Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 40311 | Torre de Les Gunyoles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-les-gunyoles | <p>BALIL, Alberto (1976) 'El monumento Funerario Romano de 'Les Gunyoles''. Zephyrus, XXVI-XXVII, pp: 389-399. Barcelona. CARBONELL I VIRELLA, Vicens (S.D.) Primeres notícies històriques de Les Gunyoles (Avinyonet). Document mecanografiat. Vilanova i la Geltrú. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2528 ACCN LLORACH SANTÍS, S. (1992a) 'Castells i edificacions militars de l'Alt Penedès'. Catalunya Romànica. El Penedès. L'Anoia. Avinyonet del Penedès, vol. XIX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. p. 38. RIBAS, M (1967) 'La torre romana de les Gunyoles en Avinyonet' Ampurias, Vol. XXIX, pp. 275-281, Barcelona RIBÉ et al. (1989-1998) Inventari del patrimoni arqueològic. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Servei d'Arqueologia. RIUS SERRA, JOSÉ (1981). Cartulario de 'Sant Cugat' del Vallés. 4 vols. Textos y estudios de la Corona de Aragón 3-6. Barcelona, 1946-47, 1981. Pere Roca i Garriga, ed. (Sabadell, 1981).</p> | I-II | El monument va ser restaurat per la Diputació de Barcelona. | <p>A l'extrem oest de les Gunyoles, construïda sobre un morrot de penya. Dins el recinte enjardinat de Can Rialb (o Ca n'Umbert), al costat d'una casa pairal d'estil gòtic (s. XIV-XV), coneguda pel nom del Castell. És de planta circular i presenta 9 metres de diàmetre, arribant la part conservada a una alçada d'uns 11 m. El gruix dels murs, en la seva part alta, és de 1 m, amb rebliment d''opus caementicium'. És feta de pedra calcària i tosca, en 'opus quadratum' amb carreus disposats regularment. En la seva part més alta, a 7,25 metres sobre el sòcol, es conserven restes, avui completats, d'una motllura. El cos situat a sobre d'aquesta, va ser en bona part utilitzat per a la construcció de l'església parroquial. En la seva part baixa presenta un sòcol de disposició irregular, part vertical, part atalussada, de 2,10 metres d'alçada i un ressalt de 0,20. A la seva excavació es van localitzar restes d'una volta de formigó de calç, que encara conservava l'empremta de l'encanyissat de la sintra (RIBÉ ET AL, 1989-1998). També és interessant la notícia del descobriment d'una sitja a 14 metres a l'oest de la torre (RIBÉ ET AL, 1989-1998).</p> | 08013-1 | Les Gunyoles 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Sembla que es tracta d'un monument funerari romà de tipus turriforme, segons es desprèn de la seva posició (sense domini efectiu sobre el territori i al costat d'una via). Amb posterioritat al seu primitiu ús, s'hauria aprofitat com a torre de guaita i de defensa a l'època medieval. Va ser utilitzada com a pedrera en el segle XVIII per a la construcció de la església parroquial (BALIL, 1976). Surt esmentat el 981 al Cartulari de Sant Cugat: testament sacramental de Galindo, datat el 5-9-981 (RIUS SERRA,1981, núm 136: 111 i CARBONELL, S.D.): 'in termino de Olerdola, Cegoniolas' (JUNQUERAS, MARTÍ, 2001: 2). El testament es jurat al Kastrum Eraproniano, i en ell es parla dels alous de Ceguniolas: terres i vinyas, cultius i herms i també de la seva turrem i ipsum edificium, els qual dóna a la seva muller Ermengarda i als seus fills (RIUS SERRA,1981, núm 136: 111).</p> | 41.3523000,1.7792900 | 397884 | 4578586 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40311-foto-08013-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40311-foto-08013-1-2.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Ornamental | 2020-10-13 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | L'església de Sant Salvador de les Gunyoles va ser construïda, en part, amb carreus d'aquesta construcció. IPAC Núm. 2528 ACCN Inclòs a l'inventari de l'Arxiu Històric del C.O.A.C. | 80|83 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||
| 40312 | Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monestir-de-sant-sebastia-dels-gorgs | <p>ADELL I GISBERT, Joan-Albert (1992) 'Sant Sebastià dels Gorgs'. Catalunya Romànica. El Penedès. L'Anoia. Avinyonet del Penedès, vol. XIX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Pp.: 79-85. GALÍ, David (1999) El Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs (Avinyonet del Penedès) a través de la Història Oral (història de la restauració, 1961-1977). 2 vols. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2502 (el monestir) i 2522 (el calze) ACCN MARGARIT, Mn. A. (1999) Sant Sebastià dels Gorgs. A la llum dels indicis arqueològics. Memòria de 1992. Treball inèdit ciclostilat a l'Arxiu Parroquial de Sant Cugat Sesgarrigues. OSONA, A. (1893) Guía itinararia de las serras de la Costa de Ponent de Barcelona ó sia del Noya inferior al mar y del Llobregat inferior al Panadés dividida en 76 itineraris. Segon edició corregida i augmentada. Barcelona. Pp.: 232-234. PLADEVALL I FONT, Antoni; LLORACH I SANTIS, Salvador (1992) 'Sant Sebastià dels Gorgs'. Catalunya Romànica. El Penedès. L'Anoia. Avinyonet del Penedès, vol. XIX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Pp.: 79-82.</p> | XI | Els treballs de rehabilitació del conjunt monumental es van iniciar el 1961, data en que la Diputació de Barcelona va emprendre diverses campanyes de restauració de l'antic priorat, especialment entre el 1970 i el 1974, i es dugueren a terme importants obres de consolidació del claustre i del campanar (PLADEVALL-LLORACH, 1992: 82). | <p>En una elevació natural s'alça aquest conjunt que presideix la plana d'Avinyonet. Es tracta de les dependències i l'església d'un antic monestir, avui església parroquial, que va centrar el nucli urbà crescut al seu redós i que porta el mateix nom. Hi destaquen les següents estructures de caire monàstic: l'església, situada al nord; el claustre, que centrava les dependències monacals, adossat a la banda sud de l'església i en part envaït per una casa que potser substitueix antigues dependències, i el campanar, amb enteixinat de guix a sota l' últim trespol de la torre, sense campanes, però que representa una construcció singular de grans dimensions adossada al costat sud-est de l'església. L'església és d'una sola nau capçada al llevant per un absis quadrat, cobert amb volta de creueria, amb contraforts als angles. Fou construïda després del 1380. No es pot precisar si s'aprofità o no el mur preexistent, ja que es cobert per uns arrebossats; en aquest mur hi ha una capella de planta rectangular coberta amb volta de canó de perfil apuntat, construïda entre el contrafort de l'arc d'obertura de l'absis i el contrafort de l'arc diafragmàtic apuntat del mig de la nau. La nau és coberta amb una volta de rajol, de perfil rebaixat, que amaga l'embigat, suportat pels arcs diafragmàtics. La façana de ponent es troba en el lloc on sembla devia haver-hi un segon arc diafragmàtic. En aquesta paret s'obre la portada, amb llinda i timpà esculpit, emfatitzat per un arquivolta que arrenca de sengles impostes, les quals probablement substitueixen dues columnes que devien existir abans que es desmuntés la portada del seu lloc original, vers l'any 1606 segons la inscripció que figura sota l'escut de Montserrat (monestir del qual passa a dependre aquest cenobi des del 1409), en la mateixa portada. El mur sud és la part de l'església on es conserven més elements de l'edifici original, abans de la seva transformació a la fi del segle XIV. Dels elements decoratius s'ha de destacar: 1- La porta: 1.1. el timpà, resseguit externament per una sanefa vegetal, en la qual s'entrecreuen dues tiges amb trifolis, de la mateixa manera que a les impostes. Al centre es situa una Maiestas Domini flanquejada per dos àngels que sostenen la mandorla mística. 1.2. les mènsules, en les que es representa un atlant (dreta) i una àguila que ataca un lleó (esquerra) 2. El claustre: Arcades de mig punt a les galeries oriental de les quals arrenquen capitells molt senzills, amb decoració geomètrica, uns i figurativa els altres. Destaca un capitell 3. L'enteixinat del sostre del segon pis del campanar, fet en guix. En aquest mateix pis hi ha tota una sèrie de grafitti populars que copsen d'interès documental. 4. La clau de la volta de creueria, decorada amb la imatge d'un Sant Martí voltat de sagetes, o sia, reconvertit en Sant Sebastià Destaca també el sarcòfag amb coberta rescrit en el moment del seu descobriment pel prior que va obrir-lo. La inscripció diu: 'FRA GUSTIN BRAGAO AYUSO DE CANILLAS PRIOR DESTE PRIOSATO. ABRI AÑO 1785. I EN ELLOS NO HALLE SINO VARIAS CALABERAS I HUESOS'. Aquest sarcòfag es troba adossat a un dels murs de la sagristia, a la planta baixa del campanar. Un altre sarcòfag descobert el 1916 es va traslladar al Museu Diocesà de Barcelona on es conserva avui. Es tracta del sepulcre d'Arnau de Vilanova. El disseny del vitrall de l'absis i el de la làmpada baldaquí de l'altar són del Sr. Cànovas i van ser fets l'any 1990. La realització és de l'empresa QUEI de Barcelona. Sota un dels sarcòfags conservats destaca l'existència d'un cap humà grosserament traçat que recorda una mènsula que presenta el mateix motiu figuratiu, i que es conserva a l'exterior de l'absis de Sant Jaume de Moja. El conjunt està tancat per un mur perimetral, incloent les cases de Can Pujol i Ca l'Isidret, i allò que devien ser en part horts. Els solars ocupats per aquestes dues cases s'haurien d'integrar dins el perímetre d'interès arqueològic del monument en qüestió.</p> | 08013-2 | Sant Sebastià dels Gorgs 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>El topònim del lloc de Sant Sebastià dels Gorgs apareix des del segle X, mentre que la fundació del monestir de Sant Sebastià data del segle XI. El nom té l'origen en la riera del mateix nom que transcorre prop del cenobi, i que encara presenta diversos gorgs al seu recorregut. La notícia més antiga coneguda en que es menciona aquest enclau religiós és de l'any 1024, quan es lleguen a aquesta església unes terres situades al terme d'Eramprunyà. Tanmateix, el primer document escrit en que es fa menció del topònim es troba al Cartulari de Sant Cugat del Vallès (núm. 112). Es tracta d'una delimitació de terres cedides a Sant Cugat, datat el 15 de gener de l'any 976 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001: 1): 'de orientis in ipsos gorgos, de meridie in villa de Lobos' . Existia, doncs, hipotèticament ja al segle XI, una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir. Un testimoni de gran interès que dona a conèixer l'inici de la vida monàstica és el testament d'Ermengarda, filla del comte Borrell II de Barcelona i mare de Mir Geribert, dictat el 1030. En ell, Ermengarda dona a Sant Sebastià les vinyes que tenia als Gorgs i altres propietats menys importants. Així mateix, va ordenar vendre els seus cavalls, pollins, muls, porcs i espets de pa. També deixà a l'església de Sant Sebastià sis vaques més i la meitat de l'alou de Ventallós. La clàusula més rellevant d'aquest testament és aquella en la qual Ermengarda disposà que s'establissin a Sant Sebastià quatre monjos que, conjuntament amb els clergues que hi visquessin, tenien l'obligació de celebrar missa cada dia i resar matines i vespres, pregant per la salvació de la seva ànima. L'encarregat de tirar endavant les darreres disposicions d'Ermengarda va ser el seu fill, Mir Geribert, que es pot considerar el fundador del monestir. El 'príncep d'Olèrdola', com es conegut aquest personatge, es va ocupar de la dotació del cenobi, que esdevingué el monestir familiar on ell i els seus descendents havien de ser enterrats. És significatiu en aquest sentit el testament sacramental de Mir Geribert del 1060, jurat precisament sobre l'altar de Sant Martí de l'església de Sant Sebastià dels Gorgs. Es desconeix la data exacta de la consagració de la primera església i del començament de la vida comunitària, però en tot cas el cenobi ja funcionava el 1043 quan l'abat Miró i la resta de monjos van vendre a Geribert i a la seva esposa una parellada de terra al terme d'Olèrdola. Un dels signants d'aquesta carta de compra-venda és el mateix Mir Geribert. En poc temps Sant Sebastià va esdevenir el principal monestir del Penedès i de les comarques veïnes de l'Anoia i del Baix Llobregat. Aquest inici independent i brillant no va reeixir, ja que des del 1052 Sant Sebastià esdevingué un priorat, mesura portada a terme pel mateix Mir Geribert i la seva esposa Guisla, qui per tal d'assegurar la tutoria d'una abadia famosa i evitar les usurpacions de béns, va decidir la unió del petit cenobi amb Sant Víctor de Marsella, centre d'irradiació de la reforma gregoriana. L'any 1059 es produeix la unió definitiva, quan Geribert firmà un pacte amb l'abat de Sant Víctor de Marsella, pel qual des d'aquell moment els monjos provençals posseirien el priorat, tot observant la regla de Sant Benet. En el document es deixava clar que Sant Sebastià restaria per sempre més sota la protecció de la família de Mir Geribert, els Santmartí. La dotació essencial del monestir estava formada per les terres que l'envoltaven, per la parròquia de Sant Pau d'Ordal i per altres alous escampats per tot el Penedès. A més el monestir era propietari d'altres béns dispersos, entre el quals caldria destacar la Parellada dels Pòdols, sota el camí que anava del priorat a la Granada, els masos de Malselliga (les Gunyoles), un mas a Avinyonet i altres masos i alous per tot el Penedès, especialment als castells de Subirats i Santmartí.</p> | 41.3807200,1.7658100 | 396801 | 4581757 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40312-foto-08013-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40312-foto-08013-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40312-foto-08013-2-3.jpg | Legal | Romànic|Gòtic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | També resulta d'interès el calze contemporani fet per l'orfebre Joaquim Carreras i Nolla (Barcelona 1869-1948) (INVENTARI DE PATRIMONI, 1980-1985) Un motiu idèntic al del timpà de l'església es troba a la església francesa de Vezelay, encara de factura més depurada. (Continuació història) A finals del segle XII o començament del XIII es va realitzar l'ala de llevant del claustre, hipotèticament la de migdia (de la qual avui no en resta cap vestigi) i el portal romànic actual a instàncies del monjos marsellesos. Aquest portal romànic estava en una posició més avançada, en la mateixa línia que l'actual porta oest del claustre. Segurament llavors s'aixecaren una sèrie de dependències monacals entorn del claustre. El 1373 un terratrèmol afecta bona part del monestir. Potser l'edifici va patir danys, ja que en 1380 en una visita pastoral es palesa l'estat d'enrunament de l'absis i el campanar. Entre 1388 i 1450, més o menys, es duen a terme obres que consisteixen en refer els trespols del campanar, bastir l'absis actual amb volta de creueria subjectada per una clau –amb un Sant Martí voltat de sagetes, o sia, reconvertit en Sant Sebastià- i una coberta plana que desguassa per les gàrgoles dels contraforts de la seva part de llevant. A partir del segle XIV el monestir va patir una degeneració constant que tampoc es va acabar amb la seva incorporació a l'abadia de Montserrat el 1409, entrant poc desprès en una total decadència fins desaparèixer de l'interior de les seves dependències tot rastre de vida comunitària. Així, les rendes que mantenien els tres o quatre monjos que encara subsistien, passaren a ser percebudes per l'abadia matriu. Sant Sebastià va esdevenir un simple centre d'administració de diverses propietats de Montserrat, però menat per un prior. Des del segle XIV i durant els segles XV i XVI, les edificacions del monestir van patir un deteriorament molt gran, tot i les obres realitzades a la capçalera de l'església durant el segle XIV. D'aquesta manera, tot el conjunt va acabar en estat ruïnós, tal com expliquen les visites pastorals del segle XVI. Les últimes reformes importants documentades són de l'any 1606, en època del pare Jaume Forner, abat de Montserrat. Aquestes obres es van centrar fonamentalment en el trasllat del portal romànic a l'emplaçament actual, que comporta l'escurçament de la nau per la banda de ponent; l'obertura d'un òcul sobre el portal; potser la realització de la volta escarssera i el paviment de la nau; probablement, la construcció de la capella del Roser, al mur nord de l'església; una nova coberta per al campanar i segurament també l'enteixinat de guix situat sota el seu últim trespol; i l'engrandiment de l'edifici prioral per ponent. Ja en aquells anys i fins a l'exclaustració, Sant Sebastià havia esdevingut una simple propietat que els priors arrendaven a pagesos de la comarca. L'any 1785, el prior Agustí Bragado obre els sarcòfags de la planta baixa del campanar i en un d'ells grava el seu nom. Segurament és l'època en què s'aixeca el cor. La desaparició definitiva del priorat es va produir entre el 1821 (exclaustració i subhasta, passant a mans de particulars) i el 1835, any aquest darrer en que es produeix la definitiva secularització. Tot i el parèntesi de l'últim període de govern de Ferran VII, els antics propietaris, Jaume Hugas i Josep Faiges, recuperaven la finca el 1835, excepte l'església, que va passar a ser considerada un annex de la parròquia d'Avinyonet i, a partir del 1851, parròquia independent' (PLADEVALL-LLORACH, 1992: 79-82). El calze és obra de l'orfebre Joaquim Carreras i Nolla (Barcelona 1869-1948), que era descendent d'una família d'argenters i joiers fundada per Francesc Carreras i Matas a Barcelona, l'any 1766. L'any 1915 s'associà amb la família Masriera i fou iniciada la casa Masriera i Carreras, S.A.(INVENTARI DE PATRIMONI, 1980-1985) | 92|93|94|98|85 | 46 | 1.2 | 1781 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||
| 40313 | Claustre del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/claustre-del-monestir-de-sant-sebastia-dels-gorgs | <p>EXPEDIENT (s.d.) Expedient de Declaració BCIN-Monument històric. Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. Avinyonet del Penedès (Alt Penedès). PLADEVALL I FONT, Antoni; LLORACH I SANTIS, Salvador (1992) 'Sant Sebastià dels Gorgs'. Catalunya Romànica. El Penedès. L'Anoia. Avinyonet del Penedès, vol. XIX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Pp.: 79-82.</p> | XI | La situació del monestir li confereix la seva valoració com a fita que configura una imatge paisatgística d'interès dins el marc que li dóna suport. Aquesta consideració fa que s'hagi de tenir en compte la preservació i integració del seu entorn, que li dona suport, en el qual una intervenció inadequada pot provocar perjudicis en la seva contemplació, que està supeditada a un diàleg amb el medi físic dins el qual es troba i una relació ambiental monument-entorn configurada al llarg del temps. | <p>Galeria porxada que envolta el pati central del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, per tal d'unir les diferents construccions i dependències. Físicament es dreça al costat S de l'església. Actualment en resten tres galeries. La galeria Nord, que sembla la més antiga, cal datar-la cap a mitjan segle XI. Els elements més antics són els àbacs o cimacis mensuliformes i un dels dos capitells que els sostenen. L'altre és més tardà. Dels capitells, els de l'ala E són els més treballats encara que només un, el que corona l'única columna exempta, és treballat per les quatre cares amb el tema tan freqüent dels grius afrontats i està coronat per un cimaci amb decoració d'escacats. Els altres tres, que es recolzen sobre semicolumnes, són decorats en tres de llurs cares, l'un amb temes geomètrics, l'altre amb figures humanes devorades per animals i el tercer amb puntes de diamant, que a la part superior dels angles esdevenen volutes.</p> | 08013-3 | Sant Sebastià dels Gorgs 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>El topònim del lloc de Sant Sebastià dels Gorgs apareix des del s.X, i la fundació del monestir de Sant Sebastià data del s.XI. El nom té l'origen en la riera del mateix nom que transcorre prop del cenobi. Hipotèticament ja sembla existir una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. La notícia més antiga coneguda en que es menciona aquest enclau religiós és de l'any 1024, quan es lleguen a aquesta església unes terres situades al terme d'Eramprunyà. Tanmateix, el primer document escrit en que es fa menció del topònim es troba al Cartulari de Sant Cugat del Vallès (núm. 112). Es tracta d'una delimitació de terres cedides a Sant Cugat, datat el 15 de gener del 976 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001: 1): 'de orientis in ipsos gorgos, de meridie in villa de Lobos'. Existia, doncs, hipotèticament ja al s.XI, una església pre-romànica, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir. Un testimoni de gran interès que dona a conèixer l'inici de la vida monàstica és el testament d'Ermengarda, filla del comte Borrell II de Barcelona i mare de Mir Geribert, dictat el 1030. En ell, Ermengarda dona a Sant Sebastià les vinyes que tenia als Gorgs i altres propietats menors. També va ordenar vendre els seus cavalls, pollins, muls, porcs i espets de pa. I deixà a l'església de Sant Sebastià sis vaques més i la meitat de l'alou de Ventallós. La clàusula més rellevant d'aquest testament és aquella en la qual Ermengarda disposà que s'establissin a Sant Sebastià quatre monjos que, conjuntament amb els clergues que hi visquessin, tenien l'obligació de celebrar missa cada dia i resar matines i vespres, pregant per la salvació de la seva ànima. L'encarregat de tirar endavant les darreres disposicions d'Ermengarda va ser el seu fill, Mir Geribert, que es pot considerar el fundador del monestir. El 'príncep d'Olèrdola', com es conegut aquest personatge es va ocupar de la dotació del cenobi, que esdevingué el monestir familiar on ell i els seus descendents havien de ser enterrats. És significatiu en aquest sentit el testament sacramental de Mir Geribert del 1060, jurat precisament sobre l'altar de Sant Martí de l'església de Sant Sebastià dels Gorgs. Es desconeix la data exacta de la consagració de la primera església i de l'inici de la vida comunitària, però el cenobi ja funcionava el 1043 quan l'abat Miró i la resta de monjos van vendre a Geribert i a la seva esposa una parellada de terra al terme d'Olèrdola. Un dels signants d'aquesta carta de compra-venda és el mateix Mir Geribert. En poc temps Sant Sebastià va esdevenir el principal monestir del Penedès i de les comarques veïnes de l'Anoia i del Baix Llobregat. Aquest inici independent i brillant no va reeixir, ja que des del 1052 Sant Sebastià esdevingué un priorat, mesura portada a terme pel mateix Mir Geribert i la seva esposa Guisla, qui per assegurar la tutoria d'una abadia famosa i evitar les usurpacions de béns, va decidir la unió del cenobi amb Sant Víctor de Marsella, centre d'irradiació de la reforma gregoriana. El 1059 es produeix la unió definitiva, quan Geribert firmà un pacte amb l'abat de Sant Víctor de Marsella, pel qual des d'aquell moment els monjos provençals posseirien el priorat, seguint la regla de Sant Benet. En el document es deixava clar que Sant Sebastià restaria per sempre més sota la protecció de la família de Mir Geribert, els Santmartí. La dotació essencial del monestir estava formada per les terres que l'envoltaven, per la parròquia de Sant Pau d'Ordal i per altres alous escampats per tot el Penedès. A més el monestir era propietari d'altres béns dispersos, entre el quals destaca la Parellada dels Pòdols, sota el camí que anava del priorat a la Granada, els masos de Malselliga (les Gunyoles), un mas a Avinyonet i altres masos i alous per tot el Penedès, especialment als castells de Subirats i Santmartí.</p> | 41.3804700,1.7656200 | 396785 | 4581729 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40313-foto-08013-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40313-foto-08013-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40313-foto-08013-3-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | El claustre del monestir proporciona una gran singularitat a l'edifici, pel fet d'ésser un dels exemples més interessants del segle XI a Catalunya, ja que s'hi conserven successions d'arcs amb columnes esculpides, la qual cosa fa que sigui aquest, d'entre tots els monestirs i priorats benedictins que foren bastits a Catalunya en aquest segle, un dels pocs que conserva part del seu claustre originari. El seu estat de conservació permet de reconstruir amb gran certesa el seu procés de construcció que representa una mostra excepcional del desenvolupament de la vida monàstica i de la seva plasmació en estructures construïdes. (Continuació història) A finals del segle XII o començament del XIII es va realitzar l'ala de llevant del claustre, hipotèticament la de migdia (de la qual avui no en resta cap vestigi) i el portal romànic actual a instàncies del monjos marsellesos. Aquest portal romànic estava en una posició més avançada, en la mateixa línia que l'actual porta oest del claustre. Segurament llavors s'aixecaren una sèrie de dependències monacals entorn del claustre. El 1373 un terratrèmol afecta bona part del monestir. Ta vegada l'edifici va patir danys, ja que en 1380 en una visita pastoral es palesa l'estat d'enrunament de l'absis i el campanar. Entre 1388 i 1450, més o menys, es duen a terme obres que consisteixen en refer els trespols del campanar, bastir l'absis actual amb volta de creueria subjectada per una clau –amb un Sant Martí voltat de sagetes, o sia, reconvertit en Sant Sebastià- i una coberta plana que desguassa per les gàrgoles dels contraforts de la seva part de llevant. A partir del segle XIV el monestir va patir una degeneració constant que tampoc es va acabar amb la seva incorporació a l'abadia de Montserrat el 1409, entrant poc desprès en una total decadència fins desaparèixer de l'interior de les seves dependències tot rastre de vida comunitària. Així, les rendes que mantenien els tres o quatre monjos que encara subsistien, passaren a ser percebudes per l'abadia matriu. Sant Sebastià va esdevenir un simple centre d'administració de diverses propietats de Montserrat, però menat per un prior. Des del segle XIV i durant els segles XV i XVI, les edificacions del monestir van patir un deteriorament molt gran, tot i les obres realitzades a la capçalera de l'església durant el segle XIV. D'aquesta manera, tot el conjunt va acabar en estat ruïnós, tal com expliquen les visites pastorals del segle XVI. Les últimes reformes importants documentades són de l'any 1606, en època del pare Jaume Forner, abat de Montserrat. Aquestes obres es van centrar fonamentalment en el trasllat del portal romànic a l'emplaçament actual, que comporta l'escurçament de la nau per la banda de ponent; l'obertura d'un òcul sobre el portal; potser la realització de la volta escarsera i el paviment de la nau; probablement, la construcció de la capella del Roser, al mur nord de l'església; una nova coberta per al campanar i segurament també l'enteixinat de guix situat sota el seu últim trespol; i l'engrandiment de l'edifici prioral per ponent. Ja en aquells anys i fins a l'exclaustració, Sant Sebastià havia esdevingut una simple propietat que els priors arrendaven a pagesos de la comarca. L'any 1785, el prior Agustí Bragado obre els sarcòfags de la planta baixa del campanar i en un d'ells grava el seu nom. Segurament és l'època en què s'aixeca el cor. La desaparició definitiva del priorat es va produir entre el 1821 (exclaustració i subhasta, passant a mans de particulars) i el 1835, any aquest darrer en que es produeix la definitiva secularització. Tot i el parèntesi de l'últim període de govern de Ferran VII, els antics propietaris, Jaume Hugas i Josep Faiges, recuperaven la finca el 1835, excepte l'església, que va passar a ser considerada un annex de la parròquia d'Avinyonet i, a partir del 1851, parròquia independent' (PLADEVALL-LLORACH, 1992: 79-82). | 92|85 | 47 | 1.3 | 1781 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||
| 40314 | Sarcòfag d'Arnau de Vilanova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sarcofag-darnau-de-vilanova | <p>INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2523 ACCN TRENS, Manuel (1921) 'Un sarcòfag important', Penedès, Núm. 6, Any III, Juliol-agost 1921</p> | XII | <p>Es reprodueix fidelment la que fa Mn. Trens l'any 1921 i que correspon al seu estat actual: 'És un sepulcre buidat a una pedra d'una sola peça, medint 1'29 metres de llargada per 0'55 d'amplada i 0'45 d'altura. En la part davantera hi ha un relleu representant toscament una ànima en forma de figura humana eixint, emportada per àngels, d'un sepulcre. Els àngels són en nombre de sis, tres a cada cantó, dos que ajuden a pujar-la i els altres d'un valor purament decoratiu. Quasi no tenen altre missió aquests àngels que el de completar la decoració del relleu, d'una composició tan enginyosa com grollerament interpretada. Tot seguit fa pensar en un model anterior que s'ha interpretat amb mala traça. Totes les figures són deformes i mancades de sabor. L'extrem dret d'aquest sepulcre és completament llis. En l'altre extrem hi ha aquesta inscripció: ARNAL DE VILANOVA Al mig d'aquest inscripció hi ha també incisa una creu potenciada, de braços que van eixamplant-se l'un dels quals, l'inferior, acaba en espigó. Aquest sepulcre no té tapadora' (TRENS, 1921)</p> | 08013-4 | 08002-BARCELONA | <p>Segons M. Trens (1921) ingressà al Museu Diocesà de Barcelona un sarcòfag procedent de Sant Sebastià dels Gorgs, el qual descriu de manera coincident amb aquest que encara avui es conserva al mateix museu.</p> | 41.3807200,1.7658100 | 396801 | 4581757 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40314-foto-08013-4-1.jpg | Legal | Romànic | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Les coordenades que s'indiquen són les del monestir. De tota manera, a l'INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) s'indica que existeixen raons per pensar que el sarcòfag no prové de Sant Sebastià dels Gorgs ja que hi ha, almenys, tres inventaris de finals del segle XIX on no apareix citat aquest sarcòfag i si els altres dos que encara són al monestir. Tenint en compte que Mn. Trens indica clarament que prové de Sant Sebastià dels Gorgs es pot pensar que en el moment de la Desamortització poder anar a mans de particulars i d'allà al Museu Diocesà. | 92 | 52 | 2.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40315 | Masia de Llinda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-llinda | XII-XVIII | <p>Encara que la masia forma un conjunt inseparable amb l'esglesiola, pel seu interès arquitectònic fa que es consideri com a ítem propi. Entre la masia i la capella, avui dia hi ha un cup de vi. El conjunt rural presenta diverses edificacions. De manera sumària es pot dir que el cos principal de la casa té planta rectangular, està cobert amb teulada disposada a dues vessants, i els murs són de maçoneria, arrebossada en color gris a la façana principal. Te dues portes d'accés, la de la façana principal és d'arc de mig punt de factura molt moderna, en un acabat que segurament substitueix a un altre similar, però de més antic. Resulten d'interès les finestres que es troben a l'alçada del primer pis, recercades mitjançant carreus toscament treballats i amb ampits de pedra, la central presenta un mig festejador per l'interior. A simple vista s'aprecien dos grans cossos de construcció: l'un ocupa dues terceres parts del cos principal de la masia, i l'altre es troba en un extrem que conforma la part restant. Les cantoneres de l'edifici són de carreus de pedra vista. El sostre de la primera planta té maons vistos entre l'embigat pintats amb calç fent la forma d'un rombe en reserva en cada cairó. Destaca dins el mobiliari una còmoda i un rellotge de peu amb la inscripció 'LLINDA' al globus i una representació de Napoleó a la base. Existeix, també, una alcova amb decoració de guix pintada en blau i un llit de finals del segle XVIII. A la zona immediata a la capella es troben les edificacions annexes destinades a cups pel vi i, exempt, per l'extrem oposat, hi ha un edifici destinat a magatzem i celler (foto 3), el qual va ser construït l'any 1898 per l'arquitecte Pont i Gomà. El plafó de ceràmica que hi ha a la façana, a sota dels buits respiralls de la part alta de la construcció, amb una representació de Sant Isidre llaurador, és del segle XVIII. Al peu de la façana de la masia principal dins el jardí hi ha elements decoratius fets a base de rajoles esmaltades datables, així mateix, dins el segle XVIII. L'església, annexa, consta d'una nau amb edificació al damunt. Té volta de canó, absis amb arquacions i bandes llombardes als murs. En el mur sud hi ha una finestra de doble esqueixada i una porta refeta d'estil renaixement. Cal assenyalar que al costat N, en una nau dedicada a trull hi ha l'arrencada d'un arc toral, d'una nau i l'absis, tot de grans proporcions, el que fa deduir que l'edifici actual sigui una capella lateral de l'antic edifici.</p> | 08013-5 | Sant Sebastià dels Gorgs 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS | <p>La capella apareix esmentada per primera vegada el 979 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001), (LLORACH SANTÍS, 1992b) en una donació que féu Sunifred d'una torre, unes cases i d'altres propietats que posseïa al terme d'Olèrdola. Una de les afrontacions dels alous cedits correspon al gual de Santa Margarida. Segons es desprèn d'un document de Sant Sebastià dels Gorgs, l'any 1024 s'hi feien obres. No tornem a tenir notícies de l'església fins el 1153. Aquell any, dins la capella de Santa Margarida i sota l'acolliment del prevere Berenguer Arnau, Pere Berenguer i uns altres homes convingueren cercar una concòrdia entre l'abat Ramon de Sant Cugat del Vallès i Ramon Mira, que pledejaven per la titularitat d'unes terres de Masquefa. Al final de l'edat mitjana la capella passà per força vicissituds, com ho demostra una visita pastoral feta el 1508. Santa Margarida necessitava en aquell moment una reparació del sostre i de les portes i no disposava ni de campana ni de cap tipus d'ornament. Més tard, per causes desconegudes es va perdre el record de la santa titular i l'església agafà el nom pel qual ara es coneix Pel que fa a la masia, i com a dada singular, es conserva una teula que indica una data de col·locació d'una de les cobertes de la casa. En aquesta teula es pot llegir lo següent: 'Vuy dia 22 de abril de 1729'. Hi ha també una cèdula conforme un avantpassat (Jaume Almirall i Miró) havia estat familiar del Sant Ofici. L'any 1898 va haver-hi un aplec a la capella que va reunir prop de 3.000 persones portant creus i banderes en honor de la Verge de Llinda. Es va fer una missa de campanya. Durant el segle XX va patir les escomeses devastadores de la guerra de 1936, de manera que l'església fou cremada, i només se salvaren les rajoles policromades del segle XVIII del paviment del presbiteri.</p> | 41.3845300,1.7562400 | 396007 | 4582191 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40315-foto-08013-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40315-foto-08013-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40315-foto-08013-5-3.jpg | Legal | Romànic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | El dilluns de Pasqua s'hi celebra un aplec. La masia forma un conjunt inseparable de l'esglesiola. Dins la masia es conserven els ornaments litúrgics de la capella així com els vestits sacerdotals i de la Mare de Deu, dins un moble fet expressament per aquesta finalitat. Es conserven els vestits de cada època de l'any i sembla que es poden datar els del sacerdot en el segle XIX i els de la Verge i el Nen en el XVIII. | 92|94|85 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||
| 40316 | Torre de l'Arboçar de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-larbocar-de-baix | <p>BOLÒS I MASCLANS, Jordi (1992b) 'Torre de l'Arboçar de Baix'. Catalunya Romànica. El Penedès. L'Anoia. Avinyonet del Penedès, vol.: XIX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Pp.: 94-95. CARBONELL I VIRELLA, Vicens (S.D.) Primeres notícies històriques de Les Gunyoles (Avinyonet). Document mecanografiat. Vilanova i la Geltrú. FONT RIUS, Josep Maria (1969) Cartas de Población y Franquicia de Cataluña. Madrid/Barcelona: C.S.I.C. GRAN GEOGRAFIA (1982) Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. INVENTARI (1986) L'Alt Penedès. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, núm. 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Pp. 16-27. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2501ACCNIPAC JUNQUERAS VIES, Oriol; MARTÍ ESCAYOL, Maria Antònia (2001) Informe sobre l'origen, ús i significat dels topònims del terme municipal d'Avinyonet del Penedès. Document mecanografiat. SADURNÍ I VALLÈS, Pere et al. (2000) 'Dades històriques de l'Arboçar. Del segle XI al XX'. Font-Tallada. Butlletí de Sant Pere Molanta i l'Arboçar, núm. 284, febrer del 2000. Sant Pere Molanta: Associació de Pares d'Alumnes de Sant Pere Molanta. TORRE DE L'ARBOÇAR (1993) 'Torre de l'Arboçar de Baix' Avinyonet Avui. Revista informativa de l'Ajuntament, Núm. 6 p. 11. Avinyonet del Penedès: Ajuntament d'Avinyonet del Penedès.</p> | XI | La major part de les pedres de la porta del primer pis han estat arrencades. | <p>Torre de defensa de planta circular, feta amb carreus de pedra irregulars disposats en fileres horitzontals i en algun lloc formant aparell en espiga. Es situa en un promontori on es desenvolupa el caseriu de l'Arboçar de Baix, en el qual resten altres elements d'època medieval. La construcció, en origen exempta, té un diàmetre interior de 220 cm i el gruix del mur és de 170 cm. La seva alçària fa uns 13 m i l'acabament és de cúpula. A sis metres d'alçada, el mur perd gruix i en aquesta mida es troba una porta orientada cap a l'oest. Aquesta porta és coronada per una llinda de pedra monolítica, i sobre d'aquesta hi ha un arc de mig punt, format per tretze dovelles, que té la funció de fer d'arc de descàrrega. En general el paredat és de pedra poc treballada, de mida mitjana (uns 20 cm d'alt per 30 cm de llarg), gairebé sense treballar. En algun lloc l'aparell constructiu recorda un opus spicatum mal fet. Les obertures, força malmeses, han experimentat modificacions al llarg del temps. En part resta adossada a una construcció moderna i té al costat diverses edificacions que presenten vestigis medievals.</p> | 08013-6 | Arboçar de Baix 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Es tracta d'una torre de defensa d'època medieval (INVENTARI, 1986: 21), que potser anés acompanyada en origen d'un recinte més ampli. Era una de les fortificacions properes a 'l'oppidum' d'Olèrdola, probablement destinada a defensar un lloc de poblament. Des d'un punt de vista de morfologia constructiva, la torre es pot relacionar amb la del castell de Ribes (Garraf) o amb d'altres torres fetes al final del segle X o a l'inici del segle XI. Per les característiques de la porta i pel tipus d'aparell constructiu, es pot parlar d'una possible cronologia d'aquesta construcció pels voltants de l'any 1000 (BOLÒS I MASCLANS, 1999b). El topònim Arboçar apareix al segle XI, associat a una 'via peccorale' (una carrerada per la transhumància de ramaderia ovina) (JUNQUERAS; MARTÍ, 2001). Entre el 1035 i el 1056 es data l'establiment de la quadra d'Arboçar efectuat per Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, a favor de Ferriol i Bonadona. En aquest document s'estableixen les afrontacions: a orient, Les Gunyoles, a occident, l'alou de Font-tallada, a migdia, Viladellops i a cerç, Ferran. Potser aquesta torre anés acompanyada d'un recinte més ampli, la qual cosa encara sembla restar visible a la forma del caseriu que la envolta que sembla formar un únicum units mitjançant arcades que encara son visibles en moltes cases. Pot tractar-se d'una de les fortificacions properes a l'oppidum d'Olèrdola, destinada, potser, a defensar un lloc de poblament. El 1119 la torre és propietat del Comte de Foixà. S'han trobat monedes del segle II abans de Crist. La llegenda parla d'una galeria subterrània de més de mig quilòmetre de llargària (SADURNÍ ET AL., 2000).També es coneguda com la 'Torre dels Miquelets'. La 'Quadra de Arbozar' s'esmenta al Cartulari de Poblet l'any 1056 al costat de Pelagum, la Lampada (La Llampa), Strada Pública (La Carrerada), etc.. (SADURNÍ ET AL., 2000).</p> | 41.3295500,1.7611100 | 396327 | 4576082 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40316-foto-08013-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40316-foto-08013-6-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Inclòs a l'inventari de l'Arxiu Històric del C.O.A.C.. La torre i les edificacions annexes porten el nom de cal Bertranet. | 85 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||
| 40317 | Colomar de l'Arboçar de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colomar-de-larbocar-de-baix | <p>BOLÒS I MASCLANS, Jordi (1992a) 'L'art Romànic a l'Alt Penedès, al Baix Penedès i al Garraf. L'arquitectura civil i militar i l'arqueologia'. Catalunya Romànica. El Penedès. L'Anoia. Avinyonet del Penedès, vol.: XIX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Pp.: 71-76. BOLÒS I MASCLANS, Jordi (1992c) 'Colomar de l'Arboçar de Baix'. Catalunya Romànica. El Penedès. L'Anoia. Avinyonet del Penedès, vol.: XIX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. P.: 95. COSES D'AQUÍ (1992) 'Coses d'aquí. El columbari de l'Arboçar', Avinyonet Avui. Revista informativa de l'Ajuntament, Núm. 1, Avinyonet del Penedès. ESTRADA GARRIGA, Josep (1969) Vias y poblamiento en el territorio del Area Metropolitana de Barcelona, (Cuaderno de edición limitada para uso interno). Comisión de Urbanismo de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona. GIRÓ ROMEU, Pere (1959) 'Una lápida romana en Sant Pere Molanta', Ampurias, Vol. XXI, pàg. 3, Barcelona, Diputació de Barcelona. GIRÓ ROMEU, Pere (1961) 'Notas de Arqueologia de Cataluña y Baleares. Aviñonet', Ampuries, Vol. XXII-XXIII (1960-1961), pp. 328-329, Barcelona, Diputació de Barcelona. GIRÓ ROMEU, Pere (1971) 'Consideraciones sobre los columbarios del Penedés', Panadés, Núm. 1.536, pàg. 9, Vilafranca del Penedès. GRAN GEOGRAFIA (1982) Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. INVENTARI (1986) L'Alt Penedès. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, núm. 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Pp. 16-27. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2529ACCNIPAC INVENTARI DE PATRIMONI (1990) Inventari d'Immobles d'interès arquitectònic de propietat municipal Servel del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. JUNQUERAS VIES, Oriol; MARTÍ ESCAYOL, Maria Antònia (2001) Informe sobre l'origen, ús i significat dels topònims del terme municipal d'Avinyonet del Penedès. Document mecanografiat. MORAL, Xavier (1983) 'El columbari de l'Arboçar', Font-tallada. Butlletí de la Joventut de Sant Pere Molanta i l'Arboçar, pp. 2-3. RAFEL FONTANALS, Núria (1980) 'Contribució a l'estudi de diverses restes arquitectòniques publicades com a columbaris romans', Fonaments, Núm. 2, pp. 121-122. RAURET, A.M. (inèdit) El proceso en la primitiva población del Panadés, Barcelona, Memòria de Llicenciatura, Universitat de Barcelona. RIBÉ et al. (1989 i 1998) Inventari del patrimoni arqueològic. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Servei d'Arqueologia. SADURNÍ I VALLÈS, Pere et al. (2000) 'Dades històriques de l'Arboçar. Del segle XI al XX'. Font-Tallada. Butlletí de Sant Pere Molanta i l'Arboçar, núm. 284, febrer del 2000. Sant Pere Molanta: Associació de Pares d'Alumnes de Sant Pere Molanta. SERRA CIRÉ, José (1968) 'Los columbarios del Penedés', El Eco de Sitges, Núm. 3957, Sitges. VIRELLA, Joan (1968) 'Els ‘columbaris' de la comarca del Penedès', Cordada, Núms. 143-144, pp. 4-5, Barcelona VIRELLA BLODA, Albert (1968) 'Contribución al estudio de los materiales empleados en antiguas construcciones de la península hispánica', Cemento-Hormigón, Núm. 408, pàg. 207</p> | El seu estat és ruïnós, ja que només se'n conserven un parament i restes d'un altre. Unes de les cantonades presenta restes del sulfat de coure utilitzat a la vinya que creix en aquesta parcel·la. | <p>L'estructura s'alça al mig d'una vinya elevada que domina una extensió àmplia del Penedès. Des de la torre de l'Arboçar de Baix es segueix un camí amb roderes a la roca que sembla contemporani d'aquella, que passa per l'extrem de la vinya on es troba el colomar. La construcció és de planta rectangular de 5 x 2'80 m i conserva un mur complert i restes de dos més. S'aixeca sobre un sòcol de pedra seca amb un desnivell de 9 cm en direcció NO, que mesura 43 cm d'alçada a l'angle NE. Sobre el sòcol s'alcen els murs de tàpia grollera en caixes de 1'14 - 1'26 metres d'alçada. A la façana interior de la construcció cada caixa presenta tres filades de cel·les arrodonides en sentit horitzontal, en total 11 filades visibles en l'estat actual de conservació. Les caixes estan separades per filades de lloses planes. Sobre les lloses hi ha uns petits forats circulars que corresponen a la trama desapareguda de l'encofrat. Les cel·les fan una mitjana de 20 x 20 x 20 cm i, en total, n'hi ha unes 150. L'alçada total de la construcció, en l'estat actual de conservació és d'uns 4'50 metres. Des de la dècada de 1950 es coneix l'estructura de l'Arboçar mitjançant una notícia que Manuel Trens, de Vilafranca del Penedès i vinculat al Museu, proporcionà a Pere Giró. Aquest fou el primer en estudiar-la, atribuint-li una funció de monument funerari romà de caràcter col·lectiu al servei dels assentaments d'aquella època distribuïts en una àrea més o menys àmplia. Altres articles publicats en la dècada de 1960 defineixen també l'estructura com un columbari romà per a dipositar-hi les petites urnes funeràries que contenien les cendres del difunt en les diferents cel·les - nínxols i apunten la possibilitat del seu ús en èpoques posteriors per a la cria de coloms. El material recollit va consistir en sis fragments de ceràmica ibero-romana sense concretar, un fragment de ceràmica campaniana B, ceràmica medieval grisa, brocs de càntir, etc.. Tres fragments de vidre i ceràmica vidrada moderna. A jutjar pel material recollit, en aquell moment, no es va descartar la possibilitat d'una utilització d'aquella estructura a l'Alta Edat Mitjana i èpoques posteriors. L'estudi més actualitzat d'aquestes estructures catalogades com a 'columbaris romans', de funcionalitat polemitzada nega l'atribució romana i el seu ús funerari. Segons Núria Rafel el tipus de construcció no és propi del món romà, ja que les cel·les són massa petites per a contenir urnes cineràries i ofrenes, i a més, aquestes restes són molt diferents als veritables columbaris d'enterraments trobats a Roma. Aquesta autora apunta que és més viable definir aquesta estructura com un colomar medieval, sense descartar la utilització esporàdica per a altres funcions (torre de guaita defensiva). L'existència de colomars es documenta des del segle XI al XVI. En el segle XII, arrel de la invasió sarraïna disminueix la cria de coloms, provocant l'enrunament dels que eren en camp obert. D'altra banda, en els segles XIII, XIV i XV s'augmenta la cria de coloms i les cites en documents són constants. Sembla ser que la construcció de colomars rurals fou un dret feudal, ja que en molts casos es construïren colomars per eludir la prohibició d'edificar torres en camp obert. És freqüent trobar referències de torres que tenien els dos usos: defensiu i colomar. Cal considerar també la importància de la cria de coloms que citen les disposicions encaminades a conservar-la, i paral·lelament l'estructura defensiva d'aquest període comprès entre els s. XII-XV al Penedès, amb la donació de terres per repoblar els territoris i fortificar-los. No hi ha dades definitives que provin aquesta hipòtesi, però sembla molt més factible considerar l'estructura com a colomar medieval, esperant que en el futur altres dades aportin nous arguments que permetin reafirmar totalment aquesta opció i que, indiquin la seva utilització també com a torre de control o, al contrari, argumentin la seva construcció en època romana (RIBÉ et al.; 1989-1998).</p> | 08013-7 | Arboçar de Baix 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Segons la Gran Geografia comarcal de Catalunya (GRAN GEOGRAFIA, 1982) el topònim Arboçar apareix al segle XI, associat a una 'via peccorale' (una carrerada per la transhumància de ramaderia ovina) (JUNQUERAS; MARTÍ, 2001). L'agost de 1968 el Sr. Sadurní i altres afeccionats practicaren una cala en l'espai delimitat pel columbari. Localitzaren dues noves filades de cel·les que havien estat cobertes pel sediment, a més d'algun material ceràmic, sobre tot medieval (RIBÉ et al.; 1989-1998). Una forma clàssica de pagament de cens són els ous. Estan documentats columbaris a finals del segle XIII a Sant Cugat Sesgarrigues (1), i al XIV a l'Arboç (3), a Banyeres (5) (BOLÒS I MASCLANS, 1992a) . La 'Quadra de Arbozar' s'esmenta al Cartulari de Poblet l'any 1056 al costat de Pelagum, la Lampada (La Llampa), Strada Pública (La Carrerada), etc.. (SADURNÍ ET AL., 2000).</p> | 41.3279600,1.7597500 | 396211 | 4575907 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40317-foto-08013-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40317-foto-08013-7-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | En un radi d'uns 4 km al voltant d'aquesta estructura se'n troben d'altres gairebé iguals amb la mateixa problemàtica d'identificació: Torrota d'en Pasteres (Subirats), Torrota de can Pinya (Subirats) i Mas Pigot (Castellet i la Gornal) (RIBÉ et al.; 1989-1998). El jaciment apareix referenciat a GIRÓ (sd) i GIRÓ (inèdit). IPAE-B 1979-80 IPAC IPCE-COAC-1980 | 85 | 1754 | 1.4 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40319 | Can Rialb / Casa Umbert / 'El Castell' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rialb-casa-umbert-el-castell | <p>CATÀLEG (1990). Catàleg de monuments i conjunts històrico-artístics de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. INVENTARI (1986) L'Alt Penedès. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, núm. 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Pp. 16-27. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2531 ACCN MADOZ, Pascual (1847-1850) Diccionario Geogràfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Imprenta del Diccionario de D. Pascual Madoz. RIUS SERRA, JOSÉ (1981). Cartulario de 'Sant Cugat' del Vallés. 4 vols. Textos y estudios de la Corona de Aragón 3–6. Barcelona, 1946–47, 1981. Pere Roca i Garriga, ed. (Sabadell, 1981).</p> | XIV-XVI | Ha patit algunes reformes sobre tot a la part posterior de la casa | <p>Casa pairal aïllada, situada a prop de la torre romana, de planta quadrangular i amb un volum potent. La coberta és de teula àrab disposada a dues vessants. Es troba precedida d'un gran pati enllosat i envoltada de jardins, bosc i horts, amb un gran domini visual de les planes i la muntanya de Montserrat. L'edifici consta de soterrani, planta baixa i dos pisos. La porta principal d'accés és d'arc de mig punt, adovellada. Totes les obertures són emmarcades amb carreus de pedra, i algunes d'elles presenten elements decoratius del mateix material. Presenta finestrals gòtics, la major part d'ells amb festejadors interiors. L'edifici es cobreix amb teulada a dues vessants. Com a elements destacables del conjunt s'han de singularitzar els següents: la sala noble al primer pis de l'edifici, amb gerrer, finestres amb festejadors, guixeria profusament decorada al sostre, gran finestra quadrada modulada a quatre, buits recercats en pedra, alguns d'ells amb arcs conopials, i escala d'accés des de la planta baixa del mateix material. Encara que se sap per documentació oral de l'existència d'altres, avui no visibles, a la planta baixa es pot veure a l'actualitat una sitja de grans dimensions. La casa comprèn també la torre de cronologia romana, i es molt possible que formés en origen un conjunt arquitectònic que s'estendria als solars ocupats per les edificacions adjacents, com a Cal Mestres.</p> | 08013-9 | Les Gunyoles 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Se suposa que aquest 'castell' era situat al lloc on avui ha una mansió senyorial d'estil gòtic dels segles XIV-XV, molt refeta posteriorment, coneguda com 'el Castell'. Al seu costat hi ha una important torre escapçada de base circular (veure fitxa de la torre de Les Gunyoles). S'ha arribat a la conclusió que és un monument funerari romà, reutilitzat en època medieval com a torre de defensa (LLORACH SANTÍS, 1992a). El lloc de les Gunyoles s'esmenta per primera vegada el 978. L'any 981 el propietari de la fortalesa era Galí o Galindo: s'esmenta al Cartulari de Sant Cugat 'ipsum edificium', al testament sacramental de Galindo, datat el 5-9-981 (RIUS SERRA,1981, núm 136: 111). El testament es jurat al Kastrum Eraproniano, i parla dels alous de Ceguniolas: terres i vinyes, cultius i erms i també la seva turrem i ipsum edificium, els qual dóna a la seva muller Ermengarda i als seus fills (RIUS SERRA,1981, núm 136: 111). Un altre testament que aporta informació sobre Gunyoles és el d'Ermengol Llobató, el qual en trobar-se ferit al castell de les Gunyoles, el juliol del 1076, va nomenar marmessors i morí al cap de poc (LLORACH SANTÍS, 1992a). Al terme de les Gunyoles, s'hi establiren en un moment indeterminat del segle XII els templers. D'aquesta manera s'entén que el 1160 Bertran d'Olost i Pere de Torradella, comanadors templaris de les Gunyoles, donessin aquest terme, situat en el territori d'Olèrdola, a Joan de Bassa i el seu germà Pere perquè l'edifiquessin i cultivessin. El 1205 la preceptoria dels templers fou traspassada de les Gunyoles al Montmell i el lloc de les Gunyoles passà a mans del prior de l'Hospital (LLORACH SANTÍS, 1992a). El 1847, Madoz recull l'existència de 'un antiguo castillo y torre' a Les Gunyoles (MADOZ, 1847-1850, IX: 145).</p> | 41.3522700,1.7791600 | 397873 | 4578582 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40319-foto-08013-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40319-foto-08013-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40319-foto-08013-9-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Renaixement|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Inclòs a l'inventari de l'Arxiu Històric del C.O.A.C. La masia i la torre del costat van ser restaurades a la dècada de 1960, i adaptades a conjunt residencial sota el nom de 'El Castell', nom aquest justificat en la aparença, encara que no en la història. | 93|94|95|85 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||
| 40321 | Cal Fàbregas/Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-fabregascan-pujol | <p>INVENTARI (1986) L'Alt Penedès. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, núm. 2, pp. 148-153, Barcelona, Generalitat de Catalunya. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2532 ACCN. MORATÓ I VIA, Salvador (1992 b) 'Rellotges de sol (II)'. Avinyonet Avui. Revista informativa de l'Ajuntament, Núm. 4 p. 11. Avinyonet del Penedès: Ajuntament d'Avinyonet.</p> | XVI | <p>Edifici de grans proporcions constituït per un cos central, de planta quadrangular i murs de mamposteria irregular i carreus regulars de pedra a les cantoneres. Té coberta a dues vessants de teula àrab. La porta d'accés és adovellada amb arc de mig punt. Són elements remarcables les finestres del pis principal, de pedra, amb motllures conopials i mènsules les laterals i amb una llinda trencaigües la central. Del conjunt destaca sobretot el finestral central, quadrat i quatripartit, amb una llinda trencaaigües, ja esmentada. Al seu costat s'endevina un rellotge de sol desdibuixat, del que tan sols resta el gnòmon. Les cantoneres de l'edifici són de carreus regulars de pedra tallada. Pel costat NW hi ha annexes els cups. Destaca també el gran jardí interior. A la planta baixa comença una escalinata de pedra que dona accés al primer pis, i en aquesta sala destaca també una guixaria decorada al sostre, així com un singular arc diafragmàtic. A la dreta de la porta d'accés i entre la planta baixa i el primer pis, es troba tot un marc de suport d'un rellotge de sol, malauradament totalment esborrat, del que tan sols resta el gnòmon. Altres dependències importants són les quadres, amb les menjadores i un cup rodó, l'hort amb una cisterna, unes construccions laterals que allotgen cinc cups quadrats que es feien servir pel raïm negre, el corral que encara es troba en una construcció davant la casa, a l'altre costat del carrer o la pallissa situada tocant a cal Carbó.</p> | 08013-11 | CANTALLOPS 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Masia d'origen medieval. En temps del rei Pere III el Cerimoniós (1319 - 1387) el lloc de Cantallops es citat com a possessió de Sant Pau d'Ordal, parròquia que depenia de Sant Sebastià dels Gorgs. No obstant això, el topònim Cantallops s'esmenta l'any 991 com a corresponent a una font al límit oriental al terme d'Olerdola. El nom Fàbregas s'associa a la casa el segle XIX, quant membres d'aquesta família, que vivien al Pla del Penedès, van comprar la casa, que va passar per línia materna a Serafina Fortuny Fàbregas.</p> | 41.3670300,1.7993800 | 399587 | 4580198 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40321-foto-08013-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40321-foto-08013-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40321-foto-08013-11-3.jpg | Legal | Renaixement|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Inclòs a l'inventari de l'Arxiu Històric del C.O.A.C. | 95|94 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40322 | Cal Pere Nen | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pere-nen | <p>ROVIRA I MERINO ET AL. (1999) Camins de transhumància al Penedès i al Garraf. Barcelona: Associació d'Amics dels camins ramaders.</p> | XIX | Ha estat recentment restaurada la façana respectant el seu estat original | <p>És una casa entre mitgeres, de planta baixa i pis. La seva tipologia respon a un model d'habitatge urbà propi de la transició del segle XVIII al XIX, amb planta baixa i pis i buits de petites dimensions. La façana es plana i està arrebossada, mentre que la teulada és de peces àrabs disposades a dues vessants, amb un petit ràfec d'imbricació. Els buits del primer pis són de petites dimensions i presenten ampits de pedra llaurada. A la planta baixa hi ha una finestra de proporcions verticals de dimensions que trenquen l'antiga modulació de l'edifici. La porta d'accés és d'arc de totxo sobre pedra llaurada, i una finestra petita, recercada en pedra s'obre a la dreta d'aquest accés. La planta es quadrangular i sembla que en origen devia correspondre a una mateixa tipologia almenys amb l'habitatge que encara avui existeix al costat, reformat recentment. Per la seva tipologia destaca com l'habitatge més representatiu de tot el carrer Nou, que va créixer al costat d'una important via de comunicació que seguia el traçat d'una de les carrerades que travessaven el municipi, la de la Cerdanya o de Puigcerdà.</p> | 08013-12 | CANTALLOPS.- 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>El Pere nen venia de cal Geroni. Aquesta casa com les de la resta del carrer es van anar construint al llarg d'una important via de comunicació. Es conegut el trajecte de la llarga carrerada de la Cerdanya o de Puigcerdà que recollia els ramats de la Marina i els encaminava cap a les muntanyes pirinenques del Ripollès, el Berguedà i la Cerdanya, passant per Manresa i el Lluçanès. Pel terme municipal quan s'aproxima a la cruïlla de l'Arboçar s'enfila pel llom de la serra, enmig la vegetació, fins al pi del Barba. Pel corriol carener de la serra de les Gunyoles, s'arriba a la creu d'en Llanes i al poble de les Gunyoles, el qual travessa pel carrer de Montjuïc. Tramuntant el puig de la Mireta, on hi ha el cementiri, la carrerada davalla per un llom poc definit en direcció a can Ràfols dels Caus fins a trobar la carretera d'Olesa de Bonesvalls, la qual segueix fins a la creu de can Ràfols. Des de la creu, la carrerada davalla a l'esquerra (en aquest punt es coneix l'existència de corrals del Ràfols), per una pista que va a trobar el fons de la riera dels Pelagons, la qual segueix fins a Cantallops (a l'arribada al poble hi havia també un altre punt d'estada, a Ca la Modesta). El camí ramader travessa el poble pel carrer Nou, fins passar a l'altre terme municipal, en pujant per la carretera B-24 en direcció al Pago i pren la carretera de Sant Sadurní fins al trencant a mà esquerra de la pista que baixa a can Mata del Racó. El trajecte continuava fins a bifurcar-se: per als ramats que feien la transhumància als Pirineus, la carrerada seguiria cap a Manresa -pels Brucs i coll de Massana- i, pel Lluçanès, fins a les muntanyes de l'Alt Berguedà i el Ripollès (ROVIRA ET AL., 1999). Al seu pas per la transició actual entre el terme de Cantallops de Subirats i el d'Avinyonet, la carrerada va ser delimitada per un mur a fi d'evitar que el ramat fes malbé els cultius dels marges.</p> | 41.3676200,1.8009800 | 399722 | 4580261 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40322-foto-08013-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40322-foto-08013-12-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | És l'únic edifici del carrer que es troba en la seva tipologia original de la transició dels segle XVIII al XIX. | 98 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||
| 40323 | Can Ràfols dels Caus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rafols-dels-caus | <p>CÓRDOBA, Manel (1999) Les fonts del Penedès i els seus voltants. 2 vols. S.LL.: El Cargol. INVENTARI (1986) L'Alt Penedès. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, núm. 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Pp. 16-27. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2538ACCNIPAC PUIG I BOSCH, Ramon (1912) 'L'Apat'. Sant Sadurní d'Anoia.</p> | XVIII | El propietari està fent una restauració amb molt d'encert i amb un estil prou modern i, alhora, respectuós. | <p>Masia fortificada. Es tracta d'un conjunt format per diverses construccions que presenten un volum considerable. L'edifici principal és de planta quadrangular, i consta de planta baixa, pis i golfes. Hi ha afegida una ala lateral. La coberta és a dues vessants. Té cantoneres de pedra, torrelles de planta circular amb templets als angles, amb cúpules i espitlleres, així com baluards (interior i exterior), l'exterior decorat amb pintura mural bicolor. El conjunt es troba complementat per una interessant capella, d'una sola nau amb coberta a dues vessants i volta escarsera amb llunetes i façana amb porta frontal allindada i ull de bou. Al seu interior, encara que en mal estat de conservació resten pintures murals. Destaquen de les seves dependències i elements de valor patrimonial: -la cuina, amb les grans piques (inclou una per desalar el bacallà), i la cuina econòmica. -les escales d'accés a la zona d'habitatge que es troba al primer i segon pis, amb interessant barana de ferro treballat a forja, calaixera original de la casa a la zona d'accés a l'habitatge, i pintures murals que essencialment reprodueixen escenes de cacera. Com a dada singular, es va col·locar com a remat de l'inici de la barana d'aquesta escala un trofeu que va rebre un germà de l'actual propietari com a premi guanyat a un concurs cinematogràfic concedit a una de les seves pel·lícules que es van filmar a la masia i al terme d'Avinyonet. -La llotja de totxo, avui en part cegada, que s'obre a l'alçada del tercer pis, i que donava llum a les dependències interiors, sobre la qual hi ha la tradició oral de que eren el lloc en què hi vivia el capellà que servia la capella de la masia. -el cosidor, de parets profusament decorades, amb tota la col·lecció de motlles de sastreria. -el gran forn de pa i altres dependències antigues, com l'oratori. -la pica de filtre, a prop del forn. -els paviments de rajoles d'argila, molts dels quals presenten les inicials del seu antic propietari Ràfols. -els paviments emmarcats dels patis interiors, que encara es conserven en relatiu bon estat de conservació, etc... Al costat de la masia hi ha un pou amb una mina on hi brolla l'aigua. Abans es repartia pels jardins i anava a parar una mica més endavant on encara es pot apreciar una gran bassa que arreplegava l'aigua de la font. Encara avui és un agradable racó. Una altra font d'interès hi havia hagut entre un roure i una torre elèctrica, dins la vinya del costat de la casa. Era una font de clot. Una explanació del terreny la va deixar penjada i avui no raja. Hi ha també les diverses construccions dedicades a celler que es troben a ple funcionament. Tanmateix es conserva, encara que una mica abandonat un petit bosquet de pins i altres espècies arbòries darrera la capella, així com un safareig dins un interessant recinte amb porta enreixada al qual ha estat impossible accedir per causa de l'abundosa vegetació que creix al seu interior. Una palmera washingtoniana es va plantar als voltants de l'any 1936 i dona la benvinguda a la masia, que tenia al davant l'era.</p> | 08013-13 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Encara que es suposa l'existència d'aquesta casa en l'edat mitjana, sembla ser que el gruix de l'edificació que veiem en l'actualitat va ser aixecat en èpoques menys reculades de la història, fonamentalment entre els segles XVII i XIX, tot i que s'han de suposar diverses obres de reforma i ampliació al llarg de la seva història, que a simple vista resulta impossible de detectar. La masia de Can Ràfols dels Caus ha tingut i te encara un gran pes específic en el conjunt patrimonial d'Avinyonet. Dotada d'unes extenses propietats, i amb una interessant ubicació en un punt estratègic de comunicacions, a prop de les carrerades i la vella carretera d'Olesa de Bonesvalls i Begues, va tenir un gran poder econòmic que es va traduir en l'aixecament de diverses construccions de gran interès que es poden resseguir de la observació directa de certs elements arquitectònics que es troben avui visibles. Així, en llindes i paviments poden llegir-se tota una seqüència cronològica que parla de moments en que la casa va patir importants ampliacions i modificacions: 1634 (porta d'accés exterior), 1674, 1764 (a la porta d'accés a la cuina del forn de pa), 1819 (capella) , 1833 (marcada en una altra porta d'accés que antecedeix a la de 1634), i al baluard interior, la del 1864. Una porta amb baluard precedeix l'accés i es troba al costat de l'era. Aquesta porta, quasi monumental, es troba policromada, presenta una mena d'escut que fa referència a la vinya, i es va construir el 1863. El 1912 es construeix així mateix, el gran celler que encara es troba en funcionament (segons data al paviment de ciment decorat). Hi ha, a més, una gran palmera washingtoniana plantada cap al 1936 que dona la benvinguda a la masia davant d'un dels elements fortificats de l'edifici central, i abans d'arribar al segon baluard . Te capella, que havia estat d'ús públic, que es contempla en fitxa apart, llac, jardí amb bancs, bosc i un gran safareig construït el 1886, segons consta a la gran porta de ferro de l'entrada. La casa es trobava al costat de la carrerada i en ella s'hi havien guardat ramats. Disposaven de dues pletes a prop del nucli central i una altra a cal Piulet. La capella que encara es conserva, era pública, encara que propietat de la masia, i per documentació escrita se sap que es trobava en perfecte estat i ple ús l'any 1910 (PUIG I BOSCH, 1912). La masia, fins el començament de la dècada de 1930 va ser propietat de Pere Ràfols i Trabal, el qual va ser alcalde d'Avinyonet del Penedès i promotor de l'actual Casa de la Vila i del Centre Cultural de Cantallops. L'any 1933 va ser adquirida per Jacint Esteva i Fontanet. Així, l'any 1942, el Sr. Esteva va deixar que filmessin a casa seva i a les rodalies la pel·lícula titulada: 'El ladrón del guante blanco'. Una altra pel·lícula allí filmada va ser 'El hijo de Maria' (la protagonista era Núria Espert).</p> | 41.3586300,1.8008700 | 399699 | 4579263 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40323-foto-08013-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40323-foto-08013-13-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Figura sense numeració a l'inventari d'immobles d'interès arquitectònic de propietat municipal d'Avinyonet del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Un dels propietaris de la casa, Jacint Esteva Grewe, va ser director de cinema per la qual cosa es van gravar diverses pel·lícules, al llarg de la dècada de 1960, al terme d'Avinyonet i a casa seva. Una d'aquestes pel·lícules va rebre un trofeu, que el propietari actual va col·locar com a decoració de la barana de l'escala interior d'accés a les cambres. | 94 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||
| 40325 | Cal Castellet/La Castelleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-castelletla-castelleta | <p>LISTA (1825) Lista per aplegar lo salario del Senyor governador per lo Añ de 1825 (Arxiu particular Can Fontanals) MARGARIT, A (1983b) Seguint els trams de la Via Augusta I. De l'Estanyol al coll de Sesgarrigues. Barcelona: L'autor. TELL, Pere (1999c) 'Els noms de les cases III: La Garrofa i la Castelleta' Avinyonet Avui. Revista informativa de l'Ajuntament, Núm. 30 p. 15. Avinyonet del Penedès: Ajuntament d'Avinyonet del Penedès.</p> | <p>Conjunt d'edificacions amb corrals que formen un petit caseriu coneguda sota el nom de 'La Castelleta'. En els seus paraments es conserven restes de tàpia. Es composa de tres cases de tipologia pròpia dels segles XVIII i especialment XIX i transició al XX. Les estructures arquitectòniques d'èpoques anteriors, si encara existeixen, es troben emmascarades. Les cobertes son a dues vessants i de teula àrab. Les parets, encara que en molt mal estat de conservació, es troben majoritàriament arrebossades. Alguns dels buits presenten ampits de pedra, conservant-se en molts elements de fusteria tradicional. No s'ha tingut accés a l'interior dels habitatges.</p> | 08013-15 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>El 1825 surt esmentat el topònim anomenant una 'vinya de Castelleta' per la qual pagava Pere Raventós contribució (LISTA, 1825). Els amos de dos d'elles son els mateixos que de la Torre. Abans vivien en aquesta casa. Una de les edificacions principals està datada el 1837, i per informació oral se sap que hi havia viscut n'Antoni Catasús Poch, després el seu fill, Josep Catasús Pons, casat amb na Rosalia Vives, de la Granada. Actualment hi viu la seva néta Maria Dolors i la seva família. El nom de cal Castellet es perd en la memòria del temps (TELL, 1999c). Per a Mn. Antoni Margarit, qui parla del topònim Torres Beces referit a aquest indret, aquest topònim respon a l'existència de dues torres: Mas Bertran i La Castelleta. L'existència d'aquestes hauria de ser anterior a la repoblació' (MARGARIT, 1983b). L'any 1176 el monestir de Sant Cugat encomana a Bertran de Solario, és a dir l'amo de Mas Bertran, la 'baiulia' de Torres Beces, incloent-hi el 'Campo de Lupo' (MARGARIT, 1983a).</p> | 41.3824700,1.7405000 | 394688 | 4581982 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40325-foto-08013-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40325-foto-08013-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40325-foto-08013-15-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Al plànol oficial de la Generalitat apareix equivocat el topònim de cal Castellet, ja que apareix com a mas Bertran. | 98|94 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||
| 40326 | Les Cases Blanques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-cases-blanques | <p>INFORMACIÓ ORAL MN. ANTONI MARGARIT, febrer 2003 INVENTARI (1986) L'Alt Penedès. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, núm. 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Pp. 16-27. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2537ACCNIPAC</p> | XVIII | Es troba molt abandonada | <p>Masia de tipus basilical, amb portal de mig punt dovellat, cantoneres de pedra i façana arrebossada. Consta de planta baixa, pis i golfes. Les cobertes són de teula àrab, a dues vessants. El portal principal d'accés és força interessant, i sembla un dels elements més antics, possiblement anterior a la resta de la façana que es va reconstruir al segle XVIII, d'acord amb la seva tipologia. Presenta alguna creu grafittada com a símbol de protecció de la casa. A la planta baixa i dins les dependències dedicades a acollir el bestiar, es troben antics arcs d'aspecte gòtic cegats i emmascarats dins paraments posteriors. Al seu interior també es conserven elements de gust modernista. Les golfes tenen obertures d'arc de mig punt i les finestres són emmarcades per carreus de pedra, que també són utilitzats a les cantoneres (INVENTARI, 1986: 24). Les rajoles de les golfes tenen la marca de JR, a l'igual que a Can Ràfols dels Caus i cal Pauet Ràfols de Clariana. Destaquen les dependències dedicades a la transformació del vi, amb dos cups, premsa de ferro d'un fus, l'era, etc.. Té bosc, terres de cultiu, pous, i destaca d'aquest conjunt l'era que hi ha darrera la masia, coneguda com a de Cal Ferlando, per correspondre a la primera casa, avui ensorrada que hi ha en arribant a la masia. L'era, avui al mig d'un bosc de pins, presenta al centre un pi de considerables dimensions que es contempla com a arbre singular en fitxa apart. Altres elements d'interès que es troben al seu perímetre son les basses del Xuquit. En la zona s'agafen abundants fòssils d'ambient marí.</p> | 08013-16 | Arboçar de Dalt 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>La masia va ser, al costat de Mas Sunyer, part integrant en la fundació de l'Arboçar. Al Cartulari de Poblet (1056), surt un tal Bernat Guillem de Lobozez que es podria situar a Cases Blanques (informació oral Mn. Antoni Margarit, febrer 2003), i d'ell, fàcilment un fill de Guillem Amat de Castellvell, en podrien ser descendents els Castellví de Cases Blanques que aquest autor troba en documentació del segle XVI de l'arxiu de Sant Cugat Sesgarrigues. Dos renoms que s'han conservat en la memòria oral com a provinents d'aquest nucli són CAL FERLANDO, i CAL DILLUNS. Joan Raventós Raventós, venia de Cases Blanques. La seva casa es coneixia com a Cal dilluns. Aquest renom li venia del fet de que allí es llogaven els jornalers. Era creença general que els millors jornalers eren els del dilluns, per que aquest dia els treballadors anaven més descansats i feien millor la feina que la resta dels dies de la setmana. Aquest va ser el motiu pel qual se lis va posar aquest renom.</p> | 41.3369400,1.7749600 | 397498 | 4576886 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40326-foto-08013-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40326-foto-08013-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40326-foto-08013-16-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Inclòs a l'inventari de l'Arxiu Històric del C.O.A.C. | 98|94 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||
| 40327 | Cal Torrents | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-torrents | <p>INVENTARI (1986) L'Alt Penedès. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, núm. 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Pp. 16-27. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2511ACCNIPAC. SADURNÍ I VALLÈS, Pere et al. (2000) 'Dades històriques de l'Arboçar. Del segle XI al XX'. Font-Tallada. Butlletí de Sant Pere Molanta i l'Arboçar, núm. 284, febrer del 2000. Sant Pere Molanta: Associació de Pares d'Alumnes de Sant Pere Molanta.</p> | XVII-XVIII | <p>Casa entre mitgeres amb planta en forma de L, i coberta de teula àrab a dues aigües. Està composta de planta baixa i pis. Destaca de la façana, que és plana i està arrebossada, un gran portal d'arc de mig punt adovellat, amb carreus grans i allargats, ben tallats i regulars. També en una de les cantonades hi ha carreus vistos. A l'interior destaca un gran arc apuntat. Es conserva un arca de núvia de principis del segle XVIII.</p> | 08013-17 | Arboçar de Dalt. 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>La família originària d'aquesta casa, arrelà cap a l'any 1316 a l'Arboçar (SADURNÍ ET AL., 2000). L'any 1705, la viuda d'en Mata, Maria, es ven la casa i terres de l'Arboçar a favor d'en Francesc Torrents, botiguer de Vilafranca, per 1350 lliures (SADURNÍ ET AL., 2000).</p> | 41.3331100,1.7650900 | 396666 | 4576472 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40327-foto-08013-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40327-foto-08013-17-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | A les cases de la vora, també entre mitgeres, en resten d'altres, de portals. No són, però, de la mateixa categoria compositiva i de qualitat. Són arcs de mig punt més petits, tapats amb pintura i arrebossats, llindars motllurats o rebaixats. | 94 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40329 | Jaciment fossilífer de l'Arboçar de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-fossilifer-de-larbocar-de-baix | <p>Al sud-est de l'antic nucli de l'Arboçar de Baix, s'estén una extensa zona fossilífera amb un important domini de corals. El jaciment ocupa una plana elevada amb domini calcari. Hi ha restes fòssils d'aquest tipus a les col·leccions de Geologia i Paleontologia del Museu de Vilafranca, encara que no es pot afirmar la seva procedència d'aquest jaciment, pel fet de mantenir aquesta institució oculta la seva procedència en raons de seguretat dels jaciments. Es comú al terme d'Avinyonet la troballa de fòssils d'ambient marí.</p> | 08013-19 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>En aquesta zona afloren principalment calcàries esculloses i lutites d'edat miocena, i localment calcàries del Cretaci, a on es troba aquest jaciment. Tots aquests materials geològics es troben afectats per diverses falles normals conjugades orientades NE-SW, que donen lloc a un sistema d'horts i grabens ben diferenciables en forma de graons al relleu. Els grabens, constituïts per materials lutítics, son aprofitats com a camps de conreu, mentre els horts són formats de calcàries més resistents.</p> | 41.3288900,1.7618300 | 396386 | 4576007 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40329-foto-08013-19-2.jpg | Inexistent | Cenozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Es fa necessària una delimitació acurada del jaciment. Una altra zona en la que apareix una abundància similar de fòssils corals és a la plana elevada coneguda com La Calma, molt a prop de la Creu de Can Ràfols dels Caus. Ambdós jaciments fossilífers son prou coneguts per la gent que viu a prop, i en el cas de l'Arboçar de Baix van ser aprofitats com a decoració del jardí i d'una font. | 123 | 2153 | 5.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||||
| 40336 | La Caseta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-caseta | <p>INVENTARI (1986) L'Alt Penedès. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, núm. 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Pp. 16-27. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2504ACCNIPAC</p> | <p>Al costat del camí que va de can Fontanals a Sant Sebastià dels Gorgs, es troba aquesta masia de tipus basilical, composada de planta baixa, pis i golfes, a més de les edificacions annexes. El portal d'entrada és d'arc de mig punt adovellat. Té a l'exterior, finestres amb ampits de pedra al primer pis. A les golfes s'obre una galeria de finestres d'arc de mig punt. Annexos hi ha diversos edificis d'ús agrícola (INVENTARI, 1986: 25). Es poden distingir dos cossos, el principal, amb forma de masia del tipus basilical, i un altre, de principis del segle XX, edificat a la part posterior, que presenta una planta molt allargada amb sis eixos verticals. Per dins no es distingeix el canvi d'edificació, llevat d'un petit canvi de forjats que es resol mitjançant un petit graó. La façana principal correspon a la tipologia tradicional de mas del XVIII, i presenta un rellotge de sol en mal estat de conservació darrera un lledoner monumental que li fa ombra. Deu ser de la data de construcció de la façana. De l'interior de la casa i annexes destaquen el forn de pa, que es troba tapat, l'estable amb les menjadores dels animals, el celler que es troba complert amb els sòcols i a sobre d'ells les grans botes de cèrcols de ferro, així com les eines i estris propis d'aquesta feina. A la primera planta hi ha cups rodons. Destaquen l'habitació coneguda com 'l'hospital', amb un petit punt de llum, on vivien els collidors temporers. Completen els elements d'interès patrimonial de la casa, els festejadors a les finestres principals, una antiga comuna a la sala, o a l'habitació de la farina, que té la boixa del vi. La casa va ser ampliada, probablement, a inicis del segle XX i en aquesta ampliació les habitacions tenen estructura d'alcova. Es conserva una interessant fotografia del començament del segle XX dels masovers Magadalena i Jaume Peixó, que està localitzada davant la casa. Hi ha altres construccions annexes com la pallissa, dependències pels animals i un pou amb dipòsit datat el 1914. A prop hi ha un bosc, conegut com el bosc de la Caseta, que aprofita la zona humida que genera el torrent d'Avinyó que corre a prop de la casa, i davant mateix de la façana creix un lledoner monumental que es contempla en fitxa apart.</p> | 08013-26 | Sant Sebastià dels Gorgs 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Un grup de cases van anar creixent entre Sant Pere d'Avinyó i els monestir dels Gorgs, aquesta és la més propera al monestir. Totes formen un tipus de poblament dispers que respon al model tradicional d'aprofitament del territori: a prop de punts importants d'aigua, amb terres de cultiu, ben comunicats, amb bosc i dependències auxiliars. Aquesta casa, que molt probablement en la seva estructura actual va ser construïda al segle XVIII, va tenir el seu moment d'esplendor a finals del segle XIX i començament del XX moment en que va ser molt ampliada. L'estructura de l'habitatge i les dimensions del celler indueixen a pensar en un gran aprofitament de la vinya, per a la qual cosa es van allotjar al seu interior bon nombre de treballadors (l'habitació coneguda com a l'hospital n'és un bon exemple). Els masovers es van traslladar a una altra casa molt més a prop del nucli urbà de Sant Sebastià dels Gorgs, traslladant a aquesta construcció el topònim de la casa en la qual havien viscut durant generacions.</p> | 41.3780900,1.7683400 | 397009 | 4581462 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40336-foto-08013-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40336-foto-08013-26-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | 94 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||||
| 40343 | Fons geològic i paleontològic procedent d'Avinyonet al Museu de Vilafranca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-geologic-i-paleontologic-procedent-davinyonet-al-museu-de-vilafranca | <p>Inventari del Museu de Vilafranca-Museu del Vi</p> | Les col·leccions es troben en general en bon estat de conservació | <p>Sense precisió de l'indret de recollida (que no es pot facilitar pel Museu, per condició expressa establerta a les donacions corresponents), existeix dintre el fons de reserva i exposició del Museu una col·lecció de fòssils de la que es transcriuen els següents camps: l'inventari corresponent, amb la expressió del número de registre, el nom comú paleontològic, el tipus d'element, així com la font d'ingrés. Es presenta a continuació la relació de materials, ordenada per agrupacions tipològiques, descrivint cadascun dels elements i en els casos que no es fa expressió de la font d'ingrés és perquè aquesta es desconeguda: ALGA: regs. 4643, 4644, 4649, 4652 (algues calcificades, font d'ingrés Lluís Mossèn Via); 4662 (algues calcificades) BIVALVA: reg. 2610 (motlles intern i extern), 6045, 8245 (motlle, font d'ingrés Lluís Mossèn Via), 6060 (conquilles, font d'ingrés Rossend Olivella), 6066, 7931 (valves, font d'ingrés Rossend Olivella), 6070, 7721 (conquilles, font d'ingrés Lluís Mossèn Via), 6104, 6161, 7805, 7814 (valves, font d'ingrés Mossèn Lluís Via), 6113, 6128 (motlle, fons d'ingrès Lluís Mossèn Via), 6162, 7952 (valves), 6614 (motlle intern, font d'ingrès Lluís Mossèn Via), 6626 (valves, motlles intern i extern, font d'ingrés Lluís Mossèn Via), 6772, 8351, 9814 (motlle intern), 7750 (motlle), 8286, 8342 (valves, font d'ingrés Jordi Plans), 9882 (valves, motlle, font d'ingrés Jordi Plans) BRAQUIÜR: reg. 15.201 (closca, font d'ingrés Lluís Mossèn Via); 15.274 (closca, font d'ingrés Rossend Olivella). BRETXA TRAVERTÍNICA: reg. 3240. CORALL: esquelets de coralls, regs. 4701 (font d'ingrés Rossend Olivella), 4709, 4717, 4718 (font d'ingrés Jordi Plans), 4720 (font d'ingrés Lluís Mossèn Via) , 4728 (font d'ingrés Lluís Mossèn Via, Rossend Olivella, Pere Giró Romeu), 4752 (font d'ingrés Juan Miret Soler), 4788 (font d'ingrés Lluís Mossèn Via). EQUÍNID: reg. 12.091, 12.093 (esquelet, font d'ingrés Rossend Olivella).Microfòssil: reg. 2022 (esquelet, font d'ingrés Lluís Mossèn Via); 15.364 (font d'ingrés Jordi Plans); 15.366 (font d'ingrés Rossend Olivella) GASTERÒPODE: reg. 9929, 9952, 9959, 10.219, 10.260, 10.263, 10.268, 10.470, 10.473, 10.486, 10.494, 10.501, 10.507, 10.523, 10.541, 10.544 (conquilles, font d'ingrés Lluís Mossèn Via); 9935, 10.265 (conquilles); 9979, 10.499, 11.504, 11.565 (conquilles, font d'ingrés: Lluís Mossèn Via, Rossend Olivella, Pere Giró), 9994, 10.000, 10.498, 10.503, 10.548, 11.586 (conquilles, font d'ingrés Rossend Olivella), 10.204, 10.222, 10.233 (conquilles, font d'ingrés Jordi Plans); 10.249, 10.264, 11.611 (motlle extern, font d'ingrés Lluís Mossèn Via), 10. 253 (motlle intern, font d'ingrés Lluís Mossèn Via), 10.283, 10.497 (motlle intern, font d'ingrés Rossend Olivella); 10.295 (motlle intern i extern, font d'ingrés J. Ferrer); 10.369, 10.466, 10.492, 10.493, 10.536, 11.502, 11.721 (conquilles, font d'ingrés Jordi Plans); 10.454, 10.465 (conquilles, font d'ingrés Ramon Manyé); 12.299 (conquilles, font d'ingrés Lluís Mossèn Via i Moraleja); 10.562, 11.508 (conquilles). NAUTILUS: reg. 11.743 (motlle intern, font d'ingrés Lluís Mossèn Via) PEIX: reg. 12.123 (espina caudal i dents, font d'ingrés Jordi Plans) SENSE ESPECIFICAR: reg. 2541; 12.045 (esquelet, Lluís Mossèn Via)</p> | 08013-33 | 08720 - VILAFRANCA | <p>Aquestes col·leccions que augmenten el fons de reserva paleontològic del Museu de Vilafranca-Museu del Vi procedeixen de donacions fetes per gent que va recol·lectar aquests exemplars dins el terme d'Avinyonet, encara que per normes internes de la institució no sabem l'indret exacte de la seva procedència. Els donants van ser els següents: Rossend Olivella, Lluís Mossèn Via, Jordi Plans, Juan Miret Soler, a més altres dels que no figura el nom.</p> | 41.3610400,1.7796200 | 397925 | 4579556 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40343-foto-08013-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40343-foto-08013-33-3.jpg | Legal i física | Cenozoic | Patrimoni moble | Col·lecció | Privada accessible | Científic | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Per imperatiu intern del Museu, que considera aquesta una mesura de protecció patrimonial, no figura a l'inventari facilitat per la institució l'indret exacte de recollida dels materials. Las fotos que apareixen dins aquesta fitxa corresponen als següents materials: Fotografia 1- Venus MV-8.351 Fotografia 2-Turritela rotifera Fotografia 3- Ostres gryphoides MV-6.161 | 123 | 53 | 2.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40344 | Capella de Santa Maria de la Llinda/Capella de Santa Margarida | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-santa-maria-de-la-llindacapella-de-santa-margarida | <p>ADELL I GISBERT, Joan-Albert (1992b) 'Santa Maria de Llinda'. Catalunya Romànica. El Penedès. L'Anoia. Avinyonet del Penedès, vol. XIX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Pp.: 93-94.</p> | XI | <p>L'actual capella de Santa Maria de la Llinda és el braç sud del transepte d'una església molt més important, de la qual només es conserva, a més de la capella, part dels murs de llevant, ponent i sud de la nau central. No hi ha elements visibles del braç nord del transepte, que sembla lògic que existís, simètric al braç conservat al costat sud (ADELL, 1992b). La capella actual és coberta amb voltes de canó, reforçades per un arc toral, de perfil de quart de cercle al sector de ponent i de mig punt a un nivell molt més alt, en el tram de llevant que és rematat per un absis semicircular, precedit d'un curt arc presbiterial, actualment paredat, que com l'arc toral arrenca d'unes grosses impostes. En el mur sud s'obre una finestra de doble esqueixada, i en el mur de ponent hi ha dues estretes finestres d'una sola esqueixada, molt juntes. La porta, realitzada amb la reforma de l'edifici, és situada al mur sud. El sector de llevant de la nau ha estat sobrealçat desproporcionadament, i els arrebossats actuals que cobreixen tots els paraments no permeten escatir fins a quin punt les estructures actuals corresponen a l'obra original o a processos de reforma; tampoc permeten veure quina relació tenia aquest cos d'edifici amb la nau central, relació que en el seu estat actual resulta molt complexa per la manca d'evidències dels passos de comunicació. La façana de l'absis presenta una decoració formada per un fris d'arquacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes, i és l'única part de l'edifici junt amb el costat sud-est on és visible el parament, format per carreus ben tallats i polits, disposats molt ordenadament. Pel que es pot veure de la nau central, saben que era rematada per un absis semicircular precedit d'un arc presbiteral, del qual es conserva el brancal sud; i que la porta és situada en la façana sud, ran del mur de ponent del braç del transepte (ADELL, 1992b).</p> | 08013-34 | Sant Sebastià dels Gorgs 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS | <p>Pels detalls visibles es pot admetre que l'església de Santa Maria de la Llinda era un edifici concebut amb un pla molt ambiciós, dins la segona meitat del segle XI. La tipologia, arcaïtzant, és similar a la que s'aplicà a l'església del monestir de Santa Cecília de Montserrat, on tant podem parlar d'uns braços de transepte molt profunds com de naus laterals més curtes que la central, però en tot cas a la Llinda es fa imprescindible un procés d'exploració científica per a poder aclarir els seus interrogants i la tipologia exacta (ADELL, 1992b). L'església consta d'una nau amb edificació al damunt. Té volta de canó, absis amb arquacions i bandes llombardes als murs. En el mur sud hi ha una finestra de doble esqueixada i una porta refeta d'estil renaixement. Cal assenyalar que al costat N, en una nau dedicada a trull hi ha l'arrencada d'un arc toral, d'una nau i l'absis, tot de grans proporcions, el que fa deduir que l'edifici actual sigui una capella lateral de l'antic edifici. La capella, sota una altra denominació (de santa Margarida), apareix esmentada per primera vegada el 979 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001), (LLORACH SANTÍS, 1992) en una donació que féu Sunifred d'una torre, unes cases i d'altres propietats que posseïa al terme d'Olèrdola. Una de les afrontacions dels alous cedits correspon al gual de Santa Margarida. Segons es desprèn d'un document de Sant Sebastià dels Gorgs, l'any 1024 s'hi feien obres. No tornem a tenir notícies de l'església fins el 1153. Aquell any, dins la capella de Santa Margarida i sota l'acolliment del prevere Berenguer Arnau, Pere Berenguer i uns altres homes convingueren cercar una concòrdia entre l'abat Ramon de Sant Cugat del Vallès i Ramon Mira, que pledejaven per la titularitat d'unes terres de Masquefa. Al final de l'edat mitjana la capella passà per força vicissituds, com ho demostra una visita pastoral feta el 1508. Santa Margarida necessitava en aquell moment una reparació del sostre i de les portes i no disposava ni de campana ni de cap tipus d'ornament. Més tard, per causes desconegudes es va perdre el record de la santa titular i l'església agafà el nom pel qual ara es coneix Hi ha també una cèdula conforme un avantpassat propietari de la masia (Jaume Almirall i Miró) havia estat familiar del Sant Ofici. L'any 1898 va haver-hi un aplec a la capella que va reunir prop de 3.000 persones portant creus i banderes en honor de la Verge de Llinda. Es va fer una missa de campanya. Durant el segle XX va patir les escomeses devastadores de la guerra de 1936, de manera que l'església fou cremada, i només se salvaren les rajoles policromades del segle XVIII del paviment del presbiteri.</p> | 41.3844300,1.7565800 | 396035 | 4582180 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40344-foto-08013-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40344-foto-08013-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40344-foto-08013-34-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | La foto número 3 és una reproducció d'una altra que es conserva a l'interior de la capella. La masia forma un conjunt inseparable de l'esglesiola. Dins la masia es conserven els ornaments litúrgics de la capella així com els vestits sacerdotals i de la Mare de Deu, dins un moble fet expressament per aquesta finalitat. Es conserven els vestits de cada època de l'any i sembla que es poden datar els del sacerdot en el segle XIX i els de la Verge i el Nen en el XVIII. | 92|85 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40345 | Carrer de Montjuïc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-montjuic | <p>INVENTARI (1986) L'Alt Penedès. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, núm. 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Pp. 16-27. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2514 ACCN MADOZ, Pascual (1848-1850) Diccionario Geogràfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Imprenta del Diccionario de D. Pascual Madoz. ROVIRA I MERINO ET AL. (1999) Camins de transhumància al Penedès i al Garraf. Barcelona: Associació d'Amics dels camins ramaders.</p> | XVIII | <p>Conjunt d'habitatges que flanquegen un carrer en pendent. Es tracta de varies cases entre mitgeres, de dues crugies, compostes de planta baixa i pis (i golfes de vegades), amb coberta de teula àrab a dues vessants, amb pocs elements decoratius (només algun frontó de línies corbades, boles ornamentals, etc) i adaptades a l'ús agrícola.</p> | 08013-35 | Les Gunyoles 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Aquestes són cases fetes a l'època de l'extensió del conreu de la vinya i responen a un moment de riquesa al Penedès (INVENTARI, 1986: 27). Probablement es tracti d'un antic camí o carrer que unia el nucli de Les Gunyoles pròpiament dit amb el de l'antiga quadra que portava el nom de Montjuïc, al centre físic de la qual devia trobar-se al segle XVIII el casal més important d'aquest indret, conegut avui com a Cal Ton de la Paula. L'existència de la quadra la recull el Diccionari Madoz, en parlar de la veu 'Monjuich': 'cuadra en la provincia, audiència territorial, c.g. y dióc. De Barcelona, part. jud. De Vilafranca del Panadés. Consta de unas cuantas CASAS unidas á la pobl. De Guñolas, de la cual y de la de Aviñonet depende en todo' (MADOZ, 1848, XI: 505). També en la veu 'Aviñonet' parla de 'los caserios llamados Cuadra de Monjuich, Cantallops, y el Santuario de Sant Sebastián; en el primero hay 10 casas reunidas, en el segundo 8, y en el tercero 5 reunidas y 4 solares (...)' (MADOZ, 1850, III: 188).</p> | 41.3520300,1.7820400 | 398114 | 4578552 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40345-foto-08013-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40345-foto-08013-35-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | El seu interès rau en el propi origen i significació social. El carrer va nèixer com a part de la carrerada de la Cerdanya, al seu pas per una costa pendent, la que avui ocupa el carrer que porta aquest nom. Potser que el fet de que passés la carrerada per un indret tan pronunciat, expliqués el fet de la seva extraordinària amplada. La foto 2 és del primer terç del segle XX, i la va proporcionar el Sr. Ton Ràfols de Les Gunyoles, la imatge correspon a una festa al carrer, que es troba ornamentat per garlandes. | 94 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40348 | La Paret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-paret | <p>Sota el topònim de La Paret, hi ha un territori a prop del petit torrent de la Rasa Fonda i la carretera de Barcelona dominat pel cultiu de vinya i en extenses terrasses en el qual, per notícies oferides per Montserrat Rodríguez, a la dècada de 1980 es van agafar un parell de molins romans (veure foto 1) i una làpida de pedra anepígrafa de cantonades treballades en baixrrelleu, de la que es desconeix la seva ubicació actual. En un recorregut per l'indret, no es veu cap estructura ni resta ceràmica a la superfície.</p> | 08013-38 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>El topònim de la Paret, proper a aquest indret, potser indicatiu d'alguna resta d'antigues estructures.</p> | 41.3581600,1.7722700 | 397306 | 4579245 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40348-foto-08013-38-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40348-foto-08013-38-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40348-foto-08013-38-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Dos molins romans es troven al pati de la casa de Montserrat Rodríguez, al carrer del Carme de Les Cabòries. Aquest punt no està inclòs dins la carta arqueològica de la Generalitat. | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||||
| 40350 | Centre Cultural de l'Arboçar/Societat 'la Penya' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/centre-cultural-de-larbocarsocietat-la-penya | <p>GRAN GEOGRAFIA (1982) Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. INVENTARI (1986) L'Alt Penedès. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, núm. 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Pp. 16-27. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2525 ACCN. JUNQUERAS VIES, Oriol; MARTÍ ESCAYOL, Maria Antònia (2001) Informe sobre l'origen, ús i significat dels topònims del terme municipal d'Avinyonet del Penedès. Document mecanografiat. SADURNÍ I VALLÈS, Pere et al. (2000) 'Dades històriques de l'Arboçar. Del segle XI al XX'. Font-Tallada. Butlletí de Sant Pere Molanta i l'Arboçar, núm. 284, febrer del 2000. Sant Pere Molanta: Associació de Pares d'Alumnes de Sant Pere Molanta.</p> | XX | <p>Edifici de planta rectangular, de parets arrebossades coberta amb encavallada de fusta i teulada a dues vessants. A l'interior es conserva la sala de ball amb boca d'escenari, i el cafè. La façana principal és de composició simètrica, amb un portal central i finestres amb llinda a banda i banda i d'arc de mig punt a la part superior (INVENTARI, 1980-1985).</p> | 08013-40 | L'Arboçar 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>L'any 1927 s'inaugura la societat 'La Penya' (SADURNÍ ET AL., 2000).</p> | 41.3335900,1.7649400 | 396654 | 4576525 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Es tracta d'un edifici que posseeix un alt valor social. Està construït al costat de la carrerada. | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||||
| 40352 | Masia de la Creu/Masia de la Creu de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-la-creumasia-de-la-creu-de-dalt | <p>LUGAR (1782) Lugar de Avinyo Sant Sebastia y Guñolas. Manuscrit Pergamí. R. 15410. Caixa 57. Arxiu de la Corona d'Aragó. TELL, Pere (1999b) 'Els noms de les cases II: Collblanch' Avinyonet Avui. Revista informativa de l'Ajuntament, Núm. 29 p. 31. Avinyonet del Penedès: Ajuntament d'Avinyonet del Penedès.</p> | XVIII-XIX | La construcció es troba en estat molt descuidat | <p>Conjunt d'edificacions i construccions que formen les dependències auxiliars de l'edifici principal que havia estat l'habitatge dels amos i els masovers, i que es conegut com a masia de La Creu. D'aquest complex constructiu en destaca la casa central, de planta quadrangular i aspecte sòlid, reforçada en diferents èpoques amb contraforts que li ofereixen un aspecte de casa fort. A l'edifici central, que te la coberta a dues vessants, se l'hi adossa pel Sud, una altra construcció perpendicular a la casa que serveix a més de magatzem i dependències secundàries de la masia. A l'altre extrem n'hi ha els corrals per animals i davant la casa es conserva un pou.</p> | 08013-42 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>El nom de masia de La Creu sembla que prové del fet de que es va construir a prop d'una creu de terme (o potser que la creu marqués una distància en un camí). Segons informació oral, aquesta casa va ser feta cap a la dècada de 1840, tanmateix apareix en un manuscrit de 1782 esmentada al costat d'altres cases d'Avinyó, Sant Sebastià i Les Gunyoles . En ella hi havia viscut en Cristòfol Raventòs i després en Serafí, que era el seu germà. Amb la seva muller Angeleta, van tenir una filla, l'Amèlia, mare d'en Josep. En Josep, junt amb la seva família, hi viu i treballa ara (TELL, Pere 1999c). Més modernament es va conèixer com masia de la Creu de Dalt perquè un fill es va fer una casa al poble de sota i, per diferenciar-la, la van nomenar d'aquesta manera. Sembla que el topònim ve del fet de que prop hi havia una creu al costat del camí (informació oral de la masovera), que podria ser de terme, i que va ser destruïda durant la Guerra Civil de 1936.</p> | 41.3935400,1.7435300 | 394959 | 4583207 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40352-foto-08013-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40352-foto-08013-42-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | 98 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40353 | Creu de can Ràfols dels Caus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-can-rafols-dels-caus | <p>INVENTARI DE PATRIMONI (1990) Inventari d'Immobles d'interès arquitectònic de propietat municipal Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona.</p> | Restaurada en 1940 | <p>Al costat de la vella carretera d'Olesa de Bonesvalls, així com de la carrerada, s'alça aquesta creu de terme que porta el nom de la masia que es troba al costat. La creu és d'una sola peça pètria, de forma trevolada, i té fust de pedra de secció poligonal. Està recolzada a sobre d'una base cònica també de pedra amorterada. Presenta una inscripció que diu: 'restaurada el año 1940'. En una fotografia de l'any 1917, conservada al fons fotogràfic del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, es pot veure una creu de tall més prismàtic.</p> | 08013-43 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS | <p>Aquesta creu, com també la de les Forques, la del Puig de la Mireta i la Creu d'en Llanes, van ser posades (o més aviat, restaurades) per mossèn Ramon Casajuana, durant els anys en que va estar a Avinyonet, és a dir entre 1939 i 1946. Sembla ser que la majoria ja hi eren, en els indrets en què van ser refetes. Se sap, a més, de l'existència d'altres quatre creus que presenten i/o presentaven la mateixa morfologia: una a la cruïlla del camí de Sant Pere d'Avinyó als Gorgs, potser coneguda com la de Santa Teresa, a l'indret que baixa a Can Porràfols; una segona a la carrerada, a la cruïlla de la carretera que baixa cap a Sant Sebastià dels Gorgs; la tercera al costat de la Masia de la Creu, origen segons l'opinió generalitzada, del topònim d'aquesta casa; i per últim, la quarta a la cruïlla de carrerades que es troba a prop del Mas Comtal.</p> | 41.3545100,1.8008000 | 399687 | 4578806 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40353-foto-08013-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40353-foto-08013-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40353-foto-08013-43-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | 98|94 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||
| 40354 | Rellotge de sol de cal Fassinaire | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-cal-fassinaire | <p>MORATÓ I VIA, Salvador (1992 a) 'Rellotges de sol (I)'. Avinyonet Avui. Revista informativa de l'Ajuntament, Núm. 3 p. 11. Avinyonet del Penedès: Ajuntament d'Avinyonet. MORATÓ I VIA, Salvador (1992 b) 'Rellotges de sol (II)'. Avinyonet Avui. Revista informativa de l'Ajuntament, Núm. 4 p. 11. Avinyonet del Penedès: Ajuntament d'Avinyonet.</p> | XX | Caldria tenir cura de l'element | <p>S'han localitzat al terme municipal d'Avinyonet 20 rellotges de sol que es troben en diversos estats de conservació. D'aquests s'ha escollit el de cal Fassinaire per la seva singularitat. A la façana posterior de la casa, que dona dins un pati interior. Està fet amb rajoles vidrades, i va ser refet dues vegades, una l'any 1959, en que es va substituir un d'anterior, que era en relleu i molt semblant i que es va deteriorar amb el pas del temps, i una altra reforma amb posterioritat a aquesta data. El fons té dibuixat un vaixell de veles en color, potser per la relació que l'amo de la casa va tenir amb l'illa de Cuba. El quadrant no conté línies horàries i les hores són indicades amb les xifres corresponents, que són romanes i van de les 9 del matí a les 5 de la tarda (9/5) (MORATÓ I VIA, 1992b).</p> | 08013-44 | Les Cabòries - 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS | <p>Sembla ser que la família s'estableix en aquest solar cap a l'any 1708. Van construir una fassina al costat de la casa (Informació oral del pare de la propietària).</p> | 41.3600400,1.7776500 | 397759 | 4579447 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40354-foto-08013-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40354-foto-08013-44-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | 98|94 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40355 | Mas Caballer/Cavaller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-caballercavaller-0 | <p>ESCOFET, Josep (1981) 'Reculls per a una Història'. Diversos articles publicats a la revista Arrels, núms. 61 a 67. Avinyonet del Penedès. INVENTARI (1986) L'Alt Penedès. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, núm. 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Pp. 16-27. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2509ACCNIPAC</p> | XV-XVI | <p>Masia composta de planta baixa i pis, i coberta a dues aigües. Els portals d'entrada són adovellats, un d'arc de mig punt i l'altre d'arc rebaixat. Té contraforts laterals i frontals, i cantoneres de pedra. La finestra central superior és d'arc conopial lobulat amb ampits, llindes i brancals de pedra.</p> | 08013-45 | Clariana 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>No es pot assegurar la data de construcció de la masia, però per la tipologia de les finestres i paral·lelitzant aquesta amb la d'altres masies de tipologies similars, segurament es pot dir que el seu origen pot estar a finals del segle XV, començament del XVI. Ha estat usada com a molí de pinso. L'any 1497 els amos d'aquesta casa feren jurament de fidelitat a la parròquia d'Avinyó (ESCOFET, 1981).</p> | 41.3683000,1.7827500 | 398198 | 4580358 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40355-foto-08013-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40355-foto-08013-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40355-foto-08013-45-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Renaixement|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | 93|94|95|85 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||
| 40357 | Camí de Llinda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-llinda | <p>Antic camí que travessa el terme pel nord, i que segueix un eix amb direcció E-W. En la zona de contacte amb el terme municipal de La Granada, es troba amb el camí de la Carrerada. El camí posa en contacte elements patrimonials d'interès dintre el terme municipal d'Avinyonet, com el nucli de Sant Sebastià dels Gorgs, Cal Bou, els diversos jaciments arqueològics que es troben a prop seu, i arriba fins l'antiga capella de Llinda. Dins el seu traçat es pot destacar l'existència d'atzavares en les immediacions de la pujada al santuari de Llinda, o la també existència d'un mur de contenció de terres amb zones de desguàs en el límit de la propietat de cal Bou nou. No es veuen restes d'empedrat ni marques de carro dins el traçat actual.</p> | 08013-47 | Sant Sebastià dels Gorgs 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS | <p>La capella apareix esmentada per primera vegada el 979 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001), (LLORACH SANTÍS, 1992b) en una donació que féu Sunifred d'una torre, unes cases i d'altres propietats que posseïa al terme d'Olèrdola. Una de les afrontacions dels alous cedits correspon al gual de Santa Margarida. Segons es desprèn d'un document de Sant Sebastià dels Gorgs, l'any 1024 s'hi feien obres. No tornem a tenir notícies de l'església fins el 1153. Aquell any, dins la capella de Santa Margarida i sota l'acolliment del prevere Berenguer Arnau, Pere Berenguer i uns altres homes convingueren cercar una concòrdia entre l'abat Ramon de Sant Cugat del Vallès i Ramon Mira, que pledejaven per la titularitat d'unes terres de Masquefa. Al final de l'edat mitjana la capella passà per força vicissituds, com ho demostra una visita pastoral feta el 1508. Santa Margarida necessitava en aquell moment una reparació del sostre i de les portes i no disposava ni de campana ni de cap tipus d'ornament. Més tard, per causes desconegudes es va perdre el record de la santa titular i l'església agafà el nom pel qual ara es coneix.</p> | 41.3814800,1.7638100 | 396635 | 4581844 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40357-foto-08013-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40357-foto-08013-47-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Les cotes han estat preses al començament del camí, a tocar Cal Bou Nou de Sant Sebastià dels Gorgs. | 85 | 49 | 1.5 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||||
| 40359 | Bosc de mas Bertran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-de-mas-bertran | <p>Bosc situat a dalt d'un turó darrera la masia de Mas Bertràn, que presenta un clar predomini de l'espècie Pinus sp. amb sotabosc de matolls com a ginesta, farigola, romaní, etc.</p> | 08013-49 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Sens dubte es tracta del bosc corresponent a la masia, que s'aprofitaria tradicionalment pels seus amos com a complement de l'explotació del territori. Sembla tractar-se d'un bosc molt aprofitat, ja que no es veuen exemplars de gran antiguitat. Aquest com molts dels boscos que encara resten a la plana són els darrers vestigis d'una gran massa boscosa que s'estenia per bona part d'aquest territori abans de fer-s'hi extensiu el conreu de vinya. A més de l'aprofitament de les pinyes, es tallaven les branques per fer-hi petites carboneres i el sota-bosc i matolls per fer-hi formiguers, un sistema de compostatge molt antic que avui es troba en desús. A tocar el bosc hi ha un antic camí, considerat per Mn. Margarit com a via romana, i a tota la zona hi ha hagut algunes troballes d'interès arqueològic des de fa dècades.</p> | 41.3816800,1.7429700 | 394893 | 4581891 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40359-foto-08013-49-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2020-10-07 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | 98 | 2153 | 5.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||||
| 40360 | Forn d'obra de can Ferret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-can-ferret | XVIII-XIX | Es troba molt brut | <p>Construcció que es troba casi a tocar la masia de Can Ferret, a prop de l'alzina, i que antigament havia estat complementada per un forn de calç, que es trobava al costat, i que en fer explanacions del terreny es va ensorrar. Es tracta d'una construcció de planta quadrangular, feta de pedra per fora i maó per l'interior. Conserva quasi sencer el volum d'estructura original, la part de la fogaina o forn de baix, i de la resta no es pot veure amb precisió les seves estructures, degut a les deixalles que l'omplen i a l'espessa vegetació que en part lo cobreix. L'accés a la cambra de foc està precedit d'un arc de maons. Davant la porta s'amunteguen teules molt probablement sortides de les fornades d'aquest forn, dins el qual probablement s'hagués feta la cuita no tan sols de teules sinó també de maons. Les teuleries són construccions destinades a fabricar les teules àrabs, també dites comunes. El procés de fabricació consisteix a modelar l'argila per tal de donar-li la forma cònica característica i posar les teules a coure dins el forn a unes temperatures molt altes.</p> | 08013-50 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>En la construcció de les masies havia estat tradicional la construcció de forns d'obra i de calç al seu costat, per tal de fer-hi allí mateix els materials necessaris per a la construcció de la casa. Potser ens trobem davant d'un forn construït al segle XVIII, en l'època de la gran construcció o reforma de la masia, tal i com avui la coneixem, encara que la tipologia del forn més aviat ens fa pensar en una obra feta al segle XIX.</p> | 41.3473800,1.7724600 | 397305 | 4578048 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40360-foto-08013-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40360-foto-08013-50-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | És l'exemple més sencer de forn de teula adossat a una masia que s'ha trobat al terme d'Avinyonet del Penedès. | 98 | 49 | 1.5 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40361 | La Carrerada/Carrerada de la Llacuna | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-carreradacarrerada-de-la-llacuna | <p>ROVIRA I MERINO ET AL. (1999) Camins de transhumància al Penedès i al Garraf. Barcelona: Associació d'Amics dels camins ramaders.</p> | <p>Esquemàticament, el trajecte era de la Llacuna fins a Pinós pel coll de la Barraca, d'acord amb la següent ruta: Avinyonet del Penedès, la Granada, Guardiola de Font-Rubí, coll de la Barraca, la Françola, els boscos del Vidal, cal Cansalada, Sant Genís, Briançó, Pedrafita, can Passada, La Llavinera, can Verges, el castell de Boixadors, el cementiri de Pinós, el santuari de Pinós. Aquesta carrerada uneix dos eixos de transhumància molt importants: el camí de la Segarra i la carrerada de la Cerdanya. Les carrerades són els camins que utilitza o ha utilitzat tradicionalment el ramat en els seus desplaçaments transhumants, els camins ancestrals que uneixen les pastures d'estiu o agostejadors -a la muntanya- i les pastures d'hivern -a la plana-. A Catalunya, també reben els noms de carrerades a les comarques centrals i orientals, cabaneres a les terres de ponent i lligallos a les terres de l'Ebre. Acostumen a ser camins elevats, camins de carena. D'aquesta manera, s'eludeixen les sinuositats dels barrancs i es va més de dret; es troba pastura; s'eviten conflictes amb els agricultors; i, sovint, en ser partions de municipis, els possibles perjudicis que pugui ocasionar el ramat queden més repartits. S'ha discutit molt respecte la seva amplada però sembla que oscil·larien entre els 10 i els 60 metres segons el tram, encara que en molts casos hagin pogut ser inferiors als 10 metres i, en alguns, superiors als 60. Al llarg de la carrerada, hi ha diversos eixamplaments o paradors -els amorriadors, reaturades, remontes, o mosqueres- on els animals poden amorriar-se i descansar. En molts d'aquests llocs la tradició sosté que el ramat hi pot romandre i pasturar fins a tres dies. Alguns d'ells són lloc de barreja -on diversos ramaders ajunten els seus ramats en una sola gran ramada que va a muntanya- o de tria -quan, en anar per avall, cal separar les ovelles pròpies del conjunt de la gran ramada estival-. En tot cas, convé insistir en el fet que aquests abeuradors, amorriadors, pletes i d'altres elements formen part, també, del camí ramader i també s'han de preservar. Les fotografies 2 i 3 son fetes a can Merlines, ja que és a l'únic lloc on encara es conserva dins el terme municipal el camí margenat en el cas d'aquesta carrerada, per tal de protegir els conreus dels marges. La número 1 correspon al pas de la carrerada per l'Arboçar de Dalt, a l'indret conegut com a pou de la Carrerada, molt a prop de les parets naturals que deixa visibles l'estructura geològica coneguda com a falla normal de l'Arboçar. Josep Raventós i Rauet, pastor de l'Arboçar, a on va néixer l'any 1934, va començar a pujar a peu als Pirineus i ho va fer fins l'any 1981. Pujava des de l'Arboçar fins a la muntanya d'Urús (per la carrerada de la Llacuna. La primera nit la feien a cal Pau Xic de Guardiola de Font-rubí (tancaven en un barri gran sobre la fonda). La segona nit la feien a cal Magí Farriol de la Llacuna. La tercera a cal Casanelles o cal Cansalada. La quarta a Briançó, on donaven menjar. La cinquena a l'hostal Vell, on vivien dues famílies i es podia tancar, dormir i menjar. La sisena a Pinós, on hi havia pletes per a dos o tres ramats. La setena a pla d'Abella. La vuitena a Codonyet. La novena a Berga. La desena a Bagà. I, finalment, l'onzena al costat d'on ara hi ha la boca del túnel del Cadí. El darrer dia, per coll de Jou, arribava a Urús (ROVIRA ET AL., 1999). A Les Cabòries, el carrer per on passa s'anomena La Carrerada. A aquesta carrerada se'l coneixen dos punts clars de senyalització: la creu de les Forques i la del mas Comtal, dintre el terme d'Avinyonet.</p> | 08013-51 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS | <p>La unitat formada pel Penedès, el Garraf i el camp de Tarragona és, juntament amb el Vallès i l'Empordà, una de les tres grans zones d'hivernada a la transhumància de la Catalunya central i oriental. Els ramats que hivernaven en aquestes zones pujaven a passar l'estiu en algun punt de l'arc de muntanyes que tanquen les comarques del Solsonès, el Berguedà i el Ripollès pel nord i alguns tramuntaven aquest arc i entraven a la Cerdanya (ROVIRA ET AL., 1999). Els ramats que sortien del Penedès i del Garraf per anar als Pirineus podien seguir diversos brancs, els quals els permetien anar a trobar la carrerada de Solsona, la carrerada de Berga o la carrerada de la Cerdanya. Per anar a les dues primeres carrerades, els ramats havien d'arribar fins una mica més amunt del Santuari de Pinós, on les bifurcava en els camins de Solsona i de Berga. Els pastors coneixien aquest eix com el camí de la Segarra. Per seguir la carrerada de la Cerdanya, havien d'anar a trobar Manresa o els seus voltants a fi d'enfilar el Lluçanès. La gent del Penedès i del Garraf coneixen aquest gran eix com la carrerada de la Cerdanya, mentres que els muntanyesos l'anomenen, sovint, el camí de Manresa. Sembla que al Massís del Garraf la transhumància estacional fou practicada ja al s. XI, cent anys abans que la impulsessin el grans monestirs cistercencs de Santes Creus i Poblet. La major part dels ramats que hivernaven al Penedès havien de recórrer quasi 200 km. Hi havia dos grans eixos viaris d'entrada al Penedès: la carrerada manresana i la solsonenca. La primera tenia un trànsit més elevat i canalitzava la major part dels ramats del Pirineu més oriental -de Castellar de N'Hug fins les muntanyes de Núria- i també de la Cerdanya. Pel bell mig del Lluçanès, Manresa i el Bruc, la carrerada baixa fins a Masquefa i Sant Sadurní d'Anoia. Alguns seguien més avall, per la carena litoral, passant pel Puig del Papiol, St.Miquel d'Olèrdola i l'Atalaia fins a arribar a tocar el mar, entre Vilanova i Cunit. La carrerada solsonenca, era utilitzada sobretot pels pastors de la vall de Lord (Solsonès) i del Cadí (Berguedà). Aquest camí, a l'arribar al poble de la Llacuna es divideix en un braç més oriental que tramuntant pel Coll de la Barraca, baixa pels pobles de Guardiola de Font-Rubí i les Cabanyes cap a Vilafranca i un altre branc que s'enfila cap al Coll de les Rimbaldes -on s'uneix a la carrerada de Sta. Coloma- i, travessant la plana de Matània, baixa pel costat de l'antiga masia de Can Soler d'en Roset fins al Pla de Manlleu i Aiguaviva, aquí es torna a dividir en dos; un cap el Baix Penedès per les Ventoses i l'altre cap el camp de Tarragona pel coll d'Arca i la Juncosa del Momtmell. Generalment, els ramats no passaven dels 200 caps de bestiar, però per fer la transhumància era molt comú de baixar el ramat en societat, barrejant tres o quatre ramats per estalviar esforços i costos. En arribar a les contrades del Penedès, feien la tria dels seus animals i llavors cada pastor s'arribava, amb el seu ramat, fins la casa on havia llogat les herbes per a l'hivern. Al Penedès, els pastors muntanyesos rebien el mot de Miloquers o Golluts. La transhumància tenia unes dates tradicionals prefixades: baixaven a la tardor, per Tots Sants, abans de les grans nevades hivernals i pujaven a la primavera, els darrers dies d'abril, coincidint amb la fosa de les neus a l'alta muntanya. La durada d'aquests desplaçaments era d'entre 10 i 15 dies, depenent de la ruta escollida i de les condicions climatològiques. Normalment, els pastors acostumaven a fer la fi de la jornada sempre al mateix lloc. En un eixamplament de la carrerada, anomenat parador, hi passaven la nit al ras, al costat de les ovelles. Però sempre hi ha hagut l'hostal o la masia que dona acolliment als pastors i corral a les ovelles. Una d'aquestes masies, al Penedès, ha estat Cal Fontenà i Can Soler d'en Roset a Pontons.</p> | 41.3636700,1.7711400 | 397220 | 4579858 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40361-foto-08013-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40361-foto-08013-51-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Els camins ramaders són béns de domini públic de les comunitats autònomes i estan protegits per la Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuaries. De fet, són els únics camins que estan definits, regulats i protegits per una llei. Es tracta de camins públics on l'ús ramader és el prioritari; camins per al desplaçament dels ramats que poden ser destinats, en una segona instància, a d'altres usos agrícoles compatibles o a usos complementaris com el senderisme, la passejada o la cavalcada. A Catalunya correspon al Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya d'investigar la situació d'aquests camins, fer-ne l'inventari i classificar-los, fitar-los sobre el terreny i conservar-los. La Llei del 1995 deia que els camins ramaders no classificats conserven la seva condició originària de camí ramader però que hauran de ser objecte de classificació amb caràcter d'urgència. La foto 1 està presa al pas pel terme de l'Arboçar, al costat del pou de la carrerada, la 2 correspon a la zona d'entrada a Les Gunyoles, on es coneguda com a camí del calvari. La fotografia 3 és feta a can Merlines, ja que és a l'únic lloc on encara es conserven murs. (Continuació història) La decadència de la transhumància a les terres del Penedès va començar a inicis de la dècada de 1960 per un seguit de factors, entre els quals, els culturals que, els darrers anys, han dut la societat a considerar la transhumància, sense raons objectives, com una activitat obsoleta i poc moderna. La industrialització va provocar l'emigració de moltes persones de zones rurals vers les urbanes i el despoblament de molts pobles i masies del Pirineu amb una gran pèrdua social, cultural i arquitectònica, i la desaparició de moltes activitats tradicionals com la transhumància. Els canvis en l'agricultura van agreujar el problema de l'escassetat d'herba hivernal. A l'Urgell, per exemple, la construcció del canal va permetre una agricultura intensiva i va acabar amb una de les zones més importants de pastures d'hivern. Al Penedès, la vinya que sempre s'havia combinat amb altres cultius alternatius com ara els cereals, poc a poc, per raons de mercat, ho va anar ocupant tot i ara, quan els ceps broten i els ramats ja no poden entrar a les vinyes, es queden sense llocs on pasturar. A més, la introducció de la maquinària a les feines agrícoles va permetre llaurar les vinyes amb freqüència i les va deixar sense herba que pasturar. Finalment, els pinsos, els nous farratges i les facilitats de transport en tots els ordres, han permès un maneig del bestiar clarament intensiu i estant que, malgrat ser més car i molt menys ecològic, s'ha acabat imposant. L'última transhumància del Penedès al Pirineu la va fer, l'any 93, el pastor dels Monjos Daniel Gibert quan va portar per darrera vegada el seu ramat d'ovelles a la Vall de Gósol, després de més de 45 anys fent la transhumància. En l'actualitat queden mitja dotzena d'explotacions familiars ramaderes a la nostra comarca que practiquen una transhumància de curt recorregut (transterminància): van des de la plana a la serralada Prelitoral; alguns fins la Conca de Barberà i la Segarra on arriben després de la sega, a finals de juny, per resseguir els rostolls tot l'estiu fins baixar, de nou, a la plana, després de la verema, per pasturar les vinyes. Al folklore hi ha petjada de la transhumància. Joan Amades, en el Costumari Català, apunta que possiblement la festa del retorn dels Pastors havia estat molt estesa. Un evident indici és la cançoneta 'Pastoret d'on vens?' que gairebé es coneix arreu. Amades troba aquesta melodia formant part de diverses tonades del Ball dels Pastorets, molt popular entre les danses representatives del Penedès, la conca de l'Anoia i el camp de Tarragona; llocs que coincideixen amb importants àrees de pastures hivernals. A més, els components d'aquesta dansa tenen una marcada jerarquia -el Capità, el Majoral, els Pastors i el Rabadà- similar a l'estructura dels pastors transhumants. | 85 | 49 | 1.5 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||
| 40362 | Camí dels Xops | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-dels-xops | <p>Camí de terra que, travessant la plana que es troba al nord del nucli de Cantalllops, comunica aquest nucli amb el de Sant Sebastià dels Gorgs, passant pel mig de terres de conreu i arribant fins trobar-se amb el camí que ve de la Caseta a tocar el bosc de l'Amat, baixant els dos al fons del torrent.</p> | 08013-52 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Aquest devia ser el camí tradicional per la gent de Cantallops per anar a Sant Sebastià i a la resta de la plana. Ja al segle XVI es troba documentada la capella de Santa Margarida. Que s'ubicava segons sembla al començament d'aquest camí.</p> | 41.3720800,1.7925200 | 399021 | 4580766 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40362-foto-08013-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40362-foto-08013-52-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | 85 | 49 | 1.5 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||||
| 40363 | Collblanc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/collblanc | <p>ESCOFET, Josep (1981) 'Reculls per a una Història'. Diversos articles publicats a la revista Arrels, núms. 61 a 67. Avinyonet del Penedès. INFORMACIÓ ORAL MN. MARGARIT, Gener 2003. INVENTARI (1986) L'Alt Penedès. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, núm. 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Pp. 16-27. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2509ACCNIPAC (Mas Caballer de Baix) TELL, Pere (1999b) 'Els noms de les cases II: Collblanch' Avinyonet Avui. Revista informativa de l'Ajuntament, Núm. 29 p. 31. Avinyonet del Penedès: Ajuntament d'Avinyonet del Penedès.</p> | XVI-XX | <p>S'integra dins d'aquesta fitxa per un costat el nucli de població que va sorgir al llarg de la carretera de Barcelona, i per l'altre, les cases d'interès que, disseminades pel territori corresponent a aquest nucli, formen part d'aquesta entitat de població. Respecte del nucli que va créixer al costat de la carretera, resulten d'interès les cases números 1, 3 (cal Jan), 4, 6, 8, (la 10 està reformada), 12, 16 i 18, 22-24 (ca la Joana)-26 (cal Fuster) (conjunt). Son cases de planta baixa o de planta baixa i pis, amb els buits de portes i finestres recercats amb guardapols i amb sòcols. Les teulades són a dues vessants i cobertes de teula àrab amb ràfecs simples la majoria. Les cases responen a una tipologia de façana pròpia del començament del segle XX, època en que es de suposar que es van arranjar. Pel que fa al poblament disseminat, destaquen així mateix les masies de: -Mas Cavaller de Dalt, a tocar el camí d'Avinyó, de planta quadrangular, desenvolupada en alçada en planta baixa i planta pis, teulada a dues vessants i buits plans recercats amb guardapols. -La Granja, edifici exempt construït dins el segle XX, amb un bon nombre de dependències pels animals, -cal Laio, al seu costat, i sobretot, l'antiga casa de -Mas Cavaller de Baix, que domina amb la seva antiga fesomia tot aquest espai tan planer. Mas Cavaller de Baix és una masia de gran interès des d'un punt de vista patrimonial. Està composta de planta baixa i pis, i coberta a dues aigües. Els portals d'entrada són adovellats, un d'arc de mig punt i l'altre d'arc rebaixat. Té contraforts laterals i frontals, i cantoneres de pedra. La finestra central superior és d'arc conopial lobulat amb ampits, llindes i brancals de pedra. Un altre element a considerar pel seu valor patrimonial és el pou del Veguer, a tocar la carretera, que, com el mas Cavaller, es contempla en fitxa apart.</p> | 08013-53 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>En aquest indret planer es van construir al segle XVIII un grup de cases les façanes de les quals, segons tradició oral, quan es va construir la carretera, es van recular. Aquí viuen des del segle XVIII i XIX, les famílies Ràfols (Cal Jan la va construir en Josep Ràfols) , Marcé (Cal Baldiri també és de finals del segle XVIII, i la va construir en Baldiri Marcé. D'aquesta casa van sortir moltes de les famílies que van viure al llarg de molts anys en aquest nucli, així per exemple: -cal Silo, amb topònim anterior al de Salvador Marcé Mata, de cal Baldiri, qui la va a habitar; -cal Martí, que porta el nom de Martí Marcé Mata, fill de Cal Baldiri, qui va construir aquesta casa l'any 1930. -'ca la Matilde', construïda per en Pere Picoret de Vilanova i la seva muller, Matilde Mata, de les Cabòries, que van deixar la casa a en Salvador Marcé Mata fins que actualment va passar a Anna Maria Esteve Balleste Altres cases d'aquest mateix nucli són: -Cal Pepet, construïda la dècada de 1940 pel Josep Guilera i Esteve, fill de cal Sari de Cantallops -Cal Mengol/Ca l'Ermengol, construida per n'Isidere Olivella i el seu fill Josep Olivella Almirall els primers anys de la dècada de 1930, dels seus successor agafa el nom: Pere-Ermengol (TELL, 1999b). Les cases responen a una tipologia de façana pròpia del començament del segle XX, època en que es de suposar que es van arranjar. Moltes de les cases actuals les va fer o refer totalment el Badó de Cantallops, qui va fer també el local vell de Cantallops i la casa de la Vila. En lo que fa al Mas Cavaller de Baix, no es pot assegurar la data de construcció de la masia, però per la tipologia de les finestres i per la d'altres masies de tipologies similars, segurament es pot dir que el seu origen pot estar al segle XVI. Ha estat usada com a molí de pinso. L'any 1497 els amos d'aquesta casa feren jurament de fidelitat a la parròquia d'Avinyó (ESCOFET, 1981). En opinió de Mn. Margarit aquesta casa probablement va ser construïda per un descendent dels amos de la masia de can Ràfols dels Caus (INFORMACIÓ ORAL MN. MARGARIT, Gener 2003).</p> | 41.3651000,1.7905200 | 398843 | 4579994 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40363-foto-08013-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40363-foto-08013-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40363-foto-08013-53-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Completa aquest conjunt urbanístic de caire disseminat el nucli de Cal Padrona, al costat del qual es troba el cementiri d'Avinyonet. Les cases d'aquest nucli han estat molt reformades recentment, canviant absolutament la seva fesomia anterior. Tan sols te protecció legal el Mas Cavaller de Baix (INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2509ACCNIPAC). | 98|94 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40364 | Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pujol-0 | <p>Casa de tipologia tradicional rural, que respon al tipus basilical, amb teulada a dos vessants. Presenta planta baixa i pis, llevat de l'eix central de la construcció que guanya una alçada més que la resta de l'edifici. La façana es plana i està arrebossada i pintada, presentant tres clars eixos de simetria. Resulta interessant la porta de dovelles de pedra que hi ha a la planta baixa.</p> | 08013-54 | Sant Sebastià dels Gorgs, 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Es tradició entre la gent de Sant Sebastià dels Gorgs que aquesta casa va ser construïda aprofitant estructures del monestir, segurament les antigues cel·les i refectori. El nom de la casa ve dels masovers. Els propietaris es deien Sabater.</p> | 41.3804500,1.7656800 | 396790 | 4581727 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40364-foto-08013-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40364-foto-08013-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40364-foto-08013-54-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | La ubicació de la casa construïda al petit pujol en que es troben les restes de l'antic monestir de Sant Sebastià, així com alguns elements arquitectònics de cert interès des d'un punt de vista patrimonial, com l'arc de la porta, fan que aquest edifici es consideri com una fitxa independent dins el conjunt de Sant Sebastià. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||||
| 40365 | Planes d'Avinyonet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/planes-davinyonet | <p>MARGARIT, A (1983b) Seguint els trams de la Via Augusta I. De l'Estanyol al coll de Sesgarrigues. Barcelona: L'autor. RIBÉ et al. (1989 i 1998) Inventari del patrimoni arqueològic. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Servei d'Arqueologia.</p> | <p>L'horitzó de planes es propi del paisatge de tota la banda Nord del municipi d'Avinyonet, planes que han estat dedicades tradicionalment als conreus, i en els darrers segles a l'intensiu de la vinya. Es tracta d'un paisatge que serveix de connector biològic però que alhora té un aprofitament agrícola intensiu dins del sector primari.</p> | 08013-55 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Es tracta d'un conjunt de terres de conreu en plana de propietat de les diferents masies i nuclis documentats ja a la Edat Mitjana al terme d'Avinyonet del Penedès. Es possible que estem davant la vall de Torres Beces, edificacions ja documentades a l'Edat Mitjana, però que molt probablement fossin indrets poblats en època molt més antiga, tal i com demostren les troballes dels voltants.</p> | 41.3801500,1.7505000 | 395520 | 4581712 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40365-foto-08013-55-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2020-10-07 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Aquest és un dels exemples més interessants del terme. | 2153 | 5.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||||
| 40367 | Oficis desapareguts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oficis-desapareguts | <p>INFORMACIÓ ORAL: Josep Esteve Raventós de Les Gunyoles, Gener 2003. PUIG I BOSCH (s.d.) Les Gunyoles. Resum d'un treball.</p> | <p>L'OFICI DE PALMISSER. Era costum estesa la d'aprofitar el margalló que s'agafava a la muntanya per tal d'adobar-lo i preparar escombres i altres estris. Aquest costum es molt antic. Així es troba documentat, per posar un exemple, l'any 1163 pel territori del Garraf, concretament a l'indret conegut com a coma de Campdàsens. En aquell any, hi ha un document de cessió del rei Alfons per tal que es construís un monestir (el de Sant Vicenç). Aquests dominis eren freqüentats pels habitants dels termes veïns de Begues, Sitges i Eramprunyà per fer-hi pasturar bestiar i recollir llenya i arbustos –especialment la palma o margalló-, la qual cosa va ser causa en diferents ocasions de litigis amb el monestir (ROVIRA ET AL., 1999). A Les Gunyoles es feien escombres, cordes de palma i altres. La confecció d'escombres era molt popular, i els qui es dedicaven a fer cordes de palma, com Fèlix del Majofre, també ho eren (PUIG I BOSCH, 1912). Altres dedicacions molt comuns eren les de PASSADORS DE BIGUES, ESCORXAIRES I SERRADORS. Una altra dedicació era la d'APROFITAR LA BOGA DE LES BASSES. Abans, hi havia gent que s'ocupava de manera esporàdica d'apedaçar els culs de les cadires. Eren habitualment gitanos passavolants que aprofitaven la boga que creixia al fons de certes basses. Així està documentat en el cas de les Basses de Les Planes a l'Arboçar de Les Roques o a la bassa del Mas Sunyer. També hi havia gent dedicada a l'obtenció de PEDRA, CALÇ I CARBÓ. Hi ha molts indrets amb pedreres al terme municipal. Amb aquestes pedres extretes es feia calç i elements diversos, com ara moles de molí, basses de premsa, corrons per les eres, etc. Molts treballadors intercalaven varies ocupacions, d'acord amb la demanda i l'estació. Se sap que el 1905 diversos arboçarencs treballaven de picapedrers a la Pedrera del Bertran, a prop del terme municipal d'Avinyonet. El propietari cobrava de l'Estruch cinc pessetes a la setmana (SADURNÍ ET AL., 2000). No exactament com a ofici, però es recull aquí com a dedicació tradicional exclusivament femenina la de les esporgadores de vinyes. Les noies ja als 12 anys anaven a esporgar els ceps, costum aquesta que pot assimilar-se amb un cert tipus de ritus de fertilitat.</p> | 08013-57 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Un palmisser encara viu és en Josep Esteve Raventós, de Les Gunyoles, qui a més de ser palmisser també feia calç i carbó. Ell explica: 'erem tres xicots els que treballavem a jornal. Les escombres les feiem a l'estiu a Cal Berga. Tallavem el margalló a Santa Susanna, per que deixaven tallar. Els talls es feien cada dos anys i llavors rebrotaven. Es deixaven al costat de la planta 7 o 8 dies o 10-15, segons el temps que feia. Es transportaven les fulles a Les Gunyoles, allà s'agafaven a sobre d'una mena de banc 15 o 20 fulles amb un filferro i s'agafaven a una fusta (..). Al banc hi havia un pedal (..)' (INFORMANT: Josep Esteve Raventós de Les Gunyoles, Gener 2003).</p> | 41.3524700,1.7810800 | 398034 | 4578602 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40367-foto-08013-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40367-foto-08013-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40367-foto-08013-57-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | PUIG I BOSCH, Ramon (1912) 'L'Apat'. Sant Sadurní d'Anoia. SADURNÍ I VALLÈS, Pere et al. (2000) 'Dades històriques de l'Arboçar. Del segle XI al XX'. Font-Tallada. Butlletí de Sant Pere Molanta i l'Arboçar, núm. 284, febrer del 2000. Sant Pere Molanta: Associació de Pares d'Alumnes de Sant Pere Molanta. | 98|94 | 60 | 4.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||
| 40368 | Riera de Begues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-begues-0 | <p>La riera de Begues inicia el seu pas pel terme d'Avinyonet a la zona d'intersecció del seu curs amb les aigües que venen del fondo de Santa Susanna, al sud de la urbanització de can Mitjans, a uns cent metres d'on es troba la formació geològica dels Copons, una olla de gegants. Continua vorejant el caseriu de Santa Susanna, per la plana que hi ha al seu peu, al costat de la bassa i el pi gros. Prop d'aquest indret, per l'esquerra, rep les aigües que venen del Fondo del Cucó i del Pou Francí, procedents de les escorrenties de les serres del Cucó I de les Costes Marrades, en ple massís del Garraf. Continua encaixat i formant una mena de península, al peu de la Costa Rava, on es troba una mena de porta calcària en un indret conegut com a Trencaportells, dirigint les seves aigües cap el terme d'Olivella. Aigües amunt de Santa Susanna hi ha una curiosa formació molt típica en formacions càrstiques: les olles de gegant. Un altre exemple que es troba molt a prop és en la riera dels Pelagons, dins el mateix terme municipal d'Avinyonet del Penedès.</p> | 08013-58 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | 41.3275800,1.8076200 | 400216 | 4575808 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40368-foto-08013-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40368-foto-08013-58-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2020-10-07 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Les coordenades són preses prop del punt conegut com Trencaportells (es veu a la foto número 3) | 2153 | 5.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||||||
| 40369 | Riera dels Pelagons/Torrent Coll de Garró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-dels-pelagonstorrent-coll-de-garro | <p>SADURNÍ I VALLÈS, Pere et al. (2000) 'Dades històriques de l'Arboçar. Del segle XI al XX'. Font-Tallada. Butlletí de Sant Pere Molanta i l'Arboçar, núm. 284, febrer del 2000. Sant Pere Molanta: Associació de Pares d'Alumnes de Sant Pere Molanta.</p> | <p>Comença al terme municipal d'Avinyonet prop del nucli de Cantallops, iniciant el pendent cap a baix a la zona de la Quintana i anant, més o menys paral·lela a la carrerada de la Cerdanya. Pren el nom de torrent de can Ràfols dels Caus al Fondo de les Comes i continua, a partir de la creu de can Ràfols, amb el nom de torrent de Coll de Garró. Travessa per sota un pont la carretera d'Olesa de Bonesvalls i discorreix deixant a la dreta el pla de la Calma i, a l'esquerra el bosc de la Gavarra. Segueix travessant la zona coneguda com a camps del Corral, probablement una antiga zona de pastures. Després d'una corva pronunciada cap a l'oest, en tocar la zona de la Passada pren el nom de riera de la Passada. Continua cap el sud vorejant la serra del Magí i al costat del Bosc Rodó, rep per la dreta les aigües del torrent de la Bruixa, que venia en direcció sud pel Fondo del Corral d'en Palau formant, segurament, una altra zona de pastura. També en aquest punt rep les aigües del torrent del Mas Sunyer, per l'oest i per l'est del Fondo del Maset del Ferret, moment en que comença a nomenar-se Riera dels Pelagons. Continua fent ziga-zaga salvant els roquers de l'Artiga i Costa Rava, mentre rep aigües, a esquerra i dreta dels fondos. En arribar a les masies dels Pelagons de Baix i de Dalt surt del terme municipal per seguir el seu curs cap a la riera de Begues, a la que s'entrega dins el terme d'Olivella. En un punt del seu traçat es troba la caracterìstica formació d'olla de gegant, a la zona coneguda com els Cupots.</p> | 08013-59 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>El topònim ja surt esmentat al Cartulari de Poblet l'any 1056 (Pelagum), al costat de la Quadra de Arbozar, la Lampada (La Llampa), Strada Pública (La Carrerada), etc.. (SADURNÍ ET AL., 2000).</p> | 41.3353000,1.7933400 | 399033 | 4576682 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40369-foto-08013-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40369-foto-08013-59-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Estructural | 2020-10-07 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Les coordenades i l'altura són del salt i el pèlag conegut com l'Artiga. A les fotos 1 i 3, la formació dels Cupots, la 2 correspon al torrent Coll de Garró, al costat de la carrerada i la fita de terme. | 2153 | 5.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||||
| 40370 | Torrent de l'Arboçar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-larbocar | <p>GRAN GEOGRAFIA (1982) Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. JUNQUERAS VIES, Oriol; MARTÍ ESCAYOL, Maria Antònia (2001) Informe sobre l'origen, ús i significat dels topònims del terme municipal d'Avinyonet del Penedès. Document mecanografiat.</p> | <p>Neix a prop del camí que uneix l'Arboçar de Dalt amb l'Arboçar de les Roques i discorreix de seguida cap avall, aprofitant les aigües que s'escorren pels terrenys localitzats al peu de la falla que travessa en direcció NE-SO el terme de l'Arboçar, més amunt del Pou de la Carrerada. Aigües avall recull, per l'esquerra, les aigües que venen del Fondo Gran, passa al costat del pou del Pèlag (el topònim testimonia l'existència d'un antic pèlag) i continua baixant per l'Arboçar de Baix, a la zona del Grau i passa al terme municipal d'Olèrdola, afegint-se al torrent de Sant Marçal.</p> | 08013-60 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Segons la Gran Geografia comarcal de Catalunya (GRAN GEOGRAFIA, 1982) el topònim Arboçar apareix al segle XI, associat a una 'via peccorale' (una carrerada per la transhumància de ramaderia ovina) (JUNQUERAS; MARTÍ, 2001). L'existència d'aquest torrent i les basses que es formen a prop en algunes èpoques de l'any devien ser un interessant focus d'atracció del ramat.</p> | 41.3304300,1.7581600 | 396082 | 4576183 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40370-foto-08013-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40370-foto-08013-60-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Estructural | 2020-10-07 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | 2153 | 5.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||||||
| 40371 | Cal Fassinaire | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-fassinaire | <p>MORATÓ I VIA, Salvador (1992 b) 'Rellotges de sol (II)'. Avinyonet Avui. Revista informativa de l'Ajuntament, Núm. 4 p. 11. Avinyonet del Penedès: Ajuntament d'Avinyonet.</p> | XX | <p>Edifici entre mitgeres i fent cantonada, ubicat al carrer carretera d'Olesa. Consta d'un cos principal, destinat a habitatge, i un altre ocupat per diverses dependències, i molt probablement antigament per una fassina. Destaca la façana, arrebossada, de regust neoclàssic, amb tres eixos de simetria marcats pels buits. La composició està realçada per l'eix central que recorda l'accés a un edifici de caire religiós, amb una finestra-fornicula sobre el portal d'accés, emmarcat per un fals marc encoixinat amb petites boles en baix relleu que emmarquen l'esmentada finestra-fornícula. El mateix sistema decoratiu es repeteix, encara que de manera menys artificiosa a la resta dels buits: els balcons dels eixos laterals de la primera planta, protegits mitjançant sengles baranes de fàbrica i sense ampits. A la planta segona, hi ha tres balconades de barana de ferro d'escassa ornamentació. La teulada és a dues vessants, i com a coronament, marcant la verticalitat de l'edifici es troba un frontó central d'obra amb decoració simple de boles de ceràmica vidrada en verd. Els laterals també presenten una mena de frontons trencats a les cantonades. Perpendicular, i per la traceria de la construcció, es desenvolupa una llotja amb coberta a un vessant. Els finestrals son d'arc de mig punt i es troben oberts al pati interior, protegit per una tanca de maçoneria massissa, i a l'exterior de la finca. Aquesta galeria oberta presenta ampits de ceràmica decorats. A la façana posterior de la casa, que dona dins un pati interior, hi ha un rellotge de sol. Està fet amb rajoles vidrades, i va ser refet dues vegades, una l'any 1959, en que es va substituir per un d'anterior, que era en relleu i molt semblant i que es va deteriorar amb el pas del temps, i una altra reforma amb posterioritat a aquesta data. El fons té dibuixat un vaixell de veles en color, potser per la relació que l'amo de la casa va tenir amb l'illa de Cuba. El quadrant no conté línies horàries i les hores són indicades amb les xifres corresponents, que són romanes i van de les 9 del matí a les 5 de la tarda (9/5) (MORATÓ I VIA, 1992b). Pels voltants encara són visibles elements que fan referència a la producció de vi: la porta lateral d'accés del raïm, una premsa de fus de ferro, restes de botes de cèrcols de ferro, etc.</p> | 08013-61 | Les Cabòries. 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Sembla ser que la família s'estableix en aquest solar cap a l'any 1708. Van construir una fassina al costat de la casa (Informació oral del pare de la propietària).</p> | 41.3600400,1.7779400 | 397783 | 4579447 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40371-foto-08013-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40371-foto-08013-61-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Pere Llopart i altres | 98 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40372 | El Corral Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-corral-nou | <p>LISTA (1825) Lista per aplegar lo salario del Senyor governador per lo Añ de 1825 (Arxiu particular Can Fontanals) ROVIRA I MERINO ET AL. (1999) Camins de transhumància al Penedès i al Garraf. Barcelona: Associació d'Amics dels camins ramaders.</p> | XVIII? | Enrunada | <p>Es tracta d'un gran conjunt constructiu que consta d'una edificació principal, destinada a habitatge, feta amb mamposteria de pedra força irregular i calç, en lo que fa a la edificació principal, i altres dependències en pedra seca. Consta d'un cos principal que es desenvolupa a dues alçades, i d'altres elements secundaris destinats segurament a pletes pel bestiar. Al davant la masia sembla trobar-se l'era, de pedra. Està construït en un terreny calcari i es troba molt enrunat. Es troba al costat d'una de les carrerades que travessen Avinyonet. La seva tipologia constructiva aproxima la seva cronologia, al menys el gruix de l'edificació, al segle XVIII. A sota de la casa hi ha la plana del Corral Nou i per darrera el bosc de la Gavarra.</p> | 08013-62 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Al Garraf, territori molt proper a aquesta casa, hi ha una munió de construccions que presenten característiques molt similars a aquesta (ROVIRA I MERINO ET AL., 1999). Alguns, com aquest, es composaven d'un edifici principal i de varies edificacions destinades a pletes. Molts d'aquests edificis actualment es troben habitats. En general eren edificis d'una sola teulada poc inclinada i amb el carener paral·lel a la façana, característica pròpia de les comarques de la Catalunya seca. Ocupaven una gran superfície i estaven fetes de pedra no gaire treballada. S'ha trobat esmentada en un document emès 'per aplegar lo Salari del Senyor Governador per lo añ de 1825', dintre la segona classe, a la mateixa categoria de cases com la dels Pelagons, el Maset del Ferret etc.. (LISTA, 1825). Sembla que aquest complex ramader es va deixar d'utilitzar a finals del segle XIX atès el desconeixement que hi ha de les seves funcions entre els més vells del poble.</p> | 41.3424300,1.8077900 | 400253 | 4577457 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40372-foto-08013-62-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40372-foto-08013-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40372-foto-08013-62-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | La casa es troba no massa lluny de la Font del Cunill. Encara que en mal estat de conservació, es tracta d'un dels pocs grans corrals que es conserven dels destinats a acollir els nombrosos ramats que pasturaven per aquestes terres, i que havien estat a la base de la economia de moltes famílies del municipi. | 98|94 | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||
| 40373 | Sínia d'en Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sinia-den-joan | XX | <p>En els horts que es troben a tocar el torrent de l'Arboçar, molt a prop de l'Arboçar de Baix, es troben unes construccions fetes a fi d'allotjar una sínia de ferro. Es tracta d'una màquina d'elevar aigua, emprada concretament per a treure l'aigua d'un pou poc profund. Es troba instal·lada en uns murets de totxos, i constava en origen d'una roda horitzontal, accionada per un animal que dóna voltes fermat a l'extrem d'un pal horitzontal solidari amb el seu eix (el pal ha desaparegut), que engrana amb una altra roda vertical (avui també desapareguda) que movia una cadena sense fi, proveïda de catúfols de caixons metàl·lics a tota la seva llargada, l'extrem inferior de la qual es submergia a l'aigua del pou. Al costat de la sínia hi ha un safareig, per fer-hi la bugada de la casa.</p> | 08013-63 | L'Arboçar de Baix, 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Havia estat tradicional i comú la presència de sínies 'de rosari' al municipi d'Avinyonet. L'aigua de la capa freàtica, que es trobava gairebé a flor de terra s'extreia mitjançant 'GRUES', és a dir, 'CIGONYES', car les dues paraules tenen el mateix significat. A propòsit s'ha d'observar que l'estendard de la Societat Coral la Roca de Les Gunyoles, tenia com ensenya el dibuix d'una cigonya posada dalt d'una roca. Moltes sínies com aquesta van estar en funcionament abans del segle XIX, i eren de rodes de fusta, en que es va produir un canvi tecnològic que va venir de la mà de la revolució industrial. Gradualment es van substituir les rodes de fusta, els llibans de cànem o d'espart i els catúfols de ceràmica, per peces, cadenes, calaixos de ferro o ferro colat. Un dels primers fabricants de sínies de ferro fou l'empresa barcelonina 'Enrich Soler', que s'establí l'any 1833. Altres fabricants acreditats van ser en Amador Pfeiffer, l'empresa B. Raurich, després anomenada 'Estregués-Sucesores de B. Raurich', etc. L'aigua que s'elevava amb aquesta sínia s'emprava per regar els horts del propietari.</p> | 41.3303600,1.7602100 | 396253 | 4576173 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40373-foto-08013-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40373-foto-08013-63-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Estructural | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | 98 | 47 | 1.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||||
| 40374 | Camí de les Forques/Camí Fondo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-les-forquescami-fondo | <p>Camí que parteix del Puig de les Forques d'Avinyonet, i discorreix paral·lel a l'actual carretera de Vilafranca, al costat d'una torrentera, anant després en direcció cap a Can Vendrell. A la vora es troba una fita de terme de pedra calcària que diu: 'TERME DE SAN CUGAT'. Acaba en aquest punt i d'allà surt un altre camí orientat en direcció 90º.</p> | 08013-64 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>El 1592 apareix esmentat el lloc de Les Forques de les Gunyoles en un document, en el qual es parla d'un 'loco nuncupato 'que limita pel sud amb el Camí Reial de Vilafranca a Barcelona (Arxiu Parroquial de Sant Cugat Sesgarrigues. Capbreus de la Rectoria de Sant Cugat Sesgàrrigues, 10 de març de 1592, folis 42v i 43 r) (DOSSIER, 2001; JUNQUERAS; MARTÍ, 2001).</p> | 41.3605400,1.7726300 | 397340 | 4579508 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40374-foto-08013-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40374-foto-08013-64-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | 85 | 49 | 1.5 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||||
| 40375 | Cantallops | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cantallops | <p>DOSSIER (2001) Dossier sobre la dualitat de noms: Avinyonet-Les Cabòries. Ajuntament de l'Avinyonet del Penedès. Avinyonet del Penedès. GRAN GEOGRAFIA (1982) Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. JUNQUERAS VIES, Oriol; MARTÍ ESCAYOL, Maria Antònia (2001) Informe sobre l'origen, ús i significat dels topònims del terme municipal d'Avinyonet del Penedès. Document mecanografiat. MARGARIT, A (1983a) Sant Sebastià dels Gorgs. Orígen del topònim 'Els Gorgs'. Barcelona: L'autor. TELL, Pere (1999) 'Els noms de les cases (I)' Avinyonet Avui. Revista informativa de l'Ajuntament, Núm. 28 p. 15. Avinyonet del Penedès: Ajuntament d'Avinyonet del Penedès.</p> | Està patint actualment un fort procés d'urbanització. | <p>Resulten interessants les següents agrupacions urbanes: C/ Cantallops, núms, 1 (celler de cal Peixó), 3 - 5 (cases de cal Peixó), 7 (cal Carbó), 9 (cal Fàbregas), 18 (cal Geroni), 20 (ca la Siona), 22 (cal Sari) Passeig de les Moreres: núm. 1 cantonada carrer Nou (ca l'Antonio) Carrer Nou: Núms: 3 (ca la Mercè, reformada), 5 (molt reformada), 7 (cal Pere nen), 9 (cal Sintet, molt reformada la façana), 11 (can Nicolau), 13 (ca n'Amat), 4 (reformada), 6 (cal Mitgesrites, reformada), 8 (abans el 15, cal Quim, reformada), 10 (ca la Carme), 14 (can Pastor, PB+2), 16 (conserva la placa antiga de numeració), Avinguda de la Quintana, Núm. 5 (celler de can Mascaró) Carrer Santa Margarida: senars: 9, 11, 13 (amb restes de policromia a la façana); parells: 8, 10, 12, 14 (reformada), 16, 18, 22, 24, 26, 32, 34 (Bar Cantallops), 36 (elements decoratius de terracuita a la finestra: cal Badó) Cap de Grill: 8 (cal Frare), 10 (ca l'Assumpta), Carrer de la Sínia: 5 (cal Ros). En aquest carrer resta com a testimoni de l'antiga casa de cal Peixó una sínia incompleta (davant hi ha el celler). Antigament, la casa tenia baluard. Davant la casa el Peixó va construir un grup de cases d'habitatge.</p> | 08013-65 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Son diversos els edificis singulars que es troben en aquest nucli de població: cal Fàbregas, Cal Ros, Cal Carbó, els cellers de Cal Mascaró (i la casa) i de cal Peixó, ... S'ha de tenir present la importància que el pas de la carrerada de Cerdanya té en aquest indret, pas aquest que es troba vinculat amb seguretat a diversos edificis: potser el mateix cal Fàbrega, però indubtablement, la casa coneguda com a Ca la Modesta, casa que donà acolliment i parada a molts pastors transhumants. Segons la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, la primera referència documental al lloc anomenat 'Campo de Lupis' es remunta a l'any 991. Tot i així, es possible l'ús d'aquest topònim en dates anteriors sota la forma villa de Lobos. En concret, un document (datat el 15 de gener de l'any 976) que delimita una propietat i diu '(...) in termine de Olerdula i delimitada de orientis in ipsos gorgos, de miridie in villa de Lobos (probablement Cantallops), de occiduo in termine de S. Stefani, de circi in termine de Subiratus'. Daltra bandam en un establiment datat el 26 de juliol de 1176, apareix com el nom d'un manso. En aquest document consta que 'in termine Olerdole, sive in parrochia s. Petri de Avinione' hi ha 'ipso mansos de Ficulnea, sive ipso manso de Campo de Lupis' (Cartulari de Sant Cugat del Vallès, núm. 1110). Amb seguretat, la primera referència documental al lloc 'Campo de Lupis' es remunta a l'any 991. Tot i així, sembla que el possible ús d'aquest topònim en dates anteriors sota la forma villa de Lobos; 'in termine de Olerdula (..) de orientis in ipsos gorgos, de meridie in villa de Lobos (..). En temps del rei Pere III el Cerimoniós (1319 - 1387) el lloc de Cantallops es citat com a possessió de Sant Pau d'Ordal, parròquia que depenia de Sant Sebastià dels Gorgs. Dins el 'Nomenclàtor' de l'1 de gener de 1888 corresponent a la província de Barcelona, editat l'any 1892, figura l'Aldea de Cantallops amb unes dimensions gairebé idèntiques a les de Les Cabòries, amb 34 edificis i 144 habitants de fet (JUNQUERAS, MARTÍ, 2001). La devoció a Santa Margarida, a qui es troba dedicada la església actual, fou força present en temps medievals. Geogràficament proper es troba l'antecedent d'aquesta advocació a Santa Maria de Llinda, en la capella enrunada del segle X. Resulta interessant la casualitat històrica de la existència, en documentació del segle XI, de un Llop Sanç, afincat en les proximitats de Llinda en terres que inclouen el 'Campo de Lupo' (Cantallops?), encomentat l'any 1176 a Bertran de Solario, l'amo de Mas Bertran, pel monestir de Sant Cugat (MARGARIT, 1983a).</p> | 41.3680000,1.7999600 | 399637 | 4580305 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40375-foto-08013-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40375-foto-08013-65-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | La patrona és Santa Teresa de Jesús. Festa Major. Rosari de l'Aurora. Foto 1: ca l'Antonio al Passeig de les Moreres cantonada carrer Nou. Foto 2, una casa del carrer de Cantallops; La foto 3 correspon a Cal Badó, al carrer de Santa Margarida. | 85 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40376 | Les Gunyoles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-gunyoles | <p>ACTAS MUNICIPALS, 30 de desembre de 1836. Arxiu Municipal d'Avinyonet. PLADEVALL I FONT, Antoni; LLORACH I SANTIS, Salvador (1992) 'Sant Sebastià dels Gorgs'. Catalunya Romànica. El Penedès. L'Anoia. Avinyonet del Penedès, vol. XIX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Pp.: 79-82. PUIG I BOSCH, Ramon (1912) 'L'Apat'. Sant Sadurní d'Anoia.</p> | X | Les restauracions de la zona del nucli antic de les Gunyoles tenen un caràcter prou respectuós que permeten preservar el caràcter del nucli antic. | <p>El nucli de Les Gunyoles es troba en la cruïlla física de dos bons eixos de comunicació: Nord-Sud: carrerada de Cerdanya, i Oest–Est entre el Penedès i la zona litoral del Garraf . Aquesta fitxa comprenc tot el nucli de població, encara que en fitxa apart es consideren altres agrupaments urbanístics, com 'el nucli antic' o el Carrer de Montjuïc. D'aquesta zona destaquen pel seu valor patrimonial: PLAÇA ANSELM CLAVÈ núm. 1 (celler de planta baixa de totxo), 2, 3, 4 (són edifici de planta baixa o planta baixa i pis), 5 (reformada, tan sols queda l'estructura a dues vessants) CARRER DELS HORTS 1, 2 CARRER PADRÓ Aquest carrer té interès per haver estat picat a la roca. Tot i que les cases que donen al mateix han estat molt reformades. Destaca, però, la casa amb porta de pedra al C/ Padró, 1, amb una data del segle XVIII. CARRER DALT DE L'ERA, Puja fins l'antiga era on es troba la màquina del batre. Encara presenta al terra la roca picada. CARRER DEL PARE CARLES SURIÀ, que havia estat missioner a l'Índia. Encara que presentant moltes reformes de façana i volumetria, destaquen: números 3, 2, 5 (balcons d'ampit de pedra) En general es tracta de cases de planta baixa i pis, moltes d'elles amb celler al costat, però que estan patint un fort procés de remodelació sense cap control volumètric tradicional. LA SOLEIA, grup de cases que es troba en un extrem de la població, abocant-se al fons del Vedell i a la vessant del Puig de la Mireta. CARRER DE MONTJUÏC (en fitxa apart) CARRER D'ESPLUGUES. Núm. 7, casa de porta de llinda d'arc de pedra i davant la casa un pou antic. En general es pot considerar un nucli que encara s'està relligant entre Les Gunyoles i Montjuïc i on encara es poden trobar elements interessants de patrimoni, encara que tal vegada el més important és la conservació 'paisatgística' dels edificis i elements del poblament el que defineixen més clarament el caràcter del nucli.</p> | 08013-66 | Les Gunyoles. 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Tot i que es de suposar l'existència de poblament en aquest indret potser que ja en època prehistòrica -sitges excavades a la roca o la hipotètica existència de zona d'hàbitat a les esplugues-, així com durant l'època romana -si s'accepta la cronologia de la torre coneguda com a la torre romana- ja com a microtopònim establert a l'ús comú dins el municipi, no se'n tenen notícies fidedignes fins l'època medieval. El topònim Cegunioles apareix escrit reiteradament des dels segles X i XI, tal com es posa de manifest en els següents documents (CARBONELL, S.D.): -Empenyorament d'una terra de Daco a Amado, al lloc de Cegunolas (12-XII-978) (Ant. Catedral de Barcelona, IV, núm. 443, fol. 191) -Testament sacramental de Galindo, datat el 5-9-981 (RIUS SERRA,1981, núm 136: 111) 'in termino de Olerdola, Cegoniolas' (JUNQUERAS, MARTÍ, 2001: 2). El testament es jurat al Kastrum Erapropiano, i esmenta els alous de Ceguniolas: terres i vinyes, cultius i erms i també la seva turrem i ipsum edificium, els qual dóna a la seva muller Ermengarda i als seus fills. -Donació d'una casa a la Santa creu i Santa Eulàlia d'Olèrdola, al lloc que en diuen Cegoniolas (31-XII-991) (Ant Catedral Barcelona, IV, núm. 286 fol. 113) -Donació de terres al lloc que en diuen Cichoniolas, a la Seu de Barcelona (5-I-992) (CARBONELL, S.D.) -Donació a Sant Cugat d'un alou al lloc de Ceguniolas (3-V-992) (CARBONELL, S.D.) (RIUS SERRA,1981: núm. 282: 238). -Com a afrontació de la quadra de l'Arboçar, el 25-VIII-1056 (?) surt Cegunolas en un document conservat al cartulari de Poblet (CARBONELL, S.D.). -Testament del bisbe Umbert de Cervelló (any 1085). D'entre els marmessors que hi figuren en aquest document, es troba Raimundum Olibe de Ceguinolas, al qui el bisbe li deix a unes vinyes (és el mateix Ramon Oliva del document posterior). -Un document datat el 9-XI-1068, Raimundus Olivan i la seva muller Ledgardis (de Ciconiolis) venen al comte Ramon un alou que tenen a la parròquia de Sant Joan del Llobregat i Sant Just Desvern) (CARBONELL, S.D.). -El clergue Guillelmus Bernardi dóna a al beato Sebastiano un alou al terme de Ceguinoles s'esmenta el 1-V-1123, en que Sant Cugat varis (CARBONELL, S.D.) (RIUS SERRA,1981, núm. 866: 63). -Més mencions: el 16-II-1198: Guillelmo de Segunoles; en els capbreus de 1194 a 1208, Cecunioles i en una venda del 20-X-1218 (Cecuinolibus) (RIUS SERRA,1981, núm. 1287: 403). El topònim Les Gunyoles va experimentar una complexa evolució entre els segles X i XIII. Així, en el segle X, i tal i com ja s'ha vist, indicava un lloc (GRAN GEOGRAFIA: 1982, V) i un castell (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001). Al segle XI apareix l'església de Sant Salvador de les Gunyoles (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001). L'existència d'aquesta església no comportarà l'aparició immediata d'una parròquia diferenciada de la de Sant Pere d'Avinyó. Doncs, segons sembla, la divisió del terme d'Avinyonet en dues parròquies sembla remuntar-se a l'any 1185. La documentació parla de la ocupació de noves terres en aquest indret en 1164 (VILLACAMPA et al s.d.) una vegada la conquista de Tortosa, Lleida i Fraga permetin l'augment de la seguretat a la zona del Penedès. Al segle XII és atribuïble la pica baptismal d'immersió que es troba a ca l'Escofet, potser el testimoni material de caire religiós més antic conegut al nucli. Al terme de les Gunyoles, s'hi establiren en un moment indeterminat del segle XII els templers. D'aquesta manera s'entén que el 1160 Bertran d'Olost i Pere de Torradella, comanadors templaris de les Gunyoles, donessin aquest terme, situat en el territori d'Olèrdola, a Joan de Bassa i el seu germà Pere perquè l'edifiquessin i cultivessin. El 1205 la preceptoria dels templers fou traspassada de les Gunyoles al Montmell i el lloc de les Gunyoles passà a mans del prior de l'Hospital (LLORACH SANTÍS, 1992a).</p> | 41.3523500,1.7813700 | 398058 | 4578589 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40376-foto-08013-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40376-foto-08013-66-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | La gent del poble troba quatre fets com a transcendents en la història del seu poble: 1, l'abastiment d'aigua, amb la construcció de pous, dipòsits i fonts (es contempla en fitxa apart), 2, la construcció de la carretera que baixa cap a Les Cabòries, 3, La Germandat de Sant Josep; 4, la creació de la Societat a ca la Xica. En fitxes associades manquen la 212 i la 220. (Continuació història) En la transició del segle XII al segle XIII, Gunyoles deixa de ser el topònim d'un lloc qualsevol, per esdevenir -possiblement sota l'impuls de l'Ordre del Temple (FONT RIUS, 1969, II: 670)- la seu d'una parròquia, tal com es posa de manifest en diversos contractes de compra-venda, com el signat el 20 d'octubre de 1218 sobre una venda de drets 'in termino castri de Olerdola, in quadra et parrochia de Cecuinolibus' , al mateix any: parrochia Salvatoris de Cegunoles', i 'Ceguniolis' en 1238 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001). L'any 1515 Les Gunyoles supera a Avinyó com el nucli de població més important del terme d'Avinyonet. Una nova església, construïda el 1776, substitueix l'anterior. Aquest nou edifici és de proporcions més grans i s'aixeca sota l'advocació de la Transfiguració del Senyor, patró de Les Gunyoles. El 1815 hi ha menció de la Quadra de 'las Gunyolas de Monjuich', per tal de fer 'terna de Batlle per dita quadra, se'n així que si era independent apareixia ni podia ni devia fer-la y per altre part expressava (l'alcalde Major de Vilafranca) lo que es dita quadra que no es mes que un poc de rocas ab set o buit casas y sos avitans tots pobres y ab aixo se enseña dit memorial al arcalde major de vilafranca antes de tirarlo al acuerdo y digue que ell nons o manaba al terma y que la orde bania de la sala (…)' (Arxiu Municipal d'Avinyonet: ACTAS MUNICIPALS, 30 de desembre de 1836). Dins el 'Nomenclàtor' de l'1 de gener de 1888 corresponent a la província de Barcelona, editat l'any 1892, figura 'el Lugar' de Les Gunyoles com el nucli més important del municipi d'Avinyonet, amb 118 edificis i 474 habitants de fet (JUNQUERAS, MARTÍ, 2001). De 1817 fins a 1844 es troba escrit a la documentació: 'Ajuntament d'Avinyonet i Gunyoles' (PUIG I BOSCH, 1912) La seva carretera la van fer els mateixos veïns l'any 1948. El dia 17 de gener de 1945 es celebren solemnes festeigs amb motiu de la portada d'aigües, beneint-se les aigües noves a la plaça de l'Om. Fites importants al poble dins la seva història contemporània són les següents: l'any 1859 es crea la Germandat o Monte-Pio de Sant Josep. L'any 1877 al mes d'agost es va començar el pou gran, trobant-se, el 17 d'agost del 1878 l'aigua al pou de baix. El 1904 es construeix la sala de la societat de Les Gunyoles a Ca la Xica. Del 1915 al 1920 es construeix el dipòsit de dalt, a sobre del pou, del 1915 al 1920 es fan les primeres fonts. A l'agost del 1944 s'enruna la bassa de Cal Ferret, ocupada avui per una font. L'any 1928 arriba el llum, el 1932 es compra la màquina de batre. El telèfon es va posar l'any 1952 a cal Barnes. L'any 1940 es fa el camí del cementiri (el 1948 la carretera cap a Les Cabòries). L'any 1951 arriba la mare de Deu de Fàtima. L'any 1952 s'arranja el carrer de Montjuïc. Una dada d'interès vincula Les Gunyoles al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. Se sap que entre els segles XI i XIII, el monestir tenia possessions a Les Gunyoles, concretament els masos de Malselliga o Massalliga (PLADEVALL; LLORACH, 1992). | 85 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||
| 40377 | L'Arboçar de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/larbocar-de-baix | <p>CARBONELL I VIRELLA, Vicens (S.D.) Primeres notícies històriques de Les Gunyoles (Avinyonet). Document mecanografiat. Vilanova i la Geltrú. FONT RIUS, Josep Maria (1969) Cartas de Población y Franquicia de Cataluña. Madrid/Barcelona: C.S.I.C. GRAN GEOGRAFIA (1982) Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. JUNQUERAS VIES, Oriol; MARTÍ ESCAYOL, Maria Antònia (2001) Informe sobre l'origen, ús i significat dels topònims del terme municipal d'Avinyonet del Penedès. Document mecanografiat. VENDRELL I VENDRELL, Remei (1993) Sant Pere Molanta. Notes històriques. Sant Pere Molanta: Caixa Penedès-Ajuntament d'Olèrdola.</p> | XI | <p>Conjunt d'edificacions que en origen devien formar un caseriu que va créixer a redós de la torre que porta el mateix nom, en una elevació natural. La casa número 31 (avui 10) és Cal Miquel. El Miquel i l'Angeleta hi vivien allí. El Miquel havia nascut en aquesta casa, i a la seva dona li deien la Miquela. La número 32 és la casa del Joan del Forn. Es deia així per que dins hi havia el forn. A la dècada de 1930 ja no funcionava com a forn de pa, però el dia de la festa major es coïa allí el menjar de l'Arboçar (ànecs, pollastres, etc.). La dona del Joan, que es deia Francisca, era coneguda com a la Joanta (i la casa, també va conservar aquest nom, ca la Joanta), pel seu marit. Ell era fill del Dionís. La casa número 33 era coneguda com a Cal Boscasser. Els Boscassers havien estat també a Cal Ponis, la casa del costat. La número 34 era cal Ponis. La següent era cal Casino, o cal Sisco del Vailet. Escampades pels voltants es veuen pedres de molí d'oli.</p> | 08013-67 | L'Arboçar de Baix. 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Segons la Gran Geografia comarcal de Catalunya (GRAN GEOGRAFIA, 1982) el topònim Arboçar apareix al segle XI, associat a una 'via peccorale' (una carrerada per la transhumància de ramaderia ovina) (JUNQUERAS; MARTÍ, 2001). Font Rius transcriu la carta de població de l'Arboçar: 'amb data del 25 d'agost de l'any 1035 (segons aquest autor, més aviat l'any es 1053) té lloc l'establiment de la quadra de l'Arboçar, efectuat per Ramon Berenguer I, comte de Barcelona a favor d'un tal Farriol i la seva esposa, Bonadona, amb la condició d'edificar-hi cases, una torre de defensa i engrandir les terres de conreu'. Farriol podia disposar lliurement d'aquestes propietats, però estava obligat a pagar cens, delmes i primícies (FONT RIUS, 1969). L'any 1038, surt el nom d'Arbocianis al costat de Cegoniales i Ulese en la venda del Castell d'Olivella (SADURNÍ ET AL., 2000), (CARBONELL, S.D.). La 'Quadra de Arbozar' s'esmenta al Cartulari de Poblet l'any 1056 al costat de Pelagum, la Lampada (La Llampa), Strada Pública (La Carrerada), etc.. (SADURNÍ ET AL., 2000). El Papa Sergi IV cita també les extenses propietats del Monestir de Cuixà a la Quadra de l'Arboçar el 1010 (SADURNÍ ET AL., 2000). El 1119 la torre de l'Arboçar de Baix és propietat del Comte de Foixà. S'han trobat monedes del segle II abans de Crist. La llegenda parla d'una galeria subterrània de més de mig quilòmetre de llargària (SADURNÍ ET AL., 2000). L'any 1430 el Monestir de Santes Creus tenia drets senyorials d'algunes terres de l'Arboçar (SADURNÍ ET AL., 2000). L'any 1447 es fundà el Comú d'Avinyonet i l'Arboçar passà a ajuntar-se amb dit consistori, juntament amb Avinyó, Les Gunyoles, Cantallops, etc (SADURNÍ ET AL., 2000).La 'Quadra de Arbozar' s'esmenta al Cartulari de Poblet l'any 1056 al costat de Pelagum, la Lampada (La Llampa), Strada Pública (La Carrerada), etc.. (SADURNÍ ET AL., 2000). Entre el 1900 i el 1930 varis arboçarencs treballaven de picapedrers a la Pedrera del Bertran. El propietari cobrava de l'Estruch cinc pessetes a la setmana. Entre 1905 i 1915 hi havia dos partits a l'Arboçar d'escassa política: uns anaven a Ca la Magina i els altres a Cal Pepet. Entre els anys 1920 i 1925 l'Arboçar tenia 40 cases, 20 d'elles fora del municipi i en masies (SADURNÍ ET AL., 2000). L'any 1914 és la primera vegada que es celebra la Festa Major per Santa Anna. (SADURNÍ ET AL., 2000). A la dècada de 1920, per la festa major, es feia un envelat de canyes darrera de Cal Torrents, amb llums de carbur. El 1924 arriba el futbol al poble, i es juga primer al camp de Cal Moles, fins que el 1933 s'inaugura un nou camp a Cases Blanques (SADURNÍ ET AL., 2000). El 1931 la carretera arriba a l'Arboçar, mentres que el ramal de Cal Segarra al monàs d'Olivella s'acabarà l'any 1960. Hi havia una creu de terme, prop de Cal Macià, quasi tocant la carretera d'avui, que era propietat de la Via ramadera. Hi ha qui pensa que la derruïren els francesos. Encara l'any 1950 es poden identificar dues pedres, la que feia de base i la que iniciava la creu (SADURNÍ ET AL., 2000). Encara que les dones de l'Arboçar tenien basses on rentar la roba al seu poble, en temps de sequeres, s'arribaven a la Font del Cuscó a rentar la roba de la setmana (SADURNÍ ET AL., 2000) A l'Arboçar hi havia una germandat de treball, la germandat de l'Arboçar. La gent treballava durant 3 dies a la setmana la terra dels socis que estaven malalts. Hi havia torns de feina.</p> | 41.3299100,1.7610800 | 396325 | 4576122 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40377-foto-08013-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40377-foto-08013-67-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | 85 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||
| 40378 | Antics goigs d'Avinyonet del Penedès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antics-goigs-davinyonet-del-penedes | XVIII | <p>Conjunt d'antics goigs que es cantaven en determinades festivitats. Els més antics que s'han trobat a Avinyonet són els de la Mare de Déu de Llinda, els de Sant Sebastià (als Gorgs), i els de Sant Salvador (a les Gunyoles). Es tracta d'unes composicions poètiques fetes per ser cantades, en llaor de la mare de Déu de Llinda i de Sant Sebastià i Sant Salvador. DE NOSTRA SENYORA DE LLINDA. Impressor Pere Alagret. Hi ha una impressió més antiga feta a l'Impremta Social de Vilanova i Geltrú l'any 1931 (col·lecció particular Oriol Puig Vidal) El text es com segueix: Oh Divina Emperadora Més que rosa en hermosura Ajudaunos gran Senyora Verge de Llinda molt pura. Molta gràcia os envià Lo Sagrat Emmanuel, Quan l'Àngel Sant Gabriel Maria os va anomenà; Nom de Gràcia donadora Per a tota criatura; Ajudaunos gran Senyora Verge de Llinda molt pura. Lo parir fou maravella Sens dolor i sens pecat, Al Verb de Déu Encarnat, Restant Vós sempre donzella: Suprema desterradora Del pecat y sa amargura; Ajudaunos gran Senyora Verge de Llinda molt pura. Los tres Reys del Orient, En Betlhem vos visitaren, I vostre Fill aodraren, Seguint lo Estel resplandent: Sent Vós la Estrella, Senyora Del Empíreo y sa hermosura; Ajudaunos gran Senyora Verge de Llinda molt pura. Fou gran goig i sublimat Senyora aquell que tinguereu Qun Vós del Sepulcre vereu A Jesús ressucitat, Triomfant en aquella hora Del Infern i presó obscura: Ajudaunos gran Senyora Verge de Llinda molt pura. En Llenguas lo Esperit Sant, Sobre'l Col·legi baixà, I si a ells los illuminà, en Vós fou més abundant: puix la llum consoladora vos adornà de hermosura; Ajudaunos gran Senyora Verge de Llinda molt pura. També aquí en lo mas de Llinda Teniu Vós Santa Capella, Donant sants consols en ella Com font que sempre se'ns brinda De gracias dispensadora Apartant tota negrura; Ajudaunos gran Senyora Verge de Llinda molt pura. De Sant Sebstià la gent, En Vós té gran confiança, Puix qualsevol cosa alcansa Demanant devotament: Grans i xichs per Protectora Tenirvos tothom procura; Ajudaunos gran Senyora Verge de Llinda molt pura. TORNADA Puix sou la Consoladora En la major apretura: Ajudaunos gran Senyora Verge de Llinda molt pura.</p> | 08013-68 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Cada Dilluns de Pasqua, la gent de Sant Sebastià dels Gorgs i dels voltants s'aplega a la capella de Llinda. Després de la celebració eucarística, que es fa davant la capella romànica, els feligresos canten els tradicionals Goigs de Nostra Senyora de Llinda, i exactament el mateix s'esdevé amb motiu de les altres festivitats de Sant Sebastià i Sant Salvador. L'origen d'aquestes composicions ja es troba al segle XII dins la literatura llatina medieval Catalunya, i hi ha diverses mostres en vers des del segle XIV -alguna de les quals podria ésser anterior- dels goigs terrenals; la més famosa i una de les més antigues és la 'Ballada dels goigs de nostra Dona en vulgar català a ball rodó', conservada al 'Llibre vermell de Montserrat'. De la Mare de Déu, hom passà, ja al mateix segle XV, a Jesucrist i als Sants. Des del segle XVI els goigs són impresos en fulls solts i propagats per les confraries i a les esglésies, als santuaris i a les ermites de tot Catalunya, amb texts sovint únics a tot arreu, però amb variants segons les diverses edicions. Durant els segles XVI-XVIII els goigs -composts a vegades per poetes coneguts, o per versificadors afeccionats, foren un instrument de conreu i de conservació de la llengua, i amés es van utilitzar sovint amb finallitats polítiques o burlesques.</p> | 41.3610400,1.7796200 | 397925 | 4579556 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40378-foto-08013-68-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40378-foto-08013-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40378-foto-08013-68-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Religiós | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | La foto número 3 és una reproducció d'un altre goig que es conserva a l'interior de la capella de Llinda | 98|94 | 63 | 4.5 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||
| 40379 | La Garrofa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-garrofa | <p>CÓRDOBA, Manel (1999) Les fonts del Penedès i els seus voltants. 2 vols. S.LL.: El Cargol. TELL, Pere (1999c) 'Els noms de les cases III: La Garrofa i la Castelleta' Avinyonet Avui. Revista informativa de l'Ajuntament, Núm. 30 p. 15. Avinyonet del Penedès: Ajuntament d'Avinyonet del Penedès.</p> | XX | <p>Hi ha un conjunt de set cases, majoritàriament fetes en dues alçades, construïdes al costat de la carretera de Vilafranca, que presenten com elements característics la porta amb llinda d'arc escarser i buits amb ressalt perimetral. La número 1 ha estat modificada, 3, 5, 7, 11 (pertanyen a la mateixa tipologia constructiva. La número 13 presenta la inscripció J.R. 1941 (semlba de construcció més moderna que les altres. Per la banda del darrera, hi ha les construccions auxiliars fetes amb totxo vist.</p> | 08013-69 | LA GARROFA. 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Els topònims recollits que corresponen a aquestes cases són els següents: Cal Tòfol o cal Massaguer (1920, avui restaurant 'La Garrofa'), Ca l'Esperança (per l'Esperança Catasús, de can Cartró, que la va construir amb el seu marit, en Ramon Ferré), cal Xic de cal Cabra (1941) (es diu així perquè en Joan Romeu era fill de cal Cabra de Can Cartró); Cal Sendo (abans se'n deia cal Joan del Cortei), Cal Cornetí (perquè el Joan Catasús, qui va comprar la casa l'any 1936, era aficionat a la música); Cal Pastoret (construïda pel Cristòfol Llussià i na Teresa Sabaté) (TELL, 1999c).</p> | 41.3898800,1.7416500 | 394796 | 4582803 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40379-foto-08013-69-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | A prop havia hagut les següents fonts: Font del Ferrer, Font del Vidal | 98 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40381 | La Grava | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-grava | XX | <p>Grup de cases construïdes a tocar el camí que puja cap a la Plana d'en Bord. Aquest camí mena de Les Cabòries a Cap de Grill i Cantallops i a l'alt de la plana, a la zona coneguda com els quatre camins, te el punt de trobada amb d'altres dos: el de Clariana i el de Can Ràfols dels Caus a la Plana d'en Bord. Es tracta d'un conjunt d'habitatges construïts a peu de camí, que responen en conjunt a una tipologia tradicional pròpia de finals del XIX i començament del segle XX, amb planta baixa i pis, portes amb buits recercats amb guardapols arrebossats, plantes rectangulars i teulades a dues vessants de ràfecs simples.</p> | 08013-71 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Aquest grupet de cases, en la seva fesomia actual corresponen al començament del segle XX, encara que es suposa la seva existència en un moment anterior. Darrera el caseriu, hi ha el camp de futbol que es va construir en part amb les pedres procedents de l'enderroc de la casa Gran de Clariana.</p> | 41.3600800,1.7848700 | 398363 | 4579443 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40381-foto-08013-71-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40381-foto-08013-71-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | Abans el caseriu comptava amb unes basses (avui són xups). Com a dada curiosa assenyalar que els veïns d'aquest grup de cases pagaven el cens d'un got d'aigua al propietari de can Ràfols, quan aquest passava pel camí en direcció a casa seva (informació oral Ferran Peral, gener 2003). Molt a prop, i als voltants de la dècada de 1920 es va construir el camp de futbol de la Grava. | 98 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||
| 40382 | Clariana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/clariana | <p>GRAN GEOGRAFIA (1982) Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. JUNQUERAS VIES, Oriol; MARTÍ ESCAYOL, Maria Antònia (2001) Informe sobre l'origen, ús i significat dels topònims del terme municipal d'Avinyonet del Penedès. Document mecanografiat.</p> | XVIII | <p>Grup de cases construïdes a un costat de la carretera de Barcelona, dominant l'extensa plana que s'estén pel nord que adopta la forma d'una península vorejada per les conques fluvials dels torrents de la Granja i de la font de la Canya, dominant un indret del que es coneix el seu poblament des d'època prehistòrica. Cal Pere Pau, cal Pauet Ràfols, cal Sapera, cal Gill, cal Susanna (a l'altre costat de la carretera)... són algunes de les cases que formen aquest nucli de població que devia trobar-se dominat per una construcció molt probablement medieval: la casa Gran de Clariana o can Solé. Hi ha una era al fons del caseriu que forma aquest nucli de població.</p> | 08013-72 | 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Amb aquest nom es coneix a l'actualitat el barri que hi ha al terme d'Avinyonet. Apareix documentat el topònim des de 1190 com el nom d'un alou situat a la parròquia de Sant Pere d'Avinyó, al terme del castell d'Olèrdola (GRAN GEOGRAFIA, 1982) (JUNQUERAS; MARTÍ, 2001). Cal Susanna forma també part d'aquest caseriu, circa la segona meitat del segle XVIII, va ser construït per Baldiri Marcé.</p> | 41.3630800,1.7840400 | 398298 | 4579777 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40382-foto-08013-72-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40382-foto-08013-72-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | La foto 1 correspon a Cal Susanna, la número 2 a Cal Pauet Ràfols, la 3 a les restes de l'antiga casa gran de Clariana o can Solé de Clariana. A la depressió que s'obre avall d'aquest nucli, en direcció nord, es troba el jaciment arqueològic del Vilar. | 98 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | ||||||||
| 40383 | Carrer de Santa Margarida | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-santa-margarida | <p>ESCOFET, Josep (1981) 'Reculls per a una Història'. Diversos articles publicats a la revista Arrels, núms. 61 a 67. Avinyonet del Penedès.</p> | XIX | <p>Carrer que segueix l'eix de la carretera B-24 al seu pas pel terme municipal i que de divideix el poble de Cantallops de manera longitudinal. Del conjunt arquitectònic que constitueix aquest carrer, en destaquen els edificis següents: parells: 8 (cal José Castissens), 10 - 12 (cal Pau de la Palla), 14 (cal Pere Castissens) -16 (amb els baixos reformats i una mateixa tipologia), ca l'Antoni Llopart, 18 (cal Pubill, reformada, amb una cotxera al costat) 22 (cal Peret Cugat) -24 (d'una mateixa tipologia, cal Mangol Boter), 26 (cal Mascaró, construïda pel Badó), 32, 34 ('bar Cantallops'), 36 (amb interessants barrots de ceràmica decorada a les finestres) ; senars: 9, 11 (cal Florencio, edificació annexa per carruatges), 13 (cal Barbé)- (aquestes darreres amb restes de la primitiva policromia als ràfecs) Anant en direcció a Collblanc, el darrer edifici que hi ha al nucli de Cantallops, a la dreta de la Carretera és una pallissa, la del 'Carbó'.</p> | 08013-73 | CANTALLOPS.- 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>Segons la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, la primera referència documental al lloc anomenat 'Campo de Lupis' es remunta a l'any 991. Tot i així, es possible l'ús d'aquest topònim en dates anteriors sota la forma villa de Lobos. En concret, un document (datat el 15 de gener de l'any 976) que delimita una propietat i diu '(...) in termine de Olerdula i delimitada de orientis in ipsos gorgos, de miridie in villa de Lobos (probablement Cantallops), de occiduo in termine de S. Stefani, de circi in termine de Subiratus'. Daltra bandam en un establiment datat el 26 de juliol de 1176, apareix com el nom d'un manso. En aquest document consta que 'in termine Olerdole, sive in parrochia s. Petri de Avinione' hi ha 'ipso mansos de Ficulnea, sive ipso manso de Campo de Lupis' (Cartulari de Sant Cugat del Vallès, núm. 1110). Amb seguretat, la primera referència documental al lloc 'Campo de Lupis' es remunta a l'any 991. Tot i així, sembla que el possible ús d'aquest topònim en dates anteriors sota la forma villa de Lobos; 'in termine de Olerdula (..) de orientis in ipsos gorgos, de meridie in villa de Lobos (..). En temps del rei Pere III el Cerimoniós (1319 - 1387) el lloc de Cantallops es citat com a possessió de Sant Pau d'Ordal, parròquia que depenia de Sant Sebastià dels Gorgs. Dins el 'Nomenclàtor' de l'1 de gener de 1888 corresponent a la província de Barcelona, editat l'any 1892, figura l'Aldea de Cantallops amb unes dimensions gairebé idèntiques a les de Les Cabòries, amb 34 edificis i 144 habitants de fet (JUNQUERAS, MARTÍ, 2001). En un establiment datat el 26 de juliol de 1176, recollit al Cartulari de Sant Cugat del Vallès, núm. 1110, apareix com el nom d'un mas. En aquest document consta que 'ipso manso de Ficulnea, sive ipso manso de Campo de Lups' (JUNQUERAS, MARTÍ, 200). Hi ha antecedents històrics sobre l'existència d'una capella de Santa Margarida, així, l'any 1579, Jaume Peipo d'Avinyonet, en el seu testament deixà una quantitat per arreglar la Capella de Santa Margarida de Cantallops, i el 1729 el Visitador General de la parròquia de Sant Pere d'Avinyó mana que els obrers d'Avinyonet fossin a arreglar la capella de Santa Margarida de Cantallops (ESCOFET, 1981)'. La devoció a Santa Margarida, a qui es troba dedicada la església actual, fou força present en temps medievals. Geogràficament proper es troba l'antecedent d'aquesta advocació a Santa Maria de Llinda, en la capella enrunada del segle X. Resulta interessant la casualitat històrica de la existència, en documentació del segle XI, de un Llop Sanç, afincat en les proximitats de Llinda en terres que inclouen el 'Campo de Lupo' (Cantallops?), encomanat l'any 1176 a Bertran de Solario, l'amo de Mas Bertran, pel monestir de Sant Cugat (MARGARIT, 1983a).</p> | 41.3680300,1.7996200 | 399609 | 4580308 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40383-foto-08013-73-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40383-foto-08013-73-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | 98 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 | |||||||||
| 40386 | Celler i casa de cal Mascaró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/celler-i-casa-de-cal-mascaro | XX | <p>El celler es un edifici de planta rectangular que respon a la tipologia pròpia d'aquest tipus de construcció molt característica d'aquesta zona penedesenca: murs de maçoneria irregular (en aquest cas sense arrebossar), teulada de peces àrabs disposada a dos vessants, sense ràfec, i obertures de façana molt simples que permeten una il·luminació escassa del conjunt. Els buits de la façana, que es troba orientada a Sud-oest, són molt simples, i estan recercats en totxo vist. La porta d'accés, a la esquerra presenta una llinda d'arc escarser, a l'igual que la destinada a accés de les portadores de raïm al cup, quadrangular, que es troba a la dreta d'aquesta. L'eix central d'aquesta edificació de caire agrícola està marcat per una finestra vertical, allindada amb recercat de totxo i dintell pla. La casa es troba sobre la carretera i es tracta d'una tipologia característica de tercer quart del segle XIX amb tres eixos de composició vertical i arcs escarsers als vanos.</p> | 08013-76 | Cantallops. 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS. | <p>A cal Mascaró van amagar els objectes litúrgics de Santa Margarida quan la Guerra Civil</p> | 41.3678900,1.8004600 | 399679 | 4580292 | 08013 | Avinyonet del Penedès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40386-foto-08013-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40386-foto-08013-76-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-09-16 00:00:00 | J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | El celler és un exemple molt característic –i l'únic que resta en Cantallops- d'un celler urbà tradicional que conserva intacta la seva estructura original. | 98 | 46 | 1.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2024-05-08 15:47 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 156,65 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/