Patrimoni cultural

Id
Títol
Url
Bibliografia
Centuria
Notes de conservació
Descripció
Codi d'element
Ubicació
Història
Coordenades
UTM X
UTM Y
Any
Municipi
Nom del municipi
Tipus d'accés
Estat de conservació
Imatges
Protecció
Estil
Àmbit
Tipologia
Titularitat
Ús actual
INSPIRE: Tipus
INSPIRE: Subtipus
INSPIRE: Atribut
Data de modificació
Autor de la fitxa
Autor de l'element
Observacions
Codi de l'estil
Codi de la tipologia
Codi de tipologia a sitmun
Protecció id
Comarca
Conjunt de dades
Últim canvi
63528 Cova del Toixó https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-del-toixo-0 VIRELLA i BLODA, Joan: 'Experiències a l'entorn de la localització d'estacions prehistòriques', a Acta de la XIX Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos (Vilanova i la Geltrú, 25-26 d'octubre de 1975), Biblioteca del Museu Balaguer, Vilanova i la Geltrú, 1983, p. 221. (Reimprès a Miscel·lània Penedesenca, núm. 1, Institut d'Estudis Penedesencs, 1978, p. 258). I-XVIII Jaciment superficial Cova situada sota un escarpat rocós, a l'indret per on baixa el torrent de can Llopard. La cova té uns 15,5 metres de fondària i forma dues cambres. Es tracta d'un jaciment dubtós. Segons explica Amador Romaní, ell mateix hi obrí una rasa i hi trobà teula romana, ceràmica de pasta carbonosa, fragments de dòl·lium i altres fragments d'un vas romà. I ho interpretà com una vivenda d'època romana de caire semitroglodítica. 08236-105 Jaciment excavat originalment per Amador Romaní a principis de segle XX. El 19 d'abril de 1956 J. M. Masachs i Pere Giró hi van fer un sondeig. 41.4652500,1.6515600 387394 4591284 08236 Sant Quintí de Mediona Sense accés Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08236/63528-foto-08236-105-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08236/63528-foto-08236-105-2.jpg Inexistent Romà|Modern|Antic Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Privada Sense ús 2023-02-01 00:00:00 Jordi Piñero 83|94|80 1754 1.4 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
65019 Ungüent de curació/Ungüent de Cal Lloret https://patrimonicultural.diba.cat/element/unguent-de-curaciounguent-de-cal-lloret XIX Aquesta tècnica artesana no es practica actualment. Ungüent de curació realitzat a partir dels següents elements: oli d'oliva, espígol, romaní, vi blanc i cera nova, així com d'altres components sense determinar. Es posaven tots els ingredients al foc durant unes hores fins que s'aconseguia una textura balsàmica. Aquest ungüent era utilitzat per a curar ferides infectades. 08249-32 Aquest ungüent de curació el preparaven l'àvia i la mare del senyor Joan Lloret, per aquest motiu era conegut a tot Santa Fe com 'Ungüent de Cal Lloret'. Els veïns del poble anaven a buscar-ne a la casa de la família Lloret, la qual el regalava en petits flascons de vidre. 41.3844500,1.7212600 393082 4582225 08249 Santa Fe del Penedès Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Tècnica artesanal Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova La informació sobre aquest ungüent ha estat obtinguda a partir d'una entrevista mantinguda amb el senyor Joan Lloret el dia 13/05/08.Donat que aquesta tècnica artesana no es practica actualment, l'equip elaborador d'aquest mapa de patrimoni no especifica el nom de cap propietari, per bé que sí que s'indica l'adreça del lloc on es feia. 60 4.2 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
65020 Aplec de Baldús/Aplec de la Font de Baldús https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-baldusaplec-de-la-font-de-baldus VENDRELL I VENDRELL, Remei, et alii. (1994): 'Santa Fe del Penedès. Un municipi històric al cor de l'Alt Penedès.' Edita: Ajuntament de Santa Fe del Penedès. Santa Fe del Penedès, p. 221-225. Portal web de Santa Fe del Penedès: http://www.stafe.net/Festes.aspx XX Aquest aplec ja no es celebra actualment i l'indret on es celebrava és gairebé inaccessible físicament perquè la vegetació natural l'ha envaït. L'Aplec de la Font de Badús es celebrava anualment el dilluns de Pasqua. Durant uns anys, especialment abans de la guerra, a l'Aplec de la Font de Baldús es rifava una monumental mona, amb ous a sobre i guarnida amb fruita confitada, que dies abans s'havia ensenyat al poble i de la qual s'havien venut números per sortejar-la. Per amenitzar l'aplec es llogava una orquestra. Al mateix temps, la Societat de Santa Fe hi instal·lava un servei de bar per a tota la gent que anava a dinar o a menjar la mona, ja que a banda de la gent de Santa Fe, també venien persones de tota la comarca. Segons informació oral de la senyora Carme Vidal Marimon, antiga masovera de Baldús, baixaven un piano per tocar la música amb un ase. 08249-33 A l'esplanada annexa a la Font de Baldús o del Met L'Aplec de Baldús es va iniciar l'any 1931 en el lloc de la Font del Met, del qual era propietari Josep A. Jané. L'organització de l'Aplec anava a càrrec del sindicat Agrícola Cooperatiu de Santa Fe. Al segon any de celebrar-se, el 1932, es van fer dos aplecs en el mateix lloc però organitzats per diferents societats. El Centre Agrícola va demanar permís a l'Ajuntament per celebrar l'Aplec a la Font de Baldús, aquest va mostrar unes certes reticències però, com que tenien el permís del propietari del terreny, es va acordar accedir a la seva petició. L'Aplec de Baldús es va seguir celebrant fins a l'any 1969 i no va ser fins l'any 1993, quan coincidint amb la remodelació de la zona dels Pins de cal Ferret, la societat, amb la col·laboració de l'Ajuntament, es proposà recuperar la festa de l'Aplec de Baldús ubicant-la a l'esmentada zona. Així el dia 12 d'abril de 1993, dilluns de Pasqua, es tornà a celebrar el tradicional Aplec, però aquest no va ressorgir amb l'ànim esperat i a poc a poc es va tornar a deixar de fer. 41.3928600,1.7062100 391838 4583177 1931 08249 Santa Fe del Penedès Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova Part de la informació d'aquesta fitxa ha estat recollida a partir de l'entrevista oral mantinguda amb la senyora Roser Montserrat i la senyora Carme Vidal Marimon. 2116 4.1 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
65036 Costum del 'Llevat de taula' https://patrimonicultural.diba.cat/element/costum-del-llevat-de-taula VENDRELL I VENDRELL, Remei, et alii. (1994): 'Santa Fe del Penedès. Un municipi històric al cor de l'Alt Penedès.' Edita: Ajuntament de Santa Fe del Penedès. Santa Fe del Penedès, p. 217. XIX-XX Aquest costum no es practica actualment. Antiga tradició que es realitzava a Santa Fe del Penedès durant la Festa Major. Els Administradors de Santa Fe anaven casa per casa a l'hora de dinar i deixaven una safata enmig de la taula i posaven perfum al cap de tots els comensals de l'àpat de Festa Major. Aquest perfum era aplicat amb la 'borratxa', una ampolla de vidre similar a un càntir que tenia diversos brocs, i que estava guarnida amb uns llaços entrelligats d'un broc a l'altre. Al mig hi havia un broc més gran, per on s'omplia de perfum. Aleshores els comensals posaven alguns diners a la safata dels administradors. El costum del 'Llevat de taula' també el portaven a terme les Administradores de la Mare de Déu del Roser, però ho feien quan hi havia un bateig o un casament, i recollien els diners durant la festa. 08249-49 41.3844500,1.7212600 393082 4582225 08249 Santa Fe del Penedès Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova La informació d'aquesta fitxa ha estat recollida a partir de l'entrevista oral mantinguda amb la senyora Roser Montserrat el dia 13/05/08. 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
65039 Costum de Nadal https://patrimonicultural.diba.cat/element/costum-de-nadal XIX-XX Aquest costum ha desaparegut actualment. Antic costum segons el qual la nit de Nadal les famílies de Santa Fe paraven la taula amb tot el servei, encenien la llar de foc i no tancaven la porta amb clau. Quan ja estava tot a punt, els habitants de la casa marxaven a dormir. Tot això es feia per la creença que durant la nit la Sagrada Família passaria per les cases, i hi trobaria la llar encesa per poder-se escalfar i la taula parada per poder menjar. 08249-52 Al poble de Santa Fe 41.3844500,1.7212600 393082 4582225 08249 Santa Fe del Penedès Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova La informació d'aquesta fitxa ha estat recollida a partir de l'entrevista oral mantinguda amb la senyora Roser Montserrat del dia 13/05/08 i amb el senyor Artur Trabal el dia 02/06/08. 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
65045 Costum de la nit de Sant Joan https://patrimonicultural.diba.cat/element/costum-de-la-nit-de-sant-joan XIX-XX Aquest costum ja no es practica actualment. Costum segons el qual les noies adolescents de Santa Fe anaven a collir escardots el dia de la vigília de Sant Joan i els torraven a les fogueres que s'encenien a la nit. Lligaven un paperet amb el nom del noi desitjat. Col·locaven el card sota el seu llit abans d'anar a dormir. Es creia que si el card floria durant la nit, la noia es casaria amb el noi el nom del qual havia escrit en el paper. 08249-58 Al municipi de Santa Fe del Penedès 41.3844500,1.7212600 393082 4582225 08249 Santa Fe del Penedès Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova La informació d'aquesta fitxa ha estat recollida a partir de l'entrevista oral mantinguda amb la senyora Roser Montserrat el dia 13/05/08. 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
66915 Llegenda de la reina de Cantallops https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-reina-de-cantallops-0 LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 289. SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): 'Retalls del folklore penedesenc'. Edita: Museu de Vilafranca. Vilafranca del Penedès, p. 38. Aquesta llegenda s'utilitzava per explicar el sentit llegendari del topònim de Cantallops. Segons aquesta, fa molt temps una reina va fer nit a la Cotxeria, on els cavalls reposen de les jornades de viatge, a la sortida de Cantallops. Com era costum, els llops de les muntanyes properes començaren a udolar, i la reina, sobresaltada contínuament, no va poder aclucar l'ull en tota la nit. L'endemà va preguntar pel nom del lloc on havia tingut tan mala nit, i li van respondre que era Vilaformosa, la reina es va estranyar que un barri tan feréstec tingués un nom tan bonic i afegí que el més apropiat seria el de Cantallops, ja que ells eren, amb els seus udols, els autèntics protagonistes d'aquells entorns. Des d'aquell dia, el nom de Vilaformosa passà a l'oblit, i l'indret es digué Cantallops, en record i penitència de la mala nit d'aquella reina que hi havia estat de pas. 08273-132 A Cantallops 41.4129300,1.7427500 394925 4585361 08273 Subirats Sense accés Bo Inexistent Patrimoni immaterial Tradició oral Pública Simbòlic 2023-01-17 00:00:00 Oriol Vilanova 61 4.3 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
66916 Llegenda del Morrut d'Ordal https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-morrut-dordal COLOMÉ, Josep (edició) (1997): 'Els móns d'Isidre Mata del Racó. Notes d'un propietari pagès al Penedès de la fi de l'Antic Règim'. Llibre II, p. 104. Transcripció de Raimon Soler. IEP, 'Estudis i Documents', vol. XIV; Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia, 'Història de la vila', nº4. Ed. Ajuntament de Subirats; Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia i l'Institut d'Estudis Penedesencs. LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 289. RAVENTÓS, Josep, pvre. (1968): '100 anys d'una petita comunitat parroquial. Sant Esteve d'Ordal, 1867-1967'. Barcelona, p. 26. REVISTA DE L'ATENEU D'ORDAL, nº42, desembre 2004, p. 9. SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): 'Retalls del folklore penedesenc'. Edita: Museu de Vilafranca. Vilafranca del Penedès, p. 47. Segons aquesta llegenda, el Morrut d'Ordal era el sobrenom d'un bandoler que atacava els vianants a les serres d'Ordal. Està documentat que Joan Vives, el Morrut, era bandoler i assaltava els vianants a la serralada d'Ordal. Segons Mn. Josep Raventós (1968), 'els viatgers que es dirigien per anar a Barcelona o a Tarragona per la carretera d'Ordal, es trobaven el punt més terrorífic a la cova del Morrut. Aquesta cova està situada a l'últim giravolt abans d'arribar al Port d'Ordal. Allà s'hi refugiaven els bandolers, que assaltaven els vianants per robar-los tot el que portaven. Es conta que el Morrut era un trabucaire astut. Una vegada robà a un general de l'exèrcit que passava amb els seus soldats. El va parar i li digué: - general, si no em dóna els diners vostè és mort. Jo moriré, però vostè també, perquè darrera d'aquestes argelagues i mates hi ha els meus homes amagats -. El general va veure unes barretines que sobresortien, va agafar por i li donà els diners. D'home amagat no n'hi havia cap. Després d'una estona, en Morrut, satisfet de la seva estratagema, va anar a treure les barretines vermelles. Al cap d'un temps el varen agafar i el destrossaren. En la cova, que s'endinsa ala muntanya, s'hi trobaren ossos de cadàvers. Segurament eren les dones segrestades que moriren allà dintre de fam en ésser ell mort. El mes de novembre de 1800 es trobava a Ordal l'oficial de cavalleria del regiment de l'Infante, que amb alguns soldats s'estava a l'Ordal per perseguir lladres i guardar el cap del Morrut, sentenciat a la creu de l'Ordal. COLOMÉ (1997) 08273-133 Per les Serres d'Ordal Està documentat que Joan Vives, el Morrut, era bandoler i assaltava els vianants a la serralada d'Ordal. Segons Mn. Josep Raventós (1968), 'els viatgers que es dirigien per anar a Barcelona o a Tarragona per la carretera d'Ordal, es trobaven el punt més terrorífic a la cova del Morrut. Aquesta cova està situada a l'últim giravolt abans d'arribar al Port d'Ordal. Allà s'hi refugiaven els bandolers, que assaltaven els vianants per robar-los tot el que portaven. Es conta que el Morrut era un trabucaire astut. Una vegada robà a un general de l'exèrcit que passava amb els seus soldats. El va parar i li digué: - general, si no em dóna els diners vostè és mort. Jo moriré, però vostè també, perquè darrera d'aquestes argelagues i mates hi ha els meus homes amagats -. El general va veure unes barretines que sobresortien, va agafar por i li donà els diners. D'home amagat no n'hi havia cap. Després d'una estona, en Morrut, satisfet de la seva estratagema, va anar a treure les barretines vermelles. Al cap d'un temps el varen agafar i el destrossaren. En la cova, que s'endinsa a la muntanya, s'hi trobaren ossos de cadàvers. Segurament eren les dones segrestades que moriren allà dintre de fam en ésser ell mort. El mes de novembre de 1800 es trobava a Ordal l'oficial de cavalleria del regiment de l'Infante, que amb alguns soldats s'estava a l'Ordal per perseguir lladres i guardar el cap del Morrut, sentenciat a la creu de l'Ordal COLOMÉ (1997) 41.3768200,1.8207200 401387 4581260 08273 Subirats Sense accés Bo Inexistent Patrimoni immaterial Tradició oral Pública Simbòlic 2023-01-17 00:00:00 Oriol Vilanova 61 4.3 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
66917 Llegenda del Castell de Subirats https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-castell-de-subirats LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 289-290. Segons aquesta llegenda, el castell de Subirats va ser construït pels àrabs, per organitzar la guerra contra els cristians. Els desgavells que patien els cristians eren tan greus, que el rei va decidir que calia apoderar-se de la fortalesa, així que va enviar-hi un poderós exèrcit que va lluitar durant molts dies, però no hi havia manera de fer rendir la fortalesa. Veient això, el rei va decidir anar al combat personalment, i va aconseguir apoderar-se del castell. Mostrant la seva magnanimitat, el rei va decidir alliberar els àrabs que tan valentament havien defensat la seva plaça; a tots, menys al seu rei. Per celebrar la victòria, el rei va fer una gran festa al mateix castell, i el rei àrab que estava tancat a la presó del fons de la torre, sentint el brogit de la gatzara, s'estirava els pèls de la barba i jurar venjar-se del rei dels cristians. Passat un temps va presentar-se a la cort del rei un jove àrab molt gentil i gallard, dient que havia fugit de terra dels musulmans perquè n'havia rebut molts desenganys i que, des d'aleshores, voldria servir els cristians i ajudar-los en la lluita contra els àrabs, ja que, com que els coneixia tan bé, els podria ser de gran utilitat. El rei no va sospitar res i el va admetre al seu servei, ignorant que era el rei àrab del castell de Subirats, que s'havia afaitat la barba i s'havia desfigurat tant com havia pogut. En totes les batalles contra els musulmans, el fals servidor del rei hi va participar aconsellant-lo, de forma que el rei en va treure un gran profit i el tenia en gran estima. El rei àrab gallard i gentil com era, va enamorar bojament a una de les dames més belles de la cort. En agraïment pels serveis prestats en batalla, el rei cristià va avenir-se al casament i l'àrab renunciava a la llei islàmica i es feia batejar. I així es va fer: va ser batejat a la catedral i el rei i la reina en foren els padrins. El rei estava tan content que va prometre a l'àrab donar-li el castell de Subirats com a present de noces, on es va convenir celebrar-hi el casament. I així, un bonic matí, va sortir de la ciutat un gran seguici format pel rei i la reina, els dos promesos i la flor i nata dels cavallers i dames de la cort, seguits de molts servidors i patges. En la planificació de la sortida s'havia convingut que abans de pujar al castell, la comitiva s'aturaria per fer un bon berenar. L'àrab va subornar el cuiner del rei amb set monedes d'or, a canvi que aquest posés a la beguda del rei unes pols que donaven molta set. Al cap d'una estona, durant l'ascensió al castell, el rei va manifestar que tenia molta set. Immediatament, un servent va treure una copa d'or per anar a buscar aigua, però l'àrab va intervenir, dient que en un moment com aquell li corresponia a ell servir al rei, ja que el rei el servia també a ell. A més, també va dir que casualment ell coneixia una font que hi havia per aquelles contrades, que els patges no sabrien trobar. I amb aquesta excusa va agafar la copa i va separar-se del seguici. Quan feia estona que ja no se'l veia, el rei i la seva gent van sentir un toc de corn molt fort i ferotge, i de sobte van veure sortir de tot arreu un eixam d'àrabs que estaven amagats, que van sembrar el caos i la confusió. Però el rei, exhortant els seus cavallers a la lluita, va desembeinar l'espasa i tots van entrar en ferotge combat contra els musulmans. Tot i ser inferiors en nombre, el rei i els seus homes van aconseguir derrotar els seus enemics. Tothom estava molt content per la victòria obtinguda, excepte la pobra núvia, que plorava desconsoladament. Aleshores el rei li va dir que no plorés, que avui es casaria igualment, però no amb un àrab, sinó amb el més brau dels cavallers que havia lluitat en la batalla. I aquest cavaller no era altre que el jove Subirats, que es convertí en l'espòs de la bella dama. 08273-134 Al castell de Subirats 41.4116300,1.7425100 394903 4585216 08273 Subirats Sense accés Bo Inexistent Patrimoni immaterial Tradició oral Pública Simbòlic 2023-01-17 00:00:00 Oriol Vilanova 61 4.3 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
66918 Llegenda del senyor del castell d'Ordal https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-senyor-del-castell-dordal LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 291-292. Segons aquesta llegenda, es diu que a Ordal hi havia un gran castell, governat per un cavaller molt ric, amb molts béns i hisendes, que havia quedat orfe molt jove. Aconsellat per males companyies, es va donar al joc i als vicis, i en un no res va perdre totes les seves possessions, tret del vestit que portava. Desesperat, va jugar-se el vestit i també el va perdre. El guanyador, però, se'n va compadir i li va tornar la roba per tal que no hagués d'anar pel món completament un. Terriblement penat i víctima de la desesperació, el senyor d'Ordal se'n va anar pel bosc i, sense saber ben bé el que es feia, va demanar ajuda al mateix diable. Al cap de quatre passes va topar-se amb un noiet esguerrat i camatort, que no podia caminar. El noiet li va dir al cavaller que ell era el diable, i que el convertiria en set mil vegades més ric que no havia estat si feia el que li demanaria. Li va dir que se l'havia de carregar a coll-i-be i portar-lo durant set anys sense deixar-lo per res. Que hauria d'anar a captar, i que la gent li faria caritat a mans besades, i que cada dia recolliria tants cabals com valia la hisenda que havia perdut. Amb tanta riquesa el cavaller podria jugar i divertir-se fins a sadollar-se; això sí, portant el marrec com si fos un gep. Durant aquells set anys no podria anar a missa, ni confessar, ni rebre els sagraments, ni resar el rosari, ni tan sols pronunciar el nom de Déu. Al cap de set anys, el diable es quedaria amb l'ànima del cavaller i se n'hauria d'anar amb ell a l'infern. El cavaller, desesperat com estava, s'hi va avenir. Durant aquells set anys no va deixar de caminar, fins i tot per les terres més estranyes, fins donar la volta al món. Quan la gent els veia, prenia el diable per un nen esguerrat i el cavaller pel seu pobre pare i, compadint-los, els feien caritat a mans plenes. Quan no captava, el cavaller jugava i es divertia tant com podia, però sense deixar mai la seva càrrega. El temps va passar, i quan ja només quedaven set dies per complir els set anys del pacte, el cavaller va voler visitar Montserrat per fer-se perdonar per la Mare de Déu. Aquesta, així que va veure el cavaller, li va preguntar en què creia. El cavaller va contestar que creia en Déu. En pronunciar aquesta paraula, es va sentir un tro eixordador, que va fer tremolar tota la muntanya, i a l'instant el cavaller es va veure alliberat del pes que durant set anys havia portat a l'esquena. En vista d'aquest miracle, va demanar confessió al pare abat del monestir, va penedir-se de la seva mala vida i va fer-se monjo de Montserrat. El castell d'Ordal va quedar abandonat i es va enrunar completament, fins a no quedar ni una sola pedra, ni, tan sols, el record d'on s'havia aixecat. 08273-135 A Ordal 41.3833700,1.7958700 399319 4582016 08273 Subirats Sense accés Bo Inexistent Patrimoni immaterial Tradició oral Pública Simbòlic 2023-01-17 00:00:00 Oriol Vilanova El castell de la llegenda és fictici. 61 4.3 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
66919 Llegenda de la Font Santa / Tradició oral sobre la Mare de Déu de la Font Santa. https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-font-santa-tradicio-oral-sobre-la-mare-de-deu-de-la-font-santa LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, pp. 284-285. SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): 'Retalls del folklore penedesenc'. Edita: Museu de Vilafranca. Vilafranca del Penedès, p. 59. Aquesta llegenda transcorre a la Font Santa, sota el castell de Subirats, una font on raja aigua intermitentment, en un paratge anomenat 'dels banys vells', per haver-hi hagut pèlags on la gent acostumava a banyar-se i guarir els seus mals. Les aigües termals de la font rajaven calentes, a uns trenta graus, i curaven el reumatisme i les malalties de la pell. La llegenda diu que durant un dels llargs períodes de sequera de la font, de 1892 a 1921, els més vells de la rodalia comentaven que era perquè un pagès va portar-hi a guarir un animal seu, que tenia una infecció a la pell, i des d'aquell instant, per culpa d'aquesta burla, l'aigua deixà de brollar. Segons l'estudiós local Ramon Bosch la tradició transmesa de viva veu d'una generació a l'altra diu que, en una depressió d'una roca calcària molt grossa, junt a unes restes de parets, on naixia l'aigua de la Font Santa, hi fou trobada una imatge de la Mare de Déu que per aquesta raó s'anomena la Mare de Déu de la Font Santa. En el mateix lloc hi construïren una capelleta on allotjaren la Verge trobada, la qual ha estat venerada al llarg dels segles per tota la comarca de l'Alt Penedès. El mateix autor escriu que sembla que les restes de la capelleta i d'altres edificacions que s'hi trobaren al construir la petita esglesiola, encara en l'actualitat podrien veure's, malgrat que la humitat existent en el lloc fa que hi hagi una espessa vegetació, composta principalment d'esbarzers, arítjol, canyes, joncs i d'altres, que fan gairebé impossible d'arribar fins al lloc de l'estroncada Font Santa. Els pins que es troben en el paratge de la Font són ferms, frondosos i gemats, evidenciant la humitat existent que els fa diferents dels seus congèneres del Pujol d'en Figueres. Segons Ramon Bosch aquesta troballa de la Mare de Déu de la Font Santa té una semblança amb la llegenda que dóna fra Garí de la Mare de Déu de Montserrat. Ambdues narracions estan lligades pels seus orígens foscos i remots del culte a la Mare de Déu; mentre unes versions li assignen una antiguitat anterior a la invasió sarraïna, altres les fan aparèixer amb les primeres manifestacions de la reconquesta del nostre país. 08273-136 A la Font Santa Segons Ramon Bosch, tot i que no hi ha cap testimoni escrit del moment, la Mare de Déu de la Font Santa devia ser traslladada a dalt el Castell de Subirats, sense dubte entronitzada en la fornícula existent en el que en l'actualitat és el presbiteri de l'església parroquial de Sant Pere de Subirats o Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa. Hi ha proves de la veneració indiscutible de la Mare de Déu de la Font Santa. Dintre d'una esquerda en la fornícula on fou allotjada la Mare de Déu, amb motiu d'unes obres els anys 70, s'hi trobaren nou monedes. Les monedes foren classificades per Pere Giró, arqueòleg i numismàtic de Vilafranca del Penedès. De les monedes trobades la més interessant és la d'argent, que té les següents característiques: croat de Ferran 'el Catòlic', 1479 - 1516; FERDINANDUS D. G. REX. Bust del rei amb corona de grans florons, sobresortint del cercle de punts i trencant la llegenda, cabellera lleugerament ondulada, creu cantonada amb tres punts amb un anell. Les altres moneda són de l'època de Felip II (1527-1598) i de Felip IV (1625-1665). Les monedes eren ofrenes que es feren a la Mare de Déu de la Font Santa, al mateix temps demostren l'època en què va romandre en el seu hostatge. 41.3957100,1.8498400 403850 4583324 08273 Subirats Sense accés Bo Inexistent Patrimoni immaterial Tradició oral Pública Simbòlic 2023-01-17 00:00:00 Oriol Vilanova 61 4.3 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
66926 Ball de la cuca dels segadors https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-la-cuca-dels-segadors AMADES, Joan (1982-1984): 'Costumari Català el curs de l'any'. Salvat Editors; Edicions 62. Barcelona. Vol. III, pp. 754-755, 917. Aquest ball ha desaparegut. Antic ball que els segadors executaven al voltant d'una garbera formada per les garbes (piles d'espigues segades) empilades. La dansa camençava amb un ball rodó i al final del motiu melòdic, s'aturaven i avançaven un peu dintre del cercle que havien format, que ràpidament arronsaven, i seguien voltant. Es repetia la figura tres cops, després dels quals es deixaven anar i brandaven a ritme les falçs, que mai no desemparaven en tot el ball, i en arribar al compàs final feien un giravolt sobre si mateixos. Tornaven a agafar-se de mans i repetien el ball rodó girats de cara enfora, ball que trencaven un altre vegada i, sense perdre la disposició circular, s'encaraven de dos i saltironejaven, tot enlairant les falçs. Després de saltar formaven una cadena, tot fent dringar les falçs una amb l'altra en passar-se per la vora. Tot aquest ball es movia dins d'un ambient molt alegre, cridant i brandant les falçs contínuament. Ballaven al so del flabiol, que algun dels mateixos segadors tocava. Els balladors voltaven espitragats i ben xops de suor. 08273-143 Per tot el municipi de Subirats Aquesta dansa la ballaven els segadors de Subirats al juny, amb motiu de la collita del gra. La trobem documentada al Costumari Català, de Joan Amades. 41.3959700,1.8511500 403960 4583352 08273 Subirats Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Música i dansa Pública Sense ús 2023-01-17 00:00:00 Josep Anton Pérez Al 'Costumari' de Joan Amades (veure bibliografia) hi ha representats uns gràfics que indiquen la disposició i evolució d'aquest ball, així com la partitura del mateix, recollida per Amades i transcrita pel mestre Joan Tomàs. 62 4.4 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
66927 Ball Pla https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-pla-0 CUSCÓ, Joan (1989): 'El ball pla'. Edita: Caixa Penedès, Sant Sadurní d'Anoia, p. 89-90, 92. SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): 'Retalls del folklore penedesenc'. Edita: Museu de Vilafranca. Vilafranca del Penedès, p. 88. Si bé aquest ball es balla en alguns indrets del Penedès, a Subirats ha desaparegut. Ball tradicional i popular que consistia bàsicament en què el ballador, dirigint-se a la balladora, li feia uns petits moviments de cortesia, d'un quart de volta a dreta i esquerra. La balladora li corresponia amb els mateixos moviments, menys marcats, que indicaven que acceptava la cortesia del seu ballador. Els instruments per executar-lo eren la borrega, el flabiol i el tamborí. 08273-144 Subirats Segons el folklorista penedesenc Pere Sadurní, el Ball Pla era el més típic de la comarca i el més conegut fora d'ella. S'ha relacionat sovint el Ball Pla amb Lavern, doncs és dels últims pobles penedesencs on es ballà. A Subirats, les últimes ballades es van fer els anys 1927-1929, i a la plaça de l'església de Lavern, encara es ballà durant la festa major de 1934. Aquesta fou l'última ballada que es va fer al Penedès. Segons Joan Cuscó, la versió del ball pla que es ballava a la Font Santa de Subirats i a Lavern era la mateixa, i aquesta només variava en petits aspectes al final de la dansa, de la variant que es ballava a Vilafranca. En les últimes ballades que es van fer, els balladors van anar acompanyats per l'orquestra dels escolans de Sant Sadurní, segons testimoni de P. Bové. A la Font Santa de Subirats, el ball s'executava les tardes de la diada de Pasqüetes, mentre que a Lavern es ballava les tardes de les diades de la Candelera. 41.3972000,1.7666200 396895 4583585 08273 Subirats Sense accés Dolent Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Música i dansa Pública Sense ús 2023-01-17 00:00:00 Josep Anton Pérez 98 62 4.4 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
66931 Llegenda de Sant Serapi (Sant Pau d'Ordal) https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-sant-serapi-sant-pau-dordal LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 285. SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): 'Retalls del folklore penedesenc'. Edita: Museu de Vilafranca. Vilafranca del Penedès, p. 61. Llegenda de caire religiós que té per protagonista a Sant Serapi, o Sant Serafí, molt venerat històricament a Sant Pau d'Ordal. Diu la llegenda que, fa uns dos segles un dia van arribar dues persones a l'església de Sant Pau d'Ordal, per visitar-la, de camí a Barcelona. Quan van ser al davant de l'altar de Sant Serapi, veient que estava obert del ventre, tal i com va ser martiritzat, se'n burlaren d'allò més. Quan van arribar a Barcelona, el jove que més se n'havia burlat del sant, sofrí un gran mal de ventre durant uns dies. En veure que el mal no marxava, va tornar a Sant Pau d'Ordal i, davant de la imatge de Sant Serapi, li va pregar que intercedís a favor dels seus sofriments. Quan va sortir de l'església, els mals havien desaparegut del tot. 08273-148 A l'església de Sant Pau d'Ordal 41.3814700,1.7958900 399318 4581805 08273 Subirats Sense accés Bo Inexistent Patrimoni immaterial Tradició oral Pública Simbòlic 2023-01-17 00:00:00 Oriol Vilanova 61 4.3 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
66932 Les dones estèrils https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-dones-esterils SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): 'Retalls del folklore penedesenc'. Edita: Museu de Vilafranca. Vilafranca del Penedès, p. 62. Aquest costum ha desaparegut actualment. Segons el folklorista penedesenc Pere Sadurní i Vallès, a diversos indrets del Penedès, les dones acostumaven a invocar a un sant determinat perquè guarís la seva esterilitat i poguessin tenir fills. En el cas de les subiratenques, el sant invocat era Sant Sadurní. 08273-149 A tot Subirats 41.3833000,1.7960900 399337 4582008 08273 Subirats Sense accés Dolent Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-01-17 00:00:00 Oriol Vilanova 98 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
66934 Els casaments a Ordal https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-casaments-a-ordal LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): 'Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès'. Ed. Ajuntament de Subirats, p. 284. RAVENTÓS, Josep, pvre. (1968): '100 anys d'una petita comunitat parroquial. Sant Esteve d'Ordal, 1867-1967'. Barcelona, pp. 126-134. SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): 'Retalls del folklore penedesenc'. Edita: Museu de Vilafranca. Vilafranca del Penedès, p. 52. Aquest costum s'ha perdut. Segons el folklorista penedesenc Pere Sadurní i Vallès, al poble d'Ordal, durant els casaments, els pabordes de la Confraria de Sant Pau no deixaven sortir de l'església la comitiva nupcial, barrant-los el pas amb una tovallola, fins que els nuvis no havien donat unes monedes per cada acompanyant. Llavors els escolans recitaven uns versets a la núvia. La tradició va evolucionar, i després els versets es deien a l'hora del brindis; hi ha una bona mostra d'aquests versets recollits en l'obra de Josep Raventós (1968). 08273-151 Al poble d'Ordal 41.3938200,1.8447200 403419 4583120 08273 Subirats Sense accés Dolent Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-01-17 00:00:00 Josep Anton Pérez 98 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
66936 Les Botigues de Blat https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-botigues-de-blat SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): 'Retalls del folklore penedesenc'. Edita: Museu de Vilafranca. Vilafranca del Penedès, pp. 51-52. XVII Donat que les botigues del blat han tingut vigència en moments puntuals lligats principalment a conflictes bèl·lics, avui han desaparegut. Segons el folklorista penedesenc Pere Sadurní i Vallès, moltes parròquies van fundar les anomenades 'Botigues de Blat' per fer front a la fam que patia tot el país a causa de la guerra del francès. Una Junta d'Obra, encapçalada pel rector, comprava una partida de blat a la Segarra, avalada per propietaris i algun o altre diner oficial. Així hom aconseguia unes llavors per a poder sembrar. Per cada quartera el pagès estava obligat a tornar un quarteró a la collita, per Sant Roc. 08273-153 A totes les parròquies de Subirats La Botiga de Blat de Subirats fou de les primeres a fundar-se, concretament l'any 1680, i va durar dues centúries. Va començar amb 90 lliures de diner, amb que es compraren 35 quarteres de blat. 41.3833000,1.7960900 399337 4582008 1680 08273 Subirats Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-01-17 00:00:00 Oriol Vilanova Segons Sadurní, les Botigues de Blat es van fundar a causa de la Guerra del Francès, que esclata l'any 1808. El mateix autor, però, es contradiu, ja que afirma que la Botiga de Blat de Subirats es va fundar el 1680. Igualment en documenta un altra a la comarca, la de Sant Pere Molanta, l'any 1683.En tractar-se d'una institució de caràcter parroquial, és probable que els seus orígens fossin, efectivament, anteriors al segle XIX, i que s'anomenessin d'una altra manera, o bé que el seu funcionament fos lleugerament diferent i hagués anat evolucionant al llarg del temps. 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
66937 Les parteres https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-parteres SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): 'Retalls del folklore penedesenc'. Edita: Museu de Vilafranca. Vilafranca del Penedès, p. 137. Aquest costum ha desaparegut. Segons aquest costum, recollit pel folklorista penedesenc Pere Sadurní, antigament estava manat que les parteres, això és, les dones que acabaven de tenir un fill, no podien sortir de casa fins passats quaranta dies d'haver donat a llum. El costum deia exactament que les parteres 'no podien sortir de sota teulada'. Com a anècdota, s'explica que l'any 1930, a Lavern, va sortir una vídua pel carrer portant una teula sobre el cap. 08273-154 Subirats 41.3899200,1.7731700 397431 4582769 08273 Subirats Sense accés Dolent Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-01-17 00:00:00 Oriol Vilanova 98 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
68855 La planta de julivert https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-planta-de-julivert LLORAC I SANTIS, Salvador (2003): 'Torrelavit. Ahir i avui d'un poble del Penedès'. Edita: Ajuntament de Torrelavit, p. 328. XX Llegenda segons la qual dos collidors de raïm de les terres de Lleida es van presentar a Torrelavit al primer terç del segle XX per treballar com a jornalers durant la verema, i coneixedors que el propietari de la hisenda a la qual havien estat contractats posseïa una gran quantitat d'unces d'or, una nit abans d'acabar la feina van pujar a la seva cambra quan dormia, i entre tots dos el van matar. L'enterraren en una pineda que hi havia prop de la casa i, per dissimular la tomba, varen sembrar al seu damunt llavors de julivert. El fet no es va arribar a descobrir i els dos malvats, cada cop que es trobaven per les terres lleidatanes, no deixaven de comentar el seu crim, tot penedint-se'n, però aviat intentaven oblidar-se'n dient: 'Mala cosa és un ja està fet, però...que vagi creixent el julivert damunt la tomba'. 08287-25 41.4463400,1.7298800 393904 4589085 08287 Torrelavit Sense accés Bo Inexistent Patrimoni immaterial Tradició oral Pública Altres 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova 61 4.3 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
68856 Tresor de Can Soler de Secabecs https://patrimonicultural.diba.cat/element/tresor-de-can-soler-de-secabecs LLORAC I SANTIS, Salvador (2003): 'Torrelavit. Ahir i avui d'un poble del Penedès'. Edita: Ajuntament de Torrelavit, p. 327-328. Llegenda segons la qual una freda vetllada d'hivern, mentre estaven reunits al voltant de la llar de la masia de can Soler de Secabecs un gran nombre de treballadors, va sentir-se dalt de la xemeneia una veu profunda i estranya que deia: 'que baixo? Que baixo?' La sorpresa i la por va apoderar-se de tots els reunits; la veuota no parava de repetir la pregunta; els més atrevits van mirar la xemeneia amunt i no van veure res, però la veu no parava de repetir la pregunta. Com que no sabien quin determini prendre i creien que bé eren prou per a resoldre el que pogués passar, van decidir dir al desconegut que, bé, podia baixar. Donat el permís, caigué al moment un gros tió de fusta, que de poc no hi mancà com no va caure dins la perola del sopar que es coïa. La sorpresa dels reunits fou gran i seguidament cregueren que devia tractar-se d'una broma jugada potser per algun company absent. L'amo prengué el tió i desdenyosament el tirà en un racó de la cambra, i continuà la conversa. Però tan bon punt havia mig passat la por, quan es repetí la pregunta: 'que baixo? Que baixo?'. Passada ja la por i coneixent el resultat de la resposta, no va dubtar a dir al desconegut que ja podia baixar i altra vegada caigué un tió de nou que, com l'anterior, fou llençat a un racó de la llar. El cas es repetí tres vegades més, o sia, que van caure cincs tions, que tots foren llençats al mateix racó. Mes quan foren tots cinc reunits, prengueren vida i moviment fins al punt d'ajuntar-se i convertir-se en un home petitó i rabassut, que tot dirigint-se a l'amo li manà amb un to imperiós que el seguís. No cal dir que la por va ésser gran, però davant del seu to el propietari de la hisenda no pogué negar-se a seguir-lo. El desconegut el feu passar al davant i el menà cap al celler; allà li assenyalà un lloc i amb el mateix to li digué: 'Cava aquí' 'Jo no, cava tu', respongué el propietari. 'No; has de cavar tu' 'Jo no, cava tu'. Els manaments i rèpliques foren repetits nombroses vegades, ja que l'amo es resistia a cavar; però per fi accedí i va cavar a terra en el lloc on el desconegut li indicava. Aviat aparegué als ulls del Soler de Secabecs un grandiós tresor. El desconegut li manà que el recollís ben curosament i que el donés íntegrament a una captaire que l'endemà mateix passaria a demanar almoina; que si ho feia així, la major fortuna sempre el protegiria, però que si mancava una sola moneda en la caritat que havia de fer-ne, la més terrible desgràcia cauria al seu damunt. El desconegut desaparegué. L'amo de la casa recollí el tresor, que entregà a la captaire que es presentà l'endemà a pidolar i, tal com va predir l'home fet de cinc tions de fusta, sempre més ha brillat damunt la família la major ventura. 08287-26 41.4463400,1.7298800 393904 4589085 08287 Torrelavit Sense accés Bo Inexistent Patrimoni immaterial Tradició oral Pública Altres 2019-11-29 00:00:00 Oriol Vilanova 61 4.3 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
68857 La plana dels Cavallers https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-plana-dels-cavallers LLORAC I SANTIS, Salvador (2003): 'Torrelavit. Ahir i avui d'un poble del Penedès'. Edita: Ajuntament de Torrelavit, p. 327-328. Llegenda segons la qual a l'antiga quadra de l'Aguilera, que havia pertangut al territori de Terrassola del Penedès i ara és del Pla del Penedès, durant el període medieval, quan era habitada per un important cavaller i la seva família, la filla d'aquest una nit va ser raptada. La seva família passà molts neguits buscant-la per tot arreu, i a la fi, en una de les planes prop del casal senyorial, va aparèixer el raptor, el qual es donà a conèixer al pare de la gentil donzella. Aleshores els dos cavallers pactaren i el pare va donar el seu consentiment perquè es casessin, i des d'aquell moment l'indret on va tenir lloc el pacte és conegut com la plana dels Cavallers. 08287-27 41.4463400,1.7298800 393904 4589085 08287 Torrelavit Sense accés Bo Inexistent Patrimoni immaterial Tradició oral Pública Altres 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova 61 4.3 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
68861 Els Dansots https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-dansots LLORAC I SANTIS, Salvador (2003): 'Torrelavit. Ahir i avui d'un poble del Penedès'. Edita: Ajuntament de Torrelavit, p. 329. SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): 'Retalls del folklore penedesenc'. Edita: Museu de Vilafranca - Museu del Vi. Vilafranca del Penedès, p. 90. Aquest costum ha desaparegut. Antigament, a Terrassola i Lavit, de les festes de carnaval en deien 'dansots'. El carnestoltes o parella de palla es vestia de robes estrafolàries que s'havia confeccionat lluny del poble i se l'anava a buscar amb un carro endiumenjat, al so de les gralles, que era seguit per un bon nombre de gent del poble. Arribats al local on es feia el ball, començava la festa. La comparsa es feia dimarts a la nit, i recorria els carrers en diferents disfresses i tot seguit del seguici. 08287-31 41.4463400,1.7298800 393904 4589085 08287 Torrelavit Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
68862 Aplec de Sant Abdó i Sant Senén https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-sant-abdo-i-sant-senen LLORAC I SANTIS, Salvador (2003): 'Torrelavit. Ahir i avui d'un poble del Penedès'. Edita: Ajuntament de Torrelavit, p. 329. Aquest costum ha desaparegut. Antic costum segons el qual el dia 30 de juliol es celebrava un aplec en honor als antics patrons dels pagesos, Sant Abdó i Sant Senén, també coneguts per Sant Nin i Sant Non, al lloc de la Creu de Lavit, on es reunien els feligresos de les esglésies de Lavit i del Pla, que hi anaven en processó portant cada una la seva creu processional; aleshores tots plegats cantaven els goigs als sants màrtirs esmentats, i els demanaven que els preservessin de les pedregades d'estiu. Després de la cerimònia religiosa tenia lloc un àpat tradicional que consistia en pa amassat en blat de la darrera collita i ceba de les hortes dels dos llocs, que gaudia de molta anomenada a la contornada. 08287-32 41.4463400,1.7298800 393904 4589085 08287 Torrelavit Sense accés Dolent Inexistent Popular Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova Sant Nin i Sant Non eren tinguts com a patrons tant de l'església de Lavit com la del Pla, on en aquesta última encara són venerats com a patrons, mentre que a la de Lavit des de fa anys s'ha perdut l'advocació i ara no és coneguda pràcticament de ningú. 119 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
68863 Processó de la Mare de Déu de les Neus https://patrimonicultural.diba.cat/element/processo-de-la-mare-de-deu-de-les-neus LLORAC I SANTIS, Salvador (2003): 'Torrelavit. Ahir i avui d'un poble del Penedès'. Edita: Ajuntament de Torrelavit, p. 330. Aquest costum ha desaparegut. Antic costum religiós en el qual el dia de la Mare de Déu de les Neus (5 d'agost), les noies de Terrassola treien la imatge que es venerava a l'església parroquial i feien una processó per les vinyes del voltant del poble. Totes anaven vestides de blanc i col·locaven a les mans de la imatge el raïm més gros que havien trobat i en tornar-la al temple cantaven els goigs en honor seu, implorant-li que durant la verema no fes mal temps. 08287-33 41.4463400,1.7298800 393904 4589085 08287 Torrelavit Sense accés Dolent Inexistent Popular Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova 119 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
68864 Pregàries a Sant Domènec https://patrimonicultural.diba.cat/element/pregaries-a-sant-domenec LLORAC I SANTIS, Salvador (2003): 'Torrelavit. Ahir i avui d'un poble del Penedès'. Edita: Ajuntament de Torrelavit, p. 330. Aquest costum ha desaparegut. Antic costum religiós pel qual els paperaires, tant de Lavit com de Terrassola, anaven per Sant Domènec, patró de l'aigua, a una capelleta que hi havia a la vora del Riudebitlles, dins el terme de la veïna vila de Sant Pere de Riudebitlles, i de la qual encara en queden restes, per a demanar al sant que el riu portés prou cabal per als recs a fi de fer moure les rodes dels molins paperers. A l'entorn de la capella es feia una gran festa consistent en ball i molta gresca. 08287-34 41.4463400,1.7298800 393904 4589085 08287 Torrelavit Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
68865 Costum per a curar la febre alta https://patrimonicultural.diba.cat/element/costum-per-a-curar-la-febre-alta SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): 'Retalls del folklore penedesenc'. Edita: Museu de Vilafranca - Museu del Vi. Vilafranca del Penedès, p. 129. Aquest costum no es practica actualment. Segons el folklorista Pere Sadurní (veure 'Bibliografia'), a Torrelavit hi havia un antic costum segons el qual calia vessar sobre el cap d'un malalt amb molta febre, la sang d'un colomí que acabaven de matar. 08287-35 41.4463400,1.7298800 393904 4589085 08287 Torrelavit Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
69017 Vot de poble de Lavit a Sant Sebastià https://patrimonicultural.diba.cat/element/vot-de-poble-de-lavit-a-sant-sebastia LLORAC I SANTIS, Salvador (2003): 'Torrelavit. Ahir i avui d'un poble del Penedès'. Edita: Ajuntament de Torrelavit, p. 325. Aquesta festivitat religiosa ja no està en ús. Segons Salvador Llorac, el dia de Sant Sebastià (20 de gener), era festa a Lavit i al Pla del Penedès, i la pagesia celebrava l'esdeveniment amb una missa cantada on es recitaven els goigs en honor al sant, advocat i protector contra la pesta i altres malalties contagioses. Es deia la següent estrofa: 'Sant Roc, sant Sebastià, guarda'ns de la pesta i de pecar; sant Sebastià, Sant Roc, guarda'ns de la pesta i del foc'. 08287-187 41.4463400,1.7298800 393904 4589085 08287 Torrelavit Sense accés Dolent Inexistent Popular Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova 119 2116 4.1 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
69018 Festa Major d'Hivern https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-dhivern-9 ENRIQUETA MALIVERN , Sardà (1978): 'Oracions de l'Antigor'. Miscel·lania Penedesenca. LLORAC I SANTIS, Salvador (2003): 'Torrelavit. Ahir i avui d'un poble del Penedès'. Edita: Ajuntament de Torrelavit, p. 325. La Festa Major d'Hivern se celebra l'últim cap de setmana de gener i s'organitzen diferents actes. Comença la tarda de dissabte amb de diverses activitats i espectacles lúdics seguits pel correfoc organitzat pels Diables i els Diables Infantils, i al vespre el sopar de Festa Major. A la nit es celebra l'acte més important: el ball de festa major, que comença després del pregó pronunciat per la Pubilla i l'Hereu del poble. Diumenge els actes festius comencen amb la missa de 12, seguit del Ball de Balls, on es ballen, entre d'altres, sardanes i es fa un vermut popular. A la tarda es realitzen altres activitats i es porta a terme l'entrega de premis del concurs de pessebres i del concurs de guarnicions dels establiments del municipi. Seguidament es fa un berenar per als assistents. 08287-188 Als seus orígens aquesta festa era una celebració religiosa que es realitzava el 25 de gener, dia de la conversió de Sant Pau, i coincidia amb la Festa Major de Terrassola. Per aquest motiu els terrassolencs feien el vot de poble a Sant Pau, a qui es venerava com a guaridor del mal d'espalma. Al llarg de la tarda es feia missa i cantada de goigs al sant per part dels escolans, que tot seguit passaven la bacina i finalment es repartien els diners recollits. Va desaparèixer com a tal al principi dels anys '60 del segle XX, per bé que actualment es celebra en el format de Festa Major d'Hivern. 41.4463400,1.7298800 393904 4589085 08287 Torrelavit Sense accés Bo Inexistent Popular Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Social 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova 119 2116 4.1 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
69019 Festa de la Santa Creu https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-la-santa-creu LLORAC I SANTIS, Salvador (2003): 'Torrelavit. Ahir i avui d'un poble del Penedès'. Edita: Ajuntament de Torrelavit, p. 327. Aquesta festivitat religiosa ja no està en ús. Aquesta festa religiosa es celebrava el 3 de maig. El mossèn, acompanyat dels escolans i gent del poble en processó, resseguia el terme parroquial, i quan arribava a l'anomenada creu de terme, feia la corresponent benedicció de les terres de la seva feligresia. Se sap que a Terrassola començava a la fita de Cal Potort, seguia per capdamunt del carrer de la Font i acabava a la Creueta a la vista de Sant Pere de Riudebitlles. Els feligresos de Lavit, després de passat per la capelleta-fita de Sant Isidre, que era coronada per una bonica creu de ferro, arribaven fins a la creu de Lavit, on beneïen el terme. Als anys '30 del segle XX encara es feia, com a mínim a Terrassola. 08287-189 41.4463400,1.7298800 393904 4589085 08287 Torrelavit Sense accés Dolent Inexistent Popular Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova 119 2116 4.1 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
69024 Conill vermell / Conill de l'era https://patrimonicultural.diba.cat/element/conill-vermell-conill-de-lera LLORAC I SANTIS, Salvador (2003): 'Torrelavit. Ahir i avui d'un poble del Penedès'. Edita: Ajuntament de Torrelavit, p. 333. Aquesta recepta ja no es cuina actualment a Torrelavit. Recepta de cuina típica de Torrelavit, segons la qual, d'un conill prèviament pelat, s'hi treien les entranyes, es netejava, era tallat a trossos ben petits i es posava a fregir amb força oli d'una manera sobtada fins que quedava ben ros, retirant-lo de la paella a continuació. A aquesta, en el mateix oli, s'hi afegia una cabeça d'alls pelats i laminats i, quan eren ben rossos, s'hi afegia una culleradeta de pebre vermell dolç i un parell de tomacons ratllats; s'hi afegia un cutxaró d'aigua i es tornava a posar el conill a coure durant mitja hora a foc lent i ja es podia servir. 08287-194 Segons Salvador Llorac (veure camp 'Bibliografia'), les cases de pagès de Torrelavit cuinaven aquest plat antigament i el guardaven per menjar-lo l'endemà al camp. 41.4463400,1.7298800 393904 4589085 08287 Torrelavit Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Tècnica artesanal Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova 60 4.2 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
69025 Xatonada de dijous gras https://patrimonicultural.diba.cat/element/xatonada-de-dijous-gras LLORAC I SANTIS, Salvador (2003): 'Torrelavit. Ahir i avui d'un poble del Penedès'. Edita: Ajuntament de Torrelavit, p. 333. Aquest àpat ja no es fa a Torrelavit. Recepta de cuina típica de l'antic poble de Terrassola, segons la qual, en un morter s'hi posaven ametlles seques escaldades, sense pellofa, uns alls prèviament pelats i un bitxo; es trinxava, i una vegada fet això s'hi posava un bon rajolí d'oli arbequí i es remenava fortament fins que es formés una pasta consistent; després s'hi afegia una mica de vinagre i un pols de sal, que es barrejava amb la salsa. Era emprat aquest condiment per amanir l'escarola, que prèviament havia estat tallada en trossos petits, preferentment de fulla ben blanca; a vegades es barrejava amb créixens, que donaven un sabor molt característic a l'amanida. S'hi afegien mongetes seques que havien estat bullides el dia abans, i es menjava tot barrejat. A banda, es feien truites, sobretot amb patates, es fregia cansalada i a vegades arengades com a acompanyant del plat descrit. 08287-195 Segons Salvador Llorac, el costum de fer aquest plat era molt antic, i es feia a l'antic poble de Terrassola. Era un àpat que encara a finals del segle XIX es feia comunitàriament a la plaça de l'església parroquial de Terrassola per dijous gras. 41.4463400,1.7298800 393904 4589085 08287 Torrelavit Sense accés Dolent Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Tècnica artesanal Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Oriol Vilanova 98 60 4.2 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:37
73057 Festa de Sant Antoni Abat https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-sant-antoni-abat-4 Desapareguda L'objectiu de la festa era la benedicció dels animals, malgrat que les protagonistes, almenys durant bona part del segle XX van ser les carrosses. El dia de celebració era el 17 de gener. Aquesta benedicció es realitzava a l'antiga església de Santa Maria de Vallformosa. Segons informació oral procedent de la Sra. Rosa Gras Romeu i la Sra. Rosa Romeu, aquesta festivitat es celebrava ja a principis del segle XX, malgrat que el seu testimoni es remunta fins els anys 1925-1930. en aquestes dates, hi havia tres colles o bàndols (la de Bellver, la de Cal Valentí i la de Cal Donato). Tradicionalment, el grup de Bellver, era identificat amb els veïns de Bellver. El grup de Cal Valentí era identificat amb els veïns de Vilobí que participaven d'idees dretanes, i el grup de Cal Donato, s'identificava amb veïns de Vilobí que participaven d'idees d'esquerres. Cadascun dels grups feia una carrossa guarnida amb guirnaldes i orles i amb ella es dirigia a l'antiga església de Santa Maria de Vallformosa. Allà, després de la missa, les carrosses es passejaven i eren beneïdes. A continuació cadascuna de les carrosses es dirigia a la seva seu (la cooperativa de Bellver, la casa de Cal Valentí de Vilobí, i la casa de Cal Donato de Vilobí) i es bevia i es ballava. Amb posterioritat a la guerra aquesta tradició de diverses carrosses va ser abandonada, i només eren uns quants que es dirigien amb algun cavall i algun carruatge per ser beneïts després de la missa. La celebració també va canviar de lloc, passant a fer-se a la plaça que hi ha davant de la moderna església de Vallformosa. Poc a poc aquesta festivitat s'anà perdent, fins que a finals dels anys seixanta desaparegué per complert. 08304-71 Vilobí del Penedés Aquesta festivitat pot documentar-se de forma oral al terme de Vilobí des d'almenys principis del segle XX, la seva forma a anat variant progressivament, passant el protagonisme dels animals a les carrosses durant els anys trenta, i finalment de nou als animals durant els anys seixanta. A finals d'aquesta dècada, amb la desaparició del treball i la tracció animal, va desaparèixer definitivament. 41.3901200,1.6635800 388269 4582927 08304 Vilobí del Penedès Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Sense ús 2019-12-03 00:00:00 Raquel Valdenebro Manrique 2116 4.1 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:42
73061 Tradició remeiera https://patrimonicultural.diba.cat/element/tradicio-remeiera Està desapareixent La Sra. Rosa Marquès Vidal, veïna de Vilobí del Penedès, va fer memòria d'algun dels remeis tradicionals que la seva mare, la Sra. Rosa Vidal, aplicava per guarir algunes de les malalties dels seus veïns. Tots els seus remeis estaven basats en el coneixmenet profund i tradicional de les herbes i el medi en el qual vivia. El coneixement li havia trasmés de forma oral la seva mare, malgrat que era la seva padrina la que realment tenia fama de ser una gran remeiera i coneixer molts remeis tradicionals. Aquest tipus de servei ho aplicaven a tothom qui ho demanava de forma gratuïta. Els demandants no eren només veïns de Vilobí, sinó que sovint hi recorria gent d'altres municipis de l'entorn. Aquest tipus de coneixement s'havia trasmés entre les dones de la seva família, sent només elles les úniques de Vilobí que ho posseïen. A continuació es descriuen alguns dels remeis que la informant recordava. - Remei per treure l'aire (mal d'ossos, refredat i malestar general) En aquest cas la remeiera anava a casa del malalt i omplia un plat fondo amb aigua fins a la vora i la deixava reposar fins que estigués ben quieta (l'aigua). A continuació es presignava. Agafava aigua amb un setrill i roixava amb unes gotes al malalt tot resant. Durant aquest procés també era molt important dir explicitament el nom de la persona i el lloc on havia nascut. A cotinuació tirava tres gotes d'oli al plat amb aigua. Si les gotes d'aigua s'escampaven el pacient realment tenia el mal i s'havia de treure l'aire. El procés curatiu de treure l'aire consistia en tallar amb un ganivet les gotes d'oli escampades al plat d'aigua, i a continuació la remeiera sortia al carrer amb el plat i tot resant tirava l'aigua cap al darrera, expulsant el mal de casa. Al cap d'un parell de dies els malats notaven una millora. - Remei contra el Per guarir als nens afectats de s'agafa un grapat d'una planta. Es collien quatre o cinc branques i es deixaven sobre una pedra propera al lloc on s'havien collit. A continuació es collien quatre o cinc branques més i es col·locaven dins un saquet de roba que s'engaxava (normalment amb una agulla) a la roba del nen de tal manera que li fregava la pell. Al cap d'uns quants dies quan s'assecaven tant les herbes del saquet com les deixades sobre la pell, el mal es curava. - Remei contra els còlics dels nounats. Per aliviar els còlics infantils dels nounats es feia servir una planta anomenada (Cuombros), que antigament abundava en les zones rocalloses, normalment prop de les pedreres. Aquesta planta fa una flor semblant a un aglà. Aquesta mena d'aglà es xafava i es col·locava amb una cataplasma prop del melic del nen, aliviant els síntomes. - Guarir l'espatllat Normalment es deia que una persona tenia un 'espatllat' o estava 'espatllada' quan tenia mal de panxa, inapetència o sensació de basques. Per saber si s'estava o no 'espatllat', la nit de Sant Joan s'havien de collir dues canyes, o bé una canya que s'obria per la meitat. El malalt es col·locava les dues canyes en posició perpendicular al cos a l'alçada de la panxa. Un dels extrems havia de tocar la paret. Si s'estava 'Espatllat' es podia veure com aquestes dues canyes s'acostaven per l'extrem que quedava lliure i finalment es creuaven. Aquesta operació es repetia dos o tres dies fins que es tornava a tenir apetit. 08304-75 Vilobí del Penedés Informació oral facilitada per la Sra. Rosa Marquès Vidal 41.3901200,1.6635800 388269 4582927 08304 Vilobí del Penedès Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Raquel Valdenebro Manrique Aquest tipus de tradició remeiera va ser aplicada per última vegada per la Sra. Rosa Vidal, la informant (Sra. Rosa Marquès Vidal) nomès ho havia vist aplicar o ho havia sentit explicar. (Cont. Descripció): - Remei contra el mal de collQuan es patia mal de coll es col·locava una 'pegat' o 'cataplasma' d'una herba anomenada rabanissa fins que es curava.- Remei contra el 'feel sobreexit' o inflamació de fetge.Aquest remei va ser explicat per la Sra. Pepita Marquès Guasch de Can Fontanals, a la qual la Sra. Rosa Vidal li havia aplicat de petita. Quan es diagnosticava en una criatura aquest tipus de mal calificat com a 'feel sobreixit', i que devia tractar-se d'algun tipus d'inflamació del fetge, es collia un tipus d'herba amb la cual es feia una infusió diària. Algunes de les fulles o branques d'aquesta herba es deixaven sense arrencar al lloc d'origen. Al pacient se li administrava aquesta infusió durant set dies seguits. Durant aquests set dies el pacient havia d'orinar a sobre del manoll d'herbes que havien quedat al lloc de recollida. Al cap de set dies de veure l'infusió i orinar, les herbes plantades s'havien assecat i el mal havia marxat. 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:42
73062 Costum per curar els herniats https://patrimonicultural.diba.cat/element/costum-per-curar-els-herniats Està desapareixent Segons informació oral facilitada per la Sra. Pepita Marquès de la casa de Can Fontanals, fins als anys trenta al terme de Vilobí es mantenia -encara que molt malmesa- la tradició de guarir als nens herniats la nit de Sant Joan. Encara que ella personalment no ho va veure en persona, la seva mare i avia explicaven com per procedir a tal fi, la nit de Sant Joan portaven al nen al bosc, i a les dotze de la nit es procedia a obrir un roure amb una falca de ferro, un cop fet aixó, es procedia a pasar el nen d'una banda a l'altra pel mig del forat obert cantant la següent dita: : ' Joan, aquí t'el dono trencat. Pere, aquí t'el torno. Joan, aquí t'el dono trencat. Pere, aquí t'el torno. Joan, aquí t'el dono trencat. Pere, aquí te'l torno curat.' A continuació es feia una festa a la familia. La roba de la criatura amb la qual l'havien passat d'un costat a l'altra es deixava dins el forat. A continuació l'arbre es lligava amb una corda, i era condició imprescindible que l'arbre no es morís. En aquest cas la tradició explicava que el nen quedava guarit. 08304-76 Vilobí del Penedés Informació facilitada per la Sra. Pepita Marquès de Can Fontanals 41.3901200,1.6635800 388269 4582927 08304 Vilobí del Penedès Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Raquel Valdenebro Manrique 63 4.5 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:42
73065 Festa del vot per Sant Roc https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-vot-per-sant-roc LLORAC I SANTÍS S. (1991) Vilobí del Penedés. Passat i present. Ajuntament de Vilobí del Penedés. NONELL BRU S. (1984) Màrtirs del Penedès. Barcelona SADURNÍ I VALLÈS P. (1982) Retalls de folklore penedesenc. Museu de Vilafranca. Festivitat recuperada Celebrada el segon diumenge abans de Pasqua. Segons informació oral procedent de la Sra. Pepita Marquès, aquesta celebració es reduïa a una missa oferta en devoció del Sant. Actualment la festivitat s'ha recuperat i consisteix en una missa oficial i un vermut popular. 08304-79 Vilobí del Penedés Segons Salvador Llorac (LLORAC, 1991:164) aquesta festivitat es celebra almensy des del segle XVII. Els seus orígens els relaciona amb la tradició que relaciona el poble de Vilobí amb Sant Roc. La tradició oral, relaciona els orígens de la devoció a Sant Roc al terme de Vilobí amb les grans epidèmies de pesta de finals de l'Edat Mitjana. Sant Roc era un personatge de vida llegendària originari de Montpeller (Provença), que va viure entorn al 1295-1327. Procedent d'una família de comerciants adinerats, va optar per renunciar als privilegis materials de la seva herència familiar i anar en peregrinació a Roma vivint de caritat en plena pobresa. Acompanyat sempre d'un gos fidel, la tradició el relaciona guarint malalts de pesta al llarg del camí, fins que ell mateix es va contagiar. Davant d'aquesta situació era el gos qui sempre s'ocupava de proporcionar-li menjar i llepar-li les nafres. El seu culte s'extengué per Europa durant el segle XV com a patró protector de les epidèmies mortíferes. A Barcelona es venerava des de la pesta de 1587, i a altres indrets de la Península Ibérica des de les mateixes dates, sent el dia oficial de la seva veneració el 16 d'agost. L'advocació a Vilobí prové del temps de la Guerra dels Segadors i de la pesta que s'extengué per aquelles dates (entre el 1649 i 1653), que va ser terrible i va causar una gran mortaldat. Segons la llegenda, a Vilobí i al lloc de Vallformosa, tot hi havent-hi forasters no va morir ningú, la qual cosa es va interpretar com una intersecció protectora del Sant, que des d'aleshores és venerat al poble com a Sant Patró. 41.3901200,1.6635800 388269 4582927 08304 Vilobí del Penedès Sense accés Bo Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Manifestació festiva Pública Lúdic 2023-08-02 00:00:00 Raquel Valdenebro Manrique 98 2116 4.1 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:42
73066 Ball de Sant Roc i el gos https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-sant-roc-i-el-gos LLORAC I SANTÍS S. (1991) Vilobí del Penedés. Passat i present. Ajuntament de Vilobí del Penedés. NONELL BRU S. (1984) Màrtirs del Penedès. Barcelona SADURNÍ I VALLÈS P. (1982) Retalls de folklore penedesenc. Museu de Vilafranca. Desaparegut El ball de Sant Roc i el gos era representat tradicionalment el dimecres abans de Setmana Santa. Segons Salvador Llorac (LLORAC, 1991:167) aquest ball era representat davant de la plaça de l'antiga església de Vallformosa. Aquest indret no s'ha pogut confirmar a través de la informació oral procedent dels informadors entrevistats, que ho recordaven segons uns a la plaça major i altres davant de l'actual parròquia de Santa Maria de Vallformosa. La interpretació del ball era la següent: El protagonista anava vestit de pelegrí amb un bordó i esclavina i duia un barret amb una petxina, i a la mà un bastó amb una carbassa penjada. Portava un camal dels pantalons arremangat, amb la cama nua, a la qual hi havia simulades unes nafres. El gos que l'acompanyava llepava les nafres (que normalment eren de sucre). Sortia un diable que intentava temptar en tota classe d'insinuacions a Sant Roc, el qual dansava frenèticament entorn del sant, fent tot tipus de gestos grotescos, però ell s'afanyava de voler gaudir els empestats i de demanar el bé per a tothom. Durant el curs de l'acte es feien diversos simulacres de miracles, els quals els parroquians congregats seguien amb molt d'entusiasme. Finalment l'actor que representava el Sant i el gos entraven a l'església i el personatge es posava a pregar davant la capella dedicada a Sant roc amb el gos al seu costat. Es diu que era l'únic dia de l'any que es permetia l'entrada d'un animal al temple. 08304-80 Vilobí del Penedés No es pot precisar amb exactitud la data d'origen d'aquesta representació teatral ballada, que arrencaria potser la tradició pre-tridentina de representacions teatrals: misteris, passions etc.. a dins i al voltant de l'església, durant diverses dates senyalades del calendari litúrgic. Si que podem documentar millor, a través de la tradició oral, els orígens de la devoció a Sant Roc al terme de Vilobí, relacionada amb les grans epidèmies de pesta de finals de l'Edat Mitjana. Sant Roc era un personatge de vida llegendària originari de Montpeller (Provença), que va viure entorn al 1295-1327. Procedent d'una família de comerciants adinerats, va optar per renunciar als privilegis materials de la seva herència familiar i anar en peregrinació a Roma vivint de caritat en plena pobresa. Acompanyat sempre d'un gos fidel, la tradició el relaciona guarint malalts de pesta al llarg del camí, fins que ell mateix es va contagiar. Davant d'aquesta situació era el gos qui sempre s'ocupava de proporcionar-li menjar i llepar-li les nafres. El seu culte s'extengué per Europa durant el segle XV com a patró protector de les epidèmies mortíferes. A Barcelona es venerava des de la pesta de 1587, i a altres indrets de la Península Ibérica des de les mateixes dates, sent el dia oficial de la seva veneració el 16 d'agost. L'advocació a Vilobí prové del temps de la Guerra dels Segadors i de la pesta que s'extengué per aquelles dates (entre el 1649 i 1653), que va ser terrible i va causar una gran mortaldat. Segons la llegenda, a Vilobí i al lloc de Vallformosa, tot hi havent-hi forasters no va morir ningú, la qual cosa es va interpretar com una intersecció protectora del Sant, que des d'aleshores és venerat al poble com a Sant Patró. És també degut a aquest motiu que els administradors del ball havien de ser sempre forasters. 41.3901200,1.6635800 388269 4582927 08304 Vilobí del Penedès Sense accés Dolent Inexistent Patrimoni immaterial Música i dansa Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Raquel Valdenebro Manrique 62 4.4 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:42
73397 Els càntirs de Vilafranca https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-cantirs-de-vilafranca PATRICI (1911). 'A trencar cantis. Costum vilafranquina estingida', dins Quinzenal El Labriego, Vilafranca del Penedès, 15 de febrer de 1911, pp. 5 i 6. PATRICI (1912). 'Els cantis de Vilafranca', dins Quinzenal El Labriego, Vilafranca del Penedès, 30 de novembre de 1912, pp. 5 i 6. XVIII-XIX no vigent L'ofici de terrissaire que feia càntirs era molt arrelat a Vilafranca. Es coneixien amb el nom de càntirs de Vilafranca els càntirs negres que s'hi feien. El lloc on s'ajuntaven aquests terrissaires era al voltant de la plaça Jaume I. Un dels costums, avui perdut, relacionat amb aquesta indústria, és la trencadissa de càntirs que es feia a la sortida dels casaments. Quan els nuvis sortien de l'església, els convidats, companys o amics de la colla, es dedicaven a trencar càntirs als seus peus. Sovint els seguien amb un carro ple de càntirs i els anaven trencant fins al convit. Es tractava de càntirs que sortien del forn amb alguna deformació o defecte de cuita i, per tant, no es podien vendre com un càntir d'aigua. 08305-219 Vilafranca del Penedès A principis de segle XX ja es parla com una tradició desapareguda. Alguns terrissers que recull la bibliografia són 'el Perlas', 'l'Hermità', 'el Pa i Figues' i 'el Trius'. 41.3470100,1.6967500 390970 4578099 08305 Vilafranca del Penedès Sense accés Dolent Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Tradició oral Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 98 61 4.3 3 Patrimoni cultural 2024-06-06 06:42
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural

Mitjana 2024: 168,48 consultes/dia

Sabies que...?

...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?

La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).

Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc