Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 34274 | Avenc Joan Cabeza | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-joan-cabeza | FERRER, R. (2008). Nueva sala en el avenc Joan Cabeza, Begues (Barcelona), News Corb. Publicación electrónica de Flash Black Corb, fotografía y exploración subterrània, 2 (mayo 2008). www.flashblackcorb.com/Avenc_J.Cabezas.pdf [consulta: 25 d'agost de 2009] FERRER, V. (2006) Avencs de Garraf i d'Ordal / Simas de Garraf y Ordal. Barcelona. FLASH BLACK CORB (2008) Avenc Joan Cabeza (-65 m), Natura i aventura, 21 (octubre de 2008): 32-35 | Avenc de 60 metres de profunditat màxima conformat per un pou de 49 metres d'àmplies dimensions que duu a una rampa amb un ressalt de 4 metres. A la cota -25 m s'obre una sala lateral a la que s'hi accedeix per una estretor per la que s'ha d'ascendir uns 10 m. Aquesta sala, d'uns 8 m d'amplada, compta amb formacions espectaculars repartides pel sòl, parets i sostre. | 08020-401 | Puig Verdeguer | El descobriment d'aquest avenc fou fortuït quan una màquina excavadora gairebé caigué al fons de l'avenc mentre extreia sal de llop per una indústria ceràmica local. El nou avenc fou explorat per primer vegada a l'any 1980 per membres del SIEP-CE Poblet. L'any 2008 el grup Flash Black Corb hi descobrí la bella sala lateral. | 41.3126600,1.9172300 | 409368 | 4574032 | 08020 | Begues | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-10-07 00:00:00 | Xavier Esteve | 2153 | 5.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||||
| 34292 | Riera de Begues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-begues | GRAN GEOGRAFIA COMARCAL DE CATALUNYA (1991). Vol. I: Introducció, Bacelonès, Baix Llobregat. Enciclopèdia Catalana, pp. 457-459 | En alguns trams del seu recorregut, l'entorn natural de la riera està força malmès. | Riera que travessa el terme de Begues en sentit est-oest, que es forma per diversos braços sota el Turó de la Desfeta i el Puig de les Agulles i s'ajunta a l'Hospital d'Olesa de Bonesvalls amb la riera d'Oleseta i la de Jafra, a la part més meridional, ambdues tributàries de la riera de Ribes. En aquest ecosistema s'inventarien un nombre d'espècies vegetals diverses, a causa de la fragmentació de la vegetació típica dels boscos de ribera, com les pollancredes, omedes o freixenedes, a les quals se li afegeixen altres espècies afins a ambients humits i espècies pròpies de la vegetació típica mediterrània. Així, a la riera de Begues s'hi poden trobar pollancres (Populus nigra), àlbers (Populus alba), oms (Ulmus minor), freixes (Fraxinus angustifolia), algun salze (Salix sp.) i algun saüc (Sambucus nigra), espècies dels boscos de ribera mediterranis de terra baixa. També s'hi troba vegetació d'ambients d'aigües entollades com canyes o canyissos. A les vores de la riera troben els joncs, el càrex pèndul, el mill gruà i la sarriassa. I envoltant tots aquests espais força estrets i ombrívols es desenvolupa una xarxa de lianes. Es tracta de lianes de diverses menes: l'heura, l'arítjol, el lligabosc, la vidalba, l' esbarzers i els rosers silvestres, com l'englantina. Com a espècies característiques de la vegetació natural mediterrània a la riera de Begues es troben arbres com l'alzina (Quercus ilex) i el roure de fulla petita (Quercus faginea), el pi blanc (Pinus halepensis) i el pi pinyer (Pinus pinea), propis de les masses forestals properes que aprofiten els pendents i la perifèria de la riera per instal·lar-s'hi formant en conjunt un corredor boscós de vegetació natural. En aquests ambients es desenvolupen molt bé les molses, diversos arbustos, com el ginebró, encara que és més propi de climes més freds, i espècies tan delicades com la viola de bosc. En conjunt el paisatge de la riera de Begues és força divers i amb unes característiques particulars que aixopluguen una vegetació diversa. | 08020-419 | 41.3384800,1.8941700 | 407475 | 4576922 | 08020 | Begues | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34292-foto-08020-419-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34292-foto-08020-419-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | 2153 | 5.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||||
| 34303 | Avenc de Sant Jordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-de-sant-jordi | VALLÈS, J. (1980) 'Noves cavitats al Massís del Garraf', Exploracions, 4: 113-116. | Avenc de 19 m de profunditat. La boca, de 0,4 x 0,6 m i oberta en un pla d'estratificació dóna pas a un pou de 10 m de mides regulars. En tota la seva llargada s'evidència la corrosió a la roca. Al seu fons hi ha una saleta amb una forta rampa de blocs que porta a un pou de 5 m, al fons del qual, en un engolidor impenetrable, acaba la cavitat. Compta amb dues sales bellament adornades per anemolites. | 08020-430 | Entorn de Campgràs | Descobert l'any 1974 per membres del 'Grupo Juvenil Espelunca O.J.E.' | 41.2919400,1.9106400 | 408788 | 4571738 | 08020 | Begues | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-01-31 00:00:00 | Xavi Esteve | 2153 | 5.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||||
| 34304 | Cova del Mas Roig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-del-mas-roig | BORRÁS, J. (1973-1974) Catálogo espeleológico del macizo del Garraf (3 vols.). Linomonograph, SA. Barcelona. | Cova de 20 m de recorregut i 4 m de profunditat màxima. La boca, de 2 per 1 m intersecta per la seva part central una cavitat desenvolupada sobre una diàclasi E-W de 13 m de longitud màxima. La galeria oriental comença descendint 1,5 m en pendent, arribant després d'aquest recorregut a un corredor de secció inclinada cap el N. De l'extrem W de l'embut d'entrada, a través d'una finestra de 0,5 m de diàmetre, s'arriba a una galeria d'estructura molt més uniforme que l'anterior, de 5 m de longitud. En la base del corredor principal es troba la boca d'un pou de -2 m que condueix a una sala rectangular de 3 x 2 m ocupada per productes clàstics. | 08020-431 | A la riera del Mas Roig | Explorat per primera vegada per membres del SES del CEP. | 41.3245100,1.9076900 | 408586 | 4575357 | 08020 | Begues | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-01-31 00:00:00 | Xavi Esteve | 2153 | 5.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||||
| 33934 | Medicina popular amb ruda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/medicina-popular-amb-ruda | SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): 'Retalls del folklore penedesenc', p. 94. Edita: l'autor. | Aquesta tècnica artesanal no es practica actualment. | Segons el folklorista Pere Sadurní, a Begues, del gra de la ruda n'extreien oli que guaria diversos mals: mossegades de serps, per a precipitar la regla de les dones, per als penellons... De les seves fulles, picades, en feien un cataplasma que posaven al coll per guarir-lo. | 08020-67 | 41.3302300,1.9247100 | 410019 | 4575974 | 08020 | Begues | Obert | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | 60 | 4.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||||||
| 33931 | Llegenda de Sant Cristòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-sant-cristofol | 'La llegenda de Sant Cristòfol. L'enigma i la màgia de la cadira de Sant Cristòfol', dins de L'EIXARMADA, núm. 9, abril 2004, p. 23. | Diu la llegenda que Cristòfol era un home herculi que tenia la dèria de servir la persona més important de la Terra, i es va posar al servei d'un rei molt poderós, fins que s'adonà que tremolava de por en sentir anomenar el Diable; es va anar a llogar al Diable, que devia ser més poderós, i va començar a fer les malifetes que el nou amo li manava. Fins que un dia, pel camí van passar per una creu de terme i el Diable, en veure-la, va fugir esperitat. Llavors va pensar que la creu era l'emblema d'algú més poderós, va deixar el Diable i va anar a córrer món. Va trobar un ermità adorant una creu, i aquest li va dir que podia servir la creu ajudant la gent a passar un riu cabalós on molts s'ofegaven. Va arrencar un pi i se'n va fer un bastó per ajudar-se. Una nit de llamps i trons va trucar a la seva cabana un nen, i li va demanar si seria capaç de passar-lo a l'altra riba; ell, irritat, l'agafà d'una braçada, però essent a mig riu li pesava tant que no podia avançar, de feixuc que se li feia. En increpar-lo dient que pesava més que tot el món, el nen va dir que ell era Crist, que havia fet el món. Dit això, desaparegué, i el gegant va veure que el seu bastó, que havia clavat en terra, havia arrelat i floria. De rèprobe que es deia, passà a anomenar-se Cristophoros, 'Portador de Crist'. Hi ha una altra versió de la llegenda que explica la relació del sant amb Begues. Sant Cristòfol, que vivia a Begues, anava de nit a festejar a Santa Marta a la capella de l'Hospital de Cervelló, a Olesa. La gent d'Olesa se'n van assabentar i no ho veien gens bé. A tal punt va arribar el seu descontentament que un dia, quan el sant, havent deixat la santa, anava de tornada cap a Begues, el van esperar i el van començar a apedregar per demostrar-li la seva oposició al festeig. El sant, en veure's atacat, va fugir, arrencant a córrer i tantes pedregades li van arribar a tirar que se'ls van acabar i van haver de recórrer a les cebes i als alls per seguir. El sant no va parar de córrer fins que va ser en terme de Begues i allí al mig de la riera ve deixar el bastó i va fer un riu que travessava nou vegades el camí. Els que el perseguien no el van poder empaitar i el van haver de deixar estar. Llavors el sant es va asseure en una roca i va poder descansar. D'aquests fets en va quedar el testimoni en una roca, on s'hi podia veure la cadira, la marca del bastó i les dues petjades de Sant Cristòfol. En la versió de la llegenda que expliquen els beguetans es diu, a més, que des d'aleshores a Olesa no hi creixen ni les cebes ni els alls. Curiosament, a Olesa es conta una altra versió de la llegenda com a rèplica d'aquesta acusació. Diuen que un dia un pobre mendicant viatjava pel Camí Ral en el seu pas per Begues i que en arribar a la Barceloneta la gent del barri el va foragitar tot llençant-li cebes i alls. El pobre captaire va escapolir-se i seguí Camí Ral enllà fins arribar a l'Hospital d'Olesa on va ser acollit. Des d'aleshores, diuen els d'Olesa, que a Begues no hi creixen ni les cebes ni els alls. | 08020-64 | Cristòfol fou un màrtir cristià, cananeu i bisbe d'Antioquia, mort l'any 258. Va ser un sant molt venerat durant l'Edat Mitjana a Catalunya i a la resta de la Corona d'Aragó. | 41.3302300,1.9247100 | 410019 | 4575974 | 08020 | Begues | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | Sant Cristòfol va ser venerat com a advocat que preservava de l'aigua, del foc, dels terratrèmols i, en general, de la mort per accident. Era invocat contra la pesta, com Sant Sebastià, i com a protector dels camins, protegia d'accidents de viatge, de lladres de camí ral i d'animals ferotges. Als portals de les muralles de moltes poblacions i en molts pedrons dels antics camins hi havia capelletes amb la seva imatge. Caminants i correus s'hi encomanaven, i barquers de rius el tenien per patró, i també els navegants, i avui encara n'és dels automobilistes. El dia de Sant Cristòfol les aigües tenen virtut, a causa de tant com les havia hagut de travessar fent de passa de rius, sobretot si hom es banyava el punt de migdia, quan el sant va passar el riu amb el Nen Jesús a coll. Calia entrar i sortir de l'aigua set vegades senyant-se cada cop. Sant Cristòfol és el patró de Begues, així com també ho és d'altres poblacions com la Granada i Premià de Mar. En la litúrgia cristiana és representat pel gegant amb el nen Jesús a coll-i-be, com es pot veure a l'altar de l'església de Begues, i el seu símbol és el pi, com ho mostra l'escut de Begues. | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||||
| 34239 | El mal ric | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mal-ric | Diu la tradició popular que la penya del Mal Ric es diu així perquè un bon dia, un senyor ben adinerat es va quedar arruïnat i es va tirar de la penya avall, trobant-hi la mort. | 08020-372 | 41.3456300,1.9380000 | 411152 | 4577670 | 08020 | Begues | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34239-foto-08020-372-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | No es té cap notícia documental dels fets que narren aquesta llegenda, raó per la qual no té una base històrica. Aquesta llegenda té una variant ambientada al Mur, una de les penyes de la collada de Begues. Explica la tradició oral que als anys vint quan encara funcionava l'Hotel Petit Canigó que està ben a prop, una nit com qualsevol altra, una colla de gent feia una partida de pòquer. Entre ells hi havia un senyor adinerat que en aquella partida ho va perdre tot. Desesperat va anar cap al Mur on va tirar-se penya avall. Potser és per això que la tradició popular ens parla del fantasma del Mur on hi ha qui diu haver-lo vist en una nit fosca tot vestit de blanc i amb una cabellera arrissada. La informació sobre aquesta llegenda s'ha recollit a partir d'una entrevista senyor Francesc Sánchez. | 98 | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||||
| 34240 | Els encantats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-encantats | SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): 'Retalls del folklore penedesenc', p.29. Edita: l'autor. | Tradició oral segons la qual a la gent de Begues se'ls coneix com els encantats, un gentilici despectiu com passa en tants d'altres pobles de Catalunya. Tot i que no es coneix l'origen de mot, s'han elaborat diverses teories: Una d'elles és de base històrica, ja que s'explica que com que Begues era un poble dispers de masies aïllades cadascú anava a la seva vivint en tranquil·litat. Una altra possible és referent a la llegenda de la Penya del Moro (veure fitxa 409) i que fa referència a aquells que s'endinsen a la Penya del Moro per la nit de Sant Joan i que s'encanten en veure les meravelles que hi ha a dins, sense poder sortir-ne després. Cal tenir en compte que els malnoms populars són utilitzats més aviat pels habitants dels pobles veïns, més que no pas per la gent del poble en qüestió. En aquest sentit, una altra teoria que explica la tradició oral és que abans, quan s'anava en carro, la gent de Begues es posava a dormir dalt del carro mentre el cavall feia el seu camí. Quan passaven pel municipi veí d'Olesa de Bonesvalls, els olesans titllaven d'encantats els beguetans que passaven dormint en el carro. Es diu que una de les darreres vegades que s'ha fet servir el gentilici d'encantats per part de gent gran ha estat al municipi d'Olesa de Bonesvalls. Resulta que un jove beguetà festejava amb una noia olesana que s'estaven a la seva habitació fent el ronso. En entrar l'àvia de la noia i en veure'ls va exclamar: sembleu els encantats de Begues! A la dona de vuitanta anys li va sortir l'expressió amb tota normalitat, adonant-se poc després que precisament el jove era de Begues i que per tant se li havia escapat. També el folklorista penedesenc Pere Sadurní recull la dita 'A Begues, encantats' (veure bibliografia). | 08020-373 | 41.3302300,1.9247100 | 410019 | 4575974 | 08020 | Begues | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | Part de la informació sobre aquesta llegenda s'ha recollit a partir d'una entrevista senyor Francesc Sánchez. | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||||||
| 34282 | La Penya del Moro | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-penya-del-moro | Llegenda ambientada a l'indret conegut com la Penya del Moro, segons la qual per la nit de Sant Joan, a la Penya del Moro s'obre on una cavitat, la qual permet entrar a l'interior. Sembla ser que a dins de la Penya hi ha un castell amb un llac on s'hi poden trobar molts tresors, entre ells una formosa donzella. Tothom que hi ha volgut entrar, però, en veure les seves meravelles s'hi ha encantat i quan ha volgut sortir s'ha trobat la penya tancada. Hi ha altres secrets que amaga la Penya del Moro, com és el cas de la cova de la Penya del Moro, en la que s'explica que els caçadors que hi anàven perquè era un bon indret per caçar, quan volien disparar resultava que la pòlvora se'ls hi remullava i no podien disparar. | 08020-409 | Centre d'Estusis Beguetans. Inèdit. | 41.3488700,1.9367700 | 411053 | 4578031 | 08020 | Begues | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | Cal destacar que la llegenda associada a aquest indret té relació amb l'aigua, tan en la llegenda del castell amb el llac, com amb la pòlvora remullada dels caçadors. De fet, prop de la Penya del Moro s'hi troben les fonts més generoses del territori, com són la font de l'Alba (abans de l'Alber) a Begues o el Mas de les Fonts a Vallirana. | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||||||
| 34302 | El bandoler esquarterat i les creus de Begues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bandoler-esquarterat-i-les-creus-de-begues | Explica la tradició oral, que un cop un bandoler va ser pres a Begues i va ser esquarterat en quatre trossos estirat per quatre cavalls. Diu la llegenda que allà on van aturar-se els quatre cavalls s'erigiren les quatre creus de terme de Begues: la creu del Coll, la de la Clota, la de Coll Fe i la d'Ardenya. Una altra versió de la llegenda explica que el bandoler en ser esquarterat, van ser penjats les seves restes en les quatre creus de terme de Begues en senyal d'exemplerietat. | 08020-429 | 41.3302300,1.9247100 | 410019 | 4575974 | 08020 | Begues | Sense accés | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | No se sap res més d'aquesta llegenda, ni quan va succeir, ni s'ha trobat cap document que ho certifiqui, tampoc sabem si realment era un bandoler, un pagès de remença o un cavaller, però la llegenda es segueix explicant. La informació sobre aquesta llegenda s'ha recollit a partir d'una entrevista amb el senyor Francesc Sánchez. | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||||||
| 33882 | Camí Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-0 | TUTUSAUS I VIÑAS, Josep (1998): 'El Camí Ral de Begues', dins L'EIXARMADA. Butlletí del Centre d'Estudis Beguetans, núm. 3, juliol de 1998, p. 6-8. AAVV (2004): 'Begues terra de pas', dins L'EIXARMADA. Butlletí del Centre d'Estudis Beguetans, núm. 9, abril de 2004, p. 15-22. AAVV (2009): 'Avantprojecte de la ruta turística el camí ral pel Massís del Garraf. De Sant Boi a Vilafranca del Penedès'. Inèdit. | El Camí Ral de Begues forma part d'una important via de comunicació, especialment durant l'Edat Mitjana, entre el Llobregat fins al Penedès. El seu recorregut per Begues s'inicia des de llevant al Pla de les Bruixes. Pot arribar-se a aquest punt des de Sant Climent de Llobregat per dues vies: la Carrerada (el camí més septentrional) o el camí de les Valls. També existeix una altra variant d'entrada al municipi, una mica més al sud que o bé s'uneix als anteriors al Pla de les Bruixes o bé, pel costat de Mas Alemany, entra a Begues pel sud del barri de la Rectoria. Des del Pla de les Bruixes, passant per sota de la Roca del Barret es puja fins a la cruïlla del camí de Torrelles i des d'aquest punt cap al Coll de Begues, entrant pel nord del barri de la Rectoria i pel costat de la Creu de Can Gran del Coll. Des d'aquest punt es baixa en direcció a la Creu del Joncar, aquí s'enllaça amb l'avinguda Torres Vilaró fins al centre del poble. Allà, del carrer Major enllacem amb el carrer Camí Ral, i travessarem els barris de La Barceloneta i Campamà. El camí continua vorejant la riera de Begues passant vora el Camp Peraire, la Massana i els Casals fins a la Cadira de Sant Cristòfol, ja al terme municipal d'Olesa. | 08020-15 | Segons Josep Tutusaus i Viñas (TUTUSAUS, 1998), que recull treballs especialitzats d'altres autors, l'origen del Camí Ral de Begues remunta possiblement a l'època romana, utilitzat posteriorment pels àrabs durant l'ocupació islàmica de la península. Fou precisament durant l'Edat Mitjana quan aquest camí tingué una importància vital, constituïnt una drecera natural respecte la llarga via que comunicava Barcelona amb Tarragona seguint l'antiga Via Augusta romana. En efecte, aquesta via, provinent de la Jonquera, passava posteriorment pel Vallès, de tal forma que des de Barcelona calia remuntar el riu Llobregat seguint el marge del riu fins arribar a la Via Augusta. En aquest punt travessava el Llobregat pel Pont del Diable, a Martorell, i després de passar la vall de l'Anoia s'endinsava al Penedès per continuar cap a Tarragona i València. El Camí Ral de Begues formava part de l'anomenada 'via mercadera', la qual tenia el punt d'inici a Sant Boi, on hi havia una barca per travessar el Llobregat, seguia per Sant Climent i enfilava per sota la Roca del Barret fins arribar al coll de Begues. El camí entrava al pla de Begues per Can Grau del Coll, deixant a l'esquerra la Creu de Terme que hi ha a l'encreuament amb el camí que duia a l'església de Sant Cristòfol i al castell d'Eramprunyà, i seguia cap a ponent deixant a la dreta Can Vendrell per arribar a la Creu del Joncar. D'aquest punt i fins arribar al coll de Campamà, al final de la Barceloneta, coincidia quasi exactament amb l'actual carretera, carrer Major i Camí Ral. Després s'endinsava a la vall de la riera de Begues, la qual deixava a la dreta després de travessar-la per un gual. Costejava per sota el Pou de Glaç i la Fonteta i, seguint el pla que hi ha vora la riera, passava per la vora de Montau i la Massana. En arribar al terme d'Olesa de Bonesvalls, a l'alçada de la cadira de Sant Cristòfol, davant d'una fàbrica de calç, seguia la riera i feia cap a l'antic Hospital d'aquella població. A partir d'aquí, vorejava la riera, pujava el coll de Ràfol dels Caus i, passant per les Gunyoles, Olèrdola i Sant Pere Molanta, arribava a la Via Augusta a l'alçada de Moja. Cal suposar que al principi, a causa de les dificultats del terreny, era un camí per fer-lo a peu o en cavalcadura. Posteriorment esdevingué en camí de carro, com ho proven les empremtes de roderes que encara es veuen sobre la roca en alguns trams. El seu traçat era franquejat, sobre tot entre Begues i Olesa, per dos marges dels quals encara se'n conserven restes a la Barceloneta, a la Massana i als Casals. Al voltant del Camí Ral, al seu pas pel pla de Begues, es van establir hostals, parades de postes, fargues, tallers de fusters, carreters, etc. En són exemples l'Hostal Vell, Can Grau del Coll, Cal Vendrell, Cal Fuster, Ca l'Agustí i d'altres. També s'hi van establir algunes cases pairals que, com Can Romagosa, van donar lloc posteriorment al desenvolupament d'alguns nuclis urbans. La importància del camí Ral de Begues com a via de comunicació supracomarcal declinà ràpidament en construir-se, entre els anys 1763 i 1767, el pont de Molins de Rei i la carretera d'Ordal, elements que suposaren l'estancament demogràfic de Begues i el creixement de pobles com Cervelló i Vallirana, que aprofitaren la nova situació. El Camí Ral de Begues va seguir essent de gran importància a nivell local, però més endavant, la construcció de la carretera de Gavà, l'any 1886, va comportar l'inici de l'abandonament del tram de Sant Climent al coll de Begues, i els anys 1927-1928, la construcció de la carretera de Begues a Olesa provocà l'abandonament d'altres trams. Encara a mitjans del s. XX, l'abandonament dels trams que no coincidien amb la carretera actual de Gavà a Begues i Olesa, fou pràcticament absolut. En unes jornades de Centres d'Estudis dedicades específicament al tema al novembre de 2009, els especialistes Magí Miret, Miquel Vives i Pere Izquierdo defensaren que l'origen d'aquest camí s'ha de remuntar a la prehistòria. | 41.3319500,1.9434800 | 411592 | 4576146 | 08020 | Begues | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33882-foto-08020-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33882-foto-08020-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33882-foto-08020-15-3.jpg | Inexistent | Antic|Medieval|Modern|Contemporani|Prehistòric | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | 80|85|94|98|76 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||
| 33908 | Font de Cal Quiterio | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-cal-quiterio | XX | Envaïda per la vegetació. | Surgència d'aigua que aflora des d'una cavitat petita oberta en la roca calcària. Està canalitzada cap a un dipòsit cisterna d'uns 3 metres d'alçada per 1,30 metres d'amplada a la base, aproximadament, recobert de ciment i on s'observa el canal d'entrada. Al costat hi ha una pica feta d'obra de totxo recobert amb ciment de 2 metres de llargada per 0,50 metres d'amplada. | 08020-41 | Cal Quiterio | 41.3172400,1.9235200 | 409901 | 4574534 | 08020 | Begues | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33908-foto-08020-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33908-foto-08020-41-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | 98 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 33954 | Plaça Camilo Riu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-camilo-riu | XX | Plaça urbana ubicada al bell mig del nucli de Begues. Urbanísticament, la plaça s'ordena al voltant d'una font de forma el·líptica (veure fitxa 88) situada en una zona enjardinada, protegida per una tanca baixa de ferro. L'espai al voltant de la font presenta el terra de còdols i grava, i encara al voltant hi ha diversos bancs per seure. Destaca, al sector sud-oest de la plaça, un monument dedicat a Camilo Riu (veure fitxa 86); al sector nord-oest, la font (veure fitxa 88) amb una alzina monumental (veure fitxa 90), i al sector est, un pedrís amb una escultura (veure fitxa 89) que tanca la plaça en aquesta zona. La plaça està envoltada d'una tanca baixa de pedra amb diversos accessos des del carrer. | 08020-87 | Plaça Camilo Riu | Tot el sector de la plaça Camilo Riu va ser urbanitzat sobre el solar de l'antic ajuntament i altres edificis amb façana al camí ral, amb l'aspecte que presenta actualment l'any 1949. | 41.3312200,1.9218400 | 409780 | 4576087 | 1949 | 08020 | Begues | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33954-foto-08020-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33954-foto-08020-87-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | 98 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 33975 | Camí de Torrelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-torrelles | AHDB Lligall OP2911 | Parcialment asfaltat. | Aquest camí històric unia Begues amb la població de Torrelles de Llobregat. El seu traçat començaria a la zona del Raval d'en Martí, travessant el pla de Begues pel costat de l'Alzina. A Farfai començaria a guanyar alçada vers el nord-est, en paral·lel al torrent, pujant cap a la Borada. Des d'allà aniria a seguir pel costat del torrent de la Font de l'Alba, baixant fins endinsar-se al terme municipal de Torrelles. | 08020-108 | Aquest camí està recollit en els inventaris de camins veïnals de Begues dels anys 1855 i 1864 (AHDB Lligall OP2911). En el primer se li atribueix una amplada de 78 cm (3 peus) i és definit com a 'bo per a bast'. En el segon la seves característiques i qualificació es mantenen. | 41.3446900,1.9394600 | 411273 | 4577565 | 08020 | Begues | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33975-foto-08020-108-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33975-foto-08020-108-2.jpg | Inexistent | Antic|Medieval|Modern|Contemporani|Prehistòric | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | 80|85|94|98|76 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 33976 | Carrerada de Begues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrerada-de-begues | ROVIRA I MERINO, Joan; MIRALLES I SABADELL, Ferran (1999) Camins de transhumància al Penedès i al Garraf. Aproximació a les velles carrerades per on els muntanyesos i els seus ramats baixaven dels Pirineus a la marina. Edita: Associació d'Amics dels Camins Ramaders. Vilafranca del Penedès. pp. 147-148. | La major part d'aquest camí avui s'ha perdut i cal seguir per la llera o per on es pugui. | Antic camí ramader, per on els ramats de bestiar tenien dret a passar històricament en època de la transhumància cap a les pastures del nord. El seu traçat dins del municipi de Begues sembla ser coincident, en bona part, amb el traçat del Camí Ral. D'aquesta manera l'entrada a Begues des de llevant es realitza pel Pla de les Bruixes. Des d'aquest indret, passant per sota de la Roca del Barret es puja fins a la cruïlla del camí de Torrelles i des d'aquest punt cap al Coll de Begues, entrant pel nord del barri de la Rectoria i pel costat de la Creu de Can Gran del Coll. Des d'aquest punt es baixa en direcció a la Creu del Joncar, aquí s'enllaça amb l'avinguda Torres Vilaró fins al centre del poble. Allà, del carrer Major enllacem amb el carrer Camí Ral, i travessarem els barris de la Barceloneta i Campamà. El camí continua vorejant la riera de Begues passant vora el Camp Peraire, la Massana i els Casals fins a la Cadira de Sant Cristòfol, ja al terme municipal d'Olesa. | 08020-109 | 41.3349200,1.9506100 | 412192 | 4576469 | 08020 | Begues | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33976-foto-08020-109-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33976-foto-08020-109-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33976-foto-08020-109-3.jpg | Legal | Antic|Medieval|Modern|Contemporani|Prehistòric | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | Sense ús ramader en l'actualitat. | 80|85|94|98|76 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 34209 | Pont del carrer Ferran Muñoz | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-carrer-ferran-munoz | XX | <p>Pont que serveix per salvar la riera que travessa el carrer Ferran Muñoz, un afluent de la Riera de Begues. La fàbrica és de pedra i maó i presenta parament de mamposteria. La longitud és de 10 metres. El pont es divideix en dos vànols (obertures). Els arcs amiden 3,55 m d'amplada i 1,5 m de gàlib fins l'arc. A la banda superior, a nivell de carrer, el pont presenta dues parts incisions al mur, quadrades i emmarcades amb maó, que generen tres grans parts del pont. Tres obertures al cos central en forma d'arc i un a cadascuna dels cosos restants guarneixen l'estructura.</p> | 08020-342 | Carrer Ferran Muñoz | 41.3315080,1.9234350 | 409914 | 4576118 | 08020 | Begues | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34209-foto-08020-342-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34209-foto-08020-342-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | Inexistent | 2022-09-27 00:00:00 | Oriol Vilanova | 98 | 49 | 1.5 | 2484 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 34226 | Pont de la Riera de Begues II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-la-riera-de-begues-ii | XX | Pont que serveix per salvar la riera de Begues. La fàbrica és de pedra i maó i presenta parament de mamposteria. La longitud és de 26 metres i té una amplada total de 6,50 m. El pont es divideix en dos vànols (obertures), a la intersecció hi ha un pilar d'1.30 m d'amplada que separa els dos trams. El primer té la volta de formigó amb 6,8 metres de llum i 4,20 m de gàlib fins l'arc. El segon és igual però amb només 2,7 m de gàlib. | 08020-359 | carretera BV-2411, punt quilomètric 15.02 | 41.3340300,1.8718500 | 405601 | 4576452 | 08020 | Begues | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34226-foto-08020-359-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34226-foto-08020-359-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-31 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 98 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||
| 34227 | Pont de la Riera de Begues I | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-la-riera-de-begues-i | XX | Pont que serveix per salvar la riera de Begues. La fàbrica és de pedra i maó i presenta parament de mamposteria. La longitud és de 28 metres i té una amplada total de 6,30 m. El pont es divideix en dos vànols (obertures), a la intersecció hi ha un pilar d'1.30 m d'amplada que separa els dos trams. El primer té la volta de formigó amb 7 metres de llum i 3,5 m de gàlib fins l'arc. El segon és igual però amb només 2,6 m de gàlib | 08020-360 | carretera BV-2411, punt quilomètric 14.200 | 41.3347000,1.8801000 | 406292 | 4576518 | 08020 | Begues | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34227-foto-08020-360-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34227-foto-08020-360-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-01-31 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 98 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||
| 34233 | Camí del Castell / de la Clota/ Camí de Gavà / Camí de Castelldefels | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-del-castell-de-la-clota-cami-de-gava-cami-de-castelldefels | AHDB Lligall OP2911 | Aquest camí històric unia Begues amb la zona costanera de Gavà/Castelldefels, passant pel costat del castell d'Eramprunyà. El seu traçat començaria a la zona de Cal Xepis, en el pla de Begues. Des d'aquí seguiria en paral·lel al curs de la riera de la Clota en direcció sud-est. Encara es conserven trams d'aquest camí, en el que es poden distingir roderes de carro, entre l'actual pista forestal i el curs de la riera. El camí continua passant pel costat de la Clota i arriba a la Creu de la Clota. Des d'allà voreja les Agulles per entrar al terme municipal veí. | 08020-366 | Aquest camí està recollit en els inventaris de camins veïnals de Begues dels anys 1855 i 1864 (AHDB Lligall OP2911). En ambdós se li atribueix una amplada de 78 cm (3 peus) i és definit com a bo per a bast. | 41.3197300,1.9298600 | 410435 | 4574803 | 08020 | Begues | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34233-foto-08020-366-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34233-foto-08020-366-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34233-foto-08020-366-3.jpg | Inexistent | Antic|Medieval|Modern|Contemporani|Prehistòric | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | 80|85|94|98|76 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||
| 34234 | Camí d'Olivella / Camí de Sitges | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-dolivella-cami-de-sitges | AHDB Lligall OP2911 | Embardissat | Aquest camí històric unia Begues amb Sitges, passant per Olivella. El seu traçat començaria al centre del poble (Hostal Vell), des d'on, direcció sud, avançaria vers la muntanya. Passant a ponent del puig Castellar, s'endinsa en els costers seguint el curs del torrent Moltó fins arribar al puig Moltó. Un cop rodejada aquesta elevació, el camí canvia la seva direcció vers l'oest, enfilant el Coll Fe i passant per sota de Mas Grau. En aquest tram s'observa clarament el camí original que, embardissat, serpenteja pel fons del fondal seguint el curs de la riera del Carxol. Passant per sota de Carxol i les Penyes Negres, sempre arran de riera, deixa el terme municipal de Begues ben a prop de la Plana Novella. | 08020-367 | Aquest camí està recollit en els inventaris de camins veïnals de Begues dels anys 1855 i 1864 (AHDB Lligall OP2911). En ambdós se li atribueix una amplada de 104 cm (4 peus) i és definit com a bo per a bast. | 41.3116700,1.8992500 | 407862 | 4573941 | 08020 | Begues | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34234-foto-08020-367-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34234-foto-08020-367-2.jpg | Inexistent | Antic|Medieval|Modern|Contemporani|Prehistòric | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | 80|85|94|98|76 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 34235 | Carrerada de Jafra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrerada-de-jafra | ROVIRA I MERINO, Joan; MIRALLES I SABADELL, Ferran (1999) Camins de transhumància al Penedès i al Garraf. Aproximació a les velles carrerades per on els muntanyesos i els seus ramats baixaven dels Pirineus a la marina. Edita: Associació d'Amics dels Camins Ramaders. Vilafranca del Penedès. pp. 147-148. | Embardissada | Antic camí ramader, per on els ramats de bestiar tenien dret a passar històricament en època de la transhumància cap a les pastures llunyanes. Aquesta carrerada arrenca al costat de Sitges, just al costat de l'antic circuit automobilístic de Terramar, prop de la desembocadura de la riera de Ribes i arriba, a Begues a través del Parc de Garraf. Aquest camí ramader entra a Begues per la zona de la Plana Novella i el Corral Nou (Sitges), des d'on s'enfila per l'esquerra del tram superior de la riera cap a dalt el turó on antigament hi ha les cases de Jaques. Des d'allà davalla recte a travessar el torrent de l'Artiga. Sempre pel vessant sud de la serra dels Vaquers, va guanyant alçada en direcció a la penya Blanca. No hi arriba: tomba a mà dreta i va a trobar el collet pel qual s'enfila dalt el serrat Blanc. Pel llom del serrat no per la pista que a mà dreta baixa cap a Can Rigol davalla cap a Begues. | 08020-368 | 41.3084800,1.8600500 | 404576 | 4573629 | 08020 | Begues | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34235-foto-08020-368-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34235-foto-08020-368-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34235-foto-08020-368-3.jpg | Legal | Antic|Medieval|Modern|Contemporani|Prehistòric | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | Utilitzada per algun ramat en l'actualitat. | 80|85|94|98|76 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 34236 | Mina de l'Alzina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-de-lalzina | Mina de galeries soterrànies. L'existència d'un marge delimita la terrassa on s'ubica l'entrada a la boca de la mina, a la qual s'accedeix mitjançant unes escales fetes amb blocs de roca. A l'entrada es conserva una porta de ferro entre parets de mamposteria que tanquen l'accés al que és pròpiament la mina. A l'interior hi ha una galeria principal que s'obre en línia recta des de la porta i una altra que neix a la banda esquerra de la primera. Les galeries tenen una alçada mitja d'entre 1,5 i 1,80 m. | 08020-369 | Puig de Can Grau | 41.3358800,1.9423300 | 411501 | 4576584 | 08020 | Begues | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34236-foto-08020-369-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34236-foto-08020-369-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | Segons la informació oral del Sr. Francesc Sánchez, les mines s'havien explotat per l'extracció de galena. | 98 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||
| 34237 | Camí de la Creu d'Ardenya / Camí Moliner / Camí de Vallirana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-la-creu-dardenya-cami-moliner-cami-de-vallirana | AHDB Lligall OP2911 | Aquest camí històric unia Begues amb la població de Vallirana. Era un camí carreter utilitzat per anar als molins situats al voltant d'aquesta població. El seu traçat sembla que començaria amb diferents variants encara al pla de Begues. Una, seguiria l'eix Can Sadurní-Can Gepet, en el que poden observar-se encara algunes rieres de carro, mentre que l'altre s'enfilaria al vessant des de Can Pau. Els dos traçats s'unirien al començar a enfilar el coster, per sota de Cal Vinyes, per començar a ascendir en zig-zag, en paral·lel al torrent. El camí presenta alguns marges de pedra seca com a arranjament i suport d'aquest. | 08020-370 | Aquest camí està recollit en els inventaris de camins veïnals de Begues dels anys 1855 i 1864 (AHDB Lligall OP2911). En el primer se li atribueix una amplada de 104 cm (4 peus) i és definit com a bo per a bast. En el segon la seva amplada passa a ser de 156 cm (6 peus), millorant la seva qualificació com a bo per a carros. | 41.3516500,1.9159700 | 409317 | 4578362 | 08020 | Begues | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34237-foto-08020-370-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34237-foto-08020-370-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34237-foto-08020-370-3.jpg | Inexistent | Antic|Medieval|Modern|Contemporani|Prehistòric | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | 80|85|94|98|76 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||
| 33940 | Escultura a l'Ajuntament - 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-a-lajuntament-1 | JORGENSEN, Sune; BLOMEFIELD, Tom (2004): 'Mestres escultors de Zimbabwe i les seves obres'. Ajuntament de Begues - Humana. | XXI | Escultura exempta tallada en pedra Springstone. Representa el bust d'una persona amb trets facials negroides, amb el cap lleugerament inclinat a la dreta. L'escultura té unes dimensions de 72 cm d'alçada x 43 cm d'amplada i 19 cm de profunditat. La part del rostre presenta la superfície de la pedra polida, mentre que la part corresponent als cabells del personatge, així com el basament del bust, són de pedra sense polir. | 08020-73 | Avinguda Torres Vilaró, 4 | Aquesta escultura procedeix d'un conjunt d'exposicions que es van realitzar a diversos municipis del Parc del Garraf durant la tardor-hivern dels anys 2004-2005, que tenien l'objectiu de mostrar les obres de diversos escultors de Zimbabwe. Colleen Madamombe (1964-2009) és considerada la primera i millor escultora femenina de Zimbabwe. | 41.3302000,1.9247100 | 410019 | 4575971 | 08020 | Begues | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33940-foto-08020-73-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33940-foto-08020-73-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | Colleen Madamombe | 98 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 33941 | Escultura a l'Ajuntament - 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-a-lajuntament-2 | JORGENSEN, Sune; BLOMEFIELD, Tom (2004): 'Mestres escultors de Zimbabwe i les seves obres'. Ajuntament de Begues - Humana. | XXI | Escultura exempta tallada en serpentinita. Representa un bust abstracte, que recorda les màscares de l'Àfrica negra. Els trets facials estan desproporcionats, disposats a partir d'una de les cantonades verticals del bloc de pedra. L'escultura té una alçada de 64 cm x una amplada de 29 cm x una profunditat de 20,5 cm. | 08020-74 | Avinguda Torres Vilaró, 4 | Aquesta escultura procedeix d'un conjunt d'exposicions que es van realitzar a diversos municipis del Parc del Garraf durant la tardor-hivern dels anys 2004-2005, que tenien l'objectiu de mostrar les obres de diversos escultors de Zimbabwe. | 41.3302000,1.9247100 | 410019 | 4575971 | 08020 | Begues | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33941-foto-08020-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33941-foto-08020-74-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | 98 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 33969 | Escultura 'Mare i filla' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-mare-i-filla | JORGENSEN, Sune; BLOMEFIELD, Tom (2004): 'Mestres escultors de Zimbabwe i les seves obres'. Ajuntament de Begues - Humana. | XXI | Escultura exempta tallada sobre pedra Springstone. Representa una dona adulta que passa el braç esquerre per sobre l'espatlla d'una nena, en aquest cas, la seva filla. La superfície del cap, peus i mans de les figures presenten la pedra polida, de color negre, mentre que pel que fa als vestits, llargs, la pedra no està polida i presenta un to grisós. L'escultura té unes dimensions de 98x46x28 cm. | 08020-102 | Carrer del Bosc (pati de llar d'infants de Begues) | Aquesta escultura procedeix d'un conjunt d'exposicions que es van realitzar a diversos municipis del Parc del Garraf durant la tardor-hivern dels anys 2004-2005, que tenien l'objectiu de mostrar les obres de diversos escultors de Zimbabwe. | 41.3318500,1.9242500 | 409982 | 4576155 | 2003 | 08020 | Begues | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33969-foto-08020-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33969-foto-08020-102-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | Square Chikwanda | 98 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||
| 33970 | Escultura 'Sense títol' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-sense-titol | XXI | Escultura tallada en pedra (òpal) representa un personatge femení dempeus, amb un vestit i una falda, tallada sobre l'escorça de la pedra, a l'igual que els cabells. El cap està inclinat a la dreta, el braç esquerre està plegat sobre la cintura, mentre que amb el dret s'agafa la faldilla. El vestit presenta una superfície llisa, mentre que la faldilla està decorada amb estries. Únicament el rostre i la mà dreta estan tallades en pedra polida, de color negre. | 08020-103 | Carrer Àngel Guimerà, 15 | Aquesta escultura procedeix d'un conjunt d'exposicions que es van realitzar a diversos municipis del Parc del Garraf durant la tardor-hivern dels anys 2004-2005, que tenien l'objectiu de mostrar les obres de diversos escultors de Zimbabwe. | 41.3307300,1.9222200 | 409811 | 4576033 | 2003 | 08020 | Begues | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33970-foto-08020-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33970-foto-08020-103-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | Colleen Madamombe | 98 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 34170 | La Cuca Fera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-cuca-fera | SOLANS RODA, Conxita; BONDIA DOMPER, M. Rosa (2001): 'Begues'. Cossetània Edicions, Valls, p. 93-94. AAVV (2009): '75 anys de Cuca Fera', dins de l'Informatiu de Begues. Butlletí Informatiu municipal. Any XIII - número 69, juliol-agost 2009. Ajuntament de Begues, p. 10-11 SÀNCHEZ, Francesc (2009): 'La llegenda de la Cuca Fera'. Tallers el Colomar / Associació Cuca Fera de Begues / Ajuntament de Begues. | XX | L'objecte actual no és el del 1934, sinó una reconstrucció relativament recent | Element singular del bestiari de foc festiu de Begues. Representa una Cuca monstruosa amb la boca oberta, de grans ullals, amb barba i ulls desperts. La última remodelació de la peça ha utilitzat la fibra de vidre com a material, tot i que històricament s'havia fet d'altres materials (veure història). La bèstia té una alçada de 3,50 metres, una amplada màxima de 2,20 metres i una llargada de 12 metres. Els punts de foc es concentren a la cara i quatre a cada costat dels lloms. | 08020-303 | El Colomar. Camí Ral, 35 | L'any 1934 va nèixer la Cuca Fera de Begues. Alexandre Nolla, gracienc, era un dels nombrosos estiuejants que a començaments de segle anaven a passar els estius a Begues. En Nolla era un dels principals actors catalans de l'època i col·labora sovint amb Josep Santpere, pare de la famosa Mary Santpere, que també hi estiuejava. A més d'actor, Nolla era un excel·lent escultor i pintor. Ell i els seus companys de la Colla de l' Arròs, gairebé tots estiuejants, van tenir la pensada de construir un animal fantàstic com els que alegraven les festes populars d'arreu de Catalunya. Després de la Festa Major, que se celebra per Sant Jaume, es posa a treballar en la realització de l'engrescador projecte. Sols en un mes, en Nolla la dibuixà, féu la maqueta de fang, el motlle de guix a mida real i, finalment, la Cuca definitiva de cartó-pedra. Els sortí un animalot d'aspecte realment monstruós, molt gran, que necessitava unes set persones al seu interior per a poder-la arriar de tant com pesava. En Nolla, n'Amigó (a la casa del qual es construí), en Ramon Bech (que escriví l' «Himne a la Cuca Fera de Begues»), en Josep Maria Torrens(que en féu la música), en Batlle, etc. Els dies 1 i 2 de setembre del 1934 s'organitzaren les Festes de Pau i Germanor com a esplèndida excusa per a celebrar solemnement la primera sortida de la Cuca Fera de Begues, que tot traient foc pels ulls i caramels per la boca recorregué el poble pels carrers encara no asfaltats, que destrossaren les petites rodes de ferro colat i deixaren la bèstia tan desgavellada que no se'n tornà a sentir parlar. Potser la fundació, el 1935, del Casino de Begues portà massa feina als actius estiuejants, i la reparació a fons que l'animal necessitava per a tornar a sortir no es pogué fer. 1976: Després de la dictadura franquista la Cuca Fera tornà a ressorgir. El Club de Futbol del poble prengué les regnes de l'organització de la Festa Major. D'ençà del 1976, Begues torna a tenir una festa que cerca la pròpia identitat i que té un poder de convocatòria, tant de xics com de grans, impensable durant la Dictadura. El 1976 en el camí de trobar unes característiques veritablement autòctones per a la festa, sorgí la idea de ressuscitar la Cuca Fera, bèstia monstruosa i festiva que només era present en el record dels més grans. Aquesta història tan singular il·lusionà els del Club de Futbol i, cap al maig del 1976, proposaren a Santiago Maluquer, estiuejant també i home d'una traça artística provada a bastament, que col·laborés en la reconstrucció d'un animal fantàstic més gran que els de Vilafranca o Sitges i del qual només quedava el record i la llegenda creada per Ramon Bech. Amb el suport incondicional dels animats revitalitzadors de la Festa Major, en Maluquer es posà a treballar. Novament, després de quaranta-dos anys, un estiuejant treballava harmònicament amb els beguetans construint el que es convertiria en la peculiaritat més característica de la festa de Begues. Algunes fotografies i dibuixos foren la guia que en Maluquer utilitzà per reproduir de la manera més fidel possible la monstruosa escultura de Nolla. Aquest cop, la tècnica i els avenços moderns ajudaren a fer una Cuca més consistent i lleugera. El xassís i la carcassa, de tubs de metall i tela metàl·lica treballada. El cos, de paper de diari. Paper de diari que, en successives capes, es convertí en cartó d'un centímetre i mig de gruix. Les rodes, de Vespino. La llarga cua, de roba, com la primitiva. Tot i haver començat a construir-la uns dos mesos abans de la Festa Major, dos dies abans encara s'hi treballava en els últims retocs. Finalment, el dia 24, quan ja era negra nit, la Cuca Fera va renéixer després de quaranta-dos anys d'oblit. Des del 1976, la Cuca Fera ha sortit cada any per la Festa Major acompanyada del diables de Begues. | 41.3202900,1.9391400 | 411213 | 4574856 | 1934 | 08020 | Begues | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34170-foto-08020-303-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34170-foto-08020-303-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | Alexandre Nolla | (Continuació història)El Correfoc de la Festa Major s'ha convertit en el símbol festiu de tots els beguetans, una cita obligada cada any per Sant Jaume. Durant tots aquests anys, la colla de la Cuca Fera i els Diables de Begues han estat presents en els principals esdeveniments del poble. I no només això, sinó que han fet nombroses sortides a pobles d'arreu de Catalunya, entre ells Vilafranca i Barcelona, acompanyant altres bèsties fantàstiques. Però la que s'ha convertit com a més característica és la sortida a la Festa Major d'Olesa, just una setmana abans que la de Begues. En tot aquest temps, la colla de la Cuca Fera ha estat impulsada per moltíssimes persones, grans i petits, joves i no tan joves, que hi han anat passant i que han contribuït a fer de la Cuca Fera el símbol més popular de Begues.L'any 2001 es va commemorar els 25 anys de la seva reconstrucció. Per aquest motiu, la Cuca Fera va ésser reconstruïda pel taller Sarandaca per tal de fer-la més àgil i resistent. Aquesta va ser una efemèride destacada en què hi van participar la majoria de bèsties fantàstiques del Baix Llobregat que van acompanyar la nostra Cuca Fera en un dia tan senyalat.L'any 2009 es celebra el 75è aniversari de la nostra Cuca Fera. | 98 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||
| 34180 | Escultura de Zimbabwe del col·legi Sant Cristòfor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-de-zimbabwe-del-collegi-sant-cristofor | JORGENSEN, Sune; BLOMEFIELD, Tom (2004): 'Mestres escultors de Zimbabwe i les seves obres'. Ajuntament de Begues - Humana. | XXI | Es tracta d'una talla en pedra (òpal verd), una figura exempta femenina, dempeus. L'escultura és policromada (colors blanc, negre i vermellós). L'escultura recull un moment anecdòtic de la cotidianeïtat de la feina d'una dona. Les escultures de Madamombe sempre representen dones, pletòriques. Creen un lligam molt estret amb la gent del camp. La dona porta al cap un recipient, vesteix un vestit amb faldilla de quatre grans volants que agafa amb la mà esquerra | 08020-313 | CEIP Sant Cristòfor. C. Jacint Verdaguer, 2 | Aquesta peça s'emmarca en una iniciativa d'exposició realitzada l'any 2004 dedicada a l'escultura africana contemporània, concretament als mestres escultors de Zimbabwe. La organització de l'exposició va anar a càrrec de l'ajuntament de Begues, de la ONG Humana i el Centre Experimental de les arts del Parc del Garraf (Vallgrassa). Van col·laborar la Diputació de Barcelona, Geodis Teisa, l'obra social de Caixa Penedès, els Serveis Forestals Esteve i els ajuntaments d'Olesa de Bonesvalls, Gavà, Olivella i Sitges. | 41.3453900,1.9342100 | 410834 | 4577648 | 2004 | 08020 | Begues | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34180-foto-08020-313-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34180-foto-08020-313-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | Colleen Madamombe | Collen Madamombe va néixer el 1964 i va morir el 2009. Aconseguí un nivell d'èxit inusual per a una dona a Zimbabwe, una societat tradicionalment patriarcal. El seu treball reflecteix el paper que ocupa la dona en la societat de Zimbabwe i defensa el canvi de la dona africana a la vida moderna. Les seves figures femenines són conegudes arreu del món i sempre són presents a col·leccions escultòriques de Zimbabwe. | 98 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||
| 34189 | Imatge de Sant Cristòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/imatge-de-sant-cristofol | XVII | <p>Escultura exempta de guix modelat sobre talla de fusta que representa a Sant Cristòfol, patró del municipi de Begues, dempeus, com a gegant barbat que porta a coll-i-be el nen Jesús, suportant una branca amb les seves mans. Fruit d'una recent restauració, l'estàtua presenta una policromia molt viva. Sant Cristòfol vesteix una camisa verda, va descalç i porta un mocador blau lligat al cap i un sarró de color marró fosc lligat en bandolera. El nen Jesús, a coll-i-be de Sant Cristòfol, va despullat, porta el cap nimbat i una esfera celest daurada a la mà esquerra. L'escultura guarda correctament les proporcions i el ritme es mou entre l'anècdota i el repòs. L'anatomia dels personatges obeeix a uns cànons naturalistes, tot i que els rostres expressen solemnitat i voluntat de transcendir, com és habitual a l'escultura barroca.</p> | 08020-322 | Carrer Alacant, 8 | 41.3319100,1.9233200 | 409905 | 4576162 | 08020 | Begues | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34189-foto-08020-322-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34189-foto-08020-322-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34189-foto-08020-322-3.jpg | Inexistent | Barroc|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-10 00:00:00 | Oriol Vilanova | 96|94 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||
| 34238 | Creu processional de la parròquia de Sant Cristòfol de Begues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-processional-de-la-parroquia-de-sant-cristofol-de-begues | XVII | <p>Creu processional de tipologia llatina realitzada en llautó i banyada en plata, amb unes dimensions de 120 cm d'alçada, 50 cm d'amplada i 20 cm de gruix màxim a la part inferior, i 4 cm de gruix màxim a la part superior. La superfície de la creu està profusament decorada amb aplics de motius vegetals (tiges als braços i acabament dels extrems en forma de fulles de flor de lis). Presenta, al centre de la cara anterior, una imatge de Crist crucificat, coronat i amb el cos flexionat, d'estil naturalista, mentre que a la cara posterior hi ha representada una imatge de la Mare de Déu amb el nen, en actitud triomfant. Destaca la part inferior de la creu està decorada per una sèrie d'elements en forma de gablets que l'envolten, a l'interior dels quals hi ha representats diversos sants i apòstols, destacant, a la cara davantera, sota la imatge de Crist, es troba Sant Pau, amb barba, recolzat sobre una espasa, mentre que a la cara posterior hi ha Sant Pere, igualment barbat, que sostè la clau del Cel a la mà dreta i el llibre de les Escriptures a la mà esquerra. Cal destacar, al lateral dret, el segell gravat de l'orfebre autor de la peça. Es tracta d'un segell de petites dimensions on es pot llegir la data '1612', i unes inicials de difícil identificació ('VII' o bé 'DTI'), seguides d'una creu de tipologia grega.</p> | 08020-371 | Església de Sant Cristòfol de Begues | <p>Segons informació oral del mossèn de la parròquia de Sant Cristòfol de Begues, senyor Agustí Segarra, la creu prové de l'església de Sant Cristòfol de la Rectoria. Segons el mateix testimoni, durant la Guerra Civil (1936-1939), la creu va restar amagada en una masia, i a la immediata postguerra, la creu va ser venuda pel mossèn per manca de recursos. Alguns anys més tard, però, la creu fou recuperada per un o diversos feligresos del poble i retornada a la parròquia.</p> | 41.3309000,1.9223600 | 409823 | 4576051 | 1612 | 08020 | Begues | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34238-foto-08020-371-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34238-foto-08020-371-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34238-foto-08020-371-3.jpg | Inexistent | Barroc|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-07 00:00:00 | Oriol Vilanova | Segons informació oral del mossèn de la parròquia, senyor Agustí Segarra, els aplics decoratius de les figures són afegits posteriors a la peça original. | 96|94 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 34241 | Vares d'alcaldia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vares-dalcaldia | Un dels bastons presenta forats i desgast a la part central | Es tracta de dos bastons de fusta de característiques similars. Una de les vares té una creu gravada a l'empunyadura, que és metàl·lica, daurada i amida 2,5 cm. La llargada total és de 87,8 cm i és de forma cònica. A l'extrem inferior una peça també metàl·lica de 2 cm serveix per protegir-lo. El cost central del bastó es mostra desgastat. Un cordill travessa la vara per guarnir-la embolicada al bordó. La segona vara també té l'empunyadura metàl·lica, però no és daurada i amida 2,8 cm. En aquest cas el motiu gravat són les inicials 'BG'. La llargada total és de 90,8 cm i és de forma cònica. A l'extrem inferior una peça també metàl·lica de 8,2 cm serveix per protegir-lo. Un cordill prim travessa la vara per guarnir-la embolicada al bordó. | 08020-374 | Av. Torres Vilaró, 4 (edifici de l'ajuntament) | La vara d'alcaldia simbolitza el poder del municipi i és utilitzada en cerimònies simbòliques relacionades amb la figura de l'alcalde/ssa. | 41.3302300,1.9247100 | 410019 | 4575974 | 08020 | Begues | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34241-foto-08020-374-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34241-foto-08020-374-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Simbòlic | 2023-01-31 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 98 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 34260 | Capitell de la Creu de terme de Can Grau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capitell-de-la-creu-de-terme-de-can-grau | <p>ALBERT BASTARDES I PARERA ( 1983). Les creus al vent . Editorial Millà. MEDINA VICIOSO, Vicente (1999): 'Cruz de Término de Begues', dins L'EIXARMADA. Butlletí del Centre d'Estudis Beguetans, núm. 4, març de 1999, p. 2-4; núm. 5, juny 1999, p. 3-5. L'EIXARMADA. Butlletí del Centre d'Estudis Beguetans, núm. 10, juliol de 2008, p. 1-2. INVENTARI DEL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC DE CATALUNYA.</p> | XIV | <p>Capitell original de la Creu de terme, proper a la masia de Can Grau. El capitell de la creu està constituït per dues piràmides ortogonals truncades, unides per les bases, de tal manera que la predel·la de les vuit cartel·les està situada a la inferior. A cadascuna de les vuit cares existeix una cartel·la en baix relleu amb una representació escenificada o imatge. Vicente Medina (MEDINA, 1999) proposa una divisió en dues sèries de les vuit cartel·les. La primera sèrie estaria formada per cinc cartel·les i l'altra per tres. Així, a la primera sèrie, trobem la imatge de Crist crucificat a l'escena central i dues cartel·les iconogràfiques més a cada banda. El Crist crucificat apareix representat frontalment, amb les cames especialment flexionades. A la seva esquerra hi ha una figura femenina, identificable amb Maria Magdalena (Medina, 1999), no sembla tenir corona i les mans estan creuades al centre, seguint la tradició pietosa. A l'esquerra de Maria Magdalena hi ha una cartel·la amb la representació d'una santa de difícil identificació, si bé porta corona i una palma de martiri. A la dreta de Crist hi ha dues cartel·les més: la primera amb la representació de sant Joan, coronat, amb les mans en actitud de súplica. A la seva dreta, una cartel·la, la cinquena, amb la representació de santa Eulàlia (Medina, 1999), copatrona de Begues, amb cabells llargs i la palma del martiri. La segona sèrie, de tres cartel·les està ubicada d'esquenes a la sèrie de cinc. Està presidida per la Mare de Déu i a cada costat d'aquesta, una cartel·la, una amb un escut quarterat i l'altra amb la inscripció de la data de construcció: 'Anno Domini MCCCXII'</p> | 08020-454 | Av. Torres Vilaró, 4 (edifici de l'ajuntament) | <p>Segons Vicente Medina Vicioso (MEDINA, 1999), la Creu del Coll de Begues és la més antiga datada a Catalunya, l'any 1312, i possiblement una de les més antigues d'Espanya. Actualment, aquesta creu conserva de l'original la seva base ubicada al Camí Ral o carretera de Sant Climent ( fitxa 361) i el capitell dipositat a l'Ajuntament de Begues. Com a hipòtesi, Medina proposa que la data de 1312 està relacionada amb l'abolició de l'Orde del Temple en aquell mateix any pel papa Climent V, raó que el porta a pensar que la creu podria haver estat feta per un cavaller d'aquest orde militar. Després de la guerra civil, la creu original fou traslladada al passeig de l'Església, enfront del nou temple, però arrel de diversos accidents es substituir per una nova reproducció de la creu de terme, realitzada pel picapedrer beguetà , Urpià Fernández, mentre que el capitell original del 1312 es conserva en el mateix ajuntament beguetà.</p> | 41.3302300,1.9247100 | 410019 | 4575974 | 1312 | 08020 | Begues | Bo | Legal | Gòtic | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-16 00:00:00 | Lluis Rius | Existeix una còpia d'aquesta creu al costat de Can Grau del coll, únicament la seva base forma part de l'estructura original. D'altra banda, la creu situada al passeig de l'església constitueix una nova reproducció. | 93 | 52 | 2.2 | 1781 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||
| 34269 | Retaule de Santa Eulàlia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-santa-eulalia | XIX | <p>Retaule de fusta ubicat a l'absis de l'ermita de Santa Eulàlia de Begues. De composició molt senzilla, presenta únicament tres fornícules al pis central, sense predel·la o bancal al pis inferior. Destaca la fornícula central, decorada amb un arc lobulat a la part superior i decoracions florals en baix-relleu a l'arc i als muntants, on hi ha una estàtua de Santa Eulàlia, titular del temple. Aquesta vesteix un vestit blanc amb una túnica vermella. Té el cap nimbat i porta, a la mà dreta, la creu del martiri, en forma d'X i a l'esquerra, la palma, els seus atributs clàssics. Les fornícules laterals estan emmarcades per dues columnes d'estil clàssic. A la de la dreta hi ha una altra estàtua de Santa Eulàlia, aquesta representada com a nena. Vesteix un vestit blanc llarg i es cobreix el cap i les espatlles amb una mantellina de color verd amb estampats. Presenta les mans en actitud d'oració, de les quals penja un rosari. Darrere seu hi ha, pintats sobre la fusta del fons del retaule, els atributs de la santa: la creu del martiri, en forma d'X, i la palma. A la fornícula de l'esquerra no hi ha cap estàtua, únicament hi ha, pintades sobre el fons de fusta, dues torxes. El retaule està coronat per un timpà a la part superior central, on es poden llegir les dates '1832-1893'. Per sota d'aquest timpà hi ha la representació del colom de l'Esperit Sant, mentre que els laterals són ondulants.</p> | 08020-386 | Ermita de Santa Eulàlia de Begues. | 41.3380800,1.9155000 | 409259 | 4576856 | 1832 | 08020 | Begues | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34269-foto-08020-386-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34269-foto-08020-386-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34269-foto-08020-386-3.jpg | Inexistent | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-16 00:00:00 | Oriol Vilanova | 99|98 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 33884 | Ball de Novençans de Begues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-novencans-de-begues | SÀNCHEZ, Francesc (2002): 'Per Carnestoltes, ball de Novençans. Una llarga tradició popular de dansa i gresca', dins L'EIXARMADA, núm. 8, abril de 2002, p. 3-7. | XIX | El ball ha desaparegut. | Ball que es practicava en les festes de Carnestoltes. Del ritual seguit en aquestes festes, va derivar una munió de danses i disfresses que no es practiquen en cap altre moment de l'any. D'aquestes danses figuren els balls de novençans, entre molts d'altres. A Begues l'organització de les Carnestoltes corria a càrrec dels joves del poble, que escollien dos d'entre ells, el novençà i la novençana, que eren els que portaven el pes de tota la gresca, els quals encarnen l'essència de la festa constituint-se en el personatge de Carnestoltes. Els xicots del poble voltaven per tota la població ballant el ball de novençans i fent una capta de queviures. Entre els queviures solien abundar ous, fruites, carn de porc, especialment cansalada i botifarra, i vi moscatell. Cap als anys '20 del segle XX, l'antropòleg i folklorista Joan Amades va descriure així el ball de novençans de Begues: 'La fadrinalla de Begues formava una colla presidida pel novençà i la novençana, dos minyons que simulaven ésser una parella, vestida grotescament. Voltaven per tota la població, ballant de casa en casa, i per les pagesies foranes. Ballaven obligadament al so de flabiol i cornamusa, i mentre voltava la colla, no era permesa l'actuació de cap altre instrument. Formaven la colla tots els fadrins del poble, els quals no podien abandonar-la per res sense el consentiment dels esquellotaires, o sia, els esparriots, que anaven carregats d'esquelles i duien una espasa de fusta com a signe d'autoritat. Anaven a fer una capta i una ballada per les masies aïllades del terme. (...)' | 08020-17 | Dels novençans més antics que hi ha referència són en Ricard Romagosa i Vinyes i en Conrad Escofet i Trepat, que feren de novençans als anys trenta fins a l'esclat de la Guerra Civil en què es deixaria de ballar per raons òbvies. Als anys quaranta i cinquanta es recuperaria la dansa, en aquesta ocasió alguns dels novençans que ballaren foren en Josep Maria Fañanàs, l'Isidre Ventura, en Jaume Rabell 'Martí', en Marcel Ventura i en Joan de Cal Vaques. El novençà duia uns picarols a les cames per fer sonar quan ballava, i l'altre xicot, el que feia de novençana, es disfressava com a representació d'una fadrina a festejar. Tots dos es vestien grotescament i esdevenien el centre de tota la festa. Sabem també que als anys '20, gràcies al testimoni de fotografies, el novençà i la novençana es disfressaven d'arlequins. Quan s'arribava a una casa, mentre es feia el ball de novençans, algú de la colla s'escapava de la rotllana, una pràctica habitual era escapolir-se tot donant un cop a un dels esquellotaires. Era llavors que els guardians de la colla l'havien de perseguir, enxampar-lo i retornar-lo a la colla. Els esquellotaires anaven equipats amb un garrot de fusta que simulava una espasa i alhora anaven carregats amb sorolloses esquelles penjades. Sembla ser també que en alguna ocasió, tot i no poder contrastar-ho en fotografies, algun garrot dels esquellotaires duia un clau a la punta, entre algunes especulacions podria ser per la seva versemblança amb una espasa, per amenaçar el que s'escapava, o bé per marcar amb una creu a aquelles cases que no contribuïen a la capta de queviures. L'escapat s'havia d'amagar per no ser trobat pels esquellotaires, havia d'aconseguir tornar a la rotllana sense que l'enxampessin, si ho aconseguia no li passaria res, en canvi, si els esquellotaires l'atrapaven podria ser garrotejat, lligat o bé era jutjat. El càstig, per exemple, podria ser fer-lo ballar tot sol al ball de tarda davant de tot el poble. Es tractava, al capdavall, de fer gresca, passar-s'ho bé i fer riota amb el novençà i la novençana. Als anys '50 del segle XX es varen tocar diverses peces: el Ball de Novençans, dit també de Jovençans -, el Valset i una tercera peça que podia variar. Per preparar la dansa, els novençans havien d'assajar durant força dies abans per ballar el dia de Carnestoltes. En primer lloc es ballava el Ball de Novençans en que la colla de fadrins feien una rotllana encerclant la parella de novençans que ballarien enmig. En la primera part de la peça ballaven el novençà i la novençana un davant de l'altre, seguint la música i canviant de lloc; la novençana sempre puntejava i el novençà marcava els passos tot saltironejant. En la segona part de la peça, coneguda també com 'la tira', els novençans ballaven giravoltant agafant-se pel braç. En aquesta part també ballaven els xicots de la rotllana seguint la música i anant d'un cantó a l'altre. Després del Ball de Novençans tot seguit es ballava el Valset, en que els novençans, simulant ésser una parella s'agafaven per ballar a ritme de vals. La música del 'Vals-jota de Begues' s'ha pogut recuperar gràcies al senyor Marcel Ventura, el qual va fer de novençana l'any 1952. En alguns anys també es va toca una tercera peça, que molt probablement fou la avui anomenada Tornaboda de Viladecans, segons els senyors Jaume Gustems i Josep Mª Ventura Fañanàs. Segons recorda el senyor Gustems, els novençans també feien un passeig enmig de la rotllana. El ball de novençans es va ballar fins als anys '40 i '50 a Begues, però a mitjans d'aquella dècada ja es deixaria de ballar, sobretot per causa de la desaparició dels músics, el Tons i el Tupí. L'any 1979 es va intentar recuperar el ball, però des d'aleshores ençà no s'havia tornat a ballar. | 41.3302300,1.9247100 | 410019 | 4575974 | 08020 | Begues | Obert | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | (Continuació història) A finals del mes de novembre de 1980 en Ricard Casals i en Jordi Cruanyes van anar per primer cop a Begues per intentar saber quelcom més de les colles de cornamusaires o sacaires a Catalunya. Amb la seva recerca es va poder recuperar i recopilar bona part del ball de novençans de Begues. La seva tasca van poder-la elaborar a través, principalment, de tres informadors: en Pepet de les Planes (1898-1996); en Josep Viñas de cal Quico, nét d'un cornamusaire; i en Ramon Guasch, descendent d'un sacaire del segle XIX. En Casals i en Cruanyes van arribar a Begues seguint la pista deixada per Joan Amades en l'article 'La cornamusa a Catalunya', publicat al número 343 de la Revista Musical Catalana l'any 1932: 'El cornamusaire Francesc Pasqual forma cobla amb un flabiolaire i timbaler anomenat Tupí, també natural i veí de Begues, boscater i comerciant en llenyes i fuster, d'edat aproximada a la del seu company (uns seixanta anys), anomenat Joan Pasqual. Tots dos són completament ignorants en música i analfabets. Aquests són els dos darrers representants de l'antiga cobla rústega en tot Catalunya que nosaltres sapiguem'.Aquesta cobla rústega és una forma reduïda de la cobla de tres quartans: una cornamusa, un flabiol i tamborí i una tarota o tiple. Això és, quatre instruments tocats per tres músics en una agrupació que arrenca de la primitiva cobla de ministrers del Renaixement (segles XV-XVI) per fer música a l'aire lliure en els balls de plaça i que en el nostre país ha evolucionat cap a la cobla actual utilitzada per ballar les sardanes llargues i els balls locals. Un dels més antics sacaires que coneixem a Begues podria haver estat en Jaume Petit i Milà (1807-1876), que el 1850 decideix construir la seva casa a la Rabassa morta, coneguda encara per Cal Sacaire.A principis del segle XX i fins als anys '30, com a tants pobles de Catalunya, van existir dues colles Begues vinculades a dos locals o entitats que corresponien als dos partits o tendències polítiques: el d'esquerres de Cal Pere Vell i el de dretes del Petit Casal.La colla del Petit Casal era formada pel Viu, sacaire, i el Tupí, flabiolaire i timbaler, que és la colla que va conèixer en Joan Amades. En Josep Badell (1850-1923), el Viu, tocava el sac o cornamusa i era insolfejat. En Joan Pasqual (1888-1968), el Tupí, va tocar el flabiol i el timbal fins l'any 1953-54 a l'edat de 69 anys. La colla de Cal Pere Vell era constituïda pel tons, cornamusaire, i el Dimas, flabiolaire i timbaler. En Dimas Tutusaus (1870-1922) sonava a més del flabiol i el timbal, l'acordió. En Francesc Pasqual i grau (1880?-1965) el Tons, era pastor de cabres, pagès i fabricava i venia escombres de canya. Era masover de Mas Traval, i després del Mas Roig. Tocava un sac amb una bossa vermella. Les fustes del sac 'grall i bordó- les havia comprades a un vell cornamusaire de Cervelló, segons diu Amades. Va tocar fins als 70 anys, però al final només amb el grall sol, sense la bossa ni les cames (bordons). Era músic d'oïda, sense antecedents musicals. Tocava el Ball de Novençans per Carnestoltes, i acompanyava algun cop, sol i amb el grall de la cornamusa, les caramelles. Anava a tocar també a la Festa Major de Sitges el Ball dels Cercolets. L'any 1923, en desaparèixer dos d'ells, el Viu, cornamusaire del Petit Casal, i el Dimas, flabiolaire i timbaler de Cal Pere Vell, es van refondre les dues colles, quedant la parella formada pel tons amb la cornamusa, i el Tupí amb el flabiol i timbal. El 8 de febrer de 2002 es va fer la presentació al poliesportiu de Begues del nou ball de novençans que s'havia ballat a Begues anys enrera. | 62 | 4.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||
| 33885 | Caramelles de Begues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-de-begues | MARTÍ I SALLERAS, Carles: 'Cantant la primavera. Petita història de les caramelles de Begues'; dins de L'EIXARMADA, núm. 7, octubre de 2001, p. 8-12. | Aquest costum es continua realitzant actualment. | Cançons populars cantades per una colla de cantaires que visiten cases i masies davant les quals canten, bàsicament en les festes pasquals. L'organització d'una excursió o viatge per part dels cantaires com a recompensa final de les cantades, és un dels costums que s'ha mantingut des dels inicis de la colla de caramelles de Begues. | 08020-18 | Sembla que el costum de cantar caramelles ja existia al segle XVI. Als indrets rurals la festa es va anar mantenint més temps, però a Barcelona i les seves rodalies es va anar perdent. Al segle XIX, sota l'impuls de la Renaixença i dels Cors de Clavé, retornà amb força a Barcelona i les poblacions del seu pla. Primitivament, les Caramelles devien ser colles exclusivament masculines de pastors, més tard colles gremials o colles de poble o barriada que naixien a la taula d'un cafè o a la tertúlia d'una societat recreativa. La seva finalitat era oferir una serenata a les famílies del poble o les masies de les rodalies amb motiu de la celebració de la Pasqua i obtenir una recompensa, generalment ous, embotits, ametlles i altres viandes, amb la qual farien un àpat que els permetés passar una estona de gresca i lleure. La serenata constava de cançons de caràcter molt variat. Les de caràcter exclusivament religiós o els 'goigs' semblen ésser les caramelles més antigues. No obstant això, la tradició i els gustos populars han anat decantant-se per cançons profanes, anomenades a vegades goigs per extensió. D'aquestes cançons algunes són fetes per a demanar els menjars típics, unes altres tenen caràcter amorós i d'exaltació a la primavera, per oblidar el temps difícil de l'hivern, i unes altres són corrandes circumstancials de cada lloc. A les ciutats, les societats corals solen cantar composicions d'autors coneguts o cançons de caràcter local i satíric. No s'ha pogut precisar els anys en què es van iniciar les cantades de caramelles a Begues. Pels volts de l'any 1920, una colla de la qual formaven part, entre d'altres, el Pepet de les Planes, el Pere Oller, el Mitjans, el Banyes, i el Tupí i l'avi Tons amb el timbal i la gralla, varen fer caramelles. L'organització d'aquella colla de caramelles i de les pròpies cantades ja presentaven característiques molt semblants a les actuals. Sembla que en els primers anys, l'organització de la colla de Caramelles va anar molt lligada amb la colla dels Novençans i estava formada bàsicament pels mateixos joves del poble. En aquells temps el fet de formar part de la colla de caramelles, amb tot el que suposava sortir de casa, passar una estona amb els amics al bar o al cafè i participar a la posterior excursió, era un dels pocs entreteniments del jovent masculí del poble. La colla de Begues sempre ha mantingut el calendari tradicional de preparar les cantades i d'assajar durant les set setmanes de Quaresma, la qual cosa vol dir que no es comencen les activitats fins després del dissabte de Carnestoltes. En principi se sortia a cantar el dissabte de Glòria a la tarda i al matí del diumenge de Pasqua. El dissabte es reservava per a les cantades a les masies, que eren moltes i totes habitades. El diumenge es reservava per fer serenates al poble, assistir a missa i fer la cantada principal en acabar aquesta. Quan la colònia d'estiuejants va esdevenir més nombrosa i important, el diumenge es va dedicar també a les cantades a casa dels 'senyors' que eren, en molts casos, recompensades amb generositat. Mai no s'ha perdut el costum de fer la cantada en acabar la missa de migdia, al davant de l'església parroquial. Aquesta cantada sempre ha estat la més esperada per tothom i s'hi cantaven les cobles per tal que tot el poble les pogués escoltar i celebrar. Quan les autoritats eclesiàstiques varen modificar el caràcter del dissabte de Glòria per a convertir-lo en dissabte Sant, les cantades es van traslladar al diumenge i dilluns de Pasqua, així es va fer durant molts anys, però actualment s'ha retornat al costum de cantar en dissabte i diumenge. | 41.3302300,1.9247100 | 410019 | 4575974 | 08020 | Begues | Obert | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | (Continuació història)En els primers anys del grup de caramelles, l'excursió que es feia després de les cantades era d'un sol dia i es marxava amb el cotxe de línia de Gavà, el mecànic del qual s'afegia a l'excursió per tal de poder atendre les nombroses avaries. Amb els anys, l'excursió es va anar fent més ambiciosa: Cadaqués, Tarragona, Osca, Sant Sebastià, Benidorm... i es feia amb l'autobús del Petit Canigó. En els últims vint anys, l'excursió ha esdevingut un viatge, i les illes Balears, especialment Eivissa, ha sigut la destinació preferida. Amb la finalitat d'incrementar la recaptació necessària per fer front a les despeses de l'excursió, la colla des de sempre ha organitzat la rifa d'una mona de Pasqua. | 98 | 62 | 4.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 33933 | Goigs en llahor del Gloriós Mártyr Sant Cristófol, patró del poble de Begas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-en-llahor-del-glorios-martyr-sant-cristofol-patro-del-poble-de-begas | SOLANS RODA, Conxita; BONDIA DOMPER, M. Rosa (2001): Begues. Cossetània Edicions, Valls. p. 36 | Himne religiós en lloança de Sant Cristòfol. La lletra dels goigs és la següent: 'Puig de Déu sou molt amat / y n'alcansáu tot favor; / Siáu nostre intercessor, / Cristófol, mártyr sagrat. Ab gran fervor y esperit / A molt gent predicareu, / y per quantas parts passareu / lo ver Déu fou obehit; / dexant ab intens dolor al home més obstinat: / Siáu nostre intercessor, / Cristófol, mártyr sagrat. Vostres miracles son tants, / que no's poden referir; / fins á un bastó sech, florir / feren vostras santas mans; / molts mirant del troch la flor / se aparten del pecat: / Siáu nostre intercessor, / Cristófol, mártyr sagrat. Decio, emperador cruel, / vos doná graves torments, / llansantvos en fochs ardents / perqué no us feyeu infiel: / mes de vostre pit lo ardor / al tirá dexá burlat: / Siáu nostre intercessor, / Cristófol, mártyr sagrat. Duas infames donzellas / vostra castedat temptaren / peró'ls mals intents dexaren / mirant vostras maravellas; / ab un improvís terror / sentintse lo cor mudat: / Siáu nostre intercessor, / Cristófol, mártyr sagrat. Ab durs assots vostre cos / fou maltractat dels sayons; / mes per vostras oracions / senti, en lloch de dany, repós; / sens que'l foch abrasador / maltractés vostre costat: / Siáu nostre intercessor, / Cristófol, mártyr sagrat. Quan las fletxas vos tiraren / los gentils ab gran orgull, / á hu tragueren un ull, / perqué contra ell se tornaren / per vostre medi y favor; / peró al fi restá curat: / Siáu nostre intercessor, / Cristófol, mártyr sagrat. Las febras y malaltías / á vostre nom se rendexen , / y tots los mals obehexen / á vostras oracions pías; / y puig ni mal ni dolor / sent qui us té per advocat: / Siáu nostre intercessor, / Cristófol, mártyr sagrat. Es testimoni patent / de vostra gran fortalesa, / demunt del coll la grandesa / portant del Omnipotent: / la virtut, brío y valor, / vos feren tan alentat: / Siáu nostre intercessor, / Cristófol, mártyr sagrat. Begas es poble ditxós / en tenirvos per Patró, / puig tè en vostra protecció / l'amparo més amorós; / ell us prega ab gran fervor / que'l miréu sempre ab pietat: / Siáu nostre intercessor, / Cristófol, mártyr sagrat. Puig sou d'est poble advocat, / y us som devots de tot cor: / Siáu nostre intercessor, / Cristófol, mártyr sagrat.' | 08020-66 | 41.3302300,1.9247100 | 410019 | 4575974 | 08020 | Begues | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | 62 | 4.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||||||||
| 34071 | Himne a la Cuca-Fera de Begues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/himne-a-la-cuca-fera-de-begues | SÀNCHEZ, Francesc (2009): 'La llegenda de la Cuca Fera'. Tallers el Colomar / Associació Cuca Fera de Begues / Ajuntament de Begues. | XX | Himne dedicat a la Cuca Fera de Begues, figura principal del bestiari festiu del municipi. La lletra de l'himne és la següent: 'Paorosa Cuca-Fera/que en les pedres de Montau/vas restar en negra espera/insensible al vol de l'au;/en la tomba que va obrir-te/el diable amb sa maldat,/de la qual has pogut sortir-te/després d'anys de soterrat.' TORNADA: 'Cuca-Fera quina joia/altra volta al món dels vius!/Com abans a tota noia/treu-la de perills asprius.' 'Si la bella Rosaclara/donzella d'Aramprunyà,/del castell i del seu pare/un galant la va robar, tu de l'avenc de la Ferla/vas eixir amb ulls de foc/ i a la coneirosa perla/vas tu retornar al seu lloc.' (TORNADA) 'Al galant que la robava/el vas vèncer i empassar,/però Satanàs sotjava/i el teu gest desaprovà./I entremig roca viva/et va fer la tomba i niu/i allà on la llum no arriba/t'enterrà de viu en viu.' (TORNADA) 'Treballant de nit i dia,/cercant aigua, fent un pou,/han vist com apareixia/la Cuca-Fera que fou./Paorosa Cuca-Fera/que en les pedres de Montau/vas resistir en negra espera/insensible al vol de l'au.' (TORNADA) | 08020-204 | El Ramon Bech va escriure 'l'Himne a la Cuca Fera de Begues' que explica l'origen romàntic, fictici i llegendari de la bèstia. La música del mateix va ser composada per Josep Maria Torrens. | 41.3302300,1.9247100 | 410019 | 4575974 | 08020 | Begues | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | Ramon Bech i Taberner / Josep Maria Torrens | L'himne a la Cuca-Fera ha donat lloc a narracions modernes en forma de conte que expliquen el que s'ha anomenat la llegenda de la Cuca Fera. Aquesta llegenda neix amb la voluntat d'arrelar al bagatge cultural dels beguetans i fins i tot ha esdevingut part del projecte educatiu de Begues, impulsat per l'Ajuntament (veure bibliografia). Així, diu la llegenda que la Cuca Fera va néixer a les profunditats de l'avenc de la Ferla, des d'on es passava el temps contemplant la vida dels beguetans. Per aquell temps vivia al castell de l'Eramprunyà el baró i la seva filla, la donzella Rosaclara. Però una nit, un cavaller vanitós va raptar la donzella Rosaclara i va endur-se-la del castell a galop del seu cavall. En assabentar-se la Cuca Fera d'aquest fet, va sortir a aturar el cavaller i amb els seus ulls de foc el va vèncer i se'l va empassar. Així va ser com la Cuca Fera va retornar la donzella Rosaclara al castell de l'Eramprunyà. En agraïment per retornar-li la seva filla, el baró d'Eramprunyà va nomenar la Cuca Fera 'protectora del poble de Begues'. Poc després el diable, ple d'enveja i gelosia, es va assabentar del que havia succeït, va anar a trobar a la Cuca Fera i la va tancar a l'avenc de Can Sadurní, al Montau. Tot i així, la Cuca Fera va treballar nit i dia per sortir d'aquell forat fins que ho va aconseguir. Quan va sortir a fora, va anar a donar la bona nova a la gent del poble, que ho va celebrar amb una festa grossa. Des de llavors ençà, al poble de Begues, cada any per la Festa Major, se celebra un gran correfoc amb la Cuca Fera i els diables de Begues commemorant aquesta llegenda. | 62 | 4.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||
| 33928 | Festa del Most | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-most | XX | Alguns dels actes de la Festa del Most no es celebren actualment. | A Begues la festa del Most s'ha celebrat tradicionalment el tercer diumenge d'octubre a l'ermita de Santa Eulàlia, quan, acabada la verema, s'havia trepitjat el raïm i el most ja era a la bota. Era una festa d'acció de gràcies per la collita. La celebració constava de la Missa Major cantada on es beneien les coques que tothom tindria ocasió de tastar, i sinó a la sortida tindria l'opció de comprar-ne. Tot seguit a Can Sadurní celebraven un àpat solemne com a patrocinadors que n'eren de Santa Eulàlia. La gent del poble també ho celebrava, especialment els veïns de Santa Eulàlia del carrer Nou i la Barceloneta. I a la tarda es feia ball al poble al Teatre Goula (anys 30-50). De l'organització de la festa s'encarregava cada any una administradora que sobretot havia de tenir cura de dur les coques. | 08020-61 | Avui la Festa del Most es continua celebrant a Begues. Rep també el nom d'Aplec de Santa Eulàlia. | 41.3302300,1.9247100 | 410019 | 4575974 | 08020 | Begues | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||||
| 33929 | Festa Major de Begues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-begues | La Festa Major de Begues es celebra entorn al dia de Sant Jaume. Els actes tradicionals consisteixen en el pregó, el correfoc (essent un element destacat la Cuca Fera) i la Cercavila popular de Festa Major amb els gegants, gegantons, capgrossos, grallers, bastoners, cobla de tres quartans, ball de gitanes, cercolets, trabucaires i falconers. | 08020-62 | 41.3302300,1.9247100 | 410019 | 4575974 | 08020 | Begues | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33929-foto-08020-62-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | 98 | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||||
| 33930 | Festa de Sant Sebastià / festa major d'hivern / festa del vot de pa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-sant-sebastia-festa-major-dhivern-festa-del-vot-de-pa | AAVV (2000): 'Ruta Mas Traval - Les Agulles - La Clota' dins L'EIXARMADA. Butlletí del Centre d'Estudis Beguetans. Núm. 6, juliol-setembre, p. 14. | Festa que té com a base l'acte del repartiment de pa (veure història). El dia de Sant Sebastià comença amb la benedicció del pa. Les masies de Begues que efectuaven la donació del pa per Sant Sebastià són: Can Grau del Coll, Les Planes, Mas Traval, Puig Moltó, Mas Ferrer, l'Alzina, Can Romagosa, La Parellada, mas Roig, Can Tèrmens, Can Sadurní i Can Figueres. | 08020-63 | La tradició patronal de Sant Sebastià a Begues ve de lluny, igual que en molts altres pobles de Catalunya i Espanya, en els quals juntament amb Sant Roc es reparteixen la major part de patronatges. La tradició de devoció a Sant Sebastià comença a la Baixa Edat Mitjana a conseqüència de l'epidèmia de pesta negra que a mitjan segle XIV aterroritzà la humanitat de forma impensable, fonamentalment l'Europa cristiana, i que tingué conseqüències importants a nivell demogràfic i sòcioeconomic. Incapacitada la ciència europea de l'època per a l'explicació racional d'aquest fenomen, fou interpretada segons el sentir particular del moment amb culpabilitats (entre elles la dels jueus, dels quals es va dir que havien enverinat les aigües, d'aquí les persecucions que varen seguir a les epidèmies), o com a càstigs divins. En aquest sentit de religiositat es cercà l'empara de certs sants que, d'alguna manera ja es relacionaven amb la malaltia i el sofriment, entre els quals hi havia Sant Sebastià, elegit per Begues com altres pobles. Cal tenir present que la primera onada de pesta negra va aparèixer a Catalunya el mes de març de 1348 per les ciutats portuàries, procedent de la Mediterrània. Aquest any, en què va morir de la malaltia en Pere March II, baró d'Eramprunyà, al setembre la pesta va arribar a Saragossa, on era el rei Pere III el Cerimoniós, reunit en les Corts del regne, i a conseqüència de la pesta va morir també el rei de Castella, Alfons XI. Eramprunyà i la seva rodalia van quedar pràcticament despoblats i els seus barons, fonamentalment Jaume March II, varen haver d'establir nous pobladors a tot el territori i, lògicament, a Begues a finals d'aquest segle XIV (1379-1400). D'aquest establiment se'n deriven les propietats actuals, que es poden seguir pràcticament fins ara. En els documents es fa esment dels masos rònecs, les masies i les terres abandonades. Els preus agrícoles es varen incrementar notablement, els treballadors del camp varen doblar els seus sous i la inflació es va disparar, essent necessari regular sous i preus a les Corts Generals del regne. La pesta va tornar al 1362, 1371, 1382, i en diversos anys de finals del segle XIV i començaments del XV. Aquest clima de mort, desesperança i terror va introduir una reflexió a nivell general sobre la pròpia societat i l'Església, i a nivell individual una exaltació mística important. En aquest àmbit es va produir la recerca de la protecció divina sota el patronatge de la santedat demostrada, i en aquesta està Sant Sebastià des dels primers segles de la nostra era. Tenim constància documental que Sant Sebastià ja tenia altar a l'església de Begues a l'any 1484, altar amb diversos ornaments, cosa que indica una devoció i patronatge de força temps, abans que es dediqui i construeixi un altar en un poble d'escassos recursos humans i econòmics com era Begues. Sant Sebastià fou martiritzat en la persecució de l'emperador Dioclecià (regnat del 284 al 305). D'acord amb les dates de què disposem, Sant Sebastià va néixer a Narbona, ciutat del Llenguadoc. Fou soldat i l'emperador Dioclecià el nomenà capità del seu exèrcit, gaudint del privilegi dels que tenien un rang alt. Es convertí assistint els cristians condemnats. La santedat assolida el va portar a efectuar cures miraculoses en vida. També va ser protegit del papa Caius. Denunciat davant l'emperador, aquest el va fer comparèixer davant seu i un cop confirmat el seu cristianisme el va fer lligar a un tronc i fuetejar pels seus propis soldats; va sobreviure miraculosament, per la qual cosa va ser portat al circ i apallissat fins a la mort, fet que succeí el 20 de gener de l'any 288, i enterrat posteriorment a les catacumbes de Roma que duen el seu nom. | 41.3302300,1.9247100 | 410019 | 4575974 | 08020 | Begues | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-01-31 00:00:00 | Oriol Vilanova | (Continuació història)Com ja hem dit, des de l'any 1484, està documentat que Sant Sebastià ja tenia altar a l'església de Begues, un altar amb diversos ornaments, i entre els quals hi ha dos canelobres de ferro forjat d'espelma única. En anys successius de les visites pastorals, aquest altar de Sant Sebastià continua existint junt amb el de Sant Antoni i Sant Cristòfor, el patró.No coneixem el perquè dels repartiments de pa efectuats rotatòriament per les masies de Begues als feligresos en el dia de Sant Sebastià, encara que és probable que no tinguin un origen comú i que el temps, les oscil·lacions de la vida i la caritat religiosa les hagin unit. És possible que la tradició del repartiment neixi de l'obligació, a través de les diverses èpoques, de fer una caritat penitencial obligada en els cristians més ben situats, i no s'ha d'oblidar que el pa és el símbol cristià per excel·lència i de simbologia material (nutricional) i espiritual (divinitzat en la comunió) més rellevant. | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||||
| 33869 | El Pedró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pedro | VIÑAS, J. et alii (2000). 'Inventari del patrimoni arquitectònic, arqueològic i natural de Begues'. 1res Jornades d'Estudi del Patrimoni del Baix Llobregat. Consell Comarcal del Baix Llobregat, p. 175. Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | El puig del Pedró, de 473 msnm, es situa a llevant del municipi, entre la riera de Begues i la carretera BV-2041. Està ocupat per un bosc esclarissat de pi blanc i garriga. Al puig del Pedró s'emplaçaria un possible enclavament d'època ibèrica. | 08020-2 | Cim del Pedró | Segons la publicació de J. Viñas et alii (2000), al puig del Pedró s'emplaçaria un possible enclavament d'època ibèrica. Durant la revisió de la Carta Arqueològica es va poder comprovar l'existència, en la part més elevada del turó, d'algun fragment de ceràmica d'època ibèrica molt erosionada i de pasta oxidada. | 41.3252000,1.9446000 | 411676 | 4575396 | 08020 | Begues | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33869-foto-08020-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33869-foto-08020-2-3.jpg | Legal | Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | Aquest element apareix a l'article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d'octubre de 1997, el qual preveu un llistat d'elements d'interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d'un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament. | 81 | 1754 | 1.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 33871 | Dolmen d'Ardenya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dolmen-dardenya | BLASCO, A.; CANTOS, J.A.; IBÁÑEZ, M.J. (2004) Memòria de la intervenció arqueològica al Dolmen d'Ardenya (1a Fase) (Begues, Baix Llobregat). Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | Es tracta d'un dolmen força malmès del que en destaquen 9 lloses calcàries col·locades verticalment i en disposició radial, tot seguint una planta circular, i una de perpendicular a les altres. Es tractaria, possiblement, d'una galeria catalana (Blasco, Cantos, Ibáñez, 2004) coberta per un túmul, que se situaria cronològicament entre el neolític final, el calcolític i el bronze inicial (3800-4100 BP). | 08020-4 | Al bosc conegut com a Coll de la Creu d'Ardenya | Entorn a l'any 1996, l'arqueòleg territorial Magí Miret descobrí el dolmen. El juliol de l'any 2004 s'hi realitzà una intervenció arqueològica en la que únicament es recuperà una punta de fletxa de coure de tipus 'palmela'. | 41.3522300,1.9181600 | 409501 | 4578424 | 08020 | Begues | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33871-foto-08020-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33871-foto-08020-4-2.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | 79|78 | 1754 | 1.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 33872 | Cova de Can Sadurní / Cova de les Teixoneres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-can-sadurni-cova-de-les-teixoneres | ARRIBAS, O. (2004). Fauna y paisaje de los Pirineos en la Era Glaciar. Lynx Ed. Barcelona. BLANCH, M.; BLASCO, A.; EDO, M.; MILLAN, M. (1979). 'La cova de Can Sadurní, una cruïlla de camins'. Pyrenae, 15. Institut d'Arqueologia i Prehistòria. BLANCH, M.; BLASCO, A.; EDO, M.; MILLAN, M. (1982). 'La Cova de Can Sadurní (Begues) y sus aportaciones a la Prehistòria Catalana'. XVII Congreso Nacional de Arqueología. Múrcia. BLASCO, A. (2005): 'Primeros datos sobre la utilización sepulcral de la cueva de Can Sadurní (egues, Baix Llobregat) en el neolítico cardial', III Congreso del Neolítico en la Península Ibérica, Santander, p.625-634. BLASCO, A. (2005): Cardial, epicardial y postcardial en Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat), el largo fin del Neolítico Antiguo en Cataluña', III Congreso del Neolítico en la Península Ibérica, Santander, p.867-878. BLASCO, A.; EDO, M.; MILLÁN, M.; BLANCH, M. (1982). 'La Cova de Can Sadurní, una cruïlla de camins'. Pyrenae 17-18. Institut d'Arqueologia i Prehistòria. Universitat de Barcelona. P. 11-34. BLASCO, A.; VILLALBA, M. J.; EDO, M. (1992). 'La fi del Neolític antic al Baix Llobregat. La transició al Neolític Mitjà'. Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya. 9è Col·loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà i Andorra, del 24 al 26 d'abril de 1991. Institut d'Estudis Ceretans. Publicacions de l'Institut d'Estudis Ceretans, 17. Puigcerdà; Govern d'Andorra. Andorra, p. 130-132. BLASCO, A.; EDO, M.; VILLALBA, M.J. (2008): 'Evidencias del procesado y consumo de cerveza en la cueva de Can Sadurní (Begues, Barcelona) durante la Prehistoria', IV Congreso del Neolítico Peninsular, vol.I, p.428-431. CARRASCO, T.; MALGOSA, E.; SUBIRA, E.; CASTELLANA, C. (1989). 'Estudi dentari de les restes humanes de la cova de Can Sadurní, Begues'. I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat. Vol. I, Comunicacions. Castelldefels, p. 65-72. CASTELLANA, C.; MALGOSA, A.; SUBIRÀ, E.; CARRASCO, T. (1989). 'Estudi antropològic de les restes humanes de la Cova de Can Sadurní. Begues'. I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat. Vol. I, Comunicacions. Castelldefels, p. 55-72. EDO, M. (1989). 'Les estructures neolítiques d'emmagatzament de Can Sadurní, Begues'. I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat. Vol. I, Comunicacions. Castelldefels, p. 73-79. EDO, M. (1997). 'La història recent de la cova de Can Sadurní'. L'Eixarmada, Butlletí del Centre d'Estudis Beguetans, 1. Begues. P.3-5. EDO, M. (1997). 'Cova de Can Sadurní: La més completa dinàmica d'ocupació de la vall'. L'Eixarmada, Butlletí del Centre d'Estudis Beguetans, 2. Begues. P.3-5. EDO, M.; ALONSO, M. (1982). 'La Cova de Can Sadurní'. Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya, p. 65-67. EDO, M. BLASCO, A. (1992). 'Un nou punt de coincidència amb l'arqueologia experimental: les estructures neolítiques d'emmagatzament de Can Sadurní, Begues'. Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya. 9è Col·loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà i Andorra, del 24 al 26 d'abril de 1991. Institut d'Estudis Ceretans. Publicacions de l'Institut d'Estudis Ceretans, 17. Puigcerdà; Govern d'Andorra. Andorra, p. 109.111. EDO, M.; MILLÁN, M.; BLASCO, A.; BLANCH, M. (1986). 'Resultats de les excavacions de la Cova de Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat)'. Tribuna d'Arqueologia 1985-1986. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Barcelona. P. 33-41. EDO, M.; MILLÁN, M.; BLASCO, A.; BLANCH, M. (1987). 'Resultats de les excavacions de la Cova de Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat)'. La Sentiu, núm. 12. Museu de Gavà. Gavà, p. 11-24. GIRÓ, P. (1962). 'La cova de Can Sadurní'. Ampurias, XXIV. Barcelona. P. 284. GIRÓ, P. (1967). 'La cova de Can Sadurní'. Ampurias, XXIV. Barcelona. P. 267. LLORET, J. (1962). Catálogo Espeleológico del Pla d'Ardenya. Vol. I. Barcelona. P. 1-106. | La cova forma part de l'anomenat poljè de Begues, dins del conjunt càrstic del massís de Garraf i sembla ser una surgència d'aigües inactiva. Està formada per una gran sala transversal d'uns 19 m de llarg per 7 m d'amplada. Al sector de ponent es veuen tres galeries, la longitud de les quals s'ignora, ja que són plenes de terra. | 08020-5 | Al nord de Can Sadurní i en el vessant sud-est del Pla de Sots | Tapiada pels carrabiners l'any 1851, l'any 1945 el propietari la va redescobrir i la va utilitzar per al conreu de xampinyons. Hi va fer unes remocions de terres per tal de condicionar-la per a aquesta activitat. Les terres de l'interior i les que cobrien l'entrada foren abocades al davant a fi de fer una petita esplanada. Els senyors Joan Mitjans i Pere Giró, de Vilafranca del Penedès són els qui denunciaren l'existència de la cova com a jaciment arqueològic. Durant els anys 60 i 70 gran nombre d'afeccionats saquejaren la cova gairebé ininterrompudament. Alguns materials d'aquell període són als museus de Vilafranca, Vilanova i la Geltrú i Gavà. Des de l'any 1978 s'hi fan campanyes d'excavació programades sota la direcció de M. Blanch, A. Blasco, M. Edo, M. Millan i M. J. Villalba. El jaciment té, a part de la importància arqueològica de la cova, tot el replà del davant, en el qual s'hi feren dues cales en la campanya de 1978. Aquestes cales donaren materials similars als trobats a l'interior de la cova i permeteren localitzar instal·lacions del neolític antic destinades a la fabricació de cervesa. L'estratigrafia a l'exterior està constituïda per: Estrat superficial: sòl vegetal, amb materials dispersos i escassos. Estrat I: terra argilosa negra, grumollosa i seca. Abundants materials arqueològics ben conservats. Estrat II: terra sorrenca grogosa i molt compacta. No ha estat remenat i donà materials del neolític antic epicardial. A l'interior de la cova, en les primeres excvavacions es van descriure només tres estrats: Estrat superficial: terra polsosa i seca, producte dels darrers anys de ser visitada. Estrat I: terra marró fosc, grumollosa, compacta i seca, amb gran quantitat de pedra de diversa grandària. Estrat on es desenvolupa tota la seqüència cultural coneguda fins al moment. Estrat II: terra marró clar, sorrenca i seca. Sense pedres. En els quadres on s'ha arribat a aquest estrat es presenta arqueològicament estèril. Posteriorment ha estat possible diferenciar-hi una seqüència sedimentològica molt més complexa. Les restes més modernes trobades fins ara corresponen a monedes dels segles XVI i XVII. D'època àrab hi ha el testimoni d'un tresoret de dirhems d'argent, alguns dels quals encunyats al Iemen. Una d'aquestes monedes es conserva al Museu de Gavà, i s'ha perdut el rastre de la resta. La utilització de la cova com a amagatall o com a refugi de pastors és documentada també en època tardorromana, amb la presència de sigil·lades grises paleocristianes dels segles V-VI dC i de Terra Sigil·lata Clara D. Hi ha materials d'època romana, amb ceràmiques sigil·lades hispàniques i clara A, una llàntia, fragments d'àmfores, etc. que es barregen amb ceràmiques de tradició ibèrica, i algunes monedes romanes. El moment ibèric és perfectament datable amb ceràmica a torn llisa, de pastes taronja i de sandvitx, pintada amb motius geomètrics de semicercles concèntrics i bandes, fusaioles i elements metàl·lics d'utillatge. Hi ha també asos de la seca de Kesse (Tarragona). Per sota, s'hi troba un altre nivell que correspon al bronze final, amb ceràmica llisa, fina, negra, brunyida, carenada, amb colls bisellats i amb una decoració acanalada amb forma de greques, semicercles concèntrics i dents de llop. Per sota d'aquest nivell, es troba una capa d'enterraments que reposen damunt d'un llit de pedra petita. Els enterraments i els aixovars remoguts, suposen una utilització sepulcral de llarga durada entre el neolític final i el bronze inicial. Les ceràmiques associades són bols de mides diverses, llisos, amb carena alta i base arrodonida, i gerres grans amb nanses dobles de mugró, llengüeta i cordó, que s'atribueixen a l'anomenat grup de Veraza. També hi ha puntes de fletxa de sílex amb aletes i peduncles, làmines de sílex de dors rebaixat, gratadors i rascladores. L'utillatge d'os és a base de punxons, puntes de fletxa, agulles i botons plans i piramidals amb perforació en ‘V'. Grans collarets manufacturats amb petxina i amb os. | 41.3454600,1.9122600 | 408998 | 4577678 | 08020 | Begues | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33872-foto-08020-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33872-foto-08020-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33872-foto-08020-5-3.jpg | Legal | Neolític|Edats dels Metalls|Ibèric|Romà|Islàmic|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Científic | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | Abans de 1945 la cova era visible només per una petita entrada, d'aquí li ve l'antic nom de Cova de les Teixoneres. Aquest element apareix a l'article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d'octubre de 1997, el qual preveu un llistat d'elements d'interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d'un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament.(Continuació història)Passant el nivell de pedra petita es documenta ceràmica raspallada amb decoració a base de crestes, dibuixant motius sinuosos, amb grans nanses de cinta de les quals hi sorgeixen crestes. Són grans vasos amb parets relativament fines i de pasta color beix-taronja. Hi ha també una ceràmica llisa, fina i brunyida de pasta i color marró fosc-negre, corresponent a vasos mitjans i petits, i entre aquestes restes una nansa del tipus Montboló. Hi ha també un increment del material lític tallat amb un marcat augment de micròlits. La matèria primera és el sílex i la quarsita. S'observa gran quantitat d'ascles sense retocar i un notable augment d'utillatge lític agrícola (destrals, molins, mans de molí, allisadors, etc.). La fauna trobada és majoritàriament la domèstica (ovicaprins, bòvids, suids) acompanyada dels típics animals de cova (rosegadors, mustèlids, etc.) i com a constant, el conill. D'aquest període, el neolític antic postcardial, són les tres sitges exteriors en les quals s'ha pogut documentar les restes de la cervesa més antiga d'Europa. Per sota d'aquest nivell s'ha documentats nivells epicardials i cardials.Finalment, hi ha indicis que existeix un nivell arqueològic de l'Epipaleolític. Els materials arqueològics es troben dipositats al Museu Municipal de Gavà, al Vinseum (Vilafranca del Penedès), a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú) i al Museu d'Arqueologia de Catalunya (Barcelona).Més bibliografia:MONTURIOL POUS, J. (1964). 'Estudio de las formas cársticas hipogeas desarrolladas en los bordes del poljé de Begas (Macizo de Garraf, Barcelona)'. Speleon, vol. 15, núm. 14.SOLIAS ARÍS, J. M. (1982). El poblament del curs inferior del Llobregat en època romana. Tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona.MILLÁN, M.; BLANCH, M. (1989). 'Reconstrucció del paleoambient de la vall de Begues a partir de l'estudi de la meso-microfauna de cordats de la Cova de Can Sadurní, Begues'. I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat. Vol. I, Comunicacions. Castelldefels, p. 80-86.MIÑARRO, J.M. (1994). Inventari Espeleològic de Catalunya 3. C-La Serralada Litoral. Federació Catalana d'Espeleologia.NADAL, J. (2000). 'La fauna de mamífers al Garraf i als seus voltants a través del registre arqueològic'. III Trobada d'estudiosos del Garraf. Monografia 30. Diputació de Barcelona. 165-170.NEBOT, M.; HERNÁNDEZ, T. (2005). 'El linx a Catalunya'. Espeleo CAT 3. Barcelona. P. 17-18.RENOM, M. (1986). 'Activitat política i acció de guerrilles a Begues entre els anys 1820 i 1870, segons la documentació local'. Guerrilles del Baix Llobregat. Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. P. 343-397.RUBINAT, E. (2004). 'Catàleg espeleològic del Massís de l'Ordal'. EspeleoSie Monogràfic. Barcelona. SAÑA, M.; BLASCO, A.; BUXÓ, R.; VILLALBA, M.J.; JUAN-TRESSERRAS, J.; EDO, M. (1999): 'Del cardial al postcardial en la cueva de can Sadurní (Begues, Barcelona): primeros datos sobre su secuencia estratigráfica, paleoeconómica y ambiental', Saguntum. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, núm. Extra 2, p.59-68.VILLALBA, M. J.; BLASCO, A.; EDO, M. (1989). 'La prehistòria al Baix Llobregat. Estat de la qüestió'. I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat. Vol. II, Ponències. Castelldefels, p. 10-11.VEGA de la, J.; ROSELLA, F. (1975). 'La Cova de Can Sadurní'. Mediterrànea. Barcelona, p. 2-14.Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | 78|79|81|83|88|76 | 1754 | 1.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 33873 | Coveta del Marge del Moro / Cova de les Campanetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coveta-del-marge-del-moro-cova-de-les-campanetes | EDO, M.; ARTASONA, R. (1989). 'La coveta del Marge del Moro, Begues: un enterrament del Neolític Antic'. I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat: Pre-actes. Vol. I: Comunicacions. Castelldefels, 28, 29 i 30 d'abril de 1989, p. 112-119. ALESAN, A.; MALGOSA, A. (1999). 'Distribución espacial y ritual funerario a partir de restos óseos. Interpretación de las inhumaciones del yacimiento calcolítico de la coveta del Marge del Moro (Begues, Barcelona)'. Pòster. Resum del XI Congreso de la Societat Española de Antropología Biológica. Universidad de Santiago de Compostela. EDO, M.; VILLALBA, M. J.; BLASCO, A.; ALESAN, A.; MALGOSA, A. (2000). 'El nivell d'enterrament col·lectiu de la coveta del Marge del Moro (Begues, Baix Llobregat)'. Pirineus i veïns al 3r mil·lenni aC. De la fi del neolític a l'edat de bronze entre l'Ebre i la Garona. XII Col·loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà, Puigcerdà, novembre 2000. Institut d'Estudis Ceretans. Puigcerdà. Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | Es tracta d'un avenc que discorre paral·lelament a l'espadat i que en un moment, no més tardà del final del Paleolític, va perdre part del perímetre de la canonada, de manera que restà en contacte amb l'exterior. L'obstrucció de la canonada va permetre el seu funcionament com a cova. Fins al moment, les excavacions efectuades han donat una cronologia que va des de l'època baix-imperial, al moment ibero-romà i al neolític antic postcardial i epipaleolític. | 08020-6 | En els espadats del turó del Sotarró, a la paret coneguda com Marge del Moro | L'afeccionat Ricard Artasona hi efectuà durant els anys 1983, 1984 i 1985, diverses intervencions clandestines. Posteriorment s'hi han dut a terme diverses intervencions arqueològiques: 1995, direcció: Anna Blasco i M. Josefa Villalba; 1995, direcció: Manuel Edo; 1997, direcció: M. Josefa Villalba i Anna Blasco; 2001, direcció: Manuel Edo; 2002, direcció: Mireia Pedro i Pascual. Segons la memòria de prospecció de l'any 2002, s'interpreta la cavitat com a cambra sepulcral d'inhumació col·lectiva, la qual es condicionà com a tal i es tancà. En el nivell IV es documenten 3 grans blocs que delimiten el seu interior i acoten l'espai sepulcral. També s'hi documentà una llosa de pedra que es podria relacionar amb el seu tancament. S'aprofita la disposició dels blocs, intencional?, per definir la cavitat sepulcral. A més, s'hi documentaren les estructures 4 i 6 que s'atribueixen a dos forats d'uns 30 cm de diàmetre per encaixar-hi pals i es relacionen amb la gran llosa plana caiguda sobre l'estrat que hauria tancat la cavitat sepulcral. En conclusió seria una coveta paradolmènica, és a dir, una cavitat natural amb una estructura megalítica associada, relacionada amb un ritual d'inhumacions col·lectives successives que dóna lloc a una ossera, ubicada cronològicament al Calcolític, III mil·lenni cal. BC. Val a dir que aquest va ser el primer jaciment localitzat al Garraf amb una ocupació epipaleolítica, aportant a més per primera vegada a Catalunya l'evidència d'estris retocats en petxina. Els materials estan dipositats al Museu Municipal de Gavà. | 41.3486800,1.9364500 | 411026 | 4578011 | 08020 | Begues | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33873-foto-08020-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33873-foto-08020-6-2.jpg | Legal | Neolític|Ibèric|Romà|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Científic | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | El jaciment conté restes des de l'epipaleolític fins a romà baix imperial.Aquest element apareix a l'article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d'octubre de 1997, el qual preveu un llistat d'elements d'interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d'un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament. | 78|81|83|76 | 1754 | 1.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 33874 | Cova de Can Figueres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-can-figueres | BLASCO, A. (1989). 'Notícia d'uns materials inèdits de la Cova de Can Figueres. Begues'. I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat. Vol. I, Comunicacions. Castelldefels, p. 97-101. MONTURIOL POUS, J. (1964). 'Estudio de las formas cársticas hipogeas desarrolladas en los bordes del poljé de Begas (Macizo de Garraf, Barcelona)'. Speleon, vol. 15, núm. 14. SAFONT, S.; SUBIRÀ, M. E. (1996). 'Estudio antropológico de diversos hallazgos en la Cueva de Can Figueres (Baix Llobregat)'. Rubricatum. Revista del Museu de Gavà. Actes I Congrés del Neolític a la Península Ibèrica: Formació i implantació de les comunitats agrícoles. 27, 28 i 29 de març. Gavà-Bellaterra, p. 575-579. VILLALBA, M. J.; BLASCO, A.; EDO, M. (1989). 'La prehistòria al Baix Llobregat. Estat de la qüestió'. I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat. Vol. II, Ponències. Castelldefels, p. 9. VVAA. (1964). 'Hallazgos arqueológicos del G.M. Gelera'. Cordada, 105. Barcelona, p. 26. VVAA. (1997). 'Inventari Arqueològic de Begues - Fitxa 1: Cova de Can Figueres'. L'Eixarmada, Butlletí del Centre d'Estudis Beguetans, 0. Begues. p. 4. Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | Es tracta d'una cavitat amb dues entrades orientades al sud-est. La boca més occidental dóna pas a una petita sala de 18 m de llargada per 9 m d'amplada i 5 m d'alçada (Monturiol, 1964). | 08020-7 | Situada als contraforts del Sotarró | Sembla que en els seu interior uns aficionats hi localitzaren enterraments. En Ricard Artasona, aficionat barceloní, conserva un collar de denes de variscita procedent d'un d'aquests enterraments (VVAA, 1997). Al Museu de Gavà hi ha dipositada una petita col·lecció de materials de la cova, consistent bàsicament en ossos humans (VVAA, 1997). La secció Arqueològica del GM Gelera publicà haver-hi recollit 90 fragments de ceràmica ibèrica, alguns ossos d'herbívor i varis fragments de mandíbula i dents humanes (VVAA, 1964). A diferència del que succeeix a Can Sadurní, davant de l'entrada no existeix pràcticament cap terreny pla que possibiliti la vida a l'aire lliure. El material es troba al Museu Municipal de Gavà i bàsicament consta d'ossos humans, amb un petit collar amb denes de dentalium, esteatita, calcària i variscita, ceràmiques llises irrellevants i un petit recipient polípod.També es coneix un petit lot de materials recollits per la Secció Arqueològica del G.M. Gelera que correspon a ceràmica d'època ibèrica, ossos d'herbívors i varis fragments de mandíbula i peces dentàries humanes (material no localitzable). Aquesta cova ha estat molt visitada i freqüentment espoliada per afeccionats. | 41.3449900,1.9232900 | 409920 | 4577615 | 08020 | Begues | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33874-foto-08020-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33874-foto-08020-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33874-foto-08020-7-3.jpg | Legal | Neolític|Ibèric|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | El jaciment conté restes des de Neolític final/calcolític; ibèric. Aquest element apareix a l'article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d'octubre de 1997, el qual preveu un llistat d'elements d'interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d'un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament. | 78|81|76 | 1754 | 1.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 33875 | Cova Cassimanya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-cassimanya | ALMAGRO, M.; SERRA, J. de C.; COLOMINAS, J. (1945). Carta Arqueológica de España: Barcelona. CSIC. Madrid. BORRAS, J. (1974). Catálogo Espeleológico del Macizo del Garraf. Vol. III 1-208. Barcelona. CURA MORERA, M. (1971). 'Acerca de unas cerámicas grises con decoración estampillada en la Catalunya preromana'. Pyrenae, 7. Barcelona, p. 47-60. CURA MORERA, M. (1975). 'Nuevos hallazgos de cerámica estampillada gris preromana en Catalunya'. Pyrenae, 11. Barcelona, p. 173-178, 1 làm. EDO, M. (1997). 'Inventari Arqueològic de Begues - Fitxa 3: Cova Cassimanya'. L'Eixarmada, Butlletí del Centre d'Estudis Beguetans, 2. Begues. P. 6. EDO, M. (2000). 'Cova Cassimanya'. L'Eixarmada, Butlletí del Centre d'Estudis Beguetans, 6. Begues. P. 11. FONT SAGUÉ, N. (1899). 'Sota terra. Excursió espeleològica a la Baronia d'Eramprunyà'. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, IX. Barcelona. GIRÓ ROMEU, P. (1947-1948). 'Nuevos hallazgos arqueológicos en el Penedès'. Ampurias, IX-X. Barcelona, p. 253-268, 5 làm. MIÑARRO, J.M. (1994). Inventari Espeleològic de Catalunya 3. C-La Serralada Litoral. Federació Catalana d'Espeleologia. MONTURIOL POUS, J. (1964). 'Estudio de las formas cársticas hipogeas desarrolladas en los bordes del poljé de Begas (Macizo de Garraf, Barcelona)'. Speleon, vol. 15, núm. 14, p.10-12. SOLÍAS ARÍS, J. M. (1982). El poblament del curs inferior del Llobregat en època romana. Tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona. VEGA de la, J. (1972). 'Materiales arqueológicos de la cueva Cassimanya'. Mediterránea, 7. Barcelona, p. 1-7. VILLALBA, M. J.; BLASCO, A.; EDO, M. (1989). 'La prehistòria al Baix Llobregat. Estat de la qüestió'. I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat. Vol. II, Ponències. Castelldefels, p. 9. Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | Es tracta d'una cova amb una morfologia irregular, formada per diverses cambres, gairebé contínues, d'uns 10 m de llarg per 6 m d'ample i uns 3 m d'alçada. El seu accés és a través d'una petita obertura colgada en una cinglera vertical. Actualment no hi resta sediment, únicament una capa de terra polsosa. Va ser ocupada durant el Neolític antic evolucionat; posteriorment (Neolític final-Calcolític/Bronze inicial) va ser utilitzada amb finalitats sepulcrals; finalment les troballes de ceràmiques iberes i romanes apunten a que va tornar a ser utilitzada amb funcionalitats domèstiques o econòmiques en aquests períodes. | 08020-8 | Al vessant sud-oest de les Agulles, al puig de la Romagosa | Mossén Font i Sagué excavà per primer cop la cova l'any 1899, trobant-hi restes humanes i material arqueològic. En Josep Mitjans, en Josep Vendrell i l'arqueòleg Pere Giró l'excavaren totalment la dècada de 1940. Segons expliquen, a molt poca fondària hi aparegueren, tots barrejats, ossos humans i fauna, fragments de ceràmica tosca (bigotis, llises i acanalades), ganivets de sílex, puntes de fletxa de sílex (alguna d'aletes i peduncle i altres de lanceolades, de factura molt fina), botons d'os amb perforació en V, denes d'esteatita, cal·laïta i os (Giró, 1947-48). Els materials es troben dipositats al Vinseum (Vilafranca del Penedès). | 41.3077800,1.9319300 | 410592 | 4573475 | 08020 | Begues | Difícil | Dolent | Legal | Neolític|Edats dels Metalls|Ibèric|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | Dalt de la cinglera, uns 10 m per sobre de la cova, s'estén una petita plana, on segons notícies antigues no confirmades, hi hauria hagut restes de murs i troballes de sílex (Edo, 1997).El jaciment conté restes del Neolític Antic Evolucionat / Calcolític - Bronze inicial / Ibèric final.Aquest element apareix a l'article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d'octubre de 1997, el qual preveu un llistat d'elements d'interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d'un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament. | 78|79|81|83 | 1754 | 1.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 33876 | Can Barreres / Can Figueres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-barreres-can-figueres | Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia. SOLÍAS ARÍS, J. M. (1982). El poblament del curs inferior del Llobregat en època romana. Tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona. | Camps de conreu de farratge. | 08020-9 | A prop de les masies de Can Barrera i Can Figueres | Entorn a l'any 1976, el Sr. Llibert Piera i el Dr. Miquel Taradell van prospectar superficialment aquesta zona i van localitzar-hi diversos fragments de ceràmica d'època ibèrica. Durant la revisió de la carta arqueològica, l'any 2004, es va localitzar material ceràmic en superfície d'època ibèrica molt erosionat, sense poder observar cap tipus d'estructura. | 41.3412000,1.9250100 | 410059 | 4577192 | 08020 | Begues | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33876-foto-08020-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33876-foto-08020-9-3.jpg | Legal | Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | L'any 1983 Marta Blanch i Anna Blasco demanaren permís d'excavació al Servei d'Arqueologia i fou denegat. Aquest element apareix a l'article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d'octubre de 1997, el qual preveu un llistat d'elements d'interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d'un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament. | 81 | 1754 | 1.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 33877 | Puig Castellar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-castellar | GIRÓ ROMEU, P. (1964-1965). 'Noticiario de Arqueología de Cataluña y Baleares. Puig Castellar'. Ampurias, XXVI-XXVII. Barcelona, p. 265. SOLÍAS ARÍS, J. M. (1982). El poblament del curs inferior del Llobregat en època romana. Tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona. BLASCO, A.; BAÑOLAS, L. (1989). 'El Puig Castellar de Begues. Aspectes cronològics'. Pre-actes de les I Jornades d'Arqueologia del Baix Llobregat. Castelldefels, p. 221-223. Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | El puig Castellar, situat entre el camí de Begues a la Plana Novella i el torrent Moltó, a l'oest, i les Planes de Can Roure, a l'est, està ocupat per un bosc esclarissat de pi blanc i garriga. Al cim del puig s'hi emplaçaria un possible assentament d'època ibèrica. A dalt del turó del Puig Castellar hom hi pot veure restes d'edificacions en pedra seca i abundants fragments de ceràmica ibèrica. Les restes ibèriques es poden concretar en la presència d'un mur molt embardissat i molt perdut. S'hi veuen restes d'antigues excavacions clandestines. | 08020-10 | Cim del puig Castellar | Actuacions d'afeccionats i clandestins. El mes de gener de l'any 1988 un afeccionat efectuà una excavació que fou aturada pel Servei d'Arqueologia. Durant la revisió de la carta arqueològica, l'any 2004, s'hi van poder observar alguns fragments ceràmics d'època ibèrica molt erosionats. | 41.3203300,1.9236500 | 409916 | 4574876 | 08020 | Begues | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33877-foto-08020-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33877-foto-08020-10-3.jpg | Legal | Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | Aquest element apareix a l'article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d'octubre de 1997, el qual preveu un llistat d'elements d'interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d'un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament. | 81 | 1754 | 1.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 33878 | Puig de la Mola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-de-la-mola | <p>BELLMUNT, J. (1962). 'Notas de Arqueologia de Cataluña y Baleares'. Ampurias, XXIV, p. 301. MIRET, M. (1978). 'Un recinte enigmàtic al Puig de la Mola (Garraf)'. Olerdulae, núm. 4. Vilafranca del Penedès, juliol, p. 16-17. MIRET, M.; MIRET, J. (1981). 'Un assentament d'època romana a la serra de la Font del Coscó (Avinyonet)'. Miscel·lània Penedesenca, IV, p. 181-194. SOLÍAS ARÍS, J. M. (1982). El poblament del curs inferior del Llobregat en època romana. Tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona. Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | <p>El puig de la Mola, de 534 m d'alçada i límit de 4 termes municipals, està ocupat bàsicament per garriga. Per gran part del cim s'hi estén un recinte format per una acumulació de pedres posades en sec, sense cura, que aprofita els afloraments de la roca i que ha estat interpretat com un tancat per bestiar d'època medieval d'uns 520 m de perímetre. La roca aflora en bona part de la superfície del cim.</p> | 08020-11 | Al Puig de la Mola i els seus vessants més elevats. | <p>Fou descobert l'any 1959 per membres de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. Prop de la cinglera del Puig de la Mola es trobà una vora de càlat ibèric decorat amb osques i dues raspadores de sílex. Durant la revisió de la carta arqueològica, l'any 2004, no es va observar la presència de cap altre element que no sigui el tancat de pedres en sec. No s'observen restes de material arqueològic en superfície, per la qual cosa es fa difícil determinar la possible existència d'un jaciment ibèric en aquest indret. A la Serra de la Font del Cuscó, a cavall entre els termes municipals de Sant Cugat Sesgarrigues i d'Avinyonet del Penedès, es va dur a terme una excavació arqueològica en un recinte de pedra seca similar. Els resultat de la mateixa, van datar la seva construcció en la 1a edat del ferro, si bé va ser reutilitzat en època iberoromana (Cebrià et alii, 2003). Els materials es troben dipositats a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú).</p> | 41.3193536,1.8479495 | 403579 | 4574849 | 08020 | Begues | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33878-foto-08020-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33878-foto-08020-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33878-foto-08020-11-3.jpg | Legal | Ibèric|Medieval|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | BCIL | 2022-05-04 00:00:00 | Xavier Esteve | Aquest puig es troba en la divisòria entre els termes d'Olivella (Garraf) al sud, Olesa de Bonesvalls i Avinyonet del Penedès (Alt Penedès) al nord i oest respectivament i Begues (Baix Llobregat) a l'est; per tant, el jaciment situat al Puig de la Mola s'estén per terrenys que pertanyen a diversos municipis. Aquest element apareix a l'article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d'octubre de 1997, el qual preveu un llistat d'elements d'interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d'un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament. | 81|85|76 | 1754 | 1.4 | 1761 | 11 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 164,04 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc