API Dades Obertes - Diputació de Barcelona

Informació general

Nom màquina	patrimoni_cultural
Etiqueta	Patrimoni cultural
Descripció	Elements de patrimoni cultural, que inclouen el patrimoni immoble, moble, documental, immaterial i natural dels municipis de la demarcació de Barcelona.
Tipus de contingut	patrimonicultural
Clau Primària	id

Informació dels camps

Nom màquina del camp	Nom del camp	Descripció	Tipus
id	Id		text
titol	Títol		text
url	Url		url
bibliografia	Bibliografia		ltext
centuria	Centuria		text
notes_conservacio	Notes de conservació		ltext
descripcio	Descripció		ltext
codi_element	Codi d'element		text
ubicacio	Ubicació		ltext
historia	Història		ltext
coordenades	Coordenades		geo
utm_x	UTM X		text
utm_y	UTM Y		text
any	Any		text
rel_municipis	Municipi	-	relation
municipi_nom	Nom del municipi		text
tipus_acces	Tipus d'accés		text
estat_conservacio	Estat de conservació		text
images	Imatges		ltext
proteccio	Protecció		text
estil	Estil		text
ambit	Àmbit		text
tipologia	Tipologia		text
titularitat	Titularitat		text
us_actual	Ús actual		text
inspire_tipus	INSPIRE: Tipus		text
inspire_subtipus	INSPIRE: Subtipus		text
inspire_atribut	INSPIRE: Atribut		text
data_modificació	Data de modificació		date
autor_fitxa	Autor de la fitxa		ltext
autor_element	Autor de l'element		ltext
observacions	Observacions		ltext
codi_estil	Codi de l'estil		text
codi_tipologia	Codi de la tipologia		text
codi_tipo_sitmun	Codi de tipologia a sitmun		text
proteccio_id	Protecció id		text
rel_comarca	Comarca	-	relation

Camp 1:

Camp 2:

Camp 3:

Municipis:

Comarques:

Id	Títol	Url	Bibliografia	Centuria	Notes de conservació	Descripció	Codi d'element	Ubicació	Història	Coordenades	UTM X	UTM Y	Any	Municipi	Nom del municipi	Tipus d'accés	Estat de conservació	Imatges	Protecció	Estil	Àmbit	Tipologia	Titularitat	Ús actual	INSPIRE: Atribut	Data de modificació	Autor de la fitxa	Autor de l'element	Observacions	Codi de l'estil	Codi de la tipologia	Codi de tipologia a sitmun	Protecció id	Comarca	Conjunt de dades	Últim canvi
86810	Jaciment del mas Cellers	https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-del-mas-cellers	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p>BALLBÈ. i BOADA, Miquel (1985) <em>Masos i Pairalies de Matadepera</em>. Terrassa: Caixa d'Estalvis de Terrassa.</p> <p><span><span><span>FERRANDO, A. (1987) <em>El Monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions</em>. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pp.71.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='FR'><span>FONT, Xavier (1997) </span></span><em><span><span>Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera</span></span></em><span><span>. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). </span></span><em>Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera</em>. Abril de 2014.</span></span></span></p>	XIV-XVIII	No s'ha realitzat cap intervenció; i, per tant, no es pot saber si hi ha restes i en quin estat es troben.	<p><span><span><span>En el Catàleg municipal es considera que la dinàmica d’ocupació en l’espai on actualment s’assenta la masia-residència del mas Cellers, pot remuntar-se al principi de l’Edat Mitjana, per tant la continuïtat en la utilització d’aquesta zona la converteix en un espai d’interès arqueològic, ja que alguna de les estructures més antigues poden restar no visibles. L’espai d’interès arqueològic comprèn el subsòl de l’edificació actual i la zona marcada en el plànol.</span></span></span></p>	08120-95	Carrer de Les Pedritxes, 28	<p><span><span><span><span><span>Trobem la primera referència documental d’un mas Celelrs en documents de l’Speculo de Sant Llorenç del Munt: “Establiment fet per fra Joan, abat del monestir de Sant Llorenç del Munt, a Pere Cellés, de sant Joan de Matadepera, del Mas Cellés, que és en dita parròquia en alou de dit monestir (...) Fet el 23 de febrer de 1490. Clos per Bartomeu Gili Amat, regint l’escrivania de Terrassa. Sant Joan de Matadepera, núm 66” (Ferrando: 1987).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>També Ballbé (1985) parla d’un document de l’any 1226 que fa menció d’una concessió feta pel monestir a nom de Ramon Cellers.</span></span></span></span></span></p>	41.6155600,2.0021900	416868	4607574		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86810-003.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86810-031.jpg	Legal	Modern\|Medieval	Patrimoni immoble	Jaciment arqueològic	Privada	Residencial	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart			94\|85	1754	1.4	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86812	Forn de calç del Ton	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-ton	<p><span><span><span><span><span>AA. VV. (2006). Canvi global i paisatge a la Costa del Tet-Mont-Rodon (Matadepera, Vallès Occidental). Analitzar el passat per planificar el futur (1956-2006), dins Documents d’anàlisi geogràfica, 52, pp. 31-48.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AA.VV (2006). Diagnosi dels usos del sòl i qualitat ambiental de la Costa del Tet – Mont-Rodon (Sant Llorenç del Munt). Ajuntament de Matadepera. Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la UAB.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>AMETLLER BASSETS, Manuel. (1997). Els orígens del Nou Poble de Matadepera, 1768-1868. Parròquia de Sant Joan, Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>AMETLLER BASSETS, Manuel (1998). Una masia de Matadepera: Can Solà de la Font, o del Racó. Notes per a la seva Història, dins Termes, 13, pp 41-50. Terrassa. </span></span></span></p> <p><span><span><span>CAÑAMERAS, E. (2001). Can Solà del Racó de Matadepera. Segles XIII-XVII, dins Termes, 16, pp. 91-110. Terrassa.</span></span></span></p> <p>CARMONA, Maria Carme; JUNYENT, Eugeni (2017). Els forns del calç de Matadepera. L'exemple dels forns d'en Corcola, d'en Ton i del camí d'en Girabau, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Matadepera, pp. 67-76. 8 d’octubre de 2017. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell.</p> <p><span><span><span>CARMONA, Maria Carme; JUNYENT, Eugeni; de VILLASANTE, Rafael (2009). Memòria de la intervenció arqueològica i estudi històric del conjunt industrial dels forns del Corcola, del camí d’en Girabau, del Ton i la pedrera del Turó dels Rossos a Matadepera (Vallès Occidental). Dracma s.c.c.l. Arqueologia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CHAVEZ, A.; GONZÀLEZ, R. (2000). El forn de calç de ca l’Agustí, dins Lauro, 29, pp. 106-130. Granollers.</span></span></span></p> <p><span><span><span>COMASOLICAS, J. (2003). Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera. 1841-1904. Joan Comasolivas. Curial. Barcelona.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i SEGURA, Xavier (1997). Inventari del patrimoni cultural de Matadepera. Inèdit.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LARROSSA, M. (1986). La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell, 1845-1900. Col·legi de doctors i llicenciats. Sabadell.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PALOMO, Antonio (2005). Memòria de la intervenció arqueològica realitzada en el forn de la urbanització de les Pedritxes, del carrer de la Carlina, 21. Matadepera. Direcció General del Patrimoni Cultural. Centre d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural. 6883.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROCA, P. (1997). Aprofitaments col·lectius i revolució burgesa als boscos del Vallès Occidental (1827-1840), dins Termes, 12, pp. 58-65. Terrassa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p>	XIX-XX	Malgrat s’hagi consolidat, és de vital importància que es mantingui el perímetre estructural net de vegetació tant arbòria com arbustiva i herbàcia per evitar que les arrels i les soques malmetin l’estructura i provoquin un enfonsament. També és aconsellable, en un element d’aquestes característiques, afegir un element de protecció a la boca d’entrada per evitar l’accés al seu interior.	<p><span><span><span><span><span>Forn de calç excavat íntegrament en el marge sud-est del Pla dels Caçadors. És de planta circular, amb el bombament característic a la part central. L’entrada, orientada al sud-est, presenta un petit passadís en forma de ventall amb la volta de pedra falcada amb pedruscall, disposada a plec de sardinell. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La façana actual i la porta d’accés a la fogaina estan restaurades. La pedra està consolidada amb morter. Per sobre de la volta s’hi ha col·locat un ràfec de ferro “Corten” que protegeix l’estructura general de la porta evitant així que la terra del damunt vagi taponant l’accés. Els murs de l’estructura estan fets a base de pedra irregular, els muntants on s’hi ha disposat pedra més grossa, poc treballada, però que dona estabilitat a l’obertura. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un parell de graons de formigó i dos en terra batuda permeten, a través d’una rampa interior baixar fins al fons de l’olla redescoberta durant les tasques de neteja. Aquest accés està fet amb pedra collada amb morter i terra batuda. Aquests elements són posteriors a la realització del forn, ja que aquest fou emprat a posteriori com a barraca de pagès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’olla presenta una bancada de 0’50 metres d’amplada per uns 0’35 a 0’45 cm d’alçada aproximadament. Els murs interiors conserven en certs indrets les marques deixades per l’escoda i importants traces de rubefacció, amb vitrificació de tonalitats verdes. La corona superior està perfectament retallada i delimitada per dues filades de pedra. Està protegida per una barana de fusta.</span></span></span></span></span></p>	08120-96	Turó dels Rossos – Camí del Girabau – Pla dels Caçadors.	<p><span><span><span><span><span>El Forn del Ton rep el nom per en Ton Rossinyol, que durant molts anys, a la segona meitat del segle XX el va fer servir com a barraca de pagès, ja que conreava els horts del voltant.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 2007, la Diputació de Barcelona i Caixa Catalunya signen el Conveni de Col·laboració en les seves actuacions en ordre a la gestió d’espais naturals a escala d’interès local en el qual s’hi adhereix l’Ajuntament de Matadepera, en acord del Ple de sessió ordinària del dia 2 d’octubre de l’any 2008. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’arquitecte Rafel de Villasante Garcia, de l’empresa Atlas IP Ecoturísticos, S.L. redacta l’execució del projecte “Posada en valor d’elements de patrimoni rural a la costa del Tet i Mont-Rodó”. L’objectiu principal era el de predefinir el model d’ús públic de l’espai recuperant el patrimoni rural com són els forns de calç, les barraques de vinya i els murs de pedra seca.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’ajuntament, decideix posar en valor els forns de calç del Corcola i del Ton. S’hi realitza una intervenció arqueològica i s’habilita la zona, protegint la corona amb una barana de fusta i al costat de la boca, s’hi col·loca cartell explicatiu.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La intervenció es centrà en la neteja i consolidació, tasca que va dur a terme l’empresa Naturalea. A la part superior de la boca d’accés es va retirar la uralita que servia de sostre i s’hi va col·locar una xapa de ferro amb inclinació est per evacuar l’aigua de pluja cap al costat. El perímetre es va protegir amb una filera de pedres per contenir la terra de la part superior.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els informadors, Francesc Font (família dels Corcola), a patir de les notes del seu pare Joan Font i Pi, i Antoni Garcia, van explicar als arqueòlegs una manera particular que tenien els calciners de Matadepera de curullar l’olla. “Sembla que els calcinaires de Matadepera acabaven de carregar el forn donant forma de turó o cúpula, però que no sobresortia de la línia de la corona. Un cop fet això, podien preparar quatre pilars, fent un quadrat, de poca alçada (20-30 cm), on dos eren una mica més altes que els altres, per tal de poder col·locar una xapa de ferro amb inclinació a sobre que fes de sostre i evacués l’aigua en cas de pluja. Era molt important que la fornada no es malmetés per culpa de la pluja, ja que això significaria perdre la pedra, que ja no es podria tornar a convertir, la llenya i tot el temps i feina de preparació del forn, extracció de la pedra, recollida de la gavella...” “Un cop es considerava que la pedra ja s’havia transformat, s’ofegava el forn tapant-lo amb sorra, fang o xapes de ferro, i es deixava així uns dies, mentre la calç s’acabava de fer i es refredava”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el dietari d’en Gorina escriu: “<em>Dia 22 de febrer 1859, Padrós ha tapat al forn. Dia 15 el metex, Padrós a desenbrasat al forn y queda en llibertat de funcionar a qui convindrà”</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Estan construïts d’una manera molt senzilla, aprofitant el desnivell d’un marge o s’excavava directament en un rost amb l’objectiu d’obtenir, la calç. Aquesta, barrejada amb aigua i sorra és converteix en el morter de calç, emprat tradicionalment en la construcció de cases i altres edificis fins als anys cinquanta, on el ciment i el formigó prenen la davantera. També servirà per arrebossar les façanes, o per emblanquinar les cases, impermeabilitzar els safarejos i les cisternes, per ensulfatar les plantes contra les plagues i com a desinfectant de l’aigua.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Abans però d’iniciar el procés de transformació de la pedra en calç, cal construir el forn, normalment proper a una pedrera o jaciment de pedra calcària.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Un forn està constituït per varis elements: l’olla, la corona, la boca del forn o de la fogaina, la porta del forn i la banqueta interior. A més, a l’exterior normalment adossat al forn o immediat a ell s’hi pot construir una cabana on farà estada el calciner mentre hagi de vigilar el procés de cocció. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’olla és l’obertura circular o retall en el marge que baixa verticalment des de la zona de càrrega fins al forn o fogaina. Aquesta mena de pou, pot ser de mides petites però n’hi ha de sis a set metres de diàmetre per sis a vuit metres d’alçada. Alguns poden presentar les parets recobertes de pedra. Això permet accedir més fàcilment a la temperatura necessària. A la base de l’olla hi ha una banqueta perimetral, una mena de banc corregut adossat a la paret. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La banqueta és l’indret on s’inicia l’amuntegament de roca calcària de manera a formar una falsa volta. En el cas de que no hi hagi aquesta estructura, els calciners la creen amb la mateixa pedra quan preparen la fornada, deixant sempre un espai buit per poder afegir les gavelles o fagots de branques, des de la boca o porta de la fogaina. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La boca del forn o de la fogaina és l’indret per on s’introduïa la pedra i els fagots de brancatge, i per on un cop la cuita finida, s’extrauria la calç viva. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La corona queda situada a la part superior de l’olla. Es tracta d’un reforç al nivell superior de l’olla, realitzat amb un parell o tres de fileres de pedra, coincidint amb la zona de carrega la roca calcària fins al curull. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç s’obté a través de la combustió de la llenya i la pedra de calç, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Cal obtenir una temperatura d’entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberi de l'anhídrid carbònic i passi a òxid de calci. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Per a aconseguir aquest procés calia una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos, normalment entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span><br /> <span>Els fagots de llenya i brancatge s'obtenien desbrossant el bosc i la pedra, s’extreia amb pics, i escodes. Un cop obtingut el material primari, es transportava amb carros o mules fins al forn, que s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A la part inferior es deixava una boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Quan començava l'encesa, ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire comprovava que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç anomenada viva s'apagava abocant-hi aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps la calç es podia desenfornar i transportar-la en carros.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n podia fer un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres.</span><br /> <span>D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns com els que es poden observar a Matadepera.</span></span></span></span></p>	41.6102700,2.0353500	419624	4606956		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86812-dsc6870.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86812-dsc6862.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86812-p1440081.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Cultural	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Uns metres per sobre del forn, hi ha una pedrera de roca calcària a cel obert, en desús per a l’obtenció de calç. I des del forn, a una vintena de metres, en direcció oest, es localitza un segon forn de calç.	98	47	1.3	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86813	Forn de calç del Corcola	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-corcola	<p><span><span><span><span><span>AA.VV (2006). Canvi global i paisatge a la Costa del Tet-Mont-Rodon (Matadepera, Vallès Occidental). Analitzar el passat per planificar el futur (1956-2006), dins Documents d’anàlisi geogràfica, 52, pp. 31-48.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AA. VV (2006). Diagnosi dels usos del sòl i qualitat ambiental de la Costa del Tet – Mont-Rodon (Sant Llorenç del Munt). Ajuntament de Matadepera. Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la UAB.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>AMETLLER BASSETS, Manuel. (1997). Els orígens del Nou Poble de Matadepera, 1768-1868. Parròquia de Sant Joan, Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>AMETLLER BASSETS, Manuel (1998). Una masia de Matadepera: Can Solà de la Font, o del Racó. Notes per a la seva Història, dins Termes, 13, pp 41-50. Terrassa. </span></span></span></p> <p><span><span><span>CANYAMERES i RAMONEDA, Esteve. (2001). Can Solà del Racó de Matadepera. Segles XIII-XVII, dins Termes, 16, pp. 91-110. Terrassa.</span></span></span></p> <p>CARMONA, Maria Carme; JUNYENT, Eugeni (2017). Els forns del calç de Matadepera. L'exemple dels forns d'en Corcola, d'en Ton i del camí d'en Girabau, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Matadepera, pp. 67-76. 8 d’octubre de 2017. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell.</p> <p><span><span><span>CARMONA, Maria Carme; JUNYENT, Eugeni; de VILLASANTE, Rafael (2009). Memòria de la intervenció arqueològica i estudi històric del conjunt industrial dels forns del Corcola, del camí d’en Girabau, del Ton i la pedrera del Turó dels Rossos a Matadepera (Vallès Occidental). Dracma s.c.c.l. Arqueologia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CHAVEZ, A.; GONZÀLEZ, R. (2000). El forn de calç de ca l’Agustí, dins Lauro, 29, pp. 106-130. Granollers.</span></span></span></p> <p>COMASÒLIVAS i FONT, Joan (2017). Elements patrimonials del Torrent de Can Solà del Racó, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Sant Feliu del Racó - Castellar del Vallès, pp. 43-48. Unió Excursionista de Sabadell. Sabadell.</p> <p><span><span><span>COMASOLIVAS, J. (2003). Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera. 1841-1904. Joan Comasolivas. Curial. Barcelona.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i SEGURA, Xavier (1997). Inventari del patrimoni cultural de Matadepera. Inèdit.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT PI, Joan (1981). La construcció antiga, dins revista Escletxa-1. Comunicació tardor /81, pp. 15 a 17. Centre de Recerca del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LARROSSA, M. (1986). La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell, 1845-1900. Col·legi de doctors i llicenciats. Sabadell.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PALOMO, Antonio (2005). Memòria de la intervenció arqueològica realitzada en el forn de la urbanització de les Pedritxes, del carrer de la Carlina, 21. Matadepera. Direcció General del Patrimoni Cultural. Centre d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural. 6883.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROCA, P. (1997). Aprofitaments col·lectius i revolució burgesa als boscos del Vallès Occidental (1827-1840), dins Termes, 12, pp. 58-65. Terrassa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p>	XIX-XX	Malgrat s’hagi consolidat, és de vital importància que es mantingui el perímetre estructural net de vegetació tant arbòria com arbustiva i herbàcia per evitar que les arrels i les soques malmetin el forn i provoquin un enfonsament. S’ha detectat una esquerda en el sentit vertical del mur que hi ha a la dreta de l’accés a fogaina. S’aconsella preservar el tram de camí antic dels traginaires com un element d’interès addicional d’aquest modus de vida tant important que va tenir el municipi.També és aconsellable, en un element d’aquestes característiques, afegir un element de protecció a la boca d’entrada per evitar l’accés al seu interior, ja que s’observen varies pedres que s’han després de la volta interior.	<p><span><span><span><span><span>El Forn del Corcola, és un forn de calç excavat íntegrament en el marge sud-est del Pla dels Caçadors. S’hi accedeix per uns graons retallats en el mateix marge per un dels laterals.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És de planta circular amb un bombament o eixamplament important a la zona central. L’entrada està orientada al sud-est, amb un petit passadís o vestíbul en forma de ventall. La coberta és de volta de canó, amb dues fileres superposades de maó, disposats a plec de sardinell. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per sobre mateix, en el frontal superior, s’hi observen dos forats més o menys quadrangulars que probablement formin part del procés constructiu del forn. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir d’aquí, l’estructura pròpia del forn canvia per donar pas a dors murs laterals que alhora que fan funció de contrafort, s’eixamplen cap a l’exterior. De cada costat neixen dos altres murs de 0’50 m de gruix, amb la part superior esbiaixada (de 4 metres a la part més alta per 2 metres a la més baixa, creant un espai de circulació 6 m x 5 m de costat. Podrien haver estat coberts permeten conservar un espai sec de vida, on preservar els fagots de brancatge alhora que protegir-se de la intempèrie. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El mur esquerra, a més, presenta en un extrem un cocó o tinell per posar el càntir i a l’altre una obertura amb llinda plana que se sustenta, a l’esquerra amb un brancal de pedra (reconstruït durant la intervenció de consolidació) i a la dreta amb un brancal de maó pla. Aquesta obertura, sembla que en algun moment havia tingut una porta de fusta, com així ho indica la presència de frontisses a l’interior. Es tracta de la barraca del calciner, un habitacle de dimensions reduïdes, que mesura 3 m per 2,10 m de costat, amb cobert a un sol vessant. Estava arrebossat amb morter de calç i conserva els encaixos de les bigues.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El paredat general és a base de pedra irregular, (a excepció de la volta de canó), unida amb morter i falcades amb pedruscall. Només en els muntants s’hi ha disposat pedra més grossa, poc treballada, però que dona estabilitat a l’estructura general. També s’observa restes d’arrebossat de morter de calç a les zones superiors dels murs.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A l’interior, l’olla presenta una bancada de 0’60 metres d’amplada per uns 0’35 a 0’40 cm d’alçada aproximadament. Els murs interiors conserven en certs indrets les marques deixades per l’escoda i importants traces de rubefacció, amb vitrificació de color verd. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La corona superior està perfectament retallada i delimitada per dues filades de pedra. Està protegida per una barana de fusta.</span></span></span></span></span></p>	08120-97	Turó dels Rossos – Camí del Girabau – Pla dels Caçadors.	<p><span><span><span><span><span>L’any 2007, la Diputació de Barcelona i Caixa Catalunya signen el Conveni de col·laboració en les seves actuacions per gestionar espais naturals a escala d’interès local, en el qual s’hi adhereix l’Ajuntament de Matadepera, en acord del Ple de sessió ordinària del dia 2 d’octubre de l’any 2008. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’arquitecte Rafel de Villasante Garcia, de l’empresa Atlas IP Ecoturísticos, S.L. redacta l’execució del projecte “Posada en valor d’elements de patrimoni rural a la costa del Tet i Mont-Rodó”. L’objectiu principal era el de predefinir el model d’ús públic de l’espai recuperant el patrimoni rural com són els forns de calç, les barraques de vinya i els murs de pedra seca.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’ajuntament, decideix posar en valor els forns de calç del Corcola i del Ton. S’hi realitzà una intervenció arqueològica i s’habilità la zona, protegint la corona amb una barana de fusta i al costat de la boca, s’hi col·locà un cartell explicatiu.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La intervenció es va centrar en la neteja i consolidació, tasca que va dur a terme l’empresa Naturalea. A la part superior de la boca d’accés es va retirar una uralita que va malmetre l’estructura i s’hi va col·locar una xapa de ferro amb una lleugera inclinació per evacuar l’aigua de pluja cap al costat i al seu damunt es va finir amb una filera de pedres per contenir la terra procedent de la part superior.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els informadors, Francesc Font (família dels Corcola), a partir de les notes del seu pare Joan Font i Pi, i Antoni Garcia, van explicar als arqueòlegs una manera particular que tenien els calciners de Matadepera de curullar l’olla. “Sembla que els calcinaires de Matadepera acabaven de carregar el forn donant forma de turó o cúpula, però que no sobresortia de la línia de la corona. Un cop fet això, podien preparar quatre pilars, fent un quadrat, de poca alçada (20-30 cm), on dos eren una mica més altes que els altres, per tal de poder col·locar una xapa de ferro amb inclinació a sobre que fes de sostre i evacués l’aigua en cas de pluja. Era molt important que la fornada no es malmetés per culpa de la pluja, ja que això significaria perdre la pedra, que ja no es podria tornar a convertir, la llenya i tot el temps i feina de preparació del forn, extracció de la pedra, recollida de la gavella...” “Un cop es considerava que la pedra ja s’havia transformat, s’ofegava el forn tapant-lo amb sorra, fang o xapes de ferro, i es deixava així uns dies, mentre la calç s’acabava de fer i es refredava”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Durant la recerca, Maica Carmona, localitza unes notes de Joan Font Pi, Corcola (Matadepera, 8 d'octubre de 1902 - 30 de juny de 1989), que amb son germà Isidre hi havia treballat de jove.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Gràcies a aquestes notes se sap que el forn fou construït pels volts de 1860 per l'avi Xumeco, en Joan Pi i Cortès (Matadepera, 1827), motivat per l'augment demanda de calç de les ciutats de Sabadell i Terrassa. Quan la demanda baixà, el forn quedà abandonat, fins que Joan Font Torras, àlias Corcola (matadepera, 5 de febrer de 1876 - 11 d'abril de 1949), pels volts de l'any 1920 el tornà a posar en funcionament ajudat pels seus fills Joan i Isidre. D'aquesta manera podien obtenir calç i alhora netejar el bosc del Pujol. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De família de pagesos i boscaters, Joan Font Torras, fou alcalde pels volts de 1914, i sembla que en les eleccions de l'any 1920 impedí suposades irregularitats a la mesa d'escrutini. Aquest fet repercutí econòmicament, ja que no trobava compradors de llenya. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En Jepet de Cal Marc animà a Joan Font Torras a fer calç. Després d'alguns entrebancs, poguer refer el forn, gràcies a la bona relació amb Can Solà del Racó. Tingueren varis magatzems al poble (cal Cendre i més endavant al carrer de Sant Joan, número 17 i un de posterior construir al carrer de Sant Llorenç, número 77). Joan Pi Font, fill de Joan Font Torras, recull posteriorment en unes notes autògrafes, els noms de varis clients que havien rebut pressions perquè no els compressin la calç. També explica el món que envoltava la producció del calç (sobre els carros per al transport de la llenya, el transport de la pedra i al forn, les mules, els ajudants, algun paleta per a fer reparacions.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Francesc Fornt explica que els Corcoles seguirent amb la producció de cals fins ben bé l'any 1929.</span></span></span></span></span></p> <p>Construcció i funcionament d'un forn de calç.</p> <p><span><span><span><span>Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Estan construïts d’una manera molt senzilla, aprofitant el desnivell d’un marge o s’excavava directament en un rost amb l’objectiu d’obtenir, la calç. Aquesta, barrejada amb aigua i sorra és converteix en el morter de calç, emprat tradicionalment en la construcció de cases i altres edificis fins als anys cinquanta, on el ciment i el formigó prenen la davantera. També servirà per arrebossar les façanes, o per emblanquinar les cases, impermeabilitzar els safarejos i les cisternes, per ensulfatar les plantes contra les plagues i com a desinfectant de l’aigua.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Abans però d’iniciar el procés de transformació de la pedra en calç, cal construir el forn, normalment proper a una pedrera o jaciment de pedra calcària.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Un forn està constituït per varis elements: l’olla, la corona, la boca del forn o de la fogaina, la porta del forn i la banqueta interior. A més, a l’exterior normalment adossat al forn o immediat a ell s’hi pot construir una cabana on farà estada el calciner mentre hagi de vigilar el procés de cocció. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’olla és l’obertura circular o retall en el marge que baixa verticalment des de la zona de càrrega fins al forn o fogaina. Aquesta mena de pou, pot ser de mides petites però n’hi ha de sis a set metres de diàmetre per sis a vuit metres d’alçada. Alguns poden presentar les parets recobertes de pedra. Això permet accedir més fàcilment a la temperatura necessària. A la base de l’olla hi ha una banqueta perimetral, una mena de banc corregut adossat a la paret. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La banqueta és l’indret on s’inicia l’amuntegament de roca calcària de manera a formar una falsa volta. En el cas de que no hi hagi aquesta estructura, els calciners la creen amb la mateixa pedra quan preparen la fornada, deixant sempre un espai buit per poder afegir les gavelles o fagots de branques, des de la boca o porta de la fogaina. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La boca del forn o de la fogaina és l’indret per on s’introduïa la pedra i els fagots de brancatge, i per on un cop la cuita finida, s’extrauria la calç viva. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La corona queda situada a la part superior de l’olla. Es tracta d’un reforç al nivell superior de l’olla, realitzat amb un parell o tres de fileres de pedra, coincidint amb la zona de carrega la roca calcària fins al curull. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç s’obté a través de la combustió de la llenya i la pedra de calç, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Cal obtenir una temperatura d’entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberi de l'anhídrid carbònic i passi a òxid de calci. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Per a aconseguir aquest procés calia una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos, normalment entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span><br /> <span>Els fagots de llenya i brancatge s'obtenien desbrossant el bosc i la pedra, s’extreia amb pics, i escodes. Un cop obtingut el material primari, es transportava amb carros o mules fins al forn, que s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A la part inferior es deixava una boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Quan començava l'encesa, ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire comprovava que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç anomenada viva s'apagava abocant-hi aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps la calç es podia desenfornar i transportar-la en carros.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n podia fer un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres.</span><br /> <span>D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns com els que es poden observar a Matadepera.</span></span></span></span></p>	41.6097000,2.0343000	419536	4606893	1860	08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86813-p1440101.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86813-dsc6884.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86813-p1440098.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86813-p1440095.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Cultural	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart	Joan Pi Cortès	Immediat a la zona davantera del forn, s’observa un camí rebaixat en el marge de l’amplada d’un carro que servia per al transport de la calç.Uns metres per sobre del forn, hi ha una pedrera de roca calcària a cel obert, en desús per a l’obtenció de calç. A tocar d’aquest forn n’hi ha un segon, conegut amb el nom del Forn del Ton, sense la barraca de calciner.	98	47	1.3	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86814	Forns de calç del camí del Girabau	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forns-de-calc-del-cami-del-girabau	<p>AA.VV (2006). Canvi global i paisatge a la Costa del Tet-Mont-Rodon (Matadepera, Vallès Occidental). Analitzar el passat per planificar el futur (1956-2006), dins Documents d’anàlisi geogràfica, 52, pp. 31-48.</p> <p>AA. VV (2006). Diagnosi dels usos del sòl i qualitat ambiental de la Costa del Tet – Mont-Rodon (Sant Llorenç del Munt). Ajuntament de Matadepera. Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la UAB.</p> <p>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</p> <p>AMETLLER BASSETS, Manuel. (1997). Els orígens del Nou Poble de Matadepera, 1768-1868. Parròquia de Sant Joan, Matadepera.</p> <p>AMETLLER BASSETS, Manuel (1998). Una masia de Matadepera: Can Solà de la Font, o del Racó. Notes per a la seva Història, dins Termes, 13, pp 41-50. Terrassa.</p> <p>CAÑAMERAS, E. (2001). Can Solà del Racó de Matadepera. Segles XIII-XVII, dins Termes, 16, pp. 91-110. Terrassa.</p> <p>CARMONA, Maria Carme; JUNYENT, Eugeni (2017). Els forns del calç de Matadepera. L'exemple dels forns d'en Corcola, d'en Ton i del camí d'en Girabau, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Matadepera, pp. 67-76. 8 d’octubre de 2017. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell.</p> <p>CARMONA, Maria Carme; JUNYENT, Eugeni; de VILLASANTE, Rafael (2009). Memòria de la intervenció arqueològica i estudi històric del conjunt industrial dels forns del Corcola, del camí d’en Girabau, del Ton i la pedrera del Turó dels Rossos a Matadepera (Vallès Occidental). Dracma s.c.c.l. Arqueologia.</p> <p>CHAVEZ, A.; GONZÀLEZ, R. (2000). El forn de calç de ca l’Agustí, dins Lauro, 29, pp. 106-130. Granollers.</p> <p>COMASOLIVAS, J. (2003). Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera. 1841-1904. Joan Comasolivas. Curial. Barcelona.</p> <p>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</p> <p>FONT i SEGURA, Xavier (1997). Inventari del patrimoni cultural de Matadepera. Inèdit.</p> <p>FONT PI, Joan (1981). La construcció antiga, dins revista Escletxa-1. Comunicació tardor /81, pp. 15 a 17. Centre de Recerca del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Ajuntament de Matadepera.</p> <p>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</p> <p>LARROSSA, M. (1986). La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell, 1845-1900. Col·legi de doctors i llicenciats. Sabadell.</p> <p>PALOMO, Antonio (2005). Memòria de la intervenció arqueològica realitzada en el forn de la urbanització de les Pedritxes, del carrer de la Carlina, 21. Matadepera. Direcció General del Patrimoni Cultural. Centre d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural. 6883.</p> <p>ROCA, P. (1997). Aprofitaments col·lectius i revolució burgesa als boscos del Vallès Occidental (1827-1840), dins Termes, 12, pp. 58-65. Terrassa.</p> <p>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</p>	XVIII-XX	Mantenir net de vegetació tant arbòria com arbustiva i herbàcia el perímetre per evitar que les arrels i les soques malmetin el forn i provoquin un enfonsament. La seva ubicació a proximitat de la urbanització i la facilitat d’accés, fa que sigui freqüentat assíduament. A les parets interiors s’hi ha localitzat gran quantitat de pintades i grafits a més de residus plàstics.	<p><span><span><span><span><span>Els Forns de calç del Camí del Girabau es troben a ponent del turó dels Rossos, gairebé a tocar del camí que transcorre paral·lel per la llera esquerra del torrent de Can Solà del Racó. No es tracta de dos forns que funcionessin paral·lelament sinó que un és més antic que l’altre.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Només arribar s’observa la part posterior d’una olla que permet identificar una primera estructura molt malmesa d’entre 2 a 2’5 metres d’alçada màxima conservada. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquesta paret, un cop exhaurida la vida del forn, s’hi va practicar una obertura orientada al sud-oest que servís d’accés a la fogaina d’un segon forn, excavat al darrera mateix, en una beta d’argila. Aquest darrer, conserva la totalitat de l’olla amb restes de vitrificació resultat de les altes temperatures. Mesura quatre metres de diàmetre interior per cinc metres d’alçada aproximada. A l’exterior hi ha dos encaixos fets en el paredat de l’antiga olla, probablement per falcar-hi algun tipus de biga amb cobert que permetés tenir un passadís d’accés cap a la fogaina.</span></span></span></span></span></p>	08120-98	Turó dels Rossos – Camí del Girabau	<p><span><span><span><span><span>L’any 2007, la Diputació de Barcelona i Caixa Catalunya signen el Conveni de Col·laboració en les seves actuacions en ordre a la gestió d’espais naturals a escala d’interès local en el qual s’hi adhereix l’Ajuntament de Matadepera, en acord del Ple de sessió ordinària del dia 2 d’octubre de l’any 2008. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’arquitecte Rafel de Villasante Garcia, de l’empresa Atlas IP Ecoturísticos, S.L. redacta l’execució del projecte “Posada en valor d’elements de patrimoni rural a la costa del Tet i Mont-Rodó”. L’objectiu principal era el de predefinir el model d’ús públic de l’espai recuperant el patrimoni rural com són els forns de calç, les barraques de vinya i els murs de pedra seca.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’ajuntament, decideix posar en valor els forns de calç del Corcola i del Ton. S’hi va realitzar una intervenció arqueològica i s’habilità la zona, protegint la corona amb una barana de fusta i al costat de la boca, s’hi col·locà un cartell explicatiu.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La intervenció es va centrar en la neteja i consolidació, tasca que va dur a terme l’empresa Naturalea. A la part superior de la boca d’accés es va retirar una uralita que va malmetre l’estructura i s’hi va col·locar una xapa de ferro amb una lleugera inclinació per evacuar l’aigua de pluja cap al costat i al seu damunt es va finir amb una filera de pedres per contenir la terra procedent de la part superior.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els informadors, Francesc Font (família dels Corcola), a patir de les notes del seu pare Joan Font i Pi, i Antoni Garcia, van explicar als arqueòlegs una manera particular que tenien els calciners de Matadepera de curullar l’olla. “Sembla que els calcinaires de Matadepera acabaven de carregar el forn donant forma de turó o cúpula, però que no sobresortia de la línia de la corona. Un cop fet això, podien preparar quatre pilars, fent un quadrat, de poca alçada (20-30 cm), on dos eren una mica més altes que els altres, per tal de poder col·locar una xapa de ferro amb inclinació a sobre que fes de sostre i evacués l’aigua en cas de pluja. Era molt important que la fornada no es malmetés per culpa de la pluja, ja que això significaria perdre la pedra, que ja no es podria tornar a convertir, la llenya i tot el temps i feina de preparació del forn, extracció de la pedra, recollida de la gavella...” “Un cop es considerava que la pedra ja s’havia transformat, s’ofegava el forn tapant-lo amb sorra, fang o xapes de ferro, i es deixava així uns dies, mentre la calç s’acabava de fer i es refredava”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el dietari d’en Gorina escriu: “<em>Dia 22 de febrer 1859, Padrós ha tapat al forn. Dia 15 el metex, Padrós a desenbrasat al forn y queda en llibertat de funcionar a qui convindrà”</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Estan construïts d’una manera molt senzilla, aprofitant el desnivell d’un marge o s’excavava directament en un rost amb l’objectiu d’obtenir, la calç. Aquesta, barrejada amb aigua i sorra és converteix en el morter de calç, emprat tradicionalment en la construcció de cases i altres edificis fins als anys cinquanta, on el ciment i el formigó prenen la davantera. També servirà per arrebossar les façanes, o per emblanquinar les cases, impermeabilitzar els safarejos i les cisternes, per ensulfatar les plantes contra les plagues i com a desinfectant de l’aigua.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Abans però d’iniciar el procés de transformació de la pedra en calç, cal construir el forn, normalment proper a una pedrera o jaciment de pedra calcària.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Un forn està constituït per varis elements: l’olla, la corona, la boca del forn o de la fogaina, la porta del forn i la banqueta interior. A més, a l’exterior normalment adossat al forn o immediat a ell s’hi pot construir una cabana on farà estada el calciner mentre hagi de vigilar el procés de cocció. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’olla és l’obertura circular o retall en el marge que baixa verticalment des de la zona de càrrega fins al forn o fogaina. Aquesta mena de pou, pot ser de mides petites però n’hi ha de sis a set metres de diàmetre per sis a vuit metres d’alçada. Alguns poden presentar les parets recobertes de pedra. Això permet accedir més fàcilment a la temperatura necessària. A la base de l’olla hi ha una banqueta perimetral, una mena de banc corregut adossat a la paret. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La banqueta és l’indret on s’inicia l’amuntegament de roca calcària de manera a formar una falsa volta. En el cas de que no hi hagi aquesta estructura, els calciners la creen amb la mateixa pedra quan preparen la fornada, deixant sempre un espai buit per poder afegir les gavelles o fagots de branques, des de la boca o porta de la fogaina. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La boca del forn o de la fogaina és l’indret per on s’introduïa la pedra i els fagots de brancatge, i per on un cop la cuita finida, s’extrauria la calç viva. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La corona queda situada a la part superior de l’olla. Es tracta d’un reforç al nivell superior de l’olla, realitzat amb un parell o tres de fileres de pedra, coincidint amb la zona de carrega la roca calcària fins al curull. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç s’obté a través de la combustió de la llenya i la pedra de calç, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Cal obtenir una temperatura d’entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberi de l'anhídrid carbònic i passi a òxid de calci. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Per a aconseguir aquest procés calia una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos, normalment entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span><br /> <span>Els fagots de llenya i brancatge s'obtenien desbrossant el bosc i la pedra, s’extreia amb pics, i escodes. Un cop obtingut el material primari, es transportava amb carros o mules fins al forn, que s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A la part inferior es deixava una boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Quan començava l'encesa, ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire comprovava que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç anomenada viva s'apagava abocant-hi aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps la calç es podia desenfornar i transportar-la en carros.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n podia fer un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres.</span><br /> <span>D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns com els que es poden observar a Matadepera.</span></span></span></span></p>	41.6121900,2.0337700	419495	4607170		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86814-p1440104.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86814-dsc6904.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86814-dsc6906.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86814-dsc6901.jpg	Legal	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		No s’ha realitzat cap intervenció arqueològica. En la memòria de la intervenció arqueològica i estudi històric del conjunt industrial dels forns del Corcola, del camí del Girbau, del ton i la pedrera del Turó dels Rossos, s’explica que la única intervenció efectuada sobre el conjunt va ser el de neteja d’abocaments d’època moderna i la realització d’un plafó explicatiu col·locat a peu de camí per a la seva identificació. També es va identificar l’abocador del forn just al davant d’aquest, a l’altra banda del camí.	98\|94	47	1.3	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86815	Rellotge de sol de matí de Can Gorina	https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-mati-de-can-gorina	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1981). Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història. 1er volum, Matadepera: Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1985). Masos i pairalies de Matadepera. Terrassa: Caixa d’Estalvils de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). Matadepera: patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p>	XVII-XIX	El suport de morter de calç presenta varies fissures. Potser es podria recuperar el contingut de la part superior del marc realitzant un calc abans que no hagi desaparegut per complert.	<p><span><span><span>Rellotge de sol de matí, situat entre dues finestres de la planta pis de la façana de migdia de la casa. Es tracta d’un rellotge rectangular, emmarcat i pintat amb terres (negre i marró), al damunt de l’arrebossat de morter de calç. És del tipus vertical declinant, amb orientació sud-est. Consisteix en un astre solar antropomorf amb corona, aquesta darrera amb un esgrafiat de ziga-zaga que conforma un seguit de triangles entrellaçats. Cercle de distribució al pol. De la corona neixen les línies horàries, mentre que les mitges hores, més curtes, ho fan des del marc. Les hores estan representades amb xifres romanes, que van de les 5 del matí a les 3 de la tarda. Les dotze baixen perpendiculars i s’hi observa encara la camaneta pintada (sense esgrafiar) que senyala l'hora de l’Àngelus. El gnòmon, de vareta és de perfil circular, senzill i surt del nas de l’astre. Utilitza un color bàsic, un to marronós que s’accentua per l’interior del sol, l’inici de les línies horàries i el marc del rellotge. A la part superior d’aquest sembla que hi ha una data (1 5 ?) i text però el seu estat no permet llegir-ho complert.</span></span></span></p>	08120-99	Camí de la Font de la Tartana, núm. 48	<p><span><span><span>Segons recull Ballbé: “El 14 de desembre de 1508, Benet de Vilalba, abat del monestir de Sant Llorenç del Munt, de l’ordre de Sant Benet, concedí emfiteusi a Joan Gorina del Mas Bassa, de Matadepera, aquella terra erma, amb ses entrades i sortides, drets de pertinences inclosa per la vora del torrent que passa pel mas de Can Torras”. La parcel·lació de part de les antigues propietats de Can Gorina a partir del darrer terç segle XVIII, per tal de realitzar-hi establiments rurals, donarà lloc al naixement i desenvolupament urbà del carrer de Sant Joan i de Sant Isidre.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Esteve Renom i Pulit va adquirir la documentació patrimonial del mas Gorina que comprèn els anys 1577 fins a 1904. Destaca el dietari de Francisco Gorina i Riera que va ser alcalde de Matadepera i Jutge de Pau, transcrit i editat per Joan Comasòlivas i Font, arxiver.</span></span></span></p>	41.6073900,2.0291300	419102	4606642		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86815-dsc6931.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86815-rellotge-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86815-rellotge-2.jpg	Legal	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Social	BCIL	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Aquest rellotge no consta a l’ Inventari de Rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica.	98\|94	47	1.3	1761	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86816	Rellotge de sol de Can Solà del Racó	https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-sola-del-raco	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1981). Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història. 1er volum, Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1985). Masos i pairalies de Matadepera. Terrrassa: Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). Matadepera: patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p>	XIX-XXI	Quan els actuals propietaris van adquirir la finca, pels volts dels anys 1998, aquesta estava en un important estat d’abandó. S’hi van realitzar importants obres de reforma, entre elles la de tapiar una finestra situada a l’altre costat del rellotge. La façana es va tornar a arrebossar, restaurant el quadrant que ha quedat perfectament integrat.	<p><span><span><span>Rellotge de sol, situat a la planta pis, gairebé en el mateix eix central de la façana, al costat de la única finestra que conserva els carreus de la llinda, ampit i brancals originals.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Es tracta d’un rellotge rectangular, realitzat damunt de l’arrebossat de morter de calç. És del tipus vertical declinant, amb orientació sud-oest. El gnòmon és de vareta, senzill que marca les hores, en xifres romanes. Aquestes estan pintades damunt d’una pàtina sorrenca que imita la pedra calcària. Només s’hi han pintat les hores parells, que van de les VI del matí a les VIII de la tarda.</span></span></span></p>	08120-100	Camí de la Font de la Tartana, núm. 81	<p><span><span><span>Tot i que a pocs metres de la casa, on fa uns anys eren els camps de cultiu s’hi ha localitzat un centre productiu agrari d’època romana, les primeres referències documentals per ara localitzades es remunten al segle XIV. A l’Speculo del Monestir de Sant Llorenç de Munt, sembla que el nom més antic de la casa és el de Font: “Redició feta per Maria de Font, filla de Jaume de Font, a Guillem de Torrents, de Sant Joan de Matadepera, a dit Jaume de Font i a la seva muller i pares, de la donació que li feren del mas de Font, de dita parròquia, que es té pel monestir de Sant Llorenç del Munt. Fet a 12 de les <em>kalendes</em> de febrer de 1321, clos per Ramon de Cros, notari de Barcelona. Sant Joan de Matadepera, núm. 82”.</span></span></span></p>	41.6110747,2.0325190	419389	4607047		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86816-rellotge-de-sol-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86816-rellotge-de-sol-3.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Social		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Aquest rellotge consta a l’ Inventari de Rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica, amb el número de referencia: 5394.	98	47	1.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86817	Olivera de Can Prat	https://patrimonicultural.diba.cat/element/olivera-de-can-prat	<p><span><span><span><span><span><span><span>LUQUE, M. Àngel; VILA, Míriam (2017). La llum del sol marca el temps al carrer Sant Joan; dins Gaseta de Matadepera, núm. 345, desembre 2017, pàg. 8. Ajuntament de Matadepera. </span></span></span></span></span></span></span></p>			<p><span><span><span>Olivera, de l’espècie <em>Olea europaea</em>, plantada en aïllat al bell mig d’una rotonda, on conflueixen els carrers d’Enric Genescà i Cortés, el de Gaietà Vallès i Pujals, el de Joan Camps i el Passeig del Pla. No es tracta d’una olivera d’excepcionals dimensions, però sí amb una forta càrrega simbòlica, entesa com a símbol de cohesió i germanor entre la gent nouvinguda a les urbanitzacions i la gent del poble.</span></span></span></p>	08120-101	Plaça de l’Olivera, s/n	<p><span><span><span>Amb l’arribada de la democràcia, després del règim franquista, el grup municipal de CiU, amb motiu de les eleccions, feia un obsequi al municipi. El primer, l’any, 1979 ho va fer amb l’Enciclopèdia Catalana, i quatre anys després, l’any 1983 ho va fer amb el rellotge de sol del carrer de Sant Joan, el de l'antic Hostal de la Marieta. L’any 1987 va fer plantar una olivera al davant de Can Prat. </span></span></span></p>	41.6065200,2.0166900	418064	4606557		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86817-p1440185.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86817-p1440186.jpg	Inexistent		Patrimoni natural	Espècimen botànic	Pública	Ornamental		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		L’olivera és una planta present en moltes cultures, sobretot mediterrànies. A més dels seus usos medicinals i accions farmacològiques, ben conegudes, la mitologia grega conta com aquesta va ser un regal de la deessa Atenea al poble d’Àtica. És també present a la cultura egípcia. Des del seu oli, emprat per ungir atletes i reis, passant per les branques fullades, símbol d’abundància, pau i glòria aquest arbre es relaciona com a símbol de benedicció i purificació.		2151	5.2		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86818	Font de la Tartana	https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-tartana	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1981). Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història. 1er volum, Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1985). Masos i pairalies de Matadepera. Terrrassa: Caixa d’Estalvis de Terrassa.</p> <p>COMASÒLIVAS i FONT, Joan (2017). Elements patrimonials del Torrent de Can Solà del Racó, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Sant Feliu del Racó - Castellàr del Vallès, pp. 52. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell. </p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). Matadepera: patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p> </p> <p> </p>	XVI-XXI	La part externa de la coberta ha perdut bona part de la terra amb pedruscall que la recobria originàriament i que feia d’aïllant tèrmic. S’hi ha observat roderes.	<p><span><span><span>La Font de la Tartana està ubicada a mà esquerra, a peu del camí de mena cap a Can Torres, un cop deixada enrere la masia de Can Solà del Racó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El brollador de l’aigua s’ha protegit amb una construcció de planta quadrangular (4,10 m. de fondària per 3,20 m. de façana), protegida per una estructura de pedra semblant a una cabana de volta de pedra seca que recorda per assimilació, a una tartana. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Està construïda sobre un terreny en pendent, excavant cap a l’interior, fins anar a trobar la beta d’aigua. El mur posterior i els costats s’han aixecat a partir de filades consecutives de carreus de pedra irregulars fins a formar una volta d’arc de mig punt, amb la pedra disposada a plec de llibre i falcada amb pedruscall. Posteriorment s’hauria arrebossat amb morter de calç. A la volta, s’observen parcialment les empremtes deixades per l’encanyissat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana (2,20 m. per 2 m. d’alçada) és oberta, amb dos pilars d’uns 0,50 m de gruix, un a cada costat afegits més endavant per reforçar la construcció (s’hi observen pegats de morter de ciment modern en les juntes que s’han tornar a esquerdar). Després dels pilars sembla que la façana es perllongui en forma de ventall. Es tracta de dos murs de contenció de la terra que actuen com a contraforts, equilibrant la pressió exercida per l’orografia del terreny cap a la volta. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’aigüera o pica, és de pedra, lleugerament tronc-piramidal , d’uns vuitanta centímetres d’alçada amb una obertura frontal que permet desaiguar la pica. Al damunt hi ha una aixeta de polsador col·locada un xic més a l’esquerra que un orifici més antic. Per sobre mateix el registre protegit per una portella de ferro. Un antic orifici està situat un xic més a mà dreta. A ambdós costats dels murs hi ha un banc de pedra adossat de 0,50 m d’amplada. El de mà esquerra forma una “L” amb el mur posterior fins a quedar adossat a l’aigüera. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El sòl, antigament de terra batuda, està protegit amb lloses de pedra de la zona encaixades les unes amb les altres que sobresurten en part fora de la façana. Una reixeta de ferro permet evacuar l’aigua que sobreseeix a través d’una canalització dissimulada que transcorre per dessota del terra actual. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’indret és ombrívol, en una zona on predomina d’alzinar amb sotabosc d’arítjol, galzeran i herbassar característic de zones humides. L’espai està arranjat amb dues taules i bancs de fusta i un parell de papereres, i proteccions de baranes de fusta tractada</span></span></span></p>	08120-102	Camí de la Font de Can Torres	<p><span><span><span>La font de la Tartana està indubtablement relacionada amb el mas del Solà del Racó del qual les primeres referències documentals per ara localitzades la situen al segle XIV, on el mas tindria el nom de Mas Font. Es tracta de <em>l’Speculo</em> del Monestir de Sant Llorenç del Munt on es s’esmenta la redició feta per Maria de Font, filla de Jaume de Font, a Guillem de Torrents, de Sant Joan de Matadepera, a dit Jaume de Font i a la seva muller i pares, de la donació que li feren del mas de Font, de dita parròquia, que es té pel monestir de Sant Llorenç de Munt. Fet a 12 de les kalendes de febrer de 1321, clos per Ramon Cros, notari de Barcelona. Sant Joan de Matadepera, núm. 82.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El nom de Solà, relacionat amb mas de la Font, s’esmenten en un document de venda signat el 5 de juny de 1533, davant del notari Anton Gili quan es parla de les afrontacions. Anton Rourer, pagès de Matadepera, ven a Anton Gorina, també pagès del mateix poble, un tros de terra amb bosc, de set a vuit quartans de sembradura, poc o més o menys, situat en el lloc anomenat el Pla, a prop del Vinyet dit de Basselles, que termeneja per orient, amb el camí que passa per Vilanova (Matadepera nova) en part, i en part per la propietat del Mas de la Font de Joan Solà, i que va des de Sant Llorenç Savall fins a Terrassa i per migdia i ponent cerç amb els dominis de dit comprador. </span></span></span></p>	41.6119400,2.0320500	419351	4607144		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86818-dsc6911.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86818-p1440142.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86818-dsc6912.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86818-dsc6914.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86818-p1440145.jpg	Inexistent	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Lúdic		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Els actuals propietaris de la masia relacionada amb la font, Can Solà del Racó, han canviat el nom de la casa pel de “La Tartana”, probablement pensant que el nom de la font és més apropiat als nous usos de la casa, transformada en lloc de convencions, conferències, i restaurant.	98\|119\|94	47	1.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86819	Pedrera del turó dels Rossos	https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedrera-del-turo-dels-rossos	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>AMETLLER BASSETS, Manuel. (1997). Els orígens del Nou Poble de Matadepera, 1768-1868. Parròquia de Sant Joan, Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARMONA, Maria Carme; JUNYENT, Eugeni; de VILLASANTE, Rafael (2009). Memòria de la intervenció arqueològica i estudi històric del conjunt industrial dels forns del Corcola, del camí d’en Girabau, del Ton i la pedrera del Turó dels Rossos a Matadepera (Vallès Occidental). Dracma s.c.c.l. Arqueologia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i SEGURA, Xavier (1997). Inventari del patrimoni cultural de Matadepera. Inèdit.</span></span></span></p>	XVIII-XIX		<p><span><span><span>Antiga explotació com a pedrera de roca calcària i a cel obert de la zona del Turó dels Rossos per a l'obtenció de calç. Al vessant septentrional del camí del Girabau s’observa un retall en el sentit horitzontal del turó d’un centenar de metres, per una alçada màxima d’entre quatre a cinc metres. Els set forns de calç´propers testimon ien la importància d'aquesta activitat en aquest indret. Els forns conservats i documentats fins el present són: el del Ton, el del Corcola, els dos del camí de Girabau i els tres del Camí de la Font del Corraló.</span></span></span></p>	08120-103	Turó dels Rossos	<p><span><span><span><span><span>La indústria de la calç és un dels factors més significatius de la història econòmica de Matadepera. Les condicions orogràfiques i geològiques i l'existència en tot el terme de matèria primera per l'elaboració de la calç, han facilitat aquesta producció, en un principi limitada a l'autoabastament. Amb el temps s'establiren canals de distribució que anaven més enllà de l'àmbit local. L’informe del bisbat al govern, l’any 1864, diu 'que el poble va prosperant més i més per l’explotació de les pedreres de calç i de carreus (...)'. Sens dubte per la demanda creixent de les ciutats de Terrassa i Sabadell, que entre mitjans del segle XIX i primera meitat del segle XX estaven en plena expansió urbanística. De fet, en aquest vessant del turó dels Rossos, el mapa topogràfic de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya el senyala amb el topònim de “Les Guixeres”. La producció de calç va anar desapareixent a mesura que avançava la segona meitat del segle XX.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Normalment el propietari arrendava les pedreres. No calia invertir-hi diners, ni tenir massa capacitat empresarial; el negoci, però el feia el qui tenia la pedrera arrendada .</span></span></span></span></span></p> <p> </p> <p> </p> <p> </p>	41.6103367,2.0353621	419625	4606964		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86819-dsc6849.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86819-dsc6846.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86819-dsc6850.jpg	Legal	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Obra civil	Privada	Sense ús	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		La pedra calcària es troba dins de la classificació de recursos naturals entre els recursos no renovables (minerals) i, dins d’aqueta classificació en els no metàl·lics, com el guix o el sofre i el salnitre.	98\|94	49	1.5	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86820	Can Gorina	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-gorina	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>AMETLLER BASSETS, Manel (1998). Una masia de Matadepera: Can Solà de la Font, o del Racó. Notes per a la seva història, Terme, 13. </span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1981). Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història. 1er volum, Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1985). Masos i pairalies de Matadepera. Terrrassa: Caixa d’Estalvis de Terrassa.</p> <p>COMASÒLIVAS i FONT, Joan (2017). Elements patrimonials del Torrent de Can Solà del Racó, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Sant Feliu del Racó - Castellar del Vallès, pp. 39 - 42. Unió Excursionista de Sabadell. Sabadell.</p> <p>COMASÒLIVAS i FONT, Joan (2003). Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera 1841-1904. Curial Edicions Catalanes, 94. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.</p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). Matadepera: patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p>	XVI-XX		<p>Masia de planta rectangular situada al costat del camí de la font de la Tartana, abans d'arribar a Can Solà del Racó, i als peus del Turó del Pujol. És de planta rectangular i consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Un mur perimetral encercla la masia i es conserven antigues parets de dependències ja desaparegudes. A l’interior hi ha elements relacionats amb les activitats vitivinícoles. També conserva l'era, a la part oriental, amb un edifici que faria de paller i un forn de calç.</p> <p>Manté un aspecte robust, fruit de diverses transformacions que han provocat una disposició de les obertures a la façana sense simetries. A la planta baixa, destaca el portal d'entrada, dovellat, però més estret del que és habitual i dues finestres amb reixes, als extrems. A la planta pis hi trobem tres finestres; dues amb ampits, brancals i llinda de pedra i una de més petita, d'obertura moderna, a l'extrem dret. Entre les dues finestres amb emmarcament de pedra, hi trobem el rellotge de sol. A les golfes hi ha un finestral d’arc de mig punt. El parament és arrebossat llis amb pèrdues importants, sobretot a la part baixa, on s'observen diverses reparacions parcials.</p> <p>A la façana de ponent s'hi observen diverses obertures. Però a la planta baixa hi ha una entrada de factura moderna i dues finestres reixades. A la planta pis s'hi defineixen tres finestres i un rellotge de sol de tarda.</p>	08120-104	Camí de la Font de la Tartana, núm. 48	<p><span><span><span>Segons recull Ballbé: “El 14 de desembre de 1508, Benet de Vilalba, abat del monestir de Sant Llorenç del Munt, de l’ordre de Sant Benet, concedí emfiteusi a Joan Gorina del Mas Bassa, de Matadepera, aquella terra erma, amb ses entrades i sortides, drets de pertinences inclosa per la vora del torrent que passa pel mas de Can Torras”. La parcel·lació de part de les antigues propietats de Can Gorina a partir del darrer terç segle XVIII, per tal de realitzar-hi establiments rurals, donarà lloc al naixement i desenvolupament urbà del carrer de Sant Joan i de Sant Isidre.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Esteve Renom i Pulit va adquirir la documentació patrimonial del mas Gorina que comprèn els anys 1577 fins a 1904. Destaca el dietari de Francisco Gorina i Riera que va ser alcalde de Matadepera i Jutge de Pau, transcrit i editat per Joan Comasòlivas i Font, arxiver.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A mitjan del segle XVI Jaume Gorina, cabaler, nascut a Sabadell, es casa amb la pubilla del mas Bassa de Matadepera, canviant així el nom de la casa. L'any 1878 Francesc Gorina i Riera fou embargat i expulsat del mas. Temps després la casa pateix un incendi i el dia 1 de febrer de 1879, hi entren a viure, el mosso de Can Farrés de Baix, Domingo Borrell Torrell i Rosa Escalé Cadavall, minyona de Can Pèlecs, procedent de la Calsina de Rellinars. Els seus descendents visqueren a la casa, fent-se càrrec del bestiar, les vinyes i conreus fins l'any 1962 aproximadament</span></span></span></p> <p><span><span><span>La importància històrica de Francesc Gorina i Riera, rau en que, durant la segona meitat del segle XIX redactà en un compendi de llibretes, tot allò que ell considerà important de deixar-ne constància per als seus descendents i també informació sobre la gestió del mas. Neix el 1823 a la casa pairal (fill de Joan Gorina Llonch i de Josepa Riera i Puig). Als onze anys perd el pare i els marmessors del testament del pare decideixen enviar-lo a casa d'una padrina (La Riera de Granera) on aprendrà de pagès i de lletra. Als setze anys torna a la finca que durant aquests anys de joventut havien estat explotades per diversos parcers. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Als 18 anys s'inicia en la redacció d'un dietari (un total d'11 llibretes) on farà constàr tot el relacionat amb la vida al mas (comptes, despeses, collites, festes, processons, misses, metereologia, estratègies per tirar endavant l'economia familiar). També destaquen les descripcions que fa de les noticies de caire social i polític. També es parla de les carlinades, l'arribada del ferrocarril a Sabadell, el comerç i els canvis de moneda... Els seus relats fineixen dos dies abans de la seva mort, l'any 1904 amb les següents paraules, 'No puch escriure, no puch escriure'. </span></span></span></p>	41.6075210,2.0291555	419105	4606656		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86820-p1440167.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86820-dsc6931.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86820-dsc6936.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86820-p1440168.jpg	Legal	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	BCIL	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Té dos rellotges de sol; una a la façana principal (de matí) i l'altre a la façana de ponent (de tarda). Joan Comasòlivas i Font ha fet un estudi del dietari, publicat l'any 2003.	98\|119\|94	45	1.1	1761	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86822	Forn d'obra de Calderols	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-calderols	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARGANY, Isabel; FONT, Xavier; JUAN-MUNS, Núria (2008). Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arqueològic i Arquitectònic de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARTIGAS, Miquel (1983). Estudi de les Intervencions Immobiliàries a Matadepera durant el període 1961-1980. Pla General d’Ordenació de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARXIU MUNICIPAL DE MATADEPERA. <em>Apeo de todas las fincas y heredades del término municipal de Matadepera, arreglado a la canación del año 1768</em>.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BALLBÈ, Miquel (1985). Masos i pairalies de Matadepera. Caixa d’Estalvis de Terrassa. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BALLBÈ, Miquel (1988). Matadepera. Pagesos i menestrals. Monografies Vallesanes, 9. Editorial Egara. Terrassa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>COLOMER, Sergi; FONT, Xavier; JUAN-MUNS, Núria (1988). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Inèdit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT SEGURA, Xavier (1985): Memòria de la campanya d'excavació urgència del forn de les Pedritxes - Matadepera. Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT SEGURA, Xavier (2017). Memòria de les intervencions arqueològiques preventiva i de cobriment-protecció del forn de Calderols. Matadepera (Vallès Occidental). 2016-2017.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MAURI, Alfred (2006). La configuració del paisatge medieval: el comtat de Barcelona fins al segle XI. Tesi Doctoral Universitat de Barcelona. http://hdl.handle.net/10803/2065. Element núm. 1692 I, p 81.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>OLLER, Joan (2012. El territori i poblament del Vallès en época antiga. Del sorgiment de la societat ibèrica a la romanització. Segles VI aC. – II dC. Estudi arqueomorfològic i històric. Tesi Doctoral Universitat Autònoma de Barcelona, p 91 i 163.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>TRAVÉ, Esther; PADILLA, José Ignacio. (2013). <em>Alfares, hornos y producción de cerámica en la Cataluña Medieval y Moderna: una reflexión para su estudio</em>, dins <em>Territorio, Sociedad y poder, revista de estudios medievales</em>, 8, p. 105-132. </span></span></span></span></span></p>	XV-XVII	Cal mantenir el perímetre estructural net de vegetació tant arbòria com arbustiva i herbàcia per evitar que les arrels i les soques malmetin tan l’estructura de protecció com el forn.	<p><span><span><span><span><span>Forn d’obra que es localitza a l’extrem sud de l’actual urbanització del Pla de Sant Llorenç. Geològicament, el jaciment s’ubica entre l’alternança dels gresos silicis i argiles, amb els conglomerats heteromètrics del període Eocè, que conformen el gruix de les elevacions muntanyenques de Sant Llorenç i les calcàries micrítiques i dolomies. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Físicament està situat en el marge superior dret del torrent de la Font de Querol, per damunt de l’espai de màxima amplada de la llera, en la confluència amb el torrent de Calderols, afluent del torrent del Salt que desaigua a la riera de les Arenes pel seu vessant hidrogràfic esquerre.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És de planta quadrangular, amb tiratge vertical i doble cambra. Està construït realitzant un rebaix en el marge. De dalt a baix es localitza en primer lloc, la cambra de cocció o laboratori (amb indicis de la portella d’accés), la graella amb els fumerals i a la part inferior, per sota el nivell de l’actual carrer, la fogaina o cambra de combustió, amb una columna central.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De la cambra de cocció o laboratori es conserven les estructures muraries nord (0’75 m d’alçada màxima per 2’45 m de llargada amb restes d’una possible portella d’accés), est (0’75 m d’alçada màxima per 0’65 m conservats dels 2’76 m originaris) i oest (0’75 m d’alçada per 1’95 m de llargada conservats dels 2’84 m originaris).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La graella, és de planta rectangular; dels 3 m originaris només en conserva 2’10 m de llargada per una amplada de 2’45 m; el gruix de la plataforma oscil·la entre 1’15 m i 1’05 m. Les fumeroles estan distribuïdes regularment, alineades de cinc en cinc. Se’n conserven 19 de les 26 originàries i el seu diàmetre interior mesura entre 0’11 m i 0’22 m. En superfície el retall és rectangular. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La fogaina o cambra de combustió es conserva gairebé sencera. Els murs nord i oest mesuren 2’90 m i 2’68 m de llargada per 1’65 m d’alçada. En l’angle format pels dos murs hi ha una pilastra de reforç de 0’30 m de costat. La paret est mesura 2’64 m per 1’65 m d’alçada i la sud 2’68 m per 1 metre d’alçada. En aquesta darrera estructura mural és on s’hi obre la boca d’alimentació de la fogaina, de 0’75 m d’amplada.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aproximadament al centre, hi ha la columna de terra cuita que sustenta la graella. Mesura 1´65 m d’alçada per 0’60 a 0’75 m de diàmetre. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El forn està protegit per una estructura de formigó integrada en el marge, de 0’15 m d’amplada amb basament de 0’40 cm reforçat amb vares d’acer. El cobert, és de fusta amb el vessant inclinat cap a la part posterior per facilitar l’evacuació de les aigües cap el torrent. Està protegit per una xapa exterior. Se sustenta a partir de quatre pilars i dues bigues travesseres de fusta melis, collats a un basament de formigó de 0’50 m de costat. Al davant, entre pilar i pilar s’hi ha col·locat una barana, també de fusta. A mà dreta, hi ha un plafó realitzat amb ferro Corten amb una làmina explicativa en color.</span></span></span></span></span></p>	08120-105	Ronda del Camí de Calderols, s/n	<p><span><span><span><span><span>Segons indica Canyameres (2001), el forn d’obra podria estar relacionat en un primer moment amb el mas rònec de Calderols. Ara bé, l’any 1490, sembla ser que el propietari del mas Solà de la Font, o Solà del Racó, adquireix Calderols com a propietat en ruïnes. Per tant, l’antic mas i les terres restarien aglevades al mas Solà de la Font.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1609, Jaume Solà ven a Antic Roure un tros de bosc de dues quarteres de cabuda, de pertinences del mas Calderols. I en l’ <em>“Apeo de todas las fincas y heretades del termino municipal de Matadepera, arrelgado a la canación del año 1768”, </em>s’esmenta una peça de terra (núm. 17) amb el nom de “forn de J. Roure”, que se situa a l’interior de la propietat núm. 49 de M. Torrella, ens els camps anomenats de Vinyet i Calderols, forn que quedaria ubicat al sud del mas Solà del Pla i podria coincidir amb el forn anomenat de Calderols.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El forn quedà colgat fins que a la segona meitat dels anys seixanta del segle XX es projecta la urbanització del sector. Amb l’arrossegament de terres i terraplenat per tal d’unir les dues ribes del torrent de la Font de Querol, les màquines el van escapçar, posant-lo així al descobert, sense que s’hi fes cap actuació.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Així va restar fins que una vintena d’anys després, l’any 1985, Miquel Ballbé, en el seu llibre “Masos i Pairalies de Matadepera”, parla d’un forn de tipologia ibera. El mateix autor, tres anys després, a les “Monografies vallesanes” publica el següent text “ (...) Un altre forn d’aquest tipus, al costat mateix del que ja hi havia al mas de Calderols de les Arenes, resta tapat per les terres posades durant l’anivellació d’un carrer. Hom diu que està molt ben conservat i sencer”. Posteriorment altres autors com Mauri (Mauri: 2006) o Oller (Oller: 2012) s’interessaran en el forn i finalment, tan les restes del forn com les restes del mas de Calderols, s’inclouen a la Carta Arqueològica del Vallès Occidental. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Finalment, l’actuació es du a terme entre els anys 2016-2017 en el marc del “Projecte d’Intervenció en el Patrimoni Arqueològic de Matadepera 2016-2017 promogut per la regidoria de cultura de l’Ajuntament amb el suport de l’Associació de Veïns del Pla de Sant Llorenç del Munt.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El projecte d’intervenció es va dur a terme en tres fases: la primera entre el 14 d’octubre i el 4 de novembre de 2016, que va consistir en la neteja i excavació arqueològica. La segona fase, entre el 21 d’agost i el 8 de setembre de l’any 2017, amb la construcció d’una estructura amb coberta per a protegir el forn. La darrera fase, va consistir en la museïtzació definitiva del conjunt.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La direcció tècnica va anar a càrrec de l’arqueòleg Xavier Font, amb la col·laboració de l’arqueòloga Maria Carme Carmona, i l’arquitectònica d’Anna Rabassa. L’empresa executora de les obres fou <em>C. Gutés, Gestió i serveis a la construcció</em>, de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Durant l’excavació es van extreure varis fragments de teula; alguna pedra de cuita de calç, un fragment de vora de ceràmica vidrada en verd, un fragment informe del mateix color. Finalment, també van sortir fragments de rajols i maons quadrangulars (de 18 cm de costat per un gruix de 5 a 6 cm), dels quals en destaca un amb decoracions amb incisions en ziga-zaga. La peça més interessant per fer una aproximació cronològica fou un fragment de vora d’escudella amb decoració interior de cercles concèntrics, que situen la vida del forn en un període cronològic entre els segles XV i XVII.</span></span></span></span></span></p>	41.6107338,2.0155084	417971	4607026		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86822-dsc6940.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86822-dsc6938.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86822-dsc6958.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86822-dsc6960.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86822-p1440174.jpg	Legal	Modern\|Medieval	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Cultural	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Antigament, en aquesta zona hi havia un dels dos ramals procedents del Camí Ral que transcorria per la riera de les Arenes, i que es desviava cap el nord-est travessant el torrent de la Font de Querol prop del mas de Calderols o mas Calderols de les Arenes, enllaçant amb el camí dels Monjos fins al capdamunt de la Mola. També es conserva un tram del camí que menava a Can Solà del Pla.	94\|85	47	1.3	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86824	Jaciment de Can Gorina	https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-can-gorina	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1981). Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història. 1er volum, Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1985). Masos i pairalies de Matadepera. terrassa: Caixa d’Estalvils de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). Matadepera: patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p>	XVI-XX	No s'ha realitzat cap intervenció; i, per tant, no es pot saber si hi ha restes i en quin estat es troben.	<p><span><span><span>En el Catàleg municipal es considera que la dinàmica d’ocupació en l’espai on actualment s’assenta la masia-residència de Can Gorina pot remuntar-se al principi de l’Edat Mitjana, per tant la continuïtat en la utilització d’aquesta zona la converteix en un espai d’interès arqueològic, ja que alguna de les estructures més antigues poden restar no visibles. L’espai d’interès arqueològic comprèn el subsòl de l’edificació actual i la zona marcada en el plànol.</span></span></span></p>	08120-106	Camí de la Font de la Tartana, núm. 48	<p><span><span><span>Segons recull Ballbé: “El 14 de desembre de 1508, Benet de Vilalba, abat del monestir de Sant Llorenç del Munt, de l’ordre de Sant Benet, concedí emfiteusi a Joan Gorina del Mas Bassa, de Matadepera, aquella terra erma, amb ses entrades i sortides, drets de pertinences inclosa per la vora del torrent que passa pel mas de Can Torras”. La parcel·lació de part de les antigues propietats de Can Gorina a partir del darrer terç segle XVIII, per tal de realitzar-hi establiments rurals, donarà lloc al naixement i desenvolupament urbà del carrer de Sant Joan i de Sant Isidre.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Esteve Renom i Pulit va adquirir la documentació patrimonial del mas Gorina que comprèn els anys 1577 fins a 1904. Destaca el dietari de Francisco Gorina i Riera que va ser alcalde de Matadepera i Jutge de Pau, transcrit i editat per Joan Comasòlivas i Font, arxiver.</span></span></span></p>	41.6074568,2.0294559	419130	4606649		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86824-dsc6933.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86824-dsc6934.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86824-p1440353.jpg	Legal	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Jaciment arqueològic	Privada	Residencial	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart			98\|94	1754	1.4	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86827	Can Solà del Racó	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sola-del-raco	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AMETLLER i BASSETS, Manel (1998). Una masia de Matadepera: can Sola de la Font, o del racó. Notes per a la seva història; dins Terme, núm. 13, pp. 41-55.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1981). Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història. 1er volum, Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1985). Masos i pairalies de Matadepera. terrassa: Caixa d’Estalvils de Terrassa.</p> <p><span><span><span><span><span>CANYAMERES i RAMONEDA, Esteve (2001). Can Solà del Racó de Matadepera (segles XIII-XVII); dins Terme, núm. 16, pp. 91-109.</span></span></span></span></span></p> <p>COMASÒLIVAS i FONT, Joan (2017). Elements patrimonials del Torrent de Can Solà del Racó, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Sant Feliu del Racó - Castellàr del Vallès, pp. 49-51. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell. </p> <p><span><span><span>FERRANDO, A. 1987. <em>El Monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions</em>. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. p.70. Barcelona.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). <em>Matadepera: patrimoni cultural</em>. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p>	XIV-XXI	Lamentablement, s’ha construït un edifici al costat que altera l’equilibri en el paisatge.	<p><span><span><span><span><span>Masia ubicada en el vessant de llevant del Turó del Pujol i a la llera dreta del torrent del Solà del Racó. A la llera dreta s’enfilen les terrasses del Turó dels Rossos. Està al costa del camí de can Torres, a tocar amb la Font de la Tartana.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La tipologia correspon a la tradicional estructura de la masia d’aquesta zona, de planta rectangular en origen, però que la incorporació de cossos nous annexos li ha donat una imatge corpòria molt massissa. Està encerclada per un recinte amb tanca i barri. Consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La composició de la façana principal es disposa simètricament a partir de tres eixos de verticalitat, definits per les diferents obertures. En l’eix central trobem el portal rodó dovellat, en planta baixa, una balconera en el primer pis i un balcó en el segon. Els eixos laterals venen definits per una finestra per planta. Entre la balconera i la finestra esquerra de la primera planta, hi trobem un rellotge de sol. Totes les finestres tenen l’emmarcament (ampits, llindes i brancals) de pedra treballada; però no és pedra local. El parament és arrebossat llis i pintat de color crema.</span></span></span></span></span></p>	08120-107	Camí de la Font de la Tartana, núm. 81	<p><span><span><span><span><span>Les primeres referències documentals del mas de la Font corresponen a l’any 1321. </span></span>A l’Speculo del Monestir de Sant Llorenç de Munt, sembla que el nom més antic de la casa és el de Font: “Redició feta per Maria de Font, filla de Jaume de Font, a Guillem de Torrents, de Sant Joan de Matadepera, a dit Jaume de Font i a la seva muller i pares, de la donació que li feren del mas de Font, de dita parròquia, que es té pel monestir de Sant Llorenç del Munt. Fet a 12 de les <em><span>kalendes</span></em> de febrer de 1321, clos per Ramon de Cros, notari de Barcelona. Sant Joan de Matadepera, núm. 82”.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Però en aquest document també es fa menció dels pares de la donatària, que visqueren a finals del segle XIII i principis del XIV i tenien per cognom Font. Fet que Canyameres (2001) afirma que el mas Font ja existia a la segona meitat del segle XIII. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La crisis provocada pels mals anys de collites i les epidèmies de pesta, van provocar el despoblament rural i van quedar molts masos rònecs, que d’altres van adquirir. És el cas del mas de la Font. El 7 de desembre de 1360 l’abat de Sant Llorenç del Munt, estableix a Pere de Font el mas Marçans, de la mateixa parròquia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Canyameres (2001) considera el testament de Pere Font (8 de març de 1388) com apunt d’inflexió de la prosperitat del mas. Fa donació d tots els seus béns a la seva filla Sança. Aquesta es casa amb Guillem Pou, cabaler del mas Pou de Matadepera. Els seus descendents no els sobrevisqueren. Sança també mor i el marit es casa en segones núpcies amb Saura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El 14 de maig de 1446 se signem capítols matrimonials entre Francesc Roig i Oliveres, habitant del mas Font i cabaler del mas Roig de Sant Pere de Terrassa, i Salvadora Guitard i Comesbelles. Als capítols, Guillem Pou i Saura fan donació del mas de la Font i totes les pertinences a Francesc Roig; ja que no tenien descendència. A partir d’aquest moment es produeix una etapa d’estabilitat familiar i expansió econòmica. Els nous propietaris adopten el nom del mas com a cognom familiar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Joan i Salvadora són fills de Francesc i Salvadora. El primer es casa amb una filla del mas Duran de Gaià, de Terrassa. Salvadora es casa el 7 de febrer de 1472 amb Jaume Solà de la Vall, d’Oristà. El dot de la núvia seria el mas de la Font de Matadepera. A partir d’ara es consolidaria el nom del mas com can Solà de la Font.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el segle XVI es produeix la partició de la propietat entre can Solà de la Font i can Solà del Pla. A finals d’aquest segle (1598) es pot constatar documentalment el nom de Can Solà del Racó, topònim relacionat amb la ubicació el mas si se la compara amb la de Can Solà de Matadepera o del Pla. El document en qüestió és una confessió feta per Bernat batlle, sastre de Sabadell per la qual reconeixen que tenien el mas Torrelles (actual can Torres). A les afrontacions consta: “ <em>Ab ocsidente in tenedonibus mansi de Villanova possessi per Joanne Solá dictu del Rechó, dicta parrochia de Mata de Pera</em>[..]”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el transcurs del segle XVII es posen les bases per l’expansió econòmica del XVIII. Magí Solà es casa amb Antiga, la pubilla de Can Gorina, finca veïna; al mateix temps que la seva mare ho fa en segones núpcies amb el pare d’Antiga. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’hereu Josep Solà de la Font, tindrà una llarga vida que facilitarà el benestar econòmic del mas i una bona transició amb el fill i el nét. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Però aquest benestar econòmic d’on vindrà? Segons dades d’Ametller (1998), un 1% de la terra era horta; un 11% terra campa, apta per produir blat, ordi, mestall i d’altres cereals de gra d’espiga; un 2% eren oliveres; un 20% bosc; un 49% terra erma i un 17% roquissar. Per tant, l’explotació del bosc era la gran riquesa de la masia. I també la ramaderia. Però Ametller (1998) diu que el casament (1745) de Josep Solà i Branera amb la pubilla de can Bonvilar, Maria Bonvilar i Viver fou decisiu en la prosperitat de can Solà de la Font. En tots els documents de l’època es constata que les dues cases pairals de Matadepera més pròsperes eren la Barata i can Solà de la Font. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La deixa de diners també fou un a font important d’ingressos i d’adquisició de noves terres, arribant a la riera de Les Arenes. L'hereu de Josep Solà i Branera, Josep Solà i Bonvilar, ampliarà la propietat fins a principis del segle XIX; part de can Torrella de baix i tota la propietat de can Gorina. L’any 1768 tenia 30 hectàrees mentre que a l’any 1941 ja en disposava més de 245. Incorporarà per exemple, part del Pujol (1758), la Costa (1763) i el Mont-rodon (1781) a més de terres de Can Vinyers.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El seu fill, Josep Solà i Amat, es casà amb Anna Maria Bogunyà i continuà la política d'engrandiment de la finca.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Participaren activament en la construcció de la nova església al carrer de Sant Joan, cedint les pedreres i els forns per extreure’n la calç i costejant bona part del projecte arquitectònic. També es va fer construir una casa al mateix carrer de Sant Joan, avui amb el número 105, que fa cantonada amb el carrer d’en Vicenç. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Però a partir de 1846 es traslladen definitivament a Can Bonvilar i al mas de Can Solà només hi viuran masovers, Andreu Bellavista (1854) i Joan Marcet i Dolors Marcet de Can Marcet (1857).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L'any 1868, Salvador Solà contrau matrimoni amb Rosa Viver i Modolell de Sant Julià d'Altura. Quan ell mor, continua l'expansió amb l'adquisició de finques urbanes i a finals del segle XIX s'emprenten amb la família Brujas de Sabadell. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els masovers, l'any 2005 eren encara Ramon Montagut i Solà i la seva segona esposa, Fermina. </span></span></span></span></span></p> <p> </p>	41.6111300,2.0325100	419388	4607054		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86827-p1440127.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86827-p1440069.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86827-p1440154.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86827-can-sola-del-raco.jpg	Legal	Modern\|Contemporani\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial - productiu	BCIL	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Al darrera, al costat occidental del camí de Can Torres, hi havia la pallissa, actualment enderrocada. També es va enderrocar la cort on ara hi ha una estructura nova i es va re estructurar tota la façana principal.Els propietaris actuals també han canviat el nom ancestral pel de Masia La Tartana.Totes aquestes transformacions es produeixen cap a l’any 1998/99	94\|98\|85	45	1.1	1761	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86828	Jaciment de Can Solà del Racó	https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-can-sola-del-raco	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p>ARCOS. R. (2008). Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a la parcel·la nº 20 de Can Solà del Racó. Matadepera (Vallès Occidental). nº 9449</p> <p>BELMONTE SANTIESTEBAN, C. (2008) 'Memòria de al intervenció realitzada a la parcelola 34 de Can Solà del Racò (Matadepera)'. Núm. Memòria: 9478.</p> <p><span><span><span><span><span>BARRASETAS, E.; VILA, J.M. (1997). Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a Can Solà del Racó (Matadepera, Vallès Occidental). Campanya de 1997, inèdita. Memòria depositada al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BARRASETAS, E.; GARCIA, G.; OLIVARES, d.; VILA, J.M. (1998). Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a Can Solà del Racó (Matadepera, Vallès Occidental). Campanyes desembre de 1995, inèdita. Memòria depositada al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p>CABALLÉ,G. (1999). Can Solà del Racó. Matadepera (Vallès Occidental). Mem.Núm. 2544</p> <p><span><span><span>CANELA, Pere; FOLCH, Joaquim; MORET, Lourdes (2017). Un contornat amb iconografia circense procedent de Can Solà del Racó (Matadepera, Vallès Occidental), pp. 89 - 94. Tarraco Biennal. Actes del 3r congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic. La glòria del circ. Curses de carros i competicions circenses. Tarragona, 16-19 de novembre de 2016. Ed. Jordi López Vilar. Tarragona.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). </span></span>Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='ES'><span>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; JUAN-MUNS, Núria. (1981). Notes sobre les troballes d’interès arqueològic, dins l’Escletxa, 1, pàg. 8.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; JUAN-MUNS, Núria. (1988). Informe preliminar sobre el jaciment romà de Can Solà del Racó (inèdit). Matadepera, Vallès Occidental.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MORET, Lourdes. (2007). Memòria de l’excavació arqueològica realitzada al jaciment de Can Solà del Racó, parcel·les 31-34, Matadepera, Vallès Occidental. Campanya 2005. Arqueociènica Serveis Culturals, S.L. inèdita. Memòria depositada al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya., núm. 6622 i 6257.</span></span></span></span></span></p> <p>OLIVARES, D. (1995). Sondejos parcel·la 22 de la urbanització Font de la Tartana (Matadepera, Vallès Occidental). Mem.Núm. 1499</p> <p>ORTELLS DÍAZ, J. (1998). Memòria de la prospecció realitzada a la parcel·la 17 de can Solà del Racó (Matadepera, Vallès Occidental). mem.núm. 2239</p> <p>ORTELLS DÍAZ, J. (1998). Memòria de la prospecció realitzada a la parcel·la 16 de can Solà del Racó (Matadepera, Vallès Occidental). mem.núm. 2235</p> <p><span><span><span><span><span>SANCHEZ CAMPOY, Eduard (1991). Memòria dels sondeigs arqueològics a Can Solà del Racó (Matadepera, Vallès Occidental). Maig de 1991. Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural. Centre d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SANCHEZ CAMPOY, Eduard (1997). Memòria dels sondejos realitzats a la parcel·la 40 de Can Solà del Racó (Matadepera, Vallès Occidental). Arqueociència, S.C.P. Campanya, 26 de setembre de 1997). Manresa, 13 d’octubre de 1997.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SANCHEZ CAMPOY, Eduard (1997). Memòria dels sondejos realitzats a la parcel·la 18 de Can Solà del Racó (Matadepera, Vallès Occidental). Arqueociència, S.C.P. Campanya, 25 de setembre de 1997). Manresa, 13 d’octubre de 1997.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>VILA i CARABASSA, Josep Maria (1997). Memòria dels sondejos realitzats a la parcel·la 36 de Can Solà del Racó (Matadepera, Vallès Occidental). Arqueociència, S.C.P. Campanya, 30 de setembre de 1997). Barcelona, 13 d’octubre de 1997.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>VILA i CARABASSA, Josep Maria (1997). Memòria dels sondejos realitzats a la parcel·la 39 de Can Solà del Racó (Matadepera, Vallès Occidental). Arqueociència, S.C.P. Campanya, 30 de setembre de 1997). Barcelona, 13 d’octubre de 1997.</span></span></span></span></span></p>	I-V dC	No s'ha realitzat cap intervenció; i, per tant, no es pot saber si hi ha restes i en quin estat es troben.	<p><span><span><span><span><span>El jaciment arqueològic de Can Solà del Racó és una vila romana baix imperial. Està situada en una antiga plana de conreu de la masia homònima, a uns 400 metres aproximadament al sud-est. Està dividida en tres sectors, entre</span></span> el carrer del Turó del Pujol, carrer del Llorer i camí de la Font de la Tartana, limitant aproximadament al sud-est amb el torrent de Can Solà del Racó i al sud-oest amb Can Gorina.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’orografia del terreny abans de l’ obertura de carrers i posterior urbanització del sector, estava formada per una petita vall escanyada en direcció nord amb dues grans terrasses planes situades de nord a sud. Geològicament s’hi observen vetes de sorrenques amb conglomerats terciaris, sobre-anivellats amb capes d’argiles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El resultat de les prospeccions en superfície, sondeigs i seguiments autoritzats, en les diferents parcel·les en fase d’edificació, han permès determinar l’existència d’una vil·la romana o d’un centre d’explotació agrícola, associada a una necròpoli. La planta d’aquesta estructura es va posar al descobert en una campanya d’intervenció de delimitació de l’àrea arqueològica, però degut a una excavació en profunditat de tot el jaciment, només permet afirmar que aquest indret hauria deixat de funcionar entorn al segle V. Relacionat amb l’ús de la vil·la, s’ha documentat una necròpoli amb una vintena de tombes de tipologia diversa (en coberta a doble vessant, en àmfora, en caixa i en fossa simple) i varies sitges que trenquen l’estructura muraria de la vil·la. El conjunt habitacional presenta una estructura octagonal, orientat en sentit NE-SW, amb una extensió d'uns vuit-cents metres quadrats. Destaca la base d'un <em>lacus </em>fonamentat sobre una capa d'argiles toves. En el sector nord hi ha una zona de sitges.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El material localitzat correspon a ceràmiques comunes oxidades d'època romana, fetes a torn i ceràmiques grises de pasta grollera. Destaquen tres fragments localitzats durant una prospecció datables de finals del segle III i durant el s. IV que han permès datar el període d'ocupació. Es tracta de tres fragments de terra sigillata clara D i un fragment d'àmfora. També es localitzà fragments d'àmfora alt.imperial. </span></span></span></p> <p>Al nord de l aparcel·la 31 es documentà un forn relacionat amb el període tardo-antic, i tres altres forns destinats probablement a la producció de ceràmica. Un d'ells és de planta quadrangular; conserva la cambra de combustió, els pilars i part de la graella. El segon forn era de planta circular i conservava en el moment de l'excavació la boca d'accés. El darrer forn, també és de planta circular però de petites dimensions, amb la graella i la boca conservades.</p> <p><span><span><span>A una vintena de metres al sud-oest de la primera necròpoli s’ha documentat una segona zona d’enterrament d’època alt-medieval amb seixanta tombes, en fossa retallada a l’argila i coberta de lloses. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta troballa permetria especular sobre l’existència d’un assentament amb una certa continuïtat en el temps que podrien estar relacionades amb l’existència del mas Solà del Racó, documentat ja l’any 1321.</span></span></span></p>	08120-108	Camí de la Font de la Tartana amb carrer del Turó del Pujol	<p><span><span><span><span><span>Als anys setanta del segle XX s’inicia en aquest zona del municipi una remoció de terres i obertura de carrers amb motiu de la urbanització del sector. Posteriorment, cap a finals de l’any 1987, principis de l’any següent, el moviment de terres va evidenciar l’existència d’una necròpolis amb varis enterraments de tègula a doble vessant així com d’enterraments de lloses. El masover de Can Solà del Racó va informar ràpidament de la destrucció a més, d’una vintena d’elles als arqueòlegs Xavier Font i Núria Juan-Muns. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El mateix any, ambdós arqueòlegs, efectuaren una prospecció en superfície de les zones no urbanitzades evidenciant un assentament romà de tipus rústic, i trametent un informe al Servei d’Arqueologia de la Generalitat (19 de gener de 1988). </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es va localitzar ceràmica sigil·lada Clara A, B i D, ceràmica comú ibèrica, fragments de nansa i boca d’àmfora tipus Dressel 30 de fabricació gàl·lica; fragments d’àmfora Dressel 20 de procedència bètica per al transport d’oli, fragments d’àmfora local associada a la Dressel 2-4 i fragments de dolia. També es va localitzar material constructiu, com varis fragments de tègula, un possible basament de <em>tòrculus, </em>i diversos fragments <em>d’opus testaceum </em>reutilitzats en la construcció dels murs de contenció en algunes de les feixes de conreu de la masia, visibles durant la realització del present treball. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1991, amb motiu de la reactivació urbanística en aquest mateix sector, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat, amb la col·laboració de l’empresa promotora INVERSIONES T.C.A, S.A., va iniciar una campanya de prospeccions que es dugueren a terme entre el 15 i el 18 de maig del mateix any, amb 42 cales de sondeig realitzades amb l’ajut d’una retro-excavadora.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es van determinar tres punts amb interès arqueològic:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Una àrea de necròpolis, situada a quatre-cents metres al sud-oest de Can Solà del Racó. Durant la prospecció s’hi van localitzar les restes de dues tombes de lloses força malmeses orientades amb orientació est-oest, al costat d’altres destruïdes durant els rebaixos per a la urbanització anys abans. També podria correspondre amb l’indret aproximat on segons informació oral proporcionada per un pastor, després dels forts aiguats de l’any 1962, hi van aflorar diverses de tombes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Una segona àrea de necròpolis situada a 320 metres al sud de la masia de Can Solà del Racó i a 80 metres al nord-est de la necròpolis anterior que queden separades per una torrentera. A un metre de fondària, s’hi van localitzar dues sepultures més amb les restes a l’interior, sobreposades en un sòl format per conglomerats descompostos. La primera mesurava 2’10 m x 0’40 m d’amplada. També es va localitzar una tomba infantil en àmfora datada entre la segona meitat del segle III i segle IV. Les restes senyalaven un nen o nena d’uns tres a cinc anys d’edat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Finalment, a 200 metres al sud de la masia, es va localitzar una àrea amb restes arquitectòniques. Es tracta d’una terrassa delimitada al sud-est per un mur de pedra seca i pel nord, nord-oest pel camí de la Tartana, retallat en el pendent inferior del turó del Pujol. S’hi van efectuar un total de deu rases que van permetre determinar un conjunt d’habitacions d’estructura ortogonal orientat en sentit nord-est, sud-oest, amb uns 800 m2 conservats. Destaca la base d’un lacus, un possible hipocaust, tres sitges amb farciment de pedra, terra i cendres i una sitja seccionada verticalment en el propi tal·lus del carrer de la Tartana, que probablement indicarien un assentament construït a la part inferior del turó resseguint l’orografia del terreny. Els sondeigs realitzats a llevant varen proporcionar una àrea d’abocador, mentre que en la central va aparèixer un mur amb una potència de 0’40 m de gruix. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El material recollit en aquests sondeigs va consistir en ceràmica comuna oxidada romana, feta a torn i ceràmica gris de pasta grollera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El seguiment continuat de prospeccions en les diferents parcel·les amb motiu de l’edificació han proporcionat, l’any 2005 un contornat. Aquest va ser localitzat en els nivells de farciment d’una fossa que hauria contingut el contrapès d’una premsa, reaprofitada com a abocador entre els segles V-VII dC. </span></span></span></span></span></p>	41.6088688,2.0318223	419328	4606804		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86828-dsc6838.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86828-p1440057.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86828-p1440054.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86828-dsc8756.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86828-dsc8758.jpg	Legal	Romà	Patrimoni immoble	Jaciment arqueològic	Privada	Sense ús	EPA	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Les intervencions que s'hi han dut a terme des de l'any 1991 i fins l'any 2011 han estat els següents: 1991 Excavació; 1994 Dues excavacions d' urgència.; 1995 Quatre excavacions d' urgència i una prospecció; 1997 Excavació d' urgència, una excavació i tres seguiments de control; 1998 Dues excavacions; 1998 Excavació; 1999 Seguiment de control; 2005 Quatre intervencions d'urgència / una intervenció preventiva, de seguiment i cinc excavacions; 2007 Intervenció preventiva / Adequació; 2008 Intervenció preventiva / Excavació; 2011 Intervenció preventiva.	83	1754	1.4	1763	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86839	Font del Corraló	https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-corralo	<p><span><span><span><span lang='ES'><span>FONT SEGURA, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p>			<p><span><span><span><span><span>Font procedent d’una deu d’aigua que neix en el torrent del qual la font pren el nom. El torrent s’origina en els vessants orientats al sud-oest del Mont-Rodon. L’accés és fàcil ja que queda a uns dos-cents metres entrant des del carrer dels Avellaners, per un camí de terra que s’enfila fins arribar al cim del turó, on una fita senyala la partió entre els municipis de Matadepera i Castellar del Vallès. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop deixades enrere, a mà dreta, les dues darreres torres de la urbanització, en el mateix revolt, a mà esquerra hi ha un espai planer amb un banc de fusta. La surgència està situada en una raconada, sota un espès alzinar amb arítjol, heures i galzeran i bardissar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Si bé originàriament devia ser una surgència natural, actualment està arranjada i perfectament integrada al paisatge. En el mateix pendent natural del torrent, entre la roca natural, s’hi observa un muret de pedra irregular collat amb morter gairebé imperceptible pel creixement de molses. A la part inferior hi ha una peça de ferro rectangular encastada en el muret i per sota mateix el broc que sobresurt lleugerament.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’aigua cau en una piqueta arranada a la roca, construïda amb maó pla ( 45 per 30 cm de costat). A mà esquerra hi ha una segona piqueta, més petita, construïda aprofitant la roca que s’omple quan la primera sobreseeix. </span></span></span></span></span></p>	08120-109	Torrent del Corraló	<p><span><span><span><span><span>En aquest indret, hi havia un pi conegut per la gent del territori amb els noms de Pi de l’Esquirol o Pi del Corraló de més de 35 metres d’alçada i amplada considerable. Era punt de trobada de caçadors, bosqueters, vinyataires, excursionistes i els nens i nenes de l’escola. Malauradament als anys setanta del segle XX, després d’uns dies de fort temporal de vent i pluja, l’arbre va caure.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 2012, </span></span>en el programa de mà <span><span>publicat amb motiu </span></span>de les Festes de Sant Sebastià, un bosqueter que freqüentava sovint aquest indret hi va publicar un poema dedicat al pi. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El 17 de juny de 2013, els alumnes del curs de jardineria del Casal de la Gent Gran van plantar un pi blanc (<em>Pinus halepensis</em>) en aquest indret. En el moment </span></span></span><span><span><span>de la plantació l’arbre mesurava 2,5 m d’alçada per 14 a 16 cm de diàmetre.</span></span></span></p>	41.6079101,2.0401472	420021	4606689		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86839-dsc7091.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86839-p1440347.jpg	Inexistent		Patrimoni natural	Zona d'interès	Privada	Lúdic		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Gairebé imperceptible, a mà dreta en el mateix muret s’observa un segon orifici inutilitzat.		2153	5.1		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86841	Forn de calç de Can Solà del Racó	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-can-sola-del-raco	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p>	XVI-XIX	Està força cobert per la vegetació i afectat per les arrels d'algun pi que el poden acabar de malmetre.	<p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat a l’est del turó del Pujol, molt a prop de can Solà del Racó, darrera de l’antiga pallissa enderrocada de la masia entre els anys 1998 i 1999. Només entrar al camí, a mà esquerra, s’observa l’antic descarregador per on accedia el carro fins a la corona del forn. I al costat mateix d’aquest, dins del bosc s’hi pot veure la pedrera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Des de l’inici del descarregador, el forn se situa a una trentena de metres, a mà esquerra. Des d’arran de camí a la boca del forn hi ha una distància de 8 metres. L’olla està excavada en el marge i és de planta circular (5’6 m de diàmetre i 5 metres d’alçada); presenta restes de rubefacció a les parets. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina està orientada al nord-est. Està parcialment coberta de terra, com a resultat dels despreniments de la part interior de l’olla. Presenta una doble volta rebaixada feta amb pedra irregular, amb arc de pedres posades a sardinell, lligada amb morter de calç. Per l’interior mesura 1’40 m d’alçada per 0’75 m d’amplada, mentre que la situada a l’exterior fa 1’90 m d’alçada per1’40 metres d’amplada. A la façana, per sobre mateix de la volta s’endevina un possible arc cec o de descàrrega realitzat amb la finalitat d’alleujar la càrrega provocada per l’obertura de la boca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els murs exteriors, que actuen alhora de contraforts, mesuren 2 metres d’alçada per 3 metres (mur esquerre) i 2’50 metres (mur dret); el gruix és de 0’60 metres.</span></span></span></span></span></p>	08120-110	Sector nord-est del turó del Pujol.	<p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p>	41.6117700,2.0309200	419257	4607126		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86841-dsc7017.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86841-dsc7019.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86841-p1440199.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86841-dsc7024.jpg	Legal	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		No s’ha realitzat cap intervenció arqueològica ni de consolidació. Sembla que conserva el pedrís a tot el perímetre intern. És un element patrimonial molt interessant ja que conserva al seu costat el descarregador i la pedrera. Aquest forn pertany a la propietat de Can Solà del Racó, tal i com indica el seu nom. Els propietaris del mas van cedir els seus forns de calç per obtenir la calç en la construcció de la nova església de Sant Joan.	98\|119\|94	47	1.3	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86842	Forn d’obra de Can Torres	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-can-torres	<p><span><span><span><span><span><span>BATLLES i TORRES, Miquel (1824). Llibre de notes dels hereus de Can Torres: 1699-1824. Matadepera.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó (Vilanova del Vallès); XXXII Sessió d’Estudis Mataronins, núm. 32, pàgs. 21-24.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT SEGURA, Xavier (1985). Forn de les Pedritxes, Matadepera (Vallès Occidental). Campanya d’urgència (18 de juliol al 17 d’agost de 1985). Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni cultural. Servei d’Arqueologia i Paleontologia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT SEGURA, Xavier (2017). Memòria de les intervencions arqueològiques preventiva i de cobriment-protecció del forn de Calderols. Matadepera (Vallès Occidental). 2016-2017.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>GALÍ i BARBA, Joan Baptista (1993). Llibre de notes dels hereus de Can Torres, Matadepera 1699-1824, dins Terme, núm. 8, novembre, p. 29-37. Terrassa.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>LACUESTA, Raquel; MOLET PETIT, Joan; RUIX DE GUINEA, Jesús Àngel (2001). Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Parc Natural de Sant Llorenç i Serra de l'Obac. Diputació de Barcelona. Serveis del Patrimoni Arquitectònic Local i de Parcs Naturals.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MAURI, Alfred (2006). La configuració del paisatge medieval: el comtat de Barcelona fins al segle XI. Tesi Doctoral Universitat de Barcelona. http://hdl.handle.net/10803/2065. Element núm. 1692 I, p 81.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROCA i FABREGAT, Pere (1996). Una Masia de la muntanya vallesana a l’inici del segle XVIII: el llibre de notes dels hereus de Can Torres de Matadepera (1699-1704). Arraona, 18, pp. 9-45. Sabadell.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SALLENT i GOTËS, Llorenç (1897). Los arxius parroquials. Sant Joan de Matadepera, dins Memorias Històricas Catalanas. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>TRAVÉ, Esther; PADILLA, José Ignacio. (2013). <em>Alfares, hornos y producción de cerámica en la Cataluña Medieval y Moderna: una reflexión para su estudio</em>, dins <em>Territorio, Sociedad y poder, revista de estudios medievales</em>, 8, p. 105-132. </span></span></span></span></span></p>	XVII-XIX	Està envoltat de pins, les arrels dels quals poden malmetre les restes conservades. La ubicació en pendent i la manca de mesures preventives també faciliten el deteriorament. D'altra banda semblaq ue pugui conservar la graella, peròla cambra de cocció està totalment coberta de terra.	<p><span><span><span><span><span>Forn d’obra situat al capdavall de les feixes de Can Torres. L’accés es fa abans d’arribar a la masia, trencant per un corriol, a mà dreta just abans del darrer revolt del camí. Un cop arribats a les feixes, cal trencar a mà dreta, en direcció a uns avellaners. Un cop deixats enrere, a mà dreta del marge , dessota els pins, s’observa l’estructura muraria. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És de planta quadrangular, excavat en el marge.La boca d’accés i la façana, construïda amb pedra i lligada amb morter de calç, està orientada al sud-est. S’observen reparacions posteriors realitzades amb trossos de maó lligats amb morter de calç. L’alçada màxima és de 2’70 metres mentre que l’amplada màxima visible és de 4’10 metres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Presenta una entrada de planta trapezoïdal amb dos murs laterals en el passadís d’accés que fan funció de contrafort. Aquest espai mesura 2 metres d’amplada màxima per 1’45 metres d’amplada interior, per 1’70 metres d’alçada conservada. Té una doble volta de canó construïdes amb maó, disposat a plec de sardinell. L’alçada de la primera és d’1’90 metres mentre que l’alçada de la boca de la fogaina pròpiament dita és d’1 metre. Està tapiada amb fang i presenta una obertura quadrangular en la prat frontal dreta. El seu interior està reblert de terra però es poden veure els arcs de sosteniment de la graella i els fumeral, realitzats amb maó, pla juntament amb restes de rubefacció. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El gruix dels murs és de 0’90 metres pels més gruixuts i de 0’50 pels contraforts. A la part superior, per sobre del marge, s’observen les restes dels murs que delimiten la cambra de cocció i amb tota probabilitat la graella està reblerta de terra. La solera està situada en l’espai més planer per sobre del forn, al costat de la cambra de cocció.</span></span></span></span></span></p>	08120-111	Can Torres	<p><span><span><span><span><span>En el llibre de notes dels hereus de Can Torres de Matadepera (1699-1704) s’han localitzat dues referències al forn emprades com a marcador d’una zona concreta, com a topònim, que no pas com a motor d’economia del mas de can Torres. La situació de les terres que envolten la masia durant segles han estat supeditades a l’orientació est-oest de les carenes, amb nuclis d’obagues (formacions boscoses de roures i alzines importants) i soleies (conreu de cereals, lleguminoses i pastures i amb menys importància sembla que el vi i l’oli) amb diferències clarament marcades en la composició edàfica i vegetal. En el llibre s’anoten els comptes relacionats amb l’economia del mas (despeses dels mossos, serradors, bosqueters, carbó). Amb tota probabilitat el forn va ser emprat exclusivament per a necessitat del mas que no pas per a venda (almenys entre els segles XVIII i XIX) En el compte de les collites, l’autor de la llibreta, Miquel Batlles va deixar anotat el nom dels camps i els cereals que s’hi recol·lectaven i entre les boïgues, soleies o quintanes, esmenta “<em>el camp del forn delmari</em>”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La segona referència és del 25 d’abril de 1701, any de sequera extrema, on en la descripció de les afectacions, esmenta les terres on hi ha el forn i la terrera: <em>“ y del mes de abril de dit any (1700) afins lo dia sis de fabré del any 1701 no plogué sino molt poca que hen tot aquest temps no plogué cap vagada que las tarreras anassen un quart, ni los camins correguessan gens. Pero prensipalment del dia sinch de setembre del any 1700 afins lo dia sis de fabré, no va ploura poch ni gens, del any vinent. Y la gent, totom senbrà, y no reparà ningú a l’axut que hera per la terra. Que per lo sembrà de las quintanas y lo resclà, la pols que movíans los bous, tots tres pareys llaurant, y lo matxo resclant al derrera dels bous, parexia que fos una boyra bayxa. Y jo, Miquel Ballas, senbrava aqueyx any la quintana de part de vall cassa. Però tots aquells pagesos que sembraren primarench, en temps degut, y tenian las terras primes, harenals y seulons y llicorella blanca y llicorella roja, hés nat lo blat tant galant com se puga desitjà. Y aquells pagesos que sembraren en temps degut y tenian las terras vermelles ho argilencas, no y ha nat la tersa part del blat que y vian sembrat (...). <strong>Però a mi, a la quintana de par davall de cassa, per tot ma nesque en pols lo blat, sinó dos caps de feyxas que y tinch terra vermella, y lo camp del forn, que tenbé és terra grossa.</strong> Però tot lo que hés llicorella blanca i llicorella roja, tich forment i mastall tot lo que es puga desitjà.”</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La construcció d’estructures de combustió s’han de vincular al seu entorn immediat, ja que en la majoria dels casos, es construïen amb uns paràmetres molt específics. Per tant, calia sentit comú; això vol dir estalvi i economia d’esforços. En primer lloc, escollir un indret on la matèria necessària no s’hagués d’anar a buscar massa lluny, i que la terrera fos productiva. En segon lloc, un punt d’aigua, que en cas de can Torres, està servit per l’existència de dues torrenteres, el torrent de les Saleres i el torrent del Sot del Canyer que s’origina orogràficament gairebé a tocar de la construcció, en la zona dels avellaners. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’argila calia extreure-la a pic i pala, i després garbellar-la per tal de netejar-la al màxim d’impureses. Un cop aquesta operació realitzada es transportava fins al costat del punt d’aigua, una bassa, de vegades excavada al mateix sòl. Aprofitant els dies assolellats, la vetlla de pastar, es feia bassada, és a dir, es barrejava la quantitat volguda d’argila amb aigua. Tot i que es podia fer amb les mans, el menys esgotador era fer-ho amb els peus. També es posaven en remull els motlles de fusta que adquirien elasticitat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’endemà, abans de començar a emmotllar es preparava la solera, normalment amb les cendres de fornades anteriors i sorra. Així s’evitava que les peces s’enganxessin al terra. Un cop a punt, es començava a emmotllar tot passant-hi la rasadora per retirar el fang sobrant. Un cop feta aquesta operació, es treia el motlle i es netejava amb aigua o s’hi passaven cendres. En el cas de les teules, el fang es pastava amb les mans i era molt més espès i consistent. Les tècniques eren variades; damunt d’una taula, emprant un motlle trapezoïdal, que en desemmotllar es feia llisca la peça plana vora de la taula; el teuler la recollia amb la posadora que li donava la forma de la teula. D’aquí anaven al terra per assecar-se.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La càrrega s’amuntegava en la cambra de cocció de manera ordenada i es cobria amb maons o totxos sencers segellats amb fang, deixant-ne algun al mig sense collar. Això permetia emprar-lo com a tapadora per poder controlar el tiratge. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al costat de la construcció hi havia un espai, normalment cobert on s’hi guardaven els feixos de brancat de pi, alzina o roure que servien de combustible. Un cop realitzada l’encesa no es podia deixar el forn. En un forn mitjà com el de can Torres, una fornada trigaria uns dos o tres dies i nits. Un cop finida la cuita, la boca del forn es tapava amb fang i pedra per deixar-lo refredar a poc a poc, procés que podia durar ben bé uns cinc dies. Un cop destapat, per una banda s’extreien les peces cuites i per l’altra les cendres, que es conservaven sota cobert per refer la solera en cas de necessitat.</span></span></span></span></span></p>	41.6200300,2.0308800	419264	4608044		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86842-p1440222.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86842-dsc7035.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86842-p1440234.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86842-dsc7039.jpg	Inexistent	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		El corriol d’accés al forn des del camí que mena a la masia sembla correspondre orogràficament amb la via de transport de maons i teules, ja fos en carro o amb animals de bast.	98\|119\|94	47	1.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86843	Alzina de Can Torres	https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-can-torres-0	<p><span><span><span>ORDRE de 8 de febrer de 1990, per la qual es declaren arbres i arbredes monumentals i es dóna publicitat a l'inventari dels arbres i les arbredes declarats d'interès comarcal i local.</span></span></span></p> <p>PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà de Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona.</p> <p>PHILIPS, Roger (1989). Los Arboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona.<br /> http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/coneixeu-nos/arbres-monumentals/am_arbres_singulars/</p> <p><span><span><span><a href='http://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/arbres-monumentals/arbres-interes-local/'><span><span>http://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/arbres-monumentals/arbres-interes-local/</span></span></a></span></span></span></p> <p><span><span><span><a href='https://dogc.gencat.cat/ca/pdogc_canals_interns/pdogc_resultats_fitxa/?action=fitxa&documentId=41478'><span><span>https://dogc.gencat.cat/ca/pdogc_canals_interns/pdogc_resultats_fitxa/?action=fitxa&documentId=41478</span></span></a></span></span></span></p>			<p><span><span><span><span><span>Exemplar del gènere <em>Quercus ilex subsp. ilex,</em> situat a ponent de la casa, a tocar de l’era de Can Torres. La casa està ubicada al vessant sud-est de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, construïda en un ampli relleix sobre la confluència dels torrents de les Saleres, del sot del Canyet i del sot de la Codoleda.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Arribant pel camí que puja des de la Font de la Tartana sobresurt per la seva imponent capçada. Dessota no hi ha cap tipus de vegetació arbustiva ni enfiladisses típiques om l’arítjol o l’heura. Mesura uns 14 metres d’alçada total per 19 metres de capçada. Té un volt de soca de gairebé 7’50 metres, tenint en compte l’amplada del sistema d’arrels, mentre que el volt de canó (mida presa a 1’30 metres d’alçada) és de 3’5 metres. El tronc és rectilini, amb una inclinació gairebé imperceptible; des de ran de terra fins a la creu mesura 3 metres d’alçada. L’escorça és forca i clivellada, sense ferides. Per sobre de la creu neixen quatre branques potents, de més d’1’40 metres de diàmetre a la seva base, que es van bifurcant formant la brancada actual que dona forma a una capçada regular i arrodonida. Les fulles més tendres tenen un marge dentat i punxant. L’anvers és de color verd fosc i el revers blanc i pelut, sobretot a les fulles més verdes. El fruit és el gla, amb les escames de la cúpula no punxants. L’alzina floreix als mesos d’abril o maig i les glans maduren al començament de la tardor.</span></span></span></span></span></p>	08120-112	Can Torres	<p><span><span><span><span><span>Les alzines, com a element natural sovint destacable, han estat emprades com a fites o com a referents de delimitació d’una propietat. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El llibre de notes escrit per dues generacions de la família Batlles de Can Torres (1699-1824), és d’una importància excepcional per conèixer el modus vivendi del mas. En la crònica es pot llegir en varies ocasions la compra de porcs, la venda i la collita de glans per a la seva alimentació, com per exemple, un pacte d’engreix a mitges d’un porcell fet per Miquel Batlles i el bracer de Sant Feliu del Racó, Tomàs Casanoves, on a canvi dels glans dels boscos de Can Torres, Tomàs Casanoves havia de pagar <em>“al temps del sembrà, sis jornals de cavima per la compra de los glans”</em>. De fet, els ramats de Can Torres eren compostos de bens, cabres però també de porcs, i a la llibreta es deixa constància de Josep Passaterres, rabadà de Can Torres que amb els seus altres germans guardaven els porcs i les vaques.</span></span></span></span></span></p>	41.6212200,2.0283300	419053	4608178		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86843-dsc7049.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86843-p1440249.jpg	Legal		Patrimoni natural	Espècimen botànic	Pública	Altres		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Es tracta d’un espècimen autòcton de la zona, i per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l’alzina s’ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. El creixement d’aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d’aixa, fuster...). De l’escorça se n’obtenen tanins que serveixen per l’adoberia, però també és apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs.		2151	5.2		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86844	Barraca 1 de la Soleia de les Costes	https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-de-la-soleia-de-les-costes	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tom IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p>PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat.</p> <p>RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans.</p> <p>RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres.</p> <p>SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43.</p> <p>SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa.</p> <p>SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52.</p> <p>SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11.</p>	XVIII-XIX	Afectació del mur dret amb enfonsament parcial de la corona interior.	<p><span><span><span><span><span>Barraca de pedra seca ubicada a la Soleia de les Costes, a mà esquerra, a una vintena de metres per sobre del camí que des de la Font del Corraló va cap al Collet de Miralles, al municipi de Castellar del Vallès. Malgrat s’aguanta dempeus i la coberta està en bon estat de conservació, s’ha produït un enfonsament parcial de la corona interior dreta que està afectant a l’estructura general. Es tracta d’una construcció aèria parcialment adossada al marge, de planta circular amb un lleuger pendent, de 2’20 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l’edificació. Entre mig hi ha pedruscall, en forma de falques, que s’han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. Té la porta orientada al sud-est. L’amplada màxima exterior és de 0’60 m mentre que la interior mesura 0’40 m. L’alçada és d’1’15 m. Els brancals són rectes, amb una lleugera inclinació cap a l’interior, tres llindes i marxapeus. La principal, visible des de fora és plana, més ben retallada, mentre que les altres dues només tenen una cara plana i s’han desprès del llindar degut al mateix enfonsament. No s’hi observa cap inscripció. Els murs tenen un gruix de 0’60 m. L’alçada total d’arran de porta fins a la coberta és d’1’70 m. La coberta és de volta, per aproximació de filades amb clau de tancament. No sembla que tingués voladís o ràfec exterior.</span></span></span></span></span></p>	08120-113	Camí Vell de Castellar o de la Font del Corraló al Collet de Miralles (Castellar del Vallès)	<p><span><span><span><span><span>La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.</span></span></span></span></span></p>	41.6073700,2.0437600	420321	4606626		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86844-dsc7075.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86844-dsc7079.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86844-p1440326.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86844-p1440329.jpg	Legal	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Aquesta barraca consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra amb el número d’element 18424.	98\|119\|94	45	1.1	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86846	Barraca 2 de la Soleia de les Costes	https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-la-soleia-de-les-costes	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11.</span></span></span></p>	XVIII-XIX	Ensorrada en la seva major part.	<p><span><span><span><span><span>Restes d’una barraca de pedra seca ubicada a la Soleia de les Costes, a mà dreta, a una vintena de metres per sota del camí que des de la Font del Corraló va cap al Collet de Miralles, al municipi de Castellar del Vallès. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d’una construcció aèria parcialment adossada al marge, de planta circular amb un lleuger pendent, aproximadament de 2 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l’edificació. Entre mig hi ha pedruscall, en forma de falques, que s’han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. Les restes del brancal esquerra indiquen que la porta estava orientada al sud-est. El gruix dels murs és de 0’60 m i l’alçada màxima conservada és d’1’40 m. De l’ interior, es conserva una part de l’arrencada de la volta pel sistema d’aproximació de filades.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Uns metres més endavant de la porta, s’observa la llinda i varies lloses planes de la coberta.</span></span></span></span></span></p>	08120-114	Camí Vell de Castellar o de la Font del Corraló al Collet de Miralles (Castellar del Vallès)	<p><span><span><span><span><span>La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball</span></span> <span><span>de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.</span></span></span></span></span></p>	41.6066300,2.0435400	420302	4606544		08120	Matadepera	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86846-dsc7082.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86846-dsc7088.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86846-dsc7087.jpg	Legal	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Aquesta barraca consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra amb el número d’element 18425.	98\|119\|94	45	1.1		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86848	Rellotge de sol de Can Torres	https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-torres	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p>	XVIII-XIX		<p><span><span><span><span><span>Rellotge de sol policromat situat a la façana de migdia de Can Torres, per dessota el carener de la teulada, entre dues finestres de la planta pis. És del tipus vertical declinant amb orientació sud-est. Està pintat damunt d’un suport morter de calç.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És quadrat, i està emmarcat. A l’interior hi ha dibuixat un astre solar antropomorf, amb un visatge femení somrient. De la seva boca neix el gnòmon de vareta. S’hi distingeixen sis corones solars; les dues primeres sobresurten de la resta per la seva decoració geomètrica a base de triangles blancs i ocres, resseguits per una línia vermellosa. Les quatre corones restants, són de tonalitats decreixents, de més fosc a més clar partint d’una terra ataronjada que va perdent intensitat. Els raigs solars marquen les hores i les mitges hores, més curtes, dibuixades amb dos tons diferents per distingir-les. A continuació es pot veure una sanefa delimitada per dues línies que formen una quadrícula amb fons blanc. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la part superior hi ha el següent lema: 'DE RELLOTGE DE SOL NO EN TÉ QUI VOL”. Les hores estan representades en xifres àrabs, que d’esquerra a dreta van de les 5 del matí a les 4 de la tarda. El quadrant queda emmarcat per una sanefa a base de ziga-zagues pintades a l’interior d’un color carbassa intens (com la tercera corona), mentre que l’exterior és d’una terra més vermellosa. No està signat.</span></span></span></span></span></p>	08120-115	Can Torres		41.6211200,2.0287300	419086	4608167		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86848-dsc7063.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86848-p1440296redrecat.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86848-p1440240redrecat.jpg	Legal	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Altres	BCIL	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Aquest rellotge consta a l’ Inventari de Rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica, amb el número de referencia: 5222.	98\|94	47	1.3	1761	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86849	Rellotge de sol de Can Torrella de Baix	https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-torrella-de-baix	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1981). Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història. 1er volum, Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1985). Masos i pairalies de Matadepera. Terrassa: Caixa d’Estalvils de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). Matadepera: patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p>	XIX-XX	Restaurat entre els anys 2017 i 2019.	<p><span><span><span><span><span>Rellotge de sol policromat (negre i blau sobre fons blanc) situat a la façana de migdia de Can Torrella de Baix, entre dues finestres del costat dret de la planta pis. És del tipus vertical declinant amb orientació est. Està pintat damunt d’un suport morter de calç.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El rellotge és quadrat, i està emmarcat. Al requadre interior, un semicercle solar, del qual surt el gnòmon de vareta i les línies horàries, de color negre, que senyalen les hores (color blau). Estan representades per xifres romanes que van de les 5 del matí fins a les 4 de la tarda. Les mitges hores són més curtes, dibuixades en punxa. En el marc de tancament exterior s’hi ha col·locat el lema que ocupa la part superior i inferior de la sanefa. S’hi pot llegir en lletres cal·ligrafiades “LES HORES FUGEN DEPRESSA... FUGEN I NO TORNEN MES”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>No està signat.</span></span></span></span></span></p>	08120-116	Carretera de Terrassa a Talamanca, km 4’5		41.6074800,2.0118800	417665	4606668		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86849-p1440363.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86849-81jnogue.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Ornamental	BCIL	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Aquest rellotge consta a l’ Inventari de Rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica, amb el número de referencia: 81.S’adjunta una fotografia anterior d’abans de la restauració, localitzada a la pàgina web de l’Inventari de Rellotges de Sol dels Països Catalans, signada per J. Nogué.	98	47	1.3	1761	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86850	Forn de calç 1 de can Torrella de Baix	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-1-de-can-torrella-de-baix	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, X. 1997. Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SOLÀ, J. (1926). Historial de Cân Torrella. Parròquia de Matadepera. Butlletí del Club Pirinenc. Impremta Joan Morral. Terrassa.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XX	Colgats durant les obres de realització de la carretera BV-1221, de Terrassa a Talamanca.	<p><span><span><span><span><span>Restes de varis forns de calç, sense poder precisar el nombre, pràcticament colgats en el marge dret de la carretera que va de Terrassa a Talamanca, a l’interior de la finca de Can Torrella de Baix. Actualment queden situats a mà esquerra del baixador que permet accedir a la casa, en un talús enjardinat, on s’observen restes de maó i pedra de mida irregular tot al voltant.</span></span></span></span></span></p>	08120-117	Carretera de Terrassa a Talamanca, km 4’5	<p><span><span><span><span><span>Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar i també tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou de forma rodona o cònica fet dins d’un marge o parcialment excavat a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbona càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell, una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p>	41.6070900,2.0120900	417682	4606625		08120	Matadepera	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86850-dsc7113.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86850-dsc7111.jpg	Legal	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		No es té constància de que abans de terraplenar la carretera s’hi fes cap intervenció arqueològica. En la descripció de la fitxa núm. 12 del Catàleg de Bens arquitectònics que contempla la protecció de la masia, es diu “en l’esplanada de migdia de la casa s’hi localitzen els antics forns de calç que pertanyien a Can Torrella, algun dels quals avui podem veure enterrat pel talús de la carretera de Terrassa a Talamanca”. A la fitxa núm. 13 del Catàleg de Bens arqueològics s’esmenta que “en l’esplanada sud de la masia s’hi localitzen mal conservats i poc visibles per l’abundant vegetació, dos forns de calç sota el talús de la carretera a Talamanca”. La fotografia realitzada en aquell moment permet observar pràcticament colgada la boca del forn, amb un arc rebaixat i una part del contrafort esquerre.	98\|94	47	1.3	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86875	Can Torres	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-torres-6	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1985). <em>Masos i pairalies de Matadepera</em>. Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1981). Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història. 1er volum, Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>BATLLES i TORRES, Miquel (1824). Llibre de notes dels hereus de Can Torres: 1699-1824. Matadepera.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó (Vilanova del Vallès); XXXII Sessió d’Estudis Mataronins, núm. 32, pàgs. 21-24.</span></span></span></span></span></span></p> <p>COMASÒLIVAS i FONT, Joan (2017). Elements patrimonials del Torrent de Can Solà del Racó, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Sant Feliu del Racó - Castellàr del Vallès, pp. 57-60. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell. </p> <p><span><span><span><span><span><span>FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO, A. 1987. <em>El Monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions</em>. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT SEGURA, Xavier (1985). Forn de les Pedritxes, Matadepera (Vallès Occidental). Campanya d’urgència (18 de juliol al 17 d’agost de 1985). Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni cultural. Servei d’Arqueologia i Paleontologia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). <em>Matadepera: patrimoni cultural</em>. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FONT SEGURA, Xavier (2017). Memòria de les intervencions arqueològiques preventiva i de cobriment-protecció del forn de Calderols. Matadepera (Vallès Occidental). 2016-2017.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GALÍ i BARBA, Joan Baptista (1993). Llibre de notes dels hereus de Can Torres. Matadepera (1699-1824); dins Termes, núm. 8 , pp. 29- 37.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>LACUESTA, Raquel; MOLET PETIT, Joan; RUIX DE GUINEA, Jesús Àngel (2001). Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Parc Natural de Sant Llorenç i Serra de l'Obac. Diputació de Barcelona. Serveis del Patrimoni Arquitectònic Local i de Parcs Naturals.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MAURI, Alfred (2006). La configuració del paisatge medieval: el comtat de Barcelona fins al segle XI. Tesi Doctoral Universitat de Barcelona. http://hdl.handle.net/10803/2065. Element núm. 1692 I, p 81.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROCA i FABREGAT, Pere (1996). Una Masia de la muntanya vallesana a l’inici del segle XVIII: el llibre de notes dels hereus de Can Torres de Matadepera (1699-1704). Arraona, 18, pp. 9-45. Sabadell.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SALLENT i GOTËS, Llorenç (1897). Los arxius parroquials. Sant Joan de Matadepera, dins Memorias Històricas Catalanas. Barcelona.</span></span></span></span></span></p>	XVII-XX		<p><span><span><span><span><span>La masia de Can Torres està situada al vessant sud-est de la muntanya de sant Llorenç del Munt; en un ampli planer sobre la confluència dels torrents del sot de la Codoleda, del sot del Canyet i de les Saleres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cadastre del 1768 s’observa com Can Torres era una de les masies de Matadepera que disposava de més extensió de bosc i terres ermes. El gruix de les terres conreades se situaven al nord de la masia i a llevant de la muntanya de Sant Llorenç. És per aquest motiu que se la denomina com a masia de muntanya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És una masia closa, envoltada per un recinte tancat amb muralla que presenta espitlleres a migdia i a ponent, on hi ha la porat del barri, d’arc rebaixat de maons. La planta és quadrangular, d’aspecte força compacte i robust. Consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De la façana destaca el portal rodó dovellat i un rellotge de sol, sota el carener. El parament és de paredat vist arremolinat. Algunes finestres tenen l’emmarcament de pedra treballada i d’altres de maons.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es conserva l’era, annexa a la façana de ponent, davant del portal del barri. Segons el catàleg (2009), dels elements arquitectònics de l’interior de la casa destaca la volta del celler, la premsa de 1819 i dues gerres d’oli encastades en els contenidors d’obra força interessants. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>També hi ha restes d’un trull exterior prop de l’era on avui s’hi pot veure la pedra de molí feta amb conglomerat procedent des massís. No massa allunyat de la casa en direcció sud s’hi localitza un forn d’obra.</span></span></span></span></span></p>	08120-118	Can TorresA l’est del terme municipal	<p>Can Torres està documetnada al segle XIII amb el nom de mas Torrella, <span><span><span><span><span>alou del monestir de Sant Llorenç del Munt, que en detenia el domini eminent i el dret de cobrar censos i delmes de les terres.</span></span></span></span></span>. Per maridatge dels fills no hereus de la casa donarà nom a Can Torrella de Baix i de Dalt de Matadepera. A finals del segle XVI, canvia de nom degut a la manca de successió directa de Tomàs Torrella. A partir d'aquí, entren els Batlles, després per casament els Torres de Vacarisses i finalment els Palet de la Quadra. A la segona meitat del segle XIX s'amplia el patrimoni amb Can Barceló de Rubí, Can Palet de Vistalegre, Can falguera de les Fonts de Terrassa i algun altre més.</p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1608, després d’una llarga etapa de decadència del monestir les seves rendes es van destinar al Col·legi Benedictí de Lleida. Al final del segle XVII, un procurador del prior de Sant pau del Camp cobrava els censos i delmes de l’heretat de Can Torres. A més hi havia altres senyors que cobraven petites quantitats de cereals com a pagament de delme (Roca: 1996).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El 1699, Miquel Batlles Torres, nét de Jacint Torres, comença a escriure un dietari, que es perllongarà fins l'any 1924, escrit pels seus descendents. Conreaven cereals en guaret i a finals del segle XVII plantaren vinya, tot i que no era prioritària. Els excedents permetien al propietari contractar mà d'obra per a les feines forestals. Destaca l'activitat ramadera de la família. Miquel Batlles adquiria ramats de bens i cabres i després en cedia bona part per a l'engreix, ja que les seves terres no eren massa bones per a la pastura. Després veia els caps als principals nuclis del Vallès i la costa. També tenia bous, emprats com a bestiar de força, un matxo i porcs per a l'engreix. </span></span></span></span></span></p> <p>Pels volts dels anys 1920 i 1930, els masovers de Can Torres eren Isidre Bosch i Clotilde Casals. Als anys seixanta foren Eudald Companyó i la mocadera, Dolores Orriols. </p> <p><span><span><span><span><span>Els treballs de Joan Baptista Galí (1993) i Pere Roca (1996), aporten molta informació sobre l’economia de la masia i, alhora, per extensió de la realitat dels segles XVII a XIX. En aquest moment la masia era una de les més grans del terme en quan a extensió i també en producció agrària i ramadera dins d'un model agrari perfectament estructurat i sostenible.</span></span></span></span></span></p>	41.6211900,2.0287300	419086	4608174		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86875-p1440304.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86875-p1440242.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86875-p1440247.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86875-dsc7055.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86875-p1440289.jpg	Legal	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	BCIL	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		La documentació recollida en la bibliografia anomena una font propera que no hem pogut localitzar.	98\|119\|94	45	1.1	1761	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86876	Jaciment de Can Torres	https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-can-torres-0	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1981). Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història. 1er volum, Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ I BOADA, Miquel (1985). <em>Masos i pairalies de Matadepera</em>. Terassa: Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>BATLLES i TORRES, Miquel (1824). Llibre de notes dels hereus de Can Torres: 1699-1824. Matadepera.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó (Vilanova del Vallès); XXXII Sessió d’Estudis Mataronins, núm. 32, pàgs. 21-24.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO, A. 1987. <em>El Monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions</em>. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT SEGURA, Xavier (1985). Forn de les Pedritxes, Matadepera (Vallès Occidental). Campanya d’urgència (18 de juliol al 17 d’agost de 1985). Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni cultural. Servei d’Arqueologia i Paleontologia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). <em>Matadepera: patrimoni cultural</em>. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FONT SEGURA, Xavier (2017). Memòria de les intervencions arqueològiques preventiva i de cobriment-protecció del forn de Calderols. Matadepera (Vallès Occidental). 2016-2017.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GALÍ i BARBA, Joan Baptista (1993). Llibre de notes dels hereus de Can Torres. Matadepera (1699-1824); dins Termes, núm. 8 , pp. 29- 37.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MAURI, Alfred (2006). La configuració del paisatge medieval: el comtat de Barcelona fins al segle XI. Tesi Doctoral Universitat de Barcelona. http://hdl.handle.net/10803/2065. Element núm. 1692 I, p 81.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROCA i FABREGAT, Pere (1996). Una Masia de la muntanya vallesana a l’inici del segle XVIII: el llibre de notes dels hereus de Can Torres de Matadepera (1699-1704). Arraona, 18, pp. 9-45. Sabadell.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SALLENT i GOTËS, Llorenç (1897). Los arxius parroquials. Sant Joan de Matadepera, dins Memorias Històricas Catalanas. Barcelona.</span></span></span></span></span></p>	XVII	No s'ha realitzat cap intervenció; i, per tant, no es pot saber si hi ha restes i en quin estat es troben.	<p><span><span><span><span><span>Can Torres està situada al vessant sud-est de la muntanya de sant Llorenç del Munt; en un ampli planer sobre la confluència dels torrents del sot de la Codoleda, del sot del Canyet i de les Saleres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cadastre del 1768 s’observa com Can Torres era una de les masies de Matadepera que disposava de més extensió de bosc i terres ermes. El gruix de les terres conreades se situaven al nord de la masia i a llevant de la muntanya de Sant Llorenç. És per aquest motiu que se la denomina com a masia de muntanya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el Catàleg municipal es considera que la dinàmica d’ocupació en l’espai on actualment s’assenta la masia-residència de Can Ferrers de Dalt, pot remuntar-se al principi de l’Edat Mitjana, per tant la continuïtat en la utilització d’aquesta zona la converteix en un espai d’interès arqueològic, ja que alguna de les estructures més antigues poden restar no visibles. L’espai d’interès arqueològic comprèn el subsòl de l’edificació actual i la zona marcada en el plànol.</span></span></span></span></span></p>	08120-119	Can TorresA l’est del terme municipal	<p><span><span><span><span><span>Can Torres, coneguda amb anterioritat al segle XVII com a mas Batlles, era un alou del monestir de Sant Llorenç del Munt, que en detenia el domini eminent i el dret de cobrar censos i delmes de les terres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1608 després d’una llarga etapa de decadència del monestir les seves rendes es van destinar al Col·legi Benedictí de Lleida. Al final del segle XVII, un procurador del prior de Sant pau del Camp cobrava els censos i delmes de l’heretat de Can Torres. A més hi havia altres senyors que cobraven petites quantitats de cereals com a pagament de delme (Roca: 1996).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El canvi de nom es produeix a mitjans del segle XVII com a conseqüència del casament d’una pubilla del mas Batlle amb Jacint Torres. Els descendents de Jacint Torres van canviar l’ordre dels seus cognoms, per donar rellevància al de la família més rica, però també van canviar el nom del mas; passant de mas Batlle a mas Torres. Potser per compensar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Els treballs de Joan Baptista Galí (1993) i Pere Roca (1996), aporten molta informació sobre l’economia de la masia i, alhora, per extensió de la realitat dels segles XVII a XIX. En aquest moment la masia era una de les més grans del terme en quan a extensió i també en producció agrària i ramadera.</span></span></span></p>	41.6207900,2.0291900	419124	4608129		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86876-dsc7066.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86876-dsc7062.jpg	Legal	Modern	Patrimoni immoble	Jaciment arqueològic	Privada	Altres	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart			94	1754	1.4	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86877	Can Torrelles de Baix	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-torrelles-de-baix	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÈ i BOADA, Miquel (1985). <em>Masos i Pairalies de Matadepera</em>. Terrassa: Caixa d'estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO, A. (1987). El Monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='FR'><span>FONT, Xavier (1997). </span></span><span lang='ES'><span>Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). </span></span>Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SOLÀ, Joan (1926). Can Torrella; dins Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa; pp.20 i ss.</span></span></span></p>	XVII-XXI	Ha estat reformada diverses vegades. Les darreres els anys 1997 i 2010.	<p><span><span><span><span><span>Masia situada a tocar amb la riera de Les Arenes, en el vessant septentrional del turó de Roques Blanques, en l’itinerari de l’antic Camí Ral, actualment a tocar de la carretera BV-1221.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El desnivell del terreny fa que a la façana orientada al sud-est consti de planta baixa, pis i golfes; i en la façana orientada a nord-est consti de planta baixa i dos pisos. La coberta és a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal, que és la orientada al sud-est. En aquesta, hi trobem l’entrada principal a la masia i diverses obertures, amb una composició asimètrica. On destaca el portal rodó dovellat i un rellotge de sol a la planta pis, entre dues finestres alineades a la part dreta de la façana.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la façana nord-est, s’ha obert una altra entrada per donar accés al restaurant que funciona des del 1987, amb reformes als anys 1997 i 2010. La finestra geminada d’aquesta façana no correspon a la casa original, així com els diferents emmarcaments, que són fruit de reformes modernes. El parament és arrebossat pintat de blanc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A principi de segle XX s’hi construí la petita capella annexa, reaprofitant part de les estructures i terraplenant el forn de vidre del segle XVIII. L’altar que s’instal·là era procedent de l’antiga església de Sant Joan. La capella fou construïda en memòria del doctor Josep Blanch i Benet.</span></span></span></span></span></p>	08120-120	Carretera de Terrassa a Talamanca, km 4’5	<p><span><span><span><span><span>Joan Solà (1926) publica un recull de documents i consideracions per aportar dades a la història de Can Torrella: “...Es diu que Torrella de Dalt fou l’antic Mas del Pou, que no tardaria gaire a ser absorbida per la primera. (...). Els amos visqueren una pila de centúries al primer, tenint al de baix el forn de vidre i el d’obra, que estaven en el seu fort pels anys 1799, així com l’hostal, part d’allà de la Riera, que el baró de Linde feu tancar al 9 de març de 1786 perquè perjudicava l’hostal de La Barata. Poc a poc tocant els forns bastiren una casa , que fou salvada pels veïns en voler el francès destruir-la... a 15 de maig de 1831 es vengueren aquell antiquíssim casal del mas de dalt a Francesc Mata.”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un dels primers documents que cita un mas Torrella, probablement el de Dalt, és de l’any 1442 i forma part dels documents del monestir de Sant Llorenç del Munt. Miquel Ballbé parla d’un document de l’any 1373, però no queda clar si es refereix a Can Torrella de Dalt o al seu antecessor: el mas Pou.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Cap a l’any 1930 hi feu estada en Francesc Cambó, que tenia amistat amb la família Blanch.</span></span></span></span></span></p>	41.6074800,2.0118800	417665	4606668		08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86877-dsc7114.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86877-p1440365.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86877-dsc7102.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86877-p1440382.jpg	Legal	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial - productiu	BCIL	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		En l’esplanada de migdia de la casa s’hi localitzen els antics forns de calç que pertanyien a Can Torrella, algun dels quals avui podem veure enterrat pel talús de la carretera de Terrassa a Talamanca. Com a patrimoni moble es conserva una pedra de molí de conglomerat.També hi ha una mina d’aigua.	98\|119\|94	45	1.1	1761	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
86878	Jaciment de Can Torrelles de Baix	https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-can-torrelles-de-baix	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÈ i BOADA, Miquel (1985). <em>Masos i Pairalies de Matadepera.</em> Terrassa: Caixa d'Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO, A. (1987). <em>El Monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions</em>. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='FR'><span>FONT, Xavier (1997). </span></span><span lang='ES'><span>Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). </span></span>Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SOLÀ, Joan (1926). Can Torrella; dins <em>Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa</em>; pp.20 i ss.</span></span></span></p>	XVII-XX	No s'ha realitzat cap intervenció; i, per tant, no es pot saber si hi ha restes i en quin estat es troben.	<p><span><span><span><span><span>Masia situada a tocar amb la riera de Les Arenes, en el vessant septentrional del turó de Roques Blanques, en l’itinerari de l’antic Camí Ral, actualment a tocar de la carretera BV-1221.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el Catàleg municipal es considera que la dinàmica d’ocupació en l’espai on actualment s’assenta la masia-residència de Can Ferrers de Dalt, pot remuntar-se al principi de l’Edat Mitjana, per tant la continuïtat en la utilització d’aquesta zona la converteix en un espai d’interès arqueològic, ja que alguna de les estructures més antigues poden restar no visibles. L’espai d’interès arqueològic comprèn el subsòl de l’edificació actual i la zona marcada en el plànol.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el seu entorn es parla d’un forn de vidre i dos forns de calç, colgats pel talús de la carretera BV-1221.</span></span></span></span></span></p>	08120-121	Carretera de Terrassa a Talamanca, km 4’5	<p><span><span><span><span><span>Joan Solà (1926) publica un recull de documents i consideracions per aportar dades a la història de Can Torrella: “...Es diu que Torrella de Dalt fou l’antic Mas del Pou, que no tardaria gaire a ser absorbida per la primera. (...). Els amos visqueren una pila de centúries al primer, tenint al de baix el forn de vidre i el d’obra, que estaven en el seu fort pels anys 1799, així com l’hostal, part d’allà de la Riera, que el baró de Linde feu tancar al 9 de març de 1786 perquè perjudicava l’hostal de La Barata. Poc a poc tocant els forns bastiren una casa , que fou salvada pels veïns en voler el francès destruir-la... a 15 de maig de 1831 es vengueren aquell antiquíssim casal del mas de dalt a Francesc Mata.”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un dels primers documents que cita un mas Torrella, probablement el de Dalt, és de l’any 1442 i forma part dels documents del monestir de Sant Llorenç del Munt. Miquel Ballbé parla d’un document de l’any 1373, però no queda clar si es refereix a Can Torrella de Dalt o al seu antecessor: el mas Pou.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Cap a l’any 1930 hi feu estada en Francesc Cambó, que tenia amistat amb la família Blanch.</span></span></span></span></span></p>	41.6072500,2.0120800	417681	4606642		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86878-dsc7117.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86878-dsc7121.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86878-dsc7126.jpg	Legal	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Jaciment arqueològic	Privada	Altres	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		També hi ha una mina d’aigua.	98\|94	1754	1.4	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87007	Forn de calç 1 del camí de la Font del Corraló	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-1-del-cami-de-la-font-del-corralo	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). <em>Eines i feines dels oficis</em>. Barcelona: Edicions Brau.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XIX	Una part de l’olla i la boca estan colgades de terra. Part de la capçada d’un pi que va caure està al damunt de la vora o corona.La seva conservació depèn actualment d’una desbrossada i neteja general de l’entorn que eviti la seva pèrdua.	<p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat a migdia del turó dels Rossos, en la zona coneguda com La Guixera i prop dels masos de Can Solà del Racó i Can Gorina. El carregador ha desaparegut degut als diferents rebaixos efectuats en el camí d’accés. Però només entrar pel corriol que hi mena, a mà esquerra del camí, s’observen restes de cuites amuntegades i colgades per una fina capa de molsa i vegetació. També s’observen nombrosos rocs despresos dels marges del mateix torrent que haurien servit de pedrera d’extracció.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’olla està excavada en el marge i és de planta circular (3 m de diàmetre per 2 m d’alçada conservada); el brancatge no permet visualitzar si les parets conserven restes de rubefacció. La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina està orientada al nord-oest. Està gairebé coberta de terra, com a resultat dels despreniments de la part interior i superior de l’olla. Presenta una volta rebaixada, feta amb maons lligats amb morter de calç. La part visible de l’arrencada de l’arc mesura 1’30 m d’amplada. Els murs exteriors, que actuen alhora de contraforts, mesuren 1’70 m d’amplada màxima exterior per 1 m de profunditat. Aquest espai, anomenat plaça està reblert per la terra que s’està desprenent de la part superior de l’estructura i dels mateixos marges.</span></span></span></span></span></p>	08120-122	La Guixera. Turó dels Rossos	<p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></p>	41.6106800,2.0362700	419701	4607000		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87007-dsc7561.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87007-dsc7562.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87007-p1440518.jpg	Legal	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Segons consta a la fitxa del catàleg, la pista on es localitzen a més d’aquest, dos altres forns, a mà dreta, és l’antic camí que menava al mas Girbau (terme de Castellar del Vallès) i a la font del Corraló. Amb la urbanització del sector de la font, aquest camí va desaparèixer i l’accés a la font es fa des de l’interior de la urbanització.No s’ha realitzat cap intervenció arqueològica ni de consolidació.	98\|119\|94	47	1.3	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87008	Forn de calç 2 del camí de la Font del Corraló	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-2-del-cami-de-la-font-del-corralo	<p>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</p> <p>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</p> <p>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). <em>Eines i feines dels oficis</em>. Barcelona: Edicions Brau.</p> <p>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</p> <p>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</p> <p>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</p> <p>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</p> <p>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</p>	XVIII-XIX	La boca de la fogaina està colgada de terra. L’accés a la plaça és impossible degut a la gran quantitat de vegetació i brancatge sec que s’hi ha abocat. Per aquest mateix motiu no es pot determinar si es tracta d’un forn doble amb reaprofitament de l’estructura visible.	<p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat a migdia del turó dels Rossos, en la zona coneguda com La Guixera i prop dels masos de Can Solà del Racó i Can Gorina. El carregador gairebé ha desaparegut degut als diferents rebaixos efectuats en el camí d’accés. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’olla està excavada en el marge i és de planta circular (4 m de diàmetre per 5’30 m d’alçada conservada). La vegetació exterior al voltant de la corona o vora, no permet visualitzar si algun tram de les parets conserven restes de rubefacció.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina està orientada al sud. Està gairebé coberta de terra, com a resultat dels despreniments de la part superior de la porta. Tant el passadís d’accés com la volta rebaixada, estan construïts amb maons units amb morter de calç (en el cas de la volta, disposats a plec de sardinell). </span></span></span></span></span></p>	08120-123	La Guixera. Turó dels Rossos	<p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p>	41.6105200,2.0366100	419729	4606982		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87008-p1440525.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87008-p1440526.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87008-p1440532.jpg	Legal	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Segons consta a la fitxa del catàleg, la pista on es localitzen a més d’aquest, dos altres forns, és l’antic camí que menava al mas Girbau (Castellar del Vallès) i a la font del Corraló. Amb la urbanització del sector de la font, aquest camí va desaparèixer i l’accés a la font es fa des de l’interior de la urbanització.No s’ha realitzat cap intervenció arqueològica ni de consolidació.	98\|119\|94	47	1.3	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87009	Forn de calç 3 del camí de la Font del Corraló	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-3-del-cami-de-la-font-del-corralo	<p>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</p> <p>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</p> <p>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). <em>Eines i feines dels oficis</em>. Barcelona: Edicions Brau.</p> <p>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</p> <p>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</p> <p>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</p> <p>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</p> <p>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</p>	XVIII-XIX	L’olla està intacta, però un arbre caigut al davant de la fogaina, ha malmès la boca d’entrada.	<p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat a migdia del turó dels Rossos, en la zona coneguda com La Guixera i prop dels masos de Can Solà del Racó i Can Gorina. El carregador gairebé ha desaparegut degut als diferents rebaixos efectuats en el camí d’accés. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’olla o canó està excavada en el marge i és de planta circular amb una zona central(5 m de diàmetre per 4 m d’alçada conservada). Està resseguida per una corona formada per dues fileres de pedra, de les quals en manca una bona part. A l’interior, les parets tenen nombroses empremtes realitzades per la piqueta i restes de rubefacció amb importants vidriades de tonalitats verdoses.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La boca d’accés a la cambra de combustió està orientada al sud; ha gairebé desaparegut. L’espadat de la façana principal s’ha enfonsat i només una minsa porció de fang, a punt de caure, enllaça una part i altra de la porta d’entrada. Els contraforts, si hi són, estan colgats de terra en gran part provocat pel creixement i posterior caiguda en direcció sud d’un pi de dimensions considerables.</span></span></span></span></span></p>	08120-124	La Guixera. Turó dels Rossos	<p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p>	41.6106400,2.0367400	419740	4606996		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87009-dsc7569.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87009-p1440545.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87009-p1440536.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87009-p1440539.jpg	Legal	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Segons consta a la fitxa del catàleg, la pista on es localitzen a més d’aquest, dos altres forns, és l’antic camí que menava al mas Girbau (Castellar del Vallès)i a la font del Corraló. Amb la urbanització del sector de la font, aquest camí va desaparèixer i l’accés a la deu d’aigua es fa des de l’interior de la urbanització.No s’ha realitzat cap intervenció arqueològica ni de consolidació. La banqueta no és visible.	98\|119\|94	47	1.3	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87010	Barraca 1 de la Feixa Llarga de Can Torres	https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-de-la-feixa-llarga-de-can-torres	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>COMASÒLIVAS i FONT, Joan (2017). Elements patrimonials del Torrent de Can Solà del Racó, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Sant Feliu del Racó - Castellar del Vallès, pp. 43. Unió Excursionista de Sabadell. Sabadell.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). </span></span>Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PLANS MAESTRA, Jaume (2009). <em>Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages</em>. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat.<br /> <br /> RIPOLL, Ramon, coordinador. (2010). <em>La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració</em>. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SOLER i BONET, Josep M. (1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins <em>Dovella</em>, núm. 24. Manresa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SOLER i BONET, Josep M. (1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins <em>Dovella</em>, núm. 29. Manresa, pp. 47-52.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins <em>Dovella</em>, núm. 70. Manresa, pp. 9-11.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XIX	Restaurada a finals de l’any 2010 pel Grup de la Pedra Seca de Castellar del Vallès.	<p><span><span><span><span><span>Barraca de pedra seca ubicada al turó dels Rossos, a la Feixa Llarga de Can Torres, en el vessant hidrogràfic dret del torrent que porta el mateix nom. L’accés es fa pel </span></span>camí del Girbau, al qual s’hi pot accedir des de el carrer d’Isaac Peral, entre els finques números 82 i 83. Abans del segon revolt que coincideix amb el torrent de la Feixa Llarga de Can Torres, a mà dreta puja un camí estret i costerut que mena al Collet del Mont-Rodon. Un cop situats, pujar una dotzena de metres fins a localitzar un corriol a mà esquerre, que s’endinsa cap el torrent. Cal seguir-lo fins arribar a un pla on a mà esquerra s’observen varies feixes contingudes per murs de pedra seca de grans dimensions i bellesa. En aquest indret, s’han d’anar pujant en ziga-zaga seguint un corriolet fet pels excursionistes fins a localitzar la barraca.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Es tracta d’una construcció del tipus aïllada, <span><span>construïda en un cap de feixa amb la part posterior de la corona adossada parcialment al marge. És de planta circular, de 2’40 m de diàmetre interior. La pedra emprada és irregular, amb les més grosses situades a la part inferior i falcades amb pedruscall. La porta, orientada al sud-est, mesura 1’03 m d’alçada per una amplada de 0’50 m. Els brancals són rectes amb un gruix de murs de 0’70 m. Té doble llinda, destacant la situada a l’exterior. La coberta, és de volta per aproximació de filades, amb llosa de tancament central. A l’exterior conserva la terra de recobriment barrejada amb pedruscall i lliris. No té voladís ni caramull. L’alçada màxima de la façana és d’1’70 m. Al seu interior hi ha dues espitlleres, orientades a l’est i al sud-oest respectivament. També conserva un tinell o cocó situat enfront de la porta (mesura 0’25 m d’amplada per 0’55 m de fondària per 0’30 m d’alçada).</span></span></span></span></span></p>	08120-125	Feixa Llarga de Can Torres – Turó dels Rossos	<p><span><span><span><span><span>Barraca restaurada l’any 2010 per la Colla de Pedra Seca de Castellar del Vallès. Va ser localitzada per Pere Porcar i Narcís Serrat que informaren als pedra-sequers del municipi veí. La corona dreta, orientada a llevant, estava enfonsada degut a la caiguda d’aplom d’un pi. L’extrema escassetat d’aquest tipus de construccions a Matadepera i la gran bellesa dels marges que hi ha en aquest vessant del Turó dels Rossos animà a la colla de Castellar per tirar endavant la seva restauració. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els treballs previs consistiren en la neteja del terreny perimetral i la retirada del pi, tasques que es dugueren a terme amb la col·laboració dels membres de l’ADF (Associació de Defensa Forestal) de Matadepera. Un cop aixecat el mur i restaurat el brancal dret, impermeabilitzaren la coberta exterior afegint terra i pedruscall i sembrant-hi lliris al seu damunt.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El 16 de gener de 2011 els pedra-sequers presentaven públicament, el resultat de la restauració. L’acte va consistir en una caminada popular amb la participació d’una setantena de persones. Temps després, l’Antonio Cabo i la senyora Dolors, propietaris dels terrenys convidaren a la colla a un esmorzar i Joan Roura, els obsequià amb una barraca de xocolata.</span></span></span></span></span></p>	41.6131400,2.0371100	419774	4607273		08120	Matadepera	Difícil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87010-dsc7578.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87010-dsc7589.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87010-dsc7582.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87010-p1440569.jpg	Legal	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús	BPU	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Barraca inventariada per l’Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 12116. Joan Comasòlivas, l'anomena, barraca dels Rossos.	98\|119\|94	45	1.1	1762	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87011	Barraca 2 de la Feixa Llarga de Can Torres	https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-la-feixa-llarga-de-can-torres	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). </span></span>Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat.<br /> <br /> RIPOLL, Ramon, coordinador. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SOLER i BONET, Josep M. (1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SOLER i BONET, Josep M. (1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XIX	Presenta una petita fissura a la llinda.	<p><span><span><span><span><span>Barraca o aixopluc de pedra seca del tipus terrera margera, ubicada al turó dels Rossos, a la Feixa Llarga de Can Torres, en el vessant hidrogràfic dret del torrent que porta el mateix nom. L’accés es fa pel camí del Girbau, al qual s’hi pot </span></span>accedir des de el carrer d’Isaac Peral, entre els finques números 82 i 83. Abans del segon revolt que coincideix amb el torrent de la Feixa Llarga de Can Torres, a mà dreta puja un camí estret i costerut que mena al Collet del Mont-rodon. Un cop situats, pujar una dotzena de metres fins a localitzar un corriol a mà esquerre, que s’endinsa cap el torrent. Cal pujar pel llit d’aquest fins arribar a un pla on a mà esquerra s’observen varies feixes contingudes per murs de pedra seca de grans dimensions i bellesa. En aquest indret se surt del torrent, que quedarà a mà dreta i es continua pujant seguint el corriol fins a localitzar a mà dreta el marge de pedra seca amb la barraca construïda al bell mig.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És de planta rectangular (2’10 m de fondària per 0’88 m d’amplada per 1’55 d’alçada interior). La porta està orientada al sud / sud-oest. Els brancals són rectes amb un lleuger arrodoniment a la part superior que permet fer el tancament de la volta interior, construït per aproximació de filades. Al capdamunt s’hi sustenta una llinda més o menys plana que sobresurt lleugerament del mur a mena de ràfec. Té marxapeus que evita que l’aigua de pluja llisqui cap a l’interior. L’alçada total de la barraca és d’1’40 metres. Al seu interior no hi ha cap tinell o cocó.</span></span></span></span></span></p>	08120-126	Feixa Llarga de Can Torres – Turó dels Rossos	<p><span><span><span><span><span>La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l’ús de la pedra sense treballar i sense cap material d’unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. En el cas de Matadepera, s’utilitza en les barraques de vinya i en les parets de marge, però el que s’observa és que, en el cas de les barraques, els constructors buscaren la pedra que més els convenia i retocant lleugerament les dels muntants, que no pas el costat ornamental. Pel que fa als marges, s’han localitzat nombrosos murs arreu del territori, fruit del seu condicionament per convertir-los en terrenys de conreu. Destaquen però les marjades de migdia del Turó dels Rossos, i els marges de retenció realitzats en alguns trams del torrent. No només per la seva bellesa, sinó perquè els homes que varen aixecar-los coneixien i dominaven perfectament la tècnica.</span></span></span></span></span></p>	41.6136800,2.0394500	419970	4607331		08120	Matadepera	Difícil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87011-dsc7590.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87011-dsc7593.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87011-dsc7597.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87011-p1440582.jpg	Legal	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Barraca inventariada per l’Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 12165.	98\|119\|94	45	1.1		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87012	Rellotge de sol de tarda de Can Gorina	https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-tarda-de-can-gorina	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1981). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història</em>. 1er volum, Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1985). <em>Masos i pairalies de Matadepera</em>. Terrassa: Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). <em>Matadepera: patrimoni cultural</em>. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p>	XIX	La darrera restauració o pintat del rellotge no s’adequa a l’original que s’endevina al dessota. El suport de morter de calç s’està malmetent, amb varies fissures visibles.	<p><span><span><span><span><span>Rellotge de sol de tarda, situat a la planta pis, per dessota el ràfec, a mà dreta de la façana orientada a ponent.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d’un rellotge rectangular, emmarcat i pintat amb terres (negre i marró), al damunt de l’arrebossat de calç. És del tipus vertical declinant, amb orientació sud / sud-oest.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Tot i que ara hi ha una canal de recollida d’aigües, l’acció continuada de la pluja baixant directament de la teulada, l’ha malmès en part. Aquest fet ha provocat que el suport de morter de calç s’hagi esquarterat i alhora que hagi deixat al descobert el pintat del rellotge original, que data de l’any 1807.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El rellotge original consta d’un astre solar antropomorf rogenc amb tonalitats ocres, envoltat per una corona solar de color blanc, delimitada per ambdós costats per una línia de color negre. A l’interior d’aquesta, una filigrana a base de ziga-zagues de color vermell. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De la corona neixen les hores solars, lleugerament esgrafiades, mentre que les mitges hores ho fan des de la part interior del marc. Les originals estaven pintades de color vermell, mentre que les visibles actualment són de color negre, més amples (la línia de les onze és gairebé imperceptible i en la restauració o repintat del rellotge no es va tenir en compte). </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les hores, de color negre, estan representades amb xifres àrabs; van des de les 10 del matí a les 7 del vespre. Estan situades en el marc on s’endevinen decoracions a base de cercles de color vermell, fets a mà alçada i un lema o nom amb la data de realització a la part superior: DECURO TEMPUS (?) ANY 1807</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El gnòmon és de vareta, de ferro collat al morter de calç, que en aquest indret s’ha desprès. </span></span></span></span></span></p>	08120-127	Camí de la Font de la Tartana, núm. 48	<p><span><span><span>Segons Miquel Ballbé, l’any 1508, l’abat del monestir de Sant Llorenç del Munt, concedeix en emfiteusi el mas Bassa a Joan Gorina , que acabarà rebent el nom de mas Gorina. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Esteve Renom i Pulit va adquirir la documentació patrimonial del mas Gorina que comprèn els anys 1577 fins a 1904. Destaca el dietari de Francisco Gorina i Riera que va ser alcalde de Matadepera i Jutge de Pau, transcrit i editat per Joan Comasòlivas i Font, arxiver.</span></span></span></p>	41.6073900,2.0290800	419098	4606642	1807	08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87012-p1440516.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87012-p1440511-retocada-copia.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Ornamental	BCIL	2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Aquest rellotge no consta a l’Inventari de Rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica. Només s’hi ha localitzat el rellotge de matí situat a la façana de migdia, amb el número de referència 5397.	98	47	1.3	1761	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87013	Rellotge de sol del carrer de Josep Pla, núm. 1	https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-del-carrer-de-josep-pla-num-1		XX	Fa relativament poc que s’ha tornat a pintar. En una fotografia localitzada al web de la Societat Catalana de Gnomònica, ja no s’hi observa gnòmon. I actualment tampoc hi és, amb la qual cosa se suposa que en alguna restauració o pintat anterior es va tapar l’orifici.	<p><span><span><span><span><span>Rellotge de sol situat a la façana de migdia de la casa, per sobre de la terrassa, entre les finestres de la planta pis i el sota coberta.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És rectangular, del tipus vertical declinant, amb orientació sud-est. Està realitzat amb la tècnica de l’esgrafiat, damunt d’un suport de preparació de morter de calç. A la part del capçal superior hi ha una filigrana on s’hi pot llegir el lema “ JO.SENSE SOL.TU SENSE FE . / NO SOM RES”, mentre que a l’inferior, en xifres romanes es llegeix l’any d’execució: MCMLIII (1953), coincidint amb l’any de construcció de la torre. Els colors emprats en la decoració són el blanc per l’esgrafiat i l’ocre pel fons.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Presideix el quadrant un sol antropomorf amb bigoti i barbeta marcada amb onze raigs solars ondulants, dels quals tres són curts. De l’astre neixen, a més, les línies solars que queden emmarcades a l’interior d’un escut. Estan representades per xifres romanes que van des de les VII del matí fins a les IV de la tarda. A ambdós costats del rellotge, en el sentit vertical hi ha decoracions geomètriques i vegetals (es tracta de l’arítjol, una planta enfiladissa molt comú a tot el municipi i especialment en els alzinars). No conserva el gnòmon.</span></span></span></span></span></p>	08120-128	Carrer de Josep Pla, núm. 1	<p><span><span><span><span><span>La seva realització coincideix amb l’any de construcció de la casa.</span></span></span></span></span></p>	41.6027500,2.0279600	418999	4606128	1953	08120	Matadepera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87013-p1440635-retocada.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87013-p1440634.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Ornamental		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Aquest rellotge consta a l’Inventari de Rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica amb el número de referència, 3411.	98	47	1.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87015	Forn de calç del torrent de Can Solà del Racó	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-torrent-de-can-sola-del-raco	<p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XIX	Només es conserva una part de l’olla i la porta està colgada per sota del camí.No s’Hi ha realitzat cap intervenció arqueològica ni de consolidació. Amb motiu de la realització del Mapa de Patrimoni, s’ha netejat el seu interior per poder-lo mesurar i fotografiar.	<p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat per sota mateix del camí del Girbau, en un corriol que baixa fins al torrent, just per darrera la masia de Can Solà del Racó. Està excavat en el marge dret i només es conserva una part de l’olla, que mesura 3’80 m de diàmetre interior per 4 m d’alçada. La boca, que estava orientada al sud-oest està enfonsada, just per sota mateix del camí i amb ella la façana.</span></span></span></span></span></p>	08120-129	Camí del Girbau	<p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, i tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p>	41.6124900,2.0329200	419424	4607204		08120	Matadepera	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87015-dsc7604.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87015-dsc7609.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87015-dsc7608.jpg	Inexistent	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart			98\|119\|94	47	1.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87016	Forn de calç del torrent de Mascarons	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-torrent-de-mascarons	<p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></p>	XVIII-XIX	Degut al creixement de varis arbres en la pròpia estructura, ha caigut bona part de l’espadat de la façana que s’amuntega davant mateix de la boca d’accés a la fogaina i amenaça enfonsament.La seva conservació depèn actualment d’una desbrossada, extracció d’arbrat i neteja general de l’entorn.	<p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat al sector nord-oest del turó dels Rossos, en el vessant hidrogràfic esquerre del torrent de Mascarons. L’accés es pot fer pel camí del Girbau en direcció al collet dels Forns, conegut també amb el topònim del coll de la Bassa o bé s’hi pot anar per la Font de la Tartana, un cop deixada enrere, a mà dreta. En ambdós casos cal aturar-se en un revolt molt tancat per on transcorre el torrent de Mascarons. Un cop allí pujar pel costat dret del llit del torrent, encara no una vintena de metres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d’un forn de grans dimensions; l’olla està excavada en el marge i és de planta circular amb el ventre característic (5 m de diàmetre per 4’20 m d’alçada visible). Presenta restes de rubefacció a les parets i de dues a tres fileres de pedra a la vora o corona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De la façana murada només se’n conserva la part esquerra, que mesura 2’30 m d’alçada per 1’70 m d’amplada màxima; el creixement d’un arbre entre la vora i l’espadat de la façana ha provocat un enfonsament del recobriment de pedra de la mateixa. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina està orientada a l’oest. Està parcialment coberta de terra, com a resultat dels despreniments de la part exterior de l’espadat. Presenta una volta rebaixada feta amb pedra irregular, amb arc de pedres posades a sardinell, unides amb morter de calç. El gruix dels murs en aquest indret és d’1’70 m, mentre que l’alçada de la fogaina oscil·la entre els 0’80 i 1 metre d’alçada.</span></span></span></span></span></p>	08120-130	Camí del Girbau. Vessant hidrogràfic esquerre del torrent de Mascarons	<p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p>	41.6151600,2.0326500	419405	4607501		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87016-dsc7625.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87016-dsc7624.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87016-dsc7619.jpg	Inexistent	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		No s’hi ha realitzat cap intervenció arqueològica ni tampoc de consolidació. Sembla que conserva el pedrís a tot el perímetre intern. És un element patrimonial molt interessant ja que s’observa part del descarregador i la pedrera.	98\|119\|94	47	1.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87017	Forn de calç 1 del Collet dels Forns	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-1-del-collet-dels-forns	<p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p>COMASÒLIVAS i FONT, Joan (2017). Elements patrimonials del Torrent de Can Solà del Racó, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Sant Feliu del Racó - Castellàr del Vallès, pp. 52. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell. </p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XIX	La boca de la fogaina està colgada, en part pel corriol que hi transcorre al costat mateix. Serveix de wc a ciclistes i excursionistes.	<p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat al collet dels Forn, gairebé entre dues torrenteres que donen naixement al torrent de Mascarons. En aquest indret, la zona és força planera, amb una cota de nivell que oscil·la entre els 575 m i els 578 metres d’alçada respectivament. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Només entrar pel corriol, pel costat d’una bassa excavada al sòl, es visualitza l’olla del forn. Està totalment excavada en el marge i és de planta circular (5 m de diàmetre i 4 m d’alçada); presenta restes de rubefacció a les parets.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina està orientada a l’oest. Està totalment coberta de terra, com a resultat del despreniment de l’espadat de la façana i de part de la vora o corona, composta per cinc rengles de pedra irregular. Per l’interior s’endevinen les restes dels muntants, de pedra, que sostenien la porta d’accés a la fogaina, amb una volta d’arc rebaixat.</span></span></span></span></span></p>	08120-131	Collet dels Forns	<p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p>	41.6174900,2.0374400	419807	4607755		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87017-dsc7636.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87017-dsc7630.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87017-p1440605.jpg	Inexistent	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús	Inexistent	2023-01-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		No s’hi ha realitzat cap intervenció arqueològica ni de consolidació. La banqueta està colgada. El terreny immediat al voltant d’aquest forn és ple de restes de calç i pedres ennegrides. La producció de calç en aquest indret ha donat nom al topònim.	98\|119\|94	47	1.3	2484	40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87018	Forn de calç 2 del Collet dels Forns	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-2-del-collet-dels-forns	<p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p>COMASÒLIVAS i FONT, Joan (2017). Elements patrimonials del Torrent de Can Solà del Racó, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Sant Feliu del Racó - Castellàr del Vallès, pp. 52. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell. </p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p>	XVIII-XIX	La boca de la fogaina està colgada.	<p><span><span><span><span><span>Forn de calç situat al collet dels Forn, entre dues torrenteres que donen naixement al torrent de Mascarons. En aquest indret, la zona és força planera, amb una cota de nivell que oscil·la entre els 575 m i els 578 metres d’alçada respectivament. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Només entrar pel corriol, pel costat d’una bassa excavada al sòl, es visualitza l’olla d’un primer forn. L’altre està situat al darrera mateix, a una desena de metres. Està totalment excavada en el marge i és de planta circular (5 m de diàmetre i 4 m d’alçada aproximadament); presenta restes de rubefacció a les parets.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina està orientada al sud-oest. Està totalment coberta de terra. Des del capdamunt de l’olla es pot visualitzar la porta d’accés a la fogaina des de l’interior, realitzada amb maó. La volta és d’arc rebaixat amb les peces disposades a sardinell. </span></span></span></span></span></p>	08120-132	Collet dels Forns	<p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p>	41.6175200,2.0375700	419818	4607759		08120	Matadepera	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87018-dsc7639.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87018-p1440615.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87018-p1440617.jpg	Inexistent	Contemporani\|Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		No s’hi ha realitzat cap intervenció arqueològica ni tampoc de consolidació. La banqueta està colgada. El terreny immediat al voltant d’aquest forn és ple de restes de calç i pedres ennegrides i s’observa remoció de terres que probablement correspongui a antics forns de calç reomplerts. La producció de calç en aquest indret ha donat nom al topònim.	98\|119\|94	47	1.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87528	Ball de l’arbre	https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-larbre	<p><span><span><span><span><span>AMADES, Joan (1987). <em>Costumari català. El curs de l’any</em>. Barcelona: Salvat Editores, SA, vol. I, pp. 326 i 327. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>CASALS CANALIAS, Raimon (2017). Ball del tortell de Matadepera; dins Inventari de danses vives de Catalunya. Esbart Català de dansaires: </span></span><a href='http://dansesvives.cat/?q=node/4385'><span><span>http://dansesvives.cat/?q=node/4385</span></span></a><span><span> [consulta realitzada el 15 de gener de 2021].</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LLONGUERAS, Carles i TRULLÀS, Montse (ss.dd). <em>Ball de l’arbre de Matadepera</em>. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MANYOSA i RIBATALLADA, Tomàs (2017). Les danses vives del Vallès; dins <em>El Vallès: festa, cultura popular i patrimoni cultural immaterial</em>. Sabadell: Fundació Bosch i Cardellach, pp. 131 – 153.</span></span></span></span></span></p>	XX-XXI		<p><span><span><span><span><span>El Ball de l’Arbre és un ball rodó que es balla al voltant d’un pi, plantat al mig de la plaça, durant les festes de Sant Sebastià. És una dansa oberta a tothom, sense límit de balladors. La posició inicial és una rotllana al voltant de l’arbre i agafats de la mà, mirant al centre. L’estructura musical és en dues parts (AABB) que es repeteix tres vegades. La coreografia és una recreació feta per Lluis Puig i Carles Llongueras mantenint l’estructura del ball rodó tal com es descriu a continuació i que serveix de suport a la imatge que adjuntem:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El “peu D” indicarà el moviment del peu dret i “peu E” el del peu esquerre. A l’anacrusa del tema A s’aixeca el peu D per a puntejar al temps fort del primer compàs.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A1- el desplaçament comença cap a la dreta. La dansa s’inicia fent un punteig saltat amb el peu D. Tot seguit posem el peu D a terra i passem el peu E per darrera. Col·loquem el peu D en paral·lel i creuem el peu E per davant. Tot aquest punt de la dansa es fa dues vegades i acabem la part A1 amb un punteig saltat amb el peu D i aquest peu el col·loquem a terra i hi ajuntem el peu E per quedar amb els peus junts.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A2- desplaçament cap a l’esquerra. Es fan els mateixos passos que a la part A1, però en sentit contrari. El primer pas, el punteig saltat, s’inicia ara amb el peu E.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>B- pas bàsic: Punt pla de costat. Es divideix la part B en quatre fragments.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>B1- desplaçament cap a l’interior de la rotllana, començant amb el peu D, fem quatre passos de punt pla de costat i al darrer pas se substitueix la segona part del punt per tres cops de taló amb el peu D.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>B2- desplaçament cap enrere. Comencem ara amb el peu D tres passos de punt pla de costat endarrere i acabem com al B1 picant tres cops de taló però ara amb el peu E.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>B3- segon desplaçament cap a l’interior de la rotllana. Aquesta vegada comencem amb el peu E i fem tres passos de punt pla de costat i piquem a terra tres cops amb el taló D.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>B4- segon desplaçament cap a l’exterior de la rotllana. Comencem amb el peu D i fem dos passos de punt pla de costat enrere. Ens deixem anar de les mans i fem una volta a lloc, girant cap a la dreta, en dos temps.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El tercer temps de B4 ja és el primer temps de B1 i, per tant, iniciem el primer pas de punt pla de costat de B1 amb el peu D i tornant-nos a agafar les mans. Tots els passos de B1 a B4 es tornen a ballar per segona vegada però en acabar la segona volta, posem peus junts per tornar a començar des de l’inici (A1).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Acompanyament musical de gralles i timbals. No requereix un vestuari específic.</span></span></span></span></span></p>	08120-133	Matadepera	<p><span><span><span><span><span>Segons Joan Amades (1987) aquest ball prové d’un antic costum vinculat al primer dia de l'any i present a molts pobles del Principat. Aquell dia, conegut antigament com a ninou, era tradició celebrar un Consell per a tractar els interessos comuns al que tenien dret a assistir tots els caps de casa. Els acords presos eren sagrats i el seu incompliment comportava la sanció general. En molts llocs hi havia el costum de fer un ball al voltant d’un arbre, per celebrar el final del Consell, en el qual només ballaven els caps de casa i en què el més vell feia de cap de dansa. En casos excepcionals es realitzava una Junta d'Arbre, un consell celebrat al bosc, sota l'ombra d'un arbre secular que abrigava als concurrents. Un cop acabada la junta es feia un ball rodó al voltant de l'arbre, com una forma de segellar i consagrar els acords presos.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Però la dansa de l’arbre, a Matadepera, es balla des de l’any 1991, el diumenge més proper al 20 de gener (festa de Sant Sebastià). Es balla després de l’ofici, després d’una cercavila, al voltant d’un pi, que és el principal protagonista d’aquestes festes. El punt central és la plaça de Cal Baldiró.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La recuperació d’aquest ball es fa de la mà dels Grallers de Matadepera, amb un contingut nou, amb melodia recollida per Joan Tomàs i coreografia de Lluís Puig amb la col·laboració de Carles Llongueras.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després del Ball de l’Arbre hi ha sardanes i seguidament se celebra el Ball del Tortell, una reinterpretació d’una dansa que antigament es ballava a la vila el dia de sant Sebastià i que té la particularitat que els que l'executen regalen, seguint una antiga tradició, un tortell a la parella que treuen a ballar. </span></span></span></span></span></p>	41.5990400,2.0268900	418905	4605717		08120	Matadepera	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87528-0032805mb.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87528-0027696mb.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87528-0027695mb.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immaterial	Música i dansa	Pública	Lúdic/Cultural		2021-07-12 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		428 - Inventari de danses vives de CatalunyaIPCIDV-4-0421 Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Vallès	98	62	4.4		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87529	Ball del tortell	https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-del-tortell	<p><span><span><span><span><span>CASALS CANALIAS, Raimon (2017). Ball del tortell de Matadepera; dins Inventari de danses vives de Catalunya. Esbart Català de dansaires: </span></span><a href='http://dansesvives.cat/?q=node/4385'><span><span>http://dansesvives.cat/?q=node/4385</span></span></a><span><span> [consulta realitzada el 15 de gener de 2021].</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MANYOSA I RIBATALLADA, Tomàs (2017). Les danses vives del Vallès; dins <em>El Vallès: festa, cultura popular i patrimoni cultural immaterial. Recull de ponències del IV Curs d'història del Vallès</em>. Sabadell: Ed. Fundació Bosch i Cardallach, pp. 131-159.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>RÍOS i MASANELL, Joan (2011). Un tortell per festejar; dins Vallesos 1, primavera-estiu 2011, </span></span><a href='https://vallesos.cat/1/carpeta/e453ba6a'><span><span>https://vallesos.cat/1/carpeta/e453ba6a</span></span></a><span><span> [consulta realitzada el 20 de gener de 2021].</span></span></span></span></span></p>	XX-XXI		<p><span><span><span><span><span>Ball en parella que es balla per les festes de Sant Sebastià, al voltant del 20 de maig. El Ball del Tortell és una reinterpretació d’una dansa que antigament es ballava a la vila el dia de sant Sebastià i que té la particularitat que els que l'executen regalen, seguint una antiga tradició, un tortell a la parella que treuen a ballar. Actualment es conforma de tres balls vuitcentistes: un vals, un pas doble i un vals jota (Casals, 2017).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En finalitzar el ball, les noies se’n duien el tortell cap a casa i se’l menjaven als postres del dia de Sant Sebastià.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Acompanyament musical de cobla.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>No hi ha un vestuari específic més enllà del barret de balla tipus Canotier dels homes i la manteleta de les dones. Les dones porten el tortell al braç dret mentre ballen.</span></span></span></span></span></p>	08120-134	Matadepera	<p><span><span><span><span><span>Aquest ball es recupera el 23 de gener de l’any 2000, amb motiu de la commemoració del centenari de la germandat de Sant Sebastià de Matadepera i sota l’impuls de l’Agrupació Sardanista La Mola (Ríos, 2011). L’origen se situa a principis de segle XX. Començava amb l’oferiment d’un tortell a les noies per part dels fadrins. Si l’acceptaven se’l penjaven del braç mentre ballaven.</span></span></span></span></span></p>	41.5990400,2.0268900	418905	4605717		08120	Matadepera	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87529-0027701mb.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87529-0032811mb.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87529-0032813mb.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immaterial	Música i dansa	Pública	Lúdic/Cultural		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		L’edició del 2019, el ball del tortell estrenava coreografia i melodia renovada, amb les peces La valse de quatre sous (música de Max Havart, el ball del tortell amb música de Jesús Ventura) i per acabar Fiesta en Sevilla, de Max Havart.	98	62	4.4		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87530	El Drac de Sant Llorenç del Munt	https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-drac-de-sant-llorenc-del-munt	<p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.415-427. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BARELLAS, Esteve (1600<em>). </em><em><span><span>Centuria o historia de los famosos hechos del gran conde Barcelona D. Bernardo Barcino, y de D. Zinofre su hijo, y otros caballeros de la provincia de Catalunya.</span></span></em><span><span> Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BARELLAS, Esteve (1773). <em><span><span>Semanario curioso, histórico, erudito, comercial, público y económico El Blasón de Cataluña, deducido de los hechos históricos y memorables de los nobles caballeros y otros nacionales en el siglo VII y siguientes en defensa de la santa fe catòlica y libertad de la patria contra la multitud horrorosa de africanos que inundaron España</span></span></em><span><span>. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1990<em>). Anecdotari ocult d’una muntanya màgica: Sant Llorenç del Munt; </em>Col·lecció Monografies Vallesanes, 12, pp. 9-11. Terrassa: Editorial Egara.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1997<em>). Itineraris pel massís de Sant Llorenç del Munt. La vall del riu Ripoll, la vall d’Horta, la vall de Mur, les Arenes i Cadafalc</em>, vol. 1, pp. 156-158. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 4.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i SEGURA, Xavier (1997).<em>Inventari del patrimoni cultural de Matadepera</em>. Inèdit.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J.; SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 31-34. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p> <p><span><span><span>VERGÉS MIRASSÓ, Anton (1871). <em>Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider</em>. Historia de aquell antiquíssim monestir, utilíssima als ques dedicant al estudi de les antiguitats de Catalunya, y en especial als vehins de las mes importants poblacions del Vallés. Barcelona: Estampa y Llibreria Religiosa y científica del hereu den Pau Riera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>VERGÉS I SOLÀ, Lluís (1973). <em>Bellesa i atractiu de Sant Llorenç del Munt: La Mola</em>. Sant Llorenç Savall: autoedició.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ZAMORA, Francisco de (1787). <em>Diario de los Viajes hechos en Cataluña. </em>Volum I, pàg. 39.</span></span></span></span></span></p>	XVII-XX		<p><span><span><span>Aquesta llegenda s’extreu del llibre de Miquel Ballbè i Boada (1982), que la transcriu desconeixent el nom del seu autor i el document original, ja que va arribar a ell en format fotocòpia, sense que hi hagués cap referència pel que fa a la seva procedència. I diu així: </span></span></span></p> <p><span><span><span>“Tant escarmentats quedaren los moros ab los mals successos passats, que en molts anys no pensaren en pertorbar lo sossego ab que nostre compte gobernaba en pau sos Estats. Pero com aquesta inacció dels moros era per necessitat y no per voluntat, no deixaban de formar algunes idees que luego los desvaneixia lo temor; y continmuant sos’entussiasmes ab consultes ab los Morabutos, filosps é historiadors, ressuscità entre ells la memòria de la serpent horrorosa que algunes centurias antes habian col·locat en Tarragona los cartaginesos ab tan felis èxit per ells com mal per sos pobladors, perquè destruhi la ciutat. Las memorias de aquest succés los sugeriren lo medi de imitar aquell fet en los termes que pugués proporcionar sa malicia. Ho fëren així, y portaten un mostruo de dos especies que corria comun bou y volava com un ancell de rapinyta. Lo desembarcaren per lo riu Llobregat, y lo anaren pujant amunt tot lo que pogueren; desde allí lo foren portant fins à la montanya ya que anomenan Sant Llorens del Munt; y allí y havia una cova ampla y profunda que encara avuy dia la anomenan Cova de santa Agnès. Col·locaren en ella lo jove mónstruo; però com no era tant jove que ja en Africa no hagués despedassat algunes ovelles person aliment, li deixaren en la cova algunes ab las cames trencades perquè no poguessen fugir. Lo dexaren allí y al cap de cuatre dies tornaren, y trobaren que ja se havia menjat las ovelles, y li deixaren altres. Continuaren en alimentarlo cerca de un any de esta manera, y veyentlo ja tan gran com un bou, no lo portaren mes carn. Lo apurá la fam, y comensá en busca de aliment á allunyarse de la cova, ja corrent, ja volant, fins que casaba algun cap de bestiar llanar ó vacuno, perquè sa forsa era tant que una badella se lan portava entre sas ungles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Fonch vista de alguns pastors, y assustats procuren baixar los séus remats al pla, per lliurarlos a la fiera. Pero ella arribà també a perseguir los remats en lo pla y féu presa en alguns infeliços passatgers; y ab sas afilades ungles y agut bech los fëu pedassos. Al cap de tres semmanas que comensà á aquella monstruosa fiera, y anaban atemorisats pastors y caminants quant ressonà la noticia en Barcelona; y escoltà la nova lo compte ab molta pena, perquè sentia lo dany de sos vassalls.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Doná provindencia perquè un cavaller anomenat D.F. Spés que havia estat en Africa y vist allí algunes fieras semblants anàs en busca de aquell mónstruo bén acompanyat de almogàvers armats ab las armas ceritáceas y que fossen ab altres cavallers práctichs. Marxaren de Barcelona, y guiats de pastors arribaren fins a la falda de la montanya de Sant Llorenç. Pujaren á lo alt sens esser sentits per la fiera, perquè lo vent los donava á la cara. Y descubriren la fiera entre espessos arbres, que estaba menjant un home. Espantárense los almugávers.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Maná Spés que estos en escuadrò format, enarboladas las picas y llansas ab los cavallers al mitg lo anassen seguint poch á poch arrimant-se á la fiera. Se practicà així; però apenas arribaren á la distancia de un tiro de fletxa, quant lo fiero animal alsà la volada, y se precipità sobre lo esquadró, arriban a tocar en las puntes de las picas y llansas que estaban enarboladas. Y com se sentí algun tan ferit lo drach se elevá al ayre donant uns brams y xiulets que atemorisaban. Tirànteli los ballesters algunas saetas, però era lo mateix que si topassen en una roca. Volaba per sobre lo escuadró com en observació de si se desbaratira per trobar presa certa abaixant lo vol.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Però com los almogàvers mantingueren sa formació, nos’atrevi a repetir segona vegada la embestida; haben vist á poca distancia un cavall separat y sol, se precipità volant sobre éll. Lo caball lo vejé venir rugint en lo ayre, se precipità sobre lo esquadró per ampararse de ell. Al temps mateix que arribava, arribà també la fiera tant cerca del caballer de Spes, que tingué disposició de ferirlo en una cuixa al mateix temps que plantava las ungles en lo cavall, del qual part trasera sen portà un tros, y tornà à remontarse-en los ayres bramant y xiulant, y luego sen tornà à la cova situada en los mes gragós de aquell bosch. Quan los cavallers acudiren ahont habiant deixat los cavalls, nols trobaren, perquè luego que vejeren la fiera se espantaren de modo que per fugir se precipitaren de aquelles alguras y moriren.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Sen tornà Spés ab caballers y almogàvers à Barcelona, y contà al Compte lo succehit y lo dificultós que era matar aquella fiera, pues encara que tenia la cuixa atravessada volava com si no tingués tal ferida.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Causá notable admiració al Compte, cavallers y tota la corte la relació del cavaller Spés, pues encara que antes habian ohit del paisanatge de aquell territori les expression de la horrorosa figura de la fiera, sas carreres, volades y voracitat havien suspès lo crèdit, persuadint-se que ho abultada lo temor. Pero ohint Spès, sos cavallers y almogàvers, ho cregueren. Y lo que mes admiració causà fonch lo horrorós pavor que prengueren los cavallers. Y això mogué la curiositat del Compte y Altres de fér pintar la fiera y ferla escultar de bulto ab los propis colors, segons la relació del cavaller Spés. Se tragueren algunas copias, y posantlas en públich se probaban á acométrer los caballers muntats; però no hi hagé modo perquè algun cavall se hi volgués arribar encara que los atormentassen ab lo espuela. Adelantaren mes lo discurs; posaren en un estable un simulacro de la fiera que ab propietat la representab; posaren després un cavall ab los ulls tapats, lo lligaren fortament a la menjadora ab una cadena, trabat de totes quatre potes; y posat així á la distancia de vint palms de aquella figura, li destaren los ulls y lo deixaren allí ab la figura, persuadint-se que perdria lo temor; péro fou tant al contrari que mori de espant.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Y del mateix modo se espantaban los cavalls africants.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Com lo Compte tenia alguns lleons que li enviaban los prínceps africants, se probà també de ficar alguns en aquell estable ab los ulls taptas; los destapaban després, y lo lleó apenas veya aquella figura, se agenollava y se estaba en terra encara que fos tres dies sense menjar; y algun que nol’volgueren tráurer, morí allí de fam y temor.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Conèixent lo Comte que l’assumto necessitava aplicarse de espay a discórrer medis proporcionats pera remediar aquell dany, y ohint que cada dia se aumentaba, segon las queixes de pastors y passatgers, manà que á son carrech se portés bestiar de vacas, de llana y de cabras en las inmediacions de la cova de Santa Agnès, lligantlas de totes cuatre potes perquè no puguesen fugir y lo drach pogués mantenirse de elles, y de eix modo no baixaria a fer dany á las planures. Ho éxecutaren així, y lograren lo fi, perquè allí encontraba à totes horas lo menjar que éll necessitava; ja no se deixava véurer en tot lo pla.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En aquell intermedi lo Compte de Barcelona resolgué, confiat en la misericòrdia de Déu emprender ell mateix la batalla ab la fiera; y surti de barcelona armat ab sas armas, y dalina, espasa, llansa y escut acompanyant de alguns cavallers, als que donà orde que sens urgent necessitat no se arrimassen, perquè la fiera no fugis com estaba escarmentada de la ferida que li dona lo cavaller de Spés, que era un dels que en aquella ocasió lo acompanyaban, y guiá al Compte al territori de la cova de Santa Agnès, deixant després que se anés arrimant sol. Ho feu així, y luego que estigué allí cerca, esqueixá de un arbre una grossa rama, y deixà allí arromada la llansa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>No tarda mólt a surtir lo fiero drach de la cova, y al punt que vejé al Compte se dirigí à ell ab una volada baixa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ell lo aguardá ab intrepido ánimo y valor; y al temps que baixà ab las ungles obertes, lo bech corvat y serpentina garganta, li donà tal fort colp ab, la rama del roure al cap, que aturdina sen tornà desconceradament la volada, donant tants grans xiulets y brans al modo de lleó y serp, que causà admiració á tots los cavallers que ho presenciaren Luego que fou recobrada del colp que havia rebut tornà a acometer al Compte, que la rebe ab la barra de la rama alsada, y volenti pagar lo colp, agafa la fiera ab las ungles la barra; y lo Compte, que no volia perder aquella arma fortament agarrat al extrem de ella seguia la fiera, que en una volada baixa sen portava l’tronch ó barra y al Compte agarrat à ella, no volentla deixar, perquè`advertia que lo drac se anava arrimant al arbre ahont tenia la sua llansa. La fiera luego rompé en dos trossos lo tronch ó barra, posantlos en forma de creu ab un en cada garra.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Lo Compte, que vejé aquella tan estimada senyal de la santa creu, alsá los ulls al cel y ple de se fe dirigí à Déu ab’aquestas paraules: Senyor meu Jesucrist, reparador universal, en la creu nos habeu redimit y salvat, ab ella nos habeu armat contra las furias infernals. Ara pues, déu méu, en vostre santisim nom me acercará à aquella senyal de vostra santa creu per donar fi ab aquesta fiera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Acabadas estas paraules agafà lasua africana llansa, y ab concertats passos se anà arrimant al drach, que lo esperaba en terra ab los dos trossos de barra en las ungles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan vejé allí cerca lo Compte, de repent feu lo moviment de alsarse à volar per tirarse a éll; però lo Compte ab aqueix mateix moviment encontrà la disposició; y li clavà la llansa en lo ventre que li surtí més de dos palms per la part de detrás. y de aquesta manera bramant y xiulant se posà a volar, portantsen atravessada la llansa, y sens deixar los dos trossos de barra de las suas ungles, que fou assó ventura per lo Compte, perquè per mes que la fiera lográs posar sobre ell, lo mateix embrás dels dos bastons que portava serviren de impediment perquè las suas tallants ungles no preguessen las armas del Compte, y en aquest intermedi lográ clavarli la espasa dalma en un costat; però la sua forsa era tanta, que ni en aquesta ni la altra ferida la postraban, antes si que agarrant ab sos furiós encorbat bech la hasta de la llansa que tenia atravessada la rompé allà immediat á la ferida, y se posa á volar, per mes que corria del seu cos un raig de sant. Y acomete ab lo bech lo morrió y le llevà del cap, causanti un intens dolor; bé que no per això desmayà lo Compte, antes si molt promptament cubri lo séu cap ab lo escut que portava.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Lo fiero animal desfogaa la sua rabia ab lo morrió girant-lo y regirant-lo entre las suas ungla y donanli cops ab los trossos del roure, de modo que lo esclafà per moltes parts. Y lo Compte mirava ab gran satisfació com del-cos esclafà per moltas parts. Y lo Compte mirava ab gran satisfació com del-cos del drach continuava surtint un raig de sang que li desmostraba la sua victoria.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ab las ansias de la mort deixa per últim lo drach los trossos de roure que tneia entre las ungles, y se dirigí al Compte ab tal ímpetu, que lo agarrà y lo alsa més de cuatre palms de terra, y lo Compte lográ clavarli tota la espasa molt cerca del cor, qual ferida lo precisà à deixar la presa peque ja no tenia forsa per sóstenirla.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Y fent la última volada caigué en lo sot de Goteras, ó sia en la falda de la montanya nomenada lo puig de la Creu, y ab petitas empentes ó volades arriba al cim de esta montanya, que està sobre lo antiguissim poble de las Fabretas, després Tolosa (y ara Castellar), ahont los cavallers lo vejeren caurer y ohian los horrorosos crits y xiulets ò brams que faya àpesar de trobarse situats à la falda de la montanya de Sant Llorenç del Munt.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Lo Compte qudà en terra quasi sens sentits, ab son cap y cos ple de contusions, la sua cara plena de la sanch de la fiera que ja estaba agromullada. Tornà en si, lo desarmaren los caballers, y no se li trobà ninguna ferida.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Se encaminaren tots junts ahont vejeren caurer la fiera y la trovaren sense encara revolcantse amb la sua sanch y acabant la sua vida.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Donaren luego avís de lo ocorregut à la Comptesa, que lo rebé ab grandíssim contento. Disposà que alguns del seu servey marxessin à encontrar al Compte, y luego que arribaren allí los manà aquest que llevassen la pell al cadàver monstruós pera conservarla. Ho executaren luego, però antes la mediren sobre lo cadàver, y trobaren ser lo cap de sis palms y mitj de diámetro, la garganta de poc mes de quatre palms y desde la punta del cap fins à les espatlles tenia cinc palms de llarch, las mans tenian nou mals de alt y quatre y mitj de diámetro. Des de las espatlles fins al últim de la espina habida deu palms de llarch y quinse de diámetro. La cua tenia set palms de llarch y quatre de circunferència; las ungles de peus y mans tenian cada una un ters de llarch y mitj palm de diámetro, molt cotants, y afinades. Lo bech tenia tres palms de llarch y sas dos puntes eran lo mateix que dos tallants gabinets. Las ales tenian cada una de llarch onse palms y de ample sis y mitjs; y no tenian plomes sinó una pell semblanta a las alas de las rates pinyadas, però de mitj palm de gruix.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Li llevaren la pell ab molt cuidado, y advertiren que en ella nos coneixia senyal alguna de las moltas saetas que li tiraren en la batalla primera que tingue contra el cavaller de Spés y companys perquè semblava la superfície un dur ferro.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Marxaren tots a la ciutat, portant la pell plena de palla, y així se veya tal quan debia ser la mateixa fiera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Per lo camí se despoblaban los llochs per anar à veurer lo mónstruo. Era tanta la alegria que tots à la una donaban ¡vives! al gran Compte de Barcelona.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Seguiren son camí, y antes de entrar en la ciutat trobaren ja la respectable comitiva que havia surtit á rebrerlos, composta de la senyora Comptesa ab sas dames y donsellas, del senyor bisbe ab lo clero, del Consulat y Principat ab sos acompanyats. Tots junts entraren y se dirigiren a la Iglesia major à donar gracias a déu de aquella victoria, desde allí se dirigiren després al Palacio, precehits y seguits de tot lo poble que clamava sempre ab lo major entusiasme; ¡Viva, viva nostre gran compte D. Zinofre!</span></span></span></p> <p><span><span><span>Se establí després que en totes las festas ó funcions espirituals y civicas en ques practicas lo professó portessin en miti de ella la fiura del fiero drach; y perquè això estaba en us se continua també quant la Iglesia establi la professó del Corpus, y se observà fins que lo il-lustrissim senyor bisbe Climent pochs anys hà ho suspengué.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Per això no deixa de subsistir en Barcelona un vestigi que acrédita aquest fet; puig en lo portar de la santa Iglesia de la Catedral obert baix de la orga, anomenat de Sant Esteve, esta escolturat de pedra en dos pars ab la figura del Compte batallan ab lodrach.; En una se representa lo primer colp que li odna al cap amb la rama que esqueixá del roure y en la altra qui quant esperaba aldrach ab la llansa en la ma.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Concluidas las festas ab ques, celebra en Barcelona la mort del fiero mónstruo, y despatxats los reys moros á sas terres, se tractà de donar avis de aquesta gloriosa vistoria al Cèssar, ha qué tenia noticia de la èxistencia del dranch y del modo com lo habian introduït los moros en aquells boscos de Sant Llorens del Munt.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Se destinà per aquesta comissió al mateix cavaller de Spés, per la cual relació habian los pintors retratat la fiera. Se li entregaren algunos retratos y una de las mans y bas del drach, perquè los portés al Emperador.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Marxà lo cavaller de Spès ben acompanyat, encaminantse à París, ahont tenia la sua cort lo Emperador.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant lo viatja li fou precís anarse detenint y fer relació als comptes de Fransa de la extranya historia del drach; mostranlos lo seu retrato y lo bras y ma que portava, lo que a tots causaba admiració sobre tot lo animo y valerós esfors del Compte que acaba ab tal fiero mónstruo.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Arribá en fi lo comissionat a Paris y se presentà al Emperador. Feu se ambaixada entreganti un rich present que li enviava lo Compte de Barcelona, contat la historia deñ drach, lo que al ell mateix li passa quan lo embesti, la batalla que sosteni lo Compte y la mort de la fiera, qual relació conclogué entregant lo seu retrato y lo bras y ma monstruosa”.</span></span></span></p>	08120-135	Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac	<p><span><span><span><span><span>En les notes de Suades i Díaz referents a la llegenda deixen constància de varies anotacions sobre els escrits més antics relacionats amb els orígens de la llegenda. El Dr. Anton Vergès i Mirassó contava en el seu manuscrit de 1872 que “a tots els qui, a la meva infància, sentia parlar d’aquest fet els veia convenir en què s’havia fet un vot que on quedaria ferit el drac s’edificaria un monestir de monjos i on moriria un altre de religioses i que, a aquest objecte, foren fundats després els de Sant Llorenç del Munt i del puig de la Creu”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En referència als orígens de la llegenda, segons Anton Vergés, l’hauria consultada en una obra publicada a Barcelona l’any 1600, per R.P. Fr. Esteve Barellas, predicador de l’ordre seràfica del Pare Sant Francesc: <em>Centuria o historia de los famosos hechos del gran conde Barcelona D. Bernardo Barcino, y de D. Zinofre su hijo, y otros caballeros de la provincia de Catalunya.</em> Posteriorment aquests fets també van ser recollits en el volum V del capítol XXX del llibre <em>Semanario curioso, histórico, erudito, comercial, público y económico El Blasón de Cataluña, deducido de los hechos históricos y memorables de los nobles caballeros y otros nacionales en el siglo VII y siguientes en defensa de la santa fe catòlica y libertad de la patria contra la multitud horrorosa de africanos que inundaron España.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Francisco de Zamora, en el seu llibre <em>Diario de los Viajes hechos en Cataluña, </em>diu “”A la mateixa muntanya hi ha la famosa cova del Drac, quina novel·la conten les histories de Catalunya (...) A la part nord de la mateixa muntanya es troba l’ermita de Santta Agnès (...) en la qual es guarda un grandiós os que té la forma d’una costella i pretenen que fos del referit dret (...). En confirmació del conte del Drac pot dir-se que en aquesta muntanya es troba can Pobla, que pretenen fos la casa d’esbarjo on venien en les caceres els comtes de Barcelona”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1871, Vergès i Mirassó no posa cap dubte en parlar de l’existència d’un animal veritablement monstruós. Segons ell, no només es coneixia la costella del drac, sinó que també s’havien descobert ossos i un cap “hi hagué alguna fiera horrible a Sant Llorens del Munt en l’antiguitat per mí es cosa demostrada; y me fundo no sols en lo fragment de la formidable costella ques conserva, y sobre lo que espero un dia ó altre lo parer justificat del mes intel·ligents naturalistes; á la qual en l’antiguitat tothom ja anomenava la costella del drach; sino també en lo descobriment de un fragment de cráneo de horribler rèptil, que conservo, y que junt ab altres ossos del mateix, que destruiren per poca precaució dels mestres de cases al derivar lo cor, ahont en un secret lo depositaren los monjos quel foren construir, se trobà també un cráneo humà, que probablement seria lo una de las víctimes de aquell horrorós rèptil”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la pàgina 174 narra el que reprèn Ballbé sobre la costella del drac que es conservava a Can Pobla “Es cert que fins á la guerra de la independència á principis del present sigle se conservà en lo monestir de Sant Llorens del Munt un os de una costella y que tothom que visitava la santa casa pretenia véurer-ho: tothom demanava la costella del drach. Quedá després reirada de allí y penjada en lo sostre de la entrada de can Pobla, la qual habentse un ida y cayent sobre las pedres queda partida en tres trossos. Un de estos fragments usurpá un jefe de tropa en la guerra dels set anys: lo altre lo regalà D. Joan Gros y Roca, actual propietari de dita casa, al R.D. Joan Riba, sacerdot amant d’antiguitats y que té lo magnífich museude objectes de sal en Cardona; lo qual havent oit poarlar de la existència de tal os, envià un exprés á dit propietari y ab moltes súplicas li arrancá altre tors: quedant per tant sols un fragment de dita costella de un cinch palms de llarch, que es lo que pot encara lo intel·ligent naturalista examinar”.</span></span></span></span></span></p>	41.6501311,2.0283304	419089	4611388		08120	Matadepera	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87530-2014-07-09-180725.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87530-p1480547.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87530-dsc0027.jpg	Inexistent	Contemporani\|Modern	Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Simbòlic		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		En els peus de nota de la llegenda es deixa constància de que a la Muntanya de Sant Llorenç del Munt hi ha un penya-segat anomenat “dels cavalls”, per on s’haurien estimbat els cavalls en veure el drac.S’esmenta també que en el Monestir de Sant Llorenç del Munt, s’hi va conservar una de les costelles del drac fins ben entrat el segle XIX, com així ho demostren els diversos testimonis d’excursionistes que visitaven l’indret. D’aquí hauria anat a parar a Can Pobla on al cap d’un temps incert es va despendre el clau de la paret on estava exposat, trencant-se en tres trossos. Segons el seu propietari, Joan Gros i Roca mesurava nous pams de llargada per un pes de nou lliures (uns 3.600 grams).Joan Gros i Roca, propietari de Can Pobla en va regalar un tros a Mn. Joan Riba (Museu de la Sal de Cardona), i d’aquí hauria passat al Museu Diocesà de Solsona. Dels altres dos, un va ser usurpat durant la primera Guerra Carlina per un cap de tropa. El tercer es conserva a la casa.	98\|94	61	4.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87531	El llamp de Sant Joan	https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-llamp-de-sant-joan	<p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.436. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 28.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span>Miquel Ballbé (1982) ens transmet aquesta narració , succeïda a l’entorn de la Cova del Drac (encara que digui que va passar al Girabau). Transcrivim literalment el text publicat per Ballbé: “aquest cas succeí la vigília de Sant Joan de l’any 1944, al Girabau. La tarda d’aquell dia no era massa segura, puix que havia plogut i havia caigut calamarsa. A les quatre, però, ja lluïa el sol i uns excursionistes, després de deixar la motxilla a la masovera i dir-los que preparessin llenya per a fer la foguera, com feien cada any, i d’ensenyar els coets i petards a la mainada dels masovers, emprengueren el camí de la cova del Drac, amb la idea de passar l’estona i ensems dur un feix de llenya seca per a la foguera. Allà a la cova trobaren un pastor: - Hola Navarro, com va, això? Ell va dir-los. Tot mirant cap al Montseny: - tinc por de la tempesta que s’apropa i corro a replegar les ovelles. Els excursionistes, un xic estranyats, ja que el sol lluïa més que mai, contemplaren la negra i espessa boira que venia del Montseny, i seguiren el pastor: - serà una tamborinada d’estiu. No en feu cas! Tot seguit i com volent demostrar que del temps no hi entenien pas gran cosa, es deixà sentir un tro i la boira s’estengué ràpidament i al cap de poc tot restà enfosquit.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Feia un vent tan fred que els posà la pell de gallina. Les ovelles s’anaren apilotant a la canal i el pastor no pogué fer-les seguir. Novament un tro esgarrifós es deixà sentir, i el pastor ens digué: - Correm! Anem cap aquella balma ! Ve una gran tempesta. El sol havia quedat eclipsat per l’espessor de la boira, els trons i els llamps se succeïen i el soroll que feia el vent i l’aigua que tot seguit comença a caure els esporuguí i corregueren a aixoplugar-se sota una grossa alzina que hi havia a prop on també ho feren moltes de les ovelles. El pastor cridava des de la balma: - Veniu, veniu! Aquí no us mullareu tant! Així ho feren i abandonaren l’alzina, i en ser al petit refugi, en Navarro digué: - tinc por per les ovelles. Estan esporuguides i es mullaran molt. No havia acabat de dir això quan un terrabastall esgarrifós, seguit d’una claror vivíssima, els feu caure al terra, temorosos que la balma s’hagués ensorrat. En passar-se la mà per la cara notaren que no hi veien. La forta olor de sofre i terra cremada els feu comprendre que havia caigut un llamp. Al cap de poca estona ja tenien la vista clara. El pastor i ells es miraven encara espaordits, car la tempesta seguia fortíssima i temien per llurs vides. Al cap de mitja hora, la tempesta cedí i aparegué el sol, d’un color estrany, com d’or vell. El pastor corregué cap a la canal i llançà un crit d’angoixa, mentre els altres, que hi acudiren temorosos, restaven esmaperduts per l’espectacle que presenciaren. Al peu d’aquella cepada alzina hi havia unes quantes ovelles mortes. Allà era on havia caigut el llamp. Tot plegat era una pila impressionant...</span></span></span></p> <p><span><span><span>D’altres ovelles entre plantes, encara estaven esporuguides. Consolaren el pastor, que plorava, mentre mentalment donaven gràcies a Déu per haver-los lliurat d’aquella desgràcia. A les onze de la nit, amb la família del masover, encengueren la foguera, tot pensant en el pastor que feia via cap a Terrassa per notificar a l’amo la malvestat ocorreguda a les pobres ovelles i que ells, veritablement, aquell dia havien tornat a néixer”.</span></span></span></p>	08120-136	Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac	<p><span><span><span><span><span>No es tracta de cap llegenda, ja que no hi apareixen ni éssers ni llocs fantàstics o sobrenaturals. A més, es dona un nom de família (en Navarro). El context d’excursionistes i motxilles, també ens fa pensar en un moment no gaire llunyà en el temps.</span></span></span></span></span></p>	41.6453300,2.0157700	418037	4610867		08120	Matadepera	Obert	Bo		Inexistent		Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Simbòlic		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Coordenades aproximades, ja que no s’identifica el lloc precís on ocorregueren els fets descrits.		61	4.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87532	El turó de les Nou Cabres	https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-turo-de-les-nou-cabres	<p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp. 428. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>DUCH; ESCUDER; GORINA, Pere; CAPELLA, GRIERA; TINTORER (1935). Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt, amb un mapa a l’escala de 1: 33.000 pp. 115. Terrassa. Centre Excursionista de Terrassa. (Edició facsímil de 1984).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1997<em>). Itineraris pel massís de Sant Llorenç del Munt. La vall del riu Ripoll, la vall d’Horta, la vall de Mur, les Arenes i Cadafalc</em>, vol. 1, pp. 171-172. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 7.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J.; SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 97-98. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p>	XIX-XX		<p><span><span><span><span><span>El Turó de les Nou Cabres és una narració molt coneguda de la que n’hem trobat publicades dues versions, que es transcriuen tot seguit. Estan recollides en Jordi Suades i David Sanz (2000), que ens expliquen que són les més antigues i originals. La primera versió la va documentar, a la masia del Daví, l’any 1929 Salvador Cardús, i la publicà Ferrando (1997). Diu així: “Ascendir a l’esquerp morral de les Nou Cabres, és certament, ben difícil. Aquest turó des de lluny sembla la carcassa d’un vaixell girada enlaire. Tot i això, cert dia hi pujà una agosarada cabra que estava prenys, i no podent baixar, després hagué de cabridar dalt d’aquell ferreny turó. I no acabà aquí l’odissea, car a ella i els seus fills, belant sempre, no els quedà altre recurs que anar vegetant durant uns quants anys en un lloc tan inhospitalari. Fins que alguns veïns de Sant Llorenç Savall decidiren alliberar-les, pujant-hi per mitjà d’unes escales encastades a la roca viva. Llavors fou quan els veïns de Sant Llorenç Savall es trobaren que dalt d’aquell cim hi havia nou cabres reunides, i d’aquí el nom de morral de les Nou Cabres”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La segona versió és la que es publica, l’any 1935, en la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt del Centre Excursionista de Terrassa. També la recull Miquel Ballbé (1982) i diu així: “[...] Conta la tradició que molts anys enrere, </span></span>es veié al bell cim una cabra que ningú no sabia com s’hi havia enfilat. Hi cabridà i ja foren tres. Aquestes, al temps degut, arribaren a nou. Si tan difícil és pujar al turó, més ho és de baixar-ne. Com, doncs, les feren baixar?</span></span></span></p> <p><span><span><span>La petita plana del cim del turó era, anys enrere, plena d’alzinar que feia goig de debò, puix que mai cap piler no s’havia atrevit a pujar-hi amb la seva destral. Però aquelles alzines centenàries, o tal volta mil·lenàries, foren envejades per alguns atrevits i demanaren al propietari, bo i fundant la demanda en la negativa poruga dels pilers de pujar a tallar-les. Aleshores escalaren el turó per mitjà de ferros clavats a la roca. En arribar al cim acorralaren els pobres animalets que allí es propagaven en plena natura. Com que mai no havien vist persona humana, recorrien embogits la planúria d’un extrem a l’altre. Fins que fou agafada la mare, les petites no es decidiren a descendir sense cap dificultat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Després d’això, les grans alzines foren tallades i aquell turó restà sempre més amb la clepsa ben pelada”.</span></span></span></p>	08120-137	Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac	<p><span><span><span><span><span>La narració en les seves dues versions, han estat transcrites íntegrament del llibre de Jordi Suades i David Sanz. Segons fan constar els autors, a les notes inèdites de Salvador Cardús conservades a l’arxiu particular del seu fill Oriol, l’autor escriu que en el moment de recollir els fets, encara restaven vius alguns dels alliberadors de les cabres. </span></span></span></span></span></p>	41.6539000,2.0183000	418258	4611816		08120	Matadepera	Obert	Bo		Inexistent		Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Simbòlic		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart				61	4.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87533	Els moneders falsos dels Òbits	https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-moneders-falsos-dels-obits	<p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.437-440. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 34-41.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>VILA i PLANA, Francesc (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Sabadell: Indústria Gràfica Gersa.</span></span></span></p>	XVIII-XX		<p><span><span><span>Aquesta llegenda està transcrita del llibre de Miquel Ballbè i Boada (1982), que la signa Francesc Vila i Plana. I diu així: “una vegada hi havia uns pilers que treballaven al sot de la Rabella. Quan feia mal temps se n’anaven a resguardar a les balmes conegudes per les Casetes del Bufí i, una nit, al voltant del foc que escalfava la minestra, un dels carboners, en atiar els tions, va sentir un soroll metàl·lic que li féu parar atenció. Com més remenava més li semblava allò un joc de picarols i per fi, tots acostats i furgant entre el caliu, en van treure fins a dotze monedes de vint sous flamants com una benedicció. Entre tots quatre se les varen repartir i convingueren parar atenció per tal d’esbrinar el motiu d’aquella sortosa troballa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>De moment, per no despertar sospites, es quedaren a dormir uns quants dies a la cabana del coll de la canal sense deixar però, de donar una ullada de tant en tant a la balma, per veure si es repetia la sort d’aquella nit.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Entre els pilers n’hi havia un que li deien el Manel del Fum, que era home de poc fiar, i ell procurava més sovint que els altres escapar-se de la seva feina per anar a veure si hi havia novetat, fins que un vespre, embolicada amb un farcell i sota una pila de llenya verda que la dissimulava, va trobar una bossa curulla de monedes com les del primer dia. El Manel del Fum no va donar compte als companys de la troballa, sinó molt al contrari, a l’enforc d’un pi molt alt que allí hi havia, va amagar la bossa pensant que un dia d’aquells deixaria la colla dels pilers i es podria gastar tot sol aquella petita fortuna.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I a la festa, que anaren a proveir a Sant Llorenç Savall, el Manel del Fum havia pujat a l’arbre i s’emportà en el seu sarró la bossa dels sous. Quan els altres pilers se’n tornaven, ell va decidir quedar-se a la vila i va demanar la soldada al majoral, acomiadant-se de la colla.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Encara no havia tingut temps de comptar els diners de la bossa i quan el va tenir mesurats va veure que en tenia prou bé per a dues o tres mesades de donar-se una vida de príncep. I es va instal·lar a l’hostal, peixat i ben atès, es va comprar roba nova i sortia a les corrandes del diumenge com un hereu. La gent li feia bona cara perquè tenia el diner generós, per tant i tant en va arribar a escampar que el batlle tingué la sospita que no era possible que un piler acumulés tant amoneda.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I vet aquí que va complicar la cosa el fet que uns marxants de Calders arribessin al poble cridant contra el Manel del Fum perquè els havia donat sous falsos en pagament d’un gambeto que els havia firat. Els qui havien rebut els favors del piler cuitaren a comprovar la moneda i tota resultà ser més falsa que judes. I el batlle prengué part a la funció i va tancar al piler sota l’escala.</span></span></span></p> <p><span><span><span>No vulgueu saber, el Manel del Fum, en veure’s tancat, com va esmolar l’enginy totes les hores del dia i de la nit per veure com sortiria i arribaria escapar d’aquell compromís. I un dia que el batlle l’anà a veure per comunicar-li aviat compareixeria davant de la justícia, es va mostrar tant compungit que l’home no tingué més remei que preguntar-li el motiu. I el Manel del Fum, que havia guardat encara la paga del seu treball, li va dir al batlle:</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja és prou que l’ambició sigui el pecat més gran de les que fan perdre els homes. Quan no hi ha més remei sembla que encara es podria trobar una disculpa, però si de la meva ambició en ve algun mal, a ningú no podria culpar-ne sinó a mi mateix.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El batlle no sabia encara per on anava el Manel del Fum i va pensar que el piler, veient-se en perill, volia descarrerar la seva consciència. I el va convidar a continuar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Perquè jo, tot i haver trobat una gran fortuna amagada, de bona llei, que m’hauria donat el respecte i l’honor arreu on hagués anat, i al seu costat un saquet minso de moneda falsa, vaig voler començar a gastar-me els sous dolents i guardar-me sencers els bons, i ara comprenc, senyor batlle, que no es pot matar tot el que és gras i que m’ha perdut la meva maleïda ambició. Em veuré penjat a la plaça o potser amb molta sort tancat en una masmorra, però el cert és que ni jo ni ningú, per desgràcia, s’aprofitarà de la fortuna que tinc amagada. Veieu com són les coses de la vida i veieu com és de bona la meva moneda per no servir-me de res.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I mentrestant, feia dringar els quatre sous de la seva paga, que eren de bona llei i a més ho semblaven. El batlle que era un murri, va obrir l’ull i el Manel del Fum va comprendre que ja anava per bon camí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>-...perquè trobar aquesta fortunassa obriria les portes dels palaus i a mi, que la tenia ben segura, no em serveix ni per obrir-me la porta de la presó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El batlle s’hi va asseure cada vegada més enlluernat per la visió d’aquell tresor, i va voler dir-hi la seva:</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Tu saps que una fiança potser et posaria en llibertat. Jo no ho asseguro, entén-me, però podria molt bé ser possible amb la meva intervenció. Es clar que hauries de jurar la lícita procedència d’aquest tresor perquè no faltaria més que paguessis amb moneda empestada, la teva llibertat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El Manel del Fum pitjà a fons:</span></span></span></p> <p><span><span><span>-És meu i ben meu; pel que fa la procedència honrada ho juraria on fos, però tot això és parlar per parlar, no em donarien la llibertat sense els diners i no tinc els diners si no estic en llibertat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El batlle, molt melós i guanyat ja per la cobdícia, li va replicar:</span></span></span></p> <p><span><span><span>-No em mereixes confiança ni et dec cap favor, però jo fóra capaç de fer-te aquest favor. Només has de dir-me on és el tresor i pots comptar amb la meva influència.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja havien arribat on volia el Manel del Fum.</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Tampoc no serviria de res. El lloc és tan amagat que us l’estaria explicant deu hores seguides i ningú no arribaria a trobar-lo. He caigut en una trampa i no hi ha més remei que aguantar com un home de bé.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El batlle veia desfer-se els seus projectes i no va voler ensenyar més les dents. Les coses de segur que madurarien.</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Tu mateix doncs, jo he complert la meva missió i ja saps que la caritat cristiana comença pels desvalguts.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I se’n va anar el batlle esperant que l’altre el cridaria, però de murri a murri van passar el parell de dies que faltaven perquè el Manel del Fum comparegués davant de la justícia. Un o altre havia de cedir i ja podeu suposar qui va cedir primer.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Encara era de nit que sortien el batlle i el Manel del Fum, proveïts d’una llarga corda, per les dreceres més amagades de Sant Llorenç, i en cosa de dues hores, sense dir-se ni mitja paraula, arribaren a l’avenc del Daví. Aquest és un pou paorós de la muntanya, profund d’una setantena de metres, i en arribar a la seva boca, el piler va indicar que aquell era l’amagatall del tresor. Encara hi va posar una mica de palinòdia i li va dir al batlle que hi havia un forat a l’esquerra dels fons on trobaria el sac de la moneda.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Però així parlant es van mirar per veure qui baixaria a buscar els diners, encara que l’elecció no era dubtosa. El batlle era un nyicris i en Manel del Fum un fornit minyó. Com que calia hissar amb la corda el qui baixés, el batlle va veure que ell no podria fer-ho i es va prestar a baixar a l’avenc. Quan ja era a baix, al cap de pocs moments va cridar que havia trobat el tresor i que l’hissés amunt. El Manel del Fum comprengué l’estratagema i no es va deixar enganyar perquè sabia que allí no hi havia ni rastre de diner, així que li va cridar al batlle:</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Doncs per mi, ja te’ls pots quedar tots!</span></span></span></p> <p><span><span><span>No cal dir qui es va quedar a baix de l’avenc, i el Manel del Fum va fugir amb la força de les seves cames per recobrar la llibertat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Però la cosa no va quedar així perquè el Manel del Fum no sabia moltes de les coses que després haurien de passar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els moneders falsos tenien el seu amagatall a les balmes dels Òbits, que avui serveixen de corrals i que estan posades sota un turó al bell mig de la serra de Sant Llorenç. Allí havien muntat amb un gran ambalum una fabriqueta de moneda falsa i quan tenien un bossot recollit l’anaven amagant per la muntanya i es preocupaven després de canviar-lo per moneda de la que sona, a tots els mercats del voltant.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan a les casetes del Bufí varen notar la manca del sac, que s’havia endut el Manel del Fum, pararen l’ull per descobrir el lladre, i heus aquí que aquell matí un dels moneders passava per la vora de l’avenc del Daví, que era per cert l’amagatall més important de les seves facècies, per raó del difícil accés que tenia, i va sentir la veu del batlle demanant socors desesperadament. I el moneder va cridar els altres assegurant que tenia atrapat el lladre de les seves suors. El van pujar amunt i atrapat que fou el batlle li propinaren una regular pallissa i li prengueren tot el que duia, com a escarment. Noli va valer que demostrés la seva autoritat i que els assegurés que tard o d’hora purgarien el seu malifet penjats d’una forca, l’home va haver de tornar en robes menudes i no sabia com inventar-se una excusa per a la seva situació.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Amb aquestes cabòries caminava quan va veure una fumera a la canal de la Rabell i allà s’adreçà. Al cap de poc va trobar els pilers, companys del Manel del Fum i els va explicar somicant el que li havia succeït, a mitges naturalment, i els va demanar que l’ajudessin, que tindrien una bona recompensa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els pilers, ressentits per la deslleialtat del seu company, posaren mans a la feina per atrapar els moneders, però no se’n va trobar ni rastre. Previnguts i a l’aguait, creient que potser es complirien les amenaces del batlle, van posar unes quantres carenes entremig, esperant millors temps per tornar al seu cau. El que sí varen trobar fou el Manel del Fum que sense temença es va presentar als seus antics companys perquè ignorava que ells ja estaven al corrent de la seva facècia. I qual el tingueren entre ells va sortir el batlle i va declarar pres el Manel del Fum; sense contemplacions, el van dur lligar, novament al calabós de la vila i fou penjat dos dies més tard, a la plaça.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Però el millor d’aquesta història encara no havia arribat. Succeí que el batlle, quan va ser atrapat pels moneders, havia guardat dintre la mà dues menes des de les que trobà a l’avenc del Daví, en venir un dia el pesador de la Seca de Barcelona, les hi va ensenyar, assegurant aquest que era moneda bona de tota llei i que no tenia inconvenient d’admetre-li’n tant com en tingués. El batlle va sospesar el que faria, però escarmentat per la seva ambició va decidir de donar als pilers la recompensa que els havia promès i a l’altre dia els portà a l’avenc del Daví on aplegaren un bon bossot.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I és que els moneders volien plegar aviat el seu negoci una vegada enriquits, i pagaven amb moneda falsa, però cobraven amb la bona que anaven guardant al seu cau més inaccessible que era l’avenc del Daví.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Tot el tripijoc que va armar el Manel del Fum va servir, en definitiva, per a premiar els bons i castigar els dolents, que això és el es tractava de demostrar”.</span></span></span></p>	08120-138	Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac	<p><span><span><span><span><span>Les Casetes del Bufí estan situades per dessota el camí que mena des dels Òbits a la Morella i a la canal de la Revella, a uns 890 metres d’alçada. Es tracta d’una balma de grans dimensions obrada a l’edat mitjana relacionada amb les activitats ramaderes del mas Bufí, de la Vall de Mur.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Posteriorment, han servit com a refugi de carboners, bosqueters i d’amagatall durant les carlinades i també dels fabricants de moneda falsa.</span></span></span></span></span></p>	41.6554500,2.0127200	417796	4611993		08120	Matadepera	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87533-138.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Simbòlic		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Es tracta d’una llegenda clarament novel·lada publicada a l’obra de Francesc Vila (1965).	98	61	4.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87534	En Pere Penintent	https://patrimonicultural.diba.cat/element/en-pere-penintent	<p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.432-433. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 43-44.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i SEGURA, Xavier (1997).<em>Inventari del patrimoni cultural de Matadepera</em>. Inèdit.</span></span></span></p> <p><span><span><span>VERGÉS MIRASSÓ, Anton (1871). <em>Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider</em>. Historia de aquell antiquíssim monestir, utilíssima als ques dedicant al estudi de les antiguitats de Catalunya, y en especial als vehins de las mes importants poblacions del Vallés. Barcelona: Estampa y Llibreria Religiosa y científica del hereu den Pau Riera.</span></span></span></p>	XVIII-XX		<p><span><span><span>Es tracta d’un fet amb més d’una versió. La primera que transcrivim està extreta de Miquel Ballbè i Boada (1982), que la pren d’una publicació del Centre Excursionista de Terrassa, que no cita. I diu així:</span></span></span></p> <p><span><span><span>“ A la dreta del camí de la font Soleia hi ha una cova on vivia temps ha un tal Pere, eremita penitent que va donar-li el nom.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A les vores del Ripoll existia una finca rica, el mas Aguilar, la qual va anar passant d’hereu a hereu, tot enriquint-los per la seva gran fertilitat en les collites.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una vegada la mestressa esperava el primogènit i per aquells dies va passar una bruixa a la qual feien caritat per temor o bé per tenir-la contenta. Li varen demanar que els digués la bonaventura de l’hereu que esperaven. Després de resistir-s’hi forà va decidir fer-ho. – Més us valdria no haver de sentir les meves paraules. Si les creieu, en tindreu un gran turment; si no les creieu, no valia la pena d’haver-les dites. Atentament varen escolar-la. – No tindràs un hereu, sinó dos. Infantaràs una bessonada de nois i més et valdria que el Senyor te’ls lliurés morts. Perquè el primer orirà sense ésser hereu i el segon veurà la fi d’aquesta casa per culpa de l’aigua que beneïu i que assaona els camps i les collites que ara tant estimeu. Dit això, va aixecar-se i se n’anà, deixant les dones del mas Aguilar ben inquietes i pensa-roses.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La mestressa no en féu gaire cas, ni quan va veure que la bruixa havia encertat que infantaria una bessonada. En embolcallar els nous nats les dones de la casa, amb l’emoció de l’esdeveniment i de tant passar-se’ls l’una a l’altra arribaren a confondre’ls i a no saber quin era l’hereu. Per dissimular la seva ineptitud, quan l’amo va arribar li presentaren com hereu el primer que els vingué a tomb i com a tal fou considerat des d’aquell moment Llorenç, el gran, i Pere, el segon, van anar creixent en el convenciment de la seva situació.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Fos, però pels presagis de la bruixa o perquè els dos germans no s’avenien, van créixer gelosies progressives entre ells. Especialment en Pere, el fadristern, no sabia comprendre perquè el seu treball per la casa tenia un altre preu. Les criades que havien assistit al part dels bessons s’havien escampat o Déu se les havia endutes, llevat de la que féu de dida d’en Pere, que li recava que no fos ell l’hereu de l’Aguilar. Després de contar-li el que va succeir el dia del seu infantament, lliurà l’ànima al Senyor, enduent-se el secret per a tothom menys per al fadristern. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En Pere es va trobar colpit des de llavors pel dubte i per la por que fent prevaler els seus drets moriria. Així varen anar augmentant encara les desavinences entre els dos germans.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un bon dia el pare els envià plegats a Manresa, al mercat, perquè coneguessin el món i els perills. A la tornada pel camí moliner, el riu havia crescut i la passarel·la havia cedit. Cercaren un gual per passar a l’altra banda, i en Llorenç hi passà primer.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Així que posà el peu dins el riu, els còdols cediren i aviat es va veure atrapat dintre el furiós corrent. En demanar auxili hi anà corrents en Pere que pensà en la malèfica solució del seu problema. I s’acostà al riu per veure com el seu germà se n’anava aigües avall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’endemà el trobaren mort en una presa del molí que hi ha prop del Sabater. Un gran dolor s’escampà per l’Aguilar. Les campanes de les esglesioles de la contrada ompliren el silenci regnant amb els seus tocs de funeral; després se celebraren misses.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Des de llavors, en Pere fou l’hereu de l’esponerosa hisenda. Passaren els anys i en Pere es mullerà com si des de la seva malifeta hagués caigut en maledicció. Cada vegada s’anava trobant més sol i més deixat de la Providència. Un vespre, tornant del camp, va trobar a la bruixa, que li va dir: - Així són les coses; ara et sembla ésser l’hereu, però encara falta la segona part de la història.-</span></span></span></p> <p><span><span><span>Si, hereu, no es pot trencar així com així el destí de les perones; et penses que deixant anar riu avall el teu germà ja t’has quedat lliure per sempre, però mirà les malvestats que cauen damunt de casa teva. En Pere, furiós, reboté l’orada contra les pedres fins a deixar-la morta, i se n’anà cap el mas,on s’havia quedat tot sol, ple de tenebres i penediments. L’endemà, de Manresa, ple d’angoixa, trobà un home que li digué: - Vine, que et salvaré. En Pere volia deslliurar-se’n, però no podia, fins que quan ja es creia vençut, va demanar ajuda al cel i va succeir com una onada violenta que va fer desaparèixer la negra figura del desconegut. Després regnà una gran calma i en Pere es va trobar a l’entrada d’una cova.</span></span></span></p> <p><span><span><span>D’aquell dia ençà, en Pere habità la cova, i hi va viure molts anys, sacrificant la seva vida a les pregàries i a la mortificació. La fama de santedat d’aquell home s’estengué per tot el rodal i molts el volien a la vora perquè els comuniqués la seva bondat, però ni els monjos del Munt ni els més poderosos de la contrada no aconseguiren mai que en Pere penitent deixés la seva cova ni abandonés aquella vida de solitud. En ella, trobar-hi la pau de l’esperit que tant havia desitjat. Res no tenia, però res no li mancava, llevat del perdó que va esperar fins que va morir, una tarda molt clara, mentre tocaven a oració les campanes del Munt.”</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una segona versió més antiga, la recull Xavier Font (1997) d’Anton Verges i Mirassó (1871), del qual hem pogut consultar el manuscrit. I diu així:</span></span></span></p> <p><span><span><span>Apéndice número 2. Apuntes biográfichs de Pere Costa, penitent de Montseny y de Sant Llorens del Munht (1). Pere Costa nasqué envers lo any 1727 en la parroquia de La Garriga (ó tal vegada en Vallcarca). Fonch fill de Pere y Antonia Colubrans. Essent de cinch anys de edat, y estant ohint missa al costat de la sua piadosa mare en la Iglesia parroquial, una persona cometé una irreverència en aquell lloch sant. La mare de Pere se cregué que la habia comés lo sèu fill; y encesa en zel de la gloria del Senyor li donà tal bufetada que la cara de Pere estigué en sanch. Sentí Pere la natural confusió, veyentse acusat y castigat per la sua mare de una falta que no habia comés. Isqué de la Iglesia per limpiarse de la mòlta sanch que tenia en la cara (sortida segurament del nas), y resolgué no víurer en aquell país ab tal infàmia. Per això buscà luego un amo en una casa de camp distant algunes hores de la sua patria. (Fins aquí lo mateix Pere ho explicava).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Uns cristians piadosos foren los sèus amos, los quals li ensenyaren la doctrina cristiana; y éll s’enamorá tant de Dèu nostre Senyor lugeo que l’conegué, que determinà amaralo y servirlo tant bè com sàpigues.</span></span></span></p> <p><span><span><span>À fi de instruirse millor en lo camí de la virtud, veyentse bo per treballar, aná á llogarse per mosso en lo convent de Montalegre, en qual lloch, ab lo exemple de aquells fervents religiosos, fàcilment pogué desahogar lo sèu fervor. Las prácticas de religió, lo silenci, deixuplina y dejuni de tres dies á la semana, lo feyan semblant á un religiós. Estaba Pere al frente dels treballs materials del monestir, cuidava dels mòlts jornalers que en éll hi habia, y la sua vida penitent nol privava de posarse al cap de la colla y fèr lo jornal com los demés; de modo que los mateixos religiosos y treballadors admiraban cóm podia Pere tenir tantes forsas ab una vida tant mortificada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>No pocas vegadas en la treballada los mateixos jornalers s’burlaren de la sua virtut, y deyan quels privava de ´fèr begudes. Fins lo sèu mateix director espiritual fou á visitarlo un dia en lo sèu cuarto, aconsellant-li que mitigués lo rigor de la sua vida.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pere cregué que aquell consell no era del esperit bo, sino que naixia de un amor Tierno quel’l director li tenia. Per això cregué Pere que era un deber sèu de consultar á Dèu nostre Senyor, per medi de la oració, qual era lo método de vida ab quel’l debia servir.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Eixí de Montalegre, ahont habia ja viscut divuyt anys, y s’dirigí al seminari de Barcelona, ahont fèu exercicis espirituals per alguns dies, y en élls resolgué servir á Dèu nostre Senyor en la soledat de las montanyas, fent vida de penitent. Contaba Pere á las horas la edat de uns trenta quatre anys, y s’ dirigí á Monseny, á las faldas de aquella montanya, cerca de Sant Marsal.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Las lectures y meditacions, sermons y prácticas devotes que habia adquirit en Montalegre donaban aliment á la sua contemplació. La sua mortificació corporal era portentosa, puig asseguran persones dignes de crèdit de aquella montanya haber Pere passat anys enters vivint solament de herbes de la montanya.</span></span></span></p> <p><span><span><span>No li faltaren temptacions del esperit maligne á fi de que deixés aquell método de vida; però de totes triumfá ab lo auxili del Senyor y us del aygua beneyta, á la que tenia en mòlta veneració, puig sempre n’portaba dins una ampolleta.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La fama de santedat que comensá á gosar en aquella comarca, la qual ja no li donava altre nom quel Penitent, l’obligá á buscar altra soledat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Passá llavors á Sant Llorens del Munt. Vivia dins de una cova, coneguda encara en nostres dies ab lo nom de Cova de Pere Penitent; vivia de algunes pocas limosnas, evitava tota concersa ab los del mon, sens esser per això descortès ni grosser. Lo sèu port era modest y humil y la sua conversació amable y sensilla.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Acostumaba baixar á oir missa tots los dies á la capella de La Barata; s’acercaba á la porta y allí aguardaba la hora en que obrian la capella, ahont entrava per practicar las suas devocions. D. Joan Barata, coneixent la virtut de Pere, procurà obrirli la porta de matinet, puig acostumava arribar Pere á la Iglesia antes de dia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Raras vegadas sel’l vejé estar cerca l’fochc en lo rigor del hivern; y si alguna vegada s’escalfá un poquet en la Barata ó casa Torras, etc., ho fèu no sabent cóm eludir las instancias repetidas dels amos de ditas cases. Rebia ab freqüència los sants Sagraments en la Iglesia de Franciscanos recolets de Tarrassa; y en las festas solemnes del any acudia á la iglesia parroquial de Matadepera, assistint á las funcions ab marcada devoció.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Fèu un viatje á Roma per visitar los sepulcres de sant Pere y sant Pau; y portà de allí algunes creus y medalls, que éll deya haber vist com lo Sant Pare las benehia. De ditas imatges donà una á casa Pobla, y altra á D. Joan Barata, lo qual la tenia ab mòlta veneració. Á mes dit senyor Barata conservava un Sant Cristo de llautó que li donà lo mateix Pere al últim de la sua vida, dientli que nol’deixés may. Y lo senyor Barata complí tant fielment, que sempre lo portava sobre.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Lo qui això escriu habia vist dita imatge, que li manifestà lo mateix senyor Barata. La última mestressa de casa Torras tenia los rosaris de Pere, los quals segurament se han perdut; però no se ha perdut lo Sant Cristo de D. Joan Barata: son fill y hereu D. Anton Barata lo guarda com una relíquia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>De regrés del sèu viatje á Roma visqué alguns anys en Monseny, y essent ja de una edat avansada tornà á la montanya de Sant Llorens, vivint exclusivament de las casas Pobla, Barata y Torras.</span></span></span></p> <p><span><span><span>May acceptà dos plats de vianda; un li bastaba, tant si era petit com gran, acabántsel sempre, y no menjant-ne mes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Si algunes vegadas baixà á passar la nit á casa Roure, per poder esser lo endemà més dematí á la iglesia de Matadepera per oir missa y rébrer los sants Sagraments, lo masover de dita casa may pogué aconseguir que Pere passés la nit en un llit ó un jas de palla; li bastaba passarla sobre la dura terra. Pere llavors tenia ja la edat de noranta anys.</span></span></span></p> <p><span><span><span>May modificà lo método de la sua vida, sempre rígida, sempre penitent.</span></span></span></p> <p><span><span><span>D. Joan Barata me referí un dia, que éll mateix habia dit á Pere que no deiba ja fèr mes penitencia, puig era massa vell; y que éll contestà, “que això debia ser un motiu mes per aumentarla, perque li quedava poch temps per fèrne; y que Jesús no habia ensenyat als pecadors altre camí per arribar al cel que lo de la penitencia.”. Se diu que fou afavorit ab algunas revelacions; que pronosticá lo dia de la sua mort, y que antes habia passat per terribles temptacions; ue se li habia presentat lo dimoni en traje de gran senyor; que l’ conegué per las suas suggestions, y que desaparegué ab l’us del’ aygua beneyta. Aixó succeí varias vegadas.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Lo cert es que éll conegué que s’cercaba la sua mort, y sen aná á can Pobla; se posà un poch mal, demanà los sants Sagraments y los rebé ab marcada pietat, y fèu una mort santa, que admirà á tots los circunstants, lo dia 8 de setembre de 1816, á la edat de noranta tres anys.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La gent exclamava: ¡Ha mort un Sant! ¡Ditxós de éll que es en lo cel, etc.! Alguns sacerdots li celebraren un enterro lluhit, per amor de Dèu, en dos dies seguits. Fonch sepultat son cadàver en Matadepera, y lo reverent rector Auter fèu posar un ángel sobre la sua sepultura ab aquesta inscripció: Aquí descansa lo cos de Pere Costa, penitent de la montanya de Monseny – Pere Comas, Pbre.”</span></span></span></p>	08120-139	Balma del Penitent	<p><span><span><span><span><span>Un cop consultades les fonts primàries, sembla que aquesta narració l’escriu per primera vegada el prevere Anton Vergès l’any 1871 fruit de les explicacions que li fa el reverent sacerdot que regentava la parròquia de Matadepera i que hauria conegut en persona a en Pere Costa.</span></span></span></span></span></p>	41.6371700,2.0228500	418616	4609954		08120	Matadepera	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87534-139.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Simbòlic		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		L’autor, escriu una nota a peu de pàgina amb el següent contingut: “Aquestos apuntes los dech á la amabilitat del reverent sacerdot que tant dignament regenta la parroquia de Matadepera, qual memòria me serà sempre grata per lo apoyo ques’ha dignat prestar á la mia empresa de restauració”.	98	61	4.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87535	La cabra i el pastor	https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-cabra-i-el-pastor	<p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.448. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. </em>15<em>.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J.; SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 49-50. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p>	XIX		<p><span><span><span><span><span>Narració publicada per Ballbé (1982) i que recull també Suades i Sanz (2000). I que transcrivim tot seguit: </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>“</span></span>Al Dalmau havien tingut un pastor de cal Pere dels Parracs que es deia Magí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una vegada, aquest va observar que el ramat que portava a pasturar a la Baga no menjava, ans s’amagria i que la culpa era d’una cabra negra, amb clapes blanques al cap, sortida ningú no sabia d’on, la qual amb els seus crits esverava el bestiar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ho va dir al seu amo i decidiren que un dia hi anés el Tatus, que era un sagal mig beneitó. Aquell cop la cabra no sortí i les ovelles menjaren a pleret. Al dia següent, quan tornà el Magí, altra vegada la cabra va espantar el bestiar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Com que la cosa es repetí i quan hi anava el Tatus la cabra no sortia i quant hi anava el Magí aquesta feia acte de presència, l’amo va començar a preocupar-se.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Entretant, com que degut a la llei de desamortització els monjos de Sant Llorenç de Munt havien marxat a Lleida i la casa del Dalmau els devia redempcions, l’amo decidí de fer les paus: anar a Lleida a pagar el deute.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Fet això s’acabà la presència de la cabra de color negre amb taques blanques al cap, mai més ni el Tatus ni el Magí toparen amb ella.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quina relació tenia amb els monjos i amb el Magí, no s’ha pogut escatir mai. Però tal com ho hem llegit, ho deixem escrit”.</span></span></span></p>	08120-140	Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac	<p><span><span><span><span><span>Narració on es dona una dada històrica relacionada amb les desamortitzacions de Mendizabal (1836).</span></span></span></span></span></p>	41.6454900,2.0304800	419262	4610871		08120	Matadepera	Obert	Bo		Inexistent		Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Simbòlic		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		També la podeu trobar a Josep Maria FONT (1976).		61	4.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87536	El pastoret	https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pastoret	<p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.430-431. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. 8.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1972). El llibre de Castellar. Història i vida d’un poble del Vallès i dels seus agregats, Sant Feliu del Racó i les Arenes. Sant Llorenç Savall. </span></span></span></span></span></p>	XIX-XX		<p><span><span><span><span><span>La primera versió publicada d’aquesta llegenda és de Lluís Vergès i Solà (1972), que Miquel Ballbé (1982) transcriu íntegrament. I diu així:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>“La seva pintoresca llegenda, retornant a l’antigor, és molt simpàtica. Conten que en un mas, avui desaparegut, i situat a la part llevantina de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, hi havia un xicot que tenien com a pastoret i mentre el ramat s’entretenia menjant herbes, ell s’enfilava pels turons perquè hi era molt aficionat. Un dia proposà enfilar-se a la majestuosa Castellassa tot i que ja comprenia que era difícil, car en aquella època es considerava inaccessible. El minyó, animós, amb penes i treballs i vencent totes les dificultats, aconseguí per fi arribar al cim alt i veient-se triomfant, tot i admirant el meravellós panorama que des d’allí podia contemplar, es donà per satisfet. Però en voler davallar comprengué que no era tan fàcil com de moment havia cregut. L’angoixa s’apoderà d’ell i una suor freda envaí el seu cos i es considerà perdut si un voler de Déu no l’ajudava. Caient de genolls a terra, sobre aquell cim tan elevat, implorà a la Verge de les Arenes, de la qual era fervent devot, perquè intercedís per la seva salvació davant del perill de mort en què es trobava pel seu atreviment, i li prometé que si es lliurava de tal perill pagaria per a la capella una campana, el so de la qual se sentiria des de la Castellassa. Seguidament comença a resar amb fervor fins que la son el va vèncer.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Cap a mitja nit el despertà un fort soroll i un tuf com de sofre cremat i sorprès sentí la veu del diable oferint-li la seva protecció. “Només jo – li digué el dimoni – puc salvar-te. Si em dones l’ànima et pujaré les cadenes que el meu company – un altre dimoni – prepara al peu del massís”. El minyó no es va deixar vèncer per la temptació i tot fent el senyal de la creu s’encomanà amb més fervor encara a la Verge de les Arenes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Però el dimoni continuava fent-li oferiments, com posar-li un pont o bé una grossa pila d’herba perquè pogués saltar sense cap perill. Tot fou inútil. El xicot ple de fe confiava en la intercessió de la Verge i la voluntat de Déu. No fent cas del diable es tornà a quedar adormit. El cert és que en despertar novament, es trobà a baix, al peu de la Castellassa sense haver sofert mal de cap mena. Atribuint el fet miraculós de la seva salvació a la bondat de la Verge, conten que pagà la campana promesa i continuà essent d’aquell dia endavant més devot que mai de Nostra Senyora de les Arenes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Del referit succés, explicat per la tradició i comentat pels diferents vells de la rodalia, nosaltres podem donar fer d’haver pogut contemplar entre els exvots que existien dins de la capella de l’ermita un curiós quadre pintat sobre fusta enguixada en el qual es glossava el fet explicat i les següents lletres “ MIRACLE DE NTRA. SRA. DE LES ARENES QUE SUCCEÍ LO ANY 1945”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>També es diu que el minyó, de retorn a casa seva i en passar per davant de l’ermita de les Arenes, exclamà: - Avui, Verge estimada no us duc cap pom de flors, però d’ací a uns dies us portaré dos rams de perpetuïnes que no es marciran mai més.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Recordem també que, en la nostra joventut, quan anàvem al tradicional “Aplec de l’ermita de les Arenes” el dia 8 de setembre de cada any, festivitat de totes les Verges trobades, a l’altar hi havia un campanaret amb una campana i a cada costat un gerret de vidre i flors representant les perpetuïnes...”</span></span></span></span></span></p>	08120-141	La Castellassa de can Torres		41.6362000,2.0276500	419015	4609842		08120	Matadepera	Obert	Bo		Inexistent		Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Simbòlic		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Està publicada amb diferents noms; Ballbé (1982) i Vergés (1972) com a “Llegenda del Pastoret”, mentre que FONT i GUILLUÉ (1976) com, “El Pastoret de les Arenes”.		61	4.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87537	Llegenda de l'hostal de la Barata	https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-lhostal-de-la-barata	<p><span><span><span>AMADES, Joan (1936). <em>Costums i tradicions d’hostals i tavernes</em>. Barcelona. Col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars, pp. 157. Tallers Gràfics Patrici Arnau. Club d’Esports de Muntanya. </span></span></span></p> <p><span><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1983). <em>El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista</em>. El Pot Cooperativa. Sabadell, pp. 305.</span></span></span></p> <p><span><span><span>OLIVA RICÓS, Benet (2016). La història de l’autracista Mossèn Barata, rector de Premià. Sessió d’Estudis Mataronins. Núm. 32, p. 25-28.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J. i SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 64-65. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p>	XVIII-XX		<p><span><span><span>La llegenda ha estat transcrita íntegrament del llibre de Jordi Suades i David Sanz (2000). Tot i que Benet Oliva (2016) senyala que aquesta i d’altres llegendes van ser recollides per Joan Amades, l’any 1904, de Moisès Capella i Paloma, vigilant de Terrassa. I diu així:</span></span></span></p> <p><span><span><span>“Segons la tradició, l’hostaler de la Barata vigilava de prop els viatgers que hi anaven, si portaven o no diners i el camí què feien. Tenia relació amb un conjunt de lladres, molts d’ells masovers de cases properes, amb qui es comunicava amb un codi de senyals molt especial, a base de peces de roba esteses als finestrals exteriors de l’hostal. El missatge depenia de la peça de roba que s’estenia, la posició en què es disposava i la finestra que s’obria. Per tal de guanyar-se la confiança dels vianants els deixava armes sense munició. Un dia l’hostaler donà una escopeta sense càrrega a un vianant tot dient-li després de passar el punt perillós la fes tornar per algun traginer. Pel camí, abans d’arribar al punt on es preparava l’emboscada que havien preparat, trobà uns guàrdies, que examinaren l’arma i comprovaren que l’havien enganyat. Sense que el viatger se n’adonés li van carregar l’arma i li comentaren que si veia algun lladre li disparés un tret. Més endavant del camí va sortir un home emmascarat que li demanà els diners a canvi de la vida. Disparà i el matà. Es comprovà que era el masover d’una casa veïna. Amb la seva mort es descobrí el complot de l’Hostal de La Barata.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Per tal de poblar més encontorns, a fi de reduir el bandolerisme, es conta que alguns propietaris dels masos de Matadepera llogaren terres sense cultivar pel sistema de mitgers, és a dir, a parts proporcionals en les collites entre el propietari i el mitger. Es diu que aquest sistema no va resultar ja que els mitgers es convertiren en assaltadors de camins. Aquest fet es descobrí amb la captura d’un bandoler que resultà ser el mitger del Gabí, després d’aquest fet també es descobriren els plans de l’hostaler de La Barata”.</span></span></span></p>	08120-142	La Barata (Carretera de Terrassa a Talamanca, PK. 9)	<p><span><span><span>Sorprèn aquesta llegenda perquè en el paratge on s’alça La Barata, en altres temps, al peu del Camí Ral de Barcelona a Manresa, al punt d’arrencada del tram que mena de Matadepera a Sant Jaume de Vall, va fer que els seus propietaris, pagesos de remença construïssin un hostal. Ells mateixos van ser víctimes d’assalts per part de bandolers que actuaven en aquesta zona. Estan documentats dos intents de segrest dels fills de la casa. Un d’ells, de l’octubre de 1615 on la banda dels Avinyonesos segrestà l’hereu, tot i que per sort aconseguí fugir. El segon es va produir el mes de gener de 1613 pel bandoler Sastre Domingo. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Per altra banda s’han pogut documentar durant un període de cent anys, entre el 1542 i el 1645 un total de setze batlles de La Barata, època que coincideix amb l’etapa més forta del bandolerisme.</span></span></span></p>	41.6410900,1.9912500	415989	4610420		08120	Matadepera	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87537-142.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Simbòlic		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart			98	61	4.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87538	Marieta, la cega	https://patrimonicultural.diba.cat/element/marieta-la-cega	<p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.434-435. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. </em>31-32<em>.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p>	XVIII-XX		<p><span><span><span>Versió íntegrament transcrita del llibre de Miquel Ballbé (1982)que signa en Francesc Vila i Plana. Diu així:</span></span></span></p> <p><span><span><span>“ Els primers ermitans que hi hagué a Sant Llorenç del Munt, eren un matrimoni madur, amb fills joves, que anaren envellint als quatre vents de la Mola. Ella es deia Marieta. Tenia un profund sentiment religiós – els homes potser no tant-. Així és que totes les festes de precepte, si més no quan de forma ocasional se celebrava el Sant Sacrifici al Munt, ella emprenia el camí de Matadepera, per anar a missa a l’església de Sant Joan i tornar a pujar a Sant Llorenç ben d’hora encara, per feinejar pels homes de casa que l’esperaven</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquest és un camí llarg i trencat. Cal emprar-hi no menys d’una hora per baixar i un poc més per la pujada. Transcorre per cingles i canals. Era llavors, i és avui encara solitari, i en certa manera perillós, però això la Marieta no ho havia sospesat mai.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La Marieta quan era jove tenia una bonica cabellera rossa recollida en un “monyo” molt polit, u uns ulls que semblaven el mateix cel; el cel dels dies clars, dels dies bons i serens que per ella ho eren sempre, molt a desgrat de les maltempsades i boires que visitaven molt sovint el cim de la Mola. La Marieta tenia uns ulls blaus i bonics, lluminosos, com negats de la gran amplitud del paisatge que veia cada dia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I un any darrera l’altre, ella va fer la vida a Sant Llorenç de Munt, feinera i ordenada, contenta de veure créixer i també marxar cap a altres espais la seva fillada, en cerca de nous destins que al Munt els eren limitats.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Passaven els anys i cada festa la Marieta s’anava quedant sola en la solitud de La Mola. Tant és així que el seu marit, que no ho volia fer, no podia acompanyar-la moltes vegades. Passava molt de temps i els cabells rossos de la marieta es tornaren blancs. I els ulls, aquells ulls blaus de la Marieta, seguien essent blaus, lluminosos per fora, però s’anaven apagant per dins.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un dia ho va endevinar com un presagi. Feia sol. Aquell solet de l’hivern que descansa encara avui com una benedicció a l’era de La Mola. Feia sol i un dia clar, i a la Marieta, no obstant això, se li esborrava gairebé la visió de les muntanyes properes: del Montcau, del Puig de la Creu, de les Pedritxes i Castellar i Sant Llorenç Savall. A la tarda d’aquell dia, la Marieta ja hi veia molt poc, ni el Cavall Bernat tan sols. Ni gairebé la posta de sol, rogenca damunt de Montserrat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La Marieta no va dir res. Ella coneixia tots els topants de la casa, totes les raconades dels camins, i encara tarda havia anat a tallar llenya vora la font del Saüc.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I varen passar els dies d’aquella setmana sense que l’ermità, el seu marit, s’adonés de la manca de visió en què havia caigut la Marieta. Ella trescava, feinera com sempre, i ni un sol moment no va topar enlloc, no va dubtar o no va esguerrar cap feina o cap camí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja era impossible de veure res, com si la boira se li hagués anat estenent davant del seu pas, precisament quan els dies eren més clars.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Va arribar el diumenge i la Marieta, que mai no havia faltat a la missa de Matadepera, va dubtar tota la nit de si podria emprendre el camí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan sortia dejorn portava un fanalet d’oli perquè d’anada encara era fosc. Es va llevar més d’hora que de costum i va entrar a l’església del Munt. Sabia on era aquella imatge de Sant Llorenç que ella mimava i atenia, que vestia i espolsava perquè fes el goig que es mereixia. S’hi va acostar tan a prop que es va esgarrifar perquè preveia que sentia el seu alè. Potser el Sant estava callat, però la Marieta comprengué que li deia que havia d’ajudar-la pel camí. I la Marieta va anar com sempre a Matadepera a la missa primera. Va sortir del Munt una matinada freda i estelada, sense el fanal, que de res no li serviria, i va anar fent el camí pas a pas per can Pobla, pel Cavall Bernat fins a la vila de Matadepera. Ella no hi veia, però s’adonava de cada racó, de cada tombant, de cara arbre que coneixia i estimava. Li semblava a cada moment sentir la salutació cordial de les roques, de les alzines i els pins, de les herbes i de les flors. I així va arribar a la seva missa sense entrebanc i va tornar pel mateix camí sense que ningú no s’hagués adonat de la seva ceguera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La Marieta era vella ja, però va viure encara molts anys i mai no va faltar a la missa de l’església de Sant Joan. Al cap de poc temps fou inevitable que la gent, i primer el seu marit, s’adonessin de la desgràcia que l’afligia. Ella també per prudència, per la prudència que li exigien els seus, va agafar un bastó amb què ajudava no certament la seva ceguesa sinó el seu pas que s’anava fent insegur per mor dels anys.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un diumenge de gran nevada, de bon matí pujava a la Mola un vell amic meu. A les envistes del Cavall Bernat va endevinar, més que sentir, les petjades de Marieta, cega, damunt de la flonjor de la neu. Els camins estaven esborrats per al qui hi veia amb els sentits, però no per a ella que hi veia amb la llum de la seva ànima tan vinculada a la muntanya i al seu Sant màrtir que la protegeix.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Avui aquell vell amic fa companyia a la Marieta, la cega. Tots dos deuen trobar-se a l’aixopluc del cel damunt de la muntanya que tan havien estimat. Com ell me la va explicar jo us conto aquesta història. Descansin en pau”.</span></span></span></p>	08120-143	La Mola - Sant Llorenç de Munt		41.6411500,2.0182000	418234	4610400		08120	Matadepera	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87538-143.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Simbòlic		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart			98	61	4.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17
87539	Un pescador de canya a Santa Agnès	https://patrimonicultural.diba.cat/element/un-pescador-de-canya-a-santa-agnes	<p><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1982). <em>Matadepera i Sant Llorenç del Munt. Més de mil anys d’història.</em> Vol. II. Sant Llorenç del Munt, pp.449. Matadepera: Ajuntament de Matadepera i Caixa d’Estalvis de Terrassa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i GILLUÉ, Josep Maria (1976). <em>Llegendes i rondalles i trifulgues de Sant Llorenç del Munt, pp. </em>23<em>.</em> Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet de Terrassa (Vallès Occidental).</span></span></span></p> <p><span><span><span>SUADES MARIGOT, J.i SANZ PÉREZ, David (2000). <em>Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac</em>, pp. 90. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors. </span></span></span></p>	XVIII-XX		<p><span><span><span>Versió transcrita de Ballbé (1982); però que també recullen Jordi Suades i David Sanz (2000) i Josep M. Font (1976): “Segons conta la llegenda, un pare i un fill, de casa molt humil de la vila de Sant Llorenç Savall, no tenint res per a menjar els propers dies de la Festa Major i per aconseguir-ne prengueren una llarga canya i encaminaren els seus passos a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, on pels voltants de la cova de Santa Agnès, hi havia, pasturant, un ramat d’ovelles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El pare va situar-se al damunt d’una gran pedra que ressortia de la cova i amb la canya simulava que pescava com si realment estigués en el mar. El seu fill restà a baix en el fondal prop de les ovelles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El pastor del ramat, esguardant a l’atzar, va veure’l i pensà que aquell pobre home devia estar tocat de l’ala. Quan estava molt a prop d’ell amb veu de mofa li digué: company, esteu segur que picaran? L’home contestà: - si no piquen ara, picaran més tard!</span></span></span></p> <p><span><span><span>Havia passat una bona estona quan el pescador, adreçant-se al pastor, que no deixava de contemplar-lo, fent un crit li digué: - ara, han picat ! – Apressadament llançà la canya i desaparegué d’aquell lloc.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En fosquejar, el pastor i el seu ramat van fer cap a la cova dels Òbits i com, de costum, el pastor recomptà les seves ovelles i molt sorprès, s’adonà que li’n mancaven dues.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Llavors, el bon pastor, recordà aquell original pescador de canya i pensà, amb tota seguretat, vàlid de boig no en tenia res.</span></span></span></p> <p><span><span><span>I d’aquella casa humil, de la vila de Sant Llorenç Savall, que no tenien res per a menjar els propers dies de la Festa Major, quan aquesta va arribar, en sortia de la casa una flaire de carn a la brasa...”.</span></span></span></p>	08120-144	Ermita de Santa Agnès		41.6508496,2.0272756	419002	4611469		08120	Matadepera	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/87539-144.jpg	Inexistent	Contemporani	Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Simbòlic		2021-06-30 00:00:00	Jordi Montlló Bolart			98	61	4.3		40	Patrimoni cultural	2024-04-29 09:17

Estadístiques 2024

Patrimoni cultural

Mitjana 2024: 155,22 consultes/dia

Sabies que...?

...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?

La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).

Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc

Documentació

Documentació de l'API REST Catàleg de dades Què són les dades obertes? Idees i exemples Avís legal i normes d'ús