Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 79505 | Pou del Viveret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-del-viveret | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 24 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 79-80 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 21-23 | XX | La construcció es troba totalment envaïda per la vegetació i és de difícil accés | Construcció senzilla, de planta quadrada i coberta a dues vessants, amb les parets arrebossades de ciment, que acull el pou del Viveret. Aquest pou, que es troba al peu d'un torrent que, a pocs metres, conflueix amb el del Sellarès, fou el primer a subministrar aigua corrent a Vacarisses durant la dècada de 1930. | 08291-144 | Prop de la Rectoria Vella | Els primers passos per a la instal·lació del servei d'aigua corrent a Vacarisses es feren l'any 1932 amb motiu d'haver-se perdut, en part, la deu de les Fonts del Sastre. L'any 1937 un grup de veïns, i gràcies a l'aportació econòmica particular, construïren un dipòsit acumulador, que fou alimentat per l'aigua del pou del Viveret per mitjà d'una bomba i una xarxa de conduccions i escomeses que distribuïen a un sector del poble. L'any 1952 es procedí a la captació d'aigües de can Còdol, cosa que va permetre un abastament més general. Més tard, amb l'increment de la població flotant, la captació d'aigües s'amplià amb les deus de can Serra i de l'Orpina. | 41.6051200,1.9127000 | 409397 | 4606506 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | |||||||||||
| 58932 | Goigs a llaor de Sant Isidre llaurador. Patró de la Capella del mas Gibert | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-llaor-de-sant-isidre-llaurador-patro-de-la-capella-del-mas-gibert | XVII-XX | Goigs a llaor de Sant Isidre llaurador. Patró de la Capella del mas Gibert del terme de Rellinars, bisbat de Vic, que diuen així: Quan bramuli esbojerrada / la tempesta en l'horitzó: / De mal temps i pedregada / preserbeu-nos, Sant Patró./ Dins l'Espanya cristiana / fou Madrid vostre breçol, / lluny de la glòria mundana / vostre esprit troba conçol; / practicant la fe sagrada / doneu glòria al Criador: / De mal temps i pedregada etc.../ Vostra humil sabiduria / l'aprenguéreu en els fulls / del gran llibre que s'obria / cada dia a vostres ulls; cel i terra i ocellada / canten himnes al Senyor: De mal temps i pedregada etc... / Regirant la terra dura, / vostre cos mortifiqueu / i sovint amb gran dolçura / aixequeu el cor a Déu; / sobre els camps cau la rosada / de vostra humil oració: / De mal temps i pedregada etc... / En jornada calurosa, / ben aprop del caminet, / feu brollar font abundosa / que sacia vostra set; / a la terra assedegada / sabeu dar Vós la regor: / De mal temps i pedregada etc... / Devot sempre de Maria / dins la Capella pregueu / i els Angels amb alegria / van llaurant vostre conreu; / la llevor que haveu sembrada / dóna fruits en abundó: De mal temps i pedregada etc... / El 'Gibert' noble masia / bell altar us ha aixecat, / on vetlleu de nit i dia / les collites del veïnat; / Rellinàs i sa encontrada / us reclama amb devoció: / De mal temps i pedregada etc... / Quan mbramuli esbojerrada / la tempesta en l'horitzó: De mal temps i pedregada / preserveu-nos, Sant Patró. v. / JUSTUM DEDÚXIT DÓMINUS PER VIAS RECTAS, ALLELÚJA. / R. / ET OSTÉNDIT ILLI REGNUM DEI, ALLELÚJA. OREMUS: DA NOBIS QUAESUMUS, MISÉRICORS DEUS, BEÁTO ISIDÓRO AGRÍCOLA CONFESSÓRE TUO INTERCEDÉNTE, SUPÉRBE NON SÁPERE: SED, EJUS MERITIS ET EXÉMPLIS, PLÁCITA TIBI SEMPER HUMILITÁTE DESERVÍRE. PER CHRISTUM DÓMINUM NÓSTRUM. AMEN. | 08179-214 | El Gibert de dalt | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1545-1563), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.6432200,1.9119500 | 409388 | 4610736 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58932-foto-08179-214-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Està musicat, amb partitura al final. Lletra i música del Rnd. Emili Riera, Pvre. Dibuixos de Mateu Avellaneda. Està editat per iconografia Martí de Terrassa. | 98|94 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||
| 58688 | Capella de Sant Isidre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-isidre | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. | XVII | La capella de Sant Isidre està situada dins de la propietat del mas del Gibert de Dalt. Està annexada a la façana de ponent de la masia. Al seu damunt hi ha una galeria oberta amb coberta a un sol vessant, de teula àrab que juntament amb la ubicada a la façana de llevant dona una imatge simètrica del conjunt. És de planta rectangular. El paredat exterior és de pedra lligat amb morter de calç. L'única façana decorada és la principal, orientada al sud. Està esgrafiada seguint la temàtica general del conjunt de la façana. La porta, centrada, té un sòcol de color sorrenc de més d'un metre d'alçada a ambdós costats. Per sobre, hi ha quatre a cinc fileres de carreus que alternen els colors ocres, sempre seguint una perfecte simetria. Els superiors, per sobre de la volta de la capelleta, imiten grans dovelles sobre les quals reposa una barana de balustrades que decora la galeria superior. El retall fet amb l'esgrafiat general li confereix una imatge de capella amb coberta de volta que fineix amb un voladís. El portal d'entrada és senzill, amb un arrebossat molt fi, sense brancals majestuosos de pedra i arc escarser. La portalada és de doble fulla, de fusta clavetejada. Per sobre de l'arc hi ha un ull de bou amb un vitrall i per sobre mateix, una senzilla creu de ferro collada per dos punts a la façana que sobresurt per sobre de l'esgrafiat. | 08179-9 | El Gibert de dalt | Poca cosa se sap d'aquesta capella dedicada a Sant Isidre sinó que aquest sant va ser canonitzat al segle XVII per l'Església Catòlica, convertint-se des de 1622 en el patró de la pagesia. A Catalunya va anar substituint els patrons tradicionals dels pagesos que eren Sant Abdó, Sant Senén i Sant Galderic. | 41.6432300,1.9119400 | 409387 | 4610737 | 1660 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58688-foto-08179-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58688-foto-08179-9-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No hem estat autoritzats a visitar-la. | 94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 59095 | Tina de Cal Jueu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-cal-jueu | AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. | XVIII-XX | L'interior de la tina es conserva bé, tot i que embardissada. La resta de la construcció està enfonsada. Va patir els estralls dels incendis dels anys noranta que cremà per complert tota aquesta zona. | La tina de Cal Jueu està situada a l'extrem nord del municipi de Rellinars, a la serra de Cal Manel. L'accés es fa per Cal Manel, demanant permís d'accés o bé des del camí carener que mena de Vallhonesta al Ginebral. Un cop situats a l'alçada, baixar pel dret entremig de la brolla. Es tracta d'una construcció aïllada, construïda de pedra i cairons de ceràmica a l'interior. Està excavada aprofitant un marge de pedra calcària, perfectament integrada al paisatge, on passa desapercebuda. Aquest difereix molt del que ha conegut la tina. Un bosc de brolla de romaní amb alzina i algun pi blanc ocupa les marjades on antigament s'hi havia plantat vinya. Per sota d'ella, s'obre una vall marjada amb Cal Jueu no massa lluny, una casa actualment en ruïnes i Cal Manel, restaurada a més d'alguna barraca de vinya mig amagada entremig de la vegetació. Les vistes des d'aquest indret són espectaculars, amb la serralada de Montserrat al fons transmetent sensació de tranquil·litat i pau. La tina és de planta mixta amb el dipòsit circular (mesura 2,50 metres de diàmetre per una fondària de 2,80 metres) S'accedeix a la boca a través d'uns graons de pedra. No conserva portella de fusta ni frontisses. Està integrada a una altra construcció actualment enfonsada situada a la façana de ponent, on hi havia la boixa, actualment colgada per la mateixa runa. A l'interior de la tina, el paredat està construït amb argamassa i còdols, recobert posteriorment amb cairons, mentre que a l'exterior hi ha un mur d'uns 0,40 m d'amplada fet amb pedra irregular, lligat amb morter de garsa. L'alçada màxima conservada d'aquests murs per la banda exterior varia entre els tres metres d'alçada i els 3,5 metres; es tracta dels murs de llevant i de tramuntana. Per ponent i llevant hi ha les restes d'altres murets, no tant alts corresponents a la barraca i probablement dependències per les eines i el bestiar de càrrega. A la feixa situada per sobre mateix de la tina hi ha una bassa arranada al terra de planta oval, atalussada, de 10 m de llargària per uns 5 m d'amplada i de dos a 2,5 m de fondària. Encara es poden veure ens carreus de pedra que la impermeabilitzaven. | 08179-397 | Serra de Cal Manel | La importància del cultiu de la vinya, es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola en aquesta zona del Vallès Occidental propera al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents durant el segle XIV. Al segle XIV, la paraula tina havia substituït la paraula cup, sobretot en els que estan a l'interior de els cases i la gent de Rellinars utilitza sovint aquesta paraula per anomenar-la. La informació de la documentació dels segles XIV i XV no indica si les tines són de fusta o de pedra, però segons la bibliografia, en aquesta època serien excavades a la roca, perquè sinó no s'esmentarien en els inventaris. A mesura que passen els anys aquesta tendència es va capgirant fins que en el segle XVII són una part molt petita d'inventaris on es troben tines. L'explicació la trobem en que ja es comencen a construir tines de pedra i formaven part dels béns immobles de la casa i, per tant, no es detallaven. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. Les tines que ens han arribat permeten xafar el raïm i emmagatzemar per la fermentació. El raïm s'abocava damunt els posts o brescat on s'aixafava amb els peus. Del sostre de la tina, penjava una corda on el pagès s'agafava mentre trepitjava i així feia més força. Després es llençava la brisa dins la tina per fermentar el most. Es tractava d'una fermentació alcohòlica i durava unes tres setmanes. Quan el vi era fet es buidava la tina per la boixa. La brisa restant s'havia de premsar per aprofitar el vi que hi tenia. Això es feia amb una premsa. | 41.6599700,1.9116600 | 409387 | 4612596 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59095-foto-08179-397-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59095-foto-08179-397-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59095-foto-08179-397-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló, Laura Bosch | Aquesta element consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca amb el número 288. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 79468 | Cementiri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-14 | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 45 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 186-188 | XIX | Cementiri de Vacarisses, situat als afores del poble, al costat de la carretera de la Bauma. El recinte, tancat per un mur blanc, és de planta rectangular acabat en una de les capçaleres de forma semicircular. Al mur de la banda de ponent, amb un perfil sinuós, és on hi ha el portal d'entrada principal, emmarcat amb dovelles. A l'interior hi ha un passeig amb xiprers i una creu al centre, mentre que l'espai perimetral és ocupat pels nínxols. | 08291-107 | Carretera de la Bauma, km. 1 (als afores del poble) | Antigament el cementiri era situat al costat nord-oest de l'església, a l'actual pati del restaurant el Cingle. Entorn de 1875 es constaten les primeres preocupacions per les molèsties causades per la ubicació del cementiri al mig del poble. El 1885 l'alcalde designa una comissió encarregada de la construcció d'un nou cementiri. L'any següent es compren uns terrenys situats a la hisenda de can Cases, als afores del poble, i s'inicien les obres que, tot seguit, van ser motiu d'una polèmica amb el governador civil. Sembla que aquest al·legava que les obres disposaven dels corresponents permisos i ordenava que el cementiri fos construït en una altra ubicació i que, en tot cas, en el lloc destinat a cementiri s'hi construís un hospital. Això va motivar la indignació i la oposició de la majoria dels vacarissencs, que no volien la construcció de “tres cementiris”. A partir del 1887 les actes de l'Ajuntament ja no parlen més d'aquest contenciós. De manera que les obres del cementiri nou ja iniciades no es van enderrocar i van esdevenir el nou cementiri. Ja a la segona meitat del segle XX, les restes funeràries encara existents al cementiri vell foren traslladades al cementiri nou i el terreny fou annexionat a l'Hostal del Cingle. | 41.6079700,1.9125300 | 409387 | 4606822 | 1886 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79468-foto-08291-107-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció sobre la porta d'entrada: 'Año 1886' | 98 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | |||||||
| 58936 | Trobada gegantera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trobada-gegantera-0 | ARIAS, Anna (1997). Els gegants de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 129 - 130. CASANOVAS CARRERAS, Gemma (2017). Història dels gegants de Rellinars. Ajuntament de Rellinars. http://webs.gegants.cat/taradell/files/2018/07/Rellinars-2018-Horari-i-mapes.pdf | XX-XXI | El primer diumenge de setembre es realitza la trobada gegantera de Rellinars, amb la participació de gegants provinents d'altres municipis propers i on els gegants de Rellinars han efectuat visites. A primera hora es fa la plantada dels gegants, a la pista poliesportiva. Tot seguit cal agafar forces amb un bon esmorzar de germanor entre totes les colles. A continuació s'inicia la cercavila pels carrers de Rellinars. En acabat es fan els balls finals i el lliurement de records. La cercavila surt del mateix poliesportiu. La primera parada i avituallament es fa a l'alçada de la font de l'Homenatge. La segona parada és a la plaça de l'Ajuntament, on es fa un ball per colla. A continuació passen pel carrer d 'Heribert Pons, on hi ha un pas cobert i les figures que superin els tres metres han de passar estirades. El darrer avituallament és davant el restaurant can Toni. On es fa l'entrega dels records a les colles i el ball final de cada una. Un cop finalitzada l'entrega de records es fa un ball conjunt per acomiadar la trobada. Les trobades van començar a finals dels anys 90 dels segle passat (1998). | 08179-218 | Rellinars | La primera trobada internacional on es va participar fou la de Bruxel·les, el juny de 1994. També s'ha participat en les de de Grimbergen, Mariapharr i Saumur. El 18 de febrer de 1995, es fa una assemblea per crear l'Associació dels Amics dels Gegants de Rellinars, i el 15 de novembre de 1995 es formalitza legalment. L'any 1997 es fa una recol·lecta popular -aconseguint entre 500.000 i 600.000 pessetes- per finançar el que es convertiria en la companya d'en Capablanca, la Mercè de Can Cotis. L'estrena fou l'1 d'agost de 1997, en el marc de la Festa major del poble. El gegantó es va presentar oficialment l'octubre de 2013, a Sallent, per la VI trobada del món geganter. Des del 2014, hi ha un grup que toca la gralla i el tabal -anteriorment s'havia de comptar amb la música d'altres colles o contractant-ho-. Des del mes de març de 2017, l'Associació Amics dels Gegants de Rellinars ha cedit els gegants a l'Ajuntament. | 41.6339800,1.9120000 | 409379 | 4609710 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58936-foto-08179-218-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58936-foto-08179-218-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Fotos provinents de l'Ajuntament i de la xarxa. | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 58876 | Font de l'Homenatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lhomenatge | XX | La font de l'homenatge està situada a mà esquerra tot baixant per la carretera que mena a Rellinars, en el darrer revolt abans d'arribar a l'Ajuntament, a la cantonada de l'Av. Vacarisses que porta a Cal Felip-Neri. Queda ubicada ben bé al mig del carrer i fa de divisòria del carril d'entrada i sortida. Presenta un port piramidal i està ubicada damunt d'una peanya de rajols de morter polits, típics de les voreres amb el perfil exterior inclinat pintat intermitentment de color blanc i vermell. Els murs estan fets amb totxo arrebossat mentre que els perfils són metàl·lics pintats de negre. La font consisteix en una pica de pedra de perfil rodó col·locada damunt d'una columna d'obra per on passa el desaigua. Al damunt, collat a la paret hi ha una pedra amb un broc d'aigua i aixeta de polsador de bronze. El nom de la font amb l'any d'inauguració estan fets amb lletra arrodonida de forja i collats a la paret, per sobre de de l'aixeta. Les lletres i xifres estan pintades amb pintura protectora metàl·lica de color negre. Al darrera, en els dos àmbits piramidals s'hi ha col·locat un banc de pedra que ressegueixen la forma geomètrica de la paret. | 08179-87 | Passeig d'en Capablanca | 41.6353000,1.9119300 | 409375 | 4609857 | 1972 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58876-foto-08179-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58876-foto-08179-87-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||
| 59041 | Zona de nidificació de l'oreneta de l'espècie Delichon urbica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-lespecie-delichon-urbica | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | En els diferents ràfecs i per sota dels balcons, entre la llosana volada i la cartel·la, de les cases del municipi i especialment del Passeig d'en Capablanca, l'avinguda del Solei, carrer d'Emili Riera o del veïnat de Les Codines, es poden observar vàries colònies de nidificació de l'espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbica). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres i camps on troben el fang necessari per bastir el niu. Quan plou es pot observar a altres orenetes ajudant a la construcció de nius. De fet aprofiten el fang que els proporciona la pluja i al mateix temps eviten a altres parelles d'orenetes una pèrdua de temps i esforços inútils. Les boletes de fang es barregen amb la saliva que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. | 08179-343 | Rellinars | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 41.6357900,1.9118700 | 409371 | 4609911 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59041-foto-08179-343-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59041-foto-08179-343-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de que algun propietari vulgui retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||||
| 58861 | Barraca 1 del Ginebral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-del-ginebral | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Moviment estructural i enfonsament parcial de la corona i capa superior de la coberta. | Barraca de pedra seca situada per sobre del marge del camí que mena al mas del Ginebral, una vintena de metres abans de trobar el corriol que puja fins a la masia. L'accés es fa pujant pel camí del Ginebral. Es tracta d'una construcció del tipus aèria aïllada, de planta circular que mesura 2,15 m de diàmetre interior. Està construïda amb blocs de pedra calcària irregulars falcats amb pedruscall al damunt d'un petit altiplà del terreny, reforçat per un muret de pedra i uns graons fets malbé que hi permetien accedir. La porta, orientada al sud-oest mesura 1,34 m d'alçada per una amplada màxima a l'exterior de 0,70 m i de 0,55 m a l'interior. Els muntants són rectes; destaca la llinda voltada natural. A l'interior hi ha una contra llinda de les mateixes característiques. El gruix dels murs és de 0,70 m. Dins de l'estança es localitzen dos conjunts de tinells sobreposats. El primer està situat al davant mateix de la porta; el primer, arranat a terra mesura 0,48 m d'amplada per 0,23 m d'alçada per 0,40 m de fons, mentre que el superior fa 0,30 m d'amplada per 0,25 m d'alçada per 0,37 m de fons. A mà esquerra, hi ha el segon tinell; el primer també està arranat al terra i fa 0,40 m d'amplada per 0,24 m d'alçada per 0,50 m de fondària, mentre que el de sobre mesura 0,30 m d'amplada per 0,26 m d'alçada per 0,32 m de fondària. Per sobre d'aquest hi ha una espitllera, orientada al nord-oest. En sentit contrari, en direcció sud-est hi ha un enfonsament de la corona que deixa entrar el dia que hauria pogut coincidir amb la ubicació d'una segona espitllera, però no es pot afirmar amb certesa. La coberta, de falsa cúpula, deixa entrar la llum per la part central. A l'interior de l'estança, l'alçada màxima mesurada és de 2,20 m. A l'exterior, ha perdut una part del voladís (que mesura 1,94 m d'alçada) i el recobriment de terra. La corona exterior ha començat a desprendre's en varis indrets. | 08179-192 | El Ginebral | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6625300,1.9113600 | 409366 | 4612881 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58861-foto-08179-192-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58861-foto-08179-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58861-foto-08179-192-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 2990. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 58830 | Barraca de la vinya de Cal Domingo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-de-cal-domingo | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Barraca de pedra seca situada a les feixes de Cal Domingo, per sobre del torrent de l'Alzina. Per accedir-hi, un cop situats a la Plaça de l'Onze de Setembre, cal entrar pel carrer de la Vinya, prop del poliesportiu, fins al final del carrer, que ja no està asfaltat. Entrar a mà dreta resseguint el mur de la finca núm. 10 i un cop davant de la façana de Ca la Dolores, resseguir la feixa d'oliveres en direcció sud, sud-oest, una cinquantena de metres. La barraca queda dissimulada per una alzina situada a la seva esquerra. Es tracta d'una construcció parcialment enfonsada, adossada al marge. És de planta circular d'1,50 metres de diàmetre i conserva la part posterior de l'arrencada de la volta. La coberta s'ha enfonsat i ha caigut la llinda. De la porta, orientada a l'oest, es conserva una part dels muntants amb una alçada de 0,67 m per una amplada màxima de 0,50 i mínima interior de 0,40 m. El gruix dels murs conservats és de 0,50 m. | 08179-171 | Torrent de l'Alzina | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6326400,1.9118400 | 409364 | 4609562 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58830-foto-08179-171-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58830-foto-08179-171-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58830-foto-08179-171-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca situada a la vinya coneguda amb el nom de Cal Domingo, nom facilitat pel senyor Mariano Sellarés.Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 6330. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 58954 | Font del Saniller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-saniller | XX | Font d'aigua de la xarxa d'abastiment municipal situada en un pany de paret del carrer d'Emili Riera, a mà esquerra de l'entrada al recinte de La Fàbrica. Consisteix en una construcció de maó recoberta de lloses de pedra ben treballada i escairada en forma de lletra 'L' invertida. A la part baixa, centrada hi ha una pedra de molí de factura moderna amb el nom de la font en lletres majúscules 'FONT DE SANILLER' i per sota, la data de construcció, 1971. El centre de la pedra s'ha reomplert amb morter i collat un broc metàl·lic. Per sota mateix hi ha una pica quadrangular posada arran de terra per on s'escorre l'aigua sobrant mitjançant una canalització subterrània. A mà dreta un pilar. A la part superior esquerra hi ha un llum en forma de fanalet, mentre a al frontal hi ha un gravat geomètric i a sota mateix 'EL VELL MOLÍ TÈXTIL' . A la dreta del pilar un petit pedrís adossat amb una gerra de fang decorativa al damunt. L'espai immediat a la font està arranjat amb lloses de pedra d'esmolar disposades irregularment, formant una mitja lluna. | 08179-236 | Carrer d'Emili Riera, s/n | 41.6388600,1.9116700 | 409359 | 4610253 | 1971 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58954-foto-08179-236-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58954-foto-08179-236-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||
| 58775 | Ruta de la Pedra Seca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ruta-de-la-pedra-seca | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. | XXI | Es tracta d'un itinerari circular que permet gaudir d'un entorn natural magnífic i una sèrie d'element constructius de pedra seca que confereixen un paisatge singular de gran interès. Té una longitud de 4200 metres i es calcula que es pot fer en 3 hores i es classifica de baixa dificultat. És un passeig agradable amb pendent generalment suau amb algunes pujades curtes. Excursió indicada per a tot tipus de públic. L'itinerari transcorre per pistes ben marcades i es troba senyalitzat amb fites amb etiquetes de color violeta. Amb aquest itinerari es proposa descobrir el passat vitícola de Rellinars a partir del patrimoni arquitectònic i paisatgístic. Bona part de l'excursió transcorre pel massís de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, protegit des de 1972 per un pla especial i declarat parc natural el 1987. El parc és gestionat per la Diputació de Barcelona i els municipis que en formen part. L'itinerari comença a l'aparcament de l'església parroquial de Sant Pere i Sant Fermí. Prenem la pista que davalla a mà esquerra vers el torrent de la Font d'en Sala seguint la fita de color violeta. Creuem el torrent per un pont de pedra i passem pel mig de dues de les masies més emblemàtiques de Rellinars: el Gibert de Baix (esquerra) i les Ferreres (dreta). Els elements més destacables d'aquest mas són la capella de Sant Felip Neri i les pintures murals que encara s'hi guarden. Aquests frescos, tretze en total, representen diverses escenes de la guerra de la Independència. Després de creuar el torrent en dues ocasions més, trobem una fita que ens indica la presència d'una barraca: la barraca d'en Pere Baqué. Per visitar-la prenem el costerut sender a mà esquerra. Arribats a la barraca, des de la porta observem, uns metres més enllà, una segona barraca i encara una tercera a la dreta i, des de la part posterior les parets de roca del turó que resta davant nostre. Reprenem la pista per remuntar el torrent, s'observa un paisatge amb turons baixos, rocosos i de força pendent combinats amb torrents secs i encaixats. Abans de l'expansió vitícola, bona part d'aquests paratges estaven coberts per boscos d'alzines. Després de la fil·loxera, els camps es recuperaren; però als anys 50 es començaren a abandonar i el paisatge es va reforestar amb espècies de pins. L' incendi que va afectar la zona l'any 1986 ens en dóna l'explicació definitiva. Uns metres més endavant, seguint la pista, observem enlairada davant nostre una barraca circular: La barraca d'en Ramon del Gibert de Baix. Allí, la pista es bifurca. Prenem l'itinerari de mà dreta i, deixant a l'esquerra una tanca verda, creuem el torrent de la Font del Bosc. Ara la pista remunta pel torrent de Casajoana. Aquest torrent es troba als límits de l' incendi esmentat com ho demostra la diferència de la densitat de vegetació entre un i altre vessants. A mesura que pugem, podem observar, al marge esquerre del camí, diversos fragments de murs i alguna barraca de pedra seca mig enrunats i, fins i tot, les restes del que s'anomena el Casot, indicat amb una fita. Seguim l'itinerari i, uns metres més endavant, creuem el torrent, des d' on podem observar diversos fragments de murs i dues barraques més: una, la més propera, a la dreta del camí, l'altra al vessant esquerre, força més enlairada. Més endavant trobem una altra barraca més a l'esquerra, una mica apartada del camí. A prop d'aquesta barraca trobem un desviament a mà esquerra que mena a la font del Càntir. La font es troba a l'interior d'una balma força profunda modelada pels agents erosius al llarg de milers d'anys. El càntir enganxat cap per avall al sostre de la balma aprofita una escletxa de la roca per on s'infiltra l'aigua de pluja, escolant-se de manera lenta però constant. [continua a observacions] | 08179-125 | Rellinars | Consta amb el número 079 en el Catàleg de béns a protegir com a obra civil i camí històric; tot i que és un itinerari creat com activitat lúdica i esportiva. | 41.6400700,1.9116300 | 409357 | 4610387 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58775-foto-08179-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58775-foto-08179-125-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | [segueix de descripció]Desfem el camí de la font i tornem a la pista dirigint-nos al mas de Casajoana que podem veure enlairat a la dreta. Pocs metres després, trobem una barraca a l'esquerra del camí: La barraca de Casajoana. Després d'una petita pujada veiem més restes de murs a l'esquerra i una nova barraca. Seguint endavant a punt de tombar definitivament cap al mas, una fita ens indica la situació d'una altra barraca a la dreta del camí. Val la pena de visitar aquesta barraca, que, a diferència de la resta, és de planta quadrada. És la més gran i alta de les visitades i es troba en un perfecte estat de conservació, en part a causa de recents treballs de restauració. A l'interior compta amb una xemeneia i unes prestatgeries. El més destacable és la dificultat constructiva que suposa enllaçar la seva planta quadrada amb la forma circular de la volta que la tanca. Això s'aconseguia amb l'ús de petxines, pedres col·locades en els angles de forma diagonal de manera que es van llimant els angles de la planta quadrangular. Abans de marxar ens fixem en el mur que es troba a la part posterior de la barraca.En tornar a la pista, girem cap a la dreta, es creua la llera del torrent de Casajoana i, ens enfilem vers el mas. Una esplèndida panoràmica de Montserrat fa les funcions de teló de fons. El mas Casajoana va ser propietat dels Desfar, senyors feudals de Rellinars a partir del segle XV, i durant els segles XVIII i XIX participà plenament en l'expansió de la vinya, com ho demostren els murs i les barraques de pedra seca que trobem a les seves contrades. Deixem el mas i iniciem el descens de retorn a l'església de Sant Pere i Sant Fermí gaudint del conjunt de construccions i camps de Casajoana a la nostra esquena i admirant, a l'esquerra, les cingleres de la carena del camí Ral, anomenat així per l'antic camí Ral de Barcelona a Manresa que hi transcorre. Aquest camí va ser famós per ser un dels escenaris preferits pels bandolers durant els segles XVII i XVIII. Uns minuts més tard arribem a un camí asfaltat que seguirem fins a prendre una nova pista forestal que ens retorna al punt d'inici. Al final de l'excursió s'han creuat i remuntat quatre torrents i s'han visitat més de dotze barraques de vinya, una infinitat de restes de murs, diverses balmes obrades i quatre masies. | 98 | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 58950 | Pedró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedro | ARIÑO, Antonio; GÓMEZ, Sergi (2012). La festa mare. Les festes en una era post cristiana. Col·lecció temes d'etnografia valenciana, núm. 7. Ed. Museu Valencià d'Etnologia. Diputació de València. | XX | Creu del pedró de l'església de Sant Pere i Sant Fermí situada al davant de la façana principal. Es tracta d'una creu de forja de factura moderna, collada damunt una peanya sorrenca de secció quadrangular. La creu està formada per quatre vares primes decorades per un filferro recargolat. De cadascuna de les vares neix, arran de peanya una serp amb la boca oberta que s'hi recargola. A la part frontal en l'encreuament de la creu s'hi aprecia una corona de pues. | 08179-232 | Església parroquial de Rellinars | Un pedró està relacionat amb la benedicció del terme. Normalment s'hi va en processó, després de l'Ofici, que coincideix sovint amb la festivitat de la Santa Creu, el dia 3 de maig. Acostuma a estar col·locada davant de l'edifici religiós, dins de les 30 passes que antigament formaven la sagrera o bé en algun indret alt del poble de d'on es pogués beneir tot el terme per tal de protegir-lo de les tempestes, malalties i les malures del camp. | 41.6397100,1.9116100 | 409355 | 4610347 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58950-foto-08179-232-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58950-foto-08179-232-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||
| 58972 | Fons dipositats a l'Arxiu Episcopal de Vic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dipositats-a-larxiu-episcopal-de-vic | <p>http://www.abev.net/</p> | XIV-XXI | <p>L'Arxiu Episcopal de Vic conté molt poca informació de les parròquies de Rellinars, tot i que inclou informació de les visites pastorals. Del fons 1.1 Mensa Episcopal, (signatura AEV 400/3) es conserven els comptes de culte de l'arxiprestat de Manresa de vàries èpoques, en paper; lligall o foli. Alguns estan escrits en paper timbrat però la gran majoria porten el segell de la parròquia de Sant Pere (1860 al 1912.) També conté manuscrits dels memorials, còpies de butlles i nomenaments papals, correspondència, al·legacions jurídiques, entorn al Plet per la provisió de la rectoria de Sant Pere de Vacarisses i de Sant Pere de Rellinars (signatura AEV 1019/1 (antic 1019). Amb la signatura (AEV 919/15 (antic 919) hi ha la correspondència relativa a Sant Vicenç de Fals entre 1785 i 1790 que conté cartes relatives a la legalitat de la compareixença del rector de Fals com a testimoni i denunciant pel furt que ha patit la rectoral. Així mateix, hi ha dues cartes d'un cas similar ocorregut a la rectoria de Rellinars. Del Fons 2.33 Arxiu Parroquial de Castellbell, sèrie 2.33.70, signatura AP T/2 hi ha testaments solts que abasten Castellbell, Sant Pere de Vallhonesta, Castellgalí i Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars d'entre el 1556 - 1838 aproximadament. Del catàleg de Visites Pastorals consten les efectuades a Sant Pere entre: 1331/12/08. 6 idus desembre (signatura topogràfica AEV 1200/2 (antic 1200 B), f. 45v); 1592/06/12 (signatura topogràfica AEV 1209/3 (antic 1209 C), f. 41); 1698/09/30 (signatura topogràfica AEV 1220/7, f. 8); 1771 (signatura topogràfica AEV 1233, f. 307v); 1856/06/17 (signatura topogràfica AEV 1242/4 (antic 1242 D), f. 74v)</p> | 08179-254 | Rellinars | <p>L'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic és un conjunt documental i bibliogràfic singular pel seu volum i el seu abast cronològic. Conté la documentació generada al llarg de dotze segles per les institucions eclesiàstiques del bisbat de Vic, i d'altres fons no eclesiàstics de gran significació que ha anat aplegant al llarg del temps, referits tots ells al territori del bisbat. Conté també la Biblioteca Episcopal, que destaca pel volum dels seus fons i per la seva antiguitat, amb prop de 200 incunables i més de 300 manuscrits des del segle VIII. Això i el fet que ha estat un dels centres cabdals en la cultura catalana moderna confereixen a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic una especial rellevància i projecció, tant a nivell nacional com internacional.</p> | 41.6399400,1.9116100 | 409355 | 4610373 | 08179 | Rellinars | Restringit | Bo | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 94|98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||
| 58692 | Sant Pere i Sant Fermí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-pere-i-sant-fermi | MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars. http://www.rellinars.cat/el-municipi/informacio-del-municipi/historia/ http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=5&consulta=MCU0KzA4MTc5OSU=&codi=27578 | XIX | Església parroquial dedicada a Sant Pere (patró) i Sant Fermí (copatró). És de planta rectangular amb una nau central i capelles laterals, amb orientació sud. La coberta és de teules a dues aigües. La portalada és d'estil neoclàssic amb frontó triangular i motllurat d'encapçalament i per damunt una fornícula amb la imatge de Sant Pere, titular de la parròquia. Més amunt un petit ull de bou circular amb quadrifoli calat. El campanar s'alça per damunt la nau de ponent i és de cadireta, amb doble obertura per dues campanes, d'arc de mig punt fets de maó posats a sardinell. La coberta és de teules a dues aigües i amb voladís. Al damunt i centrada, s'aixeca una creu metàl·lica. El parament és d'obra amb la façana sense arrebossar ni arremolinar. A l'interior la nau central te un acabament amb absis rodó que per fora no s'observa ja que hi ha paret de tancament recta. Entre volta i volta a les naus laterals hi ha un vitrall, menys en el primer tram. Una motllura ressalta la línia d'imposta; per sota s'obren les arcades laterals, de mig punt, que no es comuniquen. | 08179-13 | Carrer d'Emili Riera, s/n | El Diccionario geográfico universal, imprès l'any 1833 diu el següent parlant de Rellinars:'Su iglesia depende de la parroquia de Vacarisas y como se halla amenazando ruina, y está demasiado apartada de la población, la cual en estos últimos años ha aumentado considerablemente, se está edificando otro templo y casa rectoral, y se pretende formar una parroquia independiente en un punto más céntrico, cual es el sitio llamado Colldorta en los límites de los mansos Gibert y Farreras, cuyos dueños han cedido el terreno al efecto'. La donació de què parla el diccionari es va fer l'any 1831, com consta per escriptura que posseeix el senyor Joan Mas. L'església nova fou beneïda solemne el 1842. Des d'aleshores l'antiga església restà completament abandonada. El cementiri nou encara no estava enllestit l'any 1843, en què hi fou enterrada (el 30 d'abril), amb nínxol però construït pocs dies abans de la seva mort, la senyora Josefa Gibert, que tant havia treballat per la nova església, “para la cual -diu un bonic document d'aquell any- cedió la mayor parte del terreno necesario para la edificación y para la de la casa-habitación del Sr. Vicario, así como ahora hemos cedido también el que se necesita para la del nuevo cementerio: asimismo también contribuyó con la mayor parte de los materiales para dicha Iglesia y casa, costeándolos a sus expensas hasta ponerlos en pie de obra, ni se contrajo a estos solos sacrificios, sino que se desprendió generosa de crecidas cantidades de dinero; al mismo objeto hizo todo género de sacrificios, sin perdonar ninguno, pudiéndose decir que estaba tan embebida en aquellos sagrados objetos, que descuidaba los propios intereses, para atender a los de la santa Iglesia'. Això sigui dit en lloança d'aquella noble senyora Gibert de Dalt, tan benemèrita de l'església de Rellinars. | 41.6399100,1.9116000 | 409354 | 4610369 | 1835 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58692-foto-08179-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58692-foto-08179-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58692-foto-08179-13-3.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98|99 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 59030 | Ball de Cascavells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-cascavells-1 | CRIVILLÉ, J.; HERNÀNDEZ, A.J.; LOPEZ, P.; VILAR, R. (2003). El Ball de Cascavells. Temes de Súria, 2, pp. 231 i 232. Centre d'Estudis del Bages. Ajuntament de Súria. SENSERRICH, Montserrat (1997). Festes i tradicions. El ball de cascavells, dins XVIII Ronda Vallesana, pp. 125 - 129. Unió Excursionista de Sabadell. | XIX-XXI | El ball de cascavells és una peça integrada en un ritual festiu més ampli, com poden ser les caramelles de Pasqua o la Festa Major. En el cas de Rellinars el trobem integrat a les caramelles de Pasqua. Aquest ball porta incorporat en el vestuari uns camals amb cascavells que fan l'acompanyament sonor. Se sap que l'any 1880 la colla del ball de cascavells de Rellinars va actuar a Vilalleons (Osona) per la festa major, amb motiu del trasllat del rector de Rellinars a aquesta població osonenca. Hi anà tota la comitiva, amb animals i tot, i tingueren un gran èxit. La proximitat de Rellinars amb el Bages fa pensar que aquest devia haver estat l'origen del seu ball de cascavells. De fet la influència va arribar fins a Terrassa i al Vallès Oriental. Per una altra banda, sembla que els balladors s'hi iniciaven als setze anys, i es ballaven els cascavells dues vegades l'any: per Pasqua, amb les caramelles, i per la festa major. Així ho explicava en Josep Sallarès. També explica que els joves volien participar-hi i tothom esperava el dia de Pasqua. Els assaigs es feien per Setmana Santa amb en Sili 'que tocava el flabiol tan bé que semblava una orquestra'. En ballaven només dos cops l'any, per Pasqua i per la Festa Major. En el primer cas les caramelles duraven dos dies, el cap de setmana i venia una orquestra de Sabadell amb tren fins a Sant Vicenç de Castellet on es trobaven músics i caramellaires. L'orquestra estava formada per dos grallers, dos cornetins i un tambor. Recorrien els carrers del municipi amb el permís previ de l'alcalde i després anaven a Castellbell. Tot i que vuit dies abans ja havien passat prèviament pels pobles per demanar si voldrien els 'camillaires'. Als masos per llunyans com Les Boades o el Ginebral no hi anaven per no perdre molt de temps amb el trajecte, però sí que ho feien al Cellés (dissabte) aprofitant que els de Rellinars anaven cap a Sant Vicenç de Castellet a trobar-se amb les altres colles i ballaven al so del timbal de l'Enric Bassó. Els càntics els aprenien de la mà del mosso de Casajoana, que havia estat cantaire al cor de la Llanterna de Terrassa. Amb la recaptació podien pagar l'orquestra i fer un àpat sense oblidar de convidar en Sili. Durant la República i la Guerra Civil no es van fer caramelles ni ball de cascavells. Als anys quaranta es van tornar a reprendre. Hi havia tant de jovent que podien fer el ball complet: quatre grups de quatre. Després es van deixar de fer i no fou fins al 1971, quan hi anà de rector mossèn Joan, que es tornaren a recuperar les caramelles, que duraren fins al 1980 quan, per Pasqua, es va celebrar el centenari de l'estendard dels dansaires de Rellinars. | 08179-332 | Rellinars | El document més antic on es diu que 'e ballaven los cascavells' és de l'any 1594 i es troba al Pleg Vegueria de l'arxiu de la Seu de Manresa. Es tracta d'una denúncia feta a uns particulars per haver anat a demanar caramelles abans del dia previst a les parròquies de Santpedor i de Salelles. En canvi les dades existents sobre l'origen de les colles, les situen en el darrer terç del segle XIX. Les interpretacions del ball de cascavells són múltiples i variades: funció màgica de prevenció sobre els mals esperits; origen guerrer, vinculació amb el món traginer; ball d'iniciació o dansa deambulatòria, anunciant la festa a tota la població. Però el que sí està documentat és la seva relació amb la Confraria del Roser. A molts llocs, els camals dels balladors es guardaven a l'armari de la Confraria del Roser. També, el repertori principal de els caramelles eren els goigs adreçats a la Mare de Déu del Roser. | 41.6398000,1.9116000 | 409354 | 4610357 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59030-foto-08179-332-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59030-foto-08179-332-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | Els cascavells són peces de roba dissenyats per anar en els camals dels balladors on es cosien un seguit de cascavells,- boletes metàl·liques buides per dins que presenten diferents orificis, amb fragments de ferro o altres metalls que, al sacsejar-se, emeten un so característic. Formen part dels instruments idiòfons (que produeixen so a partir d'ells mateixos).Segons Joan Amades 'és molt interessant anotar el fet de la presència de la dansa associada a la cantada. Diverses versions del ball de cascavells eren pròpies dels caramellaires sobretot per les contrades del pla de Bages, en especial a Monistrol de Calders i Sant Mateu de Bages i a l'Ametlla de Merola al Berguedà'.Fotos de Rafael Casanova i Jordi Montlló. | 98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 58933 | Goigs en lloança del gloriós màrtir Sant Pere, apòstol, patró de Rellinars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-en-lloanca-del-glorios-martir-sant-pere-apostol-patro-de-rellinars | XVII-XX | Goigs a llaor de Sant Pere, apòstol, patró de la parròquia del terme de Rellinars, bisbat de Vic, que diuen així: De l'Església pedra ferma / gran Apòstol del Senyor: / Escolteu nostres pregàries, / Sant Pere, nostre patró. / Bo i pesacant prop de la platja / és inútil vostre afany, / de Jesús la dolça imatge / us convida per company ; / de les ànimes esquives / sereu ara pescador: / Escolteu…etz. / Jesús puja a vostra barca / i sermona els seus orients, / vós sereu el gran jerarca / qui guiarà els seus creients; / mar enllà enmig de tempestes / portareu segur el timó: / Escolteu… etz./ La paraula vós prenguéreu / quan Jesús - Qui sóc - us diu : / i amb fermesa responguéreu / - Vós sou Crist Fill de Déu viu ; / i Ell sa ESglésia consolida / en la vostra confessió. / Escolteu… etc. / Fidel sempre a la doctrina / de vostre Mestre estimat /us guià la llum divina / pel camí d'apostolat; / les multituds convertíreu / amb vostra predicació: / Escolteu… etc./ Lluitàreu amb valentia / per la fe de Jesucrist; / un cabdill que ens salvaria / tots els temps en Vós han vist; / de l'ESglésia perseguida / siau guia i defensor: / Escolteu…etc. Per vetllar-nos nit i dia / Rellinàs vos ha escollit, / si la fe mai defallia / conforteu el nsotre esperit; / l'aliment de cada dia / doneu-nos en abundor: / Esclteu…etz. / De l'Església pedra ferma / gran Apòstol del SEnyor: / Escoleteu… etz. Tu es Petrus / Et super hanc Petram aedificaeo Eclesiam MF | 08179-215 | Església parroquial | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1545-1563), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.6398700,1.9115900 | 409353 | 4610365 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58933-foto-08179-215-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58933-foto-08179-215-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Goigs editats com a record del Solemne Ofici celebrat en el dia de la Festa Major, del MCMLIV, Any Sant Marià, a l'Església Parroquial de Sant Pere de Rellinars. Lletra i música de mossèn Emili Riera, Pvre. rector de la parròquia. Edició patrocinada per la impremta Vda. de M. Marcet Bosch de Terrassa. | 98|94|119 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||
| 59029 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-19 | CRIVILLÉ, J.; HERNÀNDEZ, A.J.; LOPEZ, P.; VILAR, R. (2003). El Ball de Cascavells. Temes de Súria, 2, pp. 231 i 232. Centre d'Estudis del Bages. Ajuntament de Súria. SENSERRICH, Montserrat (1997). Festes i tradicions. El ball de cascavells, dins XVIII Ronda Vallesana, pp. 125 - 129. Unió Excursionista de Sabadell | XIX-XXI | Tradició recuperada recentment que havia estat molt tradicional a Rellinars i relacionada amb el ball de cascavells. Les primeres dades parlen de l'any 1880 i amb diferents interrupcions s'han anat actualitzant. En l'actualitat el grup de caramellaires és un grup infantil que també fa el ball de cascavells. Es reuneixen el matí del diumenge de Pasqua, davant l'església parroquial. Primerament es realitza el ball de cercolets i el de cascavells i després es canten les caramelles, composades per a l'ocasió i aprofitant músiques. Les nenes van vestides amb faldilles estampades o vermelles, mitges blanques, amb brusa o samarreta blanca amb l'escut del grup, amb mitenes al braços, mocador a l'espatlla i ret al cap. Els nens amb pantaló negre, camisa blanca, faixa vermella i barretina. Tots calçats amb espardenyes. Tot seguit, el grup de nens i nens pugen als vehicles i es dirigeixen a Casajoana. La resta de participants hi pugen a peu. Són un parell de quilòmetres per pista forestal. Un cop a Casajoana es fa un esmorzar solidari de pa amb tomàquet i botifarra i es destinen els beneficis a causes solidaries. Enguany al projecte 'IvetunacuraMSD', dedicat a malalties poc freqüents. A continuació es torna a representar els balls i a cantar les caramelles. I en acabat una actuació de circ. El marc escollit és excepcional per la vista i el paisatge, amb el Parc de Sant Llorenç de Munt i serra l'Obac a tocar i Montserrat al fons. Es tracta d'una festa viva amb la participació activa de la comunitat que serveix per reviure una tradició amb valors de cohesió i solidaritat. | 08179-331 | Rellinars | És tradicional, per Pasqua, que en molts pobles de Catalunya, sobretot a la Catalunya Vella i al nord de la Nova (Solsonès, Bages, Garraf, Berguedà, Empordà, Osona, Anoia, Ripollès, Alt Urgell, Maresme, Alt Penedès, Baix Llobregat i les terres de l'Ebre) i també d'Andorra, es formen colles de cantaires que es dediquen a visitar cases i masies de les poblacions davant les quals canten les cançons anomenades també caramelles. Són cançons de caràcter religiós per celebrar la Resurrecció de Crist, però també festiu i profà. Es tracta de corrandes amb contingut satíric sobre fets d'actualitat del poble, o d'al·lusió a les persones de la casa, i d'altres de caràcter amorós o per a demanar els menjars típics. Generalment sortien el dissabte de Glòria al vespre; actualment, el diumenge i el dilluns de Pasqua. I en alguna localitat el diumenge de pasqüetes, és a dir la vuitena de Pasqua, per adaptar-se als canvis de la modernitat. Un de la colla, per tal d'arribar a balcons i finestres, porta una perxa llarga amb una cistella al capdamunt, adornada amb cintes i garlandes, recull la gratificació. Abans anaven amb un mul amb portadora per a recollir els ous, anomenat la lloca. L'obsequi consisteix en ous, llonganissa i altres comestibles, així com en diners. Amb el resultat de la capta, els caramellaires fan generalment un àpat col·lectiu. En molts indrets les caramelles van acompanyades de trabucaires i danses populars (balls de bastons, de cascavells, cercolets, etc). Segons el temps i el lloc les Caramelles també s'anomenen Camalleres, Camarelles, Camilleres, Camelleres, Camijeres, Creilleres o Goigs de les Caramelles. A la Catalunya Nord s'anomenen Goigs dels Ous. El costum, esmentat per primera vegada a la fi del segle XVI (i que es manté en vigor encara, especialment en determinats pobles), presenta nombroses variants: en alguns llocs els caramellaires dansaven entre cant i cant (al pla de Bages era típica la dansa dels cascavells). D'altra banda, el cant ha estat acompanyat sempre d'alguns instruments musicals (flauta, tamborí, cornamusa, gralla, violí). A les ciutats, al llarg del segle XIX, les societats corals adoptaren aquest costum (als estatuts dels Cors de Clavé, del 1852, figura com una de les activitats de la institució), que tingué així una revitalització; hom organitzava concursos entre les colles (a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume). Hi ha nombroses varietats locals del mot: camalleres, camarelles, camilleres, camigeres, camarleres, i al Vallès Occidental reben el nom de mussol. Un costum similar existeix a Mallorca i Menorca, anomenat capta de les panades (panada). | 41.6397800,1.9115900 | 409353 | 4610355 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59029-foto-08179-331-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59029-foto-08179-331-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | Durant la República i Guerra Civil no es van fer caramelles però sí que es tornaren a fer pels volts dels anys quaranta. El joves d'aquella època com en Tonet de Cal Masferrer, que tenia setze anys van reprendre les rendes. També hi havia l'Amadeu de Cal Tarrés , el fill de Cal Rutllat i l'Enric Bassó. En Tonet explica que amb tant de jovent podien fer el ball complert amb quatre grups de quatre i que mossèn Emili els en va ensenyar unes caramelles no massa llargues per no cansar-se tant. El vestit de l'època estava compost per pantalons de vellut, camisa blanca, mocador al coll, faixa vermella i camals de cascavells. El dissabte anaven a peu cap a Sant Vicenç de Castellet per La Riereta, a peu i tornaven pel Grau on s'aturaven convidats i bevien vi blanc a galet en porró i menjaven quatre ametlles torrades que la finca tenia plantades. El diumenge anaven pels carrers del poble i a l'era. Els veïns els donaven ous, conills i entre ells tenien una entesa, si el que portava la bandera picava l'ullet volia dir que havien rebut una bona propina i podien tornar a ballar i segons com saltar. Si no havien estat generosos, marxaven. Amb tot el que havien recollit la Rosalia de Can Còdol els cuinava un arròs amb conill i amb els ous una crema catalana per les postres. Probablement es van deixar de fer uns anys perquè segons explica en Tonet de Cal Masferrer, pels volts de 1972 va arribar al poble mossèn Joan va revifar la tradició de les caramelles amb l'entrada de noies a la celebració. En aquesta època ja anaven pujats al camió d'en Tarrés i l'encarregat de la cistella era en Pastoret. El dia 6 d'abril de 1980 amb motiu del centenari de l'estendard dels dansaires es va fer una celebració a l'església amb dues cantades, una a l'interior del temple i l'altra a l'Ajuntament. A la tarda es va fer una gran festa a la Sala del poble amb la participació dels Bastoners de Castellvell, l'esbart dansaire de Manresa i Jordi Tomàs Freixa que s'ocupava de la filmació de documentals, com a cineasta amateur que era, i que formen part de la col·lecció familiar.La lletra de les caramelles de l'any 1940 deia així:Som petits, petits cantaires, / que alegrem tot el veïnat, / i aixequem amunt pels aires / cants de santa llibertat. / Vos roseró, avui ha tret florida; / l'ambient és ple de l'aire revifant; / somriu el prat i canta la resclosa / himnes de goig que l'aire llença al vent. / La lletra de les caramelles de l'any 1950 deia així:Tot és vida i esperança./ Au, companys, cantem, cantem, / seguiu tots la nostra dansa, / si us agrada, ballarem/ voeiem la barretina, / catalans som i serem, / la llavor que ara germina / nova sang que tots portem./ Poseu ous a la safata, / premieu nostres afanys, / que la Pasqua ens sia grata: /bones festes, per molts anys! / Per molts anys!Fotos de Rafael Casanova i Jordi Montlló. | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 59066 | Caramelles 2014 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-2014 | CRIVILLÉ, J.; HERNÀNDEZ, A.J.; LOPEZ, P.; VILAR, R. (2003). El Ball de Cascavells. Temes de Súria, 2, pp. 231 i 232. Centre d'Estudis del Bages. Ajuntament de Súria. SENSERRICH, Montserrat (1997). Festes i tradicions. El ball de cascavells, dins XVIII Ronda Vallesana, pp. 125 - 129. Unió Excursionista de Sabadell | XXI | Primera cançó del repertori musical cantat pels xiquets Caramellaires de Rellinars que diu així: Tendra diada de primavera / tendra diada de pau i amor / tota la vila s'omple de festa / plena de joia i germanor/. Canten la Pasqua les caramelles / canten la Pasqual joves i grans. / Els infants riuen, les flors somriuen / nois i noies de Rellinars / des d'aquest dia, amb alegria / Pasqua serà tot l'any. Tendra diada de primavera / tendra diada de pau i amor / tota la vila s'omple de festa / plena de joia i germanor/ Canten la Pasqua les caramelles / canten la Pasqual joves i grans / Els infants riuen, les flors somriuen / nois i noies de Rellinars / des d'aquest dia, amb alegria / Pasqua serà tot l'any. Lalalalala noies i nois de Rellinars / Lalalalala Pasqua serà tot l'any / Lalalalala noies i nois de Rellinars / Lalalalala Pasqua serà tot l'any. | 08179-368 | Església de Sant Pere i Sant Fermí i Casajoana | És tradicional, per Pasqua, que en molts pobles de Catalunya, sobretot a la Catalunya Vella i al nord de la Nova (Solsonès, Bages, Garraf, Berguedà, Empordà, Osona, Anoia, Ripollès, Alt Urgell, Maresme, Alt Penedès, Baix Llobregat i les terres de l'Ebre) i també d'Andorra, es formen colles de cantaires que es dediquen a visitar cases i masies de les poblacions davant les quals canten les cançons anomenades també caramelles. Són cançons de caràcter religiós per celebrar la Resurrecció de Crist, però també festiu i profà. Es tracta de corrandes amb contingut satíric sobre fets d'actualitat del poble, o d'al·lusió a les persones de la casa, i d'altres de caràcter amorós o per a demanar els menjars típics. Generalment sortien el dissabte de Glòria al vespre; actualment, el diumenge i el dilluns de Pasqua. I en alguna localitat el diumenge de pasqüetes, és a dir la vuitena de Pasqua, per adaptar-se als canvis de la modernitat. Un de la colla, per tal d'arribar a balcons i finestres, porta una perxa llarga amb una cistella al capdamunt, adornada amb cintes i garlandes, recull la gratificació. Abans anaven amb un mul amb portadora per a recollir els ous, anomenat la lloca. L'obsequi consisteix en ous, llonganissa i altres comestibles, així com en diners. Amb el resultat de la capta, els caramellaires fan generalment un àpat col·lectiu. En molts indrets les caramelles van acompanyades de trabucaires i danses populars (balls de bastons, de cascavells, cercolets, etc). Segons el temps i el lloc les Caramelles també s'anomenen Camalleres, Camarelles, Camilleres, Camelleres, Camijeres, Creilleres o Goigs de les Caramelles. A la Catalunya Nord s'anomenen Goigs dels Ous. El costum, esmentat per primera vegada a la fi del segle XVI (i que es manté en vigor encara, especialment en determinats pobles), presenta nombroses variants: en alguns llocs els caramellaires dansaven entre cant i cant (al pla de Bages era típica la dansa dels cascavells). D'altra banda, el cant ha estat acompanyat sempre d'alguns instruments musicals (flauta, tamborí, cornamusa, gralla, violí). A les ciutats, al llarg del segle XIX, les societats corals adoptaren aquest costum (als estatuts dels Cors de Clavé, del 1852, figura com una de les activitats de la institució), que tingué així una revitalització; hom organitzava concursos entre les colles (a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume). Hi ha nombroses varietats locals del mot: camalleres, camarelles, camilleres, camigeres, camarleres, i al Vallès Occidental reben el nom de mussol. Un costum similar existeix a Mallorca i Menorca, anomenat capta de les panades (panada). | 41.6397900,1.9115700 | 409352 | 4610356 | 2014 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||||
| 59067 | Caramelles 2016 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-2016 | CRIVILLÉ, J.; HERNÀNDEZ, A.J.; LOPEZ, P.; VILAR, R. (2003). El Ball de Cascavells. Temes de Súria, 2, pp. 231 i 232. Centre d'Estudis del Bages. Ajuntament de Súria. SENSERRICH, Montserrat (1997). Festes i tradicions. El ball de cascavells, dins XVIII Ronda Vallesana, pp. 125 - 129. Unió Excursionista de Sabadell | XXI | Segona cançó del repertori musical cantat pels xiquets Caramellaires de Rellinars que diu així: RITME (tum tum tum ta Tum tum ta) / tum tum tum ta Tum tum ta / tum tum tum ta Tum tum ta / Tum tum ta / tum / tum tà/. Avui és el dia esperat i desitjat / emocions a flor de pell / i estem tots aquí plegats / escenari, instruments, espardenyes, barretina, / tot a punt per a gaudir d'una diada divertida./ Som les caramelles de Rellinars / vine aquí amb nosaltres per celebrear / festa de somriures, cançons i balls / de la nostra terra./ Som les caramelles de Rellinars / canta amb alegria per celebrar / festa de somriures, cançons i balls / de la nostra terra. | 08179-369 | Església de Sant Pere i Sant Fermí i Casajoana | És tradicional, per Pasqua, que en molts pobles de Catalunya, sobretot a la Catalunya Vella i al nord de la Nova (Solsonès, Bages, Garraf, Berguedà, Empordà, Osona, Anoia, Ripollès, Alt Urgell, Maresme, Alt Penedès, Baix Llobregat i les terres de l'Ebre) i també d'Andorra, es formen colles de cantaires que es dediquen a visitar cases i masies de les poblacions davant les quals canten les cançons anomenades també caramelles. Són cançons de caràcter religiós per celebrar la Resurrecció de Crist, però també festiu i profà. Es tracta de corrandes amb contingut satíric sobre fets d'actualitat del poble, o d'al·lusió a les persones de la casa, i d'altres de caràcter amorós o per a demanar els menjars típics. Generalment sortien el dissabte de Glòria al vespre; actualment, el diumenge i el dilluns de Pasqua. I en alguna localitat el diumenge de pasqüetes, és a dir la vuitena de Pasqua, per adaptar-se als canvis de la modernitat. Un de la colla, per tal d'arribar a balcons i finestres, porta una perxa llarga amb una cistella al capdamunt, adornada amb cintes i garlandes, recull la gratificació. Abans anaven amb un mul amb portadora per a recollir els ous, anomenat la lloca. L'obsequi consisteix en ous, llonganissa i altres comestibles, així com en diners. Amb el resultat de la capta, els caramellaires fan generalment un àpat col·lectiu. En molts indrets les caramelles van acompanyades de trabucaires i danses populars (balls de bastons, de cascavells, cercolets, etc). Segons el temps i el lloc les Caramelles també s'anomenen Camalleres, Camarelles, Camilleres, Camelleres, Camijeres, Creilleres o Goigs de les Caramelles. A la Catalunya Nord s'anomenen Goigs dels Ous. El costum, esmentat per primera vegada a la fi del segle XVI (i que es manté en vigor encara, especialment en determinats pobles), presenta nombroses variants: en alguns llocs els caramellaires dansaven entre cant i cant (al pla de Bages era típica la dansa dels cascavells). D'altra banda, el cant ha estat acompanyat sempre d'alguns instruments musicals (flauta, tamborí, cornamusa, gralla, violí). A les ciutats, al llarg del segle XIX, les societats corals adoptaren aquest costum (als estatuts dels Cors de Clavé, del 1852, figura com una de les activitats de la institució), que tingué així una revitalització; hom organitzava concursos entre les colles (a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume). Hi ha nombroses varietats locals del mot: camalleres, camarelles, camilleres, camigeres, camarleres, i al Vallès Occidental reben el nom de mussol. Un costum similar existeix a Mallorca i Menorca, anomenat capta de les panades (panada). | 41.6398000,1.9115700 | 409352 | 4610357 | 2016 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El ritme, tum tum tum ta Tum tum ta / tum tum tum ta Tum tum ta / tum tum tum ta Tum tum ta / Tum tum ta / tum / tum tà/, ve marcat per la picada del públic amb les mans a les cuixes. La cancó es repeteix dues vegades. | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||
| 59068 | Caramelles 2017 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-2017 | CRIVILLÉ, J.; HERNÀNDEZ, A.J.; LOPEZ, P.; VILAR, R. (2003). El Ball de Cascavells. Temes de Súria, 2, pp. 231 i 232. Centre d'Estudis del Bages. Ajuntament de Súria. SENSERRICH, Montserrat (1997). Festes i tradicions. El ball de cascavells, dins XVIII Ronda Vallesana, pp. 125 - 129. Unió Excursionista de Sabadell | XXI | Tercera cançó del repertori musical cantat pels xiquets Caramellaires de Rellinars que diu així: Un any més som aquí plegats / preparats per a cantar i ballar / Espardenyes, picarols, barretines, / faixes i faldilles.../ La il·lusió ens torna a retrobar / gent d'arreu i de totes les edats / dels petits fins als més grans/. Tornarem tots a celebrar / amb emoció oh alegria i diversió / Oh ajuntem les nostres veus / i gaudim d'un altre dia de festa gran/ Són les Caramelles d'un poble com Rellinars. Que vol ser actiu, viu i engrescat / ajuntem les nostres veus / i cridem ben fort que així serà /. Són les Caramelles d'un poble com Rellinars. Que vol ser agraït, feliç i ple de respecte i llibertat. | 08179-370 | Església de Sant Pere i Sant Fermí i Casajoana | Es tradicional, per Pasqua, que en molts pobles de Catalunya, sobretot a la Catalunya Vella i al nord de la Nova (Solsonès, Bages, Garraf, Berguedà, Empordà, Osona, Anoia, Ripollès, Alt Urgell, Maresme, Alt Penedès, Baix Llobregat i les terres de l'Ebre) i també d'Andorra, es formen colles de cantaires que es dediquen a visitar cases i masies de les poblacions davant les quals canten les cançons anomenades també caramelles. Són cançons de caràcter religiós per celebrar la Resurrecció de Crist, però també festiu i profà. Es tracta de corrandes amb contingut satíric sobre fets d'actualitat del poble, o d'al·lusió a les persones de la casa, i d'altres de caràcter amorós o per a demanar els menjars típics. Generalment sortien el dissabte de Glòria al vespre; actualment, el diumenge i el dilluns de Pasqua. I en alguna localitat el diumenge de pasqüetes, és a dir la vuitena de Pasqua, per adaptar-se als canvis de la modernitat. Un de la colla, per tal d'arribar a balcons i finestres, porta una perxa llarga amb una cistella al capdamunt, adornada amb cintes i garlandes, recull la gratificació. Abans anaven amb un mul amb portadora per a recollir els ous, anomenat la lloca. L'obsequi consisteix en ous, llonganissa i altres comestibles, així com en diners. Amb el resultat de la capta, els caramellaires fan generalment un àpat col·lectiu. En molts indrets les caramelles van acompanyades de trabucaires i danses populars (balls de bastons, de cascavells, cercolets, etc). Segons el temps i el lloc les Caramelles també s'anomenen Camalleres, Camarelles, Camilleres, Camelleres, Camijeres, Creilleres o Goigs de les Caramelles. A la Catalunya Nord s'anomenen Goigs dels Ous. El costum, esmentat per primera vegada a la fi del segle XVI (i que es manté en vigor encara, especialment en determinats pobles), presenta nombroses variants: en alguns llocs els caramellaires dansaven entre cant i cant (al pla de Bages era típica la dansa dels cascavells). D'altra banda, el cant ha estat acompanyat sempre d'alguns instruments musicals (flauta, tamborí, cornamusa, gralla, violí). A les ciutats, al llarg del segle XIX, les societats corals adoptaren aquest costum (als estatuts dels Cors de Clavé, del 1852, figura com una de les activitats de la institució), que tingué així una revitalització; hom organitzava concursos entre les colles (a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume). Hi ha nombroses varietats locals del mot: camalleres, camarelles, camilleres, camigeres, camarleres, i al Vallès Occidental reben el nom de mussol. Un costum similar existeix a Mallorca i Menorca, anomenat capta de les panades (panada). | 41.6398100,1.9115700 | 409352 | 4610358 | 2017 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||||
| 59069 | Som Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/som-caramelles | CRIVILLÉ, J.; HERNÀNDEZ, A.J.; LOPEZ, P.; VILAR, R. (2003). El Ball de Cascavells. Temes de Súria, 2, pp. 231 i 232. Centre d'Estudis del Bages. Ajuntament de Súria. SENSERRICH, Montserrat (1997). Festes i tradicions. El ball de cascavells, dins XVIII Ronda Vallesana, pp. 125 - 129. Unió Excursionista de Sabadell | XXI | Quarta cançó del repertori musical cantat pels xiquets Caramellaires de Rellinars que diu així: M'he posat la faldilla / et veig amb barretina / tornem a ser on érem ja fa un any / Veiem que la gent del poble / esperaven el gran dia / avui tot és a punt per començar. Som caramelles / som cant popular / som les ganes de seguir cantant / som marxeta / som aquell record / som el futur d'una tradició./ Arriben ja les colles, / omplint les nostres places / compartint el que hem viscut tots / aquets anys/. Cares d'il·lusió / que comenci la trobada / avui t'ho explicaré tot cantant/ Som caramelles / som cant popular / som les ganes de seguir cantant / som marxeta / som aquell record / som el futur d'una tradició./ Imagina't tot un poble / units per la cultura / construint la seva història pas a pas. / Castellers, gegants, diables, / havaneres i sardanes / farem de Catalunya un país gran. / Som caramelles / som cant popular / som les ganes de seguir cantant / som marxeta / som aquell record / som el futur d'una tradició./ | 08179-371 | Església de Sant Pere i Sant Fermí i Casajoana | Es tradicional, per Pasqua, que en molts pobles de Catalunya, sobretot a la Catalunya Vella i al nord de la Nova (Solsonès, Bages, Garraf, Berguedà, Empordà, Osona, Anoia, Ripollès, Alt Urgell, Maresme, Alt Penedès, Baix Llobregat i les terres de l'Ebre) i també d'Andorra, es formen colles de cantaires que es dediquen a visitar cases i masies de les poblacions davant les quals canten les cançons anomenades també caramelles. Són cançons de caràcter religiós per celebrar la Resurrecció de Crist, però també festiu i profà. Es tracta de corrandes amb contingut satíric sobre fets d'actualitat del poble, o d'al·lusió a les persones de la casa, i d'altres de caràcter amorós o per a demanar els menjars típics. Generalment sortien el dissabte de Glòria al vespre; actualment, el diumenge i el dilluns de Pasqua. I en alguna localitat el diumenge de pasqüetes, és a dir la vuitena de Pasqua, per adaptar-se als canvis de la modernitat. Un de la colla, per tal d'arribar a balcons i finestres, porta una perxa llarga amb una cistella al capdamunt, adornada amb cintes i garlandes, recull la gratificació. Abans anaven amb un mul amb portadora per a recollir els ous, anomenat la lloca. L'obsequi consisteix en ous, llonganissa i altres comestibles, així com en diners. Amb el resultat de la capta, els caramellaires fan generalment un àpat col·lectiu. En molts indrets les caramelles van acompanyades de trabucaires i danses populars (balls de bastons, de cascavells, cercolets, etc). Segons el temps i el lloc les Caramelles també s'anomenen Camalleres, Camarelles, Camilleres, Camelleres, Camijeres, Creilleres o Goigs de les Caramelles. A la Catalunya Nord s'anomenen Goigs dels Ous. El costum, esmentat per primera vegada a la fi del segle XVI (i que es manté en vigor encara, especialment en determinats pobles), presenta nombroses variants: en alguns llocs els caramellaires dansaven entre cant i cant (al pla de Bages era típica la dansa dels cascavells). D'altra banda, el cant ha estat acompanyat sempre d'alguns instruments musicals (flauta, tamborí, cornamusa, gralla, violí). A les ciutats, al llarg del segle XIX, les societats corals adoptaren aquest costum (als estatuts dels Cors de Clavé, del 1852, figura com una de les activitats de la institució), que tingué així una revitalització; hom organitzava concursos entre les colles (a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume). Hi ha nombroses varietats locals del mot: camalleres, camarelles, camilleres, camigeres, camarleres, i al Vallès Occidental reben el nom de mussol. Un costum similar existeix a Mallorca i Menorca, anomenat capta de les panades (panada). | 41.6397700,1.9115800 | 409352 | 4610354 | 2018 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Música i lletra d'Anna Pujol i arranjament de Jordi Pujol. | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||
| 79454 | Basses de cal Macià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/basses-de-cal-macia | XIX | Força modificada per la continuïtat d'ús. Entorn desendreçat | Conjunt de dues basses situades en una zona d'horta en la confluència entre el torrent del Viveret (que nodreix les basses) i el torrent que baixa de la Font de la Canal. Es tracta de dues bassesde dimensions considerables i pròximes entre si, en un terreny aterrassat. Són de planta en forma de trapezoide, amb els murs de pedra arrebossats de ciment i protegits amb maó a la part superior. Serveixen per regar els horts de la zona i actualment estan en ús. | 08291-93 | A prop de la Rectoria Vella | En aquesta zona hi havia els horts de la Rectoria Vella, situats al sud de l'edifici. Segons informació oral, aquestes basses havien pertangut a cal Macià, i ja existien al començament del segle XX. | 41.6060900,1.9120800 | 409347 | 4606614 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79454-foto-08291-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79454-foto-08291-93-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Uns 100 m torrent avall es troba una altra bassa, totalment coberta per la vegetació. | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | ||||||||
| 58926 | Rellotge de sol del Gibert de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-del-gibert-de-dalt | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de masies i cases rurals; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. BOSCH, Laura; MONTLLÓ, Jordi (2018). Sols compto les hores lluminoses. Els rellotges de sol de Cabrils. Ajuntament de Cabrils - Museu Arxiu, pp.109-116. MORENO, M. Dolors (1997). Les masies de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 73 - 81. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars, pp. 38 - 40. http://www.gnomonica.cat/index.php/inventari/inventari-10742/ | XIX-XX | Rellotge de sol situat a la façana de migdia del Gibert de Dalt, un mas emplaçat al capdamunt d'un turó, al sud de Serra Gallina, entre el torrent de l'Esbarzer i el torrent de la font d'en Sala. Està ubicat a la planta pis, a mà esquerra de la balconada central. És del tipus vertical declinant i està realitzat amb la tècnica de l'esgrafiat. Té forma circular, i està decorat amb una orla de fulles de galzeran, molt comú en aquest municipi. A la part superior hi ha un sol antropomorf, envoltat per un disc solar realitzat a base d'ondulacions. De la boca neix la vareta o gnòmon de ferro, acabat en punta de sageta. Les hores, emplaçades a l'interior d'una sanefa circular, van de les set del matí a les set del vespre, representades en xifres àrabs. Les línies horàries són senceres, rectilínies, més gruixudes, mentre que les mitges hores estan dibuixades per un petit segment lineal més prim. A les dotze del migdia s'hi ha representat la campaneta que marca l'hora de l'Àngelus. A mà dreta de la balconada hi un segon cercle, de les mateixes mides. Es tracta d'una representació simbòlica del lligam del sol amb l'eternitat i la immortalitat. Al capdamunt de cada arc s'hi ha esgrafiat un animal majestuós que contrasta amb el rellotge de sol i el símbol de l'eternitat. Es tracta del gran duc. Aquest rapinyaire, el més gran dels ocells nocturns, juntament amb el mussol i l'òliba són presents a la Grècia Clàssica. Acompanyen a la deessa Atena i simbolitzen la seva saviesa. En moltes altres cultures, simbolitzen la unió entre l'inframón, el món visible i el celestial, que quan fosqueja, simbolitza el vol de la raó que pensa i explica conceptualment el món, en la penombra. | 08179-208 | El Gibert de dalt | La història del Gibert de Dalt és la d'un dels masos fundadors del municipi. La documentació per ara estudiada és minsa i no permet establir quan s'haurien establert a Rellinars. Això no obstant, la segona meitat del segle XV es coneix l'existència documental d'un tal Berenguer Gibert de Rellinars amb el seu fill Vicenç. Pels volts de l'any 1486, potser aquest mateix Vicenç Gibert se'l troba associat al Dalmau Desfar, que li concedeix el molí dit de Rellinars. A partir del segle XVI els documents parlen de transaccions relacionades amb bestiar de càrrega. En altres documents se'ls sap valedors i testimonis de la família Selva vinguda de Súria, que es varen establir durant aquest mateix segle XVI al municipi. Durant el segle XVII la seva expansió dins i fora del territori de Rellinars és extraordinària; són uns dels principals creedors del mas Camprubí de Talamanca, sobre el qual Antoni Gibert hi té drets reconeguts. En molts altres documents es poden trobar associats als límits de termes. | 41.6431900,1.9113600 | 409339 | 4610734 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58926-foto-08179-208-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58926-foto-08179-208-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El rellotge de sol consta a l'inventari de la Societat Catalana de Gnomònica amb el número de registre 2877. | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 58800 | Barraca del Pere Baqué | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-pere-baque | DATZIRA, Enric (2001). Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Excursions senyalitzades: la pedra seca. Diputació de Barcelona; Xarxa de municipis. PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Restaurada pels amics de Rellinars. | Barraca de pedra seca situada en terres del mas de Les Ferreres, en el vessant hidrogràfic dret del torrent de l'Esbarzer. L'accés es fa pujant pel camí del Ginebral que ressegueix el torrent de l'Esbarzer fins arribar al gorg, per sota del revolt que fa el camí. En aquest indret, a mà esquerra s'enfila un corriol costerut que mena fins a la Pòpia. La barraca es troba situada en un pla rocallós, a una cinquantena de metres del camí. Es tracta d'una construcció aèria, aïllada, de planta circular que mesura 2,15 m de diàmetre interior. La porta, orientada a l'oest, mesura 1,20 m d'alçada per 0,74 m d'amplada a l'exterior i 0,50 m a l'interior. Té marxapeus. Els muntants, rectes, suporten tres llindes, de les quals, la davantera està partida per la meitat. El gruix de murs és de 0,80 m. La coberta és de falsa cúpula amb caramull, seguint el sistema d'aproximació de filades. L'alçada màxima a l'interior de l'habitacle és de 2,45 m. A l'exterior, ha perdut tot el recobriment de terra que la impermeabilitza. Conserva tot el voladís amb una alçada (mesurada davant de la porta) d'1,60 m. A banda i banda de la porta d'entrada hi ha una banqueta de pedra. A l'interior, hi ha un doble tinell sobreposat. El primer arranat al terra mesura 0,40 m d'amplada per 0,43 m d'alçada per 0,60 m de fondària, mentre que el superior fa 0,34 m d'amplada per 0,40 m d'alçada per 0,50 m de fons. Té una espitllera orientada a l'est. | 08179-150 | Les Ferreres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6482800,1.9112400 | 409336 | 4611299 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58800-foto-08179-150-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58800-foto-08179-150-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58800-foto-08179-150-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 3307. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 58809 | Barraca 5 de les Ferreres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-5-de-les-ferreres | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Presenta un moviment estructural preocupant tant de la coberta com dels murs. | Barraca de pedra seca situada al capdamunt del paratge anomenat Les Ferreres, en el vessant de solana de La Pòpia. El seu accés es fa pujant pel camí del Ginebral, resseguint el torrent de l'Esbarzer per la seva llera dreta. Arribats al gorg, del marge esquerre del camí surt un corriol que s'enfila cap a la barraca d'en Pere Baqué i una mica més endavant des del mateix camí surt un altre corriol marcat amb unes pedres que s'enfila molt dret per l'altre costat del turó. Seguir-lo sense mai deixar-lo uns tres-cents trenta metres fins arribar al que sembla una bifurcació del mateix caminoi, per sobre d'unes roques. La barraca està dins la feixa, adossada al marge, amb una alzina jove al davant mateix i la pedra calcària del terreny permet identificar-la fàcilment. Es tracta d'una construcció del tipus aïllada adossada al marge. Malgrat el seu aspecte circular, s'adapta al terreny i l'interior de l'estança és força irregular. Mesura dos metres per 1,60 m de costat resseguint la roca on se sustenta. La porta, orientada al sud-oest presenta els muntants inclinats, amb una sola llinda plana i lleixa oberta per sobre mateix. Fa 1,14 m d'alçada per 0,55 d'amplada. El gruix dels murs oscil·la entre els 0,30 m i els 0,40 m respectivament. La coberta, feta per aproximació de filades, ja ha perdut la part central de la volta i a l'exterior no queda cap traça del recobriment de terra que l'impermeabilitzava. L'alçada màxima a l'interior és de 2,20 m mentre que la del voladís (mesura presa davant de la porta) és d'1,46 m respectivament. A l'interior, a l'extrem dret del mur posterior hi ha un doble tinell sobreposat excavat en el marge. El primer, arranat al terra mesura 0,40 m d'amplada per 0,33 m d'alçada per 0,40 m de fondària. El superior mesura 0,25 m d'amplada per 0,33 d'alçada per 0,30 m de fons (la llosa està fortament inclinada cap a davant). Té dues espitlleres orientades cap el nord-oest i sud-est respectivament. | 08179-159 | Les Ferreres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6508700,1.9111600 | 409333 | 4611586 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58809-foto-08179-159-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58809-foto-08179-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58809-foto-08179-159-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 3326. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 58709 | Cal Pastoret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pastoret | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. | XIX | Cal Pastoret és una masia situada al Serrat de Dalt. Es compon d'un únic cos, de planta quadrangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada al sud. Els paraments són de pedra, però han estat arrebossats amb morter de calç que, en algun tram, s'ha perdut i deixa entreveure el paredat. Al voltant de la porta principal hi ha un segon arrebossat, poc encertat, molt més modern, fet amb morter de ciment, que no deixa transpirar els murs. La façana nord està construïda aprofitant el desnivell del terreny per tant, mancada d'il·luminació, probablement emprada com a celler. És en un costat d'aquesta façana on hi ha l'accés al cup. Destaca un rajol de finals del s. XIX collat a la façana nord-est amb fons blanc i lletres negres on es pot llegir 'PUEBLO DE RELLINÁS / PARTIDO DE TARRASA / PROVINCIA DE BARCELONA.' | 08179-30 | Carrer de Sant Felip Neri, núm. 14 | 41.6350100,1.9114200 | 409332 | 4609825 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58709-foto-08179-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58709-foto-08179-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58709-foto-08179-30-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||
| 58810 | Barraca 6 de les Ferreres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-6-de-les-ferreres | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | La coberta ha perdut tot rastre del recobriment de terra i les arrels han travessat la corona. | Barraca de pedra seca situada al capdamunt del paratge anomenat Les Ferreres, en el vessant de solana de La Pòpia. El seu accés es fa pujant pel camí del Ginebral, resseguint el torrent de l'Esbarzer per la seva llera dreta. Arribats al gorg, del marge esquerre del camí surt un corriol que s'enfila cap a la barraca d'en Pere Baqué i una mica més endavant des del mateix camí surt un altre corriol marcat amb unes pedres que s'enfila molt dret per l'altre costat del turó. Sense mai deixar-lo avançar uns tres-cents fins trobar el pla. La barraca està a mà esquerra, entrant per entremig de la brolla abans d'arribar a la torrentera. Es tracta d'una construcció aèria adossada al marge construïda amb blocs de pedra irregulars, de mida més aviat grossa. És de planta circular que s'adapta a l'orografia del terreny. El diàmetre interior varia entre els 2,30 m i els dos metres. Els marges al voltant de la construcció estan reforçats amb murs atalussats de pedra seca i el seu accés normal es feia a través d'un parell o tres de graons. La porta, orientada al sud-oest té els muntants rectes que suporten dues llindes planes. Mesura 1,15 m d'alçada per 0,55 m d'amplada mentre que el gruix dels murs és de 0,60 m. La coberta de falsa cúpula està feta per aproximació de filades. L'alçada màxima a l'interior és de 2,20 m. A l'exterior ha perdut totalment el recobriment de terra i els blocs de pedra que hi ha al damunt s'han començat a desprendre, que en caure es troben dispersos al voltant de la barraca. El voladís, del qual no en queda gairebé cap rastre, mesura, a l'alçada de la porta, 1,30 m. A l'interior de l'estança, en el mur orientat al nord-est hi ha un tinell o cocó situat a cada extrem just per sota l'arrencada de la volta. El primer d'ells, situat a mà esquerra mesura 0,40 m d'amplada per 0,25 m d'alçada per 0,40 m de fons, mentre que el segon, a mà dreta fa 0,30 m d'amplada per 0,25 m d'alçada per 0,40 m de fondària. No té espitlleres. | 08179-160 | Les Ferreres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6501600,1.9110800 | 409325 | 4611508 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58810-foto-08179-160-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58810-foto-08179-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58810-foto-08179-160-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 3327. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 59086 | Casal de cultura l'Escola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casal-de-cultura-lescola | Butlletí Oficial de la Província de Barcelona. Administració Local. Reglament d'utilització del Casal de Cultura i d'Entitats - L'Escola, núm. 233/pàg. 14 de 28 de setembre de 2004. https://parcs.diba.cat/web/santllorenc/detall/-/contingut/215256/punt-d-informacio-de-rellinars https://parcs.diba.cat/web/l-informatiu/-/rellinars-estrena-punt-d-informacio-del-parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-l-obac | XX | L'edifici Casal de Cultura i d'Entitats - L'Escola és un edifici ubicat a la Plaça de l'Ajuntament. És de planta quadrangular amb la coberta a quatre vessants de teula àrab. Esta format per dues plantes. La simetria de l'edifici només queda en part modificada per la construcció de la caixa externa per a l'ascensor però que s'integra perfectament a l'entorn. La comunicació amb l'edifici s'ha solucionat amb una estructura de vidre i alumini de color marró. Constructivament la planta baixa segueix els mateixos canons que l'edifici de l'Ajuntament; les obertures de la planta baixa presenten un recreixement al voltant fet de pedra, mentre que a la planta pis tot el perímetre ha estat realitzat amb vidre doblat i muntants d'alumini per aprofitar al màxim la llum del dia. Els paraments són arrebossats, llisos i pintats monocromàtic a excepció dels recreixements del sòcol, cantonades i la línia visual de separació de les dues plantes. Els accessos a l'interior de l'edifici es poden fer a través de les escales o rampes adaptades. A la planta baixa hi ha una sala d'actes, polivalent, i un despatx habilitat com a Punt d'Informació del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac. La planta pis consta d'una àrea d'esbarjo i una biblioteca dotada dos despatxos. | 08179-388 | Plaça de l'Ajuntament, s/n | El 22 de juny de l'any 2014 una part de l'edifici de l'Ajuntament s'habilita com a Punt d'Informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac fruit d'un conveni entre el Parc i l'Ajuntament de Rellinars; comptava amb un punt d'informació interactiu situat a l'exterior de l'edifici. Posteriorment s'habilita una part de la planta baixa del Casal Cultural i es trasllada el Punt d'Informació. En aquest local les diferents entitats del poble hi poden desenvolupar activitats culturals com exposicions, conferències, concerts, obres de teatre, projecció de pel·lícules, i l'activitat esportiva. En aquest indret s'inicia l'itinerari SL-C 57 La pedra seca. Hi transcorre el GR 5 i els 3 monts. | 41.6377400,1.9112900 | 409325 | 4610129 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59086-foto-08179-388-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59086-foto-08179-388-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Els horaris d'obertura són de 10 a 14h els dissabtes, diumenges i festius. Obert del 15 de febrer al 25 de juliol, i del 6 de setembre al 13 de desembre. | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 58818 | Barraca 7 de les Ferreres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-7-de-les-ferreres | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Barraca de pedra seca situada al capdamunt del paratge anomenat Les Ferreres, en el vessant de solana de La Pòpia. El seu accés es fa pujant pel camí del Ginebral, resseguint el torrent de l'Esbarzer per la seva llera dreta. Arribats al gorg, del marge esquerre del camí surt un corriol que s'enfila cap a la barraca d'en Pere Baqué i una mica més endavant des del mateix camí surt un altre corriol marcat amb unes pedres que s'enfila molt dret per l'altre costat del turó. Abans d'arribar al capdamunt entrar a mà esquerra per una feixa abandonada seguint la diagonal del marge de pedra seca fins a localitzar un pi mort. Es tracta d'una construcció en molt bon estat de conservació, del tipus aèria adossada al marge. És de planta circular, d'1,80 m de diàmetre interior. La porta, orientada al sud, té un muret posat al davant probablement pels caçadors per impedir que no hi entri cap bèstia a fer-hi el cau. Mesura 1,10 m d'alçada per 0,75 m d'amplada màxima a l'exterior i de 0,55 m a l'interior. El gruix dels murs varia entre els 0,65 i els 0,70 m. Té dues llindes planes, la davantera, de grans dimensions que destaca de la resta de la construcció. La coberta, de falsa cúpula està feta per aproximació de filades amb caramull piramidal que per l'exterior hi té una gallera de zenc al damunt. El recobriment de terra es conserva molt bé i també el voladís de tot el voltant que mesura arran de porta 1,35 m d'alçada. A l'interior, a mà dreta té tres tinells o cocons. Els dos primers estan sobreposats; l'inferior, arranat al terra té terra a l'interior, mesura a 0,35 m d'amplada per 0,40 m d'alçada per 0,50 m de fons mentre que el superior fa 0,40 m de costat per 0,45 de fons. A mà dreta del conjunt n'hi un tercer, també arranat al terra que mesura 0,25 m d'amplada per 0,30 d'alçada per 0,40 de fondària. Té una espitllera orientada al nord (per l'exterior queda dissimulada pel creixement del tronc d'un pi). | 08179-165 | Les Ferreres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6494900,1.9110500 | 409322 | 4611433 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58818-foto-08179-165-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58818-foto-08179-165-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58818-foto-08179-165-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 3328. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 58682 | Can Felip Neri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-felip-neri | XVIII-XX | Can Felip Neri és una masia situada al Serrat de Dalt. L'accés es pot fer des de la carretera B-122 que va de Terrassa a Rellinars, en el PK. 15, a mà esquerra, entrant per la plaça del Serrat, o bé pujant pel carrer de Navarcles. La casa està formada per diferents construccions, de volums variables, fruit de reformes i d'ampliacions en llarg del temps. Aprofita el desnivell del terreny, fonamentada parcialment damunt de la roca. Cada cós i cada volum disposa d'una coberta pròpia. Els paraments són de pedra vista, rejuntada amb morter de calç i cantoneres de carreus de pedra més ben treballada. L'edifici probablement originari és el que està orientat al sud-est, amb coberta a dues aigües, de teula àrab i el carener paral·lel a la façana principal. De falsa planta baixa i pis (tres plantes per la façana nord-est), amb un pati interior tancat per un mur perimetral de pedra amb l'era al davant. El portal d'entrada, de dues fulles, muntants arrebossats i arc escarser amb un plafó ceràmic (5 rajols per 2) amb el nom de la casa. A mà dreta, un rajol de les mateixes característiques amb el número 10. Per sobre mateix hi ha un finestral amb balcó i barana de ferro simple. D'altres finestres estan decorades amb llinda, muntants i ampit de pedra de travertí. A la coberta, hi ha diversos fumerals, simples. Modernament, a la façana orientada al nord-oest s'hi ha afegit el darrer volum que consisteix en una entrada de garatge i un cobert a la planta superior. Des de l'era, s'accedia a la tina. | 08179-3 | Av. Vacarisses, 10-12 | Als anys 1975 s'hauria iniciat una reforma total de l'edifici per acomodar-lo a les necessitats actuals. | 41.6348100,1.9112500 | 409318 | 4609803 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58682-foto-08179-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58682-foto-08179-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58682-foto-08179-3-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Destaca el bon estat de conservació de l'era, de planta rectangular, construïda amb cairons, decorats majoritàriament amb les clàssiques ditades realitzades amb l'índex, dit del cor i l'anular, a excepció de l'extrem del carrer que baixa cap a Cal Pastoret, on els cairons tenen decoracions a base de quatre ditades formant una diagonal (en aquest cas emprant també el tres dits anteriors a més a més del menovell). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||
| 58951 | Sant Crist | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-crist-0 | XX | Monument representatiu de Jesucrist crucificat ubicat al darrera de l'església de Sant Pere i Sant Fermí, al costat d'unes alzines. Per accedir-hi cal voltar l'església en direcció a l'esplanada. És de factura contemporània, realitzat amb ferro i soldadura i amb una capa d'imprimació color llautó envellit. Està collat a una peanya metàl·lica ancorada al terra per quatre punts. Té un perfil circular amb retalls geomètrics al seu interior consistents en dos cercles i quatre retalls quadrangulars de diferents mides. La signatura de l'autor està feta amb soldadura; es pot llegir GUIX MUÑOZ. | 08179-233 | Església parroquial de Rellinars | Obra encarregada per l'anterior rector, mossèn Joan Vilalta i Bru (1940 - 2011). | 41.6397400,1.9111700 | 409318 | 4610351 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58951-foto-08179-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58951-foto-08179-233-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Guix Muñoz | 98 | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||
| 58731 | Alzina de Cal Felip Neri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-cal-felip-neri | L'alzina (Quercus ilex subsp. Ilex) de Cal Felip Neri està situada al mig del nucli urbà, a tocar de l'era vella de la masia. Per arribar-hi cal arribar fins a Rellinars, per la carretera de Terrassa (B-122) passant pel Coll de l'Obac i entrar per carrer de Cal Felip Neri. De totes les alzines que hi ha en aquest indret, n'hi ha una que destaca per les seves dimensions i alçada. Mesura uns 17 metres d'alçada total per 17 metres de capçada aproximada. El volt de soca mesura 5,50 m i el volt de canó 3,10 m respectivament. Creix recte i ufanós. Per sobre de la creu, a gairebé dos metres i mig d'alçada neixen tres branques potents d'un metre de diàmetre que alhora es van bifurcant formant la brancada que dona forma a una capçada regular i arrodonida. L'escorça és fosca i clivellada, sense ferides aparents a excepció d'alguna de les branques, podades i cicatritzades correctament. Les fulles tenen un marge dentat i punxant. L'anvers és de color verd fosc i el revers blanc i pelut, sobretot a les fulles més velles. El fruit és el gla, amb les escames de la cúpula punxants. L'alzina floreix als mesos d'abril o maig i les glans maduren al començament de la tardor. Dessota no hi ha cap tipus de vegetació arbustiva ni enfiladisses típiques com l'arítjol. En un dels costats, aprofitant el marge hi ha un pedrís per seure. Edat aproximada de 300 anys. | 08179-52 | Era de Cal Felip Neri | 41.6345600,1.9112400 | 409317 | 4609776 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58731-foto-08179-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58731-foto-08179-52-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es tracta d'un espècimen autòcton de la zona i, per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l'alzina s'ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. Però en cap cas aquest exemplar és fruit d'un rebrot. El creixement d'aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d'aixa, fuster). De l'escorça se n'obtenen tanins que serveixen en l'adoberia, però també es apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||||||
| 79408 | Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrella-0 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 16 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 123-124 VALLS i PUEYO, J. (1995). 'El mas Torrella', Balcó de Montserrat, núm. 320 (abril) VALLS i PUEYO, J. (1999 'Els Torrella del segle XIX', Balcó de Montserrat, núm. 366 (febrerl) VALLS i PUEYO, J. (1995). 'Inventari de can Torrella de l'any 1841', Balcó de Montserrat, núm. 368 (abril) | XIV-XX | Gran masia amb un estat de conservació desigual | Antiga masia d'origen medieval que consta d'un conglomerat de construccions al voltant d'un nucli central originari, el qual forma un clos tancat amb coberts independents a la part de migdia i una era enrajolada al sud-est. L'edifici principal és de planta rectangular, amb cossos annexats a nord i oest. És de planta baixa més planta primera i planta segona o golfes, i presenta una estructura que denota la seva antiguitat i una construcció progressiva amb múltiples fases sobreafegides. Els murs exteriors són de pedra, en general sense arrebossar, amb un parament de bona qualitat. La façana est té incorporats uns grans contraforts. La façana principal, encarada a migdia, presenta una línia de balcons a la primera planta (amb dintells de pedra i brancals de carreus) i un portal amb arc escarser. Sobre el balcó central hi ha una llinda amb un motiu religiós esculpit. En aquesta façana també es conserven restes, molt malmeses, del que havia estat un rellotge de sol. L'interior conserva força bé la tipologia tradicional. Els coberts adossats al costat nord, així com els de la banda sud, semblen força antics. Tot el conjunt és tancat per un clos fet amb paret de pedra amb dos portals d'entrada. | 08291-47 | Prop de la plana de Torrella i de l'actual urbanització de Torreblanca | Segons A. Hernández, el nucli inicial de la pairalia podria ser l'hostal de can Torrella o casa vella de Torrella, situada al costat del camí Romeu i actualment envoltada pel poligon industrial. Es tenen notícies del mas Torrella o Can Torrella del 1363, quan el seu possessor, Ramon de Torrella, vengué la propietat, formada pel mas principal i pels agregats (Ortola, Calcina, Cabot, Cocorella, Comabella, Pastor i Pla) al senyor del terme de Vacarisses, Joan Desfar. No sabem què va passar el segle següent, però els Torrella devien recuperar la possessió del mas, que al segle XVI ja només té dos dels masos agregats: el Pastor i el mas Pla, conreats per Salvador Torrella. La família Torrella continua estant al front del mas i els seus propietaris estan documentats a partir d'aquest moment. Foren Salvador Torrella (1534), Bartomeu (1597), Francesc, Pere (1634), Pere Joan (1698), Pere Joan, Pere (1727) i Pere (1759). Cal dir que l'any 1666 Pere Joan Torrella s'havia casat amb Antiga Castellet, la qual aportà com a dot els masos Castellet de la Torre, Beatriu i Torra. A mitjan segle XVIII el mas continuava pagant un cens de 10 sous, que calia fer efectiu del dia de Nadal al senyor del terme, i un altre cens de caràcter especial de 20 sous per celebrar quaranta misses a la capella de Sant Salvador de les Espases. Es coneixen les afrontacions detallades del mas a l'any 1727. El descendent de Pere Torrella fou Josep Torrella i Bonvilà. L'hereu d'aquest fou Pere Torrella i Costa; l'hereu d'aquest Josep Torrella i Margenat, el qual era el propietari del mas l'any 1855 i fou alcalde de Vacarisses. Segons un inventari de l'any 1841 la casa tenia un parell de bous, una mula, una truja amb sis garrins, 10 gallines i un gall. La família també tenia una casa al poble. L'any 1852 el mas constava de 6 quarteres de terres de regadiu, 29 de secà, 8 de vinya, 30 de bosc, 20 quarteres d'erms i 2 de roquissar. L'any 1920 la propietat del mas era a mans de Ramon Torrella, i el 1944 de les germanes Consol i Emília Torrella i Bonastre. Cap a la dècada de 1970 havia estat abandonada i fou recuperada de nou l'any 1979. Un dels darrers personatges amb aquest cognom fou el prelat Ramon Torrella, que va néixer a Olesa de Montserrat el 1923 i va ocupar alts càrrecs eclesiàstics. | 41.5863600,1.9119700 | 409310 | 4604423 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79408-foto-08291-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79408-foto-08291-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79408-foto-08291-47-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda al cobert sud: '1682' | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:17 | |||||||
| 59005 | Barraca del Ramon Gibert | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-ramon-gibert | XX | Les bigues, en nombre de tres i les llates s'han canviat. modernament. | Barraca situada en una feixa molt gran, planera, situada a ponent del mas del Gibert de Dalt, a l'obaga de Serra Gallina. Per arribar-hi agafar el trencall a mà dreta després d'haver passat el mas de les Ferreres i el Gibert de Baix. Seguir el camí en direcció a la Font del Càntir i Casajoana. Tot just travessat el torrent de l'Esbarzer, després de la font que porta el mateix nom, a mà dreta, hi ha una feixa molt gran amb la barraca al fons. Es tracta d'una construcció datada per la inscripció gravada a la llinda l'any 1921. És de planta rectangular, mesura tres metres de façana per cinc metres de costat, per dos i mig d'alçada màxima. La coberta és de teula àrab a doble vessant, amb el carener perpendicular a la façana principal. Està sustentada per bigam i llates de fusta. El paredat és de pedra collat amb morter de calç i el sòl de terra batuda. La porta d'entrada, orientada a l'oest té una portella de fusta amb furriac i marxapeus de maó. L'obertura mesura 1,69 m d'alçada per 0,94 m d'amplada i una profunditat de murs de 0,35 m. Destaca la llinda de pedra amb la data i les inicials, R.G., gravades dins d'un requadre. Entrant a mà esquerra, aprofitant l'escaire interior hi ha una llar de foc amb sòcol de pedra i campana de pedra arrebossada amb morter totalment integrada al paredat. El fumeral és quadrangular, fet de maó de 15x30 cm. Hi ha dues espitlleres orientades a l'est i al nord respectivament. A la cantonera dels murs orientats a tramuntana i a l'est hi ha una bigueta de fusta encastada a la paret per a penjar-hi els estris de treballar el camp. | 08179-297 | Torrent de l'esbarzer - El Gibert de dalt | 41.6463200,1.9109500 | 409309 | 4611082 | 1921 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59005-foto-08179-297-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59005-foto-08179-297-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||
| 58687 | Capella de Sant Felip Neri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-felip-neri | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. Arxiu Episcopal de Vic. Sèrie Visites Pastorals. Lligall Rellinars, 1721-1730, fol. 794. http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=3&consulta=MCU0KzA4MTc5OSU=&codi=27582 HERNÁNDEZ, José Manuel (2016). La capella de Sant Felip Neri de Rellinars, erigida l'any 1660 al mas de les Ferreres, dins revista Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 569, pàg. 25-27. Parròquia de Vacarisses. | XVII | La capella de Sant Felip Neri està situada dins de la propietat de Les Ferreres, davant del pati de la façana orientada a l'est. És d'una sola nau, de planta rectangular, amb un absis semicircular. La coberta és a dues vessants, de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal. Per sota el ràfec, hi ha una sanefa ornamental, més pronunciada a la façana principal. La uniformitat queda trencada pel campanar d'espadanya, realitzat amb pedra de travertí; té una sola obertura que fineix amb un frontó triangular i coberta a dues aigües de rajol pla. El paredat general és de pedra i travertí, collada amb morter de calç, mentre que la façana principal està arrebossada simulant carreus. Per sota mateix del campanar hi ha un ull de bou de forma circular. La portalada d'accés, orientada al sud-oest està emmarcada per grans pedres als brancals, treballats amb motllura arrodonida. La llinda és del tipus monumental amb la data gravada de 1660 i decorada amb un guardapols motllurat. A l'interior, entrant a mà esquerra hi ha una escala que condueix al cor. L'absis original està tapiat per un mur que arriba fins el sostre. Ambdós costats hi ha sendes portes que permeten accedir al reraltar. El presbiteri, sobre elevat per uns esglaons que el delimiten, està presidit per un retaule de fusta, situat a la part superior de l'altar. S'hi representa Sant Felip Neri agenollat amb una ploma a la mà dreta mentre que amb l'esquerra aguanta uns fulls de paper posats damunt d'una pedra, amb el tinter al costat. Porta una carbasseta i un sarró agafats de la part superior d'un bastó. Al davant seu, hi ha la Marededéu amb el Nen Jesús al seus genolls, envoltats pels àngels dels quals només es veuen les ares. El conjunt està daurat a l'or vell. Les parets de la nau tenen un sòcol que imita la pedra. La part superior del mur queda delimitada de la volta per una motllura. Estan enguixades i pintades de color blanc. Es conserven varies de les creus (marcades amb l'oli sagrat) de consagració de la capella penjades als murs que simbolitzen els dotze apòstols. | 08179-8 | Les Ferreres | La construcció de la capella, 1660 segons la data gravada a la llinda de la portalada exterior, va ser propiciada per Mossèn Josep Ferreres, rector durant bona part del segle XVII de la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses, de la qual llavors depenia la dedicada a Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars. Tal era la seva devoció que a l'església parroquial de Vacarisses hi dedicà un altar a més d'aconseguir les relíquies del sant. Per finançar la construcció de la capella la família del mas de les Ferreres va demanar un censal a la parròquia de Vacarisses. En la Visita Pastoral del 7 de desembre de 1685, divuit anys després de la seva construcció, es pot llegir que el bisbe de Vic, Antoni Pasqual, mana 'al que fa lo censal de la capella de St Felip de esta iglesia parroquial que paguen a la cullita del any vinent 1686 tot lo que esta devent' (AEV 1221, fol. 290v). El 30 de setembre de 1698, en una altra Visita Pastoral es fa referència a la capella rural de St Phelip Neri de la par de Vaquerizas. Corre per compte de Antoni Ferreras, hereu de la casa'. I en una altra nota es diu que l'Antoni Ferreras com a hereu de la casa Ferreras de Rellinars continue lol lloable costum que tenen tots los parroquns de donar de menjar un musich dels qui venen à cantar en la festa de St Fermi bisbe' (AEV 1220/7, fol. 8r). En la Visita Pastoral del 10 de novembre de 1726, el bisbe Ramon de Mariomon diu que 'en la capella rural de St Felip Neri, manm posen en lo altar lo evangeli de sant Joan y psalm de lavabo (es resava quan l'oficiant es rentava els dits)', i ordena que 'fassan ayguera en la sacristia, per poderse rentar las mans lo sacerdot' (AEV 1224 fol. 574v). Hernández que ha resseguit les Visites Pastorals esmenta que més endavant en les Visites Pastorals es fa referència a la celebració de misses. Va ser consagrada en varies ocasions, primerament amb motiu de la seva construcció, i després de la seva restauració, l'any 1922, pel bisbe de Vic, Romà Casanovas. Al seu interior hi havia dos retaules, un d'ells va ser sostret en un dels darrers espolis que ha sofert la masia al primer decenni del segle XXI. Després de la Guerra Civil (1936-1939) l'església parroquial de Sant Pere havia patit danys severs, i la capella del mas de Les Ferreres va acollir les celebracions litúrgiques, fins que es va rehabilitar. L'any 1960 s'hi va celebrar el tercer centenari de la seva consagració. Després d'uns anys deixada gairebé a l'abandó, els nous propietaris l'han netejat i restaurat. | 41.6412100,1.9110000 | 409306 | 4610514 | 1660 | 08179 | Rellinars | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58687-foto-08179-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58687-foto-08179-8-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La propietària actual va localitzar fora de context, en un estat deplorable, les tovalles litúrgiques que recobrien l'altar i les va fer netejar. Actualment formen part del parament de l'altar antic. Al davant, seguint les disposicions emanades del Concili Vaticà Segon, hi ha un altar senzill exempt que permet la celebració de la missa de cara als fidels. En una fotografia provinent de l'Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes realitzada l'any 1984 s'observa un cancell o barana de fusta amb el nom gravat a la part inferior 'CASA LES FERRERES' que delimitava els límits del presbiteri dels fidels.La capella és la primera església catalana dedicada al sant. És anterior a l'església de l'Oratori de Barcelona (finalitza la construcció l'any 1752) i a la del carrer del Sol de Gràcia (construïda finals del s XIX i acabada a principis del s XX). | 94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 58913 | Art de la pedra seca en la construcció de murs i barraques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/art-de-la-pedra-seca-en-la-construccio-de-murs-i-barraques | BARGAS i FÀBREGAS, Jaume de (2006). Barraquers o margeters; dins El Brogit, Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 307bis, desembre de 2006, pp.15 BARGAS i FÀBREGAS, Jaume de (2014). Els oficis de la pedra; dins El Brogit, Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 394, novembre de 2014, pp.13 QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SANTAMARIA, Ramon (2016). Tines i barraques de vinya; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 411, maig de 2016, pp.16. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. https://ich.unesco.org | XVIII-XX | Un dels elements més característics del paisatge de Rellinars són les construccions en pedra seca: barraques, marges, tines o dipòsits d'aigua. Recentment la UNESCO ha inscrit els coneixements i les tècniques de l'art de construir murs en pedra seca a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. L'art de construir murs i barraques en pedra seca comprèn els coneixements i pràctiques sobre la seva realització amb un simple apilament de pedres sense usar altres materials de construcció, llevat de terra també seca en algunes ocasions. La seva estabilitat estructural s'obté gràcies a una selecció i col·locació acurades de les pedres. Amb aquests murs s'han creat diferents tipus d'hàbitat humans, així com d'estructures per a l'agricultura i la ramaderia, que han configurat el paisatge de Rellinars, relacionat amb l'explotació de la vinya entre els segles XVIII i XX. Aquestes construccions constitueixen un testimoni dels mètodes i pràctiques usats per les comunitats amb vistes a organitzar els seus espais de vida i treball traient el màxim partit dels recursos naturals i humans locals. A més, els murs de pedra seca tenen un paper essencial en la prevenció de corriments de terres, inundacions i allaus, en la lluita contra l'erosió i desertificació de terrenys, en la millora de la biodiversitat i en la creació de condicions micro climàtiques propícies per a l'agricultura. Els dipositaris i practicants d'aquest element del patrimoni cultural són les comunitats rurals en les que està profundament arrelat, així com els professionals del sector de la construcció. Les estructures en pedra seca es realitzen sempre en perfecta harmonia amb el medi ambient i les tècniques usades són un exemple de relació equilibrada entre l'ésser humà i la natura. La transmissió d'aquest art de la construcció s'efectua principalment mitjançant la pràctica adaptada a les condicions específiques de cada lloc. La tècnica tradicional de la pedra en sec a Catalunya s'inclou dins l'Inventari de Patrimoni Etnològic de Catalunya, sota la denominació original de 'Treball de la pedra en sec' en data 7 de juliol de 2016, d'acord amb el que estableix l'article 5 de la llei 2/1993, de 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l'associacionisme cultural. La declaració de la UNESCO es va produir el novembre de 2018 a la República de Maurici, durant la XIII sessió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial. En el seu informe es destaca que la construcció de pedra seca és una tradició viva, que s'ha desenvolupat cada vegada més per a la gestió sostenible del patrimoni cultural, les terres agrícoles, els habitatges humans i el seu entorn. Entre els seus professionals, el coneixement i les habilitats relacionades es transmeten a través del treball conjunt de mestres i aprenents qualificats, tallers, capacitació vocacional, cursos i molts altres mitjans. La pràctica implica l'estreta cooperació dels membres de la comunitat, reforçant la cohesió social i la col·laboració dins de les famílies i els veïns. Com una característica generalitzada i distintiva del paisatge cultural, l'element proporciona a tots els seus professionals un fort sentit d'identitat. L'art de la pedra seca combina una tècnica generalitzada amb respecte per les condicions locals i l'ús exclusiu dels materials de construcció locals. Promovent la naturalesa compartida dels coneixements tradicionals, la pràctica es deriva de la necessitat de netejar la terra amb fins de cultiu i utilitzar pedres per construir estructures altament funcionals. Aquests aspectes il·lustren el paper fonamental del patrimoni cultural immaterial a la creació i el manteniment de l'entorn vital. La protecció estatal i el reconeixement internacional eleven el perfil d'aquesta pràctica i promouen el respecte i la consciència del seu valor. | 08179-123 | Rellinars | Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular, en algun cas també és de planta doble. Poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6376200,1.9110500 | 409305 | 4610116 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58913-foto-08179-123-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58913-foto-08179-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58913-foto-08179-123-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | La declaració de la UNESCO afecta exclusivament a la tècnica i els coneixements no a les construccions i no implica la seva protecció urbanística. Però és un reconeixement a les barraques i construccions en pedra en sec que formen part del paisatge de Rellinars, i cal tenir-ho ben present. | 119|94|98 | 60 | 4.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 58937 | Festa Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-16 | XX | La Festa Major de Rellinars se celebra el darrer cap de setmana de juliol, comença amb el pregó el divendres. Després es fa un sopar popular i ball al poliesportiu. El dissabte és el dia on es fa una cursa popular ben curiosa, ja que la patrocina la família Muncunill i els premis que es concedeixen porten noms d'aquesta família. Enguany faran la 40ª edició. L'èxit de la cursa fa que s'hagi de limitar la participació a 200 corredors i acaba amb una botifarrada. El dissabte també es fa cinema a la fresca i ball al vespre. El diumenge és el dia dedicat, majoritàriament, a la canalla. Tot i que el cap de setmana són els dies forts, les activitats s'allarguen tot el juliol i bona part de l'agost, amb activitats paral·leles. Es fan concursos gastronòmics, de truites o de pastissos. Ja se sap que no hi ha festa sense menjar. També es fan activitats culturals com teatre, música i exposicions. Així com jocs i esports de tota mena: petanca, escacs, futbol o caminades. | 08179-219 | Rellinars | Les dates de celebració de la Festa Major han anat variant amb els anys per adaptar-se a les necessitats de la població. Al començament es feia el primer cap de setmana de setembre. Però els estiuejants ja havien acabat les vacances i tornaven a les seves poblacions de residència, ja fos Terrassa o Barcelona. Per aquest motiu es va passar a l'agost. Llavors, el problema és que coincidia amb les vacances de bona part de la gent de la comissió de festes. Així que es va decidir traslladar-la al darrer cap de setmana de juliol, que és quan es fa actualment. Algunes activitats s'han mantingut, però d'altres s'han deixat de fer. Revisant programes antics podem destacar-ne algunes de més significatives. És el cas de l'homenatge a la gent gran o el concurs de pintura ràpida. Aquest darrer, es va fer 4 o 5 cops i el resultat són uns quadres que ornamenten les parets de l'Ajuntament. Abans també es feia un partit de futbol de casats contra solters. Avui dia aquesta divisòria pot resultar problemàtica i caldria afegir altres equips. També es pot llegir que s'havien fet concursos de tir al plat, ja que hi havia un camp d'aquestes característiques en funcionament. Els oficis religiosos també s'han deixat de celebrar. A més tenint en compte que la data no està vinculada a la del patró del municipi que és Sant Pere, ni al co patró que és Sant Fermí. | 41.6376200,1.9110500 | 409305 | 4610116 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58937-foto-08179-219-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58937-foto-08179-219-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | Durant uns anys, la urbanització del Planet organitzava una festa major pròpia. Finalment, es va aconseguir que s'integressin a la Festa Major comuna.Fotografies cedides per l'Ajuntament. | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||
| 58925 | Fons de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-linstitut-cartografic-i-geologic-de-catalunya | www.icgc.cat | XX | El fons fotogràfic i cartogràfic de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya referent al municipi de Rellinars està format per cinc col·leccions diferents: Col·lecció cartoteca: Amb les referències RM.125121 i RM.125122 es conserven els mapes planimètric i topogràfic, a escala 1:25.000, executats pel topògraf José Brugués l'any 1921. Es tracta d'una còpia manuscrita d'una de les minutes de més de quatre-cents municipis de Catalunya a escala 1:25 000 corresponents a l'aixecament del Mapa de España 1: 50.000. Les còpies a mà les va encarregar entre 1914 i 1936 el Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, per a utilitzar-les com a base del Mapa Geogràfic de Catalunya a 1:100 000. Amb la referència RM 251/R es conserva un mapa excursionista amb revers de l'any 1984 procedent de la Unió Excursionista de Catalunya - Gràcia amb la planificació manuscrita de la XXXVIII marxa nocturna d'orientació del municipi de Rellinars a escala 1:12.500. Del Servei de Cartografia i Fotogrametria de la Diputació de Barcelona s'han comptabilitzat 24 mapes de Rellinars i municipis veïns delineats en paper polièster, sense toponímia, a escala 1:5.000, i de 50 x 70 cm (RM.97673; RM. 97674; RM.97675; RM.97676; RM.97679; RM. 97680; RM.97801; RM.97802; RM.97803; RM.97804; RM.97877; RM.97878; RM.97879; RM.97880; RM.99017; RM.99018; RM.99039; RM.99040; RM.99041; RM.116656 (còpia ozàlida en blanc i negre amb toponímia de 60x85 cm a escala 1:10.000) ; RM.116673 còpia ozàlida en blanc i negre amb toponímia de 60x85 cm a escala 1:10.000); RM.97677; RM.97678; RM.97805. Finalment, de l'ICC es conserven digitalitzats els fulls digitals generats a partir de la base topogràfica 1:5.000. Els fulls d'aquesta sèrie corresponen a la divisió 4 x 4 de la malla de distribució del Mapa topográfico nacional de España 1:50 000. Cada full inclou 2 finestres (Mapa índex de la sèrie; Mapa guia). - Projecció Universal Transversa Mercator (UTM), fus 31, sobre el·lipsoide internacional i datum europeu. Equidistància de les corbes de nivell: 5 m. Referències: 282-113; 282-114; 282-115; 283-113; 284-113; 284-114; 283-114; 283-115; 284-115; 282-113; 282-114; 283-114; 283-115; 284-114; 284-115 i 284-113. De la col·lecció d'ortofotomapes realitzats per la Diputació Provincial de Barcelona a partir de fotografia aèria obtinguda el juliol de 1967 a escala 1:5.000 per Trabajos Fotogràficos Aereos, S.A. de Madrid: RM.115001; RM. 115002; RM.115003; RM.115005; RM.115006; RM.115007; RM.115009; RM.115010; RM.115011. Procedent dels SACE (Servicios Aéreos Comerciales Españoles), vol efectuat el 2 d'octubre de 1975 per Carlos Rodríguez Escalona, hi ha una fotografia aèria obliqua en blanc i negre, amb la referència RFSACE.13521 (negatiu 13x13cm). De l'ICC hi ha un conjunt d'ortofotomapes a escala 1:5.000 en blanc i negre corresponents a la divisió 12x8 de la malla de distribució del Mapa topográfico nacional de España 1:50.000, de mides 80x60 cm. Referències: 392-4-1; 392-4-2; 392-5-1; 392-5-2; Finalment, procedent del fons familiar Cuyàs, hi ha dues fotografies en blanc i negre realitzades l'any 1957 del ball de Cascabell (RM.11406 i RM.11407). | 08179-207 | Rellinars | L'ICGC és adscrit al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat. Des de la seva creació l'any 1982, i reprenent la tasca iniciada pels serveis geogràfics de la Mancomunitat i de la Generalitat a l'època de la República, l'ICGC ha esmerçat els seus esforços en situar en uns nivells d'innovació i modernitat els estudis i la producció cartogràfica fets a Catalunya. Corresponen a l'ICGC, en l'exercici de les competències de la Generalitat sobre geodèsia i cartografia, les següents funcions: establir, gestionar, conservar i millorar la infraestructura física i els sistemes tecnològics necessaris per a construir i gestionar el Servei de Posicionament Geodèsic Integrat de Catalunya i el manteniment de les bases de dades topogràfiques que hi donen suport. | 41.6376500,1.9110300 | 409304 | 4610119 | 08179 | Rellinars | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58925-foto-08179-207-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58925-foto-08179-207-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Les imatges seleccionades formen part del fons de l'ICGC | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||
| 58934 | Gegants de Rellinars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-rellinars | ARIAS, Anna (1997). Els gegants de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 129 - 130. CASANOVAS CARRERAS, Gemma (2017). Història dels gegants de Rellinars. Ajuntament de Rellinars. | XX | La parella de gegants de Rellinars consta d'en Capablanca i la Mercè de Can Cotis. Més tard s'hi ha afegit el gegantó David. El gegant és una representació del famós bandoler del Camí Ral, en Capablanca i la geganta és la Mercè de Can Cotis. Tots ells obra del taller el 'Drac Petit' de Jordi Grau. En Capablanca fa 3 metres d'alçada i pesa 30 quilos. Per fer la seva cara es van inspirar amb la fisonomia d'en Josep Gibert, que el va interpretar durant la festa que es va fer l'any 1973, i el seu germà Francesc Gibert. La Mercè de Can Cotis fa 2'7 metres d'alçada i pesa 27 quilos. Era una pubilla de Can Ganàpia que es va casar amb l'hereu de Can Cotis i treballava a la fàbrica, primer de Castellbell i el Vilar i després a la de Rellinars. És obra del mateix Jordi Grau, que va estar durant un parell de dies a la plaça de l'Ajuntament per mostrar en viu com començava creant la geganta. El Gegantó David es va presentar a la Festa Major de Rellinars, el dia 26 de juliol de 2013. Fet també pel Taller Drac Petit de Jordi Grau. Fa 2'20 m i pesa 14 kg. Els padrins d'en Capablanca són els gegants antics de Matadepera; en Llorenç i l'Agnès. Els de la Mercè són els gegants nous de Matadepera, en Pepet de Cal Tanta, pregoner durant molts anys, i la Marieta de Cal Baldiró. Del vestuari se n'encarregà el mateix taller de construcció dels gegants, però, la Mercè va estrenar una nova faldilla al 2017, de color verd més intens que l'anterior. En Capablanca durant un breu període de temps, al 2013, va dur la capa de color blanc amb el dors de color blau, i poc després es va aprofitar el revés de la vella capa per fer-ne una de nova, que és la que porta actualment. | 08179-216 | Rellinars | El bateig d'en Capablanca fou el 19 de setembre de 1993. Es va pagar amb una rifa popular organitzada pels que serien els futurs membres dels Amics dels Gegants de Rellinars. La primera trobada internacional on es va participar fou la de Bruxel·les, el juny de 1994. També s'ha participat en les de de Grimbergen, Mariapharr i Saumur. El 18 de febrer de 1995, es fa una assemblea per crear l'Associació dels Amics dels Gegants de Rellinars, i el 15 de novembre de 1995 es formalitza legalment. L'any 1997 es fa una recol·lecta popular -aconseguint entre 500.000 i 600.000 pessetes- per finançar el que es convertiria en la companya d'en Capablanca, la Mercè de Can Cotis. L'estrena fou l'1 d'agost de 1997, en el marc de la Festa major del poble. El gegantó es va presentar oficialment l'octubre de 2013, a Sallent, per la VI trobada del món geganter. Des del 2014, hi ha un grup que toca la gralla i el tabal -anteriorment s'havia de comptar amb la música d'altres colles o contractant-ho-. Des del mes de març de 2017, l'Associació Amics dels Gegants de Rellinars ha cedit els gegants a l'Ajuntament. | 41.6376100,1.9110400 | 409304 | 4610114 | 1993 | 08179 | Rellinars | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58934-foto-08179-216-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58934-foto-08179-216-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Jordi Grau | Al 2017 la colla, juntament amb els Geganters i Grallers de Vacarisses i els Geganters i Grallers d'Ullastrell, es va organitzar per primer cop a tres municipis alhora la XI ena Fira del Món Geganter de Catalunya. | 98 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||
| 59118 | El nom de Rellinars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-nom-de-rellinars | MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars. | XII-XXI | La tradició popular busca explicacions per les coses que l'envolten. I el nom de les poblacions n'és un dels exemples més estesos. Donat que no sempre les causes són tan evidents, es busquen similituds fonètiques o toponímiques properes. L'origen del nom de Rellinars ha generat una tradició popular, contraposada a les dades científiques, però que es va estendre i ha quedat en l'imaginari col·lectiu del poble. Segons aquesta tradició el nom li vindria d'un convent de monges, provinents del monestir de Pedralbes, que se situaria al casalot del Solà. Les monges que hi viurien les designarien com a reines per provenir de la noblesa. La base científica sobre la que s'aixecaria aquesta hipòtesi seria que l'abadessa del reial monestir de Pedralbes rebé com a concessió reial el dret a cobrar impostos sobre la parròquia de Rellinars per a sosteniment de l'ordre. Dolors Moreno (1986, 25 i 26) va trobar un document a l'Ajuntament que explicaria la difusió d'aquesta idea, generada per la mateixa població local: 'Según expresan los ancianos de este pueblo, oído decir por sus antepasados, el pueblo de Rellinás tiene este nombre porqué antes de la formación del pueblo, en el sitio hoy llamado Casalot del Solà, en este término municipal, existió un convento de monjas, que solamente tenían entrada y podían ser admitidas como religiosas mujeres de familia Real y de la Nobleza, dándole el nombre de el convento de Reinas y al fundarse el pueblo, le pusieron este nombre de Reinas, perfeccionándolo con el tiempo, llamándolo hoy Rellinàs' . Està signat el 6 d'octubre de 1889 per l'alcalde del moment. La mateixa Dolors Moreno argumenta científicament la inviabilitat d'aquesta teoria, ja que el monestir de Pedralbes es funda al segle XIV i, segons sor Eulàlia Anzizu, Rellinars no hagué de pagar aquesta quota fins al segle XVI, molt més tard dels documents on apareix el nom. També explica que la inversió de la palatalització que també es produeix a Can Selva/Can Seuba, per exemple. | 08179-420 | Rellinars | 41.6375800,1.9110400 | 409304 | 4610111 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | Inexistent | Medieval|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | Malgrat les dades científiques, és una llegenda que va tenir certa difusió i, fins i tot, va ser comentada per l'Albert Om a un programa de TV3. | 85|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||
| 58726 | Goigs a llaor de Sant Felip Neri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-llaor-de-sant-felip-neri | XX | Goigs musicats a llaor de Sant Felip Neri fundador de la congregació de l'oratori. La festa del qual s'escau el 26 de maig, que diuen així: Puix del món en el temperi / fóreu far de santedat: / Gloriós Sant Felip Neri, / deu-nos vostra caritat /. Una llar honrada i pia / - do del Cel és vostre niu; / la ciutat que el nom prenia / de les flors és on floriu; / més que Dant Alighieri / Vos renom li heu donat/. Nin encar, tothom ja us deia, / cor-robat, «el bon minyó»: / de virtuts hom entreveia / la futura resplendor. / Éreu un nin, mes d'un criteri / que ultrapassa vostra edat. / Comiat deu a Florència / i feu cap a Sant German; / si un promet hom una herència, / la voldríeu molt més gran: / un instint ple de misteri / fins a Roma us ha menat. / Per mols Roma l'eterna / és fitó d'innoble anhel, / mes a Vós no us enlluerna / cap més glòria que el Cel: / res al món no tot haver-hi / que us allunyi de l'amat. / De la Roma soterrada / heu sentit l'atracció: / cada nit hi feu estada / en sublim oració./ Catacumbes, asceteri / on us heu tan encelat! / El Diví Esperit se us lliura / en un nou Pentecostes; / gairebé us fugia el viure / amb el foc que us ha tramès. / El cor troba refrigeri / en sentir-se dilatat. / Quan eixiu d'aqueix Cenacle, / vostre zel, qui el frenarà? / Deu a Roma l'espectacle / d'un apòstol jovençà: / ample camp de ministeri / us ofrena la Ciutat. / Resseguiu carrer i places / escampant mots divinals / i coneixen vostres passes / les presons i els hospitals; / troba en Vós un sant cauteri / la dolença i el pecat. / Déu us crida a ser prevere / per poder servir-lo més; / si l'honor massa us esvera, / obeir cal el confés. / Serà el vostre ministeri un fecund apostolat. / Quan refeu el Sacrifici / de la Creu, com sou commòs ! / Emmenat per un sant desfici, / fins s'encela el vostre cos: / és tot llum el presbiteri / on resteu extasiat. / Sempre en Déu la vostra pensa, / com ameu l'oració! / Vostre cor, foguera immensa, / s'hi rabeja amb passió. / Ella us torna el captiveri / Paradís anticipat./ Del Sant Crist la imatge augusta / us arrenca abundós plor:/ «Vós clavat en dura fusta, / i em podria plànyer jo?» / L'amor sent gran refrigeri / de sofrir per l'Estimat. / Xavier apar que us crida / amb ses lletres d'Orient; / per Jesús donar la vida / és el vostre anhel fervent. 7/ Déu, per Índies, l'imperi / de tot Roma us ha llegat. / De Jesús l'ardent paraula / fa reviure vostra veu; / és de nou el temple l'aula / on s'ensenya a amar la Creu; / heu, amb vostre magisteri, / l'Evangeli revifat. / Vostre confessionari / dels fidels és fort imant; / pecador que sap trucar-hi / prou s'irà santificant. / Quants i quants el captiveri / per Vós rompen del pecat! / Ja no va a l'Eucaristia, / com abans, el cristià, / l'esperit sense aqueix Pa: / emmenant-lo al dolç Misteri / ben sovint, l'heu retornat./ Déu no vol que amb Vós es mori / l'obra gran del vostre zel, / i uns inspira l'Oratori, / que en Maria té l'arrel: / Ella fa el vostre asceteri / bell planter de santedat. / Es l'engany el patrimoni / de Luter i els seus iguals, / mes Vós feu que el gran Baroni / Contra tots dicti els «Annals», / i pel seu alt magisteri / triomfà la veritat. / Si la música divina / enllorada al temple es veu, / per salvar-la, Palestina, / el seu Príncep, li doneu. / Serafins, vostre psalteri, / és que al món l'haveu baixat? / Cor d'infant, sou l'alegria / del jovent i dels infants: / amb l'amor tendre a Maria / cada dia els feu més sants; / si els cerqueu honest platxeri, / quants perills els heu llevat !/[continua a observacions] | 08179-47 | Capella de Sant Felip Neri a Les Farreres | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1545-1563), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.6412200,1.9109600 | 409303 | 4610515 | 1937 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58726-foto-08179-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58726-foto-08179-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58726-foto-08179-47-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Jaume Garcia i Lluís Millet | [continuació de descripció]Sou d'amor flama que vola, / anhelant, fins a l'Empir; / sou humil com la viola, / de puresa sou un llir: / sant perfum, que el deleteri / baf del món ha dissipat./Al cor vostre feia pena / la sofrença dels germans, / i miracles a balquena / remintolen vostres mans: / tot el vostre ministeri / és sadoll de pietat. /Contra Vós l'Infern esbrava / el seu odi furient: / la calúmnia es llançava / damunt l'obra que aneu fent. / Oh, que dolç és l'improperi, / si per Crist és suportat!/Si, cruel, la malaltia / en un llit us té retut, / - oh finesa de Maria !- / Ella us torna la salut: / No tindríeu refrigeri / sens Jesús Sagramentat. /Sou n Sant als ulls del poble, / de tendreses paternals; / conseller sou de gent noble, / Papes, Bisbes, Cardenals; / bandejant l'humà criteri, / dignitats heu refusat. /Vuitanta anys! La vostra vida / és reblerta de virtut, / i el Bon Déu a rebre us crida / el guardó ben merescut. / Vuitanta anys de captiveri, / de triomf l'eternitat. /Celebreu la Missa santa / quan s'atansa el darrer instant, / i de joia en sentiu tanta, / que esclateu en cèlic cant; / vostre cos apar aeri, / de la terra deslligat. /Us vetllaven l'agonia / els fills vostres afligits; / si la pena els atuïa, / vostra mà els ha beneïts. / Jorn del Corpus, gran Misteri, / cap al Cel haveu volat. /Si sentint-se en orfenesa, / Roma plora de tristor, / la consola la certesa / que té al Cel un gran Patró. / Com celeste filacteri / ella us serva el Cos sagrat./L'arbre sant de l'Oratori / promte arreu estén l'arrel, / i és pertot bon adjutori / per fer via cap al Cel. / sigui fèrvid asceteri / el que té nostra ciutat. /Puix dels Sants a l'hemisferi / resplendiu amb tant d'esclat: / Gloriós Sant Felip Neri, / deu-nos vostra caritat./V. Ora pro nobis, beáte Philippe. / R. Ut digni efficiámur promissiónibus Christi.OREMUS. Deus, qui béaum Philippum Confessórem iumm Sanctórum tuórum glória sublimásti: / concéde propítius; ut, cuius commemoratióne laetámur, eius virtútum proficiámus exémplo. /Per Christum Dóminum nostrum. / R. Amen.Al revers del goig s'escriu: 'En plena persecució religiosa (agost del 1937), fou composta la lletra d'aquests Goigs, a Barcelona, pel P. Jaume Garcia, de la Congregació de l'Oratori, i la música, al Masnou, pel Mestre Lluís Millet. L'Excm. I Rdm. Sr. Bisbe de Barcelona s'ha dignat concedir als seus diocesans cent dies d'indulgència, en la forma de costum, per cada vegada que devotament recitaran o cantaran aquests Goigs. Barcelona, febrer del 1946'. | 98|119 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||
| 59027 | Auca de la diada d'en Capablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/auca-de-la-diada-den-capablanca | MORENO, M. Dolors (1997). La diada d'en Capablanca; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 139 i 142. | XX | Auca de setze vinyetes repartides en files de quatre que expliquen la història del bandoler Capablanca de la manera que segueix: 1.- A les deu rendirà viatge, / si s'ha trobata ruta franca, / nostre il·lustre personatge, / el bandoler Capablanca. / 2.- Assenyalats lloctinents, / Trabucaires de Solsona, / el bandoler, complaents, / escolten tota l'estona. / 3.- Sotmet l'alcalde al comici / si es té de fer compliment / al bandoler i son seguici / per part de l'Ajutnament. / 4.- I es pren l'acord, com és lògic, / per total aclamació, / de que a l'hoste mitològic / se li ofereixi recepció. / 5.- Uncop li han redit honors / comença la cercavila: / Poble, Batlle, Regidors, / tothom alegre desfila. /6.- Noies molt ben abillades / la xaranga bullanguera / trabucaires - tres filades- / i en Capablanca al darrera. / 7.- Honorat ha estat pel poble / I en Capablanca, agraït, / vol demostrar que de noble / en té tant com d'eixerit./ 8.- Al peu de la carretera, / voltat per la seva tropa, / resta impacient a l'espera / del vianant que s'apropa./ 9.- Coma arma d'avantguarda / unes flors -petita toia- / i tancant la reraguarda / el somriure d'una noia. / 10.- Esten la capa i, a l'instant, / sobre el teixit esclata, / l'espurneig tan rutilant / de les monedes de plata. / 11.- Cau l'argent i, el trabuaire, / ho celebra sonorament, / ressonen molts trets a l'aire, són salves d'agraïment./ 12.- Com per art d'encantament, / el color blanc de la capa / ja no es veu, perquè l'argent, / és tint refulgent que el tapa. / 13.- Acabat 'l'atracament' / el bandoler sols li resta / fer ofrena a l'Ajuntament / del fruit de la seva gesta. / 14.- Amb una sola consigna / us entrego aquests diners: / Que la vila sigui digna / de rebre els seus forasters. / 15.- El bandoler s'acomiada / havent fet formal promesa / de que en propera diada/ sa capa restarà estesa. / 16.- I se'n torna, però això si, / a l'home no se li escapa / veure abans El Vell Molí / on van teixir-li la capa./ | 08179-329 | Rellinars | L'auca es va escriure amb motiu de la II Trobada de Gegants de Rellinars l'any 1996. | 41.6376400,1.9110200 | 409303 | 4610118 | 1996 | 08179 | Rellinars | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59027-foto-08179-329-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59027-foto-08179-329-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Antoni Messeguer i Jordi Tomàs | Una auca, és una expressió de la literatura folklòrica tradicional catalana, molt semblant a la literatura de canya i cordill. És també una història escrita en vers o rodolí, ja sigui fictícia o real que va acompanyada d'una vinyeta humorística o satírica. La tradició mana que ha de contenir quaranta vuit vinyetes. A diferència d'un còmic, sempre està representada sobre un únic full i per una sola cara. Malgrat els versos han de respectar una rima la mètrica es relaxa una mica i permet tercets o quartets de rima assonant emprant síl·labes diferents.L'auca més antiga documentada data de la segona meitat del segle XVII (1670) i el seu origen es localitza probablement en el joc de l'auca, una partida d'apostes que era molt popular durant els segles XVII i XVIII que hauria evolucionat durant el segle XIX amb la representació de vinyetes. L'auge de l'auca arriba a les llars on els més grans les llegien als infants. Entrat el segle XX la producció disminueix a favor de la reproducció d'algunes auques més arcaiques i primitives amb animals, jocs d'infantesa, on hi podien col·laborar els dibuixants del moment. | 98 | 63 | 4.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||
| 58973 | Fons bibliogràfic del centre de documentació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-bibliografic-del-centre-de-documentacio-del-parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i | XX-XXI | El Centre de Documentació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac és un servei bibliogràfic i documental adreçat a la recerca, el planejament i la gestió que es realitza als espais naturals protegits i que estan gestionats per la Diputació de Barcelona. També dona suport als estudiosos i investigadors en la seva recerca i col·laboren en els programes de divulgació i informació sobre el massís a partir de trobades d'estudiosos que s'organitzen des de l'Àrea de Territori i Sostenibilitat. Es poden consultar articles, estudis, llibres, fotografies i planimetria sobre tot el Parc i més específicament sobre el paisatge cultural i natural de Rellinars com per exemple, articles sobre l'Església Vella, les sepultures de les Roquisses o els Hostalets de Daví, les fonts intermitents de la Serra de l'Obac, l'Avenc de la Barbotera, les aigües subterrànies i el carst al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac, monografies sobre el Vallès, estudis sobre el paleocarst i el carst actual de les serres de Sant Llorenç del Munt i de l'obac amb el cas del carst experimental de Rellinars o el plànol topogràfic de 1970 de Rellinars (fulla IV-02), entre d'altres. | 08179-255 | Rellinars | 41.6376500,1.9110100 | 409302 | 4610119 | 08179 | Rellinars | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons bibliogràfic | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 57 | 3.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||||||
| 59092 | Reynars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/reynars | XX | Només utilitzen aquesta expressió algunes persones de més edat. | Algunes persones de més edat, de famílies originàries o arrelades a Rellinars des de fa generacions, utilitzen l'expressió Reynars per referir-se al municipi de Rellinars. Converteixen la doble 'l' en una 'y', fent el procés etimològic invers al produït, ja que en alguna documentació medieval s'escriu amb 'y' o 'ÿ' | 08179-394 | Rellinars | Ho hem sentit en alguns informants com en Pere Sallés i també ho explica en Carles Cornadó, de Castellbell i el Vilar, municipi que afronta amb Rellinars i on molta gent es relacionaven. | 41.6375500,1.9109900 | 409300 | 4610108 | 08179 | Rellinars | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||||
| 58854 | Fons d'imatges de Rellinars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dimatges-de-rellinars | XX | Fons de 194 imatges escanejades del municipi de Rellinars aportades per diferents veïns del poble i digitalitzades per l'Ajuntament. N'hi ha en blanc i negre i en color. Algunes són de caràcter familiar, però d'altres s'hi mostren fonts, cases, llocs emblemàtics i moltes altres són de festes i activitats. | 08179-185 | Plaça de l'Ajuntament, s/n, - 08299 Rellinars | 41.6375000,1.9109800 | 409299 | 4610102 | 08179 | Rellinars | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58854-foto-08179-185-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58854-foto-08179-185-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | La primera foto és de la Diada Capablanca de l'any 1973.La segona és El Serrat. Colònies. anys 30-40.La tercera foto correspon a la Font del Ginjoler. | 98 | 55 | 3.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||
| 59023 | La tupinada de Rellinars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-tupinada-de-rellinars | <p>CORNADÓ, Carles (2018). La tupinada de Rellinars; dins El Brogit, núm. 429, gener de 2018. El Brogit. Castellbell i el Vilar, pp. 8-10.</p> <p>LLURBA, Rossend (2017) Història del Paral·lel. Memòries d'un home del carrer. Comanegra. Barcelona.</p> <p>PUY I JUANICO, Josep. (2010). Sàtires, cuplets i acudits en temps d'eleccions; dins Política i caciquisme a Terrassa (1917-1923). Fundació Torre del Palau. Terrassa.</p> <p><a href='http://mobiols.blogspot.com.es/2016/02/banda-sonora-del-mes-de-febrer-la.html'>http://mobiols.blogspot.com.es/2016/02/banda-sonora-del-mes-de-febrer-la.html</a><br /> <a href='https://recordsdeterrassa.wordpress.com/tag/rafael-comas/'>https://recordsdeterrassa.wordpress.com/tag/rafael-comas/</a><br /> <a href='https://soundcloud.com/betzuca'>https://soundcloud.com/betzuca</a><br /> <a href='http://diputatsmancomunitat.cat/mancomunitat/content/palet-i-barba-dom%C3%A8nec'>http://diputatsmancomunitat.cat/mancomunitat/content/palet-i-barba-dom%C3%A8nec</a><br /> <a href='http://irla.cat/wp-content/uploads/2015/12/palet-i-barba.pdf'>http://irla.cat/wp-content/uploads/2015/12/palet-i-barba.pdf</a><br /> <a href='http://www.lavanguardia.com/hemeroteca'>http://www.lavanguardia.com/hemeroteca</a><br /> <a href='https://ca.wikipedia.org/wiki/Alfons_Sala_i_Argem%C3%AD'>https://ca.wikipedia.org/wiki/Alfons_Sala_i_Argem%C3%AD</a></p> | XX | <p>Cuplet d'autoria desconeguda que explica satíricament els fets ocorreguts a Rellinars durant les eleccions a Corts del 19 de desembre de l'any 1920, en la lluita per ser escollits diputats els candidats Alfons Sala i Domènec Palet.</p> <p>Transcrivim tot seguit les dues versions existents:</p> <p>VERSIÓ 1</p> <p>Quin dol al Gran Casino / la tarda d'eleccions! / Tot l'escrutini deia / que el Sala anava a fons./ Mal llamp! quina desfeta / la que hem tingut a Ustrell/; tots deien: De gallina /se'ns ha tornat la pell!.. Al noi del diputat li ve una basca;/ El Fonsu diu: A Olesa m'han trait! / Si a Rellinás no ens surt la tupinada,/ Benet jo et reflic que ens hem lluit. Ai Deu fes que a Rellinás... ai! / ens donguessin tot el cens!/si algú ens treu d'aquest mal pas... ai! / ens fará un favor inmens. Els datos que venien / tots eren molt dolents! / Si a Rellinás anavem!-/ Diu el senyor Torrents. / Ja surten amb tres autos,/ se'n van cap a l'Ubach, / els autos entrevessen / a la font del Llimach. I mentrestant aquí els del Gran Casino / resaven pare nostres tremolant,/ i deia el senyó Sala ennuegant-se:/ -Qui sap si encara me la fregiran!- No en sap res de Rellinás... ai! / Si tingués seixanta vots! / Fora un cas com un cabás... ai! / Maleits els pagesots. De Rellinás arriba / un que és despatriat: / -Alfonsu et porto l'acta, /els hem ben enredat! / Només n'han votat trenta / pro en tens vuitanta cinc- / El Fonsu me l'abraça: / Ai, ai, quin goig que tinc! Va començar llavors la xirinola; / tothom cridava: Visca Rellinás!/ Ens ha salvat ben be la tupinada / pro ara nois no ho fessiu córre pas! Visca sempre Rellinás... Visca! / Els farem un monument. / Tindreu aigua i tindreu gas... Visca! / perque el Fonsu está content.»</p> <p>VERSIÓ 2:</p> <p>En un poble del districte / que li diuen Rellinás / va passar-hi l'altre dia / un cas gros com un cabàs./ Ningú va baixar a vila; / ningú va anar a votar / i ara tothom diu que l'acta / el Fonsu la va robar. Quina brometa que li farem / quan ho remenin allà al Suprem; / el Sala no ho pairà pas / la tupinada de Rellinás. L'Asidret murriet, / ha fet una tupinada; / l'Asidret, murriet,/ ha pres l'acta an en Palet, / l'Asidret, no badà / i ha falsificat un acta. / Home bo, tros de pa... / Ja te'l dono per llençà. Si noranta vots hi havia / i en votaven trenta-cinc,/ en Sala deia: -Que votin / tots els morts que al poble hi tinc. /Si trobeu cap paralític / també el feu anà a votar / i si sol ell no pot valdre's / ja amb la neu rodolarà!- Ningú no vota amb tres pams de neu; / En Sala es queixa:-Si que em sap greu / Si no me'n donen vuitanta-vuit /Pobre de mi que ja estic ben cuit- L'Asidret murriet, / ha fet una tupinada; / l'Asidret, murriet,/ ha pres l'acta an en Palet, / l'Asidret, no badà / i ha falsificat un acta. / Home bo, tros de pa... / Ja te'l dono per llençà. Va arribà la gran notícia:/ -De vintiquatre guanyem! / Ja cal que els morts que votaven / tot seguit els enterrem!-/ De tant content com estava / el Fonsu no hi veia pas / diu:-Pagar el favor voldria:/ tenir un fill de Rellinás!- Quanta inonencia Jesús Deu meu! / Volgué fer un fill tot colgat de neu; / Fonsu no badis que d'hora o tard / la tupinada pot ser un mal part.</p> <p><a href='https://soundcloud.com/betzuca/la-tupinada-de-rellinars'>La Tupinada de Rellinars</a></p> | 08179-325 | Rellinars | <p>Com explica Carles Cornadó (2018) 'En aquella època els diputats eren assignats per districtes electorals. El municipi de Rellinars estava integrat al districte electoral de Terrassa i la pugna estava entre dos candidats. D'una banda Alfons Sala i Argemí (Terrassa, 1863 - Barcelona, 1945), industrial i polític monàrquic. Fou diputat en nombroses ocasions, sempre pel districte de Terrassa i fidel als interessos conservadors, anticatalanistes i monàrquics. Al 1919 va crear la Unión Monárquica Nacional amb l'objectiu de lluitar contra el 'separatismo catalán'. L'any 1923 fou nomenat senador vitalici pel rei Alfons XIII i el dictador Primo de Rivera el va fer president de la Mancomunitat de Catalunya. L'any 1926 li fou atorgat el títol de Comte d'Egara. El seu contrincant era Domènec Palet i Barba (Terrassa, 1872 - Barcelona, 1953), industrial, advocat, i polític de tendències republicanes. Va ser el fundador del Centre Excursionista de Terrassa. Havia estat regidor a l'Ajuntament de Terrassa i el 1917 va ser escollit diputat provincial (Diputació de Barcelona). L'any 1931 s'uneix a ERC i coordina a Terrassa el suport al l'Estatut de Núria. Durant la República forma part de comissions de diferents ministeris i això l'obliga a exiliar-se a Mèxic després de la guerra, malgrat que va retornar anys després. L'any 1919 les polítiques caciquistes d'Alfons Sala havien arribat a cotes màximes, fins al punt que ja s'anomenava el seu estil amb el nom de 'salisme'. El mateix Josep Carner publicava poemes satírics a La Veu de Catalunya amb el pseudònim de Joan de Canyamàs. El primer enfrontament directe entre Alfons Sala i Domènec Palet va tenir lloc a les eleccions de juny de 1919. Els resultats van ser molt ajustats amb el triomf de Sala, amb una victòria decisiva al municipi d'Olesa de Montserrat. Ja en aquestes eleccions es van produir fets estranys. Diuen que a Castellbisbal es va endarrerir l'hora del campanar per tal que més gent anés a votar. Al desembre de 1920 hi hagué noves eleccions i la tensió entre els candidats era màxima. A Madrid en Sala no aturava els seus discursos anticatalanistes i ens trobem en el punt àlgid del pistolerisme i de la violència extrema entre patrons i obrers. I en aquest context tingué lloc l'anomenada tupinada de Rellinars. Sembla que caigué una forta nevada a Rellinars i a la Serra de l'Obac, cosa que va provocar que molt poques persones s'atansessin a votar. A més les actes de les votacions no arribaven a Terrassa i veient els resultats dels diferents pobles del districte, els salistes es van començar a posar nerviosos. A Olesa de Montserrat, que havia salvat en Sala l'any anterior, ara hi havia guanyat en Palet. Membres de la candidatura de Sala van fer cap a Rellinars i van falsificar les actes: només hi havien votat 30 persones, però en van fer constar més de 90. Simplement van afegir com a votants a persones mortes que encara constaven al cens electoral. El candidat Sala va guanyar per 24 vots. Fruit d'aquests fets es van fer molt populars un parell de cuplets que amb el títol de 'La Tupinada de Rellinars'. La tensió entre els candidats degué arribar a cotes altes. A La Vanguardia del 24 de desembre hi trobem la següent crònica dels resultats de Terrassa: 'El señor Palet Barba, candidato derrotado, hizo una protesta de carácter general, exponiendo atropellos qué supone realizados en favor de don Alfonso Sala. Este contestó negando tales hechos y formulando una contraprotesta en apoyo de la cual dijo que presentaría pruebas ante el Tribunal Supremo. Entre ambos contrincantes se cruzaron frases un tanto vivas. Hecho el recuento, el señor Sala resultó, con 3.835 votos y el señor Palet con 3.811. En su virtud fue proclamado diputado a Cortes por Tarrasa don Alfonso Sala'.</p> | 41.6375200,1.9109600 | 409298 | 4610105 | 1920 | 08179 | Rellinars | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2020-11-23 00:00:00 | Jordi Montlló | Informació aportada i facilitada desinteressadament per Carles Cornadó. | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||
| 59028 | Zona de nidificació de l'espècie Aquila fasciata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-lespecie-aquila-fasciata | REAL, Joan; HERNÀNDEZ Antonio; ROLLAN, Àlex; TINTÓ, Albert. (2015). El àguila perdicera en Cataluña: de la amenaza a la conservación. Aplicaciones a la mitigación de la electrocución. Gener 2015. Ed. Dirección de Medio Ambiente y Cambio Climático de España y Portugal. Endesa, S.A. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=HIEFAS http://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/fauna-autoctona-protegida/gestio-especies-protegides-amenacades/ocells/aguila_cuabarrada/ | L'àliga cuabarrada anomenada també perdiguera (Aquila fasciata o Hieraaetus fasciatus) és un au rapinyaire diürn que necessita espais oberts de caça per alimentar-se i criar. Té l'esquena de color marró xocolata amb una taca blanca, que la diferencia de les altres àligues. El pit és blanc, amb un pigallat marró que va fins el coll. La cua presenta una barra terminal fosca. La part inferior de les ales pot variar. Els exemplars més joves tenen el plomatge del pit i ventre més vermellosa. Durant els quatre primers anys de vida, canvien tres vegades de plomatge corporal i dues pel que fa a les plomes per volar. Els exemplars adults tenen una envergadura d'entre 150 i 180 cm. Pesen entre 1.600 i 2.400 grams. A Catalunya es distribueixen en les muntanyes mitjanes amb una densitat màxima a la serralada Prelitoral. Nidifica preferentment en cingleres. Necessita espais oberts per caçar i s'alimenta d'alguns mamífers com conills, esquirols, llebres, aus com els còrvids, les perdius o guatlles i aus aquàtiques. També menja rèptils com els llangardaixos. Pon d'un a dos ous i si l'aliment és abundant pot pondre'n fins a tres. Conviu perfectament amb l'home que viu amb certa harmonia amb la natura, conreant la terra i amb pastures. Un exemple clar és la seva presència al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac on la vigilància i el projecte de protecció i nidificació de l'espècie està altament controlada prohibint i/o restringint les activitats lúdiques o esportives i els accessos a vehicles rodats ja que l'àrea de cria no només és el lloc de reproducció sinó que acostuma a ser l'àrea on es refugia, dorm i es reposa durant tot l'any. | 08179-330 | Rellinars | Aquesta àliga va ser descrita per primera vegada l'any 1822 pel naturalista Louis Pierre Vieillot. El nom de Bonelli li ve del naturalista italià Andrea Franco Bonelli, que va documentar l'espècie per primera vegada l'any 1819. L'àliga perdiguera és una espècie classificada vulnerable per la UICN. A Catalunya hi ha un total de seixanta cinc parelles comptabilitzades. L'any 2003 dins del programa del Pla de seguiment i conservació de l'espècie l'Àrea de Territori i Sostenibilitat de la Diputació de Barcelona va instal·lar una càmera en un niu per conèixer el seu comportament, els costums i la dieta durant l'època de nidificació i poder establir amb més precisió les eines necessàries per a la seva protecció. Actualment, en diferents parts del territori català n'hi ha d'altres | 41.6375100,1.9109600 | 409298 | 4610103 | 08179 | Rellinars | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59028-foto-08179-330-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59028-foto-08179-330-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Durant la realització del Mapa de Patrimoni s'ha observat varies vegades una parella sobrevolant La Morella i Casajoana i la zona de la Carena del Panissar. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | |||||||||||
| 59117 | Mapa del marquesat de Castellbell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mapa-del-marquesat-de-castellbell-0 | FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. | XVIII | El 'Primer mapa y carta geografica completa dels quatre termes units y aglevats de Castellbell y Vilar, Vacarissas y Reynás, dels quals es señor lo ille sr. marques de Castellbell. Format per lo reverent Pau Janér prebere de Monistrol de Montserrat. 1780', formava part originalment del lligall 79 del fons de Can Falguera, és a dir, el fons patrimonial dels marquesos de Castellbell. Posteriorment fou incorporat, amb el nombre 22, al fons genèric de Mapes i Plànols de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, nom que se li donà modernament a l'Arxiu Reial de Catalunya. Redactat a 'Escala de una hora, o llegua de camí', aquest mapa representa les tres unitats territorials principals del marquesat de Castellbell, és a dir, Castellbell i el Vilar, a la comarca del Bages, que donava nom al marquesat, i Vacarisses i Rellinars, de l'actual comarca del Vallès Occidental. Aleshores, pels diversos lligams matrimonials, els marquesos de Castellbell, aquell any 1780 ja exercien jurisdicció sobre molts d'altres indrets de la geografia catalana: Talamanca, Avinyó, Abrera, Pruit i un llarg etcètera. | 08179-419 | Carrer dels Almogàvers, 77, 08010, Barcelona | 41.6375200,1.9109600 | 409298 | 4610105 | 1780 | 08179 | Rellinars | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 | ||||||||||||
| 58875 | Paper moneda d'1 pesseta del Consell Municipal de Rellinars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/paper-moneda-d1-pesseta-del-consell-municipal-de-rellinars | TURRÓ MARTÍNEZ, Antoni (2007). Les emissions monetàries oficials de la Guerra Civil (1936- 1939). I: Andorra, Illes Balears i Catalunya (Generalitat i Locals). Pàg. 105 i 106. Ed. Societat Catalana d'Estudis Numismàtics. Institut d'Estudis Catalans. http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/papermoneda/id/163 | XX | A la Universitat de Barcelona es conserva un exemplar amb paper moneda del Pavelló de la República de 70 x 105 mm. A l'anvers hi ha la reproducció de l'edifici de l'Ajuntament de la localitat presidit per l'escut de Catalunya i emmarcat per una sanefa. Al revers, el valor de canvi està enquadrat per una orla. Color: verd fosc; emès el 1937; tiratge de 1.500 exemplars; Va ser imprès pel Centre Administratiu Municipal de Barcelona l'any 1937. Núm. del catàleg Turró: 2.393; considerat molt rar. | 08179-206 | Rellinars | 41.6375000,1.9109500 | 409297 | 4610102 | 1937 | 08179 | Rellinars | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58875-foto-08179-206-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-06-13 10:12 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 165,93 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.