Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 45362 | Àpat de Tots Sants | https://patrimonicultural.diba.cat/element/apat-de-tots-sants | AA.VV (1980). La castanyada; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, 10, novembre de 1980, pp. 6. | XVIII-XIX | Ja no es fa. | Diferents testimonis de Castellbell recordaven un ritual molt estès a Catalunya però perdut des de fa molts anys. Mario Segura recorda 'Antiguamente la gente tenía como costumbre dedicar un día al año a sus familiares difuntos. Las familias se reunían y hacían una comida en recuerdo de sus muertos en la que dejaban un sitio vacío para ellos'. El Jordi Farras diu que per Tots Sants les families es reunien al migdia per dinar 'i en els difunts sels posaven plats i coberts com si encara fossin vius'. I, finalment, la Rocío Garzón diu que abans per la castanyada 'la gent feia uns grans sopars i menjaven castanyes i si tenien algun familiar mort posaven un plat i els coberts.'. Tots aquests testimonis estan publicats a la revista local El Brogit (1980) | 08053-265 | Castellbell i el Vilar | 41.6332200,1.8675800 | 405678 | 4609674 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Sense accés | Regular | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 63 | 4.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:18 | ||||||||||
| 70565 | Àgape funerari | https://patrimonicultural.diba.cat/element/agape-funerari | <p>Igual que a altres llocs de Catalunya era costum celebrar un àpat funerari després de l'enterrament que presentava semblants característiques a les d'arreu. El sentit d'aquesta tradició era que al haver problemes de comunicacions, molts familiars i amics es desplaçaven a casa del difunt per l'enterrament i els era difícil tornar el mateix dia. La particularitat d'aquesta tradició a Sant Martí és que segons informació oral de la Sra. Rosa Arderiu era costum posar un plat de cara amunt i un altre de cara avall, a sobre del qual s'hi posava la forquilla i la cullera en forma de creu en diagonal i un panet que també en tenia una. Mentre durava el dol, la mestressa de la casa acostumava a portar una cistella plena de pa com ofrena al capellà de l'església. Això es feia tots els diumenges durant un període d'un any. Més endavant aquest costum va ser substituït per diners. Segons informació oral del Sr. Josep Basora abans d'aquest àpat era obligat rentar-se les mans, i es tractava d'una mena de ritual al qual ningú es negava. A l'entrada de la casa es col·locava un home amb una portadora i tirava una mica d'aigua sobre les mans. Tothom s'hi posava en fila i respectava silenciosament el seu torn. El Sr. Joan Grau i Riera va confirmar el costum de col·locar els coberts en forma de creu. A Sant Joan de Vilatorrada també tenia lloc aquesta tradició. Segons informació oral del Sr. Isidre Vila i Isidre Vilà, en acabar el funeral s'oferia un àpat a familiars i amics del difunt, col·locant els coberts a taula en forma de creu.</p> | 08218-83 | Sant Martí de Torruella | <p>Aquest costum ha estat ben documentat a Catalunya des del segle XII. Es tracta d'un menjar ritual, que incloïa entre els costums de l'acte una ablució ritual (RIU, 1982). El menjar de difunts, segons els estudiosos, tal vegada sigui un record de les libacions rituals que es feien sobre les tombes.</p> | 41.7457300,1.8054700 | 400678 | 4622235 | 08218 | Sant Joan de Vilatorrada | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08218/70565-foto-08218-83-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Sense ús | 2020-10-01 00:00:00 | Arqueociència S.C. SL (Raquel Valdenebro) | 94|98 | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:32 | ||||||||||||
| 45525 | Zona nidificació orenetes de l'espècie Delichon urbica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-nidificacio-orenetes-de-lespecie-delichon-urbica | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. | En els diferents ràfecs i per sota dels balcons, entre la llosana volada i la cartel·la, de les cases del municipi i especialment del carrer de la Bauma, es poden observar vàries colònies de nidificació de l' espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbica). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres i camps on troben el fang necessari per bastir el niu. Quan plou es pot observar a altres orenetes ajudant a la construcció de nius. De fet aprofiten el fang que els proporciona la pluja i al mateix temps eviten a altres parelles d'orenetes una pèrdua de temps i esforços inútils. Les boletes de fang es barregen amb la saliva que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. | 08053-428 | Castellbell i el Vilar | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 41.6222000,1.8664600 | 405569 | 4608451 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45525-foto-08053-428-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45525-foto-08053-428-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de que algun propietari volgui retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | |||||||||||
| 54794 | Zona de ribera del Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-ribera-del-llobregat | Espai de ribera al marge esquerre del riu Llobregat (l'altra riba ja no forma part del terme de Navarcles). Gairebé tot l'espai de ribera del riu té un interès paisatgístic i natural, però per la seva relació més estreta amb el poble delimitem aquest espai a les proximitats del nucli urbà, entre l'inici meridional del terme municipal, a Sant Benet de Bages, i la confluència del Llobregat amb el Calders. De sud a nord, l'espai comença amb una zona de bosc de ribera, a continuació trobem la fàbrica de Sant Benet, amb el seu canal lateral al riu. A partir d'aquí l'espai es distribueix entre una franja de bosc de ribera, el canal de la Fàbrica del Riu i una àmplia zona d'horta (Regadiu nou). Més endavant hi ha també una zona amb una granja i el Pont Vell, que travessa el riu. El tram següent el territori pràcticament no ha sofert l'efecte antròpic i, per tant, es conserven molt bé les característiques naturals com a espai típic de ribera, amb les espècies característiques: especialment pollancres, per també oms, salzes, canyissars... Actualment hi ha un camí que arriba fins a la confluència del Calders amb el Llobregat. En general es tracta d'un entorn interessant des del punt de vista paisatgístic, que ha conservat en bona mesura els valors d'un espai característic de ribera en combinació amb elements antròpics, com la fàbrica, el canal, els ponts... Pel que fa a la fauna, hi ha una abundant presència d'ocells de cant, ànecs i altres animals característics. | 08140-105 | Marge dret del Llobregat, des de Sant Benet fins la confluència amb el riu Calders | Aquesta zona ha estat fortament antropitzada al llarg de la història. Ja a l'edat mitjana es documenta l'existència d'horts. També s'hi ha construït palanques i ponts per travessar el riu, així com camins. Ja al segle XIX s'hi instal·len diverses fàbriques de riu, amb els seus respectius canals i rescloses. A principis del segle XX s'acondiciona una gran zona d'horta (el Regadiu Nou). La Fàbrica del Riu continua tenint actualment usos industrials. | 41.7494100,1.8946200 | 408096 | 4622544 | 08140 | Navarcles | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08140/54794-foto-08140-105-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08140/54794-foto-08140-105-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:27 | |||||||||||||
| 59680 | Zona de nidificació de l'àliga cuabarrada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-laliga-cuabarrada | REAL, Joan; HERNÀNDEZ Antonio; ROLLAN, Àlex; TINTÓ, Albert. (2015). El àguila perdicera en Cataluña: de la amenaza a la conservación. Aplicaciones a la mitigación de la electrocución. Gener 2015. Ed. Dirección de Medio Ambiente y Cambio Climático de España y Portugal. Endesa, S.A. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sp=HIEFAS | L'àliga cuabarrada (Aquila fasciata) és un rapinyaire diürn. També rep el nom d'àliga perdiguera o de Bonelli. Té l'esquena de color marró xocolata amb una taca blanca, que la diferencia de les altres àligues. El pit és blanc, amb un pigallat marró que va fins el coll. La cua presenta una barra terminal fosca. La part inferior de les ales pot variar. Els exemplars més joves tenen el plomatge del pit i ventre més vermellosa. Durant els quatre primers anys de vida, canvien tres vegades de plomatge corporal i dues pel que fa a les plomes per volar. Els exemplars adults tenen una envergadura d'entre 150 i 180 cm. Pesen entre 1.600 i 2.400 grams. A Catalunya es distribueixen en les muntanyes mitjanes amb una densitat màxima a la serralada Prelitoral. Nidifica preferentment en cingleres. Necessita espais oberts per caçar i s'alimenta d'alguns mamífers com conills, esquirols, llebres, aus com els còrvids, les perdius o guatlles i aus aquàtiques. També menja rèptils com els llangardaixos. Pon d'un a dos ous i si l'aliment és abundant pot pondre'n fins a tres. | 08182-282 | Pont de Vilomara | Aquesta àliga va ser descrita per primera vegada l'any 1822 pel naturalista Louis Pierre Vieillot. El nom de Bonelli li ve del naturalista italià Andrea Franco Bonelli, que va documentar l'espècie per primera vegada l'any 1819. | 41.7012000,1.8746300 | 406364 | 4617213 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Aquesta espècie està en perill crític a Catalunya i en perill a nivell Europeu. L'àrea de cria té una gran importància ja que no només és el lloc de reproducció d'aquesta espècie sinó que acostuma a ser l'àrea on es refugia, dorm i es reposa durant tot l'any. Cal protegir l'espècie, sobretot en època de reproducció i cria, restringint els accessos i les activitats esportives i/o lúdiques. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:32 | ||||||||||||
| 59678 | Zona de nidificació de l'oreneta de riu o ribera (Riparia riparia) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-riu-o-ribera-riparia-riparia | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=RIPRIP | Zona de nidificació de l'oreneta de ribera, anomenada també de riu (Riparia riparia) que es pot observar en els talussos de terra no massa consolidada o sota dels degotalls d'aigua d'alguns penya-segats amb terra, que hi ha a la llera esquerra del riu Llobregat, en el seu pas pel municipi. Cada niu es composa per un túnel d'uns seixanta cm de fondària on la parella estableix un llit ploma i palla. Es tracta d'un ocell de l'ordre dels Passeriformes, família Hirundinidae i gènere Riparia que arriba a la primavera per nidificar, abans que les altres orenetes. Se'l reconeix perquè té un vol àgil i ràpid, amb un batec d'ales molt ràpid. És petita, d ‘uns 12 cm de longitud i 13 cm amb les ales obertes. La part superior és marronosa i la ventral més clara. Posa de quatre a cinc ous, durant els mesos d'abril a juny. La seva alimentació és totalment insectívora, que caça al vol. El seu cant és un grinyol baix, aspre i bronc. | 08182-280 | Riu Llobregat | El nom d'aquesta oreneta prové del botànic, científic, metge i zoòleg suec, Carl Linnaeus, conegut també com a Carl von Linné, que establí els fonaments del sistema modern de la nomenclatura binomial. Dels anys 1750 al 1770 es va dedicar a recollir plantes, animals i minerals i establir la seva classificació, un d'ells fou aquesta oreneta, l'any 1758. | 41.7069900,1.8716200 | 406122 | 4617860 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59678-foto-08182-280-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:32 | ||||||||||||
| 59679 | Zona de nidificació de l'abellerol (Merops apiaster) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-labellerol-merops-apiaster | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme.Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. http://www.ornitologia.org/ca/ | En algunes zones no és massa apreciat pels apicultors perquè tot i que la seva alimentació és variada, de vegades caça l'abella reina quan surt del rusc o torna de l'aparellament. El rusc d'abelles sense la reina acaba desapareixent. | S'ha detectat un gran nombre de nius als torrents i rieres de Rocafort, però també als marges de feixes i camins o corriols de terra, de les propietats del Mas Casassaies, de Ca n'Arbocet, Ca n'Oristrell, de Can Serra de l'església, o Can Prat, on l'abellerol no té por de conviure amb els seus propietaris. Els nius es troben en solitari o en colònies, sempre en els marges o talussos terrosos o sorrencs tous, a la vora de les rieres, dels torrents i de les feixes de cultiu. Consisteixen en uns forats d'un diàmetre no superior als 8 cm i fins a dos metres de fondària, com un túnel, que desemboca en una cambra on posen els ous directament al terra. Tot i que els podem trobar a una certa alçada, no té por de fer els nius a un metre i mig del terra, prop de l'home. L'abellerol (Merops apiaster) és un ocell nidificant estival, restringit als ambients mediterranis. Pertany a l'ordre de les coraciformes i a la família Meropidae. Fa 28 cm de longitud, amb el plomatge de tonalitats vermelles, verdes, grogues i blaves. A la primavera arriba provinent d'Àfrica i de la Índia per a nidificar. A finals d'agost o mitjans de setembre migra igual que ho fa l'oreneta. La seva alimentació està constituïda majoritàriament per himenòpters, que comprèn alguns dels insectes com ara les formigues, el corc de la cama del blat, i d'altres que atrapa al vol com els borinots, els beierols, les vespes i les abelles, i també les llagostes, les mosques, els grills, els saltamartins, les xinxes, cigales, libèl·lules i espiadimonis. Després de digerir les preses (uns 32 grams diaris), regurgita una petita egagròpila amb les parts indigeribles. El seus depredadors naturals són els rapinyaires i els rèptils com les serps que ataquen directament els nius. | 08182-281 | Rocafort | 41.6954500,1.9396000 | 411762 | 4616506 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59679-foto-08182-281-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | D'acord amb el Decret 148/1992, de 9 de juny de 1992, pel qual es regulen les activitats fotogràfiques, científiques i esportives que poden afectar les espècies de la fauna salvatge, cal una autorització especial per inspeccionar els nius i instal·lar nius artificials de les espècies d'ocells catalogades com a 'sensibles' i 'molt sensibles'. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:32 | |||||||||||
| 59677 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Hirundo rustica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-hirundo-rustica | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Zona de nidificació de l'oreneta vulgar (Hirundo rustica), que conviuen amb l'home, instal·lades als porxos, corts i altres annexes de la casa des de fa generacions. Els nius tenen forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat fets amb fang, palla i pèls de bestiar. L'oreneta és de color blau-negrós per sobre, amb reflexes metàl·lics que contrasten amb el sota blanquinós i coll rogent. Pertany a l'ordre dels Passeriformes i a la família dels Hirundínids. De silueta molt elegant amb una cua en forma de forca molt accentuada. Cap a l'extremitat de la cua poden observar-se unes taques blanques. El front i el coll són d'un to rogenc. Es diferencia de les altres orenetes per la manca de color blanc al carpó. Mesura de 16 a 22 cm de longitud, i amb les ales obertes fa de 32 a 34 cm, per un pes aproximat de 17 grams. | 08182-279 | Ca n'Oristrell | L'oreneta vulgar, conviu amb l'home. La presència de zones de caça és primordial perquè una parella pugui instal·lar-se. Aquestes zones acostumen a ser prats, camps, basses d'aigua, ja que hi poden trobar els insectes amb els quals s'alimenten. Si els pobles tenen espais oberts i favorables poden instal·lar els nius en garatges o porxos, i si és en zones de pagesia, en corts, cavallerisses, porxos per a les eines agrícoles, etc, com és el cas que ens ocupa. El niu que construeix té forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat. El fan amb fang recuperat dels punts d'aigua i el barregen amb palla, herba seca, pèl de bestiar i fins i tot plomes per donar-li més duresa. Un cop acabat col·loquen a l'interior plomes ben fines perquè el niu sigui més confortable. La primera posta d'ous s'inicia a finals d'abril, tot i una segona posta cap al juny (una tercera posta ja és més difícil). La posta és d'entre 3 i 6 ous i els incubarà durant 14 a 15 dies. Durant aquest període la femella ha d'absentar-se per poder-se alimentar. L'oreneta vulgar s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que són caçats al vol. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Pel que fa als pollets, el pes culminant arriba al 13è dia on poden arribar a fer 22 grams, és a dir, 5 grams més que els pares. Aquest pes serà perdut ràpidament. Els pares cacen al vol insectes; els aglutinen dins del seu bec abans de donar-lo als pollets (poden portar en un viatge una vintena d'insectes). En un dia, per alimentar els petits poden arribar a fer 400 vols. Les condicions meteorològiques influeixen en la freqüència i qualitat de l'alimentació dels pollets i en conseqüència de la seva subsistència. L'oreneta vulgar és una acròbata. La velocitat de vol és de 60 km/h, però quan caça pot arribar als 100 km/h. Pel que fa als pollets, quan les cries tinguin entre 19 i 21 dies, els pares deixaran d'alimentar-les per així obligar-los a sortir del niu i aprendre la primera lliçó de vol. Els pares s'apropen al niu amb insectes al bec, però no els hi donen. Quan tinguin gana, les orenetes joves s'acostaran molt a la boca del niu; els pares aprofiten per fer un crit d'alarma i instintivament les joves orenetes es llancen del niu i mouen les ales. A partir del 35è dia les orenetes es poden emancipar. | 41.7093000,1.9040400 | 408823 | 4618081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59677-foto-08182-279-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:32 | |||||||||||
| 59676 | Zona de nidificació d'orenetes, de l'espècie Delichon urbicum | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-dorenetes-de-lespecie-delichon-urbicum | ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona. ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbica), Cabrils (El Maresme). Inèdit. http://www.ornitologia.org/ca/ | Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. | En els ràfecs de teulades i balconades, tant del nucli urbà del Pont de Vilomara com de Rocafort, es poden observar colònies de nidificació relativament importants de l' espècie protegida oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Es diferencia de les altres orenetes europees pel seu carpó blanc. Les parts inferiors són blanques i el cap, l'esquena, les ales i la cua són d'un color negre blavós. Les potes i els peus són curts i emplomats de color blanc. Les orenetes més joves, poden tenir un color grisós pels costats del pit que es va tornant blanc a mida que esdevenen adultes. El niu que construeix, té una forma hemisfèrica, amb una obertura circular normalment situada a la part superior. Aquesta obertura tan petita permet defensar el niu d'intrusos i evitar que l'ocupin altres ocells com els pardals. Tan el mascle com la femella s'esmercen en la seva construcció amb continus viatges a les rieres del municipi, al riu Llobregat i als camps on troben el fang necessari. Quan plou, es pot observar a les altres orenetes ajudant a la construcció de nius. Les boletes de fang es barregen amb la saliva, que ho transforma en una mena de ciment. Mentre que d'altres transporten els materials, la futura mare va donant forma al niu i el poleix fregant les seves plomes per eliminar qualsevol rugositat que pogués ferir els petits un cop sortits del niu. La terra barrejada amb palla, pels i altres elements cohesionants enforteix les parets del niu; a l'interior s'hi col·loquen plomes. | 08182-278 | Pont de Vilomara i Rocafort | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica , l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica sub-sahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. | 41.7019100,1.8727900 | 406212 | 4617294 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59676-foto-08182-278-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart - Laura Bosch | A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca, que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, cal informar als propietaris que es poden posar planxes protectores per que no embrutin, que es poden netejar quan l'oreneta torna a l'Àfrica. En cas de voler retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:32 | ||||||||||
| 45200 | Xupet del torrent de l'Avellà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xupet-del-torrent-de-lavella | Construcció en pedra seca, excavada arran de sòl, ubicada en terres del Santó, al capdavall d'un turó situat entre el torrent del Santó i el de l'Avellà. Per accedir-hi cal deixar a mà dreta, la carretera BV-1123, en el punt quilomètric 1,050. Allí trobarem dues bifurcacions. A la dreta, el camí que mena al Ferran. A l'esquerra el camí que mena al Santó. Un cop en aquest, de nou trobem una bifurcació. El camí de l'esquerra ens mena directament a la casa, i el dret, a les feixes on es localitza una barraca de planta quadrangular de grans dimensions. Al davant seu, hi ha un parell de feixes amb marge de pedra seca. Aquest element indissociable de les construccions en pedra seca es localitza al costat d'un ametller. El xupet, està destinat a emmagatzemar la recollida d'aigües pluvials procedent de la cuneta que transcorre arran del mur de pedra. Aquestes cunetes formen part normalment d'un entramat de canalitzacions realitzades arran de les marjades, que es van entrecreuant i aprofitant els diferents pendents, van a desaiguar en aquests dipòsits per ser emprada en cas de necessitat. És de planta rectangular, mesura 1,50 per 1,20 metres de costat i 1,50 metres de fondària. Al seu interior, dos graons volats que permeten al seu interior i sortir-ne sense cap mena de problema durant les tasques de neteja. | 08053-103 | Torrent de l'Avellà | 41.6486200,1.8415500 | 403533 | 4611412 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45200-foto-08053-103-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45200-foto-08053-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45200-foto-08053-103-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es tracta d'un element fonamental i totalment relacionat amb el conreu de la terra. Normalment, allí on hi ha una barraca, sinó al costat, a proximitat es poden localitzar aquests tipus de construccions, que no per ser de vegades senzilles, deixen de tenir importància. L'aigua, malgrat tractar-se de cultius de secà, podien permetre per exemple preparar el caldo bordelès o d'altres preparats depenent si es tractava de ceps, ametllers o oliveres. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:18 | |||||||||||
| 45676 | Xocolata Enric Rovira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xocolata-enric-rovira | COL·LECTIU EL BROGIT (2005).Enric Rovira ens ofereix un viatge a l'origen; dins El Brogit, 294, octubre de 2005, pp. 8-9. J.M.Ll [Joan Masats Llover] (1993).Enric Rovira, xocolater, obre un obrador a Castellbell i el Vilar; dins El Brogit, 162, desembre de 1993, pp. 3. LLUCH, Sònia (2011). Delicatessens made in Castellbell: un recorregut pel poble a la recerca dels millors aliments de fabricació pròpia i artesanal; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 361, novembre de 2011, pp. 13-17. | XX | La botiga i l'obrador de cal Forrellat sempre fan olor de xocolata. La xocolata de l'Enric Rovira, un artista que ha fet de la xocolata el seu talismà. El segell Enric Rovira és la innovació a partir de la tradició i la qualitat de les matèries primeres. Des dels seus inicis, el catàleg de productes ha mostrat un assortiment molt viu i camaleònic capaç d'evolucionar amb el temps, amb apostes molt arriscades que avui formen part de la història contemporània de la xocolata així com d'altres productes molt emblemàtics i populars que avui són icones de l'empresa. Productes com la Rajola de Barcelona, les Bomboles, el Planetarium, el Making of Chocolate, l'Imagine, la Vuelta al Mundo en xocolata o els 'desapareguts' Capicúa, Rosa Virtual i els Turrons Àcid, Amarg, Dolç i Salat són alguns dels més reconeguts. A part dels productes de catàleg, Enric Rovira elabora una gran varietat d'articles personalitzats per hotels, empreses i esdeveniments tant en el disseny com en els sabors i conceptes. I també peces de xocolata de grans dimensions, de fins a 6 metres i 400kg, que al llarg d'aquests anys s'han fabricat per institucions i empreses com el Gran Teatre del Liceu de Barcelona o la Agència Espacial Europea, particulars i restaurants com el Bulli de Ferrán Adrià. A tot això s'hi ha d'afegir els productes de Pasqua, que sens dubte, caracteritzen l'estil de l'empresa i el seu autor. Ous de mil formats i colors que han estat exposats a diferents països i han rebut premis i reconeixements. | 08053-579 | C. de Sant Jeroni, 17 | L'any 1993, els cosins Francesc Forrellat i Enric Rovira decideixen unir esforços per establir un obrador dedicat a l'elaboració de productes selectes de xocolata a Castellbell. S'estableixen a les antigues naus de cal Forrellat que havia aixoplugat les destil·leries 'San Geronimo'. L'Enric treballava a la pastisseria dels seus pares, la coneguda Pastisseria Rovira del carrer Gelabert de Barcelona, involucrat totalment en el negoci familiar quan va sentir la necessitat de crear el seu propi projecte. Aviat van començar les obres, l'adquisició de la maquinària d'última generació i el que era més important, la creació dels productes, el desenvolupament de les receptes i la creació de la imatge corporativa de l'empresa i el packaging. Així, el setembre de 1993, tot estava a punt i en el nou obrador de cal Forrellat la xocolata es fonia per primera vegada per donar forma a un projecte iniciat amb la il·lusió de canviar el món de la xocolata, | 41.6286700,1.8645300 | 405418 | 4609172 | 1993 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45676-foto-08053-579-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45676-foto-08053-579-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Ha participat en fires com Alimentària i en exposicions al Palau Robert dins el cicle 'La cuina dels genis del foc' (2004). També a la reinauguració del Liceu de Barcelona amb un pastís on es reproduïa la façana del mateix Liceu.La darrera foto ha estat cedida per l'empresa i és obra de Marc Vergés. | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | |||||||
| 60450 | Xemeneia de les Culleres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-les-culleres | XX | <p>Xemeneia hexagonal de l'antiga fàbrica de 'Les Culleres'. El tronc inferior és circular, el cos hexagonal i la sortida de fums circular.</p> | 08191-115 | 41.8237600,1.8938100 | 408135 | 4630800 | 08191 | Sallent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2020-09-30 00:00:00 | Lluís Len / Jaume Perarnau | Germans Izard (Sabadell) | Aquesta xemeneia és el que es conserva de l'antiga fàbrica, enderrocada durant el mes de setembre de 2001 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:32 | |||||||||||||
| 67274 | Xemeneia de la mina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-la-mina | <p>FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009) Cum grano salis. La sal i la potassa a Súria (1185-1982), Ajuntament de Súria - Iberpotash; FALGUERA TORRES, Sergi (2008) 'Castellets miners conservats a Catalunya, en explotacions mineres no metàl·liques (1). Els castellets miners conservats a la ona potàssica de Catalunya. Sector de la conca del Cardoner (Cardona i Súria, Bages, Barcelona)', Butlletí de l'Institut d'Estudis de la Natura , Vol. VII, Núm. 3, pp. 289-308</p> | XX | Es troba en una zona on la presència de sals potàssiques afecta totes les estructures. A més, hi ha reformes per tractar-se d'instal·lacions fabrils en utilització. | <p>La xemeneia es troba al centre del complex d'edificis de tractament de la potassa al lloc del Salí. De fet, al seu voltant giren els camions en maniobra, la qual cosa ha fet que se li hagi col·locat una important protecció de ferro rodejant la base. Té una amplada de 3'5 metres i una alçada d'uns 50 metres, aproximadament la meitat que tenia iriginalment. L'estructura de construcció consta del tub cil´ndric que està rodejat per uns cèrcols de ferrocada 1'5 metres per estabilitzar l'estructura. De tota manera en estar fora d'us, -i per tant no passar calor pel seu interior- anirà vençent cap a una banda amb el pas del temps.</p> | 08274-231 | Dins del recinte de la mina del Salí | <p>El dia 3 de setembre de 1911, l'ajuntament va rebre una carta de R. Macary i Gay de Lafrance, de Burdeus, demanant-li permís per construir un pou de prospecció minera i un camí d'accés que enllaci la seva finca del 'Salí' amb la carretera de Manresa a Bassella. Aquest topònim sembla provenir de la troballa de sal, en fer la carretera a mitjan segle XIX, encara que des de l'any 1185 se sap de l'existència de mines de sal prop de la vila de Súria i el 1780 el pare Caresmar indica que es molia sal a Súria, la qual cosa fa sospitar de l'extracció de sal en aquell moment. Retornant al segle XX, Macary esperava treure sals potàssiques d'aquesta propietat en un termini de dos anys. Aquest és el primer pas per explotar el mineral potàssic surienc que, ja al 1897, l'enginyer de mines Thos i Codina havia intuït. L'any 1912 els enginyers Macary i Viader comencen la perforació d'un pou a la finca abans esmentada i arriben a una fondària de 68 metres i fent una galeria horitzontal, troben sals potàssiques. Es van fer 11 sondeigs als voltants de Súria que permeteren reconèixer una àrea de 10 km quadrats demostrant una gran riquesa en potassa.. L'empresa belga Solvay adquireix a Macary i Viader la concessió de les mines. En la primavera del 1917, l'empresa havia començat a fer treballs d'explanació de terrenys, a la finca del Tordell, que es on havien d'anar les instal·lacions mineres. I el 5 de setembre de 1918 un decret del govern civil autoritza a Solvay de poder construir un ferrocarril miner de Súria a Manresa. Aquesta línia és projectada per l'enginyer belga Louis Dupont, la qual s'inaugura l'any 1924. Aquest mateix any s'inicien les tasques de mineria, acabant-se el primer castellet el 18 de novembre. El 25 de setembre de 1920 es constitueix la societat 'Mines de Potassa de Súria, S.A.'; la totalitat de les accions en poder de l'empresa Solvay. Els conflictes obrers foren presents de forma intensa en el poble durant el primer terç del segle XX. El dia 2 d'octubre de 1929, el rei Alfons XIII visità les mines i, amb motiu d'aquesta visita, els elements anarquistes del poble van preparar un atemptat contra ell dins la mina, que finalment no es dugué a terme. El 28 de desembre de 1930 esclata una vaga a les mines. Els treballadors demanen no haver de treballar més de 8 hores seguides, no treballar els diumenges o cobrar més aquest dia i no cobrar a tant per hora (0'8 pta). Aquesta vaga s'acabà el dia 11 de gener següent. El 20 de gener de 1932 es va declarar la vaga general revolucionària. A Súria no es va treballar, però no perquè fós vaga sinó perquè era la festivitat de Sant Sebastià. El 28 d'octubre de 1933 començà una altra vaga a les mines, que acabà el 24 de novembre. La producció de potassa es va interrompre al llarg de la Guerra Civil, extraient-se només sal de cuina. Al retirar-se les tropes republicanes el gener del 1939 van volar, a més dels ponts, el castellet de la mina. A finals de 1939 les fàbriques varen reprendre la seva activitat habitual, encara que els salaris dels treballadors eren tan baixos, que la gent anava a menjar a l'Auxili Social, a les mines no es va començar a treure mineral fins al gener de 1940. L'any 1956 va haver-hi un accident on van morir tres treballadors al Pou de Cabanasses, essent aquest el més greu ocorregut a les mines.</p> | 41.8263295,1.7600997 | 397035 | 4631237 | 08274 | Súria | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67274-20210615105825.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67274-20210615110827.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67274-20210615110835.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67274-20210615110845.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-02-23 00:00:00 | KuanUm - JM Huélamo - JM Solias | La xemeneia tenia 90 metres d'alçada i era de les més altes d'Europa en el seu moment, encara que actualment resta com element de caràcter simbòlic. Fa uns anys, per raons de seguretat va ser escapçada per la part superior. L'any 1962 es va construir el telefèric anomenat el cable, que unia el pou de Cabanasses amb la zona de fabricació, on baixaven el mineral en vagonetes La cinta transportadora que uneix el pou del Fusteret (o número 4) amb la zona de fabricació va ser inaugurada el 1973. L'any 1982 es van vendre el 51% de les accions de l'empresa 'Mines de Potassa de Súria' per part del grup belga 'Solvay' a l'empresa de l'INI, 'Fodina', la qual cosa va comportar una nova manera de treballar i de gestionar la factoria. Posteriorment 'Fodina' acabà adquirint la totalitat de les accions. Actualment l'accionista majoritari és l'empresa israeliana 'Potasses del Mar Mort' que ha creat l'empresa IBERPOTASH per gestionar els seus interessos a Espanya. | 98 | 49 | 1.5 | 2484 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:37 | |||||
| 63364 | Xemeneia de la fàbrica de la colònia Valls de Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-la-fabrica-de-la-colonia-valls-de-torroella | BADIA MASGRAU, Josep M. (1988). 'Navas', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 168. BENET, Albert; DUOCASTELLA, Anna M. (1988). 'Sant Mateu de Bages', Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, p. 412. FÀBREGA, Albert; FONS, Ramon; LLOBET, Ester (2014). Fàbriques de riu. Compendi d'història del tèxtil al mig Cardener; Ajuntament de Callús, Ajuntament de Navàs, Ajuntament de Sant Mateu de Bages; Ajuntament de Súria. | XX | Xemeneia de la fàbrica de Valls de Torroella, emplaçada a llevant del complex de naus industrials d'aquesta antiga colònia. En Aquest sector hi havia les instal·lacions del vapor, que complementaven l'energia generada a partir del salt d'aigua. Actualment n'ha quedat només la xemeneia, que esdevé un element simbòlic de la tradició industrial de la colònia. Consta d'una base de planta quadrada més el típic con allargat | 08229-511 | Colònia Valls de Torroella. Demarcació de Valls de Torroella | La colònia Valls de Torroella es fundà en terrenys que pertanyien en bona part al mas Gibergues. En el darrer quart de segle XIX es fundà en terres del mas Palà (en terme de Navàs) una primera colònia industrial: Palà de Torroella. El promotor fou Joan Palà i Valls, propietari del mas i advocat, que residia a Barcelona. El naixement d'una nova colònia, a un quilòmetre aigua avall del Cardener, es produí arran d'unes desavinences entre Joan Palà i el seu cosí Esteve Valls; aquest fundà la nova fàbrica i colònia, coneguda com a Colònia Valls o Palà Nou. La nova colònia estava emplaçada als dos costat del riu Cardener i, en conseqüència pertanyia a dos municipis: Sant Mateu de Bages i Navàs. La fàbrica va començar a funcionar entre 1903 i 1904. Esteve i el seu fill Isidre formaven part de dues companyies, vinculades també amb la fàbrica de Vilafruns (Balsareny). La nova empresa fou dirigida pel fill del fundador, Isidre Valls i Pallarols, nascut a Sallent, enginyer industrial amb experiència i polític. Primer com a societat familiar a nom particular i, des de 1916, com a Manufacturas Valls, la qual es constituí el 1918 com a societat anònima. El 1903 s'hi traslladava maquinària de Palà, a la qual s'hi afegiria l'any següent la procedent de Vilafruns. Així, la fàbrica va començar a funcionar amb 3.200 fusos i 120 telers. També s'instal·là un primitiu sistema d'humidificació, així com l'enllumenat elèctric. El 1907 la colònia va patir els efectes de la gran riuada del Cardener, que afectà tota la fàbrica i part dels habitatges, que s'hagueren de reconstruir. Les aigües van pujar sis metres per sobre del curs normal del riu. El canal s'havia construït el 1903 pel contractista Ramon Calveras i aquell any s'hi instal·lava la turbina. El 1908 es construïa el desguàs i la casa de comportes. La fàbrica es va ampliar els anys 1915-16 (la secció de filatura) i 1931-33 (les naus centrals de filatura i teixits). A mitjan dels anys 1920 tenia 8.228 usos, 306 telers i 310 treballadors. A més, van funcionar durant uns anys dues petites indústries tèxtils filials: 'Bernadó i nebots' (1916-24) i 'Valls i Mir' (1918-22). En els anys cinquanta la fàbrica Valls va obtenir uns gran resultats econòmics i es succeïren les ampliacions de capital. El 1975 l'imperi Valls ocupava les primeres posicions del rànquing de la filatura espanyola. La societat formava part d'un gran consorci integrat per diferents empreses de tot l'estat. Al capdavant de Manufacturas Valls hi havia Isidre Valls Taberner (que en va ser gerent prop de mig segle), vinculat a un poderós clan familiar que incloïa actius com ara el Banc Popular i que més endavant el seus descendents consolidarien. A la dècada de 1950 es construí l'actual central hidroelèctrica, per la qual cosa el traçat primitiu del canal sota la fàbrica fou desviat. El nou salt d'aigua s'instal·là en un pou de 12 m de profunditat, per sota del nivell del riu. Pel que fa a la fàbrica, al final de la dècada de 1960 s'ampliava la secció de filatura i el 1970 s'alçava un segon pis a la nau central per ubicar-hi la zona de preparació de teixits. Les darreres crisis econòmiques van ocasionar una gran reestructuració l'any 1979, seguida d'una segona dos anys més tard. El març de 1983 arribà la primera reconversió, que afectà un total de 69 treballadors, i el 1984 la segona reconversió, que afectà 60 persones. Tot això va fer que dels 630 treballadors que tenia la indústria es passés a 269. El tancament definitiu de la fàbrica es produí el 1991. Posteriorment les naus fabrils foren venudes per instal·lar-hi diferents empreses. Entre les més destacades hi ha Qualque, Bolvent i ca l'Arenys (fabricant de la cervesa artesana la Guineu). Recentment un incendi patit en la nau 1 (a ponent) va obligar a reconstruir bona part d'aquesta edificació. | 41.8467000,1.7209700 | 393819 | 4633546 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63364-foto-08229-511-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Suibirana | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:33 | |||||||||
| 39456 | Xemeneia de la Fàbrica d'El Tint | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-la-fabrica-del-tint | - ILLA CODINA, Josep (1987). 'Avinyó' a FERRER ALÒS, Llorenç (coord). Història del Bages, vol. I, Parcir Ed. - TRESSERRA, Joan (prev.) (1932). Notes històriques de Sant Joan d'Avinyó, Manresa. | XIX | Xemeneia situada a la nau més occidental d'El Tint. Està feta amb totxanes lligades amb ciment i tot el conjunt té una alçada d'uns 11-12 m respecte el nivell del terra. Es conserva gran part del forn que hi havia, amb l'obertura per on s'introduïa la font de calor. Aquesta part presenta unes totxanes de color blanquinós fins a l'alçada on hi hauria el sostre. La xemeneia està feta amb totxanes de color natural, i es va estrenyent amb l'alçada. | 08012-228 | Avinyó | Fàbrica destinada en els seu orígens a la confecció de teixits de cotó. El seu creador va ser Antoni de Barnola i es féu construir la fàbrica, segons Mossèn Tresserra, a un paleta d'Artés anomenat Miquel. L'edifici va ser beneït pel mossén Miquel Ballart a 18 de novembre de 1898. | 41.8618700,1.9826000 | 415559 | 4634940 | 08012 | Avinyó | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08012/39456-foto-08012-228-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08012/39456-foto-08012-228-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Marc Cucurella Pinilla | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:17 | |||||||||
| 80638 | Xaragalls de cal Forns | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xaragalls-de-cal-forns | <p>SANZ, D. (2001). Les Muntanyes Russes: patrimoni natural. A El Breny nº 261, juliol 2001. Www.iec.es/institucio/societats/ICHistoriaNatural/Bages/principal.htm (geologia del Bages) ABAD GARCÍA, A. (2001). Paleotaxodonta y pteriomorphia del eoceno del margen sur de la depresión central catalana. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. www.tdx.cesca.es/TDX-1004102-145010.</p> | <p>Uns 50 metres abans d'arribar a la casa de cal Forns, després del trencall a l'església de Sant Pere de Vallhonesta, i a la dreta del camí, trobem una formació geològica del mateix tipus que les Muntanyes Russes. La seva extensió és petita, aproximadament 100 m2 amb un desnivell màxim de 20 metres. L'aparença externa d'aquestes formacions geològiques de margues blaves fan palès l'efecte erosiu de l'aigua de la pluja, que ha donat lloc als característics xaragalls, pressents a diferents zones del terme de Sant Vicenç de Castellet.</p> | 08262-86 | Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El Bages forma part de la depressió Central Catalana, que és el sector oriental de la conca de l'Ebre, la regió de baixes altituds limitada pels Pirineus al nord, la cadena Costanera Catalana a l'est i la cadena Ibèrica a l'oest i al sud. Durant part del terciari, aquesta conca o depressió es va omplir de sediments procedents d'aquests relleus que la limitaven. Així doncs, a la comarca afloren sobretot roques sedimentàries d'aquell període: conglomerats, sorrenques (també anomenades gresos), lutites (margues, argil·lites i limolites), calcàries i, puntualment, evaporites (guix i sal gemma). La majoria de roques del Bages son de l'eocè superior o de començament de l'oligocè, però, sobretot prop dels rius, també trobem sediments detrítics molt més moderns, d'edat quaternària, com els que donen lloc a les graveres. Els xaragalls de cal Forns de Sant Vicenç de Castellet són un exemple de bad-land, terme amb que es coneix aquest tipus de formació geològica, resultat de la sedimentació de successions estratigràfiques de lutites carbonàtiques durant el periode Eocè. Aquestes lutites o margues blaves d'origen marí són materials sedimentaris pertanyents a la formació geològica Santa Maria. L'aparença externa d'aquestes formacions fan palès l'efecte erosiu de l'aigua de la pluja, que ha donat lloc als característics xaragalls, pressents a diferents zones del terme de Sant Vicenç de Castellet, entre els que destaquen aquests de cal Forns i les Muntanyes Russes, essent una singularitat característica del municipi.</p> | 41.6715200,1.8925300 | 407811 | 4613899 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80638-foto-08262-86-2.jpg | Inexistent | Cenozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 123 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:37 | ||||||||||
| 63357 | Xalets per a directius a la colònia Valls de Torroella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xalets-per-a-directius-a-la-colonia-valls-de-torroella | XX | Conjunt de tres xalets construïts a la dècada de 1950 a Valls de Torroella i destinats a càrrecs directius o professionals de prestigi de la colònia. Els tres segueixen una tipologia constructiva similar, caracteritzada per un tipus d'obra feta amb maó blanc. Es tracta d'habitatges que consten d'una o dues plantes, amb uns espais porxats al costat de migdia que donen a jardins. El xalet situat a l'angle sud-est era destinat al metge i tenia en una construcció annexa el dispensari, encara en actiu. El xalet situat a ponent d'aquest era destinat al director. La família Basora s'hi va traslladar entorn de 1956. El xalet situat més al nord era destinat a la família del majordom de la fàbrica. En aquesta època era Francesc Carreras Magem, que s'hi va traslladar amb la seva família també en aquesta època. | 08229-504 | Carrer de les Torres, Colònia Valls de Torroella. Demarcació de Valls de Torroella | En el darrer quart de segle XIX es fundà en terres del mas Palà (en terme de Navàs) una primera colònia industrial: Palà de Torroella. El promotor fou Joan Palà i Valls, propietari del mas i advocat, que residia a Barcelona. El naixement d'una nova colònia, a un quilòmetre aigua avall del Cardener, es produí arran d'unes desavinences entre Joan Palà i el seu cosí Esteve Valls; aquest fundà la nova fàbrica i colònia, coneguda com a Valls de Torroella o Palà Nou. La nova colònia estava emplaçada als dos costat del riu Cardener i, en conseqüència pertanyia a dos municipis: Sant Mateu de Bages i Navàs. L'edifici fabril i la major part dels pisos eren al marge dret del riu. La fàbrica va començar a funcionar entre 1903 i 1904. Esteve i el seu fill Isidre formaven part de dues companyies, vinculades també amb la fàbrica de Vilafruns (Balsareny). La nova empresa fou dirigida pel fill del fundador, Isidre Valls i Pallarols, nascut a Sallent, enginyer industrial amb experiència i polític. Primer com a societat familiar a nom particular i, des de 1916, com a Manufacturas Valls, la qual es constituí el 1918 com a societat anònima. El 1903 s'hi traslladava maquinària de Palà, a la qual s'hi afegiria l'any següent la procedent de Vilafruns. La fàbrica es va ampliar els anys 1915-16 (la secció de filatura) i 1931-33 (les naus centrals de filatura i teixits). A mitjan dels anys 1920 tenia 8.228 usos, 306 telers i 310 treballadors. El 1933 Valls de Torroella comptava amb 550 habitants. En els anys cinquanta la fàbrica Valls va obtenir uns gran resultats econòmics i es succeïren les ampliacions de capital. El 1975 l'imperi Valls ocupava les primeres posicions del rànquing de la filatura espanyola. La societat formava part d'un gran consorci integrat per diferents empreses de tot l'estat. Al capdavant de Manufacturas Valls hi havia Isidre Valls Taberner (que en va ser gerent prop de mig segle), vinculat a un poderós clan familiar que incloïa actius com ara el Banc Popular i que més endavant el seus descendents consolidarien. Pel que fa a la fàbrica, al final de la dècada de 1960 s'ampliava la secció de filatura i el 1970 s'alçava un segon pis a la nau central per ubicar-hi la zona de preparació de teixits. Inicialment, l'amo tenia un pis situat als blocs a tocar de la Carretera de Cardona. Al cap d'uns anys es construí una casa per a l'amo adossada a una de les naus de la fàbrica. Posteriorment, a principis de la dècada de 1940, es construí una altra casa annexada a les naus, en aquest cas les del sector nord. Aleshores el director passà a residir a la torre més antiga (anomenada des d'aleshores Casa del Director) i la casa nova fou destinada a l'amo per quan feia les seves estades a la colònia. Durant molts anys va ser director de la fàbrica Josep Basora Arderiu, pare dels coneguts futbolistes Joaquim i Estanislau Basora, que van iniciar-se al club de futbol de la colònia. Josep Basora fou assassinat el 1949 en un atemptat a Castellar del Vallès perpetrat per un presumpte militant de la CNT, juntament amb l'amo, Josep M. Valls Rusiñol (Pepín Valls). El següent director fou el fill de l'anterior, Josep Basora Brunet. La família Basora va viure en diverses cases de la colònia, entre elles la casa del director i, ja a la dècada de 1950 en un dels quatre xalets que es van construir rere el camp de futbol i que estaven destinats al director, el majordom, el metge i l'amo, si bé aquest últim mai va arribar a instal·lar-s'hi. Així mateix, hi havia una altra casa destinada a càrrecs directius al costat de llevant de les naus. La fàbrica de la colònia va fer el tancament definitiu el 1991. Posteriorment les naus fabrils foren venudes per instal·lar-hi diferents empreses. Entre les més destacades hi ha Qualque, Bolvent i ca l'Arenys (fabricant de la cervesa artesana la Guineu). Recentment un incendi patit en la nau 1 (a ponent) va obligar a reconstruir bona part de l'edificació. | 41.8480600,1.7184300 | 393610 | 4633701 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63357-foto-08229-504-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63357-foto-08229-504-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Teresa Carreras | 98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:33 | |||||||||
| 67058 | Xalet director mines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xalet-director-mines | <p>CASTELLANO, A.; MASSANA, I.; REGUANT, J. (1983) Súria. Km. 0, Súria.</p> <p>REGUANT i AGUT, Josep (1997) Súria. Història en imatges 1894-1975. Col·lecció 'Fotografia històrica', núm. 4. Manresa: Angle Editorial, Centre d'Estudis del Bages.</p> | XX | <p>Edifici situat al mig d'un jardí amb dos pisos i golfes. La planta està formada per tres rectangles, un de més allargat al que se li adossen perpendicularment dos més, formant com una U, L'espai lliure entre les dues potes de la U està ocupat per un porxo amb terrassa a la primera planta. Les obertures amb llinda presenten a sobre un arc de descàrrega . De tota manera, abunden les obertures amb arc, com les finestretes trífores als capcers de les golfes o al porxat de la planta baixa. Sota el ràfec, una faixa de ceràmica vidrada blanca i blava sobre un filet, constitueix el motiu decoratiu. La teulada, a dues vessants, és molt apuntada i en la mateixa s'hi obren les finestres de les golfes.</p> | 08274-15 | Ctra. Manresa cantonada Ctra. de Balsareny | <p>Els xalets que van ser habitatge dels directius de les mines es comencen a construir l'any 1919. Aquest va ser seu de la CNT - FAI el 1936 (REGUANT, 1997), i el juny de 1938 en ell s'instal·là el tribunal permanent de l'exèrcit de l'est, per cert que el 17 de juliol del mateix any vingué el general Hernández Saravia, que era el cap de l'exèrcit de l'est, a donar el diploma als nous sergents que havien estudiat a Súria (REGUANT, 1997).</p> | 41.8295505,1.7541061 | 396543 | 4631602 | 1919 | 08274 | Súria | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67058-20210630111728.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67058-20210630111533.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67058-20210630111549.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | BCIL | 2022-02-23 00:00:00 | ARQUEOCIÈNCIA- J.M. Huélamo | Els motius decoratius són d'estil modernista | 105|98 | 46 | 1.2 | 1761 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:37 | |||||
| 45360 | Vuit dies tancat a cal Perrotet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vuit-dies-tancat-a-cal-perrotet | ENRICH i VILADOMS, Montserrat (2011). El poble de Sant Cristòfol. El cor del poble. Els últims 25 anys a Sant Cristòfol. Ed. Sant Cristòfol Books. | XVII-XIX | Publicat | Dita publicada en el llibre de Montserrat Enrich (2013) que es refereix com a sinònim de càstig que caldria aplicar a persones llepafils que no han passat gana. Cal Perrotet seria un antiga casa del pla de les Botges, de la que només es conserva les restes d'un cup o tina, envoltat d'un amuntegament de runa, al costat del camí, davant de cal Tinet. | 08053-263 | Pla de les Botges | 41.6424900,1.8068600 | 400635 | 4610771 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45360-foto-08053-263-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45360-foto-08053-263-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45360-foto-08053-263-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 94|98 | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:18 | |||||||||
| 59704 | Vot de poble | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vot-de-poble | OLIVERAS FERRER, Josefina (1990). Rocafort a començaments de segle. Festes i institucions. Impremta Copi-gràfic Manresa. TURA, Montserrat; SOLANO, Jordi (2013). Vot de poble (Els tres genets de l'Apocalipsi), dins Revista Notes, núm. 28. Pàgs. 33 a 56. Ed. Centre d'Estudis Molletans. Ajuntament de Mollet del Vallès. | XVI-XX | Breu nota bibliogràfica | Es tracta d'una tradició originada a partir de les epidèmies que van assolar la comarca del Bages al segle XVI. Consistia en una romeria o processó que feien els homes del poble agrupats sota la institució dels 'Romeus' des de Rocafort fins a la cova de la Mare de Déu de Montserrat. Un cop allí, feien una ofrena de cera i almoina mantenint viu l'acompliment d'un vot que havia fet no només el poble de Rocafort sinó altres pobles veïns. El dilluns de Pasqua de bon matí, mentre les campanes de Talamanca sonaven per acomiadar els seus romeus, que anaven en processó resant el rosari fins a l'església de Santa Maria, els romeus del poble de Rocafort s'hi aplegaven tot esperant als seus veïns. Un cop allí (rebuts amb el toc de campanes corresponent, resaven plegats l'anomenada 'reglamentària del rosari' i sortien en romiatge cap a Montserrat. El primer anava amb la carbasseta característica dels pelegrins i guiava el rosari. Anaven descalços, amb les espardenyes lligades a la cintura d'una túnica de color blau, la valona i la caputxa ribetejada de blanc. Al darrera del grup, portaven un animal de càrrega amb les sàrries plenes de provisions. Recorrien Sant Vicenç, Castellbell i El Vilar, la Bauma cap a Monistrol i Montserrat. Només s'aturaven allí on hi havia una capella, ermita o església pel temps just de fer una pregaria. Un cop a Montserrat, oïen missa i feien l'ofrena a la Mare de Déu. Després de menjar i descansar una mica, s'entornaven cap el poble, aquesta vegada calçats. | 08182-306 | Rocafort | 41.7169000,1.9363900 | 411524 | 4618891 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Obert | Regular | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 63 | 4.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:32 | ||||||||||
| 45707 | Vogit de cal Valentinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vogit-de-cal-valentinet | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es | XX | Abandonat i deteriorat per la manca d'aigua i d'ús. | Restes d'un antic vogit, també anomenat vogi o bogit, que servia per treure l'aigua del pou i poder així omplir la bassa o safareig del costat. Està situat al vessant dret del torrent de cal Cileta, en un camp conreat d'ordi. Des del Pla del Masroig es pot veure la bassa, de planta quadrangular, feta de pedra i arrebossada per la part interior. Està situada en la zona més planera, i per sota mateix hi ha la caseta del pou i les estructures amb pilars de maó i biga de ferro del vogit. Hi resten també les rodes dentades que a partir del moviment circular d'una perxa empesa per la bèstia, feia funcionar el vogit i extreure l'aigua del pou que es transvasava a la bassa. | 08053-610 | Torrent del Prat | Els bogits o sínies, han estat un dels elements més característics i importants en el desenvolupament agrícola d'un poble. Es troben als camps i hortes, a prop de torrents, al costat de pous poc profunds, d'entre 6 a 10 metres de fondària. El mecanisme és relativament senzill, a partir d'una màquina composta per torn, politja o manovella, construïdes de ferro ja que acostumaven a estar a la intempèrie. Per tal de fer-les funcionar, calia un matxo que enganxat a la travessa, donava voltes i accionava el moviment de les dues rodes dentades. D'aquesta manera, una cadena s'enfonsava al pou i feia pujar l'aigua fins a la bassa o safareig. Aquí quedava emmagatzemada per ser emprada pel pagès que a través del bunó la distribuïa per l'hora a través del rec principal o a través d'un sistema de regs i sifons. | 41.6397000,1.8155300 | 401353 | 4610451 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45707-foto-08053-610-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45707-foto-08053-610-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En alguns indrets, aquest aparell i estructura rep el nom de sínia o sènia, que ve a ser el mateix i té el mateix objectiu. Vogir significa giravoltar, mentre que sínia, de l'àrab 'saniya' significa pou d'on la roda treu l'aigua per regar.No massa lluny, resseguint el torrent des d'aquest punt, pel mateix nivell, hi ha en direcció nord-oest la bassa amb el pou de cal Valentinet amb la data gravada a la bassa de 1931. Uns metres més endins, hi ha una segona bassa de planta circular amb una caseta de pou construïda arran del torrent, al qual s'hi pot accedir per uns escalons de pedra probablement de del mateix propietari. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | |||||||
| 49568 | Viver del Soler de Lloberes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viver-del-soler-de-lloberes | XX | Bassa o viver emplaçat a la masia del Soler de Lloberes, concretament al sud del conjunt, vora un jardinet d'inspiració modernista. Aquesta bassa, construïda a la dècada de 1920 pels qui llavors n'eren propietaris: Francesc Soler de Lloberes Comalrena i el seu fill Antoni Soler de Lloberes Puig, rep l'aigua de la font anomenada de sota Sant Jordi mitjançant una canalització d'uns dos km. Es tracta d'una bassa força gran, d'uns 20 metres de llarg i d'una profunditat considerable. Al voltant de la bassa hi ha els horts de la masia. | 08090-276 | Masia del Soler de Lloberes. Sector sud-est del terme de Gaià | 41.9254200,1.9555100 | 413396 | 4642023 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Mercè Castells Soler | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | |||||||||||||
| 50660 | Viver del Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viver-del-moli | XIX-XX | Part dels murs del viver estan semi-esfondrats. Vegetació invasiva. | Viver o punt de surgència natural d'aigua que s'utilitza per regar uns horts propers al Molí de Miralda. Es troba en un entorn proper a la riera de Guardiola on hi ha d'altres afloraments naturals d'aigua, com el que hi ha a la mateixa bassa del molí. El viver es troba en un esvoranc d'un marge, al costat de la carretera vella d'Igualada (C-37 z), i ha estat reforçat internament amb un mur de pedra. L'aigua del viver és canalitzada a través d'un túnel sota la carretera i desemboca a l'altre costat en un petit dipòsit o restallador, fet de pedra i maó. Des d'aquí es distribueix cap als horts que hi ha en aquesta zona, entre el Molí de Miralda i la casa de la Font Nova. A una cota lleugerament inferior a aquests horts discorre el rec que portava l'aigua de la riera cap a la bassa del Molí de Miralda. | 08098-201 | Carretera vella d'Igualada (C-37 z), al km. 85,1. | 41.6756800,1.7599100 | 396778 | 4614511 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50660-foto-08098-201-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50660-foto-08098-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50660-foto-08098-201-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | ||||||||||
| 63408 | Viver de la Rectoria de Castelltallat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viver-de-la-rectoria-de-castelltallat | XVIII-XIX | Zona abandonada i parcialment coberta de vegetació | Viver o bassa situada 10 m al sud-est de la Rectoria de Castelltallat. Adossada parcialment a les parets d'un terreny amb desnivell, adopta una planta trapezial. Se'n conserven dos murs de pedra, força gruixuts i actualment en mal estat, ja que la bassa es troba en desús i parcialment coberta per la vegetació. Aquesta bassa es nodria d'un sistema de canalitzacions que conduïen l'aigua des de les teulades de la Rectoria. La Rectoria de Castelltalllat funcionava com una casa pairal. Tenia les seves terres i horts, i altres infraestructures de regatge com ara la Font del Rector. | 08229-555 | Rectoria de Castelltallat. Demarcació de Castelltallat | 41.7934600,1.6336700 | 386477 | 4627747 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63408-foto-08229-555-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63408-foto-08229-555-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:33 | ||||||||||
| 63280 | Viver de can Serra de Claret dels Cavallers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viver-de-can-serra-de-claret-dels-cavallers | XX | Viver o bassa amb una zona d'horta emplaçat al marge esquerre de la riera de Coaner, uns 500 m al nord-oest de la masia de can Serra de Claret dels Cavallers. Es tracta d'una obra de molt bona qualitat. És de planta rectangular i mesura uns 10 m de llargada. Els murs són fets amb carreus de tamany força gran i disposats en filades perfectament regulars. La bassa es troba en un terreny amb desnivells i terrassat, de manera que el mur més alt es troba a la part baixa, al sud. Al nord s'ha aprofitat per habilitar-hi tres piques de safareig fetes amb les mateixos carreus superiors del mur. La bassa també té diversos sobreixidors. L'anomenat Hort de can Serra s'estén a llevant de la bassa i avui continua conreat. L'aigua és conduïda al viver des de la Font de l'Hort de can Serra, situada uns 200 m al nord-oest, a la mateixa riera de Coaner. | 08229-419 | Demarcació de Claret dels Cavallers | Aquest viver fou construït pel propietari del mas de can Serra, de Claret dels Cavallers. Era Pere Sanjust Serra i va morir precisament el dia que es va posar en funcionament aquesta obra, que va rebentar i el mur va caure-li al damunt. Va ser l'any 1897 i tenia 38 anys. El mas de can Serra, d'origen medieval, és una de les dues cases principals del nucli de Claret dels Cavallers. | 41.8242400,1.6428000 | 387290 | 4631152 | 1897 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63280-foto-08229-419-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63280-foto-08229-419-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Pere Vidal, de Claret dels Cavallers | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:33 | ||||||||
| 63154 | Viver de Soldevila | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viver-de-soldevila | XIX-XX | Bassa d'aigua o viver situat uns 100 m al sud-est de la masia de Soldevila, al nucli de Castelltallat. Té una planta irregular i una llargària d'uns 18 m. Actualment la bassa està plena i continua servint per regar una petita zona d'horts situats al costat nord. | 08229-277 | Prop de la masia de cal Soldevila. Demarcació de Castelltallat | 41.7923900,1.6349400 | 386581 | 4627626 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63154-foto-08229-277-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63154-foto-08229-277-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:33 | |||||||||||
| 86975 | Viver de Fontanellas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viver-de-fontanellas | XIX | Part del mur de tancament sud està malmès | <p><span><span><span>El Viver de Fontanelles es tracta d’una bassa d’aigua que s’alimenta d’una surgència natural. La bassa disposa d’un mur de contenció, situat al sud, construït amb pedres de grans dimensions i morter de calç. Actualment està trencat per facilitar la maquinària de neteja de la bassa. Al sector nord-est hi ha un conjunt de roures.</span></span></span></p> | 08059-111 | El Pouet. Nord de Castellfollit del Boix | 41.6884300,1.7002100 | 391830 | 4616000 | 08059 | Castellfollit del Boix | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08059/86975-img20200528183831.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08059/86975-img20200528183908.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2021-06-22 00:00:00 | Núria Cabañas. Web Cultura, SCP. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | ||||||||||
| 63127 | Viver de Biosca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viver-de-biosca | XX | Recentment restaurat | Bassa o dipòsit d'aigua per a regar de grans dimensions, conegut com el Viver de Biosca. Està situat uns 80 m al sud-oest de la masia d'aquest nom. És de planta quadrada i té unes mides útils de 18,85 m d'ample per 18,80 m de llarg. Totes les cares vistes són revestides amb carreus de pedra picada, de 43 cm d'amplada, uns 25 cm de gruix i de llargada variable. Darrera les cares vistes la paret continua amb pedra lligada amb ciment de Calaf. Marcant el perímetre de la bassa antigament hi havia una tanca de filferros punxents perquè no hi caigués la canalla ni el bestiar. El 2006 la tanca es substituí per l'actual de fusta. L'accés des de dalt a l'interior del viver es fa mitjançant una escala de pedra amb 20 graons inserida a la paret sud. Des de baix s'hi pot accedir a través d'una volta de pedra que hi ha en aquesta mateixa paret. La volta és tancada amb una paret de totxos que es tira a terra cada vegada que cal entrar a escurar el viver. | 08229-250 | A la masia de Biosca. Demarcació de Castelltallat | El Viver de Biosca va ser construït l'any 1900 per Maria Antònia Solé Biosca i el seu fill Martí Duocastella Solé. Era un embassament d'aigua per regar l'hort i també procurava una reserva abundant per a usos domèstics. Amb la mateixa terra resultant de l'excavació de la bassa es va arranjar l'hort. L'obra va ser útil durant 70 anys. S'omplia amb aigua de la rasa del conreu de Biosca, la de l'aiguamoll del Matà i mitjançant la conducció de l'aigua d'un pou que hi ha al costat. La sortida de l'aigua per a regar era a la paret sud i es feia mitjançant una aixeta grossa (boixa) que donava al cantó de l'hort. Des de l'escala s'hi rentaven flassades, s'hi pescava i també s'hi feien banys per nedar. Les condicions ambientals van convertir aquest embassament en hàbitat idoni per a la fauna pròpia de les basses de secà. Ja més tard, el viver perdia aigua i havia començat la seva decadència quan l'incendi de 1998 el va deixar sense protecció vegetal a l'entorn i, uns anys després, un temporal va esbotzar-ne dues parets. Per tal de restaurar-lo Josep M. Duocastell Morera, besnét de M. Antònia Biosca, va aconseguir un ajut al Departament de Medi Ambient de la Generalitat. Gràcies a això es va poder rehabilitat el viver amb l'objectiu de recuperar un hàbitat natural d'interès i en concepte de manteniment d'elements singulars patrimonials. L'aigua va tornar a embassar-s'hi l'any 2006. | 41.7787100,1.6162300 | 385002 | 4626132 | 1900 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63127-foto-08229-250-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inclòs dins els elements d'interès del PEIN Serra de Castelltallat. Disposa d'un plafó informatiu | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:33 | |||||||
| 49307 | Viranes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viranes | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 68, 85. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 17. | XVII-XX | Masia de dimensions modestes que ja existia, com a mínim, al segle XVII. Es troba emplaçada al costat d'un torrent que desemboca a la riera de Cornet, al sud de l'altiplà que s'estén a l'extrem sud-est del terme de Gaià. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) més un cobert aïllat situat al nord. La casa devia sofrir una remodelació important l'any 1800, tal com indica una inscripció a la façana. En aquest moment l'obra es va fer encara amb pedra, i posteriorment, ja entrat el segle XX, la casa va ser sobrealçada i remodelada de nou, en aquest cas amb obra feta de maó. La façana principal, encarada a migdia, reflecteix aquestes dues fases. El portal és emmarcat amb llinda i brancals de pedra, igual que la finestra que hi ha al seu damunt. A la façana de ponent la casa s'ha dotat amb una àmplia galeria amb baranes de ferro. La façana oposada, a llevant, sembla remodelada molt recentment, amb bona part d'obra feta de maó. La façana posterior té un petit cos adossat corresponent a un pou. El cobert posterior és obrat amb totxo, probablement a mitjans de segle XX, i té un femer. | 08090-15 | Sector sud-est del terme de Gaià | Les primeres notícies sobre aquesta casa són del segle XVII, però no es pot descartar que tingui un origen anterior i que antigament fos coneguda amb un altre nom. En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 consta que Viranes (però només la meitat de les seves terres) pertanyia al Coll de Comadoms, juntament amb les Salades. Aleshores el propietari era Josep Coll. Tal com indica la inscripció de la façana principal, l'any 1800 s'hi devia fer una remodelació important. A principis del segle XX el propietari era un tal Sobregrau, del poble de Gallifa, que tenia moltes terres a la zona del Vallès Oriental i, per la zona de Gaià, posseïa Sant Miquel de Terradelles i Terradellets, a més de Viranes. Aquest tal Sobregrau es va vendre aquestes tres propietats entorn de la dècada de 1920. Els propietaris del Coll de Comadoms van adquirir Viranes. Aleshores de la casa en tenien cura masovers. Hi va viure Josep Bruc Clusellas, que va néixer entorn de 1930 i va marxar-ne quan es va casar, entorn de 1965, per anar a cal Serra. Després la casa va restar un temps abandonada i actualment té un ús com a segona residència. Durant els anys de la guerra prop de Viranes hi havia un amagatall on s'hi refugiaven emboscats. | 41.9117700,1.9584400 | 413621 | 4640505 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49307-foto-08090-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49307-foto-08090-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49307-foto-08090-15-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda de la finestra sobre el portal principal: 1800Informació oral facilitada per Josep Coll Pujols, del Coll de Comadoms, i per Josep Font | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | ||||||||
| 39507 | Vinyes d'Horta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinyes-dhorta | - FERRER i ALÒS, Llorenç (1998). La Vinya al Bages. Mil anys d'elaboració de vi, Centre d'Estudis Bagencs, Manresa. | Vinyes que conformen l'actual paisatge de gran part d'Horta i que, antigament era estès a la majoria del territori del municipi, per tant és una zona d'interès natural degut a la importància social que ha tingut la vinya a Avinyó des de fa molts segles. Es tracta de grans extensions de ceps, lligats i alineats entre ells per tal de donar una millor producció de raïm. | 08012-258 | Horta d'Avinyó | Antigament les vinyes eren exteses arreu del terme d'Avinyó, incloent-hi molts dels espais que ara ocupen alguns boscos. Amb la fil·loxera, però, la immensa majoris de ceps van desaparéixer del paisatge avinyonenc. Alguns segles més tard, el nou impuls de diverses famílies d'Horta, en especial les famílies Roqueta i Solergibert, va aconseguir impulsar novament aquest tipus de cultiu i extreure'n els seus fruits. | 41.8164900,1.9835500 | 415578 | 4629901 | 08012 | Avinyó | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08012/39507-foto-08012-258-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08012/39507-foto-08012-258-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Marc Cucurella Pinilla | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:17 | ||||||||||||
| 59565 | Vinya del Solei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-del-solei | BURGUEÑO, Jesús (2007). Sortida d'estudi. El paisatge de la vinya al Bages; dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 64 pp. 215-219. FERRER i ALÒS, Francesc (1998). La vinya al Bages. Mil anys d'elaboració de vi. Centre d'Estudis del Bages. Manresa. | Just abans d'arribar al Mas Arbocet, venint de Can Riera, ens trobem amb dues feixes encarades a migdia amb ceps joves plantats. Es coneix amb el nom de Vinya del Solei. Es tracta de dues petites terrasses que amb prou feines arriben a les 8 àrees, separades per murs de pedra en sec. En aquest petit espai convergeixen alguns dels elements característics de la viticultura tradicional al Bages durant segles amb una vinya moderna amb necessitats actuals, sense defugir el caràcter secular d'aquesta terra. A banda de les parets de marge també hi trobem un petit dipòsit de recollida de les aigües pluvials, una arnera i una barraca, també de pedra en sec. El dipòsit o cisterna està excavat al terra i és de planta rectangular (1'55 x 1 m) amb una profunditat de 70 cm. Es troba a l'angle nord-oest de la vinya. Estava cobert amb una volta per aproximació de filades, de la que se'n conserva només una part. Al darrera hi ha una canal i un sistema de recollida de les aigües que faciliten l'ompliment del dipòsit. L'arnera és una construcció aprofitant la paret del marge que pren el nom de les arneres de les abelles i s'utilitzava per posar-hi l'arnera, feta de fusta on les abelles hi feien la mel i també per guardar-hi el càntir o altres elements. Mesura 23 x 36 x 90 cm de profunditat. La barraca està enrasada i integrada en el mur de pedra seca més septentrional que fa 1,55 metres d'alçada. El marge està construït amb pedra força irregular però mantenint una cara planera cap a l'exterior. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. La porta està encarada al sud-oest. | 08182-167 | Mas Arbocet | Són diversos els documents que confirmen que el vi era una de les bases econòmiques al Bages, com a mínim des de l'edat mitjana. Però aquesta activitat pren el punt més àlgid durant els segles XVIII i XIX. I ho fa de tal forma que transforma dràsticament el paisatge convertint-lo en una immensa vinya. El 1860 el 63, 5 % de la terra conreada era vinya, amb un total de 18.732,3 hectàrees. El que representa un 22,1% de la superfície total del Bages; el 12,6% estava destinat a d'altres conreus (cereal, olivera, hort i regadiu). La resta era erm, boscos o roquissar. Aquest fenomen sembla afavorit per les condicions climatològiques de la comarca, molt més benignes per aquesta activitat que les veïnes comarques d'Osona, el Berguedà o el Solsonès. No es pot dir el mateix de les condicions orogràfiques del terreny, amb pendents pronunciats que els pagesos havien de superar aterrassant el terreny amb parets de pedra seca, que permetessin la plantació de ceps, la construcció de barraques per aixopluc i lloc on desar eines i bestiar i una de les principals característiques de la comarca; les tines. Tots aquests segles d'explotació vitivinícola que l'arribada de la fil·loxera va començar a fer emmudir, canviaren el paisatge bagenc de dalt a baix. Avui només ens en queden aquests elements de pedra com a testimoni de càrrec d'aquest passat i alguna zona irreductible on encara s'hi fan créixer ceps. | 41.7110400,1.9210400 | 410239 | 4618257 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59565-foto-08182-167-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:32 | ||||||||||||
| 88288 | Vinya de cal Mas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-de-cal-mas | <p><span><span><span><span>BADIA, J.M. (1988). “Navàs”. <em>Història del Bages</em>, vol. II. Edicions Parcir. Manresa, p. 159-160. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CAIXAL, ÀLVAR; VILAMALA, Imma i altres (2018). <em>Pla Especial Urbanístic de protecció del patrimoni i catàleg de béns arquitectònics, històrics i ambientals de Navàs (Bages)</em>. Ajuntament de Navàs. Fitxa 14.BARP</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BARBERÀ, J., DAURA, A., PARDO, D. (1983). “Noves descobertes de necròpolis medievals als municipis de Cardona, Clariana de Cardener i Navàs”. <em>Butlletí del Patronat de Museus</em>, núm. 2. Cardona, p. 33-45. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DAURA, A., GALOBART, J. (1984). “Necròpolis de la Vinya de Cal Mas”. <em>Catalunya Romànica</em>, vol. XI. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 339, 350-351. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995) <em>L’arqueologia al Bages</em>. Col·lecció monografies, núm. 15. Centre d’Estudis del Bages. Manresa, p. 98, 249-250. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARTÍ, R., FOLCH, C., GIBERT, J. (2006). Memòria de les prospeccions arqueològiques a la Vall del Cardener. Arxiu Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Generalitat de Catalunya. Núm. Reg. 7084.</span></span></span></span></p> | XIIaC.-XIdC. | <p><span><span><span>Necròpolis alt-medieval que consta de vuit tombes excavades a la roca i que té associats altres elements i indicis d’èpoques més antigues, però menys coneguts. El jaciment es troba en una codina a la part alta d’un petit cingle, actualment entre camps, i té excel·lents vistes cap a ponent, on es pot veure el nucli de Valldeperes i, més enllà, el castell de Cardona. Les tombes són de diferents tipologia: rectangulars (tipus A), trapezials (tipus B) i ovoïdals (tipus C). Tres de les tombes són infantils, i totes són orientades amb el cap al sudoest, excepte una, que té el cap a l’oest.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una de les tombes és tallada en un bloc de pedra a part que té la part del cap trencada. Les dues que es troben més a prop d’aquesta són infantils. Després n’hi ha quatre més, agrupades en parells, i més enrere trobem una altra tomba infantil. Quan es va localitzar una de les tombes encara estava tapada i hi va aparèixer ceràmica medieval grisa, fet que corrobora la cronologia alt-medieval de la necròpolis. En la mateixa codina, al costat de les tombes s’hi observen alguns retalls a la roca. Per exemple un de circular que sembla un pett dipòsit. En una prospecció de l’any 2006 es va recollir a la zona una mostra significativa de ceràmiques alt-medievals, però també altres ceràmiques que poden atribuir-se a la primera edat del ferro i època ibèrica.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un altre element d’interès és que en alguns blocs de pedra de la rodalia s’hi han identificat una sèrie de gravats esquemàtics amb diversos motius, fins i tot antropomòrfics. Un recorda una figura humana acèfala; un altre recorda la lletra grega “fi”. Aquests gravats, que semblen suggerir una cronologia prehistòrica, no han estat estudiats i després del seu primer esment (l’any 1983) ja no s’han tornat a localitzar.</span></span></span></p> | 08141-214 | Sector nord-oest del terme municipal. Antiga quadra de Valldeperes, pertanyent a l'antic terme del castell de Castelladral. | 41.9095900,1.7420700 | 395673 | 4640503 | 08141 | Navàs | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/88288-vinya-cal-mas-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/88288-vinya-cal-mas-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/88288-vinya-cal-mas-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/88288-vinya-cal-mas-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/88288-vinya-cal-mas-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/88288-vinya-cal-mas-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/88288-vinya-cal-mas-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/88288-vinya-cal-mas-cingle.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/88288-vinya-cal-mas-gravats-1.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/88288-vinya-cal-mas-gravats-2.jpeg | Legal | Edats dels Metalls|Ibèric|Medieval|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BPU | 2021-10-20 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquest jaciment és conegut des de la seva publicació l’any 1983 per part de Jaume Barberà, Antoni Daura i Dolors Pardo. Llavors s’esmenta l’existència de set tombes. L’any 2006 es va realitzar una prospecció arqueològica en diferents indrets de la Vall del Cardener. Llavors es van documentar i recollir a la rodalia del jaciment una mostra significativa de materials ceràmics (FOLCH-GIBERT, 2006). | 79|81|85|76 | 1754 | 1.4 | 1762 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:27 | |||||||
| 87941 | Vinya de cal Guitarra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-de-cal-guitarra | <p><span><span><span>BADIA, J.M. (1988). “Navàs”. <em>Història del Bages</em>, vol. II. Edicions Parcir. Manresa, p. 159. </span></span></span></p> <p><span><span><span>BARBERÀ, J., DAURA, A., PARDO, D. (1983). “Noves descobertes de necròpolis medievals als municipis de Cardona, Clariana de Cardener i Navàs”. <em>Butlletí del Patronat de Museus</em>, núm. 2. Cardona, p. 33-45. </span></span></span></p> <p><span><span><span>DAURA, A., GALOBART, J. (1984). “Necròpolis de Cal Garrifes”. <em>Catalunya Romànica</em>, vol. XI. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 352. </span></span></span></p> <p><span><span><span>DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995) <em>L’arqueologia al Bages</em>. Col·lecció monografies, núm. 15. Centre d’Estudis del Bages. Manresa, p. 248-249. </span></span></span></p> <p><span><span><span>MARTÍ, R., FOLCH, C., GIBERT, J. (2006). Memòria de les prospeccions arqueològiques a la Vall del Cardener. Arxiu Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Generalitat de Catalunya. Núm. Reg. 7084. </span></span></span></p> <p><span><span><span>PIÑERO, J. (1994). Inventari del Patrimoni Arquitectònic i Històric de Navàs. Ajuntament de Navàs. Navàs. Fitxa A. 26. </span></span></span></p> | IX-X | <p><span><span><span>Necròpolis alt-medieval de tombes excavades a la roca. Es troba a la vora d’una cinglera, a la seva part alta i en una zona boscosa. Es tracta d’un conjunt molt interessant que consta de nou tombes molt ben conservades, agrupades i distribuïdes de manera força regular en quatre files de dos, excepte la de més al nord, on n’hi ha tres. Són del tipus pisciforme (en forma de peix), excepte una que és rectangular. Segueixen una orientació nord-oest sud-est que està en alineació amb la vora e la cinglera, i ja fa temps que es troben buides. Les llargades oscil·len entre els 2,20 i els 1,45 m, i les amplades entre 0,34 i 0,55 m. Aquest tipus de tombes solen correspondre a una etapa anterior a la difusió de les esglésies romàniques, aproximadament entre els segles IX i X.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En una cota inferior i més al nord hi ha un dipòsit quadrangular i dos encaixos excavats a la roca, els quals probablement són vestigis d'una antiga premsa.</span></span></span></p> | 08141-167 | Sector oest del terme municipal, parròquia de Sant Salvador de Torroella, antic terme del castell de Torroella | 41.8835900,1.6973000 | 391916 | 4637672 | 08141 | Navàs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/87941-vinya-guitarra-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/87941-vinya-guitarra-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/87941-vinya-guitarra-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/87941-vinya-guitarra-1.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BPU | 2021-10-20 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El jaciment es va donar a conèixer l’any 1983 en un article firmat per Jaume Barberà, Antoni Daura i Dolors Pardo, i un any després va aparèixer publicat a la Catalunya Romànica (DAURA-GALOBART, 1984: 352). L’any 2006 es van realitzar unes prospeccions arqueològiques a l’entorn del jaciment i, segons sembla, els resultats van ser negatius. L'any 2010 Jordi Amorós va fer la revisió de la fitxa de la carta arqueològica i va esmentar la presència d'un mínim de 9 tombes visibles. Fins aleshores només se n'esmentaven cinc. Consta d’un plafó informatiu sobre el jaciment que està situat vora el camí, ja que hi discorre el GR -3-1, anomenat Camí de la Sal. | 85 | 1754 | 1.4 | 1762 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:27 | |||||||
| 88629 | Vil·la romana de Sant Amanç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/villa-romana-de-sant-amanc | <p>IPAC. Carta Arqueològica. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya. AAVV. (2002). La vil·la romana de Sant Amanç de Viladés. Rajadell (Bages). Museu Comarcal de Manresa. Ajuntament de Manresa (Textos de Jordi Piñero, Araceli Martin, Jordi Alemany, Albert Martín, Agustín Gamarra, Maria José García, Antoni Daura) PIÑERO, Jordi (1994). Noves dades sobre arqueologia romana a Rajadell: la vil·la de sant Amanç i altres jaciments. A DOVELLA 47 pp. 29-36. Manresa. DAURA, A; GALOBART, J (1983). P . 31-32. GUDIOL i CUNILL, J (1920). 'La nova lapida en el museu episcopal de Vich'. El Pla de Bages . Núm. 10452. 5/07/1920. Manresa. CURA, M (1980). 'Guia arqueològica del Bages' . El Bages . Aproximació al medi natural i humà de la comarca. Manresa. Centre Excursionista de la comarca del Bages. BACH, A; PIÑERO J ( 1988). El territori de Manresa a l'antiguitat. Manresa. Centre Excursionista de la comarca del Bages . RAFAT, F (1988). P. 204. 'Troben una vil·la romana al terme municipal de Rajadell' . Regió 7 (02/02/1993). Serveis Territorials de Cultura de la Catalunya central (2014). L'entorn de la Vil·la Romana de sant Amanç (Rajadell. Bages). II Jornades d'arqueologia de la Catalunya Central (Vic, desembre de 2012) (p. 140-144)</p> | Iac-VIdC | Restaurat | <p>Vil·la romana de planta allargada estructurada en terrasses seguint els desnivells de la muntanya amb una escala d'accés a la terrassa superior. La construcció de la carretera N-141b, i després, la de l'Eix transversal, va propiciar la seva descoberta i destrucció parcial. Actualment, hi ha dos sectors excavats, consolidats, museïtzats i visitables, a banda i banda de la carretera. Sector al N. de l'Eix. Correspon a part de la Pars Urbana (residencial) de la vil·la. Les estructures actuals corresponen bàsicament a la gran reestructuració que es ver a la 2a. meitat del S. IV dC, tot i que s'han documentat estructures anteriors, des del S. I dC. El sector està distribuït en tres terrasses. La més baixa correspon a la façana de l'edifici, que donava al camí romà (veure fitxa 143). A l'extrem O. de la 2a. terrassa hi ha un conjunt d'estructures hidràuliques que foren transformades al S. IV en estructures industrials d'emmagatzematge de vi i/o oli. A llevant s'hi reconeixen els encaixos de la base de recolzament de la premsa, i una coveta de decantament. En origen eren unes termes alt imperials. Està composat per 4 àmbits. Destaca una habitació amb exedra, amb carreus d'alta qualitat en opus quadratum, pavimentada en opus signinum i amb un banc corregut de morter. També hi ha sales amb tres hipocausts, un d'elles amb paviment d'o. signinum, més un forn de planta circular. S'han identificat el caldarium a l'habitació més al nord i el tepidarium a la de més al sud. La 4a. habitació, pavimentada, podria ser un frigidarium o també un apodyterium. Les portes de les sales de les termes apareixen tapiades. Durant la 2a meitat del S. IV o inicis del segle V s'executa un ambiciós pla arquitectònic que modifica fortament l'edifici. Es construeix una vil·la noble, àulica, de corredor amb un cos avançat lateral. Podem dividir el sector en tres parts de E. a O. : a) unes noves termes (cos avançat a l'extrem E.) amb sales pavimentades en o. signinum, un forn i un hipocaust. En aquest sector hi destaca una escala, que palesa un pis superior. b) conjunt de 5 habitacions nobles, molt similars entre elles, articulades per un corredor frontal i per un mur longitudinal molt llarg. Presenta una escala amb 5 lloses de pedres in situ, monolítiques. Les parets estaven decorades amb pintura mural (dominen els tons blancs). La habitació mes important per luxe i dimensions es la del mig, on hi havia un mosaic policrom (veure fitxa 177) c) Àmbit que connecta amb les antigues termes a l'O. La façana S. presenta 3 pilars quadrats per sustentar dues arcades bessones per donar solidesa i bellesa a la façana, que suggereix una façana monumental que donava al camí. Les excavacions han evidenciat estructures i restes materials anteriors, alt imperials, de notable riquesa (abunden els estucs pintats). Hi ha evidències d'un possible peristil que la carretera hauria destruït. L'abandó del sector es data al segle VIdC. Al N. De la pars urbana també es van documentar estructures d'època iberoromana sense relació estructural amb la vil·la. Sector al S. de l'Eix. Correspon a part de la Pars Rustica de la vil·la. S'ubica en una terrassa més plana, a 4 m. per sota la cota del mosaic, bastant més alterada pels conreus, que ha afectat a les estructures arqueològiques. Presenta diverses estructures entre les que destaca un gran lacus o dipòsit en O. Signinum que amida 9,5 x 2 m, de gran qualitat constructiva, dotat d'un canal de desguàs i de possibles estructures de premsa simètriques a l'habitació contigua. Aquesta 1a. fase correspon al canvi d'era (fin. S. IaC - inicis S. IdC). Aquest lacus pateix un seguit de reestructuracions i ampliacions amb un nou lacus més petit i noves estructures, datades entre finals del S.II/inicis del S. III i la 2a. Meitat del S. IV. Es detecta una 3a. Fase documentada per estructures molt arrasades i abocadors datables entre mitjans del S. IV i mitjans del S. V, coincidint amb l'embelliment de la vil·la urbana. La darrera fase, documentada a l'extrem més occidental del sector, esta composada per una retícula d'estructures alt-medievals. Els murs segueixen la mateixa orientació que els romans, però són més gruixuts, amb pedres més grans lligades amb fang. També s'ha localitzat una estructura el·líptica soterrada (3,3m x 1,7m) amb carreus ben tallats i sense revestiment. Igualment es va localitzar una llar de foc dels segles XIII o XIV. Aquest conjunt no s'ha interpretat, però podria correspondre a uns usos religiosos relacionats amb la veïna església de Sant Amanç (veure fixa 4 ). També es pot considerar el Mas Viladés (veure fixa 47) com a continuadora de la vila, que va ser aprofitada com a pedrera per bastir els molins i cases de l'entorn. D'altra banda, es confirma una ocupació ibèrica anterior degut a la descoberta, al sud de la carretera i tallada per aquesta, d'una sitja ibèrica (S. III aC) Les intervencions d'urgència efectuades posteriorment (2005, 2008 i 2009-11) han proporcionat, entre altres novetars, dues sitges del bronze final, diversos lacus per a líquids,i una petita necropolis tardana, sobretot al sector sud. (ServeisTerrirorials, 2014).</p> | 08178-136 | Sant Amanç de Viladés. Plans del Marques. NO del municipi | <p>La vil·la romana es devia fundar al canvi d'era i va ser abandonada al segle VI. El moment en que la vil·la va ser reestructurada i ennoblida correspon a la 2a. meitat del S. IV o a principis del S. V. El jaciment presenta fases anteriors d'època ibàrica i posteriors (al costat sud) d'època altmedieval. El 1027 ja apareix documentat Sant Emanz. L'existència d'una església en aquest lloc fa pensar en la reutilització d'un lloc de culte anterior. Més endavant, a Sant Amanç es formarà una sagrera, que donarà lloc al nucli més important de la parròquia de Rajadell al segle XIII. Tot i que se sabia que en aquesta zona hi havia un important assentament romà, no es va descobrir fins 1993, quan J. Piñero en va trobar els vestigis, fent el PEP 1993. Unes obres fetes el 1986 per obrir la nova carretera N-141b per enllaçar Rajadell amb la carretera de Manresa a Calaf, va malmetre estructures romanes a banda i banda deixant a la vista estructures importants, però el descobriment no va transcendir fins el 1993. Posteriorment, el jaciment va quedar afectat per les obres de l'Eix Transversal C-25 (que començaren el 1995). Les prospeccions realitzades el 1995 detectaren diversos indrets amb ceràmica en superfície (Cal Viladés I i II). De febrer a juliol de 1996 s'hi efectuaren excavacions d'urgència, que continuaren fins el 1999. Posteriorment s'efectuaren noves intervencions d'urgència el 2005, 2008 i 2009-11, sobretot al sector sud. (ServeisTerrirorials, 2014)</p> | 41.7346000,1.6814200 | 390345 | 4621150 | 08178 | Rajadell | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88629-foto-08178-136-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88629-foto-08178-136-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88629-foto-08178-136-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88629-64a8d169-8efa-44ab-8799-3119c3feb6d9.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88629-b16f33ea-9b18-4063-b79e-11b02e2f7c6c.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88629-b196b22b-7d23-41ba-9d6a-833d6f8bdaf6-1.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88629-ec43e450-5888-487a-9865-66595e07381b.jpeg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Cultural | EPA | 2022-01-19 00:00:00 | PEP 1993 (Jordi Piñero)/ OPC 2017-2020 | A les Cartes Arqueològiques està denominat com Vil·la romana de Sant Amanç Can Viladès I. El jaciment es troba a uns 200 m. a llevant de l'església i del Mas de Sant Amanç de Viladés (fitxes 4 i 47). Era un jaciment inèdit fins 1993 (vegeu història). Apareix esmentat al llistat del catàleg de bens protegits de 2014 amb el num 19 però la fitxa no ha estat publicada (protecció dubtosa). El jaciment queda a banda i banda de l'antiga carretera de Rajadell a Calaf i de l'actual Eix Transversal C-25, en una petita elevació que queda tallada, igual que el jaciment, per la autovia. La vil·la es troba a banda i banda (al nord i al sud) del ramal en direcció Lleida de l'Eix. Més al sud es troba l'altre ramal, el que ve de Barcelona. S'accedeix al jaciment per la sortida Castellar/Sant Amanç de l'Eix, i posteriorment s'ha de prendre l'antiga carretera en direcció contrària,cap a sant Amanç. Immediatament després del camí que va a Can Viladés, a l'altra banda de la Riera, cal prendre un camí que circula sota el pont elevat de l'Eix, en direcció nord. Cap a l'est, abans de l'Eix, s'accedeix a la part sud del jaciment. Seguint el camí més amunt, a l'altra banda de l'Eix, s'accedeix a la part nord del jaciment. La part nord està tancada, però és accessible, i compta amb diversos plafons informatius. Sant Amanç es troba situat en un punt força estratègic: allà on s'estreny l'àrea més ampla de la vall que forma la riera de Rajadell, entre el Pla de Bages i les planes de la Segarra. És un lloc de pas obligat pel camí que seguia la vall. Actualment l'antiga estrada romana i el camí ral han estat substituïts per l'Eix Transversal. Sant Amanç es troba en un lloc amb abundància d'aigua i amb amplies zones de conreu. La vil·la es trobava ben bé al costat del camí romà. Ocupava un lloc estratègic per controlar el pas de la via, ben bé al mig entre els nuclis romans del Puig Cardener (Manresa) i de Sigarra (Prats de Rei). Ja hem vist que la vila tenia una ostentosa façana monumental, que donava al camí. No es d'estranyar que a les proximitats hi haguessin monuments funeraris. A mes del nucli principal residencial i industrial excavat, hi havia altres dependències relacionades amb els treballs agrícoles o petits habitatges, de les que s'han localitzat dos, a 200m i a 1000 m. respectivament del nucli principal. Sant Amanç és una de les vil·les romanes més importants de la Catalunya Central (i el segon jaciment romà més important de la comarca, després de Boades, Castellgalí). La construcció monumental del sector N. presenta carreus en opus quadratum d'alta qualitat. La bassa del molí de can Viladés (fitxa 115) va ésser construïda el 1794 amb carreus semblants, i per tant procedents, probablement, de la vil·la romana. Aquests carreus, perfectament treballats, donen una idea de la monumentalitat de la vil·la. Sabem de la construcció del molí el 1794 gràcies a la troballa d'una làpida romana a Sant Amanç al segle XVIII (fitxa 139), que coneixem per una carta de Mn. F. Mirambell que dona fe de la troballa de 'tres grandes piedras labradas', una de les quals era l'esmentada inscripció, actualment al Museu Episcopal de Vic. D'altra banda, no gaire lluny de Sant Amanç hi ha una pedrera de sorrenca (pedrera de Centelles, fitxa 118). El color i característiques de la pedra sorrenca coincideix amb els dels carreus trobats a Sant Amanç. Podria tractar-se del lloc d'extracció de la pedra que s'utilitzà per a la construcció romana. Hi ha altres notícies de que pels camps de la rodalia s'havien trobat monedes romanes, sense més precisió. Al 1993, quan es va fer la troballa, es van recuperar materials com fragments de ceràmica sigil·lata (sud-gàl·lica, itàlica, clares, etc), campaniana, de dolium i de tegula, així com un pondus. Cal remarcar també la troballa de diversos fragments de pintura de paret policromada, amb motius vegetals i geomètrics en diferents tons de verd, ocre, morat i el típic color granat. A partir de 1993, els treballs tècnics de recerca i restauració van anar a càrrec de Arqueociència scp; l'equip d'arquitectes Asarta-Closa; l'equip de restauració Gamarra i García; amb el suport tècnic del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) i sota les directrius del Servei d'Arqueologia. Els treballs van implicar les següents institucions: Servei d'Arqueologia de la Generalitat, Ajuntament de Rajadell, Ajuntament de Manresa i Institut Català del Sol. De febrer a juliol de 1996 s'hi efectuaren excavacions d'urgència, a càrrec d'Arqueociència, i dirigides per Jordi Alemany Joaquina i Albert Martín Menéndez. Amb el pressupost de l'obra es van fer murs de contenció a ambdós costats de la carretera. L'adequació del jaciment s'aborda a partir de 1998 (a càrrec de l'1% cultural 1998 i 1999-2001, gestionat per l'INCASOL, corresponents a l'Eix Transversal). El projecte, aprovat el 1998, fou redactat per Asarta-Closa arquitectes, i executat per Arqueociència scp. Es van consolidar les estructures, i es va habilitar la visita pública de la part excavada. El total d'arqueòlegs d'Arqueociència scp implicats en les diferents fases, de 1995-2000, han estat: J. Piñero, D. Olivares, A. Martín, A. López, J. Alemany, E. Sánchez, i G. Vila. Els materials arqueològics han estat estudiats per R. Járrega i han estat dipositats al Museu Comarcal de Manresa. D'altra banda, el MAC va arrencar el mosaic, i el 2001 s'instal·là al Museu Comarcal de Manresa un cop restaurat per l'empresa Gamarra-García. El total de la inversió, a càrrec de l'1% cultural, va pujar a 30MPTA.. L'any 2020 s'han fet treballs de restauració i consolidació al jaciment, dirigits per l'arqueòloga Cristina Belmonte. A l'agost s'havien acabat les obres. A l'octubre ja s'havien reinstal·lat nous plafons. El 2021 s'han publicat al web municipal reconstruccions digitals en 3D de les estructures de la vil·la. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 1763 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:32 | |||||
| 80439 | Vil·la romana de Boades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/villa-romana-de-boades | <p>Almagro, M.; Serra, J.C.; Colominas, J. (1945). Carta arqueològica de España. Província de Barcelona. Madrid. Cura Morera, M. (1977). Aportaciones al conocimiento del proceso de iberización en el interior de Cataluña. Ampurias nº 38-40. Daura, A.; Galobart, J.; Pardo, D. (1987). El jaciment ibero-romà de Boades (Castellgalí-Bages). Manresa. Daura, A.; Galobart, J.; Piñero, J. (1995). L'arqueologia al Bages. Manresa. Centre d'Estudis del Bages. Daura, A.; Pardo, D. (1990). Nous testimonis de la baixa romanitat a les conques mitjana i alta del Cardener i el Llobregat. La romanització del Pirineu: 8é col·loqui internacional d'arqueologia de Puigcerdà. Desembre de 1998. Puigcerdà. Galobart, J. (1985). El jaciment ibero-romà de Boades (Castellgalí-Bages): les darreres excavacions. Dovella, revista cultural de la Catalunya central. Nº 15, març 1985. Manresa. Sánchez, E. (1987). El poblament pre-romà al Bages. Manresa. Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Fitxa nº I01476, any 1988.</p> | -III/V | Actualment es troben tapats i no són visibles. | <p>Aquesta vil·la romana s'assenta sobre un jaciment ibèric anterior. Les restes ibèriques més ben identificades corresponen a un camp de sitges vora cal Roc. Cal destacar que tant en les antigues excavacions com en les de 1984 es trobaren restes pre-romanes sota mateix dels estrats romans imperials. El 1984 aparegué un estrat amb una part d'una llar que havia conservat la seva disposició originària i amb material ceràmic típic com la grisa estampillada datable al segle III aC. L'emplaçament de la vil·la és ben documentat ja als darrers anys del canvi d'era (donant fe campanianes B i sigil·lates itàliques) tractant-se, pel que sembla, d'una romanització total i efectiva de l'anterior comunitat indígena. És durant l'alt imperi quan s'aconsegueix la màxima esplendor d'aquest jaciment. Hi ha abundància de ceràmiques fines (terra sigil·lata sud-gàl·lica, hispànica, clares A) i comunes, juntament amb d'altres objectes d'ús quotidià. Les restes arquitectòniques descobertes primerament corresponien a diverses estances considerades de l'àrea de serveis (pars rustica). La part noble (pars urbana) és menys coneguda perquè les masies actualment dempeus s'assenten exactament a sobre. En el segle III succeeix alguna cosa a Boades ja que l'excavació de 1987 demostra un enrunament d'alguns habitacles alt imperials, sobre els quals es superposa una estança baix imperial, menys senzilla. Malgrat que no es tracti d'una destrucció violenta, sí que demostra una crisi, tal i com s'esdevé arreu del món romà d'aquell moment històric. Aquest jaciment sembla recuperar-se ben aviat i en dóna mostres amb la construcció d'una exedra, datable en el segle III o principis del IV, que és un monument d'arquitectura rural romana a Catalunya. Un pany de paret, en el que s'obre un finestral rematat per un arc de maons, encara manté 4m d'alçària màxima. Les restes ceràmiques típiques de la baixa romanitat també són presents. Hi ha sigil·lata clara C i D (alguna estampada), hispànica tardana, comunes africanes i una moneda de Magnus Maximus, mostres evidents d'una certa renaixença, potser de caire latifundista en aquesta vil·la, la qual degué morir amb la caiguda de l'imperi. De tota manera, el lloc és ocupat ràpidament en l'alta edat mitjana, com a mínim.</p> | 08061-10 | Boades. | <p>A Boades es va establir una comunitat humana ja al segle VI aC. Es tracta d'un poblat o assentament rural a una zona plana al costat del riu, amb una fase d'ocupació ibèrica (VI-IaC) de la que l'exponent principal són les sitges. La seva localització privilegiada devia afavorir els contactes comercials a la zona. Posteriorment s'emplaça una vil·la d'època romana imperial que probablement aprofita una estructura agrícola indígena anterior (segona meitat segle I aC) i que és la millor vil·la romana de la comarca i la que més exhaustivament s'ha estudiat. La vil·la es va convertir en una gran propietat durant l'Alt Imperi, època de màxima esplendor. Desconeixem de quina manera es va passar d'aquest habitatge en una vil·la a una petita agrupació de cases que ja tenim documentades al segle XIV i que semblen mantenir una continuïtat fins a l'actualitat. El lloc de Boades apareix citat per primera vegada en la delimitació de la rodalia i ciutat de Manresa l'any 1020 amb el nom d'ipsas Buadas. Buada, etimològicament, correspon a volta edificada. Es creu en l'existència de ruïnes romanes evidents ja en època medieval en reocupar-se l'indret reaprofitant les seves pedres. Des d'aleshores la zona ha estat habitada i explotada agrícolament (de mas Cadevall es conserven documents del segle XIV). El 1917 Joan Simó feu la primera excavació. El 1930-36 la Secció Arqueològica del Centre Excursionista Montserrat, amb Mn. Valentí Santamaria com a cap, realitzaren algunes campanyes d'excavacions. L'any 1978 Miquel Cura va fer un sondeig al nucli de la Vil·la. El 1984 es va fer una campanya d'urgència dirigida per Eduard Sánchez, A. Daura i Ll. Guerrero. Es van fer dues campanyes més els anys 1986 i 1987 a càrrec d'A. Daura i D. Pardo.</p> | 41.6858800,1.8598300 | 405110 | 4615529 | 08061 | Castellgalí | Sense accés | Regular | Inexistent | Ibèric|Romà|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | Material dipositat al Museu Comarcal de Manresa. El jaciment ocupa la zona del costat i del subsòl del nucli rural de Boades, especialment en terres del Mas Vilaseca i can Cadevall. Amb data 13 de desembre de 1991 el Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya va resoldre que part dels materials ceràmics provinents d'aquest jaciment fossin dipositats enterrats en el propi jaciment, sota control de l'arqueòloga territorial Araceli Martín. | 81|83|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | ||||||||
| 67179 | Villa Antonia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/villa-antonia-0 | XX | <p>Casa modernista de planta rectangular. La composició es bàsicament simètrica a la façana davantera i posterior. A la façana principal hi ha una porta flanquejada per sengles finestres, totes amb coberta adintellada. Destaca el capcer en forma de frontó entretallat amb el centre en forma d'oval. Al jardí es conserva mobiliari, entre el qual hi ha una antigua pedra de molí, una pila de pedra i un morter del mateix material. Al jardí hi ha un til·ler, un cedre del Líban, un avet, una olivera, fruiters, palmeres i flors diverses. A la façana posterior, dins d'una fornícula es conserven dues imatges de Sant Antoni i Sant Lluís? i al centre una petita imatge de la Moreneta.</p> | 08274-136 | Av. Santa Bàrbara entre c/ Barcelona i c/ Tarragona | <p>El nom antic de la finca és el de cal Soler</p> | 41.8316717,1.7527065 | 396430 | 4631839 | 08274 | Súria | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67179-20210420164314.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67179-20210420165658.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2022-02-23 00:00:00 | ARQUEOCIÈNCIA- J.M. Huélamo | Al davant de la casa hi havia una serradora que era propietat de cal Soler, propietari també, de 'Villa Antònia'. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:37 | |||||||||
| 46475 | Vilatorrada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilatorrada | AA.VV. (1979). El fogatge de 1553. Barcelona. AA.VV. (2003). De la balma a la masia: l'hàbitat medieval i modern al Vallès Oriental. Museu de Granollers. AA.VV. (2005). La masia catalana. Evolució, arquitectura i restauració. BRAU edicions. Figueres. DANÉS, Josep (1933). 'Estudi de la masia catalana'. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, vol. XLIII. Barcelona. FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Angle editorial. Manresa. FERRER, Llorenç (2003). Masies de Catalunya. Angle editorial. Manresa. VILA, Marc Aureli (1980). La casa rural a Catalunya. Edicions 62. Barcelona. VILA ROVIRA, Pere (1991). Recull Històric. Castellnou de Bages. Ajuntament de Castellnou de Bages. | XIV-XX | Masia que, segons la classificació de Danés i Torras dels masos amb galeries, pertany al tipus I.1. La galeria d'aquest mas, que actualment constitueix el frontis, és un afegit al cos original i sobresurt cap a llevant. Així, la coberta és de dues vessants asimètriques, amb dues filades mixtes al ràfec, i amb el carener paral·lel al frontis, que es troba orientat a migdia. Presenta planta baixa i pis a la zona de la galeria i planta baixa, primer pis i segon pis a la resta del cos original. L'edifici, de tres crugies, té un cos annexat a tramuntana. El frontis disposa d'un portal amb llinda de pedra, que du la inscripció CAMILO FABRA, carreus als brancals i quatre esglaons. A la dreta del portal trobem dues finestres i una altra a l'esquerra que presenten les mateixes característiques: llinda de pedra, carreus als brancals i ampit. El pis està presidit per una galeria porticada composta per deu pòrtics que donen a migdia, un a ponent i un a llevant. Aquests estan sostinguts per pilars, formats per carreus, amb arcs de mig punt adovellats. A la façana de ponent trobem, al pis, quatre finestres simètriques amb llinda de pedra carejada, carreus als brancals i ampit, alguns motllurats. Al segon pis hi ha la mateixa distribució de finestres, tot i que aquestes són més petites. La façana de tramuntana presenta un tinar annexat, que ocupa la zona de la planta baixa i del primer pis. Consta d'una vessant amb el carener paral·lel al frontis i sis esglaons, que permeten l'accés a les tines. L'edifici presenta tres portalades emmarcades amb rajols ceràmics. El segon pis d'aquesta façana, que correspon al cos original, consta d'una finestra reixada emmarcada amb carreus. Finalment, la façana de llevant presenta un pati annexat a mode de baluard amb una petita edificació que, actualment, es troba en força mal estat. Les parets que tanquen aquest pati són de pedra combinada amb rajols ceràmics. Les finestres es distribueixen irregularment al llarg de la façana i, la majoria, presenten llinda de pedra i carreus als brancals. Aquest mur té incorporada una escala que condueix a un portal situat al primer pis. La casa de Vilatorrada està feta de pedra carejada i argamassa, tot i que ha estat força reformada. Això es pot constatar si observem una fotografia antiga del mas, com la de Vila Rovira: antigament les parets estaven arrebossades i pintades. A alguns eixos entre façanes trobem carreus. | 08062-63 | Prop de La Sala i de Viladerran | Al fogatge de 1553 apareix un tal Jaume Joan Vilatorrada, possible habitant del mas. Casa comprada pel Dr. Antoni Trullàs. Els masovers de la casa foren, fins el 1922, la família de Cal Palomes. Més tard ho fou en Joan Franc i més endavant la família de Prat Travé. | 41.8064200,1.8085400 | 401027 | 4628970 | 08062 | Castellnou de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08062/46475-foto-08062-63-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08062/46475-foto-08062-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08062/46475-foto-08062-63-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Llorens Travé i Jordi Tornés Bes | És interessant una pica de pedra de grans dimensions que es troba a l'exterior del mas. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | ||||||||
| 60404 | Vilaseca de Cornet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilaseca-de-cornet | XX | <p>Edifici completament nou i reformat als anys 1950. No conserva cap part antiga. Antigament també es deia Villalta</p> | 08191-69 | Cornet | <p>Per tradició oral el lloc podia haver estat habitat des del 1400</p> | 41.8677900,1.9166700 | 410095 | 4635665 | 08191 | Sallent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-30 00:00:00 | Lluís Len / Jaume Perarnau | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:32 | |||||||||||||
| 39449 | Vilaseca (Can Gomis) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilaseca-can-gomis | - Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. (08-11-1989), núm. 1216, Generalitat de Catalunya, Barcelona - ILLA CODINA, Josep (1987). 'Avinyó' a FERRER ALÒS, Llorenç (coord). Història del Bages, vol. I, Parcir Ed. - TRESSERRA, Joan (prev.) (1932). Notes històriques de Sant Joan d'Avinyó, Manresa. | XVIII | Construcció datada del segle XVIII de planta baixa, pis i golfes amb una superfície aproximada de 1200 m2. En part del volum la golfa és pis i té tres torres. Part de la planta baixa té el sostre amb volta. A la façana posterior hi ha una lliça. El volum original ha patit ampliacions d'obra actual amb estructura metàl·lica i maó. Hi ha revestiment de pedra al sòcol de la planta baixa. La coberta ha estat reformada, majoritàriament a dues vessants, però en les torres és a quatre vessants. Hi ha dues tines quadrades. Té diferents edificis complementaris, coberts i pallisses. Se situa en un entorn rural envoltada de camps de conreu i bosc. | 08012-221 | Horta d'Avinyó | Construcció noucentista, dins del context del floriment agrícola i vitícola de la zona d'Artés i Avinyó del segle XIX. Seria adquirida per la familia Jorba de Manresa, propietaris de diversos magatzems als anys 1950-70 tan a Manresa com a Barcelona. | 41.8336700,1.9768600 | 415045 | 4631815 | 08012 | Avinyó | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08012/39449-foto-08012-221-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08012/39449-foto-08012-221-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08012/39449-foto-08012-221-3.jpg | Legal | Modern|Modernisme|Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Marc Cucurella Pinilla | 94|105|106|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:17 | |||||||||
| 46474 | Vilaseca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilaseca | AA.VV. (1979). El fogatge de 1553. Barcelona. AA.VV. (2003). De la balma a la masia: l'hàbitat medieval i modern al Vallès Oriental. Museu de Granollers. AA.VV. (2005). La masia catalana. Evolució, arquitectura i restauració. BRAU edicions. Figueres. DANÉS, Josep (1933). 'Estudi de la masia catalana'. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, vol. XLIII. Barcelona. FERRER, Llorenç (1996). Masies i cases senyorials del Bages. Angle editorial. Manresa. FERRER, Llorenç (2003). Masies de Catalunya. Angle editorial. Manresa. IGLÉSIES, Josep (1991). El fogatge de 1497, vol. I. Rafael Dalmau Editor. Barcelona. VILA, Marc Aureli (1980). La casa rural a Catalunya. Edicions 62. Barcelona. VILA ROVIRA, Pere (1991). Recull Històric. Castellnou de Bages. Ajuntament de Castellnou de Bages. | XIII-XX | Mas que, segons la classificació de Danés i Torras de les masies d'estructura clàssica, pertany al tipus I. Presenta planta baixa, primer i segon pis. La coberta és a dues aigües, amb dues filades mixtes al ràfec, i amb el carener paral·lel al frontis, que està orientat a tramuntana; tot i que anteriorment ho estava a migdia. L'edifici, almenys de quatre crugies, ha sofert moltes transformacions i ampliacions al llarg dels segles. Així doncs, presenta un cos annexat a tramuntana, dos a llevant i un a migdia. A més, l'entorn del mas disposa d'una espècie de baluard a migdia amb uns corrals a la part exterior i una sèrie d'edificacions properes a l'edifici, com ara coberts i garatges. El frontis presenta, a la planta baixa, el portal d'entrada, al qual s'accedeix per unes escales. Aquest es troba situat a tocar del cos annexat. Les finestres es troben distribuïdes de forma força simètrica a tota la façana, de manera que en trobem, aproximadament, una per crugia i pis. Estan conformades per llinda plana i pedra carejada als brancals. La façana de ponent presenta un balcó al pis, amb llinda plana, carreus als brancals i barana de ferro forjat. Les finestres estan disposades asimètricament. La majoria són de llinda plana, pedra carejada als brancals i ampit, tot i que les del pis superior presenten l'emmarcament de rajols ceràmics. La façana de migdia, segons una fotografia antiga de Vila Rovira, consta d'un balcó i dues obertures. A llevant trobem dos cossos annexats, l'un davant de l'altre, que ocupen pràcticament tota aquesta façana i sobresurten cap a tramuntana. El més exterior presenta, a l'esquerra, una finestra a cada pis i, a la dreta, dues entrades amb esglaons. La més interior és de llinda plana amb carreus als brancals i l'altra és l'entrada a una tina; el mur adopta forma circular en aquest extrem. El cos annexat a tramuntana és estret i d'una vessant, amb el carener paral·lel al frontis. I el cos de migdia, també estret i d'una vessant, presenta, al pis, quatre finestrals seguits força recents i un finestró de llinda plana i pedra carejada als brancals. L'edifici és fet de pedra i argamassa i està arrebossat; als eixos entre façanes s'entreveuen carreus. | 08062-62 | A l'E del terme municipal, prop del Sallés de la Serra (Sallent) | Al fogatge de 1497 apareix 'En Vilasequa' i al fogatge de 1553 un tal Joan Vilasecta, possible amo del mas. És, segons Vila Rovira, una de les masies més antigues de Castellnou. L'autor, en uns pergamins escrits en llatí, va poder constatar la data 1325. També va poder veure anotacions del 1400 i del 1500. A la sala gran, en un rajol de pedra hi ha la inscripció 1384, a les golfes la data 1501, a la porta d'entrada de tramuntana Andreum Valdosa 1581 (traduït del llatí: Andreu Vilaseca). D'altres inscripcions presents a les portes de les tines daten del 1585 i del 1608. A la galeria del terrat trobem la inscripció 1795. I la cisterna consta del 1872. Una generació dels Vilaseca amb molts nois escampà el cognom Vilaseca arreu de Castellnou. És una casa amb molts terrenys agrícoles i propietats. | 41.8310700,1.8457900 | 404158 | 4631664 | 08062 | Castellnou de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08062/46474-foto-08062-62-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08062/46474-foto-08062-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08062/46474-foto-08062-62-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Llorens Travé i Jordi Tornés Bes | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | |||||||||
| 60460 | Vilaseca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilaseca-0 | XVIII | Teulada ensorrada, en estat ruïnós. | <p>Casa de planta baixa i dos pisos i teulada a dues aigües. Conserva l'eixida al sud i es noten clarament les diferents ampliacions que s'han anat fent</p> | 08191-125 | Serrasanç | <p>La casa és documentada des del segle XVIII</p> | 41.8677400,1.9167100 | 410098 | 4635659 | 08191 | Sallent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08191/60460-foto-08191-125-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-09-30 00:00:00 | Lluís Len / Jaume Perarnau | 94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:32 | |||||||||
| 49589 | Vilaró (jaciment ibero-romà) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilaro-jaciment-ibero-roma | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 58, 61, 65, 82, 83 | IVaC-VdC | Estat desconegut de les restes arqueològiques | Jaciment arqueològic d'època ibero-romana que es coneix tan sols per la troballa de ceràmica superficial. Es troba emplaçat al voltant de la masia anomenada Vilaró, que s'assenta en una esplanada per on hi passava un camí tradicional que venia de la zona de la Vall de Vilaramó, travessava la riera de Merlès al Molí del Vilaró i es dirigia cap a la conca del riu Llobregat i Puig-reig. En diversos sectors al voltant d'aquest mas Josep M. Badia hi ha recollit superficialment fragments de ceràmica d'època ibèrica i romana. Concretament, en tres camps situats respectivament uns 50 m a l'est, uns 50 m al sud i uns 50 m a l'oest de la masia. Així mateix, en el turó que s'aixeca uns 100 m al nord també hi va recollir ceràmica, però majoritàriament de l'edat del ferro. Tot això sembla indicar que ens trobem davant d'un assentament amb una llarga pervivència, des de l'edat del ferro, època ibèrica i romana i, finalment, el mas medieval, que està documentat com a mínim des del segle XIII. És de suposar que un possible assentament antic del tipus vil·la podria estar situat a l'indret on actualment s'aixeca la masia. El mateix topònim de 'Vilaró' és significatiu com a possible indici d'una petita vil·la. | 08090-297 | Vora la masia de Vilaró, al sector nord-oest del terme de Gaià | Al costat de la masia del Vilaró hi ha indicis arqueològics d'un possible assentament rural d'època ibero-romana, i també d'una possible tomba alt-medieval excavada a la roca. És una dada que, de confirmar-se, indicaria que el mas es va aixecar en un indret on hi havia una anterior necròpolis. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, el mas ja existia al segle XIII. Concretament, s'esmenta en un document de 1237 de la parròquia de Vilaramó (a l'Arxiu Episcopal de Vic) ja amb la mateixa denominació de Vilaró. | 41.9453200,1.9087000 | 409543 | 4644281 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49589-foto-08090-297-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49589-foto-08090-297-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia. | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | |||||||
| 49590 | Vilaró (jaciment de l'edat del ferro) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilaro-jaciment-de-ledat-del-ferro | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 58, 61, 65, 82, 83 | VII-VI aC | Estat desconegut de les restes arqueològiques | Jaciment arqueològic de l'edat del ferro que es coneix tan sols per la troballa de ceràmica superficial. Es troba emplaçat en un turonet que s'aixeca uns 100 m al nord de la masia de Vilaró. En aquesta zona Josep M. Badia hi ha recollit fragments ceràmics pertanyents a l'edat del ferro. Cal dir que, a la part baixa, en els camps que flanquegen la masia, el mateix Josep M. Badia hi ha recollit també ceràmica, en aquest cas d'època ibèrica i romana. Tot això sembla indicar que ens trobem davant d'un assentament amb una llarga pervivència, que aniria des de l'edat del ferro fins a època ibèrica i romana: I, finalment, tindria continuïtat amb el mas medieval, que està documentat com a mínim des del segle XIII. Un altre factor a tenir en compte és que per aquesta zona ha estat tradicionalment un lloc de pas. Hi transcorria un camí que venia de la Vall de Vilaramó, travessava la riera de Merlès al Molí del Vilaró i es dirigia cap a la conca del riu Llobregat i Puig-reig. | 08090-298 | Vora la masia de Vilaró, al sector nord-oest del terme de Gaià | 41.9466700,1.9082900 | 409511 | 4644431 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49590-foto-08090-298-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia. | 79|80 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | ||||||||
| 49413 | Vilaró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilaro | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 58, 61, 65, 82, 83 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 35. | XIII-XX | El cos residencial manté el volum íntegre, però amb la coberta i espais interior molt precaris. Coberts semi-derruïts | Masia de dimensions considerables, d'origen medieval i actualment en estat de semi-ruïna. Es troba en un emplaçament molt idoni, en un altiplà sobre la vall formada pel barranc anomenat precisament del Vilaró, que poc després conflueix amb el torrent de la Vall de Vilaramó. Consta d'un cos residencial de planta irregular (amb planta baixa més un pis i golfes) que té adossats un conjunt de coberts al sud, tot formant una mena de clos o barri, i un petit cos al nord (corresponent a una tina). Antigament tenia una bassa i altres coberts a ponent, però es troben molt derruïts. La casa ha anat evolucionant fruit de múltiples fases constructives, fins que va acabar adoptant una estructura en tres naus o crugies. Té dos portals adovellats. El més antic devia ser el que es troba al costat de llevant, actualment integrat en una estança interior. La façana principal i el portal actualment vigents són a la cara de migdia, dins del barri o clos tancat, però han quedat pràcticament coberts per les construccions que s'han anat aixecant en aquest sector. Aquí hi podem veure una eixida o terrassa amb baranes de fusta sobre el portal d'accés al barri, però tot plegat es troba molt derruït. La façana més visible és la de ponent, on hi ha diverses finestres distribuïdes irregularment, totes emmarcades amb llindes i brancals de pedra. El parament del mur és de força qualitat, fet amb carreus més o menys escairats però de disposició irregular. Conserva el semi-arrebossat tradicional. L‘interior de la casa, que es distribueix en base a tres crugies, ha conservat la tipologia tradicional, tot i que en estat molt precari. A la planta baixa, que conserva coberta amb volta de pedra, hi havia estables i celler. A la primera planta hi ha una típica sala, amb festejadors a les finestres, que distribueix a la resta d'estances. | 08090-121 | Al sector nord-oest del terme de Gaià | Al costat de la masia del Vilaró hi ha indicis arqueològics d'un possible assentament rural d'època ibero-romana, i també hi hem identificat una possible tomba alt-medieval excavada a la roca. És una dada que, de confirmar-se, indicaria que el mas es va aixecar en un indret on hi havia una anterior necròpolis. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, s'esmenta en un document de 1237 de la parròquia de Vilaramó (a l'Arxiu Episcopal de Vic) ja amb la mateixa denominació de Vilaró. En el fogatge de 1553 hi consta com a cap de casa Francesc Vilaró. Ja al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, l'hereu era Esteve Ferrer i Vilaró. Llavors ja consta que el mas tenia un molí a la riera de Merlès, l'origen del qual és desconegut. Actualment l'edifici del molí es conserva, força reformat. Es fa constar que la casa pagava censos als canonges de Vic i una tassa d'aigua per al molí. Al segle XVIII el mas va prosperar i va ser objecte de nombroses ampliacions, tal com testimonien diferents inscripcions en llindes, tant a l'interior de l'edifici com a fora. Fou aleshores quan es devia remodelar amb l'estructura tripartita actual, amb una típica sala central construïda entorn de 1782. Al segle XIX el Vilaró havia prosperat, i en l'amillarament de 1860 consta entre els masos que tenien entre 200 i 300 ha de terreny. En el Registre de la Riquesa de 1883 consta que tenia la possessió de tres masoveries: cal Vinyavella, Termallarga i cal Geperut. Aleshores el conjunt de les seves propietats abastaven un total de 264 ha, un 6 % de les quals eren conreades per parcers. El propietari era Miquel Vilaseca. El Vilaró, doncs, s'havia consolidat com un dels masos grans del terme. Ja a finals del segle XX, la propietària de la casa va quedar vídua i vivia sola. En el seu testament va llegar la propietat a l'Hospital de Puig-reig, que la gestiona mitjançant un administrador. | 41.9455400,1.9089400 | 409563 | 4644305 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49413-foto-08090-121-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49413-foto-08090-121-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49413-foto-08090-121-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A pocs metres de la façana de ponent de la masia es conserva el que sembla una tomba excavada a la roca.Inscripcions en llindes de finestres del mur de ponent: 1748, 1741Inscripcions en llindes de portes de la sala: 1782, 1783 | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | |||||||
| 38405 | Vilarmau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilarmau | FERRER, Ll. i BONET, A. (1990) Artés. Societat i economia d'un poble de la Catalunya Central. Ajuntament d'Artés. | XVIII-XIX | Masia de planta rectangular; consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener paral·lel a la façana de migdia. Entrada principal per la façana de llevant. Destaca una galeria a l'angle sud-est, amb dues arcades a la façana sud i dues a la façana est, tant en el primer com en el segon pis. Els murs són de paredat arrebossats i sense pintar. Hi ha dos edificis annexos de maó vist i coberta de fibrociment: un a llevant, de planta i pis, i l'altre a ponent. | 08010-56 | Camps de Vilarmau | En el capbreu de 1693 es declara en Bernat Vilarmau. Sabem que a l'any 1774, el propietari era en Joan Vilarmau. L'any 1915 hi vivia el masover de Perafita, Josep Rafart Vilajeliu. L'any 1940, Silvestre Casas Padrós era el masover. El propietari que consta a l'any 1954 era Josep Vilarasau i Cabanes i a l'any 1977 ho era Lluís Soldevila Tomasa, que havia estat alcalde de Manresa. | 41.8043100,2.0102600 | 417781 | 4628523 | 08010 | Artés | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38405-foto-08010-56-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38405-foto-08010-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38405-foto-08010-56-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:17 | |||||||||
| 49407 | Vilaramó (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilaramo-jaciment | BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Gaià', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 260. BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 57, 58, 62, 65, 83. | IIIaC-VdC | Estat de les restes arqueològiques desconegut | Jaciment arqueològic d'època ibèrica i romana emplaçat a l'entorn del lloc on hi ha el mas Vilaramó. Aquesta masia, actualment en ruïnes, es troba situada en un emplaçament molt favorable, en un petit altiplà resguardat al nord-est per un petit turonet i des d'on es té un domini de la vall anomenada de Vilaramó per la banda sud. L'àmplia esplanada al voltant del mas proporciona un espai molt adequat per emplaçar-hi un petit nucli rural. L'àrea on apareixen indicis arqueològics és molt extensa a l'entorn d'aquest nucli. De manera esquemàtica i provisional es poden diferenciar tres sectors d'especial interès, a banda de la mateixa masia. El primer es troba en un antic camí d'accés al mas que parteix d'un camí actual, uns 500 m al sud-oest del mas, i va ascendint en direcció nord fins arribar a la l'esplanada per la banda oest. Les coordenades en el seu tram central són: UTM ETRS89 410918; 4644944. En quatre punts d'aquest camí, que queda força separat del nucli de la masia, Josep M. Badia hi ha localitzat superficialment abundant material d'època romana: tegula i ceràmica. Un altre sector es troba en el camp que hi ha uns 50 o 100 m a l'est de la masia, on també s'hi ha recollit superficialment ceràmica ibèrica i romana. Finalment, al cim del turonet que queda a l'esquena de la masia (uns 40 m al nord-est) s'hi observen restes del que sembla un petit mur perimetral per reforçar la part alta. Dins d'aquest recinte, exactament en el punt més alt, algú hi ha excavat un forat que deixa veure clarament un mur de força qualitat, fet amb petits carreus. En aquest indret no hi ha constància que s'hi hagi localitzat, de moment, ceràmica a nivell superficial. Les coordenades corresponents al cim del turonet són les següents: UTM ETRS89 411211;4645160. Tot i no haver-s'hi practicat una excavació arqueològica, aquestes dades, juntament amb la informació de caràcter toponímic i documental, permeten deduir l'existència d'una antiga vil·la romana amb antecedents ibèrics en aquest indret. El més lògic és suposar que estaria emplaçada sota l'actual mas o molt a prop seu. Així mateix, la vil·la podria estar acompanyada d'una possible torre de guaita, tot i que no tenim cap indici sobre la seva datació i, per tant, també podria ser alt-medieval. I també és interessant el sector entorn de l'antic camí, que podria indicar algun tipus d'infraestructura auxiliar emplaçada al voltant d'aquesta zona. | 08090-115 | Al sector nord del terme de Gaià | A la vall per on discorre el torrent anomenat de la Vall de Vilaramó hi ha un altre nucli amb indicis arqueològics, d'època ibèrica, entorn del turó on hi ha l'església de Sant Esteve de Vilaramó. Segons Albert BENET (1984: 260) el topònim cal entendre'l com una contracció d'una possible vila Ramione; és a dir, que derivaria de la vil·la romana que estaria situada a l'actual mas Vilaramó. Josep M. BADIA (2016: 57) matisa aquesta idea i considera que el topònim podria fer referència a un vilar rural; és a dir, un grup de masos que en un temps fundacional de l'edat mitjana es constituïen a l'entorn d'un repoblador, i la terminació 'amo' seria el nom d'aquest primer repoblador. Es tractaria d'un cas similar al de Vilagaià, que també podria indicar el seu origen en una vila o un vilar. Aquests dos indrets són els més destacats del municipi amb indicis de possibles vil·les romanes. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, el mas Vilaramó ja existia al segle XIII; concretament, s'esmenta en un document de 1297 de l'Arxiu Parroquial del Mojal, ja amb el nom de 'Villaramo'. Aleshores l'hereu era un tal Andreu, i el mas formava part de la parròquia de Sant Esteve de Vilaramó. Al seu torn, el mas veí de la Vall de Vilaramó també està documentat al segle XIII, en aquest cas amb el nom de 'Valle'. Durant la crisi baix-medieval Vilaramó devia quedar com un mas rònec, ja que al segle XVII havia estat absorvit per la Vall de Vilaramó, que havia iniciat el seu creixement i havia esdevingut el mas hegemònic de la vall. Així, segons un capbreu del castell de Gaià de 1693-93, Vilaramó és un dels masos secundaris, juntament amb Spluga Sobirana, Spluga Jussana i Rovira, en possessió de la Vall de Vilaramó. Al segle XIX Vilaramó continuava com una masoveria de la Vall de Vilaramó. Segons el Registre de la Riquesa de 1883, aquest any les terres del mas abastaven una superfície de només 12,64 ha, dos terços de les quals eren conreades per tres parcers. | 41.9531600,1.9284600 | 411192 | 4645131 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49407-foto-08090-115-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49407-foto-08090-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49407-foto-08090-115-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | |||||||
| 49406 | Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilaramo | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 57, 58, 62, 65, 83. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 54. | XIII-XIX | En ruïnes | Masia de tamany mitjà, d'origen medieval i actualment en ruïnes. Es troba situada en un emplaçament molt favorable, en un petit altiplà resguardat al nord-est per un petit turonet i des d'on es té un domini de la vall anomenada de Vilaramó per la banda sud. En aquest indret probablement ja hi havia hagut una vil·la romana. La masia consta del cos residencial amb un ampli sector de coberts al sud-est així com una altra edificació aïllada a l'oest. El cos residencial principal té una planta rectangular, amb planta baixa més un pis. En queden els murs exteriors i interiors fins a una alçada desigual. La part més ben conservada és la de llevant. El mur, però, s'ha esfondrat recentment i ha quedat molt malmès. El sector on hi devia haver el portal principal, al sud o a l'oest, es troba molt més derruït. El parament dels murs és fet amb carreus petits més o menys escairats, però amb una qualitat desigual. Al sud-est del cos principal hi ha un espai amb pallisses, que està adossat a una edificació de planta irregular i de dos pisos. S'hi conserva una escala per accedir al segon nivell. Adossats més al sud, trobem una àmplia zona de coberts que prenen una forma allargassada. Uns 30 metres a ponent hi ha una l'edificació aïllada, ja corresponent al segle XIX o principis del XX, probablement una pallissa. És de planta quadrada i consta de dos pisos. Es conserva força sencera però ha perdut la coberta. La façana principal, encarada al sud-oest, presenta quatre àmplies obertures, totes emmarcades amb maó, i els murs laterals també tenien grans obertures. A l'est del conjunt es conserven les restes d'una antiga bassa. | 08090-114 | Al sector nord del terme de Gaià | L'estudiós Josep M. Badia ha localitzat restes arqueològiques d'època romana en un radi força ampli al voltant del mas Vilaramó. Es tracta de troballes superficials però força abundants, cosa que indicaria l'existència d'una vil·la romana, que segurament estaria emplaçada sota o molt a prop de l'actual mas. A la vall per on discorre el torrent anomenat de la Vall de Vilaramó hi ha un altre nucli amb restes de l'edat del ferro i d'època ibèrica prop de l'església de Sant Esteve de Vilaramó. Segons Albert BENET (1984: 260) aquest topònim cal entendre'l com una contracció d'una possible vila Ramione; és a dir, que derivaria de la vil·la romana que estaria situada a l'actual mas Vilaramó. Josep M. BADIA (2016: 57) matisa aquesta idea i considera que el topònim podria fer referència a un vilar rural; és a dir, un grup de masos que en un temps fundacional de l'edat mitjana es constituïen a l'entorn d'un repoblador, i la terminació “amo” seria el nom d'aquest primer repoblador. Es tractaria d'un cas similar al de Vilagaià, que també podria indicar el seu origen en una vila o un vilar. Aquests dos indrets són els més destacats del municipi amb indicis de possibles vil·les romanes. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, el mas Vilaramó ja existia al segle XIII; concretament, s'esmenta en un document de 1297 de l'Arxiu Parroquial del Mojal, ja amb el nom de “Villaramo”. Aleshores l'hereu era un tal Andreu, i el mas formava part de la parròquia de Sant Esteve de Vilaramó. Al seu torn, el mas veí de la Vall de Vilaramó també està documentat al segle XIII, en aquest cas amb el nom de “Valle”. Al segle XVII, concretament el 1662 Vilaramó va passar a dependre de la Vall de Vilaramó, que havia iniciat el seu creixement i havia esdevingut el mas hegemònic de la vall. Anteriorment Vilramó pertanyia al senyor de Gaià. Així, segons un capbreu del castell de Gaià de 1693-93, Vilaramó és un dels masos secundaris, juntament amb Spluga Sobirana, Spluga Jussana i Rovira, en possessió de la Vall de Vilaramó. Al segle XIX Vilaramó continuava com una masoveria de la Vall de Vilaramó. Segons el Registre de la Riquesa de 1883, aquest any les terres del mas abastaven una superfície de només 12,64 ha, dos terços de les quals eren conreades per tres parcers. Al segle XX la masia era habitada per masovers. Entorn de 1954 ho era Josep M. Badia, i darrera seu n'hi va haver alguns més. | 41.9532900,1.9283000 | 411179 | 4645145 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49406-foto-08090-114-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49406-foto-08090-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49406-foto-08090-114-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:22 | |||||||
| 39652 | Vilapudúa de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilapudua-de-dalt | - Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. (08-11-1989), núm. 1216, Generalitat de Catalunya, Barcelona - IGLESIAS; Josep (1979). El Fogatge de 1553. Fundació Vives i Casajuana, Barcelona. - ILLA CODINA, Josep (1987). 'Avinyó' a FERRER ALÒS, Llorenç (coord). Història del Bages, vol. I, Parcir Ed. - TRESSERRA, Joan (prev.) (1932). Notes històriques de Sant Joan d'Avinyó, Manresa. | XVII-XVIII | Conjunt de tres edificis. El volum principal és una masia és de planta baixa, pis i golfes amb una superfície aproximada de 1090 m2. S'hi observen reformes en tota la volumetria per ampliació d'un altre pis realitzada recentment. La part original té l'acabat exterior de pedra vista amb restes d'arremolinat i les ampliacions estan fetes en obra (totxana). La coberta ha patit diferents reformes i és de dues vessants que fan el desguàs a la façana principal i posterior. Les obertures són emmarcades amb pedra carejada, arrebossades i altres amb rajoles ceràmiques. L'entrada d'ús actual la trobem a la façana de mestral, però la principal és la de xaloc. Hi ha una era amb restes de toves, un cobert i una pallissa. Se situa en un entorn rural envoltada de camps de conreu i bosc. | 08012-413 | Sta. Eugènia de Relat | La masia és documentada ja al segle XVI, car és esmentada al Fogatge de 1553, sota domini del monestir de Ripoll, que al segle XVIII passarà a la seu episcopal de Vic. | 41.8927000,1.9920100 | 416380 | 4638354 | 08012 | Avinyó | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08012/39652-foto-08012-413-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08012/39652-foto-08012-413-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08012/39652-foto-08012-413-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Marc Cucurella Pinilla | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:17 | |||||||||
| 39645 | Vilapudúa de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilapudua-de-baix | - Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. (08-11-1989), núm. 1216, Generalitat de Catalunya, Barcelona - IGLESIAS; Josep (1979). El Fogatge de 1553. Fundació Vives i Casajuana, Barcelona. - ILLA CODINA, Josep (1987). 'Avinyó' a FERRER ALÒS, Llorenç (coord). Història del Bages, vol. I, Parcir Ed. - TRESSERRA, Joan (prev.) (1932). Notes històriques de Sant Joan d'Avinyó, Manresa. | XVII | Masia de planta baixa, pis i golfes amb una superfície aproximada de 1470 m2. La coberta és de dues vessants que fan el desguàs a les façanes laterals. La casa es troba construïda directament sobre la roca que emergeix en parts de l'era i el camí. L'acabat exterior és arremolinat, la porta és adovellada i les obertures emmarcades amb pedra carejada. Ha sofert intervencions en diferents èpoques, a la llinda de la porta de la galeria trobem la data '1642' i en una de les ales de la casa en trobem una altra '1784'. A començaments del segle XX es construí l'ermita i els estabuladors que tenen nou arcades fetes amb maó i envolten l'era. També hi ha una cisterna per a la recollida d'aigües pluvials. Hi ha tines i una premsa de vi. Se situa en un entorn rural envoltada de camps de conreu i bosc. | 08012-406 | Sta. Eugènia de Relat | La masia és documentada ja al segle XVI, car és esmentada al Fogatge de 1553, sota domini del monestir de Ripoll, que al segle XVIII passarà a la Seu episcopal de Vic. | 41.8916000,1.9894800 | 416169 | 4638234 | 1642 | 08012 | Avinyó | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08012/39645-foto-08012-406-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08012/39645-foto-08012-406-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08012/39645-foto-08012-406-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Marc Cucurella Pinilla | 94|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:17 | ||||||||
| 89503 | Vilamorós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilamoros | <p><span><span><span>ACIÉN, M (2000). “La herencia del protofeudalismo visigodo frente a la imposición del Estado Islámico”. <em>Anejos de AespA CSIC</em>, 23. Madrid, p. 429-441.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BADIA, J.M. (1988). “Navàs”. <em>Història del Bages</em>, vol. II. Edicions Parcir. Manresa, p. 159. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BARBERÀ, J.; DAURA, A. (1982). 'Troballa d'una sepultura medieval excavada a la roca a Cardona'. <em>Dovella</em>, núm. 7. Manresa, p. 35.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CAIXAL, ÀLVAR; VILAMALA, Imma i altres (2018). <em>Pla Especial Urbanístic de protecció del patrimoni i catàleg de béns arquitectònics, històrics i ambientals de Navàs (Bages)</em>. Ajuntament de Navàs. Fitxa 29.BARP</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BRAMON, D. (2000). <em>De quan érem o no musulmans: textos del 713 al 1010. Continuació de l’obra de J.M. Millás i Vallicrosa</em>. Barcelona. Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives. Institut d’Estudis Catalans. Eumo, Vic.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DAURA, A.; GALOBART, J. (1982). 'Les tombes medievals excavades a la roca. El cas del Bages'. <em>Dovella</em>, núm. 5, Manresa, p 13-23.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DAURA, A.; GALOBART, J. (1983). 'L’arqueologia al Bages', 2n volum. <em>Les Fonts. Quaderns de Recerca i Divulgació</em>, núm. 6. Col·legi Doctors i Llicenciats, Manresa, p. 59.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995) <em>L’arqueologia al Bages</em>. Col·lecció monografies, núm. 15. Centre d’Estudis del Bages. Manresa, p. 253.. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>DAURA, A., GALOBART, J. (1984). “Tomba de Vilamorós”. <em>Catalunya Romànica</em>, vol. XI. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 350.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DAURA, A.; GALOBART, J. (1988). “Nous jaciments arqueològics al terme municipal de Navàs”. <em>Cardener</em>, núm. 5, Cardona, p. 107-124.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FOLCH, C. (2005). 'El poblament al nord-est de Catalunya durant la transició a l’Edat Mitjana (segles V – IX dC)'. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins XLVI. Girona, p. 37-65.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FOLCH, Cristian; GIBERT, Jordi. <em>Memòria de les prospeccions arqueològiques a la Vall del Cardener</em>. Arxiu Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Núm. Reg. 7084.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARTÍ, R. (2005). “ La defensa del territori durant la transició medieval”. I Congrés de Castells a la Mediterrània Nord-Occidental. Arbúcies (5-7 de març).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PIÑERO, Jordi (1994). <em>Inventari del Patrimoni Arquitectònic i Històric de Navàs</em>. Ajuntament de Navàs. Fitxa núm. A. 28.</span></span></span></span></p> | I-XVI | <p><span><span><span>Jaciment d’època romana i alt-medieval que ocupa una àrea força extensa al sud del turó dels Olivers, en un indret conegut com a Vilamorós. En anteriors ressenyes ha estat descrit de manera parcial, per això nosaltres l’hem agrupat en tres sectors, que es troben separats uns 300 m d’una punta a l’altra i que hem denominat sector nord, sector central (on hi ha una tomba de banyera) i sector sud.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El sector nord fins ara no havia estat descrit. Les coordenades UTM són: ETRS80 399880, 4638249. Aquí fa uns anys Josep M. Badia hi va identificar superficialment ceràmiques i materials d’època romana. En aquest indret hi trobem una mena de feixa que podria marcar un antic clos o petita muralla. Fa uns 80 metres de llarg i és més ample que una simple feixa. Està format per pedres més aviat petites i es troba molt esfondrat. Entre les pedres d’aquest muret hi hem localitzat diversos fragments reaprofitats d’opus signinum. Més amunt trobem una petita cinglera, de manera que el mur, que només es troba al sud, marcaria un recinte força ampli que avui és ple de vegetació. Uns 30 m al nord del final del camp que hi ha sota el mur, pel costat de llevant (coordenades UTM ETRS80 399942, 4638338), hi hem localitzat dues tombes excavades en un bloc de roca que s’ha desprès del cingle. Una correspon a una tomba infantil. És de forma ovoïdal, mesura 0,80 x 0,23 i té una regata a la part alta perquè s’hi escorrin les aigües pluvials. L’altra també és ovoïdal, una mica més gran però ha quedat partida. Al seu voltant s’hi observen encaixos diversos en altres roques. Aquestes tombes es troben desplaçades a l’est respecte al nucli on hi devia haver el sector habitat, aprofitant la roca de la cinglera. Probablement les tombes són posteriors, alt-medievals, mentre que la zona d’habitat seria d’època romana amb una possible pervivència posterior. Cal dir també que les feixes que es troben enmig dels camps que hi ha més al sud són fetes amb un tipus de pedra que podria ser aprofitada d’alguna construcció antiga. Segons informació oral d’Isidre Soler, àlies Filaborres, en aquest sector hi havia un poblat o una capella antiga. Són unes afirmacions, aquestes últimes, que cal entendre d’una manera orientativa i no literal.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El sector central és el que primer fou identificat i correspon a una tomba excavada a la roca acompanyada de la troballa de material superficial. Les coordenades UTM són ETRS80 399928, 4638063. L’indret és format per un rocam llis amb excel·lents vistes cap al sud, per on despunta la silueta de Montserrat. La tomba, molt fonda i ben retallada, és del tipus “banyera”, orientada d’est a oest i mesura 1,90 m de llargària, 0,50 m d'amplada i 0,35 m de fondària. Es troba buida des d’antic. Prop seu hi ha possibles dipòsits circulars excavats a la roca així com altres retalls. Al peu de la roca pel costat sud-est s’hi van localitzar restes de teula romana (tègula i ímbrex), per la qual cosa s’ha apuntat que hi podria haver hagut tombes construïdes amb aquests materials, que són característiques del període tardo-romà.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Finalment, el sector sud es troba un centener de metres al sud-est d’on hi ha la tomba de banyera, a continuació de l'esperó rocós fins un cingle encarat al sud, on s'obre una plana on hi ha evidències d'ocupació humana. Les coordenades UTM, en aquest cas aproximades, són: ETRS80 399949, 4637974. En aquest sector l’any 2006 un equip de la Universitat Autònoma de Barcelona hi va recollir ceràmica comuna d’aspecte groller, un fragment informe d'àmfora i un fragment de vidre transparent. Aquests materials van permetre apuntar una cronologia tardo-antiga o alt-medieval que podria relacionar-se amb el jaciment de Vilamorós. També es van detectar possibles restes d'estructures en pedra i teules.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En conclusió, les restes descrites apunten a un tipus d’assentament romà i alt-medieval que tindria diferents nuclis, en els quals hem vist que coexisteixen tombes excavades a la roca de tradició alt-medieval amb indicis d’ocupació humana o d’habitatge. És interessant també l'etimologia del topònim, que podria indicar l’existència d'una antiga villa o villare Amorosus o Amorós. Així mateix, en documents del segle XVI hi ha constància en aquesta zona d’una Vila Marló, que podria ser la continuadora d’aquesta antiga vil·la o vilar, que tindria el seu inici en època romana i que hauria perviscut a l’edat mitjana fins a una època indeterminada.</span></span></span></p> | 08141-316 | Sector central del terme municipal. Antic terme del castell de Castelladral, parròquia de Sant Miquel de Castelladral. | 41.8882200,1.7937500 | 399926 | 4638069 | 08141 | Navàs | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/89503-vilamoros-tomba-banyera-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/89503-vilamoros-tomba-banyera-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/89503-vilamoros-tomba-banyera-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/89503-vilamoros-tomba-banyera-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/89503-vilamoros-turo.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/89503-vilamoros-turo-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/89503-vilamoros-muralla-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/89503-vilamoros-o-signinum.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/89503-vilamoros-tomba-nordest-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/89503-vilamoros-tomba-nordest-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08141/89503-vilamoros-tomba-nordest-3.jpg | Legal | Romà|Medieval|Modern|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | BPU | 2021-10-20 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L’any 1982 Jaume Barberà i Antoni Daura van publicar la troballa de la sepultura excavada a la roca. L'any 2006 un equip del departament d'Arqueologia Medieval i Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona va realitzar una prospecció arqueològica a la Vall del Cardener dins el Projecte 'Ocupación, organización y defensa del territorio durante la transición medieval 2005-2008'. Els directors van ser Cristian Folch i Jordi Gibert. En aquest moment es van localitzar restes a l’indret que hem denominat sector sud. Posteriorment Josep M. Badia va identificar restes a l’indret que hem denominat sector nord. L’any 2018 el jaciment es va incloure en el Catàleg del patrimoni de Navàs (PEUPIC), aprovat definitivament el 2019. Posteriorment el propietari de la masia veïna de les Cots va portar a terme una rompuda de gran envergadura en un bon nombre de camps de la zona, inicialment amb els permisos oficials. En el transcurs d’aquestes tasques va destruir el molí de Les Cots, proper a aquest jaciment, i va fer rompudes també a l’indret que hem denominat sector sud. Aleshores els agents rurals van identificar més material en aquest sector que confirmaven l’existència del jaciment. El cas fou denunciat i actualment és objecte d’un litigi. Fruit del nostre treball de camp (el 2021) donem a conèixer una nova tomba (infantil) fins ara inèdita.Informació facilitada per Jaume ObradorsLa localització genèrica introduïda correspon al sector central, on hi ha la tomba de banyera. | 83|85|94|80 | 1754 | 1.4 | 1762 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-06 06:27 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 167,41 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml