Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 58892 | Torrent de Cal Robert | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-cal-robert | http://patrimonicultural.diba.cat/ http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/?q=canaletes | És un curs d'aigua intermitent de flux impetuós situat al sud-oest del municipi de Rellinars. Neix al vessant de llevant del Turó de l'Escletxa (en el municipi de Castellbell i el Vilar) i té varies torrenteres afluents situades, una al vessant hidrogràfic esquerre i les altres, majoritàriament ho fan pel vessant dret. Al vessant esquerre destaca, a més de la capçalera i alguns rasots menors, la torrentera que baixa del mas de Les Comes. El seu nom prové d'una casa de pagès situada entre el mas de Les Comes i el turó de l'Escletxa (en terme de Castellbell i el Vilar). El vessant amb més torrenteres que aflueixen al torrent de Cal Robert és el dret, que coincideix amb l'obaga dels Pivents i les Serres. El primer neix en un barranc, per sota del Collet dels Capellans. El següent és la torrentera o torrent de la Font de Canaletes, amb tres rasots importants i una font molt concorreguda per la gent de Castellbell i el Vilar que vivien al voltant de La Riereta. A l'obaga de Les Serres també se n'originen dos d'importants que conflueixen a uns dos-cents metres de la Riera de Rellinars. Al capdamunt del seu naixement té una font que porta el nom de Cal Robert fàcilment localitzable i on la gent de la casa hi anava a buscar aigua. Una part del seu recorregut coincideix amb el límit municipal que separa Rellinars de Castellbell i el Vilar per la vall de Cal Robert i les Comes fins a trobar-se amb la Riera de Rellinars. El llit és planer amb trams importants de pedra, on el llit s'eixampla formant lloses pedregoses que permeten transitar-hi a peu i travessar-lo d'un costat a l'altre. per gairebé tota la vall, mentre que les torrenteres i barrancs estan emboscats malgrat l'incendi que va patir aquest indret ja fa uns anys. Destaca un salt o gorg important que hi ha en el torrent o torrentera de la Font de Canaletes per sobre del qual es pot travessar amb facilitat. El paisatge, en aquest indret presenta una vegetació de brolla litoral calcícola de romaní i bruc d'hivern i brolla litoral silicícola comuna d'estepes, amb garric i romaní. L'alzinar també hi és present però barrejat amb zones de pineda de pi blanc degut als incendis. A les zones més humides hi creix la bardissa i el roser salvatge i el roldor. En alguns dels trams on s'estanca l'aigua es pot veure canyissar i algun jonc a més de l'herbassar característic amb molsa i falguera. Aquest indret és també un corredor biològic i espai de refugi, cria i hivernada per a moltes espècies. Els ocells són tal vegada el grup més nombrós dels vertebrats, amb el gaig, la merla, el tudó, el pit-roig o les mallerengues, el pinsà, la puput o la cadernera. També hi ha presència de rapinyaires com esparvers i alguna marcenca. Pel que fa al grans mamífers trobem rastres de guilla, fagina o cabirol i especialment de senglar, present a tot el municipi. Tots ells aprofiten les surgències que brollen espontàniament del llit calcari per assedegar-se, a més de les barraques de pedra seca per a fer-hi el jaç. | 08179-103 | Torrent de Cal Robert | El nom del torrent estaria originat per un antic propietari de la casa, Robert Viladoms, provinent del mas de Viladoms de Dalt, en terme de Castellbell i el Vilar. | 41.6359700,1.8919800 | 407715 | 4609953 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58892-foto-08179-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58892-foto-08179-103-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En el mapa topogràfic de l'ICGC la font de Canaletes està mal situada. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||||
| 59026 | Zona de nidificació de l'oreneta de l'espècie Hirundo rustica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-lespecie-hirundo-rustica | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. | Zona de nidificació de l'oreneta vulgar (Hirundo rustica), que conviuen amb l'home, instal·lades als porxos, corts i altres annexes de les cases i masos des de fa generacions. En el cas de Rellinars, se n'han detectat en nombre elevat nidificant entre altres, a Les Cases, Les Boades, La Farinera o Cal Feliu, veritables paradisos per aquest ocell. Els nius tenen forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat fets amb fang, palla i pèls de bestiar. L'oreneta és de color blau-negrós per sobre, amb reflexes metàl·lics que contrasten amb el sota blanquinós i coll rogent. Pertany a l'ordre dels Passeriformes i a la família dels Hirundínids. De silueta molt elegant amb una cua en forma de forca molt accentuada. Cap a l'extremitat de la cua poden observar-se unes taques blanques. El front i el coll són d'un to rogenc. Es diferencia de les altres orenetes per la manca de color blanc al carpó. Mesura de 16 a 22 cm de longitud, i amb les ales obertes fa de 32 a 34 cm, per un pes aproximat de 17 grams. | 08179-328 | Rellinars | L'oreneta vulgar, conviu amb l'home. La presència de zones de caça és primordial perquè una parella pugui instal·lar-se. Aquestes zones acostumen a ser prats, camps, basses d'aigua, ja que hi poden trobar els insectes amb els quals s'alimenten. Si els pobles tenen espais oberts i favorables poden instal·lar els nius en garatges o porxos, i si és en zones de pagesia, en corts, cavallerisses, porxos per a les eines agrícoles, etc, com és el cas que ens ocupa. El niu que construeix té forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat. El fan amb fang recuperat dels punts d'aigua i el barregen amb palla, herba seca, pèl de bestiar i fins i tot plomes per donar-li més duresa. Un cop acabat col·loquen a l'interior plomes ben fines perquè el niu sigui més confortable. La primera posta d'ous s'inicia a finals d'abril, tot i una segona posta cap al juny (una tercera posta ja és més difícil). La posta és d'entre 3 i 6 ous i els incubarà durant 14 a 15 dies. Durant aquest període la femella ha d'absentar-se per poder-se alimentar. L'oreneta vulgar s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que són caçats al vol. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Pel que fa als pollets, el pes culminant arriba al 13è dia on poden arribar a fer 22 grams, és a dir, 5 grams més que els pares. Aquest pes serà perdut ràpidament. Els pares cacen al vol insectes; els aglutinen dins del seu bec abans de donar-lo als pollets (poden portar en un viatge una vintena d'insectes). En un dia, per alimentar els petits poden arribar a fer 400 vols. Les condicions meteorològiques influeixen en la freqüència i qualitat de l'alimentació dels pollets i en conseqüència de la seva subsistència. L'oreneta vulgar és una acròbata. La velocitat de vol és de 60 km/h, però quan caça pot arribar als 100 km/h. Pel que fa als pollets, quan les cries tinguin entre 19 i 21 dies, els pares deixaran d'alimentar-les per així obligar-los a sortir del niu i aprendre la primera lliçó de vol. Els pares s'apropen al niu amb insectes al bec, però no els hi donen. Quan tinguin gana, les orenetes joves s'acostaran molt a la boca del niu; els pares aprofiten per fer un crit d'alarma i instintivament les joves orenetes es llancen del niu i mouen les ales. A partir del 35è dia les orenetes es poden emancipar. | 41.6199900,1.8942600 | 407882 | 4608176 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59026-foto-08179-328-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59026-foto-08179-328-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional.A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, s'ha d'informar als propietaris de les mesures preventives (com la instal·lació de planxes) i que un cop l'oreneta torna a l'Àfrica es poden netejar. En cas de que algun propietari vulgui retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei, i això ho pot fer a través de la regidoria competent del seu municipi. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||
| 59003 | Dipòsit 5 del Gibert de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-5-del-gibert-de-dalt | XVIII-XX | Xup o cisterna situat al vessant d'obaga del bosc del Gibert de Dalt, al capdamunt del naixement de la torrentera que dona nom a la Font dels Bugaders i desaigua al torrent de la Font d'en Sala. A diferència de moltes altres que s'excaven en un marge aprofitant les aigües d'escorrentia, aquest està situat al mig d'una feixa d'uns dos metres d'amplada. Es tracta d'una modesta construcció de planta quadrangular excavada al bell mig de la feixa. Els murs estan recoberts amb pedra més o menys rectangular, disposada en fileres i falcada amb pedruscall. Mesura 1,53 metres per 1, 50 metres de costat aproximadament (les arrels dels arbres han provocat un esbombament general del paredat). Té una fondària útil d'un metre. Per sobre, els murs estan protegits amb lloses de pedres irregulars disposades pels quatre costats, fent un lleuger pendent. Les parets no estan impermeabilitzades amb morter de calç. Per la part superior, arran del marge de pedra hi ha un regueró més profund que ressegueix tota la llargada, com una canal que semblaria recollir les aigües d'escorrentia de la part alta del turó i es podrien haver redirigit per omplir el xup. | 08179-295 | El Gibert | Aquest tipus de construccions, són un element destacable en l'aprofitament de l'aigua en zones on és difícil aconseguir-ne. La seva localització sovint ve donada pel recorregut de les aigües d'escorrentia després de la pluja. La forma que presenta, quadrangular o bé ovalada, acostuma a tenir una profunditat d'un metre a un metre i mig com a molt. Per tal d'evitar que la terra caigui al seu interior o fins i tot una bèstia, s'acostumava a cobrir amb pedra seca emprant el sistema de la falsa volta i deixant una obertura a la part davantera que permetia accedir al seu interior. Si l'aigua era neta també permetia abeurar el bestiar de càrrega o els animals de companyia. També servien per preparar el brou o caldo bordelès, o la 'bouillie bordelaise' originària de França. La recepta sembla haver estat descoberta, per Ulysse Gayon, un químic de Bordeus i pel botànic Alexis Millardet a principis dels anys 1880, contra el míldiu. Un cop demostrats els seus beneficis ràpidament es va expandir la seva utilització. | 41.6423200,1.9200200 | 410059 | 4610628 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59003-foto-08179-295-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59003-foto-08179-295-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59003-foto-08179-295-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 94|119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||
| 59002 | Dipòsit 4 del Gibert de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-4-del-gibert-de-dalt | XVIII-XX | Emboscat per la vegetació. | Xup o cisterna situada al vessant d'obaga del bosc del Gibert, gairebé a tocar de la carena, en el naixement de la torrentera que discorre entre la Font d'en Sala i la Font dels Bugaders. Està situat per sota un marge molt baixet, entre dues barraques de vinya, una de planta quadrangular i una de circular, situades als extrems oposats de la mateixa feixa. Es tracta d'una modesta construcció realitzada amb pedra, aprofitant l'orografia del terreny. És de planta rectangular coberta per amb volta per aproximació de filades. Una part s'ha enfonsat no fa pas massa temps per la pressió exercida per la vegetació que hi creix. Mesura 1,10 metres per un metre de costat. Té una fondària útil de 0,60 metres. Les parets estan impermeabilitzades amb morter de calç per evitar la pèrdua d'aigua. La boca per accedir amb la galleda té un ampit de pedra per a recolzar els genolls que mesura 0'50 metres d'amplada. | 08179-294 | El Gibert | Aquest tipus de construccions, són un element destacable en l'aprofitament de l'aigua en zones on és difícil aconseguir-ne. La seva localització sovint ve donada pel recorregut de les aigües d'escorrentia després de la pluja. La forma que presenta, quadrangular o bé ovalada, acostuma a tenir una profunditat d'un metre a un metre i mig com a molt. Per tal d'evitar que la terra caigui al seu interior o fins i tot una bèstia, s'acostumava a cobrir amb pedra seca emprant el sistema de la falsa volta i deixant una obertura a la part davantera que permetia accedir al seu interior. Si l'aigua era neta també permetia abeurar el bestiar de càrrega o els animals de companyia. També servien per preparar el brou o caldo bordelès, o la 'bouillie bordelaise' originària de França. La recepta sembla haver estat descoberta, per Ulysse Gayon, un químic de Bordeus i pel botànic Alexis Millardet a principis dels anys 1880, contra el míldiu. Un cop demostrats els seus beneficis ràpidament es va expandir la seva utilització. | 41.6410800,1.9182100 | 409906 | 4610492 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59002-foto-08179-294-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59002-foto-08179-294-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59002-foto-08179-294-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||
| 77742 | Cal Berbis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-berbis | XX | Vivenda unifamiliar d'una sola planta i d'estil modernista. Els murs, arrebossats, estan acabats amb formes orgàniques i decorats amb trencadís de ceràmica. El carener superior acaba amb formes ondulants i una decoració de trencadís de color, i hi ha indicat l'any de construcció: 1910. A la façana lateral hi ha una terrasseta que dóna al carrer tancada amb forja i decorada, a la paret, amb un motiu floral de trencadís. | 08223-14 | Avda Catalunya núm. 58 | L'edifici consta com a construït l'any 1910. | 41.6781900,2.0578500 | 421581 | 4614476 | 1910 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77742-foto-08223-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77742-foto-08223-14-2.jpg | Inexistent | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 105|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||
| 78291 | Vida completa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vida-completa | Postals. Santa Perpètua de Mogoda. Parc escultòric. Un passeig per conèixer les escultures del municipi. Edita: Servei de Cultura - Patronat Granja Soldevila - Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda, 2003. | XX | Vida completa és una escultura que es troba situada a ponent i arran d'un caminet que travessa longitudinalment el Parc Municipal, pròxima al centre del parc. Aquest es troba situat entre l'avinguda de Santiga i la Riera de Caldes a llevant. 'Vida completa' significa per a l'artista: 'Infantesa, adolescència, maduresa i vellesa. Un camí que tots hem de seguir. Però, qui no se sent nen almenys una vegada al dia? El parc és una situació perfecta. Qui no veu un nen, un avi que juga amb el seu nét en els gronxadors... Qui tingués l'estratègia per aconseguir gaudir de les quatre edats durant la nostra vida... Mides: 100cm x 100cm x 200cm Material: Formigó Parc municipal | 08260-124 | Parc Municipal. Avinguda Santiga, 2 (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | I Concurs d'Escultures a l'Aire lliure, juliol de 1996 | 41.5361300,2.1821700 | 431779 | 4598598 | 1996 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78291-foto-08260-124-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78291-foto-08260-124-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Noemí Ramos Galacho | 98 | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79448 | Viaducte de la riera de la Torre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-la-riera-de-la-torre | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XX | Viaducte de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que salva el desnivell provocat pel pas de la riera de la Torre. Consta de tres arcs sostinguts sobre pilars de planta rectangular amb ànima d'argamassa i recoberts amb pedra. Tenen un sòcol, fet amb carreus disposats en filades regulars, mentre que la part superior és més irregular. Els arcs són formats per diverses filades de maons i la resta és de pedra. A la part superior hi ha la plataforma per on discorre la doble via del tren. | 08291-87 | Al sud del terme municipal, més avall de l'urbanització de Torreblanca | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. Aquest viaducte segueix el mateix model que el del Buixadell (en terme d'Olesa), projectat per l'enginyer Andreu Puigdollers, director de la companyia del ferrocarril, i sota la direcció de l'enginyer Massé. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Possiblement l'obra del viaducte és d'aquest moment, ja que el pont anterior devia ser més precari. | 41.5811900,1.9221300 | 410150 | 4603839 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79448-foto-08291-87-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79445 | Viaducte de la riera de Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-la-riera-de-sanana | Anònim (1883). Revista Terrasense, núm. 2. 6 de gener. FERRER, Llorenç; PIÑERO, Jordi; SERRA, Rosa (1997). El Llobregat, nervi de Catalunya. Angle Editorial / Centre d'Estudis del Bages, Manresa, p. 23 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XX | Els arcs estan reforçats amb barres metàl·liques | Viaducte de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que salva el desnivell provocat pel pas de la riera de Sanana. Consta de tres arcs sostinguts sobre pilars de planta rectangular amb ànima d'argamassa i recoberts amb pedra. Tenen un sòcol, fet amb carreus disposats en filades regulars, mentre que la part superior és més irregular. Els arcs són formats per diverses filades de maons i la resta és de pedra. A la part superior hi ha la plataforma per on discorre la doble via del tren. | 08291-84 | A tocar del barri de la Farinera (Rellinars) | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. Aquest viaducte segueix el mateix model que el del Buixadell (en terme d'Olesa), projectat per l'enginyer Andreu Puigdollers, director de la companyia del ferrocarril, i sota la direcció de l'enginyer Massé. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Possiblement l'obra del viaducte és d'aquest moment, ja que el pont anterior devia ser més precari. | 41.6187400,1.8934700 | 407814 | 4608038 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79445-foto-08291-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79445-foto-08291-84-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Es troba situat al límit amb el terme municipal de Castellbell i el Vilar, ja que la riera de Sanana fa de partió. | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 70192 | VI VINYA VELLA | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vi-vinya-vella | XX | Vi de taula de producció local que s'elabora artesanalment al celler vitícola de la població des de l'any 1954. El raïm utilitzat és de les vinyes d'Ullastrell, tot i que actualment també se'n porta d'altres poblacions. En un principi, el vi es produia en les varietats de blanc, rosat i negre, tot i que el rosat es va deixar de produïr, i les ampolles estaven numerades. El vi blanc és fruit de la barreja de tres raïms diferents (xardonnay, macabeu i xarel·lo), mentre que el negre és íntegrament d'ull de llebre. | 08290-77 | Plaça Josep Montmany, 3 - carrer de la Serra, 2, 08231 | El vi Vinya Vella d'Ullastrell és un reflex del passat vinícola de la població. A mitjans del segle XX, les vinyes d'Ullastrell no produien suficient raïm per poder elaborar el producte. Així doncs, calia complementar aquesta mancança barrejant-lo amb raïm del Penedès. Actualment, per a l'elaboració del vi blanc, s'empra el raïm de les vinyes de can Morral del Molí, del terme d'Abrera (D.O. Penedès). | 41.5268500,1.9567300 | 412961 | 4597770 | 1954 | 08290 | Ullastrell | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08290/70192-foto-08290-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08290/70192-foto-08290-77-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 98 | 60 | 4.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79401 | Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrella | Anònim (1984). Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (Butlletí d'informació per als socis), núm. 28 (octubre). HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.125. | -1000 a.C. | Jaciment molt arrasat | Uns 600 m a l'oest de la masia de can Torrella membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà van identificar en diversos sectors d'una zona força àmplia afloraments de ceràmiques superficials que probablement corresponen a l'època del bronze final. La zona es troba força arrasada i no s'hi aprecien restes d'estructures. Els materials que s'hi van localitzar són ceràmica feta a mà amb decoracions diverses i una destraleta de basalt negre. | 08291-40 | Sector de can Torrella | Durant els treballs de prospecció arqueològica amb motiu de la construcció de l'autopista Terrassa-Manresa Eduard Sánchez i Jaume Morera (aquest últim del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà) van explorar la zona, que queda relativament propera al traçat viari, però no hi van localitzar indicis d'estructures. | 41.5865600,1.9051800 | 408744 | 4604453 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79401-foto-08291-40-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En aquesta zona s'hi localitzen diversos forns de calç. Així mateix, al costat d'un camí (UTM: 409053 / 4604561) hi ha un forat en forma de sitja. Segons sembla, però, tota la zona on es localitza aquest forat va ser refeta fa uns anys pels bombers, quan van arranjar el camí. Anteriorment hi havia un barranc.Accés restringit a vehicles motoritzats. | 79 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 78571 | Llegenda del Torrent dels Morts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-torrent-dels-morts | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (MEDI AMBIENT). Guia d'Espai verds de Santa Perpètua de Mogoda. | XI/XV | Una llegenda explica que en l'indret es van batre dos senyors feudals, amb un grapat d'homes armats. La lluita provocà tantes morts que l'esdeveniment donà lloc a la toponímia de l'enclavament. | 08260-219 | Arbreda del Torrent dels Morts (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | 41.5345400,2.1834400 | 431884 | 4598421 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||||
| 58723 | Pintures murals de l'església vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pintures-murals-de-lesglesia-vella | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. MASAGUÉ, Josep M. (1997). Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 85 - 92. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars. PLADEVALL, Antoni et alii (1991). Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, dins Catalunya Romànica, XVIII (El Vallès Occidental. El Vallès Oriental), pp. 136-140. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona. | X-XIII | En alguns costa molt distingir cap forma. | Una dotzena de plafons de pintura mural que decoraven les parets de l' de Sant Pere i Sant Fermí. Alguns mostren elements decoratius i figuratius que encara es poden distingir, però d'altres no. Segons Montserrat Peregrina (dins PLADEVALL, 1991), la localització exacta de les pintures és difícil d'assignar ja que no hi ha documentació tècnica del moment de l'extracció, a banda d'unes fotografies en blanc i negre. Algunes estaven en el mur sud, a l'arrencada de la volta i a la dels arcs faixons. No es pot saber si el mur occidental estava decorat. Les obertures practicades al mur nord i la reforma de la part oriental fan inviable saber si tenien decoració. L'església pre-romànica també conserva fragments pictòrics in situ, a l'ull de bou i a l'arc triomfal de l'absis desaparegut. Segons la mateixa autora, es tracta d'una pintura de gamma cromàtica pobra, amb tons de vermells i negres. Amb escenes de tradició romànica, tot i que s'apunta un intent d'estilització gòtica, com és el cas de l'escena de Sant Pere crucificat, la fortificació, els motius heràldics o l'animal en actitud rampant. La majoria de motius ornamentals són presents des de la primera meitat del segle XII fins al segle XIII i alguns fins el segle XIV. Tots compleixen una funció ornamental, i de vegades separadora d'escenes. | 08179-44 | Església vella de Sant Pere i Sant Fermí | Aquestes pintures es van arrencar l'any 1961. El mateix any, els amics dels Museus de Barcelona en van fer donació al Museu de Terrassa. | 41.6414600,1.8946800 | 407947 | 4610559 | 08179 | Rellinars | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58723-foto-08179-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58723-foto-08179-44-3.jpg | Legal i física | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es troben en el Museu de Terrassa,; inventariats amb el número de registre 10,13,15, 16, 32, 49, 59, 72, 81, 82, 83, i 4979; que han cedit les fotografies que adjuntem. | 85 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 79446 | Casilla de ferroviaris (el Fresno) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casilla-de-ferroviaris-el-fresno | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX-XX | Una de les casetes dels ferroviaris ocupada per personal vinculat al manteniment de la via de Barcelona a Manresa, anomenades popularment 'casilles'. És una construcció de petites dimensions, de planta rectangular, amb planta baixa i un pis, amb coberta a doble vessant. És feta de pedra amb les cantoneres i els marcs de les obertures amb maó pintat de vermell. Disposa d'un petit jardí a l'entorn. | 08291-85 | A prop de l'urbanització del Fresno | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.6122200,1.8958200 | 408001 | 4607312 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79446-foto-08291-85-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79470 | Casilla dels ferroviaris (l'Orpina) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casilla-dels-ferroviaris-lorpina | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229 | XX | Coberta en mal estat | Una de les casetes dels ferroviaris antigament ocupada per personal vinculat al manteniment de la via de Barcelona a Manresa, anomenades popularment 'casilles'. És una construcció de dimensions mitjanes, de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i coberta a doble vessant amb una inclinació força acusada i voladís sortit, sostingut amb cabirons de fusta. Les façanes són arrebossades i compten amb finestres rectangulars (emmarcades amb motllures) disposades regularment. La casa té actualment un cobert adossat força precari i és envoltada per una zona enjardinada. | 08291-109 | Urbanització de can Serra, prop de la font de l'Orpina | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol | 41.5941600,1.8991600 | 408253 | 4605303 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79470-foto-08291-109-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79470-foto-08291-109-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 58913 | Art de la pedra seca en la construcció de murs i barraques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/art-de-la-pedra-seca-en-la-construccio-de-murs-i-barraques | BARGAS i FÀBREGAS, Jaume de (2006). Barraquers o margeters; dins El Brogit, Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 307bis, desembre de 2006, pp.15 BARGAS i FÀBREGAS, Jaume de (2014). Els oficis de la pedra; dins El Brogit, Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 394, novembre de 2014, pp.13 QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SANTAMARIA, Ramon (2016). Tines i barraques de vinya; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 411, maig de 2016, pp.16. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. https://ich.unesco.org | XVIII-XX | Un dels elements més característics del paisatge de Rellinars són les construccions en pedra seca: barraques, marges, tines o dipòsits d'aigua. Recentment la UNESCO ha inscrit els coneixements i les tècniques de l'art de construir murs en pedra seca a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. L'art de construir murs i barraques en pedra seca comprèn els coneixements i pràctiques sobre la seva realització amb un simple apilament de pedres sense usar altres materials de construcció, llevat de terra també seca en algunes ocasions. La seva estabilitat estructural s'obté gràcies a una selecció i col·locació acurades de les pedres. Amb aquests murs s'han creat diferents tipus d'hàbitat humans, així com d'estructures per a l'agricultura i la ramaderia, que han configurat el paisatge de Rellinars, relacionat amb l'explotació de la vinya entre els segles XVIII i XX. Aquestes construccions constitueixen un testimoni dels mètodes i pràctiques usats per les comunitats amb vistes a organitzar els seus espais de vida i treball traient el màxim partit dels recursos naturals i humans locals. A més, els murs de pedra seca tenen un paper essencial en la prevenció de corriments de terres, inundacions i allaus, en la lluita contra l'erosió i desertificació de terrenys, en la millora de la biodiversitat i en la creació de condicions micro climàtiques propícies per a l'agricultura. Els dipositaris i practicants d'aquest element del patrimoni cultural són les comunitats rurals en les que està profundament arrelat, així com els professionals del sector de la construcció. Les estructures en pedra seca es realitzen sempre en perfecta harmonia amb el medi ambient i les tècniques usades són un exemple de relació equilibrada entre l'ésser humà i la natura. La transmissió d'aquest art de la construcció s'efectua principalment mitjançant la pràctica adaptada a les condicions específiques de cada lloc. La tècnica tradicional de la pedra en sec a Catalunya s'inclou dins l'Inventari de Patrimoni Etnològic de Catalunya, sota la denominació original de 'Treball de la pedra en sec' en data 7 de juliol de 2016, d'acord amb el que estableix l'article 5 de la llei 2/1993, de 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l'associacionisme cultural. La declaració de la UNESCO es va produir el novembre de 2018 a la República de Maurici, durant la XIII sessió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial. En el seu informe es destaca que la construcció de pedra seca és una tradició viva, que s'ha desenvolupat cada vegada més per a la gestió sostenible del patrimoni cultural, les terres agrícoles, els habitatges humans i el seu entorn. Entre els seus professionals, el coneixement i les habilitats relacionades es transmeten a través del treball conjunt de mestres i aprenents qualificats, tallers, capacitació vocacional, cursos i molts altres mitjans. La pràctica implica l'estreta cooperació dels membres de la comunitat, reforçant la cohesió social i la col·laboració dins de les famílies i els veïns. Com una característica generalitzada i distintiva del paisatge cultural, l'element proporciona a tots els seus professionals un fort sentit d'identitat. L'art de la pedra seca combina una tècnica generalitzada amb respecte per les condicions locals i l'ús exclusiu dels materials de construcció locals. Promovent la naturalesa compartida dels coneixements tradicionals, la pràctica es deriva de la necessitat de netejar la terra amb fins de cultiu i utilitzar pedres per construir estructures altament funcionals. Aquests aspectes il·lustren el paper fonamental del patrimoni cultural immaterial a la creació i el manteniment de l'entorn vital. La protecció estatal i el reconeixement internacional eleven el perfil d'aquesta pràctica i promouen el respecte i la consciència del seu valor. | 08179-123 | Rellinars | Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular, en algun cas també és de planta doble. Poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6376200,1.9110500 | 409305 | 4610116 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58913-foto-08179-123-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58913-foto-08179-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58913-foto-08179-123-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | La declaració de la UNESCO afecta exclusivament a la tècnica i els coneixements no a les construccions i no implica la seva protecció urbanística. Però és un reconeixement a les barraques i construccions en pedra en sec que formen part del paisatge de Rellinars, i cal tenir-ho ben present. | 119|94|98 | 60 | 4.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 77781 | Carrer Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-barcelona | XVI-XX | Un dels carrers més antics del nucli urbà, enfront l'església parroquial. El primer tram, fins al carrer de Torrent Micó, és on hi ha les llindes datades més antigues, moltes d'elles nominals. La llinda partida en tres de la casa dita 'la Peixateria' ja era així d'inici, i així es pot veure en fotografies antigues; la casa cantonera (Ca l'Emília) té un rellotge de sol del segle XIX, restaurat recentment. La resta de carrer també té moltes cases amb llindes datades, amb inscripcions, noms de propietaris o indicacions d'oficis; algunes d'elles estan pintades per a realçar la inscripció. Les façanes estan arrebossades i tenen totes planta, pis i golfa. En total, al llarg del carrer hi ha 14 llindes inscrites d'entre els anys 1678 i 1897. | 08223-53 | Carrer que parteix de la plaça major, al sector sud del poble. | Per la seva ubicació i per l'aspecte de les cases, aquest deu ser un dels carrers més antics del poble, i antic camí a Sabadell i Barcelona abans de l'existència del carrer Ripoll. Encara que les principals reformes daten del segle XVII és probable que ja existís anteriorment. | 41.6781600,2.0588800 | 421667 | 4614472 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77781-foto-08223-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77781-foto-08223-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77781-foto-08223-53-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Estructural | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | Les dades UTM estan preses a la placeta de la confluència del carrer de Torrent Micó (Cal Gregori). | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||
| 79417 | Mina llarga de Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-llarga-de-torrella | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó on hi ha emplaçada la masia de can Torrella. Té una llargada d'uns 600 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-56 | Prop de la masia de can Torella i de l'urbanització de Torreblanca | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La construcció de la 'mina llarga' és la que presentà més dificultats. L'obra obligà a fer uns pous en forma d'embut dels quals, segons A. Flotats, encara se'n pot observar algun. Per aquests pous s'anava extraient la terra amb cabassos mitjançant unes sínies accionades per animals que hi havia repartides al llarg de la mina. Per atendre les cures d'urgència s'establiren dos hospitals. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.5887700,1.9101200 | 409159 | 4604693 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79417-foto-08291-56-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79447 | Túnel de la riera de la Torre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tunel-de-la-riera-de-la-torre | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó al costat de ponent de la riera de la Torre. Té una llargada d'uns 75 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-86 | Al sud de l'urbanització de Torreblanca, prop de la riera de la Torre | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.5843400,1.9212800 | 410083 | 4604189 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79449 | Mina dels Morts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-dels-morts | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó al costat de llevant de la riera de la Torre. Té una llargada d'uns 60 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-88 | Al límit sud del terme, prop de la Pedrera del Mimó | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Durant les obres de construcció d'aquest túnel es produí un accident a l'interior, quan s'estava cobrint la volta de l'obra, amb el resultat de 5 treballadors morts. Des d'alehores aquest túnel es coneix com 'la mina dels morts'. | 41.5755300,1.9206300 | 410017 | 4603212 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 77801 | Trull de la Roca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-de-la-roca | Tot i que es conserva l'estructura, tot l'element està fet malbé pel desús i la malesa. | Trull del qual es conserva un corró i la solera, in situ, al costat de la bassa on es treia l'oli per decantació. Es troba vora les instal·lacions del rec, aprofitant-ne les aigües per a la bassa; a mitjan segle XX es féu una conducció per sobre per millorar el rec, quan el trull ja estava en desús. | 08223-73 | Als darreres de la casa, sota el pas del rec de la vall. | No es té notícia de l'antiguitat de l'element, però la producció d'oli és gairebé tan antiga com la casa. El trull va estar en funcionament fins a principis de segle XX. | 41.6699800,2.0425800 | 420300 | 4613578 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77801-foto-08223-73-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77801-foto-08223-73-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||
| 59029 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-19 | CRIVILLÉ, J.; HERNÀNDEZ, A.J.; LOPEZ, P.; VILAR, R. (2003). El Ball de Cascavells. Temes de Súria, 2, pp. 231 i 232. Centre d'Estudis del Bages. Ajuntament de Súria. SENSERRICH, Montserrat (1997). Festes i tradicions. El ball de cascavells, dins XVIII Ronda Vallesana, pp. 125 - 129. Unió Excursionista de Sabadell | XIX-XXI | Tradició recuperada recentment que havia estat molt tradicional a Rellinars i relacionada amb el ball de cascavells. Les primeres dades parlen de l'any 1880 i amb diferents interrupcions s'han anat actualitzant. En l'actualitat el grup de caramellaires és un grup infantil que també fa el ball de cascavells. Es reuneixen el matí del diumenge de Pasqua, davant l'església parroquial. Primerament es realitza el ball de cercolets i el de cascavells i després es canten les caramelles, composades per a l'ocasió i aprofitant músiques. Les nenes van vestides amb faldilles estampades o vermelles, mitges blanques, amb brusa o samarreta blanca amb l'escut del grup, amb mitenes al braços, mocador a l'espatlla i ret al cap. Els nens amb pantaló negre, camisa blanca, faixa vermella i barretina. Tots calçats amb espardenyes. Tot seguit, el grup de nens i nens pugen als vehicles i es dirigeixen a Casajoana. La resta de participants hi pugen a peu. Són un parell de quilòmetres per pista forestal. Un cop a Casajoana es fa un esmorzar solidari de pa amb tomàquet i botifarra i es destinen els beneficis a causes solidaries. Enguany al projecte 'IvetunacuraMSD', dedicat a malalties poc freqüents. A continuació es torna a representar els balls i a cantar les caramelles. I en acabat una actuació de circ. El marc escollit és excepcional per la vista i el paisatge, amb el Parc de Sant Llorenç de Munt i serra l'Obac a tocar i Montserrat al fons. Es tracta d'una festa viva amb la participació activa de la comunitat que serveix per reviure una tradició amb valors de cohesió i solidaritat. | 08179-331 | Rellinars | És tradicional, per Pasqua, que en molts pobles de Catalunya, sobretot a la Catalunya Vella i al nord de la Nova (Solsonès, Bages, Garraf, Berguedà, Empordà, Osona, Anoia, Ripollès, Alt Urgell, Maresme, Alt Penedès, Baix Llobregat i les terres de l'Ebre) i també d'Andorra, es formen colles de cantaires que es dediquen a visitar cases i masies de les poblacions davant les quals canten les cançons anomenades també caramelles. Són cançons de caràcter religiós per celebrar la Resurrecció de Crist, però també festiu i profà. Es tracta de corrandes amb contingut satíric sobre fets d'actualitat del poble, o d'al·lusió a les persones de la casa, i d'altres de caràcter amorós o per a demanar els menjars típics. Generalment sortien el dissabte de Glòria al vespre; actualment, el diumenge i el dilluns de Pasqua. I en alguna localitat el diumenge de pasqüetes, és a dir la vuitena de Pasqua, per adaptar-se als canvis de la modernitat. Un de la colla, per tal d'arribar a balcons i finestres, porta una perxa llarga amb una cistella al capdamunt, adornada amb cintes i garlandes, recull la gratificació. Abans anaven amb un mul amb portadora per a recollir els ous, anomenat la lloca. L'obsequi consisteix en ous, llonganissa i altres comestibles, així com en diners. Amb el resultat de la capta, els caramellaires fan generalment un àpat col·lectiu. En molts indrets les caramelles van acompanyades de trabucaires i danses populars (balls de bastons, de cascavells, cercolets, etc). Segons el temps i el lloc les Caramelles també s'anomenen Camalleres, Camarelles, Camilleres, Camelleres, Camijeres, Creilleres o Goigs de les Caramelles. A la Catalunya Nord s'anomenen Goigs dels Ous. El costum, esmentat per primera vegada a la fi del segle XVI (i que es manté en vigor encara, especialment en determinats pobles), presenta nombroses variants: en alguns llocs els caramellaires dansaven entre cant i cant (al pla de Bages era típica la dansa dels cascavells). D'altra banda, el cant ha estat acompanyat sempre d'alguns instruments musicals (flauta, tamborí, cornamusa, gralla, violí). A les ciutats, al llarg del segle XIX, les societats corals adoptaren aquest costum (als estatuts dels Cors de Clavé, del 1852, figura com una de les activitats de la institució), que tingué així una revitalització; hom organitzava concursos entre les colles (a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume). Hi ha nombroses varietats locals del mot: camalleres, camarelles, camilleres, camigeres, camarleres, i al Vallès Occidental reben el nom de mussol. Un costum similar existeix a Mallorca i Menorca, anomenat capta de les panades (panada). | 41.6397800,1.9115900 | 409353 | 4610355 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59029-foto-08179-331-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59029-foto-08179-331-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | Durant la República i Guerra Civil no es van fer caramelles però sí que es tornaren a fer pels volts dels anys quaranta. El joves d'aquella època com en Tonet de Cal Masferrer, que tenia setze anys van reprendre les rendes. També hi havia l'Amadeu de Cal Tarrés , el fill de Cal Rutllat i l'Enric Bassó. En Tonet explica que amb tant de jovent podien fer el ball complert amb quatre grups de quatre i que mossèn Emili els en va ensenyar unes caramelles no massa llargues per no cansar-se tant. El vestit de l'època estava compost per pantalons de vellut, camisa blanca, mocador al coll, faixa vermella i camals de cascavells. El dissabte anaven a peu cap a Sant Vicenç de Castellet per La Riereta, a peu i tornaven pel Grau on s'aturaven convidats i bevien vi blanc a galet en porró i menjaven quatre ametlles torrades que la finca tenia plantades. El diumenge anaven pels carrers del poble i a l'era. Els veïns els donaven ous, conills i entre ells tenien una entesa, si el que portava la bandera picava l'ullet volia dir que havien rebut una bona propina i podien tornar a ballar i segons com saltar. Si no havien estat generosos, marxaven. Amb tot el que havien recollit la Rosalia de Can Còdol els cuinava un arròs amb conill i amb els ous una crema catalana per les postres. Probablement es van deixar de fer uns anys perquè segons explica en Tonet de Cal Masferrer, pels volts de 1972 va arribar al poble mossèn Joan va revifar la tradició de les caramelles amb l'entrada de noies a la celebració. En aquesta època ja anaven pujats al camió d'en Tarrés i l'encarregat de la cistella era en Pastoret. El dia 6 d'abril de 1980 amb motiu del centenari de l'estendard dels dansaires es va fer una celebració a l'església amb dues cantades, una a l'interior del temple i l'altra a l'Ajuntament. A la tarda es va fer una gran festa a la Sala del poble amb la participació dels Bastoners de Castellvell, l'esbart dansaire de Manresa i Jordi Tomàs Freixa que s'ocupava de la filmació de documentals, com a cineasta amateur que era, i que formen part de la col·lecció familiar.La lletra de les caramelles de l'any 1940 deia així:Som petits, petits cantaires, / que alegrem tot el veïnat, / i aixequem amunt pels aires / cants de santa llibertat. / Vos roseró, avui ha tret florida; / l'ambient és ple de l'aire revifant; / somriu el prat i canta la resclosa / himnes de goig que l'aire llença al vent. / La lletra de les caramelles de l'any 1950 deia així:Tot és vida i esperança./ Au, companys, cantem, cantem, / seguiu tots la nostra dansa, / si us agrada, ballarem/ voeiem la barretina, / catalans som i serem, / la llavor que ara germina / nova sang que tots portem./ Poseu ous a la safata, / premieu nostres afanys, / que la Pasqua ens sia grata: /bones festes, per molts anys! / Per molts anys!Fotos de Rafael Casanova i Jordi Montlló. | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 79421 | Romeria a Sant Salvador de les Espases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/romeria-a-sant-salvador-de-les-espases | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 123 | XVIII-XXI | Tradicionalment el 29 d'agost el poble de Vacarisses va en romiatge al santuari de Sant Salvador de les Espases: una capella situada a dalt d'un espectacular espadat, al punt de confluència dels termes d'Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses. Actualment el romiatge es continua fent i sol aplegar una trentena de persones que, després de la missa, fan un esmorzar al refugi que hi ha adossat a l'ermita. | 08291-60 | A l'extrem sud-oest del terme | En època alt-medeival al turó de Sant Salvador de les Espases hi havia un dels castells estratègics que defensaven la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. Al segle X es produí una batalla, segons sembla amb participació de vacarissencs, que va suposar una important derrota dels sarraïns en aquest punt, fet que va deixar un viu record a la contrada. Aquest és el motiu de la romeria al santuari. No sabem des de quan es celebra aquesta romeria. Els anys 20 els romeus sortien a trenc d'alba i arribaven al santuari passant per la serra de l'Orpina. Quan arribaven es celebrava una missa, oficiada pel rector o el vicari, que havien acompanyat els romeus, que s'acabava amb la interpretació dels goigs al 'Soberano'. Després els pelegrins visitaven l'ermita, esmorzaven i emprenien el viatge de retorn fins a la font de l'Orpina, on passaven la resta de la jornada. Els representants dels cafès de Dalt i de Baix improvisaven unes barraques on venien els seus productes. Cap als anys seixanta els romeus portaven els seus propis queviures amb carros fins a la font de l'Orpina. Al matí preparaven grans fogueres al lloc anomenat Collet de Sant Salvador, on esmorzaven. Després de la missa es tornava a la font de l'Orpina i allà cada grup preparava el seu dinar, que solia consistir en paelles d'arròs. La gresca s'allargava fins a la posta del sol. | 41.5790500,1.8844700 | 407007 | 4603641 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 77829 | El Barroer (El Barrué) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-barroer-el-barrue | AA.DD (2003) Lacera, Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. núm. 1 (Els masos de Sant Llorenç, agost 2003), Sant Llorenç Savall, edició de l'entitat. | Masia en pura ruïna; la seva ubicació just sota un encreuament de línies d'alta tensió impedeix qualsevol recuperació. | Tot i que se'n pot veure encara el perímetre, només s'endevinen l'arrencada de dues de les parets d'aquest mas encara distingible als anys 70. | 08223-101 | De la pista a Collmonner, seguir un vial fins a l'encreuament de totes les línies d'alta tensió. | Abans de l'enderroc, el mas conservava una llinda datada el 1420. Fou habitat fins a principis del segle XX, i els darrers anys saquejat per a obtenir pedra rústica. | 41.6662100,2.0935100 | 424535 | 4613114 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77829-foto-08223-101-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77829-foto-08223-101-2.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 94|85 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||
| 77825 | El Borrell (Les Tres parets) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-borrell-les-tres-parets | AA.DD (2003) Lacera, Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. núm. 1 (Els masos de Sant Llorenç, agost 2003), Sant Llorenç Savall, edició de l'entitat. CASALS, Miquel; VICENS, Albert (2004) El vessant desconegut de Sant Llorenç del Munt. La capçalera del Ripoll: Sant Llorenç Savall. Sant Vicenç de Castellet, Ed. Farell. FERRANDO i ROIG, Antoni (1990) Anecdotari ocult d'una muntanya màgica: Sant Llorenç del Munt. Terrassa, Ed. Ègara. Monografies Vallesanes, 12. | Tot i que en estat ruïnós, es poden observar diversos panys de paret que delimiten més d'una estança del mas. Algunes parets són de carreus, altres de pedra desbastada, i algun tros està arrebossat amb morter de calç. Des del seu abandó al segle XIX les pedres han estat aprofitades per a fer marges propers. | 08223-97 | Al mig del camí des del Daví a Rocamur; l'accés sol estar indicat amb fites. | El mas del Borrell apareix en documentació de 1318, tot i que el topònim ja es troba l'any 1019. Malgrat que va va ser habitat ininterrompudament fins a finals del segle XIX sembla que era un mas permanentment caigut en desgràcia. Els seus propietaris van ser uns dels acusats, sense proves, de l'assassinat de l'abat de Sant Cugat Raimon de Biure l'any 1350, i des d'aleshores maleïts pels seus veïns i font de llegendes. Es poden documentar desgràcies i mala sort diverses en litigis al llarg del segle XVII, i a mitjan XVIII era un mas fortament endeutat, fins al punt que les 3 filles del darrer propietari es desentengueren de la casa, i les terres es repartiren entre els seus creditors. | 41.6625800,2.0308700 | 419316 | 4612768 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77825-foto-08223-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77825-foto-08223-97-2.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 94|85 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||
| 77826 | El Vinardell (o Vilardell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-vinardell-o-vilardell | CASALS, Miquel; VICENS, Albert (2004) El vessant desconegut de Sant Llorenç del Munt. La capçalera del Ripoll: Sant Llorenç Savall. Sant Vicenç de Castellet, Ed. Farell. VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1971) Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall. Sant Llorenç Savall, edició de l'autor. | Mas afectat per la cerca de pedra rústica per a nova construcció, raó per la qual no es queda gairebé res. | Tot el que queda de la gran casa del Vinardell és l'era de rajoles, en un espai d'uns 10 x 12 m. Al voltant hi ha restes de teula i obra que indiquen on hi havia hagut el mas. | 08223-98 | A la capçalera del torrent del Vinardell, sota el coll del Vinardell. | Se'n tenen notícies des de 1328, i fou abandonat a principis del segle XX. Deuria tractar-se d'un mas important i de referència, perquè ha donat lloc a diversos topònims; d'altra banda estava al pas d'una important via de comunicació. Fins als anys 60 encara es conservava gairebé tot dempeus, i sembla que era molt gran, amb dos cossos i alguna llinda decorada; els darrers anys ha estat totalment saquejada per a pedra de construcció de casa rústica, fins al punt de no quedar ni un sol vestigi. | 41.6956500,2.0777800 | 423261 | 4616396 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77826-foto-08223-98-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77826-foto-08223-98-2.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | La casa estava dempeus fins al darrer quart del segle XX, i se'n conserven diverses fotografies testimonials. | 94|85 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 77828 | Cal Llogari (La Sala de Font Llogari) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-llogari-la-sala-de-font-llogari | AA.DD (2003) Lacera, Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. núm. 1 (Els masos de Sant Llorenç, agost 2003), Sant Llorenç Savall, edició de l'entitat. | Només queden escasses restes, a la intempèrie. | Tot el que queda de Cal Llogari són alguns murs en unes feixes damunt la font del mateix nom. Tot i que també hi ha marges es poden distingir murs més rectes i restes de fonaments; fa uns anys encara quedaven parets. A l'extrem de la feixa es troba el cup de la casa, en relatiu bon estat. | 08223-100 | Seguir el camí a la dreta de la carretera de Monistrol al Km 22 cap a la font de Cal Llogari. | Cal Llogari apareix documentat l'any 1328, i estigué habitat fins entre els anys 1900 i 1905. En documents històrics també apareix esmentat amb el nom de Salvany. | 41.7006700,2.0439800 | 420454 | 4616984 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77828-foto-08223-100-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77828-foto-08223-100-2.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 94|85 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||
| 78174 | La Ferrussa; Torreferrussa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-ferrussa-torreferrussa | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. GARCIA, Pere (2008). 'El patrimoni de Santa Perpètua de Mogoda. Crònica del Grup Pro Arqueologia i Història'. L'ordit, nº 2. Centre de Recerques i Estudis Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 211. MELO, Joana (2008). Intervenció arqueològica a l'edifici medieval de Torrerrussa. La Domus fortificada de Canalies (s. XII-XIII). Pàg. 157 - 170. L'ordit, nº 2. Centre de Recerques i Estudis Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda. RICART, Joan et alii (1993). Temps enrera, portes endins. Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. | X-XVI | Rehabilitació el 1980. En espera de nova rehabilitació per ubicar el Centre de la Propietat Forestal. | Torreferrussa es troba al costat de l'autopista Ap-7, a l'oest del nucli urbà, i amb accés des de la B-140. A la rotonda que hi ha a l'alçada de Can Sabau es pren una pista que voreja el Bosc de Can Sabau pel costat nord i que ens porta fins al Camí del Padró. La Ferrussa queda a uns 700m de la carretera, a l'interior d'un recinte tancat propietat de Medi Ambient (Generalitat de Catalunya). L'edifici està situat dins una finca de diverses hectàrees, subdividida en diferents àrees: vivers, granges, etc. Hi ha una gran varietat d'espècies vegetals, a destacar la palmera de davant de la façana principal, el camí d'accés d'avets i el petit estany rodejat de plàtans, situat a uns 50m de l'edifici. Aquest edifici va ser construït sobre les restes d'una antiga casa pairal dels segles XV-XVI molt reformada al segle XIX,, que tenia una torre de medieval (segle XI), que encara es conserva. És de difícil classificació, ha sofert moltes transformacions. Formada per dos cossos longitudinals i dos transversals (un d'ells enfonsat respecte a la façana principal uns 5m) que constitueixen un pati quadrat central, on està situada la torre circular medieval, de tres plantes, les dues primeres pertanyen a la torre original i l'ultima és un dipòsit d'aigües afegit. La primera planta de la torre conté una original capella de finals del segle XIX dedicada a la Verge de Montserrat. L'estructura de suport està formada per parets de totxo i bigues de fusta amb reforços de bigues de formigó. La coberta és de teula àrab. Els cossos longitudinals tenen coberta a una aigua i els transversals a dues aigües. La façana és asimètrica, amb forats nous horitzontals a la planta baixa i verticals a la primera. La façana és plana i sense motius decoratius. La coberta queda amagada darrera dels merlets de coronament. Essent una façana molt racionalista, el coronament li dóna un aire exòtic. Les parets són de totxo, amb acabats d'arrebossat i pintat de blanc. La torre és de pedra en les dues primeres plantes i la tercera està arrebossada i pintada de blanc. L'estat de conservació de l'estructura de suport, coberta i façanes és bo, donat que va ser rehabilitat el 1980. Tot i que la pintura de la façana és molt tacada a causa dels escorredors d'aigua de les cobertes. L'estructura funcional és totalment nova en funció de les necessitats dels habitatges existents. A la planta baixa encara es conserven les zones d'estable amb accés pel pati, en un estat de conservació molt baix | 08260-7 | Camí del Padró | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: La primera referència documental és de l'any 988. Segle X. S'esmenta el lloc de Canalies. Segle XI. El lloc de Canalies es relaciona amb una família propietària aloera de la major part d'aquest territori. 1044. Ricolf. Deixa en testament la casa i solar de Canalies al seu fill Miró. Segle XII: 1104. Ramon Maier i la seva dona Adalet permuten amb l'abat del monestir de Sant Cugat del Vallès uns alous a Gallecs i Breda per un altre situat a Canalies. Tenen una filla casada amb Odalguer als quals han construït torre a l'alou de Canalies:'in Canalies, ubi construxerat gener noster Udalgarius cum filia nostra Maiasendis turrim.' 1137. Acta de donació dels delmes, lluïsmes i la vintena part de les primícies a l'església de Santa Perpètua. Entre els promotors hi ha Guillem de Canalies probablement el Guillem Gerald de Canalies. 1148. El cap de casa de Canalies sembla que era Pere Berenguer de Canalies, probablement marit de Sança de Canalies, el qual feia d'avalador del deute de Pere de Sentmenat per a l'obra de l'església de Santiga. A finals del segle XII els Canalies i els Rocavert de la sagrera de Santa Perpètua han entroncat com a família passant finalment tot el que tenien els Rocavert als Canalies. 1175. Guerau de Rocavert fa testament per anar amb l'exèrcit reial a Tolosa amb el rei d'Aragó. Deixa la vinya que té a Canalies a la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda. Elisenda de Canalies, neta de Guerau de Rocavert, esdevingué pubilla del patrimoni de Canalies i el de Rocavert. Segle XIII: 1249. Elisenda de Canalies (neboda de Pere de Rocavert), el seu marit Pere de Gallifa i la seva filla Sància venen a Guillem de Badalona les cases que tenen per la parròquia de Santa Perpètua i el delme que tenen per la casa de Canalies. 1266. Bernat de Perapertussa, procurador per Catalunya del vescomte de Bearn i senyor de Montcada confirma i de nou cedeix a Jaume de Sant Martí, nebot de Bernat de Mogoda, el feu de la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda que té per la casa de Canalies. 1275. Elisenda de Canalies actualitza el cens de dret de lloçol de la ferreria de Santa Perpètua de Mogoda i alguns situats en l'òrbita de Canalies. 1277. Elisenda de Canalies dona al seu fill Bernat de Canalies, la casa de Canalies amb tots els seus honors i possessions. Elisenda de Canalies morí abans de 1279. 1275-1297. Es troba documentat el personatge de Bernat de Canalies, dedicat a l'exercici de les armes. 1297. Berenguera, muller de Berenguer de Sant Vicenç, senyor de Mogoda, presta jurament i homenatge a Bernat de Canalies, militar, senyor de la casa de Canalies per la meitat del delme de la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda. Amb Bernat de Canalies es perd el rastre de la família Canalies. Després de quasi 50 anys sens notícies els drets i les rendes feudals de la casa de Canalies apareixen en mans dels Bell·lloc, senyors de la Roca del Vallès. Segle XIV: 1350. Bernat de Bell·lloc i la seva dona Orpai venen a Berenguer de Santvicenç, senyor de Mogoda, la part del delme que tenia i rebia a la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda i la ferreria pel preu de 4.000 sous. Mitjan segle XIV. La casa i les terres de la casa de Canalies estan en mans dels senyors de Castellcir, emparentats també amb els Bell·lloc. 1352. Galceran de Castellcir i la seva mare venen a Jaume Sala, mercader de Barcelona, una parellada de terra prop de la casa de Canalies, alou del monestir de Sant Miquel del Fai. Jaume Sala, mercader de Barcelona adquireix la torre de Canalies i les seves terres. 1383. Guillem Sala, fill de Jaume Sala, de Barcelona, va vendre a Francesc Martínez, mercader també de Barcelona, la torre de Canalies. Segle XV.: La casa de Canalies passa a ser propietat dels Gassius, senyors del castell de Gallifa, que mantindran la propietat de la torre de Canalies fins els volts de 1570. 1493. El batlle general de Catalunya establí a Bernat de Gassius, senyor del castell de Gallifa i de la casa de Canalies, la facultat de cercar les aigües tant subterrànies com superficials de la riera de Canalies des de la casa de Canalies fins l'església de Santa Maria l'Antiga. A mitjan segle XVI, Jerònima de Gassius hereta les propietats dels Gassius. 1560. Jerònima de Gassius fa donació universal de la torre de Canalies al monestir de Santa Maria de Montsió de Barcelona. A la segona meitat del segle XVI la gent anomenava a la torre de Canalies amb el nom actual de Ferrussa. Segle XVII: 1606. Onofre Font i Brescó de Barcelona és condemnat a deixar la possessió de la torre o casa situada a la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda a favor de la prioressa del monestir de Montsió de Barcelona. 1659. Es fa l'acte de presa de possessió corporal de la finca de la Ferrussa a través d'Agustí Vidal com a representant del procurador del monestir de Santa Maria de Montsió. 1661. Anastàsia Font i Brescó mor i deixa hereu al seu únic fill Sebastià de Portolés i de Brescó. 1666. El monestir i convent de Santa Maria de Montsió fa un establiment emfitèutic a Francesc Casademunt, pagès de Mollet del Vallès i Eulàlia, la seva muller, amb tota la casa, torre i quadra dita Ferrussa, abans Canalies, amb les seves terres i honors i possessions franc alou. 1668. Bonaventura Bolló, pubill de can Llobet de Santiga, que impugnà l'establiment davant dels tribunals, signa concòrdia amb Francesc Casademunt, pagès de Mollet i Eulàlia la seva dona, pel domini útil de la propietat de la Ferrussa, alou del monestir de Montsió. La concòrdia i renunciació donava compliment a la sentència de la Reial Audiència, per la qual la propietat útil passava als Llobet de Santiga. A finals del segle XVII la propietat útil i directa torna a la família Portolés. Segle XVIII: 1712. Consta Sebastià de Portolés com a hereu de Jaume Agustí, ciutadà de Barcelona. 1706. Sebastià de Portolés estableix en el seu testament un fideïcomís pel qual segons parer d'alguns descendents, prohibia l‘alienació del seu patrimoni. Aquesta clàusula marcarà els propers 130 anys en què diverses branques dels fills de Sebastià de Portolés es barallaran judicialment per l'herència, essent un dels objectius de tots, la Ferrussa. Darrers anys del segle XVIII. Hi ha plets contra els veïns de la Ferrussa pel tema de les mines d'aigua. 1799. Apareix esmentada en la documentació el nom antic de la Torre Ferrussa com a Torre de Canalies. Segle XIX: Les sentències dels anys 1816 i 1818 atorguen a Salvador Llongueres Segalà, la propietat de la Ferrussa. Salvador Llongueres i Segalà reforma la casa i torre medieval de la Ferrussa. 1867. Salvador Llongueres i Segalà mor. Anys més tard la seva jove ven la Ferrussa. 1878. La Ferrussa tenia unes 26 ha, de les quals 4,6 ha eren de bosc, 6.38 ha de vinya, 13,5 ha de secà, 1,5 ha de regadiu, a més de camps de sembrar. 1886. Manuela Maçanet Serrades ven a Bernadí Martorell i Falp l'heretat torre Ferrussa de Santa Perpètua de Mogoda. La torre Ferrussa estava formada per 18, 27 ha de terra amb casa i bosc. El nou propietari de la Ferrussa i el seu fill, Bernadí Martorell i Puig van fer diverses reformes a la casa i la torre com la capella dedicada a la verge de Montserrat o la mina actual. Segle XX: 1924. Bernadí Martorell Puig ven la Ferrussa als germans Domingo i Antònia Forners i Cortés, de Barcelona amb 23 quarteres (6,46 ha) i una casa amb planta baixa i pis i una torre al pati interior. 1925. Teresa Fornés i Cortés i els seus nebots, Domingo, Antoni, Maria i Isidre Fornés i Tribó, venen la Ferrussa a Salvador Ros Bordanova, industrial barceloní. 1934. La Ferrussa passà a ser heretada per la vídua, Isidra Bartra Domènech, i els fills. 1953. La filla gran d'Isidra Bartra Domènech, Felícia Ros i Bartra, rep la Ferrussa. 1968. Felícia Ros i Bartra ven a l'Estat Espanyol la finca de la Ferrussa, 1984. Traspàs de la Ferrussa a la Generalitat de Catalunya per part de l'Estat. 1986. La Ferrussa és inscrita al Registre de la Propietat de Sabadell, per part de la Generalitat de Catalunya. Segle XXI: Actualment ocupen les seves dependències: una granja cinegètica de perdius, un viver forestal, el centre de recuperació de rapinyaires, el centre de control de transmissions dels agents rurals, el Servei de Prevenció d'Incendis Forestals i el Centre de la Propietat Forestal de Catalunya. | 41.5280300,2.1644600 | 430293 | 4597713 | 988 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78174-foto-08260-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78174-foto-08260-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78174-foto-08260-7-3.jpg | Legal | Romànic|Modern|Contemporani|Popular|Racionalisme|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Noms anteriors: Domus de Canalies.En els seus terrenys s'han trobat restes d'un poblat iberoromà. | 92|94|98|119|120|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||
| 79439 | L'Estació | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lestacio | XX | Entorn descuidat | Torre d'estiueig situada a prop de l'antic hostal de Palà i del pas del camí Romeu i envoltada pel que havia estat un petit jardí. Es tracta d'un edifici d'estil classicista, de planta quadrada, amb planta baixa, primer pis i coberta amb terrassa. A les diferents façanes es caracteritza per un ritme de tres finestres perfectament regulars a cada planta, les quals estan emmarcades amb una motllura blanca i rematades en forma de tallaaigües. A la façana principal les obertures segueixen el mateix patró, però amb la porta d'entrada i un balcó al primer pis. Algunes de les finestres han estat tapiades. Els murs exteriors són arrebossats i pintats d'un color grana que dóna singularitat a l'edifici, que és anomenat popularment l''Estació' precisament perquè el color de la façana recorda l'estil de les antigues estacions de ferrocarril. | 08291-78 | Camí Romeu (Urbanització el Ventaiol) | Segons la informació del cadastre, l'edifici fou construït l'any 1914. | 41.6064600,1.8714200 | 405959 | 4606698 | 1914 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79439-foto-08291-78-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79439-foto-08291-78-2.jpg | Física | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 116|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 77738 | Ca l'Albagés (Torre de l'Albagés) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lalbages-torre-de-lalbages | AA.DD (2004) Lacera, Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. núm. 3 (La Guerra Civil, agost 2004), Sant Llorenç Savall, edició de l'entitat. | XIX | Torre d'estiueig de principis de segle, amb balcons i terrasses, finestrals apuntats seguint la moda modernista i una gran galeria que dóna a un jardí. La planta és quadrada, però amb cossos afegits a totes les façanes que recorden forma de creu, i l'edifici està coronat per una torreta lateral. L'obra és de maó vist i té acabats ceràmics. | 08223-10 | C/ Ripoll núm 2 | Torre d'estiueig propietat de l'industrial sabadellenc Josep Albagés i executada pel contractista local Joan Pla. L'any 1937 fou incautada per l'Ajuntament i convertida temporalment en escola pública; actualment és vivenda particular. | 41.6777300,2.0581200 | 421603 | 4614424 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77738-foto-08223-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77738-foto-08223-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77738-foto-08223-10-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | Joan Pla | 105|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 58978 | Tina del Torrent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-torrent | AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. | XVIII-XX | Parcialment enfonsat | Tina aïllada, ubicada al capdamunt del torrent de La Farinera, que neix sota els Pivents. L'accés més fàcil es fa entrant per la urbanització de La Farinera, per un corriol que neix al final de les cases i que mena directament fins al llit del torrent. En arribar al llit del torrent, que en aquest indret és transforma en una plataforma rocosa, la tina queda situada en el marge esquerre. És de planta quadrangular (3,30 m per 2,85 m de costat) amb el dipòsit circular a l'interior (mesura 2,10 metres de diàmetre, per una fondària actual d'1,50 metres, tenint en compte que una part de l'enderroc està a l'interior de la tina). L'exterior està construït amb pedra irregular, presa amb morter de calç, mentre que l'interior de la tina s'observen els còdols lligats amb fang que un cop aplanats quedaven recoberts pels cairons vidriats, de tonalitats vermelloses, lleugerament corbades. El gruix de murs és de 0,60 metres. A l'interior, de la lleixa on es col·locaven els taulons de fusta (entre la penúltima i la última filada de cairons) està fortament erosionada. La porta que donava accés al brescat o post està situada al nord-est. Només en resta l'ampit i la base del muntant dret. A la part inferior del parament de la façana sud-oest, es conserva la boixa, protegida per una estructura senzilla de pedra que consisteix en un parell de brancals de 0,40 metres d'amplada per 0,70 metres d'alçada i una llosa per coberta. | 08179-260 | Torrent de La Farinera | La importància del cultiu de la vinya, es fa evident, fonamentalment, per la presència de tines a totes les cases antigues i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola en aquesta zona, limítrof amb la comarca del Bages, ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. Al segle XIV, la paraula tina havia substituït la paraula cup, al Bages i a les zones de la Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Però nosaltres hem detectat que a Rellinars es manté la paraula cup i cupot; sobretot en els que estan a l'interior de les cases. La informació de la documentació en els pobles veïns, dels segles XIV i XV no indica si les tines són de fusta o de pedra, però segons la bibliografia, en aquesta època serien excavades a la roca, perquè sinó no s'esmentarien en els inventaris. A mesura que passen els anys aquesta tendència es va capgirant fins que en el segle XVII són una part molt petita d'inventaris on es troben tines. L'explicació la trobem en que ja es comencen a construir-ne de pedra i formaven part dels béns immobles de la casa i, per tant, no es detallaven. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. Les tines que ens han arribat permeten xafar el raïm i emmagatzemar-lo per la fermentació. El raïm s'abocava damunt els posts o brescat on s'aixafava amb els peus. Del sostre de la tina, penjava una corda on el pagès s'agafava mentre trepitjava i així feia més força. Després es llençava la brisa dins la tina per fermentar el most. Es tractava d'una fermentació alcohòlica i durava unes tres setmanes. Quan el vi era fet es buidava la tina per la boixa. La brisa restant s'havia de premsar per aprofitar el vi que hi tenia. Això es feia amb una premsa. | 41.6253700,1.8919100 | 407694 | 4608776 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58978-foto-08179-260-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58978-foto-08179-260-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58978-foto-08179-260-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es troba en el límit amb el terme municipal de Castellbell i el Vilar, a la zona de l'Escletxa. En el Cadastre situa la parcel·la a Castellbell i el Vilar, però els límits municipals de l'ICC correspon a Rellinars. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59072 | Tina del Racó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-raco | AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XX | Malgrat mancar la protecció de la boixa, el seu estat de conservació és molt bo. Per a la seva preservació cal però amb caràcter urgent tallar el rebrot prim de l'alzina que creix a la part del darrera de la tina, perquè les arrels estan pressionant el mur exterior i una de les seves branques més potents està fent el mateix amb la coberta, posant en perill la seva estabilitat i pervivència. La presència d'una zona d'esbarjo i la manca de sensibilitat d'algunes persones, fa que al seu interior hi hagi llaunes de cervesa, rocs que en ser llençats han malmès els cairons i fins i tot hi ha una taula de plàstic. | Tina aïllada construïda al costat de la Casa del Racó. Està situada a ponent de la masia en ruïnes. L'accés es fa pel camí que puja en direcció a Casajoana resseguint per la llera dreta el torrent de l'Esbarzer des de Les Ferreres. En arribar a la barrera metàl·lica del parc, deixar a mà dreta el camí que mena a Casajoana i pujar pel de la barrera. Un centenar de metres més amunt agafar el trencall a mà esquerra, pel camí del Ginebral i novament, uns dos-cents-cinquanta metres més amunt, tornar a trencar a mà esquerra. La casa està situada al cap de munt del camí, a uns dos-cents metres de distància. La construcció és constituïda per una única tina de planta circular. Esta adossada a un marge aprofitant l'orografia del terreny. La part inferior dels murs es realitza amb pedra i morter de cal i presenta l'interior del dipòsit recobert de cairons, rajols de ceràmica envernissada, lleugerament corbats. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada de la tina. Aquesta ha estat protegida per un muret de 0,60 m d'alçada i una barana metàl·lica collada als muntants directament amb morter de ciment. L'entrada consisteix en dos muntants verticals sobre els que reposa una sola llinda, plana. No es conserva ni la portella d'accés ni les frontisses on anava collada. Sobre els murs s'estén part del voladís, fet amb pedres més planeres, que tenen la funció d'evacuació de l'aigua de pluja, protegint els murs de possibles filtracions. La presència d'una branca d'alzina les està descalçant del seu emplaçament i les fa caure. La coberta és de falsa cúpula, realitza amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén, a l'exterior, una capa de terra i pedruscall amb presència de falzia i molses degut a que és una zona ombrívola. A l'interior, sota la falsa cúpula no es conserva la bigueta encastada on s'hi lligava la corda i permetia als homes agafar-s'hi durant la trepitja del raïm. La boixa està situada a la part inferior de la tina, per sota del marge, però no és visible. De la barraca que la protegia en resten dos murets testimonials. Per a la construcció de la tina s'han emprat pedres extretes de la mateixa pedrera de la casa, molt a prop sense carejar. Però en conjunt, el seu estat de conservació és molt bo. | 08179-374 | Casa del Racó | El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós o groguencs. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, i de moment al municipi de Rellinars no se n'han localitzat, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6548500,1.9132500 | 409513 | 4612026 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59072-foto-08179-374-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59072-foto-08179-374-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59072-foto-08179-374-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 59068 | Caramelles 2017 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-2017 | CRIVILLÉ, J.; HERNÀNDEZ, A.J.; LOPEZ, P.; VILAR, R. (2003). El Ball de Cascavells. Temes de Súria, 2, pp. 231 i 232. Centre d'Estudis del Bages. Ajuntament de Súria. SENSERRICH, Montserrat (1997). Festes i tradicions. El ball de cascavells, dins XVIII Ronda Vallesana, pp. 125 - 129. Unió Excursionista de Sabadell | XXI | Tercera cançó del repertori musical cantat pels xiquets Caramellaires de Rellinars que diu així: Un any més som aquí plegats / preparats per a cantar i ballar / Espardenyes, picarols, barretines, / faixes i faldilles.../ La il·lusió ens torna a retrobar / gent d'arreu i de totes les edats / dels petits fins als més grans/. Tornarem tots a celebrar / amb emoció oh alegria i diversió / Oh ajuntem les nostres veus / i gaudim d'un altre dia de festa gran/ Són les Caramelles d'un poble com Rellinars. Que vol ser actiu, viu i engrescat / ajuntem les nostres veus / i cridem ben fort que així serà /. Són les Caramelles d'un poble com Rellinars. Que vol ser agraït, feliç i ple de respecte i llibertat. | 08179-370 | Església de Sant Pere i Sant Fermí i Casajoana | Es tradicional, per Pasqua, que en molts pobles de Catalunya, sobretot a la Catalunya Vella i al nord de la Nova (Solsonès, Bages, Garraf, Berguedà, Empordà, Osona, Anoia, Ripollès, Alt Urgell, Maresme, Alt Penedès, Baix Llobregat i les terres de l'Ebre) i també d'Andorra, es formen colles de cantaires que es dediquen a visitar cases i masies de les poblacions davant les quals canten les cançons anomenades també caramelles. Són cançons de caràcter religiós per celebrar la Resurrecció de Crist, però també festiu i profà. Es tracta de corrandes amb contingut satíric sobre fets d'actualitat del poble, o d'al·lusió a les persones de la casa, i d'altres de caràcter amorós o per a demanar els menjars típics. Generalment sortien el dissabte de Glòria al vespre; actualment, el diumenge i el dilluns de Pasqua. I en alguna localitat el diumenge de pasqüetes, és a dir la vuitena de Pasqua, per adaptar-se als canvis de la modernitat. Un de la colla, per tal d'arribar a balcons i finestres, porta una perxa llarga amb una cistella al capdamunt, adornada amb cintes i garlandes, recull la gratificació. Abans anaven amb un mul amb portadora per a recollir els ous, anomenat la lloca. L'obsequi consisteix en ous, llonganissa i altres comestibles, així com en diners. Amb el resultat de la capta, els caramellaires fan generalment un àpat col·lectiu. En molts indrets les caramelles van acompanyades de trabucaires i danses populars (balls de bastons, de cascavells, cercolets, etc). Segons el temps i el lloc les Caramelles també s'anomenen Camalleres, Camarelles, Camilleres, Camelleres, Camijeres, Creilleres o Goigs de les Caramelles. A la Catalunya Nord s'anomenen Goigs dels Ous. El costum, esmentat per primera vegada a la fi del segle XVI (i que es manté en vigor encara, especialment en determinats pobles), presenta nombroses variants: en alguns llocs els caramellaires dansaven entre cant i cant (al pla de Bages era típica la dansa dels cascavells). D'altra banda, el cant ha estat acompanyat sempre d'alguns instruments musicals (flauta, tamborí, cornamusa, gralla, violí). A les ciutats, al llarg del segle XIX, les societats corals adoptaren aquest costum (als estatuts dels Cors de Clavé, del 1852, figura com una de les activitats de la institució), que tingué així una revitalització; hom organitzava concursos entre les colles (a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume). Hi ha nombroses varietats locals del mot: camalleres, camarelles, camilleres, camigeres, camarleres, i al Vallès Occidental reben el nom de mussol. Un costum similar existeix a Mallorca i Menorca, anomenat capta de les panades (panada). | 41.6398100,1.9115700 | 409352 | 4610358 | 2017 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||||
| 58887 | Les Fonts de Rellinars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-fonts-de-rellinars | BOLÓS, Oriol de; VIGO, Josep (1984-2001). Flora dels Països Catalans. Vol. I - IV. Barcelona. Barcino. CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. FREIXES, Antoni; MONTERDE, Manuel; CERVELLÓ, Josep Maria (1983). El Paleocarst i el carst actual de les Serres de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac: el Carst Experimental de Rellinars. Unió Excursionista de Sabadell. Sabadell. http://www.fontsnaturals.org/?s=Rellinars https://www.miteco.gob.es/es/biodiversidad/temas/inventarios-nacionales/inventario-especies-terrestres/inventario-nacional-de-biodiversidad/ieet_flora_vasc_aloct_invas_cientifico_b.aspx | Al voltant de les surgències hi creix una espècie invasora, el bident frondós (Bidens frondosa). Cal fer una intervenció de seguiment anual i arrancar manualment abans de que faci llavors i s'escampin. | Surgències naturals d'aigua que s'han habilitat per reconduir-la i s'ha adequat l'entorn com a zona de pícnic. S'hi accedeix des d'un camí que surt a l'alçada de l'església parroquial. Es tracta del camí de les Cases. Ressegueix en bona part el torrent del Vetllador, que no s'ha de deixar fins que arribem a la balma de l'Andaló, amb senyalització de la Diputació de Barcelona. Cal agafar el trencall a mà dreta, sempre de terra que passa per sobre mateix de la balma i no deixar-lo fins que arribem a les fonts. L'espai està habilitat amb varies taules de fusta i arbres per fer ombra durant els mesos de calor. Es tracta de surgències naturals que ragen de les escletxes de la roca. Algunes d'elles ho fan a través de brolladors arranjats antròpicament. Quan plou l'aigua baixa generosa i malgrat la temperatura exterior, té una temperatura molt agradable. S'han pogut comptabilitzar una vintena de brolladors. L'aigua que cau es perd canalitzada a través d'una sèquia que ressegueix el torrent en direcció a la Fàbrica. A l'entorn de les fonts, la tosca calcària ha donat pas a un hàbitat on predominen algunes algues del tipus hepàtiques, les falgueres i molses característiques d'indrets humits. Destaca la capil·lera o falzia (Adiantum capillus-veneris), una delicada falguera pròpia d'escorrenties i degotalls d'aigua. | 08179-98 | Riera de Rellinars | L'aigua abundosa que raja d'aquestes surgències s'aprofitava a través d'una sèquia que encara és perfectament visible i que arribava fins a una bassa molt gran de forma polièdrica situada al capdamunt de l'edifici de la Fàbrica. D'allí baixava per una canal aèria fins la roda del molí que obtenia la força motriu necessària per a rodar. Una bassa molt més petita de planta rodona situada per sota d'aquest conducte i situada a la llera dreta també aprofitava l'aigua d'aquest conducte. Per les característiques del terreny probablement hagués servit per al reg dels horts de la Selva, situats a la mateixa cota del terreny. Hi ha diferents tipus de fonts, ja sigui pel seu origen, per la seva freqüència o pel condicionament. Els conglomerats de Sant Llorenç del Munt i l'Obac faciliten que una gran part les aigües pluvials s'infiltrin sota terra a través de les fissures de la roca, circuli pels circuits subterranis i només torni a sortir quan trobi una capa impermeable. Les xarxes antigues situades en alçades importants o Paleocarst són les responsables fa milers d'anys de les cavitats de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac, que en origen eren surgències. Molt poques d'elles mantenen encara una activitat hidrològica. El Carst actual està situat per sota de l'anterior però a tota l'àrea d'influència d'aquest espai hi ha una gran quantitat de surgències, aprofitades per l'home en llarg de tota la història, però moltes d'elles com podria ser el cas de la font Falsa, de manera intermitent. És per això que la major part de les surgències se situen cap al nord com a conseqüència del plegament dels estrats en aquesta direcció. | 41.6357000,1.9193400 | 409993 | 4609894 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58887-foto-08179-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58887-foto-08179-98-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Element inclòs en la ruta: El racó de les Fonts, elaborada pels Amics de Rellinars, amb la col·laboració de l'Ajuntament, la Diputació de Barcelona - Xarxa de Parcs Naturals. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||
| 77813 | Font Flàvia (de l'Auflàvia) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-flavia-de-lauflavia | Surgència natural que brolla de la pedra; el broc està arreglat i té un tub i un tap de goma amb una cadeneta (en fotos antigues encara es pot veure una aixeta). La font també està mínimament arranjada i té al voltant un espai d'esplanada sota unes grans alzines respectades des d'antic. A la roca hi ha una placa amb el nom i una llegenda difícil de llegir (? dels ximples), instal·lada pels Amics de les Arts de Terrassa l'any 1978. | 08223-85 | Al límit SW del terme, a la capçalera de la canal de la font Flàvia, entre el Montcau i la Mola. | La font Flàvia ja apareix citada en documentació del segle XII. És molt apreciada per excursionistes i pel fet de trobar-se en un corriol transitat (i antic camí de comunicació) apareix sovint en la literatura de muntanya. | 41.6578400,2.0137900 | 417888 | 4612257 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77813-foto-08223-85-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | És la font més alta de tot el massís de Sant Llorenç del Munt, i l'aigua és especialment pura. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||||
| 78306 | Sound hull | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sound-hull | Postals. Santa Perpètua de Mogoda. Parc escultòric. Un passeig per conèixer les escultures del municipi. Edita: Servei de Cultura - Patronat Granja Soldevila - Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda, 2003. | XXI | Sound hull és una escultura que es troba dins els jardins de la casa Windish, en el barri de la Florida. Aquests es troben situats entre l'avinguda Nou i Set. Aquesta escultura vol expressar les següents idees de l'autora: Aquests tubs musicals són metàfores de diferents significats, de diferents cultures i de diferents llenguatges. Cada objecte escultòric té diferents sons, com un reflex de la diversitat del món. En aquesta escultura la participació activa dels espectadors esdevé necessària per a completar-la. Colpejant amb les mans, l'escultura s'omple de so, de ritme i de sentit. La melodia que es crea i se sent esdevé comunicació, diàleg i interrelació. El diàleg, la música, però també la participació dels individus poden conformar una realitat que s'adapta a la nostra voluntat. Podem acabar fent una cançó dels nostres somnis insatisfets. Mides: base 190 x 195 x 260 cm, alçada 336 cm Material: planxa i perfilaria de ferro (acer 111), acer inoxidable. | 08260-139 | Avinguda Nou. Centre Cívic La Florida. Barri la Florida. (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | Centre cívic La Florida. VI Concurs d'Escultures a l'Aire Lliure, juliol de 2001. | 41.5198700,2.1905200 | 432459 | 4596786 | 2001 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78306-foto-08260-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78306-foto-08260-139-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Erika Inger | Només es veu des del carrer, el recinte actualment està tancat per obres de reforma. | 98 | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||
| 79490 | Sot de les Unces | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sot-de-les-unces | FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 172 | Sot o forat artificial situat en un marge del costat nord, vora mateix del camí ral de Manresa a Barcelona, just al punt en què el camí ha entrat al terme de Vacarisses, provinent de Matadepera. Es tracta d'una cavitat en forma de sitja excavada a la roca. L'interior té un farciment de terra i pedres, però sembla que no faci gaire que ha estat emplenat. Desconeixem la funcionalitat d'aquesta sitja que, ben segur, deuria estar relacionada amb el trànsit del camí ral. El nom popular de 'sot de les unces' suggereix que hagi pogut utilitzar-se per amagar-hi diners, tal vegada fruit de l'acció dels bandolers. | 08291-129 | Zona de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | 41.6392900,1.9740100 | 414551 | 4610237 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79427 | Cingles de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingles-de-vacarisses | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 24-25 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 135-138 | Situats a l'esquena del poble, els cingles són un dels elements més característics i identificatius del paisatge vacarissenc. Es tracta de formacions rocoses, no excessivament abruptes, que s'eleven sobre una massa boscosa a la part sud de la serralada que ocupa la part central del terme. Atès que existeix una certa confusió pel que fa a la denominació de cadascun dels cingles, en el llibre sobre la Barceloneta (CRUSAFONT et alii: 24) es proposa la següent nomenclatura, d'oest a est: cingle de la Torrota (439 m), cingle del turó, cingle del Poble –que alguns anomenen el cingle gran (542 m), cingle de la Barceloneta, cingle del mig, cingle de Torreblanca, cingle petit (592 m) i cingle del Moliner (591 m). Alguns dels cingles tenen coves, per exemple la denominada cova del JA, a la cara oest del cingle del mig; la cova penjada i la cova del duc, a la cara est del cingle de Torreblanca, la cova d'en Massana, al peu del cingle petit i gairebé a la base. També cal remarcar l'existència d'algunes roques singulars, batejades pels estiuejants com la roca de la Figuera o la roca del Llibre, sota el cingle del mig; o la roca del Crusafont, a les “escales” que hi ha al cingle del mig. Un fet característic és que, en cas de tempesta, la morfologia dels cingles crea un efecte de ressonància que multiplica el soroll dels trons. Un altre fet destacat és que els corbs nien a la paret oriental del cingle de Torreblanca. | 08291-66 | Zona central del terme | Els cingles de Vacarisses, especialment el cingle del mig, tenen tradició d'escalada des de la dècada de 1950. Els anys 60 i 70 Jordi Masana hi va habilitar algunes vies d'escalada, que s'han millorat en els anys posteriors | 41.6095000,1.9192700 | 409951 | 4606985 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79427-foto-08291-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79427-foto-08291-66-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79430 | Alzina del pou de Cal Ferminet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-pou-de-cal-ferminet | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 38-41 | Situada darrera la plaça del Virrei Amat, gairebé als peus del cingle, es troba aquesta alzina centenària (quercus ilex). Té unes dimensions considerables: un perímetre o alçada de pit de 254 cm a uns 130 cm de terra. L'alçada aproximada és de 18 metres i la projecció de la capçada és de 20 metres. | 08291-69 | Darrera la plaça del Virrei Amat | 41.6074400,1.9190200 | 409927 | 4606756 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79430-foto-08291-69-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñeero Subirana | Espai adequat amb dos bancs sota l'alzina.El botànic Àngel Manuel Hernández en un article dedicat a aquest arbre l'ha batejat com a Alzina del Virrei, nom que adoptem en aquesta fitxa. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 77774 | Cal Llop | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-llop-0 | AA.DD (2003) Lacera, Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. núm. 1 (Els masos de Sant Llorenç, agost 2003), Sant Llorenç Savall, edició de l'entitat. CASALS, Miquel; VICENS, Albert (2004) El vessant desconegut de Sant Llorenç del Munt. La capçalera del Ripoll: Sant Llorenç Savall. Sant Vicenç de Castellet, Ed. Farell. | XVII-XIX | La casa es troba es procés de ruïna, i han començat a caure algunes de les parets. | Senzill maset d'un sol cos amb dues ampliacions fetes al llarg del temps i algun cobert annex; tot i que les portes i finestres tenen llindes sòlides, cap d'ella és datada. No conserva la teulada, però sí l'arrencada de lloses. | 08223-46 | Per la pista des de L'Armengol cap als cingles o des del poble a Salallassera. | Mas documentat des del 1693, abandonat a finals del segle XIX i associat a la propietat de Salallasera. També fou coneguda com a casa Calvó per ser el cognom dels propietaris. | 41.7055100,2.0737600 | 422938 | 4617495 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77774-foto-08223-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77774-foto-08223-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77774-foto-08223-46-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | El mas es troba sota un gran dipòsit d'aigua. | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 56893 | Llegenda de l'Alzina can Padró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-lalzina-can-padro | PÉREZ BARRACHINA, J.; VENTURA NUALART, J. (2014) Arbres singulars de Palau-solità i Plegamans: itineraris naturals. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. ROIG BUXÓ, J. (ARRAGO S.L.) (2011) Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic. POUM. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. TRUYOLS i ROCABRUNA, M. 'Hi havia una Alzina'. Qu4trepins. Quaderns de Cultura, 2. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. | XIX-XX | Segons la tradició oral, fa uns tres-cents anys va esclatar una forta tempesta, i un llamp va caure sobre una immensa alzina i la va ferir de mort. Els antics habitants de Palau hi van plantar al mateix lloc un aglà d'aquell arbre com a testimoni de continuïtat, i hi va néixer l'alzina de can Padró. | 08156-153 | Plça. de l'Alzina, s/n, 08184, Palau-solità i Plegamans. | L'Alzina de can Padró va ser, durant molts anys, l'emblema del municipi i testimoni de molts esdeveniments de la vida dels palauencs. Es calcula que tenia uns 250 anys quan va morir. Des de l'any 1928, i durant moltes festes majors, sota les seves branques s'hi instal·lava l'envelat. També va ser escenari de diades sardanistes i d'altres actes culturals. Durant uns anys va ser el lema del segell oficial de l'Ajuntament. Va créixer al mig del pla, envoltada de camps de conreu que es regaven abundosament. Pels volts de la dècada dels anys 60 del segle passat es va fer vella, i la urbanització progressiva del seu entorn (cotxes, ciment, manca d'espai...) va contribuir a la seva davallada i, tot i que es van fer esforços per salvar-la, no es va recuperar. | 41.5899600,2.1789600 | 431568 | 4604577 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Fotografia: PARCS NATURALS.GENERALITATS DE CATALUNYA: http://parcsnaturals.gencat.cat | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:18 | |||||||||||
| 56867 | Can Periquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-periquet | ESTRADA, J. (1969) Vías y poblamientos romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona: Comisión de Urbanismo. ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967) 'La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves'. Separata de la Revista Ampurias, vol. XXVIII. Barcelona: IPA. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans). ROIG BUXÓ, J. (ARRAGO S.L.) (2011) Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic. POUM. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. | I aC-II dC | El seu estat de conservació és indeterminat, tot i que és probable que sigui dolent. | Segons Josep Estrada i Leandre Villaronga, en els terrenys de can Periquet es van trobar restes romanes d'època imperial, possiblement corresponents a una vil·la. La referència d'Estrada i Villaronga a aquest jaciment consta a una notícia de Vicenç Renom Costa 'notes arqueològiques inèdites del Vallès Central'. | 08156-127 | Av. Catalunya, 68-70, 08184, Palau-solità i Plegamans. | 41.5754400,2.1831000 | 431898 | 4602962 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56867-foto-08156-127-2.jpg | Legal | Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Fotografies: Catàleg de béns a protegir, POUM (2015). | 83 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:18 | ||||||||
| 56865 | Can Burguès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-burgues-0 | ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967) 'La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves'. Separata de la Revista Ampurias, vol. XXVIII. Barcelona: IPA. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans). ROIG BUXÓ, J. (ARRAGO S.L.) (2011) Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic. POUM. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. VENTURA, Ll. (1985) El Meu Poble. Caldes de Montbui: Caligraf. | VIIaC-VdC | El seu estat de conservació és indeterminat, tot i que és probable que sigui dolent. | Segons J. Estrada i L. Villaronga, en els terrenys de can Burguès s'han trobat restes de ceràmica que pertanyen a l'època de ferro. La notícia d'aquest jaciment és de Vicenç Renom Costa: 'notes arqueològiques inèdites del Vallès Central'. Segons Joaquim Marsal i Soler, quan es construí la tercera fàbrica del Polígon Industrial Can Burguès, l'any 2002, accedint des de Santa Magdalena, es varen descobrir restes d'un possible forn i una gran quantitat de tègules romanes. Per la gran proximitat entre aquestes dues zones de troballes es creu que poden correspondre al mateix jaciment. Es desconeix el seu estat de conservació. | 08156-125 | Polígon Industrial Can Burguès | Segons Josep Estrada, es tracta d'un jaciment que pertany a la cultura pre-ibèrica denominada hallstàttica (època del ferro). Segons Joaquim Marsal i Soler quan es construí una de les fàbriques del Polígon Industrial can Burgués es varen descobrir restes d'un possible forn i una gran quanitat de tègules romanes. Al mes d'octubre de l'any 2002, Joaquim Marsal Soler proporcionà informació sobre la localització exacta del lloc, data i circumstàncies de les troballes. | 41.5697800,2.1714500 | 430921 | 4602343 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56865-foto-08156-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56865-foto-08156-125-2.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Antic|Ibèric|Romà|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-27 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Fotografies: Catàleg de béns a protegir, POUM (2015). | 79|80|81|83|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:18 | |||||||
| 56864 | Vil·la romana de can Riera / Can Ral / Pla d'en Ral i Camp de les Dones / Mas Tres Pins | https://patrimonicultural.diba.cat/element/villa-romana-de-can-riera-can-ral-pla-den-ral-i-camp-de-les-dones-mas-tres-pins | BARBERÀ, J. (1990) 'Formació i desenvolupament de la cultura ibèrica al Vallès'. Limes, revista d'arqueologia. Cerdanyola del Vallès: Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola. CASAS, T; ENRICH, R.; FONT, X. (1988) Aproximació al coneixement del món rural romà al Vallès Occidental. Sabadell (inèdit). ESTRADA, J. (1969) Vías y poblamientos romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona: Comisión de Urbanismo. ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967) 'La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves'. Separata de la Revista Ampurias, vol. XXVIII. Barcelona: IPA. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans). ROIG BUXÓ, J. (ARRAGO S.L.) (2011) Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic. POUM. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. | I aC-II dC | Es desconeix l'estat de conservació global del jaciment, tot i que probablement és dolent. | Segons J. Estrada i L. Villaronga (vegeu bibliografia), en els terrenys de can Ral, la Plana d'en Ral i Camp de les Dones s'hi van trobar restes que pertanyen a una vil·la romana d'època imperial. La referència d'Estrada i Villaronga a aquest jaciment consta a una notícia de Vicenç Renom Costa: 'Notes arqueològiques inèdites del Vallès Central'. Tanmateix, en construir-se un pou a la masia Tres Pins o Can Costa Nou, durant la dècada dels anys 60 del segle XX, la família Costajussà trobà restes de materials romans: ceràmica campaniana A, terra sigil·lada hispànica, sigil·lada clara A, una gerreta de comuna romana i conductes ceràmics d'un possible hipocaust. Tots aquests materials semblen correspondre a una vil·la romana d'època imperial. Els materials foren donats al Museu Parroquial de Palau-solità per la família Costajussà. La gran proximitat existent entre el jaciment de la Plana d'en Ral-Camp de les Dones i els jaciments de Can Ral, la vil·la Romana de Can Riera, i Mas Tres Pins, juntament amb el fet que Estrada i Villaronga situen en els tres primers jaciments una vil·la romana d'època imperial i que l'últim també sembla correspondre, fa pensar que possiblement tot es tracti d'un únic jaciment. | 08156-124 | Camí de can Riera, s/n, 08184, Palau-solità i Plegamans. | 41.5825800,2.1600500 | 429984 | 4603773 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56864-foto-08156-124-2.jpg | Legal | Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Fotografies: Catàleg de béns a protegir, POUM (2015). | 83 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:18 | ||||||||
| 59067 | Caramelles 2016 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-2016 | CRIVILLÉ, J.; HERNÀNDEZ, A.J.; LOPEZ, P.; VILAR, R. (2003). El Ball de Cascavells. Temes de Súria, 2, pp. 231 i 232. Centre d'Estudis del Bages. Ajuntament de Súria. SENSERRICH, Montserrat (1997). Festes i tradicions. El ball de cascavells, dins XVIII Ronda Vallesana, pp. 125 - 129. Unió Excursionista de Sabadell | XXI | Segona cançó del repertori musical cantat pels xiquets Caramellaires de Rellinars que diu així: RITME (tum tum tum ta Tum tum ta) / tum tum tum ta Tum tum ta / tum tum tum ta Tum tum ta / Tum tum ta / tum / tum tà/. Avui és el dia esperat i desitjat / emocions a flor de pell / i estem tots aquí plegats / escenari, instruments, espardenyes, barretina, / tot a punt per a gaudir d'una diada divertida./ Som les caramelles de Rellinars / vine aquí amb nosaltres per celebrear / festa de somriures, cançons i balls / de la nostra terra./ Som les caramelles de Rellinars / canta amb alegria per celebrar / festa de somriures, cançons i balls / de la nostra terra. | 08179-369 | Església de Sant Pere i Sant Fermí i Casajoana | És tradicional, per Pasqua, que en molts pobles de Catalunya, sobretot a la Catalunya Vella i al nord de la Nova (Solsonès, Bages, Garraf, Berguedà, Empordà, Osona, Anoia, Ripollès, Alt Urgell, Maresme, Alt Penedès, Baix Llobregat i les terres de l'Ebre) i també d'Andorra, es formen colles de cantaires que es dediquen a visitar cases i masies de les poblacions davant les quals canten les cançons anomenades també caramelles. Són cançons de caràcter religiós per celebrar la Resurrecció de Crist, però també festiu i profà. Es tracta de corrandes amb contingut satíric sobre fets d'actualitat del poble, o d'al·lusió a les persones de la casa, i d'altres de caràcter amorós o per a demanar els menjars típics. Generalment sortien el dissabte de Glòria al vespre; actualment, el diumenge i el dilluns de Pasqua. I en alguna localitat el diumenge de pasqüetes, és a dir la vuitena de Pasqua, per adaptar-se als canvis de la modernitat. Un de la colla, per tal d'arribar a balcons i finestres, porta una perxa llarga amb una cistella al capdamunt, adornada amb cintes i garlandes, recull la gratificació. Abans anaven amb un mul amb portadora per a recollir els ous, anomenat la lloca. L'obsequi consisteix en ous, llonganissa i altres comestibles, així com en diners. Amb el resultat de la capta, els caramellaires fan generalment un àpat col·lectiu. En molts indrets les caramelles van acompanyades de trabucaires i danses populars (balls de bastons, de cascavells, cercolets, etc). Segons el temps i el lloc les Caramelles també s'anomenen Camalleres, Camarelles, Camilleres, Camelleres, Camijeres, Creilleres o Goigs de les Caramelles. A la Catalunya Nord s'anomenen Goigs dels Ous. El costum, esmentat per primera vegada a la fi del segle XVI (i que es manté en vigor encara, especialment en determinats pobles), presenta nombroses variants: en alguns llocs els caramellaires dansaven entre cant i cant (al pla de Bages era típica la dansa dels cascavells). D'altra banda, el cant ha estat acompanyat sempre d'alguns instruments musicals (flauta, tamborí, cornamusa, gralla, violí). A les ciutats, al llarg del segle XIX, les societats corals adoptaren aquest costum (als estatuts dels Cors de Clavé, del 1852, figura com una de les activitats de la institució), que tingué així una revitalització; hom organitzava concursos entre les colles (a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume). Hi ha nombroses varietats locals del mot: camalleres, camarelles, camilleres, camigeres, camarleres, i al Vallès Occidental reben el nom de mussol. Un costum similar existeix a Mallorca i Menorca, anomenat capta de les panades (panada). | 41.6398000,1.9115700 | 409352 | 4610357 | 2016 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El ritme, tum tum tum ta Tum tum ta / tum tum tum ta Tum tum ta / tum tum tum ta Tum tum ta / Tum tum ta / tum / tum tà/, ve marcat per la picada del públic amb les mans a les cuixes. La cancó es repeteix dues vegades. | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||
| 79422 | Sardana El vi de Coll Cardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-el-vi-de-coll-cardus | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 376-379 | XX | Sardana amb lletra de Joan Duch i música de Josep Ullés que porta per títol 'El vi de Coll Cardús'. La sardana fa referència al vi de gran renom que es feia en aquesta contrada. A la Biblioteca Central de Terrassa, a l'Arxiu Històric Comarcal de Terrassa i a l'Arxiu Tobella, també de Terrassa, es conserven exemplars de la partitura, publicada a París. | 08291-61 | Masia i serra de Collcardús, a la part sud-est del terme | Joan Duch i Agulló va néixer a Terrassa l'any 1891. Pintor i escriptor, publicà diverses novel·les i col·laborà en publicacions periòdiques. Va morir a Terrassa el 1968. Josep Ullés i Daura va néixer a Terrassa el 1878. Fou músic i compositor, autor de diverses sarsueles i altres peces musicals. Va viure alguns anys a París i morí el 1946. | 41.5836400,1.9440100 | 411977 | 4604088 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Duch i Agulló (lletra); Josep Ullés i Daura (música) | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 59051 | Safareig de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-de-casajoana | XVIII-XX | No sembla tenir cap esquerda. Però el propietari el manté buit actualment. | Safareig per fer la bugada de la casa situat a llevant del mas de Casajoana, just on s'inicia el camí que puja cap el Coll de la Morella i cap al torrent on hi ha la font que condueix encara avui dia l'aigua fins a la casa. Es tracta d'una construcció de planta rectangular, tota ella feta amb pedra irregular i argamassa i impermeabilitzada. Està protegida per una coberta de teula àrab a un sol vessant amb carener horitzontal i ràfec de protecció compost per una filera de teules, bigam i llates de fusta. L'estructura que suporta el pes de la teulada consisteix en dos pilars que reposen damunt del safareig mateix i dos murs, de tancament perimetral orientats a tramuntana i llevant respectivament. En el mur de tramuntana hi ha un barriet de ferro amb passador que permet accedir a un passadís enrajolat, on hi ha la rentadora. Al bell mig de la paret també es pot veure una finestra de maó que va ser tapiada i reoberta per passar-hi modernament els tubs que deriven l'aigua de la font cap els abeuradors de les cavallerisses. La rentadora està arrebossada i a mà esquerra, arran de paret hi ha la pica amb un parell d'aixetes modernes que controlen el pas de l'aigua i la deriven segons necessitats cap a la bassa de regar construïda al costat mateix o bé cap els abeuradors. | 08179-353 | Casajoana | Coneguda també com a Casa Jussana, aquest mas documentat des del segle XV serà propietat de la família Desfar, que l'any 1596 estableix vincles per casament amb els Amat. Els Desfar se'ls troba vinculats a Rellinars des del 1353, quan el conseller del rei, el manresà Jaume Desfar, compra a Pere el Cerimoniós el castell de Vacarisses i les terres de Rellinars i Vacarisses per 4.000 sous. El cognom de Casajoana sembla que començaria a trobar-se en els documents a partir del segle XVII. Jaume Desfar compra el mas i les terres a Marc Casajusana, com a dot per a la seva filla Joana que es casa amb Antoni Castellet (fill de Jaume Castellet i Francesca del mas Ferran de Monistrol). Joan Desfar, senyor dels termes de Vacarisses i Rellinars confirma la donació a la pubilla en concepte d'alou. En l'inventari de béns sembla que està ben proveïda d'un parell de llits amb quatre parells de llençols de bri de cànem amb sengles borrasses i flassades. Una olla de coure, un bací de llautó, una paella, un parell de relles, un parell de càvecs, una aixada, dues destrals, una maça de ferro, un poal d'aram, un setrill d'estany, un martell i uns clemàstecs. Un mul dels dos que hi ha i que elegirà Joana. També s'hi efectuen reformes importants (segons consta en una factura de deu jornals de paleta i manobre que assumeix el pare de la Joana). Mentre que el nuvi afegeix un dot de 35 florins d'or que permet adquirir nou bocs i quaranta cabres. Els segles XVIII i XIX, són els anys de bonança i esplendor de la vinya. El mas s'enriqueix, sobretot per la façana est i sud (esgrafiat, galeria, porxades) També té extensions d'olivera i elabora el seu propi oli en el trull de la propietat. Només cal veure les marjades i les barraques realitzades en pedra seca, fins que arriba la fil·loxera. Hi ha un fet destacable relacionat amb el bandolerisme i Casajoana. El 12 de febrer de 1656, Ramon Casajoana, de Rellinars, armat amb pedrenyals, robà sis porcs a Valentí Illa, pagès de les Arenes de Sant Feliu del Racó. | 41.6489800,1.9235200 | 410360 | 4611364 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59051-foto-08179-353-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59051-foto-08179-353-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59051-foto-08179-353-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | L'aigua del safareig s'aprofitava en altres temps per regar els horts del costat. | 94|119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 58968 | Safareig de la Font de Les Boades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-de-la-font-de-les-boades | XIX-XX | Està cobert per la vegetació. | Safareig per a rentar la roba situat a una vintena de metres per sota de la font, a la llera dreta del torrent de la Font de Les Boades. Al seu costat mateix hi ha un parell de til·lers de fulla petita o que pugen rectes i ufanosos. Per arribar-hi cal agafar el Camí de la Font que surt des de la façana nord del mas de Les Boades, coincidint amb el GR-5, en direcció a Les Cases. Seguint el camí planer i arribats a un revolt que travessa el torrent, es veu el mur d'una bassa transformada en cisterna i la font al fons. Deixant-los de costat, cal baixar per unes escales de pedra (cinc graons) molt ben retallades i amples que salven el desnivell del terreny i tot seguit, a mà esquerra mateix es veu el safareig un xic envoltat de vegetació i fullaraca. És de planta rectangular, que mesura 3,10 m per 2 m de costat. Els murs fan 0,45 m d'amplada i el fons 0,60 m. Els murs estan collats amb morter de calç i arrebossat per la part interior. La rentadora està orientada al sud-oest. | 08179-250 | Les Boades | 41.6441800,1.9356500 | 411363 | 4610818 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58968-foto-08179-250-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58968-foto-08179-250-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58968-foto-08179-250-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||
| 79367 | Casa Vella de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-vella-de-lobac | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic. Fitxa núm. 27. BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança (1991). 'Mas de l'Obac Vell'. Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 277 FAURA, Josep M. (1974). 'Cronologia de les construccions de l'Ubach', Balcó de Montserrat, núm. 71 (gener) FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 201-211, 338-343 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60-69, 81, 87, 88-89 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 105, 115, 117-118, 123-124 VALLS i PUEYO, Joan (1997). 'Lo bosch de la questió'. Balcó de Montserrat, núm. 342 (febrer) | IX-XVIII | Mas en ruïnes. Restaurat pel parc natural. | Ruïnes de l'antic mas de la Casa Vella de l'Obac, situada a la falda d'un turó, en un emplaçament bastant inhòspit en les immediacions de la serra de l'Obac. El conjunt, força extens, inclou les construccions al voltant de l'habitatge principal, els corrals vells i la cisterna (al costat est del camí), els corrals nous (al costat oest) i la capella. Dins el recinte de l'habitatge principal hi ha les restes d'una primitiva torre de defensa del segle IX, consistent en diversos murs, alguns del quals en un opus spicatum de força qualitat, que formarien dues sales. Un d'aquests murs té un contrafort. Per tant, es tractaria d'una construcció d'una certa alçada, que actualment ha quedat sota el nivell del terra. Posteriorment, a l'entorn dels segles XII-XV el mas s'ampliaria amb els murs que envolten el refugi, incloent-hi un portal adovellat. També correspon a aquesta època el corral vell: una construcció de dues plantes feta amb pedra i maó, la qual té unes obertures curioses de forma triangular a la primera planta. Entre els segles XVI-XVIII el mas s'amplià amb la resta de construccions existents i es convertí en un edifici de tres plantes. L'any 1719 es construí la capella i la torre de vigilància per protegir-se dels bandolers. Es tracta d'una construcció sòlida, de planta quadrada, que es conserva integrament. Té tres plantes, amb dos portals a la planta baixa que deixen pas al camí de Mura a Vacarisses, que passa per sota. Els murs són de pedra i maó, amb diverses finestres emmarcades amb carreus. L'accés a la torre es va mitjançant una torre circular annexa amb una escala de cargol que dóna directament al segon nivell. A aquesta època també corresponen els corrals nous: una altra construcció singular, de dues plantes amb volta de maó i dues arcades a la part posterior. A la façana davantera presenta dues fileres amb un seguit d'obertures quadrades emmarcades amb maó. La cisterna, situada a l'extrem sud-est, fou construïda l'any 1777 sobre una anterior cisterna medieval. És una construcció de pedra, de planta rectangular i dimensions considerables. Té un accés pel costat nord i una obertura tapiada al mur oest. A l'interior de la casa es conserva adossada a la torre una pica d'oli de pedra. A l'extrem nord-oest el mas continuava amb estructures que s'han perdut, al costat del camí de baix. | 08291-6 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | Aquest antic mas dóna nom a la serra on es troba ubicada, fet que posa de manifest la seva rellevància històrica. Es tracta d'una àrea que havia tingut una important presència humana en època dels sarraïns. Molts habitants de Terrassa es refugiaren a la serra de l'Obac i construïren nuclis de població dispersa sota la protecció del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Unes obres de desbrossament i una petita excavació que l'any 1973 va efectuar-hi el seu propietari, Josep M. Faura, posaren al descobert la construcció amb 'opus spicatum' així com altres elements antics que han suscitat diverses interpretacions, en general poc fonamentades. El primer assentament d'aquest indret fou una torreta amb la casella per als seus guardians. La va construir el castlà de Terrassa al segle IX i formava part de la xarxa de torres i castells que defensava la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. L'estructura rectangular que es troba al centre del recinte correspon a aquest període. Més tard, la torreta es va abandonar, però al segle XII un fugitiu de les invasions almoràvids, Arnau Berenger, va obtenir permís del castlà de Terrassa per refugiar-s'hi. Aquest pagès podria ser el fundador del mas i de la família Ubach. Després de la pesta negra, al segle XIV, va quedar com un dels pocs habitatges de la zona i pogué ampliar substancialment les seves terres amb l'annexió dels masos rònecs. Entre d'altres: el Puigesteve, Farreres, Torravert, Cabanyes, Claparedes, la Calsina o la Portella. Al llarg dels segles XVI i XVII mitjançant aliances matrimonials, compres i donacions dels senyors de Vacarisses, Terrassa i Vallparadís la finca de l'Obac esdevé un dels principals latifundis de la zona. El mas esdevé una casa pairal de tres plantes, que creix amb nous annexos. Al segle XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses. El gran apogeu de la vinya i altres activitats, com ara un forn de vidre o els pous de glaç, permeteren la construcció de la Casa Nova de l'Obac, més ben comunicada amb el camí ral de Manresa a Terrassa. La família Obach destaca pel seu protagonisme, tant a dins com fora del municipi. Entre d'altres, cal esmentar: Antoni Ubach (durant la Guerra dels Segadors) i altres membres de la família, que foren notaris i jutges influents. Els Ubach entronquen amb importants famílies catalanes i fins i tot amb la noblesa anglesa. Amb la prosperitat el mas seguí creixent. S'edifiquen noves dependències adreçades a l'activitat vinícola i el 1719 es construeix la capella i la torre de vigilància per protegir-se del bandolerisme. El 1777 es construí la cisterna nova, damunt de l'antiga. Durant les guerres napoleòniques els francesos destinen el mas a caserna i el 1811 el van enderrocar i incendiar. Es reconstruí però el 1812 la família deixà el mas a càrrec de masovers i s'establí a la Casa Nova. Durant les Guerres Carlines, quan els propietaris s'havien refugiat a Terrassa, l'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella, que quedà definitivament en ruïnes, i intentaren fer el mateix amb la Casa Nova. Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona. | 41.6267300,1.9567400 | 413096 | 4608859 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Té un plafó interpretatiu del parc naturalSituat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats | 94|119|85 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79409 | El Boixadell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-boixadell | BOIX PUIG, Pere (2005). 'Maria Antònia Pladellorens, besnéta de l'últim propietari de la Torre (blanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 440 (abril) FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 52, 90 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torra i notícies dels masos Arbós i Mimó', Balcó de Montserrat, núm. 328 (desembre) VALLS i PUEYO, Joan (1996). 'El mas Boixadell', Balcó de Montserrat, núm. 330 (febrer) | XIV-XIX | En ruïnes. Terreny envaït per la vegetació. | Ruïnes de l'antic mas Boixadell, situades a la falda d'un turó i sobre el pas de l'antic camí Romeu. Es conserven els murs de la construcció força alts, fins a uns 5 metres, els quals configuren un habitatge de planta rectangular, amb entrada a migdia i un cobert a ponent. Els murs són de tàpia, pedra i maó, arrebossats per la part exterior d'un color blanquinós. Es conserven algunes finestres, emmarcades amb carreus. La coberta de la casa s'ha esfondrat totalment. A l'espai interior s'insinuen restes d'una llar de foc i l'arrencada d'una volta catalana que cobria la planta baixa. També es conserven algunes boixes dels cups que donaven al celler. Les traces del camí Romeu, que passava just a tocar de la casa per la banda oest, es conserven força bé sota la vegetació, que envaeix tot el terreny. | 08291-48 | Sector del Boixadell, al sud-est de l'urbanització de Torreblanca. | La masia estava situada a peu de l'antic camí dels romeus que els pelegrins utilitzaven per anar a Montserrat i que va tenir una gran notorietat especialment entre els segles XIV i XVII. El camí continuava cap a l'hostal de can Torrella per l'actual urbanització de Torreblanca, en un traçat més al nord del que està actualment senyalitzat. L'any 1362 Francesc de Montanyans vengué a Jaume Desfar l'anomenada 'vall i quadra de Busquets' que estava conformada pels masos següents: Avalà, Boixadell, mas de la Torra, Bosch d'en Martí, mas de les Planes, Comapregona i Bosch de Junyells. Al fogatge de l'any 1497 Pere Boixadell consta com a propietari del mas. L'any 1566 el propietari és Joan Boixadell, el 1572 el seu fill Valentí, i després el fill d'aquest, Joan Boixadell que, segons el capbreu del 1597, pagava un cens de 18 sous i 6 diners. De Joan passà a la seva filla, Magdalena, casada amb Jaume Prat, pagès de Collbató. El 1666 el propietari era Salvador Prat i Boixadell, fill dels anteriors. Salvador va llegar el mas al seu nét, Salvador Prat i Mercader. El fill d'aquest, Josep Prat-Mercader i Torres, declarava el 1727 que al mas hi vivien masovers. Ell mateix encara n'era propietari el 1759, quan es coneixen les afrontacions detallades de la propietat. La següent notícia és de l'any 1844, quan el propietari del mas Boixadell era Joan Alsina, i els anys 1870-75 estava inscrit a nom d'Antoni Alsina Misert. Més tard fou adquirida per Pere Pladellorens, propietari de la masia de la Torre, amb la qual formava una finca de 674 ha. Aquesta masia d'origen medieval conservava fins no fa gaires anys alguns sectors de construcció noble. Concretament, un finestral gòtic que encara es pot veure en algunes fotografies, i que fou arrencat i espoliat l'any 1978. Fins aleshores les parets del mas es mantenien més o menys dempeus però, segons A. Flotats, la setmana del 12 al 17 de febrer de 1979 la casa fou enderrocada amb la finalitat d'emportar-se'n algunes pedres adovellades. Des d'aleshores ha quedat en estat ruïnós. | 41.5888800,1.9264300 | 410519 | 4604688 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79409-foto-08291-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79409-foto-08291-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79409-foto-08291-48-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Per accedir-hi cal prendre el passatge del Boixadell, a l'extrem est de l'urbanització de Torreblanca. Al cap d'uns 200 cal prendre un camí embrossat cap a la dreta (que és l'antic camí Romeu). El mas es troba a uns 75 metres. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79496 | L'Hospici | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lhospici-1 | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 14 | En ruïnes. Entorn totalment cobert per la vegetació. | Ruïnes d'una casa de pagès, de dimensions més aviat modestes, que podrien correspondre a un refugi o hostal. Es troben situades a la part alta de la carena d'una de les estribacions de la serra de l'Hospici. La construcció està totalment envaïda per la vegetació. Se'n conserven restes de murs, fins a una alçada d'un metre aproximadament, que configuren almenys dues cambres, amb possibles coberts a la part posterior. La casa tenia una entrada per la banda sud-est, al costat mateix d'una estructura semi-circular adossada, amb cúpula de maó mig enderrocada que corresponia a un forn. | 08291-135 | Serra de l'Hospici, prop de la urbanització de can Serra | No es coneixen notícies documentals sobre aquesta casa. El fet de trobar-se a la serra de l'Hospici, prop de la font també anomenada de l'Hospici, fa pensar que es podria tractar d'un hostal o refugi relacionat amb el camí vell d'Olesa. El camí vell d'Olesa, que possiblement deriva d'un antic camí romà. Als segles XVIII i XIX el camí venia del pla del Fideuer, on es bifurcava entre el camí que continuava pel coll de Bram i la serra de l'Hospici en direcció al Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), Castellbell i Manresa, d'una banda, i un trencall que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant pel coll de la Pedra de la Bossa. Tanmateix, aquest camí transcorria per la serra de l'Hospici a una cota més baixa, a l'alçada de les primeres cases de la urbanització de can Serra, mentre que la situació de la casa gairebé al cim del turó no té gaire sentit. | 41.5897900,1.8880100 | 407318 | 4604830 | 08291 | Vacarisses | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79496-foto-08291-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79496-foto-08291-135-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.