Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 86522 | Zona de nidificació de l’oreneta cuablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-cuablanca | <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit.</span></span></span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>En els diferents ràfecs d’edificis de Matadepera, es localitzen zones de nidificació i estada de l’oreneta de l’espècie Delichon urbica coneguda popularment amb el nom d’oreneta cuablanca. La majoria de nius estan en bon estat de conservació. Destaquen els situats a les antigues escoles, o la colònia establerta en una casa situada entre el carrer de Pere Aldavert i el carrer d’Àngel Guimerà o al carrer Balmes.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres i camps on troben el fang necessari per bastir el niu. Quan plou es pot observar a altres orenetes ajudant a la construcció de nius. De fet aprofiten el fang que els proporciona la pluja i al mateix temps eviten a altres parelles d'orenetes una pèrdua de temps i esforços inútils. Les boletes de fang es barregen amb la saliva que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. </span></span></span></span></span></span></span></p> | 08120-87 | Matadepera | <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord siberià. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. </span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que amb el canvi climàtic, n’hi ha que en zones més temperades, degut a que són massa joves per emprendre el vol, es queden. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional.</span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.5998000,2.0280300 | 419001 | 4605800 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86522-p1430628.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86522-p1430242.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | És una espècie que no té cap problema per establir-se a proximitat de l’home, i si no se li fan caure els nius, tant les primeres com la seva descendència tornen cada any al mateix lloc construint els seus nius un al costat de l’altre. La seva presència és un bioindicador del bon estat ambiental del municipi. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:17 | |||||||||||
| 78284 | Mina i rec del castell de Santiga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-i-rec-del-castell-de-santiga | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. | XVIII | Es veu el rec davant el castell de Santiga | Mina i rec del castell de Santiga, es troba grafiada actualment sobre plànol, tindria la seva captació de prop de Can Ferran, passant per ponent del camí del Torrent de Canyameres a l'alçada de Can Barnola, fins arribar pel nord fins al castell de Santiga. L'aigua del rec arriba fins al castell de Santiga i omple l'aigua del safareig. | 08260-117 | Can Ferran - Santiga | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: 6 de juliol de 1764. Manament (Despacho) de Juan Felipe de Castaños, intendent general de Justícia, Policia, Guerra i Hisenda del Principat de Catalunya dirigit a la comtessa de Aranda, perquè deixi de construir una conducció per regar les seves terres del castell de Santiga. Per fer la canalització està malmetent la canalització que tenia feta des d'antic en el seu propi terreny don Juan de Lapeire i Asprer, en l'heretat que té a la parròquia de Sant Feliu de Sabadell (can Lletget). | 41.5348100,2.1522300 | 429280 | 4598476 | 1764 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78284-foto-08260-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78284-foto-08260-117-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | És una de les poques mines en funcionament actualment i que encara porta aigua. Desconeixem però les seves característiques bàsiques, els diferents pous d'entrada i si el seu traçat grafiat en el plànol de l'Ajuntament (PEPPASPM, 1996) es correspon a la realitat. Només podem observar el rec quan arriba a la plaça de Santiga. | 94 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||
| 60181 | Pollancreda al pont de cal Ximelis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pollancreda-al-pont-de-cal-ximelis | Es tracta d'un espai d'una gran bellesa estètica, amenaçat pels canvis en l'estructura del territori i amb elements estranys com tanques de propietat. | <p>En una zona ombrívola, a la llera inundable del torrent Fondo, es troba un interessant conjunt de pollancres que creixen a un ambient humit i que al costat del torrent i el pont formen una unitat paisatgística destacada tan sols trencada per l'agut soroll dels gossos d'una gossera que es troba molt a prop.</p> | 08184-108 | Torrent Fondo, 08191-RUBÍ | 41.4982800,2.0055900 | 417001 | 4594551 | 08184 | Rubí | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08184/60181-foto-08184-108-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08184/60181-foto-08184-108-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | Inexistent | 2022-10-13 00:00:00 | Juana Maria Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | És un lloc petit, però d'una gran bellesa, si no es té en compte el context. | 2153 | 5.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||
| 60082 | Roure de ca n'Oriol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-ca-noriol | Actualment aquest exemplar esta malalt per culpa del 'barranyiquer del roure', també l i han caigut dues branques.Com tots els elements del patrimoni natural té un alt grau de fragilitat davant els canvis a les condicions ambientals. | <p>Arbre pertanyent a l'espècie Quercus humilis que es troba associat al bosc de Ca n'Oriol, al costat del camí de Ca n'Oriol i molt a prop de l'antiga era de la masia. És tracta d'un exemplar de bona alçada amb la copa ben desenvolupada i diversificada tot i que la base es troba una mica descalçada, arribant a una alçada d'uns 20 metres. Pertany a la família de les fagàcies i és caducifoli. Els seus fruits, els glans, eren utilitzats per a donar de menjar al bestiar, especialment, als porcs. I la seva escorça era aprofitada per a extreure tanins per adoberia.</p> | 08184-9 | Parc de Ca n'Oriol., 08191 - RUBÍ | 41.4931800,2.0408300 | 419936 | 4593951 | 08184 | Rubí | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08184/60082-foto-08184-9-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Simbòlic | 2021-05-26 00:00:00 | Juana Maria Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | És un exemplar que destaca més pel significat simbòlic (al trobar-se associat a la masia de ca n'Oriol) que per les seves dimensions | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||||
| 58732 | Alzina surera de la ruta de la pedra seca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-surera-de-la-ruta-de-la-pedra-seca | PASCUAL, Ramon (1994). Guia dels arbres dels Països Catalans. Pòrtic Natura. Barcelona, pp. 96-97. | Els propietaris de Les Farreres mantenen el terreny en òptimes condicions i han col·locat una tanca perimetral de fusta. | L'alzina surera de Les Ferreres (Quercus suber L.) està situada a la llera dreta del torrent de l'Esbarzer. Per accedir-hi cal agafar el camí de Les Ferreres que surt pel darrera de l'església nova de Sant Pere i Sant Fermí. Un cop passades les masies del Gibert de Baix i de Les Ferreres, el camí fa un revolt de 180 graus, travessant el torrent de l'Esbarzer. En aquest punt, cal agafar el trencall de mà dreta, un camí de terra costerut que condueix a Cal Manel. La surera es troba a mà dreta, tot just a un centenar de metres, protegida per una tanca de fusta, amb una taula i banc al davant mateix. Dessota, a excepció del marge del torrent on està arrelada, no hi ha vegetació herbàcia destacable, tan sols una heura que se li està enfilant des de la soca. Mesura uns 15 metres d'alçada total, per 12 metres de capçada, per 3, 40 metres de volt de soca i 2,70 metres de volt de canó. L'escorça, grisenca, gruixuda i rugosa de la qual se n'extreu el suro encara conserva el pelegrí, que és la primera capa emprada normalment com a component pel pessebre. No té ferides visibles a excepció d'un tornavís que té clavat per la part posterior a uns dos metres d'alçada. El tronc és poc sinuós, amb una lleugera inclinació cap al torrent. Per sobre de la creu es ramifica en dues branques potents que alhora es van bifurcant formant la brancada actual que donen forma a la capçada. Le fulles són perennes; les més tendres tenen una forma dentada, mentre que les més velles, lobulada. Mesuren entre quatre i set centímetres de llargada. Absorbeixen l'aigua i la humitat i en funció de la posició que ocupen en l'arbre poden presentar variacions en la duresa i el color. El fruit característic és el gla, que mesura entre dos i tres centímetres. | 08179-53 | Torrent de l'Esbarzer | 41.6422600,1.9094400 | 409178 | 4610632 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58732-foto-08179-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58732-foto-08179-53-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | És un espècimen rar en aquestes contrades, per la qual cosa li dona un valor afegit. Però és un dels pocs arbres, juntament amb l'alzina capaços de rebrotar després d'un incendi. El suro actua com un aïllant tèrmic, mentre que la fusta té una densitat molt elevada.En el Catàleg de Béns a protegir està mal situada planimèticament. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||||
| 70158 | Mines de carbó de can Cabassa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mines-de-carbo-de-can-cabassa | <p>FUSALBA, Mateu (1982). 'D'Ullastrell a Terrassa, per la vall de Gaià i carena da Toudell'. Al Vent, núm. 55, desembre 1982, Terrassa, p. 33-34. MASSAGUÉ, Josep (1987). 'Balmes, coves i barraques'. Ullastrell Ressó Local, núm. 126, juliol 1987, p. 8-9.</p> | XIX | L'accés al interior de les galeries és força complicat. Les estructures secundàries estan força malmeses. | <p>Mines de carbó situades al Castellar de can Cabassa i delimitades entre la riera de Gaià i el torrent de can Cintet, al nord del terme municipal. Estan ubicades a la riba de la riera, a uns 10 metres d'alçada respecte la seva llera, i estan excavades al terreny geològic. Presenten tres accessos diferenciats. El de llevant està actualment molt amagat per l'abundant vegetació i dóna accés a una petita galeria de mig punt, que marxa en direcció sud cap al interior. La galeria té una alçada d'uns 60 cm i una amplada d'uns 40 cm, tot i que no coneixem la seva longitud. L'accés de ponent també està cobert per la vegetació i actualment no s'hi pot accedir. Per últim, l'accés central és força més gran que els anteriors i està situat al costat d'una balma natural que forma la roca. Dóna accés a una galeria d'arc de mig punt que marxa tant en direcció est com oest, en paral·lel a la riera. Té una alçada aproximada de 1,50 m i una amplada d'uns 0,5 m, sense conèixer la seva longitud. Per últim, a llevant de la galeria petita, just on la riera gira, s'observa un tram de galeria esfondrada. És probable que es correspongui amb el final de la galeria de majors dimensions. Cal indicar que entre els accessos central i de ponent, a la mateixa riba, s'observen les restes d'una estructura de maons, disposada a mode de canalització o via. A uns 200 metres al sud-oest de les galeries, vorejant el Castellar, hi ha una barraca de mig punt excavada a la roca, que presenta una obertura rectangular amb el marxapeu de pedra i la porta de ferro. Al seu costat, a escassos metres de distància a llevant, s'observen les restes de diverses canalitzacions bastides en maons i en força mal estat de conservació.</p> | 08290-43 | Riera de Gaià-Castellar de can Cabassa, 08231 | <p>A mitjans del segle XIX, el govern ordenà la inutilització de tota mena de balmes, coves i barraques existents a Catalunya per evitar que 'la gent de malviure; els criminals perseguits per la llei; els contrabandistes(···)' s'hi poguessin amagar (Massagué, 1987: 8). El dia 19 de novembre de l'any 1850, els alcaldes dels pobles de l'antic districte de Terrassa reberen un document signat pel comandant militar de la zona, on se'ls donava el termini d'un mes per acomplir les instruccions governamentals. Amb data del 26 de desembre del mateix any , l'alcalde d'Ullastrell Josep Llabet, retornava l'escrit indicant els elements inutilitzats i la seva situació. Un d'aquests elements eren les mines de carbó de pedra de can Cabassa. Segons les indicacions de l'alcalde constaven 'de tres galerías con tres entradas, las que se han obstruído' (Massagué, 1987: 8). La dada és significativa perquè ens indica que el 1850, les mines ja no s'explotaven. En relació a les mines i al topònim Ullastrell, Fusalba menciona que 'les quasi llegendàries mines de carbó -hulla- que tal com diu la veu popular, propiciaren la nomenclatura del municipi on estaven enclavades: Ullastrell' (Fusalba, 1982: 33).</p> | 41.5368200,1.9552400 | 412850 | 4598879 | 08290 | Ullastrell | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08290/70158-foto-08290-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08290/70158-foto-08290-43-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | És probable que la barraca fos utilitzada reutilitzada posteriorment a l'activitat de les mines. Al voltant de les mines, a la zona del Castellar de can Cabassa, s'observen diverses traces de carbó a la roca. | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 59306 | Finestres i portalada a can Buxó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/finestres-i-portalada-a-can-buxo | XV | <p>Tres arcs lobulats gòtics de pedra, originaris d'un altre edifici desconegut, incorporats a les parets d'una escala de dos trams a escaire. L'entrada al primer pis és un arc flamíger polilobulat del s. XV. Un altre arc polilobulat amb petits capitells esculpits d'angelets ubicat a la finestra exterior, mentre que una finestra que dóna a l'interior de la casa està dividida entre dos arcs trevolats per una columneta prima. Una figura de fusta daurada d'una mare de déu d'estil barroc ocupa un nínxol a l'escala.</p> | 08180-75 | Nucli urbà de Ripollet (08291) | <p>A finals del segle XIX, els dos cossos més antics de la casa van ser objecte de reformes i es va procedir a ampliar la casa tot construint-hi el tercer cos contigu. L'entrada principal va canviar d'ubicació, juntament amb la nova escalinata d'accés al primer pis, i s'incorporaren les tres finestres com a elements decoratius.</p> | 41.4976400,2.1533100 | 429330 | 4594348 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59306-foto-08180-75-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59306-foto-08180-75-2.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Estructural | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | És probable que els arcs a Can Buxó procedeixen d'un edifici prestigiós o d'una masia important del segle XV. | 93|85 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||
| 45879 | Can Nicolau de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-nicolau-de-baix | <p>MATEU MIRÓ J. (1999) Les masies de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XX | L'abandonament de l'edifici ha propiciat la desaparició d'alguns elements de tancament d'obertures i teulada | <p>Edifici de planta basilical que presenta un total de tres crugies principals paral·leles amb multitud de petits cossos auxiliars annexes. Tot el conjunt es troba envoltat per una mur de tancament que s'obre a migdia amb un portal rebaixat cobert un teuladet, actualment en molt mal estat. El cos principal de l'edifici s'orienta a ponent. L'alçat de l'edifici presenta diferències, destacant una crugia central més elevada, de planta baixa, primer i segon pis, coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. Les dues crugies laterals, a banda i banda de la central, són d'inferior alçada, i compten només amb planta baixa i pis, i es cobreixen amb teulada inclinada. La teulada de la crugia de migdia ha caigut, observant-se actualment només la façana i el mur exterior. La construcció ha estat aixecada en mur de mamposteria irregular unit amb aglomerat de fang, ciment i carreus de mida petita i conserva part de l'arrebossat exterior a la façana principal. De la façana principal destaca el portal de punt rodó, que dona accés a la vivenda i encara conserva restes d'encalat en blanc, un primer pis amb dos finestrals quadrangulars, i un segon pis obert amb una galeria d'arcs de mig punt. Una de les reixes de la façana principal és de ferro forjat i conserva la data del 1856, que es deu correspondre al moment d'alguna reforma. A l'exterior del mur, al cantó sud-est, destaca la presència d'un cos de planta baixa i cobertes a dues aigües i inclinades que es correspon a un espai de tines i cups, actualment molt malmès.</p> | 08054-114 | Terme de Castellbisbal. Mas Can Nicolau de Baix s/n (08755 Castellbisbal) | <p>Ruiz i Elias aporta notícies d'una persona anomenada Antoni Nicolau, resident al terme de Castellbisbal l'any 1474, que podria estar vinculada amb l'existència de la masia de Can Nicolau. RUIZ (1998: 47). Cal pensar, doncs, que es tracta d'una masia amb orígens medievals, tot i que per la tipologia de l'edifici, es tractaria d'una construcció aixecada al segle XVI amb la típica planta basilical de tres crugies. Als censos parroquials del 1573 apareix una casa anomenada Pere Nicolau, on consten com a propietaris Pere Nicolau i la seva esposa Isabel, juntament amb els seu fill Antoni. Al cens del 1600 apareix com a propietari Pere Nicolau i la seva esposa. RUIZ (1998:163) Entrats al segle XVIII, al cens del 1752 elaborat pel Sr. de Castellbisbal Fadric Vicenç Álvarez de Toledo i Osorio era propietari Pere Nicolau. A partir de la segona meitat del segle XVIII són abundants els contractes de rabassa morta signats per la casa, i la presència d'un cos destinat a tines i cups confirma la importància que la vinya va tenir en l'economia familiar. A finals del segle XIX, el Dr. Bufill va adquirir la casa i poc desprès va casar-se amb la pubilla de Can Coromines, unificant les dues finques. MATEU (1999: 44) Aquest casament va significar l'abandonament de la casa, centrant els esforços en la finca de Can Coromines. Desprès d'un període d'abandonament que ha danyat considerablement les estructures de la casa, actualment és utilitzada com a espai per guardar ramats i eines auxiliars.</p> | 41.4904900,1.9635400 | 413480.949 | 4593726.799 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45879-foto-08054-114-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45879-foto-08054-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45879-foto-08054-114-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIL | 2023-01-12 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | És possible que la mina d'aigua de Santeugini (fitxa 207) tingui relació amb la casa.Apareix al llistat del POUM amb el núm. B1.08 | 98|94 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||
| 88143 | Forn de calç 2 de Can Torrelles de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-2-de-can-torrelles-de-baix | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BALLBÉ i BOADA, Miquel (1988). Matadepera. Pagesos i Menestrals. Ronda Vallesana, 9. Terrassa. Editorial Ègara.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p>FONT, Xavier (1997). <em>Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera</em>. Ajuntament de Matadepera.</p> <p>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). <em>Matadepera. Patrimoni cultural.</em> Ajuntament de Matadepera.</p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XIX | Enfonsat durant les obres de la carretera | <p><span><span><span><span><span>Restes d’un forn de calç situat a mà dreta de la carretera que mena de Sabadell a Talamanca, un cop passat el quilòmetre 4, en el primer trencall a mà dreta, abans d’arribar a Can Torrella de Baix.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La carretera passa per damunt del que fou l’olla i la tanca de protecció està collada al damunt del passadís d’accés, en un terraplenat de 0’70 m que rebentà la façana de l’estructura. El passadís feia uns 2 m de llargària. Estava construït amb pedra irregular collada amb morter de calç. La volta està sustentada damunt d’un sòcol de pedra i disposada a plec de sardinell. L’ull central està a punt de caure degut a les vibracions dels vehicles al seu damunt.</span></span></span></span></span></p> | 08120-270 | Can Torrella de Baix | <p><span><span><span><span><span>Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.</span></span></span></span></span></p> | 41.6062700,2.0135800 | 417805 | 4606532 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88143-dsc8658.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88143-dsc8660.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88143-p1450960.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | BPU | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | És molt probable que el pes dels vehicles l’acabin enfonsant i provoqui un esvoranc a la carretera. | 98|94 | 47 | 1.3 | 1762 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:17 | |||||
| 60124 | Can Sant Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sant-joan | <p>BONET I GARÍ, Lluís (1983) Les Masies del Maresme. Barcelona, Montblanc-Martín C.E.C. CASTELL, EL (1999). Llistat de patrimoni industrial, Rubí, El Castell-Ecomuseu urbà. Document mecanografiat, 1999. PLA ESPECIAL (s.d.). Pla Especial i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Rubí. Document mecanografiat. RUFÉ I MAJÓ, Miquel (1984a) Les masies de Rubí i la seva gent. Patronat del Museu-Biblioteca de Rubí. RUFÉ I MAJÓ, Miquel (1997a) Les masies de Rubí i la seva gent. Rubí, Rubricata. El setmanari de Rubí. Caixa de Terrassa. SIERRA SANGÜESA, Octavi (1989) 'Annexió a Rubí d'un barri de Sant Cugat' XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, Vol. II, pp. 329-334, Rubí: Fundació Museu Biblioteca de Rubí - Centre d'Estudis Rubinencs.</p> | XVIII-XX | La modificació i degradació de l'entorn pels equipaments industrials està afectant seriosament el mig ambient propi de la masia. | <p>Masia del tipus III, que ha patit moltes modificacions i que té elements que l'allunyen de les característiques tipològiques d'aquestes edificacions. Elements atípics són: l'escala, tant pel que fa a la situació com a la forma; la sala central amb porta als dos extrems i la inexistència del típic element de creuer que tanca les sales per la part del darrera. De tot el conjunt destaca pel seu valor el celler construït amb una volta, així com la relació que adquireix aquest amb l'escala (PLA, s.d.).</p> | 08184-51 | Camí vell de Sant Cugat. 08191 - RUBÍ | <p>Situada al costat del camí vell o dels Sagraments que mena cap a Sant Cugat del Vallès i molt a prop del límit del terme -torrent dels Alous-. Antigament es coneixia com mas Fontanilles, nom també del torrent. Per travessar-lo hi ha un pont força alt que el segle XIX fou motiu de litigi entre l'Ajuntament de Rubí i el de Sant Cugat per tal d'arranjar-lo per alguna torrentada. Com que no existia la carretera era el camí principal cap a Sant Cugat i Barcelona. L'any 1064 i 1088 es cita el lloc de Fontanilles com a part de la parròquia de Santa Maria de Campanyà i pertanyia al senyoriu del monestir de Sant Cugat. A mitjan segle XV passà a la jurisdicció de la parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix i el 1885 a Sant Pere de Rubí. A principis del segle XVI s'anomenà mas Ferrer de Campanyà. L'any 1654 el propietari era Jacint Santjoan. L'any 1765 es pagava un cens pel 'mas jussà de Sant Joan'. L'any 1812 els Santjoan han emparentat amb els Ponsich, família que havia obtingut dels monjos de Sant Cugat l'establiment de moltes terres d'aquesta part del Vallès. Existeix una altre teoria que diu que el nom antic del mas era el de 'Monte Calvo' situat al lloc de la 'Villa' (no es pot oblidar que hi ha un jaciment romà), Els masovers eren la família Sàbat. Aquí nasqué l'any 1913 el pastisser Jaume Sàbat Aumasqué (RUFÉ, 1984a; 1997a). El lloc estava partit entre els termes de Sant Cugat i de Rubí, encara que finalment va passar a aquest darrer municipi (SIERRA, 1989).</p> | 41.4886300,2.0480700 | 420535 | 4593439 | 08184 | Rubí | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08184/60124-foto-08184-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08184/60124-foto-08184-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08184/60124-foto-08184-51-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Residencial | 2020-10-06 00:00:00 | Juana Maria Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | És la masia més oriental del terme al peu del camí de Sant Cugat (TURU et alií, 2000). L'element més valuós és el celler que fa joc arquitectònic amb l'escala (CASTELL, 1999). | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 77813 | Font Flàvia (de l'Auflàvia) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-flavia-de-lauflavia | Surgència natural que brolla de la pedra; el broc està arreglat i té un tub i un tap de goma amb una cadeneta (en fotos antigues encara es pot veure una aixeta). La font també està mínimament arranjada i té al voltant un espai d'esplanada sota unes grans alzines respectades des d'antic. A la roca hi ha una placa amb el nom i una llegenda difícil de llegir (? dels ximples), instal·lada pels Amics de les Arts de Terrassa l'any 1978. | 08223-85 | Al límit SW del terme, a la capçalera de la canal de la font Flàvia, entre el Montcau i la Mola. | La font Flàvia ja apareix citada en documentació del segle XII. És molt apreciada per excursionistes i pel fet de trobar-se en un corriol transitat (i antic camí de comunicació) apareix sovint en la literatura de muntanya. | 41.6578400,2.0137900 | 417888 | 4612257 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77813-foto-08223-85-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | És la font més alta de tot el massís de Sant Llorenç del Munt, i l'aigua és especialment pura. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||||
| 56824 | Placa commemorativa a Lluís Companys | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-a-lluis-companys | REGIDORIA DE MEDI AMBIENT (2002) Jardins, parcs i places de Palau-solità i Plegamans. Palau de Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. | XX | Es tracta d'una placa commemorativa al president Companys, situada a la plaça de Lluís Companys, a la confluència de l'avinguda Diagonal amb el carrer del Dr. Navarro. És obra de l'artista local Núria Soley. A la placa, que és de fang i de reduïdes dimensions, hi ha representats l'escut de la Generalitat de Catalunya, i els peus i les cames d'una persona. Presenta el següent text gravat: 'PLAÇA DE LLUÍS COMPANYS I JOVER 1882-1940 PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA'. | 08156-84 | Plaça de Lluís Companys, s/n, 08184, Palau-solità i Plegamans. | Lluís Companys i Jover (Tornabous, l'Urgell, 1882 - Barcelona, 15 d'octubre de 1940): Polític català d'ideologia catalanista i republicana. És l'únic president de govern elegit democràticament executat a l'estat espanyol. Va ser el primer president del Parlament de Catalunya (1932-1933), ministre del Govern Espanyol (segon semestre del 1933), president de la Generalitat de Catalunya republicana (1934 i 1936-1940) durant la Segona República Espanyola i president d'ERC (1933-1934). | 41.5887400,2.1761000 | 431329 | 4604444 | 1997 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56824-foto-08156-84-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Núria Soley | És el punt de trobada en l'ofrena floral anual en homenatge al president de la Generalitat, afusellat a Montjuïc per l'exèrcit franquista. | 98 | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:18 | ||||||
| 59246 | Can Tiana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tiana | <p>DE SA, O: 'Apareixen les restes d'una vila romana en unes obres a Ripollet', Diari AVUI, 1993.</p> | -III - V | <p>Jaciment arqueològic ric en restes de materials ceràmics. Aquestes restes van ser localitzades en un marge que havia estat parcialment afectat en realitzar-se una obertura per a l'entrada de camions cap a un magatzem de materials industrials.</p> | 08180-6 | Zona urbana, barri del Pont Vell - Can Tiana, Ripollet (08291) | <p>El jaciment era una possible vila romana localitzada al barri de Can Tiana de Ripollet, i descoberta pel col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola (CRAC) durant els rebaixos de la urbanització .L'arqueòloga Goretti Vila va descriure a la Carta Arqueològica de Ripollet (1993): 'Respecte les possibilitats del jaciment és difícil aventurar res sense una excavació arqueològica. De totes maneres, el fet que el solar no es trobi edificat, el deixen de moment protegit sota el sediment.</p> | 41.4992600,2.1433300 | 428499 | 4594536 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | És difícil localitzar exactament el jaciment degut a la forta urbanització de la zona durant els últims anys. Per aquesta raó s'ha reproduït la descripció i els comentaris que es troben a la fitxa del Servei d'Arqueologia del Departament de Cultura. | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||||
| 72613 | Font del Molinot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-molinot | <p>DEL CAMPO, J.L. (1995). Quaderns d'Història de Viladecavalls III: Fonts de Viladecavalls. Viladecavalls: Ajuntament de Viladecavalls.</p> | En el moment de la visita no hi brollava aigua. A més, l'aigua de la zona ha quedat contaminada per l'abocador de Coll Cardús, en terme de Vacarisses. | <p>Font situada dins del torrent del Llor, just sota les ruïnes del Molinot. Consisteix en un brollador en forma de tub metàl·lic inserit a la roca. L'aigua que en brolla es perd aigües avall.</p> | 08300-29 | Torrent del Llor | 41.5740100,1.9642200 | 413649 | 4602999 | 08300 | Viladecavalls | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2020-10-08 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn | És difícil d'accedir-hi perquè es situa sota el salt d'aigua que es forma en aquest punt del torrent. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:28 | ||||||||||||
| 45859 | Jaciment de can Pedrerol de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-can-pedrerol-de-baix | <p>Excavació al 2004 Projecte de construcció de la plataforma de LAV Madrid - Saragossa -Barcelona - Frontera Francesa, tram: Castellbisbal - El Papiol (pk 504+000 i 504+700). MORET PUJOL, L. (2004) Memòria excavació Vil·la Romana de Can Pedrerol de Baix (2004). Arxiu Àrea de Coneixement i Recerca, DGPC (2 volums). Memòria anàlisi morters i estudi petrogràfic dels materials lapidis de Can Pedrerol de Baix, 2004: Arxiu Àrea Coneixement Recerca. BERGADÀ, E. (1981) Vil·la romana de Can Pedrerol de Baix, Castellbisbal. A: Butlletí del Museu Municipal de Molins de Rei . Molins de Rei</p> | I-III | El pas de la via de l'AVE va destruir el jaciment. | <p>Les restes localitzades en Can Pedrerol de Baix corresponen a la pars rústica d'una vil·la romana, la part residencial de la qual no ha estat localitzada. La cronologia de les restes documentades va des del segle I fins al III dC, tot i que la presència d'àmfora ibèrica, terra sigil·lata, ceràmica d'engalba blanca i vernís roig pompeià en els nivells d'amortització d'algunes estructures fan pensar que potser el moment fundacional de la vil·la podria ser anterior, en el segle I aC, però no és possible confirmar aquesta hipòtesi ja que en l'excavació no s'han documentat estructures d'aquesta cronologia. Un cop acabada la intervenció doncs, és possible establir quatre moments de funcionament per aquest jaciment: 1. Fase altimperial (segle I dC). Totes les estructures que s'inclouen en aquesta fase es troben excavades en el substrat geològic, se suposa que el període de funcionament fou molt curt, ja que els nivells d'amortització són de mitjan segle II. Formen aquest moment els murs que defineixen l'estructura octogonal dels diversos edificis i la base d'opus signinum del lacus, unes estructures de planta quadrada i un magatzem de dolia en el què s'han documentat fins a 33 estructures. El moment de funcionament d'aquest magatzem (fou de curta durada) coincideix amb el moment en què la producció de vi de la laietània es troba en ple auge i potser es va deixar d'utilitzar a finals de segle, degut a l'edicte de Domicià l'any 92, moment de carestia de cereals. Els directors de la intervenció pensen que la construcció de les edificacions i del camp de dolia es dugué a terme durant l'època d'August i que el seu funcionament va ser curt. 2. Fase altimperial II (segle II - III dC). En aquest moment les estructures relacionades amb la elaboració de vi es deixen d'utilitzar i s'han amortitzat. Es troben en funcionament dos forns i un seguit de 17 estructures de combustió que es localitzen on abans hi havia el magatzem de dolia. Les estructures metal·lúrgiques quedaran amortitzades a finals del segle II, moment en què tot s'abandona. 3. Fase moderna. Un tercer moment d'ocupació s'observa per les rases de vinya localitzades en diversos punts del jaciment, ja que tallen tots els nivlls de cronologia romana. Es tracta de cinc rases de vinya situades al costat sud del jaciment. 4. Fase indeterminada. Hi ha tot un seguit d'estructures a les que no s'ha pogut atribuir una cronologia degut a la manca de materials associats. Com a conclusió es pot dir que les restes documentades corresponen a la pars rústica d'una vil·la romana, dedicada a la producció de vi. Can Pedrerol de Baix va ser un centre productor de vi ja que s'han localitzat àmfores amb marques procedents d'aquesta vil·la en diversos punts de la mediterrània. El fet de tractar-se d'un centre productor de vi i alhora productor d'àmfores fa pensar que es tractaria també d'un centre distribuïdor de la seva producció.</p> | 08054-94 | Terme de Castellbisbal. P.I. Sant Vicenç (08755 Castellbisbal) | <p>La gran casa pairal de Can Pedrerol de Baix es troba situada al sud del terme municipal de Castellbisbal Papiol. L'any 1988 durant la realització de la Carta Arqueològica es va poder documentar que en aquest indret s'observava una gran quantitat de materials en superfície: tègules, fragments d'àmfora, ceràmica sigil·lata i restes d'estructures entre les que destacava un fragment d'un gran paviment d'opus testaceum localitzat en el marge del camí que va de l'ermita a la casa. El paviment presentava una llargada entre 5 i 6 metres. D'altra banda, en l'interior de la casa conservaven dues àmfores Dressel 2-4 senceres i dues bases de columna. Membres del museu Municipal de Molins de Reu excavaren un testar aparegut en un camp, del que documentaren diversos pivots d'àmfora amb estampilles i abundant material ceràmic (la majoria massa cuit) i escòries de forn, que evidenciaven la presència en la vil·la de forns de producció de ceràmica. En les estampilles localitzades es llegia: 'AD, PROTI i MA'. L'any 2004, amb motiu del projecte de construcció de la plataforma de la Línia d'Alta Velocitat, Memòria excavació Vil·la Romana de Can Pedrerol de Baix (2004). Arxiu Àrea de Coneixement i Recerca, DGPC (2 volums) tram Castellbisbal - El Papiol, es realitzà una intervenció arqueològica als voltants de la masia de Can Pedrerol de Baix i de l'ermita de Sant Quintí de an Pedrerol de Baix consistent en el seguiment arqueològic de les obres. La realització de la prospecció superficial va confirmar la presència de restes arqueològiques en un indret entre la masia i l'ermita, amb la localització d'abundants restes en superfície de ceràmica romana. També es localitzà un mur o paret amb material ceràmic d'època romana. Amb aquests resultats, es dugué a terme una segona intervenció de delimitació i sondejos, que proporcionà els límits d'una àrea d'excavació de 700 metres quadrats, dins la que es van localitzar dos murs paral·lels de factures molt diferents, un dels quals associats a un paviment d'opus signinum tallat per la via del tren. D'altra banda es localitzà una bossada de cendres, dins el qual hi havia un dolium. La última intervenció fou una excavació extensiva: per a aquesta tasca es dividí el jaciment en quatre àmbits i delimiten i mostren una vil·la romana.</p> | 41.4457000,1.9923600 | 415829 | 4588726 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45859-foto-08054-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45859-foto-08054-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45859-foto-08054-94-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | És destacable la constant aparició de materials d'època romano-imperial en les terres de conreu i zones edificades de la masia. En l'interior de la masia es conserven dues àmfores senceres (Dressel 2-4), així com dos basaments de columna de pedra tallada. Les restes del material localitzat i dipositat al Museu de Molins de Rei són les següents: ceràmica, vasos, àmfores, plats, recipients, tapadora, gerra, braçalet, botó, llosa i restes fauna. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||
| 78577 | Jaciment romà de Can Vinyalets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-roma-de-can-vinyalets | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. | -III/V | Desconegut | El Jaciment romà de Can Vinyalets es troba situat al nord del polígon industrial de Can Vinyalets en una parcela localitzada a llevant del Restaurant de Can Vinyalets i al nord de la nau Volpack i del jaciment paleontològic de Can Vinyalets, i que actualment és un camp de conreu productiu. A llevant li queda el camí Vell de Polinyà a Ripollet, i a ponent la carretera de Polinyà. Aquest camp es troba protegit com a Àrea d'Expectativa Arqueològica de Can Vinyalets en el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda (1996). Les troballes arqueològiques realitzades en aquest jaciment fan referència a la recuperació de materials ceràmics d'època romana en superfície. | 08260-225 | Poligon Industrial Can Vinyalets | Troballa de materials romans en superfície pel Grup Pro-Arqueologia i Història de Santa Perpètua de Mogoda, segons ens informa Pere Garcia, membre actiu d'aquest grup. | 41.5403100,2.1684000 | 430635 | 4599073 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78577-foto-08260-225-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78577-foto-08260-225-2.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Àrea d'Expectativa Arqueològica de Can Vinyalets en el PEPPA, com a jaciment paleontològic. Recordem però les troballes arqueològiques d'època romana també al jaciment Can Vinyalets (Fitxa 83). | 83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 58691 | El Sallés; el Cellers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-salles-el-cellers | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. MORENO, M. Dolors (1997). Rellinars; Patronat Local de la Vellesa, pp.40-42. | XIII-XX | El Cellers, o Sallés es troba ubicat a l'extrem occidental del municipi de Rellinars, al capdavall d'un serrat rocós, calcari, que s'estén com una llengua fins arribar al seu punt més baix, a tocar de la riera de Rellinars. Per llevant, transcorre el torrent del Cellers, que baixa sinuós després de varis quilòmetres de recorregut, provinent de l'obaga del Serrat del Ginebral. A l'oest la riera de Rellinars i l'Església Vella. L'accés és fa per un camí particular senyalat amb fites de propietat, que va pujant per un únic pas cap a la carena. En arribar a les feixes de vinya i olivera, agafar el trencall dret que puja per un pas estret fins la casa. Es tracta d'un mas clos, al qual s'hi accedeix per una portella situada al mur nord-est de la propietat. La casa principal és de planta rectangular, construïda damunt de la cinglera. Està dividida en planta baixa, pis i golfes practicables. La coberta és a dues aigües, en teula àrab i triple ràfec de rajols decorats geomètricament a base de triangles blancs i terrosos. El carener és perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. El parament és de pedres de mides diverses força ben perfilades unides amb morter de calç, amb pedra ben escairada a les cantoneres per tal de reforçar i embellir la construcció resultat de l'ampliació de principis del segle XIX, degut als guanys obtinguts amb el conreu de la vinya. A la façana principal, orientada al sud-est, hi ha el portal d'accés amb brancals (lleugerament inclinats) i set dovelles de pedra travessada per un baixant d'aigua de fibrociment procedent del teulat cap a una cisterna. Hi ha gravada la data de 1803, any de la gran reforma. A mà dreta de la data s'hi llegeix, perfilat en un requadre blanc, el número 19 de color vermell i més a la dreta, amb el mateix color, la resta d'un cercle, mentre que a la dovella esquerra, descontextualitzat hi ha gravada la xifra 6 (tipologia àrab). Presenta una composició simètrica de les seves obertures, a partir de tres eixos de verticalitat. Deixant de banda el portal d'entrada anteriorment descrit, al damunt hi ha un finestral amb balcó i barana de barrots de ferro. Els brancals i la llinda són de pedra motllurada; S'hi pot llegir 'OBRE DE VALENTÍ SALLES. SE FEU LO AÑ 1803', al centre de la inscripció una garlanda amb de motius vegetals, en forma de creu. Finalment a sota la coberta destaca un altre balconet, més petit amb la solana molt ben motllurada, muntants i llinda de pedra. De fet, es tracta d'una finestra amb porticó de fusta que s'ha embellit per donar uniformitat al conjunt. Per sobre de la llinda hi ha un petit arc de descàrrega fet de pedra. L'eix esquerre de la casa el composa de baix a dalt, una primera obertura, petita amb reixa de llangardaix, al damunt un finestral amb balcó i barana de barrots i arc de descàrrega per sobre de la llinda. Al sota coberta hi ha una finestreta més petita amb doble porticó de fusta de la qual destaca l'ampit de pedra motllurat. A mà dreta de la façana, destaquen tres finestretes sobreposades totes elles resseguides de carreus de pedra que corresponen a l'escala. La façana dona pas a un pati clos, envoltat de coberts actualment amb terrat pla i pallissa transformada en masoveria. La façana orientada al sud-oest, és perfectament visible quan s'accedeix a la propietat. El paredat mostra tres fases constructives, clar exemple de l'evolució del mas; totes les obertures són de pedra motllurada seguint un cànon de simetria vertical. [continua a observacions] | 08179-12 | A ponent del terme municipal a tocar amb Castellbell i el Vilar | La història del mas Sellés o Cellers es remunta probablement a l'època medieval, com indicarien les dependències i els paredats més antics de la casa. S'han pogut documentar set-cents anys d'història, i establir amb seguretat la nissaga familiar Sallés - Boguñà - Serracanta - Mañé, a partir del segle XV, amb el casament de Paula Barata Muntanyà (1655-1745) amb Joan Boguñà (+ 1743). Els propietaris varen arribar a tenir en propietat un pailebot anomenat 'Verge de Montserrat' que per allà els anys vint del segle XX, malgrat el desastre de la fil·loxera, encara portava vi als Estats Units. (segons ens informa l'actual propitari del mas). Entre la documentació estudiada, hi ha constància d'un viatge que fa estada al port de Vigo (Espanya) amb una càrrega de vi per a Anglaterra i a l'hemeroteca del Diario de La Vanguardia hi ha nombroses notícies de les anades i tornades i les càrregues que transportava. | 41.6442800,1.8922400 | 407748 | 4610875 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58691-foto-08179-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58691-foto-08179-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58691-foto-08179-12-3.jpg | Legal | Contemporani|Medieval|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | [segueix de descripció]Entrant a la masia, hi ha la distribució clàssica, amb el rebedor central, dependències vàries a mà esquerra i a mà dreta l'escala de pedra per pujar a l'habitatge per excel·lència. Al fons, la part més antiga de la casa, de terra batuda, paredats de pedra, obertures tapiades, cuina antiga amb el forn de pa emprat durant segles i modernitzat al s. XIX, calderó i restes de la llar. El bigam és de fusta, reforçat amb el pas dels segles. La zona d'habitatge presenta la distribució clàssica de tres crugies; la sala noble al centre i repartides a ambdós costats, per una banda la cuina i per l'altra les habitacions. Si bé a la planta baixa, les obertures són molt petites coincidint amb la part més antiga, els cellers i tines, la planta pis és la que està més ben decorada amb finestrals i balcons de barana de ferro i llindes gravades amb les dates resultat de reformes i ampliacions Destaca en l'edifici més antic, sota la galeria oberta, una llinda amb la data de 1804 i a l'extrem esquerre la de 1882 amb la flor d'una maleïda a cada costat (Linum suffruticosum). Del sota teulat, destaquen les tres voltes de la galeria oberta. Annexat a la façana nord-oest hi ha un segon edifici, de proporcions més modestes, de planta baixa, pis i sota coberta, a un sol vessant, de teula àrab construït aprofitant el desnivell del terreny. En ell s'hi localitza el trull d'oli i la premsa intactes i varies tines de més de quatre metres de fondària per tal de poder extreure el vi des de la planta baixa que és on el localitza el celler. | 98|85|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 58775 | Ruta de la Pedra Seca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ruta-de-la-pedra-seca | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. | XXI | Es tracta d'un itinerari circular que permet gaudir d'un entorn natural magnífic i una sèrie d'element constructius de pedra seca que confereixen un paisatge singular de gran interès. Té una longitud de 4200 metres i es calcula que es pot fer en 3 hores i es classifica de baixa dificultat. És un passeig agradable amb pendent generalment suau amb algunes pujades curtes. Excursió indicada per a tot tipus de públic. L'itinerari transcorre per pistes ben marcades i es troba senyalitzat amb fites amb etiquetes de color violeta. Amb aquest itinerari es proposa descobrir el passat vitícola de Rellinars a partir del patrimoni arquitectònic i paisatgístic. Bona part de l'excursió transcorre pel massís de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, protegit des de 1972 per un pla especial i declarat parc natural el 1987. El parc és gestionat per la Diputació de Barcelona i els municipis que en formen part. L'itinerari comença a l'aparcament de l'església parroquial de Sant Pere i Sant Fermí. Prenem la pista que davalla a mà esquerra vers el torrent de la Font d'en Sala seguint la fita de color violeta. Creuem el torrent per un pont de pedra i passem pel mig de dues de les masies més emblemàtiques de Rellinars: el Gibert de Baix (esquerra) i les Ferreres (dreta). Els elements més destacables d'aquest mas són la capella de Sant Felip Neri i les pintures murals que encara s'hi guarden. Aquests frescos, tretze en total, representen diverses escenes de la guerra de la Independència. Després de creuar el torrent en dues ocasions més, trobem una fita que ens indica la presència d'una barraca: la barraca d'en Pere Baqué. Per visitar-la prenem el costerut sender a mà esquerra. Arribats a la barraca, des de la porta observem, uns metres més enllà, una segona barraca i encara una tercera a la dreta i, des de la part posterior les parets de roca del turó que resta davant nostre. Reprenem la pista per remuntar el torrent, s'observa un paisatge amb turons baixos, rocosos i de força pendent combinats amb torrents secs i encaixats. Abans de l'expansió vitícola, bona part d'aquests paratges estaven coberts per boscos d'alzines. Després de la fil·loxera, els camps es recuperaren; però als anys 50 es començaren a abandonar i el paisatge es va reforestar amb espècies de pins. L' incendi que va afectar la zona l'any 1986 ens en dóna l'explicació definitiva. Uns metres més endavant, seguint la pista, observem enlairada davant nostre una barraca circular: La barraca d'en Ramon del Gibert de Baix. Allí, la pista es bifurca. Prenem l'itinerari de mà dreta i, deixant a l'esquerra una tanca verda, creuem el torrent de la Font del Bosc. Ara la pista remunta pel torrent de Casajoana. Aquest torrent es troba als límits de l' incendi esmentat com ho demostra la diferència de la densitat de vegetació entre un i altre vessants. A mesura que pugem, podem observar, al marge esquerre del camí, diversos fragments de murs i alguna barraca de pedra seca mig enrunats i, fins i tot, les restes del que s'anomena el Casot, indicat amb una fita. Seguim l'itinerari i, uns metres més endavant, creuem el torrent, des d' on podem observar diversos fragments de murs i dues barraques més: una, la més propera, a la dreta del camí, l'altra al vessant esquerre, força més enlairada. Més endavant trobem una altra barraca més a l'esquerra, una mica apartada del camí. A prop d'aquesta barraca trobem un desviament a mà esquerra que mena a la font del Càntir. La font es troba a l'interior d'una balma força profunda modelada pels agents erosius al llarg de milers d'anys. El càntir enganxat cap per avall al sostre de la balma aprofita una escletxa de la roca per on s'infiltra l'aigua de pluja, escolant-se de manera lenta però constant. [continua a observacions] | 08179-125 | Rellinars | Consta amb el número 079 en el Catàleg de béns a protegir com a obra civil i camí històric; tot i que és un itinerari creat com activitat lúdica i esportiva. | 41.6400700,1.9116300 | 409357 | 4610387 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58775-foto-08179-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58775-foto-08179-125-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | [segueix de descripció]Desfem el camí de la font i tornem a la pista dirigint-nos al mas de Casajoana que podem veure enlairat a la dreta. Pocs metres després, trobem una barraca a l'esquerra del camí: La barraca de Casajoana. Després d'una petita pujada veiem més restes de murs a l'esquerra i una nova barraca. Seguint endavant a punt de tombar definitivament cap al mas, una fita ens indica la situació d'una altra barraca a la dreta del camí. Val la pena de visitar aquesta barraca, que, a diferència de la resta, és de planta quadrada. És la més gran i alta de les visitades i es troba en un perfecte estat de conservació, en part a causa de recents treballs de restauració. A l'interior compta amb una xemeneia i unes prestatgeries. El més destacable és la dificultat constructiva que suposa enllaçar la seva planta quadrada amb la forma circular de la volta que la tanca. Això s'aconseguia amb l'ús de petxines, pedres col·locades en els angles de forma diagonal de manera que es van llimant els angles de la planta quadrangular. Abans de marxar ens fixem en el mur que es troba a la part posterior de la barraca.En tornar a la pista, girem cap a la dreta, es creua la llera del torrent de Casajoana i, ens enfilem vers el mas. Una esplèndida panoràmica de Montserrat fa les funcions de teló de fons. El mas Casajoana va ser propietat dels Desfar, senyors feudals de Rellinars a partir del segle XV, i durant els segles XVIII i XIX participà plenament en l'expansió de la vinya, com ho demostren els murs i les barraques de pedra seca que trobem a les seves contrades. Deixem el mas i iniciem el descens de retorn a l'església de Sant Pere i Sant Fermí gaudint del conjunt de construccions i camps de Casajoana a la nostra esquena i admirant, a l'esquerra, les cingleres de la carena del camí Ral, anomenat així per l'antic camí Ral de Barcelona a Manresa que hi transcorre. Aquest camí va ser famós per ser un dels escenaris preferits pels bandolers durant els segles XVII i XVIII. Uns minuts més tard arribem a un camí asfaltat que seguirem fins a prendre una nova pista forestal que ens retorna al punt d'inici. Al final de l'excursió s'han creuat i remuntat quatre torrents i s'han visitat més de dotze barraques de vinya, una infinitat de restes de murs, diverses balmes obrades i quatre masies. | 98 | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 58726 | Goigs a llaor de Sant Felip Neri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-llaor-de-sant-felip-neri | XX | Goigs musicats a llaor de Sant Felip Neri fundador de la congregació de l'oratori. La festa del qual s'escau el 26 de maig, que diuen així: Puix del món en el temperi / fóreu far de santedat: / Gloriós Sant Felip Neri, / deu-nos vostra caritat /. Una llar honrada i pia / - do del Cel és vostre niu; / la ciutat que el nom prenia / de les flors és on floriu; / més que Dant Alighieri / Vos renom li heu donat/. Nin encar, tothom ja us deia, / cor-robat, «el bon minyó»: / de virtuts hom entreveia / la futura resplendor. / Éreu un nin, mes d'un criteri / que ultrapassa vostra edat. / Comiat deu a Florència / i feu cap a Sant German; / si un promet hom una herència, / la voldríeu molt més gran: / un instint ple de misteri / fins a Roma us ha menat. / Per mols Roma l'eterna / és fitó d'innoble anhel, / mes a Vós no us enlluerna / cap més glòria que el Cel: / res al món no tot haver-hi / que us allunyi de l'amat. / De la Roma soterrada / heu sentit l'atracció: / cada nit hi feu estada / en sublim oració./ Catacumbes, asceteri / on us heu tan encelat! / El Diví Esperit se us lliura / en un nou Pentecostes; / gairebé us fugia el viure / amb el foc que us ha tramès. / El cor troba refrigeri / en sentir-se dilatat. / Quan eixiu d'aqueix Cenacle, / vostre zel, qui el frenarà? / Deu a Roma l'espectacle / d'un apòstol jovençà: / ample camp de ministeri / us ofrena la Ciutat. / Resseguiu carrer i places / escampant mots divinals / i coneixen vostres passes / les presons i els hospitals; / troba en Vós un sant cauteri / la dolença i el pecat. / Déu us crida a ser prevere / per poder servir-lo més; / si l'honor massa us esvera, / obeir cal el confés. / Serà el vostre ministeri un fecund apostolat. / Quan refeu el Sacrifici / de la Creu, com sou commòs ! / Emmenat per un sant desfici, / fins s'encela el vostre cos: / és tot llum el presbiteri / on resteu extasiat. / Sempre en Déu la vostra pensa, / com ameu l'oració! / Vostre cor, foguera immensa, / s'hi rabeja amb passió. / Ella us torna el captiveri / Paradís anticipat./ Del Sant Crist la imatge augusta / us arrenca abundós plor:/ «Vós clavat en dura fusta, / i em podria plànyer jo?» / L'amor sent gran refrigeri / de sofrir per l'Estimat. / Xavier apar que us crida / amb ses lletres d'Orient; / per Jesús donar la vida / és el vostre anhel fervent. 7/ Déu, per Índies, l'imperi / de tot Roma us ha llegat. / De Jesús l'ardent paraula / fa reviure vostra veu; / és de nou el temple l'aula / on s'ensenya a amar la Creu; / heu, amb vostre magisteri, / l'Evangeli revifat. / Vostre confessionari / dels fidels és fort imant; / pecador que sap trucar-hi / prou s'irà santificant. / Quants i quants el captiveri / per Vós rompen del pecat! / Ja no va a l'Eucaristia, / com abans, el cristià, / l'esperit sense aqueix Pa: / emmenant-lo al dolç Misteri / ben sovint, l'heu retornat./ Déu no vol que amb Vós es mori / l'obra gran del vostre zel, / i uns inspira l'Oratori, / que en Maria té l'arrel: / Ella fa el vostre asceteri / bell planter de santedat. / Es l'engany el patrimoni / de Luter i els seus iguals, / mes Vós feu que el gran Baroni / Contra tots dicti els «Annals», / i pel seu alt magisteri / triomfà la veritat. / Si la música divina / enllorada al temple es veu, / per salvar-la, Palestina, / el seu Príncep, li doneu. / Serafins, vostre psalteri, / és que al món l'haveu baixat? / Cor d'infant, sou l'alegria / del jovent i dels infants: / amb l'amor tendre a Maria / cada dia els feu més sants; / si els cerqueu honest platxeri, / quants perills els heu llevat !/[continua a observacions] | 08179-47 | Capella de Sant Felip Neri a Les Farreres | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1545-1563), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.6412200,1.9109600 | 409303 | 4610515 | 1937 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58726-foto-08179-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58726-foto-08179-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58726-foto-08179-47-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Jaume Garcia i Lluís Millet | [continuació de descripció]Sou d'amor flama que vola, / anhelant, fins a l'Empir; / sou humil com la viola, / de puresa sou un llir: / sant perfum, que el deleteri / baf del món ha dissipat./Al cor vostre feia pena / la sofrença dels germans, / i miracles a balquena / remintolen vostres mans: / tot el vostre ministeri / és sadoll de pietat. /Contra Vós l'Infern esbrava / el seu odi furient: / la calúmnia es llançava / damunt l'obra que aneu fent. / Oh, que dolç és l'improperi, / si per Crist és suportat!/Si, cruel, la malaltia / en un llit us té retut, / - oh finesa de Maria !- / Ella us torna la salut: / No tindríeu refrigeri / sens Jesús Sagramentat. /Sou n Sant als ulls del poble, / de tendreses paternals; / conseller sou de gent noble, / Papes, Bisbes, Cardenals; / bandejant l'humà criteri, / dignitats heu refusat. /Vuitanta anys! La vostra vida / és reblerta de virtut, / i el Bon Déu a rebre us crida / el guardó ben merescut. / Vuitanta anys de captiveri, / de triomf l'eternitat. /Celebreu la Missa santa / quan s'atansa el darrer instant, / i de joia en sentiu tanta, / que esclateu en cèlic cant; / vostre cos apar aeri, / de la terra deslligat. /Us vetllaven l'agonia / els fills vostres afligits; / si la pena els atuïa, / vostra mà els ha beneïts. / Jorn del Corpus, gran Misteri, / cap al Cel haveu volat. /Si sentint-se en orfenesa, / Roma plora de tristor, / la consola la certesa / que té al Cel un gran Patró. / Com celeste filacteri / ella us serva el Cos sagrat./L'arbre sant de l'Oratori / promte arreu estén l'arrel, / i és pertot bon adjutori / per fer via cap al Cel. / sigui fèrvid asceteri / el que té nostra ciutat. /Puix dels Sants a l'hemisferi / resplendiu amb tant d'esclat: / Gloriós Sant Felip Neri, / deu-nos vostra caritat./V. Ora pro nobis, beáte Philippe. / R. Ut digni efficiámur promissiónibus Christi.OREMUS. Deus, qui béaum Philippum Confessórem iumm Sanctórum tuórum glória sublimásti: / concéde propítius; ut, cuius commemoratióne laetámur, eius virtútum proficiámus exémplo. /Per Christum Dóminum nostrum. / R. Amen.Al revers del goig s'escriu: 'En plena persecució religiosa (agost del 1937), fou composta la lletra d'aquests Goigs, a Barcelona, pel P. Jaume Garcia, de la Congregació de l'Oratori, i la música, al Masnou, pel Mestre Lluís Millet. L'Excm. I Rdm. Sr. Bisbe de Barcelona s'ha dignat concedir als seus diocesans cent dies d'indulgència, en la forma de costum, per cada vegada que devotament recitaran o cantaran aquests Goigs. Barcelona, febrer del 1946'. | 98|119 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 58743 | La Creueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-creueta-4 | La Creueta és un turonet de 373,4 metres d'alçada situat a l'extrem sud-est del Cisternot, per sobre mateix del veïnat de Les Codines. S'accedeix a la capçada pujant pel camí que ressegueix el torrent de l'Esbarzer i trencant a mà esquerra pel camí de Cal Manel. Al cap de pocs metres de pujada el camí bifurca i l'accés s'ha de fer pel de l'esquerra que mena a Les Llobatones fins arribar al replà, on el camí és molt més ample. A mà dreta ben visible hi ha un turonet calcari per on baixa un corriolet fet per les bicicletes. L'accés cap a la Creueta es fa pel vessant esquerre, entrant cap el bosc per una zona planera resseguint un corriol. La zona està actualment emboscada de brolla calcícola i alzinar. | 08179-64 | La Creueta | Aquest topònim és característic dels indrets on en altres temps hi hauria hagut una creu de fusta o de pedra que tradicionalment es col·locaven prop de camins, normalment importants, o a l'entrada de poblacions i també monestirs. Sovint coincideixen amb la delimitació del municipi, però sigui com sigui, les creus, i per extensió, l'indret on estaven situades, estan plenes de simbolisme, història i cultura, que en desaparèixer la memòria dels habitants ha conservat de generació en generació. | 41.6423700,1.9052900 | 408832 | 4610649 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58743-foto-08179-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58743-foto-08179-64-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Zona inclosa en el Pla d'Espais d'Interès Natural | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||||
| 78256 | Mina de Can Taió (Turó de Can Filuà) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-de-can-taio-turo-de-can-filua | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. CONSORCI URBANÍSTIC CAN FILUÀ (2006). Informe treballs de localització i del seu estat de conservació de la mina de la Creueta o de Can Taió. Consorci Urbanístic Can Filuà (Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Generalitat de Catalunya. Institut Català del Sòl). Abril 2006. SERVEI D'ARQUEOLOGIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. (2009). Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). | XVIII | Se'n vol consevar algun tram. | La Mina de Can Taió (Turó de Can Filuà) de fet correspon a un tram documentat arqueològicament de la mina coneguda com a Mina del Regadiu Nou o mina de la Creueta. Aquest tram es localitza al sud-oest del nucli urbà de Santa Perpètua de Mogoda. Entre setembre i octubre de 2006 es van realitzar quatre sondejos per a localitzar els quatre pous de la mina d'aigua de Can Taió i, d'aquesta manera, localitzar el traçat de la mina en aquest punt. Finalment es van localitzar tres pous i es va poder verificar el traçat de la mina. | 08260-89 | Turó de Can Filuà | El plànol de la xarxa de mines d'aigua de Santa Perpètua de Mogoda, documentades al plànol 2 del PEPPASPM (estructura del Territori al segle XIX) va ser realitzat per l'Ajuntament fa uns anys, gràcies al testimoni oral dels netejadors de mines, els senyors Santiagó Fité (ja finat) i Jaume Font (l'actual secretari de La Societat de Carreters de Sant Antoni Abad). Aquesta activitat, que feien sovint nens o persones menudes donat el poc espai interior de les mines i dels pous d'entrada, es va dur a terme fins una mica més tard de la Guerra Civil. (Font: memòria històrica del PEPPASPM, 1996; i informació complementada per Pere Garcia del Grup Pro Arqueologia i Història de Santa Perpètua de Mogoda). Aquesta xarxa de mines va perdre al segle XX totalment el seu significat perquè el nombre de pous que extreien aigües subterrànies ha alterat definitivament el nivell freàtic del territori i moltes de les mines han quedat fora de servei. El sistema de pous i mines ha estat la base de subministrament d'aigua fins ben entrada la primera meitat del segle XX. Les mines recorren el territori connectant les rieres i fonts amb les masies; passaven per les cases del poble i varen ser la forma de subministrament d'aigua fins als anys 60-70. Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: 5 de gener de 1782. L'intendent general del Principat de Catalunya establi les aigües subterrànies a Josep Folguera i Arimon, qui construí una mina d'aigua que passa per terres de Regàs i d'altres fins arribar a un camp de Folguera que abans havia estat de Don Josep Francesc de Duran i de Puig. 30 de maig de 1800. Josep Folguera i Arimon va vendre a Gertrudis de Duran i de Duran, propietària dels masos Llobet, Bell·lloc i Soler de Santa Perpètua de Mogoda, 4 dies i ½ de regar de la mina que havia construït i que passava per la Creueta. 11 de gener de 1810. Pere Folguera ven a carta de gràcia al menor Francesc Galí, de Terrassa, i en el seu nom als seus tutors, això és: Ignàsia la mare i vídua, Mn. Josep Galí, germans i preveres i Joan Baptista Galí, tots de Terrassa, una gran peça de terra de pertinences del Mas Folguera de Santa Perpètua de Mogoda, franc alou, de 40 quarteres d'extensió. Amb la venda també anava inclosa la ½ de l'aigua de la mina de Folguera, construïda pel pare del venedor que passa per terres de Regàs i d'altres fins arribar a un camp de Folguera que abans havia estat de Don Josep Francesc de Duran. 21 d'octubre de 1847. Pau Folguera va vendre la meitat de la mina de la Creueta a Salvador Bonaplata més un dia més de regar que encara tenia dit Folguera. 28 de febrer de 1853. Conveni pel qual Llorenç Miralpeix ha de donar servitud forçosa pel pas del “aqüeducte” d'aigua per Salvador Bonaplata i Pau Folguera, per donar compliment a la reial ordre de 23/02/1852. Afronta el predi servent a ponent i llevant amb terres del mas Xiol, a tramuntana amb honors d'Esteve Oller (ca n'Oller) i a migdia amb honors de Josep Perera. 25 de gener de 1854. Venda de 2h d'aigua de la mina de Can Folguera al seu pas per la casa de Cal Rossell de la Sagrera que fan Pere i Eulàlia Casanoves Batllori, a favor de Llorenç Miralpeix. Aquestes dues hores les tenia Pere Casanoves pel seu avi Casanoves qui va casar amb una filla de can Folguera i li van donar per dot 4h de regar de la mina de can Folguera el diumenge. | 41.5299400,2.1741900 | 431107 | 4597917 | 1782 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78256-foto-08260-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78256-foto-08260-89-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Zona en fase d'urbanització. El Consorci de Can Filuà està treballant en millores d'accessibilitat a la mina. La mina passa per terrenys de varis propietaris, els drets d'aigua però són de propietat privada i consta inscrita en el Registre d'Aigües amb la inscripció nº D0036237, secció D, expedient nº 2658.L'ajuntament de Santa Perpètua vol destinar i adequar algun tram per a ús cultural.Autor fotos 1, 2, i 3: Carlos Bella Sancho (Arqueociència Serveis Culturals, SL) | 94 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||
| 78236 | Ca l'Oller. Camp Ventura Oller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-loller-camp-ventura-oller | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. SAURA, Pau (1986). 'Primeres dades sobre el poblament romà de Santa Perpètua de Mogoda'. Estudios de la antigüedad 3, Áreas de prehistoria, arqueología e historia antigua. Pág. 137-140. Universidad Autónoma de Barcelona. SERVEI D'ARQUEOLOGIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. (2009). Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). VINYALS i ROVIRA, Fermí (1994). Història de Santa Perpètua de Mogoda. Des de la prehistòria als primers anys del segle XX. Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 66. | -II/XVIII | Parcialment destruït, sota una central elèctrica | El jaciment Ca l'Oller o Camp d'en Ventura de l'Oller es troba situat al cim d'una petita elevació al marge dret de la Riera de Caldes, al nord del Polígon Industrial de Ca n'Oller. Es tracta d'una vil·la. Les restes documentades consisteixen en un conjunt d'habitacions que es separen per un gran mur central (amplada 70-80cm) de l'àrea oberta. La part edificada és travessada per un mur transversal que la divideix en dues parts, la nord encara no delimitada i la sud, dividida en tres petites estances. El paviment es troba molt deteriorat i bàsicament està constituït per terra batuda amb calç. A prop del conjunt, s'ha trobat una estructura formada per teules i tovot que delimita un espai ple de cendres, i s'interpretaria com un forn romà. També s'ha trobat una estructura rubefactada de planta circular excavada al subsòl (forn medieval), un retall de planta irregular i grans dimensions excavat al terreny natural (estructura per decantar o pastar d'argila, semblant a la de Can Banús II), 18 retalls de planta circular excavats al sòl natural reblerts de fragments ceràmics, pedres, carbons i cendres (sitges per emmagatzemar gra aprofitades com a abocadors), un retall allargat excavat al subsòl natural (interpretat com una estructura destinada a tasques d'explotació agrícola o ramadera) i una estructura indeterminada bastida amb pedres i morter de calç (canal o probable clavegueram). L'amortització de les 18 sitges, gràcies a les ceràmiques trobades en el seu interior, s'han pogut datar entorn el segle XI i principis del segle XIII. L'estructura destinada a tasques d'explotació agrícola o ramadera i la canal donen una datació dels segle XVI i XVIII. El material ceràmic trobat és de fabricació local (ceràmica comuna, a torn i àmfores) i d'importació (terra sigil·lada). Entre les restes metàl·liques, es localitzen peces d'ornament (fíbules i plaques de bronze) i utensilis de treball agrícola i monedes (August, Galba i Vespasià). Tots aquest elements fan pensar que aquest jaciment constituïa un centre manufacturer important destinat bàsicament a la fabricació d'àmfores probablement dels tipus Dressel-1, Pascual 1 i Dressel 2-4, entre altres de menor importància. A més, també cal pensar, que l'assentament es troba ubicat en un entorn que permetia el proveïment de les matèries primeres imprescindibles per a la producció de ceràmica: argila, llenya i aigua. | 08260-69 | Polígon Industrial de Ca n'Oller (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | 1968. F. Martí Jusmet dóna la notícia de la troballa de fragments ceràmics a mà de pasta fosca, alguns decorats, amb incisions o amb cordó, en relleu, amb impressions i de ceràmiques a torn vermelloses. 1970. Els afeccionats locals realitzen les primeres prospeccions. 1985. Excavació dirigida per E. Sanmartí i R. Marcet. 1986. Excavació dirigida per E. Sanmartí i R. Marcet i J. Tremoleda. Campanya del 3 al 31 d'octubre. 1987. Excavació dirigida per E. Sanmartí i J. Tremoleda. Campanya de l'1 al 23 d'octubre. | 41.5482600,2.1732600 | 431049 | 4599952 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78236-foto-08260-69-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78236-foto-08260-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78236-foto-08260-69-3.jpg | Legal | Romà|Medieval|Modern|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Vil·la romana als 'Camps del Ventura de Ca l'Oller. VINYALS (1994: 66); Plans d'ordenació, Jaciment: protegit pel Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda, com àrea d'expectativa arqueològica i paleontològica.El jaciment es troba també en terme municipal de Polinyà. | 83|85|94|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 77902 | Barraca de vinya del Cumònia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-del-cumonia | <p>AA.DD (2006) Lacera, Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. núm. 6 (La vinya, març 2006), Sant Llorenç Savall, edició de l'entitat.</p> | XIX | Afectada per la malesa | <p>Barraca situada al mig d'un marge, i que per tant no deixa veure cap estructura exterior. A l'interior es pot veure la forma arrodonida, i encara que la porta és baixa, s'hi cap dret i deu mesurar ben bé 2 m tant d'alt com d'ample. Pel fet d'estar en un marge no presenta obertura per a sortida de fums, ja que damunt hi ha una feixa.</p> | 08223-174 | Al marge esquerre del torrent de les Comes, seguint una pista de desemboscar | <p>La barraca és coneguda pel nom de 'Cumònia', que deuria ser el renom del propietari o d'algun treballador. Aquesta barraca no consta en cap document cadastral.</p> | 41.6752300,2.0303100 | 419285 | 4614173 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77902-foto-08223-174-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | Inexistent | 2023-01-13 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | Va ser arreglada recentment, després dels incendis. Tot i que hi ha altres barraques de marge, aquesta n'és representativa per ser, segurament, la més gran. | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||
| 86812 | Forn de calç del Ton | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-ton | <p><span><span><span><span><span>AA. VV. (2006). Canvi global i paisatge a la Costa del Tet-Mont-Rodon (Matadepera, Vallès Occidental). Analitzar el passat per planificar el futur (1956-2006), dins Documents d’anàlisi geogràfica, 52, pp. 31-48.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AA.VV (2006). Diagnosi dels usos del sòl i qualitat ambiental de la Costa del Tet – Mont-Rodon (Sant Llorenç del Munt). Ajuntament de Matadepera. Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la UAB.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>AMETLLER BASSETS, Manuel. (1997). Els orígens del Nou Poble de Matadepera, 1768-1868. Parròquia de Sant Joan, Matadepera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>AMETLLER BASSETS, Manuel (1998). Una masia de Matadepera: Can Solà de la Font, o del Racó. Notes per a la seva Història, dins Termes, 13, pp 41-50. Terrassa. </span></span></span></p> <p><span><span><span>CAÑAMERAS, E. (2001). Can Solà del Racó de Matadepera. Segles XIII-XVII, dins Termes, 16, pp. 91-110. Terrassa.</span></span></span></p> <p>CARMONA, Maria Carme; JUNYENT, Eugeni (2017). Els forns del calç de Matadepera. L'exemple dels forns d'en Corcola, d'en Ton i del camí d'en Girabau, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Matadepera, pp. 67-76. 8 d’octubre de 2017. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell.</p> <p><span><span><span>CARMONA, Maria Carme; JUNYENT, Eugeni; de VILLASANTE, Rafael (2009). Memòria de la intervenció arqueològica i estudi històric del conjunt industrial dels forns del Corcola, del camí d’en Girabau, del Ton i la pedrera del Turó dels Rossos a Matadepera (Vallès Occidental). Dracma s.c.c.l. Arqueologia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CHAVEZ, A.; GONZÀLEZ, R. (2000). El forn de calç de ca l’Agustí, dins Lauro, 29, pp. 106-130. Granollers.</span></span></span></p> <p><span><span><span>COMASOLICAS, J. (2003). Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera. 1841-1904. Joan Comasolivas. Curial. Barcelona.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT i SEGURA, Xavier (1997). Inventari del patrimoni cultural de Matadepera. Inèdit.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LARROSSA, M. (1986). La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell, 1845-1900. Col·legi de doctors i llicenciats. Sabadell.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PALOMO, Antonio (2005). Memòria de la intervenció arqueològica realitzada en el forn de la urbanització de les Pedritxes, del carrer de la Carlina, 21. Matadepera. Direcció General del Patrimoni Cultural. Centre d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural. 6883.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROCA, P. (1997). Aprofitaments col·lectius i revolució burgesa als boscos del Vallès Occidental (1827-1840), dins Termes, 12, pp. 58-65. Terrassa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | XIX-XX | Malgrat s’hagi consolidat, és de vital importància que es mantingui el perímetre estructural net de vegetació tant arbòria com arbustiva i herbàcia per evitar que les arrels i les soques malmetin l’estructura i provoquin un enfonsament. També és aconsellable, en un element d’aquestes característiques, afegir un element de protecció a la boca d’entrada per evitar l’accés al seu interior. | <p><span><span><span><span><span>Forn de calç excavat íntegrament en el marge sud-est del Pla dels Caçadors. És de planta circular, amb el bombament característic a la part central. L’entrada, orientada al sud-est, presenta un petit passadís en forma de ventall amb la volta de pedra falcada amb pedruscall, disposada a plec de sardinell. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La façana actual i la porta d’accés a la fogaina estan restaurades. La pedra està consolidada amb morter. Per sobre de la volta s’hi ha col·locat un ràfec de ferro “Corten” que protegeix l’estructura general de la porta evitant així que la terra del damunt vagi taponant l’accés. Els murs de l’estructura estan fets a base de pedra irregular, els muntants on s’hi ha disposat pedra més grossa, poc treballada, però que dona estabilitat a l’obertura. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un parell de graons de formigó i dos en terra batuda permeten, a través d’una rampa interior baixar fins al fons de l’olla redescoberta durant les tasques de neteja. Aquest accés està fet amb pedra collada amb morter i terra batuda. Aquests elements són posteriors a la realització del forn, ja que aquest fou emprat a posteriori com a barraca de pagès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’olla presenta una bancada de 0’50 metres d’amplada per uns 0’35 a 0’45 cm d’alçada aproximadament. Els murs interiors conserven en certs indrets les marques deixades per l’escoda i importants traces de rubefacció, amb vitrificació de tonalitats verdes. La corona superior està perfectament retallada i delimitada per dues filades de pedra. Està protegida per una barana de fusta.</span></span></span></span></span></p> | 08120-96 | Turó dels Rossos – Camí del Girabau – Pla dels Caçadors. | <p><span><span><span><span><span>El Forn del Ton rep el nom per en Ton Rossinyol, que durant molts anys, a la segona meitat del segle XX el va fer servir com a barraca de pagès, ja que conreava els horts del voltant.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 2007, la Diputació de Barcelona i Caixa Catalunya signen el Conveni de Col·laboració en les seves actuacions en ordre a la gestió d’espais naturals a escala d’interès local en el qual s’hi adhereix l’Ajuntament de Matadepera, en acord del Ple de sessió ordinària del dia 2 d’octubre de l’any 2008. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’arquitecte Rafel de Villasante Garcia, de l’empresa Atlas IP Ecoturísticos, S.L. redacta l’execució del projecte “Posada en valor d’elements de patrimoni rural a la costa del Tet i Mont-Rodó”. L’objectiu principal era el de predefinir el model d’ús públic de l’espai recuperant el patrimoni rural com són els forns de calç, les barraques de vinya i els murs de pedra seca.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’ajuntament, decideix posar en valor els forns de calç del Corcola i del Ton. S’hi realitza una intervenció arqueològica i s’habilita la zona, protegint la corona amb una barana de fusta i al costat de la boca, s’hi col·loca cartell explicatiu.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La intervenció es centrà en la neteja i consolidació, tasca que va dur a terme l’empresa Naturalea. A la part superior de la boca d’accés es va retirar la uralita que servia de sostre i s’hi va col·locar una xapa de ferro amb inclinació est per evacuar l’aigua de pluja cap al costat. El perímetre es va protegir amb una filera de pedres per contenir la terra de la part superior.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els informadors, Francesc Font (família dels Corcola), a patir de les notes del seu pare Joan Font i Pi, i Antoni Garcia, van explicar als arqueòlegs una manera particular que tenien els calciners de Matadepera de curullar l’olla. “Sembla que els calcinaires de Matadepera acabaven de carregar el forn donant forma de turó o cúpula, però que no sobresortia de la línia de la corona. Un cop fet això, podien preparar quatre pilars, fent un quadrat, de poca alçada (20-30 cm), on dos eren una mica més altes que els altres, per tal de poder col·locar una xapa de ferro amb inclinació a sobre que fes de sostre i evacués l’aigua en cas de pluja. Era molt important que la fornada no es malmetés per culpa de la pluja, ja que això significaria perdre la pedra, que ja no es podria tornar a convertir, la llenya i tot el temps i feina de preparació del forn, extracció de la pedra, recollida de la gavella...” “Un cop es considerava que la pedra ja s’havia transformat, s’ofegava el forn tapant-lo amb sorra, fang o xapes de ferro, i es deixava així uns dies, mentre la calç s’acabava de fer i es refredava”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el dietari d’en Gorina escriu: “<em>Dia 22 de febrer 1859, Padrós ha tapat al forn. Dia 15 el metex, Padrós a desenbrasat al forn y queda en llibertat de funcionar a qui convindrà”</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Estan construïts d’una manera molt senzilla, aprofitant el desnivell d’un marge o s’excavava directament en un rost amb l’objectiu d’obtenir, la calç. Aquesta, barrejada amb aigua i sorra és converteix en el morter de calç, emprat tradicionalment en la construcció de cases i altres edificis fins als anys cinquanta, on el ciment i el formigó prenen la davantera. També servirà per arrebossar les façanes, o per emblanquinar les cases, impermeabilitzar els safarejos i les cisternes, per ensulfatar les plantes contra les plagues i com a desinfectant de l’aigua.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Abans però d’iniciar el procés de transformació de la pedra en calç, cal construir el forn, normalment proper a una pedrera o jaciment de pedra calcària.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Un forn està constituït per varis elements: l’olla, la corona, la boca del forn o de la fogaina, la porta del forn i la banqueta interior. A més, a l’exterior normalment adossat al forn o immediat a ell s’hi pot construir una cabana on farà estada el calciner mentre hagi de vigilar el procés de cocció. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’olla és l’obertura circular o retall en el marge que baixa verticalment des de la zona de càrrega fins al forn o fogaina. Aquesta mena de pou, pot ser de mides petites però n’hi ha de sis a set metres de diàmetre per sis a vuit metres d’alçada. Alguns poden presentar les parets recobertes de pedra. Això permet accedir més fàcilment a la temperatura necessària. A la base de l’olla hi ha una banqueta perimetral, una mena de banc corregut adossat a la paret. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La banqueta és l’indret on s’inicia l’amuntegament de roca calcària de manera a formar una falsa volta. En el cas de que no hi hagi aquesta estructura, els calciners la creen amb la mateixa pedra quan preparen la fornada, deixant sempre un espai buit per poder afegir les gavelles o fagots de branques, des de la boca o porta de la fogaina. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La boca del forn o de la fogaina és l’indret per on s’introduïa la pedra i els fagots de brancatge, i per on un cop la cuita finida, s’extrauria la calç viva. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La corona queda situada a la part superior de l’olla. Es tracta d’un reforç al nivell superior de l’olla, realitzat amb un parell o tres de fileres de pedra, coincidint amb la zona de carrega la roca calcària fins al curull. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El procés de transformació de la pedra en calç s’obté a través de la combustió de la llenya i la pedra de calç, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Cal obtenir una temperatura d’entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberi de l'anhídrid carbònic i passi a òxid de calci. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Per a aconseguir aquest procés calia una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos, normalment entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.</span><br /> <span>Els fagots de llenya i brancatge s'obtenien desbrossant el bosc i la pedra, s’extreia amb pics, i escodes. Un cop obtingut el material primari, es transportava amb carros o mules fins al forn, que s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A la part inferior es deixava una boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Quan començava l'encesa, ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire comprovava que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç anomenada viva s'apagava abocant-hi aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps la calç es podia desenfornar i transportar-la en carros.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n podia fer un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres.</span><br /> <span>D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns com els que es poden observar a Matadepera.</span></span></span></span></p> | 41.6102700,2.0353500 | 419624 | 4606956 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86812-dsc6870.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86812-dsc6862.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86812-p1440081.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Cultural | BPU | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Uns metres per sobre del forn, hi ha una pedrera de roca calcària a cel obert, en desús per a l’obtenció de calç. I des del forn, a una vintena de metres, en direcció oest, es localitza un segon forn de calç. | 98 | 47 | 1.3 | 1762 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:17 | |||||
| 88138 | Font de l’Alba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lalba-2 | XIX-XX | Seca i espai en desús des de fa molt de temps. | <p><span><span><span><span><span>Font situada en el marge, dessota l’ombra d’unes alzines, a mà esquerra del camí privatiu que des de la capella de la casa de La Barata, s’endinsa fins a trobar un tram del Camí Ral. Al davant mateix de la bassa. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d'un espai condicionat recreant una estructura piramidal realitzada amb pedra tosca. Al davant mateix hi ha un canaló picat a la pedra que s’escola fins a una pica. L’aigua procedeix d’una deu. Probablement les arrels dels arbres que hi creixen al voltant l’hagin taponat.</span></span></span></span></span></p> | 08120-265 | La Barata | 41.6415400,1.9885400 | 415764 | 4610472 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88138-dsc8575.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/88138-p1450803.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Uns metres abans de la font, s’observa, en el mateix camí gairebé arran de terra, un tub de plom enfonsat en el marge, amb una teula al damunt per on quan plou degoteja aigua. | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:17 | |||||||||
| 77772 | El Galí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-gali | FERRANDO i ROIG, Antoni (1997) Itineraris pel massís de Sant Llorenç del Munt; I - La Vall del riu Ripoll. La Vall d'Horta, la Vall de Mur, les Arenes i Cadafalc. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Biblioteca Abat Oliba, 13. | Les darreres reformes han alterat l'edifici original, per adaptar-lo a un complex residencial. | Gran mas conformat per diversos cossos amb antics usos agropecuaris i una capella (Santa Filomena) del segle XIX. L'edifici principal és a dues aigües i té finestrals d'arc de mig punt. Actualment el conjunt està totalment renovat amb criteris d'arquitectura contemporània, que si bé han respectat l'estructura bàsica desdibuixen totalment l'aspecte del mas antic. Al pati central hi ha una font d'aigua contínua de disseny contemporani. | 08223-44 | Per pista forestal des del pont del Galí, a la carretera de Sant Llorenç a Monistrol. | Mas documentat des de 1328. Bona part dels edificis de creixement són del segle XIX, en què també s'afegí la capella. Aquesta fou saquejada i cremada l'any 1936. Abandonat com a mas agrícola, a finals de segle XX i inicis del XXI ha patit una important transformació econòmica i arquitectònica, i actualment es destina a Hotel-masia de luxe. | 41.7092800,2.0390500 | 420055 | 4617945 | 08223 | Sant Llorenç Savall | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77772-foto-08223-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77772-foto-08223-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77772-foto-08223-44-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2022-01-26 00:00:00 | Laura de Castellet i Ramon | Uns edificis il·legals que s'havien construït a l'era superior van ser demolits l'any 2007. | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 79454 | Basses de cal Macià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/basses-de-cal-macia | XIX | Força modificada per la continuïtat d'ús. Entorn desendreçat | Conjunt de dues basses situades en una zona d'horta en la confluència entre el torrent del Viveret (que nodreix les basses) i el torrent que baixa de la Font de la Canal. Es tracta de dues bassesde dimensions considerables i pròximes entre si, en un terreny aterrassat. Són de planta en forma de trapezoide, amb els murs de pedra arrebossats de ciment i protegits amb maó a la part superior. Serveixen per regar els horts de la zona i actualment estan en ús. | 08291-93 | A prop de la Rectoria Vella | En aquesta zona hi havia els horts de la Rectoria Vella, situats al sud de l'edifici. Segons informació oral, aquestes basses havien pertangut a cal Macià, i ja existien al començament del segle XX. | 41.6060900,1.9120800 | 409347 | 4606614 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79454-foto-08291-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79454-foto-08291-93-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Uns 100 m torrent avall es troba una altra bassa, totalment coberta per la vegetació. | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79372 | Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sanana | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fixa. 14 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses. VALLS i PUEYO (1994). 'El mas Sanana', Balcó de Vacarisses, núm. 313 (setembre) | XVI-XX | Gran conjunt, amb un estat de conservació desigual | Masia situada al cim d'un turó i completament envoltada per bosc. Consta d'un cos residencial principal, que té annexats un seguit de dependències al voltant d'una era i d'un pati, incloent-hi una casa del masover. El conjunt, de grans dimensions i amb una bona diversitat de fases constructives, presenta una aspecte heterogeni i té una distribució molt irregular. Tot i això, la masia ha conservat molt bé la tipologia tradicional en la major part dels seus elements i configura un conjunt imponent, amb algunes de les construccions de gran alçada. La casa dels amos, de planta irregular, està formada per dos cossos encaixats en forma de “V”. La façana principal, encarada a migdia, està arrebossada i pintada d'un color vermellós. Té un pati davanter. A les dues plantes superiors té dos nivells de galeries amb dos arcs més grans inferiors i tres arcs menors a la planta superior. La resta d'obertures són en general de dimensions grans i de tipologia diversa, incloent-hi dos balcons als laterals de la galeria. Conserva un rellotge de sol. Els dos volums tenen entrades independents. La casa del masover, situada al costat nord-est, és una construcció edificada en un terreny amb desnivell, de dimensions també considerables. És de planta irregular, amb planta baixa més dos pisos. Per la part posterior té algunes obertures emmarcades amb maó. Enmig del clos tancat es conserva una gran era enrajolada i diversos patis aterrassats en diferents nivells mitjançant els quals s'accedeix als diversos cossos. Entre les dependències perifèriques hi ha un corral, al qual li manca la coberta, una pallissa i altres coberts, en general d'una bona qualitat arquitectònica. En una de les dependències es conserven les instal·lacions d'un trull. | 08291-11 | Al sector nord del terme. Prop de la urbanització de la Farinera | L'any 1597 la propietària del mas Sanana era una tal Margarida, vídua de Salvador Parets. Es coneixen les afrontacions del mas, que també posseïa dos masos més, derruïts, el Bertran i el Rigolfes, cadascun amb unes afrontacions independents. A Margarida la succeí Pere Maseres (que testà el 1608), un altre Pere Maseres (que testà el 1627), Valentí Maseres (que testà el 1647) i Paula Maseres (la germana de l'anterior, que testà el 1673). Paula es casà amb Fermí Gibert. El successor fou el seu fill, Fermí Gibert i Maseres, altrament dit, com tots els seus successors, Gibert i Sanana o, ja a les acaballes del segle XVIII, Gibert de Sanana. Els següents propietaris foren Jaume Gibert i Senana (que testà el 1722) i Fermí Gibert i Senana (1759). Fermí Gibert fou batlle de Vacarisses l'any 1773. Va tenir una filla, Maria, que es casà amb Francesc Casajoana. En aquest moment final del segle XVIII diversos membres de la família disposaven de llicència per edificar cases en alguns dels ravals del poble. Ja a la segona meitat del segle XX, els propietaris eren la família Bruguera. | 41.6198300,1.9024200 | 408561 | 4608150 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Uns 100 m al sud-est de la maisa hi ha una granja de dimensions considerables.Camí d'accés limitat per una cadena i restringit a automòbils. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 59304 | Sèquia Monar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sequia-monar | <p>BOLÒS i MASCLANS, J i NUET i BADIA, J (1998) La sèquia Monar i els molins del riu Ripoll (Sabadell, Vallès Occidental) CASANOVA I QUEROL, E i FONDEVILA I GUINART, Mª À (1992) Descobrir Ripollet, patrimoni contemporani, Barcelona, pp. 130-1 SÁNCHEZ i GONZÁLEZ, M 'Els molins de la conca inferior del riu Ripoll (S. X-XVIII) (1):molins fariners'. Arraona (Sabadell). 24, primavera de 2001. pp. 9-20. SÁNCHEZ i GONZÁLEZ, M 'Els molins de la conca inferior del riu Ripoll (S. X-XVIII) (2): molins drapers i paperers'. Arraona (Sabadell). 25, tardor de 2001, pp. 11-26.</p> | X - XX | Molt deteriorat. | <p>Rec d'origen medieval, avui gairebé soterrat i convertit en una claveguera d'aigües residuals. El tram que passava pel terme municipal arrencava de la resclosa de Can Clos i feia moure els molins d'en Clos, d'en Buxó, d'en Ginestar, d'en Coll i el Martinet.</p> | 08180-73 | Nucli urbà de Ripollet (08291) | <p>En època medieval, l'aigua de la Sèquia Monar movia un gran nombre de molins fariners i drapers, i en època moderna un nombre important d'instal·lacions industrials, sobretot molins paperers. La Comunitat de Regants va controlar l'ús de les aigües del rec a partir del 1908 i fins que la seva gestió va passar a l'Ajuntament.</p> | 41.4969800,2.1529300 | 429298 | 4594275 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59304-foto-08180-73-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59304-foto-08180-73-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | Una tradició diu que la Sèquia Monar, també coneguda com Molnar i Monnar, va ser construïda el segle X pels monjos de Sant Llorenç del Munt, recollia les aigües de la resclosa del Pinetó, en el terme de Castellar del Vallès, travessava de nord a sud el terme de Sabadell, d'una banda a altra del marge del riu Ripoll, i moria al terme de Montcada, prop de la confluència del Ripoll amb el riu Besòs. En l'època medieval, molt probablement, hi havia un conjunt de sèquies que canalitzaven les aigües del riu Ripoll mitjançant rescloses i recs que servien en primer lloc per a donar força motriu als molins i també per a regar els conreus i horts. | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 79398 | Cova dels Lladres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-dels-lladres | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 131-132 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.137-138 JUNYENT, Emili; PLA, Joaquim (1970). 'Noticia sobre el hallazgo de un vaso en la Cova dels Lladres (Vacarisses, Barcelona)', Pyrenae, núm. 6, p. 43-46. TEN CARNÉ, Ramon (1986-1989). 'La cova sepulcral neolítica epicardial dels Lladres (Vacarisses, Vallès occidental)', Empúries, núms. 48-50 II, p. 352-355. | -4000/-350 | Indret amb vegetació espessa i dificilment accessible | Cavitat situada a la part alta de la carena de Torrelles, sobre la masia de can Mimó. La cova es troba situada a l'inici d'un massís rocós força espectacular i inaccessible, encarat a migdia, concretament a la mola central. És una petita cavitat formada per una galeria d'entrada extremament estreta, d'uns 4 m de llargària, seguida d'una cambra de 12 m2. Per accedir a aquesta cambra s'ha de fer a través d'un forat molt petit. Abans de realitzar-s'hi excavacions la cova es presentava colmatada. Es tracta d'una cova sepulcral, datada al període Neolític Antic Postcardial (-4000 / -3500), que tenia diverses inhumacions amb els seus aixovars. Un dels aixovars es va trobar complet i comprenia moltes peces de collaret (amb petxina, 'cardium edule' i variscita), dues gerres amb decoració epicardial o Montserratina, amb incisions formant dibuixos geomètrics i diversos fragments de ceràmica. També es van recuperar diversos cranis. La morfologia de la cova dóna a entendre unes determinades creences sobre la mort. L'entrada té una forma clarament vulvar, que dóna pas, mitjançant un conducte molt estret, a una cambra més àmplia, que simbolitza l'úter matern. Així, els morts tornen a les entranyes de la terra mare, d'on provenen. D'una altra banda, la orientació meridiana de la cova ha fet que algun investigador relacionés les incisions de les gerres amb coneixements astronòmics. | 08291-37 | Prop de la masia del Mimó, al sud del terme | Durant la Guerra Civil un grup d'industrials de Terrassa es van refugiar en aquesta cova i devien buidar una mica la cambra. La descoberta del jaciment arqueològic es deu a un grup d'excursionistes de la delegació d'Olesa de la Unió Excursionista de Catalunya, que al final de la dècada de 1960 van practicar-hi unes excavacions en les quals van sorgir una gerreta i altres restes. Van comunicar la troballa a Emili Junyent, el qual en va donar notícia en un article. A l'entorn de 1975 membres de l'aleshores Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa, que més endavant esdevingueren el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, van portar a terme un inventari de cavitats a la zona del Mimó durant el qual van portar a terme l'aixecament topogràfic de la cova. En aquell moment quedava una petita zona per excavar i van poder recuperar una gerreta i la resta de materials. El 1978 l'arqueòleg Ramon Ten va realitzar un estudi sobre aquest jaciment, datat al Neolític Antic Postcardial (-4000 / -3500) durant el qual es completà l'excavació en alguns sectors. | 41.5793000,1.9113200 | 409246 | 4603640 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79398-foto-08291-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79398-foto-08291-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79398-foto-08291-37-3.jpg | Inexistent | Neolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Una part destacada del material sorgit en les diverses excavacions es conserva al Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. També es conserven materials d'aquest jaciment a la delegació d'Olesa de la Unió Excursionista de Catalunya.L'accés és difícil. Passats uns 200 m en direcció nord-oest després del Mimó, cal pujar la falda del serrat pel dret fins a la cova.Foto de Jaume Morera (del Centre Muntanyenc i de recerques Olesà). | 78|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 89028 | Turó dels Rossos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-dels-rossos | <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Volum IV. Catàleg de Béns.</span></span></span></p> <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Volum V. Informe ambiental.</span></span></span></p> <p><span><span><span>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Volum VI. Memòria ambiental.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BADIA, Anna; OTERO, Iago; MANEJA, Roser; ESTANY, Gemma; BOADA, Martí (2008). Canvi global i paisatge a la Costa del Tet-Mont-rodon (Matadepera, Vallès Occidental). Analitzar el passat per planificar el futur (1956-2006). Documents d’Anàlisi Geogràfica, 52. Pp. 31-48. Bellaterra. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Geografia. </span></span></span></p> <p>COMASÒLIVAS, Joan (2017). Elements patrimonials de Can Solà del Racó, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Matadepera, pp. 60-63. 8 d’octubre de 2017. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell.</p> <p><span><span><span>COMASÒLIVAS, Joan (2004). Les darreres vinyes del terme de Matadepera o allò que el “progrés” se’ns ha endut, dins XXV Ronda Vallesana. Matadepera. 24 d’octubre de 2004. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). </span></span><em>Matadepera. Patrimoni cultural.</em> Ajuntament de Matadepera. </span></span></span></p> <p><span><span><span>OTERO, I. (2005). Història ambiental: marc conceptual i aplicació a Matadepera (segles XVIII-XX). Terme, 20, p. 61-81. Centre d’Estudis Històrics de Terrassa i Arxiu Històric Comarcal de Terrassa.</span></span></span></p> | En els murs de pedra seca de la Feixa Llarga de Can Torres, s’observa algun esbaldregat provocat per la caiguda d’un arbre. D’altres són provocats per la circulació continuada de bicicletes tot terreny o d’excursionistes que per comptes de voltar-les s’hi enfilen fins a provocar un esllavissament. | <p><span><span><span><span><span>El turó dels Rossos està situat al sud-est del municipi de Matadepera, en el vessant hidrogràfic esquerra del torrent de Can Solà del Racó. Els seus dos cims, de 607’8 m i de 606’6 metres respectivament fan de partió amb el municipi de Castellar del Vallès pel vessant de llevant.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al nord, el delimita el torrent de Mascarons amb varies torrenteres que s’originen en els vessants del Collet dels Forns. El torrent de Mascarons desaigua pel vessant esquerre al torrent de Can Solà del Racó que neix a Sant Llorenç, en les fondalades del Morral de la Codoleda, el Mas Pas de la Castellassa i els Plecs del llibre. Pel vessant sud, el nodreixen el torrent de la Feixa Llarga de Can Torres amb varies torrenteres originades al capdamunt del collet del Mont-rodon. Més endavant, se li afegeix la torrentera de la Guixera, per dessota mateix del camí del Girbau (abans de la pedrera), a la fondalada dels forns de calç del Ton i del Corcola desaiguant pel vessant esquerre el Torrent de Can Solà del Racó. Aquest transcorre el municipi de nord a sud u després de Can Vinyers, entra a Terrassa, on en el seu primer tram se’l coneix amb el nom de Torrent dels Abeuradors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Pel turó hi transcorre el camí del Girbau (anomenat també del Girabau), que va resseguint la part inferior més planera i abans d’arribar al torrent de Mascarons, s’enfila fins arribar al Collet dels Forns (conegut també pel Collet de la Bassa). Des d’aquest punt surten varies pistes; a mà esquerra cap a Can Torres, la del mig, cap el Girbau, a Castellar del Vallès, i cap a la dreta, en direcció al Mont-rodon des del qual es pot baixar en direcció a la Font del Corraló i també trencar pel camí que mena cap a Castellar del Vallès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Juntament amb els turons del Pujol, Calderols, les Roques Blanques i el Mont-rodon, tots ells en el municipi de Matadepera són els que tenen la més alta concentració de pedra calcària, apte per a la fabricació de calç. En són exemple els topònims, Roques Blanques o la Guixera originats per la gran quantitat d’aquest tipus de roca. Forment part dels vessants inferiors de la unitat paisatgística de Sant Llorenç del Munt. El paisatge natural està format per alzinar mediterrani i alzinar amb marfull amb alguns roures però la intervenció de l’home ha originat profunds canvis. En aquesta zona, s’observa perfectament aquesta transformació. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’aprofitament forestal i la transformació del paisatge en aquest indret queda palès tant a la part de llevant del turó, amb l’extracció de calcita i com per les feixes de conreu abandonades a la zona coneguda com a Feixa Llarga de Can Torres. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Alguns dels trams de la torrentera que permet accedir a les feixes i a les barraques de vinya estan perfectament murats. En un pla del torrent, s’hi observa fins i tot un bassal artificial que permetia tenir aigua a proximitat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>S’hi localitzen marges de pedra seca realitzades per margers professionals. Les pedres, en alguns casos monolítiques, estan perfectament encaixades. Així com en d’altres indrets del municipi els marges són el resultat de despedregar el tros, en aquest sector, el paredat, tot i que majoritàriament irregular, s’observen signes evidents de retocs per aconseguir una superfície del marge prou regular. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En general, els murs estan atalussats i, presenten un bon assentament de manera que ofereixen més resistència al terreny que contenen. Les alçades oscil·len entre els dos mestres i el metre d’alçada per llargàries de més de quaranta metres. El gruix dels murs oscil·la entre els 0’80 i 1 metre amb el reble format per pedres petites. Aquest fet ha permès afavorir el drenatge i evitar el seu enfonsament. El coronament general dels marges consisteix en una filada superior formada per un seguit de pedres més planeres, rectangulars, disposades a plec de llibre o sobre elevat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els caps de mur, s’hi observen rampes empedrades perfectament executades. En aquesta zona és on es localitza una barraca de pedra seca circular i una segona construcció més que amb funcions de barraca, per endreçar les eines i eventualment com a recer en cas de mal temps. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La transformació del paisatge en aquest indret també ha estat provocada per una activitat de caire pre-industrial relacionada amb l’elaboració de calç amb diversos forns i pedreres d’extracció manual que després de la seva restauració són visitables.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El camí del Girbau i la zona dels forns de calç són indrets molt freqüentats pels veïns i excursionistes però també per les motocicletes de motocròs. L’impacte ambiental hi és present i és difícil observar algun tipus de fauna durant les hores diürnes, tret d’algun pit roig, merla o mallerenga. La seva preservació és fonamental per evitar una fragmentació a nivell físic i funcional del territori Costa del Tet – Turó dels Rossos – Mont-rodon. Tres pilars fonamentals de l’espai Parc Natural que com a corredor biològic permetrien salvar un gran nombre d’hàbitats que d’altra manera serien infranquejables per a moltes especies. </span></span></span></span></span></p> | 08120-404 | Turó dels Rossos | 41.6146000,2.0361700 | 419698 | 4607436 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/89028-p1440556_0.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | BPU | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Una part de la pista que puja des del torrent de Mascarons al Collet dels Forns està cimentada. El topònim guixera, situat al vessat meridional del turó, sorprèn un xic quan es veu la tipologia de pedra que hi ha en aquest sector, que és la roca calcita, mentre que el guix s’obté de la deshidratació total o parcial de la pedra tosca. Una guixera seria un terreny d’on s’extreu el guix. L’any 2006 varis especialistes realitzen un anàlisi de l’evolució del paisatge Costat del Tet-Mont rodon per impulsar la seva preservació de la pressió urbanística. | 2153 | 5.1 | 1762 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:17 | |||||||||
| 59278 | Font a can Boniquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-a-can-boniquet | <p>CASANOVA I QUEROL, E i FONDEVILA I GUINART, Mª À (1992) Descobrir Ripollet, patrimoni contemporani, Barcelona, p. 43.</p> | XIX | Manca de manteniment. | <p>Font decorativa adossada a una paret del jardí o pati interior de Can Boniquet. Font d'estil rococó executada amb pedretes de riu negres, blanques i petxines. La font presenta un nínxol central d'arc de mig punt, i un frontis triangular que compta amb una representació d'una caseta petita.</p> | 08180-38 | Nucli urbà de Ripollet (08291) | <p>La casa ha estat també coneguda com a Cal Cepat i Can Badia, i porta la data del 1871 a la façana. La font és de finals del segle XIX.</p> | 41.4982300,2.1560500 | 429559 | 4594411 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59278-foto-08180-38-1.jpg | Física | Rococó | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | Una mostra ben executada d'ornament jardiner d'estil rococó. | 97 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 58714 | Cal Tomàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tomas-5 | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de masies i cases rurals; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. | XVIII-XIX | En ruïnes, no conserva la coberta i una gran part està envaïda per la vegetació. | Cal Tomàs és una antiga casa, actualment en ruïnes, situada en el paratge de la Mesquita, per sobre mateix de les feixes de La Farinera. El seu accés es fa pel carrer del Roser. En arribar a un barri, a mà esquerra hi ha un pas que travessa la torrentera que porta el nom de la casa. Resseguint el marge dret, a mà dreta hi ha un corriol que s'hi enfila. L'edifici és de planta rectangular, amb planta baixa i sota cobert. Bona part d'ella està fonamentada a la roca adaptant-se perfectament a l'orografia del terreny. La façana nord-oest queda protegida dels vents per la part més alta del turonet que té un desnivell en relació a la casa d'uns deu metres aproximadament. El paredat és de pedra irregular collat amb argamassa de morter de calç; el gruix màxims de les parets mestres és de 0,70 metres. Les pedres cantoneres destaquen de la resta de la construcció perquè està molt més ben escairada. No es conserva la portalada principal i algunes de les obertures semblen haver estat refetes amb maó. A l'interior envaït per la brolla de romaní s'endevinen les compartimentacions de la planta baixa. A la part inferior de la façana orientada al nord-est, arran de terra, s'observa una boca que dona accés a una cisterna. És de planta rectangular i mesura 3 per 2 metres de costat, per una alçada màxima d'1,5 metres. Es conserva part de l'arrebossat d'impermeabilització i la coberta de volta. En el mateix pany de mur (cap a llevant) hi ha les restes de la boca del forn de pa, fet de pedra amb un arc de descàrrega de maons disposats a plec de llibre. L'edifici compta també amb una tina i barraca. Estan adossades a la façana sud-oest i de llevant respectivament. La tina, és de planta quadrangular, amb la coberta (que era de teula àrab) a un sol vessant. Sembla que en el moment de la construcció de la tina es va modificar l'estructura de la façana, aixecant-la i eixamplant-la en aquest indret. Mesura 2,80 m de fondària a nivell del brescat per 2,60 m de costat. El seu interior és net, sense enderroc; hi creix una figuera; dels cairons que la recobrien, de fang vernissat només en queden tres o quatre a la part inferior. La barraca amb la boixa està adossada a la façana orientada al sud-est. La coberta, de bigam i llates de fusta amb cobert de teula àrab està ensorrada. La facilitat d'accés i la urbanització que hi ha a pocs metres va convertir aquestes ruïnes en terreny de joc que ara ja sembla abandonat. A l'interior de la barraca hi ha un vell sofà i el seient d'un vehicle dos cavalls que tapa la boixa. | 08179-35 | La Mesquita | Posteriorment a la construcció aquest indret podria haver servit d'amagatall durant alguna guerra. S'han observat, en molts dels murs, espitlleres realitzades a posteriori amb maó, algunes d'elles gratant la pedra i col·locant maons drets en forma de ventall amb l'objectiu de recolzar-hi un fusell. El propietari del molí de La Farinera ens explica que ell sempre ha conegut aquesta casa ensorrada i el seu pare també. | 41.6277300,1.8952700 | 407977 | 4609034 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58714-foto-08179-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58714-foto-08179-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58714-foto-08179-35-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Una mica més amunt, en direcció oest, s'ha localitzat una barraca de pedra seca enfonsada. Al davant de la porta havia caigut una pedra motllurada procedent d'un brancal probablement de la casa. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59331 | Rellotge de sol a can Buxó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-a-can-buxo | <p>CASANOVA I QUEROL, E i FONDEVILA I GUINART, Mª À (1992) Descobrir Ripollet, patrimoni contemporani, Barcelona, p. 80-81.</p> | XVII | <p>Rellotge de sol ubicat entre el primer i el segon pis a mà esquerra del cos central de la casa. Els numerals pintats en l'estuc sobre un mur d'obra, amb un llarg gnòmon de ferro.</p> | 08180-100 | Nucli urbà de Ripollet (08291) | <p>Antiga masia estretament lligada amb el Molí d'en Buxó, ara desaparegut, que se situava adherit al mur posterior. És possible que la torre fos construïda abans del cos central i el seu aspecte unitari és degut a reformes posteriors. Els primers propietaris documentats de Can Buxó són la família Llobateres, venedors de la casa a Miquel Puig. Després de tres generacions dels Puig va ser adquirida per Joan Buxó en el 1712, un prohom de Barcelona, responsable de la instal·lació d'una masoveria. Els seus descendents, en canvi, van tenir un paper destacat en la historia local, amb diversos batlles de la família Buxó durant el segle XIX. L'existència del Rellotge de sol es troba estretament lligada a la família i a l'evolució històrica de l'edifici de Can Buxó, podent datar-se aproximadament al segle XVII.</p> | 41.4976200,2.1533800 | 429336 | 4594346 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59331-foto-08180-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59331-foto-08180-100-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | Una inscripció a la dovella central de l'arcada de l'antiga entrada principal té la data 1662. S'ha conservat l'estuc on es troba el rellotge, i que anteriorment estava per tota la façana. Es troben tres rellotges de sol al municipi, els altres dos a Can Mas i a la Baixada dels Corbs. | 94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 89188 | Forn de pega de la Canal de la Cova Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-pega-de-la-canal-de-la-cova-roja | <p><span><span><span><span><span>EIXIMENIS, F (1983). Lo Crestià. MOLC 98, Edicions 62 i La Caixa, Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FÀBREGA I ENFEDAQUE, Albert. (2002). Les pegueres de Salo (Bages). Indústria Tèxtil: Actes de les V Jornades d’Arqueologia industrial, pp. 613 – 633. Barcelona. Marcombo.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FÀBREGA I ENFEDAQUE, Albert. (1998). Peguers del Bages. Revista Dovella, 62, pp. 33-41. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FONT i QUER, Pius (1987). Plantas medicinales. Editorial Labor. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MARTORELL, Joan (1983). Tirant lo Blanc. MOLC 99/100. Edicions 62 i La Caixa. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>VIDAL, Judit (2018). Els forns d’oli de ginebre. Una indústria a Riba-roja d’Ebre. Ajuntament de Riba-roja d’Ebre.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span><span><span>Forn de pega o quitrà situat en el vessant hidrogràfic dret de la Canal de la Coma Roja. L’accés es fa pujant per la Riera de Matalonga. Un quilòmetre i mig més amunt, a mà esquerra hi ha una fita que marca l’accés a un corriol, antic camí de carboners. Seguir-lo en direcció a la Balma del Cubell, travessant la Canal Gran i la Canal de la Coma Roja.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’estructura consisteix en una única cavitat en forma d’olla, allargassada, amb el ventre més ample, excavada totalment al terra aprofitant el pendent del marge. El seu interior està recobert per una capa de terra cuita, amb restes evidents de rubefacció. L’espai, que mesura, 1’55 m de llargada per 0’70 d’amplada, per 1’90 m d’alçada, presenta una boca orientada al nord-est, d’uns 0’40 m d’amplada per 0’25 d’alçada. Està parcialment colgada per la mateixa terra del marge, sense que aquets fet hagi afectat l’estructura. A la part superior, el diàmetre està coronat per un parell de fileres de pedra sobreposades, deixant un espai per introduir la teia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Visualment sembla que la paret de terra cuita està protegida per una estructura de pedres situades a tot el perímetre exterior del forn. A la part davantera de la boca, hi ha una placeta zona de maniobra del pegaire. Probablement en aquest indret s’hi col·loqués algun tipus de canaló que conduïa el quitrà o pega cap a un recipient on recollir-lo i posar-ho. Visualment no es localitza cap altre estructura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>En el mateix pla del forn a una desena de metres s’hi localitza una bassa quadrangular més relacionada amb un forn de pega que no pas emprada per carboners. Un dels seus costats, situat en direcció al forn, té la paret recoberta de pedra. La fondària és de 0’50 m per 2 metres de costat.</span></span></span></p> | 08120-439 | Vessant hidrogràfic dret de la Canal de la Cova Roja | <p><span><span><span><span><span>La pega s’obté a partir de la destil·lació “destructiva” de la teia o soques i arrels de pi (per ser un gran resinós) a partir de les quals s’obté un líquid viscós, espès, de color fosc conegut amb el nom de quitrà de pagès o quitrà de pi. Quan aquest quitrà es destil·la, s’obté un residu molt viscós, de color negre, anomenat pega.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La teia, que no és res més que el cor de l’arbre, crema amb molta facilitat. La millor teia s’obté dels pins vells i aquells que neixen en roqueters, indrets pobres en terra.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El procés consisteix, primerament en escalfar el forn durant unes hores per després col·locar al fons, un xic inclinat, una capa d’estelles de fusta de pi. Al damunt s’hi anaven col·locant capes de teies disposades de forma radial. Un cop ple, es tapava posant un parell de troncs o taulons, depenent de la mida i se segellava amb lloses de calç o rajols de fang. Un d’ells tenia un orifici per controlar el quitrà. Després d’unes hores, aquest s’escolava per un canaló i es recollia en una pastera, molt a poc a poc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Si el que es volia però era obtenir la pega calia una segona construcció, l’olla. Aquí el quitrà s’escolava per un vas comunicant amb un cert pendent cap a una segona cavitat, més petita. Un cop dins, s’hi calava foc. El peguer sabia quan el procés de destil·lació havia acabat pel color i la forma de full (en cabdells). Es tornava a tapar immediatament per apagar la combustió. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al davant de l’olla o del pou (ja sigui per obtenir quitrà o pega, s’hi havia excavat la pastera, una mena basseta quadrangular, d’uns quaranta a cinquanta centímetres de fondària per un a dos metres de costat, depenent de la mida del forn. Les parets interiors es podien recobrir amb pedra, reforçades després amb taulons. El fons o sola es mullava i s’hi col·locava una capa de cendra, seguint també el sistema de preparació de la plaça on es col·loquen les peces de fang dels forns d’obra. La pega sortia molt a poc a poc per evitar que s’inflés i sobreeixís. Un cop freda quedava un bloc compacte, com una rajola de color negre. El pegaire retirava els taulons dels quatre costats, amb la destral llescava la pasta i a continuació s’introduïa un perpal per aixecar-la lleugerament i saltava al damunt. La pega es trencava per les marques fetes amb la destral. Un cop obtingudes les llesques, es tallaven en pastilles per poder-les transportar en les sàrries. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La pega és un producte emprat en èpoques molt reculades, tant com aïllament, impermeabilització o encolat i curatives com l’empast. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Conegut ja en època romana, a Catalunya té una gran importància durant l’època medieval, i especialment durant els segle XIII, XIV i XV sobretot per permetre la impermeabilització dels vaixells i com a combustible de guerra per llençar encès contra l’enemic. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Són varis els exemples de la pega i el quitrà per a actes de guerra, que poden trobar en la literatura clàssica. En Capítol CLXIV de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell s’hi pot llegir el següent text. “Los trucs llançaven molta calç perquè els cegàs la vista. Aprés llançaven oli bullent amb casses. L’una part e l’altra llançaven pega bullent; e nit e dia jamés cessaven ni havien repòs, sinó contínuament combatre.” En el capítol CX del llibre del Dotzè del Crestià, de Francesc Eiximenis, diu “E deuen tenir aparellat foc e pega e alquitrà, ab què hi meten foc si s’acosten al mur.” En la Crònica de Bernat Desclot, capítol XLI es pot llegir “(...) lo preborde de Tarragona començà a fer una cava molt gran, e pregona e llonga a argenters, qui saben de caves a fer, e molta altra gent. Cavaren tant tro que foren a mur major e puis estalonaren-lo, e el paborde féu aportar llenya seca molta, e féu-la metre llaïns ab molt seu, e pega e oli; e puis féu-hi metre foc sus en l’alba”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fora dels actes bèl·lics, la pega i el quitrà foren emprats ja pels egipcis, que no només revestien les mòmies amb pega sinó que també l’utilitzaven per segellar les piràmides. Els canals d’irrigació de Babilònia eren calafatats amb pega com impermeabilitzant. A Bíblia es parla de la pega. A la Gènesi (6:14) quan es parla de la construcció de l’Arca de Noé, diu “fes-te una arca de fusta de xiprer. Fes compartiments a l’arca i recobreix-la de pega per dintre i per fora”. A l’Èxode (2:3), parlant de Moisès diu “prengué una cistella de papir, la va untar amb betum i pega, va posar-hi el nen i la deixà entre els joncs, a la vora del Nil.”</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Virgili per exemple a les Geòrgiques explica que “el traginer carrega d’oli o d’humils fruits les espatlles del seu lent pollí i quan torna, porta de la ciutat una mola treballada amb martell o un bloc de negra pega”. Herodot a Històries, escriu que ha vist treure pega d’un estanyol a l’illa jònica de Zákinthos, “Hi ha basses en gran nombre; la més gran té 21 metre de llargada, 21 d’amplada i 3’5 de fondària. A aquesta hi enfonsen una vara amb una branca de murtra lligada a la punta, i extreuen pega enganxada a la murtra, la qual té una olor com l’asfalt, però és millor que la pega de Pieria. Llavors l’aboquen en un forat que han cavat prop de la bassa; i quan n’han recollida una bona quantitat, del forat n’omplen els seus recipients”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Pius Font i Quer, parla de l’obtenció i els seus secrets, “De la leña de pino se saca la pez generalment por gentes rústicas y por procedimientos rudimentarios. Quemando las astillas en un hoyo apropiado, la peguera, y dispuesto de tal modo que el pino no se inflame y vaya consumiéndose lentamente, al propio tiempo que suelta la pez. Los pegueros conocen bien los secretos de esta extracción.” I també de les utilitzacions pel bestiar, “Esta pez, untuosa y negruzca, se emplea contra la roña de los ganados, para sanar diverses enfermedades cutáneas de los mismos.”</span></span></span></span></span></p> | 41.6408700,2.0295300 | 419177 | 4610359 | 08120 | Matadepera | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/89188-p1480995.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/89188-p1490014.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/89188-p1490018.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/89188-p1490016.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Una excavació arqueològica permetria identificar-ne la tipologia, l'estructura i el funcionament. | 98|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:17 | ||||||||
| 59280 | Casa del C/ Bonavista, 7 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-c-bonavista-7 | <p>ALDANA, Carme (2000) Memòries d'un barri de frontera, editat per la Comissió de Festes de la Tardor del Barri del Pont Vell, Cerdanyola-Ripollet. Ripollet CASANOVA I QUEROL, E i FONDEVILA I GUINART, Mª À (1992) Descobrir Ripollet, patrimoni contemporani, Barcelona, p. 24.</p> | XX | <p>Casa adossada de maó arrebossat, d'una planta amb carener paral·lel a la façana i teula àrab. S'obre amb una entrada situada a la dreta i una finestra al seu costat. La façana mostra una decoració esgrafiada amb sòcol, les obertures emmarcades amb línies florals, i flors i petits escuts esculpides a les llindes. Un frontis dessota el ràfec està adornat amb esgrafiats florals que emmarquen dos respiralls.</p> | 08180-40 | Barri del Pont Vell (08291) | <p>La consolidació del Barri del Pont Vell – Tiana comença com a conseqüència de la fil·loxera ja que molts pagesos es veuen obligats a abandonar les seves llars i conreus per no poder fer front als arrendament i s'instal·len al barri on troben terres i aigua. El barri també va créixer a partir de la construcció de la línia del ferrocarril de Barcelona a Terrassa, l'any 1855, a partir de la qual l'ajuntament es va imposar el traçat de nous carrers del barri anomenat 'el Gurugu', i es van construir les primeres cases d'estiueig. El nom de Gurugú neix a partir de la Guerra d'Àfrica, sobre el 1911-1912. Històricament el Gugugú és un turó proper a la ciutat de Melilla d'alt valor estratègic. Els nens, com a la guerra, reproduïen les batalles i es barallaven per conquerir una muntanyeta situada al cap de munt de la Gran Via Prat de la Riba. El caràcter rural del barri va començar a canviar amb la instal·lació de la fàbrica Uralita l'any 1907, i la construcció de cases destinades als obrers de l'empresa.</p> | 41.4928600,2.1499500 | 429044 | 4593820 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59280-foto-08180-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59280-foto-08180-40-2.jpg | Inexistent | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | Una de les últimes cases d'estiueig que es conserven al barri, que es van construir en aquesta zona prop de l'estació de trens a principis del XX. | 105|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 58874 | Les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-llobatones | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/2018/03/les-llobatones http://dcvb.iec.cat/ | XVIII-XX | L'abandonament i la manca de manteniment ha provocat la caiguda de la coberta, d'algunes parets interiors i murs de càrrega a més part de la façana sud-oest. | Masoveria ubicada a ponent del terme municipal, en una elevació al nord-oest del Cisternot, entre el torrent del Cellers i el torrent de Les Llobatones que li permet dominar visualment una bona extensió de terreny. L'accés es fa des del camí de Cal Manel, agafant el primer trencall a mà dreta, sense mai deixar-lo. També s'hi pot accedir des del camí del Celler a la Pòpia, resseguint la carena. És de planta rectangular amb el celler, la tina i les corts annexades a la façana nord-est i el forn de pa i galliners i/o conillers a la façana sud-oest. El paredat és de pedra arrebossat amb morter de calç. El seu estat és ruïnós, ja que ha perdut la coberta i alguns dels murs han començat a caure o ja han cedit. Malgrat tot, encara s'entreveu la potència de la masia. En resten el murs de càrrega que delimiten la superfície, i algunes de les parets interiors que compartimentaven les diferents estances. La teulada era de teula àrab amb ràfec senzill pla, i el carener paral·lel a la façana principal, orientada al sud-est. A la planta baixa a mà esquerra hi ha la portalada que hauria estat de doble fulla amb els brancals de pedra carejada reaprofitada i un arc escarser de maó disposat a plec de llibre (per la part posterior hi ha dos posts de fusta malmesos). A mà dreta una finestreta petita i més a la dreta una segona obertura molt més gran un arc de pedra disposada a plec de llibre i l'ampit construït amb varies fileres de maons (podria haver estat una porta). A la planta pis s'alcen dues finestres amb brancals, llinda i ampit de pedra. Sembla que a la planta baixa hi havia almenys quatre estances ben delimitades amb les portes d'accés de pedra i les parets arrebossades. Entrant per la portalada principal, a mà esquerra hi ha la boca del forn de pa que sembla sencer. Annexat a mà dreta de l'edifici principal, hi ha la premsa del vi i el celler al darrera amb el que sembla una tina mig colgada de runa i reomplerta de vegetació. Es conserva part de l'estructura de la premsa de vi, el banc, els braços i la cassola mig colgada. A l'extrem dret de la façana, a mà dreta de la premsa hi ha una estança que sembla haver estat una cort, amb les restes de bigam de fusta i una menjadora de pedra que va de punta a punta de la paret (el mur de partió ha caigut) i dues finestres a mena d'espitllera situades a la façana principal i a la façana nord-est respectivament. La façana nord-oest només té una finestra situada a la planta pis i dues de petites a la planta baixa, la mes gran amb una reixeta de ferro. | 08179-205 | Les Llobatones | Segons informació oral facilitada per Carles Cornadó, la masia de Les Llobatones va ser juntament amb la de Can Cotis, dues masoveries del mas de Les Ferreres. Als anys trenta del segle XX va quedar abandonada i actualment tot i que el seu perímetre es manté net de vegetació, amenaça ruïna. Es desconeix l'origen del seu nom, que dona a pensar en les cries de llop. Però en català medieval existeix la paraula llobada, que es referiria a un espai de terreny deixat de llaurar o cavat. | 41.6447800,1.8982800 | 408252 | 4610924 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58874-foto-08179-205-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58874-foto-08179-205-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58874-foto-08179-205-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Una de les prioritats d'aquestes cases situades en paratges de gran bellesa, era l'obtenció d'aigua. Tot i que sempre es troben construïdes a proximitat d'algun torrent o riera, era important emmagatzemar l'aigua de pluja, o la d'alguna surgència o font. Les restes d'un baixant collat a la façana nord delaten una estructura soterrada de pedra i impermeabilitzada amb morter de calç. Mesura uns tres metres de costat per dos de fons. s'hi accedeix per la boca (0,60 m de diàmetre), semblant a la boca d'un pou que devia recollir les aigües pluvials de la coberta de la casa. Una de les pedres emprades per a la construcció del mur de sud-oest de la cisterna és una antiga pica o aigüera reciclada. En direcció sud-oest, per sota de la casa, es localitza una bassa de planta rectangular de pedra, construïda arran de terra, de 7 m per 4 m de costat per 1,20 de fons actual amb una pedra motllurada a mena de broc que recollia l'aigua de pluja a través d'un rasot en un dels extrems i una escala volada composta per quatre graons per baixar a l'interior (situada al mur de ponent). A mà dreta, de la bassa, al costat de llevant hi ha un safareig que mesura 1,70 m de costat per 0,60 m de fons. Al centre hi ha una llosa inclinada (63 cm d'amplada) utilitzada com a rentadora. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 59074 | Bassa de Cal Manel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-cal-manel | XIX-XX | La bassa i el safareig de Cal Manel estan situats abans d'arribar a la casa. Un cop passada la cadena, per sota del marge esquerre, al bell mig d'un rasot que baixa del serrat. L'accés es fa pel camí de Cal Manel que s'inicia entrant per darrera Les Ferreres, a uns dos-cents metres agafant el trencall de mà esquerra sense mai deixar-lo. El conjunt consisteix en una bassa de planta ovoïdal adossada al marge del camí. Està excavada a la roca amb murs pedra irregular. L'interior està totalment impermeabilitzada amb morter de calç. Una part està coberta amb una volta de pedra molt ben conservada, tot i que n'ha perdut una amplada de cinquanta centímetres. Adossat, per un dels costats hi ha un safareig de planta quadrangular d'1,20 m de costat i fondo, que segueix el mateix sistema constructiu. Fins i tot la rentadora està arrebossada. Per la part frontal hi ha un muret al qual s'hi accedia per un parell de graons. Permetia estar a l'alçada per rentar la roba. Al mig, protegit per una llosa de pedra calcària, com si es tractés de la boixa d'una tina, hi ha el broc del desaigua. Per les restes observades al terra, l'aigua, perquè no es perdés es canalitzava per un rasot encara present cap els horts. Un filat protegeix tot el perímetre de la bassa. | 08179-376 | Cal Manel - obaga de la Serra del Ginebral | 41.6578500,1.9091100 | 409172 | 4612364 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59074-foto-08179-376-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59074-foto-08179-376-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59074-foto-08179-376-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Una dada molt important per entendre la vida en el medi rural, són les construccions derivades de l'aprofitament de l'aigua, que sense voler-ho, esdevenen un testimoni de primer ordre de les formes de vida del passat, que ens expliquen especialment l'aprofitament econòmic d'aquest medi i adquireixen, d'aquesta manera un valor patrimonial. Les estructures pròpies d'aquesta arquitectura popular varen ser destinades a la captació i recollida d'aigua, si bé la seva diversitat tipològica respon a l'adaptació segons les característiques del terreny i les seves propietats hídriques. | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||
| 59288 | Casa del C/ Calvari, 15 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-c-calvari-15 | <p>CASANOVA I QUEROL, E i FONDEVILA I GUINART, Mª À (1992) Descobrir Ripollet, patrimoni contemporani, Barcelona, pp. 18-19.</p> | XX | <p>Una casa adossada de planta baixa i pis, la coberta de dues aigües amb carener paral·lel a la façana oculta per un frontis. Presenta una façana simètrica de planta baixa i pis, adossada amb pilastres laterals, les obertures a la planta baixa emmarcades amb motllures de pedra. Al pis, s'obren dues finestres balconeres amb petits balcons i llindes amb motllura floral; destaca els dos respiralls també amb motllura decorativa. La façana està coronada per una cornisa dentellada dessota un frontis de tres trams, el central aixecat amb un buit rodó envoltat per una motllura rectangular de forma floral.</p> | 08180-48 | Nucli urbà de Ripollet (08291) | <p>Les cases del carrer Calvari es troben lligades a l'existència del carrer. Aquest carrer és en realitat l'antiga carretera de Masrampinyo, i també formava part del nucli antic del poble. La construcció de la carretera de Barcelona a Sabadell i Terrassa (N-150) l'any 1852, va convertir el carrer en una via de trànsit interior del poble, proclive a la construcció de cases d'estiueig.</p> | 41.4965400,2.1565500 | 429599 | 4594223 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59288-foto-08180-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59288-foto-08180-48-2.jpg | Inexistent | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | Una casa d'estil estiueig de principis del segle XX. | 105|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 59027 | Auca de la diada d'en Capablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/auca-de-la-diada-den-capablanca | MORENO, M. Dolors (1997). La diada d'en Capablanca; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 139 i 142. | XX | Auca de setze vinyetes repartides en files de quatre que expliquen la història del bandoler Capablanca de la manera que segueix: 1.- A les deu rendirà viatge, / si s'ha trobata ruta franca, / nostre il·lustre personatge, / el bandoler Capablanca. / 2.- Assenyalats lloctinents, / Trabucaires de Solsona, / el bandoler, complaents, / escolten tota l'estona. / 3.- Sotmet l'alcalde al comici / si es té de fer compliment / al bandoler i son seguici / per part de l'Ajutnament. / 4.- I es pren l'acord, com és lògic, / per total aclamació, / de que a l'hoste mitològic / se li ofereixi recepció. / 5.- Uncop li han redit honors / comença la cercavila: / Poble, Batlle, Regidors, / tothom alegre desfila. /6.- Noies molt ben abillades / la xaranga bullanguera / trabucaires - tres filades- / i en Capablanca al darrera. / 7.- Honorat ha estat pel poble / I en Capablanca, agraït, / vol demostrar que de noble / en té tant com d'eixerit./ 8.- Al peu de la carretera, / voltat per la seva tropa, / resta impacient a l'espera / del vianant que s'apropa./ 9.- Coma arma d'avantguarda / unes flors -petita toia- / i tancant la reraguarda / el somriure d'una noia. / 10.- Esten la capa i, a l'instant, / sobre el teixit esclata, / l'espurneig tan rutilant / de les monedes de plata. / 11.- Cau l'argent i, el trabuaire, / ho celebra sonorament, / ressonen molts trets a l'aire, són salves d'agraïment./ 12.- Com per art d'encantament, / el color blanc de la capa / ja no es veu, perquè l'argent, / és tint refulgent que el tapa. / 13.- Acabat 'l'atracament' / el bandoler sols li resta / fer ofrena a l'Ajuntament / del fruit de la seva gesta. / 14.- Amb una sola consigna / us entrego aquests diners: / Que la vila sigui digna / de rebre els seus forasters. / 15.- El bandoler s'acomiada / havent fet formal promesa / de que en propera diada/ sa capa restarà estesa. / 16.- I se'n torna, però això si, / a l'home no se li escapa / veure abans El Vell Molí / on van teixir-li la capa./ | 08179-329 | Rellinars | L'auca es va escriure amb motiu de la II Trobada de Gegants de Rellinars l'any 1996. | 41.6376400,1.9110200 | 409303 | 4610118 | 1996 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59027-foto-08179-329-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59027-foto-08179-329-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Antoni Messeguer i Jordi Tomàs | Una auca, és una expressió de la literatura folklòrica tradicional catalana, molt semblant a la literatura de canya i cordill. És també una història escrita en vers o rodolí, ja sigui fictícia o real que va acompanyada d'una vinyeta humorística o satírica. La tradició mana que ha de contenir quaranta vuit vinyetes. A diferència d'un còmic, sempre està representada sobre un únic full i per una sola cara. Malgrat els versos han de respectar una rima la mètrica es relaxa una mica i permet tercets o quartets de rima assonant emprant síl·labes diferents.L'auca més antiga documentada data de la segona meitat del segle XVII (1670) i el seu origen es localitza probablement en el joc de l'auca, una partida d'apostes que era molt popular durant els segles XVII i XVIII que hauria evolucionat durant el segle XIX amb la representació de vinyetes. L'auge de l'auca arriba a les llars on els més grans les llegien als infants. Entrat el segle XX la producció disminueix a favor de la reproducció d'algunes auques més arcaiques i primitives amb animals, jocs d'infantesa, on hi podien col·laborar els dibuixants del moment. | 98 | 63 | 4.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||
| 59032 | Auca de Rellinars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/auca-de-rellinars | MORENO, M. Dolors (1997). Auca de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp.140 - 141. | XX | Auca dedicada al poble de Rellinars composta per trenta imatges encasellades en vinyetes pintades en color (5 per 6) cadascuna de les quals va acompanyada de versos de dues línies al peu a mena de rodolí, que diu així: 1-Rellinars es va enlairant / amb la Serra de l'Obac a Llevant. 2- Als capvespres a Ponent, / Montserrat és sorprenent. 3- Que ja l'habitaven a la prehistòria / moltes coves en són memòria. 4 - A Rellinars na Màrcia vivia / mentre els romans veien via. 5- Però uns segles confosos / convertiren els llocs en perillosos. 6- Quan els àrabs atacaven /els gots s'hi refugiaven. 7- Coves i balmes obrades / ho demostren a debades. 8- Fins la Reconquesta comtal / no arriba el poder feudal. 9- Els primers, els Montcada, senyors de Vacarissa o La Boada. 10- Diuen que hi havia reines al Casot, / si no eren amigues d'algun pagesot...11- Els remences rompen la terra / sense cap por a la guerra. 12- Planten vinyes, fan cellers; /els hi calen jornalers. 13- I així Rellinars augmenta: /moltes famílies s'hi aposenten. 14- La riquesa de les fonts / fa prosperar aquests turons. 15- El bestiar també creix / i es fan processons amb escreix. 16- Són els sants de devoció / Fermí i Sant Pere, nostre patró. 17- Per Pasqua ballen caramelles, per Sant Fermí beneixen les ovelles. / 18- I el dia de Santa Caterina / reparteixen panets de farina. 19- Però els bandolers assalten sovint, / als qui el Camí Ral van seguint. 20- En Capablanca és niu de rondalles / vora el foc d'encenalles. / 21- I amb la Guerra del Francès / es passa un moment compromès. 22- Espies i 'miquelets' a les Ferreres / recorren totes les dreceres. 23- Així Rellinars es va fer un poble / sense adonar-se'n el noble. 24- I reclament ser independents / de Vacarisses: som suficients. 25- A més, la bellesa del paisatge / li dona una bona imatge. 26- Després la fil·loxera acaba amb el raïm / però de mongetes i tomàquets sí que en tenim. 27- Ara hi vénen estiuejants / tot buscant la pau d'abans. 28- Fots, rieres i pinars / són símbols de Rellinars. 29-S'obren carrers i urbanitzacions / a tot trobarem solucions. 30- I així entre festes i esport / Rellinars ha esdevingut fort. | 08179-334 | Rellinars | 41.6375200,1.9109500 | 409297 | 4610105 | 1997 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Dolors Moreno (textos) i Pere Almirón (dibuixos) | Una auca, és una expressió de la literatura folklòrica tradicional catalana, molt semblant a la literatura de canya i cordill. És també una història escrita en vers o rodolí, ja sigui fictícia o real que va acompanyada d'una vinyeta humorística o satírica. La tradició mana que ha de contenir quaranta vuit vinyetes. A diferència d'un còmic, sempre està representada sobre un únic full i per una sola cara. Malgrat els versos han de respectar una rima la mètrica es relaxa una mica i permet tercets o quartets de rima assonant emprant síl·labes diferents.L'auca més antiga documentada data de la segona meitat del segle XVII (1670) i el seu origen es localitza probablement en el joc de l'auca, una partida d'apostes que era molt popular durant els segles XVII i XVIII que hauria evolucionat durant el segle XIX amb la representació de vinyetes. L'auge de l'auca arriba a les llars on els més grans les llegien als infants. Entrat el segle XX la producció disminueix a favor de la reproducció d'algunes auques més arcaiques i primitives amb animals, jocs d'infantesa, on hi podien col·laborar els dibuixants coneguts i famosos del moment. | 63 | 4.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||||
| 91536 | Pi Estrellat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-estrellat | <p><span><span><span><span><span><span><span><span>Mapa Topogràfic municipi de Rellinars, escala 1:7500, inclòs dins la guia excursionista i geogràfica de “Rellinars a les teves mans” (2021)</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>MALGOSA MONTSERRAT Marc, SAMPER GISPERT Marc i SOLER GIRONÈS Joan (2021) “Rellinars a les teves mans”, guia excursionista i geogràfica. Edita Ajuntament de Rellinars</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>MONTLLÓ BOLART, Jordi - Mapa de patrimoni cultural i natural de Rellinars (Vallès Occidental) - Juliol 2019 - Coordinació Area de Cultura DIBA.</span></span></span></span></span></span></span></p> | Arbre singular carener | <p><span><span><span><span><span><span><span><span>Pi Blanc (<em>Pinus halepensis</em>) situat al bell mig de la carena de la Coma d’Aumà, a uns tres-cents metres si baixem des del camí Ral.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>La singularitat d’aquest arbre rau en la forma que han pres les seves branques principals, branques ajaçades al terra clarament modelades pel vent. És un arbre amb unes branques fermes i vigoroses en forma d’estrella. </span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 08179-426 | Carena de la Coma d’Aumà | 41.6424100,1.9535300 | 412850 | 4610604 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91536-img2093.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91536-p1470923.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2023-02-01 00:00:00 | Marc Malgosa Montserrat, Marc Sàmper Gispert i Joan Soler Gironès | Un tret curiós és que l’arbre està situat al bell mig del corriol d’aquesta carena, per on passen alguns itineraris excursionistes, per la qual cosa els usuaris han de passar literalment per dins del brancatge de l’arbre.Aquesta carena de la coma d’Aumà limita el terme municipal de Rellinars amb Vacarisses, i també delimita la propietat de la finca rústica. Neix al camí Ral a la cota 730mt i va baixant direcció Sud-oest per damunt la carena, fins que baixa de cop direcció sud a trobar el torrent del Lladre.L’accés al Pi Estrellat és difícil perquè es troba allunyat, força endinsat dins del Parc Natural. Forma part de la finca de Les Boades, de més de 350ha de superfície. | 2151 | 5.2 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||||
| 86330 | Cal Marcet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-marcet-0 | <p>AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Volum IV. Catàleg de Béns.</p> <p><span><span><span>FONT SEGURA; X. i MUNUERA BERMEJO, J. (2014). Matadepera: patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></p> | XIX | <p><span><span><span>Torre als quatre vents de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos amb mirador, però originàriament constava només de dues plantes. La tercera fou incorporada l’any 1941. També es va fer el mirador més alt.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La coberta és a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana principal. Aquesta està organitzada a partir de tres eixos de verticalitat, definits per les obertures. A la planta baixa, l’eix central correspon a la porta d’accés i els laterals a finestres amb reixa de ferro forjat. A la planta pis, a l’eix de la porta hi trobem un balcó amb barana de ferro, amb suport de mènsules, i dues finestres laterals amb balconada de balustres. Totes les obertures són de llinda recta. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El parament és arrebossat amb imitació de carreus i emmarcat amb recreixement; igual que en les obertures. Una motllura separa les plantes. Coronant l’eix central sobresurt un frontó triangular. A la part esquerra de la façana hi ha una fornícula o capella que preserva una imatge del sagrat Cor.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La distribució interior de la planta baixa correspon en bona mesura al projecte original, amb un passadís central que fa de distribuïdor, habitacions als costats i sala d’estar o menjador al fons, amb obertures a la façana posterior. Destaquen els paviments hidràulics i els arrambadors de rajola amb decoració de motius geomètrics.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El mirador és de planta quadrada i la coberta, piramidal, és a dir, a quatre aigües.</span></span></span></p> | 08120-11 | Carrer de Sant Joan, 6 | <p><span><span><span>La llicència d’obres d’aquesta torre és la més antiga que es conserva a l’Arxiu Municipal de Matadepera (AMMAT) i és del 6 de desembre de l’any 1895. Va a nom de Miguel Marcet. I l’arquitecte que el signa és Lluís Muncunill.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1941 s’hi van fer reformes que comportaren un recreixement en planta i un augment de l’alçada del mirador.</span></span></span></p> | 41.5983200,2.0292100 | 419097 | 4605635 | 1895 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86330-p1430292.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86330-p1430291.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86330-p1430293.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/86330-p1430303.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | BCIL | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Lluís Muncunill i Escudé Gibert | Un pati envolta els laterals i la part posterior. En l’angle nord-est de l’espai exterior conserva pou d’abastiment amb una torre de planta circular, feta l’any 1897. Antigament aquest pati arribava al carrer d’Àngel Guimerà, però fou segregat, parcel·lat i edificat per diferents propietaris. | 98 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:17 | ||||
| 59257 | Plaça d'en Clos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-den-clos | <p>CASANOVA I QUEROL, E i FONDEVILA I GUINART, Mª À (1992) Descobrir Ripollet, patrimoni contemporani. Barcelona pp. 38-39. MOGAS SALVADÓ, Manuel (1983) Històries de Ripollet. Ripollet, p. 153. VILA, M A (1980) La casa rural a Catalunya. Cases aïllades i cases de poble. Barcelona.</p> | XIV-XIX | Plaça reformada al 2010 | <p>Un espai irregular format per la intersecció de sis carrers, principalment el dels Afores que arriba al nucli urbà des del nord i fa una cruïlla amb els carrers de La Palma i de la Salut. Conformada per cases de poble de planta i pis, algunes es poden datar al segle XIV, però moltes recuperades i reformades. Destaca la casa de la Societat Coral 'El Vallès' i la casa Plaça d'en Clos, 1 i 2.</p> | 08180-17 | Nucli urbà de Ripollet (08291) | <p>Urbanísticament els seus orígens cal buscar-los al camí que des de Ripollet menava a Santa Perpetua sortint de la plaça, i seguint l'actual c/ dels Afores en direcció nord. El 1881 va ser creat el nou carrer de les Afores. El nom de la plaça ha canviat al llarg del temps . Va ser anomenada originàriament com la plaça de la Salut. L'any 1877 es va conèixer com la placa d'en Clos, nom donat a partir del casal d'en Clos, enderrocat fa uns anys. L'any 1931 va rebre el nom plaça de Francesc Macià, i en el 1939 va recuperar el seu nom actual. En el casal d'en Clos va viure tancat durant molts anys, l'Ezequiel Clos, conegut com el boig de la Plaça Clos (fitxa 118) i que va ser el darrer propietari del Molí d'en Rata (fitxa 37).</p> | 41.4983100,2.1543200 | 429415 | 4594422 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59257-foto-08180-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59257-foto-08180-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59257-foto-08180-17-3.jpg | Inexistent | Gòtic|Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | Un dels nuclis més antics de la vila. La plaça va ser considerada com a frontera límit del poble fins el moment en què es va produir el creixement industrial i urbà modern. | 93|94|119|85 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 89299 | Xarxa de senders adscrits a l’àmbit urbà de Matadepera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xarxa-de-senders-adscrits-a-lambit-urba-de-matadepera | <p><span><span><span><span><span>SAMPER GISBERT, Marc (2015). Els senders de Sant Llorenç. Treball de Recerca. IES Matadepera. Treball inèdit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SUADES, Ramon; SENYAL, Jordi (2020). Mapa Interactiu de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac.</span></span></span></span></span></p> | XXI | <p><span><span><span><span><span>La infraestructura de la Xarxa de senders urbans circumscrits en l’àmbit del nucli urbà, consisteix en quatre rutes habilitades, perfectament senyalitzades, que es diferencien en funció de la dificultat i la llargària de cadascun d’ells. Els posts, de fusta, tenen a la part superior una marca de color que ajuda a identificar-los ràpidament. Aquests senders són els següents:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sender amb el distintiu de color verd clar: té un recorregut de tres quilòmetres, que es pot realitzar sense cap mena de dificultat. S’inicia a la plaça de Sant Jordi i voreja les dues lleres de la riera de les Arenes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sender amb el distintiu de color verd fosc: té un recorregut de dos quilòmetres. S’inicia a la plaça de Sant Jordi, voreja la riera de les Arenes, en direcció sud.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sender amb el distintiu de color blau: té un recorregut de tres quilòmetres, però en aquest cas el camí presenta una mica més de dificultat, pel desnivell del terreny. El trajecte s’inicia a la plaça de Sant Jordi, transcorre pel Forn de calç de Can Prat i el Forn de calç dels Abeuradors. De tornada voreja el Jardí Botànic.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sender amb el distintiu de color vermell: té un recorregut de vuit quilòmetres i és el que presenta major dificultat. S’inicia a la plaça de Sant Jordi, i arriba fins a les portes del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac, amb el Gorg de la Riba. De tornada passa pel Gorg de Can Ferrers i l’Avenc de Can Torrella a la Riera de les Arenes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els quatre senders estan degudament senyalitzats i en algun moment del seu recorregut poden enllaçar els uns amb els altres, permeten allargar el trajecte.</span></span></span></span></span></p> | 08120-441 | <p><span><span><span><span><span>Les quatre rutes foren creades l’any 2015 per l’Ajuntament de Matadepera.</span></span></span></span></span></p> | 41.6027290,2.0235208 | 418629 | 4606130 | 08120 | Matadepera | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/89299-sl-blaucami-de-can-prattorrent-dels-abeuradors02.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/89299-dsc6622-ruta-verda-riera-de-les-arenes.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/89299-dsc8280sl-sender-local-vermell02.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/89299-p1440797sl-sender-local-vermell04.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08120/89299-p1440811senyalitzacio.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2021-06-30 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Un dels canvis en el comportament de la gent després del confinament provocat per la pandèmia COVID-19, fou la de buscar espais lliure on poder gaudir i practicar l’esport. Malauradament, el comportament humà no sempre és el desitjable i en el cas dels parcs naturals, la massificació en alguns indrets molt concorreguts ha comportant canvis en el comportament de la fauna, a més de brutícia, pintades, material de senyalització malmès, i altres desperfectes no desitjables.Després de que la Diputació de Barcelona promogués una campanya de civisme al parcs naturals, el considerable augment de bicicletes tot terreny a la muntanya ha creat tensions entre els excursionistes i nous practicants que sovint no tenen adquirits els coneixements bàsics de seguretat i respecte per la pràctica de la BTT en zones de muntanya.Per sensibilitzar aquests col·lectius, la Federació Catalana de Ciclisme i la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya s’hi ha afegit amb una campanya per promoure el civisme i conscienciació en seguretat i respecte al medi ambient amb l’edició de dos tríptics informatius. | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:17 | |||||||||
| 78177 | Ca l'Andal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-landal-0 | CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. RICART, J., DÍEZ, M., VILÀS, E., AYMERICH, L., MORRAL, J. (1999). El que sabem del segle XX. Història de Santa Perpètua de Mogoda 1900-1979. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. 2 Volums. | XVIII-XIX | Ca l'Andal és un edifici de finals del segle XVIII, molt reformat al segle XX, que es troba al bell mig del barri de la Florida, a la plaça Alta, núm. 2. Actualment passa desapercebuda com a masia. El context de ciutat jardí en el que es troba, fa que hom pensi més en un xalet o casa aïllada de tipus urbà. És una masia de planta rectangular amb el carener paral·lel a la façana i coberta a dues aigües sobre la façana. Es tracta tipològicament del tipus més senzill i pobre, mol desenvolupat durant el segle XVIII. Desenvolupada en planta baixa i primer pis. La façana no presenta cap tipus de decoració a excepció d'un rellotge de sol situat a la planta pis, entre les finestres centrals. La distribució de les obertures és simètrica a nivell de la planta baixa respecte el portal principal, tot i que sembla l'edifici s'hauria allargat en un altre cos afegit cap a l'oest (?), que és de fet l'únic que trenca l'harmonia del conjunt. En aquest hi trobem un altre portal fins i tot més gran que pot funcionar actualment com a entrada de garatge. La porta principal és d'arc rebaixat d'execució contemporània, feta a base de pedra molt petita aplacada, a l'igual que la resta d'obertures de la planta baixa. Les quatre finestres de la planta pis són rectangulars i realitzades amb pedra petita. Els murs de les façanes estan arrebossats i pintats de color grana. Com a elements arquitectònics destaca el rellotge de sol de la façana principal. | 08260-10 | Plaça Alta, 2. Barri La Florida (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009:Finals del s. XVIII. Sembla que s'edifica una nova casa dins la propietat de Can Murtra. Segle XIX.1803. La finca de Can Murtra és partida en dues propietats. Una conserva la casa del mas Murtra, la pallissa i l'era, que van restar en la finca 'Can Murtra Vell', i l'altra situada a la part més septentrional de la finca serà la propietat coneguda com Can Murtra Nou, i més tard com ca l'Andal. Aquesta constava d'una porció petita de terra alou franc, una part era alou de la Cartoixa de Montalegre i la peça on hi havia la casa nova era alou de Sant Miquel del Fai, i una peça era alou de la comanda de Sant Joan de Jerusalem. 1822. En un debitori dels propietaris del mas Granollacs (la Granja Soldevila actual) consta escrit que afrontava a migdia amb el mas Murtra Nou. 1878. Amillarament. Can Murtra Nou estava compost de 5,38 ha de secà, 5,38 ha de vinya, 3.86 ha d'erms i 5,80 ha de bosc. En total la propietat Murtra Nou tenia 20,42 ha d'extensió. Segle XX. El nom de Ca l'Andal sembla ser que estaria relacionat amb el sobrenom de la propietat: 'Eudald' que en la forma oral popular seria Andal. Tot i que s'apunta també la hipòtesi que aquest nom sigui més antic, ja que el masover de Can Murtra a finals del segle XVIII, eren la família d‘Andal Pous. Els renoms, sobrenoms i malnoms, a vegades queden físicament a la casa, a vegades marxen amb la família que se'n porten el sobrenom de la casa. 1920. Venda de Can Murtra Vell. A afrontacions consta que termeneja amb ca l'Andal. 1925. Escolapi Càrcer i Duaso, de Barcelona, presentà un pla de fer la ciutat Jardí La Florida a la part de la finca de ca l'Andal, propietat d'Antoni Guitard i Llong. 1926. Es ven aquesta meitat de ca l'Andal propietat d'Antoni Guitard i Llong a favor d'Escolapi Càrcer Duaso, al preu de 22.600 pessetes. 1940. S'inscriu al Registre de la Propietat de Sabadell la segregació d'una parcel·la de 860 metres quadrats en la qual hi ha la casa de ca l'Andal, identificada amb el número 3 (nomenclàtor anterior a la urbanització). | 41.5227400,2.1891900 | 432351 | 4597106 | 1803 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78177-foto-08260-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78177-foto-08260-10-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Un dels antics noms d'aquesta masia era Mas Murtra Nou. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 94953 | Cocó de la Creueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coco-de-la-creueta | <p><span><span><span><span><span><span><span><span>- MALGOSA MONTSERRAT Marc, SAMPER GISPERT Marc i SOLER GIRONÈS Joan (2021). “Rellinars a les teves mans”, Guia excursionista i geogràfica. Edita Ajuntament de Rellinars.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>- Mapa Topogràfic municipi de Rellinars, escala 1:7500 (2021), inclòs dins la guia excursionista i geogràfica de “Rellinars a les teves mans”.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> | XIX - XX | Enderroc parcial, tot i que el marge de pedra seca el protegeix.Està situat en un marge de pedra seca d’un metre d’alçada, i la llinda superior amenaça de caure. El mur ja ha patit petits enderrocs. | <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>Cocó situat a mig metre del terra en el marge de pedra seca que trobem en el Fondo del Cisternot, molt proper al Coll de la Creueta. Pren forma de triangle rectangle, on els dos costats que formen l’angle recte mesuren 50 cm d’amplada i 40 cm d’alçada, amb una fondària aproximada de 30 cm.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>S’hi pot accedir per la pista que ve del Coll de la Creueta direcció cap a Les Llobatones, entrant al bosc, el trobarem a uns 40 metres del Coll.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 08179-482 | Al marge de pedra seca del Fondo del Cisternot, proper al Coll de la Creueta. | 41.6436900,1.9048400 | 408797 | 4610796 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/94953-20230403171925.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/94953-20230403171804.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2023-09-14 00:00:00 | Marc Malgosa Montserrat, Centre Excursionista de Rellinars | Un cocó és un armariet construït en una paret de pedra seca, ja sigui dins d’una barraca de vinya o en un marge d’una feixa. Acostuma a tenir prou profunditat per a guardar-hi eines llargues. També s’aprofitava per guardar-hi el càntir d’aigua mentre es feien feines de camp. Normalment destaquen per tenir disposada una llinda plana damunt la porta d’accés.Element inventariat per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 2009.Aquest element arquitectònic consta en el cadastre en terres del mas de Les Ferreres, parcel·la 9.L’art i la tècnica que deriva de la pedra en sec, ha enginyat diferents tipologies constructives de caire patrimonial. És cert que les més conegudes són les barraques i els marges, però també podem trobar escales volades o escales de pedra, camins empedrats, arneres, trones o escocells, entre molts d’altres. És cert que la pedra seca, també forma part de la identitat del municipi. | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||
| 59283 | Can Grasses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-grasses | <p>CASANOVA I QUEROL, E i FONDEVILA I GUINART, Mª À (1992) Descobrir Ripollet, patrimoni contemporani, Barcelona, p.82-83. MOGAS SALVADÓ, Manuel (1983) Històries de Ripollet. Ripollet, p.48, 78.</p> | XVII-XVIII | Restaurada el 1974. | <p>Masia de planta rectangular aixecada en quatre fases, la més antiga a mà esquerra. Murs de còdols arrebossats i coberta de dues aigües amb teula àrab, la carena perpendicular a la façana. Entrada principal central d'arc de mig punt, segona porta a mà dreta d'arc escarser i entrada a mà esquerra amb llinda a un cos d'una planta. Finestres balconades al pis, a mà esquerra un parell de petites finestres amb arc apuntat, i una arcada de quatre finestres a les golfes. Un cos modern adossat a mà dreta d'una planta amb terrat i baranes de terracota. Un mur de tancament de pedra amb una entrada central envolta el pati davant de la façana principal. Adossada al racó sud es troba la capella familiar d'època barroca (fitxa 49). A la planta baixa els sostres són de volta de pedra, i s'hi conserven una premsa del segle XVIII, un cub i maquinària agrícola (fitxa 41).</p> | 08180-43 | La zona nord-oest del municipi, al sud de la carretera Santiga (08291), prop de Barberà. | <p>El primer propietari conegut és Ermenegildo Grasses, com testimonia un document de 1667, en el que queda constància de la consagració de la capella de la masia, a llaor de la Puríssima Concepció de la Mare de Déu. Hi ha constància d'una antiga font natural prop del riu (Font del Roure) i d'una mina realitzada el 1888 que portava per primer cop aigua potable al nucli urbà, procedent dels aqüífers subterranis de Can Grasses.</p> | 41.5086100,2.1467600 | 428795 | 4595571 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59283-foto-08180-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59283-foto-08180-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59283-foto-08180-43-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | Un bell exemple de la masia catalana. Destaquem el seu entorn natural, envoltada per camps de conreu, amb un hort i arbredes i restes d'un pinetó al talús del marge del riu Ripoll. | 119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | |||||||
| 60128 | Can Solà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sola-2 | <p>BONET I GARÍ, Lluís (1983) Les Masies del Maresme. Barcelona, Montblanc-Martín C.E.C. CASTELL, EL (inèdit). 1998. Llistat de patrimoni industrial al confirmar, Document mecanografiat, 1998 CASTELL, EL (1999). Llistat de patrimoni industrial, Rubí, El Castell-Ecomuseu urbà. Document mecanografiat, 1999. PLA ESPECIAL (s.d.). Pla Especial i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Rubí. Document mecanografiat. RUFÉ I MAJÓ, Miquel (1984a) Les masies de Rubí i la seva gent. Patronat del Museu-Biblioteca de Rubí. RUFÉ I MAJÓ, Miquel (1997a) Les masies de Rubí i la seva gent. Rubí, Rubricata. El setmanari de Rubí. Caixa de Terrassa.</p> | Està força desfigurada | <p>Masia del tipus II. Els canvis introduïts no han alterat l'estructura original, conservant-se en bon estat els elements que abans s'utilitzaven de forma quotidiana: un celler amb un arc tapiat, la xemeneia que ocupa una estança, la cuina amb la pica de pedra, el forn al costat de la xemeneia, el rebost, la premsa d'oli, el petit molí i altres elements de detall com estris de treball i interessants alicatats pintats a ma. El sistema estructural resulta atípic, presentant volta en els cossos que donen a la façana a la planta baixa i bigues de fusta amb tauler de rajola a la resta. A la planta primera destaca l'estructura de fusta de la coberta que si bé funciona com una encavallada , el cavalls i tirants van separats. La casa queda una mica desfigurada per l'habitatge que s'ha construït a sobre de la cuina i que té un accés diferent (PLA, s.d.).</p> | 08184-55 | Camí de can Solà, 08191-RUBÍ | <p>Antigament era coneguda amb el nom de Mas Majó (RUFÉ, 1984a; 1997a). Les primeres notícies escrites son de l'any 1420. El 1611, trobem Berenguer d'Oms, senyor del Castell, que s'estableix de nou al Mas Solà o Majó, amb tots els honors i possessions. L'any 1718, l'Intendent General de Catalunya va donar permís als seus propietaris per utilitzar i valer-se'n de les aigües que afloraven dins la finca, per regar i altres menesters. De la lectura de diversos documents del segle XVIII, es dedueix que aquesta propietat era una de les més pròsperes, una important explotació agropecuària del terme de Rubí, trobant-se habitada per tot un seguit ben nombrós de treballadors. Alguns dels seus propietaris figuren ocupant importants càrrecs municipals, jurats i batlles, als segles XVII, XVIII i XIX. Avui, la finca és una urbanització que porta el topònim de la masia, i a la casa, hi resideixen dues famílies (RUFÉ, 1984a; 1997a).</p> | 41.5306400,2.0002800 | 416599 | 4598148 | 08184 | Rubí | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08184/60128-foto-08184-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08184/60128-foto-08184-55-2.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-10-06 00:00:00 | Juana Maria Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Té una premsa d'oli, un forn, un petit molí i un arc tapiat que dona a l'antic celler (CASTELL, EL; 1999). No s'ha tingut accés a l'interior de la casa. | 119|98 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:22 | ||||||||
| 78176 | Can Llobet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-llobet-0 | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. RICART, Joan et alii (1993). Temps enrera, portes endins. Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. | XIX | Estructura molt ben conservada | Can Llobet es troba situada entre la Riera Seca i l'Autopista Ap-7, a uns 90m a ponent de la Riera Seca, entre Can Targa i la Ferrussa. S'hi accedeix des de la carretera B-140 de Sabadell a Mollet, a l'alçada de Can Sabau, on es pren el camí del Padró fins passat la Ferrussa. Un cop aquí es continua cap a ponent fins a la primera cruïlla, per un camí estret que passa primer per davant de Can Cadernera. Es troba a uns 400m a ponent en línia recta del camí del Padró. L'edifici principal del mas, correspon a una masia de nova planta edificada l'any 1882. Es tracta d'un edifici de tres cossos desenvolupat en planta baixa, planta pis i golfes. La façana és simètrica respecte el portal d'entrada. Destaca la seva balconada amb tres finestrals de la primera planta, els tres balcons petits de la segona i el terrat, darrera d'una barana en forma de merlet. Com a elements arquitectònics a destacar hi ha un estel que corona, el punt central de la façana al nivell del terrat i els gerros amb motius florals que decoren la barana del terrat. El material és una barreja de còdols i maons, arrebossades i de color beix. Té dues naus laterals a banda i banda de planta baixa i planta pis amb porxo. L'escala és nova, amb paviment de terratzo. L'estructura de suport és de parets de càrrega i bigues de fusta. La planta de les golfes és de bigues de formigó. La coberta era originàriament coberta plana accessible que cobreix els tres cossos formant un terrat al nivell la planta tres. Hi ha terrats a banda i banda en el nivell de la planta dos. Aquests han quedat transformats en cobertes a tres aigües de teula àrab. | 08260-9 | Entre la Riera Seca i l'Ap-7 | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: Segle XII. 1189. Primera referència sobre el mas Trilla. Segle XIII: 1220. Berenguer de Llàcera va vendre a Pere Vullpelleres i a Ramon de Vullpelleres, el seu mas de Trilla, franc alou, situat a la parròquia de Santiga prop de Canalies. 1221. Els Vullperes venen a Guillem Mercader, el mas de Canalies dit de Trilla. 1266. Sibil·la de Mercader, filla de Guillem de Mercader, ven a Pere de Capellades representant de la Pia Almoina de Barcelona, el mas de Trilla de Santiga. Segle XIII. El mas Trilla pagava a la casa de Canalies una quartera d'ordi i un quartà de vi pel dret de llòçol. Segle XIV. Els habitants del mas (pagesos propietaris útils) duen el cognom Tria. Segle XV. 1432. Bartomeu sa Tria o Tries, senyor útil i possessor del mas sa Tria de Santiga, confessa en capbreu que el tenia per Jaume Canyelles, prevere i procurador de la Pia Almoina de Barcelona. 1438. Consta un Antic Llobet, àlies Trilla, pagès de Santiga, que confessa al rector de la mateixa parròquia, que tenia una peça de terra dita la Pineda, de pertinences del mas Trilla, a cens anual de 9 sous. La nova denominació del mas Tria (Llobet) es consolida des de mitjan segle XV. Segle XVI.Capítols matrimonials referits a la família del mas, apareixen sempre esmenten amb el cognom i nom Llobet. 1553. Fogatge. La pubilla, Clara Llobet, casada amb Cebrià Lletget, cabaler del proper mas Lletget de la parròquia de Sant Feliu de Sabadell, és anomenat de les dues maneres: Sebrià Leget àlias Lobet. Al llistat dels caps de casa de Santiga torna a aparèixer el mateix Cebrià i ara només amb el cognom de la dona: Cebrià Llobet. El patrimoni del mas Trilla augmenta amb terres alou del monestir de Sant Miquel del Fai de pertinences del mas rònec dit Pons, comprades al matrimoni Castellet Gasius, propietaris de la casa de Canalies, en aquest moment ja denominada la Ferrussa. Segle XVII: Al mas Llobet continuen els casaments de fills i filles, documentats a les cases de pagès de la comarca. 1620, 1623, 1629 i 1633. L'hereu Lluís Llobet, exerceix el càrrec de batlle de Santiga. 1629. Lluís Llobet formula demanda contra Pau Lloberes (pagès de Santiga) per empara de garbes i garberes. 1635. Lluís Llobet fou interrogat per l'oficial judicial, per malferir a cops de canó de pedrenyal a Nicolau Mallol, minyó d'uns 10 anys d'edat del veí mas Mallol. Segona meitat segle XVII. Mort prematura de l'hereu Josep Llobet. La pubilla morí força jove deixant els fills menors d'edat a càrrec del marit Bonaventura Bolló (probablement fill o descendent de la casa i mas del Bolló de Santa Eugènia de Berga a la plana de Vic). 1666. Bonaventura Bolló pledeja per la propietat de la Ferrussa, la qual aconsegueix per sentència favorable de la Reial Audiència. 1695-1693. Mor prematurament Jaume Llobet i Bolló heretant el seu germà Josep, adroguer a Barcelona que morí jove. El patrimoni Llobet passa a Marianna Llobet i Bolló, la germana gran casada al mas Güell de Polinyà. Així s''ajunten per qüestions de maridatge dos patrimonis de masos, el de la casa de Sant Martí de Polinyà (entre can Querol i can Garcia), i el del mas Llobet de Santiga, més les terres adquirides del mas Vallhonrat. Segle XVIII.1700. Marianna Llobet i Bolló, pubilla del mas Llobet de Santiga, feia testament en el qual deixava tancada la successió dels dos masos amb el nomenament del fill gran, Antoni Güell i Llobet, com hereu dels dos patrimonis Antoni Güell i Llobet. 1727. Antoni Güell i Llobet és excomunicat perquè tocà les campanes sens autorització, encén ciris i després els llençà a terra, dient públicament que no volia pagar el que devia al procurador de Sant Pere de les Puel·les, ni la multa prèvia a l'excomunicació. 1717. Antoni Güell i Llobet i el seu fill Mateu, com a propietari i hereu dels masos Llobet de Santiga i Güell de Polinyà respectivament, venen a Maria, vídua de Pau Querol, pagès de Polinyà, el mas Güell, abans dit Gili i abans de Sant Martí de Baix. 1741. Mateu Güell i Llobet inicià el costum dels establiments a rabassa morta. Segles XVIII-XIX: Els Llobet es caracteritzaren per intentar garantir la subsistència familiar amb la renda dinària procedent dels establiments a rabassa, masoveries i establiments emfitèutics a termini limitat i viure per sobre de les possibilitats reals del que donava el patrimoni. Segle XIX. 1819. L'endeutament crònic força que Pau Güell Torres i el seu fill, Pau Güell i Farell, haguessin de vendre a carta de gràcia a Josep Llobet i Vinyals, revenedor establert a Barcelona, el mas Puiggalí de Santiga, pel preu de 2.698 lliures catalanes. 1832. Venien el dret de recobrar la propietat a favor de Joaquima Vinyes, vídua de Josep Llobet i Vinyals, pel preu de 2.250 lliures catalanes i 18 sous. 1849. Teresa Torres, vídua de Francesc Güell Llobet i Farell, natural de Lliçà de Vall, fa inventari dels béns del seu difunt marit. 1848. Continuïtat dels problemes econòmics que s'agreugen per la mort de Francesc Güell i Llobet Farell. 1879. La vídua va tornar a casar-se i va tenir descendència. Per pagar els dots de les germanastres i de la mare va vendre perpètuament a Antoni Grasses i Riera, advocat de Barcelona, el mas Llobet de Santiga amb 33 drets reials de recobrar peces de terres establertes a termini. 1880. Poc temps després el nou propietari va vendre can Llobet a carta de gràcia a Josep Voltà i Vivé, fabricant tèxtil i també de Sabadell, la propietat del mas Llobet de Santiga i els 33 drets reials de peces de terra establertes a termini i a rabassa morta. 1882. El nou propietari va edificar una masia de nova planta, a mig camí entre casa colonial, torre d'estiueig i masia típica de tres cossos amb sala. Segle XX.1927. Amillarament. A can Llobet encara quedaven 14 parcers i l'establiment emfitèutic de can Cadernera. 1941. L'hereu del patrimoni Voltà fou Josep Cirera Voltà que va actualitzar el registre de la propietat i va inscriure al registre la titularitat de can Llobet a favor seu com a hereu de la seva mare i com a nét del fabricant sabadellenc Josep Voltà Vives. 1941-1942. Josep Cirera Voltà va vendre en dos lots, a Josep Agustí, la propietat de can Llobet. Poc temps després, la va vendre a en Joaquim Font. Però tampoc trigà gaire a vendre-la al carnisser barceloní, avi de l'actual propietari.' | 41.5256700,2.1620200 | 430087 | 4597453 | 1882 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78176-foto-08260-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78176-foto-08260-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78176-foto-08260-9-3.jpg | Legal | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Té una font i una bassa del 1892. Hi ha diversos coberts al davant de la casa i al vessant dret de la façana principal la torre d'un molí d'aigua, de maó massís i arrebossat i de color blanc, amb la seva bassa quadrada. La font i la bassa són al davant de la façana principal. Noms anteriors: Mas TrillaFoto 2. Autor: Canyameres. Any: 2003 | 102|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 156,89 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/