Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 40593 | Terradelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/terradelles-0 | <p>CABALLE, F. ; UREÑA, J. (2000). Noms i renoms de la Vila de Bagà. . Col. Roca Tiraval, nº 1. Associació Medieval de Bagà. SERRA VILARÓ, J. (1930). Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. 3 vols. Reedició de 1989 del Centre d'Estudis Baganesos.</p> | XIV-XX | <p>Terradelles és un barri pertanyent al municipi de Bagà situat a uns dos quilòmetres de la vila i abans del terme de Guardiola de Berguedà. Inclou dos veïnats, el nou i el vell. Terradelles vell es troba a l'esquerra de la carretera C-16 en direcció Bagà, configurat al voltant del molí del Casó i formant un reduït nucli de cases a prop del riu Bastareny: cal Puxenc o cal Puig, el molí del Casó, la Casa Vella, cal Terradelles (documentada des del 1613), cal Gralla, cal Grífol, la Torre o la Caseta, cal Llibori, cal Bussoms (les dues darreres a tocar el torrent de Reboll que termena amb Guardiola). El camí Ral arribava a aquest lloc després de creuar el pont romànic del riu Bastareny (pont de Terradelles) i continuant fins a Bagà cap a la Cerdanya. Aquest pont és l'element més emblemàtic d'aquest nucli. Actualment una palanca de ciment amb baranes de ferro permet la comunicació amb les cases que es troben a l'altre costat del riu, ja que el que resta del pont romànic no es troba sobre el riu. Terradelles nou va créixer una mica més avall, cap a Guardiola, a la dreta de la C-16, als camps de la casa del Berbet i sota la casa de l'Atalaia. La primera d'aquestes cases va desaparèixer en fer la carretera i de la segona tan sols queda una pica d'abeurar el bestiar. Al peu de la carretera hi ha cal Xeixa, que va ser un molí de ciment.</p> | 08016-82 | Terradelles | <p>Terradelles es va configurar com un petit llogaret a prop del monestir de Sant Llorenç prop Bagà però depenent directament de Bagà. La documentació més antiga és la que es refereix al pont romànic de Terradelles o de Dues Sorors, la carta de franqueses de Bagà del 1234, anomenant el pont com a límit del terme de Bagà (FONT, 1998). El 1388 (SERRA VILARÓ, 1930, vol II, p. 146) els cònsols de la vila pagaren 94 sous a Bartomeu Coch, manobre, per l'obra del pont de Terradelles. Al 1332 està documentat l'inici de les obres del Pont de Dues Sorors (SERRA VILARÓ, 1930, vol II, p. 146), utilitzant pedra que s'arrencava del grau de Palau (començat l'11 de juny i acabat el 16 d'agost). El 1343 hi ha un problema entre l'abat de Sant Llorenç i Pere Galceràn de Pinós pel domini sobre les cases de Terradelles (SERRA VILARÓ, 1930, vol. I, p.136), aconsellant el bisbe d'Urgell que ho arreglin per via de sentència arbitral. El 1444, s'esmenta una terra prop del molí de Terradelles en uns capítols matrimonials (SERRA VILARÓ, 1930, vol. II, p. 241). Possiblement en aquesta sentència arbitral es decidís que Terradelles formaria part definitivament de Bagà en passar a ser domini dels Pinós. Hem de suposar que la casa que actualment es diu Terradelles, fou la primera en edificar-se en aquest indret, junt amb el molí. Desconeixem si La Torre podia haver tingut un origen anterior.</p> | 42.2402700,1.8721300 | 406944 | 4677069 | 08016 | Bagà | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08016/40593-foto-08016-82-1.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-22 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Mapa Topogràfic Moixeró-La Tosa, Parc natural Cadí-Moixeró, editorial Alpina, 2002. E/ 1:25.000. | 94|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 40602 | Carrer Calic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-calic | <p>SERRA VILARÓ, J. (1930). Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus Arxius. 3 vols. Reedició de 1989 del Centre d'Estudis Baganesos. VILADÈS, R. (1996). Les muralles de Bagà. Llibres de l'Àmbit, nº 8. Àmbit de Recerques del Berguedà.</p> | XIV | Nivell protecció a les NNSS de Bagà any 1983: 1a (elements a conservar). | <p>El carrer Calic és un carrer característic pel fet que transcorre paral·lel a l'antiga muralla que tancava la vila pel cantó del riu. Aquí hi havia, i encara existeixen, diferents terrasses que salven el desnivell des del nucli fins al riu Bastareny, de manera que les mateixes terrasses feien de frontera o delimitació natural junt amb el riu. El carrer transcorre des de l'església de Sant Esteve fins a la torre de la Portella i tan sols té edificacions a un costat, al de llevant tocant a la vila. Aquestes cases van ser construïdes aprofitant aquest possible mur que tancava de la Portella al portal del Molí ( a l'església) i tenen una estructura molt específica: són la façana posterior de les cases que donen a la Plaça Galceràn de Pinós i al c/ Major, planta baixa en la que s'han obert garatges, a sobre hi ha tres o quatre pisos i golfes sota teulada. Per això des d'aquest carrer les cases són més altes, perquè han aprofitat el desnivell del terreny guanyant espai excavant la terrassa que quedava darrera de la muralla. Aquest darrer espai a principis de segle XX estava ocupat per horts que possiblement toquessin a la muralla i que posteriorment van ser utilitzats per ampliar les cases i van ser buidats aconseguint aquest soterrani. Les cases estaven separades de la muralla per una mena de camí de ronda, ja que estava prohibit construir-les adossades. Aquest espai pot correspondre a l'antic camí de ronda i es constata la diferència de construcció en aquest espai. A fotografies que es conserven de començaments del segle XX es pot veure un important pany de mur fet amb còdols d'aproximadament 3 metres d'alçada i que podria correspondre a la muralla. En aquestes fotos el mur no té cap obertura visible tot i que actualment es troba ja foradat per aquestes portes que s'han obert.</p> | 08016-91 | Nucli històric | <p>La construcció de les muralles s'inicià a partir del 1234 i segons Mn. Serra Vilaró ja estaven construïdes al 1294. Tenim documentades diferents obres de reconstrucció i ampliació de les muralles i les torres durant el segle XIV. L'any 1343, als llibres de consolia s'esmenten obres a les muralles, fent adobar portals i construint la torre Subirana (doc. 126, llibres de Consolia, ACA). El llibre 121: 'Manual de messions dels murs' (sense data), corresponent als anys 1357-1358, és dedicat exclusivament a les obres dels murs, torres, portals i valls. A mitjans del segle XIII va començar a créixer la vila i és possible que al segle XIV, a mesura que creixia la població, s'ensorressin part de les muralles anteriors i es construïssin nous trams ampliant el perímetre del recinte emmurallat, constant a partir del 1358 la construcció de noves torres i murs. En les primeres muralles s'aprofitaria el mur de les cases. Al segle XV (1442) es reconstrueix la muralla i es fan noves torres. Segons Ramon Viladès (1996) les torres del segle XIV serien de planta quadrada (Sobirana, Portalet, Homenatge); les de planta circular ( La Portell i la Vilella) serien fetes a les reformes dels segles XV i XVI. Segons Viladés (VILADÉS, 1996) sembla que en aquest pany de muralla del carrer Calic podia haver una bestorre, és a dir, mitja torre bastida al mur i oberta per la part interior, i que es troba documentada (SERRA VILARÓ, 1930, vol. II, p. 161).</p> | 42.2524500,1.8606500 | 406015 | 4678434 | 08016 | Bagà | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08016/40602-foto-08016-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08016/40602-foto-08016-91-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Urbans | 2020-09-22 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Tot i que la majoria de les cases ja han fet el garatge obert a aquest carrer, cal tenir en compte en futures intervencions a les cases, al carrer o a les terrasses del riu, que aquesta és una zona important d'expectativa arqueològica. Elements a conservar: les façanes posteriors dels edificis nº 24 i 19 de la plaça Galceràn de Pinós, especialment. Considerar el subsòl com a zona d'expectativa arqueològica en qualsevol intervenció. Mapa topogràfic de Catalunya editat per l'Institut Cartogràfic de Catalunya E/ 1:5.000. | 85 | 46 | 1.2 | 1775 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||
| 40603 | Carrer Muralla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-muralla | <p>SERRA VILARÓ, J. (1930). Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus Arxius. 3 vols. Reedició de 1989 del Centre d'Estudis Baganesos. VILADÈS, R. (1996). Les muralles de Bagà. Llibres de l'Àmbit, nº 8. Àmbit de Recerques del Berguedà.</p> | XIV | Nivell protecció a les NNSS de Bagà any 1983: 1a (elements a conservar). | <p>El carrer de la Muralla s'estén des de la torre de la Portella fina a l'entrada a la Pujada de Palau per llevant; per tant és un carrer que fa angle recte i que tanca el recinte antic de Bagà per tramuntana i per llevant. Des de la torre de la Portella el carrer fa pujada, incrementant-se aquesta en arribar a la plaça de Sant Roc, de manera que s'ha salvat el desnivell amb escales i rampes de nova construcció, acabat d'urbanitzar l'any 2001. El carrer transcorre seguint el pany de muralla que es va construir en aquest costat de la vila i fa angle a la torre Subirana, a la cantonada NE de Palau. Tot i que les cases de l'interior del nucli s'han construït aprofitant aquesta muralla, encara són visibles molts trams d'ella tot i que molt reformats. S'han obert portes i finestres a quasi totes les cases que donen a aquest carrer, però s'ha mantingut l'estructura general del mur en pedra. La muralla és ben visible a les cases nº 11 del carrer Elisard Sala, nº 4, 5 (conserva una espitllera) del carrer muralla, i nº 36 i 37 (conserva una espitllera) del carrer Sobirà. A meitat de camí de la banda de tramuntana d'aquest carrer, hi ha la placeta de Sant Roc, on es trobava la desapareguda capella advocada a aquest sant. En aquest tram de muralla hi havia el portal i torre de Gandesa a la sortida del carrer Sobirà, el portal i torre d'en Malanyeu a la sortida del carrer Elisard Sala. Aquests dos portals donaven la sortida cal al camí de Cerdanya. El portal de Saldes o de la Faia, que conduïa cap a aquests dos llocs, es trobava flanquejat per la torre actualment anomenada de la Portella. Tan sols restes dues torres: la de la Portella i la torre Subirana a l'angle del Palau.</p> | 08016-92 | Nucli històric | <p>L'any 1233 Galceran III de Pinós i la seva muller Esclarmonda, atorguen la carta de franqueses a la vila de Bagà que permet la construcció de la vila al peu del castell dels barons. Els barons concediren franquesa de qüèsties, toltes, forçes, intèsties, eixòrquies, redempcions d'homes i dones, de cases i horts per tal de poblar i edificar la vila. Els habitants únicament havien de vetllar en cas de guerra el castell i la vila, i havien de treballar en la construcció dels murs i valls de la nova vila. La construcció de les muralles s'inicià a partir del 1234 i segons Mn. Serra Vilaró ja estaven construïdes al 1294 (SERRA VILARÓ, 1930) i aquestes aprofitarien els murs de les cases. Tenim documentades diferents obres de reconstrucció i ampliació de les muralles i les torres durant el segle XIV. La primera notícia documental és de l'any 1343, als llibres de consolia s'esmenten obres a les muralles, fent adobar portals i construint la torre Subirana (doc. 126, llibres de Consolia, ACA). El llibre 121: 'Manual de messions dels murs' (sense data), corresponent als anys 1357-1358, és dedicat exclusivament a les obres dels murs, torres, portals i valls. A mitjans del segle XIII va començar a créixer la vila i és possible que al segle XIV, a mesura que creixia la població, s'ensorressin part de les muralles anteriors i es construïssin nous trams ampliant el perímetre del recinte emmurallat, constant a partir del 1358 la construcció de noves torres i murs. Al segle XV (1442) es reconstrueix la muralla i es fan noves torres. Les cases estaven separades de la muralla per una mena de camí de ronda, ja que estava prohibit construir-les adossades. Hi havia un vall, probablement secs, que envoltaven tot el recinte a l'exterior de les muralles. Poques són les notícies que tenim de l'enderroc de les muralles, però durant la Guerra dels Segadors (1640-1657) la vila va ser incendiada diverses vegades. També al final de la Guerra de successió Bagà fou la darrera vila en capitular, fet que ens fa suposar que Felip V faria enderrocar el que quedaria de muralla i torres, quedant només dempeus la torre de la Portella i la de Vilella. A les cròniques de Francisco de Zamora (1787), de Pasqual Madoz (1845) i de Cèsar August Torras (1905) quasi no fan esment de les muralles, fet que ens fa pensar que en aquesta època existirien poques restes. El sistema constructiu era el següent: la part baixa dels murs era de pedra i argamassa amb una alçada de dos o tres metres; després continuava amb tàpia (barreja d'argila i còdols construïda amb motlle); posteriorment s'arrebossava amb calçobre (mescla de calç i sorra) que evitava el deteriorament. A la part baixa es deixaven espitlleres. A la part alta es remataven amb boix, terra i fulla (taulons prims de fusta) donant forma piramidal de manera que l'aigua i les glaçades no feien malbé la tàpia. L'amplada oscil·lava entre 1m i 1,30m, amb una alçada d'uns 7m. Aquesta part de la muralla deu conservar molts trams de mur ja que les cases es van fer aprofitant aquesta paret.</p> | 42.2532000,1.8599500 | 405958 | 4678519 | 08016 | Bagà | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08016/40603-foto-08016-92-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-09-22 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Elements a conservar: en general tot el mur del carrer, que conté restes de l'antiga muralla; i en especial les torres Sybirana i Portella, així com els murs del nº del carrer Elisard Sala, nº 36 i 37 (conserva una espitllera) del carrer Sobirà i nº 4 de la Plaça de l'Especier. Considerar el subsòl com a zona d'expectativa arqueològica en qualsevol intervenció. Mapa topogràfic de Catalunya editat per l'Institut Cartogràfic de Catalunya E/ 1:5.000. | 85 | 46 | 1.2 | 1771 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||
| 40604 | Pujada de l'Especier | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pujada-de-lespecier | <p>SERRA VILARÓ, J. (1930). Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus Arxius. 3 vols. Reedició de 1989 del Centre d'Estudis Baganesos. VILADÈS, R. (1996). Les muralles de Bagà. Llibres de l'Àmbit, nº 8. Àmbit de Recerques del Berguedà.</p> | XIV | Nivell protecció a les NNSS de Bagà any 1983: 1a (elements a conservar). | <p>Aquest carrer comença a la plaça del Rescat de les cent donzelles i fa doble angle perquè és desviat a l'entorn de la casa nº 11 del carrer de la Fruita. Segueix pujant fins al carrer Sobirà i d'aquí mitjançant escales arriba a la plaça Especier, petita plaça tancada al costat de Palau. El carrer segueix pujant des d'aquesta plaça fins a Palau, al que s'accedeix a través d'una porta d'arc de mig punt. Al carrer o passatge Especiers, a continuació de la plaça, destaca la casa del nº 6 que encara conserva parets de tàpia amb muntants de fusta al primer pis. Al nº 3 de la plaça es conserva un contrafort a la façana.</p> | 08016-93 | Nucli històric | <p>L'origen de la població de Bagà correspon a la iniciativa de Galceràn de Pinós IV i la seva muller Esclarmonda, quan l'any 1233 atorgà la carta de poblament i franqueses que donà origen a la nova vila. Sembla ser que fou el mateix baró qui dissenyà els carrers i establí les parcel·les de cada casa. Aquest carrer era el que al segle XIV donaria accés al Palau a través de l'entrada de la torre de l'Homenatge (VILADÉS, 1996).</p> | 42.2532000,1.8602800 | 405986 | 4678518 | 08016 | Bagà | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08016/40604-foto-08016-93-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2020-09-22 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Elements a conservar: en el moment en que es renovi l'escala que permet l'accés a Palau des del carrer Especiers, convindria que anés acompanyat d'una excavació o prospecció arqueològica de la zona. Mapa topogràfic de Catalunya editat per l'Institut Cartogràfic de Catalunya E/ 1:5.000. | 85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 40605 | Barri jueu de Bagà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-jueu-de-baga | <p>SERRA , R. (1987). Aproximació a l'estudi de la comunitat jueva medieval al Berguedà. A L'Erol nº 21. P. 20-27.</p> | XIII | Nivell protecció a les NNSS de Bagà any 1983: 1c (conservació estructura urbana i edificació). | <p>Aquest nucli de cases es troba dins el recinte emmurallat de la vil·la. No és segur que aquest fos el barri jueu de Bagà, però la manca d'una distribució uniforme dels carrers, tal i com passa a la resta del nucli, ha fet que popularment s'hagi atribuït aquesta zona a la zona d'habitatge dels jueus a l'Edat Mitjana a Bagà. El petit barri es troba emmarcat entre el carrer Major, a la banda de ponent; la plaça Catalunya, a migjorn; el carrer Sobirà, a llevant; i la Pujada a Palau per tramuntana. Les cases s'arrengleren principalment seguint el traçat d'aquests carrers, però travessen carrers no rectilinis, que s'han adaptat a les edificacions i al desnivell del terreny (carrer Forment en direcció E-W, passatge Verdura direcció NW-SE), i dues places, la plaça de la Verdura, oberta al carrer Sobirà, i el pati del Forment que queda quasi tancat entre cases. Aquesta distribució permet que totes les cases tinguin sortida a un o altre carrer o a les places. Hi ha un passatge que comunica la plaça de la Verdura i el carrer Forment, sobre el que havia la casa de ca la Faxona i que ara ja no existeix, tot i que s'ha conservat aquest pas. Aquesta característica de barri tancat és el que li ha proporcionat aquest sobrenom de 'barri jueu' de Bagà, ja que els jueus es concentraven en barris tancats respecte a la resta de la població de les viles.</p> | 08016-94 | Nucli històric | <p>Es desconeix la ubicació exacta del call jueu de Bagà, ja que a la documentació recopilada per Serra Vilaró mai es parla de la seva situació. Són documentats per primera vegada el 1279 i s'indica que residien ja a la nova vila i sota el patrocini dels barons de Pinós i consentiment de la monarquia. Les notícies concretes dels jueus baganesos corresponen principalment a la família d'Astruc Prohençal, documentada des del 1304 (SERRA VILARÓ, 1930, vol II, p. 487-489). Des de l'any 1324, els barons de Pinós concediren privilegis als jueus de la vila. Les comunitats jueves s'emparentaven entre si, així troben jueus de Bagà emparentats amb jueus de Berga, Puigcerdà i Solsona. En general es dedicaven a activitats financeres, tot i que a Bagà hi ha un metge jueu documentat el 1410 , Samuel Astruc Leví, d'origen tortosí (SERRA VILARÓ, 1930, vol. II, p. 489). Els jueus de Bagà tenien fixat pel baró de Pinós l'interès del 5% sobre l'interès fixat pel Rei; l'any 1325 foren confiscats les béns dels jueus de Bagà que no pagaven la part del 5% al baró i aquests es traslladaren a Berga. Possiblement a mitjans del segle XIV a Bagà ja no quedés quasi comunitat jueva.</p> | 42.2528800,1.8614100 | 406078 | 4678481 | 1279 | 08016 | Bagà | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08016/40605-foto-08016-94-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-22 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Considerar el subsòl com a zona d'expectativa arqueològica en qualsevol intervenció. Elements a conservar: l'edifici de la Presó, nº 3 carrer Forment; nº 2 del Pati del Forment, així com l'estructura general del petit barri. Mapa topogràfic de Catalunya editat per l'Institut Cartogràfic de Catalunya E/ 1:5.000. | 85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||
| 43217 | Colònia Rosal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colonia-rosal | AADD: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona, 1994, pàg. 36. AADD: 'Les colònies industrials', dins El Llobregat nervi de Catalunya, Manresa, 1997, pàg. 113. CLUA i MERCADAL, Jordi: Les colònies industrials al Berguedà: estudi d'una transformació econòmica i urbana, Berga, 1994, pàgs. 17, 24 i 42. VALL i CASES, Pere: De colònies industrials a Parc Fluvial. El sistema de colònies tèxtils del Baix Berguedà. Gènesi i revaloració, Barcelona, 1999, pàssim. | XIX | Es tracta d'una colònia industrial formada per un gran nombre d'edificis. D'entre aquests en destaca el complex de la fàbrica, l'escola, les botigues, el cafè-casino, els habitatges plurifamiliars, l'església i el convent. Fins no fa massa anys conservava també l'estació de ferrocarril (en terme d'Olvan), que fou enderrocada després d'algunes controvèrsies. La colònia es construí sobre un antic molí i una forta llera de roca, cosa que evità haver de fer inversions massa desproporcionades. | 08022-25 | A l'extrem sud del terme municipal | La colònia fou fundada el 1858 per la família berguedana cognominada Rosal. Durant molt temps fou una de les colònies industrials més grans i emblemàtiques de Catalunya. Les seccions de filatura, teixits i tints van arribar a tenir prop de 2.000 treballadors. Els Rosal també van fundar una de les poques colònies agrícoles de Catalunya, la de Graugés, a Avià. La colònia no parà de créixer fins ben entrat el segle XX, però la generalitzada crisi del tèxtil acabà per fer tancar les instal·lacions i s'enderrocaren alguns edificis com l'antiga estació de ferrocaril. | 42.0755100,1.8711600 | 406622 | 4658777 | 1858 | 08022 | Berga | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43217-foto-08022-25-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Residencial | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Família Rosal | Amb més o menys encert s'han portat a terme algunes solucions arquitectòniques per tal d'amagar o esborrar la fesomia de colònia fabril; per exemple, en la reconversió de les vivendes. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||
| 43221 | Castell de Sant Ferran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-sant-ferran | <p>AADD: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona, 1994, pàgs. 30-32. BERNADICH, Anna; ROTA, Montserrat; SERRA, Rosa: Guia d'art del Berguedà, Berga, 1991, pàgs. 48-49. CASELLAS, Isabel; ROSINYOL, Josep M.; SANTANDREU, M. Dolors: Castells medievals del Berguedà (1), Berga, 1998, pàgs. 26-29. HUCH i GUIXER, Ramon: Notes històriques de la ciutat de Berga, Barcelona-Berga, 1994, pàgs. 80-84. PEÑARANDA, Francesc: 'Restauració del castell de Sant Ferran', El Vilatà, 82, agost-setembre 1990, pàg. 11. ROTA, Montserrat: 'El castell de Sant Ferran', El Vilatà, 64, juliol 1988, s/p. SANTANDREU i SOLER, M. Dolors: 'Els castells del Berguedà en un document de 1309', Revista del Centre d'Estudis del Berguedà, 1, 1982, pàgs. 101-108. SANTANDREU i SOLER, M. Dolors: 'Castell de Berga', dins Catalunya Romànica, vol. XII: El Berguedà, Barcelona, 1985, pàgs. 122-125. SERRA, Rosa: 'La ciutat al segle XIX i als primers anys del segle XX', L'Erol, 25, tardor-hivern 1988, pàgs. 99-111.</p> | XI | <p>Fins als anys 1940 encara eren visibles les principals estructures i edificacions del castell. Malauradament, les remodelacions efectuades posteriorment van esborrar la major part dels vestigis més antics. Actualment només podem constatar que es troba sobre un turó allargassat, vorejat al nord per la riera de Metge; a migdia, s'hi esglaonen les cases de la Berga antiga. Les fotografies de començament de segle deixen entreveure uns sòlids murs amb merlets i altres construccions, avui difícils de datar a causa del gran nombre de modificacions i ampliacions que ha patit al llarg de la seva història. Hom creu que del castell originàriament bastit per Pere de Berga només en resten uns fragments de mur (d'uns 9 metres de llarg, per 2 metres d'alt i 0'5 metres d'ample) en un turó proper al castell actual i on en època carlina s'hi edificà una fortificació accessòria. Aquests murs són formats per carreus molt irregulars i altres de més ben treballats a les cantoneres.</p> | 08022-29 | Nucli urbà | <p>Hom ja documenta el castell al segle XI, a mans dels comtes de Cerdanya. Al segle XII es cedí a Hug de Peguera i, posteriorment, aquest el va vendre a Pere de Berga. Als segles XII i XIII començaren les ampliacions, que continuaren durant els segles posteriors. És també als segles XIV i XV quan es construïren les muralles de Berga, que conectaven directament amb el castell. La situació estratègica que ocupa dins de la ciutat, de la comarca i com a punt de pas obligat cap als Pirineus el convertí en escenari de molts conflictes entre els segles XVI-XVIII, cosa que provocà diferents i successives destruccions i remodelacions. La Guerra del Francès el deixà molt enrunat. Amb les Guerres Carlines es constituí com a una forta plaça militar i fou totalment reconstruït. Immenses construccions canviaren totalment la seva fesomia: noves torres, muralles, fortificacions annexes, etc. Després de la darrera Guerra Carlina s'abandonà fins que el 1928 fou subhastat públicament i acabà en mans de particulars. Durant els anys posteriors a 1940 es volgué convertir, amb molt poca fortuna, en un nucli residencial i hoteler, cosa que desvirtuà el seu aspecte. El 1988 passà a mans del Consell Comarcal del Berguedà, que féu els possibles per recuperar-lo i dignificar-lo com a edifici.</p> | 42.1062400,1.8458300 | 404573 | 4662217 | 08022 | Berga | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43221-foto-08022-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43221-foto-08022-29-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Altres | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-23 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Al Museu Municipal de Berga hi ha una col·lecció molt important de plànols i maquetes dels edificis projectats al llarg del segle XIX. | 85 | 46 | 1.2 | 1771 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||
| 43234 | Cementiri municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-municipal-0 | BERNADICH, Anna; BONET, Marta; ROTA, Montserrat: 'L'obra dels arquitectes a Berga: segles XIX i XX', L'Erol, 25, tardor-hivern 1988, pàgs. 120-121. SANTANDREU i SOLER, Maria Dolors: 'Berga fins al segle XVIII', L'Erol, 25, tardor-hivern 1988, pàgs. 85-86. ROSINYOL i LOCUBICHE, Josep M.: 'Cementiris: recinte per als morts o recinte per a la vida eterna?', L'Erol, 38, tardor 1992, pàgs. 42-44. MONTAÑÀ, Daniel; PUJOL, Joan: L'epidèmia de còlera de 1854 al Berguedà, Barcelona, 1992. | XIX | L'actual cementiri de la ciutat de Berga ocupa un espai considerable, flanquejat per la C-1411 i el passeig de la vila de Casserres, als peus de la serra de Casampons. Consta de tres nivells i hi podem trobar nínxols i panteons, algun d'ells artísticament remarcable. | 08022-42 | Nucli urbà | El cementiri actual fou construït el 1854 substituïnt l'antic cementiri de la Feixa del Palau (actual carrer Cercs), conegut popularment com a Cementiri Vell. Aquest, a la vegada, l'any 1799 havia substituït el cementiri de dalt i el cementiri de baix situats a redós de l'església parroquial. El motiu que impulsà a la nova construcció l'any 1854 fou la terrible epidèmia de còlera que tants estralls causà i que tants morts ocasionà a Berga. En aquest cementiri s'hi troben diversos panteons remarcables. | 42.1038400,1.8585100 | 405618 | 4661936 | 1854 | 08022 | Berga | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43234-foto-08022-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43234-foto-08022-42-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Un dels problemes de l'actual cementiri és el seu creixement, ja que per l'extrem destinat a créixer ja arriba a la variant. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 43255 | Església i convent de les Germanes Sagramentàries | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-i-convent-de-les-germanes-sagramentaries | BERNADICH, Anna; ROTA, Montserrat; SERRA, Rosa: Guia d'art del Berguedà, Berga, 1991, pàg. 46-47. | XX | Es tracta d'una moderna església d'una sola nau feta majoritàriament de maons plans. Totes les façanes destaquen per ser d'obra vista i per gaudir d'unes grans obertures, que proporcionen molta llum a l'interior. La porta principal d'accés al temple és resguardada per un petit porxo, que es recolza sobre bigues de ferro. S'hi accedeix per unes escales envoltades de parterres amb vegetació. A la part de ponent s'alça un modern campanar. A l'interior del temple no es troben elements d'interès remarcable. Al darrera i al costat de l'església es disposa el conjunt conventual, format per horts, jardins i diveros edificis annexos. | 08022-63 | Nucli urbà | Sabem que l'església fou construïda cap a 1980, però no disposem de més dades referents a aquest conjunt arquitectònic. | 42.0992200,1.8429700 | 404326 | 4661440 | c. 1980 | 08022 | Berga | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43255-foto-08022-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43255-foto-08022-63-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 43279 | Església i convent de Sant Francesc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-i-convent-de-sant-francesc | AADD: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona, 1994, pàg. 36. BERNADICH, Anna; ROTA, Montserrat; SERRA, Rosa: Guia d'art del Berguedà, Berga, 1991, pàg. 40. HUCH i GUIXER, Ramon: Notes històriques de la ciutat de Berga, Barcelona-Berga, 1994, pàg. 200-203. SANTANDREU i SOLER, Maria Dolors: 'Berga fins al segle XVIII', L'Erol, 25, tardor-hivern 1988, pàgs. 92-93. SERRA i VILARÓ, Joan: Baronies de Pinós i Mataplana, vol. III, Barcelona, 1950, pàgs. 200-2001. | XIII | Es mostra una clara distinció entre el convent i l'església. El convent, situat a ponent, manté la típica estructura quadrangular, amb unes alçades que oscil·len entre els 3 i els 5 pisos, amb múltiples obertures en forma de finestra. A l'interior hi queda situat el claustre, decorat amb vegetació i alguns elements arquitectònics. Actualment unes vidrieres separen els passadíssos del pati central. L'església, a llevant, fou bastida recentment. S'ha decorat amb motius neogòtics força senzills, visibles a la portalada, al rosetó central o a les finestres laterals, que contrasten amb el modern campanar que s'hi ha instal·lat. Destaquen els vitralls de tramuntana, on s'hi representen temes patumaires. | 08022-87 | Nucli urbà | Sembla ser que la primera fundació franciscana a Berga és anterior a 1245, però s'ignora si es correspon amb l'actual. El 1333 la Santa Seu n'autoritzà una nova fundació, en bona part amb mecenatge del rei Alfons el Benigne. L'església, en canvi, no apareix documentada fins al 1339. Originàriament, la seva orientació era inversa a l'actual. Als segles XVII i XVIII s'efectuaren notables modificacions, sobretot amb la construcció de capelles laterals al temple i l'ampliació del recinte conventual. Al segle XIX l'exclaustració obligà els franciscans a marxar de Berga fins el 1909. Durant la guerra civil de 1936-1939, església i convent patiren grans destrosses, que es van intentar pal·liar amb un seguit de reconstruccions des de després del conflicte bèl·lic fins a l'actualitat. A mitjan anys 1990 es va col·locar un rellotge a la torre del campanar i s'acabà de cobrir amb una teulada metàl·lica. | 42.1033400,1.8441200 | 404427 | 4661896 | 08022 | Berga | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43279-foto-08022-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43279-foto-08022-87-3.jpg | Legal i física | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | 85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 43312 | Plaça dels Països Catalans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-dels-paisos-catalans | XX | Enmig de la plaça dels Països Catalans s'hi troba un alçat circular de pissarra que per la seva part posterior i central presenta un parterre sobrealçat i per la seva part anterior un banc per seure-hi. A banda i banda del banc, aprofitant el desnivell entre aquest i el parterre, hi ha dues plaques metàl·liques que estan decorades amb les Quatre Barres catalanes. Al mig del parterre s'hi troba un Pi de les Tres Branques, representant el mític Pi de les Tres Branques del Pla de Campllong, símbol dels Països Catalans (d'aquí el nom de la plaça). | 08022-121 | Nucli urbà | Aquesta plaça fou ideada, construïda i inaugurada a mitjans de la dècada dels anys 1990, en uns terrenys amplis del carrer del Roser, on fins aleshores hi havia hagut la Torre Felipó, un dels darrers edificis senyorials que es conservaren a la ciutat de Berga. Abans, doncs, no era una plaça, sinó un solar amb l'esmentada torre i un gran jardí. S'hi accedeix pel carrer del Roser i, a través del passatge de l'arquitecte Porta, pel passeig de la Pau. | 42.1041600,1.8466300 | 404636 | 4661985 | c.1990 | 08022 | Berga | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43312-foto-08022-121-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Pròpiament es tracta d'un element situat enmig de l'esmentada plaça, si bé donem el nom genèric de la plaça per la seva significació simbòlica. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 43322 | Plaça de Sant Pere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-de-sant-pere | BERNADICH, Anna; ROTA, Montserrat; SERRA, Rosa: Guia d'art del Berguedà, Berga, 1991, pàg. 40. MONTANYÀ i BOIXADER, Josep: Cròniques Berguedanes, Barcelona-Berga, 1999, pàgs. 221-222. ANÒNIM: 'La plaça de Sant Pere ja té a punt el pla de restauració', El Vilatà, 66, desembre 1988, pàg. 5. R.: 'Per la Patum del 92, la plaça de Sant Pere estarà neta i rehabilitada', El Vilatà, 91, agost-setembre 1991, pàgs. 34-35. Q. C.: 'Remodelació de la plaça de Sant Pere', El Vilatà, 92, novembre 1991, pàg. 37. ANÒNIM: 'Comencen les obres de la plaça de Sant Pere', El Vilatà, 94, febrer 1992, pàg. 23. ALSINA, Magda: 'L'equip de restauradors de la plaça de Sant Pere', El Vilatà, 97, maig 1992, pàg. 17. AADD: 'Una nova plaça' (semimonogràfic), El Vilatà, 98, juny 1992, pàgs. 3-19. | La plaça de Sant Pere és un espai irregular travessat de cap a cap per una barana de pedra. En ella s'hi troben edificis remarcables històricament com poden ser l'Ajuntament i l'església parroquial de Santa Eulàlia de Berga. L'esmentada barana obre el pas cap a l'anomenat 'Capdamunt de la Vila' a través del carrer Buxadé, mentre que a través d'altres sortides s'accedeix a l'antic call jueu, a la plaça de l'Hospital Vell, al carrer de la Pietat i, travessant el carrer dels Àngels, cap al carrer Major. Precisament, la plaça de Sant Pere i el carrer Major són, d'ençà de l'edat mitjana, el centre neuràlgic de la ciutat. Les cases de la plaça, algunes antigues cases senyorials (Cal Farguell), presenten un bon aspecte, pintades amb colors vius i amb algunes pintures remarcables a les façanes. | 08022-131 | Nucli urbà | Formada a l'època medieval, el nom li ve donat per l'antiga església de Sant Pere de Cohorts, situada on actualment es troba l'església parroquial. Al llarg dels segles s'ha anat modificant fins arribar a l'aspecte actual, fruit de la restauració que va tenir lloc entre els anys 1991 i 1993. En aquella restauració (d'altra banda discutida) es va canviar el paviment; es va eliminar una petita barana sota el racó de Cal Gorgues; es va empedrar de nou la barana; es va modificar l'accés a l'església i es van pintar les façanes de les cases. Malgrat que al llarg de la història ha sofert molts canvis, un dels seus elements definitoris ha romàs pràcticament invariable: la barana; ja que és la única possibilitat de salvar el desnivell amb el carrer Buxadé és una rampa o escales; i la barana protegeix el salt existent fruit del desnivell esmentat. | 42.1038600,1.8459400 | 404578 | 4661952 | 08022 | Berga | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43322-foto-08022-131-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43322-foto-08022-131-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | La plaça de Sant Pere, que podria considerar-se la plaça major de Berga, és on té lloc La Patum. També és coneguda amb el nom de plaça Cremada. | 85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 43334 | Carrer Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-major-2 | BERNADICH, Anna; ROTA, Montserrat; SERRA, Rosa: Guia d'art del Berguedà, Berga, 1991, pàg. 39. AADD: Guia del Berguedà, Berga, 1985, pàgs. 160-162. | XII-XIII | El paviment no es troba en gaire bon estat. | Es tracta d'un carrer estret i sinuós, veritable artèria de la ciutat, que travessa l'antiga vila de nord-est a sud-oest. A banda i banda s'hi aixequen edificis plurifamiliars i nombroses botigues, doncs és on hi ha la major concentració comercial de la comarca. El carrer Major és, d'antic, el centre històric, econòmic, social i humà de Berga. Actualment es troba empedrat amb motius patumaires. Del carrer Major en surten nombrosos carrers, estrets i tortuosos, que menen a la resta de l'antiga vila. | 08022-144 | Nucli urbà | Documentat des de l'edat mitjana, el carrer Major ha estat sempre una de les artèries principals (i durant molts segles la principal) de la vila. El projecte d'alineació d'aquest carrer el va fer l'arquitecte municipal, senyor Iranzo, i el carrer s'empedrà el 1885. L'any 1976 s'hi va col·locar el paviment actual amb motius de la Patum alternats amb rajoles llises. Aquell mateix any es suprimiren les voreres. | 42.0972900,1.8396300 | 404047 | 4661230 | 08022 | Berga | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43334-foto-08022-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43334-foto-08022-144-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Malgrat que l'any 1877, en ser-li concedit a l'antiga vila de Berga el títol de ciutat, l'Ajuntament va decidir canviar el nom de carrer Major pel de carrer Ciutat, ningú utilitza aquesta nova denominació per referir-s'hi, i es continua emprant, més de cent anys després, el nom medieval. | 85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 43335 | Santuari de la Mare de Déu de Queralt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santuari-de-la-mare-de-deu-de-queralt | AADD: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona, 1994, pàgs. 34-35. BERNADICH, Anna; ROTA, Montserrat; SERRA, Rosa: Guia d'art del Berguedà, Berga, 1991, pàgs. 51-52. AADD: Guia del Berguedà, Berga, 1985, pàgs. 176-177. ALIER, Roger; VILADÉS, Ramon: Gran geografia comarcal catalana, vol. 2, Barcelona, 1981, pàg. 250-252. HUCH i GUIXER, Ramon: Notes històriques de la ciutat de Berga, Barcelona-Berga, 1994. ARMENGOU i FELIU, Josep: El santuari de la Mare de Déu de Queralt, Granollers, 1971. RIBERA i RIBÓ, Bonaventura: Memòria històrich-descriptiva del santuari de Nostra Senyora de Queralt, Barcelona, 1904. VILARDAGA i CAÑELLAS, Jacinto: História de Berga, Barcelona, 1890. VILARDAGA i CAÑELLAS, Jacinto: Efemérides bergadanas, Manresa, 1919. FELIPÓ i ORIOL, Ramon: 'Els llibres de Queralt', El Vilatà, 77, març 1990, pàgs. 30-31. ANÒNIM: 'Perillen unes pintures del segle XVIII de Queralt', El Vilatà, 83, octubre 1990, pàg. 25. COLUMNA SALOMÒNICA, La: 'Notícia de Pere Puig, arquitecte, pintor i músic berguedà del segle XVIII', El Vilatà, 83, octubre 1990. Pàg. 25. VILADOMAT, R: 'L'església de Queralt, emblanquinada', El Vilatà, 86, març 1991, pàgs. 18-19. VILADOMAT, R: 'Vaig netejar tota l'església amb goma d'esborrar' El Vilatà, 86, març 1991, pàgs. 18-19. SERRA i ROTÉS, Rosa: 'Un inventari de Queralt de l'any 1884', El Vilatà, 88, maig 1991, pàg. 47. AADD: 'Queralt', L'Erol, 34, estiu-tardor 1991 (monogràfic). CARRERAS, Josep: 'L'ex-vot mariner del santuari de Queralt', L'Erol, 43, primavera 1994, pàgs. 31-33. VILARDAGA i PUJOL, José Maria: La ciudad de Berga y sus alrededores, Berga, 1929, pàgs. 53 i segs. POSTIUS, Joan: Guia de Berga y su comarca y del real santuario de Queralt, Madrid, 1916. | XVIII | Es tracta d'una església de planta de nau única amb capelles intercomunicades entre els contraforts que permeten el recorregut sense incidir en la zona de culte. La capçalera, de planta quadrada, conjuntament amb els espais colaterals i la sagristia, mantenen la forma rectangular de l'edificació, que és de fàbrica de pedra i reble, per revestir. La nau, de 7,80 x 24 metres, és oberta a migdia. Té volta de canó de mig punt, modelada per llunetes cegues i compassada en cinc trams pels arcs faixons i triomfal. Té tres arcs formers per banda, dels quals l'immediat al presbiteri presenta el bancal esplandit. L'alçat interior, organitzat amb elements renaixentistes, esdevé un sistema de composició arquitectònica que articula i emfasitza l'espai de la nau. Té un sistema complert de pilastres adossades d'ordre compost i entaulament on, sobre la cornisa superior, s'imposten els arcs faixons de la volta. Les capelles són cobertes amb volta d'aresta; els espais colaterals del presbiteri amb volta de canó seguit, impostada al viu al mur, i la sagristia amb tres voltes de creueria, els nients de les quals s'imposten sobre caparrons d'àngels. La composició de la façana són tres cossos, amb eix de simetria central, a la manera de les façanes de planta basilical. El cos central correspon a la nau, més alt i cobert a dues vessants i amb cornisa de fàbrica de rajol, amb una petita finestra centrada a la part superior i el rosetó amb adovellat de pedra i vidriera plomada. Els cossos laterals, més baixos i coberts a una vessant, presenten un balcó central a cada pis. Darrera la nau, a través de dues escales que surten dels cossos laterals, s'accedeix al cambril de la Mare de Déu. A l'esquerra de la façana, sobre un massís rocós, s'hi troba el campanar; un cilindre de pedra vista, com la façana, de 15 metres d'altura per 3,65 de diàmetre. | 08022-145 | Muntanya de Queralt | L'actual santuari substituí l'anterior, edificat al segle XIV per l'acomodat mercader berguedà Francesc Garreta. Un carreu de la cantonada de llevant ens recorda la data d'inici del santuari actual: el 16 de juliol del 1725. En fou l'arquitecte en Josep Arnau Dias i el mestre d'obres en Francesc Morató. L'any 1741 fou inaugurada la nova església i fou iniciat el retaule barroc que fou destruït el 1936. D'ençà de la seva construcció, el santuari ha estat reformat constantment, la qual cosa ha fet variar considerablement la seva aparença. El 1916 es beneí la primera pedra d'una façana eclèctica i descomunal, projectada per Alexandre Soler i March, que no s'arribà a dur a terme. D'ençà de 1939, les reformes i obres de millora s'han anat succeïnt fins atorgar-li la fesomia actual (pintures, emmosaiats, campanar nou, etc.). Les darreres reformes importants daten del 1991. | 42.1024100,1.8521200 | 405087 | 4661784 | 1725 | 08022 | Berga | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43335-foto-08022-145-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43335-foto-08022-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43335-foto-08022-145-3.jpg | Legal i física | Barroc|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | J. Arnau Dias, F. Morató i J.A. Coderch (campanar) | 96|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 43342 | Barri de Santa Eulàlia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-santa-eulalia | MUNIESA, Xavier: Santa Eulàlia. Berga, Barcelona, 1995, pàssim. | XX | És un barri de la ciutat amb límits als carrers Mestre de Pedret, Pere II, l'antiga carretera de Sant Salvador i el carrer Pere Comes. Majoritàriament, es tracta d'un conjunt de blocs de pisos disposats de forma força regular. Les primeres construccions del barri destaquen per la seva alçada, una segona fase de construccions són disposades de forma annexa i no més altes de quatre plantes; i un darrer grup de construccions supera ja les vuit plantes d'alçada. Els edificis són majoritàriament de protecció oficial. Foren construïts amb materials barats i de no massa qualitat, que actualment han posat de manifest deficències estructurals. El barri fou un dels centres d'acollida de població treballadora immigrant durant les dècades de 1960 i 1970, cosa que li ha donat certa entitat respecte la resta de la ciutat, visible sobretot en actes lúdics i festius. Darrerament aquest contrast socio-cultural i econòmic sembla anar-se esvaïnt a causa del creixement urbanístic de la resta de la ciutat, que engoleix progressivament el barri. | 08022-152 | Nucli urbà | El creixement econòmic esdevingut en plena època franquista a la comarca del Berguedà, sobretot a base a la mineria i al tèxtil, suscità la vinguda d'un bon nombre d'immigrants de la resta de l'Estat espanyol. El barri s'anà construïnt entre els anys 1962 i 1983. Inicialment el barri va patir algunes situacions de marginalitat, degudes en part a la seva ubicació, car quedava aïllat de molts serveis que només es trobaven en ple nucli de la ciutat de Berga. Al llarg dels anys, per l'esforç fet per entitats del barri i el mateix Ajuntament, s'han pogut anar pal·liant aquestes mancances. | 42.1017400,1.8549600 | 405321 | 4661707 | 1962-83 | 08022 | Berga | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43342-foto-08022-152-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Residencial | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 43346 | Les Voltes del Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-voltes-del-vall | BERNADICH, Anna; ROTA, Montserrat; SERRA, Rosa: Guia d'art del Berguedà, Berga, 1991, pàg. 47. | XIX | Caldria reforçar i restaurar algunes arcades. | Es tracta d'un grup d'edificis els baixos dels quals es troben reculats respecte dels pisos. La part davantera d'aquests pisos està sostinguda per pilars que acaben formant arcades. Són dos arcs per cada edifici. Aquest indret és conegut popularment com les Voltes del Vall. | 08022-157 | Nucli urbà | La zona coneguda popularment com el Vall (perquè quedava avall respecte les muralles) es va començar a edificar al segle XVIII, quan Berga va iniciar la seva expansió fora muralles, en l'indret conegut com el Vall de Baix. L'any 1834, l'Ajuntament va optar per dotar d'un caràcter uniforme a les construccions de la plaça que s'anava formant (actual plaça Viladomat), partint de l'obligatorietat de construir tots els habitatges amb arcades, formant una espècie de porxos. L'any 1894, l'indret esdevingué un dels focus més importants de creixement de la ciutat i es plantejà la necessitat de fer plànols clars i definitius. El 1909, l'arquitecte Emili Porta projectà el primer traçat de la plaça Viladomat. Poc abans, al tombant del segle XX, començà a construir-se algun edifici sense les obligatòries voltes, la qual cosa fa que tot plegat doni la idea d'una plaça porxada inacabada. | 42.1035700,1.8473900 | 404698 | 4661918 | 1834 | 08022 | Berga | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43346-foto-08022-157-2.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Altres | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Malgrat que els edificis són de titularitat privada, hem optat per posar-la com a pública perquè la via que ocupen i el conjunt en la seva globalitat així es poden considerar. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||
| 43352 | La Berruga o Voltes d'en Claris | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-berruga-o-voltes-den-claris | BERNADICH, Anna; ROTA, Montserrat; SERRA, Rosa: Guia d'art del Berguedà, Berga, 1991, pàg. 41. AADD: Guia del Berguedà, Berga, 1985, pàg. 164. MONTANYÀ i BOIXADER, Josep: Cròniques Berguedanes, Barcelona-Berga, 1999, pàgs. 211-212. SERRA i ROTÉS, Rosa: 'Aproximació a l'estudi de la comunitat jueva medieval al Berguedà', L'Erol, 21, tardor 1987, pàgs. 20-27. | XIII-XIV | Malgrat que la zona fou restaurada fa uns 8 o 10 anys, l'estat de les cases és molt precari i els passatges que s'havien restaurat denoten força deixadesa. | L'indret conegut popularmet com la Berruga està format per l'actual carrer de les Voltes d'en Claris i pel passatge de les Voltes d'en Claris; el primer dels quals dóna a la plaça Sant Pere i el segon al carrer Buxadé. Són dos carrers que formen un angle pràcticament recte i que són coberts, excepció feta d'un petit tros prop d'on es produeix l'encreuament on es forma com una espècie de pati. | 08022-165 | Nucli urbà | Si bé es desconeix l'època exacta de la construcció del Call (la Berruga), sembla que fou a les darreries del segle XIII quan s'hi va començar a establir una incipient comunitat jueva. De fet, la primera referència documental de jueus a Berga data del 1279. Tot i que alguns autors esmenten la xifra de 40 o 50 famílies, sembla que aquesta comunitat no devia excedir els 40 o 50 membres. A primers o mitjan del segle XIV, en ampliar-se la comunitat, segurament amb jueus provinents de França després de l'expulsió del 1306, es començà a construir el Call Nou (nom mantingut també fins el 1877 quan fou canviat pel de carrer Balmes). Aquesta comunitat va anar perdent importància des de finals del segle XIV fins a l'expulsió del 1492. La zona va seguir essent habitada, ara ja per cristians, fins als nostres dies. L'any 1992 s'inicià un projecte de restauració de l'antic Call, col·locant-hi també unes plaques commemoratives, que li ha donat l'aspecte actual. | 42.1044800,1.8465400 | 404629 | 4662020 | 08022 | Berga | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43352-foto-08022-165-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43352-foto-08022-165-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Altres | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Aquest indret va ser conegut com a carrer del Call fins que l'any 1877, en ser-li concedit el títol de ciutat a la Reial Vila de Berga, el nom fou canviat per Voltes d'en Claris. Malgrat tot, la forma popular de referir-s'hi, abans i ara, és la Berruga. | 85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 43355 | Teatre Patronat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/teatre-patronat | NOGUERA i CANAL, Josep: 'Noranta anys de projeccions cinematogràfiques a Berga', L'Erol, 51, estiu-tardor 1996, pàgs. 17-20. VILARDAGA i CAÑELLAS, Jacinto: Efemérides bergadanas, Manresa, 1919. MONTANYÀ i BOIXADER, Josep: Centenari dels Pastorets de Pitarra a Berga, Berga, 2000. | XIX | Malgrat que fa uns anys que es va arranjar el teatre, caldria una profunda restauració, fins i tot estructural, de la totalitat de l'edifici. | El Teatre Patronat ocupa mitja illa de cases a la confluència dels carrers Cardona i pujada de Sant Francesc i d'aquest darrer amb el carrer Clavé. L'entrada principal és al carrer Cardona 2, si bé actualment s'accedeix al Teatre per la pujada de Sant Francesc. Entre altres dependències, l'edifici alberga un bar (que ja fa anys roman tancat) que havia estat centre cultural i de reunió de la ciutat; el teatre, de dimensions reduïdes, amb platea, unes balconades sostingudes per columnes i una escena petita; i un pati exterior on anys enrera s'havia jugat a frontó. | 08022-168 | Nucli urbà | El Teatre Patronat fou inaugurat, amb el nom de Teatro Frontón, el 25 de desembre del 1900 amb la sarsuela 'El rey que rabió'. El nom primitiu del teatre prové d'un antic frontó que hi havia i que, malgrat estar en desús, s'ha conservat fins a l'actualitat. Fou el primer teatre en condicions de la ciutat, construït a iniciativa de Jacinto Vilardaga en terrenys de la seva propietat. El 29 de juny del 1907, un incendi va destruir, de nit, el teatre, degut a l'incendi d'una de les pel·lícules cinematogràfiques que s'hi projectaven. El 25 de setembre del 1912 es tornava a obrir, finançat pel banquer local Salvador Maria Miarons, amb el nom de Casino Modern. La crisi econòmica del 1918 va provocar la fallida de la Banca Miarons i el Banc d'Espanya va embargar el Casino Modern. Els sectors catòlics de la ciutat treballaren per tal de reunir les 33.500 pessetes que significaven el deute. El Comte de Fígols n'hi aportà 30.000 i la finca fou adjudicada en subhasta, efectuada sense haver-hi comparegut cap altre licitant. Després, els nous propietaris es constituiren en Patronat (d'aquí el seu nom actual) i es feu una nova societat, el Centre d'Acció Social Catòlic. Fou un centre important de la ciutat durant molts anys, fins que a mitjans dels anys 1980 es tancà el cafè. En ell s'hi reuniren molts prohoms de Berga, fins al punt que una de les taules del vell cafè era coneguda popularment com la Taula dels Savis (en ella s'hi trobaven setmanalment mossèn Armengou, Manolo Sistach, Climent Peix, Jaume Sala, etc.). Actualment el teatre és l'únic equipament del complex que continua funcionant. | 42.1038800,1.8447500 | 404480 | 4661956 | 1900 | 08022 | Berga | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43355-foto-08022-168-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 43356 | Fàbrica de Carburos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-de-carburos | AADD: La Sociedad Española de Carburos Metálicos S.A. Cent anys d'història d'una empresa química 1897-1997, Barcelona, 1997. CAMPRUBÍ i PLANS, Josep: Fábriques i empreses, Manresa, 1994, pàg. 51. NOGUERA i CANAL, Josep: Berga en temps del Canal Industrial (1885-1900), Berga, 1989, pàgs, 147-149. VILARDAGA i ROSET, Jordi: 'La Fábrica de Carburs i el Canal, fins avui', L'Erol, 13, juliol 1985, pàgs. 30-32. | XIX | La Fàbrica de Carburos, denominació amb la qual és coneguda a la comarca del Berguedà, es disposa a la riba dreta del riu Llobregat, poc abans que aquest arribi a la Colònia Rosal. El conjunt arquitectònic és format per una desena d'edificis annexionats, d'alçada i envergadura diversa, que no presenten característiques remarcables a nivell individual però si en la seva totalitat. En general són construccions de factura i estructura senzilla i bastides amb materials barats. Tanmateix, l'aparença del conjunt deixa veure clarament la important activitat industrial portada a terme al llarg dels anys. Tipològicament, el grup d'edificis difereix força de les construccions industrials de la resta de la comarca, acostant-se més a l'estil dels edificis industrials centreeuropeus. L'element més destacat de la Fàbrica de Carburos és el salt d'aigua canalitzat en immenses canonades, que es projecta des d'un dels extrems de la Serra dels Roures i aconsegueix un important desnivell. L'aigua del salt prové del Canal Industrial. | 08022-169 | Colònia Rosal | La fàbrica de Carburs es va començar a construir el juliol del 1898, després que la Sociedad Española de Carburos Metálicos adquirís el darrer salt del Canal Industrial de Berga. El 6 de novembre del 1899 es posà en marxa la instal·lació destinada a la producció de carbur de calci. La qualitat d'aquest carbur fou tan bona que de seguida s'estengué entre els consumidors la denominació 'carbur de Berga'. L'any 1934 es va muntar una planta electrolítica per a la producció d'oxigen i hidrogen. El 1953 deixa de produir-se carbur de calci i es comencen a fabricar ferroaliatges de silici, manganès i fósfor. Aquesta producció va finalitzar el 1978. D'aleshores ençà, la fàbrica de Carburs es va convertir en central hidroelèctrica i posteriorment s'ha dedicat, fins a l'actualitat, a la producció de clorur d'hidrògen. Actualment hi treballen unes 20 persones, si bé en l'època de major ocupació havia arribat a donar feina a 88 treballadors (1947). | 42.0777400,1.8654500 | 406153 | 4659030 | 1898-99 | 08022 | Berga | Sense accés | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43356-foto-08022-169-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43356-foto-08022-169-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Després d'un segle de funcionament, sembla que la fàbrica es tancarà l'estiu del 2002. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 41436 | Placeta o Plaça del Padró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placeta-o-placa-del-padro | SERRA, Rosa (1990: 459-473). 'Les possessions del monestir de Sta. Maria de Ripoll al Berguedà a partir d'un capbreu del s. XVIII', a 'Església i societat a la Catalunya del s. XVIII', vol. II. Comunicacions, UNED, Cervera. SERRA, Rosa (1998:34-39). 'Les possessions del monestir de Santa Maria de Ripoll al Berguedà', a l'Erol, Berga. VV.AA. (1990). 'Borredà'. Col·lecció Els Llibres de l'Àmbit, Àmbit de Recerques del Berguedà. Berga. | XVII-XVIII | La plaça, de reduïdes dimensions i força irregular, es formada per un seguit de cases entremitjeres que la tanquen pel sector de llevant. L'espai urbà consta de dos nivell, un de superior situat davant la gran casa de cal Cirera, i l'altra, a un nivell més inferior que es el que comunica amb el carrer de Frontanyà i de la Font. Hi predominen les edificacions de planta baixa i dues plantes de pis que, gairebé en la seva totalitat, estan restaurades com a habitatge o segona residència. | 08024-14 | Placeta 08619-Borredà | La Placeta, coneguda antigament com a Plaça del Padró, és documentada des del s. XIV. La plaça es comença a formar a l'entorn de la rectoria i l'hostal, al peu del camí ral de Berga a Ripoll i just a l'inici del camí que des de Borredà anava al monestir de Sant Jaume de Frontanyà. Al s. XVII la documentació esmenta l'existència d'horts i petits camps de conreu entre les edificacions però al s. XVIII l'espai edificat ja és molt semblant a l'actual, reservant només l'espai central com a plaça. | 42.1362200,1.9949000 | 416937 | 4665390 | 08024 | Borredà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08024/41436-foto-08024-14-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | C. Sellés, R. Serra, P. Cascante | Les Normes Subsidiàries de Planejament Urbà de l'Ajuntament de Borredà (2002) determinen que com a Zona 1 Casc Antic (espai urbà) les edificacions del nucli històric de Borredà, en concret les de la Plaça Major, Carrers de l'Església, Manresa, Frontanyà, Camí de la Font, de Berga, de Dalt i la Placeta. | 94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 41442 | Plaça Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-major-0 | SERRA, Rosa (1990: 459-473). 'Les possessions del monestir de Sta. Maria de Ripoll al Berguedà a partir d'un capbreu del s. XVIII', a 'Església i societat a la Catalunya del s. XVIII', vol. II. Comunicacions, UNED. Cervera. SERRA, Rosa (1998: 34-39). 'Les possessions del monestir de Santa Maria de Ripoll al Berguedà', a l'Erol. Berga. VV.AA.(1990). 'Borredà'. Col·lecció Els Llibres de l'Àmbit, Àmbit de Recerques del Berguedà. Berga. | XI-XVIII | La Plaça Major és el centre històric i urbà de Borredà al qual hi arriben els carrers de Berga, de Frontanyà, de Manresa, de l'Església. De forma irregular, més aviat rectangular, és presidida, al sector de llevant, per les grans dimensions de l'església parroquial, i a ponent per cases entre mitjeres, de les quals destaca cal Benet, cal Bardolet i l'Ajuntament. Les cases entremitgeres tenen planta baixa, dos pisos i golfes sota teulada; les façanes conserven llindes de pedra amb les dates de la construcció gravades la qual cosa informa de que es va adoptar l'actual morfologia al llarg dels s.XVII i XVIII. | 08024-20 | Plaça Major, 08619-Borredà | La plaça Major es va començar a formar al s. XIV quan a redós de l'església parroquial i al peu del camí ral de Berga a Ripoll es construeixen algunes cases com la rectoria i l'hostal de Borredà que formaran també l'espai urbà de la Placeta. La plaça és una eixampla del carrers que al llarg dels segles es formen a banda i banda de l'antic camí ral que des de Borredà portava al monestir de Sant Jaume de Frontanyà. | 42.1356200,1.9941800 | 416877 | 4665324 | 08024 | Borredà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08024/41442-foto-08024-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08024/41442-foto-08024-20-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | C. Sellés, R. Serra, P. Cascante | Al carrer hi destaquen dues grans cases, Can Font i Ca les Monges. Les Normes Subsidiàries de Planejament Urbà de l'Ajuntament de Borredà (2002) determinen que com a Zona 1 Casc Antic (espai urbà) les edificacions del nucli històric de Borredà, en concret les de la Plaça Major, Carrers de l'Església, Manresa, Frontanyà, Camí de la Font, de Berga, de Dalt i la Placeta. | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 41488 | Nucli antic de Borredà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-antic-de-borreda | <p>VV.AA. (1981) Gran Enciclopèdia Comarcal de Catalunya, pp 316-318, tomo II, Barcelona VV.AA.(1990) Borredà, Col·lecció Els Llibres de l'Àmbit, Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga</p> | X-XX | L'Ajuntament ha impulsat una política d'ajudes per a incentivar que els propietaris restaurin les façanes del casc antic, política que ha donat molts bons resultats | <p>El casc antic de Borredà és format per un conjunt de carrers i places formades des del s. X a redós de l'església parroquial de Santa Maria de Borredà. Tot i l'antiguitat del lloc, el conjunt urbà actual no quedà definit fins al s. XVIII, segle de màxim esplendor i creixement del poble. Compren una superfície de 1,29 ha i compren les edificacions i els espais públics d: la Plaça Major, els carrers de l'Església, de Manresa, de Frontanyà, del Camí de la Font, de Berga, de Dalt, i la Placeta. Aquest espai urbà està consolidat en un 95% amb un predomini de construccions amb més de cent anys d'antiguitat, que presenten les següents característiques generals: es tracta de cases entremitgeres, construïdes amb maçoneria, pedra picada i polida a portes de llindes i finestres, i cobertes amb teules sobre encavallades de fusta. Quan a les alçades cal fer notar que les cases de la Pl. Major presenten planta baixa, dues plantes superior i un sota coberta obert amb galeries o balconades que feia de magatzem i estenedor de la llana; a la resta de carrers hi predominen les cases de planta baixa i dos pisos.</p> | 08024-74 | Parròquia de Santa Maria de Borredà | <p>La història de Borredà es relaciona directament amb el període de la repoblació de les terres dels comtats de Berga i Osona impulsada pel comte Guifré el Pelós a finals del s. IX i a la fundació d'una església, Santa Maria de Borredà que al s. X la família comtal cedí al gran monestir de Santa Maria de Ripoll. A partir d'aleshores i fins a començaments del s. XIX l'abat de Ripoll fou el senyor jurisdiccionals de bona part de l'actual terme municipal. Pel sector sud-est, la zona geogràfica de la Vall del riu Merlès, habitada també des del s. X, també fou dominada pel monestir ripollès, però la zona més meridional quedà sota els dominis i la influència dels barons de la Portella. Durant tota l'etapa medieval i fins al s. XVII la població de Borredà, aplegada en les parròquies de Santa Maria de Borredà, Sant Sadurní de Rotgers, Sant Esteve de Comià i Sant Pere i Santa Maria de Salselles, es dedicà a l'agricultura i la ramaderia; a partir del s. XVII començar a destacar la manufactura de la llana de la mà d'una colla, cada vegada més gran de paraires i teixidors de llana que s'instal·laren al Borredà i van fer créixer el nucli urbà que ja existia des del s. XIV, esperonat pel fet que l'església i l'hostal estaven estratègicament situats al peu del camí ral que anava de Berga a Ripoll. Al 1667 es fundà el Gremi de Paraires i Teixidors de llana de Sant Joan i mica a mica els menestrals desplaçaren als pagesos en el govern del vila i en les relacions amb el monestir de Ripoll. La prosperitat del set-cents és evident en les cases del casc antic de Borredà, en la gran varietat i riquesa constructiva de les masies i en la importància i quantitat de molins fariners i bataners escampats per tot el terme municipal. La importància del centre llaner de Borredà s'estroncà a finals del s. XVIII quan els teixits de llana van patir la competència dels nous teixits de cotó, productes industrials. Al llarg del XIX Borredà va viure amb intensitat totes les guerres i revoltes, molt especialment les Carlines, en les quals els borredanesos s'implicaren decididament. No fou fins a començament del s. XX que la situació de crisi canvià de la mà de la construcció, per part de la Mancomunitat de Catalunya, d'algunes de les principals infrastructures que van permetre la modernització del nucli urbà, com per exemple la construcció de la carretera de Berga a Ripoll, la xarxa telefònica o l'abastament d'aigua.</p> | 42.1360000,1.9944200 | 416897 | 4665366 | 08024 | Borredà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08024/41488-foto-08024-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08024/41488-foto-08024-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08024/41488-foto-08024-74-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Residencial | 2020-10-14 00:00:00 | C. Sellés, R. Serra, P. Cascante | Aquesta zona, dotada des de l'any 1982 per una mínima protecció urbanística per la figura legal 'Delimitació del Sol Urbà' (DSU) i ampliada per les 'Normes Subsidiàries de Planejament' (NNSS) de l'any 2002 determina una delimitació de les alçades a la dels edificis originals: plata baixa, dos pisos i aprofitaments de sota coberta o planta baixa i dos pisos, i la de fondàries. | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 41496 | Coll d'en Bas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coll-den-bas | FORNELLS, C. coord. (2002) 'Memòria. Una història gràfica del poble de Borredà', Borredà VV.AA.(1990) Borredà, Col·lecció Els Llibres de l'Àmbit, Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga | XVIII | El raval del Coll d'en Bas és format per un conjunt de masies més o menys agrupades que es van construir al peu de l'antic camí ral de Berga a Ripoll, molt a prop dl nucli urbà de Borredà, Totes les cases estan orientades a llevant, fetes amb pedra, cobertes a dues vessants i envoltades de camps de conreu. | 08024-82 | Al peu del camí ral de Berga a Borredà, prop del nucli urbà de Borredà | El raval del Coll d'en Bas és documentat a partir del s. XVIIII com un nucli de població diferenciat del nucli urbà de Borredà. Creix al peu del camí ral de Berga a Ripoll, prop del nucli urbà de Borredà, quan els propietaris de les masies de cal Manso i Graugés Vell comencen a fer establiments de terra i vendes a altres pagesos que construeixen petites masies en un dels indrets on hi ha les terres més fèrtils del terme. Al costat de les cases de Graugés i de cal Manso, es construeixen les de cal Lluc, cal Jaume Xic, cal Picat i cal Castelló | 42.1340200,1.9831900 | 415967 | 4665157 | 08024 | Borredà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08024/41496-foto-08024-82-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | C. Sellés, R. Serra, P. Cascante | 94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 89883 | Santuari de la Mare de Déu dels Tossals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santuari-de-la-mare-de-deu-dels-tossals | <p><span><span>BALLARÍN MONSET, J.M. (1984) 'Les Marededéus trobades'. <em>L'Erol. </em>10, p.24.</span></span></p> <p><span><span>BRIONES, M.; SANTACREU, J. (1988) 'Goigs i devoció popular'. <em>L'Erol. </em>23, p.41-44.</span></span></p> <p><span><span>CAMÓS, P. FR. N. (1657) <em>Jardín de María. Plantado en el principado de Cataluña. </em>Barcelona, .</span></span></p> <p><span><span>CAMPRUBI I SENSADA (2006), J. <em>Conquesta i estructuració territorial del Berguedà (s. IX-XI). La formació d'un comtat. </em>Barcelona: Universitat de Lleida. (espai/temps; 46).</span></span></p> <p><span><span>CASCANTE, P.:<em> Memòria de la primera campanya d'intervenció arqueològica portada a terme al santuari de nostra senyora dels Tossals (Capolat - Berguedà).</em> Societat d'Arqueologia del Berguedà SAB (21 juny-11 agost 2006). Nº 7871/(3 vols.)</span></span></p> <p><span><span>CASCANTE, P.: <em>Memòria de la segona campanya d'intervenció arqueològica portada a terme al santuari de nostra senyora dels Tossals (Capolat - Berguedà</em>). Societat d'Arqueologia del Berguedà SAB' Nº 8146 (3 vols.)</span></span></p> <p><span><span>CASCANTE, P.: <em>Informe de la segona campanya d'intervenció arqueològica portada a terme al santuari de nostra senyora dels Tossals (Capolat - Berguedà).</em> Societat d'Arqueologia del Berguedà SAB (15 juliol-31 agost 2007).</span></span></p> <p><span><span>DIVERSOS AUTORS. A: <em>Urgelia. </em>Arxiu Diocesà del Bisbat d'Urgell. 2.</span></span></p> <p><span><span>GAVÍN, J.M. A (1985). <em>Inventari d'esglésies. </em>Barcelona: Arxiu Gavín. Vol. 17: B.</span></span></p> <p><span><span>SERRA I VILARÓ, J. A (1989): <em>Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació al seus arxius.. </em>Bagà: Centre d'estudis baganesos. Llibre III.</span></span></p> <p><span><span>TORRAS, C. A.. A (1905): <em>Pirineu Català. Guia itinerari. </em>Barcelona. Bergadà. V.</span></span></p> <p><span><span>SANTANDREU, D. (2016) 'Queralt i altres santuaris marians berguedans sota la mirada del pare Narcís Camós (segle XVII)'. L'Erol, núm. 129. pp. 26-29.</span></span></p> <p><span><span>SOCIETAT D’ARQUEOLOGIA DEL BERGUEDÀ (2004). Inventari i Catalogació del Patrimoni Cultural moble i immoble del Municipi de Capolat. Inèdit.</span></span></p> <p><span><span>VILADÉS, R. (2012) 'Santuaris del Berguedà' .L'Erol, 112. pp. 13-17.</span></span></p> | XI / XIII / XVI / XVII / XVIII / XIX | Les runes del santuari es troben afectades per la vegetacó i sense cap restauració. | <p><span><span><span>Conjunt format per les restes de diferents edificacions, les quals s'adapten a les limitacions del terreny ocupant tres terrasses. La terrassa central és ocupada per la nau de l'església, la qual presenta una planta rectangular orientada d’est a oest. A la terrassa meridional s’hi localitza la rectoria. Aquesta consta de dos nivells de planta i ambdós tenen un accés directe a l'exterior. Adossats al mur meridional s'identifiquen les restes del pastador, el forn de pa i es conserva una pica (aigüera) formada per un bloc prismàtic de pedra buidat de planta rectangular en la seva part superior. La terrassa septentrional és ocupada per la casa-hostatgeria. A partir de fotografies antigues se sap que aquesta, a més de la planta baixa, constava d'una planta pis i golfes construïdes sobre l'església i la porta d'entrada estava situada a la banda oest. Actualment en l'enderroc d'aquesta zona hi ha una llinda de pedra amb una inscripció i una data parcial: 1 ( ) JH (S ) ( ) 7. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Pel què fa característiques constructives del conjunt, a la nau de l’església es conserven restes de murs cantoneres medievals formats per petits carreus rectangulars de pedra sorrenca. Tant a l’església com a la rectoria es conserven murs del segle XVI-XVII construïts amb pedres sorrenques i conglomerat desbastades. En l’obra del segle XVIII s’observa un paredat irregular format per grans blocs de conglomerat desbastats. El mur del porxo (s. XIX) també és de paredat però de material divers i mida menor.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>L’església presenta diferents obertures amb llinda de fusta i en alguns casos, com és la porta antiga situada al mur sud, amb muntants de pedra tosca tallada. La porta principal es troba a l'oest i era de llinda plana monolítica sobre muntants també d’una sola peça cadascun, tot de pedra sorrenca amb els angles interiors motllurats; l’intradós, d’arc rebaixat format per peces de pedra tosca i amb doella molt poc esbiaixada. A la rectoria, la porta principal, situada en el mur nord, està formada per arc de mig punt de dovelles de pedra tosca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel què fa el sostre, queden restes de l'arrencament de la coberta de volta de pedra tosca –enguixada i decorada amb motllures de guix-, que cobria la nau de l’església a partir de la reforma de l’època barroca. A la zona de la rectoria i de la casa també s’observen bigues de diferents tipologies (carejades, quadrejades, amb motllura als angles), gran quantitat de restes de revoltó de guix encofrat, i diferents tipus de peces que havien constituït part d’alguns paviments (cairons, maó rectangular i rajola hidràulica). La sagristia nova era coberta amb volta de rajola de pla. A partir de les fotografies antigues se sap que les cobertes eren de teula àrab. El conjunt principal de l’edifici era cobert amb teulada a dos vessants i carener orientat d’est a oest. La rectoria tenia teulada d’un sol vessant adossat a l’església amb el pendent cap el sud.</span></span></span></p> | 08045-9 | Zona de Capolat, a la Serra dels Tossals. | <p><span><span><span>Tot i que el Santuari dels Tossals no apareix esmentat en documents fins l’any 1657, s’ha pogut constatar documentalment que en aquest indret s’aixecava l’antic castell de Capolat. En la primera campanya d’excavacions realitzada l’estiu del 2006 es va posar al descobert proves de l’existència d’un temple romànic en aquest indret, probablement l’església del castell.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Així doncs, a partir de les evidències aportats en les intervencions arqueològiques del 2006 i el 2007 es confirmaria l’existència d’una església medieval (segles XI-XII), de la qual es conserva en el subsòl el basament de l’absis semicircular situat a l’est i part dels murs en alçat, els quals formarien una planta rectangular amb la porta situada al mur sud. Durant aquesta època l’església hauria experimentat reformes, apreciables en el mur sud, on s’observa un parament diferenciat. L’excavació també va posar de manifest l’existència d’una necròpolis (segles XI-XII) a la banda de ponent de l’església, probablement envoltada d’un mur perimetral, així com la presència d’unes petites sitges probablement per emmagatzemar el delme. </span></span></span></p> <p><span><span><span>No va ser fins el segle XVI-XVII que es va realitzar la construcció del santuari. Aquest fet va comportar l’ampliació de la nau de l’església cap a llevant, la reconstrucció dels murs, l’alçament de la nau, la qual es va cobrir amb volta de de canó lleugerament apuntada, i el desplaçament de la porta d’accés a ponent. En aquesta època també es construeix la rectoria adossada al mur meridional de l’església. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Entre els segles XVII i XVIII es va construir la casa-hostatgeria, adossada al mur nord de l’església i a un nivell superior.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XIX es va construir el porxo adossat al mur de ponent de l’església i una eixida a la rectoria a l’extrem oest amb accés des de la primera planta. Durant aquest període també es van fer reformes a l’interior de la nau de l’església com la construcció d’un cor a l’extrem oest i la col·locació d’un altar d’estil neoclàssic a la zona de la capçalera. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A finals d’aquest segle desapareix l’espai original de la sagristia, i s’adapta la banda oriental de la rectoria (probablement una habitació) com a tal. Aquest fet va comportar el tapiat de l’antiga porta de la sagristia i l’obertura d’un nou accés. També durant aquest període es va abandonar i amortitzar part de les estructures del nord de la casa-hostatgeria.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1956 el rector de Capolat Mn. Francesc Bajona va fer enderrocar el conjunt dels edificis.</span></span></span></p> | 42.0885300,1.7538900 | 396942 | 4660357 | 08045 | Capolat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08045/89883-91bo.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08045/89883-92bo.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08045/89883-91.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08045/89883-92.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08045/89883-93.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08045/89883-96.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08045/89883-97.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIL | 2022-12-12 00:00:00 | Rosa Soler Acedo - Societat d'Arqueologia del Berguedà. | Durant els anys 2006 i 2007 es van realitzar intervencions arqueològiques. Entre les estructures trobades cal ressaltar el basament de l’absis de la primera església romànica, trobat a l’interior de la nau de l’església, format per dues filades de carreus a trencajunt que dibuixen en planta un arc semicircular, són les restes del basament de l’absis de la primitiva església romànica. I una pica (beneitera) localitzada al mur nord de l’església, composta per un tronc d’esfera de bases paral·leles i un apèndix només desbastat per encaixar-lo a la paret. Es conserva el Goig a la Mare de Déu dels Tossals. El 15 d’agost, per la Mare de Déu d’Agost se celebra l’aplec dels Tossals. Al 2011 es va col·locar un campanar amb una campana fabricada, segons fonts orals, pel santuari de la Mare de Déu dels Tossals abans que aquest fos enderrocat i que mai hi va ser posada. | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 1761 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||
| 44649 | Carrer Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-major-4 | AA.VV (1976). Els Castells catalans. Rafael Dalmau editors, Vol. V. Barcelona, pàgs. 987 i 988. AAVV (1983). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. PLANES i BALL, Josep Albert (2005). Història de Casserres de Berguedà. Ajuntament de la Vila de Casserres. | XVII-XVIII | Carrer datat entre els segles XVII i XVIII que conserva el seu traçat primitiu. De perfil no massa estret, s'estén serpentejant fins arribar a la plaça de la Creu, al darrera de l'església. Gairebé totes les cases tenen el, parament de pedra vista. Algunes han estat arrebossades. Destaquen els portals d'arc de mig punt adovellats o amb llindes de fusta. La major part dels habitatges són cases entre mitgeres que consten de planta baixa i pis. La planta baixa es destinava a magatzem d'utillatge agrícola i l'escala d'accés a la planta primera. On hi havia el saló-menjador amb xemeneia central i les habitacions. A sota coberta hi havia magatzem. El seu traçat coincidia amb el camí Ral de Manresa a Berga. | 08049-2 | Carrer Major | Casserres en època medieval, era una vila fortificada que conserva el traçat dels carrers més antics i l'estructura general de la vila, fins que l'any 1653 fou cremada i saquejada. Un cop finalitzada la Guerra del Segadors i, davant la resistència d'un grup concentrat a Casserres, Gabriel de Lupià cremà la vila i enderrocà les muralles. L'any 1713, els Miquelets la van tronar a cremar. L'aspecte del carrer Major tot i tenir el traçat medieval és d'aquesta època, així com la plaça de la Creu. | 42.0146000,1.8413500 | 404065 | 4652047 | 08049 | Casserres | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44649-foto-08049-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44649-foto-08049-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44649-foto-08049-2-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El 1979 el carrer fou declarat monument artístic però els mateixos habitants demanaren l'anul·lació de la incoació. L'any 1916 es va fer una primera pavimentació del carrer.Les obres de rehabilitació del carrer Major, i Nucli antic de Casserres han estat cofinançades pels Fons de Desenvolupament Regional de la Comunitat Europea,l'any 2002. | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 44651 | Colònia Guixaró - Viladomiu, .S.A. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colonia-guixaro-viladomiu-sa | AAVV (1983). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AA.VV. (1994) Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Volum 9. Bages, Berguedà i Solsonès. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Pàgs. 251 a 254. AA.VV (2010). Colònies Industrials, Catàleg de l'Exposició Colònies Industrials, Museu d'Història de Catalunya i Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona BUSQUETS i RAVENTÓS, Jaume (2010). Dictamen sobre el nivell de conservació dels valors patrimonials i paisatgístics en la modificació puntual de les NNSS de Casserres a la colònia Guixaró. Inèdit. CABANA, Francesc (1994). Fàbriques i empresaris, vol. 2. Barcelona. CABANA, Francesc (2006): La saga dels cotoners catalans, Barna, Ed. Proa. CARABASSA, LL.; GALLO, C.; SERRA, R.; SIERRA, A.; TOSAS, T. (1994). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà. Vol. 5. Ed. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Pàgs. 53 a 57. CATALÀ, Rosa i MOLAS, Alba (2005). Les colònies del Llobregat. Paisatge i vivències, PAM, Barcelona. CLUA, Jordi (1994). Les colònies industrials al Berguedà: estudi d'una transformació econòmica i urbana, Consell Comarcal del Berguedà, Berga. COMAS, Francesc i SERRA, Rosa (2006). Colònies tèxtils. Parc Fluvial del Llobregat, Zenobita edicions, Manresa. PLANES i BALL, Josep Albert (2005). Història de Casserres de Berguedà. Ajuntament de la Vila de Casserres. SERRA, Rosa i GARCIA, Jordi (no consta). El Guixaró. Parc fluvial del Llobregat. SERRA, Rosa (1983). Inventari del patrimoni arquitectònic de Casserres. Generalitat de Catalunya. SERRA, R.; BERNADICH, A.; ROTA, M. (1991). Guia d'Art del Berguedà. El patrimoni arquitectònic i artístic a la comarca. Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. Pàgs.75 a 79. SOLER i RIBA, Ramon (1993) El Guixaró 1890-1989. La Pobla de Lillet. SOLER i RIBA, Ramon (2012) Xemeneies del Berguedà. Pàgs. 50 i 51. Edició de l'autor. TEIXIDOR, E. i SERRA, R.(2010). Vida de colònia. Les colònies tèxtils a Catalunya, Angle Editorial. TERRADAS SABORIT, Ignasi (1979). Les Colònies industrials. Laia. Barcelona. TERRADAS SABORIT, Ignasi (1980). 'De les colònies industrials a la crisi de l'Estat Providència'; dins l'Avenç. Barcelona. TERRADAS SABORIT, Ignasi (1994). La qüestió de les colònies industrials. Centre d'Estudis del Bages. Manresa. | XIX | La colònia del Guixaró és una de les moltes colònies fluvials dedicades al tèxtil que van sorgir durant el segle XIX, a Catalunya, i sobretot a la llera del riu Llobregat, per aprofitar la força de l'aigua com a font energètica, destinada a la producció, en aquest cas tèxtil, on s'hi agrupen les construccions socials destinades a ser ocupades pels obrers: habitatges, església, escola, dispensari, teatre, etc. Està situada dins el terme municipal de Casserres, malgrat quedar més a prop dels nuclis de Puig-reig o Gironella. Seguint el curs del riu Llobregat, el Guixaró queda situat entre les colònies de Cal Prat i Viladomiu Nou. | 08049-4 | Ctra. 1411, entre Puig-reig i Gironella | El nom del Guixaró està associat a la masia coneguda com a Casa gran del Guixaró. El topònim es coneix per un document del segle XVII. La pubilla d'aquesta casa es va casar amb Francesc Guixaró i des de l'any 1627, la casa de pagès es va conèixer amb el nom de Casamitjana i Guixaró. En el segle XIX per disputes familiars i problemes d'herències, els Guixaró van vendre la casa i les terres a Miquel Vilanova i Marsinyach, que era l'hereu de la masia de la Serra de Cap de Costa de Puig-reig. Aquest, l'any 1877, va encarregar a un enginyer un estudi tècnic per construir una resclosa i un canal. L'any 1879, Esteve Comelles i Cluet, de Berga, comprà una part de les terres del mas per tal de construir-hi una fàbrica de filats i teixits de cotó. La fàbrica es construí entre els anys 1888 i 1889 i la vella resclosa, de fusta i amb un canal de derivació molt petit, es construí l'any 1895. Ja de bon principi, la fàbrica disposà de turbina per tal de transformar la força de l'aigua en energia mecànica que donés impuls al sistema dels embarrats i, també, de màquina de vapor, que s'utilitzava com a font d'energia complementària per a contrarestar les èpoques de sequera i la irregularitat del cabal del riu Llobregat. El Sr. Comelles no es limità a construir una fàbrica. Eren temps de colònies industrials i al costat de la fàbrica del Guixaró també s'hi construïren pisos per als treballadors i un conjunt de serveis i equipaments per tal que els obrers tinguessin a la colònia tot allò indispensable per a viure. Un altre edifici que féu construir, i que s'entenia com un 'servei' per als treballadors, fou l'església. Antigament, l'església del Guixaró estava situada al costat de la fàbrica (la casa del director també). Actualment hi ha una petita capella a l'edifici de les antigues escoles. Fins fa uns trenta anys, i des de l'origen de les colònies, la religió i el capellà tenien un paper cabdal en l'orde social i la vida quotidiana de la colònia. El capellà era qui coordinava el conjunt de les activitats socials i festives; era l'ull vigilant de l'amo a la colònia i era qui difonia, entre els treballadors, el missatge que l'amo era com un pare per als treballadors, una figura protectora que els proporcionava feina, menjar, pis i tota mena de serveis. L'any 1902 Esteve Comelles, el fundador de la colònia, morí i la colònia quedà en mans dels seus fills. L'any 1917 els Comelles la van vendre a Joan Prat Sellés, de Manresa, i aquest, i altres socis seus, se la van vendre, el 1929, a Marc Viladomiu i Santmartí, l'amo de Viladomiu Nou. A partir d'aquest moment, la colònia prengué un nou impuls: es construí la carretera que connecta el Guixaró amb Viladomiu Nou; s'ampliaren els pisos dels treballadors amb la construcció de les galeries (on s'instal·laren els lavabos i els safareigs); s'inaugurà la nova escola (1932) i el camp de futbol i, finalment, l'any 1935 arribà l'electricitat i l'aigua potable. Després de la Guerra Civil seguiren apareixent nous serveis i equipaments:nova resclosa i canal (1942), la guarderia (1946), la biblioteca (1948), el teatre (1949) i els pisos nous (1953); s'anà consolidant l'electrificació del sistema productiu de la fàbrica i s'amplià l'espai industrial (1948-1950). Aquestes novetats van permetre superar, poc a poc, la misèria i les dificultats dels anys més durs de postguerra. A partir dels anys 70 del segle passat, els indicis de crisi i esgotament del sector tèxtil i del model de les colònies industrials es feren més palpables. La colònia anà perdent població i s'anaren clausurant serveis tradicionals de la colònia com l'escola o la botiga. Finalment, la fàbrica tancà portes a finals dels anys vuitanta. Després del tancament de la fàbrica, als treballadors residents a la colònia se'ls va oferir la possibilitat d'adquirir els seus habitatges en règim de propietat. Actualment, al Guixaró hi viuen, de forma estable, una quarantena de persones i la fàbrica torna a encabir activitat industrial. | 41.9961100,1.8864500 | 407772 | 4649944 | 1880 | 08049 | Casserres | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44651-foto-08049-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44651-foto-08049-4-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | La Colònia del Guixaró, està regulada pel 'Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat'; els plans directors urbanístics son un instrument de planejament urbanístic general definit a l' article 56 del Text Refós de la Llei d'urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2005 de 26 de juliol. Estableixen directrius, normes i recomanacions per l'ordenació urbanística del territori, que han de ser respectades per les actuacions de desenvolupament territorial, especialment pel planejament urbanístic general municipal, relatives al tractament del sòl no urbanitzable i la protecció del patrimoni territorial, a les infraestructures de mobilitat i a l' ordenació dels assentaments i activitats econòmiques. Comprèn els municipis d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Gironella, Navàs, Olvan i Puig-reig. (EDICTE de 27 de juliol de 2007, sobre una resolució del conseller de Política Territorial i Obres Públiques referent a diversos municipis de les comarques del Bages i del Berguedà. (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||
| 44652 | L'Ametlla de Casserres; Colònia Monegal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lametlla-de-casserres-colonia-monegal | AAVV (1983). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AA.VV. (1994) Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Volum 9. Bages, Berguedà i Solsonès. Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Pàgs. 251 a 254. AA.VV (2010). Colònies Industrials, Catàleg de l'Exposició Colònies Industrials, Museu d'Història de Catalunya i Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona CABANA, Francesc (2006): La saga dels cotoners catalans, Barna, Ed. Proa. CARABASSA, LL.; GALLO, C.; SERRA, R.; SIERRA, A.; TOSAS, T. (1994). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà. Vol. 5. Ed. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Pàgs. 53 a 57. CATALÀ, Rosa i MOLAS, Alba (2005). Les colònies del Llobregat. Paisatge i vivències, PAM, Barcelona. CLUA, Jordi (1994). Les colònies industrials al Berguedà: estudi d'una transformació econòmica i urbana, Consell Comarcal del Berguedà, Berga. COMAS, Francesc i SERRA, Rosa (2006). Colònies tèxtils. Parc Fluvial del Llobregat, Zenobita edicions, Manresa. PLANES i BALL, Josep Albert (2005). Història de Casserres de Berguedà. Ajuntament de la Vila de Casserres. SERRA, Rosa i GARCIA, Jordi (no consta). L'Ametlla de Casserres. Parc fluvial del Llobregat. SERRA, Rosa (1983). Inventari del patrimoni arquitectònic de Casserres. Generalitat de Catalunya. SERRA, R.; BERNADICH, A.; ROTA, M. (1991). Guia d'Art del Berguedà. El patrimoni arquitectònic i artístic a la comarca. Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. Pàgs.75 a 79. SOLER i RIBA, Ramon (2012) Xemeneies del Berguedà. Pàgs. 40 i 41. Edició de l'autor. TEIXIDOR, E. i SERRA, R.(2010). Vida de colònia. Les colònies tèxtils a Catalunya, Angle Editorial. TERRADAS SABORIT, Ignasi (1979). Les Colònies industrials. Laia. Barcelona. TERRADAS SABORIT, Ignasi (1980). 'De les colònies industrials a la crisi de l'Estat Providència'; dins l'Avenç. Barcelona. TERRADAS SABORIT, Ignasi (1994). La qüestió de les colònies industrials. Centre d'Estudis del Bages. Manresa. | XIX-XX | La colònia de l'Ametlla de Casserres, també coneguda amb el nom de Colònia Monegal, és una de les moltes colònies fluvials dedicades al tèxtil que van sorgir durant el segle XIX, a Catalunya, i sobretot a la llera del riu Llobregat, per aprofitar la força de l'aigua com a font energètica. Està situada a l'extrem nord-oriental del terme municipal de Casserres, a la llera dreta del riu Llobregat, però a tocar amb el nucli de Gironella, cosa que ha fet que hi hagués més relació, sobretot comercial, entre Gironella i la colònia que no pas amb Casserres. Per aquest punt hi passava un dels principals camins ramaders de la comarca. La colònia es pot dividir en tres parts o nivells. En el nivell inferior, la part principal de la colònia, hi trobem la resclosa amb el seu canal, la fàbrica amb els seus magatzems, naus i habitatges d'encarregats i director, així com els dels treballadors, al voltant del carrer principal, el pont i la font de la Quera i les portes de tancament de la colònia. Un pont de ferro construït per 'La Maquinista terrestre y Marítima' substituí una antiga passarel·la de fusta. Però aquest pont se l'endugué una de les crescudes del Llobregat. L'eix del nivell mig és el carrer de dalt, on també hi ha l'església, el convent, l'antiga casa del capellà, un safareig públic i un dipòsit d'aigua. Finalment en el nivell més elevat hi trobem l'antiga masia de l'Ametlla, amb la font al costat, la nova torre dels amos i els pisos Santa Rosa. La situació de cada element no és casual, sinó que respon a una lògica predeterminada. El nucli original es situa al costat del riu, on hi havia un antic molí destruït durant la Guerra del Francès. Allà s'hi estableix la primera fàbrica, es construeix la resclosa, el canal i el pont. Els primers habitatges estaven a la part superior de la mateixa fàbrica. Quan l'empresa creix, es construeixen noves naus de magatzematge i nous habitatges: els del carrer de Dalt. Les construccions d'aquest sector estan fetes de la pedra extreta per eixamplar l'espai. És el moment de la primera organització de la colònia, amb l'església, el convent, la casa del capellà, el safareig, etc. La segona ampliació es va fer pel sud, amb el carrer Principal i la plaça major, on hi havia la botiga de queviures i la fonda, així com la casa del director i de l'encarregat. A la part més alta hi trobem la masia de l'Ametlla, casa dels primers propietaris de la colònia i dels camps adjacents. Des d'aquest lloc es controla tota la colònia. A principis de segle XX es construeix la Torre de l'amo, al gust de l'època i com a símbol inequívoc de poder i control. | 08049-5 | l'Ametlla de Casserres, al nord-est del terme municipal | La masia de l'Ametlla, nom dels seus propietaris, era una finca agrícola que posseïa els camps occidentals annexos a la masia. Josep Comas i Ametlla, l'any 1814 s'instal·la en un vell molí del terme de Puig-reig. Uns anys més tard (1834) els germans Ramon, Josep i Joan van rebre l'encàrrec de l'Ajuntament de Gironella per reconstruir la resclosa del molí de la vila. La importància de la família queda palesa per la seva vinculació amb els molins de l'Ametlla de Casserres i el de l'Ametlla de Merola, als que va donar nom, com amb el de Gironella i Puig-reig. Els primers tallers tèxtils s'instal·len dins el molí amb el patrocini de Tomàs Bach de Berga. L'any 1858 Esteve Monegal compra la fàbrica i comença l'expansió de la colònia. L'any 1873 Esteve Monegal demanà permís per construir una nova resclosa per tal de modernitzar el sistema productiu i fer-lo més rendible. El permís arribà l'any 1875 i seguidament es muntà una nova turbina, s'amplià l'espai productiu amb la construcció d'una nova fàbrica, es comprà més maquinària i es contractaren més treballadors. L'any 1879 mor Esteve Monegal i el seu fill, Josep Monegal i Nogués, continua amb l'empresa iniciada pel pare. L'any 1900 la fàbrica ja disposava de les seccions de filatura i tissatge i hi treballaven tres-centes persones. Aprofitant la conjuntura de la Primera Guerra Mundial fa un creixement qualitatiu que fa ampliar el negoci i es converteix en 'J. Monegal Nogués e Hijos' fins que l'any 1925 es transforma en societat anònima: 'Textil Monegal, SA'. L'any 1966 amb la crisi del sector tancà les portes. Amb el final de l'activitat productiva, els propietaris de la colònia oferiren als treballadors la possibilitat d'adquirir, en règim de propietat, els pisos on vivien. La majoria ho van acceptar. Josep Monegal i Nogués, el principal impulsor de la colònia, a més de fabricant i comerciant de cotó a l'engròs, fou vocal (1886-1890) i president (1902 i 1928) de la Cambra de Comerç de Barcelona; també alcalde de Barcelona (1902-03), senador (1905 i 1907) i senador vitalici des de 1908. Els Monegal foren membres fundadors de la Caixa de Pensions. | 42.0463700,1.8728900 | 406723 | 4655539 | 08049 | Casserres | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44652-foto-08049-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44652-foto-08049-5-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | La Colònia de l'Ametlla de Casserres, està regulada pel 'Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat'; els plans directors urbanístics son un instrument de planejament urbanístic general definit a l' article 56 del Text Refós de la Llei d'urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2005 de 26 de juliol. Estableixen directrius, normes i recomanacions per l'ordenació urbanística del territori, que han de ser respectades per les actuacions de desenvolupament territorial, especialment pel planejament urbanístic general municipal, relatives al tractament del sòl no urbanitzable i la protecció del patrimoni territorial, a les infraestructures de mobilitat i a l' ordenació dels assentaments i activitats econòmiques. Comprèn els municipis d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Gironella, Navàs, Olvan i Puig-reig. (EDICTE de 27 de juliol de 2007, sobre una resolució del conseller de Política Territorial i Obres Públiques referent a diversos municipis de les comarques del Bages i del Berguedà. (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 44654 | Plaça de la Creu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-de-la-creu | AA.VV (1976). Els Castells catalans. Rafael Dalmau editors, Barcelona. AAVV (1983). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. | XVII | La plaça de la Creu està datada entre els segles XVII i XVIII i conserva el seu traçat original, que és de perfil irregular i allargat, amb un cert desnivell. Està ubicada darrera l'església. Les cases que en formen part tenen el parament de pedra vista i consten de planta baixa i dos pisos, amb les portes d'arc de mig punt adovellades. Algunes cases que voregen la plaça són ca l'Urbici, cal Cerdans, cal Gotlla i cal Nen Xic. Fa temps, als baixos de ca l'Urbici hi havia el cafè del Centre Catòlic. A l'espai comprès entre la casa de P. Santasusagna i R. Sitjes, hi havia una casa tota de pedra i una finestra gòtica geminada. Des del segle XVII era la residència de la família Marimon. | 08049-7 | Plaça de la Creu | Casserres en època medieval, era una vila fortificada que conserva el traçat dels carrers més antics i l'estructura general de la vila, fins que l'any 1653 fou cremada i saquejada. Un cop finalitzada la Guerra del Segadors i, davant la resistència d'un grup concentrat a Casserres, Gabriel de Lupià cremà la vila i enderrocà les muralles. L'any 1713, els Miquelets la van tronar a cremar. L'aspecte del carrer Major tot i tenir el traçat medieval és d'aquesta època, així com la plaça de la Creu. | 42.0142900,1.8419800 | 404116 | 4652011 | 08049 | Casserres | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44654-foto-08049-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44654-foto-08049-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44654-foto-08049-7-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Les obres de rehabilitació del carrer Major, i Nucli antic de Casserres han estat cofinançades pel Fons de Desenvolupament Regional de la Comunitat Europea,l'any 2002. | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 44846 | Nucli antic de Casserres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-antic-de-casserres | CAMPS, Ramon (pvre). Apunts o notes d'història de la vila de Casserres. Manuscrit inèdit conservat a l'arxiu parroquial de Casserres. | XIV-XIX | El centre del nucli antic de Casserres és l'antic castell, que es va fer damunt la roca on ara hi ha l'Ajuntament i altres cases del carrer dit del 'Tossal'. Al voltant d'aquesta primera fortificació es van anar establint cases formant el carrer Major i el carrer de la Creu, que són els carrers més antics i, durant molts anys, els únics carrers del municipi de Casserres. En aquests carrers trobem algunes de els cases més importants com Can Bernadàs o Cal Biel. | 08049-199 | Casserres | A finals del segle XIV s'edificà un barri de cases i una capella sota la invocació de Sta. Maria de l'Àngel. Mossèn Camps va poder veure pergamins de Cal Batlle que situen la data de fundació d'aquesta capella: 'Pere Pujol, de Casserres, en judici davant el batlle pel duc confessà que Ramon de Vídues, prevere beneficiat de S. Miquel de Viver, i Pere Pujol de Capolat, li havien comprat 12 sous, censats per a l'obra de la Capella que intentaven construir sub invocatione B. mariae de l'Àngel en el terme de Casserres', document que data de 8 de novembre de 1380. Una escriptura pública de 10 de març de 1391 s'anomena 'in barrio castri de Casserres'. Aquest barri al voltant del castell està conformat bàsicament pel carrer Major, la plaça de la Creu i el carrer de la Creu. Les cases tenen l'aspecte de les reformes dels segles XVII i XVIII. Algunes s'han restaurat recentment seguint criteris històrics amb respecte per l'arquitectura original, però d'altres com la del marquès de Cerdanyola, s'han perdut. | 42.0143500,1.8419100 | 404111 | 4652018 | 08049 | Casserres | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44846-foto-08049-199-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44846-foto-08049-199-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44846-foto-08049-199-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L'any 1979, el carrer Major fou declarat Monument artístic d'interès local, però arrel de les primeres eleccions democràtiques, els veïns van demanar-ne l'anul·lació.Les obres de rehabilitació del carrer Major, i Nucli antic de Casserres han estat cofinançades pels Fons de Desenvolupament Regional de la Comunitat Europea, l'any 2002. | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 44948 | Santurari de Corbera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santurari-de-corbera | -BRIONES, M.; SANTACREU, J. (1988): 'Els goigs del Berguedà'. L'Erol, núm. 23, any 1988. -GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona -RIBERA RIBÓ, B. (1926): Monografia històrico-descriptiva del santuari de Madona de Corbera. Ed. Foment de Pietat Catalana, Barcelona. -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VILADÉS, R. (1988): 'Santuaris del Berguedà (2)'. L'Erol, núm. 23, any 1988. -VILADÉS, R. I SERRA, R. (1989:41-58): 'Inventari del patrimoni artístic i documental, religiós i civil desaparegut durant la Guerra Civil'. L'Erol, núm. 28, any 1989. -VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. -VV.AA. (1990). 'Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Catàleg d'Art Romànic i Gòtic. Bisbat de Solsona, Ajuntament de Solsona i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XVII-XX | El conjunt arquitectònic del Santuari de Corbera està format per l'església, la casa rectoral i antiga hostatgeria (mostrant una estructura principal bastida en època barroca i ampliada al segle XVIII i amb posterioritat). Les edificacions defineixen una gran estructura de planta rectangular (església, rectoria i hostatgeria) orientada amb la façana principal a migdia, coberta a dos vessants, i amb una altra construcció al costat sud-oest (de planta allargada i també coberta a dos vessants) que constitueix una ampliació de les dependències, entre ambdues conformen una placeta al davant de la porta d'accés a l'església. El conjunt està bastit en un terreny amb força desnivell fet que determina que l'ampliació del costat de ponent mostri major alçada, especialment en la part més sud. L'església és d'una sola nau amb coberta de volta de canó amb llunetes i amb una capella lateral a cada banda, situades just abans del presbiteri. El presbiteri, situat a la banda nord, és diferenciat de la resta de la nau per uns graons, des d'aquí s'accedeix al cambril de la marededéu a través d'unes escales que hi condueixen. Al costat de ponent del presbiteri hi ha la sagristia. Al costat sud, sobre la porta d'accés s'alça el cor. La façana principal de l'església, orientada vers a migdia, és presidida per un portal adovellat, damunt hi ha una representació de la Mare de Déu de Corbera feta en rajola pintada, a sobre un òcul que dóna llum a l'interior i clou la façana un campanar d'espadanya de dues obertures. L'interior de l'església mostra les parets totalment arrebossades i pintades, en els murs de la nau simulant un carreuat amb un sòcol llis, parts amb imitació de marbrejat i alguns altres elements geomètrics. Tanmateix també hi podem veure al centre dels murs pintures figuratives amb escenes bíbliques, quadres que també trobem al presbiteri però amb representació d'altres passatges. La volta també es mostra pintada amb acabats diversos, però amb més profussió de detalls a la zona del presbiteri. A l'interior una llinda ens indica la data 1768 incisa amb una creu a sobre. El conjunt de les diferents construccions es troben bastides amb murs de pedra formats per un paredat irregular i carreus a les cantonades. A principis de segle XX, segons fotografies de l'època, podem saber que les seves façanes es trobaven recobertes d'un revestiment de morter. La majoria de les obertures de les dependències de la rectoria i l'hostatgeria són força senzilles, alguns exemples són més treballats, amb llinda plana monolítica i carreus als brancals, com és el cas de la porta d'accés a l'antiga rectoria que a més té a la llinda la data 1721 incisa (moltes de les finestres són amb llinda plana de fusta). L'interior d'aquests edificis conserven estances i habitacions que configuren una distribució similar a les masies i cases rurals de l'època moderna. Algunes de les estructures que destaquen del conjunt són la cisterna, el dipòsit, i els baixos, entre altres. A la zona dels baixos trobem una mena de porxo d'accés, presidit per una gran obertura d'arc de mig punt adovellat, amb una cartel·la a la clau amb la data 1785. Els baixos compta amb diferents espais coberts tots amb volta encofrada de pedra. Espais que haurien estat utilitzats sobretot pel bestiar. | 08050-7 | A la zona d'Espinalbet. | Ja a finals de l'època medieval devia existir una església, Sant Vicenç de Corbera, que es creu que devia ocupar el mateix indret on s'alça el santuari, o si més no en un lloc molt proper. El lloc apareix esmentat ja l'any 899, en concret la mateixa acta de consagració de l'església de Sant Vicenç de Corbera feta pel bisbe Nantigís a precs de Ranesind i dels habitants del lloc. Llavors figura la parròquia de Corbera situada dins l'antic comtat de Berga (in locum vocitatum Corbera). En l'acta es disposaren també les obligacions anuals de l'església vers Sant Maria de la Seu. Corbera també consta esmentat en l'acta de Consagració de Sant Martí d'Avià, datada l'any 907; en aquest document Corbera apareix com un dels límits de l'església consagrada. Segons es desprèn d'una venda datada el 1077 d'un alou a Vilosiu, per part d'Arnau i Ermessenda a Guillem i Arsenda, es diu que aquest alou es troba al comtat de Berga en l'apendix de Corbera. Es creu que l'església va perdre aviat l'advocació de Sant Vicenç, i podria tenir haver estat paral·lel a un abandonament de l'edifici. Actualment no són visibles elements de l'època medieval. Al segle XVII amb la transformació del lloc amb un Santuari dedicat a la Mare de Déu es degué bastir de bell nou tota l'estructura. (VVAA:1991:58) De fet la fesonomia del què ens ha arribat avui dia respon sobretot al període barroc, entorn als segles XVII i especialment amb ampliacions del segle XVIII i amb les modificacions que es realitzaren posteriorment. A grans trets la seqüència cronologia de construcció de les estructures assenyala una primera fase d'obres realitzades entre 1677 i 1682, amb la portalada que data vers el 1689. Posteriorment, entre els anys 1734 i 1749 es situen l'ampliació de l'estructura cap a llevant i ponent. La construcció del campanar d'espadanya data del 1760 (o 1766), i l'obertura de l'ull de bou a la façana principal del temple del 1763. Uns anys després, en concret al 1766 consta que es va construir un celler als baixos i ja cap al 1771 un porxo. Poc després es va bastir la porxada i el dipòsit de la font que hi ha al pla de les freixeres, al darrera del conjunt; obres que consten realitzades entre els anys 1775 i 1776. L'ampliació de l'estable, la volta i l'arc d'entrada consta realitzada els anys 1784 i 1787. D'altra banda, el conjunt es va engrandir amb l'ampliació del cos prinicipal pel costat de ponent a inicis del segle XIX, consta el 1802. I ja a finals de segle XIX (1898) es documenten les obres de la caseta de baix. Consta que a principis del segle XX encara s'oferia servei d'hostatgeria per poder-s'hi allotjar. Al llarg del segle XX un dels fets més significatius és la destrucció del retaule de l'altar major d'estil barroc, realitzat per Tomàs i Pau Costa i datat el 1695, el retaule del Sant Crist i el Retaule de Sant Ramon (del 1850). | 42.1241700,1.8073900 | 401422 | 4664251 | 08050 | Castellar del Riu | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44948-foto-08050-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44948-foto-08050-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44948-foto-08050-7-3.jpg | Inexistent | Barroc|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | A la part sud del conjunt arquitectònic trobem diferents murs de marge fets en pedra seca que delimitaven antigues feixes de conreu, així com alguns que feien de contenció del camí d'accés. Al fons del pendent on s'alça el santuari, al davant, s'obren uns amplis prats de pastura i antics camps de conreu, coneguts com els Plans de Corbera. Aquests han estat lloc habitual de colònies i estades a la zona.El temple era presidit per un retaule barroc fet per Pau Costa, que es va destruir durant la guerra civil. La proximitat del Santuari de Queralt potser ha determinat que el de Corbera no tingui tanta devoció, però gaudeix també de popularitat a la comarca i és lloc de visita i pas de molts excursionistes. Al peu del santuari transcorre el camí que baixa cap Espinalbet i connecta amb Queralt, la ruta és el GR-107 que també s'anomena Camí dels Bons Homes.Com la majoria de santuaris marians, el de Corbera també compta amb la llegenda de la troballa de la seva verge, la Marededéu de Corbera per uns pastors en una cova. El diumenge després del 8 de setembre (diada de les marededéus trobades i Gala de Queralt) es celebra la Gala de Corbera, amb representació del Ball de la Coca.En les diferents estructures que conformen el conjunt del santuari són visibles diversos paraments i acabats dels seus murs i dels elements arquitectònics, aquest fet respon a les diferents fases constructives que ha experimentat el santuari i que li han aportat la fisonomia actual.Les dependències de l'extrem de ponent formen part d'una comunitat de monges, no hem accedit al seu interior, són les estances que actualment són emprades per fer-hi estades o convivències. També al costat de ponent, en concret l'estructura que s'adossa a la nau de l'església tampoc ha estat visitada. Pel que fa a les dependències de l'extrem de llevant, a les quals si que hi hem tingut accés, són les que havien conformat l'antiga rectoria o casa rectoral, i que posteriorment va ser emprada també com a hostatgeria, casa de venda de records, etc. | 96|98|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 46051 | Nucli de Castell de l'Areny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-de-castell-de-lareny | BARAUT, Cebrià (1979). 'Set actes de consagracions d'esglésies del Bisbat d'Urgell - Segles IX-XII- '. 'Urgellia' núm. 2, La Seu d'Urgell. BARAUT, Cebrià (1978): Les actes de consagracions de les esglésies del bisbat d'Urgell (segles IX-XII), vol. I, a 'Urgellia', La Seu d'Urgell, 1978. BOLÓS, Jordi (2009). Diplomatari del monestir de Sant Pere de la Portella. Fundació Noguera (Diplomataris; 47), Barcelona. CAMPRUBÍ SENSADA, J. (1981): Castell de l'Areny, Ed. El Vilatà, Gironella. GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona SANTAMARIA, J. (1986): Memòries del Monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu Abadiat i Baronia. Ed. El Vilatà, Moià. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. SITJES I MOLINS, X. (1991). : 'Retaules barrocs i neoclàssics berguedans desapareguts'. L'Erol, núm.10. 1191. Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga. TORRES, C.A.(1905) . 'Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà', p. 167, Barcelona. TRASSERRA, P. (2003): La meva infantesa. (Autoedició) VIGUÉ, Jordi i BASTARDES, Albert (1978). 'El Berguedà. Monuments de la Catalunya Romànica 1'. Artestudi Eds., Barcelona. VILADÉS, R. I SERRA, R. (1989:41-58):'Inventari del patrimoni artístic i documental, religiós i civil desaparegut durant la Guerra Civil'. L'Erol, núm. 28, any 1989. VILAMALA I TERRICABRES, J. (2001): L'Obra dels Pujol. Escultors de la Catalunya central (ss. XVIII-XIX). Edita : Farell editors, Col·lecció Nostra Història 2, Sant Vicenç de Castellet.. VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. AAVV (1983). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. | X-XXI | El poble de Castell de l'Areny està situat dalt d'un allargat i petit turonet que es localitza a la zona central del terme municipal. El poble està troba entorn als 953 metres sobre el nivell del mar a la zona de la plaça. L'orientació del turó és de sud-oest a nord-est amb domini cap al sud sobre la riera de Castell que discorre per la seva vessant de ponent aigües avall. El turó és una penya rocosa més fàcilment accessible per la part nord-est (accés en vehicle), ja que per la resta el pendent té fort desnivell i és conformat per franges rocoses amb altres ocupades per bosc. L'accés tradicional a peu és pel vessant oest, punt pel qual transita l'antic camí de Sant Jaume de Frontanyà a Sant Romà de la Clusa (avui GR-4) i que té continuïtat costa amunt cap a les Cases i els Rocs de Castell. L'accés en vehicle és través d'una carretera asfaltada que circula pel vessant de ponent de la riera de Castell i que té continuïtat més enllà del poble cap a les cases que hi ha al nord-est. El poble és format per un petit conjunt de cases bastides a l'entorn de l'església de Sant Vicenç de Castell de l'Areny. El turó on hi ha el poble és l'indret on es creu que hi hauria el castell, no hi ha constància d'estructures arquitectòniques que es puguin atribuir al dit castell, tanmateix una de les cases del poble es coneguda i documentada amb el nom de la Torre (avui l'edifici del restaurant), tot i que en les parts visibles de la casa no s'identifiquen elements arquitectònics que es puguin relacionar amb una possible torre testimoni de l'antic castell medieval, no es pot descartar que hi hagi restes en la fonamentació o en el subsòl. De tota manera l'extrem més sud-oest del turó, on la visibilitat sobre la vall de Castell és major, és l'indret on es creu també que hi podria haver-hi hagut alguna estructura relacionada amb el castell medieval que dóna origen i nom al poble. El poble és presidit per l'església de Sant Vicenç amb el seu campanar. L'estructura urbana és molt simple, formada per dos curts carrerons junt amb algun petit tram més, un per cada costat de l'església confluint en accés a peu davant la porta. Una placeta al davant del campanar conforma la part central del poble al voltant de la qual hi ha gran majoria dels edificis. Pel costat nord de l'església hi ha una altra placeta, al costat de ponent el cementiri i a l'extrem sud-oest la rectoria. El poble està format per unes poquetes casetes, avui totalment reformades, algunes reconstruïdes i adaptades a les noves necessitats d'ús d'aquestes. De fet, diverses de les cases forment part dels edificis destinats a casa de colònies, a més, de la casa on hi ha el restaurant i habitatge familiar, i una altra a turisme rural. Les cases que hi ha documentades al poble són la rectoria, Cal Batlle Vell (estava situada darrera l'actual restaurant, on avui dia hi ha la cuina), Cal Blanc i Cal Sastre plaça (aquestes dues estaven situades als edificis destinats a cuina i menjador de la casa de colònies), Casanova (era situada al darrera de l'actual edifici dels dormitoris de la casa de colònies), Cal Pagès i Cal Bisbe (on ara hi ha els dormitoris, eren varies casetes), Cal Joanet (també on ara hi ha els dormitoris), La Torra (el restaurant) i Cal Miquel (casa destinada a turisme rural). També Cal Fusté que sembla que es trobava a la zona propera on ara hi ha l'ajuntament, era molt petita, tipus barraca i durant una època hi va haver-hi un motor. Altres cases documentades en la zona propera al poble són: Cal Jan (prop de Cal Mestre), Cal Mestre (on ara hi ha els galliners), Cal Teixidor (on hi ha les gallines ara), Cal Mola (a la zona del camp de futbol) i Cal Paraire (més avall de la piscina). Aquest conjunt de cases sembla que no eren dalt del turó, sinó situades a l'entorn immediat, bàsicament en el vessant de llevant, algunes serien en els espais avui ocupats pels galliners, d'alguna encara es conserva alguna resta. | 08057-77 | A la zona central del municipi. | Malgrat que no es coneguin restes atribuïbles al Castell de l'Areny, aquest es creu que deuria estar ubicat en l'actual poble o en un indret molt proper. Les primeres referències al castell i a l'església es documenten al s. X. L'església de Sant Vicenç de Castell de l'Areny és esmentada l'any 905, en l'acta de consagració de Sant Jaume de Frontanyà. A finals del s. X l'església junt amb part de les terres de Castell de l'Areny devien formar part de les propietats dels comtes de Barcelona, ja que el 988 el comte Borrell de Barcelona amb el bisbe Sal·la d'Urgell i els canonges de Sta Maria de la Seu permuta uns alous al comtat d'Urgell per les esglésies de St Andreu de Sagàs, Sta Maria de Merlès, St Esteve de Pardinella i St Vicenç de Castell de l'Areny amb tots els seus termes i propietats (VVAA:1985). Una altra referència és en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell, de finals del s. X o inicis del XI, en la que s'esmenta 'castro adalasindo', donant testimoni de l'existència del castell. Posteriorment, es coneixen algunes referències al lloc de Castell de l'Areny. El 1082 Bernat Radolf i la seva muller donen, en una compra-venda a Arnald i la seva dona, un tros de terra que tenen al comtat de Berga, al lloc dit 'Vila-Fodes' al 'Castro Adalasen' . El 1196 Ramon Galceran, dóna, per a ell i els seus successors, a Santes Creus i al seu abat, el lloc de Castell de l'Areny, amb pacte de no construir-hi cap forca dins del terme. El 1198, el rei Pere I atorga l'honor de Castell de l'Areny a Bernat de la Portella, essent testimonis el mateix abat de Santes Creus. Es creu que la donació no va prosperar ja que posteriorment no se'n té constància documental. No es coneixen més informacions en relació al castell, si que continuaria estant vinculat a la batllia de la Portella. En la visita del prefecte de la Seu d'Urgell al deganat de Berga del 1312, es deixa constància de que l'església de Sant Vicenç de Castell de l'Areny conservava el seu caràcter parroquial. La majoria de cases del poble de castell es degueren construir entre els segles XVII i XVIII, moment de gran augment demogràfic generalitzat. En algunes de les cases del poble podem veure llindes amb dates del s. XVIII, segurament el moment de màxim desenvolupament arquitectònic del poble. Al finals del segle XIX es documenta que al poble vivien unes 23 persones i a les cases situades a l'entorn més proper unes 11 persones més (sense comptabilitzar la masia de les Cases). Al 1889 hi ha un petit full amb diverses referències a pagaments industrials, hi ha anotat que la Torre, cal Blanc, Cal Pagès i Cal Sastre (no sabem si es refereix a Cal Sastre de la plaça o a Cal Sastre dels Cassons, situat en un altre veïnat) funcionaven com a taverna. Durant la primera meitat del s. XX hi ha notícia en els registres de matrícules industrials que hi havia alguns comerços al poble, és el cas de Cal Blanc i la Torra que consten com a botiga de comestibles. Mica en mica el poble es va anar despoblant, fins arribar un moment (entorn als anys 50) que va quedar totalment abandonat després de morir la darrera habitant. Durant uns anys el poble va estar despoblat, no hi vivia ningú. A inicis dels anys 60 un grup de deu socis van decidir comprar el poble i refer-lo, finalment el projecte va tirar endavant només amb dos socis, que van comprar el poble per allà el 1963. Es van anar reparar les cases i reconstruir-ne algunes, per tal de donar vida al poble van decidir fer colònies, el projecte va tenir èxit i avui dia encara és un lloc d'estada de grups de colònies. En un determinat moment, el projecte va quedar ja en mans de només un propietari. Més tard, també es va obrir el restaurant. Al llarg de la segona meitat del s. XX es va anar dotant de nous serveis i instal·lacions, la carretera vella, l'enllumenat i el telèfon es van inaugurar el 10 de setembre de 1972 per part del governador civil de la província, Tomàs Pelayo Ros. Més tard, arribaria la nova carretera en la configuració actual. | 42.1731600,1.9453900 | 412896 | 4669540 | 08057 | Castell de l'Areny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08057/46051-foto-08057-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08057/46051-foto-08057-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08057/46051-foto-08057-77-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Barroc|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Per arribar cal prendre a la C-26, passat Vilada en direcció Borredà, el trencall de la carretera de Castell de l'Areny, seguir-la uns 7 quilòmetres.A l'entrada del poble hi ha l'actual ajuntament, situat en un edifici de nova construcció. Actualment, el poble és conegut sobretot pel restaurant i com a lloc de colònies per on han passat un nombre importantíssim d'infants i joves. L'extrem sud-oest del turó, on es creu que podria haver-hi hagut algun tipus de torre o punt de vigilància vinculat al castell medieval, hi ha una àrea de passeig amb un petit caminet i alguns bancs. A la part alta hi ha una creu de fusta recent, substituint altres desaparegudes. A prop del poble, en el vessant de ponent de la riera de Castell, es va construir una àrea residencial a finals del segle XX | 92|94|96|98|119|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 46052 | Nucli de Sant Romà de la Clusa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-de-sant-roma-de-la-clusa | BARAUT, Cebrià (1979). 'Set actes de consagracions d'esglésies del Bisbat d'Urgell - Segles IX-XII- '. 'Urgellia' núm. 2, La Seu d'Urgell. BARAUT, Cebrià (1978): Les actes de consagracions de les esglésies del bisbat d'Urgell (segles IX-XII), vol. I, a 'Urgellia', La Seu d'Urgell, 1978. BOLÓS, Jordi (2009). Diplomatari del monestir de Sant Pere de la Portella. Fundació Noguera (Diplomataris; 47), Barcelona. CAMPRUBÍ SENSADA, J. (1981): Castell de l'Areny, Ed. El Vilatà, Gironella. GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona PLADEVALL, A. (1979): Sant Romà de la Clusa. Barcelona: G.E.C. ROSELL, Alexis (1978). 'Els noms de lloc a la Clusa'. Muntanya, núm. 698, agost 1978. SANTAMARIA, J. (1986): Memòries del Monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu Abadiat i Baronia. Ed. El Vilatà, Moià. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. SITJES I MOLINS, X. (1991). : 'Retaules barrocs i neoclàssics berguedans desapareguts'. L'Erol, núm.10. 1191. Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga. TORRES, C.A.(1905) . 'Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà', p. 167, Barcelona. VIGUÉ, Jordi i BASTARDES, Albert (1978). 'El Berguedà. Monuments de la Catalunya Romànica 1'. Artestudi Eds., Barcelona. VILADÉS, R. I SERRA, R. (1989:41-58):'Inventari del patrimoni artístic i documental, religiós i civil desaparegut durant la Guerra Civil'. L'Erol, núm. 28, any 1989. VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. AAVV (1983). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. | X-XX | El conjunt de Sant Romà de la Clusa és el centre neuràlgic de la vall de la Clusa, situat més o menys en la part central de la frondosa vall. La zona de la Clusa és molt muntanyosa, hi ha diverses serres i valls, alguns pics i turons destacats, sobresortint com a vall, la principal, la que porta el nom de la Clusa formada pel pas del Rec de Sant Romà, el qual baixa de la zona del Pla de l'Orri tot recollint les aigües de diverses rases i torrents, aquesta continua aigües avall tot passant per l'encinglerat Escalell i fins a desaiguar a la riera de Castell. El conjunt que forma el que es pot anomenar el nucli de Sant Romà, és format per l'església de Sant Romà amb el cementiri i la rectoria, la gran masia de Sant Romà, formada per la casa i diversos coberts i annexes, i una mica més amunt però a poca distància el molí també dit de Sant Romà. Aquest conjunt forma el centre de la vall i de l'antiga parròquia, havia estat lloc habitual de trobada dels veïns. | 08057-78 | Zona nord i nord-oest del municipi. | Les primeres informacions documentals conegudes de la zona de la Clusa daten del segle X, es tracta de la donació d'un alou feta el 961 pels marmessors testamentaris d'Ava al monestir de Sant Llorenç prop Bagà, en el document s'esmenta la Clusa com un dels límits de l'alou. Posteriorment, l'any 983, en l'acta de consagració de Sant Llorenç prop Bagà es fa menció de les possessions del monestir, entre les quals consta dos masos amb les seves terres al lloc de la Clusa. L'església de Sant Romà de la Clusa és esmentada en l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell (finals del segle X o inicis del segle XI) com una de les esglésies que formaven part del bisbat d'Urgell. L'església va tenir caràcter parroquial durant tota l'edat mitjana, es trobava dins el terme del Castell de l'Areny i del comtat de Berga. Al segle XIV l'església i el lloc de la Clusa va ser integrat al castell de Roset (de Vilada), fet que comportà que el 1336 Pere de Fonollet vescomte d'Illa, en nom de la seva dona Marquesa, senyora de la Portella i Lluçà, cedís per a ús i servei dels homes de la Clusa tot el bosc conegut com de la Clusa. (VVAA:1985) Al llarg període baix-medieval i anys posteriors, tenim constància de referències documentals generalment relacionades amb donació de terres, compra-vendes, etc, algunes notícies són en relació als drets que el monestir de la Portella hi va tenir. Un exemple, és un document del 1335 en que l'abat del monestir de la Portella va prendre possessió de diversos masos del terme de Vilada i de Roset, entre els quals els masos de Ramon de Torrent Sobirà i de Guillem de Torrent Jussà, de la parròquia de Sant Romà de la Clusa. Al 1346 Berenguer de Comas Sobiranes (actual Rossinyol de Dalt), va fer reconeixement a l'abat de la Portella. En documents de finals del segle XIV es documenta un mas denominat 'Bellsolà' a la parròquia de Sant Romà de la Clusa. En relació als béns sobre els quals del monestir de Sant Pere de la Portella tenia domini a la zona de la Clusa al segle XVIII, s'esmenten els masos Comes Sobiranes, de Torrent Jussà i Torrent Sobirà (aquests dos ensorrats) i el de Bellsolà (amb un molí també ensorrat). (BOLÓS:2009) En els cadastres conservats a l'arxiu municipal de Castell de l'Areny consta referenciada l'heretat dita Sant Romà en els diversos registres del segle XVIII, en el de 1716 com a pròpia de Joan Canal, el qual té a Pere Canal de masover. El gran augment demogràfic experimentat al llarg del segle XVIII degué comportar canvis importants al conjunt de la vall de la Clusa i en concret del conjunt de Sant Romà, concretat en modificacions importants en la masia amb ampliacions dels espais, així com d'un augment també dels habitants. A més, del conseqüent increment del volum de caps de bestiar i de la superfície conreada. La vitalitat de la Clusa degué tenir continuïtat al llarg del segle XIX i part del XX, i a partir del mitjans de segle XX i especialment de finals de segle, molt poca activitat i despoblament de les cases. Actualment però la masia de Sant Romà és habitada i l'entorn immediat en actiu, | 42.1870000,1.9353800 | 412089 | 4671087 | 08057 | Castell de l'Areny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08057/46052-foto-08057-78-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08057/46052-foto-08057-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08057/46052-foto-08057-78-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Accés per pista des del poble de Vilada o des de la carretera que puja a Castell de l'Areny, on trobem un trencall amb una pista que enllaça amb l'anterior.La Clusa és una vall agrícola, caracteritzada per trobar-se a unes altituds que oscil·len entre els prop de 1200 metres sobre el nivell del mar i els 1781 metres d'alçada en el punt més elevat, el pic del Serrat Negre. Aquest fet determina que es tracti d'una vall molt condicionada per la seva ubicació i altitud, que afavoreix una climatologia molt determinada marcada per hiverns rigorosos. Les condicions climàtiques junt amb la pròpia ubicació de la vall, allunyada de les principals poblacions, determinava la necessitat d'autosuficiència dels masos que la poblaven. De fet, la seva principal font de riquesa ha estat l'activitat agropecuària i l'explotació vinculada al propi medi, les diverses masies de la vall han estat dedicades tradicionalment a l'activitat agrícola i ramadera recolzada puntualment per activitats complementàries o temporals com pot ser l'explotació forestal, i molts anys enrere algun veí també s'havia dedicat esporàdicament a l'activitat minera, en especial a la zona del Catllaràs. Les masies que conformen la vall, algunes de les quals ja són ensorrades i moltes deshabitades, són el Clot, ca l'Hereuet, cal Badó, la rectoria, la masia i el molí de Sant Romà, cal Tibat i les Calamites, el Pla de l'Orri, can Serra, Cabanelles, Rossinyol de Dalt i Rossinyol de Baix. De totes aquestes, avui dia només hi ha tres masos habitats. Cal dir que la documentació baix-medieval també esmenta altres masos dels quals no es té constància.Es troba dins el PEIN Serra del Catllaràs. | 92|94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 46053 | Veïnat de la Ribera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/veinat-de-la-ribera | AYMAMÍ, Gener (2000). 'Els molins hidràulics de la riera del Margançol'. L'Erol, núm. 64, primavera 2000. CAMPRUBÍ SENSADA, J. (1981): Castell de l'Areny, Ed. El Vilatà, Gironella. GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona. TORRES, C.A.(1905) . 'Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà', p. 167, Barcelona. VVAA (2006): Sant Ramon 1906-2006. Castell de l'Areny. Ajuntament de Castell de l'Areny. | XVIII-XX | El veïnat de la Ribera està format per un conjunt de cases que estan situades més o menys properes les unes a les altres. L'àrea que compren aquest veïnat és a l'entorn de Cal Tena, en la zona de confluència de les rieres de Castell amb la de Camprubí. Tradicionalment no hi ha una delimitació precisa ni un llistat específic de cases que pertanyen a aquest veïnat, tot i que actualment si que hi ha unes cases que formen part de l'àrea que configura la zona de la Ribera que a nivell urbanístic està regulada per una normativa diferenciada. Tanmateix, en un municipi eminentment rural i amb molta presència d'hàbitat dispers, ha determinat que tradicionalment s'hagi diferenciat aquesta àrea amb una denominació concreta per distingir el conjunt de masies i cases que s'hi localitzen. Algunes de les cases que formen part d'aquest veïnat són el molí d'en Puig, Cal Tena, Cal Janetó, Cal Noi, Cal Músic, Cal Peguera, Molí del Forat, Vilaterré, Cal Minyó, La Caseta, Casanova, Cal Negre, Cal Músic i Cal Peguera, entre altres. A l'àrea també hi ha la capella de Sant Ramon. Sembla que alguns dels factors que van afavorir el creixement i la implantació del conjunt de cases que es localitzen en aquesta àrea són diversos, entre els quals hi ha la proximitat al camí de Berga a Sant Jaume de Frontanyà, passant per Vilada, via de comunicació que permetia un accés més fàcil als nuclis de població més grans. La majoria de les cases són formades per una estructura de planta baixa, una o dues plantes pis i una planta sota-coberta o golfes, en la majoria es disposa d'algun annex destinat antigament a magatzem i al bestiar, i actualment en molts casos a garatge. Encara que no hi ha informació referent al tipus d'activitats a la que es dedicava els habitants de la Ribera, si que es pot esmentar que en les matrícules industrials conservades a l'arxiu municipal de finals del segle XIX i primers decennis del XX, trobem els dos molins fariners, destinats bàsicament a moldre cereal, dos telers de mà d'una llançadora, una Cal Tena i l'altre a Cal Noi, aquests documentats durant diversos anys, i un altre a Cal Music i un al molí del Puig, aquest dos només registrats en una anualitat, al 1950 també consta el registre d'una perfumeria (d'un sol producte) a la Ribera número 6. | 08057-79 | A la zona sud del municipi. | El veïnat va créixer a l'entorn de les dues rieres esmentades, algunes de les cases són d'origen més antic però la majoria es van bastir al llarg del segle XVIII i alguna al segle XIX. A inicis del segle XX el volum de població que vivia a la zona va afavorir la construcció d'una petita església sota la denominació de Sant Ramon costejada per Josep Camprubí; aquesta es quedaria petita i al cap d'uns anys va ser ampliada a càrrec ja de la parròquia de Sant Vicenç de Castell de l'Areny. Al llarg de finals del segle XIX i part del XX sembla que l'indret tenint en compte el context de tot el municipi seria la zona de més activitat industrial, encara que totalment de caire artesanal. | 42.1554800,1.9494300 | 413206 | 4667573 | 08057 | Castell de l'Areny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08057/46053-foto-08057-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08057/46053-foto-08057-79-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||||
| 46056 | Cementiri de Castell de l'Areny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-castell-de-lareny | El cementiri de Castell de l'Areny està desenvolupa a pel costat nord-oest de l'església. És tracta d'un recinte de planta irregular allargada, el perímetre de tancament és fet amb murs de pedra desbastada, que a la part mes oest on el terreny té desnivell en descens, el mur té major alçada ja que està fonamentat a unes cotes més baixes, per aquesta part el mur té adossats contraforts realitzats en les darreres obres de condicionament del cementiri. La portalada d'accés és just davant de la porta d'entrada a l'església, es tracta d'una porta metàl·lica de dos batents, formada per barrots de secció quadrada amb decoracions diverses, la part inferior hi ha un plafó de planxa per batent decorat amb un rombe i al centre un motiu de formes circulars tot en relleu, la reixa de la porta és coronada a la part superior amb una forma triangular amb decoracions geomètriques i florals a l'interior. El cementiri és de tombes al terra, no hi ha nínxols, no totes les sepultures tenen elements que les identifiqui, però si que n'hi ha diverses que són diferenciades amb creus. La majoria de les creus són metàl·liques, amb acabats i decoracions molt variables, algunes indiquen noms i anys de sepultures, en altres només les inicials dels noms, i algunes més senzilles sense cap dada visible. | 08057-82 | Al poble, situat al costat l'església de Sant Vicenç de Castell de l'Areny. | 42.1731100,1.9448500 | 412852 | 4669535 | 08057 | Castell de l'Areny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08057/46056-foto-08057-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08057/46056-foto-08057-82-3.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 119 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||||
| 48546 | Castell de l'Espunyola/Mas del Castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-lespunyolamas-del-castell | <p>BACH, A. (2002). Montmajor i el seu comú. Ajuntament de Montmajor. DALMAU, R., CATALÀ, P. (1976): Els castells catalans. Dalmau ed., Barcelona. GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de L'Albí, Escriptors del Berguedà, núm. 2, Berga. IGLESIAS, Josep (1979). El Fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona. Inventari del Patrimoni Arquitectònic, núm. 3308 Generalitat de Catalanya. MADOZ, P. (1845). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Madrid. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. SITJES I MOLINS, X. (1986): Esglésies romàniques del Bages, Berguedà i Cardener. Ed. Llibreria Sobrerroca. Manresa. TORRES, C.A.(1905) . 'Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà', p. 167, Barcelona. VIGUÉ, Jordi i BASTARDES, Albert (1978: 207-210). 'El Berguedà. Monuments de la Catalunya Romànica 1'. Artestudi Eds. Barcelona. VILA, R.,(1991):Catalunya, esqueixos d'un passat.II, El Berguedà. Editorial Memòria, Mataró. VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. VVAA. (1985: 254-255): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.</p> | XIII-XIV | Algunes construccions i elements han estat objecte de restauració, però encara no s'ha completat la restauració de tot el conjunt, la masia està pendent d'una actuació i altres elements exteriors com les restes de la muralla. | <p>Es tracta d'un conjunt format per diverses construccions adossades i situat al capdamunt d'un turonet. Les estructures principals són dues torres i una gran masia entre ambdues, que defineixen un conjunt amb una planta més o menys en forma de U oberta cap al sud-est. La torre principal és d'estil romànic i està emplaçada al costat sud, és de planta quadrangular (7,30x7,60/7,80) i consta de planta baixa, primera i sota-coberta. Està construïda amb un aparell regular de carreus ben tallats i polits i col·locats a trencajunt formant filades també regulars, els murs presenten un gruix entre 119 i 95 cm. La porta d'accés és al mur nord-est, és d'arc de mig punt fet amb dovelles ben tallades i polides, sobre muntants de carreus. Al mateix mur, per sobre la porta d'accés hi ha una altra porta, és també adovellada en arc de mig punt; aquesta porta devia permetre la comunicació i l'accés a la muralla que arrencava de l'angle sud-est del castell. Al mur lateral sud-est a nivell de planta primera hi ha una finestra d'estil gòtic, de dues obertures separades per una columneta al mig i la llinda de pedra monolítica amb dos arcs lobulats, i impostes decorades amb motius florals; per sobre hi ha una altra finestra de línies senzilles formada amb el mateix parament del mur. La torre compta amb una altra finestra en cadascuna de les altres dues façanes. La torre situada al costat més nord-est és de planta rectangular, de mides molt més petites que l'anterior ( 5x3,5x10); està bastida amb grans carreus ben tallats i escairats, col·locats regularment seguint les filades i a trencajunt; els seus murs són d'uns 75 cm de gruix. Hi ha una porta al mur sud, és de llinda plana monolítica i als brancals els mateixos carreus que conformen l'aparell del mur. L'interior defineix un espai estret que pren tota l'alçada de la torre, i és cobert amb una petita volta de canó feta en pedra. Entre aquestes dues torres tenim la masia, una gran casa de planta rectangular, formada per planta semisoterrània, baixa i primera. Està construïda amb murs formats per paredat de carreus desbastats i pedres irregulars, que presenta algunes diferències, a la part semisoterrània té un acabat més irregular que a la resta. A la façana principal que dona al sud-est, hi ha la porta principal d'accés a nivell de planta baixa, és una porta adovellada de mig punt fet amb llargues dovelles de pedra sorrenca ben tallada i polida; a la mateixa façana, a la planta sota-coberta hi ha tres grans obertures, són de llinda plana monolítica muntants de carreus i ampit sobresortit i de línies rectes, totes amb peces ben tallades i polides i amb els angles treballats al biaix; a la llinda de la finestra central hi ha decoració en relleu que forma unes línies corbes; interiorment tenen festejadors. Algunes de les finestres tenen parts refetes, com són els ampits. A la façana posterior a nivell de la planta semisoterrània hi ha diverses finestres tipus espitllera, a la resta de nivells d'altres que mostren el mateix estil o similar a les de la façana principal i algunes de formació més recent amb maó massís. Al mur lateral nord-est hi ha la porta d'accés a la planta semisoterrània és de brancals de carreus i llinda plana de fusta. De l'interior podem destacar que a nivell de planta semisoterrània l'espai està compartimentat a partir de diferents arcs de mig punt adovellats que en són els elements de càrrega del forjat. A partir de la planta baixa, el suport de càrrega són grans pilars de pedra que es desenvolupen fins la coberta. A la planta baixa es conserva al costat de la façana principal, la llar de foc amb la boca del forn tapiada i al mur posterior hi ha la fornícula de la pica de pedra; en aquest mateix mur posterior, en el revestiment hi ha gran quantitat de grafits incisos conformant figures humanes, animals i elements geomètrics. El conjunt compta amb un altre element destacat, és el portal d'accés a l'interior del recinte emmurallat, és en arc de mig punt fet amb 15 grans dovelles.</p> | 08078-1 | A la zona del Sant Climent de L'Espunyola. | <p>La primera notícia documental coneguda que es refereix a l'Espunyola la trobem a l'acta de consagració i dotació de l'església de Sant Joan de Montdarn que data de l'any 922, en aquest document s'hi descriuen els límits de l'església de Sant Joan entre els quals hi figura la 'parrochiam de ipsa Sponiola'. Pel que fa al castell, la primera referència documental és en un document del juny de 950, en el qual la comtessa Adelaida, filla dels comtes de Barcelona Sunyer i Riquilda, fa donació al monestir de Sant Joan de les Abadesses de l'alou que tenia al lloc de l'Espunyola. L'alou consta situat en el comtat de Berguedà, dins el terme de l'Espunyola amb l'església de Sant Climent, i terres i cases. A més també s'hi aporten les afrontacions del castell. A partir d'aquí el castell es trobarà en mans del cenobi de Sant Joan de les Abadesses, del qual sembla que potser n'era abadessa la mateixa Adelaida; a la vegada que són ja molt escasses les referències al castell de l'Espunyola, per contra sí que trobem diverses informacions referents al llinatge dels Espunyola, i en alguns casos vinculat a fets importants de la història catalana. De mitjans del segle XII data una concòrdia (conservada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó) entre Pere de Berga i Guillem de l'Espunyola, a fi de solucionar els conflictes que tenien per la jurisdicció sobre el castell de l'Espunyola. Guillem de l'Espunyola féu testament el 15 de juliol de 1163, fou signat a Solsona en poder del notari Pere; era casat amb Arsenda i tenien un fill , Guillem que era l'hereu i com a tal rebé el castell de l'Espunyola junt amb altres béns, i dues filles, Beatriu i Saurina, casada i amb dos fills, Guillem de Meda i Josiana. El patrimoni de Guillem de l'Espunyola era extens i important, a més del castell de l'Espunyola, tenia els d'Albesa, Ça Frareg, i a altres llocs. Guillem de l'Espunyola apareix vinculat a altres nobles catalans destacats, i als quals encomanà la tutoria de la seva muller, dels fills i els béns. Guillem de l'Espunyola va morir el 1165 en l'expedició d'Alfons d'Aragó 'el Cast' a terres de Múrcia, així consta en la notícia del necrologi del monestir de Solsona. A partir del segle XIII el llinatge dels Espunyola s'expansionà i continua apareixen molt vinculada a altres famílies nobles especialment de la contrada. En aquest sentit consten diverses referències. El fill Ramon 'Cespunyola' es casà amb Sibil·la de Caramany, consta tant com a donzell com a cavaller; actuà com a procurador del noble P. Galceran de Pinós el 1306; posteriorment, el 1314 va vendre al seu oncle R. De Sant Cerni la tercera part del delme que rebia de les parròquies de Sant Climent de l'Espunyola i de Sant Pere de l'Esgleiola i dels seus termes, això és el terç del delme de blat, vi , carnalatge, llana, formatge, cànem, lli i demés que ell pogués rebre. També li vengué els masos de Segats de la parròquia de Sant Climent i el de Cruillops de la de l'Esgleiola. Aquests masos els tenia en feu pel senyor d'Aragó.Ramon de l'Espunyola apareix diverses ocasions en qualitat de persona de confiança. Morí entorn el 1316 sense descendència legítima, però amb un fill il·legítim, Guillem d'Espunyola. Aquest fet comportà una disputa per l'herència, entre el seu oncle i rector de Bagà, Ramon de Sant Cern i Berenguera 'Zespunyola', per solucionar l'afer calgué la intervenció del rei; finalment el castell i altres béns passaren a mans de Ramon. Altres referència al llinatge són G. Zespuynola el 1344 és acreditat delegat pels cònsols de Bagà, per anar al Rosselló per tractar una delicada comissió amb Pere Galceran de Pinós. El 1375 Sibil·la Cespunyola era la sogra de Pere Tomich. En el fogatge de 1381 ja no apareix el llinatge dels Espunyola residint al castell, consta que era possessió de Mn. Rl de Peguera, i tenia 15 focs. El lloc de l'Espunyola al segle XVII consta com a possessió del rei, i es trobava dins la sots-vegueria de Berga i la vegueria de Manresa.</p> | 42.0468900,1.7827700 | 399265 | 4655699 | 08078 | L'Espunyola | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48546-foto-08078-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48546-foto-08078-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48546-foto-08078-1-3.jpg | Legal | Medieval|Romànic|Gòtic|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-18 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | A l'interior del conjunt hi havia l'església de Sant Climent del Castell, les restes de la qual es poden veure al costat més nord. A costat i costat del portal queden algunes restes de la muralla que tancava el conjunt, tot i que està molt perduda i es creu que gran part dels carreus utilitzats per la construcció de la masia al segle XVI-XVII provenen de la muralla. Interiorment, la torre està essent totalment reformada per tal d'adaptar-la a casa de turisme rural. | 85|92|93|94|119 | 46 | 1.2 | 1771 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||
| 49643 | Castell i muralles de Gironella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-i-muralles-de-gironella | <p>-BOLÒS, J. (a cura de) (2009): Diplomatari de Sant Pere de la Portella. Barcelona, Fundació Noguera, Diplomataris número 47. -BUSQUETS I CASTELLA, J. (1993): Gironella i la Guerra de Successió. Barcelona: Edicions de l'Associació Cultural El Vilatà, Col·lecció L'Escambell, núm. 2. -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Calaf: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -CATALÀ, P. (1976): Els Castells Catalans, volum V. Barcelona, Rafael Dalmau editor. -SANTANDREU, M. D. (2014): 'Els castells, les torres i les cases fortes de la Sotsvegueria de Berga al 1715', a L'Erol, número 121, p. 89-91. -SERRA, R.: (1983): 'El castell de Gironella', a El Vilatà, número 22, p. 19-24. -SERRA, R. et altri (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga, Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. -SERRA i VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. -SERRA, R., BUSQUETS, J. i VILADÉS, R. (2009): 'El castell durant la guerra de Successió i al segle XVIII', a L'Erol, número 100, p. 20-29. -VV.AA. (1994): Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, vol.5. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. -VVAA (1985): Catalunya Romànica. XII. El Berguedà, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana.</p> | XIII | <p>Les restes més visibles i conegudes del Castell de Gironella corresponen a les restes arquitectòniques situades a l'entorn de l'edifici de l'Ajuntament i altres, aparentment no visibles, integrades en la trama arquitectònica del casc antic de la vila. En el turó on es situa l'edifici de l'Ajuntament es poden observar restes de la torre i del castell, així com part de la muralla. D'una banda, el pany de mur de la muralla del castell la trobem a l'espadat a tocar del riu Llobregat damunt del qual hi ha l'edifici consistorial. Es tracta d'un mur que regularitza la superfície de la roca i que mostra traces de paraments de diferents fases constructives; podent destacar una àmplia part bastida amb un parament de carreus més ben tallats, disposats a trenca-junt i col·locats en filades força regulars. Destaca també el llenç de mur que hi ha a la base de l'edifici de l'Ajuntament, concretament pel costat sud, en el carrer la baixada del castell; conforma un pany de mur atalussat que s'alça mostrant un parament irregular compacte fins l'alçada on hi ha dependències municipals, on hi ha algunes obertures de traça senzilla, amb llinda formada per un petit arc rebaixat fet en maó de pla; aquest mur atalussat actuaria com a fonament del castell. En el seu parament també s'observa més d'una fase constructiva, algunes parts formades per un paredat més regular i amb major presència de carreus, encara que de tall bast, i altres parts bastides amb grans còdols més o menys desbastats, junt amb afloraments de roca a la part inferior del mur. A la confluència sud-oest d'aquest pany de mur i de la muralla de ponent, en l'espadat que s'alça sobre el riu Llobregat, hi ha la torre del castell, també anomenada torre de l'homenatge, que compta amb una estança conegut com la presó. Es tracta d'una torre de planta quadrangular, sobre de la qual s'alça la torre del rellotge, una estructura dels anys trenta del segle XX bastida en maó vist. Els murs de la torre del castell mostren un paredat regular de carreus disposats a trenca-junt en filades força uniformes. Pel costat de llevant, hi ha dues obertures, a les quals s'accedeixen per dos trams diferents d'escala, des del carrer baixada del castell; l'obertura inferior de tall simple i sense cap element arquitectònic destacable, dóna accés a un petit espai conegut com la presó, una reduïda estança en la que hi ha una petita finestreta que dóna llum a l'interior i visibilitat a ponent, vers el riu Llobregat i el pont vell. A la façana est de la torre hi ha un altra obertura que dóna accés al nivell de sobre la presó, en aquest cas és emmarcada amb carreus als brancals i una gran llinda plana de pedra. En aquest cas l'espai interior és de planta irregular, lleugerament més gran que el nivell inferior ja que ocupa més extensió vers el costat nord-est; en aquest espai trobem una escala de fusta de diversos trams per la qual s'accedeix a la part superior de la torre, més concretament a la torre del rellotge i per tant, a la zona on hi ha situada la maquinària del rellotge. Aquest espai de la torre és il·luminat a partir d'un parell de finestres situades la part de ponent. Des de l'interior d'aquesta estança s'observen traces de modificacions de l'estructura en els murs de més a llevant. Altres restes del castell s'observen des del nivell de la plaça de la Vila, formant part del conjunt de l'edifici de l'ajuntament, especialment a l'extrem de ponent, conformant part del clos que delimita un petit pati així com algunes parts de l'arquitectura de l'interior de l'edifici per aquest extrem; en aquests cas, es poden destacar part dels murs i les voltes apuntades fetes en maó de les dependències d'aquesta zona, que tot i ser més modernes, poden ser restes del castell. D'altra banda, part dels murs que formen part del mateix edifici consistorial, especialment als nivells inferiors, mostren un gruix considerable, fet que fa pensar que pot conservar altres restes de murs de l'antic castell.</p> | 08092-2 | Al casc antic de Gironella. Plaça de la Vila, 1. 08680 Gironella | <p>Les notícies referides a Gironella es remunten almenys al segle IX, concretament en l'acta de consagració de l'església de Sant Maria d'Olvan, datada del 899, en que s'esmenta el lloc de 'Gerundela' com un dels límits de l'esmentada església. També consta en l'acta de consagració de l'església de Santa Maria de la Seu d'Urgell, del 839, però que es considera una falsificació del segle X o XI. El castell de Gironella consta documentat a partir del segle XIII, bàsicament en donacions dels senyors de la Portella sobre terres a Gironella. Fet que confirma que els senyors de la Portella eren els senyors de Gironella, es creu que molt provable que el castell es construí sota el seu poder. El castell de Gironella apareix esmentat en el testament de Bernat de Portella, fet l'any 1243 (Diplomatari la portella, pag. 142 I doc. 78) juntament amb altres castells que estaven també sota el seu domini com la Quar, Roset, Palmerola, Portella, Querol, Montmajor, Balsareny i Castelladral. L'any 1294 el baró de la Portella, Bernat Guillem, obtingué la dot de la seva muller Sibil·la de Pinós; Bernat Guillem I de la Portella i Lluçà, el 1307, va aconseguir del rei tota la Baronia de Gironella. Durant el segle XIII Gironella va anar creixent i configurant-se com un interessant lloc estratègic i de control, entre altres del camí de la sal; el castell de Gironella va esdevenir un indret en el que els senyors de la Portella van apostar i invertir. El fill de Bernat Guillem, Bernat VI de la Portella, va morir sense descendència, passant la Baronia a mans de la Marquesa que es casà amb Pere de Fenollet Vescomte d'Illa i de Canet; passant els dominis de Gironella a mans dels Fenollet. Durant el domini dels Fenollet es coneixen poques notícies. Després de la mort de Pere VIII, la baronia de Gironella, passà dels Fenollet al Pinós, concretament al 1423 per confirmació reial passà a Pere Galceran II de Pinós, que havien reclamat repetidament la seva possessió. Els Pinós tingueren el domini de Gironella fins el segle XVI, tot i que mai hi van tenir residència al castell, el control l'exercien des dels dominis de Bagà. La importància de la vila de Gironella fou reconeguda pels barons de Pinós en diverses ocasions, al 1402, atorga el privilegi d'escollir dos cònsols i quatres jurats per a governar-se. Del període dels Pinós es conserven força notícies, entre les quals que el 1430 Bernat II Galceran va ser a Gironella per retre homenatge als seus homes, o que el 1444 els Pinós van confirmar a Gironella, els privilegis, costums i llibertats; el 1472 Galceran de Pinós, a causa de la guerra civil de Joan II, deslliurava als homes de la Baronia de Gironella del pagament dels censos degut a que els censos s'havien d'invertir en obres al castell i en guaites. Els Barons de Pinós exigien sovint ajudes econòmiques als homes de la seva baronia i cobraven els impostos; d'altra banda, els ingressos que percebia Gironella descendien paulatinament durant alguns anys (1483-1485). Al segle XV el baró de Pinós arrendà el castell de Gironella, al batlle Joan Serra. A finals del segle XV consta que el castell de Gironella era abandonat, queda reflectit en un document del 26 de maig de 1499 (Serra pg. 21 Romànica), de fet en una situació semblant es trobaven les possessions dels barons de Pinós al segle XVI. Al segle XVI la Baronia de Gironella s'integrà al domini dels Agulló, degut a la manca de descendència per part de la família Pinós, fet que comportà que la baronia passés a mans de Maria, filla de Francesc Galceran de Pinós, qui estava casada amb el noble Miquel d'Agulló. A mitjans del segle XVIII, el domini dels Agulló-Pinós fou reclamat pels senyors de Bagà, llavors els ducs d'Alba; sembla que no guanyaren el plet interposat davant la Reial Audiència de Barcelona.</p> | 42.0335600,1.8822800 | 407481 | 4654107 | 08092 | Gironella | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49643-foto-08092-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49643-foto-08092-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49643-foto-08092-2-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Altres | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-20 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | L'adreça indicada és la de l'Ajuntament, indret on s'ubiquen la majoria de restes visibles. L'accés a la torre de l'homenatge i a la presó és: c/Baixada del castell, 1. A l'interior de la presó, es conserva un petita comuna. (segueix de Història): Durant el període de domini dels Agulló-Pinós, es conserven un destacat nombre de referències de la vila de Gironella amb el bandolerisme, del 1587 es documenta la presència d'hugonots. En època dels Agulló-Pinós, Gironella entrà en un procés de decadència; en gran part derivada pels efectes que les guerres van tenir a la vila, especialment per la de Successió. L'any 1702, Josep Agulló-Pinós obtingué, per part de Felip V, el títol de Marquès de Gironella, com a mostra d'agraïment a la seva fidelitat; tot i la protecció del rei la vila fou cremada, sembla ser que afectant de manera important al castell, fet que determinaria que durant el segle XVIII perdés la seva funció i importància. Posteriorment el títol de Marquès de Gironella passà a mans dels Sentmenat, tot i que acabà essent un títol honorífic, ja que la desamortització els deixà sense els béns patrimonials de Gironella. En el context de la Primera Guerra Carlina, Gironella fou saquejada i incendiada, per part del Comte d'Espanya; els efectes sobre la vila van ser molt importants, molt habitants varen marxar a altres poblacions, consta que el Marquès de Gironella i Sentmenat va cedir la pedra del que devia quedar del castell, als veïns per tal de reconstruir les cases. El títol d Marquesat de Gironella passaria més tard a mans dels Calvo-Encalada i els Febrer. (Rosa Serra i Cat Romànica) Posteriorment, les restes del castell es reaprofitaren i es modificà, durant un temps va ser rectoria i finalment casa consistorial. Avui dia l'edifici de l'Ajuntament està situat en l'emplaçament i aprofitant les restes de l'estructura de l'antic castell. Es reprodueix el text de M. Dolors Santandreu (SANTANDREU: 2014, pg. 90) pel detall de la informació que recull en relació al castell i muralles de Gironella: 'La importància de Gironella queda palesa en la descripció que se'n fa en el document: 'és una petita vila que pertany a D. Miquel d'Agulló i Pinós, marquès de dita vila. Està situada a l'esquerra del Llobregat i a la dreta de la riera de Gironella. De la banda dels conreus està tancada per una bona muralla i quatre torres quadrades, amb una espècie de camí cobert format de paret seca. Del costat del Llobregat, tancada pel castell que té una espècie de torre bastida sobre un penya-segat, i del costat de la riera per una muralla, sobre la qual s'han edificat diverses cases. Hi ha 2 portes, la de Berga, al costat dels conreus, amb una espècie de baluard quadrat de maçoneria que la cobreix; i la del Llobregat que desemboca al pont de maçoneria que és sobre el riu. Dintre el recinte hi ha l'església parroquial servida per un rector i tres preveres, 72 cases i uns 250 habitants. La major part són pagesos pobres que recullen unes 800 quarteres de sègol i 30 càrregues de vi cada any. El castell que forma part del recinte de la vila és a tres quarts d'hora del camí ral de Berga a Vic, i a una hora del de Manresa a Berga. Tot i que només hi ha una torre, té bones muralles. Durant el darrer setge de Barcelona, els miquelets van cremar l'estructura de fusta fent saltar una cantonada, i un cop a dintre empresonaren els 30 minyons que feien guàrdia. Com que les principals cases són construïdes i recolzades a la muralla, només es poden ensorrar les torres i les dues portes, ja que cal conservar els habitatges; s'ha d'ensorrar la torre del castell'. | 94|85 | 46 | 1.2 | 1771 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||
| 49661 | Edificis Avinguda Catalunya, 40-42 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edificis-avinguda-catalunya-40-42 | -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Gironella: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -S/A. (1993): Cent imatges per a la història: Gironella, 1885-1973. Gironella: Associació Cultural El Vilatà; col·lecció l'escambell, 4. | XIX | Es tracta de dues finques d'habitatges d'idèntica estructura, construïdes entre mitgeres i organitzades en alçat en planta baixa i dos pisos, amb coberta de teules formant dues vessants i carener orientat en paral·lel al carrer. Destaca del conjunt el treball d'obra vista de maó dels murs i dels elements que emmarquen les obertures, la qual cosa atorga als dos edificis una evident singularitat. L'organització d'obertures de les dues finques és la mateixa, amb un portal d'accés a la zona de vestíbul de la caixa d'escala; aquest portal és del tipus tarja, defensada per una reixa de ferro de forja, en tots dos casos amb la mateixa configuració, formant, entre reganyols decoratius, un escut, la data (ANO 1896) i sota la data les inicials P i R. A banda i banda dels portals es disposen sengles obertures a botigues, rematades per arcs de mig punt llevat les de la finca número 40 que han estat reformades i actualment disposen de llindes rectes. El primer pis presenta una organització d'obertures també idèntica, dos balcons als extrems i una balconada central amb lloses d'obra decorades amb permòdols ceràmics, amb baranes de ferro amb perfils verticals i passamà simples, decorats amb reganyols situats sota del passamà i a la zona de sòcol. La segona planta disposa d'un tractament estructural d'obertures talment com una galeria, amb pilars d'impostes ceràmiques des de les quals arrenquen arcs de mig punt de les sis obertures de cada finca, entre les quals es disposa una barana de ferro de disseny senzill similar al dels balcons de la planta inferior. A aquesta galeria hi afronten diverses obertures simples. El ràfec de la coberta es poc pronunciat, també d'obra de maó, i està decorat amb permòdols ceràmics. | 08092-20 | Avinguda Catalunya 40-42. 08600 Gironella | El poble de Gironella al llarg del segle XIX va patir els efectes de les Guerres Carlines, especialment conegut és l'episodi de la crema del poble durant la Primera Carlinada. El poble va quedar molt afectat i mica en mica es va anar reconstruint, tot i això, a partir de l'arribada de la carretera que passava per l'altra banda del riu i a peu d'aquest, i que més tard que també seria el lloc de pas del tren, molts veïns es van anar construint les cases noves a redós de la carretera, del nou barri creixent. Així, la construcció d'aquest edifici es situa en el context de creixement urbanístic de Gironella, experimentat especialment des de finals del segle XIX i derivat de l'important augment de població, especialment degut a les necessitats de mà d'obra per treballar a les fàbriques tèxtils. És un moment en que ja s'han posat en marxa les fàbriques tèxtils del Llobregat, a Gironella, Cal Metre, Cal Bassacs i les de Viladomiu Nou i Vell; de fet és una època de plena expansió de la indústria del tèxtil, les fàbriques es van ampliant al llarg dels anys per anar-se adaptant a les noves necessitats de maquinària i a la demanda creixent. | 42.0330300,1.8804000 | 407325 | 4654050 | 08092 | Gironella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49661-foto-08092-20-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49661-foto-08092-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49661-foto-08092-20-3.jpg | Inexistent | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 105|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||||
| 49670 | Edifici carrer Olvan Alt, 20, 22 i 24 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-carrer-olvan-alt-20-22-i-24 | -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Gironella: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -S/A. (1993): Cent imatges per a la història: Gironella, 1885-1973. Gironella: Associació Cultural El Vilatà; col·lecció l'escambell, 4. | XX | Es tracta del conjunt de tres finques d'habitatges que presenten una configuració unitària, organitzades en alçat en dues plantes semisoterrani (a causa del desnivell del terreny), planta baixa i dos pisos, amb una coberta de plaques de fibrociment ondulat formant dues vessants, amb el carener orientat en paral·lel al carrer Olvan Alt. A causa del desnivell del terreny, la façana que afronta a la zona posterior, és a dir, a la Riera de la Riba, presenta un alçat de cinc plantes, mentre que l'alçat des del carrer Olvan Alt és de planta baixa i dos pisos. Les façanes principals de les tres finques s'adapten a la curvatura del carrer i presenten una estructura i disposició d'obertures similar la qual cosa fa que sigui un conjunt força unitari. A la planta baixa es combinen les portals d'accés a la zona de vestíbul de la caixa d'escala i els d'accés als locals, sent els primers del tipus tarja rematats per arcs de mig punt i els segons rematats per arcs escarsers. Totes les obertures dels dos pisos, amb llindes en forma d'arc escarser, menen a balcons de lloses força estretes fetes d'obra amb reforçament de ferro. Les baranes dels balcons també són idèntiques, amb barrots verticals i passamà simples decorats amb reganyols a la zona de sòcol i sota el passamà. Els murs presenten una obra de paredat comú amb carreus irregulars que s'assenta en un sòcol de grans blocs de pedra; els emmarcaments de totes les obertures estan realitzats amb obra de maó que destaquen de la resta del parament, així com també disposa del reforçament de la cantonera de la façana del número 24. Entre la finca número 24 i la 22, i a nivell del primer pis es localitza una placa amb la inscripció següent: '1906 JOSE PUIGFERRAT', damunt de la quals hi ha una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu de la Guia. La façana posterior també és unitària i es disposen les galeries dels habitatges, unes obertures rematades totes elles per arcs escarsers. Alguns dels espais d'aquestes galeries han estat reformats i tancats a l'exterior conservant, en la seva majoria, la barana de ferro de disseny senzill amb reganyols a la zona de sòcol i sota el passamà. La planta inferior disposa d'una passera que recorre, a mode de balconada, tota l'amplada dels tres edificis, una estructura metàl·lica probablement no original de l'edifici. La façana disposa d'un revestiment senzill fet a base d'un arrebossat simple. | 08092-29 | Carrer Olvan Alt, 20, 22 i 24. 08600 Gironella | L'edifici té una placa que indica la data 1906, que probablement correspon a la data en que es va bastir aquest edifici. Així, la construcció d'aquest edifici es situa en un moment de creixement i consolidació de la vila de Gironella, iniciada al segle XIX arran de la construcció de diverses fàbriques tèxtils al peu del riu Llobregat, les quals necessitaven de mà d'obra per treballar-hi. Aquesta necessitat va afavorir, entre altres factors, l'augment de població i la construcció de nous edificis. | 42.0336400,1.8838700 | 407613 | 4654114 | 08092 | Gironella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49670-foto-08092-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49670-foto-08092-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49670-foto-08092-29-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | En la façana de l'edifici hi ha una placa en la que, a part de la data 1906, indica José Puigferrat, no tenim constància de notícies que ens informin sobre aquest personatge, segurament el seu propietari. De tota manera, el cognom ens remet a la família de rellotgers Puigferrat que durant el segle XVIII es va instal·lar a Gironella i van fer funcionar un taller de rellotges. No s'ha pogut aclarir ni confirmar el vincle entre ambdós Puigferrat però en no sé un nom massa comú, pot fer pensar en descendents de la família de rellotgers.L'edifici és conegut popularment com els vint pisos. | 119|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49671 | Edifici Agrupament Escoltes i Guies Sebastià Montraveta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-agrupament-escoltes-i-guies-sebastia-montraveta | -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Gironella: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -S/A. (1993): Cent imatges per a la història: Gironella, 1885-1973. Gironella: Associació Cultural El Vilatà; col·lecció l'escambell, 4. | XVIII-XIX | Es tracta d'un conjunt arquitectònic format per diverses estructures fusionades amb comunicacions interiors, estructures de diferents estils situades entre la plaça de l'església i a la plaça de la Vila. Afrontada a la plaça de l'església s'aixeca la primera d'aquestes estructures, de planta rectangular i organitzada en alçat en planta baixa, dos pisos i golfes amb coberta de teules a dues vessants i carener transversal vers la plaça. Disposa de dues obertures a la planta baixa afrontades al passatge de l'Almorratxa, un portal amb llinda d'arc escarser i una finestra amb llinda d'arc rebaixat. En el dos pisos s'obren dues obertures per nivell, alternant balcons ampitadors i una finestra, obertures de disseny senzill. La façana afrontada a la plaça de l'Església té una disposició d'obertures irregular, destacant un balcó a la primera planta, amb llosa de pedra i barana de disseny senzill, i un segon balcó gairebé ampitador a la segona planta, amb barana de ferro i barrots verticals helicoïdals. Una segona estructura s'adossa a la primera amb una estructura original per la seva forma com per la textura dels seus murs. Té l'aspecte una torre de tres nivells obrada amb un paredat comú amb molts elements obrats amb obra vista de maó com les cantoneres, els emmarcaments de les obertures, el ràfec de la coberta decorada amb permòdols i la barana superior. A la planta baixa disposa d'una obertura amb brancals i llinda amb arcs rebaixats en degradació d'obra vista de maó. A primer nivell es disposa una finestra, també amb emmarcaments de maó vist, profusament treballada amb l'obra vista, i a la darrera planta i damunt d'un ampit format per diverses filades de maó en voladís, es disposen tres finestres bessones rematades per arcs apuntats. La façana que afronta al passatge de l'Almorratxa no disposa d'obertures i s'hi adossa la tercera estructura consistent en un cos d'edifici de planta rectangular amb diverses obertures de baix interès arquitectònic, organitzada en tres nivells i coberta de teules a dues vessants. A la planta superior s'aprecia un pas exterior que comunica amb el darrer nivell de l'estructura de la torre, un curt passadís amb una barana de ferro de disseny senzill. | 08092-30 | Plaça de l'església s.n. i plaça de la Vila, 6. 08600 Gironella | L'edifici actual és resultat de diverses reformes i modificacions al llarg dels anys, a més, les característiques del conjunt ens indiquen que en origen es podia haver tractat de dues finques diferents que posteriorment es van unir o comunicar. L'edifici a més, es troba al centre de la vila, en una àrea de configuració antiga, a tocar de les restes del castell per una banda i de l'església vella de Sant Eulàlia per l'altra. Tot i que no mostra cap element que permeti indicar la cronologia de l'edifici que afronta a la plaça de la vila, aquest pot remuntar-se al segle XVIII o XIX, tenint en compte la configuració antiga de la plaça. D'altra banda, per la part de la plaça de l'església, la part antiga de l'edifici també pot remuntar-se a unes mateixes cronologies, per bé, que una part de l'edifici, la que afronta amb el passatge de l'Almorratxa podria ser obra de finals o segurament més aviat d'inicis del segle XX coincidint amb el final del modernisme. | 42.0338500,1.8828800 | 407531 | 4654138 | 08092 | Gironella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49671-foto-08092-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49671-foto-08092-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49671-foto-08092-30-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Historicista|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | L'edifici és seu de l'Agrupament Escolta i Guia Sebastià Montraveta. Als anys 60 del segle XX, el primer agrupament escolta tenia la seu a l'església vella, sembla que pels volts del 1965. Poc després ja van passar a tenir la seu a l'actual edifici, on primer només ocupaven el primer pis. Al 1973 l'agrupament va adoptar el nom d'Agrupament Escola Àusias March, el qual posteriorment es modificaria per l'actual.A la façana lateral de l'edifici que afronta al passatge de l'Almorratxa s'hi va realitzar un mural de commemoració del 25è aniversari dels gegants de la vila. | 98|116|119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49696 | Colònia Cal Metre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colonia-cal-metre | -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Gironella: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -S/A. (1993): Cent imatges per a la història: Gironella, 1885-1973. Gironella: Associació Cultural El Vilatà; col·lecció l'escambell, 4. -SERRA, R. et altri (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga, Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. -SERRA, R.; CASALS, L. (fotografies) (2000): Colònies Tèxtils de Catalunya. Barcelona: Angle Editorial i Caixa de Manresa. -SERRA, R. (2013): 'Els orígens de la industrialització tèxtil de Gironella: Cal Metre, Cal Bassacs, Viladomiu Vell i Viladomiu Nou'. L'Erol, núm. 118, pàg. 21-30. -VALL CASAS, P. (1999): De colònies tèxtils a Parc Fluvial. El sistema de colònies tèxtils del Baix Berguedà. Gènesi i revaloració. Barcelona: Marcombo. -VVAA (1994): Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, volum 5, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XIX | El conjunt fabril de Cal Metre està conformat per un seguit d'estructures destinades a l'ús industrial, bàsicament les naus de la fàbrica, els habitatges dels treballadors i dos altres immobles situats a l'accés a la colònia, també destinats a habitatge; a més, el conjunt compta amb la muralla, un gran mur que a manera de tancament delimita la part de la colònia per el costat est, de fet és un mur que actua de contenció del terreny, que té un marcat desnivell per aquest extrem. Sobre aquestes construccions es situa la Torre, l'edifici destinat a habitatge dels propietaris de la fàbrica. En l'esmentada muralla trobem unes escales que comuniquen la fàbrica amb la torre i a la vegada amb dalt el poble, amb el casc antic. Els edificis de la fàbrica són diverses naus, situades una a continuació de l'altre en sentit lineal nord-sud, en paral·lel al riu, són de diferents cronologies. Dels edificis de la fàbrica destaquen les naus més antigues, ocupen la part central del conjunt, una de les estructures és de tres nivells d'obertures, segurament de dues plantes i amb els murs bastits en paredat comú, coberta de teules a dues aigües; en aquest volum destaca una estructura a manera de torre coberta amb teulada a quatre vents. Les obertures d'aquesta nau són grans finestrals emmarcats amb maó massís que en les llindes conformen arcs rebaixats. Aquest nau per l'extrem més sud té una part que d'habitatges integrats en la mateixa estructura. Les naus de la fàbrica, almenys les estructures més antigues, són de murs de paredat comú amb grans finestrals emmarcats amb maó massís conformant llindes d'arc de mig punt, són cobertes per teulades de teules a dos vessants amb el carener nord-sud seguint l'eix longitudinal de les naus, tot i que no tot el conjunt mostra el mateix alçat, així hi ha una nau amb un nivell d'obertures i una amb tres nivells. La part sud d'aquestes naus compten amb una part destinada a habitatge, integrat en la mateixa estructura de la nau. Aquestes naus més antigues, tenen adossades altres estructures, resultat de l'afegit posterior d'altres volums que es degué anar fent gradualment; així, al punt de connexió d'ambdues naus principals s'alça en un lateral, una estructura a manera de torre, amb una tipologia de materials similar al conjunt tot i que amb més maó a la part superior, destaca a la part superior unes finestretes, tres per façana, i la coberta a quatre aigües; al seu voltant, també s'adossen altres estructures o volums, sembla que antigues oficines. A l'extrem nord, hi ha un dels accessos a l'interior de la fàbrica i a oficines, mostra un acabat diferent de la resta, resultat d'una actuació posterior. A l'extrem sud de la fabrica hi ha diverses estructures i volums resultat de diferents moments constructius. Els habitatges es situen al nord de la fàbrica, conformen un únic bloc amb la mateixa orientació que les naus fabrils, són de dos nivells, també bastits amb mur de paredat comú i obertures amb emmarcaments de maó massís, les portes d'accés als interiors es situen a la façana de ponent, la que obra al riu. A l'extrem nord del conjunt, hi ha uns edificis situats flanquejant l'accés a la fàbrica, són bastits amb la tipologia esmentada pel conjunt, murs de paredat i obertures emmarcades amb maó, material que també es disposa de reforç als angles. | 08092-55 | A la part nord del poble, a peu del riu Llobregat per la riba dreta. | La fàbrica de Cal Metre va ser fundada l'any 1869 per Ramon Alsina i Postius de Berga, conegut amb el nom de Metre, el qual provenia d'una família que es dedicava a la filatura i al teixit de cotó. L'any 1824 es casà amb Lluïsa Rodergas Comellas, filla d'una família berguedana també vinculada a l'ofici dels filats i teixits almenys des del segle XVIII. La fàbrica es va construir a partir de la compra per subhasta de l'antic molí fariner de la vila, del qual es aprofitar l'estructura i es va tornar a posar en funcionament. Així, durant el primer període es comptava amb la fàbrica i el molí. Als anys 70 del segle XIX, van morir primer el pare i després la mare de Ramon Alsina Roderges, qui fou l'hereu i continuador de la fàbrica. Aquest va casar-se amb Filomena Orriols de Castellar de N'Hug; aquest va fer créixer i ampliar les instal·lacions, passant a tenir una gran fàbrica de filats i teixits de cotó i a la vegada, transformar el molí en una farinera adaptada al moment. A la mort de Paral·lelament es va començar a construir la fàbrica de filatura, que poc després, al 1880 s'ampliaria amb una secció destinada al tèxtil. En morir Ramon Alsina, un consell familiar va governar la fàbrica fins a la majoria d'edat del fill Marc Alsina Orriols, a l'any 1923; aquest moriria jove i sense descendència. No es van nomenar hereus fins el 1940, corresponent-li a l'oncle i cosina, Joan i Montserrat Vilella Orriols, que crearien la societat 'S.A. Fabril de Gironella' l'any 1947. La fàbrica tèxtil, en major o menor mesura, va estar activa fins a començaments del segle XXI; actualment només algunes naus tenen altres utilitats diferents. | 42.0362500,1.8821000 | 407470 | 4654406 | 08092 | Gironella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49696-foto-08092-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49696-foto-08092-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49696-foto-08092-55-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | La Colònia Cal Metre està inclosa en el 'Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat'; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). | 119|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49697 | Colònia Viladomiu Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colonia-viladomiu-nou | -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Gironella: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -CASALS, R. Pvre. (2002): La Colònia Viladomiu Vell (1868-1935). Barcelona: Centre d'Estudis i Difusió del Patrimoni Industrial. - PINEDA, B. (2008): Recuperació del patrimoni industrial català. Les colònies tèxtils. (722-TES-CA-3821; tutor: Robert Vergés) UPCommons, http://hdl.handle.net/2099.1/6566 -S/A. (1993): Cent imatges per a la història: Gironella, 1885-1973. Gironella: Associació Cultural El Vilatà; col·lecció l'escambell, 4. -SERRA, R. et altri (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga, Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. -SERRA, R.; CASALS, L. (fotografies) (2000): Colònies Tèxtils de Catalunya. Barcelona: Angle Editorial i Caixa de Manresa. -SERRA, R. (2013): 'Els orígens de la industrialització tèxtil de Gironella: Cal Metre, Cal Bassacs, Viladomiu Vell i Viladomiu Nou'. L'Erol, núm. 118, pàg. 21-30. -SOLER i RIBA, R. (2005): Viladomiu Nou. Berga. -VALL CASAS, P. (1999): De colònies tèxtils a Parc Fluvial. El sistema de colònies tèxtils del Baix Berguedà. Gènesi i revaloració. Barcelona: Marcombo. -VVAA (1994): Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, volum 5, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. -TEIXIDOR, E. (2010): Vida de colònia. Les colònies tèxtils a Catalunya. Barcelona: Angle Editorial. | XIX-XX | Els terrenys que ocupa la colònia Viladomiu Nou formaven part de la mateixa propietat de Cal Feliu, a qui uns anys abans Tomàs Viladomiu Bertran havia adquirit una parcel·la la Plana de Sant Marc per construir la colònia que després s'anomenaria Viladomiu Vell; aquesta nova parcel·la anomenada la Clau de Sant Marc (i altres que adquiriria a posteriori), defineixen un meandre del riu Llobregat, just per sota de Viladomiu Vell, en el que a partir del 1880??? i durant xxxx període, s'hi anà bastint la colònia: La part productiva, la fàbrica i edificis annexes està situada a peu de riu, en paral·lel a aquest, amb la resclosa i el canal. I els edificis més emblemàtics de la colònia, situats tots al nivell superior i que conformen el conjunt d'habitatges dels treballadors, l'església, la torra de l'amo, les escoles, la plaça i el passeig. La colònia s'anà construint gradualment, tot acollint i ampliant serveis i habitatges a mesura que calien. La colònia compta amb un carrer principal, el d'entrada al nucli, carrer colònia Viladomi Nou, on es disposa una primera filera de cases adossades a l'església, amb el parc al davant i a continuació els carrers paral·lels i perpendiculars al carrer central; en aquests carrers es disposen els blocs de pisos de la colònia. Destaquen els dos grans blocs de pisos, ocupen tota la llargada de cadascun dels carrer i estan construïts a partir d'una mateixa tipologia d'estructura repetitiva; cada bloc disposa de la seva façana principal on es situa una gran galeria a la que, a nivell de planta baixa, es situen els portals d'accés a les escales de veïns i a partir de la que es distribueixen els habitatges, configurats per una mateixa estructura i distribució. En el cas del bloc situat més al nord, la façana de galeria obra a tramuntana, vers l'església, i consta de tres plantes; en el bloc més sud, la galeria està disposada al costat sud, obra al passeig i també és de tres nivells; ambdues galeries estan configurades per grans obertures a partir de pilars centrals i llindes en arcs rebaixats. Els habitatges del carrer principal, a l'entrada i fins a tocar a l'esglési,a són casetes de planta baixa i pis. El passeig està flanquejat a un costat, per l'esmentat bloc de pisos, de més a llevant, i a l'altra banda de carrer, una filera de cases de planta baixa i pis. El passeig compta amb unes fileres de plataners, amb bancs per seure i és on es situaven/concentraven alguns dels serveis, la botiga, el bar, teatre-cinema i les escoles. Al final dels carrers, es disposa la torre de l'amo, situada en un punt elevat respecte de la fàbrica i amb vistes a aquesta. La colònia disposa d'un camí asfaltat que connecta amb la veïna colònia del Guixaró, vial construït pels Viladomiu, a fi de connectar les dues fàbriques i colònies de la mateixa propietat, ja que el 1929 havien adquirit la colònia del Guixaró. | 08092-56 | A l'extrem sud del municipi, a peu de riu Llobregat. | La família Viladomiu es considera una de les famílies d'industrials o empresaris del tèxtil més ben documentades de Catalunya, fet que testimonia la importància d'aquesta nissaga. Els orígens es situen al segle XVI a Vilada; a mitjans del mateix segle es traslladaren a Berga, on es dedicarien a la manufactura de la llana i el lli. Al llarg dels segles, les generacions dels Viladomiu es van documentant en diferents activitats vinculades a la fabricació de teixits o filats, així com la seva evolució i desenvolupament productiu adaptant-se a les necessitats i demanades de cada època; passant de la fabricació totalment artesanal en telers manuals de fusta fins a la important producció tèxtil en els telers mecànics a les fàbriques del peu del Llobregat. Al segle XVIII Tomàs Viladomiu Obiols es casa amb Antònia Bertran Martí, de 'cal Rei' de Sallent i s'instal·la en aquest població, on va néixer Tomàs Viladomiu i Bertran, fundador de les colònies Viladomiu. Al 1874 Tomàs Viladomiu va fundar la colònia industrial tèxtil de Viladomiu Vell, llavors coneguda com la Plana de Sant Marc. Un cop la fàbrica de Viladomiu havia iniciat el seu funcionament; els Viladomiu van adquirir una nova parcel·la, la Clau de Sant Marc, més al sud de Viladomiu Vell, on iniciaren la construcció d'una nova colònia. La fundació de Viladomiu Nou es pot situar l'any 1880, moment en que es van començar a construir la nova colònia a l'indret anomenat Plana de Sant Marc; inicialment formada per la fàbrica, una nau industrial, i un bloc per acollir els treballadors; aquest primer edifici d'habitatges es va construir al carrer de baix, paral·lel a la vora del riu. Juntament amb la construcció d'aquestes primeres edificacions també es va bastí el canal que permetia conduir l'aigua cap a la fàbrica. Es considera que el naixement de la colònia Viladomiu Nou com a colònia independent de Viladomiu Vell és el 1897, quan els germans Josep i Jacint Viladomiu, es divideixen l'herència del pare i fundador, Tomàs Viladomiu; moment en el que la colònia deixa d'anomenar-se la Clau de Sant Marc i passar a denominar-se Viladomiu Nou i a estar gestionada per l'empresa de nova fundació 'Tomàs Viladomiu i fill'. A partir d'aquí iniciaria el seu propi recorregut, convertir-se en una important colònia tèxtil, amb la construcció de nous habitatges, edificis i incorporació de serveis, i amb l'ampliació de la primera petita fàbrica. El 1886 es construïren nous habitatges situats en un terreny més pla, sobre la fàbrica. A mitjans de l'any 1900 es va iniciar la construcció d'altres nous habitatges de la colònia, la construcció de l'església i de la torre dels amos. Aquestes noves edificacions es van inaugurar l'any 1905, seguidament es van realitzar millores en els carrers de la colònia. La producció augmentava i la fàbrica i colònia també. Al 1929 els Viladomiu amplien el negoci amb la compra de la colònia Guixaró i posteriorment, als anys 60 del segle XX, construïen la fàbrica de Can Llop a Olvan. L'any 1936 la fàbrica i la colònia van ser col·lectivitzades per la Generalitat. Després de la Guerra Civil s'inicia l'ampliació de serveis, amb la guarderia infantil i maternal (1943), ampliació i millores dels habitatges, un poliesportiu (1948), botigues, ampliació del carrer Nou (1951) que s'havia construït el 1929, construcció del nou edifici de les escoles (1957). Als anys 80 del segle XX arribava la crisi, així el 1982 Viladomiu Nou és veié afectada comportant la suspensió de pagaments de l'empresa 'S.A. Viladomiu'; es va crear la Cooperativa Laboral dels Treballadors que funcionaria fins el 1988, la nova empresa 'Comercial Viladomiu S.A.' faria suspensió de pagaments el 1989 i el 1991 tancaria la fàbrica. Al llarg de les darreres dècades del segle XX i amb les diferents crisis i finalment el tancament de la fàbrica, les necessitats de mà d'obra anaren disminuint i per tant, amb els anys també van anar marxant veïns amb la conseqüent despoblació de la colònia. | 42.0039200,1.8859000 | 407738 | 4650812 | 08092 | Gironella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49697-foto-08092-56-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49697-foto-08092-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49697-foto-08092-56-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | La Colònia Viladomiu Nou està inclosa en el 'Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat'; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007).Sortosament Viladomiu Nou, va veure com les naus de la fàbrica continuarien actives amb altres negocis, actualment encara està en ple funcionament i expansió, de fet, recentment s'ha aprovat l'ampliació del recinte industrial. | 119|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49698 | Fàbrica de Viladomiu Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-de-viladomiu-nou | -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Gironella: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -CASALS, R. Pvre. (2002): La Colònia Viladomiu Vell (1868-1935). Barcelona: Centre d'Estudis i Difusió del Patrimoni Industrial. - PINEDA, B. (2008): Recuperació del patrimoni industrial català. Les colònies tèxtils. (722-TES-CA-3821; tutor: Robert Vergés) UPCommons, http://hdl.handle.net/2099.1/6566 -S/A. (1993): Cent imatges per a la història: Gironella, 1885-1973. Gironella: Associació Cultural El Vilatà; col·lecció l'escambell, 4. -SERRA, R. et altri (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga, Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. -SERRA, R.; CASALS, L. (fotografies) (2000): Colònies Tèxtils de Catalunya. Barcelona: Angle Editorial i Caixa de Manresa. -SERRA, R. (2013): 'Els orígens de la industrialització tèxtil de Gironella: Cal Metre, Cal Bassacs, Viladomiu Vell i Viladomiu Nou'. L'Erol, núm. 118, pàg. 21-30. -SOLER i RIBA, R. (2005): Viladomiu Nou. Berga. -VALL CASAS, P. (1999): De colònies tèxtils a Parc Fluvial. El sistema de colònies tèxtils del Baix Berguedà. Gènesi i revaloració. Barcelona: Marcombo. -VVAA (1994): Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, volum 5, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. -TEIXIDOR, E. (2010): Vida de colònia. Les colònies tèxtils a Catalunya. Barcelona: Angle Editorial. | XIX-XX | La fàbrica de la colònia Viladomiu Nou està formada per un conjunt de construccions de diferents èpoques en les quals destaca especialment un conjunt allargat, paral·lel al riu, format per una gran nau principal a la que s'annexen altres naus i estructures. Aquest conjunt té integrades i modificades les naus més antigues; els volums centrals de les naus mostren gran part dels murs de paredat de pedra, amb grans obertures que conformen finestrals la majoria de línies rectes; portes i finestres combinen maó massís i llindes encofrades, segons els volums. La coberta és a dues vessants i de teula àrab; les naus principals tenen dos nivells de coberta, ja que una té menor alçada, la sud, mentre que la part nord d'aquest conjunt té més nivells de planta. Entre els volums que s'adossen hi ha diversitat d'acabats, responent a diferents èpoques constructives i amb diferents funcionalitats; així, destaquen dos volums, que sobresurten de la coberta general de la nau, són a manera de torre amb coberta a quatre aigües, sembla que destinats a escala de comunicació interior. A l'extrem nord del conjunt industrial hi ha una altra gran nau, coneguda amb el nom de La Seda, que es bastí a finals dels anys 40 del segle XX; és una obra que combina murs de pedra amb maó massís, principalment col·locat conformant els pilars, i amb combinació amb parts encofrades, en destaca la gran estructura o esquelet interior a base de bigues metàl·liques, algunes conformant gelosies. També té grans finestrals rectangulars, distribuïts regularment en dos nivells, la coberta és a dues vessants i té alguns volums a quatres aigües que sobresurten del nivell de la nau. El conjunt industrial es complementa amb un seguit d'altres edificis de menor volum. | 08092-57 | A l'extrem sud del municipi. A la part sud de la colònia, a peu de riu Llobregat. | La família Viladomiu, propietària de la colònia Viladomiu Vell, que en els seus inicis s'anomenava la Plana de Sant Marc, per el nom que rebien els terrenys on s'havia instal·lat la fàbrica i colònia; va iniciar la compra de nous terrenys amb l'objectiu d'iniciar la construcció d'una nova colònia, en aquest cas els terrenys eren a la Clau de sant Marc (nom que inicialment rebria el nou projecte de fabrica i colònia), unes i altres parcel·les havien estat comprades a Josep i Martí Feliu, de Cal Feliu. La compra seria a nom de la raó social 'Tomás Viladomiu e Hijos', als anys 1870 i 1871, i uns altres al 1876. Les obres s'iniciaren a partir del 1880 després de que la fàbrica de Viladomiu Vell hagués iniciat l'activitat i a fi de poder satisfer l'alta demanada de filats i teixits de cotó. La construcció de la nova fàbrica es va planificar també com a colònia, per tal d'aprofitar els beneficis que suposava la llei de colònies agrícoles i industrials. El naixement de Viladomiu Nou de manera independent, ja separada de Viladomiu Vell, l'empresa matriu, es va fer el 1887, quan els germans Josep i Jacint Viladomiu divideixen l'herència i la Clau de Sant Marc passa definitivament a denominar-se Viladomi Nou i d'altra banda, també la Plana de Sant Marc passaria a ser Viladomiu Vell. Inicialment era una petita colònia, la fabrica era una nau més petita de només planta baixa i un pis, alguns annexes per els batans, la turbina, etc. i dos blocs d'habitatges; cap al 1900 es va construir l'església i la torre, mica en mica aniria creixent, construint nous edificis o engrandint els existents i ampliant els seus serveis. Coincidint amb la mort de Jacint Viladomiu (1901), l'hereu, el seu fill Marc, es feu càrrec de la fàbrica i colònia, en un moment de ple creixement i expansió. Aquest context va determinar a ampliar l'aprofitament hidràulic i la construcció d'una nova resclosa, que permetés disposar de la força hidràulica necessària. Al 1916 la fàbrica disposaria de dues turbines generadores d'energia a partir de la força hidràulica. El creixement de l'empresa continua amb la compra el 1929 de la colònia del Guixaró, a tocar de Viladomiu Nou, raó per la qual es va construir un camí que comuniqués ambdues colònies. En aquest període el negoci canvia la tipologia de societat, passant a ser 'S.A. Viladomiu'. L'alta demanada de filats i teixits de cotó determina una gran ampliació de la fàbrica (es va allargar 40 metres els dos pisos de la nau industrial), en aquest moment la fàbrica . Al llarg d'aquests anys i posteriors la colònia també creix amb l'ampliació d'habitatges i de serveis. A inicis dels anys 60 del segle XX, es separen els actius de la colònia de Viladomiu Nou dels del Guixaró; Viladomiu Nou es manté en la societat 'S.A. Viladomiu', la qual poc després inicia la construcció de la fàbrica de can Llop a Olvan. Als anys 80 del segle XX arribava la crisi, així el 1982 Viladomiu Nou és veié afectada, comportant la suspensió de pagaments de l'empresa 'S.A. Viladomiu'; es va crear la Cooperativa Laboral dels Treballadors que funcionaria fins el 1988, la nova empresa 'Comercial Viladomiu S.A.' faria suspensió de pagaments el 1989 i el 1991 tancaria la fàbrica. Amb els anys, les naus de la fàbrica acollirien altres negocis, actualment encara està en ple funcionament i expansió, de fet, recentment s'ha aprovat l'ampliació del recinte industrial a l'empresa Balvitex. | 42.0029300,1.8867600 | 407808 | 4650701 | 08092 | Gironella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49698-foto-08092-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49698-foto-08092-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49698-foto-08092-57-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | En data 2008, segons recull Bosco Pineda, a la seva Tesina 'Recuperació del patrimoni industrial català. Les colònies tèxtils', i en relació a la colònia de Viladomiu Nou escriu:'En quan a l'activitat industrial, només s'ocupa un 35% de l'espai disponible, amb lesempreses Balvitex SL, Vicatex SL i fusteria Fèlix Rodriguez. L'empresa Colonia VidalSA té en propietat el Salt d'aigua, l'edifici La Seda edifici caldera, antiga fusteria,casetes magatzems, edifici motors, edifici dipòsit gas-oil vora teatre. L'edifici industriales troba en un bon estat de conservació però no s'aprofita totalment.' (Recuperació del patrimoni industrial català. Les colònies tèxtils. 722-TES-CA-3821 - Bosco Pineda Lleó, http://hdl.handle.net/2099.1/6566)La Colònia Viladomiu Nou està inclosa en el 'Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat'; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). | 119|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49699 | Colònia Viladomiu Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colonia-viladomiu-vell | -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Gironella: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -CASALS, R. Pvre. (2002): La Colònia Viladomiu Vell (1868-1935). Barcelona: Centre d'Estudis i Difusió del Patrimoni Industrial. -S/A. (1993): Cent imatges per a la història: Gironella, 1885-1973. Gironella: Associació Cultural El Vilatà; col·lecció l'escambell, 4. -SERRA, R. et altri (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga, Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. -SERRA, R.; CASALS, L. (fotografies) (2000): Colònies Tèxtils de Catalunya. Barcelona: Angle Editorial i Caixa de Manresa. -SERRA, R. (2013): 'Els orígens de la industrialització tèxtil de Gironella: Cal Metre, Cal Bassacs, Viladomiu Vell i Viladomiu Nou2. L'Erol, núm. 118, pàg. 21-30. -SOLER i RIBA, R. (2005): Viladomiu Nou. Berga. -VALL CASAS, P. (1999): De colònies tèxtils a Parc Fluvial. El sistema de colònies tèxtils del Baix Berguedà. Gènesi i revaloració. Barcelona: Marcombo. -VVAA (1994): Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, volum 5, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. -TEIXIDOR, E. (2010): Vida de colònia. Les colònies tèxtils a Catalunya. Barcelona: Angle Editorial. | XIX-Xx | La colònia de Viladomiu Vell està situat entorn a a un quilòmetre al sud de Cal Bassacs. Es tracta d'una colònia construïda en paral·lel al riu, de nord a sud, a l'entrada de la colònia trobem a un costat l'església (junt amb algun edifici annex) i a l'altre costat, la torre dels amos; un tros més amunt el xalet del director. Així, en primer lloc els espais més emblemàtics, de poder simbòlic, l'església i la torre, després la part central destinat als habitatges dels treballadors, i a la part final, la zona industrial, la fàbrica. Els habitatges estan distribuïts amb tres fileres de blocs paral·leles que configuren l'espai urbà, carrers i places; així, al carrer superior, el de més a ponent, hi ha dos blocs disposats en filera, un a continuació de l'altre; a grans trets es tracta d'uns edificis de planta rectangular allargada, formada per tres plantes de pisos (planta baixa i dues plantes) i una planta semisoterrània accessible des del carrer de sota, ja que el terreny té un lleuger desnivell, aquest són destinats bàsicament a garatges. La façana principal que obra al carrer de Puig Sacalm, és la característica façana de galeries, conformada per tres fileres o carrers de galeria obertes amb obertures d'arcs rebaixats suportats sobre pilars; en aquesta façana s'obren els accessos a les plantes baixes i a les caixes d'escala d'accés als pisos superiors. Tres de les façanes laterals d'aquests blocs es mantenen sense revestiment, permetent veure els murs que són de pedra amb reforç de maó massís a les cantoneres i en els emmarcaments de les obertures, en el cas del bloc més nord, conformant a més un guardapols decoratiu; en aquest mateix, podem veure les obertures de la façana lateral sud a nivell de planta baixa compta amb les obertures emmarcades en carreus de pedra. Els altres blocs, un al carrer o filera central i dos al carrer de baix, col·locats també un a continuació de l'altre, són també de planta rectangular allargada, de tres plantes (baixa i dos pisos) i coberta a dos vessants de teula àrab amb un ràfec decorat amb una combinació geomètrica feta amb maó massís; els murs mostren la planta baixa feta de carreus de pedra i la resta amb la superfície arrebossada i pintada; les obertures en les façanes principals i laterals són de tall recte i distribuïdes regularment, els portals d'accés a les escales interiors obren en tots ells al carrer Puig Llançada; les façanes posteriors (al bloc més de ponent obra a l'oest i en els blocs més de llevant obren al riu a l'est) disposen d'obertures que donaven a galeries amb balcó, la majoria de les quals avui dia modificades i tancades. El bloc de pisos del costat est situat davant l'església, té planta en forma de L invertida, comptant amb un volum que es situa davant l'església i que acollia les escoles i espais comunitaris. Entre ambdós hi ha la plaça principal de la colònia, la de l'església. Delimitada entre les tres fileres de blocs i a l'extrem sud l'accés a la fàbrica, hi ha una altra plaça; el carrer de Puig Sacalm, el carrer de dalt, és a manera de passeig, amb bancs i plataners. | 08092-58 | A l'extrem sud del municipi, a peu de riu Llobregat. | La colònia Viladomiu Vell, va ser fundada per Tomàs Viladomiu Bertran, membre d'una nissaga vinculada a la indústria de filats i teixits des d'antic. Els orígens de la família es documenten des d'inicis del segle XVI a Vilada, des d'on es traslladaran a Berga. Al llarg dels anys es coneixen nombroses notícies que documenten la relació dels Viladomiu amb la manufactura tèxtil, mostrant l'evolució i creixement dels seus negocis a partir de l'adaptació a les noves demandes i necessitats de cada període. El pare de Tomàs Viladomiu va traslladar-se a Sallent en casar-se amb Antònia Bertran, de la casa Cal Rei, població on continuaria dedicat als filats i teixits, i on va néixer el fundador de les colònies Viladomiu, qui continuaria les trajectòria de negoci de la família. Tomàs Viladomiu Bertran va decidir-se a instal·lar una fàbrica i colònia riu Llobregat aigües amunt, veient les possibilitats que oferia la zona, encara escassament industrialitzada. La ubicació escollida van ser els terrenys de la Plana de Santa Marc, que comprà als germans Feliu. A partir del 1868 s'inicia la història de la colònia de Viladomiu amb la sol·licitud d'aprofitament d'aigües per construir una fabrica, les obres s'iniciarien amb la construcció d'una primera nau, la resclosa i canal, i els primers edificis per allotjar els treballadors. Posteriorment la colònia aniria creixent i incorporant elements, l'església (1885), la muralla, la torre (1910), les escoles, ampliant els blocs de pisos, ampliant la fàbrica, etc. Un cop havia arrencat la producció (1871), l'empresa 'Viladomiu e Hijos', va comprar i iniciar els tràmits per construir una nova colònia en uns terrenys situats més al sud de Viladomiu Vell. En aquest cas, els terrenys es van comprar a la mateixa família, la parcel·la on es construiria el nou projecte es denominava la Clau de Sant Marc, les denominacions dels terrenys s'emprarien mentre van estar les dues colònies sota la mateixa empresa; a partir del 1896, els fills de Tomàs Viladomiu parteixen l'herència i cada colònia Viladomiu Vell i Viladomiu Nou passen a estar gestionades per empreses diferents. El 1882 l'empresa va aconseguir l'estatut de colònia agrícola i industrial que li permetia beneficiar-se de determinades exempcions fiscals. Des de la fundació de la colònia Viladomiu Nou i fins el 1989 va estar gestionada per diferents empreses vinculades a la família Viladomiu. La gestió de la colònia i fàbrica de Viladomiu Nou es va fer a través de diferents empreses, ja que al llarg dels anys van anar canviant: 1869-1887: Viladomiu e Hijos, 1888-1896: Viladomiu Hijos, a partir d'aquí cada colònia Viladomiu emprèn el seu propi camí empresarial, 1896-1906: José Viladomiu Montañá, 1907-1927: José y Jacinto Viladomiu; 1928-1934: José Viladomiu Senmartí; 1934-1989: Manufacturas Viladomiu S.A. | 42.0092600,1.8853000 | 407696 | 4651405 | 08092 | Gironella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49699-foto-08092-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49699-foto-08092-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49699-foto-08092-58-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | La Colònia Viladomiu Vell està inclosa en el 'Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat'; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007).A l'extrem sud del conjunt hi ha la zona industrial, la fàbrica, amb accés a través d'un gran portal obert en el mur perimetral de delimitació de l'espai fabril; a la zona d'accés hi ha alguns edificis bastits a ple segle XX, entre els quals les oficines, la bàscula, etc. Del conjunt productiu destaca la gran nau central de planta rectangular allargada, tres nivells d'obertures i coberta de teula àrab a dues vessants; al seu voltant hi ha altres naus i edificis, diverses de les estructures adossades a la nau central, mostren volumetries i acabats diversos, tractant-se d'edificis de diferents funcionalitats i cronologies. Al costat nord del conjunt s'alçava la xemeneia de la màquina de vapor, avui dia desapareguda. Paral·lel al riu i a la colònia, circula el canal que condueix l'aigua des de la resclosa, situada uns metres aigües amunt, fins la fàbrica; també cal destacar la zona d'horts situada al voltant del canal. A pocs metres de la torre de l'amo també hi ha el xalet del director, una estructura de casa a quatre vents adossada al terreny per el costat de ponent, de planta baixa, primera i planta sota-coberta; en el primer pis, destaca la galeria a manera de balconada continua coberta i el nivell de planta sota-coberta que es desenvolupa en la mateixa coberta, mostrant només façanes laterals entre els diferents plans de teulada; la teulada és de teula plana de ceràmica amb ràfecs suportats per caps de biga de fusta. | 119|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49700 | Fàbrica de Viladomiu Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-de-viladomiu-vell | -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Gironella: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -CASALS, R. Pvre. (2002): La Colònia Viladomiu Vell (1868-1935). Barcelona: Centre d'Estudis i Difusió del Patrimoni Industrial. -S/A. (1993): Cent imatges per a la història: Gironella, 1885-1973. Gironella: Associació Cultural El Vilatà; col·lecció l'escambell, 4. -SERRA, R. et altri (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga, Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. -SERRA, R.; CASALS, L. (fotografies) (2000): Colònies Tèxtils de Catalunya. Barcelona: Angle Editorial i Caixa de Manresa. -SERRA, R. (2013): 'Els orígens de la industrialització tèxtil de Gironella: Cal Metre, Cal Bassacs, Viladomiu Vell i Viladomiu Nou2. L'Erol, núm. 118, pàg. 21-30. -SOLER i RIBA, R. (2005): Viladomiu Nou. Berga. -VALL CASAS, P. (1999): De colònies tèxtils a Parc Fluvial. El sistema de colònies tèxtils del Baix Berguedà. Gènesi i revaloració. Barcelona: Marcombo. -VVAA (1994): Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, volum 5, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. -TEIXIDOR, E. (2010): Vida de colònia. Les colònies tèxtils a Catalunya. Barcelona: Angle Editorial. | XIX-XX | Només està ocupada i activa una part del recinte i de les naus industrials, actualment, la resta estan en desús. | La colònia de Viladomiu Vell s'estén per una extensió de forma allargada a peu de riu Llobregat, té una distribució a partir d'un carrer central que dóna entrada a la colònia amb els edificis singulars, la torre de l'amo i l'església a l'entrada, seguit dels blocs de pisos i els espais comuns i al fons l'àrea industrial. El recinte fabril està delimitat en gran part per un mur perimetral i a un costat el canal; a l'extrem nord hi ha el portal d'accés, que dóna directament a una plaça on hi ha la bàscula, l'edifici de despatxos i accés a diferents naus. El conjunt compta amb una gran nau central de planta rectangular allargada, de tres pisos i coberta de teula àrab a dues vessants; actualment la coberta és sostinguda per columnes de ferro colat i bigues metàl·liques, que van substituir els antics embigats de fusta. Els murs són de pedra coberts per un arrebossat senzill i acabat pintat; compta amb grans finestrals de tall rectangular distribuïdes uniformement. Es pot veure una altra nau més petita amb acabats similars. A més, compta amb un seguit d'altres edificis annexes, entre els quals el taller de serralleria, la torre del muntacàrregues i alguns magatzems. | 08092-59 | A la part sud del municipi. A l'extrem sud de la colònia, a peu de riu Llobregat. | La colònia Viladomiu Vell, va ser fundada per Tomàs Viladomiu Bertran, membre d'una nissaga vinculada a la indústria de filats i teixits des d'antic. Els orígens de la família es documenten des d'inicis del segle XVI a Vilada, des d'on es traslladaran a Berga. Al llarg dels anys es coneixen nombroses notícies que documenten la relació dels Viladomiu amb la manufactura tèxtil, mostrant l'evolució i creixement dels seus negocis a partir de l'adaptació a les noves demandes i necessitats de cada període. El pare de Tomàs Viladomiu va traslladar-se a Sallent en casar-se amb Antònia Bertran, de la casa Cal Rei, població on continuaria dedicat als filats i teixits, i on va néixer el fundador de les colònies Viladomiu, qui continuaria les trajectòria de negoci de la família. Tomàs Viladomiu Bertran va decidir-se a instal·lar una fàbrica i colònia riu Llobregat aigües amunt, veient les possibilitats que oferia la zona, encara escassament industrialitzada. La ubicació escollida van ser els terrenys de la Plana de Santa Marc, que comprà als germans Feliu. A partir del 1868 s'inicia la història de la colònia de Viladomiu amb la sol·licitud d'aprofitament d'aigües per construir una fabrica, les obres s'iniciarien amb la construcció d'una primera nau, la resclosa i canal, i els primers edificis per allotjar els treballadors. Posteriorment la colònia aniria creixent i incorporant elements, l'església (1885), la muralla, la torre (1910), les escoles, ampliant els blocs de pisos, ampliant la fàbrica, etc. Un cop havia arrencat la producció (1871), l'empresa 'Viladomiu e Hijos', va comprar i iniciar els tràmits per construir una nova colònia en uns terrenys situats més al sud de Viladomiu Vell. En aquest cas, els terrenys es van comprar a la mateixa família, la parcel·la on es construiria el nou projecte es denominava la Clau de Sant Marc, les denominacions dels terrenys s'emprarien mentre van estar les dues colònies sota la mateixa empresa; a partir del 1896, els fills de Tomàs Viladomiu parteixen l'herència i cada colònia Viladomiu Vell i Viladomiu Nou passen a estar gestionades per empreses diferents. El 1882 l'empresa va aconseguir l'estatut de colònia agrícola i industrial que li permetia beneficiar-se de determinades exempcions fiscals. Des de la fundació de la colònia Viladomiu Nou i fins el 1989 va estar gestionada per diferents empreses vinculades a la família Viladomiu. La gestió de la colònia i fàbrica de Viladomiu Nou es va fer a través de diferents empreses, ja que al llarg dels anys van anar canviant: 1869-1887: Viladomiu e Hijos, 1888-1896: Viladomiu Hijos, a partir d'aquí cada colònia Viladomiu emprèn el seu propi camí empresarial, 1896-1906: José Viladomiu Montañá, 1907-1927: José y Jacinto Viladomiu; 1928-1934: José Viladomiu Senmartí; 1934-1989: Manufacturas Viladomiu S.A. | 42.0080300,1.8851500 | 407682 | 4651269 | 08092 | Gironella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49700-foto-08092-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49700-foto-08092-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49700-foto-08092-59-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Viladomiu Vell està inclòs en el 'Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat'; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). | 119|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 49701 | Colònia de Cal Bassacs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colonia-de-cal-bassacs | -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Gironella: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -BUSQUETS I CASTELLA, J.; ESCOLA SANT MARC (2011): L'Escola de Cal Bassacs. 75è aniversari de l'Escola Sant Marc. Edita: Escola Sant Marc de Cal Bassacs. -BUSQUETS I CASTELLA, J. (2012): L'Església de Santa Maria de Cal Bassacs. Edita: Parròquia de Santa Maria de Cal Bassacs. -GAVIN, J. M. (1985): Inventari d'esglésies. Núm. 17. Berguedà. Barcelona, Arxiu Gavin. -S/A. (1993): Cent imatges per a la història: Gironella, 1885-1973. Gironella: Associació Cultural El Vilatà; col·lecció l'escambell, 4. -SERRA, R. et altri (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga, Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. -SERRA, R.; CASALS, L. (fotografies) (2000): Colònies Tèxtils de Catalunya. Barcelona: Angle Editorial i Caixa de Manresa. -SERRA, R. (2013): 'Els orígens de la industrialització tèxtil de Gironella: Cal Metre, Cal Bassacs, Viladomiu Vell i Viladomiu Nou'. L'Erol, núm. 118, pàg. 21-30. -VVAA (1994): Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, volum 5, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XIX-XX | actualment només és ocupada una parti important del recinte fabril; la torre no té cap ús i els habitatges dels treballadors estan desocupats i descuidats. | La colònia tèxtil de Cal Bassacs està conformada per el recinte fabril o industrial, el conjunt de diferents naus que es disposen alineades una a continuació de l'altra, junt amb magatzems, espais destinats a oficines, al davant de la fàbrica es localitzen els edificis destinats a allotjar treballadors, i en una gran parcel·la, delimitada per un mur de tancament, la torre, la residència dels senyors que incloïa una petita capella, al voltant de la torre hi ha uns jardins i també una construcció més moderna. La majestuositat de la torre, a més de trobar-se emplaçada presidint el conjunt també destaca per les seves dimensions, les característiques constructives i el treball ornamental dels seus acabats. Pel que fa als habitatges per els treballadors, aquests estan situats al davant de la fàbrica per el costat de ponent conformant un carrer, anomenat carrer indústria; el conjunt està format per edificis de planta baixa, i dues plantes pis, amb coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a l'eix del carrer. Mostren un total de quatre portals d'accés a les respectives escales interiors; sembla que es tracta d'edificis construïts en diferents etapes, a grans trets les façanes, excepte l'edifici de més al nord, la resta disposen d'obertures que a planta baixa disposen d'emmarcaments de maó massís (porta d'accés a l'escala interior, portal d'accés a la planta baixa i alguna finestra) amb llindes d'arc rebaixat, la resta d'obertures són simples, de línies rectes; destacar que l'edifici que afronta amb el situat a l'extrem nord, disposa d'obertures a balcons amb voladís. Pel que fa a l'edifici de l'extrem nord del conjunt, aquest destaca per tenir una distribució regular de les seves obertures, tots amb emmarcament de maó massís, de les que destaca la finestra central de la planta primera amb una col·locació dels maons diferenciada. En l'edifici de l'extrem més sud, es pot veure que està bastit en part amb murs de pedra en algunes parts i la resta de toves, i a les cantoneres carreus de pedra ben tallada. i en part de toves A la part posterior, trobem diferents tipus d'obertures, en un cas, el de més al sud, només disposa de finestres senzilles, les dues següents són amb galeries a cada planta, aquestes de línies rectes i la resta disposen de galeries amb obertures formades per arcs de mig punt tot i que d'acabats diferents, i combinades amb finestres. | 08092-60 | a la barriada de Cal Bassacs, a peu del riu Llobregat, uns 800 metres al sud del poble de Gironella. | El matrimoni format per Raimunda Bassacs i Joan Teixidor i Ballús van ser els fundadors de la fàbrica de Cal Bassacs. La nissaga Bassacs era originària de Prats de Lluçanès, on feien de paraires, es van traslladar a Gironella, on ja hi consten al 1717. A finals del segle XVIII i primera meitat del segle XIX, van formar part de diverses companyies de filatura i teixit de cotó. Pel que fa a la família Teixidor, era originària de Berga i també es documenta la seva dedicació als filats i teixits de cotó durant molts anys, al segle XVII consten la seva participació en una societat berguedana. El 1861 el matrimoni resideix a Gironella, més concretament a la que actualment s'anomena plaça de la Vila, llavors plaça de l'església, on consta que tenien un taller amb 10 telers de mà, un ordidor i una màquina de fer bitlles, es té constància que el 1896 aquest taller encara funcionava. A l'abril de 1861 el matrimoni va comprar una peça de terra a Maria i Ramon Fígols de Gironella, al peu del Llobregat a toca del pont de Sant Marc i per tant a peu del camí. El 30 de maig de 1862, Joan Teixidor va demanar permís a l'Ajuntament de Gironella per construir un molí fariner de dues moles i una fàbrica als terres adquirits. L'inici de les obres s'iniciaren el 1869, amb les obres de la resclosa i l'obtenció del permís per construir un molí amb dues moles i una rúbrica. Sembla que el model inicial es modificar, ja que el molí no es va construir i van bastir dues rúbriques. Al 1871 van comprar un nou tros de terra, moment en el que costa que la fàbrica ja tenia 158 pams de llarg per 14 d'ample. L'any 1872 van obtenir permís per extreure pedra del llit del riu amb la recomanació que no s'afectés les restes del pont de Sant Marc. Per tal de fer front, a les necessitats de capital per la fàbrica de Cal Bassacs, el matrimoni també comprà una casa a Avià amb 11 telers, una màquina de bitlles i un ordidor. Una altra font de finançament, va ser externa, concretament arran d'una hipoteca feta amb Antoni Manent Llonch, qui fou fundador de la colònia Manent de Puig-reig entre altres negocis; el deute es tancar el 1884. Consta que a mesura que anaven construir naus, les llogaven a petits empresaris. El 1880 Miquel i Josep Santesteban hi tenien 12 i 10 telers respectivament. El 1884 una de les dues fàbriques devia estar totalment acabada, ja que consta que la van llogar a l'empresa de Manresa 'Antoni Torra e Hijos y Cía', passava a acollir més de 4000 fusos i 94 telers mecànics. Una altra part fou llogada a 'Estapé Camps' que hi instal·lar 12 telers mecànics. Una de les rúbriques va ser donada en vida al fill Antoni, qui la posà en funcionament, la donació fou confirmada en el testament de Joan Teixidor Ballús, que morí al 1891. En el moment de la seva mort consta que les dues fàbriques ja estaven acabades, també els magatzems i les cases per els treballadors. Els hereus dels seus béns vans ser la seva filla Concepció Teixidor Bassacs i el seu gendre Josep Fusté Teixidor. Els fills continuaren el negoci amb línies diferents. Antoni, malalt, va acabar llogant la fàbrica a altres industrials; a la seva mort, la fàbrica va recaure, part en mans de la seva dona Carme Vila Marces, i part a la seva filla i hereva, Carme Teixidor Vila. L'hereva va continuar llogant la fàbrica, un dels empresaris que l'arrendà va ser Josep Sanglàs i Alsina de Manlleu, que es dedicà a la fabricació de maquinaria destinada a la filatura de cotó, essent considerada la primera empresa catalana d'aquestes característiques, va arribar a tenir una plantilla de 300 treballadors als anys XX. Amb la mort prematura de l'hereva, la mare, Carme Vila rebé la fàbrica, qui la va llogar a l'empresa 'Josep Fusté i Cia.', els familiars que feien anar l'altra part de la fàbrica de Cal Bassacs, la que havia rebut Concepció Teixidor (muller de Josep Fusté). (segueix a observacions) | 42.0226100,1.8853400 | 407719 | 4652888 | 08092 | Gironella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49701-foto-08092-60-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49701-foto-08092-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49701-foto-08092-60-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Destacar que a la façana principal dels habitatges destaca un dels edificis que compten amb dos balcons amb voladís, un sobre de l'altre, el de la planta baixa és de voladís de fusta suportat per biguetes de fusta, a manera de permòdols, i el del pis de sobre és de biguetes metàl·liques amb rajols i també caps de bigues de fusta a manera de permòdols i tirant de ferro. Les baranes en un i altre són de barrocs senzills amb decoració de volutes al sòcol i sota el passamà.Cal Bassacs està inclòs en el 'Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat'; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007).(segueix d'Història): Amb la mort de Carme Vila, la part de la fàbrica passa a Ricard Teixidor Masjuan, qui el 1946 crearia la societat 'Hilados y Tejidos Fusté, S.A.'. La fàbrica heretada per la Concepció Teixidor, havia anat estant destinada a fabricació directa per part de l'empresa de la família, l'esmentada 'Josep Fusté Teixidor y Cia'. El 31 de maig de 1914 es va cremar la fàbrica; Concepció ja vídua, va rebre l'ajuda del director Esteve Esparbé Garriga. Tot i l'aturada que implicà l'incendi, es va reprendre l'activitat i el 1919 llogà la fàbrica veïna als parents. Durant uns anys van funcionar dues raons socials a les fàbriques de Cal Bassacs. El fill de la Concepció Teixidor, Salvador Fusté va casar-se el 1920 amb Bernada de Martín i Llobet de Berga. Salvador va morir jove, va fer hereu el seu nebot, Josep M. Minoves Fusté, seria el principal accionista de la companyia 'Hilados y Tejidos Fusté, S.A.'. No va ser fins al finals del segle XX que les dues famílies hereves de les fàbriques de Cal Bassacs van formar una única empresa, unint les dues fàbriques en la mateixa societat anònima. | 119|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 49702 | Fàbrica de Cal Bassacs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-de-cal-bassacs | -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Gironella: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -BUSQUETS I CASTELLA, J.; ESCOLA SANT MARC (2011): L'Escola de Cal Bassacs. 75è aniversari de l'Escola Sant Marc. Edita: Escola Sant Marc de Cal Bassacs. -BUSQUETS I CASTELLA, J. (2012): L'Església de Santa Maria de Cal Bassacs. Edita: Parròquia de Santa Maria de Cal Bassacs. -GAVIN, J. M. (1985): Inventari d'esglésies. Núm. 17. Berguedà. Barcelona, Arxiu Gavin. -S/A. (1993): Cent imatges per a la història: Gironella, 1885-1973. Gironella: Associació Cultural El Vilatà; col·lecció l'escambell, 4. -SERRA, R. et altri (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga, Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. -SERRA, R.; CASALS, L. (fotografies) (2000): Colònies Tèxtils de Catalunya. Barcelona: Angle Editorial i Caixa de Manresa. -SERRA, R. (2013): 'Els orígens de la industrialització tèxtil de Gironella: Cal Metre, Cal Bassacs, Viladomiu Vell i Viladomiu Nou'. L'Erol, núm. 118, pàg. 21-30. -VVAA (1994): Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, volum 5, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XIX-XX | tot i que en conjunt està força ben conservat, gran part de les façanes de les naus que donen a la banda del riu estan descuidades. | La fàbrica de Cal Bassacs està conformada per diferents naus disposades, com és més comú, en paral·lel al riu, fet que determina que el conjunt prengui una forma allargada. Les diferents naus i construccions que conformen el recinte fabril són resultat de la suma d'edificis bastits en diferents períodes i de les modificacions que hagin experimentat. De fet la fàbrica de Cal Bassacs està conformada per la suma de dues fàbriques, les quals van funcionar de manera independent i totalment separades durant anys. En conjunt la majoria de les naus són de murs de pedra combinat amb maó massís. Així, podem distingir dos grans volums de naus, la més al sud amb tres nivells horitzontals d'obertures, en conjunt grans finestrals amb llinda d'arc rebaixat, emmarcades amb maó massís, coberta de teula àrab a dos vessants; a l'extrem sud s'hi adossa una estructura de menys alçada que havia disposat d'una zona de càrrega per el costat de migdia, avui tancat i incorporat a l'estructura. La nau més nord, també de tres nivells d'obertures, grans finestrals, emmarcades amb maó massís conformant arcs rebaixats a les llindes, excepte el darrer nivell que són finestres més petits i de línies rectes. Aquesta nau també de coberta a dos vessants té menor alçada que l'anterior. Les façanes d'una i altra nau, per el costat de llevant tenien diverses construccions adossades. Per la façana de ponent podem veure altres volums adossats, entre aquests destaquen dues construccions a manera de torre i que sobresurten de les cotes de les cobertes. A la nau més nord, per el costat de ponent s'amplià posteriorment amb una altra nau, aquesta formada per grans finestrals de línies rectes, amb la superfície dels murs arrebossades, i també coberta a dos vessants; a l'extrem sud d'aquesta nau es disposa una façana a manera d'entrada principal a la fàbrica, espai que va acollir oficines, i que destaca per mostrar un tractament de la façana que combina murs amb acabat arrebossat de la superfície, franges de maó massís, i una faixa amb rajoles ceràmiques decorades amb motius florals. Fer esment que a l'extrem nord, més modernament es va fer una ampliació amb la construcció d'una altra nau, d'acabats molt diferents per ser materials més moderns. La fàbrica conserva la xemeneia del vapor. | 08092-61 | a la barriada de Cal Bassacs, a peu del riu Llobregat, uns 800 metres al sud del poble de Gironella. | El matrimoni format per Raimunda Bassacs i Joan Teixidor i Ballús van ser els fundadors de la fàbrica de Cal Bassacs. A l'abril de 1861 el matrimoni va comprar una peça de terra a Maria i Ramon Fígols de Gironella, al peu del Llobregat a toca del pont de Sant Marc i per tant a peu del camí. El 30 de maig de 1862, Joan Teixidor va demanar permís a l'Ajuntament de Gironella per construir un molí fariner de dues moles i una fàbrica als terres adquirits. L'inici de les obres s'iniciaren el 1869, amb les obres de la resclosa i l'obtenció del permís per construir un molí amb dues moles i una rúbrica. Sembla que el model inicial es modificar, ja que el molí no es va construir i van bastir dues rúbriques. Al 1871 van comprar un nou tros de terra, moment en el que costa que la fàbrica ja tenia 158 pams de llarg per 14 d'ample. L'any 1872 van obtenir permís per extreure pedra del llit del riu amb la recomanació que no s'afectés les restes del pont de Sant Marc. Per tal de fer front, a les necessitats de capital per la fàbrica de Cal Bassacs, el matrimoni també comprà una casa a Avià amb 11 telers, una màquina de bitlles i un ordidor. Una altra font de finançament, va ser externa, concretament arran d'una hipoteca feta amb Antoni Manent Llonch, qui fou fundador de la colònia Manent de Puig-reig entre altres negocis; el deute es tancar el 1884. Consta que a mesura que anaven construir naus, les llogaven a petits empresaris. El 1880 Miquel i Josep Santesteban hi tenien 12 i 10 telers respectivament. El 1884 una de les dues fàbriques devia estar totalment acabada, ja que consta que la van llogar a l'empresa de Manresa 'Antoni Torra e Hijos y Cía', passava a acollir més de 4000 fusos i 94 telers mecànics. Una altra part fou llogada a 'Estapé Camps' que hi instal·lar 12 telers mecànics. Una de les rúbriques va ser donada en vida al fill Antoni, qui la posà en funcionament, la donació fou confirmada en el testament de Joan Teixidor Ballús, que morí al 1891. En el moment de la seva mort consta que les dues fàbriques ja estaven acabades, també els magatzems i les cases per els treballadors. Els hereus dels seus béns vans ser la seva filla Concepció Teixidor Bassacs i el seu gendre Josep Fusté Teixidor. Els fills continuaren el negoci amb línies diferents. Antoni, malalt, va acabar llogant la fàbrica a altres industrials; a la seva mort, la fàbrica va recaure, part en mans de la seva dona Carme Vila Marces, i part a la seva filla i hereva, Carme Teixidor Vila. L'hereva va continuar llogant la fàbrica, un dels empresaris que l'arrendà va ser Josep Sanglàs i Alsina de Manlleu, que es dedicà a la fabricació de maquinaria destinada a la filatura de cotó, essent considerada la primera empresa catalana d'aquestes característiques, va arribar a tenir una plantilla de 300 treballadors als anys XX. Amb la mort prematura de l'hereva, la mare, Carme Vila rebé la fàbrica, qui la va llogar a l'empresa 'Josep Fusté i Cia.', els familiars que feien anar l'altra part de la fàbrica de Cal Bassacs, la que havia rebut Concepció Teixidor (muller de Josep Fusté). Amb la mort de Carme Vila, la part de la fàbrica passa a Ricard Teixidor Masjuan, qui el 1946 crearia la societat 'Hilados y Tejidos Fusté, S.A.'. La fàbrica heretada per la Concepció Teixidor, havia anat estant destinada a fabricació directa per part de l'empresa de la família, l'esmentada 'Josep Fusté Teixidor y Cia'. El 31 de maig de 1914 es va cremar la fàbrica; Concepció ja vídua, va rebre l'ajuda del director Esteve Esparbé Garriga. Tot i l'aturada que implicà l'incendi, es va reprendre l'activitat i el 1919 llogà la fàbrica veïna als parents. Durant uns anys van funcionar dues raons socials a les fàbriques de Cal Bassacs. (segueix a observacions) | 42.0229000,1.8857000 | 407749 | 4652919 | 08092 | Gironella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49702-foto-08092-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49702-foto-08092-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49702-foto-08092-61-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Cal Bassacs està inclòs en el 'Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat'; el municipi de Gironella està comprès dins el Pla juntament els d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Navàs, Olvan i Puig-reig (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007).(segueix d'Història): El fill de la Concepció Teixidor, Salvador Fusté va casar-se el 1920 amb Bernada de Martín i Llobet de Berga. Salvador va morir jove, va fer hereu el seu nebot, Josep M. Minoves Fusté, seria el principal accionista de la companyia 'Hilados y Tejidos Fusté, S.A.'. No va ser fins al finals del segle XX que les dues famílies hereves de les fàbriques de Cal Bassacs van formar una única empresa, unint les dues fàbriques en la mateixa societat anònima. | 119|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 49703 | Nucli antic de Gironella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-antic-de-gironella | -BOLÒS, J. (a cura de) (2009): Diplomatari de Sant Pere de la Portella. Barcelona, Fundació Noguera, Diplomataris número 47. -BUSQUETS I CASTELLA, J. (1993): Gironella i la Guerra de Successió. Barcelona: Edicions de l'Associació Cultural El Vilatà, Col·lecció L'Escambell, núm. 2. -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Calaf: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -CATALÀ, P. (1976): Els Castells Catalans, volum V. Barcelona, Rafael Dalmau editor. -SANTANDREU, M. D. (2014): 'Els castells, les torres i les cases fortes de la Sotsvegueria de Berga al 1715', a L'Erol, número 121, p. 89-91. -SERRA, R.: (1983): 'El castell de Gironella', a El Vilatà, número 22, p. 19-24. -SERRA, R. et altri (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga, Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. -SERRA i VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. -SERRA, R., BUSQUETS, J. i VILADÉS, R. (2009): 'El castell durant la guerra de Successió i al segle XVIII', a L'Erol, número 100, p. 20-29. -VV.AA. (1994): Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, vol.5. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. -VVAA (1985): Catalunya Romànica. XII. El Berguedà, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana. | XIII-XX | El nucli antic de Gironella comprèn, a grans trets, els carrers i edificis ubicats en l'entorn del turó on es bastí el castell de Gironella i l'església vella de Santa Eulàlia, delimitat per el riu Llobregat a ponent i al sud i est la riera de la Riba, i vers el nord aproximadament fins quasi la carretera de Vic. Gran part dels carrers del casc antic estan caracteritzat per la seva adaptació al terreny, al turó, amb un nombre important de carrers estrets, molts amb desnivell i sinuosos, alguns empedrats i alguns només accessibles a peu i/o amb escales i amb placetes amagades entre els carrers. Una configuració formada, en gran part, a partir de la trama urbana d'origen medieval que s'anà creant a l'entorn de l'església de Santa Eulàlia i a redós del castell i les seves muralles. Aquell primer nucli que es gestà en època medieval aniria creixent i desenvolupant-se en època gòtica i barroca, assolint un major assentament en època industrial, a partir de la implantació de fàbriques tèxtils a peu del riu Llobregat; fet que va afavorir un creixement de població i urbanístic, que tot i que a Gironella significà la creació de noves zones urbanes com la carretera, també va determinar un augment de població i de construcció de cases al casc antic, o millora d'alguns edificis existents. La formació i modificacions al llarg dels anys de les places de davant de l'església vella de Santa Eulàlia, la plaça de la Vila i també la construcció de la plaça de l'església junt amb la construcció de la mateixa església nova de Santa Eulàlia, l'actual, també van anar determinant part de la configuració urbanística del casc antic. La majoria de les cases del casc antic són cases de planta baixa i un o dos pisos més golfes, tot i que també n'hi ha de tres plantes; generalment són cases entre mitgeres i amb coberta a dues vessants de teula àrab. | 08092-62 | El conjunt de carrers i edificis situats al turó entorn a l'església i castell. | Les notícies referides a Gironella es remunten almenys al segle IX, concretament en l'acta de consagració de l'església de Sant Maria d'Olvan, el 899, en que s'esmenta el lloc de 'Gerundela' com un dels límits de l'esmentada església. La creació del nucli de Gironella va estretament lligada amb la formació del castell de Gironella, el qual consta documentat a partir del segle XIII, bàsicament en donacions dels senyors de la Portella sobre terres a Gironella. Fet que confirma que els senyors de la Portella eren els senyors de Gironella, es creu que el castell es construí sota el seu domini. Bernat Guillem I de la Portella i Lluçà, el 1307, va aconseguir del rei tota la Baronia de Gironella. Durant el segle XIII i XIV Gironella va anar creixent i configurant-se com un interessant lloc estratègic i de control, entre altres del camí de la sal. Del segle XIV data la construcció de l'església vella de Santa Eulàlia. El fill de Bernat Guillem, Bernat VI de la Portella, va morir sense descendència, passant la Baronia a mans de la Marquesa que es casà amb Pere de Fenollet Vescomte d'Illa i de Canet; passant els dominis de Gironella a mans dels Fenollet. Després de la mort de Pere VIII, la baronia de Gironella, passà dels Fenollet al Pinós, concretament al 1423 per confirmació reial passà a Pere Galceran II de Pinós, que havien reclamat repetidament la seva possessió. Els Pinós tingueren el domini de Gironella fins el segle XVI, tot i que mai hi van tenir residència al castell, el control l'exercien des dels dominis de Bagà. La importància de la vila de Gironella fou reconeguda pels barons de Pinós en diverses ocasions, al 1402, atorga el privilegi d'escollir dos cònsols i quatres jurats per a governar-se. Del període dels Pinós es conserven força notícies, entre les quals que el 1430 Bernat II Galceran va ser a Gironella per retre homenatge als seus homes, o que el 1444 els Pinós van confirmar a Gironella, els privilegis, costums i llibertats; el 1472 Galceran de Pinós, a causa de la guerra civil de Joan II, deslliurava als homes de la Baronia de Gironella del pagament dels censos. Al segle XV el baró de Pinós arrendà el castell de Gironella, al batlle Joan Serra. A finals del segle XV consta que el castell de Gironella es trobava abandonat. Al segle XVI la Baronia de Gironella s'integrà al domini dels Agulló, degut a la manca de descendència per part de la família Pinós, fet que comportà que la baronia passés a mans de Maria, filla de Francesc Galceran de Pinós, qui estava casada amb el noble Miquel d'Agulló. A mitjans del segle XVIII, el domini dels Agulló-Pinós fou reclamat pels senyors de Bagà, llavors els ducs d'Alba. Durant el període de domini dels Agulló-Pinós, es conserven un destacat nombre de referències de la vila de Gironella amb el bandolerisme, del 1587 es documenta la presència d'hugonots. En època dels Agulló-Pinós, Gironella entrà en un procés de decadència; en gran part derivada pels efectes que les guerres van tenir a la vila, especialment per la de Successió. L'any 1702, Josep Agulló-Pinós obtingué, per part de Felip V, el títol de Marquès de Gironella, com a mostra d'agraïment a la seva fidelitat; tot i la protecció del rei la vila fou cremada, sembla ser que afectant de manera important al castell, fet que determinaria que durant el segle XVIII perdés la seva funció i importància. Posteriorment el títol de Marquès de Gironella passà a mans dels Sentmenat, tot i que acabà essent un títol honorífic, ja que la desamortització els deixà sense els béns patrimonials de Gironella. (segueix a observacions) | 42.0335700,1.8827000 | 407516 | 4654107 | 08092 | Gironella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49703-foto-08092-62-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49703-foto-08092-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49703-foto-08092-62-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | (segueix d'història): En el context de la Primera Guerra Carlina, Gironella fou saquejada i incendiada, per part del Comte d'Espanya; els efectes sobre la vila van ser molt importants, molt habitants varen marxar a altres poblacions, consta que el Marquès de Gironella i Sentmenat va cedir la pedra del que devia quedar del castell, als veïns per tal de reconstruir les cases. El títol de Marquesat de Gironella passaria més tard a mans dels Calvo-Encalada i els Febrer. El nucli antic de Gironella experimentà un creixement important al llarg del segle XVIII, però sobretot durant el segle XIX i inicis del XX, amb la construcció i ocupació de la gran majoria de parcel·les disponibles arran de la gran demanda d'habitatges sobretot per allotjar el volum de persones arribades per treballar a les fàbriques tèxtils. | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49704 | Barri Font dels Tòrracs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-font-dels-torracs | -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Gironella: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -BUSQUETS I CASTELLA, J. (2012): L'Església de Santa Maria de Cal Bassacs. Edita: Parròquia de Santa Maria de Cal Bassacs. -GAVIN, J. M. (1985): Inventari d'esglésies. Núm. 17. Berguedà. Barcelona, Arxiu Gavin. | XX | El barri de la Font dels Tòrracs és un petit barri emplaçat a la zona de Cal Bassacs, vers el nord-oest. Conforma un petit nucli de cases format per dos carrers paral·lels i un de perpendicular als altres dos i que els creua per la part central, distribuint més o menys regularment les diferents parcel·les. El barri està caracteritzat per cases, la gran majoria unifamiliars i entre mitgeres, excepte les de cap de carrer; algunes només de planta baixa, i altres de planta baixa i planta primera, amb coberta a dos vessants de teula àrab i el carener paral·lel al carrer. També hi ha algun immoble de més alçada, però són pocs exemples. La majoria de les cases són bastides amb murs d'obra (totxana o maó) amb acabat arrebossat i pintat, en conjunt mostren obertures de línies rectes. El barri compta amb la seu de l'Associació de veïns en un edifici de la zona central, i havia disposat d'una petita capella, avui dia dessacralitzada i destinada a usos comunitaris. | 08092-63 | a uns 300 metres al nord de la barriada de Cal Bassacs. | Al llarg del segle XX, Gironella i les poblacions veïnes, van ser lloc d'arribada de gent provinent de diferents poblacions a la recerca de feina a les fàbriques tèxtils del filats i teixits de cotó que s'havien anat instal·lant al peu del riu Llobregat des del segle XIX i que durant gran part del segle XX. A la vegada, també molta gent arribava a la comarca per treballar a les mines de carbó de l'Alt Berguedà. En aquest context es situa el naixement del barri de la Font dels Tòrracs, sembla que arran de l'arribada d'un grup de persones als anys 50 del segle XX. El barri forma part de la barriada de Cal Bassacs, un nucli originat a partir de la instal·lació de les fàbriques tèxtils de Cal Bassacs. L'escola, l'església, la gran majoria de comerços i altres serveis es localitzaven essencialment al centre de la barriada de Cal Bassacs. Entorn als anys 70, a petició dels veïns de la Font dels Tòrracs i de la conseqüent sol·licitud del mossèn de Cal Bassacs al Bisbat, es va arranjar un edifici com a capella, avui dia destinada a altres usos. | 42.0256500,1.8792200 | 407216 | 4653232 | 08092 | Gironella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49704-foto-08092-63-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49704-foto-08092-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49704-foto-08092-63-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | El barri de la Font dels Tòrracs era conegut popularment com el barri de Cuenca, sembla que degut a que un nombre destacat dels primers residents eren provinents d'aquesta província. La denominació del barri de la Font dels Tòrracs la rep per la font que hi ha situada al nord del nucli, a peu del torrent que discorre per aquest extrem. | 119|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49705 | Barriada de Cal Bassacs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barriada-de-cal-bassacs | -BUSQUETS I CASTELLA, J.; MONTAÑÀ, D.; PUJOL, J.; SERRA, R.: (1999): Gironella. Notes històriques. Gironella: Edicions del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural El Vilatà del Berguedà, Col·lecció L'Escambell, núm. 12. -BUSQUETS I CASTELLA, J.; ESCOLA SANT MARC (2011): L'Escola de Cal Bassacs. 75è aniversari de l'Escola Sant Marc. Edita: Escola Sant Marc de Cal Bassacs. -BUSQUETS I CASTELLA, J. (2012): L'Església de Santa Maria de Cal Bassacs. Edita: Parròquia de Santa Maria de Cal Bassacs. -GAVIN, J. M. (1985): Inventari d'esglésies. Núm. 17. Berguedà. Barcelona, Arxiu Gavin. -S/A. (1993): Cent imatges per a la història: Gironella, 1885-1973. Gironella: Associació Cultural El Vilatà; col·lecció l'escambell, 4. -SERRA, R. et altri (1991): Guia d'Art del Berguedà. Berga, Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà. -SERRA, R.; CASALS, L. (fotografies) (2000): Colònies Tèxtils de Catalunya. Barcelona: Angle Editorial i Caixa de Manresa. -SERRA, R. (2013): 'Els orígens de la industrialització tèxtil de Gironella: Cal Metre, Cal Bassacs, Viladomiu Vell i Viladomiu Nou'. L'Erol, núm. 118, pàg. 21-30. -VVAA (1994): Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, volum 5, Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XIX-XX | La barriada de Cal Bassacs és un petit nucli de població que s'originà a partir de la instal·lació de les fàbriques de Cal Bassacs, de fet Cal Bassacs és considerat com una colònia, tot i que no va arribar a tenir-ne l'estatus. Amb la construcció de les fàbriques també es va construir un petit grup d'habitatges, a més de la torre i altres edificis, però el nombre d'immobles era petit per allotjar el volum de treballadors; aquest fet segurament va afavorir i facilitar el desenvolupament urbanístic de la barriada. El traçat de la carretera i del tren van ser un factor que va propiciar la construcció de cases al seu entorn, zona que també quedava propera a la fàbrica; així, les àrees més properes a aquestes vies de comunicació, vers la zona de Cal Feliu, el carrer de Sant Marc, i a l'entorn d'on es van construir l'escola i molts anys més tard l'església van anar acollint la construcció d'habitatges i carrers, condicionat també a la disponibilitat de parcel·les. De tota manera, a la zona de Cal Bassacs, a més de les cases i blocs de pisos que s'anirien construint, també hi havia, poques, però algunes masies disperses per la zona. La barriada de Cal Bassacs va anar creixent gradualment, demandant la construcció de l'escola i l'establiment de diversos comerços. El fet que Cal Bassacs com a colònia no disposés d'església, encara que es comptava amb l'església de Sant Marc, va acabar determinant que es sol·licités poder celebrar les litúrgies a la petita capella de la torre dels amos de la colònia, a la vegada que s'iniciaren els tràmits per sol·licitar que el bisbat construís una església; no seria fins als anys 60 del segle XX que s'inauguraria l'església de Santa Maria de Cal Bassacs. | 08092-64 | uns 800 metres al sud del poble de Gironella. | Els orígens de la barriada de Cal Bassacs com a nucli de població es situen a la segona meitat del segle XIX, a partir de la construcció de les fàbriques de Cal Bassacs de la mà del matrimoni format per Raimunda Bassacs i Joan Teixidó. Ambdós vinculats a la producció de filats i teixits i que ja disposaven d'un petit taller amb telers manuals a l'actual plaça de la Vila de Gironella, en la mateixa casa on residien. L'evolució urbanística i demogràfica de la barriada va anar sent gradual ja que les necessitats de mà d'obra a les fàbriques va anar augmentant i afavorint l'assentament de població i la construcció d'habitatges. Al llarg del segle XX Cal Bassacs ha anat creixent i consolidant-se, a les darreres dècades del segle XX ha experimentat un augment de la construcció, avui dia ja consolidat. | 42.0210400,1.8839600 | 407602 | 4652715 | 08092 | Gironella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49705-foto-08092-64-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49705-foto-08092-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49705-foto-08092-64-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Cal Bassacs com a colònia o barriada compta amb el barri de la Font dels Tòrracs. En el conjunt del municipi i com a nucli de població, actualment Cal Bassacs és la segona àrea amb nombre d'habitants dins el municipi. | 119|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49818 | Edificis carretera de Berga, 14 i 16 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edificis-carretera-de-berga-14-i-16 | XX | Conjunt de dos edificis d'habitatges construïts entre mitgeres, el del costat nord situat en testera, aquest consta de planta baixa i tres pisos, el darrer resultat d'una remunta posterior, i el del costat sud, organitzat en alçat en planta baixa i dos pisos, amb una petita golfa. Ambdós disposen de coberta a dos vessants, amb el carener paral·lel a la façana principal. Les façanes principals afronten a la carretera de Gironella a Berga, la C-1411a, i les façanes posteriors a la carretera de Vic. Els dos edificis disposen d'unes façanes principals caracteritzades per un treball d'obra de maó que ornamenta els frontis essencialment amb formes geomètriques força similars entre ambdues tot aportant un valor artístic al conjunt. En el cas de la façana més nord, també compta amb algunes motllures senzilles damunt les obertures de la planta baixa. El tractament la façana posterior és totalment diferent, en aquestes l'acabat és bàsicament llis a partir d'un revestiment de morter senzill. En l'edifici del costat sud, destaca una galeria senzilla en les plantes primera i segona, formades per arcs de mig punt emparellats sense el mainell corresponent; també esmentar, la zona de sota-coberta que compta amb un seguit d'obertures de forma de rombe, a manera de ventilació de l'espai. La característica principal del conjunt és l'acabat de les façanes principals amb l'obra vista de maó i el seu tractament en relleu en que destaca els paraments de la façana a partir d'un dibuix geomètric a base de rombes realitzats amb maons col·locats en relleu. La distribució de les obertures és regular, amb tres registres a cada planta, a la baixa, un portal al centre flanquejat per finestres. | 08092-177 | Carretera de Berga, 14 i 16. 08600 Gironella | La construcció d'aquest edifici cal situar-la a inicis del segle XX, en un moment de creixement i consolidació de la vila de Gironella, iniciada al segle XIX arran de la construcció de diverses fàbriques tèxtils al peu del riu Llobregat, les quals necessitaven de mà d'obra per treballar-hi. Aquesta necessitat va afavorir, entre altres factors, l'augment de població i la construcció de nous edificis. | 42.0390100,1.8800800 | 407307 | 4654714 | 08092 | Gironella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49818-foto-08092-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08092/49818-foto-08092-177-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Les característiques d'aquestes habitatges són similars a les de l'edifici del carrer Padró número 6. | 98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,75 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc