Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 45130 | Aqüeducte del Santó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-del-santo | BARTOLOMÉ, Florian (2002). Els ponts de Castellbell i El Vilar: El pont aqüeducte del Santó; dins El Brogit, Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 256, abril de 2002, pp. 14. | XVIII-XIX | És una mostra dels recursos que la gent tenia per aconseguir aigua i transportar-la de vegades a molts quilòmetres de distància a través d'aqüeductes i galeries subterrànies. | Obra d'enginyeria civil que consisteix en un pont d'arcs aeris que travessa el rasot del Santó, visible per sota mateix de la carretera BV-1123, que va del Burés a Sant Cristòfol, al punt quilomètric 1,300. Aquest aqüeducte servia per transportar l'aigua des de la deu o font fins a un indret determinat de la propietat, a través d'un rec de superfície que enllaçava amb alguna galeria subterrània. Mesura una cinquantena de metres. Consisteix en uns pilars amb arcs de pedra que sobresurten de terra, que en arribar a la part més profunda del rasot augmenten d'un nivell fins que tornen a retrobar el nivell natural del terreny. La canal de circulació de l'aigua està realitzada amb maó molt gran, procedent del forn d'obra de la propietat i arrebossat per la part interior amb morter. Les vores estan arrodonides. | 08053-33 | Riera de Marganell | 41.6466400,1.8409100 | 403477 | 4611193 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45130-foto-08053-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45130-foto-08053-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45130-foto-08053-33-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La resclosa estava construïda al mig de la riera de Marganell i a la cruïlla del camí de cal Pinsà, entre el rec i l'aqüeducte tenien una llargada d'uns 800 metres. | 98|94|119 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 67833 | Dita sobre Talamanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dita-sobre-talamanca | XX | És una dita molt coneguda a la comarca. | <p>La dita diu: 'Talamanca, Mura i Rocafort, tres pobles de mala mort'.</p> | 08277-182 | <p>Cal entendre la dita sabent que l'economia poc diversificada del poble, molt dependent del conreu de la vinya, va entrar en una profunda crisi degut a l'arribada de la fil·loxera, que arrasaria els ceps del terme i contrades veïnes. Les dificultats per sobreviure en aquestes condicions donarien origen a la dita. Sempre que parlen del passat, les persones més grans del poble encara ens recorden aquelles èpoques de misèria.</p> | 41.7381700,1.9770400 | 414934 | 4621212 | 08277 | Talamanca | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-10-07 00:00:00 | Quim Serdà Manau | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||||
| 45512 | Barraca de la vinya del Tubau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-del-tubau | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XX | És una construcció que demostra la capacitat d'adaptació de l'home al medi, aprofitant els elements del terreny i que valdria la pena desbrossar el seu entorn ni consolidar-la per tal que la vegetació no l'acabi malmetent. | Barraca de pedra seca, ubicada al vessant d'obaga del bosc del Puig, al Rasot del Puig. Per accedir-hi cal pujar a mà dreta del corriol que mena des de la vinya del Macià, al vessant d'obaga del turó cap a la font del Prat i trencar a mà esquerra en direcció al rasot per un corriol emboscat, resseguint la línia elèctrica. La barraca està construïda entremig de dos grans blocs de pedra caiguts del capdamunt de la cinglera. És de planta quadrangular, amb una façana de 3,70 metres, mentre que a l'interior mesura 1,80 per 1,65 metres de costat. Els rocs més grossos sense desbastar es troben situats a la base, que es van complementant amb pedra de mida petita i mitjana per anar reblint tots els espais entre els dos grans blocs de pedra. Les parets interiors han estat reblertes amb fang. La porta està orientada al sud-est, amb una llinda, plana. Una porció d'aquesta s'ha després hi ha caigut de plomada al davant mateix de l'entrada. Conserva però la data de construcció gravada amb punxó a la part esquerra de la llinda '1908”. Els brancals són rectes. Mesura un metre d'alçada per una amplada màxima de 55 cm. Els murs tenen un gruix de 0,50 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb la llosa de tancament desplaçada. Ha perdut gairebé la totalitat del voladís frontal A l'interior, conserva dos tinells sobreposats situats arran de terra. | 08053-415 | Rasot del Puig | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6307200,1.8818300 | 406862 | 4609381 | 1908 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45512-foto-08053-415-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45512-foto-08053-415-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45512-foto-08053-415-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||
| 59596 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-62 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És una barraca petita que amb el cobriment de la coberta i un manteniment mínim de desbrossat i neteja interior podria durar molts anys. En cas contrari les filtracions d'aigua provocaran el seu enfonsament. | Barraca de pedra seca situada en el vessant conegut com a Solella de les Monges, en una terrassa per sobre de la llera dreta de la riera de la Casa Nova de Sant Jaume. S'hi accedeix per dins la riera, des del pont de Rocafort; un cop deixat a mà esquerra el camí que porta a Can Martinet cal agafar el següent trencall, sempre pel mateix costat. A l'arribar al primer revolt, hi ha un panell que senyala la presència d'arnes d'abelles. A mà dreta arran del marge de la riera, hi ha la barraca, envoltada de mata (Pistacia lentiscus). Està construïda damunt d'un terreny rocós amb una gran abundància de farigola (Thymus vulgaris). És una construcció de planta circular d'1,65 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut i malgrat es conserva bona part del voladís, l'erosió provocada per la pluja i el vent, fa que l'estructura faci moviment. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,35 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada al nord-est que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-198 | Riera de la Casa Nova | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6977600,1.8836500 | 407110 | 4616822 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59596-foto-08182-198-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59596-foto-08182-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59596-foto-08182-198-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59511 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-129 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És una barraca petita i la seva construcció damunt d'una llosa li dona un aspecte massís. La pèrdua de la terra a la coberta no facilita la seva conservació, ja que el pedruscall es va movent amb els diversos factors climatològics, creant petites obertures que amb el temps provocaran l'enfonsament de la coberta. | Barraca de pedra seca construïda damunt de la roca, al marge esquerre pujant pel camí que porta a Can Casassaies. És una construcció aïllada, de planta circular d'1,80 metres de diàmetre interior. Està enrasada al mur de pedra seca, amb l'eix de la barraca paral·lel a aquest mur. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Ha perdut gairebé tot el recobriment de terra i està desproveïda de vegetació i del voladís que evita que l'aigua penetri a l'interior. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament inclinats amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,06 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada màxima. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada a l'oest, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-113 | Camí de Can Casassaies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6976100,1.9390000 | 411715 | 4616747 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59511-foto-08182-113-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59511-foto-08182-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59511-foto-08182-113-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 12265. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 45584 | Barraca del Santó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-santo-2 | <p>MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59.</p> | XVIII-XIX | És una barraca molt ben realitzada i en un estat de conservació perfecte, malgrat no disposar del recobriment característic de terra. L'indret on està ubicada és d'una gran bellesa paisatgística i caldria desbrossar l'entorn per tal que la vegetació no la malmeti i recobrir-la amb terra perquè pugui perdurar en el temps. | <p>Barraca de pedra seca situada al capdamunt de la zona coneguda com als boscos del Ferran, a la qual s'hi pot accedir pujant pel Raval del Ferran i resseguint la carena o bé des del Santó, pujant per les feixes. És de planta circular, de 2,50 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada a l'oest, amb una llinda, plana. Els brancals són rectes amb una lleugera inclinació, més ben desbastats. L'entrada mesura 1,25 metres d'alçada per una amplada de 0,65 metres. Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb la llosa de tancament desplaçada lleugerament de costat. El cobriment de terra ha desaparegut, però conserva íntegrament la primera filera de lloses del voladís. Té dues espitlleres oritentades al nord i a l'est respectivament.</p> | 08053-487 | El Santó | <p>La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.</p> | 41.6510300,1.8409900 | 403490 | 4611680 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45584-foto-08053-487-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45584-foto-08053-487-2.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-15 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3190. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 45585 | Barraca del Santó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-santo-3 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | És una barraca molt ben realitzada i en un estat de conservació perfecte, malgrat no disposar del recobriment característic de terra. L'indret on està ubicada és d'una gran bellesa paisatgística i caldria desbrossar l'entorn per tal que la vegetació no la malmeti i recobrir-la amb terra perquè pugui perdurar en el temps. | Barraca de pedra seca situada al capdamunt de la zona coneguda com als boscos del Ferran, a la qual s'hi pot accedir pujant pel raval del Ferran i resseguint la carena, per sota la línia elèctrica o bé des del Santó, pujant per les feixes ermes avui vestides de brolla de romaní. És de planta circular, de 2,10 metres de diàmetre interior, excavada parcialment en el marge i adossada al mur de pedra seca que aguanta la feixa superior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud, amb una llinda, plana. Els brancals són rectes amb una lleugera inclinació, més ben desbastats. L'entrada mesura 1,10 metres d'alçada per una amplada de 0,65 metres. Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades. El cobriment de terra ha desaparegut, però conserva gairebé encara tota la primera filera de lloses del voladís. | 08053-488 | Boscos del Ferran | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6522100,1.8413900 | 403525 | 4611811 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45585-foto-08053-488-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45585-foto-08053-488-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45585-foto-08053-488-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3189. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 45243 | Barraca de Viladoms de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-viladoms-de-dalt-0 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XIX | És una barraca molt ben construïda, amb la pedra ben treballada, però la presència d'una mata (Pistacia lentiscus) i brolla de romaní a la part posterior del marge ha provocat l'enderroc parcial. | Barraca de pedra seca ubicada a l'est del municipi, al bell mig d'unes feixes marjades amb pedra seca. Una espessa brolla de romaní ha ocupat el lloc on fa anys s'hi cultivava vinya. Es tracta d'una construcció aïllada, aixecada parcialment damunt de la roca i adossada a un marge de pedra. És de planta circular, de 2,10 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entremig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud-oest, amb una única llinda plana i els brancals rectes. Mesura 1,30 metres d'alçada per una amplada de 0,58 metres. Els murs tenen un gruix de 0,70 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb una llosa de tancament, però està parcialment enfonsada per la part posterior. La part conservada conserva el pedruscall i el ràfec. A l'interior, entrant a mà dreta hi ha un doble tinell, superposat, construït amb pedra massissa. A mà esquerra n'hi un altre de senzill. Té una espitllera orientada al nord-est. | 08053-146 | Viladoms de Dalt | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6382500,1.8828700 | 406959 | 4610216 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45243-foto-08053-146-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45243-foto-08053-146-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45243-foto-08053-146-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 6206. | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||
| 45375 | Barraca del Grau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-grau-5 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | És una barraca molt ben construïda integrada totalment en el paisatge, que a més és d'una gran bellesa. Sense recol·locar la llosa al seu lloc la barraca corre el perill d'enfonsar-se amb el pas del temps. | Barraca de pedra seca ubicada a l'extrem oriental del terme de Castellbell i el Vilar, en terres del mas Grau. Es tracta d'una construcció aïllada, al bell mig d'una antiga feixa cultivada d'ametllers. Des de la porta, orientada al sud es pot veure el mas Grau. Està molt ben executada, però envoltada de mata i herbassar. La seva planta és circular, de 2,30 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta té una doble llinda plana amb lleixa superior que serveix alhora d'arc de descàrrega de la volta i els muntants ben escairats. Mesura 1,10 metres d'alçada per una amplada màxima de 0,70 metres i mínima a la part superior de 0,50 metres. Els murs tenen un gruix mínim de 0,60 metres. La coberta és troncocònica, construïda amb la tècnica de la falsa volta amb la clau de volta ben visible. L'exterior de la coberta conserva el recobriment de terra característic i el voladís que la protegeix de les filtracions d'aigua en cas de pluja. Malauradament una de les lloses del caramull ha fet un lleuger moviment deixant una obertura per on entra la claror i l'aigua de pluja. A l'interior, a mà dreta hi ha un tinell. Té dues espitlleres orientades al nord-oest i a l'oest respectivament molt ben executats. Al dessota de la primera de les lloses planes de la porta hi ha uns grafits fets amb llapis o carbonet, impossibles de llegir degut a una capa de calcari que s'ha dipositat al damunt. | 08053-278 | El Grau | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6470600,1.8774700 | 406522 | 4611199 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45375-foto-08053-278-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45375-foto-08053-278-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45375-foto-08053-278-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 14253. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||
| 59465 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-85 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És una barraca molt ben construïda i caldria recobrir la coberta per impermeabilitzar-la. El marge dret on està adossada ha patit un enderroc degut a les arrels dels pins. | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní molt a prop del torrent de Can Serra. És una construcció aïllada, de planta circular, d'1,90 metres de diàmetre interior. Està adossada a un marge de pedra, que la vegetació ha anat fent malbé amb el pas del temps. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Del cobriment exterior es conserva part de la terra i pedruscall, i queda al descobert una part del caramull. Conserva gairebé intacte tot el voladís. El gruix dels murs és de 65 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una doble llinda plana. La porta mesura 1,30 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres orientades al nord i al nord-oest respectivament, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum i una lleixa al damunt de la llinda. A l'interior es conserven dos tinells de grans dimensions. La barraca està orientada al sud-oest. | 08182-67 | Can Serra - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7206900,1.9362100 | 411515 | 4619312 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59465-foto-08182-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59465-foto-08182-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59465-foto-08182-67-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3120. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 45401 | Barraca del Padró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-padro-4 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | És una barraca molt ben conservada, en una zona marjada de gran valor paisatgístic que cal preservar, restaurant-la per evitar el seu enfonsament. | Barraca aïllada, de pedra seca ubicada a l'extrem nord del municipi, fent de termenal amb el municipi veí de Sant Vicenç de Castellet. Per accedir-hi cal entrar per aquest poble en direcció a can Joan Domingo. El camí de terra va resseguint l'autopista de Manresa pel seu costat dret fins que l'hem de travessar per dessota. Cal deixar la pista a mà esquerra que mena directament a una pedrera i continuar pel de la dreta mateix resseguint una finca vallada amb un barriet de fusta. La barraca està al capdavall del camí, a mà dreta, a l'extrem d'unes feixes marjades de pedra seca. És de planta circular, i mesura 2,90 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. Algunes de les pedres s'han rejuntat amb fang. La porta està orientada al sud-oest, amb una llinda plana, i els brancals rectes, lleugerament desbastats. Repartint el pes, al centre dels brancals, de 0,50 metres de gruix s'hi ha collat una porta feta amb taulons. Mesura 1,65 metres d'alçada per una amplada de 0,80 metres. Els murs tenen un gruix de 0,60 a 0,65 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades. El cobriment de terra i el voladís es mantenen gairebé intactes a excepció d'un despreniment pel costat est. Al seu interior hi ha un tinell de 35 centímetres de costat. Té 2 espitlleres orientades a l'est i al nord-oest respectivament. | 08053-295 | El Padró | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6557700,1.8682700 | 405769 | 4612177 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45401-foto-08053-295-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45401-foto-08053-295-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45401-foto-08053-295-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El terra s'ha arrebossat amb una xapa de ciment. Segons unes imatges observades al web de l'Observatori del Paisatge, l'any 2008, la barraca tenia una porta de fusta en mal estat i la coberta estava desprenent-se pel seu costat est, degut a un moviment estructural de la corona exterior. A les fotografies penjades l'agost de l'any 2016 la barraca s'havia restaurat. Malauradament, una minsa part del mur ha tornat a cedir. Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3157. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||
| 45440 | Barraca del Padró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-padro-22 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | És una barraca molt ben conservada, amb la pedra ben treballada. Malauradament ha perdut el recobriment de terra per manca de manteniment i amb el pas del temps això ha comportat que un parell de lloses del voladís, tant imprescindible per evitar les filtracions d'aigua de pluja cap a l'interior, es desprengui, amb el conseqüent moviment del pedruscall. Valdria la pena, donada la qualitat constructiva i l'estat de conservació, que es prenguessin les mesures adients per a conservar-la. | Barraca de pedra seca ubicada al vessant occidental de la Serra de l'Obaga Fosca, pujant per un camí a mà esquerra ( un cop hem deixat el torrent del Sot Gran) resseguint una feixa d'ametllers força allargassada. Cal vorejar-lai continuar el mateix camí fins arribar a una solera de roca molt planera. Allí, a mà esquerra mateix neix un corriol per on hi transiten les motocicletes cros. Només agafant-lo ja es pot veure la barraca gairebé arran de camí. Te una filera de rocs disposats al davant mateix, com si la protegissin. És de planta circular, amb un diàmetre interior de 2,10 metres. Està molt ben executada, amb la pedra molt ben desbastada i rejuntada. Tots els carreus són aproximadament de la mateixa mida i estan calçats amb pedruscall en forma de falca, introduïts a cops de mall o maceta per consolidar la construcció. La porta està orientada al sud, amb una única llinda plana, una lleixa al damunt i els brancals rectes, lleugerament inclinats cap a l'interior. Mesura 1,25 metres d'alçada per una amplada de 0,65 metres. Els murs tenen un gruix de 0,50 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb una llosa de tancament. El voladís es manté gairebé tot sencer a excepció d'un parell de lloses, mentre que el recobriment de terra tant característic d'aquestes construccions ha desaparegut Té una espitllera orientada al sud-est. Havia tingut una portella de fusta collada al brancal dret. | 08053-334 | Serra de l'obaga Fosca | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6587200,1.8788500 | 406654 | 4612493 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45440-foto-08053-334-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45440-foto-08053-334-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45440-foto-08053-334-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||
| 45402 | Barraca de la vinya d'en Joan Casals de cal Teta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-den-joan-casals-de-cal-teta | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XIX | És una barraca molt ben conservada, amb la pedra ben treballada. El seu propietari cultiva la terra amb olivera i alguns arbres fruiters. El seu propietari manté la barraca en un perfecte estat de conservació. | Barraca aïllada, de pedra seca ubicada a l'extrem nord del municipi, fent de termenal amb el municipi veí de Sant Vicenç de Castellet. Per accedir-hi cal entrar per aquest poble en direcció a Can Joan Domingo. El camí de terra va resseguint l'autopista de Manresa pel seu costat dret fins que l'hem de travessar per dessota. Cal deixar la pista que mena directament a una pedrera i continuar pel de la dreta mateix fins a arribar a una finca vallada amb un barriet de fusta. La barraca està al capdavall, en una feixa molt ben cuidada on hi ha una plantació d'oliveres joves amb algun arbre fruiter. Està construïda damunt d'una solera de pedra. És de planta circular, i mesura 2,55 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entremig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud, amb una doble llinda plana, monumental i els brancals rectes, lleugerament desbastats. Repartint el pes, al centre dels brancals, de 0,65 metres de gruix s'hi ha collat una porta de ferro, feta expressament pel propietari. Mesura 1,70 metres d'alçada per una amplada que oscil·la entre 0,75 i 0,85 metres. Els murs tenen un gruix de 0,65 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb una llosa de tancament monumental. El cobriment de terra es manté intacte gràcies a la presència d'una planta anomenada iris pallida (un gènere de plantes amb flor monocotiledònies de la família de les iridàcies, amb rizoma que aguanta la terra i el pedruscall, sense malmetre la volta de la coberta. El voladís que protegeix els murs de filtracions d'aigua de pluja es conserva íntegrament. Té dues espitlleres orientades al sud-est i a l'est respectivament. A l' l'interior destaca un tinell de pedra mot ben executat. Tot el voltant de la barraca està enjardinat; el propietari ha reforçat els murs de fonamentació amb una mur de 0,60 metres d'amplada per una alçada de 0,50 metres que en alguns indrets fa funció de jardinera. | 08053-296 | Can Joan Domingo | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6565800,1.8682800 | 405771 | 4612266 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45402-foto-08053-296-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45402-foto-08053-296-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45402-foto-08053-296-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La barraca està ubicada a la vinya de Dalt, en terres de Can Joan Domingo, un mas de Sant Vicenç de Castellet. Aquesta finca fa de termenal amb el municipi de Castellbell i el Vilar. El seu propietari, en Joan Casals Baqué, informa que la barraca va ser construïda pel seu avi Josep que mai va conèixer. El seu pare, l'Enric Casals Serra Viñals va treballar la terra mantenint la barraca dempeus i ell, després que obrissin l'autopista la va restaurar així com les marjades de pedra. En destaca la llinda monumental en pedra sorrenca que el seu avi va aprofitar d'una antiga construcció de planta rectangular, tal vegada una casa que hi ha a l'altre extrem de la finca, en el lloc més alt on hi ha unes alzines. Encara es poden veure les fonamentacions molt ben arranjades.En aquesta barraca s'hi havia instal·lat una família vinguda d'Andalusia després de la Guerra Civil, que feia carbonet dels ametllers. Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3158. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | |||||||
| 59459 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-79 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És una barraca imponent, molt ben realitzada i conservada. Caldria netejar el seu voltant dels rosers silvestres, arbusts i l'heura que hi està creixent ja que en poc temps podrien enfonsar-la per la pressió que aquest tipus de vegetació efectua en les estructures de pedra seca. | Barraca de pedra seca doble o composta, ubicada a tocar d'un marge, al fons d'una gran feixa erma que hi ha al costat del camí que va de Can Prat a Ca l'Artesà, resseguint la riera de Mura. Està envoltada d'arbusts, algun roser salvatge i heura. És una construcció de planta doble, composta per dues estances separades (sense comunicació interior), formant un únic cos. Presenta una forma quadrangular; a l'esquerra, l'estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a la dreta, l'estança pel pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. La porta d'accés mesura 1,40 metres d'amplada per 1,60 metres d'alçada i una fondària total de 2,10 metres. El gruix dels brancals és de 0,50 metres. Destaca el brancal dret, fet amb una llosa col·locada verticalment i reforçada amb pedruscall. Al fons, hi ha la menjadora, feta al damunt d'un muret de 0,90 metres d'alçada i 0,50 metres d'amplada. Un tronc d'alzina recte es superposa a la pedra per donar la fondària necessària per posar el farratge. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur de construcció. És de planta circular, amb la façana plana, de 2,40 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades. El cobriment de terra i pedruscall de la coberta es manté força bé gràcies a la presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sedum). El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són verticals, fets amb blocs de pedra força ben escairats, amb una sola llinda. La porta mesura ,30 metres d'alçada per una amplada de 65 cm. Té una obertura a mena d'espitllera orientada a l'oest que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud mentre que l'aixopluc per l'animal està orientat a l'oest. | 08182-61 | El Prat - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7210100,1.9320300 | 411167 | 4619352 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59459-foto-08182-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59459-foto-08182-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59459-foto-08182-61-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3057.Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 45554 | Barraca de la vinya de la Mallola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-de-la-mallola-0 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | És una barraca en molt bon estat de construcció i caldria preservar-la com a element diferencial , ja que es tracta d'una barraca amb doble utilització. L'accés és fàcil i el paisatge d'una gran bellesa. Caldria però netejar de vegetació el marge i protegir amb una filera de pedres el mur nord de la barraca, creant un canaló de desaigua cap els costats, ja que l'aigua de pluja baixa i es filtra, sobretot a través de l'espitllera i afectar a la seva estructura. | Barraca de pedra seca, doble situada a mà esquerra del torrent del Gall de Dalt, dins de la vall. S'hi accedeix pel camí que baixa des del corriol de la Soleia, que travessa d'oest a est tot el turó de l'Escletxa, fins al Gall. Està construïda aprofitant una solera de pedra que hi ha en aquest indret i adossada per la part del darrera al marge de terra. Es tracta d'una construcció molt gran, que mesura 4,60 per 2,95 metres, dividida en dos espais amb una única coberta. A la dreta hi ha la barraca per al pagès, mentre que a l'esquerra , amb entrada lateral hi ha l'aixopluc pel bestiar de càrrega. La construcció per al pagès és de planta circular, d'1,90 metres de diàmetre interior. La façana dreta està excavada en el marge. Els muntants de la porta són d'aspecte ciclopi, destacant de la resta del paredat. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada i té una sola llinda plana, en acord amb els muntants. Per damunt una lleixa que al mateix temps reparteix la pressió exercida per la volta. Més modernament s'hi va afegir una filera de maons collats amb morter per tal de col·locar-hi una portella de fusta, de la qual encara en queden restes. El gruix dels murs és de 0,60 metres. A l'interior, hi ha una espitllera orientada al nord-oest, just per sobre del marge i entrant a mà esquerra, un fumeral i al seu costat una finestra que permetia veure el bestiar. També hi ha un triple tinell, construïts en ziga-zaga. A la façana orientada a l'oest hi ha la porta d'accés a l'espai destinat al bestiar de càrrega. A diferència d'altres construccions, no és massa gran i no disposa de menjadora. L'interior presenta una planta quadrangular, de 2,00 per 1,70 metres de costat. La porta presenta els muntants lleugerament inclinats, amb una amplada de 0,80 metres i 1,30 metres d'alçada. La llinda és plana, lleugerament arrodonida per la part central. El gruix dels murs oscil·la entre 0,50 i 0,60. La coberta conserva la totalitat del voladís i una part de la terra que la protegeix de les filtracions d'aigua de pluja. | 08053-457 | Bosc de l'Escletxa | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6262900,1.8830600 | 406958 | 4608887 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45554-foto-08053-457-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45554-foto-08053-457-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45554-foto-08053-457-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La família Roura de cal Guixa tenien al seu càrrec la vinya. Al dessota de la barraca hi ha la vall marjada, amb murs de pedra seca que protegeixen feixes amples on a més de la vinya s'hi havia plantat arbres fruiters. Encara en queda un kaki i ametllers.Marcel·lí Puigdellívol explica que a la primera feixa per sota de la barraca, hi havia un dipòsit o cisterna de recollida d'aigües pluvials, actualment colgat, que va servir d'amagatall d'armes després de la Guerra Civil. Barraca fitxada per Marcel·lí Puigdellívol a El Brogit, núm. 327, octubre de 2008, p. 10.Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 6524 | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 59550 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-152 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX-XX | És una barraca de grans dimensions que caldria preservar. A la part posterior sembla haver-hi hagut una altra estança destinada potser al bestiar de càrrega, ben delimitada de la qual només en queden els murs d'uns 70 cm d'alçada i tot l'enderroc de la coberta. | Barraca de pedra seca ubicada en unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní amb roldor, per sota del camí que condueix a la Serra de Puig Gili. És una construcció aïllada, de planta circular, de dimensions considerables excavada a la roca i al marge. Mesura tres metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall. La llosa de tancament s'ha mogut, deixant entrar la llum i la pluja a l'interior. Conserva una bona part del voladís. El gruix dels murs és de 75 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada. Conserva un tinell construït damunt de la roca. La barraca està orientada al sud. | 08182-152 | Torrent del Flequer - Ca n'Oristrell | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6987300,1.9053800 | 408919 | 4616906 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59550-foto-08182-152-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59550-foto-08182-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59550-foto-08182-152-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59586 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-57 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És una barraca de dimensions considerables i el seu estat de conservació és molt bo. Caldria desbrossar el seu entorn immediat (a excepció de les espècies protegides) de la vegetació que l'envolta i treure l'heura per evitar que no es malmeti. | Barraca de pedra seca ubicada a la baga del Flequer, a mà esquerra, per sota el marge del camí que mena a Can Casassaies, al peu d'una torrentera (sense nom) que desaigua al torrent del Flequer. Està envoltada per boixos (Buxus sempervirents) i pi blanc (Pinus halepensis) pel costat del marge. Per sobre la coberta i part posterior, heura (Hedera hèlix) que la fan gairebé imperceptible per al caminant. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,30 metres de diàmetre interior. Està adossada parcialment al marge i construïda damunt d'un estret terraplè reforçat per un muret de 40 cm de pedra seca que evita l'entrada d'aigua de la torrentera en cas de pluja. La pedra emprada per a la seva construcció és força regular, desbastada La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta està en força bon estat, malgrat l'heura que li creix al damunt. El voladís està en molt bon estat. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana de grans dimensions. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada. Té una lleixa al damunt amb tancament interior. No disposa de cap obertura a mena d'espitllera que permeti la ventilació i l'entrada de la llum, però si que disposa de dos tinells superposats, un de més gran arran de terra, i el segon més petit a sobre. La barraca està orientada a llevant. | 08182-188 | Torrent del Flequer | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6988800,1.9205400 | 410181 | 4616907 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59586-foto-08182-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59586-foto-08182-188-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59586-foto-08182-188-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge.Com en moltes de les barraques, els ocells aprofiten per niar. En aquesta un escurçó (Vipera latasti) havia pres possessió de la barraca | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59518 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-136 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És possible que la llinda o el brancal esquerre hagi cedit provocant l'enfonsament parcial de la barraca. | Barraca de pedra seca ubicada per sota d'un camí que ressegueix el torrent del Flequer i s'enfila cap a la Serra de Puig Gili. És una construcció aïllada, de planta circular de 2,40 metres de diàmetre interior, amb un enderroc considerable de la porta d'entrada i part de la coberta. Està adossada en el marge de terra. La coberta és de lloses per aproximació de filades. El gruix dels murs és de 55 cm. La porta mesurava 1,20 metres d'alçada. Té una obertura a mena d'espitllera orientada al nord que permetia la ventilació i l'entrada de la llum. Per sota mateix conserva dos tinells sobreposats. El tercer tinell es troba al costat oposat. La barraca està orientada al sud. | 08182-120 | Torrent del Flequer - Ca n'Oristrell | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6999800,1.9118100 | 409456 | 4617038 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59518-foto-08182-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59518-foto-08182-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59518-foto-08182-120-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 12465. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 45195 | Barraca dels Abadals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-dels-abadals | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | És molt probable que el seu enfonsament sigui degut als rebaixos efectuats per les màquines durant la construcció i/o ampliació de la carretera o de la benzinera. | Barraca de pedra seca situada per sobre del marge de l'estació de servei que hi ha al darrera del Abadals, en el punt quilomètric 17 del la carretera C-55. Per arribar-hi cal entrar a la benzinera i un cop visualitzada la barraca damunt del marge retallat durant la construcció de la carretera, enfilar-se pel marge fins arribar-hi. S'està enfonsant a poc a poc. Al voltant hi ha un bosc de pins amb brolla i un gran amuntegament de blocs de pedra, que s'assembla més a una petita pedrera que no pas a un despreniment de cinglera. És de planta circular, de 2,60 metres de diàmetre. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta, orientada al nord-est tenira una doble llinda plana, però l'exterior s'ha desplomat a l'entrada. Els brancals són rectes i tenen un gruix de 0,50 metres. L'entrada mesura 1,10 metres d'alçada per una amplada de 0,70 metres. La coberta, és de volta per aproximació de filades. Es conserva una espitllera orientada al sud-est i un tinell petit arran de terra, que sembla fet per deixar-hi eines de mànec llarg com la perpalina. | 08053-98 | Els Abadals | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6363500,1.8498000 | 404202 | 4610041 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45195-foto-08053-98-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45195-foto-08053-98-2.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 11026.La barraca podria haver estat construïda per picapedrers i no pas per vinyataires. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:28 | ||||||||
| 79326 | Restes de camí empedrat de Sant Benet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-de-cami-empedrat-de-sant-benet | XII-XVIII | És molt possible que si no es fa una actuació ràpida es perdi. | <p>Restes d'un antic camí empedrat que des de Sant Fruitós de Bages, menava cap al monestir de Sant Benet de Bages, travessant la muntanya del Montpeità. Actualment s'observen restes de l'empedrat que devia configurar aquest camí que serpenteja per la costa del Montpeità al cantó del riu Llobregat. Es tracta d'un empedrat molt irregular que es conserva només en alguns trams i que crea un camí que varia entre 1 metre i 1,20 m d'amplada. Es tracta d'un empedrat format per carreus de diferents mides col·locats de forma molt aleatòria.</p> | 08213-121 | Montpeità. (08272 Sant Fruitós de Bages) | <p>L'existència d'un antic camí que des de la sagrera de Sant Fruitós menava fins al monestir de Sant Benet, passant prop de la vilella de Sant Benet, es troba documentat des de l'Edat Mitjana.</p> | 41.7466500,1.8959000 | 408199 | 4622237 | 08213 | Sant Fruitós de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08213/79326-foto-08213-121-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08213/79326-foto-08213-121-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08213/79326-foto-08213-121-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-10-01 00:00:00 | Raquel valdenebro Manrique | Hi ha possibles indicis que a tocar d'aquest camí, en un promontori elevat, s'ubiquin les restes de l'antiga vilella de Sant Benet que apareix a la documentació de Sant Benet. En tot cas el terreny ha estat conreat de vinya i molt arrasat, per tant aquesta teoria s'hauria de verificar arqueològicament. | 94|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 89200 | Ofici de teuler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ofici-de-teuler | XX | És l’últim teuler que queda a Castellfollit del Boix | <p><span><span><span><span><span><span><span lang='CA'>L’ofici de teuler és una professió que actualment està quasi desapareguda a causa de les grans fàbriques de material de construcció modernes per l’elaboració de teules, maons i rajols. Tradicionalment el material per elaborar el material d’obra s’obtenia de l’argila de l’entorn de la teuleria, la qual es molia per obtenir-ne material fi que posteriorment es pastava amb aigua. Aquest procés és realitzava amb un molí i una bassa per pastar i obtenir-ne el fang que posteriorment es col·locava als diferents motllos depenen de la peça que es produïa. El teuler també s’encarregava de la cuita al forn de llenya tradicional. </span></span></span></span></span></span></span></p> | 08059-318 | Cal Plaxats | 41.6677300,1.6447500 | 387178 | 4613773 | 08059 | Castellfollit del Boix | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08059/89200-img20180926171422.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08059/89200-img20210429165350.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08059/89200-lostfilejpg6827109376.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Núria Cabañas. Web Cultura, SCP. | A la masia de Cal Plaxats encara conserven una teuleria on elaboren maons, teules, rajols i rellotges de sol amb les eines i la tècnica tradicional. | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||||
| 67137 | Festa de Sant Sebastià / El Vot del Poble | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-sant-sebastia-el-vot-del-poble | <p>FULLA DOMINICAL (1922) Fulla dominical de Sant Cristofol de Súria. Número extraordinari dedicat a commemorar la festivitat de Sant Sebastià tan venerat per la cristiana vila de Súria, Núm. 3 bis, any II, Súria.</p> <p>PIÑERO, Jordi, TOMASA, Eudald (1998) Pla Director del Poble Vell de Súria. Ajuntament de Súria. Transversal Produccions Culturals. Assessorament de Jordi Padró. Diputació de Barcelona. Servei de Recursos Culturals. Àrea de Cultura. Oficina de Patrimoni Cultural</p> <p>REGUANT i AGUT, Josep (1988) 'Súria', Història de les comarques de Catalunya. Bages'. Volum II, pp. 475-502, Manresa, Edicions Parcir, Edicions selectes.</p> <p>REGUANT i AGUT, Josep (1997) Súria. Història en imatges 1894-1975. Col·lecció 'Fotografia històrica', núm. 4. Manresa: Angle Editorial, Centre d'Estudis del Bages.</p> | XIX-XX | És la festa més important de l'hivern a Súria | <p>Un fet destacat en la història de Súria és l'epidèmia de còlera de l'any 1885, especialment per la seva importància simbòlica, ja que ha quedat fixada en la memòria popular. Va morir prop del 10% de la població. Aquest episodi va ser l'origen del Vot de poble en honor de Sant Sebastià, que encara es celebra. Els fets han passat a formar part de la memòria col·lectiva dels suriencs per la seva gran força simbòlica, ja que es relacionen amb la mort i la supervivència com a col·lectivitat (PIÑERO, TOMASA, 1998). Amb la festa de Sant Sebastià s'inicia el cicle festiu a Súria i s'ha convertit en una Festa Major d'hivern, amb clar predomini d'actes culturals i festius. Els actes de l'any 2000 van durar des del dissabte 15 de gener fins el diumenge 23 de gener. El programa va incloure en l'àmbit d'esport una 'Tirada esportiva internacional en armes neumàtiques' i els 'Jocs d'atletisme escolar', en l'àmbit de la cultura dues exposicions: 'Imatges d'un riu industrial, el Cardener de Callús a Cardona', amb la presentació del llibre del mateix títol i 'Obres de l'Associació d'Artistes de Súria', dues conferències sobre 'el Maquis' i 'Súria a l'Aconcagua 2001', un concert i la representació d'una obra de teatre. En l'àmbit de l'animació al carrer, va haver-hi (el mateix dia de Sant Sebastià) una galejada a càrrec dels trabucaires del Tro Gros, la instal·lació d'un 'Juguimòbil' a la plaça de Sant Joan i un 'Cercavila' amb elements folklòrics locals i el grup Xarop de Canya. En l'àmbit religiós es fa una celebració eucarística concelebrada i cantada, durant la qual es renova el Vot del Poble. El mateix dia de Sant Sebastià es va demanar al veïnat que posessin senyeres als balcons. A més, s' edita un programa d'actes, a l'igual que tots els anys.</p> | 08274-94 | <p>Els fets històrics en que va tenir origen aquest vot son els següents: des del 5 de setembre fins el 21 d'octubre de 1885 tingué lloc una forta epidèmia de còlera que va assolar Súria amb el resultat de més de vuitanta morts, en aquest espai de temps. El dia 10 de setembre es va produir la primera defunció, Anton Farriols i Ribolleda. Després de sis morts, el dia 13 l'Ajuntament va destinar 804 pessetes per auxiliar els malalts pobres. No fou fins al dia 30 en què es formà una comissió amb el rector, Jaume Soler, l'alcalde, Joan Santamaría i el jutge, Pau Bransuela, per distribuir el socors als necessitats. També ordenaren, com a mesura higiènica, que es traguessin de dins la vila els porcs i acordaren destinar grans quantitats de sofre per desinfectar les cases i els carrers. Ja havien mort 53 persones. Al costat de les tres primeres autoritats, es nomenà una junta per recollir i administrar les almoines donades en auxili dels malalts. Aquesta junta era formada per Ignasi Guilà, paleta, Josep Giró, muntador; Maria Pujol, vídua de Francesc Cuadrench, hostaler; Ramon Sañas, sastre; Teresa Simón, vídua de Celdoni Mateu, espardenyer; Josep Guillemí, Francesc Fàbrega, Tomàs Castelló, Cristòfol Torras i Joan Canudas. El dia 4 d'octubre, quan els morts ja eren 66, visità la vila el governador A. González Solesio, juntament amb el president de la Diputació, Manuel Planas i Casals i els diputats provincials Rosselló, Mascaró i Tort i Martorell, així com el diputat a Madrid, Rocafort. El dia 11 d'octubre el còlera no minvava, però en sessió celebrada a l'ajuntament s'acordà donar el nom de A. González Solesio al carrer que el governador visità primer i el de Diputació al de les primeres cases visitades pels diputats provincials. També es va acordar la instal·lació d'una làpida a la casa consistorial que perpetués l'agraïment de Súria per aquestes actuacions. Aquesta placa roman actualment a l'escala de l'Ajuntament i diu 'Súria reconocida al socorro dispensado por S.E.D.A. González Solesio y por los S.S. Rocafort, Planas, Roselló, Mascaró y Tort y Martorell durante el cólera de 1885, levanta este testimonio de gratitud'. Quan els morts sumaven ja 76, la Diputació envià per ajudar l'únic metge del poble, Domènec Quinquer, 5 infermeres i 5 infermers, 2000 pessetes i un altre metge, Frederic Monforte, substituït pocs dies més tard per Joan Mutgé. Les últimes defuncions es produïren el dia 21 d'octubre. En total, les defuncions de 1885 van ser 153, més del doble de la mortalitat habitual. Davant la gran magnitud de l'epidèmia, tot el poble es mobilitzà donant i creant ajuts. Destacaren especialment Bonaventura Jover, amo de cal Jover, fàbrica successora de 'La Gelidense'; Ignasi Abadal i Cots, arrendatari de la fàbrica fundada per Pius Muncunill; Ramon Giró i Jordana, teixidor; l'amo del mas can Torras; Joan Canudas i Basora, amo de la masia de Salipota i l'amo del mas de cal Fàbrega. La seva tasca reeixí, ja que un cop acabada l'epidèmia sobraren 120 duros que foren distribuïts entre les famílies de malalts pobres. Des del dia que es presentà el còlera a la vila es van fer pregàries públiques, celebrant-se ofici diari amb exposició del Santíssim. El 20 de setembre, diumenge, en solemne processó s'anà a buscar la imatge de Sant Salvador dipositant-la a l'església parroquial, on va predicar el rector demanant a tots els assistents fessin vot de celebrar perpètuament la festa de Sant Sebastià si Deu els lliurava de la malaltia. En aquell acte van estar presents totes les autoritats i veïns, excepte els malalts i els seus vetlladors. A partir d'aquesta promesa, Súria venera cada any el 'vot del poble' per sant Sebastià i celebra festa el dia 20 de gener (FULLA DOMINICAL, 1922).</p> | 41.8309865,1.7542793 | 396559 | 4631762 | 08274 | Súria | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2022-02-23 00:00:00 | ARQUEOCIÈNCIA- J.M. Huélamo | (segueix d'història) D'aleshores ença cada mes de gener, es celebra aquest vot. Sant Sebastià, que per cert, també era el patró del Montepio, celebrant la primera festa l'any 1913. Els anys 1925 i 1926 no va haver-hi festa de Sant Sebastià, perquè el primer any es va cremar la fàbrica vella i el segon, la Junta del Montepio va dir que no havia tingut temps d'organitzar-la . Els primers anys la festa del Montepio constava d'una celebració religiosa al matí i una vetllada teatral per la tarda (REGUANT, 1997). El 20 de gener de 1932 es va declarar la vaga general revolucionària a tota la conca del Llobregat i Cardener. A Súria no es va treballar, però no perquè fos vaga sinó perquè era la festivitat de Sant Sebastià (REGUANT, 1997), per la qual cosa, la vaga general revolucionària començava a Súria, un cop acabada la festa de Sant Sebastià, el dia 21 de gener de 1932. L'any 1942 amb donatius i una aportació de l'Ajuntament es va adquirir una nova imatge de Sant Sebastià, de l'escultor J. Maria Camps i Arnau, autor de la imatge de Sant Cristòfol situada a l'església. Aquest any també es canten per primer cop els goigs composats per Mn. Antoni Malats, vicari de Súria entre 1923 i 1927 (REGUANT, 1997). A més de la celebració religiosa es porten a terme, cada cop més, actes de caràcter cultural i cívic. Així, fa uns anys es va aprofitar la festivitat per fer coincidir la proclamació de les pubilles locals amb una curiosa representació d'exaltació de la dona catalana, homenatjant diverses dones famoses, com la Mercè Rodoreda, Lola Anglada, Àngels Garriga, etc.' (REGUANT, 1988). Una altra activitat feta fa uns anys va consistir en l'organització d'un muntatge teatral popular ('Pell de poble') sobre aquest episodi de la història de Súria, amb guió d'Agustí Soler i Mas. La representació es va fer utilitzant el mateix Poble Vell com a escenari, amb gran èxit de públic i de participació. (PIÑERO, TOMASA, 1998). A l'any 1985, i amb motiu del centenari, es va col·locar una escultura al costat del pont que uneix el barri de Salipota amb el Raval Nou. | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||||||
| 46449 | Mina de lignit del toll del Xuclador | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-de-lignit-del-toll-del-xuclador | XIX | És impossible accedir a l'interior de la mina perquè l'entrada està plena de vegetació. Possiblement l'interior de la mina també es trobi en mal estat | Antiga mina de lignit excavada a la roca. A la part exterior es poden observar els diferents estrats d'on s'obtingué el carbó. Aquesta mina està situada entre els materials de lignits procedents de la formació Mequinensa i Calaf de l'Eocè superior-Oligocè. Amb el lignit hi ha mineralitzacions ferruginoses. | 08062-37 | A la riera de Bellver, prop del Toll del Xuclador | 41.8014200,1.8041500 | 400654 | 4628420 | 08062 | Castellnou de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08062/46449-foto-08062-37-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Llorens Travé i Jordi Tornés Bes | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||
| 38459 | Festa dels Tres Tombs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-dels-tres-tombs-0 | XX | vigent | Festa de Sant Antoni que a Artés es celebra el darrer cap de setmana de gener, organitzada per l'Ajuntament i la Comissió de Sant Antoni. Tot i que la festa és pròpiament el diumenge, la nit abans ja es fa un concert amb ball. L'endemà, a les nou del matí, es fa la concentració dels participants del cercavila per esmorzar (darrera el pavelló). A les 11'00 h. els socis i acompanyants van a buscar la bandera a casa de l'abanderat de l'any anterior i la porten al nou abanderat. Tot seguit s'adrecen a la plaça de l'església on fan els tres tombs. A dos quarts de dotze hi ha la Missa Solemne de Sant Antoni. Durant la ofrena es fa la benedicció de la tradicional gran coca que es reparteix a la sortida, juntament amb mistela. A dos quarts d'una del migdia, comença la cercavila a la Plaça de l'Església amb la benedicció dels animals fent els tres tombs seguint la ruta dels tres cellers de la vila, on es podran fer cates. A la fi del cercavila, es lliuren records als participants, i l'abanderat, els músics i els socis porten la coca a la Residència d'avis. Per acabar, es fa un dinar per a tothom. | 08010-110 | Artés | 41.7981500,1.9534900 | 413057 | 4627895 | 08010 | Artés | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38459-foto-08010-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38459-foto-08010-110-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 43942 | Edifici del Carrer de la Muntanya, 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-del-carrer-de-la-muntanya-2 | -HOYAS PAMPIN, Núria. El terme del Castell de Callús. Evolució historiogràfica. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona. 1999. -SALA, LL. SERRA, M. FONS, R. Callús. Història en Imatges. 1950-1975. Editorial Angle. Callús. 1996. | XX | tot i que l'aspecte general de l'edifici es bo, cal dir que el fet que la façana principal no estigui pintada mostra un aire de deixadesa. | Edifici de tres plantes. Amb el parament arrebossat i sense pintar. La planta baixa s'hi troba una porta metàl·lica d'accés al garatge, una porta de fusta d'accés a l'interior i una petita finestra reixada. Al pis superior un balcó amb barana de ferro pel qual s'accedeix a partir de dues obertures, i finalment, al pis superior dues finestres. | 08038-125 | Carrer de la Muntanya, 2. Callús | Durant el primer terç del segle XX s'edificà la part més elevada del carrer de Santpedor. És llavors quan neixen els carrers Muntanya, Montserrat, Verdaguer i el carrer Louis Dupont (que pren el nom en agraïment a l'enginyer de l'empresa Solvay de les mines de potassa de Súria que facilità l'adquisició dels terrenys per edificar) (SALA, Ll. Et alli. 1996:13 ). | 41.7837000,1.7835100 | 398912 | 4626476 | 1930 | 08038 | Callús | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Joan Casas Blasi | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 59664 | Ofici de pastor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ofici-de-pastor-0 | XX-XXI | testimonial en el municipi. | Les pastures del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort són visitades per un ramat de més de quatre-centres ovelles i cabres. El seu propietari, Josep Serra, conegut com a Jan Pastor, que baixa des de Viladordis, ha volgut recuperar la raça ripollesa autòctona en perill d'extinció. Les cabres, les ven com a vianda. De la llet de les ovelles també en fa formatges però les ven com a vianda de qualitat. | 08182-266 | Pont de Vilomara | 41.7037200,1.8790000 | 406731 | 4617488 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59664-foto-08182-266-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59664-foto-08182-266-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 80559 | Sarcòfag de Sant Pere de Vallhonesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sarcofag-de-sant-pere-de-vallhonesta | <p>AA.VV. (1985). Catalunya Romànica. Vol. XI, El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. GAVÍN, J.M. (1985). Inventari d'esglésies. Vol. 16 El Bages. Ed. Arxiu Gavín. Barcelona.</p> | XII | tapa molt malmesa | <p>A l'interior de l'església de Sant Pere de Vallhonesta es conserva un sarcòfag de pedra de forma ortoèdrica que medeix 126 cm de llarg, 56 cm d'ample i 47 cm d'alçària. La tapa és de doble vessant i fa 27 cm des del vèrtex a la base. L'ornamentació és molt simple, ja que només és decorada a la cara frontal per una sanefa que ressegueix tot el perímetre del rectangle. La temàtica decorativa consisteix en un seguit de cercles a l'interior dels quals hi ha inscrits uns pètals. La tapa és molt malmesa i ha estat trossejada en tres fragments. Aquest sarcòfag, que devia ésser utilitzat com a ossera, reposa damunt uns peus de pedra amb decoracions.</p> | 08262-7 | Església de Sant Pere. Zona Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'església es trobava dins l'antic terme de Vallhonesta que constava com un enclau a part del de Castellet i ja documentat al segle XII com a domini comtal. Inicialment Vallhonesta formava una quadra jurisdiccional independent que va estar en mans de diferents famílies feudals. El 1115 els feudataris eren els Guàrdia de Montserrat, i no tornem a saber res més fins el 1375, quan el rei vengué la seva jurisdicció juntament amb les de Mura i Granera a Pere de Planella; a mitjans del segle XVI fou propietat de la família Aymerique i, per aliança matrimonial, passà als senyors de Rajadell i Vallformosa que la posseïren fins al segle XIX. Des de l'any 1850 forma part del municipi de Sant Vicenç. Hi ha poca documentació referent a l'església, essent la primera del 1115, quan Bernat de Guàrdia dóna a la seva muller Ermesseda béns situats a la parròquia de Sant Pere de Vallhonesta; posteriorment es citada a les llistes de les parròquies del bisbat de Vic anteriors al 1154, en les que trobem la parròquia de Valle honesta; a les llistes del 1361 i de 1438 ja no surt, probablement perquè perdé la condició de parroquial degut a la pesta negra, passant a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet; el 1685 és sufragània de Sant Vicenç de Castellbell, tornant a dependre de Castellet el 1870, quan aquesta recupera les funcions parroquials. Es constaten diferents etapes de construcció. La part més antiga és l'absis i l'inici de la nau, corresponents al segle XI. La resta de la nau s'edificà més tard possiblement per a reemplaçar una nau pre-romànica i que posteriorment es va refer en part el mur de ponent on s'assenta el campanar. Aquestes darreres obres sembla que es van fer a finals del segle XIII. El revestiment de la volta és la remodelació més moderna. Entre 1952 i 1955 va ser restaurada, amb campanyes posteriors que han millorat l'exterior principalment. Entre el 1983 i 1985 es repiquen i rejunten els murs exteriors, s'enderroca el cor i es consolida el campanar.</p> | 41.6738700,1.8878600 | 407426 | 4614165 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80559-foto-08262-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80559-foto-08262-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80559-foto-08262-7-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Ornamental | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | 92|85 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||
| 60328 | Reixa forjada de cal Catllera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/reixa-forjada-de-cal-catllera | XIX | rovellada | <p>Reixa de ferro forjat feta amb decoració geomètrica i molt carregada. Al centre hi ha la data: 1857.</p> | 08191-151 | Cal Catllera | 41.8266800,1.8930900 | 408079 | 4631125 | 1857 | 08191 | Sallent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08191/60328-foto-08191-151-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-09-30 00:00:00 | Lluís Len / Jaume Perarnau | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||
| 59715 | El Marquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-marquet | BALLBÈ I BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspecte històrics. Pàg. 60. Ed. Centre d'Estudis del Bages. | XVI-XX | queden elements per rehabilitar | Masia situada a tocar de l'ermita de Santa Maria de Matadars, a l'entrada del poble del Pont de Vilomara. L'antiguitat del mas i les conseqüents reformes al llarg de segles d'història mostren una planta complexa, quadrangular, de diferents cossos, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. Està construïda aprofitant la roca, com moltes altres cases i masos del municipi. Durant anys va quedar deshabitada, i això provocà que s'acabés enfonsant bona part de la teulada. Aquesta va ser restaurada ara fa uns anys, i s'ha consolidat la seva estructura general. La façana està arrebossada amb morter, resultat de la restauració; i el mateix s'ha fet amb les diferents obertures. Els paraments de les altres façanes s'han deixat amb l'arrebossat antic, que deixa entreveure el parament de pedra. La pedra de les cantoneres està més o menys ben escairada i amb les parts visibles desbastades. A la façana orientada a migdia, el portal és dovellat. Per damunt seu el retalla lleugerament una balconada, amb barana de ferro, afegit posteriorment. Al costat esquerre, tant a la planta pis com a la segona planta hi ha una galeria porxada, amb les obertures simètriques; dues per planta. La majoria de portes i finestrals estan construïts amb brancals i llindes de pedra ben treballada. Consta de cossos i estructures de producció: pallissa, l'era, els cellers, corts, i segons Ballbè (1998) encara conservaria unes tines i dos forns de pa situats a l'interior de la casa. La façana orientada a l'est conserva la portalada original amb esglaons de pedra que donen accés directament a la planta pis. Arran de mur, per sobra de la volta s'observen les restes del que devia ser una teulada i que ha desaparegut en alguna de les reformes. | 08182-317 | Carrer F, s/n | Hi ha molt poca documentació referent al mas. De ben segur la seva història està estretament lligada a l'ermita de Santa Maria de Matadars. Segons Ballbè (1998), en l'obra Monumenta Historica, de Joaquim Sarret i Arbós, s'esmenta que el 23 d'octubre de l'any 1330 en Pere Sitjar, senyor de Rocafort, estableix a Guillem Marquet del lloc de Matadars, un molí blander i un molí draper, i que aquests es troben a prop del Pont de Vilomara. Això significava que a canvi Guillem Marquet havia de tenir-ne cura com era costum dels moliners. Hi ha un segon document datat de l'any 1595, on s'esmenta els límits de propietat entre els propietaris, Bernat Maronas i Joan Marquet de Matadars. | 41.6926800,1.8731300 | 406227 | 4616269 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59715-foto-08182-317-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Antigament formava part del terme municipal de Mura. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 80621 | Tina i barraques de vinya del camí de Vallhonesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-i-barraques-de-vinya-del-cami-de-vallhonesta | <p>Tines al mig de les vinyes. Inventari. Consorci Turístic de les Valls del Montcau. 2004. VR Consultors (Viladecavalls). DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995). L'arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ I BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, nº 6.</p> | XVIII-XIX | parts desaparegudes | <p>Conjunt format per dues tines aïllades, un espai-celler i dues barraques de vinya que es troba al peu del camí de Vallhonesta a can Padre, sota la roca de Sant Jaume i 450 metres abans d'arribar a la tina de l'Oliva. Es tracta d'unes tines aïllades que es troben lluny de les cases de pagès i al mig de les antigues vinyes. Les dues tines es troben alineades i formen un sol cos de planta rectangular realitzades en pedra unida amb morter de calç, aprofita un desnivell del terreny de manera que hi ha dos nivells diferents. S'accedeix a l'interior a través d'una única porta situada al centre de la construcció a la part posterior i a peu pla degut al canvi de nivell respecte a la part baixa de la construcció. A l'interior hi ha dos dipòsits de tina de planta quadrada amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada vermelles. L'interior d'aquestes es troba en bon estat. A la part superior del mur que dóna al camí (el de davant de la porta) hi ha dues finestres a la part superior. Ha desaparegut la teulada que seria de teula a un vessant. Davant les tines hi ha un cobert adossat al que donen les dues boixes de les tines i que té la mateixa amplada que les tines, una porta oberta al camí i al que també manca la teulada. A la banda esquerra del conjunt hi ha una barraca de vinya adossada, de planta rectangular (4m x 3,75 m) construïda amb pedra seca i amb teulada feta també de pedra formant una falsa cúpula. La coberta està esfondrada a l'interior i no es pot accedir.</p> | 08262-69 | Vallhonesta. Torrent de Santa Creu de Palau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Es tracta d'una tina per l'elaboració del vi. La tina era un element imprescindible per l'elaboració del vi. A la tina es tirava el most que sortia un cop xafat el raïm amb les premses; aquí fermentava fins a convertir-se en vi. Generalment les tines es feien en llocs amb desnivell per tal de que a sota es pogués obrir un forat, la boixa, pel qual es retirava el vi que després es guardava en botes; o bé es construïa una estructura elevada que permetés obtenir alçada. La diferència d'alçada permetia abocar el most per dalt amb comoditat i recollir el vi per baix. Tota la zona de Vallhonesta va evidenciar un increment demogràfic a partir del segle XVII acompanyat d'un creixement de l'agricultura principalment de vinya. La vinya era més rendible que altres conreus en una zona en que el sòl dificultava altres tipus de conreus. Es desenvolupa una pagesia raassaire a l'entorn dels grans masos: Sant Jaume, la Serra, cal Forns, Serracanta, influint notablement el pas del camí Ral Barcelona-Manresa. La fil·loxera del 1893 no parà el ritme productiu ja que es plantà cep americà i la vinya es manté com a principal producció fins a l'arribada del tèxtil que acabà fent que s'abandoni progressivament l'agricultura.</p> | 41.6793500,1.9058000 | 408927 | 4614754 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80621-foto-08262-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80621-foto-08262-69-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Els dipòsits de les tines medeixen: 200x220x160 cm (4000 litres de volum), 200x220x200 cm (6300 litres de volum). | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||
| 80611 | Forn de teules de Serracanta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-teules-de-serracanta | <p>DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995). L'arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages.</p> | XIX-XX | part en runes | <p>Forn d'obra o teuleria que es troba construït aprofitant un desnivell del terreny sota el roure Gros del Rubió i al costat de la riera de Vallhonesta. Es diferencien clarament dos nivells: el superior, que constitueix la cambra de cocció, revestit interiorment amb maó i amb una porta lateral; l'inferior, on hi ha la cambra de combustió o fogaina, que és una cambra semi-soterrada formada per dues cambres paral·leles cobertes amb dues voltes separades per un mur mitjancer d'argila cuita a les que s'accedeix des de l'exterior a traves d'una volta que fa d'entrada. Aquesta volta és també d'argila, tot i que possiblement fou construïda amb maons. La part superior és de planta quadrada, amb parets lleugerament inclinades cap a l'interior construïdes amb pedra i que havien estat arrebossades amb argila de la que es conserven uns murs de poca alçada. Degut a que és ple de vegetació no es pot veure la graella. A aquesta cambra de cocció s'accedeix des de la part superior del rebaix. No existeix la cúpula que cobriria el forn i actualment es troba tot molt cobert de vegetació.</p> | 08262-59 | Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Per l'estructura constructiva del forn deduïm que és tracta d'una obra de finals del segle XVIII o inicis del XIX, ja que aprofita els marges per accentuar el desnivell de la cambra. Tot i l'estructura del forn no tenim notícia de que es tractés d'un forn important, més aviat seria de tipus comunitari, utilitzat en les obres de les cases dels entorns: Serracanta, cal Martí i els altres masos de Vallhonesta. El sistema de producció de ceràmica i obra constructiva en forns, com maons, teules i altres peces d'argila cuita és llargament conegut i va mantenir-se de manera semblant durant molt segles. El treball en el forn no implicava sols el propi forn sinó que requeria de la presència propera d'un punt d'aigua, i d'algun indret proper on agafar argila base. D'aquí que aquest forn es trobi al costat de la riera de Vallhonesta. Desconeixem quan va deixar de ser utilitzat el forn.</p> | 41.6770200,1.8860700 | 407281 | 4614516 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80611-foto-08262-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80611-foto-08262-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80611-foto-08262-59-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | El nom del forn s'ha posat aleatòriament. També es podria anomenat forn del Rubió, ja que el terreny en el que es troba és de la casa Rubió de Castellgalí. | 119|98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||
| 80673 | Sínia de can Casaler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sinia-de-can-casaler | XIX | només queden algunes restes | <p>A l'exterior, a la banda sud, on hi havia els horts i a prop del torrent del Rubió, hi ha les restes d'una sínia que era moguda amb un ruc. Encara resta l'eix central de ferro amb dues rodes engranades que transmetien l'energia que permetia extreure l'aigua del pou que es troba al costat, a un dos metres de distància de l'eix central. L'eix es suporta amb una biga horitzontal de ferro. El pou és rectangular i disposa d'un petit safareig. Es troba ubicada al peu de l'hort i de la riera de Vallhonesta o del Rubió.</p> | 08262-121 | Can Fainé. Boades. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La sínia és un complex hidràulic format pel pou, l'estructura de la sínia, la bassa, a vegades un safareig, i sistemes de canalització de rec. El pou, generalment rectangular, disposava d' una maquinària per pujar l'aigua a la superfície. Aquesta maquinària està composta bàsicament per dues rodes, una horitzontal moguda per un animal, i una altra vertical. La roda vertical pujava l'aigua del pou amb els catúfols que la buidaven a la bassa del costat on s'acumulava pel seu ús. Els catúfols, generalment de fang o de fusta, tenien un petit forat al fons per tal de buidar-se quan la sínia s'aturava. La força motriu era la de les mules o d'altres animals de tir, que voltaven lligats a un eix vertical i feien girar la roda horitzontal situada sobre l'eix i que transmetia l'energia a la roda que pujava l'aigua a través d'un sistema d'engranatges de ferro. L'objectiu era pujar l'aigua i acumular-la en una bassa per la seva utilització en el regadiu dels horts per gravetat de la caiguda d'aquesta. L'animal girava en una plataforma circular en la que hi havia l'eix al centre. Hi podien haver de dos tipus, la que es situava sobre el pou i al voltant es construïa una plataforma empedrada que servia per que caminés el ruc; i la que tenia aquesta plataforma i la sínia desplaçada a un costat del pou amb la transmissió a través d'un eix horitzontal que comunica les dues rodes. Les sínies estaven generalment a prop de les rieres o sobre aigües subterrànies poc profundes i la seva finalitat era regar una petita extensió de terra destinada primordialment a cobrir les necessites bàsiques del mas. L'aigua s'extreia del pou mitjançant un sistema d'engranatges i cordes que primer eren de fusta i que gradualment varen ser substituts pel ferro i que utilitzaven la tracció animal per funcionar. Tot i que l'origen del sistema s'atribueix als àrabs, les sínies de la zona són construccions del segle XVIII o XIX. Les sínies eren construccions molt corrents en aquests entorns i facilitaven la recollida d'aigua i el rec per les terres, essent l'únic mitjà de fer conreables algunes terres a les que no es podia fer arribar l'aigua pel desnivell del terreny. Amb l'arribada dels nous avenços duts a terme de la ma de la revolució industrial el sistema d'extracció de l'aigua del subsòl va modernitzar-se amb la incorporació del motor elèctric que va substituir l'animal. Després de la Guerra Civil, es van substituir progressivament per motors de gasolina o elèctrics que han provocat l'abandó de la sínia, tot i que els pous segueixen en ús.</p> | 41.6811700,1.8683100 | 405809 | 4614997 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80673-foto-08262-121-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Actualment la casa es coneix com cal Fainé, nom dels propietaris actuals i del restaurant que alberga. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||
| 80570 | Mur de cal Castaño Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mur-de-cal-castano-vell | <p>CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977. VILA, M. (1948). La piqueta demoledora está derribando los últimos vestigios de la casa feudal Santvicentina. A 'El Castellet', número 10, febrer de 1948.</p> | XIII-XX | només es conserven algunes restes | <p>L'antiga casa senyorial de cal Castaño estava ubicada a la cantonada del Passeig de Pau Casals i la Plaça de Sant Vicenç, davant de l'estació de la Renfe. De l'antiga casa tan sols resten les bases del mur de tramuntana on encara es pot apreciar l'espai que ocupava una porta. El solar on hi havia hagut la casa és actualment el jardí de la casa que dona al carrer Eduard Peña. Durant la Guerra Civil es va fer un refugi soterrat en les ruïnes de l'antiga casa al que s'accedia passada la via del tren. Ja en aquella època la casa era una ruïna i acabada la Guerra es va acabar d'ensorrar pel perill que suposava. A la plaça de Sant Vicenç, davant el solar, que era un dels llocs cèntrics de l'antic Sant Vicenç, en fer el pas de canonades i la carretera, es van trobar ossos humans. Segons ens han explicat, en aquesta zona hi havia l'antic cementiri del poble i sembla que cal Castaño tenia també església. Segons consta al diari Castellet (nº 10, febrer 1948) hi havia un bloc de pedra del mur de la casa que tenia un croquis que podria ser de la planta de la casa més antiga. Explica que tenia baixos amb volta i un pati central al que s'entrava per una gran porta.</p> | 08262-18 | c/ Eduard Peña, 9. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal Castaño era una masia senyorial de les més importants de Sant Vicenç de Castellet. Es va ensorrar l'any 1937, durant la Guerra Civil, pel bàndol republicà. El 1947 es va acabar de treure la runa del solar. Era una casa feudal i els seus murs s'estenien al llarg de la via del tren. El 1856 era habitada per 'el senyor' de Castellet i s'anomenava popularment 'la casa del senyor'. Fins el 1929 la tenien llogada la família Castaño i per això era conegut amb aquest sobrenom. Els de cal Castaño van construir una altra casa que també es coneix com Cal Castaño, al costat de l'estació, i que possiblement substituís com a vivenda a l'antiga ja que va ser abandonada en l'època en que es va construir aquesta nova, a finals del XIX. La casa de darrera que fa mitgera amb l'antiga cal Castaño, era de traginers que tenien bestiar per el transport. Ara estan fent obres al solar contigu al de cal Castaño i es pot apreciar una paret folrada amb cairons que seria d'una tina de planta quadrada. Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituint un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques i el Raval Nou, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. En un article del Castellet de l'any 1948 (VILA, 1948) hi ha la següent descripció de la casa: 'Aquella mansión estaba formada por un subterráneo planta baja con bóveda y un primer piso descomunal. Este estaba compuesto de unas grandes habitaciones, corredores, comedor y cosina, que se entreveía un sinúmero de modificaciones y obras, que por su cariz, probablemente, se practicaron el año 1905, por haber visto dicho año marcado en el dintel de entrada al piso. Tenía una entrada señorial, un patio con una escalera de piedra hecha con mucho gusto, con una terraza alrededor que daba a los interiores del piso y a un balcón que daba fuera. Por el patio se entraba enlos bajos, compuestos estos, de unas enormes celdas enlosadas, lóbregas y húmedas, donde durante muchos años el Ayuntamiento utilitzava una como prisión para delincuentes'.</p> | 41.6683200,1.8630500 | 405352 | 4613576 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80570-foto-08262-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80570-foto-08262-18-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Estructural | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Molt a prop del lloc on es trobava aquesta casa es va construir una altra que es coneix com cal Castaño nou. | 98|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||
| 59725 | Font de la riera de Santa Magdalena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-riera-de-santa-magdalena | no raja | Font ubicada a la riera de Santa Magdalena, molt a prop del pont de Rocafort. Per accedir-hi cal deixar el pont a mà esquerra i agafar un camí de terra a mà dreta que comunica directament amb la riera. A una vintena de metres només entrar, hi ha, a mà esquerra un bloc de pedra de grans dimensions. La font es troba al davant mateix d'unes alzines, al bell mig de la riera, aprofitant un queixal que fa la roca. Del bloc de pedra del camí, surt un corriol que baixa cap a la riera, i que en un moment donat es transforma en uns esglaons de morter. Al final dels esglaons hi ha un muret de totxo formant una 'L', de 70 cm d'alçada. El broc es redueix a un tub collat amb ciment ràpid. | 08182-327 | Riera de Santa Magdalena | 41.7043000,1.8771000 | 406574 | 4617555 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59725-foto-08182-327-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||||||||
| 79227 | Pavelló municipal d'Esports | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pavello-municipal-desports | XX | necessita restauració | <p>És un edifici rectangular de dues plantes i un magatzem a la planta baixa. Al primer pis hi trobem la cuina. Les cobertes són de bigues de fusta, llata, rajola i teula; a doble vessant. A la façana hi ha incrustacions de rajola vidrada amb tons verds, formant dents i sanefes. L'escala és d'accés exterior, de pedra picada i barana simple de ferro forjat. Al sotaescala s'endevina una comuna.</p> | 08213-22 | Sant Fruitós de Bages Avda. de Sant Joan s/n (08272 Sant Fruitós de Bages) | <p>El Pavelló d'Esplai estava situat dins les propietats del Mas Sala. No hi ha dades cronològiques. La tipologia aproxima una cronologia del segle XX.</p> | 41.7498200,1.8783600 | 406745 | 4622607 | 1998 | 08213 | Sant Fruitós de Bages | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08213/79227-foto-08213-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08213/79227-foto-08213-22-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2020-10-01 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Josep Esquius i Jordi Fargas | Inclòs a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya amb els nº 32 | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||
| 80604 | Can Soler de les Teules | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-soler-de-les-teules | <p>SARRET I ARBÓS, J. (1925). Munumenta historica civitatis minorisae. Manresa. Impremta i enquadernacions Sant Josep. Vol. V.</p> | XIII-XX | molt reformada | <p>Aquesta és una de les cases més antigues i més grans del terme de Sant Vicenç de Castellet. Es troba al raval del Clot, un cop passat el pont de l'autopista en el camí que va cap a Vallhonesta pel sud del terme. Està situada sobre un petit turó, fet que la posa en una situació de domini de l'entorn. La casa va ser construïda en diferents etapes, fet que queda ben palès en l'estructura arquitectònica. Està formada per dos cossos que es toquen perpendicularment i un conjunt de coberts que tanquen les edificacions formant un pati o baluard al centre, i al que s'accedeix per un portal adovellat d'arc de mig punt situat a la banda nord del conjunt. El cos més antic, orientat en direcció est-oest és d'estructura sòlida, de pedra, amb planta i pis, teulada a un sol vessant en baixada cap a l'exterior del conjunt. Les portes d'accés, dues a la planta i una al pis, s'obren al pati central. La planta baixa consta d'una única crugia coberta amb volta de canó amb pedra plana; el mur est és de grans blocs de pedra ben escairats, mentre que el mitjaner que es troba a la banda oest té fragments d'opus spicatum alternats amb filades horitzontals. El pis està essent reformat, però encara es pot distingir la compartimentació en espais paral·lels, entre els que hi ha un primer a la banda oest, el següent que era la cuina i que encara conserva la campana del foc a terra i el tercer que ha quedat tot unificat. Hi ha fragments d'opus spicatum, quatre filades a la part superior, al mur que dóna a la banda sud i un petit fragment al de la banda oest. Aquest cos no té golfes, tan sols una petita cambra d'aire que queda entre el sostre interior i la teulada. A la façana posterior, que dóna a est, hi ha un petit contrafort de pedra que suporta la planta baixa. L'altre cos de la casa es troba adossat a aquest per la banda nord formant angle recte i sense comunicació amb el primer, de manera que cada un d'ells és independent. És un cos també rectangular orientat nord-sud, amb planta, pis i golfes, teulada a un vessant amb el caient cap a l'interior del pati. Està construït adaptant-se a un gran bloc de roca que es troba al pati i sobre el que s'ha construït l'escala que permet l'accés al pis des del pati. Per la banda nord hi ha afegit el cos que forma la construcció que albergava les dues tines. Les tines eren circulars folrades amb cairons, i actualment es troben tapades; les boixes donaven a la planta baixa on hi havia el celler. A la façana de llevant que s'obre al pati central, es va afegir una eixida davant del pis que permet l'accés a aquest i que té tres arcs carpanels. Aquesta eixida es suporta sobre una volta N-S reforçada amb un mur al centre i que dóna accés als cellers de la planta baixa. Els cellers estan formats per dues voltes de canó paral·leles en direcció perpendicular a la volta que hi ha sota l'eixida, és a dir, en direcció E-W. El pis està dividit en dues crugies i no té elements remarcables trobant-se en mal estat. Aquest pis i les golfes van ser afegits amb posterioritat, ja que es veu clarament que la teulada estava més baixa i el pendent era en direcció contrària a l'actual. Al costat nord de l'estructura de les tines hi havia un cobert, que ara no té teulada, on hi havia la premsa. Encara es conserva part de l'estructura de la premsa: la biga central de fusta amb la data 1707 gravada entre dues lletres M, els muntants verticals, part de la gàbia, la base de pedra amb el canal circular per donar sortida al líquid, i l'eix central de la premsa amb el cargol de ferro que fa poc temps que es va desprendre del conjunt i que ara és al costat, a terra. La resta de construccions a l'entorn de la casa es conserven en part. Algunes han estat reconstruïdes darrerament per utilitzar com a corrals, i d'altres, les que es troben a la banda oest, tan sols resten els murs i la resta és una ruïna. En conjunt és un edifici interessant que caldria potenciar la seva rehabilitació seguint unes pautes que permetin conservar l'estructura antiga.</p> | 08262-52 | Can Soler de les Teules. El Clot. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Tot i que la documentació més antiga que cita la casa és de mitjans del segle XVI, l'estructura demostra que és més antiga. L'edifici més antic seria la meitat est del cos que es troba orientat est-oest, visible en la utilització d'opus spicatum i en la diferència d'estructura de la volta a la planta baixa. A aquest cos, possiblement construït a finals del segle XIV, es va afegir un altre que l'amplià. Més tard, probablement a finals del segle XVII es construís el cos afegit a l'est, a la mateixa època que les tines i la premsa, coincidint amb l'època d'apogeu de la vinya. Més tard es va augmentar l'alçada d'aquest cos en un pis més modificant l'orientació de la teulada. La construcció dels murs d'opus demostra un domini de la tècnica constructiva, no tan sols per la disposició dels blocs de pedra, sinó també perquè es troben alternats amb filades horitzontals. En un edicte de l'any 1549, Antoni Guillem de Muntanyans, senyor de Castellet, imposa als seus vassalls una multa perquè ningú pogués conrear, ni treballar ni pasturar en les terres del mas de les Teules (SARRET, 1925). Aquesta seria una de les cases importants de la zona del Clot de Castellet. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas de tenia 6 parcers i era propietat d'Ignasi March.</p> | 41.6686700,1.8835400 | 407059 | 4613592 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80604-foto-08262-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80604-foto-08262-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80604-foto-08262-52-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té dues tines. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | |||||||
| 59645 | Tina de l'Enric | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-lenric | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | la tina conserva la teulada però el cobert en part enrunat. | La construcció se situa al mig del bosc. Conjunt format per una tina i una barraca adossada. El nom de la tina el va posar Miquel Ballbé, ja que va ser la persona que li va mostrar. Miquel Ballbé la va incloure al seu inventari el 1993. La tina és de planta circular amb l'interior enrajolat amb un diàmetre de 2.60m i 2,80m de fondària. La boixa que dóna a la barraca queda tapada per vegetació. Construcció amb una barraca de la que només resten parts dels murs en mal estat. | 08182-247 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6898400,1.9381800 | 411636 | 4615885 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59645-foto-08182-247-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59645-foto-08182-247-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59645-foto-08182-247-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | La tina es troba a la zona coneguda com Racó de les Boines, al sud-est del terme municipal d' El Pont de Vilomara, molt propera a la tina Solitària del Boines, en una zona de difícil accés i plena de vegetació. Queda una mica per sobre de la tina Solitària del Boines, just sobre un revolt que fa en travessar el torrent. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59681 | Sant Pere d'Oristell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-pere-doristell | AA.VV (1994). Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. El Bages. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. AA.VV (1984). El Pont de Vilomara i Rocafort ; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 38-39. BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor. | XIII-XIX | la dovella central del portal està partida; el campanar està lleugerament inclinat. | Petita capella rural, sota l'advocació de Sant Pere, situada a poc menys de 200 metres a llevant de Ca n'Oristrell, damunt una petita elevació rocosa del terreny. Està orientada de ponent a llevant. És d'una únic a nau de planta rectangular, amb volta de canó i reforçada per un arc faixó que es recolza sobre un petit estrep. L'absis és recte i la porta d'entrada es troba a la façana de ponent. Destaca el portal de mig punt dovellat i al seu damunt un petit ull de bou. La dovella central porta la inscripció de l'any 1858, que és la data de la darrera reforma. Culmina la façana, a la seva part central, el campanar, de planta quadrada i coberta piramidal, amb una creu al vèrtex. Només s'obre a la façana de ponent i a la de llevant, les altres dues són murades. Un banc de pedra adossat als murs, envolta l'ermita. Els carreus són irregulars i units amb argamassa, força ben disposats en filades. S'observa amb claredat que fou sobrealçada i s'hi afegí un petit cos a migdia per destinar-ho a sagristia. A l'interior, una motllura recorre la part superior de la nau. Les parets estan enguixades, a excepció de la capçalera, que s'ha deixat la pedra vista. Abans de la guerra civil, hi havia un cor de fusta alçat, a l'entrada. | 08182-283 | Ca n'Oristrell | L'església apareix citada ja l'any 1230 i 1291 com a Sant Pere de la Torre. En la primera data s'esmenta l'existència d'un altar dedicat a Sant Joan. Es trobava dins l'antic terme del castell de Rocafort, al lloc d'Oristrell, que és una evolució del d'Ullastrell. Aquest nom es documenta des de l'any 966 com a Villa Ullastrello. Depenia de Santa Maria de Rocafort. | 41.7091400,1.9061300 | 408996 | 4618061 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59681-foto-08182-283-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59681-foto-08182-283-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59681-foto-08182-283-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Ha sofert diverses modificacions que dificulten la identificació dels elements constructius més antics.L'actual propietari, a l'igual que el seu pare, s'hi va casar. Els bateigs de la família s'han fet a l'església parroquial de Rocafort.S'hi cantaven els goigs a llaor de Sant Pere. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 59741 | Placa commemorativa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa | XIX | hi ha una part que no esllegeix bé | Petita placa rectangular situada entre dos balcons del primer pis de la casa que fa cantonada entre el carrer de Santa Maria i la Plaça Major. De fet la façana on hi ha la placa dona a la Plaça Major, però l'adreça la té al carrer de Santa Maria. El que es pot llegir de la placa diu així: 'AYNO 1867 / CASA DE ON=/OFR4E VILA / DE LA FETE= /????'. La darrea línia no és legible, però sembla una sèrie de símbols relacionats amb eines de paleta o picapedrer. Podria tractar-se de simbologia relacionada amb la maçoneria. | 08182-343 | Carrer de Santa Maria, 2 | 41.6999900,1.8708000 | 406044 | 4617083 | 1867 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59741-foto-08182-343-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Privada | Ornamental | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||||
| 38504 | Casc Antic d'Artés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casc-antic-dartes | FERRER, Ll. i BONET, A. (1990) Artés. Societat i economia d'un poble de la Catalunya Central. Ajuntament d'Artés. | XII-XVII | hi ha algunes cases deshabitades. | Conjunt de carrers, cases, places i edificis que formen el nucli més antic del municipi d'Artés. Es tracta de la zona més alta on es té constància de la presència d'ocupació humana, com a mínim des d'època paleocristiana o romanitat tardana; constatada per la troballa d'una església del segle VI-VII d.C i una necròpolis al seu redós. El nucli més antic es centraria al voltant de la Plaça Vella, també anomenada Plaça Major. Les cases del voltant formaven un recinte emmurallat tancat i uniforme. De fet, una de les cases, en realitat és l'antic castell (Castellot o Castell Bisbal). L'altre edifici important seria l'església, amb una continuïtat de culte des de la primitiva església paleocristiana fins a principis del segle XX, quan fou enderrocada. Avui en dia només es conserva el campanar del segle XVII i l'absis romànic. En aquest recinte s'hi accedia pel portal de Salavés, el portal de Sant Joan i el portal del Fort (avui tots ells desapareguts). Aquest nucli antic quedaria delimitat a la banda septentrional per l'actual parc de les muralles. Es tracta d'un límit orogràfic, donat el fort desnivell del terreny. Seguiríem a llevant pel final del carrer Sant Víctor, conegut popularment com a carrer del Pou i el carrer Pinetar, i continuaríem en direcció sud per la carretera de Prats fins trobar el carrer de la Barquera. Des d'aquest carrer, ens enfilem fins trobar el carrer Dr. Ferrer i, en direcció ponent, anem a buscar el carrer Sant Pere, que acaba a la carretera de Sallent. Els límits del casc antic en aquesta zona els marca el carrer de les Muralles, el carrer de la Bassa d'en Serola i el carrer Sant Llibori, tancant a occident el carrer Llobregat. | 08010-155 | Casc antic | L'ocupació més antiga documenta data del segle VI, a la part més alta del Puig d'Artés, amb la presència de l'església paleocristiana i d'una necròpolis. No tornem a trobar més testimonis fins els documents dels segles IX, X i XI. Aquest primer nucli conegut pel Puig d'Artés, rebé altres noms com 'Sagrera' o 'Vila'. En el fogatge de 1497 i el capbreu de 1511, el nombre de possibles habitants de la sagrera eren de 8; però en el fogatge de 1553 ja se'n comptabilitzen 31. L'increment demogràfic que es produí en 43 anys fou molt important. A partir de finals del segle XVII, es creen nous carrers en direcció a la plana, a la Riera de Malrubí. Aquests primers carrers són: carrer del Padró (que acaba a la plaça del mateix nom), carrer Major, carrer del Mig, carrer del Pou (actual Sant Víctor). | 41.7993300,1.9506800 | 412825 | 4628029 | 08010 | Artés | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38504-foto-08010-155-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38504-foto-08010-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38504-foto-08010-155-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|85 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 59736 | Tina de la Baga de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-la-baga-de-casajoana | AA.VV. (2005) Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Ed Farell. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Blogg: http://torcularium.blogspot.com.es/ https://www.google.com/maps/d/viewer?hl=ca&mid=1V7gzthmRa-dcGrW05xHIQ-7Wc1s&ll=41.713905048079326%2C1.8840854828285956&z=19 https://sites.google.com/site/lestinesdenespola/tina-de-la-baga-de-casajoana | XVIII-XIX | ha perdut la coberta. | Tina aïllada amb barraca adossada, de planta circular. Conserva part de l'alçada dels murs però no la teulada. També conserva el dipòsit recobert de cairons de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La construcció està situada aprofitant el desnivell del terreny. Al costat hi trobem la barraca, de planta rectangular, possiblement cobert amb teulada a un sol vessant. A l'interior hi ha la boixa de la tina. | 08182-338 | Entre la urbanització River Parc i La Roviralta | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt, que marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el segle XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar el nostre país. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7137700,1.8846400 | 407215 | 4618598 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59736-foto-08182-338-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest conjunt de tines no s'esmenta en la publicació de Miquel Ballbé (1993) ni a la del consorci de les valls del Montcau (2005). Ha estat identificada per Jordi Griera-Cors. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | |||||||
| 80588 | Can Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ros-2 | XIX | està molt reformada | <p>La casa es troba ubicada en un conjunt situat a sota de l'autopista Barcelona-Manresa A-18 i al peu de la carretera de Sant Vicenç de Castellet al Pont de Vilomara BV-1229, i relacionat amb el barri de Boades que pertany a Castellgalí. Forma un conjunt amb les cases Terrers i cal Sastre Boix, de Castellgalí; i can Ros i can Jaume del Marcet, de Sant Vicenç, que es troben al costat del riu i sota el pont de l'autopista. Actualment la casa està molt reformada, de manera que no es conserven elements que mostrin el seu passat. La casa tenia la mateixa estructura que les de la zona: clàssica, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant i a l'interior dues crugies. Encara es conserva la volta a la planta baixa, al celler, i una data gravada a l'entrada, 1810. Hi havia dues tines, una circular i una quadrada, però el pare de l'actual propietària les va suprimir en fer ampliacions a la casa a inicis del segle XX. L'ampliació va consistir en l'afegit dels coberts i l'eixida, així com de les mateixes tines. Al costat de la casa passa el rec de cal Marcet i el pare de la propietària el va canalitzar amb parets de pedra perquè hi havia risc d'inundacions.</p> | 08262-36 | Can Ros. Boades. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de cultivar el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Els masos que es troben a la zona de Boaes tenien una relació molt directa amb els masos de Castellgalí i molts d'aquests eren de parcers del mas Rubió de Castellgalí o del mas Marcet de Vallhonesta; alguns també farien de parcers de vàries cases alhora. Cal Ros és una casa de principis del segle XIX, que sorgiria com a necessitat a l'increment notable de producció agrícola de vinya a la zona.</p> | 41.6873400,1.8690100 | 405876 | 4615681 | 1810 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80588-foto-08262-36-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||||
| 38461 | Font del Blancher | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-blancher | entorn deteriorat. | Font que ha patit algun esllavisament i sembla que brolli de diversos llocs. En un racó hi ha una pedra gravada damunt una plataforma de ciment o formigó on es pot llegir: 'La font d'en Francesc (Blancher) /m'han volgut posar de nom / i no sé perquè deu ser / que se'n recorda tothom / Desembre 1986'. A uns metres, en el marge de la muntanya, es poden veure un parell de llocs d'on brolla l'aigua. Al costat, l'aigua s'embassa una mica. | 08010-112 | El bosquet - La Jardinera | 41.7952600,1.9899900 | 416085 | 4627538 | 08010 | Artés | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38461-foto-08010-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38461-foto-08010-112-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2019-11-21 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||||||
| 38462 | Font del Jordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-jordi | entorn degradat. | Font que raja l'aigua per un tub de plàstic i cau en un regueró fet de pedres i es perd pel torrent. Envoltada de vegetació. | 08010-113 | El Bosquet - La Ponsa | 41.7981500,1.9926100 | 416307 | 4627856 | 08010 | Artés | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38462-foto-08010-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38462-foto-08010-113-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||||||
| 80599 | Mas Sant Jaume de Vallhonesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-sant-jaume-de-vallhonesta | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004.</p> | XII-XIX | en ruïnes | <p>El mas és l'edifici que trobem al centre, entre l'església i les ruïnes de l'hostal. És un edifici de grans proporcions que té la teulada esfondrada, així com quasi tots els murs de la part superior. Segueix la direcció de la carena, NW-SE, essent un edifici de planta rectangular allargada format per la superposició de diferents cossos, que tenia planta, pis i cellers semi-soterranis degut al desnivell del terreny, i cobert amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obria a migdia, tancada per un baluard. Tot i l'estat de runa, es pot accedir al terrat, la cuina i altres dependències. Al terrat hi ha dues cisternes protegides amb una malla de ferro. Degut al desnivell del terreny, el mur del costat nord és més alt que el sud, essent el que es troba més malmès. El pati superior, situat pel costat del portal de Barcelona i davant la capella, és el que es troba en millor estat del conjunt. Aquest pati està flanquejat per murs, inclou una basa, l'estructura d'una tina i una mola de trull que es troba a l'espai que ocuparia el celler, a l'extrem SE. Des del pati s'accedeix a la planta inferior de l'edifici baixant unes escales un cop travessada la porta adovellada. La planta inferior és un conjunt de quadres per bestiar cobertes amb voltes de pedra que suporten el primer pis. A l'altre extrem de les voltes hi ha un altre portal, en direcció Manresa, adovellat de pedra però amb un reforç de maó a la part interna de l'arc. Aquest espai inferior consta de tres crugies paral·leles: la central és un passadís cobert amb volta de canó seguida a la que s'obren les portes dels espais que hi ha a cada costat. Els espais laterals de la banda de ponent estan coberts amb voltes de canó perpendiculars al passadís central, mentre que les del costat de llevant, dues són perpendiculars i l'altre, més llarga, és paral·lela a la central. A més d'hostal la casa va mantenir una important activitat agrícola basada bàsicament en la vinya i la producció d'oli. Hi havia trulls i producció de vi, testimoniats per la presència de tines i moles del molí d'oli (resten dues, una d'elles reforçada amb un cèrcol de ferro).</p> | 08262-47 | Mas Sant Jaume. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El conjunt de Sant Jaume de Vallhonesta es troba situat en la carena de la serra de Sant Jaume, orientat en sentit est-oest i al peu del camí Ral Barcelona-Manresa. El conjunt està format per diversos edificis, el mas i l'hostal amb un estat de conservació pèssim, i l'església, que es conserva en bon estat. El mas i l'hostal es troben separats per una era enrajolada. L'enclavament de Vallhonesta el trobem documentat el 1115 com a domini comtal, i es devia estructurar al voltant d'uns pocs masos localitzats de forma dispersa pel seu terme i centrats en les dues esglésies: Sant Jaume i Sant Pere. Al 1352 pertanyia a la noble família manresana dels Planella, per compra al rei Pere III (arxiu particular de Mn. Josep Lladó de Manresa ( Diari Castellet, 14, 1948). A mitjans del segle XVI era de la família Aymerich i per aliances matrimonials passà als senyors de Rajadell i de Vallformosa que el posseïren fins a finals del XIX. La població es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. La crisi de la baixa Edat Mitjana va reduir la població a 4 focs i no és fins a principis del segle XVIII que es nota una recuperació substancial amb els 45 habitants censats l'any 1717. El cultiu de la vinya i la comercialització va provocar un important creixement que es va traduir en l'ampliació de la superfície conreable amb la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que obligà a la construcció de murs de pedra seca, així com el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume. El pas del camí Ral Barcelona-Manresa ajuda a garantir aquesta prosperitat econòmica. L'arribada de la fil·loxera l'any 1893 no atura el ritme productiu i els camps es replanten amb cep americà, mantenint-se viva la vinya fins el segle XX, quan la introducció de la indústria tèxtil a Sant Vicenç va provocar un important descens demogràfic i l'abandó dels antics sistemes productius i dels masos que van restar abandonats com el de Sant Jaume. Des de fa pocs anys les cases de Vallhonesta s'han anat recuperant poc a poc i actualment quasi totes es troben restaurades i habitades, excepte casos puntuals com el de l'Hostal i mas de Sant Jaume. Sant Jaume era un dels hostals que es trobaven al peu del camí Ral, d'origen medieval i que va créixer amb el pas dels anys fins al moment de màxim esplendor als segles XVII i XVIII. El mas és esmentat documentalment per primera vegada al segle XV. El 1448 hi vivia Bartomeu Miraula, nomenat marmessor en el testament de Bartomeu de Poalor, del mas Poalor de Vallhonesta. Al fogatge de 1553 (IGLESIES, 1979) al mas hi vivia Jaume Marcet. A la segona meitat dels segle XVI i la primera del XVII s'esmenta en notícies d'actes de bandolerisme a la zona, nomenant l'hostatgeria de Sant Jaume (SANZ, 2004). Vallhonesta surt a la cartografia antiga des del mapa de 1580 de Gerhard Kremer, fins al de Josep Aparici del 1720. Al segle XVIII queda palesa la importància de l'hostal, constant al cadastre que podien acollir les quadres fins a 70 muls. Durant la Guerra del Francès va exercir funcions de caserna militar on hi havia el comandament d'altres punts de vigilància repartits pel Bages Sud i el Vallès. L'any 1811, en la retirada de les tropes franceses, aquestes van incendiar l'hostal, però el mas es va mantenir habitat fins els anys 40 del segle XX. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 18 parcers, essent un dels més importants de Vallhonesta, i pertanyia a Juan Marcet. A inicis del segle XX l'hostal encara estava en funcionament, habitat per la família Riera procedent de cal Padre (entre 1903 i 1911). També es van viure actes protagonitzats per maquis durant la postguerra. A partir dels anys 50 va quedar abandonat definitivament accelerant la seva decadència.</p> | 41.6785800,1.9015000 | 408568 | 4614673 | 1115 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80599-foto-08262-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80599-foto-08262-47-2.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | L'edifici es troba dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Passa el GR-4, sender de gran recorregut a mig camí entre els monestirs de Montserrat i Sant Benet de Bages. Té una tina, tot i que segurament tindria més que ara no són visibles. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||
| 49294 | Cal Quirze | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-quirze | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 29. | XIX | en ruïna | Masia de petites dimensions, en estat de ruïna, que està emplaçada prop del nucli de Gaià i de l'actual carretera. Se'n conserven dempeus els murs nord i, parcialment, est, mentre que la resta s'han esfondrat i tan sols en queden els fonaments i enderrocs. Sembla que la casa tenia una planta més o menys quadrada i disposava de planta baixa més un pis. De la façana principal, que es trobaria a migdia, pràcticament no en queden rastres. Es conserven fonaments dels murs de compartimentació interior. Els murs són de pedra a la planta baixa i de tàpia a la planta superior. Es conserva una finestra, emmarcada amb llinda i brancals de pedra picada. Al mur posterior hi ha adossat un cos cilíndric corresponent a un pou. A la part sud s'estén una petita esplanada on aflora la roca que devia servir d'era. | 08090-2 | Prop del nucli de Gaià | No coneixem notícies antigues d'aquest petit mas que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra dels segles XVIII-XIX. A la façana del mas Genescar es conserva una llinda procedent de cal Quirze que té gravat l'any 1841. Podria ser que aquest fos l'any de construcció de la casa, però no descartem un origen al segle XVIII o encara anterior. Almenys des de principis del segle XX era una masoveria del Genescar, mas força proper. Quan entorn de 1925 Josep Capdevila Font (avi de l'actual propietari) va comprar el Genescar ja incloïa la possessió de cal Quirze. Els últims masovers van ser una família de cognom Romà, que hi va habitar fins els anys de la postguerra aproximadament. Posteriorment la casa va entrar en un procés d'enrunament. | 41.9134000,1.9229900 | 410683 | 4640722 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49294-foto-08090-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49294-foto-08090-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49294-foto-08090-2-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep M. Capdevila Forné, del Genescar | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 63003 | Cal Colilles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-colilles-0 | GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 7). | XIX | en ruïna | Casa de pagès de dimensions mitjanes, en estat de semi-ruïna, emplaçada en un petit promontori entre camps, vora la Rasa de Sant Genís. Se'n conserven els murs perimetrals en un estat desigual. Es tracta d'una edificació de planta quadrada, que tenia planta baixa més un pis, amb un cobert adossat a ponent. La façana principal probablement era la de migdia, però l'espai on hi hauria el portal s'ha esfondrat. Bona part dels murs també s'han esfondrat parcialment i això fa que no es vegin finestres; només algunes de molt petites. Els murs són de maçoneria i conserven restes de l'arrebossat tradicional. L'interior de la casa s'estructura en dues crugies. Es conserven restes de la llar de foc i, al cobert posterior, una tina cilíndrica. Uns 50 m a l'oest, en un marge de pedra seca, hi ha un petit cobert soterrani cobert amb volta de pedra. | 08229-470 | Demarcació de Salo | En l'estat actual d'aquesta casa és difícil determinar-ne la datació, però podria ser obra del final del segle XVIII o ja del XIX. Des de mitjans de segle XX es troba abandonada i en ruïnes. | 41.8585900,1.6374700 | 386908 | 4634973 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63003-foto-08229-470-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63003-foto-08229-470-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63003-foto-08229-470-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:42 | ||||||||
| 80598 | Hostal Sant Jaume de Vallhonesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hostal-sant-jaume-de-vallhonesta | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004.</p> | XII-XIX | en runes | <p>A la banda nord de l'era, davant el gran edifici del mas, es troben les ruïnes del que sembla va ser l'hostal de Vallhonesta. Forma un conjunt de tres edificacions en molt mal estat de conservació. La principal, que seria la casa, era de planta rectangular amb planta i pis, teulada a doble vessant amb carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. Resten les parts de les parets del mas i un forn de pa a la paret de llevant que encara conserva la boca per la part interior de la casa, i la volta del forn a l'exterior que es troba en mal estat i perill d'esfondrament ja que el centre té un forat. A la banda sud, davant d'aquestes ruïnes, hi ha els quatre murs d'una altra construcció que sembla més antiga ja que té finestres espitllerades i un tipus d'obra més informe. Cap a la banda de ponent, vorejant el turó i a la mateixa alçada que aquestes edificacions, hi ha trams de mur de paret seca. Algunes fonts identifiquen el lloc com l'antic castell de Vallhonesta, esmentat en diferents documents però que encara no s'ha identificat.</p> | 08262-46 | Hostal Sant Jaume. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El conjunt de Sant Jaume de Vallhonesta es troba situat en la carena de la serra de Sant Jaume, orientat en sentit est-oest i al peu del camí Ral Barcelona-Manresa. El conjunt està format per diversos edificis, el mas i l'hostal amb un estat de conservació pèssim, i l'església, que es conserva en bon estat. El mas i l'hostal es troben separats per una era enrajolada. L'enclavament de Vallhonesta el trobem documentat el 1115 com a domini comtal, i es devia estructurar al voltant d'uns pocs masos localitzats de forma dispersa pel seu terme i centrats en les dues esglésies: Sant Jaume i Sant Pere. Al 1352 pertanyia a la noble família manresana dels Planella, per compra al rei Pere III (arxiu particular de Mn. Josep Lladó de Manresa ( Diari Castellet, 14, 1948). A mitjans del segle XVI era de la família Aymerich i per aliances matrimonials passà als senyors de Rajadell i de Vallformosa que el posseïren fins a finals del XIX. La població es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. La crisi de la baixa Edat Mitjana va reduir la població a 4 focs i no és fins a principis del segle XVIII que es nota una recuperació substancial amb els 45 habitants censats l'any 1717. El cultiu de la vinya i la comercialització va provocar un important creixement que es va traduir en l'ampliació de la superfície conreable amb la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que obligà a la construcció de murs de pedra seca, així com el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume. El pas del camí Ral Barcelona-Manresa ajuda a garantir aquesta prosperitat econòmica. L'arribada de la fil·loxera l'any 1893 no atura el ritme productiu i els camps es replanten amb cep americà, mantenint-se viva la vinya fins el segle XX, quan la introducció de la indústria tèxtil a Sant Vicenç va provocar un important descens demogràfic i l'abandó dels antics sistemes productius i dels masos que van restar abandonats com el de Sant Jaume. Des de fa pocs anys les cases de Vallhonesta s'han anat recuperant poc a poc i actualment quasi totes es troben restaurades i habitades, excepte casos puntuals com el de l'Hostal i mas de Sant Jaume. Sant Jaume era un dels hostals que es trobaven al peu del camí Ral, d'origen medieval i que va créixer amb el pas dels anys fins al moment de màxim esplendor als segles XVII i XVIII. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 18 parcers, essent un dels més importants de Vallhonesta, i pertanyia a Juan Marcet. A inicis del segle XX l'hostal encara estava en funcionament, habitat per la família Riera procedent de cal Padre (entre 1903 i 1911). També es van viure actes protagonitzats per maquis durant la postguerra. A partir dels anys 50 va quedar abandonat definitivament accelerant la seva decadència. El mas és esmentat documentalment per primera vegada al segle XV. El 1448 hi vivia Bartomeu Miraula, nomenat marmessor en el testament de Bartomeu de Poalor, del mas Poalor de Vallhonesta. Al fogatge de 1553 (IGLESIES, 1979) al mas hi vivia Jaume Marcet. A la segona meitat dels segle XVI i la primera del XVII s'esmenta en notícies d'actes de bandolerisme a la zona, nomenant l'hostatgeria de Sant Jaume (SANZ, 2004). Vallhonesta surt a la cartografia antiga des del mapa de 1580 de Gerhard Kremer, fins al de Josep Aparici del 1720. Al segle XVIII queda palesa la importància de l'hostal, constant al cadastre que podien acollir les quadres fins a 70 muls. Durant la Guerra del Francès va exercir funcions de caserna militar on hi havia el comandament d'altres punts de vigilància repartits pel Bages Sud i el Vallès. L'any 1811, en la retirada de les tropes franceses, aquestes van incendiar l'hostal, però el mas es va mantenir habitat fins els anys 40 del segle XX.</p> | 41.6779700,1.9021100 | 408618 | 4614605 | 1115 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80598-foto-08262-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80598-foto-08262-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80598-foto-08262-46-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80598-fasina-valhonesta.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIL | 2022-04-11 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | L'edifici no està protegit, però es troba dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Passa el GR-4, sender de gran recorregut a mig camí entre els monestirs de Montserrat i Sant Benet de Bages. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1761 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||
| 80600 | Can Serra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serra-14 | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XV-XIX | en runes | <p>És un dels masos importants de Vallhonesta, situat sobre un turó amb un domini important de territori. Encara es pot veure en les seves ruïnes l'esplendor d'aquesta casa així com el seu passat vitivinícola. És d'estructura molt gran, però es troba en molt mal estat de conservació i en perill d'esfondrament, conservant-se alguns murs i altres elements puntuals. De planta basilical, ha estat fruit de diferents etapes constructives que amaguen l'edifici més antic; amb planta, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. El cos principal està situat al centre i està format per dues crugies perpendiculars a la façana, a cada costat es va afegir una nova crugia coberta amb teulada a un vessant a continuació de la central, i davant la façana es va afegir una altre crugia en direcció perpendicular a l'eix de la casa i que constitueix l'entrada; s'accedeix a través d'una porta d'arc de mig punt al distribuïdor que dóna accés a la casa, cobert amb una volta d'aresta, que tapa l'antiga porta adovellada que permet l'accés a la crugia dreta de la part antiga de la casa; a l'esquerra hi ha un espai cobert amb volta de canó. El mateix turó fa de delimitació del conjunt format per la casa i altres edificis i coberts, mentre que per la part de davant, a migdia, queda tancat amb un mur i s'accedeix al conjunt a través d'un portal a la banda de llevant. La part més antiga de la casa està formada pel cos central distribuït en dues crugies paral·leles. Ha desaparegut tota la teulada i l'espai conté la runa. Al fons hi ha dos espais coberts amb volta de mig punt; la de la dreta encara existeix, i a ella donen dues boixes de dues tines que hi ha tocant al mur de tramuntana; la de l'esquerra està enfonsada i tan sols es veu la traça al mur que queda. Les dues voltes estan separades entre elles amb un arc diafragma en direcció N-S. La presència d'aquest arc ens fa pensar que aquestes dues voltes serien l'origen de la casa, essent aquesta la primera construcció al voltant de la qual es van recolzar les ampliacions successives. La segona fase constructiva seria l'ampliació davant d'aquestes voltes. L'ampliació més important és la que es va fer afegint una crugia a cada costat de la casa, cobertes amb teulada a un vessant i formant planta baixa i un pis. Es conserva en millor estat la de la dreta, amb una volta de canó seguit al tram nord, a la que donen dues boixes d'altres dues tines que es troben adossades a la paret nord i al costat de les altres tines. A la meitat d'aquesta crugia hi ha una tina que queda subterrània i que es troba entre aquesta crugia i la dreta de la part central de la casa; és circular i folrada amb cairons de ceràmica vidrada vermellosos. La crugia afegida a l'esquerra es troba enfonsada i tan sols es pot veure el lloc on recolzava la volta al mur de tramuntana que encara resta dempeus. Hi ha diferents construccions a l'entorn de la casa, però que es troben en mal estat. No sabem com son les quatre tines de la part de darrera, però suposem que són de cairons i circulars. Al pis, a la part de tramuntana de la casa, hi ha l'estructura d'una premsa de vi de ferro que està a l'aire lliure i que es troba en mal estat de conservació.</p> | 08262-48 | Can Serra. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. La Serra es troba a Vallhonesta, al turó de la Serra, dominant el torrent de les Pasteres. La seva ubicació estratègica la han convertit en escenari de diferents llegendes i fets protagonitzats per maquis. La referència història més antiga és l'esment al fogatge de 1497, en Johan Serra (IGLÉSIES, 1991), quan es correspondria a les dues voltes centrals, origen arquitectònic de la casa. L'any 1519, la filla de Bartomeu Febres (de la casa Fabrés del Clot del Tufau), es casà amb Miquel Serra, hereu dels masos Serra i Figuera de Vallhonesta (ACA, D, Can Falguera, lligall 8). Possiblement fou aquesta una de les poques cases de la zona que existien al segle XIV i que va superar les crisis, ja que consta el segle XV i També surt al fogatge de 1553, Miguel Serra (IGLÉSIES, 1979). La casa aniria adquirint importància al llarg del temps, ja que es van fent diferents ampliacions, principalment entre els segles XVII i XVIII. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 16 parcers i era propietat d'Ignasi Tatjer. No sabem fins quan va estar habitat, però possiblement patís la despoblació d'inicis del segle XX, restant abandonada i patint els efectes d'aquesta desocupació principalment a partir del anys 1950. Actualment el seu futur és incert, fet que pot suposar una pèrdua històrica del terme de Sant Vicenç.</p> | 41.6667800,1.9018700 | 408582 | 4613363 | 1497 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80600-foto-08262-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80600-foto-08262-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80600-foto-08262-48-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | La casa es troba en perill d'esfondrament total. Té quatre tines. Darrerament, el 2016, la paret sud s'ha esfondrat. També s'ha sabut que sota l'era hi havia un amagatall soterrani. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 | ||||||
| 80601 | Can Vinyes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vinyes-1 | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIII-XIX | en runes | <p>Aquesta casa es troba actualment en ruïnes. Situada al capdamunt d'un turó, entre el torrent de les Pasteres i el torrent de Can Serra, dominant visualment un extens territori. La casa era de planta rectangular, amb planta, pis i golfes; també té un soterrani, cosa que ens ha explicat gent de la zona, però que actualment és inaccessible degut a l'estat de ruïna. La façana principal s'obre a migdia i mostra que era coberta amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana. En aquesta es veu clarament la divisió en tres crugies perpendiculars a la façana i en cada una es pot veure obra diferent marcant carament la crugia central que es distingeix per l'arc de mig punt i la volta que cobreix l'accés principal a la casa a modus de porxo. A la crugia del costat dret s'intueix un arc igual que el del centre que va ser tapiat posteriorment. Tan sols es conserven fragments dels murs laterals i posterior, ja que tot l'interior de la casa està enfonsat. Es poden veure encara 2 espitlleres i un petit contrafort al mur que delimita amb el camí, al que hi ha adossada una estructura quadrada que podria ser un dipòsit. L'element més destacable de la casa és la presència de tines exemptes, és a dir, que no es troben enganxades a la casa, i que s'expliquen en una altra fitxa. Tot i que no ho hem vist, ens han explicat que hi ha un espai soterrani a la casa, inaccessible actualment degut a l'estat de ruïna, en el que hi ha un gran dipòsit d'oli de pedra de grans dimensions (aproximadament 3m per 80 cm) i en el que els amos de la casa es guardaven les escorrialles de la premsada d'oli que feien per la gent que els hi encarregaven, és a dir, que es quedaven sense dir-ho als propietaris.</p> | 08262-49 | Can Vinyes. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Desconeixem el moment de construcció inicial de la casa degut a manca de documentació, tot i que certs elements arquitectònics ens orienten a suposar que ja existiria al segle XIII, en el moment d'apogeu en l'ocupació de Vallhonesta. L'ampliació més important es faria durant el segle XVII, tenint un apogeu durant el segle XVIII, moment en que es construirien les tines exteriors. És probable que aquestes fossin utilitzades per parcers, de manera que quedaven independents de les tines de l'amo que es trobaven dins la casa. Tant el nombre de barraques de vinya com la quantitat de tines presents a la casa ens mostren la importància del cultiu i transformació de la vinya en aquesta zona. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 6 parcers i era de Miquel Boada. A l'entorn de la casa, al torrent de can Serra, hi ha un important nombre de barraques de vinya així com murs de pedra seca per fer marges de terra.</p> | 41.6631700,1.9030400 | 408674 | 4612961 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80601-foto-08262-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80601-foto-08262-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80601-foto-08262-49-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | L'estat de conservació és molt dolent i perilla que s'esfondri totalment en poc temps. Té quatre tines exemptes. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:47 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 155,65 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/