Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 45933 | Pont del Diable | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-diable | <p>ÁLVAREZ, A. [et al.] . (2009) 'El puente romano (Pont del Diable) de Martorell (Barcelona)'. a:VII Congreso Ibérico de Arqueometría . Madrid ., p.618-627 . ESTRADA, J. (1969) Vías i poblamiento romanos en el territorio del área metropolitana de Barcelona . Barcelona .Comisión provincial de urbanismo de Barcelona. FABRE, Georges; MAYER, Marc & RODÀ, Isabel: 'À propos du Pont de Martorell: la participation de l'armée à l'aménagement du réseau routier de la Tarraconaise orientale sous Auguste', en Épigraphie Hispanique, Paris, 1984, p.282-288. FARRENY, M.; MAURI, A.; VIVES, M . (1994) 'La seqüència històrica del Pont del Diable i el seu context territorial'A:Miscel·lània d'homenatge a Jaume Codina . El Prat de Llobregat .Ajuntament d'el Prat de Llobregat-Columna-El Pont de Pedra, p.219-250 . GRUP D'ESTUDIS MARTORELLENCS .(1982) Pont del Diable: VIIè centenari de l'obra gòtica 1283-1983 . Martorell . IZQUIERDO TUGAS, P. (2000) 'Intervenció arqueològica al pont del Diable (Martorell/Baix Llobregat- Castellsbisbal/Vallès Occidental). Resultats de la primera fase' a Tribuna d'arqueologia 1997-1998, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. P-39-53 RAQUEL LACUESTA,,XAVIER GONZÁLEZ, LLUÍS CASALS (2008) Ponts de la província de Barcelona, comunicació i paisatge. Diputació de Barcelona.</p> | IaC-XIIIdC | <p>El pont del Diable és una gran estructura de més de 120 m de llarg i de 10 a 3,90 d'amplada, amb un nucli de morter de calç, revestit de gres vermell. L'estrep oest té sis metres d'amplada i una longitud indeterminada. A la base, prop del riu, presenta marques de les legions IV Macedònica, VI Víctrix i X Gèmina. La part més propera a Martorell es revestida amb un parament d'imitació fet al 1965, quan va quedar a la vista el farciment de morter i el paviment original. L'arc menor, lleugerament apuntat, amb una llum de 16,4 m, inclou un arquet de descarrega d'aigües de mig punt, de 1,2 m de llum. L'amplada del pont en aquest tram és de 4,7 m. Es recolza en el pilar central, de 6 m de llarg, amb avantbec agut i rerabec obtús. La part inferior d'aquest pilar podria ser romana. L'arc central és l'arc gòtic amb més llum de Catalunya: 36,4 m. L'original tenia 21 m d'alçada. Va ser volat el 1939 i reconstruït el 1960-61. Al centre hi té un templet destinat a donar pes a la clau, funció que originalment feien dos murs paral·lels senzills. El pilar est, de planta rectangular de 5 x 4 m, descansa directament sobre l'extrem de l'estrep romà. A la banda nord d'aquest estrep s'hi ha trobat un mur d'ala en grada. Entre aquest pilar i l'estrep est pròpiament dit hi ha un arc elevat, de mig punt, de 5,5 m de llum. Després d'aquesta obertura, l'estrep té una longitud de 10,7 m, i inclou un arc escarser tapiat al costat nord, mentre que a la cara sud és revestit per un parament de carreu petit que es data al segle XVIII. L'amplada d'aquest tram és de 5,6 m. Al final de l'estrep hi trobem l'arc de triomf, sobre un basament de 9 m d'amplada i uns 10,6 m de longitud, revestit en opus quadratum. Durant l'excavació arqueològica del 1997 foren trobades cinc fileres de carreus d'aquest revestiment, que no eren visibles des de l'edat mitjana. El pont acaba en una plataforma d'accés, que reposa sobre murs de contenció de diferents èpoques. En ella hi confluïen els dos traçats de la via Augusta, el del Vallès i la variant marítima que passava per Blanda, Iluro, Baetulo i Barcino. Bona part d'aquesta plataforma es troba sota una carretera moderna, i per accedir-hi s'utilitza una escala construïda entre 1932 i 1933. IZQUIERDO TUGAS, P. (2000:39) L'accés al pont es feia mitjançant un arc triomfal, situat avui dins el terme municipal de Castellbisbal (ja que el riu delimita els dos municipis), construït al mateix temps que el pont, i que es troba molt degradat malgrat la restauració de què fou objecte el 1928. És molt possible que hi hagués un altre arc similar a l'altre costat del pont, però no s'ha conservat.</p> | 08054-168 | Terme de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>El pont de Martorell, conegut popularment com a Pont del Diable i antigament com a Pont de Sant Bartomeu, és un pont d'origen romà, de finals del segle I aC, refet en època gòtica (entre 1283 i 1295) i reconstruït després de la guerra civil, en què fou volat. Fou construït al congost de Martorell, sobre el Llobregat, i donava pas a l'antiga Via Augusta. El congost de Martorell és el punt de contacte entre la Depressió Pre-litoral i la Serralada Litoral. Hi conflueixen els rius Anoia i Llobregat. Aigües avall del Congost, s'estén la plana al·luvial i el delta del riu. El Pont del Diable es troba, per tant, en un punt particularment estratègic de les comunicacions de Catalunya, cosa que queda palesa en la concentració d'infraestructures modernes. Les restes que s'aprecien actualment pertanyen a diferents èpoques. L'aparell romà és encoixinat, gran i duu com a document epigràfic les marques de les legions que hi treballaren. D'època romana conserva els fonaments, als estreps d'ambdues bandes. A l'estrep occidental del pont hi ha un conjunt de 17 marques epigràfiques (al parament romà), gravades als carreus encoixinats, en ambdós costats. Dotze corresponen a legió quarta Macedònica, tres a la sisena victoriosa i dues a la desena Gèmina. La coincidència de les marques d'aquestes legions permet d'afinar la cronologia romana del port entorn dels anys 9-8 aC, segons estudi de M. Mayer, I. Rodà i G. Fabre. Això coincideix amb la data de remodelació de l'antiga Via Hercúlea, des d'aleshores coneguda com a Via Augusta, i que cal datar en aquests anys, tal com sabem per altres fonts (pedres mil·liars). En entrar a l'Edat Mitjana, el pont continuà tenint una importància excepcional. El riu Llobregat només es podia travessar per dos llocs, per Martorell i per Sant Boi. Aquests dos punts es convertiren en llocs especialment cobejats. El més important dels camins que per la vall baixa del Llobregat s'adreçaven a migdia era, indubtablement, el que travessava el Llobregat pel pont romà de Martorell, l'únic pont d'aquesta vall baixa. Aquest camí seguia el traçat de l'antiga Via Augusta romana i la per depressió del riu Anoia, s'adreçava cap al Penedès i l'antiga ciutadella d'Olèrdola. Juxtaposat al parament romà hi ha el carreuat romànic, molt clar, i restes de la reforma gòtica posterior. L'obra romànica és més difícil de datar, tot i que podria ser immediata al 1143, quan se sap que una forta riuada destruí el pont. Una nova destrucció i reconstrucció tingué lloc el 1283. El pont bastit a finals del segle XIII (1283), consta de dos arcs desiguals, de volta apuntada. L'aparell romànic, juxtaposat, és de carreus més petits col·locats en filades regulars. El pont gòtic fou restaurat el 1768 i el 1933, destruït durant la guerra civil i reconstruït els anys 1950 a càrrec de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs.. La reconstrucció moderna correspon a la part superior, al carener el pont, amb l'arc central i l'aixopluc superior. CC.AA</p> | 41.4749800,1.9380100 | 411329 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45933-foto-08054-168-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45933-foto-08054-168-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45933-foto-08054-168-3.jpg | Legal | Romà|Medieval|Antic | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | BCIN | National Monument Record | Monument | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Apareix als llistats d'elements del POUM amb el núm. B.02 | 83|85|80 | 49 | 1.5 | 1779 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | ||||
| 56783 | Castell de Plegamans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-plegamans | <p>AA.DD. (1969) Els castells catalans. vol. II. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, p. 93-98. CASTELLS MANENT, T. (2009) Castell de Plegamans: breu història. Qu4trepins. Quaderns de Cultura. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. DALMASES, N.; JOSÉ i PITARCH. A. (1986) Història de l'Art Català. Els inicis i l'art romànic: segles IX-XII. Barcelona: Edicions 62, p. 317. FULLANA, M. (1974) Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Mallorca: Editorial Moll. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans). PIQUER, E.; FÉRNANDEZ, Ll.; TRAVESSET, M. (1991) 'Castell de Plegamans'. Catalunya Romànica, vol. XVIII: El Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Barcelona: Ed. Gran Enciclopèdia Catalana, p. 131 i 132. ROCA i GARRIGA, P. (1981) Índex toponímic del cartulari de Sant Cugat del Vallès. Sabadell: Museu d'Història de Sabadell. ROIG BUXÓ, J. (ARRAGO S.L.) (2011) Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic. POUM. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. SERRANO-CODINA i MUNNÉ, M. (1983) Memòria del projecte bàsic de restauració, consoliddació i reforma del castell de Plegamans. Barcelona (s.n.).</p> | XI-XV | <p>Edifici quadrangular de planta baixa, primer pis i golfes, amb un pati central amb dues galeries. Té una torre a la cantonada nord-oest, que es considera la part més antiga del castell (de finals del segle X o principis del XI). Posteriorment es va construir una muralla creant un pati en un costat de la torre. Probablement durant el segle XII es va erigir, a la part exterior de la muralla de migdia, una gran sala amb dos arcs de mig punt. L'edifici ha sofert moltes ampliacions i remodelacions al llarg del temps que han anat canviant el seu aspecte. Possiblement, aquest conjunt estructurat per cossos juxtaposats, va prendre la fesomia de gran casal gòtic que té avui dia, amb la reforma de la que va ser objecte entre els segles XIV i XV. L'estructura és de murs portants de maçoneria lligada amb calç, i amb forjats a base d'entrebigat de fusta. Les cobertes inclinades realitzades amb teules àrabs varien d'una, dues o quatre vessants, segons el cos. Recentment, la coberta ha estat reconstruïda amb teulada a doble vessant i encavalcades de fusta vistes. La façana en general és molt austera. S'ha recuperat el treball de maçoneria de pedra lligada amb calç original. L'entrada es realitza per la façana nord, amb un portal gòtic d'arc de mig punt adovellat, amb espitlleres a cada banda i un matacà en el seu eix vertical. Destaquen les finestres d'estil gòtic a la planta primera. Aquestes finestres són obertures rectangulars emmarcades per pedres regulars. La llinda d'aquestes, feta de la mateixa pedra, presenta un treball d'ornamentació, amb formes trevolades i picudes. Algunes d'aquestes finestres es divideixen en dos, mitjançant una columna de pedra de planta rodona. Les finestres de la segona planta són més austeres i sense cap mena de treball ni decoració. Un exemple de la reforma del segle XIV i XV són les finestres coronelles lobulades de la façana de migdia; algunes d'aquestes finestres tenen la línia d'imposta decorada amb rosetes. La façana presenta un rellotge solar.</p> | 08156-43 | Carrer del Castell s/n, 08184 Palau-solità i Plegamans. | <p>És probable que les restes de les construccions més profundes del Castell siguin d'èpoques molt remotes. A les seves proximitats s'han trobat restes del neolític, de l'època del bronze, dels ibers i dels romans. El primer Senyor de Plegamans de qui es té constància és Guadall Gilabert de Plegamans, l'any 1122, qui va ordenar la construcció de la muralla. Anteriorment hi havia hagut d'altres membres anomenats de la família Plegamans: Guillem de Plegamans, Berenguer de Plegamans i Ramon de Plegamans. Al segle XIV, l'any 1371, consta que Pere de Citrà va comprar la jurisdicció de Plegamans, Gallecs i Palau-solità. Al cap d'uns anys, el 1427, el rei Alfons el Magnànim va incorporar a la Corona aquesta jurisdicció, i és a partir d'aquest esdeveniment que ja no tornen a trobar-se els Plegamans com a posseïdors del Castell. L'any 1441 es fa la concessió de la jurisdicció de la Quadra de Plegamans a Antoni de Vilatorta, i el Rei Alfons V autoritza refer el Castell i eleva la seva categoria a Castell Termenat. A finals del segle XVI el Castell i el terme passen a la família Clariana, després a la Gualbes, i posteriorment al Marquès de Sentmenat. A principis del segle XVIII, l'edifici passa a ser estatge d'agricultors i s'afegeixen dependències auxiliars. A partir del 1960 s'abandona fins a finals de la dècada dels anys 80 del segle XX, que és quan comença un ensorrament irreversible. Al 1988 s'inicien les obres de reconstrucció.</p> | 41.5835400,2.1825300 | 431859 | 4603861 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56783-foto-08156-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56783-foto-08156-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56783-foto-08156-43-3.jpg | Legal | Romànic|Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Joan Vicens Tarré/Michelle Bianco Barazarte | Consta en el Catàleg de béns a protegir POUM (2015), nº 1.01 (edifici singular). BCIN. Fotografies: Catàleg de béns a protegir, POUM (2015). Va ser adquirit l'any 1990 per l'Ajuntament (al Marqués de Sentmenat) i rehabilitat posteriorment sota la direcció tècnica de la Generalitat de Catalunya. Actualment és un equipament cultural municipal. Entre altres serveis, acull des de l'any 1995 l'Escola Municipal de Música (planta baixa i planta superior, 221 m2); també acull la Fundació Folch amb el seu Museu-Arxiu -té cedida per l'ajuntament la planta noble: 272 m2- i una petita exposició permanent sobre l'evolució històrica del Castell. - Ha estat objecte de diverses intervencions: o Excavació arqueològica del subsòl de la torre. o Restauració, consolidació i reforma, 1995. o Restauració, 1988-1990. o Restauració, 1983. | 92|93|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:27 | ||||
| 56832 | Escut de la família Plegamans a ca l'Abudàncies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escut-de-la-familia-plegamans-a-ca-labudancies | <p>BUSQUETS i MOLAS, E. (1970) Plegamans: una història de deu segles. Barcelona. DE FLUVIÀ, A. (1982) Diccionari General d'Heràldica. Barcelona: Edhasa. FEBRER, J. Mn. (1884) Trovas. València: Imprenta de Pedro José Gelabert. GARCIA CARRAFFA, A. i A.(1968) El solar catalán, valenciano y balear. San Sebastián: Libreria Internacional. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans).</p> | XIV | <p>Escut heràldic situat a la clau del portal d'entrada de ca l'Abudàncies. És d'estil quadrilong ibèric: arrodonit a la part inferior, amb la corba més o menys pronunciada. La part superior presenta dues ondulacions a mode de cresteria, probablement per crear la sensació de cortinatge. Al bell mig de les dues ondulacions en festó - cresta, hi ha una 'lluna plena', amb incisions d'ulls, nas i boca. En el camper hi ha la representació de les armes: una mà en posició de pal i, a la part superior, la paraula MAS (MAS PLEGAMANS).</p> | 08156-92 | Can Carreter o ca l'Abundàncies | <p>El cognom 'Plegamans', originari de Catalunya, és molt antic i de caire noble tal com assenyala Mn. Jaime Febrer a la seva obra (vegeu bibliografia), que diu: 'Luego que se ganó Valencia, juntó el rey don Jaime I los prelados, ricoshombres y demas nobles para que, a consulta de todos, se hiciese una ley con la que se gobernasen los que dejaba con tanto lucimiento en la ciudad. Pedro Marimón de Plegamans, de Barcelona, catalán valiente y muy docto, fue uno de los nobles de Cataluña que concurrieron a formar los fueros. Su gran prudencia la publica la fama'. Una de les branques de la família va residir a València, quan es va conquerir la ciutat per Jaume I, i una altra al Vallès.</p> | 41.5866600,2.1792600 | 431590 | 4604210 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56832-foto-08156-92-2.jpg | Legal | Gòtic | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | BCIN | National Monument Record | Commemoratiu | 2019-12-20 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 93 | 47 | 1.3 | 1769 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:27 | |||||
| 56833 | Escut del llinatge Falguera a can Falguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escut-del-llinatge-falguera-a-can-falguera | <p>BUSQUETS i MOLAS, E. (1970) Plegamans: una història de deu segles. Barcelona. DE FLUVIÀ, A. (1982) Diccionari General d'Heràldica. Barcelona: Edhasa. GARCIA CARRAFFA, A. i A.(1968) El solar catalán, valenciano y balear. San Sebastián: Libreria Internacional. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans).</p> | XVII-XIX | <p>Escut heràldic del llinatge dels Falguera, a can Falguera, situat a sobre la llinda motllurada de la porta d'entrada d'una de les habitacions del primer pis, entrant a la sala central a mà esquerra. És un escut quadrat, lleugerament puntegut en la base. En el camper hi ha les armes dels Falguera: or amb tres mates de falguera, de sinople en aquest cas no aterrassat. Sobremuntant les falgueres presenta tres abelles. A l'exterior, un casc descansant a la vora superior en perfil, dextrat i amb reixat; al voltant i emmarcant l'escut, un llambrequí en bandes de tela en forma de fulles d'acant, que adornen el casc caient pel seu costat i pel de l'escut.</p> | 08156-93 | Can Falguera | <p>El llinatge dels 'Falguera' o 'Folguera' consta en els cens realitzats per maridatge a la parròquia de Sant Genís de Plegamans al segle XIV. Bernat Falguera figura en un dels nomenaments del batlle del dia 27 de febrer de l'any 1440.</p> | 41.5962500,2.1898000 | 432478 | 4605267 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56833-foto-08156-93-1.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | BCIN | National Monument Record | Commemoratiu | 2019-12-20 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Fotografia: Catàleg de béns a protegir, POUM (2015). | 98|119 | 47 | 1.3 | 1769 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:27 | ||||
| 58724 | Pintures murals de Les Ferreres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pintures-murals-de-les-ferreres | <p>AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de masies i cases rurals; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars. MORENO, M. Dolors (1997). Les masies de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 73 - 81. MORENO, Maria Dolors (1997). Les pintures de les Farreres (s. XIX); dins Ronda Vallesana, p. 98-100. ROVIRA, Pere; CASAL, Neus; PEÑA, Cari de la; LASUNCIÓN, Montse (2010). Informe tècnic sobre el mas Les Ferreres de Rellinars i les pintures murals sobre la Guerra del francès. Direcció General del Patrimoni Cultural del departament de cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Inèdit.</p> | XIX | Cal prendre mesures a curt termini que permetin retrobar de nou la capa pictòrica i netejar algunes reparacions realitzades amb ciment, guix o escaiola que distorsionen notablement la percepció del conjunt original i una intervenció de conservació-restauració de les pintures murals. | <p>Les pintures murals del mas de Les Ferreres estan situades a la sala de la planta pis de la casa pairal. Estan realitzades amb la tècnica del tremp, probablement al tremp de cola sobre una preparació efectuada en el mur de pedra a base d'un arrebossat amb morter de sorra i calç i lliscat de guix a la part superior i un armari de fusta encastat preparat en superfície per una capa de guix. Les dimensions de l'estança és de 3,20 m d'alçada per 3,80 m d'amplada per 9,34 m de llargada i la superfície decorada és de 0,65 metres quadrats. El cicle pictòric que decora la sala noble està format per catorze escenes figuratives que representen els fets que varen tenir lloc a Manresa durant la Guerra de la Independència coneguda també com a Guerra del Francès (1808-1814). Estan distribuïdes pels quatre murs i alhora emmarcades per un seguit de decoracions també policromades a base de greques, sanefes de garlandes i motius d'inspiració vegetal, medallons i cortinatges i marbrejats. Les escenes representen: la crema del paper segellat; la distribució d'escarapel·les patriòtiques al poble revoltat; la reunió a la Sala Capitular de l'Ajuntament de Manresa; la reunió de la Junta de Govern Superior del Principat, la primera Batalla del Bruc; la segona Batalla del Bruc i el Timbaler del Bruc. Una de les decoracions, traspassa els límits del mur i decora una porta de fusta que quedava així camuflada com un armari encastat, a l'interior del qual hi ha una fusta que donava pas a un amagatall utilitzat durant la guerra. Algunes de les escenes reproduïdes més importants són la crema del paper segellat del 2 de juny de 1808, dia del mercat setmanal, quan va arribar el paper oficial emès pel Govern francès on s'anunciava l'impost que s'havia d'aplicar a la població per finançar la campanya bèl·lica i el govern. La resposta dels manresans va ser la crema del paper a la Plaça Major. El motí popular va comportar l'execució del tinent coronel Francesc Codony i la fugida de l'alcalde de Manresa, Joaquim de Torres. Aquest fet va ser l'origen de l'organització de la resistència amb la creació de la Junta Local de Manresa amb l'armament dels veïns del municipi i dels voltants. Una altra escena destacable són les batalles del Bruc, que donen origen al mite del Timbaler del Bruc, un noi de Santpedor que hauria dirigit la batalla amb un tambor. La primera de les batalles que va tenir lloc el 6 de juny de 1808 forçava la retirada dels francesos que es dirigien a Barcelona sota el comandament del general Schwarz amb la intenció d'arribar a Saragossa. La segona batalla, del 14 de juny de 1808, els catalans dirigits pel coronel J. Baget, forçaven la retirada de les tropes franceses encapçalades pel general Chabran. Finalment, el 1810 els francesos entraven a Manresa pel Vallès.</p> | 08179-45 | Les Ferreres | <p>Els murals haurien estat pintats als voltants del 1811 per un frare cartoixà que es va allotjar a la masia cap a principis del segle XIX fugint de la cartoixa de Montalegre durant la Guerra del Francès. Al Museu Comarcal de Manresa es conserven unes còpies realitzades en oli sobre tela l'any 1897 per Francesc Cuixart i Barjau constituint tot plegat un testimoni documental històric-artístic del conflicte bèl·lic i de la resistència manresana enfront de l'ocupació napoleònica.</p> | 41.6412200,1.9104000 | 409256 | 4610516 | 1811 | 08179 | Rellinars | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58724-foto-08179-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58724-foto-08179-45-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Domèstic | 2020-07-09 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En una de les escenes s'hi representa l'arribada d'un frare a la propietat de Les Ferreres, amb la seva façana, abans de la reforma on s'instal·la el balcó corregut a la planta pis. | 98 | 47 | 1.3 | 1772 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||
| 77729 | Santa Maria del castell de Pera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-del-castell-de-pera | <p>AA.DD. (1991): Catalunya Romànica: El Vallès Occidental / El Vallès Oriental. Vol. XVIII. Barcelona, Enciclopèdia Catalana. AA.DD (2005) Lacera, Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. núm. 5 (El castell de Pera, setembre 2005), Sant Llorenç Savall, edició de l'entitat. FERRANDO i ROIG, Antoni (1983) El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell, Cooperativa El Pot. FERRANDO i ROIG, Antoni (1992.1) Els castells del rodal del Montcau. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 21.</p> | XI-XIV | El conjunt del castell va rebre una campanya d'excavacions arqueològiques l'any 2002, però des d'aleshores ha estat abandonat a la intempèrie i el pas de desaprensius. | <p>Antiga capella castellera, ubicada dins el conjunt emmurallat. Actualment només en resta bona part de l'absis, que s'assenta molt avall al cingle, i sobretot el pany de mur meridional, amb l'arrencada de la volta, l'obertura d'entrada i vestigis d'arrebossat.</p> | 08223-1 | Al sector est de les ruïnes del castell de Pera, al serrat del castell. | <p>Tot i que l'inici de la seva construcció es pot associar a la del castell, les úniques notícies documentals es limiten a dos documents, l'un és una deixa de 1378 i l'altre és de 1736, en motiu del trasllat de la imatge per ruïna de l'església. El conjunt del castell, inclosa l'església, va ser excavat l'any 2002.</p> | 41.6904400,2.0288200 | 419180 | 4615863 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77729-foto-08223-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77729-foto-08223-1-2.jpg | Legal | Medieval|Romànic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 85|92 | 1754 | 1.4 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||
| 77779 | Castell de Pera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-pera | <p>AA.DD. (1991): Catalunya Romànica: El Vallès Occidental / El Vallès Oriental. Vol. XVIII. Barcelona, Enciclopèdia Catalana. AA.DD (2005) Lacera, Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. núm. 5 (El castell de Pera, setembre 2005), Sant Llorenç Savall, edició de l'entitat. CASALS, Miquel; VICENS, Albert (2004) El vessant desconegut de Sant Llorenç del Munt. La capçalera del Ripoll: Sant Llorenç Savall. Sant Vicenç de Castellet, Ed. Farell. CATALÀ ROCA, Pere (1962) Els Castells catalans. Barcelona, Rafael Dalmau editor. FERRANDO i ROIG, Antoni (1983) El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell, Cooperativa El Pot. FERRANDO i ROIG, Antoni (1992.1) Els castells del rodal del Montcau. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 21.</p> | X-XIV | Les restes del castell estan en ruïna, i de no ser consolidades podrien anar-se enderrocant més amb el temps. L'excavació arqueològica va deixar molts elements al descobert, però la intempèrie i el pas de desaprensius poden continuar malmetent el conjunt. | <p>Castell roquer, actualment en ruïna, bastit damunt un turó rocós allargassat. Els vestigis més identificables són un gran pany de mur a ponent amb espitlleres; la base de la torre de Vernet al nord; i a llevant s'hi troben els murs més antics i dues entrades, les dependències principals i la capella castellera. Arran de la campanya d'excavacions, en aquest darrer sector van trobar-se dues cisternes arrebossades i un forn. Es desconeix la funció d'una construcció quadrada i profunda, que s'ha suggerit com a masmorra o bé sitja. L'esperó sud és rocós i deuria substituir la construcció d'una torre de guaita, ja que no hi queda cap vestigi ni de forat per a bigues ni de restes de construccions.</p> | 08223-51 | Accés des de la Vall d'Horta, per la pista abans d'Agramunt, o corriol des de Saladelafont. | <p>Tot i que les primeres notícies daten de l'any 978, el castell ja deuria existir des de feia alguns anys. Sota l'alt domini dels comtes de Barcelona i dels vescomtes de Cardona, el castell estigué en mans de la família Bonnuç fins al segle XII. Després canvià sovint de propietaris vallesans, entre els quals la família Vernet, que hi féu importants reformes. Lluny ja de la seva funció de vigilància, el castell tenia importància pel control jurisdiccional del territori de Lacera, i comprenia també el castell de Rocamur i la Torre de Lacera. A finals del XIV fou venut a la família Sentmenat, que en mantingueren la propietat i els drets feudals fins al darrer membre de la nissaga, mort a mitjan segle XIX. El castell fou habitat amb més o menys continuïtat fins al XVII. Visitat i estudiat per historiadors locals i excursionistes, al primer quart de segle XX encara conservava força estructures dempeus. L'any 2002 s'hi va fer una campanya d'excavacions arqueològiques que aportà moltes dades noves, però sense consolidació definitiva. Hi ha intenció de fer una segona campanya i treballs de consolidació.</p> | 41.6905400,2.0287300 | 419173 | 4615874 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77779-foto-08223-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77779-foto-08223-51-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 85 | 46 | 1.2 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||
| 77807 | Creu del Calvari (Creu de terme, de l'era del Có) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-calvari-creu-de-terme-de-lera-del-co | XIV-XX | La part que sempre ha tocat al N o NW està més desgastada per la intempèrie. | <p>Antiga creu de terme, situada en un indret que antigament ja era als afores del poble. La creu té una imatge de crist crucificat a una banda i la marededéu a l'altra, amb l'alfa i la omega als braços. A sota, a mode de capitell, hi ha les imatges de vuit sants sota unes petites arcuacions, entre els quals Sant Llorenç, Sant Jaume, Sant Jordi o Santa Eulàlia. El conjunt està instal·lat en una base més recent amb graons, en un dels quals hi ha inscrit 'Santa Missió 1946'.</p> | 08223-79 | Era del Có (turó del Calvari) | <p>Antiga creu de terme de la població, situada damunt el turó del Calvari, també conegut com l'era del Có perquè aquí hi havia l'era de ventar de l'Agell, on un dels amos va ser conegut amb el renom del Co. L'any 1936 va ser aterrada i feta malbé, però fou recuperada posteriorment. L'any 1946 fou instal·lada de nou, en l'esperit de l'època. A finals de segle XX, amb la urbanització de l'indret, la creu va quedar dins un jardí privat fins que es va traslladar d'ubicació fins a un espai erm entre dos carrers.</p> | 41.6772900,2.0601400 | 421771 | 4614374 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77807-foto-08223-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77807-foto-08223-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77807-foto-08223-79-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Religiós | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-30 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | L'entorn del turó dit del Calvari s'ha anat urbanitzant els darrers anys, traient a la creu la seva primitiva funció de creu de terme i assimilant-la al nucli urbà. | 94|98|85 | 47 | 1.3 | 1781 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||
| 77818 | Domus de Vallverd (Casal o castell de Vallverd) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/domus-de-vallverd-casal-o-castell-de-vallverd | <p>AA.DD. (1991): Catalunya Romànica: El Vallès Occidental / El Vallès Oriental. Vol. XVIII. Barcelona, Enciclopèdia Catalana. FERRANDO i ROIG, Antoni (1983) El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell, Cooperativa El Pot. FERRANDO i ROIG, Antoni (1992.1) Els castells del rodal del Montcau. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 21. VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1971) Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall. Sant Llorenç Savall, edició de l'autor.</p> | XII | L'element és en un turó boscós ple de vegetació; mai s'hi ha fet cap prospecció arqueològica ni treballs de neteja ni de manteniment. | <p>Al turó a tramuntana i al voltant de l'ermita de Sant Jaume de Vallverd es poden veure diverses restes de fonaments de murs (diverses filades i una cantonada de carreus), que han fet pensar en la ubicació d'una domus (eventualment anomenada castell) que apareix en la documentació. Les restes de murs, tot i visibles, són escasses i no s'han de confondre amb altres arranjaments moderns d'accés; l'ermita de Sant Jaume hauria pogut formar part del conjunt, fet que acostaria la domus a un castell amb capella pròpia. Es desconeix l'abast del conjunt de la construcció.</p> | 08223-90 | Al turó damunt l'església de Sant Jaume de Vallverd, des de la Busqueta o des de Collmonner. | <p>Es coneixen dues notícies documentals d'aquest casal (possiblement una domus forta) dels anys 1190 i 1205, a càrrec de Bernat de Vallverd, la seva dona Berenguera i l'hereu, Bernat. S'hi esmenta l'existència de l'església castellera de Sant Jaume de Vallverd. La propietat passà a Collmonner al segle XIV i posteriorment al mas de la Busqueta. Els actuals propietaris de la Busqueta han agençat l'entorn.</p> | 41.6708900,2.0818900 | 423573 | 4613644 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77818-foto-08223-90-2.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||
| 77819 | Castell de Rocamur (Guàrdia de Rocamur, Castell de mur, Castell Gavatx, Màquina de tren) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-rocamur-guardia-de-rocamur-castell-de-mur-castell-gavatx-maquina-de-tren | <p>AA.DD. (1991): Catalunya Romànica: El Vallès Occidental / El Vallès Oriental. Vol. XVIII. Barcelona, Enciclopèdia Catalana. FERRANDO i ROIG, Antoni (1983) El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell, Cooperativa El Pot. FERRANDO i ROIG, Antoni (1992.1) Els castells del rodal del Montcau. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 21.</p> | X-XIII | Els escassos murs de la construcció corren el risc d'acabar de caure. | <p>En una situació natural idònia per a la defensa, del castell de Rocamur només en queden vestigis de tres panys de paret a llevant, dos a ponent i uns seguits de forats als dos extrems del cim rocós. Això ha fet suposar que el castell de Rocamur fos una guàrdia amb sengles torres de fusta als extrems i una renglera de muralles per a reforçar la defensa natural de la pedra.</p> | 08223-91 | El turó de Rocamur queda entre el Marquet de les Roques i la vall de Mur. | <p>La història d'aquesta fortificació està lligada a la del castell de Pera; Rocamur no deuria ser sinó una guàrdia avançada que vigilava i protegia el territori de la vall de Mur o Quadra de Mur, allunyada del castell i aleshores densament poblada. Els propietaris són els mateixos que els del castell de Pera, tot i que alguna vegada algun membre de segona fila de la família s'anomena de Rocamur, segurament per esser-ne castlà. La documentació s'extén dels segles X al XIII, en què passà als Terrassa i se'n perderen notícies. Les restes no foren identificades fins als anys 80.</p> | 41.6683500,2.0241800 | 418766 | 4613414 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77819-foto-08223-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77819-foto-08223-91-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||
| 77820 | Torrota de la Roca (Torre de Lacera, Castell de la Roca, Torre del Moro) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrota-de-la-roca-torre-de-lacera-castell-de-la-roca-torre-del-moro | <p>AA.DD. (1991): Catalunya Romànica: El Vallès Occidental / El Vallès Oriental. Vol. XVIII. Barcelona, Enciclopèdia Catalana. CATALÀ ROCA, Pere (1962) Els Castells catalans. Barcelona, Rafael Dalmau editor. FERRANDO i ROIG, Antoni (1983) El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell, Cooperativa El Pot. FERRANDO i ROIG, Antoni (1992.1) Els castells del rodal del Montcau. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 21.</p> | XI-XIII | Element sense cap mena de consolidació, molt a l'abast de buscadors desaprensius de pedra rústica. | <p>De l'antiga torre quadrada, que deuria fer uns 12 m. de costat, només resta dempeus un bon pany de paret esbotzat d'uns 3 m. d'alçada i dues cantoneres. Els carreus, més o menys treballats, foren reaprofitats amb els anys per a fer-ne marges, però n'hi ha molts d'escampats al voltant.</p> | 08223-92 | Entre la carretera de Castellar i el mas de la Roca, en un turó a la dreta camí de la creu de Ricó. | <p>El conjunt de la torre i torre de senyals de Lacera apareix lligat al castell de Pera, com a protecció avançada de l'entrada de la vall d'Horta, fora de l'aguait del castell. Les primeres notícies documentals daten de finals del segle XI, i el darrer esment és en un testament de 1228. El territori i nom de Lacera és àmpliament documentat durant un periode més extens, i la torre en fóra només l'element defensiu de referència. És probable que, un cop perduda l'eficàcia del Castell de Pera, que seria de difícil accés, la Torre de Lacera tingués alguna funció residencial o administrativa regulant aquest ampli territori que vindria a correspondre's a bona part del terme municipal actual.</p> | 41.6689300,2.0485800 | 420798 | 4613456 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77820-foto-08223-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77820-foto-08223-92-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||
| 77821 | Torre de senyals de la Roca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-senyals-de-la-roca | <p>AA.DD. (1991): Catalunya Romànica: El Vallès Occidental / El Vallès Oriental. Vol. XVIII. Barcelona, Enciclopèdia Catalana. CATALÀ ROCA, Pere (1962) Els Castells catalans. Barcelona, Rafael Dalmau editor. FERRANDO i ROIG, Antoni (1983) El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell, Cooperativa El Pot. FERRANDO i ROIG, Antoni (1992.1) Els castells del rodal del Montcau. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Cavall Bernat, 21.</p> | XI-XIII | El jaciment no és sinó una ruïna; la pedra de fer focs deu haver caigut fa segles de la seva ubicació originària. | <p>Dalt d'un petit promontori prop de la Torre de Lacera es veuen els basaments d'una construcció de planta irregular, d'uns 2 m. d'amplada i forma semicircular; als peus de la roca hi ha una gran pedra caiguda amb una concavitat treballada que s'ha interpretat que era per a encendre-hi focs. En qualsevol cas és un element de gran singularitat.</p> | 08223-93 | A pocs metres de la Torre de Lacera, seguint un corriol que s'enfila a un turó al NE i a la dreta. | <p>Aquesta construcció està òbviament lligada a la torre de Lacera, i cal situar-la al mateix moment. Possiblement cobrís la funció de torre de guaita i de defensa. Les restes foren reconegudes i interpretades a mitjan segle XX per diversos estudiosos.</p> | 41.6691700,2.0488900 | 420824 | 4613483 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77821-foto-08223-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77821-foto-08223-93-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||
| 78211 | Castell de Santiga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-santiga | <p>Decret 22/04/1949, BOE 05/05/1949). AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. RICART, Joan et alii (1993). Temps enrera, portes endins. Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. VILÀS, Ernest (2009). 'L'església de Santa Maria l'Antiga o Santiga (983-2009): una història per recuperar. Notes, vol. 24. Mollet del Vallès. Pàg. 127-143.</p> | XI-XVII | <p>El castell de Santiga es troba situat al costat nord de la plaça de Santiga. En aquest lloc s'hi havia aixecat antigament l'antic castell de Santiga. Actualment hi ha un gran casal de planta quadrada amb tres crugies i tres pisos d'alçada, coberta a quatre vessants i envoltada d'un mur amb un portal adovellat d'accés. En aquest portal hi ha esculpit un escut amb les armes dels Salbà, els Vallgornera, els Vallseca i els Sentmenat. Al voltant de la masia s'aixequen construccions auxiliars excepte davant de la façana principal on hi ha un jardí. Al segle XVII es fan obres de reformes a les cases i al castell, fins al punt que pràcticament l'estructura actual són fruit d'aquesta època.</p> | 08260-44 | Santiga. Plaça de Santiga, 6 (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | <p>Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: A finals del segle XI, Santiga té un cap de casa molt important, Arnal Geribert d'Antiga, entre les seves propietats consta la 'domus de Santiga'. És present com a testimoni en actes documentals importants com és el de l'any1098 en la confirmació que fa el comte Ramon Berenguer de la propietat del cenobi de Sant Llorenç del Munt a favor del monestir de Sant Cugat del Vallès. 1121. Testament d'Arnal Geribert. D'aquest es desprèn que ell fou el darrer hereu de la família propietària de la vila altmedieval de Santiga. Ja al segle IX havia donat la seva esglesiola al bisbe de Barcelona. Fa donació també de sagrera i el cementiri de Santiga. Llega una part important del seu patrimoni a la parròquia de Santiga, als monestirs benedictins de Sant Llorenç del Munt, Sant Miquel del Fai, la canònica de Santa Maria de l'Estany, a la Seu de Barcelona, i dos masos a l'orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. Confirmació del paper de fortalesa de la casa de Santiga. 1187. Es té notícia que una tal Arssenda era senyora de Santiga . 1262. Marimon de Plegamans consta com a senyor del castell de Santiga. Es desconeix en quin moment el castell de Santiga passa a la família dels Plegamans. 1323. Romeu de Corbera, senyor de Corbera de Llobregat, fill de Ramon Marimon de Plegamans, dóna al seu fill, Gilabert de Corbera, el castell de Santiga amb la fortalesa, cases i altres possessions, honors, homes, dones i jurisdicció. 1388. Privilegi reial. El territori de la parròquia de Santiga esdevé castell termenat. El castell de Santiga al segle XIV no era una fortalesa segura, des del punt de vista militar. A mitjan segle XIV es va decretar que la gent de Santiga havia de refugiar-se a la vila de Sabadell. Segles XIV-XV-XVI. Els Sentmenat són senyors del castell de Santiga. 1595. Ramon Vicenç de Sentmenat i de Vallseca deixa l'herència al seu parent Miquel de Salbà i de Vallseca. Miquel de Salbà i de Vallseca, doctor regent de la Reial Audiència de Catalunya i després regent del Consell Suprem d'Aragó, fou vertaderament l'artífex de la gran propietat agrícola en què es convertí el castell de Santiga al segle XVII. Morí vers 1627 deixant hereu el seu fill. 1613 - 1684. Miquel de Salbà i de Vallgornera, senyor de Jorba, de Santiga i primer marquès de Vilanant, va acumular dos grans patrimonis: el dels Vallgornera amb una gran propietat a l'Empordà a Vilanant, i l'altre vingut per l'àvia materna Vicenç de Sentmenat, el castell de Santiga. Fa millores a les cases i al castell, fins al punt que pràcticament l'estructura actual de tot el conjunt actual es deu a les reformes que va fer. Deixà rastre de la seva obra amb el seu escut personal amb les armes dels Salbà, els Vallgornera, els Vallseca i els Sentmenat esculpit al portal d'accés al pati. 1683. Don Miquel de Salbà i de Vallgornera, primer marquès de Vilanant va fer testament en el qual feia hereva universal la seva filla, na Caterina de Salbà i de Pons, casada amb el segon comte de Robres i de Montagut, Bernat Agustí de Pons i López de Mendoza. 1668-1729. Miquel Agustí Pons de Mendoza i de Salbà, 3r marquès de Vilanant, 3r comte de Robres i comte de Montagut, casat en primeres núpcies amb Esperanza de Gurrea Cerdan i Urritigoitia (+1702) i en segones amb Maria Ignàsia de Bournonville i Erill, filla del vescomte de Joc i marquès de Rupit, senyor del patrimoni de Vilademany de Caldes de Montbui. 1764. Poc abans d'aquest any el patrimoni del vescomtat de Joc, marquesat de Rupit, baronies d'Orcau i Eramprunyà, Vilademany de Caldes i el castell de Santiga retornaven als Pons de Mendoza, concretament a la cosina germana Maria Josepa Pons de Mendoza i de Bournonville, marquesa de Torres, i comtessa de Robres, vídua de Pedro Buenaventura Abarca de Bolea, novè comte d'Aranda. 1798. El comte d'Aranda moria al seu palau del poble d'Epila, a la província de Saragossa. Heretava el seu extens patrimoni català i aragonès el nebot fill de la germana Pedro Fadrique Fernández de Hijar, duc d'Hixar, una de les grans nissagues nobles aragoneses. 1802. El novè duc d'Hixar va vendre el castell de Santiga i el patrimoni Vilademany de Caldes de Montbui a favor de Jaume Mas i Dot. 1832. El nou propietari absentista fa testament. Hereta el seu fill, Santiago Mas i Giró. 1858. Santiago Mas i Giró va morir a l'edat de 65 anys. En testament deixava a la seva tia Gertrudis Giró Asenjo l'usdefruit de la finca. Un cop morta aquesta, la finca havia de ser venuda pels seus marmessors testamentaris per fer obres de caritat. Va deixar una bona quantitat de diners per a les obres de millora de l'església, rectoria i cementiri de Santiga així com per a guarniments del culte. 1873. La propietat del castell de Santiga és venuda a Josep Vila i Gener. A la venda es descriu que l'heretat del castell de Santiga tenia 186,5213 ha d'extensió, amb una parcel·la separada de la finca de 0,88 ha de vinya plantada propera al terme de Barberà i el camí de Ripollet. Era pràcticament la segona gran finca del nou terme de Santa Perpètua després de la de Mogoda. 1914. Josep Vila Casanoves esdevé propietari del castell de Santiga però també de can Puiggalí. 1932. Empar Vila inscriu al Registre de la propietat, tant la finca de can Puiggalí com la del castell de Santiga. 1948. Començaren les segregacions de peces petites properes a la parròquia i el castell, entre la carretera de Sabadell, el camí de Santiga, la parròquia i la riera. 1848-1951. Es ven el castell de Santiga a Josep Font de Falgàs i terres a Joan i Joan Baptista Vidal, Maria Bosc, Àngel Trompeta, Josep Vidal, Montserrat Cosidor, Maria Enric i Meliton Puig. 1951. Empar Vila i Santromà venia el lot de terres i cases que no comprenia el castell a favor dels germans Manuel i Josep Maria Agustí i Marfà, industrials de la ciutat de Mataró. 1950-1999. Els nous propietaris aniran venent peces de terra de diferents extensions. Els successors de Manel i Josep Agustí i Marfà, els germans Agustí Tura, continuen el procés de vendes. El que restava de terres a la banda dreta de la riera de Santiga, el castell i altres dependències foren comprades pel súbdit italià Sr. Ballota Baltasari.</p> | 41.5350500,2.1520200 | 429263 | 4598503 | 1098 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78211-foto-08260-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78211-foto-08260-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78211-foto-08260-44-3.jpg | Legal | Modern|Barroc|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Lúdic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-22 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Actualment l'edifici és destinat a lleure (Restaurant). Noms anteriors: Domus d'Antiga. | 94|96|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | |||
| 79383 | La Torrota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torrota | <p>AA.DD. (1991). 'Castell de Vacarisses'. Els castells catalans, vol. II, Barcelona, Dalmau Editors, p. 161-166 AA.DD. Estudi històric i arqueològic del castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança; PLADEVALL, Antoni (1991). 'La torrota de Vacarisses, la torrota de l'Obac, Mas de l'Obac Vell'. Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 276 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 19-21, 58 VALLS i PUEYO (2004). 'La Torrota o castell Vell de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 432 (agost)</p> | X- XI | Recentment restaurada | <p>Torre de guaita o antic castell situat al cim d'un turó que controla els plans a l'oest de Vacarisses, fins a la serra de l'Hospici i la serra de Cul de Portadora. Es tracta d'una torre de planta cilíndrica, molt ben conservada, que es pot datar, per l'aparell constructiu, entorn els segles X i XI. El seu diàmetre interior és de 275 cm, i l'exterior de 525 cm. Les parets tenen un gruix de 125 cm al pis inferior i van decreixent a la part superior. L'accés original es trobava a la cara sud, al segon pis de la torre, aproximadament a 7 m d'alçada. Aquesta obertura estava formada per una porta adovellada i una llinda interior formada per una biga de fusta. La torre té una alçada d'uns 12 m, i a la capçalera, que s'ha esfondrat lleugerament, ha estat reforçada amb un tram de formigó. Tant el parament interior com l'exterior és format per blocs de pedra lleugerament escairats i disposats en filades més o menys regulars, amb farciment de pedres de diferents mides barrejades amb morter. Ambdós paraments conserven els forats on es recolzaven les bigues a l'hora d'aixecar la construcció. A l'exterior de la torre, per la part oest, es conserven restes d'un mur que formava una estructura rectangular.</p> | 08291-22 | Prop de Vacarisses (al nord-oest) | <p>Fins fa poc no es coneixien notícies medievals d'aquesta torre. Alguns autors sospitaven, per la seva situació i bona construcció, que podria ser el castell de Vacarisses, esmentat els segles X i XI, el qual més tard s'hauria traslladat a l'actual emplaçament, al costat de l'església. Altres autors, com ara A. FLOTATS (1979:19), seguint a A. Pladevall, opinaven en canvi que el castell primitiu ja tenia el mateix emplaçament que l'actual. L'excavació realitzada al castell de Vacarisses no ha proporcionat una solució concloent sobre aquesta qüestió. Tanmateix, arran d' un article recent en el qual Joan Valls i Pueyo analitza la documentació de l'acte de possessió del castell de Vacarisses per part de Joan Desfar l'any 1362 (VALLS i PUEYO: 2004) sembla del tot probable que la Torrota era el primitiu castell. Segons aquest document, els presents es van desplaçar a la torre: 'ad quandam turrim seu fortitudinem que est in termino dicti castri de Vaccariçes que turris vulgariter nominatur castrum vetus'. El document diu que calia pujar per una escala per accedir fins al portal de la torre, on Joan Desfar va prendre`n possessió. Així doncs, s'anomenava 'castell vell' per contraposició al nou: una casa o 'hospicium' que estava situat al puig al costat de la sagrera. El castell de Vacarisses és documentat per primera vegada l'any 1001. Cal situar-lo en el marc de la fortificació de la marca del Llobregat endegada per Guifré el Pelós i els seus fills a partir de finals del segle IX, un cop consolidat el domini sobre les terres d'Osona i el Bages. Es tractaria, per tant, d'una fundació comtal, com tantes d'altres de la zona, que van servir per organitzar la repoblació dels nous territoris. Els comtes de Barcelona van conservar la senyoria superior del castell de Vacarisses, mentre que el domini directe estava en mans dels seus veguers o vicaris. Guillem de Montcada (anomenat en un principi de Vacarisses) aprofità la debilitat de la monarquia per privatitzar els seus feus. Així, el castell de Vacarisses quedarà vinculat als Montcada fins els segle XIV. I els Castellet, feudataris dels primers, n'esdevenen els castlans. A partir de 1310 la situació del castell es torna confusa i sembla que el domini efectiu passa al rei. L'any 1358 Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, conseller del rei, tal com hem vist en el document anterior. Amb la consolidació i del castell nou, vora l'església i la sagrera, el vell devia quedar progressivament abandonat. Al març de 1999 s'hi realitzar una intervenció arqueològica consistent en el buidatge del reompliment de terra que quedava a l'interior. Es va recuperar material format per fragments de ceràmica grollera de cocció reductora i altre material més modern. També es va documentar una banqueta de fonamentació de morter. En la mateixa intervenció es va procedir a la neteja superficial d'una sèrie de murs visibles a l'exterior i que formaven una estructura rectangular situada a la part oest de la torre. Pel que fa a la datació de les restes existents, Antoni BORFO (1991) a la 'Catalunya romànica', situa aquesta torre entorn dels segles X i XI.</p> | 41.6099900,1.9077800 | 408994 | 4607051 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-2.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situada dins el Parc natural de Sant Llorenç i l'Obac. Té un dels plafons interpretatius del parc. Passa per aquest indret el sender de curt recorregut SL-C51, senyalitzat amb pintura blanca i verda. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | |||
| 79388 | Rellotges de sol del castell de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotges-de-sol-del-castell-de-vacarisses | <p>LLADÓ, Carles (2008). Restauració del conjunt de rellotges de sol del castell de Vacarisses.</p> | XVII-XX | Restauració recent | <p>Conjunt de dos rellotges de sol situats a dues de les façanes del castell de Vacarisses (sud i oest) que han estat restaurats seguint el models originals. Tenen forma circular, aproximadament de dos metres de diàmetre cadascun. El rellotge de llevant està situat sobre una paret amb declinació 30º30' Est, el rellotge de ponent ho està sobre una paret amb declinació 61º30 Oest. Els rellotges, pintats en blanc sobre una base d'arrebossat marró, es caracteritzen per una sanefa de formes semi-circulars que respecta els seus originals. Tenen marcades les hores i les mitges hores, i les xifres responen a la tipografia del segle XVII. A la part superior de cadascun d'ells hi ha dues dates: la de 1699, que figurava en els rellotges originals, i la de 2006, any de la seva restauració. Les busques són de planxa de ferro tractada per evitar l'oxidació i estan situades a la part superior (les antigues eren al centre del rellotge).</p> | 08291-27 | Castell de Vacarisses. Carrer Major, s/n | <p>Les obres de restauració del castell van contemplar la necessitat de restituir els dos rellotges de sol que hi havia a la façana, originaris de l'any 1699. La restauració es va dur a terme durant la tardor de 2006 i va anar a càrrec de Carles Lladó, pel que fa a la part tècnica, i de l'empresa Urcotex, pel que fa a la realització material. Els treballs van permetre reconstruir-los tal com eren només en part: s'han mantingut les formes i les sanefes (un dels elements més característics dels rellotges), en canvi les marques sobre la paret s'han calculat de nou perquè no eren del tot correctes. També les busques són noves i s'han resituat a la part superior dels rellotges.</p> | 41.6075600,1.9180000 | 409842 | 4606771 | 1699 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79388-foto-08291-27-1.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | |||
| 79389 | Castell de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-vacarisses | <p>AA.DD. Estudi històric i arqueològic del castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. AA.DD. (1991). 'Castell de Vacarisses'. Els castells catalans, vol. II, Barcelona, Dalmau Editors, p. 161-166 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 19-34 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 104, 197 VALLS i PUEYO (2004). 'La Torrota o castell Vell de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 432 (agost)</p> | XIV-XX | <p>Antic castell de Vacarisses, actualment rehabilitat i transformat en biblioteca. Està emplaçat al damunt d'un petit promontori rocós que domina el conjunt de la població i està envoltat per dos perímetres murats: el més exterior és de factura moderna (d'aparell irregular i obrat en part sobre la roca) i l'interior, que abraça només els edificis centrals, és de factura medieval; aquest últim és fet amb carreus de tamany mitjà força regulars i disposats en fileres. El conjunt consta d'un edifici central, situat a la part alta, amb unes construccions adossades, situades a la part més baixa. El cos central adopta la forma externa d'una masia. És de planta més o menys rectangular, tot i que el tram més occidental de la façana principal es troba una mica més enretirat que la resta, mentre que la façana oriental presenta una forma irregular, gairebé octogonal. L'entrada principal, situada a la façana sud, és conformada per un gran portal adovellat. Es troba en una posició elevada i s'hi accedeix mitjançant una escala que condueix a una plataforma sostinguda sobre una petita habitació amb volta, que tradicionalment s'ha considerat la presó senyorial. En aquesta façana es conserven dos balcons al nivell del pis superior, tots dos situats sobre la porta principal i, pel que sembla, correspondrien al moment de construcció de la masia. Les finestres presenten totes una tipologia molt similar, amb marc quadrangular fet amb blocs monolítics de pedra i envoltats per una decoració feta a base de morter de calç que ressegueix els contorns de l'edifici i de les seves obertures. L'edifici té altres obertures secundàries, algunes d'elles més tardanes. L'espai interior, que ha estat molt modificat, es divideix en tres crugies, cobertes per voltes escarseres de maó. La cambra de llevant, que és la més irregular, correspon a la part més antiga que s'ha conservat del castell dels segles XIV-XV. És coberta amb volta de pedra i té diverses finestres del tipus espitllera. En aquesta cambra, i també en la de ponent, han quedat integrades en la construcció sengles grans roques, les quals ajuden a sustentar l'estructura de l'edifici, sobretot la de ponent. A la nau central un gran arc diafragmàtic apuntat sostenia el sostre, que actualment és més baix. Al pis superior hi ha el que correspondria a una gran sala de la masia, amb festejadors i alguna porta amb llinda de pedra. Actualment està compartimentat en diferents espais de la biblioteca mitjançant envans de maó. Al tercer nivell, sota coberta, s'hi han habilitat diverses aules i espais polivalents. Adossada a la banda occidental hi ha una construcció amb coberta de volta de maó i amb una terrassa al damunt, que en els darrers anys s'havia utilitzat com a cuina. Al costat nord hi ha un gran edifici adossat que correspon a la principal ampliació, feta al principi del segle XIX i destinada a celler. Es tracta d'una construcció molt regular, de planta rectangular i amb dues plantes: la superior és situada al mateix nivell de la planta baixa de la casa, mentre que la planta baixa, a un nivell inferior, ofereix un gran espai (actualment utilitzat com a sala polivalent) tot cobert amb voltes de rajola sostingudes per pilars centrals de pedra i mènsules encastades a la paret. L'accés és per un portal adovellat i les finestres són de factura senzilla. Adossats a la façana oriental s'hi situen dues construccions destinades a protegir tres cups cilíndrics. Finalment, el castell tenia un altre cos adossat a la cantonada sud-est, de la qual només se'n conserva la base, ja que en aquest punt s'hi ha habilitat un cos de nova factura amb els accessos verticals a tot l'edifici. Ja fora del recinte murat, per la banda de ponent, es localitza l'era del castell, que abans era enllosada i actualment té un paviment de ciment.</p> | 08291-28 | Carrer Major, s/n | <p>La construcció del castell cal situar-la en el marc de la fortificació de la marca del Llobregat endegada per Guifré el Pelós i els seus fills a partir de finals del segle IX, un cop consolidat el domini sobre les terres d'Osona i el Bages. Es tractaria, per tant, d'una fundació comtal, que van servir per organitzar la repoblació dels nous territoris. Fins fa poc encara es dubtava sobre si el primitiu castell, documentat per primera vegada l'any 1001, podia haver estat situat a la fortificació veïna anomenada Torrota, i que més tard s'hauria traslladat a l'actual emplaçament, al costat de l'església. Tot i que alguns autors, com ara A. FLOTATS (1979:19), seguint a A. Pladevall, opinaven en canvi que el castell primitiu ja tenia el mateix emplaçament. Els treballs arqueològics realitzats al castell no han proporcionat una solució concloent sobre aquesta qüestió. Tanmateix, arran d' un article recent en el qual Joan Valls i Pueyo analitza la documentació de l'acte de possessió del castell de Vacarisses per part de Joan Desfar l'any 1362 (VALLS i PUEYO: 2004) sembla del tot probable que la Torrota era el primitiu castell. Segons aquest document, els presents es van desplaçar a la torre: 'ad quandam turrim seu fortitudinem que est in termino dicti castri de Vaccariçes que turris vulgariter nominatur castrum vetus'. El document diu que calia pujar per una escala per accedir fins al portal de la torre, on Joan Desfar va prendre'n possessió. Així doncs, s'anomenava 'castell vell' per contraposició al nou: una casa o 'hospicium' que estava situat al puig al costat de la sagrera. Els comtes de Barcelona van conservar la senyoria superior del castell de Vacarisses, mentre que el domini directe estava en mans dels seus veguers o vicaris. Guillem de Montcada (anomenat en un principi de Vacarisses) aprofità la debilitat de la monarquia per privatitzar els seus feus. Així, el castell de Vacarisses quedarà vinculat als Montcada fins els segle XIV. I els Castellet, feudataris dels primers, n'esdevenen els castlans. A partir de 1310 la situació del castell es torna confusa i sembla que el domini efectiu torna a passar al rei. L'any 1358 Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, conseller del rei. I el 1404 el terme del castell de Vacarisses és unit als de Rellinars i Castellbell, formant una sola baronia. No tenim notícies concretes sobre la construcció del castell baix-medieval, en algun moment dels segles XIV-XV (horitzó A), el qual va ocupar la pràctica totalitat del cim del turó. Es dividia en dos recintes: un d'exterior i més ben conservat, que voreja el promontori rocós, i algunes edificacions a un dels extrems. D'aquesta fase n'han quedat uns pocs murs d'aparell format per carreus quadrangulars molt uniformes. El 1596 la família Desfar s'uneix a la família Amat mitjançant un matrimoni de l'hereva, i el llinatge adopta el cognom Amat. Entre els segles XVI i XVII (horitzó B) el castell s'amplia lleugerament amb la construcció d'un nou edifici a la cantonada sud-est del recinte. A la primera meitat del segle XVIII (horitzó C) va ser objecte d'una important transformació i ampliació: es construeix tota l'ala occidental en detriment de l'antic pati, i la casa queda dividida en tres crugies, a l'estil d'una masia clàssica. A la segona meitat del segle XVIII i principi del XIX (horitzons D i E) es construeixen un seguit de cups i un nou celler de dues plantes. L'any 1702 Josep Amat, decidit polític als rengles de Felip V, obté el títol de Marquès de Castellbell. Amb motiu de la Guerra de Successió els marquesos es veuen obligats a refugiar-se al castell, on va néixer el que més tard seria conegut com Virrei Amat i que ostentà els càrrecs de Governador de Xile i Virrei del Perú. A mitjan segle XIX (hortizó F) el castell acull la masoveria i un seguit de dependències municipals (escola de nens, residència del mestre, seu de l'Ajuntament i casa del secretari), cosa que implica un seguit d'obres de redistribució.</p> | 41.6076500,1.9180400 | 409846 | 4606781 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A principi del segle XX (hortizó G) es realitza novament una reorganització dels espais interns, que assoleixen la seva distribució actual. L'any 1948 el marquès de Castellbell ven la propietat a Antoni Roure. A la segona meitat del segle XX (horitzó H) les antigues dependències municipals queden pràcticament sense ús. Es manté l'arxiu municipal i l'habitatge de la família encarregada de la centraleta telefònica. L'any 2003 es realitzà un estudi històric i arqueològic del castell com a treballs previs a la rehabilitació de l'edifici per adequar-lo com a seu de la biblioteca pública i escola de música. Les obres es van dur a terme els anys 2005 i 2006. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | ||||
| 72585 | Castell de Toudell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-toudell | <p>AAVV. (1969). Els Castells Catalans. Vol. 2. Barcelona: Rafel Dalmau, editor. FERRAN, D. [et al.] (1991). Història de Viladecavalls. Viladecavalls: Ajuntament de Viladecavalls. Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Viladecavalls (Vallès Occidental). Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. VIGUÉ, J., dir. (1991). Catalunya Romànica: Vallès Occidental, Vallès Oriental, vol. 18., Barcelona: Enciclopèdia Catalana.</p> | XII | En estat ruïnós. | <p>Les ruïnes del Castell de Toudell es troben situades sobre un cingle, dominant el Camí Ral de Terrassa a Viladecavalls, la riera de Gaià i el Torrent de Sant Miquel. Es conserva part d'una cantonada de la construcció, fet de pedra sense escairar lligada amb morter de calç i disposada en filades regulars. Les pedres que conformen els angles són de majors dimensions. Al seu voltant trobem fragments de murs, així com les pedres que s'han amuntegat amb l'enderroc.</p> | 08300-1 | Polígon Industrial Can Mir | <p>El castell de Toudell depenia administrativament del Castell de Terrassa, i estava inclòs, junt amb les esglésies de Sant Miquel, Santa Maria i Sant Martí, dins la parròquia de Sant Pere de Terrassa. És possible que l'ermita de Sant Miquel fos la capella castral del Castell de Toudell, ja que es troben força propers. Algunes fonts (AAVV, 1969) apunten que es tractaria d'una casa forta més que d'un castell, ja que en aquest territori també s'hi documenta la Barromina, de la Quadra Superior de Viladecavalls, de la Quadra Inferior de Viladecavalls i el de Toudell. La proximitat del Castell de Terrassa i la denominació indistintament que reben en documents de la mateixa època de domus o castrum apuntaria cap a aquesta hipòtesi. L'indret de Toudell ja apareix documentat al segle XI, en motiu de la compravenda d'un alou a 'Toldell'. Tenim notícia que a mitjans del segle XII Alegret de Tuldell fa donació de l'església de Sant Miquel a Santa Maria i Sant Pere de Terrassa. El primer document en què apareix esmentat el castell data de finals del segle XII, quan Ranulf concedeix a Pere de Salaverd i esposa les oliveres del Mas Salaverd de la parròquia de Sant Miquel, en terme del castell de Toudel. A mitjans del segle XIII, quan n'era amo Pere de Toudell, el castell ja és situat dins el terme del Castell de Terrassa. Més endavant, entorn el segle XIV, el castell pertanyia a Romeu de Montornès, que poc després va vendre a Jaume Parent. A partir d'aquest moment és probable que el castell iniciés un període de declivi, ja que pràcticament no se'n té notícia des d'aleshores FERRAN (1991: 79).</p> | 41.5499500,1.9659100 | 413758 | 4600326 | 08300 | Viladecavalls | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08300/72585-foto-08300-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08300/72585-foto-08300-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08300/72585-foto-08300-1-3.jpg | Legal | Medieval|Romànic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-08 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn | Les coordenades UTM de l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya es corrresponen amb les de Sant Miquel de Toudell. | 85|92 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:38 | |||
| 72587 | Jaciment del castell de Toudell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-del-castell-de-toudell | <p>Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Viladecavalls (Vallès Occidental). Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya.</p> | IX-XVIII | Es troba parcialment destruït. | <p>L'excavació arqueològica es va fer entorn el castell de Toudell amb l'objectiu d'aportar nova informació de la seva construcció. Com consta a les Cartes Arqueològiques, s'hi va fer una neteja superficial del sector A, on es va constatar un important enderroc de la torre del castell, i es van delimitar els seus murs. Aquesta part no va ser excavada, com tampoc no s'hi va trobar material en superfície. El mur conservat és fet de pedra irregular lligada amb morter de calç, i correspon a la cantonada nord de la torre. Les pedres que formen l'angle són de majors dimensions i es troben escairades. En una d'elles es van observar perforacions que podrien correspondre a un carreu romà, que s'hauria estat aprofitat per la construcció del castell. El sector B, corresponent a l'excavació dels seus voltants, també va consistir en la neteja i delimitació de murs. S'hi van localitzar tres murs perimetrals, dels quals el que es troba orientat al nord presenta una obertura i un pendent que comunica aquest sector amb el C. També es va localitzar un mur inèdit que és paral·lel al mur perimetral. En aquesta part, el material va trobar-se a nivell superficial molt barrejat, pel que no va ser significatiu per datar-ne les estructures. La intervenció arqueològica va permetre plantejar la possibilitat que el castell de Toudell s'hagués construït com una torre de defensa, que al llarg dels segles va evolucionar fins a una estructura defensiva complexa.</p> | 08300-3 | Polígon Industrial Can Mir | <p>El castell de Toudell depenia administrativament del Castell de Terrassa, i estava inclòs, junt amb les esglésies de Sant Miquel, Santa Maria i Sant Martí, dins la parròquia de Sant Pere de Terrassa. És possible que l'ermita de Sant Miquel fos la capella castral del Castell de Toudell, ja que es troben força propers.Algunes fonts (AAVV, 1969) apunten que es tractaria d'una casa forta més que d'un castell, ja que en aquest territori també s'hi documenta la Barromina, de la Quadra Superior de Viladecavalls, de la Quadra Inferior de Viladecavalls i el de Toudell. La proximitat del Castell de Terrassa i la denominació indistintament que reben en documents de la mateixa època de domus o castrum apuntaria cap a aquesta hipòtesi. L'indret de Toudell ja apareix documentat al segle XI, en motiu de la compravenda d'un alou a Toldell. Tenim notícia que a mitjans del segle XII Alegret de Tuldell fa donació de l'església de Sant Miquel a Santa Maria i Sant Pere de Terrassa. El primer document en què apareix esmentat el castell data de finals del segle XII, quan Ranulf concedeix a Pere de Salaverd i esposa les oliveres del Mas Salaverd de la parròquia de Sant Miquel, en terme del castell de Toudel. A mitjans del segle XIII, quan n'era amo Pere de Toudell, el castell és situat dins el terme del Castell de Terrassa. Més endavant, ja al segle XIV, el castell pertanyia a Romeu de Montornès, que poc després el vendrà a Jaume Parent. A partir d'aquest moment és probable que el castell iniciés un període de declivi, ja que pràcticament no se'n té notícia des d'aleshores FERRAN (1991: 79).</p> | 41.5508300,1.9681400 | 413945 | 4600421 | 08300 | Viladecavalls | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08300/72587-foto-08300-3-1.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-08 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn | 94 | 1754 | 1.4 | 1782 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:38 | ||||
| 72644 | Escut heràldic de can Mitjans de la Guardiola I | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escut-heraldic-de-can-mitjans-de-la-guardiola-i | <p>BALLBÈ I BOADA, M. (1995). Quaderns d'Història de Viladecavalls IV: Les cases de pagès de Viladecavalls. Viladecavalls: Ajuntament de Viladecavalls. http://ca.wikipedia.org</p> | XVI | <p>Escut que es troba situat a la llinda d'un dels finestrals del costat del portal de la masia de Can Mitjans. Consta d'un camper de forma oval, sobre el qual hi ha un relleu amb el monograma IHS i una creu intercalada. Sota del monograma hi ha una flor de lis. Està representat sobre una orla. La part superior de l'escut presenta una motllura allargada que ocupa gairebé tota la llinda.</p> | 08300-60 | Masia de Can Mitjans de la Guardiola | <p>El monograma IHS era el segell distintiu d'Ignacio de Loyola, fundador de l'ordre de la Companyia de Jesús cap a la segona meitat del segle XVI. El finestral que hi ha sobre l'escut (de la mateixa tipologia constructiva que l'anterior) es troba datat del 1588, quan Ignacio de Loyola ja era mort. Tanmateix, l'ordre va seguir utilitzant aquest monograma. En tot cas, aquest escut no està documentat, pel que es desconeix quina és la seva procedència.</p> | 41.5643800,1.9676000 | 413918 | 4601926 | 08300 | Viladecavalls | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08300/72644-foto-08300-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08300/72644-foto-08300-60-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Commemoratiu | 2020-10-08 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn | 94 | 47 | 1.3 | 1769 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:38 | |||||
| 72647 | Escut heràldic de can Mitjans de la Guardiola II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escut-heraldic-de-can-mitjans-de-la-guardiola-ii | XIV | Es troba força erosionat. | <p>Escut que es troba situat a la clau d'un arc de volta ceràmic de la planta baixa. Es troba col·locat en posició invertida. Al camper hi ha representada una flor de lis a la part inferior, al centre unes lletres o signes i a dalt un any molt desdibuixat, que segons apunta Salvador Cardús (1928 : 140) es correspon amb l'any 1117.</p> | 08300-63 | Masia de Can Mitjans de la Guardiola | <p>Salvador Cardús publicà l'any 1928 un article al Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa sobre la casa de Can Mitjans de la Guardiola. En aquest fa una breu descripció dels tres escuts heràldics que hi ha a la casa. Explica que n'hi ha dos a l'interior, tot i que en l'actualitat només en veiem un.</p> | 41.5644300,1.9675200 | 413911 | 4601932 | 08300 | Viladecavalls | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08300/72647-foto-08300-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08300/72647-foto-08300-63-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Commemoratiu | 2020-10-08 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn | 85 | 47 | 1.3 | 1769 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:38 | |||||
| 72648 | Escut heràldic de can Mitjans de la Guardiola III | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escut-heraldic-de-can-mitjans-de-la-guardiola-iii | <p>CARDÚS, S. (1928). “Can Mitjans de la Guardiola”. Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa. Vols. I-IV. (1923-1930) p. 140-141.</p> | XIV | Està molt erosionat, pel que costa veure'n el motiu. | <p>Escut que es troba situat a la clau d'un portal situat a la façana posterior de Can Mitjans de la Guardiola. El portal és d'arc de mig punt adovellat, que per la tipologia constructiva denota una considerable antiguitat. L'escut es troba molt desdibuixat, de manera que pràcticament no se'n reconeix el motiu. A la part superior s'insinua un cap de cavaller. En un article de l'any 1928, Salvador Cardús (1928 : 140) reprodueix una imatge d'un dels escuts de la casa, que sembla correspondre's amb aquest. En aquest hi figura un cap de cavaller armat, amb petits motius al costat.</p> | 08300-64 | Masia de Can Mitjans de la Guardiola | <p>Salvador Cardús publicà l'any 1928 un article al Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa sobre la casa de Can Mitjans de la Guardiola. En aquest fa una breu descripció dels tres escuts heràldics que hi ha a la casa i en reprodueix un d'ells. Explica que abans havia estat sobre el portal, però no aporta més dades.</p> | 41.5645000,1.9676200 | 413920 | 4601940 | 08300 | Viladecavalls | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08300/72648-foto-08300-64-2.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Commemoratiu | 2020-10-08 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn | 85 | 47 | 1.3 | 1769 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:38 | ||||
| 45914 | Riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-llobregat | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | <p>El riu Llobregat és el principal curs fluvial amb el que compta el terme de Castellbisbal. El Llobregat és un dels principals rius de Catalunya. Neix a les fons del Llobregat, al municipi de Castellar de n'Hug i recorre el territori català en direcció S-E fins al Mediterrani, on desemboca formant un vast delta de 100 km2, al municipi del Prat de Llobregat. El riu travessa el terme de Castellbell al llarg d'una 14 km. pel seu sector més ponentí creant una de les fisonomies més característiques del terme: la plana dels Arenys, que contrasta àmpliament amb la resta del municipi, elevat sobre els conglomerats argilosos. L'entrada del riu es produeix pel congost de Martorell, a l'alçada del Pont del Diable, i recorre la plana fluvial fins a la desembocadura de la riera de Rubí. El seu cabal és irregular, ja que al tractar-se d'un riu de règim Mediterrani compta amb una àmplia variabilitat depenent de les estacions la pluviometria anual. En línies generals el seu cabal va augmentant fins a Martorell, i des d'aquest punt fins al seu Delta va disminuint per l'ús que se'n fa del seu recurs. La diversitat d'hàbitats del riu s'ha simplificat com a resultat de les activitats humanes com la construcció de rescloses, pèrdua del bosc de ribera, el canvi a ús urbà (aporta menys sediment al riu), etc. Aquesta pèrdua de diversitat de l'hàbitat afecta sobre l'abundància, composició i distribució de la vida aquàtica. La importància del riu, cal entendre-la actualment pel paper que juguen els rius com a connectors . L'altre és que la forta i permanent influència antròpica ha resultat en una elevada degradació d'aquests rius, tant des de la perspectiva de l'entorn com de la qualitat de les aigües, si bé no al llarg de tots els trams ja que molts d'ells encara es troben en un estat força bo des del punt de vista ambiental. El riu Llobregat és especialment rellevant ja que el propi riu i, especialment els afluents del costat oriental juguen un paper important com a rius d'especial interès connector entre tots els espais del PEIN. A més a més, el potencial connector d'aquest riu pel seu trajecte cap a l'interior de Catalunya, va molt més enllà de l'àmbit territorial de la zona d'estudi. Es tracta d'un element connector molt important en la connexió biològica entre els espais d'interès natural de la zona litoral, prelitoral, del sistema mediterrani, de la depressió central i del prepirineu central.</p> | 08054-149 | Terme de Castellbisbal. Els Arenys (08755 Castellbisbal) | <p>Històricament el riu ha estat una font de recursos important pels habitants de Castellbisbal. Degut a la manca de recursos hídrics de la resta del terme, així com el seu terreny irregular, el riu Llobregat, i en especial els Arenys del riu Llobregat, foren durant segles una fertilíssima horta per a tots els seus habitants, fàcil de conrear, plena de sínies que extreien l'aigua del subsòl. La vegetació dels entorns del riu era en aquells moments, segons informació facilitada pels veïns una vegetació de ribera. Cal destacar però, que a diferència d'altres municipis, el riu no va constituir per als veïns de Castellbisbal una font d'energia emprada per a l'explotació de molins o fàbriques de riu. El paisatge original del riu es va mantenir fins a la dècada del 1950, moment en el qual s'instal·laren les primeres indústries. A partir de la dècada del 1960, i especialment a partir de la del 1970 la proliferació industrial va convertir els entorns del riu en un indret ple de polígons industrials i vies de comunicació.</p> | 41.4747400,1.9614800 | 413288 | 4591980 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45914-foto-08054-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45914-foto-08054-149-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de protecció | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | La Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig de 1992, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i la flora silvestres, preveu la creació d'una xarxa ecològica europea coherent de les zones especials de conservació anomenada Natura 2000. Aquesta xarxa estarà formada per zones que cada Estat membre proposi a la Comissió Europea sempre que contingui hàbitats o espècies d'interès comunitari. En aquest context, el trams del riu Llobregat fronterer entre Martorell i Castellbisbal resta dins de la zona ZEPA de protecció de la Xarxa Natura 2000 anomenada Montserrat - Roques Blanques - Riu Llobregat. | 2153 | 5.1 | 1786 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||
| 45928 | PEIN Montserrat Roques Blanques riu Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pein-montserrat-roques-blanques-riu-llobregat | <p>http://natura2000.eea.europa.eu/Natura2000/SDFPublic.aspx?site=ES5110012#1</p> | La intensa ocupació humana del territori desvirtua aquest espai en molts indrets | <p>La Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig de 1992, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i la flora silvestres, preveu la creació d'una xarxa ecològica europea coherent de les zones especials de conservació anomenada Natura 2000. Aquesta xarxa estarà formada per zones que cada Estat membre proposi a la Comissió Europea sempre que contingui hàbitats o espècies d'interès comunitari. En aquest context, el trams del riu Llobregat fronterer entre Martorell i Castellbisbal resta dins de la zona ZEPA de protecció de la Xarxa Natura 2000 anomenada Montserrat - Roques Blanques - Riu Llobregat.</p> | 08054-163 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | 41.4900800,1.9224000 | 410046 | 4593723 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45928-foto-08054-163-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45928-foto-08054-163-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | La Directiva d'hàbitats estableix que s'han de conservar els espais de Natura 2000, però no estableix una figura de protecció concreta. A Catalunya, es protegeixen aquests espais mitjançant la inclusió al Pla d'espais d'interès natural (PEIN) | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||
| 58772 | Torrent de les Pasteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-les-pasteres | <p>http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/?q=pasteres http://dcvb.iec.cat/</p> | <p>El torrent de les Pasteres és un curs d'aigua intermitent que drena la serra del Ginebral, la serra de Cal Manel, la carena del Cellers, Comauba i el Grau (aquests darrers del terme municipal de Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar respectivament) i s'uneix a la Riera de Rellinars pel seu vessant hidrogràfic dret, pocs metres aigües avall del Molí de les Comes, o Molí Mansuet, també en el municipi veí de Castellbell i el Vilar. En el seu recorregut, de gairebé sis quilòmetres, fa de partió entre Rellinars i els pobles veïns de Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. Del vessant hidrogràfic esquerre rep l'aigua, a més de la proporcionada pels diferents rasots menors, de nou torrenteres afluents originades en els municipis de Sant Vicenç de Castellet i de Castellbell i el Vilar. Del primer en forment part les dues provinents del Ginebral, la de sota la Crudinella, una quart del torrent de la Serra i la darrera de la Comauba, mentre que en terme de Castellbell i el Vilar en destaquen tres totes elles procedents de terres del Grau. Pel vessant hidrogràfic esquerre, se n'originen tres provinents de la serra del Ginebral i serra de Cal Manel amb els seus brancals respectius i de la carena del Cellers tres més, de les quals destaca el torrent del Pujolet que té el seu origen a l'obaga de la Pòpia. Des de la capçada fins a la desembocadura a la Riera de Rellinars, les carenes on neixen els diferents ramals, estan inclosos en l'àrea de protecció del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obac, que coincideix amb la Xarxa de Natura 2000. En el seu recorregut es localitzen varis gorgs o salts importants, cingles i roquissars, sovint emboscats impossibles de travessar, mentre que en altres indrets el llit del torrent es converteix en una codina totalment plana, per on es pot travessar o transitar sense cap problema. Els trams més grans de sòl nu forestal ocupat destacable estan situats on es troben els tres termes, entre les carenes del Cellers i Comauba i el Grau; a l'extrem sud-oest de la carena del Cellers, allí on el torrent del Pujolet es troba amb el de les Pasteres i en el seu tram final, abans d'arribar a la Riera de Rellinars. La coberta del sòl en aquests indrets, on poden localitzar-se algunes cassoletes que retenen l'aigua permeten desenvolupar el jonc i el canyissar. A les zones més ombrívoles, sobretot a les capçaleres, i als marges del torrent, quan aquest travessa fondalades entre turons, o en el fons dels barrancs la vegetació està composta per trams de boscos densos, de pi, alzina i roure. Aquest hàbitat alterna amb boscos clars (no de ribera) que no difereixen en gaire mesura de les pròpies de la comunitat de l'alzinar. Hi són presents també el cirerer d'arboç, el mirter, el llentiscle o mata i el pi a més de les lianes típiques com l'arítjol. Aquestes comunitats vegetals, a part de trobar-se a la capçalera. Allí on les lleres del torrent són més accessibles predomina el matollar bàsicament de brolla calcícola, mates de fulla estreta com el romaní, i d'altres més rígides com l'argelaga on hi creix algun arbret dispers com el pi blanc i quan aquest s'espesseix és clarament el romaní l'espècie dominant. L'estrat arbustiu, herbaci i muscinal hi és també present i és important per l'equilibri vegetal i alhora animal. Actualment, l'activitat agrícola ha desaparegut en els seus dos vessants, a excepció de les marjades pròximes al mas, on encara el seu propietari fa anar la terra, l'horta i la vinya a proximitat i l'olivera més allunyada. La imatge d'antuvi de les muntanyes al voltant del torrent gairebé netes de vegetació plenes de marges, alguns amb escales volades i barraques de pedra seca, aljubs i piques per al caldo bordelès, tines i altres elements s'han convertit avui en un ecosistema complexa i ric que funciona com a hàbitat de refugi per a molts animals i com a corredor biològic.</p> | 08179-112 | Extrem occidental del terme | <p>El topònim conegut com a torrent de les Pasteres és molt antic i són varis els documents antics que l'esmenten en les diferents propietats. En el Diccionari català-valencià-balear, es donen varies definicions a més a més del recipient de fusta per pastar la farina. Una és la del recipient o lloc còncau per pastar-hi alguna cosa com el guix i el morter en l'ofici de mestres de cases, o l'argila en el de terrisser, i fins i tot se'n diu així al lloc per trepitjar la verema. El mot és emprat fins i tot com a sinònim de fornícula. Carles Cornadó, estudiós de la toponímia dels municipis de Castellbell i el Vilar, Rellinars i d'altres municipis veïns, apunta a la possibilitat de la seva relació amb el cultiu del lli, una planta pròpia d'ambients calcícoles, (nom que originaria la riera de Rellinars i de retruc el nom del municipi). Del grec 'λίνον' ' del llatí 'linium', és una planta herbàcia de la família de les linàcies de color blau conreada principalment pel teixit que se n'obté però també per l'oli de llinosa a més de les propietats medicinals que se li atribueixen. Antigament per obtenir la fibra de les parts llenyoses, anomenades també riscla, s'havien d'enriuar en aigua corrent abans d'esgramar-se, durant nou a deu dies perquè la seva fibra es pogués separar fàcilment o també per obtenir diferents matisos de coloració. Aquest procés de fermentació es duia a terme emprant safareigs o llocs còncaus per deixar-hi la planta. Es creu doncs que les característiques orogràfiques del torrent amb nombroses cassoletes i forats a la roca haurien pogut servir per a treballar el lli , cultivat en temps passats al terme municipal de Rellinars.</p> | 41.6488900,1.8872200 | 407337 | 4611392 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58772-foto-08179-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58772-foto-08179-112-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-31 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 58905 | Torrent del Cellers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-cellers | <p>http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/2014/05/el-salles-o-cellers.html?q=sell%C3%A9s</p> | <p>El torrent del Cellers és un curs d'aigua intermitent situat al nord-oest del municipi de gairebé 2,5 quilòmetres de recorregut que neix bàsicament a l'obaga de la Serra del Ginebral, a uns 475 metres per sobre del nivell del mar. Fora d'alguns rasots naturals per on baixen les aigües d'escorrentia en dies de pluja, es nodreix bàsicament de tres torrenteres afluents situades al vessant hidrogràfic esquerre i es converteix en un afluent important de la Riera de Rellinars desguassant a l'alçada de Ca l'Agut on està canalitzat per sota la carretera B-122, en el punt quilomètric 17,800. La seva capçada amb un recorregut de gairebé 850 metres està inclòs en l'àrea de protecció del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obac, que coincideix amb la Xarxa de Natura 2000, mentre que la resta ho fa el Catàleg de Bens del municipi. En el seu recorregut es localitzen alguns gorgs o salts importants, cingles i roquissars, sovint emboscats impossibles de travessar, mentre que en altres indrets el llit del torrent es converteix en una codina totalment plana, sense vegetació que permet transitari sense cap mena de problema. La coberta del sòl està composta per trams de boscos densos, de pi, alzina i roure per les zones més ombrívoles de les capçaleres que també podem trobar més avall, als marges del torrent, quan aquest travessa fondalades entre turons o en el fons dels barrancs. Aquesta vegetació alterna amb boscos clars (no de ribera) que no difereixen en gaire mesura de les pròpies de la comunitat de l'alzinar. Hi són presents també el cirerer d'arboç, el mirter, el llentiscle o mata i el pi a més de les lianes típiques com l'arítjol. Aquestes comunitats vegetals, a part de trobar-se a la capçalera. Allí on les lleres del torrent són més accessibles predomina el matollar bàsicament de brolla calcícola, mates de fulla estreta com el romaní, i d'altres més rígides com l'argelaga on hi creix algun arbret dispers com el pi blanc i quan aquest s'espesseix és el clarament el romaní l'espècie dominant. L'estrat arbustiu, herbaci i muscinal hi és també present i és important per l'equilibri vegetal i alhora animal. Actualment, l'activitat agrícola ha desaparegut en els seus dos vessants, a excepció de les marjades pròximes al mas, on encara el seu propietari fa anar la terra. I el torrent i els seus marges s'han convertit en un ecosistema complexa i ric que funciona com a hàbitat de refugi per a molts animals.</p> | 08179-115 | Torrent del Cellers | <p>El topònim Cellers prové de la propietat per on transcorre, també conegut al municipi de Castellbell i el Vilar com a Sallés. Carles Cornadó, estudiós de la toponímia d'aquest municipi i altres municipis veïns, en el seu bloc sobre topònims ens diu que Sallés deriva del mot Cellers, que s'aplica a un indret o lloc, generalment subterrani on es conserva el vi. Deriva del llatí cellarium, que vol dir rebost i que en català prengué el sentit d'estança subterrània o fonda per al vi i també el sentit de graner. El Cellers, documentat ja al segle XV és un mas encara avui dia amb gran quantitat de terres que es localitzen tant en el municipi de Rellinars com el veí de Castellbell i el Vilar. La majoria de les possessions eren cultivades de vinya i per tant aquesta era l'activitat principal de la masia. L'estrall de la fil·loxera va comportar que part de les terres es deixessin de cultivar; en elles hi ha crescut bosc i matollar. Les altres es varen plantar de vinya i la propietat es dedicà a la producció d'oli fins l'any 1956, on una gran glaçada va acabar amb els oliverars i actualment la majoria de terres són ermes, ocupades pel matollar i el bosc.</p> | 41.6508400,1.9041400 | 408748 | 4611591 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58905-foto-08179-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58905-foto-08179-115-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-31 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 58908 | Torrent de Cal Pujolet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-cal-pujolet | <p>GAUSACHS, Ramon (2008). Les herbes remeieres. De la cultura popular al fàrmac. Una aproximació etnobotànica. Vol. II. Ed. Rafael Dalmau</p> | <p>El torrent del Pujolet és un curs d'aigua intermitent situat al nord-oest del municipi de gairebé 1,5 quilòmetres de recorregut que neix bàsicament al capdamunt de la carena del Cellers, i obagues de la Pòpia, a uns 400 metres per sobre del nivell de mar. Fora d'alguns rasots naturals per on baixen les aigües d'escorrentia en dies de pluja, es nodreix bàsicament de dues torrenteres afluents situades al vessant hidrogràfic esquerre i es converteix en un afluent important del torrent de les Pasteres, al qual s'uneix per l'extrem sud-est de la carena del Cellers, on les ruïnes de La Caseta a l'antic Raval del Pujolet dominen aquesta vall. El territori per on discorre està inclòs dins l'àrea de protecció del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obac, que coincideix amb la Xarxa de Natura 2000. El vessant hidrogràfic dret, per sobre de la cinglera, forma part de la Carena del Cellers, on s'hi localitza un antic establiment, conegut amb el nom de Raval del Pujolet, compost per cinc cases, totes elles en ruïnes, que fins fa un segle aproximadament es dedicaven, com a masoveries del Cellers, a la producció de vi i aiguardent. En el seu recorregut es localitzen alguns gorgs o salts importants, cingles i roquissars, sovint emboscats impossibles de travessar, mentre que en altres indrets el llit del torrent es converteix en una codina totalment plana, sense vegetació que permet transitari a peu i en bicicleta de muntanya sense cap mena de problema. La coberta del sòl està composta per trams de boscos densos, de pi, alzina i roure per les zones més ombrívoles de les capçaleres que també podem trobar més avall, als marges del torrent, quan aquest travessa fondalades entre turons o en el fons dels barrancs. Aquesta vegetació alterna amb boscos clars (no de ribera) que no difereixen en gaire mesura de les pròpies de la comunitat de l'alzinar. Hi són presents també el cirerer d'arboç, el mirter, el llentiscle o mata i el pi a més de les lianes típiques com l'arítjol. Allí on les lleres del torrent són més accessibles predomina el matollar bàsicament de brolla calcícola, mates de fulla estreta com el romaní, i d'altres més rígides com l'argelaga on hi creix algun arbret dispers com el pi blanc i quan aquest s'espesseix és el clarament el romaní l'espècie dominant. L'estrat arbustiu, herbaci i muscinal hi és també present i és important per l'equilibri vegetal i alhora animal. Destaca una flor pròpia d'ambients calcaris i que en aquest indret hi és molt present; es tracta del Linum suffruticossum, una planta herbàcia de la família de les linàcies. Actualment, l'activitat agrícola ha desaparegut en els seus dos vessants, a excepció de dues planes cultivades al Raval del Pujolet, on encara el propietari del Cellers fa anar la terra. Es tracta de dues planes d'oliverar bàsicament de rebrot, d'antigues oliveres centenàries que no varen suportar les glaçades de l'any 1956. Pel que fa a la resta del torrent i els seus marges, s'han convertit en un ecosistema complexa i ric que funciona com a hàbitat de refugi i reproducció per a molts animals.</p> | 08179-118 | Carena del Cellers | 41.6528800,1.8999200 | 408400 | 4611822 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58908-foto-08179-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58908-foto-08179-118-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-31 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A tota la capçada s'ha detectat una gran presència del Linum suffruticossum, una planta herbàcia de la família de les linàcies que rep el nom comú de maleïda, flor de la Mare de Déu, flor de Senyora, flor sense virtut, herba santjoanera i herba sense virtut. Segons la llegenda, aquesta flor rep el nom de maleïda perquè orgullosa de sí mateixa afirmava que el seu blanc era més pur que el de la Mare de Déu. Segons una versió, un bon dia es va presentar davant Déu i li va demanar que volia ser pura i virtuosa com la Mare de Déu. Davant de la seva arrogància, el Creador es va enfadar i li va concedir el blanc de la puresa però no la virtuositat i és per això que malgrat ser una flor de gran bellesa, no fa gens d'olor. La segona versió explica que davant de la seva arrogància, va ser la mateixa Mare de Déu qui la va maleir. Cert és que al contrari del Linum usitatissimum, del qual se n'extreu oli i farina i se'n fan teixits, la maleïda s'ha de conformar amb lluir la seva blancor efímera. | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | ||||||||
| 59116 | Espai Xarxa Natura 2000 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/espai-xarxa-natura-2000 | <p>Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat. Direcció General de Polítiques Ambientals (2014). Fitxes de les Zones Especials de Conservació de la regió mediterrània derivades de l'instrument de gestió aprovat en l'Acord de Govern 150/2014, de 4 de novembre. Sant Llorenç del Munt i l'obac. ES5110010. http://www.rellinars.cat http://mediambient.gencat.cat/web/.content/home/ambits_dactuacio/patrimoni_natural/senp_catalunya/el_sistema/xarxa_natura_2000/xarxa_natura_2000_a_catalunya/mapes_1_50000/fitxes_zec/bcn/ZEC_ES5110010.pdf http://www.observatoriforestal.cat/xarxa-natura-2000/ https://portaljuridic.gencat.cat/ca/pjur_ocults/pjur_resultats_fitxa/?documentId=401587&action=fitxa</p> | <p>Les gairebé 1416,79 hectàrees del terme municipal de Rellinars (codi 081799 / ES5110010 Sant Llorenç del Munt i l'Obac) que es troben dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac, estan incloses també en l'espai europeu que es coneix amb el nom de Xarxa Natura 2000. Aquesta xarxa és la iniciativa europea més important de conservació de la natura. La Unió Europea ha establert un mac legal que garanteix o ha de garantir la protecció del patrimoni natural mitjançant la integració a Natura 2000 d'una mostra significativa de les espècies i dels hàbitats que millor el representen. El Consell de les Comunitats Europees va aprovar l'any 1992 la Directiva 92/43/CEE, de 21 de maig, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i la flora silvestres, coneguda també com Directiva hàbitats. Aquesta ampliava la 79/409/CEE, de 2 d'abril de 1979, relativa a les aus silvestres. Ambdues són el punt de partida de la Unió Europea per a la conservació dels hàbitats, les espècies i, del seu patrimoni natural. A més a més seran el punt de partida per a la creació del marc legal de la Xarxa Natura 2000, amb l'objectiu de crear un espai protegit d'abast europeu. En la legislació de l'Estat espanyol, la transposició de la Directiva Hàbitats es va materialitzar de primer, en el Reial decret 1997/1995, de 7 de desembre, pel qual s'estableixen mesures per contribuir a garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres. Aquest és modifica a posteriori pel Reial decret 1193/1998 establint que són les Comunitats Autònomes les competents en el desplegament de la Xarxa Natura 2000 a tot l'estat. En el cas de Catalunya, la Llei 12/2006, que modifica la Llei 12/1985, d'espais naturals, determina que tots els espais de la Xarxa Natura 2000 (ZEC i ZEPA) s'inclouen automàticament al PEIN en el moment de la seva declaració. A 31 de desembre de 2015, Catalunya contempla 115 espais declarats com a Zones Especials de Conservació (ZEC) i 73 com a Zones de Protecció per a les Aus (ZEPA). El desplegament de la Xarxa Natura ha passat per varies fases des de l'any 1997 on la Generalitat de Catalunya, va elaborar una llista on s'incloïen els espais del PEIN que complien amb els criteris de la normativa europea per ser declarats com a Llocs d'Importància Comunitària (LIC) o com a Zones d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). Aquestes llistes, modificades diverses vegades, s'han d'aprovar en els corresponents Acords de Govern de la Generalitat de Catalunya i presentar posteriorment a la Comissió Europea que en té la darrera paraula. El municipi de Rellinars inclòs dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac i per tant a la Xarxa Natura 2000, és un espai de relleu original, amb gran quantitat de parets rocoses que possibiliten la presència d'abundants comunitats de vegetació rupícola i de fauna cavernícola. És alhora un ecosistema mediterrani amb una notable diversitat del paisatge vegetal i constitueix una de les zones importants de cria a Catalunya de Hieraetus fasciatus. Rellinars és per tant un exemple de territori que aposta per fer compatible la protecció de les espècies i els hàbitats naturals i seminaturals amb l'activat humana, vetllant perquè els hàbitats es mantinguin en bon estat de conservació i evitar-ne el seu deteriorament.</p> | 08179-418 | Rellinars | 41.6435000,1.9424000 | 411924 | 4610736 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59116-foto-08179-418-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59116-foto-08179-418-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-29 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:32 | |||||||||
| 78348 | Parc de Gallecs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-de-gallecs | <p>De Santa Perpètua de Mogoda a Gallecs. Consorci de Gallecs. Gallecs (Mollet del Vallès). Línia Vallès, 6 de febrer de 2009. Informatiu gratuït. VILAGINÉS, Jaume (2008). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l'edat mitjana (s. X-XIII). Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Col·l. Fermí Vinyals, III Beca de Recerca SPM, Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 60. www.parcgallecs.cat</p> | XI | <p>El Parc de l'Espai d'Interès natural de Gallecs es troba també conservat en una franja allargada del terme municipal de Santa Perpètua, situada al nord-est, entre la carretera de Caldes i el camí de la Serra de Mollet. Aquest parc es troba dins el límit del Consorci de Gallecs. La major part d'aquest parc es troba dins el terme municipal de Mollet del Vallès. La singularitat i riquesa natural de Gallecs, la seva activitat agrícola, les zones de bosc i els rierols i rieres fan que Gallecs, s'hagi convertit en un espai d'acollida per a moltes espècies. La conservació de l'entorn natural, forestal i agrari, ha afavorit la protecció de les espècies autòctones pròpies d'aquests ecosistemes tant amenaçats al Vallès. Mostra d'això són els nombrosos estudis sobre els valors naturals de la zona per part de l'ADENC (Associació per la Defensa i l'Estudi de la Natura) i estudis de fauna que s'han realitzat des dels anys setanta fins ara pel naturalista Josep Ribas i Falomir sobre l'avifauna nidificant i migratòria de Gallecs. Gallecs és una peça clau com a connector biològic del territori metropolità que uneix les Serres litoral i Pre-litoral del sistema orogràfic de Catalunya. El principal objectiu en totes les actuacions sobre l'espai periurbà de Gallecs és la conservació i augment de la biodiversitat. Per aquest motiu s'han engegat programes que responen a criteris de sostenibilitat, tant pel que fa a l'agricultura com pel que fa a la gestió forestal, l'ús públic o la prevenció d'incendis. Gallecs, com altres connectors biològics que s'envolten de nuclis de població, on la densitat ha superat els límits del natural, ha estat sotmès a una forta pressió urbanística i industrial, com qualsevol espai periurbà. La realitat socioambiental del Parc de l'Espai d'Interès Natural de Gallecs és comú a diferents zones periurbanes europees, però la seva singularitat radica en la seva llarga història de preservació i defensa del territori. Sobre la base d'aquests antecedents és que el Consorci té com prioritat revaloritzar l'espai com un connector biològic situat en un mitjà periurbà sotmès a pressions i degradacions implícites. Atents als seus antecedents socials i a les múltiples possibilitats que presenta aquest espai periurbà, el Consorci treballa intensament per a integrar els aspectes ambientals, socials, culturals i econòmics que permetin el desenvolupament equitatiu de l'espai.</p> | 08260-181 | Entre la carretera de Caldes C-59 i el camí de la Serra de Mollet | <p>El Topònim de 'Serra de Gallecs' es troba documentat des d'època medieval (segle XI) com a 'Serra de Galexs' (VILAGINÉS, 2007:60).</p> | 41.5416000,2.1956800 | 432912 | 4599195 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78348-foto-08260-181-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78348-foto-08260-181-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-07-14 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | La inclusió de Gallecs al PEIN ha estat ja tramesa. Publicada la notícia a l'informatiu gratuït: Línia Vallès, 6 de febrer de 2009. Aquest parc es troba dins el límit del Consorci de Gallecs. Les coordenades preses corresponen al sector sud, per sota l'autopista Ap-7, les corresponents al sector nord són les següents: x: 432477.28; y: 4600371; Z: 105m snm. | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | ||||||
| 79429 | Parc Natural de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-montserrat-1 | <p>CARVAJAL, Rosa et al. (2007). Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, Geoestel, Barcelona.</p> | <p>L'àrea del Parc Natural de Montserrat abasta actualment una petita àrea a l'extrem oriental del terme (77,92 ha) que inclou bàsicament la serra del Cul de la portadora. Es tracta d'una àrea perimetral al massís de Montserrat (que té la consideració de zona de protecció), situada a l'altra banda del riu Llobregat. Tanmateix, amb l'ampliació del Parc que ja està prevista aquesta àrea creixerà considerablement per abastar tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca. En tota aquesta zona el relleu és força abrupte, amb formacions de conglomerat que s'eleven sobre l'estreta vall del riu Llobregat i configuren un relleu amb certes similituds amb el del massís de Montserrat. En aquest sentit destaquen turons de perfil singular com ara el Cul de la Portadora (que recorda el perfil d'un portadora en posició invertida) i (quan l'ampliació del parc sigui efectiva) el coll de les Bruixes, el nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases o las serra de l'Hospici; aquesta última de relleu no tan escarpat. La vegetació és la característica del clima mediterrani, amb predomini de les zones de matolls i vegetació baixa, però també amb alguns boscos de pi i alzinars. Les especies animals que s'hi poden trobar, entre d'altres, són els porcs senglars, esquirols i gats mesquers. Entre els rèptils destaca el dragó comú, l'escurçó ibèric, les sargantanes, els llangardaixos i les serps verdes. Els ocells són també nombrosos i visibles: tords, bruels, tudons i, de tant en tant, és possible veure de rapinyaires, com l'àguila o el falcó.</p> | 08291-68 | Sector sud-oest del terme | <p>Montserrat va ser declarat com a parc natural l'any 1987. L'any 1989 es va constituir el Patronat de la Muntanya de Montserrat, que és l'òrgan rector i gestor del parc, depenent directament del Departament de presidència de la Generalitat de Catalunya. L'any 1992 es va aprovar el Pla d'espais d'interès natural (PEIN) i l'espai 'Montserrat' va incloure tota la superfície del Parc Natural i dos sectors nous: el Puig Ventós i Sant Salvador de les Espases. El 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, on es designava l'espai Montserrat-Roques Blanques-riu Llobregat com a zona d'especial protecció per a les aus (ZEPA) i lloc d'importància comunitària (LIC). Aquest espai comprèn tot l'espai del PEIN Montserrat, però també l'espai proper anomenat Roques Blanques, un àmbit territorial al voltant del nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases, i el tram del riu Llobregat que des d'aquesta zona s'estén fins al congost de Martorell. Actualment, el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat té en total una superfície de 7.741 ha, les quals estan dividides en reserva natural, parc natural i zona de protecció (ZP). La part de Vacarisses (amb 77,72 ha) forma part de la zona de protecció. Des del 2002 es treballa en un projecte d'ampliació del Parc, que l'any 2007 es va treure a exposició pública però que encara no s'ha aprovat. Aquesta nova proposta redefineix l'àrea protegida de Montserrat i incrementa el grau de protecció en diversos sectors de l'espai protegit, que quedaria dividit en recinte de prestació de serveis, reserva natural, parc natural i PEIN. Amb aquesta ampliació el terme de Vacarisses passaria a tenir de les 77,72 hectàrees actuals a unes 845 (92,28 de parc natural i 752 de PEIN). Així, l'àrea protegida tindria una creixement considerable i abastaria tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca.</p> | 41.5988100,1.8682700 | 405686 | 4605853 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-29 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | ||||||||
| 79489 | Serra de Collcardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serra-de-collcardus | Espai circumdat per carreteres i amb elements intrusius, com la pedrera del Mimó | <p>La Serra de Collcardús és un Espai d'Interès Natural (EIN) protegit dins el PEIN. Abasta territori dels municipis de Vacarisses i Viladecavalls. Concretament, l'espai protegit inclou una petita part de l'extrem sud-oriental del terme de Vacarisses on hi ha la serra de Collcardús, també anomenada del Ros, i té una superfície de 191, 64 ha (és a dir, un 33,76 % de l'espai, que té una superfície total de 567,65 ha). Aquest espai està delimitat per la carretera C-58 al nord, la riera de la Torre a l'oest i l'autopista C-16 al sud (ja en terme de Viladecavalls). En queda fora l'àrea de ocupada perla pedrera del Mimó, dedicada a l'extracció d'àrids, a l'extrem sud-oest. El cim més important és el Cap del Ros, amb una altitud de 639 metres. La vegetació és la característica del clima mediterrani, amb predomini de boscos de pi i alguna roureda.</p> | 08291-128 | Sector sud-est del terme | <p>L'any 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, en el qual s'incloïa la serra de Collcardús. Concretament, formava part de l'espai Montserrat-Roques Albes-riu Llobregat. Automàticament, els nous espais d'aquesta xarxa van passar a tenir la consideració de PEIN. La declaració d'aquest espai natural protegit es va fer amb la intenció d'establir un corredor que unís els parcs de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. Així mateix, pel sector sud l'espai de Collcardús enllaça amb l'espai de Puigventós, propietat de la Fundació Territori i Paisatge, de Caixa Catalunya. Més recentment, l'ordenació urbanística de l'Ajuntament de Vacarisses ha establert també una zona de protecció al corredor entre els dos parcs naturals.</p> | 41.5791400,1.9305300 | 410847 | 4603603 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79489-foto-08291-128-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-30 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,04 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml