Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 80131 | Barraca 5774 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-5774 | XVIII | En procés de ruïna | Barraca de pastor, de grans dimensions, de planta irregular poligonal d'aproximadament 6 m de diàmetre. Construcció de pedra seca que ha perdut el lateral est (les pedres estan in situ) i part del paravent de la banda sud. No hi ha restes de la porta d'accés. | 08138-223 | Al nord-est de la vila. | 41.8289000,2.0623300 | 422136 | 4631204 | 08138 | Moià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80131-foto-08138-223-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Cristina Casinos | Correspon al codi 5774 de la Wikipedra.El pla que queda a ponent de la barraca, a la banda de baix de la pista, es coneixia antigament com a vinya del Marfà. | 94 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||||||
| 80143 | Embassament de Passarell o del Molí Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/embassament-de-passarell-o-del-moli-nou | Ajuntament de Moià. Departament d'Urbanisme. Moià. Fàbrega i Gallaguet, M (2000-2001); ' Subministrament d'aigua potable al Municipi de Moià, s. XIX-XX '. Moià. | XX | Embassament de mida mitjana amb una petita resclosa de ciment d'1 x 15 m, que recull aigua de la pluja que baixa pel torrent de la riera de Passarell. L'envolta una zona de passeig amb arbres (roures, pins, avets) i de picnic, on està prohibit fer foc i banyar-se. Està situat en la zona anomenada el Parc del Molí Nou, de 45.305 m2. | 08138-235 | Al nord-est de la vila. | 41.8034200,2.1471900 | 429155 | 4628302 | 1983 | 08138 | Moià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80143-foto-08138-235-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Cristina Casinos | 98 | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||||||
| 80232 | Roureda de la font Cendrosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roureda-de-la-font-cendrosa | Ajuntament de Moià (2008); Ordenança fiscal núm. 32 - Reguladora de l'arbrat i recursos vegetals aprovada pel Ple en sessió celebrada a Moià el 23 de desembre de 2008. Art. 12 Disposicions Finals. Annex I. Pag. 234. Moià. | Conjunt de roures que formen una arbreda frondosa que ocupa una àrea de 466101 m i un perímetre de 4459,4 m. Quasi limita amb el municpi de Collsuspina. | 08138-324 | Al nord-est de la vila. | Anomenat 'Quercus Pubescens' de la familia de les fagàcies i classificada com a angiosperma. Pot arribar fins els 25 m d'alçada i les fulles, de forma ovada, fan de 4 a 13 x 6 cm. | 41.8184200,2.1563100 | 429929 | 4629960 | 08138 | Moià | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Cristina Casinos | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||||||||||
| 80189 | Barraca 18179 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-18179 | Consorci del Moianès. Fulletó: ' Arquitectura Preindustrial al Moianès '. Moià. | Presenta petits enderrocs anteriors. El cobert està ensorrat totalment | Barraca adossada a un marge, de planta arrodonida (1,90 m de diàmetre i 1,70 m d'altura màxima). Coberta amb una falsa cúpula i amb una porta de llinda plana orientada al sud-oest (1 m x 0,50 m). Presenta una petita finestra al sud-est i una fornícula a l'oest. Una petita finestra dona a un antic corral actualment ensorrat, que era fet amb una teulada de bigues de fusta. Els murs fan 70 cm de gruix. | 08138-281 | Al nord-est de la vila. Ctra. de Moià a Vic. | 41.8156900,2.1296300 | 427710 | 4629679 | 08138 | Moià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80189-foto-08138-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80189-foto-08138-281-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Cristina Casinos | Codi 18179 de la Wikipedra | 94 | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||||||
| 79913 | Masoveria de La Granoia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masoveria-de-la-granoia | Diputació de Barcelona, SPAL; nº 011, (1526). Gamundi-Pallàs (1982); Servei del Patrimoni Arquitectònic. Generalitat de Catalunya. Barcelona. Generalitat de Catalunya (2008); www.cultura.gencat.net/invarquit Hernández i Herrero, G (2008); Resposta de petició R/N: 421K 102 GH/tt. Direcció General de Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya. Barcelona. Ubals i Picanyol, D (2001); ' Les Masies de Moià '. pàg. 88. Moià. | XVIII | Masia de grans dimensions i de planta rectangular i nucli original al peu de la muntanya. La façana està encarada a ponent i a la porta d'accés hi ha una inscripció a la llinda, en bastant mal estat, en la que es pot llegir: ' 17 Crismó 69 '. D'aquesta part del nucli es conserva, a l'esquerra del vestíbul d'entrada, la cuina amb el paviment de ceràmica, la pila de marbre i la llar de foc. A la dreta del vestíbul amb embigat i paviment original es troba el barri amb les quadres a dalt el paller i la cort. Aquestes dependències formen part de la part original i primera de la masia. L'antic paller, que fins fa pocs anys va ser el servei antic, té la teulada nova, menys en la zona on s'emmagatzemava i es guardava el cereal antigament, que encara conserva l'estructura de fusta amb diferents separadors. Aquest àmbit conserva l'embigat de fusta original. En una de les rajoles del terra d'aquesta estructura rectangular que servia per guardar el gra, hi ha una data amb marques digitals : ' 1864 '. Les finestres del paller són de fusta amb un forat i tela per deixar entrar la llum. Davant de les quadres hi ha un edifici de planta rectangular annexat a la masia en el que hi ha les actuals habitacions. Es tracta d'un cos posterior. La masia té una torre colomer (pis de dalt), el pis del mig és on actualment tenen els serveis i la part de baix és on hi ha una mica de safareig que divideix simètricament l'edifici. El cos de l'esquerra és on hi ha el nucli original de la masia datat l'any 1769. En aquesta part original encara es veuen els dos contraforts que aguantaven una terrassa avui desapareguda. Davant d'aquesta masoveria hi ha una torre nova (d'aquest segle) de la Granoia. | 08138-26 | Al nord-est de la vila. N-141-C direcció Vic. Trencant a mà esquerra | En documents del segle XIV apareixen documentades dues cases, la Granoia Jussasna i la Granoia Sobirana, per tant, no podem concretar quina de les dues ha arribat fins a l'actualitat. Durant la segona meitat del segle XVIII i fins a mitjan segle XIX va pertànyer a la família Batlles de Moià. Existeix un plànol de tota la propietat amb data del 4 de novembre de 1899 tot i que se sap que el nucli original està documentat des de l'any 1769. | 41.8210300,2.1208000 | 426983 | 4630279 | 1769 | 08138 | Moià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/79913-foto-08138-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/79913-foto-08138-26-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Cristina Casinos | En total la propietat té unes 150 hectàrees (construcció, camp i bosc). | 94 | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||||
| 80048 | Torre de la Granoia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-la-granoia | Gamundi-Pallàs (1982); Servei del Patrimoni Arquitectònic. Generalitat de Catalunya. Barcelona. Generalitat de Catalunya (2008); www.cultura.gencat.net/invarquit | XX | Esquerdes estructurals i consolidació de les rajoles de la torre colomar. | Masia de tres pisos amb torre mirador amb voladís. L'edifici es troba en un terreny cercat. La façana principal està encarada al sud i està dividida simètricament segons l'eix que determina una antiga torre colomar octogonal d'estil modernista amb rajola verda començada en pedra i acabada d'obra posteriorment. L'accés a l'edifici es fa per uns jardins amb una piscina artificial seca al sud. Després d'una escala d'accés hi ha un vestíbul on es comencen a distribuir les habitacions. En el mateix nivell hi ha un gran saló, una cuina i un annex amb forma d'absis basilical on actualment hi ha una gran llar de foc i on antigament hi havia una capella que ha perdut la seva funció original. De fet l'accés a aquesta sala de grans dimensions es fa per una porta on està gravada una creu que recorda el seu antic ús. Des de les escales en forma de cargol s'accedeix a dos pisos. Al primer es distribueixen les sales, dormitoris, lavabos i cuines inclòs una gran sala- rebost en el que encara es conserva una nevera a motor amb portes de fusta que encara funciona. Totes les habitacions són moblades, algunes d'elles tenen mobles de finals del s. XIX principi del s. XX. Al segon pis hi ha les dependències del servei. Quasibé totes tenen grans finestrals i en una d'elles encara queden les cordes d'estendre la roba. A sobre d'aquest pis encara queda una escala molt recta que es dirigeix a la torre de teulada de rajoles verdes. És un gran espai amb grans finestrals i marcs de finestres nous. És com un mirador des del que s'observa no només Moià sinó Castellterçol, el Montcau, la Mola. En total hi ha més de 30 dependències i entre la decoració de tota la casa pairal hi ha també peces mobles: tapissos, ràdio de principi del s. XX, rellotge de peu fabricat a Barcelona i mobiliari de valor històric. El parament, els brancalls i les llindes són de pedra. | 08138-139 | Al nord-est de la vila. N-141-C direcció Vic. Trencant indicat a ma esquerra. | Se sap que aquesta torre va ser començada a construir l'any 1908 i segons uns documents de la família, un dels que la va construir va ser Jaume Gallaguet qui va aportar la pedra necessària per a la construcció de l'edifici. Un militar anomenat Don Carlos, va fer aixeca'l. Altres propietaris posteriors a Don Carlos van ser els Romeu, els Molins i Puigarnau, fins arribar als actuals que el van adquirir l'any 1968. | 41.8210000,2.1207700 | 426980 | 4630276 | 1908 | 08138 | Moià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80048-foto-08138-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80048-foto-08138-139-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Cristina Casinos | Jaume Gallaguet | A l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de catalunya és denominada: Torre de la Granoia. | 98 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||
| 80210 | Alzina de la Granoia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-la-granoia | Ajuntament de Moià (2008); Ordenança fiscal núm. 32 - Reguladora de l'arbrat i recursos vegetals aprovada pel Ple en sessió celebrada a Moià el 23 de desembre de 2008. Art. 12 Disposicions Finals. Annex I. Pag. 234. Moià | Alzina centenària de 10 m d'alçada amb un tronc de 2 m de perímetre. A dos metres del terra surten quatre branques principals des d'on s'aixequen moltes branques que componen una gran copa de 17 m d'ample aproximadament. L'arbre s'observa sa. | 08138-302 | Al nord-est de la vila. N-141-C direcció Vic. Trencant indicat a ma esquerra. | Anomenada 'Quercus ilex' de la familia de les fagàcies i classificada com a angiosperma. Poden arribar als 25 m d'alçada. La tradició popular diu que a les masies es plantava una alzina quan a la familia naixia l'hereu o la pubilla. | 41.8308900,2.1129200 | 426340 | 4631381 | 08138 | Moià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80210-foto-08138-302-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80210-foto-08138-302-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Cristina Casinos | 2151 | 5.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | ||||||||||||
| 80203 | Restes arqueològiques de la Granoia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-arqueologiques-de-la-granoia | <p>Gamundi-Pallàs (1982); Servei del Patrimoni Arquitectònic. Generalitat de Catalunya. Barcelona. Generalitat de Catalunya (2008); www.cultura.gencat.net/invarque</p> | IIIaC-VdC | <p>L'any 1953, quan es van construir els fonaments de les granges adossades a la banda de llevant de la masoveria, van aparèixer restes romanes: tegulae, dolia i alguna llàntia.</p> | 08138-295 | Al nord-est de la vila. N-141-C direcció Vic. Trencant indicat a mà esquerra. | 41.8203368,2.1210973 | 427007 | 4630202 | 08138 | Moià | Restringit | Bo | Inexistent | Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-07-01 00:00:00 | Cristina Casinos | A l'inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya és denominat: La Grossa, amb definició: lloc d'habitació romà sense estructures amb una cronologia: (-218/+476). Actualment no se sap on són. | 83 | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | ||||||||||
| 84921 | El Verdaguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-verdaguer-9 | DANTÍ I RIU, Jaume i RUIZ I CALONJA, Joan. Castellcir. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 1993. (Col·lecció Camí Ral, núm. 2). RODRÍGUEZ LARA, José Luis. Aproximació a la Toponímia del Moianès. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2009. (Col·lecció 'Camí Ral', núm. 30). | XVII-XVIII | Gran edificació amb diversos cossos i dependències annexes. En línies generals correspon a una construcció feta amb mur de maçoneria, on portes i finestres estan definides per carreus ben escairats. Les cantonades dels diferents cossos també presenten grans blocs de pedra, el que ajuda a resseguir el seu creixement constructiu. Actualment tota l'edificació conserva restes d'un arrebossat blanc, que es manté de manera molt desigual. La construcció principal i més antiga correspondria a un edifici de planta rectangular amb coberta a un vessant, planta baixa, pis i golfes, orientat a sud on hi hauria l'entrada principal. La porta és adovellada, amb la singularitat que la dovella central està composta per dos blocs. Just per sobre la porta hi ha una petita finestra quadrangular. A l'est d'aquesta obertura, i a la mateixa planta, se n'intueixen dues més, ambdues tapiades, una de les quals podria ser una espitllera. A l'oest d'aquest cos, n'hi ha un altre de petites dimensions i de dos pisos en el que destaca un balcó a la planta pis i una gran arcada de pedra, amb arc de mig punt a la planta baixa. Adossat a aquest cos pel sud, i tapiant parcialment la porta principal hi ha un altra edificació de planta quadrangular i coberta a una vessant. S'hi accedia per l'est, de fet, a la planta baixa hi ha una porta rectangular, definida amb blocs de pedra, actualment tapiada. Just per sobre, es veu una finestra quadrangular, també definida per grans blocs de pedra i una galeria amb arc de mig punt orientada a sud. Encara adossat a aquest primer cos, però per la banda nord, hi ha un altre cos de planta quadrangular en el que destaca una galeria amb una gran obertura amb arc de mig punt al pis superior. Per últim i adossat per l'est a cos principal en trobem un altre, de majors dimensions i planta rectangular amb coberta a doble vessant. Segons es desprèn dels blocs de pedra de les cantonades, hauria crescut en sentit oest a partir de dos cossos adossats un a l'altre. Està format per planta baixa, pis i golfes, té totes les obertures de forma rectangular i delimitades per carreus ben escairats. La seva distribució és simètrica, la planta baixa hi ha la porta principal, rectangular amb arc rebaixat a la part superior i una finestra. Per sobre d'aquests i de manera idèntica a cada una de les plantes hi ha dues obertures més. L'únic element que trenca aquesta simetria és una petita obertura, a tocar de la porta principal. A l'alçada del primer pis, entre les finestres hi ha la imatge d'un sant, feta amb rajoles, que fa l'acció de sembrar. A l'oest encara hi trobem altres cossos adossats, de menor alçada, alguns d'ells de construcció força moderna, ja que presenten cobertes metàl·liques. A l'entorn immediat de la construcció principal hi ha una bassa d'aigua, un pou així com nombroses pallisses i magatzems, molts d'ells fets de pedra. | 08055-63 | Al nord-est del nucli urbà a l'oest de la riera de Fonts Calents. | Apareix a la documentació des d'inicis del segle XV. | 41.7797000,2.1364000 | 428232 | 4625677 | 08055 | Castellcir | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84921-foto-08055-63-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84921-foto-08055-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84921-foto-08055-63-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Cristina Belmonte (iPAT Serveis Culturals) | 119|94 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:42 | |||||||||
| 81090 | Codro Bolet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/codro-bolet | -ERILL I PINYOT, G.; GUAL I PURTÍ, J.; MANENT I ORISTRELL, Ll. (2006): Monistrol de Calders. El poble dels pagesos enginyers. Ajuntament de Monistrol de Calders, Diputació de Barcelona i Consorci per la promoció dels municipis del Moianès. -PERARNAU I LLORENS, J.; PIÑERO I SUBIRANA, J. (1993): Monistrol de Calders. La seva història i el seu patrimoni. Ajuntament de Monistrol de Calders, Diputació de Barcelona i Consorci per la promoció dels municipis del Moianès. | afectat per l'erosió propocada pels fenòmens meteoròlogics. | Es tracta d'una roca singular corresponent a un bloc de forma arrodonida, de roca sedimentària (conglomerat) assentat en una veta de margues que ha facilitat l'erosió d'aquesta part, i que ha afavorit que la forma arrodonida del bloc destaqui damunt d'una petita base com a punt de suport. La seva ubicació i forma ha determinat que se l'anomeni com a codro Bolet. | 08128-156 | Al nord-est del nucli urbà, a la zona de Pumanyà, prop del camí de Marfà. | 41.7696600,2.0402200 | 420227 | 4624647 | 08128 | Monistrol de Calders | Difícil | Regular | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Autor de les imatges: Gustau Erill Pinyot. | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | ||||||||||||
| 80002 | La Torreta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torreta-7 | Ubals i Picanyol, D ( 2001); ' Les Masies de Moià '. Pàg. 154-155. Moià | XIX | Netejar l'entorn i consolidar murs i llindes. Es perdrà la teulada en poc temps, la meitat ja ha caigut. | Mas de planta rectangular de dos pisos més golfes-paller amb teulada a dues vessants amb ràfec de filada de lloses (ha perdut una gran part de la coberta de la banda de ponent). La porta d'accés, a la façana sud, és de factura clàssica i sense inscripció. A sobre de la porta d'accés hi ha un balcó d'estil clàssic, amb barana de ferro forjat posterior a la construcció del nucli original, ja que està construït a sobre de la zona de la clau del bossell de la porta. A la llinda de pedra del balcó s'observa una data inscrita: '1807'. A sobre d'aquest balcó, en la zona central de la façana hi ha una finestra amb arc rebaixat que havia estat el paller, avui tapiat amb maons. A la façana de llevant hi ha dos coberts amb teulada a dues vessants sense ràfec que antigament havien estat les quadres. Un d'ells, el situat més cap a tramuntana, té una porta orientada a llevant amb llinda de fusta que encara conserva la porta original molt malmesa. A sobre d'aquesta hi ha una petita finestra també de fusta. A la façana de tramuntana encara es conserven tres finestres d'estil senzill, la central que és la de majors dimensions té l'ampit amb motllura ' toro '. Hi ha una quarta finestra amb arc de descàrrega i tapiada amb pedra tosca. La façana de ponent està derruïda modernament perquè encara s'observen les bigues i blocs de pedra en superfície. | 08138-115 | Al nord-est i a menys de 2 Km de Moià. | 41.8140300,2.1076200 | 425880 | 4629513 | 08138 | Moià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80002-foto-08138-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80002-foto-08138-115-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Cristina Casinos | Des de l'any 1960 la família Codina, que van ser durant molts anys els masovers, és la propietària de les granges que estan als voltants. Està en runes. 1807? | 98 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | ||||||||
| 80196 | PEIN Moianès, àrea Obagues de Bussanya capçaleres de la riera d'Oló i del Riu Sec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pein-moianes-area-obagues-de-bussanya-capcaleres-de-la-riera-dolo-i-del-riu-sec | <p>Generalitat de Catalunya (1997); Pla especial de delimitació definitiva dels espais del PEIN: Turons de la Plana Ausetana, la Sauva Negra, Gallifa i el Moianès. Direcció General de Patrimoni Natural i del Medi Físic. Generalitat de Catalunya Departament de Medi Ambient. Barcelona</p> | XX | <p>El criteri de selecció d'aquest PEIN ha estat el geològic, botànic i zoològic. Està situat entre els pobles de Moià, l'Estany i Santa Maria d'Oló ocupant una extensió de 1000 ha. Comprèn les obagues de la Serra del Soler i el Serrat Mascarell, aigües avall del Molí del Perer (Moià) i el torrent Gomís. L'accés per la provincial BP-4313 cap a l'Estany està al Km 3 aproximadament. Es troba vegetació de ribera, boscos de roures i pi roig en molt bon estat de conservació i talussos interessants geològicament. Aquestes dues serres, fora del municipi de Moià, tenen una altitud d'entre 600 i els 950 m. El bosc de les obagues del Soler és molt bo i s'ha conservat perquè no s'ha explotat i, a més, hi ha una gran espècie de caducifòlies com els roures, els aurons, moixeres... localitzant-se també plantes com la gencianeta. Es poden trobar també nius de ducs, roquerols i abellerols. També fa niu l'àliga marcenca. Hi ha una gran diversitat de carnívors. La major part de la zona d'interès és boscosa tot i que hi ha espai de pastura de vaques i ovelles. A la zona que pertany al municipi catalogat hi ha dues masies no habitades.</p> | 08138-288 | Al nord-oest de la vila | 41.8568100,2.0824400 | 423839 | 4634285 | 1997 | 08138 | Moià | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2020-02-07 00:00:00 | Cristina Casinos | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | ||||||||||||
| 79901 | Sant Feliu de Rodors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-feliu-de-rodors | AD (1981); Gran Geografia comarcal de Catalunya. Bages, el Berguedà i el Solsonès. Vol. II. El Moianès. pàg. 167-185. Barcelona. Gamundi-Pallàs (1982); Servei del Patrimoni Arquitectònic. Generalitat de Catalunya. Barcelona. Generalitat de Catalunya (2008); www.cultura.gencat.net/invarquit Tarradell i Mateu, M; Riu i Riu, M; Giralt i Raventós, E (1988); Història de les comarques de Catalunya. Bages. Volum II. 2a edició. Ed. Parcir Selectes. Manresa . | XI-XIX | El conjunt sembla força descuidat | Conjunt de capella, rectoria (de dos pisos) i cementiri en un mateix bloc. La porta d'accés de l'antiga rectoria, actualment residència d'estiu, està situada al sud i no hi ha cap inscripció a la llinda. Les finestres alternen pedres amb motllures i les finestres tenen una reixa horitzontal de ferro forjat decorada amb motiu vegetal molt simple. En tres de les finestres del segon pis hi ha les següents inscripcions: 'PAU TARRADELLASE/RECTOR ANY 1789', '16(Crismó)38' a la finestra de sobre de la porta d'accés i 'Ror PINOSA/1808' a la finestra del costat. A la façana nord de la rectoria s'observa la part superior d'un pou. L'església de planta de creu llatina posseeix un esvelt campanar, sense espadanya, de planta quadrada de tres finestres llombardes d'estil romànic i amb teulada piramidal. No té absis. Obra de pedra molt irregular, actualment encalcinada, tot i que en algunes zones on l'encalcinat ha desaparegut, s'observen restes de les pintures modernes que va realitzar Mn. Daví als anys 50. Són interessants els capitells d'on surten els arcs del sostre. En ells hi són representats caparrons masculins de factura gòtica, i en un d'ells hi ha inscrita la data '1562'. El paviment de rajol quadriculat es conserva en molt bon estat, tot i que molt possiblement sigui del s. XVIII. En ell hi ha lloses de làpides d'entre el s. XVI i XVIII. La capella de ponent conserva un altar d'obra amb restes de policromia barroca, i a la clau de volta hi ha un escut. A les claus del sostre de la nau principal s'observen petits querubins de guix també encalcinats. A la façana sud hi ha el cor, que actualment dona accés al menjador de la rectoria. L'accés és a llevant de l'edifici. Sobre la llinda de l'entrada hi ha una placa de rètol ceràmic en el que es pot llegir: ' SAN FELIO DE RODORS '. El cementiri, del s. XIX, està situat al costat del portal d'entrada a l'ermita i es troba dividit pel paviment de lloses que porten a l'església. Els pocs nínxols que hi ha, amb semblant abandonat, estan en el recinte tancat per un mur i porta enreixada de ferro forjat bastant rovellat en el que s'observa la data 'AÑO 1886'. | 08138-14 | Al nord-oest de la vila en direcció a la Rovira. C-59 direcció l'Estany. | L'església està documentada des de l'any 939 i està situada en les terres de l'antic terme del castell de Rodors. Des de l'Edat Mitjana ha mantingut la funció parroquial, malgrat que actualment, el seu entorn és quasi despoblat. El temple que contemplem actualment correspon a la reconstrucció que es va realitzar al s. XVIII sobre dels paraments de l'edifici antic del s. XII, que ja havia estat reedificat en època romànica. La seva demarcació estava formada per diferents masies: mas Vilalta, amb la seva capella Sant Nazari, i el Mas del Soler de Terrades, també amb la capella del Roser. | 41.8411600,2.0823600 | 423814 | 4632548 | 08138 | Moià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/79901-foto-08138-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/79901-foto-08138-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/79901-foto-08138-14-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Cristina Casinos | Antiga Parròquia de Rodors. Té una vista panoràmica de les masies veïnes (Codinacs, Casamitjana) i del turó on s'observa el que queda de l'antic Castell de Rodors.El cap de setmana després de Tots Sants hi ha l'única missa celebrada en tot l'any.A l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya és denominat: Parròquia de Sant Feliu de Rodors i la cronologia donada és el s. XVIII. | 92|85|94 | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||||
| 80082 | Creu de la Muntanya de la Creu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-la-muntanya-de-la-creu | XX | Creu de ferro d'uns 2,5 m aproximadament, recolzada sobre una base de carreus de gres local en bastant bones condicions. La creu està treballada per les dues cares. A la banda de llevant hi té la imatge d'un sagrat cor sota la paraula 'reinaré' i envoltat d'una corona d'espines. A la banda de ponent hi ha el monograma 'MA' sobreposat en un sol i una inscripció directa en la pedra que diu: 'construïda en 1900 i reconstruïda en 1939', a la banda de la base. Al lateral nord a la base de carreus hi ha una inscripció : 'MP 1950'. Les unions de les decoracions estan realitzades de forma mecànica amb unions de cargols i femelles. La secció del ferro és IPN. La Creu està situada en un lloc privilegiat de Moià, al quedar a força alçada es pot divisar tot el poble, també Castellterçol, el Montseny i fins i tot Montserrat si el dia és clar. De fet, és anomenat com el Mirador de la Creu. | 08138-174 | Al nord-oest de la vila, Muntanya de la Creu. | Va ser construïda l'any 1900 a iniciativa del rector Joan Costa per commemorar el canvi de segle. Inicialment era de fusta, però elmateix any un llamp la va destruir. La creu de ferro actual fou construïda el matix 1900 pel manyà Grau de Moià (va costar 450 pessetes). L'any 1936 es va desmuntar i el travesser va quedar al terra. Es va reconstruir el 1939. Abans la muntanya s'anomenava Costa de la Bada. Actualment s'anomena Costa de la Creu o Muntanya de la Creu. | 41.8151600,2.0920800 | 424591 | 4629652 | 1900 | 08138 | Moià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80082-foto-08138-174-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80082-foto-08138-174-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-01-30 00:00:00 | Cristina Casinos | 98 | 51 | 2.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||||||
| 80226 | Arbreda del Pla dels Pins | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arbreda-del-pla-dels-pins | Ajuntament de Moià (2008); Ordenança fiscal núm. 32 - Reguladora de l'arbrat i recursos vegetals aprovada pel Ple en sessió celebrada a Moià el 23 de desembre de 2008. Art. 12 Disposicions Finals. Annex I. Pag. 234. Moià. | Arbreda de pi pinyoner en general tot i que hi ha algun roure martinenc. Molts dels pins que formen part d'aquesta arbreda tenen el tronc d'un metre de diàmetre aproximadament i uns 6 m d'alçada. Es tracta d'una espècie perennifòlia amb fulles dobles amb forma d'agulla que oscil·len entre 10-20 mm de color verd-blavós de mida mitjana. La capçada té la forma típica de copa ample. El tronc fort i robust d'1 m de diàmetre, aproximadament, té l'escorça esquerdada en grans plaques vermelloses típiques del 'pinus'. Encara no té fruits. | 08138-318 | Al nord-oest de la vila. | Anomenat 'Pinus Pinea' de la familia de les pinàcies, és un arbre típic de clima mediterrani. Pot arribar fins als 500 o 600 anys d'edat. | 41.8274400,2.0848900 | 424008 | 4631022 | 08138 | Moià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80226-foto-08138-318-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Cristina Casinos | En algun d'aquests pins pinyoners hi ha cartells que prohibeixen la recol·lecció de pinyes. | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||||||||
| 80069 | Molí del Perer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-perer | XVI | L'edifici fa anys que és ensorrat | Edifici de planta quadrada en estat ruïnós del que només queda dempeus les quatre façanes. Fa deu anys, es va descriure que a la porta d'accés es podia observar la data de 1856 (avui dia il·legible). L'edifici ha perdut la teulada tot i que es pot deduir que era una coberta amb volta semiesfèrica. A la part de sobre es troba la bassa del molí, amb la rampa d'entrada d'aigua. A la part inferior es conserva el carcabà, que té al seu interior dues rodes de fusta: una situada a l seu lloc i l'altra desmuntada, tot i que en molt mal estat. També s'hi conserven les rampes que duien l'aigua fins a les rodes. L'aigua que sortia del carcabà anava a parar directament a la bassa del molí de Perer (masia), fitxa 94. | 08138-161 | Al nord-oest de la vila. Limitant amb el municipi d'Oló. | Segons una concòrdia de 1582, Bernat Callís «mestre de fer molins» de Sant Genís d'Orís i en Perer de Rodors, pagès de Sant Feliu de Rodors, acorden fer un molí a la riera del Perer, en la seva heretat, en el lloc que al mestre li sembli bé. El molí ha de ser d'una mola. El fet que actualment presenti dues moles ens indica una important reforma, que podria haver tingut lloc a mitjan segle XIX o abans. | 41.8127600,2.0970100 | 424997 | 4629382 | 1582 | 08138 | Moià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80069-foto-08138-161-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80069-foto-08138-161-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Cristina Casinos | A aquest molí hi anava quasi tot el municipi a moldre el gra i popularment es deia que estava a cinc quarts del centre del poble, fet que el convertia en el mas més allunyat centre del municipi. | 94 | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||||
| 80068 | Necròpolis de Vilaclara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/necropolis-de-vilaclara | Hernández i Herrero, G (2008); Resposta de petició R/N: 421K 102 GH/tt. Direcció General de Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya. Barcelona. | XII | Caldria una neteja de la superfície on es troben i consolidació dels bens. | Conjunt de tombes individuals d'estructura rectangular d' 1 x 0,60 m aproximadament, de les que es conserven algunes de les lloses laterals. En són visibles unes cinc, tot i que possiblement n'hi hagi més. Estan situades al costat d'unes estructures enrunades del que sembla haver estat un edifici del qual no es té noticia històrica (antic mas Vilaclara). No s'observen amb facilitat perquè hi ha molta vegetació. També s'hi troba una cista o caixa megalítica amb la llosa de coberta (de 2 metres de longitud per 1,20 metres d'ample i 0,30 metres de gruix, amb reguerons i cassoletes d'origen antròpic) tombada i desplaçada del seu lloc original, la pròpia cista, que es troba uns dos metres a l'oest i de la qual són observables la llosa de la capçalera i tres lloses laterals. | 08138-159 | Al nord-oest de la vila. Trencant direcció Solà de la vila. Camí no asfaltat. | Durant els anys 60 es va fer un estudi superficial pel Sr. Pericot i el seu equip. Posteriorment Ma. Àngels Petit i J. Surroca també ho van estudiar, confirmant la teoria primera de què eren tombes altmedievals. No es coneixen restes arqueològiques. | 41.8213800,2.0574100 | 421719 | 4630374 | 08138 | Moià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80068-foto-08138-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80068-foto-08138-159-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Cristina Casinos | s. XII. Alt Medieval. | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||||||
| 80552 | Torre de Vilaclara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-vilaclara | Caldria consolidar i netejar els murs que queden de gran potència. | <p>Torre de planta octagonal (8 costats), de 5,20 m d'amplada. Cada costat fa 1,40 m i quatre d'ells estan sencers. La seva cronologia és indefinida. Està feta amb carreus poc treballats relligats amb fang, tot i que en algun indret es va fer servir el morter de calç. Havia tingut dos pisos (es veuen els assentaments de les bigues que delimitaven el pis). Al pis superior es conserven 4 petites finestres espitllerades. El conjunt està arrebossat amb ciment per dins i sobretot per la part de fora. Podria haver tingut una porta a la banda de llevant. Al voltant hi ha rajoles rectangulars i planes escampades arreu.</p> | 08138-160 | Al nord-oest de la vila. Trencant direcció Solà de la vila. Camí no asfaltat. | <p>La cronologia d'aquesta torre és indefinida.</p> | 41.8201239,2.0580754 | 421773 | 4630233 | 08138 | Moià | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-12-20 00:00:00 | Cristina Casinos | S'ignora la funcionalitat que podria haver tingut, així com la cronologia.També se l'anomena la Caseta Blanca. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | ||||||||||||
| 80246 | Molí de les Vinyes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-les-vinyes-1 | Tarter i Fonts, R. (2012). La Vall de Marfà. Moià: l'autor. | XVIII? | Només queda la part del cup. | Restes d'un edifici del qual només s'identifica el pou del molí (rodó, d'1,40 m de diàmetre) i el carcaba, que fa 1,90 m d'amplada. També sembla identificar-se part de l'antiga bassa i del rec que hi duia l'aigua. | 08138-338 | Al nord-oest de les Vinyes | Ramon Tarter esmenta una acta notarial de l'any 1787 que feia referència a un conflicte per la situació d'un molí, que no quedava clar si pertanyia a la parròquia de Moià o a la de Marfà (Tarter i Fonts, 2012, p. 24). Pel que es diu, en aquell moment no se sabia amb certesa on havia estat instal·lat aquell molí, que era dins del terme de la Sala Mosterola, raó per la qual es va demanar a un paleta de Moià i a una altra persona que reconeguessin uns forats que hi havia a la roca per determinar si podien correspondre a l'estacada de l'antiga resclosa, i si unes restes en podien ser la bassa. | 41.7859600,2.0821900 | 423735 | 4626419 | 08138 | Moià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80246-foto-08138-338-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Francesc Roma | Podria ser que el document notarial a què es fa referència estigués parlant del molí de la fitxa 341. | 94 | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||||
| 80027 | Barraca 17985 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-17985 | Barraca aeria adossada a un marge, de planta circular i coberta de falsa cúpula, amb una porta de llinda plana. Diàmetre interior, 2,30 m. Finestra a ponent. Porta de 1,59 x 0,70 m. | 08138-381 | Al nord-oest del Casalot Vell del Soca | 41.8140800,2.0400300 | 420266 | 4629579 | 08138 | Moià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/80027-foto-08138-381-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Francesc Roma | Codi Wikipedra 17985. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||||||||||
| 79924 | Serramitja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serramitja | Generalitat de Catalunya (2008); www.cultura.gencat.net/invarquit Serra i Coma, R (1992); Servei del Patrimoni Arquitectònic. Generalitat de Catalunya. Barcelona. Ubals i Picanyol, D (2001); ' Les Masies de Moià '. Pàg. 143-144. Moià. | XVIII | Masia de dimensions mitjanes molt reformada al llarg dels anys. Inicialment construïda sobre roca . La seva estructura actual és complexa. Es creu que originàriament va ser un cos rectangular amb el carener paral·lel a la façana. En aquest cos hi ha l'entrada amb un arc de mig punt i adovellat d'estructura renaixentista. Totes les finestres són adovellades. En aquest cos original s'han anat afegint diversos cossos donant-li un aspecte molt irregular. Actualment hi ha dos pisos. En l'angle de la façana i el mur de llevant té un pou semicircular. Els murs més recents construïts amb maó, estan destinats a estables i coberts | 08138-37 | Al nord-oest i a 6 Km de Moià. N-141 direcció Manresa Km 25 | Es disposen poques notícies històriques. Actualment el mas està dividit en dos habitatge diferenciats però comunicats a l'interior. A la part antiga s'accedeix per una construcció feta a la segona meitat del s. XX. | 41.7913100,2.0499400 | 421061 | 4627042 | 1728 | 08138 | Moià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/79924-foto-08138-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08138/79924-foto-08138-37-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Cristina Casinos | 94 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | ||||||||
| 85970 | Armenteres de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/armenteres-de-dalt | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 108. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 17. | XIX-XX | Casa rural reconstruïda pràcticament de nou pels volts de 1954 sobre una anterior i modesta casa de pagès. Forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Consta d'un cos residencial de planta més o menys rectangular (de planta baixa més dos pisos i golfes) i té pràcticament a tocar la casa més petita anomenada Torre d'Armenteres, que inicialment eren els seus coberts i més endavant s'adaptà com a caseta auxiliar on s'allotjava el servei. Armenteres de Dalt és una edificació refeta gairebé de nova planta i concebuda com a segona residència d'una família d'alt nivell social. Les estructures són fetes amb formigó, però estilísticament la casa pren com a model les construccions rurals populars, i ho fa d'una manera gens ostentosa. L'entrada habitual és a la façana nord i dóna directament al primer pis. Hi veiem diferents finestres de punt rodó que evoquen les d'una masia tradicional, igual com les que trobem a la façana sud. La façana del sud-oest presenta diferents tipologies d'obertures, totes perfectament alineades en cadascun dels tres nivells, mentre que la façana de llevant és més regular. Els murs són de maçoneria, a pedra vista, i gairebé totes les finestres són emmarcades amb maó. | 08258-130 | Al nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | Originàriament aquesta casa es deia cal Feliu i devia ser una de les casetes que van sorgir al segle XIX a l'entorn de l'església de Sant Joan d'Oló. En aquest cas no era una masoveria dels Plans, com la resta, sinó del mas Armenteres. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Feliu consta com a habitada, però a mitjans de segle XX ja es trobava pràcticament en ruïnes. En aquests anys (entorn de 1952) van desembarcar a Sant Joan d'Oló la família Llonch. Eren uns rics industrial de Sabadell, del sector de la llana, i s'hi van estar més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular. Al principi venien per fer acampada a la zona, ja que eren afeccionats a l'excursionisme i a l'esquí. Van fer amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a establir-se a la Rectoria, on van adequar tot d'habitacions a les golfes. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana. Pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou la casa de cal Feliu, que va passar a ser coneguda com a cal Llonch. A la part de baix hi havia la pallissa o uns coberts (actualment la Torre d'Armenteres) que es va destinar a allotjament del servei. La família Llonch portava un alt tren de vida que contrastava amb l'ambient rural de Sant Joan d'Oló. Venien amb cotxes conduïts per xofers i acompanyats d'un gran nombre de servents. Teresa Moratonas (de la masia de la Canal) els va fer de minyona durant força anys. Són recordats per les seves aficions, com ara muntar a cavall, i sobretot perquè organitzaven uns banquets multitudinaris en els quals hi assistien representants de l'alta societat i la flor i nata de Sabadell, incloent-hi alcaldes, bisbes i oficials de la Guàrdia Civil. A Sabadell els Llonch vivien en una gran mansió. Joan Llonch, casat amb Rosa Arquer Costajussà, estava al capdavant de l'empresa. El matrimoni va tenir sis fills, tots mascles: Josep, Joaquim, Joan, Jordi, Ramon i Francesc. L'hereu, Josep Llonch Arquer, pels volts de la dècada de 1970 es va casar amb M. Assumpta Plans Fígols, filla dels propietaris del mas hegemònic de la parròquia: els Plans. A la jove parella els van muntar una moderna granja de vedells prop de la zona perquè fos la seva font de subsistència, però la granja va durar pocs anys. Segons es diu, aquesta generació no va saber mantenir el patrimoni, i tant els Llonch com els Plans van acabar arruïnats. Efectivament, en els anys següents l'imperi industrial dels Llonch va entrar progressivament en declivi, afectat per seriosos problemes judicials. Entorn de 1985 els Llonch van marxar de Sant Joan d'Oló i alguns d'ells es van establir a Navarcles. Aleshores els propietaris eren Joan Llonch Arquer i Ramon Arquer (un tiet), que van vendre les dues cases a tres germans de cognom Sala. Més tard, Armenteres de Dalt va quedar per Ramon Sala, i la Torre d'Armenteres per Joan Sala, que encara en són els propietaris. | 41.8465600,2.0045700 | 417363 | 4633219 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85970-foto-08258-130-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85970-foto-08258-130-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 17 (Pla Especial Urbanístic 2011)Altres denominacions: cal Feliu i cal LlonchInformació oral facilitada per Joan i Ramon Sala i Teresa Moratonas. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | ||||||||||
| 85971 | Torre d'Armenteres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-darmenteres | SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 14. | XIX-XX | Casa rural que en un principi era una pallissa o coberts de la casa veïna i que va ser refeta en bona part pels volts de 1954 de la mà d'una família de potentats que van convertir-la en la caseta on s'allotjava el seu servei. Forma part del nucli dispers que es troba al voltant de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. Ja a finals de segle XX va ser allargada cap al nord i sobrealçada pels actuals propietaris. La casa consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes). La façana principal, encarada al sud-oest, presenta actualment, fruit d'aquesta última remodelació, tres eixos d'obertures. Les més antigues són emmarcades amb maó. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. | 08258-131 | Al nucli de Sant Joan d'Oló, al sector sud-oest del terme municipal | Originàriament aquesta era la pallisa de la casa del costat, que es deia cal Feliu i devia ser una de les casetes que van sorgir al segle XIX a l'entorn de l'església de Sant Joan d'Oló. En aquest cas no era una masoveria dels Plans, com la resta, sinó del mas Armenteres. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Feliu consta com a habitada, però a mitjans de segle XX ja es trobava pràcticament en ruïnes. En aquests anys (entorn de 1952) van desembarcar a Sant Joan d'Oló la família Llonch. Eren uns rics industrial de Sabadell, del sector de la llana, i s'hi van estar més de quatre dècades, en les quals van deixar una forta empremta en la memòria popular. Al principi venien per fer acampada a la zona, ja que eren afeccionats a l'excursionisme i a l'esquí. Van fer amistat amb el mossèn i aquest els va convidar a establir-se a la Rectoria, on van adequar tot d'habitacions a les golfes. Aquí s'hi van estar uns dos anys, venint els caps de setmana. Pels volts de 1954 van comprar la finca d'Armenteres i van reconstruir pràcticament de nou la casa de cal Feliu, que va passar a ser coneguda com a cal Llonch. A la part de baix hi havia la pallissa o uns coberts (actualment la Torre d'Armenteres) que es va destinar a allotjament del servei. La família Llonch portava un alt tren de vida que contrastava amb l'ambient rural de Sant Joan d'Oló. Venien amb cotxes conduïts per xofers i acompanyats d'un gran nombre de servents. Teresa Moratonas (de la masia de la Canal) els va fer de minyona durant força anys. Són recordats per les seves aficions, com ara muntar a cavall, i sobretot perquè organitzaven uns banquets multitudinaris en els quals hi assistien representants de l'alta societat i la flor i nata de Sabadell, incloent-hi alcaldes, bisbes i oficials de la Guàrdia Civil. A Sabadell els Llonch vivien en una gran mansió. Joan Llonch, casat amb Rosa Arquer Costajussà, estava al capdavant de l'empresa. El matrimoni va tenir sis fills, tots mascles: Josep, Joaquim, Joan, Jordi, Ramon i Francesc. L'hereu, Josep Llonch Arquer, pels volts de la dècada de 1970 es va casar amb M. Assumpta Plans Fígols, filla dels propietaris del mas hegemònic de la parròquia: els Plans. A la jove parella els van muntar una moderna granja de vedells prop de la zona perquè fos la seva font de subsistència, però la granja va durar pocs anys. Segons es diu, aquesta generació no va saber mantenir el patrimoni, i tant els Llonch com els Plans van acabar arruïnats. Efectivament, en els anys següents l'imperi industrial dels Llonch va entrar progressivament en declivi, afectat per seriosos problemes judicials. Entorn de 1985 els Llonch van marxar de Sant Joan d'Oló i alguns d'ells es van establir a Navarcles. Aleshores els propietaris eren Joan Llonch Arquer i Ramon Arquer (un tiet), que van vendre les dues cases a tres germans de cognom Sala. Més tard, Armenteres de Dalt va quedar per Ramon Sala, i la Torre d'Armenteres per Joan Sala, que encara en són els propietaris. | 41.8465400,2.0044200 | 417350 | 4633217 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85971-foto-08258-131-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 14 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Joan i Ramon Sala i Teresa Moratonas. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | ||||||||||
| 85928 | Església de Santa Creu de la Plana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-creu-de-la-plana | BENET, Albert; JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre (1984). 'Santa Creu de la Plana', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 390-391. CANAMASSES GÜELL, Josep (2019). 'Restauració de Santa Creu de la Plana', Amics de l'Art Romànic del Bages, el Butlletí, núm. 189 (maig-agost, 2019), p. 3-4. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 210. FREIXA, lluís (1978). Esglésies parroquials i capelles del municipi d'Oló. (amb aportacions de Mn. Antoni Pladevall, Josep Galobart i Jaume Sala). OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio (2014). 'Iglesia de Santa Creu de la Plana', Enciclopedia del Románico en Barcelona (vol. II). Fundación Santa Maria La Real; Centro de Estudios del Románico, Palencia, p. 1067-1068. PLADEVALL, Antoni (1973). 'Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Santa Creu de la Plana, de Sant Joan d'Oló', Full Diocesa, núm. 3223, Vic 21 de gener de 1973. | XII-XVIII | Restaurada el 2019 | Església romànica (del segle XII) emplaçada prop del mas de la Plana, que forma part del nucli de Sant Joan d'Oló. És una construcció senzilla i austera però elegant i ben proporcionada que ha conservat plenament la tipologia romànica originària, tot i que als segles XVII-XVIII s'hi van fer lleus reformes. Consta d'una sola nau amb absis semi-circular orientat a llevant. Els murs són llisos i sense cap mena d'ornamentació. Al centre de l'absis té una finestreta de doble esqueixada acabada amb arc de mig punt. El portal és a la banda de ponent. Aquest mur, que té una finestra en forma de creu llatina, és rematat amb un campanar d'espadanya d'una sola obertura. El mur tester, a la banda oposada, sobresurt per sobre de la teulada i és coronat amb una petita creu de pedra. El mur de migdia té una petita finestra amb arc de mig punt, així com una porta que es va obrir en les obres dels segles XVII-XVIII. En aquesta època també es va construir el contrafort lateral, motivat per una esquerda a la façana. En la recent restauració l'interior ha quedat molt ben endreçat, amb les parets a pedra vista. L'altar s'ha traslladat a la part exterior de l'entrada i permet fer-hi cerimònies de culte divers. Així mateix, en aquesta zona davantera hi trobem un element commemoratiu funerari contemporani, d'estil orientalitzant i amb un gran quars. La intenció és que aquest continuï sent un espai sagrat viu i obert a tothom. | 08258-88 | Al nucli de Sant Joan d'Oló, sector sud-oest del terme municipal | Aquesta església es troba dins de la parròquia de Sant Joan d'Oló i no va passar de capella rural. Apareix citada el 1081 com a Santa Creu de Sant Joan d'Oló. Hom suposava (PLADEVALL, 1991: 210) que al voltant de l'església hi podia haver una 'sagrera de Santa Creu' que està documentada el 1166, però notícies més recents semblen indicar que aquesta sagrera es trobaria al raval de Santa Eulàlia. L'any 1175 els senyors del terme del castell d'Oló, Pere d'Oló i la seva muller Dolça, van fer un primer llegat pietós en el seu testament a l'església de la Santa Creu. També se'n fa esment en documents de l'arxiu de Sant Joan d'Oló els anys 1413 i 1512. Així mateix, durant el segle XV surt esmentada una família cognominada de Santa Creu, que devia tenir el seu mas prop de la capella. Al segle XVII, en construir-se la nova església parroquial de Sant Joan d'Oló en un emplaçament molt proper, l'església de la Santa Creu s'anà eclipsant. Tot i això, entre els segles XVII-XVIII s'hi van fer reformes, que van consistir a sobrealçar la nau uns 80 cm per construir-hi una volta, es va cegar la finestra de l'absis, es va tancar la porta originària i se'n va obrir una de nova al mur de migdia, i els murs es van revestir amb argamassa, de manera que el parament gairebé no era visible. Ja al segle XIX , l'església fou profanada durant la Guerra Civil de 1936. Aleshores va quedar sense culte i es va destinar a paller, però va sofrir poques modificacions. A finals de 1989 s'inicià el procés de restauració per part de la Diputació de Barcelona i la Fundació ESICO, que aleshores n'era la propietària. S'hi va fer una fonamentació nova, consistent en uns “sabata” de formigó, es repassà la teulada, es tirà a terra la volta enguixada construïda al segle XVII i es va tornar a obrir la finestra de l'absis i la porta originària. El 2002 la propietat passà a la Fundació la Plana, una organització que ja estava instal·lada a la masia des de 1986 i que organitza activitats pioneres en camps molt diversos. El 2018 i 19 aquesta fundació ha finançat una nova restauració de l'església. La direcció de l'obra ha anat a càrrec de l'arquitecte local Guillem Sala Güell, amb la participació dels Amics de l'Art Romànic del Bages. L'actuació ha consistit principalment en fer una teulada nova, un nou paviment i trobar una nova campana per a l'espadanya. També s'ha portat a terme una excavació arqueològica en el perímetre exterior, que ha resultat negativa, i s'han realitzat sondejos en l'enguixat de l'absis per determinar si conservaven restes de pintures romàniques, amb un resultat també negatiu. L'església ha quedat com una sala d'actes que permet també la realització de cerimònies de cultes diversos. | 41.8494200,2.0118200 | 417968 | 4633530 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85928-foto-08258-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85928-foto-08258-88-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Cultural | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral proporcionada per Josep Llobet, dels Amics de l'Art Romànic del Bages | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | |||||||||
| 84904 | Església de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-maria-0 | RODRÍGUEZ LARA, José Luis. Aproximació a la Toponímia del Moianès. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2009. (Col·lecció 'Camí Ral', núm. 30). | XX | Església de construcció moderna, d'una sola nau amb coberta a una vessant feta de ciment. Encarada migdia té la porta principal a ponent, coberta per una espècie de porxat sustentat amb dues columnes. La façana és completament llisa, arrebossada i pintada. Tot i així a l'extrem oest de la façana principal hi ha el campanar, fet de pedra, amb una espècie d'espadanya que acull dues campanes. El conjunt té totes les dependències interconnectades, església, rectoria, etc. totes a la banda sud. L'absis està tancat per una vidriera abstracte de color de Majans mentre que els vidres procedeixen de Can Oriach i daten de 1964. A l'altar hi ha la imatge de la Verge, procedent de l'altar de Santa Maria de la parròquia de Sant Andreu, una figura d'alabastre datada al segle XV. Al recinte de l'església hi ha una zona enjardinada, amb graons i rampes per facilitar l'accés, ja que l'edifici es troba lleugerament per sobre el nivell de circulació del carrer. En aquest espai hi ha alguns arbusts i plantes petites a més d'una placa commemorativa a l'any Verdaguer, que va tenir lloc el 2002. | 08055-46 | Al nucli urbà, a la cantonada entre el Carrer de l'Església i el Carrer de Sant Andreu. | L'església es construí el 1962 al centre del nucli urbà principal. El creixement del municipi, les modificacions i els agrupaments de població així ho demandaven, provocant que al final es trasllades la seu de la parròquia de Sant Andreu on és actualment. A dia d'avui depenen d'aquesta parròquia la resta d'esglésies del municipi, Sant Andreu de Castellcir i Santa Coloma Sasserra a més de totes les capelles menys Sant Pere de Marfà, que depèn de Santa Maria de Moià. Des de Castellcir s'administra també la parròquia de Sant Martí de Granera | 41.7607900,2.1502100 | 429359 | 4623566 | 1962 | 08055 | Castellcir | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84904-foto-08055-46-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Cristina Belmonte (iPAT Serveis Culturals) | Joan Barange | 98 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:42 | |||||||
| 84907 | Font de la Plaça de l'Era | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-de-lera | XX | Font de pedra situada a la placeta davant de l'ajuntament, al nucli urbà principal de municipi, entre les dues escales que donen accés des la font a la part alta de la placeta. La font és rectangular, amb un banc de pedra a cada banda i un muret delimitador a la part posterior. L'estructura esta feta a partir de quatre blocs de pedra buixardada, els dos laterals són rectangulars i escairats mentre que els dos superiors fan forma de semicercle. El superior col·locat verticalment té esculpit l'escut municipal, i fa de coronament, l'inferior està col·locat pla i fa de pica de recollida d'aigua. Entre aquets quatre blocs de pedra, la paret del fons, on hi ha l'aixeta, està decorada amb rajols vidrats pintats, representant un salt d'aigua, denotant la importància d'aquest element al municipi. Finalment, a banda i banda de la font i per sobre els bancs, també hi ha dues fileres de cinc rajols pintats cada una, representant diferents indrets i escenes de la vida quotidiana del municipi, decorats per alguns dels nens del poble. | 08055-49 | Al nucli urbà, a la plaça de l'Era. | 41.7604200,2.1497000 | 429316 | 4623526 | 08055 | Castellcir | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84907-foto-08055-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84907-foto-08055-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84907-foto-08055-49-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Cristina Belmonte (iPAT Serveis Culturals) | 119|98 | 51 | 2.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:42 | |||||||||||
| 84874 | La Talladella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-talladella | DANTÍ I RIU, Jaume; RUIZ I CALONJA, Joan (1993): Castellcir. Barcelona: Rafael Dalmau SERRA I SELLARÉS, Francesc i ERILL I PINYOT, Gustau. La darrera victòria de l'exèrcit català: La batalla de Talamanca. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2009 (Col·lecció Nostra Història, 12). | XVI-XVIII | El desús d'alguns espais comença a causar deterioraments | El mas de la Talladella és un conjunt arquitectònic fruit de la incorporació de cossos al que havia estat l'edifici original: el gran casal de planta rectangular estructurat en planta baixa, primer pis i golfes sota la coberta a dues aigües, amb tres crugies diferenciades. És en aquest cos, la façana principal del qual està orientada a migdia, on els grans carreus de reforç dels angles i les pedres que emmarquen les obertures destaquen més sobre la resta de l'aparell, de maçoneria de pedra mitjana i morter. A més de la porta (rematada en un arc de mig punt amb grans dovelles), és notable el treball de les llindes, on hi ha fins a tres relleus (amb forma d'escut ovalat) amb el monograma IHS; un d'ells és sostingut per un querubí. La façana principal té adossada una galeria de dos pisos sostinguda per un pilar de pedra continuat en maons i unes bigues de fusta notables. A més d'aquest afegit, un seguit de coberts i pallisses conformen un pati al voltant de l'edifici principal, clos amb una tanca on hi ha una porta d'arc de mig punt adovellat, a la clau del qual hi ha esculpida una roseta inscrita en un quadrat sobre el qual hi ha una creu. Sobre la fusta d'aquesta porta hi ha marcada la data 1830 sobre una A. Formant part del conjunt, però amb un accés independent, hi ha la capella del mas. De planta rectangular i coberta a dues aigües, té el seu origen al segle XVIII. es va consagrar a Sant Josep, tot i que modernament és coneguda com la Mare de Déu del Pilar. | 08055-16 | Al peu del Camí de Santa Coloma Sasserra | El primer esment documental del mas data del segle XIV, amb un propietari (Arnau Sa Taiadella) originari del mas Tullo de Santa Coloma Sasserra. Els Talladella prosperaren, i arribaren a tenir una casa senyorial a la plaça de Castellterçol. N'era fill el capità de fusellers Joan Baptista Talladella, combatent austriacista finalment exiliat a Àustria. | 41.7814500,2.1594500 | 430150 | 4625853 | 08055 | Castellcir | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84874-foto-08055-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84874-foto-08055-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84874-foto-08055-16-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | El mas també és conegut popularment com la Taiadella | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:42 | |||||||
| 84974 | Balma del Torrent d'Esplugues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-del-torrent-desplugues | Gran balma situada a la llera del Torrent d'Esplugues, la qual origina un petit salt d'aigua. És una balma de gresos, tipologia litològica de la zona, fa uns 50 m de llar per uns 9 m de fons i uns 10 m d'amplada. A l'est es conserven un conjunt de murs de pedra seca que en tapien parcialment un tram. | 08055-116 | Al peu del torrent d'Esplugues, a l'est del nucli urbà | 41.7660300,2.1559900 | 429845 | 4624144 | 08055 | Castellcir | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Cristina Belmonte (iPAT Serveis Culturals) | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:42 | |||||||||||||||
| 84978 | Les Solanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-solanes-2 | DANTÍ I RIU, Jaume i RUIZ I CALONJA, Joan. Castellcir. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 1993. (Col·lecció Camí Ral, núm. 2). RODRÍGUEZ LARA, José Luis. Aproximació a la Toponímia del Moianès. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2009. (Col·lecció 'Camí Ral', núm. 30). | XVIII | Hi ha parts del parament trencats, i l'acció d'una planta enfiladissa i dels agents meteorològics l'està degradant. | Petit edifici de planta rectangular, amb orientació nord-oest/sud-est. El cos principal té planta baixa, primer pis i pis sota coberta, amb un petit annex a l'extrem oest amb tan sols planta baixa i primer pis. La façana del cos principal, orientada a migdia, té dues obertures allindanades per nivell: una porta i una finestra enreixada a la planta baixa, dues grans finestres amb ampit al primer pis i dues finestres menors (només una amb ampit) a la planta sota coberta. El cos annex tan sols té una obertura per planta. L'aparell és de maçoneria (amb algun petit afegit de maó, com l'arc de descàrrega sobre la llinda de la porta) i està arrebossada amb morter. La coberta és a dues aigües. Quant a la distribució interior, l'espai principal de la planta baixa té una gran xemeneia que, alhora, conserva l'obertura d'un forn (reconeixible a l'exterior com un cos annex de planta circular). En una cantonada de la planta baixa hi ha la cuina, que conserva la pica de pedra. La casa conserva els forjats dels pisos superiors, amb bigues i terres de fusta. | 08055-120 | Al peu meridional del Serrat Rodó | Es tracta de l'antiga Casanova de les Solanes, documentada des del 1750. | 41.7643900,2.1810500 | 431927 | 4623941 | 1750 | 08055 | Castellcir | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84978-foto-08055-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84978-foto-08055-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84978-foto-08055-120-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:42 | |||||||
| 85975 | Grassetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/grassetes | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 56, 63, 73, 107, 108, 109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 48. Web Amagats: a sobreviure: https://sites.google.com/site/historiesdelaguerracivil/grassetes | XIV-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, que està emplaçada a la vora d'un estret altiplà que es coneix com a Pla de Grassetes. Consta d'un cos residencial que és format per una part central més antiga (amb coberta a dues vessants) que té cossos adossats als dos laterals, amb cobertes a una sola vessant. La casa disposa de planta baixa més un pis i golfes. Tots els murs actualment són arrebossats amb ciment, cosa que dificulta l'observació de les diferents fases de creixement de l'edifici. Tot i això, es pot deduir que el nucli originari era aquest cos central, que al final del segle XVII (segons una inscripció) s'amplià cap al sud-oest i, probablement ja al segle XIX, s'amplià amb un altre cos cap a la banda oposada, al nord-est i segurament també a ponent. La façana principal, encarada vers el sud-est, presenta un aspecte força irregular i ha estat modificada. Té un portal rectangular i diverses obertures al primer pis. Antigament devien ser amb llindes i brancals de pedra, però ara estan tapades amb ciment i la majoria s'han transformat en balcons. En aquesta façana també hi veiem dos contraforts que sostenen la casa, ja que el terreny fa un lleuger pendent cap aquest costat. A la façana del sud-oest hi ha una galeria oberta i el balcó del costat (que abans era finestra) és l'única que s'ha deixat a pedra vista, ja que conserva una inscripció. | 08258-135 | Al sector central del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval i la primera referència que en coneixem és de 1311, amb motiu d'una venda que va fer Elisenda (vídua de Guilabert de Centelles i mare d'un altre Guilabert de Centelles) a Bernat d'Oló i al seu fill Pere. La venda era sobre unes terres i drets que cada any havia de rebre el graner del castell d'Oló, entre d'altres sobre el mas Grasset (PLADEVALL, 1991: 56). Una mica més tard, el 1394, en un llistat dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Joan de Grasetes; cal suposar que era el cap de casa en aquest moment. En el fogatge de 1515 hi apareix 'la casa d'en Grassetes', que formava part de la parròquia de Santa Maria d'Oló, i en el fogatge de 1553 hi consta Pere Graçetes. De tot això se'n pot deduir que, almenys des del segle XIV, els habitants del mas eren la família Grassetes, i que sobre aquest mas hi tenien drets famílies feudals de la zona, com els senyors d'Oló. En els segles següents no en coneixem gaires més notícies concretes, però hem de suposar que el mas va continuar habitat i es va consolidar. Segons la inscripció conservada, el 1696 la casa es va ampliar cap al sud-oest, i probablement ja al XIX s'hauria ampliat novament. Ja al segle XX, en una llista de cases rurals de 1930 consta que Grassetes no estava habitada. Els propietaris vivien fora i la casa estava habitada per masovers. Quan va esclatar la Guerra Civil, el 1936, els masovers eren la família Vilageliu. Durant els tres anys que va durar la guerra prop de la casa hi va estar amagat en un forat sota terra Pau Farré, marit d'una de les filles. Els últims masovers, a la segona meitat del segle XX, van ser la família Ferrer o Farré. Actualment la casa està dividida al seu interior en dos pisos que són de lloguer. | 41.8857000,2.0626600 | 422233 | 4637510 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85975-foto-08258-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85975-foto-08258-135-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 48 (Pla Especial Urbanístic 2011)Inscripció en una llinda de la façana sud-oest: 1696 junt al símbol de Jesucrist | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | ||||||||||
| 86019 | Altimires | https://patrimonicultural.diba.cat/element/altimires | <p>FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 72, 98-99, 104, 107, 114, 163-164, 217. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 30.</p> | XIV-XX | <p>Masia de grans dimensions, d'origen medieval, emplaçada al replà d'un serrat que té al davant el torrent d'Altimires, tributari de la riera d'Oló. Entremig s'aixeca la Serra Borina. Consta de diversos cossos residencials adossats de ponent a llevant més coberts a oest i al sud (aquests últims formant un barri) i una pallissa al nord-est. El cos originari és el de ponent, on es conserva un gran portal adovellat i, a l'interior, un interessant celler sostingut amb arcs apuntats possiblement de l'època baix-medieval. Aquesta part de l'edifici és feta amb carreus perfectament escairats i disposats en filades, de manera que és un bon exemple de masia primerenca, tal vegada del segle XVII o anterior. Posteriorment (tal vegada al final del segle XVIII o ja al XIX) es va construir el cos residencial de llevant, que era la casa dels masovers. La façana de migdia d'aquesta nova construcció destaca per una àmplia galeria de dues plantes amb arcs de punt rodó. Possiblement també al segle XIX davant del cos antic s'hi adossà una construcció amb porxo, la qual dóna aixopluc el portal fins al punt que queda gairebé tapat. És format per dos trams de volta d'aresta i devia constituir l'accés principal a la masia, tot i que ara el pas exterior ha quedat tapiat. Aquest nou cos ampliava les estances de la casa dels amos i li proporcionava una terrassa davantera. Tal vegada la data d'aquesta nova construcció és el 1881, tal com indica la barana de la terrassa. En aquest segle XIX encara es van fer altres reformes, com ara el sobrealçament del cos antic per dotar-lo d'una nova galeria d'arcs al nivell de les golfes. El resultat de totes aquestes obres és una façana d'una gran solidesa i gairebé monumental, dominada per les diverses galeries. Contribueix a aquest efecte l'alçada considerable de l'edifici en aquest sector encarat a migdia, ja que s'assenta sobre un terreny amb pendent. La resta de façanes han conservat igualment les característiques constructives tradicionals, amb l'obra a pedra vista i les diverses finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. L'interior de la casa també ha conservat la tipologia tradicional, ja que durant el segle XX les reformes que s'hi han fet han estat mínimes. Altres elements d'interès són un paviment fet de còdols davant del portal i aixoplugat sota el porxo, un segon celler on hi ha un forn de pa, la comuna, que sobresurt en forma de torreta davant de la terrassa, o el cobert de ponent amb una premsa de l'any 1909 i on antigament hi havia un trull d'oli. En aquesta zona es troben també les tres tines de la casa.</p> | 08258-179 | Al sector central del terme municipal | <p>Les primeres notícies que coneixem del mas medieval són del segle XIV. En la llista dels caps de família que van assistir a una reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló el 1394 hi figuren diversos Altimires: Guillem d'Altimires per la parròquia de Santa Maria d'Oló, i Salvador Altimires i Berenguer d'Altimires per la parròquia de St. Joan d'Oló. Cal suposar que un d'ells era l'hereu del mas en aquest moment, segurament Guillem. En el fogatge de 1553 hi consta Anthoni Altimires, per la parròquia de St. Joan d'Oló. De tot això es dedueix que la família Altimires habitava aquest mas des d'època medieval, i segurament també algun altre de la zona. Els propietaris actuals són descendents directes d'aquesta família, tot i que en les últimes generacions el cognom Altimires s'ha perdut. La masia posseïa el molí anomenat d'Altimires, a la riera d'Oló. Tenia la particularitat de ser al mateix temps molí i torre de vigilància. Tal vegada es podria datar entorn dels segles XIII-XIV. Tot i que no en coneixem dades documentals, cal suposar que en un principi era possessió del senyor, ja que en època medieval els molins solien ser un monopoli senyorial, i més tenint en compte que, aprofitant la seva situació estratègica en una cruïlla del camí vell a Sant Joan d'Oló, complia una funció defensiva auxiliar del castell. La família Altimires devia encarregar-se de fer anar el molí (tal vegada el Salvador o Berenguer d'Altimires abans esmentats, de la parròquia de St. Joan d'Oló) i amb el temps va quedar com una propietat seva. Per tant, es dedueix que la família Altimires tenia un tracte de proximitat amb els poders vinculats a la senyoria del castell, i ja des d'antic aquest devia ser un dels masos forts del terme. La tipologia del mas suggereix que va tenir un desenvolupament força precoç i que al segle XVII, o tal vegada abans, ja constituïa un casal de dimensions considerables. Al segle XVIII, i sobretot al XIX, es devia ampliar amb noves construccions. En aquest segle Altimires continuava sent una de les cases importants i els seus propietaris van destacar pel seu suport clar en favor de la causa carlista. A la masia hi va néixer Josep Altimires Marcet, un destacat militar carlí que va escriure ell mateix un extracte amb la seva biografia. Va néixer el 1809 i el 1834 s'allistà com a voluntari a un batalló. Va iniciar així una llarga carrera gairebé com a militar professional al servei del carlisme. Fins que tenia 66 anys va participar en quatre campanyes militars. Va exiliar-se a França en diverses ocasions, i el 1858 es casà amb Anna Vinyes, filla d'un fabricant de mistos de la Jonquera. Va participar en la guerra dels Matiners i l'acabà amb el grau de tinent coronel. Posteriorment fou nomenat Cap supermilitar dels corregiments de Barcelona i Mataró i Subdelegat de la reial Hisenda, entre molts altres càrrecs d'importància. Va arribar a Brigadier dels Reials Exèrcits. El seu germà gran, Salvador Altimires Marcet, també va participar en la primera guerra carlina, i encara un altre dels germans. El cas d'aquesta família suggereix que el carlisme devia tenir força adeptes al terme d'Oló, sobretot entre els grans propietaris de masies (FERRER, 1991: 163, 217). En el transcurs d'alguna de les carlinades la casa fou incendiada i encara avui es pot veure la pedra cremada en moltes de les estances. A més, la família va patir represàlies en el seu patrimoni i es va veure obligada a vendre el mas Torrecogussa (un altre edifici que en el seu origen havia estat una torre de guaita). Tot i això, l'heretat d'Altimires continuava sent una de les més grans del terme, i els seus propietaris solien presumir de poder desplaçar-se fins a l'església d'Oló sense haver de sortir de les seves terres. En un curiós dibuix que es conserva de la casa fet el 1891 es diu que 'la heredad tiene de extensión superficial 186 ha, 12 areas y 50 centiareas. Los frutos principales que se recogen son vino, trigo y aceite'. A la segona meitat del segle XIX la vinya havia pres ja molta importància. Llorenç FERRER (1991: 98-99) posa aquest mas com a exemple del conflicte que es va donar entre propietaris i rabassaires. Les vinyes del mas eren portades per rabassaires que, en aquells moments, començaven a reivindicar les propietats de les vinyes que des de feia molt temps conreaven mitjançant el contracte emfitèutic conegut com a Rabassa morta. Pels volts de 1860 es feu càrrec de la propietat Josep Altimires Marcet. Entre aquest any i el següent va firmar 17 contractes d'establiment de terres que no eren nous, només tenien la intenció de clarificar les relacions jurídiques amb els rabassaires, que amb els nous contractes passaven a ser simples parcers. Poc després es van firmar 25 contractes més fins el 1885. Durant aquesta etapa prèvia a l'arribada de la fil·loxera es constata una expansió de la vinya dins de la propietat Altimires. A partir de 1900, quan la fil·loxera havia destruït les vinyes, l'amo Altimires havia recuperat les terres i els nous contractes que es van fer deixaven molt clar que es tractava d'un simple arrendament, tot i que la resta de condicions continuaven sent pràcticament les mateixes que abans. El segle XX sembla que va ser menys brillant per al mas Altimires, que va entrar en un cert estancament que es reflecteix en l'estat actual de la masia, que pràcticament no ha sofert modificacions en els darrers anys. Pel que fa als propietaris del mas, ja hem dit que a mitjans de segle XIX ho era Josep Altimires Marcet. El següent hereu fou Josep Altimiras Viñas, que el 1891 era el propietari. El va succeir una pubilla, Maria Altimiras Calsina, que es casà amb Josep Euras Euras, procedent del mas amb aquest nom de la localitat de Perafita. El seu hereu fou Josep Euras Altimiras, i el propietari actual és Josep Euras Barniol, que continua portant l'explotació del mas.</p> | 41.8661800,2.0113100 | 417947 | 4635391 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86019-foto-08258-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86019-foto-08258-179-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-03-12 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 30 (Pla Especial Urbanístic 2011) A la masia es conserven uns pocs documents dels molts que n'hi havia relacionats amb el cabdill carlista Josep Altimires Marcet. L'edifici presenta les següents inscripcions: Inscripció en una llinda de la porta del barri: Iesus Maria 1645 (no pas 1516, com es diu en algun lloc, ja que els números donen peu a confusió) Data en una barana del terrat: 1881 Informació oral facilitada per Josep Euras Barniol | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | ||||||||||
| 86026 | Font de les Hortes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-hortes-0 | ANTONELL PEDRALS, Eva. Subministrament de les aigües potables a Santa Maria d'Oló. Treball de 3r de BUP, inèdit. FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 102, 145-147. | XX | El pas de la carretera ha alterat l'entorn natural d'aquesta zona | Font situada al costat de la carretera local d'Oló a Sant Joan d'Oló, a la zona anomenada de les Hortes perquè antigament hi havia un bon nombre d'horts que es regaven amb l'aigua d'aquesta font. Ara la font consisteix en un senzill brollador situat pràcticament al marge de la carretera. A l'altre costat de la carretera hi ha un tancat que protegeix una mina que és un dels punts de captació per al subministrament d'aigües a Oló. | 08258-186 | Al sector central del terme municipal | Antigament la font era més avall, i estava equipada amb un viver i un safareig que utilitzaven les cases veïnes, com ara el Joncar. L'aigua d'aquesta font s'aprofitava per regar una àmplia zona d'horts situats a les terrasses inferiors, els quals eren menats per un bon nombre de pagesos. El 1863 hi havia una junta d'aigües de la font de les Hortes que, des de temps immemorials, s'encarregava de reglamentar l'ús de les aigües d'aquesta font per regar tots aquests horts. Qui no complia les normes era multat. El 1880 es van reunir els hortolans amb l'ajuntament per tractar de l'aprofitament de les fonts del Roc, de la Salada i del Molí. Hi havia una norma consuetudinària que establia que els dilluns tenien preferència els planters per regar, segurament perquè havien fet la compra el dia anterior al mercat dels diumenges de Moià. A principis del segle XX a Oló es va plantejar, com en la majoria de pobles, la necessitat de crear una xarxa d'abastament d'aigua potable, però la iniciativa no va sorgir de l'Ajuntament sinó d'un particular. Era Josep Obradors Pascual, àlies Paperines, el qual després d'haver viscut a Barcelona i Sabadell va tornar al poble i va idear un projecte per captar l'aigua de dues fonts: la de la Deu i la font del Viver de Turigues o Roselles. La captació era més alta que el turó on hi ha el poble, de manera que l'aigua havia d'arribar al seu destí sense necessitat de cap bomba. Era l'any 1912 i Obradors va comprar el castell, va demanar un permís per travessar la riera amb un aqüeducte i, davant de la incredulitat dels veïns, va fer arribar l'aigua corrent a les cases aquell mateix any. En el llibre 'Oló, un poble, una història' es diu per error que l'any que arribà l'aigua va ser el 1913. Com que l'aigua d'aquestes dues fonts no era suficient més tard es va comprar també la font de les Hortes, que és la que és més abundant. Però els pagesos que regaven amb aquesta aigua s'hi van oposar. El conflicte es va resoldre donant una portadora d'aigua diària de franc als que deixaven passar els tubs pels seus horts. El 1932 Obradors va deixar el negoci de l'aigua i se'l va vendre a Esteve Valls, un peixater de Manresa que tenia com a soci Vicenç Ciuró. Ambdós van vendre el servei d'aigües a un administrador de finques, i l'any 1939 el propietari era Esteban Ollé. Després de la Guerra va caldre millorar la captació i es construí una mina a la font de les Hortes, la que hi ha a l'altra banda de la carretera. El 1962 el servei es va vendre a Josep Terricabres Palau de la Gleva, que va iniciar el procés de modernització. El 1976 Terricabres va vendre el servei a Josep Pons i Prat, que tenia com a soci Martí Jubany. A la dècada de 1990 els nous propietaris van haver de fer noves inversions i nous pous. El 2020 s'ha encarregat un pla director per evitar problemes en el subministrament, però el servei continua en mans d'aquesta empresa. | 41.8656500,2.0438600 | 420648 | 4635302 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86026-foto-08258-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86026-foto-08258-186-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | ||||||||||
| 86030 | Font Salada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-salada-1 | GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 83. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. | Zona afectada per les riuades | Font o punt de surgència d'aigües que, tal com indica el nom, són salades. Està emplaçada en una terrassa fluvial de la riera d'Oló, i ocupa una superfície d'uns vint metres on l'aigua aflora i crea bassals i un terreny pantanós. Aquesta surgència és activa durant tot l'any. Al costat hi podem veure un tamariu, un tipus d'arbre característic dels terrenys salinosos. A pocs metres per sota de la superfície hi discorren aigües que es tornen salades pel contacte amb els estrats salins que existeixen en aquesta zona de la Catalunya central, i que són els mateixos que s'exploten a les mines de potassa del Bages. La llera de la riera d'Oló es troba prop del nivell on es localitzen aquests estrats salins que han quedat aixecats a causa del plec anticlinal que hi ha en aquest sector, i que configura l'anomenat Brai d'Oló. Així mateix, prop de la fàbrica Sauleda, a la sortida del poble, hi ha l'anomenat torrent Salat, que en aquest indret desemboca a la riera d'Oló. Es diu que, en èpoques de misèria, en algunes cases d'Oló estalviaven la sal posant al menjar un raig d'aquesta aigua. | 08258-190 | Al sector central del terme municipal | 41.8642400,2.0206500 | 418720 | 4635167 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86030-foto-08258-190-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86030-foto-08258-190-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Canamasas Güell | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | |||||||||||
| 86031 | Cingle de Serra Borina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingle-de-serra-borina | AA.DD. (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural, Manresa, p. 63-68. Anònim 'Él Brai d'Oló. Santa Maria d'Olo. Itinerari geològic. Ruta 1' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Anònim 'Sender de la Riera d'Oló. Santa Maria d'Oló . Itinerari de natura i patrimoni. Ruta 4' (fullet de difusió). Ajuntament de Santa Maria d'Oló. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Paisatges geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 86. GIRABAL GUITART, Josep (2016). Recorregut de recerca geològica per la comarca del Moianès (pel Geoparc de la Catalunya central). Itinerari per les rodalies de Santa Maria d'Oló (treball inèdit consultable a internet). | Cingle tallat a la part sud-occidental de la serra Borina, una formació que s'estén al nord de la riera d'Oló, uns quilòmetres aigües avall del poble. És d'un gran interès geològic, ja que hi podem veure un tall espectacular del plec de l'anticlinal d'Oló. El plec ha quedat tallat per l'erosió de la riera, ja que forma part de l'anomenat Brai d'Oló. Un bray és una formació geològica que consisteix en una vall excavada en un plec anticlinal, de manera que l'erosió de la riera ha deixat al descobert les diferents capes de sediments. En aquest cas el tall que podem veure presenta uns materials fortament acolorits, d'un to vermellós o rosat. I els estrats són molt inclinats, gairebé verticals i rebregats, amb complicats plecs secundaris. Tot plegat configura un impressionant teló de fons que embelleix un dels costats de la vall de la riera d'Oló. La Serra Borina es troba en la zona afectada pel plec anticlinal, que és un tipus de plegament en què el centre ha quedat més aixecat que les vores. L'eix de l'anticlinal es trobaria just a l'espai buit on la riera ha excavat la seva vall. Per això els estrats geològics estan fortament inclinats. Els materials d'aquesta part de la Serra Borina corresponen a l'anomenada Formació d'Artés, d'un color roig o rosat. El lloc ideal per observar aquesta formació geològica és el camí que ressegueix la riera d'Oló, un quilòmetre i mig més avall del molí d'Altimires, en un indret on la riera fa un meandre que ha deixat una àmplia terrassa fluvial. | 08258-191 | Al sector central del terme municipal | 41.8630700,2.0151000 | 418258 | 4635042 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86031-foto-08258-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86031-foto-08258-191-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | |||||||||||||
| 86070 | Barraca 42 (del Painó) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-42-del-paino | XIX-XX | Barraca de pedra seca que adopta una forma singular i totalment atípica, en forma de volta de pedra lleugerament apuntada. Per la cara davantera té un muret que tanca la volta tot deixant un forat central que fa de porta. La barraca està parcialment adossada a un terreny amb desnivell. El Painó era el masover que menava aquestes terres, que actualment són propietat de Moratones. | 08258-228 | Al sector central del terme municipal | 41.8636100,2.0209700 | 418746 | 4635096 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86070-foto-08258-228-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86070-foto-08258-228-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: barraca de MoratonesAquesta barraca està senyalitzada dintre d'un dels itineraris a l'entorn de Santa Maria d'Oló | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | ||||||||||||
| 86021 | Berengueres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/berengueres | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 53, 107, 109, 113. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 787. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 782-792. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 58. TORRES SOCIATS, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès, Berguedà, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 31-32, 33-34. | XIV-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada en una petita esplanada sobre la vall de la riera de Segalers. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (de planta baixa més un pis i golfes) més uns coberts aïllats i semi-derruïts. Aquesta masia es pot incloure dins un grup característic del sector que es troba al voltant de l'antiga quadra d'Aguiló i al nord del terme d'Oló. Aquest tipus de masies tenen el seu origen en una mena de casa forta estreta i alta, en forma de torre, que amb el temps sol ampliar-se pels costats. En són exemples Bojons o la torre d'Orriols. En aquest cas el nucli inicial de la casa és el que es troba al mig. Al segle XVIII s'amplià pel costat nord i, probablement ja al XIX, pel costat sud. Com a resultat, la construcció originària ha quedat emparedada entremig, i la façana de migdia, que en un principi devia ser la principal, amb l'ampliació ha quedat a frec del barranc que hi ha en aquest sector. En conseqüència, ara la façana principal és la de llevant. Aquesta presenta un aspecte força irregular, fruit de l'evolució que hem descrit. Consta d'un portal senzill, reconstruït no fa gaires anys, i de diverses finestres de distribució irregular i de tipologia diversa. Entre d'altres n'hi ha una que està situada en el cos antic i en la qual sembla insinuar-se un arc conopial lleugerament marcat a la vora. Això dataria aquesta part entorn del segle XVI. Els murs són a pedra vista, amb un tipus d'aparell diferent en cadascuna de les fases. En la fase més antiga hi veiem carreus petits més o menys escairats. A la cara de ponent la construcció té adossades una tina cilíndrica i un cos sobresortint amb una petita eixida. De la façana nord en surten unes escales que menen a dues tines més, situades en aquest costat. La masia ha conservat molt bé els volums i les característiques constructives tradicionals. Com a curiositat podem dir que en una estança interior recentment s'hi van trobar dibuixats sobre la calç d'una paret les figures d'uns galls, amb uns pals a sota. Aquests galls ens fan recordar una llegenda sobre l'anomenada bruixa Berengueres que hauria habitat aquesta casa. | 08258-181 | Al sector nord del terme municipal (antiga quadra d'Aguiló) | Aquest mas està documentat des de principis del segle XIV. Formava part de la quadra autònoma d'Aguiló, dominada pel castell d'Aguiló, que era complementari del castell d'Oló. Del mas en tenien la possessió els mateixos senyors del castell d'Aguiló, que el 1329 eren Ramon i Saura d'Aguiló i el van vendre a Andreu Barrat, un ric ciutadà de Vic, juntament amb tot el delme que els Aguiló rebien a la vall i quadra d'Aguiló pel preu de 8.000 sous. Pocs anys després, el 1333, el senyor del castell d'Oló, Arnau d'Oló, va vendre a Ot de Montcada tot el terme d'Oló, inclosa la vall i quadra d'Aguiló. Per això el mateix any Ot de Montcada va recomprar a Andreu Barrat el mas Berengueres, amb tots els seus dret i pertinences, i també tot el delme que aquell rebia a la vall d'Aguiló, per 11.000 sous (PLADEVALL, 1991: 53). En un altre document de 1335 consta que és aquest l'any en què Barrat va donar la possessió del mas Berengueres i del delme a Ot de Montcada, a través del seu procurador Galceran Andreu (PLADEVALL i altres, 1976: 787). Segons es diu, aquest any Berengueres formaria part del mas Aguiló. Fins aquí ens hem referit als propietaris o als que posseïen el domini directe del mas, i que pertanyien a les altes instàncies, però els pagesos emfiteutes que en tenien el domini útil devien ser la família de cognom Berengueres. En una llista dels caps de família que van assistir a una reunió per tractar de la redempció del terme d'Oló l'any 1394 hi figura Berenguer de Berengueres, de la parròquia de Santa Maria d'Oló. Cal suposar que era l'hereu del mas en aquest moment. Ja hem dit que la casa té un nucli força antic, que en la part exterior es podria datar entorn del segle XVI, i que al XVIII s'amplià per un costat. En són testimoni les inscripcions de 1706, 1745 i 1750. La de 1706 ens informa que continuava habitant-hi la família Berengueres, i que llavors l'hereu era Joan Berengueres. Al segle XIX la casa s'amplià cap a l'altre costat, però no en coneixem notícies concretes. En un llistat de cases rurals de 1930 consta que Berengueres estava habitada. A la dècada de 1950 els propietaris del mas, que encara hi residien, el van vendre a Narcís Oliveda Mundo, que hi va viure al principi amb dos germans seus. Narcís s'hi va estar fins el 1986. Posteriorment va heretar la masia una neboda seva, Roser Aimerich Oliveda, que n'és l'actual propietària. Ara a la casa hi viuen llogaters. Pels volts de 2015 els propietaris van muntar una granja que es troba una mica separada al nord de la masia. En un llibre de Jordi TORRES (2002) es recullen dues llegendes referides a la bruixa Berengueres, que hauria habitat aquesta masia. Es tracta de contalles estereotipades que segueixen un guió similar al que s'explica en molts altres indrets de Catalunya i que giren al voltant de la facultat que tenien les bruixes per convertir-se en galls o el seus poders per encomanar mal d'ulls. Aquestes llegendes pràcticament no es conserven vives en la memòria popular, i ni els propietaris de la masia ni la gent del poble en general n'han sentit a parlar. No deixa de ser sorprenent, però, la troballa recent de les figures d'uns galls dibuixades en una paret de la casa. Tanmateix, els pals que tenen a sota suggereixen que aquests dibuixos es van fer més aviat amb la finalitat de tenir comptabilitzats els galls de la casa. | 41.8901300,2.0393200 | 420302 | 4638024 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86021-foto-08258-181-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86021-foto-08258-181-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 58 (Pla Especial Urbanístic 2011)En una llinda de la façana de ponent: Joan Berengueres 1706En una llinda de la façana nord: 1745 i text il·legibleInscripció a l'interior: 1750Informació oral facilitada per Roser Aimerich i Jaume Codina.La masia tenia un forn de calç proper, que ja no es conserva. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | ||||||||||
| 85914 | Canamasses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canamasses | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 109. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 63. | XVIII-XX | Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada a l'extrem d'un altiplà i arrecerada per un turonet a la seva esquena. És molt a prop de l'actual carretera i de l'antic camí ral de Vic. Consta d'un cos residencial de planta rectangular, amb cossos adossats als dos costats de construcció molt recent. Originàriament la casa era més estreta i s'estructurava en base a dos eixos d'obertures, amb un portal d'arc escarser. Posteriorment s'amplià cap a la dreta, amb un nou eix d'obertures. Els murs són fets de maçoneria, a pedra vista, i totes les finestres són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. | 08258-198 | Al sector nord-est del terme municipal | Aquesta casa no consta en els fogatges del segle XVI i no en coneixem notícies antigues. Per la seva tipologia podria ser una construcció del segle XVIII o principis del XIX. En un llistat de cases rurals de 1930 Canamasses consta com a habitada. Recentment la casa ha estat rehabilitada i ampliada. | 41.8931400,2.0715400 | 422978 | 4638329 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85914-foto-08258-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85914-foto-08258-198-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 63 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | ||||||||||
| 86017 | Rocabruna (masia antiga) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocabruna-masia-antiga | BELLPUIG, Josep (1982-2007). Escrits sobre Sant Feliuet de Terrassola (treball inèdit), p. 29-34. FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, p. 62, 64, 71, 106, 114, 198. FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Fundació Caixa Manresa; Angle Editorial, Manresa, p. 66-69. GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 472. TRESSERRAS, Josep (1920). Masia Rocabruna (Santa Maria d'Oló). Vic. TRESSERRAS, Josep ? (1948). El castell de Rocabruna. (Versió revisada del llibre publicat el 1920). | XIII-XX | Masia antiga de Rocabruna que es troba al costat del casal d'estil modernista i eclèctic que s'hi va construir entre 1918-1920 i que va ser conegut com el castell de Rocabruna. Els dos edificis, situats a pocs metres de distància, estaven units abans per un corredor alçat de pedra. Tot el recinte forma part actualment d'una finca privada i tancada. L'antiga masia és de planta rectangular, amb cossos adossats de diferents alçades. El cos més antic és el que es troba al sud-oest i té un format molt homogeni i regular. La façana principal és més o menys simètrica en base a tres eixos d'obertures, amb un portal adovellat al centre. Aquesta part, que podria correspondre als segles XVII-XVIII, té un parament de força qualitat, amb carreus petits més o menys escairats. Posteriorment s'hi afegí un cos al nord-est (més alt i de tres plantes) i a llevant, així com uns coberts adossats al darrere. En general, la casa ha conservat bé les característiques constructives tradicionals. Les finestres són majoritàriament emmarcades amb llindes i brancals de pedra. L'entorn de la casa ha estat ornat amb jardins i escultures. En l'època que va ser propietat del príncep àrab, al final del segle XX, s'hi van afegir diversos elements exòtics que recorden el seu país d'origen. | 08258-177 | Al sector nord-est del terme municipal | Aquest mas és documentat els anys 1225, 1231 i 1307. També sabem que el 1376 en una reunió dels caps de casa de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola hi va assistir Marc de Rocabruna. En el fogatge de 1515 hi consta 'la casa d'en Rocabruna', i en el de 1553 Pere Roquabruna. És doncs un mas d'origen antic, i estava habitat per la família Rocabruna. Els Rocabruna sembla que van participar de forma activa en la vida política del país, tant a nivell local com general, però no a tant alt nivell com ho van fer els seus veïns del mas Rocafort. En un llibre escrit per Josep Tresserras, persona propera als propietaris (publicat el 1921 i amb una edició revisada el 1948) es dóna un bon nombre de notícies sobre aquest mas, en alguns casos basades en referències documentals. Tanmateix, es tracta d'unes notes força disperses i difícils de contextualitzar. Entre molts altres aspectes es parla, per exemple, de fets relacionats amb la Guerra de Successió, en la qual Francesc de Rocabruna hi hauria tingut un paper rellevant. Segons Llorenç FERRER (1996: 66), Rocabruna va anar incorporant diferents masos veïns: el Güell (a partir de 1792), la Vila i l'Alou, que es convertiren en masoveries seves. El 1785 la família Rocabruna va deixar d'habitar a la casa pairal per anar a viure entre l'Estany i Caldes de Montbuí. El 1850 el nom de Rocabruna es va perdre. En aquest moment els propietaris tenien el cognom Ribot de Morató. El llibre de Josep Tresserras ens proporciona un llistat dels propietaris des de mitjans del segle XIX. Són: Sebastià Ribot de Morató (1851-1858), Leandre Ribot de Morató (1858-1863), Sebastià Ribot de Morató (1863-1897), Antoni Riera Puig (1897-1904), Manuel Rúbio Garcia (1904-1915), Emília Bisbal (1915-1918), Hospital de Vic i Germanes dels pobres (1918-1919). Manuel Rúbio havia quedat vidu i sense descendència i, tot i que es casà amb una criada seva mallorquina, va deixar el mas a un hospital. Aleshores el mas tenia 230 quarteres, amb les masoveries ja esmentades, i era un dels més importants de la zona (FERRER, 1991: 114). El 1919 va comprar Rocabruna Joan Gorina i Sans, un fabricant de llanes de Sabadell que havia fet fortuna durant la primera Guerra Mundial. Pel que es veu, li va ser molt profitosa una operació de compra de la mercaderia d'un vaixell alemany que havia quedat retinguda al port de Barcelona i que va revendre a França i Itàlia. Amb els diners aconseguits, Gorina va poder fer realitat el seu caprici de construir-se un castell. Va comprar Rocabruna i va fer construir el nou casal al costat de l'antic mas en un estil modernista i eclèctic. Fou enllestit en tres anys (1918-1920). L'antiga masia es destinà al majordom i criats, i a la nova construcció s'hi van habilitar les dependències d'una residència de luxe que comptava amb un museu, sala d'armes, capella, sala de música o billar entre altres. L'arquitecte fou Eduard Balcells Buigas, que va néixer a Barcelona el 1877 i era cunyat de Joan Gorina. Fou arquitecte municipal de Cerdanyola, i les seves obres s'emmarquen des d'un modernisme ressagat fins al noucentisme. La capella de Rocabruna, dedicada a Sant Jordi, estava decorada amb vitralls dibuixats per l'artista noucentista originari de Sabadell Antoni Vila Arrufat. El 1936, en plena Guerra Civil, l'Ajuntament acordà la confiscació del mas Rocabruna entre d'altres del municipi. Joan Gorina va tenir quatre filles, que es van emparentar amb fabricants de Sabadell i Barcelona. La petita, Roser Gorina, es va casar amb Manel Font i Moreu, un ric negociant de cotó de Barcelona. El 1950 Manel Font va comprar a Josep Bofill, dentista de Barcelona, el mas veí de Rocafort i les masoveries de la Sala, Montcabré i el molí de Rocafort. El 1954 va morir Joan Gorina i en el seu testament deixava un mas a cada filla. Les hipoteques i els deutes aconsellaren mantenir indivisa la propietat fins que els gendres van decidir vendre, dotze anys després. Fou un dels gendres, Manel Font, que ja posseïa Rocafort, qui va comprar als seus cunyats Rocabruna i les masoveries. Aleshores els masovers eren Jordi Codina i Rosalia Oller. El 1968 va morir Manel Font i va deixar la propietat a la seva muller, Roser Gorina, sembla que per desconfiança amb el seu fill: Joaquim Font Gorina. La dona, però, va nomenar administrador el fill, el qual portava un tren de vida molt elevat i va arruïnar el patrimoni. Rocabruna va restar abandonada i les portalades d'algunes masoveries van ser venudes. L'any 1983 el Consell de Ministres autoritzava la venda del mas Rocafort, de 358 ha, al príncep hereu de l'Aràbia Saudita (germà del rei) Saad Bin Abdul Al Saul, que el va convertir en residència de caps de setmana. El 1984 s'hi afegiren 525 noves hectàrees procedents del mas Rocabruna. El príncep saudita va fer tancar les seves propietats, va instal·lar-hi mesures de seguretat, però en general va ser respectuós amb el patrimoni (FERRER, 1991: 106). L'any 2002 la finca es va vendre a l'empresària russa Olga Farré. Més tard Rocabruna i el molí de Rocafort van ser segregades. Rocabruna fou adquirida per una família de potentats armenis, però actualment es troba en un litigi judicial. El 2005 el casal modernista va ser restaurat. | 41.9003600,2.1151800 | 426607 | 4639092 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86017-foto-08258-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86017-foto-08258-177-3.jpg | Física | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 173 (Pla Especial Urbanístic 2011)Fotografies fetes per Josep Canamasas Güell el 2005, abans de la restauració. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | ||||||||||
| 86046 | El Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-flequer-1 | PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 109, 110. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 34. | XVIII-XX | Masia de dimensions modestes emplaçada en una esplanada vora la riera de Segalers. La construcció actual és en bona part una reconstrucció de la casa antiga, que fa uns anys es trobava en un estat de ruïna avançat. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (de planta baixa més un pis i golfes), amb un cobert adossat al sud-est. Les dues plantes superiors són fruit de la reconstrucció, mentre que l'obra antiga es conserva a la planta baixa. La façana principal, encarada vers migdia, té un portal central adovellat. D'aquí en amunt la casa adopta el perfil d'una masia de planta basilical típica, però aquesta forma és obra de la reconstrucció. La resta de façanes són a pedra vista, amb un estil que imita el tradicional, incloent-hi les finestres de pedra picada. A la façana de llevant el mur originari es conserva fins a una alçada major i encara s'hi pot veure una finestra antiga de pedra picada i amb l'ampit treballat. A l'interior de la casa hi ha un altre portal adovellat, però en sentit perpendicular a la façana i encarat cap a ponent. La part que segueix a dins d'aquest segon portal és on es troben les estances més antigues. Això ens fa pensar que tal vegada originàriament la casa tenia una altra disposició i, en un moment donat, hauria sofert una remodelació important coincidint amb el moment en què es va bastir la façana i el portal actuals. A l'interior de la casa es conserven restes d'un forn de pa i, al cobert, vestigis d'una premsa i una tina. | 08258-204 | Al sector nord-oest del terme municipal | Aquesta casa no consta en els fogatges del segle XVI i no en coneixem notícies antigues. Tanmateix, per la seva tipologia constructiva podria ser originària del segle XVIII, encara que no es pot descartar que tingués un origen anterior, fins i tot medieval, però amb una altra denominació. D'aquests primers anys no en sabem gairebé res, tan sols una tradició oral que diu que al Flequer, i concretament a l'habitació de llevant on hi ha una finestra, hi van matar un carlí. Més endavant, en una llista de cases rurals de 1930 consta que el Flequer estava habitada. En bona part del segle XX la casa va estar habitada per masovers, fins que pels volts de 1970 va quedar abandonada. Entorn de 1990 l'aleshores propietari, Candido Fortino, d'Artés, la va vendre a l'actual propietari, Sebastià Vives Antúnez. En aquest moment la casa es trobava en un estat ruïnós. Les obres de restauració i reconstrucció no van poder evitar que els nivells superiors s'acabessin esfondrant. En els darrers anys a l'entorn de la masia s'hi han aixecat construccions auxiliars diverses. | 41.8856200,2.0297000 | 419498 | 4637532 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86046-foto-08258-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/86046-foto-08258-204-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 34 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada per Sebastià Vives Antúnez | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | ||||||||||
| 85984 | Solà de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sola-de-sant-esteve | GÜELL SABATA, Àngela (1988). 'Santa Maria d'Oló', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 459, 472.. PLADEVALL, Antoni; CATALÀ, Pere; A.P (1976). 'Castell d'Oló i notícies del castell d'Aguiló'; Els Castells catalans, vol. V, Rafel Dalmau Editors, Barcelona, p. 789. PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 56, 71, 72, 111. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 10. | X-XIX | En ruïnes | Masia de grans dimensions i actualment en ruïnes, d'origen medieval, que està emplaçada en un terreny amb desnivell i terrassat vora la riera de Malrubí. Uns metres més avall, a l'altre costat del camí, hi ha el Molí del Solà. Era una de les masies més importants del terme, però va quedar abandonada i avui tan sols se'n conserven murs mig esfondrats, els quals marquen un perímetre construït molt ampli. Destaca un mur molt sòlid i de gran qualitat que s'aixeca a la part posterior, fet amb carreus ben escairats. A la part defora té adossada una tina i, a la part inferior d'aquest mur, hi devia haver el celler, que estava reforçat amb arcs diafragmàtics. La resta de murs de la casa es conserven més parcialment i fins a una alçada desigual. A llevant hi ha una cambra coberta amb volta de pedra, tal vegada un femer. Al sector nord, darrera la casa, es conserven restes de coberts. | 08258-144 | Al sector sud-est del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval. Segons un document de 1213, aquest any estava en possessió de la senyora del castell d'Oló, Elisenda d'Oló, i juntament amb el seu fill Pere i la muller d'aquest, Geralda, va vendre al sacerdot Constantí de l'Estany el mas Solà inferior, en el qual hi vivia Pere Batlle, per 300 sous. A més del mas també va vendre una llarga llista de drets que tenia sobre el terme: censos, jornals, dret de molinya o de moldre, ferreria, redempcions de persones, etc (PLADEVALL, 1991: 56). Una mica més endavant, el 1390, el mas era del mateix rei, Joan I. El 15 d'octubre aquest va vendre per 330 sous a l'abat de l'Estany tot el domini directe i qualsevol altre dret que tingués sobre el mas Solà, del terme del castell d'Oló (PLADEVALL, 1976: 789). Totes aquestes dades ens indiquen que era un mas important, i a més disposava d'un molí fariner. Els vestigis gòtics d'aquest molí ens informen que ja existia en aquesta època. També es dedueix que hi havia un mas Solà inferior i un de superior. Com a hipòtesi podem considerar que l'inferior podria ser el molí, que es troba just a sota de la casa principal. Precisament, el valor afegit d'aquest mas, que com hem vist pertanyia a les més altes instàncies, es devia al fet que tenia el seu molí i que devia generar unes bones rendes. Cal dir que, degut al fet que quedava força allunyat i incomunicat de la resta del terme i de la parròquia, durant una època les terres al voltant d'aquest mas eren un territori que formava una quadra amb autonomia civil, i per aquest motiu apareix de forma diferenciada en alguns documents. Probablement per això el mas no consta en el fogatge de 1515, però sí en el de 1553, on hi apareix Valentí Solà, pertanyent a la parròquia de Sant Joan d'Oló. En els segles següents gairebé no en coneixem informació, però ben segur que va continuar sent un dels masos més importants. Formava part de la parròquia de Sant Joan d'Oló, però com que quedava molt allunyat el 1682 es va erigir una capella dedicada a Sant Esteve i situada a uns 300 metres de la casa. Més endavant el mas sol ser conegut amb la denominació de Solà de Sant Esteve. La capella devia tenir un retaule barroc del qual, segons es diu, n'hauria quedat una escultura exempta de Sant Esteve mostrant les pedres de la seva lapidació. Actualment aquesta imatge es conserva a l'església parroquial de Sant Joan d'Oló. De totes maneres, els propietaris del Solà tenien bancs propis a l'església parroquial; concretament dos, un d'ells datat el 1894. Es diu que sovint eren els últims d'arribar a missa, per la dificultat del desplaçament, però tot i això sempre els esperaven, fet que indica que eren un dels masos importants de la parròquia. Segons fonts orals, entorn del segle XIX un pastor del Solà de Sant Esteve que havia acumulat estalvis va fer una deixa testamentària perquè cada any, per la festa major de la parròquia de Sant Joan d'Oló, es fes el repartiment d'un panet en sortir de missa. Aquest costum es va mantenir fins els volts de 1950. En plena Guerra Civil, el 1936 l'Ajuntament acordà la confiscació d'aquest i altres masos del terme. La masia va ser habitada almenys fins a la dècada de 1960. Segons el cadastre, el 1965 encara s'hi van fer obres. Després va restar abandonada. Pel que fa al molí, encara funcionava fins els volts de la dècada de 1940. Més endavant, la família dels moliners es va traslladar al Molí del Perer ja que, pel fet d'estar situat aigües amunt de la riera de Malrubí, tenia més cabal. Fa uns anys a la casa del molí s'hi va construir un cos adossat amb la intenció de crear-hi una casa de colònies, però finalment el projecte es va traslladar a la Ruca, dins de la urbanització pròxima de l'Urbisol | 41.8160800,2.0391300 | 420194 | 4629802 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85984-foto-08258-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85984-foto-08258-144-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 10 (Pla Especial Urbanístic 2011) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | |||||||||
| 85988 | La Garrigota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-garrigota | FERRER, Llorenç i altres (1991). 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 110, 165. | XIX-XX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions força grans, avui en ruïnes, emplaçada en un planell que s'aixeca sobre la riera de Malrubí. Se'n conserven els murs fins a l'alçada pràcticament de la coberta, en un entorn molt envaït per la vegetació. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada, i devia tenir planta baixa més un pis. La façana principal, on hi havia el portal, devia ser la de migdia, mirant cap a la vall, però és precisament la part que es troba més esfondrada. Els murs són fets amb pedra més o menys escairada, i gairebé no s'hi observen obertures. L'única finestra visible és emmarcada amb maons. La construcció sembla feta en una sola fase constructiva i no ha patit modificacions modernes. Al costat de ponent es conserven restes de coberts | 08258-148 | Al sector sud-est del terme municipal | No coneixem notícies antigues d'aquesta casa, que no apareix en els fogatges antics i que, per la seva tipologia constructiva, podria correspondre al segle XVIII o al XIX. Devia ser una casa mal coneguda i amb una condició marginal, perquè no consta ni en un mapa molt exhaustiu del 1920 fet per l'Instituto Geográfico Estadístico, ni tampoc en un llistat de cases rurals del municipi de 1930. En canvi, sabem que el 1936, en plena guerra civil, aquesta casa igual que altres masos del municipi, va ser confiscada per l'Ajuntament. El 1989 la Garrigota ja es trobava en ruïnes. | 41.8270300,2.0485700 | 420991 | 4631009 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85988-foto-08258-148-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquesta casa no està inclosa en el Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló.Informació facilitada per Josep Canamasas Güell | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | |||||||||
| 85962 | Els Plans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-plans-5 | FERRER, Llorenç; PLADEVALL, Antoni i altres (1991). 'Oló als temps medievals', 'Època moderna i contemporània', Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 63, 72, 107. FIERRO, Xavier (2013). Avinyó. Torre dels Soldats, Memòria de l'excavació arqueològica realitzada l'any 2013, p. 18-26. PERARNAU, Jaume; LEN, Lluís (2004). La telegrafia òptica a Catalunya. Rafael Dalmau Editors, p. 114. SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 21. | XIV-XX | Masia de grans dimensions, d'origen medieval, emplaçada en un extrem de l'altiplà del Serrat de les Tosqueres i prop del nucli de Sant Joan d'Oló. Consta d'un gran cos residencial de planta quadrada (de planta baixa més un pis i golfes) que té adossada a ponent la casa dels antics masovers i al nord un gran cobert. L'aspecte actual, que és el d'un gran casal força uniforme, el va adquirir al segle XIX, quan els Plans era la masia més important de la zona. Originàriament era més petita i ocupava la part central. Al segle XVII (entorn de 1684 segons una inscripció) es va ampliar cap a llevant i segurament també per la part posterior, i ja a la dinovena centúria es van bastir tres galeries laterals (a est, sud i oest) conformades per sèries d'arcs rebaixats. En aquest moment també es van obrir algunes portes per accedir a aquestes galeries, fetes amb una tècnica de pedra picada que ja és pròpia del segle XIX. Aquesta última reforma va canviar també la distribució interior de la casa, i la va dotar de l'actual façana principal, encarada a migdia. Actualment aquesta façana compta amb dos nivells d'arcades i un porxo a la planta baixa, però abans també hi havia arcades al nivell de les golfes. L'interior de la casa ha conservat molt bé la tipologia tradicional i una ambientació de caire pairalista que li va donar l'anterior propietària, Montserrat Maranges. La casa dels masovers és una edificació força més petita, de planta rectangular i de dues plantes. A finals del segle XX va ser objecte d'una reforma important quan es va anular el portal que tenia a migdia, les finestres es van modificar i les parets es van pintar de blanc, igual que les de la casa principal. Això acaba de conferir al conjunt un aspecte molt uniforme. | 08258-122 | Al sector sud-oest del terme municipal | Aquest mas és d'origen medieval i la primera notícia que en coneixem és del 1394, quan en un llistat dels veïns que es reuniren per tractar de la redempció dels drets senyorials del terme d'Oló hi consta Pere Antic dels Plans; cal suposar que era el cap de casa d'aquest mas, que pertanyia a la parròquia de Sant Joan d'Oló. En el fogatge de 1515 hi consta el mas Plans, i en el de 1553 hi consta un tal Pere Pla. Es pot deduir, doncs, que la família Plans eren els propietaris de la masia almenys des del segle XIV. Al llarg dels segles següents el mas es va consolidar i la casa es va ampliar, sobretot al segle XVII. Probablement ja des d'antic, posseïa amplis terrenys, especialment cap al sud fins a la Casa Nova del Tonet, i com a peça separada tenia el mas de Torrecogussa. També havia posseït el Soler, fins que es va vendre el 1962. Al segle XIX els Plans es va convertir en el principal mas de la zona. Durant la segona guerra carlina o Guerra dels Matiners va tenir un paper destacat. El 1848 s'hi va construir una torre de la xarxa de telegrafia òptica. Era una torre quadrada que estava ubicada a l'angle SW de la casa. En esfondrar-se aquesta torre es va optar per construir-ne una de nova a Avinyó (Torre dels Soldats), amb una accessibilitat més bona i conservant les òptiques visuals amb les torres anterior i posterior (PERARNAU; LEN, 2004: 114). És probable que en el moment d'instal·lar-hi la torre el mas estigués abandonat o que hagués estat objecte d'algun assalt en el decurs de la guerra. Per defensar la posició es van obrir algunes espitlleres a les parets de l'edifici i es va construir un torricó a un dels angles per tal de transformar el mas en una casa forta (FIERRO, 2013: 19). Des de l'inici del segle XIX els Plans va impulsar el sorgiment de noves casetes en terres de la seva propietat prop de l'església parroquial de Sant Joan d'Oló, afavorint així la creació d'un nucli més o menys agrupat de masoveries que quedaven sota el seu domini. Són les cases de cal Fuster (del 1799, segons la inscripció d'una llinda), cal Po i ca l'Abellar. Per tot això la família Plans tenia una gran influència a la parròquia de Sant Joan d'Oló. El 1917 es van fer les obres d'una nova escola mitjançant subhasta pública. Segons la tradició oral, la família Plans n'haurien estat els principals promotors tot cedint els terrenys i el material, mentre que els masovers de la zona hi haurien contribuït posant-hi ma d'obra. A la masia es conserven els retrats en pintura d'un dels matrimonis Plans. És una bona representació de l'estatus social que va aconseguir aquesta família. Durant la Guerra Civil, el 1936 l'Ajuntament acordà la confiscació d'aquest i altres masos del municipi. En aquest segle la família Plans ja vivia fora, com a rendistes; tenien molts pisos a Cornellà i també una fàbrica de sabons, anomenada Sabons Elisenda. Tot i això, venien a la casa pairal tot sovint. A mitjans de segle XX el propietari era Francisco Plans, casat amb una dona de cognom Fígols. Van tenir diversos fills. L'hereu va ser Albert Plans Fígols, que continuava sovintejant els Plans. Una germana seva, M. Assumpta, pels volts de la dècada de 1970 es va casar amb Josep Llonch Arquer, pertanyent a una família de potentats industrials de Sabadell que s'havien establert a Sant Joan d'Oló; concretament a la casa llavors anomenada cal Llonch i actualment Armenteres de Dalt. Segons es diu, aquesta generació no va saber mantenir el patrimoni i tant els Llonch com els Plans van acabar arruïnats. Així, a causa dels deutes la masia dels Plans va passar a mans de la família Heredia, d'ètnia gitana. En aquesta època es devia ampliar el cobert posterior. El 1985 va comprar la finca Montserrat Maranges, casada amb Joan Ricart, de Sabadell. La va tenir força anys i la va ambientar al seu gust, que és tal com s'ha conservat; també va reformar la casa dels masovers, que llavors encara hi vivien. Montserrat va llegar la masia als seus nebots: Miquel i Jaume Maranges Arias. | 41.8541500,2.0127500 | 418051 | 4634054 | 08258 | Santa Maria d'Oló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85962-foto-08258-122-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08258/85962-foto-08258-122-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-12-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 21 (Pla Especial Urbanístic 2011)Informació oral facilitada Jaume Maranges Arias, Pere Mas Casanovas i Conxita García (de ca la Mestra)Inscripció en una llinda de llevant: 1684 | 46 | 1.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:57 | ||||||||||
| 80304 | La Crespiera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-crespiera | XIV | La pedra de la casa es va vendre, i no en queda res. | La Crespiera havia estat una masia coneguda des de l'edat mitjana. Actualment només en resten dues pallisses, ocupades pels animals i en estat pràcticament de ruïna. Sabem que la masia es va desmuntar per aprofitar-ne les pedres. | 08138-407 | Al sud de Puig Rodó | El mas és documentat a principis del segle XIV (1303) en un documenta notarial de Moià, i en un pergamí de 1384. | 41.8380900,2.1277200 | 427577 | 4632168 | 08138 | Moià | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Francesc Roma | Al costat de les corts s'observen algunes restes de murs que podrien correspondre a l'antiga masia. | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | |||||||||||
| 84957 | La Bassa de l'Om (al sud de Serramitja) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-bassa-de-lom-al-sud-de-serramitja | Bassa excavada a terra situada en una cruïlla de camins entre els quals es troba el GR 177 (que uneix Calders i Moià). És de forma el·líptica i té una llargada i amplada màximes de 15 i 10 m; la seva fondària supera en molts punts el metre. Al lateral de ponent, però, el límit és aixamfranat per permetre-hi l'accés a peu pla del bestiar boví de la zona. | 08055-99 | Al sud de Serramitja | 41.7890100,2.0479400 | 420892 | 4626789 | 08055 | Castellcir | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84957-foto-08055-99-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84957-foto-08055-99-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | 98|119|94 | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:42 | ||||||||||||
| 84977 | Balma de la Clusella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-de-la-clusella | Entre els camps de conreu al sud de la Clusella, arran de la riera de Sant Joan, l'acció de l'aigua ha format una profunda balma en els gresos del lloc. Les dimensions màximes són 40 m d'amplada per 9 m de fons i 4 m d'alçada. S'hi observen tant elements de formació natural (formacions calcàries localitzades, crostes i incipients estalactites) com humans (restes de murs de pedra seca i elements per a la recollida d'aigües d'infiltració provinents del sostre). | 08055-119 | Al sud de la Clusella | 41.7639700,2.0560400 | 421535 | 4624001 | 08055 | Castellcir | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | Es troba dins el recinte de la finca de la Clusella, i en el moment de la visita no s'hi va poder accedir. | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:42 | ||||||||||||||
| 84948 | Cova de la Font de la Tosca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-la-font-de-la-tosca | L'entorn està degradat. | Petita cavitat d'11 m de recorregut formada entre la roca de la Tosca i el cingle sobre el qual recolza per la seva part superior, amb sortida per dos extrems. El més ample és el de ponent (8 m), mentre que el de llevant a penes és transitable. A la part central de la cavitat, en el seu cantó sud, hi ha la font. L'aigua brolla directament de la roca, sense broc, i passa per una concreció de pedra calcària per tornar a sorgir al terra de la cova, a través del qual discorre per vessar cap a la riera de Marfà. | 08055-90 | Al sud de la Mare de Déu de la Tosca, a la riba esquerra de la riera de Marfà | 41.7789700,2.0763600 | 423242 | 4625648 | 08055 | Castellcir | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84948-foto-08055-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84948-foto-08055-90-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | L'element té una fitxa pròpia a www.espeleoindex.com. | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:42 | ||||||||||||
| 84972 | Font de Marfà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-marfa | XIX | La vegetació l'oculta en bona mesura. | Font encaixada al vessant sud de les Feixes Roges, del qual emanen de manera natural surgències d'aigua. En aquest punt, 6 brocs de ferro encaminen l'aigua cap a sengles piques quadrades d'obra, fetes amb maó i pedra. | 08055-114 | Al sud de la Mare de Déu de la Tosca, a la riba esquerra de la riera de Marfà | 41.7801600,2.0749700 | 423128 | 4625782 | 08055 | Castellcir | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84972-foto-08055-114-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84972-foto-08055-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84972-foto-08055-114-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | Entre aquesta font i la de la Cova de la font de la Tosca n'hi ha altres dues fonts contemporànies que canalitzen les surgències d'aigua existents. | 119|98 | 47 | 1.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:42 | |||||||||
| 80383 | Trinxeres de Parés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trinxeres-de-pares | XX | Pràcticament no es distingeixen | Es reconeixen com a mínim dos trams de trinxera, cadascun d'ells d'uns 25 metres de llarg. El seu traçat és ondulat i fent angles. Fan poc més de mig metre d'amplada. | 08138-486 | Al sud de la N-141C | Es diu que es va construir els darrers dies de la Guerra Civil, amb l'objectiu d'endarrerir l'avanç de l'exèrcit nacional cap a la ciutat de Vic. | 41.8149400,2.1488700 | 429307 | 4629580 | 1939 | 08138 | Moià | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Francesc Roma | Exèrcit Popular de la República Espanyola | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 | ||||||||||
| 84923 | Poua de les Berengueres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/poua-de-les-berengueres | AYMAMÍ, G. (2000): Aproximació als pous de glaç i de neu de Catalunya. Unió Excursionista de Catalunya, Barcelona. DANTÍ, J., CANTARELL, C. i CORNELLAS, P. (2007): Els pous de glaç al Vallès Oriental. Consell Comarcal Vallès Oriental, Granollers. RODRÍGUEZ LARA, José Luis. Aproximació a la Toponímia del Moianès. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2009. (Col·lecció 'Camí Ral', núm. 30). NUET I BADIA, J (1970) : Els pous de neu del Montseny. Revista Muntanya, Agost. PLADEVALL, A. (1994): Els pous de glaç i de neu a Catalunya. Espais (Barcelona) (DPTOP), 38: 45-51. SOLÉ, Ll. (2006): Producció de gel a les economies pageses. El pou de glaç de Vilianna», Estudis d'Història Agrària (Barcelona) 19: 49-68. | XVII-XIX | Engolida per la vegetació. La cúpula està parcialment ensulsida. | Construcció cilíndrica semisoterrània de més de 8 m de diàmetre i uns 6,7 m d'alçada, bona part de la qual està excavada al subsòl geològic. Correspon a una construcció de maçoneria, feta amb pedres sense devastar col·locades formant filades més o menys regulars. La construcció estaria coberta per una cúpula semiesfèrica que malauradament està completament ensulsida. On arrencaria la cúpula i per la banda nord hi ha una obertura quadrangular, i també n'hi ha una altre al sud. A l'interior s'observen diferents encaixos que podrien estar destinats a sostenir les bastides que permetrien l'accés o els elements que subjectarien la politja d'extracció. Per la banda nord, i a tocar del camí que transcorre paral·lel a la riera de Fonts Calents hi ha una construcció de planta quadrangular, possiblement una rampa, adossada a la cúpula que segurament estaria vinculada al procediment d'extracció i transport i d'entrada a l'estructura. Actualment l'estructura es troba engolida per la vegetació, i no és visible ni el fons ni alguna de les obertures. Part del pou amenaça ensulsida. | 08055-65 | Al sud de la Riera de Santa Coloma a l'est del Collet de la Costa. | La necessitat i costum de conservar gel per a diferents usos ve d'antic i fou a partir de la segona meitat del segle XVI el seu ús es va generalitzar fins que, entre els segles XVII i XIX, va esdevenir un producte quotidià de primera necessitat, tant per motius gastronòmics (refresc de begudes, gelats o conservació d'aliments) com terapèutics. Fou una activitat molt important, clau per a les poblacions, fins el descobriment de l'electricitat i la possibilitat de fabricar gel de forma industrial. Tot això va comportar un increment de demanda, i alhora va obligar a construir llocs d'emmagatzematge del glaç i la neu. L'activitat dels pous de glaç, allà on el clima ho permetia, es va estendre per tot Catalunya, amb nombroses construccions a zones com el Moianès o el Montseny, que abastien Barcelona. El fet de poder conservar el gel des de l'hivern fins la tardor següent requeria d'una activitat important i d'unes construccions especialitzades amb un disseny específic. Els pous eren la tipologia més comuna en aquest tipus d'estructures, totes elles de pedra, i cobertes per una cúpula. En qualsevol cas per a la seva construcció eren necessaris diferents elements, la proximitat de vies de comunicació i llocs de consum no molt allunyats, així com la proximitat de cursos d'aigua, a banda per suposat d'un clima apropiat. El ges es treia de la riera, sèquia o estany quan havia assolit un gruix suficient, d'entre 20 i 30 cm. Seguidament, es trencava i/o tallava en trossos irregulars amb diferents eines, ja fossin palanques, tràmecs, magalls o serres, ajudats de motlles destinats a obtenir mides i pesos regulars. Un cop extret es transportava al pou, ja fos amb carruatges o animals de tir. Un cop transportat, s'emmagatzemava al pou. Sovint el fons i les parets del pou s'aïllaven prèviament amb brancatge, i s'anava col·locant el gel en capes successives separades amb palla o branques, així com amb gel picat; tot plegat per tal d'evitar la compactació i facilitar-ne l'extracció. Un cop ple, se'n tancaven les obertures exteriors amb portes de fusta o amb lloses que hi encaixaven, i es tapava amb branques. Tota aquesta feina mobilitzava força gent, en alguns casos podien ser fins a una cinquantena entre totes les tasques de recol·lecció, buidat, transport, col·locació, manteniment i buidat. Els beneficis econòmics també eren importants (només a la ciutat de Barcelona se'n consumien unes 700 tones anuals) i, conseqüentment, es van crear impostos específics. | 41.7836300,2.1495100 | 429326 | 4626103 | 08055 | Castellcir | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84923-foto-08055-65-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84923-foto-08055-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84923-foto-08055-65-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Cristina Belmonte (iPAT Serveis Culturals) | Per la proximitat amb la Poua de Sant Jeroni, reben popularment el nom conjunt de 'les Poues'. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:42 | |||||||
| 80243 | Forn de calç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-5 | XIX-XX | Cobert de vegetació | Forn de calç de planta rodona i 3,50 m de diàmetre. Fa uns 3 m d'altura. Està excavat al sòl i la part superior presenta un collar fet de pedres del mateix lloc. | 08138-335 | Al sud de la balma dels Pobres | No se'n coneix cap dada històrica. | 41.7804400,2.0989900 | 425124 | 4625791 | 08138 | Moià | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Francesc Roma | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2024-05-22 04:47 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 163,71 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/