigració del 1900 consta que el mas va sobreviure fins després de la guerra civil on consta que va quedar abandonat. Actualment està pràcticament enderrocat.. Segons algunes imatges de principi de Segle (1913) emeses per Lluís Estassen es poden veure l'estat que tenia la masia i castell de Murcurols per la part del davant i tambe pel darrere amb el camp segat. ESTASEN, LL , 1913. AFCE</p> | 42.2665400,1.7855800 | 399845 | 4680084 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82972-foto-08093-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82972-foto-08093-62-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82972-dscf8362.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest castell identificat per la documentació com a Murturols, Murchurols, Murthurols o Murcarols hauria funcionat com a defensa de la vall de Murcurols i del Bastareny. Des de les ruïnes del mateix es pot tenir una àmplia visió del pas de Vimboca, de la torre i església d'Oreis, de l'alou de Molnell amb les cases de la Pelosa i la Muga, del veïnat del Puig, de la Torre de Faia i al fons la vila de Bagà. Les poques estructures que ens han arrribat fins als nostres dies responen als cànons de castells termenats de defensa com seria el cas del castell de Mur al Pallars Jussà, el castell de la Guardia de Mur, el castell de Sant Mateu de Bages, el castell de Blancafort a Cercs. | 92|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 82983 | Trinxeres del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trinxeres-del-puig | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny. | XX | Cobertes de vegetació, boixedes i arbusts. Visibles quan la vegetació perd la fulla caduca | A sota de l'església i al voltant del pujol del Puig es conserven un seguit de rases excavades al sell o terreny natural que es disposen formant un cercle concèntric al vltant del turó. Tenen una amplada de 100 cm i una profunditat d'uns 75 cm capaces per protegir un home. Segons consta aquestes reses servien per a protegir el lloc del Puig, utilitzat com a punt de vigilància i resistència del pas dels Empedrats durant la guerra civil del 1936-1939 | 08093-73 | A sota de l'església i al voltant del Puig. | 42.2662000,1.8099500 | 401854 | 4680018 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82983-foto-08093-73-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82983-foto-08093-73-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquestes rases servien per a vigilar el pas dels Empedrats i del Coll del Pendís. De fet en llocs propers a passos i colls de muntanya hi ha punts de resistència similars. Les rases es poden resseguir quan la vegetació del pujol perd la fulla caduca. | 98 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 82984 | Restes d'antigues construccions al Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-dantigues-construccions-al-puig | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CASCANTE I TORRELLA, P (2017). Memòria i estudi històric i constructiu de la masia de Vilalta de Sant Mateu de Bages. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33 . GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3338; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit), DDAA. (2014). 'Església de Sant Martí del Puig de la Baga. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P-581-588. | XII-XIV | Cobert de vegetació i també runa | Pujant al pujol on s'assenta l'església de Sant Martí i disposat en diverses terrasses al costat de l'antic camí hi han restes d'alguns murs de pedra que fan pensar en antigues construccions relacionades amb l'antiga església del Puig. De fet aquests elements són visibles a mitja pujada on hi ha un possible paviment de còdols empedrat amb restes d'algun mur molt desdibuixat lligat amb morter de calç. Amb tot aquestes restes són més visibles a sota de la porta d'entrada a la sagrera on hi ha una mena d'esplanada sostinguda per murs de pedra i també maçoneria que hom pensa que podria correspondre amb la base d'algun tipus de construcció relacionada amb alguna rectoria o petita casa de clergues esmentada per la documentació antiga (Martín, 2005; serra i Vilaró, J; 1989,Llibre III). Ambdós autors parlen d'un clergue que depenia de Gavarrós per que hi fés contínua residència 'ibi residentiam pesonalem' serra i Vilaró, J; 1989. Llibre IIII i posreriorment el 1295 s'hi documenta una petita comunitat de cergues. Per tant hom pensa que aquesta mena d'esplanada que hi ha la part oest de l'església seria la base d'un edifici per acollir aquesta petita comunitat. Als voltants de l'església i al costat de la porta d'entrada s'observen altres estructures lligades amb morter de calç mig cobertes de vegetació | 08093-74 | A sota de l'església del Puig i al costat de l'antic camí que hi accedeix | Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se l'esmenta com una parròquia. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incluïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berrenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. Consta que el 1368 el rector del Puig va entraren brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. En aquesta data l'església va pedre la categoria de parròquia i va passar a ser una sufragania de Gosclareny. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encencer, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròquia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el ont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). Tot i així pensem que els terratremols de 1427 i 1428 van sacsejar de forma profunda la vall provocant alguns estralls a Sant Martí. Posteriorment el 1593 la parròquia de Turbians i la seva sufragania del Puig van passar a dependre formalment del bisbat de Solsona . Tot i així i a causa d'un contenciós amb el bisbat d'Urgell, el canvi jurisdiccional no es va portar a terme fins 1624.. El 30 de setembre de 1729 i en motiu d'una visita pastoral, el visitador fa constància l'absència dels ornaments necessaris per a la liturgia, (DDAA. SPAL. 2014) No obstant en el cadastre de 1776, la masia i lloc del Puig estava a mans de la família Bover (AMG, cadstre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedieb d'aquesta mateixa casa. Així Julià i martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pai i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los uina pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mente que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Aquest element podria explicar la quantitat de reformes portades a terme a l'església de Sant Martí com ara l'annexió de les dues capelles a migdia i tramuntana de la nau, la construcció dels hipogeus el 1787 entre altres. El 1936 i amb l'inici de la guerra civil es va desmuntar l'antic cor de fusta i possiblement també els retaules així com també les dues campanes de l'església, una de les quals va ser custodiada a Gisclareny. A més aquestes destrosses deurien ser més evidents per la posició estratègica i proximitat amb el congost dels empedrats. Aquest fet podria haver donat lloc a la gran quantitat de trinxeres que hi ha excavades als voltants de l'església. A la d'ecada dels 40 es van construïr uns nínxols adossats a la façana nord i es va costejar la fabricació d'una nova campana que va ser guardada a l'ajuntament de Gisclareny fins el 1989 (Caballè Cantalapiedra, F; 1995 p-26). Finalment la dècada de 1970 i 1980 membres de l'associació dels amics dels monuments de la vall del Bastareny emprengueren algunes tasques de neteja i repicat de paraments interns així com repas de la teulada. Aquestes tasques es van completar el 1988 amb la reposició i renovació de la majoria de les cobertes de les esglésies. Finalment el 2005 l'ajuntament de Gisclareny va signar un conveni de cessió del monument durant 30 anys amb el bisbat de Solsona oi aixó va fer que es sol·licités ajuda al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona per a la seva restuarció. Aquestes tasques es van realitzar entre els anys 2007 i 2008. | 42.2662400,1.8098000 | 401842 | 4680023 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82984-foto-08093-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82984-foto-08093-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82984-foto-08093-74-3.jpg | Inexistent | Romànic|Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Caldria una exploració arqueològica seguida d'una desforestació de la vegetació que hi ha sota del turó de l'església per poder documentar i identificar altres construccions que hi podrien anar relacionades. | 92|93|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 82986 | Mas de Faiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-de-faiola | BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual.Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22 | X-XIII | desparagut enmig del bosc, cobert de vegetació i de dificil localització | Ruïnes d'un antic mas situades a sota de la Roca Tallada i pas de la Mona (TM de Bagà) al costat del torrent dels Trull que limita amb el veí Terme Municipal en una mena de clot entre la solana Massena i el solell de la Torre. Les restes de dificil localització es troben en un indret molt amagat enmig del bosc i corresponen amb un antic mas d'època medieval. Es troben situades en fiferents terrasses aprofitant el desnivell del terreny natural. S'hi endevinen encara uns potents murs de carreus de pedra, units en sec i col·locats en flades més aviat regulars i horitzontals amb les cantonades encara visibles en pedra picada i de grans blocs de pedra. Es poden distingir almeny dues cambres o habitacions completament reblertes de vegetació, runa i enderrocs que en fan dficil la seva descripció però que tot ens fa pensar que es tractava d'un mas medieval de tipologia similar als altres masos identificats al T.M de Bagà, Guardiola de Berguedà i també a Cercs compost per dues cambres i algunes corts i quadres situades en un edifici exempt i amb una coberta a un sol vessant de tipus vegetal i les parets de maçoneria i també tapia. El paral·lel més proper seria el mas de Vilosiu,excavat per M. Riu | 08093-76 | Al torrent dels Trulls sota la roca Tallada i en una clotada entre la solana Massena i la torre | Mas situat dins el terme i lloc de Faia.Possiblement aquest mas ja deuria existir quan es documenta per primera vegada l'alou de Feia. De fet la documentació conservada del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà) i referent a l'acta de consagració del 983 i documents posteriors datats del 1003 (Bolós i Pagès, 1987), La primera data que s'esmenta é el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que aun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la mona situat al capdamunt de la solana Massena seguint amunt de l'indret on es localitza al mas. El rivo canalillas ens podria fer pensar en el torrent dels trulls i per tant el mas referit estaria emplaçat dins aquest terme. Poc després el 1087 Serra i Vilaró troba una referència que els germans Huc Dalmau, Bernat Guitart i Arnau Sindred donen tres vinyes al monestir de Sant Llorenç situades al terme de la Faia. Possiblement alguna d'aquestes vinyes podria correspondre al llc de 'La Faiola'. ' ...tres vineas in Comitatu Cerdaniense in valle Bucranense in apendico de Pujo que vocant de Avellaned ad ipsa Faia...' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre I P-391). Tot i així el mateix Serra no troba esmentat el mas amb el nom de Faiola fins a mitjans del segle XIII. Tot fa pensar que aquest mas degué desaparèixer amb la pesta negra i la crisi baix medieval. Al llarg de l'època moderna al lloc s'hi esmenta el mas Trulls tant en el cadastre de 1776 (AMG) i al cens de 1863 on el mas estava a mans d'una tal Teresa Pujols hi havia 3 persones majors de 7 anys, i pagaven una contribució urbana de 22 rals. El mas no va sobreviure l'emigració de 1900 ja que consta com a abandonat (Martín, E; 2005) | 42.2744900,1.8283600 | 403385 | 4680918 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82986-foto-08093-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82986-foto-08093-76-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest mas presentaria moltes similituds amb els denominats masos A i B de Vilosiu (T.M de Cercs) i excavats per M. Riu i Riu el 1980, o els masos de la Jaça, de Santa Creu d'Ollers (Cortés, Elia, Mªagua, 2020) o el mas de sant Sadurní de Rotgers. Es tracta d'un mas de tipus horitzontal que aprofita el desnivell del terreny per a poder-se assentar. El topònim de Faiola derivaria de Faia, Faja o fageda petita ja que es situa en una clotada on hi deuria existir una petita fageda que en derivaria el seu topònim. Encara avui podem veura alguns exemplars. Per altra banda el topònim Faia també seria una fageda gran tenint en compte que es troba davant una obaga, avui ocupada per pi rajolet, però antigament deurien ser fajos. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 82987 | Mas dels Trulls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-dels-trulls | BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E: 2005. Annex 21 | XVI-XIX | Cobert de vegetació enmig d'un bosc | Uns metres més amunt de l'antic mas de Faiola hi ha les ruïnes del mas dels Trulls documentat des de l'època moderna i mig amagat . Actualment en resten mig amagades entre la vegetació les parets de tramuntana, llevant i ponent que semblen definir una estructura més aviat qudrangular construïda amb aparell de maçoneria de carrreus mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i argila amb fragments de maó, teula i llosa a trencajunt i amb les cantonades de pedra més ben treballada. El pany més ben conservat conserva una alçada de 2,5 metres. Es troba en molt mal estat i de dificil accés. | 08093-77 | Al torrent dels Trulls sota la roca Tallada i en una clotada entre la solana Massena i la torre | Mas situat dins el terme i lloc de Faia.Possiblement aquest mas ja deuria existir quan es documenta per primera vegada l'alou de Feia. De fet la documentació conservada del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà) i referent a l'acta de consagració del 983 i documents posteriors datats del 1003 (Bolós i Pagès, 1987), La primera data que s'esmenta é el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que aun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la mona situat al capdamunt de la solana Massena seguint amunt de l'indret on es localitza al mas. El rivo canalillas ens podria fer pensar en el torrent dels trulls i per tant el mas referit estaria emplaçat dins aquest terme. Poc després el 1087 Serra i Vilaró troba una referència que els germans Huc Dalmau, Bernat Guitart i Arnau Sindred donen tres vinyes al monestir de Sant Llorenç situades al terme de la Faia. Possiblement alguna d'aquestes vinyes podria correspondre al llc de 'La Faiola'. ' ...tres vineas in Comitatu Cerdaniense in valle Bucranense in apendico de Pujo que vocant de Avellaned ad ipsa Faia...' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre I P-391). Tot i així el mateix Serra no troba esmentat el mas amb el nom de Faiola fins a mitjans del segle XIII. Tot fa pensar que aquest mas degué desaparèixer amb la pesta negra i la crisi baix medieval. Al llarg de l'època moderna al lloc s'hi esmenta el mas Trulls tant en el cadastre de 1776 (AMG) i al cens de 1863 on el mas estava a mans d'una tal Teresa Pujols hi havia 3 persones majors de 7 anys, i pagaven una contribució urbana de 22 rals. El mas no va sobreviure l'emigració de 1900 ja que consta com a abandonat (Martín, E; 2005) | 42.2718500,1.8290600 | 403439 | 4680624 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Al costat nord de l'antic mas de Faiola, mig amagada entre la vegetació i en un estat de conservació molt dolent. Cal accedir-hi a l'hivern quan les fulles dels arbres han caigut ja que es troba enmig d'un bosc molt frondós. Cal accedir-hi amb algú de la zona que ho coneixi ja que és molt perdedor. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 82989 | Can Manuel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-manuel-0 | <p>MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22.</p> | XVII-XVIII | Cobert de vegetació i parcialment embeguda pel bosc | <p>Emplaçament d'una antiga casa situada a sota les roques del coll d'Escriga i de la que tant sols es conserven unes escasses ruïnes al costat d'uns planells on hi ha un àrea de descans de la pista asfaltada que arriba a Gisclareny. Les ruïnes es situen molt a prop del bosc. Es distribueixen formant uns terrasses al damunt del terreny natural amb una orientació al nord-est i conservant encara restes d'alguns murs de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades irregulars i units amb un morter de calç molt feble de color marró terrós. El conjunt es troba mig cobert de runa i vegetació i es fa molt difícil identificar-ne el nombre de construccions que hi hauria hagut tot i que pensem que hauria estat composta pel volum de la casa i el dels coberts i pallisses exemptes.</p> | 08093-79 | Pista de Bagà a Gisclareny poc abans d'arribar al coll d'Escriga | <p>Es fa dificultós establir els origens d'aquesta casa malgrat pensem que no són anteriors al segle XVIII. Ens apareix esmentada el 1863 amb el nom actual i propietat de Joan Pujol. Es trobava dins el terme de Sant Martí del Puig i hi tenia 4 persones més grans de 7 anys i no pagava res de contribució urbana. Aquesta masia no perdura el 1900 després del gran flux emigratori, interpretant que estava ja abandonada. El seu record ens ha quedat gravat en la toponímia del lloc on les corbes que hi ha abans d'arribar als planells on hi ha les escasses ruïnes a prop del Coll d'Escriga, es coneixen amb el nom de corbes de Cal Manuel. Desconeixem quant es va abandonar però possiblement la casa va tenir una curta durada degut a l'emplaçament on es troba, en una obaga molt humida i freda que fa que els hiverns siguin molt crus.</p> | 42.2598900,1.8127700 | 402077 | 4679314 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82989-foto-08093-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82989-foto-08093-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82989-foto-08093-79-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Tal i com hem dit resulta molt difícil identificar quantes construcccions hi hauria hagut en aquest emplaçament. Segons les restes encara visibles podem arribar a interpretar que hi hauria hagut la masia i els coberts i pallisses annexos. Segons sembla hauria estat composta per una estructura molt senzilla i típica de la zona mitjançant un edifici de un o dos cossos amb PB, P1 i golfes coberta amb teulada a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a nord-est. Al costat hi hauria hagut el cobert i les pallisses d'una sola planta i sostingudes mitjançant pilars de pedra i maçoneria. Sembla datar de mitjans del segle XVIII. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 82991 | Coves de Cal Bisbe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coves-de-cal-bisbe | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.37, MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21</p> | XIII-XIX | Exposada als agents climatològics i emprada com a tancat per al bestiar | <p>Ruïnes d'un antic habitatge situat a sota la gran balma o roca de 'cal Bisbe'. Es tracta d'un habitat del tipus 'troglodític' que aprofita aquest aflorament calcàri per instal·lar-hi un habitatge. La bona orientació a migdia i situació de la balma al costat del camí ral de Gisclareny, van provocar que fos un lloc idoni per a un habitatge. Segons les restes encara visibles aquest balma té una amplada d'uns 15 metres de longitud x 4 metres d'amplada. Està tancada mitjançant un mur de maçoneria d'uns 50 cm de pedres mal treballades i unides amb argila i en sec. Aquest mur avui dia està pràcticament enderrocat i només en podem identificar la seva empremta. Darrere seu hi havia la casa-cova distribuïda en dos nivells separats per un forjat de fusta del que encara es podem veure els encaixos per a les seves bigues i distribuïda almenys en dues cambres separades a través d'un mur de maçoneria. A l'alçada del primer pis i coincident amb l'habitatge principal hi han restes d'un forn de pa, d'una xemeneia o llar de foc i altres elements de difícil identificació. Segons sembla la planta baixa hauria estat destinada als animals i bestiar i el primer pis a les habitacions, cuina i sala d'estar. El conjunt es troba en estat de ruïna i només es poden identificar els elements que estan excavats a la roca natural. Aquest habitatge malgrat la seva senzillesa conserva la majoria dels elements que configuraven una masia de mitjans del segle XVII amb antecedents medievals.</p> | 08093-81 | Al vessant sud de la Serra de Gisclareny a sota de les roques homònimes i a l'oest dels Castellots. | <p>Malgrat que F. Caballè (Caballè, 1995) i E, Martín (Martín, 2005) i també la tradició oral del poble afirmin que correspon amb la casa més antiga del poble, no hi ha constàncies documentals de la seva existència anetriors el segle XVII. Tot i així J. Sànchez hi ha trobat restes de ceràmica medieval en superfície, fet que testimonia que la cova ja era habitada des de temps medievals. Tot i així l'arxiu de Gisclareny la documenta en el cadastre de 1776 on s'hi esmenta que a la casa hi habitaven 3 persones, pagaven 2 lliures i 6 sous de cadastre, 17 sous i 13 lliures de cadastre reial i 8 diners de caps de bestiar (AHG, cadastre 1776). Posteriorment en un document de 1863 esmenta que el mas de Cal Bisbe era d'un tal Pere Bover, hi habitaven 2 persones majors de 7 anys i pagaven 23 sous de contribució rural, 15 de constribució urbana i 38 de contribució total. (AHG. Cocument 1861). Ja ben entrat el segle XX en una relació de cases existents, figura ja com a deshabitada. Des de sempre ha estat una masia més aviat pobre degut a la seva localització geogràfica i composició arquitectònica. El topònim bisbe no se sap d'on prové, tanmateix sembla que d'una possible visita pastoral del segle XVII.</p> | 42.2543154,1.7899779 | 400188 | 4678722 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82991-foto-08093-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82991-foto-08093-81-3.jpg | Inexistent | Grec | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Les ruïnes de la casa de Cal Bisbe manté uns trets i unes característiques que no diferirien massa dels masos de l'època medieval. Malgrat que les construccions que ens han arribat fins als nostres dies datin de l'època moderna aquest mas de clar origen alt medieval va sobreviure la pesta negra, la crisi baix medieval i part de l'època moderna. Segons E. Martín (Martín, 2005), aquest masia reuniria uns trets molt similars als masos de Vilosiu (Bolós, 1997) i possiblement als masos ja esmentats de Oreis, Pelosa, Muga i Faiola entre altres. No s'hi ha practicat cap intervenció arqueològica però si un recollida selectiva de material (Sànchez, J 2019) algun del qual té origen medieval. Actualment s'utilitza com a tancat per al bestiar. Possiblement Rocadecans Vell i les balmes de cal Ros haurien tingut una funció similar. F. Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F, 1995) en el seu llibre de les tres-centes cases de Gisclareny publica una imatge de la balma amb les parets de la casa, la porta d'entrada allindada en fusta i una petita finestreta. Segons el mateix autor, damunt la porta d'entrada hi havia una llinda amb la data de 1790 corresponent amb una de les darreres reformes. Se la coneix com a 'Balma negra' per tenir les parets ennegrides del sutge de la llar de foc i del forn. | 82 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 82994 | Casa de l'Escriga de dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-lescriga-de-dalt | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.41 MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.</p> | XVII-XIX | Completament enderrocada i coberta de runa i vegetació enmig dels prats de sota dels Castellots i a la dreta de la pista forestal | <p>Ruïnes de l'antiga casa del coll d'Escriga situada en uns prats i camps de conreu a l'est del coll i al damunt de les coves de Cal Bisbe en uns planells que s'orienten en sentit sud. De l'antiga construcció, avui completament enrunada se'n pot distingir amb més o menys precisió la seva antiga planta quadrangular amb la part baixa de es cantonades visible en pedra picada i part del mur sud i est en obra de maçoneria de pedra mal treballada, escairada i unida amb morter de calç de color marró argilós i també en sec. La porta no es pot distingir el seu emplaçament tot i que pensem que s'obria a llevant on hi hauria hagut l'era de la casa i possiblement algun cobert o pallissa, avui del tot desapareguts entre la runa i la vegetació. Per les característiques de l'arquitectura del lloc sembla ser que aquesta construcció hauria estat formada per un cos quadrangular de de dues crugies amb una PB + 1PP i sota teulada amb coberta a dues vessants de teula ceràmica damunt de llates i cavalls de fusta.</p> | 08093-84 | Damunt d'uns prats del coll d' Escriga a sota dels Castellots i al costat del camí GR.107 | <p>Desconeixem l'origen d'aquesta casa que segurament es remuntaria a inici de l'època moderna. Segons Martín, la casa de l'Escriga comença a ser esmentada el 1683, tot i que la documentació que s'ha conservat és més pròpia del segle XVIII i XIX. De fet el mateix Martín afirma que el segle XVIII una família procedent de Bagà, ocupa aquest mas des de 1704 fins a principi de segle XX. (Martín, E; 2005 annex.10) . Val a dir que el 1744 un tal Eudald Dachs, procedent possiblement de Gósol té la casa de l'Escriga. La casa (heredat del coll d'Escriga) surt esmentada en un document sobre els pagadors de les rendes i censos de les baronies de Pinós datat de 1755 i en el que contempla un pagament de 1 quartera de forment, 1 quartera d'ordi, 1 quartera de civada i 2 capons valorats en 5 lliures i 13 sous (Martín, E 2005).Font original arxiu abaia de Poblet. El cadastre de 1776 (AHG) cita que en nom de Ramon Costa (Escriga) hi havia 5 habitants, pagaven 3 lliures i 10 sous de cadastre personal, 1 lliura, 8 sous i 11 diners de cadastre reial i 7 sous i 8 diners per a caps de Bestiar. En nom de Joan Dachs hi havia 3 persones (potser el mas de l'Escriga de baix ja que la casa era mes aviat petita per encabir-hi 2 famílies) i pagaven un total de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 8 diners de cadastre reial i 8 diners de caps de bestiar. Val a dir que el mateix cadastre hi ha un capítol per la casa de l'esqueriga habitada am 3 habitants i amb un pagament de 2 lliures, 3 sous i 5 diners de cadastre reial.Posteriorment en un document de 1863 (AMG) i Martín, 2005 la casa tenia com a cap de família un tal Bonaventura i Puig. Hi havia 2 persones majors de 7 anys i pagaven una contribució rural de 464 rals. La mateixa casa no va patir el flux migratori del segle XIX i principi del XX, raó de la qual a principi de 1900 la casa ja figura com a abandonada.</p> | 42.2550800,1.7930200 | 400440 | 4678803 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82994-foto-08093-84-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82994-foto-08093-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82994-foto-08093-84-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons F. Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F ob.cit, 1995) esmenta que 'en un document del segle XVIII ens dona notícia de l'existència d'una creu termenal, avui desapareguda al coll de l'Escriga. Justament era situada a l'est del camí que baixa del coll d'Escriga al Comellar' P. 41 | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 82995 | Cal Peret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-peret-3 | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.41. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.</p> | XVII-XVIII | Enderrocada i coberta de vegetació. Es veuen unes escasses filades | <p>Ruïnes d'una modesta casa situada molt a prop de l'anterior i als prats de l'Escriga a sota dels Castellots just al costat del camí ral que descendeix a Gisclareny pel veïnat de Berta (Fitxa.82) en el punt on es bifurca el GR.107 respecte el sender local. D'aquesta antiga casa encara en roman la bassa que encara s'omple d'aigua en època de pluges i les ruïnes de la casa pròpiament dita arrecerada a sota d'un bosquet i al costat dels prats i a sota de la roca mare o natural que s'aprofitava com a balma.. En podem distingir encara la seva base de planta quadrangular adossada a la roca i amb les primeres filades dels seus murs construïts en obra de maçoneria i alguna cantonada de pedra picada, tot mig cobert de vegetació i de runa que en fa molt difícil la seva interpretació. Segons les seves dimensions sembla ser que es tractava d'una construcció molt modesta amb unes característiques molt similars a la construcció esmentada a la fitxa anterior; és a dir a través d'una planta mes aviat quadrangular i composta de planta baixa i 1 pis amb unes golfes cobertes amb teulada d'un sol o dues vessants de teula ceràmica i adossada a la roca mare o natural. Encara avui es poder veure restes de teules escampades al seu voltant.</p> | 08093-85 | Damunt d'uns prats del coll d'Escriga entre la balma negra i al costat del camí ral | <p>La informació obtinguda d'aquesta casa que no creiem que sigui anterior al segle XVIII és estrictament oral ja que el topònim de Peret és d'alguna de les famílies que al llarg del temps hi habità. Amb tot la documentació conservada coma ara el cadastre de 1776, el document o amillarament de 1863. Pensem que la casa podria correspondre amb la denominada Escriga de baix i per tant la seva documentació ens podria anar relacionada amb la descrita a la fitxa anterior (fitxa 84) i compresa com a 'heredat de L'Escriga'.</p> | 42.2547800,1.7917000 | 400331 | 4678772 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82995-foto-08093-85-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82995-foto-08093-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82995-foto-08093-85-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquestes ruïnes podrien ser les denominades com a 'Escriga de baix' o també com a Cal Peret de l'Escriga (Caballè, Cantalapiedra, F, 1995 p. 120-128). El Mateix Caballè especifica que 'fins fa cent anys moltes de les cases eren construïdes sota de les baumes com a protecció i per estalviar de fer les teulades. Tot i que de vegades les roques en colguessin algunes amb veïns a dins (Com a Cal Peret)'. Caballè, F ; 2005. Ob cit. Pp.36. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 82999 | Cal Tòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tofol | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG.Document de 1490. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XVII-XVIII | Arruïnada i exclosa del catàleg de masies del terme de Gisclareny per les dificultats d'accés | <p>Ruïnes de la casa de Cal Tòfol situada a la part més alta del veïnat de Berta a sota de la carena de Cal Felip i a damunt mateix de cal Berta i Cal Sastre. De les ruïnes de la casa es conserven tant sols les quatre parets principals amb aparell de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida amb argamassa de calç i en sec i disposada en filades més aviat irregulars i aleatòries. Encara conserva en una alçada força notable les parets oest i est.Davant de la casa i per damunt de Cal Sastre i Cal Creueta hi ha l'era de batre el gra, sostinguda per murs de pedra seca que fan la funció de terrassa artificial.</p> | 08093-89 | A la part més alta del veïnat de Berta a sota de la Voltrera i damunt de Cal Berta i Cal Sastre | <p>Aquesta masia comença a aparèixer a partir del segle XVIII en l'amillarament de 1873 ens hi surt esmentada a mans d'un tal Ramón Tomàs a la qual hi habitaven 3 persones majors de 7 anys, pagaven una contribució rural de 131 rals, una contribució urbana de 24 rals i cap per als caps de bestiar. No es té constància que existís anteriorment tot i que al cadastre de 1776 s'hi esmenta un tal Francesc Tomas que pagava una contribució de 4 lliures i 14 sous de cadastre personal, 2 lliures, 1 sou i 8 diners de cadastre reial i 4 sous i 4 diners per als caps de bestiar. No sabem si aquest Francesc Tomas correspon al resident d'aquesta casa, malgrat no s'especifiqui en més detall. L'habitatge na va poder sobreviure l'emigració del 1900, raó de la qual es deuria abandonar. Actualment és una ruïna coberta de vegetació.</p> | 42.2520800,1.7848200 | 399759 | 4678480 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 83004 | Cal Baraut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-baraut | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. ; GENERALITAT DE CATALUNYA. Mas Caselles. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 66. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.; ACBR. Registre de les Hipotecas. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XIV-XVIII | Completament arruïnada i coberta de vegetació | <p>Ruïnes de la casa de cal Baraut (Cal Braut) situades a l'oest de cal Prim (fitxa 93) a la zona del veïnat del Clot del Pou i a llevant de Cal Jovell. La casa forma part de les tres masies que hi ha a la zona del Clot i a diferència de les altres dues està completament arruïnada. Amb tot es pot identificar encara la seva antiga distribució formada per dos volums principals; la casa i la pallissa separades per l'espai de l'era tancada darrere un mur o baluard de pedra i voltat de coberts i annexos Malgrat la seva ruïna es conserven algunes imatges antigues de Gisclareny que mostren encara aquesta construcció dempeus. Segons una imatge antiga publicada en el blog de 'Què fer a Gisclareny' i mal denominada com a mas Caselles, es pot veure encara com el cos principal de la masia era de planta rectangular, de tres cossos i estava compost per una planta baixa, 1 pp i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. La façana principal s'orientava a migdia i hi havia un predomini del buit respecte el massís ja que bona part de la façana, llevat de la crugia de més a llevant estava ocupada per eixides de fusta que li donaven una imatge molt característica i típica de les masies de Gisclareny. A grans trets la façana es distribuïa mitjançant sèries de balcons de fusta separats per pilars de maçoneria que definien uns trets horitzontals i únicament hi havia com a part plena la crugia est que estava ocupada per petites finestres allindades en fusta. La porta d'entrada es situava en aquesta part també i estava resolta de la mateixa manera. Pel que fa a les façanes laterals i de tramuntana desconeixem com haurien estat distribuïdes ja que la imatge conservada no es pot veure. Tampoc sabem com s'organitzava l'interior malgrat que encara es pugui endevinar que a la planta baixa hi hauria hagut les quadres, al primer pis el menjador, sala d'estar i cuina i a la planta de sota teulada les golfes amb les pallisses. Avui dia es pot endevinar alguna divisió i paret interior, així com també alguna paret revestida de morter i enlluït de color blau. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mall treballada i escairada, unida amb argamassa de calç de color marró i terrós i únicament són en pedra picada les cantonades i algun bastiment de les obertures. Segons es desprèn de la imatge antiga també hi havia algunes parts construïdes amb aparell de tàpia. El segon cos es situava a la part de ponent i estava separat del volum principal de la casa mitjançant l'era de batre el gra. Aquesta construcció o pallissa tenia una planta més aviar rectangular, i distribuïda en una única planta coberta amb teulada a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia mirant a l'era. Tal i com acostuma a passar en aquestes construccions, les façanes són completament cegues o amb poques obertures llevat de la principal que és completament oberta abraçant tota l'amplada de l'edifici i amb un pilar central que sosté la biga i el carener. L'aparell és amb fàbrica de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. Avui dia d'aquest segon cos o volum només en resta el seu perímetre ja que està completament cobert de vegetació. Tot el perímetre de la casa estava tancat darrere un mur de maçoneria que a manera de baluard delimitava l'espai domèstic de la zona de conreus. L'accés era per un portal situat davant de la façana aixoplugat sota una petita teulada de teula ceràmica que en protegia l'entrada.</p> | 08093-94 | Al Clot del Pou a ponent de Cal Prim i al nord oest del veïnat del Roser al costat del camí ral. | <p>Sembla que l'origen d'aquest mas podria remuntar-se en època medieval. La seva posició i situació respecte l'orografia del terreny i la proximitat amb el camí ral de Bagà a Gòsol passant per Gisclareny i Coll de la Bena reforcen aquesta hipòtesi. Amb tot i malgrat que el terme de Baraut no apareixi fins el 1756 (Martín, E, 2005) pensem que l'origen de la casa pot ser medieval. De fet el mateix autor esmenta la presència d'un seguit de masos d'època medieval com ara el mas Asen atribuït al mas del clot o cal Prim (fitxa 93) , el mas castell a Espunya, el mas Over o Alber, el mas Coll i el mas Carbonell situats molt a prop del coll de la Bena segons Martín a traves d'un document conservat a l'arxiu municipal de Gisclareny (Martín E; 2005 p.64). Registre hipotecas. D'aquests tres masos llevat del mas coll que Martín interpreta com a cal Pallaró del Coll de la Bena els altres dos possiblement es podrien correspondre amb l'emplaçament de cal Baraut ja que es situen entre el clot del Pou i el Coll de la Bena. La resta es fa difícil de situar-los tot i que molt possiblement el mas Over o el mas Carbonell al·ludeixin amb el lloc referit. Val a dir que ja sigui un com també l'altre eren propietat de la famíla Coll llevat del mas Over que era de la família Calla. Les dues famílies posseïen la majoria dels masos de Gisclareny i a finals del segle XV es van traslladar a Bagà. El terme Baraut apareix a partir de 1756. De fet en un document referent als censos i pagadors dels senyors de Pinós que E. Martín va trobar a l'arxiu de l'abadia de Poblet esmenta que Esteve Baraut pagava 1 cens per la casa. Tot i així al cadastre de 1776, conservat a l'arxiu històric de Gisclareny no especifica a qui pertanyia la casa ja que aquest cadastre és amb el nom dels propietaris de les cases i no sabem qui hi residia. El document que fa referència a l'amillarament de Gisclareny i datat de 1863 esmenta que el cap de família de la casa era Francesc Marginedas, estava habitada per cinc persones majors de 7 anys, pagava 140 ras de contribució rural i 80 per als caps de bestiar. Aquesta casa va sobreviure el flux migrador de principi del segle XX. La casa va quedar deshabitada en els anys de la post guerra. Actualment està completament arruïnada.</p> | 42.2495800,1.7818100 | 399507 | 4678206 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83004-foto-08093-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83004-foto-08093-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83004-foto-08093-94-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons el catàleg de les masies del terme de Gisclareny aquesta casa 'forma part del conjunt del Clot del Pou' i segons comenten ' Les seves dimensions semblen però més pròpies a les masies d'un moment anterior, el dels masos de la baixa edat mitjana i inicis de l'era moderna;i el fet d'estar implantada al bell mig de les terres més bones de la vall de la muntanya l'allunya també de la pobresa en que es va desenvolupar aquell model (masia d'època moderna)'. DD.AA (2007). En una imatge o postal antiga de Gisclareny des del Clot del Pou es pot veure la masia de Cal Prim en primer terme i al seu darrere cal Baraut amb els dos cossos perfectament conservats i amb la teulada sencera, Adossat a l'extrem sud-oest hi havia un cos rectangular o pallisses cobert amb teulada a un sol vessant i amb àmplies obertures tapades amb posts de fust.Aquesta postal de mitjans dels anys' 50 o '60 és una imatge en blanc i negre acolorida i resulta ser anterior a la publicada del 'mas caselles' ja que aquest cos, en aquesta darrera havia desaparegut. | 94|119|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 83006 | Cal Martinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-martinet-2 | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex 21,22 i 23. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 029.</p> | XVIII-XIX | En ruïnes i mig coberta de vegetació. Accessible per una pista | <p>Casa situada a l'oest del coll de Jovell al vessant sud del 'Pinar' mirant damunt la vall de Gresolet a l'alçada de Sant Sebastià de Sull. Es tracta de les ruïnes d'una edificació de planta rectangular allargassada amb tres cossos; un de principal i dos de secundaris adossats a llevant i ponent. Desconeixem el nombre de plantes i com hauria estat resolta la coberta que hom creu que seria a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia i mirant cap a la vall de Saldes. També es fa difícil saber com hauria estat distribuïda i quantes plantes hauria tingut, tot i que pensem que només n'hauria tingut una de sola. L'aparell constructiu és amb obra de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i també en sec i col·locats en filades més aviat irregulars. Únicament són amb aparell de pedra picada les cantonades que es conserven a l'angle sud-est i també sud-oest. Els murs es conserven de forma fragmentària, alguns encara amb una alçada notable, especialment el mur est on possiblement s'obria la porta d'entrada i on hi hauria l'era de batre situada damunt d'un mur o terrassa. Els altres cossos afegits corresponen a coberts i possiblement pallisses.</p> | 08093-96 | Ruïnes situades al vessant sud del coll de Jovell mirant a la vall de Gresolet i darrere el Pinar. | <p>Aquesta casa no sembla que sigui anterior al segle XVIII ja que el 1776 estava ocupada per Pere Bover (AHG, cadastre de 1776) que posseïa tant sols una casa i pagava 5 lliures, 2 sous i 2 diners de cadastre reial. Posteriorment i en l'amillarament de 1863 la casa estava a mans de Pere Bover estava habitada per 5 persones majors de 7 anys i pagava 207 rals de contribució rural, 30 de contribució urbana i 148 per a caps de bestiar. Sembla ser que aquest edifici va sobreviure el flux migrador de 1900 i deuria quedar abandonada amb la guerra civil o la post guerra.</p> | 42.2488600,1.7779300 | 399186 | 4678130 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83006-foto-08093-96-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83006-foto-08093-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83006-foto-08093-96-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Malgrat el seu estat de ruïna, no sembla correspondre una construcció anterior al segle XVIII ja que els seus trets arquitectònics, encara que estigui pràcticament aterrada, són molt similars als de moltes de les cases del municipi de Gisclareny | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 83007 | Cal Mateu de Pena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-mateu-de-pena | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex 21,22 i 23. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XVIII-XX | En ruïnes i mig coberta de vegetació | <p>Ruïnes d'una casa situada a la zona del Vier o Vià darrere el coll de Jovell i al vessant sud del Pinar. Les ruïnes de la casa guarden molta similitud amb l'anterior casa de Cal Martinet. Presenten una planta més aviat rectangular allargassada, de dos cossos i formada possiblement per una planta baixa i un primer pis amb coberta a dues vessants i la façana orientada a migdia per damunt de la vall del riu Saldes. Resulta molt difícil identificar-ne la seva distribució tot i que segurament era molt similar a les masies de tipus simple del municipi de Gisclareny. L'aparell de la seva fàbrica és de maçoneria molt senzill de pedres mal treballades, unides amb un morter de calç molt feble i disposades en filades irregulars.</p> | 08093-97 | Darrere el coll de Jovell, a la zona del Vier mirant a la vall del Riu Saldes a la zona de Sull | <p>Aquesta casa documentada el segle XVIII sabem que ja existia possiblement abans ja que E. Martín troba notícies que hi van relacionades de forma indirecta a través del mas Asen 'afrontava a solixent amb el camí de Vier segons un document de compra d'un tal Joan Corominas havia fet a la comunitat de preveres de Bagà i conservat al registre de les hipoteques i datat de 1789 (ACB, registre de les hipotecas). Tot i així al cadastre de 1776 esmenta que la casa de Cal Mateu a nom de Mateu Pons (AHG cadastre 1776). Tenia la casa núm 93 habitada per tres persones i pagava una contribució de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 11 sous i 4 diners de cadastre reial. En el document referent a l'amillaramanet de 1863 la casa estava a mans de Miquel Pons i era habitada per set persones majors de 7 anys, pagant una contribució de 110 rals de cadastre personal, 30 de contribució urbana i 65 per als caps de bestiar (AMG. Amillarament de 1863). Sembla que la casa va sobreviure el flux migartòri del 1900 i va ser abandonada en els anys de la post guerra. Actualment està en ruïnes.</p> | 42.2457800,1.7814600 | 399472 | 4677784 | 08093 | Gisclareny | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83007-foto-08093-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83007-foto-08093-97-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Possiblement aquesta casa hauria estat l'antiga de Vier o Vie esmentada per la documentació d'època moderna. Encara conserva algunes parets altes. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 83037 | Antic mas de Cal Corominas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-mas-de-cal-corominas | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.46. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex 21,22 i 23. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XVII-XIX | Completament arruïnada, coberta de vegetació i d'arbres | <p>Ruïnes de la masia de Cal Corominas situada a l'oest del veïnat del Roser i a sota del Tossal mirant a la vall de Saldes per damunt l'obaga de Sant Pere. Les ruïnes, avui dia mig cobertes de vegetació es componen de la masia propiament dita, de planta quadrangular i d'un cos rectangular o pallisses adossat a ponent i mirant a l'era situada a sud. Segons el que encara es pot desprendre la masia estava formada per un cos principal compost de planta baixa, 1 pis i golfes cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orientava a sud i on possiblement hi hauria hagut la porta d'entrada principal. Encara es poden veure algunes parets altes, especialment a la façana nord i est on encara conserven tota l'alçada i ens permet fer-nos una idea clara de quina hauria estat la distribució d'aquesta antiga masia. La planta baixa s'hi haurien obert algunes obertures de comunicació amb la veïna pallissa, al primer pis hi hauria dues obertures allindades en fusta i al sota teulada dues obertures més coincidint amb el nivell de les golfes. La façana sud no es pot distingir i ha estat impossible accedir-hi ja que està coberta de vegetació i arbusts de la mateixa manera que també ho és el seu interior el qual ha perdut tots els forjats i distribució interna i en el seu lloc hi ha un abundant rebliment de pedres procedent del seu enderroc. L'aparell de les seves façanes és de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb morter de calç de color ocre i col·locades en filades més aviat irregulars. Únicament són en filades de pedra picada les cantonades de les parets principals i els bastiments d'algunes de les finestres del primer pis. Adossat a la paret de llevant s'hi endevina un cos de planta rectangular i d'una única planta que correspondria amb les pallisses i els coberts de l'era, completament oberts a sud i coberts amb teulada a un sol vessant de teula ceràmica àrab damunt de cavalls de fusta. Les parets són de maçoneria i còdols de riu molt mal treballats i escairats, units amb un morter de calç molt pobre i col·locats en filades aleatòries i irregulars. El conjunt avui és una completa ruïna.</p> | 08093-127 | A l'oest del veïnat del Rosera sota del Tossal i mirant a la vall del riu Saldes | <p>La casa de Cal Corominas, denominada 'cal tres cents· es comença a remuntar el seu orígen en epoca moderna i en concret el segle XVII. Segons E. Martín (Martí, E, 2005 annex.10) especifica que aquesta família era originària de Gósol i eren els posseïdors del mas Asen (mas del Clot), es documenta el 1778 al mas de la Serra un Corominas i la casa denominada com a tal esta documentada el 1780 a mans d'un tal Cristòfol Corominas, dit el creueta el qual tenia i posseïa la casa del veïnat de Berta. En el cadastre de 1776 (AHG, cadastre 1776) aquest Cristofol Corominas tenia tres cases habitades per tres persones, pagava tres lliures i 10 sous de cadastre personal, 5 lliures, 2 sous i 5 diners de cadastre reial i 2 lliures, 2 sous i 8 diners de caps de bestiar. La família Corominas va ser una de les famílies més poderoses de Gisclareny, car un dels descendents va adquirir la casa de Cal Jovell a canvi de Censals. La casa és esmentada a partir de 1689 a partir de la documentació (Martín, 2005. Ob cit). En el document de 1863 i corresponent als amillaraments (ACA. Llibrets de compliment pasqual-amillarament 1863) esmenta que la casa de Cal Corominas estava a mans de Josep Corominas com a cap de casa, hi habitaven 6 persones majors de 7 anys, pagava 979 rals de contribució rural, 72 de contribució urbana i 485 per als caps de bestiar. La casa va sobreviure el flux migratori del 1900.Va ser abandonada després de la guerra civil.</p> | 42.2493000,1.7867000 | 399910 | 4678169 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83037-foto-08093-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83037-foto-08093-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83037-foto-08093-127-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La casa malgrat estigui completament ensorrada segueix i manté les característiques bàsiques de les masies d'estructura simple de Gisclareny que són hereves dels masos medievals. Es compon del cos de la masia, de planta rectangular, dues plantes pis i coberta a dues vessants de teula ceràmica àrab, amb dues crugies i separades per forjats de fusta. La planta baixa estava dedicada als estables i quadres dels animals i al primer pis l'habitatge amb la sala cuina i menjador, i el forn de pa a darrere la campana de la llar de foc. La darrera planta estava dedicada a les pallisses i els graners. En un costat hi havia la pallissa formada per un cobert amb grans obertures per a poder emmagatzemar la palla i l'alfalç. E. Martín, en el seu llibre de 'una mirada a la història de Gisclareny' en fa una descripció i interpretació molt acurada a la P. 55. Una descripció similar fa. J. Serra i Vilaró en el vol. II de les Baronies de Pinós i Mataplana (p.292) | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 83038 | Antic mas de Cal Batllet i altres cases al sud de la Gargallosa (cal tres-cents i cal Camines) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-mas-de-cal-batllet-i-altres-cases-al-sud-de-la-gargallosa-cal-tres-cents-i-cal | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.46. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex 21,22 i 23. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa</p> | XVII-XVIII | En ruïnes i pràcticament ensorrades i cobertes de vegetació | <p>Al sud-est del turó de la Gargallosa hi ha les ruïnes de dues cases que semblen correspondre amb els antics masos de Cal Batllet, cal Camines i cal Tres-cents completament arruïnats. Es tracta de dues cases que conserven encara la planta bàsica i algunes obertures. Defineixen una estructura quadrangular composta de planta baixa i possiblement un primer pis coberta amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta. Ambdues edificacions estan construïdes amb aparell de maçoneria i carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. La primera encara conserva una obertura en planta baixa d'una sola esqueixada amb esplandit intern. Les cantonades són construïdes amb fàbrica més acurada. Conserven les parets de migdia i la de llevant ja que les altres estan assentades aprofitant el fort pendent del terreny i en part estan excavades a la roca mare.</p> | 08093-128 | Al sud-est del cim de la Gargallosa i del veïnat del Roser mirant el bac de Sant Pere i Cal Caçador | <p>Les ruïnes de la casa de Cal Batllet no semblen ser anteriors al segle XVIII. De fet Eduard. Martín situa la primera referència a aquestes cases surten esmentades al cadastre de 1776 encara que no sapiguem identificar a qui pertanyien. En el document referent a l'amillaramant de 1863 (ACA, llibret compliment pasqual. Amillaremant 1863) i extret de E, Martín (2005). Annex. 21 esmenta que Cal Batllet estava a mans de Josep Pons, hi havia 7 persones majors de 7 anys, pagava 439 rals de contribució rural i 48 d'urbana. La casa Caminas estava a mans de Josep Corominas (de la casa Corominas), estava habitada per 4 persones majors de 7 anys, pagava 61 rals de contribució personal i 48 de contribució urbana. Finalment cal tres-cents no sabem com es denominava el segle XVIII. De totes elles només va sobreviure l'emigració de principi del 1900 la de cal Batllet. Les altres dues ja deurien quedar abandonades. L'origen d'aquestes cases no se sap però cal tres-cent i Caminas són esmentades a partir de 1748. (Martín, E; 2005). Consta que el 1779 el propietari de cal tres-cents era Josep Guitart.</p> | 42.2502000,1.7870400 | 399939 | 4678268 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83038-foto-08093-128-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83038-foto-08093-128-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83038-foto-08093-128-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Totes tres edificacions es troben situades en un fort pendent del terreny natural i defineixen una estructura molt senzilla de casa que aprofita en part la roca mare o natural i formades per una planta baixa i una o dues plantes pis cobertes amb teula ceràmica àrab. No semblen ser anteriors al segle XVII.Cal esmentar que aquesta casa va ser denominada en els darrers temps com a cal Tres-cents per un número que hi havia al damunt de la porta segons els veïns. F. Caballè en el seu llibre de 'Les tres-centes cases de Gisclareny' interpretà aquesta xifra com el nombre total de les cases hi havia a Gisclareny. Nosaltres les hem comptat i no sumen més d'un centenar. Cal tenir present que F. Caballè no va tenir en compte que moltes de les cases sovint canviaven de nom i això feia que una casa tingués varis noms. Per exemple: Cal Prim o mas Asen o mas del Clot o Cal Tor seria cal Peró. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 83039 | Cal Felip | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-felip-2 | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.46. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex 21,22 i 23;AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) .Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.</p> | XVIII | Completament arruïnada i coberta de vegetació | <p>Ruïnes de la casa de Cal Felip situada a tocar de les roques i costes dels Castellots i a sota del clot homònim. Es tracta d'una construcció de planta més aviat quadrada composta de planta baixa i possiblement un primer pis amb coberta un únic vessant de teula ceràmica i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. De les ruïnes de la casa es conserven tant sols les quatre parets principals amb aparell de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida amb argamassa de calç i en sec i disposada en filades més aviat irregulars i aleatòries. Encara conserva en una alçada força notable les parets sud, oest i est. A la paret de llevant s'endevina la porta d'entrada de forma rectangular que aprofita el desnivell del terreny que és salvat mitjançat una escala de pedra envoltada de murs de pedra seca. L'era es situa en aquesta cota i també esta assentada damunt de murs de pedra amb fàbrica de paret seca</p> | 08093-129 | A l'est del veïnat de Berta a tocar de la roca situada al sud dels castellots | <p>La casa de Cal Felip surt esmentada per primera en l'amillarament de 1863 (ACA. Llibret de compliment Pasqual. Amilarament de 1863) extret de E. Martín, 2005 Annex. 21 on esmenta que el cap de casa era a mans de Felip Tor, descendent dels Tor. Estava habitada per 2 persones majors de 7 anys, pagava una contribució rural de 791 rals i 72 d'urbana. La casa deuria tenir poca durada ja que no va sobreviure el flux migrador de principi de 1900 entenent que va quedar abandonada.</p> | 42.2538600,1.7867800 | 399924 | 4678675 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83039-foto-08093-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83039-foto-08093-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83039-foto-08093-129-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 83073 | Masia de la Tosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-la-tosa | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22; A CA. Llibret de compliment pasqual 1863. | XVIII-XIX | Arruïnada i coberta de vegetació. Encara en són visibles les parets nord, oest i part de l'est del cos principal i la nord de les quadres. | Ruínes de l'antiga casa de la Tosa situada damunt de l'antic mas Campa o Cal Ros, al vessant sud del coll d'escriga i mirant cap a Turbians damunt d'unes costes del solell rocós. L'edifici consta de dos volums; la casa i les quadres i pallisses. La casa presenta una planta rectangular i està estructurada mitjançant dues crugies de planta baixa, i un primer pis. La coberta ha desaparegut però encara s'endevinen les traces de com hauria estat coberta a dues vesants amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. En quant a la distrbució de les seve sobertures sembla que es concentraven a les façanes est i sud. Les altres dues façanes eren completament cegues. L'aparell constructiu és molt senzill a base de fàbrica de maçoneria i també paret seca amb pedras mal treballades i escairades, unides amb fang i morter de calç molt pobre i disposada en filades irregulars amb fargments de teula i maó a trenca junt. Üsnicament són en pedra picada les cantonades que són més ben treballades. Adossat a ponent hi ha un segon cos de planta rectangular, d'una única planta construït amb aparell de pedra seca, unida amb argila i fragments de llosa i maó a trenca junt. Aquest cos hauria estat cobert a un sol vessant i possiblement hauria estat cobert amb teulada a u únic vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta. Ambdós cossos s'enlairen damunt d'un vessant de la muntanya, terraplenat mitjançant murs de contenció de pedra seca que configuren l'àmbit de l'era de batre el gra. | 08093-163 | Al vessant sud del Coll de l'Escriga damunt de Cal Ros i prop de Turbians prop de la pista del coll | Segons E. Martín (Martín, 2005) l'origen d'aquesta cas no és anterior al 1700 o 1800. de fet es troba referenciada a l'amillarament de 1863. (ACA. Llibrets de Compliment Pasqual, amillarament de 1863) amb Joan campa com a cap de Casa. Estava ocupada per 5 persones majors de 7 anys i pagava una contribució rural de 186 rals, 24 de contribució urbana i 104 per a caps de bestiar. Desconeixem si existia d'abans ja que al cadastre de 1776 no se sap a qui pertanyia o quin era el cap de casa. La casa va sobreciure el flux migratòri del 1900 però el 1909 consta ja com a abandonada. Segons especifica Francesc Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F; 1995) a la porta de la casa de la Tossa hi va ser trobada la darrera petjada del llop el 1919. | 42.2514100,1.8004400 | 401047 | 4678387 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El conjunt respòn als cànons característics de les masies de Gisclareny d'estructura simple i senzilla basades en un règim de subsitència en un moment que venia marcat per la pobresa i s'erigiren masies en indrets insòlits fruit de l'arribada de jornalers nouvinguts d'altres indrets per a conrear uns escassos metres de terra. Aquesta situació es produí a mitjans del segle XIX i tant sols van perdurar una generació ja que no van sobreviure el flux migratòri de 1900. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 83074 | La Portella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-portella-3 | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.41;MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. .ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863; AHG. cadastre de 1776 | XVIII-XIX | Enderrocada i coberta de vegetació | Ruïnes d'una casa o barraca situada a l'est del coll de l'Escriga a sota d'unes roques en un indret que es coneix com 'la Portella' o petit pas d'un antic camí veïnal que permetia baixar a Turboans pel vessant solell. La casa o mé sben dit la barraca està orientada a sud i aprofita una balma per a construïr-hi els seus murs. Es conserva encara part del mur de tancament sud construït amb aparell de pedra seca, mal treballada i escairada, unida en sec i col·locada en filades més aviat irregulars. L'alçada que es conserva de mur oscil·la entre els 50 i 75 cm i encara conserva algunes de les cantonades amb pedra més ben treballada. Al voltant seu s'endevinen restes de murs de feixa i de petits conreus molt precàris. | 08093-164 | A la part est del coll de l'escriga en un petit pas que hi ha cap al vessant sud | Documentalment no ens apareix enlloc aquesta casa que tant sols és citada per F. Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F 1995) amb la qual cosa i degut a la proximitat amb la casa de l'Escriga s'hauria de relacionar com a part vinculant amb aquesta darrera. Segons Martín Desconeixem l'origen d'aquesta casa que segurament es remuntaria a inici de l'època moderna. Segons Martín, la casa de l'Escriga comença a ser esmentada el 1683, tot i que la documentació que s'ha conservat és més pròpia del segle XVIII i XIX. De fet el mateix Martín afirma que el segle XVIII una família procedent de Bagà, ocupa aquest mas des de 1704 fins a principi de segle XX. (Martín, E; 2005 annex.10) . Val a dir que el 1744 un tal Eudald Dachs, procedent possiblement de Gòsol té la casa de l'Escriga. La casa (heredat del coll d'Escrigu) surt esmentada en un document sobre els pagadors de les rendes i censos de les baronies de Pinós datat de 1755 i en el que contempla un pagament de 1 quartera de forment, 1 quartera d'ordi, 1 quartera de civada i 2 capons valorats en 5 lliures i 13 sous (Martín, E 2005).Font original arxiu abaia de Poblet. El cadastre de 1776 (AHG) esmenta que en nom de Ramon Costa (Escriga) hi havia 5 habitants, pagaven 3 lliures i 10 sous de cadastre personal, 1 llura, 8 sous i 11 diners de cadastre reial i 7 sous i 8 diners per a caps de Bestiar. En nom de Joan Dachs hi havia 3 persones (potser el mas de l'Escriga de baix ja que la casa era mes aviat petita per ancabir-hi 2 famílies) i pagaven un total de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 8 diners de cadastre reial i 8 diners de caps de bestiar. Val a dir que el mateix cadastre hi ha un capítol per la casa de l'esqueriga habitada am 3 habitants i amb un pagament de 2 lliures, 3 sous i 5 diners de cadastre reial.Posteriorment en el doument de 1863 (AMG) i Martín, 2005 la casa tenia com a cap de família un tal Bonaventura i Puig. Hi havia 2 persones majors de 7 anys i pagven una contribució rural de 464 rals. La mateixa casa no va patir el flux migratori del segle XIX i principi del XX, raó de la qual a principi de 1900 la casa ja figura com a abandonada. | 42.2360400,1.8047800 | 401381 | 4676675 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante Torrella | Aquest tipus d'hàbitat respon a un model molt simple d'hàbitat ocupacional que aprofita les balmes i afloraments rocosos per a adossar-hi els murs de les cases. Respondria al mateix model de casa similar a Cal Peret de la Roca (fitxa 85), i també a la casa de cal Bisbe (fitxa 81) | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 83075 | Cal Pasavant | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pasavant | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.41 MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55, Annex. 21 i 22.</p> | XIII-XIX | Cobert de vegetació i de runa. L'àmbit de la casa està completament enderrocat sora la balma. | <p>Ruïnes d'un antic habitatge situat en els vessants solells de davant les costes de Sant Miquel de Turbians damunt de la casa de Cal Ros i orientat a a sud-oest a sota d'un dels revolts de la pista que va de Berta a la collada de Turbians. Aprofita com a element principal la presència d'una balma o gran roca sortint per a construir-hi els murs de tancament seguint les característiques dels habitatges troglodítics molt comuns a la serra de Gisclareny. El mur de tancament conserva una alçada de 75-80 cm. amb les cantonades encara visibles i un aparell de pedres mal treballades i escairades, unides amb argamassa de calç de color rogenc i col·locada en filades més aviat irregulars i horitzontals. L'àmbit d'habitació està completament cobert de vegetació i bardisses ja que està completament deshabitat.</p> | 08093-165 | Al vessant sud de la serra de Gisclareny orientat a sud-oest mirant a Berta i davant de Turbians | <p>Malgrat que la casa no surti esmentada fins a mitjans del segle XIX (ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22, pensem que les característiques del lloc (davant de la parròquia de Sant Miquel de Turbians) damunt del camí ral de Bagà a Gisclareny dins l'alou o vilar d'Espunya i la seva orientació a sud aprofitant una balma o aflorament rocós podria ser alt medieval. Amb tot la manca de prospeccions arqueològiques i de recollida de ceràmica en superfície ja que està recobert d'un fort teixit arbustiu impedeixen precisar-ne la seva datació. El terme de Pasavant no es troba fins aquest amillarament de 1863, on la casa era a mans de Maria Prat. Hi havia 2 persones majors de 7 anys i pagava una contribució rural de 178 rals. La casa surt esmentada el 1900 però ni va sobreviure el flux migrador raó de la qual deuria quedar abandonada de seguida. Com el cas anterior es tractaria de construccions que haurien estat construïdes arran d ela vinguda de nous jornalers en busca d'un tros de terreny i amb unes condicions de vida molt precàries a mitjans del segle XIX que no van poder sobreviure ni tant sols una generació.</p> | 42.2482200,1.8061100 | 401509 | 4678026 | 08093 | Gisclareny | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83075-foto-08093-165-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83075-foto-08093-165-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83075-foto-08093-165-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta d'un habitatge molt similar a la casa de la portella (fitxa 164), i la casa o cova de Cal Bisbe (fitxa. 81), cal Peret de la Roca (fitxa. 85) i les balmes de Cal Quim (fitxa. 39) caracteritzats per ser habitatges troglodítics. Segurament aquest tipus d'habitatge tindria un origen medieval malgrat no s'hagi fet cap prospecció arqueològica al seu entorn (Martín, E; 2005. p.37) | 94|119|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 153,41 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/