Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 58714 | Cal Tomàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tomas-5 | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de masies i cases rurals; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. | XVIII-XIX | En ruïnes, no conserva la coberta i una gran part està envaïda per la vegetació. | Cal Tomàs és una antiga casa, actualment en ruïnes, situada en el paratge de la Mesquita, per sobre mateix de les feixes de La Farinera. El seu accés es fa pel carrer del Roser. En arribar a un barri, a mà esquerra hi ha un pas que travessa la torrentera que porta el nom de la casa. Resseguint el marge dret, a mà dreta hi ha un corriol que s'hi enfila. L'edifici és de planta rectangular, amb planta baixa i sota cobert. Bona part d'ella està fonamentada a la roca adaptant-se perfectament a l'orografia del terreny. La façana nord-oest queda protegida dels vents per la part més alta del turonet que té un desnivell en relació a la casa d'uns deu metres aproximadament. El paredat és de pedra irregular collat amb argamassa de morter de calç; el gruix màxims de les parets mestres és de 0,70 metres. Les pedres cantoneres destaquen de la resta de la construcció perquè està molt més ben escairada. No es conserva la portalada principal i algunes de les obertures semblen haver estat refetes amb maó. A l'interior envaït per la brolla de romaní s'endevinen les compartimentacions de la planta baixa. A la part inferior de la façana orientada al nord-est, arran de terra, s'observa una boca que dona accés a una cisterna. És de planta rectangular i mesura 3 per 2 metres de costat, per una alçada màxima d'1,5 metres. Es conserva part de l'arrebossat d'impermeabilització i la coberta de volta. En el mateix pany de mur (cap a llevant) hi ha les restes de la boca del forn de pa, fet de pedra amb un arc de descàrrega de maons disposats a plec de llibre. L'edifici compta també amb una tina i barraca. Estan adossades a la façana sud-oest i de llevant respectivament. La tina, és de planta quadrangular, amb la coberta (que era de teula àrab) a un sol vessant. Sembla que en el moment de la construcció de la tina es va modificar l'estructura de la façana, aixecant-la i eixamplant-la en aquest indret. Mesura 2,80 m de fondària a nivell del brescat per 2,60 m de costat. El seu interior és net, sense enderroc; hi creix una figuera; dels cairons que la recobrien, de fang vernissat només en queden tres o quatre a la part inferior. La barraca amb la boixa està adossada a la façana orientada al sud-est. La coberta, de bigam i llates de fusta amb cobert de teula àrab està ensorrada. La facilitat d'accés i la urbanització que hi ha a pocs metres va convertir aquestes ruïnes en terreny de joc que ara ja sembla abandonat. A l'interior de la barraca hi ha un vell sofà i el seient d'un vehicle dos cavalls que tapa la boixa. | 08179-35 | La Mesquita | Posteriorment a la construcció aquest indret podria haver servit d'amagatall durant alguna guerra. S'han observat, en molts dels murs, espitlleres realitzades a posteriori amb maó, algunes d'elles gratant la pedra i col·locant maons drets en forma de ventall amb l'objectiu de recolzar-hi un fusell. El propietari del molí de La Farinera ens explica que ell sempre ha conegut aquesta casa ensorrada i el seu pare també. | 41.6277300,1.8952700 | 407977 | 4609034 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58714-foto-08179-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58714-foto-08179-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58714-foto-08179-35-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Una mica més amunt, en direcció oest, s'ha localitzat una barraca de pedra seca enfonsada. Al davant de la porta havia caigut una pedra motllurada procedent d'un brancal probablement de la casa. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||
| 58715 | Barraca 2 de les Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-les-cases | RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Enderrocada. | Restes d'una barraca de pedra seca que es localitza en el marge, a mà esquerra on el camí de les Cases bifurca amb el camí que volta fins a Les Boades. En aquest punt hi ha una torre d'alta tensió a mà esquerra. La construcció dista uns seixanta tres metres aproximadament. Arran de camí en el marge de pedra seca parcialment enfonsat s'observa un gran bloc de pedra, planer amb una mena de graó retallat a mà dreta que permet enfilar-se des del camí. Els murs amb un gruix de 0,75 m, presenten una forma irregular; resseguien la plataforma per ambdós costats (llevant i ponent) que mesura 2,80 d'amplada per 1,90 m (mesures preses a l'interior). El de l'esquerra està descalçat de la seva base. A la part posterior, es conserva un muret de pedra seca amb part de l'arrencada de la volta que té una alçada màxima d'un metre. Destaca el que sembla un cocó o tinell retallat a la roca amb volta arquejada de pedra que finalitza amb una falca central que clou l'arc. La seva amplada és considerable, mesura 0,80 m per una alçada visible de 0,30 m. El seu interior està reblert amb pedra i terra. | 08179-36 | Les Cases | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6388600,1.9229200 | 410296 | 4610241 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58715-foto-08179-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58715-foto-08179-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58715-foto-08179-36-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Consta inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 19296. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||
| 58716 | Barraca 1 de la Carena de la Casa Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-de-la-carena-de-la-casa-vella | RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Enderrocada. | Restes d'una barraca de pedra seca que es localitza en el vessant sud-est de la Carena de la Casa Vella. S'hi accedeix des del trencall situat abans d'arribar a la masia, just al costat d'una torre d'alta tensió que hi ha a mà esquerra del camí. En aquest indret hi ha una bifurcació a mà dreta que mena a Les Boades. L'accés es fa des de dalt del camí, entrant per la carena i baixant pel unes antigues feixes ocupades ara per pins, cirerer d'arboç, brolla de romaní i argelaga. Les restes de la construcció estan ubicades en un cap de feixa, amb el mur de llevant molt més alt que els altres, i la part de ponent lleugerament adossada al marge. Consisteix en un habitacle no gaire alt, de planta circular, que mesura dos metres de diàmetre interior per una alçada màxima conservada d'1,10 m (interior). La porta, orientada al sud-oest, mesura 0,70 m d'alçada màxima per una amplada màxima a l'exterior de 0,70 m i de 0,50 m a l'interior. Tenia dues llindes planes, però només es conserva dempeus la situada a l'interior. El gruix del murs a nivell dels muntants és de 0,75 m, mentre que la corona de llevant mesura 1,10 m d'amplada (punt d'arrencada de la volta). La coberta estava realitzada per aproximació de filades; una part de les lloses planes està enfonsada al seu interior. Es conserven dos tinells o cocons. El primer està situat a mà esquerra, arran de terra (0,40 m d'amplada per 0,30 m d'alçada per 0,70 m de fondària); el segon, al davant de la porta. Es conserva la lleixa i la pedra plana superior que s'ha després. Mesurava 0,46 m d'amplada per 0,35 m d'alçada per una fondària aproximada de 0,50 m. No tenia espitlleres. | 08179-37 | Les Cases | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6363300,1.9275200 | 410675 | 4609955 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58716-foto-08179-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58716-foto-08179-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58716-foto-08179-37-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Consta inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 19294. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||
| 58717 | Barraca 2 de Les Boades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-les-boades | <p>RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. SUADES, Ramon (2016). Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.</p> | XVIII-XX | L'esllavissament de la corona i part de la coberta van passant factura a la construcció. | <p>Barraca de pedra seca situada al sud-oest de Les Boades Velles, al capdamunt de la carena, entre dues torrenteres que desguassen al torrent d'en Roca. Per arribar-hi seguir la pista que abans d'arribar a Les Cases, trenca a mà dreta en direcció a Les Boades. Un cop travessat el gual del torrent d'en Roca, continuar fins un revolt molt tancat. Des d'aquest indret enfilar-se per la tartera en direcció nord i travessar un bosquet fins arribar al capdamunt d'una codina des d'on es domina el mas de Les Cases. La barraca està situada al bell mig, dessota un pi. Es tracta d'una construcció aèria aïllada de planta circular, que mesura 2,45 m de diàmetre interior. La pedra emprada en la construcció és irregular, sense desbastar, falcada amb pedruscall. Un moviment estructural ha provocat l'enfonsament d'un apart de la corona exterior i conseqüentment de la coberta que ja ha perdut tot el recobriment de terra. La porta d'accés està orientada al sud, mesura 1 metre d'alçada per 0,60 m d'amplada màxima i 0,45 m de mínima. Té una sola llinda de grans dimensions més o menys plana. Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta segueix el sistema constructiu de la falsa cúpula, per aproximació de filades amb llosa de tancament central que en aquest cas es troba clavada perpendicularment al terra de la barraca. L'alçada màxima a l'interior és de 2,10 metres. L'alçada del voladís mesurat a la porta d'entrada és d'1,15 m d'alçada. A l'interior, entrant a mà esquerra, hi ha un cocó o tinell arran de terra que mesura 0,30 m d'amplada per 0,35 m d'alçada per 0,50 m de fondària respectivament. Té una espitllera orientada a l'oest. Una trentena de metres més al nord de la construcció, hi ha un marge d'argiles amb roqueter emprat com a pedrera per a la construcció de la barraca.</p> | 08179-38 | Les Boades | <p>La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.</p> | 41.6428200,1.9373500 | 411503 | 4610666 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58717-foto-08179-38-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58717-foto-08179-38-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58717-foto-08179-38-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2021-11-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Però si en el mapa de Ramon Suades (2006). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||
| 58718 | Nucli antic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-antic-4 | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars. MORENO, M. Dolors (1997). Les masies de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 73 - 81. | XVIII-XX | L'estat de conservació és desigual. Mentre unes han estat reformades, d'altres que no estan habitades presenten un estat d'abandó i denoten que mai s'hi ha fet una reforma. | Conjunt format per habitatges d'un cós al voltant dels carrers de Sant Isidre i d 'Heribert Pons. Són de planta rectangular i, generalment, consten de planta baixa i pis. En algunes s'han fet reformes posteriors (ss. XIX o XX) i s'ha afegit un pis. Les construccions s'adapten al terreny, en lleugera pendent nord-oest ; sud-est i les façanes s'alineen lleugerament cap el sud-oest. Davant les cases, a l'altre costat del carrer, les edificacions, si n'hi ha, són més baixes o es tracta d'annexos i coberts. D'aquesta manera no s'impedeix l'accés a la llum solar, la ventilació i les vistes. En algunes façanes s'observen les dates de construcció de la casa (1778, 1779 i 1780) o d'alguna reforma (1902). També algunes han recuperat el motiu de la casa, com a Cal Sastre, Cal Jep o Ca l'Anton. A la part posterior, bona part d'elles conserven els cups o les tines de fermentació del raïm, ara en desús. A mitja alçada, unes escales comuniquen el carrer d 'Heribert Pons amb el de Sant Isidre. Al final, en la part més baixa, també s'uneixen per unes escales. A l'alçada de Cal Sastre (núm. 26) hi trobem un pas elevat que comunica la casa amb l'edifici construït al seu davant, deixant un pas cobert sostingut per una volta. | 08179-39 | Rellinars | Les primeres cases del nucli urbà es construeixen al segle XVIII, és el que ara en diem nucli antic. Abans, la població vivia disseminada en masies i cases de pagès. Però el creixement econòmic del moment propicia el desenvolupament d'incipients formes de comerç per a viatgers i nous estadants. En el llibre de Passament de Comptes de l'Ajuntament (Moreno, 1986) es llegeixen els noms de les primeres famílies que l'habitaren i que s'ha mantingut força estable. | 41.6379200,1.9100900 | 409226 | 4610150 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58718-foto-08179-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58718-foto-08179-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58718-foto-08179-39-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | Al costat de les escales que hi ha a mitja alçada i adossada al mur d'una de els cases, hi ha una font de brollador. A la façana de la casa hi ha una rajola amb el nom d' 'El Galliner'. | 119|94|98 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||
| 58719 | Barraca 1 de la Solella de La Ferreria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-de-la-solella-de-la-ferreria | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Coberta i part posterior enfonsada. | Barraca de pedra seca situada en un revolt, a mà esquerra del camí de terra que ressegueix el vessant de soleia del Turó de Planeres. S'hi accedeix a partir de la carretera B-122 que va de Terrassa a Rellinars, i arribats al PK. 13.700 girar a mà esquerra en sentit oposat al Camí de Les Boades. En aquest indret, només entrar, la pista de terra bifurca. Deixarem el camí de mà dreta que va de Rellinars a Can Còdol i continuarem pel de l'esquerre. Es tracta d'una construcció aèria de planta circular (2,10 m de diàmetre), en mal estat de conservació. Feta de pedra irregular sense desbastar. Les pedres més grans són els brancals i la llinda plana. La porta d'accés està orientada al sud-oest (1,40 metres d'alçada per 0,550 d'amplada màxima). Els murs tenen un gruix que oscil·la entre els 0,55 i els 0,60 metres. De la coberta, només se'n conserva l'arrencada de la volta, que era per aproximació de filades amb una llosa de tancament central. Conserva un parell de pedres del voladís (que mesura des del terra 1,55 metres) característic que impedeix les filtracions d'aigua en cas de pluja. A l'interior hi ha dos tinells o cocons. Arran de terra es conserven les restes d'un que mesura 0,30 m d'amplada per 0,20 m d'alçada per 0,50 de fondo. El segon ha perdut el fons per enderroc; mesurava 0,40 m per 0,38 m per uns 0,45 m de fons. | 08179-40 | Solella de La Ferreria | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6276200,1.9226700 | 410259 | 4608993 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58719-foto-08179-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58719-foto-08179-40-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58719-foto-08179-40-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La barraca la va localitzar, l'octubre de l'any 2016 per Ramon Suades.Aquesta barraca consta al web de la Wikipedra amb el número 7386. Hi ha un error en la delimitació de termes. La barraca pertany al terme de Rellinars i no a Vacarisses tal i com està referenciat a la fitxa corresponent. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||
| 58720 | Barraca 2 de la Solella de La Ferreria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-la-solella-de-la-ferreria | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | El desplaçament de la llosa central i la manca de recobriment de la coberta està provocant filtracions d'aigua a l'interior, malmetent l'estructura general. | Barraca de pedra seca situada dins el bosc, sense corriol d'accés, al capdamunt del vessant de la Soleia de la Ferreria. L'accés més fàcil es fa a partir de la carretera B-122 que va de Terrassa a Rellinars, i arribats al PK. 12.500 a mà dreta hi ha un pla per deixar-hi el vehicle. Des d'aquest indret, només cal travessar la carretera en direcció oest. Es tracta d'una construcció aèria de planta circular (1,90 m de diàmetre), damunt d'una codina, aprofitant el pendent del marge. Està feta de pedra irregular, sense desbastar, ben falcada de pedruscall. Té una llinda plana. La porta d'accés està orientada al sud (1,05 metres d'alçada per 0,45 d'amplada màxima). Els murs tenen un gruix de 0,55 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb llosa de tancament central, en aquest cas desplaçada lleugerament. L'alçada des del terra al centre de la volta és d' 1,90 metres. Conserva una minsa part del voladís (que mesura des del terra 1,75 metres) característic que impedeix les filtracions d'aigua en cas de pluja. Les molses i la vegetació herbàcia, retenen la poca terra que queda en superfície, però sense restauració l'enderroc sembla inevitable. A l'interior hi ha un cocó arran de terra (mesura 0,40 m d'amplada, per 0,27 m d'alçada per 0,45 m de fondo respectivament). Hi ha dues espitlleres, orientades cap al nord i cap a l'oest respectivament. | 08179-41 | Solella de La Ferreria | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6274900,1.9310900 | 410960 | 4608970 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58720-foto-08179-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58720-foto-08179-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58720-foto-08179-41-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Consta inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 18573. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||
| 58721 | Capitells església vella de Sant Pere i Sant Fermí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capitells-esglesia-vella-de-sant-pere-i-sant-fermi | FERRAN, Domènec (1991). Sant Pere i sant Fermí de Rellinars; dins Catalunya Romànica, XVIII (El Vallès Occidental. El Vallès Oriental). Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 139 i 140. MUSEU de TERRASSA (1999). Art Medieval. Una col·lecció del Museu. Terrassa: Ajuntament de Terrassa. Regidoria de Cultura.(Catàlegs del Museu), 51, cat. 37, 51. PLADEVALL, Antoni et alii (1991). Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, dins Catalunya Romànica, XVIII (El Vallès Occidental. El Vallès Oriental), pp. 136-140. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona. | XIII | El 1.844 està trencat en un dels angles i en una de les cares s'ha perdut a la pràctica totalitat de la decoració. El 1.845 es troba més ben con servat. | El Museu de Terrassa conserva dos capitells provinents de l' de Sant Pere i Sant Fermí. El número 1.844 fa 30,5 x 30 x 31 cm i és de pedra sorrenca. Es troba reutilitzat en la base del mur del campanar de cadireta, damunt l'absis construït entre els segles XVII i XVIII. La seva decoració és d'estil corinti i forma tronco piramidal invertida, amb collarí de secció semicircular llisa. El fris o tambor és decorat en tres cares, cosa que fa pensar que aniria en un pilar adossat en un mur. La decoració és geomètrica i vegetal, amb grans fulles lanceolades que arrenquen del collarí amb tija central i folíols paral·lels inclinats. Al damunt, hi trobem caulicles enrotllats. Els motius geomètrics són cargols espiraliformes afrontats , volutes i incisions amb motius mixtilinis en vertical. Cadascuna de les tres cares culmina amb un dau central rectangular a tall d'àbac. El número 1845 fa 30 x 30 x 29 cm i també és de pedra arenosa. Aquest és decorat només per dues cares. Per tant, ens fa pensar que es tractava d'un capitell cantoner. També es va reutilitzar. Els motius decoratius són dues cintes tija, acabades amb cargols espiraliformes simètrics. Entre totes dues hi ha un motiu geomètric en ziga-zaga que culmina amb un botó amb radis segmentat en relleu. Ambdues cares culminen amb un dau central rectangular a tall d'àbac. A les arestes apareixen grans fulles lanceolades que arrenquen del collarí amb tija central i folíols paral·lels inclinats. Sobre aquestes es generen caulicles enrotllats. Per Ferran (1991), tant les proporcions com la decoració i l'estil arcaïtzant i tosc i un caràcter geometritzant sense relleu, fan pensar en una cronologia pre-romànica ; però l'estructura s'adiu més amb una cronologia tardana del segle XIII. | 08179-42 | Extrem occidental de la Riera de Rellinars | Ingressaren al museu conjuntament amb una ara i diversos fragments de pintura mural. Fou l'any 1961, abans de l'enderrocament parcial de l'edifici. | 41.6414600,1.8946900 | 407948 | 4610559 | 08179 | Rellinars | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58721-foto-08179-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58721-foto-08179-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58721-foto-08179-42-3.jpg | Legal i física | Medieval|Romànic | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | Formen part del fons del Museu de Terrassa amb els números d'inventari 1.844 i 1.845. Només el segon es troba en exposició publica. | 85|92 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||
| 58722 | Barraca 1 de la font del Càntir | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-de-la-font-del-cantir | <p>PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11.</p> | XVIII-XX | Només en queden molt poques restes visibles | <p>Restes d'una barraca de pedra seca situada en el marge dret del corriol que mena a la Font del Càntir o a la cova Japarrona com també se la coneix. Les restes estan molt malmeses degut a l'eixamplament del corriol i les pedres de l'enfonsament han estat retirades probablement ja fa molts anys. Era de planta circular adossada al marge. S'observa una part de la paret interior i les arrencades de la corona per ambdós costats.</p> | 08179-43 | Font del Càntir | <p>La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.</p> | 41.6516500,1.9218200 | 410222 | 4611662 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58722-foto-08179-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58722-foto-08179-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58722-foto-08179-43-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca amb el codi 26636. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||
| 58723 | Pintures murals de l'església vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pintures-murals-de-lesglesia-vella | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. MASAGUÉ, Josep M. (1997). Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 85 - 92. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars. PLADEVALL, Antoni et alii (1991). Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, dins Catalunya Romànica, XVIII (El Vallès Occidental. El Vallès Oriental), pp. 136-140. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona. | X-XIII | En alguns costa molt distingir cap forma. | Una dotzena de plafons de pintura mural que decoraven les parets de l' de Sant Pere i Sant Fermí. Alguns mostren elements decoratius i figuratius que encara es poden distingir, però d'altres no. Segons Montserrat Peregrina (dins PLADEVALL, 1991), la localització exacta de les pintures és difícil d'assignar ja que no hi ha documentació tècnica del moment de l'extracció, a banda d'unes fotografies en blanc i negre. Algunes estaven en el mur sud, a l'arrencada de la volta i a la dels arcs faixons. No es pot saber si el mur occidental estava decorat. Les obertures practicades al mur nord i la reforma de la part oriental fan inviable saber si tenien decoració. L'església pre-romànica també conserva fragments pictòrics in situ, a l'ull de bou i a l'arc triomfal de l'absis desaparegut. Segons la mateixa autora, es tracta d'una pintura de gamma cromàtica pobra, amb tons de vermells i negres. Amb escenes de tradició romànica, tot i que s'apunta un intent d'estilització gòtica, com és el cas de l'escena de Sant Pere crucificat, la fortificació, els motius heràldics o l'animal en actitud rampant. La majoria de motius ornamentals són presents des de la primera meitat del segle XII fins al segle XIII i alguns fins el segle XIV. Tots compleixen una funció ornamental, i de vegades separadora d'escenes. | 08179-44 | Església vella de Sant Pere i Sant Fermí | Aquestes pintures es van arrencar l'any 1961. El mateix any, els amics dels Museus de Barcelona en van fer donació al Museu de Terrassa. | 41.6414600,1.8946800 | 407947 | 4610559 | 08179 | Rellinars | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58723-foto-08179-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58723-foto-08179-44-3.jpg | Legal i física | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es troben en el Museu de Terrassa,; inventariats amb el número de registre 10,13,15, 16, 32, 49, 59, 72, 81, 82, 83, i 4979; que han cedit les fotografies que adjuntem. | 85 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||
| 58724 | Pintures murals de Les Ferreres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pintures-murals-de-les-ferreres | <p>AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de masies i cases rurals; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars. MORENO, M. Dolors (1997). Les masies de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 73 - 81. MORENO, Maria Dolors (1997). Les pintures de les Farreres (s. XIX); dins Ronda Vallesana, p. 98-100. ROVIRA, Pere; CASAL, Neus; PEÑA, Cari de la; LASUNCIÓN, Montse (2010). Informe tècnic sobre el mas Les Ferreres de Rellinars i les pintures murals sobre la Guerra del francès. Direcció General del Patrimoni Cultural del departament de cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Inèdit.</p> | XIX | Cal prendre mesures a curt termini que permetin retrobar de nou la capa pictòrica i netejar algunes reparacions realitzades amb ciment, guix o escaiola que distorsionen notablement la percepció del conjunt original i una intervenció de conservació-restauració de les pintures murals. | <p>Les pintures murals del mas de Les Ferreres estan situades a la sala de la planta pis de la casa pairal. Estan realitzades amb la tècnica del tremp, probablement al tremp de cola sobre una preparació efectuada en el mur de pedra a base d'un arrebossat amb morter de sorra i calç i lliscat de guix a la part superior i un armari de fusta encastat preparat en superfície per una capa de guix. Les dimensions de l'estança és de 3,20 m d'alçada per 3,80 m d'amplada per 9,34 m de llargada i la superfície decorada és de 0,65 metres quadrats. El cicle pictòric que decora la sala noble està format per catorze escenes figuratives que representen els fets que varen tenir lloc a Manresa durant la Guerra de la Independència coneguda també com a Guerra del Francès (1808-1814). Estan distribuïdes pels quatre murs i alhora emmarcades per un seguit de decoracions també policromades a base de greques, sanefes de garlandes i motius d'inspiració vegetal, medallons i cortinatges i marbrejats. Les escenes representen: la crema del paper segellat; la distribució d'escarapel·les patriòtiques al poble revoltat; la reunió a la Sala Capitular de l'Ajuntament de Manresa; la reunió de la Junta de Govern Superior del Principat, la primera Batalla del Bruc; la segona Batalla del Bruc i el Timbaler del Bruc. Una de les decoracions, traspassa els límits del mur i decora una porta de fusta que quedava així camuflada com un armari encastat, a l'interior del qual hi ha una fusta que donava pas a un amagatall utilitzat durant la guerra. Algunes de les escenes reproduïdes més importants són la crema del paper segellat del 2 de juny de 1808, dia del mercat setmanal, quan va arribar el paper oficial emès pel Govern francès on s'anunciava l'impost que s'havia d'aplicar a la població per finançar la campanya bèl·lica i el govern. La resposta dels manresans va ser la crema del paper a la Plaça Major. El motí popular va comportar l'execució del tinent coronel Francesc Codony i la fugida de l'alcalde de Manresa, Joaquim de Torres. Aquest fet va ser l'origen de l'organització de la resistència amb la creació de la Junta Local de Manresa amb l'armament dels veïns del municipi i dels voltants. Una altra escena destacable són les batalles del Bruc, que donen origen al mite del Timbaler del Bruc, un noi de Santpedor que hauria dirigit la batalla amb un tambor. La primera de les batalles que va tenir lloc el 6 de juny de 1808 forçava la retirada dels francesos que es dirigien a Barcelona sota el comandament del general Schwarz amb la intenció d'arribar a Saragossa. La segona batalla, del 14 de juny de 1808, els catalans dirigits pel coronel J. Baget, forçaven la retirada de les tropes franceses encapçalades pel general Chabran. Finalment, el 1810 els francesos entraven a Manresa pel Vallès.</p> | 08179-45 | Les Ferreres | <p>Els murals haurien estat pintats als voltants del 1811 per un frare cartoixà que es va allotjar a la masia cap a principis del segle XIX fugint de la cartoixa de Montalegre durant la Guerra del Francès. Al Museu Comarcal de Manresa es conserven unes còpies realitzades en oli sobre tela l'any 1897 per Francesc Cuixart i Barjau constituint tot plegat un testimoni documental històric-artístic del conflicte bèl·lic i de la resistència manresana enfront de l'ocupació napoleònica.</p> | 41.6412200,1.9104000 | 409256 | 4610516 | 1811 | 08179 | Rellinars | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58724-foto-08179-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58724-foto-08179-45-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Domèstic | 2020-07-09 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En una de les escenes s'hi representa l'arribada d'un frare a la propietat de Les Ferreres, amb la seva façana, abans de la reforma on s'instal·la el balcó corregut a la planta pis. | 98 | 47 | 1.3 | 1772 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||
| 58727 | Pont del Selva; Pont dels Horts del Selva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-selva-pont-dels-horts-del-selva | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. | XVIII-XX | Caldria esporgar la vegetació. | El pont del Selva o dels Horts del Selva travessa la Riera de Rellinars en el punt on conflueix amb les aigües procedents de tres torrents, dos de majors, que són el torrent de l'Esbarzer i el torrent de la Font d'en Sala i un de menor, el torrent de Cal Llobet. S'hi pot accedir entrant per Cal Llobet, on hi ha un camí amb dret a pas o bé des del nucli antic, des de la Plaça de Can Seuba per un costat o pel Camí del Pont, baixant unes escales. El pont, és en realitat un aqüeducte, una obra d'enginyeria civil que originàriament servia per conduir l'aigua des de la Riera de Rellinars fins les hortes i camps de fruiters que han anat creixent al voltant de les terres fèrtils situades entre La Fàbrica i Les Codines. Consta de quatre arcades de punt rodó que s'endinsen cap a terra ferma per les dues ribes. La més alta i per tant visible és la central, que està assentada en el llit de la riera. Els paraments són construïts amb pedra irregular, amb traces de maó i units amb morter de calç. Les arcades estan fetes amb maó pla, lligades amb morter. La part accessible, transformada en passera està construïda igualment amb maó pla intercalat; mesura un metre d'amplada per uns 18 metres de llargària. En un dels costats, però, es va aixecar un canal a cel obert per conduir-hi l'aigua. Actualment circula a través d'una mànega d'alta resistència col·locada a l'interior del mateix conducte. La passera està coronada per una barana de ferro amb un filat de seguretat i una portella també de ferro que permet tancar l'accés en cas de torrentades excepcionals. Per la llera dreta de Can Llobet l'accés es fa a peu pla, passant pel costat de la caseta del pou, mentre que per la llera esquerra s'hi accedeix a partir d'unes escales de servei, de ferro, que trenquen la simetria de les arcades. | 08179-48 | Riera de Rellinars | El pont, originàriament aqüeducte hauria tingut una gran importància per a la conducció de les aigües de la Riera de Rellinars fins a les hortes. És molt probable que una part de l'aigua sobrant del molí o de La Fàbrica mateix que es retornava a la Riera, fos aprofitada a través d'una sèquia i l'aqüeducte. Pels volts dels anys 1920 s'hauria transformat en passera tot i conservant la seva primigènia funció però emprant un canal a cel obert molt més reduït. | 41.6392000,1.9083300 | 409081 | 4610294 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58727-foto-08179-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58727-foto-08179-48-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Estructural | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||
| 58728 | El Casot; Casalot del Solà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-casot-casalot-del-sola | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. SANS i RAVELLAT, Carles (2000). En BTT per Sant Llorenç del Munt, l'Obac i Montserrat. 20 itineraris per l'entorn de Rellinars. Cossetània edicions, p. 18. https://dlc.iec.cat/results.asp https://issuu.com/fxllopis/docs/rellinars-_sca__juny_2009 https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0054831.xml | No s'hi ha fet cap intervenció i es desconeix l'abast de les estructures. Però sí que s'hi han detectat excavacions furtives. | El jaciment del Casot està situat en un turó de 418 metres d'alçada, entre Casajoana que presideix Serra Gallina, i la Casa del Racó, a la Serra del Ginebral. Per accedir-hi cal pujar pel camí carreter del Ginebral que ressegueix el torrent de l'Esbarzer. En el trencall a mà dreta amb el camí que mena a Casajoana, un cop travessat el torrent, hi ha un corriol que s'enfila a mà esquerra fins al peu mateix del Casot. Pel vessant d'obaga transcorre el torrent del Racó i el de la Font del Bosc, mentre que pel vessant de soleia ho fa el torrent de Casajoana. Tots ells conflueixen al vessant sud del Casot on donen lloc al torrent de l'Esbarzer. El jaciment s'assenta en una base de roca calcària, amb un seguit de construccions esgraonades que ocuparien una superfície màxima de 2798 m2 . Es tracta d'una estructura semicircular o de ferradura, envoltada per murs de pedra seca sense restes de morter de calç per la majoria d'ells que s'adapten perfectament a l'orografia del terreny. Els murs estan atalussats i la pedra perfectament desbastada per la cara visible. Els orientats a l'est estan arrodonits mentre que els orientats al sud-est són més rectilinis i acaben per la banda de ponent amb una construcció quadrangular, ben escairada. Només s'han detectat escales volades als murs orientats que van salvant una a una les tres corones principals i permeten accedir a la part superior, que consisteix en un pla on hi ha una construcció central amb senyals d'activitat furtiva (hi ha algun carreu ben retallat de travertí fora de context). Els murs tenen una amplada de gairebé dos metres, que s'eixampla fins a tres metres en l'arrodoniment de la muralla central que va d'est a oest. L'alçada oscil·la entre els dos i els tres metres i mig. La part central està reblerta amb pedra informe i pedruscall molt ben col·locada per oferir resistència. La zona que sembla més ampla, entre dues parets, és l'orientada a l'oest. En aquest indret, és bàsicament on es veuen les restes excavades d'habitacions o estances adossades a les muralles. Els murs estan consolidats amb morter de garsa tot i que entremig de la vegetació es poden veure altres murs aixecats només amb morter de garsa barrejat amb pedruscall. | 08179-49 | El Casot | El topònim Casot no sabem de quin moment prové. L'Institut d'Estudis Catalans defineix la paraula com una casa petita i rònega mentre que el Diccionari català-valencià-balear Alcover Moll dona tres definicions. La primera com una casa petita i dolenta; la segona com una casa gran i dolenta; finalment defineix un cassot o casot com una vestidura, que consistiria en una espècie de camisa o brusa de cànem de sac, generalment retxada de color blanc i blau, molt forta que la duien damunt l'altra roba els treballadors del camp per fer feina però també podria tractar-se d'una pell prima, amb davanter i darreres, per a defensa i abrigall del cos. La tradició popular identifica aquest conjunt amb un antic convent de monges relacionat amb les clarisses de Pedralbes, que hauria tingut funcions penitenciàries. Fins l'any 1536 l'església vella va pertànyer al Monestir de Pedralbes on passà a ser sufragània del castell de Vacarisses del qual no se'n va deslligar fins l'any 1878, després de nombrosos plets. Segons diferents documents citats a la bibliografia, l'any 1976 s'hi varen fer prospeccions arqueològiques. Segons el Catàleg de béns a protegir, les excavacions es van fer als anys 60. Però no s'ha pogut consultar cap memòria arqueològica. En el mateix catàleg es parla d'un possible poblat ibèric, però ni el sistema constructiu s'adiu ni s'observa ceràmica en superfície. | 41.6516300,1.9161300 | 409748 | 4611666 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58728-foto-08179-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58728-foto-08179-49-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En varis indrets s'han observat enderrocs importants de les parets. Un d'ells aprofitat per a construir-hi una barraca de pedra seca. Aquesta zona, fa anys, va patir un incendi. | 94 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||
| 58729 | Necròpolis de l'església vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/necropolis-de-lesglesia-vella | BOLOS, Jordi i PAGÈS, Montserrat ( 1982). Les sepultures excavades a la roca; dins Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya. Acta/medievalia. Annex 1. pp 59-102. Departament d'història Medieval. Institut d'Història Medieval. Facultat de Geografia i Història Universitat de Barcelona. Pedralbes - Barcelona GARCIA, M. Gemma; MORO, Antonio (1997). Noves aportacions a la periodització de l'Església Vella de Rellinars, dins Terme, revista d´història, núm. 12 del mes de novembre, p. 15-17. Arxiu Històric - Centre d'Estudis Històrics de Terrassa. https://arxiumunicipal.terrassa.cat/afons.php?id_menu=67 http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2018/05/del-kilometre-167-de-terrassa.html | IX-XI | No hem sabut trobar documentació d'aquest jaciment, ni gràfica ni escrita. Per tant, és difícil evaluar-ne el seu estat de conservació. | La documentació relacionada amb la troballa de tombes antropomorfes en el marc de l' de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars és gairebé nul·la. Bolós (1982) cita a Salvador Alavedra, ja que va treballar a l'àrea exterior de l'absis de l'església preromànica i al nord i a l'est de la romànica (GARCIA, M. Gemma i MORO, Antonio: 1997). Jordi Bolós i Montserrat Pagès (1982) fa referència a la mateixa cita bibliogràfica de Salvador Alavedra: 'vora l' de Sant Pere i Sant Fermí, encinglerada, a tocar de la riera, hi ha una tomba antropomorfa'. Però no sabem si se'n van trobar d'altres, ni se'n fa cap descripció. En el web de l'arxiu municipal de Terrassa cita les següents intervencions arqueològiques: 1976 de Rellinars (terme de Rellinars) - Direcció: Enric Santmartí, Eduard Ripoll i Salvador Alavedra: Excavació interior església romànica i exterior, tombes antropomorfes 1976 Església Vella de Rellinars (terme de Rellinars) - Direcció: Eduard Ripoll, Enric Santmartí i Eulàlia Morral: Excavació interior església romànica i exterior. | 08179-50 | Església vella de Sant Pere i Sant Fermí | Les pintures murals es van arrencar l'any 1961. El mateix any, els amics dels Museus de Barcelona en van fer donació al Museu de Terrassa. Des de l'any 1965 es van dur a terme diverses intervencions al conjunt, bàsicament dirigides a la restauració i la consolidació de l'edifici, esfondrat parcialment el desembre de l'any 1963. M. Gemma Garcia i Antonio Moro (1997), publiquen els resultats de la intervenció a l'església, dirigida per la pròpia M. Gemma Garcia, i la participació d'Eva Ferran, Antonio Moro, Joan Piera i Glòria Soler. Consistí en tasques de sanejament, que no es detallen, realitzades a petició del Museu de Terrassa i sota la supervisió del Servei d'Arqueologia del departament de Cultura de la Generalitat. Hi podem llegir: 'L'Ajuntament de Terrassa, com a propietari del monument des de l'any 1965, va signar un conveni l'agost de 1994 amb l'Ajuntament de Rellinars. Amb aquest conveni l'església de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, també coneguda com a Església Vella, es cedia per un període inicial de 30 anys a aquest últim, que assumeix a partir d'aquest moment el manteniment, la difusió, l'ús cultural i la conservació del monument. Aquest fet va comportar l'elaboració d'una primera intervenció de sanejament d'algunes zones del monument'. | 41.6418200,1.8946800 | 407948 | 4610599 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58729-foto-08179-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58729-foto-08179-50-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | De moment, no s'ha pogut trobar la cita original de Salvador Alavedra, per incompleta o perquè no està ben citada. Tampoc s'ha trobat cap informació i/o documentació que en faci referència. | 85 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||
| 58730 | Lauda votiva de l'església vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lauda-votiva-de-lesglesia-vella | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. FABRE, Georges et alii (1981). Epigrafia romana de Terrassa. Terrassa: Junta Municipal de Museus i Universitat Autònoma de Barcelona, pp. 13-16. MASAGUÉ, Josep M. (1997). Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 85 - 92. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars. PLADEVALL, Antoni et alii (1991). Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, dins Catalunya Romànica, XVIII (El Vallès Occidental. El Vallès Oriental), pp. 136-140. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona. | II-III dC | No conserva la motllura de coronament. També té el costat esquerre deteriorat, possiblement per adequar-la a la nova ubicació. | Ara o lauda votiva de gres (115 x 49,5 x 42 cm) d'època romana amb una inscripció dedicada al déu Herotoragus, que va ser reaprofitada com a element constructiu den un mur de l'Església Vella de Sant Pere i Sant Fermí. La base està tallada en tres dels seus quatre costats. La cara frontal està malmesa. A la part superior hi ha un 'focus'. La transcripció segons Fabre (1981) diu 'Al déu Herotoragus, Màrcia Pietas de bon grat curà d'erigir aquest monument'. | 08179-51 | Església vella de Sant Pere i Sant Fermí | El nom del déu al que està dedicada aquesta lauda votiva és una clara pervivència de la religiositat ibèrica en plena època romana. | 41.6414400,1.8947200 | 407951 | 4610557 | 08179 | Rellinars | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58730-foto-08179-51-1.jpg | Legal i física | Antic | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es pot veure a l'exposició permanent del Museu de Terrassa, al castell de la Cartoixa; inventariada amb el número de registre 2174. | 80 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||
| 58731 | Alzina de Cal Felip Neri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-cal-felip-neri | L'alzina (Quercus ilex subsp. Ilex) de Cal Felip Neri està situada al mig del nucli urbà, a tocar de l'era vella de la masia. Per arribar-hi cal arribar fins a Rellinars, per la carretera de Terrassa (B-122) passant pel Coll de l'Obac i entrar per carrer de Cal Felip Neri. De totes les alzines que hi ha en aquest indret, n'hi ha una que destaca per les seves dimensions i alçada. Mesura uns 17 metres d'alçada total per 17 metres de capçada aproximada. El volt de soca mesura 5,50 m i el volt de canó 3,10 m respectivament. Creix recte i ufanós. Per sobre de la creu, a gairebé dos metres i mig d'alçada neixen tres branques potents d'un metre de diàmetre que alhora es van bifurcant formant la brancada que dona forma a una capçada regular i arrodonida. L'escorça és fosca i clivellada, sense ferides aparents a excepció d'alguna de les branques, podades i cicatritzades correctament. Les fulles tenen un marge dentat i punxant. L'anvers és de color verd fosc i el revers blanc i pelut, sobretot a les fulles més velles. El fruit és el gla, amb les escames de la cúpula punxants. L'alzina floreix als mesos d'abril o maig i les glans maduren al començament de la tardor. Dessota no hi ha cap tipus de vegetació arbustiva ni enfiladisses típiques com l'arítjol. En un dels costats, aprofitant el marge hi ha un pedrís per seure. Edat aproximada de 300 anys. | 08179-52 | Era de Cal Felip Neri | 41.6345600,1.9112400 | 409317 | 4609776 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58731-foto-08179-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58731-foto-08179-52-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es tracta d'un espècimen autòcton de la zona i, per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l'alzina s'ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. Però en cap cas aquest exemplar és fruit d'un rebrot. El creixement d'aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d'aixa, fuster). De l'escorça se n'obtenen tanins que serveixen en l'adoberia, però també es apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||||
| 58732 | Alzina surera de la ruta de la pedra seca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-surera-de-la-ruta-de-la-pedra-seca | PASCUAL, Ramon (1994). Guia dels arbres dels Països Catalans. Pòrtic Natura. Barcelona, pp. 96-97. | Els propietaris de Les Farreres mantenen el terreny en òptimes condicions i han col·locat una tanca perimetral de fusta. | L'alzina surera de Les Ferreres (Quercus suber L.) està situada a la llera dreta del torrent de l'Esbarzer. Per accedir-hi cal agafar el camí de Les Ferreres que surt pel darrera de l'església nova de Sant Pere i Sant Fermí. Un cop passades les masies del Gibert de Baix i de Les Ferreres, el camí fa un revolt de 180 graus, travessant el torrent de l'Esbarzer. En aquest punt, cal agafar el trencall de mà dreta, un camí de terra costerut que condueix a Cal Manel. La surera es troba a mà dreta, tot just a un centenar de metres, protegida per una tanca de fusta, amb una taula i banc al davant mateix. Dessota, a excepció del marge del torrent on està arrelada, no hi ha vegetació herbàcia destacable, tan sols una heura que se li està enfilant des de la soca. Mesura uns 15 metres d'alçada total, per 12 metres de capçada, per 3, 40 metres de volt de soca i 2,70 metres de volt de canó. L'escorça, grisenca, gruixuda i rugosa de la qual se n'extreu el suro encara conserva el pelegrí, que és la primera capa emprada normalment com a component pel pessebre. No té ferides visibles a excepció d'un tornavís que té clavat per la part posterior a uns dos metres d'alçada. El tronc és poc sinuós, amb una lleugera inclinació cap al torrent. Per sobre de la creu es ramifica en dues branques potents que alhora es van bifurcant formant la brancada actual que donen forma a la capçada. Le fulles són perennes; les més tendres tenen una forma dentada, mentre que les més velles, lobulada. Mesuren entre quatre i set centímetres de llargada. Absorbeixen l'aigua i la humitat i en funció de la posició que ocupen en l'arbre poden presentar variacions en la duresa i el color. El fruit característic és el gla, que mesura entre dos i tres centímetres. | 08179-53 | Torrent de l'Esbarzer | 41.6422600,1.9094400 | 409178 | 4610632 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58732-foto-08179-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58732-foto-08179-53-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | És un espècimen rar en aquestes contrades, per la qual cosa li dona un valor afegit. Però és un dels pocs arbres, juntament amb l'alzina capaços de rebrotar després d'un incendi. El suro actua com un aïllant tèrmic, mentre que la fusta té una densitat molt elevada.En el Catàleg de Béns a protegir està mal situada planimèticament. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||
| 58733 | El Ginebral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-ginebral | http://www.elbreny.com/breny302/poble302_2.htm https://www.vilaweb.cat/noticia/924386/20041124/noticia.html https://ichn2.iec.cat/Bages/pinedes/ginebre.htm | La Serra del Ginebral és una serra situada al municipi de Rellinars, amb una elevació màxima de 535 metres. L'accés a aquesta zona és pot fer des del Camí Ral, que transcorre per la carena del Panissar, des del Coll de la Morella al Coll de Gipó, a l'extrem nord del municipi o bé pujant pel camí del Ginebral fins al capdamunt de la carena, on hi ha les restes de la masia. Al capdamunt hi ha el mas mig en ruïnes del Ginebral del qual destaca una gran bassa a una seixantena de metres al nord de la masia. A la conca de la serra del Ginebral neix, procedent de diferents ramals, el torrent de les Pasteres, de gairebé sis quilometres de longitud, que travessa de nord a sud-oest el municipi fins a desaiguar a la Riera de Rellinars, per sota el Cellers. Mentre que per l'altre vessant de la serra i a l'obaga de la carena del Panissar s'originen el torrent del Racó i el torrent de la Font del Bosc. El paisatge, actualment ocupat per boscos i brolles havia estat en altres temps, cultivat de vinya i olivera. Les marjades i les barraques de pedra mig amagades per la brolla seca en són testimoni d'un passat esplendorós. Avui aquest paisatge és un corredor biològic excepcional que uneix el Parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac amb el de Montserrat, travessant el meandre de Castellbell i el Vilar. Aquest indret, com indica el topònim hauria de ser ric en ginebres del tipus Juniperus communis ssp. comunis var. communis, un arbrissó que acostuma a fer com a molt entre sis i set metres d'alçada. Però de fet, el que predomina és una altra espècie semblant anomenada càdec, de la varietat (Juniperus oxicedrus); i és que popularment se'ls coneix tant un com l'altre com a ginebre o ginebró. Malgrat s'assemblen molt, les diferències entre un i l'altre són evidents a l'ull. Ambdós són arbrissons que acostumen a fer com a molt entre sis i set metres d'alçada. El ginebró però, és molt més dens. Mentre que el càdec, més esclarissat té a la cara superior de les fulles o agulles dues bandes blanques separades per un nervi central verd, el ginebre presenta una sola banda blanca central. Totes dues espècies també difereixen en el color i la mida dels fruits madurs. Mentre que els del càdec són rogencs i fan entre 6 a 12 mm, els del ginebre són de color blau fosc i més petits, entre 5 i 9 mm. Tant els gàlbuls del ginebre com els del càdec s'utilitzen en la fabricació de ginebra, tot i que els del ginebre són més aromàtics. El ginebre, defuig les zones massa seques mentre que el càdec tolera molt bé la sequera. A més a més, en cas d'incendi, el càdec rebrota de soca, mentre que el ginebre mor. La gran quantitat de ginebres o càdecs i la presència nombrosa de codines i afloraments rocosos prop de la casa i de les feixes podria fer pensar en la presència de forns d'oli de ginebre, que de fet es reconeixen per la seva forma característica. Són gravats a la roca fets amb una piqueta; tenen forma de cercle, a l'interior del qual hi ha una 'Y' que es perllonga com una canaleta entre 0,80 m i un metre fins a una cassoleta o petit esglaó natural o retallat a la roca on s'hi ha de dipositar un recipient que reculli l'oli resultat de la destil·lació de les teies. Aquesta tècnica artesanal és característica de llocs de poblament dispers, mitjançant la qual s'obtenia un oli amb propietats remeieres tan per l'home com pel bestiar, especialment indicades per les necessitats de comunitats agropecuàries i per l'autoconsum. | 08179-54 | Serra del Ginebral | El Coll de Gipó, a tocar del Ginebral va ser un lloc mític ple d'històries de bandolers i traginers. Vallhonesta, no massa lluny, a l'altre costat de la serra va ser un quarter general durant la Guerra del Francès i aquest indret es convertí en amagatall de maquis després de la Guerra Civil. Pels volts de l'any 2005 la gent dels pobles de Sant Vicenç de Castellet, Castellbell i el Vilar i Rellinars es varen unir per fer-se forts i impedir que el Ginebral fos transformat en l'abocador de la comarca del Vallès Occidental. | 41.6634900,1.9139000 | 409579 | 4612985 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58733-foto-08179-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58733-foto-08179-54-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Popularment tan un com l'altre se'ls coneix popularment com a ginebre o ginebró. Una població de ginebres s'ha de nomenar ginebreda o ginebrar, mentre que una de càdecs, cadequer. L'abandonament dels cultius i el recobriment posterior per la vegetació haurien pogut amagar-los, però un altre factor important són els incendis, perquè després del refredament de la roca, es produeix un procés d'erosió amb un gran poder destructiu que fa saltar les primeres capes, i en el cas d'haver-ne hagut s'haurien perdut. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||
| 58734 | Balma de la Coma d'Aumà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-de-la-coma-dauma | FAURA, Josep Maria (1986). Un establiment feudal a l'Ubach, dins Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa, núm. 1, pàg. 85. Terrassa. FAURA, Josep Maria (1993). Història de la Serra de l'Obac, dins L'Avenç, pàg. 181. Diputació de Barcelona. Barcelona. FAURA, Josep Maria (1924). Les masies perdudes de l'Ubach, dins Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa, núm. 29, pp. 53-61. Terrassa. FERRANDO ROIG, Antoni (1983). El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Cooperativa El Pot. Sabadell. FLOTATS i LLAGOSTERA, Antoni (1979). Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Patronat Local de la Vellesa. Rellinars. MORENO, M. Dolors; SENSERRICH, Montserrat (1997). La Balma de Coma d'Aumà, dins IV Trobada d'Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Monografies, núm. 29, pp- 175-176. Diputació de Barcelona. VALLS i PUEYO, Joan (1993). El Castell i el seu terme. Castellbell i El Vilar; dins Revista El Brogit, núm 8. http://caudelguille.net/caus/785-coma-dauma-balma-de-la | XIII-XX | La balma de Coma d'Aumà està situada en un indret emboscat, de difícil accés, en el vessant dret del Sot de la Coma d'Aumà. S'hi arriba des del Camí Ral cap a Manresa, sortint pel trencall a mà esquerra poc abans d'arribar al Coll del Correu i la Balma Roja. A partir d'aquí cal baixar en direcció sud per una canal fins a trobar el peu de la cinglera, aproximadament a la cota 600. Un allau de pedra i terra provocat per un aiguat molt fort que hi va haver a la tardor de l'any 2018 ha colgat per complert part de la canal i per tant cal travessar amb molta cura fins a trobar la roca. Es tracta d'una balma o espluga obrada amb tancament frontal. L'interior mesura 5,5 metres d'amplada per una alçada màxima de 2,60 metres que va disminuint progressivament. A uns 7 metres de profunditat hi ha un espai parcialment clos per un muret de pedra mig enderrocat d'una fondària aproximada de 12 metres. En aquest indret la terra està molt remoguda. Es pot observar un rebaix general del sol, segurament per guanyar alçada. Algunes parts del sostre mostren senyals ennegrides pel sutge. El mur de tancament exterior té una porta centrada de pedra seca amb els muntants rectes. Mesura 0,60 m d'amplada per una alçada conservada de més de dos metres a mà dreta. El paredat és de pedra irregular collada amb morter de garsa. Els muntants estan més ben fets, escairats en bona part. El gruix dels murs és de 0,60 m. Des de l'interior, en el mur de mà dreta hi ha una petita finestra quadrangular. | 08179-55 | Sot de la Coma d'Aumà | Les referències documentals sobre la balma com un lloc habitat són breus però confirmen que va ser considerat com un veritable mas que després de varis segles d'existència patí les conseqüències de la Pesta Negra. Tenim constància de que el 1229 ja estava habitada per Pere d'Aumà (Faura, 1993). El topònim apareix citat amb grafies diferents: Dalmau, Coma dalmau, Cumba dalmar, Cuymba dalmad, Coma de nart, Comadalmar, Cumbadelmar, Coma de Maria, Coma del maar, coma de Marina, Coma de Aumá. Faura, el cita sempre com Aumar i Omar en referència a 'un d'aquells coloni agareni dels quals ens parla el repoblament pel comte Guifré dels comtats d'Ausona i Manresa'. Un pergamí de 1497, parla del mas Coma del Mar, derruït, situat en el terme de Rellinars, en lo lloch dit Coma del Mar, que afronta per la banda de sol ixent i de migdia amb les terres del mas Sayol, a ponent amb el mas de la Vacarissa i a tramuntana amb les terres del mas Gibert. El 1270 trobem una venda feta per Maria Dalmau i Berenguer Dalmau a l'escuder Pere de Padró i a la seva muller Elisenda d'una peça de terra que tenen pel rei i per Bernat de Cirera, en les muntanyes anomenades las Vimeneres, del terme de Vacarisses. El 1287,Pere de Coma del Mar, Cumba dalmar, de la parròquia de Rellinars, tracta amb Jaume de Sala, també de Rellinars, que en deu anys pagarà ... 79 sous que es debien per l'establiment d'una peça de terra que est apud canemars que affrontat cum honore mansi den Seyol et cum honore mansi de Vaquerisa. (AHPM, 9) L'any 1362, Francesca, esposa de Guillem de Camps, ven a Jaume Desfar, els masos de la coma de Maria i el de Bernat Ça Vacarissa (ACA, Can Falguera, llig. 78, a VALLS, 1993, p. 36). El 3 de març de 1386 l'abat de Santa Cecília de Montserrat fa un establiment a Pere Obac de dos masos propers a l'Obac buits per causa d'epidèmia, que podria tractar-se de la dot aportada per Tegden l'any 996 quan entrà a formar part del cenobi i per tant, faria remuntar l'historia de l'ocupació d'aquesta balma documentada des de finals del segle X. Joan Valls (1986, 35) també localitza en un document de 1446 un torrent anomenat de Maria i la font de Maria que el situa baixant de Les Cases, al vessant oposat de la balma de coma d'Aumà. El mateix Dalmau Desfar a 9 de març de 1497 estableix a l'esmentat Bartomeu Ubach els masos rònecs de la Portella, Coma d'Aumar. Un pergamí de 1497, parla del mas Coma del Mar, derruït, situat en el terme de Rellinars, en lo lloch dit Coma del Mar, que afronta per la banda de sol ixent i de migdia amb les terres del mas Sayol, a ponent amb el mas de la Vacarissa i a tramuntana amb les terres del mas Gibert. (ACA, Diversos, Masia de l'Obac) Feliu Ubach declarà l'any 1597 que era propietari del mas Ubach i del mas Coma del Mar, a ell unit i agregat. L'any 1666 Francesc Selva és el possessor del mas Coma de Maria. (ACA, D, Can Falguera, lligall 11). El 1759, Fermí Selva és propietari del mas den Selva, àlies Vila. '(...) a la vora de la quintana del mas Coma de Maria que posseheix la major part dit confessant, fins dalt en un pujolet, ahont troba una serra, anomenada Serra Llisa, y vassen serra en llá (...) afrontant ab las honors de dit Antoni Gibert de pertinencies de dit Mas de Coma de Maria, que foren de dit confessant. | 41.6423100,1.9504000 | 412589 | 4610596 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58734-foto-08179-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58734-foto-08179-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58734-foto-08179-55-3.jpg | Legal | Popular|Medieval|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El 16 de juliol de l'any 2006, Jordi Guillemot i Quim Solbas varen aixecar un topogràfic de la balma recollit al web de Jordi Guillemot, http://caudelguille.net/caus/785-coma-dauma-balma-de-la | 119|85|98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||
| 58735 | Balma de l'Andaló; Espluga de l'Andaló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-de-landalo-espluga-de-landalo | AMICS de RELLINARS. Ruta del Racó de les fonts; dins http://www.rellinars.cat/turisme/rutes/ruta-del-raco-de-les-fonts.html [consulta realitzada el 28 de gener de 2019]. RIBERA i AYMERIC, Ricard (1997). L'espluga de l'Andaló (una anècdota de la Guerra Civil); dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 71 - 72. https://cavitatsdecatalunya.blogspot.com/search?q=rellinars | XIX-XX | La balma no està reconstruïda però l'entorn i l'accés es manté net i accessible. | Balma murada situada al límit occidental del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac. Tot baixant des de l'Ajuntament pel carrer de Sant Pere, un cop passat el pont de La Fàbrica hi ha un revolt molt tancat a mà dreta. Es tracta del camí de les Cases que ressegueix en bona part el torrent del Vetllador. No s'ha de deixar fins que arribem a la balma de l'Andaló, que ens queda a mà dreta mateix dissimulada en alçada per la brolla de romaní i els pins. Un corriol perfectament senyalitzat mena fins al peu mateix de la balma obrada. Fa uns 15 metres d'amplada per una fondària màxima de 7 metres, mentre que l'alçada màxima en aquest punt és de 2,30 metres. Els murs que resten dempeus estan fets amb pedra. S'ha tingut cura de posar les parts més planeres a la part exterior de la façana. Estan lligats amb fang per impermeabilitzar l'interior de l'estança. S'observen algunes zones on més modernament, la pedra ha estat rejuntada amb morter de calç. El gruix dels murs oscil·la entre 0,60 i 0,65 metres. A mà dreta i esquerra hi ha dues obertures d'un metre aproximat d'amplada que semblen haver tingut la funció de porta. La de l'esquerra es conserva l'obertura per introduir la barra de tancament interior. El mur que neix de la façana principal cap a l'exterior indicaria que en temps passats hauria existit una construcció externa suplementària. Hi ha també varies obertures d'uns 0,50 a 0,60 metres de costat amb llinda, ampit i brancals més escairats que indiquen clarament la seva funció de permetre entrar la llum exterior. Destaquen unes obertures centrals fetes amb teules invertides que podrien fer pensar en una funció més defensiva i les concrecions calcàries procedents del degotall de l'aigua del torrent. | 08179-56 | Torrent del Vetllador | Les cavitats naturals formades a partir de l'erosió en cingles o vessants rocallosos com les balmes, acostumen a ser poc profundes i es caracteritzen generalment per la seva forma llargada i horitzontal més que per la fondària. Han estat emprades en llarg de la història ja sigui com amagatalls en períodes bèl·lics, com a refugi dels ramats o pels mateixos pagesos i vinyataires i també com a habitatge. El nom li ve de la família que conreava les terres de l'entorn. Però durant el final de la Guerra Civil espanyola, en plena retirada de l'exèrcit republicà i davant l'avenç dels colpistes, quan la bauma ja feia temps que era abandonada, s'hi aixoplugaren un munt de gent del poble atemorida per les accions dels soldats. Diuen que hi anaren bona part dels habitants del carrer Heribert Pons i alguns de la zona anomenada el Serrat i també una parella de Barcelona. Però un dia, una noia que tornava a l'amagatall després d'una incursió al poble a la recerca de menjar, fou seguida per uns milicians. Davant la descoberta i després de moments de tensió els deixaren estar i marxaren. | 41.6381100,1.9167300 | 409779 | 4610164 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58735-foto-08179-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58735-foto-08179-56-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Element inclòs en la ruta: El racó de les Fonts, elaborada pels Amics de Rellinars, amb la col·laboració de l'Ajuntament, la Diputació de Barcelona - Xarxa de Parcs Naturals.L'any 2014 els espeleòlegs Josep Cuenca i Francesc Xavier Samarra, del Grup d'Espeleologia de Badalona, i Jordi de Vallès, de l'Espeleo Club de Gràcia, van aixecar una topografia del lloc | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||
| 58736 | Balma Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-roja | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. | La Balma Roja està situada arran del Camí Ral de Barcelona a Manresa, en el municipi de Rellinars. Un cop situats dalt del Coll de Correu o del Daví, seguir el Camí Ral en direcció al Paller de Tot l'Any. Després d'un tram costerut sense deixar la nostra dreta s'arriba a un sortint de roca que permet veure unes vistes formidables cap als Pirineus, Montserrat i el Castell de Bocs. La bauma es troba a mà esquerra del camí, un cop deixat enrere el mirador en un pany de paret rogenc. Es tracta d'un abric rocós d'uns tres metres d'amplada màxima per dos de fondària a la qual s'hi accedeix enfilant-se des del camí per les llesques rogenques que conformen el roquissar. Per sobre el sostre es veuen tres empremtes verticals fetes per l'aigua d'escorrentia quan plou. | 08179-57 | Serra de l'Obac - Camí Ral | El Coll de Correu rep el nom perquè el correu en destinació a Vacarisses i Rellinars es desviava un cop arribats en aquest indret per dipositar-lo en una de les masies més properes, Les Boades o l'Obac. Aquesta zona era freqüentada per bandolers que saquejaven al seu pas als mercaders que feien el Camí Ral. | 41.6446600,1.9494400 | 412512 | 4610857 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58736-foto-08179-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58736-foto-08179-57-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||||
| 58737 | Cova de Can Cotis; Cova de Rellinars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-can-cotis-cova-de-rellinars | ABELLAN, Joan Antoni (2009). Banyoles i els molins de pólvora, 3. Les Garrotxes. AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. SITJES i MOLINS, Xavier (1986) Esglésies romàniques de Bages, Berguedà i Cardener. Sobrerroca, Manresa. VALL i RIMBLAS, Ramon (1976). El repoblament del Vallès, dins Arraona: revista d'història, núm. 1, pp. 7-26 https://espeleoworld.com/c/cova-de-rellinars http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/2016/01/cal-cotis-cova-i-font-de-cal-cotis.html?q=Font+de+Can+Cotis | XVIII-XX | Degradat per abandó. | La cova de Can Cotis està situada per sota mateix de les corts de la casa i l'antic trull, al davant de masia, al cingle que dona a la Riera de Rellinars. Per accedir-hi si pot anar per la carretera B-122 en direcció a Castellbell i el Vilar (poc abans del PK 17). La casa està a mà esquerra. Es tracta d'una cavitat natural d'uns nou metres de fondària per 6 metres d'amplada i 4,5 d'alçada amb senyals d'haver estat repicada de manera artificial per l'home. Està excavada en un paquet de gresos i margues del període eocè. La porta se situa a un costat i la part que comunica amb la Riera de Rellinars està protegida per un mur de pedra lligada amb morter de calç. En el sòl hi ha dues moles cisellades; la més grossa es troba al davant mateix de la porta; l'altra està completament tapada per la pols, terra i diferents residus ja que la última ocupació de la cova va ser com a galliner. | 08179-58 | Can Cotis | Segons J. de la Vega, la presència de les dues moles amagades a l'interior de la cova podrien estar relacionades no amb un trull sinó amb la molta de pólvora, durant les guerres carlines, i també fa constar que el mateix passava amb el mas de Les Cases. La preparació i trituració dels diversos components que formen la pólvora (salnitre, sofre i carbó vegetal) es podia realitzar de forma manual o mitjançant un molí, normalment a partir del segle XVII, més o menys sofisticat. En tot cas es devia fer a petita escala per evitar o limitar el risc de deflagració. Damunt la solució de salnitre s'hi abocava el sofre i el carbó barrejats. Després s'escalfava per evaporar l'aigua i finalment es portava a les moles del molí. De salnitre se'n troba a Collbató en el massís de Montserrat i ja en el segle XIII s'aprofitava de les coves del Ratpenat en el mateix municipi. Xavier Sitjes i Ramon Vall pensen que aquesta cova hauria estat originàriament eremítica, ocupada pels fundadors dels monestirs i esglésies durant el segle X, vinculats abans d'abraçar l'observança benedictina, per algun tipus de pacte monàstic visigòtic. Per tant, segons aquests autors, la cova es tractaria d'una eremita que després donaria lloc a la construcció de l'església vella dedicada a Sant Pere i Sant Fermí al segle X i XI, documentada des de l'any 951 com a sufragània de Vacarisses, tot i la descoberta d'un ara paleocristiana, podria fer pensar en un lloc de culte molt més antic. | 41.6390900,1.8984300 | 408256 | 4610292 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58737-foto-08179-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58737-foto-08179-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58737-foto-08179-58-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El 10 de març de l'any 2016, E. Calderón i J. de la Vega van accedir a la cova per aixecar un topogràfic. | 94|98 | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||
| 58739 | Castell de Bócs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-bocs | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. | El Castell de Bócs és un aflorament rocós format per conglomerats, amb un relleu característic. Fa 661,7 metres d'altitud i domina la carena del Camí Ral. Està situat a la Serra de l'Obac, entre el Torrent de la Saiola i el torrent de la Font de la Cansalada. S'hi accedeix pel camí dels Quatre Termes. La forma que defineix el Castell de Bócs, però també el relleu de tot el massís en general, és el resultat d'un seguit de moviments geològics que s'iniciaren durant el Paleocè, ara fa seixanta milions d'anys. La falla del Vallès es mou i això va tenir una doble conseqüència, per una banda s'enfonsa el terreny on ara hi ha les poblacions de Monistrol, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Sant Llorenç Savall i Talamanca; per l'altra, a les zones ocupades per Terrassa, Castellar del Vallès i Olesa s'hi formen grans turons, de manera que, els rius que s'hi havia format baixaven amb molta força, arrossegant cap el nord gran quantitat de sorres, argiles i còdols. Durant l'Eocè (fa uns cinquanta milions d'anys) la part de terres enfonsades queden submergides sota les aigües de l'oceà Atlàntic (des del País Basc, arribant a les muntanyes formades feia 15 milions d'anys a Catalunya) formant un mar. Fa trenta cinc milions d'anys, el mar de la Conca de l'Ebre queda desconnectat de l'Atlàntic iniciant-se un llarg procés d'evaporació. Durant tot aquest llarg període i fins fa vint-i-cinc milions d'anys, l'erosió va començar a configurar la imatge que en tenim avui. Fragments de l'antiga Serralada Litoral es van desprendre i van ser arrossegats pel cabal del riu. Durant aquest període es van originar diferents tipus de sediments: els conglomerats (Roques coherents, sedimentàries, detrítiques, constituïdes per fragments de roca, ja siguin còdols, blocs o bé cairells, que tenen llur origen en d'altres roques preexistents que han estat arrencades per l'acció dels elements erosius i que posteriorment s'han sedimentat i cimentat); bretxes (massa rocosa constituïda per cairells de roca fragmentada units per un ciment natural); conglomerats i gresos amb restes de fauna marina; argiles de tonalitat gris-blavenc en les zones marines més properes a la costa (talús deltaic); i a les zones més llunyanes del delta, sediments d'origen marí on es formarien roques calcàries amb una gran acumulació de restes fòssils marines. Finalment, ara fa vint-i-cinc milions d'anys va tenir lloc el darrer esdeveniment geològic important que va consistir en un nou moviment de la falla però en sentit invers. Aquest fet va provocar l'enfonsament de gran part dels turons existents i el naixement de la depressió del Vallès. La zona que anteriorment havia estat ocupada per la costa de l'Atlàntic es va elevar i la massa de conglomerats que s'hi havia estat acumulant durant trenta cinc milions d'anys va aflorar, formant-se el que avui coneixem com Montserrat, Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Durant aquests darrers vint-i-cinc milions d'anys l'acció del vent i l'aigua, no només de pluja sinó a través dels torrents, rieres i canals i el sistema càrstic ha anat definint el relleu que coneixem avui. | 08179-60 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | 41.6423600,1.9418100 | 411874 | 4610610 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58739-foto-08179-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58739-foto-08179-60-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||||
| 58740 | Collet dels Capellans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/collet-dels-capellans | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. | El Collet dels Capellans és un pas entre dues muntanyetes o turons de poca alçada que transcorre de nord-est a sud-oest la serra dels Pivents fins al turó de l'Escletxa de 447 m d'altitud (hi ha un vèrtex geodèsic), aquest darrer, en terme municipal de Castellbell i el Vilar. En aquesta zona, la base silícia aflora en una petita extensió amb masses de conglomerats, en gran part calcaris. La formació vegetal amb algun pi blanc, és més o menys densa amb predomini d'arbusts i mates de fulla persistent i petita com el bruc i romaní) brolla calcícola) o molt esclarissada o nul·la amb ginestells i argelagues (brolla calcífuga). | 08179-61 | Collet dels Capellans | 41.6313200,1.8955700 | 408007 | 4609432 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58740-foto-08179-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58740-foto-08179-61-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Malgrat l'indret és de gran bellesa, tot el coll està freqüentat per motocicletes de cros que estan erosionant fortament el corriol que travessa el coll i els Pivents amb la pèrdua de cobertura quan plou. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||||
| 58741 | Paller de tot l'Any | https://patrimonicultural.diba.cat/element/paller-de-tot-lany | El Paller de Tol l'Any és un cim de 817 m d'alçada i 58 m de prominència situat a la comarca del Vallès Occidental que fa de divisòria entre els municipis de Rellinars i Vacarisses. Està situat a la Serra de l'Obac, entre el torrent de la Cansalada i el Torrent de la Saiola, i dintre del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El seu nom es correspon perfectament amb la forma que té, la d'un paller, format per conglomerats, una roca sedimentària de tipus detrític formada per còdols arrodonits d'altres roques formades per un ciment, en el qual les diferents capes de sediments amb resistència variable a l'erosió ha anat configurant la seva forma característica. Per això dona la sensació de que està emplaçat dalt d'un rocam que li fa de pedestal. Des de dalt es domina una vasta panoràmica sobre la serralada de Montserrat. Al mig d'aquest penyal que fa de base hi ha diverses esquerdes visibles en direcció del sot de la Portella de l'Obac. És justament en una d'elles que la llegenda conta que hi havia la cova d'en Capablanca, un bandoler llegendari que portava una capa de color blanc. | 08179-62 | Parc natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac | El Paller de Tot l'Any és una fita de partió dels termes de Rellinars i Vacarisses i un referent del Camí Ral de Barcelona a Manresa. | 41.6427300,1.9584500 | 413260 | 4610634 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58741-foto-08179-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58741-foto-08179-62-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es coneix també amb el nom de Paller de l'obac o Muronell. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||||
| 58742 | Roca del Duc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-del-duc | <p>La Roca del Duc, és una muntanya rocosa de 629 metres d'alçada situada en plena serra de l'Obac. Dins d'aquesta formació natural s'hi localitza l'avenc de la Roca del Duc, l'avenc del Pou i la cova de la Roca del Duc, aquesta darrera de sis metres de recorregut i una boca de dotze metres d'alçada, està situada a la mateixa cinglera orientada al sud de la carena del Camí Ral. Depèn del costat que es miri es veu la cara d'un duc, el rapinyaire nocturn de més envergadura que existeix. S'hi pot accedir pel GR-5. Des del darrera mateix de la casa, a mà dreta del camí que mena a la Font de Les Boades neix un corriol entremig del bosc que hi mena directament. La forma que defineix la Roca del Duc, però també el relleu de tot el massís en general, és el resultat d'un seguit de moviments geològics que s'iniciaren durant el Paleocè, ara fa seixanta milions d'anys. La falla del Vallès es mou i això va tenir una doble conseqüència, per una banda s'enfonsa el terreny on ara hi ha les poblacions de Monistrol, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Sant Llorenç Savall i Talamanca; per l'altra, a les zones ocupades per Terrassa, Castellar del Vallès i Olesa s'hi formen grans turons, de manera que, els rius que s'hi havia format baixaven amb molta força, arrossegant cap el nord gran quantitat de sorres, argiles i còdols. Durant l'Eocè (fa uns cinquanta milions d'anys) la part de terres enfonsades queden submergides sota les aigües de l'oceà Atlàntic (des del País Basc, arribant a les muntanyes formades feia 15 milions d'anys a Catalunya) formant un mar. Fa trenta cinc milions d'anys, el mar de la Conca de l'Ebre queda desconnectat de l'Atlàntic iniciant-se un llarg procés d'evaporació. Durant tot aquest llarg període i fins fa vint-i-cinc milions d'anys, l'erosió va començar a configurar la imatge que en tenim avui. Fragments de l'antiga Serralada Litoral es van desprendre i van ser arrossegats pel cabal del riu. Durant aquest període es van originar diferents tipus de sediments: els conglomerats (Roques coherents, sedimentàries, detrítiques, constituïdes per fragments de roca, ja siguin còdols, blocs o bé cairells, que tenen llur origen en d'altres roques preexistents que han estat arrencades per l'acció dels elements erosius i que posteriorment s'han sedimentat i cimentat); bretxes (massa rocosa constituïda per cairells de roca fragmentada units per un ciment natural); conglomerats i gresos amb restes de fauna marina; argiles de tonalitat gris-blavenc en les zones marines més properes a la costa (talús deltaic); i a les zones més llunyanes del delta, sediments d'origen marí on es formarien roques calcàries amb una gran acumulació de restes fòssils marines. Finalment, ara fa vint-i-cinc milions d'anys va tenir lloc el darrer esdeveniment geològic important que va consistir en un nou moviment de la falla però en sentit invers. Aquest fet va provocar l'enfonsament de gran part dels turons existents i el naixement de la depressió del Vallès. La zona que anteriorment havia estat ocupada per la costa de l'Atlàntic es va elevar i la massa de conglomerats que s'hi havia estat acumulant durant trenta cinc milions d'anys va aflorar, formant-se el que avui coneixem com Montserrat, Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Durant aquests darrers vint-i-cinc milions d'anys l'acció del vent i l'aigua, no només de pluja sinó a través dels torrents, rieres i canals i el sistema càrstic ha anat definint el relleu que coneixem avui.</p> | 08179-63 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac | 41.6443184,1.9375760 | 411524 | 4610832 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58742-foto-08179-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58742-foto-08179-63-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-07-12 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||||||
| 58743 | La Creueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-creueta-4 | La Creueta és un turonet de 373,4 metres d'alçada situat a l'extrem sud-est del Cisternot, per sobre mateix del veïnat de Les Codines. S'accedeix a la capçada pujant pel camí que ressegueix el torrent de l'Esbarzer i trencant a mà esquerra pel camí de Cal Manel. Al cap de pocs metres de pujada el camí bifurca i l'accés s'ha de fer pel de l'esquerra que mena a Les Llobatones fins arribar al replà, on el camí és molt més ample. A mà dreta ben visible hi ha un turonet calcari per on baixa un corriolet fet per les bicicletes. L'accés cap a la Creueta es fa pel vessant esquerre, entrant cap el bosc per una zona planera resseguint un corriol. La zona està actualment emboscada de brolla calcícola i alzinar. | 08179-64 | La Creueta | Aquest topònim és característic dels indrets on en altres temps hi hauria hagut una creu de fusta o de pedra que tradicionalment es col·locaven prop de camins, normalment importants, o a l'entrada de poblacions i també monestirs. Sovint coincideixen amb la delimitació del municipi, però sigui com sigui, les creus, i per extensió, l'indret on estaven situades, estan plenes de simbolisme, història i cultura, que en desaparèixer la memòria dels habitants ha conservat de generació en generació. | 41.6423700,1.9052900 | 408832 | 4610649 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58743-foto-08179-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58743-foto-08179-64-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Zona inclosa en el Pla d'Espais d'Interès Natural | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||||
| 58744 | Turó de la Pòpia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-de-la-popia | <p>AGUILÓ, Cosme (2002). Toponímia i etimologia. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona AMIGÓ i ANGLÈS, Ramon (1999). Introducció a la recerca en toponímia i antroponímia. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. VENY, Joan (2008). Conferència 'Joan Coromines i l'etimologia Catalana' dins Cabré, Prat i Torruella, pp. 149-176. COROMINES, Joan (2013). Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana. Vol. III. Fundació Pere Coromines. Ara llibres. http://dcvb.iecat.net/ https://www.iec.cat/faraudo/results.asp</p> | <p>La Pòpia és un turó situat al nord-oest del municipi de Rellinars de 453 m d'alçada. La seva forma característica el distingeix al bell mig entre la carena del Cellers i la Serra del Ginebral, tots ells inclosos dins l'àrea de protecció del Parc de Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obac. S'hi accedeix per corriols que pugen pel dret des del camí del Ginebral, a l'alçada del gorg del torrent de l'Esbarzer o bé pel camí del Cellers o encara des del camí de Cal Manel. El paisatge actual és fruit de l'abandonament del conreu de vinya i olivera, que ens temps passats ocupaven bona part del turó amb marjades de pedra seca, a excepció dels roquissars i codines presents a la zona més alta . Amb aquest fet també s'hi ha d'afegir el darrer incendi succeït al darrer quart del segle XX, que va arrasar bona part d'aquests paratges en bona part desconeguts. La coberta vegetal està clarament marcada per una zona, a tramuntana de boscos densos de pi i alzinar amb algun roure, mentre que en tot el vessant de solana, i degut a les característiques geològiques del sòl, hi ha un clar predomini de matollar. La brolla calcícola hi és present, amb presència d'alzina i pi, romaní amb clapes de farigola, cirerer d'arboç, mata, argelaga i roldor amb presència de foixarda i alguna estepa borrera. Aquest sector és zona de caça d'alguns rapinyaires, per la presència de fauna petita, serp verda i escurçó, amb abundant de fauna rupícola destacant en època primaveral la presència d'oreneta vulgar (Hirundo rustica) i abellerol (Merops apiaster). Com a vertebrat destacaria l'abundància de porc senglar, que utilitzen algunes de les barraques de pedra més amagades per a fer-hi el jaç.</p> | 08179-65 | La Pòpia | <p>El topònim de la Pòpia fa referència al pit femení. Segons Coromines, el mot Pòpia estaria relaciona amb la popa occitana o italiana, que farien referència a una mamella. En aquest sentit, en el diccionari català-valencià-balear defineix popa, en segona opció com a mamella; pit de dona o d'animal femella i senyala que a la parròquia de Borredà (el Berguedà) veneren la imatge de la Mare de Déu de la Popa. El diccionari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain, també defineix el molt de popa com a mamella. En el llibre de Ramon Amigó i Anglès; Introducció a la recerca en toponímia i antroponímia, una pòpia seria el nom genèric per anomenar un turó de forma arrodonida. Coincideix amb Joan Veny (2008:151) i Cosme Aguiló (2002:214) quan escriuen que el terme pòpia fa referència a cims de forma cònica que recorden als pits, mamelles o popes de les dones. Tant pòpia com popa deriven del llatí pupea o puppa, que significa nina de pedaç (DCVB; Veni, 2008:151). A Catalunya hi ha varis indrets a més del municipi de Rellinars on es troba aquest mot: al Priorat, una muntanya on afronten els termes de Pradell de la Teixeta i de Falset; a Albanyà, a l'alt Empordà; a Santa Margarida i els Monjos, a l'Alt Penedès; al Montgròs, on fan partió les terres de Sant Salvador de Guardiola i Castellfollit del Boix, al Bages. A les Illes Balears, el cim més elevat de l'illa de sa Dragonera rep el nom de Pòpia i també una cavitat. Al Matarranya en el terme de Pena-roja hi ha una muntanya anomenada la Pòpia.</p> | 41.6545300,1.9091500 | 409171 | 4611995 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58744-foto-08179-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58744-foto-08179-65-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | BPU | 2021-11-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 1762 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||
| 58745 | La Trona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-trona | http://santllorencdelmunt.com http://caudelguille.net/ https://parcs.diba.cat/web/SantLlorenc | La Trona és un paratge natural situat al nord del municipi dins dels límits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El punt més alt, de 629 metres d'altitud és un excel·lent mirador del parc però també de la muntanya de Montserrat, situada a l'oest. S'hi accedeix des del Camí Ral, entrant per un corriol que mena directament als Plans. Aquest ressegueix tota la carena entre càdecs, pins i cirerers d'arboç en direcció sud-oest fins arribar al mirador, un roqueter des del qual hi ha una vista de gairebé tres-cents seixanta graus. El corriol es despenja per sota mateix alternant trams de roca i camí de terra en un desnivell de prop de noranta metres fins arribar al darrera de la masia de Les Cases, en la confluència amb el camí que mena fins a la font. L'orografia és escarpada, amb predomini de conglomerats i alguns avencs a proximitat com el dels Plans, la cova avenc de Les Cases o el Fort de Les Cases. La vegetació és la pròpia d'un clima mediterrani subhumit, amb alzinar, pineda i algun roure. Apareixen barrejats amb arbusts del tipus bruc i cirerer d'arboç o de pastor. En les fondalades i llocs ben humits es localitzen roures, boixos, alguna moixera i també prop de la font til·lers i plantes i falgueres com el polipodi comú, la campaneta i als vessants de soleia el crespinell, els conillets, la farigola o el narcís blanc i el romaní. Aquest paisatge ofereix cingleres i espadats sobretot en el seu vessant d'obaga, una zona feréstega i de difícil accés. És en aquest indret on neixen varies torrenteres amb canals dretes i abruptes que aflueixen al torrent de la Font d'en Sala, mentre que els canals del vessant de solana contribueixen juntament amb les aigües d'escorrentia a alimentar el torrent d'en Roca, i més amunt les aigües subterrànies afloren donant naixement a la surgència de la Font de Les Boades. Aquest espai, malgrat la freqüentació de caminants, ofereix unes bones condicions perquè el bestiar pugui refugiar-s'hi, criar o emprar-lo com a zona de pas com pot fer el cabirol, fàcil de veure travessant els camins forestals o prenent el sol damunt d'un roquissar. N'hi ha que no tenen cap problema per apropar-se a les masies que integren el parc dins del municipi de Rellinars, com el senglar, els rastres del qual n'indiquen la seva presència arreu, tant al bosc com als conreus. D'altres més petits, són els carnívors que controlen l'equilibri en algunes comunitats, com la fagina, el gat mesquer, la guineu i el toixó amb les seves empremtes característiques. Abunden gran quantitat d'aus a les que s'afegeixen rapinyaires com l'àliga perdiguera o cuabarrada, falcònids i esparver i amb l'arribada de la primavera gran quantitat d'aus migratòries que venen a nidificar. | 08179-66 | Rellinars | El camí que es despenja des de la Trona és un camí històric emprat per la gent de Rellinars i sobretot pels propietaris de Les Cases i Les Boades per pujar o baixar al Camí Ral i també un recorregut apreciat per excursionistes. | 41.6455900,1.9330700 | 411150 | 4610977 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58745-foto-08179-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58745-foto-08179-66-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Forma part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||
| 58746 | Turó de la Caseta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-de-la-caseta | http://herbarivirtual.uib.es http://www.gencat.cat/mediamb/habitats http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/ | El turó de La Caseta és un petit cim de 315 m d'alçada per sobre del nivell del mar, situat a l'extrem sud-oest de la Carena del Cellers. En aquest indret, el travessa un camí que puja des del mas propietari de les terres, el Cellers. Per ponent transcorre el torrent de les Pasteres, un afluent important de la Riera de Rellinars, que delimita en aquest indret amb el municipi veí de Castellbell i el Vilar, situat al vessant hidrogràfic dret. Per llevant baixa el torrent del Pujolet, que neix a l'obaga de la Pòpia. Són torrents de curs intermitent que poden portar molta aigua en èpoques o dies de fortes pluges. Aquest darrer conflueix amb el torrent de les Pasteres just per sota el turó, a l'extrem sud de la carena del Cellers en una zona d'aflorament extensiu de la roca nua de sol forestal. La geologia i les característiques del terreny bàsicament calcari han configurat la vegetació, predominantment calcícola. Destaquen les roques carbonàtiques (calcàries, conglomerats, margues). Els sols són generalment rocallosos, prims, i esdevenen força secs a l'estiu. La vegetació està formada per matollars en què el romaní domina per sobre d'altres arbustos i mates de port semblant. Acostumen a tenir la fulla estreta, més o menys rígida i capçada poc densa. Per sota, hi pot haver un estrat més baix, irregular, integrat per mates i herbes xeròfiles. Entremig hi creixen arbres dispersos com el pi blanc i l'alzinar. A l'estrat arbustiu la flora principal estaria composta per Rosmarinus officinalis (romaní), l'Erica multiflora (bruc d'hivern), la Thymelaea tinctoria (bufalaga), La Coriaria myrtifolia (roldor), la Genista scorpius (argelaga) el Linum suffruticosum (maleïda), el Lithospermum fruticosum (sanguinària blava), la Globularia alypum (foixarda); l'Anthyllis cytisoides (albada), el Cistus clusii (esteperola o romaní bord), l'Helianthemum syriacum (romer blanc). L'estrat subarbustiu i herbaci estaria representat per la Fumana ericoides subsp.montana, la Fumana thymifolia, l'Helianthemum apenninum (perdiguera), la Coris monspeliensis (farigola mascle), el Brachypodium retusum (llistó) i el Thymus vulgaris (farigola). | 08179-67 | Carena del Cellers | El creixement de la població al llarg dels segles XVIII i XIX i bàsicament l'exportació de vi i aiguardent cap a Amèrica i nord d'Europa va provocar una expansió ràpida del cultiu de la vinya. Fins els anys quaranta del segle XIX, després de la Guerra del Francès i les guerres carlines i Catalunya estava en plena crisi agrària. En aquesta època els cultius predominants eren el blat, l'olivera i la vinya a les zones més planeres i més amunt la civada, el sègol i l'ordi, a més del cultiu de la patata. El motor d'expansió de l'economia va ser certament l'augment progressiu de la vinya. Els propietaris, varen començar a desforestar indrets fins llavors erms o boscosos, construint terrasses amb marges de pedra seca en indrets de fort pendent ocupant així tots els vessants de turons, muntanyes i torrents i rieres. El turó de La Caseta n'és un exemple clar, de l'aprofitament de llocs rocallosos i prims per al cultiu de la vinya. En el vessant hidrogràfic esquerre del torrent de Les Pasteres, s'hi ha localitzat dues barraques de pedra seca. Aquestes noves vinyes, sovint allunyades no les conreava directament el propietari del mas o d'aquella peça de terra sinó que les cedia mitjançant un contracte de rabassa morta a petits pagesos. Alguns rabassaires varen construir tines enmig de les vinyes i al voltant dels masos per evitar que comences una fermentació incontrolada si el trasllat durava massa temps. Però en altres indrets com en el cas del Raval del Pujolet s'hi van construir petites masies amb varies tines que permetien l'establiment amb la família. Amb l'atac de la fil·loxera, el raval es va anar abandonant. El Cellers, documentat ja al segle XV és un mas encara avui dia amb gran quantitat de terres que es localitzen tant en el municipi de Rellinars com en el veí de Castellbell i el Vilar. La majoria de les possessions eren cultivades de vinya i per tant aquesta era l'activitat principal de la masia. L'estrall de la fil·loxera va comportar que part de les terres es deixessin de cultivar; en elles hi ha crescut bosc i matollar. Les altres es varen plantar de vinya i la propietat es dedicà a la producció d'oli fins l'any 1956, on una gran glaçada va acabar amb els oliverars i actualment la majoria de terres són ermes, ocupades pel matollar i el bosc. El topònim Cellers prové de la propietat per on transcorre, també conegut al municipi de Castellbell i el Vilar com a Sallés. Carles Cornadó, estudiós de la toponímia d'aquest municipi i altres municipis veïns, en el seu bloc sobre topònims ens diu que Sallés deriva del mot Cellers, que s'aplica a un indret o lloc, generalment subterrani on es conserva el vi. Deriva del llatí cellarium, que vol dir rebost i que en català prengué el sentit d'estança subterrània o fonda per al vi i també el sentit de graner. | 41.6494600,1.8886700 | 407458 | 4611454 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58746-foto-08179-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58746-foto-08179-67-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En aquest turonet situat a l'extrem sud-oest de la Carena del Cellers hi ha una antiga masoveria, en ruïnes, propietat del Cellers, anomenada La Caseta. Aquesta casa, potser de totes elles la més mal conservada, forma part d'un petit veïnat conegut amb el nom de Raval del Pujolet. L'establiment el componen cinc masoveries propietat del Cellers que es va formar entre el segle XVIII i principis del XIX a la carena del Cellers: Can Pau Cellers, Cal Jep, Ca l'Andreu, Cal Pujolet i una mica més al sud la Caseta per tal de que un cop les famílies establertes, poguessin treballar la terra, en part oliverars, ametllers i en part vinyes i poder fer el vi directament a les tines sense por de que algú el prengués in situ o fermentés durant el transport. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||
| 58747 | Parc Natural de sant Llorenç del Munt i l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-lobac | LORENZO, Cecília; FERNÀNDEZ, Isaac (2009). Rutes de Patrimoni Arquitectònic. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Barcelona. http://santllorencdelmunt.com http://caudelguille.net/ https://parcs.diba.cat/web/SantLlorenc | El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac té un gran interès paisatgístic, biològic i cultural. Està integrat per dos massissos, el de Sant Llorenç del Munt amb els cims de la Mola i el Montcau de més de mil metres cadascun i la serra de l'Obac, de menys elevació. Una part del terme de Rellinars presenta les característiques geològiques que fan d'aquest parc un indret d'especial bellesa on hi predominen els conglomerats. L'orografia és molt escarpada, amb cingles i canals abruptes, barracns, torrents i rieres que neixen en totes direccions. El clima és del tipus mediterrani subhumit, per això el principal bosc que hi podem trobar és l'alzinar, amb comunitats importants de roures i boixedes. A la base hi acostumem a trobar pinedes de pi blanc, de gran resistència a la sequera, que en les zones de més obaga són substituïts pel pi roig i la pinassa. La pineda però, és sovint fruit de la intervenció humana i llavors apareix barrejat amb l'alzina i arbusts com el cirerer d'arboç i el bruc. En les zones de més fondalades, com als barrancs s'hi poden trobar el roure, la moixera, el boix i l'avellaner. Als roqueters i cingles, es localitzen plantes adaptades a condicions extremes com l'orella d'ós o la corona de reina, el polipodi comú, la farigola, el lliri, la tulipa silvestre o la nadala menuda i encara d'altres que estan perfectament adaptades a llocs extremadament secs com el crespinell i els conillets o l'enciam silvestre. Aquest paisatge ofereix unes condicions immillorables per a la fauna, que hi troba refugi, hi pot criar, hivernar o senzillament aprofitar aquest territori com a corredor biològic. Les diferents comunitats faunístiques hi estan ben representades, tant pels mamífers més grans com pels habitants rupícoles, amfibis, ocells i rapinyaires, tant diürns com nocturns. I en les fonts on l'aigua és pura s'hi pot observar la salamandra i diferents espècies de granota i el gripau. | 08179-68 | Ctra. de Terrassa a Navarcles, km 14,8 (08230 - Matadepera) | El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac forma part de la Xarxa d'Espais Naturals gestionada per la Diputació de Barcelona. El primer pla d'ordenació del parc és del juliol de 1972. L'any 1982 amb l'objectiu d'aturar el desmesurat creixement de les urbanitzacions que l'envoltaven s'aprova un nou pla director i l'any 1987 la Generalitat de Catalunya en fa la declaració per decret com a parc natural. L'any 1998 s'amplia amb 4.055 hectàrees fins arribar a les 13.694 actuals. L'integren els municipis de Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de Castellet, Talamanca, Terrassa, Vacarisses i Rellinars. El punt central del parc és el coll d'Estenalles de 870, 4 metres amb un centre d'informació. L'any 2003 un incendi forestal iniciat a Sant Llorenç Savall malmet la part nord-oriental del parc, dins dels termes de Granera, Monistrol de Calders i Mura. El parc ha estat ocupat o visitat per l'home des de temps immemorials. Un exemple n'és el Camí Ral que travessa el municipi per la carena des de Barcelona a Manresa, amb l'Hostal del Daví mig ensorrat. Un altre exemple són les moltes baumes obrades que han servit de refugi eventual, d'amagatall o per a viure. En el cas de Rellinars hi ha dos indrets ben coneguts, la Coma d'Aumà i la de l'Endaló. Altres elements destacables que formen part de la cultura popular integrats perfectament en el paisatge perquè quan desapareixen no en queda cap rastre, són els forns de calç i d'obra associats a les cases pairals i antics masos com Les Cases, Les Boades o Casajoana, els murs de pedra seca i les barraques de vinya, les tines, les cisternes i aljubs i les piques per a la preparació del caldo bordelès. La gent que va viure i conrear els pendents d'aquests turons han impregnat aquest paisatge no només amb l'obra de la pedra seca, sinó que han estat a l'origen de llegendes relacionades amb el bandolerisme, o amb l'entrada a l'infern, que han arribat als nostres dies. | 41.6435200,1.9424300 | 411927 | 4610738 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58747-foto-08179-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58747-foto-08179-68-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||||
| 58748 | La Morella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-morella | SUADES, Ramon (2016). Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. | La Morella és un dels cims emblemàtics del municipi de Rellinars que fa de partió pel seu vessant nord amb el municipi de Sant Vicenç de Castellet. A excepció d'una petita part orientada a l'oest, el cim i falda faixen fins a tocar el sector de la Font del Càntir, la Font de Casajoana amb el torrent que porta el mateix nom i la Boïga que estan dins dels límits occidentals del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i la Serra de l'Obac. El seu accés es pot fer des del Camí Ral i pujant en direcció a Casajoana i des d'allí pujar cap al coll de la Morella. Per arribar fins al cim s'hi accedeix pel vessant nord. Està coronat per grans rocs que li donen de lluny la característica forma piramidal, fàcilment identificable des de qualsevol indret del municipi. Forma part dels massissos de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, típicament mediterrànies de matís boreal. A El seu vessant nord-est està format a la base per una potent massa de conglomerat, en part calcària. A l'estatge inferior s'hi localitza un alzinar espès amb marfull barrejat amb pineda amb un ric sotabosc arbustiu. A la part més superior on hi ha molt poc gruix de terra, l'alzina ja no forma masses denses, deixant lloc a la pineda amb poc sotabosc però en les àrees de roca nua hi ha comunitats de petites herbetes anuals com la nadala groga que ja es pot observar ben florida. | 08179-69 | Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i la Serra de l'Obac | 41.6579900,1.9305100 | 410954 | 4612357 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58748-foto-08179-69-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||||
| 58749 | Font dels Bugaders | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-dels-bugaders | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. GRUP de RECERCA i RECUPERACIÓ d'AMICS de RELLINARS (1997). Parlem de fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 41 - 43. https://www.iec.cat/faraudo http://dcvb.iecat.net/ | La Font dels Bugaders està situada al bell mig del torrent de la Font d'en Sala. S'hi accedeix pujant pel camí de Rellinars a Casajoana que s'inicia a tocar de l'església nova de Sant Pere i Sant Fermí. Al vessant hidrogràfic dret del torrent, als peus del mas del Gibert de Dalt hi ha la font del Ginjoler, i uns metres més amunt, en el vessant hidrogràfic esquerre n'hi ha dues més; la primera d'elles, la Font d'en Sala en el primer revolt, que a mà esquerra mena cap a la masia. Deixada enrere, la font de Bugaders es localitza dos-cents metres més amunt, un cop passades dues pilones tronco-còniques. Com que aquest tram de riera està molt brut de vegetació, un cop acomplida la distància, baixar directament per la llera que es pot fer uns metres enrere. El llit en aquest tram de torrent és totalment rocós i de fàcil accés. Uns metres més amunt ja es veu un salt d'encara no dos metres d'alçada. Es tracta d'una surgència que aflueix per entremig de la roca calcària que en aquest indret forma una mena de graó. Abans de perdre's torrent avall, omple un parell de cassoles o clot natural de la roca. | 08179-70 | Torrent de la font d'en Sala | Un bugader segons el Diccionari català-valencià-balear es podria referir a un cubell o cossi per a fer bugada, donat que la bugada era una feina destinada a les dones i per tant, n'hauríem de dir bugadera. També ho defineixen com una mena de safareig on els terrissaires posen la terra en remull perquè s'estovi durant dues hores. Podria tractar-se potser d'un indret on les dones posaven la roba a remullar, o tal vegada el lli. En el diccionari de llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain, la paraula bugader apareix esmentada amb aquest sentit l'any 1392. | 41.6432300,1.9166400 | 409779 | 4610733 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58749-foto-08179-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58749-foto-08179-70-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El topònim s'ha trobat escrit com 'de Bugaders' i 'dels Bugaders'. Fins i tot la gent del poble l'esmena de les dues maneres. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||
| 58750 | Font de Can Cotis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-cotis | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/2016/01/cal-cotis-cova-i-font-de-cal-cotis.html?q=Font+de+Can+Cotis https://fontsaigua.wordpress.com/tag/la-font-de-can-cotis/ | En el moment de la visita, el tub estava envaït per les arrels i no rajava. | La font de Can Cotis està situada a la llera dreta de la Riera de Rellinars, després d'un revolt que s'inicia just per sota de la cova de Can Cotis, abans de retrobar el gorg. Per accedir-hi cal passar per un corriol que transcorre pel costat d'una tina aïllada que hi ha a la masia prop de la cova. Aquest va baixant resseguint el marge fins a la llera mateix. La déu d'aigua està situada al final del corriol, per sota el marge. Consisteix en un tub de coure d'uns vuitanta centímetres de llargària encastat en un muret de pedra completament envaït per les arrels dels arbres. En aquest indret hi ha presència de falzia roja, molses i l'herbassar típic d'indrets humits com la canya i el jonc. Com a vegetació arbòria destaca l'alzina, i varis pollancres relativament joves. | 08179-71 | Riera de Rellinars | 41.6386900,1.8978800 | 408210 | 4610248 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58750-foto-08179-71-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58750-foto-08179-71-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||||
| 58751 | Font de les Canaletes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-canaletes | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. | Les arrels o la mateixa terra han taponat la surgència que brolla per tres indrets diferents en el marge que hi ha al dessota mateix. | Font d'aigua intermitent que neix en el torrent de les Canaletes, una torrentera afluent del torrent del Robert situada el vessant hidrogràfic dret d'aquest, al sud-oest del municipi de Rellinars. Per arribar-hi es pot fer des del llit mateix del torrent del Robert tot pujant per un corriol que s'enfila paral·lel la torrentera que porta el nom de la font, coincidint amb el vessant d'obaga del Collet dels Capellans, o baixant pel mateix corriol un cop arribats al coll per la pista que volta les Serres i els Pivents. Pujant, la font queda a mà dreta, per sota d'un roure imponent. Consisteix en una pica de pedra, ben retallada amb una pedra que fa de tapadora per evitar que s'embussi de terra i fullaraca. La pica està perforada per la part davantera per on sortia el broc. Està encastada al marge de terra on hi ha la surgència. En el marge de sobre, hi ha una bancada de pedra on la gent s'asseia a l'ombra de la roureda, que va patir els estralls del darrer incendi. Aquestes estructures estan implícitament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que ho va construir. La seva construcció i emplaçament està estretament lligat a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra o a la roca o bé obrades. | 08179-72 | Torrent de les Canaletes - Les Serres | Malgrat trobar-se en terme de Rellinars era emprada pels veïns del Raval de les Comes, alguns dels quals bevien només aigua d'aquesta surgència. Segons informació facilitada per Carles Cornadó: 'd'infant hi havia anat moltíssimes vegades, acompanyant a un estiuejant de la Riereta que mai bevia aigua de l'aixeta, només de les Canaletes.' Encara es conserven alguns cirerers, vestigis d'antics horts que hi havia a tocar de la font. | 41.6338200,1.8948700 | 407952 | 4609711 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58751-foto-08179-72-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58751-foto-08179-72-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En el mapa topogràfic de l'ICGC la font està mal situada. Ha estat localitzada i desbrossada per Carles Cornadó durant la realització del Mapa de Patrimoni que coneixia la seva ubicació. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||
| 58752 | Font de Carlets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-carlets | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. http://www.encos.cat/index.html | La Font de Carlets és una surgència d'aigua que brolla abundosament d'entre l'esquerda d'uns grans blocs de conglomerat, al vessant dret de la Riera de Rellinars. S'hi accedeix per la carretera B-122; arribats al PK 14,300 cal agafar el trencall a mà dreta en direcció a Les Boades, sense deixar la pista , cal travessar dos torrents coincidint amb dues corbes pronunciades. Una mica més endavant, travessarem un tercer curs d'aigua. En aquest punt, a mà esquerra, hi ha un corriol que s'eixampla de cop per caminar sobre una plataforma rocosa que ens hi duu directament. L'aigua neix d'entre les roques, obrint-se camí per una petita canal que s'ha anat erosionant amb el pas del temps. Raja per un broc de ferro i cau en una canal per desguassar a la riera. Una pedra col·locada de través crea un diminut bassal on l'aigua es precipita en cascada. Al damunt mateix s'hi ha posat, enganxada amb morter, una pedra amb el nom de la font. | 08179-73 | Riera de Rellinars | 41.6332300,1.9284500 | 410748 | 4609610 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58752-foto-08179-73-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58752-foto-08179-73-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La font està inclosa en el recorregut del SL-C 55 i el seu accés està senyalitzat amb un post. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||||
| 58753 | Font de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-casajoana | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. | L'espai no està habilitat perquè el caminant hi trobi aigua per omplir la cantimplora o assedegar-se perquè l'aigua està canalitzada per l'ús de la casa. | La font de Casajoana està situada en una raconada ombrívola del torrent que porta el nom de la masia i que neix en els contraforts de la Morella. Per arribar-hi, hem de pujar pel Camí de Casajoana i ens hem de situar al costat de del safareig. Allí mateix neix una pista puja fins al Coll de la Morella i enllaça amb el Camí Ral. Nosaltres agafarem el de l'esquerre, que mena a la font. El camí que abans permetia el pas d'un carro ara és més estret, però es manté força net ja que al final de tot, hi ha la font que proveeix la masia d'aigua a través d'una canalització soterrada. Abans d'arribar-hi, a mà esquerra del camí, per sota del marge es pot observar una bassa descoberta construïda aprofitant la forma del terreny, per sobre del gorg. Actualment està en desús. La font neix d'una déu d'aigua permanent, d'entre les fissures de la roca calcària. El propietari hi ha posat una planxa amb un rocs al damunt perquè en aquest lloc l'aigua sorgeix per varis indrets fins que forma un bassal on venen els animals per abeurar-se però també el senglar, que en rebolcar-se ho malmet. | 08179-74 | Torrent de Casajoana | 41.6528600,1.9282000 | 410755 | 4611790 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58753-foto-08179-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58753-foto-08179-74-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||||
| 58754 | Font del Conill | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-conill | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. | Raja però caldria desbrossar l'entorn i netejar una mica la surgència perquè la terra del marge i la vegetació no la colguin. | La Font del Conill és una surgència intermitent d'aigua situada a la llera esquerra del Torrent del mateix nom. S'hi accedeix pel Camí de les Boades, fins que trobem un camí, més estret, a mà dreta que s'endinsa per travessar la Riera de Rellinars i recuperar-lo a l'altre costat. Es tracta del Camí de la Font del Conill, que va resseguint el torrent en tota la seva llargada fins passat el terme municipal. Després de passar el gorg, el forn de calç i travessat el gual que transcorre per una plataforma rocallosa del mateix torrent, on hi abunda el canyissar i el jonc, el camí comença a ser costerut i frondós, amb gran quantitat de boixos a ambdós costats del camí. Abans d'arribar un revolt molt tancat, a mà esquerra, a ma esquerra d'una alzina hi ha un amuntegament de pedres que indiquen la presència d'un corriol molt estret entremig d'una boixeda (en una de les pedres encara es veu les restes d'un conill pintat de color blavenc). El fort pendent mena directament al torrent. La font dista a cinc metres a mà dreta, per sota el marge. És un indret molt humit, amb presència de roldor i jonc. La surgència neix d'entre les roques, i raja per un broc metàl·lic cap a una pica natural que la retorna cap al torrent. Les molses i la falzia roja hi creixen abundosament. L'heura també sembla estar-hi molt ben establerta i cobreix part del marge. Una pedra pintada amb un conill de color blau ens indica la seva presència. | 08179-75 | Torrent de la Font del Conill | La historiadora de Rellinars M. Dolors Moreno ens diu que l'any 1549 hi havia a Rellinars el senyor Rafael Gibert posseïnt unes propietats properes a la 'Font de Conills'. | 41.6279300,1.9379800 | 411535 | 4609012 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58754-foto-08179-75-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58754-foto-08179-75-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||
| 58755 | Font de la Barbotera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-barbotera | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. http://www.encos.cat | La Font de la Barbotera és una surgència intermitent situada gairebé en el tram de desguàs del torrent que porta el mateix nom. S'hi accedeix pel Camí de Les Boades, un cop deixat enrere el Camí de La Saiola. Continuant en direcció a Les Boades, uns quatre-cents metres més amunt, es pot accedir a la llera del torrent. Des d'aquest punt, caminant una desena de metres en direcció nord-est, en el marge esquerre, darrera una grevoleda amb galzeran, es localitza la font, i al damunt d'ella, en la mateixa diàclasi, l'avenc. Consisteix en una esquerda natural del terreny que s'obre pas entre els conglomerats. Està estretament relacionada amb l'avenc al qual s'hi pot accedir des de sobre mateix. En èpoques d'intenses pluges l'aigua surt amb molta pressió i pot arribar a tenir un cabal de 227 litres per segon. L'aigua s'incorpora al torrent formant un colze profund excavat en el mateix llit. | 08179-76 | Torrent de la Barbotera | El nom de Barbotera està documentat per Joan Valls (VALLS i PUEYO:2012) que localitza un document datat del dia 14 de setembre de 1292 Jaume de Sala, amb el consentiment de la seva esposa Alamanda, i el seu fill Gilabert, veïns de Rellinars, van vendre al jurisperit Guillem de Solà un tros de terra anomenat Plana Barbota, situat al terme de Rellinars i que era una possessió de l'església de Santa Maria de l'Estany. Aquella terra termenava amb les terres del mas Alavedra, amb les terres de Ramon Alavedra i amb la riera de Barbotera. Els masos Torrents i Ladarnal, que eren feus del mateix Guillem de Solà, els conreava l'esmentat Jaume de Sala. | 41.6369700,1.9351800 | 411314 | 4610018 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58755-foto-08179-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58755-foto-08179-76-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La font o surgència de la Barbotera està vinculada a l'avenc que porta el mateix nom al qual s'hi accedeix per un pou de 4,5 metres de profunditat i que té un recorregut de 118 metres. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||
| 58756 | Font de La Boada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-boada | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. | La Font de Les Boades és una deu permanent d'aigua situada al marge esquerre del Torrent de Les Boades, en un racó ombrívol, en plena Serra de l'Obac. S'hi pot accedir des del mas, pel Camí de la Font, en direcció nord-oest, que coincideix amb el traçat del GR-5, un camí planer que es va fent més ombrívol a mida que arriba a la font. El torrent en aquest indret és estret i abrupte; uns metres més avall, per sota de la font conflueix amb un altre torrent que baixa des dels Plans, i que més avall, un cop passat les Boades Velles rep el nom de Torrent d'en Roca. Consisteix en una cisterna construïda en un racó planer de la llera esquerra del torrent amb coberta de volta i obertura frontal. Els murs són molt gruixuts, per aguantar la pressió del terreny (en alguns indrets fan més d'un metre d'amplada) i la pedra està relligada amb morter de calç. La boca mesura 1,40 m d'amplada per 0,92 m d'alçada. La lleixa fa 0,44 metres d'amplada. Per sobre, hi ha quatre fileres de maó pla on s'hi ha collat un tub de PVC pel qual l'aigua sobrant baixa fins a la bassa coberta que hi ha al davant. A l'interior, l'aigua brolla entre les roques de relleus càrstics. Al davant, a mà esquerra, arran de terra hi ha una pica de pedra que s'omple a partir del sobreeixidor de manera que els animals puguin abeurar-se quan és més difícil trobar aigua. Al davant mateix, hi ha una bassa de planta irregular, construïda aprofitant el relleu de la roca. Actualment està coberta perquè la propietat de Les Boades la utilitza com a cisterna ja que en aquest indret l'aigua no prové de la xarxa. | 08179-77 | Les Boades | Josep González i la seva esposa, que ja fa una desena d'anys que viuen al mas de Les Boades, han anat restaurant el mas i l'entorn. Un dels objectius immediats va ser la recuperació de la font per al consum propi mitjançant una canalització, molt diferent del que feien els habitants de la masia de principis de segle XX que havien d'anar a buscar l'aigua amb el càntir i la galleda. | 41.6443700,1.9356600 | 411364 | 4610839 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58756-foto-08179-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58756-foto-08179-77-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||||
| 58757 | Font de La Cansalada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-cansalada | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. http://santllorencdelmunt.com/fotos | La font de la Cansalada està situada en una obaga del torrent, on aquest conflueix amb la riera de Matarrodona. L'accés es fa des de l'antic Camí Ral. Un cop situats al Coll de la Morella, just on hi ha la torre elèctrica, hi ha un camí que mena cap a baix del torrent. Es tracta del camí històric que la gent de Mura feia servir per anar fins a Montserrat. Un cop arribats al llit, cal remuntar la llera uns tres cents metres aproximadament en sentit ascendent abans de retrobar el torrent que baixa dels Hostalets del Daví. Està situada en una raconada ombrívola, per sota un roc. Consisteix en un parell de brocs de secció circular enfonsats en el marge per on raja l'aigua sobretot quan ha plogut. Unes pedres col·locades al voltant fan funció de pica per retenir l'aigua. La molsa, la falzia i l'herbassar característic d'indrets molt humits han recobert tant el muret de pedra com la mica de construcció improvisada que fa de pica. Als costats hi ha les restes de lloses de pedra emprades com a banqueta però plenes de fullaraca i recobertes de terra i herbassar. A la part superior, entre els dos brocs hi ha una petita planxa metàl·lica enganxada amb una mica de morter amb el nom de la font, gravada manualment en majúscules - FONT DE LA CANSALADA -, al dessota, -PONT DE VILOMARA 1998 - i a mà esquerra el dibuix d'una flor. | 08179-78 | Torrent de la Font de la Cansalada | Sembla que era una font concorreguda pels habitants de Mura en el seu desplaçament cap a Montserrat. L'any 1998, alguna persona o grup varen posar una placa amb el nom de la font. | 41.6590800,1.9367500 | 411475 | 4612471 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58757-foto-08179-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58757-foto-08179-78-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En una fotografia del Quicu Tapies la font està arranjada, amb la pica de retenció en bon estat i a mà dreta es pot veure un tercer broc. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||
| 58758 | Font del Sot de la Coma d'Aumà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-sot-de-la-coma-dauma | Només raja en èpoques molt determinades. | La font del Sot de la Coma d'Aumà està situada per sota mateix de la balma que porta el mateix nom, a l'obaga del barranc. L'accés originari probablement es fes pel Camí de la Coma d'Aumà que neix travessant el Torrent de la Saiola un cop deixat enrere l'accés a les tombes de les Roquisses. A partir d'aquí recorria paral·lel al torrent pel seu vessant hidrogràfic esquerre en direcció a la Font del Sot de la Coma d'Aumà fins que es perd envaït per la vegetació. L'accés actual és difícil. S'hi arriba des del Camí Ral cap a Manresa, sortint pel trencall a mà esquerra poc abans d'arribar al Coll del Correu i la Balma Roja. A partir d'aquí cal baixar en direcció sud per una canal fins a trobar el peu de la cinglera, aproximadament a la cota 600. Un allau de pedra i terra provocat per un aiguat molt fort que hi va haver a la tardor de l'any 2018 ha colgat per complert part de la canal i per tant cal travessar amb molta cura fins a trobar la roca. Un cop localitzada la bauma, al peu de la cinglera, cal baixar voltejant un roc de grans dimensions, desprès de la cinglera, pel seu costat esquerre i travessar el bosc en direcció sud-est fins a la llera mateix del torrent, un centenar de metres aproximadament. Es tracta d'una surgència que brolla a més o menys intensitat depenent de les pluges. Es troba situada en una raconada on hi ha un muret de pedra encabit entre roques més grosses cobertes per molses. Al davant mateix hi ha una cadolla on l'aigua brolla sorgint del terra mateix creant un bassal. L'indret és molt ombrívol voltat de vegetació, com l'esbarzer, galzeran, el boix, l'arboç, el pi, l'alzina i el marfull. | 08179-79 | Sot de la Coma d'Aumà | Les estructures de captació d'aigua en el medi rural normalment s'han dissenyat o construït amb un objectiu prioritàriament funcional, el de captar aigua. La seva diversitat tipològica respon a l'adaptació en funció de les característiques del terreny i de les propietats hídriques. Aquesta singularitat tipològica també s'ha d'associar al vocabulari propi de cada indret, un registre lingüístic ric que permet constatar que una mateixa construcció o tipologia pot rebre diferents noms segons el territori on s'hagi construït. | 41.6418300,1.9510900 | 412646 | 4610542 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58758-foto-08179-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58758-foto-08179-79-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | L'espessa vegetació d'aquest barranc impedeix poder observar, a part d'alguns murets de pedra seca, si hi ha alguna construcció o sistema de captació associada a la balma de la Coma d'Aumà. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||
| 58759 | Font del Pastor; de la Pastora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-pastor-de-la-pastora | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. | Les crescudes amb aportació de sediments i la manca de manteniment i desbrossat impossibilita l'accés. | La Font del Pastor està situada en el vessant hidrogràfic dret de la riera de Rellinars, en el meandre situat per sobre del Molí Vell. L'accés es fa pel carrer del Molí, i arribats a un revolt molt tancat, baixar a mà esquerra per un camí de terra que mena directament als pous. D'aquí baixar per un corriol cap a la riera, a mà esquerra i resseguir el marge de manera ascendent per sota unes feixes abandonades. Es tracta d'una déu d'aigua que brolla per un broc metàl·lic encastat a la roca en lloc molt ombrívol. Al damunt hi ha un petit roquissar per on s'escola l'aigua, que cau a la pica excavada dins la roca i un cop fora, s'escola cap a la riera. Està totalment envoltada de vegetació. | 08179-80 | Riera de Rellinars | La font hauria estat arranjada pels mateixos pagesos que cultivaven les feixes, riques en sediments aportats per les crescudes de la riera. En abandonar els cultius, la font es va deixar de mantenir, i a la riera ha proliferat la vegetació impossibilitant-ne l'accés. L'any 1996, la riera estava encara força neta i el senyor Claudi Perarnau, va fer un vídeo casolà on va documentar la majoria de fonts i surgències del municipi. Actualment és l'únic testimoni en imatges que queda de l'existència de moltes de les fonts, salts i gorgs. | 41.6366500,1.9138200 | 409535 | 4610005 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Només s'ha pogut documentar gràficament gràcies a una fotografia del senyor Quicu Tàpias, on line; ja que la vegetació ha cobert tota la zona. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||
| 58760 | Barraca 12 de Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-12-de-serra-gallina | RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Malgrat l'estat general de la barraca és bo, la llosa de tancament central està desplaçada, localitzada en un dels costats de la coberta. Tal vegada desplaçada per la presència de toixó (Meles meles), els indicis del qual es manifesten per la gran quantitat de femtes localitzades a la coberta. | Barraca de pedra seca situada a l'obaga de Serra Gallina, en el vessant hidrogràfic esquerre del torrent de Casajoana. El seu accés es fa pujant pel camí carreter que ressegueix el torrent de l'Esbarzer pujant des del mas de Les Ferreres o bé des del camí de Rellinars a Casajoana que transcorre paral·lel al torrent de la Font d'en Sala. S'ha de pujar pel dret, enfilant-se des del camí pel marge, una trentena de metres abans d'arribar a la presa del torrent de Casajoana. Es tracta d'una construcció aèria aïllada, lleugerament adossada a una marjada de feixa. És de planta circular de 2,10 de diàmetre. La porta d'accés està orientada al sud-oest; els muntants són rectes, mesura 1,20 m d'alçada per 0, 68 m d'amplada màxima a l'exterior mentre que l'interior fa 0,50 m, amb una sola llinda, plana. Els murs tenen un gruix de 0,68 metres. La coberta és de falsa cúpula o per aproximació de filades amb llosa de tancament central (desplaçada). L'alçada màxima interior és de 2,20 metres. L'alçada del voladís mesurat a la porta d'entrada és d'1,60 m. Ha perdut el recobriment de terra i pedruscall de la coberta. A l'interior, conserva tres tinells o cocons, dos d'ells superposats. El primer conjunt, està situat aproximadament al davant de la porta. L'inferior, situat arran de terra (0,30 m d'amplada per 0,30 m d'alçada per 0,50 m de fondo) mentre que el superior està construït aprofitant la llosa de l'arrencada de la volta; mesura 0,38 m d'amplada per 0,50 m d'alçada per 0,50 m de fondo. A l'altre costat n'hi ha un tercer construït arran de terra que mesura 0,25 m d'amplada per 0,17 m d'alçada per 0,60 m de fons, sovint aprofitat per a guardar-hi el perpal. Té una espitllera orientada a l'est. | 08179-81 | Serra Gallina | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6497300,1.9192600 | 410006 | 4611451 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58760-foto-08179-81-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58760-foto-08179-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58760-foto-08179-81-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Consta inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 18469. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||
| 58761 | Font de la Presa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-presa | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. | El roc caigut a l'interior del llit del torrent impedeix l'accés. | La Font de la Presa és una deu d'aigua que brolla pel marge a l'interior del torrent de l'Esbarzer. El seu accés es fa pujant pel camí de Cal Manel, resseguint el vessant hidràulic dret del torrent. Un cop passada l'alzina surera de Les Ferreres, tot just setanta cinc metres més amunt, entrar en direcció al torrent. Allí hi ha un bloc de pedra de grans dimensions que es va precipitar cap a la llera del torrent durant uns forts aiguats que van caure a la tardor de l'any 1995. | 08179-82 | Torrent de l'Esbarzer | 41.6427600,1.9097700 | 409206 | 4610688 | 08179 | Rellinars | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58761-foto-08179-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58761-foto-08179-82-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||||
| 58762 | Font de l'Alzina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lalzina | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. | La vegetació n'impedeix l'accés. Encara que actualment ningú hi vagi a omplir el càntir sí que són llocs emblemàtics que caldria recuperar. | La Font de l'Alzina està situada dins del torrent que li dona nom, en un indret on el tram és fa molt estret, després de rebre les aigües pel vessant hidrogràfic dret d'un rasot que neix per sota les escoles municipals. L'accés es fa pel camí del Planet i a continuació pel carrer del Grèvol, fins arribar a la deixalleria municipal. Resseguir el filat de tancament fins a situar-se davant de tres alzines. Es tracta d'una deu d'aigua que acostuma a brollar a través d'un broc encastat en el marge del torrent. L'accés a la font ha desaparegut i el roldor i l'herbassar han envaït completament marges i llera. | 08179-83 | Torrent de l'Alzina | Segons informació proporcionada pel senyor Claudi Perarnau, aquesta font era molt concorreguda sobretot pels pagesos tant de Rellinars com de Vacarisses, ja que la déu d'aigua malgrat estar situada a la llera dreta del torrent, aquest fa de termenal entre els dos termes municipals antigament units. | 41.6267300,1.9019400 | 408531 | 4608916 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58762-foto-08179-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58762-foto-08179-83-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||
| 58763 | Font de Les Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-cases | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. | Al seu interior l'aigua és cristal·lina. | Font natural construïda per recollir l'aigua de surgència. Està situada en una zona d'obaga del paratge conegut com La Trona a sota d'una vella alzina. Per accedir-hi cal arribar fins al mas de Les Cases. Passant per un corriol que ressegueix la façana orientada a l'oest continuarem en direcció nord, deixant les tines a mà dreta, pel costat d'unes oliveres bordes. El corriol estret i planer es va endinsant entremig de romaní, bruc d'hivern florit i cirerers d'arboç barrejat amb pins i alzines. A mida que ens aproximem a la font la vegetació va canviant i s'enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits com el boix, la moixera, el galzeran, el Saponario officinalis-Salicetum purpurae i el roure a més de les herbàcies i enfiladisses com l'heura i l'arítjol. Aprofita un aflorament rocós, en un revolt del camí, al mig d'una torrentera que neix en el paratge de Les Planes i acaba desaiguant al Torrent de la Font d'en Sala. Està excavada a la roca calcària com si es tractés d'una banyera deixant una mena de lleixa al voltant d'on arrenca una construcció piramidal en pedra seca. L'interior mesura 2,50 metres de profunditat per 0,70 metres d'amplada i 0,60 metres de fondària. La boca està reforçada per un muret de pedra consolidada amb morter, una lleixa plana de 0,86 metres de llargada per 0,35 metres d'amplada que permetia posat la galleda o el càntir. Té dos sobreeixidors; el primer està situat per sota la lleixa, i el segon queda a mà dreta i tapat amb morter ràpid. | 08179-84 | Torrent de la Boïga | 41.6453300,1.9300900 | 410902 | 4610952 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58763-foto-08179-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58763-foto-08179-84-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | S'observen restes de totxo al costat esquerra de la lleixa. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | |||||||||||
| 58764 | Font de Les Codines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-codines | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. VALLS i PUEYO, Joan (2012). Els molins de Rellinars. Arxiu Joan Valls i Pueyo. Inèdit. ROCAFIGUERA i GARCÍA, Francesc de. La canònica de Santa Maria de l'Estany. Orígens i primera expansió (1080-1157). El seu diplomatari. 2 vols. Text mecanografiat. Universitat de Barcelona. ACA. Monacals d'Hisenda, 3751. ACBG. Protocols notarials, 4. ACBG. Protocols notarials, 12. ACBG. Protocols notarials, 4019. ACBG. Protocols notarials, 443. ACBG. Protocols notarials, 42. ACBG. Protocols notarials, 43. ACBG. Protocols notarials, 63. ACBG. Protocols notarials, 77. ACBG. Protocols notarials, 99. ACBG. Protocols notarials, 124. ACVOC. Protocols notarials, 190/1, foli 68v; 204/2, foli 98v. Aquest document és citat per Llogari PICANYOL. Rellinars. Notícies històriques. Separata de la revista Sabadel·lum, octubre 1961, p. 16. ACA. Reial Patrimoni. Batllia. Processos moderns. 1819, núm. 3, P. ACA, Reial Patrimoni. Batllia. Processos moderns. 1819, núm. 3, Z. | No s'hi ha pogut accedir perquè està totalment envaïda de vegetació | La Font de les Codines és una déu d'aigua que brolla per capil·laritat de la roca. Està situada per sota el cingle de Les Codines, a la llera dreta de la Riera de Rellinars, en un indret molt ombrívol. L'accés es fa per la carretera B122, de Castellbell a Rellinars. Un cop deixat enrere Can Cotis, passat el pont que travessa la Riera de Rellinars en direcció al centre urbà, uns tres-cents cinquanta metres més endavant, a mà esquerra hi ha un camí tancat per un cadenat, que baixa a una feixa. Al fons una barraqueta blanca. La font està situada sota la cinglera mateix on per sobre hi ha la casa que va donar nom a la font. Es tracta d'un banc retallat a la roca, amb un dipòsit impermeabilitzat a continuació i una tapadora quadrangular que fa de registre. En el lateral, hi ha el baix relleu d'una cara masculina, amb la clenxa ben feta al mig i els cabells pentinats a ambdós costats. Les orelles es presenten frontalment. De la boca surt el broc de coure per on raja l'aigua amb una aixeta. A mà dreta de la cara hi ha un segon tub de coure collat amb morter de calç per on brolla l'aigua. Un regueró condueix l'aigua cap al llit de la riera. | 08179-85 | Riera de Rellinars | El senyor Claudi Perarnau explica que era una de les fonts més freqüentades i sobretot perquè en aquest indret hi ha uns gorgs que formen autèntiques piscines on hi anava moltíssima gent a banyar-s'hi quan feia calor. Segons una notícia històrica recollida per l'historiador Joan Valls (inèdit), el senyor Ramon Tarrés, pagès de Rellinars, va demanar llicència, el 6 d'agost de 1819, per a edificar un molí fariner a prop de casa seva, fent una resclosa per a recollir les aigües necessàries, 'a las immediaciones de la fuente del manso Codina... por medio de represa y acequia y recogiendolas en una balsa para moler a bayadas' | 41.6391400,1.9031100 | 408646 | 4610293 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58764-foto-08179-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58764-foto-08179-85-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La fotografia en blanc i negre està extreta de Capella (1997:39) i és obra de Ramon Jové. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||
| 58765 | Font de l'Esbarzer; dels Bullidors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lesbarzer-dels-bullidors | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars, pp. 38 - 40. | La font de l'Esbarzer està situada en el torrent que porta el mateix nom, per darrera Serra Gallina. Per accedir-hi s'ha de passar per davant dels masos de les Ferreres i del Gibert de Baix fins al revolt. En aquest punt trencar a mà dreta per una pista de terra que ressegueix el torrent fins a Casajoana. Abans de travessar per primera vegada el torrent, a mà dreta hi ha unes alzines i varis arbres de ribera i un post indicador del SL-C 57 que senyala la direcció a seguir. Es tracta d'un corriolet de quatre metres que mena directament al llit del torrent. La font consisteix en un muret de pedra situat a la riba dreta, per sota mateix del marge del camí que ressegueix el torrent de l'Esbarzer. Al davant mateix, un altre post de fusta amb la senyalització de la font. El mur està cobert per un estrat herbaci espès i molses propi dels indrets humits. D'aquest mur surten tres brocs de metall que ragen contínuament, cadascun damunt d'una pedra, que facilita la seva identificació. L'aigua es perd per un regueró cap el llit del torrent, per on baixa aigua i on es pot observar la formació de bombolles. | 08179-86 | Torrent de l'Esbarzer | 41.6447800,1.9104300 | 409264 | 4610911 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58765-foto-08179-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58765-foto-08179-86-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta font rep també el nom de la Font dels Bullidors pel fet de la formació de bombolles dins de l'aigua. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 | ||||||||||||
| 58766 | Torrent de la Font de la Cansalada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-la-font-de-la-cansalada | SUADES, Ramon (2016). Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. http://trailsantllorenc.blogspot.com/2011/04/font-de-la-cansalada.html#.XLmMregzbIV | El torrent de la Font de la Cansalada neix en els contraforts de la Serra de l'Obac alimentat per varis barrancs principals que s'originen en els Castellots de Tanca, la Pola i la Gavarra de l'Obac. En el seu recorregut, se li afegeixen torrenteres originades a l'obaga de la Carena del Camí Ral a la Serra Llarga de Casajoana, en el municipi de Rellinars. És gairebé a l'extrem nord-est d'aquesta serra on es produeix l'aiguabarreig amb el torrent de l'Espluga al municipi de Mura i uns metres més endavant amb el torrent del Figueres, també situat en aquest darrer , originant la riera de Mata-rodona, nom que ve donat per un important mas situat en un lloc estratègic i de control del municipi de Mura. Aquesta part del massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac és típicament mediterrània, de matís boreal. Els materials litològics són anàlegs, amb potents masses de conglomerats, en gran part calcaris. Està fortament encaixat, amb canals abruptes on l'erosió només s'activa en èpoques de pluges abundants, però en el seu recorregut també té llargs trams planers, on el llit s'eixampla formant lloses pedregoses que permeten travessar-lo d'un costat a l'altre. El seu accés des de Rellinars es pot fer baixant per corriols que s'originen des de dalt del Camí Ral: des del Coll de la Morella pel camí antic de Mura a Montserrat, pels Hostalets del Daví, travessant la Serra Llarga de Casajoana i des del Canal de Correu. La vegetació característica de bosc de ribera ha desaparegut pels segles d'intervenció humana. Actualment, el predomini de les lleres és l'alzina, barrejada amb cirerer d'arboç i marfull que en les zones més obagues i humides s'enriqueix amb el boix i el roure. En alguns trams hi ha una pineda rica en sotabosc arbustiu, de composició variada. És també un corredor biològic i espai de refugi, de cria i d'hivernada per a moltes espècies. Els ocells són tal vegada el grup més nombrós dels vertebrats, amb el gaig, la merla, el tudó, el pit-roig o les mallerengues, el pinsà, la puput o la cadernera. També hi ha presència de rapinyaires com esparvers i astors. Pel que fa al grans mamífers trobem rastres de guilla, fagina o cabirol i especialment de senglar, present a tot el municipi i amfibis com la serp verda i blanca. Tots ells aprofiten les surgències que brollen espontàniament del llit calcari per assedegar-se. | 08179-106 | Límit septentrional del terme municipal | Històricament, el torrent de la Font de la Cansalada fa de partió entre els municipis de Mura i Rellinars. També té una font que s'origina en la confluència amb el torrent dels Hostalets del Daví. | 41.6470300,1.9485100 | 412438 | 4611122 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58766-foto-08179-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58766-foto-08179-106-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-28 06:52 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 167,44 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/