Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 88811 | Barraca Codi 14018 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-codi-14018 | Web Wikipedra. Construccions de pedra seca. Observatori del paisatge. Codi 14018. http://wikipedra.catpaisatge.net/ | XIX-XX | Barraca de vinya de planta rectangular construïda amb la tècnica tradicional de la pedra en sec. Adossada al marge. Orientació N. La porta presenta una llosa plana com a llinda. La coberta amb falsa cúpula esta en bon estat i te un ràfec de pedres. | 08178-317 | Valldòria | Les barraques de pedra seca, veritables mostres d'arquitectura rural popular, defineixen el paisatge tradicional d'àmplies zones d'explotació vitivinícola i són l'evidència d'unes pràctiques econòmiques basades en l'explotació de la vinya. És molt difícil atribuir a aquestes construccions una cronologia precisa, tot i que es documenten entre mitjans del segle XVIII i mitjans del XIX, durant l'expansió de la vinya a Catalunya, abans de l'arribada de la plaga de la fil·loxera (anys 90 del segle XIX), tot i que posteriorment, amb la represa a menor escala del conreu de la vinya a la primera meitat del segle XX, es seguiran construint. La acurada tècnica constructiva va proporcionar a les barraques una gran qualitat i resistència, una tècnica que té paral·lels a bona part de la Mediterrània. Presenten plantes variades, circulars i quadrades principalment. Les parets estan fetes amb pedra en sec, i la falsa cúpula està construïda amb la tècnica d'aproximació de filades, on les pedres es van sobreposant horitzontalment i amb un lleuger pendent. La filada superior s'inclina cap a l'interior, creant anelles de pedra de radi decreixent fins a la cúpula, que es tanca amb lloses i es cobreix de terra. Les barraques de vinya tenien la funció de refugi, tant de persones com d'animals de càrrega, i servien per a descansar, aixoplugar-se de la pluja i guardar estris i eines. | 41.7205000,1.6940600 | 391372 | 4619568 | 08178 | Rajadell | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88811-foto-08178-317-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-04-08 00:00:00 | OPC 2017-2020 F. Xavier Menéndez | Informació i fotografia extreta de Wikipedra. Barraca Codi 14018 Autor: Francesc Brunet. Data registre: 31/10/2016. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | ||||||||
| 88812 | Barraca Codi 5369 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-codi-5369 | Web Wikipedra. Construccions de pedra seca. Observatori del paisatge. Codi 5369. http://wikipedra.catpaisatge.net/ | XIX-XX | Petit enderroc | Barraca de vinya de planta circular construïda amb la tècnica tradicional de la pedra en sec. Aïllada. Orientació S. La porta presenta una llosa plana com a llinda. La coberta amb falsa cúpula esta en bon estat, coronada per una cobertura cònica rematada per un caramull (una pedra vertical) i te un ràfec de pedres. | 08178-318 | Valldòria | Les barraques de pedra seca, veritables mostres d'arquitectura rural popular, defineixen el paisatge tradicional d'àmplies zones d'explotació vitivinícola i són l'evidència d'unes pràctiques econòmiques basades en l'explotació de la vinya. És molt difícil atribuir a aquestes construccions una cronologia precisa, tot i que es documenten entre mitjans del segle XVIII i mitjans del XIX, durant l'expansió de la vinya a Catalunya, abans de l'arribada de la plaga de la fil·loxera (anys 90 del segle XIX), tot i que posteriorment, amb la represa a menor escala del conreu de la vinya a la primera meitat del segle XX, es seguiran construint. La acurada tècnica constructiva va proporcionar a les barraques una gran qualitat i resistència, una tècnica que té paral·lels a bona part de la Mediterrània. Presenten plantes variades, circulars i quadrades principalment. Les parets estan fetes amb pedra en sec, i la falsa cúpula està construïda amb la tècnica d'aproximació de filades, on les pedres es van sobreposant horitzontalment i amb un lleuger pendent. La filada superior s'inclina cap a l'interior, creant anelles de pedra de radi decreixent fins a la cúpula, que es tanca amb lloses i es cobreix de terra. Les barraques de vinya tenien la funció de refugi, tant de persones com d'animals de càrrega, i servien per a descansar, aixoplugar-se de la pluja i guardar estris i eines. | 41.7222000,1.6940200 | 391372 | 4619757 | 08178 | Rajadell | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88812-foto-08178-318-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88812-foto-08178-318-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-04-08 00:00:00 | OPC 2017-2020 F. Xavier Menéndez | Informació i fotografia extreta de Wikipedra. Barraca Codi 5369 Autor: Jaume Plans Mestra. Data registre: 26/9/2004. Datació probable segons wiquipedra: segle XVIII-XIX | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | |||||||
| 88815 | Barraca Codi 8913 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-codi-8913 | Web Wikipedra. Construccions de pedra seca. Observatori del paisatge. Codi 8913. http://wikipedra.catpaisatge.net/ | XIX-XX | Barraca de vinya de planta rectangular construïda amb la tècnica tradicional de la pedra en sec. Aïllada. Orientació E. La porta presenta una llosa plana com a llinda. La coberta amb falsa cúpula esta en bon estat i està recoberta de terra. Te un ràfec de pedres. La planta és de 3x2,80 m. L'altura interior és de 2,60 m. La porta fa 87 cm d'ample i té una altura d'1,55 cm. El gruix de les parets és de 60 cm. Es veuen perfectament les pedres on es comença a tancar la volta; n'hi ha una (la de la paret on s'obre la porta) que serveix com a sortida de fums. Hi ha dues finestretes a les parets laterals. Està separada del marge, però té una filera de pedra que l'uneix (potser servia per enfilar-se al marge de dalt). | 08178-321 | Valldòria | Les barraques de pedra seca, veritables mostres d'arquitectura rural popular, defineixen el paisatge tradicional d'àmplies zones d'explotació vitivinícola i són l'evidència d'unes pràctiques econòmiques basades en l'explotació de la vinya. És molt difícil atribuir a aquestes construccions una cronologia precisa, tot i que es documenten entre mitjans del segle XVIII i mitjans del XIX, durant l'expansió de la vinya a Catalunya, abans de l'arribada de la plaga de la fil·loxera (anys 90 del segle XIX), tot i que posteriorment, amb la represa a menor escala del conreu de la vinya a la primera meitat del segle XX, es seguiran construint. La acurada tècnica constructiva va proporcionar a les barraques una gran qualitat i resistència, una tècnica que té paral·lels a bona part de la Mediterrània. Presenten plantes variades, circulars i quadrades principalment. Les parets estan fetes amb pedra en sec, i la falsa cúpula està construïda amb la tècnica d'aproximació de filades, on les pedres es van sobreposant horitzontalment i amb un lleuger pendent. La filada superior s'inclina cap a l'interior, creant anelles de pedra de radi decreixent fins a la cúpula, que es tanca amb lloses i es cobreix de terra. Les barraques de vinya tenien la funció de refugi, tant de persones com d'animals de càrrega, i servien per a descansar, aixoplugar-se de la pluja i guardar estris i eines. | 41.7223100,1.6852000 | 390638 | 4619781 | 08178 | Rajadell | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88815-foto-08178-321-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88815-foto-08178-321-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88815-foto-08178-321-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-04-08 00:00:00 | OPC 2017-2020 F. Xavier Menéndez | Informació i fotografia extreta de Wikipedra. Barraca Codi 8913 Autor: Joan M. Vives i Teixidó Data registre: 12/10/2013. Situada a la Vinya del Francisco | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | ||||||||
| 88816 | Barraca Codi 18760 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-codi-18760 | Web Wikipedra. Construccions de pedra seca. Observatori del paisatge. Codi 18760. http://wikipedra.catpaisatge.net/ | XIX-XX | Enderroc petit | Barraca de vinya de planta circular construïda amb la tècnica tradicional de la pedra en sec. Aïllada. Orientació S. La porta presenta una llosa plana com a llinda. La coberta amb falsa cúpula esta en bon estat. Te un ràfec de pedres. | 08178-322 | Valldòria | Les barraques de pedra seca, veritables mostres d'arquitectura rural popular, defineixen el paisatge tradicional d'àmplies zones d'explotació vitivinícola i són l'evidència d'unes pràctiques econòmiques basades en l'explotació de la vinya. És molt difícil atribuir a aquestes construccions una cronologia precisa, tot i que es documenten entre mitjans del segle XVIII i mitjans del XIX, durant l'expansió de la vinya a Catalunya, abans de l'arribada de la plaga de la fil·loxera (anys 90 del segle XIX), tot i que posteriorment, amb la represa a menor escala del conreu de la vinya a la primera meitat del segle XX, es seguiran construint. La acurada tècnica constructiva va proporcionar a les barraques una gran qualitat i resistència, una tècnica que té paral·lels a bona part de la Mediterrània. Presenten plantes variades, circulars i quadrades principalment. Les parets estan fetes amb pedra en sec, i la falsa cúpula està construïda amb la tècnica d'aproximació de filades, on les pedres es van sobreposant horitzontalment i amb un lleuger pendent. La filada superior s'inclina cap a l'interior, creant anelles de pedra de radi decreixent fins a la cúpula, que es tanca amb lloses i es cobreix de terra. Les barraques de vinya tenien la funció de refugi, tant de persones com d'animals de càrrega, i servien per a descansar, aixoplugar-se de la pluja i guardar estris i eines. | 41.7285000,1.6838900 | 390540 | 4620469 | 08178 | Rajadell | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88816-foto-08178-322-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88816-foto-08178-322-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88816-foto-08178-322-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | OPC 2017-2020 F. Xavier Menéndez | Informació i fotografia extreta de Wikipedra. Barraca Codi 18760 Autor: Anna Monistrol Data registre: 23/12/2018. Situada en un camp d'oliveres. | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | |||||||
| 88902 | Cabana prop de la Fabriqueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cabana-prop-de-la-fabriqueta | Cabana força gran de planta rectangular, sencera, amb coberta d'una sola vessant amb teules, descendent sobre la porta. Aquesta, centrada i rectangular, presenta llinda de fusta. A la paret posterior hi ha una petita finestra quadrada. . | 08178-408 | Valldòria | 41.7182600,1.6910000 | 391114 | 4619324 | 08178 | Rajadell | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88902-foto-08178-408-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88902-foto-08178-408-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88902-foto-08178-408-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | OPC 2017-2021 F. Xavier Menéndez | S'ubica en un pujolet prop de la carretera que va de les Casetes a can Torra, prop del trencall que ve del Pujolar, a 140 m al NO de la fabriqueta, a 50 m a l'O de la barraca inventariada a la wiquipedra 12301 (fitxa 315) i no lluny de la barraca 12302 (fitxa 316). | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | |||||||||||
| 80819 | Fons fotogràfic de l'Arxiu Gavín | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-de-larxiu-gavin-1 | <p>GAVÍN, J.M. (1985). Inventari d'esglésies. Vol. 16 El Bages. Ed. Arxiu Gavín. Barcelona.</p> | XX | <p>L'arxiu Gavin conserva un fons fotogràfic de les esglésies i capelles del terme de Mura, goigs i documentació vària publicada a diaris i revistes des de l'any 1984.</p> | 08139-97 | Valldoreix | <p>L'arxiu Gavin, propietat de Josep M. Gavin i format per aquest, està constituït per un important arxiu fotogràfic resultat de la recerca feta al llarg de més de 30 anys pels municipis de Catalunya i de la Franja per tal de documentar principalment les esglésies i capelles de cada municipi que formaven part de l'inventari d'esglésies va publicar en una important col·lecció que suposa una important font de consulta. També disposa d'un important recull de Goigs, així com un fons documentals consistent en recull de revistes i diaris sobre la temàtica de l'arxiu. Actualment l'arxiu està en procés de trasllat ja que ho porta al monestir de Sant Joan de les Avellanes (Balaguer).</p> | 41.7006400,1.9767900 | 414864 | 4617045 | 08139 | Mura | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | 55 | 3.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:57 | ||||||||||||
| 88907 | La Batzuca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-batzuca | MOLINS, Ernest (2020). Cases i Masos de Rajadell (I). Ajuntament de Rajadell. Pp 209-210 Catàleg de Masies i Cases Rurals 2014 | XIX-XX | Recentment rehabilitada | Casa de pagès de planta rectangular amb planta baixa, planta primera i golfes. La coberta es a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana. Els murs de càrrega són de pedra de bona qualitat (especialment a les cantonades) i estan arrebossats, amb alguns afegits de ciment. Les obertures estan enreixades. Actualment, la casa presenta dos accessos, un a migdia i un a tramuntana. l'edifici mostra dues parts diferenciades. La part antiga és la de migdia. La façana combina arrebossat i pedra vista, amb carreuons de bona factura, i presenta una porta rectangular amb una llinda de llosa i brancals arrebossats. A sobre llueix una balconada i finestres amb muntants i llindes de rajola. Potser corresponen a les reformes que va fer en Casajoana de l'Oliver el 1934. Al costat de l'actual porta, més recent, s'endevina l'antic portal, actualment tapiat amb la llinda gravada amb l'any 1851. La façana nord està arrebossada i presenta un portal centrat rectangular estret amb brancals de rajola i amb un balcó a sobre. Als baixos de la part moderna hi havia hagut la quadra i s'hi pot veure la menjadora restaurada. El primer pis estava dedicat a habitatge i en un extrem del balcó de la part nord s'ha conservat la caseta de l'antiga comuna. Hi ha alguns coberts moderns adossats als costats (a llevant i ponent; el de llevant, un gran taller i garatge, es molt gran i fou construït fa uns 10 anys). | 08178-413 | Vall del torrent de Cal Xic-Can Torra. Camps de l'Oliver. SO del terme. | Casa del segle XIX, a la que els afegits moderns desvirtuen la fesomia original. La denominació més antiga de la casa és la Caseta de l'Oliver, però en un document de 1852 ja se l'anomena Vetsuca de l'Oliver, un nom ben estrany que no surt en cap diccionari però que apareix a Rajadell en altres cases a mitjan del segle XIX. El 1860 la Caseta de Parcerisses s'anomenava també Betsuca de Parcerisas i la Casa Nova de can Torre era la Betsuca de can Torre. Pot ser que betzuca signifiqués una caseta de nova construcció vinculada a una masia principal (Molins, 2020:209). La casa pertanyia als amos del mas Oliver i estava ocupada per llogaters. Com que està al costat llevantí del Torrent de can Xic- Torrent de can Torra, és clar que pertany als dominis de Ca l'Oliver. Potser la van fer construir els amos, o tal vegada fos la casa d'un parcer i que passés a poder de l'amo en abandonar aquest la terra. Segons Molins (2020:209-10), els primers habitants coneguts de la Caseta de l'Oliver són Josep Calvet, la seva dona, els seus fills i altres persones (notícies de 1837 i de 1842). Entre 1848 i 1850 s'estava a la Caseta el matrimoni Jaume Braquets i Maria, i entre 1852 i 1863 els ocupants eren Salvador Casanovas, un fadristern de l'Oliver i la seva muller Maria Anna, entre d'altres. El 1868 hi vivien, aparentment, dues famílies: la de Salvador Serra Prat i la de la vídua Maria Puig. A l'entorn de 1870 s'hi instal·là Francesc d'Assís Centelles Vila amb la seva família, procedent de dels molins de Querol de Camps. Pertanyia a una branca lateral dels hereus Centelles de Sant Amanç. El 14 de maig de 1885 es va casar a l'església parroquial amb Maria Mas, de Claret de Figuerola. La seva llar va ser la Betzuca. El més gran dels fills i hereu, Joan Centellas Mas, es va quedar la casa. Es va casar el 1913 amb Mercè Casajuana Servitja, filla dels masovers del Cortès. Van tenir molts fills. L'hereu, Joan, nat el 1914, es va emboscar durant la guerra civil i va morir de malaltia. Les noies de la Betzuca tenien fama de ser dones de caràcter i tres d'elles van entrar de joves en diferents cases de Fals. El 1923 la Betzuca acollia dues famílies, una a cada pis. Una d'elles era la família Centellas i l'altra estava formada pels germans Gabriel, Margarida i Isidre Masferrer Munt i el jove Antoni Casanovas Torra, un fill de l'Oliver. El 1931 l'amo de la casa, Ignasi Casanovas de l'Oliver, va demanar a Joan Centellas que abandonés la casa, però s'hi va negar. Es diu que el 1934 l'amo va ensorrar part de la casa, que estava molt malament, i la va refer. Llavors va canviar els tractes amb els llogaters i els va exigir un lloguer més alt. Mercè Casajoana, ja vídua, va seguir a la casa fins la seva mort. La casa va quedar uns anys buida i després fou comprada per Francisco Rico Escobar i Maria Jesús Laborda Heredia. Aquests, el 1987, se la van revendre a dos matrimonis, que pujaven a la casa els caps de setmana, i aquests la van vendre, el 1994, a l'actual propietari. La inscripció que proporciona una llinda reaprofitada que du la data 1851 es difícil d'interpretar, per que sembla que mostra un cognom, Lomas, que no concorda amb els ocupants de la casa. | 41.7081100,1.6908400 | 391083 | 4618197 | 08178 | Rajadell | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88907-foto-08178-413-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88907-foto-08178-413-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88907-foto-08178-413-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-04-08 00:00:00 | OPC 2017-2021 F. Xavier Menéndez | El nom és La Betzuca en els mapes i Catàleg de mases. Figura al Catàleg de Masies i Cases Rurals 2014 (num. 8). No recollida al PEP 1993.S'hi accedeix des de Les Casetes en direcció sud. A Cal Braquets agafar la carretera o camí de Can Torra: creuat el Torrent de Valldòria, cal seguir vers el sud, direcció Cal Torre del Forn i/o direcció Parcerisses, amb el Torrent de Parcerisses a la dreta. Es troba prop del Torrent de can Xic- Torrent de can Torra, al camí de can Torra, un cop passat Ca l'Oliver i en front de Parcerisses, en un trencall a ma esquerra, a pocs metres del camí.Inscripció al costat de la porta d'entrada de la façana sud amb la data 1851. Es troba en una gran llosa encastada a la façana, a la dreta de la porta. Es tractaria, segurament, de la llinda in situ de l'antiga porta, ara tapiada (es veu la meitat esquerra de la porta). La llegenda està emmarcada per una sanefa ovalada. Hi diu al centre 'Any 1851 Lomas', però als costat hi ha uns signes de mal llegir: una S i un Q(?) a l'esquerra i GAS (?) a la dreta-Hi ha una pica de pedra a l'entorn, localitzada al fer les obres del cobert.A pocs metres a llevant de la casa, hi ha una casa nova, aixecada ex novo a la darrera dècada del segle XX, anomenada La Bazuca Nova. Era on hi havia hagut la pallissa de la Betzuca. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | |||||||
| 88908 | Font de la Batzuca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-batzuca | XX | En estat d'abandó i força emboscat | Font i petita bassa o resclosa per entollar aigua, feta de pedra, sota una petita bauma, que estava folrada per un mur de contenció (es conserva una part). La font era al peu de la bassa (de fet, la deu era una petita cascada que plorava per la bauma). Hi ha restes d'una canalització en direcció al torrent (amb estructures conservades de la coberta de lloses). | 08178-414 | Vall del torrent de Cal Xic-Can Torra. Camps de l'Oliver. SO del terme. | 41.7070200,1.6888300 | 390914 | 4618078 | 08178 | Rajadell | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88908-foto-08178-414-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88908-foto-08178-414-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88908-foto-08178-414-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-04-08 00:00:00 | OPC 2017-2021 F. Xavier Menéndez | Està al Torrent de can Xic (mes endavant Torrent de can Torra). Es troba més aprop de Cal Caseta, a l'altra banda del torrent (està a 85m al NO, comunicada per un cami) que no de la Batzuca, que es troba a 190m al NE.Segons informacions orals, hi hauria una altra font aprop, que raja de tant en tant.Molins (2020) explica que les cases de Can Xic, Can Montfort i La Caseta regaven els horts, amb permís del Parcerisses, amb les aigues de la Font del Sabellà. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | |||||||||
| 67085 | Riu Cardener | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-cardener | <p>BADIA I GUITART, Jordi (1999) 'Els runams salins del Bages' Dovella, Núm. 64, pp. 41-48, Manresa, Centre d'Estudis del Bages. BREU HISTÒRIA ... (s.d.) Breu història del regadiu a Súria, Text mecanografiat.</p> <p>COTS I PORTÍ, M. Teresa; OBRADORS I PUIGDELLÍVOL, Rosa M.; PINZOLAS I GERMAN, Eduard (1991) El poble vell de Súria. Guia didàctica. Manresa: Ajuntament de Súria.</p> <p>FENOY, Elsa (1999) 'Flora' Sender de Súria. Volta al terme municipal. Variant de Coaner. Variant dels llacs d'Argençola, Súria, Centre Excursionista de Súria.</p> <p>LOSADA, Cristina (2000) Toponímia de Súria. Treball mecanografiat pel 2n curs de Batxillerat B. Súria.</p> <p>REGUANT i AGUT, Josep (1988) 'Súria', Història de les comarques de Catalunya. Bages'. Volum II, pp. 475-502, Manresa, Edicions Parcir, Edicions selectes.</p> <p>REGUANT i AGUT, Josep (1997) Súria. Història en imatges 1894-1975. Col·lecció 'Fotografia històrica', núm. 4. Manresa: Angle Editorial, Centre d'Estudis del Bages.</p> <p>SALA, Miquel; JOFRE, Salvador (inèdit) El Pla de Reguant i la seva biodiversitat, Súria, 2000</p> <p>SALA, Miquel; OLIVES, Amadeu (inèdit) Inventari de l'entorn natural de Súria, Súria, treball mecanografiat. Grup de Natura del Centre Excursionista.</p> <p>SOLER I CLARIANA, Pau (1985) Súria, el meu poble. Súria.</p> <p>VILANOVA, Josep (1999) 'Flora' Sender de Súria. Volta al terme municipal. Variant de Coaner. Variant dels llacs d'Argençola, Súria, Centre Excursionista de Súria.</p> | Les lleres presenten brutícia | <p>És l'eix principal de la hidrografia local, amb un recorregut dins del terme de 6.365 metres. També és el corrent amb major cabal (uns 7 metres cúbics per segon). Té un règim regular, malgrat un sever estiatge (COTS, OBRADORS, PINZOLAS, 1991). Rep les aportacions, per la dreta de la Rasa del Nasiet (font de la Vinya), la de Costafreda (fonts de Costafreda) i la riera de cal Mateu de Truiar (riera d'Antius), la qual forma límit amb el terme de Callús. Per l'esquerra hi ha el torrent del Bògit, la riera d'Hortons (de cal Trist), - la qual té per afluents les rases de cal Rei, cal Mariano i del Quer (font del Quer) - , la riera del Tordell - que recull les aigües del torrent Fondo -, la riera d'Argençola, el torrent de cal Gallifa (font de Gallifa) i del torrent de cal Garges (font de Garges)-, el torrent de Fusteret o del Camprubí (font de la Serra) i, finalment, la riera de Bugadella (font de la Formiga i de les Comes) (REGUANT, 1988). Es poden observar restes de boscos de ribera, amb abundant canyís a frec d'aigua i força canya comú. Al seu recorregut es troben àlbers, pollancres, freixes, pinasses i altres. Prop de cal Jover es pot veure una bona quantitat d'ailants. També s'observen tamarius en estat arbustiu, la qual cosa indica la salinitat natural del territori (VILANOVA, 1999). El riu aquests darrers anys ha recuperat part de la fauna que tenia, en la que destaquen la carpa, la bagra, el barb i el peix-gat. Resulta d'interès la presència de nàiades, localitzades al canal d'Abadal, la recent troballa de les quals ha generat dues possibles explicacions: 1. Que van ser introduïdes per un pescador fa uns divuit anys, importades d'un pantà de l'Aragó i 2. Es tracta de fauna autòctona, que la millora de l'aigua ha provocat la seva expansió i, la seva detecció al netejar el canal. En la toponímia es poden resseguir accidents fluvials vinculats al riu, com a torrents (Fondo, del Bògit, de Bogadella, de Camprubí, de Cal Rei, del Solà, del Quer, Pèlic, Trullà, de Bogadella, de Cal Pes, del Canonge, dels Galàpets), rieres (d'Hortons, de Costafreda, de Borrissol), balç (balç de la Socova, per un altre lloc punt interessant des de un punt de vista geològic, encara que resta aclarir si administrativament es pot considerar també com a pertanyent al municipi), balç de Cal Lladó, que per la seva situació, sempre a sigut un lloc que passivament ha pres part en esdeveniments rellevants de la història moderna, balç de Cal Jové, d'aprofitament industrial pel molí del mateix nom (LOSADA, 2000), etc.</p> | 08274-42 | Vall del riu Cardener | <p>En un precepte de confirmació de bens que el monestir de Santa Maria de Ripoll tenia a Sant Cugat del Racó (Castelladral), datat el 24 d'agost del 938, s'esmenta per límit d'aquesta parròquia la riera de Tordell (REGUANT, 1988). El mateix succeeix en l'acta de fundació del monestir de Serrateix del 977 i en l'acta d'elecció del primer abat de l'esmentat monestir, també del 977, en que es cita la riera d'Hortons (REGUANT, 1988). Abans de l'any 1500, el riu en arribar a l'actual plaça de Sant Joan es partia en dos: el braç dret baixava per l'actual llit, mentre que el braç esquerra passava entre l'actual carrer de Magí Fàbrega i la avui carretera, cap els horts de la Clota. Els dos braços es tornaven a unir una mica aigües avall d'on hi ha ara la depuradora, abans de la zona de les bombes de Súria K. L'any 1672, el castlà Tries va fer donació de la castlania a la comunitat del Miracle. Aquesta van començar la seva actuació desviant el riu i fent passar tot el corrent d'aigua cap on era el braç dret, que és el curs actual. Les obres es van fer mitjançant gran munts de pedres, tants que la zona es va conèixer com els Rastells, nom el qual encara es coneix el barri que s'hi va anar edificant. La concessió d'aprofitament de les aigües del Cardener per a recs va ser feta a perpetuïtat el 1705 (BREU HISTÒRIA, s.d.) Un pagès surienc ens descriu la seva impressió de la riuada del Cardener que es produí el 23 de maig de 1853: 'feu un excés de pluja y en la nit vingué lo riu mol gros que va pujar buit graons de la escala del Ostal del comú de Suria y a mitge enclusa del Oliva farrer y va durar tot lo dia 24 donan molts grans dañs ap tal que per temor los moliners fugiren del meu molí que ja arribava la aygua fins al pou per sobra lo ort y me trenca la resclosa mol fortament y sen porta tots los orts de la bora del riu a la part de ma casa de Reguant al pas del camí Real un camp de xexa y la terra que may ninguna persona no y abia vist ficar lo riu y al Ostal la porta estan tancada ap pany y clay y lo ba arrencar y trencar los claus del pany ames de las barres que per dintre apuntelaban la porta del carrer. En quant a la rescloza en tot lo riu no ha quedat ninguna bona sino la del Canals y totas las demes trencadas molt grabament y la de la Malagarriga se len porta tota enterament y lo dia 26 ba tornar benir higualment y com la resclosa ja era asentada del dia 23 ba ana molen sempra las pedras y bas qeudar quasi sens resclosa per los grans desmuns y grossas pedras que abian tirar al riu quan feian la carretera y lo dia 4 de juny ba tornar a fer altra vinguda gran com las altras y fou lo resultat que lo replazar lo dany de la rescloza hi tingut de posar 1.400 lliures jornals ap semanas de 56 homas y los mes barato 7 rals lo jornal y den quintars de ferro ap claus y la obaga queda de fusta grossa destrossada'. (REGUANT, 1988: 493).</p> | 41.8288361,1.7484871 | 396075 | 4631530 | 08274 | Súria | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67085-20210421123046.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67085-20210506152223.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | Inexistent | 2022-02-23 00:00:00 | ARQUEOCIÈNCIA- J.M. Huélamo | Una conseqüència indesitjable de les mines de potassa és la forta salinització dels rius. L'afectació més forta va tenir lloc a la dècada de 1980, fins que el setembre del 1988 entrà en servei el col·lector de salmorres del Llobregat-Cardener, el qual, malgrat que no ha resolt el problema si que l'ha disminuït en part, encara que la resta és suficient per a salinitzar tot l'aqüífer. El Cardener, abans d'arribar a les mines de Súria, porta una proporció relativa de 10 Na : 1 K, en canvi aigües avall de l'explotació, la relació és 30 Na : 1 K, és a dir, augmenta fortament la proporció relativa de potassi. Actualment la quantitat més important de sal que entra al Cardener té lloc a l'alçada del barri del Fusteret, convertint-se en aigües salobres. Aquesta salinització, té el seu origen en la següent realitat: un canal pren l'aigua del Cardener al Pla de Reguant, per la riba dreta i travessa el riu a l'estret del Fusteret. L'aigua salta a l'interior d'un pou on hi ha instal·lada la turbina i, per mig d'un canal subterrani d'un centenar de metres, sobreeixien a la riba esquerra. Durant el tram soterrat, l'aigua dobla la salinitat per l'incorporació d'aigües subterrànies salades. El mateix li succeeix al riu. A la riba esquerra, des de poc més amunt de l'edifici de la turbina fins a la sortida del canal, subterràniament, entra al Cardener, aigua salada. Si el cabal és escàs, s'aprecien eflorescències salines, blanques, en aquest marge de riu. En aquest tram s'obtenen valors variables de salinitat, alguns més propis d'aigua de mar que de riu. L'aigua de la font de la Serra, és salada i es desviada directament al col·lector. Si bé hi ha capes de clorur sòdic superficial que poden salinitzar l'aigua del Cardener, el predomini de clorur potàssic indiquen que la major part d'aquesta sal prové del runam (BADIA, 1999). Un altre aiguat de consideració va ser el del 1907, el qual destruí bona part de la indústria local. El desbordament del Cardener, ocorregut el dia 12 d'octubre, ocasionà greus perjudicis avaluats en 1000 ptes. al convent de les Germanes Dominiques i en 172670 a l'agricultura. Fou el poble més afectat de la conca fluvial. Les fàbriques varen inundar-se en les respectives plantes baixes. La situació va ser greu, sobretot per a la indústria: les tres fàbriques que aleshores hi havia pagaven setmanalment 4000 duros de jornals per tal d'arranjar les destrosses. La importància de les inundacions queda reflectida per les visites de personalitats a Súria, dies després de la riuada. El 18 d'octubre va venir el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages i el dia 20 el rei Alfons XIII, acompanyat del cap de govern, Antonio Maura (REGUANT, 1988). Cap l'any 1920 es travessava el riu en barca, que era propietat d'en 'Castilla' (REGUANT, 1997). L'any 1932, a la Festa Major, es va inaugurar la barana del riu, que havia estat encarregada per l'Ajuntament a Lluís Guilà, amb el projecte de fer 51 pilars de formigó (REGUANT, 1997). Una altra gran riuada es va produir durant la nit del 7 al 8 de novembre de 1982, causant unes pèrdues econòmiques valorades amb més de mil milions de pessetes. Va desaparèixer la palanca de la Fàbrica Vella, una part del mur de contenció del pont nou de Salipota i provocà el tancament de l'empresa de filatura Suriatex, SA, on hi treballaven 140 persones. Actualment les seves instal·lacions fabrils s'han venut en petites parcel·les que han adquirit tallers industrials de diversos rams (REGUANT, 1988). | 2153 | 5.1 | 2484 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:07 | ||||||||
| 49359 | Forat Màrtira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forat-martira | Zona coberta per la vegetació | Balma amb una cavitat natural al seu interior formada pel despreniment de diverses roques de gran envergadura. L'indret es troba en un coster a la riba esquerra de la vall del riu Llobregat, just al costat de la pista asfaltada que ressegueix aquesta vall, uns 900 al nord del trencall de Galera. És una zona amb una vegetació frondosa i amb una cinglera no gaire alta però amb una massa rocosa de dimensions força grans. Diverses de les roques del sostre de la balma s'han trencat i han caigut, de manera que han configurat un forat triangular que esdevé una mena de portal cap a una galeria interior força gran i espectacular. En aquest espai interior s'hi observen rastres d'algun mur precari que podria correspondre a algun tipus de construcció troglodítica. Aquesta cavitat natural ha estat utilitzada com a refugi o, tal vegada, com a habitatge probablement ja des d'antic. Se sap que en èpoques més recents, durant els anys de la Guerra Civil de 1936, va servir com a amagatall de diferents emboscats. En nom de Forat Màrtira fa referència a una tradició o llegenda sobre una dona que era coneguda amb aquest nom i que, suposadament, vivia en aquest refugi amb els seus fills. Es deia que si t'acostaves al forat podies sentir com la dona rentava la roba. I és que en èpoques humides prop del Forat hi baixa un torrent que fa un salt d'aigua per la cinglera i que és el causant que se senti la remor. Aquesta tradició oral sembla una versió simplificada de les llegendes més típiques que es coneixen sobre dones d'aigua o encantàries. | 08090-67 | Vall del Llobregat, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9188900,1.8870300 | 407709 | 4641370 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49359-foto-08090-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49359-foto-08090-67-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila Casals | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | ||||||||||||
| 59555 | El Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-flequer-0 | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVI-XX | Una part es troba en procés de restauració per usos lúdics i l'altra part resta sense coberta. | Mas situat en una elevació al vessant septentrional del torrent del Flequer, en un aterrassament amb floracions rocoses damunt les quals s'aixeca la masia. És de planta poligonal per adaptar-se al terreny, amb l'entrada a la part posterior, perquè a la façana de migdia hi ha un marge rocós. La coberta és a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal, orientada a nord. S'ha fet diverses reformes al llarg del temps. Una de les més destacades és la galeria de migdia. Consta de tres plantes, completada amb altres edificacions auxiliars com l'era, tres grups de tines, dos integrats o adossats a la casa i un tercer grup independent. A ponent hi havia una gran bassa i dependències de producció. | 08182-157 | Vall del Flequer | No surt cap referència en els fogatges. Les primeres dades fan referència al cadastre de 1773, quan consta com a propietari Josep Flaquer, que paga 154 rals per nou quarteres de camps de secà, mig quartal d'hort de secà, set quarteres d'erm, sis quarteres de terreny rocós, mig jornal de vinya, la casa amb la família, un fill, un mosso i un cap de bestiar. L'any 1949 fou escenari d'un episodi amb la banda de maquis d'en Massana, que extorsionaren, amb la complicitat dels masovers, el propietari per valor de 100.000 ptes. | 41.7009200,1.9214600 | 410260 | 4617133 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59555-foto-08182-157-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | ||||||||
| 59619 | Tines del Bleda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-bleda | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura.</p> | XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Conjunt format per dues tines de planta circular i la seva respectiva barraca. La part inferior de l'edifici que conté els cups de les tines és de pedra unida amb morter de calç, i tenen les parets interiors recobertes de rajoles de ceràmica vidrada. La part superior dels murs, per sobre de la boca del cup, són de pedra sense material d'unió, i a la part superior dels murs s'estén el voladís realitzat amb pedres planes disposades en horitzontal i sobre el que s'assenta la coberta, que és feta amb el mètode d'aproximació de filades amb lloses de pedra i sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. Cada tina té una porta d'accés oberta a l'est, amb llinda de pedra horitzontal. Observant el conjunt des de les portes d'entrada a les tines, es descriuen les edificacions d'esquerra a dreta. La tina número 1, a la banda de tramuntana, té una petita finestreta i sota de la cúpula s'observa un tronc encastat en situació horitzontal en el que es lligaven les cordes emprades per agafar-se durant la trepitjada del raïm. L'estat de les rajoles interiors del cup és bo. La tina número 2, a la banda sud, també té una finestreta i encara conserva les restes de la frontissa d'una antiga porta de fusta a l'entrada. També té un tronc encastat en posició horitzontal sota la cúpula. L'estat de les rajoles interiors del cup és bo. Edificacions auxiliars Hi ha dues barraques adossades a les tines. Són edificacions en pedra seca amb coberta de falsa cúpula i que segueixen el mateix tipus de construcció que les tines. Es troben a un nivell inferior en el terreny respecte a les tines, ja que a cada barraca surt la boixa de cada tina. La barraca corresponent a la tina núm. 1 té planta de forma semicircular i una superfície d'uns 6m2. L'entrada té doble llinda, una exterior de 100 x 25 x 17 cm i una altre a la part interior de la porta. La porta d'entrada amida 0,82 m x 1,44 m d'alçada. A l'interior i trobem el broc o boixa de la tina, tallat en un bloc de pedra que sobresurt del mur. El gruix de les parets és de 80 cm. La barraca corresponent a la tina núm. 2 és de planta rectangular, de 2,40 m d'amplada per 3,20 m de llargada. També té llinda doble a la porta, una exterior de 150 x 36 x 20 cm i una altre d'interior. La porta d'entrada amida 1,02 m x 1,37 m d'alçada. A l'interior trobem la boixa de la tina d'iguals característiques a l'anterior. El gruix de les parets és de 53 cm. L'estat de conservació de les dues barraques és bo i actualment es comuniquen amb les barraques a través d' una escala exterior situada a la banda nord. Davant de les tines es conserva la base d'una antiga premsa de pedra que forma part del conjunt i que està relacionada amb l'ús. És tracta de la pica sobre la que descansava l'estructura de fusta de la gàbia i el cargol que provocava el pes mitjançant un sistema de palanca.</p> | 08182-221 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7013200,1.8969800 | 408224 | 4617203 | 1880 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59619-foto-08182-221-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59619-foto-08182-221-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59619-foto-08182-221-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4. trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. A 1,5 km aproximadament ens desviarem per un camí a mà dreta, a partir del qual, farem el trajecte a peu. La tina s'emplaça a pocs metres de l'inici del camí. La vegetació de l'entorn en dificulta la visió, tot i que l'entorn immediat està perfectament net. La construcció se situa tocant al llit del Flequer. | 119|98 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | ||
| 59620 | Tines del Tosques, Bleda II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-tosques-bleda-ii | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Conjunt format per 4 tines de planta circular, cada una construïda amb la seva respectiva barraca i ubicades en un desnivell del terreny, de manera que l'entrada a les tines es fa per la part més elevada, al sud-oest, i l'entrada es fa pel nivell inferior al nord-est. El conjunt de tines es disposa en línia. La part inferior dels murs l'edifici que conté els cups de les tines és feta amb pedra i morter de calç i amb la part interior del cup folrada amb cairons, mentre que la part superior dels murs són de pedra sense material d'unió, i és la zona on es localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes disposades horitzontalment i sobre les que descansa la coberta de cúpula feta amb el mètode d'aproximació de filades, amb una capa de sorra i pedruscall a sobre. La tina núm. 1, a l'extrem de ponent, té una llinda de 165 x 67 x 12 cm, es conserva sencera tot i que presenta una esquerda. S'observen també les restes d'una frontissa que subjectaria una antiga porta de fusta. A l'interior hi ha un petit amagatall, cosa que també s'observa a les tines núm. 3 i núm. 4. Les rajoles del dipòsit estan deteriorades, tot i que l'estat de conservació general és bo. La tina núm. 2 tenia la llinda trencada i es va reparar a la darrera intervenció. La porta, a l'igual que la tina núm. 1, té una forma arrodonida ja que a mesura que creix en alçada, les filades es van aproximant. Les rajoles del dipòsit presenten una coloració fosca. La tina núm. 3 també havia perdut la llinda de pedra que es va reparar a la darrera intervenció, i conserva un tronc que fa la funció de llinda interior. La porta és rectangular. Les rajoles del cup també són d'un color més fosc. La tina núm. 4, té una llinda de 140 x 30 x 13 cm. La porta d'accés a l'igual que a la núm. 3 és de forma rectangular. Hi ha quatre barraques adossades a les tines, una per cadascuna. Són de pedra seca amb coberta de falsa cúpula i segueixen el mateix tipus de construcció que les tines. Es troben a un nivell inferior, ja que amb la boixa corresponent. Destaca la solució constructiva que permet passar de la volta de cúpula circular a la planta quadrangular mitjançant una mena de petxines als angles. La barraca corresponent a la tina núm.1 és de planta rectangular de 2,80 x 3,80 m de llargada. L'entrada té dues llindes que configuren l'entrada, una exterior de 155 x 50 x 10 cm i una interior de 155 x 50 x 40 cm, ambdues de pedra, configurant una porta rectangular de 0,96 x 1,60 cm d'alçada. A l'interior trobem el broc o boixa de la tina tallat en un bloc de pedra que queda emmarcat; també hi ha un prestatge al parament sud-oest i nou amagatalls repartits per l'estança. La segona barraca a diferència de les altres, és de planta circular amb un diàmetre de 2,10 m. La porta de 0,76 x 1,35 m d'alçada conserva les restes d'una frontissa i té llinda horitzontal amb una finestreta que ocupa la meitat de la llinda per la part superior. A l'interior i en front de l'entrada s'observa una pedra que sobresurt uns centímetres del mur en la que hi ha l'orifici que correspon a la boixa de la tina. La tercera barraca és de planta rectangular de 2,75 x 2,80 m de llargada. La llinda fa 193 x 42 x 12 cm i la porta de 1,13 x 1,55 m d'alçada i respon a les característiques de la barraca anterior, amb una obertura a la part superior. Al seu interior trobem el broc que queda emmarcat al mur d'igual forma al de la primera barraca, un prestatge al parament nord-oest i també hi ha cinc amagatalls. La darrera barraca és de planta rectangular de 3,20 x 2,30 m. La llinda és horitzontal i té una obertura a la part superior. A l'interior es conserva un prestatge al parament nord-oest, un amagatall i la boixa que té la mateixa forma que la de la segona barraca. Per sobre del broc trobem una inscripció a la paret amb la data '1880'.</p> | 08182-222 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7005700,1.8975900 | 408274 | 4617119 | 1880 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59620-foto-08182-222-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59620-foto-08182-222-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59620-foto-08182-222-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2020-07-03 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4 trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. A 1,5 km aproximadament ens desviarem per un camí a mà dreta, a partir del qual, farem el trajecte a peu. Travessarem a l'altre cantó del torrent i continuarem per aquest fins trobar el conjunt de tines a pocs minuts. És possible arribar al peu de les tines en vehicle 4x4. La construcció se situa tocant al llit del Flequer. | 119|98 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | ||
| 59621 | Tines de l'Escudelleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-lescudelleta | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Està format per 11 tines de planta circular i un total de set barraques. La part inferior de l'edifici que conté els cups de les tines és feta de pedra i morter de calç i tenen l'interior recobert de cairons vermells. La part superior dels murs, per sobre de la boca del cup, són fets amb pedra sense material d'unió, on es localitzen les entrades de les tines que s'obren a llevant. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes on descansa la coberta de cúpula feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén una capa de sorra i pedruscall. Observant el conjunt per les portes d'entrada a les tines, descriurem les edificacions d'esquerra a dreta. El primer grup (A) és format per 4 tines situades en filera. Les entrades d'aquestes donen al mateix camí i els brocs dels dipòsits queden protegits per les tres barraques que formen part d'aquest grup. Les tines 1 i 2 tenen la peculiaritat de tenir l'entrada al dipòsit i sortida dels brocs a la mateixa vertical. Això és perquè la coberta de la barraca, on trobem els brocs, queda al mateix nivell que el terreny que permet l'accés a les entrades d'aquestes tines. La tina número 1 té una única llinda, de 135 cm de llargada per 40 cm d'amplada i 16 cm de gruix, la porta és de forma rectangular. La tina 2 té una llinda de 140 x 40 x 15 cm, la porta és també rectangular i havia perdut part de la coberta dels murs superiors que van ser reconstruïts en les tasques de rehabilitació. La tina núm. 3 té dues llindes, una exterior de dimensions 135 x 37 x 17 cm i una d'interior. La porta té forma arrodonida ja que a mida que creix en alçada les filades per a la confecció dels muntants es van aproximant. L'accés es realitza per sobre de la coberta de la barraca, igual que les anteriors tines. Té un amagatall i sota la cúpula s'observa un tronc encastat horitzontalment en el que si lligaven les cordes emprades per agafar-se durant la trepitjada del raïm. El broc queda protegit per una barraca construïda en la seva part posterior. La tina núm. 4 té accés a l'entrada mitjançant una rampa feta de pedra i coberta amb sorra. Té dues llindes, una exterior de dimensions 135 x 37 x 14 cm i una d'interior i, sota la cúpula s'hi observa un tronc encastat horitzontal per lligar la corda. A 20 metres trobem el conjunt B de 6 tines. Les tres primeres tenen l'accés directe des del camí i les tres darreres des de l'interior d'una barraca comuna. Les tines 5 i la 6 tenen l'accés per sobre de la coberta de la barraca que protegeix els brocs. Amb una única llinda de 140 x 44 x 11 cm, per a la primera i una de 160 x 33 x 20 cm, per a la segona. La tina núm. 7 també té una sola llinda de 110 x 60 x 14 cm. La sortida del broc està situada al nord-est de la mateixa, a l'interior d'una petita construcció que la protegeix conjuntament amb el de la tina número 8. Presenta les restes d'una frontissa a un dels muntants d'accés i a l'interior hi veiem un amagatall, una finestreta i un tronc encastat sota la cúpula. Les portes d'accés a les tres darreres tines esmentades són de forma rectangular. Les tres següents tines tenen l'accés dins d'una barraca comuna. Les tines número 8, 9, i 10 tenen una única llinda de dimensions 140 x 50 x 14 cm, 120 x 50 x 14 i 125 x 40 x 14 respectivament. Les tres presenten una finestreta i la darrera tina, a més, té un amagatall, i conserva el tronc encastat sota la llosa que tanca la cúpula. La distancia que presenten entre les llindes i les lloses que cobreixen la cúpula és molt petita. A 11 m d'aquest grup hi ha la darrera tina del conjunt (C), que es troba aïllada de la resta de la construcció. El seu accés es fa pel mateix camí i el broc de sortida és protegit per la seva pròpia barraca. Té una única llinda de dimensions 160 x 60 x 18 cm, l'entrada és de forma rectangular i presenta les restes de les frontisses.</p> | 08182-223 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7003000,1.9046700 | 408862 | 4617081 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59621-foto-08182-223-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59621-foto-08182-223-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59621-foto-08182-223-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4 trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. Durant el trajecte passarem les tines del Bleda. A uns 2,2 Km observarem al peu del torrent, aquest important conjunt de tines. Per arribar-hi, continuem pel camí fins trobar a pocs metres un trencall a mà dreta que baixa el torrent. Baixem per aquest i tot seguit contemplarem aquest grup. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | |||
| 59622 | Tines del Ricardo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-ricardo | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades per iniciativa del Consorci de les Valls del Montcau. Es van fer també diversos treballs de consolidació d'estructures, arranjament de camins i restitució de senyalització durant 2012-14 a càrrec de Diputació de Barcelona (Ricardo, Bleda, Tosques i Escudelleta). | <p>Conjunt de 6 tines de planta circular i 2 barraques. La part inferior de les tines és de pedra i morter de calç, amb la part interior de la tina folrada amb cairons vermells. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió, on es localitzen les entrades. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes, sobre el que s'assenta la coberta, feta de cúpula amb el mètode d'aproximació de filades, que està coberta d'una capa de sorra i pedruscall. Podem agrupar les tines en 3 grups, cada un format per dues tines; també hi ha dues barraques. El primer grup de dues tines tenen la peculiaritat de tenir l'entrada al dipòsit i sortida dels brocs a la mateixa vertical. És degut a què la coberta de la barraca, on trobem els brocs, al mateix nivell del terreny . La tina número 1 té una única llinda, que està esquerdada, de 63 cm d'amplada, 160 cm de llargada i 10 cm de gruix. La tina número 2 també té una única llinda, de 57 x 140 x 15 cm. Les dues tines es troben juntes. A 1,50 m trobem un altre grup de dues tines que també es troben juntes. Els seus brocs es troben mirant al torrent i queden emmarcats en un requadre interior al mur. La tina número 3 té una llinda de forma trapezoïdal de 60 x 170 x 13 cm; s'observa, sota la cúpula, les restes de les cordes emprades per agafar-se durant la trepitjada del raïm. La tina número 4 es troba suposadament inacabada ja que no presenta l'enrajolat. A continuació trobem la tina número 5, que no conserva la teulada, però si es conserva en força bon estat els murs ja que es va rehabilitar. Queden les restes d'una frontissa que indiquen on anava la porta d'entrada i el cup de la tina es troba protegit per una reixa disposada al lloc on aniria el brescat. A 1,50 m es localitza la darrera tina del conjunt, la número 6. La seva entrada és construïda amb dues llindes, una d'interior i l'altre exterior (d'uns 90 cm de longitud ). És possible que durant la construcció o bé posterior a aquesta, s'ampliés el dipòsit de la tina, ja que la penúltima filada presenta uns encaixos que es trobem tapats per morter i, la darrera filada de rajoles sembla més nova. El broc es troba protegit per una petita coberta. A l'interior de la segona barraca es conserva la base d'una antiga premsa de pedra que forma part del conjunt i que està relacionada amb l'ús. És tracta de la pica sobre la que descansava l'estructura de fusta de la gàbia i el cargol que provocava el pes mitjançant un sistema de palanca. Es troba en mal estat de conservació ja que està trencada en diversos fragments. Existeixen dues barraques al costat d'aquest conjunt. La primera s'emplaça sota de les entrades de les tines 1 i 2, de forma que queda semi-soterrada. La seva planta és de forma rectangular de 2,50 m x 7,00 m de llargada. La paret de l'esquerra és de pedra amorterada i la de la dreta s'utilitza l'aflorament de roca del terreny. La coberta de pedra i morter de calç és feta amb volta de canó i la porta és el mateix arc, tot i que només resta oberta la meitat esquerra i tapiada en pedra l'altra meitat. A l'interior, i a una distancia de 4,7 m entre ells, trobem els dos brocs del primer grup de tines situats al parament esquerre; així mateix un muret de mig metre d'alçada, paral·lel i a 70 cm del parament frontal i dret, del que se'n desconeix la seva utilitat; també hi ha un amagatall. La segona barraca és independent de les altres construccions. És de planta rectangular de 3,40 x 3,20 m. Els murs són de pedra seca i la coberta de falsa cúpula. La porta, de la que en queden les restes de les frontisses, té dues llindes, una interior de 140 x 44 cm i una exterior de 165 x 20 cm. El gruix de les parets és de 60 cm. A l'interior hi trobem les restes de la base d'una premsa; un prestatge al parament sud-est; un foc a terra a la cantonada sud; tres finestretes i quatre amagatalls</p> | 08182-224 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7010300,1.9116200 | 409442 | 4617155 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59622-foto-08182-224-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59622-foto-08182-224-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59622-foto-08182-224-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4 trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí cap a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. Durant el trajecte passarem les tines del Bleda, les de l'Escudelleta, i finalment, a uns 2,80 Km de la carretera, trobem les d'en Ricardo. A uns 2,2 Km observarem al peu del torrent, aquest important conjunt de tines que es troben al llit del Flequer. És en aquest punt on trobem la cruïlla dels camins que es dirigeixen a Cal Flequer i a Can Casassaies. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | |||
| 59623 | Tines del Camí del Flequer I | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-flequer-i | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Grup format per dues tines de planta circular amb una barraca que comparteixen, i una edificació auxiliar darrere de les tines. Prenent el camí com a punt de referència, i observant el conjunt de cara, descrivim d'esquerra a dreta. La tina número 1 presenta la part inferior dels murs de l'edifici que conté els cups de les tines. Estan realitzats amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. Es troba en força mal estat, mancant-ne rajoles, la part superior dels murs, i la coberta per complert. Al seu interior presenta runa i força vegetació. La tina número 2, està construïda igual que l'anterior, en manca igualment la part superior dels murs i la coberta. També amb presència de vegetació a l'interior. En ambdues, hi ha una rampa de pedra, coberta amb sorra, que en permet l'accés a la tina. En general el conjunt es troba en un estat força deteriorat. Formant part del grup hi ha una barraca i una edificació auxiliar. La barraca està construïda amb pedra seca i es troba en relatiu bon estat de conservació. La planta és rectangular, amb dimensions interiors de 3,60 m x 3,10 m d'amplada. La porta d'entrada té 1,40 m d'alçada per 0,70 m d'amplada, i presenta dues llindes, una interior i l'altre exterior. Al seu interior trobem diversos elements: s'obren els dos brocs de les tines; també tres fornícules als murs que feien la funció d'armaris o prestatges; dues estaques de fusta clavades al parament esquerre just al costat de l'entrada; i fent cantonada amb el parament continu, una xemeneia amb conducció dels fums independent i directa a l'exterior. La coberta de falsa cúpula és folrada exteriorment per sorra i pedruscall, i manca la llosa superior. Darrera les dues tines trobem les restes d'una altra edificació de pedra seca. Aquesta podia emprar-se com a refugi o habitatge en certes èpoques de l'any. És de planta irregular, amb unes dimensions de 3,80 m x 2,30 m d'amplada aproximadament. Els murs que resten en peus, fins una alçada de 1,40 m, són d'uns 0,60 m de gruix. Al parament sud-oest existeixen dos forats, tapiats amb morter de calç, que correspondrien a dues finestres, i al nord-oest s'ubica la porta d'entrada que tenia una amplada d'uns 0,80 m, on encara queden les restes de les frontisses d'una porta.</p> | 08182-225 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7014100,1.9130400 | 409560 | 4617196 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59623-foto-08182-225-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59623-foto-08182-225-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59623-foto-08182-225-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4. Trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom, ens trobarem amb les tines del Bleda, les de l'Escudelleta, i finalment les d'en Ricardo. És en aquest punt on trobem la cruïlla dels camins que es dirigeixen a Cal Flequer el de l'esquerra i a Can Casassaies el de la dreta. Prendrem el primer, a pocs metres i al marge esquerre del camí, es localitza el grup de tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | |||
| 59624 | Tines del Camí del Flequer II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-flequer-ii | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Format per una tina aïllada que es situa al marge esquerre del camí que va a Cal Flequer. És una construcció de planta circular, amb la part inferior dels murs de l'edifici que conté els cups de les tines fet de pedra i morter de calç i l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió, on es localitza l'entrada a la tina, en aquest cas, amb llinda única de 150 cm de llarg per 50 cm d'ample. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planeres sobre el que descansa la coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades, i coberta per una capa de sorra i pedruscall. Una rampa de pedra, coberta amb sorra, permet l'accés a la tina. S'aprecien també, les restes de la construcció d'una barraca que tancava el broc de sortida de la mateixa, però de la que no queden vestigis.</p> | 08182-226 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7012200,1.9135200 | 409600 | 4617174 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59624-foto-08182-226-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59624-foto-08182-226-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59624-foto-08182-226-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al Km 4. Trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Can Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom, ens trobarem amb les tines d'en Bleda, les de l'Escudelleta, i finalment les d'en Ricardo. És en aquest punt on trobem la cruïlla dels camins que es dirigeixen a Cal Flequer el de l'esquerra i a Can Casassaies el de la dreta. Prendrem el primer, a pocs metres i al marge esquerre del camí, es localitza el grup de tines al peu del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | |||
| 59625 | Tines del Camí del Flequer III | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-flequer-iii | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. Projecte d'Adequació a l'ús públic de l'entorn i els accessos de les tines de pedra seca. Geosilva Projectes SL. 2007. Projecte 'ADEQUACIÓ A L'ÚS PÚBLIC DE L'ENTORN I ELS ACCESSOS DE LES TINES DE PEDRA SECA' a càrrec de l'empresa CIPO al 2008.</p> | XVIII-XIX | Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007. El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort. | <p>Format per una tina aïllada que es situa al marge dret del camí que va al mas Flequer. La construcció és de planta circular. La part inferior dels murs és realitzada amb pedra i morter de calç i presenta l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior és feta amb pedra sense material d'unió, on es localitzaria l'entrada a la tina. El conjunt de la construcció es troba en força mal estat, havent-ne desaparegut la part superior del mur i la coberta per complet. La runa de la pròpia construcció omple conjuntament amb vegetació el fons de la tina, impossibilitant-ne la visió del broc, que tampoc es veu per la part exterior. Tot i el deteriorat estat en el que es troba, podríem suposar que l'entrada a la tina donava al camí d'en Flequer i el broc de sortida cara al torrent del mateix nom. La pedra amb la que ha estat construïda es troba molt deteriorada essent molt trencadissa. Es tracta d'una única tina sense cap tipus d'edificació auxiliar.</p> | 08182-227 | Vall del Flequer | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7011100,1.9139300 | 409634 | 4617161 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59625-foto-08182-227-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59625-foto-08182-227-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59625-foto-08182-227-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d'arribar al quilòmetre 4. Trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n'Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí cap a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom, ens trobarem amb les tines del Bleda, les de l'Escudelleta, i finalment les d'en Ricardo. És en aquest punt on trobem la cruïlla dels camins. El de l'esquerra a Cal Flequer i el de la dreta a Can Casassaies. Prendrem el primer, a pocs metres i al marge esquerre del camí, es localitza el grup de tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | |||
| 67157 | Riera del Tordell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-del-tordell-0 | <p>BREU HISTÒRIA ... (s.d.) Breu història del regadiu a Súria, Text mecanografiat.</p> <p>GOMIS, Cels (s.d.) Geografia General de Catalunya. Provincia de Barcelona CARRERAS I CANDI, F (Director). Barcelona, Albert Martín, editor</p> <p>CASTELLANO, A.; MASSANA, I.; REGUANT, J. (1983) Súria. Km. 0, Súria.</p> <p>REGUANT i AGUT, Josep (1988) 'Súria', Història de les comarques de Catalunya. Bages'. Volum II, pp. 475-502, Manresa, Edicions Parcir, Edicions selectes.</p> <p>REGUANT i AGUT, Josep (1997) Súria. Història en imatges 1894-1975. Col·lecció 'Fotografia històrica', núm. 4. Manresa: Angle Editorial, Centre d'Estudis del Bages.</p> | Té força pressió humana | <p>La riera del Tordell segueix, aproximadament, el traçat de la falla del mateix nom. El sentit general del curs del torrent és NE-SO, amb els extrems N-S, el que li dona aspecte de 'S'. Marca el límit del terme municipal en el sector de Solivella fins el pont de Barquets, lloc per on penetra al municipi. Passa per sota Torroella i Garges, on l'erosió de la riera ha creat un important balç, des del que es té una bona visió sobre el pont de Gallifa, fet l'any 1913. Continua fins el mas Vilella, una mica més avall del qual ha gairebé destruït un forn de ceràmica, conegut com 'els ulls del mussol', per la secció que ha quedat a la paret sobre la riera. Segueix pel barri del Joncarets (topònim provinent dels joncs de les riberes) i les Cases Noves fins arribar a la masia de Tordell, en una zona d'utilització de petites hortes, com les que es troben a la llera del Cardener. Un cop passada la carretera, el curs de la riera deriva cap el Sud fins trobar-se amb el Cardener. En aquesta zona, l'existència de la falla del Tordell fa que hi apareixi sal gema (GOMIS, s.d.). Aquesta proximitat a la superfície de la sal fa que siguin relativament freqüents els col·lapses o bòfies, consistents en un enfonsament sobtat d'una porció del terreny. S'ha declarat aquest lloc com a zona de protecció no explotable per a usos miners. La falla del Tordell es pot anar resseguint en diversos llocs de la riera, però en el mateix jardí de la Torreblanca, es pot veure amb molta claredat el pla de falla. A més, a la zona dels Tractets, sobre els Joncarets es el lloc on pot contemplar-se el pas dels glacis a la terrassa fluvial, amb la presència de blocs de hammada, alguns d'ells enfonsats en els guixos. Aquests es formen sobre les antigues terrasses fluvials, en règim desèrtic, creant unes capes de conglomerat. Al final de la riera hi ha un petit con de dejecció sobre el riu Cardener.</p> | 08274-114 | Vall de la riera del Tordell | <p>La primera vegada que apareix el topònim en la documentació escrita és en un precepte de confirmació de bens que el monestir de Santa Maria de Ripoll tenia a Sant Cugat del Racó (Castelladral), datat el 24 d'agost del 938. S'esmenta allí, per límit d'aquesta parròquia la riera de Tordell (REGUANT, 1988). Cap a l'any 1855 el Sr. Quinquer, que era l'amo de les 'hortes del Pla del Salí' va demanar a la comunitat de Regants autorització per aixecar un metre el nivell del rec gran en el tram proper a la desembocadura al riu. Se li va concedir la llicència que demanava i ell va construir un rec en sifó per sota la riera de Tordell que encara subsisteix i rega tota aquella zona (BREU HISTÒRIA, s.d.). L'any 1913 es va fer el pont que porta des de Torroella a Gallifa. Aquest va ser fet per l'arquitecte Magí Gallifa, fill del propietari del mas Bosc, segons consta en un bloc del pont. El 27 de gener de 1939 van entrar les tropes 'nacionals' al poble. Els republicans, en marxar, van ensorrar tots els ponts dels voltants de Súria, entre ells el del Tordell. Presoners de guerra van reconstruir-los i el dia 28 de maig es va inaugurar el pont amb la presència del general Álvarez Arenas (REGUANT, 1997).</p> | 41.8392619,1.7724505 | 398081 | 4632658 | 08274 | Súria | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67157-20210428130111.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | Inexistent | 2022-02-23 00:00:00 | ARQUEOCIÈNCIA- J.M. Huélamo | 2153 | 5.1 | 2484 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:07 | |||||||||
| 67159 | Riera d'Hortons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-dhortons | <p>CATÀLEG (inèdit). Catàleg del Grup de Recerca i Conservació del Patrimoni del Centre Excursionista de Súria.</p> <p>ITINERARI 6 (s.d.) Itinerari-6: Súria - Necròpolis de cal Banyes-Cal Jové - Coaner - Súria, Centre Excursionista de Súria. </p> <p>LOSADA, Cristina (2000) Toponímia de Súria. Treball mecanografiat pel 2n curs de Batxillerat B. Súria.</p> | Es conserven prou bé els paratges naturals i humanitzats de forma tradicional. Es van afegint els restes desfets de la cinta transportadora de la mina als horts, fet aquest que fa perillar la sintonia natural del conjunt paisatgístic. | <p>La riera d'Hortons discorre per la part Oest del terme municipal en sentit N-S, fins que desemboca al riu Cardener al barri de cal Trist. Al llarg de la riera hi ha diversos accidents geogràfics marcats amb topònim propi, com és el cas dels gorgs: el Gorg de l'Olla i el Toll dels Encantats relacionats amb el llegendari de Súria i també el Gorg de la Coll. Al curs mig es troba la resclosa de cal Planés. Aquesta petita obra hidràulica deriva l'aigua de la riera per un petit rec de pedra per la banda esquerra (abans sembla que ho feia per la banda dreta). També es pot veure dos forats excavats a la roca, que segurament marquen l'indret d'una antiga resclosa de fusta, en aquest mateix lloc. Seguint el curs de la riera hi han exemplars de saüc, alzina, pi, salze, roser silvestre, pollancre, boix, canyís, olivera, figuera, llorer, arbres fruiters i, sobre tot, les espècies conreades en les petites hortes en explotació. El paisatge, especialment, a la part més propera a cal Trist es troba fortament humanitzat existint sistemes d'explotació tradicional, que fan que constitueixi un entorn natural molt agradable als sentits. També, seguint el curs de la riera, i moltes vegades, confonent-se amb ella mateixa, hi ha un camí, que en alguns trams està empedrat.</p> | 08274-116 | Vall de la riera d'Hortons | <p>Una llegenda diu que al gorg de l'Olla anaven a cercar l'aigua els habitants de cal Banyes per a usos domèstics, però hi hagué una greu sequera que es perllongà durant set anys, durant els quals la única possibilitat d'obtenir aigua era llençant al clot una olla amb una corda, perquè arribés al fons, d'aquí el seu nom (LOSADA, 2000). Al toll dels Encantats, el nom sembla provenir d'una llegenda que diu que se senten veus a l'apropar-se. Diuen que una vegada fa molts anys, va anar a aquest toll un pescador i, sembla ser, que quan va tirar la canya una veu li va dir 'Tira la canya que tiraràs, que amb la canya no em pescaràs', l'home tot estranyat va pescar un peix i quan l'anava a posar al foc, va sentir les mateixes paraules que va escoltar quan era al toll pescant. (LOSADA, 2000).</p> | 41.8443200,1.7491400 | 396154 | 4633248 | 08274 | Súria | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67159-20210630160235.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | Inexistent | 2022-02-23 00:00:00 | ARQUEOCIÈNCIA- J.M. Huélamo | Es diu que el seu nom prové del seu aprofitament pel regatge dels horts (LOSADA, 2000) també rebia el nom de 'la vall dels gitanos' (Informació oral d'Isidre Suades). Hi ha un lloc dit 'Farrera', que probablement vingui d'una explotació de ferro. | 2153 | 5.1 | 2484 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:07 | ||||||||
| 29041 | Camí Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral | PARCERISAS, R (1999) Memòria d'Aguilar de Segarra. Recull de la vida d'un poble: La Guerra Gran: Castellar i Aguilar; La Guerra del Francès: Castellar i Aguilar. Revista Dovella, tardor 1999. Pàg. 7-17 PARCERISAS, R. (2000): Memòria d'Aguilar de Segarra. Recull de la vida d'un poble. Centre d'Estudis del Bages. https://hostals.blogspot.no/2009/12/hostal-cal-teixidor-aguilar-de-segarra.html | XII-XIII | Les restes són molt poc visibles bé perquè estan totalment cobertes per noves pavimentacions, bé perquè s'han perdut. | Camí històric del qual se'n coneix el traçat però del que en queden poques restes visibles. Durant la visita que motiva aquesta fitxa, es van observar unes roderes de carro sobre la roca en el tram del camí a l'oest del mas de Cal Còdol-rodon. En concret eren visibles als voltants de Cal Butó, però només es veuen parcialment perquè el camí està pavimentat. | 08002-109 | Vall de la Riera de Rajadell a prop del mas de Còdol Rodon | El camí ral era el nom que reben els antics camins públics principals. Pel terme d'Aguilar passava el que anava de Manresa a Calaf. El camí sortia de Manresa per l'actual carrer del Cós i anava cap a Monistrolet i Rajadell i d'aquí cap a Castellar on seguia mes o menys el traçat de l'actual carretera comarcal i passava entre Cal Teixidor i Cal Palà. Després pujava cap el Mas de la Calçada i seguia cap a Can Vendrell i Còdol-rodon, on hi havia un Hospital. Per la proximitat d'aquesta via de comunicació també se'n beneficiaven els masos del nucli de Can Maçana, Cal Ferrer Gros, Cal Massana i Cal Calsina. Al nucli de Sant Esteve (originat en el si d'una sagrera) s'hi carregaven i descarregaven les mercaderies, i es canviaven les cavalleries si convenia. Hi havia magatzems on es guardava gra, oli, vi, llana, draps de llana i safrà. En un document de 1312 es denuncia el robatori d'aquests productes durant un atac. Al 1326 hi ha documentació que evidencia que es trobava en mal estat i el veguer de Manresa encarrega a Arnau del Soler, un mestre de pedra, que l'arregli. (PARCERISAS 2013: 63) El camí ral, a banda de la seva importància com a via de comunicació i motor econòmic en el territori (que va beneficiar els masos que s'hi alçaren a partir del segle XVI), va tenir un paper important en la incidència tant de la Guerra Gran, com la Guerra del Francès al municipi entre altres. | 41.7311500,1.6007300 | 383628 | 4620873 | 08002 | Aguilar de Segarra | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08002/29041-foto-08002-109-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08002/29041-foto-08002-109-2.jpg | Inexistent | Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | 2023-08-01 00:00:00 | Cristina Belmonte, iPAT Serveis Culturals | 119|85 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:47 | ||||||||
| 80478 | Tines del mas Casasayas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-mas-casasayas | <p>AA.VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Consorci de laes Valls del Montcau. Editorial Farell.</p> | XVIII ? | L'antic celler ha perdut la coberta de volta i algunes tines estan en mal estat. | <p>Al costat del mas Casasayas hi ha un conjunt de cinc tines. Cada tina es troba dins una edificació de planta quadrada adossada a les altres, de manera que cada un és independent i podia quedar tancada sense relació amb les altres. L'estructura és de pedra seca en alguns casos i amb morter de calç en altres, i estaven cobertes amb teulada a un vessant que s'ha perdut. Les portes de cada estructura són rectangulars i allindades, una mica elevades respecte al nivell exterior. Estan construïdes aprofitant un desnivell del terreny, de manera que l'accés és fàcil per la part davantera per entrar la collita, i per darrera es facilita l'extracció del vi per la boixa. En aquesta part de darrera hi havia una construcció que seria un celler al que donen totes les boixes de les tines i que estava cobert amb teulada a un vessant que ja no existeix. Hi ha dos recipients de tines circulars i tres de planta quadrada, tots folrats amb cairons ceràmics.</p> | 08061-49 | Vall d'Artigues. Mas Casasayas. | <p>Les tines eren dipòsits construïts en pedra i morter de calç, generalment folrats interiorment amb cairons ceràmics vidriats. La filada de cairons superior es feia uns 15cm reculada fent una petita lleixa a tot el vol en la que es recolzava la tapa de fusta o brescat on s'abocava la verema i es trepitjava, després es treien les fustes i la rapa queia al recipient inferior. A la part inferior la boixa permetia treure el vi un cop fermentat. La boixa és una pedra quadrada amb un forat al centre. Sota la boixa l'espai era una mica més enfonsat per tal de posar la portadora. S'aprofitaven lloc amb desnivell natural per tal que l'accés fos fàcil tant per dalt com per baix. A finals del segle XVIII l'hereu de Casasayas va donar permís al parcer per construir una tina al costat d'una altra que ja hi havia, l'amo li donaria la calç, la fusta i les teules i quan s'acabés el contracte l'amo la recuperaria. Podria tractar-se d'alguna d'aquestes tines.</p> | 41.6698500,1.8084800 | 400812 | 4613807 | 08061 | Castellgalí | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80478-foto-08061-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80478-foto-08061-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80478-foto-08061-49-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | 98|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | ||||||||
| 80479 | Tines del camí de Cassassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-de-cassassaies | <p>AA.VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Consorci de laes Valls del Montcau. Editorial Farell.</p> | XVIII ? | Es troben molt enrunades. | <p>Conjunt de dues tines situades dins una edificació rectangular i d'un celler. Les tines es troben en una edificació que aprofita el desnivell del terreny, de planta rectangular de pedra unida amb morter de calç i que estava coberta amb teulada a doble vessant que no es conserva. Els dipòsits són circulars i no conserven els cairons que els folraven. Un d'ells està trencat pel mig i es pot accedir a l'interior. Conserven el graó superior on es recolzava la tapa de fusta. Darrera de les tines queden restes d'un celler situat a un nivell inferior cobert amb volta de canó. Actualment part de la volta està ensorrada i cobreix bona part del celler quedant aquest semi soterrat. A la part interior es pot veure la llinda de l'antiga porta amb les dovelles posades a plec de llibre, igual que a la volta. Sobre aquesta volta hi havia una habitació de la que només resta un angle.</p> | 08061-50 | Vall d'Artigues. Mas Casasayas. | <p>Les tines eren dipòsits construïts en pedra i morter de calç, generalment folrats interiorment amb cairons ceràmics vidriats. La filada de cairons superior es feia uns 15cm reculada fent una petita lleixa a tot el vol en la que es recolzava la tapa de fusta o brescat on s'abocava la verema i es trepitjava, després es treien les fustes i la rapa queia al recipient inferior. A la part inferior la boixa permetia treure el vi un cop fermentat. La boixa és una pedra quadrada amb un forat al centre. Sota la boixa l'espai era una mica més enfonsat per tal de posar la portadora. S'aprofitaven lloc amb desnivell natural per tal que l'accés fos fàcil tant per dalt com per baix. Les tines al peu de les vinyes es feien per facilitar la feina al pagès, ja que així no havia de transportar la collita fins el mas, sinó que ja la dipositava a la tina. A finals del segle XVIII l'hereu de Casasayas va donar permís al parcer per construir una tina al costat d'una altra que ja hi havia, l'amo li donaria la calç, la fusta i les teules i quan s'acabés el contracte l'amo la recuperaria. Podria tractar-se d'aquestes tines.</p> | 41.6706900,1.8072600 | 400712 | 4613902 | 08061 | Castellgalí | Fàcil | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | |||||||||
| 80542 | Forn de calç de Vilomara | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-vilomara | <p>Malgosa, J.; Vila, J. (2000). Forn de calç de Vilomara. L'Amigant nº 24.</p> | XVII-XIX | En ruïnes. | <p>Agafant el camí que surt de la casa Vilomara a la vall d'Artigues i que s'enfila per l'esquerra del torrent de Vilomara cap al raval de coll d'Arboç, una mica més amunt de l'indret conegut com 'l'hort del Pela', un trencall baixa fins a creuar el torrent i ens deixa als peus del que va ser les instal·lacions d'un forn de calç, avui amagades pel bosc, i de les feixes conegudes com 'la vinya del forn'. Tan sols resten algunes parets emblanquinades del que va ser el forn, que aprofita un desnivell del terreny.</p> | 08061-113 | Vall d'Artigues. Can Vilomara. | <p>No hi ha referències dels inicis del forn ni del període d'explotació, ja que no s'ha trobat cap referència escrita. Es va fer per aprofitar la veta de pedra calcària. Va alternar períodes de funcionament amb altres en que estava parat i es va utilitzar pel masover de Vilomara durant uns anys després de la Guerra Civil. Al costat del forn es conserva una passera feta amb lloses, i un carregador a tocar la passera que aprofita el desnivell per facilitar la càrrega possiblement de l'antiga pedrera que va ser explotada pels volts de 1930.</p> | 41.6722100,1.7993200 | 400053 | 4614079 | 08061 | Castellgalí | Difícil | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | |||||||||
| 80480 | Tines del Flequer 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-flequer-1 | <p>AA.VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Consorci de les Valls del Montcau. Editorial Farell. Ballbé i Boada, Miquel, Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages, Manresa, Centre d'Estudis del Bages, 1993.</p> | XVIII | L'edifici de les tines ha perdut la teulada tot i que el del celler la conserva intacte. | <p>Conjunt format per dues tines i un celler adossat al costat. Les tines es troben dins una edificació de planta rectangular que aprofita el desnivell del terreny de manera que sigui accessible a mitja alçada, al nivell de la boca de les tines. Hi ha dues portes allindades que permeten l'accés a cada una de les tines que tenen el dipòsit circular folrat amb cairons ceràmics i que conserven el graó superior on es recolzava la tapa. L'edifici ha perdut la teulada que era a un vessant i la porta més moderna no conserva la llinda. A la banda de llevant hi ha l'antic celler adossat que forma una habitació de planta rectangular cobert interiorment amb volta de canó de pedra i exteriorment amb teulada a un vessant. L'accés es realitza a través d'una porta amb llinda de pedra. Aquest celler queda al nivell inferior de les tines per facilitar el buidat del vi. A l'interior es poden veure les boixes de pedra de les dues tines i la zona més enfonsada al terra davant les boixes per tal de posar la portadora per buidar les tines. A l'exterior, abandonada, hi ha la base de pedra de la premsa. L'obra és de pedra.</p> | 08061-51 | Vall d'Artigues. Can Flequer. | <p>Les tines eren dipòsits construïts en pedra i morter de calç, generalment folrats interiorment amb cairons ceràmics vidriats. La filada de cairons superior es feia uns 15cm reculada fent una petita lleixa a tot el vol en la que es recolzava la tapa de fusta o brescat on s'abocava la verema i es trepitjava, després es treien les fustes i la rapa queia al recipient inferior. A la part inferior la boixa permetia treure el vi un cop fermentat. La boixa és una pedra quadrada amb un forat al centre. Sota la boixa l'espai era una mica més enfonsat per tal de posar la portadora. S'aprofitaven llocs amb desnivell natural per tal que l'accés fos fàcil tant per dalt com per baix. Les tines al peu de les vinyes es feien per facilitar la feina al pagès, ja que així no havia de transportar la collita fins el mas, sinó que ja la dipositava a la tina. Al peu de la riera del Flequer i vora la casa, hi ha cinc tines, les dues d'aquesta fitxa i altres tres al camí cap a l'oest. Aquestes tines sembla que abans les utilitzaven la gent de Manresa que menava les vinyes que hi havia a prop. El vi el baixaven en bots de pell de cabra i carros a Manresa. Es conserva un document de venta de vinyes a l'Arxiu de Manresa (notari Josep Mandres, 18.02.1829, f.11) en el que s'especifica la venda de les vinyes de la soleia i l'obaga del Flequer feta pel propietari del mas Flequer, Pere Guàrdia, a Domingo Bohigues i Feliu de Manresa. Especifica els parcers de cada zona (8 a l'obaga i 5 a la soleia), també especifica que li deixa al comprador dues tines, una a la soleia i l'altra al Flequer.</p> | 41.6668900,1.7999200 | 400095 | 4613488 | 08061 | Castellgalí | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80480-foto-08061-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80480-foto-08061-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80480-foto-08061-51-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | 98|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | ||||||||
| 80481 | Tines del Flequer 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-flequer-2 | <p>AA.VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Consorci de les Valls del Montcau. Editorial Farell. Ballbé i Boada, Miquel, Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages, Manresa, Centre d'Estudis del Bages, 1993.</p> | XVIII | Una de les tines ha perdut la teulada i un dels cellers, tot i que els altres dos cellers i les altres dues tines la conserven intacta. | <p>Construcció formada per tres tines i dos cellers, situada en una zona en que el terreny fa un desnivell sobre la riera de Castellet. Al nivell superior i adossades entre elles hi ha les tres tines. Dues de forma circular a l'exterior i una de forma quadrangular. Les circulars estan cobertes amb cúpula i només una conserva els cairons que la folren interiorment; la quadrada per fóra té el cup circular i teulada a un vessant que està enfonsada. En el nivell inferior i adossats a les tines hi ha tres cellers, un d'ells està enfonsat totalment, mentre que els altres dos encara conserven la volta de canó interna i la teulada a un vessant. A cada un d'ells dóna la boixa de pedra foradada de la corresponent tina. A l'exterior de la construcció de llevant hi ha la pedra de base de la premsa que està abandonada. Tota la construcció és de pedra, excepte les teulades a un vessant que són de teula àrab.</p> | 08061-52 | Vall d'Artigues. Can Flequer. | <p>Les tines eren dipòsits construïts en pedra i morter de calç, generalment folrats interiorment amb cairons ceràmics vidriats. La filada de cairons superior es feia uns 15cm reculada fent una petita lleixa a tot el vol en la que es recolzava la tapa de fusta o brescat on s'abocava la verema i es trepitjava, després es treien les fustes i la rapa queia al recipient inferior. A la part inferior la boixa permetia treure el vi un cop fermentat. La boixa és una pedra quadrada amb un forat al centre. Sota la boixa l'espai era una mica més enfonsat per tal de posar la portadora. S'aprofitaven llocs amb desnivell natural per tal que l'accés fos fàcil tant per dalt com per baix. Les tines al peu de les vinyes es feien per facilitar la feina al pagès, ja que així no havia de transportar la collita fins el mas, sinó que ja la dipositava a la tina. Al peu de la riera del Flequer i vora la casa, hi ha cinc tines, les dues d'aquesta fitxa i altres tres al camí cap a l'oest. Aquestes tines sembla que abans les utilitzaven la gent de Manresa que menava les vinyes que hi havia a prop. El vi el baixaven en bots de pell de cabra i carros a Manresa. Es conserva un document de venta de vinyes a l'Arxiu de Manresa (notari Josep Mandres, 18.02.1829, f.11) en el que s'especifica la venda de les vinyes de la soleia i l'obaga del Flequer feta pel propietari del mas Flequer, Pere Guàrdia, a Domingo Bohigues i Feliu de Manresa. Especifica els parcers de cada zona (8 a l'obaga i 5 a la soleia), també especifica que li deixa al comprador dues tines, una a la soleia i l'altra al Flequer.</p> | 41.6643500,1.7994500 | 400052 | 4613207 | 08061 | Castellgalí | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80481-foto-08061-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80481-foto-08061-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80481-foto-08061-52-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | Aquesta tina era coneguda com Cal Torres. | 98|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | |||||||
| 80482 | Forn d'obra del Flequer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-del-flequer | XVIII-XIX | Està mig esfondrat. | <p>Forn de teules i maons situat a un marge entre un camp de cultiu i la riera de can Flequer. Es troba tapat per esbarzers i quasi no es distingeix, a més tota la cambra de cocció del forn no existeix, cosa que dificulta la visió. El forn tenia una cambra de foc formada per dues voltes amb una paret al centre, ara només es conserva la meitat d'aquesta cambra i es veuen dues boques. Els murs que resten són de pedra barrejada amb fang a l'interior i encara es conserva una paret exterior de pedra ben posada. La part que queda de la fogaina deu tenir una profunditat de quasi un metre per un d'ample cada cambra. Als camps dels entorns es troben moltes restes de teules.</p> | 08061-53 | Vall d'Artigues. Can Flequer. | <p>Per l'estructura constructiva del forn deduïm que es tracta d'una obra de finals del segle XVIII o inicis del XIX. El forn aprofita els marges per accentuar el desnivell de la cambra. Tot i l'estructura del forn no tenim notícia de que es tractés d'un forn important, més aviat seria de tipus comunitari, utilitzat en alguna obra de la casa Flequer o de la fassina.</p> | 41.6666900,1.7996700 | 400074 | 4613466 | 08061 | Castellgalí | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80482-foto-08061-53-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | Es troba quasi enrunat. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | ||||||||
| 80442 | Santa Margarida del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-margarida-del-pla | <p>Gavin, J.M. (1979) Inventari d'Esglésies. Vol. 5 Bages. Arxiu Gavin. Barcelona. AA.VV. (1985). Catalunya Romànica. Vol. XI, El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Pardo, D. (1987). Història del Bages. Parcir. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya , 1985.,Fitxa nº 16424.</p> | XIII-XVIII | Darrerament s'ha esfondrat un mur de la zona de l'antic convent i l'estat és perillós. | <p>Església de planta rectangular de la que només es conserven els murs laterals, la façana i la capçalera; no existeix la teulada. Al costat de migdia hi ha unes dependències adossades amb dues voltes de canó a la base i que es troben en molt mal estat ja que amenacen ruïna. Encara es conserven part de les motllures barroques a l'interior de la nau a la part d'on arrencava la volta fetes al segle XVIII, quan es modifica l'estructura de l'església; també resta el paviment de rajola cuita catalana en mal estat. Hi ha restes d'un campanar d'espadanya, de les escales del cor i de la sagristia que conserva la porta allindada amb la data 1772. També s'hi poden veure els forats d'un antic retaule a la paret de l'altar major. Té altres edificis situats al seu entorn, un dels quals correspon a un antic convent i del que encara es conserva una volta de pedra, un forn de pa i una cuina; davant de l'era hi ha les ruïnes de cal Borrós; i les de cal Pons al peu del camí de la vall d'Artigues.</p> | 08061-13 | Vall d'Artigues. Camí de Santa Margarida. | <p>L'església apareix citada el 1225 (Pardo, 1987). Acollí un petit priorat de monges de la regla de Sant Agustí. Cap al 1402 es té notícia (Pardo, 1987) que sor Agnès Pedrinyà de Santa Margarida ingressà al priorat de Sant Cristòfol de Manresa. Probablement això provoqués el fi de la col·lectivitat religiosa. Al 1772 (inscripció a la llinda de la porta de la sagristia) es canvià l'estructura primitiva: s'allargà la nau, s'aixecà el sostre i es decorà l'interior amb motllures barroques de les que avui se'n conserva la part d'on arrencava la volta. Al 1936 fou profanada i el 1958 s'ensorrà la volta. Amb les pluges de la tardor de 1999 es va enfonsar la paret de migdia del conjunt de l'ermita. El 15 octubre 1995 es va recuperar la campana. L'aplec es va recuperar el 1991 gràcies als amics del Museu de Castellgalí i es celebra un cop a l'any.</p> | 41.6753600,1.8196800 | 401753 | 4614406 | 08061 | Castellgalí | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80442-foto-08061-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80442-foto-08061-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80442-foto-08061-13-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Barroc|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | També coneguda com Santa Margarida del Pla o del Mon. A l'entrada a la capella hi havia una rajola al terra amb una petjada d'un nen, feta segurament perquè un nen la va trepitjar quan encara no era seca. La gent deia que era la petjada del Nen Jesús i feien que als seus fills posar el peu per guarir d'una malaltia o que creixés més fort. Malauradament va desaparèixer en la profanació per la Guerra Civil. A l'exterior, en un cobert, hi ha una tina circular. | 92|94|96|99|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | |||||||
| 80489 | Tines i celler al camí de Santa Margarida | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-i-celler-al-cami-de-santa-margarida | <p>AA.VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Consorci de laes Valls del Montcau. Editorial Farell.</p> | XVII-XVIII | Es troba en estat de ruïna. | <p>Conjunt format per una tina, un celler i una antiga barraca o petit habitatge. Es troba al peu del camí que porta a Santa Margarida després de la cruïlla del Telló. L'edificació aprofita un marge del terreny, de manera que l'accés és fàcil tant a la tina per la part posterior, com al celler per la de davant. Es tracta d'un edifici de pedra i morter de calç, en el que distingim l'estructura que alberga la tina i que forma un edifici quadrangular alt amb accés per la part posterior a través d'una porta d'arc rebaixat amb dovelles de pedra sense tallar disposades a plec de llibre; no conserva la teulada però podria ser de doble vessant; a l'interior hi ha la tina circular que no conserva els cairons ceràmics i en la que es pot veure el graó superior en el que es recolzava la tapa de fusta. Actualment és plena d'esbarzers. Al costat d'aquesta tina hi ha una edificació que en planta baixa forma una estructura de planta rectangular coberta amb volta de canó de pedra a plec de llibre i a la que s'accedeix a través d'una porta amb llinda de pedra i que disposa d'una única espitllera que s'obre al camí. La boixa de la tina dóna a aquest espai o celler. La part superior d'aquest celler que queda al costat de l'estructura de la tina està enfonsada.</p> | 08061-60 | Vall d'Artigues. Camí de Santa Margarida. | <p>Les tines eren dipòsits construïts en pedra i morter de calç, generalment folrats interiorment amb cairons ceràmics vidriats. La filada de cairons superior es feia uns 15cm reculada fent una petita lleixa a tot el vol en la que es recolzava la tapa de fusta o brescat on s'abocava la verema i es trepitjava, després es treien les fustes i la rapa queia al recipient inferior. A la part inferior la boixa permetia treure el vi un cop fermentat. La boixa és una pedra quadrada amb un forat al centre. Sota la boixa l'espai era una mica més enfonsat per tal de posar la portadora. S'aprofitaven lloc amb desnivell natural per tal que l'accés fos fàcil tant per dalt com per baixa. Les tines al peu de les vinyes es feien per facilitar la feina al pagès, ja que així no havia de transportar la collita fins el mas, sinó que ja la dipositava a la tina. Aquestes tines aïllades serien de rabassaires que rebien a rabassa morta una peça de terra i l'amo l'autoritzava a fer la tina a la mateixa peça de terra. Hi havia tines solitàries, d'un o dos cups, o conjunts de tines, una al costat de l'altre i cada una en la seva barraca.</p> | 41.6752200,1.8267900 | 402344 | 4614382 | 08061 | Castellgalí | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80489-foto-08061-60-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80489-foto-08061-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80489-foto-08061-60-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | Aquesta tina era coneguda com cal Viudet. | 98|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | |||||||
| 80505 | Aplec de Santa Margarida | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-santa-margarida | XX | <p>L'activitat consisteix en anar a la capella de Santa Margarida on es fa una diada festiva. Entre els actes que es realitzen es recupera l'entorn de la capella, netejant, i recuperant el costum d'anar-hi i trobar-se la gent del poble. S'oficia una missa, després hi ha un berenar, danses, jocs.</p> | 08061-76 | Vall d'Artigues. Camí de Santa Margarida. | <p>L'aplec a Santa Margarida es realitza des de l'any 1992 com a iniciativa dels Amics del Museu de Castellgalí, tot recuperant l'antic costum, que s'havia perdut el 1935, de pujar a l'ermita el tercer diumenge d'octubre. Antigament es feia el dilluns de Pasqua, quan pujaven en processó amb la Creu i els 'gafarons' (que eren com un penó); quan arribaven a la Creu es resava un 'Crec en Déu'. Abans d'arribar a la capella, l'ermità feia repicar la campana, la qual es va esquerdar un any amb un llamp. Després de la missa la gent esmorzava i el capellà i els escolans anaven a Cal Ponç a beneir la sal. Hi ha uns Goigs a Santa Margarida del 1878, estampats a Manresa.</p> | 41.6753600,1.8196800 | 401753 | 4614406 | 08061 | Castellgalí | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-16 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | |||||||||||||
| 80450 | Can Flequer de la Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-flequer-de-la-vall | <p>Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Fitxa nº 16432.</p> | XIII-XVIII | Actualment s'està rehabilitant la casa conservant els elements històrics antics. | <p>Masia assentada sobre un terreny rocós, a la vall d'Artigues al peu del Puig-Agudell. La casa forma un conjunt amb una sèrie de coberts destinats en origen a pallisses i bestiar, i l'edifici de les tines que formen un espai tancat a modus de baluard per la banda oest. El mas és un edifici de planta rectangular, format per planta baixa, pis i golfes sota teulada de teula àrab a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal. Aquesta s'obre a llevant, on hi ha la porta principal d'arc de mig punt adovellat i amb un balcó al pis que porta la data 1735 tallada a la llinda. Aquesta façana queda tancada també dins un baluard format per antics coberts. Per la banda de ponent hi ha un accés a la casa directament al primer pis a traves d'una escala exterior que puja al costat d'un cobert que alberga les dues tines de la casa, circulars i folrades de cairons ceràmics; en un altre cobert al costat d'aquest encara es conserva el cargol de ferro de la premsa. L'interior de la casa es distribueix en tres crugies perpendiculars a la façana principal; a la central hi ha l'escala de pedra que permet l'accés al pis, les parets són de pedra molt ben escairada i hi ha un pany amb la meitat superior d'opus spicatum (la que separa la crugia central de l'esquerra, al costat de l'escala). Al paviment de la planta baixa hi ha gravada la data1762. A la crugia de la dreta hi ha una antiga pica d'oli feta en un gran bloc de pedra buidat. A la façana de tramuntana es pot veure com la casa va ser ampliada en dues etapes més, afegint dos cossos, un d'ells era el celler al que donen les boixes de les dues tines. El primer pis conserva la distribució en tres crugies. Destaca l'espai on hi havia l'antiga cuina en el que hi ha una pica o aigüera de pedra encastada a la paret mitgera i al costat de l'antic forn de pa. Aquesta pica feta en un bloc de pedra buidat està situada en una fornícula a la paret i porta a un costat una inscripció que sembla una data o bé la capacitat: 180, era la pica per l'aigua de pastar el pa. Al lloc ocupat pel forn de pa es va construir recentment una torre exterior adossada a la façana de ponent. Hi ha diferents dates gravades a llindes de portes a l'interior: 1766, 1729, que corresponen a la banda de ponent de la casa corresponent a l'ampliació que s'observa des de l'exterior.</p> | 08061-21 | Vall d'Artigues, camí a Marganell. | <p>No es conserva documentació relacionada amb aquesta masia, tan sols algun document notarial solt a l'Arxiu Comarcal de Manresa, i alguna cita de la casa a documentació parroquial (Arxiu Episcopal de Vic) o municipal (Arxiu Municipal de Castellgalí). El mas ja devia existir en època medieval, com ho demostra la paret d'opus spicatum. Probablement seria abandonada més tard i va ser ampliada i tornada a edificar sobre les ruïnes a principis del segle XVIII, tal i com mostren les dates inscrites en diferents llocs, moment probable en que també es farien les tines de la casa i els dos conjunts de tines a les vinyes, així com el forn d'obra, el pou i la fassina. Es conserva un document de venta de vinyes a l'Arxiu de Manresa (notari Josep Mandres, 18.02.1829, f.11) en el que s'especifica la venda de les vinyes de la soleia i l'obaga del Flequer feta pel propietari del mas Flequer, Pere Guàrdia, a Domingo Bohigues i Feliu de Manresa. Especifica els parcers de cada zona (8 a l'obaga i 5 a la soleia), també especifica que li deixa al comprador dues tines, una a la soleia i l'altra al Flequer. La casa del Flequer era una de les millors de la zona de la vall d'Artiques car té aigua pròpia i en abundància, ja que té un manantial en el què fins hi tot a l'estiu i en temps de sequera hi ha aigua. Hi tenien un safareig, del qual ara només en resta algun pany de paret, al costat de la fassina que hi ha vora la casa on hi tenien un tub on sempre anava rajant l'aigua, algunes dones de cases de les rodalies que tenien poca aigua de vegades baixaven a rentar. Abans a la zona compresa entre el Gall, Casassaies i el Flequer, la gent del poble hi tenien vinyes. De la banda del Flequer baixaven el raïm a bast amb mules. Les cases que tenien la vinya per aquella zona eren Cal Cintet i Cal Llorenç. La brisa la venien a Manresa on la cremaven i feien esperit, tot i que durant una època també l'aprofitaven a can Flequer que tenia fassina.</p> | 41.6658100,1.7998500 | 400087 | 4613368 | 08061 | Castellgalí | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80450-foto-08061-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80450-foto-08061-21-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | La casa se la coneix com can Flaquer de la Vall probablement per distingir-la de can Flaquer de Boades. A prop de la casa hi ha dos conjunts de cups i celler, un forn d'obra, un pou i una edificació que correspon a una antiga fassina on feien l'esperit. També tenia un safareig al que arribava aigua de la riera. | 85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | |||||||
| 80460 | Can Pons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pons-1 | XVIII | La casa es troba en mal estat de conservació degut a que està abandonada i sense ús. | <p>Al costat de l'antiga església de Santa Margarida hi ha les restes de dues cases. Una situada al costat del camí cap a la Vall d'Artigues, cal Pons, i altra al pla on es troba l'església i davant d'aquesta, cal Borrós. Totes dues cases es troben en mal estat i en semi-ruïna, tot i que encara se'n poden observar alguns elements característics. Cal Pons és una masia de planta quadrangular, de planta, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Davant la façana uns coberts situats a cada costat i un mur davant han format un tancat a modus de baluard al que s'accedeix a través d'una porta. L'obra és de pedra de diferents mides posada de forma irregular, amb finestres i portes allindades de pedra però sense elements destacables. El cobert de la banda de ponent alberga dues tines circulars folrades amb cairons. La planta baixa és de dues crugies cobertes amb volta de canó; una d'elles era el celler al que donen les boixes i la separa de la contigua una porta amb llinda de pedra i la data gravada 178-. A l'exterior, en un cobert a la banda de llevant, hi ha l'esquelet de l'antiga premsa. Al primer pis hi ha la sala al centre en la que destaca la fornícula de la capella. En general es troba en mal estat ja que la casa està abandonada i oberta, fet que provoca el vandalisme.</p> | 08061-31 | Vall d'Artigues | <p>Tot i que no disposem de documentació d'aquesta casa la tipologia i la data que trobem en ella ens mostra que el moment de construcció d'aquesta correspon a finals del segle XVIII, probablement relacionada amb l'increment de parcers que treballaven les vinyes de la zona.</p> | 41.6740700,1.8201600 | 401791 | 4614262 | 08061 | Castellgalí | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80460-foto-08061-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80460-foto-08061-31-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-09-16 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | 94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | |||||||||
| 80461 | Cal Borrós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-borros | XIV | La casa es troba en mal estat de conservació degut a que està abandonada i sense ús. | <p>Al costat de l'antiga església de Santa Margarida hi ha les restes de dues cases. Una situada al costat del camí cap a la Vall d'Artigues, cal Pons, i altra al pla on es troba l'església i davant d'aquesta, cal Borrós. Totes dues cases es troben en mal estat i en semi-runa, tot i que encara es poden observar alguns elements característics d'elles. Cal Borrós és una masia que es troba al pla del turó, al costat de Santa Margarida. És una casa que devia ser bastant gran, però que es troba en molt mal estat de conservació degut a que s'han esfondrat parets i part de l'estructura interior. La part que resta ens deixa veure que la casa era de planta rectangular, amb una paret al centre, coberta amb teulada a doble vessant que s'ha perdut i que tenia el carener paral·lel a la façana principal que s'obre a llevant. La porta principal és allindada i sembla distingir-se les primeres xifres d'una data: 16. Als murs exteriors es pot veure que la casa es va ampliar en diferents èpoques, així la part més antiga seria la crugia de tramuntana en la que encara hi ha un arc diafragma tapiat per les reformes posteriors en que es van fer dues voltes de canó estretes i paral·leles. A la crugia de migdia es pot veure l'arrencada d'una volta de canó de pedra. Al costat de llevant de la casa hi ha una cisterna d'aigua per recollir la de la pluja, coberta amb volta; aprop, formant un costat de la casa, hi ha una volta amb accés exterior que té la paret externa d'opus spicatum. Hi ha la boixa de pedra d'una tina i unes fornícules de les que es desconeix la utilitat. D'aquesta casa els actuals propietaris van extreure la boca del forn i la pedra superior d'uns fogons amb dos recipients excavats que conserven a cal Ferreret de la plaça Catalunya, al poble. La tipologia d'aquesta casa i els elements que trobem ens fan pensar que aquesta casa ja existia entre finals del segle XIII i principis del XIV, tot i que degut al desconeixement del nom original i la manca de documentació no disposem de més informació històrica.</p> | 08061-32 | Vall d'Artigues | <p>Tot i que no disposem de documentació d'aquesta casa la tipologia i la data que trobem en ella ens mostra aproximadament el moment inicial de la construcció d'aquesta, tenint en compte que l'edifici ha patit diferents ampliacions al llarg de la seva evolució. Probablement es va iniciar paral·lelament a la construcció de la capella, en època medieval, tal i com mostren els fragments de murs d'opus spicatum i els arcs diafragma, per tant tindria un primer moment constructiu entre els segles XII i XIV, sense poder precisar. Posteriorment es faria una ampliació al segle XVII i altra part de l'estructura mostra una ampliació corresponent al segle XVIII.</p> | 41.6747800,1.8198800 | 401768 | 4614341 | 08061 | Castellgalí | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80461-foto-08061-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80461-foto-08061-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80461-foto-08061-32-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-09-16 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | 94|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | |||||||||
| 50577 | Cal Pinyot Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pinyot-vell | CAPDEVILA I PLANS, Jaume (2006). Castell de Guardiola. Els orígens de Sant Salvador de Guardiola. Segles X-XIV (premi Excursionisme 2004), Centre Excursionista de la Comarca del Bages, Manresa, p. 66, 82. Diputació de Barcelona; BERRYSAR, S.L. (2010). Pla especial de catalogació de masies i cases rural en sòl no urbanitzable. Ajuntament de Sant Salvador de Guardiola (núm. 095). FARGAS MORERA, Fèlix (2012). Salelles, 1000 anys de fets i esforç, treball i creixement de la seva parròquia, p. 111-112. | XIII-XX | Masia de dimensions modestes que és la més antiga de la zona i dóna nom a la urbanització anomenada el Pinyot. L'edificació ha estat força transformada en les obres recents. Tot i que conserva els volums generals, les façanes han estat arrebossades amb ciment i la major part d'obertures han estat refetes. També s'ha construït una terrassa amb baranes d'obra calada i sostinguda sobre pilars que formen una mena de porxo a la façana principal. El cos residencial és de planta rectangular amb coberta a doble vessant. Consta de planta baixa, un pis i golfes. La façana principal, encarada a migdia, conserva l'antic portal sota el porxo, fet amb brancals i arc adovellat. L'interior de la casa està totalment reformat, però conserva tres tines a la planta baixa. A la façana de ponent es conserva també una rampa que conduïa a una altra de les tines. El celler era antigament a la part posterior. Al sud-oest hi ha un cobert independent que era l'antiga pallissa i graner. En una de les cambres el seu propietari hi conserva una col·lecció d'objectes antics i tradicionals que, si li demanen, ensenya als visitants. | 08098-118 | Urbanització del Pinyot, parròquia de Salelles | A l'època medieval aquest mas es coneixia amb el nom de Vyastrello. El 1280 Pau de Guardiola, castlà del castell de Guardiola, estableix la meitat d'aquest mas, que el tenia com a alou lliure, a Guillem, fill de Bernadí de Guàrdia amb la condició de rebre un cens en diner i en espècies el dia de Nadal. L'any 1265 hi ha documentat un tal Berengarius de Vyastrello (CAPDEVILA, 2006: 66, 82). En època moderna és conegut amb el nom del Pinyot i constitueix una de les masies tradicionals de la parròquia de Salelles. El seu moment més expansiu sembla força reculat, segons indiquen les inscripcions dels anys 1617 i 1618. En canvi no va experimentar el gran creixement d'altres masos en els segles XVIII i XIX. Sembla que en algun moment el mas pertanyia a la casa de cal Tatgé, de Salelles. A principis del segle XX el propietari era Maurici Perramon, pertanyent a la família d'industrials manresans que van impulsar la cinteria Perramon i, més tard, Ausa. Entorn de 1965 els Perramon van crear també una fàbrica de perfumeria anomenada 'Eva Española' en una emplaçament molt proper al mas. Els masovers eren la família Barturó, que es dedicaven a transportar llenya amb un carro per abastir els forns de pa de Manresa. Entorn de 1980 la família dels masovers va adquirir la propietat, i pels volts de 1990 van realitzar les reformes a la casa. L'actual propietari és un paleta especialitzat en la rehabilitació d'edificis antics. En aquest moment es van eliminar diversos coberts a la zona on ara hi ha el porxo. A la dècada de 1970 en les antigues terres del mas s'hi va establir la urbanització anomenada el Pinyot. | 41.6873400,1.7911600 | 399397 | 4615769 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50577-foto-08098-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50577-foto-08098-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50577-foto-08098-118-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una dovella del portal amb grafia atípica, possiblement: 1617.Inscripció en un graó de l'escala interior provinent d'una antiga llinda: 1618.Prop de la masia hi ha un pou de 9 metres.Informació oral facilitada per Josep Barturó Feiné i Josep Fargas Codina. | 94|119|85|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:53 | ||||||||
| 50773 | El Graell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-graell-0 | Diputació de Barcelona; BERRYSAR, S.L. (2010). Pla especial de catalogació de masies i cases rural en sòl no urbanitzable. Ajuntament de Sant Salvador de Guardiola (núm. 036). FERRER, Llorenç (1982). 'Genealogia de la família Soler i March. Aspectes sòcio-econòmics'. Miscel·lània d'Estudis Bagencs, núm. 2. Centre d'Estudis del Bages, Manresa, p. 33-37. | XVIII-XX | Estat de conservació precari d'alguns coberts | Masia de dimensions mitjanes que ha conservat el volum i, exteriorment, la tipologia constructiva originària. Està formada per un cos residencial que té adossat un cobert al nord i altres coberts al sud-est. L'habitatge principal és una construcció de planta rectangular, força estreta i allargada, amb coberta dues aigües i planta baixa més un pis i golfes. La façana principal, encarada a llevant, presenta diverses finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra, però no ha conservat el portal originari, que era adovellat i que fou subsituït en obres recents. Els murs són de pedra, actualment arrebossats i pintats de blanc. A l'interior la casa ha estat totalment remodelada. El cobert adossat al nord és una construcció en forma d'habitatge, que va ser feta l'any 1904 (segons indica una inscripció) i compta amb dues plantes. Darrerament servia com a cobert de treball. Els coberts del costat sud-est són de menor qualitat, sobre una base de pedra però reconstruïts en part amb totxo. | 08098-304 | Urbanització del Graell | No coneixem notícies sobre l'origen d'aquesta casa, que J. Capdevila no relaciona amb cap dels masos coneguts d'època medieval. Tanmateix, per la seva tipologia arquitectònica ha de ser un mas força antic, com a mínim dels segles XVII-XVIII. Sabem que antigament es deia el Graell de les Eugues. Des de principis del segle XVIII el mas era propietat de la família Soler, blanquers de Manresa que tenien la casa principal al carrer Galceran Andreu i a Sant Salvador de Guardiola posseïen també el mas Calvet. Durant el segle XVIII els hereus van ser Joan Baptista Soler, Josep Soler Vilomara i Joan Baptista Soler Soler. Aquest últim era comerciant i industrial, i va morir el 1810, encara posseïdor dels dos masos (FERRER, 1982: 33-36). Uns anys després els Soler s'emparentarien amb els March, donant lloc a una de les famílies manresanes més notables en la qual hi trobem representants il·lustres com l'advocat, polític i historiador Leonci Soler i March. D'altra banda, des del segle XVIII la família Brunet, procedents del mas Brunet, eren els masovers de la casa, una ocupació que van passar de pares a fills fins el 1960, quan van deixar la pagesia. Segons indica una inscripció, Leonci Soler i March va fer construir el cos adossat l'any 1904. Després de la seva mort, l'any 1932, la propietat passà a mans del seu fill Lluís Soler i Terol, doctor en medicina, dret i també dramaturg. Lluís es va separar de la seva esposa i, segons sembla, en aquesta casa rebia una amistançada. El seu fill va intentar ingressar-lo en una institució psiquiàtrica, i morí l'any 1958. Una mica abans, entorn de 1954, Narcís Torrentó, un gran propietari de Viver i Serrateix, va comprar el Graell i el Calvet. A la dècada de 1970 les dues finques es van vendre i els propietaris van promoure les dues urbanitzacions existents: el Calvet i el Graell. L'any 1983 van adquirir la masia els actuals propietaris, la família Soler, que han fet una remodelació important a l'interior de l'habitatge. | 41.6750100,1.7737000 | 397925 | 4614420 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50773-foto-08098-304-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50773-foto-08098-304-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50773-foto-08098-304-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda del cobert nord: 'Leonci Soler y March. Any 1904'.Informació facilitada per Assumpció Cots Vila. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:53 | |||||||
| 50469 | Pont de ca l'Isidro | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-ca-lisidro | CAMPRUBÍ PLANS, Josep (1991). 'Transports i comunicació', a Història de la ciutat de Manresa (1900-1950). Caixa d'Estalvis de Manresa, vol. I., p. 181-204. GASOL, Josep M. (1984). 'Notícia històrica d'antics camins i carreteres del Bages', a Butlletí del Montepio de conductors de St. Cristòfol de Manresa-Berga, núm. 381, p.14-19. PIÑERO SUBIRANA, Jordi (2013). La carretera de can Maçana. Recerca historiogràfica sobre els antics camins de l'àrea sud-oest de Manresa. Ajuntament de Manresa-Urbanisme, Secció de Paisatge (treball inèdit). TORRAS RIBÉ, Josep M. (1991). Camins i viatgers a la comarca de l'Anoia (1494-1834). Barcelona, Rafael Dalmau Editor. | XX | Pont de la carretera vella d'Igualada (C-37 Z) sobre la riera de Guardiola, situat poc després del Km 87 d'aquesta via, vora la urbanització del Calvet. La tipologia constructiva és la mateixa que els altres ponts de la zona, tant els de la carretera de can Maçana com els de la carretera d'Igualada, ja que tots van ser construïts a la mateixa època (el 1916 els primers i el 1920 els segons). El pont té una llargària d'uns 40 m i consta de tres arcs escarsers, amb les voltes formigonades. Els dos pilars són de planta oval i estan rematats amb una cornisa a la part superior. L'aparell és fet amb grossos carreus disposats en filades més o menys horitzontals. La part superior ha estat eixamplada posteriorment per fer la carretera més ampla, encabir-hi un voral per a vianants i baranes metàl·liques. El pont està situat a la vora d'una esplanada adequada com a zona de pícnic al costat de la riera. | 08098-10 | Urbanització del Calvet. | El camí de Manresa a Igualada és molt antic i hi ha indicis per creure que té un origen romà. La primera referència documental és força reculada: l'any 978 es fa esment d'un gual a la riera de Cornet, poc més avall de la font del Calvet (GASOL, 1984: 16), i al segle XI n'hi ha altres esments. En època medieval i moderna era un dels camins rals del Bages, amb un itinerari més occidental que l'anomenat camí de Montserrat, que més tard va ser conegut com a carretera de can Maçana. Al principi del segle XIX, amb la transformació d'aquesta via en la primera carretera apta per al trànsit de carruatges al Bages, la carretera de can Maçana va guanyar protagonisme i es convertí en la principal comunicació amb Barcelona, mentre que l'antic camí ral d'Igualada va esdevenir una via molt secundària (PIÑERO, 2013). L'itinerari era el següent: sortint de Manresa, el camí enfilava pel lloc conegut com Coll Manresa (actualment la Bellavista), passava pel mas del Xup, on travessava la riera de Rajadell i entrava a l'actual terme de Sant Salvador de Guardiola per la creu de Salelles. Passava pel poble de Salelles i descendia fins a trobar la riera de Guardiola, vora l'actual pont. A partir d'aquí tornava a coincidir pràcticament amb el traçat de la carretera. Continuava pel costat de ponent de la riera de Guardiola i la creuava a la resclosa que hi ha passada la casa del Calvet per dirigir-se cap al poble de Guardiola, que travessava pel carrer d'Igualada. Continuava per la casa de Comasua i pel coll de Gosèn cap a Maians, i després per Òdena fins Igualada. No és fins a principis del segle XX que el camí ral d'Igualada es transforma en una carretera moderna (l'actual C-37). En un principi es va adequar el tram entre Igualada i Maians. L'acabament per connectar amb Sant Salvador de Guardiola i amb la carretera de can Maçana no es va activar fins l'any 1916. Cal situar en aquest moment, doncs, la construcció dels ponts. El 1920, amb la carretera acabada, s'inaugurà la línia de transport regular en autobús per part de la companyia Hispano-Igualadina. | 41.6865800,1.7741700 | 397982 | 4615704 | 1919-20 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50469-foto-08098-10-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:53 | ||||||||
| 50621 | Font del Calvet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-calvet | AADD (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural. Manresa, p. 146-148. | Entorn precari i abandonat. | Font situada rere la muralla que encercla l'antiga masia del Calvet, en una obaga sota un petit cingle de tavertins antics que es troba al límit de la urbanització del mateix nom. La font té un cabalós brollador d'aigua subterrània. El raig més important no és on hi ha la font, sinó que forma una cascada amagada darrera dos grans blocs de pedra tosca o travertí de més de 200 m3 cadascun que, caiguts de més amunt, ara reposen sobre el llit de la riera. D'altra banda, damunt de l'altiplà on hi ha la masia, a la banda sud antigament hi havia un viver d'aigua que formava un petit embassament. Possiblement aquesta aigua contribuïa d'alguna manera al funcionament del molí fariner que hi havia prop de la masia. Prop del viver hi havia una altra font més petita, que ja no existeix. Actualment aquesta zona és un terreny erm i abandonat. Al costat de la font hi ha actualment les instal·lacions d'un dipòsit d'aigua que li donen un aspecte desendreçat, però l'entorn més general és format per un interessantíssim bosc de ribera, amb un ambient humit ple de molses, falzies, fenàs de bosc... I també retalls de bosc vell de roures i aurons negres, així com una plataneda ombrívola, on creixen com a plantes subespontànies el plàtan fals, el llorer, l'avellaner i el til·ler de fulla gran. Per aquest sector hi passen dos antics camins que comunicaven la masia: un que baixa cap a la riera de Guardiola i que la travessava mitjançant un pont que es va esfondrar en l'aiguat de l'any 2000. L'altre segueix en direcció sud | 08098-162 | Urbanització del Calvet | La Font del Calvet era de les més populars i concorregudes. A la dècada de 1930 els dies festius la gent feia cua per agafar un bon lloc. Sembla que fins i tot venien gent amb autobusos des de Manresa, que també anaven a la font del Cucut. Antigament tenia una bóta i el raig d'aigua queia dins d'una portadora de pedra. En fer-se les obres per la urbanització del Calvet la persona encarregada de la instal·lació d'aigües se la va emportar per col·locar-la al jardí de casa seva, a Igualada. També hi havia uns bancs de pedra, que actualment són al bar la Gavina, a la mateixa urbanització del Calvet. | 41.6867300,1.7804100 | 398502 | 4615714 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50621-foto-08098-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50621-foto-08098-162-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Barturó. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:53 | ||||||||||
| 50623 | Entorn de la Font del Calvet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/entorn-de-la-font-del-calvet | AADD (1997). Guia d'espais d'interès natural del Bages. Centre d'Estudis del Bages; Institució Catalana d'Història Natural. Manresa, p. 146-148. | La zona de la Resclosa es troba en bon estat. La resta està abandonada i envaïda per la vegetació. | L'entorn de la Font del Calvet, en el context de la conca de la riera de Guardiola en el seu tram entre la masia del Calvet i la zona coneguda com la Resclosa, constitueix un entorn humit amb una interessant vegetació de ribera. És un lloc que tenia una important tradició de fer-hi aplecs i fontades, i s'hi conserven antics camins i diversos elements patrimonials vinculats amb la masia i amb l'aprofitament hidràulic de la riera. La proximitat d'aquest espai verge i feréstec amb la precària urbanització del Calvet augmenta encara més el seu valor natural i patrimonial. La Font és situada rere la muralla que encercla l'antiga masia del Calvet, en una obaga sota un petit cingle de travertins antics que es troba al límit de la urbanització. La font té un cabalós brollador d'aigua subterrània, però el raig més important no és on hi ha la font, sinó que forma una cascada amagada darrera dos grans blocs de pedra tosca o travertí de més de 200 m3 cadascun que, caiguts de més amunt, ara reposen sobre el llit de la riera. A l'entorn de la font hi trobem un interessantíssim bosc de ribera, amb un ambient humit ple de molses, falzies, fenàs de bosc... I també retalls de bosc vell de roures i aurons negres, així com una plataneda ombrívola, on creixen com a plantes subespontànies el plàtan fals, el llorer, l'avellaner i el til·ler de fulla gran. De l'indret de la font parteixen dos camins antics, avui abandonats, que comunicaven la masia: un que baixa cap a la riera de Guardiola i que la travessava mitjançant un pont construït l'any 1906 que es va esfondrar en l'aiguat de l'any 2000. L'altre segueix en direcció sud. Així mateix, vora la riba dreta de la riera, al costat dels dos blocs de travertí caiguts, queden interessants vestigis del rec d'un molí fariner que hi havia vora la masia del Calvet, probablement a prop de la font. Avui tota aquesta zona es troba envaïda per la vegetació i és difícil identificar bona part del traçat del rec. Precisament a l'indret on hi havia la resclosa del molí, al costat de l'actual pont de la carretera, hi ha una esplanada força espaiosa amb una petita àrea de picnic que és un altre dels punts tradicionals de lleure, just al costat d'un gran toll d'aigua embassada de la riera. Una part, però, ha estat força alterat, ja que acull també diverses infraestructures del col·lector d'aigües. | 08098-164 | Urbanització del Calvet | 41.6863300,1.7787500 | 398363 | 4615671 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50623-foto-08098-164-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50623-foto-08098-164-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:53 | ||||||||||||
| 50817 | La Devesa de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-devesa-de-dalt | CAPDEVILA PLANS, Jaume (1997). Quaderns de la Guíxola, núm. 5 (gener de 1997), Cercle Cultural la Guíxola, Sant Salvador de Guardiola, p. 8-9. CAPDEVILA PLANS, Jaume (1997). 'Sant Pere de Serra. Mas Joan Morera Brunet'. Quaderns de la Guíxola, núm. 6 (setembre 1997), Cercle Cultural la Guíxola, Sant Salvador de Guardiola, p. 3 CAPDEVILA I PLANS, Jaume (2006). Castell de Guardiola. Els orígens de Sant Salvador de Guardiola. Segles X-XIV (premi Excursionisme 2004), Centre Excursionista de la Comarca del Bages, Manresa, p. 57, 67, 78, 79, 80, 81, 108. Diputació de Barcelona; BERRYSAR, S.L. (2010). Pla especial de catalogació de masies i cases rural en sòl no urbanitzable. Ajuntament de Sant Salvador de Guardiola (núm. 024). | XIII-XX | Masia de tamany mitjà, d'origen medieval, que ha conservat exteriorment la tipologia i els volums originaris. Es troba situada al cim d'un turonet, per això és coneguda amb el nom de Devesa de Dalt, mentre que en una fondalada propera hi ha la Devesa de Baix, de construcció més recent. La masia està formada per un cos residencial principal de planta rectangular, amb coberta a dues aigües. Disposa de planta baixa més un pis i golfes. La façana principal és encarada a migdia i té com a element destacat una sèrie d'obertures en dos nivells en forma de galeria. Aquestes obertures, rematades amb arcs, són més altes a la primera planta i més baixes a les golfes. Com la majoria d'obertures de la casa, estan emmarcades amb un característic maó vermellós. L'arranjament d'aquestes obertures fet amb maó podria ser una intervenció de principis de segle XX. Els murs de la casa, però, són els originals i actualment s'han deixat a pedra vista. L'habitatge té adossats uns coberts al costat de ponent i també al nord. Aquestes construccions tenen un aspecte similar a la casa, amb les obertures emmarcades de la mateixa manera amb maó vermell. L'interior de l'habitatge ha conservat més o menys la tipologia constructiva tradicional, incloent-hi les bigues de fusta. Uns metres al nord trobem un altre habitatge més petit, probablement l'antiga masoveria. Es tracta d'una caseta d'estructura basilical, amb planta baixa i, a la crugia central, una segona planta amb funcions de golfes. Igual que a la casa principal, totes les obertures són emmaraces amb el característic maó vermellós. Sembla, però, que en aquest cas es tracta d'una construcció feta ex novo al final del segle XIX o principis del XX, coincidint amb el moment en què es va fer la reforma de les obertures a la casa principal. Aquesta caseta té una tina. No sembla que el conjunt hagi tingut altres reformes substancials fins època recent, quan l'actual propietari va rehabilitar la mas i va remodelar l'espai circumdant, tot construint diverses naus al costat de ponent de la finca i habilitant una àmplia zona enjardinada. | 08098-358 | Urbanització de ca l'Esteve, núm. 67 | Cal dir que existeix certa confusió entre el mas Colomer i el mas Devesa, ja que habitants amb el cognom Devesa van ocupar els dos. Al segle XIII el senyor del castell de Guardiola cedí el mas Devesa al seu castlà pels serveis prestats. Concretament, el maig de 1282 el castlà Pau de Guardiola estableix el mas Devesa a Berenguer de Jolenques amb la condició que hi faci estada continuada i es consideri 'afocat' (és a dir fixat) al mas a canvi d'un cens en diner i en espècies a pagar els dies de Nadal i Sant Joan. Quaranta anys més tard (el 1322) resideix al mas Albert Sa Devesa, el qual fa una declaració força sorprenent, ja que fa acte d'homenatge directament al 'Senyor Rei d'Aragó', al qual ha de donar anualment un cens consistent en una lliura de 'cera bona, pulcra i rebedora'. Es tracta de l'únic cas documentat dins el terme en l'elecció de senyor directe. Els anys 1330 i 1331 hi ha documentats diversos membres de la família del mas Ça Devesa: Bernat, Raymund, Albert Ça Devesa (CAPDEVILA, 2006: 108). Més endavant, al segle XVI, hi ha notícies sobre el mas Colomer però no queda clar si es refereix a l'actual mas Colomer o al mas Devesa. Concretament, hi ha documentat com a resident al mas Colomer (que sembla que posteriorment es dirà Devesa) Arnau Davesa, procedent del lloc de Batrot, de França. El seu fill és Joan Davesa, i la filla d'aquest és Marianna, que el 1619 es casa amb Francesc Camprobí, de Salelles (CAPDEVILA, 1997: 8). No coneixem més notícies del mas fins entrat el segle XX. Fou a la dècada de 1970 quan la va adquirir l'actual propietari. En aquest moment hi va fer reformes interiors, però exteriorment la casa va mantenir el seu aspecte. Cal dir que una devesa és una zona que s'utilitzava com a pastura, de vegades formant un clos tancat i prop d'un curs fluvial. Prop de la casa Devesa de Baix, construïda a finals del segle XIX o principis del XX a la part baixa de la Devesa de Dalt, hi ha una fondalada per on baixa una rasa que desemboca al torrent de Torroella. Aquest espai constitueix una mena de clos tancat natural en un entorn humit on hi ha un pou i abans també una font. Molt probablement, doncs, era una zona tradicional de pasturatge. | 41.6501000,1.7560800 | 396418 | 4611676 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50817-foto-08098-358-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50817-foto-08098-358-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Jaume Soler Pedrós. | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:53 | ||||||||||
| 50710 | La Devesa de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-devesa-de-baix | Diputació de Barcelona; BERRYSAR, S.L. (2010). Pla especial de catalogació de masies i cases rural en sòl no urbanitzable. Ajuntament de Sant Salvador de Guardiola (núm. 023). | XX | Recentment rehabilitada. | Casa de pagès de dimensions petites que ha conservat molt integrament els volums i la tipologia tradicional. Consta d'un cos residencial de planta quadrada, amb coberta a dues aigües, i té un petit cobert adossat al nord. L'habitatge té planta baixa semisoterrània més un pis. Es tracta d'una construcció molt homogènia, feta en una sola fase constructiva. Els murs, fets de maçoneria, s'han deixat actualment a pedra vista. La façana principal, encarada a llevant, conserva les obertures originàries, totes emmarcades amb maó i distribuïdes simètricament en dues sèries de tres a cada planta. Sobre la porta d'entrada té un petit porxo de recent construcció. La resta de façanes, i també el cobert, conserva les obertures originàries, emmarcades amb maó. La casa es troba emplaçada en una fondalada, vora un torrent. Uns 50 m al sud-oest de l'habitatge es conserva un pou i dipòsit d'aigua soterrat. És un indret amb aigua abundant on abans hi havia una font, que ja s'ha perdut. | 08098-251 | Urbanització de ca l'Esteve, 66 | Una devesa és una zona que s'utilitzava com a pastura, de vegades formant un clos tancat i prop d'un curs fluvial. En efecte, la casa es troba vora d'una fondalada per on baixa una rasa que desemboca al torrent de Torroella. Aquest espai constitueix una mena de clos tancat natural en un entorn humit on hi ha el pou i abans també una font. Molt probablement, doncs, era una zona tradicional de pasturatge. Les masies més antigues d'aquesta zona són els Colomers i la Devesa de Dalt, ambudes documentades ja en època medieval. Però existeix certa confusió entre elles, ja que persones amb el cognom Devesa havien habitat les dues. Probablement el mas Devesa era el propietari d'aquestes terres. A finals del segle XIX o començament del XX (a jutjar per la seva tipologia) es va construir la Devesa de Baix, situada molt a prop de la de dalt. L'any 2000 va adquirir la Devesa de Baix l'actual propietari. | 41.6510700,1.7593000 | 396688 | 4611780 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50710-foto-08098-251-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50710-foto-08098-251-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50710-foto-08098-251-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Jordi Caberal. | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:53 | |||||||
| 50695 | Ca l'Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lesteve-2 | Diputació de Barcelona; BERRYSAR, S.L. (2010). Pla especial de catalogació de masies i cases rural en sòl no urbanitzable. Ajuntament de Sant Salvador de Guardiola (núm. 031). | XVII-XXI | Masia de grans dimensions situada actualment a dins de la urbanització que pren el nom de la mateixa casa. El conjunt és format per una construcció compacta que consta d'un gran cos residencial (de planta més o menys quadrada i coberta a dues aigües) més diversos cossos i antics coberts que estan adossats al seu entorn. Disposa de planta baixa més un pis i golfes. L'habitatge originari és el que es troba a la part de ponent, el qual va ser ampliat, probablement al segle XVIII, eixamplant la construcció per la banda de llevant amb un nou cos equipat amb una galeria i finestres més àmplies. La façana principal, encarada al sud-oest, presenta tres portals, però no n'hi ha cap que sigui l'originari. Dos són de construcció moderna, i el tercer té una inscripció a la porta de l'any 1771: és el que dóna accés als baixos del cos ampliat. Concretament a una gran cambra sostinguda per pilars de pedra. Aquesta façana, igual que la de llevant, és arrebossada i pintada de color ocre. Té diverses finestres de distribució irregular; algunes de les quals han conservat l'ampit de pedra. La resta de murs de la casa són a pedra vista o amb el semi-arrebossat tradicional. El cos ampliat de llevant té una distribució més regular que l'antic. A la cantonada presenta una galeria formada per cinc arcs de mig punt que fan angle, i a la façana lateral té una sèrie homogènia de finestres que conserven uns ampits de pedra treballada que podrien ser originaris. Pel costat de ponent la casa té diferents cossos adossats que corresponen a grans tines cilíndriques. A l'angle nord-oest n'hi ha una de gegant, actualment integrada en un pati. En aquesta façana de ponent es conserva una rampa que servia per accedir a la part alta de les tines i també un contrafort per sostenir el mur. A la part posterior (al nord-est) sobresurten dos coberts laterals força amplis que deixen enmig un pati que, actualment, funciona com a espai de rebuda al recinte. Al costat de ponent s'aixeca l'antiga capella de la masia, integrada en la mateixa construcció de la casa. L'interior de la casa conserva molt bé la distribució i la tipologia constructiva tradicional. La part de ponent corresponia a la casa dels amos, mentre que al cos de llevant hi havia la casa dels masovers. Entre les habitacions es conserven diverses tines que han estat reutilitzades amb nous usos. Per la part posterior, al nivell de les golfes, s'hi ha habilitat una gran sala de meditació. L'entorn de la masia és embellit amb un magnífic jardí format per una bona varietat d'arbres i plantes. | 08098-236 | Urbanització de ca l'Esteve (entrada B). Carrer Ca l'Esteve, núm. 129 B. | No disposem de cap notícia antiga sobre aquest gran mas que, per les seves característiques constructives, podria ser originari de l'època medieval o, com a mínim, dels segles XVI-XVII. En el seu llibre sobre el castell de Guardiola, Jaume Capdevila no el relaciona amb cap dels masos medievals. Les úniques referències concretes que en tenim són les inscripcions que conserva. En una de les portes hi consta l'any 1771. Segons una altra inscripció, la capella de la masia fou construïda el 1872 per algú que responia a les inicials 'C.P.' Ja al segle XX els propietaris eren de Barcelona i a la casa hi vivia un masover. Més recentment no hi vivia ningú i la persona que se n'encarregava era Josep Bacardit. Durant la dècada de 1930 i fins el 1948 aproximadament a la finca de ca l'Esteve s'hi va conrear palitre, una planta que s'utilitzava per fer insecticida TDT. Sembla ser que l'any 1936 una talla de fusta que provenia de l'església medieval de Sant Quintí, situada molt a prop de can Roca, es guardava a la capella de ca l'Esteve. En esclatar la Guerra Civil fou amagada en prevenció de que fos destruïda per la gent del comitè revolucionari de Guardiola, format per cinc treballadors de la carretera d'Igualada capitanejats per Nemésio Pérez Pérez. Un dia un home del poble, de cognom Vila, va trobar la talla amagada al bosc i la va lliurar als membres del comitè local que, suposadament, l'haurien cremada, tot i que del cert no se'n sap res. D'altra banda, el campanar de la capella de la masia fou destruït fa molt pocs anys. A partir de la segona meitat de la dècada de 1970 en les terres del mas s'hi va formar la urbanització de ca l'Esteve, que avui ocupa una superfície força àmplia. Entorn de 2012 s'ha establert a la masia el centre budista Kadampa, vinculat a l'organització internacional NKT-IKBU. Per tal d'adequar el conjunt s'han fet obres de rehabilitació que han estat executades amb molt bon gust i seguint un criteri respectuós envers la construcció tradicional. Actualment el centre ofereix un ampli programa d'activitats i també la possibilitat de fer-hi estades. | 41.6584600,1.7581000 | 396600 | 4612601 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50695-foto-08098-236-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50695-foto-08098-236-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50695-foto-08098-236-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la porta de fusta del portal del cos est: 1771.Inscripció en un dels portals de la façana principal: MPC. 1966, 1973.Informació oral facilitada per Marc Sellarès i Pere Sellarès Llobet. | 94|119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:53 | ||||||||
| 50728 | Els Colomers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-colomers | CAPDEVILA PLANS, Jaume (1997). Quaderns de la Guíxola, núm. 5 (gener de 1997), Cercle Cultural la Guíxola, Sant Salvador de Guardiola, p. 8-9. CAPDEVILA PLANS, Jaume (1997). 'Sant Pere de Serra. Mas Joan Morera Brunet'. Quaderns de la Guíxola, núm. 6 (setembre 1997), Cercle Cultural la Guíxola, Sant Salvador de Guardiola, p. 3 CAPDEVILA I PLANS, Jaume (2006). Castell de Guardiola. Els orígens de Sant Salvador de Guardiola. Segles X-XIV (premi Excursionisme 2004), Centre Excursionista de la Comarca del Bages, Manresa, p. 57, 67, 78, 79, 80, 81, 108. Diputació de Barcelona; BERRYSAR, S.L. (2010). Pla especial de catalogació de masies i cases rural en sòl no urbanitzable. Ajuntament de Sant Salvador de Guardiola (núm. 019). | XIII-XX | Antiga masia de dimensions mitjanes que ha estat substancialment transformada i sembla que, en bona part, reconstruïda. Actualment presenta uns acabats exteriors d'un estil homogeni, fruit d'una restauració recent. Està formada per dos cossos centrals que configuren una planta en forma de L. El primer cos, situat a migdia, és de planta baixa i primer pis, amb coberta a dues aigües. El material de la façana és llosa de pedra com a aplacat. Les finestres, que presenten un estil unificat a tot el conjunt, solen ser acabades amb punt rodó i emmarcades amb maó. Les de la planta baixa, però, tenen llinda de fusta. La part alta de la façana està envoltada per una cornisa feta de maó, i la façana lateral té un porxo amb pilars també de maó. En la façana que és menys visible, encarada a ponent, l'obra és més senzilla o no ha estat tan reformada. Aquí la part superior ha estat arrebossada i pintada. El segon cos, situat al nord, és igualment de planta baixa i un pis, però la coberta és a un sol vessant. Les finestres, rematades amb punt rodó i emmarcades amb maó, segueixen el mateix estil que en l'altre cos. Davant la casa hi ha un cobert de totxana vista i un dipòsit de recollida d'aigües de pluja. | 08098-269 | Urbanització de ca l'Esteve | Al segle XIII tenim notícies del mas Colomer, i sabem que anterioritat s'havia anomenat Devesa. Aquest mas va estar sota el domini del monestir de Santa Maria de Montserrat almenys als segles XIII i XIV, i probablement abans. El monestir, que posseïa altres béns al terme, tenia el domini del mas amb anterioritat a l'any 1249: una concòrdia firmada aquest any entre el castlà de Guardiola i el prior del monestir ho deixa clar (CAPDEVILA, 1997: 3). En època medieval aquest mas apareix amb el nom llatinitzat de Columbaris. L'any 1315 l'hereu Guillem del mas Colomers amb motiu d'un préstec pactat amb Astruc de Ripoll, jueu de Manresa, dóna com a penyora dues bótes de vi, una tina i un dipòsit per follar el raïm. Sabem que el 1280 la senyoria continuava pertanyent al monestir de Montserrat, igual que altres masos de Guardiola (CAPDEVILA, 2006: 78, 79), i encara continuava sota el seu domini el 1346, quan el prior de Montserrat, mitjançant el seu procurador Berenguer de Supbalcio (de Sobrebalç) li reclama a Guillem de Colomers el pagament de diversos censos que ascendeixen a 500 sous. El 1314 Guillem de Colomers també devia a Pere de Rocha 150 sous en concepte de censos i agrers. Més endavant, al segle XVI, hi ha notícies sobre el mas Colomer però no queda clar si es refereix a l'actual mas Colomer o al mas Devesa, ja que habitants amb el cognom Devesa van ocupar els dos. Concretament, hi ha documentat com a resident al mas Colomer (que sembla que posteriorment es dirà Devesa) Arnau Davesa, procedent del lloc de Batrot, de França. El seu fill és Joan Davesa, i la filla d'aquest és Marianna, que el 1619 es casa amb Francesc Camprobí, de Salelles (CAPDEVILA, 1997: 8). Durant la Guerra del Francès a Marganell van matar un avi d'aquesta casa. És difícil precisar quines parts d'aquesta antiga masia es conserven en la construcció actual, ja que aquesta és fruit d'una remodelació o reconstrucció força general que es va fer pels promotors de la urbanització de ca l'Esteve, ja a la segona meitat del segle XX. Tot i això, la casa conserva una inscripció de l'any 1688. Des de fa uns anys pertany a una organització anomenada Institut Gnòstic d'Antropologia | 41.6561400,1.7681900 | 397436 | 4612332 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50728-foto-08098-269-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50728-foto-08098-269-2.jpg | Legal | Modern|Medieval|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda amb inscripció: 1688.Informació oral facilitada per Marc Sellarès. | 94|85|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:53 | ||||||||
| 80436 | Torre del Breny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-del-breny | <p>Almagro, M. ; Serra Ràfols, J.; Colominas, J. (1945). Carta arqueològica de España. Barcelona. CSIC, Madrid. Cid, C. (1950). La torre del Breny, sepulcro romano en las cercanías de Manresa. Ampurias nº 12. Puig i Cadafalch, J.; Falguera, A. De; Goday i Casals, J. (1909-1918). L'arquitectura romànica a Catalunya. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona. Pardo, D. (1987). Història del Bages. Parcir. Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Fitxa nº I01475, any 1988. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Fitxa nº 16421. Inventari de Protecció del Patrimoni Cultural Europeu. Arxiu Històric d'Urbanisme, arquitectura i disseny. Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (1981).</p> | III | Manca part de l'edifici i l'entorn immediat no està gaire cuidat. | <p>Sepulcre en forma de torre, del que es conserva actualment el basament. Correspon a una ferma construcció amb els seus costats orientats seguint els quatre punts cardinals. Exteriorment i a la part superior presenta un conjunt de motllures i dentellons força deteriorats. A l'interior hi ha dues cambres rectangulars cobertes per dues voltes de canó. L'aparell és força regular, format de grans carreus molt ben tallats de pedra sorrenca grisa, units en sec i de forma allargada. A partir d'uns dibuixos de Laborde que féu abans de la seva destrucció podem fer-nos una idea de com seria originalment. Tenia un basament (conditiorium) de 10x10,5m i de 3 m d'alçada; exteriorment presentava motllures i dentellons com a elements decoratius; interiorment estava dividit en dues cambres i cobert amb volta de canó. Sobre el basament hi havia la cel·la, coberta segurament amb volta de canó de mig punt. La part superior quedava rematada per un fris ornamental sobre el que hi havia una cornisa on es recolzaven els vessants de la coberta. En aquest fris hi havia relleus escultòrics: un lleó a cada costat, una figura de dona nua. Per altra banda, E. Hübner i J. Gudi recolliren un grafit o inscripció gravada en un carreu que Marc Mayer considera que devia dir: V VILGELMO QUE, i que es podria datar entre els segles X-XI i podria correspondre a un tal Wilgemus. Diferents investigadors pensen que faria referència al propietari de la zona on hi havia l'edifici, però posterior a la construcció d'aquest, per tant al propietari de l'edat mitjana.</p> | 08061-7 | Urbanització de Boades. | <p>L'existència de la torre sepulcral ja es coneguda d'antic i hi ha diferents autors que en parlen, com Francisco de Zamora, Jaume Caresmar, Antoni Pons. La primera referència històrica la trobem el 1678 a la Catalunya Ilustrada d'Esteban Corbera publicada a Nàpols. J. Masdeu testimonia que l'edifici va romandre íntegre fins a finals del segle XVIII, en que es transformà en masia. Alexandre Laborde, al segle XIX, en el seu 'Viatge pintoresc i històric a Espanya' en recull l'existència, en fa una descripció, un dibuix del conjunt i una planta (1806). El 1872 Torres i Torrents dóna indignada la notícia de la destrucció del monument a 'Memorias o apuntes sobre la Torre del Breny y el Castillo de Balsareny'. L'any 1870 es desmuntà la part superior i els carreus es feren servir per construir una resclosa al riu per portar aigua a una fàbrica de Sant Vicenç de Castellet; al mateix moment la masia que era al seu costat fou ampliada damunt la torre quedant aquesta ofegada. Entre molts estudiosos que donen referència hi ha J. Puig i Cadafalch i Albertini. Joan Santmartí la considera del tipus d'edícula o cel·la sobre pòdium. El 1975 la Diputació de Barcelona realitzà la restauració i enjardinament de l'entorn i va posar una valla protectora. El 1985 Josep M. Gurt, en col·laboració amb un grup de topògrafs de la Subdirección general de Arqueología del Ministerio de Cultura, realitzà un treball planimètric, així com uns sondejos arqueològics que foren estèrils.</p> | 41.6781000,1.8548000 | 404680 | 4614671 | 08061 | Castellgalí | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80436-foto-08061-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80436-foto-08061-7-2.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Commemoratiu | 2023-01-24 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | També coneguda com Torre dels Dimonis. La Torre del Breny va ser mutilada ja a l'edat mitjana quan es va construïr adossat un mas: es va obrir una porta, una finestra, es fan fer forats per les bigues. | 83|80 | 45 | 1.1 | 1769 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:52 | |||
| 59658 | Roca de les Creus de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-de-les-creus-de-casajoana | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ROVIRA, Jordi; CASANOVAS, Àngels i PÉREZ, Enric (1998). La roca de les creus de Casajoana (El Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages); dins Dovella, núm. 58, pp. 13- 17. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | V-XVIII | La manca d'actuacions arqueològiques i la urbanització de la zona n'impedeixen un coneixement científic. | En terres del que fou el mas Casajoana, ara convertides en urbanització, en el camí que anava del mas de La Roviralta a Rocafort hi havia una gran pedra, originàriament emplaçada de manera horitzontal. Servia de fita termenal en una cruïlla de camins rurals. Restava oblidada de la memòria popular i colgada per la vegetació. Després de l'incendi de 1985 que també l'afectà, quedava a la vista i desprotegida. El bloc és cobert d'una quarantena de creus gravades i d'altres grafismes, tots profundament gravats sobretot en el seu sector central, que apareix sobrealçat. Les seves dimensions són de 380 cm de llargada, 130 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. El material de suport és pedra sorrenca. En el conjunt de gravats hi apareixen dues dades (1775 i 1802), 37 creus de diferents tipus (llatines, gregues), 6 cassoletes i 5 depressions longitudinals. Es tracta d'un exemple, com a mínim contrastat des del s. XVII ja què unes escriptures de 1635 i també de 1695 esmenten el bloc de pedra del terme, del que eren des de època medieval els blocs termenals emprats com a punt de referència de propietats, vies o termes municipals. Tanmateix, la simbologia cruciforme apareix des d'antic als documents catalans (segle XI), com a senyal delimitadora de límits parroquials o de propietats. | 08182-260 | Urbanització River Park - Casajoana | El 20 de març de 1635 i el 29 de novembre de 1695, unes escriptures esmenten el bloc de pedra del terme. Tement per la seva integritat, els veïns de Rocafort motivats per Josefina Oliveras i el Museu, l'any 1992, decidiren traslladar-la i ubicar-la darrera l'església de Santa Maria. | 41.7158500,1.8915500 | 407793 | 4618822 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59658-foto-08182-260-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | S'accedeix al jaciment des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1124 que mena al nucli de Rocafort. A l'alçada del PK 5,150 s' agafa la carretera que surt a l'esquerra i s'enfila cap al Turó de Solanes, on hi ha actualment la urbanització 'River Parc'. Cal anar al nord d'aquesta urbanització pel primer carrer a l'esquerra al capdavall del qual es troba el camí de terra que mena a can Casajoana. Uns quatre-cents metres al nord-est, a la dreta del camí, es trobava el jaciment. | 94 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:02 | |||||||
| 67786 | Roure de la Quintana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-la-quintana | <p>VALLÈS i SALA, Florenci (2004). Guia d'arbres de Sant Fruitós de Bages. Ajuntament de Sant Fruitós de Bages i AMPANS, Manresa.</p> | XIX | <p>Arbre caducifoli de creixement lent del gènere Quercus Humilis, conegut també amb el nom de Roure Martinenc. És originari d'Àsia Menor i de la meitat sud d'Europa. A la península ibèrica el roure martinenc creix espontàniament a les zones relativament poc àrides de Catalunya, al nord-est d'Aragó i al País Basc i zones properes. Pot arribar als 500-600 anys d'edat, i pot tenir una alçada de fins a 25m, mentre que el de fulla petita rarament supera els 15 m. La capçada té forma de cúpula mitjanament densa. El tronc acostuma a ser sinuós. L'escorça vella és de color marró grisenc i està formada per petites escames rugoses. Els branquillons són prims i estan recoberts d'una curta pilositat grisenca a la part més jove. Les fulles són simples i estan en disposició esparsa, sovint persisteixen seques a l'arbre durant l'hivern. El limbe de les fulles del roure martinenc fa entre 4 i 12 cm de llarg i és més o menys tou. El fruit és una núcula que s'anomena gla o aglà. VALLÈS (2004:134) El Roure de la Quintana presenta una alçada d'uns 9 metres amb un tronc de 70 cm de diàmetre. El seu brancatge s'obre tot formant una gran arbrada, mentre que les fulles són de reduïdes dimensions, entorn els 5 cm.</p> | 08277-135 | Urbanització La Quintana, 08279 Talamanca | <p>L'espai on es localitza aquest arbre és una petita roureda, i ha estat des de fa anys un emplaçament d'esbarjo per els talamanquins. La catalogació es va plantejar per tal de protegir aquesta espècie de la imminent amenaça constructora.</p> | 41.7368500,1.9758800 | 414836 | 4621066 | 08277 | Talamanca | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08277/67786-foto-08277-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08277/67786-foto-08277-135-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | 2021-05-26 00:00:00 | Quim Serdà Manau | Arbre monumental declarat d'interès local en el Diari Oficial de la Generalitat, núm.1687 de 28-12-92. | 98 | 2151 | 5.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 05:07 | ||||||||
| 50729 | Cal Canudes (urbanització El Pinyot) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-canudes-urbanitzacio-el-pinyot | Diputació de Barcelona; BERRYSAR, S.L. (2010). Pla especial de catalogació de masies i cases rural en sòl no urbanitzable. Ajuntament de Sant Salvador de Guardiola (núm. 091). FARGAS MORERA, Fèlix (2012). Salelles, 1000 anys de fets i esforç, treball i creixement de la seva parròquia, p. 111. | XVIII-XXI | Casa de pagès de dimensions força grans que ha mantingut el volum originari però es troba actualment força remodelada, de manera que ha perdut la fesomia tradicional. Està formada per un cos residencial de planta rectangular, amb coberta a dues aigües, que té adossat un cos lleugerament més alt, cosa que li dóna una planta en forma de L. Consta de planta baixa més un pis i golfes. Els murs han estat revestits amb aplacat de llosa i les obertures totalment remodelades. El portal d'entrada dóna a la façana de migdia i està format per brancals i llinda de pedra picada. Just al costat del portal, sota el cos adossat que sobressurt de la façana sud, hi ha una gran volta de canó. En aquest cos al nivell del segon pis hi trobem un balcó que mira a migdia. Pel costat de llevant hi ha un cobert adossat d'una planta on hi ha el garatge i, al damunt, una terrassa. Aïllat al sud-oest de la casa hi ha un cobert antic de pedra. | 08098-270 | Urbanització El Pinyot Vell | Tot i que les obres recents han desdibuixat el seu aspecte tradicional, es tracta d'una casa de pagès antiga, probablement edificada entorn de 1791, tal com indica la inscripció en una llinda. La casa tenia un petit habitatge per a l'amo i un estatge per al masover. A mitjan segle XX la mestressa de la casa vivia a Barcelona i solia venir per Setmana Santa. Els penúltims masovers forne la família de Josep Vives, conegut com el 'Pepito de cal Canudes'. Entorn de 2010 la van adquirir uns nous propietaris que li van canviar el nom per 'Villa Conchita' i van remodelar l'habitatge amb el revestiment de lloses. | 41.6832300,1.7917900 | 399443 | 4615312 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50729-foto-08098-270-1.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscirpció a la llinda del portal: 1791.Informació oral facilitada per Rosa Fargas Codina. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:53 | ||||||||
| 45232 | Goigs en lloança de la Verge Maria de Montserrat venerada a l'ermita del Tros. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-en-lloanca-de-la-verge-maria-de-montserrat-venerada-a-lermita-del-tros | BOLEDA ROURA, Conxita (1997). Benedicció de l'ermita de la Verge de Montserrat al 'Tros'; dins El Brogit, Periòdic informatiu e Castellbell i El Vilar, 203, juny de 1997, pp.10-11. | XX | Goigs en lloança de la Verge Maria de Montserrat, venerada a l'ermita 'Del Tros' terme de Castellbell i el Vilar. Bisbat de Vic, i que diuen així: Puig que elevem la mirada / vers el cim més enlairat / Verge Santa venerada / Maria de Montserrat./ I quan l'alba ha encetat / un nou dia bell i clar / brilla un sol enarborat, / l'ocellada vol cantar. / El bosc té llum daurada, / de sentors resta embaumat, / Verge Santa venerada / Maria de Montserrat./ Remoreja el riu proper / i s'acluca l'ull gegant. / el rat-penat llisca lleuger, s'ajoca el Sol en un instant / darrera la serra estimada / Gegantí paisatge, inesperat, / Verge Santa venerada / Maria de Montserrat./ Dia obscur i ombradís, / Distant ressona i retruny, el tro rodola per l'abís. / Se sent arribar de lluny, / deixa la cresta serrada. / Plora desfermat l'aiguat, / / Verge Santa venerada / Maria de Montserrat./ Vindran dies radiants / lluminosos i curulls. / Bons auguris pels aimants / que miren als vostres ulls. / Catalunya il·lusionada / camí de la immensitat, / / Verge Santa venerada / Maria de Montserrat./ Des 'Del Tros ' de Castellbell / amb emoció us honora / a recer del blau mantell, / que ens aixopluga tothora. / La fillada sent l'empara / que allunya la tempestat, / Verge Santa venerada / Maria de Montserrat./ El Noi que en falda teniu, / creiem voldrà intercedir / per aquest poble joliu / que no para de glatir. / Vós en cambril arrecerada / de cara a l'eternitat. / Verge Santa venerada / Maria de Montserrat./ Puix que elevem la mirada vers el cim més enlairat, / Verge Santa venerada / Maria de Montserrat./ V) Pregeu per nosaltres Verge Mare de Déu / R) Perquè siguem dignes de les promeses del Crist./ PREGUEM: / Oh Déu, font i origen de tot bé, Vós que glorifiqueu amb el culte insigne la Muntanya escollida en honor de la Mare del vostre Fill, feu que ajudats per la intercessió de la Immaculada Verge Maria, arribem amb seguretat a aquella Muntanya Santa que és el Crist. Que amb Vós viviu i regna pels segles dels segles. La lletra del goigs és de Francesc Palet i Setó (Terrassa 1923) i la música de Mireia i Anna Ferré i Folch. El dibuix, a càrrec de Francesc Playà i Piqué. | 08053-135 | Urbanització Astarrós | Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, les santes, la Mare de Déu o Crist. Tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i que es canten actualment, cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1545-1563), per potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arranjades també durant aquest període. | 41.6156700,1.8706000 | 405904 | 4607722 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45232-foto-08053-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45232-foto-08053-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45232-foto-08053-135-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La lletra de Francesc Palet i Setó i música de Mireia i Anna Ferré i Folch | Conxita Boleda (1997) explica com en Francesc Plaià i la seva dona Isabel van construir aquesta capella als anys 70 i l'any 1997 es procedeix a la seva benedicció (15 de juny de 1997) amb la presència de Mn. Àngel Salada, rector de Santa Maria del Vilar, Mn. Sebastià Codina, rector de Vacarisses i Mn. Lluís Costa, rector de Mura i Antoni Martínez Carmona, batlle de Castellbell i El Vilar. Així com la participació de la coral Sagrada famíliade Terrassa. | 119|98 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:48 | |||||||
| 29079 | Font de l'hort de Cal Tinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lhort-de-cal-tinet | DUOCASTELLA, J. (2010): Aguilar de Segarra. Les fonts naturals [calendari]. Ajuntament d'Aguilar de Segarra. | La font està força oculta rere la vegetació, i s'hi acumulen deixalles. | Font de raig que brolla del talús d'argila del terreny. Malgrat la vegetació, al seu voltant s'endevinen algunes filades de pedra seca per contenir el talús i, possiblement, delimitar el toll que es forma davant seu. L'aigua és encaminada fins uns metres més avall, on reguen l'hort de Cal Tinet. | 08002-147 | Uns 300 m al sud-est de Cal Tinet. | 41.7193800,1.6275700 | 385839 | 4619530 | 08002 | Aguilar de Segarra | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08002/29079-foto-08002-147-2.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-01 00:00:00 | Xavier Bermúdez, iPAT Serveis Culturals | 119 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:47 | ||||||||||
| 54796 | Torre de l'amo de la colònia Galobart | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-lamo-de-la-colonia-galobart | CAMPRUBÍ, Josep (1985). 'La dinàmica d'un poble. La colònia Galobard'. Regió 7 (3-XI-1985). FERRER, Llorenç (1988). 'Navarcles'. Història del Bages, vol. 2. Ed. Parcir. Manresa. P. 144. FERRER, Llorenç (1988-1990). 'Fàbriques de Navarcles (VII)'. Col·leccionable d'història a A més a més: revista de Navarcles. FERRER, Llorenç (1994). Les fàbriques de riu de Navarcles. Centre d'Estudis del Bages, 'Quaderns', núm. 7. Manresa. P. 37-42. SELLARÈS, Joan (2004). La colònia Galobart. Recull històric (treball particular). | XX | Antiga casa dels amos de la colònia Galobart, actualment residència d'uns particulars. L'edifici està situat en una posició elevada respecte de la colònia, en un altiplà aterrassat. La casa consta de dos cossos adossats de planta rectangular. El cos principal té planta baixa més un pis i golfes. L'estil arquitectònic imita una masia tradicional, amb grans arcades i galeries. A l'entorn gaudeix d'un ampli jardí amb avets. | 08140-107 | Uns 100 m a l'est del recinte de la colònia Galobart | La fàbrica del Galobart va començar a funcionar el 1866. A finals del segle XIX s'hi afegiren més construccions (50 pisos per a treballadors, escola, botiga, etc) i es convertí en colònia. Poc després es construïren nous habitatges fora del recinte de la colònia, a prop d'on hi havia hagut el molí de Navarcles. Des del 1904 la societat es digué Guitart i Salvador, i el 1940 es convertí en societat anònima amb el mateix nom. La torre de l'amo es construí a l'entorn de 1932. En les obres hi participà l'arquitecte i estudiós de l'arquitectura popular Josep Danés. La casa va estar poc habitada, ja que el propietari disposava d'una altra casa dins el recinte de la colònia. Originàriament, la colònia Galobart pertanyia al terme municipal de Calders fins que el 1927 s'annexionà a Navarcles per proximitat geogràfica. | 41.7651000,1.9081100 | 409240 | 4624272 | 08140 | Navarcles | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08140/54796-foto-08140-107-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08140/54796-foto-08140-107-2.jpg | Física | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Josep Danés (arquitecte) | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:57 | ||||||||
| 89669 | Llegat d’Isidre Soler (Filaborres) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegat-disidre-soler-filaborres | <p><span><span><span>OBRADORS, Ton; ESTRUCH, Maria; PUIGDELLÍVOL, Núria. “Auca d’Isidre Soler, un resistent a la terra aspra. Trets biogràfics d’Isidre Soler” (versos de Ton Obradors i Maria Estruch, dibuixos de Núria Puigdellívol). <em>Isidre Soler, el Filaborres: resistent a la terra aspra</em> (blog d’internet).</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Llegat documental d’Isidre Soler (àlies Filaborres), que consisteix fonamentalment en una vintena de llibretes (aproximadament 22) més alguns dibuixos i documents diversos. Isidre Soler era afeccionat a la història i un gran observador dels costums i de la vida tradicional a Castelladral, on va viure molts anys. En aquestes llibretes hi va escriure textos diversos, amb una barreja de ressenyes històriques, aspectes de la cultura popular de la zona, escrits memorialístics, a més de dibuixos on reconstruïa com eren algunes cases o les esglésies antigues segons el seu record.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquest llegat el conserven els seus hereus familiars i la seva ubicació definitiva encara no s’ha determinat. La filòloga i estudiosa de la cultura popular Maria Estruch, així com també Jaume Obradors, han transcrit alguns dels continguts d’aquestes llibretes, que es poden consultar al blog “Isidre Soler, el Filaborres: resistent a la terra aspra”. Tanmateix, molt del material encara s’ha de revisar i estudiar. Entre molts altres aspectes que queden per estudiar hi ha informació força detallada de la història i els estadants de les diverses cases de Castelladral.</span></span></span></p> | 08141-379 | Ubicacions diverses, no definitives | <p><span><span><span>Isidre Soler i Perató, àlies Filaborres, fou un afeccionat a la història i va recopilar els costums i la vida tradicional de la zona de Castelladral. Va néixer a Palà el 15 de maig de 1918. La seva família es traslladà quan ell tenia dos anys a la casa de l’Hostal, al peu de la carretera de Castelladral, i quan en tenia tres s’instal·laren a la casa de Filaborres, on va viure 52 anys (de 1921 fins a 1973). El 1973 es traslladà a Navàs, on va treballar a la fàbrica Forcada. Isidre Soler fou pagès i treballà també com a pastor, carboner, pelador de pins, peó de camins, teixidor i sereno. Un cop jubilat, va participar en les activitats dels veïns i amics de Castelladral. Gràcies a la seva bona memòria, va dibuixar cases antigues, va transcriure llegendes i va narrar fets socials i autobiogràfics, que van quedar escrits en 22 llibretes. Va morir l’any 2008. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Posteriorment s’ha creat el blog d’internet anomenat “Isidre Soler, el Filaborres: resistent a la terra aspra” en el qual hi ha transcripcions de diversos textos d’Isidre Soler fetes Maria Estruch i Jaume Obradors. Concretament, textos autobiogràfics, contes, llegendes, records de festes i tradicions, descripcions de llocs emblemàtics, monogràfics d’interès polític (com el carlisme) o naturalístic ( els boscos, els ocells, les bestioletes, els camins, les fonts, etc).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Així mateix, entre maig de 2018 i 2019, coincidint amb els cent anys del seu naixement, l’Ajuntament de Navàs va commemorar l’any Isidre Soler. D’aquests actes n’ha quedat un mural fet per Ton Obradors que porta per títol “Isidre Soler i Perató. 15 de maig 1918 – 20 de maig de 2008”. S’hi recullen fotografies dels actes que es van fer a Castelladral en honor a Isidre Soler, incloent-hi un primer acte que ja s’havia fet el 30 d’octubre de 2016 i que fou el primer que va tenir lloc a l’antiga pallissa de la rectoria vella rehabilitada. Fou una taula rodona on van intervenir Maria Estruch, Ton Obradors, Jaume Obradors i Susanna Ribera per parlar de diversos aspectes de la vida i obra d’Isidre Soler. Hi va assistir també la germana de l’Isidre, Aurora. </span></span></span></p> | 41.8999600,1.8793700 | 407046 | 4639276 | 08141 | Navàs | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | 2021-10-20 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Isidre Soler Perató | Informació facilitada per Jaume Obradors | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-06-10 04:57 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 166,99 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml