Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 41251 | Capella de Santa Maria del Villar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-santa-maria-del-villar | VVAA. Catalunya romànica. Vol XVIII. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 199. COMAS, Carme (1985): Capella de Santa Maria del Villar. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat. Inèdit. | XII-XVIII | És una petit edifici de nau rectangular, orientada O-E, amb un absis semicircular i volta de quadrant d'esfera. Presenta una finestra doble esqueixada a l'absis, amb pedra regular i coronada per un arc de mig punt. A l'interior, a la banda esquerra, hi ha una absidiola semicircular empotrada en el mur, coronada per un arc adovellat, que serveix de fornícula per a la imatge de la Verge de la Llet. La volta original es refà en forma de volta d'aresta barroca el 1779. De la mateixa època són el campanar d'espadanya i el portal d'entrada amb l'ull de bou. La coberta és a dues aigües, amb teula àrab. L'aparell permet distingir les diferents etapes de construcció, sense presentar cap tipus de decoració. | 08023-205 | Al costat dret de la Carretera de Bigues a Sant Feliu de Codines | El lloc 'Villars' es documenta el 1007, però l'església apareix el 1195, encara que pot ser anterior. La família Villar ha estat patrona de la capella, promovent la restauració del 1779. Des d'aleshores, es coneix també com a la Capella de la Verge de la Llet, que es venerava en una estatueta en la fornícula esquerra de l'absis. A la Guerra Civil fou profanada i torna al culte el 1940. S'hi celebra un aplec els dilluns després de la Primera Pasqua. | 41.6816300,2.1715600 | 431049 | 4614760 | 08023 | Bigues i Riells | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41251-foto-08023-205-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41251-foto-08023-205-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41251-foto-08023-205-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Anna Soteras i March | La imatge de la Verge és de terra cuita, i data del s. XVIII.A la llinda de la porta s'hi pot llegir la inscripció: 'Renovada per Vicens de Montagut y Villar. Any 1799. Ave Maria'. | 92|94|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 41406 | Fulles dolces | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fulles-dolces | XX | vigent | És una mena de galeta dura i els ingredients són ametlla i alguna herba o anís. | 08023-360 | Forn Argemí | Les elaboren el Forn Argemí, obert des de 1919. Per referències, que puc confirmar, les fulles dolces s'elaboren des de fa uns 70 anys. | 41.6753800,2.2138500 | 434563 | 4614034 | 08023 | Bigues i Riells | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Informació facilitada per Abel Camp | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||||
| 79147 | Can Figueres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-figueres-1 | AAVV, HISTORIA DE GUALBA, la vall de les aigües blanques, Ed. Arxiu Diocesà de Barcelona, 2000. GARCIA-PEY, E., GUALBA , Recull Onomàstic i Tradicional, Ed. Ajuntament de Gualba, 1996. | XIII-XX | Restaurat | És una masia de tipus agrícola i forestal, però amb una característica especial, és un clos tancat o casa forta per a defensar-se. Així ho demostren les espitlleres que té la casa. Es composa de dues edificacions separades pel barri. L'antiga construcció de Can Figueres, queda orientada a migdia, de planta baixa i pis amb coberta a dues vessants i el carener perpendicular, a la qual s'hi entra a través d'un portal d'arc de mig punt adovellat de tretze dovelles, la que serveix de clau hi ha en relleu l'escut de la casa, representat per una peça rectangular amb la part superior semicircular i dues figues a sota. Al pis finestra d'arc pla de pedra amb guardapols. Pel lateral s'entra al barri que dona a la gran pagesia que es construeix més endavant orientada de cara a llevant, amb una construcció d'obra de gran presència per la seva llarga façana amb coberta a dues aigües i el carener perpendicular, amb planta baixa pis i golfes. L'entrada es fa per una porta d'arc de mig punt adovellat format per setze dovelles, amb la que fa de clau més llarga i sobresortint de la resta. Les finestres son de pedra d'arc pla. Hi ha llindes amb inscripcions dels anys 1484 amb la representació d'un xai al mig, potser d'una construcció anterior a la casa vella, que després va aprofitar-se com a llinda d'una entrada, i dues amb la data de 1779, una coronada amb una creu. | 08097-3 | Camí de Campins | La primera cita documental data del 1260. Més endavant apareix en els Fogatges de 1497 i 1493: en Figueres. La terra de can Figueres ha estat sempre de franc domini, en una acta del Monestir de Sant Cugat del 1521 es reconeix a en Figueres com a senyor útil i propietari del mas, lliure de tota càrrega reial i feudal. També la trobem documentada en el Nomenclàtor de 1860. | 41.7337000,2.4993000 | 458361 | 4620331 | 08097 | Gualba | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08097/79147-foto-08097-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08097/79147-foto-08097-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08097/79147-foto-08097-3-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2020-06-20 00:00:00 | P. Barbado. OPC | Des del passat dissabte 28 de novembre de 2015 s'ha convertit en el Punt d'Informació Turístic de Gualba i del Parc Natural del Montseny. Hi ha un centre d'interpretació amb un audiovisual i espais per a exposicions puntuals. A la casa petita de la Masia es pot visitar una exposició permanent de minerals. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||
| 75050 | Font del Cirerer o de Can Ramis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-cirerer-o-de-can-ramis | - LÓPEZ CORTIJO, J.; BOMBÍ, A. (1991) 2Les fonts de la vall de Santa Fe'. Monografies del Montseny, 6. Viladrau: Amics del Montseny. - OTPAT- Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial (2008) Inventari del patrimoni construït. Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc del Montseny. Diputació de Barcelona. Àrea d'Espais Naturals i Diputació de Girona. | XX | És una font arranjada i amb un cabal copiós, emmarcada en un petit mur, fet de pedres lligades amb morter, i dos petits murs situats a banda i banda de la font. A les seves proximitats hi ha diversos cireres, dels que rep el nom. Es tracta d'una de les fonts més visitades del Montseny gràcies a la seva situació vora la carretera i pròxima a un dels indrets més populars del parc, el pantà de Santa Fe. En realitat és un sobreeixidor de la conducció que porta l'aigua a can Fèlix i a can Ramis. | 08081-174 | Santa Fe | 41.7702300,2.4634400 | 455404 | 4624405 | 08081 | Fogars de Montclús | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/75050-foto-08081-174-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/75050-foto-08081-174-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Inventari Patrimoni Construït del Montseny: 08081220. | 119|98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||
| 75103 | Font de la Plana del Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-plana-del-coll | XX | És una font arranjada amb un petit cabal, emmarcada en un mur de grans pedres i dos petits murs a mode de banc, situats a banda i banda de la font. Es tracta d'una de les fonts més visitades del Montseny, gràcies a la seva situació vora la carretera a un dels indrets més populars del parc, Fontmartina. | 08081-227 | Plana del Coll | 41.7571100,2.4262600 | 452304 | 4622968 | 08081 | Fogars de Montclús | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/75103-foto-08081-227-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/75103-foto-08081-227-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 119|98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||||
| 79625 | Fira de bruixes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fira-de-bruixes | XX | És una festa organitzada per la Comissió de Festes de l'Ajuntament de Gualba Hi ha activitats relacionades amb les bruixes i l'esoterisme en general: xerrades, tallers de titelles, parada de productes artesanals, conta contes, cercavila amb la Colla de geganters i grallers de Gualba amb la participació del Bruixot i la Goja. I l'acte més important: la representació teatral de la Nit de Bruixes a càrrec de l'Associació Cultural 12+1 amb la col·laboració d'altres entitats municipals. La festa acaba amb un ritual esotèric i un espectacle i tast. 01:00h Sorteig d'un ' Smartbox' . | 08097-183 | Plaça de Joan Ragué i locals socials | 41.7316400,2.5018900 | 458575 | 4620101 | 08097 | Gualba | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08097/79625-foto-08097-183-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | P. Barbado. OPC | Aquest era el programa de l'any 2014 | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | ||||||||||
| 75065 | Llorers cirerers de les Lloredes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llorers-cirerers-de-les-lloredes | BRONCANO ATENCIA, M.J. [et al.]. (2006) Arbres i Arbredes singulars del Montseny. Llibres de Muntanya, 13. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors, p. 99-101. | És una de les poblacions de llorer cirerer (Prunus lusitánica L.) més significatives del massís del Montseny i de Catalunya, pel gran nombre d'individus que el formen i per la seva extensió. Aquesta espècie endèmica, que es troba estrictament protegida, a Catalunya tan sols es localitza a la regió del Montseny i les Guilleries. Segons dades de l'any 2006 (consulteu bibliografia) les mides del peu més destacat són 10,8 m d'alçada i 0,61 m de perímetre. Els llorers cirerers es troben en una zona ombrejada i amb un pronunciat pendent, coberta amb vegetació mixta: mediterrània (alzinar) i euro-siberiana (verns i boix grèvols). | 08081-189 | Sot de les Lloredes | 41.7811900,2.4092000 | 450904 | 4625651 | 08081 | Fogars de Montclús | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/75065-foto-08081-189-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||||||
| 74966 | Creu de terme de Mosqueroles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-de-mosqueroles | GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (1982). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Fogars de Montclús). | És una creu de terme situada a l'entrada del poble de Mosqueroles, al camí del cementiri. Està formada per un pedestal de pedra, que acaba en forma de fulles, coronat per una creu de ferro. A la base del pedestal hi ha unes inscripcions que actualment són il·legibles. | 08081-90 | Mosqueroles | 41.7261000,2.4450300 | 453842 | 4619515 | 08081 | Fogars de Montclús | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/74966-foto-08081-90-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/74966-foto-08081-90-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||||
| 74965 | Creu de terme de La Costa del Montseny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-de-la-costa-del-montseny | GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (1982). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Fogars de Montclús). | XI | És una creu de terme formada per un pedestal col·locat a sobre de dos graons, un capitell, una columna i la creu. Cronològicament correspon a la tradició estilística de principis del segle XI. En quant a la seva ornamentació, la creu té relleus on apareixen Crist i la Verge coronada per àngels, i al capitell hi ha una rodona formada per àngels. Hi ha una inscripció al basament on hi figura: '4-11-1956', que correspon a la data de la seva restauració. Segons dades de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Fogars de Montclús) és obra de l'artista Antoni Agraz. | 08081-89 | La Costa del Montseny | 41.7472800,2.4173300 | 451554 | 4621882 | 08081 | Fogars de Montclús | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/74965-foto-08081-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/74965-foto-08081-89-2.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 92|85 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | ||||||||||
| 72076 | Can Raspall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-raspall | BONET GARÍ, Lluís (1983) Les masies del Maresme. Centre Excursionista de Catalunya i Editorial Montblanch. Barcelona. BORBONET i MACIÀ, Anna (1996) La Masia. Columna, Col·lecció Terra Nostra, núm. 38.Barcelona. DANÉS i TORRAS, Josep (1933) 'Estudi de la masia catalana', a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, Vol. XLIII, núm. 458. Barcelona. GARCÍA-PEY, ENRIC (2003). Vallromanes. Noms de lloc i casa. Ajuntament de Vallromanes. | XVIII-XIX | Molt transformada | És una casa senzilla, orientada de cara a migdia, situada a la cara de llevant del turó de les Guardes, en una petita plataforma sobre el torrent del Molí de Cuquet. En origen era una masia que tipològicament correspondria a una típica estructura del tipus II, tant de Josep DANÉS (1933) com de BONET (1983), però ha sofert posteriors modificacions. Va tenir ús de restaurant. ( Restaurant 'La Quinta') | 08296-74 | Est del terme | 41.5276400,2.3241900 | 443619 | 4597553 | 08296 | Vallromanes | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08296/72076-foto-08296-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08296/72076-foto-08296-74-2.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | J.Montlló/M.Bosch (ACTIUM SCP) | Raspall era el cognom del propietari. Era al davant. Tenia mina i resclosa, que portava l'aigua al safareig, avui desaparegut. | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:38 | ||||||||
| 75015 | Passejada del Senglar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passejada-del-senglar | Font: Ajuntament de Fogars de Montclús | XXI | És una caminada nocturna que recorre aproximadament 11 quilòmetres en dues hores i mitja, per camins bosquerols. És una activitat recent que es celebra el tercer divendres del mes d'agost. L'itinerari, de dificultat mitjana, és apte per a gairebé totes les edats i, al no estar il·luminat, és necessari l'ús de llanternes. Hi ha diversos punts d'avituallament al llarg del recorregut. S'inicia al vespre i finalitza amb l'entrega d'un petit guardó i una botifarrada popular. | 08081-139 | Per diversos camins que transcorren pel terme municipal | 41.7277600,2.4433900 | 453707 | 4619700 | 08081 | Fogars de Montclús | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/75015-foto-08081-139-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 119 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | ||||||||||
| 75014 | A Fogars o tots putes o tots lladres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/a-fogars-o-tots-putes-o-tots-lladres | És un refrany geogràfic o dita tòpica, de caire vexatori o fins i tot insultant. És habitual trobar la mateixa dita referida a diferents pobles, sobretot en el cas de les dites difamatòries i poc decoroses amb la qualitat de les persones d'algun lloc en concret: s'exporta la dita, tot canviant-ne el nom de procedència. | 08081-138 | Fogars de Montclús | 41.7277600,2.4433900 | 453707 | 4619700 | 08081 | Fogars de Montclús | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||||||||
| 75066 | Pollancre de Fogars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pollancre-de-fogars | - BRONCANO ATENCIA, M.J. [et al.]. (2006) Arbres i Arbredes singulars del Montseny. Llibres de Muntanya, 13. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors, p.96-98. - VIVES DE QUADRAS, J.M. (1996) 'Arbres monumentals i singulars del Montseny'. Monografies del Montseny, 11. Viladrau: Amics del Montseny. | És un pollancre (Populus nigra L.), de grans dimensions, situat al Sot de can Llobet, a peu del punt quilomètric 12,5 de la carretera BV-5114 de Sant Celoni a Santa Fe. Destaca per ser el pollancre més alt i gran mesurat oficialment al Montseny. El seu estat vital és bo ja que es troba en un indret que li aporta les condicions òptimes per al seu creixement: el sot li proporciona una gran disponibilitat d'aigua i, al estar situat a tocar de la carretera, és troba lliure de competència amb altres arbres. Les seves excepcionals mides, preses l'any 2006 (consulteu bibliografia) són: 34,5 m d'alçada, 4,2 m de perímetre i 21,6 m de diàmetre de capçada. | 08081-190 | Sot de can Llobet | 41.7400200,2.4528000 | 454498 | 4621056 | 08081 | Fogars de Montclús | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/75066-foto-08081-190-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||||||
| 79673 | Font de can Viader Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-viader-vell | GARCIA-PEY, E., Gualba. Recull onomàstic i tradicional. Aj. De Gualba, 1996 | Abans rajava més aigua segons recull E. Garcia-Pey | És un petit boc que vessa sobre un doll envoltat per pedres que es decanta a una petita bassa que hi ha al costat. L'excedent va cap el torrent dit Riera d'en Berenguer. | 08097-231 | Al costat de Can Viader Vell | 41.7504400,2.5116500 | 459398 | 4622184 | 08097 | Gualba | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | P. Barbado. OPC | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||||||
| 74977 | Molí de Dalt de Mosqueroles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-dalt-de-mosqueroles | MUSEU ETNOLÒGIC DEL MONTSENY (1998) Inventari del Patrimoni Etnològic del Montseny. | XVII | El mecanisme hidràulic de fusta es troba malmès | És un molí fariner situat a les proximitats del Molí de Baix, al marge de la riera de Rifer. Es tracta d'un edifici format per la casa del moliner, els coberts pel bestiar, i les dependències del molí pròpiament dit. És un edifici de planta rectangular, de dos pisos, i coberta a dues vessants. A la façana principal hi ha un portal amb llinda de pedra i brancals de rajol. L'aigua sortia del molí mitjançant un rec, que uns pocs metres més enllà de la casa, es bifurcava. d'una banda, l'aigua anava a la riera, i de l'altra, anava al rec dels molins, que la conduïa cap al Molí de Baix. Conserva tot el mecanisme hidràulic que activava l'engranatge original: el carcabà, els rodets, les moles i bona part de les peces originals. En quant a la seva adscripció cronològica, per les seves característiques tipològiques podria correspondre al segle XVII. | 08081-101 | La Farga | El molí fariner ha estat un element essencial en l'economia tradicional. Aprofitava l'aigua com a font d'energia natural per tal de moldre el blat que es conreava a la zona. l'aigua de la riera era canalitzada fins a la bassa, on s'emmagatzemava l'aigua i se'n regulava la pressió. l'aigua queia amb força sobre el rodet, fent-lo girar i transformant-ne així l'energia hidràulica en energia mecànica. El moviment es transmetia a través d'un eix a la mola superior, que girava sobre una mola fixa. Entre mig de les dues s'introduïa el blat per a moldre'l. A l'obrador, recinte situat a tocar de la bassa a la part oposada del canal, hi havia les moles, i a sota s'obria el carcabà, espai on voltava el rodet i on l'aigua sortia a través d'un canal. Hi havia dues moles: la inferior fixa i la superior mòbil. Són peces circulars de pedra amb un forat al mig -ull de la mola-, i el ratllat, incisions en forma de petits canals, destinat a treure i apartar el segó i facilitar la circulació del gra mig mòlt del centre de la mola fins a l'extrem exterior. | 41.7132700,2.4559000 | 454737 | 4618085 | 08081 | Fogars de Montclús | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/74977-foto-08081-101-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/74977-foto-08081-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/74977-foto-08081-101-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | ||||||||
| 43572 | Lledoners de Ca la Joana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoners-de-ca-la-joana | Pla, Jacint (2015). De Soca-rel. Una passejada pel patrimoni arbori de Vilanova del Vallès. Ajuntament de Vilanova del Vallès. | Presenta una certa degradació | És un exemplar amb un tronc d'uns 4 metres de perímetre. Les esporgues que ha patit ha provocat que la capçada no s'adigui amb les dimensions del tronc i la seva silueta és molt irregular. | 08902-82 | Ca la Joana. Prop de la carretera de Valldoriolf. | Presenta un interès cultural per ser una espècie lligada als antics masos. També per la seva edat ja que és possiblement un dels arbres més vells junt amb el lledoner de cal Sant, encara que el seu estat és molt degradat botànicament parlant. | 41.5704000,2.3026000 | 441856 | 4602315 | 08902 | Vilanova del Vallès | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Sense ús | 2021-05-26 00:00:00 | P. Barbado. OPC | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:42 | ||||||||||||
| 64358 | Molí de can Perera de Canyes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-can-perera-de-canyes | AVENTÍN i PUIG, M. (1990). Vilamajor (872-1299). De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme. Sabadell: ed. Ausa, p. 23 i 46. DOÑATE ARQUITECTES ASSOCIATS (2010). Catàleg de masies i cases rurals. Sant Pere de Vilamajor: Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. DOÑATE ARQUITECTES ASSOCIATS (2011). Catàleg de béns a protegir. POUM. Sant Pere de Vilamajor: Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. HERRERO i BARÓ, H. (2003). 'Rutes de l'aigua (I)'. Quaderns de Vilamajor, 3. Sant Pere de Vilamajor: Centre d'Estudis de Sant Pere de Vilamajor, p. 59-60. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (1989). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Sant Pere de Vilamajor). MUSEU ETNOLÒGIC DEL MONTSENY - CPCPTC (1999). Inventari del Patrimoni Etnològic del Montseny (Sant Pere de Vilamajor). | XVII-XVIII | És un edifici de planta rectangular, que consta de dues plantes. La coberta és a dues vessants, amb teula ceràmica aràbiga, i el carener perpendicular a la façana principal, que es troba orientada al sud-est. El portal d'entrada és de mig punt rebaixat, format per grans dovelles de gres rogenc. Les façanes són de pedra lligada amb morter de calç, i les cantonades es troben reforçades amb grans carreus. L'aigua canalitzada penetrava en el molí per una sèrie de mines, queia damunt d'unes pales unides a un eix que feia girar la mola, que encara es conserva, i sortia per una altra mina que conduïa a la riera. També es conserven d'altres elements singulars de l'antic molí, com la bassa, que es troba en un nivell superior, el casal amb la cavitat per a la turbina -situada a una profunditat de 6 a 8 m respecte de la superfície de l'aigua de la bassa- les moles, la tremuja i el riscle. A l'interior, es conserven les mènsules que sostenien el pis de fusta, on s'abocava el gra a la tremuja. Segons informacions orals, fa més de quaranta anys, els masovers que vivien al molí aprofitaven la força de l'aigua del salt del cup per a produir energia elèctrica. Actualment, el casal del molí és utilitzat com a magatzem. | 08234-114 | Veïnat de Canyes | 41.7097300,2.3835400 | 448715 | 4617732 | 08234 | Sant Pere de Vilamajor | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08234/64358-foto-08234-114-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08234/64358-foto-08234-114-2.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Estructural | 2019-11-27 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Inventari del Patrimoni Etnològic del Montseny (Sant Pere de Vilamajor) nº 547.El Catàleg de béns a protegir del POUM (2011) estableix que l'edifici i un àrea de 30 m de radi al seu voltant tenen protecció arqueològica. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:33 | |||||||||
| 64515 | Conjunt noucentista de Miquel Cortés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-noucentista-de-miquel-cortes | DOÑATE ARQUITECTES ASSOCIATS (2011). Catàleg de béns a protegir. POUM. Sant Pere de Vilamajor: Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. FESTACATALUNYA. Visita els Pobles i Ciutats de Catalunya: www.festacatalunya.cat/ | XX | Una de les cases del conjunt es troba en estat d'abandó. | És tracta del conjunt d'edificis d'estil noucentista, situats al sector sud de la Força: can Cortés, La Dàlia, La Tulipa i La Jardinera. Són edificis d'ús residencial de gran interès arquitectònic, que conformen una de les façanes principals del nucli històric. | 08234-271 | Nucli antic de La Força. C/ de la Dàlia, 08458, Sant Pere de Vilamajor. | Les cases que formen part del conjunt arquitectònic de Miquel Cortès, les va fer construir un jardiner emparentat amb els Cortès, per a les seves filles. Es tracta d'edificis construïts a inicis del segle XX, que presenten elements decoratius i constructius propis del noucentisme. | 41.6841500,2.3887900 | 449131 | 4614889 | 08234 | Sant Pere de Vilamajor | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08234/64515-foto-08234-271-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08234/64515-foto-08234-271-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08234/64515-foto-08234-271-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-06-22 00:00:00 | Virgínia Cepero González | El Catàleg de béns del POUM estableix l'estil d'aquest conjunt arquitectònic com a modernista. | 106|98 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:33 | |||||||
| 79154 | Camí Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-9 | XVI | És tracta del carrera principal que atravessa Gualba de Baix de est a oest. Antigament era el camí ral que anava cap a Sant Celoni en la via que unia França amb Barcelona. D'aquí que un dels edificis més emblemàtics sigui l'Hostal. | 08097-10 | Paral·lel a la carretera C-35 | Apareix citat en un document de compravenda datat el 15 de febrer de 1572. Amb les noves vies de comunicació i sobretot amb l'arribada del tren el camí va anar quedant abandonat. Es va urbanitzar als anys 90 del segle passat. A l'època romana diverses vies unien Roma amb les principals ciutats dels confins de l'imperi. L'antiga via Heraclea, procedent dels Pirineus, es dirigia a Cartago Nova (Cartagena) i Gades (Cadis). Posteriorment aquest camí es va reformar i va rebre el nom de via Augusta en el tram corresponent a la Península Ibèrica. Les notícies sobre el traçat de la via Augusta són escasses i difícils de verificar. Procedent de Girona arribava al Vallès per la Batllòria i Gualba de Baix fins a Sant Celoni. Durant l'edat mitjana la via Augusta es transformà en el camí ral o reial, que serví fins al segle XIX, quan es van construir les noves carreteres. | 41.7097700,2.5283700 | 460764 | 4617661 | 08097 | Gualba | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08097/79154-foto-08097-10-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | P. Barbado. OPC | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | ||||||||||
| 40258 | Bosc de Can Draper | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-de-can-draper | PUIG I ROCA, Jordi (2007). Masies de l'Ametlla del Vallès. L'estructuració d'un territori durant mil anys. Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de l'Ametlla del Vallès. | És possiblement, la zona forestal més ben conservada del municipi. Se situa entre la masia de Can Draper, la de Can Camp i la de Can Reixac. Bona part del bosc està format per un alzinar madur amb nombrosos arbres catalogats. Les zones de pi blanc també són abundants amb un sotabosc d'alzina. Cal destacar la gran proliferació d'infraestructures protoindustrials de l'espai -pou de glaç i forn d'obra-. És molt destacable dins d'aquesta massa forestal la zona del Prat de Can Draper on hi ha un bosc de ribera de grans dimensions i molt ben conservat. | 08005-389 | Can Draper | 41.6554000,2.2642400 | 438738 | 4611778 | 08005 | L'Ametlla del Vallès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40258-foto-08005-389-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Puig i Roca | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||||||
| 40260 | Torrent de Can Plandolit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-can-plandolit | PUIG I ROCA, Jordi (2007). Masies de l'Ametlla del Vallès. L'estructuració d'un territori durant mil anys. Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de l'Ametlla del Vallès. | És la continuació natural del torrent que neix a sobre de Can Draper i de Can Boter. A l'alçada de can Plandolit, aquest torrent, té una major amplada i, pràcticament, tot l'any té aigua en superfície. El torrent, avui en dia, és una plantació de plàtans. Tot i aquesta monotonia vegetal, alberga una gran diversitat d'ocells i mamífers. | 08005-391 | Can Plandolit | 41.6491700,2.2532700 | 437819 | 4611094 | 08005 | L'Ametlla del Vallès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40260-foto-08005-391-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40260-foto-08005-391-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Puig Roca | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||||||
| 72023 | Carrer Vista Alegre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-vista-alegre | ANDRÉS BLANCH, Rosa Maria (1982) Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Vallès oriental. Generalitat de Catalunya. Barcelona. GARCÍA-PEY, ENRIC (2003). Vallromanes. Noms de lloc i casa. Ajuntament de Vallromanes. | XVII-XVIII | La part septentrional del carrer ha estat urbanitzat sense tenir prou en compte la originalitat del carrer antic | És el carrer més antic de la població, i l'únic que conserva l'estructura original 'de poble'. Està ubicat en el que antigament s'anomenava la Sagrera (es pot veure en la documentació). S'ubica al vessant esquerra de la Riera de Vallromanes, on hi té dues sortides. Cases de cos de planta rectangular i que consten de planta baixa i pis, amb coberta acabada en ràfec. Carener paral·lel a les façanes. Tipològicament i individualment, les cases no tenen un excessiu interès, però si en conjunt, i en tot cas, només tenen interès les cases de la riba esquerra (mirant a la riera), és a dir, els numeros pars. Estan construïdes amb carreu de pedra poc treballat i fang, i posteriorment arrebossades. Els murs tenen un gruix considerable. | 08296-21 | Nucli urbà. Carrer Vista Alegre | Carrer més antic de la població, ubicat en el que s'anomenava La Sagrera. Les sagreres jugaren un paper molt important en el creixement dels pobles, emparats per un territori (de 30 passes al voltant de l'església) considerat sagrat i inviolable a abusos i violències. Per aquest motiu es convertí en un on lloc per tenir-hi magatzems i graners primer i després la vivenda. Tots els altres carrers de Vallromanes tenen un origen modern, ja que la població estava majoritàriament disseminada. D'acord amb els tres faristols esmentats més amunt instal·lats in situ al carrer, a la part més allunyada de la riera es trobaven a l'any 1948 les cases de can Salvador (més tard coneguda com Can Pepe Ros) i de Can Cisteller. A la part del mig, a l'actual num. 14, hi havia (al menys al 1917) l'escola de nenes. Mes tard va ser un cafe. Al num. 12 hi havia l'escola de nens (o casa de ca'l mestre). A la part que toca a la riera hi havia la botiga de queviures de Can Duran i al costat la central telefònica (veure fitxa 124) | 41.5326400,2.2985600 | 441485 | 4598125 | 08296 | Vallromanes | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08296/72023-foto-08296-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08296/72023-foto-08296-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08296/72023-foto-08296-21-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | J.Montlló/M.Bosch (ACTIUM SCP) | El costat esquerra del carrer va dels nums. 1 al 34. S'han individualitzat dins el conjunt dues fitxes específiques, a més d'aquesta, que engloba tot el conjunt del carrer: la fitxa 36 (Can Boter) corresponent al num. 24 i la fitxa 124 (Cases de carrer) corresponents als nums. 1-3. Les cases que tenen més interès són la num 34, les num. 18 a 24 (les úniques protegides) i les nums. 1-3 (fitxa 124). El sector més proper a la riera (nums. 1-3) està immers en un projecte de rehabilitació, el qual preservarà les façanes. Així estava previst el 2002. El 2012 (Revisió) se'ns informa que no hi ha novetats, que està aturat. (veure fitxa 124) Protecció. Al 2002 estava a les Normes subsidiàries de planejament municipal. El carrer està inclos al Catáleg Bens a Protegir POUM 2008 com a BCIL amb el num. E-71 amb la denominació 'Cases al carre Vista Alegre', però només en part. La protecció abasta únicament els num. 18,20,22 i 24 (aquest darrer es Can Boter) (fitxa 36) però les cases més properes a la riera, les més antigues i característiques (num. 1-3) (fitxa 124) no estan incloses en la fitxa del catàleg.L'Ajuntament ha instal·lat tres faristols metàl·lics al carrer, amb una foto antiga i un text històric, senyalitzant en cada lloc determinats aspectes històrics del carrer. | 98|94 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:38 | |||||||
| 75054 | Boix grèvol de Morou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/boix-grevol-de-morou | - BRONCANO ATENCIA, M.J. [et al.]. (2006) Arbres i Arbredes singulars del Montseny. Llibres de Muntanya, 13. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors, p. 90-92. - VIVES DE QUADRAS, J.M. (1996) 'Arbres monumentals i singulars del Montseny'. Monografies del Montseny, 11. Viladrau: Amics del Montseny. | És el boix grèvol (Ilex aquifolium L.) més alt mesurat fins ara a Catalunya, i es troba enmig de la fageda de Santa Fe, a 1.190 m d'altitud sobre el nivell del mar. Va ser declarat monumental per l'Ordre del DARP de 19 d'abril de 1991. És un arbre de difícil accés perquè es troba una mica amagat i els camins no es diferencien bé. Segons dades de l'any 2006 (vegeu bibliografia), la seva alçada és de 17,4 m, i de la soca, que mesura 3,55 m de perímetre, en surten sis peus d'entre els quals en destaca un amb 1,04 m de volta de canó. El seu diàmetre de capçada és de 9,1 m. El grèvol és una espècie dioica, és a dir presenta peus mascles i peus femelles. Els peus femella produeixen els característics fruits vermells. L'Ordre DARP de 28 d'octubre de 1986, prohibeix la recollida de boix grèvol per a assegurar-ne la seva protecció. El boix grèvol juga una destacada funció ecològica. Els seus fruits, a l'hivern, són l'aliment d'un gran nombre de mamífers com la fagina (Martes foina) i la mostela (Mustelanivalis), i d'ocells com el tord comú (Turdus philomenos), el tord ala-roig (Turdus iliacus) i la griva cerdana (Turdus pilaris). També esdevé refugi per a molts ocells que hi passen la nit, ja que a l'interior de la seva capçada és manté una temperatura entre 3 i 5 graus superior a la de l'exterior, i hi nidifica el pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula). | 08081-178 | Santa Fe | 41.7730600,2.4731500 | 456213 | 4624714 | 08081 | Fogars de Montclús | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/75054-foto-08081-178-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||||||
| 79702 | Bassa de la farga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-la-farga | Antigament servia per a fer anar el martell de la Farga, avui recull l'aigua potable per al poble. Fou construida al segle passat, en fer-se la Farga d'Aram. | XIX-XX | És de forma allargada, sense angles vius, va recorrent la part baixa del marge dret de la riera. Per la cara de la riera té paret d'obra i aprofita la mateixa muntanya per l'altre costat. Té uns 60 m de llarg per 12 m, en el lloc més ample, i 1,20 m de fondària. Actualment es troba en molt bon estat. En la part baixa de la bassa un sobreixidor envia l'aigua al salt de la Farga, que originàriament feia moure la roda i el martinet. | 08097-260 | Situada sobre mateix de la farga, i al marge dret de al riera de Gualba | Antigament servia per a fer anar el martell de la Farga, avui recull l'aigua potable per al poble. Fou construida al segle XIX en fer-se la Farga d'Aram. | 41.7466100,2.4904700 | 457635 | 4621769 | 08097 | Gualba | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08097/79702-foto-08097-260-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08097/79702-foto-08097-260-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | P. Barbado. OPC | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||
| 44182 | Capella de Santa Eugènia / Can Mestre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-santa-eugenia-can-mestre | ESTRADA, J. i VILLARONGA, L. (1967): 'La Lauro monetal y el hallazgo de Cánovas (Barcelona)', Ampurias, núm. XXIX, Barcelona, pàgs. 135-194. RIU BARRERA, E. (2000): 'Vestigis arqueològics i edificis històrics als termes de Cànoves i Samalús', Monografies del Montseny, núm. 15, Viladrau, pàgs. 57-69. | I - X | Desaparegut | És conegut que des d'antic a la zona compresa entre Can Parera, Can Flaquer i Can Llibants han aparegut restes arqueològiques, principalment romanes. Concretament aquest jaciment fa referència a les tombes que van aparèixer on avui hi ha les Escoles de Samalús i tambá a la zona de la capella de Santa Eugènia. Les restes de les Escoles de Samalús sembla que es tractaven d'inhumacions en tegulae, relacionables amb el ric patrimoni romà d'aquesta àrea. Pel contrari a la zona de Santa Eugènia sembla que les tombes que s'identificaren eren de lloses, pel que la seva adscripció cronològica podria moure's de l'antiguitat tardana a l'alt-medieval. | 08042-67 | Samalús | Les restes de tombes de tegulae de les Escoles de Samalús (també conegut per Cal Mestre) van ser qualificades d'època imperial per l'arqueòleg vallesà Josep Estrada, que en fa esment al seu treball sobre la Lauro monetal de l'any 1967, junt amb Leandre Villaronga. | 41.6894400,2.3212300 | 443513 | 4615519 | 08042 | Cànoves i Samalús | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08042/44182-foto-08042-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08042/44182-foto-08042-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08042/44182-foto-08042-67-3.jpg | Legal | Medieval|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Marc Guàrdia i Llorens | Ens trobem en una àrea en la que s'han catalogat diferents jaciments a part del que ara ens ocupa: Can Martí, Camp de l'Illa, Al nord del Camp de l'Illa, Can Llibants. Tots tenen en comú que bona part de les restes són d'origen romà, pel que no podem descartar un origen comú per tots ells. | 85|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||
| 39945 | Quintana de Can Plandolit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quintana-de-can-plandolit | Àrea agrícola de grans dimensions destinada al cultiu dels cereals, situada al sud del municipi, a tocar amb el terme de Santa Eulàlia de Ronçana. Els camps de Can Plandolit, juntament amb els de Can Jaumira, formen una vall conreada que es configura com una de les poques àrees agroforestals que actualment es mantenen a l'Àrea Metropolitana. La pressió urbanística i de les infraestructures és el fet que fa perillar més aquest espai. Aquests camps són un referent paisatgístic per la multiplicitat de colors que adquireixen a mesura que passen les estacions, que van del verd al daurat del cereal. | 08005-76 | Can Plandolit | 41.6472100,2.2507000 | 437603 | 4610879 | 08005 | L'Ametlla del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/39945-foto-08005-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/39945-foto-08005-76-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Puig i Roca | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||||||||
| 44078 | Àlbers de la carretera de Santa Fe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/albers-de-la-carretera-de-santa-fe | XX | Àlbers situats al costat de la carretera de Santa Fe, a llevant del nucli urbà. Es tracta de diversos exemplars d'àlbers (Populus Alba) És una espècie originària del centre i sud d'Europa i de l'Àsia central. Es tracta d'una espècie que forma part de la vegetació de ribera, tot i que en aquest cas no ho està. | 08039-106 | Carretera de Santa Fe | 41.7233400,2.4668300 | 455653 | 4619197 | 08039 | Campins | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08039/44078-foto-08039-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08039/44078-foto-08039-106-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn | És un dels arbres inclosos dins el projecte interdisciplinari 'Estimar els arbres de Campins' de l'escola Alzinar de Campins. | 98 | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||||
| 74923 | Observatori Meteorològic del Turó de l'Home | https://patrimonicultural.diba.cat/element/observatori-meteorologic-del-turo-de-lhome | - FIGUERES I COSCOLLAS, N; MESEGUER I GARCIA DE CASTRO, M (1996) 'L'Observatori meteorològic del Turó de l'Home'. Monografies del Montseny, 11. Viladrau: Amics del Montseny, p. 107-114. - OSONA, A. (1879) Excursió a la muntanya del Montseny per un propietari de la vila de Breda. Imprenta Barcelonesa | XX | l'Observatori meteorològic, creat l'any 1932 per Eduard Fontserè, director del primer Servei Meteorològic de Catalunya, es situa al capdemunt del turó de l'Home, a 1.706 m d'altitud. Arrel de la participació del Servei Meteorològic en el Segon Any Polar Internacional (1932-1933), es van crear dos observatoris de mitja muntanya, un a Sant Jeroni (massís de Montserrat), i l'altre al Turó de l'Home, al massís del Montseny. Si bé les observacions a Sant Jeroni només es van dur a terme durant un breu període de temps, les del Turó de l'Home van tenir més continuïtat. El primer intent de construir-lo el va fer l'any 1880, Artur Osona i Formentí. A través de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques va aconseguir la cessió gratuïta del terreny al seu propietari i va engegar una subscripció pública per impulsar el projecte. Però la recollida de diners només va permetre dur a terme les obres per aplanar el terreny. Finalment, l'estiu de l'any 1932 es va inaugurar l'observatori, que havia estat la caseta de fusta del Pavelló de Noruega a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Fontserè hi va estar recollint dades d'una forma constant fins al 1937, moment en que va passar a mans del Servicio Meteorológico Nacional, i temps després al Instituto Nacional de Meteorología. L'any 1950 es va reprendre l'activitat de l'observatori, amb Ferran Garcia de Castro al càrrec de la instal·lació, que va consolidar l'estructura de funcionament. La tardor de l'any 1952 la caseta de fusta va rebre fortíssimes ventades, fet que va motivar la construcció, l'any 1954, d'una nova caseta de fusta, adossada a l'antiga per la banda nord, per tal de reforçar les instal·lacions. A la dècada dels anys 70, es va habilitar la carretera per la nova base militar i es va construir el nou refugi d'obra de l'observatori. Actualment, s'ha iniciat el procés per tal de que el Ministerio de Defensa, propietari de la instal·lació, cedeixi la propietat del terreny on es troba l'observatori a la Generalitat, i es procedeixi al seu enderroc. El Conveni implica la desaparició de qualsevol element no natural al cim més alt del Montseny. d'altra banda, s'ha instal·lat, una estació meteorològica automàtica a escassos 350 metres de la ubicació inicial, per tal de reprendre les observacions sistemàtiques, que es van interrompre l'any 2001. | 08081-47 | Turó de l'Home | Artur Osona i Formentí (1840-1901): Fou excursionista i escriptor, promotor del Centre Excursionista de Catalunya i creador de la primera guia excursionista editada al nostre país. Col·laborà a La Renaixença, al Diario de Cataluña i al Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalanes. Publicà un gran nombre de guies itineràries, moltes de les quals reeditades diverses vegades: Una excursió a la muntanya de Montseny (1876, 1880, 1886, 1893, 1899), Una excursió a la Schwarzwald (Selva Negra) i llegendes de l'encontrada (1888), Guia de l'Alt Pla de Barcelona i del Baix Vallès (1888, 1891), Guia de les regions compreses des de Montserrat al Camp de Tarragona i des de la Segarra al Penedès (1890, 1895, 1900) i Andorra. Guia itinerària i ressenya geogràfica-històrica de les Valls (1894), entre moltes altres. Eduard Fontserè i Riba (1870-1970): Meteoròleg, astrònom i sismòleg, doctor en ciències fisicomatemàtiques. Organitzà i presidí el Servei Horari Oficial, que fixava l'hora oficial de Barcelona, presentà un projecte d'observatori astronòmic al cim del Tibidabo, estigué al front de l'Observatori de la Granja Experimental de la Diputació de Barcelona, organitzà la Xarxa Pluviomètrica de Catalunya, i participà en la impressió a Barcelona de la primera radiografia a l'Estat. Amb l'ajuda de l'Institut d'Estudis Catalans, creà l'Estació Aerològica de Barcelona, cèl·lula inicial del Servei Meteorològic de Catalunya. Fontserè fou director del Servei Meteorològic de Catalunya al llarg de tots els anys d'existència de la institució (1921-1939). | 41.7763000,2.4350300 | 453047 | 4625094 | 08081 | Fogars de Montclús | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/74923-foto-08081-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/74923-foto-08081-47-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||
| 67582 | Les casetes del Congost | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-casetes-del-congost | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. MORERA, J.(1997) Recuperem l'antic camí de Santa Eugènia a Santa Maria de Tagamanent. Tagamanent. Associació d'Amics i Veïns. n.40 p. 11. | XVII | Algunes estan en runes | conjunt de cases construïdes al llarg del segle XVII, en el torrent de Cal Xesc, algunes encara estan habitades de forma permanent com Can Morera (molt reformada), Cal Capellà i Cal Xesc o Cal Músic; mentre altres estaran enrunades com el cas de Cal Pere Jan; o totalment desaparegudes com Cal Pou. | 08276-102 | Vall del Congost, estribacions del barri de la Pedralba. | Es coneix molt poc del conjunt d'edificacions realitzades al llarg del segle XII a la zona obaga del conegut com a Sot de Cal Xesc. Aquest auge constructiu s'hauria d'associar al pas d'un camí antic que pujava al Tagamanent. Es tracta d'un camí que fou utilitzat al llarg del segle XVII fins a finals dels anys '60; era una bona drecera que comunicava Santa Eugènia i l'antiga via romana de Vic amb Santa Maria de Tagamanent. Passant per les cases del Rieral, Can Farrés 1698, Can Fèlix 1692, Cal Morera, Cal Capellà XVII, Can Pere Jan XVII, Can Pere Moliner 1688, i la resta de cases del segle XVII: Can Pou, Cal Músic, Cal Xesc. Es desconeixen els motius d'aquest auge constructiu del segle XVII, hem de pensar en un moment de bonança econòmica i d'augment demogràfic, que permetria a petits arrendataris comprar-se una parcel:la de terreny i edificar-se la casa. S'hauria de fer un estudi complert sobre la documetnació d'aquestes cases i la seva evolució tant històrica com arquitectònica. | 41.7367500,2.2694500 | 439249 | 4620806 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | |||||||||||
| 67604 | Camí del Figaró al Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-del-figaro-al-tagamanent | Mapa cadastral del Municipi de Tagamanent, 1955. Mapa del Montseny (1924), CEC. Mapa 4.2 del Pla especial del P.N.M. (1976) Diputació de Barcelona sender 16 i 43 del Pla Especial del Parc Natural del Montseny. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. IPEC-Montseny (1998) n.2572 i 2573. LOPEZ, J. (1994). Parc Natural del Monseny. Servei de Parcs Naturals. Diputació de Barcelona. | Parts del traçat no massa clares | camí que des del terme municipal del Figaró, puja per Vallcàrquera, seguint les masies de les Planes, la Caseta de l'Agustí, el Pla de Santa Marta i cap a can Coll, la casavella de Bellver i el Turó. També hi ha un camí que puja pel Figaró, però també es pot agafar per la Garriga: seguint el Roc Centelles, la collada del Mojó, el turó de les Plomeres, les Queredes i després cap a les cases de l'Agustí i el Bellver. | 08276-124 | per Vallcàrquera i Roca Centella. | Camí que portaria als masos dispersos d'aquesta zona i permetria accedir al Turó, on la documentació ens mostra que la gent de la Garriga i del Figaró hi pujaven a processó. La cronologia d'aquests camins és indeterminada, amb un manteniment, més o menys, continuat de la via al llarg del temps. | 41.7376600,2.2919700 | 441122 | 4620892 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67604-foto-08276-124-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | |||||||||||
| 41131 | Bosc de la Baga de l'Arbocer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-de-la-baga-de-larbocer | Aquesta zona és una de les poques que es va salvar del foc de l'any 1994. | Zona situada a la vessant nord del turó de l'Arbocer, al lloc conegut com la Baga de l'Arbocer. L'estrat arbori està format principalment per alzines (Quercus ilex ssp ilex), tot i que també hi apareixen roures (Quercus humilis i Quercus x cerrioides) i carrasques (Quercus ilex ssp ballota). A l'estrat arbustiu, herbaci i lianoide hi ha lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), cirerer d'arboç (Arbutus unedo), arítjol (Smilax aspera), estepa negra (Cistus mospeliensis), heura (Hedera helix), bruc bol (Erica arborea), etc., de tal manera que conforma una de les arbredes més diverses del terme de Bigues i Riells. | 08023-74 | Obaga del turó de l'Arbocer | 41.6923200,2.2354100 | 436374 | 4615898 | 08023 | Bigues i Riells | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41131-foto-08023-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41131-foto-08023-74-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Moisès Guardiola i Bufí | L'alzinar (codi 9340) és un hàbitat d'interès comunitari citat a la Directiva Hàbitats Europea (97/62/CEE). | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||||||
| 67499 | Prop de El Torn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prop-de-el-torn | ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967).'La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves (Barcelona). Separata Ampurias XXVIII. Barcelona 1967. ESTRADA, J. (1969). 'Vias y poblamiento romano en el territorio del Area Metropolitana de Barcelona'. Comisión de Urbanismo, 65. Barcelona. | Zona molt plena de vegetació. | Zona propera als nivells calcaris de la cinglera i la riba dreta del Congost a l'alçada del torrent del Torn. Punt on apareixen fragments de tegulae i comuna romana. L'àrea arqueològica es situa als voltants del Torn, un espai molt proper al que seria el pas tradiccional d'accés a la Plana de Vic, venint del Vallès. | 08276-19 | Al mas El Torn. | Localitzat per J. Estrada. No s'ha pogut accedir a aquesta col·lecció per poder ajustar una mica més la cronologia d'aquests materials. Aquesta troballa s'ha de relacionar amb la funció de la Vall del Congost com a zona de pas i de comunicacions des d'època ibèrica. Els passos naturals com ara valls de rieres i rius, i petits collets, han constituït els eixos de comunicació tradicional de moltes comunitats, la Vall del Llobregat, l'Ebre, entre molts d'altres, presenten una important ocupació antiga, en els punts més elevats del seu riberal. La zona del Congost no en seria una exepció com ho demostren diverses troballes realitzades al llarg del seu baix curs. Els paral·lels més directes pel curs alt els tenim en els forns ibèrics del Pinós, actualment desapareguts. | 41.7390100,2.2636200 | 438766 | 4621061 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67499-foto-08276-19-1.jpg | Inexistent | Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | |||||||||
| 40179 | Can Catalán | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-catalan | COSTA I ARGEMÍ, Enric (2007). Inventari arqueològic de l'Ametlla del Vallès. Ajuntament de l'Ametlla del Vallès. Inventari del patrimoni arqueològic i paleontològic de Catalunya. L'Ametlla del Vallès (Vallès Oriental), Direcció General del Patrimoni Cultural, Generalitat de Catalunya. | I aC | Zona d'inhumació situada a Can Catalán, a l'encreuament entre l'antic camí romà i el Passeig. Es tracta d'una zona amb suau pendent a sud, ben assolellada, i avui completament urbanitzada. Jaciment del qual s'ha tingut notícia per diversos veïns del poble. Es localitzà en construir una de les cases que fan cantonada entre el Passeig i l'Antic Camí de Caldes. En aquest lloc es trobaren diverses tombes, també de tègula. No en coneixem, però, el nombre exacte. Algunes notícies apunten la possibilitat que les tombes continguessin, a banda dels esquelets, algun tipus d'aixovar, i que, a més, s'hi localitzessin associades d'altres tipus d'estructures. També es té notícia de la troballa d'alguns objectes de vidre. D'altres notícies parlen de la troballa de monedes d'or associades a aquest jaciment. La zona presenta unes condicions molt bones per a l'assentament. L'any 2006 es realitzà el seguiment arqueològic d'unes rases de serveis en aquest encreuament. S'hi localitzà algun fragment dispers d'opus signinum. Tanmaeix, es tractava d'un espai ja modificat en anteriors obres, i per tant, el material apareixia descontextualitzat. | 08005-310 | Can Catalán | El jaciment fou localitzat entre els anys 60 i 70 del segle XX. | 41.6679700,2.2619200 | 438557 | 4613175 | 08005 | L'Ametlla del Vallès | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40179-foto-08005-310-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40179-foto-08005-310-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40179-foto-08005-310-3.jpg | Inexistent | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Enric Costa Argemí | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 44084 | Xiprers de Sant Guillem | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xiprers-de-sant-guillem | XIX | Xiprers situats davant l'entrada de l'ermita de Sant Guillem. Es tracta de dos exemplars centenaris de xiprer (Cupressius sepervirens) d'una alçada considerable. El tronc del més gran té un perímetre aproximat de dos metres i té una capçada llarga i densa. | 08039-112 | Ermita de Sant Guillem | Es creu que el més gran deu tenir uns 200 anys. | 41.7196600,2.4687400 | 455810 | 4618787 | 08039 | Campins | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08039/44084-foto-08039-112-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn | És un dels arbres inclosos dins el projecte interdisciplinari 'Estimar els arbres de Campins' de l'escola Alzinar de Campins. | 98 | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 39882 | Xiprer de Can Plantada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xiprer-de-can-plantada | PUIG ROCA, J. et. al. (2004). Catàleg d'arbres i arbredes d'interès local de l'Ametlla del Vallès. Ajuntament de l'Ametlla | XX | No s'observen anomalies facin perillar la seva salut. | Xiprer (Cupressus Sempervivens) amb un alçada de 20 a 25 m, volta de Canó de 2,9 m, classe diametral de 90-95 cm, un diàmetre de 91 cm, i un perímetre de capçada de 50,3 m. Presenta un port majestuós i una potent ramificació. Es pot apreciar una asimetria en la capçada fruit del seu contacte amb la paret de la casa de Can Plantada. | 08005-13 | Can Plantada | 41.6519000,2.2496100 | 437517 | 4611400 | 08005 | L'Ametlla del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/39882-foto-08005-13-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Puig Roca | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||||
| 42641 | Xemeneia de la bòvila Mas Manolo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-la-bovila-mas-manolo | BALLART, J, VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la Història de Caldes de Montbui. Segona edició, corregida i augmentada. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. FERNÀNDEZ, Magda. (1996). Quaderns del Mnatec. Número Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya Terrassa. FULLANA, Miquel (1999). Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Els treballs i els dies, núm. 11. Editorial Moll. Mallorca. GIRALT SERRÀ, Francisco. (1900). Guia industrial. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. VARIS AUTORS. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | Xemeneia de totxo vist, aplantillat. Presenta una base quadrada feta també de maons, d'un metre cinquanta d'alçada i amb una boca, encarada a migdia. Aquesta presenta una entrada construïda amb un arc de mig punt realitzat a partir d'una filera de maons disposats verticalment i una porteta de ferro. Per damunt, la xemeneia, que consta d'un fust en forma troncocònica d'uns 25 metres d'alçada; el coronament és amb doble collarí. Destaca exempta del conjunt. La xemeneia no presenta grans esquerdes que posin en perill el seu equilibri només una d'uns 80 centímetres situada just per sota del coronament. | 08033-200 | A l'entrada del municipi per la carretera C-1314 | Les xemeneies són un tret característic d'una zona industrial, dels establiments humans que tenen o han tingut un passat industrial. La industrialització a Catalunya es va iniciar, com en altres països del nostre entorn, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, emprant com a font d'energia l'aigua dels rius i el carbó. L'ús de l'energia tèrmica del carbó primer, i del fuel posteriorment, allà on no es disposava de recursos hidràulics suficients, va donar lloc als vapors, naus industrials on es feia servir la màquina de vapor de Watt com a motor per posar en marxa la maquinària de la fàbrica. La necessitat d'evacuar els fums generats va donar lloc a l'arquitectura de les xemeneies, les quals tenien la funció d'emetre el més amunt possible grans volums de gasos generats en la combustió del carbó o del fuel. Mentre les cendres s'extreien periòdicament per la zona inferior de la caldera els fums sortien per la xemeneia. Com més alta era la xemeneia tenia millor tiratge i, per tant, es facilitava l'extracció dels fums. El fum calent pujava de manera que creava un corrent d'aire natural i arrossegava al seu pas els fums de l'interior del fornal. Les xemeneies que es construïen podien tenir diferents acabats però la majoria tenien forma cilíndrica perquè aquesta forma resistia millor el vent i era de molta eficàcia. Així és com aquests elements arquitectònics van passar a formar part del paisatge urbà, juntament amb el de les bòviles. Caldes de Montbui s'inclou dins de moltes de les viles de Catalunya en què és possible trobar encara naus i xemeneies d'aquesta època en bon estat de conservació. La persona responsable de construir-la era el que s'anomenava el mestre d'obres. Es feia un gran fonament a base de morter, calculant en cada cas l'amplada i l'alçada de la xemeneia que depenia al mateix temps de la potència de les màquines. El tiratge i bon funcionament d'aquestes es basa en la llei física segons la qual l'aire calent pesa menys que l'aire fred i, per tant, el vapor calent (el fum) sempre puja. Per aquesta raó les xemeneies tenen la base més ampla que la sortida; com més altura, més s'estreny el seu diàmetre interior per evitar que el fum que hi circula es refredi i resti entretingut dins la xemeneia frenant el seu tiratge. Al construir una xemeneia aquesta es dividia en diferents trams, i cada un dels trams era fet d'unes peces de terra-cuita que fabricaven especialment les bòviles segons la mida de cada xemeneia. Eren peces grosses i pesants i amb curvatura. El problema que tenien algunes xemeneies era que la diferència de temperatura entre el vapor i l'aire fred de l'exterior provocava que les xemeneies s'esboquessin (s'obrissin de boca) i havien de ser reparades sense aturar el funcionament de les màquines. Aquesta era un professió perillosa perquè calia pujar per la xemeneia, sense protecció, fins a arranjar-la. | 41.6352700,2.1761400 | 431381 | 4609610 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42641-foto-08033-200-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42641-foto-08033-200-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42530 | Xemeneia de la Llana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-la-llana | BALLART, J, VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la Història de Caldes de Montbui. Segona edició, corregida i augmentada. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. FERNÀNDEZ, Magda. (1996). Quaderns del Mnatec. Número Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya Terrassa. FULLANA, Miquel (1999). Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Els treballs i els dies, núm. 11. Editorial Moll. Mallorca. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. VARIS AUTORS. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | Xemeneia de totxo vist aplantillat. No presenta base ja que aquesta va desaparèixer amb la reforma de l'edifici, per tant actualment parteix del mateix nivell del sòl. Consta tan sols d'un fust en forma troncocònica d'uns 25 metres d'alçada; el coronament és amb doble collarí. Destaca exempta del conjunt de la fàbrica i es contraposa a l'horitzontalitat d'aquesta, formant una bella composició de volums. Té quatre anelles de ferro formant un collarí, repartides per la xemeneia per evitar que el tronc es doblegui. Just abans de la sortida de fum, s'observa un cinquè collarí, a mena de cornisa, format per dues rengleres de maons. Damunt de la cornisa hi ha un parallamps. | 08033-89 | carrer de Montserrat | Les xemeneies són un tret característic d'una zona industrial, dels establiments humans que tenen o han tingut un passat industrial. La industrialització a Catalunya es va iniciar, com en altres països del nostre entorn, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, emprant com a font d'energia l'aigua dels rius i el carbó. L'ús de l'energia tèrmica del carbó primer, i del fuel posteriorment, allà on no es disposava de recursos hidràulics suficients, va donar lloc als vapors, naus industrials on es feia servir la màquina de vapor de Watt com a motor per posar en marxa la maquinària de la fàbrica. La necessitat d'evacuar els fums generats va donar lloc a l'arquitectura de les xemeneies, les quals tenien la funció d'emetre el més amunt possible grans volums de gasos generats en la combustió del carbó o del fuel. Mentre les cendres s'extreien periòdicament per la zona inferior de la caldera, els fums sortien per la xemeneia. Com més alta era la xemeneia tenia millor tiratge i, per tant, es facilitava l'extracció dels fums. El fum calent pujava de manera que creava un corrent d'aire natural i arrossegava al seu pas els fums de l'interior del fornal. Les xemeneies que es construïen podien tenir diferents acabats però la majoria tenien forma cilíndrica perquè aquesta forma resistia millor el vent i era de molta eficàcia. Així és com aquests elements arquitectònics van passar a formar part del paisatge urbà, juntament amb el de les bòviles. Caldes de Montbui s'inclou dins de moltes de les viles de Catalunya en què és possible trobar encara naus i xemeneies d'aquesta època en bon estat de conservació. La persona responsable de construir-la era el que s'anomenava el mestre d'obres. Es feia un gran fonament a base de morter, calculant en cada cas l'amplada i l'alçada de la xemeneia que depenia al mateix temps de la potència de les màquines. El tiratge i bon funcionament d'aquestes es basa en la llei física segons la qual l'aire calent pesa menys que l'aire fred i, per tant, el vapor calent (el fum) sempre puja. Per aquesta raó les xemeneies tenen la base més ampla que la sortida; com més altura, més s'estreny el seu diàmetre interior per evitar que el fum que hi circula es refredi i resti entretingut dins la xemeneia frenant el seu tiratge. Al construir una xemeneia aquesta es dividia en diferents trams, i cada un dels trams era fet d'unes peces de terra-cuita que fabricaven especialment les bòviles segons la mida de cada xemeneia. Eren peces grosses, pesants i amb curvatura. El problema que tenien algunes xemeneies era que la diferència de temperatura entre el vapor i l'aire fred de l'exterior provocava que les xemeneies s'esboquessin i havien de ser reparades sense aturar el funcionament de les màquines. Aquesta era un professió perillosa perquè calia pujar per la xemeneia, sense protecció, fins a arranjar-la. | 41.6318900,2.1727600 | 431096 | 4609237 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42530-foto-08033-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42530-foto-08033-89-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42555 | Xemeneia de l'antiga bòvila de la Borda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-lantiga-bovila-de-la-borda | BALLART, J, VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la Història de Caldes de Montbui. Segona edició, corregida i augmentada. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. FERNÀNDEZ, Magda. (1996). Quaderns del Mnatec. Número Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya Terrassa. FULLANA, Miquel (1999). Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Els treballs i els dies, núm. 11. Editorial Moll. Mallorca. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. GIRALT SERRÀ, Francisco. (1900). Guia industrial. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. Varis autors. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | pel que fa a la part superior de la xemeneia, presenta perill d'enderroc degut a la seva inclinació; s'hauria de procedir a la seva restauració, desmuntant el tros afectat, intentant alhora reciclar les peces de ceràmica per construir de nou, amb el màxim de peces originals, la part més superior de la xemeneia i restaurar el coronament. Es podrien posar uns cèrcols d'acer inoxidable amb la finalitat d'abraçar la fumera i que no es torni a obrir. Es podria afegir un parallamps. | Xemeneia construïda en totxo vist aplantillat, actualment dividida en tres cossos degut als reforços de ferro col·locats segurament ja fa anys. Consta d'una base de planta circular de 2 metres d'alçada, i d'un fust en forma troncocònica d'uns 30 metres; el coronament és amb doble collarí. Actualment només en queda la xemeneia. La part alta d'aquesta xemeneia presenta esquerdes importants degut a la seva inclinació. | 08033-114 | Cruïlla C-1415 de Caldes a Granollers amb C-59 | Les xemeneies són un tret característic d'una zona industrial, dels establiments humans que tenen o han tingut un passat industrial. La industrialització a Catalunya es va iniciar, com en altres països del nostre entorn, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, emprant com a font d'energia l'aigua dels rius i el carbó. L'ús de l'energia tèrmica del carbó primer, i del fuel posteriorment, allà on no es disposava de recursos hidràulics suficients, va donar lloc als vapors, naus industrials on es feia servir la màquina de vapor de Watt com a motor per posar en marxa la maquinària de la fàbrica. La necessitat d'evacuar els fums generats va donar lloc a l'arquitectura de les xemeneies, les quals tenien la funció d'emetre el més amunt possible grans volums de gasos generats en la combustió del carbó o del fuel. Mentre les cendres s'extreien periòdicament per la zona inferior de la caldera els fums sortien per la xemeneia. Com més alta era la xemeneia tenia millor tiratge i, per tant, es facilitava l'extracció dels fums. El fum calent pujava de manera que creava un corrent d'aire natural i arrossegava al seu pas els fums de l'interior del fornal. Les xemeneies que es construïen podien tenir diferents acabats però la majoria tenien forma cilíndrica perquè aquesta forma resistia millor el vent i era de molta eficàcia. Així és com aquests elements arquitectònics van passar a formar part del paisatge urbà, juntament amb el de les bòviles. Caldes de Montbui s'inclou dins de moltes de les viles de Catalunya en què és possible trobar encara naus i xemeneies d'aquesta època en bon estat de conservació. La persona responsable de construir-la era el que s'anomenava el mestre d'obres. Es feia un gran fonament a base de morter, calculant en cada cas l'amplada i l'alçada de la xemeneia que depenia al mateix temps de la potència de les màquines. El tiratge i bon funcionament d'aquestes es basa en la llei física segons la qual l'aire calent pesa menys que l'aire fred i, per tant, el vapor calent (el fum) sempre puja. Per aquesta raó les xemeneies tenen la base més ampla que la sortida; com més altura, més s'estreny el seu diàmetre interior per evitar que el fum que hi circula es refredi i resti entretingut dins la xemeneia frenant el seu tiratge. Al construir una xemeneia aquesta es dividia en diferents trams, i cada un dels trams era fet d'unes peces de terra-cuita que fabricaven especialment les bòviles segons la mida de cada xemeneia. Eren peces grosses, pesants i amb curvatura. El problema que tenien algunes xemeneies era que la diferència de temperatura entre el vapor i l'aire fred de l'exterior provocava que les xemeneies s'esboquessin (s'obrissin de boca) i havien de ser reparades sense aturar el funcionament de les màquines. Aquesta era un professió perillosa perquè calia pujar per la xemeneia, sense protecció, fins a arranjar-la. | 41.6334700,2.1743600 | 431231 | 4609411 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42555-foto-08033-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42555-foto-08033-114-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 40214 | Xarxa de recs de Can Pagès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xarxa-de-recs-de-can-pages | PUIG I ROCA, Jordi (2007). Masies de l'Ametlla del Vallès. L'estructuració d'un territori durant mil anys. Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de l'Ametlla del Vallès. | XIX | en estat d'abandó | Xarxa de recs situada entre Can Pagès Vell i Can Pagès Nou, que permetia regar bona part dels camps de la zona, amb l'aigua provinent del pou gros. Les sèquies són fetes de paredat comú, coronades amb rajola i de mides variables segons els trams -oscil·len entre 70 cm i 1m d'amplada i 50-80 cm d'alçada-. | 08005-345 | Can Pagès. Polígon 2, parcel·les 102 i 103 | 41.6388300,2.2757400 | 439680 | 4609931 | 08005 | L'Ametlla del Vallès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40214-foto-08005-345-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40214-foto-08005-345-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/40214-foto-08005-345-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 119|98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 41074 | El comte de Torreseques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-comte-de-torreseques | BALAGUER, Víctor (1850): Una expedición a Sant Miquel del Fai. Impremta A. Brusi. Barcelona. BOADA, Martí; CASAS, Pep i CAMPDEPADRÓS, Joan (1993): Llegendes de Sant Miquel del Fai. Brau, Figueres. | Recull bibliogràfic de Víctor Balaguer. | Víctor Balaguer recull que el disset de setembre de l'any 1798, en pujar la costa de sant Miquel, el comte de Torreseques de Saragossa caigué amb el seu cavall per un penya-segat, però es va salvar. També recull que el juliol de l'any 1800 li va passar el mateix al magistrat Miquel Cubells. Una altra història de Víctor Balaguer explica que a l'any 1747, es presentà un viatger al santuari i demanà hospitalitat. S'estigué fins molt avançada la nit passejant pel voral de l'abisme, prop del saltant on s'hi reflectia la lluna. Es retirà a la cambra i, de bon matí, s'hi van sentir uns crits. Quan la gent entrà a l'estança el trobaren moribund i banyat amb la seva pròpia sang. S'havia degollat amb una navalla. | 08023-17 | Sant Miquel del Fai | 41.6753800,2.2138500 | 434563 | 4614034 | 08023 | Bigues i Riells | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||||||
| 41076 | Mons bovis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mons-bovis | BALAGUER, Víctor (1850): Una expedición a Sant Miquel del Fai. Impremta A. Brusi. Barcelona. BOADA, Martí; CASAS, Pep i CAMPDEPADRÓS, Joan (1993): Llegendes de Sant Miquel del Fai. Brau, Figueres. | Recull bibliogràfic de Víctor Balaguer. | Víctor Balaguer recull l'origen del topònim Montbui com a muntanya del bou; és a dir, Mons bovis, ja que hi va haver una batalla entre cristians i musulmans, que volien fer servir una manada de bous per derrotar els seus enemics, però aquests se'n van sortir. | 08023-19 | Turó de Montbui | 41.6640300,2.1766700 | 431456 | 4612802 | 08023 | Bigues i Riells | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||||||
| 42621 | Capgrossos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capgrossos | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Vuit caps antropomorfes, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. | 08033-180 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'any 1964, pagats mitjançant subscripció popular, es van encarregar a El Ingenio de Barcelona els gegants de Caldes, el Farellàs i la Guisla, i sis capgrossos que van ser estrenats el dia 9 d'octubre del mateix any. Actualment, però, la cercavila gegantera compta des de l'any 1994 amb la figura del lleó i amb vuit capgrossos nous, aquests estrenats durant la festa major dels anys 1998 i 1999, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. L'any 2000 neix la Colla Gegantera de Caldes amb la voluntat de promoure la cultura popular i donar a conèixer els gegants i els capgrossos de la vila. Durant la Festa Major un dels moments més esperats és la desfilada pels carrers de la nostra vila dels gegants i dels capgrossos. Vuit dies més tard, per la capvuitada tornen a desfilar acompanyant al públic cap a l'ermita del Remei. El President de la colla gegantera és el Sr. Jesús Baldó Garcia | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1998-99 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El Ingenio de Barcelona | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||
| 42584 | Mas Manolo - Mas Vicari | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-manolo-mas-vicari | BARRASETAS, E. i MONLEÓN, A. (1994).Memòria de la intervenció arqueològica al jaciment Mas Manolo. Caldes de Montbui, 1994. Memòria d'excavació inèdita dipositada al servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. BARRASETAS, E. i MONLEÓN, A. (1995). Intervenció al jaciment romà del Mas Manolo. Caldes de Montbui, Vallès Oriental. Tribuna d'Arqueologia, 1993 – 1994. Barcelona. BARRASETAS, E. i MONLEÓN, A. (1995). Intervenció al jaciment romà del Mas Manolo. Caldes de Montbui, Vallès Oriental. Tribuna d'Arqueologia, 1993 – 1994. Barcelona. DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui, pàg. 34. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. SALA, L. (1972). Hallazgo arqueológico en la villa romana de Mas Manolo. Siglos I-II d.C. Setmanari de Montbui, núm. 1396. Caldes de Montbui. | II- IV dC | el forn que resta per sota d'un marge prop de la cuneta, per sota de la casa del Mas Manolo, està en molt mal estat de conservació, envoltat de bardisses | Vil·la romana documentada estratigràficament amb sis fases d'ocupació. L'excavació de la primera de les sis fases documentades es dugué a terme durant els anys 1992 i 1993. En aquesta es detectaren restes de tres forns excavats a l'argila natural. D'un només es conservava una petita part de la solera Els altres dos estaven gairebé sencers. Segurament aquests forns fossin utilitzats per a la cocció de vaixella de taula i cuina. El marc cronològic no es pot precisar amb exactitud però es podrien englobar dins el segle I dC. Degut a la gran quantitat de fragments d'àmfores de vi de tipologia Pascual 1 i Dressel 2-4, alguns d'ells amb defectes de cocció fa pensar en l'existència d'un forn de producció, però malauradament no s'ha pogut localitzar. La segona fase, es localitza cronològicament al final del segle I. Per les restes trobades es pensa que hi hauria hagut canvis en l'organització de l'espai, destinant-se bona part del que havia de ser el nucli central excavat en un extens magatzem de 'dolia', dels quals resten només els forats de les tenalles. Només en dos casos s'han documentat les restes 'in situ' de les gerres. Aquest magatzem demostra que hi hauria hagut una producció agrària important, així com el fet que s'elaborava i comercialitzava aquest producte i que tenia la capacitat de produir els 'dolia' necessaris per a l'emmagatzematge. Segurament va funcionar fins ben entrat el segle II. En la tercera fase excavada, es constatà un terraplenament i una nova localització de les tenalles, documentant-se unes 80 restes de 'dolia', que, sumades a la fase anterior, superen les 200 unitats. Segurament es realitzava algun tipus de comerç d'oli, vi o cereals. A l'altre costat de la carretera, es localitzà un forn de planta quadrada i doble nau. Les seves característiques fan pensar en una producció de volum considerable tant per les mesures com per la quantitat de peces. La cronologia inicial del forn marcada pel material amortitzat en la seva construcció, el situava en el segle II. Pel que fa a la quarta fase, aquesta ha quedat documentada per diversos murs dispersos amb zones pavimentades amb calç. El material trobat entre la calç dels paviments situaria aquesta fase entre el final del segle III i el segle IV. Pel que fa a la quinta fase, s'hauria datat a partir de tres dipòsits pavimentats amb 'opus signinum' que no pogueren acabar-se d'excavar en la seva totalitat i que haurien funcionat durant el segle IV. En la sisena fase d'ocupació, es constaten sis enterraments, de les quals quatre tombes presenten coberta de doble vessant, una de cista i una indeterminada Les sepultures no presentaven ni aixovar ni material residual. Les restes òssies estaven força deteriorades i en alguns casos es detectaren remocions d'enterraments anteriors. Segurament es tractés d'una explotació agrària destinada al comerç, sobretot durant els segles II i III dC, moment en què es documenten els magatzems de 'dolia'. La possible presència d'un forn d'àmfores de vi presentaria ja una producció important al segle I dC. Pel que fa a les fases posteriors, no sembla perdre el caràcter industrial. També s'han pogut documentar clarament forns de ceràmica de cuina i de taula així com de materials constructius (totxos, tova, etc). La gran quantitat de fragments d'àmfora, algunes d'elles amb defectes de cuita, fa pensar en l'existència d'un forn destinat a la cocció d'aquest material. | 08033-143 | Cruïlla C59 i C-1413 | Llogari Sala i De Montes (1961) i Estrada (1972) van prospectar la zona durant molts anys i van localitzar material arqueològic en superfície. L'any 1972, durant la construcció de la carretera C-59 de Caldes a Sant Feliu de Codines van poder-la documentar de forma més precisa. Segons Carme Miró, a través de notícies orals del Sr. Joan Garriga, del Patronat de Museus de Caldes, hauria existit un forn que produïa àmfores, però que malauradament fou destruït en la seva totalitat l'any 1974. Durant la realització de la Carta Arqueològica de l'any 1988, encara es podia veure algunes restes de material ceràmic en els marges de la carretera i en els terrenys propers. Durant les excavacions realitzades l'octubre de 1992 i l'any 1993, es varen poder documentar sis fases sobreposades demostrant una continuïtat d'ocupació en el jaciment. Els materials exhumats indiquen un període cronològic extens que es pot englobar entre el segle I i el segle VI. Del 29 de març a l'1 d'abril de l'any 2005, es va realitzar una intervenció arqueològica preventiva en les immediacions del jaciment Mas Manolo, que consistia en la realització de tretze sondejos previs a la realització d'una rasa per a passar-hi una conducció d'aigua. El resultat d'aquesta intervenció fou la localització d'un tram de mur situat dins l'àrea d'expropiació de l'obra que va resultar ser de cronologia romana. Entre els dies 25 d'abril i 4 de maig de l'any 2005 es realitzà una nova intervenció arqueològica preventiva amb l'objectiu de sondejar el costat del mur per esbrinar l'estratigrafia associada i la possible localització de material arqueològic relacionat, així com un rebaix general en la zona per confirmar o descartar la presència d'altres restes arqueològiques. En aquesta nova intervenció es va posar al descobert la fonamentació d'una estructura desapareguda, possiblement un mur, formada per la superposició de blocs de pedra, morter de calç i fragments de tègula i dolia, amb una potència de 40 cm i una amplada de 75 cm. La llargada documentada és de 4,70m i pel tipus de material associat, es pensà en una fonamentació d'època romana. També es va poder constatar que el mur formava part d'una de les parets d'una estructura de conducció o canalització, de més de 10 metres de llarg, tallada en els seus dos extrems per moviments de terres recents. | 41.6331700,2.1746500 | 431255 | 4609378 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42584-foto-08033-143-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42584-foto-08033-143-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42584-foto-08033-143-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42569 | Can Carerac -Torre Jordana - Font dels Enamorats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-carerac-torre-jordana-font-dels-enamorats | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 36. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | I-II dC | Vil·la d'època romana amb un centre de producció i explotació ceramista, situada en els terrenys pròxims a la masia. No es tracta d'una descoberta d'estructures, sinó de troballes aïllades, com una sitja farcida per nombrosos fragments de ceràmica, de la qual destaquen dues peces de terra sigil·lata sud gàl·lica (forma Draggendorff 29) i una peça de terra sigil·lata Africana (Lamboglia 10 A-Hayas 238). Presentava també restes de fauna i mig molí de pedra volcànica. Prop d'aquesta sitja es posà al descobert una canalització coberta amb tegulae. Un altre element descobert en aquest terreny fou una escombrera de forn ceràmic dedicat a la fabricació d'àmfores. D'aquesta només resten els fragments dipositats al Museu Thermàlia de Caldes de Montbui. La majoria de fragments pertanyen a la forma Dressel 2-4. La totalitat de les restes documentades es centren en un moment cronològic de voltants del segle I dC.. Això lliga amb una estructura d'explotació tipus vil·la, però no es té cap mostra evident. | 08033-128 | Vall de Can Carerac | El jaciment fou localitzat a partir del final dels anys cinquanta per Sala i Estrada, quan l'any 1957, durant les obres d'obertura d'un nou camí, aparegueren restes ceràmiques d'època romana. Aquest mateix any, Llogari Sala juntament amb Estrada i altres col·laboradors del Museu Municipal, realitzaren l'excavació d'una sitja amb material imperial i també una conducció d'aigua coberta amb tegulae. L'any 1961, es recolliren els materials de l'escombrera localitzada per col·laboradors del Museu. L'any 1993, durant la prospecció efectuada in situ per tal de revisar la Carta Arqueològica, es trobaren alguns fragments de tègula en els camps que hi ha davant de l'era. El Sr. Jonatan del Amo, senyala la presència a l'era i voltants de Can Carerac de trossos d'àmfora romana en superfície. | 41.6480800,2.1679400 | 430712 | 4611039 | 14/192 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42569-foto-08033-128-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42569-foto-08033-128-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42569-foto-08033-128-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 73984 | Vilargent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilargent | Catàleg de Masies i Cases Rurals d'Aiguafreda. Ajuntament d'Aiguafreda, 2010. Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge del Parc del Montseny. (2008).Inventari del Patrimoni Construït del Montseny. Àrea d'Espais Naturals. Diputació de Barcelona. SOLDEVILA, J. (1998). Aiguafreda: 1100 anys d'història. Aiguafreda: Ajuntament d'Aiguafreda. | XII | Es troba en estat ruïnós. | Vilargent és una masia d'origen medieval que es troba en estat ruïnós. Les restes conservades permeten identificar-ne la volumetria original i les característiques constructives. És un edifici de planta rectangular que s'estructurava en tres crugies. Constava de planta baixa i pis i tenia la coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana. A la façana de llevant s'observen les restes d'un cos que presumiblement es corresponen a un forn de pa. A l'extrem de migdia d'aquesta façana s'hi conserva una cantonada segons l'alçada original, amb restes de teula a la part superior. A la part de migdia hi ha un cos amb un pilar circular central que es correspon amb la pallissa. El parament dels murs és de pedra lligada amb argamassa i parcialment revestits de morter, amb carreus escairats a les cantonades. Davant la façana de tramuntana hi ha un pou semicircular amb una bassa excavada en el terreny natural. | 08014-45 | Camí de Vilargent | La primera referència documental de Vilargent es remunta a l'any 1199, quan hi residia un petit llinatge de cavallers. Durant el segle XIII Ramon de Vilargent va casar-se amb Beatriu d'Aiguafreda, quedant així units ambdós llinatges. A partir d'aleshores, els Vilargent van deixar de residir al mas, que va quedar com una masoveria en mans dels senyors d'Aiguafreda. Segons l'amirallament de l'any 1851, el mas (senyalat amb el número 10) encara pertanyia als prínceps de Belmonte. | 41.7897400,2.2662500 | 439033 | 4626692 | 08014 | Aiguafreda | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73984-foto-08014-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73984-foto-08014-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73984-foto-08014-45-3.jpg | Inexistent | Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-12-10 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn- Antequem, S.L. | 119|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 41050 | Verneda del torrent de can Ribes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/verneda-del-torrent-de-can-ribes | - DOCE (1992). Directiva 92/43/CEE, relativa a la conservación de los hábitats naturales y de la fauna y flora silvestres. DOCE núm. L 206, de 22 de Juliol de 1992. | Molt degradada amb plantacions i urbanitzacions. Caldria prendre mesures per assegurar i millorar la seva conservació. | Verneda (Lamio-Alnetum glutinosae) molt fragmentada i degradada, localitzada al torrent de can Ribes aigües amunt de can Masponç. Podem trobar força espècies pròpies de verneda i comunitats de ribera humides com ara el vern (Alnus glutinosa), l'avellaner (Corylus avellana), els penjolls (Carex pendula), el dorònic (Doronicum pardalianches), la consolda (Symphytum tuberosum), la ficària (Ranunculus ficaria) o l'ortiga borda (Lamium flexuosum), malgrat tot, està molt degradada amb plantacions, per tales i freqüentació. | 08023-81 | Sobre Can Maspons | 41.6682000,2.2079700 | 434066 | 4613241 | 08023 | Bigues i Riells | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41050-foto-08023-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41050-foto-08023-81-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Moisès Guardiola i Bufí | La verneda (codi 91E0) és un hàbitat natural d'interès comunitari qualificat de conservació prioritari, inclòs a l'annex I de la Directiva Hàbitats Europea (97/62/CE). | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||||
| 41148 | Vegetació de ribera del Tenes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vegetacio-de-ribera-del-tenes | Exceptuant petites zones, la vegetació de ribera del riu Tenes està molt degradada i fragmentada per tales, plantacions forestals, abocaments, etc. | Vegetació de ribera que apareix fragmentàriament ací i allà a la riba del riu Tenes. A causa de l'incendi de l'any 1994, de les plantacions i de la degradació i tala d'aquests boscos de ribera, actualment només apareixen petits retalls en aquells trams menys degradats o alterats. Tal és el cas de la part alta, entre la Pineda i la Central, on abunden els àlbers (Populus alba), gatells (Salix cinerea ssp oleifolia), salzes blancs (Salix alba), oms (Ulmus minor) i saulics (Salix purpurea). | 08023-102 | Riu Tenes | 41.7045700,2.1900400 | 432611 | 4617293 | 08023 | Bigues i Riells | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41148-foto-08023-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08023/41148-foto-08023-102-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Moisès Guardiola i Bufí | Les salzedes de salze blanc, alberedes, gatelledes, salzedes arbustives i omedes són hàbitats d'interès comunitari citats a la Directiva Hàbitats Europea (97/62/CEE). | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||||||
| 43538 | Can Farigola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-farigola-0 | BACARIA, Albert; GARCIA, Lluís; PARDO, Jordi, Carta Arqueològica de la comarca del Vallès Oriental, Inèdit, 1983. GARCIA-PEY, Enric, Recull Onomàstic de Vilanova del Vallès, treball inèdit, Vilanova del Vallès-Granollers, 2002. GILI, S.; VILA, Lluís; Tenas, Montse, Revisió Carta Arqueològica de la comarca del Vallès Oriental, Inèdit, 1992. | Es desconeix la localització exacta del jaciment. | Va aparèixer un fragment d'un vas del bronze final del qual només hi ha referències orals. La troballa va sortir barrejada amb les graves de la riera. No semblava que hagués estat transportat pel Mogent, i per tant, es tractaria d'una peça d'un nou jaciment. | 08902-48 | Carretera de Vallderiolf BV-5159 | El 1947 Notícies històriques. Jaciment documentat per J. Estrada i Garrigal l'any 1947. | 41.5584400,2.2901400 | 440806 | 4600995 | 08902 | Vilanova del Vallès | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08902/43538-foto-08902-48-2.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Joan Vicens i Tarré | Zona de graves i sorres del riu. Zona de regadiu. Restes de pinedes. | 79 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:42 | ||||||||
| 39985 | Can Saniqueda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-saniqueda | COSCULLUELA BALLERINI, A. Et. al. (2005). Catàleg de masies en sòl no urbanitzable de l'Ametlla del Vallès. Ajuntament de l'Ametlla del Vallès. | XVII | Unitat formada per la casa vella de Can Saniqueda i la nova. La casa nova no presenta cap interès arquitectònic. La masia és de tipus 2 segons Danès i per la tipologia constructiva es pot entreveure que va rebre una reforma al segle XX. Cal destacar que la masia és més antiga, probablement del segle XIII o XIV. La façana és de pedra encalada amb sanefes fetes amb totxo. Els murs interiors també són del mateix material tot i que es combina amb alguna zona amb fang. Té 4 finestres i una porta, totes les obertures són amb brancal de totxo i a diferència de moltes masies la part de dalt dels brancals es també de totxo. Els sostres són de fusta, cairons i rajols. El sostre de bigues, canyes i teules, amb un ràfec decorat amb teula catalana. Per l'estructura de la façana es pot apreciar com l'antiga masia era a una sola vessant, segurament anterior al segle XVII o XVIII. Posteriorment, i per la tipologia constructiva, es pot apreciar com a principis de segle XX es va fer una reforma que va donar a la masia tocs d'estil modernista, totxo i pedra vista, però amb la màxima austeritat. Posteriorment, als anys 60 es va construir la casa moderna annexa. Ocupació en planta (m2): masia antiga 49 m2+casa nova 65 m2+annexos i granges 115 m2. Edificacions annexes: Galliner annex enderrocat de 50 m2 i granges antigues (65 m2). | 08005-116 | Can Guineu. Polígon 4, parcel·la 45 | Àrea dominada pels masos més poderosos de l'Ametlla, els Plantada, Plandolit i Draper. Però abans, amb l'arribada dels romans, es transforma la plana, de boscos, a camps que s'alternen amb rouredes, alzinars i boscos de ribera. La vida agrícola compta, relativament, amb moltes facilitats, tant pel terreny, la disponibilitat d'aigua (la capacitat econòmica fa arribar l'aigua dels torrents més destacats del municipi per mitjà d'infrastructures hidràuliques a aquests masos), l'ampar de famílies poderoses i la proximitat a nuclis poblats. Es configuren alguns masos satèl·lit d'aquestes grans masies amb parentius de sang. | 41.6587800,2.2491700 | 437487 | 4612164 | 08005 | L'Ametlla del Vallès | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/39985-foto-08005-116-2.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-21 00:00:00 | Alfons Cosculluela Ballerini i Jordi Puig Roca | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 79529 | La dona d'aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-dona-daigua | Boada, M., 'Llegendes del Montseny' Renau, X., Dona d'aigua, Editorial Altafulla, 1986 | Una vegada a Can Prat hi havia un amo poderós que governava amb intel·ligència terres, espessoralls i ramats. Tothom és sabedor, per aquella contrada del Montseny, que Can Prat és una casa antiga que té més de cinc-centes quarteres de bosc i cent noranta de terra campa i prats frescals. En aquella època, a més, li feien censos de domini dotze masos petits i arreu de la muntanya, posseïa altres set masoveries que habitaven bona gent pagesa. A l'amo de Can Prat li esqueia, a vegades, de caminar per les rouredes. Un dia, doncs, bo i fent una d'aquestes passejades de ranvespre, succeí que l'amo va arribar al topant mateix del Gorg Negre, allà a les aigües insondables, quan era ja la mitjanit d'un pleniluni total i claríssim. El gorg era quiet. Ni un bri d'aire. Ni un fresseig d'animal. Ni cap altra guspira que no fos l'esplendor de l'astre nocturn que l'emplenava. Hi havia quelcom de pesarós i estrany i, amb una mica de fatic a les cames, l'amo va asseure's al bell costat de l'aigua, sobre una pedra inclinada. Llavors, de primer confusament, i després nítida i precisa, va aparèixer, mig submergida en el líquid del gorg, la figura meravellosa d'una dona nua que, lenta i abstreta, es pentinava la cabellera, rossa com l'or, amb una pinta fulgurant. L'amo de Can Prat no havia vist mai una perfeccció com aquella, ni tampoc no hi ha paraules per a explicar-la. Cap home no hauria pogut resistir tal torbadora bellesa. Lànguidament, la dona, amb els braços ben alçats, es passava la pinta mentre, baixet, anava cantant no sé quina esquerpa melodia. I els ulls!: verdíssims, ten- dres i manyacs, però llunyans, llunyans com si encara contemplessin, en la perduda ratlla de la foscor del bosc, un país de segures i perfectes formes. De sobte, la dona va esguardar-lo fit a fit i, en aquell instant precís, ell va compren- dre que ja l'estimava com mai no havia estimat ningú i que el seu destí quedava junyit al d'ella, sense remei. I era desig i era contemplació i voluntat i orgull i audàcia el que sentia admirant aquella cara adorable i el cos provocador. L'amo de Can Prat va preguntar-li com se deia, però la dona, sense deixar de mirar-lo, no contestà. I diu la contalla que, durant una bona estona, l'amo li anava fent preguntes i ella sols l'observava amb els seus ulls de maragda jove sense dir ni un mot, però que, al final, va arribar un moment en què, tímida i calmosa, explicà que era donzella de riu, no pas mortal, però tampoc immortal i que obeïa una llei de vida i costums ben diferents dels humans; que la seva abraçada, en aquell lloc pregon esdevenia perillosíssima perquè tenia el costum de negar els homes que pel pleniluni la volien aconseguir. També diu que la veu de la dona vibrava com el so d'una campana marina i que el seu accent recordava modula- cions d'un altre món, potser d'aquell que alguns han conegut en una existència feliç i primitiva. Fou enraonia d'amor la d'aquella nit singular. L'home, presoner del lloc i de l'hora, demanà a la nimfa, amb insistència, que volgués a acceptar de ser la seva esposa i li oferí compartir la casa, la terra i la riquesa que ell tenia per tota la contrada, com a penyora de la seva voluntat. Ella, però, sentia angúnia de deixar la somnolenta protecció de l'indret on havia estat engendrada i d'endinsar-se en una nova vida que desconeixia del tot. Havia sentit parlar de la inconstància dels humans, de llurs desequilibris i rudesa, de la cobdícia esvalotada. No obstant així, també hi havi en aquella dona d'aigua un cansament de la freda certitud del seu medi vital i, d'altra banda, s'adonava que l'home cepat que tenia al davant li agradava molt, de manera que, en conclusió, va acordar de maridar-se amb l´única reserva-que fou confirmada i jurada allí mateix per l'amo de Can Prat- que mai de mai, en cap circumstància ni per cap raó, ell no li recordaria, ni en públic ni en privat, l'origen fluvial d'on ella dimanava ni tampoc no l'escarniria amb paraules ni expressions que la concernissin. | 08097-72 | Can Prat i Gorg Negre | 41.7536100,2.4832200 | 457037 | 4622549 | 08097 | Gualba | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | P. Barbado. OPC | Continuació: I fou així que la dona d'aigua va arribar a ser senyora i majora de Can Prat, legítima i amant esposa, assenyada consellera, disposta i respectada propietària, junt amb el seu marit, de molta prosperitat i que, encara més, feu augmentar el poder de la família fins al punt que el nom d'en Prat de Gualba, resultà altament considerat en el palau del mateix comte de Barcelona. També m'han explicat com a cosa certa que del matrimoni naixeren dos fills, un nen i una nena, els quals guardaven gran semblança de visatge amb la seva mare i que anaven creixent ferms i espigats.A vegades a Penya Negra hi feia niu un déu mesquí que sotjava inquietament l'hora de la fallida: un maligne geni del lloc, sense nom ni aspecte coneguts, promotor de malvestats de tota mena i cos dels diables que bullien dins les aigües sinistres; autor, potser-qui ho sap- de la desgràcia que estava a punt de produir-se i, això sí que és ben segur, no pas estrany, d'alguna manera, al que ara explicaré:Doncs heus aquí que un mal dia, quan l'amo de Can Prat i la seva dona mesuraven una bona terra que calia preparar, van començar a disputar sobre el cultiu que allí fóra més adient. Li semblava a l'amo que seria bo de sembrar-hi blat de xeixa, d'aquell esplèndid de llevar i molt valuós al mercat. La dona, en canvi, argumentava en contra i deia que el terrer no hi era pas propici i que, segons ella, el moresc amb les seves reblertes panolles convenia molt més. Raons i raons de l'un i de l'altra anaren punjant de to fins al punt que el marit, enfadat, ple de vehemència i oblidant el jurament que havia fet ja feia anys, reciminà a la muller amb grans crits- que ressonaren per muntanyes i turons- dient-li que, al cap i la fi, poc podia ella entendre de sementeres ni d'anyades perquè no era pas cap altra cosa que una pobra dona nascuda i treta per ell mateix de l'aigua del riu. Ho acabava de fer i ja se'n penedia; però qui pot fer tornar enrera una paraula funesta? El mal ja era fet. La desgràcia, infal·lible, i esbarriat del tot l'encanteri.La dona d'aigua, en sentir els mots prohibits, fugí ràpidament cap als fondals del Gorg Negre, sense que l'amo de Can Prat pogués aturar-la. Corria i corria com si fos enduta d'un torb sinistre, fins que va desaparèixer. Ell decaigut, i sense esma, se n'anà cap a casa, mentre, des e la coma de Morou fins al turó d'en Berenguer Mort, el cel s'espesseïa de nuvolades furioses.I diu que l'amo de Can Prat mai no tornà a veure la seva dona; que ferreny i alent com era, moltes vegades durant el dia, s'encaminava al gorg i la cridava; que féu sortilegis i prometences a les deïtats que governen aquell lloc, sense cap resultat; que anava i venia, frenètic, de la casa al gorg i del gorg a la casa, fent i desfent el camí, plorant com una criatura, mirant de descobrir-la quan ella no s'ho esperé: que es passava hores i hores en una finestra de ponent del seu mas guaitant l'indret d'on havia fugit i que, de nit, quan la lluna era plena, prou volia sortir de la casa per anar a trobar-la a la ribera del turmentós estany però que, cada vegada que ho provava, li venia una gran son i queia , com cau un cos mort, damunt l'escó de la llar i s'adormia profundament fins a l'alba.També expliquen que la dona, quan l'amo, envaït d'aquella postració, no se'n podia adonar, entrava amb cautela a la masia, anava a la cambra dels seus fills i els acaronava i els besava molt dolçament, s'hi quedava una bona estona, dreta i sol·lícita, cantant la seva cançó i que, abans de sortir, deixava caure unes llàgrimes brillants dessobre la gran taula de castanyer del menjador, llàgrimes que, l'endemà, convertides en raríssimes perles de gran valor, recollia, esbalaït, l'amo de Can Prat, sense saber-ne la procedència. Així fou com, malgrat la tragèdia, s'enfortí encara més i més la puixança de la casa durant molt de temps.Extret del llibre: 'Llegendes del Montseny' Martí BoadaFont: dona d'aigua Xavier Renau Pub. Editorial Altafulla, 1986 | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,26 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc