Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 58855 | Barraca 7 de Les Serres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-7-de-les-serres | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | L'estabilitat general de la barraca comença a perillar degut al creixement d'un gran cirerer d'arboç que arrelat pel darrera mateix de la corona posterior, recolza les branques al damunt de la coberta. Un dels tinells té la llosa superior partida i l'altre presenta un inici d'enderroc de la pedra del fons. | Barraca de pedra seca situada en el paratge de Les Serres, en el vessant hidrogràfic dret del torrent del Robert, que fa divisòria amb el terme de Castellbell i el Vilar. L'accés es fa des de la carretera B122, un cop deixat enrere el molí Mansuet, en el punt quilomètric 19,300. En aquest punt, a mà esquerra hi ha un camí de terra que porta a Cal Bessó i continua pujant fins arribar a l'antic mas de Les Comes, avui abandonat. Des d'aquí s'ha de continuar per la pista passant pel davant de Cal Robert fins a trobar una esplanada, amb un roc al bell mig del camí i d'on surt un corriol a mà esquerra. La barraca està situada uns dos-cents metres més endavant a mà dreta. S'ha de pujar pel dret entremig de la brolla de romaní. Es tracta d'una construcció adossada al marge per la seva part posterior. És de planta circular d'1,50 m de diàmetre interior. La pedra emprada és del tipus calcari. La porta, orientada al sud-oest, té els brancals rectes amb marxapeus. Mesura 1,17 m d'alçada per una amplada que oscil·la entre els 0,60 i els 0,50 m amb una sola llinda plana que presenta una esquerda important. A l'exterior, per sobre de la llinda hi ha una lleixa. El gruix de murs és de 0,50 m. A l'interior no té espitlleres però sí dos cocons o tinells. El primer d'ells està situat a mà dreta, mesura 0,30 m de costat per 0,35 m de fons (la llosa superior que coincideix amb l'aixecament de la volta està partida per la meitat). El segon situat a mà esquerra mesura 0,30 m d'amplada per 0,35 m d'alçada per 0,45 m de fons. La coberta està feta per superposició de filades amb caramull. A l'exterior ha perdut tota el recobriment de terra i pedruscall amb substrat herbaci. L'interior mesura dos metres d'alçada fins el caramull mentre que l'alçada del voladís (mesures preses davant de la porta) és d'1,80 m. | 08179-186 | Les Serres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6324200,1.8919100 | 407704 | 4609559 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58855-foto-08179-186-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58855-foto-08179-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58855-foto-08179-186-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 8082.Segons informació oral proporcionada per Carles Cornadó, aquest paratge havia estat propietat del mas de Les Ferreres. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 58978 | Tina del Torrent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-torrent | AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. | XVIII-XX | Parcialment enfonsat | Tina aïllada, ubicada al capdamunt del torrent de La Farinera, que neix sota els Pivents. L'accés més fàcil es fa entrant per la urbanització de La Farinera, per un corriol que neix al final de les cases i que mena directament fins al llit del torrent. En arribar al llit del torrent, que en aquest indret és transforma en una plataforma rocosa, la tina queda situada en el marge esquerre. És de planta quadrangular (3,30 m per 2,85 m de costat) amb el dipòsit circular a l'interior (mesura 2,10 metres de diàmetre, per una fondària actual d'1,50 metres, tenint en compte que una part de l'enderroc està a l'interior de la tina). L'exterior està construït amb pedra irregular, presa amb morter de calç, mentre que l'interior de la tina s'observen els còdols lligats amb fang que un cop aplanats quedaven recoberts pels cairons vidriats, de tonalitats vermelloses, lleugerament corbades. El gruix de murs és de 0,60 metres. A l'interior, de la lleixa on es col·locaven els taulons de fusta (entre la penúltima i la última filada de cairons) està fortament erosionada. La porta que donava accés al brescat o post està situada al nord-est. Només en resta l'ampit i la base del muntant dret. A la part inferior del parament de la façana sud-oest, es conserva la boixa, protegida per una estructura senzilla de pedra que consisteix en un parell de brancals de 0,40 metres d'amplada per 0,70 metres d'alçada i una llosa per coberta. | 08179-260 | Torrent de La Farinera | La importància del cultiu de la vinya, es fa evident, fonamentalment, per la presència de tines a totes les cases antigues i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola en aquesta zona, limítrof amb la comarca del Bages, ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. Al segle XIV, la paraula tina havia substituït la paraula cup, al Bages i a les zones de la Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Però nosaltres hem detectat que a Rellinars es manté la paraula cup i cupot; sobretot en els que estan a l'interior de les cases. La informació de la documentació en els pobles veïns, dels segles XIV i XV no indica si les tines són de fusta o de pedra, però segons la bibliografia, en aquesta època serien excavades a la roca, perquè sinó no s'esmentarien en els inventaris. A mesura que passen els anys aquesta tendència es va capgirant fins que en el segle XVII són una part molt petita d'inventaris on es troben tines. L'explicació la trobem en que ja es comencen a construir-ne de pedra i formaven part dels béns immobles de la casa i, per tant, no es detallaven. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. Les tines que ens han arribat permeten xafar el raïm i emmagatzemar-lo per la fermentació. El raïm s'abocava damunt els posts o brescat on s'aixafava amb els peus. Del sostre de la tina, penjava una corda on el pagès s'agafava mentre trepitjava i així feia més força. Després es llençava la brisa dins la tina per fermentar el most. Es tractava d'una fermentació alcohòlica i durava unes tres setmanes. Quan el vi era fet es buidava la tina per la boixa. La brisa restant s'havia de premsar per aprofitar el vi que hi tenia. Això es feia amb una premsa. | 41.6253700,1.8919100 | 407694 | 4608776 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58978-foto-08179-260-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58978-foto-08179-260-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58978-foto-08179-260-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es troba en el límit amb el terme municipal de Castellbell i el Vilar, a la zona de l'Escletxa. En el Cadastre situa la parcel·la a Castellbell i el Vilar, però els límits municipals de l'ICC correspon a Rellinars. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 91776 | Barraca del Pujolet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-pujolet | <p><span><span><span><span><span><span><span><span>MALGOSA MONTSERRAT Marc, SAMPER GISPERT Marc i SOLER GIRONÈS Joan (2021) “Rellinars a les teves mans”, guia excursionista i geogràfica. Edita Ajuntament de Rellinars</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>MONTLLÓ BOLART, Jordi - Mapa de patrimoni cultural i natural de Rellinars (Vallès Occidental) - Juliol 2019 - Coordinació Area de Cultura DIBA.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>Mapa Topogràfic municipi de Rellinars, escala 1:7500, inclòs dins la guia excursionista i geogràfica de “Rellinars a les teves mans” (2021)</span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p> </p> | XIX-XX | El marge protegeix la barraca | <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>Barraca de pedra seca situada al corriol carener que puja des de La Caseta fins a Cal Pujolet. Uns 200 mt en línia recta si pugem de La Caseta i uns 125 mts si baixem des de Cal Pujolet. En aquest punt hi ha un marge de pedra seca, on està incrustada aquesta barraca.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>Es tracta d’una construcció terrera de marge, de planta quadrada. La porta està orientada a sud-oest i amb una llinda plana, mesura 50 cm d’ample per 120 cm d’alçada. La coberta és de falsa cúpula, no sembla restaurada. L’interior de la barraca té una fondària i amplada de 170 cm i una alçada també de 200 cm. Al fons gairebé davant la porta hi ha un doble cocó.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 08179-435 | Al camí carener que puja de la Caseta a Cal Pujolet | <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>L'aprofitament dels materials de l'entorn per a fer murs, marges o barraques, resultat entre d'altres de les tasques de despedregar els camps, és característic dels paisatges de pedra seca.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.6512400,1.8913300 | 407682 | 4611649 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91776-20220128105047.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91776-20220128105129.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/91776-20220128105148.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-03-31 00:00:00 | Marc Malgosa Montserrat, Marc Sàmper Gispert i Joan Soler Gironès | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 22880.La barraca de pedra seca consta en el cadastre en terres del mas de Les Ferreres. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||
| 58865 | Barraca 3 del Cellers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-3-del-cellers | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Una part de la corona exterior s'està enfonsant. | Barraca de pedra seca situada a mà dreta del camí del Cellers a la Pòpia un cop passat el cobert del darrera del mas. Es tracta d'una construcció aèria, adossada al marge. És de planta circular, mesura tres metres de diàmetre interior per 2,20 m d'alçada màxima. La porta, orientada al sud-oest, mesura 1,37 m d'alçada per 0,80 m d'amplada exterior i 0,48 m a l'interior. Els muntants, rectes, suporten una llinda monumental, plana. El gruix dels murs és de 0,90 m, proporcional al diàmetre de l'estança. La coberta, de falsa cúpula, està feta per aproximació de filades amb llosa de tancament central. A l'exterior conserva una minsa part del recobriment de terra però per la part posterior presenta alguna esllavissada que també afecta a la corona exterior orientada al sud-est. El voladís, mesurat davant de la porta fa 1,90 m d'alçada. A l'interior s'han localitzat tres cocons arranats al terra i un d'ells sobreposat d'un tinell. D'esquerra a dreta, el primer d'ells mesura 0,40 m d'amplada per 0,25 m d'alçada per 0,50 m de fons; el del mig fa 0,40 m d'amplada per 0,30 d'alçada per 0,70 m de fons i el de la dreta mesura 0,38 d'amplada per 0,44 d'alçada per 0,50 m de fons. El tinell que està situat per sobre és més petit, mesura 0,27 m d'amplada per 0,35 d'alçada per 0,43 de fons. No hi ha cap espitllera. | 08179-196 | Camí del Cellers a la Pòpia | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6463400,1.8912700 | 407670 | 4611105 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58865-foto-08179-196-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58865-foto-08179-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58865-foto-08179-196-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 3345. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59045 | Resclosa i rec dels horts del Cellers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-i-rec-dels-horts-del-cellers | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/2015/10/resclosa-de-la-riereta. | XIX-XX | Resclosa situada en un revolt de la riera de Rellinars per sota de Ca l'Agut després de que el torrent del Cellers hi aboqui les seves aigües. L'accés es fa des de la carretera B-122, en el punt quilomètric 18,050, a mà esquerra. Al davant mateix del camí de terra que mena directament al mas del Cellers. Aquest camí, que ressegueix per sota la carretera és de terra, i ben aviat es transforma en una gran plataforma rocosa. El marge, és de pedra calcària. Al final d'aquest camí hi ha la resclosa de petites dimensions que en algunes indrets podria rebre el nom d'assut (mot d'origen àrab) o peixera (mot d'origen llatí). Es tracta d'una obra de fàbrica de poca alçària, construïda transversalment de pedra reforçada més modernament amb formigó. Aquesta construcció s'utilitza encara avui per tal d'aturar l'aigua, fer-ne pujar el nivell i derivar-la fora de la llera cap a un rec o sèquia de varis centenars de metres de llargada i conduir-la fins a les hortes del Cellers o l'horta de la Riereta al Raval de Les Comes i després fins a la bassa del molí d'en Mansuet que havia estat propietat del Gibert de Dalt. A mà dreta, per sobre el salt d'aigua hi ha la sèquia o rec retallada a la roca i perfilada amb formigó. Sembla que tot el cabal procedeix del rec principal. El seu descens és gradual fins arribar a una bassa de planta rectangular construïda de pedra i collada amb morter de calç, impermeabilitzada pel seu interior. L'aigua accedeix als horts a través d'uns costers o portons regulables en alçada. Si es deixen tancats, l'aigua es perd directament cap a la riera. | 08179-347 | Riera de Rellinars | Aquest tipus de construccions estan estretament relacionades amb les terres de conreu d'hortalisses que poden perviure gràcies a l'aigua que es canalitza a través dels recs. Antigament els veïns propietaris o arrendataris regaven d'acord amb un horari establert o torn de reg acordat entre ells. | 41.6424600,1.8910700 | 407648 | 4610674 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59045-foto-08179-347-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59045-foto-08179-347-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59045-foto-08179-347-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98|119 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||||
| 59096 | Pedrera de travertí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedrera-de-traverti | http://www.ub.edu/futurs/geologia/litoteca/llistaroques.html https://mdlc.iec.cat | Jaciment de travertí situat al peu del mas del Cellers, d'uns dos-cents metres de recorregut lineal per uns set metres d'alçada màxima que es pot veure en el marge dret de la carretera B-122, de Rellinars a Castellbell i el Vilar. Un cop passat el revolt per on el torrent del Cellers desaigua a la riera de Rellinars, comença un tram d'interès geològic que ha servit durant segles com a pedrera d'extracció de roca calcària per a la construcció d'edificis, sobretot, tant del mas com d'altres cases. El color del travertí és més aviat marronós, oxidat, tot passant per diferents gammes. S'hi localitzen algunes empremtes fòssils d'animals, plantes, branques i troncs. | 08179-398 | Carretera B-122 a l'alçada del Cellers | El banc de travertí està originat per la conformació geològica del terreny càrstic on s'origina. La pedra calcària s'origina per la precipitació de carbonat de calci dissolt en aigua sobre algues, molses i hepàtiques sobre les quals l'aigua circula lentament i es pot evaporar. El seu color depèn dels òxids que ha incorporat, ja que és una pedra porosa per excel·lència. | 41.6429300,1.8908100 | 407627 | 4610727 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59096-foto-08179-398-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59096-foto-08179-398-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló, Laura Bosch | El travertí és una pedra ferma i dòcil, que s'empra tant en paviments com per a revestiments externs i interns. A les cases del municipi, es localitza sobretot en les façanes, com a pedra decorativa de les obertures i en la construcció de les voltes de les entrades dels habitatges i cellers. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||||||
| 58788 | Barraca 3 de Les Serres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-3-de-les-serres | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Enderrocada en la seva pràctica totalitat. | Barraca de pedra seca situada a la carena dels Pivents, a mà esquerra del camí que condueix al Turó de l'Escletxa. L'accés es fa pujant des del carrer de Ramon Martí o des de l'Avinguda de Vacarisses fins a trobar un camí costerut, de terra, que mena cap el Collet dels Capellans sense mai deixar-lo. Es tracta d'una construcció aèria aïllada plantada enmig d'un terreny calcari i envoltada de brolla calcícola. La façana nord aprofita en la seva base la beta de pedra natural del terreny (que un cop a l'interior li dona un aspecte irregular). És de planta rectangular de 2,40 m per 1,70 m de costat (mesures preses a l'exterior). La porta estava situada a mà esquerra de la façana principal, orientada al sud. El gruix dels murs és de 0,50 m i l'alçada conservada és d'1,40 m. | 08179-138 | Les Serres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6293800,1.8907300 | 407601 | 4609222 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58788-foto-08179-138-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58788-foto-08179-138-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58788-foto-08179-138-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 5569. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 59062 | La Caseta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-caseta-12 | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de masies i cases rurals; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/ | XIX | Enderrocada en la seva major part. | La Caseta és una masoveria del Cellers situada a la carena del Cellers, en un turonet de 315 m d'alçada, a l'extrem sud del Raval del Pujolet. Pel vessant de ponent i pel de llevant discorren dos torrents; el primer d'ells, el torrent de les Pasteres, afluent important de la Riera de Rellinars, i el segon, el torrent del Pujolet, que hi aboca les seves aigües en temps de pluges. Conflueixen per sota mateix de la Caseta, a l'extrem sud de la carena del Cellers. L'accés es fa des del Cellers pujant pel camí que s'enfila cap a la carena o bé des del camí de les Llobatones. Es tracta d'una construcció en ruïnes de planta rectangular, construïda damunt d'una codina. Es compon de planta baixa, pis i potser sota teulada, amb cobert a dues aigües i amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada al sud-oest. Al seu voltant, adossats als diferents murs s'hi van annexar coberts, corts i tines. L'enfonsament d'una gran part de l'edifici i la vegetació que creix al seu interior, dificulten enormement la identificació i la ubicació de les diferents estances. S'identifica una estructura originària de planta quadrangular que hauria servit d'habitatge, modest, amb la cisterna, i una bassa construïda arran de terra, ambdues colgades. A la façana orientada a llevant hi ha dues estances de planta baixa una d'elles conserva els brancals i la llinda de pedra, mentre que a la de ponent destaca una estructura en forma de rampa amb una volta inferior emprada probablement com a llenyer. Està realitzada amb carreus de de travertí o pedra tosca. Des de la part superior s'accedeix a una tina. Si bé l'estructura exterior és quadrangular, la tina és de planta circular. S'hi observen encara alguns cairons vidriats enganxats a les parets interiors. La boixa ha estat arrencada. Probablement hi hagi una altra tina a mà esquerra d'aquesta però el seu interior està completament envaït per l'arítjol. Adossada a la façana nord-est s'ha identificat una altra tina, de planta circular amb cobert a un sol vessant, enderrocat. | 08179-364 | Carena del Cellers - Raval del Pujolet | Aquesta casa forma part d'un petit veïnat conegut amb el nom de Raval del Pujolet. El componen cinc casetes construides en terres del Cellers pels volts del segle XVIII i principis del XIX: Can Pau Cellers, Cal Jep, Ca l'Andreu, Cal Pujolet i una mica més al sud la Caseta. Per tal de que un cop les famílies establertes, poguessin treballar la terra, en part oliverars, ametllers i , sobretot, vinyes i poder fer el vi directament a les tines. De fet, segons ens explica l'actual propietari del mas, 'com que abans es tenien molts fills, i era època de misèria, el pare, per comptes de fer-los fora perquè s'espavilessin els va cedir tres hectàrees de terreny a cadascun on construïr-hi una caseta i sembrat. La misèria era tal que fins i tot estava establert que la burra la podien dur a pasturar a un camp de jonça per torns, però si aquesta tenia un burret, ja no hi podia anar perquè llavors calia alimentar dues boques'. El creixement de la població al llarg dels segles XVIII i XIX i l'exportació de vi i aiguardent cap a Amèrica i nord d'Europa va provocar una expansió ràpida del cultiu de la vinya. Fins els anys quaranta del segle XIX, després de la Guerra del Francès Catalunya estava en plena crisi agrària. En aquesta època els cultius predominants eren el blat, l'olivera i la vinya a les zones més planeres i, més amunt, la civada, el sègol i l'ordi, a més del cultiu de la patata. El motor d'expansió de l'economia va ser certament l'augment progressiu de la vinya. Els propietaris, varen començar a desforestar indrets fins llavors erms o boscosos, construint terrasses amb marges de pedra seca en indrets de fort pendent ocupant així tots els vessants de turons, muntanyes i torrents i rieres. Aquestes noves vinyes, sovint allunyades no les conreava directament el propietari del mas o d'aquella peça de terra sinó que les cedia mitjançant un contracte de rabassa morta a petits pagesos. Alguns rabassaires varen construir tines enmig de les vinyes i al voltant dels masos per evitar que comences una fermentació incontrolada si el trasllat durava massa temps. Però en altres indrets com en el cas del Raval del Pujolet s'hi van construir petites masies amb varies tines que permetien l'establiment amb la família. Amb l'atac de la fil·loxera, el raval es va anar abandonant. El Cellers, documentat ja al segle XV és un mas encara avui dia amb gran quantitat de terres que es localitzen tant en el municipi de Rellinars com en el veí de Castellbell i el Vilar. La majoria de les possessions eren cultivades de vinya i per tant aquesta era l'activitat principal de la masia. L'estrall de la fil·loxera va comportar que part de les terres es deixessin de cultivar; en elles hi ha crescut bosc i matollar. Les altres es varen plantar de vinya i la propietat es dedicà a la producció d'oli fins l'any 1956, on una gran glaçada va acabar amb els oliverars i actualment la majoria de terres són ermes, ocupades pel matollar i el bosc. El topònim Cellers prové de la propietat per on transcorre, també conegut al municipi de Castellbell i el Vilar com a Sallés. Carles Cornadó, estudiós de la toponímia d'aquest municipi i altres municipis veïns, en el seu bloc sobre topònims ens diu que Sallés deriva del mot Cellers, que s'aplica a un indret o lloc, generalment subterrani on es conserva el vi. Deriva del llatí cellarium, que vol dir rebost i que en català prengué el sentit d'estança subterrània o fonda per al vi i també el sentit de graner. | 41.6501100,1.8891600 | 407500 | 4611525 | 08179 | Rellinars | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59062-foto-08179-364-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59062-foto-08179-364-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/59062-foto-08179-364-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 58746 | Turó de la Caseta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-de-la-caseta | http://herbarivirtual.uib.es http://www.gencat.cat/mediamb/habitats http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/ | El turó de La Caseta és un petit cim de 315 m d'alçada per sobre del nivell del mar, situat a l'extrem sud-oest de la Carena del Cellers. En aquest indret, el travessa un camí que puja des del mas propietari de les terres, el Cellers. Per ponent transcorre el torrent de les Pasteres, un afluent important de la Riera de Rellinars, que delimita en aquest indret amb el municipi veí de Castellbell i el Vilar, situat al vessant hidrogràfic dret. Per llevant baixa el torrent del Pujolet, que neix a l'obaga de la Pòpia. Són torrents de curs intermitent que poden portar molta aigua en èpoques o dies de fortes pluges. Aquest darrer conflueix amb el torrent de les Pasteres just per sota el turó, a l'extrem sud de la carena del Cellers en una zona d'aflorament extensiu de la roca nua de sol forestal. La geologia i les característiques del terreny bàsicament calcari han configurat la vegetació, predominantment calcícola. Destaquen les roques carbonàtiques (calcàries, conglomerats, margues). Els sols són generalment rocallosos, prims, i esdevenen força secs a l'estiu. La vegetació està formada per matollars en què el romaní domina per sobre d'altres arbustos i mates de port semblant. Acostumen a tenir la fulla estreta, més o menys rígida i capçada poc densa. Per sota, hi pot haver un estrat més baix, irregular, integrat per mates i herbes xeròfiles. Entremig hi creixen arbres dispersos com el pi blanc i l'alzinar. A l'estrat arbustiu la flora principal estaria composta per Rosmarinus officinalis (romaní), l'Erica multiflora (bruc d'hivern), la Thymelaea tinctoria (bufalaga), La Coriaria myrtifolia (roldor), la Genista scorpius (argelaga) el Linum suffruticosum (maleïda), el Lithospermum fruticosum (sanguinària blava), la Globularia alypum (foixarda); l'Anthyllis cytisoides (albada), el Cistus clusii (esteperola o romaní bord), l'Helianthemum syriacum (romer blanc). L'estrat subarbustiu i herbaci estaria representat per la Fumana ericoides subsp.montana, la Fumana thymifolia, l'Helianthemum apenninum (perdiguera), la Coris monspeliensis (farigola mascle), el Brachypodium retusum (llistó) i el Thymus vulgaris (farigola). | 08179-67 | Carena del Cellers | El creixement de la població al llarg dels segles XVIII i XIX i bàsicament l'exportació de vi i aiguardent cap a Amèrica i nord d'Europa va provocar una expansió ràpida del cultiu de la vinya. Fins els anys quaranta del segle XIX, després de la Guerra del Francès i les guerres carlines i Catalunya estava en plena crisi agrària. En aquesta època els cultius predominants eren el blat, l'olivera i la vinya a les zones més planeres i més amunt la civada, el sègol i l'ordi, a més del cultiu de la patata. El motor d'expansió de l'economia va ser certament l'augment progressiu de la vinya. Els propietaris, varen començar a desforestar indrets fins llavors erms o boscosos, construint terrasses amb marges de pedra seca en indrets de fort pendent ocupant així tots els vessants de turons, muntanyes i torrents i rieres. El turó de La Caseta n'és un exemple clar, de l'aprofitament de llocs rocallosos i prims per al cultiu de la vinya. En el vessant hidrogràfic esquerre del torrent de Les Pasteres, s'hi ha localitzat dues barraques de pedra seca. Aquestes noves vinyes, sovint allunyades no les conreava directament el propietari del mas o d'aquella peça de terra sinó que les cedia mitjançant un contracte de rabassa morta a petits pagesos. Alguns rabassaires varen construir tines enmig de les vinyes i al voltant dels masos per evitar que comences una fermentació incontrolada si el trasllat durava massa temps. Però en altres indrets com en el cas del Raval del Pujolet s'hi van construir petites masies amb varies tines que permetien l'establiment amb la família. Amb l'atac de la fil·loxera, el raval es va anar abandonant. El Cellers, documentat ja al segle XV és un mas encara avui dia amb gran quantitat de terres que es localitzen tant en el municipi de Rellinars com en el veí de Castellbell i el Vilar. La majoria de les possessions eren cultivades de vinya i per tant aquesta era l'activitat principal de la masia. L'estrall de la fil·loxera va comportar que part de les terres es deixessin de cultivar; en elles hi ha crescut bosc i matollar. Les altres es varen plantar de vinya i la propietat es dedicà a la producció d'oli fins l'any 1956, on una gran glaçada va acabar amb els oliverars i actualment la majoria de terres són ermes, ocupades pel matollar i el bosc. El topònim Cellers prové de la propietat per on transcorre, també conegut al municipi de Castellbell i el Vilar com a Sallés. Carles Cornadó, estudiós de la toponímia d'aquest municipi i altres municipis veïns, en el seu bloc sobre topònims ens diu que Sallés deriva del mot Cellers, que s'aplica a un indret o lloc, generalment subterrani on es conserva el vi. Deriva del llatí cellarium, que vol dir rebost i que en català prengué el sentit d'estança subterrània o fonda per al vi i també el sentit de graner. | 41.6494600,1.8886700 | 407458 | 4611454 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58746-foto-08179-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58746-foto-08179-67-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En aquest turonet situat a l'extrem sud-oest de la Carena del Cellers hi ha una antiga masoveria, en ruïnes, propietat del Cellers, anomenada La Caseta. Aquesta casa, potser de totes elles la més mal conservada, forma part d'un petit veïnat conegut amb el nom de Raval del Pujolet. L'establiment el componen cinc masoveries propietat del Cellers que es va formar entre el segle XVIII i principis del XIX a la carena del Cellers: Can Pau Cellers, Cal Jep, Ca l'Andreu, Cal Pujolet i una mica més al sud la Caseta per tal de que un cop les famílies establertes, poguessin treballar la terra, en part oliverars, ametllers i en part vinyes i poder fer el vi directament a les tines sense por de que algú el prengués in situ o fermentés durant el transport. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||||||
| 58785 | Barraca 1 del Cellers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-del-cellers | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Enfonsament d'una part de la corona exterior. | Barraca de pedra seca situada al sud-oest de la carena del Cellers, a cent vint metres al nord de l'antiga masoveria del Cellers coneguda amb el nom de La Caseta, per sota mateix del marge del camí, en el vessant hidrogràfic esquerre del torrent de Les Pasteres. L'accés es fa pujant des del Cellers cap a la carena o tot i que també s'hi pot anar pel camí de Les Llobatones. Es tracta d'una construcció del tipus aèria aïllada, construïda damunt d'una codina. És de planta circular que mesura dos metres de diàmetre interior. La pedra emprada en la construcció és molt irregular. La porta, orientada al sud-est mesura 1,24 m d'alçada per 0,74m d'amplada a l'exterior i de 0,50 m a l'interior. Els muntants, rectes, suporten una única llinda, plana. El gruix dels murs és de 0,56 m d'amplada. La coberta és de falsa cúpula, per aproximació de filades. L'alçada màxima dins l'estança és de dos metres. A l'exterior, ha perdut gairebé tot el recobriment de terra amb pedruscall i gairebé a tocar del voladís plantes del tipus sèdums com el crespinell, s'aferren a la minsa capa de terra que hi ha entre les pedres. L'alçada del voladís (mida presa davant de la porta) és d'1,40 m. Té una espitllera quadrangular orientada al nord-oest. | 08179-135 | Carena del Cellers - Vessant hidrogràfic esquerre del torrent de Les Pasteres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6510800,1.8884800 | 407445 | 4611634 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58785-foto-08179-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58785-foto-08179-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58785-foto-08179-135-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 14194. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 58780 | Barraca 2 del Torrent de Les Pasteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-del-torrent-de-les-pasteres | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | El trencament de les dues llindes pot provocat l'enfonsament parcial de la coberta. | Barraca de pedra seca ubicada al vessant sud-oest de la carena del Cellers, en el vessant hidrogràfic esquerre del torrent de les Pasteres, que en aquest indret fa de partió entre els termes municipals de Rellinars i Castellbell i el Vilar. L'accés es fa, des del camí del Cellers fins al Raval del Pujolet. Un cop situats a l'antiga masoveria de la Caseta, entrar pel dret en direcció oest fins a localitzar la barraca. Es tracta d'una construcció del tipus aèria adossada al marge. És de planta circular, de 2,10 m de diàmetre interior. La porta, orientada al sud, mesura 1,10 m d'alçada, per una amplada màxima de 0,60 m. Els muntants són rectes, amb un gruix de murs de 0,60 m i dues llindes al damunt, ambdues planes. La davantera però està esquerdada, mentre que la del darrere està partida i una part ja ha caigut al terra. La coberta, de falsa cúpula està realitzada per aproximació de filades amb caramull. L'alçada a l'interior de l'estança és de 2,20 m. A l'exterior, ha perdut tot el recobriment de terra i pedruscall; resten en alguns indrets alguns sèdums i molses i la brolla de romaní està envaint la part de la coberta que queda a l'alçada del marge. A l'interior de l'estança, entrant a mà dreta hi ha un doble tinell sobreposat. El primer d'ells, arranat al terra mesura 0,40 m d'amplada per 0,50 m d'alçada i 0,60 m de fons, mentre que el superior fa 0,37 m d'amplada per 0,45 m d'alçada per 0,45 m de fons. Té una espitllera orientada al nord-oest. | 08179-130 | Carena del Cellers - Vessant hidrogràfic esquerre del torrent de Les Pasteres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6502500,1.8883700 | 407434 | 4611542 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58780-foto-08179-130-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58780-foto-08179-130-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58780-foto-08179-130-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 14193. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 58782 | Barraca 1 del Torrent de Les Pasteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1-del-torrent-de-les-pasteres | PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat. RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XVIII-XX | Sense la protecció de la terra damunt de la coberta, i la vegetació que l'envolta, amb el pas del temps s'ha produït un moviment estructural que va afectant tota l'estructura. | Barraca de pedra seca ubicada al vessant sud-oest de la carena del Cellers, en el vessant hidrogràfic esquerre del torrent de les Pasteres, que en aquest indret fa de partió entre els termes municipals de Rellinars i Castellbell i el Vilar. L'accés es fa, des del camí del Cellers fins al Raval del Pujolet. Un cop situats a l'antiga masoveria de la Caseta, entrar per un camí mig emboscat que es localitza a un centenar de metres a llevant de la casa. Aquest va baixant progressivament fins a trobar el torrent de les Pasteres i continua en direcció nord-oest fins a la barraca, envoltada de vegetació. Es tracta d'una construcció del tipus aèria aïllada, de planta circular que mesura 1,90 m de diàmetre interior. La porta, orientada al sud, mesura un metre d'alçada per 0,65 m d'amplada a l'exterior, i de 0,50 a l'interior. Els muntants són rectes amb dues llindes planes i contra llinda amb lleixa oberta a l'exterior. El gruix dels murs és de 0,75 m. La coberta, és de falsa cúpula, per aproximació de filades, però una de les lloses de tancament està desplaçada, amb la qual cosa deixa entrar l'aigua de pluja. Té una alçada màxima d'1,98 m. A l'exterior, ha perdut el recobriment de terra amb pedruscall i en molts indrets, la pedra ha fet moviment deixant entrar la claror a l'interior. El voladís només es conserva en part damunt de la porta i en part al costat de llevant. L'alçada mesurada és d'1,40 m. A l'interior de l'estança destaca un doble tinell sobreposat. El primer d'ells està arranat al terra, mesura 0,40 m d'amplada per 0,16 m d'alçada, per 0,70 m de fondària, mentre que el superior fa 0,30 d'amplada per 0,25 d'alçada per 0,35 de fons. Té una espitllera orientada a l'oest. | 08179-132 | Carena del Cellers - Vessant hidrogràfic esquerre del torrent de Les Pasteres | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6494300,1.8873200 | 407346 | 4611452 | 08179 | Rellinars | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58782-foto-08179-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58782-foto-08179-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58782-foto-08179-132-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca, amb el codi número 14192. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 58772 | Torrent de les Pasteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-les-pasteres | <p>http://toponimsdecastellbell.blogspot.com/?q=pasteres http://dcvb.iec.cat/</p> | <p>El torrent de les Pasteres és un curs d'aigua intermitent que drena la serra del Ginebral, la serra de Cal Manel, la carena del Cellers, Comauba i el Grau (aquests darrers del terme municipal de Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar respectivament) i s'uneix a la Riera de Rellinars pel seu vessant hidrogràfic dret, pocs metres aigües avall del Molí de les Comes, o Molí Mansuet, també en el municipi veí de Castellbell i el Vilar. En el seu recorregut, de gairebé sis quilòmetres, fa de partió entre Rellinars i els pobles veïns de Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. Del vessant hidrogràfic esquerre rep l'aigua, a més de la proporcionada pels diferents rasots menors, de nou torrenteres afluents originades en els municipis de Sant Vicenç de Castellet i de Castellbell i el Vilar. Del primer en forment part les dues provinents del Ginebral, la de sota la Crudinella, una quart del torrent de la Serra i la darrera de la Comauba, mentre que en terme de Castellbell i el Vilar en destaquen tres totes elles procedents de terres del Grau. Pel vessant hidrogràfic esquerre, se n'originen tres provinents de la serra del Ginebral i serra de Cal Manel amb els seus brancals respectius i de la carena del Cellers tres més, de les quals destaca el torrent del Pujolet que té el seu origen a l'obaga de la Pòpia. Des de la capçada fins a la desembocadura a la Riera de Rellinars, les carenes on neixen els diferents ramals, estan inclosos en l'àrea de protecció del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obac, que coincideix amb la Xarxa de Natura 2000. En el seu recorregut es localitzen varis gorgs o salts importants, cingles i roquissars, sovint emboscats impossibles de travessar, mentre que en altres indrets el llit del torrent es converteix en una codina totalment plana, per on es pot travessar o transitar sense cap problema. Els trams més grans de sòl nu forestal ocupat destacable estan situats on es troben els tres termes, entre les carenes del Cellers i Comauba i el Grau; a l'extrem sud-oest de la carena del Cellers, allí on el torrent del Pujolet es troba amb el de les Pasteres i en el seu tram final, abans d'arribar a la Riera de Rellinars. La coberta del sòl en aquests indrets, on poden localitzar-se algunes cassoletes que retenen l'aigua permeten desenvolupar el jonc i el canyissar. A les zones més ombrívoles, sobretot a les capçaleres, i als marges del torrent, quan aquest travessa fondalades entre turons, o en el fons dels barrancs la vegetació està composta per trams de boscos densos, de pi, alzina i roure. Aquest hàbitat alterna amb boscos clars (no de ribera) que no difereixen en gaire mesura de les pròpies de la comunitat de l'alzinar. Hi són presents també el cirerer d'arboç, el mirter, el llentiscle o mata i el pi a més de les lianes típiques com l'arítjol. Aquestes comunitats vegetals, a part de trobar-se a la capçalera. Allí on les lleres del torrent són més accessibles predomina el matollar bàsicament de brolla calcícola, mates de fulla estreta com el romaní, i d'altres més rígides com l'argelaga on hi creix algun arbret dispers com el pi blanc i quan aquest s'espesseix és clarament el romaní l'espècie dominant. L'estrat arbustiu, herbaci i muscinal hi és també present i és important per l'equilibri vegetal i alhora animal. Actualment, l'activitat agrícola ha desaparegut en els seus dos vessants, a excepció de les marjades pròximes al mas, on encara el seu propietari fa anar la terra, l'horta i la vinya a proximitat i l'olivera més allunyada. La imatge d'antuvi de les muntanyes al voltant del torrent gairebé netes de vegetació plenes de marges, alguns amb escales volades i barraques de pedra seca, aljubs i piques per al caldo bordelès, tines i altres elements s'han convertit avui en un ecosistema complexa i ric que funciona com a hàbitat de refugi per a molts animals i com a corredor biològic.</p> | 08179-112 | Extrem occidental del terme | <p>El topònim conegut com a torrent de les Pasteres és molt antic i són varis els documents antics que l'esmenten en les diferents propietats. En el Diccionari català-valencià-balear, es donen varies definicions a més a més del recipient de fusta per pastar la farina. Una és la del recipient o lloc còncau per pastar-hi alguna cosa com el guix i el morter en l'ofici de mestres de cases, o l'argila en el de terrisser, i fins i tot se'n diu així al lloc per trepitjar la verema. El mot és emprat fins i tot com a sinònim de fornícula. Carles Cornadó, estudiós de la toponímia dels municipis de Castellbell i el Vilar, Rellinars i d'altres municipis veïns, apunta a la possibilitat de la seva relació amb el cultiu del lli, una planta pròpia d'ambients calcícoles, (nom que originaria la riera de Rellinars i de retruc el nom del municipi). Del grec 'λίνον' ' del llatí 'linium', és una planta herbàcia de la família de les linàcies de color blau conreada principalment pel teixit que se n'obté però també per l'oli de llinosa a més de les propietats medicinals que se li atribueixen. Antigament per obtenir la fibra de les parts llenyoses, anomenades també riscla, s'havien d'enriuar en aigua corrent abans d'esgramar-se, durant nou a deu dies perquè la seva fibra es pogués separar fàcilment o també per obtenir diferents matisos de coloració. Aquest procés de fermentació es duia a terme emprant safareigs o llocs còncaus per deixar-hi la planta. Es creu doncs que les característiques orogràfiques del torrent amb nombroses cassoletes i forats a la roca haurien pogut servir per a treballar el lli , cultivat en temps passats al terme municipal de Rellinars.</p> | 41.6488900,1.8872200 | 407337 | 4611392 | 08179 | Rellinars | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58772-foto-08179-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58772-foto-08179-112-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-31 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 79496 | L'Hospici | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lhospici-1 | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 14 | En ruïnes. Entorn totalment cobert per la vegetació. | Ruïnes d'una casa de pagès, de dimensions més aviat modestes, que podrien correspondre a un refugi o hostal. Es troben situades a la part alta de la carena d'una de les estribacions de la serra de l'Hospici. La construcció està totalment envaïda per la vegetació. Se'n conserven restes de murs, fins a una alçada d'un metre aproximadament, que configuren almenys dues cambres, amb possibles coberts a la part posterior. La casa tenia una entrada per la banda sud-est, al costat mateix d'una estructura semi-circular adossada, amb cúpula de maó mig enderrocada que corresponia a un forn. | 08291-135 | Serra de l'Hospici, prop de la urbanització de can Serra | No es coneixen notícies documentals sobre aquesta casa. El fet de trobar-se a la serra de l'Hospici, prop de la font també anomenada de l'Hospici, fa pensar que es podria tractar d'un hostal o refugi relacionat amb el camí vell d'Olesa. El camí vell d'Olesa, que possiblement deriva d'un antic camí romà. Als segles XVIII i XIX el camí venia del pla del Fideuer, on es bifurcava entre el camí que continuava pel coll de Bram i la serra de l'Hospici en direcció al Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), Castellbell i Manresa, d'una banda, i un trencall que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant pel coll de la Pedra de la Bossa. Tanmateix, aquest camí transcorria per la serra de l'Hospici a una cota més baixa, a l'alçada de les primeres cases de la urbanització de can Serra, mentre que la situació de la casa gairebé al cim del turó no té gaire sentit. | 41.5897900,1.8880100 | 407318 | 4604830 | 08291 | Vacarisses | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79496-foto-08291-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79496-foto-08291-135-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 79400 | Les Comelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-comelles | SÁNCHEZ I CAMPOY, Eduard (1990). 'Els jaciments ibèrics de Can Comelles' a Troballes arqueològiques a l'autopista de Manresa. Manresa, Centre Excursionista de la Comarca de Bages, p.71-80 | IV-I a. C. | Jaciment molt arrasat | Es tracta d'un jaciment indeterminat d'època ibèrica que consta de dos nuclis a escassa distància entre ells, els quals es considera que corresponen a un mateix jaciment. El primer nucli (can Comelles I) es troba situat en un petit promontori: el tercer que es veu a llevant de la casa de can Comelles, a una distància d'uns 400 metres, entre dos camps de conreu, en una antiga vinya. A causa de l'erosió del terreny i els efectes produïts pel conreu de la vinya els vestigis arqueològics han estat pràcticament arrasats. Fruit del sondeig que s'hi va realitzar es localitzà tan sols una possible sitja amb materials bàsicament dels segles II i I a.C.: ceràmica ibèrica, campaniana i un fragment d'skyphos àtic datat al segle IV a.C. El segon nucli (can Comelles II) és situat uns 100 m a llevant de la casa. Els diversos sondejos que s'hi van efectuar no van proporcionar més material que el recollit en superfície: ceràmica oxidada i un molí barquiforme. | 08291-39 | Prop de la masia de can Comelles, al sector oest del terme | Durant les prospeccions realitzades l'any 1985 per Eduard Sánchez amb motiu de les obres de l'autopista de Terrassa a Manresa es van localitzar restes superficials en aquest sector i posteriorment s'hi van realitzar diversos sondejos. | 41.6093400,1.8870800 | 407268 | 4607001 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Coordenades corresponents al sector can Comelles II | 81|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||
| 79440 | Les Comelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-comelles-0 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 8 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'Els masos Comelles i Currupell', Balcó de Montserrat, núm. 325 (setembre) VALLS i PUEYO, Joan (2004). 'Un suposat monestir de monges negres a Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 428 (abril) | XIV-XIX | Molt bon manteniment per part del propietari actual | Masia de dimensions mitjanes que pràcticament no ha tingut modificacions modernes i per això ha conservat perfectament la tipologia tradicional i molts dels elements propis d'una casa rural. El conjunt consta de l'edifici principal amb diversos annexos, un barri davant la façana davantera i una era exterior, enrajolada. L'edifici principal és de planta rectangular, amb planta baixa, primer pis i golfes. La coberta és a dues vessants. Es tracta d'una casa senzilla i austera, amb els murs fets de tàpia (només reforçats amb pedra a la base i en algunes parts, com a la façana principal). La façana principal, orientada a migdia, no té elements d'ostentació. Consta d'un senzill portal amb arc de punt rodó i tres balcons. La porta metàl·lica d'un garatge (que dóna al que abans eren els estables) és un dels pocs elements moderns intrusos. Com a finestra especialment destacada hi ha la del mur de ponent (actualment a l'interior del corral) amb una llinda de pedra decorada amb arc conopial. L'interior conserva la distribució característica en tres crugies, amb els sostres embigats gairebé i la totalitat dels paviments originaris. A la part de llevant hi ha la cuina (amb forn i llar de foc). Abans aquesta cambra era el pastador. Al fons hi ha el celler, que conserva diverses bótes i, més al fons un pati amb una premsa d'un model força antic. En coberts de la part posterior es conserva un cup rodó i restes de 4 cups quadrats. En annexos exteriors es conserven altres cups. Al primer pis hi ha una àmplia sala i diverses habitacions, algunes amb festejadors. També hi ha dues comunes i les cambres on s'assecava el tocino. Les golfes han conservat l'embigat i les encavallades originàries, que foren reformades l'any 1858. Entre els annexos hi ha el corral (adossat a ponent) i una pallissa. A la part de llevant hi ha una cort (força antiga) i, a la part nord, un cos que havia d'allargar la casa i que va quedar inacabat. A la part sud del barri hi ha uns dipòsits de gra moderns on antigament hi havia les comunes. Ja a l'exterior, al sector sud-est hi ha un cobert anomenat 'la barraca dels pobres', el qual servia de refugi per als passavolants que transitaven per l'antic camí de Vacarisses a Monistrol. | 08291-79 | Al sector de Les Comelles, entre les urbanitzacions de Palà-Comelles i el Fresno. | A pocs metres de la masia s'hi ha localitzat un jaciment d'època ibèrica. La primera referència de la masia és de l'any 1392 quan, en el testament de Joan desfar i Ricolf, senyor de Vacarisses i Rellinars, aquest reconeix que deu una quantitat de diners a Joan Carupell, amo del mas Comelles (VALLS i PUEYO; 2004). A mitjan segle XVI el mas Comelles era d'Antoni Vendranes, àlies Comelles. Els seus fills declaren en la capbrevació de l'any 1597 i eren propietaris del mas Comelles i del mas Cal, que estava format pels masos Currupell, Muntanyans i Rodom. El fill hereu fou Antoni Joan Comelles, que comandà el mas fins aproximadament el 1619. El succeïren la seva vídua i després el seu fill, Joan Comelles (va fer testament el 1676), i el fill d'aquest, també Joan. En la capbrevació de 1727 Joan Comelles especifica les afrontacions del mas Currupell, com si aquest fos el principal, i el mas Comelles anava inclòs a l'interior. A mitjan segle XVIII el mas Comelles pagava un cens de 19 sous i 1 diner. Aleshores ja hi havien altres propietaris que tenien terres en aquesta heretat, i Joan Comelles vengué encara altres peces de terra. A mitjan segle XIX la casa ja devia tenir una fesomia molt semblant a l'actual. Segons una inscripció, l'any 1858 el propietari era Francesc d'Asís Comelles, el qual va refer la coberta de la casa i també va portar a terme la construcció del cos afegit al sector nord, que restà inacabat. És possible que Francesc d'Asís marxés a viure a Monistrol i que ja en aquesta època quedés un masover al front de la casa. Francesc d'Asís no va tenir descendència, de manera que el cognom es va perdre. Va deixar la casa en herència al seu fillol, Francisco Gibert (pare de l'actual propietari). Durant molts anys la casa ha estat portada per un masover. Cal dir que a tocar hi passava el camí de Vacarisses a Monistrol, el qual més endavant, en direcció oest, s'unia amb el camí romeu i travessava la riera de Marà per un gual a l'alçada de l'Hostal de Palà. Per això molts dels passavolants es refugiaven a l'anomenada 'barraca dels pobres'. Com a notícia anecdòtica cal dir que recentment la casa ha servit d'escenari per al rodatge de les pel·lícules 'La Mari' i 'Mari 2'. L'arxiu particular d'aquesta masia fou destruït durant la Guerra Civil de 1936. | 41.6090000,1.8854400 | 407131 | 4606965 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79440-foto-08291-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79440-foto-08291-79-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Entre d'altres elements d'interès que es conserven a la masia hi ha diverses bótes al celler i un dipòsit d'oli de pedra. En el pati posterior hi ha una premsa de rosca de fusta, d'un model força antic, i una fogaina per al vi. També hi havia un trull, que ja no existeix. També es conserva una ventadora i una màquina de pelar ametlles.L'any 1941 en un amagatall de la casa, tancat amb una trapa i situat a sota de la primera planta, s'hi van trobar dues escopetes.Inscripció en una rajola a la part central del sostre de les golfes: 'ANY 1858. Francisco de Asís Comelles'Inscripció al mànec de ferro del portal principal: '1873'Inscripció a la paret que tanca el barri, al sector sud-oest: '1899'En un camp proper, a uns 50 m de la casa hi ha un pou d'aigua. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||
| 79421 | Romeria a Sant Salvador de les Espases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/romeria-a-sant-salvador-de-les-espases | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 123 | XVIII-XXI | Tradicionalment el 29 d'agost el poble de Vacarisses va en romiatge al santuari de Sant Salvador de les Espases: una capella situada a dalt d'un espectacular espadat, al punt de confluència dels termes d'Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses. Actualment el romiatge es continua fent i sol aplegar una trentena de persones que, després de la missa, fan un esmorzar al refugi que hi ha adossat a l'ermita. | 08291-60 | A l'extrem sud-oest del terme | En època alt-medeival al turó de Sant Salvador de les Espases hi havia un dels castells estratègics que defensaven la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. Al segle X es produí una batalla, segons sembla amb participació de vacarissencs, que va suposar una important derrota dels sarraïns en aquest punt, fet que va deixar un viu record a la contrada. Aquest és el motiu de la romeria al santuari. No sabem des de quan es celebra aquesta romeria. Els anys 20 els romeus sortien a trenc d'alba i arribaven al santuari passant per la serra de l'Orpina. Quan arribaven es celebrava una missa, oficiada pel rector o el vicari, que havien acompanyat els romeus, que s'acabava amb la interpretació dels goigs al 'Soberano'. Després els pelegrins visitaven l'ermita, esmorzaven i emprenien el viatge de retorn fins a la font de l'Orpina, on passaven la resta de la jornada. Els representants dels cafès de Dalt i de Baix improvisaven unes barraques on venien els seus productes. Cap als anys seixanta els romeus portaven els seus propis queviures amb carros fins a la font de l'Orpina. Al matí preparaven grans fogueres al lloc anomenat Collet de Sant Salvador, on esmorzaven. Després de la missa es tornava a la font de l'Orpina i allà cada grup preparava el seu dinar, que solia consistir en paelles d'arròs. La gresca s'allargava fins a la posta del sol. | 41.5790500,1.8844700 | 407007 | 4603641 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||||
| 79499 | Sant Salvador de les Espases i coll de Bram | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-salvador-de-les-espases-i-coll-de-bram | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 22-23 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 99-100 | En època alt-medieval al turó de Sant Salvador de les Espases (que actualment fa de partió entre els termes de Vacarisses, Esparreguera i Olesa) hi havia un dels castells estratègics que defensaven la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. La fundació de l'ermita de Sant Salvador de les Espases, i el seu nom, s'expliquen, segons la tradició, per un miracle que va tenir lloc amb motiu d'una gran batalla que al segle X va enfrontar en aquest indret el comte de Barcelona Ramon Borrell contra els sarraïns. Diu la llegenda que, trobant-se les tropes cristianes acorralades, el comte va alçar els ulls al cel demanant clemència i aleshores se li va aparèixer el Salvador, que li prometé el seu ajut. Bon punt començava la batalla caigué del cel una abundant pluja d'espases de foc, que corrien en totes direccions vers els enemics. En memòria d'aquest fet s'aixecà alguns segles després l'ermita, situada en terme d'Esparreguera (SOLÀ 1929: 22-23). També es diu que els vacarissencs van participar en aquella batalla. Atraparen un escamot de moros al collet de Sant Salvador, els acorralaren i els mataren sota el coll de Bram, que prengué aquest nom dels brams i gemecs que llançaven els sarraïns (FLOTATS 1979: 142-143). | 08291-138 | Sector sud-oest del terme | 41.5790500,1.8844700 | 407007 | 4603641 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||||||||
| 79410 | Hostal de Palà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hostal-de-pala | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 9 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90, 93 | XVIII-XX | Antic hostal situat en un encreuament de camins i al costat d'un gual que permetia travessar la riera de Marà. L'actual edificació, que ha estat molt reformada i pràcticament no conserva vestigis de l'antic hostal, consta de dos cossos adossats en forma de L. La construcció principal és de planta més o menys quadrada, amb planta baixa mes un pis i té un petit pati davanter. Probablement els murs exteriors, arrebossats i pintats de blanc, i el volum corresponen a l'edifici originari, però tant les obertures com l'espai interior han estat completament remodelats en època recent. Té un petit cobert al costat nord-oest que havia fet funcions d'estable. El cos annex, al costat sud-est, té un pati interior i tampoc ha conservat elements antics. Fins fa uns 10 anys en aquest annex hi havia un restaurant. | 08291-49 | Carretera Terrassa-Manresa (C-58), s/n. A l'alçada de l'urbanització el Ventaiol. | L'hostal està situat en un punt estratègic, un encreuament de camins ja des de molt antic al lloc on es pot travessar la riera de Palà per un gual. D'una banda, el camí vell d'Olesa a Manresa (que deriva de l'antic camí romà per la vall del Llobregat). En aquest punt es bifurcava entre el que seguia cap a Esparreguera pel pont del Cairat i el que continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram, Olesa i Martorell. D'una altra banda, el camí romeu (de Barcelona cap a Montserrat), probablement també originari d'època ibèrica i romana, el qual passava transversalment per aquesta zona. La casa estava molt vinculada per lligams familiars i territorials a la masia del Palà, que es troba a pocs metres. L'antic hostal del Palà, però, ha esdevingut modernament un habitatge unifamiliar. El fet de ser un hostal de l'antic camí romeu que utilitzaven els pelegrins per anar a Montserrat va fer que, malgrat la seva senzillesa arquitectònica, aquesta casa esdevingués un punt de referència important a Vacarisses, així com altres hostals (l'hostal de Can Torrella o l'hostal de la Creu, aquest últim ja en terme de Monistrol). L'any 1342 el rei Pere III va ordenar que el camí romeu, que tenia la protecció reial, fos reparat. Són molts els reis i les grans personalitats dels que es té constància que van fer el camí romeu, especialment entre els segles XIV i XVII. Segons expliquen, quan la riera baixava molt plena els traseünts que volien passar el gual havien d'esperar que minvés, i algunes dones que anaven de Vacarisses a Monistrol havien de passar a l'esquena d'un home. | 41.6067200,1.8729700 | 406089 | 4606726 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79410-foto-08291-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79410-foto-08291-49-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 79467 | Gual de l'Hostal de Palà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gual-de-lhostal-de-pala | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90-97 | Presència d'elements intrusos, com la canalització, i impacte negatiu per la presència propera de la carretera i urbanitzacions | Gual situat just al darrer de l'antic hostal de Palà, que permet travessar la riera del mateix nom. En aquest punt la riera de Palà passa per una codina ondulada amb diversos clots i roques sortints. Per aquest motiu és un lloc apte per travessar-la, de manera que els transeünts del camí romeu l'utilitzaven com a gual. Al sector nord la plataforma rocosa acaba amb un tall brusc que conforma un penya-segat molt ample amb dos graons i el corresponent salt d'aigua. Es tracta d'una zona de ribera d'un interès remarcable i amb una vegetació força exuberant, tot i que és un indret pròxim a la carretera de Manresa a Terrassa (c- 58) i situat entre les urbanitzacions de Palà/Comelles, d'una banda, i del Ventaiol per l'altra. | 08291-106 | Entre les urbanitzacions de Palà/Comelles i el Ventaiol | El camí romeu, que utilitzaven els pelegrins per anar a Montserrat és documentat des d'època medieval i és potser d'origen ibèric o romà. L'hostal de Palà era un dels hostals d'aquest camí. Cal dir que aquest indret era una important cruïlla. Aquí l'itinerari transversal del camí romeu es creuava amb el camí vell d'Olesa a Manresa, amb un trajecte de nord a sud que venia de Castellbell i continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram i el pla del Fideuer. A més, també hi confluïen altres camins secundaris, com el que anava de Vacarisses a Monistrol o el que enfilava pel coll de les Bruixes cap a can Tovella i el Cairat (on hi havia un pont que travessava el Llobregat, possiblement d'època andalusina o tal vegada anterior). Per això l'any 1485 el senyor de Vacarisses concedí al propietari del mas Palà llicència per construir una carnisseria al costat del camí ral o romeu, la qual al final del segle XVIII encara estava en funcionament. El gual que estava situat en aquest punt permetia travessar la riera de Marà. Segons expliquen, quan la riera baixava molt plena els transeünts havien d'esperar que minvés, i algunes dones que anaven de Vacarisses a Monistrol havien de passar a l'esquena d'un home. | 41.6069700,1.8725200 | 406052 | 4606754 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79467-foto-08291-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79467-foto-08291-106-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A un dels extrems hi ha situada una important canalització d'aigües. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 79375 | El Bovet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bovet | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 2 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 272-275 VALLS i PUEYO (1996). 'Els masos Bovet, Janer i Vidal', Balcó de Montserrat, núm. 331 (març) VALLS i PUEYO (1998). 'Els Olzina del mas Bovet', Balcó de Montserrat, núm. 358 (juny) | XVI-XX | Gran casal construït a partir de 1940, i en les dècades posteriors, sobre l'antic mas Bovet, del qual pràcticament no se n'han conservat vestigis. El conjunt està situat sobre un petit promontori que domina la vall formada per la riera del Palà, i consta d'un conglomerat de construccions a l'entorn d'un edifici nuclear més alt aixecat sobre l'antic mas, així com d'una àmplia zona enjardinada tancada tot formant un clos. La construcció principal és de planta més o menys rectangular, amb planta baixa, dos pisos i golfes, i està rematada amb una torratxa i merlets. Les parets són d'obra vista, fets de maons i totxanes sense arrebossar, cosa que li confereix un estil molt particular. Una altra particularitat és que totes les façanes presenten galeries en gairebé totes les plantes, i aquestes són de diferents estils constructius (amb obertures rectangulars, amb arcades, etc). La façana principal, orientada a llevant, té diverses obertures emmarcades amb maó i una galeria superior amb una barana d'obra calada. L'edifici tan sols ha conservat part de les parets mestres de l'antic mas, difícils d'identificar ja que han estat arrebossades. També s'han conservat les cavitats d'alguns cups i el celler amb bótes. Al nord-est de l'immoble principal hi ha una construcció força recent, de planta baixa i amb grans finestrals orientats a llevant, que s'utilitza com a menjador o gran sala per a celebracions. Tota la seva façana està situada sobre un mur que separa la finca de l'exterior, més alt que el nivell del sòl. Al sector sud s'aixequen altres construccions d'un estil similar (fetes amb obra vista i amb presència destacada de galeries). Més al sud, s'estén un ampli jardí arbrat, amb una bassa circular. Al sector sud-oest hi ha una pallissa i una era circular, construïts a la dècada de 1960. | 08291-14 | Zona del Palà, a l'altra banda de l'urbanització el Palà - can Xoles | La masia el Bovet es troba documentada ja a les acaballes del segle XVI, quan es té constància de que pertanyia a un monistrolenc anomenat Antoni Tries. El 1634 era un mas rònec (i ho devia ser uns quants anys; almenys el 1656 encara consta com a derruït i deshabitat) i pertanyia a la vídua del procurador de l'anterior propietari. Posteriorment passà a mans de diverses propietàries i el 1656 fou adquirit per Josep d'Olzina i Riusech, de Castellbell, que també era propietari dels masos Vidal i Janer. Josep Olzina era fill d'un noble barceloní que va ser delegat de la Generalitat per a preservar el tresor de Montserrat. De Josep passà al seu fill, Jeroni Olzina, doctor en dret, que el va vendre el 1678 a Isidre Padró, pagès de Castellbell. Aquest el va vendre a Simó Grau, pagès de Vacarisses, el qual el vengué el 1697, junt amb els masos Vidal i Janer, a l'abat de Montserrat. El 1711 Josep Palà, que també posseïa el mas veí del Palà, comprà els tres masos al monestir montserratí. El 1719 els tutors del seu fill van revendre els masos novament al monestir, i un any més tard el comprà Valentí Viladoms, de la parròquia de Santa Maria del Vilar. Es coneixen les afrontacions del mas l'any 1727. Valentí Viladoms deixà en herència el mas al seu fill Macià, que el 1759 constava com a propietari juntament amb el seu fill Joan. L'any 1875 el mas pertanyia a Josep Bouvet, que li donà el nom actual. A mitjan segle XIX, en un moment de desgavell del sistema monetari durant el regnat d'Isabel II, en una cova prop del Bovet s'hi va fabricar moneda falsa. Per aquest motiu els mossos d'esquadra van detenir el masover de la casa, Josep Vila. De les construccions originàries del mas pràcticament no en queda res. L'any 1939, després de la Guerra Civil, el Bovet era un mas de dimensions modestes. La seva propietària quedà viuda i el vengué a Miquel Segarra, el qual hi va portar a terme dràstiques reformes en l'estil molt particular que actualment caracteritza el casal. Des de la dècada de 1940, i en diferents etapes fins èpoques ben recents, s'hi han afegit les construccions que han engrandit molt considerablement el conjunt. Les estructures metàl·liques al damunt de la torratxa corresponien a un aerogenerador, el qual va proporcionar durant molts anys electricitat a la casa mitjançant l'energia eòlica. | 41.6021200,1.8725000 | 406043 | 4606215 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79375-foto-08291-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79375-foto-08291-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79375-foto-08291-14-3.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 79471 | Can Franc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-franc | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 54 | XIX | En estat de semi-ruïna. Part de la teulada esfondrada. | Casa de pagès que ha quedat integrada en la urbanització del Ventaiol. És una construcció de dimensions modestes, de planta irregular amb un porxo davanter, i actualment té adossada al costat de ponent una altra casa de construcció recent. Can Franc ha mantingut més o menys la tipologia tradicional, tot i que no té elements d'especial interès. El cos principal, situat al nord, té coberta a doble vessant i accés per una escala lateral i per un portal amb arc de mig punt a la planta baixa. Les façanes són arrebossades i tenen diverses finestres de disposició irregular. A la façana davantera té annexat un porxo sostingut sobre pilars de maó i amb una terrassa a la part superior. | 08291-110 | Camí Romeu, s/n (urbanització el Ventaiol) | La casa està situada al peu de l'antic camí romeu, que travessava la riera de Palà pel gual que hi havia al costat de l'hostal de Palà i continuava cap a l'hostal de la Creu. En una estadística de l'any 1860 la casa ja consta amb el nom de 'el Franc'. | 41.6068800,1.8718500 | 405996 | 4606745 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||||
| 79411 | El Palà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pala | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 12 PIÑERO, Jordi; SERRA, Ramon (2008). 'El camí romà de la Torre del Breny i la vil·la de can Font de Cirerencs (Castellgalí)', Dovella, núm. 98, Centre d'Estudis del Bages, Manresa. VALLS i PUEYO, J (1995). 'Els Font i els Palà de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 318 (febrer). VALLS i PUEYO, J (1997). 'El mas Riera', Balcó de Montserrat, núm. 352 (desembre). VALLS i PUEYO, J (2003). 'Les possessions monàstiques als termes de Vacarisses i Rellinars', Balcó de Montserrat, núm. 419 (juliol). VALLS i PUEYO, J (2003). 'Aldí de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 421 (setembre). | XVII-XX | Masia de dimensions mitjanes que consta d'un cos residencial d'origen antic més altres cossos de construcció recent, els quals formen un clos tancat amb un pati interior més o menys enjardinat i amb un pou antic al centre. L'habitatge antic és de planta quadrada, amb planta baixa més un pis/golfes i coberta a dues vessants. La façana principal, orientada a migdia, es caracteritza per un interessant porxo que va de cap a cap, amb arcades de mig punt que sostenen, al pis superior, una galeria formada per arcs de menors dimensions i barana d'obra calada. Actualment tota la façana és coberta per heura. El portal d'entrada, a l'interior del porxo, és adovellat. L'interior de la casa està distribuït en tres naus, la central coberta amb volta catalana. A la part posterior es conserven tres cups. Malgrat el seu origen molt antic, les característiques constructives que es poden observar, força homogènies, semblen correspondre a un mas dels segles XVII-XVIII. Aquesta construcció originària s'ha completat amb annexos més recents. Al costat sud-oest hi ha el primer que es va construir, fet amb blocs de formigó i adossat en angle recte a la casa. La resta d'annexos foren construïts a partir dels anys seixanta, quan Miquel Segarra, el mateix propietari del Bovet, va adquirir el mas. Per això l'obra recent es caracteritza, igual que a l'altre mas, per l'abundància de galeries fetes amb maó vist. Segarra va completar el cobert del sud-oest amb un nou cos, amb galeries d'obra calada que miren a l'exterior. Al costat de llevant aixecà un cos adossat a la casa principal amb diferents nivells de galeries i baranes també d'obra calada, amb una mena de torratxa que sobresurt. A la part més occidental hi edificà una construcció de planta triangular d'una sola planta amb funcions d'habitatge i un altre cobert independent. | 08291-50 | Prop de l'urbanització el Palà/can Xoles | Aquest mas estava situat molt a prop d'un encreuament de camins que hi havia just al punt on s'aixecava l'hostal de Palà. D'una banda, el camí vell d'Olesa a Manresa (que deriva de l'antic camí romà per la vall del Llobregat). D'una altra banda, el camí romeu (de Barcelona cap a Montserrat), que passava transversalment per aquesta zona. Igual com molts dels masos del sector occidental del terme de Vacarisses, era un alou del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Inicialment se'l coneixia com a mas Riera i és un dels que es tenen notícies més antigues. L'any 945 (o 947) una tal Placídia, amb el consentiment del comte Borrell de Barcelona, dóna al monestir l'alou del mas Riera, que posseeix en el terme de Vacarisses, llindant amb l'alou de Santa Maria (de Montserrat). L'any 990 es té notícia de la donació per part del comte Borrell d'un altre alou al monestir, el qual sembla situar-se al 'lloc dit Riera'. Aquesta possessió va ser objecte d'una disputa, ja que un tal Unifred Garsen i la seva família tenien usurpat l'alou que el comte Borrell i Placídia havien donat a Santa Cecília de Montserrat, i una sentència de l'any 1051 restitueix la possessió al monestir. En el Capbreu de l'any 1259 sobre els dominis de l'esmentat monestir, apareix esmentat com a 'manso de Riaria'. Ja al segle XV, era conegut com a mas Bayona o mas Riera Bayona. El 1486 el senyor de Vacarisses concedí al seu propietari (Salvador Bayona, que també posseïa el mas Muntanyans) llicència per poder construir una carnisseria al costat del camí ral o romeu. Ja a la segona meitat del segle XVI el mas es trobava a mans de la nissaga dels Font; concretament: Joan Font (1570, que testà el 1596), Francesc Font (1597), Antoni Pau Font, Francesc Font (1634) i Magadalena Font (que testà el 1693). Aquesta es casà amb Salvador Palà. Els successors foren Francesc Palà (que testà el 1693), Francesc Palà (1727) i Fermí Palà (1780). Aquest últim encara pagava un cens per la caseta o carnisseria de Palà que tenia vora el camí romeu. D'altra banda, els propietaris devien haver acumulat el terreny d'alguns masos rònecs. Per exemple, Francesc Font consta com a posseïdor d'altres masos (Muntanyans, les Valls i Monfahí) ja aleshores deshabitats. Es coneixen les afrontacions de les terres del mas a partir del capbreu de l'any 1724, i en aquest moment era una de les heretats més grans de Vacarisses, de 500 jornals de llaurada de mules, i llindava, entre d'altres, amb propietats dels masos Castellet i mas Tovella (aquest últim ja en terme d'Esparreguera). En aquest moment es parla del mas Riera Jussana, cosa que fa pensar en la probable existència d'un mas Riera Sobirana. El topònim de Riera fa al·lusió a la “riera de Marà”, que discorre “més avall” del mas. Amb el temps, el topònim de Palà ha guanyat importància i ha acabat donant nom a tota la zona on es situa. A principis de segle XX un tal Ricard Palà sembla que fou un dels últims propietaris amb aquest cognom. Entorn de la dècada de 1960 la masia fou adquirida per Miquel Segarra, el qual havia comprat uns anys abans la casa veïna del Bovet. Per aquest motiu les reformes arquitectòniques que s'hi van fer a partir d'aquest moment tenen moltes similituds amb les del Bovet. La masia del Palà també ha tingut vincles familiars fins èpoques recents amb l'hostal del Palà. | 41.6036900,1.8716100 | 405971 | 4606391 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79411-foto-08291-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79411-foto-08291-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79411-foto-08291-50-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | |||||||||
| 79439 | L'Estació | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lestacio | XX | Entorn descuidat | Torre d'estiueig situada a prop de l'antic hostal de Palà i del pas del camí Romeu i envoltada pel que havia estat un petit jardí. Es tracta d'un edifici d'estil classicista, de planta quadrada, amb planta baixa, primer pis i coberta amb terrassa. A les diferents façanes es caracteritza per un ritme de tres finestres perfectament regulars a cada planta, les quals estan emmarcades amb una motllura blanca i rematades en forma de tallaaigües. A la façana principal les obertures segueixen el mateix patró, però amb la porta d'entrada i un balcó al primer pis. Algunes de les finestres han estat tapiades. Els murs exteriors són arrebossats i pintats d'un color grana que dóna singularitat a l'edifici, que és anomenat popularment l''Estació' precisament perquè el color de la façana recorda l'estil de les antigues estacions de ferrocarril. | 08291-78 | Camí Romeu (Urbanització el Ventaiol) | Segons la informació del cadastre, l'edifici fou construït l'any 1914. | 41.6064600,1.8714200 | 405959 | 4606698 | 1914 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79439-foto-08291-78-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79439-foto-08291-78-2.jpg | Física | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 116|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||
| 79481 | Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ventaiol | XVII-XX | Antic mas actualment transformat en una residència d'avis, al qual s'hi ha afegit modernament una construcció força gran a l'ala sud-oest (aixecada per acollir un pub) i un annex més lleuger al costat sud-est. L'edifici principal conserva l'estructura i els volums de l'antic mas, tot i que ha estat lleugerament sobrealçat per encabir una nova planta a les antigues golfes. El nucli originari de la casa és la part situada al nord-est, la qual està dividida en tres naus i consta actualment de tres plantes (antigament només tenia un soterrani, planta baixa i golfes). Posteriorment la casa s'amplià cap al costat sud-oest amb una nova crugia de dos pisos, fet que li dóna una planta gairebé quadrada, però el nivell d'aquesta part és més alt i no coincideix amb les plantes del cos originari. De l'antic mas es conserva, al soterrani, l'espai dels corrals, cobert amb volta de rajola i actualment convertit en despatxos. La resta de plantes conserven les parets mestres i l'embigat originari. En general les finestres també són les originàries, tot i que s'hi ha incorporat un emmarcament exterior de pedra. Al costat nord-oest es conserva l'estructura d'una antiga bassa, actualment ocupada per la cuina. També es conserven restes d'un possible pou. L'aspecte exterior del conjunt ha estat força modificat amb les successives transformacions, tot i que la distribució general de la masia és la mateixa, incloent-hi el pati d'entrada llarg i estret. El fet que les façanes siguin arrebossades i pintades desdibuixa també l'aparença rústica de la construcció. En una de les façanes es conserva un rellotge de sol. | 08291-120 | Uranització del Ventaiol. Carrer de l'Ebre, núms. 1 i 5. | Malgrat que els antics propietaris del mas afirmaven que tenia més de 400 anys d'història, no en coneixem notícies documentals antigues. L'any 1860 ja constava a l'estadística municipal com el Ventaiol. Tot i això, per les seves característiques és probable que es tracti d'un mas d'una certa antiguitat (probablement dels segles XVII-XVIII). Era la casa de referència d'aquest sector i li pertanyien les terres que actualment conformen la urbanització que ha pres el nom de la masia. Fa uns anys la masia fou adaptada com a pub, després va acollir una empresa de construccio i, entorn de 1984, s'inaugurà com a residència d'avis. | 41.6115600,1.8687100 | 405741 | 4607268 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79481-foto-08291-120-1_0.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79481-foto-08291-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79481-foto-08291-120-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||
| 79429 | Parc Natural de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-montserrat-1 | <p>CARVAJAL, Rosa et al. (2007). Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, Geoestel, Barcelona.</p> | <p>L'àrea del Parc Natural de Montserrat abasta actualment una petita àrea a l'extrem oriental del terme (77,92 ha) que inclou bàsicament la serra del Cul de la portadora. Es tracta d'una àrea perimetral al massís de Montserrat (que té la consideració de zona de protecció), situada a l'altra banda del riu Llobregat. Tanmateix, amb l'ampliació del Parc que ja està prevista aquesta àrea creixerà considerablement per abastar tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca. En tota aquesta zona el relleu és força abrupte, amb formacions de conglomerat que s'eleven sobre l'estreta vall del riu Llobregat i configuren un relleu amb certes similituds amb el del massís de Montserrat. En aquest sentit destaquen turons de perfil singular com ara el Cul de la Portadora (que recorda el perfil d'un portadora en posició invertida) i (quan l'ampliació del parc sigui efectiva) el coll de les Bruixes, el nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases o las serra de l'Hospici; aquesta última de relleu no tan escarpat. La vegetació és la característica del clima mediterrani, amb predomini de les zones de matolls i vegetació baixa, però també amb alguns boscos de pi i alzinars. Les especies animals que s'hi poden trobar, entre d'altres, són els porcs senglars, esquirols i gats mesquers. Entre els rèptils destaca el dragó comú, l'escurçó ibèric, les sargantanes, els llangardaixos i les serps verdes. Els ocells són també nombrosos i visibles: tords, bruels, tudons i, de tant en tant, és possible veure de rapinyaires, com l'àguila o el falcó.</p> | 08291-68 | Sector sud-oest del terme | <p>Montserrat va ser declarat com a parc natural l'any 1987. L'any 1989 es va constituir el Patronat de la Muntanya de Montserrat, que és l'òrgan rector i gestor del parc, depenent directament del Departament de presidència de la Generalitat de Catalunya. L'any 1992 es va aprovar el Pla d'espais d'interès natural (PEIN) i l'espai 'Montserrat' va incloure tota la superfície del Parc Natural i dos sectors nous: el Puig Ventós i Sant Salvador de les Espases. El 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, on es designava l'espai Montserrat-Roques Blanques-riu Llobregat com a zona d'especial protecció per a les aus (ZEPA) i lloc d'importància comunitària (LIC). Aquest espai comprèn tot l'espai del PEIN Montserrat, però també l'espai proper anomenat Roques Blanques, un àmbit territorial al voltant del nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases, i el tram del riu Llobregat que des d'aquesta zona s'estén fins al congost de Martorell. Actualment, el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat té en total una superfície de 7.741 ha, les quals estan dividides en reserva natural, parc natural i zona de protecció (ZP). La part de Vacarisses (amb 77,72 ha) forma part de la zona de protecció. Des del 2002 es treballa en un projecte d'ampliació del Parc, que l'any 2007 es va treure a exposició pública però que encara no s'ha aprovat. Aquesta nova proposta redefineix l'àrea protegida de Montserrat i incrementa el grau de protecció en diversos sectors de l'espai protegit, que quedaria dividit en recinte de prestació de serveis, reserva natural, parc natural i PEIN. Amb aquesta ampliació el terme de Vacarisses passaria a tenir de les 77,72 hectàrees actuals a unes 845 (92,28 de parc natural i 752 de PEIN). Així, l'àrea protegida tindria una creixement considerable i abastaria tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca.</p> | 41.5988100,1.8682700 | 405686 | 4605853 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-29 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||
| 79438 | Cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jan-1 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 25 VALLS i PUEYO, Joan (1996). 'L'Estarrós o l'antic bosc del mas March', Balcó de Vacarisses, núm. 332 (abril) | XVIII-XIX | Teulada amb perill d'esfondrament. Cos annex semiderruït | Casa de pagès de dimensions modestes formada per una cos principal més un cos annex adossat al costat de llevant. L'edifici és construït amb murs de pedra i coberta a dues vessants (que en algun punt presenta indicis d'esfondrament). Té un soterrani, planta baixa i planta primera. La façana principal, a migdia, té unes obertures molt senzilles, gairebé totes amb llinda de pedra, i una terrassa davantera mitjançant la qual s'accedeix a la casa. El cos annex de llevant es troba en estat semiderruït. La casa té annexats altres coberts, lleugers i de construcció molt recent, a nord i ponent, els quals s'utilitzen com a paller i per d'altres usos de treball. No gaire lluny s'ha construït un barracó de fusta també per a usos de treball. En conjunt, can Jan és una construcció de tipologia tradicional molt austera i sense elements d'especial interès. Es troba situada en un petit pla format per una de les terrasses del torrent de Marà. | 08291-77 | Prop de l'urbanització del Ventaiol, al límit nord-occidental del terme de Vacarisses. | Antigament era anomenat mas March i a partir del segle XVII mas Estarrós. L'any 1514 fou concedida la carta precària d'una propietat anomenada 'lo bosch del mas March' a Pacià Oliva, pagès de Monistrol de Montserrat. Pacià Oliva era propietari del mas, que tenia un casal i terres amb vinya, prats, boscs... i estava situat al costat de la riera de Marà, antigament anomenada de 'Cellent'. Va deixar-lo en testament a la seva filla Magdalena Oliva, casada amb Francesc Buada. Aleshores ja era una partida de terra força parcel·lada, amb diferents pagesos que hi tenien possessions. Els successors del mas foren Antoni Buada (que testà el 1646), Maria Pons (néta de l'anterior i muller de Macià Vilomara). Aquesta traspassa la propietat el 1655 a Maria Buades, muller de Joan Llobet, conegut amb l'àlies d'Estarrós. Al segle XVIII les terres del mas estaven en mans de diferents propietaris. Jacint Puig, capellà, va comprar el 1728 la peça de terra al marquès de Castellbell. D'aquest passà al seu germà, el qual la va vendre el 1745 a Joan Moliner, que va edificar-hi una casa. En una declaració del 1759 especifica que 'está construïda y edificada novament una caseta no del tot acabada' en la qual hi havien de viure ell o el seu masover. Cal deduir que la casa primitiva s'havia perdut i aquesta edificació de mitjan segle XVIII és la que actualment podem veure. Durant el segle XIX i també al XX s'hi han fet algunes reformes, tot i que lleus. | 41.6171400,1.8661300 | 405534 | 4607890 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79438-foto-08291-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79438-foto-08291-77-2.jpg | Física | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||
| 79512 | Barraca de cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-cal-jan | Barraca de pedra seca de planta quadrada, de tipologia semblant a l'element núm. 142 | 08291-151 | 41.6163100,1.8658200 | 405507 | 4607798 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||||||||||||
| 79464 | Cul de la Portadora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cul-de-la-portadora-0 | III-II a.C | Jaiment molt arrasat | Jaciment d'època ibèrica situat al cim del Cul de la Portadora, un dels turons emblemàtics del territori del Vallès, molt pròxim a Montserrat. El cim del turó, que fa de partió entre els termes municipals de Vacarisses, Monistrol de Montserrat i Esparreguera, té una situació altament estratègica. En una posició frontal davant del massís de Montserrat, domina perfectament el pas del riu Llobregat, que en aquest punt s'endinsa cap a l'estret congost del Cairat, i l'esplèndida panoràmica arriba fins el pla de Bages. El turó té un cim planer, d'uns 100 metres de llarg, fet que li dóna la forma característica de 'cul de portadora'. En diferents punts d'una àrea força àmplia s'hi ha detectat l'aflorament de materials ceràmics força abundants, especialment a causa de les escorries o reguerots provocats per la pluja. Tanmateix, l'estat d'erosió del jaciment sembla força elevat i no s'hi observen restes estructurals. Amb tot, sembla probable l'existència de sitges i també de traces (actualment no visibles) d'un petit punt de guaita i control del territori. El materials recuperats consisteixen en fragments de ceràmica ibèrica oxidada i/o sanvitxada, ceràmica grollera feta a mà o a torn lent, fragments diversos d'àmfora, kàlatos i altres objectes que cronològicament es situen a l'entorn dels segles III-II a. C. | 08291-103 | Extrem sud-oest del terme | El jaciment Ibèric del Cul de la Portadora es coneix com a mínim des dels anys 80. S'hi han realitzat diferents intervencions arqueològiques no oficials, les quals han donat com a resultat la recollida de fragments de ceràmica ibèrica. Segons diversos arqueòlegs, podria tractar-se d'un punt de guaita situat a l'extrem meridional del domini dels lacetans, amb un excel·lent control sobre diverses rutes. Cal dir que, almenys en època romana, el camí que comunicava el pla de Bages amb Barcelona, passant per Martorell, transcorria per l'actual masia del Palà (pefectament visible des del turó). No sabem del cert si aquest camí continuava pel coll de les Bruixes cap a Can Tobella (ja en terme d'Esparreguera), on travessaria el Llobregat pel pont del Cairat i seguiria per la riba dreta del riu fins al Pont del Diable, o bé continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram, el pla del Fideuer i, ja en terme d'Olesa, cap a la masia de Puigventós en direcció sud; és a dir, l'itinerari que en èpoques posteriors serà conegut com el camí vell d'Olesa (PIÑERO/SERRA: 2008), (VIVES: 2008). La situació del jaciment del Cul de la Portadora avalaria la primera hipòtesi, ja que permet controlar perfectament el pas del coll de les Bruixes. | 41.5924100,1.8634100 | 405271 | 4605147 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79464-foto-08291-103-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79464-foto-08291-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79464-foto-08291-103-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Alguns dels materials es conserven a la seu del Centre Muntanyenc i de Recerques d'Olesa. | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:57 | ||||||||
| 89496 | Els saurins de Polinyà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-saurins-de-polinya | XIX-XX | Encara hi ha saurins a Polinyà, tot i que no es deixen conèixer | <p>Segons fonts orals, Polinyà sempre havia estat mancada d'aigua, fins al punt que a Santa Perpètua de Mogoda s'hi referien com 'el poble sec'. A la segona meitat del segle XIX, sembla que gràcies als saurins, es van començar a trobar aigua en molts indrets a entre 2 i 3 metres de profunditat, fet que va comportar la construcció d'un gran nombre de pous i de mines.</p> <p>Segons aquestes mateixes fonts, encara hi ha saurins a Polinyà, que utilitzen branques i rellotges de pèndol.</p> | 08167-77 | 08167 | Polinyà | Difícil | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | 2023-01-31 00:00:00 | Ainhoa Pancorbo Picó | 60 | 4.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 154,91 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/