Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 58874 | Les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-llobatones | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/2018/03/les-llobatones http://dcvb.iec.cat/ | XVIII-XX | L'abandonament i la manca de manteniment ha provocat la caiguda de la coberta, d'algunes parets interiors i murs de càrrega a més part de la façana sud-oest. | Masoveria ubicada a ponent del terme municipal, en una elevació al nord-oest del Cisternot, entre el torrent del Cellers i el torrent de Les Llobatones que li permet dominar visualment una bona extensió de terreny. L'accés es fa des del camí de Cal Manel, agafant el primer trencall a mà dreta, sense mai deixar-lo. També s'hi pot accedir des del camí del Celler a la Pòpia, resseguint la carena. És de planta rectangular amb el celler, la tina i les corts annexades a la façana nord-est i el forn de pa i galliners i/o conillers a la façana sud-oest. El paredat és de pedra arrebossat amb morter de calç. El seu estat és ruïnós, ja que ha perdut la coberta i alguns dels murs han començat a caure o ja han cedit. Malgrat tot, encara s'entreveu la potència de la masia. En resten el murs de càrrega que delimiten la superfície, i algunes de les parets interiors que compartimentaven les diferents estances. La teulada era de teula àrab amb ràfec senzill pla, i el carener paral·lel a la façana principal, orientada al sud-est. A la planta baixa a mà esquerra hi ha la portalada que hauria estat de doble fulla amb els brancals de pedra carejada reaprofitada i un arc escarser de maó disposat a plec de llibre (per la part posterior hi ha dos posts de fusta malmesos). A mà dreta una finestreta petita i més a la dreta una segona obertura molt més gran un arc de pedra disposada a plec de llibre i l'ampit construït amb varies fileres de maons (podria haver estat una porta). A la planta pis s'alcen dues finestres amb brancals, llinda i ampit de pedra. Sembla que a la planta baixa hi havia almenys quatre estances ben delimitades amb les portes d'accés de pedra i les parets arrebossades. Entrant per la portalada principal, a mà esquerra hi ha la boca del forn de pa que sembla sencer. Annexat a mà dreta de l'edifici principal, hi ha la premsa del vi i el celler al darrera amb el que sembla una tina mig colgada de runa i reomplerta de vegetació. Es conserva part de l'estructura de la premsa de vi, el banc, els braços i la cassola mig colgada. A l'extrem dret de la façana, a mà dreta de la premsa hi ha una estança que sembla haver estat una cort, amb les restes de bigam de fusta i una menjadora de pedra que va de punta a punta de la paret (el mur de partió ha caigut) i dues finestres a mena d'espitllera situades a la façana principal i a la façana nord-est respectivament. La façana nord-oest només té una finestra situada a la planta pis i dues de petites a la planta baixa, la mes gran amb una reixeta de ferro. | 08179-205 | Les Llobatones | Segons informació oral facilitada per Carles Cornadó, la masia de Les Llobatones va ser juntament amb la de Can Cotis, dues masoveries del mas de Les Ferreres. Als anys trenta del segle XX va quedar abandonada i actualment tot i que el seu perímetre es manté net de vegetació, amenaça ruïna. Es desconeix l'origen del seu nom, que dona a pensar en les cries de llop. Però en català medieval existeix la paraula llobada, que es referiria a un espai de terreny deixat de llaurar o cavat. | 41.6447800,1.8982800 | 408252 | 4610924 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58874-foto-08179-205-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58874-foto-08179-205-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58874-foto-08179-205-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Una de les prioritats d'aquestes cases situades en paratges de gran bellesa, era l'obtenció d'aigua. Tot i que sempre es troben construïdes a proximitat d'algun torrent o riera, era important emmagatzemar l'aigua de pluja, o la d'alguna surgència o font. Les restes d'un baixant collat a la façana nord delaten una estructura soterrada de pedra i impermeabilitzada amb morter de calç. Mesura uns tres metres de costat per dos de fons. s'hi accedeix per la boca (0,60 m de diàmetre), semblant a la boca d'un pou que devia recollir les aigües pluvials de la coberta de la casa. Una de les pedres emprades per a la construcció del mur de sud-oest de la cisterna és una antiga pica o aigüera reciclada. En direcció sud-oest, per sota de la casa, es localitza una bassa de planta rectangular de pedra, construïda arran de terra, de 7 m per 4 m de costat per 1,20 de fons actual amb una pedra motllurada a mena de broc que recollia l'aigua de pluja a través d'un rasot en un dels extrems i una escala volada composta per quatre graons per baixar a l'interior (situada al mur de ponent). A mà dreta, de la bassa, al costat de llevant hi ha un safareig que mesura 1,70 m de costat per 0,60 m de fons. Al centre hi ha una llosa inclinada (63 cm d'amplada) utilitzada com a rentadora. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 79470 | Casilla dels ferroviaris (l'Orpina) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casilla-dels-ferroviaris-lorpina | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229 | XX | Coberta en mal estat | Una de les casetes dels ferroviaris antigament ocupada per personal vinculat al manteniment de la via de Barcelona a Manresa, anomenades popularment 'casilles'. És una construcció de dimensions mitjanes, de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i coberta a doble vessant amb una inclinació força acusada i voladís sortit, sostingut amb cabirons de fusta. Les façanes són arrebossades i compten amb finestres rectangulars (emmarcades amb motllures) disposades regularment. La casa té actualment un cobert adossat força precari i és envoltada per una zona enjardinada. | 08291-109 | Urbanització de can Serra, prop de la font de l'Orpina | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol | 41.5941600,1.8991600 | 408253 | 4605303 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79470-foto-08291-109-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79470-foto-08291-109-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||
| 58737 | Cova de Can Cotis; Cova de Rellinars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-can-cotis-cova-de-rellinars | ABELLAN, Joan Antoni (2009). Banyoles i els molins de pólvora, 3. Les Garrotxes. AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. SITJES i MOLINS, Xavier (1986) Esglésies romàniques de Bages, Berguedà i Cardener. Sobrerroca, Manresa. VALL i RIMBLAS, Ramon (1976). El repoblament del Vallès, dins Arraona: revista d'història, núm. 1, pp. 7-26 https://espeleoworld.com/c/cova-de-rellinars http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/2016/01/cal-cotis-cova-i-font-de-cal-cotis.html?q=Font+de+Can+Cotis | XVIII-XX | Degradat per abandó. | La cova de Can Cotis està situada per sota mateix de les corts de la casa i l'antic trull, al davant de masia, al cingle que dona a la Riera de Rellinars. Per accedir-hi si pot anar per la carretera B-122 en direcció a Castellbell i el Vilar (poc abans del PK 17). La casa està a mà esquerra. Es tracta d'una cavitat natural d'uns nou metres de fondària per 6 metres d'amplada i 4,5 d'alçada amb senyals d'haver estat repicada de manera artificial per l'home. Està excavada en un paquet de gresos i margues del període eocè. La porta se situa a un costat i la part que comunica amb la Riera de Rellinars està protegida per un mur de pedra lligada amb morter de calç. En el sòl hi ha dues moles cisellades; la més grossa es troba al davant mateix de la porta; l'altra està completament tapada per la pols, terra i diferents residus ja que la última ocupació de la cova va ser com a galliner. | 08179-58 | Can Cotis | Segons J. de la Vega, la presència de les dues moles amagades a l'interior de la cova podrien estar relacionades no amb un trull sinó amb la molta de pólvora, durant les guerres carlines, i també fa constar que el mateix passava amb el mas de Les Cases. La preparació i trituració dels diversos components que formen la pólvora (salnitre, sofre i carbó vegetal) es podia realitzar de forma manual o mitjançant un molí, normalment a partir del segle XVII, més o menys sofisticat. En tot cas es devia fer a petita escala per evitar o limitar el risc de deflagració. Damunt la solució de salnitre s'hi abocava el sofre i el carbó barrejats. Després s'escalfava per evaporar l'aigua i finalment es portava a les moles del molí. De salnitre se'n troba a Collbató en el massís de Montserrat i ja en el segle XIII s'aprofitava de les coves del Ratpenat en el mateix municipi. Xavier Sitjes i Ramon Vall pensen que aquesta cova hauria estat originàriament eremítica, ocupada pels fundadors dels monestirs i esglésies durant el segle X, vinculats abans d'abraçar l'observança benedictina, per algun tipus de pacte monàstic visigòtic. Per tant, segons aquests autors, la cova es tractaria d'una eremita que després donaria lloc a la construcció de l'església vella dedicada a Sant Pere i Sant Fermí al segle X i XI, documentada des de l'any 951 com a sufragània de Vacarisses, tot i la descoberta d'un ara paleocristiana, podria fer pensar en un lloc de culte molt més antic. | 41.6390900,1.8984300 | 408256 | 4610292 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58737-foto-08179-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58737-foto-08179-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58737-foto-08179-58-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El 10 de març de l'any 2016, E. Calderón i J. de la Vega van accedir a la cova per aixecar un topogràfic. | 94|98 | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 79406 | Castellet de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castellet-de-baix | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 4 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Castellet de la Torra', Balcó de Montserrat, núm. 322 (juny) | XVIII-XX | Antic mas molt modificat amb obra moderna | Antiga masia que ha sofert modificacions dràstiques al llarg del segle XX i de la qual pràcticament no queden vestigis antics. El conjunt és format per l'antic edifici de la masia, que ha estat envoltat per diverses naus de nova construcció. L'edifici principal, que conserva funcions de vivenda, és de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Ha estat molt reformat ja al segle XX i de l'antiga masia pràcticament només en resten les parets exteriors, difícils d'identificar ja que es troben arrebossades i pintades de blanc. La casa té un petit patí davanter amb un portal per on s'hi accedeix des del camí, però també ha estat molt modificat. A la part sud-est hi ha un gran cobert que conserva un mur de pedra. La resta de coberts, a l'est i al sud, són força recents i foren construïts per a desenvolupar funcions de granja. L'obra nova, també pintada de blanc, segueix l'estètica del conjunt. | 08291-45 | Prop dels plans de Castellet, entre les urbanitzacions de la colònia Gall i can Serra | Actualment la masia de Castellet de Baix forma part de la mateixa propietat que la de Castellet de Dalt, però no sempre ha estat així. Antigament era coneguda com a Castellet de la Torra, i l'any 1597 era propietat de Pere Castellet, juntament amb els seus agregats, el mas Beatriu i el mas de la Torra. A Pere el succeí la seva filla, Antiga Castellet, casada amb Pere Joan Torrella (i amb aquesta unió s'ajuntà l'heretat amb la del mas Torrella). El fill i successor fou Pere Joan Torrella, i a aquest el succeí el seu fill, Pere Torrella. L'any 1725 Jaume Farell, pagès de la parròquia de Santa Creu de Palol, adquirí el mas. El nou propietari feia conrear les terres per un masover. L'any 1727 les heretats dels masos Beatriu i de la Torre formaven una unitat amb aquest, i al conjunt se l'anomenava mas Torruella. En aquest moment es coneixen amb detall les afrontacions de l'heretat. Durant el segle XX el mas fou convertit en una important granja agropecuària, la qual va restar un temps abandonada i actualment ha recuperat els usos productius. | 41.5961100,1.8992200 | 408261 | 4605519 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79406-foto-08291-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79406-foto-08291-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79406-foto-08291-45-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment l'accés amb vehicle motoritzat és restringit. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||
| 59047 | El Cisternot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-cisternot | <p><span><span>FERRANDO I ROIG. A. (1983). El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. UE de Sabadell. Pàg. 194-197.</span></span></p> | XVII-XIX | Tot i que la cisterna es conserva gairebé intacta; la resta de les construccions es troben arranades i una pila d'enderroc s'alça a la feixa inferior. | <p>Rep el nom d'El Cisternot un turó de 372, 6 m d'alçada per la part més alta situat al nord-oest del municipi de Rellinars, al qual s'hi pot accedir pujant pel dret des de Can Cotis o bé pel camí de Les Llobatones. Les restes localitzades estan situades al capdamunt d'aquest turó, disseminades, amb orientació est-oest. Pujant pel vessant de solana, per entremig dels marges, s'endevinen les feixes avui abandonades, amb uns murs de pedra seca impressionants per la seva longitud i alçada, amb alguns trams de pedra perfectament encaixada i treballada per l'home, que contrasta amb d'altres trams. Ben aviat, abans d'arribar a la zona més alta, en aquest vessant s'observa un gran amuntegament de blocs de pedra perfectament escairada, de varies mides, i alguna de motllurada. Per sobre mateix es veuen restes de murs que res tenen a veure amb una marjada de pedra seca. Les restes dibuixen varies estructures d'habitacions connectades entre elles i d'altres separades, envoltades de vegetació. A l'extrem oest, destaca, resseguint una paret obrada, una estructura rectangular molt gran, amb coberta de volta dissimulada per les agulles seques dels pins. Es tracta d'una cisterna de grans dimensions excavada en part al terra, en part a la roca, a la qual s'hi pot accedir baixant per una estructura rectangular de pedra que fa funció d'escala fins arribar al fons. S'han documentat les mides interiors: La base, mesura 3,17 m per 2,48 m de costat respectivament. En aquesta base hi ha un retall fet a la roca que forma una cubeta també rectangular que mesura 2,90 m per 1,74 m de costat, deixant un marc a tot el voltant de trenta centímetres d'amplada per 20 centímetres de fons. L'alçada màxima des de la base és de 3,30 m. La coberta és de volta de canó, generada pel desplaçament d'un arc de mig punt al llarg d'un eix longitudinal. A l'exterior de la construcció es poden veure els murs de càrrega reforçats per aguantar la pressió de les forces cap a l'exterior. Al mig hi ha una obertura quadrangular. La pedra emprada està ben carejada i assentada amb morter de calç. Conserva l'empremta de l'encanyissat fet amb una capa de morter pobre de fang o amb calç que assegura la rigidesa i resistència del conjunt alhora que millora l'aïllament tèrmic. Per l'alçada és molt probable que es construís amb l'ajuda d'un cindri. Els murs interiors contenent restes importants d'impermeabilització.</p> | 08179-349 | El Cisternot | <p>El topònim de Cisternot vindria donat per les restes de la gran cisterna que ha quedat dempeus. Sembla que aquesta cisterna forma part d'una construcció molt més important, que hauria estat desmuntada, com així ho prova la gran quantitat de blocs de pedra amuntegats, localitzats a solana per a construir els murs de pedra seca que hi ha per sota mateix, on se n'ha observat perfectament carejada. No s'han localitzat documents que puguin parlar d'un possible mas. Des del seu emplaçament hi ha unes grans vistes a Montserrat, al Cellers i les Llobatones, a les Ferreres i el Gibert de Dalt.</p> | 41.6416300,1.8985300 | 408268 | 4610574 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59047-foto-08179-349-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59047-foto-08179-349-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59047-foto-08179-349-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2021-10-21 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En algun bloc surt esmentat erròniament com a un possible pou de glaç. Però ni l'orografia del terreny reuneix les característiques necessàries ni ho és estructuralment. Una neteja i prospecció arqueològica podria deixar veure a la llum un mas rònec o construcció defensiva dels qual se n'ha perdut el rastre. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||
| 58859 | Barraca 1del Cisternot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1del-cisternot | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Corona de llevant en procés d'esfondrament i la llinda, partida per la meitat ja no rep la pressió del mur. | Barraca de pedra seca situada al sud del turó del Cisternot. L'accés es fa per la carretera B-122, en el punt quilomètric 17, pujant pel dret directament des de Can Cotis. Es tracta d'una construcció de planta circular, de 2,20 m de diàmetre interior. La pedra emprada és irregular amb blocs molt grossos a la base i muntants i de conglomerat, més feble. La porta, orientada al sud, és molt baixa, amb lleixa interior i una sola llinda plana, partida i a punt de caure. L'alçada és de 0,80 m mentre que l'amplada exterior mesura 0,82 m i l'interior 0,60 m. El gruix dels murs varia entre els 0,60 i els 0,70 m respectivament. La coberta està feta amb lloses planes, disposades per aproximació de filades, seguint el sistema de la volta de falsa cúpula. L'alçada màxima a l'interior és de 2,10 m. A l'exterior està parcialment enfonsada, sense recobriment de terra i ha perdut la llosa de tancament. L'alçada del voladís al davant de la porta (que encara es conserva) és d'1,26 m. A l'interior de l'habitacle hi ha dos tinells o cocons. El primer es localitza entrant a mà esquerra, arran de terra (0,50 m d'amplada per 0,20 m d'alçada per 0,60 m de fons). El segon està situat al davant de la porta (fa 0,36 m d'amplada per 0,37 m d'alçada per0,50 m de fons). | 08179-190 | El Cisternot | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6405700,1.8986400 | 408276 | 4610456 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58859-foto-08179-190-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58859-foto-08179-190-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58859-foto-08179-190-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 7876.Les terres pertanyen al mas de Les Ferreres i Can Cotis era juntament amb Les Llobatones masoveria d'aquest important mas de Rellinars. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 79465 | Pedra de la Bossa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedra-de-la-bossa | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 117-118 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.125-127 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa. | Per l'indret anomenat coll de Pedra de la Bossa hi passava el camí vell d'Olesa. Es tracta d'un pas molt estret entre les roques, en el qual hi ha una gran pedra just al costat del camí, per la banda de ponent. Segons recull Joan Solà en la seva monografia sobre Sant Salvador de les Espases (SOLÀ: 1929), aquest sector era dels més perillosos de la zona, llevat del camí ral de la Barata. Els viatgers mai no hi passaven sols per por de trobar-se amb lladres. Els que venien d'Olesa s'esperaven en el pla del fideuer per fer aquest tram plegats i poder-se ajudar els uns als altres. Segons la tradició, el nom de “pedra de la bossa” es deu al fet que els malfactors obligaven als viatgers a deixar al damunt de la pedra les quantitats que els exigien. Tanmateix, es tracta d'una tradició no del tot confirmada històricament, ja que no hi ha documents que indiquin que aquest camí hagués estat un cau de bandolers. El mateix nom de Pedra de la Bossa no apareix enlloc abans de la publicació de Solà, el qual bastí tot un ambient de bandolerisme per tal de justificar l'episodi de l'assassinat d'un ermità a Sant Salvador de les Espases. | 08291-104 | Sector sud del terme | El camí vell d'Olesa deriva d'un antic camí romà que comunicava el pla de Bages amb Martorell seguint més o menys la vall del Llobregat. Als segles XVIII i XIX el camí venia del pla del Fideuer, on es bifurcava entre el camí que continuava pel coll de Bram i la serra de l'Hospici en direcció al Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), Castellbell i Manresa, d'una banda, i un trencall que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant pel coll de la Pedra de la Bossa. | 41.5784900,1.8998900 | 408292 | 4603563 | 08291 | Vacarisses | Difícil | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment el camí vell d'Olesa és senyalitzat com a itinerari senderista. La dècada de 1990 s'instal·laren algunes fites de formigó (per exemple al pla del Fideuer) amb indicació del camí. | 98|94 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||
| 91779 | Turó del Cellers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-del-cellers | <p><span><span><span><span><span><span><span>MONTLLÓ BOLART, Jordi - Mapa de patrimoni cultural i natural de Rellinars (Vallès Occidental) - Juliol 2019 - Coordinació Area de Cultura DIBA.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p> </p> | Indret amb alta densitat de vegetació | <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>El Turó del Cellers és el punt més alt de la Carena del Cellers abans del coll del mateix nom, a partir del qual aquesta s’uneix a la Serra del Ginebral.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>Té una alçada de 427 mt i es divisa prou bé perquè queda enclavat entre dues torres elèctriques, una al nord i una al sud. </span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>S’accedeix prou bé fins a la seva base (torre elèctrica) venint de la pista que voreja la part inferior de la Pòpia. Passat el torrent del Pujolet, cal prendre una pista que puja al Coll del Cellers i des d’allà accedir al Turó. Per pujar al punt més alt del Turó cal endinsar-se per dins del bosc ple de vegetació, sense que hi hagi camí fresat. </span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>En aquesta zona aflora gairebé de forma permanent la base silícia.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>La formació vegetal predominant és de Pi Blanc (<em>Pinus halepensis</em>) i algun Cirerer d’Arboç (<em>Arbutus unedo</em>), i presència d'arbusts i mates de fulla persistent i petita com el Bruc d’Hivern (<em>Erica multiflora</em>), el Romaní (<em>Salvia rosmarinus</em>) i també l’Argelaga (<em>Genista scorpius</em>).</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 08179-438 | Carena del Cellers | <p><span><span><span><span><span><span><span><span>La instal·lació de torres elèctriques és força present en el municipi de Rellinars, eminentment rural. Cada torre, a més, requereix de la construcció d’una via d’accés apte per vehicles fins la seva base per a poder fer tasques de manteniment. Aquesta pràctica del segle passat ha donat peu, amb el pas dels anys, a l’aparició de molts camins i corriols que han teixit aquest territori, transitat per motoristes, excursionistes i caçadors.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.6547700,1.8988400 | 408313 | 4612033 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91779-20220216101258.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91779-turo-del-cellers.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-03-31 00:00:00 | Marc Malgosa Montserrat. Centre Excursionista de Rellinars | La pista d’accés fins el Coll del Cellers, només apte per vehicles tot terreny, és frequentada per caçadors quan hi ha batuda en aquesta zona. La panoràmica que ofereix des de dalt és d’abast molt reduït per l’alta densitat de vegetació predominant, tot i que des de la seva base hi ha una bona postal de la Carena del Cellers amb Montserrat de fons.Aquest element patrimonial consta en el cadastre en terres del mas de Can Vinyes. | 2153 | 5.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 58870 | Barraca 8 de Les Serres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-8-de-les-serres | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Barraca de pedra seca situada al nord-oest de les Serres. L'accés es fa pujant des del carrer de Ramon Martí o des de l'Avinguda de Vacarisses fins a trobar un camí costerut, de terra, que mena fins a l'alzina. D'aquí prendre la direcció cap el Collet dels Capellans sense mai deixar-lo. Després d'un recorregut de 730 metres, arribats a un revolt que fa el camí, entrar per un corriolet que hi ha a mà esquerra, tot enfilant-se pel marge. La barraca està envoltada per càdec i argelaga i s'hi accedeix des del darrera mateix, arran de coberta. Es tracta d'una construcció adossada al marge per la banda nord-est. La corona és de planta circular, mentre que a l'interior de l'habitacle (1,90 m per 2,20 m de costat) la planta és quadrangular degut a que està excavada a la roca. La pedra emprada és irregular però molt ben col·locada i falcada amb pedruscall de manera a no deixar cap espai buit. La porta, orientada al sud-oest mesura 1,30 m d'alçada per 0,60 m d'amplada màxima a l'exterior i de 0,50 m màxima a l'interior. Té marxapeus. Els muntants són rectes, amb dues llindes planes (la llinda interior fa de descàrrega de la coberta). Els murs tenen un gruix de 0,80 m. La coberta segueix el sistema de la falsa cúpula, per aproximació de filades, amb una alçada total de 2,25 m. La coberta ha perdut la totalitat del recobriment de terra i pedruscall. El voladís, que mesura arran de porta 1,72 m està en molt bon estat de conservació. A l'interior, davant mateix de la porta hi ha un tinell o cocó molt ben executat, a mitja alçada, per sota l'arrencada de la volta (mesura 0,38 m d'amplada per 0,45 m d'alçada per 0,45 de fons). Per sota, en el mur de tramuntana hi ha una bancada retallada a la roca que va d'un costat a l'altre de la barraca. Té una alçada de 0,35 m i una fondària de 0,20 m. Entrant a mà dreta, en el mur de llevant hi ha un segon tinell o cocó (0,44 m d'amplada per 0,50 m d'alçada per 0,60 m de fons). Té una espitllera orientada al nord-oest. A la feixa superior, per darrera la barraca, tot i que plena de vegetació, s'ha localitzat un rasot excavat arran de roca que permetia aprofitar l'aigua d'escorrentia. En el cas d'haver-hi alguna mena d'aljub o dipòsit de recollida estaria ple o dissimulat per la vegetació. | 08179-201 | Les Serres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6333000,1.8994700 | 408335 | 4609648 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58870-foto-08179-201-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58870-foto-08179-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58870-foto-08179-201-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 5567. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59043 | Barraca 2 de Cal Ganàpia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-cal-ganapia | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Una part de la volta central està enfonsada. | Barraca de pedra seca situada en un marge costerut, per sota la línia elèctrica de les Serres, en l'indret conegut com els Camps de Cal Ganàpia. L'accés es fa per un trencall que hi ha a mà esquerra de la carretera B-122, abans d'arribar al camí que mena a l'Església Vella de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars. Un cop situats al dessota mateix de la línia, enfilar-se pel dret fins a trobar la barraca que està situada a mà esquerra. Es tracta d'una construcció aèria, aixecada en un cap de feixa, amb la corona de llevant adossada al marge, per sota d'una pedrera calcària. És de planta circular, de dos metres de diàmetre interior. La porta, amb els muntants rectes, està orientada al sud. Mesura 1,20 m d'alçada per una amplada de 0,55 m. Té una sola llinda i està esquerdada. A l'interior, per sobre hi té una lleixa. La coberta, mig enfonsada, està realitzada per aproximació de filades amb tancament de volta. Ha perdut gairebé tot el recobriment de terra i les branques dels arbusts que creixen al darrera mateix estan fent pressió sobre l'estructura general. A l'interior, enfront de la porta, hi ha un tinell o cocó mig enfonsat per la part posterior a causa de les arrels dels arbres. Mesura 0,30 m d'amplada per 0,45 m d'alçada per 0,40 m de fons. L'alçada màxima interior és d'1,90 m, mentre que la del voladís (mida presa al davant mateix de la porta) és d'1,52 m. Té una espitllera orientada al sud-oest. | 08179-345 | Camps de Cal Ganàpia | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6372700,1.8998300 | 408370 | 4610089 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59043-foto-08179-345-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59043-foto-08179-345-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59043-foto-08179-345-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Ha estat localitzada i documentada durant la realització del treball de camp del Mapa de Patrimoni. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 79495 | Font de l'Orpina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lorpina | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 88-89 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 204-206 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa. Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 289 | Al peu d'un marge hi ha emplaçada aquesta font, que és de les més populars a Vacarisses. La font és senzilla, amb un tub de sortida lliure fixat a una petita construcció de pedres i ciment. A prop hi ha adequada una petita àrea de pícnic. Una mica més avall el camí passa per un túnel sota la via del tren. La construcció de la via ha creat un salt d'aigua que configura un espai natural interessant, en el qual s'hi poden trobar algunes plantes aquàtiques, orquídies de primavera, falgueres, molses i líquens. Anys enrere, en aquest torrent hi vivia el cranc de riu autòcton, fet que denota la bona qualitat de l'aigua. | 08291-134 | Urbanització de can Serra | És una de les fonts més populars de Vacarisses. Fins no fa gaire encara molta gent baixava del tren amb garrafes per omplir-les a la font. També era l'emplaçament dels dinars populars que tenien lloc quan els romeus tornaven de l'aplec a Sant Salvador de les Espases. | 41.5931600,1.9007700 | 408386 | 4605190 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79495-foto-08291-134-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Al salt d'aigua al costat del pas sota la via del tren hi ha un plafó informatiu, associat a un itinerari senyalitzat per la zona. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||
| 58844 | Barraca 6 de Les Serres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-6-de-les-serres | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Enfonsament de la corona nord cap a l'interior de la barraca. | Barraca situada al vessant de tramuntana de Les Serres. L'accés es fa pujant des del carrer de Ramon Martí o des de l'Avinguda de Vacarisses fins a trobar un camí costerut, de terra, que mena cap a les Serres i el Collet dels Capellans. Arribats a l'alzina des de la qual surten quatre camins agafar la pista en direcció sud-oest que va resseguint la carena fins arribar a un revolt molt tancat, a mà esquerra. D'aquí mateix, neix un caminoi de roca mare envoltat de brolla calcícola que mena a la Serra dels Pivents. La barraca està situada a mà esquerra, al costat d'un cirerer d'arboç. Es tracta d'una construcció aèria adossada a un marge d'extracció de calç. És de planta circular que mesura 2,20 m de diàmetre interior. La porta, orientada al sud té una doble llinda amb lleixa interior. Els muntants s'inclinen lleugerament cap a l'interior probablement degut al moviment estructural. L'obertura màxima a l'exterior és de 0,95 m mentre que l'interior fa 0,50 m. Els murs tenen un gruix de 0,60 m. La coberta segueix el sistema de la falsa cúpula, per aproximació de filades. A l'exterior conserva una capa molt fina de terra, deixant al descobert la llosa central de tancament que és de grans dimensions. L'alçada interior de l'habitacle és de 2,20 m mentre que a l'exterior l'alçada del voladís (mesurat davant de la porta) és d'1,70 m. La corona exterior, per la banda de ponent ha començat a caure, amb el perill d'enfonsament que aquest fet comporta. No té cap element destacable al seu interior ni espitlleres. A l'exterior a mà dreta hi ha un muret d'1,10 m de llargada per 0,60 m d'alçada i 0,60 m d'amplada que feia servei de pedrís per seure. Construïda amb la tècnica de la pedra seca podria tractar-se de la barraca dels calciners, ja que està adossada a un roquissar emprat com a pedrera de calç i al peu del camí que mena a un forn de calç situat una vintena de metres més amunt. Per sobre de la llinda hi ha una planxa de fusta que portava el nom de la barraca dins de la senyalització de la ruta de les barraques del municipi. | 08179-178 | Les Serres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6339300,1.9001000 | 408388 | 4609717 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58844-foto-08179-178-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58844-foto-08179-178-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58844-foto-08179-178-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 5565. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 58908 | Torrent de Cal Pujolet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-cal-pujolet | <p>GAUSACHS, Ramon (2008). Les herbes remeieres. De la cultura popular al fàrmac. Una aproximació etnobotànica. Vol. II. Ed. Rafael Dalmau</p> | <p>El torrent del Pujolet és un curs d'aigua intermitent situat al nord-oest del municipi de gairebé 1,5 quilòmetres de recorregut que neix bàsicament al capdamunt de la carena del Cellers, i obagues de la Pòpia, a uns 400 metres per sobre del nivell de mar. Fora d'alguns rasots naturals per on baixen les aigües d'escorrentia en dies de pluja, es nodreix bàsicament de dues torrenteres afluents situades al vessant hidrogràfic esquerre i es converteix en un afluent important del torrent de les Pasteres, al qual s'uneix per l'extrem sud-est de la carena del Cellers, on les ruïnes de La Caseta a l'antic Raval del Pujolet dominen aquesta vall. El territori per on discorre està inclòs dins l'àrea de protecció del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obac, que coincideix amb la Xarxa de Natura 2000. El vessant hidrogràfic dret, per sobre de la cinglera, forma part de la Carena del Cellers, on s'hi localitza un antic establiment, conegut amb el nom de Raval del Pujolet, compost per cinc cases, totes elles en ruïnes, que fins fa un segle aproximadament es dedicaven, com a masoveries del Cellers, a la producció de vi i aiguardent. En el seu recorregut es localitzen alguns gorgs o salts importants, cingles i roquissars, sovint emboscats impossibles de travessar, mentre que en altres indrets el llit del torrent es converteix en una codina totalment plana, sense vegetació que permet transitari a peu i en bicicleta de muntanya sense cap mena de problema. La coberta del sòl està composta per trams de boscos densos, de pi, alzina i roure per les zones més ombrívoles de les capçaleres que també podem trobar més avall, als marges del torrent, quan aquest travessa fondalades entre turons o en el fons dels barrancs. Aquesta vegetació alterna amb boscos clars (no de ribera) que no difereixen en gaire mesura de les pròpies de la comunitat de l'alzinar. Hi són presents també el cirerer d'arboç, el mirter, el llentiscle o mata i el pi a més de les lianes típiques com l'arítjol. Allí on les lleres del torrent són més accessibles predomina el matollar bàsicament de brolla calcícola, mates de fulla estreta com el romaní, i d'altres més rígides com l'argelaga on hi creix algun arbret dispers com el pi blanc i quan aquest s'espesseix és el clarament el romaní l'espècie dominant. L'estrat arbustiu, herbaci i muscinal hi és també present i és important per l'equilibri vegetal i alhora animal. Destaca una flor pròpia d'ambients calcaris i que en aquest indret hi és molt present; es tracta del Linum suffruticossum, una planta herbàcia de la família de les linàcies. Actualment, l'activitat agrícola ha desaparegut en els seus dos vessants, a excepció de dues planes cultivades al Raval del Pujolet, on encara el propietari del Cellers fa anar la terra. Es tracta de dues planes d'oliverar bàsicament de rebrot, d'antigues oliveres centenàries que no varen suportar les glaçades de l'any 1956. Pel que fa a la resta del torrent i els seus marges, s'han convertit en un ecosistema complexa i ric que funciona com a hàbitat de refugi i reproducció per a molts animals.</p> | 08179-118 | Carena del Cellers | 41.6528800,1.8999200 | 408400 | 4611822 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58908-foto-08179-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58908-foto-08179-118-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-31 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A tota la capçada s'ha detectat una gran presència del Linum suffruticossum, una planta herbàcia de la família de les linàcies que rep el nom comú de maleïda, flor de la Mare de Déu, flor de Senyora, flor sense virtut, herba santjoanera i herba sense virtut. Segons la llegenda, aquesta flor rep el nom de maleïda perquè orgullosa de sí mateixa afirmava que el seu blanc era més pur que el de la Mare de Déu. Segons una versió, un bon dia es va presentar davant Déu i li va demanar que volia ser pura i virtuosa com la Mare de Déu. Davant de la seva arrogància, el Creador es va enfadar i li va concedir el blanc de la puresa però no la virtuositat i és per això que malgrat ser una flor de gran bellesa, no fa gens d'olor. La segona versió explica que davant de la seva arrogància, va ser la mateixa Mare de Déu qui la va maleir. Cert és que al contrari del Linum usitatissimum, del qual se n'extreu oli i farina i se'n fan teixits, la maleïda s'ha de conformar amb lluir la seva blancor efímera. | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59054 | Barraca 6 de les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-6-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | La bardissa ha travessat la pedra de la coberta i la corona cap a l'interior. | Barraca de pedra seca situada al costat dret del camí que mena de Les Llobatones al camí del Cellers a la Pòpia. L'accés es fa un cop passada la casa i abans de travessar pel gual d'un dels afluents del torrent del Cellers, enfilant-se per les antigues feixes que en aquest indret no estan gaire emboscades. Es tracta d'una construcció del tipus aèria adossada al marge. És de planta circular, de 2,60 m de diàmetre interior. La porta, orientada al sud-oest, té una alçada d'un metre per una amplada màxima exterior de 0,80 m i de 0,58 m a l'interior. Els brancals són rectes, amb una llinda monumental al damunt d'1,60 m de llargada. Presenta una esquera per sobre mateix del muntant esquerre. El gruix dels murs és de 0,65 m. La coberta és de falsa cúpula, per aproximació de filades. A l'exterior, la mica de terra que ha baixat del marge ha permès envair la coberta de romaní, arítjol i bardisses amb ramificacions que han travessat el caramull i s'estenen per tot l'interior de l'estança. No té cap tinell ni tampoc espitlleres. Destaquen unes pintades mig esborrades fetes a l'exterior concretament a la llinda i al brancal esquerre on es pot llegir en lletres majúscules 'TODO POR LA [ ]' i per sota illegible. | 08179-356 | Les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6479100,1.9000700 | 408405 | 4611270 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59054-foto-08179-356-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59054-foto-08179-356-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59054-foto-08179-356-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59038 | Forn 1 de Les Serres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-1-de-les-serres | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVIII-XX | Deteriorat pel desús. | Forn de calç situat al vessant de tramuntana de Les Serres. L'accés es fa pujant des del carrer de Ramon Martí o des de l'Avinguda de Vacarisses fins a trobar un camí costerut, de terra, que mena cap a les Serres i el Collet dels Capellans. Arribats a l'alzina des de la qual surten quatre camins agafar la pista en direcció sud-oest que va resseguint la carena fins arribar a un revolt molt tancat, a mà esquerra. D'aquí mateix, neix un caminoi de roca mare envoltat de brolla calcícola que mena a la Serra dels Pivents. El forn de calç està situat enfront del corriol, un cop deixada enrere a mà dreta una barraca de pedra seca. És del tipus discontinu o intermitent, excavat en el pendent natural del terreny per tal de tenir més facilitat a l'hora de construir l'olla i la cambra de combustió i permetre treballar tant per la part inferior com la superior amb el mínim d'esforç i dificultats. Mesura tres metres de diàmetre per una fondària conservada de 2,60 m. Al damunt conserva part de la vora (una filera de pedres situada al voltant que serveix per reforçar la part exterior de la cambra o canó per on s'introdueixen les pedres de calç). Les restes de l'olla practicables des de l'exterior, estan colgades per la terra. Els murs frontals del forn estan construïts a partir d'un mur gruixut de pedra amb dos contraforts que donen pas a la porta del forn de 2,10 metres de llargada per 1,10 m d'alçada. La distància màxima entre els dos contraforts és d' 1,85 d'amplada per 0,80 m a l'interior on estaria situada la volta de la fogaina, ensorrada. | 08179-340 | Les Serres | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6337000,1.9004300 | 408415 | 4609692 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59038-foto-08179-340-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59038-foto-08179-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59038-foto-08179-340-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59104 | Barraca 16 de les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-16-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XX | Barraca de pedra seca situada a l'obaga de la carena de les Llobatones, per sobre de la masia. L'accés es fa pel camí de les Llobatones en direcció al Cellers. Un cop deixada la masia enrere, el camí transcorre paral·lel al torrent del Cellers pel seu vessant hidrogràfic esquerre fins arribar a un tram costerut i en molt mal estat. Un cop dalt, deixar el camí de mà esquerra que mena a la masia del Cellers i entrar per una pista oberta per la instal·lació i manteniment de la línia elèctrica. El camí travessa per damunt d'una balma que es troba en el tram de capçalera del torrent del Sallés o Cellers. Cal continuar per la pista que va pujant suaument fins arribar a una bifurcació. Deixar el camí de l'esquerre i continuar per la pista de mà dreta fins al final, on hi ha una torre elèctrica. Des d'allí, es pot baixar per una zona de brolla més neta fins a una feixa molt ample on es localitza ràpidament la construcció. És del tipus aèria aïllada, de planta circular que mesura 2,35 m de diàmetre interior. La porta, orientada al sud-oest, fa 1,25 m d'alçada per 0,70 m d'amplada màxima a l'exterior i de 0,53 m a l'interior. Els muntants suporten dues llindes, ambdues planes. El gruix dels murs és de 0,60 m. El voladís es conserva gairebé sencer, que al davant de la porta d'accés és d'1,60 m. La coberta està realitzada per aproximació de filades, però ha perdut la part superior, que es localitza enfonsada a l'interior de l'estança; la seva alçada màxima és de 2,05 m. A l'exterior, malgrat observar-s'hi algun sèdum, ha perdut gairebé tot el recobriment de terra. Conserva dos tinells o cocons. Un està situat a mà esquerra; mesura 0,35 m d'amplada per 0,52 m d'alçada per 0,40 m de fons. A mà dreta hi ha el segon; fa 0,35 m de costat per 0,50 m de fons. Té una espitllera orientada al sud. Destaca una pedra gravada situada a mà esquerra del primer tinell localitzat. Malgrat que la capa està desprenent-se, s'hi pot llegir: 'a M' (línia superior) '1903' (línia inferior). | 08179-406 | Les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6469200,1.9002600 | 408420 | 4611159 | 1903 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59104-foto-08179-406-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59104-foto-08179-406-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59104-foto-08179-406-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló, Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Ha estat localitzada visualitzant ortofotos del visor de l'ICGC. | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 58862 | Barraca 4 de Les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-4-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Hi ha algunes filtracions d'aigua degut a la pèrdua del recobriment de terra de la coberta que estan afectant a l'estructura general. | Barraca de pedra seca situada al vessant hidrogràfic dret del torrent de Les Llobatones. L'accés es fa des del camí de cal Manel agafant el trencall a mà esquerra que mena directament a la masia de Les Llobatones. Un cop situats a la capçada del torrent, en un revolt ben tancat del camí, comptar cent vuitanta-cinc metres i baixar pel dret entre les roques. Es tracta d'una construcció del tipus aèria aïllada situada en un cap de feixa, en un indret on els marges són molt estrets i pedregosos, degut a l'alçada del torrent. És de planta circular, de 2,60 m de diàmetre interior. La porta, orientada al sud-oest té els brancals rectes, fets amb tres rocs ben grossos on s'hi sobreposa una llinda plana. L'alçada és de 0,80 m i l'amplada mesura 0,70 a l'exterior per 0,45 m a l'interior. La coberta és de volta està feta per aproximació de filades amb llosa de tancament central que està esquerdada. L'alçada màxima a l'interior és d'1,80 m. No queden rastres del recobriment de terra exterior i per la banda nord-est s'ha començat a esfondrar amb una part de la corona exterior. L'alçada del voladís mesurat davant de la porta és d'1,25 m. Al seu interior s'ha localitzat un jaç de senglar encara amb l'herba tendra. La barraca està en terres de la masia de Les Llobatones, que juntament amb cal Cotis era una masoveria del mas de Les Ferreres. | 08179-193 | Les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6443000,1.9003800 | 408426 | 4610868 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58862-foto-08179-193-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58862-foto-08179-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58862-foto-08179-193-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 3335. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 91780 | Coll del Cellers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coll-del-cellers | <p><span><span><span><span><span><span><span>MONTLLÓ BOLART, Jordi - Mapa de patrimoni cultural i natural de Rellinars (Vallès Occidental) - Juliol 2019 - Coordinació Area de Cultura DIBA.</span></span></span></span></span></span></span></p> | Cruïlla amb accés de vehicles a motor | <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>El Coll del Cellers és un pas situat a 415 mt entre el Turó del Cellers (427 mt) i la Serra del Ginebral (la Pòpia 519 mt), que transcorre per la Carena del Cellers d’oest a est.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>S’accedeix bé per la pista forestal que voreja la part inferior de la Pòpia. Passat el torrent del Pujolet, cal prendre una pista que puja directa al Coll del Cellers. </span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>En aquesta zona aflora gairebé de forma permanent la base silícia.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>La formació vegetal predominant és de Pi Blanc (<em>Pinus halepensis</em>) i algun Cirerer d’Arboç (<em>Arbutus unedo</em>), i presència d'arbusts i mates de fulla persistent i petita com el Bruc d’Hivern (<em>Erica multiflora</em>), el Romaní (<em>Salvia rosmarinus</em>) i també l’Argelaga (<em>Genista scorpius</em>).</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 08179-439 | Carena del Cellers | <p><span><span><span><span><span><span><span><span>La instal·lació de torres elèctriques és força present en el municipi de Rellinars, eminentment rural. Cada torre, a més, requereix de la construcció d’una via d’accés apte per vehicles fins la seva base per a poder fer tasques de manteniment. Aquesta pràctica del segle passat ha donat peu, amb el pas dels anys, a l’aparició de molts camins i corriols que han teixit aquest territori, transitat per motoristes, excursionistes i caçadors.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.6552600,1.9003000 | 408435 | 4612085 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91780-20220216113740.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91780-20220216113828.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-03-31 00:00:00 | Marc Malgosa Montserrat. Centre Excursionista de Rellinars | La pista d’accés fins el Coll del Cellers, només apte per vehicles tot terreny, és frequentada per caçadors quan hi ha batuda en aquesta zona. La panoràmica que ofereix des de dalt és el torrent de Pasteres al nord, al seu límit municipal amb Sant Vicenç de Castellet.En aquest coll hi conflueixen força corriols i camins:Direcció nord, dos corriol baixen a la pista que voreja el torrent de Pasteres, força malmesos i difícils de transitar.Direcció oest, una pista que es bifurca per accedir a les dues torres elèctriques que enclaven el Turó del Cellers. Des de la torre sud, un corriol segueix fins a Can Pau Cellers.Direcció sud, un corriol baixa directe a la pista que ve de la Pòpia cap a Can Pau Cellers.Direcció est, la pista principal per accedir a aquest coll, venint de la Pòpia.Aquest element patrimonial consta en el cadastre en terres del mas de Can Vinyes. | 2153 | 5.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59103 | Barraca 15 de les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-15-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Barraca de pedra seca situada a la carena de les Llobatones, per sobre de la masia. L'accés es fa pel camí de les Llobatones en direcció al Cellers. Un cop deixada la masia enrere, el camí transcorre paral·lel al torrent del Cellers pel seu vessant hidrogràfic esquerre fins arribar a un tram costerut i en molt mal estat. Un cop dalt, deixar el camí de mà esquerra que mena a la masia del Cellers i entrar per una pista oberta per la instal·lació i manteniment de la línia elèctrica. El camí travessa per damunt d'una balma que es troba en el tram de capçalera del torrent del Sallés o Cellers. Cal continuar per la pista que va pujant suaument fins arribar a una bifurcació. Deixar el camí de l'esquerre i continuar per la pista de mà dreta fins al final, on hi ha una torre elèctrica. La barraca està al dessota mateix. Es tracta d'una construcció aèria aïllada, de planta circular que mesura 2,40 m de diàmetre interior. La porta, orientada al sud-oest, fa 1,10 m d'alçada per 0,80 m d'amplada màxima a l'exterior i de 0,55 m a l'interior. Els muntants oberts en ventall, suporten una única llinda, plana. El gruix dels murs és de 0,50 m a l'esquerra i de 0,70 m a mà dreta. El voladís es conserva gairebé sencer, que al davant de la porta d'accés és d'1,40 m. La coberta està realitzada per aproximació de filades, amb caramull; la seva alçada màxima és de 2,15 m. A l'exterior, malgrat observar-s'hi algun sèdum, ha perdut gairebé tot el recobriment de terra. Degut probablement a la seva exposició amb el vent, no té cap altre obertura. | 08179-405 | Les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6461500,1.9006100 | 408448 | 4611074 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59103-foto-08179-405-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59103-foto-08179-405-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59103-foto-08179-405-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló, Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Ha estat localitzada visualitzant ortofotos del visor de l'ICGC. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 79371 | L'Orpina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lorpina | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 18 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses. VALLS i PUEYO, J. (1995). 'L'Orpina (abans Guitart o Casasaya)', Balcó de Montserrat, núm. 323 (juliol) | XVI-XIX | Algunes parts de la casa, l'entorn i els accessos acusen una falta de maneniment | Antic mas de dimensions modestes que s'ha conservat pràcticament sense modificacions al segle XX i que manté molt bé la tipologia tradicional. Consta d'una edificació principal amb funcions de vivenda més coberts adossats a la part nord-est i un altre cobert al sud, que havia estat el graner. El cos principal és de planta més o menys quadrada, amb planta baixa més un primer pis o golfes. La coberta, a dues vessants, és molt llarga i inclinada, més pròpia dels masos de muntanya. Sembla que la planta originària era més estreta i s'hauria ampliat a banda i banda. Es tracta d'una construcció austera, amb parets de pedra (i algunes parts de tàpia) majoritàriament arrebossades. La façana principal, encarada al sud-oest, presenta una estampa característica, amb portal adovellat i tres finestres de distribució irregular emmarcades amb carreus de pedra al primer pis, una de les quals està decorada amb un relleu. L'interior és molt arcaic i ha conservat molt bé les característiques tradicionals, amb paviments de lloses i part on aflora la roca natural. A l'angle nord-est la casa té adossats dos grans cups rodons, i en té dos més de quadrats, que donen al celler, situat a la part del cobert posterior. El celler conserva in situ dos 'vaixells'. La part sud-est dels coberts fou reconstruïda recentment, amb un tipus d'obra feta amb pedra que ha conservat un segon portal adovellat. | 08291-10 | Prop de l'urbanització de can Serra, entre la carretera Terrassa-Manresa i la via del tren. | Antigament era conegut amb el nom de mas Guitart, i després com a mas Casasayas, ja que es troba documentat que a l'any 1570 pertanyia a Francesc Casasaya. Posteriorment passà a la propietat de la familia Orpina, i a partir del segle XVIII comença a denominar-se Orpina o Urpina. Després de Francesc Casasaya el mas passà a mans de Joan Enrich, que el 1586 el va vendre a Valentí Orpina. Els seus descendents al front del mas foren Valentí Orpina (testà el 1646), Pere Joan Orpina (testà el 1668), Pere Joan Orpina (testà el 1716), Josep Orpina i Marià Orpina. Marià apareix en la documentació com a habitant del monestir de Montserrat i va fer la capbrevació de l'any 1727, quan el mas era explotat per un masover. Es coneixen les afrontacions detallades de l'heretat en aquest any. Marià Orpina va vendre el mas l'any 1750 a Francesc Gibert. L'any 1759 la propietària era Margarida, vídua de Francesc Gibert, paraire de Monistrol de Montserrat, i posteriorment el seu fill Francesc Gibert. El mas era comandat per un masover, que pagava de censos 1 lliura i 4 sous i una gallina. El besavi de l'actual propietària encara conservava el cognom Gibert. La seva filla fou Dolors Font i Gibert. El masover actual va néixer en aquesta casa i pot testimoniar que en els últims 50 anys pràcticament no s'hi han fet reformes. | 41.5911700,1.9016200 | 408454 | 4604968 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79371-foto-08291-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79371-foto-08291-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79371-foto-08291-10-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||
| 59107 | Barraca 19 de les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-19-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | El creixement de vegetació al voltant dels murs i coberta ha provocat la caiguda parcial de la volta de tancament i el trencament de les llindes, que van caient de mica en mica. | Barraca de pedra seca situada al vessant hidrogràfic esquerre del torrent del Cellers. L'accés es fa pel camí de les Llobatones en direcció al Cellers. Un cop deixada la masia mig enrunada enrere, el camí transcorre paral·lel al torrent del Cellers pel seu vessant hidrogràfic esquerre fins arribar a un tram costerut i en molt mal estat. Un cop dalt, deixar el camí de mà esquerra que mena a la masia del Cellers i entrar per una pista oberta per la instal·lació i manteniment de la línia elèctrica. El camí travessa per damunt d'una balma que es troba en el tram de capçalera del torrent del Sallés o Cellers. Cal continuar per la pista que va pujant suaument fins a veure un corriol que travessa d'un costat a l'altre el turó travessant el camí, un cop passat el revolt. Deixar el camí i baixar quatre metres a la dreta pel corriol, i després pel dret entre la brolla fins la barraca de la qual es veu la coberta. És del tipus aèria adossada al marge, de planta quadrangular que mesura 2,50 m per 2,10 m de costat. La porta, orientada al sud-est, fa 1,20 m d'alçada per 0,75 m d'amplada. Els muntants suporten tres llindes planes, totes elles esquerdades i a punt de caure com ja ho ha fet parcialment la davantera. El gruix dels murs és de 0,50 m pel de l'esquerra i de 0,60 m a la dreta. El voladís, que té una alçada davant la porta d'1,70 m, ha caigut gairebé en la seva totalitat. La coberta està realitzada per aproximació de filades, però ha perdut la part superior, que es localitza enfonsada a l'interior de l'estança; la seva alçada màxima conservada és d' 1,90 m. A l'exterior, malgrat observar-s'hi algun sèdum, ha perdut tot el recobriment de terra. A l'interior de l'estança per on les bardisses ja comencen a travessar la pedra, en el mur orientat al nord-oest és conserva un cocó situat arran de terra ( mesura 0,40 m d'amplada per 0,25 m d'alçada i 0,80 m de fondària). Té una espitllera, molt malmesa orientada al sud-oest. Històricament la barraca està situada en terres del mas de les Ferreres. | 08179-409 | Les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6491000,1.9007700 | 408465 | 4611401 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59107-foto-08179-409-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59107-foto-08179-409-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59107-foto-08179-409-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló, Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Ha estat localitzada visualitzant ortofotos del visor de l'ICGC. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 58793 | Barraca 2 de les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | El caramull està desplaçat i l'aigua de pluja entra a l'interior. | Barraca de pedra seca situada al vessant hidrogràfic esquerre del torrent de les Llobatones, a la partida anomenada Fondo del Cisternot. L'accés es fa des del camí de Les Llobatones després d'un revolt on s'observen una petita vall oberta amb els camps erms fins gairebé el final mirant de baixar-hi pel lloc més adient, ja que en bona part del seu recorregut està molt emboscat amb parets escarpades. Es tracta d'una construcció del tipus aèria adossada en part al marge, de planta circular, que mesura 2,60 m de diàmetre interior. La porta, orientada al sud-oest mesura 1,05 m d'alçada per una amplada màxima de 0,65 m a l'exterior i de 0,60 a l'interior. Els muntants són rectes, amb una llinda plana i contra-llinda a l'interior. El gruix dels murs varia entre els 0,45 i els 0,50 m respectivament. La coberta és de volta per aproximació de filades o falsa cúpula amb la particularitat que té una forma lleugerament troncocònica. Per tal de poder suportar el pes, a més de la contra-llinda s'han col·locat a la part superior quatre falques travessades a mena de biga, que sobresurten cap a l'interior (una d'elles està partida). A l'exterior encara conserva gairebé tot el voladís, però ha perdut ha perdut el recobriment de terra que lligada amb el pedruscall la impermeabilitza de les filtracions d'aigua. El caramull es conserva però la llosa de tancament està desplaçada i l'aigua de pluja entra a l'interior. La presència d'una gran mata i d'un càdec que creixen al davant mateix de la construcció, ha provocat alguns moviments estructurals a nivell de la coberta que es troba arran de marge. Té una espitllera orientada al nord-est. | 08179-143 | Torrent de les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6442000,1.9011000 | 408486 | 4610857 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58793-foto-08179-143-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58793-foto-08179-143-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58793-foto-08179-143-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 3334. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59090 | Alzina del Torrent de l'Alzina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-torrent-de-lalzina | L'alzina (Quercus ilex) del torrent de l'Alzina està situada a mà dreta, al costat d'un pontarró que travessa el torrent de l'Alzina i ja s'endinsa en terres de Vacarisses. L'accés es fa pel camí del Planet i a continuació pel carrer del Grèvol, fins arribar a la deixalleria municipal. La vegetació herbàcia i arbustiva ha estat segada al seu voltant. Mesura uns 12 metres d'alçada total per 23 metres de capçada mitjana que li confereix una port arrodonit de gran bellesa i monumentalitat. El volt de soca és de 2,50 m per 2,40 de volt de canó. Des de ran de terra fins a la creu mesura 3,70 metres. Està ramificat a cinc besses potents d'entre un metre i 1,20 m de diàmetre. L'escorça és forca i clivellada. Les fulles més tendres tenen un marge dentat i punxant. L'anvers és de color verd fosc i el revers blanc i pelut, sobretot a les fulles més velles. El fruit és el gla, amb les escames de la cúpula no punxants. L'alzina floreix als mesos d'abril o maig i les glans maduren al començament de la tardor. | 08179-392 | Torrent de l'Alzina | 41.6263600,1.9015400 | 408497 | 4608875 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59090-foto-08179-392-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59090-foto-08179-392-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es tracta d'un espècimen autòcton de la zona i per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l'alzina s'ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. El creixement d'aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d'aixa, fuster...). De l'escorça se n'obtenen tanins que serveixen en l'adoberia, però també és apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||||
| 91781 | Pollancre de les cinc besses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pollancre-de-les-cinc-besses | <p><span><span><span><span><span><span><span><span>MALGOSA MONTSERRAT Marc, SAMPER GISPERT Marc i SOLER GIRONÈS Joan (2021) “Rellinars a les teves mans”, guia excursionista i geogràfica. Edita Ajuntament de Rellinars</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>Mapa Topogràfic municipi de Rellinars, escala 1:7500, inclòs dins la guia excursionista i geogràfica de “Rellinars a les teves mans” (2021)</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>MASCLANS, FRANCESC (1999) - “Guia per a conèixer els arbres”, actualitzada per Oriol de Bolós - Flor del Vent Edicions</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>MONTLLÓ BOLART, Jordi - Mapa de patrimoni cultural i natural de Rellinars (Vallès Occidental) - Juliol 2019 - Coordinació Area de Cultura DIBA.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p> </p> | <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>El Pollancre de les cinc besses (<em>Populus nigra</em>) és un arbre singular per les seves grans dimensions respecte d’altres pollancres que podem trobar dins del terme de Rellinars, però especialment per tractar-se d’un arbre amb cinc besses que surten de la mateixa soca. Aquest exemplar ha arrelat dins la mateixa llera del torrent de l’Alzina, tot cercant sòl humit.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>Hom s’hi pot apropar des de la Deixalleria Municipal, C/ Grèvol, de seguida es fa veure per la seva alçada. </span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>El pollancre és un arbre de creixement ràpid que només viu en sòls humits de les vores de rius i torrents. A l’hivern els hi cau la fulla i és llavors quan queden a la vista alguns nius. Floreixen a la primavera. El fruit va proveït d’un plomall de pèls fins que el fa voladís i el vent s’encarrega de disseminar-lo. Té una escorça grisa, rugosa i clivellada, i les seves fulles verdes i lluents per les dues cares. </span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p> </p> | 08179-440 | Torrent de l’Alzina | <p><span><span><span><span><span><span><span><span>Aquest sector del torrent és ple de barraques de vinya, basses i alguna cisterna. Això ens indica la presència de força activitat vinícola fins a mitjans del segle passat i amb presència també d’aigua suficient per abastir-la. En Mariano Sellarès (ex-alcalde de Rellinars) ens confirma que més amunt de la font de l’Alzina hi havia la vinya de Cal Roman, i que a mitjans dels 70 va arrencar els ceps i hi va plantar Pinassa (<em>Pinus nigra</em>) comprada a Caldes de per encàrrec del propietari. Aquesta font era força concorreguda per veïns dels dos municipis i de ben segur que aquests pollancres de l’Alzina ja existien.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.6261800,1.9015600 | 408499 | 4608855 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91781-20220309104123.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91781-20220309104759.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91781-gopr79301651051288893.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91781-gopr79321651051288893.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | Inexistent | 2023-03-01 00:00:00 | Marc Malgosa Montserrat, Marc Sàmper Gispert i Joan Soler Gironès | La branca més alta pot mesurar entre 20 i 25 mt. El volt de soca mesura 340 cm i el volt de canó 300 cm. Amb aquestes dimensions, s’estima una edat aproximada d’uns 250 anys.El torrent delimita els termes municipals de Rellinars i Vacarisses. Aquest element patrimonial consta en el cadastre en terres de Cal Plan, Rellinars. | 2151 | 5.2 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 58832 | Barraca de la Soleia de Les Serres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-soleia-de-les-serres | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | La vegetació i les arrels de la feixa superior estan provocant una forta pressió del mur dret que de mica en mica va cedint. Malgrat el seu fàcil accés, cal desbrossar per poder-hi accedir. | Barraca de pedra seca situada en el vessant de soleia de Les Serres que aprofita una cavitat natural. S'hi accedeix des del carrer de Ramon Martí o també des del camí de Les Serres. Deixant l'asfalt, s'inicia una pista estreta que va pujant fins arribar a una cruïlla de camins, amb una alzina al bell mig. Per sota mateix de l'alzina, en direcció oest, entremig de la vegetació surt un corriolet que hi porta directe. Es tracta d'una construcció anomenada terrera margera, de planta irregular. Està encastada totalment dins d'un marge de pedra seca de 2,30 metres d'alçada màxima. Consta d'un portal d'accés amb passadís i cambra interior. La porta d'accés té forma tronco-piramidal (1,25 m d'alçada per 0,60 m d'amplada màxima i 0,35 m mínima). El passadís mesura dos metres de llargada per 0,60 m d'ample. Està reforçat amb pedra per ambdós costats i una filera de lloses sobreposades al sostre. Immediatament després una volta de pedra natural dona pas a l'interior de l'habitacle, que mesura 1,30 m per 1 m aproximadament. Té un banc retallat que ressegueix el perfil del mur intern. Les pedres són irregulars, sense desbastar, a excepció dels muntants i la llinda que estan una mica més treballades. A l'exterior, a banda i banda del portal hi ha un pedrís per seure. El del costat esquerre consisteix en un bloc ben escairat i planer de 0,70 m de llargada, mentre que a la banda dreta es compon de varies pedres sobreposades fins a crear l'alçada desitjada. | 08179-172 | Solella de Les Serres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6362900,1.9014000 | 408500 | 4609978 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58832-foto-08179-172-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58832-foto-08179-172-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58832-foto-08179-172-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 6644. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59048 | Barraca 5 de Les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-5-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Té una mata (Lentiscus pistacia) al davant mateix de la porta a la qual s'hi accedia per uns graons situats arran de marge que s'han després amb les arrels. | Barraca de pedra seca situada per sobre el marge, a mà dreta del camí de Les Llobatones, un cop passat un revolt ben tancat que coincideix amb la capçalera on s'origina el torrent de Les Llobatones. L'accés es fa pel dret directament fins arribar al cap de feixa. Es tracta d'una construcció del tipus aèria adossada, de planta quadrangular que mesura 2 metres de costat (mides preses a l'interior) i 2,75 a l'exterior. La pedra emprada és calcària, com tota aquesta zona del municipi, fàcil de treballar i normalment ben carejada. La porta, lleugerament desplaçada cap a la dreta de la façana principal està orientada al sud; la seva alçada és d'1,10 m mentre que l'amplada fa 0,50 m. Els muntants estan una mica inclinats amb dues llindes planes. El gruix de murs és de 0,55 m. La coberta és de volta per aproximació de filades, perfectament realitzada, amb caramull quadrangular. L'alçada màxima interior és de 2,15 m. A l'exterior conserva una minsa capa de la terra de recobriment tot i la brolla de romaní i les branques d'una alzina que creix al darrera està començant a fer pressió sobre la corona de tramuntana i la coberta. Ha perdut una bona part de les lloses del voladís, que arran de porta mesura 1,70 m d'alçada. No té ni espitlleres ni cap tinell. Sembla que en aquesta zona, els constructors de les barraques de pedra eren els mateixos i dominaven perfectament la tècnica de la pedra seca, ja que tenen moltes similituds i estan molt ben realitzades. La barraca està en terres de la masia de Les Llobatones, que juntament amb cal Cotis era una masoveria del mas de Les Ferreres. | 08179-350 | Les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6454800,1.9014000 | 408513 | 4610998 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59048-foto-08179-350-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59048-foto-08179-350-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59048-foto-08179-350-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Ha estat localitzada i documentada per primer cop durant la realització del treball de camp pel Mapa de Patrimoni Cultural del municipi. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59101 | Barraca 13 de les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-13-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | La manca de terra damunt de la coberta provoca filtracions d'aigua i conseqüentment el despreniment de les lloses del voladís. | Barraca de pedra seca situada a la carena de les Llobatones. L'accés es fa pel camí de les Llobatones en direcció al Cellers. Un cop deixada la masia enrere, el camí transcorre paral·lel al torrent del Cellers pel seu vessant hidrogràfic esquerre fins arribar a un tram costerut i en molt mal estat. Un cop dalt, deixar el camí de mà esquerra que mena a la masia del Cellers i entrar per una pista oberta per la instal·lació i manteniment de la línia elèctrica. El camí travessa per damunt d'una balma que es troba en el tram de capçalera del torrent del Sallés o Cellers. Cal continuar per la pista que va pujant suaument fins a trobar un corriol a mà dreta que permet baixar i situar-se al mateix nivell. Està al dessota del cablejat de la línia elèctrica. Es tracta d'una construcció del tipus aèria, situada al bell mig d'un antiga feixa. Està envoltada de matollar i al seu costat hi creix una alzina. És de planta circular, de 2,30 m de diàmetre interior. La porta, orientada a l'oest fa 1,10 m d'alçada per una amplada de 0,65 m a l'exterior i de 0,50 m a l'interior. El gruix dels murs és de 0,60 m. Els muntants són rectes però no simètrics. La pedra emprada en el brancal esquerre és molt més gran que no pas el dret. Suporten dues llindes, planes, tot i que la situada a l'interior està esquerdada. La coberta és de falsa cúpula, per aproximació de filades ha perdut gairebé tot el recobriment de terra exterior, malgrat aferrar-s'hi alguns sèdums. El voladís tampoc es conserva sencer (mesura 1,35 m d'alçada, mida presa davant la porta). L'interior de l'estança, que mesura 2,25 m d'alçada màxima, conserva un tinell o cocó arranat al terra; fa 0,50 m de costat per 0,55 m de fons. | 08179-403 | Les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6479400,1.9014300 | 408519 | 4611271 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59101-foto-08179-403-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59101-foto-08179-403-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59101-foto-08179-403-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló, Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Ha estat localitzada visualitzant ortofotos del visor de l'ICGC. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 58762 | Font de l'Alzina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lalzina | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. | La vegetació n'impedeix l'accés. Encara que actualment ningú hi vagi a omplir el càntir sí que són llocs emblemàtics que caldria recuperar. | La Font de l'Alzina està situada dins del torrent que li dona nom, en un indret on el tram és fa molt estret, després de rebre les aigües pel vessant hidrogràfic dret d'un rasot que neix per sota les escoles municipals. L'accés es fa pel camí del Planet i a continuació pel carrer del Grèvol, fins arribar a la deixalleria municipal. Resseguir el filat de tancament fins a situar-se davant de tres alzines. Es tracta d'una deu d'aigua que acostuma a brollar a través d'un broc encastat en el marge del torrent. L'accés a la font ha desaparegut i el roldor i l'herbassar han envaït completament marges i llera. | 08179-83 | Torrent de l'Alzina | Segons informació proporcionada pel senyor Claudi Perarnau, aquesta font era molt concorreguda sobretot pels pagesos tant de Rellinars com de Vacarisses, ja que la déu d'aigua malgrat estar situada a la llera dreta del torrent, aquest fa de termenal entre els dos termes municipals antigament units. | 41.6267300,1.9019400 | 408531 | 4608916 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58762-foto-08179-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58762-foto-08179-83-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||
| 59108 | Dipòsit de les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-de-les-llobatones | XVIII-XX | Dipòsit o xupet per emmagatzematge d'aigua pluvial situat a la carena de les Llobatones, arran de camí. L'accés es fa pel camí de les Llobatones en direcció al Cellers. Un cop deixada la masia enrere, el camí transcorre paral·lel al torrent del Cellers pel seu vessant hidrogràfic esquerre fins arribar a un tram costerut i en molt mal estat. Un cop dalt, deixar el camí de mà esquerra que mena a la masia del Cellers i entrar per una pista oberta per la instal·lació i manteniment de la línia elèctrica. El camí travessa per damunt d'una balma que es troba en el tram de capçalera del torrent del Sallés o Cellers. Cal continuar per la pista que va pujant suaument fins arribar a una bifurcació. Deixar el camí de l'esquerre i continuar per la pista de mà dreta deixant enrere una barraca de pedra seca de planta circular construïda damunt d'una codina. El xupet està situat en el mateix costat, a mà dreta, a tot just un centenar de metres en direcció sud-oest. Es tracta d'una construcció excavada arran de terra de planta quadrangular, que mesura 1,70 m de costat (mides interiors) per un metre de fondària màxima. Les parets estan recobertes de pedra i impermeabilitzades amb morter de calç. En un dels costats hi ha les restes de dos graons de pedra que permetien entrar i sortir. El fons, està colgat per terra i fullaraca. El gruix dels murs és de 0,40 m. Observacions: a diferència de l'aljub que també acostuma a ser quadrangular, de poca fondària, excavat al terra i revestit de marès o pedra, el xupet o dipòsit no està tapat de volta. | 08179-410 | Les Llobatones | Es tracta d'un element fonamental i totalment relacionat amb el conreu de la terra i l'aprofitament de l'aigua. Normalment, allí on hi ha una barraca, sinó al costat, a proximitat es poden localitzar aquests tipus de construccions, que no per ser de vegades senzilles, deixen de tenir importància. L'aigua, malgrat tractar-se de cultius de secà, podien permetre per exemple preparar el caldo bordelès o d'altres preparats depenent si es tractava de ceps, ametllers o oliveres. | 41.6469000,1.9016800 | 408538 | 4611156 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59108-foto-08179-410-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59108-foto-08179-410-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59108-foto-08179-410-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló, Laura Bosch | Aquest element no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Localitzat durant la realització del Mapa de Patrimoni cultural i natural del municipi. | 94|119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 79511 | Cobert de Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cobert-de-sanana | Coberta en procés de degradació, esquerdes. | Construcció corresponent a un cobert, possiblement amb funcions de corral, en una situació aïllada enmig del camp. Es tracta d'una construcció de pedra, de planta quadrada, amb coberta a una vessant. Consta de dues cambres. A la de l'oest s'hi accedeix per sengles obertures en forma d'arc emmarcats amb maó, a les parets dels dos costats. A la cambra de l'est, s'hi accedeix per una sola obertura, també amb arc. Pel costat de migdia es cosnerva una interessant obra en pedra seca de canalització d'un torrent. | 08291-150 | Prop de la masia de Sanana, al sector nord del terme | 41.6225800,1.9021500 | 408543 | 4608455 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79511-foto-08291-150-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79511-foto-08291-150-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||
| 58798 | Barraca 2 del Fondo del Cisternot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-del-fondo-del-cisternot | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Barraca de pedra seca situada en la partida Fondo del Cisternot a tocar d'uns camps erms que es localitzen a mà esquerra del camí que mena a Les Llobatones, un cop deixat enrere el pla de la Creueta. Es tracta d'una construcció aèria, adossada parcialment al marge, de planta circular, que mesura 1,90 m de diàmetre interior. La porta, orientada a l'est mesura 1,05 m d'alçada per 0,70 m d'amplada exterior i 0,47 m a l'interior. Els muntants són rectes, amb una doble llinda, ambdues planes i lleixa interior. El gruix dels murs varia entre els 0,57 i els 0,65 m. La coberta és de falsa cúpula, realitzada per aproximació de filades, en molt bon estat de conservació, tot i que per l'exterior ja ha perdut bona part del recobriment de terra que la protegeix de les filtracions d'aigua de pluja. L'alçada a l'interior és de 2 metres. El voladís es conserva gairebé sencer, a excepció del costat dret on la vegetació arbòria l'havia malmès. La seva alçada al davant de la porta és d'1'45 m. A l'interior, hi ha una espitllera orientada al nord-est i un tinell doble sobreposat. El primer d'ells està arranat al terra. Mesura 0,40 m d'amplada per 0,30 d'alçada per 0,70 m de fondària, mentre que el segon té la mateixa amplada per 0,45 m d'alçada per 0,40 m de fons. Destaca un muret que reté la terra i alhora fa funció de banqueta per asseure's situat a mà dreta del portal, d'un metre de llargària per 0,40 m de fons. | 08179-148 | Camí de les Llobatones - Partida Fondo del Cisternot | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6438100,1.9020000 | 408560 | 4610812 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58798-foto-08179-148-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58798-foto-08179-148-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58798-foto-08179-148-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 3332. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 58771 | Torrent de les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-les-llobatones | El torrent de les Llobatones està situat a l'est del municipi, entre el torrent del Cellers i el de l'Esbarzer, al sud-oest de la Serra del Ginebral. Rep el nom de la masia actualment deshabitada que hi ha molt a prop. Neix en un rasot poc profund que travessa el camí de Les Llobatones en un revolt molt tancat, i continua en direcció sud-oest fins arribar a la carretera B-122, a l'alçada del punt quilomètric 17,300 on està canalitzada per desaiguar al davant mateix del meandre de l'Església Vella on s'incorpora a la Riera de Rellinars. El seu recorregut és d'uns vuit-cents metres amb desnivells importants degut a l'orografia del terreny. Si bé el primer tram és de fàcil accés, ben aviat hi ha un primer gran desnivell amb despreniments de blocs de pedra de grans dimensions al fons del torrent. La vegetació és espessa amb els marges atapeïts de pins que en les clarianes conviuen amb alzines i ullastres i brolla calcícola, bàsicament de romaní i mata, i roldor, mentre que a la fondalada hi ha roure, i algun arbre de ribera amb heura i arítjol que fan de les zones més profundes un indret feréstec on només hi té cabuda la fauna. Hi ha abundància de senglar (Sus scropha), conill (Oryctolagus cuniculus), guineu (Vulpes vulpes), gat mesquer (Genetta geneta), esquirol (Sciurus vulgaris), cabirol (Capreolus capreolus) a més d'ocells i diferents espècies d'amfibis i rèptils com l'escurçó ibèric (Vipera lastati) Aquesta unitat paisatgística de caire eminentment forestal esdevé un indret d'alt valor paisatgístic, destacant les abundants construccions de pedra seca. | 08179-111 | Torrent de les Llobatones | 41.6452800,1.9019800 | 408561 | 4610976 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58771-foto-08179-111-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58771-foto-08179-111-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Al cadastre consta com a torrent de Llovatera. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||||
| 79372 | Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sanana | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fixa. 14 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses. VALLS i PUEYO (1994). 'El mas Sanana', Balcó de Vacarisses, núm. 313 (setembre) | XVI-XX | Gran conjunt, amb un estat de conservació desigual | Masia situada al cim d'un turó i completament envoltada per bosc. Consta d'un cos residencial principal, que té annexats un seguit de dependències al voltant d'una era i d'un pati, incloent-hi una casa del masover. El conjunt, de grans dimensions i amb una bona diversitat de fases constructives, presenta una aspecte heterogeni i té una distribució molt irregular. Tot i això, la masia ha conservat molt bé la tipologia tradicional en la major part dels seus elements i configura un conjunt imponent, amb algunes de les construccions de gran alçada. La casa dels amos, de planta irregular, està formada per dos cossos encaixats en forma de “V”. La façana principal, encarada a migdia, està arrebossada i pintada d'un color vermellós. Té un pati davanter. A les dues plantes superiors té dos nivells de galeries amb dos arcs més grans inferiors i tres arcs menors a la planta superior. La resta d'obertures són en general de dimensions grans i de tipologia diversa, incloent-hi dos balcons als laterals de la galeria. Conserva un rellotge de sol. Els dos volums tenen entrades independents. La casa del masover, situada al costat nord-est, és una construcció edificada en un terreny amb desnivell, de dimensions també considerables. És de planta irregular, amb planta baixa més dos pisos. Per la part posterior té algunes obertures emmarcades amb maó. Enmig del clos tancat es conserva una gran era enrajolada i diversos patis aterrassats en diferents nivells mitjançant els quals s'accedeix als diversos cossos. Entre les dependències perifèriques hi ha un corral, al qual li manca la coberta, una pallissa i altres coberts, en general d'una bona qualitat arquitectònica. En una de les dependències es conserven les instal·lacions d'un trull. | 08291-11 | Al sector nord del terme. Prop de la urbanització de la Farinera | L'any 1597 la propietària del mas Sanana era una tal Margarida, vídua de Salvador Parets. Es coneixen les afrontacions del mas, que també posseïa dos masos més, derruïts, el Bertran i el Rigolfes, cadascun amb unes afrontacions independents. A Margarida la succeí Pere Maseres (que testà el 1608), un altre Pere Maseres (que testà el 1627), Valentí Maseres (que testà el 1647) i Paula Maseres (la germana de l'anterior, que testà el 1673). Paula es casà amb Fermí Gibert. El successor fou el seu fill, Fermí Gibert i Maseres, altrament dit, com tots els seus successors, Gibert i Sanana o, ja a les acaballes del segle XVIII, Gibert de Sanana. Els següents propietaris foren Jaume Gibert i Senana (que testà el 1722) i Fermí Gibert i Senana (1759). Fermí Gibert fou batlle de Vacarisses l'any 1773. Va tenir una filla, Maria, que es casà amb Francesc Casajoana. En aquest moment final del segle XVIII diversos membres de la família disposaven de llicència per edificar cases en alguns dels ravals del poble. Ja a la segona meitat del segle XX, els propietaris eren la família Bruguera. | 41.6198300,1.9024200 | 408561 | 4608150 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Uns 100 m al sud-est de la maisa hi ha una granja de dimensions considerables.Camí d'accés limitat per una cadena i restringit a automòbils. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||
| 58834 | Barraca del Clot del Faixons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-clot-del-faixons | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII | No conserva la coberta i l'enderroc és general. | Barraca de pedra seca situada al vessant dret d'una torrentera intermitent que neix entre el Cisternot i la Creueta, desembocant a la riera de Rellinars, en el sector de Les Codines. S'hi accedeix entrant pel camí de Les Ferreres des de la carretera B122, a l'alçada de Can Cotis i arribats al primer revolt, entrar a mà esquerra per dins la torrentera fins a topar amb la barraca que queda a mà esquerra. Es tracta d'una construcció de planta circular, d'1,75 m de diàmetre interior, amb la coberta enfonsada. La corona es conserva dempeus, amb un gruix de murs de 0,60 m. La porta, orientada al sud, té una llinda plana; mesura 1,25 m d'alçada per una amplada màxima de 0,80 m i mínima a l'interior de 0,57 m. El seu darrer propietari hi tenia una porta de fusta collada amb dues frontisses de ferro collades als muntants amb morter de calç. La coberta està enfonsada a l'interior i només es conserva una minsa part de l'arrencada de la volta, amb una alçada màxima d'1,50 m a l'interior, mentre que el voladís mesura 1,25. A l'interior, gairebé davant de la porta hi ha dos tinells, un al costat de l'altre. El de mà esquerra mesura 0,30 m d'amplada per 0,25 m d'alçada per 0,40 m de fons, mentre que el de mà dreta fa 0,40 m d'amplada per 0,35 d'alçada per 0,70 m de fons. Es conserva una espitllera orientada al nord. | 08179-173 | Les Codines | Segons informació facilitada per Dolors Moreno la barraca es troba documentada en un establiment del notari Francesc Rallat Fargas, datat el 7 de maig de l'any 1777 en l'indret anomenat Clot del Faixons (Manual 1777. AHPM-5016. Establiment. CD-34793-34794). | 41.6412600,1.9021500 | 408569 | 4610529 | 1777 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58834-foto-08179-173-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58834-foto-08179-173-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58834-foto-08179-173-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En aquest indret les feixes són amples amb alguns ullastres i ametllers i al darrera, hi ha un marge amb un mur de pedra seca de dos metres d'alçada. El rasot o torrentera que porta aigua més aviat en dies de pluja té el llit en bona part de pedra i forma algunes cassoletes que en quedar plenes podien abastir d'aigua el pagès.Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 6639. | 119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||
| 58792 | Barraca 1 de Les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Per evitar filtracions s'ha tornat a posar la pedra de tancament del caramull (que estava desplaçada) al seu indret corresponent. | Barraca de pedra seca situada per sobre el marge, a mà dreta del camí de Les Llobatones, abans d'arribar al torrent que porta el mateix nom. Es tracta d'una construcció del tipus aèria adossada (al marge per la seva part posterior), de planta quadrangular que mesura 2 metres de costat (mides preses a l'interior). La pedra emprada és calcària, com tota aquesta zona del municipi, fàcil de treballar i normalment ben carejada. L'amplada de façana exterior és de 2,45 m. La porta, lleugerament desplaçada cap a la dreta de la façana principal està orientada al sud-oest; la seva alçada és d'1,30 m mentre que l'amplada fa 0,65 m. Els muntants estan una mica inclinats amb dues llindes planes. El gruix de murs és de 0,55 m. La coberta és de volta per aproximació de filades, perfectament realitzada, amb caramull quadrangular. L'alçada màxima interior és de 2,50 m. A l'exterior conserva una part de la terra de recobriment tot i que a l'estar completament adossada al marge, la brolla de romaní està començant a envair la coberta. Ha perdut una bona part de les lloses del voladís, que arran de porta mesura 2,10 m d'alçada. A l'interior, en els murs orientats al nord-oest i al sud-est hi ha dos cocons situats arran de terra, un enfront de l'altre. El de la dreta mesura 0,40 m d'amplada per 0,33 m d'alçada per 0,60 m de fons, mentre que l'esquerre fa 0,33 m de costat per 0,75 m de fons. En aquestes mateixes parets, hi ha dues espitlleres ben centrades. A l'interior, per sobre de la llinda hi ha una inscripció molt moderna realitzada probablement amb una altre pedra amb el nom de tres visitants 'Andreu, Carles, Lluís'. La barraca està en terres de la masia de Les Llobatones, que juntament amb cal Cotis era una masoveria del mas de Les Ferreres. | 08179-142 | Les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6447900,1.9023600 | 408592 | 4610921 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58792-foto-08179-142-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58792-foto-08179-142-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58792-foto-08179-142-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 3333. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 79403 | Camí Romeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-romeu | BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 36 CAMPO CAPILLA, Juan Luís del (1994). Camins vells de Viladecavalls, Ajuntament de Viladecavalls, p. 99-101 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 35 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90-97 | XIII-XIX | En trams urbans i propers el camí es troba molt desdibuixat: s'han convertit en pista o asfaltat | L'antic camí romeu venia des de Barcelona i Terrassa i menava fins a Montserrat. Actualment aquest itinerari històric es troba senyalitzat amb pintura groga i vermella com a GR 96. Cal dir, però, que en diversos trams l'itinerari senyalitzat no es correspon exactament amb el traçat originari, ja que discorre per moltes de les urbanitzacions de Vacarisses. En la seva major part el camí és asfaltat i està integrat en diferents carrers, però també se'n conserva algun tram més autèntic, als extrems del terme municipal. El camí romeu sortia de Terrassa des del pont anomenat de Vacarisses i s'enfilava per la pujada del Moixell, camí dels bressols, prop de Sant Miquel de Gonteres. En el Molinot entrava ja en terme de Vacarisses i passava pels següents masos o hostals: Collcardús, el Boixadell (actualment en ruïnes), l'Hostal de Torroella (en ruïnes), Castellet de Dalt, Hostal del Palà (una casa actualment molt transformada) i Hostal de la Creu (ja en terme de Monistrol i també en ruïnes). Concretament, al sector de l'antic mas del Boixadell el camí antic encara es conserva al peu de l'antiga casa, tot i que cobert per la vegetació, mentre que el camí senyalitzat discorre per una pista situada lleugerament més al nord-est. Més endavant, el camí travessa la carretera de Manresa a Terrassa (C-58) i la via del tren i s'introdueix en la urbanització de Torreblanca i el polígon industrial de can Torrella, on hi ha l'antic hostal de can Torrella així com un jaciment d'època ibèrica (can Torrelles). Aquí l'itinerari confluïa amb el camí vell d'Olesa que es dirigia cap a Vacarisses. En tot aquest sector el camí és asfaltat i passa per les urbanitzacions de la Coma, la colònia Gall i el sector nord de la urbanització de can Serra, on hi ha l'estació del tren de Vacarisses. Des de can Serra fins a la urbanització de Palà/Xoles el camí ha estat asfaltat amb un paviment suau de color vermellós i s'han instal·lat alguns bancs al costat del camí. Es tracta d'un tram d'uns 500 metres molt agradable, amb unes interessants vistes frontals de Montserrat. Al pas per la urbanització de Palà/xoles l'itinerari torna a passar per carrers i es dirigeix cap a l'antic Hostal de Palà. Aquí el camí romeu es creuava amb el camí vell d'Olesa a Manresa, i també amb el camí de Vacarisses a Monistrol, que passava per la masia de les Comelles. En aquest punt de l'hostal el camí travessava la riera de Palà per un gual (el camí senyalitzat actualment travessa la riera més al sud) i continuava cap a la casa de can Franc. Després travessa la urbanització del Ventaiol per un tram asfaltat. En aquest sector final l'itinerari prenia el nom de 'camí de la Creu', ja que es dirigia cap a l'hostal amb aquest nom. Un cop deixada enrere la urbanització, el camí discorre per una pista sense asfaltar. Es tracta del tram més ben conservat dins el terme de Vacarisses, en el qual encara es poden veure, a banda i banda del camí, diversos marges fets amb grans blocs de pedra. En aquest punt hi havia un abeurador excavat a la roca que actualment ha quedat cobert sota terra. Un cop passat l'hostal de la Creu, ja en terme de Monistrol, és on trobem el tram més autèntic del camí romeu. Pel que es pot observar, es tractava d'un camí d'uns 3 metres d'amplada, reforçat amb murs normalment a un dels costats, i amb restes força ben conservades d'empedrat. Els importants desnivells que s'han de salvar fan pensar que no era apte per als carruatges. | 08291-42 | Prop de l'hostal de can Torrella, just al costat del camí romeu, s'hi ha identificat un jaciment d'època ibèrica, mentre que a la zona del Molinot (en terme de Viladecavalls) s'hi han trobat restes d'una vil·la romana (del CAMPO: 1994). Aquests fets semblen suggerir que es tracta d'un itinerari ja d'origen antic. A partir de l'època medieval el camí ral o dels romeus és el que utilitzaven els pelegrins que volien anar Montserrat des de Barcelona i, sobretot, des de Terrassa. L'any 1342 es trobava en pèssim estat i el rei Pere III el Cerimoniós ordenà que cada municipi n'arreglés el seu tram. Els monarques catalans, per exemple Jaume I o Alfons el Magnànim, es preocuparen per la seguretat dels romeus que utilitzaven el camí i que tenien la protecció reial. Són molts els reis i les grans personalitats dels que es té constància que van fer el camí romeu, entre d'altres Pere III o la reina Violant. La conservació del camí anava a càrrec dels municipis, però més d'una vegada hi intervingué el poder reial. Cal dir que a l'indret de Palà, on hi havia l'hostal del Palà, era una important cruïlla. Aquí l'itinerari transversal del camí romeu es creuava amb el camí vell d'Olesa a Manresa, amb un trajecte de nord a sud que venia de Castellbell i continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram i el pla del Fideuer. A més, també hi confluïen altres camins secundaris, com el que anava de Vacarisses a Monistrol o el que enfilava pel coll de les Bruixes cap a can Tovella i el Cairat (on hi havia un pont que travessava el Llobregat, possiblement d'època andalusina o potser anterior). Per això l'any 1485 el senyor de Vacarisses concedí al propietari del mas Palà llicència per construir una carnisseria al costat del camí ral o romeu, la qual al final del segle XVIII encara estava en funcionament. | 41.6020700,1.9030900 | 408592 | 4606177 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Medieval|Modern|Contemporani|Antic | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La dècada de 1990 s'instal·laren algunes fites de formigó (per exemple prop de Castellet de Dalt) amb indicació del camí. | 81|83|85|94|98|80 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||
| 79414 | Cal Pau Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pau-gran | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 13 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 74 | XVIII - XX | Barreja desendreçada d'elements antics i moderns | Masia que consta de l'edifici principal amb diversos cossos annexats més un volum important de noves dependències amb funcions de granja. El cos principal amb funcions d'habitatge és de planta rectangular, amb planta baixa, primer pis i golfes, i coberta a dues vessants. Les obertures són força irregulars i només hi ha un balcó a la façana principal, encarada al sud i, a sota, la porta principal, força senzilla. Les parets són arrebossades i pintades de blanc. Als costats est i oest té annexos afegits de construcció posterior i de menor alçada, però de sistema constructiu semblant. Al nord, a la part posterior de l'habitatge, té una bassa de pedra força gran, de planta més o menys rectangular. A la part sud té dependències diverses, molt irregulars, que formen una mena de barri. A la part oest s'aixeca una construcció força moderna i purament funcional, en forma de L, de dues plantes i feta amb totxanes, que correspon a la granja de bestiar. | 08291-53 | Prop de la carretera de la Bauma (BV-1212), al Km. 2. | Els testimonis documentals de la casa es remunten cinc o sis generacions enrere de l'actual propietari. Sembla que l'origen del nom es deu al fet que un descendent de la masia de Collcardús, de cognom Duran, es casà amb una filla d'aquest mas, que aleshores era una propietat molt humil. El fet que el nou propietari, pubill, era d'estatura molt alta hauria estat el motiu de l'apel·latiu 'Pau Gran'. També hi ha constància documental que es feren reformes i ampliacions gràcies al costum establert de fingir malaltia greu l'esposa i demanar l'administració del Viàtic o el Combregar, condició que permetia beneir la casa i fer les reformes pertinents. La dècada de 1970 el propietari era Josep Duran, representant de la cinquena generació des dels fets esmentats. | 41.6081800,1.9030100 | 408594 | 4606855 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79414-foto-08291-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79414-foto-08291-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79414-foto-08291-53-3.jpg | Física | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||
| 93069 | Dipòsit del Pla de l’Obrera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-del-pla-de-lobrera | <p><span><span><span><span><span><span lang='CA'><span><span>MALGOSA MONTSERRAT Marc, SAMPER GISPERT Marc i SOLER GIRONÈS Joan (2021) “Rellinars a les teves mans”, guia excursionista i geogràfica. Edita Ajuntament de Rellinars</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span lang='CA'><span><span>Mapa Topogràfic municipi de Rellinars, escala 1:7500, inclòs dins la guia excursionista i geogràfica de “Rellinars a les teves mans” (2021)</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span lang='CA'><span><span>MONTLLÓ BOLART, Jordi - Mapa de patrimoni cultural i natural de Rellinars (Vallès Occidental) - Juliol 2019 - Coordinació Area de Cultura DIBA.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> | XVIII-XIX | Cobert vegetació i petit enderroc | <p><span><span><span><span><span><span lang='CA'><span><span>Dipòsit o petita bassa amb parets de pedra seca excavada al final del con de dejecció d’un petit torrent que baixa de la carena del Cisternot i finalitza en el camp llaurat. Es troba situada en una clariana que hi ha en el fondo del Cisternot, al sector nord-oest de la carena del Cisternot. Hi ha uns camps llaurats delimitats per marges de pedra seca sota la carena. Uns metres més avall del marge, just a tocar del camp llaurat, trobem aquest dipòsit o bassa. S’hi accedeix per la pista que puja de les Farreres cap a les Llobatones, passat el Coll de la Creueta trobem aquests plans a la nostra esquerra. En revolt a la dreta, trobarem una entrada als camps i a la Carena del Cisternot.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span lang='CA'><span><span>Aquesta bassa s’omple directament amb aigua de pluja que regalima i es canalitza per un petit torrent i conflueix en aquest dipòsit, però generalment està sec. </span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span lang='CA'><span><span>Es tracta d'una estructura de planta rectangular excavada parcialment en el terra, amb parets de pedra seca sense arrebossar. Mesura 1,20 mt d’ample i 2,50 mt de llarg, i la seva fondària màxima és d’un metre.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 08179-461 | Sector Cisternot | <p><span><span><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>Segons la informació aportada pels senyors Pere Sallés i el Sr. Tarrés aquesta feixa allargassada i planera estava plantada d'oliveres, encara recorda com de petit anava amb sa mare a collir olives. El nom del Racó de l'Obrera està originat pel nom d'una casa de Rellinars que en deien a Ca l'Obrer. La dona de la casa anava a l'oliverar a collir les olives i tenia aquest motiu.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span>El xupet, o petit aljub, aljub o dipòsit és un exemple d'arquitectura rural relacionada amb l'aprofitament de l'aigua de pluja en llocs on l'aigua és escassa i valuosa.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.6440300,1.9024500 | 408598 | 4610836 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/93069-20221106093919-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/93069-20221106093938-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/93069-20221106094211-1-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2023-02-01 00:00:00 | Marc Malgosa Montserrat | Al voltant del dipòsit trobem exemplars de Pi Blanc (Pinus halepensis) i Llentiscle (Pistacia lentiscus), vegetació espontània que ha anat creixent en els marges antigament conreuats.L’aigua emmagatzemada en aquest dipòsit servia bàsicament per ensulfatar les oliveres dels camps, ara erms.Aquest element consta en el cadastre en terres de Les Ferreres, Rellinars.També consta a l’inventari de la Wikipedra, amb el codi 2725 | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||
| 91777 | Cocó del Cisternot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coco-del-cisternot | <p><span><span><span><span><span><span><span><span>MALGOSA MONTSERRAT Marc, SAMPER GISPERT Marc i SOLER GIRONÈS Joan (2021) “Rellinars a les teves mans”, guia excursionista i geogràfica. Edita Ajuntament de Rellinars</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>Mapa Topogràfic municipi de Rellinars, escala 1:7500, inclòs dins la guia excursionista i geogràfica de “Rellinars a les teves mans” (2021)</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>MONTLLÓ BOLART, Jordi - Mapa de patrimoni cultural i natural de Rellinars (Vallès Occidental) - Juliol 2019 - Coordinació Area de Cultura DIBA.</span></span></span></span></span></span></span></p> | XIX-XX | El marge de pedra seca el protegeix | <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>Cocó situat arran de terra en el marge de pedra seca que trobem en el Fondo del Cisternot, entre el Dipòsit del Pla de l’Obrera i la Barraca 2 del Fondo del Cisternot, a uns 40 mt d’ambdós elements. Mesura 25 cm d’alçada i 50 cm d’amplada, i té una fondària de 40 cm.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>S’hi pot accedir per la pista que ve del Coll de la Creueta direcció cap a Les Llobatones.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>Un cocó és un armari arran de terra en una paret de pedra seca, ja sigui dins d’una barraca de vinya o en un marge d’una feixa. Acostuma a tenir prou profunditat per a guardar-hi eines llargues. Normalment destaquen per tenir disposada una llinda plana damunt la porta d’accés.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 08179-436 | Al marge de pedra seca del Fondo del Cisternot | <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>L’art i la tècnica que deriva de la pedra en sec, ha enginyat diferents tipologies constructives de caire patrimonial. És cert que les més conegudes són les barraques i els marges, però també podem trobar escales volades o escales de pedra, camins empedrats, arneres, trones o escocells, entre molts d’altres. És ben verídic que la pedra seca, també forma part de la identitat del municipi i que cal vetllar per la seva conservació.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.6439600,1.9025000 | 408602 | 4610828 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91777-20220128094743.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91777-20220128094755.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91777-20220128094805.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-03-31 00:00:00 | Marc Malgosa Montserrat. Centre Excursionista de Rellinars | Element inventariat per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 1665.Aquest element arquitectònic consta en el cadastre en terres del mas de Les Ferreres. | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||
| 59102 | Barraca 14 de les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-14-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | La manca de recobriment de la coberta pot fer perillar la seva estabilitat. | Barraca de pedra seca situada a peu de camí, a mà dreta, al capdamunt de la carena de les Llobatones. L'accés es fa pel camí de les Llobatones en direcció al Cellers. Un cop deixada la masia enrere, el camí transcorre paral·lel al torrent del Cellers pel seu vessant hidrogràfic esquerre fins arribar a un tram costerut i en molt mal estat. Un cop dalt, deixar el camí de mà esquerra que mena a la masia del Cellers i entrar per una pista oberta per la instal·lació i manteniment de la línia elèctrica. El camí travessa per damunt d'una balma que es troba en el tram de capçalera del torrent del Sallés o Cellers. Cal continuar per la pista fins arribar al capdamunt. Es tracta d'una construcció del tipus aèria, construïda damunt d'una codina. És de planta circular, de 2,55 m de diàmetre interior. La porta, orientada al nord-est presenta els brancals rectes, amb llinda plana, contra llinda i lleixa oberta entremig. Mesura 1,15 m d'alçada per 0,65 metres d'amplada màxima a l'exterior i 0,55 m a l'interior. El gruix dels murs és de 0,60 m. La coberta és de falsa cúpula, per aproximació de filades, amb una alçada interior de 2,45 m. A l'exterior, conserva tot el voladís, que té una alçada d'1,72 m (mesura presa davant de la porta). Ha perdut però el recobriment de terra de la coberta. A l'interior conserva un tinell o cocó sobreposat. El primer, arranat al terra fa 0,40 m d'amplada per 0,30 m d'alçada per 0,50 m de fondària, mentre que el de sobre fa 0,30 m de costat per 0,45 m de fondària. Té una espitllera orientada al sud. | 08179-404 | Les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6473800,1.9024600 | 408604 | 4611208 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59102-foto-08179-404-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59102-foto-08179-404-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59102-foto-08179-404-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló, Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Ha estat localitzada visualitzant ortofotos del visor de l'ICGC. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 79503 | Barraca del Roure de can Torrella 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-roure-de-can-torrella-2 | Barraca de pedra seca de planta quadrada. Té una porta rectangular amb llinda de pedra. La coberta és formada per una falsa cúpula de pedra, amb diverses lloses allargades a la part superior. | 08291-142 | A l'Obaga negra, prop de la masia de can Torrella | 41.5828200,1.9035800 | 408606 | 4604039 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79503-foto-08291-142-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||||||
| 59105 | Barraca 17 de les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-17-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | La vegetació que creix al seu voltant està pressionant els murs de ponent i de llevant. Sense una desbrossada, pot perillar la seva estabilitat. | Barraca de pedra seca situada a soleia de la carena de les Llobatones, per sobre de la masia. L'accés es fa pel camí de les Llobatones en direcció al Cellers. Un cop deixada la masia enrere, el camí transcorre paral·lel al torrent del Cellers pel seu vessant hidrogràfic esquerre fins arribar a un tram costerut i en molt mal estat. Un cop dalt, deixar el camí de mà esquerra que mena a la masia del Cellers i entrar per una pista oberta per la instal·lació i manteniment de la línia elèctrica. El camí travessa per damunt d'una balma que es troba en el tram de capçalera del torrent del Sallés o Cellers. Cal continuar per la pista que va pujant suaument fins arribar a una bifurcació. Deixar el camí de l'esquerre i continuar cinc metres per la pista de mà dreta buscant un corriolet, a mà esquerra que baixa pel dret fins a la construcció. És del tipus aèria, adossada al marge, de planta rectangular que mesura 2,75 m per 2,00 m (mides preses a l'interior). La porta, lleugerament desplaçada cap a l'esquerra de la façana principal, està orientada al sud-est. Fa 1,40 m d'alçada per 0,65 m d'amplada màxima. S'hi accedeix a través de dos graons de pedra. Els muntants són rectes suporten un muntant arcat del qual la primera filera s'ha ensorrat. El gruix dels murs és de 0,60 m. Del voladís no en queda gairebé cap llesca, que al davant de la porta mesura 1,90 m d'alçada. La coberta, a l'interior és de volta de canó, en molt bon estat de conservació; la seva alçada màxima és d'1,35 m. A l'exterior, és força planer, amb una capa de terra i sèdums. La façana nord-oest està excavada al marge i la part superior aprofita un roc de grans dimensions que ha estat rebaixat per guanyar en profunditat. Conserva un tinell o cocó situat a mà dreta; mesura 0,40 m d'amplada per 0,48 m d'alçada per 0,55 m de fons. Històricament la barraca està situada en terres del mas de les Ferreres. | 08179-407 | Les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6495200,1.9024600 | 408607 | 4611446 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59105-foto-08179-407-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59105-foto-08179-407-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59105-foto-08179-407-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló, Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Ha estat localitzada visualitzant ortofotos del visor de l'ICGC. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 79510 | Font de Sanana i safareig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sanana-i-safareig | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 114-115 Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 303 | Teulada destruïda, entorn deixat i envaït per la vegetació | Font situada prop de la riera de can Còdol, per la banda nord, a l'alçada de la masia de can Còdol. Consta d'una petita construcció de pedra i maó que aixopluga la font. Es tracta d'una mena de porxo, amb diversos arcs, actualment sense coberta. L'aigua de la font brolla per un tub de ferro. Als costats té un banc encimentat i i una petita construcció en forma de pica. Adossada a la caseta hi ha una bassa-safareig força gran, de forma rectangular. Un dels murs de la bassa té les lloses inclinades característiques d'un safareig. En aquesta part hi ha uns pilars de maó que devien sostenir un cobert que protegia el safareig. Per accedir a la font hi ha unes escales de pedra, i unes altres a la part del safareig. | 08291-149 | Prop de la masia de Sanana, al sector nord del terme | Anys enrere la bassa servia per regar els horts d'aquesta zona, avui completament abandonats. El safareig era utilitzat per la masia de Sanana, que es troba a dalt del turó, a l'altra banda de la riera. La font estava molt ben adequada amb una taula i bancs per fer-hi la típica fontada. Recentment ha estat objecte d'actes vandàlics, que han comportat la destrucció de la teulada i, durant un temps, el tall en la deu d'aigua. | 41.6219500,1.9029800 | 408611 | 4608384 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79510-foto-08291-149-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79510-foto-08291-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79510-foto-08291-149-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||
| 59106 | Barraca 18 de les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-18-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | El pi que creix al seu costat i que ja té unes dimensions considerables i està començant a malmetre la construcció. | Barraca de pedra seca situada al sud-oest de la Pòpia. L'accés es fa pel camí de les Llobatones en direcció al Cellers. Un cop deixada la masia enrere, el camí transcorre paral·lel al torrent del Cellers pel seu vessant hidrogràfic esquerre fins arribar a un tram costerut i en molt mal estat. Un cop dalt, deixar el camí de mà esquerra que mena a la masia del Cellers i entrar per una pista oberta per la instal·lació i manteniment de la línia elèctrica. El camí travessa per damunt d'una balma que es troba en el tram de capçalera del torrent del Sallés o Cellers. Cal continuar per la pista que va pujant suaument fins arribar a una bifurcació. Deixar el camí de la dret i agafar el trencall de mà esquerra fins al final. La construcció es localitza a mà dreta de la pista al costat mateix d'un pi que li fa ombra, a una vintena de metres abans de trobar la torre d'alta tensió. És del tipus aèria aïllada, de planta circular que mesura 2,40 m de diàmetre interior. La porta, orientada al sud-oest, fa 1,35 m d'alçada per 0,65 m d'amplada màxima a l'exterior i de 0,45 m a l'interior. Els muntants suporten una llinda, plana amb contra llinda a l'interior que li permet guanyar en alçada. El gruix dels murs és de 0,60 m. El voladís es conserva gairebé sencer, que al davant de la porta d'accés és d'1,85 m. La coberta és de falsa cúpula, realitzada per aproximació de filades; la seva alçada màxima és de 2,50 m. A l'exterior, malgrat observar-s'hi algun sèdum, ha perdut gairebé tot el recobriment de terra i actualment hi ha molta pinassa que li cau al damunt. A nivell constructiu, el seu interior és molt interessant ja que té un triple tinell sobreposat i un fumeral o xemeneia integrat a la corona. Aquest darrer és localitza entrant a mà esquerra. Està perfectament executat. A mà dreta hi ha l'espitllera, orientada al sud-oest i a mà dreta un tinell (0,30 m d'amplada per 0,28 m d'alçada per 0,30 m de fons). Mentre que entrant a mà dreta hi ha el triple tinell. De baix cap a dalt mesura: arran de terra, 0,40 m de costat per 0,55 m d'alçada, mentre que el del mig fa 0,35 m d'amplada per 0,45 m d'alçada per 0,44 m de fons. Finalment el superior, més petit i baix fa 0,25 m d'amplada per 0,18 m d'alçada per 0,25 m de fondària. Històricament la barraca està situada en terres del mas de les Ferreres. | 08179-408 | Les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6488400,1.9026000 | 408617 | 4611370 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59106-foto-08179-408-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59106-foto-08179-408-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59106-foto-08179-408-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló, Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Ha estat localitzada visualitzant ortofotos del visor de l'ICGC. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 58858 | Barraca 1 de Cal Ganàpia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-de-cal-ganapia | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Té algun enfonsament parcial. | Barraca de pedra seca ubicada en els Camps de Cal Ganàpia. L'accés es fa des de la carretera B-122 en direcció a l'Església Vella de Sant Pere i Sant Fermí. Uns dos-cents metres abans d'arribar-hi, a mà esquerra, hi ha un trencall des d'on neix un camí costerut que mena a les antigues feixes. Arribats a una bifurcació, a mà esquerra cal pujar pel corriol de més amunt, ben ombrejat. Es tracta d'una construcció de planta circular, de 2,20 m de diàmetre interior. La pedra emprada és irregular, amb les més grosses situades a la part inferior i falcada amb pedruscall. La porta, orientada al sud, mesura 1,55 m d'alçada per una amplada exterior de 0,65 m i interior de 0,45 m. Té triple llinda, planes totes elles. El gruix dels murs és de 0,60 m. La coberta, és de volta per aproximació de filades amb llosa de tancament central. A l'exterior conserva bona part de la terra de recobriment amb substrat herbaci. La pressió exercida per les branques dels pins i arbusts sobre una part de la corona exterior ha provocat un despreniment a nivell del voladís i de la corona, sense que encara hagi afectat a l'interior, però sí que la porta ha patit un lleuger moviment estructural, inclinant-se cap un costat. L'alçada màxima a l'interior és de 2,40 m mentre que el voladís (mesura presa al davant de la porta) és d'1,62 m. Al seu interior no hi ha cap tinell o cocó però sí una espitllera orientada al nord-est. | 08179-189 | Camps de Cal Ganàpia | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6371700,1.9029600 | 408631 | 4610074 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58858-foto-08179-189-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58858-foto-08179-189-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58858-foto-08179-189-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 7384. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 79405 | Castellet de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castellet-de-dalt | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 5 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90, 96-97 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas de la Frasera o Castellet de la Frasera', Balcó de Montserrat, núm. 327 (novembre) VALLS i PUEYO, Joan (1996). 'Can Serra', Balcó de Montserrat, núm. 333 (maig) VALLS i PUEYO, Joan (1998). 'Els amos del Mas Frasera i el rector Vallcendrera', Balcó de Montserrat, núm. 356 (abril) VALLS i PUEYO, Joan (2003). 'Les possessions monàstiques als termes de Vacarisses i Rellinars', Balcó de Montserrat, núm. 419 (juliol) | XVI - XX | Masia situada en un petit promontori al costat de l'antic camí Romeu a la qual s'hi han annexat diversos cossos. L'edifici principal ha conservat força bé les característiques tradicionals. És de planta quadrada i consta de planta baixa més dos pisos, amb coberta a dos aiguavesos amb el carener perpendicular a la façana principal, a migdia. La façana principal té portal amb arc de punt rodó i diverses obertures regulars amb balcons; només el central és emmarcat amb carreus. També té un rellotge de sol (segons una inscripció, de l'any 1947). Les parets són arrebossades i pintades de blanc, amb carreus escairats als angles. L'interior està distribuït, segons el cànon clàssic, en tres crugies, amb sostres de volta escarsera a la planta baixa. L'habitatge té annexat a ponent un cos més baix de només una planta. A la part de llevant té annexades diverses dependències, construïdes al segle XX, que actualment s'utilitzen com a quadres per a cavalls. A la part sud-est té dues construccions aïlles, construïdes també a mitjan segle XX: una petita vivenda, amb una bassa moderna annexa, i un paller. | 08291-44 | Als plans de Castellet, prop de l'urbanització de la Coma | El mas estava situat a peu del camí dels romeus que utilitzaven els pelegrins per anar a Montserrat i que va tenir una gran consideració, especialment durant els segles XIV al XVII. Aquest camí creuava l'actual terme de Vacarisses, passant per algunes de les masies més importants de la zona, de forma que algunes d'elles adquiriren la funció d'hospici o hostal, encara que aquest no fou el cas del Castellet. Antigament era conegut com la Frasera o Castellet de la Frasera, i estava sota el domini del monestir de Santa Cecília, per la qual cosa l'amo del mas pagava cinc sous el dia de Nadal. Al segle XVI era de Bartomeu Castellet, que disposava d'un títol d'establiment signat l'any 1576 per Anna Cordelles, vídua de Joan de Grevalosa. És possible els Castellet reformessin o bé aixequessin de nou el mas en aquest moment, ja que la inscripció del portal sembla indicar que el cos principal és obra en bona part d'aquest segle. A Bartomeu el succeí el seu fill Benet, i a aquest el seu fill Joan. Com altres masos de la part occidental de Vacarisses el mas era un alou del monestir de Santa Cecília de Montserrat, i els delmes es pagaven a parts: quatre parts per al monestir i tres parts per al senyor del terme de Vacarisses. Es té constància d'un alcalde de Terrassa, fill de la masia de Castellet, que ho va ser durant la guerra dels Segadors, quan la Generalitat va fer estada a aquesta ciutat. A Joan Castellet el succeí el seu fill Joan, casat amb Antònia, que deu anys més tard ja era vídua. El 1666 l'amo del mas era el fill de Joan i Antònia: Alexandre Castellet, el qual vivia al mas amb la seva família, juntament amb Josep Solà, que tenia en la mateixa casa dos “aposentos” a carta de gràcia. Josep Castellet, fill d'Alexandre, posseïa també el mas Pi, deshabitat. El 1694 els amos del Castellet de la Frasera van fer les primeres concessions de terres a rabassa morta, i l'any 1723 i 1927 les següents, a un total d'uns 20 parcers. A Josep el va succeir el seu fill Silvestre Castellet, que constava com a propietari el 1759. En aquest moment es coneixen les afrontacions exactes de les terres del mas. L'any 1806 l'amo del mas, Joan Castellet, era declarat fora d'ús de raó i es nomenava successora la seva filla Francesca, casada amb Marçal Barrera, moliner de Monistrol de Montserrat. Passada la Guerra del Francès, els anys 1814 i 1815, els propietaris començaren a establir a rabassa morta una part molt important de les terres. Actualment, la majoria de les terres de l'entorn pertanyen a la casa i són treballades pels masovers d'aquesta. | 41.6016900,1.9035600 | 408631 | 4606134 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79405-foto-08291-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79405-foto-08291-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79405-foto-08291-44-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la dovella central del portal: '1576. B8 I: C8 II'La propietat del mas inclou les terres adjacents i també la casa de Castellet de Baix. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||
| 58698 | Les Codines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-codines | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars, pp. 38 - 40. MORENO, M. Dolors (1997). Les masies de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 73 - 81. | XVIII-XXI | Les Codines és el nom d'un veïnat situat a l'oest del municipi de Rellinars. En el vessant hidrogràfic dret de la Riera de Rellinars, i arrecerat pel turó conegut amb el nom del Cisternot i la Creueta, ambdós de 372 i 373 metres d'alçada respectivament. L'accés es fa des del nucli urbà, per l'església nova de Sant Pere i Sant Fermí en direcció a Les Ferreres. També es pot fer directament des de la carretera B-122, en el punt quilomètric 16,900, just davant de Can Cotis, pel camí de Les Ferreres. Al seu voltant, hi ha les terres de conreu amb marges de pedra seca molt ben conservats. Actualment les terres estan abandonades però encara s'hi pot veure una plantació residual d'ametllers i les antigues feixes de conreu delimitades per murs de pedra seca en un excel·lent estat de conservació que arriben fins gairebé a tocar de la riera. Quan s'observa el conjunt de les construccions, en realitat el que es veu és un seguit d'edificis annexats, ja sigui pel costat o tapant directament la façana de l'altra, que segurament es comunicaven per l'interior. El conjunt de cases estan construïdes damunt d'una codina. Es compten fins quatre edificis annexats. Tots ells són de planta rectangular, amb la coberta a dues aigües, de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal. Sembla que el cos originari és el del mig. Consta de planta baixa, pis i golfes o cambra d'aire a la qual posteriorment s'hauria afegit una altra cos més estret, que es distingeix pel color de la teula. A aquest edifici s'hi accedeix des del carrer de Les Ferreres a través d'una portalada dovellada de travertí que dona pas a un pati clos. El segon edifici seria el que es localitza més al sud, de planta baixa i planta pis, amb una certa simetria en les obertures de la façana principal. De la façana de ponent surt un mur de tancament que fineix amb la casa del darrera creant un pati clos. Queda protegida del roquissar on està construïda per un mur de tancament perimetral. L'edifici més modern és el que està situat a tramuntana, al peu del camí de Les Ferreres. Les dimensions d'aquesta són molt més grans, amb una planta suplementària, però tot ell és molt més estret. A la façana de ponent hi té un edifici annex amb cobert a un sol vessant, mentre que per la façana de llevant, actualment un habitatge independent en procés de restauració, hi havia un celler amb la tina, reconvertida fa molts anys en bany, però sí que per l'exterior conserva els graons i la portella d'accés. Més a l'esquerre de l'antic celler s'observa un edifici de planta baixa, amb la coberta plana (protegida per unes planxes de fibrociment a l'espera de la seva rehabilitació) que ara serveix de traster però que havia estat un trull reconvertit posteriorment com a premsa per fer el vi. Conserva varis elements de la premsa i del trull. A la part del darrera es conserva intacte una altra tina. Es poden veure les dues bigues de fusta originàries amb l'encanyissat característic del sota-coberta. En aquest indret també hi ha l'antiga cort que els propietaris han rehabilitat encertadament com a habitatge, respectant el màxim d'elements estructurals. Al davant destaca una barraca de pagès, perfectament conservada, amb parament de pedra i travertí lligat amb morter de calç i coberta a dues aigües de fibrociment amb el carener perpendicular a la façana principal. Curiosament està datada de l'any 1921 (triangle de morter de calç gravat a la part posterior de la barraca). Els paraments són de pedra i travertí lligat amb morter de calç pels més antics. La majoria tenen les façanes arrebossades. La composició de les diferents obertures denoten la composició senzilla, simètrica i un cert minimalisme arquitectònic. | 08179-19 | Veïnat de Les Codines | El topònim de codines pot estar originat per un fet geològic, ja que en aquest indret la roca es troba a flor de terra i fa un clap nu de vegetació. Segons les fonts consultades per M. Dolors Moreno, Les Codines ja existiria, com a mínim a les acaballes del segle XIV. Al 1414 s'esmenta a un tal Berenguer çes Codines que posseeix a Rellinars una vaca i una brava. Mig segle després, un tal Mateu Codina arrenda als propietaris de Les Ferreres 'una part de terra que tenen prop del torrent de la figuereta, que té dues-centes passes de llargada i dues (?) d'amplada', amb la condició que els pagui dos denaris cada Nadal. A canvi els Ferreres, donen permís perquè aprofiti l'aigua del torrent i la pugi fins la feixa. A finals de segle XV Mateu ja és mort i el seu fill Martí es casa amb Joana Mas, de Terrassa. Durant el segle XVII i XVIII es pot llegir varies vegades el cognom de Codina. En un dels casos est troba relacionat amb un crim comès a Rellinars. En les actes del judici s'explica que Salvador Boada, hereu i pagès del mas de la boada, compareix davant del Veguer de Manresa per declarar que li mataren un mosso (o germà), i que el seu cos va ser trobat sense vida al torrent de la Barbotera, prop del mas Alavedra (Les Cases), en terres del mas rònec anomenat Carlets, sobre el camí que va de la boada a Terrassa i Monistrol, on es troba amb el torrent que baixa de la Saiola. Pels volts de l'indret on succeïren els fets varen trobar a l'hereu de les Codines, en Salvador Codines que declara posteriorment haver-se barallat amb Fermí Boada, germà de Salvador Boada i Joan Cases, hereu del mas de Les Cases. Sembla que després haurien marxat de la casa i aquesta s'hauria arrendat. El contracte del segle XVIII el propietari de l'heretat, Fermí Codines, deixa l'explotació del bosc a Valentí Serrahima, a rabassa morta. | 41.6394700,1.9030000 | 408637 | 4610329 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58698-foto-08179-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58698-foto-08179-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58698-foto-08179-19-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Per sota de la casa, a la llera dreta de la riera de Rellinars, al peu de la cinglera hi ha la font que porta el nom de la casa. | 119|98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 59078 | Barraca 7 de Les Llobatones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-7-de-les-llobatones | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Barraca de pedra seca situada en el vessant hidrogràfic esquerre del rasot que dona naixement al torrent de Les Llobatones. Un cop situats en el revolt del camí de Les Llobatones, al peu del torrent, que rep el nom de la casa, l'accés es fa directament entrant per la llera esquerra del rasot que hi mena. Es tracta d'una barraca del tipus aèria, aïllada, de planta circular, que mesura 2,10 m de diàmetre interior. Està situada en un cap de feixa, per sobre del marge, envoltada de vegetació arbustiva. La porta, orientada a l'oest, mesura 1,10 m d'alçada per 0,63 m d'amplada màxima a l'exterior i 0,50 m a l'interior. El muntants, rectes suporten una llinda, plana. El gruix dels murs és de 0,60 m. El voladís es conserva gairebé intacte, però ha perdut el recobriment de terra exterior que la protegeix de les filtracions de l'aigua de pluja. La coberta és de falsa cúpula, per aproximació de filades. L'alçada màxima és de dos metres. A l'interior de l'estança, destaquen tres tinells o cocons, distribuïts de la següent manera: el primer d'ells se situa a mà esquerra, arranat al terra, de 0,45 m de costat per 0,54 m d'alçada per 0,80 m de fons. A mà dreta d'aquest, separat per un pilar de pedra hi ha un conjunt sobreposat. El primer d'ells està arranat al terra (0,50 m d'amplada per 0,58 m d'alçada per 0,52 m de fons). El superior, fa 0,42 m d'amplada per 0,40 m d'alçada per 0,40 de fons. Una part d'aquest darrer està reomplert de pedra probablement en origen. | 08179-380 | Les Llobatones | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6457200,1.9029600 | 408643 | 4611023 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59078-foto-08179-380-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59078-foto-08179-380-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59078-foto-08179-380-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca.A l'interior d'aquesta construcció s'ha descobert una colònia de formigues de milers d'individus, altament organitzades que han fet niu no al terra sino entre la pedra de la volta. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 58764 | Font de Les Codines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-codines | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. VALLS i PUEYO, Joan (2012). Els molins de Rellinars. Arxiu Joan Valls i Pueyo. Inèdit. ROCAFIGUERA i GARCÍA, Francesc de. La canònica de Santa Maria de l'Estany. Orígens i primera expansió (1080-1157). El seu diplomatari. 2 vols. Text mecanografiat. Universitat de Barcelona. ACA. Monacals d'Hisenda, 3751. ACBG. Protocols notarials, 4. ACBG. Protocols notarials, 12. ACBG. Protocols notarials, 4019. ACBG. Protocols notarials, 443. ACBG. Protocols notarials, 42. ACBG. Protocols notarials, 43. ACBG. Protocols notarials, 63. ACBG. Protocols notarials, 77. ACBG. Protocols notarials, 99. ACBG. Protocols notarials, 124. ACVOC. Protocols notarials, 190/1, foli 68v; 204/2, foli 98v. Aquest document és citat per Llogari PICANYOL. Rellinars. Notícies històriques. Separata de la revista Sabadel·lum, octubre 1961, p. 16. ACA. Reial Patrimoni. Batllia. Processos moderns. 1819, núm. 3, P. ACA, Reial Patrimoni. Batllia. Processos moderns. 1819, núm. 3, Z. | No s'hi ha pogut accedir perquè està totalment envaïda de vegetació | La Font de les Codines és una déu d'aigua que brolla per capil·laritat de la roca. Està situada per sota el cingle de Les Codines, a la llera dreta de la Riera de Rellinars, en un indret molt ombrívol. L'accés es fa per la carretera B122, de Castellbell a Rellinars. Un cop deixat enrere Can Cotis, passat el pont que travessa la Riera de Rellinars en direcció al centre urbà, uns tres-cents cinquanta metres més endavant, a mà esquerra hi ha un camí tancat per un cadenat, que baixa a una feixa. Al fons una barraqueta blanca. La font està situada sota la cinglera mateix on per sobre hi ha la casa que va donar nom a la font. Es tracta d'un banc retallat a la roca, amb un dipòsit impermeabilitzat a continuació i una tapadora quadrangular que fa de registre. En el lateral, hi ha el baix relleu d'una cara masculina, amb la clenxa ben feta al mig i els cabells pentinats a ambdós costats. Les orelles es presenten frontalment. De la boca surt el broc de coure per on raja l'aigua amb una aixeta. A mà dreta de la cara hi ha un segon tub de coure collat amb morter de calç per on brolla l'aigua. Un regueró condueix l'aigua cap al llit de la riera. | 08179-85 | Riera de Rellinars | El senyor Claudi Perarnau explica que era una de les fonts més freqüentades i sobretot perquè en aquest indret hi ha uns gorgs que formen autèntiques piscines on hi anava moltíssima gent a banyar-s'hi quan feia calor. Segons una notícia històrica recollida per l'historiador Joan Valls (inèdit), el senyor Ramon Tarrés, pagès de Rellinars, va demanar llicència, el 6 d'agost de 1819, per a edificar un molí fariner a prop de casa seva, fent una resclosa per a recollir les aigües necessàries, 'a las immediaciones de la fuente del manso Codina... por medio de represa y acequia y recogiendolas en una balsa para moler a bayadas' | 41.6391400,1.9031100 | 408646 | 4610293 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58764-foto-08179-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58764-foto-08179-85-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La fotografia en blanc i negre està extreta de Capella (1997:39) i és obra de Ramon Jové. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 59025 | Rellotge de sol del Planet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-del-planet | XIX | Malgrat el rellotge es conserva força visible caldria la intervenció d'un professional per evitar que el suport de calç no s'acabi esquarterant i es perdi el dibuix. | Rellotge de sol ubicat a la façana principal del Planet. La masia està situada al sud del municipi de Rellinars i el seu accés es fa des de l'avinguda que porta el nom de la casa, en el número 17. El quadrant es localitza a mà esquerra de la façana. És del tipus vertical amb orientació sud. Està realitzat damunt d'un suport de morter de calç policromat en forma d'orla invertida amb la part superior més estreta i estilitzada que li donen un caire original. En el capçal hi ha la data en de realització. Està escrita en castellà: 'AÑO 1889'. Queda delimitada per tres sanefes lineals de color rosa vell, grana i ocre emmarcades per una semicircumferència invertida de color blau cel. Per sota s'hi ha dibuixat un astre solar (ocre diluït amb llet de calç) amb corona geomètrica (ocre) d'on surt el gnòmon, de vareta. De la part inferior del disc solar neixen com els raigs solars, onze línies esgrafiades delimitades per un semicercle. Estan distribuïdes de la següent manera: al centre, les 12 del migdia amb un cor (color grana) que senyala l'hora de l'Àngelus. A mà esquerra marca de les 8 del matí fins al migdia. A mà dreta, des del migdia fins a les 6 de la tarda en xifres àrabs. Entre mig s'hi ha dibuixat, molt més curtes les mitges hores. La decoració inferior fineix amb dues sanefes distribuïdes de dins cap enfora de la següent manera: grana i ocre, entremig de les quals hi ha el color blau cel que emmarca tot el rellotge. Fa uns anys, durant la restauració de la casa es va arrencar l'arrebossat de morter de calç de la façana principal deixant la pedra vista. Es va conservar el rellotge però per evitar el seu esquarterament el perímetre es va protegir amb algun tipus de morter. | 08179-327 | Av del Planet, 17 | 41.6301900,1.9036100 | 408675 | 4609298 | 1889 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59025-foto-08179-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59025-foto-08179-327-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No consta a l'Inventari de rellotges de sol de la Societat Catalana de Gnomònica. | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,75 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.