Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 85831 | Serrat del Segimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-del-segimon | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 81-86. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Recorregut de recerca geològica per la comarca del Moianès (pel Geoparc de la Catalunya central). Itinerari per les rodalies de Santa Maria d'Oló (treball inèdit consultable a internet). | Serrat d'un gran interès des del punt de vista geològic, ja que forma part de l'anomenat Brai d'Oló. El serrat s'estén al costat de llevant de la riera d'Oló, molt a prop del mateix poble d'Oló, i és un dels principals elements que dóna personalitat al paisatge peculiar de l'entorn d'aquesta localitat. Un bray és una formació geològica que consisteix en una vall excavada en un plec anticlinal, de manera que l'erosió de la riera ha deixat al descobert les diferents capes de sediments. En aquest cas, el Serrat de Segimon es troba de ple en la zona afectada pel plec anticlinal, que és un tipus de plegament en què el centre ha quedat més aixecat que les vores. L'eix de l'anticlinal es trobaria just a l'espai buit on la riera ha excavat la seva vall. Per això al Serrat del Segimon els estrats geològics estan inclinats cap al sud. En canvi, al Cingle del Macari, que es troba més al nord i encara no està afectat pel plegament, els estrats continuen disposats horitzontalment, tal com s'hi van dipositar com a sediments. Els materials del Serrat del Segimon són margues i gresos de l'anomenada Formació d'Artés, d'un color roig o rosat. Són una mica més antics que els del cingle del Macari, segurament a causa d'una falla en la que el marge sud es va elevar respecte al nord. El lloc ideal per observar el Serrat del Segimon és des del seu vessant sud, a l'altra banda del Torrent Salat. Pel turó que hi ha a aquesta banda puja un caminet que condueix cap a un mirador dotat amb un plafó informatiu sobre la geologia del lloc. Des d'aquest punt es pot apreciar perfectament la disposició fortament inclinada, gairebé vertical, dels estrats. En aquesta banda és el torrent Salat qui ha fet el treball erosiu tot deixant al descobert els estrats. | 08258-9 | Sector central del terme municipal, a l'est del nucli urbà d'Oló | 41.8724300,2.0391900 | 420269 | 4636059 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85831-foto-08258-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85831-foto-08258-9-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | |||||||||||||
| 85833 | Font del Roc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-roc-0 | GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 85. | Font emplaçada al costat de la riera d'Oló, força a prop del mateix poble d'Oló. Es troba en un planell fresc i ombrívol, aixoplugat per diferents plàtans. L'indret està equipat amb taules de pícnic i també compta amb un plafó informatiu del PEIN del Moianès. Es divideix en dues àrees. La que es troba al sud és la font antiga. Compta amb un parapet d'obra amb dos nivells de brolladors i piques. L'àrea més al nord es va arranjar a la dècada de 1970 i compta amb un sol brollador. En aquest sector l'aigua és molt abundosa i més amunt de la font hi ha diverses surgències naturals, sembla que de vetes diferents. Una està canalitzada en una mina i s'utilitza per regar els horts que hi ha al costat, i que es troben a una cota més alta que la font. En un d'aquests horts terrassats hi ha l'anomenada barraca del Jepet, que és una curiosa balma de pedra tosca. | 08258-11 | Sector central del terme municipal | 41.8693900,2.0366200 | 420052 | 4635724 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85833-foto-08258-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85833-foto-08258-11-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | ||||||||||||
| 85842 | Castell d'Aguiló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-daguilo | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Castell d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 385-388. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 461-463. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 782-792. PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p 39-67. | X-XIII | Estat de conservacio desconegut. Molt possiblement les restes del castell, de conservar-se, es trobin molt arrasades. | El castell d'Aguiló era un satèl·lit del castell principal i cap del terme, que era el d'Oló. La seva raó de ser era que el castell principal quedava en una posició força enclotada i descentrada respecte al principal camí de la zona, que era el camí ral d'Avinyó a Vic. Aquest itinerari passava per la carenada de Segalers, en un recorregut semblant al que fa l'actual Eix Transversal. La carena separava les terres situades més al nord de la resta del terme. Per tot això, la funció del castell d'Aguiló era controlar la part nord-occidental, que inclou la vall de la Gavarresa i el final de la riera de Segalers. Aquests territoris formen una mena d'entrant del terme d'Oló, entre els d'Avinyó i Sant Feliu Sasserra i part del d'Oristà. La documentació assenyala que el castell estava situat en el puig que hi ha sobre el mas Ciuró. En realitat, però, se'n desconeix el seu emplaçament amb precisió. A més, amb el transcurs dels anys el castell va canviar de lloc una vegada, o sigui que va tenir dues ubicacions, i al segle XIV ja havia desaparegut. Amb el que actualment coneixem se'ns presenten diverses ubicacions possibles que podrien acollir les restes d'aquest castell medieval que, de ben segur, en cas de conservar-se han de ser molt escadusseres. L'emplaçament que se sol donar per suposat és a la part més alta i occidental del Serrat d'Aguiló (coordenades UTM ETRS89: 419403, 4638348). Aquesta és la interpretació més òbvia del fet que el castell es trobava en el puig que hi ha sobre el mas. Així consta en la fitxa de l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya (IPA) i fins i tot en els mapes de l'Institut Cartogràfic, on s'hi indica el 'Castell d'Aguiló'. Aquest indret és bo per les vistes dominants que té sobre la vall de la riera Gavarresa, i també sobre el camí antic que devia recórrer aquesta vall i que vertebrava els territoris situats al nord. Tanmateix, sobre el terreny no existeix cap vestigi que indiqui que en aquest indret hi podia haver hagut un castell. Un segon emplaçament possible és al cim d'aquest mateix serrat però a l'extrem nord (coordenades UTM ETR S89: 419540, 463879). Aquest indret també té bones vistes sobre la vall de la Gavarresa, però es troba en una zona on el cingle, molt vertical, s'ha anat erosionant, de manera que les possibles restes del castell podrien haver-se esllavissat. Un argument a favor d'aquesta hipòtesi és que a baix de la riera hom hi ha trobat algun carreu de grans dimensions i molt ben escairat que, tal vegada, s'hauria desprès de la part alta del cingle. Un tercer emplaçament possible és en un altre turó que es troba uns 250 m al sud-est del mas Ciuró (coordenades UTM ETR S89: 419333 4638091) . Segons els caçadors de la zona, és aquí que s'anomenava Serrat d'Aguiló. Aquesta localització està orientada, més que a la Gavarresa, cap a la vall de la riera de Segalers, sobre la qual té excel·lents vistes i, per tant, podia controlar el camí ral abans esmentat, que passava per la carena de Segalers. Prop del cim d'aquest turó hi trobem una barraca envoltada d'un munt d'enderrocs considerable. Aquest seria un punt que caldria explorar més en profunditat. Una altra possibilitat a tenir en compte és que la reconstrucció tardana del castell fos la torre de defensa que es troba al mas Ciuró. En efecte, en aquesta masia hi ha una sòlida torre que sol datar-se als segles XIV-XV. I encara podem afegir que Antoni Pladevall esmenta en relació al castell d'Aguiló l'existència de dos pous o cisternes i unes restes de parets (1991: 52). Aquests pous es troben entre l'emplaçament 1 i l'emplaçament 3; és a dir, al costat del camí que va a Berengueres i just al punt on aquest travessa un camp (coordenades UTM ETR S89: 419380, 4638132). Al nostre parer, no creiem que aquesta posició en una petita vall entre dos turons sigui la més apta per a un castell. Els pous abans tenien més fondària però encara es conserven. | 08258-20 | Sector nord-occidental del terme municipal | El castell d'Aguiló surt documentat per primera vegada l'any 981, segons es diu en la fitxa d'inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat. Tal com hem dit, era un castell secundari vinculat al principal, el castell d'Oló, i devia estar custodiat pels seus castlans o cavallers guardians. Per un altre document de 1078 se sap que aleshores pertanyia a Folc Armengol, nét de Guillem d'Oló o de Mediona, igual que el castell d'Oló. Al llarg del segle XIII el territori de la Vall d'Aguiló al voltant d'aquest castell es va constituir com una quadra. Les quadres eren termes autònoms, ben delimitats, els senyors dels quals posseïen certa jurisdicció sobre el territori i els seus habitants. En aquesta època al front del castell hi havia una família noble, amb el rang de cavallers, que va adoptar el cognom d'Aguiló. Els primers representants coneguts són Arnau d'Aguiló i Guillem d'Aguiló (1267 a 1294). Al final del segle XIII sembla que el castell es va reedificar quan, en un pacte firmat el 1294, els senyors del castell d'Oló van donar llicència a Guillem d'Aguiló per a canviar de lloc el castell o reedificar-lo en un altre lloc, amb la condició de tenir-lo habitat almenys cinc dies a la setmana i que es donés potestat als senyors sempre que aquests li demanessin. A Guillem d'Aguiló el va succeir Ramon d'Aguiló, documentat entre 1394 i 1310. En aquest darrer any va morir i deixà els seus fills sota tutoria de la seva muller Blanca i dels senyors d'Oló. Quan Blanca va morir els seus marmessors van arrendar per cinc anys el castell a Guillem Gasull i la seva muller Guillermina. El darrer representant de la família Aguiló ben documentat és el cavaller Pere, fill de Ramon d'Aguiló i de Blanca. Segons la documentació del segle XIV la demarcació del castell d'Aguiló incloïa els masos Ciuró, Garriga, Jeremies, Abadia, Puigbarba, Ansepeus, Sala de Segalers, Berengueres i segurament alguns altres dels quals no n'ha arribat notícia i que van desaparèixer arran de la crisi baix-medieval. La família Aguiló tenia la propietat o drets sobre alguns d'aquests masos. Concretament, el 1329 consta que tenia drets sobre el mas Ciuró, molt proper al castell, i també que aquest any els Aguiló van vendre el mas Berengueres a un ric ciutadà de Vic, així com tot el delme que rebien a la vall i quadra d'Aguiló. D'altra banda, els senyors del castell d'Oló encara anaven més justos de diners i el 1333 van vendre a Ot de Montcada tot el terme d'Oló, dintre del qual s'hi comprenia la vall i quadra d'Aguiló. El dia 1 de gener de l'any següent els habitants de la Vall d'Aguiló van prestar homenatge al nou senyor del castell d'Oló i de la Vall d'Aguiló pels seus masos i persones. Tal com ja hem dit, el mas Ciuró tenia una vinculació molt directa amb el castell. Aquest mas té una torre que sol datar-se als segles XIV-XV, i sembla que va acollir la ferreria del castell ja que, per notícies orals, sabem que fa uns anys es va vendre una enclusa que es guardava a la casa i que tenia inscrita una data del segle XVI. A més, a uns 250 m hi havia un molí (el Molí del Ciuró) que conserva possibles restes medievals. Ambdues funcions solien ser monopoli del senyor. La denominació de quadra d'Aguiló es va mantenir fins el segle XVI, però al llarg del segle XV ja havia perdut importància perquè el seu terme o demarcació gairebé s'havia despoblat. De fet, des del segle XIV els territoris dels castells d'Oló i d'Aguiló es troben pràcticament refosos i sota un únic batlle (PLADEVALL, 1991: 53 ). | 41.8929600,2.0284500 | 419403 | 4638348 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85842-foto-08258-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85842-foto-08258-20-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Canamasas GüellBé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) en virtut del decret de 22/04/1949. Data de publicació al BOE 05/05/1949. | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | |||||||||
| 85846 | Cingleres dels Plans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingleres-dels-plans | Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. | Cingle característic d'aquest tram de la Riera d'Oló amb els estrats geològics, d'un color rosat, que han quedat al descobert per la tasca erosiva de la riera. Es troba molt a prop de l'església vella de Sant Joan d'Oló. Precisament en un dels extrems del turó on hi ha les restes d'aquesta església romànica s'hi ha adequat un petit mirador encarat cap a aquest espectacular cingle. En aquest sector la Riera d'Oló forma un ampli meandre. A la part de llevant, on la tasca erosiva de la riera ha estat més intensa, s'aixeca un serrat de forma triangular que en una de les seves cares presenta un tall pràcticament vertical, d'uns 80 metres. Ha deixat al descobert els materials sedimentaris, dipositats en estrats horitzontals. | 08258-24 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.8528400,2.0004900 | 417032 | 4633920 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85846-foto-08258-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85846-foto-08258-24-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Les indicacions d'accés (emplaçament) són per arribar al mirador | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | ||||||||||||
| 85879 | Creu de Sant Vicenç de Vilarasau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-sant-vicenc-de-vilarasau | XVIII | Creu monumental situada vora l'església de Sant Vicenç de Vilarasau, al marge nord del camí. Es tracta d'una creu molt simple, que consta d'un pedestal fet de pedres amb una llosa quadrada al damunt, on hi ha encastada la creu, de ferro, amb les astes lleugerament eixamplades. No coneixem cap notícia documental sobre aquesta creu. Per la seva tipologia és difícil donar-li una datació concreta. Tal vegada podria correspondre als segles XVIII o XIX. El terreny amb pendent al voltant de la creu, així com també al pati davanter de l'església, fins èpoques relativament recents encara s'utilitzava com a cementiri. En aquests llocs hi apareixen abundants restes òssies. Els difunts eren enterrats directament a terra, embolicats amb un llençol. Probablement es tractava doncs d'una creu de fossar, que indicava la presència del cementiri. | 08258-57 | Vora l'església de Sant Vicenç de Vilarasau, al sector sud-est del terme municipal | 41.8455500,2.0416400 | 420439 | 4633072 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85879-foto-08258-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85879-foto-08258-57-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | |||||||||||||
| 85909 | Torre d'Oriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-doriols | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 52, 63, 73, 109, 111. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 55. | XIV-XX | Estructuralment bé, però amb algunes parts abandonades o mancades de manteniment | Masia de dimensions força grans, probablement d'origen medieval, emplaçada a l'extrem d'una plana coneguda com a Oriols, i prop del torrent anomenat riu d'Ases. Es pot incloure dins un grup de masies que es troben al voltant de l'antiga quadra d'Aguiló i que es caracteritzen per tenir el seu origen en una mena de casa forta estreta i alta, en forma de torre, que amb el temps sol ampliar-se pels costats. En són exemples Bojons o Berengueres. En aquest cas el nucli originari és la part nord de la casa, probablement primer al nord-oest en forma de torre, després ampliada cap a l'est. Aquesta part és una construcció molt sòlida, feta amb carreus mitjans bens disposats en filades, i no sembla que en un principi tingués gaires obertures. Les finestres actuals són posteriors. Les parts més visibles d'aquesta construcció primitiva són a la façana de ponent i a la de llevant. De tot això en podem deduir que en un principi la casa tenia un aspecte de torre o de domus; d'aquí la seva denominació. Posteriorment (probablement al segle XVIII) s'amplià cap al sud i va adoptar la forma d'una masia més convencional, amb una façana principal força típica estructurada en tres eixos d'obertures força regulars, amb un portal adovellat al centre. Ja al segle XIX a aquesta façana se li adossà un cos a la part esquerra dotat amb una galeria oberta a dues cares que està formada per arcs rebaixats sobre pilars de maó i amb baranes de ferro. Els murs de la casa són a pedra vista, excepte la façana principal, que conserva l'arrebossat tradicional. Les finestres solen ser emmarcades amb llindes i brancals de pedra, però n'hi ha algunes de maó, corresponents a refeccions més modernes. La masia consta d'un cobert adossat a l'angle nord-oest, on hi ha una tina i una premsa. El passatge que hi ha entre aquest sector de la casa i el marge de pedra seca que sosté els camps, més elevats, l'anomenaven 'el Carrer'. Una altra zona de coberts al costat de llevant. Aquests formen un barri amb entrada per davant de la façana principal. A fora es conserva una era enrajolada. Al costat de la casa hi trobem les ruïnes d'un forn d'obra, d'un forn de calç i també d'una interessant bassa. | 08258-193 | Sector nord-oest del terme municipal | Aquest mas, probablement d'origen medieval, sembla que en un principi havia estat una torre. Per la seva situació en un lloc planer s'hauria de considerar més aviat una casa forta o domus que no pas una torre de vigilància. Aquest tipus de casa en forma de torre és freqüent en aquesta zona al nord d'Oló. Tanmateix, referides a l'època medieval no en coneixem notícies documentals. Per la situació on es troba (al sector nord del terme i a l'altre costat de la Serra de Segalers) sembla que hauria de formar part de la quadra autònoma d'Aguiló, dominada pel castell d'Aguiló, que era complementari del castell d'Oló. Segons Antoni PLADEVALL (1991: 52), aquesta demarcació incloïa els masos Ciuró, Garriga, Jeremies, Abadia, Puigbarba, Ansepeus, Sala de Segalers, Berengueres i segurament alguns altres. És possible que el mas Torre fos un d'aquests altres, o bé que originàriament fos conegut amb un altre nom. Les primeres referències més explícites d'aquest mas les trobem en el fogatge de 1515, on hi consta 'la casa d'en Torra', pertanyent a la parròquia de Santa Maria d'Oló. I en el fogatge de 1553 hi apareix un tal Steve Torres. Sembla, doncs, que en aquesta primera època el mas era conegut simplement com a Torre, nom que al·ludeix clarament a la forma de la casa primitiva. Aquest primer casal fortificat va evolucionar al segle XVIII (1722 segons la dovella del portal) cap a una masia més gran, i al segle XIX (entre 1807 i 1883, segons algunes inscripcions) s'hi feren ampliacions, com ara la galeria. L'era enrajolada data de 1860. Així mateix, l'any 1866 es va construir una capella coneguda com Sant Pere de la Torre d'Oriols, situada a uns 500 m. Cal suposar que la van fer edificar els mateixos propietaris de la masia, però no en coneixem detalls. El fet demostra que en aquesta època la Torre d'Oriols continuava sent un dels masos preeminents de la zona. Ja al segle XX, en un mapa de l'Institut Geogràfic i Estadístic de 1920 encara apareix amb simple nom de la Torre. En canvi, en un llistat de cases rurals de 1930 ja hi consta la denominació Torre Oriols. Llavors estava habitada. Entorn de 1980 encara hi vivien dos cosins, que eren els amos. | 41.9007100,2.0274000 | 419326 | 4639210 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85909-foto-08258-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85909-foto-08258-193-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 55 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: la Torre (fitxa IPA). El topònim Oriols es troba escrit amb una erra o amb dues.A la dovella central del portal: 1722En una llinda de la façana de ponent: 1807Una altra inscripció: 1883 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | |||||||||
| 85955 | Església parroquial de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-sant-joan-dolo | ABRIL, Irene (2019). 'La taula de la pentecosta (1609) de la catedral de Vic, obra de Joaquim Albareda', Ausa, núm. 29, Patronat d'Estudis Osonecs, Vic, p. 87-106.BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Sant Joan d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 389-390. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa. MIRALPEIX VILAMALA, Francesc (2019). 'El Moianès, l'art i l'arquitectura barroques a Catalunya i un epíleg sobre el pintor Marià Colomer Parés', Modiliuanum, núm. 60, Moià, p. 91-106. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Sant Jona (o Sant Joan Vell)', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1063-1065. | XVII | Conjunt parroquial, que consta de l'església, la rectoria, el cementiri i un comunidor, i que és molt representatiu d'una parròquia rural bastida durant el segle XVII. L'església fou construïda a mitjans del segle XVII en substitució de l'antiga, que estava situada en un turonet molt estret que no permetia ampliar-la. És d'una sola nau amb capelles laterals més baixes. La construcció és austera i pràcticament sense ornamentacions exteriors. La façana principal està encarada cap a migdia, i consta d'una simple portalada de mig punt emmarcada amb dovelles allargades i, a la part superior, un ull de bou i una petita finestra al seu damunt. Al cantó nord-occidental s'alça un campanar de torre de forma quadrada, amb un cos superior que té obertures a cada costat rematades amb arcs de mig punt. El parament és fet amb carreus de mida diversa, més o menys disposats en filades. Al llarg dels murs laterals s'obren unes petites finestres allargades. Adossada a l'església pel cantó de ponent hi ha la rectoria. A l'interior del temple la nau i les capelles laterals són cobertes amb volta de creueria. Les capelles laterals es comuniquen a través d'arcs de mig punt, i al principi de la nau hi trobem un cor alçat. També es conserven diverses làpides al paviment amb inscripcions dels mossens que s'hi van enterrar: Pere i Joan Espinalt (1637), Antoni Roca (1665), Francisco Vila Vendrell (1774), un altre de nom il·legible (168?) i Mariano Mayet (1812). Entorn d'una de les làpides més antigues, del 1637, hi ha encastades en els angles tres pedres amb curiosos gravats en forma d'esferes radials que semblen símbols solars. Podria tractar-se d'esteles funeràries procedents del cementiri de Sant Joan d'Oló vell, de força antiguitat. | 08258-115 | Sector sud-oest del terme municipal | Aquesta església es trobava dins el terme del castell d'Oló, al sector sud-occidental. L'església de Sant Joan d'Oló primitiva (emplaçada en un turonet proper a Armenteres) està documentada l'any 1081 i ben aviat devia assumir funcions de parròquia; així consta el 1136. Al seu voltant hi va sorgir una sagrera, però s'hagué d'encabir a la falda del turó perquè a dalt no hi havia espai. Devia passar a dependre de la canònica de l'Estany el 1364, quan es formalitzà la compra del castell d'Oló per part del monestir de l'Estany. Aquesta comunitat havia acumulat un important patrimoni entre el Moianès, el Bages i l'Osona i s'havia convertit en el principal poder fàctic de la zona. Probablement aquest domini va durar fins el 1592, moment en què s'extingí la canònica i el monestir va ser secularitzat. Des d'aleshores les seves possessions van estar regides per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona que actuaven com a senyors del monestir. Així era encara el 1686, quan el bisbe de Vic visità la parròquia i ho va fer constar en l'acta. A principis del segle XVII l'església antiga havia quedat petita i degut al seu emplaçament no tenia possibilitats d'ampliar-se, de manera que es va decidir construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i més accessible per als masos. El complex d'edificis parroquials fou construït pel mestre de cases Santacana, i la nova església es va beneir el dia 25 d'agost de 1639, data molt propera a la festa de la degollació de Sant Joan Baptista, titular de la parròquia. L'any 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament des de l'església vella, i a partir d'aquest moment va assumir totes les funcions parroquials. La construcció de la rectoria s'acabà l'any 1666. El campanar fou bastit entre 1637 i 1640 pel mestre d'obres Pere Calvet. En aquest moment la parròquia comptava amb 26 famílies. Els retaules que es conserven a l'església són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. El de la Mare de Déu del Roser originàriament estava dedicat a sant Joan Baptista i provenia de l'església antiga. Fins fa poc es desconeixia l'autoria de les pintures antigues i les més modernes. Recentment, l'especialista de la Universitat de Lleida Irene ABRIL (2019: 96) ha atribuït les pintures antigues a l'artista vigatà Joaquim Albareda, que va estar actiu entre 1594 i 1614. Uns anys després de la construcció de l'església nova es decidí transformar-lo en un retaule lateral dedicat a la Mare de Déu del Roser. Aquesta adaptació es va fer entorn de 1645 i hi va participar l'escultor-fuster Jacint Possa, però desconeixem qui fou l'autor de les noves pintures. El retaule major de l'església fou construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, el mateix que per aquestes dates treballava en el retaule major de Santa Maria d'Oló. Les pintures són del segle XVIII, obra d'un autor influït per Antoni Viladomat. El retaule de Sant Isidre, més petit, és datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Des del segle XVII l'església no sembla haver sofert reformes importants, però la rectoria sí. Segons una inscripció, el 1759 s'amplià per la part davantera, i al segle XIX o començaments del XX es tornà a reformar, tal com queda evidenciat en el mateix edifici. Durant gairebé un any, entre maig de 1842 i febrer de 1843, va ser rector de la parròquia Antoni M. Claret, encara en la primera etapa de la seva trajectòria. La seva figura ha estat incorporada en el retaule major. Ja entrat el segle XX, durant la Guerra Civil els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. D'altres, però, afirmen que els anticlericals van fer algunes destrosses, però només van cremar les figures dels sants. A la dècada de 1940 Sant Joan d'Oló mantenia la seva vitalitat com a petit nucli rural. Al segle XIX havien sorgit algunes casetes a redós de l'església que conformaven un petit nucli dispers, cosa que va reforçar el sentiment de comunitat. La parròquia exercia de nucli cohesionador, ja que Sant Joan sempre ha format part del terme d'Oló i no ha disposat d'institucions pròpies. A la Rectoria hi vivia el mossèn, que també feia de mestre. Els parroquians contribuïen al manteniment del rector fent aportacions amb espècies, i les dones de les diferents cases es repartien les tasques de neteja i manteniment. Les tradicions religioses seguien ben vives: novenes, les santes missions o les processons, que consistien a fer una volta a l'església (especialment per Corpus, quan es guarnia amb boix el comunidor). També es beneïa un pedró que hi havia a ca l'Abellà i un altre a la Plana. Els dies de festa a la tarda es passava el rosari, i a la sortida hi havia qui es quedava a jugar a les cartes a la Rectoria. I el tercer diumenge d'agost es celebrava la festa major (actualment s'ha canviat pel primer diumenge d'agost). Entorn de 1952 la família Llonch va establir la seva segona residència a la Rectoria. Eren uns rics industrials de Sabadell, del sector de la llana, i es van estar al poble més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular, sobretot per l'alt tren de vida que portaven. Havien fet amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a instal·lar-se a les golfes, on van adequar tot d'habitacions. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana, i pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou una caseta molt propera a l'església (actualment Armenteres de Dalt). Després de mossèn Ferrer va venir Josep Bonals, i després, entorn de la dècada de 1950, Jaume Montanyà, que va ser l'últim que va residir a la Rectoria. Més endavant la part de les golfes es va llogar a particulars, però l'edifici encara manté el mobiliari propi d'una casa rectoral. Entre d'altres l'anomenada habitació del pare Claret, que és on dormien els rectors. Algunes dels mobles, però, han estat portats de fora. | 41.8475100,2.0047000 | 417375 | 4633324 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85955-foto-08258-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85955-foto-08258-115-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Un fet gairebé excepcional és que es tracta d'una de les poques esglésies que ha conservat tot el seu moblatge originari. Concretament, hi trobem tres retaules de l'època del barroc. El de la Mare de Déu del Roser, reformat a la primera meitat del segle XVII, el retaule major, construït entre 1656 i 1665 per l'escultor manresà Pau Sunyer, i el de Sant Isidre, més petit, datat a mitjans de segle XVIII i d'autor desconegut. Tots tres il·lustren molt bé l'evolució de l'art barroc en un poble de la Catalunya rural: el primer, de regust encara gòtic i renaixentista i amb pintures sobre fusta; el segon, amb pintures sobre tela, i el tercer, a l'estil del barroc majestuós de l'etapa final. Els retaules de les dues capelles restants, que es troben més a prop de l'entrada, són més moderns i estan dedicats al Sagrat Cor i a la Crucifixió. En el del Sagrat Cor s'hi ha col·locat una escultura exempta barroca (possiblement del segle XVII) de sant Esteve mostrant les pedres de la seva lapidació. Procedeix de la capella del Solà de Sant Esteve.Altres elements d'interès són la pica baptismal (del 1638), que té la particularitat d'estar feta amb un suport de fusta, dues banderes (de sant Joan i de sant Isidre), dos gonfanons i els bancs on seuen els feligresos, molts dels quals tenen inscripcions de les famílies que els van pagar, pertanyents als masos de la parròquia i cadascun amb una decoració diferent. Concretament, n'hi ha de Moretonas (1736), dels Plans (1811), Clapés (1801), Toscas (1863), Joan Altimires (1804), la Plana i dos del Solà (un de 1894), així com un que diu 'Justícia y Obres, 1741', amb una ranura per a dipositar-hi les almoines.Inscripció d'una làpida: 'Sepultura de Pera Aspinalt y de M[ossèn] Joa[n] Spinalt, P[revere] y dels de la casa del Spinalt feta lo any 1637'.Inscripció d'una làpida: 'Sepultura de Antoni Roca P. i Rector de S. Joan de Oló que morí a II de 9bre 1665'.Inscripció d'una làpida: '[...?] Prevera y Rector de St. Joan d'Oló. Obit 29 agost 168[?]. In [rdrp] Añes Fo[?]'Inscripció d'una làpida: 'Sepultura del Reverent Francisco Vila Vendrell, prevera y Rector que fonch de Sant Joan d'Oló. Morí lo dia 7 de abril de 1774'.Inscripció d'una tomba: 'Sa Es Rt. Mariano Mayet R.or de esta Parro[quia]. Morí lo dia 2 feb. Any 1812'. Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Montse Mas, Montse Antonell i Teresa Moratonas. | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | ||||||||||
| 85956 | Rectoria de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-joan-dolo | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 208-210. GALOBART SOLER, Josep (1996). Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 16, Manresa. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 16. | XVII-XX | Edifici de la rectoria de Sant Joan d'Oló, que està adossat al costat de ponent de l'església i, junt amb el cementiri i el comunidor, forma un conjunt molt representatiu d'una parròquia rural bastida durant el segle XVII. És una construcció de planta més o menys rectangular, més llarga que l'església per la part de darrere, i consta de planta baixa més un pis i golfes. El casal que es va aixecar al segle XVII era més petit, i el 1759 (segons una inscripció) s'amplià per davant amb un cos porxat. Més tard, segurament ja al segle XIX o començament del XX, s'allargà per la part posterior, es va refer per complet la façana de ponent i sembla que també es va sobrealçar tot l'edifici. La primitiva façana principal, encarada al sud i alineada amb la de l'església, ha quedat pràcticament tapada per aquest cos davanter que a la part dreta té un porxo al nivell del primer pis, sostingut per un pilar. L'antic portal adovellat queda mig cobert a sota però continua en ús. La porxada devia complir la funció d'aixoplugar els feligresos en cas de pluja. A la part esquerra hi veiem un balcó emmarcat amb llinda i brancals de pedra i, a la part superior, una finestra que ja és feta amb maó. La façana de ponent és remarcablement llarga i presenta una distribució d'obertures força regular, fets que denoten que va ser bastida en una sola fase. En aquesta part l'aparell constructiu és un tipus de maçoneria característic del segle XIX o principis del XX, i les obertures són totes emmarcades amb maó. Al llarg de les parets s'hi han deixat uns foradets en rengleres que devien servir per sostenir les bastides. L'interior de la casa conserva la tipologia tradicional. Als baixos hi havia estables i altres dependències de treball. El primer pis es distribueix al voltant de la sala, i les diferents estances mantenen l'ambientació pròpia d'una casa rectoral. | 08258-116 | Sector sud-oest del terme municipal | A principis del segle XVII l'església antiga havia quedat petita i degut al seu emplaçament no tenia possibilitats d'ampliar-se, de manera que es va decidir construir-ne una de nova en un emplaçament més planer i més accessible per als masos. El complex d'edificis parroquials fou construït pel mestre de cases Santacana, i la nova església es va beneir el dia 25 d'agost de 1639, data molt propera a la festa de la degollació de Sant Joan Baptista, titular de la parròquia. L'any 1643 s'hi traslladà el Santíssim Sagrament des de l'església vella, i a partir d'aquest moment va assumir totes les funcions parroquials. La construcció de la rectoria s'acabà l'any 1666. El campanar fou bastit entre 1637 i 1640 pel mestre d'obres Pere Calvet. En aquest moment la parròquia comptava amb 26 famílies. Els retaules que es conserven a l'església són un bon reflex de la puixança d'una parròquia rural de la Catalunya central al llarg dels segles XVII i XVIII. Des del segle XVII l'església no sembla haver sofert reformes importants, però la rectoria sí. Segons una inscripció, el 1759 s'amplià per la part davantera, i al segle XIX o començaments del XX es tornà a reformar, tal com queda evidenciat en el mateix edifici. Durant gairebé un any, entre maig de 1842 i febrer de 1843, va ser rector de la parròquia Antoni M. Claret, encara en la primera etapa de la seva trajectòria. La seva figura ha estat incorporada en el retaule major. Ja entrat el segle XX, durant la Guerra Civil els veïns de la parròquia van evitar que es cremessin els retaules. Segons es diu, van encendre una foguera, amb la participació del mateix mossèn, i van fer creure als escamots revolucionaris que ja s'havia consumat la crema. A la dècada de 1940 Sant Joan d'Oló mantenia la seva vitalitat com a petit nucli rural. Al segle XIX havien sorgit algunes casetes a redós de l'església que conformaven un petit nucli dispers, cosa que va reforçar el sentiment de comunitat. La parròquia exercia de nucli cohesionador, ja que Sant Joan sempre ha format part del terme d'Oló i no ha disposat d'institucions pròpies. A la Rectoria hi vivia el mossèn, que també feia de mestre. Els parroquians contribuïen al manteniment del rector fent aportacions amb espècies, i les dones de les diferents cases es repartien les tasques de neteja i manteniment. Les tradicions religioses seguien ben vives: novenes, les santes missions o les processons, que consistien a fer una volta a l'església (especialment per Corpus, quan es guarnia amb boix el comunidor). També es beneïa un pedró que hi havia a ca l'Abellà i un altre a la Plana. Els dies de festa a la tarda es passava el rosari, i a la sortida hi havia qui es quedava a jugar a les cartes a la Rectoria. I el tercer diumenge d'agost es celebrava la festa major (actualment s'ha canviat pel primer diumenge d'agost). Entorn de 1952 la família Llonch va establir la seva segona residència a la Rectoria. Eren uns rics industrials de Sabadell, del sector de la llana, i es van estar al poble més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular, sobretot per l'alt tren de vida que portaven. Havien fet amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a instal·lar-se a les golfes, on van adequar tot d'habitacions. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana, i pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou una caseta molt propera a l'església (actualment Armenteres de Dalt). Després de mossèn Ferrer va venir Josep Bonals, i després, entorn de la dècada de 1950, Jaume Montanyà, que va ser l'últim que va residir a la Rectoria. Més endavant la part de les golfes es va llogar a particulars, però l'edifici encara manté el mobiliari propi d'una casa rectoral. Entre d'altres l'anomenada habitació del pare Claret, que és on dormien els rectors. Algunes dels mobles, però, han estat portats de fora. | 41.8475000,2.0044900 | 417357 | 4633324 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85956-foto-08258-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85956-foto-08258-116-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 16 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció en una llinda de la façana principal: 1759Informació oral facilitada per Elvira Sors Vilaseca, Montse Mas, Montse Antonell, Joan Vila Fàbregas i Teresa Moratonas. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | ||||||||||
| 86031 | Cingle de Serra Borina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingle-de-serra-borina | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 86. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Recorregut de recerca geològica per la comarca del Moianès (pel Geoparc de la Catalunya central). Itinerari per les rodalies de Santa Maria d'Oló (treball inèdit consultable a internet). | Cingle tallat a la part sud-occidental de la serra Borina, una formació que s'estén al nord de la riera d'Oló, uns quilòmetres aigües avall del poble. És d'un gran interès geològic, ja que hi podem veure un tall espectacular del plec de l'anticlinal d'Oló. El plec ha quedat tallat per l'erosió de la riera, ja que forma part de l'anomenat Brai d'Oló. Un bray és una formació geològica que consisteix en una vall excavada en un plec anticlinal, de manera que l'erosió de la riera ha deixat al descobert les diferents capes de sediments. En aquest cas el tall que podem veure presenta uns materials fortament acolorits, d'un to vermellós o rosat. I els estrats són molt inclinats, gairebé verticals i rebregats, amb complicats plecs secundaris. Tot plegat configura un impressionant teló de fons que embelleix un dels costats de la vall de la riera d'Oló. La Serra Borina es troba en la zona afectada pel plec anticlinal, que és un tipus de plegament en què el centre ha quedat més aixecat que les vores. L'eix de l'anticlinal es trobaria just a l'espai buit on la riera ha excavat la seva vall. Per això els estrats geològics estan fortament inclinats. Els materials d'aquesta part de la Serra Borina corresponen a l'anomenada Formació d'Artés, d'un color roig o rosat. El lloc ideal per observar aquesta formació geològica és el camí que ressegueix la riera d'Oló, un quilòmetre i mig més avall del molí d'Altimires, en un indret on la riera fa un meandre que ha deixat una àmplia terrassa fluvial. | 08258-191 | Al sector central del terme municipal | 41.8630700,2.0151000 | 418258 | 4635042 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86031-foto-08258-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86031-foto-08258-191-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | |||||||||||||
| 86112 | Gorg de Rocafort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-de-rocafort | Entorn abandonat i sense cuidar | Gorg de la riera d'Oló amb un petit salt d'aigua, emplaçat uns 300 metres a ponent del Pont de Rocafort i a prop també del Molí de Rocafort. En aquest indret, envoltat per una exuberant vegetació de ribera, la riera conforma un toll d'aigua força gran. No fa pas tants anys que encara solia venir-hi el jovent i la quitxalla a banyar-s'hi. | 08258-270 | Sector nord-est del terme municipal | 41.8970000,2.1056200 | 425810 | 4638727 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86112-foto-08258-270-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86112-foto-08258-270-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: la gent de l'Estany en diuen Gorg de la Torre | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | ||||||||||||
| 86194 | Castell d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-dolo | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Castell d'Oló', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 385-388. FREIXA, Lluís (1975). Santa Maria d'Oló, Vic. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 461-463. OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Castillo de Oló', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1062-1063. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 782-792. PLADEVALL, Antoni (1978). 'El castell d'Oló', dins A. Pladevall i J. Vigué: El Monestir Romànic De Santa Maria De L'Estany, Artestudi Edicions, Barcelona, p. 108-114. PLADEVALL, Antoni (1979). 'Oló', Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol II, 'El Bages, el Berguedà i el Solsonès', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 148-152. PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p 39-67. PIÑERO, Jordi; PUJOL, Ferran (2016). 'El monestir de l'Estany i la revolta d'Oló', Viatge al cor de Catalunya. 20 indrets geològics i històrics al Geoparc de la Catalunya Central. Valls, Cossetània Edicions, p. 34-41. | X-XX | Casa situada al nucli antic d'Oló (Dalt del Poble) que conserva vestigis del castell d'Oló. El castell ocupava la part nord-oriental del turó on també hi havia l'església de Santa Maria d'Oló i una sagrera medieval. Als segles XVII-XVIII el castell fou transformat en una més de les cases del poble. De l'antic castell se'n conserva fonamentalment part d'una torre circular, que devia ser la torre mestra. Concretament la meitat nord, que ha quedat adossada i integrada a la casa. És una construcció dels segles XII-XIII que es conserva en uns 8 metres d'alçada i amb una amplada de 2,25 m. Exteriorment es pot apreciar perfectament la forma circular, tot i quedar adossada entre dues cases. A la part inferior conserva una finestra espitllerada, mentre que la part superior ha estat modificada amb obertures posteriors. Al centre de la torre hi veiem una lapida, probablement del segle XVIII, amb una inscripció que diu: 'Es castell de Oló'. L'aparell de la part baixa (fins la làpida) és d'època romànica i està conformat per carreus petits i ben escantonats. A la base són més grossos. A l'interior de la casa veïna (cal Seva) el mur romànic continua i és perfectament visible. Més amunt de la torre l'aparell es torna més matusser i evidencia diverses refeccions. La torre és rematada amb uns merlets que deuen ser ja d'època força moderna, tal vegada del segle XIX. Sembla que la torre estava envoltada per un seguit de dependències castelleres que ocuparien l'espai on ara hi ha diverses cases: a ponent cal Fèlix i cal Mossèn Joan, i al nord cal Seva. Aquestes cases devien aprofitar murs i pedres de l'antic castell, i encara es pot veure algun mur antic (especialment una filada d'opus spicatum) entre cal Fèlix i cal Mossèn Joan, a l'altre costat del carrer. D'altra banda, cal dir que tot el turó estava encerclat per una muralla de la que en resten vestigis força importants. No coneixem dades documentals que ens informin de la cronologia d'aquesta muralla, però és probable que el recinte principal ja estigués completat en època medieval, probablement al segle XIV. Pel que fa a la casa, deu ser una construcció dels segles XVII-XVIII, com la majoria d'habitatges que es troben en aquest sector. És una edificació entre mitgeres, de planta irregular i amb la torre adossada al nord. Consta de planta baixa més un pis i golfes. La façana principal, encarada vers el carrer anomenat del Castell, s'estructura en dos eixos d'obertures, totes emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Una de les finestres ha estat transformada en balcó. Per la part de migdia la casa té adossat un cos més baix. Al darrera hi trobem un pati on encara es conserva un gran dipòsit d'aigua que fins l'any 2000 aproximadament s'utilitzava per al subministrament d'aigua corrent al poble. Precisament es va escollir aquest lloc perquè es situa a la cota més alta: 546 m. | 08258-362 | Carrer del Castell. Nucli antic d'Oló (Dalt del Poble) | El nom de la riera d'Oló apareix documentada l'any 889 en l'anomenat precepte d'Odó, en el context de la repoblació impulsada pel comte Guifré el Pilós i, concretament, en l'afrontació dels dominis de la catedral de Vic sobre la Vall d'Artés. Es pot suposar que en aquest moment el castell ja hi era, però la primera notícia documental del terme del castell és del 927, i el primer esment directe del castell d'Oló és del 931. Primerament formava part del comtat d'Osona, però l'any 940 ja consta com a pertanyent al comtat de Manresa. El seu terme era molt ampli, i incloïa els actuals municipis d'Oló i l'Estany. En el seu interior hi havia un castell satèl·lit, el d'Aguiló, que va acabar constituint una quadra independent. Probablement també hi hauria altres guàrdies complementàries, però no se n'ha identificat cap amb seguretat, tot i que alguns dels topònims referits a torres o les restes de torres conservades en alguns masos podrien correspondre a aquesta xarxa de defensa complementària. El senyor eminent del castell era el comte de Barcelona. Per sota seu hi havia una família que va acabar adoptant el cognom Oló i ostentant la senyoria. El primer membre conegut és Sesmon, fill dels vescomtes de Girona, que va actuar com a vicari comtal. Així consta en un document del 986, però segurament ja s'hi havia establert amb anterioritat. La família Oló, que en alguns casos es feia anomenar Mediona, va ampliar els seus dominis primer amb el castell de Clariana i després amb altres de propers a Tona, com el de Mallà i de l'Aguilar, i també amb castells de frontera entorn de Calaf. El personatge més ben estudiat d'aquesta nissaga és Guillem d'Oló, més conegut com a Guillem de Mediona, que exemplifica el prototípic cavaller feudal, aventurer i involucrat en els afers per controlar i assegurar el repoblament de les convulses terres de frontera. Guillem es va posar al servei dels bisbes de Vic. Primer de Borrell i després fou amic del mateix abat Oliba, amb qui el 1023 va firmar uns pactes o convenis en virtut dels quals havia de restaurar els castells que se li confiaven a la zona de Calaf i protegir-los contra els sarraïns. Cal dir que Guillem era levita, una categoria d'eclesiàstic força freqüent a l'època que podia contreure matrimoni. Va morir el 1034 en una emboscada dels sarraïns. Els Oló van continuar com a vicaris i senyors del castell fins el segle XIV. La seva genealogia es recull en el llibre dedicat a la història d'Oló (PLADEVALL, 1991: 45,49). A finals del segle XI o principis del XII el règim feudal del castell d'Oló s'havia fet més complex quan s'hi va introduir una nova família de feudataris, els Gurb-Queralt. Eren una important nissaga d'origen osonec que havia tingut un paper rellevant quan un dels seus membres va fer de tutor del comte Ramon Berenguer III en la seva minoria d'edat. Els Gurb-Queralt van ocupar una posició intermèdia entre el comte i els Oló. Això no feia minvar els drets dels Oló sobre el castell i terme, però ara havien de fer vassallatge als seus superiors i pagar-los alguns tributs. Aquesta situació no va durar ni un segle, ja que entre 1196 i 1202 els Oló van comprar els drets als Gurb-Queralt, i així van afermar el seu domini sobre el castell, que posseïen en ple dret i amb la seva jurisdicció. Però a finals del segle XIII la família Oló es trobava en declivi econòmic, i el 1333 Arnau d'Oló va vendre el castell a Ot de Montcada. Pel que fa als castlans, la primera notícia és del 1106, quan en una convinença o pacte s'encomana la castlania d'aquest castell a un tal Ramon Bernat, que promet fidelitat al seu senyor i fer sempre amb ell hosts i cavalcades, corts i complir altres obligacions. A canvi se li ofereixen un seguit de feus i se li confien tots els cavallers del terme. Més endavant, durant els segles XIII i XIV els castlans d'Oló eren la família Castell, força ben coneguda per la documentació i que es va extingir, pel que sembla, a mitjans del segle XIV. El 1390 sembla que ja no hi havia castlans nominals. Aquest any es van fer obres al castell i va ser el síndic del terme qui s'encarregà de cobrar les taxes. Un altre càrrec important era el batlle, que havia de procurar la justícia i també executar les ordres del senyor. Sobre la batllia d'Oló se'n coneixen diversos documents força detallats ja del segle XIV. En un de 1331 es concedeix la batllia d'Oló i d'Aguiló a Bernat de Soler, ciutadà de Manresa, amb una explicació de les seves obligacions. I en senyal de possessió se li dóna un bastó, un llibre o capbreu dels castells d'Oló i d'Aguiló, el llibre de la Cúria de dits castells i el segell propi de la batllia. El castell d'Oló va estar una trentena d'anys sota el domini dels Montcada, sembla que de la branca d'Aitona d'aquesta important família, fins que el 1364 es formalitzà la compra per part del monestir de l'Estany. Aquest cenobi havia acumulat un important patrimoni entre el Bages i Osona, incloent els castells més pròxims a Oló. S'havia convertit en el principal poder fàctic de la zona, i estava molt interessat a afegir a les seves possessions el castell d'Oló, dintre del qual es trobava el monestir. En un principi la gent d'Oló i l'abat van actuar en col·laboració (GÜELL, 1988: 462). La voluntat dels olonecs era redimir-se i passar a dependre directament del rei, una condició que es considerava més beneficiosa que no pas el domini senyorial. Però aviat van començar les discrepàncies, ja que l'Estany ja no va voler deixar escapar la nova possessió. El 1386, o potser abans, els olonencs van començar a fer assemblees per aplegar els 200.000 sous que el monestir havia pagat per la compra del castell. Pretenien així comprar ells mateixos el domini per passar a dependre directament del rei: un fet insòlit que va donar peu a un llarg conflicte que és emblemàtic de la lluita d'un poble per deslliurar-se del poder senyorial. L'abat va refusar les condicions que els olonecs, amb el vist i plau del rei, li proposaven. Les tropes de l'abat van assetjar i ocupar el castell d'Oló. A continuació els homes d'Oló van incendiar el monestir l'any 1395 i la comunitat es va veure obligada a fugir. Els canonges de l'Estany van trigar uns quants anys a reorganitzar-se, des de Manresa, fins que van conquerir definitivament el castell d'Oló. Aquests fets violents van anar en contra de les aspiracions d'independència dels olonencs, de manera que van haver de passar dos-cents anys fins que no s'arribà a una solució definitiva. Durant aquest temps els senyors del castell d'Oló foren els abats de l'Estany, que en tenien també tota la jurisdicció, tant civil com criminal. El 1592 les comunitats canòniques agustinianes foren extingides i el monestir quedà secularitzat. Des d'aleshores les seves possessions van estar regides per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona que actuaven com a senyors del monestir. Això va canviar les condicions i va permetre que el 1599 s'iniciessin novament gestions per aconseguir la redempció. Finalment, Oló va obtenir els privilegis de ser un carrer de Barcelona, una fórmula jurídica que feia possible evitar el poder senyorial. La redempció es considera efectiva el 1606, quan es va acabar el darrer pagament. Ja hem dit que des de mitjans del segle XIV el castell ja no tenia castlans, i des d'aleshores devia anar perdent el seu caràcter de fortalesa. Entre els segles XVI i XVII es devia construir la casa actual. L'any 1912 la casa del Castell fou comprada per Josep Obradors, àlies el Paperines, que fou el promotor de la xarxa d'aigua corrent a Oló. La situació alta del castell li va permetre emplaçar-hi un dipòsit que recollia l'aigua provinent de la font de la Deu i del Viver de Turigues. Obradors hi va viure fins els volts de 1930. Posteriorment la casa ha passat als diferents propietaris del Servei d'Aigües, i actualment els habitatges són de lloguer. | 41.8710900,2.0348600 | 419908 | 4635914 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86194-foto-08258-362-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86194-foto-08258-362-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | |||||||||||
| 84862 | Arxiu municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-47 | XIX-XXI | L'arxiu municipal de Castellcir conserva majoritàriament els fons generats per les diferents administracions municipals des de mitjan segle XIX, però també aplega el fons del Jutjat de Pau de Castellcir i el fons privat de l'entitat entitat urbanística Guiteras-Torredes. Així mateix, com a col·lecció conserva un fons d'hemeroteca. El fons de l'Ajuntament de Castellcir abasta el període de 1847-2014). Consta de 2038 unitats de descripció i 73,5 m l de documentació inventariada, en suport paper, magnètic i òptic. Està classificat en els següents apartats: 1. Administració general (1854-2014). 2. Hisenda (1847-2012). 3. Proveïments (1941-2010). 4. Serveis Socials (1921-2011). 5. Sanitat (1919-2010). 6. Obres i Urbanisme (1921-2011). 7. Seguretat Pública (1954). 8. Serveis militars (1857-1997). 9. Població (1898-1997). 10. Eleccions (1866-2011). 11. Ensenyament (1892-2010). 12. Cultura (1983-2010). 13. Serveis Agropecuaris i Medi Ambient (1925-1995). El fons del Jutjat de Pau de Castellcir abasta el període de 1845-1976). Consta de 34 unitats de descripció i 0,69 m l de documentació inventariada, tota en suport paper. Està classificat en els següents apartats: 1. Matèria civil (1902-1960). 2. Matèria penal (1845-1957). 3. Matèria governativa (1926-1927). 4. Administració interna (1859-1966). 5. Registre civil (1873-1976). El fons de l'entitat urbanística Guiteras-Torredes abasta el període de 2005-2009), i ocupa 0,23 m l de documentació inventariada. | 08055-4 | Plaça de l'Era, 5 | 41.7604800,2.1499500 | 429337 | 4623532 | 08055 | Castellcir | Obert | Bo | Legal i física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | Observacions: El Servei d'Arxiu Municipal de Castellcir forma part del programa de manteniment de la Xarxa d'Arxius Municipals (XAM) de la Diputació de Barcelona des de l'any 2004. La XAM, coordinada per l'Oficina de Patrimoni Cultural (OPC), té com a objectiu consolidar un sistema regional de suport a l'organització i gestió dels serveis d'arxiu municipals de la província de Barcelona i es materialitza des de dues tipologies: el programa de Manteniment i la Central de Serveis Tècnics. | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||||||
| 84885 | Roure del Giol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-del-giol | Gran espècimen de Quercus pubescens, o roure martinenc amb una alçària total de 17 m, amb un volt del canó de 4,5 m i una amplada mitjana de capçada de 20,7 m. Al seu voltant s'hi ha adequat un espai circumdat per un mur de pedra seca (on hi ha informació sobre l'arbre) i, molt a prop, un mirador de l'entorn. | 08055-27 | Veïnat de Santa Coloma Sasserra | El Roure del Giol presideix un prat que antigament feia les funcions d'era comunal del veïnat de Santa Coloma Sasserra. En aquesta esplanada convergien els camins de Santa Coloma Sasserra i el de Collsuspina, amb el que la majestuositat del roure havia presidit tant activitats productives com trobades de caire social i cultural. | 41.7946600,2.1680200 | 430876 | 4627312 | 08055 | Castellcir | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84885-foto-08055-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84885-foto-08055-27-3.jpg | Legal i física | Contemporani | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | Va ser declarat arbre d'interès local (AL) el 1988. L'any 1991 fou declarar arbre monumental, amb la matrícula original AM 41.055.01 (donat que llavors Castellcir formava part del Vallès Oriental, la comarca 41). | 98 | 2151 | 5.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | ||||||||||
| 84886 | Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-i-biblioteca-episcopal-de-vic | XIII-XXI | <p>L'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic custodia bona part de la documentació d'origen eclesiàstic de l'actual municipi de Castellcir. Aquesta es distribueix en tres fons: el fons de la Mensa Episcopal, el fons de l'Arxiu Parroquial de Santa Maria de Besora i el fons de l'Arxiu Parroquial de Sant Andreu de Castellcir. Del fons de la Mensa Episcopal, que conté la documentació generada per l'actuació del bisbe com a senyor de les seves propietats, hi ha documentació referent a Casstellcir dins la sèrie 'Baronies de la Mitra. Termes de Santa Maria de l'Estany'. Dins el fons de l'Arxiu Parroquial de Santa Maria de Besora, és a la sèrie pergamins on hi ha referències d'interès sobre Castellcir. El fons de l'Arxiu Parroquial de Sant Andreu de Castellcir és, de tots 3, el més extens i el més concís pel que fa a documentació sobre Castellcir. El fons es divideix en els següents apartats: Llibres sacramentals Baptismes (1567-1910), Confirmacions (1664-1823), Matrimonis (1567-1773), Vària: compliment pasqual, comunions, etc. (1655-1949). Administració Aniversaris i celebracions (1668-1803), Llibre de l'obra (1939-1948), Visita pastoral i documents episcopals (1567-1729), Inventaris parroquials (1666-1939), Comptes i factures (1620-1953), Llevadors de rendes, censals, capbreus parroquials, etc. (1443-1839), Correspondència (1731-1889), Confraries (del Roser, 1648-1903; de les Ànimes, 1745-1845; de la Doctrina Cristiana, 1940-1941; de l'Apostolat de l'oració, 1901-1950), Vària (1726-1805). Llibres notarials Manuals (1570-1788), Capítols matrimonials (1537-1738), Testaments (1547-1788), Actes notarials (1332-1948), Processos (1408-1790), Registres de documents i formularis (1723), Vària (1590-1892). Pergamins (1281-1610).</p> | 08055-28 | Carrer Santa Maria, 1, Vic | 41.7604800,2.1499500 | 429337 | 4623532 | 1281 | 08055 | Castellcir | Restringit | Bo | Legal i física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2021-04-09 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | 94|98 | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||||
| 84070 | Materials de Castellterçol al Museu d'Arqueologia de Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/materials-de-castelltercol-al-museu-darqueologia-de-catalunya | X-XII | Al Museu d'Arqueologia de Catalunya es custodien materials que provenen del terme municipal de Castellterçol, que corresponen als trobats durant els treballs arqueològics realitzats al collet del mas Clamí. La relació de materials és la següent: - Atuell, dolmen del mas Clamí, -2200 / -1800 (nº registre: MAC BCN-016256). - Atuell, dolmen del mas Clamí, -2200 / -1800 (nº registre: MAC BCN-016257). - Atuell, dolmen del mas Clamí, -2200 / -1800 (nº registre: MAC BCN-016258). - Atuell, dolmen del mas Clamí, -2200 / -1800 (nº registre: MAC BCN-016259). - Atuell, dolmen del mas Clamí, -2200 / -1800 (nº registre: MAC BCN-016260). - Atuell, dolmen del mas Clamí, -2200 / -1800 (nº registre: MAC BCN-047937). | 08064-118 | Museu d'Arqueologia de Catalunya. Passeig de Santa Madrona, 39 - 41, 08038, Barcelona. | 41.7513400,2.1205200 | 426880 | 4622542 | 08064 | Castellterçol | Obert | Bo | Legal i física | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Cultural | 2020-11-11 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Informacions facilitades per Núria Molist (Museu d'Arqueologia de Catalunya).Aquesta col·lecció és considerada BCIN pel Decret 474/1962, de l'1 de març, per el que determinats museus (i els seus fons) són declarats monuments historico-artístics. | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||||||
| 84134 | Fons documental de Castellterçol a l'Arxiu de la Corona d'Aragó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-castelltercol-a-larxiu-de-la-corona-darago | ARXIU CORONA D'ARAGÓ: http://patrimoni.gencat.cat/ca/coleccio/arxiu-de-la-corona-darago PARES. PORTAL DE ARCHIVOS ESPAÑOLES: http://pares.mcu.es/ l | XIII-XX | L'Arxiu de la Corona d'Aragó conserva documentació antiga relacionada amb el terme municipal de Castellterçol. Hi ha documents en paper, pergamí, en lligall i volum, amb una cronologia des del segle XVI al segle XX, a les següents unitats: - Reial Audiència de Catalunya. Codi referència: ES.08019.ACA/8.2.11//ACA,REAL AUDIENCIA. - Mapes i Planells. Codi referència: ES.08019.ACA/3.39//ACA,COLECCIONES, Mapas y Planos. - Mas de l'Ubac. Codi referència: ES.08019.ACA/3.43.2//ACA,DIVERSOS. - Consell Suprem d'Aragó. Codi referència: ES.08019.ACA/1.1.3.3//ACA,CONSEJO DE ARAGÓN. - Delegació provincial d'Hisenda de Barcelona. Codi referència: ES.08019.ACA/5.20.2.4.2.3.1.3//ACA,HACIENDA. - Arxiu del Reial Patrimoni de Catalunya. Codi referència: ES.08019.ACA/10.1.3.2.3.1//ACA,REAL PATRIMONIO,BGRP. - Casagemes. Codi referència: ES.08019.ACA/3.11//ACA,DIVERSOS,Casagemes. - Tribunal de Comerç de Catalunya. Codi referència: ES.08019.ACA/8.4.1.3//ACA,REAL AUDIENCIA,Consulado y Tribunal de Comercio. - Bassols. Codi referència: ES.08019.ACA/3.5.6.2. - Generalitat de Catalunya. Codi referència: ES.08019.ACA/4.1.4.4//ACA,GENERALITAT. | 08064-182 | Arxiu de la Corona d'Aragó,C. Almogàvers 77, 08018, Barcelona. | La procedència dels fons documentals conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó és molt variada. Està classificat entre Reial Cancelleria, Reial Patrimoni, Reial Audiència, Consell d'Aragó, Generalitat de Catalunya, Hisenda, Ordes religiosos i militars, Protocols Notarials i Diversos i col·leccions. L'antecedent de l'Arxiu de la Corona d'Aragó és l'Arxiu Reial de Barcelona, fundat l'any 1318 pel rei Jaume II d'Aragó. A mitjans del segle XIX, Pròsper de Bofarull va fundar l'Arxiu General de la Corona d'Aragó, que aplegava tots els fons de l'administració reial de la Corona, i des d'aleshores s'hi han agrupat d'altres arxius històrics. | 41.7513400,2.1205200 | 426880 | 4622542 | 08064 | Castellterçol | Restringit | Bo | Legal i física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Cultural | 2020-11-11 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Aquest fons és considerat BCIN per la disposició addicional primera, punt 4, de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català. | 94|98 | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||
| 84135 | Fons documental de Castellterçol a l'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-castelltercol-a-larxiu-comarcal-del-valles-oriental | ARXIUS EN LINIA, DEPARTAMENT DE CULTURA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA: http://extranet.cultura.gencat.cat/ArxiusEnLinia | XVI-XX | L'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental custodia els següents fons i col·leccions que fan referència a Castellterçol: - ACVO100-20: Ajuntament de Castellterçol. En concret el que abasta cronològicament des de l'any 1853 al 2010, i alguna documentació de l'any 2011 i del 2012. Es tracta del fons històric i bona part de l'administratiu de l'Ajuntament, amb les sèries corrents en un consistori com correspondència, expedients de secretaria, comptes, llicències d'obres, taxes i impostos municipals, padrons, lleves, etc. - ACVO100-58: Ajuntament de la Quadra de Vilalba (la Roca del Vallès). - ACVO100-52: Ajuntament de Santa Eulàlia de Ronçana. - ACVO100-45: Can Brustenga, Santa Eulàlia de Ronçana. - ACVO100-46: Can Guàrdia Fargas de Castellterçol. - ACVO100-34: Casa de Beneficència Brugarolas i Palau (Castellterçol). - ACVO100-42: Col·lecció Arxiu de complement (còpies de fons i documents). - ACVO100-26: Col·lecció d'imatges i audiovisuals. - ACVO100-25: Col·lecció d'impresos i cartells. - ACVO100-24: Col·lecció de manuscrits i documents. - ACVO100-18: Consell Comarcal del Vallès Oriental. - ACVO100-57: Mas Gorchs (Llerona ) - Mas Rovira (Canovelles). - ACVO100-39: Mas Oliveres de Lliçà d'Amunt. | 08064-183 | Arxiu Comarcal del Vallès Oriental, C. Olivar, 10, 08402, Granollers. | L'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental (ACVO), inaugurat l'any 2005, forma part de la Xarxa d'Arxius Comarcals de la Generalitat de Catalunya i és gestionat conjuntament pel Consell Comarcal del Vallès Oriental i per l'Ajuntament de Granollers. Entre els fons documentals més destacats dipositats a l'Arxiu, en destaquen els fons municipals dels ajuntaments d'Aiguafreda, Bigues i Riells, Castellterçol, Granollers i Tagamanent; la documentació administrativa del Consell Comarcal del Vallès Occidental, els fons judicials dels Jutjats de Primera Instància de Granollers i Mollet; la documentació de l'Oficina Comarcal del Departament d'Agricultura: la documentació dels Cambres Agràries de diversos pobles de la comarca; el fons personal Josep Molas i el fons documental de la Baronia de Montbui, integrada per les poblacions de Santa Eulàlia, Bigues, Riells, L'Ametlla, Lliçà d'Amunt, Palaudàries i Sant Mateu de Montbui. Tanmateix, l'Arxiu Comarcal del Vallès Occidental custodia el fons de l'Hemeroteca Municipal Josep Móra que comprèn, entre altres, una voluminosa col·lecció de publicacions periòdiques d'àmbit comarcal. Aquest Arxiu comparteix instal·lacions amb l'Arxiu Municipal de Granollers, que hi té dipositat una part dels fons municipals i l'Arxiu d'Imatges. | 41.7513400,2.1205200 | 426880 | 4622542 | 08064 | Castellterçol | Restringit | Bo | Legal i física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Cultural | 2020-11-11 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Informacions facilitades per Xavier Pérez, director de l'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental.El contracte de dipòsit del fons de l'arxiu municipal de Castellterçol a l'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental va ser signat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental i l'Ajuntament de Castellterçol, el 14 de juny de 2007. | 98 | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||
| 84137 | Fons documental de Castellterçol a l'Arxiu Nacional de Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-castelltercol-a-larxiu-nacional-de-catalunya | DEPARTAMENT DE CULTURA. ARXIUS EN LINIA: http://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/ArxiusEnLinia/ | XIX-XX | L'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), que es troba adscrit al Departament de Cultura, dins la Direcció General del Patrimoni Cultural, té l'objectiu d'aplegar, conservar i difondre el patrimoni documental de Catalunya. Els fons i col·leccions documentals que l'arxiu custodia relacionades amb el municipi de Castellterçol són els següents: - ANC1-547: Agència Catalana de l'Aigua. - ANC1-933: Antonio Correa Véglison. - ANC1-1087: Arxiu de la família Desvalls. - ANC1-42: Brangulí (fotògrafs). - ANC1-25: Col·lecció de manuscrits i documents textuals solts de l'Arxiu Nacional de Catalunya. - ANC1-891: Cultura en Ruta, S.A. - ANC1-186: Delegació Provincial a Barcelona del Ministeri d'educació i Ciència. - ANC1-707: Delegació Provincial a Barcelona del Ministeri d'Habitatge. - ANC1-488: Delegació Provincial a Barcelona del Ministeri d'Hisenda. - ANC1-515: Delegació Provincial a Barcelona del Ministeri d'Indústria i Energia. - ANC1-243: Delegació Territorial a Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya. - ANC1-492: Delegació Territorial a Barcelona del Departament d'Agricultura, ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. - ANC1-439: Delegació Territorial a Barcelona del Departament d'Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya. - ANC1-296: Departament d'Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya. - ANC1-501: Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya. - ANC1-134: Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya. - ANC1-822: Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. - ANC1-817: Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. - ANC1-352: Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. - ANC1-208: Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya. - ANC1-490: Districte Forestal de Barcelona. - ANC1-769: El Reguer de Tavèrnoles. - ANC1-137: Enric Prat de la Riba. - ANC1-180: Eugenio del Castillo. - ANC1-312: Federació catalana de Futbol. - ANC1-297: Federació Sindical Tèxtil Radium. - ANC1-411: Ferran Soldevila. - ANC1-284: Francesc Brunet i Recasens. - ANC1-211: FECSA. - ANC1-1145: Fundació Concepció Rabell, vídua Romaguera – Estudi de la Masia Catalana. - ANC1-5: Gabriel Casas i Galobardes. - ANC1-1: Generalitat de Catalunya (Segona República). - ANC1-606: Germanor de Minyons de Muntanya. - ANC1-216: Govern Civil de Barcelona. - ANC1-611: Guies Sant Jordi de Catalunya. - ANC1-994: Joan Artigues i Carbonell. - ANC1-667: Joan Triadú. - ANC1-244: Josep Benet. - ANC1-979: Josep Fargas i Datzira. - ANC1-585: Josep maria Segarra i Plana. - ANC1-416: Josep Pous i Pagès. - ANC1-737: Josep Puig i Cadafalch. - ANC1-314: Junta Electoral Provincial de Barcelona. - ANC1-886: Llei 21 del 2005 de Restitució a la Generalitat de Catalunya. - ANC1-168: Llinatge Cartellà de Sabastida, Barons de l'Albi. - ANC1-167: Llinatge Sentmenat, marquesos de Castelldosrius. - ANC1-610: Minyons Escoltes de Catalunya. - ANC1-612: Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya. - ANC1-428: Montserrat Sagarra i Zacarini. - ANC1-641: Prefectura del Districte Miner de Barcelona. - ANC1-691: Prefectura Provincial de Carreteres a Barcelona del Ministeri d'Obres Públiques. - ANC1-818: President Francesc Macià (documentació institucional). - ANC1-564: Taf Helicòpters, S.A. - ANC1-631: Torras, Herrería y Construcciones, S.A. - ANC1-488: Delegació Provincial a Barcelona del Ministeri d'Hisenda. - ANC1-492: Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. - ANC1-439: Departament d'Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya. ANC1-490: Districte Forestal de Barcelona. - ANC1-769: El Reguer de Tavèrnoles. - ANC1-1: Generalitat de Catalunya (Segona República). - ANC1-216: Govern Civil de Barcelona. - ANC1-667: Joan Triadú. - ANC1-715: Junta de Museus de Catalunya. - ANC1-428: Montserrat Sagarra i Zacarini. - ANC1-641: Prefectura del Districte Miner de Barcelona. - ANC1-691: Prefectura Provincial de Carreteres a Barcelona del Ministeri d'Obres Públiques. - ANC1-818: President Francesc Macià (documentació institucional). | 08064-185 | Arxiu Nacional de Catalunya, C. de Jaume I, 33-51, Sant Cugat del Vallès. | L'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) fou creat pel govern de la Generalitat de Catalunya l'any 1980. L'ANC és l'arxiu general de l'administració catalana i l'arxiu històric nacional, destinat a recollir, ingressar, conservar i gestionar la documentació generada per l'administració autonòmica. Conserva també fons procedents d'entitats o individus privats d'interès històric. | 41.7513400,2.1205200 | 426880 | 4622542 | 08064 | Castellterçol | Restringit | Bo | Legal i física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Cultural | 2020-11-11 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | ||||||||||||
| 52863 | Fons documental de l'Arxiu del Monestir de Santa Maria de l'Estany | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-del-monestir-de-santa-maria-de-lestany | XIII-XVIII | <p>En l'actualitat els fons arxivístics i bibliogràfics que es troben a la parròquia de Santa Maria de l'Estany estan instal·lats a la planta baixa en les dependències annexes al claustre, que també acullen el museu. Tot just entrar, en el vestíbul d'accés al museu es percep un ambient de notable humitat, que tanmateix desapareix al cap d'una estona de mantenir-se una activa circulació d'aire per l'obertura de les finestres. En els darrers anys s'ha tingut especial cura en mantenir una bona ventilació dels espais quan el temps ho permetia, fet que ha evitat deterioraments importants, però aquests espais són naturalment humits, i es detecten algunes alteracions en els documents emmarcats i penjats a la paret, Hi ha tres documents en pergamí en aquesta situació, dos al passadís d'accés i un altre en una paret més propera a la sala on hi ha al major part dels documents bibliogràfics i arxivístic. Els que mostren més alteració pels efectes de la humitat i dels fongs són els dos que hi ha al passadís d'entrada, una butlla de l'any 1507 de 49x84 cm., i una altre butlla de l'any 1616 de 53x79 cm. I especialment el primer d'ells, situat a la paret de la dreta de l'entrada .El tercer dels pergamins emmarcats, més gran (145x70),no presenta alteracions aparents. En la sala en què es troba agrupada la major part de la documentació aquesta es troba instal·lada en quatre armaris. Armari número 1,de fusta, amb dues parts de 1.30m,de 10 prestatges cada un. Del total de 20 prestatges d'aquest armari,15 15 contenen fons bibliogràfics o hemerogràfics i els cinc restants contenen documentació arxiu. Armari 2,de 1,75 m d'amplada, conté vuit nivells de prestatgeria, tres dels quals són de documentació d'arxiu i els altres cinc de documentació bibliogràfica. Armari 3.Encastat a la paret.D'1,15m d'amplada. Conté 4 nivells de prestatgeria, dels quals 2 són ocupats per capses que contenen fotografies de peces de museu mentre que les altres dues una conté butlletins oficials del bisbat i l'altra altre tipus de llibres Contemporanis. Armari 4.Encastat a la paret.D'1.15 m d'amplada i quatre nivells de llibres, conté butlletins del bisbat, i revistes 'Ecclesia'. Aquesta documentació cal afegir-hi uns 40 cm que es troben en un armari (núm 5) en el primer pis de la rectoria, on també hi ha uns 30 cm corresponents als fons ubicats a la planta baixa.</p> | 08079-64 | Monestir de Santa Maria de l'Estany. Plaça del Monestir, 2 | 41.8692000,2.1123500 | 426336 | 4635635 | 08079 | L'Estany | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52863-foto-08079-64-1.jpg | Legal i física | Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla | 94 | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||||
| 52878 | Mare de Déu de l'Estany. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-lestany | XIV | <p>A l'altar principal de l'església hi ha la imatge de la Mare de Déu de la Llet, gòtica, realitzada en alabastre policromat i documentada ja el s. XV. A l'interior cal destacar la talla d'alabastre del segle XIV de Mare de Déu de l'Estany. La Verge sosté amb el braç esquerre el Nen mentre l'alleta. Resta part de la policromia del mantell on destaca el blau d'atzur o de cobalt i els daurats.</p> | 08079-79 | Església de Santa Maria de l'Estany, carrer Verdaguer, 2 | 41.8693600,2.1125600 | 426354 | 4635652 | 08079 | L'Estany | Fàcil | Bo | Legal i física | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Religiós | 2020-07-16 00:00:00 | Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla | Propietat Privada (Bisbat). Accés Públic | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||||||
| 52880 | Pila Baptismal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pila-baptismal-0 | XVIII-XIX | <p>Peça monolítica de granit i de grans dimensions amb forma cilíndrica i interior rebaixat fins a mitja canya i unes dimensions d'1,20 m de diàmetre i 1 m d'alçada. La part exterior d'aquest element no presenta cap tipus de decoració ornamental ni treball escultòric.</p> | 08079-81 | Església de Santa Maria de l'Estany, carrer Verdaguer, 2 | 41.8692000,2.1125400 | 426352 | 4635635 | 08079 | L'Estany | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52880-foto-08079-81-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52880-foto-08079-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52880-foto-08079-81-3.jpg | Legal i física | Contemporani|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2020-01-15 00:00:00 | Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla | L'element, probablement reutilitzat, es localitza a l'absidiola del costat dret de l'absis central de l'església de Santa Maria de l'Estany, ocupant la part central d'aquest espai a modus de -pila baptismal-. | 98|94 | 52 | 2.2 | 1781 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | ||||||
| 52883 | Col·lecció del Monestir de Santa Maria de l' Estany. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-del-monestir-de-santa-maria-de-l-estany | XIX-XX | <p>La col·lecció del Monestir de Santa Maria de l'Estany es troba organitzada amb 4 sales: A la primera sala, la sala d'art religiós, s'exposa el tresor parroquial de Santa Maria de l'Estany, així com altres peces de caràcter religiós procedents d'altres esglésies o particulars. De tots els elements que es troben a la sala, cal remarcar la creu processional de Santa Maria de l'Estany, d'argent (s. XVII), la bacina de la Mare de Déu de la Llet (segle XVIII), el reliquiari de la Vera Creu (segle XVII), un copó barroc (segle XVIII), i el conjunt de crismares ( s. XVII-XIX). Són també interessants les escaparates amb diferents Mares de Déu, procedents de cases particulars i la col·lecció d'utensilis per elaborar les sagrades formes. A la paret també hi ha una gran matraca de campanar que substituïa les campanes per Setmana Santa. Sala del Lapidari: Aquesta Sala guarda elements de pedra de diferent naturalesa. Són molt interessants les làpides sepulcrals gòtiques, amb representació del calvari (segles XIII i XIV), l'ossera de la família Centelles (s. XI-XII), i les tombes antropomorfes (s. XI-XII). Cal remarcar el conjunt de claus de volta barroques procedents de l'església del monestir (s. XVII), amb sants i àngels en relleu amb pedra i guix. Les sales següents mostren peces de molt diversa naturalesa. Cal remarcar una esplèndida calaixera de sagristia, de fusta de noguera, amb una delicada marqueteria (1733), els recipients de ceràmica per a ús domèstic i el mostrari de rajoles de revestiment, de diferents èpoques (segles XVII a XX). Ja sortint, cap al claustre, és interessant la porta plafonada d'interior (segle XVII).</p> | 08079-84 | Monestir de Santa Maria de l'Estany. Plaça del Monestir, 2 | <p>Aquesta col·lecció és gràcies a la insistència del Mossèn Aureli Pou i Marquel (1930-1984) que va ser rector de l'Estany de 1965 fins l'any 1984. Va ser en aquests anys que es va promoure la tasca de recuperació del Monestir i la col·lecció del Monestir de l'Estany. El museu fou inaugurat l'any 1968.</p> | 41.8692000,2.1123500 | 426336 | 4635635 | 08079 | L'Estany | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52883-foto-08079-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52883-foto-08079-84-3.jpg | Legal i física | Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Privada accessible | Científic | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2020-10-07 00:00:00 | Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla | Consta en el Cens de 'col·leccions obertes al públic' de la Generalitat de Catalunya. | 98 | 53 | 2.3 | 1781 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||
| 53016 | Jaciment de la Casa de Cultura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-la-casa-de-cultura | IIdC - XVI | <p>S'ha realitzat un sondeig informatiu. Les dades arqueològiques obtingudes han aportat informació sobre l'evolució històrica de l'edifici i de l'indret. A la part interior es documenta el parament de carreus de pedra de l'estructura originària del monestir, datat al segle XII. L'estudi del parament del mur permet constatar les successives reformes i transformacions que aquest edifici experimentà al llarg del temps. Pel que fa a la seqüència arqueològica en destaca la presència de materials d'època romana localitzats als estrats inferiors del sondeig informatiu. Materials que posen de manifest l'ocupació de l'indret, ja des d'aquest període històric.</p> | 08079-217 | Nucli urbà. Plaça del Monestir, 4 | 41.8690000,2.1121300 | 426318 | 4635613 | 08079 | L'Estany | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/53016-foto-08079-217-1.jpg | Legal i física | Medieval|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-18 00:00:00 | Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla | Resultats de la intervenció arqueològica realitzada amb caràcter informatiu de les perspectives arqueològiques que presenta el subsòl de l'edifici que ocupa la Casa de Cultura. La Intervenció arqueològica es va realitzar l'any 2014 sota la direcció tècnica de l'arqueòleg Daniel Guitierrez | 85|94 | 1754 | 1.4 | 1781 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | ||||||
| 53020 | Teixit dels lleons de Santa Maria de l'Estany | https://patrimonicultural.diba.cat/element/teixit-dels-lleons-de-santa-maria-de-lestany | XII | Desgast propi del pas dels anys. | <p>Teixit andalusí. Té una decoració de línies horitzontals de cercles amb dos lleons rampants afrontats, amb els cossos oposats i els caps acarats d'or espolinat, separats per l'arbre de la vida. En els intersticis dels cercles hi ha una estrella de vuit puntes, d'or espolinat. Els cercles no són tangents entre si, com ho eren els dels teixits andalusins de la primera meitat del segle XII, hi ha una línia que els separa tant verticalment com horitzontalment. Això fa que gairebé es formi un quadrat que té com a vèrtexs el centre de l'estrella, en el qual s'insereix el cercle. És un inici de geometrització del dibuix de cercles i de la decoració dels teixits en general per obra de la invasió dels almohades, procedents del nord d'Àfrica, d'Al-Andalus, estrictes seguidors de la Sunna i, per tant, partidaris de l'eliminació dels éssers vius en les decoracions artístiques i de la utilització de formes geomètriques. Són semblants al 'Teixit dels lleons de Santa Maria de l'Estany', el 'Teixit dels lleons de Conca' (Museo Arqueológico Nacional, Madrid), un teixit de l'Instituto de Valencia de Don Juan de Madrid i un del Museo Arqueológico de León, procedent d'un sepulcre de la Catedral. El fet que se'n trobin diversos amb un esquema decoratiu pràcticament paral·lel, fa pensar en una seriació de la seva fabricació, segurament destinats al mercat cristià.</p> | 08079-221 | Museu Episcopal de Vic. Plaça Bisbe Oliva, 3. Vic | 41.8693092,2.1125241 | 426350 | 4635647 | 08079 | L'Estany | Restringit | Regular | Legal i física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla | Ordits de fons i de lligament de seda, una trama llançada de seda i una espolinada de fil d'or. Lampàs, base i dibuix de tafetà, or espolinat en niu d'abella 13,5 x 19 cm; 4,5 x 5 cm; 3 x 7,5 cm. Referència museu; MEV 4133,7775, 7776 | 52 | 2.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | ||||||||||||
| 82465 | Col·lecció de Granera al Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-granera-al-museu-darqueologia-de-catalunya-mac | <p>CCAA. Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya, Granera. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya [inèdit]. Font: fons documental del Museu d'Arqueologia de Catalunya.</p> | <p>Col·lecció de materials arqueològics que procedeixen de dos dels jaciments arqueològics situats dins del terme municipal de Granera, que estan custodiats a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC). Es tracta de dos lots de materials indeterminats dels jaciments de la Cova de les Tutes (núm. Reg. MAC BCN-47669) i del Forat Negre (núm. Reg. MAC BCN-47684). Es desconeix l'inventari dels mateixos i, per tant, la seva cronologia.</p> | 08095-129 | Museu d'Arqueologia de Catalunya. Passeig de Santa Madrona, 39-41, 08038 Barcelona | 41.7252000,2.0570500 | 421572 | 4619696 | 08095 | Granera | Restringit | Bo | Legal i física | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2020-09-22 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Aquesta col·lecció és considerada BCIN pel Decret 474/1962, de l'1 de març, per el que determinats museus (i els seus fons) són declarats monuments historico-artístics. | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | |||||||||||||
| 82530 | Col·lecció de Granera al Museu d'Història de Sabadell (MHS) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-granera-al-museu-dhistoria-de-sabadell-mhs | <p>Font: fons documental del Museu d'Història de Sabadell. Http://museusenlinia.gencat.cat/ [Consulta: 28-04-2019]. Http://invarquit.cultura.gencat.cat/ [Consulta: 28-04-2019].</p> | <p>Col·lecció de materials arqueològics procedents del jaciment arqueològic de la Cova del Salamó, que es conserven als magatzems del Museu d'Història de Sabadell (MHS). Aquests materials es corresponen amb fragments de ceràmica informes, nanses, vores, petxines,fragments de fulla i esclats de sílex, quars i lidita. Alguns dels fragments ceràmics presenten decoracions amb cordons pessigats i aplicats, d'altres amb cordons curvilinis i incisions típiques epicardials, així com una tubular vertical del tipus de Montboló, datada dins del Neolític mitjà català. Destaca un ganivet de sílex cremat de secció trapezoïdal i una destral polida de tall encrostonat. En relació a aquesta destral, cal dir que no s'especifica si forma part del mateix jaciment o no (fou una recol·lecció). La datació establerta per aquests materials està compresa entre els períodes del Neolític Antic Postcardial (4000-3500 a.C) i el Bronze (1800-650 a.C.).</p> | 08095-194 | Museu d'Història de Sabadell. Carrer de Sant Antoni, 13, Sabadell | 41.7252000,2.0570500 | 421572 | 4619696 | 08095 | Granera | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08095/82530-foto-08095-194-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08095/82530-foto-08095-194-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08095/82530-foto-08095-194-3.jpg | Legal i física | Edats dels Metalls|Neolític | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Aquesta col·lecció és considerada BCIN pel Decret 474/1962, de l'1 de març, per el que determinats museus (i els seus fons) són declarats monuments historico-artístics. | 79|78 | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | ||||||||||
| 82539 | Fons documental de Granera a l'Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-granera-a-larxiu-de-la-corona-darago-aca | <p>Font: fons documental de l'Arxiu Comarcal del Vallès Oriental. Http://www.culturaydeporte.gob.es/archivos-aca/ca/ [Consulta: 28-04-2019].</p> | XIII-XVIII | <p>Fons documental de Granera custodiat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. La documentació està inventariada dins dels fons i les col·leccions que l'arxiu custodia i, a grans trets, està datada entre els segles XIII i XVIII. Es tracta d'un total de 5 fons documentals: el fons de l'Arxiu Reial (Reial Cancelleria), on hi ha pergamins del temps de Jaume I (any 1263) i registres del regnat de Felip I el Prudent (es tracta de donacions, llicències i vendes relacionades amb Granera i datades entre els anys 1564 i 1587); el fons del Consell d'Aragó (col·lecció de lligalls datats entre 1605 i 1642); el fons de la Reial Audiència (1765-1847); el fons del Reial Patrimoni (censos i precaris del baró de Granera entre 1717 i 1756) i, finalment, el fons d'Ordes religiosos i militars (llevador de la sagristia de Sant Martí de Granera datat l'any 1557 i pertanyent al fons de la desamortització eclesiàstica).</p> | 08095-203 | Arxiu de la Corona d'Aragó. Carrer dels Almogàvers, 77, Barcelona | 41.7252000,2.0570500 | 421572 | 4619696 | 08095 | Granera | Restringit | Bo | Legal i física | Modern|Popular | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Aquest fons és considerat BCIN per la disposició addicional primera, punt 4, de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català. | 94|119 | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:22 | ||||||||||
| 81076 | Fons de l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Monistrol de Calders | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-larxiu-municipal-de-lajuntament-de-monistrol-de-calders | http://xam.diba.cat/wiki/arxiu-municipal-de-monistrol-de-calders | XX | L'arxiu municipal de Monistrol de Calders està conservat en les dependències de l'ajuntament, bàsicament en un estança destinada a aquest ús a la darrera planta de l'edifici consistorial. Consta d'un total de 605 unitats de descripció que ocupen uns 69,60 metres lineals; el suport majoritari és el paper, tot i que també hi ha documentació en suport magnètic i òptic. La documentació està organitzada segons el quadre de classificació municipal desenvolupat per l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. Les seccions són: Administració General, Hisenda, Proveïments, Serveis socials, Sanitat, Obres i urbanisme, Seguretat pública, Serveis militars, Població, Eleccions, Ensenyament, Cultura, Serveis agropecuaris i medi ambient i Col·leccions factícies. El fons de l'arxiu municipal conté documentació des de la primera meitat del segle XIX (1814) fins l'actualitat, tot i que la gran majoria de la documentació és del segle XX ja que el municipi es creà l'any 1934. De la documentació anterior al 1934 hi ha sèries de correspondència i alguns documents referents a talles i estims, impostors municipals, cossos de seguretat, allistaments i lleves, padrons, entre d'altres. Entre la documentació existent es pot destacar la sèrie inclosa en les seccions de Títols del Municipi, Terme Municipal i símbols locals, en els que trobem la documentació referida al procés de 'Segregació d'aquesta població del terme municipal de Calders, a objecte de constituir-se en municipi independent', 'Actes de reconeixement del terme i fites', junt amb d'altres. També és d'interès la sèrie d'Actes del Ple iniciades l'any 1934, coincidint amb la creació del municipi. Un altre conjunt de documentació de molt interès és la col·lecció de pergamins, en total 8 documents que daten entre el 1253 al 1400. | 08128-142 | a l'edifici de l'Ajuntament, bàsicament a la darrera planta però també en altres despatxos. | No consta documentada cap actuació arxivística específica ni l'existència d'instruments de descripció sistemàtics fins la primera actuació realitzada per part de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona l'any 2000, quan es va organitzar, classificar i inventariar el fons. Des de l'any 2004 l'Ajuntament de Monistrol de Calders està adherit al Programa de manteniment de la Xarxa d'Arxius Municipals de la Diputació de Barcelona. | 41.7606200,2.0140000 | 418036 | 4623668 | 08128 | Monistrol de Calders | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08128/81076-foto-08128-142-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08128/81076-foto-08128-142-3.jpg | Legal i física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Segons la informació que consta a la web de la Xarxa d'Arxius Municipals de la Diputació de Barcelona, a més, del Fons de l'Administració Local, la documentació pròpia de l'Ajuntament de Monistrol de Calders, com a Fons públics no municipals l'Arxiu també custodia i inclou 2 metres lineals corresponents a Jujtat de Pau de Monistrol de Calders (1934-2005), i en els Fons privats inclou el Fons de la Germandat de Sant Feliu de Monistrol de Calders (1906-1986), amb 0,58 metres lineals de documentació, i el Fons de la Cooperativa Monistrolense (1928-1974) amb 0,23 metres lineals.El municipi de Monistrol de Calders es va formar l'any 1934 arran de la segregació del municipi de Calders. | 98 | 56 | 3.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:27 | ||||||||
| 85845 | Creu de terme del cementiri de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-del-cementiri-de-sant-joan-dolo | XV | Creu de terme o creu monumental gòtica (del segle XV) situada al cementiri de Sant Joan d'Oló. S'aixeca en una situació preeminent al centre del recinte funerari, que està adossat a l'església parroquial. Consta d'un pedestal cilíndric, d'uns 40 cm de diàmetre. El fust és octogonal i molt esvelt, d'uns 15 cm de diàmetre. La seva base és troncocònica i afuada. És coronat amb un capitell simple, característic de les creus de terme. A la part superior hi ha la creu, de forma gòtica tradicional, amb un medalló caironat amb la imatge de Crist clavat a la creu en una cara i de la Verge a l'altra. | 08258-23 | Al cementiri de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | Segons la fitxa de l'inventari del patrimoni arquitectònic de la Generalitat (IPA), aquesta creu estava emplaçada en una altre lloc i, per motius de seguretat, es decidí traslladar-la a l'interior del cementiri. Tanmateix, aquest trasllat es devia fer força anys enrere, abans del 1936, ja que els habitants de la zona recorden haver-la vist sempre en la ubicació actual. | 41.8474100,2.0048000 | 417383 | 4633313 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85845-foto-08258-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85845-foto-08258-23-3.jpg | Legal i física | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 | ||||||||||||
| 85875 | Destrals neolítiques de Sant Joan d'Oló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/destrals-neolitiques-de-sant-joan-dolo | XLV-X aC | <p>Conjunt de dues destrals de pedra polimentada de tipus neolític que es conserven al Museu Episcopal de Vic, amb els números d'inventari MEV 4889 i 4890. No se'n coneix cap informació del context on es van trobar, tan sols que són procedents de 'Sant Joan d'Oló' i que van ingressar al museu pels volts de 1914-1915. Foren adquirides per dues pessetes cadascuna. Aquest tipus de destrals són característiques del neolític, però es van utilitzar fins èpoques molt més recents. Tanmateix, el fet de trobar-se guardades en un museu com el de Vic ens fa suposar que van ser identificades per algun capellà de la parròquia i que es trobaven en un context en què és versemblant atribuir-les a un possible jaciment de l'època del neolític. En tal cas es tractaria d'un dels testimonis més antics de la història del municipi, juntament amb el megàlit del Pla de la Bassa de can Garriga. Tot i que, lògicament, aquesta afirmació s'ha de prendre amb moltes reserves atesa la poca informació que hi ha al respecte.</p> | 08258-53 | Museu Episcopal de Vic. Plaça Bisbe Oliba, 3. Vic | 41.8740200,2.0348400 | 419910 | 4636239 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85875-foto-08258-53-2.jpg | Legal i física | Patrimoni moble | Col·lecció | Privada accessible | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Propietat privada. Accés públic Drets de reproducció de les fotografies adjuntes: Museu Episcopal de Vic Aquesta col·lecció és considerada BCIN pel Decret 474/1962, de l'1 de març, pel qual determinats museus (i els seus fons) són declarats monuments historico-artístics | 53 | 2.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:37 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,31 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml