Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 79396 | Barri Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-montserrat | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 105-106 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 43-44, 50-51, 108 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. | XVII-XX | Barri situat, com altres del poble, en una posició perifèrica degut a la peculiar orografia de Vacarisses, i relativament a prop de la Rectoria Vella. L'eix vertebrador és el carrer Montserrat, que surt de l'actual carretera de la Bauma (BV-1212) i adopta un traçat sinuós i força llarg, que recentment ha estat allargassat al sector nord tot formant un gir que el fa tornar gairebé sobre si mateix. Altres vies complementàries de menor entitat són la plaça de l'Era i el carrer dels Oms. Es tracta de carrers estrets, asfaltats i amb voravies estretes. Les cases estan alineades en ambdós costats dels carrers i, en algun tram, només en un dels costats, amb patis i antics horts a l'altra banda. Són poques les cases que han conservat les característiques originàries, ja que la majoria han estat reformades substancialment o s'han construït de nou. Segons s'observa en fotografies antigues, originàriament el barri estava poblat amb cases pageses unifamiliars molt senzilles i de tipologia poc homogènia pel que fa a volums i elements arquitectònics: en general, dues plantes, portals adovellats o bé amb llindes de pedra o fusta, alguns balcons i golfes amb petites obertures com a assecadors. Les cases actuals en alguns casos mantenen els volums originaris i, parcialment, les obertures de les façanes originàries. Alguns dels edificis que més conserven la tipologia tradicional són els següents. Al carrer Montserrat, els núm. 10, 12, 14, 16, 20, 22 (cal Mondigó), 24 (cal Patona), 27, 29, 33, 35, i 30. A la plaça de l'Era, les núm. 1, 3, 5. Les cases de nova construcció són de característiques diverses. Algunes reprodueixen un model d'habitatge tradicional, com les del tram núms. 19, 1, 2, 3, 4 i 5 del carrer Montserrat. | 08291-35 | Nucli urbà de Vacarisses | Aquest carrer o barri té un origen força antic. A. FLOTATS (1979: 43-44, 108) en un principi va proposar-lo com una de les tres ubicacions hipotètiques per a l'antiga sagrera. Segons aquesta hipòtesi, les cases del carrer Montserrat completarien la sagrera, situada a la Rectoria Vella, relativament a prop. Tanmateix, es tracta d'una hipòtesi clarament errònia, ja que no es basa en cap dada concreta, i el mateix FLOTATS (1994: 126, 234), en una publicació posterior sembla desestimar-la i decantar-se per la ubicació, més lògica, de la sagrera al voltant de l'església. Per les característiques arquitectòniques de les cases, sembla que aquest barri s'ha d'incloure en el creixement que va experimentar el poble de Vacarisses als segles XVII-XVIII. En un llevador de censos de l'any 1780 es denomina com a 'arraval de la Rectoria' i, amb unes 45 cases, era ja un dels barris més poblats. El nom del carrer sembla que cal atribuir-lo a les vistes sobre el massís montserratí. | 41.6046800,1.9162800 | 409695 | 4606453 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79396-foto-08291-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79396-foto-08291-35-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda amb inscripció a la casa núm. 33 del carrer Montserrat: '1789' | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | ||||||||
| 58916 | Barraca 2 de la Soleia del Casot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-la-soleia-del-casot | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. SUADES, Ramon (2016). Guia interactiva del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. | XVIII-XX | Malgrat el seu estat general actual doni sensació de que la barraca presenta un bon estat de conservació, la part de la corona orientada a llevant ha sofert un important moviment estructural que ha comportat el despreniment de pedra i de lloses tant pel que fa a la corona exterior com a la coberta. | Barraca de pedra seca situada al vessant sud-est del Casot. Per accedir-hi, es puja per un corriol que neix entre els guals del torrent del Racó i de Casajoana, abans de donar naixement al torrent de l'Esbarzer i s'enfila pel dret fins el jaciment d'El Casot. Un cop arribats a la cota 363 seguir per la feixa en direcció est. Es tracta d'una construcció aèria aïllada, construïda en un extrem de feixa. És de planta circular, de 2,10 metres de diàmetre. Està feta de pedra irregular, on les més grosses s'han emprat per construir el basament, els muntants i la llinda, plana. Al davant de la porta, orientada al sud-est hi ha un crestall important provocat per les aigües d'escorrentia que està fent desestabilitzar l'estructura pel costat de llevant. Mesura 1,10 m d'alçada per 0,75 m d'amplada màxima a l'exterior i 0,50 m de mínima a l'interior. Els murs tenen un gruix de 0,54 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb una alçada màxima de 2,30 metres, mentre que l'alçada (mesura presa al davant de la porta) del voladís fa 1,70 m. Ha perdut el recobriment de terra amb substrat herbaci que la impermeabilitza. A l'interior, a mà esquerra, conserva un tinell o cocó per sota l'arrencada de la volta; mesura 0,33 m d'amplada per 0,37 m d'alçada per 0,40 m de fondària. Al davant mateix de la porta n'hi un altre construït arran de terra; mesura 0,50 d'amplada per 0,25 d'alçada per una fondària actual de 0,50 m. Té una espitllera quadrangular orientada al nord-est. | 08179-303 | Soleia del Casot | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6502100,1.9154600 | 409690 | 4611509 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58916-foto-08179-303-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58916-foto-08179-303-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58916-foto-08179-303-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Consta inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 18471. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 58997 | Barraca 16 del Gibert | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-16-del-gibert | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Enderrocada en gran part. | Barraca de pedra seca situada en l'actual bosc del Gibert de Dalt, entre el torrent del Vetllador i el torrent de la Font d'en Sala, per sobre de la bassa de La Fàbrica. S'hi pot accedir des d'un camí que s'enfila des del marge, tot just abans d'arribar a la font d'en Sala, i ressegueix tota la carena, per sobre la bassa en direcció a la balma de l'Endaló o el torrent del Vetllador per la riba dreta. En un revolt, a mà esquerra s'endevinen unes feixes molt amples i a mà dreta un camí carreter que puja fins la barraca. Es tracta d'una construcció aèria aïllada, mig enfonsada. Està construïda en un extrem de feixa, a tocar d'una torrentera secundària. És de planta circular (1,80 m de diàmetre). Està feta de pedra irregular i conglomerats. La porta d'accés estava orientada al sud, sud-oest. Només se'n conserva una part del muntant esquerre (0,75 m d'alçada). Els murs tenen un gruix de 0,50 metres. De la coberta, realitzada amb volta per aproximació de filades només en queda l'arrencada de la part posterior que té una alçada màxima d'1,65 m. A l'interior, a mà dreta, conserva dos tinells o cocons dobles. El primer d'ells, situat més a l'esquerra, mesura 0,34 m d'amplada per 0,38 m d'alçada per 0,30 m de fons. L'inferior situat arran de terra mesura 0,45 m d'amplada per 0,40 m d'alçada per 0,40 m de fons. Finalment, del cocó doble de la dreta només s'han pogut prendre les mides del superior (0,33 m d'amplada per 0,35 m d'alçada per 0,40 m de fondària) ja que l'inferior, situat arran de terra està gairebé colgat per l'enderroc. | 08179-289 | El Gibert de dalt | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6396500,1.9154300 | 409673 | 4610336 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58997-foto-08179-289-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58997-foto-08179-289-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58997-foto-08179-289-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Però sí que està documentada en el plànol de barraques i elements de pedra seca del Claudi Perarnau. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 91541 | La Morella Petita | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-morella-petita | <p><span><span><span><span><span><span><span><span>Mapa Topogràfic municipi de Rellinars, escala 1:7500, inclòs dins la guia excursionista i geogràfica de “Rellinars a les teves mans” (2021)</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>MALGOSA MONTSERRAT Marc, SAMPER GISPERT Marc i SOLER GIRONÈS Joan (2021) “Rellinars a les teves mans”, guia excursionista i geogràfica. Edita Ajuntament de Rellinars</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>MONTLLÓ BOLART, Jordi - Mapa de patrimoni cultural i natural de Rellinars (Vallès Occidental) - Juliol 2019 - Coordinació Area de Cultura DIBA.</span></span></span></span></span></span></span></p> | S'ha de tenir en compte la fragilitat per l'erosió natural i l'acció antròpica | <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>És una formació geomorfològica que es coneix com a pilars coronats o, més internacionalment, com a <em>Dames coiffées</em> (senyores amb barret) per la seva fisonomia.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>En termes generals aquestes formacions tan singulars apareixen per una acció erosiva en el qual l’aigua i el vent s’enduen els materials inferiors que no queden protegits pels blocs grossos. Sobretot ho trobem en materials geològics poc coherents, com és el conglomerat. </span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>El bloc o taula superior té una forma pentagonal, d’un gruix aproximat de 50cm. L’aresta fa uns 2 mt de longitud. Els vèrtex no són iguals, el menor mesura 130 cm i el més llarg 170 cm. Aquest bloc se sustenta sobre una base de mida inferior (aproximadament la meitat del bloc superior), d’uns 60 cm de gruix. </span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>S’hi accedeix des de la carretera B-122 km 14,3 aproximadament, pista forestal que va a la masia de l’Alzina. Al cap de 200 mt tenim un revolt direcció sud, i al davant nostre hi ha la Morella Petita.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 08179-431 | Camí de l’Alzina | <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>El topònim de Morella Petita fa al·legoria al rocam de gran volum que corona el cim de de la Morella, a pocs quilòmetres d’aquest punt, per la seva similitud.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>El revolt on es troba aquesta singular formació és conegut popularment com la corba de la Guineu.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.6313400,1.9155600 | 409672 | 4609414 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91541-20220122102610.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91541-20220122102721.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Inexistent | 2022-02-23 00:00:00 | Marc Malgosa Montserrat, Marc Sàmper Gispert i Joan Soler Gironès | A la cara sud s’hi entreveuen reforços de morter suposadament per evitar l’erosió i posterior caiguda del bloc. | 2153 | 5.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 79397 | Barri de Baix o de la Font de Gordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-baix-o-de-la-font-de-gordi | FARRÉS, Josep. M. Vacarisses. Balcó de Montserrat, núm. 271 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 147-148 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 80, 99, 110, 127 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 50-51, 108 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'El cognom Guàrdia-Gordi'. Balcó de Montserrat, núm. 402 (febrer) | XVII-XX | Barri o raval sorgit al llarg del camí que travessava el poble (actual carrer Alfons Sala) i situat a un nivell lleugerament inferior al petit promontori on està assentada l'església. Aquest carrer, de traçat sinuós que s'adapta al perfil del relleu, és l'eix vertebrador del barri i es completa amb altres carrers de menor entitat: el de cal Còdol i la Plaça i el carrer Sant Ignasi. Actualment la carretera de la Bauma (BV-1212) travessa el barri. Són poques les cases que han conservat les característiques originàries, ja que la majoria han estat substancialment reformades o s'han construït de nou. Segons s'observa en fotografies antigues, la tipologia originària consistia en habitatges unifamilars força senzills, amb planta baixa i dos pisos. Els portals eren adovellats o amb llindes, i destacaven per la important presència de balcons, amb senzilles baranes de ferro forjat. Les cases actuals en alguns casos mantenen els volums originaris i, parcialment, les façanes amb els balcons característics, sobretot al carrer Alfons Sala. Algunns dels edificis que més conserven la tipologia tradicional són els següents. Al carrer Alfons Sala, les núm. 12, 14 (cal Ballester), 16 (cal Rossinyol), 22 (cal Vidrier), 24 (cal Guitarró), 26 (cal Moliner) i 35. A la plaça de Sant Ignasi, la número 6 (cal Domènech). Al carrer de Sant Ignasi, les número 2, 4 (ca l'Esteve), 12, 3 i 24. A la carretera de la Bauma, la número 60. A l'extrem nord–est es conserva la finca de cal Domènec, que era una de les principals pagesies i ha quedat com un petit enclavament rústic. | 08291-36 | Al nucli urbà de Vacarisses | Aquest fou un dels primers ravals, originat al sector sud-oest del camí que travessava el poble i continuava cap a Castellbell i Manresa. Per això també es coneixia com a carrer Manresa, i amb aquest nom ja apareix documentat l'any 1634, i el 1664 s'esmenta el carrer de la Font d'En Guàrdia. Segons un llevador de censos de l'any 1780 el raval de la font d'en Gordi ja tenia 28 cases. Malgrat que la tipologia de les construccións, molt senzilla, pot enganyar, la majoria de les cases correspondrien a aquest moment, tal com suggereix la inscripció d'alguna llinda conservada. Com els altres barris perifèrics de Vacarisses, era essencialment agrícola, i tenia algunes pagesies que van quedar integrats al nucli urbà, com el mas Guàrdia o cal Domènec. El topònim de Gordi és derivat d'una família d'occitans, de cognom Guàrdia, que al segle XVII esdevingueren propietaris del mas Còdol, posteriorment mas Guàrdia. Al segle XVIII diversos topònims sorgits del cognom Guàrdia comencen a derivar en la forma Gordi, com ara la 'Font d'en Gordi'. Aquesta font, que proporcionava aigua als veïns d'aquest barri, ja està documentada l'any 1733. En algunes fotografies antigues encara apareix, però fa uns anys va ser eliminada. La que actualment porta aquest nom es construí una mica més amunt. | 41.6086300,1.9158100 | 409661 | 4606892 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda de ca l'Esteva (carrer de Sant Ignasi, núm. 4): '1759' | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | ||||||||
| 58879 | Font del Ginjoler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-ginjoler | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. | La Font del Ginjoler és una déu d'aigua permanent que neix en una raconada ombrívola del torrent de La Font d'en Sala, a un centenar de mestres de la font que porta el nom del torrent, en direcció a Casajoana. Per accedir-hi des de l'església nova de Sant Pere i Sant Fermí, cal pujar pel camí de Casajoana que ressegueix el torrent per la seva llera esquerre. Uns 185 metres camí amunt, trobarem un corriol que s'endinsa tot baixant el marge del torrent que permet arribar-hi directament, tot i que en el darrer tram hi ha quatre graons fets de morter. La font està situada enfront mateix, a la llera dreta, sota la soca tallada d'un vell ginjoler. El lloc és ombrívol i la vegetació creix exuberant; hi predomina l'esbarzer i l'heura a més de l'herbassar característic que alterna amb clapes de jonc i canyissar i galzeran. L'aigua baixa tranquil·lament lliscant per damunt de la roca, erosionada i s'endinsa per una zona més abrupte i estreta, entre l'església de Sant Pere i Sant Fermí i el Gibert de Baix fins a retrobar la Riera de Rellinars de la qual n'és un important afluent. En el mur hi ha un pedrís de pedra amb maó ordinari de 5 cm de gruix per 30 cm de fons. Per sota, un tub encastat al seu interior amb morter fa funció de broc. Al dessota un gruix de dipòsit calcari s'envolta de falzia negre i molsa i a cada costat un reposa genolls fet de maó. Hi ha dos bancs amb respatller i reposa braços d'una llargada que oscil·la entre els tres i quatre metres. Ambdós tenen respatller i reposa-braços fets amb un bloc de pedra als extrems. El primer està situat a mà dreta del corriol, just abans de baixar les escales. Està completament tapat per l'heura. El segon està situat a mà dreta, un cop baixat les escales i és el que actualment permet seure-hi. | 08179-90 | Torrent de la Font d'en Sala - Serra de l'Obac | El ginjoler (Ziziphus jujuba) és un arbre que no acostuma a passar dels deu a dotze metres d'alçada. Pertany a la família de les Rhamnaceae, originari de l'Àsia, malgrat que a la conca mediterrània es conrea des de temps molt antics. De fet Herodot ja en parlava de les seves virtuts. Tan és així que el seu fruit, el gínjol, ha donat naixement a l'expressió catalana 'més eixerit que un gínjol'. El seu fruit és comestible, recorda a una poma petitona tant per la forma com pel gust. Conté una gran quantitat de vitamina C i es pot conservar sec a l'abric de l'aire. És bo menjat amb verdura, per preparar licors, xarop i melmelades, a més de ser emprat com a expectorant o com a remei contra les afeccions respiratòries. Les seves arrels són també bones preparades adequadament contra la febre. En alguns indrets, el ginjoler es plantava a la part més assolellada de les cases i estava considerat com un símbol de fortuna. La fusta és molt apreciada per a fer instruments com gralles i tenores. | 41.6422000,1.9151700 | 409655 | 4610620 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58879-foto-08179-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58879-foto-08179-90-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Caldria un manteniment de l'indret, ja que és un indret senyalitzat i molt concorregut pels excursionistes. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||||
| 58885 | Font d'en Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-den-sala | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. | La Font d'en Sala és una déu d'aigua intermitent que neix en una raconada del torrent de La Font d'en Sala. Per accedir-hi des de l'església nova de Sant Pere i Sant Fermí, cal pujar pel camí de Casajoana que ressegueix el torrent pel seu costat esquerre. Un cop deixada enrere la font del Ginjoler, senyalitzada amb un post de la Diputació de Barcelona, el camí fa un revolt cap a mà esquerra, on s'accedeix a la propietat del mas Gibert de Dalt però que si continuem el camí arribaríem a Casajoana. Just en aquest indret el torrent fa un salt important, que passa desapercebut per l'espessa vegetació. La font està situada a mà dreta, en un lloc ombrívol on la vegetació creix exuberant i on predomina l'esbarzer, l'arítjol i l'heura. Al davant, al peu del torrent hi creix ufanós el canyissar i diferents espècies de jonc a mes de l'herbassar característic, amb moltes i falgueres. Es tracta d'una petita mina de captació retallada a la roca natural, no gaire profunda per on brolla l'aigua. En algun moment aquest indret es deuria arranjar i s'hi va plantar un arbre al seu davant. Actualment el seu accés queda dificultat per la vegetació herbàcia que impedeix travessar amb seguretat sense posar els peus dins l'aigua. | 08179-96 | Torrent de la Font d'en Sala | 41.6422000,1.9151700 | 409655 | 4610620 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58885-foto-08179-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58885-foto-08179-96-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El seu accés no està senyalitzat i caldria un manteniment a nivell de la vegetació ja que és un indret molt concorregut per excursionistes. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||||
| 58794 | Barraca 1 del camí de la Font del Bosc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-del-cami-de-la-font-del-bosc | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | La corona exterior ha fet moviment i la seva proximitat i ubicació arran de camí fa perillar la seva estabilitat. | Barraca de pedra seca situada per sota mateix del camí que mena a l'Obaga de la Font del Bosc pujant per l'obaga del Casot. Un cop es deixa a mà esquerra el trencall del Ginebral, el camí s'enfila resseguint la riba esquerra del torrent de l'Esbarzer, pocs metres abans de la confluència dels torrents de la Font del Bosc i del torrent del Racó que en donen origen. Es tracta d'una construcció aèria adossada al marge del camí. Està construïda arran d'una petita torrentera que baixa des de l'obaga del Casot fins a trobar el torrent. Des del camí s'endevina la coberta, desproveïda de vegetació. És de planta circular de dos metres de diàmetre. La porta d'accés està orientada al, sud-oest, mesura un metre d'alçada per 0,65 m d'amplada màxima a l'exterior i de 0,50 m a l'interior. Els murs tenen un gruix de 0,70 metres. La coberta segueix l'esquema de la falsa cúpula, per aproximació de filades amb llosa de tancament central, amb una alçada total de dos metres. L'alçada del voladís mesurat a la porta d'entrada és d'1,40 m. Ha perdut tota la terra i l'heura ha començat a envair-la. La corona exterior, per la banda nord-oest ha començat a desprendre's, fet que pot accentuar la seva degradació. A l'interior, a mà dreta, aprofitant l'estructura encastada en el marge conserva dos tinells o cocons dobles, superposats. L'inferior està situat arran de terra (0,35 m d'amplada per 0,50 m d'alçada per 0,40 m de fondo) mentre que el superior mesura 0,40 m d'amplada per 0,40 m d'alçada per 0,50 m de fondo. Té una espitllera orientada al nord-oest. | 08179-144 | Camí de la Font del Bosc | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6522000,1.9149800 | 409653 | 4611730 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58794-foto-08179-144-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58794-foto-08179-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58794-foto-08179-144-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 16802. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 79366 | Cal Domènech | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-domenech-0 | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 13 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 51. | XIX-XX | Antic mas que ha quedat integrat al nucli urbà tot formant un petit enclavament rústic a l'extrem del barri de la Font d'en Gordi. Consta de la casa i una petita finca encerclada per un mur de pedra amb diversos portals i conserva elements molt interessants d'infraestructura hidràulica (dues basses i un molí de vent). La casa conserva força bé la tipologia d'una casa pairal. És de planta rectangular, amb planta baixa més dos pisos i coberta a doble vessant. La façana davantera, encarada a sud-est, està arrebossada i té diverses obertures disposades simètricament, algunes amb balcons. Conserva restes d'un rellotge de sol esgrafiat. A la part posterior té dos cossos adossats: antigues pallisses que foren habilitades com a habitatges. A l'interior de la casa es conserva el celler, amb diversos cups, bótes, etc. A la part alta, fora del clos tancat, ha una gran bassa que recull l'aigua de dues rases, regulada mitjançant una comporta. Aquesta bassa connecta amb una altra, situada a l'interior del tancat i coberta parcialment sota una volta. L'aigua d'aquestes basses s'utilitzava per regar vinyes i horts. A l'interior de la finca es conserva també la torre d'un molí de vent que no s'acabà de construir perquè l'arribada de l'electricitat el va fer innecessari. És una torre de maó de planta quadrada amb una interessant escala d'accés de ferro forjat. Al subsòl té un pou del qual, mitjançant una bomba mecànica, s'extreu l'aigua que és conduïda a la casa per una mena d'aqüeducte. A la part superior hi ha un altre pou, que també proporciona aigua a la casa. | 08291-5 | Plaça de Sant Ignasi, 6 | Aquest antic mas es troba situat al peu de l'antic camí cap a Manresa, on es formà el Barri de Baix o de la Font d'en Gordi, i era una de les cases pairals més importants de Vacarisses. Al segle XIX la família Domènech va potenciar el conreu de la vinya i exportava vi cap a Amèrica. A l'interior del terreny encerclat per la tàpia hi havia vinya i un petit hort, mentre que a les feixes de darrera la casa hi havia oliveres. Després de la fil·loxera la vinya es replantà amb ceps de peu americà. Els Domènech han continuat treballant en l'explotació agrícola fins fa uns anys. Una part de la casa fou habilitada com a vivendes particulars. | 41.6097500,1.9155800 | 409644 | 4607017 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la reixa d'un dels portals d'entrada: '1894'Es conserven màquines d'aixafar raïm i altres estris agrícoles. Durant els anys 1854-1860 hi havia hagut una fassina, de la qual encara se'n conserven alguns estris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | ||||||||
| 58779 | Barraca 3 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-3-de-la-serra-gallina | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Barraca de pedra seca situada al vessant d'obaga de Serra Gallina. L'accés es fa enfilant-se pel bosc, en línia recte, en la intersecció del camí carreter del Gibert de Dalt amb el del Ginebral i Casajoana. Es tracta d'una construcció aèria adossada al marge que aprofita una codina planera a dos nivells. És de planta circular, de 2,10 m de diàmetre interior. La corona està feta amb llesques de pedra calcària, força planera i de dimensions reduïdes. L'orografia del terreny modela la construcció de manera que la corona un cop reforçada dona la sensació d'una barraca de planta oval. La pedra més grossa s'ha emprat per construir el basament (a dos nivells) el muntant esquerre i la llinda, que consisteix en una llosa totalment plana de gairebé un metre de llargària per 0,75 m d'amplada màxima a l'exterior i de 0,50 m a l'interior. Els murs tenen un gruix de 0,54 m. La coberta és de volta per aproximació de filades amb una alçada màxima de 2,30 m, mentre que l'alçada (mesura presa al davant de la porta) del voladís fa 1,70 m. Conserva una part del recobriment de terra amb substrat herbaci i sèdums que la impermeabilitza. A l'interior, a mà esquerra, conserva un tinell o cocó. Mesura 0,33 m d'amplada per 0,37 m d'alçada per 0,40 de fons. Té una espitllera orientada a l'est. El mur on es sustenta el brancal dret de la porta mesura 1,50 m de llargària per 0,80 m d'alçada. | 08179-129 | Obaga de Serra Gallina | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6486300,1.9148500 | 409637 | 4611334 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58779-foto-08179-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58779-foto-08179-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58779-foto-08179-129-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 18457. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 59010 | Barraca 7 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-7-de-la-serra-gallina | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Barraca de pedra seca situada al sud-oest de Serra Gallina, pujant pel camí del Gibert a Casajoana, per dalt de la carena, a mà dreta en un revolt molt tancat abans d'arribar a una torre elèctrica. Es tracta d'una construcció aèria aïllada recolzada lleugerament al marge. Està construïda en un cap de feixa aprofitant el pendent natural del terreny. És de planta circular amb l'interior lleugerament irregular que mesura entre 2,20 m i el 1,90 m de costat. Està feta de pedra irregular on les més grosses s'han emprat per construir el basament, els muntants i la llinda, en aquest cas doble i plana. La porta d'accés està orientada al sud-oest, mesura 1,20 m d'alçada per 0,68 m d'amplada màxima a l'exterior i 0,58 m mínima a l'interior. Els murs tenen un gruix aproximat de 0,42 a 0,45 m (amplada del brancal). La coberta és de volta per aproximació de filades amb una alçada màxima de 2,10 m mentre que l'alçada (mesura presa davant de la porta) del voladís fa 1,60 m. Ha perdut el recobriment de terra amb substrat herbaci i la llosa central de tancament. A l'interior només destaca una espitllera orientada al nord-oest, actualment cegada amb pedra. A llevant de la porta destaca un muret de pedra seca amb funcions de pedrís, actualment cobert per la terra que es desprèn del marge. A l'exterior, adossat al mur de sud-est hi ha una estructura quadrangular de pedra seca amb els murs laterals lleugerament inclinats. Mesura 1,80 m per 1, 70 m de costat. L'alçada màxima conservada és d'1,10 m i els murs fan mig metre de gruix. Orientada al nord-est s'observa una obertura d'aproximadament un metre d'amplada reblerta a posteriori amb pedra. | 08179-312 | Serra de Gallina | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6474000,1.9148300 | 409634 | 4611197 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59010-foto-08179-312-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59010-foto-08179-312-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59010-foto-08179-312-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Consta inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 18513. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 59011 | Barraca 8 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-8-de-la-serra-gallina | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Està parcialment enfonsada. | Barraca de pedra seca situada al sud-oest de Serra Gallina, pujant pel camí del Gibert a Casajoana, per dalt de la carena, a mà dreta en un revolt molt tancat abans d'arribar a una torre elèctrica. Es tracta d'una construcció aèria aïllada recolzada lleugerament al marge parcialment enfonsada. Està construïda en un cap de feixa aprofitant el pendent natural del terreny. És de planta de ferradura. L'espai habitable mesura 2,15 m de fondària per 1,75 m de costat. Està feta de pedra irregular on les més grosses s'han emprat per construir el basament, els muntants i l'arrencada de la volta. La porta d'accés, que ja ha perdut la llinda i part dels muntants està orientada al sud-oest, Les restes conservades mesuren un metre d'alçada aproximadament mentre que l'amplada màxima d'obertura és de 0,50 m. Els murs tenen un gruix aproximat de 0,60 m (amplada del brancal), però per la seva forma constructiva en alguns indrets supera els 0,70 m de gruix. La coberta, parcialment enfonsada és de volta per aproximació de filades amb una alçada màxima de 2,00 m. Per la part posterior encara conserva una minsa capa del recobriment de terra. A l'interior destaca una espitllera quadrangular orientada al nord-oest i tres de tinells o cocons, dos d'ells superposats, a mà dreta (l'inferior arran de terra mesura 0,40 m per 0,60 m per 0,60 m mentre que el superior fa 0,40 m per 0,32 m per 0,40 m de costat) i un d'individual situat arran de terra entrant a mà esquerra de la porta (0,25 m per 0,35 m per 0,38 m ). | 08179-313 | Serra de Gallina | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6475100,1.9148200 | 409633 | 4611210 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59011-foto-08179-313-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59011-foto-08179-313-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59011-foto-08179-313-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Consta inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 18514. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 79395 | Carrer Sant Josep | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-sant-josep-0 | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 43-44, 50-51, 108 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. | XVII-XX | Moltes cases antigues s'han refet de nou o han estat substancialment modificades | Carrer que forma un raval que sortia de l'antic camí (actual carrer Alfons Sala). Actualment el carrer queda partit pel pas de la carretera de la Bau·ma. És de traçat lleugerament sinuós, sense asfaltar. Les cases es situen alineades i només al costat nord, mentre que al costat sud hi tenen patis (alguns enjardinats) i encara queda un cobert antic, de pedra. Les poques cases originàries que es conserven tenen unes característiques arquitectòniques dels segles XVIII-XIX. Són habitatges unifamiliars de planta baixa i un primer pis. En general han estat profundament reformats, de manera que com a elements antics pràcticament només queden les façanes, arrebossades, i algun portal adovellat o emmarcat amb maó.Entre les cases que conserven més o menys la tipologia antiga, tot i que molt parcialment, hi ha les que tenen els següents números: 10, 6 (cal Peret del Vià), 4, 13. Fa uns anys es construí una casa nova (la núm. 16) allà on hi havia hagut dues cases que conservaven bé la tipologia tradicional, cal Toni i cal Cacuero. Al final del carrer també hi ha la casa que havia acollit una comunitat de monges i escola de noies. Actualment amb un interès arquitectònic molt limitat. | 08291-34 | Nucli urbà de Vacarisses | El grup de cases que formen aquest carrer tenen ben segur un origen relativament antic. A. FLOTATS (1979: 43-44, 108) en un principi va plantejar aquest carrer com una de les tres ubicacions hipotètiques per a l'antiga sagrera. Segons aquesta hipòtesi, les cases del carrer Sant Josep completarien la sagrera, situada a la Rectoria Vella. Tanmateix, considerem que aquesta idea és poc fonamentada, ja que no es basa en cap dada concreta, i el mateix FLOTATS (1994: 126, 234), en una publicació posterior sembla desestimar-la i decantar-se per la ubicació, més lògica, de la sagrera al voltant de l'església. Així doncs, per les característiques arquitectòniques de les cases, aquest carrer s'hauria d'incloure en el creixement que va experimentar el poble de Vacarisses als segles XVII-XVIII. | 41.6073700,1.9154400 | 409629 | 4606752 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79395-foto-08291-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79395-foto-08291-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79395-foto-08291-34-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Hi ha una fitxa de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic (IPA: 28281) sobre les cases de cal Toni i cal Cacuero, que fa uns anys van ser enderrocades. | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | |||||||
| 58776 | Barraca 13 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-13-de-la-serra-gallina | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | La coberta s'està enfonsant degut a la pèrdua del recobriment de la coberta i la invasió d'aquesta per plantes del tipus arbustives. | Barraca de pedra seca situada al sud-oest de Serra Gallina, pujant pel camí del Gibert a Casajoana, en un revolt molt tancat abans d'arribar a una torre elèctrica. Es tracta d'una construcció aèria adossada al marge de dimensions reduïdes. Està construïda en un cap de feixa, aprofitant el marge rocallós. És de planta rectangular (1,20 m per 1,80 m mides preses a l'exterior). Està feta bàsicament per llesques de pedra calcària, força planera i de dimensions reduïdes. La porta d'accés, orientada al nord-oest està desplaçada cap a l'esquerra de la façana; i mesura 0,74 m d'alçada per 0,47 m d'amplada màxima amb els brancals lleugerament inclinats. Té una sola llinda, plana amb una petita lleixa per la part interior de 12 cm de costat. Els murs tenen un gruix de 0,40 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb un petit enderroc resultat de la pèrdua del recobriment de terra i el creixement de romaní i argelaga als seu damunt. L'alçada interior, des del terra fins al punt central de la volta és d' 1,40 mestres. Conserva el voladís que a nivell de la porta mesura 1,00 metres. Té una espitllera orientada a l'oest. | 08179-126 | Serra Gallina | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6475800,1.9147200 | 409625 | 4611217 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58776-foto-08179-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58776-foto-08179-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58776-foto-08179-126-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 9492.En aquest indret, es localitzen tres barraques gairebé una a tocar de l'altre. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 58996 | Barraca 15 del Gibert | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-15-del-gibert | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Malgrat estar enfonsada seria una barraca ideal per a la realització d'un taller de reconstrucció de barraques de pedra seca. | Barraca de pedra seca situada en l'actual bosc del Gibert de Dalt, a la riba dreta del torrent del Vetllador. S'hi pot accedir des d'un camí que s'enfila a mà esquerra, pujant pel Camí de Les Cases, en direcció a la bassa de La Fàbrica. Un cop arribats a una gran clapera rocosa, continuar en direcció nord-est per un camí que ressegueix el costat dret del torrent del Vetllador. Es tracta d'una construcció aèria aïllada, construïda al bell mig d'una feixa on la roca aflora al seu voltant i impedeix el creixement de la vegetació. És de planta circular (2,15 m de diàmetre), i està feta de pedra irregular i travertí. Només se'n conserva un metre d'alçada i la coberta ha desaparegut. La porta d'accés està orientada al sud-oest, només es conserven els muntants. L'amplada màxima és de 0,45 m i mínima de 0,40 a l'interior. Els murs tenen un gruix de 0,52 metres. A l'interior, al davant mateix de la porta, hi ha un tinell o cocó, arran de terra (0,34 m d'amplada per 0,27 m d'alçada per 0,46 m de fondària). | 08179-288 | El Gibert de dalt | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6375300,1.9148400 | 409621 | 4610102 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58996-foto-08179-288-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58996-foto-08179-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58996-foto-08179-288-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Però sí que està documentada en el plànol de barraques i elements de pedra seca del Claudi Perarnau. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 79473 | Torres del Basumba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torres-del-basumba | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 104 | XX | Conjunt de 5 xalets, situats a la carretera de la Bauma, que són els primers que es van construir al poble, a la dècada de 1940, seguint l'estil noucentista de postguerra, característic de l'època. Es tracta d'habitatges unifamiliars amb façanes als quatre vents i envoltats per espais enjardinats que separen cada torre. Per la banda davantera, que dóna a la carretera, una mateixa barana d'obra calada dóna unitat al conjunt. Les cases solen tenir tres plantes: la superior dóna al nivell de la carretera i les dues inferiors són accessibles des de la part posterior. Els xalets segueixen una tipologia constructiva similar, tot i que cadascun amb les seves variants: hi predominen les entrades amb un vestíbul-porxo, ja sigui amb arcs de punt rodó o amb pilastres, mentre que les façanes posteriors es caracteritzen per la presència de galeries porxades. Algunes de les torres tenen elements decoratius en forma de pinacle a la teulada; així mateix, el primer dels xalets té al jardí una columnata d'ordre jònic. | 08291-112 | Carretera de la Bauma, núms. 4, 27, 29, 31, 35 | L'any 1944 van començar a construir-se les torres del Basumba. La primera va ser la que actualment es troba al centre (número 29) i després van venir les altres, que seguiren la mateixa línia estilística. Més endavant es construïren xalets de característiques similars en altres barris o a les urbanitzacions que a partir d'aquell moment es van implantar a Vacarisses. | 41.6085400,1.9153200 | 409620 | 4606882 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79473-foto-08291-112-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79473-foto-08291-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79473-foto-08291-112-3.jpg | Inexistent | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 106|98 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | |||||||||
| 59073 | Alzina del Racó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-raco | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. PHILIPS, Roger (1989). Los Arboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona. | Caldria algun tractament fitosanitari. | L'alzina (Quecus ilex subsp. Ilex) del Racó està situada a mà dreta, arran del camí que mena a la masia en ruïnes que li dona nom, just després d'un revolt on comença un petit tram costerut. Dessota, la vegetació arbustiva hi és gairebé absent, a excepció d'un petit càdec i una mata. No hi ha un substrat herbaci important, ni enfiladisses com l'arítjol. Els pins que creixien al dessota han estat tallats gràcies a l'encertada intervenció de l'ADF de Rellinars. Mesura uns 13 metres d'alçada total per 16 metres de capçada, per 3'30 metres de volt de soca i 2'90 metres de volt de canó. Creix lleugerament inclinat. Des de ran de terra fins a la creu mesura 1'45 metres. L'escorça és fosca i clivellada, sense ferides aparents tot i que hi ha un costat ple de molsa que coincideix amb el nord. També és en aquesta cara que es detecta una mena de fong blanquinós. Destaca una obertura allargada formada per la unió probable d'un rebrot. Per sobre de la creu neixen quatre branques potents d'un diàmetre d'1,10 metres de diàmetre que pugen amb força derivant a altres branques que formen una capçada força arrodonida amb les branques inferiors penjant, amb la qual cosa dona la sensació de que hagin d'anar a tocar al terra. Les fulles més tendres tenen un marge dentat i punxant. L'anvers és de color verd fosc i el revers blanc i pelut, sobretot a les fulles més velles. Aquesta alzina però podria estar afectada per la caparreta de l'alzina (Kermococcus vermilio) ja que en tota la capçada es veuen assecades parcials o totals de les branques. El fruit és el gla, amb les escames de la cúpula no punxants. L'alzina floreix als mesos d'abril o maig i les glans maduren al començament de la tardor. | 08179-375 | Camí de la Casa del Racó | La fusta de l'alzina és dura i compacta i s'utilitza per fer eines de pagès i fusteria. Les branques, des de temps immemorial, es fan servir per fer llenya i carbó vegetal de qualitat excel·lent . | 41.6518600,1.9145300 | 409615 | 4611693 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59073-foto-08179-375-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59073-foto-08179-375-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es tracta d'un espècimen autòcton de la zona i per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l'alzina s'ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. El creixement d'aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d'aixa, fuster...). De l'escorça se n'obtenen tanins que serveixen en l'adoberia, però també és apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||
| 58998 | Barraca 17 del Gibert | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-17-del-gibert | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Enderrocada | Barraca de pedra seca situada en l'actual bosc del Gibert de dalt, entre el torrent del Vetllador i el torrent de la Font d'en Sala, per sobre de la bassa de La Fàbrica. S'hi pot accedir des d'un camí que s'enfila des del marge tot just abans d'arribar a la font d'en Sala i ressegueix tota la carena, per sobre la bassa en direcció a la balma de l'Endaló o el torrent del Vetllador per la riba dreta. Es tracta d'una construcció aèria aïllada, construïda damunt d'una codina en un extrem de feixa, aprofitant lleugerament el marge. És de planta circular (1,80 m de diàmetre). Està feta de pedra irregular, actualment mig enfonsada. Les pedres més grans s'han emprat en la construcció dels brancals i la llinda, que és plana. La porta d'accés està orientada al sud, sud-oest (1,05 m d'alçada per 0,67 m d'amplada màxima). Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta, de volta per aproximació de filades s'ha enfonsat i no conserva el voladís. L'alçada màxima conservada és d'1,80 metres. A l'interior, malgrat l'enderroc, es veu un tinell o cocó, situat a mà dreta, arran de terra (0,40 m d'amplada per 0,50 m d'alçada per 0,35 m de fondària). | 08179-290 | El Gibert de dalt | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6407400,1.9145400 | 409600 | 4610458 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58998-foto-08179-290-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58998-foto-08179-290-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58998-foto-08179-290-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Però sí que està documentada en el plànol de barraques i elements de pedra seca del Claudi Perarnau. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 79364 | Antiga escola de nenes (cal Masies) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-escola-de-nenes-cal-masies | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 42, 122, 125, 129. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 153-155. | XVIII-XX | Conjunt de dues cases adossades situades al carrer Sant Josep: núm. 20 (cal Masies) i núm. 24; les quals havien acollit una comunitat de monges i l'escola de noies. Les dues han estat molt reformades, especialment cal Masies, i tenen un interès arquitectònic molt limitat, però són un referent del poble fonamentalment per la seva història. Són cases de planta baixa i un pis. La façana de la casa núm. 20 no és recta, sinó que fa un gir. Les reformes pràcticament no hi deixen veure elements originaris. La casa núm. 24 és lleugerament més baixa i té les façanes arrebossades amb ciment. Manté un ritme d'obertures regular que correspon, més o menys, al que s'observa en fotografies antigues. | 08291-3 | Carrer Sant Josep, números 20 i 24. | Antigament aquest edifici havia acollit un molí d'oli o trull i fins l'any 1936 encara en conservava alguns estris. També va ser una fassina. Al segle XIX va acollir una comunitat de monges, que ja hi estaven instal·lades l'any 1860. Es tractava de Dominiques de l'Anunciata, fundades pel Pare Francesc Coll, de l'Orde dels Predicadors, i es dedicaven a l'ensenyança de nenes. Amb motiu de la revolució de 1868 la comunitat va desaparèixer temporalment però més endavant s'hi tornaren a instal·lar. La superiora era la germana Teresa Nogués. L'última notícia d'aquesta comunitat és al padró de l'any 1886. Però la funció d'escola de nenes va perdurar encara durant el segle XX, mentre que l'escola de nens era al castell. En fotografies de principis del segle XX es pot apreciar que l'actual edifici de can Masies era més baix i formava un traçat unitari amb l'actual casa núm. 24. | 41.6073300,1.9149900 | 409591 | 4606748 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79364-foto-08291-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79364-foto-08291-3-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | |||||||||
| 58880 | Font del Noial | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-noial | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. | La vegetació és tant exuberant amb tanta quantitat de bardisses que el pas queda totalment barrat. | La Font del Noial està situada al llit de la riera de Rellinars. L'accés es fa pel carrer del Molí, i arribats a un revolt molt tancat, baixar a mà esquerra per un camí de terra que mena directament als pous. D'aquí baixar per un corriol cap a la riera, i resseguir de manera ascendent per sota unes feixes abandonades fins a localitzar un roc arrodonit situat al mig del llit del torrent. La font està situada per sota un jaciment de travertí, en forma de doble v invertida, que brolla espontàniament. La terra de les diferents crescudes i la vegetació existent la manté colgada, tot i que el terra supuri aigua. | 08179-91 | Riera de Rellinars | Aquesta font hauria estat originada pels mateixos pagesos que cultivaven les feixes, riques en sediments aportats per les crescudes de la riera, abans d'arribar al molí. En abandonar els cultius, la font es va deixar de mantenir neta, amb la qual cosa ha proliferat la vegetació impossibilitant-ne l'accés. L'any 1996, la riera estava encara força neta i el senyor Claudi Perarnau va fer un vídeo casolà on va documentar la majoria de fonts i surgències del municipi. Actualment és l'únic testimoni en imatges que queda de l'existència de moltes de les fonts, salts i gorgs. | 41.6365800,1.9144700 | 409589 | 4609996 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58880-foto-08179-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58880-foto-08179-91-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Surt de la Riera de Rellinars i a cada crescuda o avinguda es perd.S'ha pogut documentar fotogràficament gràcies a l'amabilitat del senyor Claudi Perarnau, cedint les imatges realitzades l'any 1996. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||
| 58852 | Barraca 3 del Casot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-3-del-casot | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Barraca de pedra seca situada a mà dreta, per sobre del camí carreter que va de les Ferreres a la Font del Bosc, resseguint el torrent de l'Esbarzer per la seva riba esquerra, passada una antiga barrera metàl·lica, abans d'arribar al trencall que mena al Ginebral. Es tracta d'una construcció aïllada, lleugerament adossada al marge. És de planta circular de 2,70 m de diàmetre. Està feta de pedra irregular, amb la part visible retocada i calçada amb falques. La pedra més gran està situada en el basament, muntants i llinda que tot i que no és gruixuda si que mesura vuitanta centímetres d'amplada. La porta d'accés està orientada al sud, mesura 1,38 m d'alçada per 0,70 m d'amplada màxima i mínima a l'interior de 0,60 m. Els murs tenen un gruix de 0,77 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb una llosa de tancament central. L'alçada màxima interior és de 2,60 m. A l'exterior, conserva el voladís (que mesura des del terra 1,80 m) i el recobriment de terra amb estrat herbaci, molses a la part posterior i sèdums que la protegeixen de filtracions d'aigua. A l'interior, a mà dreta hi ha un cocó o tinell que mesura 0,40 m d'amplada per 0,50 m d'alçada per 0,50 m de fons. No té espitlleres. A l'exterior, a mà dreta, resseguint la mica de marge hi ha un muret de pedra seca que mesura 1,25 m de llargària per 0,40 m d'alçada emprat com a pedrís per seure. A mà esquerra, arran de terra, hi ha dues lloses ben planes amb funció de banc. | 08179-183 | El Casot | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6507300,1.9141900 | 409585 | 4611568 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58852-foto-08179-183-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58852-foto-08179-183-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58852-foto-08179-183-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 3315. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 58733 | El Ginebral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-ginebral | http://www.elbreny.com/breny302/poble302_2.htm https://www.vilaweb.cat/noticia/924386/20041124/noticia.html https://ichn2.iec.cat/Bages/pinedes/ginebre.htm | La Serra del Ginebral és una serra situada al municipi de Rellinars, amb una elevació màxima de 535 metres. L'accés a aquesta zona és pot fer des del Camí Ral, que transcorre per la carena del Panissar, des del Coll de la Morella al Coll de Gipó, a l'extrem nord del municipi o bé pujant pel camí del Ginebral fins al capdamunt de la carena, on hi ha les restes de la masia. Al capdamunt hi ha el mas mig en ruïnes del Ginebral del qual destaca una gran bassa a una seixantena de metres al nord de la masia. A la conca de la serra del Ginebral neix, procedent de diferents ramals, el torrent de les Pasteres, de gairebé sis quilometres de longitud, que travessa de nord a sud-oest el municipi fins a desaiguar a la Riera de Rellinars, per sota el Cellers. Mentre que per l'altre vessant de la serra i a l'obaga de la carena del Panissar s'originen el torrent del Racó i el torrent de la Font del Bosc. El paisatge, actualment ocupat per boscos i brolles havia estat en altres temps, cultivat de vinya i olivera. Les marjades i les barraques de pedra mig amagades per la brolla seca en són testimoni d'un passat esplendorós. Avui aquest paisatge és un corredor biològic excepcional que uneix el Parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac amb el de Montserrat, travessant el meandre de Castellbell i el Vilar. Aquest indret, com indica el topònim hauria de ser ric en ginebres del tipus Juniperus communis ssp. comunis var. communis, un arbrissó que acostuma a fer com a molt entre sis i set metres d'alçada. Però de fet, el que predomina és una altra espècie semblant anomenada càdec, de la varietat (Juniperus oxicedrus); i és que popularment se'ls coneix tant un com l'altre com a ginebre o ginebró. Malgrat s'assemblen molt, les diferències entre un i l'altre són evidents a l'ull. Ambdós són arbrissons que acostumen a fer com a molt entre sis i set metres d'alçada. El ginebró però, és molt més dens. Mentre que el càdec, més esclarissat té a la cara superior de les fulles o agulles dues bandes blanques separades per un nervi central verd, el ginebre presenta una sola banda blanca central. Totes dues espècies també difereixen en el color i la mida dels fruits madurs. Mentre que els del càdec són rogencs i fan entre 6 a 12 mm, els del ginebre són de color blau fosc i més petits, entre 5 i 9 mm. Tant els gàlbuls del ginebre com els del càdec s'utilitzen en la fabricació de ginebra, tot i que els del ginebre són més aromàtics. El ginebre, defuig les zones massa seques mentre que el càdec tolera molt bé la sequera. A més a més, en cas d'incendi, el càdec rebrota de soca, mentre que el ginebre mor. La gran quantitat de ginebres o càdecs i la presència nombrosa de codines i afloraments rocosos prop de la casa i de les feixes podria fer pensar en la presència de forns d'oli de ginebre, que de fet es reconeixen per la seva forma característica. Són gravats a la roca fets amb una piqueta; tenen forma de cercle, a l'interior del qual hi ha una 'Y' que es perllonga com una canaleta entre 0,80 m i un metre fins a una cassoleta o petit esglaó natural o retallat a la roca on s'hi ha de dipositar un recipient que reculli l'oli resultat de la destil·lació de les teies. Aquesta tècnica artesanal és característica de llocs de poblament dispers, mitjançant la qual s'obtenia un oli amb propietats remeieres tan per l'home com pel bestiar, especialment indicades per les necessitats de comunitats agropecuàries i per l'autoconsum. | 08179-54 | Serra del Ginebral | El Coll de Gipó, a tocar del Ginebral va ser un lloc mític ple d'històries de bandolers i traginers. Vallhonesta, no massa lluny, a l'altre costat de la serra va ser un quarter general durant la Guerra del Francès i aquest indret es convertí en amagatall de maquis després de la Guerra Civil. Pels volts de l'any 2005 la gent dels pobles de Sant Vicenç de Castellet, Castellbell i el Vilar i Rellinars es varen unir per fer-se forts i impedir que el Ginebral fos transformat en l'abocador de la comarca del Vallès Occidental. | 41.6634900,1.9139000 | 409579 | 4612985 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58733-foto-08179-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58733-foto-08179-54-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Popularment tan un com l'altre se'ls coneix popularment com a ginebre o ginebró. Una població de ginebres s'ha de nomenar ginebreda o ginebrar, mentre que una de càdecs, cadequer. L'abandonament dels cultius i el recobriment posterior per la vegetació haurien pogut amagar-los, però un altre factor important són els incendis, perquè després del refredament de la roca, es produeix un procés d'erosió amb un gran poder destructiu que fa saltar les primeres capes, i en el cas d'haver-ne hagut s'haurien perdut. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||||
| 58889 | Bassa del Ginebral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-del-ginebral | XVIII-XX | Si no se'n fa un manteniment adequat la bassa s'omplirà de terra i vegetació i probablement s'acabi malmetent. Els rasots i les conques que hi aportaven aigua s'han abandonat i malmès. | Bassa per emmagatzemar aigües pluvials i/o de surgència situada a una seixantena de metres al nord de la masia del Ginebral. L'accés es fa pujant pel camí del Ginebral que ressegueix la carena. És de planta circular de grans dimensions que mesura uns catorze metres de diàmetre per gairebé cinc de fondària aproximadament. La construcció està excavada en un terreny argilós, amb el pendent necessari perquè l'aigua del capdamunt de la carena del Ginebral s'hi pugui canalitzar a través de rasots. Per la banda de tramuntana queda arranada al nivell del sòl, mentre que pel costat sud hi ha un mur de dos a tres metres d'alçada. Els murs, de més d'un metre d'amplada, estan fets de pedra i argamassa. Les parets interiors estan recobertes per llosetes de maó pla que sembla haver estat posar a posteriori. Probablement en origen els murs devien estar només impermeabilitzats amb morter de calç. El fons està recobert per una capa de terra amb aigua on hi creix canyissar. Es desconeix per tant si està excavat a la roca o bé segueix el mateix recobriment que les parets interiors. El mur exterior orientat al sud, està completament envoltat de vegetació arbustiva i herbàcia que impedeix l'accés i permetria observar el sistema de sortida o evacuació de l'aigua per regar les feixes dels voltants. | 08179-100 | El Ginebral | A la conca mediterrània, l'aprofitament de l'aigua ha estat una preocupació constant per l'home que ha enginyat tota mena de construccions anomenades populars disperses en el medi rural i constitueix per tant una manera d'entendre el paisatge, com el resultat de l'empremta humana sobre el medi natural. Aquest és divers i per tant presenta unes característiques determinades i alhora ofereix uns recursos que condicionen la vida de les persones que viuen en aquell paisatge. Les condicions orogràfiques, climatològiques i geològiques, com el tipus de pedra, de terra o la disponibilitat d'aigua expliquen l'existència de determinats tipus de construccions en un indret o en un altre. Les basses, construïdes en pedra seca, o segellades amb argamassa, aèries o excavades a la roca o en un marge per l'aprofitament de l'aigua de pluja és un exemple de la superació de l'home per viure i conrear en llocs que d'altre manera serien totalment inhòspits. Fins fa poc la prioritat de la gent que treballaven al bosc, a la muntanya (pagesos, carboners, caçadors, pastors o llenyataires) era la de conèixer els recursos hídrics propers i disposar d'una captació d'aigua o una font, encara que el cabal fos intermitent i mínim. | 41.6634900,1.9139000 | 409579 | 4612985 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58889-foto-08179-100-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58889-foto-08179-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58889-foto-08179-100-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Malgrat la casa estigui abandonada, una bassa d'aquestes característiques hauria de poder ser aprofitada com a estructura preventiva d'emmagatzematge d'aigua en cas d'incendis. El biòtop aquàtic de les basses, siguin permanents o intermitents, manté una relació intensa i estreta amb els sistemes ecològics terrestres que l'envolten. La flora i la fauna d'aquests indrets tenen vida pròpia, des de plantes aquàtiques i a un gran reguitzell d'animalons, des de insectes a petits mamífers i amfibis de gran importància per l'estabilitat de l'ecosistema. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 58923 | Barraca 5 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-5-de-la-serra-gallina | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX-XX | Enfonsada. Al seu interior hi creix vegetació arbustiva. | Barraca de pedra seca situada a la carena de Serra Gallina. Per arribar-hi s'ha de resseguir el camí del Gibert a Casajoana. Coincidint amb la línia elèctrica que travessa el camí carener d'est a oest, hi ha un trencall a mà esquerra obert per a la construcció i manteniment de la línia. Tot just uns trenta cinc metres a mà dreta, s'observen les restes d'una barraca sense coberta. Està envoltat de pins (Pinus halepensis) i algun cirerer d'arboç (Arbutus unedo). Consisteix en una estructura de planta quadrangular de 3,50 per 3,10 metres de costat (mides preses a l'exterior). L'alçada de murs és d'1,70 m per un gruix de 0,45 m. La pedra conglomerada és molt irregular i està collada amb morter de calç. La porta, orientada al sud-oest està situada a mà dreta de la façana principal. Mesura 1,50 metres d'alçada per 1 metre d'amplada. No té cap tinell o cocó ni espitlleres i tampoc s'observen restes de l'existència d'una llar de foc. | 08179-310 | Serra Gallina | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6469600,1.9140700 | 409570 | 4611149 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58923-foto-08179-310-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58923-foto-08179-310-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58923-foto-08179-310-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Localitzada durant la realització del Mapa de Patrimoni cultural i natural del municipi | 98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 79456 | Bassa de cal Vilaseca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-cal-vilaseca | XIX | Entorn descuidat i envaït per la vegetació | Bassa per regar situada en una antiga zona d'horta nodrida pel torrent que baixa de la Font de la Canal. Es tracta d'una bassa allargada de planta irregular. Està construïda aprofitant la paret natural d'un terreny amb desnivell i tancada per un mur de pedra, totalment arrebossat de ciment. Al costat té una barraca de construcció moderna. Actualment la bassa i els horts es troben en desús i tota la zona és coberta per vegetació. | 08291-95 | A prop del carrer Sant Josep | Aquesta era una zona tradicional d'horts, que aprofitaven l'aigua del torrent que baixava del poble. Segons informació oral, aquesta bassa ja existia al començament del segle XX. | 41.6070800,1.9146100 | 409559 | 4606721 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79456-foto-08291-95-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79456-foto-08291-95-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | |||||||||
| 58907 | Torrent del Racó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-raco | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. CAPELLA, Pere (1997): Les fonts, dins XVIII Ronda Vallesana. Rellinars. 19 d'octubre de 1997,pàg. 38. Unió Excursionista de Sabadell. GRUP DE RECERCA I RECUPERACIÓ D'AMICS DE RELLINARS (1997). Parlem de Fonts, dins XVIII Ronda Vallesana. Rellinars. 19 d'octubre de 1997,pàg. 32. Unió Excursionista de Sabadell. | El torrent del Racó és un afluent del torrent de l'Esbarzer, que neix a uns cinc-cents metres d'alçada, en una raconada de la Serra del Ginebral. El seu nom es deu a la casa que es localitza en el seu vessant hidrogràfic dret. És d'aquest vessant, que rep l'aigua d'altres torrenteres originades totes elles en les raconades de la Serra del Ginebral. Pel seu vessant hidrogràfic esquerre uns metres avall s'ajunta el torrent de la Font del Bosc i junts conflueixen fins abocar les seves aigües al torrent de l'Esbarzer, al sud del turó del Casot. El seu recorregut no és massa llarg, però és sinuós, amb algun barranc, trams on deixa entreveure la roca mare i d'altres completament sinuosos i emboscats, amb vegetació no pròpiament de ribera, però envoltat d'alzinar, arítjol, boix i herbassars propis de comunitats humides. Destaca algun roser salvatge. Destaca la recollida dades derivades de l'aprofitament de l'aigua d'aquest torrent en el seu recorregut per la casa del Racó, que sense voler-ho, esdevenen un testimoni de primer ordre de les formes de vida del passat, que ens expliquen especialment l'aprofitament econòmic d'aquest medi i adquireixen, d'aquesta manera un valor patrimonial. Les estructures pròpies d'aquesta arquitectura popular varen ser destinades a la captació i recollida d'aigua, si bé la seva diversitat tipològica respon a l'adaptació segons les característiques del terreny i les seves propietats hídriques. Així doncs, localitzem durant la visita un pou d'aigua, una font amb dipòsit interior i una bassa dins del torrent. El pou es localitza al vessant esquerre d'una torrentera que nodreix el torrent del Racó. Està construït aprofitant l'alçada d'un marge i té més de sis metres de fondària, parcialment excavat a la roca. No està sec. La resta dels murs, estan fets amb pedra i argamassa. Tenia cobert de falsa cúpula i portella de fusta. Ambdós costats d'aquesta es conserven els pedrissos per posar el càntir i la galleda. Per sota el pou, a uns quatre metres de distància en direcció sud hi ha una estructura de pedra tronco-piramidal. I finalment, a la façana de llevant de l'edifici principal hi ha el torrent que en aquest indret és un aflorament de roca. A la part superior, s'observa un desnivell d'1,50 metres d'alçada modificat per l'home amb un mur de pedra molt ben encaixada. El salt d'aigua cau damunt d'una codina totalment plana i d'aquí, per un regueró baixa fins a una cubeta o gran cassola allargassada d'un metre de fondària per uns quatre de llargària que convenientment taponada amb un altre mur de pedra retenia l'aigua com si es tractés d'una bassa. | 08179-117 | Torrent del Racó - Serra del Ginebral | 41.6545200,1.9136600 | 409546 | 4611989 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58907-foto-08179-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58907-foto-08179-117-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquest torrent és a més un refugi per la fauna i un corredor biològic entre la Serra del Ginebral, la Serra de Casajoana, la Carena del Panissar i l'Obaga de la Font del Bosc. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||||
| 58860 | Barraca 2 del Ginebral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-del-ginebral | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Barraca de pedra seca situada en un revolt, a mà esquerra del camí que mena al mas del Ginebral, just després d'haver deixat enrere el corriol que hi puja directament. L'accés és fa pujant pel camí del Ginebral. Es tracta d'una construcció del tipus aèria aïllada, de planta circular, que mesura 2,26 m de diàmetre interior. La porta, orientada al sud-oest, mesura 1,02 m d'alçada per 0,50 m d'amplada màxima; té marxapeus. Els muntants són totalment rectes, amb la pedra perfilada i una llinda plana de pedra sorrenca vermellosa al seu damunt que destaca de la resta de calcàries blanques; a l'interior hi ha una contra llinda. El gruix dels murs és de 0,60 m. La coberta és de falsa cúpula, amb caramull. L'alçada màxima a l'interior de l'estança és de 2,50 m. A l'exterior encara conserva una bona part del recobriment de terra amb alguns sèdums, tot i que la vegetació, bàsicament de romaní i un parell de cirerers d'arboç que creixen a cada costat comencen a pressionar amb les seves branques tant la corona exterior com la coberta. L'alçada del voladís mesurat davant de la porta és d'1,64 m. No té cap espitllera ni altre element destacable, però a l'exterior a mà dreta de la porta hi ha un petit muret de pedra adossat a la corona que a més de retenir la terra del marge, servia de bancada per seure. | 08179-191 | El Ginebral | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6613500,1.9135100 | 409543 | 4612748 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58860-foto-08179-191-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58860-foto-08179-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58860-foto-08179-191-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 2989. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 59064 | Casa del Racó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-raco | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de masies i cases rurals; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal | XVII-XX | La casa està en ruïnes a excepció d'algun mur i arcada, però queden el pou, la font, la tina i algun cobert en bon estat de conservació. | La casa del Racó és un mas ubicat al nord del municipi, entre la Serra del Ginebral i l'obaga de la Font del Bosc, estratègicament situada al bell mig de dues torrenteres, una que neix cap el nord de la serra, que dona nom al torrent del Racó i l'altra, que baixa pel vessant de solana formant part del mateix sistema hidrogràfic. L'accés es fa pel camí que puja en direcció a Casajoana resseguint per la llera dreta el torrent de l'Esbarzer. En arribar a la barrera metàl·lica del parc, deixar a mà dreta el camí que mena a Casajoana i pujar pel de la barrera. Un centenar de metres més amunt agafar el trencall a mà esquerra, pel camí del Ginebral i novament, uns dos-cents-cinquanta metres més amunt, tornar a trencar a mà esquerra. La casa està situada al cap de munt del camí, a uns dos-cents metres de distància. Al seu voltant hi ha terres de conreu, ocupades antigament per vinyes, oliverars, arbres de fruita seca i probablement, a proximitat de la casa una mica d'hortet. La masia, amb les diferents edificacions annexades està construïda damunt d'una codina, integrant el mateix rocar en la construcció com es pot veure amb els diferents rocs que sobresurten per la part exterior del mur orientat a llevant. L'edifici principal és de planta rectangular, amb planta baixa, pis i sota-cobert practicable, del qual no en queda absolutament cap resta, tan sols en els murs que queden dempeus es veuen els forats per a encaixar-hi les bigues de fusta. És molt probable que els teulats fossin fets amb lloses planes. La planta inferior, dedicada antigament a les feines d'explotació agrícoles i/o ramaderes, amb els cellers, premsa i emmagatzematge de gra i corts. Adossat al mur més alt que queda dempeus de la casa, d'uns nou a deu metres d'alçada en direcció nord, hi ha un mur d'uns tres metres d'alçada amb vuit obertures del tipus espitllera invertida que podrien haver estat corts o senzillament un celler. S'hi accedeix des de l'interior de la casa en direcció nord a través d'una arcada amb volta de pedra. Els paraments són de pedra lligada amb morter de calç. La façana del frontispici estava orientada a migdia, en queden molt poques restes dempeus, forment part del mur que forma cantonera amb la façana de sol-ixent. La planta pis destaca de les dues altres perquè els murs interiors estan perfectament arrebossats amb morter de calç i decorats amb esgrafiats policromats dels quals en queda algun dibuix per sobre de l'arcada (sanefes geomètriques amb motius florals, destacant el vermell i marró i ocre). Dels altres gairebé ja no en queda cap resta. La composició de les diferents obertures que queden dempeus denoten la composició senzilla, simètrica i un cert minimalisme arquitectònic. Destaquen els carreus desbastats de les cantonades. Mentre que a la façana de llevant, les úniques obertures visibles són el rengle d'espitlleres (planta baixa) sembla que les obertures visibles a la planta pis eren més grans, amb muntants, llinda i ampit de pedra. A ponent, adossat a la casa, hi ha un altre edifici de dimensions considerables envoltat de vegetació, de difícil accés. S'ha construït aprofitant el desnivell del terreny, de planta baixa i pis. Per la disposició dels murs que en resten sembla que el teulat, del qual no en queda res, era a doble vessant. -Continua a observacions- | 08179-366 | Serra del Ginebral | L'any 1780 Pau Janer, prevere de Monistrol de Montserrat amb funcions de procurador de Gaietà Amat i Rocabertí, tercer marquès de Castellbell i baró de Rellinars, redacta una sèrie de documents relacionats amb el municipi de Rellinars on s'especifiquen els censos que pagaven els propietaris de cadascuna de les cases de Rellinars: 'Llevador dels censos, censals, delmes, y demes redits que fan, y prestan al il·lustre senyor marqués de Castellbell, y dit senyor reb y percebeix en los termes de Vaccarissas y Reÿnas, novament format y arreglat per lo reverent Pau Janer, prebere de Monistrol de Montserrat, segons los capbreus, nous establiments, concesions, y transportacions, que se han fet fins al present any de 1780'. En aquest document s'esmenta una relació de cases de rellinars on s'especifica el cens que pagava cadascuna d'elles. En el cas del Racó, es localitza aquesta dada: la casa de l'Alavedra del Recó (la casa del Racó): una lliura, quinze sous i quatre diners. | 41.6546800,1.9135800 | 409540 | 4612007 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59064-foto-08179-366-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59064-foto-08179-366-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59064-foto-08179-366-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | -Segueix de descripció:Disposa d'un soterrani amb volta de canó de pedra. Al damunt es veu una estructura quadrada d'uns 2,5 m de costat aproximadament. Correspon al forn de pa, del qual se'n conserva tota la volta a excepció d'un tros malmès per una arrel que l'ha travessat. La boca del forn està situada a la planta pis. La resta de l'edifici no es pot visitar ja que està completament envaïda per la vegetació. Més al nord, per darrera el forn, s'observa una possible cisterna amb la boca estreta com un pou, d'uns seixanta centímetres de diàmetre. A la seva dreta, una construcció circular, a l'interior de la qual hi ha la comuna, amb la banqueta i tapadora de fusta. Més a la dreta, hi ha la cort dels ports. Es tracta d'un edifici de planta quadrangular d'uns cinc metres de façana amb cobert a un sol vessant. Per la part del darrera de la porquera hi ha una obertura arran de marge. Es tracta del soterrani amb volta i murs impermeabilitzats que feia funció de femer. Recollia la brutícia dels porcs que queia per una obertura superior tapada i la brutícia provinent de la comuna de la qual s'observa el desguàs. A mà esquerra d'aquest edifici mig enrunat es localitza una tina aïllada. És de planta circular amb cobert de falsa cúpula. Conserva tots els cairons. Mesura 2,50 m de diàmetre per 3 de fondària. La boixa està situada al darrera, però o bé està arranada al mur i coberta amb morter de calç o bé la varen arrancar i es va protegir l'estructura del mur perquè aquest no es malmetés. Una dada molt important recollida entre els diversos vestigis d'aquest mas són les construccions derivades de l'aprofitament de l'aigua, que esdevenen un testimoni de primer ordre de les formes de vida del passat. Les estructures pròpies d'aquesta arquitectura popular varen ser destinades a la captació i recollida d'aigua, si bé la seva diversitat tipològica respon a l'adaptació segons les característiques del terreny i les seves propietats hídriques. Així doncs, localitzem durant la visita un pou d'aigua, una font amb dipòsit interior i una bassa dins del torrent. El pou és al vessant esquerre d'una torrentera que nodreix el torrent del Racó. Està construït aprofitant l'alçada d'un marge i té més de sis metres de fondària, parcialment excavat a la roca. No està sec. La resta dels murs, estan fets amb pedra i argamassa. Tenia cobert de falsa cúpula i portella de fusta. Ambdós costats d'aquesta es conserven els pedrissos per posar el càntir i la galleda. Per sota el pou, a uns quatre metres de distància en direcció sud hi ha una estructura de pedra tronco-piramidal. Es tracta de la font de la casa. I finalment, a la façana de llevant de l'edifici principal hi ha el torrent que en aquest indret és un aflorament de roca. A la part superior, s'observa un desnivell d'1,50 metres d'alçada modificat per l'home amb un mur de pedra molt ben encaixada. El salt d'aigua cau damunt d'una codina totalment plana i d'aquí, per un regueró baixa fins a una cubeta o gran cassola allargassada d'un metre de fondària per uns quatre de llargària que convenientment taponada amb un altre mur de pedra retenia l'aigua com si es tractés d'una bassa. A Cal Massana s'ha documentat una estructura molt semblant de comuna, porquera i femer. Sembla ser que no fa pas massa anys, un paleta va utilitzar aquesta casa com a pedrera per a una altra construcció fins que va ser enxampat pel propietari | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 58921 | Dipòsit 2 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-2-de-la-serra-gallina | XVIII-XX | Dipòsit que es localitza a mà esquerra, en un revolt del camí que va del Gibert a Casajoana. resseguint la carena de sud a nord de Serra Gallina. Des de la bassa situada a tramuntana de la casa uns quatre cents cinquanta metres al nord. Es tracta d'un dipòsit o cisternot de planta rectangular construït arran de terra. Mesura 1,40 m per 1,80 m de costat i 0,50 metres de fondària actual. Està fet de pedra seca no massa grossa, consolidada amb morter de calç per impermeabilitzar-la. Actualment, al seu interior hi creix un pi blanc i està envoltat de romaní. Probablement canalitzés les aigües d'escorrentia aprofitant l'orografia del terreny. | 08179-308 | Serra de Gallina | Aquest tipus de construccions, són un element destacable en l'aprofitament de l'aigua en zones on és difícil aconseguir-ne. La seva localització sovint ve donada pel recorregut de les aigües d'escorrentia després de la pluja. La forma que presenta, quadrangular, circular o bé ovalada, acostuma a tenir una profunditat d'un metre a un metre i mig com a molt. Per tal d'evitar que la terra caigués al seu interior l'exterior es protegia amb lloses de pedra, arran de boca. D'altres més complexes es podien cobrir amb pedra seca emprant el sistema de la falsa volta i deixant una obertura a la part davantera que permetia agafar aigua amb una galleda o altre recipient. Si l'aigua era neta també facilitava la tasca d'abeurar el bestiar de càrrega o els animals de companyia. | 41.6460900,1.9136800 | 409536 | 4611053 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58921-foto-08179-308-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58921-foto-08179-308-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58921-foto-08179-308-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Localitzat durant la realització del Mapa de Patrimoni cultural i natural del municipi. | 94|98|119 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||
| 58759 | Font del Pastor; de la Pastora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-pastor-de-la-pastora | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. | Les crescudes amb aportació de sediments i la manca de manteniment i desbrossat impossibilita l'accés. | La Font del Pastor està situada en el vessant hidrogràfic dret de la riera de Rellinars, en el meandre situat per sobre del Molí Vell. L'accés es fa pel carrer del Molí, i arribats a un revolt molt tancat, baixar a mà esquerra per un camí de terra que mena directament als pous. D'aquí baixar per un corriol cap a la riera, a mà esquerra i resseguir el marge de manera ascendent per sota unes feixes abandonades. Es tracta d'una déu d'aigua que brolla per un broc metàl·lic encastat a la roca en lloc molt ombrívol. Al damunt hi ha un petit roquissar per on s'escola l'aigua, que cau a la pica excavada dins la roca i un cop fora, s'escola cap a la riera. Està totalment envoltada de vegetació. | 08179-80 | Riera de Rellinars | La font hauria estat arranjada pels mateixos pagesos que cultivaven les feixes, riques en sediments aportats per les crescudes de la riera. En abandonar els cultius, la font es va deixar de mantenir, i a la riera ha proliferat la vegetació impossibilitant-ne l'accés. L'any 1996, la riera estava encara força neta i el senyor Claudi Perarnau, va fer un vídeo casolà on va documentar la majoria de fonts i surgències del municipi. Actualment és l'únic testimoni en imatges que queda de l'existència de moltes de les fonts, salts i gorgs. | 41.6366500,1.9138200 | 409535 | 4610005 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Només s'ha pogut documentar gràficament gràcies a una fotografia del senyor Quicu Tàpias, on line; ja que la vegetació ha cobert tota la zona. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||||
| 58804 | Barraca d'en Ramon del Gibert de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-den-ramon-del-gibert-de-baix | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Restaurada | Barraca de pedra seca situada a mà dreta del camí carreter que va de les Ferreres a Casajoana resseguint el torrent de l'Esbarzer per la seva riba dreta. Un cop deixat enrere un revolt costerut del camí, un gorg profund, es veu un corriol a mà dreta senyalitzat amb un post del SL-C 57 013. Es tracta d'una construcció aïllada, construïda en el que havia estat una feixa planera. És de planta circular d'1,80 m de diàmetre interior. Està feta de pedra irregular, les més grosses s'han emprat en la construcció dels muntants i basament. Té una doble llinda plana. La porta d'accés està orientada al sud, mesura 1,10 m d'alçada per 0,50 m d'amplada màxima. Els murs tenen un gruix de 0,50 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb una llosa de tancament central. A l'exterior, conserva el voladís (que mesura des del terra 1,40 m) i el recobriment de terra amb estrat herbaci i sèdums que la protegeixen de filtracions d'aigua. A l'interior, enfront mateix de la porta hi ha un doble cocó o tinell superposat. L'inferior, mesura 0,40 m d'amplada per 0,30 m d'alçada per 0,30 m de fondo, mentre que el superior fa 0,34 m d'amplada, per 0,20 m d'alçada per 0,30 m de fons. Té una espitllera orientada a l'oest. En el cocó superior hi ha una Marededéu de Montserrat i un gerret amb flors. | 08179-154 | Torrent de l'Esbarzer - Casajoana | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6491900,1.9135900 | 409533 | 4611397 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58804-foto-08179-154-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58804-foto-08179-154-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58804-foto-08179-154-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 3318. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 59065 | El Ginebral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-ginebral-0 | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de masies i cases rurals; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. https://vimeo.com/161102547 http://patrimonicultural.diba.cat/ http://santllorencdelmunt.com/fotos | XVIII-XX | Enderrocada en la seva major part. | El Ginebral és un mas ubicat a l'extrem NO de Rellinars. Està situada a la Serra del Ginebral, a proximitat del Camí Ral i del Coll de Gipó. L'accés es fa pel camí del Ginebral, tot i que també s'hi pot arribar pel camí de Sant Jaume de Vallhonesta. Al seu voltant hi ha les terres de conreu, ocupades antigament per vinyes, oliverars, arbres de fruita seca, l'hort i cap a migdia barraques de pedra seca. La masia, amb les diferents edificacions annexades està construïda en part damunt d'una codina. L'edifici principal, més ben conservat és de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes practicables. La coberta és a dos vessants, de teula àrab suportada per bigues i llates de fusta. La façana principal, està orientada a llevant. La planta inferior, dedicada antigament a les feines d'explotació agrícoles i/o ramaderes, amb els cellers, premsa i emmagatzematge de gra. Es conserva una cort amb la menjadora amb volta de pedra, i més endins, una segona estança on es poden veure les boixes de les tines que en un total de cinc estan adossades per la façana de tramuntana. Entrant per la cort, a mà dreta hi ha unes escales de rajol i fusta que permeten pujar a la zona habitable. Varies estances de mida gran amb les restes d'una llar de foc sense campana. L'accés a les golfes, es fa per unes escales de fusta. Si bé la coberta es veu en bon estat, els rajols d'aquesta planta estan inexplicablement aixecats. Aquest edifici té varis annexos repartits per les quatre façanes que amb el pas dels anys han anat transformant el seu aspecte originari. Els paraments són de pedra lligada amb morter de calç amb afegits de maó (arcades). Totes les estances a excepció de la planta baixa estan perfectament arrebossades. La composició de les diferents obertures denoten la composició senzilla, simètrica i un cert minimalisme arquitectònic que s'ha vist alterat amb la construcció dels diferents annexos. A la façana de tramuntana s'han comptabilitzat cinc tines de planta circular amb un únic accés pel carro ja que el terreny en aquest indret està més elevat. El cobert, era a un sol vessant amb bigues de fusta i coberta de teula àrab. A l'interior, totalment embardissat s'hi conserven els cairons vidriats. A la façana de llevant hi ha un edifici mig enrunat, de planta rectangular, amb galeria oberta a la primera planta (dues obertures d'arc de mig punt). Està gairebé enfonsat i el mateix passa amb l'edifici annexat a la façana orientada a migdia que s'ha pogut interpretar gràcies a una fotografia d'arxiu de Quicu Tàpias, de l'any 2006, on s'observa un edifici de planta rectangular, més antic, amb el teulat enfonsat a un sol vessant, del qual destaquen dues arcades de mig punt situades a la planta baixa. A la façana de ponent hi ha un segon edifici de planta quadrangular del qual només en queden les quatre parets mestres (podria correspondre a l'edifici original, més antic i més petit). Consta de planta baixa i pis. La coberta de la qual no en queda res era a doble vessant. La planta baixa estaria destinada a celler i cort, mentre que la planta pis a habitatge. En el mur de tramuntana s'hi localitzen la resta de boixes. Al davant, adossats a la seva façana de migdia hi ha un parell d'edificis més petits de planta quadrangular identificats com a cort pel bestiar de càrrega, la cort dels porcs i galliners. És també a ponent on s'ha localitzat un portal d'entrada, de pedra, que forma part d'un mur de tancament perimetral que s'allargava per tota la façana de migdia; actualment està parcialment enderrocat i molt a prop d'aquest portal, a mà dreta s'ha localitzat una cisterna mig amagada per la vegetació. A l'exterior del perímetre de la casa, a una seixantena de metres al nord hi ha una bassa de grans dimensions per regar les feixes que tenien al voltant, i entre aquesta i la façana orientada a ponent, per sota el marge hi ha una bassa de pedra excavada al sòl, de planta ovalada i al costat un pou que actualment té una reixa de protecció. | 08179-367 | Serra del Ginebral | Poca cosa se sap per ara d'aquesta masia situada en un indret privilegiat de la Serra del Ginebral. Al cadastre consta com a propietat de Les Vinyes, un mas actualment abandonat, no massa distant del Ginebral situat en terme de Sant Vicenç de Castellet. Com apunta Maria del Agua Cortés, alguns elements arquitectònics de Les Vinyes podrien fer pensar en un edifici primitiu del segle XIII. Aquest mas amb gran quantitat de terres s'hauria enriquit gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en el cultiu de la vinya. Sembla que a principis del segle XVIII aquest enriquiment hauria provocat un creixement important ampliant la superfície conreable amb la qual cosa obligaren a construir murs de pedra seca per retenir marges i terra allí on poca n'hi havia. Aquest fet va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire. | 41.6629700,1.9133300 | 409531 | 4612928 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59065-foto-08179-367-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59065-foto-08179-367-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59065-foto-08179-367-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La construcció d'un pati clos podria haver estat originat per la proximitat del Camí Ral i els perills relacionats amb el bandolerisme i probablement per protegir el bestiar de la presència del llop i altres grans mamífers. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 58947 | Font del Racó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-raco-1 | CAPELLA, Pere (1997). Les fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 34 - 40. GRUP de RECERCA i RECUPERACIÓ d'AMICS de RELLINARS (1997). Parlem de fonts; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 41 - 43. | XIX-XX | La Font del Racó està situada en el vessant esquerra d'una torrentera que neix al Serrat del Ginebral, transcorre pel vessant dret de la casa, retrobant-se uns metres més avall amb el torrent del Racó. El seu nom es deu a la casa que es localitza a tocar de la font. Es tracta d'una construcció tronco-piramidal amb un arc voltat, de pedra a la part inferior. Una llosa permet posar-hi els genolls que dona pas a una cavitat d'1,45 m de costat, A l'interior, els murs són parcialment de pedra ja que està excavada a la roca i impermeabilitzats amb morter de calç. La coberta, de volta de canó també en conserva restes. Al fons en l'angle dret hi ha un retall a la roca que permet baixar l'aigua, probablement del pou que hi ha tot just uns quatre metres més amunt però possiblement capti l'aigua del torrent a través d'alguna beta. El pou, està situat al darrera mateix, distant en línia recte d'uns quatre metres. S'hi accedeix per uns graons de pedra que hi ha a ambdós costats de la font i resseguint el marge de pedra seca fins a trobar una tina. El pou està molt a prop, al costat de la zona d'esbarjo. Es tracta d'un pou d'uns sis a vuit metres de fondària per 1,80 m de diàmetre interior. Està excavat al marge del terreny que va a trobar la roca, arran de torrentera. La part superior del mur està fet de pedra i argamassa que sobresurt uns dos metres d'alçada. Conserva la boca i els dos pedrissos que hi ha a ambdós costats per posar el càntir o la galleda. Ha perdut la coberta, que sembla haver estat de falsa cúpula i la portella de fusta. | 08179-229 | Casa del Racó | Segons s'esmenta en l'article signat pel Grup de Recerca i Recuperació d'Amics de Rellinars (1997) sembla que l'any 1994 es netejà els voltants de la casa del Racó i es construí aprofitant una mena de safareig, que podria tractar-se en realitat d'un aljub. | 41.6546200,1.9133800 | 409523 | 4612001 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58947-foto-08179-229-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58947-foto-08179-229-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||
| 58888 | Bassa de La Fàbrica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-la-fabrica | CANYAMERES, Ferran (1959). El Vallès (Vigor i bellesa), pàg. 261. Premi P. Maspons i Camarasa 1959. Selecta, Barcelona. CANYAMERES, Ferran (1992). Obra Completa V. El Vallès, vigor i bellesa, pàgs. 513 a 515. Columna MORENO, Dolors (1997). La Fàbrica, dins XVIII Ronda Vallesana. Rellinars, pàgs. 101 a 103. Unió Excursionista de Sabadell. | XX | Cal preservar i mantenir en perfectes condicions tan la sèquia que condueix l'aigua des de les Fonts de Rellinars com la bassa. En cas d'incendi forestal un helicòpter pot accedir-hi per xuclar l'aigua. | La Bassa de La Fàbrica és un embassament d'aigua de grans dimensions construïda en terres del Gibert de Dalt, en una cota superior a l'edifici fabril. Un conducte aeri de ferro que baixa des de la bassa fins al molí hidràulic ens indica la seva presència exacta. Per accedir-hi des del nucli urbà cal entrar pel Camí de les Cases, abans d'arribar al Cementiri. Uns dos-cents metres a mà esquerra, una barana de ferro pintada de color verd indica la bifurcació del camí. Recull l'aigua que transcorre a través d'una sèquia obrada procedent dels brolladors naturals de les Fonts de Rellinars. Està excavada a la roca i és de forma irregular, adaptant-se perfectament al terreny. El desnivell de les diferents parets s'ha solucionat amb la construcció de murets que van resseguint tot el perímetre. Actualment està protegit amb una tanca metàl·lica galvanitzada. L'interior està impermeabilitzat amb un arrebossat de morter que la fa estanca. En un dels seus extrems hi ha el conducte que baixa fins al molí hidràulic que aprofitava l'energia cinètica de l'aigua per a fer voltar la roda de calaix. | 08179-99 | Gibert de baix | El promotor de la és el Miquel Villà i Ibran, que pels vols dels anys 1930 compra la fàbrica a Joan Chevalier i Robert. L'empresa funciona i l'activitat dona treball a la població rellinasenca. L'any 1934 s'inicia la construcció de la bassa gran degut a la potència que necessitaven el nous telers i la bassa de planta circular situada a la llera dreta de la Riera de Rellinars queda en desús. Dolors Moreno (1997) recull de fonts orals el record de les explosions de dinamita, el toc de trompeta anunciant la barrinada i fins i tot com en una de les explosions, un dels rocs sortint disparat, va escantonar la paret de l'antiga presó que estava situada sota de l'Ajuntament. Ferran Canyameres (CANYAMERES, 1959) escriu que 'la font de Carlets, seguint el curs de la Saiola, porta les seves aigües a barrejar-se amb les que van al torrent, procedents de les fonts, una part de les quals, recollida, va a parar a un rec que utilitzen els pagesos per a llurs horts, i més avall, a uns tres quilòmetres, va a parar a una bassa per moure una turbina que acciona la fàbrica de teixits de cotó, coneguda pel Molí'. | 41.6396700,1.9135300 | 409515 | 4610341 | 1934 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58888-foto-08179-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58888-foto-08179-99-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | L'edifici de La Fàbrica fa més de cinquanta anys que està en desús i el Molí s'ha convertit en un habitatge. La bassa però i la sèquia estan en molt bon estat de conservació. | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||
| 59072 | Tina del Racó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-raco | AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XX | Malgrat mancar la protecció de la boixa, el seu estat de conservació és molt bo. Per a la seva preservació cal però amb caràcter urgent tallar el rebrot prim de l'alzina que creix a la part del darrera de la tina, perquè les arrels estan pressionant el mur exterior i una de les seves branques més potents està fent el mateix amb la coberta, posant en perill la seva estabilitat i pervivència. La presència d'una zona d'esbarjo i la manca de sensibilitat d'algunes persones, fa que al seu interior hi hagi llaunes de cervesa, rocs que en ser llençats han malmès els cairons i fins i tot hi ha una taula de plàstic. | Tina aïllada construïda al costat de la Casa del Racó. Està situada a ponent de la masia en ruïnes. L'accés es fa pel camí que puja en direcció a Casajoana resseguint per la llera dreta el torrent de l'Esbarzer des de Les Ferreres. En arribar a la barrera metàl·lica del parc, deixar a mà dreta el camí que mena a Casajoana i pujar pel de la barrera. Un centenar de metres més amunt agafar el trencall a mà esquerra, pel camí del Ginebral i novament, uns dos-cents-cinquanta metres més amunt, tornar a trencar a mà esquerra. La casa està situada al cap de munt del camí, a uns dos-cents metres de distància. La construcció és constituïda per una única tina de planta circular. Esta adossada a un marge aprofitant l'orografia del terreny. La part inferior dels murs es realitza amb pedra i morter de cal i presenta l'interior del dipòsit recobert de cairons, rajols de ceràmica envernissada, lleugerament corbats. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada de la tina. Aquesta ha estat protegida per un muret de 0,60 m d'alçada i una barana metàl·lica collada als muntants directament amb morter de ciment. L'entrada consisteix en dos muntants verticals sobre els que reposa una sola llinda, plana. No es conserva ni la portella d'accés ni les frontisses on anava collada. Sobre els murs s'estén part del voladís, fet amb pedres més planeres, que tenen la funció d'evacuació de l'aigua de pluja, protegint els murs de possibles filtracions. La presència d'una branca d'alzina les està descalçant del seu emplaçament i les fa caure. La coberta és de falsa cúpula, realitza amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén, a l'exterior, una capa de terra i pedruscall amb presència de falzia i molses degut a que és una zona ombrívola. A l'interior, sota la falsa cúpula no es conserva la bigueta encastada on s'hi lligava la corda i permetia als homes agafar-s'hi durant la trepitja del raïm. La boixa està situada a la part inferior de la tina, per sota del marge, però no és visible. De la barraca que la protegia en resten dos murets testimonials. Per a la construcció de la tina s'han emprat pedres extretes de la mateixa pedrera de la casa, molt a prop sense carejar. Però en conjunt, el seu estat de conservació és molt bo. | 08179-374 | Casa del Racó | El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós o groguencs. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, i de moment al municipi de Rellinars no se n'han localitzat, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6548500,1.9132500 | 409513 | 4612026 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59072-foto-08179-374-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59072-foto-08179-374-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59072-foto-08179-374-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 79362 | Rectoria Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-vella-5 | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble., p. 45, 108. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 320-326. | XVIII-XX | Edifici de grans dimensions, situat en una ubicació lleugerament separada del poble. Es tracta d'una construcció sòlida i molt regular. El cos originari ha estat allargassat recentment amb un nou volum, aproximadament de les mateixes dimensions que l'antic. El cos originari era de planta rectangular però va quedar amputat a l'angle oest a conseqüència d'un bombardeig durant la Guerra Civil, de manera que en aquest punt l'edifici fa una mena de queixal que dóna lloc a una façana reculada, amb diferents nivells d'arcades. Aquestes arcades es van posar al descobert durant la recent rehabilitació (anteriorment, una façana plana amb diferents finestres i balcons, aixecada després de la Guerra, cobria aquestes arcades). La rehabilitació ha dotat aquesta part de l'edifici de balcons, sustentats amb unes estructures metàl·liques. La construcció antiga té planta baixa més dos pisos (antigament hi havia diferenciades unes golfes). Per la banda sud i oest la construcció és tancada mitjançant una tàpia de pedra, amb un portal que dóna accés a un pati. La construcció antiga és una obra feta amb un aparell regular, a pedra vista i amb algunes parts lleugerament arrebossades. La façana nord-est té un sòcol només a la part més baixa, ja que el terreny presenta un lleuger desnivell. La planta baixa no tenia obertures (les dues que hi ha actualment són recents); tan sols algunes espitlleres. El primer pis té una sèrie de finestres, rematades amb arcs escarsers i disposades regularment. El segon pis té una segona sèrie de finestres, més petites. A la planta baixa una gran nau coberta amb volta feta de pedra tosca recorre tot el cos antic de cap a cap. Eren les antigues porquerisses o quadres. Els habitatges que s'hi han habilitat a l'interior de l'edifici conserven les parets mestres i alguns elements de l'antic edifici. La construcció nova és revestida exteriorment amb pedra blanca, de manera que queda perfectament diferenciada. A la banda sud-oest es conserven restes d'una construcció, amb un pas cobert, que dóna a una piscina comunitària. El conjunt ha estat acondicionat també amb un aparcament. | 08291-1 | Carrer Salvador Badia, s/n | Es tracta d'un edifici d'origen medieval. No sabem des de quan va tenir una vinculació directa amb la parròquia, però al segle XVIII ja feia funcions de rectoria: era la residència del rector i potser també dels vicaris. Durant el període en què Joan Espina va regir la parròquia (aproximadament des de 1755 fins a 1780) s'hi va portar a terme una reforma en profunditat, que va consistir en una reparació general de tot l'edifici (golfes, la quadra, el celler, habitacions diverses...) i en la construcció d'un cup nou. L'any 1835 va sofrir les conseqüències de la crema de convents i durant la Guerra Civil de 1936 fou novament saquejada. A més, a conseqüència d'un bomabardeig l'edifici va quedar amputat a l'angle oest i l'any 1940 la rectoria es traslladà a l'emplaçament actual, en un edifici construït aquest mateix any a la plaça de l'Església. Al costat sud de la casa existiren hortes que pertanyien a l'Església i fa uns anys van passar a mans de particulars. Segons A. FLOTATS (1979: 108), la Rectoria Vella és una de les ubicacions hipotètiques de l'antiga sagrera de Vacarisses, ja documentada l'any 1396, però considerem que aquesta és una hipòtesi sense fonament, ja que simplement es basa en la vinculació tradicional de l'edifici amb la parròquia, i el mateix FLOTATS (1994: 126) sembla desestimar aquesta idea en una publicació posterior. Més recentment, cap a la dècada de 1970 l'edifici era compartimentat i ocupat per diferents famílies d'estiuejants. Al principi de la dècada del 2000 tot l'edifici fou rehabilitat, s'allargà amb un nou cos i es destinà defiinitivament a habitatges particulars. | 41.6064300,1.9137200 | 409484 | 4606650 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79362-foto-08291-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79362-foto-08291-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79362-foto-08291-1-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En la col·lecció de maquetes de suro del Museu-Arxiu de Vacarisses n'hi ha una que representa l'edifici de la Rectoria vella abans de la rehabilitació. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | ||||||||
| 92009 | Balma del torrent de l’Esbarzer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-del-torrent-de-lesbarzer | <p><span><span><span><span><span><span><span><span>MALGOSA MONTSERRAT Marc, SAMPER GISPERT Marc i SOLER GIRONÈS Joan (2021) “Rellinars a les teves mans”, guia excursionista i geogràfica. Edita Ajuntament de Rellinars</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>Mapa Topogràfic municipi de Rellinars, escala 1:7500, inclòs dins la guia excursionista i geogràfica de “Rellinars a les teves mans” (2021)</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>MONTLLÓ BOLART, Jordi - Mapa de patrimoni cultural i natural de Rellinars (Vallès Occidental) - Juliol 2019 - Coordinació Area de Cultura DIBA.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span><span><span><span>Es tracta d’una balma natural que té una longitud aproximada de 42 mt a banda i banda del torrent. L’amplada de la balma és de 14 mt fins la part inferior de la Balma. D’alçada fa uns 5,8 mt a la part més alta i 1,7 mt a la part més baixa de la Balma. A la llera hi ha grans blocs de conglomerat que s'ha anat desprenent del sostre de la Balma.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>Aquesta balma s’ha anat excavant en el conglomerat del torrent de l’Esbarzer, per l’acció erosiva del corrent d’aigua. També se l’anomena Salt de l’Esbarzer, perquè quan el torrent porta aigua en aquest punt hi ha un saltant força espectacular.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>Està situada en la mateixa llera del torrent de l’Esbarzer, entre les barraques d’en Ramon del Gibert de Baix i la d’en Pere Baqué. L’accés a la part superior és fàcil, passada la barraca d’en Ramon del Gibert de Baix el camí creua el torrent i llavors hem de seguir el seu curs a peu direcció sud-oest uns dos-cents metres fins la Balma. L’accés a la part inferior és una mica més complicat. A l’alçada de la barraca d’en Pere Baqué trobarem un corriol fresat que baixa al torrent. Un cop a baix, cal seguir el curs aigües amunt uns 50 mt i esquivar la vegetació que hi va creixent i va complicant aquest accés.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>L’acció de l’aigua ha anat configurant aquesta balma i en aquest punt produeix un saltant de 6 mt d’alçada per salvar el gruix del bloc de conglomerat existent, formar un gorg de grans dimensions i seguir el curs del torrent.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>La vegetació característica de les llera és l'alzina (<em>Quercus Ilex</em>), barrejada amb cirerer d'arboç (<em>Arbutus unedo</em>) tot i que en les zones més obagues i humides s'enriqueix amb el boix (<em>Buxus sempervirens</em>) i el roure (<em>Quercus pubescens</em>). També s’hi fa l’arítjol (<em>Smilax aspera</em>) i força esbarzer (<em>Rubus ulmifolius</em>), aquest darrer dóna nom al torrent.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 08179-451 | Sector torrent de l’Esbarzer | <p><span><span><span><span>Tot i que es tracta d’una Balma, en aquest cas no és gaire probable que aquesta hagués estat aprofitada per alguna activitat rural pel fet d’estar situada enmig de la llera del torrent, que en èpoques de fortes pluges el farien un indret molt perillós. </span></span></span></span></p> | 41.6484700,1.9129500 | 409479 | 4611318 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/92009-20220402131506-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/92009-20220402131756-1.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | Inexistent | 2022-05-18 00:00:00 | Marc Malgosa Montserrat, Joan Soler Gironès i Marc Samper Gispert | Aquest element consta en el cadastre en terres de propietat pública, Agència Catalana de l’Aigua, torrent de l’Esbarzer, Rellinars. | 2153 | 5.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||
| 79407 | Hostal de can Torrella (o casa vella de Torrella) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hostal-de-can-torrella-o-casa-vella-de-torrella | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 28 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90, 93, 96 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 123-124 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 67 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torrella', Balcó de Montserrat, núm. 320 (abril) VALLS i PUEYO, Joan (2003). 'De Mura a Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 413 (gener) | XIV-XIX | Seria convenient procedir a la neteja, desbrossat de vegetació i adecentament de la casa. | Antiga masia actualment en ruïnes situada enmig del poligon industrial que ha pres el nom de la casa (can Torrella). Es conserven els murs exteriors del cos principal de la masia, en alguns trams fins a l'alçada de la teulada i en d'altres més parcialment. Es tracta d'una construcció de planta més o menys quadrada, que tenia planta baixa més un primer pis/golfes i coberta a dues vessants. Els murs són de paredat, amb carreus més escairats a les cantoneres; tenen poques obertures i petites, algunes del tipus espitllera. El mur nord-est té un contrafort. Sembla que el portal d'accés era al costat sud-est. L'interior es troba completament enderrocat. Entre la runa s'hi observen alguns vestigis de llindes i altres elements de pedra. A l'angle est la casa té una estructura annexa que actualment conforma una mena de túmul elevat respecte al sòl. Tot el conjunt es troba cobert de vegetació. | 08291-46 | Polígon industrial de can Torrella. Entre el carrer de Berlin i l'avinguda Trias Fargas | Aquesta casa era un dels hostals de l'antic camí dels romeus, utilitzat pels pelegrins que volien anar Montserrat des de Barcelona i, sobretot, des de Terrassa. L'any 1342 el rei Pere III va ordenar que el camí, que tenia la protecció reial, fos reparat. Són molts els reis i les grans personalitats dels que es té constància que van fer el camí romeu, especialment entre els segles XIV i XVII. El camí veni de la masia del Boixadell (per un traçat enmig de l'actual poligon que no es correspon amb el senyalitzat actualment) i continuava cap a Castellet de Dalt. Altres cases que havien fet funcions d'hostal són l'hostal del Palà i l'hostal de la Creu, aquest últim ja en terme de Monistrol. Segons A. Hernández, l'hostal de can Torrella o casa vella de Torrella podria ser el nucli inicial del mas Torrella, situat en un terreny proper, més elevat. Es tenen notícies del mas Torrella des del 1363, quan el seu possessor, Ramon de Torrella, el va vendre. Pel que fa a l'hostal, sabem que un tal Marc Feixas declara en el seu testament de l'any 1762 que a la casa vella de Torella hi tenia una 'partida de pots'. Diverses llegendes ens parlen de l'existència d'un tresor que s'hauria trobat a l'hostal de Torrella, i una altra fa referència al bandoler Capablanca que, en un robatori a l'hostal de can Torrella, hauria lligat i cremat el seu amo (FLOTATS, 1979: 96). | 41.5941200,1.9138700 | 409479 | 4605283 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79407-foto-08291-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79407-foto-08291-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79407-foto-08291-46-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | ||||||||
| 79494 | Alzina del Mimó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-mimo | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 137 | Alzina de grans dimenions situada al pati de la masia del Mimó. Segons Àngel Hernández, podria tenir uns 200 anys d'edat, els mateixos que la casa. Té un forat a la base del tronc en el qual, segons sembla, durant la Guerra Civil s'hi havia amagat una monja. | 08291-133 | Masia del Mimó, al sector sud del terme | 41.5766100,1.9141500 | 409478 | 4603339 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | ||||||||||||||
| 58690 | El Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-moli-1 | GOMIS, Cels (1908). Rellinars, dins Geografia General de Catalunya, dirigida per Francesc Carrers i Candi. Barcelona, 1908-1918, pàg. 411 MORENO ALBAREDA, Maria Dolors (2010). Patrimoni en perill: el mas de les Farreres a Rellinars, dins Dovella, pàg. 29-33. Arxiu Notarial de Terrassa. Jaume Gili 1455-1458; ANT Jaume Gili 1453-1469. Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). Diversos. Can Falguera, lligall 105. ACA. Diversos. Can Falguera, lligall 79. VALLS i PUEYO, Joan (2012). Noticiari de Rellinars. La pagesia de Rellinars a l'entorn de l'any 1780. Arxiu Joan Valls Pueyo. Inèdit VALLS i Pueyo, Joan (2006). El Raval del Clot, de Castellbell i el Vilar. Castellbell i el Vilar. VALLS i PUEYO, Joan (2012). Arnau de Ràfecs, rector de Rellinars. Inèdit. Arxiu Joan Valls i Pueyo. Inèdit. VALLS i PUEYO, Joan (2012). Els molins de Rellinars. Arxiu Joan Valls i Pueyo. Inèdit. ROCAFIGUERA i GARCÍA, Francesc de. La canònica de Santa Maria de l'Estany. Orígens i primera expansió (1080-1157). El seu diplomatari. 2 vols. Text mecanografiat. Universitat de Barcelona. ACA. Monacals d'Hisenda, 3751. ACBG. Protocols notarials, 4. ACBG. Protocols notarials, 12. ACBG. Protocols notarials, 4019. ACBG. Protocols notarials, 443. ACBG. Protocols notarials, 42. ACBG. Protocols notarials, 43. ACBG. Protocols notarials, 63. ACBG. Protocols notarials, 77. ACBG. Protocols notarials, 99. ACBG. Protocols notarials, 124. ACVOC. Protocols notarials, 190/1, foli 68v; 204/2, foli 98v. Aquest document és citat per Llogari PICANYOL. Rellinars. Notícies històriques. Separata de la revista Sabadel·lum, octubre 1961, p. 16. ACA. Reial Patrimoni. Batllia. Processos moderns. 1819, núm. 3, P. ACA, Reial Patrimoni. Batllia. Processos moderns. 1819, núm. 3, Z. | XV-XX | La riera està totalment envaïda per la vegetació, i el seu accés és totalment inaccessible. Si bé l'any 1994 encara hi havia conreus al seu voltant, les hortes s'han abandonat i per tant la localització de la resclosa i les mides exactes es fan del tot impossible. | El Molí, conegut també com el Molí del Gibert, és un edifici situat al vessant hidrogràfic dret de la riera de Rellinars, entre la Balma de l'Endaló i la Fàbrica. És justament per sota la Balma de l'Endaló que les aigües de la Riera de Rellinars i les del torrent del Vetllador conflueixen. L'accés es fa pel camí de Les Cases, que ben aviat, encara no dos-cents mentes més endavant deixa entreveure un trencall a mà dreta que mena directament a la casa. Es tracta d'un antic edifici moliner molt reformat, del qual en queden molt poques restes visibles, entre altres, la bassa, de planta poligonal, actualment plena de terra. L'edifici actual es va reformar a finals del segle XIX, com a residència, seguint un cànon historicista i eclèctic. Es tracta d'un edifici de planta rectangular amb coberta a quatre aigües, de teula àrab. La façana principal està orientada al sud. La simetria del conjunt queda trencada per la modificació d'una part de la coberta de la façana sud-oest amb l'aixecament d'un pis superior que dona una imatge de torreta, amb el teulat a un sol vessant. Es compon de planta baixa, pis i golfes. A la planta baixa, ben centrada destaca la portalada principal i ambdós costats sendes finestres. A la planta pis, per sobre de la porta, hi ha dues finestres separades per un pilar central, i ambdós costats dues obertures més de les quals només la de mà esquerra té una jardinera de rajols ceràmics que sobresurt de la façana; element decoratiu que es repeteix a la façana de ponent a més de la finestra amb doble arc trevolat. Per sota mateix un rellotge de sol molt malmès, amb el gnòmon de vareta. Al sota coberta, la simetria de les obertures, senzilles, queda trencada per l'aixecament del pis a mà esquerra. De totes les obertures, destaquen les de la portalada i finestres de sobre, resseguides de maó pla. A mà dreta, adossat a la casa, surt un edifici de planta quadrangular, molt més imponent a una torre de cobert pla d'accés interior amb merlets decoratius fets de maó. És de planta baixa i dos pisos, amb les estances altes i obertures estretes que recorden espitlleres. La portalada està situada a ponent; és de fusta, de doble fulla, amb muntants i arc de dovelles de pedra. A la planta pis, per sobre, destaca una finestra geminada amb capitell decorat amb motius vegetals. A mà esquerra, un plafó ceràmic amb la representació de Sant Francesc d'Assis, patró dels animals. La casa conserva alguns vitralls de colors com el de la finestra arcada de la façana de ponent. En la partició de la propietat i masos Gibert de Rellinars, feta per Lluís Arís i Altes l'any 1928, el molí va ésser preferit per donar el nom a la propietat d'en Gibert. El mateix any el nou propietari Sr. Prats, natural de Sabadell, comença les obres de restauració donant-li una estructura actual. | 08179-11 | Riera de Rellinars | Les fonts documentals citen a Dalmau Desfar, que dona el molí de Rellinars amb totes les seves pertinences a Vicenç Gibert. El 25 de juliol de 1486, el cavaller Dalmau Desfar, senyor del castell de Vacarisses, i el seu fill Joan, van llogar des del dia de Nadal de l'any 1487 i durant cent-un anys, a Vicenç Gibert, de la parròquia de Sant Pere de Rellinars, 'illud molendinum vocatum de Relinas cum suo casali molis redenis perichs tremuga farnera et aliis suis aparatibus sine areus et cum suis basia aquis reguis capud reguis et aliis juribus et pertinentiis'. El molí el posseïen els senyors de Vacarisses pel cambrer del monestir de Santa Maria de l'Estany, al cens d'una quartera de forment i de cinc gallines. Obligava al moliner a 'triturare sine molere omnia et singula blada nostra francha et quitia de moltura', és a dir a moldre de franc el gra dels senyors del castell i, tanmateix, Vicenç Gibert va pagar deu lliures d'entrada. Els testimonis de l'acte d'arrendament van ser Bartomeu Santjoan, de Sant Vicenç de Castellet, Antoni Forsor, de Vacarisses, i Joan Robert, escrivent de Terrassa. L'any 1780 Pau Janer, prevere de Monistrol de Montserrat amb funcions de procurador de Gaietà Amat i Rocabertí, tercer marquès de Castellbell i baró de Rellinars, redacta uns documents relacionats amb el municipi on s'especifiquen els censos que pagaven els propietaris de cadascuna de les cases. En el cas del mas Gibert (Valls, 2012) diu que havia de pagar 11 sous i 10 diners, 4 quartans de forment, 3 quarteres de civada i pel dret de tenir actiu el molí els calia donar 2 gallines. Joan Gibert, veí de Rellinars, posseïa tres molins fariners el 13 de juliol de 1819. Dos molins es trobaven situats al mas Gibert, a la parròquia de Sant Pere de Rellinars, i funcionaven amb les aigües de la font de Carlets i d'altres rierols que des de les terres del mas Gibert anaven fins a la riera de Rellinars, així com amb les aigües que en temps de pluja baixaven fins a l'esmentada riera. El tercer molí era situat a les terres del mas Comes, de la parròquia de Santa Maria del Vilar, que també era de la seva propietat, i funcionava amb les aigües de la riera de Rellinars i amb les que baixaven cap aquesta mateixa riera des de la font de Sala. En aquest document diu Gibert que, possiblement a causa de l'invasió dels francesos o per causes encara més antigues, havia perdut els títols d'establiment dels molins i del dret d'ús de les aigües. Per aconseguir un nou establiment, aquell propietari va justificar, el 20 de juliol de 1819, que els tres molins funcionaven amb una sola mola, que per la manca d'aigua no podien funcionar més que a 'balsades' i 'que si en tiempo de lluvias es abundante la dicha agua, sobra un molino para dar el abasto al vecindario, y la mayor parte del tiempo quedan parados los dos restantes, destinandose entonces el agua para el riego de tres ó quatro quarteras de tierra de los propios mansos Gibert y Comas, que llegan á componerse con distintos pedazos, y á costa de mucho trabajo, por lo montuoso del terreno'. Per tant, Joan Gibert demanava l'establiment de les aigües de les fonts de Carlets i Sala, les aigües vistes i subterrànies que naixen al mas Gibert i les aigües pluvials que corren per la riera de Rellinars, des de la font de Carlets fins que surten del darrer molí i del mas Comes. També servirien per al reg de tres o quatre quarteres de terra corresponents als masos Gibert i Comes. Demanava que l'entrada i el cens anual fos baix, donat l'elevat cost que representava el manteniment 'de las tres fábricas'. Manuel de Ibarra e Ibarra y de Padilla, batlle general i administrador del Reial Patrimoni de Catalunya, digué que l'expedient fos adreçat al governador de Manresa per a què s'informés amb els Ajuntaments de Rellinars i del Vilar, és a dir, de Castellbell i el Vilar. Actualment el molí és propietat del mas Sellés o Cellers. | 41.6378600,1.9131100 | 409477 | 4610140 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58690-foto-08179-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58690-foto-08179-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58690-foto-08179-11-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Dins la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi, Cels Gomis descriu Rellinars com un 'poble de 89 cases, incloent-hi les del arrabal de 'La Boada', ab 348 habitants de fet y de dret; es al peu de la montanya de Sant Llorens, a 12 kilómetres al NO. Del cap de partir y a 7 de l'estació de Monistrol de Montserrat. Correspón al bisbat de Vich, té una esglesia parroquial dedicada a Sant Pere y Sant Fermí servida per un rector, y una capella pública á les Farreras, y un estudi municipal y una costura particular. Fá la festa major lo primer dissapte de Setembre. Hi ha un hosttal y dos molins de farina. Lo séu terme, montanyós y de clima benigne, produeix ordi, blat, oli, ví, llegums y verdures; s'hi cria bestiar de llana i porquí' 'Los seus habitants viuen exclusivament del conréu de la terra y de la ramaderia'.Pascual Madoz, també escriu l'any 1849 que a 'Rellinars hi havia 80 cases, més de 20 cases de camp i 2 molins fariners'.El portal del molí conserva lgunes inscripcions gravades i picades d'aquella època sent datades a la mateixa pedra als anys 1471 i 1562. | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 58773 | Torrent de l'Esbarzer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-lesbarzer | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. | El torrent de l'Esbarzer és un curs d'aigua intermitent, neix a l'est de la Serra del Ginebral, per sota del Casot, en la confluència del torrent de la Font del Bosc i el torrent del Racó. Per sota el Casot s'hi aboquen les aigües del torrent de Casajoana i discorre de nord a sud per l'obaga de Serra Gallina fins a creuar el camí de les Ferreres, on uns dos-cents metres més avall, just per sota el mirador del mas del Gibert de Baix, es retroba amb el torrent de la Font d'en Sala i plegats es converteixen en afluents de la Riera de Rellinars. En el seu recorregut, rep per la riba dreta l'aigua de dues torrenteres intermitents que tenen el seu naixement en terres de Les Ferreres, actualment esdevingudes boscos, mentre que per la riba esquerra n'és afluent un torrent que neix a Serra Gallina, en el seu punt més alt i discorre entre antics oliverars, travessant els camins carreters del Gibert a Casajoana i del Ginebral. També rep les aigües d'escorrentia que es produeixen en els pendents naturals de la muntanya. Més al sud, hi ha la Font de l'Esbarzer, una deu d'aigua que brolla per sota el marge mateix. La zona és coneguda amb el nom de 'Bullidors' o Font dels Bullidors perquè quan l'aigua discorre per aquest tram es poden observar bombolles. El seu llit normalment té un recorregut més aviat planer, amb trams importants on el llit s'eixampla formant lloses pedregoses que permeten travessar-lo d'un costat a l'altre, ja sigui a peu o amb vehicle. Però en algunes zones està fortament encaixat, amb algun canal abrupte, on l'erosió només s'activa en èpoques de pluges abundants. És el cas del gorg que hi ha a tocar de la barraca d'en Ramon del Gibert de Baix, per darrera Serra Gallina. És també un corredor biològic i espai de refugi, de cria i d'hivernada per a moltes espècies. Els ocells són, tal vegada, el grup més nombrós dels vertebrats, amb el gaig, la merla, el tudó, el pit-roig o les mallerengues, el pinsà, la puput o la cadernera. També hi ha presència de rapinyaires com esparvers i astors. Pel que fa al grans mamífers trobem rastres de guilla, fagina o cabirol i especialment de senglar, present a tot el municipi. Tots ells aprofiten les surgències que brollen espontàniament del llit calcari per assedegar-se. La vegetació característica de les lleres és l'alzina, barrejada amb cirerer d'arboç tot i que en les zones més obagues i humides s'enriqueix amb el boix i el roure. Al final del seu recorregut abans de creuar el camí de les Ferreres a Les Codines destaca una alzina surera propietat de Les Ferreres de més de cent-cinquanta anys que conserva el suro pelegrí. Durant tot el recorregut, hi ha abundant presència de roldor i també de bardissa i roser salvatge. En alguns dels trams on les cassoletes del llit estan plenes d'aigua hi creix ufanós el canyissar i diferents espècies de jonc a més de l'herbassar característic amb molses i falgueres. | 08179-113 | Torrent de l'Esbarzer | 41.6484600,1.9129200 | 409476 | 4611317 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58773-foto-08179-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58773-foto-08179-113-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||||||
| 58922 | Dipòsit 3 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-3-de-la-serra-gallina | XVIII-XX | Malgrat el dipòsit està en bones condicions, les arrels dels arbres i arbusts s'han encarregat d'anar malmetent l'estructura general i la part més afectada és precisament la volta, que permetia conservar l'aigua ben fresca alhora que evitar que s'embrutés amb fullaraca o terra. | Aljub o cisternot de pedra seca, situat a la carena de Serra Gallina, a vuit metres en direcció est d'una construcció doble mig enfonsada formada pel la barraca del pagès i la del bestiar de càrrega . Per arribar-hi s'ha de resseguir el camí del Gibert a Casajoana. Coincidint amb la línia elèctrica que travessa el camí carener d'est a oest, hi ha un trencall a mà esquerra obert per a la construcció i manteniment de la línia. Al final d'aquest tram, hi ha una torre que serveix de referència. Les restes estan situades a mà esquerra, només entrar al bosc, per sota el marge. Es tracta d'una construcció relacionada amb l'emmagatzematge de l'aigua, excavada per sota el marge, que mesura 1,35 per 1,50 metres de costat, per un metre de fondària. Els murs de contenció estan fets amb pedra seca, bàsicament pedruscall i arrebossats per l'interior amb morter de calç. La boca és més estreta. Mesura un metre d'amplada i té una mena d'ampit de 0,30 m d'amplada disposat ben pla per agenollar-s'hi. Conserva una part de la coberta posterior realitzada amb volta per aproximació de filades i reomplerta amb terra i pedruscall. | 08179-309 | Serra Gallina | Aquest tipus de construccions, són un element destacable en l'aprofitament de l'aigua en zones on és difícil aconseguir-ne. Estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, sovint a partir del desviament mitjançant canals i rasots excavats a la roca o directament al terra, arran de marges. L'aigua servia per tractar les malalties de la vinya i de l'olivera. A mitjans del segle XIX a Europa va aparegué la plaga de l'oïdi o cendrosa, provinent d'Amèrica. També ho va fer el míldiu provinent de França. Aquest fet va motivar la construcció d'estructures d'emmagatzematge d'aigua de pluja per poder fer els tractaments preventius. Per això no és estrany trobar les marques blavenques deixades pel sulfat de coure en els arrebossats de les parets. La seva localització sovint ve donada pel recorregut de les aigües d'escorrentia després de la pluja. La forma que presenta, quadrangular, circular o bé ovalada, acostuma a tenir una profunditat d'un metre a un metre i mig com a molt. Per tal d'evitar que la terra caigués al seu interior l'exterior es protegia amb lloses de pedra, arran de boca. D'altres més complexes es podien cobrir amb pedra seca emprant el sistema de la falsa volta i deixant una obertura a la part davantera que permetia agafar aigua amb una galleda o altre recipient. Si l'aigua era neta també facilitava la tasca d'abeurar el bestiar de càrrega o els animals de companyia. | 41.6471800,1.9128600 | 409469 | 4611175 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58922-foto-08179-309-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58922-foto-08179-309-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58922-foto-08179-309-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Localitzat durant la realització del Mapa de Patrimoni cultural i natural del municipi | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 58924 | Barraca 6 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-6-de-la-serra-gallina | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | La part que queda dempeus s'està enfonsant | Barraca doble o composta, de pedra seca, parcialment enfonsada, situada a la carena de Serra Gallina. Per arribar-hi s'ha de resseguir el camí del Gibert a Casajoana. Coincidint amb la línia elèctrica que travessa el camí carener d'est a oest, hi ha un trencall a mà esquerra obert per a la construcció i manteniment de la línia. Al final d'aquest tram, hi ha una torre que serveix de referència. Les restes estan situades a mà esquerra, només entrar al bosc, per sota les alzines. El conjunt estava format per l'estança del pagès i per l'estança del bestiar de càrrega. Estaven adossades a un marge de pedra natural, un aflorament de gairebé dos metres d'alçada. Situada al costat occidental hi havia la barraca pel vinyataire, de la qual només en queda l'arrencada del mur mitjaner i una part del brancal dret de la porta (0,50 m), orientada al sud-oest. La planta era circular i probablement la coberta fos de lloses per aproximació de filades. A mà dreta, l'aixopluc pel matxo o mula. Té una estructura lleugerament troncocònica, amb la coberta realitzada per aproximació de filades, emprant lloses de grans mides per al tancament. Està enrasada al mur, amb la façana aparent. L'obertura, orientada a l'oest, mesura 1,58 m d'alçada per 0,92 m d'amplada. Es conserva la llinda La planta interior recorda una ferradura degut a l'esbombament dels murs; mesura 1,60 m de fons per 1,70 m d'amplada respectivament. El gruix dels murs és de 0,40 m. Al fons de l'habitacle hi ha un retall fer a la roca calcària que hagués pogut servir per a encaixar un tronc i emprar-ho com a menjadora. | 08179-311 | Serra de Gallina | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6471900,1.9128600 | 409469 | 4611176 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58924-foto-08179-311-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58924-foto-08179-311-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58924-foto-08179-311-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Tot just vuit metres a mà dreta de la porta en direcció est, hi ha un aljub construït sota el marge, localitzat durant la realització del Mapa de Patrimoni.Consta inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 18461. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 79412 | El Mimó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mimo | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 10 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 136-137 VALLS i PUEYO, Joan (1993). 'El mas Mimó i el conreu de la vinya', Balcó de Montserrat, núm. 302 (octubre) VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torra i notícies dels masos Arbós i Mimó', Balcó de Montserrat, núm. 328 (desembre) | XIX-XX | Part de l'edifici està pendent de rehabilitar | Conjunt format per dues edificacions: una casa més antiga amb els seus annexos i un habitatge independent de principi de segle XX. La casa antiga té una planta més o menys quadrada, amb planta baixa més pis i golfes. Està formada per diversos cossos, amb diferents alçades i cobertes també en diferents orientacions, fruit de successives ampliacions a partir d'un cos central. La façana principal originària (en la qual es conserva un rellotge de sol) ha quedat situada a l'interior de la galeria formada per la façana actual. Aquesta té diferents obertures, emmarcades amb maó i una línia d'arcades al primer pis. Les façanes són arrebossades i pintades de blanc. Els coberts del costat sud-est han estat refets, ja que fa uns anys es trobaven semi-derruïts. També s'hi ha afegit un porxo de fusta a la façana davantera i un cobert modern a la part posterior. A la planta baixa de la casa hi ha les instal·lacions d'un restaurant. Es conserva un cup mig enrunat. L'habitatge de principi de segle XX és de planta quadrada, amb planta baixa i golfes. La coberta és a doble vessant amb la part superior plana. Destaquen els cabirons que sostenen el voladís de la teulada, decorats amb relleus i pintats. El conjunt també conserva una era enrajolada rodona al sector de ponent. | 08291-51 | Al pla del Mimó, sector sud del terme. | Sembla ser que el mas originari es trobava situat a una certa distància, a l'altra banda de la riera de la Torre, i podria ser d'origen medieval, tal com sembla indicar-ho la troballa de ceràmica dels segles XIII o XIV. Les primeres notícies documentals són de l'any 1597, quan el seu propietari, Joan Mimó, va vendre la possessió a Antic Illa, el qual en féu donació a la seva filla, Joana Illa, el 1601, amb motiu del seu casament amb Pau, hereu del Mas Torra. A aquest el succeïren Valentí Torra i després Josep Torra. Josep comandava tres masos: el Torra (amb els seus aglevats), el Mimó i l'Arbós. Va fer testament el 1683 en favor del seu fill, Josep Torra, que consta com a propietari els anys 1727 i 1759. Josep i la seva família tenien la seva residència al mas Torra, mentre que al mas Mimó hi residia un masover i el mas Arbós es trobava deshabitat. Al final del segle XVIII els propietaris van fer nombrosos establiments a rabassa morta entre les terres del mas Mimó, molts dels quals a habitants d'Olesa i Viladecavalls. Els Torra van emparentar-se amb la família Ubach, i al segle XVIII aquests van fer-se amb la propietat del mas Arbós. Sembla ser (tot i que no n'hi ha constància documental) que durant la Guerra del Francès la masia fou destruïda, i la casa que ara es pot veure seria una reconstrucció de començament del segle XIX. L'any 1887 el propietari del mas era Ramon Bardés Garoles, casat amb Antònia Safon Bardés. La casa devia ser ampliada al final del segle XIX o començament del XX. El segon habitatge es construí a l'entorn de 1923. Fa uns anys la propietat era d'Isabel Ribes Padrot, i posteriorment passà a mans de l'Abocador municipal. Entorn de 1996 la casa antiga s'adequà com a restaurant. | 41.5767700,1.9140300 | 409468 | 4603357 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79412-foto-08291-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79412-foto-08291-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79412-foto-08291-51-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en dues rajoles de la coberta de les golfes: '1860'.Una mica distanciat del mas es conserva un pou de pedra. | 119|98 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | |||||||
| 58842 | Barraca 2 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-de-la-serra-gallina | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Barraca de pedra seca situada al vessant hidrogràfic esquerre del torrent de l'Esbarzer, al vessant sud-oest de Serra Gallina. S'hi accedeix des del Camí del Ginebral, en el punt on bifurca amb el camí que des de la Font de l'Esbarzer puja fins al Gibert de Dalt. Un cop aquí l'accés es fa enfilant-se cap el bosc en direcció a un sortint rocallós. Es tracta d'una construcció aèria situada damunt d'un roqueter que sembla haver estat emprat en altres temps per a l'obtenció de pedra. És de planta circular, de 2,10 m de diàmetre. Està feta de pedra irregular, molt ben col·locada, desbastada en alguns indrets per formar una perspectiva planera en la col·locació exterior de la pedra. Les més ben escairades s'han emprat en la construcció dels brancals. La porta d'accés està orientada al sud-oest; mesura un metre d'alçada per 0,55 m d'amplada màxima exterior i 0,50 m de mínima interior, amb una triple llinda, plana. Els murs tenen un gruix a nivell dels muntants que oscil·la entre els 0,65 i els 0,70 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb fumeral. No conserva el recobriment de terra amb pedruscall. L'alçada interior, des del terra fins al punt central de la volta és de 2,20 mestres. Conserva el voladís que a nivell de la porta mesura 1,30 metres. El seu interior és sobri, sense tinells ni espitlleres. | 08179-177 | Serra de Gallina | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6462900,1.9128200 | 409465 | 4611076 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58842-foto-08179-177-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58842-foto-08179-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58842-foto-08179-177-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 9508. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 58920 | Dipòsit 1 de la Serra Gallina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-1-de-la-serra-gallina | XVIII-XX | Dipòsit que es localitza al davant mateix d'una barraca de pedra seca ubicada al nord del Gibert de Dalt, a Serra Gallina. S'hi accedeix des del Camí del Ginebral, en el punt on bifurca amb el camí que des de la Font de l'Esbarzer puja fins al Gibert de Dalt. Un cop aquí cal obrir-se pas cap el bosc en direcció a un sortint rocallós. El pou o dipòsit està construït arran de terra, al davant de la barraca, a quatre metres distant de la construcció situada al damunt d'un roqueter. Es tracta d'una estructura de planta circular excavada parcialment a la roca, reforçada de pedra seca i arrebossada amb morter de calç per impermeabilitzar-la. Mesura 1,40 m de diàmetre per 1,20 m de fondària. Per sobre mateix, resseguint un marge s'ha localitzat un rasot que aprofitant l'orografia del terreny, canalitzava les aigües pluvials fins al dipòsit. Entre el rasot i el dipòsit hi ha una mata (Pistacia lentiscus). | 08179-307 | Serra de Gallina | Aquest tipus de construccions, són un element destacable en l'aprofitament de l'aigua en zones on és difícil aconseguir-ne. La seva localització sovint ve donada pel recorregut de les aigües d'escorrentia després de la pluja. La forma que presenta, quadrangular, circular o bé ovalada, acostuma a tenir una profunditat d'un metre a un metre i mig com a molt. Per tal d'evitar que la terra caigués al seu interior l'exterior es protegia amb lloses de pedra, arran de boca. D'altres més complexes es podien cobrir amb pedra seca emprant el sistema de la falsa volta i deixant una obertura a la part davantera que permetia agafar aigua amb una galleda o altre recipient. Si l'aigua era neta també facilitava la tasca d'abeurar el bestiar de càrrega o els animals de companyia. | 41.6462900,1.9128100 | 409464 | 4611076 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58920-foto-08179-307-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58920-foto-08179-307-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58920-foto-08179-307-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | L'oïdi és causat per moltes espècies diferents de fongs de l'ordre Erysiphales. És una de les malalties més fàcils de detectar, ja que fa taques blanques a les fulles i les tiges i aquestes acaben per ser recobertes pel fong. Les fulles de sota són les més afectades però l'oïdi pot aparèixer en qualsevol part de la planta. Quan la malaltia progressa les taques es fan més grosses i denses i es forma un gran nombre d'espores asexuals que estenen l'oïdi per tota la planta. Aquesta plaga aparegué a Europa a mitjans del segle XIX provinent d'Amèrica. Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, sovint a partir del desviament mitjançant canals i rasots excavats a la roca o directament al terra, arran de marges. | 94|119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||
| 79455 | Bassa de la Rectoria Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-la-rectoria-vella | XIX | Entorn desendreçat. Barraca amb element precaris | Bassa per regar situada en una zona d'horta en la confluència entre el torrent del Viveret i el torrent que baixa de la Font de la Canal (el qual nodreix aquesta bassa). Es tracta d'una bassa de planta més o menys rectangular però molt allargada. Els murs són de pedra, arrebossats de ciment i protegits amb maó a la part superior. Té annexa una petita barraca a l'interior de la qual s'accedeix a un safareig que dóna a la bassa. A l'altre costat de la barraca hi ha una segona bassa més petita. | 08291-94 | A prop de la Rectoria Vella | En aquesta zona hi havia els horts de la Rectoria Vella, situats al sud de l'edifici. Segons informació oral, aquesta bassa ja existia al començament del segle XX. | 41.6067800,1.9131500 | 409437 | 4606689 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79455-foto-08291-94-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | |||||||||
| 58694 | La Fàbrica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-fabrica-1 | CANYAMERES, Ferran (1959). El Vallès (Vigor i bellesa), pàg. 261. Premi P. Maspons i Camarasa 1959. Selecta, Barcelona. CANYAMERES, Ferran (1992). Obra Completa V. El Vallès, vigor i bellesa, pàgs. 513 a 515. Columna. MORENO, Dolors (1997). La Fàbrica, dins XVIII Ronda Vallesana. Rellinars, Unió Excursionista de Sabadell; pp. 101 - 103. | XIX-XX | La Fàbrica està situada al vessant esquerra de la Riera de Rellinars, en la confluència dels carrers de Sant Pere i del Reverend Emili Riera. L'edifici fabril està compost per varies naus que s'han anat edificant durant el segle XIX i part del XX, fins que va tancar als anys setanta del segle passat. Els edificis són de planta rectangular amb coberta a dues aigües, de fibrociment. Tenen planta i pis, amb les obertures simètriques. S'han anat annexant cossos en funció de les necessitats. A tocar de la riera, amb la façana principal orientada a migdia hi ha l'edifici que conté les turbines i la roda de calaix, de fusta. Es tracta d'un molí hidràulic. És de planta baixa i pis, amb coberta a dues aigües de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal. A la façana orientada al sud-oest s'hi conserva la roda, vertical de pales, feta de fusta i en aparent bon estat, mentre que a l'interior de l'edifici es conserven els engranatges. La portalada és de fusta i està situada a l'extrem dret de la façana principal, mentre que al costat esquerre hi ha dos finestrals d'arc de mig punt. A la planta pis hi ha quatre obertures més petites, simètriques, amb finestrals de fusta. Adossat al molí, a mà dreta, hi ha un altre edifici de planta baixa i dos pisos amb coberta de teula àrab, a dues aigües més modern. El molí hidràulic, actualment en desús, funcionava amb l'aigua que baixava per un conducte des d'una bassa de grans dimensions que es troba en una cota més alta, per sobre del cementiri. L'aigua que omplia la bassa procedia de les Fonts de Rellinars, que estan situades més amunt, a tocar a la Riera de Rellinars. Es canalitzava a través d'una sèquia que encara porta aigua i es ben visible. Al davant de la façana principal hi ha les restes del que sembla un aqüeducte. | 08179-15 | Carrer Emili Riera, 27 | L'artífex d'aquest edifici fabril és el senyor Francesc Pujol i Canal. Arriba procedent de Puig-Reig, municipi tèxtil per excel·lència, amb la seva esposa, Maria Pujol. Fa construir la fàbrica, la sèquia per a transportar aigua des de les Fonts, una bassa de planta circular que encara es pot veure al costat oposat de riera, per sota el marge del carrer Reverend Emili riera i l'edifici amb les turbines i la roda de calaix, de fusta. L'empresa ben aviat va fer fallida i Heribert Pons i Arola adquireix els drets sobre les aigües. A la seva mort, per disposició testamentària, aquets drets passen a l'Ajuntament. El 30 d'agost de 1922 Joan Chevalier i Robert adquireix la fàbrica i la modernitza amb una sala de màquines amb turbina hidràulica i una potència nominal de quaranta tres cavalls de força que feia funcionar la quadra gran, la petita, els magatzems, el cobert per a les calderes, una caseta i encara servia per regar els horts circumdants. Pels vols dels anys 1930 Miquel Villà i Ibran compra la fàbrica a Chevalier. L'empresari també era propietari d'una fàbrica de teixits de seda i cotó a Rubí. L'empresa funciona i l'activitat dona treball a la població rellinasenca. L'any 1934 s'inicia la construcció de la bassa gran degut a la potència que necessitaven el nous telers. Dolors Moreno (1997) recull de fonts orals el record de les explosions de dinamita, el toc de trompeta anunciant la barrinada i fins i tot com en una de les explosions, un dels rocs sortint disparat, va escantonar la paret de l'antiga presó que estava situada sota de l'Ajuntament. Els desperfectes causats per la Guerra Civil, valorats en un total de 36.000 pessetes obliga a tancar la fàbrica. En les actes municipals del 20 de juny de 1938 consta que els treballadors continuaven cobrant el sou, d'unes tres mil pessetes setmanals. Acabada la guerra, s'inicia un procés de restauració i esplendor de l'activitat tèxtil que durarà fins l'any 1963. En aquests moments Miquel Villà ha perdut el seu hereu i veient-se gran, tanca la fàbrica. Durant uns anys, la família Lleonart fa servir la quadra gran com a granja avícola. Als anys 1970 torna a recuperar l'activitat tèxtil i a l'any 1972 s'hi fabrica artesanalment la capa blanca del personatge llegendari amb motiu de la Diada d'en Capablanca. | 41.6389700,1.9125300 | 409430 | 4610264 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58694-foto-08179-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58694-foto-08179-15-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||
| 79399 | Can Torrella Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-torrella-vella | BOSCH, J.M. (1992). 'Assentament ibèric de la Casa Vella de Can Torrella', a Vacarisses, p. 281. | II-I a. C. | Antic mas en ruïnes. Entorn descuidat. | En aquest indret, actualment ocupat per naus industrials del polígon de can Torrella, s'hi va localitzar material ceràmic superficial pertanyent a època ibèrica i romana. La localització concreta del jaciment és a la part de ponent de la nau de l'empresa R.M. Trade S.A. (amb coberta de color verd). Concretament, en el pati posterior d'aquesta nau, en una zona on el terreny ha estat rebaixat i fa un retall important respecte de la carena més elevada per on passa el camí. En aquesta zona més alta s'hi van localitzat superficialment alguns materials: restes de ceràmiques ibèriques i romanes d'època republicana, concentrades al costat est d'una plataforma d'una hectàrea d'extensió. De les 30 cales de sondeig que es van efectuar en aquest indret, en cap no hi aparegué ni material arqueològic ni sediment. El responsable de les excavacions, Eduard Sánchez, apunta com a hipòtesi possible que el nucli originari podria estar situat a la part més occidental del serrat i que els materials ceràmics haurien estat arrossegats o bé per l'erosió natural o bé degut a les tasques agrícoles. | 08291-38 | Poligon industrial de can Torrella. Part occidental del polígon i prop del camí Romeu. | El jaciment es troba situat just al costat de camí Romeu, un itinerari medieval (però tal vegada d'origen anterior) que utilitzaven els pelegrins per anar a Monserrat, i 300 metres al nord-oest de can Torrella Vella, que havia servit d'hostal d'aquest camí. L'any 1988 J.M. Bosch, veí de Terrassa, donà avís al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de l'existència del jaciment. El desembre de 1991, amb motiu de les obres al polígon industrial, s'hi portà a terme una excavació d'urgència dirigida per Eduard Sánchez i Campoy. Va consistir en diversos sondejos, que van donar un resultat negatiu. | 41.5963900,1.9131200 | 409420 | 4605536 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79399-foto-08291-38-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79399-foto-08291-38-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | ||||||||
| 58701 | El Gibert de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-gibert-de-dalt | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de masies i cases rurals; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars, pp. 38 - 40. MORENO, M. Dolors (1997). Les masies de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 73 - 81. http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=2&consulta=MCU0KzA4MTc5OSU=&codi=27585 | XV-XX | El Gibert de Dalt és un mas emplaçat al capdamunt d'una petita elevació del terreny, al sud de Serra Gallina, entre el torrent de l'Esbarzer i el torrent de la font d'en Sala, dominant la vall oberta de la Riera de Rellinars. En aquesta elevació que ha estat anivellada, s'hi distribueixen les diferents edificacions del mas: masia, era, pallissa, capella i annexos varis. Tot envoltat per una tanca i un mur de contenció en la seva part sud, sostingut per contraforts. La masia és de planta rectangular, i consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal. Els fumerals, estan situats al vessant dret de la teulada. Està constituïda per un cos principal, i unes galeries adossades a les façanes laterals, lleugerament més baixes que el cos principal i amb la coberta a una sola aigua. La façana principal, orientada a migdia, te una disposició simètrica a partir de tres eixos de verticalitat. En l'eix principal es defineix la porta d'accés, amb portaló de fusta de dues fulles a l'interior, i una porta de vidre a l'exterior. A l'alçada de la planta pis, hi ha un balcó amb barana de ferro amb finestra amb arc escarser. Per sota el ràfec, un finestral geminat, il·lumina les golfes. Els eixos laterals estan definits per obertures amb arc escarser en planta baixa, llinda recta en planta pis i ulls de bou a les golfes. El parament de la façana és arrebossat amb esgrafiats que simulen carreus a la planta baixa i simulacions de pilars i arquitraus que emmarquen les diferents obertures. Destaca a l'alçada de la planta pis un rellotge de sol, al costat esquerre del balcó, esquerra i a mà dreta un segon cercle, esgrafiat que representa el lligam del sol amb l'eternitat i la immortalitat. En les galeries obertes s'hi ha pintat unes balustrades. Destaca la decoració de les finestres i finestral del primer pis. Al capdamunt de cada arc s'hi ha esgrafiat un animal majestuós que contrasta amb el rellotge de sol i el símbol de l'eternitat. Es tracta del gran duc. Les crugies són de parets de càrrega i cobriment de bigam o volta. La simetria de l'edificació principal fa pensar en una crugia regular amb la principal a la part central de la casa. La planta noble és la que dona a la balconada. El celler i corts està situat a la façana de tramuntana, que correspon amb les zones més ombrívoles i humides de la casa. És a mà esquerra també de la façana principal on hi ha construïda una capella dedicada a Sant Isidre. Els paraments són de pedra amb arrebossat de morter de calç, però en molts trams, especialment de les façanes orientades al nord i al nord-oest deixen entreveure la pedra i els diferents afegits fruit de consolidacions estructurals. L'era està al davant de la façana principal i el seu accés es fa pel camí que passa arran de les façanes nord i nord-oest. Està protegida per un mur perimetral sostingut en alguns trams per contraforts. A l'altre costat de l'era hi ha la pallissa, diferents corts i un edifici de planta baixa i pis amb coberta a dues aigües. | 08179-22 | El Gibert de dalt | La història del Gibert de Dalt és la d'un dels masos fundadors del municipi. La documentació per ara estudiada és minsa i no permet establir quan s'haurien establert a Rellinars. Això no obstant, la segona meitat del segle XV es coneix l'existència documental d'un tal Berenguer Gibert de Rellinars amb el seu fill Vicenç. Pels volts de l'any 1486, potser aquest mateix Vicenç Gibert se'l troba associat al Dalmau Desfar, que li concedeix el molí dit de Rellinars 'molendinum vocatum de Rellinars' amb el csal, moles, redenys, pics, tremuja i altres aparells, així com la seva bassa d'aigües i recs que la conduïen. L'any 1666 el propietari del mas és Antoni Gibert. Quan testa el 23 d'octubre de 1727, l'heretat estava conformada pel mas Gibert 'àlies dit Berenguer'; el mas Casanova, dit antigament 'lo Corral den Gibert'; un hort a 'Colldorta'; una peça de terra dita 'font de Cunill', que afrontava amb el mas Obac de Vacarisses; una peça a les 'vinyes de la Serra', altre al 'coll de Magraner' i una altra situada 'tras la quintana de la Casanova', que pertanyien a l'heretat del mas Alsina de Vacarisses; una peça de terra a la partida dita 'Coma de Marina', dues més 'las Planas den Selva' i al 'Puig de Bellesta'; el mas Moronell, rònec, i una peça a la 'Soleya de la vinya vella de les Vendranes'. A Antoni Gibert el succeí el seu fill Josep, casat l'any 1721 amb Maria, i a aquest el fill Antoni, que declarà la propietat l'any 1759. Aquell any posseïa també el mas Alavedra, per donació del seu oncle Agustí Alavedra. Testimoni d'aquella donació, signada el 30 de març de 1757, fou Joan Gibert, pagès del terme del Vilar, on posseïa l'heretat del mas Llevallol, el futur Viladoms de Dalt. A partir del segle XVI els documents parlen de transaccions relacionades amb bestiar de càrrega. En altres documents se'ls sap valedors i testimonis de la família Selva vinguda de Súria, que es varen establir durant aquest mateix segle XVI al municipi. Durant el segle XVII la seva expansió dins i fora del territori de Rellinars és extraordinària; són uns dels principals creedors del mas Camprubí de Talamanca, sobre el qual Antoni Gibert hi té drets reconeguts. En molts altres documents es poden trobar associats als límits de termes. | 41.6432700,1.9120600 | 409397 | 4610742 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58701-foto-08179-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58701-foto-08179-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58701-foto-08179-22-3.jpg | Legal | Noucentisme|Modern|Medieval|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La capella, dedicada a Sant Isidre, que no s'ha pogut visitar, està annexada a la façana de ponent. Aquest sant protector dels pagesos, era un camperol de Madrid que va ser canonitzat al segle XVII i podria ser un indici de la construcció de la capella sinó és que el seu origen fos més antic i la veneració d'aquest sant substituís un de més antic com sant Abdó, sant Senén o sant Galderic que eren els patrons tradicionals dels pagesos i llauradors a Catalunya. | 106|94|85|98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 165,55 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc