Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 85971 | Torre d'Armenteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-darmenteres | SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 14. | XIX-XX | Casa rural que en un principi era una pallissa o coberts de la casa veïna i que va ser refeta en bona part pels volts de 1954 de la mà d'una família de potentats que van convertir-la en la caseta on s'allotjava el seu servei. Forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Ja a finals de segle XX va ser allargada cap al nord i sobrealçada pels actuals propietaris. La casa consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes). La façana principal, encarada al sud-oest, presenta actualment, fruit d'aquesta última remodelació, tres eixos d'obertures. Les més antigues són emmarcades amb maó. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. | 08258-131 | Al nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | Originàriament aquesta era la pallisa de la casa del costat, que es deia cal Feliu i devia ser una de les casetes que van sorgir al segle XIX a l'entorn de l'església de Sant Joan d'Oló. En aquest cas no era una masoveria dels Plans, com la resta, sinó del mas Armenteres. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Feliu consta com a habitada, però a mitjans de segle XX ja es trobava pràcticament en ruïnes. En aquests anys (entorn de 1952) van desembarcar a Sant Joan d'Oló la família Llonch. Eren uns rics industrial de Sabadell, del sector de la llana, i s'hi van estar més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular. Al principi venien per fer acampada a la zona, ja que eren afeccionats a l'excursionisme i a l'esquí. Van fer amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a establir-se a la Rectoria, on van adequar tot d'habitacions a les golfes. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana. Pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou la casa de cal Feliu, que va passar a ser coneguda com a cal Llonch. A la part de baix hi havia la pallissa o uns coberts (actualment la Torre d'Armenteres) que es va destinar a allotjament del servei. La família Llonch portava un alt tren de vida que contrastava amb l'ambient rural de Sant Joan d'Oló. Venien amb cotxes conduïts per xofers i acompanyats d'un gran nombre de servents. Teresa Moratonas (de la masia de la Canal) els va fer de minyona durant força anys. Són recordats per les seves aficions, com ara muntar a cavall, i sobretot perquè organitzaven uns banquets multitudinaris en els quals hi assistien representants de l'alta societat i la flor i nata de Sabadell, incloent-hi alcaldes, bisbes i oficials de la Guàrdia Civil. A Sabadell els Llonch vivien en una gran mansió. Joan Llonch, casat amb Rosa Arquer Costajussà, estava al capdavant de l'empresa. El matrimoni va tenir sis fills, tots mascles: Josep, Joaquim, Joan, Jordi, Ramon i Francesc. L'hereu, Josep Llonch Arquer, pels volts de la dècada de 1970 es va casar amb M. Assumpta Plans Fígols, filla dels propietaris del mas hegemònic de la parròquia: els Plans. A la jove parella els van muntar una moderna granja de vedells prop de la zona perquè fos la seva font de subsistència, però la granja va durar pocs anys. Segons es diu, aquesta generació no va saber mantenir el patrimoni, i tant els Llonch com els Plans van acabar arruïnats. Efectivament, en els anys següents l'imperi industrial dels Llonch va entrar progressivament en declivi, afectat per seriosos problemes judicials. Entorn de 1985 els Llonch van marxar de Sant Joan d'Oló i alguns d'ells es van establir a Navarcles. Aleshores els propietaris eren Joan Llonch Arquer i Ramon Arquer (un tiet), que van vendre les dues cases a tres germans de cognom Sala. Més tard, Armenteres de Dalt va quedar per Ramon Sala, i la Torre d'Armenteres per Joan Sala, que encara en són els propietaris. | 41.8465400,2.0044200 | 417350 | 4633217 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85971-foto-08258-131-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 14 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Joan i Ramon Sala i Teresa Moratonas. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85970 | Armenteres de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/armenteres-de-dalt | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 17. | XIX-XX | Casa rural reconstruïda pràcticament de nou pels volts de 1954 sobre una anterior i modesta casa de pagès. Forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Consta d'un cos residencial de planta més o menys rectangular (de planta baixa més dos pisos i golfes) i té pràcticament a tocar la casa més petita anomenada Torre d'Armenteres, que inicialment eren els seus coberts i més endavant s'adaptà com a caseta auxiliar on s'allotjava el servei. Armenteres de Dalt és una edificació refeta gairebé de nova planta i concebuda com a segona residència d'una família d'alt nivell social. Les estructures són fetes amb formigó, però estilísticament la casa pren com a model les construccions rurals populars, i ho fa d'una manera gens ostentosa. L'entrada habitual és a la façana nord i dóna directament al primer pis. Hi veiem diferents finestres de punt rodó que evoquen les d'una masia tradicional, igual com les que trobem a la façana sud. La façana del sud-oest presenta diferents tipologies d'obertures, totes perfectament alineades en cadascun dels tres nivells, mentre que la façana de llevant és més regular. Els murs són de maçoneria, a pedra vista, i gairebé totes les finestres són emmarcades amb maó. | 08258-130 | Al nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | Originàriament aquesta casa es deia cal Feliu i devia ser una de les casetes que van sorgir al segle XIX a l'entorn de l'església de Sant Joan d'Oló. En aquest cas no era una masoveria dels Plans, com la resta, sinó del mas Armenteres. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Feliu consta com a habitada, però a mitjans de segle XX ja es trobava pràcticament en ruïnes. En aquests anys (entorn de 1952) van desembarcar a Sant Joan d'Oló la família Llonch. Eren uns rics industrial de Sabadell, del sector de la llana, i s'hi van estar més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular. Al principi venien per fer acampada a la zona, ja que eren afeccionats a l'excursionisme i a l'esquí. Van fer amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a establir-se a la Rectoria, on van adequar tot d'habitacions a les golfes. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana. Pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou la casa de cal Feliu, que va passar a ser coneguda com a cal Llonch. A la part de baix hi havia la pallissa o uns coberts (actualment la Torre d'Armenteres) que es va destinar a allotjament del servei. La família Llonch portava un alt tren de vida que contrastava amb l'ambient rural de Sant Joan d'Oló. Venien amb cotxes conduïts per xofers i acompanyats d'un gran nombre de servents. Teresa Moratonas (de la masia de la Canal) els va fer de minyona durant força anys. Són recordats per les seves aficions, com ara muntar a cavall, i sobretot perquè organitzaven uns banquets multitudinaris en els quals hi assistien representants de l'alta societat i la flor i nata de Sabadell, incloent-hi alcaldes, bisbes i oficials de la Guàrdia Civil. A Sabadell els Llonch vivien en una gran mansió. Joan Llonch, casat amb Rosa Arquer Costajussà, estava al capdavant de l'empresa. El matrimoni va tenir sis fills, tots mascles: Josep, Joaquim, Joan, Jordi, Ramon i Francesc. L'hereu, Josep Llonch Arquer, pels volts de la dècada de 1970 es va casar amb M. Assumpta Plans Fígols, filla dels propietaris del mas hegemònic de la parròquia: els Plans. A la jove parella els van muntar una moderna granja de vedells prop de la zona perquè fos la seva font de subsistència, però la granja va durar pocs anys. Segons es diu, aquesta generació no va saber mantenir el patrimoni, i tant els Llonch com els Plans van acabar arruïnats. Efectivament, en els anys següents l'imperi industrial dels Llonch va entrar progressivament en declivi, afectat per seriosos problemes judicials. Entorn de 1985 els Llonch van marxar de Sant Joan d'Oló i alguns d'ells es van establir a Navarcles. Aleshores els propietaris eren Joan Llonch Arquer i Ramon Arquer (un tiet), que van vendre les dues cases a tres germans de cognom Sala. Més tard, Armenteres de Dalt va quedar per Ramon Sala, i la Torre d'Armenteres per Joan Sala, que encara en són els propietaris. | 41.8465600,2.0045700 | 417363 | 4633219 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85970-foto-08258-130-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85970-foto-08258-130-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 17 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: cal Feliu i cal LlonchInformació oral facilitada per Joan i Ramon Sala i Teresa Moratonas. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85969 | La Deu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-deu | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 39. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions modestes que està emplaçada en un petit replà prop de la carretera que va cap a Sant Joan d'Oló. Conserva només parcialment la tipologia constructiva tradicional, ja que ha estat ampliada i força remodelada. Consta d'un cos residencial més antic de planta quadrada (amb planta semisoterrani, més planta baixa i golfes), al qual s'hi ha adossat un cos davanter, al sud, amb coberta a diferents nivells i que actualment constitueix la façana principal de la casa. Aquest afegit sembla una obra força recent, del segle XX, i queda en bona part cobert per l'heura. El cos antic conserva els murs de maçoneria, a pedra vista, però les obertures han estat refetes amb totxo modern i formigó. | 08258-129 | Sector central del terme municipal | No coneixem notícies antigues d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del final del segle XVIII o del XIX. Ja al segle XX, en una llista de cases rurals de 1930 consta que La Deu estava habitada; i el 1989 també ho estava. | 41.8685900,2.0394900 | 420289 | 4635632 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85969-foto-08258-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85969-foto-08258-129-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 39 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85968 | El Joncar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-joncar | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 73, 108, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 40. | XVI-XX | Casa de pagès que està documentada al segle XVI però que al XIX va ser remodelada gairebé per complet. Està emplaçada vora la carretera que va cap a Sant Joan d'Oló, enmig d'una forta pujada. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (de planta baixa més dos pisos) amb un petit cos adossat a l'angle nord (probablement una tina) i una zona de coberts als sud-oest. La casa presenta una estructura molt regular, fruit de la reconstrucció esmentada. Al sector de llevant i en el cos adossat, que té una finestra emmarcada amb llinda i brancals de pedra, és on es conserva part d'obra que podria correspondre al mas antic. La façana principal, encarada vers el sud-est, té porta i tres finestres a cada pis, amb un garatge a la planta baixa, però totes les obertures semblen remodelades modernament. La façana posterior, al nord-oest, conserva millor la tipologia característica del segle XIX, amb dos eixos d'obertures que estan emmarcades amb maó. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. | 08258-128 | Sector central del terme municipal | Aquesta casa apareix esmentada en el fogatge de 1553, on es diu 'Berenguer Pla està al Juncàs'. Per tant, s'entén que la casa es deia el Joncàs o Joncar, i estava habitada per un tal Berenguer Pla. A jutjar per l'edificació actual, aquest mas originari sembla que va ser remodelat i reconstruït gairebé de nou a la segona meitat del segle XIX o començament del XX. En una llista de cases rurals de 1930 consta que 'el Juncà' estava habitada. L'any 1989 estava deshabitada. | 41.8678100,2.0403900 | 420363 | 4635545 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85968-foto-08258-128-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85968-foto-08258-128-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 40 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85967 | Rosselles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rosselles | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 42. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions mitjanes, emplaçada en un planell prop de la carretera que va a Sant Joan d'Oló. Consta d'un cos residencial de planta irregular (de planta baixa més un pis). La casa, que es troba mig enclotada al costat d'un marge lateral, ha conservat exteriorment la tipologia tradicional. La façana principal, encarada a migdia, ha quedat gairebé tapada per coberts adossats als laterals, que formen un petit barri davanter. Té un portal amb llinda de fusta i dues finestres, una emmarcada parcialment amb maó i l'altre amb pedra picada. A la façana posterior s'observen altres finestres, de distribució irregular. Els murs són de maçoneria i conserven un semi-arrebossat tradicional. | 08258-127 | Sector central del terme municipal | No coneixem notícies antigues d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX. En una llista de cases rurals de 1930 consta que estava habitada. | 41.8689100,2.0458000 | 420813 | 4635662 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85967-foto-08258-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85967-foto-08258-127-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 42 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85966 | Capelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capelles-0 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 44. | XIX-XX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions mitjanes, actualment en ruïna, que està emplaçada en un contrafort septentrional de l'altiplà per on passa el camí de l'Estany. Just davant seu hi ha l'anomenat cingle de Capelles. Se'n conserven els murs fins a una alçada desigual, en el sector més al nord gairebé fins a la coberta. Configuren una edificació de planta quadrada (de planta baixa més un pis i golfes), que està compartimentada interiorment en quatre grans estances. A migdia, que és on hi devia haver el portal, la casa es troba més esfondrada. En aquest sector devia tenir alguns coberts adossats a un petit barri. La casa ha conservat la tipologia tradicional i gairebé no ha sofert afegitons moderns, tan sols unes mínimes reformes interiors fetes amb totxo modern. Els murs són de maçoneria, a pedra vista, i no s'hi veuen gaires finestres. Les que s'han conservat són amb llinda de fusta. | 08258-126 | Sector central del terme municipal | Capelles no apareix en els fogatges antics del terme, per això el més probable és que sigui una construcció de finals del segle XVIII o començaments del XX, motivada per l'expansió de a vinya. Era una masoveria del mas veí de Rodoreda. No sembla que la casa hagi tingut gaires ampliacions. En un llistat de cases rurals de 1930 consta que Capelles estava deshabitada, però fins la dècada de 1940 sembla que hi va viure gent. Més endavant va quedar ja abandonada i en procés de ruïna. | 41.8726400,2.0485200 | 421043 | 4636073 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85966-foto-08258-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85966-foto-08258-126-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 44 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per M. Dolors Busoms Bota, de Rodoreda | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85965 | La Manola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-manola-0 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 22. | XIV-XIX | En ruïna. Esquerda al mur de migdia que amenaça esfondrar-se | Masia de dimensions modestes, d'origen medieval i actualment en ruïnes. Està emplaçada en un coster vora el torrent de Cal Cases. Se'n conserven els murs perimetrals fins a l'alçada aproximadament de la coberta, que conformen una planta rectangular (amb planta baixa més un pis) compartimentada en dos espais interiors. Al costat de llevant la casa té adossat un cos amb dues tines cilíndriques. Es tracta d'una edificació d'aparença arcaica i de tipologia medieval, que pràcticament no ha evolucionat amb afegitons moderns. Els murs són fets amb un aparell de bona qualitat, amb carreus petits ben disposats en filades. No està clar si tota la construcció va ser aixecada en una sola fase o bé l'estança de llevant podria ser més antiga. En aquesta part llevantina és on trobem una obra més compacta, amb un aparellat molt regular i en un punt s'hi insinua una filada d'opus spicatum. Probablement per tot això s'ha conservat més sencera, mentre que la cambra de ponent té alguns murs esfondrats, en especial el de migdia, on previsiblement hi hauria el portal d'entrada. Exteriorment, la casa té algunes finestres de petit tamany, la majoria amb llindes de fusta i brancals de pedra, però alguna és tota de pedra. Tots aquests elements ens fan plantejar la possibilitat que en època medieval la Manola hagués estat una casa forta en forma de torre. | 08258-125 | Sector sud-est del terme municipal | Aquest mas és molt probablement d'origen medieval. Les primeres notícies que coneixem del topònim Manola són de 1394, quan en un llistat dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Bernat sa Manola, de la parròquia de Sant Joan d'Oló. El problema és que en aquesta zona hi ha dos masos amb aquest mateix topònim: la Manola i cal Manola. Aquest últim es troba una mica més a ponent, en el serrat anomenat precisament de la Manola, però per pocs metres ja es situa en terme municipal d'Avinyó. Cal Manola és un mas molt interessant i amb unes característiques que el fan peculiar: la seva tipologia constructiva és atípica, ja que els seus murs estan fets en bona part amb pedra seca i adopten una planta inusualment allargassada. A més, està envoltat per unes oliveres centenàries que donen a entendre que aquest conreu constituïa el seu modus vivendi principal, en lloc del cereal o la vinya. Així doncs, no podem establir amb tota seguretat si aquest Bernat sa Manola cal assignar-lo a un o altre mas. El que podem deduir és que ambdues cases devien ser habitades per diferents branques d'una mateixa família, una família amb el cognom o sobrenom de Manola, el qual, tot i que pugui semblar estrany a la tradició autòctona, ja està documentat al segle XIV. També podem suggerir que, per les seves tipologies constructives, ambdues cases són molt antigues. Cal Manola és un mas de característiques arcaiques, però la Manola respon a una tipologia més clarament medieval i, per la seva forma compacta, fins i tot podia haver estat originàriament una torre a l'estil d'una domus o casa forta. Poca informació més tenim al respecte. En els fogatges de 1515 i 1553 ja no hi apareix el topònim ni el cognom Manola. La construcció primitiva de la Manola gairebé no va evolucionar. Al segle XIX encara estava habitada, com ho demostra l'existència de les tines amb cairons pròpies d'aquest moment. Ja al segle XX, en un mapa de l'Institut Geogràfic i Estadístic de 1920 encara hi apareix amb el mateix nom de la Manola, i l'altre mas hi consta com a can Manola. Però en canvi en altres llistats cap d'aquestes cases no hi apareixen. En aquesta època devia tractar-se d'una casa molt modesta o que feia temps que ja estava deshabitada. | 41.8420800,2.0221300 | 418815 | 4632705 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85965-foto-08258-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85965-foto-08258-125-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 22 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85964 | Oratori de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oratori-de-sant-sebastia | XX | Oratori construït en un punt alt del turó conegut com a Serrat de Sant Sebastià, uns 100 metres al nord-oest de la masia dels Perdols. Consisteix en un edicle en forma de torre quadrada, amb dues cornises de maons que el divideixen en dos cossos més un coronament format per quatre frontons, un per cada cara. Al costat davanter té una grada amb tres graons i, al cos central, una fornícula que acull una imatge moderna de sant Sebastià i que està protegida per una portella de vidre. Les parets de l'oratori són enguixades i a la part superior té una creu. Segons font orals, aquesta capelleta va ser construïda a mitjans de segle XX. | 08258-124 | Sector central del terme municipal | Aquest oratori dedicat a sant Sebastià es va construir a la dècada de 1940, prop de la masia del Perdols. La va fer Pepet Ollé Serarols, un paleta que durant la guerra s'havia passat al bàndol franquista i en acabar, en agraïment d'haver pogut tornar, va construir aquesta capelleta en terme d'aquesta masia d'on n'era fill. | 41.8830700,2.0460200 | 420849 | 4637234 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85964-foto-08258-124-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85964-foto-08258-124-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85963 | El Pardols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pardols | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 73, 109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 43. | XVI-XIX | Estructuralment bé, però presenta un manteniment precari | Masia de dimensions modestes emplaçada a l'extrem d'una plana, anomenada precisament Pla del Pardols. Consta d'un cos residencial de planta irregular (de planta baixa més un pis i golfes) amb un cobert aïllat al sud-oest. La casa presenta una estructura totalment atípica, fruit d'un procés de creixement complex i peculiar. Sembla que el nucli originari és el cos central cobert a un vent, però aviat es devia ampliar cap al sud, on hi trobem una eixida coberta i al costat una finestra amb decoració de tradició renaixentista, amb una llinda que té gravat un arc conopial i una roseta. D'altra banda, a l'angle nord-est i en la cota més alta s'hi pot veure un cos en forma de torre, amb tres pisos, que bé podria ser d'origen medieval, però també dels segles XVI-XVII. Aquesta torre mai ha format part de l'habitatge, ja que a la planta baixa hi van fer una tina i a la part superior un dipòsit d'aigua. Al segle XVIII la casa es va ampliar amb un nou cos al sud-oest construït en diferents fases, tal com indiquen les llindes de 1700 i 1790. Però es va deixar una separació respecte al cos més antic per on puja l'escala que dóna accés a la primera planta de la casa. Aquesta distribució sembla indicar que el nou habitatge era independent i tenia el seu accés per la façana de ponent. El resultat de tot plegat és una edificació amb diferents cossos i a diferents alçades que té la seva façana principal encarada al sud-est, amb un petit clos davanter. L'aparell constructiu dels murs reflecteix també aquesta diversitat, amb trams fets amb carreus ben escairats i altres més irregulars o que conserven restes d'arrebossat tradicional. A la façana de llevant diversos contraforts consoliden l'estructura de la casa. Interiorment, s'ha mantingut en bona mesura la tipologia tradicional, i al celler es conserven un parell de premses. Uns 50 m a ponent hi ha una bassa. | 08258-123 | Sector central del terme municipal | Tot i que aquest mas no surti esmentat en documents medievals, almenys amb el nom de Pardols, no podem descartar que tingui aquest origen. La primera notícia que en coneixem és del fogatge de 1553, quan s'esmenta 'en Perdols'. Cal suposar que era el sobrenom del cap de casa o de la casa, que formava part de la parròquia de Santa Maria d'Oló. A aquesta època deu correspondre la part on es troba la finestra renaixentista. Pel que fa a la torre, ja hem expressat els nostres dubtes sobre si podria ser d'origen medieval (dels segles XIV-XV), o bé dels segles XVI-XVII, moment en què hi havia una forta incidència de les bandositats i molts masos es van fortificar. Cal dir que per aquest indret hi passava el camí del Pardols, que recorria l'altiplà al sud de la serra de Segalers. Al segle XVIII la casa s'amplià amb el cos de ponent, i probablement al segle XIX encara es van fer ampliacions o reformes a la part nord-oriental. En un llistat de cases rurals de 1930 el Pardols consta com a habitada. A la dècada de 1940 en un turonet que hi ha prop del mas es va construir un oratori dedicat a Sant Sebastià. El va fer Pepet Ollé Serarols, un paleta que durant la guerra s'havia passat al bàndol franquista i en acabar, en agraïment d'haver pogut tornar, va construir aquesta capelleta en terme d'aquesta masia d'on n'era fill. Ja a la segona meitat del segle XX el propietari era Joan Roca, que vivia a la casa de cal Vinyés, d'Avinyó. Aleshores als Pardols encara hi vivien masovers. Entorn de 2017 Roca la va vendre a l'actual propietari, de nacionalitat francesa. | 41.8832200,2.0471500 | 420943 | 4637249 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85963-foto-08258-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85963-foto-08258-123-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 43 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: En una llinda del cos de ponent: 1790En una llinda de la façana sud-est: 1700En alguns llocs el nom del mas s'escriu 'Perdols'Informació oral facilitada per Josep Sala Vilar, de l'Auberch | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85962 | Els Plans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-plans-5 | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 72, 107. FIERRO, Xavier (2013). Avinyó. Torre dels Soldats, Memòria de l'excavació arqueològica realitzada l'any 2013, p. 18-26. PERARNAU, Jaume; LEN, Lluís (2004). La telegrafia òptica a Catalunya. Rafael Dalmau Editors, p. 114. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 21. | XIV-XX | Masia de grans dimensions, d'origen medieval, emplaçada en un extrem de l'altiplà del Serrat de les Tosqueres i prop del nucli de Sant Joan d'Oló. Consta d'un gran cos residencial de planta quadrada (de planta baixa més un pis i golfes) que té adossada a ponent la casa dels antics masovers i al nord un gran cobert. L'aspecte actual, que és el d'un gran casal força uniforme, el va adquirir al segle XIX, quan els Plans era la masia més important de la zona. Originàriament era més petita i ocupava la part central. Al segle XVII (entorn de 1684 segons una inscripció) es va ampliar cap a llevant i segurament també per la part posterior, i ja a la dinovena centúria es van bastir tres galeries laterals (a est, sud i oest) conformades per sèries d'arcs rebaixats. En aquest moment també es van obrir algunes portes per accedir a aquestes galeries, fetes amb una tècnica de pedra picada que ja és pròpia del segle XIX. Aquesta última reforma va canviar també la distribució interior de la casa, i la va dotar de l'actual façana principal, encarada a migdia. Actualment aquesta façana compta amb dos nivells d'arcades i un porxo a la planta baixa, però abans també hi havia arcades al nivell de les golfes. L'interior de la casa ha conservat molt bé la tipologia tradicional i una ambientació de caire pairalista que li va donar l'anterior propietària, Montserrat Maranges. La casa dels masovers és una edificació força més petita, de planta rectangular i de dues plantes. A finals del segle XX va ser objecte d'una reforma important quan es va anular el portal que tenia a migdia, les finestres es van modificar i les parets es van pintar de blanc, igual que les de la casa principal. Això acaba de conferir al conjunt un aspecte molt uniforme. | 08258-122 | Al sector sud-oest del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval i la primera notícia que en coneixem és del 1394, quan en un llistat dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Pere Antic dels Plans; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas, que pertanyia a la parròquia de Sant Joan d'Oló. En el fogatge de 1515 hi consta el mas Plans, i en el de 1553 hi consta un tal Pere Pla. Es pot deduir, doncs, que la família Plans eren els propietaris de la masia almenys des del segle XIV. Al llarg dels segles següents el mas es va consolidar i la casa es va ampliar, sobretot al segle XVII. Probablement ja des d'antic, posseïa amplis terrenys, especialment cap al sud fins a la Casa Nova del Tonet, i com a peça separada tenia el mas de Torrecogussa. També havia posseït el Soler, fins que es va vendre el 1962. Al segle XIX els Plans es va convertir en el principal mas de la zona. Durant la segona guerra carlina o Guerra dels Matiners va tenir un paper destacat. El 1848 s'hi va construir una torre de la xarxa de telegrafia òptica. Era una torre quadrada que estava ubicada a l'angle SW de la casa. En esfondrar-se aquesta torre es va optar per construir-ne una de nova a Avinyó (Torre dels Soldats), amb una accessibilitat més bona i conservant les òptiques visuals amb les torres anterior i posterior (PERARNAU; LEN, 2004: 114). És probable que en el moment d'instal·lar-hi la torre el mas estigués abandonat o que hagués estat objecte d'algun assalt en el decurs de la guerra. Per defensar la posició es van obrir algunes espitlleres a les parets de l'edifici i es va construir un torricó a un dels angles per tal de transformar el mas en una casa forta (FIERRO, 2013: 19). Des de l'inici del segle XIX els Plans va impulsar el sorgiment de noves casetes en terres de la seva propietat prop de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló, afavorint així la creació d'un nucli més o menys agrupat de masoveries que quedaven sota el seu domini. Són les cases de cal Fuster (del 1799, segons la inscripció d'una llinda), cal Po i ca l'Abellar. Per tot això la família Plans tenia una gran influència a la parròquia de Sant Joan d'Oló. El 1917 es van fer les obres d'una nova escola mitjançant subhasta pública. Segons la tradició oral, la família Plans n'haurien estat els principals promotors tot cedint els terrenys i el material, mentre que els masovers de la zona hi haurien contribuït posant-hi ma d'obra. A la masia es conserven els retrats en pintura d'un dels matrimonis Plans. És una bona representació de l'estatus social que va aconseguir aquesta família. Durant la Guerra Civil, el 1936 l'Ajuntament acordà la confiscació d'aquest i altres masos del municipi. En aquest segle la família Plans ja vivia fora, com a rendistes; tenien molts pisos a Cornellà i també una fàbrica de sabons, anomenada Sabons Elisenda. Tot i això, venien a la casa pairal tot sovint. A mitjans de segle XX el propietari era Francisco Plans, casat amb una dona de cognom Fígols. Van tenir diversos fills. L'hereu va ser Albert Plans Fígols, que continuava sovintejant els Plans. Una germana seva, M. Assumpta, pels volts de la dècada de 1970 es va casar amb Josep Llonch Arquer, pertanyent a una família de potentats industrials de Sabadell que s'havien establert a Sant Joan d'Oló; concretament a la casa llavors anomenada cal Llonch i actualment Armenteres de Dalt. Segons es diu, aquesta generació no va saber mantenir el patrimoni i tant els Llonch com els Plans van acabar arruïnats. Així, a causa dels deutes la masia dels Plans va passar a mans de la família Heredia, d'ètnia gitana. En aquesta època es devia ampliar el cobert posterior. El 1985 va comprar la finca Montserrat Maranges, casada amb Joan Ricart, de Sabadell. La va tenir força anys i la va ambientar al seu gust, que és tal com s'ha conservat; també va reformar la casa dels masovers, que llavors encara hi vivien. Montserrat va llegar la masia als seus nebots: Miquel i Jaume Maranges Arias. | 41.8541500,2.0127500 | 418051 | 4634054 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85962-foto-08258-122-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85962-foto-08258-122-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 21 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada Jaume Maranges Arias, Pere Mas Casanovas i Conxita García (de ca la Mestra)Inscripció en una llinda de llevant: 1684 | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85961 | Pica baptismal de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-baptismal-de-sant-joan-dolo | XVII, XIX | Li manquen dos porticons de la tapa de fusta | <p>Pica baptismal de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló, col·locada en una estança tancada que es troba entrant a la dreta del temple. Sobre un pedestal de guix de planta rectangular que s'estreny a la part de dalt hi ha un suport que envolta de la pica, i que té la particularitat d'estar fet amb fusta. Inclou una tapa superior de forma piramidal a la qual li manquen alguns porticons. A l'interior hi ha la pica pròpiament dita, de marbre, que disposa d'una segona tapa. A la part frontal de fusta s'hi pot llegir la data 1638. Curiosament, és un any abans que es beneís l'església, el 25 d'agost de 1639. I en el pedestal hi consta 1856.</p> | 08258-121 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | 41.8474500,2.0047500 | 417379 | 4633318 | 1638 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85961-foto-08258-121-2.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85960 | Retaule de Sant Isidre de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-sant-isidre-de-lesglesia-parroquial-de-sant-joan-dolo | <p>FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 111-129.</p> | XVIII | Tractament contra tèrmits i restauració (1992) | <p>Retaule dedicat a sant Isidre i emplaçat en una capella lateral de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Es tracta d'un dels pocs retaules de l'època que s'ha conservat sencer i in situ, juntament amb altres que es troben al mateix municipi. És un retaule de petit format, que mesura 5 metres d'alçada per 3,50 d'ample. Correspon a la tercera (i última) etapa de la retaulística del barroc, caracteritzada per un concepte menys narratiu i més orientat a l'exaltació del motiu central, en aquest cas la figura de sant Isidre. L'autor del retaule és desconegut; tan sols coneixem l'autoria del daurador, Jaume Basil. Estructuralment, el retaule es composa d'un pedestal, predel·la, dues andanes o seccions horitzontals més cimal, i es divideix en tres carrers o seccions verticals. Les columnes són del tipus salomònic, amb capitells d'ordre mixt. A la part central del pedestal hi ha l'altar, de formes i regust italians. La predel·la, que és l'estreta franja situada a la part inferior, té diversos elements decoratius vegetals que omplen tot l'espai excepte la part central, que és el doble d'alta. Aquest detall trenca l'horitzontalitat de la composició i li dóna esveltesa i elegància. Dins d'un emmarcament el·líptic hi podem veure un relleu que representa una escena de la vida de sant Isidre; concretament, el miracle en què el sant, a petició del cavaller Joan de Vargas, va fer brollar aigua d'una roca. L'escena té una composició original i molt reeixida. A la primera andana hi ha tres fornícules. Contenen imatges modernes de sant Isidre (centre) i sant Josep (dreta).La de l'esquerra està buida. A la segona andana l'esquema és similar, amb fornícules que contenen imatges modernes de sant Joan Baptista (esquerra) i del Roser (dreta). La fornícula central és ocupada per una imatge de sant Sebastià, que és el sant patró d'Oló. Possiblement és del segle XVII; és a dir, anterior al retaule i la procedència és desconeguda. A la part superior del carrer central hi ha el cimal, amb una representació característica del Pare Etern.</p> | 08258-120 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | <p>Originàriament l'església de Sant Joan d'Oló, documentada des del segle XI, estava emplaçada sobre un turonet prop del mas Armenteres. A principis del segle XVII l'església havia quedat petita i es decidí construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i accessible. La nova església es va beneir el 25 d'agost de 1639, i el 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament, de manera que va assumir ja totes les funcions parroquials. Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Els retaules que s'hi conserven són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Aquest conjunt Il·lustra l'evolució de l'art barroc, des d'unes pintures de regust encara gòtic i renaixentista, fetes sobre fusta, fins a la darrera etapa de la retaulística del barroc. El retaule de Sant Isidre és el tercer, cronològicament, dels tres retaules. De la part escultòrica no en coneixem cap notícia documental, però per la seva tipologia es pot situar cap a mitjans del segle XVIII. És l'obra barroca més tardana que es conserva al terme d'Oló. Els únics documents que coneixem referits a aquest retaule són uns rebuts de l'any 1781 per la feina del daurador, que va ser Jaume Basil. Amb tota probabilitat formava part d'un llinatge de coneguts pintors i dauradors de Vic. El cost total del daurat va ascendir a 275 lliures. Durant la Guerra Civil de 1936 els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants.</p> | 41.8475200,2.0047400 | 417378 | 4633326 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85960-foto-08258-120-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Jaume Basil (daurador); escultor desconegut | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||
| 85959 | Retaule major de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-major-de-sant-joan-dolo | <p>BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa, p. 196-199. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 105-109. MIRALPEIX VILAMALA, Francesc (2019). 'El Moianès, l'art i l'arquitectura barroques a Catalunya i un epíleg sobre el pintor Marià Colomer Parés', Modiliuanum, núm. 60, Moià, p. 91-106.</p> | XVII | Tractament contra tèrmits i restauració (1992). Tot i això, el retaule té alguna pintura malmesa i/o amb brutícia que caldria revisar. | <p>Retaule dedicat a sant Joan Baptista i emplaçat a l'altar major de l'església de Sant Joan d'Oló. Es tracta d'un dels pocs retaules de l'època que s'ha conservat sencer i in situ, juntament amb altres que es troben al mateix municipi. És un retaule de format força gran que mesura 8,40 metres d'alçada per 5,60 d'ample. Correspon a la primera etapa de la retaulística del barroc, caracteritzada per una concepció encara molt narrativa (seguint la tradició renaixentista) i per una disposició pràcticament plana. En aquesta etapa les columnes adopten una forma semblant a un balustre, tot i que en aquest cas en trobem dues que ja són del tipus salomònic. Els capitells són d'ordre mixt. El retaule és format per elements escultòrics en la part ornamental i en la predel·la, però les escenes principals són pintades sobre tela i són més tardanes. L'autor de la part escultòrica i de la concepció del retaule és Pau Sunyer. Les pintures són d'autor desconegut, però segons l'especialista Francesc Miralpeix corresponen ja al segle XVIII i són obra d'un pintor influït molt directament per l'obra d'Antoni Viladomat (MIRALPEIX, 2019: 99). Estructuralment, el retaule es composa d'un pedestal, predel·la, tres andanes o cossos horitzontals més el cimal, i està dividit en cinc carrers o seccions verticals. El pedestal té al centre el frontal d'altar i als dos extrems hi ha dues portes que donen accés al darrera del retaule. Són decorades amb relleus de sant Zacaries (pare de Joan Baptista, a l'esquerra), i sant Joaquim (a la dreta). També hi ha dos medallons que tenen pintades unes inscripcions: 'Concluído en 1853' (es refereix al daurat o restauració del retaule) i 'Ex-Voto'. A la predel·la s'hi representen en alt-relleu quatre escenes força simples de la passió de Crist. D'esquerra a dreta: Jesús pregant a l'hort de Getsemaní, la Flagel·lació, la Coronació d'espines i Jesús camí del Calvari. A la primera andana hi veiem als extrems dues fornícules; la de l'esquerra conté una imatge moderna de sant Antoni Maria Claret. La presència d'aquest sant sallentí està justificada perquè va ser vicari de la parròquia durant gairebé dos anys. La fornícula de la dreta acull una imatge moderna de sant Antoni Abat. Als carrers dos i quatre hi ha teles pintades corresponents a sant Andreu i a un bisbe, possiblement Agustí d'Hipona. La part més interessant de tot el retaule és el sagrari-expositor que es troba a la part central. És una de les poques peces d'aquesta mena que s'ha conservat a la Catalunya central, de molt bona factura i molt ben conservada. Adopta l'estructura d'un templet hexagonal, completat a la part superior amb un frontó i una cúpula o cimbori, coronada amb una petita imatge de la Immaculada. A la segona andana hi trobem fornícules als extrems, amb imatges exemptes de la mateixa època del retaule; concretament de santa Llúcia i de santa Elisabet. Són de les poques escultures exemptes que s'han conservat de Pau Sunyer. Als carrers dos i quatre hi trobem novament teles pintades: el Baptisme de Jesús al riu Jordà i la Degollació de sant Joan Baptista. Al mig hi ha la fornícula central amb una imatge del titular, sant Joan Baptista. Prové de l'antic retaule major de l'església vella de Sant Joan d'Oló. A la tercera andana hi ha dues teles pintades, que representen la Mare de Déu Dolorosa (a l'esquerra) i sant Joan Evangelista (a la dreta). A la part central hi ha una creu sense imatge. El retaule és rematat per un cimal on hi ha una balustrada amb el Pare Etern.</p> | 08258-119 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | <p>Originàriament l'església de Sant Joan d'Oló, documentada des del segle XI, estava emplaçada sobre un turonet prop del mas Armenteres. A principis del segle XVII l'església havia quedat petita i es decidí construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i accessible. La nova església es va beneir el 25 d'agost de 1639, i el 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament, de manera que va assumir ja totes les funcions parroquials. Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Els retaules que s'hi conserven són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Aquest conjunt Il·lustra l'evolució de l'art barroc, des d'unes pintures de regust encara gòtic i renaixentista, fetes sobre fusta, fins a la darrera etapa de la retaulística del barroc. El retaule major de Sant Joan és el segon, cronològicament, dels tres retaules. Va ser concebut tenint en compte ja les mides més amples del nou temple, uns vint anys després que aquest fos beneït. No se'n coneix el contracte, però sabem, per diferents documents, que el 1660 el retaule ja es construïa, i que l'any 1664 encara es pagava. L'autor va ser Pau Sunyer, el mateix escultor que per aquestes dates treballava en el retaule major de Santa Maria d'Oló. Pau Sunyer era nascut a Barcelona i entorn de 1639 s'establí al Bages, primer a Sallent i després a Manresa, quan el 1655 fou admès a la Confraria de fusters d'aquesta ciutat. Ell és el fundador d'una important nissaga d'escultors manresans que va tenir com a principal representant el seu fill, Josep Sunyer. Pau va entrar primer al taller d'un altre escultor, el més reconegut en aquell moment a Manresa: Joan Grau. El seu fill, Francesc Grau, va ser també mestre de Pau. Més endavant, Pau Sunyer va tenir el seu propi taller al carrer del Pedregar. La seva obra va ser molt nombrosa, tant al Moianès com en poblacions més allunyades, però la que ens ha arribat és escassa. Només dues de les seves obres es poden contemplar senceres i in situ, i són precisament els dos retaules que es conserven al municipi de Santa Maria d'Oló. Pau Sunyer morí el 1694 a Manresa. Si bé no s'ha trobat el contracte en que s'encarregava aquest retaule major de Sant Joan d'Oló, sí que es coneix un document amb l'esborrany del projecte iconogràfic que havia de fer l'escultor Pau Sunyer, tot i que al final es va decidir col·locar pintures sobre tela en lloc de relleus en la segona i tercera andana. Les pintures conservades, però, són més tardanes: del segle XVIII. L'obra segueix com a model el retaule major de l'església del monestir de Sant Benet de Bages, executada pel que havia estat mestre de Pau Sunyer, Francesc Grau. L'estructura dels dos retaules és la mateixa, i també tenen moltes similituds en algunes de les teles pintades i altres detalls ornamentals. Segons l'especialista Francesc Miralpeix, les pintures són clarament del segle XVIII i s'hi van afegir posteriorment, tal vegada quan el 1852 el retaule es va restaurar. Són obra d'un pintor influït molt directament pels models del gran referent de la pintura catalana d'aquest moment: Antoni Viladomat. Durant la Guerra Civil de 1936 els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants.</p> | 41.8476000,2.0046500 | 417371 | 4633335 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85959-foto-08258-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85959-foto-08258-119-3.jpg | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-17 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Pau Sunyer (escultura); autor de les pintures desconegut | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||
| 85958 | Retaule del Roser de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló (escenes separades) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-del-roser-de-lesglesia-parroquial-de-sant-joan-dolo-escenes-separades | <p>ABRIL, Irene (2019). 'La taula de la pentecosta (1609) de la catedral de Vic, obra de Joaquim Albareda', Ausa, núm. 29, Patronat d'Estudis Osonecs, Vic, p. 87-106. BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa, p. 90, 196-199. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 95-104.</p> | XVII | Tractament contra tèrmits i restauració (1992) | <p>Conjunt de quatre pintures del retaule del Roser de Sant Joan d'Oló, les quals actualment es troben separades provisionalment a l'espera d'una intervenció definitiva que restitueixi el retaule al seu estat abans de la restauració que s'hi va practicar el 1992. Fruit de la peculiar història d'aquest retaule es va optar per una solució provisional separant aquestes escenes que hi havien estat afegides el 1645, quan es va adaptar un retaule anterior dedicat a Sant Joan Baptista per convertir-lo en un retaule del Roser. Aquestes quatre pintures separades es troben a la paret lateral de la capella. El seu autor és desconegut i poden datar-se entorn de 1645. Es tracta de pintures a l'oli sobre tela, mentre que les pintures del primer retaule eren sobre taula de fusta. Les escenes són les següents: la Pentecosta i l'Assumpció de la Mare de Déu (anaven situades a la segona andana del retaule); la Resurrecció i l'Ascensió de Jesús (anaven situades a la primera andana). Incloem tot seguit una descripció de com era el retaule del Roser abans de la restauració de 1992 ja que, probablement, en el futur tornarà a adoptar aquesta forma. L'estructura bàsica és la del retaule primitiu, tan sols lleument adaptada el 1645, de superfície plana i que reflecteix una concepció fonamentalment narrativa de tradició gòtica i renaixentista. Consta d'un sòcol, predel·la i dues andanes o cossos horitzontal, dividits en cinc carrers o seccions verticals. Les escenes eren les següents. El sòcol era igual; és a dir, amb una pintura de la Crucifixió. La predel·la també era igual, incloent les cinc escenes que constitueixen els misteris de goig del cicle del Roser: Anunciació, Visitació, Naixement, Presentació de Jesús al Temple i Jesús perdut al temple entre els doctors de la llei. A la primera andana hi havia una variació en les escenes del segon i quart carrer. Abans la Flagel·lació de Jesús, Jesús a l'hort de Getsemaní (una sobre l'altra al primer carrer), Resurrecció de Jesús, fornícula amb una imatge moderna de la Mare de Déu del Roser, Ascensió de Jesús, Jesús camí del Calvari i Coronació d'espines (les dues últimes, una sobre l'altra al cinquè carrer). La segona andana tenia variacions en les pintures laterals, que abans estaven dedicades a la Pentecosta i a l'Assumpció de la Mare de Déu. Al centre hi havia la Coronació de la Mare de Déu.</p> | 08258-118 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | <p>Originàriament l'església de Sant Joan d'Oló, documentada des del segle XI, estava emplaçada sobre un turonet prop del mas Armenteres. A principis del segle XVII l'església havia quedat petita i es decidí construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i accessible. La nova església es va beneir el 1639, i el 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament, de manera que va assumir ja totes les funcions parroquials. Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Els retaules que s'hi conserven són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Aquest conjunt Il·lustra l'evolució de l'art barroc, des d'unes pintures de regust encara gòtic i renaixentista, fetes sobre fusta, fins a la darrera etapa de la retaulística del barroc. Pel que fa al retaule objecte d'aquesta fitxa, cal dir que originàriament estava dedicat a sant Joan Baptista i es trobava a l'església antiga. L'especialista de la Universitat de Girona Irene Abril n'atribueix l'autoria a Joaquim Albareda, pintor vigatà que va estar actiu entre 1594 i 1614, i que també és autor de la taula de la pentecosta de la catedral de Vic. L'atribució de les pintures de Sant Joan d'Oló, però, encara no té una base documental que la ratifiqui. Quan el retaule es va traslladar a l'església nova s'advertí que, per les seves dimensions reduïdes, no es podia aprofitar com a retaule major. Aleshores es decidí transformar-lo en un retaule lateral dedicat a la Mare de Déu del Roser. En un document hi consta que el 1645 l'escultor-fuster Jacint Possa cobrava per 'lo afegiment' al retaule del Roser. La paraula afegiment remarca que es tractava d'afegir alguna cosa, no pas de construir un retaule nou. Jacint Possa s'encarregà dels treballs de fusteria, però no coneixem qui va ser l'autor de les noves pintures. Durant la Guerra Civil de 1936 els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants. Cap a finals del segle XX tota l'església es trobava afectada d'una plaga de tèrmits, de manera que el 1992 es començà un tractament que va incloure la restauració de tots els retaules. La sorpresa va saltar quan, en desmuntar-se els plafons, es va poder comprovar que sota d'algunes pintures fetes sobre tela n'apareixien unes altres de més antigues fetes sobre fusta, les quals corresponien a un programa iconogràfic del cicle de sant Joan Baptista. Un cop restaurades, la intenció era restituir el retaule del Roser i deixar a part les pintures del retaule anterior dedicat a sant Joan Baptista. Tanmateix, per motius econòmics s'optà per una actuació que havia de ser provisional, deixant a part les pintures del Roser en una paret lateral. Aquesta és la situació en que es troben actualment, a l'espera d'una intervenció que esdevingui definitiva.</p> | 41.8475700,2.0045700 | 417364 | 4633331 | 1645 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85958-foto-08258-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85958-foto-08258-118-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||
| 85957 | Retaule del Roser de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló (estat provisional) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-del-roser-de-lesglesia-parroquial-de-sant-joan-dolo-estat-provisional | <p>ABRIL, Irene (2019). 'La taula de la pentecosta (1609) de la catedral de Vic, obra de Joaquim Albareda', Ausa, núm. 29, Patronat d'Estudis Osonecs, Vic, p. 87-106. BOSCH, Joan (1990). Els tallers d'Escultura al Bages del Segle XVII. Manresa, Caixa d'Estalvis de Manresa, p. 90, 196-199. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 95-104.</p> | XVI-XVII | Tractament contra tèrmits i restauració (1992) | <p>Retaule d'una capella lateral de l'església parroquial de Sant d'Oló que està dedicat al Roser però que es troba en un estat provisional, fruit de la seva peculiar història i després de la restauració que s'hi va practicar el 1992. En el seu estat actual combina escenes del cicle del Roser amb altres de la vida de Sant Joan Baptista; aquestes últimes formaven part del retaule originari. El retaule és format per escenes narratives pintades, algunes sobre fusta (les antigues, del primer retaule) i d'altres sobre tela (les modernes). Fins fa poc es desconeixia l'autoria de les pintures antigues i de les més modernes. Recentment, l'especialista Irene ABRIL (2019: 96) ha atribuït les antigues a l'artista vigatà Joaquim Albareda, que va estar actiu entre 1594 i 1614. Així, el retaule primitiu es pot datar al tombant dels segles XVI-XVII, mentre que l'adaptació al cicle del Roser es va fer entorn de 1645. L'estructura bàsica és la del retaule primitiu, de superfície plana i que reflecteix una concepció fonamentalment narrativa de tradició gòtica i renaixentista. Consta d'un sòcol, predel·la i dues andanes o cossos horitzontal, dividits en cinc carrers o seccions verticals. Les escenes són separades per columnes estriades. Tot seguit fem la descripció de les escenes en el seu estat actual. El nivell més baix és una mena de sòcol o predel·la (afegida el 1645), amb una pintura central que representa la Crucifixió. Es pot observar que la pintura ha estat retallada per la seva base. A la predel·la, que és la franja estreta inferior, hi trobem (d'esquerra a dreta) l'Anunciació, la Visitació, el Naixement de Jesús, la Presentació de Jesús al Temple i Jesús entre els doctors de la Llei. La primera andana té representades, a l'extrem esquerra, la Flagel·lació i Jesús a l'hort de Getsemaní (una sobre l'altra), seguides de l'Anunciació, la fornícula central amb una imatge moderna de la Mare de Déu del Roser, la Visitació i, a l'extrem dret, Jesús Camí del Calvari i la Coronació d'espines (una sobre l'altra). A la tercera andana s'hi representa el Baptisme de Jesús al Jordà, la Coronació de la Mare de Déu i la Degollació de Sant Joan Baptista. El retaule és coronat amb un característic frontó renaixentista. En una altra fitxa incloem la descripció de quatre escenes del Roser que han estat separades del retaule així com la descripció de com era el retaule abans de la restauració de 1992.</p> | 08258-117 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | <p>Originàriament l'església de Sant Joan d'Oló, documentada des del segle XI, estava emplaçada sobre un turonet prop del mas Armenteres. A principis del segle XVII l'església havia quedat petita i es decidí construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i accessible. La nova església es va beneir el 1639, i el 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament, de manera que va assumir ja totes les funcions parroquials. Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Els retaules que s'hi conserven són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Aquest conjunt Il·lustra l'evolució de l'art barroc, des d'unes pintures de regust encara gòtic i renaixentista, fetes sobre fusta, fins a la darrera etapa de la retaulística del barroc. Pel que fa al retaule objecte d'aquesta fitxa, cal dir que originàriament estava dedicat a sant Joan Baptista i es trobava a l'església antiga. L'especialista de la Universitat de Girona Irene Abril n'atribueix l'autoria a Joaquim Albareda, pintor vigatà que va estar actiu entre 1594 i 1614, i que també és autor de la taula de la pentecosta de la catedral de Vic. L'atribució de les pintures de Sant Joan d'Oló, però, encara no té una base documental que la ratifiqui. Quan el retaule es va traslladar a l'església nova s'advertí que, per les seves dimensions reduïdes, no es podia aprofitar com a retaule major. Aleshores es decidí transformar-lo en un retaule lateral dedicat a la Mare de Déu del Roser. En un document hi consta que el 1645 l'escultor-fuster Jacint Possa cobrava per 'lo afegiment' al retaule del Roser. La paraula afegiment remarca que es tractava d'afegir alguna cosa, no pas de construir un retaule nou. Jacint Possa s'encarregà dels treballs de fusteria, però no coneixem qui va ser l'autor de les noves pintures. Durant la Guerra Civil de 1936 els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants. Cap a finals del segle XX tota l'església es trobava afectada d'una plaga de tèrmits, de manera que el 1992 es començà un tractament que va incloure la restauració de tots els retaules. La sorpresa va saltar quan, en desmuntar-se els plafons, es va poder comprovar que sota d'algunes pintures fetes sobre tela n'apareixien unes altres de més antigues fetes sobre fusta, les quals corresponien a un programa iconogràfic del cicle de sant Joan Baptista. Un cop restaurades, la intenció era restituir el retaule del Roser i deixar a part les pintures del retaule anterior dedicat a sant Joan Baptista. Tanmateix, per motius econòmics s'optà per una actuació que havia de ser provisional, deixant a part les pintures del Roser en una paret lateral. Aquesta és la situació en que es troben actualment, a l'espera d'una intervenció que esdevingui definitiva.</p> | 41.8475300,2.0045600 | 417363 | 4633327 | 1645 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85957-foto-08258-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85957-foto-08258-117-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2021-02-08 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Atribuït a Joaquim Albareda (pintures antigues) | Propietat privada. Accés públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||
| 85956 | Rectoria de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-joan-dolo | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 16. | XVII-XX | Edifici de la rectoria de Sant Joan d'Oló, que està adossat al costat de ponent de l'església i, junt amb el cementiri i el comunidor, forma un conjunt molt representatiu d'una parròquia rural bastida durant el segle XVII. És una construcció de planta més o menys rectangular, més llarga que l'església per la part de darrere, i consta de planta baixa més un pis i golfes. El casal que es va aixecar al segle XVII era més petit, i el 1759 (segons una inscripció) s'amplià per davant amb un cos porxat. Més tard, segurament ja al segle XIX o començament del XX, s'allargà per la part posterior, es va refer per complet la façana de ponent i sembla que també es va sobrealçar tot l'edifici. La primitiva façana principal, encarada al sud i alineada amb la de l'església, ha quedat pràcticament tapada per aquest cos davanter que a la part dreta té un porxo al nivell del primer pis, sostingut per un pilar. L'antic portal adovellat queda mig cobert a sota però continua en ús. La porxada devia complir la funció d'aixoplugar els feligresos en cas de pluja. A la part esquerra hi veiem un balcó emmarcat amb llinda i brancals de pedra i, a la part superior, una finestra que ja és feta amb maó. La façana de ponent és remarcablement llarga i presenta una distribució d'obertures força regular, fets que denoten que va ser bastida en una sola fase. En aquesta part l'aparell constructiu és un tipus de maçoneria característic del segle XIX o principis del XX, i les obertures són totes emmarcades amb maó. Al llarg de les parets s'hi han deixat uns foradets en rengleres que devien servir per sostenir les bastides. L'interior de la casa conserva la tipologia tradicional. Als baixos hi havia estables i altres dependències de treball. El primer pis es distribueix al voltant de la sala, i les diferents estances mantenen l'ambientació pròpia d'una casa rectoral. | 08258-116 | Sector sud-oest del terme municipal | A principis del segle XVII l'església antiga havia quedat petita i degut al seu emplaçament no tenia possibilitats d'ampliar-se, de manera que es va decidir construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i més accessible per als masos. El complex d'edificis parroquials fou construït pel mestre de cases Santacana, i la nova església es va beneir el dia 25 d'agost de 1639, data molt propera a la festa de la degollació de Sant Joan Baptista, titular de la parròquia. L'any 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament des de l'església vella, i a partir d'aquest moment va assumir totes les funcions parroquials. La construcció de la rectoria s'acabà l'any 1666. El campanar fou bastit entre 1637 i 1640 pel mestre d'obres Pere Calvet. En aquest moment la parròquia comptava amb 26 famílies. Els retaules que es conserven a l'església són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Des del segle XVII l'església no sembla haver sofert reformes importants, però la rectoria sí. Segons una inscripció, el 1759 s'amplià per la part davantera, i al segle XIX o començaments del XX es tornà a reformar, tal com queda evidenciat en el mateix edifici. Durant gairebé un any, entre maig de 1842 i febrer de 1843, va ser rector de la parròquia Antoni M. Claret, encara en la primera etapa de la seva trajectòria. La seva figura ha estat incorporada en el retaule major. Ja entrat el segle XX, durant la Guerra Civil els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. A la dècada de 1940 Sant Joan d'Oló mantenia la seva vitalitat com a petit nucli rural. Al segle XIX havien sorgit algunes casetes a redós de l'església que conformaven un petit nucli dispers, cosa que va reforçar el sentiment de comunitat. La parròquia exercia de nucli cohesionador, ja que Sant Joan sempre ha format part del terme d'Oló i no ha disposat d'institucions pròpies. A la Rectoria hi vivia el mossèn, que també feia de mestre. Els parroquians contribuïen al manteniment del rector fent aportacions amb espècies, i les dones de les diferents cases es repartien les tasques de neteja i manteniment. Les tradicions religioses seguien ben vives: novenes, les santes missions o les processons, que consistien a fer una volta a l'església (especialment per Corpus, quan es guarnia amb boix el comunidor). També es beneïa un pedró que hi havia a ca l'Abellà i un altre a la Plana. Els dies de festa a la tarda es passava el rosari, i a la sortida hi havia qui es quedava a jugar a les cartes a la Rectoria. I el tercer diumenge d'agost es celebrava la festa major (actualment s'ha canviat pel primer diumenge d'agost). Entorn de 1952 la família Llonch va establir la seva segona residència a la Rectoria. Eren uns rics industrials de Sabadell, del sector de la llana, i es van estar al poble més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular, sobretot per l'alt tren de vida que portaven. Havien fet amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a instal·lar-se a les golfes, on van adequar tot d'habitacions. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana, i pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou una caseta molt propera a l'església (actualment Armenteres de Dalt). Després de mossèn Ferrer va venir Josep Bonals, i després, entorn de la dècada de 1950, Jaume Montanyà, que va ser l'últim que va residir a la Rectoria. Més endavant la part de les golfes es va llogar a particulars, però l'edifici encara manté el mobiliari propi d'una casa rectoral. Entre d'altres l'anomenada habitació del pare Claret, que és on dormien els rectors. Algunes dels mobles, però, han estat portats de fora. | 41.8475000,2.0044900 | 417357 | 4633324 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85956-foto-08258-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85956-foto-08258-116-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 16 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció en una llinda de la façana principal: 1759Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Montse Mas, Montse Antonell, Joan Vila Fàbregas i Teresa Moratonas. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85955 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-sant-joan-dolo | ABRIL, Irene (2019). 'La taula de la pentecosta (1609) de la catedral de Vic, obra de Joaquim Albareda', Ausa, núm. 29, Patronat d'Estudis Osonecs, Vic, p. 87-106.BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Joan d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 389-390. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa. MIRALPEIX VILAMALA, Francesc (2019). 'El Moianès, l'art i l'arquitectura barroques a Catalunya i un epíleg sobre el pintor Marià Colomer Parés', Modiliuanum, núm. 60, Moià, p. 91-106. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Jona (o Sant Joan Vell)', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1063-1065. | XVII | Conjunt parroquial, que consta de l'església, la rectoria, el cementiri i un comunidor, i que és molt representatiu d'una parròquia rural bastida durant el segle XVII. L'església fou construïda a mitjans del segle XVII en substitució de l'antiga, que estava situada en un turonet molt estret que no permetia ampliar-la. És d'una sola nau amb capelles laterals més baixes. La construcció és austera i pràcticament sense ornamentacions exteriors. La façana principal està encarada cap a migdia, i consta d'una simple portalada de mig punt emmarcada amb dovelles allargades i, a la part superior, un ull de bou i una petita finestra al seu damunt. Al cantó nord-occidental s'alça un campanar de torre de forma quadrada, amb un cos superior que té obertures a cada costat rematades amb arcs de mig punt. El parament és fet amb carreus de mida diversa, més o menys disposats en filades. Al llarg dels murs laterals s'obren unes petites finestres allargades. Adossada a l'església pel cantó de ponent hi ha la rectoria. A l'interior del temple la nau i les capelles laterals són cobertes amb volta de creueria. Les capelles laterals es comuniquen a través d'arcs de mig punt, i al principi de la nau hi trobem un cor alçat. També es conserven diverses làpides al paviment amb inscripcions dels mossens que s'hi van enterrar: Pere i Joan Espinalt (1637), Antoni Roca (1665), Francisco Vila Vendrell (1774), un altre de nom il·legible (168?) i Mariano Mayet (1812). Entorn d'una de les làpides més antigues, del 1637, hi ha encastades en els angles tres pedres amb curiosos gravats en forma d'esferes radials que semblen símbols solars. Podria tractar-se d'esteles funeràries procedents del cementiri de Sant Joan d'Oló vell, de força antiguitat. | 08258-115 | Sector sud-oest del terme municipal | Aquesta església es trobava dins el terme del castell d'Oló, al sector sud-occidental. L'església de Sant Joan d'Oló primitiva (emplaçada en un turonet proper a Armenteres) està documentada l'any 1081 i ben aviat devia assumir funcions de parròquia; així consta el 1136. Al seu voltant hi va sorgir una sagrera, però s'hagué d'encabir a la falda del turó perquè a dalt no hi havia espai. Devia passar a dependre de la canònica de l'Estany el 1364, quan es formalitzà la compra del castell d'Oló per part del monestir de l'Estany. Aquesta comunitat havia acumulat un important patrimoni entre el Moianès, el Bages i l'Osona i s'havia convertit en el principal poder fàctic de la zona. Probablement aquest domini va durar fins el 1592, moment en què s'extingí la canònica i el monestir va ser secularitzat. Des d'aleshores les seves possessions van estar regides per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona que actuaven com a senyors del monestir. Així era encara el 1686, quan el bisbe de Vic visità la parròquia i ho va fer constar en l'acta. A principis del segle XVII l'església antiga havia quedat petita i degut al seu emplaçament no tenia possibilitats d'ampliar-se, de manera que es va decidir construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i més accessible per als masos. El complex d'edificis parroquials fou construït pel mestre de cases Santacana, i la nova església es va beneir el dia 25 d'agost de 1639, data molt propera a la festa de la degollació de Sant Joan Baptista, titular de la parròquia. L'any 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament des de l'església vella, i a partir d'aquest moment va assumir totes les funcions parroquials. La construcció de la rectoria s'acabà l'any 1666. El campanar fou bastit entre 1637 i 1640 pel mestre d'obres Pere Calvet. En aquest moment la parròquia comptava amb 26 famílies. Els retaules que es conserven a l'església són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. El de la Mare de Déu del Roser originàriament estava dedicat a sant Joan Baptista i provenia de l'església antiga. Fins fa poc es desconeixia l'autoria de les pintures antigues i les més modernes. Recentment, l'especialista de la Universitat de Lleida Irene ABRIL (2019: 96) ha atribuït les pintures antigues a l'artista vigatà Joaquim Albareda, que va estar actiu entre 1594 i 1614. Uns anys després de la construcció de l'església nova es decidí transformar-lo en un retaule lateral dedicat a la Mare de Déu del Roser. Aquesta adaptació es va fer entorn de 1645 i hi va participar l'escultor-fuster Jacint Possa, però desconeixem qui fou l'autor de les noves pintures. El retaule major de l'església fou construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, el mateix que per aquestes dates treballava en el retaule major de Santa Maria d'Oló. Les pintures són del segle XVIII, obra d'un autor influït per Antoni Viladomat. El retaule de Sant Isidre, més petit, és datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Des del segle XVII l'església no sembla haver sofert reformes importants, però la rectoria sí. Segons una inscripció, el 1759 s'amplià per la part davantera, i al segle XIX o començaments del XX es tornà a reformar, tal com queda evidenciat en el mateix edifici. Durant gairebé un any, entre maig de 1842 i febrer de 1843, va ser rector de la parròquia Antoni M. Claret, encara en la primera etapa de la seva trajectòria. La seva figura ha estat incorporada en el retaule major. Ja entrat el segle XX, durant la Guerra Civil els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants. A la dècada de 1940 Sant Joan d'Oló mantenia la seva vitalitat com a petit nucli rural. Al segle XIX havien sorgit algunes casetes a redós de l'església que conformaven un petit nucli dispers, cosa que va reforçar el sentiment de comunitat. La parròquia exercia de nucli cohesionador, ja que Sant Joan sempre ha format part del terme d'Oló i no ha disposat d'institucions pròpies. A la Rectoria hi vivia el mossèn, que també feia de mestre. Els parroquians contribuïen al manteniment del rector fent aportacions amb espècies, i les dones de les diferents cases es repartien les tasques de neteja i manteniment. Les tradicions religioses seguien ben vives: novenes, les santes missions o les processons, que consistien a fer una volta a l'església (especialment per Corpus, quan es guarnia amb boix el comunidor). També es beneïa un pedró que hi havia a ca l'Abellà i un altre a la Plana. Els dies de festa a la tarda es passava el rosari, i a la sortida hi havia qui es quedava a jugar a les cartes a la Rectoria. I el tercer diumenge d'agost es celebrava la festa major (actualment s'ha canviat pel primer diumenge d'agost). Entorn de 1952 la família Llonch va establir la seva segona residència a la Rectoria. Eren uns rics industrials de Sabadell, del sector de la llana, i es van estar al poble més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular, sobretot per l'alt tren de vida que portaven. Havien fet amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a instal·lar-se a les golfes, on van adequar tot d'habitacions. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana, i pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou una caseta molt propera a l'església (actualment Armenteres de Dalt). Després de mossèn Ferrer va venir Josep Bonals, i després, entorn de la dècada de 1950, Jaume Montanyà, que va ser l'últim que va residir a la Rectoria. Més endavant la part de les golfes es va llogar a particulars, però l'edifici encara manté el mobiliari propi d'una casa rectoral. Entre d'altres l'anomenada habitació del pare Claret, que és on dormien els rectors. Algunes dels mobles, però, han estat portats de fora. | 41.8475100,2.0047000 | 417375 | 4633324 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85955-foto-08258-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85955-foto-08258-115-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, més petit, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Tots tres il·lustren molt bé l'evolució de l'art barroc en un poble de la Catalunya rural: el primer, de regust encara gòtic i renaixentista i amb pintures sobre fusta; el segon, amb pintures sobre tela, i el tercer, a l'estil del barroc majestuós de l'etapa final. Els retaules de les dues capelles restants, que es troben més a prop de l'entrada, són més moderns i estan dedicats al Sagrat Cor i a la Crucifixió. En el del Sagrat Cor s'hi ha col·locat una escultura exempta barroca (possiblement del segle XVII) de sant Esteve mostrant les pedres de la seva lapidació. Procedeix de la capella del Solà de Sant Esteve.Altres elements d'interès són la pica baptismal (del 1638), que té la particularitat d'estar feta amb un suport de fusta, dues banderes (de sant Joan i de sant Isidre), dos gonfanons i els bancs on seuen els feligresos, molts dels quals tenen inscripcions de les famílies que els van pagar, pertanyents als masos de la parròquia i cadascun amb una decoració diferent. Concretament, n'hi ha de Moretonas (1736), dels Plans (1811), Clapés (1801), Toscas (1863), Joan Altimires (1804), la Plana i dos del Solà (un de 1894), així com un que diu 'Justícia y Obres, 1741', amb una ranura per a dipositar-hi les almoines.Inscripció d'una làpida: 'Sepultura de Pera Aspinalt y de M[ossèn] Joa[n] Spinalt, P[revere] y dels de la casa del Spinalt feta lo any 1637'.Inscripció d'una làpida: 'Sepultura de Antoni Roca P. i Rector de S. Joan de Oló que morí a II de 9bre 1665'.Inscripció d'una làpida: '[...?] Prevera y Rector de St. Joan d'Oló. Obit 29 agost 168[?]. In [rdrp] Añes Fo[?]'Inscripció d'una làpida: 'Sepultura del Reverent Francisco Vila Vendrell, prevera y Rector que fonch de Sant Joan d'Oló. Morí lo dia 7 de abril de 1774'.Inscripció d'una tomba: 'Sa Es Rt. Mariano Mayet R.or de esta Parro[quia]. Morí lo dia 2 feb. Any 1812'. Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Montse Mas, Montse Antonell i Teresa Moratonas. | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85954 | Cal Llinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-llinet | XIX-XX | En ruïnes | Antiga casa de pagès, avui en ruïnes, que està emplaçada en un terreny amb feixes, al costat del camí vell que anava cap a Vic. Tan sols en queden els fonaments de part dels murs perimetrals fins a una alçada màxima d'un metre aproximadament, els quals marquen un recinte en forma de rectangle. La part de migdia, on hi devia haver el portal, és la que es troba més esfondrada, i sembla que a la part davantera hi podien haver hagut alguns coberts. A l'angle sud-oest, el més ben conservat, s'hi observa un mur de maçoneria, amb una finestreta emmarcada amb llindes i brancals de pedra. L'indret és ple d'enderrocs. | 08258-114 | Sector central del terme municipal | Aquesta casa no apareix en fogatges ni en documentació antiga; per tant, suposem que era una de les casetes sorgides al final del segle XVIII o principis del XIX amb l'expansió de la vinya. Era una masoveria de l'Alberch (mas d'origen medieval situat a uns 400 metres) que en aquesta zona tenia dues masoveries més: cal Cucut i cal Ros. Aquestes dues van ser arrasades quan es va construir l'Eix Transversal. Totes aquestes casetes encara estaven habitades a començaments de segle XX, però poc després van quedar abandonades. Concretament, cal Llinet està situada al costat d'un camí que era l'anomenat 'camí vell de Vic', que passava pel raval de Santa Eulàlia i continuava per un traçat semblant a la l'actual carretera. | 41.8827800,2.0415000 | 420473 | 4637206 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85954-foto-08258-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85954-foto-08258-114-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Sala Vilar, de l'AlberchAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85953 | L'Alberch | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lalberch | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 73, 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 41. | XIV-XX | Masia de dimensions no gaire grans, d'origen medieval, emplaçada vora un camí als afores del nucli d'Oló, a un quilòmetre aproximadament. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (de planta baixa més un pis i golfes) amb coberts antics adossats a la part de migdia i altres de més moderns una mica més enllà. Es pot deduir que en època baix-medieval la casa ocupava la part central i devia tenir aspecte de torre, amb poca extensió i ja molt alta, amb tres plantes. Precisament al nivell de les golfes és on s'ha conservat un magnífic finestral gòtic geminat en força bones condicions, tot i que l'arquet de la dreta no és l'originari. Es substituí per un nou bloc de pedra en una recent restauració. A aquesta època correspon la façana nord i els baixos de la casa, on es conserva un arc diafragmàtic lleugerament apuntat, i també el que era l'antic portal, adovellat, a la façana de migdia. Aquí hi havia el celler, que conserva una tina cilíndrica que s'hi devia construir en un moment posterior. En els murs exteriors l'aparellat corresponent a aquesta època baix-medieval és de força qualitat, fet amb carreus regulars de tamany petit i disposats més o menys en filades. Observant la façana nord es pot deduir que en algun moment la casa es va esfondrar parcialment, potser a causa d'un incendi, ja que hi ha indicis de fusta cremada en aquest sector. La part de ponent va ser refeta i ampliada amb un tipus de parament fet de lloses molt estretes i que no té res a veure amb l'anterior. Així mateix, al segle XVIII es devien construir les dependències de migdia que van deixar l'antic portal dins la zona de coberts. Llavors la casa s'amplià cap a llevant i es va dotar d'una nova façana principal. En donen testimoni les dues inscripcions que s'hi conserven. És una façana no del tot regular, que consta d'un portal adovellat que dóna accés als coberts i una altra porta a la dreta, emmarcada amb llinda i brancals de pedra, que permet accedir directament al primer pis. La resta de finestres també són emmarcades amb pedra picada. Aquest mur és l'únic que es va arrebossar en la recent restauració de la casa; la resta es va deixar a pedra vista. | 08258-113 | Sector central del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval. En època baix-medieval devia ser una casa no gaire gran però de certa categoria, tal com demostra l'existència d'un bonic finestral gòtic. Tal vegada era una domus o casa forta, en forma de torre. La primera referència documental que en coneixem és d'aquesta època, quan en una reunió de veïns que es va fer el 1394 per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi va assistir un tal Berenguer Salverc; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. Una mica més endavant, en el fogatge de 1515, hi apareix 'la casa d'en Alberch'; i en el fogatge de 1553 hi figura un tal Pe Joan Alberch. Aquestes dades semblen suggerir que més aviat la casa va prendre el nom de la família que hi vivia (Salverc o Alberch), més que no pas al contrari, ja que en el document de 1394 hi diu Berenguer Salverc, no pas Berenguer de s'Alberc, que és la fórmula amb què s'anomenen la major part dels altres caps de casa. Tanmateix, per la seva situació propera al nucli d'Oló tampoc es pot descartar que en el seu origen hagués estat un lloc d'hostalatge o alberg. Cal dir, però, que el camí vell de Vic no passava per aquest indret sinó més al nord, prop de cal Vinegrer i el Puget. Relativament a prop de l'Alberg hi passava un altre camí, el camí dels Perdols, que seguia la direcció nord-est i que continuava cap els Perdols, el Canadell i Canamasses. La família de cognom Alberch es va mantenir al front de la casa com a mínim fins al segle XVIII, tal com indiquen les dues inscripcions que es conserven. El 1705 l'hereu era Jaume Alberch, i el 1767 Josep Alberch. En aquesta època la casa es va ampliar cap a llevant i es dotà d'una nova façana i un nou portal, i des d'aleshores sembla que no va créixer gaire més. Dins les seves terres l'heretat tenia tres casetes petites o masoveries que en depenien. Encara estaven habitades a començaments de segle XX, però poc després van quedar abandonades. Eren cal Cucut i cal Ros, que van desaparèixer quan es va construir la carretera de l'Eix Transversal, i cal Llinet, de la qual en resten els fonaments d'algunes parets, uns 400 metres al nord/nord-oest. En la fitxa de l'inventari del patrimoni arquitectònic de la Generalitat (IPA) es diu que en aquesta casa hi va néixer un músic de gran vàlua en èpoques passades, però no en coneixem més detalls. Al tombant de segle XX els propietaris devien quedar endeutats i la casa es va haver de vendre en subhasta pública. La van comprar a mitges Josep Sala Saladich i un altre home, conegut com el 'Sebes'. Però Josep va acabat comprant-li la seva part i s'instal·là a viure-hi amb la seva família. Procedia de la casa de cal Saladich, del raval de Santa Eulàlia. En la generació anterior la pubilla, de cognom Saladich, s'havia casat amb un Sala, de manera que el cognom que havia donat peu al sobrenom de la casa es va acabar perdent. Més endavant a cal Saladich hi van viure masovers, mentre que la família Sala s'ha mantingut a durant tot el segle XX a l'Alberch, al llarg de quatre generacions, i encara en són els propietaris. El fill i hereu de Josep Sala Saladich fou Josep Sala Senties; l'hereu d'aquest fou Jaume Sala Portí, casat amb Neus Vilar. El següent hereu i actual propietari és Josep Sala Vilar. En els darrers anys ha anat fent obres de rehabilitació; principalment la remodelació dels espais d'habitatge i la restauració de les façanes. | 41.8795300,2.0441600 | 420690 | 4636842 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85953-foto-08258-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85953-foto-08258-113-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 41 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: L'AuberchL'edifici presenta les següents inscripcions: Inscripció a la llinda del portal: 1705 Jaume AlberchInscripció a la llinda d'una finestra de la façana: Joseph A[b]h 1767Informació oral facilitada per Josep Sala Vilar i Neus Vilar | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85952 | Capella del Roser de Torigues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-del-roser-de-torigues | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 45. | XX-XXI | Recentment rehabilitada | Petita capella construïda el 1902 i adossada al mas Torigues, a l'angle nord-oest de la casa. Consta d'una sola nau, que mesura 8 per 4 metres. La façana, alineada amb la casa i encarada al nord, és molt senzilla. Compta amb un portal i un òcul, tots emmarcats amb maó, i un campanar d'espadanya a la part superior. La façana de ponent té una petita finestreta, i la coberta s'ha habilitat recentment com a terrassa. L'interior s'ha refet pràcticament de nou, amb una volta enguixada. Anteriorment hi havia instal·lat un molí de gra. | 08258-112 | A la masia de Torigues, al sector central del terme municipal | El mas Torigues és probablement d'origen medieval, i la primera notícia que en coneixem es refereix al llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló, on hi consta Jaume de Turigues; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. Més endavant, no sabem perquè, el mas no consta en el fogatge de 1515 ni en el de 1553, i per tant no podem descartar que l'edifici que ha pervingut fins els nostres dies sigui posterior. A la casa només es conserva una inscripció a l'interior amb la data de 1779. Per la seva tipologia es pot deduir que la masia s'ha anat bastint en diferents fases, però l'obra principal sembla correspondre a aquest segle XVIII. Consta que la casa tenia un molí d'oli. No en coneixem més notícies fins el 1902, quan l'aleshores propietari, Josep Felius Quer, va fer construir la capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser. Sembla que el rector de Sau residia en aquest mas i hi feia escola per als nens de les cases de les rodalies. Aleshores hi vivien masovers. El 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, els masovers eren Miquel Ollé i la seva esposa Maria Codina. Tenien quatre filles i cinc fills, i dos dels marits de les filles durant els anys de la guerra van estar amagats en el bosc, en una mina que van fer. Ja més endavant, entorn de la dècada de 1970 van comprar aquesta finca i la de Sant Miquel els germans Martínez, propietaris d'una serradora a Manresa, a la Pujada Roja. Més recentment la va adquirir Eduard Pallarès, que va rehabilitar en profunditat la casa i els coberts, i va aixecar una casa de nova construcció per dedicar-la a allotjament rural. També es va reconstruir pràcticament de nou la capella, que es trobava molt derruïda. Ara s'hi diu missa un cop a l'any. | 41.8652900,2.0504400 | 421194 | 4635256 | 1902 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85952-foto-08258-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85952-foto-08258-112-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85951 | Torigues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torigues | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 104, 107, 206. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 45. | XVIII-XXI | Recentment rehabilitada | Masia de dimensions mitjanes, probablement d'origen medieval, que està emplaçada a l'altiplà per on transcorre el camí tradicional cap a l'Estany, prop del Serrat de Torigues. Consta d'un cos residencial de planta més o menys rectangular, que fa un queixal al sud-est. Originàriament tenia planta baixa més un pis i golfes, i en la recent rehabilitació les golfes s'han transformat en un segon pis. També té coberts a la banda de llevant que formen un barri i, a més, una casa de pedra construïda recentment que imita la tipologia tradicional i que està dedicada a l'allotjament rural. El cos residencial antic presenta una distribució força atípica que reflecteix el creixement de l'edificació en múltiples fases. La façana principal, encarada a llevant, és de distribució irregular, amb un portal rectangular i finestres majoritàriament emmarcades amb maó. Altres finestres, sobretot en el cos que sobresurt, són amb llindes i brancals de pedra. En general la casa ha conservat exteriorment les característiques constructives tradicionals, amb algunes modificacions en les obertures. A la resta de façanes les finestres són també amb llindes i brancals de pedra, però algunes s'han modificat recentment. A la façana nord hi ha una zona porxada als baixos i els arcs de les plantes superiors també s'han modificat; abans n'hi havia menys. A l'angle nord-oest hi ha adossada una petita capella, construïda el 1902 però molt reconstruïda. Són interessants els coberts de llevant, ara rehabilitats i on es conserva una premsa, mentre que el centre del barri és presidit per una magnífica olivera. | 08258-111 | Sector central del terme municipal | Aquest mas és probablement d'origen medieval, i la primera notícia que en coneixem es refereix al llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló, on hi consta Jaume de Turigues; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. Més endavant, no sabem perquè, el mas no consta en el fogatge de 1515 ni en el de 1553, i per tant no podem descartar que l'edifici que ha pervingut fins els nostres dies sigui posterior. A la casa només es conserva una inscripció a l'interior amb la data de 1779. Per la seva tipologia es pot deduir que la masia s'ha anat bastint en diferents fases, però l'obra principal sembla correspondre a aquest segle XVIII. Consta que la casa tenia un molí d'oli. No en coneixem més notícies fins el 1902, quan l'aleshores propietari, Josep Felius Quer, va fer construir la capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser. Sembla que el rector de Sau residia en aquest mas i hi feia escola per als nens de les cases de les rodalies. Aleshores hi vivien masovers. El 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, els masovers eren Miquel Ollé i la seva esposa Maria Codina. Tenien quatre filles i cinc fills, i dos dels marits de les filles durant els anys de la guerra van estar amagats en el bosc, en una mina que van fer. Ja més endavant, entorn de la dècada de 1970 van comprar aquesta finca i la de Sant Miquel els germans Martínez, propietaris d'una serradora a Manresa, a la Pujada Roja. Més recentment la va adquirir Eduard Pallarès, que va rehabilitar en profunditat la casa i els coberts, i va aixecar una casa de nova construcció per dedicar-la a allotjament rural. També es va reconstruir pràcticament de nou la capella, que es trobava molt derruïda. Ara s'hi diu missa un cop a l'any. | 41.8652500,2.0505300 | 421201 | 4635251 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85951-foto-08258-111-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85951-foto-08258-111-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 45 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció en una llinda interior. 1779 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85950 | Moratones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moratones | <p>PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 72, 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 23.</p> | XIV-XXI | La casa antiga ha quedat fora d'ús i sense un manteniment habitual | <p>Masia de dimensions grans, d'origen medieval, emplaçada a l'extrem d'un petit altiplà sobre la vall de la riera d'Oló. És l'últim mas de la parròquia de Sant Joan d'Oló. Consta del cos residencial de l'antiga masia, a la qual s'hi ha adossat una caseta de nova construcció (el 1943) a l'angle nord-est, més dos coberts aïllats que abans eren pallissa i cort de porcs, a la banda sud. El cos residencial antic és de planta quadrangular i té planta baixa més un pis i golfes. Originàriament devia ser més petita i s'amplià en diferents fases, sobretot al segle XVIII, tal com indica una inscripció. Més tard, segurament ja al segle XIX, la casa s'amplià cap a migdia. La façana principal és encarada a ponent, i el 1957 es va renovar tot adossant-hi un cos porxat amb doble nivell d'arcades de totxo que imita l'estil tradicional. Però a l'interior encara es conserva la façana anterior, amb un portal adovellat i una altra porta a l'esquerra, situada a un nivell més baix i que era l'accés habitual a les estances de la casa. Antigament tot aquest sector quedava tancat dins d'un barri. La resta de façanes tenen parament de maçoneria, majoritàriament a pedra vista, i conserven algunes de les finestres originàries, emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La casa conserva dues tines cilíndriques a la planta baixa de la casa nova, on antigament hi havia una zona de coberts. L'era es trobava al sector sud-oest, i actualment és encimentada.</p> | 08258-110 | Sector central del terme municipal | <p>Aquest mas és d'origen medieval i la primera notícia que en coneixem es refereix al llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló, on hi consta Bartomeu de Moratones; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas. Una mica més endavant, en el fogatge de 1515 hi apareix 'lo mas Moratones', pertanyent a la parròquia de Sant Joan d'Oló; i en el fogatge de 1553 Anthoni Moratones. Per tant, es pot dir que almenys des del segle XIV la família de cognom Moratones habitava aquest mas. Al segle XVIII la casa es va engrandir, tal com indica la inscripció d'una llinda: 'Jaume Moratonas me fecit esent fadrí lo any 1741'. Moratones era una casa modesta, que no havia absorbit altres masos ni tenia masoveries. Tot i això, en el cementiri de Sant Joan d'Oló teníem una llosa amb el seu nom, igual que els Plans. A finals del segle XIX els Moratones continuaven vivint al mas. En aquesta època va néixer Lluís Moratones Coll, que era l'hereu i tenia diversos germans. Es va casar amb Roseta Solà Herms, de la casa de cal Mas, al nucli de Dalt del poble d'Oló. El matrimoni no va tenir fills, i tots els germans de Lluís eren concos i s'havien quedat a viure a Moratonas, excepte Àngela Moratonas Coll, que es va casar amb Josep Vilarmau i van marxar a la masia de cal Pons (Gaià). L'hereu d'aquest matrimoni fou Josep Vilarmau Moratonas, que es va dedicar professionalment al sector dels recanvis de cotxes. Josep va heretar els masos de cal Pons i Moratones. A la dècada de 1940 a Moratones hi vivien els seus oncles. El que va morir més tard es deia Joanet i el cuidaven una família de masovers. Josep hi passava temporades amb la seva família, i el 1943 va aixecar la casa nova, construïda sobre unes tines i coberts. Uns anys més tard, el 1957, va fer una altra reforma important quan va adossar un cos porxat a la façana principal, a ponent. D'aquesta manera es reforçava una paret que estava cedint. L'hereu de Josep Vilarmau Moratones ha fet actuacions de consolidació els anys 2000 i el 2015.</p> | 41.8585700,2.0261600 | 419170 | 4634532 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85950-foto-08258-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85950-foto-08258-110-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2021-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 23 (Pla Especial Urbanístic 2011) L'edifici presenta les següents inscripcions: Llinda d'una finestra de la façana est: Jaume Moratonas me fecit esent fadrí lo any 1741 Inscripció a la casa nova, façana nord: Josep Vilarmau Moratonas 1943, Pere Vilarmau Coll 2000 Inscripcions a la façana de ponent: JVM 1957, PVC 2015 | 45 | 1.1 | 2484 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||
| 85949 | La Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-plana-0 | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Santa Creu de la Plana', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 390-391. CANAMASSES GÜELL, Josep (2019). 'Restauració de Santa Creu de la Plana', Amics de l'Art Romànic del Bages, el Butlletí, núm. 189 (maig-agost, 2019), p. 3-4. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 42, 63, 72, 105, 106, 108, 116, 210. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 20. | XVI-XX | Masia de dimensions mitjanes, molt probablement d'origen medieval però reconstruïda en la seva pràctica totalitat l'any 1868. Actualment és propietat de la Fundació La Plana (un projecte comunitari, social i cultural) que ofereix hospedatge a grups i persones. Consta del cos residencial, diversos coberts de pedra aïllats (al nord, a ponent i al sud) així com altres construccions al voltant que s'han reconvertit o construït de nou. La casa és de planta irregular (de planta baixa més dos pisos i golfes) i té un cos més baix adossat a ponent. La tipologia constructiva és uniforme i regular, plenament vuitcentista com a fruit de la reforma que s'hi va fer l'any 1868. La façana principal, encarada a migdia, presenta una composició perfectament simètrica en base a tres eixos d'obertures, amb finestres al primer pis i balcons al segon, totes emmarcades amb un tipus de pedra picada pròpia del segle XIX, igual que les cantoneres, molt ben perfilades. Els pisos estan separats per una filada de maons. Els murs són de maçoneria, a pedra vista, i les finestres de la resta de façanes són emmarcades amb maó. A l'angle nord-est la construcció sobresurt amb un cos obert en forma d'eixida porxada amb arcs escarsers, de dos pisos i actualment coberta d'heura. L'únic tram que difereix de l'obra vuitcentista es troba a la façana nord i considerem que és, molt probablement, l'única reminiscència de la masia primitiva. Aquest mur té senyals que indiquen que havia estat més estret i segurament més baix, i conserva tres finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra de tipologia més antiga. Fins i tot la finestra central té gravat a la vora de la llinda un arc conopial: una marca decorativa característica del segle XVI. A l'interior de la casa els baixos estan coberts amb una volta de totxo i els pisos amb embigat de fusta. | 08258-109 | Sector sud-oest del terme municipal | El lloc de la Plana apareix documentat el 1112 amb el nom de 'In Plana De Tresvigs'. Cal dir que aquest indret, Tres Vics, que es trobava a l'altiplà on hi havia l'església de la Santa Creu, en època medieval va donar lloc a una important propietat del monestir de St. Benet de Bages (PLADEVALL, 1991: 42). L'església de la Santa Creu és documentada l'any 1081. Hom suposava (PLADEVALL, 1991: 210) que al voltant de l'església hi podia haver una “sagrera de Santa Creu” que està documentada el 1166, però notícies més recents semblen indicar que aquesta sagrera es trobaria al raval de Santa Eulàlia. Al segle XV surt esmentada també una família cognominada de Santa Creu, que devia tenir el seu mas prop de la capella. Pel que fa al mas de la Plana pròpiament, es troba uns 150 metres separat de l'església, cosa que avalaria el fet que la sagrera de Santa Creu no es trobava en aquest lloc. Molt probablement és d'origen medieval, però no en coneixem cap referència documental fins el fogatge de 1515, on hi consta 'lo mas Plana', ben diferenciat de 'lo mas Plans', ambdós pertanyents a la parròquia de St. Joan d'Oló. I En el fogatge de 1553 hi apareix un tal Joan Plana, que llavors devia ser el cap de casa, també ben diferenciat de Pere Pla, que era l'hereu dels Plans. Per tant, es pot deduir que la família dels propietaris d'aquest mas tenien el cognom Plana. En els segles següents no coneixem més notícies del mas, i fins i tot en algun lloc s'afirma que és una edificació nova del 1868. Efectivament, aquest any la casa va ser objecte d'una reconstrucció gairebé total, però considerem que el mas de tradició medieval es trobava al mateix lloc que l'actual i en quedarien unes poques restes en el mur nord, que ja hem descrit. Segons es dedueix de la inscripció conservada, el 1868 l'aleshores propietari, Isidre Casamitjana, hi va portar a terme una remodelació global que va consistir en aixecar la casa gairebé de nou, ja que tot el cos residencial reflecteix una tipologia uniforme pròpia del segle XIX. Una de les habitacions, decorada amb pintures, era per a un capellà. A finals d'aquest segle o principi del XX la Plana passà a ser propietat de la família Rocafort a través de la dona de Ramon de Rocafort. Era una família originària del mas Rocafort que havien deixat la casa pairal per anar a viure a Artés, on van tenir un paper destacat en la vida social i econòmica. Es van introduir en el pròsper sector de la viticultura i van intervenir en política quan a començament del segle XX Ramon de Rocafort fou diputat provincial. També van invertir en activitats industrials, sent fundadors de la fàbrica de can Berenguer d'Artés. Quan Ramon de Rocafort va morir en el seu inventari hi constava un immens patrimoni que incloïa un bon nombre de masos, entre ells el mas la Plana de Sant Joan d'Oló i altres de fora del municipi. La gestió de l'herència familiar va ser complicada i el patrimoni es va dividir, però cap hereu no va residir en cap dels masos. Aleshores ja tots formaven part de la classe mitjana barcelonina (FERRER, 1991: 105). Cal dir que el 1936, en plena Guerra Civil, l'Ajuntament acordà la confiscació d'aquest mas i altres del municipi. Però ja hem vist que, en general, al llarg del segle XX la Plana va perdre el vincle directe amb els seus propietaris, que quedaven lluny. Al mas hi residien masovers, que a la dècada de 1960 eren la família de Josep Rovira Riera. Vivien al primer pis, mentre que els amos tenien el segon pis. Després dels Rocafort la propietat va passar per dues o tres mans. Els darrers van ser els Salvans, de Manresa, que entorn de la dècada de 1980 van vendre la casa a la Fundació ESICO, una institució dedicada a la cooperació i als projectes socials que estava vinculada als germans Roca, fabricants de sanitaris. Sota l'impuls de Frederic Boix Maragall durant un temps la masia va acollir un centre de rehabilitació drogodependents que més tard es traslladà a la casa propera de cal Cases. El 1986 es va establir a la Plana una comunitat amb un nou projecte cooperatiu, primer en règim de lloguer i el 2002 es va oficialitzar com a Fundació la Plana i va accedir a la propietat, comprada a ESICO. Aquesta comunitat, pionera en la cultura de la cooperació, ofereix hospedatge i acompanyament tant a persones com grups tot facilitant espais adaptats a l'entorn de la masia. També organitza un bon nombre d'activitats culturals de signe divers. En tots aquests anys hi han passat moltes persones del món social, artístic, terapèutic i cultural del país; entre d'altres el mexicà Agustín Orea, creador d'un centre que promou activitats de xamanisme a la masia propera d'Armenteres, i Lluís Maria Xirinacs, que hi va mantenir una relació estreta en els últims anys de la seva vida. La Fundació la Plana ha portat a terme nombroses reformes a l'interior de la masia i sobretot al seu entorn, tot creant espais per a usos diversos, incloent-hi una biblioteca i un laberint. El 2018 i 19 va finançar la restauració de l'església de la Santa Creu. | 41.8483200,2.0109800 | 417897 | 4633408 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85949-foto-08258-109-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85949-foto-08258-109-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 20 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció a la llinda del portal: Isidre Casamitjana 1868Informació oral facilitada per Imma Vives | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85948 | Necròpolis del Serrat dels Moros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/necropolis-del-serrat-dels-moros-0 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 190. | V-VIII | Les restes arqueològiques podrien conservar-se en força ben estat, però en l'estat actual és difícil precisar-ho | Necròpolis formada per un conjunt de cistes i situada al cim d'un turó dominant i amb excel·lents vistes. Podria correspondre a època alt-medieval o potser al segle XIX.Al cim del turó, actualment ocupat per bosc de pi, hi ha tres tombes que són perfectament visibles en l'estat actual, repartides en un radi força ampli d'uns 20 metres. Totes són orientades cap a l'est. La primera i més ben conservada està situada al vessant de ponent. És una cista de forma trapezial feta amb lloses de pedra, amb la part de la capçalera més estreta. Mesura 1,80 m de llargària i l'amplada interior va dels 0,30 als 0,40 m. La segona tomba es troba uns metres a llevant i sembla una cista infantil. La tercera es troba ja al vessant de ponent. També són visibles diversos forats on semblen insinuar-se altres sepultures, així com una gran llosa que ha quedat isolada. Sobre aquest jaciment hi ha dues hipòtesis possibles. La primera és que correspongui a una necròpolis alt-medieval, tal vegada d'època visigòtica (entorn dels segles VI i VII). Donen peu a pensar-ho diversos factors: l'emplaçament emblemàtic, les característiques de les cistes, fetes amb lloses grans i d'un gruix considerable o el fet que estiguin perfectament orientades cap a l'est. També el topònim de Serrat dels Moros, que és una denominació que sol referir-se a llocs on hi ha vestigis antics, o la proximitat al pas d'un camí antic. En efecte, per l'actual camí de l'Estany hi passava un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i continuava cap a Rojans, el mas la Careta i Artés. La segona possibilitat és que es tracti de tombes del segle XIX. A Oló hi ha una tradició que diu que en aquesta època hi va haver un brot de pesta que va provocar una gran mortaldat, i els difunts s'haurien enterrat en turons allunyats de la població. Es coneixen diferents indrets amb cistes similars, una d'elles prop del mas Torigues. Sembla que a principis del segle XIX a Oló ja hi havia una tradició d'invocar a Sant Sebastià (advocat en casos de pestes i epidèmies), una advocació que va tenir una important revifada al final del segle. La tradició popular atribueix les cistes d'aquesta tipologia a aquest episodi. Tanmateix, cal dir que en el cas de la necròpolis de Torigues, per exemple, les tombes tenen una orientació aleatòria (no pas cap a l'est) i semblen fetes d'una manera més senzilla. Per tot això, en el cas del Serrat dels Moros ens inclinaríem més per la datació alt-medieval. Però per confirmar la cronologia del jaciment caldria un estudi arqueològic més aprofundit. | 08258-108 | Prop del mas Sant Miquel, al sector central del terme municipal | 41.8737600,2.0768200 | 423393 | 4636172 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85948-foto-08258-108-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85948-foto-08258-108-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El turó constitueix una de les fites més altes de l'anomenat Serrat dels Moros, que s'aixeca a la part central de l'altiplà per on transcorre un antic camí que va cap a l'Estany i que devia ser un lloc de pas ja des d'antic. Per la banda nord es tenen magnífiques vistes cap a la vall de la riera d'Oló i fins el Pirineu, i per la banda de migdia s'albira fins la serra de Sant Llorenç del Munt i el cim de la Mola. Per tant, es tracta d'un turó que devia ser emblemàtic, amb una forma cònica que està rematada amb un segon promontori a la part més alta. Un tipus d'emplaçament que és habitual en les necròpolis alt-medievals. Informació oral facilitada per Oriol Garriga i Josep Canamasas Güell | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85947 | Font de Sant Miquel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sant-miquel-1 | XIX-XX | La part de la mina s'ha esfondrat | Antiga font que brollava a través d'una mina, emplaçada uns 200 m al sud-est del mas i l'església de Sant Miquel. Es troba en un terreny amb pendent, en el punt d'inici d'una rasa que desemboca en el torrent de Sant Miquel. Consisteix en una mina que ha estat excavada a l'interior d'aquest coster. Exteriorment es pot veure un petit mur de contenció amb una porta amb llinda de pedra. A l'interior es conserva la part final de la mina, que ha quedat esfondrada i, per tant, no se'n coneix la profunditat. Les aigües provinents d'aquesta mina desembocaven en una cisterna de planta quadrada que es troba també a l'interior, davant de la porta. El primer tram d'aquesta estança interior és cobert amb volta de pedra. A l'esquerra de la font s'aprecien rastres del que devia ser algun cobert o barraca. I és que, molt probablement, les aigües d'aquesta font eren aprofitades per regar horts en un terreny que queda a un nivell inferior. Fa uns anys aquesta font va quedar seca. Llavors sembla que algú hauria intentat revifar-la allargant la mina, però es va acabar esfondrant i la beta d'aigua es va perdre. | 08258-107 | Prop del mas Sant Miquel, al sector central del terme municipal | 41.8724400,2.0715500 | 422954 | 4636030 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85947-foto-08258-107-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85947-foto-08258-107-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Oriol Garriga | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85946 | Església de Sant Miquel d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-miquel-dolo | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 73, 107, 115, 206-207. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81. BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Miquel d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 392-393. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Miquel', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1066-1067. PLADEVALL, Antoni (1973). 'Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Sant Miquel d'Oló', Full Diocesà, núm. 3500, Vic 14 de maig de 1978. | XI, XVIII | Restaurada el 2014 | Petita església romànica emplaçada al costat del mas Sant Miquel, a l'extrem d'un altiplà amb excel·lents vistes cap al Pirineu. És una construcció senzilla i austera, desproveïda de tota mena d'ornamentació, bastida probablement a principis del segle XI i sobrealçada al segle XVIII de manera força grollera. Consta d'una sola nau capçada amb un absis semicircular orientat a llevant. L'absis té una finestreta de doble esqueixada coronada amb un arc de mig punt. Al mur de migdia hi trobem el portal, acabat amb arc de mig punt adovellat. Al mur frontal, a ponent, hi ha una altra finestra, rematada amb arc de mig punt. A la part alta el campanar d'espadanya va ser suprimit en les reformes que van desfigurar l'església i en la recent restauració s'ha restituït. L'aparell primitiu és fet amb carreuons ben ordenats en filades i col·locats a trenca-junt, mentre que la part sobrealçada ha estat obrada de manera més irregular. A l'interior la nau era coberta amb volta de canó, però al segle XVIII fou substituïda per una falsa volta de guix i de maçoneria, en el mateix moment que es va sobrealçar la nau. Actualment se'n poden veure encara algunes mostres. La intervenció arqueològica que s'hi ha practicat en la recent restauració ha mostrat que originàriament el paviment era més avall, i que la nau tenia una bancada de pedra perimetral on seien els feligresos durant la missa. En aquesta intervenció també s'ha restituït la teulada de lloses sobre l'absis, tal com era primitivament. | 08258-106 | Al mas Sant Miquel, sector central del terme municipal | Per aquest altiplà hi passava el camí cap a l'Estany, que era també un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i continuava cap a Rojans, el mas la Careta i Artés. Això, junt amb les bones vistes de l'indret cap al nord, sobre la vall de la riera d'Oló i fins el Pirineu, ajuda a explicar l'existència de l'església, que al costat tenia un mas amb el mateix nom. No va passar de capella rural, dins de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Dels primers anys només se'n coneixen algunes dades disperses, com ara dos llegats testamentaris de 1130 i 1162. En els testaments de Guillem d'Oló (1203) i de Berenguer d'Oló (1205), que eren membres de la nissaga que ostentava la senyoria del terme, se l'anomena com a Sant Miquel d'Olzinelles, però després aquest topònim es va perdre. També apareix citada el 1270 i 1331, data en què el bisbe de Vic prohibeix que s'hi celebri missa els diumenges perquè això restava feligresos a la parròquia d'Oló. En una visita pastoral de l'any 1600 el bisbe va manar que s'havia de refer i enrajolar el paviment a prop de la porta. Com és de suposar, l'església estava molt vinculada al mas Sant Miquel. Així ho demostra el fet que, el 22 de novembre de 1608, l'aleshores propietari d'aquest mas, Esteve de Sant Miquel, va firmar un contracte amb el pintor Joan Belill per pintar i daurar un retaule dedicat al sant titular de la capella. Aquest retaule es va fer, però no s'ha conservat. El fet sorprenent és que l'obra s'havia de pagar totalment en espècies; concretament, es valorava en dotze quarteres de forment i un porc a elecció del pintor, que s'havia de donar per la festa de Nadal. Joan Belill era un pintor i daurador mallorquí, nascut a Alcúdia, que s'havia establert al Bages i va treballar en aquesta zona i també al Moianès. Precisament aquests anys, entre 1607 i 1610, va treballar també en altres esglésies de la parròquia (GALOBART, 1996: 71-81). L'any 1686 es té notícia que s'hi pot tornar a dir missa els diumenges i festes per donar facilitats als cinc masos que hi havia a la vora. Aleshores la capella i el mas Sant Miquel eren propietat de la comunitat de beneficiats de Moià. Al segle XVIII es van portar a terme les reformes ja esmentades; és a dir, la substitució de la volta i el sobre-alçament dels murs. Podria ser que s'haguessin fet entorn de l'any 1716, quan el mas Sant Miquel també fou remodelat. La propietat de la comunitat de beneficiats de Moià va durar fins el segle XIX. Després Bonaventura Vilaressau va comprar el mas i el 1857 va refer l'església. El bisbe l'autoritzava per poder celebrar-hi missa, cosa que es feia només un cop a l'any, per la festa del seu patró. Ja a principis del segle XX el propietari sembla que era un tal doctor Feliu, de Cardedeu. El 1936 la capella va restar fora de culte, i entorn de 1950 el mas també va quedar abandonat, quan en van marxar els últims masovers. Ja a la segona meitat del segle van comprar aquesta finca i la de Torigues els germans Martínez, propietaris d'una serradora a Manresa, a la Pujada Roja. Posteriorment la va comprar Joan Casanova (propietari d'una empresa de materials per a la construcció). I el 2013 la va comprar Oriol Garriga, originari de Granollers, que hi està portant a terme un interessant projecte per crear un celler de vins amb la marca 'Celler Sant Miquel d'Oló'. En aquests darrers anys ha construït les naus d'un celler semisoterrat, ha consolidat estructuralment el mas i el 2014 va fer restaurar l'església. En la intervenció, que va comptar amb la participació de l'arqueòleg Eduard Sánchez, es va refer la teulada i el campanar d'espadanya. | 41.8738100,2.0697200 | 422804 | 4636184 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85946-foto-08258-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85946-foto-08258-106-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Oriol Garriga | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85945 | Mas de Sant Miquel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-de-sant-miquel | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 73, 107, 115, 206-207. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa, p. 71-81. BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Miquel d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 392-393. PLADEVALL, Antoni (1973). 'Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Sant Miquel d'Oló', Full Diocesà, núm. 3500, Vic 14 de maig de 1978. | XIV-XVIII | Recentment restaurat i consolidat | Masia de dimensions no gaire grans, d'origen medieval, que està situada al costat de l'església romànica de Sant Miquel d'Oló, a l'extrem d'un altiplà amb excel·lents vistes. Consta d'un cos residencial, de planta rectangular (de planta baixa més un pis i antigament golfes) que té un petit cos afegit a l'angle sud-est corresponent a una tina. A més, dos antics coberts aïllats al sud-oest, l'esmentada església i actualment les infraestructures d'un celler de vins que s'està habilitant a l'indret. Originàriament la casa era més petita i ocupava les estances de la part de llevant, i posteriorment s'amplià cap al nord i s'aixecà el primer pis. Les estructures interiors, actualment restaurades, són un bon testimoni d'aquesta evolució d'un petit mas medieval en diferents fases. Finalment, al segle XVIII (entre 1716 i 1735, segons les inscripcions de la façana) l'edifici es va reestructurar amb una ampliació cap a ponent i sud que li va donar l'aspecte actual. La façana principal, encarada a ponent, és la mostra més evident d'aquesta reforma, que va donar uniformitat a l'edifici però amb una distribució no del tot regular. En destaquen un magnífic portal adovellat en un costat, tres finestres al primer pis (emmarcades amb llindes i brancals de pedra) i un contrafort. És interessant l'escut que hi ha esculpit a la dovella central del portal, que devia correspondre a la comunitat de beneficiats de Moià, propietaris del mas al segle XVIII. L'aparell dels murs és fet amb petits carreus més o menys escairats i en filades, però no del tot regulars, actualment a pedra vista. La resta de murs té unes característiques similars, amb diverses finestres de distribució irregular. A l'interior es conserva l'embigat de fusta del sostre i, al primer pis, una aigüera i un festejador, a més de la tina. | 08258-105 | Sector central del terme municipal | Per aquest altiplà hi passava el camí que anava cap a l'Estany, que era també un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i continuava cap a Rojans, el mas la Careta i Artés. Això, junt amb les bones vistes de l'indret cap al nord, sobre la vall de la riera d'Oló i fins el Pirineu, ajuda a explicar l'existència de l'església romànica de Sant Miquel. I el mas que va adoptar el mateix nom devia sorgir posteriorment. Les primeres notícies es refereixen a l'església, que era una simple capella rural i ja està documentada el 1130. Al principi es coneixia com a Sant Miquel d'Olzinelles, però després aquest topònim es va perdre. Al segle XIII l'església s'esmenta en testaments de la família dels Oló, que eren els senyors del castell. Pel que fa al mas pròpiament, en la llista dels caps de família que van assistir a una reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura un tal Bernat de Sant Miquel. Cal suposar que era l'hereu del mas en aquell moment. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Sant Miquel', i en el fogatge de 1553 hi apareix 'Benet Sanct Miguell'. Així doncs, es pot deduir que el mas és d'origen medieval, que molt probablement ja devia existir amb anterioritat al segle XIV i que els propietaris eren la família cognominada Sant Miquel. Com és de suposar, l'església estava molt vinculada al mas. Així ho demostra el fet que, el 22 de novembre de 1608, l'aleshores propietari, Esteve de Sant Miquel, va firmar un contracte amb el pintor Joan Belill per pintar i daurar un retaule dedicat al sant titular de la capella. Aquest retaule es va fer, però no s'ha conservat. El fet sorprenent és que l'obra s'havia de pagar totalment en espècies; concretament, es valorava en dotze quarteres de forment i un porc a elecció del pintor, que s'havia de donar per la festa de Nadal. Joan Belill era un pintor i daurador mallorquí, nascut a Alcúdia, que s'havia establert al Bages i va treballar en aquesta zona i també al Moianès. Precisament aquests anys, entre 1607 i 1610, va treballar també en altres esglésies de la parròquia (GALOBART, 1996: 71-81). A finals del segle XVII la capella i el mas Sant Miquel eren propietat de la comunitat de beneficiats de Moià. Al segle XVIII es van portar a terme reformes importants tant al mas com a l'església. Segons les inscripcions conservades, entre 1716 i 1735 la casa es va ampliar per la façana de ponent i va adoptar l'aspecte uniforme actual. És interessant l'escut que es pot veure a la dovella central del portal, amb una sanefa laberíntica que cal suposar que era l'emblema de la comunitat de beneficiats de Moià. En la tradició oral hi ha que afirma que el mas hauria servit com a hospital per a monjos o eclesiàstics. Sigui com sigui, els beneficiats de Moià van ser-ne els propietaris fins el segle XIX. Després Bonaventura Vilaressau va comprar el mas i el 1857 va refer l'església. El bisbe l'autoritzava per poder celebrar-hi missa, cosa que es feia només un cop a l'any, per la festa del seu patró. Ja a principis del segle XX el propietari sembla que era un tal doctor Feliu, de Cardedeu. Entorn de la dècada de 1910 hi va arribar com a masover el pare d'Antonio Noguerola, que s'hi va estar fins els anys 1930 o 40. Antonio, el fill, en va marxar quan tenia 11 anys. Llavors el mas que restar abandonat, igual que l'església. Més endavant van comprar aquesta finca i la de Torigues els germans Martínez, propietaris d'una serradora a Manresa, a la Pujada Roja. Posteriorment la va comprar Joan Casanova (propietari d'una empresa de materials per a la construcció). I el 2013 la va comprar Oriol Garriga, originari de Granollers, que hi està portant a terme un interessant projecte per crear un celler de vins amb la marca 'Celler Sant Miquel d'Oló'. En aquests darrers anys ha construït les naus del celler semisoterrades, ha consolidat estructuralment el mas i el 2014 va fer restaurar l'església. En la intervenció, que va comptar amb la participació de l'arqueòleg Eduard Sánchez, es va refer la teulada i el campanar d'espadanya. | 41.8737300,2.0700800 | 422834 | 4636175 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85945-foto-08258-105-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85945-foto-08258-105-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 49 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: A la dovella central del portal: 1716 i escutEn una llinda de la façana principal: 1735Informació oral facilitada per Oriol Garriga | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85944 | Ca la Mestra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-mestra-0 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108, 139-140. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 19. | XX | Recentment rehabilitada | Casa rural de petites dimensions que forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló i que n'havia estat l'escola. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (de planta baixa més un pis i golfes). És una construcció molt senzilla, que originàriament tenia un petit pis per a la mestra a la planta superior i una aula a la planta baixa. Els accessos es feien per la cara de ponent. La porta de l'esquerra era la del pis, i la de la dreta (actualment convertida en finestra) la de l'escola. Els murs són de maçoneria, i totes les obertures són emmarcades amb maó. En la recent rehabilitació s'ha adossat un porxo a la façana de migdia i s'ha enjardinat l'entorn. | 08258-104 | Nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | Les primeres notícies conegudes sobre l'ensenyament primari a Sant Joan d'Oló són del segle XIX, tot i que ben segur des de més antic la parròquia ja tenia mestres. La població dispersa del municipi d'Oló obligava a que hi haguessin dos mestres: un per Oló i un altre per a Sant Joan d'Oló. Però la situació precària i les males condicions feien que els mestres duressin poc. A Sant Joan d'Oló el 1905 es van plantejar fins i tot tancar l'escola, però la Junta Provincial no ho va permetre. El 1910 van decidir que hi anés una mestra en lloc d'un mestre. L'abril de 1917 la mestra demanava una casa o habitació per viure de forma independent, sense haver de compartir habitatge amb altres famílies. El mes d'agost de 1917 hi ha notícies d'una subhasta per fer les obres d'una nova escola, que és la casa que la gent va anomenar popularment l'Estudi i que avui és coneguda com ca la Mestra. S'adjudicaren per 1.095 pessetes a Ramon Torres Font, de Moià (FERRER, 1991: 140). Segons la informació oral, però, els principals impulsors del projecte van ser la família Plans, propietaris del mas els Plans, que eren el principal poder fàctic de la zona. Ells haurien cedit els terrenys i el material per a l'obra, mentre que els masovers de la zona, la majoria en casetes que eren propietat dels Plans, hi haurien contribuït posant-hi ma d'obra. En un llistat de cases rurals de 1930 l'edifici hi consta com a 'escola St. Joan'. Durant la Guerra Civil de 1936 les masies dels Plans i Armenteres van ser confiscades per l'Ajuntament, i l'escola sembla que va servir com a centre d'acollida de mestres i persones refugiades que estaven en situació de perill. Entre d'altres, hi va passar un oncle-avi del president de la Generalitat Artur Mas. Els anys posteriors a la guerra feia de mestre el rector, mossèn Josep Ferrer. Més endavant, entorn dels anys 1950, la plaça de mestra la va ocupar durant molt temps la senyoreta Angelina Clusellas. Era soltera i els caps de setmana tornava a casa de la seva família a Artés. Els veïns de la Sant Joan es tornaven per anar-la a buscar, i també li oferien obsequis en espècies per facilitar-li la subsistència. Durant la setmana vivia en l'habitatge del primer pis en unes condicions extremament precàries: amb una cuina de fogonet, sense aigua corrent i amb algunes parts de la casa semi-derruïdes. L'escola era molt modesta. Tenia una sola aula a la planta baixa on s'hi barrejaven nens i nenes de diferents edats. Quan la mestra es va jubilar, pels volts de 1974, l'escola va tancar definitivament. En aquest temps ja només tenia uns cinc alumnes. La casa es va llogar als actuals propietaris, Pere Mas Casanovas i Conxita García, que hi van fer reformes estructurals importants, ja que l'immoble es trobava en unes condicions molt deficients. Van fonamentar els murs de la casa de nou, hi van afegir el porxo, la coberta nova, etc. Pels volts de 2004 van comprar la casa a l'Ajuntament. | 41.8467300,2.0060100 | 417482 | 4633237 | 1917 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85944-foto-08258-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85944-foto-08258-104-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 19 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Pere Mas Casanovas i Conxita García | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||
| 85943 | Ca l'Abellà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-labella-0 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 18. | XIX-XX | Recentment rehabilitada | Casa de pagès de dimensions mitjanes que forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (de planta baixa més un pis) amb uns coberts adossats a la part de nord. L'edificació sembla aixecada en una sola fase constructiva. La façana principal, encarada vers llevant, es distribueix en base a tres eixos d'obertures, totes emmarcades amb maó. El portal s'ha cobert modernament amb un petit rebedor que sobresurt. Els murs són de maçoneria, i conserven restes de l'arrebossat tradicional. A l'angle sud-est la casa queda descoberta mitjançant una galeria. En la recent rehabilitació s'ha adossat un porxo a la cara sud, per on hi ha una entrada lateral, així com uns coberts de maó a l'angle nord-oest. La casa ha conservat força bé la tipologia i els volums originaris. A l'interior hi ha un petit celler soterrani, i es conserva també una cisterna que recull les aigües pluvials. | 08258-103 | Nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | L'església parroquial de Sant Joan d'Oló es va edificar en la ubicació actual al segle XVII (beneïda el 1639), en un emplaçament més planer i més accessible que la originària romànica. Però al seu voltant no hi havia cap nucli de cases, sinó masos aïllats. Els més propers eren Armenteres, la Plana i els Plans. Fou en terres dels Plans que a finals del segle XVIII i sembla que al llarg del XIX van anar sorgint noves casetes que es van situar prop de l'església, però sense formar un nucli urbà pròpiament. Gairebé totes eres masoveries dels Plans, i així la família Plans es va consolidar com el principal poder fàctic de la zona. Sembla que les primeres cases en edificar-se van ser les que estan més a la vora de l'església. La primera i única que tenim més o menys datada és cal Fuster, que es va construir el 1799 segons la inscripció de la llinda. Després devien venir cal Po, ca l'Abellar i cal Feliu. Aquesta última era una masoveria d'Armenteres, i pels volts de 1954 es va reconstruir gairebé de nou. Actualment es denomina Armenteres de Dalt i l'antiga pallissa és la Torre d'Armenteres. Ca la Mestra (antigament coneguda com l'Estudi) es va edificar pels volts de 1917 per tal que fos l'escola d'aquesta zona. Pel que fa a ca l'Abellà, no en coneixem gaires més notícies. La tipologia de la casa, amb els emmarcaments fets de maó, sembla correspondre ja al segle XIX. Segons el cadastre, però (no sempre fiable) l'any de construcció és el 1800. El 1913 s'hauria construït el cobert adossat al nord, que antigament era una cort de porcs. El 1930 “ca l'Abeià” encara consta com a habitada en un llistat de cases rurals. Més endavant la casa va quedar abandonada fins que, pels volts de 1977, un grup de tres famílies van comprar cal Fuster, cal Po, ca l'Abellà i una granja propera. Eren les famílies Martí, Casas i Cortadellas, de Barcelona, que tenien la intenció d'engegar un projecte d'explotació de la granja al mateix temps que iniciaven un canvi de vida en un entorn més natural. Uns anys més tard, pels volts de 1986, les propietats es van dividir. Lurdes Cortadellas i Josep Ramon Collado van quedar-se a cal Fuster i cal Po, mentre que les famílies d'Antoni Martí Arís i de Carme Casas Gassó es van quedar a ca l'Abellà. En aquests darrers anys els nous propietaris hi han fet reformes importants, afegint els elements externs que ja hem comentat i rehabilitant l'interior. | 41.8485700,2.0051900 | 417417 | 4633442 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85943-foto-08258-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85943-foto-08258-103-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 18 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció a la porta del cobert nord: 1913Informació oral facilitada per Antoni Martí Arís | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85942 | Cal Po | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-po-1 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 15. | XIX-XX | Recentment rehabilitada | Casa de pagès de dimensions petites que està adossada a una altra casa, cal Fuster, i que forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis). La teulada, contràriament a cal Fuster, té el carener paral·lel a la façana principal, que està encarada vers el nord-oest. Sembla que originàriament era més curta i en un moment donat s'allargà. Aquest nucli inicial es distribueix en base a dos eixos d'obertures, tots amb llindes i brancals de pedra, mentre que a l'extrem s'hi ha afegit una finestra modernament. La casa conserva la tipologia tradicional sobretot en aquesta façana davantera. El parament s'ha deixat a pedra vista. Per contra, la façana posterior en la rehabilitació recent es va haver de refer, i ara presenta unes finestres més àmplies. També l'interior es va haver de refer pràcticament de nou. | 08258-102 | Nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | L'església parroquial de Sant Joan d'Oló es va edificar en la ubicació actual al segle XVII (beneïda el 1639), en un emplaçament més planer i més accessible que la originària romànica. Però al seu voltant no hi havia cap nucli de cases, sinó masos aïllats. Els més propers eren Armenteres, la Plana i els Plans. Fou en terres dels Plans que a finals del segle XVIII i sembla que al llarg del XIX van anar sorgint noves casetes que es van situar prop de l'església, però sense formar un nucli urbà pròpiament. Gairebé totes eres masoveries dels Plans, i així la família Plans es va consolidar com el principal poder fàctic de la zona. Sembla que les primeres cases en edificar-se van ser les que estan més a la vora de l'església. La primera i única que tenim més o menys datada és cal Fuster, que es va construir el 1799 segons la inscripció de la llinda. Després devien venir cal Po, ca l'Abellar i cal Feliu. Aquesta última era una masoveria d'Armenteres, i pels volts de 1954 es va reconstruir gairebé de nou. Actualment es denomina Armenteres de Dalt i l'antiga pallissa és la Torre d'Armenteres. Ca la Mestra (antigament coneguda com l'Estudi) es va edificar pels volts de 1917 per tal que fos l'escola d'aquesta zona. Pel que fa a cal Fuster, no en coneixem gaires més notícies. Segons les inscripcions de les llindes, el fundador de la casa hauria estat Agustí Plana o bé Plans (no es llegeix bé) el 1799, i el 1877 s'hauria ampliat amb el cobert adossat a migdia. El 1930 encara consta com a habitada en un llistat de cases rurals. A mitjans de segle XX la casa devia quedar abandonada i es trobava en força mal estat quan, pels volts de 1977, un grup de tres famílies van comprar cal Fuster, cal Po, ca l'Abellà i una granja propera. Eren les famílies Martí, Casas i Cortadellas, de Barcelona, que tenien la intenció d'engegar un projecte d'explotació de la granja al mateix temps que iniciaven un canvi de vida en un entorn més natural. Uns anys més tard, pels volts de 1986, les propietats es van dividir. Lurdes Cortadellas i Josep Ramon Collado van quedar-se a cal Fuster i cal Po, mentre que les famílies d'Antoni Martí Arís i de Carme Casas Gassó es van quedar a ca l'Abellà. En aquests darrers anys els nous propietaris hi han fet reformes importants, ja que les dues cases adossades, sobretot cal Po, es trobaven en força mal estat. La façana davantera s'ha restaurat mantenint les característiques originàries, però la façana posterior i els interiors s'han hagut de refer. | 41.8470600,2.0043500 | 417345 | 4633275 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85942-foto-08258-102-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 13 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació facilitada per Lurdes Cortadellas i Josep Ramon Collado | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85941 | Cal Fuster | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-fuster-8 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 15. | XVIII-XX | Recentment rehabilitada | Casa de pagès de dimensions mitjanes que està adossada a una altra casa, cal Po, i que forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) i un cobert adossat a migdia de menor alçada. Sembla que la casa es va edificar en una sola fase (el 1799 segons la llinda de la porta) i el 1877 s'hi hauria afegit el cobert. La façana principal, encarada al nord-est, es distribueix en base a dos eixos d'obertures, amb un portal emmarcat amb llinda i brancals de pedra igual que la resta d'obertures. En canvi, les obertures del cobert són emmarcades ja amb maó. La casa conserva la tipologia tradicional sobretot en aquesta façana davantera, excepte una finestra a la planta baixa que s'ha modificat. El parament s'ha deixat a pedra vista. Per contra, la façana posterior, que originàriament era de tàpia, en la rehabilitació recent es va haver de refer, i ara presenta unes finestres més àmplies. També l'interior es va haver de refer pràcticament de nou. En el cobert adossat es conserva un interessant forn de pa que els actuals propietaris han restaurat. | 08258-101 | Nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | L'església parroquial de Sant Joan d'Oló es va edificar en la ubicació actual al segle XVII (beneïda el 1639), en un emplaçament més planer i més accessible que la originària romànica. Però al seu voltant no hi havia cap nucli de cases, sinó masos aïllats. Els més propers eren Armenteres, la Plana i els Plans. Fou en terres dels Plans que a finals del segle XVIII i sembla que al llarg del XIX van anar sorgint noves casetes que es van situar prop de l'església, però sense formar un nucli urbà pròpiament. Gairebé totes eres masoveries dels Plans, i així la família Plans es va consolidar com el principal poder fàctic de la zona. Sembla que les primeres cases en edificar-se van ser les que estan més a la vora de l'església. La primera i única que tenim més o menys datada és cal Fuster, que es va construir el 1799 segons la inscripció de la llinda. Després devien venir cal Po, ca l'Abellar i cal Feliu. Aquesta última era una masoveria d'Armenteres, i pels volts de 1954 es va reconstruir gairebé de nou. Actualment es denomina Armenteres de Dalt i l'antiga pallissa és la Torre d'Armenteres. Ca la Mestra (antigament coneguda com l'Estudi) es va edificar pels volts de 1917 per tal que fos l'escola d'aquesta zona. Pel que fa a cal Fuster, no en coneixem gaires més notícies. Segons les inscripcions de les llindes, el fundador de la casa hauria estat Agustí Plana o bé Plans (no es llegeix bé) el 1799, i el 1877 s'hauria ampliat amb el cobert adossat a migdia. El 1930 encara consta com a habitada en un llistat de cases rurals. A mitjans de segle XX la casa devia quedar abandonada i es trobava en força mal estat quan, pels volts de 1977, un grup de tres famílies van comprar cal Fuster, cal Po, ca l'Abellà i una granja propera. Eren les famílies Martí, Casas i Cortadellas, de Barcelona, que tenien la intenció d'engegar un projecte d'explotació de la granja al mateix temps que iniciaven un canvi de vida en un entorn més natural. Uns anys més tard, pels volts de 1986, les propietats es van dividir. Lurdes Cortadellas i Josep Ramon Collado van quedar-se a cal Fuster i cal Po, mentre que les famílies d'Antoni Martí Arís i de Carme Casas Gassó es van quedar a ca l'Abellà. En aquests darrers anys els nous propietaris hi han fet reformes importants, ja que les dues cases adossades, sobretot cal Po, es trobaven en força mal estat. La façana davantera s'ha restaurat mantenint les característiques originàries, però la façana posterior i els interiors s'han hagut de refer. | 41.8469500,2.0044800 | 417356 | 4633263 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85941-foto-08258-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85941-foto-08258-101-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 15 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: A la llinda del portal: 1799A la llinda del balcó: Agostí Plan[a]Al cobert sud: 1877Informació facilitada per Lurdes Cortadellas i Josep Ramon Collado | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85940 | Tosselles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tosselles | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 73, 107, 108. | XIV-XIX | En ruïna | Ruïnes d'un antic mas d'origen medieval. És de dimensions mitjanes i està emplaçat en un contrafort de l'altiplà on hi ha actualment el mas Rovira. Se'n conserven els murs al nivell de fonamentació i fins a una alçada aproximada d'un metre. El cos residencial adopta una planta rectangular i tenia un barri amb diversos coberts a la part davantera, enfront de la façana principal, que estava encarada vers el sud-oest. Però en l'estat actual tan sols s'insinua un buit que devia correspondre al portal. La part més ben conservada és la posterior, on s'hi poden veure dues tines cilíndriques revestides amb els típics cairons. | 08258-100 | Sector central del terme municipal | Aquest mas té un origen medieval i en coneixem algunes notícies referides als segles XIV i XVI. En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme hi consta Berenguer de Tuselles; cal suposar que era el cap de casa. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Tosselles', pertanyent a la parròquia de Santa Maria d'Oló. I en el fogatge de 1553 hi apareix Joan Toselles. Així doncs, està clar que el mas era habitat per una família de cognom Tosselles. No en coneixem més notícies documentals, però suposem que va sortir consolidat de la crisi baix-medieval i va prosperar als segles XVIII i XIX. Sembla que les seves terres s'estenien a l'altiplà situat més al sud, on actualment es troba el mas Rovira. En aquest indret més planer al segle XIX, coincidint amb el moment d'apogeu de la vinya, s'hi originà un raval pagès en forma de carrer, cal suposar que per voluntat dels mateixos propietaris de Tosselles. Era conegut com el Carrer de Peucalçó, i tenia sis cases més una setena casa aïllada: cal Felip. Constituïen un conjunt de casetes adossades molt petites, cadascuna amb els seus terrenys que incloïen vinya i oliveres. Aquest raval es devia abandonar a finals del segle XIX o principis del XX, després de la crisi de la fil·loxera. Pel que fa a Tosselles, la casa devia entrar en decadència probablement també per aquesta època. En un llistat de cases rurals de 1930 encara consta com a habitada, però ja entrat el segle XX va restar en bona part desocupada i inicià el procés d'enrunament. A mitjans de segle XX el propietari era un home d'Oló que també posseïa cal Felip. Entorn de 1954 la finca es va posar a la venda i la va comprar Magí Rovira, que ja hi treballava algunes terres. En tots aquests anys el mas Tosselles ha restat abandonat, però la família Rovira en canvi va reedificar una casa a l'indret on hi havia l'antic carrer de Peucalçó, coneguda avui com a mas Rovira. | 41.8628800,2.0381400 | 420170 | 4634999 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85940-foto-08258-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85940-foto-08258-100-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Llorenç Rovira ArmenteresAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85939 | Serrat de Mascarell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-de-mascarell | desconegut | Jaciment que sembla potencialment molt fèrtil | Possible jaciment arqueològic, fins ara desconegut, tal vegada d'època protohistòrica. Les restes arqueològiques es troben a la part més alta del serrat i s'adapten a la forma d'un promontori rocallós que s'eleva lleugerament de l'entorn més aviat planer. S'estenen en una àmplia superfície que adopta una forma de L i que s'allarga una quarantena de metres aproximadament en sentit est-oest i uns 30 metres en sentit nord-sud. En aquesta àrea s'hi observen un seguit d'estructures al nivell de fonamentació que, per la part exterior (al nord i a ponent), semblen conformar una muralla que estaria construïda a l'extrem d'una massa rocosa. Aquesta possible muralla gira tot fent un angle recte en un punt on s'insinuen els fonaments d'una torre circular. La possible muralla està formada per blocs de pedra de mida diversa, però en general força grans i ben adaptats a les formes de la roca natural. Per la cara interior hi trobem altres estructures que semblen configurar estances o habitatges adossats entre si i amb la muralla. Aquests murs estan envoltats d'abundants enderrocs. En aquesta cara interior el terreny fa un pendent suau i, a un nivell més baix, s'hi veuen altres murs adaptats a l'orografia que podrien correspondre ja a feixes de conreu modernes. Un factor important a tenir en compte, tal com abans apuntàvem, és el caràcter estratègic de l'indret. A part de la situació dominant, cal dir que uns 160 m al sud-est hi passava en època medieval un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany, passava prop de l'actual mas Rovira i continuava cap a Rojans, el mas la Careta i Artés. En l'explotació superficial que hem practicat a l'indret no hem pogut recollir cap fragment de ceràmica que ens donés alguna pista sobre la cronologia del jaciment. | 08258-99 | Sector central del terme municipal | 41.8589100,2.0337300 | 419799 | 4634563 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85939-foto-08258-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85939-foto-08258-99-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Jordi I Llorenç Rovira, del mas Rovira.Es troba emplaçat a la part més alta del serrat anomenat de Mascarell, d'una orografia més aviat suau i que s'aixeca entre la vall de la riera d'Oló i un antic camí que discorre a l'altra banda, per l'altiplà. És un indret dominant, amb bones vistes sobre la vall i també vers el turó on hi ha el poble d'Oló. Actualment és ocupat per una clapa de bosc de pi envoltada de conreus. Els habitants del mas Rovira, que coneixien aquestes restes i ens n'han informat, suposen que són molt antigues però no en coneixen cap informació concreta. Tenint en compte tot el que hem exposat, considerem que es pot descartar que les restes corresponguin a un mas o a altres construccions rurals més a l'ús. Més aviat la disposició allargassada de les estructures entorn d'una possible muralla ens indueixen a pensar que es pot tractar d'un poblat amb elements defensius i en una fase d'urbanisme molt incipient. Això el podria situar en un horitzó cronològic entorn de l'edat del ferro o en època ibèrica. Tanmateix, no podem descartar que es tracti d'una construcció més moderna i amb una funcionalitat que ens és desconeguda. Sigui com sigui, considerem que es tracta d'un jaciment amb prou elements d'interès per merèixer un estudi arqueològic més aprofundit ja que, en cas de confirmar-se la seva antiguitat, podria constituir un assentament en molt bones condicions de conservació, d'unes dimensions importants i amb uns estrats potencialment fèrtils. | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85938 | Cal Felip | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-felip-3 | XIX-XX | Edifici sense ús definit i mancat de manteniment | Casa de pagès de dimensions considerables que ha quedat envoltada actualment per una gran superfície de granges. Està emplaçada vora el camí que uneix Oló i Sant Joan d'Oló, molt a prop de l'actual mas Rovira, de la mateixa propietat. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes). La casa, que devia aixecar-se al final del segle XVIII o principis del XIX, conserva força bé la tipologia tradicional, però amb les reformes que s'hi van fer a la dècada de 1950, quan es va sobrealçar a la planta de les golfes. La façana principal, encarada més o menys vers migdia, presenta un aspecte molt senzill, amb portes i finestres parcialment emmarcades amb maó, fruit de l'esmentada reforma. Els murs són de maçoneria, amb restes de semi-arrebossat. La resta de façanes pràcticament no té obertures i no s'hi observen elements d'especial interès. | 08258-98 | Sector central del terme municipal | Originàriament a l'indret on avui hi ha la casa anomenada mas Rovira hi havia un raval rural conegut com a Carrer de Peucalçó. Era un conjunt de casetes adossades molt petites que es devia originar al segle XIX, com altres ravals pagesos similars, coincidint amb el moment d'expansió de la vinya. Les cases es van construir en terrenys que devien ser del mas Tosselles, proper a la zona però avui derruït. Molt a prop també hi havia la casa de cal Felip, que avui encara es conserva i ha quedat envoltada per les naus de la granja. Concretament, el Carrer de Peucalçó era format per sis cases. D'oest a est: cal Pau, cal Clavell, Cal Bisquera, cal Fuster, cal Guetsira i cal Rector. A part, hi havia la ja esmentada de cal Felip, una mica més a ponent. Aquesta última era la casa més gran i possiblement la més antiga del barri. Cada casa tenia el seu tros de terreny, amb vinyes i oliveres. Les cases del carrer es devien abandonar a finals del segle XIX o principis del XX, després de la crisi de la fil·loxera. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Rector, cal Clavell i cal Fuster ja consten com a no habitades. En canvi, cal Felip sí que era habitada. A la dècada de 1920 Magí Rovira n'era el masover i hi menava terres. Després va anar de masover a la Careta, junt amb la seva esposa Ramona Armenteres, i s'hi van estar 26 anys. Quan entorn de 1954 es va posar a la venda la casa de cal Felip la família Rovira es va decidir a comprar-la, ja que encara hi treballaven les terres. Primer es van instal·lar a cal Felip i hi van fer algunes reformes. Aleshores les cases de Peucalçó feia temps que estaven desocupades i en procés de ruïna. Els Rovira van anar comprant les casetes amb els seus terrenys per tal d'agrupar la propietat. Entorn de 1970 es van decidir a reconstruir la casa de cal Pau, que era que la que estava en millors condicions, i part de les adjacents. Però la major part de l'habitatge es va haver de construir de nou, i la resta de casetes es va acabar arrasant. A aquesta nova edificació se la va denominar mas Rovira. Al voltant d'aquests anys es van anar construint també les naus de la granja que actualment envolten la casa de cal Felip. Llorenç Rovira Armenteres, fill de Magí i Ramona, va tenir molt interès en l'arranjament del camí que comunica amb el nucli d'Oló, anomenat camí de la Salada, ja que era una infraestructura fonamental per poder tirar endavant l'explotació agropecuària. L'asfaltat es va fer entorn de 1980, sent alcalde Joan Vilà. Anteriorment hi havia un camí de carro que tenia un pendent encara més acusat que l'actual. | 41.8588900,2.0383900 | 420186 | 4634556 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85938-foto-08258-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85938-foto-08258-98-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Llorenç Rovira ArmenteresAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85937 | Mas Rovira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-rovira-0 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108 SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 26. | XIX-XX | Casa de pagès reconstruïda modernament sobre antigues casetes més petites que abans formaven un carrer rural. Es troba emplaçada vora el camí que uneix Oló i Sant Joan d'Oló, molt a prop d'una gran superfície de granges que inclouen la casa de cal Felip, de la mateixa propietat. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més dos pisos). L'edificació conserva part dels murs perimetrals de pedra de les casetes antigues i, a la planta baixa, les estances on hi havia cellers i estables, amb cobertes de volta catalana. També es conserva un portal amb brancals i llinda de pedra, situat a migdia. Per aquesta part l'edificació es va ampliar amb una àmplia terrassa. Els murs de la casa són actualment arrebossats i pintats, i totes les finestres i la resta d'elements exteriors són de construcció moderna. | 08258-97 | Sector central del terme municipal | Originàriament a l'indret on avui hi ha la casa anomenada mas Rovira hi havia un raval rural conegut com a Carrer de Peucalçó. Era un conjunt de casetes adossades molt petites que es devia originar al segle XIX, com altres ravals pagesos similars, coincidint amb el moment d'expansió de la vinya. Les cases es van construir en terrenys que devien ser del mas Tosselles, proper a la zona però avui derruït. Molt a prop també hi havia la casa de cal Felip, que avui encara es conserva i ha quedat envoltada per les naus de la granja. Concretament, el Carrer de Peucalçó era format per sis cases. D'oest a est: cal Pau, cal Clavell, Cal Bisquera, cal Fuster, cal Guetsira i cal Rector. A part, hi havia la ja esmentada de cal Felip, una mica més a ponent. Aquesta última era la casa més gran i possiblement la més antiga del barri. Cada casa tenia el seu tros de terreny, amb vinyes i oliveres. Les cases del carrer es devien abandonar a finals del segle XIX o principis del XX, després de la crisi de la fil·loxera. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Rector, cal Clavell i cal Fuster ja consten com a no habitades. En canvi, cal Felip sí que era habitada. A la dècada de 1920 Magí Rovira n'era el masover i hi menava terres. Després va anar de masover a la Careta, junt amb la seva esposa Ramona Armenteres, i s'hi van estar 26 anys. Quan entorn de 1954 es va posar a la venda la casa de cal Felip la família Rovira es va decidir a comprar-la, ja que encara hi treballaven les terres. Primer es van instal·lar a cal Felip i hi van fer algunes reformes. Aleshores les cases de Peucalçó feia temps que estaven desocupades i en procés de ruïna. Els Rovira van anar comprant les casetes amb els seus terrenys per tal d'agrupar la propietat. Entorn de 1970 es van decidir a reconstruir la casa de cal Pau, que era que la que estava en millors condicions, i part de les adjacents. Però la major part de l'habitatge es va haver de construir de nou, i la resta de casetes es va acabar arrasant. A aquesta nova edificació se la va denominar mas Rovira. Al voltant d'aquests anys es van anar construint també les naus de la granja que actualment envolten la casa de cal Felip. Llorenç Rovira Armenteres, fill de Magí i Ramona, va tenir molt interès en l'arranjament del camí que comunica amb el nucli d'Oló, anomenat camí de la Salada, ja que era una infraestructura fonamental per poder tirar endavant l'explotació agropecuària. L'asfaltat es va fer entorn de 1980, sent alcalde Joan Vilà. Anteriorment hi havia un camí de carro que tenia un pendent encara més acusat que l'actual. | 41.8594500,2.0392900 | 420261 | 4634617 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85937-foto-08258-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85937-foto-08258-97-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 26 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Llorenç Rovira Armenteres | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85936 | Torrecogussa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrecogussa | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 41, 43, 63, 107. | XI-XIX | En ruïnes | Masia de petites dimensions actualment en ruïnes, d'origen medieval i construïda molt probablement sobre una anterior torre de guaita. Es troba emplaçada al cim d'un turonet sobre un promontori rocallós i en una posició dominant, amb bones vistes cap al nord. La masia consta d'un cos residencial de planta quadrada que ocupa una estreta franja a la part superior del promontori. Tenia dues plantes, amb un cos adossat al nord-est que correspon a una tina amb la seva rampa d'accés. De la casa se'n conserven bàsicament els murs perimetrals fins a l'alçada pràcticament de la coberta. Aquesta part residencial, aixecada probablement en una sola fase constructiva, és d'una tipologia força arcaica, tal vegada dels segles XVI o XVII, i s'ha mantingut molt íntegrament, sense modificacions modernes. La façana principal, encarada vers migdia, té un portal adovellat i al seu damunt devia tenir un finestral, que ha quedat esfondrat. Els murs són fets amb pedres devastades o escairades que en algun punt es disposen més o menys en filades. Pràcticament no hi ha finestres, i les que es poden veure són de mida molt petita. La casa tenia coberts al sud i a l'oest, actualment semi-derruïts, els quals devien formar un petit barri. Un dels aspectes més interessants són les restes d'una possible torre, situades a l'angle nord-oest de la casa. Es tracta dels fonaments d'una estructura de planta quadrada, de 3,80 m d'amplada, que és anterior al cos residencial, de manera que aquest s'hauria construït sobre les ruïnes d'aquesta hipotètica torre. Per la banda de ponent trobem estructures complementàries a la torre, i per la cara nord hi ha una altra estructura, molt sòlida i de gran amplària. És reblerta al seu interior amb terra i té tot l'aspecte d'una muralla perimetral, fonamentada en part sobre la roca i que sembla continuar en direcció sud fins que s'ajuntaria amb la zona de coberts meridional, entremig d'una bona quantitat d'enderrocs. | 08258-96 | Sector central del terme municipal | En el llibre monogràfic sobre Oló Antoni PLADEVALL (1991: 43) planteja la possibilitat que alguns topònims referits a torres puguin correspondre a torres de guaita o de defensa complementàries del castell d'Oló, ja que aquest està situat en una posició força enclotada i no té una vista gaire extensa del seu terme. Entre aquests topònims hi ha la Torre Magre, la Torre d'Orriols, Torruella, Torrespalla, Torrecugussa, la Torre de Gerald i la Guàrdia d'Oló; aquesta última documentada a partir del 1056. Les restes que hem descrit d'una possible torre amb la seva muralla perimetral podrien avalar aquesta hipòtesi. Així, inicialment en aquest indret s'hi hauria aixecat una torre (Torre Cugussa), que estaria situada en una posició dominant i a prop d'un important camí. En efecte, uns 400 metres en direcció a llevant hi passava un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i, després de Rojans, continuava pel mas la Careta cap a Artés. Tanmateix, ens manques dades documentals o arqueològiques més precises per acabar de confirmar la possibilitat d'aquesta torre medieval. D'altra banda, cal dir que entorn de 1150 el monestir de Sant Benet de Bages era propietari del mas Torre Cugussa. En aquesta època aquest cenobi tenia àmplies possessions a la zona anomenada Tres Vics (entorn de l'actual mas de la Plana), i també cobrava rendes dels masos de Pere Paüc de Tres Vics i de Vilamorena, a més d'altres terres de la zona (PLADEVALL, 1991: 41). Posteriorment, quan la torre hauria perdut la seva funció estratègica i militar, probablement a partir dels segles XIII o XIV, s'hauria convertit en un mas. L'habitatge actual podria ser una mica posterior, tal vegada dels segles XVI o XVII, però no en coneixem notícies documentals concretes. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura un tal Berenguer sa Torra, de la parròquia de Sant Joan d'Oló. I en el fogatge de 1515 hi consta la casa d'en Torra, en aquest cas de la parròquia de Santa Maria d'Oló i probablement referit al mas Torre, també conegut com a Torre d'Orriols. És possible que en el primer cas el Torra calgui associar-lo a Torre Cogussa. Així mateix, en un llistat de cases rurals de 1930 encara hi apareix una casa anomenada La Torre propera a aquesta zona. No sabem quan ni en quines circumstàncies hauria pogut adoptar el nom de Torrecogussa, que consta en altres documents ja més tardans, mentre que la denominació popular és la de Torrecabussa. Ja al segle XX aquesta casa era propietat dels Plans: un gran mas que estenia els seus terrenys cap al sud de Sant Joan d'Oló. Els propietaris eren la família Plans i Torrecagussa era habitada per masovers. Probablement els últims masovers van ser Pere Sors Solà i la seva esposa Margarida Oller Vilaseca, que s'hi van estar entorn de la dècada de 1930, abans de traslladar-se al mas veí de Rojans. Més endavant Torrecogussa va quedar abandonada. | 41.8540300,2.0276500 | 419288 | 4634027 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85936-foto-08258-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85936-foto-08258-96-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Popularment es coneix també amb la denominació de Torrecabussa.Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Pere, Marc, Maria i Montse Mas SorsAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85935 | Rojans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rojans | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 64, 107. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 24. | X-XXI | Masia de dimensions més aviat petites, d'origen medieval, emplaçada vora un dels ramals del camí de Sant Jaume que venia del monestir de l'Estany. Consta d'un cos residencial (de planta rectangular, amb planta baixa més dos pisos, el segon sobrealçat modernament al nivell de les golfes) amb coberts adossats al nord, al sud i al sud-est, de manera que pràcticament envolten la casa, deixant un petit pati davanter tancat en forma de barri. El cos residencial és una construcció uniforme que no ha sofert ampliacions visibles, llevat del sobrealçament del segon pis. La façana principal, encarada a llevant, té un portal adovellat amb arc escarser i presenta una distribució força irregular, amb algunes obertures emmarcades amb llindes i brancals de pedra que han estat modificades parcialment amb maó. Una d'elles s'ha transformat en balcó. Les finestres del segon pis (obra feta entorn de 2001) són fetes ja amb maó. Destaca la presència en aquesta façana d'una pedra reaprofitada d'un antic finestral gòtic lobulat. La façana posterior (a ponent) presenta una estructura similar, amb tres finestres al primer pis que, originàriament, eren emmarcades amb pedra picada. Els murs són fets amb un aparell de petits carreus força regular, més o menys disposats en filades. L'interior de la casa conserva molt bé la tipologia constructiva originària. La masia conserva una cisterna i dues tines, també té un forn d'obra. | 08258-95 | Sector sud-est del terme municipal | El mas Rojans és documentat des de mitjans de segle X. També es troba documentat en el fogatge de 1515 amb el nom Casa de Rojans, i formava part de la parròquia de Santa Maria d'Oló. La presència d'una capçalera de finestral gòtic a la façana dóna a entendre que es devia aprofitar d'una anterior construcció i que, per tant, en època baix-medieval Rojans devia ser una masia petita però d'una certa categoria. Cal dir que hi passava un dels ramals de la ruta catalana del camí de Sant Jaume, concretament el que passava per Girona, Vic, Manresa, Montserrat, Igualada i Lleida i que està documentat al segle XIV, ja que el mateix rei Pere III el Cerimoniós va fer aquest camí. Sembla que en el tram del Moianès l'itinerari venia de l'Estany i, després de Rojans, continuava pel mas la Careta cap a Artés. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura Pere Rojans. Cal pensar que aleshores era l'hereu del mas. Segons la inscripció d'una llinda del 1581, es pot deduir que en aquest moment la masia es va reformar i devia ser llavors quan el cos residencial va adquirir l'aspecte actual. A mitjans del segle XIX Rojans era propietat de Joan Soler Vilarassau, que era notari, propietari del mas Vilarasau, resident primer a Moià i després a Sarrià. Sembla, per tant, que en aquesta època o tal vegada amb anterioritat Rojans havia passat al mas Vilarasau. Joan Soler Vilarassau va vendre Rojans a Fructuós Tantiñà Antonell i d'aquest va passar al seu fill: Antoni Tantiñà Vila, resident a Castellterçol. Segons les escriptures d'aquesta època Rojans tenia 'dret a percebre'; és a dir, cobrava un cens, de tres cases molt pròximes entre si, que es troben en direcció a llevant: ca l'Oller, cal Pere Riera i el Coll. Durant els anys de la Guerra Civil a la casa s'hi van amagar un parell o tres d'homes de l'Alzina (masia fora del terme d'Oló) per evitar d'anar al front. Durant tots aquests anys, a Rojans hi vivien masovers. Pels volts de 1939 o 40 van entrar-hi com a masovers Pere Sors Solà i la seva esposa Margarida Oller Vilaseca, provinents del mas veí de Torrecogusa. El matrimoni va tenir tres filles. Una d'elles és Elvira Sors Vilaseca, que va continuar a Rojans i es va casar el 1955 amb Joan Mas Capdevila, procedent de Viladrau. Van tenir set fills, alguns dels quals continuen vivint al mas. L'any 1996 es van decidir a comprar la propietat de Rojans. Actualment el propietari és Pere Mas Sors, que continua portant l'explotació agropecuària. Posteriorment, entorn de 2001, van fer diverses obres: van sobrealçar la casa amb el segon pis, van ampliar algunes finestres i van reformar els coberts. | 41.8489800,2.0301300 | 419488 | 4633464 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85935-foto-08258-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85935-foto-08258-95-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 24 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta la següent inscripció a la llinda del balcó: 1581Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Maria i Montse Mas Sors | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85934 | Forn d'obra de Rojans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-rojans | XIX | Semi-derruït la part posterior, diversos arbres han arrelat al voltant i entre els murs | Forn d'obra o teuleria emplaçat uns 50 m al nord-oest de la masia de Rojans. Conserva l'estructura força íntegra, però en estat de semi-ruïna a la part posterior. El forn, que segueix la tipologia habitual, consisteix en una construcció de pedra (amb la part interna feta de maó) en forma de planta quadrada i emplaçada en un terreny amb pendent, vora un camí. Està dividit en dos nivells, tot i que en l'estat actual els enderrocs han cobert les dues plantes. A la part inferior hi ha la fogaina, que és una cambra semi-soterrada, habitualment coberta per una sèrie d'arcs transversals o bé amb volta. Aquí és on s'hi introduïa la llenya que donava combustió al forn. El mur davanter, encarat cap a ponent, conserva la boca de la fogaina, rematada amb arc escarser fet de maó. En aquest sector els enderrocs han fet pujar el nivell del sòl, que originàriament era més baix, i la boca ha quedat obturada. De la part superior, on hi havia la cambra de cocció, se'n conserven les parets parcialment. Però no és visible la porta d'accés, i tampoc la graella que separa les dues cambres, que ha quedat tapada pels enderrocs. A l'altre costat del camí encara es pot apreciar un esvoranc fet per l'extracció de terra argilosa que s'utilitzava per a l'elaboració de teules i maons. | 08258-94 | A la masia de Rojans, al sector sud-est del terme municipal | El mas Rojans és d'origen medieval. No tenim notícies sobre la data de construcció d'aquest forn, però per la seva tipologia es pot situar al segle XVIII o, més probablement, al XIX. Elvira Sors Vilaseca, mare de l'actual propietari, encara l'havia vist funcionar entorn de la dècada de 1940. El feien anar gent d'Oló, i fabricaven sobretot teules. Les teules de la casa del Joncar van ser fetes aquí. | 41.8495000,2.0297900 | 419460 | 4633522 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85934-foto-08258-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85934-foto-08258-94-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Maria i Montse Mas Sors | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85933 | El Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-coll-4 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108, 110 | XVIII-XIX | En ruïnes | Casa de pagès, en ruïnes, que s'emplaça vora el camí de Vilarasau, molt propera a dues cases més, també en ruïnes: ca l'Oller i cal Pere Riera. Es troba a la part alta d'unes feixes, en un estat força arrasat i molt coberta per la vegetació. Es mantenen els murs perimetrals, a una alçada d'un metre i escaig. Al nord-est es conserven dues tines amb cairons. La façana principal devia estar encarada al sud-est, però en l'estat actual no se'n pot apreciar cap detall. Al sud-oest queden vestigis del que devien ser coberts adossats. | 08258-93 | Sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies documentals antigues d'aquesta casa, que podria ser obra del segle XVIII o principis del XIX. Com a mínim ja al segle XIX ca l'Oller, cal Pere Riera i el Coll formaven part del mas veí de Rojans, el qual tenia 'dret a percebre'; és a dir, cobrava un cens sobre aquestes cases. El Coll encara apareix en un llistat de cases rurals de 1930, però llavors ja no estava habitada. L'any 1996 els que fins aleshores eren masovers de Rojans, la família Mas Sors, van comprar la propietat de Rojans, que incloïa aquestes cases. Actualment el propietari és Pere Mas Sors. . | 41.8506600,2.0393100 | 420252 | 4633641 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85933-foto-08258-93-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Maria i Montse Mas SorsAquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85932 | Les Tosques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-tosques | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 65, 72, 107, 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 01. | XIV-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada en un promontori rocallós que s'aixeca sobre la riera d'Oló, al límit sud-occidental del terme municipal. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes), al qual s'hi ha annexat un cos transversal a migdia en forma de porxo i un pati tancat o barri amb coberts laterals. La masia originària ben segur que era més petita, i l'edificació actual és fruit de múltiples fases d'ampliació que han donat com a resultat una estructura força atípica. Així, la façana principal ha quedat coberta per aquest porxo amb voltes de pedra i arcades, i també el portal, adovellat. A la part alta aquesta façana es completa amb una galeria de dues arcades. La resta de façanes, en bona part arrebossades, no presenta elements remarcables. Al nord la casa té adossat un cobert de treball, i a ponent trobem un altre portal. Més al nord hi ha encara un altre cobert aïllat de maó. | 08258-92 | Sector sud-oest del terme municipal | El topònim de les Tosques ve del fet que en aquest indret hi aflora molta pumicita, popularment anomenada pedra tosca. El mas és d'origen medieval. En la llista dels caps de família que van assistir a la reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figuren Jaume Toscas i Pere Toscas. Cal suposar que un dels dos era l'hereu del mas en aquest moment. En el fogatge de 1515 (conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó) hi apareix 'lo mas Tosques', pertanyent a la parròquia de Sant Joan d'Oló, i en el fogatge de 1553 Joan Tosgues. La família Toscas va continuar al front de l'heretat en els següents segles, i el mas devia ampliar-se en diferents fases, sobretot als segles XVIII i XIX. A la segona meitat de la dinovena centúria hi va entrar un pubill de cognom Vila procedent de la masia de cal Costa, de l'Estany. Era el besavi de l'actual propietari, que es va vendre cal Costa i es va quedar a viure a les Tosques, com també ho van fer els seus descendents. L'actual propietari, Vila, a la dècada de 1990 va marxar a viure a Artés, i llavors a les Tosques hi van quedar com a masovers Josep Bordó i Angeleta Cruselles, que s'hi van estar molts anys. Actualment hi ha uns altres masovers. | 41.8376900,1.9821300 | 415488 | 4632256 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85932-foto-08258-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85932-foto-08258-92-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 01 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85931 | Armenteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/armenteres | <p>DELGADO OREA, Edgar Efren (2020). <em>Armenteras y el Chamanasterior: 1000 años de historia</em>.</p> <p>FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 72, 107, 165.</p> <p>SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 12.</p> | XIX-XXI | <p>Masia de dimensions considerables, d'origen medieval, emplaçada en una esplanada propera a l'església romànica de Sant Joan d'Oló vell. El conjunt consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més dos pisos i golfes) que té un bon nombre de coberts annexos que s'allargassen cap al sud-oest, així com un pavelló de nova construcció polifuncional i un altre cobert antic al sud-est. El cos residencial inicialment era més petit i en un moment donat, sembla que fruit d'una important reforma al segle XVIII, es convertí en un gran casal de tres plantes, d'arquitectura molt regular. La façana principal, encarada al sud-est, presenta una distribució en base a tres eixos d'obertures. El portal és adovellat, amb un interessant escut de Catalunya a la dovella central que també representa a la part inferior unes armes, possiblement en referència al significat del nom Armenteres. La resta d'obertures són emmarcades amb llindes i brancals de pedra, i les de la façana principal han estat transformades en balcons. Els murs són de maçoneria i a pedra vista. En la façana sud-oest s'han adaptat antigues galeries i s'ha reconstruït l'espai amb un ampli porxo que enllaça amb els coberts adossats, molt ben rehabilitats i adaptats com a espais multifuncionals. Interiorment la masia conserva els espais tradicionals, mentre que la planta superior és la que ha sofert més modificacions per acollir els dormitoris del centre. A l'entorn de la masia i distribuïts per l'ampli espai de la finca s'han adequat múltiples indrets amb tòtems i altres elements diversos que entronquen amb les cultures indígenes, per exemple a l'anomenat 'Lago del Loto'. En un lloc proper al camí d'accés es conserven algunes restes d'una serradora moderna que pertanyia al mas.</p> | 08258-91 | Sector sud-oest del terme municipal | <p>El mas Armenteres és d'origen medieval. La primera referència que en coneixem el del 1394, quan en la llista dels caps de família que van assistir a una reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló hi figura Bernat Armenteres. Cal suposar que aleshores era l'hereu del mas. En el fogatge de 1515 hi apareix 'lo mas Armenteres', pertanyent a la parròquia de Sant Joan d'Oló. I en el fogatge de 1553 hi consta Valentí Armenteres. Està clar, doncs, que la família de cognom Armenteres eren els propietaris del mas, però no en coneixem notícies històriques més concretes, llevat de les inscripcions a la mateixa façana de la casa. La del 1646 ens indica que la masia ja tenia una certa rellevància, a jutjar per la rica decoració de caràcter religiós que es pot veure en la finestra. Al segle XVIII, i tal vegada també al llarg del XIX, Armenteres es transformà en un casal de dimensions considerables, però no en coneixem els detalls. Ja al segle XX, en plena Guerra Civil el 1936 l'Ajuntament acordà la confiscació d'aquest i altres masos del municipi. Entorn de 1954 la família Llonch, que feia poc havien establert la seva segona residència a Sant Joan d'Oló, van comprar la finca d'Armenteres, que incloïa una caseta prop de l'església parroquial (cal Feliu). Els Llonch eren uns rics industrials de Sabadell, del sector de la llana, i es van estar al poble més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular, sobretot per l'alt tren de vida que portaven. Van fer reconstruir la caseta prop de la Rectoria per tal d'instal·lar-s'hi. Llavors s'anomenà cal Llonch i actualment és Armenteres de Dalt, i també la pallissa, actualment coneguda com a Torre d'Armenteres. Mentrestant, al mas Armenteres hi havia masovers, que fins els volts de 1965 eren la família Serra. Els Llonch es van estar a Sant Joan d'Oló fins els volts de 1985 quan, després d'haver-se arruïnat, van vendre les seves propietats. Joan Llonch Arquer va vendre el mas Armenteres a Agustín Orea, d'origen mexicà i persona polifacètica. Anteriorment havia format part de la comunitat instal·lada a la masia veïna de la Plana, fins que adquirí Armenteres i decidí crear el seu propi centre per fomentar activitats inspirades en el xamanisme i altres disciplines afins. En una llinda de la casa s'hi pot llegir el terme 'Chamanasterio'. La masia es va anar rehabilitant amb l'ajuda de voluntaris, i s'hi va instal·lar a viure també la família d'Orea. Actualment Armenteres és un espai comunitari que s'ofereix per a activitats i estades de caire divers.</p> <p>Els actuals propietaris han editat un llibre amb la història de la masia des dels seus inicis fins a l'actualitat (DELGADO, 2020).</p> | 41.8497000,1.9972400 | 416758 | 4633575 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85931-foto-08258-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85931-foto-08258-91-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-03-22 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 12 (Pla Especial Urbanístic 2011) Actualment ha estat transformada en un centre d'activitats i està envolada d'espais per a usos lúdics i diversos, però ha conservat molt bé la tipologia tradicional. L'edifici presenta les següents inscripcions: En una llinda de la façana nord-oest, primer pis: SATA. T. SAI[?] SANTISIM SACRAMENT ANY 1646 En una llinda de la façana nord-oest, segon pis: MDCCLXVIII (1768) Inscripció en un dels coberts: CHAMANASTERIOR 1212 2012 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85930 | Església de Sant Agustí de la Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-agusti-de-la-riera | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 206. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). | XVIII-XX | Petita capella emplaçada al mas La Riera, concretament al sector de ponent i separada de la part residencial per un camí. Consta d'una sola nau, de planta rectangular, que està adossada a la sagristia i a d'altres dependències de treball de la masia. Es tracta d'una construcció molt austera i sense cap element ornamental a destacar. La façana principal, orientada a llevant vers el camí, presenta un portal amb arc escarser, un òcul al seu damunt i un senzill campanar d'espadanya de maó que remata l'obra. Els murs són arrebossats. L'Església queda lleugerament alçada respecte al camí i té un xiprer a un dels costats. L'interior és cobert amb falsa volta de canó, actualment enguixada, i es troba en estat precari. | 08258-90 | A la masia de la Riera, sector sud-oest del terme municipal | La masia de la Riera és probablement d'origen medieval però la primera notícia que en coneixem és en relació al fogatge de 1515, quan apareix amb el nom de la Riera de la Creu. Pertanyia a la parròquia de Sant Joan d'Oló. Al segle XVIII es devia remodelar i ampliar considerablement, tan com indiquen les diverses inscripcions que existeixen a la casa. En aquest segle es va construir també la capella, dedicada a sant Agustí. En els darrers temps el mas ha canviat de propietaris diverses vegades. Després de la Guerra Civil la propietària era Emília Cananca, vídua de Vila, que va fer reconstruir l'església i el 27 d'agost de 1942 s'hi autoritzà la celebració de culte. Així mateix, va fer edificar el nou casal com a residència dels propietaris pels volts de 1945. Des d'aleshores la masia s'ha mantingut més o menys igual. | 41.8428300,1.9866000 | 415866 | 4632822 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85930-foto-08258-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85930-foto-08258-90-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85929 | La Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-riera-9 | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 165, 206. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 11. | XVI-XX | Masia de dimensions considerables emplaçada en una esplanada vora un meandre de la riera d'Oló, en el seu tram meridional pel terme municipal. S'hi poden diferenciar clarament dues parts: la de la masia antiga (situada al nord-oest) i un gran casal de nova construcció (aixecat pels volts de 1945 i adossat a llevant). Així mateix, a la banda de ponent i separat pel camí que transcorre per aquest indret, hi ha un altre grup de construccions que inclou una església dedicada a Sant Agustí i diversos coberts que hi estan adossats. La masia originària és una edificació de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes). La façana principal, encarada a migdia, consta d'un portal adovellat i dues antigues finestres que s'han transformat en balcons, emmarcats amb llindes i brancals de pedra. En la resta de façanes la casa manté aquesta mateixa tipologia, de característiques setcentistes. Els murs són arrebossats i pintats de blanc. A migdia hi ha un cos adossat aguantat per quatre sòlids contraforts. A l'interior de la masia les escales que pugen a la casa són de pedra i d'estructura semicircular. Els baixos són coberts amb una volta apuntada, suspesa sobre grans arcs. Conserva quatre tines de gran capacitat, ja que aquest mas havia estat molt dedicat a la vinya. Pel que fa al nou l'habitatge, és un edifici de diferents volums, de tall clàssic, amb grans obertures de punt rodó al primer pis i una terrassa. Consta de tres pisos, i a ponent té un interessant jardí elevat, amb obres de ferro forjat a portes i escala. | 08258-89 | Sector sud-oest del terme municipal | La masia de la Riera és probablement d'origen medieval però la primera notícia que en coneixem és en relació al fogatge de 1515, quan apareix amb el nom de la Riera de la Creu. Formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló. Al segle XVIII es devia remodelar i ampliar considerablement, tan com indiquen les diverses inscripcions que existeixen a la casa. En aquest segle es va construir també la capella, dedicada a sant Agustí. En els darrers temps el mas ha canviat de propietaris diverses vegades. Durant la Guerra Civil el 1936 la Riera i altres masos del municipi van ser confiscats per l'Ajuntament. Després de la guerra la propietària era Emília Cananca, vídua de Vila, que va fer reconstruir l'església i el 27 d'agost de 1942 s'hi autoritzà la celebració de culte. Així mateix, va fer edificar el nou casal com a residència dels propietaris pels volts de 1945. Des d'aleshores la masia s'ha mantingut més o menys igual. Els propietaris són els descendents d'aquella família i la casa antiga és habitada per masovers. Cal dir que la Riera era el mas més important de la zona sud-oest del terme, i les seves terres afrontaven amb les d'Altimires. Tenia un molí fariner, que estava situat a la riera d'Oló, uns 450 m riera amunt. No coneixem notícies d'aquest molí però, per la seva tipologia, podria ser força antic, tal vegada d'origen medieval. La Riera també tenia un forn de calç de grans dimensions, que es va construir a finals del segle XIX. Aproximadament a la mateixa època (o tal vegada ja a principis del XX) al costat del forn s'hi edificà un nou molí que funcionava amb un motor. Aleshores l'antic molí devia quedar abandonat. El molí nou i el forn de calç van funcionar fins a mitjans de segle XX. Segons el cadastre el 1950 encara s'haurien fet reformes importants a la construcció del molí. També tenia un forn d'obra proper, que avui es troba en ruïnes. | 41.8428600,1.9868500 | 415887 | 4632826 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85929-foto-08258-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85929-foto-08258-89-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 11 (Pla Especial Urbanístic 2011)L'edifici presenta les següents inscripcions: Llinda del portal principal: 1755Inscripció en un balcó de la façana: RIERAInscripció a la façana nord: 1756Inscripció a l'escala: 1780 | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85928 | Església de Santa Creu de la Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-creu-de-la-plana | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Santa Creu de la Plana', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 390-391. CANAMASSES GÜELL, Josep (2019). 'Restauració de Santa Creu de la Plana', Amics de l'Art Romànic del Bages, el Butlletí, núm. 189 (maig-agost, 2019), p. 3-4. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 210. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Santa Creu de la Plana', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1067-1068. PLADEVALL, Antoni (1973). 'Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Santa Creu de la Plana, de Sant Joan d'Oló', Full Diocesa, núm. 3223, Vic 21 de gener de 1973. | XII-XVIII | Restaurada el 2019 | Església romànica (del segle XII) emplaçada prop del mas de la Plana, que forma part del nucli de Sant Joan d'Oló. És una construcció senzilla i austera però elegant i ben proporcionada que ha conservat plenament la tipologia romànica originària, tot i que als segles XVII-XVIII s'hi van fer lleus reformes. Consta d'una sola nau amb absis semi-circular orientat a llevant. Els murs són llisos i sense cap mena d'ornamentació. Al centre de l'absis té una finestreta de doble esqueixada acabada amb arc de mig punt. El portal és a la banda de ponent. Aquest mur, que té una finestra en forma de creu llatina, és rematat amb un campanar d'espadanya d'una sola obertura. El mur tester, a la banda oposada, sobresurt per sobre de la teulada i és coronat amb una petita creu de pedra. El mur de migdia té una petita finestra amb arc de mig punt, així com una porta que es va obrir en les obres dels segles XVII-XVIII. En aquesta època també es va construir el contrafort lateral, motivat per una esquerda a la façana. En la recent restauració l'interior ha quedat molt ben endreçat, amb les parets a pedra vista. L'altar s'ha traslladat a la part exterior de l'entrada i permet fer-hi cerimònies de culte divers. Així mateix, en aquesta zona davantera hi trobem un element commemoratiu funerari contemporani, d'estil orientalitzant i amb un gran quars. La intenció és que aquest continuï sent un espai sagrat viu i obert a tothom. | 08258-88 | Al nucli de Sant Joan d'Oló, sector sud-oest del terme municipal | Aquesta església es troba dins de la parròquia de Sant Joan d'Oló i no va passar de capella rural. Apareix citada el 1081 com a Santa Creu de Sant Joan d'Oló. Hom suposava (PLADEVALL, 1991: 210) que al voltant de l'església hi podia haver una 'sagrera de Santa Creu' que està documentada el 1166, però notícies més recents semblen indicar que aquesta sagrera es trobaria al raval de Santa Eulàlia. L'any 1175 els senyors del terme del castell d'Oló, Pere d'Oló i la seva muller Dolça, van fer un primer llegat pietós en el seu testament a l'església de la Santa Creu. També se'n fa esment en documents de l'arxiu de Sant Joan d'Oló els anys 1413 i 1512. Així mateix, durant el segle XV surt esmentada una família cognominada de Santa Creu, que devia tenir el seu mas prop de la capella. Al segle XVII, en construir-se la nova església parroquial de Sant Joan d'Oló en un emplaçament molt proper, l'església de la Santa Creu s'anà eclipsant. Tot i això, entre els segles XVII-XVIII s'hi van fer reformes, que van consistir a sobrealçar la nau uns 80 cm per construir-hi una volta, es va cegar la finestra de l'absis, es va tancar la porta originària i se'n va obrir una de nova al mur de migdia, i els murs es van revestir amb argamassa, de manera que el parament gairebé no era visible. Ja al segle XIX , l'església fou profanada durant la Guerra Civil de 1936. Aleshores va quedar sense culte i es va destinar a paller, però va sofrir poques modificacions. A finals de 1989 s'inicià el procés de restauració per part de la Diputació de Barcelona i la Fundació ESICO, que aleshores n'era la propietària. S'hi va fer una fonamentació nova, consistent en uns “sabata” de formigó, es repassà la teulada, es tirà a terra la volta enguixada construïda al segle XVII i es va tornar a obrir la finestra de l'absis i la porta originària. El 2002 la propietat passà a la Fundació la Plana, una organització que ja estava instal·lada a la masia des de 1986 i que organitza activitats pioneres en camps molt diversos. El 2018 i 19 aquesta fundació ha finançat una nova restauració de l'església. La direcció de l'obra ha anat a càrrec de l'arquitecte local Guillem Sala Güell, amb la participació dels Amics de l'Art Romànic del Bages. L'actuació ha consistit principalment en fer una teulada nova, un nou paviment i trobar una nova campana per a l'espadanya. També s'ha portat a terme una excavació arqueològica en el perímetre exterior, que ha resultat negativa, i s'han realitzat sondejos en l'enguixat de l'absis per determinar si conservaven restes de pintures romàniques, amb un resultat també negatiu. L'església ha quedat com una sala d'actes que permet també la realització de cerimònies de cultes diversos. | 41.8494200,2.0118200 | 417968 | 4633530 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85928-foto-08258-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85928-foto-08258-88-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral proporcionada per Josep Llobet, dels Amics de l'Art Romànic del Bages | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||
| 85927 | Casa Nova del Tonet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-del-tonet | <p>FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 03.</p> | XVIII-XX | En ruïnes | <p>Casa de pagès en ruïnes emplaçada al costat del camí que va a l'Espinalt i a Vilamorena. Se'n conserven parcialment els murs fins a l'alçada del sostre, però tot l'entorn està envaït per la vegetació. Consta de dues construccions separades per uns metres. Al nord hi ha el cos residencial principal, de planta més o menys quadrada i que devia tenir dues plantes. La part de migdia, on hi devia haver el portal principal, és la que es troba més derruïda. Els murs són de maçoneria i tenen poques obertures, que són amb llindes i brancals de pedra. A l'angle nord-est es conserven dues tines que tenen la peculiaritat de ser de planta ovalada. Uns metres al sud hi ha una construcció aïllada corresponent a un cobert.</p> | 08258-87 | Sector sud-oest del terme municipal | <p>La denominació de 'casa nova' juntament amb la tipologia constructiva ens fan pensar que es tracta d'un d'aquests habitatges rurals que van sorgir al segle XVIII o principis del XIX, però no en coneixem notícies documentals antigues. Tan sols sabem que la Casa Nova del Tonet apareix en un llistat de cases i albergs rurals de 1930, i llavors estava habitada. Fins la dècada de 1960 encara hi vivien, i més tard va quedar abandonada. En tenia la propietat la masia dels Plans.</p> | 41.8391300,2.0070900 | 417562 | 4632392 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85927-foto-08258-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85927-foto-08258-87-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2023-03-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 03 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 2484 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||
| 85926 | Forn de calç de la Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-la-riera | Web de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló: https://www.olo.cat/catala/llocs-dinteres/el-forn-de-calc-de-la-riera.html | XIX-XX | Forn de calç que pertanyia a la masia de la Riera. Està emplaçat vora el camí que va a la masia, però a 1,5 km de distància. Es tracta d'un forn de molt bona factura i que es conserva en bon estat. Exteriorment està dotat amb un sòlid mur davanter vora el camí que té una boca o porta d'accés. Això li dóna un aspecte més semblant a un forn de totxos que a un forn de calç. Aquest mur té una gruixària d'uns tres metres. La resta del forn segueix la tipologia habitual; és a dir, consisteix en un forat cilíndric excavat al sòl natural en un terreny amb pendent. Interiorment està revestit amb pedra. La cavitat, de dimensions considerables, mesura 4 metres de diàmetre i té una profunditat de 5 metres. És aquí on es dipositava la pedra calcària junt amb els feixos de llenya per cremar. La boca o porta que es troba en el mur permetia extreure la cendra, i també que entrés l'aire i accedir a la part baixa del forn. A l'altre costat del camí hi ha una construcció considerable que correspon a un molí fariner de construcció relativament recent. És el molí nou la Riera. | 08258-86 | Sector sud-oest del terme municipal | La masia de la Riera és probablement d'origen medieval però la primera notícia que en coneixem és en relació al fogatge de 1515, quan apareix amb el nom de la Riera de la Creu. Formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló. Al segle XVIII es devia remodelar i ampliar considerablement, tan com indiquen les diverses inscripcions que existeixen a la casa. En aquest segle es va construir també la capella, dedicada a sant Agustí. En els darrers temps el mas ha canviat de propietaris diverses vegades. Durant la Guerra Civil el 1936 la Riera i altres masos del municipi van ser confiscats per l'Ajuntament. Després de la guerra la propietària era Emília Cananca, vídua de Vila, que va fer reconstruir l'església i el 27 d'agost de 1942 s'hi autoritzà la celebració de culte. Així mateix, va fer edificar el nou casal com a residència dels propietaris pels volts de 1945. Des d'aleshores la masia s'ha mantingut més o menys igual. Els propietaris són els descendents d'aquella família i la casa antiga és habitada per masovers. Cal dir que la Riera era el mas més important de la zona sud-oest del terme, i les seves terres afrontaven amb les d'Altimires. Tenia un molí fariner, que estava situat a la riera d'Oló, uns 450 m riera amunt. No coneixem notícies d'aquest molí però, per la seva tipologia, podria ser força antic, tal vegada d'origen medieval. La Riera també tenia un forn de calç de grans dimensions, que es va construir a finals del segle XIX. Aproximadament a la mateixa època (o tal vegada ja a principis del XX) al costat del forn s'hi edificà un nou molí que funcionava amb un motor. Aleshores l'antic molí devia quedar abandonat. El molí nou i el forn de calç van funcionar fins a mitjans de segle XX. Segons el cadastre el 1950 encara s'haurien fet reformes importants a la construcció del molí. I la masia tenia encara un forn d'obra o teuleria. | 41.8525900,1.9844000 | 415696 | 4633908 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85926-foto-08258-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85926-foto-08258-86-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||
| 85925 | Abeurador municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/abeurador-municipal | XIX-XX | Abeurador situat en un lateral a l'inici del carrer Major. És format per una pica esculpida en un sol bloc de pedra, el qual és encastat al marge del carrer, davant de la casa de cal Jan. Ara té una aixeta moderna. Antigament tenia un petit cobert. Quan a la dècada de 1960 es va pavimentar el carrer aleshores va quedar encastat a sota. Per aquest indret arriba un camí amb forta pujada que ve de la font del Roc i que enllaçava amb el camí vell cap a Sant Joan d'Oló, que passava pel costat de la riera. Era, per tant, un dels accessos al poble. Encara fins ben entrat el segle XX els pagesos que es desplaçaven a Oló, sobretot les dones, hi deixaven lligades les mules o les burres. | 08258-375 | Carrer Major. Nucli urbà d'Oló | 41.8728600,2.0355800 | 419970 | 4636110 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85925-foto-08258-375-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85925-foto-08258-375-3.jpg | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 51 | 2.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | |||||||||||||
| 85924 | El Cau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-cau-0 | XX | Nau industrial construïda el 1965 va acollir durant molts anys una sala de ball que va ser molt popular i que es coneixia amb el nom d'El Cau. És una construcció de planta rectangular amb uns baixos semisoterranis (on hi havia telers) i una planta baixa (on hi havia la sala de ball). Es tracta d'una construcció funcional que, a la façana que dóna al carrer, conserva una escalinata d'accés amb dos blocs de formigó que conserven les lletres 'EL CAU', per on s'accedia a la sala. | 08258-374 | Carrer Barcelona, 10. Nucli urbà d'Oló | A la casa de cal Comes, situada en el mateix carrer en els números 4 i 2, hi vivia Lluís Comes i la seva esposa Àngels. Entorn de la dècada de 1960 el matrimoni inicià una petita empresa tèxtil. El nom comercial era Lluan: una combinació de Lluís i Àngels. Van començar amb uns quants telers als baixos de la casa i la fàbrica s'anà ampliant amb una nau situada més amunt, i posteriorment encara amb una altra nau més gran, construïda el 1965 i que es va conèixer com El Cau. Als baixos d'aquesta nau hi havia els telers, i a la planta superior s'hi va instal·lar una sala de ball que, durant uns anys, es va fer molt popular. La sala de ball El Cau va estar en actiu fins a la dècada de 1980. Actualment la planta superior és un magatzem de l'Ajuntament i a baixa hi ha un garatge. | 41.8724100,2.0346400 | 419891 | 4636061 | 1965 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85924-foto-08258-374-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85923 | Cal Sastre Burdó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-sastre-burdo | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 161. | XVIII-XX | Casa emplaçada al nucli urbà d'Oló amb una façana d'influència noucentista. És una edificació entre mitgeres, de planta més o menys quadrada, i disposa de planta baixa més un pis. La façana principal és emblanquinada i s'hi destaquen les formes que rematen les portes dels balcons i el coronament superior de l'edifici, fetes amb maó vermell. Als baixos la casa tenia establiments comercials i les portes s'han remodelat modernament. Al primer pis hi ha dos balcons amb baranes de forja. El coronament superior de la façana té una doble cresta de formes sinuoses. | 08258-373 | Carrer Major, 13-15. Nucli urbà d'Oló | Aquesta casa es troba al final carrer Major, el qual es va formar als segles XVII-XVIII. No coneixem informació sobre quan es va remodelar l'edifici per dotar-lo de la façana noucentista, però devia ser entorn de la dècada de 1930. Per aquests anys també es va remodelar cal Met (situada una mica més amunt) que hi té certes similituds. Antigament aquest immoble només constava d'una casa, que devia haver pertangut a un sastre. A mitjans de segle XX encara era propietat dels Burdó. Un membre d'aquest família, Francesc Burdó, va ser alcalde d'Oló entre 1953 i 1961. Durant una temporada la construcció fou separada en dues cases, i després es tornà a unificar. A les últimes dècades del segle XX els propietaris eren el matrimoni Burdó-Valeri, una gent emprenedora que hi van posar una merceria, una pastisseria i un magatzem de pinsos. Més recentment hi ha hagut una perruqueria. | 41.8733500,2.0352700 | 419945 | 4636164 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85923-foto-08258-373-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 | ||||||||||
| 85922 | El Ciuró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-ciuro-0 | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 53, 73, 105, 107, 109, 112. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 54. | XIV-XX | Masia de caire senyorial, de dimensions força grans, que està adossada a una torre considerada medieval i que està emplaçada prop de l'antic castell d'Aguiló. La masia es troba al pla del Ciuró, vora la riera Gavarresa, per on devia passar el camí, mentre que el castell se suposa que era a la part alta del turó. La torre és una edificació de planta quadrada de cinc pisos que mesura 16 m d'alçària per 7 de banda. Una escala de cargol puja de baix a dalt, amb 44 esglaons. Totes les finestres són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Les dues centrals tenen interessant motllures al trencaaigües. Una d'elles té dos petits relleus amb una cara d'home i l'altra de dona. Tanmateix, aquestes finestres més grans són posteriors, ja que encara es veu el rastre de les finestres més antigues, que són més petites i espitllerades. A començaments de segle XX una de les finestres (la del primer pis) s'havia transformat en balcó. La torre és rematada amb una sèrie d'arcs estrets de pedra, segurament amb funcions defensives, sobre un fris de pedra. Aquesta torre sol datar-se als segles XIV-XV, tot i que no descartem que pugui ser posterior. El cos residencial va quedar adossat posteriorment a la torre, tot i que la masia és d'origen medieval i en els seus inicis devia ser més petita. És de planta més o menys quadrada i té un cos adossat al nord (probablement ja del segle XIX), un altre de més petit adossat a l'angle nord-est i coberts aïllats al sud. Consta de planta baixa més un pis i golfes. L'estructura de la masia és setcentista (del 1696, segons la llinda del portal d'entrada). La façana principal, encarada a migdia, té un portal de mig punt fet amb grans dovelles. La distribució de les obertures en aquesta façana és molt regular, fet que denota que la casa es va remodelar amb un criteri força unitari probablement al segle XVII. En diferents llocs les finestres tenen motius decoratius com ara rosetes i d'altres de tradició gòtica. | 08258-372 | Sector nord-oest del terme municipal | El mas Ciuró està documentat des de principis del segle XIV. Formava part de la quadra autònoma d'Aguiló, dominada pel castell d'Aguiló, que era complementari del castell d'Oló. Hom suposa que aquest castell es trobava sobre el puig que hi ha vora el mas Ciuró, però en realitat se'n desconeix el seu emplaçament precís. Per aquesta proximitat fou un dels masos principals de la zona, i tenia una vinculació directa amb el castell. Sembla que al Ciuró hi havia la ferreria del castell ja que, per notícies orals, sabem que fa uns anys es va vendre una enclusa que es guardava a la casa i que tenia inscrita una data del segle XVI. A més, a uns 250 m hi havia un molí (el Molí del Ciuró) que conserva possibles restes medievals. Ambdues funcions solien ser monopoli del senyor. D'altra banda, la masia del Ciuró conserva una torre considerada medieval. Hom creu que antigament el Ciuró s'havia anomenat 'Torre d'Oló', i que la torre servia per vigilar la part de la Gavarresa, des d'on hagués estat fàcil envair Oló. Cal tenir present que al final del segle XIII el castell d'Aguiló es va reedificar, possiblement en un emplaçament diferent de l'originari. Una possibilitat a tenir en compte és que la torre del Ciuró coincidís amb aquest segon emplaçament del castell, tot i que sobre l'emplaçament del castell no hi ha res clar. Aquesta torre sol datar-se al segles XIV-XV. Els senyors del castell eren la família Aguiló, que tenien la propietat o drets sobre alguns dels masos de la quadra. Consta que el 1329 Ramon i Saura d'Aguiló tenien drets sobre el mas Ciuró. Concretament, varen reconèixer tenir “per Arnau d'Oló i Alamanda un censal de 2 sous i 8 diners, una penyora d'ordre i una jova o jornal de llaurar sobre el mas Ciuró (PLADEVALL, 1991: 53)”. Aquest mateix any Ot de Montcada va comprar tot el terme d'Oló, incloent-hi la quadra d'Aguiló, i els homes de Ciuró, que en aquell moment eren cinc, així com els de la resta de masos de la Vall d'Aguiló, van prestar homenatge al nou senyor del castell. Pel que fa als pagesos emfiteutes del mas, eren la família Ciuró. En una llista dels caps de família que van assistir a una reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura Pere Ciuró, de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Cal suposar que era l'hereu del mas en aquest moment. I en el fogatge de 1553 hi consta Joan Ciuró. Després de la crisi del segle XIV el Ciuró va annexionar-se diversos masos rònecs i va enfortir-se encara més, tot esdevenint un dels més grans del terme. La major part del casal és una mica posterior, i es devia edificar al segle XVII (el 1696 segons uns inscripció del portal d'entrada). Ja a principis del segle XIX, durant la Guerra del Francès, el mas Ciuró fou cremat. En aquesta època era propietat de la família Rocafort, originaris del mas Rocafort, que era el més important del terme d'Oló. L'havien obtingut gràcies a un casament hereu-pubilla. Eren una família de propietaris rurals amb ascendents senyorials que, en aquesta època, van realitzar una hàbil política matrimonial i de compra de masos amb problemes per engrandir la seva heretat. Van posseir el mas Sors de Castellcir, el mas Parer de Sant Feliu de Rodors, el mas Armadans de Sant Cugat de Gavadons i el mas Vilasoleiat a Fussimanya. A mitjans del segle XIX la família Rocafort deixà la seva casa pairal d'Oló i es traslladà a Artés, una població més on van tenir un paper destacat en la vida social i econòmica. Van fundar la fàbrica Berenguer en aquesta localitat, i a començament del segle XX Ramon de Rocafort fou diputat provincial. Quan Ramon de Rocafort va morir en el seu inventari hi constava un patrimoni immens. La seva herència va ser complicada i el patrimoni es va dividir, però cap hereu no va residir en cap dels masos. Tots formaven part de la classe mitjana barcelonina. A la dècada de 1970 el Ciuró canvià de propietaris i, pels volts de 1980, va ser objecte d'una restauració que li va canviar lleugerament la fesomia. | 41.8920300,2.0247300 | 419094 | 4638248 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85922-foto-08258-372-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85922-foto-08258-372-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 54 (Pla Especial Urbanístic 2011)Llinda al portal d'entrada: 1696Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:17 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,90 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc