Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 44705 | Rentar la roba de malalts i de morts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rentar-la-roba-de-malalts-i-de-morts | XIX-XX | Colgat per la vegetació que n'impedeix l'accés. | El safareig de les Guinguetes era un safareig d'ús públic, situat en el Cingle de Comarreus, al costat de la carretera de Gironella, alimentat pel Rec de la bauma. Era el safareig que la gent de Casserres utilitzava per rentar la roba dels malalts o dels llençols que havien utilitzat les persones que es morien allitades. | 08049-58 | Safareig de les Guinguetes | 42.0180200,1.8409500 | 404037 | 4652427 | 08049 | Casserres | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44705-foto-08049-58-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Molta gent encara recorda aquest fet i coneix la ubicació del safareig, però l'adequació recent de la carretera i el creixement desmesurat de la vegetació de l'entorn han provocat que el camí d'accés es perdés i no es pugui arribar al safareig. Fins fa uns anys hi havia una mica d'hortet al costat i mentre el pagès cuidava l'hort el camí es mantenia net. | 98 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:08 | |||||||||
| 44851 | Les Priores | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-priores | SITJES TORRABADELLA, Antònia (1995). Les Priores, dins Casserres, entre la història i el progrés. Revista Berguedà. Núm. 33-34. pàg. 291-293. | XX | Les Priores són dues dones casades i dues dones solteres, que a la sortida de missa, es posen a la porta de l'església, amb unes safates que antigament s'anomenaven bassines per recollir l'almoina de la gent quan surt. A l'hivern donen estampes i a l'estiu i a la primavera donen pomells de flors. Abans les priores casades anaven amb vestit negre i les solteres amb vestit blanc. També participen a les processons de Corpus, per Sant Cristòfol, en la benedicció dels cotxes i per Santa Maria, el 15 d'agost. També van a buscar en processó a la Mare de Déu de l'Antiguitat, per acompanyar-la a l'església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels, on la deixen tot el dia, per després retornar-la en processó al seu santuari, portant-la sempre les Priores i cantant en honor seu els goigs. Hi ha les Priores dels Àngels i les del Roser, en cada cas són una de casada i una de soltera. Quan hi ha el nomenament de noves priores, les velles, amb els seus millors vestits, anaven a les cases de els que entraven i la priora grossa els hi oferia xocolata amb melindros i vi bo. També van als enterraments, però sense flors. | 08049-204 | Nostra Senyora dels Àngels | La priora grossa corresponia a la confraria del Roser que el 14 de juny de 1626 es va establir a la capella de Santa Maria de l'Antiguitat, segons data firmada pel notari públic, Pere Cardona i Niubó. La Priora Grossa havia d'anar amb una safata d'or, que si es perdia ella era la responsable de compensar-ne la pèrdua. Per aquest motiu calia que fos d'una casa important. De totes maneres aquesta safata ja no existeix. Per la primera festa de maig sortien tres priores (la Priora Grossa, la dels Àngels i l'altra del Roser) per totes els cases portant l'emborratxa, que és com una ampolla de vidre amb cinc brocs guarnida amb flors i cintes. A l'entrar a les cases les priores feien aquesta salutació: 'Ave Maria Puríssima. La resposta era 'Se'ns pecat fou concebuda'; i la Priora contestava: -'Teniu devoció de fer caritat a la Mare de Déu?'. Qualsevol deia que no. Antigament també hi havien Priors, però ara ja no. | 42.0139000,1.8422100 | 404135 | 4651968 | 08049 | Casserres | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44851-foto-08049-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44851-foto-08049-204-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En l'actualitat hi ha una vintena de persones que són les priores i es van tornant segons un calendari prefixat. | 98 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:08 | ||||||||
| 44932 | Portar a batejar els infants sota una teula | https://patrimonicultural.diba.cat/element/portar-a-batejar-els-infants-sota-una-teula | XIX | Informació inèdita. | En el segle XIX a Casserres hi havia el costum de portar els nadons a batejar a l'església amb la protecció d'una teula cobrint l'infant des de la sortida de casa i fins l'entrada a l'església. Un cop el mossèn l'acollia a l'església amb les pregaries i l'havia batejat, ja no cali la protecció d'aquesta teula. Antigament els nadons es portaven a batejar ben aviat, ja que si morien sense el sacrament baptismal podrien anar a parar als llims; aquell espai indefinit entre el cel i l'infern, que fou una invenció teològica actualment abandonada. Però no era només la por a una mort prematura, d'altra banda molt corrent en èpoques on les condicions mèdico-sanitàries eren molt més precàries que en l'actualitat, sinó també la por als mals donats per altra gent o esperits. Fins i tot era usual no tocar amb les mans els infants dels altres, ja que podia comportar passar-li un mal. Posar una teula cobrint el nadó és com un engany per fer creure als mals que el nadó continuava sota la protecció de la llar i, així, eviatr aquests mals donats. | 08049-285 | Casserres | Informació facilitada per Ramon Bernades que li havia explicat una veïna nascuda a l'entorn de l'any 1916. Aquesta senyora no ho havia fet però coneixia aquest costum. | 42.0139700,1.8423300 | 404145 | 4651975 | 08049 | Casserres | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:08 | ||||||||||||
| 44933 | Les pedres de llamp i el naixement dels infants | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-pedres-de-llamp-i-el-naixement-dels-infants | XIX-XX | Informació inèdita. | Relacionada amb les pedres de llamp o destrals de pedra hi ha una tradició oral que conta que quan neixia un nen, el pare o l'avi agafava una destraleta de pedra i l'encabia dins d'una branca escollida prèviament. Allí es deixava fins que el nen es fes gran. Mentre, la branca anava cicatritzant envoltant i segellant la destral. Un cop escollida la data per lliurar-la a l'adolescent, quan feia la comunió, s'anava al lloc, es tallava la branca i es polia el mànec que es decorava amb motius geomètrics. | 08049-286 | Casserres | El que s'identifica tradicionalment com a pedres de llamp, en realitat es tracta de destrals de pedra polida d'època neolítica. La denominació de pedra de llamp és de caràcter popular ja que s'associava a la caiguda dels llamps quan impactava al terra i s'enfonsava al terra en forma de pedra. Sovint es trobaven mentre es llaurava la terra i hi havia la creença que es tractava de pedres protectores contra llamps i tempestes per protegir les collites. Allà on hi cau un llamp, es diu que no n'hi torna a caure un altre, per la qual cosa se li atribueixen propietats protectores És molt freqüent trobar-les en finestres, portes o parets de masos. Es deia que una manera de saber si es tracta d'una pedra de llamp és lligar-la a un cordill i posar-la al foc; si el cordill no es crema, la pedra és una pedra de llamp. | 42.0137500,1.8416100 | 404085 | 4651952 | 08049 | Casserres | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Informació facilitada per Ramon Mas, que ens mostrà una d'aquestes drestals o pedres de llamp. | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:08 | |||||||||||
| 49846 | Ofrena al riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ofrena-al-riu-llobregat | -AMADES, J. (1982): Costumari Català. Barcelona, Salvat editores i Edicions 62. | no és un costum vigent, va ser recollit per Joan Amades. | Joan Amades recull en el seu costumari, que coincidint amb Sant Cristòfol (10 de juliol), al matí era costum de llençar tres panets petits al Llobregat per tal que no s'hi ofegués ningú durant any, així com per demanar que no hi hagués cap riuada que causés mal. | 08092-205 | riu Llobrehat, al pas per Gironella, en el pont Vell. | 42.0332800,1.8825900 | 407506 | 4654075 | 08092 | Gironella | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Es tracta d'un costum recollit per Joan Amades del qual no es té constància actualment. Es tractaria d'un tipus de ritual d'ofrena al riu com a mostra d'agraïment i pregant per tal que no hi hagués cap desgràcia relacionada amb el riu. | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||||
| 83025 | Llegenda de la petjada de la Mare de Déu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-petjada-de-la-mare-de-deu | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS, M (1996). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p.70-200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. RAMON I JAUME COROMINAS I CAMP ( 2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Centre d'Estudis del Bages. Informació inèdita aportada per Albert Rumbo i Soler. | X-XI | Al darrere de l'església de Sant Martí del Puig s'hi conserva la petjada de la Mare de Déu, una de les diverses marques que Maria va deixar al nostre país quan, segons la tradició popular, va venir a recórrer aquestes contrades. | 08093-115 | Al darrere de Sant Martí del Puig. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Segons l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (983)s' esmenten algunes donacions d'alous o zones de vinya al terme de Brocà 'Vallis Buchranense'. Entre les diferents donacions cal esmentar especialmemnt l'alou de Molnell i sobretot el que es denomina 'in apendico de ipso Puio, in locum qui dicunt Chertol' (Bolós-Pagès, 1986). Aquest lloc afronta amb diferents vinyes com ara 'vinea de Olibane', 'vinea de Orifeita' i la 'rocha rotunda'. La presència d'un nombre elevat de vinyes en aquest lloc fa pensar en la importància d'aquest cultiu en època medieval La seva localització ens és dificil tot i que hom pensa que 'la rocha rotunda' derivat de roca rodona podria fer al·lusió al pujol del Puig el qual acaba de forma arrodonida. Els germans Corominas (corominas i Camp R, J ,2017) esmenten que molt a prop de la casa torrent amunt hi ha el lloc de 'la vinyeta' al·ludint a aquesta activitat. A més les condicions orogràfiques i climatològiques de la vall de Brocà (llocs assolellats, secs però amb presència d'aigua) eren ideals per a la vinya. La toponímia de la vall 'Vinyet, vinya vella, vinyassa, solà de Clarà......' ens recorda la importància d'aquesta antiga activitat agrícola que ens va sumada a la localització d'aquest tipus de pedres arreu del territori. Existeix una llegenda que parla de les 'petjades de Déu a la vall del Bastereny' fent al·lusió a aquestes pedres. | 42.2664100,1.8101000 | 401867 | 4680042 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83025-foto-08093-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83025-foto-08093-115-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta, evidentment, del mateix tipus de llegenda que la del Peu de Déu i situada a la veïna vila de Bagà, motiu pel qual podem extrapolar els comentaris que sobre aquest relat acabem de fer. Justament, un element curiós és que ambdues llegendes es troben en una àrea geogràfica molt propera i amb uns vincles històrics més que evidents, la qual cosa ens pot portar a suposar que un relat va derivar o va acabar influint de forma decisiva en l'altre, sense que haguem pogut arribar a escatir perquè en un cas les petjades són de Déu i en l'altre de la Mare de Déu. Tal i com passava en la llegenda El Peu de Déu el cas que ens ocupa tampoc se'ns aclareix què hi feia exactament Maria a la nostra comarca, fet que si que s'explica moltes vegades en relats similars documentats a la resta del territori català. | 85 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 83026 | Llegenda de les bruixes de Galigan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-bruixes-de-galigan | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. Informació inèdita cedida per Albert Rumbo i Soler. SERRA i VILARÓ, J (1989). Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibre I i II | XX | Antigament, per travessar el coll del Pendís només hi havia dos camins: un de més ample i planer, que passava per Escriu, i un altre de més dolent, costerut i difícil, però pel qual hom feia drecera, que passava per Galigan. Habitualment, aquells que portaven animals de tragí passaven pel primer, mentre que els que anaven a peu utilitzaven el segon. A mig camí d'aquest darrer, hi havia una gran casa abandonada que també era coneguda amb el nom de Galigan, un casalot més proper a la ruïna que no pas recordant llurs èpoques d'esplendor. Un dia que un grup de baganesos pujaven pel camí de Galigan en direcció al coll del Pendís , foren sorpresos per una intensa pluja; motiu pel qual decidiren aixoplugar-se dins la casa de Galigan fins que el xàfec hagués passat. Un cop a dins, sentiren una remor que sortia de l'interior del forn de pa i, en fixar-s'hi, veieren una dona bruta i escabellada que intentava sortir-ne. Convençuts que era una bruixa fugiren cames ajudeu-me, oblidant l'intensa pluja que queia. Van tornar com van poder a casa i, de seguida, començaren a explicar a tothom la seva mala topada, d'aquí que s'escampés la creença que a Galigan hi havia bruixes. | 08093-116 | Al coll de Galigan a sota de Vimboca (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Llegendes que fan referència al fenòmen de la bruixeria a Catalunya i en concret a la vila de Bagà les quals es triben documentades al segle XVI i XVII a la baronia. Consta que hi va haver un tribunal inquisidor per a les mateixes que foren cremades a la foguera. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest fet, tot sembla indicar que real i documentat, té un final que desmenteix la llegenda, doncs finalment es va saber que la pobre dona que sortia del forn estava buscant unes cabres que se li havien perdut i també s'havia aixoplugat a la casa, trobant al forn l'únic lloc de l'habitatge on no hi havia degoters.Malgrat tot, però, i prescindint de la lògica explicació que la història podia tenir (i de fet tenia), la fama que les Bruixes habitaven a Galigan es va anar estenent entre la població i va acabar arrelant de forma tan profunda que encara avui continua ben viva. Aquest fet va comportar que les històries sobre les Bruixes de Galigan es multipliquessin i diversifiquessin amb el pas dels anys.Algunes fonts situen una llegenda molt semblant a la que acabem de transcriure a la ciutat de Girona, relacionada amb l'església de Sant Pere de Galligants, o simplement amb el riu del mateix nom. Nosaltres no hem estat capaços de trobar cap referència gironina que desenvolupi la llegenda amb un mínim de coherència, més enllà d'algunes referències esparses que semblen repetir determinats detalls que ja es troben a la llegenda berguedana. És per aquest motiu que considerem que la llegenda situada a Bagà i Gisclareny deu ser l'original, i que, segurament a causa de la semblança de topònims (Galigan-Galligants) hom va aplicar la narració berguedana a un indret prou ric en llegendes com és la capital del Gironès. En resum, considerem que la confusió de topònims pot servir per si sola per explicar la coincidència, i que és molt probable que algú sentís la narració i, ignorant on era Galigan (Berguedà), traslladés l'indret dels fets a un lloc amb un topònim pràcticament idèntic i molt més conegut. Sigui com sigui, però, la llegenda baganesa es troba molt més estesa i difosa i se'ns presenta molt més ben trenada que no pas la gironina, la qual no deixaria de ser una simple translació espaial de diversos elements aïllats que mai no han arrelat a la ciutat de Girona. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 83027 | Llegenda de les Olles d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-olles-doreis | La informació facilitada sobre la llegenda ha estat donada per Albert Rumbo i Soler d'un treball inèdit. ROVIRÓ i ALEMANY, Xavier: 100 llegendes de la Plana de Vic. El Farell edicions (Col·lecció Popular Llegendes, 4), Sant Vicenç de Castellet, 2000, pàg. 113. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). | XVI | A Oreis deien que un noiet estava embruixat perquè al vespre, quan a la vora del foc passaven rosari, es feia sempre un fart de riure. El noi no havia dit mai paraula, motiu pel qual creien que a més de mut devia ser sord i no comprenia el significat de passar rosari, i en veure moure els llavis es posava a riure. Volent trobar una solució al problema, doncs resultava força molest que a mig rosari es desencadenessin tan sonores riallades, la gent de la casa anaren a veure el rector de Sant Iscle. Aquest, després d'escoltar atentament les explicacions de la gent de la casa, els va dir que posessin tot de closques d'ou buides davant del foc just a l'hora del rés. Aquell mateix vespre, els habitants d'Oreis seguiren al peu de la lletra els consells del rector i ompliren el terra, just davant del foc, de closques d'ou buides. Immediatament després iniciaren el rosari. Quan el noi va entrar a l'estança i va descobrir el què hi havia davant del foc va exclamar: “mai s'han vist al foc tantes olles amb tan poc cuinat!”. I acabat de dir, acabat d'oferir: el noi desaparegué per la xemeneia com una exhalació i mai més ningú no n'ha sabut res. | 08093-117 | A les costes d'Oreis dominant Vimboca (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08695) | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats. Aquests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2752700,1.7854900 | 399851 | 4681054 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta ocasió ens trobem al davant d'un altre cas de llegenda inacabada i/o irresolta, doncs finalment no se'ns explica qui era el noi ni què pretenia. En un principi, nosaltres consideràvem que el noi podria ser Dimoni o bé un mal esperit, si bé aquest punt en concret, com ja acabem de comentar, no s'explicita a la llegenda, i la curiosa forma de fer-lo parlar podria ser una manera d'expulsar-lo de la casa. Podria ser que aquest caràcter sobrenatural fos el què el fes riure, potser convençut que de res serviria el rés del Rosari en la seva presència. També podria ser que l'haguessin embruixat les Bruixes, però tots els supòsits que apuntem són només això, suposicions, doncs el relat no ens dona més pistes sobre el particular. En qualsevol cas, cal tenir present el fet que fuig per la xemeneia, el mateix camí que en el rondallari popular utilitzen les ànimes, els Follets, les Bruixes i els Dimonis.Un altre element que a priori se'ns presentava sense cap mena de lògica, o com a mínim nosaltres no sabíem trobar-li, és la frase que etziba als de la casa abans de desaparèixer xemeneia amunt i que, sens dubte, ha acabat conformant el nom de la llegenda.Finalment, tampoc trobàvem cap simbolisme en el fet de posar ous al davant del foc, un aliment que hom ha relacionat freqüentment amb el símbol còsmic de la fecundació, però que en el relat que acabem de transcriure no sembla tenir cap mena de sentit.Ara bé, totes les suposicions que fèiem poden prendre un altre caire si analitzem la cita d'en Joan Amades que reproduïm a continuació i de la qual parlarem més extensament en analitzar la llegenda El Fill de l'Encantada . En aquesta cita, l'Amades, fent referència als infants robats per les Encantades i que són substituïts per fills propis, ens comenta el següent :“Per conèixer si un infant ha estat canviat al bressol i si el nin que hom cria és el propi o és de les encantades, hom apel·la a un recurs: cal posar al foc de la llar tretze clofolles d'ou amb unes gotetes d'aigua beneita dins de cada una i mostrar-les a l'infant. Si és fill d'encantades, per petit que sigui, parlarà i fugirà. Les encantades de la cova de na Guilleuma, del turó de Montcada, van canviar un infant de bressol a una mare de Mollet, que va sospitar el cas i va recórrer al sistema indicat. El renoc, així que va veure les clofolles, i més encara quan va notar la sentor de l'aigua beneita, es va redreçar i va dir amb veu ben clara:- Jo he vist Barcelona un prati al pla de Mataboushi he vist una gran ciutat,però mai no havia vist tantes ollesper tan poc cuinat.I dit això, va escapar-se xemeneia amunt. Aquesta contarella és corrent gairebé per tots els pobles de França, i es troba àdhuc més enllà dels Alps a Suïssa. Hom altera els primers conceptes de la fórmula adaptant-los a paratges veïns del lloc on s'explica i a accidents locals”.Així les coses, i seguint el què ens comenta en Joan Amades, podria ser que el noiet de la llegenda Les Olles d'Oreis fos el fil d'una Encantada que hagués restat a la casa i que en fou expulsat, tot sortint per la xemeneia, com el cas de les Encantades de la cova de na Guilleuma, a partir de la presència de les clofolles d'ous. En el nostre cas, aquestes no són plenes d'aigua beneita, però la frase final dels protagonistes dels dos relats exposats i comparats són pràcticament idèntiques.Aquesta mateixa hipòtesi ens vindria corroborada per una tradició asturiana que hem trobat documentada per l'estudiós Manuel Martín Sanchez . Segons aquest autor, en parlar de Fades (en el sentit més general, incloent-hi Dones d'Aigua, Aloges, Encantades...) esmenta el cas de les Xanas asturianes, un tipus de Fades benèfiques que es podrien relacionar i emparentar amb les nostres Encantades. Entre les moltes semblances existents entre ambdós éssers fantàstics hi ha el fet que les Xanas també canvien als seus fills pels de les dones normals amb la finalitat que aquestes els donin de mamar. Segons el costumari asturià, si la dona sospita que s'ha produït aquest canvi, cal comentar alguna cosa insòlita, pràcticament impossible, en veu alta. És aleshores quan el Xanín , davant d'un fet tan extraordinari, exclama astorat (tot delatant la seva condició): “En cien años qu'ha nací, nunca tantos pucheros vi”. El mateix Martín Sanchez explica una altra variant consistent en el fet que, en comptes de dir quelcom extraordinari, la mare posi al foc (char) closques d'ou o la pela d'una poma. Quan el Xanín la sent espetegar exclama: “Cien años fai que nacín y a nunca tantos pucheros na vera del char vin”. En aquests casos, el ne no marxa per la xemeneia, sinó que la seva mare verdadera (Xana) el ve a buscar.Amb tot, nosaltres no considerem que la llegenda berguedana faci referència, com a mínim de forma conscient, al tema dels fills de les Encantades, doncs molt probablement la figura s'hagués mantingut en el cos del relat. El més probable, creiem, és que la llegenda arribés d'alguna altra banda (potser més factiblement, per proximitat geogràfica, del sud de França que no pas de la zona del Vallès o d'Astúries) i acabés arrelant a Gisclareny, tot mantenint els elements essencials de la narració (clofolles d'ous, fugida per la xemeneia, part del discurs del noi, etc.) i perdent-ne alguns altres més o menys suplementaris (presència de l'aigua beneita, origen del noi, la part restant del discurs del noi...). Encara tenim constància d'una altra llegenda que presenta elements concomitants tant amb la narració berguedana que acabem de transcriure com amb la que comenta Joan Amades. Es tracta de la narració intitulada El Fill del Dimoni, que es localitza al municipi de Santa Maria del Corcó (L'Esquirol, Osona). Segons aquest relat, a Vilaporta, una masia del terme municipal, hi havia un noi molt entremaliat del qual ningú no se'n sortia. No era fill de la casa, sinó que l'havien trobat, just acabat de néixer, al bosc plorant, i el matrimoni de la casa, que no podien tenir fills, se l'havien afillat. De sempre havia estat un nen que feia coses rares, que solia anar sol, no tenia amics, acostumava a mostrar-se una mica bèstia, sempre que podia s'amagava i s'agradava molt del foc, de tal manera que passava hores i hores al davant de la llar de foc. Amoïnats més no poder, finalment un dia els seus pares se'n van anar a veure el rector per tal de demanar-li consell. El primer que els va demanar el capellà fou si el noi resava, a la qual cosa els pares li respongueren que no, i encara hi afegiren que quan ells ho feien el xicot acostumava a posar-se molt nerviós i fugia. Seguidament, el mossèn els va preguntar si menjava, i els progenitors li respongueren que poc, i que quan ells se n'anaven a dormir el noi es quedava sol davant de la llar de foc i hi passava tota la nit. Aleshores, el rector els donà la solució: havien d'agafar una dotzena d'ous (recordem que al relat El Fill de l'Encantada explicat per Amades el número d'ous era de tretze), trencar-los, omplir les closques amb aigua beneita i posar-les al voltant del foc. I així ho feren. Quan el noi va arribar i es va trobar amb aquest muntatge, va dir, tot cridant i amb veu estrafeta:“Eh! Quina mena de cosa!a Casserres monestir,A Barcelona un prat,mai no havia vist al focal bosc de Tosca ciutat,tantes olles a bullir”.I seguidament va marxar per la xemeneia fent un gran espetec.Com podem comprovar, el què diu el noi en els dos darrers casos (El Fill de l'Encantada i El Fill del Dimoni) és pràcticament el mateix amb l'afegit (osonenc, diríem nosaltres) de la referència al monestir de Sant Pere de Casserres. En relació a aquestes paraules del noi, Xavier Roviró ens comenta: “Aquests versets enigmàtics volen explicar que aquell noi era immortal; ésclar, no era altre que el dimoni. Era tan vell que havia vist la gran ciutat de Barcelona quan era un prat, el bosc de Tosca, a Olot, quan havia estat ciutat i el monestir de Casserres quan feia aquesta funció” . És a dir, que Roviró encara afegeix una altra hipòtesi sobre que podia ser el noi; per a ell, el Dimoni, però tal com hem vist anteriorment també lligaria amb el fet que fos un embruixat o bé el fill d'una Encantada . Sigui com sigui, el cert és que es tracta d'un personatge curiós que protagonitza una llegenda per a nosaltres eminentment berguedana però que tal i com acabem de veure es troba estesa arreu del territori. És per aquest motiu que nosaltres hem situat aquesta narració en una categoria temàtica genèrica com és la D'Encanteris i Embruixaments.Abans de tancar el present comentari, encara volem afegir que mossèn Cinto Verdaguer recull dues llegendes que poden relacionar-se amb aquest argument. La primera, intitulada El Renoc, és una llegenda pràcticament idèntica a la de El Fill del Dimoni que acabem de relatar però situada al Bosc d'Osor . Segons aquesta versió, a la casa tampoc podien tenir fills i, un mal dia, l'amo va dir que volia un hereu mal fos el mateix Dimoni. La resta de la narració és pràcticament idèntica, tot i que el noi, en marxar xemeneia amunt, diu una versió més resumida de la cantarella final, obviant justament “l'afegit osonenc”:- Jo he vist Barcelona un prat,el Boscdetosca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” La segona versió, intitulada justament El Fill de Dimoni, i que cal no confondre amb la narració homònima que hem transcrit aportada per Joan Amades i situada a Santa Maria del Corcó, té un argument força diferent i sobretot volem remarcar-la perquè la cantarella final és radicalment diferent de totes les que hem analitzat fins ara, seguint elements propis d'una altra zona geogràfica, la de la Cerdanya i la Catalunya Nord. Segons aquest relat, a una jove mare li va semblar que una nit li canviaven el seu nadó per un altre, la qual cosa va poder certificar l'endemà al matí en veure'l. El petit va anar creixent i la mare va observar que mai es movia del mateix lloc. Després de consultar-ho amb una vella veïna, un bon dia va deixar tot de closques d'ou al voltant del foc i s'amagà en un racó de la casa. Quan el nen va veure les closques d'ou va exclamar:- Jo he vist Perpinyà un llac,i Leca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” Una altra diferència d'aquest relat en relació als altres, és el final, ja que el petit no marxa per la xemeneia, sinó que la mare el fa fora a bastonades. Just quan surt de casa, arriba el seu fill autèntic, i sent una veu que li diu que ells no havien maltractat el seu noi com ella havia fet amb l'altre. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 83028 | Llegenda de la Binvoca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-binvoca | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. MARTÍN SÁNCHEZ, Manuel: Seres míticos y personajes fantásticos españoles, Editorial EDAF S.A., Madrid, 2002, pàg. 167. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). Informació inèdita cedida per Albert Rumbo i Soler. | XVI | La Binvoca és un ésser femení de figura imprecisa que habita a la petita localitat de Gisclareny. Antigament, la Binvoca era un personatge tenebrós molt temut pels infants d'aquells paratges, ja que les mares els feien creure que si no feien bondat vindria aquest ésser indeterminat i obscur, se'ls enduria i mai més tornarien a veure a les seves famílies | 08093-118 | A l'estret i pas de Vimboca | Llegendes que fan referència al fenòmen de la bruixeria a Catalunya i en concret a la vila de Bagà les quals es triben documentades al segle XVI i XVII a la baronia. Consta que hi va haver un tribunal inquisidor per a les mateixes que foren cremades a la foguera. | 42.2846000,1.7960900 | 400740 | 4682078 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Participa del concepte típic i tradicional d'Espantacriatures, i si bé és cert que s'enduu els nens, no ens consta el què en feia després, la qual cosa edulcora una mica la possible crueltat extrema del relat tal i com hem documentat amb altres Ogres i Espantacriatures. Tot i així, els que no feien bondat desapareixien per sempre més, amb la qual cosa ens trobem, una vegada més, amb uns càstigs desmesurats i desproporcionats.Citant Joan Amades, Manuel Martín Sanchez afirma que la Binvoca és una Encantada. En aquest sentit, si de cas hauria de fer referència a una persona encantada de la forma que expliquem en comentar la llegenda de La Font dels Encantats , i no pas un personatge assimilable a una Fada, Dona d'Aigua, etc. És a dir, que podria ser un personatge encantat que justament per aquest fet actua d'Espantacriatures. Amb tot, un cop fet aquest aclariment, nosaltres hem cregut oportú situar-lo a la present categoria temàtica, D'Ogres i Espantacriatures en comptes de fer-ho a la D'Encanteris i Embruixaments perquè, cas d'existir, no sabem quin tipus d'encantament va patir. Val a dir que el pas, el forat i estret de Vimboca són llocs que per si sols són per imaginar llegendes, encanteris i llocs encantats. La geologia càestica del lloc fomenta l'aparició de llegendes d'aquest tipus. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 83029 | Llegenda sobre el bullidor de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-sobre-el-bullidor-de-sant-esteve | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibre I, Llibre II i llibre IIII. Centre d'estudis baganesos. DDAA (1988),Bagà la capital històrica de l'alt Berguedà. Ajuntament de Bagà</p> | XIV | <p>A mitjans segle XIV , en algun d'aquells anys marcats per la pesta negra i la sequera, segons diuen feia prop de set mesos que no plovia ni una gota a la comarca. Les fonts s'havien perdut, el bestiar es moria de set i la gent cada vegada havia d'anar a buscar l'aigua més lluny. La sequera era tan greu que de molts dels nostres rius només se'n conservava el traçat com si d'un camí de còdols es tractés. Per tal d'implorar aigua, els habitants de la baronia de Pinós van fer una processó pel mig del riu Bastareny, que també s'havia assecat per complet. Iniciaren el recorregut, just a la sortida del sol, des de sota de l'església parroquial de Bagà, al Pont de la Vila, i anaren fent diverses parades a sota Sant Joan de l'Avellanet, a sota la Torre de Santa Magdalena, a Sant Martí del Puig... Durant la solemne processó, encapçalada per un gran creu i closa per les relíquies del Protomàrtir Sant Esteve, els feligresos, amb gran recolliment, no pararen de suplicar al seu patró que la tan desitjada aigua arribés ben aviat. Mentre anaven avançant, el llit del riu s'anava fent cada vegada més costerut i dificultós de seguir. Prop del pont del Molí del Puig, quan ja portaven més de tres hores de processó, aquesta feu una parada sense deixar d'invocar el sant patró. El prevere que portava la pesada creu que obria la processó la deixà a terra, i de sobte, d'allí mateix, en sorgí un generós doll d'aigua fresca que s'escampà amb rapidesa pels peus dels congregats, omplint en poc temps la llera seca del riu. Aquest bullidor, que prengué el nom de Sant Esteve, va solucionar l'extrema sequera i, segons diuen, mai més no s'ha eixugat.</p> | 08093-119 | Al lloc dit del Bullidor de Sant Esteve als peus del Bastareny. Pista de Bagà a Molnell. PK. 4'7 | <p>Llegenda d'orígen medieval que va lligada a la construcció de l'església de Sant Esteve de Bagà i el seu patró. Aquesta llegenda ha estat recordada pels baganesos i gisclarenyencs. En época medieval se la coneixia com a 'font de sant Esteve'</p> | 42.2693100,1.8058200 | 401518 | 4680368 | 08093 | Gisclareny | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83029-foto-08093-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83029-foto-08093-119-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | Inexistent | 2023-01-30 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | De relats semblants a aquest, en el qual un determinat sant o marededéu protagonitza un miracle vital per als seus feligresos, se'n troben molts i diversos a la nostra comarca, i tal i com ja hem comentat anteriorment, hem optat per no incloure'ls tots degut a les seves enormes semblances, per evitar de fer un recull d'intervencions celestials destinades a afavorir el poble (la qual cosa resta lluny dels nostres objectius) i perquè moltes d'elles han acabat conformant el cànon de dogmes de fe de determinades imatges o relíquies. Tan és així que el caràcter llegendari d'aquests relats, tot i que innegable, pot prendre altres formes i/o estructures que els singularitza i els deriva cap a altres gèneres de la literatura oral popular més propers als de caràcter eminentment religiós, especialment els goigs . Així mateix, molts d'aquests miracles i les intervencions celestials que els produeixen esdevenen pràcticament una còpia els uns dels altres (acabar amb la sequera, vèncer la pesta o d'altres malures, sanar els ramats...). És per aquest motiu que en aquest recull només hem inclòs aquells veritablement singulars o dignes d'esment per motius concrets que justifiquem convenientment en cada cas. Si finalment hem inclòs aquest relat en aquest recull ha estat perquè ha mantingut el seu caràcter llegendari al llarg dels segles, es troba molt arrelada a la població i, creences a part, ha estat transmesa sempre com a llegenda. A banda, com acabem de comentar al punt anterior, de la seva innegable originalitat respecte altres miracles relativament semblants. | 85 | 63 | 4.5 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||
| 83030 | Llegenda del Crist de la cossa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-crist-de-la-cossa | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. FORNER, Climent i RAFART, Benigne (2001): Goigs marians del Bisbat de Solsona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Montserrat, | Succeí ja fa molts anys que a Gisclareny varen trobar morta una donzella del poble al paller d'una de les cases. Per més que s'investigà el succés, mai ningú no va arribar a saber qui havia estat l'autor d'aquell crim. L'any següent, el Divendres Sant, just després de l'ofici religiós, tal i com era costum, tots els fidels que s'hi havien congregat passaren a estimar els peus del Sant Crist que presidia l'altar en aquella diada. Vet aquí que, en acostar-s'hi l'hereu d'una de les cases més riques del poble, just en el moment d'intentar besar els peus del Crist, tots els presents contemplaren astorats com el peu dret de la imatge es desclavava i li engaltava una cossa forta enmig de la cara. Tan dur fou el cop que el jove va caure d'esquena a terra talment com si fos un sac de patates. No va fer falta gaire cosa més per tal que els veïns entenguessin que el jove era el culpable del crim i el condemnessin pel mateix. Des d'aleshores, i en recordança de l'esdeveniment, li foren col·locades a la imatge unes cadenes als peus rematades amb una gran bola de ferro. | 08093-120 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08685) | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Malauradament, el relat no ens explícita de quina casa era l'infractor. Un aspecte curiós són les cadenes amb les quals ha de carregar el Sant Crist només pel simple fet d'haver impartit justícia. Semblaria que la pobra imatge és castigada per una bona acció com és la d'haver desemmascarat l'assassí.Aquests dos fets, la no conservació del nom de la casa en el relat i el “càstig” que rep el Sant Crist, podrien entendre's o justificar-se per haver-se preocupat la rica i principal família de la qual formava part l'assassí d'esborrar el seu nom de la llegenda i fins i tot d'encadenar la imatge, doncs no creiem que el poble, content com devia estar que es fes justícia, hagués comès aital sacrilegi.Les narracions en les quals una imatge del Sant Crist es mou per tal d'indicar algun infractor o aplicar algun càstig es troben molt esteses al llegendari popular. Potser una de les més recurrents, documentada a diversos indrets del nostre país, és aquella en la qual un Sant Crist desclava un braç per manifestar la veritat d'una promesa de casament feta per un amant infidel davant la seva imatge.Si una d'aquestes llegendes ha fet fortuna i ha transcendit la seva versió popular, aquesta no és cap altra que la Leyenda del Cristo de la Vega, una llegenda popular toledana convertida en peça literària per José Zorrilla sota el títol A buen juez, mejor testigo (que va ser inclosa en el seu volum Poesías l'any 1838). La llegenda fa referència a la figura real d'un Sant Crist de l'antiga basílica de Santa Leocadia de Toledo. Segons aquesta narració, hi havia a Toledo dos amants: Diego Martínez i Inés de Vargas. En Diego se'n va a la guerra, però Inés li demana que es casi amb ella quan torni. Davant del Cristo de la Vega, Diego jura casar-se amb ella al cap d'un mes, quan retorni de Flandes. Va passar el temps i Diego no tornava, mentre Inés ho esperava impacient. Tres anys més tard, Inés va reconèixer a Diego al capdavant d'un grup de cavallers que entraven a Toledo. Va sortir corrent a buscar-lo, però Diego, que comptava amb una nova posició social i havia oblidat les seves promeses, va girar el cavall i va renegar del seu jurament. Inés, desesperada, va demanar al governador de Toledo, don Pedro Ruíz de Alarcón, que intercedís per ella. En sol·licitar testimonis, Inés es va atrevir a presentar-ne un de molt especial: el Cristo de la Vega. El tribunal en ple i molts curiosos van acudir a l'església del Cristo de la Vega i es van agenollar davant la imatge. Després de preguntar-li si havia estat testimoni del jurament es va sentir un “sí, ho vaig ser” i els testimonis van poder veure que el Crist tenia els llavis entreoberts com si hagués parlat i la mà desclavada i estirada com per posar-la en els actes del procés. Els dos amants, inspirats, es van retirar a sengles convents.Amb tot, segurament la imatge “moguda” més famosa d'un Sant Crist a casa nostra es correspon amb el Sant Crist de Lepant (també conegut com a Sant Crist de la Galera). Aquesta imatge, venerada a la Seu barcelonina, està ennegrida i presenta el cos singularment encorbat. Sobre el perquè d'aquesta estranya curvatura n'existeixen com a mínim dues versions que difereixen força entre elles per bé que el motiu i el resultat final acaben essent els mateixos: l'ajuda als cristians defensors de la terra en contra del turc invasor a la mítica batalla de Lepant (7 d'octubre de 1571), motiu pel qual, des d'aleshores, aquesta imatge ha estat considerada un trofeu miraculós d'aquella victòria contra el temible turc. Segons la més difosa d'aquestes versions llegendàries, el Sant Crist en qüestió era dut com a insígnia a la nau capitana de les forces cristianes en l'esmentada batalla, i la curvatura del seu cos es deu al fet d'haver esquivat una bombarda enemiga. La segona de les versions ens explica que la imatge fou “ferida” per una fletxa turca i que Don Joan d'Àustria, que comandava l'expedició, la va fer guardar a la bodega de la nau. Acabada la batalla, la va voler tornar a erigir a coberta per tal de celebrar la victòria i la van trobar amb el cos curiosament torçat. En treure-la del lloc on l'havien desat es va obrir una via d'aigua en l'indret exacte on hi havia la imatge, amb la qual cosa van descobrir que el Sant Crist havia estat tapant amb el seu cos el forat que una bomba turca havia causat al buc de la nau.Un altre exemple de Crist movent-se per salvar algú és el de la llegenda intitulada El Crist de Sant Pau del Camp, en la qual un home en vol matar un altre amb una espasa a l'interior d'aquesta església barcelonina, cosa que li impedeix la imatge de Jesús crucificat en avançar el cos endavant per tal de parar el cop, la qual cosa fa entrar en raó l'agressor i, després de demanar perdó i prometre que canviarà, es reconcilia amb el seu enemic .Sigui com sigui, el què si que podem afirmar és que sempre que trobem una imatge del Sant Crist moguda o movent-se és, o bé per ajudar “els bons” o bé per delatar els infractors. | 94|119 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 83031 | Llegenda del tresor de l'alliberament de Miquel Tor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-tresor-de-lalliberament-de-miquel-tor | ALCALÀ, CÈSAR (2011): Històries encantades de Catalunya. Els mites i les llegendes del nostre país que cal conèixer, Columna Edicions S.A., Barcelona, pàgs. 71-75. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler; | XVI | Fou vers l'any 1590 que als boscos de Gisclareny es trobava pres dels bandolers el pagès d'aquesta població Miquel Tor. Els malfactors el retenien amb la voluntat de reclamar per ell un quantiós rescat. Devot com era de la Mare de Déu de Gresolet, advocada contra lladres i bandolers, va començar a pregar-li fervorosament per tal que l'alliberés. I fou així com, miraculosament, de cop i volta, sense cap mena d'explicació racional, el pres es va trobar lliure i va poder tornar a casa tranquil·lament, fet que va atribuir, sens cap mena de dubte, a la intercessió divina, doncs aquest miracle ja l'havia obrat diverses vegades. | 08093-121 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Llegenda apareguda en el context de l'època moderna en un moment en que el territori sovint es trobava atacat pels bandolers degut a la proximitat i pas de camins i vies ramaderes de certa importància que propiciaven aquest fet. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83031-foto-08093-121-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Tal i com ja hem comentat en transcriure la llegenda de La Troballa de la Mare de Déu de Gresolet , antigament aquests verals eren tan espessos que resultaven un cau perfecte per a lladres, malfactors i bandolers. És per aquest motiu que la Mare de Déu de Gresolet és advocada especialment per protegir la bona gent d'aquests sinistres personatges, i a ella s'hi encomanaven els caminants i viatgers, tant si havien d'emprendre el viatge a peu com amb diligència.En aquest cas ens trobem al davant d'una narració com tantes altres n'hi ha arreu del territori. Una narració que de ben segur no haguéssim incorporat en aquest treball de no haver estat pel fet que el fet queda situat cronològica, personal i territorialment.En aquest sentit, val a dir que aquesta narració pot relacionar-se, per les seves enormes similituds, amb dos relats més que incorporem en el present recull de Llegendes del Berguedà: L'Alliberament d'en Giralt i L'Alliberament d'en Joan de Serres . | 94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 83032 | Llegenda sobre la troballa del tresor de Cal Calçó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-sobre-la-troballa-del-tresor-de-cal-calco | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. | XVI | A la feixa que hi havia a prop del camí ramader que manava el masover de Cal Calçó, feia centúries que hi havia una gran llosa a terra mig colgada. Sovint, l'home, que passava molta misèria però era una mica dropo, pensava que l'havia de treure, puix li feia molta nosa a l'hora de llaurar. D'un dia per l'altre, però, anaren passant els anys i el masover no es va decidir. Un dia que pasturava el ramat no gaire lluny, per sobre de Cal Cabrer, va veure com uns forasters es miraven la llosa força estona, fins que l'apartaren i ompliren unes saques amb quelcom que hi havia a l'interior i feia dringadissa. L'home, encuriosit, va baixar a veure què passava tan bon punt els forasters varen haver marxat. Mentrestant, pensava en la sort que havia tingut perquè finalment no havia estat ell qui havia hagut de treure la llosa. Quan hi va arribar, però, la sort es va transformar en dissort, doncs a l'interior del forat encara hi va poder trobar una moneda d'or que els devia haver caigut als forasters. Fou aleshores quan s'adonà que a sota de la llosa s'hi devia conservar un tresor que ell no havia hagut per culpa de la seva mandra. Hom afirma que del disgust, a l'home se li tornaren tots els cabells blancs en pocs dies. | 08093-122 | A la casa de Cal Calçó situada al coll de la Bena davant del veïnat de Cal Rita | Es tracta d'una altra llegenda que ha sorgit en época moderna i lligada al pas de l'important camí ral de Gòsol passant per Gisclereny i el coll de la Bena que afavoria el pas de transhumants. La llegenda fa al·lusió a la pobresa del territòri i amb la necessitat d'enriquir-se per poder sortir d'un ambient d'economia tant austera. | 42.2587600,1.7671500 | 398312 | 4679242 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83032-foto-08093-122-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83032-foto-08093-122-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83032-foto-08093-122-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquest cas, ens trobem al davant d'un relat moralitzant, doncs per culpa de la peresa, un dels Set Pecats Capitals, el masover de Cal Calçó no va aconseguir el tresor. Així, podem afirmar que l'objectiu d'aquesta llegenda seria fer veure a la gent la necessitat de treballar i no tenir mandra per evitar disgustos semblants, amb la qual cosa es podria relacionar de forma llunyana amb el gènere faulístic | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 83033 | Llegenda del pas d'Hannibal pels Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-pas-dhannibal-pels-empedrats | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1995). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. | III ac | Conten que en la seva heroica travessa que el va menar de Sagunt fins a la península itàlica, el general cartaginès Anníbal, per tal de travessar els Pirineus, va menar el seu multitudinari exèrcit, elefants inclosos, pel camí dels Empedrats que discorre per la població de Gisclareny. | 08093-123 | Al lloc homònim. Pista de Bagà a la Font de l'Adou. PK.4. creuat el torrent sender PR.125 1200 m. | No hi ha dubte que en el marc de la segona guerra Púnica Haniibal per a defensar-se de la derrota Cartagines va decidir d'atacar Roma per sorpresa amb un exèrcit d'elefants emprenent un llarg viatge des de Cartago fins a la capital del futur imperi. Per a creuar els Pirineus va buscar els passos més assequibles i fàcils per a poder-los franquejar motiu del qual va utilitzar el curs del riu Segre com a via d'accés per la zona d'Organyà, La Seu d'Urgell i seguir el curs fins a 'Augusta Lívica'. Es tractava d'un pas més aviat fàcil. El camí dels Empedrats amb el seu estret i dificil congost resulta un pas molt dificil per a franquejar el Pendís, car hom creu que el camí mes idòni era per Greixer, Clot de Sant Pere i coll d'escriu. El pas dels Empedrats si vé resultaria tal i com s'ha vist una via de pas d'orígen més aviat medieval resultaria ser un camí més aviat dificultós per al pas de la transhumància i evidentment molt difícil o quasi impossible per al pas dels elefants. Recents estudis han corraborat que Hannibal va creuar el pas dels Pirineus pel coll de Panissars a la Jonquera ja que segles després s'hi va construïr la via Augusta, els mausoleus de Pompeu i la 'Mansio summumm viri Pirineum'. | 42.2773800,1.8188800 | 402608 | 4681250 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83033-foto-08093-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83033-foto-08093-123-3.jpg | Inexistent | Romà | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | És evident que el camí existeix, el personatge també i l'esdeveniment és cert. Ara bé, el què no sembla tan probable és que els tres elements confluïssin a la nostra comarca. En aquest sentit, la major part d'historiadors que han treballat el tema coincideixen en opinar que, segurament, l'exèrcit d'Anníbal camí de Roma va passar pels indrets més accessibles del Pirineu, i més concretament per la zona del Pertús i del coll de Panissars (a cavall de les comarques del Vallespir i l'Alt Empordà). N'hi ha d'altres, però, que consideren que el general cartaginès va travessar el Pirineu per la seva part central, i que amb la finalitat d'evitar les zones d'influència de la colònia grega d'Empúries, aliada dels romans, Anníbal va utilitzar la vall del Segre per travessar els Pirineus, camí d'Itàlia. Fos com fos, aquesta segona possible ruta tampoc garanteix el pas de l'exèrcit cartaginès pel Camí dels Empedrats, doncs si va seguir el camí del Segre, aquest queda molt més allunyat en direcció oest. Altra cosa fora que hagués travessat per la Catalunya central tot buscant el Segre en la seva part final, just abans d'entrar a França, per la zona de Puigcerdà i la Guingeta d'Ix, però aquesta possibilitat no la contemplen les fonts històriques; tan sols les llegendàries.En qualsevol cas, el què si que resulta indiscutible és que la llegenda cal situar-la l'any 218 aC, moment en el qual Anníbal, després d'assetjar la població valenciana de Sagunt va dirigir les seves tropes cap a Roma en el què fou l'inici de la segona Guerra Púnica (218 aC – 201 aC) entre Roma i Cartago. | 83 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 51077 | Llegenda de Gréixer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-greixer | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS, M (1996). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 74 i 182.CABALLE CANTALAPIEDRA, FRANCESC ( 2009). Les empremtes del camí ral de Bagà. Associació Medieval de Bagà. SERRA I VILARÓ, JOAN (1989). Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Vol II i III. VILADËS LLORENS, RAMON (1996). Les muralles de Bagà al segle XIV. Àmbit de Recerques del Berguedà. Informació inèdita cedida per Gràcia Ponça.</p> | XIX | Llegenda que es coneix a través d'alguns habitants de Gréixer. | <p>Es conta que el llogarret de Gréixer pertanyia a un senyor de la petita noblesa que era conegut pel seu mal geni i la seva afició a la caça. Un dia, mentre es trobava voltant pels boscos que s'estenien pels peus del Moixeró, va sentir la campana de l'església de Sant Andreu, cridant als feligresos dels encontorns a l'ofici religiós. Aviat, el temple es va fer petit de la gentada que assistí a missa. Feia estona que havia començat quan es presentà el senyor de Gréixer fet una fúria. Considerava una falta de respecte que el celebrant comencés la celebració religiosa sense la seva presència. Sense dir ni una paraula, prengué la ballesta i apuntant a la finestra de l'absis va disparar a l'interior. La fletxa va tocar de ple al capellà, just en el moment que aquest alçava la sagrada forma. Ferit de mort, va caure estès al mig del petit altar davant de la incredulitat i l'horror dels veïns. El senyor de Gréixer, horroritzat va fugir cames ajudeu-me boscos endins, ben bé al fons de la vall, fins que es va perdre entre les muntanyes. En memòria d'aquell succés, algú va tapiar la finestra per on havia entrat la fletxa perduda. Ningú sabia què se n'havia fet del senyor de Gréixer. Altre cop, la llegenda afirma que no va deixar mai de córrer, sense descans. Cada cert temps, l'ànima en pena d'aquell mal home passa rebent com el llamp davant de l'església, maleint la seva sort.</p> | 08099-179 | Al lloc de Gréixer | <p>El nucli de Gréixer aniria lligat amb les esglésies de Sant Nazari i sobretot sant Andreu. Es documenta en temps del prevere Daguí, una petita cel·la que passà a dependre de Ripoll. En l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà al 983 s'hi fa esment i en un document del 949 el bisbe Rodolf d'Urgell, dóna al monestir de Sant Llorenç un mas amb un molí i amb quatre peces de terra i dues vinyes situat dins el comtat de Cerdanya a la vall de Brocà a les rodalies de Bagà i al riu de Gréixer. 'Et est in ipso manso, cum ipso molino et cum quatuor precias de terra et duas vineas, in comiutatu Ceritaniense in valle Brocanense, in apendicum Bagada ad ipso rivo Garaeixer·'. Aquest referència va ser localitzada per Mn. Serra i Vilaró en els documents de ACA. Monacals d'Hisenda, Vol 801 i publicat a les baronies de Pinós i Mataplana. Afrontava amb Coma de Calls, figuera qui est ad ipsum, in via qui pergit de Portella i in loco ubi vocatur Pujol'. Aquestes afrontacions són perdudes llevat de la Portella que seria el camí ral de coll de Jou. Entendríem com a Gréixer la zona esmentada i també la casa de Cal tinent i el molí de Rigoreixer que ja ens apareix i que s'ha pogut localitzar darrere l'estret de Malgrau. Posteriorment el lloc de Gréixer ens apareix citat nombroses vegades en els documents de les baronies de Bagà. Coneixem un fogatge de 1385 a través d'un cobrador de focs el qual esmenta un total de 4 focs a la parròquia de Gréixer i altres tants al lloc anomenat el Bac per valor d'un florí. Cada foc equivalia amb una llar o casa que hi podia haver entre 4 o 5 persones. Aquesta xifra ens coincideix amb les cases que hi ha al nucli. El lloc del Bac es podria referir a la vaga de Millarès, cal tinent o molí. . També apareix esmentat sovint a la documentació baganesa. Per una banda de 1346 en data un inventari fet en una de les cases que ens dona entendre com estaven distribuïdes i quants objectes hi havia. Els inventaris corresponen en documents de molta importància per saber els objectes i pertinences que hi havia en cada llar. En el cas de la baronia de Pinós en conservem nombrosos tant de cases de Baga a com també de Gréixer. Deu anys més tard s'esmenta 'adobar lo pont de Greixa' relacionat amb un dels ponts esmentats a les fitxes 141 i 1433. També es té constància en documents posteriors i de 1666 el lloc de Gréixer juntament amb Millarès, Escriu i Hospitalet en temes relacionats amb les pastures. Consta que fixaven el nombre de bestiar que podien tenir els masos de Millarès, Greixa, Escriu i Hospitalet i també el temps que el bestiar de la vila es podia estar en aquests masos quan anava a pasturar a la muntanya comuna. Al llarg del segle XVIII degué patir algunes reformes com ho testimonien la llinda d'alguna de les seves cases coincidint en un període de bonança. Gràcies a la documentació facilitada per Mª Gracia Ponça, propietària de cal Josepó, sabem que a la Casa Gran per exemple entre el 1878 i 1928 hi van habitar una colla de famílies abans que fos adquirida pels Ponça els quals en foren rics propietaris que compren la finca de Gréixer que incloïa Escriu i la Font de Faig per a l'explotació ramadera i de la fusta.</p> | 42.2851500,1.8487700 | 405084 | 4682079 | 08099 | Guardiola de Berguedà | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08099/51077-foto-08099-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08099/51077-foto-08099-179-3.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Altres | 2020-09-23 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 119 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:13 | ||||||||
| 51080 | Llegenda de la troballa de la Verge de Rocasança | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-troballa-de-la-verge-de-rocasanca | <p>CABALLE CANTALAPIEDRA, FRANCESC ( 2009). Les empremtes del camí ral de Bagà. Associació Medieval de Bagà. CAMÓS, PARE(1653). Jardin de Mara plantado en el principado de Catalunya. Edició facsimil</p> | XIII-XVI | <p>La troballa de la verge va ser feta per un pastor que va notar com un bou de la seva ramada estava agenollat al peu de la roca anomenada Sança. Allí dalt trobà la imatge sota una savina. Volgueren traslladar-la a l'església parroquial de Gréixer, però una i altre vegada desapareixia i tornaven a trobar-la al mateix lloc on finalment van entendre el missatge diví. Alçaren la capella en aquest indret on durant segles ha estat venerada la verge de Roca Sança</p> | 08099-182 | A la capella de Rocasança situada a la casa de l'Hospitalet | 42.3062500,1.8755100 | 407320 | 4684392 | 08099 | Guardiola de Berguedà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08099/51080-foto-08099-182-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08099/51080-foto-08099-182-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08099/51080-foto-08099-182-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Altres | 2020-09-23 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 94|119|85 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:13 | ||||||||||
| 51081 | Llegenda de l'Hostal Cremat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-lhostal-cremat | <p>CABALLE CANTALAPIEDRA, FRANCESC ( 2009). Les empremtes del camí ral de Bagà. Associació Medieval de Bagà.</p> | Llegenda recollida per Francesc Caballè i Cantalapiedra. | <p>De l'hostal cremat que estava situat entre Gréixer i l'Hospitalet de Rocasança s'explica que el van cremar els habitants de les cases properes en assabentar-se que la gent que feia nit a l'hostal ja no en sortia. Diuen que familiars d'un traginer desaparegut a l'hostal es van presentar tot girant tota la casa per si trobaven algun objecte personal i l'únic que van trobar va ser un dit humà. La brama es va escampar arreu. Els hostalers robaven els traginers i marxants que feien nit a l'hostal i, després d'assassinar-los, els féien desaparèixer. Qui sap, diuen si els cremaven o en feien butifarres. La resposta, com deiem va ser la crema de l'hostal. Avui tant sols en resta com a record la font mig colgada per la vegetació al costat de la carretera de Bagà a Coll de Pal.</p> | 08099-183 | A l'Hostal Cremat. | 42.2888400,1.8557100 | 405662 | 4682481 | 08099 | Guardiola de Berguedà | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08099/51081-foto-08099-183-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08099/51081-foto-08099-183-3.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Altres | 2020-09-23 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 119 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:13 | ||||||||||
| 51083 | Llegenda de Sant Marc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-sant-marc | <p>VILADÉS, LLORENS; RAMON (2004). 'Tradicions i costums'. Erol . Suplement núm. 3</p> | XX | <p>Un butlletí del centre excursionista de Catalunya i datat de 1887 de Vicenç Plantada i Fonolleda esmenta una llegenda referent a Sant Marc i que li van explicar la gent de Brocà durant la seva estada. ' Un dia St March's trobava a la capella de Santa Cecilia de Riu-Tort: li devia convenir esser prompte á la seva capella, donchs que ab una gambada va pujar als Castellassos que encara la roca guarda lo clot. També's conta que un dia falta lo calze de Santa Cecília esmentada:lo trobaren a Aussege: un lo comprà i tornà dita sufragània de Brocà'</p> | 08099-185 | A la muntanya de Sant Marc. | 42.2647100,1.8988900 | 409187 | 4679754 | 08099 | Guardiola de Berguedà | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08099/51083-foto-08099-185-2.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Altres | 2020-09-23 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Llegenda facilitada per Anna Cassals i Fernandez de l'Associació de Torre de Guaita | 119 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:13 | |||||||||
| 78782 | Costums del nèixer i el morir | https://patrimonicultural.diba.cat/element/costums-del-neixer-i-el-morir | AMADES, Joan (1980). Folklore de Catalunya. Costums i creences, Ed. Selecta, p. 37 i 81 Fitxes d'Etnografia i Folklore del Berguedà. Municipi Puig-reig. Àmbit de Recerques del Berguedà,1985. | XIX-XX | - Per ajudar al part feien bufar a la partera ben fort dins d'un càntir gros, primer pel tot i després pel galet. - Quan naixia una criatura els parents regalaven a la 'partera' una gallina vella per poder fer bon caldo. - El bateig es celebrava amb un bon refresc i el presidia la 'llevadora' i s'anunciava a toc de campanes que pagava el padrí o padrina. - A Puig-reig es creia que es tallava la creixença de les criatures si se'ls feia passar per sota una cadira, una escala de mà oberta o recolzada a la paret, o per sota les cames d'un adult. També se li talla la creixença si se'l pega amb una canya verda, i si s'embriaga amb aiguardent. - El singlot es però exemple de que l'infant creix; per guarir-lo, si es molt intens, s'ha de posar borrissol de baieta groga damunt el seu front. - Els casaments de vidus anaven sempre acompanyats d'esquellots fins que els nuvis pagaven vi bo. - L'arribada de la mort es senyalava amb una cinta negra que es penjava a l'entrada de la casa; el dol es mantenia com a mínim un any. | 08175-80 | Puig-reig | Doxumentacio Oral: Rafel Balmes de Puig-reig | 41.9739100,1.8792800 | 407146 | 4647487 | 08175 | Puig-reig | Fàcil | Regular | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | 119 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:22 | ||||||||||
| 78783 | Costum de curar de l'espatllat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/costum-de-curar-de-lespatllat | Fitxes d'Etnografia i Folklore del Berguedà. Municipi Puig-reig. Àmbit de Recerques del Berguedà,1985. | XVIII-XX | Quan una persona no es troba bé però no té mal enlloc, es diu que està “espatllat”, i aleshores aquest males cura en contacte amb persones que el saben curar amb una pràctica que combina oracions i unes accions peculiars que consisteixen en asseuré sobre els peus de la persona que, també asseguda en una cadira baixa, sap curar de l' “espatllat” . Un cop asseguda, qui cura pren els braços creuats del malalt i fa espetegar els ossos. El mateix objectiu s'aconsegueix de peu dret, fent pressió a l'os de la carcanada entre les dues mans de qui fa de 'curandero'. | 08175-81 | Puig-reig | Doxumentacio Oral: Rafel Balmes de Puig-reig | 41.9739100,1.8792800 | 407146 | 4647487 | 08175 | Puig-reig | Restringit | Bo | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | 94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:22 | ||||||||||
| 91962 | Joc de bitlles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/joc-de-bitlles | <p>RUMBO, A. (2005) ' Festes i Tradicions' a Sant Jaume de Frontanyà: Art, Natura i Pau; Diputació de Barcelona, Barcelona. </p> | s. XX | La tradició no ha perdurat. | <p>A Sant Jaume de Frontanyà, cada diumenge a la tarda es jugava a les bitlles al Padró de Cal Mestre. Els dos equips que hi participaven tenien en joc un porró de vi amb gasosa. Les bitlles era el joc per excel.lència i una activitat lúdica molt popular, junt al ball dels diumenges que es feia a Cal Sastret o a Ca l'Eloi. A les bitlles només hi jugaven els homes, els que s'havien fet ells mateixos nou bitlles d'uns vuitanta centímetres d'alçada que s'havien fet ells mateixos amb fusta de pi. Les posaven en un espai de tres per tres i amb el truc, una bola de fusta que tenia forats per agafar-la, havien de tirar-les a terra. </p> | 08216-89 | Padró de Cal Mestre | 42.1874000,2.0245700 | 419454 | 4671044 | 08216 | Sant Jaume de Frontanyà | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/91962-bitlles-sjf.png | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | Inexistent | 2022-08-17 00:00:00 | Lluïsa Vilalta Pérez | 119 | 63 | 4.5 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:22 | |||||||
| 81726 | Vot del poble a Falgars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vot-del-poble-a-falgars | DD.AA. (1998) Sant Julià de Cerdanyola. Municipi de sempre. Municipi recuperat. Ajuntament de Sant Julià de Cerdanyola. | XVII-XXI | Durant la plaga de llagosta que es va produir a tot Catalunya a finals del segle XVII i que també va arribar a Cerdanyola durant el mes de maig, quan tots els conreus estaven començant a florir. El poble estava preocupat i s'encomanà a la Mare de Déu de Falgars fent promesa que si se'n lliuraven pujarien un cop a l'any en peregrinació. La plaga s'aturà un 11 de maig al serrat que actualment s'anomena Serrat de les Llagostes. En els inicis la gent pujava a peu pel camí resant el Rosari fins a l'espatllet del Soler, a partir d'allà cadascú anava per on volia sense resar fins arribar a Sobirana, a partir d'aquí es tornava a fer processó i resar el rosari i les lletanies fins a la font, allà els rebia el mossèn de Falgars amb una creu. Junts pujaven al santuari on es celebrava la Santa Missa. En l'actualitat no es fa la peregrinació i la gent puja pels seus mitjans fins al santuari, es celebra missa, la gent es queda a dinar amb la família i a la tarda es resa el rosari. | 08903-212 | Sant Julià de Cerdanyola | El santuari de Santa Maria de Falgars és un santuari marià situat a 1288 m d'altitud dins el terme municipal de La Pobla de Lillet i proper a Sant Julià de Cerdanyola, on es venera la marededéu de Falgars, una imatge d'alabastre gòtica que segons la tradició va desaparèixer durant alguna guerra i va ser trobada per un pastor entre unes falgueres d'aquest indret. El dilluns de la Segona Pasqua o Festa Major de Cinquagesma, se celebra un aplec que és una de les tradicions més populars de La Pobla de Lillet i que acaba amb la ballada conjunta de la Dansa de Falgars, un dels esdeveniment més importants per als municipis dels voltants. Les antigues famílies Saus i Riembau de Cerdanyola havien fet donacions importants al santuari de la Mare de Déu de Falgars abans del segle XVIII, ja que no existia l'ermita de la Mare de Déu de les Esposes. | 42.2224300,1.8926100 | 408608 | 4675066 | 08903 | Sant Julià de Cerdanyola | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08903/81726-foto-08903-212-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Simbòlic | 2022-12-01 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. OPC | 98 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:32 | |||||||||
| 81727 | Processó al santuari de la Mare de Déu de les Esposes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/processo-al-santuari-de-la-mare-de-deu-de-les-esposes | <p>DD.AA. (1998) Sant Julià de Cerdanyola. Municipi de sempre. Municipi recuperat. Ajuntament de Sant Julià de Cerdanyola.</p> | XIX-XX | <p>La nit del 14 al 15 d'agost, celebració de la nativitat de la Mare de Déu, es fa una processó al santuari de les Esposes, que surt del poble i transcorre per la carretera, formant dues fileres, una a cada banda. Els assistents porten fanalets que els il·luminen el camí fins arribar al santuari. Es fa missa a l'església un cop s'arriba i en sortir es fa un piscolabis a la plaça davant l'església.</p> | 08903-213 | Sant Julià de Cerdanyola | <p>L'església de la Mare de Déu de les Esposes es va construir el 1858, tal i com consta a la porta, tot i que alguns elements fan pensar en l'existència d'un edifici anterior. El santuari sembla que es va construir a partir d'una epidèmia de còlera morbo que va assolar el territori; els veïns van decidir aixecar un santuari a la Mare de Déu dels Dolors per demanar la seva protecció, aprofitant un lloc on ja hi havia una petita capelleta de pedró dedicada a la Mare de Déu. L'església també va patir durant la Guerra Civil, sembla que algunes imatges les van tirar pel precipici i altres les van cremar davant l'església. Es van destruir la imatge principal del cambril, la Mare de Déu dels Dolors, que era una imatge vestida, i els dos àngels custodis que hi havia a cada costat del cambril. El nom de Les Esposes s'ha interpretat com una derivació, ja que també s'havia conegut com Mare de Déu de les Espases, ja que la imatge que hi havia anterior a la Guerra Civil era la d'una marededéu dels Dolors, asseguda amb Jesús mort als braços i que portava un cor amb espases clavades, per això la gent li deia la marededéu de les Espases. L'evolució del nom va crear la tradició de les esposes. Aquest santuari ha sigut un important centre de devoció de tot el terme municipal i dels municipis de l'entorn.</p> | 42.2266400,1.8852400 | 408006 | 4675542 | 08903 | Sant Julià de Cerdanyola | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Simbòlic | 2020-07-04 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. OPC | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:32 | ||||||||||||
| 81728 | L'endreça de les cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lendreca-de-les-cases | DD.AA. (1998) Sant Julià de Cerdanyola. Municipi de sempre. Municipi recuperat. Ajuntament de Sant Julià de Cerdanyola. | XX-XXI | Un cop acabada la Fia-faia, els assistents van a sopar a casa seva. Alguns van a la missa del Gall i en acabar es fa un ressopó a la plaça del poble amb tastets, carn, all i oli de codony, vi i cava. Durant aquest àpat es canten cançons de Nadal. Un cop acabat el tiberi, els joves i altra gent del poble passen el temps fet el joc de l'endreça, que consisteix en passejar pel poble buscant quines coses poden ser endreçades i les porten a la plaça on s'hi queda endreçat fins que a l'endemà, dia de Nadal, algú ho reculli, així fan endreça de tot el que en teoria s'ha perdut pel poble. Acostumen a agafar totes aquelles coses que els veïns deixen a fora de casa seva. | 08903-214 | Sant Julià de Cerdanyola | 42.2236900,1.8928300 | 408628 | 4675206 | 08903 | Sant Julià de Cerdanyola | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Lúdic | 2022-12-01 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. OPC | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:32 | |||||||||||||
| 81736 | La segregació de Sant Julià de Cerdanyola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-segregacio-de-sant-julia-de-cerdanyola | XX | El 20 de juliol del 1993 es va celebrar una sessió extraordinària per recuperar l'Ajuntament, en un acte al que va assistir tot el poble. La segregació de Sant Julià de Cerdanyola va ser declarada definitivament amb el decret 65/1994 de 7 de març, amb aquest es va separar definitivament del terme municipal de Guardiola de Berguedà i es van fixar els nous límits. | 08903-222 | Sant Julià de Cerdanyola | Durant les Guerres Carlines, el 1867, va haver el primer intent d'agregar els termes municipals de Sant Julià de Cerdanyola i Brocà, que no va prosperar. A principis del segle XX es va decidir traslladar l'Ajuntament de Brocà al barri de l'Hostal Nou que aleshores i després de la demanda de matèria primera produïda per la guerra gran (1914-18) va provocar que els habitants de les masies de Brocà, Gavarrós, Torre de Foix es concentressin en llocs més propers a les cruïlles de camins. Aquest en seria el cas del barri de l'Hostal nou, la Farga, cal Frare i del Collet que havien anat creixent i va caldre la necessitat de erigir al punt més cèntric un lloc per a l'ajuntament que fins aleshores tenia serveis mancomunats dels nuclis de Brocà (que englobava Gréixer, Gavarrós, Torre e Foix i Sant Llorenç) amb el de Sant Julià de Cerdanyola. Al 1936 es va proposar d'unificar els dos ajuntaments en un de sol. Es va fer una sessió extraordinària el 13 de setembre de 1936, reunint d'una part l'ajuntament de Brocà amb Joan Noguera com a alcalde i per l'altra l'ajuntament de Sant Julià presidit per Joan Anfruns i Portell. El 20 de setembre es posaven d'acord i el 27 de setembre del mateix any es va acordar celebrar un referèndum popular que n'aprovà la seva unificació. Passada la Guerra es va demanar al governador civil de Barcelona que resolgués l'agregació, que es va mantenir i es va fer la fusió oficial el 12 d'octubre de 1942. El nou ajuntament es va anomenar Guardiola de Berga, actualitzant a Guardiola de Berguedà, tal i com publica el DOGC del 1981 que esmenta ' Decret 299/1980 d'11 de setembre que fa referència al canvi de nom del municipi de Guardiola de Berguedà pel seu origen català, que és el de Guardiola de Berguedà'. Per tant, el 1942 Sant Julià de Cerdanyola va perdre la seva independència en ser annexionat a Guardiola de Berguedà. L'any 1982 es va crear a Cerdanyola una junta per a la segregació, amb l'objectiu de treballar per a la independència municipal redactant un expedient de segregació iniciant-se formalment el procés, expedient aprovat per l'Ajuntament de Guardiola el 1983, presentant-lo a la Generalitat de Catalunya. Tot i que Sant Julià tenia el suport ple de Guardiola, que estava a favor de la segregació, va topar amb la negativa del Govern, que era favorable a la creació d'una Entitat Municipal Descentralitzada i no un municipi, expedient que va ser aprovat per l'Ajuntament de Guardiola el 28 de juny de 1990. El municipi va crear una junta de segregació i amb els diners que van aportar totes les famílies va aconseguir que els tribunals reconeguessin la seva reivindicació. Finalment, el juliol de 1993, Sant Julià de Cerdanyola va recuperar la seva autonomia com a poble. El 20 de juliol del 1993 es va celebrar una sessió extraordinària per recuperar l'Ajuntament, en un acte al que va assistir tot el poble. La segregació de Sant Julià de Cerdanyola va ser declarada definitivament amb el decret 65/1994 de 7 de març, amb aquest es va separar definitivament del terme municipal de Guardiola de Berguedà i es van fixar els nous límits. El primer Alcalde va ser Ramon Elias Espel que el va presidir fins al 1995. Cada any es celebra la commemoració dels anys de recuperació de l'autonomia. | 42.2224300,1.8926100 | 408608 | 4675066 | 1993 | 08903 | Sant Julià de Cerdanyola | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Altres | 2022-12-01 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. OPC | El diumenge més proper al 20 de juliol es celebra l'aniversari de la recuperació del municipi. | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:32 | |||||||||||
| 38685 | LA SARDANA D'AVIÀ | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-sardana-davia | RAFART, J. (1995). Avià i les caramelles. Col. L'Escambell, núm. 14. Ed. Associació Cultural El Vilatà. RAFART, J. (1996). La Coral Santa Maria d'Avià. Col. L'Escambell, núm. 16. Ed. Associació Cultural El Vilatà. RAFART, J. (1998). Avià i les sardanes. Col. L'Escambell, núm. 20. Ed. Associació Cultural El Vilatà. | XX | La 'Sardana d'Avià' descriu de manera senzilla i poètica els trets més característics del poble d'Avià. La sardana parla de la situació geogràfica d'Avià (entre el pla i la muntanya), de les persones que hi viuen (pagesos, minaires, teixidors,...), de les joies històriques del poble (l'església romànica de Santa Maria i la parròquia de Sant Martí), d'alguns paratges dels voltants (el Pla de la Parera, l'ermita del Remei, la font d'Avià, la de les Boixes,...) Surten també algunes entitats i activitats culturals i religioses que es duen a terme al poble: el teatre, el concurs de pessebres, la romeria anual de la parròquia al santuari de Queralt... | 08011-161 | Aquesta sardana va ser un encàrrec del grup de caramellaires d'Avià al músic Josep Vila i a la poetessa Neus Ballarà, aquesta havia estat mestra del poble durant els anys quaranta i va saber expressar bellament els trets característics del poble. Els arranjaments musicals els va fer Josep Serra, que més tard va composar el vals d'Avià. La Sardana d'Avià va ser estrenada per Pasqua de l'any 1978, després de la iniciativa del Grup de Caramelles per realitzar-la, aquest grup des del 1976 i sota la direcció de Josep Esquerra recorria els carrers i cases de pagès del poble el diumenge i el dilluns de Pasqua, activitat que actualment encara es manté. Principalment impulsats per la iniciativa d'Anselm Pellicer i Ramon Pagerols, els caramellaires avianesos van decidir encarregar una sardana que fos símbol del poble per poder-la cantar per Pasqua. Es tracta d'una de les dues peces musicals avianeses, i aquesta defineix molt bé l'essència del poble. La Sardana va tenir tant ressò que fins i tot un carrer del poble porta el nom de Flor de la Muntanya per votació popular. | 42.0772300,1.8227700 | 402622 | 4659021 | 1978 | 08011 | Avià | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2021-09-21 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Josep Vila i Neus Ballarà | Flor de la muntanya,/ poble alegre d'Avià,/ amb tu l'ull s'enganya/ i et pren per joiell del pla. / Vora teu Santa Maria/ i, prop d'ella, Sant Martí:/ amorosa companyia/ que il·lumina el bon camí./ Pla de la Parera,/ ets com un coixí d'herbei./ I ets sempre encisera/ dolça ermita del Remei./ Braços que guien la rella,/ braços de minaire i teixidor,/ ben units, formem l'anella/ a la plaça del Padró./ Si per Nadal ens visiteu amb afany noble,/ un món petit trobareu en moltes llars,/ un món petit fet amb bocins de cor d'un poble,/ gelós custodi dels seus records més cars./ Si aneu cercant, guiats per la llum de l'altura,/ l'humil pessebre, no cal tirar endavant;/ mireu-lo ací, mireu-lo ací en miniatura,/ malgrat l'Infant que hi veieu sigui un Déu gran./ Si és a l'estiu que ens visiteu,/ us convidem a anar a la font,/ si ens visiteu,/ a anar a la font us convidem./ Cap a la font!/ Font d'Avià,/ font de les Boixes,/ totes són ben fresques,/ tra, la, la/ Cap a la font!/ Fonta d'Avià,/ font de les Boixes,/ totes són de bon trobar./ Devotament pugem cada any en romeria/ a venerar la Mare Verge de Queralt./ Estimem l'art i a tot devot que té Talia/ acull de grat la porta oberta del Casal./ El nostre poble cantarà aquesta sardana/ fent-se ressò del seu aire i dels seus mots,/ l'escamparem com benefactora tramuntana/ fins que s'hi trobin les veus de tots./ Si és a l'estiu.....'(es repeteix). | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | ||||||||||
| 38686 | EL VALS D'AVIÀ | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-vals-davia | RAFART, J. (1995). Avià i les caramelles. Col. L'Escambell, núm. 14. Ed. Associació Cultural El Vilatà. RAFART, J. (1996). La Coral Santa Maria d'Avià. Col. L'Escambell, núm. 16. Ed. Associació Cultural El Vilatà. RAFART, J. (1998). Avià i les sardanes. Col. L'Escambell, núm. 20. Ed. Associació Cultural El Vilatà. | XX | Cançó amb tonada de vals que parla de la festa Major d'Avià, del municipi i dels habitants. | 08011-162 | El vals 'La Festa Major d'Avià' va ser compost per Antoni Serra especialment per a la Coral Santa Maria d'Avià i es va estrenar el dia de la presentació oficial de la Coral, el 27 d'agost de 1982 en una vetllada que es va celebrar durant la Festa Major al Local Avianès. En aquesta època el director de la coral era Josep Esquerra. Es tracta d'una de les dues peces musicals d'essència avianesa. | 42.0772300,1.8227700 | 402622 | 4659021 | 1982 | 08011 | Avià | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2021-09-21 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Antoni Serra i Oribe | 'Ben abrigat per Queralt i en mig del Berguedà, s'alce, joiós i flairant, el bell poble d'Avià. De tot arreu hi va gent; el jovent, ni pot dormir tot pensant, que arriba la festa, festa que es fa sentir. Tots els carrers amb garlandes, gallardets i banderetes; quina il·lusió per a xics i grans, es que és la Feta Major i a missa hi van tots, tot seien als bancs que el mossèn vol fer llarg el sermó. S'acabat l'acte de la litúrgia. A la plaça del Padró hi ha sardanes!!. Fem rotllanes, donem-nos les mans!!, donem-nos les mans!!. Els xicots porten calces de pana perquè així semblen més escaients, els vells porten barretina i les noies s'han fet la permanent; no falta ningú a la gresca, ni l'alcalde ni el vell caporal, el mossèn també va a la festa i aquell prim xar-xot, què no té mai un ral. De les festes d'agost que molt valen, no hi ha d'altre que sigui millor, d'Avià a les contrades s'en parla, fins i tot arreu del Roselló. Visca, visca sempre Avià el nostre poble, i visca la Festa Major!.' | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | ||||||||||
| 94174 | Dansa del segar i el batre d'Avià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dansa-del-segar-i-el-batre-davia | <p>Cortés Elía, María del Agua; Escútia Fors, Eloi (2019) Les danses tradicionals del Berguedà. Recull històric, documental i coreogràfic. Berguedana de Folklore Total. P. 87-90.</p> | <p><span><span><span>Aquesta dansa es balla durant la Festa del Segar i el Batre d’Avià, el segon diumenge de juliol, a l’era de Santa Maria d’Avià, després de l’esmorzar dels segadors. La dansa, la música i la cançó van ser un encàrrec de la comissió de la festa del Segar i el Batre i és obra de Pep Lizandra i Xixu Oscat (Narcís Mellado). Es va començar a ballar a la festa de l’any 2015 i s’ha convertit en un element característic.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>És una dansa de parelles i els balladors han de ser múltiples de quatre. Recorda les feines que es feien al camp durant la sega, la batuda i quan aixecaven el paller, així com les celebracions posteriors a la collita. És una dansa cantada.</span></span></span></span></span></span></p> <p> </p> <p><span><span><span><span><strong><span><span>Lletra de la cançó</span></span></strong></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>(Crida)</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Segadors a segar a segar, que ja comença a clarejar.</span></span></span></span></span></span></p> <p> </p> <p><span><span><span><span><span><span>(Segar)</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Sega, sega, sega ben arran</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>que la palla va cara i esmola el volant</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>l’esclopet com a empara és molt important,</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>és molt important.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>La mainada ja va arribant</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>amb la cistella plena de teca abundant</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>les mestresses a casa ho han “nat” preparant,</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>ho han “nat” preparant.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>(Lligar)</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Lligarem amb els vencills,</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>les espigues fent bones garbes,</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>lligarem amb els vencills,</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>perquè no tenim pas cordills</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>(BIS)</span></span></span></span></span></span></p> <p> </p> <p><span><span><span><span><span><span>(Batre)</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>L’era ja està a punt per començar amb la batuda</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>i amb l’ajut del bestiar el gra de la palla es separarà</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>BIS</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>A batre, a batre,</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>que caigui el gra que és ben madur.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>A batre, a batre,</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>que el feinejar és molt dur.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>L’era hem ben escombrat</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>ara el gra ja és a dins les saques</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>i amb la palla restant</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>aixecarem un paller ben gran.</span></span></span></span></span></span></p> <p> </p> <p><span><span><span><span><strong><span><span>Coreografia</span></span></strong></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Es diferencien tres parts: el passeig d’inici i la crida; la primera part que alterna segar i lligar; i la segona part que representa la batuda i fer el paller amb l’aixecament final de les balladores en un salt de quatre.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><strong><span><span>Inici: </span></span></strong><span><span>Passeig: els balladors circulen sense ordre, parlant els uns amb els altres.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><strong><span><span>Crida: </span></span></strong><span><span>quan es fa la crida els balladors es posen al seu lloc per iniciar la dansa. La posició d’inici és un cercle de parelles que queden encarades de dues en dues formant grups de quatre, les dones a la dreta de la seva parella (fig. 1).</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><strong><span><span>Primera part: </span></span></strong><span><span>S’alterna el segar i el lligar.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><strong><span><span>Segar: </span></span></strong><span><span>es fa la simulació de la sega del blat amb el volant, que és com s’anomena la falç al Berguedà. Les parelles avancen seguint el cercle en el sentit cap a on estan mirant, sense agafar-se de les mans. Fan dues passes per creuar-se amb la parella que tenien davant i superar-la (sempre creuant-se per les espatlles dretes, de Forma que els nois passen pels extrems del grup i el noies pel mig) (fig. 2) i s’aturen davant la parella següent que es troben de cara. Llavors les dones piquen</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>de mans dos cops i els homes fan el gest de segar amb la mà dreta ajupint-se una mica; segueixen avançant de la mateixa forma fins a la següent parella que troben</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>de cara i repeteixen el mateix; a la tercera vegada que avancen i es troben amb la següent parella primer fan un gir sencer sobre si mateixos, després piquen</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>amb una mà amb la contra parella que han trobat davant i finalment pica cada un amb les pròpies mans (fig. 3). Es repeteix tot.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><strong><span><span>Lligar: </span></span></strong><span><span>simula el lligat de les garbes de blat. La dansa segueix amb les parelles en grups de quatre encarades com a l’inici, però fent quadrilla amb les contraparelles que han trobat en acabar el segar. Les parelles s’agafen de la mà i avancen amb pas saltat en el sentit en què es troben disposades. Les parelles que avancen en sentit antihorari fan un pont aixecant les mans per sota del qual passa la contraparella</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>que tenien davant i que avança en sentit horari (fig. 4). Aquest moviment s’alterna a mida que es troben altres parelles: primer fent pont i després passant per sota. Així es fan quatre passades i en acabar fan mig gir sobre ells mateixos per canviar de direcció i retornar pel mateix camí repetint els mateixos passos però ara les parelles que han acabat la tirada anterior fent pont l’inicien passant per sota, i a l’inrevés. Aquests dos moviments, segar i lligar, es fan en total dues vegades.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><strong><span><span>Segona part</span></span></strong></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><strong><span><span>Batre: </span></span></strong><span><span>amb la música de preparació les parelles es posen en grups de dues parelles formant una rotllana agafats de les mans (fig. 5); si es balla amb volants es deixen a terra, al centre. Seguint el ritme de la música es comença a girar cap a la dreta amb pas saltat de costat, 8 compassos, i a la repetició de la melodia es fan 8 compassos cap a l’esquerra. Seguidament els balladors, amb el mateix pas saltat de costat, fan 4 compassos girant cap a la dreta, avançant i aixecant els braços cap al mig i amunt</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>cada vegada que es canta “a batre, a batre”; en la repetició de la melodia volten cap a l’esquerra fent el mateix moviment.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><strong><span><span>Fer paller: </span></span></strong><span><span>Tot seguit s’agafen de les espatlles (“l’era hem ben escombrat”) i giren 4 compassos cap a la dreta i 4 compassos cap a l’esquerra (“i amb la palla”) (fig. 6). Els balladors s’aturen quan diuen “aixecarem un paller....” es fa l’aixecament de les noies o </span></span><strong><span><span>salt de quatre</span></span></strong><span><span>. Les noies es recolzen en les espatlles dels nois mentre ells les aixequen per sota les aixelles (fig. 7), aguantant així fins que els músics acaben de tocar o cauen les balladores.</span></span></span></span></span></span></p> | 08011-208 | 42.0735359,1.8350077 | 403629 | 4658598 | 2011 | 08011 | Avià | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08011/94174-captura-de-pantalla-2023-05-16-122911.png|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08011/94174-0e3a41e2-4c1c-42a7-926c-60330df2592fsource-aspect-ratiodefault0.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08011/94174-f3bf78de-9c92-4826-b133-5d23a0a72415source-aspect-ratiodefault0.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic/Cultural | Inexistent | 2023-05-16 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. OPC | Narcís Mellado i Pep Lizandra | 62 | 4.4 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | ||||||||||
| 40589 | Ball Cerdà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-cerda | <p>CABALLÉ. F. (1998). El Déu de Bagà. Columna Albí eds.</p> <p>Cortés Elía, María del Agua; Escútia Fors, Eloi (2020) Les danses tradicionals del Berguedà. Recull històric, musical i coreogràfic. Volum 2. Edita Berguedana de Folklore Total. Berga. </p> | <p>El Ball Cerdà és un ball tradicional de les zones de muntanya que va ser recuperat a mitjans del segle XX i és el més conegut que balla l'esbart Cadí de Bagà. En aquest ball la parella que l'obria era la formada pels primers més joves que tenien previst casar-se. La futura núvia confeccionava un vestit en secret que es posava per primera vegada pel ball causant l'admiració dels assistents. L'Esbart Cadí balla altres coreografies típiques, com La Bolangera, el Ball de Rentadores, el Ball del Eugassers, el Contrapàs.</p> | 08016-78 | Bagà | <p>L'any 1935 el Sr. Joan Pardinilla i la seva esposa Maria Guiu, mestres a Bagà, van recollir dades relatives a les danses i balls de Bagà a partir d'informació que els va proporcionar oralment gent gran de la vila. Van recuperar diferents balls de la zona, entre ells el ball Cerdà que sembla que es va deixar de ballar perquè en el galop final, un sector del jovent eixelebrat, desvirtuava l'acabament amb una frenètica sortida de la plaça de les voltes cap als carrers, ocasionant incidents i alguna caiguda de la gent gran que també hi prenia part del ball. Es ballava per la Festa Major. Actualment es balla el dia de la festa de l'arròs, el segon diumenge de febrer.</p> | 42.2525700,1.8618000 | 406110 | 4678447 | 08016 | Bagà | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Científic | 2024-03-01 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | L'Esbart Cadí fa ser format l'any 1949 per Joan Pardinilla i Maria Guiu. | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | ||||||||||||
| 40591 | Cançoner de Calic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canconer-de-calic | <p>CABALLÉ. F. (1998). El Déu de Bagà. Columna Albí eds.</p> <p>Serra Vilaró, Joan (1914) El cançoner de Calic. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya.</p> | <p>En Calic, Joan Prat Molins, nascut al mas de la Costa (1837-1918) era un baganès trobador de la seva època que cantava cançons que aprenia i d'altres que ell mateix inventava, acompanyant-se d'un flabiol. El Calic, tot i que era quasi analfabet, va ser un cronista de la seva època, ja que deixà entre cançó i cançó una mica d'història local ja que en elles surten noms de cases, personatges i fets històrics de Bagà. El renom 'calic' prové de l'època de la Guerra del Francès, quan un grup d'homes de Bagà que tenien cura de vigilar el pas del Coll de Pendís, es van quedar adormits i un grup de francesos els va descobrir matant a quasi tots. Alguns es van escapar i la població els considerà uns covards, anomenant-los calics. Entre aquell grup hi havia el Francisco Prat, avi de Joan Prat i Molins, protagonista del cançoner.</p> | 08016-80 | Bagà | <p>Mn. Serra Vilaró va recopilar moltes de les cançons que cantava en Calic, amb lletra i música, fent un llibret recopilatori. El cançoner conté 135 cançons, tot i que Serra Vilaró no va prendre nota d'algunes que li van semblar massa descarades. No totes les cançons són originals d'en Calic, ja que ell mateix en va recollir algunes. El Cançoner de Calic va ser publicat per primera vegada l'any 1913 com un fascicle dins el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Podem dir que el cançoner és una de les obres de literatura popular més important de Bagà. Entre les cançons trobem la 'Cançó del Tutà', 'Les Baldriques', 'La noia del Cambrot', 'Les fabricantes', fent referència a fets baganesos.</p> | 42.2525700,1.8618000 | 406110 | 4678447 | 08016 | Bagà | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2024-04-21 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Joan Prat i Molins, Calic | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | ||||||||||||
| 96177 | Bolangera de Bagà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bolangera-de-baga | <p><span><span><span><span>Arxiu Josep M. Castells i Andilla (1897-1988). Bolangera. Bagà. Caixa 111, sobre 11, Bolangera de Bagà. Arxiu de Patrimoni Etnològic de Catalunya. Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. (Recull les dades de Joan Pardinilla).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Arxiu Joan Comas i Vicenç (1909-1977). Bolangera. Bagà. Caixa 95, sobre 293, Bolangera de Bagà. Arxiu de Patrimoni Etnològic de Catalunya. Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. (Recull les dades de Pardinilla- Guiu).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Caballé, Francesc (1988) 'El neguit d’aquella mestra feta dansa'. A <em>L’Erol</em> núm. 23, p. 9-11.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pardinilla Vilaplana, Jordi (2001) <em>Esbart Cadí de Bagà. 50 anys de compromís, 50 anys d'il·lusió</em>. Edita Esbart Cadí de Bagà. Bagà.</span></span></span></span></p> <p>Cortés Elía, María del Agua; Escútia Fors, Eloi (2020) Les danses tradicionals del Berguedà. Recull històric, musical i coreogràfic. Volum 2. Edita Berguedana de Folklore Total. Berga. </p> | XIX-XX-XXI | <p><span><span><span><span><span><span>És una dansa en cercle que s’havia ballat molt i a molts llocs i per això hi ha moltes versions, tant de la música com del ball. Al Berguedà coneixem bolangeres a Berga, Bagà, Gósol, Gisclareny, La Pobla de Lillet, Santa Maria de Merlès i Sant Julià de Cerdanyola. Totes elles comparteixen l'aire alegre, el ritme binari, l'inici en anacrusi i el tenir dues frases musicals, la primera sempre de 8 compassos i la segona de 8 o 10.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>La partitura d’aquesta dansa de Bagà va ser escrita i harmonitzada per a piano l’any 1953 per Daniel Sanahuja Capella<a href='#_ftn1'><span><span><span><span><span><span>[1]</span></span></span></span></span></span></a> a partir de la informació recollida per Joan Pardinilla i Maria Guiu, i a petició d'ells. </span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>La coreografia de la bolangera de Bagà la trobem també a Gisclareny, Gréixer, Gósol, Tuixent i Cornellana, tal i com apuntava Pardinilla. </span><span>S'acompanyava d'una cançó que és també freqüent a altres zones, tot i que s'hi anaven introduint variants.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span>La Bolangera té diners</span></span></p> <p><span><span>que no els ha suat pas gaire,</span></span></p> <p><span><span>que se'ls ha guanyat filant</span></span></p> <p><span><span>de Ripoll fins a Valldaura.</span></span></p> <p> </p> <p><span><span>La Bolangera té un tupí,</span></span></p> <p><span><span>sense foc el fa bullir;</span></span></p> <p><span><span>sap escriure sense riure,</span></span></p> <p><span><span>sap comptar fins a una lliura,</span></span></p> <p><span><span>sap fer coves i paners</span></span></p> <p><span><span>i unes quantes coses més.</span></span></p> <p> </p> <p><span><span><span><a href='#_ftnref1'><span><span><span><span><span>[1]</span></span></span></span></span></a> Daniel Sanahuja i Capella (1902-2004), músic, compositor, musicòleg, director d'orquestra, professor de música i de cant català. Fundà i dirigí les Edicions Musicals Arraona, que van instrumentar i harmonitzar un gran nombre de ballets populars catalans, arranjats per a cobla.</span></span></span></p> | 08016-124 | <p><span><span><span><span><span><span>La Bolangera és una dansa que comença a adquirir una entitat a partir del Renaixement i que va tenir una expansió important durant els segles XVII i XVIII, per davallar progressivament al XIX, ja que els valsos i les polques van propiciar-ne la reculada i aquesta dansa va quedar com a joc d'infants. Al segle </span><span>XX encara es ballava i ha tingut una recuperació a finals del segle XX en algunes zones. S’ha relaci</span><span>onat amb el cicle festiu agrari, com una dansa per fer festa durant les trobades posteriors a algunes feines del camp. </span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>L'any 1951 es va recuperar aquesta bolangera gràcies a la memòria de Josep Casals de Bagà, <em>Tendre</em>, i la feina de recerca feta per la mestra de Bagà Maria Guiu Serradell (1907-1987) i el seu espòs Joan Pardinilla i Busquets, també mestre i historiador local (Pardinilla, 2001: 76). L'any 1951 van fundar l’Esbart Cadí de Bagà i es van dedicar a la recuperació d'alguns dels balls que s’havien ballat a l’Alt Berguedà, com són el ball Cerdà de Bagà, la Bolangera, el ball de les Senyores de Gósol, el ballet de Déu de Gósol, entre d'altres.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Aquesta bolangera sembla que es va ballar fins a inicis del segle XX tots els diumenges i festes de Bagà que anaven acompanyades de ball, segons va apuntar Joan Pardinilla.</span></span></span></span></span></span></p> | 42.2527062,1.8605982 | 406011 | 4678463 | 08016 | Bagà | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2024-03-01 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | En el ball d'exhibició que es fa actualment a la plaça Porxada de Bagà, les parelles agafades de la mà entren a la plaça en filera i se situen en diferents rotllanes. Cada rotllana agrupa sis parelles i, els balladors agafats de les mans, fan ball en cercle en sentit antihorari durant una tirada de la primera melodia, similar a la dansa que es fa en altres llocs (fig. 1). En finalitzar es disposen en cercle agafats tots de les mans i mirant al centre, amb la segona melodia inicien les figures que es van alternant amb el passeig en cercle. | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | ||||||||||||
| 96178 | Ball de rentadores | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-rentadores | <p><span><span><span>Amades, Joan. (1982) <em>Costumari Català</em>. Volum<em> </em>I, p. 730, 731, 732, 957. Salvat i Edicions 62. Edició facsímil.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Arxiu Joan Bial i Serra (1888-1970). Ball cerdà de les rentadores. Bagà. Caixa 120, sobre 242. Arxiu de Patrimoni Etnològic de Catalunya. Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. </span></span></span></p> <p>Cortés Elía, María del Agua; Escútia Fors, Eloi (2020) Les danses tradicionals del Berguedà. Recull històric, musical i coreogràfic. Volum 2. Edita Berguedana de Folklore Total. Berga. </p> | XIX-XX | Aquesta dansa ja no es balla | <p>Ball en rotllana en el que participen només dones i en el que, en un moment específic, fan entrar un home per convertir la dansa en un joc, ja que l'home rep les seves burles i és l'objecte de les rialles que provoca, essent un joc entre les dones que simulen castigar un home per divertir-se.</p> <p> </p> <p>S'acompanya de la següent cançó:</p> <p>Riera amunt, riera avall,</p> <p>riera amunt, riera avall,</p> <p>trobo l’amor que està rentant,</p> <p>lailarà, lararà larà.</p> <p> </p> <p>Jo li dic: -On tens el galant?</p> <p>-A la guerra, que està <em>peleiant</em>;</p> <p>Nit i dia hi estic pensant.</p> <p>Mare de Déu, si el mataran.</p> <p>-Ai, bon amor, no penseu tant,</p> <p>Que el teniu al vostre davant.</p> | 08016-125 | <p><span><span><span>Joan Amades va recollir aquesta dansa a la conca alta del riu Llobregat, una dansa que seria freqüent a tota la zona, i de la que existien variants en diferents llocs, ja que era habitual que, en trobar-se les rentadores als safareigs o al riu per rentar la roba, fessin jocs i balls al so de diverses cançons que cantaven elles mateixes per passar l'estona. Amades la situa concretament a Bagà, i diu que es ballava acompanyada d’una cançó de la qual va fer la transcripció musical el mestre Joan Tomàs, i que es va deixar de fer a inicis del segle XX. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Els mestres de Bagà, Maria Guiu Serradell i Joan Pardinilla i Busquets, també van deixar constància que s'havia ballat però no van recollir-ne les característiques ja que s'havia perdut en l’oblit feia temps. Actualment l'esbart Cadí de Bagà balla una versió de Ball de Rentadores que correspon a una coreografia genèrica que es va arranjar per a esbarts i que tenen al repertori des de l'any 1988.</span></span></span></p> | 42.2527245,1.8606051 | 406012 | 4678464 | 08016 | Bagà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2024-02-28 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | La dansa que expliquem és la que va recollir Joan Amades (1982: 957). Es formen dos cercles, un a l’exterior i un altre a l'interior, amb el mateix nombre de balladores, encarades i sense agafar (fig. 1). Comencen fent un moviment suau saltat, de costat a costat a l’estil de la jota, i amb les mans a la cintura. Cada dona porta el picador que utilitza per estovar la roba a la mà esquerra i a la darrera nota de la cançó donen un cop amb el picador de l’una contra el de l’altra (fig. 2). En repetir la tornada, cada dona del cercle interior s’agafa de les mans amb la que té davant, mà dreta amb mà dreta, i fan un molinet en direcció horària saltironant com a l’ inici (fig. 3). Mentre fan la volta, en passar per la vora de la balladora del grup immediat, copegen els picadors que porten a la mà esquerra (fig. 4), primer amb la d'un grup i després amb la de l'altre. Després totes les balladores es distribueixen en un cercle més o menys regular. De forma alterna una dona de cada parella mira cap a l’interior i l’altra cap a l’exterior del cercle, agafades mà dreta amb mà dreta i ballant amb el moviment de jota de costat a costat (fig. 5). Si poden arreplegar un home, el posen al centre del cercle i en acabar les frases melòdiques, sempre seguint amb el mateix ball, la balladora a qui va més bé li venta cop de picador al darrera i el mateix repeteixen totes les altres, mentre l’home dins del cercle i sense poder escapar s’ha de defensar de l’atac que va rebent ja que l’amenacen de tots costats. | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | |||||||||||
| 96179 | Ball cerdà eugasser de Paller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-cerda-eugasser-de-paller | <p><span><span><span>Amades, Joan. (1982) <em>Costumari Català</em>. Volum III, p. 914, 455, 456, 457, 458. Salvat i Edicions 62. Edició facsímil.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Arxiu Joan Bial i Serra (1888-1970). Ball cerdà eugasser. Bagà. Caixa 120, sobre 241. Arxiu de Patrimoni Etnològic de Catalunya. Departament de Cultura Generalitat de Catalunya. (Recull el que va escriure Amades)</span></span></span></p> <p><span><span><span>Serra i Vilaró, J. (1950). <em>Les Baronies de Pinós i Mataplana</em>. Volum III. Editorial Balmes. Barcelona. Re edició del Centre d'Estudis Baganesos, 1989, Bagà.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cortés Elía, María del Agua; Escútia Fors, Eloi (2020) Les danses tradicionals del Berguedà. Recull històric, musical i coreogràfic. Volum 2. Edita Berguedana de Folklore Total. Berga. </span></span></span></p> | XIX-XX | Actualment ja no es balla | <p><span><span><span>Segons Joan Amades el ball utilitzava la cançó de la <em>Roseta de</em> <em>Gironella</em>, coneguda popularment com <em>A Gironella</em>, que cantaven els balladors mentre feien el ball, una música i cançó que era freqüent per als balls plans i balls cerdans d'aquest territori, ja que els músics la tocaven sovint. </span></span></span></p> | 08016-126 | <p><span><span><span>Joan Amades va documentar aquesta dansa que sembla ser que s'havia ballat a l'aplec de la Mare de Déu de Paller de Bagà i també a l'aplec de la Mare de Déu de les Esposes de Sant Julià de Cerdanyola, aplecs que es celebren el segon diumenge de setembre. La dansa es va perdre a inicis del segle XX. Només comptem actualment amb la informació que Amades va publicar, el qual trobava una relació del ball amb alguna antiga cerimònia per afavorir la fecundació de les eugues, ja que deia que podria representar l'aparellament dels animals de peu rodó: 'quan un cavall està fogós i s'acosta a l'eugassada, les eugues ràpidament fan un rogle totes cap endins del redol i de potes enfora per tal de tirar guitzes al cavall. El cavall no para de voltar per fora del rogle fins que tot d'una, una d'elles es desprèn del grup i se'n va amb el cavall' (Amades: 455). Degut a les similituds dels passos dels balladors del ball cerdà, en què es balla a dins d'un cercle on el ballador festeja la balladora, deien els mateixos dansaries que anaven 'a ballar l'euga”. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquest seria un de tants balls cerdans que es ballaven per aquesta zona i que podria no estar relacionat directament amb Bagà ja que el mestre Joan Pardinilla, que va recollir informació de les danses de l'Alt Berguedà, no el va documentar i dubtava de la seva existència, tal i com va deixar escrit en una carta que va enviar a Josep M. Castells Andilla l’any 1974 (Arxiu Castells, caixa 111, sobre 11). Nosaltres incloem la dansa en aquest recull ja que molt possiblement s’havia ballat en algunes zones del Pirineu, tot i que no el podem atribuir concretament a un lloc específic tenint en compte els comentaris de Joan Pardinilla. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El santuari de Santa Maria de Paller (Bagà), també conegut com Paller de Baix, es va construir el 1748 però la notícia més antiga que tenim és de 1258 (Serra Vilaró, 1950: 235). L'any 1760 ja s’hi feia un aplec, on tot el poble de Bagà hi anava en processó i on es dinava. L'any 1681 (Serra Vilaró, 1950: 246) hi havia músics que hi participaven, concretament un organista i altres músics de la seva família, però desconeixem si es ballava durant l'aplec. Pel que fa al santuari de la Mare de Déu de les Esposes (Sant Julià de Cerdanyola), es va construir el 1858 després d'una epidèmia de còlera morbo que va assolar el territori. Els veïns van decidir aixecar un santuari a la Mare de Déu dels Dolors per demanar la seva protecció, fet que va fer que es convertís en un important centre de devoció de tot el terme municipal i dels municipis de l'entorn. En arribar la processó al santuari es feien alguns balls, com el Ball de Tres Parts de Sant Julià de Cerdanyola que vam explicar al volum 1 d'aquesta col·lecció.</span></span></span></p> | 42.2665985,1.8758101 | 407286 | 4679989 | 08016 | Bagà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2024-02-28 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | CoreografiaEls balladors es disposen en dos cercles, a l’interior un de més compacte de noies agafades de les mans i al voltant d’aquest un altre de nois agafats de les mans, tots dos mirant cap al centre, les noies més juntes i els nois amb els braços estesos (fig. 1). Les noies giren en sentit antihorari i els nois en direcció contrària. Així roden durant les tres primeres passades de la cançó, amb pas de ball pla seguint el ritme. Quan acaba la cançó, si a un noi li agrada una noia la va a buscar (fig. 2), l’agafa de la ma dreta i li fa fer un rístol per situar-se entre les dues rotllanes i donant-se l'esquena per iniciar el ball; mentrestant, les noies del cercle es giren cap als balladors i refan la rotllana, de manera que tots els balladors queden mirant la parella que desenvolupa la dansa entre els dos cercles. La parella inicia el ball (fig. 3): primer fan una volta de ball pla cada un en una direcció (8 compassos), ella amb el pas de ball pla molt lliscat i ell més saltat; en trobar-se es fan una salutació i segueixen fins a tornar a trobar-se al lloc on havien començat (8 compassos més) (fig. 4), on el ballador fa fer un rístol a la noia. Llavors es giren cap a la direcció d’on havien vingut i repeteixen el ball. En creuar-se se saluden i en trobar-se altra vegada al lloc d'inici (després de 16 compassos) s'agafen de les respectives mans interiors i ballen junts una volta sencera amb passeig de ball pla en sentit antihorari (16 compassos) (fig. 5). Després de les tres passades la parella surt del ball i marxa (fig. 6). La rotllana de noies es torna a girar per mirar cap a l'interior i inicien altra vegada la dansa. Un cop ballat en cercle tres voltes de la melodia (fig. 1), un altre noi tria balladora i repeteixen el ball. La dansa acaba quan tots els balladors han triat parella i han ballat amb ella. | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | |||||||||||
| 43247 | Les 44 Garrofes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-44-garrofes | ADD: 'Els pastorets', L'Erol, 3, desembre 1982 (dossier monogràfic). AADD: Guia del Berguedà, Berga, 1985, pàg. 173. RUMBO i SOLER, Albert: Centenari dels Pastorets d'en Pitarra a Berga, (inèdit), Berga, 2000. MONTANYÀ i BOIXADER, Josep: Centenari dels Pastorets de Pitarra a Berga, Berga, 2000. GRIFELL, Quirze: 'La Garrofa berguedana (o com fer la guitza a qui mana)', El Vilatà, 36, gener-febrer 1985, pàgs. 10 i segs. AADD: 'Garrofes polèmiques', El Vilatà, 86, març 1991, pàg. 45. ANÒNIM: 'Una nova collita de Garrofes', El Vilatà, 76, febrer 1990, pàg. 43. FORNER i ESCOBET, Climent: 'Nou anys de Garrofes', L'Erol, 7, desembre 1983, pàgs. 55-58. | XX | Les Garrofes són 44 estrofes de quatre versos, generalment heptasílabs, que procuren, amb ironia punyent, fer un repàs del què ha estat l'activitat política, cultural i social arreu del país i, molt especialment, a la ciutat de Berga, al llarg de l'any que s'acaba. Es reciten durant les representacions dels Pastorets; just després de què en Garrofa torni de l'Infern. Hom les interpreta com a mentides però en realitat són veritats explicades d'una altra manera. | 08022-55 | En l'obra original d'en Serafí Pitarra, 'El bressol de Jesús', que són els Pastorets que es representen a Berga, quan en Garrofa torna de l'Infern, els pastors li demanen que els expliqui el què ha vist. Aleshores, en Garrofa comença a fer una crítica de la Barcelona de la seva època (1891), que enderrocava muralles i creixia desaforadament vers l'Eixample. En començar-se a representar aquest text a Berga (1900), es va creure oportú substituir aquesta part del text, que res tenia a veure amb la ciutat de Berga, per una altra de semblant referida a l'actualitat de la capital del Berguedà. A partir d'aquell moment, any rera any, alguns berguedans es varen preocupar d'escriure Garrofes que repassessin irònicament l'actualitat del darrer any. Val a dir que Berga és l'únic municipi on es representen els Pastorets d'en Pitarra que això succeeix; mantenint-se fins i tot en temps de les dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco; esquivant com podien la censura. A partir del 1973, l'Agrupació Teatral la Farsa, encarregada de posar en escena l'obra, convoca un concurs anual de Garrofes per tal de seleccionar les que seran llegides els dies de les representacions. | 42.1038600,1.8459400 | 404578 | 4661952 | 1900 | 08022 | Berga | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43247-foto-08022-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43247-foto-08022-55-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Diversos | Tant el diccionari de Pompeu Fabra com el d'Alcover-Moll defineixen el mot garrofa com a mentida. Es tracta d'una figura reconeguda arreu. Hem cregut oportú, malgrat no tractar-se estrictament de música i dansa sinó de literatura, d'incloure aquesta fitxa en aquesta tipologia per tractar-se de la que presenta més tipologies. | 98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | |||||||
| 43263 | Música de La Patum | https://patrimonicultural.diba.cat/element/musica-de-la-patum | ARMENGOU i FELIU, Josep: La Patum de Berga, Berga, 1968. ARMENGOU i FELIU, Josep: Anotacions al llibre La Patum de Berga, Berga, 1971. FARRÀS i FARRÀS, Jaume: La Patum de Berga, Barcelona, 1986. CASAS i PAGEROLS, Joan: La Patum de Berga. Partitura per a piano, Berga, 1993. FARRÀS, Jaume: 'Textos i comentaris sobre les Bullícies de Berga al segle XVII, segons actes i comptes municipals', Revista del Centre d'Estudis Berguedans, 1, Berga, 1982, pàg. 69-77. NOGUERA i CANAL, Josep: Visió històrica de La Patum de Berga, Barcelona, 1992. RUMBO i SOLER, Albert: Història dels Gegants de Berga, Berga, 1995. RUMBO i SOLER, Albert: La Patum: visions d'un segle, Manresa, 2001. SANSALVADOR, Antoni: La Patum, Barcelona, 1916. | XVII-XX | Són un seguit de partitures, moltes d'elles tradicionals, d'autor desconegut, que amb el pas dels segles han acabat formant el corpus musical patumaire. S'inclourien en aquesta fitxa les partitures de la Marxa de La Patum; del ball dels Turcs i Cavallets; del salt de les Maces; del ball de l'Àliga; d'una vintena llarga de balls de Gegants i Nans Vells; del ball dels Nans Nous; del salt dels Plens; dels quatre Tirabols i la de l'Ella s'ho pensa. | 08022-71 | La història de la música de La Patum s'inicia amb l'adquisició dels Gegants (segona meitat del segle XVII), ja que anteriorment les comparses evolucionaven únicament al so del Tabal. El moment de màxima potenciació de la música de la Patum fou a les darreries del segle XIX i cal emmarcar-lo dins el que els historiadors han definit com a procés de potenciació de la Patum. Fou aleshores quan en Joaquim Serra i Farriols (a) Quimserra va composar les músiques dels Turcs i Cavallets i dels Plens (1888-1890) i dels Nans Nous (primers anys de la dècada del 1890). Les darreres composicions incorporades a la festa foren la música del salt de les Maces (1963) i el Tirabol anomenat la Patumaire (1993). | 42.1038600,1.8459400 | 404578 | 4661952 | 08022 | Berga | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43263-foto-08022-71-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43263-foto-08022-71-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Diversos. | Hem cregut oportú fer una fitxa genèrica de totes aquestes partitures per l'excepcionalitat que suposa el conjunt més que pel valor artístic i musical de cadascuna d'elles per separat; excepció feta del ball de l'Àliga, motiu pel qual es troba descrit en una fitxa a part. | 94 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | ||||||||
| 43268 | Ball de l'Àliga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-laliga | ARMENGOU i FELIU, Josep: La Patum de Berga, Berga, 1968. FARRÀS i FARRÀS, Jaume: La Patum de Berga, Barcelona, 1986. CASAS i PAGEROLS, Joan: La Patum de Berga. Partitura per a piano, Berga, 1993. NOGUERA i CANAL, Josep: Visió històrica de La Patum de Berga, Barcelona, 1992. RUMBO i SOLER, Albert: La Patum: visions d'un segle, Manresa, 2001. SANSALVADOR, Antoni: La Patum, Barcelona, 1916. VILAR, Josep M.: 'Una música per a dues àligues', L'Erol, 35, hivern 1991, pàgs. 11-14. VILAR, Josep M.: 'Una música per a dues àligues', L'Erol, 36, primavera 1992, pàgs. 44-45. | XVIII | La música del ball de l'Àliga de Berga consta de dues parts clarament diferenciades: la primera, quan l'Àliga balla pausadament, és en ritme binari i correspon a una típica dansa lenta del Renaixement; i la segona, quan l'Àliga s'esvera, a compàs 6/8, ritme ternari i tempo ràpid. | 08022-76 | El ball de l'Àliga de la Patum de Berga té una estructura típica del segle XVIII i pot ben ser que en estrenar-se l'Àliga de Berga, l'any 1756, ja fos la peça que l'acompanyés. En tot cas, sabem de segur que el 1795 ja era la peça que ballava. Una partitura trobada a primers dels anys 1990 a la parròquia barcelonina de Santa Maria del Pi (que correspon a la que utilitzava l'Àliga de Barcelona), presenta unes semblances enormes amb la de Berga, amb passatges pràcticament calcats. Això fa suposar que, en adaptar l'entremès, hom copiés la partitura. Justament, el manuscrit en el qual es troba aquesta partitura barcelonina també està datat el 1756. Fou en la música de l'Àliga en la que s'inspirà el mestre Ribera per composar l'Himne de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt. Hom ha apuntat que la línea melòdica d'aquest ball podria tenir el seu origen en un cant gregorià. | 42.1038600,1.8459400 | 404578 | 4661952 | 1756 | 08022 | Berga | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43268-foto-08022-76-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43268-foto-08022-76-2.jpg | Inexistent | Renaixement|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres | 95|94 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | |||||||||
| 43269 | Himne al Sagrat Cor de Jesús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/himne-al-sagrat-cor-de-jesus | XX | Es tracta d'un himne litúrgic per a cor de quatre veus mixtes i solo de tenor i contralt. L'Himne s'inicia amb una estrofa del cor i posteriorment els solos del tenor i de la contralt es van alternant amb aquesta estrofa coral primera que acaba cloent la peça. | 08022-77 | Aquesta peça fou composada pel músic berguedà mossèn Marià Miró i Guitó per tal que fos cantada, expressament, durant el mes de juny, mes que l'Església dedica al Sagrat Cor. En un principi, doncs, l'Himne no tingué en la festivitat del Corpus la seva font d'inspiració. Fins i tot, la lletra que originàriament acompanyava la partitura no fa cap referència a la ciutat de Berga i sembla que el celebrat vers 'Berga us adora humiliada' és una aportació posterior. Fou l'any 1971 quan aquesta peça s'integrà de ple al repertori musical berguedà. Amb motiu del concert de Santa Cecília, celebrat a Berga el 28 de novembre del 1971 i dedicat a la figura de mossèn Marià Miró, l'Orfeó Berguedà va decidir incloure aquesta obra al programa. Fou aleshores quan mossèn Ramon Alsina, que era el rector de la parròquia, va demanar a l'Orfeó que es comprometés a interpretar-lo cada any per l'Ofici del Dijous de Corpus; cosa que succeeix des del 1972. Aquesta peça té música de mossèn Marià Miró i lletra posterior de mossèn Josep Montanyà (a) Fumanyès. | 42.1038600,1.8459400 | 404578 | 4661952 | c. 1920 | 08022 | Berga | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43269-foto-08022-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43269-foto-08022-77-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Religiós | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Marià Miró (música) i Josep Montanyà (lletra) | 98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | |||||||||
| 43270 | Corpus a Berga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/corpus-a-berga | ARMENGOU i FELIU, Josep: La Patum de Berga, Berga, 1968. | XX | Es tracta d'una sardana que inclou diversos temes musicals patumaires. | 08022-78 | Composada per mossèn Marià Miró l'any 1927, amb el pas dels anys la sardana Corpus a Berga ha anat esdevenint tradicional a la ciutat de Berga. És, sens dubte, la sardana més celebrada i ballada a la població i ja fa molts anys que clou totes les audicions de sardanes que tenen lloc els dies de Corpus. Fins i tot, des de la colla sardanista Cim d'Estela es van adaptar uns punts lliures que imiten, enmig de la sardana, els moviments, la coreografia i els passos de diverses comparses de la Patum. Així, mentre la cobla interpreta la sardana, plena de melodies patumaires, la gran majoria dels balladors adapta aquests punts (ball de l'Àliga, ball de Nans Nous, etc.) a la dansa. | 42.1038600,1.8459400 | 404578 | 4661952 | 1927 | 08022 | Berga | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43270-foto-08022-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43270-foto-08022-78-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Lúdic | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Mossèn Marià Miró i Guitó | 98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | ||||||||
| 43271 | Himne de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/himne-de-la-coronacio-de-la-mare-de-deu-de-queralt | AADD: 'Queralt', L'Erol, 34, estiu-tardor 1991 (monogràfic). ARMENGOU i FELIU, Josep: El santuari de la Mare de Déu de Queralt, Granollers, 1971. FORNER i ESCOBET, Climent: Cançoner de Queralt, Berga, 1977. | XX | L'Himne de la Coronació, conegut popularment com l'Himne, s'inicia amb l'anomenat 'Cor de Catalans', consistent en quatre estrofes. El segueix el 'Cant del Berguedà', per a solo de tenor, que consta de tres estrofes, i acaba la peça amb una darrera estrofa del 'Cor de Catalans' que és igual que la primera. L'Himne és per a quatre veus mixtes i solo de tenor. | 08022-79 | L'Himne fou estrenat el 3 de setembre del 1916 amb motiu de la Coronació Canònica de la Mare de Déu de Queralt, cantat per l'Orfeó Berguedà (que encara continua essent l'encarregat de cantar-lo actualment), amb la col·laboració del prestigiós tenor Francesc Vinyes com a solista i dirigit pel mateix mestre Ribera. D'ençà de la Guerra Civil, tot i viure a Madrid, el mestre Ribera solia pujar cada any a Queralt per la Gala per tal de dirigir l'Himne. El 8 de juliol del 1959, i gràcies a la generositat del berguedà Josep Maria Minoves, l'Himne fou gravat en disc microsolc al Palau de la Música Catalana, interpretat per l'Orfeó Barcelonès (que aleshores dirigia el mestre Lluís Molins) i actuant com a tenor l'Emili Vendrell. L'Himne de la Coronació es canta cada any el 8 de setembre durant l'ofici solemne de la Gala. | 42.1038600,1.8459400 | 404578 | 4661952 | 1916 | 08022 | Berga | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43271-foto-08022-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43271-foto-08022-79-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Religiós | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Antoni Ribera (música) i Ferran Agulló (lletra) | 98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | ||||||||
| 43272 | Música dels Pastorets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/musica-dels-pastorets | AADD: 'Els Pastorets', L'Erol, 3, desembre 1982 (dossier monogràfic). RUMBO i SOLER, Albert: Centenari dels Pastorets d'en Pitarra a Berga, (inèdit), Berga, 2000. MONTANYÀ i BOIXADER, Josep: Centenari dels Pastorets de Pitarra a Berga, Berga, 2000. | XX | Es tracta d'un seguit de peces corals i instrumentals, la major part per a quatre veus mixtes (si bé també n'hi ha per a solo, a dues veus i per a veus masculines) que formen els cants i balls dels dimonis, àngels i pastors de la representació. | 08022-80 | En voler representar-se per primer cop els Pastorets d'en Pitarra, El Bressol de Jesús, a Berga l'any 1900, l'elenc del Foment Catòlic, encapçalat per Josep Coma (a) Andreu Borras, va encarregar la música a Ramon Reig, fill de Torelló i nebot de l'aleshores organista de Berga Joan Reig i Moreta. Aquesta música, la mateixa que es continua sentint a l'actualitat, durant molts anys s'interpretà en directe. Avui es fa servir una gravació, enregistrada entre finals dels anys 1980 i primers dels 1990, interpretada per l'Orquestra Simfònica del Vallès i la Coral Polifònica de Puig-reig, dirigides per Joan Casas. | 42.1038600,1.8459400 | 404578 | 4661952 | 1900 | 08022 | Berga | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43272-foto-08022-80-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Lúdic | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Ramon Reig | 98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | ||||||||
| 43353 | Ballet de Déu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ballet-de-deu | <p>AADD: Guia del Berguedà, Berga, 1985, pàgs. 56 i 174.</p> <p>HUCH i GUIXER, Ramon: Notes històriques de la ciutat de Berga, Barcelona-Berga, 1994, pàgs, 240-243.</p> <p>VILARDAGA i PUJOL, José M.: La ciudad de Berga y sus alrededores, Berga, 1929, pàgs. 39-40.</p> <p>AMADES i GELATS, Joan: Costumari català. El curs de l'any, vol. I, Barcelona, 1983, pàgs. 487, 488, 497 i 951.</p> <p>Cortés Elía, María del Agua; Escútia Fors, Eloi (2019) Les danses tradicionals del Berguedà. Recull històric, musical i coreogràfic. Volum 1. Edita Berguedana de Folklore Total. Berga. </p> | <p>El Ballet de Déu és una dansa tradicional berguedana que es balla a la plaça de Sant Joan el diumenge de la festa dels Elois sortint d'ofici. La parella de balladors dansen un vaivé paonat a la primera part del ball, a temps de vals, anant junts, agafats de la mà, i tornant separats. Acabant les frases musicals, fan un acatament. A la darrera part del ball, el rebatut, de ritme binari, la parella simula perseguir-se: ara l'un, ara l'altra. La dansa acaba amb una volta de la noia agafada de la mà del noi, el qual la despedeix amb una cossa al cul. La parella va vestida seguint la tradició dels antics traginers.</p> | 08022-166 | Nucli urbà | <p>Malgrat que Joan Amades afirma que antigament el Ballet de Déu era dansat per Sant Antoni Abat (17 de gener), dubtem d'aquesta afirmació. Potser en sentir que el ballaven els traginers caigué en l'error, perquè a gran part de Catalunya aquest sant n'és el patró. Al Pirineu i al Prepirineu, però, el patró dels traginers és Sant Eloi i totes les referències que tenim del Ballet de Déu es situen durant la festivitat d'aquest sant. El què també desconeixem amb exactitud és el nom del ballet, ja que si bé la major part de referències esmenten el nom de Ballet de Déu (per raó del sentit religiós que hom li atribueix), també trobem les formes Ballet de l'Adéu (en sentit de comiat) i ballet de deu o de les deu (perquè sembla que antigament es ballava a les 10, abans d'ofici). Fins a 1940 el ballaven dues parelles, primer una de vells i després una de joves. D'entre les moltes parelles de vells dansaires que l'han ballat, la memòria popular recorda especialment i destaca la formada pel Peretà i a Gasolana. Com moltes d'altres danses tradicionals, desconeixem el seu origen històric i àdhuc cronològic.</p> | 42.1021800,1.8449000 | 404490 | 4661767 | 08022 | Berga | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43353-foto-08022-166-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | Inexistent | 2024-03-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | La dansa és ballada dues vegades seguides. | 94 | 62 | 4.4 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | |||||||
| 96309 | Ball cerdà de Berga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-cerda-de-berga | <p><span><span><span>Amades, Joan (1982) <em>Costumari Català</em>. Volum III, p. 138, 139, 141, 908. Salvat i Edicions 62. Edició facsímil.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Arxiu Joan Bial i Serra (1888-1970). Ball cerdà de Berga. Caixa 119, sobre 229. Arxiu de Patrimoni Etnològic de Catalunya. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. (Recull el que va escriure Amades).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Capmany, Aureli (1953) <em>La Dansa a Catalunya</em>. Volum II. Ed. Barcino. Barcelona. P. 144. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Arxiu Aureli Capmany. Partitura “Cerdà. Berga”. Esbart Català de Dansaires. Barcelona.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cortés Elía, María del Agua; Escútia Fors, Eloi (2020) Les danses tradicionals del Berguedà. Recull històric, musical i coreogràfic. Volum 2. Edita Berguedana de Folklore Total. Berga. </span></span></span></p> | XIX-XX | Actualment no es balla | <p><span><span><span>Aquest ball no s’ha conservat, s'ha perdut la tradició i la seva memòria. Segons Capmany el ballaven els traginers i començava una parella, però segons Joan Amades, el ballaven els quatre majorals o pabordes de la confraria de Sant Joan amb llurs pabordesses. A cada volta només ballava una parella i per acabar feien el rebatut totes les parelles juntes. És una dansa en la que els homes es lluïen davant les dones demostrant que sabien ballar bé, essent una forma de festeig.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ens ha arribat la partitura recollida per Aureli Capmany i la de Joan Tomàs publicada per Joan Amades. </span></span></span></p> <p> </p> <p><span><span><strong>Coreografia</strong></span></span></p> <p> </p> <p><span><span><span>Les quatre parelles es disposen en un cercle, agafats de la ma els membres de cada parella (fig. 1). </span></span></span></p> <p><span><span><span>Primer punt: surt a ballar la primera parella que fa una volta sencera a l'interior del cercle i en sentit antihorari, agafats de les mans interiors i balancejant-se de costat amb punt pla binari endavant o pas de ball pla (fig. 2). Acaben al mateix lloc del que han sortit quan finalitza la melodia. Capmany explica que després ell queda al mig mentre ella segueix ballant fent la volta. El ballador, des del mig es va girant a la balladora, fent salts i moviments de peus al lloc on és però seguint el ritme, moviment característic dels balls cerdans de la zona.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segon i tercer punt: segueix ballant la mateixa parella que ha sortit i per iniciar el punt la noia fa un rístol i queda en direcció oposada al ballador, es deixen anar de les mans i repeteixen la volta a la plaça cada un en una direcció, el ballador en sentit antihorari, la balladora en sentit horari, ella amb pas petit i lliscat, ell saltant i fent cabrioles (fig. 3). En el punt on es troben, fan un rístol i canvien de direcció, i tornen a repetir el ball desfent el camí (fig. 4). Quan es retroben al punt d’inici, la parella surt del ball i entra la segona parella, que només fa les figures del segon i tercer punt. La resta de balladors esperen al cercle exterior mentre està ballant una parella i a cada volta entra una parella nova que només farà els darrers dos punts.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Rebatut: Quan ha ballat la darrera parella, fan el rebatut o corranda totes les parelles. Consisteix en fer el passeig del primer punt a pas de galop i voltant la plaça en sentit antihorari (fig. 5).</span></span></span></p> <p> </p> | 08022-177 | <p><span><span><span>Aquest ball cerdà es ballava a Berga coincidint segurament amb diferents festivitats. Aureli Capmany va recollir l'any 1910 que es ballava cada any el 25 de juny, per la diada de Sant Eloi, patró dels traginers (Capmany, 1953), en sortir de l'ofici i després de les curses de cavalls i mules per la ciutat. Joan Amades explica que es ballava per Corpus, juntament al Ballet de Déu i altres balls típics, a la plaça de cada barri de la ciutat, a la tarda; per les festes de Corpus cada barri nomenava tres administradors i administradores (actualment es nomena una parella per barri), que eren els darrers casats i que rebien la denominació <em>d'administradors majors</em>, <em>mitjans</em> i <em>xics</em>; aquests eren els encarregats d’organitzar la festa i pagar les despeses. Desconeixem les fonts d'informació de Joan Amades, ja que segurament devia confondre les dues festes més importants de Berga (els Elois i Corpus), ja que a la descripció del ball, tot i explicar que el ballaven per Corpus, també assenyala que 'només el ballen els quatre majorals de la confraria de Sant Joan' (Amades, 1982: 908), i que es ballava junt al Ballet de Déu, que és la dansa que acompanya la festa dels Elois de Berga (Amades, 1982: 141). </span></span></span></p> | 42.1017701,1.8444976 | 404456 | 4661722 | 08022 | Berga | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2024-03-01 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | ||||||||||||
| 96310 | Ball pla de Berga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-pla-de-berga | <p><span><span><span>Alonso, M.R.; Coll, N.; Forner, R.; Garrich, M.; Gonzàlez, A. (2000) <em>El Ball Pla</em>. Atles de Dansa Tradicional Catalana, IV. Editorial Alta Fulla. P. 34.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Partitura “Ball Pla. Berga”. Arxiu Aureli Campmany. Esbart Català de Dansaires. Barcelona. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Cortés Elía, María del Agua; Escútia Fors, Eloi (2020) Les danses tradicionals del Berguedà. Recull històric, musical i coreogràfic. Volum 2. Edita Berguedana de Folklore Total. Berga. </span></span></span></p> | XIX-XX | Aquesta dansa no es balla actualment | <p><span><span><span>A Berga s'havia ballat un ball pla del que coneixem la melodia gràcies al recull que va fer Aureli Capmany i que es conserva a l'Arxiu de l'Esbart Català de Dansaires (Barcelona). </span></span></span></p> <p><span><span><span>Al Berguedà hi ha constància de ball pla a diversos municipis, tot i que a vegades es coneix amb una altra denominació: a la Quar s'anomena Ballet, a Gironella és l'Almorratxa, a La Pobla de Lillet és la Dansa de Falgars, a Bagà el Ball Cerdà, a Gósol el Ball de les Senyores..., però tots ells tenen les característiques del ball pla. </span></span></span></p> | 08022-178 | Berga | <p><span><span><span>Alguns d'aquests balls tenen coreografies molt característiques, però d'altres seguirien la coreografia que és més freqüent a la Catalunya Vella i que possiblement es devia utilitzar per a aquest ball pla: dansa en parelles, amb una primera part de ball suau, sense salts, que alterna el passeig i les diferents figures. Possiblement acabés la dansa amb una segona part en la que es repetiria la melodia a un ritme més ràpid per ballar, el rebatut, però la partitura que es conserva no recull aquesta part per al Ball Pla de Berga.</span></span></span></p> | 42.1017414,1.8445768 | 404463 | 4661718 | 08022 | Berga | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2024-03-01 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | |||||||||||
| 96311 | Bolangera de Berga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bolangera-de-berga | <p><span><span><span>Amades, Joan (1982) <em>Costumari Català</em>. Volum IV, p. 219, 220-221. Salvat i Edicions 62. Edició facsímil.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Crivillé i Bargalló, Josep (1983) <em>Música Tradicional Catalana. Volum III Danses</em>. Editorial Clivis. Barcelona. P. 281.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Vigo i Rabassa, Enric (2020) <em>Records de les danses antigues de la meva terra (1912)</em>. Biblioteca Ramon Violant i Simorra, núm. 7. Ecomuseu de les Valls d'Àneu. Tremp. P. 149-150, 172-173.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cortés Elía, María del Agua; Escútia Fors, Eloi (2020) Les danses tradicionals del Berguedà. Recull històric, musical i coreogràfic. Volum 2. Edita Berguedana de Folklore Total. Berga. </span></span></span></p> | XIX-XX-XXI | <p><span><span>Explica Joan Amades que per celebrar Sant Eloi, a Berga, en sortir d’ofici es ballava el ballet de Déu i la bolangera a la plaça de Sant Joan. El ball de la bolangera, per circumstàncies que desconeixem, va deixar de formar part de la celebració i actualment només es balla el Ballet de Déu. </span></span></p> <p> </p> <p><span><span>Coneixem dues melodies diferents per a la bolangera a Berga. Al primer volum de Danses Tradicionals del Berguedà vam presentar una versió recollida per Aureli Capmany (Cortés, Escútia, 2019: 71-72), i ara us presentem la versió que va recollir Joan Amades amb transcripció musical de Joan Tomàs, publicada al Costumari Català. </span></span></p> <p> </p> <p><span><span>Aquesta melodia que va recollir Amades per la Bolangera de Berga, es correspon al Ball rodó del Pallars que va publicar Enric Vigo el 1912 (Vigo, 2020: 172-173). És aquest un exemple de les melodies que viatgen d'un lloc a l'altre i que s'adapten a la dansa que acaba essent característica d'un lloc. El Ball rodó del Pallars utilitza per la primera part la melodia del Ball de l'indiot i la tornada és molt semblant a la Bolangera de Castellbó, tal i com apunta Vigo. S'acompanya d'una lletra:</span></span></p> <p> </p> <p><span><span>Ball rodó Catarineta.</span></span></p> <p><span><span>Ball rodó Catarinó.</span></span></p> <p><span><span>S'ha menjat la carn de l'olla</span></span></p> <p><span><span>i les ous del ponedor.</span></span></p> <p><span><span>La mare me'n diu bandera</span></span></p> <p><span><span>jo de bandera no'n so.</span></span></p> <p><span><span>Perquè si jo fos bandera</span></span></p> <p><span><span>niria a la professó.</span></span></p> <p> </p> <p><span><span>D'altra banda, el mateix Vigo dóna una lletra que utilitzaven a Gironella per acompanyar la bolangera l'any 1875 (Vigo, 2020: 149-150), lletra que correspon a una de les tornades utilitzades per cantar la bolangera de diferents llocs. </span></span></p> <p> </p> <p><span><span>La bolangera té un topí</span></span></p> <p><span><span>que'l fa bullir sense aigua.</span></span></p> <p><span><span>La bolangera té un topí</span></span></p> <p><span><span>que sense aigua'l fa bullir.</span></span></p> <p><span><span>Tralara la la la la la ra.</span></span></p> <p><span><span>Tralara la la la la la ra.</span></span></p> <p><span><span>Tralara la la la la la ra.</span></span></p> <p><span><span>Tralara la la la la la ra.</span></span></p> <p> </p> <p><span><span>Recordem que la bolangera era una dansa molt popular i que la trobem arreu, concretament al Berguedà en coneixem a Bagà, Berga, Gironella, Sant Julià de Cerdanyola, la Pobla de Lillet, Gisclareny i Santa Maria de Merlès.</span></span></p> | 08022-179 | Berga | <p><span><span><span>Les bolangeres són danses de ritme binari, amb inici en anacrusi i generalment amb dues frases musicals, la primera sempre de 8 compassos i la segona de 8 o 10, que es toquen a un ritme </span>alegre. En aquesta bolangera hi ha tres frases musicals, la primera i la tercera de compàs ternari, separades per quatre compassos binaris. </span></span></p> <p> </p> <p><span><span><span><span><strong><span>Coreografia</span></strong></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El ball que explica Joan Amades per a aquesta bolangera consta de dues figures que s'anirien alternant i repetint, corresponents a les que es ballen a totes les bolangeres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><strong><span>Primera part:</span></strong><span> ball rodó o en cercle. Les parelles, agafades de les mans, volten en cercle en sentit antihorari, amb pas saltat amb desplaçament de costat (fig. 1), avançant el peu dret i després passant per davant l’esquerre. Quan acaba la primera melodia s'aturen i es deixen anar de les mans per iniciar la figura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><strong><span>Segona part:</span></strong><span> figures. Amades explica dues figures que es fan amb la segona i la tercera melodia. Tal i com han quedat els balladors, aturats i mirant cap al centre, les noies es queden al lloc puntejant lleugerament mentre els nois, amb pas una mica saltat, avancen en sentit antihorari passant primer per davant la seva parella i seguidament passen per darrera de la següent noia (fig. 2), i així successivament (una per darrera i l’altra per davant) fins fer una tirada de la melodia i en acabar queden altra vegada a lloc (depenent de la quantitat de balladors tornaran a ser al lloc d'origen). </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Seguidament es torna a fer el ball rodó i després una altra figura: ara són les noies les que repeteixen el mateix moviment però en direcció contrària, en sentit horari, fent una tirada de melodia (fig. 3). </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Possiblement repetirien més vegades tot el ball, alternant les figures amb el ball en cercle, al que es podrien introduir altres figures característiques de les bolangeres, com la cadena. </span></span></span></span></span></p> <p> </p> | 42.1017451,1.8445767 | 404463 | 4661719 | 08022 | Berga | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2024-03-01 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | ||||||||||||
| 41491 | Ballet i Corranda de Borredà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ballet-i-corranda-de-borreda | AMADES, Joan(126) 'Costumari català', vol. V D'ABASOLO, Carles 'Reculls de música, balls, tradicions i costums de Borredà' (material fotocopiat i inèdit). R. (1985, 18 d'agost) 'L'esbart de Borredà recupera la dansa 'Ballet i Corranda'' a Regió-7. VV.AA.(1990) Borredà, Col·lecció Els Llibres de l'Àmbit, Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga | XVIII | El ball fou recuperat per Rosa Maria Rota i Carles d'Abàsolo l'any 1985. La recerca documental és obra de Carme Fornells d'Andreu. | El ball comença amb un passeig reposat per continuar amb uns compassos airosos que les parelles dansaires fan saltant; el ball culmina amb un salt que fan les balladores ajudades per els fadrins. Les noies vesteixen llargues faldilles de seda, cos de seda o vellut negre, davantal de seda negre, joies, mitges blanques i caputxa blanca, si eren solteres, o caputxa negre, si eren casades, i sabates negres. Els nois porten sobre el vestit de vellut negre una capa, armilla, camisa blanca, corbatí, sabates amb sivelles o espardenyes amb betes negres. | 08024-77 | Plaça major 08619-Borredà | La única notícia documental d'aquest ball es una referència de Joan Amades: ' A Borredà havien estat típiques les balles, que ja fa anys que no es fan. A la sortida de l'ofici, el jovent es lliurava a la dansa; les balladores duien la caputxa clàssica emprada a la muntanya per assistir al temple. Ballaven una versió del típic ballet, potser la més airosa de tornada i la més ben conservada de coreografia i, en general, la que ofereix un conjunt més harmònic i vistós. Després del ballet, amb els encalçaments alternats i les passades que li són característiques, ballaven la corranda, com a complement, i acabaven amb el típic salt de les balladores'. Amades reprodueix els gràfics i figures del ballet de Borredà així com la tornada, recollit per Eduard Subirà al Lluçanès. | 42.1356000,1.9941400 | 416874 | 4665321 | 08024 | Borredà | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08024/41491-foto-08024-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08024/41491-foto-08024-77-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | C. Sellés, R. Serra, P. Cascante | El ballet o corranda de Borredà es va ballar fins l'any 1975 i es va recuperar el 1985 de la mà de Rosa Maria Rota, Carles d'Abassolo i Carme Fornells d'Andreu. Es balla cada any el diumenge de la Festa Major a la Plaça Major de Borredà | 94 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | |||||||
| 41492 | Ball del Racó de Borredà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-del-raco-de-borreda | D'ABASOLO, Carles 'Reculls de música, balls, tradicions i costums de Borredà' (material fotocopiat i inèdit). VV.AA.(1990) Borredà, Col·lecció Els Llibres de l'Àmbit, Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga | XVIII | El ball fou recuperat per Rosa Maria Rota i Carles d'Abàsolo l'any 1985 | Tot i que al ser un ball de Carnestoltes els nois i les noies el ballaven amb la indumentària que volien, fins i tot disfressats, avui es balla amb una indumentària específica que intenta significar la varietat dels oficis i categories socials de la gent de Borredà en temps pretèrits: pastor, pagès benestant, menestral, pubilla rica, pagesa, etc. | 08024-78 | Plaça major 08619-Borredà | Era un ball de carnestoltes molt lliure que es ballava a les eres de les cases de pagès o dins de la sala, amb poca llum, sempre abans de la llarga Quaresma. L'any 1906 encara es ballava. La única referència documental és la cita que fa Marià Agulló l'any 1926 comentant, de manera genèrica, el ball del racó: 'Equival al que els castellans en diuen Baile del Candil; són els balls que solen fer algunes cases per Carnestoltes entre gent de l'ala trencada. M'ho digueren fa una vintena d'anys enrera'. | 42.1356200,1.9941700 | 416876 | 4665324 | 08024 | Borredà | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | C. Sellés, R. Serra, P. Cascante | El ball fou recuperat per Rosa Maria Rota i Carles d'Abàsolo l'any 1985. Des d'aleshores es balla, juntament amb la Corranda i el ball de Rams el diumenge de la Festa Major de Borredà, a la plaça Major. | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | ||||||||||
| 41493 | Ball de Rams de Borredà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-rams-de-borreda | D'ABASOLO, Carles 'Reculls de música, balls, tradicions i costums de Borredà' (material fotocopiat i inèdit). VV.AA. (1990) Borredà, Col·lecció Els Llibres de l'Àmbit, Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga | XVIII | El ball fou recuperat per Rosa Maria Rota i Carles d'Abàsolo l'any 1985. | Es un ball de gala en el qual les noies porten faldilles llargues de seda, mantellina blanca si són solteres i negre si són casades, i sobre la mantellina una caputxa igualment blanca o negre; les noies porten les seves millors joies. Els nois vesteixen amb vestit de vellut i capa, armilla, camisa blanca, corbatí i faixa, sabates amb sivelles o espardenyes de set betes negres. | 08024-79 | Plaça major 08619-Borredà | El ball de Rams es ballava encara l'any 1884 el dies de la festa Major de Borredà que aleshores es celebrava els dies 2,3 i 4 de setembre. És el característics ball de Rams estès arreu de Catalunya, característic pel fet que les balladores porten un ram amb què els ha obsequiat el ballador i que sembla ser que el venien els pabordes i les pabordesses de Borredà, organitzadors de la festa. Es tracta d'un ball característics de molts indrets de Catalunya i com a tal se'n va fer ressò el 'Diario de Barcelona' l'any 1894 (28 de agosto, p. 9933) amb aquestes paraules 'El pueblo de Borredà celebrarà su fiesta mayor los dias 2,3 y 4 de Setiembre en la que abrà el Ball de Rams'. | 42.1356400,1.9941900 | 416878 | 4665326 | 08024 | Borredà | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08024/41493-foto-08024-79-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | C. Sellés, R. Serra, P. Cascante | El ball fou recuperat per Rosa Maria Rota i Carles d'Abàsolo l'any 1985. Des d'aleshores es balla, juntament amb la Corranda i el ball de Rams el diumenge de la Festa Major de Borredà, a la plaça Major. | 94 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:07 | |||||||
| 91551 | Goigs i cobles a la Mare de Déu dels Tossals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-i-cobles-a-la-mare-de-deu-dels-tossals | <p>BRIONES, Margarita; SANTACREU Joan. (1988) 'Goigs i devoció popular'. L'Erol, núm. 23, pp. 17-36.</p> | XIX - XX | <p>Els goigs i cobles estan dedicats a la Marededeu del santuari dels Tossals. Existeixen diferents versions. La majoria tenen la imatge de la Marededeu a la part superior, algunes al centre, altres al costat esquerre. La lletra dels Goigs està distribuïda en dues columnes separades per dues sanefes. Algunes porten el títol de Goigs a nostra senyora dels Tossals, altre, en canvi, el de Coples a la Verge Sssma. dels Tossals.</p> <p>Totes les versions dels goigs tenen la mateixa lletra i la de Graficas Molins de Berga té també la partitura de Mn. Anton Muntada, rector de Capolat. Les cobles tenen totes la partitura de la música de Pr. Maestoso. Totes les versions de cobles i goigs estan envoltats per una sanefa que fa de marc.</p> | 08045-114 | Goigs i cobles dedicats a la Mare de Déu del Santuari dels Tossals. | <p>Els goigs són cançons populars religioses adreçades als sants, santes, la Mare de Déu o Crist i originalment es cantaven en certes celebracions religioses. Acostumen a tenir dues parts. En la primera s'explica la vida del sant, i en la segona es demana la seva protecció a la comunitat. L'origen dels goigs ve ja d'època medieval i eren molt populars al llarg d'aquesta època i l'època moderna. Amb la creació de la impremta moltes d'aquestes cançons van ser impreses.</p> <p>Es conserven diferents versions de Goigs a la Mare de Déu del Roser. L'Àmbit de Recerques del Berguedà en té una col·lecció bastant important. La majoria van ser impreses a Berga, per diferents impremtes (Impremta de Quirse Casals, de Ramon Diaz, de Joan Soldevila, de Vda. Casals, Graficas Molins...).</p> <p>Les més antigues són de l'any 1866.</p> | 42.0884863,1.7538964 | 396943 | 4660352 | 1886, 1886, 1879 | 08045 | Capolat | Fàcil | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08045/91551-114-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08045/91551-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08045/91551-114_0.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08045/91551-1140.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | Inexistent | 2023-08-02 00:00:00 | Marta Sánchez Soler - Societat d'Arqueologia del Berguedà | Mossèn Anton Muntada, Rv. Maestoso | 98 | 62 | 4.4 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:08 | ||||||
| 44935 | Goigs de Nostra Senyora de l'Antiguitat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-nostra-senyora-de-lantiguitat | BRIONES, Margarita i SANTACREU SIMON, Joan (1988): Goigs i devoció popular al Berguedà, a L'EROL núm. 23, Berga. | XVIII-XX | Goigs que es canten a lloança de la Mare de Déu de l'Antiguitat amb lletra de Mn. Ramon Camps, lleugerament retocada, i aprovats pel Sr. Bisbe Valentí Comellas, ambdós naturals de Casserres. Música popular. La lletra diu: Puix nostra intercessora /el cel us ha nombrat:/ Casserres us honora/ per Mare de pietat. Encara no existia/ el temps ni l'univers,/que en vós ja Déu tenia/ son goig i sos plaers; / per Reina us condecora/ del món, en ser creat. Sou obra primorosa,/ prodigi de candor,/ la més pura i formosa / que ha fet el Creador,/ puix cap mirada enllora /vostra formositat. Pels fills d'eixa encontrada / amb zel i amor coral / heu estat venerada / de temps immemorial: / Que bé us escau, Senyora, el nom d'Antiguitat! De sant Salvi en el temple / rebéreu culte honrós; /deis monjos amb l'exemple / augmenta la fe en vós, / s'arrela i corrobora / per tot aquest veínat. Del temps per la cruesa / perdut el monestir, / d'amor la vila encesa / un temple us va bastir; / per Reina i Defensora / us ha sempre aclamat. L'augment de fe exigia / més ample i ric palau, / i el poble us construía /un altre tron de pau; / fou obra tal millora / d'amor i caritat. La imatge primitiva / del culte es retira: / tan bella i atractiva /l'artista us císellál /Deis cors sou robadora, / íelic captivitat! Les mares us ofrenen / el fruit del seu amor, /i si els mals les apenen, / us preguen amb fervor; / del trist consoladora, / llurs precs heu escoltat. En temps de gran secada, /de guerra i malvestats, /a vós, nostra advocada, / tenim els ulls posats, / puix nostra vetlladora / us heu sempre mostrat. En qualsevol desgracia / trobem un dolc conhort / en vós, font de la gracia, /en vida i en la mort; / ningú, si amb fe us implora, / se'n va desconsolat. Sou nostra protectora / en tota adversitat: /Casserres us honora / per Mare de pietat. | 08049-288 | Santa Maria de l'Antiguitat | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, santes, la Mare de Déu o Crist i tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i es canten actualment cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), de potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arreglades també durant aquest període. | 42.0154800,1.8441200 | 404295 | 4652141 | 08049 | Casserres | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44935-foto-08049-288-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44935-foto-08049-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44935-foto-08049-288-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Mn. Ramon Camps | El goig s'ha transcrit literalment, respectant l'ortografia de l'original.Existeix una edició de l'any 1907 amb una lletra diferent. | 98|94 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:08 | |||||||
| 44936 | Goigs a honor de Sant Blai | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-honor-de-sant-blai | BRIONES, Margarita i SANTACREU SIMON, Joan (1988): Goigs i devoció popular al Berguedà, a L'EROL núm. 23, Berga. | XVIII-XX | Goigs quee s canten en honor a Sant Blai a l'ermita de Sant Miquel de Fonogedell i per l'aplec de Sant Blasi. La lletra diu: Puix de vós tot bé s'espera,/oh sant Blai, sant guaridor:/ Fonollet se us arrecera / com ramat al seu Pastor. Fóreu bisbe de Sebaste, / de l'Armènia bell país, / que us rebia entusiasta / com si fóssiu Jesucrist, /ple com vostre cor ja era / de la gracia del Senyor. Vostre bàcul conduïa / el nombrós ramat fidel; / ni una ovella s'esgarria /del camí que mena al cel. /Us seguim per la drecera, / que és camí gens perdedor. Us veiem, com si fos ara, / que fugiu cap al desert, / perseguit, cercant empara, / fins que hi fóreu descobert: / l'enemic ve amb cor de fera, / l'afronteu amb molt braó. I, sotmès a tota prova, / sou l'anyell que no us queixeu. / Pel turment, amb Crist es troba / la semblança que cerqueu! / Ai, quan truca amb mà severa / nostres portes el dolor! D'una espina al coll clavada / quan guaríreu un infant, / us guanyeu l'anomenada /de ser taumaturg molt gran. / De tot mal ens allibera /vostre brac intercessor. Fou una altra prova dura / el llençar-vos a l'estany; / mes damunt les aigües sura / vostre cos sense cap dany. / Ai, que el mar del món s'esvera /quan ens bat la passió! Del martiri la corona, / com en vostre cap relluu! / És quan el botxí no es dóna / i us degolla a cop molt dur, /mentre l'ànima lleugera / se 'n pujava a cels d'amor. A vós vénen en corrua / tots els pobles del voltant, / quan l'hivern ja s'atenua, / quan el fred ja va minvant, / i es desplega com bandera / l'ametller ran d'horitzó. Sant Pau, Montclar, l'Esgleiola / amb Casserres, Fonollet, / Sant Joan, Viver i Merola / saben prou aquest indret, / lloc sagrat on se us venera /des deis temps de l'avior. De Fonojadell l'ermita / és molt bell el nom que té; / sant Miquel a entrar-hi invita / amb la Verge del Roser. / Ja el vestíbul de primera / ens abriga acollidor. Escolteu nostra preguera / teta goig, teta cançó: /Fonollet se us arrecera / com ramat al seu Pastor. | 08049-289 | Sant Miquel de Fonogedell | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, santes, la Mare de Déu o Crist i tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i es canten actualment cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), de potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arreglades també durant aquest període. | 41.9893200,1.8147800 | 401826 | 4649270 | 08049 | Casserres | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44936-foto-08049-289-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44936-foto-08049-289-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Mn. Climent Forner (lletra) i Queralt Comellas (arranjaments) | El goig s'ha transcrit literalment, respectant l'ortografia de l'original.Existeix una altra versió de la que no es coneix l'autor de la lletra. | 98|94 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:08 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 153,41 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml