Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 86487 | Monument en memòria de les inundacions de 1962 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-en-memoria-de-les-inundacions-de-1962 | XXI | <p><span><span><span>Monument en homenatge a les víctimes de les riuades de l’any 1962. Està situat en un parterre enjardinat de la Plaça de Sant Jordi, a proximitat d’una font i d’un garrofer. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Consta d’un monòlit de ferro corten al damunt de la qual, un suport vertical suporta el pes d’un bloc de pedra conglomerat manipulat per l’artista, procedent del massís de Sant Llorenç del Munt. Per un costat s’hi pot veure una forma pentagonal, mentre que a la cara oposada la forma és irregular. L’obra reflecteix la unió de la força imparable de la natura i el treball dels éssers humans.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la part més visible de la peanya, s’hi ha gravat l’escut municipal. Al dessota el següent text: “1962 / QUAN / LA PLUJA / NO VA SABER / PLOURE.” I un xic més avall, “MATADEPERA / 2012”. En el lateral esquerra de la peanya, escrit en un costat es pot llegir el nom de l’escultor “ALBERT NOVELLON”. </span></span></span></p> | 08120-55 | Plaça de Sant Jordi | <p><span><span><span>L’any 1962 el Vallès patí uns aiguats destructors, on a sense comptar els enormes desperfectes, hi van perdre la vida nombroses persones. El monument està situat en l’indret del municipi on les afectacions per la riuada van ser més importants. Cinquanta anys després, l’any 2012, en aquest indret es col·locava un monument per tal en memòria de les víctimes. La inauguració del monòlit va tenir lloc el dia 11 de novembre a un quart de sis de la tarda. Després el Cor Montserrat de Terrassa, dirigits per Marc Marcet, oferia un concert commemoratiu a l’Església de Sant Joan. Les peces que es van interpretar estaven agrupades en tres blocs temàtics: el preludi dedicat als elements de la Natura; un bloc central que sota el nom de “25 de Setembre” feia una oda al dolor i el patiment de la gent i finalment l’evocació a l’esperança sota el títol de “Aigua de mort, aigua de vida”. Al piano, hi havia el músic Rossend Solvas, i els textos foren obra d’Antoni Perarnau.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’artista matadeperenc, a qui es va encarregar l’obra, Albert Novellón va dir d’ella “és una metàfora de la natura i l’home. L’acció de la natura, capaç de provocar una riuada queda representada en la pedra; mentre que la mà de l’home, que pot adequar la riera o parcel·lar el terreny, es pot entreveure en aquesta forma geomètrica”.</span></span></span></p> | 41.6028700,2.0237400 | 418647 | 4606145 | 11 de novembre de 2012 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86487-dsc6609.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86487-p1430485.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86487-p1430486.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Albert Novellón (1938-2019) | Amb motiu de la commemoració des del web de l’Ajuntament de Matadepera es va obrir un bloc on tothom qui volgués pogués aportar imatges i documents que permetessin preservar la memòria històrica d’aquests fets. A l’Arxiu Municipal s’hi conserven balanços dels danys oficials, telegrames de condol, fotografies i un plànol de les obres de consolidació que es van realitzat a la llera de la Riera de les Arenes. El bloc porta el nom “Els aiguats de 1962 a Matadapera”. L’Arxiu Municipal conserva un document gràfic amb els dibuixos d’un monument commemoratiu encarregat a l’arquitecte municipal José Vila Juanico i la ubicació. El projecte però no es va acabar de dur a terme. | 98 | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 86492 | Mural per la llibertat dels presos polítics | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mural-per-la-llibertat-dels-presos-politics | XXI | El 15 de desembre va rebre un atac amb el llançament de pintura al damunt que es va netejar posteriorment. | <p><span><span><span>Mural tipus graffiti, reivindicatiu, de grans dimensions, en color, situat en els dos panys de paret visible d’una torreta d'electricitat, un cop passat el pont del Garrofer, on s’inicia l’Avinguda de les Arenes. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Unes mans amb els braços enlairats i uns grillets presideixen el mural, sobre un fons geomètric i abastracte, on la línia, el color i el volum que representen els habitatges. S’han aprofitat les obertures naturals de respiració de la torreta per simular finestres d’habitatges, on a través d’elles, la gent clama la seva disconformitat. Els clams queden emmarcats per les següents vinyetes: “NO AL 155”; “REPÚBLICA”; “DEMOCRÀCIA”; “LLIBERTAT” i una darrera vinyeta on s’hi ha dibuixat un llaç groc. La tècnica pictòrica emprada ha estat l’esprai amb aspersors de diferents diàmetres i el pinzell. </span></span></span></p> | 08120-57 | Avinguda de Les Arenes, s/n. | <p><span><span><span>Mural realitzat pels artistes urbans de reconeixement internacional, Ramon Puig, conegut com a Werens (Sabadell) i Anna Taratiel (Matadepera), coneguda amb el nom artístic d’OVNI, reclamant l’alliberament dels presos polítics i denunciant l’aplicació de l’article 155. Els artistes van necessitar dos dies de feina, quedant enllestida el dia 13 de desembre de 2017.</span></span></span></p> | 41.6025900,2.0223100 | 418528 | 4606115 | 13 de desembre de 2017 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86492-dsc6627.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86492-dsc6629.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86492-p1430540.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86492-foto-arxiu-aj-de-matadepera06.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Werens (Ramon Puig) i OVNI (Anna Taratiel) | La iniciativa va ser impulsada pel Comitè de Defensa de la República de Matadepera. | 98 | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||
| 86493 | El Pi dels llibres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pi-dels-llibres | XXI | <p><span><span><span>El “Pi dels llibres” és un element urbà destinat a promoure la lectura. Està emplaçat entre el carrer de Pere Aldavert i la plaça de Mn. Jaume Torres. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Consta de tres troncs rectilinis d’uns 2,50 metres d’alçada aproximadament. Estan col·locats en el sentit vertical, collats al terra, un al costat de l’altre, recolzats entre ells, formant un trèvol. A la part frontal, visible, s’hi ha fet en cadascun d’ells tres retalls verticals de manera a poder encaixar-hi un caixonet de contraxapat que fa funció de prestatgeria. La part davantera està protegida per una mena de portella de metacrilat tou collat per la part superior amb una pestanya metàl·lica, que permet obrir-ho en el sentit vertical. Al seu interior hi ha llibres que la gent pot agafar per llegir. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Collat entre dos dels troncs, hi ha una planxa de color blanc amb les instruccions: “EL PI DELS LLIBRES / És una xarxa d’intercanvi de llibres que en altres indrets del món es coneix com el bookcrossing, / a Matadepera, on el pi de Sant Sebastià juga un paer important en la nostra tradició popular, / hem volgut relligar el plaer de la lectura amb la natura. / Com funciona? / 1 Agafeu un llibre dels prestatges i, si és possible, deixeu-hi un altre a canvi per contribuir al foment de la lectura. / Podeu portar més llibres dels que us endugeu per anar mantenint l’arbre assortit. / 2 Els llibres infantils col·loque-los als prestatges de baix perquè els infants hi puguin arribar amb facilitat. / 3 Si veieu cap element malmès truqueu al 93 730 01 32 o envieu un correu electrònic a <a href='mailto:matadepera@matadepera.cat'>matadepera@matadepera.cat</a> / Gràcies per la vostra col·laboració. / </span></span></span></p> <p><span><span><span>Al dessota hi ha l’escut de l’Ajuntament de Matadepera com a organitzador, amb el logo de la Biblioteca d’Àngel Guimerà al seu costat i el logo de la Germandat de Sant Sebastià com a col·laboradors de la iniciativa (en color).</span></span></span></p> | 08120-58 | Carrer de Pere Aldavert amb la Plaça de Mn. Jaume Torres. | <p><span><span><span>El “Pi dels llibres” fou inaugurat el divendres dia 2 de febrer de l’any 2018 per l’alcaldessa de Matadepera, Mireia Solsona. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La iniciativa d’aquest monument a la lectura, va ser obra de la regidora de Cultura, Núria Garcia, que havia vist en altres municipis l’aprofitament de vells troncs d’arbre com a “passa llibres”. Aprofitant la tala del pi emprat en les festes de Sant Sebastià, pensar en donar una segona vida a un arbre carregat de simbolisme. D’aquesta manera es podia relacionar d’una manera simbòlica el plaer de la lectura amb la natura i una festa tradicional. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En la iniciativa també hi van col·laborar la biblioteca Àngel Guimerà, amb la seva directora, Àngels Ventallol, la Germandat de Sant Sebastià, representada pel seu vicepresident, Guiem Montagut, i els botiguers de Matadepera Comerç representats pel seu president, Jorge Fernández. Després de la inauguració es va fer un petit berenar pels assistents a l’acte.</span></span></span></p> | 41.5992100,2.0277800 | 418979 | 4605735 | 2 de febrer de 2018 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86493-dsc63921.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86493-foto-arxiu-ajuntament-de-matadepera01.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Cultural | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||||||
| 86494 | Plaça de les Arts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-de-les-arts | XXI | <p><span><span><span>La Plaça de les Arts, és un espai trapezoïdal que comunica el carrer de Sant Joan amb el carrer de Sant Llorenç, amb edificis a ambdós costats. La plaça està enrajolada amb el corresponent mobiliari urbà i arbres amb escocells circulars. Entremig dels rajols del terra, es poden observar disperses, varies plaques quadrangulars, realitzades en bronze, amb obres de diferents artistes del municipi. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Així, se’n pot veure una amb el nom de Matadepera signada per Joan Antoni Ferran (2005); Una altra realitzada per Salvador Farrés, en memòria a Alfons Garcia Rinbau, on espot llegir “No te-aturis aquí / segueix el teu camí” (2005); uns arbres perdent les fulles d’Emili V.; Unes mans sense signar, amb el lema “el nostre futur”; L’església de Sant Llorenç del Munt, de Joaquima Hdez (2005); El carrer de Sant Joan amb l’església, d’Oda Zarate, realitzada 1998; Unes flors d’E. Trujillo (2005); Unes fulles d’arbre amb ramells penjant de Kiko C.; el Ball del Tortell, de J. Monforte; brancatge de M. Carme Serrat; el cim de La Mola amb Sant Llorenç del Munt i unes mans , per P.A.D.; Els gegants de Matadepera de l’any 2005 realitzat per A. Trujillo; flor IHA; paisatge de J. ; flor d’Eulàlia (2005); les Quatre Barres amb el La Mola signat per Gabriel; Un paisatge amb el següent escrit, “Desembre 2005. Al hemisferi nord, la Lluna i Mart, a la nit festegen”, signat per Anna Ma.; Un rellotge realitzat per l’Edi “Rellotge d’eclipsi de sol”; paisatge amb la Mola; </span></span></span></p> | 08120-59 | Entre el carrer de Sant Joan / amb carrer de Sant Llorenç. | 41.6001400,2.0254900 | 418790 | 4605840 | 2005 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86494-p1430602.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86494-p1430606.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86494-p1430608.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Varis autors | La majoria de rajols semblen correspondre a l’any 2005. | 98 | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||
| 86496 | Rectoria de Matadepera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-matadepera | <p><span><span><span>AMETLLER, M. (1990). Mossèn Torres i Cuscó. Akribos edicions.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). Matadepera: patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> | XIX | <p><span><span><span>La rectoria és una casa annexa a la façana de ponent de l’església de Sant Joan, a la plaça de mossèn Jaume Torres. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana principal. Aquesta té una composició simètrica, només trencada per una petita porta a la dreta. La resta es forma a partir de la porta d’accés, a l’eix principal, amb arc de punt rodó i dues finestres als costats. A la planta pis, hi ha una balconada amb barana de ferro amb triple accés. Totes les finestres són de llinda recta.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El parament és arrebossat i llis, amb un lleuger recreixement emmarcant les obertures i pintat de marró molt fosc per destacar de la resta del parament. Damunt de cada llinda hi ha un petit motiu religiós pintat com a decoració.</span></span></span></p> | 08120-61 | Plaça Mossèn Jaume Torres, núm. 1 | <p><span><span><span>L'església parroquial de Sant Joan de Matadepera va ser bastida a inicis del segle XX en temps del rector Mossèn Jaume Torras. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Inicialment es construeix una capella fruit dels establiments de parcel·les a banda i banda del Camí Ral e Barcelona a Manresa. La promoció anirà a càrrec dels mateixos veïns dels nous carrers sorgits al voltant d’aquest eix viari, que trobaven que l’antiga parròquia els quedava molt lluny. Les obres d’aquesta capella comencen l’any 1846 i acaben el 1852.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant un llarg període de temps es produeixen confrontacions entre els veïns del nou nucli urbà i el de les masies i poblament dispers.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’octubre de 1880, el bisbe d’Urquinaona decreta la constitució d’una junta per ampliar la capella i construir-hi una rectoria. El 23 de març de 1881 s’hi trasllada la rectoria.</span></span></span></p> | 41.5992400,2.0278800 | 418988 | 4605738 | 1881 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86496-dsc6397.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86496-p1430219.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós/Cultural | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A part dreta de la façana hi ha una placa metàl·lica de la germandat de Sant Sebastià on es llegeix “Al poble de Matadepera amb motiu del 1r centenari 1900-2000”. També hi ha una làpida pètria amb una inscripció en llatí que rememora la construcció de l’edifici i que posa: “DOMUS HAECANNO MDCCCLXXXI / EXSRUCTA · SEPTTUAGINTA POSTANNIS / ANNO SANCTO MCML RECURRENTE / FIDELIUM ALIORUMQUE AESTIVO / TEMPORE HIC COMMORANTIUM / OPIBUS·IN MELIUS EST RENOVATA / ET AMPLIATA” | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 86504 | Rellotge de sol del carrer de Jaume I, número 9 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-del-carrer-de-jaume-i-numero-9 | XX | <p><span><span><span>Rellotge de sol, situat a la façana de migdia de la casa que es localitza al carrer de Jaume I, número 9. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Es tracta d’un rellotge oval, realitzat amb trencadís de rajola ceràmica policromada i emmarcat per una sanefa motllurada de fang. És del tipus vertical declinant, amb orientació sud. En el quadrant s’hi distingeixen quatre colors. Predomina el groc pel fons, el grana per la franja oval on se situen les hores, el blanc per l’astre solar, les línies horàries i la numeració. El gris pels vuit estels de quatre puntes que es poden observar a l’interior de l’astre solar. Emmarcant-lo en un pla rectangular el trencadís alterna dos colors bàsics, el beix i el marró. Les hores es representen en xifres romanes, que van de les VI del matí a les VI de la tarda. El gnòmon és de vareta, perfil circular, finit per una boleta. No té lema i no està signat.</span></span></span></p> | 08120-69 | Carrer de Jaume I, 9 | <p><span><span><span>Segons els seus propietaris, el rellotge va ser construït en el mateix moment que la casa als anys cinquanta del segle XX. Les motllures que emmarquen el rellotge coincideixen amb les restants de la façana.</span></span></span></p> | 41.5978700,2.0256000 | 418796 | 4605588 | 1950 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86504-p1430364.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86504-p1430618.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El rellotge només es pot veure des del carrer de Josep Porcar, amb el qual la casa fa cantonada i queda gairebé tapat pel brancatge d’una alzina que creix al davant.Aquest rellotge consta a l’ Inventari de Rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica, amb el número de referencia: 3410. | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||||
| 86506 | Rellotge de sol de la Plaça de Sant Jordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-la-placa-de-sant-jordi | <p><span><span><span>BOU, Concepció; ELIAS, Xavier; FARRÉ, Eduard; NOGUÉ, Jordi; VALLHONRAT, Josep M.; VENTURA, Jaume (2004). Rellotges de sol de Catalunya. Un patrimoni per descobrir. Societat Catalana de Gnomònica. Efadós. </span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). Matadepera: patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> | XX | Manquen una bona part de les xapes circulars de metall que estaven encastades al frontal del banc de pedra que permetia llegir les hores. El rellotge ha sofert diverses bretolades de mal gust.Sembla que durant el període nadalenc, es retiraven algunes de les lloses del terra per a posar-hi un avet però després no es tornaven a col·locar correctament, fet que es va deduir en veure que alguns dels signes havien desaparegut o bé s’havien canviat de lloc. | <p><span><span><span>Rellotge de sol amb calendari zodiacal 41o 36’N – 2o 01’ E. Està situat en un costat de la Plaça de Sant Jordi, al bell mig d’un sortidor d’aigua. Està realitzat amb acer inoxidable i no conserva la numeració de les hores. L’ombra es projecta directament sobre les línies horàries situades damunt de l’enrajolat de la plaça, on sí que es poden veure els signes del zodíac, i el banc per seure (del qual poc temps després de la inauguració ha havien arrencat les numeracions horàries situades en el frontal del banc). S’hi pot llegir el lema “CONTO LES MEVES HORES SERENES”. El rellotge està protegit per una barana realitzada amb el mateix material. </span></span></span></p> | 08120-71 | Plaça de Sant Jordi, s/n | <p><span><span><span>Eduard Farré, va realitzat el disseny tècnic i posteriorment va col·laborar en el disseny definitiu amb l’arquitecte Joan Díaz i Suñer. </span></span></span></p> | 41.6026700,2.0234900 | 418626 | 4606123 | 15 de febrer de 1995 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86506-dsc6600.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86506-p1430494.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86506-p1430474.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86506-p1430469.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Eduard Farré i Olivé - Joan Díaz i Suñer. | Aquest rellotge consta a l’ Inventari de Rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica, amb el número de referencia: 674. | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||
| 86508 | Talla de Sant Joan Baptista | https://patrimonicultural.diba.cat/element/talla-de-sant-joan-baptista | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1981). Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història. Volum I. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). Matadepera: patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SALLENT i GOTÉS, Llorenç (1897). Los Arxius Parroquials de Sant Johan de Matadepera. Impr. Henrich y C.ª en comandita. Passatge d’Escudellers, núm. 1. Barcelona.</span></span></span></p> | XVII | <p><span><span><span>La talla de Sant Joan Baptista es conserva a l’interior de l’església de Sant Joan. Per accedir al temple religiós cal agafar la carretera de Talamanca, BV-1221, fins al punt quilomètric 4,900 on cal trencar a mà esquerra, en direcció al cementiri i l’església. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Està situada en el pany esquerra de la paret, a l’interior d’una fornícula de grans dimensions. És d’estil barroca, policromada, d’1,20 metres d’alçada, realitzada en fusta. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Se’l representa dret, descalç, parcialment recolzat amb el maluc esquerre en un tronc d’arbre, mentre que la cama dreta està lleugerament flexionada cap al davant. Entre la seva espatlla i la mà esquerra, destaquen els atributs representatius del sant, la Creu i l’anyell. Aquest darrer es recolza amb les seves potes en el tronc. El braç dret està flexionat, per sobre del pit, i amb el dit índex senyala l’anyell.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cap està ben proporcionat en relació amb el cos, tot i que les cames semblen un xic curtes i gruixudes. Té el cabell rinxolat, fins a les espatlles, amb barba i bigoti; nas ben estilitzat i celles perfilades. Dirigeix la mirada cap al cel. Vesteix amb una brusa on destaca la decoració geomètrica de la màniga i el daurat del puny. Per sobre una armilla grana amb plecs verticals. El cobreix una túnica gruixuda, daurada i vermella amb decoracions florals i d’ocells. Els plecs donen una sensació de moviment; puja per l’espatlla esquerra, envolta l’esquena, per arreplegar-se en un únic punt de fuga, on conflueixen el tronc i l’anyell.</span></span></span></p> | 08120-73 | Església de Sant Joan | <p><span><span><span>Mn. Sallent i Gotés, esmenta l’existència de varis retaules datats entre els segles XVI i XVII que es van sostreure de l’antiga església per decorar la nova l’any 1881. També descriu l’encàrrec de la talla del sant: “die quarta Junij anni millesimi sexcentesimi vigesimi noni. Jaume Coll daurador de Terrassa se obliga a fer pintar y daurar una Ymatge de St Joan Baptista per esta Iglesia de Matadepera de sinch pams y mig de alt de assi per tot lo mes de Agost pròxim vinent per preu de deset lliures prometent darlo bo y acbat y obligant tots sos bens etc. y així o jura etc. Testimonis son Antich Roure y Jacinto Rubio escultor”.</span></span></span></p> | 41.6091800,2.0054400 | 417130 | 4606863 | 1629 | 08120 | Matadepera | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86508-p1430701.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86508-p1430710.jpg | Física | Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Ornamental | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Jaume Coll | La iconografia clàssica presenta el sant vestit amb pells de camell, una creu i un anyell, per la vida austera que va menar als deserts de Judea. | 94 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||
| 86522 | Zona de nidificació de l’oreneta cuablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-cuablanca | <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit.</span></span></span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>En els diferents ràfecs d’edificis de Matadepera, es localitzen zones de nidificació i estada de l’oreneta de l’espècie Delichon urbica coneguda popularment amb el nom d’oreneta cuablanca. La majoria de nius estan en bon estat de conservació. Destaquen els situats a les antigues escoles, o la colònia establerta en una casa situada entre el carrer de Pere Aldavert i el carrer d’Àngel Guimerà o al carrer Balmes.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres i camps on troben el fang necessari per bastir el niu. Quan plou es pot observar a altres orenetes ajudant a la construcció de nius. De fet aprofiten el fang que els proporciona la pluja i al mateix temps eviten a altres parelles d'orenetes una pèrdua de temps i esforços inútils. Les boletes de fang es barregen amb la saliva que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. </span></span></span></span></span></span></span></p> | 08120-87 | Matadepera | <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord siberià. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. </span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que amb el canvi climàtic, n’hi ha que en zones més temperades, degut a que són massa joves per emprendre el vol, es queden. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional.</span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.5998000,2.0280300 | 419001 | 4605800 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86522-p1430628.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86522-p1430242.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | És una espècie que no té cap problema per establir-se a proximitat de l’home, i si no se li fan caure els nius, tant les primeres com la seva descendència tornen cada any al mateix lloc construint els seus nius un al costat de l’altre. La seva presència és un bioindicador del bon estat ambiental del municipi. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||||||
| 86799 | El casalot de la Salamandra - La maledicció de Can Farrés de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-casalot-de-la-salamandra-la-malediccio-de-can-farres-de-dalt | <p><span><span><span>SERRANO, Vicenç (1971). <em>Els misteris de Can Farrés de Dalt</em>, pàg. 11. Joan Morral. Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J.; SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>. Farell editors. </span></span></span></p> | XVIII-XIX | <p><span><span><span>La llegenda del Casalot de la Salamandra o també coneguda com La maledicció de can Farrés de Dalt diu així:</span></span></span></p> <p><span><span><span>“El casalot de les Pedritxes, antigament can Farrés de Dalt, es troba a uns dos quilòmetres al nord del poble de Matadepera, entre la serra de les Pedritxes i la riera de les Arenes. En Bernat, pastor i extraordinari coneixedor de la zona, explica la maledicció que va caure sobre aquesta casa, coneguda després de la tragèdia com al “mas Maleït”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Tot va succeir quan vivia al mas la tercera generació de masovers. Van tenir un any de pluges generoses i d’excel·lents collites. El bestiar tenia més i millors cires, les abelles feien més mel, les vinyes estaven plenes de raïm, el cereal prometia com mai, l’hort donava els millors productes d’aquelles contrades i la caça era abundant. El Tonet i la Margarida, que en aquell moment eren els masovers, veient com es presentava l’anyada no es van estar de res i van comprar un cavall jove, calçat i roba nova.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Però un dia que plovia molt va arribar al mas una salamandra. La nena peita la va veure i en va quedar meravellada pels colors de la seva pell, de manera que se la va endur a la cuina de la casa per jugar-hi. Amb un pal la feia caminar i li donava cops. Quan va arribar la mare la va renyar fort, la va fer anar a dormir sense sopar i va fer fora de casa aquella bestiola a cops d’escombra. L’endemà tota la família era morta, menys la criatura que havia anat a dormir sense sopar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Uns familiars es van endur la criatura, però pensant-se que els duria mala sort van acabar portant-la a un asil. Al cap d’uns mesos una família que venia del Pirineu va ocupar el mas maleït sense fer cas als veïns. Però els veïns, convençuts com estaven que la salamandra tornava cada nit a comprovar que els antics masovers eren ben morts, van començar a sentir odi pels nous ocupants de la casa. Però aquests, malgrat tot, se sentien feliços perquè la collita es presentava esplèndida.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cas és que una nit la dona es va despertar sobtadament perquè veia una estranya claror fora de casa. Quan van sortir a mirar què passava van veure com el foc destruïa tots els camps de cereal. El masover, desesperat, va agafar una falç i va començar a segar el blat amb la intenció d’aturar el foc, però aquest era massa poderós i ho va haver de deixar a punt de perdre ell mateix la vida. L’endemà a trenc d’alba, aquella família va carregar un carro i van deixar el mas. Al cap d’uns mesos van arribar al mas uns masovers nous, però també aquests van ser víctimes de la superstició dels veïns. L’endemà van trobar mort tot el bestiar que havien portat a la casa: el cavall, sis cabres, mitja dotzena de gallines i el gos. Des de llavors aquell mas no ha tornat a estar mai més habitat i va apassar a ser anomenat el casalot de la Salamandra. Encara avui el casalot causa temor als veïns d’aquella contrada, que creuen que l’ànima dels quatre morts encara habita la casa i que la salamandra els visita cada nit per demostrar el poder del seu verí”.</span></span></span></p> | 08120-90 | Carrer del Mas Sallés, 26 | <p><span><span><span>Aquesta casa també era coneguda amb el nom del Casalot o Casalot de les Pedritxes.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El primer document on trobem referenciat un mas Ferrers és a <em>l’Speculo</em> del Monestir de Sant Llorenç del Munt. Es tracta d’una venda feta per Joan Bosc, fill de Jaume Bosc, de Terrassa, a Bartomeu Roure, d’una peça de terra a Sant Joan de Matadepera, en el lloc dit camp Palomer (...). <em>Termena a sol ixent amb el mas del Plano, i part amb el camí Real. A migjorn i a ponent, amb el camp del mas Ferrers (...). Fet així el 27 de desembre del 1408. Clos per Bertomeu Gili, notari de Terrassa. Sant Joan de Matadepera </em>(Ferrando: 1987, 71).</span></span></span></span></span></p> | 41.6166700,1.9993200 | 416630 | 4607701 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86799-dsc6800.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Cultural | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | La llegenda ha estat transcrita íntegrament del llibre de Jordi Suades i David Sanz (2000). | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||
| 86816 | Rellotge de sol de Can Solà del Racó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-sola-del-raco | <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1981). Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història. 1er volum, Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1985). Masos i pairalies de Matadepera. Terrrassa: Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). Matadepera: patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> | XIX-XXI | Quan els actuals propietaris van adquirir la finca, pels volts dels anys 1998, aquesta estava en un important estat d’abandó. S’hi van realitzar importants obres de reforma, entre elles la de tapiar una finestra situada a l’altre costat del rellotge. La façana es va tornar a arrebossar, restaurant el quadrant que ha quedat perfectament integrat. | <p><span><span><span>Rellotge de sol, situat a la planta pis, gairebé en el mateix eix central de la façana, al costat de la única finestra que conserva els carreus de la llinda, ampit i brancals originals.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Es tracta d’un rellotge rectangular, realitzat damunt de l’arrebossat de morter de calç. És del tipus vertical declinant, amb orientació sud-oest. El gnòmon és de vareta, senzill que marca les hores, en xifres romanes. Aquestes estan pintades damunt d’una pàtina sorrenca que imita la pedra calcària. Només s’hi han pintat les hores parells, que van de les VI del matí a les VIII de la tarda.</span></span></span></p> | 08120-100 | Camí de la Font de la Tartana, núm. 81 | <p><span><span><span>Tot i que a pocs metres de la casa, on fa uns anys eren els camps de cultiu s’hi ha localitzat un centre productiu agrari d’època romana, les primeres referències documentals per ara localitzades es remunten al segle XIV. A l’Speculo del Monestir de Sant Llorenç de Munt, sembla que el nom més antic de la casa és el de Font: “Redició feta per Maria de Font, filla de Jaume de Font, a Guillem de Torrents, de Sant Joan de Matadepera, a dit Jaume de Font i a la seva muller i pares, de la donació que li feren del mas de Font, de dita parròquia, que es té pel monestir de Sant Llorenç del Munt. Fet a 12 de les <em>kalendes</em> de febrer de 1321, clos per Ramon de Cros, notari de Barcelona. Sant Joan de Matadepera, núm. 82”.</span></span></span></p> | 41.6110747,2.0325190 | 419389 | 4607047 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86816-rellotge-de-sol-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86816-rellotge-de-sol-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest rellotge consta a l’ Inventari de Rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica, amb el número de referencia: 5394. | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 86817 | Olivera de Can Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/olivera-de-can-prat | <p><span><span><span><span><span><span><span>LUQUE, M. Àngel; VILA, Míriam (2017). La llum del sol marca el temps al carrer Sant Joan; dins Gaseta de Matadepera, núm. 345, desembre 2017, pàg. 8. Ajuntament de Matadepera. </span></span></span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span>Olivera, de l’espècie <em>Olea europaea</em>, plantada en aïllat al bell mig d’una rotonda, on conflueixen els carrers d’Enric Genescà i Cortés, el de Gaietà Vallès i Pujals, el de Joan Camps i el Passeig del Pla. No es tracta d’una olivera d’excepcionals dimensions, però sí amb una forta càrrega simbòlica, entesa com a símbol de cohesió i germanor entre la gent nouvinguda a les urbanitzacions i la gent del poble.</span></span></span></p> | 08120-101 | Plaça de l’Olivera, s/n | <p><span><span><span>Amb l’arribada de la democràcia, després del règim franquista, el grup municipal de CiU, amb motiu de les eleccions, feia un obsequi al municipi. El primer, l’any, 1979 ho va fer amb l’Enciclopèdia Catalana, i quatre anys després, l’any 1983 ho va fer amb el rellotge de sol del carrer de Sant Joan, el de l'antic Hostal de la Marieta. L’any 1987 va fer plantar una olivera al davant de Can Prat. </span></span></span></p> | 41.6065200,2.0166900 | 418064 | 4606557 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86817-p1440185.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86817-p1440186.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L’olivera és una planta present en moltes cultures, sobretot mediterrànies. A més dels seus usos medicinals i accions farmacològiques, ben conegudes, la mitologia grega conta com aquesta va ser un regal de la deessa Atenea al poble d’Àtica. És també present a la cultura egípcia. Des del seu oli, emprat per ungir atletes i reis, passant per les branques fullades, símbol d’abundància, pau i glòria aquest arbre es relaciona com a símbol de benedicció i purificació. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||||||
| 86818 | Font de la Tartana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-tartana | <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1981). Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història. 1er volum, Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1985). Masos i pairalies de Matadepera. Terrrassa: Caixa d’Estalvis de Terrassa.</p> <p>COMASÒLIVAS i FONT, Joan (2017). Elements patrimonials del Torrent de Can Solà del Racó, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Sant Feliu del Racó - Castellàr del Vallès, pp. 52. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell. </p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). Matadepera: patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p> </p> <p> </p> | XVI-XXI | La part externa de la coberta ha perdut bona part de la terra amb pedruscall que la recobria originàriament i que feia d’aïllant tèrmic. S’hi ha observat roderes. | <p><span><span><span>La Font de la Tartana està ubicada a mà esquerra, a peu del camí de mena cap a Can Torres, un cop deixada enrere la masia de Can Solà del Racó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El brollador de l’aigua s’ha protegit amb una construcció de planta quadrangular (4,10 m. de fondària per 3,20 m. de façana), protegida per una estructura de pedra semblant a una cabana de volta de pedra seca que recorda per assimilació, a una tartana. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Està construïda sobre un terreny en pendent, excavant cap a l’interior, fins anar a trobar la beta d’aigua. El mur posterior i els costats s’han aixecat a partir de filades consecutives de carreus de pedra irregulars fins a formar una volta d’arc de mig punt, amb la pedra disposada a plec de llibre i falcada amb pedruscall. Posteriorment s’hauria arrebossat amb morter de calç. A la volta, s’observen parcialment les empremtes deixades per l’encanyissat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana (2,20 m. per 2 m. d’alçada) és oberta, amb dos pilars d’uns 0,50 m de gruix, un a cada costat afegits més endavant per reforçar la construcció (s’hi observen pegats de morter de ciment modern en les juntes que s’han tornar a esquerdar). Després dels pilars sembla que la façana es perllongui en forma de ventall. Es tracta de dos murs de contenció de la terra que actuen com a contraforts, equilibrant la pressió exercida per l’orografia del terreny cap a la volta. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’aigüera o pica, és de pedra, lleugerament tronc-piramidal , d’uns vuitanta centímetres d’alçada amb una obertura frontal que permet desaiguar la pica. Al damunt hi ha una aixeta de polsador col·locada un xic més a l’esquerra que un orifici més antic. Per sobre mateix el registre protegit per una portella de ferro. Un antic orifici està situat un xic més a mà dreta. A ambdós costats dels murs hi ha un banc de pedra adossat de 0,50 m d’amplada. El de mà esquerra forma una “L” amb el mur posterior fins a quedar adossat a l’aigüera. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El sòl, antigament de terra batuda, està protegit amb lloses de pedra de la zona encaixades les unes amb les altres que sobresurten en part fora de la façana. Una reixeta de ferro permet evacuar l’aigua que sobreseeix a través d’una canalització dissimulada que transcorre per dessota del terra actual. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’indret és ombrívol, en una zona on predomina d’alzinar amb sotabosc d’arítjol, galzeran i herbassar característic de zones humides. L’espai està arranjat amb dues taules i bancs de fusta i un parell de papereres, i proteccions de baranes de fusta tractada</span></span></span></p> | 08120-102 | Camí de la Font de Can Torres | <p><span><span><span>La font de la Tartana està indubtablement relacionada amb el mas del Solà del Racó del qual les primeres referències documentals per ara localitzades la situen al segle XIV, on el mas tindria el nom de Mas Font. Es tracta de <em>l’Speculo</em> del Monestir de Sant Llorenç del Munt on es s’esmenta la redició feta per Maria de Font, filla de Jaume de Font, a Guillem de Torrents, de Sant Joan de Matadepera, a dit Jaume de Font i a la seva muller i pares, de la donació que li feren del mas de Font, de dita parròquia, que es té pel monestir de Sant Llorenç de Munt. Fet a 12 de les kalendes de febrer de 1321, clos per Ramon Cros, notari de Barcelona. Sant Joan de Matadepera, núm. 82.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El nom de Solà, relacionat amb mas de la Font, s’esmenten en un document de venda signat el 5 de juny de 1533, davant del notari Anton Gili quan es parla de les afrontacions. Anton Rourer, pagès de Matadepera, ven a Anton Gorina, també pagès del mateix poble, un tros de terra amb bosc, de set a vuit quartans de sembradura, poc o més o menys, situat en el lloc anomenat el Pla, a prop del Vinyet dit de Basselles, que termeneja per orient, amb el camí que passa per Vilanova (Matadepera nova) en part, i en part per la propietat del Mas de la Font de Joan Solà, i que va des de Sant Llorenç Savall fins a Terrassa i per migdia i ponent cerç amb els dominis de dit comprador. </span></span></span></p> | 41.6119400,2.0320500 | 419351 | 4607144 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86818-dsc6911.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86818-p1440142.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86818-dsc6912.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86818-dsc6914.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86818-p1440145.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Els actuals propietaris de la masia relacionada amb la font, Can Solà del Racó, han canviat el nom de la casa pel de “La Tartana”, probablement pensant que el nom de la font és més apropiat als nous usos de la casa, transformada en lloc de convencions, conferències, i restaurant. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 86839 | Font del Corraló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-corralo | <p><span><span><span><span lang='ES'><span>FONT SEGURA, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>Font procedent d’una deu d’aigua que neix en el torrent del qual la font pren el nom. El torrent s’origina en els vessants orientats al sud-oest del Mont-Rodon. L’accés és fàcil ja que queda a uns dos-cents metres entrant des del carrer dels Avellaners, per un camí de terra que s’enfila fins arribar al cim del turó, on una fita senyala la partió entre els municipis de Matadepera i Castellar del Vallès. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop deixades enrere, a mà dreta, les dues darreres torres de la urbanització, en el mateix revolt, a mà esquerra hi ha un espai planer amb un banc de fusta. La surgència està situada en una raconada, sota un espès alzinar amb arítjol, heures i galzeran i bardissar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Si bé originàriament devia ser una surgència natural, actualment està arranjada i perfectament integrada al paisatge. En el mateix pendent natural del torrent, entre la roca natural, s’hi observa un muret de pedra irregular collat amb morter gairebé imperceptible pel creixement de molses. A la part inferior hi ha una peça de ferro rectangular encastada en el muret i per sota mateix el broc que sobresurt lleugerament.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’aigua cau en una piqueta arranada a la roca, construïda amb maó pla ( 45 per 30 cm de costat). A mà esquerra hi ha una segona piqueta, més petita, construïda aprofitant la roca que s’omple quan la primera sobreseeix. </span></span></span></span></span></p> | 08120-109 | Torrent del Corraló | <p><span><span><span><span><span>En aquest indret, hi havia un pi conegut per la gent del territori amb els noms de Pi de l’Esquirol o Pi del Corraló de més de 35 metres d’alçada i amplada considerable. Era punt de trobada de caçadors, bosqueters, vinyataires, excursionistes i els nens i nenes de l’escola. Malauradament als anys setanta del segle XX, després d’uns dies de fort temporal de vent i pluja, l’arbre va caure.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 2012, </span></span>en el programa de mà <span><span>publicat amb motiu </span></span>de les Festes de Sant Sebastià, un bosqueter que freqüentava sovint aquest indret hi va publicar un poema dedicat al pi. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 17 de juny de 2013, els alumnes del curs de jardineria del Casal de la Gent Gran van plantar un pi blanc (<em>Pinus halepensis</em>) en aquest indret. En el moment </span></span></span><span><span><span>de la plantació l’arbre mesurava 2,5 m d’alçada per 14 a 16 cm de diàmetre.</span></span></span></p> | 41.6079101,2.0401472 | 420021 | 4606689 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86839-dsc7091.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86839-p1440347.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Gairebé imperceptible, a mà dreta en el mateix muret s’observa un segon orifici inutilitzat. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||||||
| 86842 | Forn d’obra de Can Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-can-torres | <p><span><span><span><span><span><span>BATLLES i TORRES, Miquel (1824). Llibre de notes dels hereus de Can Torres: 1699-1824. Matadepera.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó (Vilanova del Vallès); XXXII Sessió d’Estudis Mataronins, núm. 32, pàgs. 21-24.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT SEGURA, Xavier (1985). Forn de les Pedritxes, Matadepera (Vallès Occidental). Campanya d’urgència (18 de juliol al 17 d’agost de 1985). Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni cultural. Servei d’Arqueologia i Paleontologia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT SEGURA, Xavier (2017). Memòria de les intervencions arqueològiques preventiva i de cobriment-protecció del forn de Calderols. Matadepera (Vallès Occidental). 2016-2017.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>GALÍ i BARBA, Joan Baptista (1993). Llibre de notes dels hereus de Can Torres, Matadepera 1699-1824, dins Terme, núm. 8, novembre, p. 29-37. Terrassa.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>LACUESTA, Raquel; MOLET PETIT, Joan; RUIX DE GUINEA, Jesús Àngel (2001). Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Parc Natural de Sant Llorenç i Serra de l'Obac. Diputació de Barcelona. Serveis del Patrimoni Arquitectònic Local i de Parcs Naturals.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MAURI, Alfred (2006). La configuració del paisatge medieval: el comtat de Barcelona fins al segle XI. Tesi Doctoral Universitat de Barcelona. http://hdl.handle.net/10803/2065. Element núm. 1692 I, p 81.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROCA i FABREGAT, Pere (1996). Una Masia de la muntanya vallesana a l’inici del segle XVIII: el llibre de notes dels hereus de Can Torres de Matadepera (1699-1704). Arraona, 18, pp. 9-45. Sabadell.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SALLENT i GOTËS, Llorenç (1897). Los arxius parroquials. Sant Joan de Matadepera, dins Memorias Històricas Catalanas. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>TRAVÉ, Esther; PADILLA, José Ignacio. (2013). <em>Alfares, hornos y producción de cerámica en la Cataluña Medieval y Moderna: una reflexión para su estudio</em>, dins <em>Territorio, Sociedad y poder, revista de estudios medievales</em>, 8, p. 105-132. </span></span></span></span></span></p> | XVII-XIX | Està envoltat de pins, les arrels dels quals poden malmetre les restes conservades. La ubicació en pendent i la manca de mesures preventives també faciliten el deteriorament. D'altra banda semblaq ue pugui conservar la graella, peròla cambra de cocció està totalment coberta de terra. | <p><span><span><span><span><span>Forn d’obra situat al capdavall de les feixes de Can Torres. L’accés es fa abans d’arribar a la masia, trencant per un corriol, a mà dreta just abans del darrer revolt del camí. Un cop arribats a les feixes, cal trencar a mà dreta, en direcció a uns avellaners. Un cop deixats enrere, a mà dreta del marge , dessota els pins, s’observa l’estructura muraria. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És de planta quadrangular, excavat en el marge.La boca d’accés i la façana, construïda amb pedra i lligada amb morter de calç, està orientada al sud-est. S’observen reparacions posteriors realitzades amb trossos de maó lligats amb morter de calç. L’alçada màxima és de 2’70 metres mentre que l’amplada màxima visible és de 4’10 metres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Presenta una entrada de planta trapezoïdal amb dos murs laterals en el passadís d’accés que fan funció de contrafort. Aquest espai mesura 2 metres d’amplada màxima per 1’45 metres d’amplada interior, per 1’70 metres d’alçada conservada. Té una doble volta de canó construïdes amb maó, disposat a plec de sardinell. L’alçada de la primera és d’1’90 metres mentre que l’alçada de la boca de la fogaina pròpiament dita és d’1 metre. Està tapiada amb fang i presenta una obertura quadrangular en la prat frontal dreta. El seu interior està reblert de terra però es poden veure els arcs de sosteniment de la graella i els fumeral, realitzats amb maó, pla juntament amb restes de rubefacció. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El gruix dels murs és de 0’90 metres pels més gruixuts i de 0’50 pels contraforts. A la part superior, per sobre del marge, s’observen les restes dels murs que delimiten la cambra de cocció i amb tota probabilitat la graella està reblerta de terra. La solera està situada en l’espai més planer per sobre del forn, al costat de la cambra de cocció.</span></span></span></span></span></p> | 08120-111 | Can Torres | <p><span><span><span><span><span>En el llibre de notes dels hereus de Can Torres de Matadepera (1699-1704) s’han localitzat dues referències al forn emprades com a marcador d’una zona concreta, com a topònim, que no pas com a motor d’economia del mas de can Torres. La situació de les terres que envolten la masia durant segles han estat supeditades a l’orientació est-oest de les carenes, amb nuclis d’obagues (formacions boscoses de roures i alzines importants) i soleies (conreu de cereals, lleguminoses i pastures i amb menys importància sembla que el vi i l’oli) amb diferències clarament marcades en la composició edàfica i vegetal. En el llibre s’anoten els comptes relacionats amb l’economia del mas (despeses dels mossos, serradors, bosqueters, carbó). Amb tota probabilitat el forn va ser emprat exclusivament per a necessitat del mas que no pas per a venda (almenys entre els segles XVIII i XIX) En el compte de les collites, l’autor de la llibreta, Miquel Batlles va deixar anotat el nom dels camps i els cereals que s’hi recol·lectaven i entre les boïgues, soleies o quintanes, esmenta “<em>el camp del forn delmari</em>”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La segona referència és del 25 d’abril de 1701, any de sequera extrema, on en la descripció de les afectacions, esmenta les terres on hi ha el forn i la terrera: <em>“ y del mes de abril de dit any (1700) afins lo dia sis de fabré del any 1701 no plogué sino molt poca que hen tot aquest temps no plogué cap vagada que las tarreras anassen un quart, ni los camins correguessan gens. Pero prensipalment del dia sinch de setembre del any 1700 afins lo dia sis de fabré, no va ploura poch ni gens, del any vinent. Y la gent, totom senbrà, y no reparà ningú a l’axut que hera per la terra. Que per lo sembrà de las quintanas y lo resclà, la pols que movíans los bous, tots tres pareys llaurant, y lo matxo resclant al derrera dels bous, parexia que fos una boyra bayxa. Y jo, Miquel Ballas, senbrava aqueyx any la quintana de part de vall cassa. Però tots aquells pagesos que sembraren primarench, en temps degut, y tenian las terras primes, harenals y seulons y llicorella blanca y llicorella roja, hés nat lo blat tant galant com se puga desitjà. Y aquells pagesos que sembraren en temps degut y tenian las terras vermelles ho argilencas, no y ha nat la tersa part del blat que y vian sembrat (...). <strong>Però a mi, a la quintana de par davall de cassa, per tot ma nesque en pols lo blat, sinó dos caps de feyxas que y tinch terra vermella, y lo camp del forn, que tenbé és terra grossa.</strong> Però tot lo que hés llicorella blanca i llicorella roja, tich forment i mastall tot lo que es puga desitjà.”</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La construcció d’estructures de combustió s’han de vincular al seu entorn immediat, ja que en la majoria dels casos, es construïen amb uns paràmetres molt específics. Per tant, calia sentit comú; això vol dir estalvi i economia d’esforços. En primer lloc, escollir un indret on la matèria necessària no s’hagués d’anar a buscar massa lluny, i que la terrera fos productiva. En segon lloc, un punt d’aigua, que en cas de can Torres, està servit per l’existència de dues torrenteres, el torrent de les Saleres i el torrent del Sot del Canyer que s’origina orogràficament gairebé a tocar de la construcció, en la zona dels avellaners. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’argila calia extreure-la a pic i pala, i després garbellar-la per tal de netejar-la al màxim d’impureses. Un cop aquesta operació realitzada es transportava fins al costat del punt d’aigua, una bassa, de vegades excavada al mateix sòl. Aprofitant els dies assolellats, la vetlla de pastar, es feia bassada, és a dir, es barrejava la quantitat volguda d’argila amb aigua. Tot i que es podia fer amb les mans, el menys esgotador era fer-ho amb els peus. També es posaven en remull els motlles de fusta que adquirien elasticitat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’endemà, abans de començar a emmotllar es preparava la solera, normalment amb les cendres de fornades anteriors i sorra. Així s’evitava que les peces s’enganxessin al terra. Un cop a punt, es començava a emmotllar tot passant-hi la rasadora per retirar el fang sobrant. Un cop feta aquesta operació, es treia el motlle i es netejava amb aigua o s’hi passaven cendres. En el cas de les teules, el fang es pastava amb les mans i era molt més espès i consistent. Les tècniques eren variades; damunt d’una taula, emprant un motlle trapezoïdal, que en desemmotllar es feia llisca la peça plana vora de la taula; el teuler la recollia amb la posadora que li donava la forma de la teula. D’aquí anaven al terra per assecar-se.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La càrrega s’amuntegava en la cambra de cocció de manera ordenada i es cobria amb maons o totxos sencers segellats amb fang, deixant-ne algun al mig sense collar. Això permetia emprar-lo com a tapadora per poder controlar el tiratge. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al costat de la construcció hi havia un espai, normalment cobert on s’hi guardaven els feixos de brancat de pi, alzina o roure que servien de combustible. Un cop realitzada l’encesa no es podia deixar el forn. En un forn mitjà com el de can Torres, una fornada trigaria uns dos o tres dies i nits. Un cop finida la cuita, la boca del forn es tapava amb fang i pedra per deixar-lo refredar a poc a poc, procés que podia durar ben bé uns cinc dies. Un cop destapat, per una banda s’extreien les peces cuites i per l’altra les cendres, que es conservaven sota cobert per refer la solera en cas de necessitat.</span></span></span></span></span></p> | 41.6200300,2.0308800 | 419264 | 4608044 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86842-p1440222.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86842-dsc7035.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86842-p1440234.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86842-dsc7039.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El corriol d’accés al forn des del camí que mena a la masia sembla correspondre orogràficament amb la via de transport de maons i teules, ja fos en carro o amb animals de bast. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 86843 | Alzina de Can Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-can-torres-0 | <p><span><span><span>ORDRE de 8 de febrer de 1990, per la qual es declaren arbres i arbredes monumentals i es dóna publicitat a l'inventari dels arbres i les arbredes declarats d'interès comarcal i local.</span></span></span></p> <p>PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà de Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona.</p> <p>PHILIPS, Roger (1989). Los Arboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona.<br /> http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/coneixeu-nos/arbres-monumentals/am_arbres_singulars/</p> <p><span><span><span><a href='http://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/arbres-monumentals/arbres-interes-local/'><span><span>http://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/arbres-monumentals/arbres-interes-local/</span></span></a></span></span></span></p> <p><span><span><span><a href='https://dogc.gencat.cat/ca/pdogc_canals_interns/pdogc_resultats_fitxa/?action=fitxa&documentId=41478'><span><span>https://dogc.gencat.cat/ca/pdogc_canals_interns/pdogc_resultats_fitxa/?action=fitxa&documentId=41478</span></span></a></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>Exemplar del gènere <em>Quercus ilex subsp. ilex,</em> situat a ponent de la casa, a tocar de l’era de Can Torres. La casa està ubicada al vessant sud-est de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, construïda en un ampli relleix sobre la confluència dels torrents de les Saleres, del sot del Canyet i del sot de la Codoleda.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Arribant pel camí que puja des de la Font de la Tartana sobresurt per la seva imponent capçada. Dessota no hi ha cap tipus de vegetació arbustiva ni enfiladisses típiques om l’arítjol o l’heura. Mesura uns 14 metres d’alçada total per 19 metres de capçada. Té un volt de soca de gairebé 7’50 metres, tenint en compte l’amplada del sistema d’arrels, mentre que el volt de canó (mida presa a 1’30 metres d’alçada) és de 3’5 metres. El tronc és rectilini, amb una inclinació gairebé imperceptible; des de ran de terra fins a la creu mesura 3 metres d’alçada. L’escorça és forca i clivellada, sense ferides. Per sobre de la creu neixen quatre branques potents, de més d’1’40 metres de diàmetre a la seva base, que es van bifurcant formant la brancada actual que dona forma a una capçada regular i arrodonida. Les fulles més tendres tenen un marge dentat i punxant. L’anvers és de color verd fosc i el revers blanc i pelut, sobretot a les fulles més verdes. El fruit és el gla, amb les escames de la cúpula no punxants. L’alzina floreix als mesos d’abril o maig i les glans maduren al començament de la tardor.</span></span></span></span></span></p> | 08120-112 | Can Torres | <p><span><span><span><span><span>Les alzines, com a element natural sovint destacable, han estat emprades com a fites o com a referents de delimitació d’una propietat. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El llibre de notes escrit per dues generacions de la família Batlles de Can Torres (1699-1824), és d’una importància excepcional per conèixer el modus vivendi del mas. En la crònica es pot llegir en varies ocasions la compra de porcs, la venda i la collita de glans per a la seva alimentació, com per exemple, un pacte d’engreix a mitges d’un porcell fet per Miquel Batlles i el bracer de Sant Feliu del Racó, Tomàs Casanoves, on a canvi dels glans dels boscos de Can Torres, Tomàs Casanoves havia de pagar <em>“al temps del sembrà, sis jornals de cavima per la compra de los glans”</em>. De fet, els ramats de Can Torres eren compostos de bens, cabres però també de porcs, i a la llibreta es deixa constància de Josep Passaterres, rabadà de Can Torres que amb els seus altres germans guardaven els porcs i les vaques.</span></span></span></span></span></p> | 41.6212200,2.0283300 | 419053 | 4608178 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86843-dsc7049.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86843-p1440249.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Es tracta d’un espècimen autòcton de la zona, i per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l’alzina s’ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. El creixement d’aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d’aixa, fuster...). De l’escorça se n’obtenen tanins que serveixen per l’adoberia, però també és apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||||||
| 86846 | Barraca 2 de la Soleia de les Costes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-la-soleia-de-les-costes | <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11.</span></span></span></p> | XVIII-XIX | Ensorrada en la seva major part. | <p><span><span><span><span><span>Restes d’una barraca de pedra seca ubicada a la Soleia de les Costes, a mà dreta, a una vintena de metres per sota del camí que des de la Font del Corraló va cap al Collet de Miralles, al municipi de Castellar del Vallès. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d’una construcció aèria parcialment adossada al marge, de planta circular amb un lleuger pendent, aproximadament de 2 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l’edificació. Entre mig hi ha pedruscall, en forma de falques, que s’han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. Les restes del brancal esquerra indiquen que la porta estava orientada al sud-est. El gruix dels murs és de 0’60 m i l’alçada màxima conservada és d’1’40 m. De l’ interior, es conserva una part de l’arrencada de la volta pel sistema d’aproximació de filades.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Uns metres més endavant de la porta, s’observa la llinda i varies lloses planes de la coberta.</span></span></span></span></span></p> | 08120-114 | Camí Vell de Castellar o de la Font del Corraló al Collet de Miralles (Castellar del Vallès) | <p><span><span><span><span><span>La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball</span></span> <span><span>de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.</span></span></span></span></span></p> | 41.6066300,2.0435400 | 420302 | 4606544 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86846-dsc7082.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86846-dsc7088.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86846-dsc7087.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquesta barraca consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra amb el número d’element 18425. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 87011 | Barraca 2 de la Feixa Llarga de Can Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-la-feixa-llarga-de-can-torres | <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). </span></span>Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat.<br /> <br /> RIPOLL, Ramon, coordinador. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SOLER i BONET, Josep M. (1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SOLER i BONET, Josep M. (1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XIX | Presenta una petita fissura a la llinda. | <p><span><span><span><span><span>Barraca o aixopluc de pedra seca del tipus terrera margera, ubicada al turó dels Rossos, a la Feixa Llarga de Can Torres, en el vessant hidrogràfic dret del torrent que porta el mateix nom. L’accés es fa pel camí del Girbau, al qual s’hi pot </span></span>accedir des de el carrer d’Isaac Peral, entre els finques números 82 i 83. Abans del segon revolt que coincideix amb el torrent de la Feixa Llarga de Can Torres, a mà dreta puja un camí estret i costerut que mena al Collet del Mont-rodon. Un cop situats, pujar una dotzena de metres fins a localitzar un corriol a mà esquerre, que s’endinsa cap el torrent. Cal pujar pel llit d’aquest fins arribar a un pla on a mà esquerra s’observen varies feixes contingudes per murs de pedra seca de grans dimensions i bellesa. En aquest indret se surt del torrent, que quedarà a mà dreta i es continua pujant seguint el corriol fins a localitzar a mà dreta el marge de pedra seca amb la barraca construïda al bell mig.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És de planta rectangular (2’10 m de fondària per 0’88 m d’amplada per 1’55 d’alçada interior). La porta està orientada al sud / sud-oest. Els brancals són rectes amb un lleuger arrodoniment a la part superior que permet fer el tancament de la volta interior, construït per aproximació de filades. Al capdamunt s’hi sustenta una llinda més o menys plana que sobresurt lleugerament del mur a mena de ràfec. Té marxapeus que evita que l’aigua de pluja llisqui cap a l’interior. L’alçada total de la barraca és d’1’40 metres. Al seu interior no hi ha cap tinell o cocó.</span></span></span></span></span></p> | 08120-126 | Feixa Llarga de Can Torres – Turó dels Rossos | <p><span><span><span><span><span>La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l’ús de la pedra sense treballar i sense cap material d’unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. En el cas de Matadepera, s’utilitza en les barraques de vinya i en les parets de marge, però el que s’observa és que, en el cas de les barraques, els constructors buscaren la pedra que més els convenia i retocant lleugerament les dels muntants, que no pas el costat ornamental. Pel que fa als marges, s’han localitzat nombrosos murs arreu del territori, fruit del seu condicionament per convertir-los en terrenys de conreu. Destaquen però les marjades de migdia del Turó dels Rossos, i els marges de retenció realitzats en alguns trams del torrent. No només per la seva bellesa, sinó perquè els homes que varen aixecar-los coneixien i dominaven perfectament la tècnica.</span></span></span></span></span></p> | 41.6136800,2.0394500 | 419970 | 4607331 | 08120 | Matadepera | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87011-dsc7590.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87011-dsc7593.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87011-dsc7597.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87011-p1440582.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Barraca inventariada per l’Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 12165. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 87013 | Rellotge de sol del carrer de Josep Pla, núm. 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-del-carrer-de-josep-pla-num-1 | XX | Fa relativament poc que s’ha tornat a pintar. En una fotografia localitzada al web de la Societat Catalana de Gnomònica, ja no s’hi observa gnòmon. I actualment tampoc hi és, amb la qual cosa se suposa que en alguna restauració o pintat anterior es va tapar l’orifici. | <p><span><span><span><span><span>Rellotge de sol situat a la façana de migdia de la casa, per sobre de la terrassa, entre les finestres de la planta pis i el sota coberta.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És rectangular, del tipus vertical declinant, amb orientació sud-est. Està realitzat amb la tècnica de l’esgrafiat, damunt d’un suport de preparació de morter de calç. A la part del capçal superior hi ha una filigrana on s’hi pot llegir el lema “ JO.SENSE SOL.TU SENSE FE . / NO SOM RES”, mentre que a l’inferior, en xifres romanes es llegeix l’any d’execució: MCMLIII (1953), coincidint amb l’any de construcció de la torre. Els colors emprats en la decoració són el blanc per l’esgrafiat i l’ocre pel fons.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Presideix el quadrant un sol antropomorf amb bigoti i barbeta marcada amb onze raigs solars ondulants, dels quals tres són curts. De l’astre neixen, a més, les línies solars que queden emmarcades a l’interior d’un escut. Estan representades per xifres romanes que van des de les VII del matí fins a les IV de la tarda. A ambdós costats del rellotge, en el sentit vertical hi ha decoracions geomètriques i vegetals (es tracta de l’arítjol, una planta enfiladissa molt comú a tot el municipi i especialment en els alzinars). No conserva el gnòmon.</span></span></span></span></span></p> | 08120-128 | Carrer de Josep Pla, núm. 1 | <p><span><span><span><span><span>La seva realització coincideix amb l’any de construcció de la casa.</span></span></span></span></span></p> | 41.6027500,2.0279600 | 418999 | 4606128 | 1953 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87013-p1440635-retocada.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87013-p1440634.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest rellotge consta a l’Inventari de Rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica amb el número de referència, 3411. | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 87015 | Forn de calç del torrent de Can Solà del Racó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-torrent-de-can-sola-del-raco | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XIX | Només es conserva una part de l’olla i la porta està colgada per sota del camí.No s’Hi ha realitzat cap intervenció arqueològica ni de consolidació. Amb motiu de la realització del Mapa de Patrimoni, s’ha netejat el seu interior per poder-lo mesurar i fotografiar. | <p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat per sota mateix del camí del Girbau, en un corriol que baixa fins al torrent, just per darrera la masia de Can Solà del Racó. Està excavat en el marge dret i només es conserva una part de l’olla, que mesura 3’80 m de diàmetre interior per 4 m d’alçada. La boca, que estava orientada al sud-oest està enfonsada, just per sota mateix del camí i amb ella la façana.</span></span></span></span></span></p> | 08120-129 | Camí del Girbau | <p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, i tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p> | 41.6124900,2.0329200 | 419424 | 4607204 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87015-dsc7604.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87015-dsc7609.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87015-dsc7608.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||
| 87016 | Forn de calç del torrent de Mascarons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-torrent-de-mascarons | <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></p> | XVIII-XIX | Degut al creixement de varis arbres en la pròpia estructura, ha caigut bona part de l’espadat de la façana que s’amuntega davant mateix de la boca d’accés a la fogaina i amenaça enfonsament.La seva conservació depèn actualment d’una desbrossada, extracció d’arbrat i neteja general de l’entorn. | <p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat al sector nord-oest del turó dels Rossos, en el vessant hidrogràfic esquerre del torrent de Mascarons. L’accés es pot fer pel camí del Girbau en direcció al collet dels Forns, conegut també amb el topònim del coll de la Bassa o bé s’hi pot anar per la Font de la Tartana, un cop deixada enrere, a mà dreta. En ambdós casos cal aturar-se en un revolt molt tancat per on transcorre el torrent de Mascarons. Un cop allí pujar pel costat dret del llit del torrent, encara no una vintena de metres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d’un forn de grans dimensions; l’olla està excavada en el marge i és de planta circular amb el ventre característic (5 m de diàmetre per 4’20 m d’alçada visible). Presenta restes de rubefacció a les parets i de dues a tres fileres de pedra a la vora o corona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De la façana murada només se’n conserva la part esquerra, que mesura 2’30 m d’alçada per 1’70 m d’amplada màxima; el creixement d’un arbre entre la vora i l’espadat de la façana ha provocat un enfonsament del recobriment de pedra de la mateixa. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina està orientada a l’oest. Està parcialment coberta de terra, com a resultat dels despreniments de la part exterior de l’espadat. Presenta una volta rebaixada feta amb pedra irregular, amb arc de pedres posades a sardinell, unides amb morter de calç. El gruix dels murs en aquest indret és d’1’70 m, mentre que l’alçada de la fogaina oscil·la entre els 0’80 i 1 metre d’alçada.</span></span></span></span></span></p> | 08120-130 | Camí del Girbau. Vessant hidrogràfic esquerre del torrent de Mascarons | <p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p> | 41.6151600,2.0326500 | 419405 | 4607501 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87016-dsc7625.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87016-dsc7624.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87016-dsc7619.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | No s’hi ha realitzat cap intervenció arqueològica ni tampoc de consolidació. Sembla que conserva el pedrís a tot el perímetre intern. És un element patrimonial molt interessant ja que s’observa part del descarregador i la pedrera. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 87018 | Forn de calç 2 del Collet dels Forns | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-2-del-collet-dels-forns | <p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p>COMASÒLIVAS i FONT, Joan (2017). Elements patrimonials del Torrent de Can Solà del Racó, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Sant Feliu del Racó - Castellàr del Vallès, pp. 52. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell. </p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XIX | La boca de la fogaina està colgada. | <p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat al collet dels Forn, entre dues torrenteres que donen naixement al torrent de Mascarons. En aquest indret, la zona és força planera, amb una cota de nivell que oscil·la entre els 575 m i els 578 metres d’alçada respectivament. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Només entrar pel corriol, pel costat d’una bassa excavada al sòl, es visualitza l’olla d’un primer forn. L’altre està situat al darrera mateix, a una desena de metres. Està totalment excavada en el marge i és de planta circular (5 m de diàmetre i 4 m d’alçada aproximadament); presenta restes de rubefacció a les parets.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina està orientada al sud-oest. Està totalment coberta de terra. Des del capdamunt de l’olla es pot visualitzar la porta d’accés a la fogaina des de l’interior, realitzada amb maó. La volta és d’arc rebaixat amb les peces disposades a sardinell. </span></span></span></span></span></p> | 08120-132 | Collet dels Forns | <p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p> | 41.6175200,2.0375700 | 419818 | 4607759 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87018-dsc7639.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87018-p1440615.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87018-p1440617.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | No s’hi ha realitzat cap intervenció arqueològica ni tampoc de consolidació. La banqueta està colgada. El terreny immediat al voltant d’aquest forn és ple de restes de calç i pedres ennegrides i s’observa remoció de terres que probablement correspongui a antics forns de calç reomplerts. La producció de calç en aquest indret ha donat nom al topònim. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 87528 | Ball de l’arbre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-larbre | <p><span><span><span><span><span>AMADES, Joan (1987). <em>Costumari català. El curs de l’any</em>. Barcelona: Salvat Editores, SA, vol. I, pp. 326 i 327. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>CASALS CANALIAS, Raimon (2017). Ball del tortell de Matadepera; dins Inventari de danses vives de Catalunya. Esbart Català de dansaires: </span></span><a href='http://dansesvives.cat/?q=node/4385'><span><span>http://dansesvives.cat/?q=node/4385</span></span></a><span><span> [consulta realitzada el 15 de gener de 2021].</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LLONGUERAS, Carles i TRULLÀS, Montse (ss.dd). <em>Ball de l’arbre de Matadepera</em>. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MANYOSA i RIBATALLADA, Tomàs (2017). Les danses vives del Vallès; dins <em>El Vallès: festa, cultura popular i patrimoni cultural immaterial</em>. Sabadell: Fundació Bosch i Cardellach, pp. 131 – 153.</span></span></span></span></span></p> | XX-XXI | <p><span><span><span><span><span>El Ball de l’Arbre és un ball rodó que es balla al voltant d’un pi, plantat al mig de la plaça, durant les festes de Sant Sebastià. És una dansa oberta a tothom, sense límit de balladors. La posició inicial és una rotllana al voltant de l’arbre i agafats de la mà, mirant al centre. L’estructura musical és en dues parts (AABB) que es repeteix tres vegades. La coreografia és una recreació feta per Lluis Puig i Carles Llongueras mantenint l’estructura del ball rodó tal com es descriu a continuació i que serveix de suport a la imatge que adjuntem:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El “peu D” indicarà el moviment del peu dret i “peu E” el del peu esquerre. A l’anacrusa del tema A s’aixeca el peu D per a puntejar al temps fort del primer compàs.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A1- el desplaçament comença cap a la dreta. La dansa s’inicia fent un punteig saltat amb el peu D. Tot seguit posem el peu D a terra i passem el peu E per darrera. Col·loquem el peu D en paral·lel i creuem el peu E per davant. Tot aquest punt de la dansa es fa dues vegades i acabem la part A1 amb un punteig saltat amb el peu D i aquest peu el col·loquem a terra i hi ajuntem el peu E per quedar amb els peus junts.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A2- desplaçament cap a l’esquerra. Es fan els mateixos passos que a la part A1, però en sentit contrari. El primer pas, el punteig saltat, s’inicia ara amb el peu E.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>B- pas bàsic: Punt pla de costat. Es divideix la part B en quatre fragments.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>B1- desplaçament cap a l’interior de la rotllana, començant amb el peu D, fem quatre passos de punt pla de costat i al darrer pas se substitueix la segona part del punt per tres cops de taló amb el peu D.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>B2- desplaçament cap enrere. Comencem ara amb el peu D tres passos de punt pla de costat endarrere i acabem com al B1 picant tres cops de taló però ara amb el peu E.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>B3- segon desplaçament cap a l’interior de la rotllana. Aquesta vegada comencem amb el peu E i fem tres passos de punt pla de costat i piquem a terra tres cops amb el taló D.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>B4- segon desplaçament cap a l’exterior de la rotllana. Comencem amb el peu D i fem dos passos de punt pla de costat enrere. Ens deixem anar de les mans i fem una volta a lloc, girant cap a la dreta, en dos temps.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El tercer temps de B4 ja és el primer temps de B1 i, per tant, iniciem el primer pas de punt pla de costat de B1 amb el peu D i tornant-nos a agafar les mans. Tots els passos de B1 a B4 es tornen a ballar per segona vegada però en acabar la segona volta, posem peus junts per tornar a començar des de l’inici (A1).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Acompanyament musical de gralles i timbals. No requereix un vestuari específic.</span></span></span></span></span></p> | 08120-133 | Matadepera | <p><span><span><span><span><span>Segons Joan Amades (1987) aquest ball prové d’un antic costum vinculat al primer dia de l'any i present a molts pobles del Principat. Aquell dia, conegut antigament com a ninou, era tradició celebrar un Consell per a tractar els interessos comuns al que tenien dret a assistir tots els caps de casa. Els acords presos eren sagrats i el seu incompliment comportava la sanció general. En molts llocs hi havia el costum de fer un ball al voltant d’un arbre, per celebrar el final del Consell, en el qual només ballaven els caps de casa i en què el més vell feia de cap de dansa. En casos excepcionals es realitzava una Junta d'Arbre, un consell celebrat al bosc, sota l'ombra d'un arbre secular que abrigava als concurrents. Un cop acabada la junta es feia un ball rodó al voltant de l'arbre, com una forma de segellar i consagrar els acords presos.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Però la dansa de l’arbre, a Matadepera, es balla des de l’any 1991, el diumenge més proper al 20 de gener (festa de Sant Sebastià). Es balla després de l’ofici, després d’una cercavila, al voltant d’un pi, que és el principal protagonista d’aquestes festes. El punt central és la plaça de Cal Baldiró.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La recuperació d’aquest ball es fa de la mà dels Grallers de Matadepera, amb un contingut nou, amb melodia recollida per Joan Tomàs i coreografia de Lluís Puig amb la col·laboració de Carles Llongueras.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després del Ball de l’Arbre hi ha sardanes i seguidament se celebra el Ball del Tortell, una reinterpretació d’una dansa que antigament es ballava a la vila el dia de sant Sebastià i que té la particularitat que els que l'executen regalen, seguint una antiga tradició, un tortell a la parella que treuen a ballar. </span></span></span></span></span></p> | 41.5990400,2.0268900 | 418905 | 4605717 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87528-0032805mb.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87528-0027696mb.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87528-0027695mb.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic/Cultural | 2021-07-12 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 428 - Inventari de danses vives de CatalunyaIPCIDV-4-0421 Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Vallès | 98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||
| 87529 | Ball del tortell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-del-tortell | <p><span><span><span><span><span>CASALS CANALIAS, Raimon (2017). Ball del tortell de Matadepera; dins Inventari de danses vives de Catalunya. Esbart Català de dansaires: </span></span><a href='http://dansesvives.cat/?q=node/4385'><span><span>http://dansesvives.cat/?q=node/4385</span></span></a><span><span> [consulta realitzada el 15 de gener de 2021].</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MANYOSA I RIBATALLADA, Tomàs (2017). Les danses vives del Vallès; dins <em>El Vallès: festa, cultura popular i patrimoni cultural immaterial. Recull de ponències del IV Curs d'història del Vallès</em>. Sabadell: Ed. Fundació Bosch i Cardallach, pp. 131-159.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>RÍOS i MASANELL, Joan (2011). Un tortell per festejar; dins Vallesos 1, primavera-estiu 2011, </span></span><a href='https://vallesos.cat/1/carpeta/e453ba6a'><span><span>https://vallesos.cat/1/carpeta/e453ba6a</span></span></a><span><span> [consulta realitzada el 20 de gener de 2021].</span></span></span></span></span></p> | XX-XXI | <p><span><span><span><span><span>Ball en parella que es balla per les festes de Sant Sebastià, al voltant del 20 de maig. El Ball del Tortell és una reinterpretació d’una dansa que antigament es ballava a la vila el dia de sant Sebastià i que té la particularitat que els que l'executen regalen, seguint una antiga tradició, un tortell a la parella que treuen a ballar. Actualment es conforma de tres balls vuitcentistes: un vals, un pas doble i un vals jota (Casals, 2017).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En finalitzar el ball, les noies se’n duien el tortell cap a casa i se’l menjaven als postres del dia de Sant Sebastià.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Acompanyament musical de cobla.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>No hi ha un vestuari específic més enllà del barret de balla tipus Canotier dels homes i la manteleta de les dones. Les dones porten el tortell al braç dret mentre ballen.</span></span></span></span></span></p> | 08120-134 | Matadepera | <p><span><span><span><span><span>Aquest ball es recupera el 23 de gener de l’any 2000, amb motiu de la commemoració del centenari de la germandat de Sant Sebastià de Matadepera i sota l’impuls de l’Agrupació Sardanista La Mola (Ríos, 2011). L’origen se situa a principis de segle XX. Començava amb l’oferiment d’un tortell a les noies per part dels fadrins. Si l’acceptaven se’l penjaven del braç mentre ballaven.</span></span></span></span></span></p> | 41.5990400,2.0268900 | 418905 | 4605717 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87529-0027701mb.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87529-0032811mb.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87529-0032813mb.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic/Cultural | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L’edició del 2019, el ball del tortell estrenava coreografia i melodia renovada, amb les peces La valse de quatre sous (música de Max Havart, el ball del tortell amb música de Jesús Ventura) i per acabar Fiesta en Sevilla, de Max Havart. | 98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||
| 87530 | El Drac de Sant Llorenç del Munt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-drac-de-sant-llorenc-del-munt | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.415-427. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BARELLAS, Esteve (1600<em>). </em><em><span><span>Centuria o historia de los famosos hechos del gran conde Barcelona D. Bernardo Barcino, y de D. Zinofre su hijo, y otros caballeros de la provincia de Catalunya.</span></span></em><span><span> Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BARELLAS, Esteve (1773). <em><span><span>Semanario curioso, histórico, erudito, comercial, público y económico El Blasón de Cataluña, deducido de los hechos históricos y memorables de los nobles caballeros y otros nacionales en el siglo VII y siguientes en defensa de la santa fe catòlica y libertad de la patria contra la multitud horrorosa de africanos que inundaron España</span></span></em><span><span>. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1990<em>). Anecdotari ocult d’una muntanya màgica: Sant Llorenç del Munt; </em>Col·lecció Monografies Vallesanes, 12, pp. 9-11. Terrassa: Editorial Egara.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1997<em>). Itineraris pel massís de Sant Llorenç del Munt. La vall del riu Ripoll, la vall d’Horta, la vall de Mur, les Arenes i Cadafalc</em>, vol. 1, pp. 156-158. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 4.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i SEGURA, Xavier (1997).<em>Inventari del patrimoni cultural de Matadepera</em>. Inèdit.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J.; SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 31-34. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p> <p><span><span><span>VERGÉS MIRASSÓ, Anton (1871). <em>Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider</em>. Historia de aquell antiquíssim monestir, utilíssima als ques dedicant al estudi de les antiguitats de Catalunya, y en especial als vehins de las mes importants poblacions del Vallés. Barcelona: Estampa y Llibreria Religiosa y científica del hereu den Pau Riera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>VERGÉS I SOLÀ, Lluís (1973). <em>Bellesa i atractiu de Sant Llorenç del Munt: La Mola</em>. Sant Llorenç Savall: autoedició.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ZAMORA, Francisco de (1787). <em>Diario de los Viajes hechos en Cataluña. </em>Volum I, pàg. 39.</span></span></span></span></span></p> | XVII-XX | <p><span><span><span>Aquesta llegenda s’extreu del llibre de Miquel Ballbè i Boada (1982), que la transcriu desconeixent el nom del seu autor i el document original, ja que va arribar a ell en format fotocòpia, sense que hi hagués cap referència pel que fa a la seva procedència. I diu així: </span></span></span></p> <p><span><span><span>“Tant escarmentats quedaren los moros ab los mals successos passats, que en molts anys no pensaren en pertorbar lo sossego ab que nostre compte gobernaba en pau sos Estats. Pero com aquesta inacció dels moros era per necessitat y no per voluntat, no deixaban de formar algunes idees que luego los desvaneixia lo temor; y continmuant sos’entussiasmes ab consultes ab los Morabutos, filosps é historiadors, ressuscità entre ells la memòria de la serpent horrorosa que algunes centurias antes habian col·locat en Tarragona los cartaginesos ab tan felis èxit per ells com mal per sos pobladors, perquè destruhi la ciutat. Las memorias de aquest succés los sugeriren lo medi de imitar aquell fet en los termes que pugués proporcionar sa malicia. Ho fëren així, y portaten un mostruo de dos especies que corria comun bou y volava com un ancell de rapinyta. Lo desembarcaren per lo riu Llobregat, y lo anaren pujant amunt tot lo que pogueren; desde allí lo foren portant fins à la montanya ya que anomenan Sant Llorens del Munt; y allí y havia una cova ampla y profunda que encara avuy dia la anomenan Cova de santa Agnès. Col·locaren en ella lo jove mónstruo; però com no era tant jove que ja en Africa no hagués despedassat algunes ovelles person aliment, li deixaren en la cova algunes ab las cames trencades perquè no poguessen fugir. Lo dexaren allí y al cap de cuatre dies tornaren, y trobaren que ja se havia menjat las ovelles, y li deixaren altres. Continuaren en alimentarlo cerca de un any de esta manera, y veyentlo ja tan gran com un bou, no lo portaren mes carn. Lo apurá la fam, y comensá en busca de aliment á allunyarse de la cova, ja corrent, ja volant, fins que casaba algun cap de bestiar llanar ó vacuno, perquè sa forsa era tant que una badella se lan portava entre sas ungles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Fonch vista de alguns pastors, y assustats procuren baixar los séus remats al pla, per lliurarlos a la fiera. Pero ella arribà també a perseguir los remats en lo pla y féu presa en alguns infeliços passatgers; y ab sas afilades ungles y agut bech los fëu pedassos. Al cap de tres semmanas que comensà á aquella monstruosa fiera, y anaban atemorisats pastors y caminants quant ressonà la noticia en Barcelona; y escoltà la nova lo compte ab molta pena, perquè sentia lo dany de sos vassalls.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Doná provindencia perquè un cavaller anomenat D.F. Spés que havia estat en Africa y vist allí algunes fieras semblants anàs en busca de aquell mónstruo bén acompanyat de almogàvers armats ab las armas ceritáceas y que fossen ab altres cavallers práctichs. Marxaren de Barcelona, y guiats de pastors arribaren fins a la falda de la montanya de Sant Llorenç. Pujaren á lo alt sens esser sentits per la fiera, perquè lo vent los donava á la cara. Y descubriren la fiera entre espessos arbres, que estaba menjant un home. Espantárense los almugávers.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Maná Spés que estos en escuadrò format, enarboladas las picas y llansas ab los cavallers al mitg lo anassen seguint poch á poch arrimant-se á la fiera. Se practicà així; però apenas arribaren á la distancia de un tiro de fletxa, quant lo fiero animal alsà la volada, y se precipità sobre lo esquadró, arriban a tocar en las puntes de las picas y llansas que estaban enarboladas. Y com se sentí algun tan ferit lo drach se elevá al ayre donant uns brams y xiulets que atemorisaban. Tirànteli los ballesters algunas saetas, però era lo mateix que si topassen en una roca. Volaba per sobre lo escuadró com en observació de si se desbaratira per trobar presa certa abaixant lo vol.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Però com los almogàvers mantingueren sa formació, nos’atrevi a repetir segona vegada la embestida; haben vist á poca distancia un cavall separat y sol, se precipità volant sobre éll. Lo caball lo vejé venir rugint en lo ayre, se precipità sobre lo esquadró per ampararse de ell. Al temps mateix que arribava, arribà també la fiera tant cerca del caballer de Spes, que tingué disposició de ferirlo en una cuixa al mateix temps que plantava las ungles en lo cavall, del qual part trasera sen portà un tros, y tornà à remontarse-en los ayres bramant y xiulant, y luego sen tornà à la cova situada en los mes gragós de aquell bosch. Quan los cavallers acudiren ahont habiant deixat los cavalls, nols trobaren, perquè luego que vejeren la fiera se espantaren de modo que per fugir se precipitaren de aquelles alguras y moriren.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Sen tornà Spés ab caballers y almogàvers à Barcelona, y contà al Compte lo succehit y lo dificultós que era matar aquella fiera, pues encara que tenia la cuixa atravessada volava com si no tingués tal ferida.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Causá notable admiració al Compte, cavallers y tota la corte la relació del cavaller Spés, pues encara que antes habian ohit del paisanatge de aquell territori les expression de la horrorosa figura de la fiera, sas carreres, volades y voracitat havien suspès lo crèdit, persuadint-se que ho abultada lo temor. Pero ohint Spès, sos cavallers y almogàvers, ho cregueren. Y lo que mes admiració causà fonch lo horrorós pavor que prengueren los cavallers. Y això mogué la curiositat del Compte y Altres de fér pintar la fiera y ferla escultar de bulto ab los propis colors, segons la relació del cavaller Spés. Se tragueren algunas copias, y posantlas en públich se probaban á acométrer los caballers muntats; però no hi hagé modo perquè algun cavall se hi volgués arribar encara que los atormentassen ab lo espuela. Adelantaren mes lo discurs; posaren en un estable un simulacro de la fiera que ab propietat la representab; posaren després un cavall ab los ulls tapats, lo lligaren fortament a la menjadora ab una cadena, trabat de totes quatre potes; y posat així á la distancia de vint palms de aquella figura, li destaren los ulls y lo deixaren allí ab la figura, persuadint-se que perdria lo temor; péro fou tant al contrari que mori de espant.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Y del mateix modo se espantaban los cavalls africants.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Com lo Compte tenia alguns lleons que li enviaban los prínceps africants, se probà també de ficar alguns en aquell estable ab los ulls taptas; los destapaban després, y lo lleó apenas veya aquella figura, se agenollava y se estaba en terra encara que fos tres dies sense menjar; y algun que nol’volgueren tráurer, morí allí de fam y temor.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Conèixent lo Comte que l’assumto necessitava aplicarse de espay a discórrer medis proporcionats pera remediar aquell dany, y ohint que cada dia se aumentaba, segon las queixes de pastors y passatgers, manà que á son carrech se portés bestiar de vacas, de llana y de cabras en las inmediacions de la cova de Santa Agnès, lligantlas de totes cuatre potes perquè no puguesen fugir y lo drach pogués mantenirse de elles, y de eix modo no baixaria a fer dany á las planures. Ho éxecutaren així, y lograren lo fi, perquè allí encontraba à totes horas lo menjar que éll necessitava; ja no se deixava véurer en tot lo pla.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En aquell intermedi lo Compte de Barcelona resolgué, confiat en la misericòrdia de Déu emprender ell mateix la batalla ab la fiera; y surti de barcelona armat ab sas armas, y dalina, espasa, llansa y escut acompanyant de alguns cavallers, als que donà orde que sens urgent necessitat no se arrimassen, perquè la fiera no fugis com estaba escarmentada de la ferida que li dona lo cavaller de Spés, que era un dels que en aquella ocasió lo acompanyaban, y guiá al Compte al territori de la cova de Santa Agnès, deixant després que se anés arrimant sol. Ho feu així, y luego que estigué allí cerca, esqueixá de un arbre una grossa rama, y deixà allí arromada la llansa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>No tarda mólt a surtir lo fiero drach de la cova, y al punt que vejé al Compte se dirigí à ell ab una volada baixa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ell lo aguardá ab intrepido ánimo y valor; y al temps que baixà ab las ungles obertes, lo bech corvat y serpentina garganta, li donà tal fort colp ab, la rama del roure al cap, que aturdina sen tornà desconceradament la volada, donant tants grans xiulets y brans al modo de lleó y serp, que causà admiració á tots los cavallers que ho presenciaren Luego que fou recobrada del colp que havia rebut tornà a acometer al Compte, que la rebe ab la barra de la rama alsada, y volenti pagar lo colp, agafa la fiera ab las ungles la barra; y lo Compte, que no volia perder aquella arma fortament agarrat al extrem de ella seguia la fiera, que en una volada baixa sen portava l’tronch ó barra y al Compte agarrat à ella, no volentla deixar, perquè`advertia que lo drac se anava arrimant al arbre ahont tenia la sua llansa. La fiera luego rompé en dos trossos lo tronch ó barra, posantlos en forma de creu ab un en cada garra.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Lo Compte, que vejé aquella tan estimada senyal de la santa creu, alsá los ulls al cel y ple de se fe dirigí à Déu ab’aquestas paraules: Senyor meu Jesucrist, reparador universal, en la creu nos habeu redimit y salvat, ab ella nos habeu armat contra las furias infernals. Ara pues, déu méu, en vostre santisim nom me acercará à aquella senyal de vostra santa creu per donar fi ab aquesta fiera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Acabadas estas paraules agafà lasua africana llansa, y ab concertats passos se anà arrimant al drach, que lo esperaba en terra ab los dos trossos de barra en las ungles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan vejé allí cerca lo Compte, de repent feu lo moviment de alsarse à volar per tirarse a éll; però lo Compte ab aqueix mateix moviment encontrà la disposició; y li clavà la llansa en lo ventre que li surtí més de dos palms per la part de detrás. y de aquesta manera bramant y xiulant se posà a volar, portantsen atravessada la llansa, y sens deixar los dos trossos de barra de las suas ungles, que fou assó ventura per lo Compte, perquè per mes que la fiera lográs posar sobre ell, lo mateix embrás dels dos bastons que portava serviren de impediment perquè las suas tallants ungles no preguessen las armas del Compte, y en aquest intermedi lográ clavarli la espasa dalma en un costat; però la sua forsa era tanta, que ni en aquesta ni la altra ferida la postraban, antes si que agarrant ab sos furiós encorbat bech la hasta de la llansa que tenia atravessada la rompé allà immediat á la ferida, y se posa á volar, per mes que corria del seu cos un raig de sant. Y acomete ab lo bech lo morrió y le llevà del cap, causanti un intens dolor; bé que no per això desmayà lo Compte, antes si molt promptament cubri lo séu cap ab lo escut que portava.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Lo fiero animal desfogaa la sua rabia ab lo morrió girant-lo y regirant-lo entre las suas ungla y donanli cops ab los trossos del roure, de modo que lo esclafà per moltes parts. Y lo Compte mirava ab gran satisfació com del-cos esclafà per moltas parts. Y lo Compte mirava ab gran satisfació com del-cos del drach continuava surtint un raig de sang que li desmostraba la sua victoria.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ab las ansias de la mort deixa per últim lo drach los trossos de roure que tneia entre las ungles, y se dirigí al Compte ab tal ímpetu, que lo agarrà y lo alsa més de cuatre palms de terra, y lo Compte lográ clavarli tota la espasa molt cerca del cor, qual ferida lo precisà à deixar la presa peque ja no tenia forsa per sóstenirla.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Y fent la última volada caigué en lo sot de Goteras, ó sia en la falda de la montanya nomenada lo puig de la Creu, y ab petitas empentes ó volades arriba al cim de esta montanya, que està sobre lo antiguissim poble de las Fabretas, després Tolosa (y ara Castellar), ahont los cavallers lo vejeren caurer y ohian los horrorosos crits y xiulets ò brams que faya àpesar de trobarse situats à la falda de la montanya de Sant Llorenç del Munt.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Lo Compte qudà en terra quasi sens sentits, ab son cap y cos ple de contusions, la sua cara plena de la sanch de la fiera que ja estaba agromullada. Tornà en si, lo desarmaren los caballers, y no se li trobà ninguna ferida.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Se encaminaren tots junts ahont vejeren caurer la fiera y la trovaren sense encara revolcantse amb la sua sanch y acabant la sua vida.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Donaren luego avís de lo ocorregut à la Comptesa, que lo rebé ab grandíssim contento. Disposà que alguns del seu servey marxessin à encontrar al Compte, y luego que arribaren allí los manà aquest que llevassen la pell al cadàver monstruós pera conservarla. Ho executaren luego, però antes la mediren sobre lo cadàver, y trobaren ser lo cap de sis palms y mitj de diámetro, la garganta de poc mes de quatre palms y desde la punta del cap fins à les espatlles tenia cinc palms de llarch, las mans tenian nou mals de alt y quatre y mitj de diámetro. Des de las espatlles fins al últim de la espina habida deu palms de llarch y quinse de diámetro. La cua tenia set palms de llarch y quatre de circunferència; las ungles de peus y mans tenian cada una un ters de llarch y mitj palm de diámetro, molt cotants, y afinades. Lo bech tenia tres palms de llarch y sas dos puntes eran lo mateix que dos tallants gabinets. Las ales tenian cada una de llarch onse palms y de ample sis y mitjs; y no tenian plomes sinó una pell semblanta a las alas de las rates pinyadas, però de mitj palm de gruix.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Li llevaren la pell ab molt cuidado, y advertiren que en ella nos coneixia senyal alguna de las moltas saetas que li tiraren en la batalla primera que tingue contra el cavaller de Spés y companys perquè semblava la superfície un dur ferro.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Marxaren tots a la ciutat, portant la pell plena de palla, y així se veya tal quan debia ser la mateixa fiera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Per lo camí se despoblaban los llochs per anar à veurer lo mónstruo. Era tanta la alegria que tots à la una donaban ¡vives! al gran Compte de Barcelona.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Seguiren son camí, y antes de entrar en la ciutat trobaren ja la respectable comitiva que havia surtit á rebrerlos, composta de la senyora Comptesa ab sas dames y donsellas, del senyor bisbe ab lo clero, del Consulat y Principat ab sos acompanyats. Tots junts entraren y se dirigiren a la Iglesia major à donar gracias a déu de aquella victoria, desde allí se dirigiren després al Palacio, precehits y seguits de tot lo poble que clamava sempre ab lo major entusiasme; ¡Viva, viva nostre gran compte D. Zinofre!</span></span></span></p> <p><span><span><span>Se establí després que en totes las festas ó funcions espirituals y civicas en ques practicas lo professó portessin en miti de ella la fiura del fiero drach; y perquè això estaba en us se continua també quant la Iglesia establi la professó del Corpus, y se observà fins que lo il-lustrissim senyor bisbe Climent pochs anys hà ho suspengué.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Per això no deixa de subsistir en Barcelona un vestigi que acrédita aquest fet; puig en lo portar de la santa Iglesia de la Catedral obert baix de la orga, anomenat de Sant Esteve, esta escolturat de pedra en dos pars ab la figura del Compte batallan ab lodrach.; En una se representa lo primer colp que li odna al cap amb la rama que esqueixá del roure y en la altra qui quant esperaba aldrach ab la llansa en la ma.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Concluidas las festas ab ques, celebra en Barcelona la mort del fiero mónstruo, y despatxats los reys moros á sas terres, se tractà de donar avis de aquesta gloriosa vistoria al Cèssar, ha qué tenia noticia de la èxistencia del dranch y del modo com lo habian introduït los moros en aquells boscos de Sant Llorens del Munt.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Se destinà per aquesta comissió al mateix cavaller de Spés, per la cual relació habian los pintors retratat la fiera. Se li entregaren algunos retratos y una de las mans y bas del drach, perquè los portés al Emperador.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Marxà lo cavaller de Spès ben acompanyat, encaminantse à París, ahont tenia la sua cort lo Emperador.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant lo viatja li fou precís anarse detenint y fer relació als comptes de Fransa de la extranya historia del drach; mostranlos lo seu retrato y lo bras y ma que portava, lo que a tots causaba admiració sobre tot lo animo y valerós esfors del Compte que acaba ab tal fiero mónstruo.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Arribá en fi lo comissionat a Paris y se presentà al Emperador. Feu se ambaixada entreganti un rich present que li enviava lo Compte de Barcelona, contat la historia deñ drach, lo que al ell mateix li passa quan lo embesti, la batalla que sosteni lo Compte y la mort de la fiera, qual relació conclogué entregant lo seu retrato y lo bras y ma monstruosa”.</span></span></span></p> | 08120-135 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac | <p><span><span><span><span><span>En les notes de Suades i Díaz referents a la llegenda deixen constància de varies anotacions sobre els escrits més antics relacionats amb els orígens de la llegenda. El Dr. Anton Vergès i Mirassó contava en el seu manuscrit de 1872 que “a tots els qui, a la meva infància, sentia parlar d’aquest fet els veia convenir en què s’havia fet un vot que on quedaria ferit el drac s’edificaria un monestir de monjos i on moriria un altre de religioses i que, a aquest objecte, foren fundats després els de Sant Llorenç del Munt i del puig de la Creu”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En referència als orígens de la llegenda, segons Anton Vergés, l’hauria consultada en una obra publicada a Barcelona l’any 1600, per R.P. Fr. Esteve Barellas, predicador de l’ordre seràfica del Pare Sant Francesc: <em>Centuria o historia de los famosos hechos del gran conde Barcelona D. Bernardo Barcino, y de D. Zinofre su hijo, y otros caballeros de la provincia de Catalunya.</em> Posteriorment aquests fets també van ser recollits en el volum V del capítol XXX del llibre <em>Semanario curioso, histórico, erudito, comercial, público y económico El Blasón de Cataluña, deducido de los hechos históricos y memorables de los nobles caballeros y otros nacionales en el siglo VII y siguientes en defensa de la santa fe catòlica y libertad de la patria contra la multitud horrorosa de africanos que inundaron España.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Francisco de Zamora, en el seu llibre <em>Diario de los Viajes hechos en Cataluña, </em>diu “”A la mateixa muntanya hi ha la famosa cova del Drac, quina novel·la conten les histories de Catalunya (...) A la part nord de la mateixa muntanya es troba l’ermita de Santta Agnès (...) en la qual es guarda un grandiós os que té la forma d’una costella i pretenen que fos del referit dret (...). En confirmació del conte del Drac pot dir-se que en aquesta muntanya es troba can Pobla, que pretenen fos la casa d’esbarjo on venien en les caceres els comtes de Barcelona”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1871, Vergès i Mirassó no posa cap dubte en parlar de l’existència d’un animal veritablement monstruós. Segons ell, no només es coneixia la costella del drac, sinó que també s’havien descobert ossos i un cap “hi hagué alguna fiera horrible a Sant Llorens del Munt en l’antiguitat per mí es cosa demostrada; y me fundo no sols en lo fragment de la formidable costella ques conserva, y sobre lo que espero un dia ó altre lo parer justificat del mes intel·ligents naturalistes; á la qual en l’antiguitat tothom ja anomenava la costella del drach; sino també en lo descobriment de un fragment de cráneo de horribler rèptil, que conservo, y que junt ab altres ossos del mateix, que destruiren per poca precaució dels mestres de cases al derivar lo cor, ahont en un secret lo depositaren los monjos quel foren construir, se trobà també un cráneo humà, que probablement seria lo una de las víctimes de aquell horrorós rèptil”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la pàgina 174 narra el que reprèn Ballbé sobre la costella del drac que es conservava a Can Pobla “Es cert que fins á la guerra de la independència á principis del present sigle se conservà en lo monestir de Sant Llorens del Munt un os de una costella y que tothom que visitava la santa casa pretenia véurer-ho: tothom demanava la costella del drach. Quedá després reirada de allí y penjada en lo sostre de la entrada de can Pobla, la qual habentse un ida y cayent sobre las pedres queda partida en tres trossos. Un de estos fragments usurpá un jefe de tropa en la guerra dels set anys: lo altre lo regalà D. Joan Gros y Roca, actual propietari de dita casa, al R.D. Joan Riba, sacerdot amant d’antiguitats y que té lo magnífich museude objectes de sal en Cardona; lo qual havent oit poarlar de la existència de tal os, envià un exprés á dit propietari y ab moltes súplicas li arrancá altre tors: quedant per tant sols un fragment de dita costella de un cinch palms de llarch, que es lo que pot encara lo intel·ligent naturalista examinar”.</span></span></span></span></span></p> | 41.6501311,2.0283304 | 419089 | 4611388 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87530-2014-07-09-180725.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87530-p1480547.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87530-dsc0027.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En els peus de nota de la llegenda es deixa constància de que a la Muntanya de Sant Llorenç del Munt hi ha un penya-segat anomenat “dels cavalls”, per on s’haurien estimbat els cavalls en veure el drac.S’esmenta també que en el Monestir de Sant Llorenç del Munt, s’hi va conservar una de les costelles del drac fins ben entrat el segle XIX, com així ho demostren els diversos testimonis d’excursionistes que visitaven l’indret. D’aquí hauria anat a parar a Can Pobla on al cap d’un temps incert es va despendre el clau de la paret on estava exposat, trencant-se en tres trossos. Segons el seu propietari, Joan Gros i Roca mesurava nous pams de llargada per un pes de nou lliures (uns 3.600 grams).Joan Gros i Roca, propietari de Can Pobla en va regalar un tros a Mn. Joan Riba (Museu de la Sal de Cardona), i d’aquí hauria passat al Museu Diocesà de Solsona. Dels altres dos, un va ser usurpat durant la primera Guerra Carlina per un cap de tropa. El tercer es conserva a la casa. | 98|94 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||
| 87531 | El llamp de Sant Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-llamp-de-sant-joan | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.436. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 28.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Miquel Ballbé (1982) ens transmet aquesta narració , succeïda a l’entorn de la Cova del Drac (encara que digui que va passar al Girabau). Transcrivim literalment el text publicat per Ballbé: “aquest cas succeí la vigília de Sant Joan de l’any 1944, al Girabau. La tarda d’aquell dia no era massa segura, puix que havia plogut i havia caigut calamarsa. A les quatre, però, ja lluïa el sol i uns excursionistes, després de deixar la motxilla a la masovera i dir-los que preparessin llenya per a fer la foguera, com feien cada any, i d’ensenyar els coets i petards a la mainada dels masovers, emprengueren el camí de la cova del Drac, amb la idea de passar l’estona i ensems dur un feix de llenya seca per a la foguera. Allà a la cova trobaren un pastor: - Hola Navarro, com va, això? Ell va dir-los. Tot mirant cap al Montseny: - tinc por de la tempesta que s’apropa i corro a replegar les ovelles. Els excursionistes, un xic estranyats, ja que el sol lluïa més que mai, contemplaren la negra i espessa boira que venia del Montseny, i seguiren el pastor: - serà una tamborinada d’estiu. No en feu cas! Tot seguit i com volent demostrar que del temps no hi entenien pas gran cosa, es deixà sentir un tro i la boira s’estengué ràpidament i al cap de poc tot restà enfosquit.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Feia un vent tan fred que els posà la pell de gallina. Les ovelles s’anaren apilotant a la canal i el pastor no pogué fer-les seguir. Novament un tro esgarrifós es deixà sentir, i el pastor ens digué: - Correm! Anem cap aquella balma ! Ve una gran tempesta. El sol havia quedat eclipsat per l’espessor de la boira, els trons i els llamps se succeïen i el soroll que feia el vent i l’aigua que tot seguit comença a caure els esporuguí i corregueren a aixoplugar-se sota una grossa alzina que hi havia a prop on també ho feren moltes de les ovelles. El pastor cridava des de la balma: - Veniu, veniu! Aquí no us mullareu tant! Així ho feren i abandonaren l’alzina, i en ser al petit refugi, en Navarro digué: - tinc por per les ovelles. Estan esporuguides i es mullaran molt. No havia acabat de dir això quan un terrabastall esgarrifós, seguit d’una claror vivíssima, els feu caure al terra, temorosos que la balma s’hagués ensorrat. En passar-se la mà per la cara notaren que no hi veien. La forta olor de sofre i terra cremada els feu comprendre que havia caigut un llamp. Al cap de poca estona ja tenien la vista clara. El pastor i ells es miraven encara espaordits, car la tempesta seguia fortíssima i temien per llurs vides. Al cap de mitja hora, la tempesta cedí i aparegué el sol, d’un color estrany, com d’or vell. El pastor corregué cap a la canal i llançà un crit d’angoixa, mentre els altres, que hi acudiren temorosos, restaven esmaperduts per l’espectacle que presenciaren. Al peu d’aquella cepada alzina hi havia unes quantes ovelles mortes. Allà era on havia caigut el llamp. Tot plegat era una pila impressionant...</span></span></span></p> <p><span><span><span>D’altres ovelles entre plantes, encara estaven esporuguides. Consolaren el pastor, que plorava, mentre mentalment donaven gràcies a Déu per haver-los lliurat d’aquella desgràcia. A les onze de la nit, amb la família del masover, encengueren la foguera, tot pensant en el pastor que feia via cap a Terrassa per notificar a l’amo la malvestat ocorreguda a les pobres ovelles i que ells, veritablement, aquell dia havien tornat a néixer”.</span></span></span></p> | 08120-136 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac | <p><span><span><span><span><span>No es tracta de cap llegenda, ja que no hi apareixen ni éssers ni llocs fantàstics o sobrenaturals. A més, es dona un nom de família (en Navarro). El context d’excursionistes i motxilles, també ens fa pensar en un moment no gaire llunyà en el temps.</span></span></span></span></span></p> | 41.6453300,2.0157700 | 418037 | 4610867 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Coordenades aproximades, ja que no s’identifica el lloc precís on ocorregueren els fets descrits. | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||||||
| 87532 | El turó de les Nou Cabres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-turo-de-les-nou-cabres | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp. 428. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>DUCH; ESCUDER; GORINA, Pere; CAPELLA, GRIERA; TINTORER (1935). Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt, amb un mapa a l’escala de 1: 33.000 pp. 115. Terrassa. Centre Excursionista de Terrassa. (Edició facsímil de 1984).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1997<em>). Itineraris pel massís de Sant Llorenç del Munt. La vall del riu Ripoll, la vall d’Horta, la vall de Mur, les Arenes i Cadafalc</em>, vol. 1, pp. 171-172. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 7.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J.; SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 97-98. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span><span><span>El Turó de les Nou Cabres és una narració molt coneguda de la que n’hem trobat publicades dues versions, que es transcriuen tot seguit. Estan recollides en Jordi Suades i David Sanz (2000), que ens expliquen que són les més antigues i originals. La primera versió la va documentar, a la masia del Daví, l’any 1929 Salvador Cardús, i la publicà Ferrando (1997). Diu així: “Ascendir a l’esquerp morral de les Nou Cabres, és certament, ben difícil. Aquest turó des de lluny sembla la carcassa d’un vaixell girada enlaire. Tot i això, cert dia hi pujà una agosarada cabra que estava prenys, i no podent baixar, després hagué de cabridar dalt d’aquell ferreny turó. I no acabà aquí l’odissea, car a ella i els seus fills, belant sempre, no els quedà altre recurs que anar vegetant durant uns quants anys en un lloc tan inhospitalari. Fins que alguns veïns de Sant Llorenç Savall decidiren alliberar-les, pujant-hi per mitjà d’unes escales encastades a la roca viva. Llavors fou quan els veïns de Sant Llorenç Savall es trobaren que dalt d’aquell cim hi havia nou cabres reunides, i d’aquí el nom de morral de les Nou Cabres”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La segona versió és la que es publica, l’any 1935, en la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt del Centre Excursionista de Terrassa. També la recull Miquel Ballbé (1982) i diu així: “[...] Conta la tradició que molts anys enrere, </span></span>es veié al bell cim una cabra que ningú no sabia com s’hi havia enfilat. Hi cabridà i ja foren tres. Aquestes, al temps degut, arribaren a nou. Si tan difícil és pujar al turó, més ho és de baixar-ne. Com, doncs, les feren baixar?</span></span></span></p> <p><span><span><span>La petita plana del cim del turó era, anys enrere, plena d’alzinar que feia goig de debò, puix que mai cap piler no s’havia atrevit a pujar-hi amb la seva destral. Però aquelles alzines centenàries, o tal volta mil·lenàries, foren envejades per alguns atrevits i demanaren al propietari, bo i fundant la demanda en la negativa poruga dels pilers de pujar a tallar-les. Aleshores escalaren el turó per mitjà de ferros clavats a la roca. En arribar al cim acorralaren els pobres animalets que allí es propagaven en plena natura. Com que mai no havien vist persona humana, recorrien embogits la planúria d’un extrem a l’altre. Fins que fou agafada la mare, les petites no es decidiren a descendir sense cap dificultat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Després d’això, les grans alzines foren tallades i aquell turó restà sempre més amb la clepsa ben pelada”.</span></span></span></p> | 08120-137 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac | <p><span><span><span><span><span>La narració en les seves dues versions, han estat transcrites íntegrament del llibre de Jordi Suades i David Sanz. Segons fan constar els autors, a les notes inèdites de Salvador Cardús conservades a l’arxiu particular del seu fill Oriol, l’autor escriu que en el moment de recollir els fets, encara restaven vius alguns dels alliberadors de les cabres. </span></span></span></span></span></p> | 41.6539000,2.0183000 | 418258 | 4611816 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||||||
| 87533 | Els moneders falsos dels Òbits | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-moneders-falsos-dels-obits | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.437-440. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 34-41.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>VILA i PLANA, Francesc (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Sabadell: Indústria Gràfica Gersa.</span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Aquesta llegenda està transcrita del llibre de Miquel Ballbè i Boada (1982), que la signa Francesc Vila i Plana. I diu així: “una vegada hi havia uns pilers que treballaven al sot de la Rabella. Quan feia mal temps se n’anaven a resguardar a les balmes conegudes per les Casetes del Bufí i, una nit, al voltant del foc que escalfava la minestra, un dels carboners, en atiar els tions, va sentir un soroll metàl·lic que li féu parar atenció. Com més remenava més li semblava allò un joc de picarols i per fi, tots acostats i furgant entre el caliu, en van treure fins a dotze monedes de vint sous flamants com una benedicció. Entre tots quatre se les varen repartir i convingueren parar atenció per tal d’esbrinar el motiu d’aquella sortosa troballa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>De moment, per no despertar sospites, es quedaren a dormir uns quants dies a la cabana del coll de la canal sense deixar però, de donar una ullada de tant en tant a la balma, per veure si es repetia la sort d’aquella nit.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Entre els pilers n’hi havia un que li deien el Manel del Fum, que era home de poc fiar, i ell procurava més sovint que els altres escapar-se de la seva feina per anar a veure si hi havia novetat, fins que un vespre, embolicada amb un farcell i sota una pila de llenya verda que la dissimulava, va trobar una bossa curulla de monedes com les del primer dia. El Manel del Fum no va donar compte als companys de la troballa, sinó molt al contrari, a l’enforc d’un pi molt alt que allí hi havia, va amagar la bossa pensant que un dia d’aquells deixaria la colla dels pilers i es podria gastar tot sol aquella petita fortuna.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I a la festa, que anaren a proveir a Sant Llorenç Savall, el Manel del Fum havia pujat a l’arbre i s’emportà en el seu sarró la bossa dels sous. Quan els altres pilers se’n tornaven, ell va decidir quedar-se a la vila i va demanar la soldada al majoral, acomiadant-se de la colla.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Encara no havia tingut temps de comptar els diners de la bossa i quan el va tenir mesurats va veure que en tenia prou bé per a dues o tres mesades de donar-se una vida de príncep. I es va instal·lar a l’hostal, peixat i ben atès, es va comprar roba nova i sortia a les corrandes del diumenge com un hereu. La gent li feia bona cara perquè tenia el diner generós, per tant i tant en va arribar a escampar que el batlle tingué la sospita que no era possible que un piler acumulés tant amoneda.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I vet aquí que va complicar la cosa el fet que uns marxants de Calders arribessin al poble cridant contra el Manel del Fum perquè els havia donat sous falsos en pagament d’un gambeto que els havia firat. Els qui havien rebut els favors del piler cuitaren a comprovar la moneda i tota resultà ser més falsa que judes. I el batlle prengué part a la funció i va tancar al piler sota l’escala.</span></span></span></p> <p><span><span><span>No vulgueu saber, el Manel del Fum, en veure’s tancat, com va esmolar l’enginy totes les hores del dia i de la nit per veure com sortiria i arribaria escapar d’aquell compromís. I un dia que el batlle l’anà a veure per comunicar-li aviat compareixeria davant de la justícia, es va mostrar tant compungit que l’home no tingué més remei que preguntar-li el motiu. I el Manel del Fum, que havia guardat encara la paga del seu treball, li va dir al batlle:</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja és prou que l’ambició sigui el pecat més gran de les que fan perdre els homes. Quan no hi ha més remei sembla que encara es podria trobar una disculpa, però si de la meva ambició en ve algun mal, a ningú no podria culpar-ne sinó a mi mateix.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El batlle no sabia encara per on anava el Manel del Fum i va pensar que el piler, veient-se en perill, volia descarrerar la seva consciència. I el va convidar a continuar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Perquè jo, tot i haver trobat una gran fortuna amagada, de bona llei, que m’hauria donat el respecte i l’honor arreu on hagués anat, i al seu costat un saquet minso de moneda falsa, vaig voler començar a gastar-me els sous dolents i guardar-me sencers els bons, i ara comprenc, senyor batlle, que no es pot matar tot el que és gras i que m’ha perdut la meva maleïda ambició. Em veuré penjat a la plaça o potser amb molta sort tancat en una masmorra, però el cert és que ni jo ni ningú, per desgràcia, s’aprofitarà de la fortuna que tinc amagada. Veieu com són les coses de la vida i veieu com és de bona la meva moneda per no servir-me de res.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I mentrestant, feia dringar els quatre sous de la seva paga, que eren de bona llei i a més ho semblaven. El batlle que era un murri, va obrir l’ull i el Manel del Fum va comprendre que ja anava per bon camí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>-...perquè trobar aquesta fortunassa obriria les portes dels palaus i a mi, que la tenia ben segura, no em serveix ni per obrir-me la porta de la presó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El batlle s’hi va asseure cada vegada més enlluernat per la visió d’aquell tresor, i va voler dir-hi la seva:</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Tu saps que una fiança potser et posaria en llibertat. Jo no ho asseguro, entén-me, però podria molt bé ser possible amb la meva intervenció. Es clar que hauries de jurar la lícita procedència d’aquest tresor perquè no faltaria més que paguessis amb moneda empestada, la teva llibertat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El Manel del Fum pitjà a fons:</span></span></span></p> <p><span><span><span>-És meu i ben meu; pel que fa la procedència honrada ho juraria on fos, però tot això és parlar per parlar, no em donarien la llibertat sense els diners i no tinc els diners si no estic en llibertat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El batlle, molt melós i guanyat ja per la cobdícia, li va replicar:</span></span></span></p> <p><span><span><span>-No em mereixes confiança ni et dec cap favor, però jo fóra capaç de fer-te aquest favor. Només has de dir-me on és el tresor i pots comptar amb la meva influència.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja havien arribat on volia el Manel del Fum.</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Tampoc no serviria de res. El lloc és tan amagat que us l’estaria explicant deu hores seguides i ningú no arribaria a trobar-lo. He caigut en una trampa i no hi ha més remei que aguantar com un home de bé.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El batlle veia desfer-se els seus projectes i no va voler ensenyar més les dents. Les coses de segur que madurarien.</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Tu mateix doncs, jo he complert la meva missió i ja saps que la caritat cristiana comença pels desvalguts.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I se’n va anar el batlle esperant que l’altre el cridaria, però de murri a murri van passar el parell de dies que faltaven perquè el Manel del Fum comparegués davant de la justícia. Un o altre havia de cedir i ja podeu suposar qui va cedir primer.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Encara era de nit que sortien el batlle i el Manel del Fum, proveïts d’una llarga corda, per les dreceres més amagades de Sant Llorenç, i en cosa de dues hores, sense dir-se ni mitja paraula, arribaren a l’avenc del Daví. Aquest és un pou paorós de la muntanya, profund d’una setantena de metres, i en arribar a la seva boca, el piler va indicar que aquell era l’amagatall del tresor. Encara hi va posar una mica de palinòdia i li va dir al batlle que hi havia un forat a l’esquerra dels fons on trobaria el sac de la moneda.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Però així parlant es van mirar per veure qui baixaria a buscar els diners, encara que l’elecció no era dubtosa. El batlle era un nyicris i en Manel del Fum un fornit minyó. Com que calia hissar amb la corda el qui baixés, el batlle va veure que ell no podria fer-ho i es va prestar a baixar a l’avenc. Quan ja era a baix, al cap de pocs moments va cridar que havia trobat el tresor i que l’hissés amunt. El Manel del Fum comprengué l’estratagema i no es va deixar enganyar perquè sabia que allí no hi havia ni rastre de diner, així que li va cridar al batlle:</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Doncs per mi, ja te’ls pots quedar tots!</span></span></span></p> <p><span><span><span>No cal dir qui es va quedar a baix de l’avenc, i el Manel del Fum va fugir amb la força de les seves cames per recobrar la llibertat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Però la cosa no va quedar així perquè el Manel del Fum no sabia moltes de les coses que després haurien de passar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els moneders falsos tenien el seu amagatall a les balmes dels Òbits, que avui serveixen de corrals i que estan posades sota un turó al bell mig de la serra de Sant Llorenç. Allí havien muntat amb un gran ambalum una fabriqueta de moneda falsa i quan tenien un bossot recollit l’anaven amagant per la muntanya i es preocupaven després de canviar-lo per moneda de la que sona, a tots els mercats del voltant.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan a les casetes del Bufí varen notar la manca del sac, que s’havia endut el Manel del Fum, pararen l’ull per descobrir el lladre, i heus aquí que aquell matí un dels moneders passava per la vora de l’avenc del Daví, que era per cert l’amagatall més important de les seves facècies, per raó del difícil accés que tenia, i va sentir la veu del batlle demanant socors desesperadament. I el moneder va cridar els altres assegurant que tenia atrapat el lladre de les seves suors. El van pujar amunt i atrapat que fou el batlle li propinaren una regular pallissa i li prengueren tot el que duia, com a escarment. Noli va valer que demostrés la seva autoritat i que els assegurés que tard o d’hora purgarien el seu malifet penjats d’una forca, l’home va haver de tornar en robes menudes i no sabia com inventar-se una excusa per a la seva situació.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Amb aquestes cabòries caminava quan va veure una fumera a la canal de la Rabell i allà s’adreçà. Al cap de poc va trobar els pilers, companys del Manel del Fum i els va explicar somicant el que li havia succeït, a mitges naturalment, i els va demanar que l’ajudessin, que tindrien una bona recompensa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els pilers, ressentits per la deslleialtat del seu company, posaren mans a la feina per atrapar els moneders, però no se’n va trobar ni rastre. Previnguts i a l’aguait, creient que potser es complirien les amenaces del batlle, van posar unes quantres carenes entremig, esperant millors temps per tornar al seu cau. El que sí varen trobar fou el Manel del Fum que sense temença es va presentar als seus antics companys perquè ignorava que ells ja estaven al corrent de la seva facècia. I qual el tingueren entre ells va sortir el batlle i va declarar pres el Manel del Fum; sense contemplacions, el van dur lligar, novament al calabós de la vila i fou penjat dos dies més tard, a la plaça.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Però el millor d’aquesta història encara no havia arribat. Succeí que el batlle, quan va ser atrapat pels moneders, havia guardat dintre la mà dues menes des de les que trobà a l’avenc del Daví, en venir un dia el pesador de la Seca de Barcelona, les hi va ensenyar, assegurant aquest que era moneda bona de tota llei i que no tenia inconvenient d’admetre-li’n tant com en tingués. El batlle va sospesar el que faria, però escarmentat per la seva ambició va decidir de donar als pilers la recompensa que els havia promès i a l’altre dia els portà a l’avenc del Daví on aplegaren un bon bossot.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I és que els moneders volien plegar aviat el seu negoci una vegada enriquits, i pagaven amb moneda falsa, però cobraven amb la bona que anaven guardant al seu cau més inaccessible que era l’avenc del Daví.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Tot el tripijoc que va armar el Manel del Fum va servir, en definitiva, per a premiar els bons i castigar els dolents, que això és el es tractava de demostrar”.</span></span></span></p> | 08120-138 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac | <p><span><span><span><span><span>Les Casetes del Bufí estan situades per dessota el camí que mena des dels Òbits a la Morella i a la canal de la Revella, a uns 890 metres d’alçada. Es tracta d’una balma de grans dimensions obrada a l’edat mitjana relacionada amb les activitats ramaderes del mas Bufí, de la Vall de Mur.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Posteriorment, han servit com a refugi de carboners, bosqueters i d’amagatall durant les carlinades i també dels fabricants de moneda falsa.</span></span></span></span></span></p> | 41.6554500,2.0127200 | 417796 | 4611993 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87533-138.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Es tracta d’una llegenda clarament novel·lada publicada a l’obra de Francesc Vila (1965). | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||
| 87534 | En Pere Penintent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/en-pere-penintent | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.432-433. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 43-44.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i SEGURA, Xavier (1997).<em>Inventari del patrimoni cultural de Matadepera</em>. Inèdit.</span></span></span></p> <p><span><span><span>VERGÉS MIRASSÓ, Anton (1871). <em>Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider</em>. Historia de aquell antiquíssim monestir, utilíssima als ques dedicant al estudi de les antiguitats de Catalunya, y en especial als vehins de las mes importants poblacions del Vallés. Barcelona: Estampa y Llibreria Religiosa y científica del hereu den Pau Riera.</span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Es tracta d’un fet amb més d’una versió. La primera que transcrivim està extreta de Miquel Ballbè i Boada (1982), que la pren d’una publicació del Centre Excursionista de Terrassa, que no cita. I diu així:</span></span></span></p> <p><span><span><span>“ A la dreta del camí de la font Soleia hi ha una cova on vivia temps ha un tal Pere, eremita penitent que va donar-li el nom.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A les vores del Ripoll existia una finca rica, el mas Aguilar, la qual va anar passant d’hereu a hereu, tot enriquint-los per la seva gran fertilitat en les collites.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una vegada la mestressa esperava el primogènit i per aquells dies va passar una bruixa a la qual feien caritat per temor o bé per tenir-la contenta. Li varen demanar que els digués la bonaventura de l’hereu que esperaven. Després de resistir-s’hi forà va decidir fer-ho. – Més us valdria no haver de sentir les meves paraules. Si les creieu, en tindreu un gran turment; si no les creieu, no valia la pena d’haver-les dites. Atentament varen escolar-la. – No tindràs un hereu, sinó dos. Infantaràs una bessonada de nois i més et valdria que el Senyor te’ls lliurés morts. Perquè el primer orirà sense ésser hereu i el segon veurà la fi d’aquesta casa per culpa de l’aigua que beneïu i que assaona els camps i les collites que ara tant estimeu. Dit això, va aixecar-se i se n’anà, deixant les dones del mas Aguilar ben inquietes i pensa-roses.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La mestressa no en féu gaire cas, ni quan va veure que la bruixa havia encertat que infantaria una bessonada. En embolcallar els nous nats les dones de la casa, amb l’emoció de l’esdeveniment i de tant passar-se’ls l’una a l’altra arribaren a confondre’ls i a no saber quin era l’hereu. Per dissimular la seva ineptitud, quan l’amo va arribar li presentaren com hereu el primer que els vingué a tomb i com a tal fou considerat des d’aquell moment Llorenç, el gran, i Pere, el segon, van anar creixent en el convenciment de la seva situació.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Fos, però pels presagis de la bruixa o perquè els dos germans no s’avenien, van créixer gelosies progressives entre ells. Especialment en Pere, el fadristern, no sabia comprendre perquè el seu treball per la casa tenia un altre preu. Les criades que havien assistit al part dels bessons s’havien escampat o Déu se les havia endutes, llevat de la que féu de dida d’en Pere, que li recava que no fos ell l’hereu de l’Aguilar. Després de contar-li el que va succeir el dia del seu infantament, lliurà l’ànima al Senyor, enduent-se el secret per a tothom menys per al fadristern. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En Pere es va trobar colpit des de llavors pel dubte i per la por que fent prevaler els seus drets moriria. Així varen anar augmentant encara les desavinences entre els dos germans.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un bon dia el pare els envià plegats a Manresa, al mercat, perquè coneguessin el món i els perills. A la tornada pel camí moliner, el riu havia crescut i la passarel·la havia cedit. Cercaren un gual per passar a l’altra banda, i en Llorenç hi passà primer.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Així que posà el peu dins el riu, els còdols cediren i aviat es va veure atrapat dintre el furiós corrent. En demanar auxili hi anà corrents en Pere que pensà en la malèfica solució del seu problema. I s’acostà al riu per veure com el seu germà se n’anava aigües avall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’endemà el trobaren mort en una presa del molí que hi ha prop del Sabater. Un gran dolor s’escampà per l’Aguilar. Les campanes de les esglesioles de la contrada ompliren el silenci regnant amb els seus tocs de funeral; després se celebraren misses.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Des de llavors, en Pere fou l’hereu de l’esponerosa hisenda. Passaren els anys i en Pere es mullerà com si des de la seva malifeta hagués caigut en maledicció. Cada vegada s’anava trobant més sol i més deixat de la Providència. Un vespre, tornant del camp, va trobar a la bruixa, que li va dir: - Així són les coses; ara et sembla ésser l’hereu, però encara falta la segona part de la història.-</span></span></span></p> <p><span><span><span>Si, hereu, no es pot trencar així com així el destí de les perones; et penses que deixant anar riu avall el teu germà ja t’has quedat lliure per sempre, però mirà les malvestats que cauen damunt de casa teva. En Pere, furiós, reboté l’orada contra les pedres fins a deixar-la morta, i se n’anà cap el mas,on s’havia quedat tot sol, ple de tenebres i penediments. L’endemà, de Manresa, ple d’angoixa, trobà un home que li digué: - Vine, que et salvaré. En Pere volia deslliurar-se’n, però no podia, fins que quan ja es creia vençut, va demanar ajuda al cel i va succeir com una onada violenta que va fer desaparèixer la negra figura del desconegut. Després regnà una gran calma i en Pere es va trobar a l’entrada d’una cova.</span></span></span></p> <p><span><span><span>D’aquell dia ençà, en Pere habità la cova, i hi va viure molts anys, sacrificant la seva vida a les pregàries i a la mortificació. La fama de santedat d’aquell home s’estengué per tot el rodal i molts el volien a la vora perquè els comuniqués la seva bondat, però ni els monjos del Munt ni els més poderosos de la contrada no aconseguiren mai que en Pere penitent deixés la seva cova ni abandonés aquella vida de solitud. En ella, trobar-hi la pau de l’esperit que tant havia desitjat. Res no tenia, però res no li mancava, llevat del perdó que va esperar fins que va morir, una tarda molt clara, mentre tocaven a oració les campanes del Munt.”</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una segona versió més antiga, la recull Xavier Font (1997) d’Anton Verges i Mirassó (1871), del qual hem pogut consultar el manuscrit. I diu així:</span></span></span></p> <p><span><span><span>Apéndice número 2. Apuntes biográfichs de Pere Costa, penitent de Montseny y de Sant Llorens del Munht (1). Pere Costa nasqué envers lo any 1727 en la parroquia de La Garriga (ó tal vegada en Vallcarca). Fonch fill de Pere y Antonia Colubrans. Essent de cinch anys de edat, y estant ohint missa al costat de la sua piadosa mare en la Iglesia parroquial, una persona cometé una irreverència en aquell lloch sant. La mare de Pere se cregué que la habia comés lo sèu fill; y encesa en zel de la gloria del Senyor li donà tal bufetada que la cara de Pere estigué en sanch. Sentí Pere la natural confusió, veyentse acusat y castigat per la sua mare de una falta que no habia comés. Isqué de la Iglesia per limpiarse de la mòlta sanch que tenia en la cara (sortida segurament del nas), y resolgué no víurer en aquell país ab tal infàmia. Per això buscà luego un amo en una casa de camp distant algunes hores de la sua patria. (Fins aquí lo mateix Pere ho explicava).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Uns cristians piadosos foren los sèus amos, los quals li ensenyaren la doctrina cristiana; y éll s’enamorá tant de Dèu nostre Senyor lugeo que l’conegué, que determinà amaralo y servirlo tant bè com sàpigues.</span></span></span></p> <p><span><span><span>À fi de instruirse millor en lo camí de la virtud, veyentse bo per treballar, aná á llogarse per mosso en lo convent de Montalegre, en qual lloch, ab lo exemple de aquells fervents religiosos, fàcilment pogué desahogar lo sèu fervor. Las prácticas de religió, lo silenci, deixuplina y dejuni de tres dies á la semana, lo feyan semblant á un religiós. Estaba Pere al frente dels treballs materials del monestir, cuidava dels mòlts jornalers que en éll hi habia, y la sua vida penitent nol privava de posarse al cap de la colla y fèr lo jornal com los demés; de modo que los mateixos religiosos y treballadors admiraban cóm podia Pere tenir tantes forsas ab una vida tant mortificada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>No pocas vegadas en la treballada los mateixos jornalers s’burlaren de la sua virtut, y deyan quels privava de ´fèr begudes. Fins lo sèu mateix director espiritual fou á visitarlo un dia en lo sèu cuarto, aconsellant-li que mitigués lo rigor de la sua vida.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pere cregué que aquell consell no era del esperit bo, sino que naixia de un amor Tierno quel’l director li tenia. Per això cregué Pere que era un deber sèu de consultar á Dèu nostre Senyor, per medi de la oració, qual era lo método de vida ab quel’l debia servir.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Eixí de Montalegre, ahont habia ja viscut divuyt anys, y s’dirigí al seminari de Barcelona, ahont fèu exercicis espirituals per alguns dies, y en élls resolgué servir á Dèu nostre Senyor en la soledat de las montanyas, fent vida de penitent. Contaba Pere á las horas la edat de uns trenta quatre anys, y s’ dirigí á Monseny, á las faldas de aquella montanya, cerca de Sant Marsal.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Las lectures y meditacions, sermons y prácticas devotes que habia adquirit en Montalegre donaban aliment á la sua contemplació. La sua mortificació corporal era portentosa, puig asseguran persones dignes de crèdit de aquella montanya haber Pere passat anys enters vivint solament de herbes de la montanya.</span></span></span></p> <p><span><span><span>No li faltaren temptacions del esperit maligne á fi de que deixés aquell método de vida; però de totes triumfá ab lo auxili del Senyor y us del aygua beneyta, á la que tenia en mòlta veneració, puig sempre n’portaba dins una ampolleta.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La fama de santedat que comensá á gosar en aquella comarca, la qual ja no li donava altre nom quel Penitent, l’obligá á buscar altra soledat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Passá llavors á Sant Llorens del Munt. Vivia dins de una cova, coneguda encara en nostres dies ab lo nom de Cova de Pere Penitent; vivia de algunes pocas limosnas, evitava tota concersa ab los del mon, sens esser per això descortès ni grosser. Lo sèu port era modest y humil y la sua conversació amable y sensilla.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Acostumaba baixar á oir missa tots los dies á la capella de La Barata; s’acercaba á la porta y allí aguardaba la hora en que obrian la capella, ahont entrava per practicar las suas devocions. D. Joan Barata, coneixent la virtut de Pere, procurà obrirli la porta de matinet, puig acostumava arribar Pere á la Iglesia antes de dia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Raras vegadas sel’l vejé estar cerca l’fochc en lo rigor del hivern; y si alguna vegada s’escalfá un poquet en la Barata ó casa Torras, etc., ho fèu no sabent cóm eludir las instancias repetidas dels amos de ditas cases. Rebia ab freqüència los sants Sagraments en la Iglesia de Franciscanos recolets de Tarrassa; y en las festas solemnes del any acudia á la iglesia parroquial de Matadepera, assistint á las funcions ab marcada devoció.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Fèu un viatje á Roma per visitar los sepulcres de sant Pere y sant Pau; y portà de allí algunes creus y medalls, que éll deya haber vist com lo Sant Pare las benehia. De ditas imatges donà una á casa Pobla, y altra á D. Joan Barata, lo qual la tenia ab mòlta veneració. Á mes dit senyor Barata conservava un Sant Cristo de llautó que li donà lo mateix Pere al últim de la sua vida, dientli que nol’deixés may. Y lo senyor Barata complí tant fielment, que sempre lo portava sobre.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Lo qui això escriu habia vist dita imatge, que li manifestà lo mateix senyor Barata. La última mestressa de casa Torras tenia los rosaris de Pere, los quals segurament se han perdut; però no se ha perdut lo Sant Cristo de D. Joan Barata: son fill y hereu D. Anton Barata lo guarda com una relíquia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>De regrés del sèu viatje á Roma visqué alguns anys en Monseny, y essent ja de una edat avansada tornà á la montanya de Sant Llorens, vivint exclusivament de las casas Pobla, Barata y Torras.</span></span></span></p> <p><span><span><span>May acceptà dos plats de vianda; un li bastaba, tant si era petit com gran, acabántsel sempre, y no menjant-ne mes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Si algunes vegadas baixà á passar la nit á casa Roure, per poder esser lo endemà més dematí á la iglesia de Matadepera per oir missa y rébrer los sants Sagraments, lo masover de dita casa may pogué aconseguir que Pere passés la nit en un llit ó un jas de palla; li bastaba passarla sobre la dura terra. Pere llavors tenia ja la edat de noranta anys.</span></span></span></p> <p><span><span><span>May modificà lo método de la sua vida, sempre rígida, sempre penitent.</span></span></span></p> <p><span><span><span>D. Joan Barata me referí un dia, que éll mateix habia dit á Pere que no deiba ja fèr mes penitencia, puig era massa vell; y que éll contestà, “que això debia ser un motiu mes per aumentarla, perque li quedava poch temps per fèrne; y que Jesús no habia ensenyat als pecadors altre camí per arribar al cel que lo de la penitencia.”. Se diu que fou afavorit ab algunas revelacions; que pronosticá lo dia de la sua mort, y que antes habia passat per terribles temptacions; ue se li habia presentat lo dimoni en traje de gran senyor; que l’ conegué per las suas suggestions, y que desaparegué ab l’us del’ aygua beneyta. Aixó succeí varias vegadas.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Lo cert es que éll conegué que s’cercaba la sua mort, y sen aná á can Pobla; se posà un poch mal, demanà los sants Sagraments y los rebé ab marcada pietat, y fèu una mort santa, que admirà á tots los circunstants, lo dia 8 de setembre de 1816, á la edat de noranta tres anys.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La gent exclamava: ¡Ha mort un Sant! ¡Ditxós de éll que es en lo cel, etc.! Alguns sacerdots li celebraren un enterro lluhit, per amor de Dèu, en dos dies seguits. Fonch sepultat son cadàver en Matadepera, y lo reverent rector Auter fèu posar un ángel sobre la sua sepultura ab aquesta inscripció: Aquí descansa lo cos de Pere Costa, penitent de la montanya de Monseny – Pere Comas, Pbre.”</span></span></span></p> | 08120-139 | Balma del Penitent | <p><span><span><span><span><span>Un cop consultades les fonts primàries, sembla que aquesta narració l’escriu per primera vegada el prevere Anton Vergès l’any 1871 fruit de les explicacions que li fa el reverent sacerdot que regentava la parròquia de Matadepera i que hauria conegut en persona a en Pere Costa.</span></span></span></span></span></p> | 41.6371700,2.0228500 | 418616 | 4609954 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87534-139.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L’autor, escriu una nota a peu de pàgina amb el següent contingut: “Aquestos apuntes los dech á la amabilitat del reverent sacerdot que tant dignament regenta la parroquia de Matadepera, qual memòria me serà sempre grata per lo apoyo ques’ha dignat prestar á la mia empresa de restauració”. | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||
| 87535 | La cabra i el pastor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-cabra-i-el-pastor | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.448. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. </em>15<em>.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J.; SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 49-50. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p> | XIX | <p><span><span><span><span><span>Narració publicada per Ballbé (1982) i que recull també Suades i Sanz (2000). I que transcrivim tot seguit: </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>“</span></span>Al Dalmau havien tingut un pastor de cal Pere dels Parracs que es deia Magí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una vegada, aquest va observar que el ramat que portava a pasturar a la Baga no menjava, ans s’amagria i que la culpa era d’una cabra negra, amb clapes blanques al cap, sortida ningú no sabia d’on, la qual amb els seus crits esverava el bestiar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ho va dir al seu amo i decidiren que un dia hi anés el Tatus, que era un sagal mig beneitó. Aquell cop la cabra no sortí i les ovelles menjaren a pleret. Al dia següent, quan tornà el Magí, altra vegada la cabra va espantar el bestiar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Com que la cosa es repetí i quan hi anava el Tatus la cabra no sortia i quant hi anava el Magí aquesta feia acte de presència, l’amo va començar a preocupar-se.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Entretant, com que degut a la llei de desamortització els monjos de Sant Llorenç de Munt havien marxat a Lleida i la casa del Dalmau els devia redempcions, l’amo decidí de fer les paus: anar a Lleida a pagar el deute.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Fet això s’acabà la presència de la cabra de color negre amb taques blanques al cap, mai més ni el Tatus ni el Magí toparen amb ella.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quina relació tenia amb els monjos i amb el Magí, no s’ha pogut escatir mai. Però tal com ho hem llegit, ho deixem escrit”.</span></span></span></p> | 08120-140 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac | <p><span><span><span><span><span>Narració on es dona una dada històrica relacionada amb les desamortitzacions de Mendizabal (1836).</span></span></span></span></span></p> | 41.6454900,2.0304800 | 419262 | 4610871 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | També la podeu trobar a Josep Maria FONT (1976). | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||||||
| 87536 | El pastoret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pastoret | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.430-431. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 8.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1972). El llibre de Castellar. Història i vida d’un poble del Vallès i dels seus agregats, Sant Feliu del Racó i les Arenes. Sant Llorenç Savall. </span></span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span><span><span>La primera versió publicada d’aquesta llegenda és de Lluís Vergès i Solà (1972), que Miquel Ballbé (1982) transcriu íntegrament. I diu així:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>“La seva pintoresca llegenda, retornant a l’antigor, és molt simpàtica. Conten que en un mas, avui desaparegut, i situat a la part llevantina de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, hi havia un xicot que tenien com a pastoret i mentre el ramat s’entretenia menjant herbes, ell s’enfilava pels turons perquè hi era molt aficionat. Un dia proposà enfilar-se a la majestuosa Castellassa tot i que ja comprenia que era difícil, car en aquella època es considerava inaccessible. El minyó, animós, amb penes i treballs i vencent totes les dificultats, aconseguí per fi arribar al cim alt i veient-se triomfant, tot i admirant el meravellós panorama que des d’allí podia contemplar, es donà per satisfet. Però en voler davallar comprengué que no era tan fàcil com de moment havia cregut. L’angoixa s’apoderà d’ell i una suor freda envaí el seu cos i es considerà perdut si un voler de Déu no l’ajudava. Caient de genolls a terra, sobre aquell cim tan elevat, implorà a la Verge de les Arenes, de la qual era fervent devot, perquè intercedís per la seva salvació davant del perill de mort en què es trobava pel seu atreviment, i li prometé que si es lliurava de tal perill pagaria per a la capella una campana, el so de la qual se sentiria des de la Castellassa. Seguidament comença a resar amb fervor fins que la son el va vèncer.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Cap a mitja nit el despertà un fort soroll i un tuf com de sofre cremat i sorprès sentí la veu del diable oferint-li la seva protecció. “Només jo – li digué el dimoni – puc salvar-te. Si em dones l’ànima et pujaré les cadenes que el meu company – un altre dimoni – prepara al peu del massís”. El minyó no es va deixar vèncer per la temptació i tot fent el senyal de la creu s’encomanà amb més fervor encara a la Verge de les Arenes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Però el dimoni continuava fent-li oferiments, com posar-li un pont o bé una grossa pila d’herba perquè pogués saltar sense cap perill. Tot fou inútil. El xicot ple de fe confiava en la intercessió de la Verge i la voluntat de Déu. No fent cas del diable es tornà a quedar adormit. El cert és que en despertar novament, es trobà a baix, al peu de la Castellassa sense haver sofert mal de cap mena. Atribuint el fet miraculós de la seva salvació a la bondat de la Verge, conten que pagà la campana promesa i continuà essent d’aquell dia endavant més devot que mai de Nostra Senyora de les Arenes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Del referit succés, explicat per la tradició i comentat pels diferents vells de la rodalia, nosaltres podem donar fer d’haver pogut contemplar entre els exvots que existien dins de la capella de l’ermita un curiós quadre pintat sobre fusta enguixada en el qual es glossava el fet explicat i les següents lletres “ MIRACLE DE NTRA. SRA. DE LES ARENES QUE SUCCEÍ LO ANY 1945”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>També es diu que el minyó, de retorn a casa seva i en passar per davant de l’ermita de les Arenes, exclamà: - Avui, Verge estimada no us duc cap pom de flors, però d’ací a uns dies us portaré dos rams de perpetuïnes que no es marciran mai més.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Recordem també que, en la nostra joventut, quan anàvem al tradicional “Aplec de l’ermita de les Arenes” el dia 8 de setembre de cada any, festivitat de totes les Verges trobades, a l’altar hi havia un campanaret amb una campana i a cada costat un gerret de vidre i flors representant les perpetuïnes...”</span></span></span></span></span></p> | 08120-141 | La Castellassa de can Torres | 41.6362000,2.0276500 | 419015 | 4609842 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Està publicada amb diferents noms; Ballbé (1982) i Vergés (1972) com a “Llegenda del Pastoret”, mentre que FONT i GUILLUÉ (1976) com, “El Pastoret de les Arenes”. | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||||||
| 87537 | Llegenda de l'hostal de la Barata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-lhostal-de-la-barata | <p><span><span><span>AMADES, Joan (1936). <em>Costums i tradicions d’hostals i tavernes</em>. Barcelona. Col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars, pp. 157. Tallers Gràfics Patrici Arnau. Club d’Esports de Muntanya. </span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1983). <em>El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista</em>. El Pot Cooperativa. Sabadell, pp. 305.</span></span></span></p> <p><span><span><span>OLIVA RICÓS, Benet (2016). La història de l’autracista Mossèn Barata, rector de Premià. Sessió d’Estudis Mataronins. Núm. 32, p. 25-28.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J. i SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 64-65. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>La llegenda ha estat transcrita íntegrament del llibre de Jordi Suades i David Sanz (2000). Tot i que Benet Oliva (2016) senyala que aquesta i d’altres llegendes van ser recollides per Joan Amades, l’any 1904, de Moisès Capella i Paloma, vigilant de Terrassa. I diu així:</span></span></span></p> <p><span><span><span>“Segons la tradició, l’hostaler de la Barata vigilava de prop els viatgers que hi anaven, si portaven o no diners i el camí què feien. Tenia relació amb un conjunt de lladres, molts d’ells masovers de cases properes, amb qui es comunicava amb un codi de senyals molt especial, a base de peces de roba esteses als finestrals exteriors de l’hostal. El missatge depenia de la peça de roba que s’estenia, la posició en què es disposava i la finestra que s’obria. Per tal de guanyar-se la confiança dels vianants els deixava armes sense munició. Un dia l’hostaler donà una escopeta sense càrrega a un vianant tot dient-li després de passar el punt perillós la fes tornar per algun traginer. Pel camí, abans d’arribar al punt on es preparava l’emboscada que havien preparat, trobà uns guàrdies, que examinaren l’arma i comprovaren que l’havien enganyat. Sense que el viatger se n’adonés li van carregar l’arma i li comentaren que si veia algun lladre li disparés un tret. Més endavant del camí va sortir un home emmascarat que li demanà els diners a canvi de la vida. Disparà i el matà. Es comprovà que era el masover d’una casa veïna. Amb la seva mort es descobrí el complot de l’Hostal de La Barata.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Per tal de poblar més encontorns, a fi de reduir el bandolerisme, es conta que alguns propietaris dels masos de Matadepera llogaren terres sense cultivar pel sistema de mitgers, és a dir, a parts proporcionals en les collites entre el propietari i el mitger. Es diu que aquest sistema no va resultar ja que els mitgers es convertiren en assaltadors de camins. Aquest fet es descobrí amb la captura d’un bandoler que resultà ser el mitger del Gabí, després d’aquest fet també es descobriren els plans de l’hostaler de La Barata”.</span></span></span></p> | 08120-142 | La Barata (Carretera de Terrassa a Talamanca, PK. 9) | <p><span><span><span>Sorprèn aquesta llegenda perquè en el paratge on s’alça La Barata, en altres temps, al peu del Camí Ral de Barcelona a Manresa, al punt d’arrencada del tram que mena de Matadepera a Sant Jaume de Vall, va fer que els seus propietaris, pagesos de remença construïssin un hostal. Ells mateixos van ser víctimes d’assalts per part de bandolers que actuaven en aquesta zona. Estan documentats dos intents de segrest dels fills de la casa. Un d’ells, de l’octubre de 1615 on la banda dels Avinyonesos segrestà l’hereu, tot i que per sort aconseguí fugir. El segon es va produir el mes de gener de 1613 pel bandoler Sastre Domingo. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Per altra banda s’han pogut documentar durant un període de cent anys, entre el 1542 i el 1645 un total de setze batlles de La Barata, època que coincideix amb l’etapa més forta del bandolerisme.</span></span></span></p> | 41.6410900,1.9912500 | 415989 | 4610420 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87537-142.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||||
| 87538 | Marieta, la cega | https://patrimonicultural.diba.cat/element/marieta-la-cega | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.434-435. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. </em>31-32<em>.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Versió íntegrament transcrita del llibre de Miquel Ballbé (1982)que signa en Francesc Vila i Plana. Diu així:</span></span></span></p> <p><span><span><span>“ Els primers ermitans que hi hagué a Sant Llorenç del Munt, eren un matrimoni madur, amb fills joves, que anaren envellint als quatre vents de la Mola. Ella es deia Marieta. Tenia un profund sentiment religiós – els homes potser no tant-. Així és que totes les festes de precepte, si més no quan de forma ocasional se celebrava el Sant Sacrifici al Munt, ella emprenia el camí de Matadepera, per anar a missa a l’església de Sant Joan i tornar a pujar a Sant Llorenç ben d’hora encara, per feinejar pels homes de casa que l’esperaven</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquest és un camí llarg i trencat. Cal emprar-hi no menys d’una hora per baixar i un poc més per la pujada. Transcorre per cingles i canals. Era llavors, i és avui encara solitari, i en certa manera perillós, però això la Marieta no ho havia sospesat mai.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La Marieta quan era jove tenia una bonica cabellera rossa recollida en un “monyo” molt polit, u uns ulls que semblaven el mateix cel; el cel dels dies clars, dels dies bons i serens que per ella ho eren sempre, molt a desgrat de les maltempsades i boires que visitaven molt sovint el cim de la Mola. La Marieta tenia uns ulls blaus i bonics, lluminosos, com negats de la gran amplitud del paisatge que veia cada dia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I un any darrera l’altre, ella va fer la vida a Sant Llorenç de Munt, feinera i ordenada, contenta de veure créixer i també marxar cap a altres espais la seva fillada, en cerca de nous destins que al Munt els eren limitats.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Passaven els anys i cada festa la Marieta s’anava quedant sola en la solitud de La Mola. Tant és així que el seu marit, que no ho volia fer, no podia acompanyar-la moltes vegades. Passava molt de temps i els cabells rossos de la marieta es tornaren blancs. I els ulls, aquells ulls blaus de la Marieta, seguien essent blaus, lluminosos per fora, però s’anaven apagant per dins.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un dia ho va endevinar com un presagi. Feia sol. Aquell solet de l’hivern que descansa encara avui com una benedicció a l’era de La Mola. Feia sol i un dia clar, i a la Marieta, no obstant això, se li esborrava gairebé la visió de les muntanyes properes: del Montcau, del Puig de la Creu, de les Pedritxes i Castellar i Sant Llorenç Savall. A la tarda d’aquell dia, la Marieta ja hi veia molt poc, ni el Cavall Bernat tan sols. Ni gairebé la posta de sol, rogenca damunt de Montserrat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La Marieta no va dir res. Ella coneixia tots els topants de la casa, totes les raconades dels camins, i encara tarda havia anat a tallar llenya vora la font del Saüc.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I varen passar els dies d’aquella setmana sense que l’ermità, el seu marit, s’adonés de la manca de visió en què havia caigut la Marieta. Ella trescava, feinera com sempre, i ni un sol moment no va topar enlloc, no va dubtar o no va esguerrar cap feina o cap camí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja era impossible de veure res, com si la boira se li hagués anat estenent davant del seu pas, precisament quan els dies eren més clars.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Va arribar el diumenge i la Marieta, que mai no havia faltat a la missa de Matadepera, va dubtar tota la nit de si podria emprendre el camí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan sortia dejorn portava un fanalet d’oli perquè d’anada encara era fosc. Es va llevar més d’hora que de costum i va entrar a l’església del Munt. Sabia on era aquella imatge de Sant Llorenç que ella mimava i atenia, que vestia i espolsava perquè fes el goig que es mereixia. S’hi va acostar tan a prop que es va esgarrifar perquè preveia que sentia el seu alè. Potser el Sant estava callat, però la Marieta comprengué que li deia que havia d’ajudar-la pel camí. I la Marieta va anar com sempre a Matadepera a la missa primera. Va sortir del Munt una matinada freda i estelada, sense el fanal, que de res no li serviria, i va anar fent el camí pas a pas per can Pobla, pel Cavall Bernat fins a la vila de Matadepera. Ella no hi veia, però s’adonava de cada racó, de cada tombant, de cara arbre que coneixia i estimava. Li semblava a cada moment sentir la salutació cordial de les roques, de les alzines i els pins, de les herbes i de les flors. I així va arribar a la seva missa sense entrebanc i va tornar pel mateix camí sense que ningú no s’hagués adonat de la seva ceguera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La Marieta era vella ja, però va viure encara molts anys i mai no va faltar a la missa de l’església de Sant Joan. Al cap de poc temps fou inevitable que la gent, i primer el seu marit, s’adonessin de la desgràcia que l’afligia. Ella també per prudència, per la prudència que li exigien els seus, va agafar un bastó amb què ajudava no certament la seva ceguesa sinó el seu pas que s’anava fent insegur per mor dels anys.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un diumenge de gran nevada, de bon matí pujava a la Mola un vell amic meu. A les envistes del Cavall Bernat va endevinar, més que sentir, les petjades de Marieta, cega, damunt de la flonjor de la neu. Els camins estaven esborrats per al qui hi veia amb els sentits, però no per a ella que hi veia amb la llum de la seva ànima tan vinculada a la muntanya i al seu Sant màrtir que la protegeix.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Avui aquell vell amic fa companyia a la Marieta, la cega. Tots dos deuen trobar-se a l’aixopluc del cel damunt de la muntanya que tan havien estimat. Com ell me la va explicar jo us conto aquesta història. Descansin en pau”.</span></span></span></p> | 08120-143 | La Mola - Sant Llorenç de Munt | 41.6411500,2.0182000 | 418234 | 4610400 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87538-143.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||||
| 87539 | Un pescador de canya a Santa Agnès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/un-pescador-de-canya-a-santa-agnes | <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.449. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. </em>23<em>.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J.i SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 90. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Versió transcrita de Ballbé (1982); però que també recullen Jordi Suades i David Sanz (2000) i Josep M. Font (1976): “Segons conta la llegenda, un pare i un fill, de casa molt humil de la vila de Sant Llorenç Savall, no tenint res per a menjar els propers dies de la Festa Major i per aconseguir-ne prengueren una llarga canya i encaminaren els seus passos a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, on pels voltants de la cova de Santa Agnès, hi havia, pasturant, un ramat d’ovelles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El pare va situar-se al damunt d’una gran pedra que ressortia de la cova i amb la canya simulava que pescava com si realment estigués en el mar. El seu fill restà a baix en el fondal prop de les ovelles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El pastor del ramat, esguardant a l’atzar, va veure’l i pensà que aquell pobre home devia estar tocat de l’ala. Quan estava molt a prop d’ell amb veu de mofa li digué: company, esteu segur que picaran? L’home contestà: - si no piquen ara, picaran més tard!</span></span></span></p> <p><span><span><span>Havia passat una bona estona quan el pescador, adreçant-se al pastor, que no deixava de contemplar-lo, fent un crit li digué: - ara, han picat ! – Apressadament llançà la canya i desaparegué d’aquell lloc.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En fosquejar, el pastor i el seu ramat van fer cap a la cova dels Òbits i com, de costum, el pastor recomptà les seves ovelles i molt sorprès, s’adonà que li’n mancaven dues.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Llavors, el bon pastor, recordà aquell original pescador de canya i pensà, amb tota seguretat, vàlid de boig no en tenia res.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I d’aquella casa humil, de la vila de Sant Llorenç Savall, que no tenien res per a menjar els propers dies de la Festa Major, quan aquesta va arribar, en sortia de la casa una flaire de carn a la brasa...”.</span></span></span></p> | 08120-144 | Ermita de Santa Agnès | 41.6508496,2.0272756 | 419002 | 4611469 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87539-144.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||||
| 87543 | Festes de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festes-de-sant-sebastia | <p><span><span><span>BUSQUETS, Xavier (2019). Les festes de Sant Sebastià de Matadepera: la plantada del pi; dins Inventari del Patrimoni Immaterial del Vallès; <a href='http://immaterialvalles.cat/node/4437'>http://immaterialvalles.cat/node/4437</a> [consulta realitzada el 22 de gener de 2021].</span></span></span></p> | XVIII-XXI | <p><span><span><span><span><span>Les Festes de Sant Sebastià estan dedicades al co-patró de la vila, que celebra el seu <em>dies natalis</em> el 20 de gener, i és la Festa Major d’hivern. Però els preparatius comencen el dia de Sant Esteve (26 de desembre), que és quan se selecciona un pi, protagonista principal de la festa des de 1975. Posteriorment aquest pi serà portat a pes fins la plaça del Baldiró on es plantarà i serà l’eix de les principals activitats de la festa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El segon cap de setmana de gener es dona el tret de sortida amb la plantada infantil. On els nens i nenes portaran el seu propi pi que també es plantarà a la plaça de Can Baldiró. Després s’inicia una marxa de torxes i un correfoc en direcció a la Riera de Les Arenes per encendre dues grans fogueres. No hi ha festa sense àpat i aquest és un bon moment per trobar-se la comunitat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El dissabte al matí els infants són els protagonistes amb un concurs de grimpaires menors de 10 anys, que ho fan de la mateixa manera que ho fan els adults i obtenen el mateix premi: un pernil per aquell que hi pugi el més ràpid. És un bon sistema d’integrar a la festa els futurs portadors de la tradició.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El punt culminant comença el vespre de dissabte quan tothom es dona cita al bosc de la pedrera de l’Angelet. Primer cal agafar forces amb un sopar al voltant del foc. A les 10 del vespre, després del tercer avís, és el moment reservat per començar la baixada d’un quilòmetre i mig i que durarà un parell d’hores.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La destinació final del pi és a la plaça de Cal Baldiró, on l’espera una munió de gent i la melodia del pi, creada especialment per aquest moment. L’arribada representa el punt culminat de la nit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Pel matí del diumenge es pela el pi per facilitar-ne la grimpada. A migdia té lloc la plantada a mà, un dels moments més simbòlics de les festes. A la tarda es duu a terme l’obertura de la mostra gastronòmica “Tastets”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>No és fins el cap de setmana següent que es fa el concurs de grimpaires. A tall d’exhibició i reconeixement, els primers grimpaires són els deu millor classificats del concurs de grimpaires de nens i nenes, els quals tindran l’oportunitat d’enfrontar-se a l’arbre dels adults, d’uns 20 metres de llargària. El concurs es divideix en tres categories: de 10 a 15 anys, femení i masculí. Els guanyadors seran aquells que arribin en el menor temps possible al pernil que hi ha penjat a la copa del pi. El concurs finalitza amb el caldo de Sant Sebastià i menuts de porc. A la nit se celebra el sopar i el ball de Sant Sebastià. També s’habilita un espai per a una sessió musical per als més joves.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El diumenge més proper al 20 de gener es fa l’Ofici dedicat al co-patró sant Sebastià, amb la posterior cercavila, ball de gegants, ball de l’arbre, ball del tortell i sardanes. Tant el ball de l'arbre</span></span><a href='http://dansesvives.cat/?q=node/4371'><span><span><span><span> </span></span></span></span></a><span><span>com el ball del tortell</span></span><span><span> són danses que es ballaven tradicionalment al municipi de Matadepera en el context de les Festes de Sant Sebastià.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’endemà de les festes, es talla el pi en rodanxes. La Germandat convida una persona a tallar-lo, membre de la Germandat o no, per retre-li homenatge. El públic que hi ha a la plaça es pot quedar una rodanxa del pi com a record. Antigament se cedia la fusta al membre de la Germandat que havia passat més penúries durant l’any, oferint-la com a llenya per escalfar la llar. </span></span></span></span></span></p> | 08120-145 | Matadepera | <p><span><span><span><span><span>La relació entre Sant Sebastià i Matadepera s’iniciaria el 3 d’abril de l’any 1661, quan els amos de les cases de pagès decideixen que es declari co-patró, al costat de Sant Joan. El poble li va fer un vot de fidelitat, amb la intenció que els lliurés de futures pestes i contagis.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Ja en el segle XIX, a Matadepera, hi trobem dues Germandats: la de sant Sebastià i la de Sant Roc. Tant un com l’altre sants eren protectors de malures i pestes. L’any 1897 decideixen fusionar-se en el que es coneixeria com a Germandat de Sant Isidre, patró dels pagesos. La festa de Sant Isidre se celebrava el 15 de maig, amb la plantada d’un pi al bell mig de la plaça. Tot i que a la web de la Germandat se’ns diu, sense citar la font, que hi havia hagut un antic precedent, possiblement davant l’església antiga de Sant Joan.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Però la Germandat de Sant Sebastià es recupera el 6 de maig de l’any 1900 i la festa del 20 de gener, amb ofici solemne amb orquestra, cercavila i ball de tarda i de nit. Sembla ser que la Germandat de Sant Isidre va continuar fent la festa de l’arbre de maig fins que va desaparèixer.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Amb els alts i baixos propis de cada episodi sembla que la proximitat amb els 75 aniversari de la refundació i les voluntats del Florenci Sellarés i Sala, president de l’entitat durant la dècada dels 50, es va fer un esforç col·lectiu per impulsar la festa, amb molts més actes i incorporant ‘hi la plantada del pi.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al llarg dels anys si han anat afegint elements, com els Tastes, la recuperació el ball de l’arbre. També ha sofert modificacions, algunes transitòries, d’altres si han quedat per la seva bona acollida. Però es va consolidant un nucli on es pot trobar l’essència que vol rememorar un passant, present i futur col·lectiu.</span></span></span></span></span></p> | 41.5990400,2.0268900 | 418905 | 4605717 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87543-0020646mb.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87543-0029625mb.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87543-0032617mb.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87543-0022754mb.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87543-0027533mb.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87543-0029784mb.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2021-07-12 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El video de presentació és una producció de l'Inventari del Patrimoni Immaterial del Vallès. A la seva fitxa podeu trobar la informació ampliada. | 98|94 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||
| 87549 | Goigs a Nostra Senyora de Montserrat que es canten a la capella Badia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-nostra-senyora-de-montserrat-que-es-canten-a-la-capella-badia | <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÈ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història. </em>Volum II, Sant Llorenç del Munt. Ajuntament de Matadepera – Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='ES'><span>FONT, Xavier (1997). <em>Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera</em>. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). </span></span><em>Matadepera. Patrimoni cultural.</em> Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></p> | XXI | Publicats i vigents | <p><span><span><span>Goigs de Ntra. Sra. De Montserrat, en motiu dels 75 anys de la seva construcció, el 14 de maig de 2011, coincidint amb la inauguració de la sagristia, segons projecte de Francesc Badia, nét del fundador.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’edició, és bicromada, en paper Conqueror, editat pels Amics dels Goigs en una edició limitada a 450 exemplars (núm. 149). Caixa amb orla geomètrica composta per dues línies de color groguenc. A la part superior, dibuix de la Mare de Déu de Montserrat. Als seus peus, a mà esquerra, la Capella Badia amb dos xipressos. A mà dreta, l’escut de Matadepera emmarcat per varis pins. Al centre una rosa amb la data 27 d’abril. A la part inferior, a mà esquerra la col·laboració dels “Amics dels Goigs”. A mà dreta el segell de la impremta Castellargraf, S.L. / Puig de la Creu, 3 / 08211 Castellar del Vallès. Al centre el següent text: “AMICS DELS GOIGS, carrer Comte Borrel, 307, 2n – 08029 Barcelona – Tel. 93 321 64 51 / 14 de maig 2011. Edició de 450 exemplars en paper Conqueror, que editem els AMICS DELS GOIGS, / amb motiu dels 75 anys de la inauguració de la Capella Badia de Matadepera. / AMICS DELS GOIGS. Tercera etapa. Núm. 149.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la part posterior del full, hi ha el recull històric. Signat amb les inicials A.M.D.G.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Text disposat en tres columnes, essent la central la més curta. Partitura inferior amb l’entrada i tornada. Lletra de Mn. Climent Forner. Música de Joan Casals i Dibuix de J. Torras Viver.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La transcripció sencera del goig, diu així:</span></span></span></p> <p><span><span><span>(primera columna) Puix el temps us convertia / en Mestressa de can Prat: / Acolliu-nos, oh Maria, / sota el nom de Montserrat. //</span></span></span></p> <p><span><span><span>Minicor de Catalunya / amb batecs d’amor sublims, / vostra estança no és pas llunya / del reialme dels bells cims / d’on la imatge baixaria / per fer-nos més costat...//</span></span></span></p> <p><span><span><span>És petita la capella / que ens acull com una llar; // de tan bella ens meravella, / niu de fe com és, i d’art. / Aquell foc que s’hi encenia / no serà mai apagat...//</span></span></span></p> <p><span><span><span>Déu nos do pau beneïda / contra els temps de mal record / de la guerra fratricida / que se sembrava arreu la mort. / Nostre pare, que al cel sia, / n’és un màrtir molt honrat...//</span></span></span></p> <p><span><span><span>Dins aquesta cambra santa / el silenci és cant de cants / que vers Déu els cors imanta / amb ressons gregorians; / virolais d’escolania / els murals n’han impregnat... //</span></span></span></p> <p><span><span><span>(segona columna) Sants abats i sants preveres / bona petja hi van deixar, / renovades primaveres / que han omplert de flors l’altar. / L’oratori s’enriquia / amb la seva santedat...//</span></span></span></p> <p><span><span><span>Rosa enmig del bosc que es bada / i ho perfuma tot de pau. / Niu on troba l’ocellada / el recer què més li plau. / Tot el barri s’hi congria, / el gran barri de can Prat...//</span></span></span></p> <p><span><span><span>Si Jesús allà al cenacle / els Apòstols acollí, / ara ens crida el seu oracle / al convit del pa i del vi. / Oh quin goig l’Eucaristia / que obre el cel de bat a bat!...//</span></span></span></p> <p><span><span><span>Escoltada la Paraula / i rebut el cos de Crist, / cal que el pa de l’altra taula, / en un món injust i trist, / compartim amb alegria / amb el pobre afamegat...//</span></span></span></p> <p><span><span><span>(tercera columna) Si Abraham sota l’alzina / de Mambré el poble aplegà, / som l’Església que camina, / travessant l’erm català, / vers la Pàtria amb coratgia, / fe, esperança i caritat.//</span></span></span></p> <p><span><span><span>Catalunya, pàtria nostra, / de Maria és el jardí, /amb ermites com a mostra / del Roser que hi va florir. / Quina flaire que expandia / ben arreu del Principal!...</span></span></span></p> <p><span><span><span>Feu-la lliure i sobirana, / superat el fat advers; / és el que avui us demana / com més s’obre a l’univers. / Que el bell somni que somnia / sigui ja realitat!...//</span></span></span></p> <p><span><span><span>Dels Badia i dels Tobella, / que el cognom conserven viu, / des d’aquesta humil capella / la família beneïu. / La nissaga que hi haixia, / patria i fe sempre ha heretat...//</span></span></span></p> <p><span><span><span>De can Prat la rodalia / amb quin goig us ha lloat!: / Acolli-nos oh Maria, / sota el nom de Montserrat.//</span></span></span></p> | 08120-151 | Carrer de Francesc Badia, 1 | <p><span><span><span><span><span>La capella està situada al costat de la casa. Primer es va construir la casa, pels volts de l’any 1935 per encàrrec de Francesc de Paula Badia i Tobella a l’arquitecte Marcel·lí Padró i el paleta de Matadepera, Josep Vall i Pi. La decoració interior és obra dels escolapis Josep Franquesa i Miquel Altisent. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es va inaugurar el 10 de maig de 1936, i fou beneïda per l’abat de Montserrat, Antoni Maria Marcet, actuant de mestre de cerimònies el pare Adalbert Maria Franquesa. Hi va assistir el cor<em> Scola Cantorum</em> de Terrassa. Va ser profanada i saquejada el 24 de juliol de 1936 i el seu propietari detingut i executat en una cuneta de la carretera. Després de la guerra es va reconstruir i Ricard Marlet la va decorar. El pare Gassó va pintar-hi sant Francesc de Paula, patró del fundador.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. </span></span></span></span></span></p> | 41.6078600,2.0178900 | 418166 | 4606705 | 2011 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87549-goigs-a-la-mare-de-deu-de-montserrat-capella-badiamatadepera-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Autor lletra: Mn. Climent Forner; Autor de la música: Joan Casals; autor del dibuix: J. Torras Viver | 98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||
| 87557 | Tortell de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tortell-de-sant-sebastia | XX-XXI | <p><span><span><span><span><span>El tortell de Sant Sebastià és un producte de rebosteria típic de Matadepera que es fa tot l’any, però pren especial importància duran les festes de Sant Sebastià (gener). És un tortell rodó, amb forat al mig farcit de massapà.</span></span></span></span></span></p> | 08120-156 | Matadepera | 41.5994900,2.0270500 | 418919 | 4605767 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87557-p1450061.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87557-p1450051.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Per les festes de Sant Sebastià, la Germandat obsequia amb un tortell als seus socis i sòcies. Pels celíacs se’n preparen sense gluten. | 98 | 60 | 4.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||||
| 87559 | Pedrera de l’Angelet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedrera-de-langelet | <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1988). Pagesos i menestrals. Monografies Vallesanes, 9. Terrassa. Editorial Égara.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT, Xavier (1997). <em>Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera</em>. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). <em>Matadepera. Patrimoni cultural</em>. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></p> | XX | Pedrera en desús.El turó està sotmès a una gran pressió urbanística. Al costat esquerre mateix de la pedrera hi ha varies edificacions, així com al capdamunt, fora de la franja de protecció. | <p><span><span><span>La pedrera de l’Angelet coneguda també com la pedrera de Can Prat, està situada al sector de llevant del turó de Calderols, delimitada pel torrent del Salt. S’hi accedeix fàcilment un cop arribats al final del carrer de de Gaietà Vallès. Només entrar per la pista forestal, l’antiga explotació queda situada a mà esquerra.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Es tracta d’una explotació a cel obert d’extracció de pedra calcària bàsicament emprada en la construcció de calç. Actualment en desús, l’accés està barrat per una cadena i més endavant per un barri, coincidint amb la zona més perillosa per possibles despreniments.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un cop passada la cadena, a mà esquerra mateix, entre mig de bardisses s’observa una portella de fusta força malmesa per la intempèrie. L’obertura mesura 1’50 m d’alçada per 1 metre d’amplada. És la barraca dels picapedrers. Més aviat, es tracta d’una cova excavada a la roca emprada per a guardar-hi les eines i l’àpat i probablement per resguardar-s’hi de la pluja. La façana, actualment dissimulada per l’heura, està paredada amb totxo. Una biga de de formigó fa funció de llinda, amb un rengle de totxanes al damunt.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior presenta una planta irregular de 5 metres de fondària per 2’40 metres d’amplada màxima. Tant les parets com el sostre presenten les traces de la piqueta o l’escoda.</span></span></span></p> | 08120-158 | Bosc de la Pedrera de l’Angelet, al final del carrer de Gaietà Vallès (Can Prat). | 41.6102500,2.0210700 | 418434 | 4606967 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87559-dsc7725.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87559-p1440878.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87559-p1440882.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87559-p1440883.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Cada any, en el bosc immediat als voltants de la Pedrera de l’Angelet, és on s’escull i es talla el pi de Sant Sebastià. La Germandat de Sant Sebastià organitza un sopar de germanor al voltant d’una o varies fogueres, on s’hi cremen les branques que s’han anat traient al pi que haurà de servir pel concurs de grimpada. El llançament de tres coets dona l’inici als presents per carregar el pi a les espatlles i baixar-lo fins a la plaça de Cal Baldiró al mig del poble. Els homes, i actualment també les dones baixen pels següents carrers: Gaietà Vallès, Sant Miquel, Jaume Español, Plaça de Sant Jordi, Sant Llorenç, Sant Joan, Ctra. De Terrassa, Sant Isidre i Plaça de Cal Baldiró. | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||||
| 87561 | Forn de calç 1 del Torrent del Salt o dels Abeuradors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-1-del-torrent-del-salt-o-dels-abeuradors | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1988). Matadepera. Pagesos i Menestrals. Ronda Vallesana, 9. Terrassa. Editorial Ègara.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier (1997). <em>Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera</em>. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). <em>Matadepera. Patrimoni cultural</em>. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XIX | La vegetació l’està malmetent. Al seu interior hi ha deixalles varies. | <p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat en un marge a mà dreta del torrent. </span></span>Un cop arribats al final del carrer de de Gaietà Vallès, entrar per la pista forestal que transcorre pel vessant dret del Torrent del Salt, anomenat també dels Abeuradors. Travessa el bosc de l’Angelet després de deixar enrere una pedrera de roca calcària. Tres cents metres més endavant, després d’un canvi de rasant, a mà dreta hi ha una petita esplanada amb unes tanques de protecció que protegeixen als excursionistes de caure al seu interior; </span></span></span></p> <p><span><span><span>El forn <span><span>se situa al dessota mateix. L’olla està excavada en el marge i és de planta circular (mesura 5’5 m de diàmetre i 5 m d’alçada). Presenta el característic bombament central sense restes de rubefacció a les parets i sense coronament de pedra.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La façana, que mesura 3 m d’alçada (conservada), està actualment coberta per heura i bardissa i no presenta contraforts murats, o en tot cas no són visibles i estan recoberts per la terra del mateix marge.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina està orientada al sud. No està obrada i presenta un eixamplament resultat de petits despreniments degut a la manca de manteniment. No té passadís d’accés. Tant l’alçada com l’amplada actual mesuren 1’50 metres.</span></span></span></span></span></p> | 08120-159 | Torrent del Salt | <p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p> | 41.6123100,2.0215100 | 418473 | 4607195 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87561-dsc7730.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87561-dsc7732.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87561-dsc7734.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87561-dsc7740.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | No s’ha realitzat cap intervenció arqueològica ni de consolidació però sí una tanqueta de protecció a nivell de la corona. És un element patrimonial molt interessant ja que es preserva el descarregador i amb una important plaça de maniobra. A mà dreta mateix formant part del mateix conjunt hi ha un segon forn, de dimensions més reduïdes. | 98|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 87563 | Forn de calç 2 del Torrent del Salt o dels Abeuradors. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-2-del-torrent-del-salt-o-dels-abeuradors | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1988). Matadepera. Pagesos i Menestrals. Ronda Vallesana, 9. Terrassa. Editorial Ègara.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p>FONT, Xavier (1997). <em>Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera</em>. Ajuntament de Matadepera.</p> <p>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). <em>Matadepera. Patrimoni cultural</em>. Ajuntament de Matadepera.</p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XIX | Boca colgada i danys patits per la vegetació. | <p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat en un marge a mà dreta del torrent. </span></span>Un cop arribats al final del carrer de de Gaietà Vallès, entrar per la pista forestal que transcorre pel vessant dret del Torrent del Salt, anomenat també dels Abeuradors. Travessa el bosc de l’Angelet després de deixar enrere una pedrera de roca calcària. Tres cents metres més endavant, després d’un canvi de rasant, a mà dreta hi ha una petita esplanada amb unes tanques de protecció de fusta. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El forn <span><span>se situa al dessota mateix. L’olla està excavada en el marge, i és de planta circular , sense bombament central (mesura 3’5 m de diàmetre i 5 m d’alçada). La vegetació impedeix observar si conserva coronament de pedra.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La façana, que mesura 3 m d’alçada (conservada), està actualment coberta per heura i bardissa i no presenta contraforts murats, o en tot cas no són visibles i estan recoberts per la terra del mateix marge.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina està orientada al sud. No està obrada i gairebé està colgada per la mateixa terra i fullaraca que va caient del mateix marge. No té passadís d’accés. </span></span></span></span></span></p> | 08120-160 | Torrent del Salt | <p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p> | 41.6123200,2.0215800 | 418479 | 4607196 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87563-dsc7739.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87563-dsc7737.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87563-dsc7742.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | No s’ha realitzat cap intervenció arqueològica ni de consolidació però sí una tanqueta de protecció a nivell de la corona. És un element patrimonial molt interessant ja que es preserva el descarregador i amb una important plaça de maniobra. A mà esquerra mateix formant part del mateix conjunt hi ha un segon forn, més gran. | 98|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 87616 | Forn de calç 1 del carrer de la Pedrera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-1-del-carrer-de-la-pedrera | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1988). Matadepera. Pagesos i Menestrals. Ronda Vallesana, 9. Terrassa. Editorial Ègara.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XIX | La vegetació l’està malmetent. Al seu interior hi creix una alzina. En moment de la seva documentació es va haver de desbrossar el seu interior i perímetre, ja que quedava amagat per la vegetació. Corre perill de destrucció per l'edificabilitat del sòl. | <p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat en el marge, entre els carrers de Marc Comerma i el carrer de la Pedrera. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El seu accés es pot fer de dues maneres. Entrant per aquest darrer, un cop s’acaba l’asfalt, a mà dreta, en el marge hi ha el que sembla un camí obert per una excavadora (que coincideix en part amb l’antic carregador). Accedint-hi des d’aquí s’ha d’anar guaitant al costat esquerra perquè ben aviat es veu la part superior de l’olla. Si l’accés es fa pel carrer de la Pedrera, un cop s’acaba l’asfalt, una dotzena de metres més endavant, a mà dreta.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’olla està excavada en el marge i és de planta circular (mesura 4 m de diàmetre i 3 m d’alçada actual). No s’observen restes de rubefacció a les parets i no conserva el coronament de pedra. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Una part de la façana s’ha enfonsat, i la boca o no es conserva o està colgada per la terra del propi marge. No s’observen restes de cap passadís d’accés. No presenta contraforts murats. </span></span><span><span>La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina estava orientada al sud-oest. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>No s’ha realitzat cap intervenció arqueològica ni de consolidació. A mà esquerra mateix formant part del mateix conjunt hi ha un segon forn.</span></span></span></p> | 08120-163 | Carrer de la Pedrera, s/n | <p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p> | 41.6090400,2.0166400 | 418063 | 4606837 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87616-dsc7809.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87616-dsc7811.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87616-dsc7814.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest conjunt s’ha pogut localitzar gràcies al senyor Oriol Badia. | 98|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 87617 | Forn de calç 2 del carrer de la Pedrera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-2-del-carrer-de-la-pedrera | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1988). Matadepera. Pagesos i Menestrals. Ronda Vallesana, 9. Terrassa. Editorial Ègara.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XIX | Al seu damunt s’hi ha desplomat un pi de grans dimensions que impedeix el seu accés. S’observen branques tallades que s’han col•locat a tot el seu perímetre i la vegetació l’està engolint.Corre perill de destrucció per l’edificabilitat del sòl. | <p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat en el marge, per dessota el carregador, entre els carrers de Marc Comerma i el carrer de la Pedrera. El seu accés s’ha de fer pel carrer de la Pedrera. Un cop s’acaba l’asfalt, una dotzena de metres més endavant, a mà dreta, s’observa un pi mort i tota la brancada tallada al seu voltant. Al dessota es localitza el forn, que sembla conservar-se en bon estat. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’olla està excavada en el marge i és de planta circular (d’uns 4 metres de diàmetre). La brancada impedeix aproximar-se per mesurar-ne l’alçada interior.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina està orientada al sud-oest i sembla que hi podria haver un passadís d’accés però és totalment inaccessible. </span></span></span></span></span></p> | 08120-164 | Carrer de la Pedrera, s/n | <p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p> | 41.6093100,2.0164200 | 418045 | 4606867 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87617-p1450073.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87617-p1450072.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87617-p1450069.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | No s’ha realitzat cap intervenció arqueològica ni de consolidació. Tot just una desena de metres a mà dreta mateix formant part del mateix conjunt hi ha un segon forn i a l’altre banda del camí o carrer, a tocar del torrent de la Font de Querol hi ha una pedrera a cel obert d’obtenció de pedra calcària, en desús (ben visible a l’ortofoto consultable a l’Institut Geogràfic i Geològic de Catalunya de l’any 1956) a la qual s’hi accedia per l’interior de la Riera de les Arenes i entrant a mà dreta pel Torrent de la Font de Querol.Aquest conjunt s’ha pogut localitzar gràcies al senyor Oriol Badia. | 98|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 87618 | Rellotge de sol de Can Solà del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-sola-del-pla | <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BALLBÈ i BOADA, Miquel (1985). <em>Masos i pairalies de Matadepera</em>. Terrassa: Caixa d'Estalvis de Terrassa.</span></span></span></span></span></p> <p>FERRANDO, Antonio. (1987) <em>El Monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions</em>. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</p> <p>FONT, Xavier (1997). <em>Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera</em>. Ajuntament de Matadepera.</p> <p> </p> | XX | Al damunt del gnòmon i de la sanefa de cordó superior del quadrant hi ha restes de morter. | <p><span><span><span>Rellotge de sol situat per dessota mateix del carener de la façana orientada al sud-oest de Can Solà del Pla. Es tracta d’un plafó de rajols ceràmics policromats obrats a La Bisbal (L’Empordà). Les rajoles estan col·locades en sèries de 6 x 7, i emmarcades per una sanefa de cordó molt prima de color verd. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El dibuix representa un paisatge bucòlic d’un pastor tocant el flabiol. Està assegut al terra, amb l’esquena recolzada en un arbre. Va vestit tradicionalment, amb la barretina, la samarra, el pantaló de vellut amb els escalfadors de borreguet per damunt i les espardenyes de color negre.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la part superior, ben centrat, l’astre solar, antropomorf (visatge de dona somrient). Per sobre d’ell, la data de 1310 que correspon a la primera data localitzada a l’Speculum de Sant Llorenç del Munt, on es parla d’aquest mas. A cada escaire superior uns núvols de color blau. Els seus raigs solars s’irradien en forma de línies horàries fins arribar a una filigrana daurada i verda. Aquesta té forma de semicercle. Al seu interior s’hi ha dibuixat les hores, representades per xifres romanes que van de les VI del matí a les XIX del vespre. Al dessota de cada hora, hi ha un cercle de color groc. A excepció del que es correspon amb les VI del matí les XIX de la tarda, on el groc es manté uniform, als altres cercles s’hi ha dibuixat els dotze signes del zodíac. Al dessota de les arrels del pi situat a la dreta hi ha les inicials “CD” entrellaçades, la signatura “Diaz -Costa” i el lloc de procedència dels rajols ceràmics “La Bisbal”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El gnòmon és de vareta, situat al bell mig de la cara de l’astre, per sobre mateix del nas (coincidint amb la junta de quatre rajols que representen la cara antropomorfa. </span></span></span></p> | 08120-165 | Carrer de Can Solà del Pla, 7 | <p><span><span><span><span><span>Diversos autors consideren com a denominació antiga d’aquesta masia la de Mas Pla, de la que en trobem referències en documents de l’Speculo del Monestir de Sant Llorenç del Munt, datats al segle XIV: “Acte en el qual fra Pere, abat de Sant Llorenç del Munt, de consell del seu convent, dedueix i relleva Bn. Garriga de l’agrer de tasca i delme a què és obligat l’honor que té en la parròquia de Sant Joan de Matadepera, en el lloc dit Asclaperol. Termena a sol ixent amb l’aragall. A migjorn, amb la Coma de Mur i part amb la tinença del Mas de Torre. A ponent amb l’honor del mas del Plano i part amb tinença del mas Triador (...) núm 74” (Ferrando, 1987).</span></span></span></span></span></p> | 41.6149100,2.0130700 | 417773 | 4607492 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87618-p1450077.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87618-p1450078-arrranjat.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Eusebi Díaz-Costa (1908-1964). | Aquest rellotge consta a l’ Inventari de Rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica, amb el número de referencia: 1270.Eusebi Díaz-Costa es convertí en una peça clau de la ceràmica de La Bisbal. L’any 1943 fou el fundador i promotor de la primera manufactura de ceràmica decorativa bisbalenca dedicada a la producció a l’engròs. Introduirà nous colors a la paleta tradicional i reflexos metàl·lics, que el portaran al reconeixement internacional. Malauradament mor prematurament l’any 1964 amb cinquanta sis anys. L’any 1991 el taller familiar tanca definitivament. La seva família va donar una part de la seva obra al Terracotta Museu de La Bisbal, que conservarà en el seu fons més d’un miler de peces seleccionades. | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||
| 87619 | Alzina de Can Solà del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-can-sola-del-pla | <p>PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà de Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona.</p> <p>PHILIPS, Roger (1989). <em>Los Arboles</em>. Editorial Blume, S.A. Barcelona.</p> <p> </p> | <p><span><span><span><span><span>Exemplar del gènere Quercus ilex subsp. ilex, situat al davant de la façana principal de la casa que des de fa anys està transformada en restaurant. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan s’accedeix a la casa, l’arbre destaca per la seva imponent capçada. Dessota no hi ha cap tipus de vegetació arbustiva ni enfiladisses típiques om l’arítjol o l’heura. S</span></span></span></span></span><span><span><span><span><span>’ha posat en valor, col·locant grava petita vermella al sòl que fa destacar la verdor de les fulles, una circumferència de llambordes perfectament col·locades amb travesses a la part exterior disposades verticalment com si es tractés d’un astre solar. A l’interior d’aquesta circumferència, es dreça l’alzina, envoltada en tot el seu perímetre per un banc de fusta amb respatller i un parell de llums per il·luminar la capçada quan és fosc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Mesura uns 18 metres d’alçada total per 20 metres d’amplada de capçada. El tronc és rectilini, de manera que tant el volt de soca com el volt de canó (mida presa a 1’30 metres d’alçada) és d’aproximadament 4 metres. Des de ran de terra fins a la creu mesura 4’5 metres d’alçada. L’escorça és forca i clivellada, sense ferides. Per sobre de la creu neixen varies branques potents, de més de 2 metres de diàmetre a la seva base, que es van bifurcant formant la brancada actual que dona forma a una capçada regular i arrodonida. Les fulles més tendres tenen un marge dentat i punxant. L’anvers és de color verd fosc i el revers blanc i pelut, sobretot a les fulles més verdes. El fruit és el gla, amb les escames de la cúpula no punxants. L’alzina floreix als mesos d’abril o maig i les glans maduren al començament de la tardor.</span></span></span></span></span></p> | 08120-166 | Carrer de Can Solà del Pla, 7 | <p><span><span><span><span><span>Es tracta d'un espècimen autòcton de la zona i per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l'alzina s'ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. El creixement d'aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d'aixa, fuster...). De l'escorça se n'obtenen tanins que serveixen en l'adoberia, però també és apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs.</span></span></span></span></span></p> <p> </p> | 41.6149200,2.0126800 | 417741 | 4607493 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87619-dsc7823.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87619-dsc7822.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Es tracta d’un espècimen autòcton de la zona, i per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l’alzina s’ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. El creixement d’aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d’aixa, fuster...). De l’escorça se n’obtenen tanins que serveixen per l’adoberia, però també és apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||||||
| 87620 | Goig en lloança del gloriós cavaller i màrtir Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-en-lloanca-del-glorios-cavaller-i-martir-sant-sebastia | XX | Vigent | <p>Goigs a llaor de Sant Sebastià que es canten a la parròquia de Sant joan de mtadepera, ja que és el co patró de dita parròquia. <span><span><span><span><span>A l’encapçalament es llegeix: <span>Goigs en lloança del gloriós cavaller i màrtir / Sant Sebastià / advocat contra pestilència i tot mal contagiós. / que es venera a l’antiga església de / sant joan de matadepera. I diuen així:</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>(primera columna) Màrtir sant molt singular, / supliquem vostra potència: / vulgueu a Jesús pregar / que ens guardi de pestilència. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Vostra mare és de Milà, / vostre pare, de Narbona; / en la cort, Dioclecià / per capità us corona, / però vós, per Déu amar, / deixeu eixa dependència: vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Passàreu cruels turments, / en els quals, segons s’ha vist / convertíreu molta gent / a la fe de Jesucrist; / per ço us ve a suplicar / aquest poble, per clemència: / vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En un pal el mal pretor / us féu assagetejar. / ¡Qui podrà pensar el dolor / què vàreu en ell passar ! / Allí vàreu demostrar / la vostra gran paciència: / vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>(segona columna) A un pal assagetat / una vegada partíreu, / i després, del tot curat, / a cruels assots moríreu; / de dos martiris passar / sols us donen evidència: / vulgueu...//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Ou Jesús el vostre plant, / i farà segons voleu; / puix qaue humil ve reclamant / a grans crits el poble seu; / si el veieu sovint plorar / davant de vostra presència: vulgueu...//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Tan gran patró com tenim / tan apropiat com vós, / no mireu el nostre crim; deu-nos remei piadós / d’aquell mal que vol matar / grans i xics sens diferència: vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Gloriós sant Cavaller, / ixca de vós tal virtut; / puix teniu aqueix poder, / conserveu-nos la salut, / </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>(tercera columna) lo qual Déu concedirà / per costum de sa clemència: vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El ver Déu us té promès, / puix per ell vàreu patir, / que el devot no sia pres / d’eix mal, ans puga guarir; / i ja que al fi ve a implorar / vostre favor i assistència: vulgueu...//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Us aclamen per Patró / singular advocat; / guardeu tot aqueix veïnat / amb vostra alta intercessió; / feu que ens puguem preservar / de tal mal i tal dolència : / vulgueu... //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>TORNADA //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Verge Maria sens par / i Mare per excel·lència: / vostre Fill vulgueu pregar / que ens guardi de pestilència. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>V/ Oh màrtir Sant Sebastià, vulgueu pregar per nosaltres. //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>R/ I feu-nos dignes de merèixer les promeses de Crist //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PREGUEM //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Omnipotent Déu, us demanem enfervorits que ens concediu als que celebrem el natalici del màrtir, vostre gloriós / Sebastià, que per la seva intercessió visquem amb l’amor del vostre sant nom. R / Així sigui //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Boisos d’en Ricard Marlet – Matadepera, 2004 – Germandat de Sant Sebastià //</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Esemplar núm. 0689//</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ELECË, arts gràfiques.</span></span></span></span></span></p> | 08120-167 | Carrer de Sant Joan, núm. 42 | <p><span><span><span><span><span>Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat.</span></span><br /> <span><span>La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1545-1563), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període</span></span><span><span><span><span><span>.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.5991900,2.0280200 | 418999 | 4605732 | 08120 | Matadepera | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Ricard Marlet (boixos). Germandat de Sant Sebastià. | Edició numerada (0689), imprès per ELECÉ, arts gràfiques en paper a tres tintes, editat l’any 2004 per la Germandat de Sant Sebastià en motiu de la seva celebració. Text distribuït en tres columnes. Presenta una caixa amb orla tipogràfica realitzada amb boixos de Ricard Marlet. Es desconeix l’autor de la lletra. | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | ||||||||||
| 87621 | Forn de calç 3 del Torrent del Salt o dels Abeuradors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-3-del-torrent-del-salt-o-dels-abeuradors | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1988). Matadepera. Pagesos i Menestrals. Ronda Vallesana, 9. Terrassa. Editorial Ègara.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p>FONT, Xavier (1997). <em>Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera</em>. Ajuntament de Matadepera.</p> <p>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). <em>Matadepera. Patrimoni cultural</em>. Ajuntament de Matadepera.</p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XIX | Al davant de la boca mateix hi ha la soca d’un arbre. Corona envoltada de vegetació arbòria i arbustiva que el van malmetent. | <p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat al peu del Camí dels Monjos, a la part inferior de migdia de la carena que porta el seu nom. L’accés es pot fer a partir del carrer de Gaietà Vallès resseguint la pista forestal que transcorre en direcció nord, </span></span>pel vessant dret del torrent del Salt, anomenat també dels Abeuradors. Travessa el bosc de l’Angelet fins a trobar una bifurcació coneguda amb el nom de Camí dels Monjos. Deixar la pista de l’esquerra i girar a mà dreta en direcció al torrent del Salt bon centenar de metres. Avançar fins a la cruïlla, i resseguir el marge esquerre fins trobar un corriol que s’eixampla en qüestió de pocs metres, coincidint amb la plaça de maniobra del forn. Aquest queda a mà dreta mateix, en el vessant hidrogràfic esquerre del Torrent del Salt.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Es tracta d’un forn doble, reaprofitat. El més antic, del qual només se’n conserva parcialment la part posterior, és el que està situat al davant, amb la boca de la fogaina, actualment desapareguda, però que estava orientada al nord-est. A la paret dreta, s’observen restes de rubefacció i a la zona ennegrida es poden identificar les empremtes deixades per l’escoda o el pic en el moment de la seva construcció. El seu diàmetre aproximat era d’uns tres metres. L’alçada conservada actualment és de 2’70 m.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El segon forn, està construït aprofitant la paret posterior del primer. En ell s’hi va practicar una obertura amb passadís d’accés i es va excavar l’olla. El forn és de planta circular, sense bombament central (mesura 3 metres de diàmetre per una alçada de 5 metres). Una excavació permetria confirmar que probablement al dessota mateix es conserva el pedrís a tot el seu perímetre. Les parets interiors estan gairebé vitrificades amb tonalitats blanques i verdes, de gran bellesa. Conserva el coronament superior format per varies fileres de pedra.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina està orientada al nord-oest. Està en un excel·lent estat de conservació. Presenta una volta rebaixada realitzada amb varis rengles de pedra disposada a plec de sardinell, sustentada sobre un sòcol també de pedra lligat amb morter de calç. El passadís d’accés mesura 1’90 metres de llargària per una alçada d’1’45 metres. La boca exterior mesura 1’50 m d’amplada mentre que l’interior fa 1 metre. </span></span></span></p> | 08120-168 | Camí dels Monjos - Torrent del Salt. | <p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p> | 41.6142900,2.0244300 | 418719 | 4607412 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87621-dsc7758.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87621-dsc7756.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87621-dsc7751.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87621-p1440935.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | No s’ha realitzat cap intervenció arqueològica però sembla que s’hagi efectuat algun tipus de consolidació estructural a nivell de la boca exterior de la fogaina.. És un element patrimonial molt interessant ja que es preserva el descarregador i amb una important plaça de maniobra. A mà esquerra mateix formant part del mateix conjunt hi ha un segon forn, més gran. | 98|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 87641 | Camí moliner ; Camí del molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-moliner-cami-del-moli | <p><span><span><span><span><span>BALLBÉ BOADA, Miquel (1988). Matadepera. Pagesos i menestrals. Terrassa: editorial Egara.</span></span></span></span></span></p> | XIII-XX | En alguns trams s’ha perdut o s’hi ha construït modificant el possible traçat original. | <p><span><span><span><span><span>El camí moliner o del molí és el camí que les masies de pagès de Matadepera utilitzaven per portar el gra a moldre al molí de Sant Feliu del racó, dins el terme municipal de Castellar del Vallès. Aquest molí era propietat de La Barata i utilitzava les aigües del riu Ripoll per moure les moles.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>S’ha conservat el topònim i alguns trams que Miquel Ballbé (1988) utilitza per reproduir l’itinerari. Ens diu que “tot ens fa creure que el camí moliner començava a l’alçada de la casa de la barata enllaçant amb el Camí Ral, baixava per la riera de les Arenes passant pel camp del Gabí per anar del camp del camí (el camí moliner) a can Robert. D’aquesta casa de pagès, costejava el Pla d’en Pere Barata i travessava per sobre de can Marcet (avui Restaurant de Cavall Bernat) i per la font de Querol, entre l’esmentada masia i el turó de Cavall Bernat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Del Cavall Bernat passa a través de la muntanya per sobre Can Torras i va a parar al Coll de Grua. Segueix la carena per sobre el Girbau i baixa a la serra de Sant Feliu del Racó, però abans passa per l’Hostal del Cim on el camí es bifurca en direcció al mas Oliet. Al costat d’aquesta antiga casa, després de travessar la carretera, hi ha el punt final del camí: allà es troba el molí d’en Barata”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Afegeix que des de totes les cases de pagès de Matadepera s’arribava a aquest camí per tal de poder guanyar la riba del Ripoll amb el gra traslladat a bast.</span></span></span></span></span></p> | 08120-169 | Matadepera | 41.6256600,2.0253100 | 418807 | 4608674 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87641-dsc7826.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87641-dsc7845.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87641-dsc7856.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||||
| 87643 | Celler de la família Comasòlivas - Font | https://patrimonicultural.diba.cat/element/celler-de-la-familia-comasolivas-font | XX | Les botes fa anys que estan buides i difícilment podrien recuperar la seva funció original. | <p><span><span><span><span><span>En el número 77 del carrer de Sant Llorenç, es conserva un cup per a l’elaboració de vi, des de la trepitjada i premsada del raïm fins el seu emmagatzematge a les bótes, mitjançant una bomba. A Matadepera, hi havia tants cups com cases, però aquest és dels pocs que es conserven intactes. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El cup és un forat al terra de planta rectangular on es trepitja el raïm( en els posts de fusta) i on el most es transforma en vi. Quan s’havia trepitjat, s’abocava la brisa (la pell, la rapa i els pinyols) dins el cup i tot plegat fermentava, entre 5 i 10 dies. Durant aquest període era perillós estar dins l’estança del cup per l’emanació de CO2 durant la fermentació. Per això s’aconsellava ventilar força. La brisa es podia acabar de premsar a màquina, com la que també conserva la família, i després abocar-la a l’interior del cup.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A l’interior s’hi troba un altre recipient més petit anomenat xupet que es comunica amb el cup per vasos comunicants però que el separa un filtre, que podia ser un garbó d’alzina. És una caixa dins una caixa, però una mica més fonda. És d’aquest xupet que la bomba succiona el vi que deposita a les bótes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després, la brisa fermentada es passava per la premsa de cargol. Aquest vi era molt més aspre i no s’acostumava a barrejar amb l’altre. Fins i tot, es podia fer una segona premsada de la mateixa brisa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A més a més del cup, fet d’obra, es conserven una desena de bótes, una premsa de cargol, portadores i eines i maquinària relacionada amb tot el procés d’elaboració del vi.</span></span></span></span></span></p> | 08120-171 | Carrer de Sant Llorenç, 77 | 41.6016400,2.0243000 | 418692 | 4606008 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87643-dsc7861.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87643-dsc7862.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Informació facilitada per Joan Comasòlivas i Font | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||||
| 87645 | Trull de Can Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-de-can-torres | <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1988). <em>Matadepera. Pagesos i Menestrals; </em>pp. 15 - 19. Terrassa: Editorial Ègara.</span></span></span></p> | XVIII-XX | El trull està descontextualitzat; el rotló o mola s’ha emprat com a part integrant del mur perimetral de tancament de l’era, a la part de ponent de la casa, mentre que la mota està colgada i només s’observa la part superior de la solera. | <p><span><span><span><span><span>A l’entrada de l’era de Can Torres, situada a ponent de la masia, hi ha una alzina de grans dimensions. Al dessota, col·locada verticalment, a mena de pilar de tancament de l’era, hi ha la mola d'un trull d'oli. Mesura 0’90 m de diàmetre per 0’40 m de fondària. L’encaix on travessava el braç per a fer-la voltar mesura 0’20 m de diàmetre (costat exterior) i 0’18 m (costat interior). </span></span></span></span></span></p> <p>Al costat mateix de la paret on està encastada la mola, hi ha la mota o base d'una pica circular que formava part del mateix trull. Mesura 1'95 m de diàmetre. Actualment està en part colgada per la terra i només es veu la part superior.</p> | 08120-173 | Can Torres, s/n | <p><span><span><span><span><span>El cultiu de l’olivera fou una de les prioritats pels pagesos de Matadepera, juntament amb el de cereals i de la vinya. I si la fil·loxera va acabar amb la vinya, malauradament, les glaçades de 1956 ho van fer amb els oliverars. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Segons el cadastre de 1768, els masos que disposaven d’oliverars, en més o menys quantitat eren La Barata, Can Bofill, Can Farrés de Dalt i Can Farrés de Baix, el mas Feixa, el mas Gabí, Can Garrigosa, Can Gorina, Can Marcet, Can Pèlachs, Can Pobla, Can Robert, Can Roure, el mas Sellers o Cellers, Can Solà del Pla i Can Solà del Racó, Can Torrella de Baix, Can Vinyés i Can Torres. També s’esmenten les terres de l’antic mas Calderols i del Pou del Vinyet com a plantades d’olivera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Pel que fa als trulls, es té constància de la seva existència a Can Jep, una masia situada al carrer de Sant Josep, propietat de la família Pratginestós, que hauria funcionat fins l’any 1948. Un altre estava ubicat a la carretera de Terrassa, en una casa coneguda amb el nom del Castell, propietat d’un tal Jaume de Can Vinyés. Segons Ballbé (1988), el darrer trull conegut va ser el del carrer de Sant Isidre, establert per Emili Gorina.</span></span></span></span></span></p> | 41.6167959,2.0394410 | 419973 | 4607677 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87645-dsc7835.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87645-dsc7833.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87645-dsc7837.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El procés d’obtenció de l’oli era senzill però laboriós. Un cop recol·lectada l’oliva, s’havia de portar al trull per a moldre-la. Una bèstia de sang voltava lligada a un braç que en l’altre extrem hi havia el rotló o mola que triturava les olives. Un cop obtinguda una pasta espessa, aquesta es col·locava ben repartida entre cofins d’espart, que s’apilaven els uns sobre els altres per finalment extreure’n l’oli. El sistema emprat més antic era a través d’una premsa anomenada de jàssena, mentre que al segle XIX aparegueren les premses de fusta, de ferro i mixtes que varen permetre agilitzar el treball.En aquest procés de premsat, anomenat remòlta, s’emprava aigua bullint que s’abocava damunt la pila de cofins, facilitant així l’extracció de l’oli. El preuat líquid s’escorria a través d’una canaleta fins a dos recipients (la fona i l’infern) normalment arran de terra que es comunicaven entre sí; el pas de l’oli per ací permetia separar l’oli del brou obtingut amb l’aigua bullent.De les restes que quedaven de la premsa, la pinyolada, en feien farina pels pocs i combustible. | 98|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 | |||||||
| 87646 | Font de Sant Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sant-joan-6 | <p>SUADES, Ramon (2016). Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. </p> | XX | No hi ha aigua. Tant el passadís d’accés com la cavitat estan plenes de terra, fullaraca i restes de totxos provinents de les edificacions que s’han construït modernament. Els dos plafons ceràmics estan en part malmesos. La zona dels plataners està abandonada. | <p><span><span><span><span><span>Surgència que brolla de l’interior d’una cavitat excavada a la roca. Un cop situats damunt del pont, a l’Avinguda de Can Marcet, en el vessant hidrogràfic esquerre del torrent del Salt Rajant que baixa de Can Pobla. L’accés es fa entrant per darrera la barana, arran del mur de tancament de la casa núm. 73. Seguir el corriol sense baixar al torrent, en direcció sud-oest fins encara no a un centenar de metres més endavant, s’observen uns arbres plataners, que indiquen la presència d’una antiga àrea d’esbarjo. La font està just abans dels arbres, a mà esquerra. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Una escletxa oberta entre les roques, reforçades per la part inferior amb un muret de pedra seca, donen pas a un seguit de graons (colgats actualment per terra i fullaraca) que baixen en direcció al que sembla un pou. Al costat esquerre hi ha un pedrís que en temps passats estava recobert per maons collats amb morter de calç. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Un cop dins, a cada costat de la cavitat, hi ha un pedrís disposat horitzontalment que a través d’uns graons permetia entrar a agafar l’aigua. A mà esquerra de la cavitat, hi ha un plafó ceràmic policromat, envoltat per una sanefa de color groc, datat de 1904. Representa la imatge Sant Joan Baptista “S. Juan Bautista. 1904”. Està en part malmès. A mà dreta d’aquest hi ha un segon plafó, policromat del sant, realitzat amb trencadís. Porta la inscripció “Sant Joan Baptista” i l’any “1963”. Al darrera de la imatge del sant hi ha una masia i la muntanya de Sant Llorenç del Munt amb el Cavall Bernat. Està en part malmès.</span></span></span></p> | 08120-174 | Torrent de Salt Rajant | <p>En la guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac de Ramon Suades (2016) hi figura amb el nom de pou del torrent de Rajant.</p> | 41.6263300,2.0050600 | 417121 | 4608767 | 08120 | Matadepera | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87646-p1450111.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87646-p1450115.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87646-p1450118.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87646-p1450125.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | La font ha estat localitzada gràcies als bombers de Matadepera, Joan Garcia i Quim Vaucells. | 98 | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-30 22:27 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 156,93 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc