Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42619 | Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lleo | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Figura d'una carcassa zoomòrfica portada per dues persones que representa un lleó coronat inspirat en els que apareixen en les iconografies antigues de les processons urbanes del Corpus, com les de Barcelona i València. A Caldes de Montbui, està estretament lligat a la font del Lleó. | 08033-178 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'any 1994, pel 30`è aniversari d'en Farellàs i la Guisla, gegants de Caldes de Montbui, la colla gegantera, va començar a fer gestions per celebrar la festa. Es van iniciar converses amb el Setmanari Montbui perquè reprengués la iniciativa que havia tingut trenta anys abans quan va encapçalar la seva realització. Van organitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge: el Lleó de Caldes de Montbui. Aquest fou fabricat per Ramon Aumedes (Fàbrica de les Arts, Roca Umbert C/ Mare de Deu de Montserrat, 36 de Granollers). En els bestiaris medievals, es presenta la figura del lleó com una figura solemne, com el rei dels animals terrestres. La figura del lleó va desaparèixer al segle XIX i recuperada per Barcelona i Tarragona l'any 1993. I després amb la vila de Caldes, que estaria estretament lligat al cap de lleó, que decora la font del mateix nom que porta la Plaça de la població. El Lleó de Caldes és la plasmació festiva del Lleó de la font de la qual surt aigua calenta i que és un dels elements més identificatius de Caldes. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Aumedes | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42623 | Festa Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-4 | (VARIS AUTORS). 2008. Setmanari Montbui. Festa Major 2008. III època. Any XXX. Núm. 1.402. Ed. Associació de Promoció Informativa Cultural. | Setmana festiva que s'inicia la segona setmana del mes d'octubre aproximadament (10 d'octubre per l'any 2008) i finalitza amb l'Aplec del Remei, conegut també com la Capvuitada (tercera setmana del mes d'octubre, aquest any el dia 19). Durant els actes de la Festa Major, es fan les activitats usuals d'aquestes ocasions: manifestacions de caràcter tradicional com el correfoc, els gegants o timbalers; esportives; festes infantils; teatre; ball, trobades de cotxes, encesa del campanar i castells de focs,etc. Un vell costum arrelat a Caldes és la celebració de l'Aplec del Remei amb una missa a l'ermita del Remei, seguit de la trobada de carros i pujada al santuari, la trobada de puntaires, una segona missa seguida de la cercavila de Capvuitada on hi participen els gegants, castellers, agrupacions sardanistes i de bastoners. Aquesta s'inicia cada any a la Plaça de la Font del Lleó i finalitza al Santuari del Remei. També hi ha una ballada de sardanes. Quan acaba el dia, i coincidint amb la finalització de la Festa Major, hi ha un concert anomenat 'de Capvuitada', a l'església de Santa Maria. | 08033-182 | Pels carrers del nucli urbà de Caldes | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||||
| 42630 | Llegenda de La Torre Roja o les lligacames de les sis donzelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-torre-roja-o-les-lligacames-de-les-sis-donzelles | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. | publicada | Llegenda que relata com un capità anomenat Guillem de Zaportella, valent de mena, un dia va ser recompensat. Guifré el Pelós, li va dir que triés una de les tres coses que li oferia en recompensa a la seva lleialtat: en primer lloc li oferia cinquanta almogàvers; en segon lloc, podia fer-lo senyor d'un castell, i per últim, li oferia l'oportunitat d'escollir entre els seus familiars, els sis més intrèpids, als quals Guifré els nomenaria cavallers amb la condició de que servissin al capità de Zaportella. Aquest últim tria la tercera opció. En arribar el dia de ser nomenats cavallers, el comte els feu jurar protecció als dèbils, orfes, i obediència al seu capità. Un cop acabada la cerimònia marxaren cap al seu campament, i abans d'arribar-hi es van topar amb uns nuvis. La núvia anava acompanyada de cinc donzelles. El capità va oferir a la núvia va oferir-li protecció i en regal de noses li donà una cinta d'or. Evidentment els cinc cavallers van fer el mateix amb les donzelles que acompanyaven a la núvia. En arribar el vespre, els cavallers, oblidant el jurament van anar al poble i varen agafar les donzelles i la núvia i les dugueren cap a una Torre damunt d'un turó de Caldes. El marit desesperat que tenia coneixement de la cinta d'or va córrer fins al capità Zaportella explicant-li el que havia passat. El capità aparegué en primer lloc, seguit del marit, el pare de la núvia i altres familiars de les donzelles. En entrar a la torre, va fer deslligar a les donzelles i ordenà que posessin sis ganxos al sostre amb sis cordes. Després demanà a les donzelles les lligacames per fer-ne sis nusos corredissos per penjar els sis cavallers. Malgrat la por, les donzelles van demanar al capità que els perdonés la vida. Guillem però no les va voler escoltar i preparà la sentencieu-ne dels cavallers demanà al capità que els permetés clavar-se una espasa al pit per no ser penjats com uns vulgars malfactors. El capità acceptà la súplica. Un cop morts, el terra de la torre, quedà banyada per la sang. A partir d'aquell moment la torre s'anomenà Torre Roja. | 08033-189 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | 41.6337600,2.1410300 | 428455 | 4609471 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42630-foto-08033-189-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42630-foto-08033-189-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Segons explica en Pepet de la Rectoria, de Sant Sebastià de Montmajor, hi ha alguna altra versió, però no la recorda amb exactitud. | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42631 | Llegenda de La Fada del Campanar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-fada-del-campanar | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | publicat | Llegenda que relata que al campanar de l'església de Santa Maria fa molts i molts anys hi vivia una fada a la qual li agradava molt fer entremaliadures. Tan podia tocar a somatent, i riure en veure els homes del poble sortir de casa en plena nit i empipats tornar a dormir en veure que no passava res, com fer-les tocar just abans que sortís el sol, despertant a tothom. Està clar que pagesos, i altra gent del poble, s'enfadaven d'allò més amb el campaner del poble pensant que era ell. El campaner callava, resignat; ell coneixia l'existència de la fada, però en tota la tradició de campaners de la seva família, ningú mai havia parlat de l'existència de la fada. Sort que quan s'apropaven tempestes, la fada feia repicar les campanes tan i tan fort que els núvols fugien, i llavors els vilatans felicitaven el campaner, que prou sabia que havia estat obra de la fada. Un dia, en Pere, un noi de dinou anys, fill del campaner, i que encara no s'havia iniciat en l'ofici, desconeixedor de l'existència de la fada i cansat de les bromes pesades dels companys, va decidir esbrinar que li passava al seu pare. Un dia a la nit, va pujar dalt del campanar i s'amagava, a l'espera de veure el seu pare; sense resultat tornà a provar-ho dia rera dia. Una nit, la fada, que només pot ser vista si un raig de lluna la travessa, es va compadir d'en Pere i es deixà travessar per un raig de lluna. En veure-la va voler agafar-la, però amb tanta mala sort que va caure al terra i perdé el coneixment. En Pere, continuava anant nit rera nit per veure la fada, sense cap resultat, i entre les seves penes recordà una història que li havia explicat el seu avi quan era petit que deia que les fades eren uns éssers que només es podien veure si les travessava un raig de lluna plena. També li havia explicat que la nit de Sant Joan, aquestes anaven al gorg d'en Pèlags i allí es podien veure perquè era una nit especial, però tot això s'havia de fer tenint cura de no ser vist, ja que els càstigs eren terribles. Així que va decidir esperar la nit de Sant Joan i amagar-se darrera una pedra del gorg. De cop i volta les fades apareixeren una darrera l'altra, fins que la del campanar va arribar. En Pere, oblidant les paraules del seu avi es deixà veure i les fades van decidir castigar-lo severament convertint-lo en roc per sempre més. La fada del campanar acceptà el càstig però demanà que la nit de Sant Joan pogués tornar-la a veure i així acabà. Mai més ningú tornà a veure en Pere, tan sols, la fada del campanar la nit de Sant Joan. | 08033-190 | Església de Santa Maria | 41.6323600,2.1625800 | 430249 | 4609298 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42631-foto-08033-190-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42631-foto-08033-190-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42635 | L'anís de Taronja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lanis-de-taronja | CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Licor, obtingut de la destil·lació de la pell de la taronja amb la grana de matafaluga com a elements bàsics. D'un sabor molt especial es pot beure sol, amb glaçons o combinat amb el cafè. | 08033-194 | Carrer Pi i Margall, 15 | L'anís de taronja s'elabora a la Destil·leria la Vallesana , i és comercialitzat especialment pel celler 'La Vallesana vins i licors'. La petita empresa que Josep Fontcuberta i Rogés va fundar l'any 1918 amb el nom de Destil·leria La Vallesana segueix avui en la seva tercera generació treballant amb la mateixa il·lusió. El celler La Vallesana vins i licors, segueix un camí paral·lel a la Destil·leria però com a celler especialitzat. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. | 41.6319500,2.1641500 | 430379 | 4609251 | 1918 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42636 | Flors del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/flors-del-remei | CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Licor fruit d'un delicat procés d'elaboració basat en la destil·lació ,en uns alambins especials ,d'una varietat de productes vegetals, fulles, arrels, llavors; alguns de Catalunya, d'altres de països diversos, que han de ser recol·lectades i seleccionades perquè és indispensable que siguin collides en els períodes més adequats i conservades de la manera més adient. És un licor de 34º alcohòlics, graduació que permet aconseguir un gust intens que omple la boca de sensacions. És per això que una de les maneres més usuals per assaborir-lo és barrejat amb glaçons. | 08033-195 | Carrer Pi i Margall, 15 | Amb aquest nom es coneix un licor creat el 1919 per Josep Fontcuberta i Rogés i que ha esdevingut amb el temps tot un referent per al poble de Caldes de Montbui i les comarques veïnes. L'afegit de ' licor de Caldes ' ha estat introduït a través dels anys per la gent de la vila , que l'ofereix als amics. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. | 41.6319500,2.1641500 | 430379 | 4609251 | 1918 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42639 | Llegenda del gegant Farellàs - el Gegant del Pi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-gegant-farellas-el-gegant-del-pi | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | publicada | Llegenda que narra la gesta del gegant del Pi. Segons sembla, a Caldes, fa molts i molts anys vivia un home de gran corpulència i amb una força extraordinària, i el cor a la mà. Tots els calderins el coneixien amb el nom del Farellàs. Un dia, va haver de marxar de casa cap a Barcelona. En arribar a les portes, els burots el van aturar i li van demanar que per entrar havia de pagar el dret de passar la llenya de portava. El Farellàs, estranyat els explicà que allò que duia era el bastó per caminar. El que no sabien els burots és que com el Farellàs era tan gran, no en tenia prou amb un bastó, sinó que duia una branca de pi. Davant de la discussió establerta, en Farellàs es cansà i llença el seu bastó per dalt de les muralles de la ciutat. Els burots van establir una baralla amb en Farellàs, fins que davant de l'escàndol la guàrdia se l'endugué davant del governador de Barcelona, que per riure una estoneta li va proposar un tracte dient-li que si aconseguia guanyar a un criat seu el deixaria marxar tranquil·lament. En Farellàs acceptà el repte i es posà a menjar. Amb aquestes que el criat sarraí, en veure'l es posà a riure dient-li: ves menjant, ves, que d'aquí ja no tornaràs a sortir mai més. En voler atacar-lo, en Farellàs va agafar al sarraí, el va fer voltar enlaire i el llençà igual que ho havia fet amb el bastó fins els terrats de les cases. La gent, en veure això comença a cantar: “El gegant del Pi, ara balla ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla, el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat”. Un cop això acabat i davant les exclamacions de la gent que havia vist aquesta gesta, el gegant marxà cap a Caldes, on arribà tant cansat que s'estirà per descansar una mica. El seu cos es convertí amb el pas del temps en la muntanya del Farell. En una segona versió, es narra que al Mas del Farell, va néixer un gegant al qual posaren el nom de Fort, ja que tenia molta força. En fer-se gran, treballava la terra del mas, i un dia, mentre llaurava amb els bous, passà un gegant que anava a Barcelona, i que en veure'l va fer una fanfarronada en demostració de la força que tenia. En Fort, sense immutar-se tot aixecant els bous amb els que estava llaurant, va indicar-li el camí a seguir. El primer gegant, bocabadat, va demanar-li que l'acompanyés a Barcelona, ja que allí hi havia un moro que reptava a tots els forçuts i valents per lluitar contra ell, i així ho va fer. En arribar al portal de Barcelona, la guàrdia del portal demanaren un tribut per la llenya que duia. En Fort els va explicar que allò era el seu bastó i no un feix de llenya. Com que no s'entenien, en Fort va agafar el bastó i el va llençar més enllà de les muralles. El moro, assabentat va voler lluitar contra ell i així ho feren. En Fort va agafar el moro, que no va poder fer res i va sortir volant per damunt de les muralles, més enllà de les cases i terrats. La gent en veure'l, van començar a cantar amb alegria per haver-los desempallegat d'aquell ser per sempre més, la cançó del Gegant del Pi: “El gegant del Pi, ara balla ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla, el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat”. | 08033-198 | Muntanya dell Farell | Sobre la gesta del 'Fort Farell de la Muntanya' hi ha diferents versions. Els calderins l'any 1964 ja van triar el personatge del Farellàs, com a gegant de la vila, en record de l'hereu de Can Farell, masia que es troba damunt del turó del Farell, tot i que hi ha una versió que explica que tot el pujol és el cos petrificat del gran gegant català, que jeu estirat i que la muntanya s'anomena Farell. Joan Amades (1987), en el seu apartat titulat 'Gegants nans i altres entremesos', fa referència a la controvèrsia existent sobre l'origen del Gegant del Pi ja que durant molt de temps s'havia cregut que aquest personatge era propi de Barcelona concretament de la parròquia del pi. Amades explica com la tonada popular sobre el gegant del Pi va néixer d'una llegenda on s'expressa perfectament com el seu origen prové de Caldes de Montbui. Amades afegeix que la llegenda no és del tot imaginària, perquè es té coneixement que 'al poble de Caldes hi havia viscut una família els membres de la qual eren exageradament alts d'estatura i entre ells n'hi devia haver un de talla encara més elevada, que ha envoltat el poble de la llegenda'. | 41.6611700,2.1312200 | 427669 | 4612522 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42639-foto-08033-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42639-foto-08033-198-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42640 | Fraret (Arisarum vulgare ssp. simorrhinum) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fraret-arisarum-vulgare-ssp-simorrhinum | RODRÍGUEZ, R; GUARDIOLA, M et aliï. (2005). El futur dels frarets, a les nostres mans? Pàg. 12-13. Revista Alocs. Projecte d'estudi i conservació dels alocars del Maresme. Anuari 2005. | Espècie geòfita amb un tubercle sota terra que no té un tronc principal sinó que les fulles surten amb un llarg pecíol (de 10 a 30 cm) directament del tubercle de sota terra. Aquest pecíol està tacat de color marró porpra. Les fulles tenen forma entre hastada (forma de punta de fletxa) i cordiforme (en forma de cor), són de color verd setinat i fan entre 6 i 15 cm, tot i que poden arribar als 50 cm. La peça floral dels frarets, que fa entre 3 i 5 cm, és força sorprenent, ja que té forma cilíndrica i està oberta per la part superior en forma de visera amb aspecte de caputxa de frare o de gerra. La part inferior és de color blanc i la superior (la caputxa) és de color marró porpra, i tota la peça floral té ratlles blanques o verdes i taques marró porpra. A l'interior d'aquesta gerra anomenada espata s'hi troben les flors masculines i femenines agrupades en una estructura anomenada espàdix. Aquesta consta d'un eix cilíndric a la part inferior del qual es disposen les flors, les femenines a sota i les masculines per sobre d'aquestes mentre que la part superior, l'espàdix no porta flors. Les inflorescències surten a finals de la tardor i durant tot l'hivern. A la primavera maduren els fruits que són unes petites baies de color verd; a l'estiu queda inactiu en forma e bulb i a la tardor següent torna treure fulles. El tipus de reproducció més freqüent dels frarets és d'asexual mitjançant creixement clonal. | 08033-199 | Riera de Caldes i pedrera del Foment | Anomenat també frare cugot, apagallums o gresolet, és una planta d'aspecte força curiós que es troba disseminada al llarg de la costa mediterrània, pel sud d'Europa i el nord d'Àfrica. Als Països Catalans es poden diferenciar en dues subespècies: l'Arisarum vulgare ssp.vulgare que és la més freqüent i l' Arisarum vulgare ssp. simorrhinum que és molt rara. L'epítet simorrhinum prové del grec i vol dir morro (rhinos) de simi (simios), per la semblança que té la peça floral amb l'apèndix nassal d'alguns simis. | 41.6535300,2.1522900 | 429415 | 4611656 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42640-foto-08033-199-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42640-foto-08033-199-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Cal preservar l'espai de la riera de Caldes. Moltes d'aquestes poblacions han desaparegut o estan força amenaçades en comarques com el Maresme degut a un seguit de factors d'origen humà que degraden, modifiquen o destrueixen el seu hàbitat. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42643 | Pedrera del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedrera-del-remei | BIRDLIFE INTERNATIONAL. (2004). Phalacrocorax carbo. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la IUCN, 2006. IUCN 2006. LlORENTE, GUSTAVO (1988). Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 80. Barcelona. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | Pedrera que actualment s'utilitza com a embassament d'aigua potable per l'abastiment de la vila de Caldes de Montbui. La seva profunditat màxima és de 22 metres. L'aigua prové bàsicament de la capa freàtica que quedà al descobert durant l'extracció de pedra, i de la riera de Caldes. Aquesta última arriba aquí per una xarxa, controlada per l'empresa GMSSA. L'interès d'aquest lloc, radica en que des de que s'utilitza com a embassament s'hi han instal·lat diverses espècies d'ocells, alguns d'ells hi passen fins i tot l'hivern: S'ha pogut observar la presència del bernat pescaire (Ardea cinerea). Poden arribar al metre d'alçada i presenten un plomatge grisós que esdevé més lluent durant l'època reproductiva. La seva alimentació es principalment de peixos, granotes i insectes, però també poden capturar petits mamífers i ocells. També es pot veure el corb marí gros (Phalacrocorax carbo). Són de mida gran (91 cm), amb el plomatge negre tret dels laterals de la cara i sota el bec, on apareix un gran floc blanc; els joves són més terrosos, amb parts inferiors clares. S'alimenta exclusivament de peixos que han estat introduïts pels pescadors (barb i la carpa bàsicament). Acostumen a reposar dalt d'un lloc rocós, en un racó tranquil, que utilitzen per dipositar-hi els excrements, els quals s'identifiquen per la seva blancor. També se'l pot observar posat a la vora de l'aigua o damunt de la plataforma que es troba al mig de l'embassament, amb les ales esteses per eixugar-les al sol. Finalment, destaca d'entre d'altres espècies, l'ànec collverd o ànec de bosc (Anas platyrhynchos) és una espècie d'ànec que viu a prop dels rius i estanys. | 08033-202 | Al nord del terme municipal | 41.6453800,2.1591600 | 429978 | 4610746 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42643-foto-08033-202-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42643-foto-08033-202-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||||
| 42645 | Riera de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-caldes | JACINTE, Elies. (1921). Alçament de la serralada pirenenca i l'enfondrament del Vallès. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. Vol. 21, núm. 2. VARIS AUTORS. (1998). Diccionari de Geologia. Institut d'Estudis Catalans. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | La riera de Caldes és un curs d'aigua vallesà afluent del Besòs de 22 km de llargària. Neix vora Gallifa, a 390 metres d'altitud, al peu dels cingles de Sant Sadurní, per la confluència de les rieres de la Roca i de Gallifa. Després d'atravessar l'estret de les Elies entra a la plana del Vallès i passa per les poblacions de Caldes de Montbui, Palau-solità, Santa Perpètua de Mogoda i finalment desemboca al Besòs entre Mollet i la Llagosta. Afluents per la dreta: Riera de Gallifa, Riera de Sant Sebastià, Riera de Codonys, Torrent d'en Baell, Riera de Setmenat i Torrent de ca n'Oller. Afluents per l'esquerra: Riera de la Roca, Torrent del Prat de Baix, Torrent de Can Camp, i Torrent Sec de les Arenes. La part superior de la riera és de relleu més accidentat i complex on es pot veure una vall molt encaixada. L'àrea propera al Palau de Plegamans el relleu va esdevenint cada vegada més pla i els camps predominen sobre les masses de vegetació. S'aprecia també una vall oberta i transformada, en ocupar les granges les zones sedimentàries planes. La llera de la riera de Caldes en el seu pas pel municipi, presenta un elevat nivell d'usos antròpics: urbà inacabat, horts, equipaments i usos industrials; essent un tram força malmès per l'activitat humana. La vegetació en la part altra de la riera, és del tipus mediterrani, però la moderada altitud del municipi fa que, als obacs de les seves muntanyes hi hagi elements del tipus euro-siberià. La gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries aporta una gran quantitat de comunitats vegetals. Aquesta vall ha estat des de temps antics condicionada per les activitats humanes. Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència del progressiu abandonament de l'espai agrícola i ramader des de finals del s.XIX. Aquesta vall, antigament hi havien hagut camps de conreu, cultiu de l'olivera, ramaderia, el cultiu de la vinya: Una gran part d'aquesta zona muntanyosa està actualment recoberta per pinedes i brolles secundàries, barrejades amb espècies pròpies dels alzinars. La vegetació de ribera, amb els elements arquitectònics propis com els molins, les rescloses, pous, mines, barraques de vinya, de pastor, etc s'ha anat abandonant de mica en mica. A la vall hi trobem representats els boscos formats per l'alzinar litoral, la brolla de romaní i el bruc d'hivern, les pinedes secundàries de pi blanc i pi pinyoner, el bosc de ribera i els conreus. Els espais agrícoles serveixen de refugi i lloc d'alimentació a moltes espècies importants per al manteniment dels ecosistemes mediterranis. Les clapes d'alzinar més ben conservades es troben en el vessant de la Serra Llisa, en direcció a Sant Sebastià de Montmajor, coincidint amb una zona ombrívola i humida. La brolla típica i la brolla arbrada ocupen un elevat percentatge de la superfície. La pineda secundària ha envaït qüasi bé tota superfície de conreu abandonada. El bosc de ribera d'omedes i alberedes creix arran mateix dels torrents i rieres de la vall. L'omeda, resta entre l'alzinar o la pineda una comunitat lligada als cursos fluvials. Alguns dels arbres i arbusts més destacats com a vegetació potencial de la Vall de Les Elies són l'alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l'aladern falç (Rhamnus alaternus), el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), l'arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l'esparreguera (Asparagus amtifolius), o la roja (Rubia peregrina), l'arítjol (Smilax aspera), i el lligabosc (Lonicera implexa). L'estrat herbaci hi és poc desenvolupat, sovint dominat per l'heura (Hedera helix); en els llocs més obacs el roure cerrioide (Quercus cerrioides), l'auró negre (Hacer monspessulanum), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), la servera (Sorbus domestica) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). | 08033-204 | Al peu dels cingles de Sant Sadurní, fins un cop passat Caldes de Montbui | Caldes de Montbui es troba entre dues unitats geològiques estructurals: la Serralada Pre-Litoral Catalana (amb materials que van del Paleozoic al Trias) i la Depressió del Vallès-Penedès (Miocè). L'origen dels materials de les dues unitats, cal cercar-lo en els processos tectònics i d'erosió, transport i sedimentació. Des del punt de vista tectònic, el Vallès-Penedès constitueix una depressió formada en la fase de distensió dels processos compressius a la que va estar sotmesa la Cadena costanera Catalana durant l'orogènia alpina. La falla que limita la unitat del Vallès-Penedès de la serralada Pre-Litoral passa, precisament per Caldes de Montbui, i probablement es va constituir per primera vegada durant el Miocè. Si l'orogènia alpina donà lloc a les formes actuals del relleu, de l'orogènia anterior, l'hercinià, no en queden restes. Després, tingué lloc una fase de desmantellament del relleu a través de l'erosió i la formació d'una plana on començaria la sedimentació mesozoica. Sobre aquests sediments operà l'orogènia alpina, donant lloc a les serralades i depressions actuals. Els materials litològics que es poden trobar al municipi de Caldes de Montbui són molt diversos i pertanyen a totes les eres geològiques. Els materials més antics són les pissarres paleozoiques, tracatant-se bàsicament de cloroesquists amb quars i albita, de textura granolepidoblàstica porfídica. El batòlit format per una granodiorita aflora a la zona central del terme. Entre els minerals accessoris hi trobem l'apatita, l'hornblenda i la moscovita. Ja dins dels sediments mesozoics trobem uns primers estrats de característic color vermell que corresponen al buntsandstein, de potència fins a 250 metres. Es tracta de gresos amb ciment silícis que contenen pirita i mineral de ferro com elements accessoris. Les argiles que hi ha dins la matriu d'aquests gresos solen contenir abundants miques i per contra, poc quars. Ocasionalment es pot trobar guix i com a minerals accessoris hi ha l'òxid de ferro i pirita. La matèria orgànica i la pirita són elements accessoris. Al sector nord del municipi hi ha materials eocènics, a base d'argiles i gresos vermells amb ciment esparític. Poden contentir feldspats i com element generalitzat l'òxid de ferro. Finalment trobem els materials quaternaris, que queden reduïts a dipòsits i terrasses fluvials, llims argilosos i derrubis pendents. La xarxa hidrogràfica superficial de Caldes va estretament lligada a la posició geogràfica del municipi a cavall de la Conca del Vallès i la serralada Pre-Litoral. El curs fluvial pel que vertebra la major part de les aigües del municipi és la riera de Caldes, que travessa de nord a sud el terme; és tributària del Besòs. Al seu pas per Caldes, la riera no disposa de cap estació d'aflorament. La riera de Caldes sol portar aigua fins i tot durant l'estiu però és de règim molt variable. Rep un bon nombre de rieres i torrents originats en els turons i colls de la Serralada Pre-litoral, els més importants són la riera de Codonys, la riera de Sant Sebastià, el Torrent de Coscurell, el torrent del prat de Baix, el Torrent de Can Camps, el torrent sec de les Arenes. Mostren un règim pluvial, i atès el pendent del relleu per on circulen en èpoques de fortes pluges són altament dinàmics, mentre que sovint s'assequen durant els períodes eixuts. En aquesta vall també tenim les aigües subterrànies: surgències i aqüífers ordinaris. L'origen de les surgències es troba en la infiltració de l'aigua de la pluja que després d'un període de resistència dins l'aqüífer profund de més de mil anys, acaba sortint a la superfície. Dins l'aqüífer, l'aigua s'escalfa degut a la profunditat. A la superfície brolla a una temperatura de 74ºC. Són aigües de clorurat-sódic degut a la dissolució que l'aigua calenta fa dels minerals de les granodiorites que travessa. La porositat dels materials que conformen l'estratigrafia facilita la infiltració de part de les aigües superficials vers el substrat litològic. | 41.6742400,2.1344300 | 427951 | 4613970 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció) Al substrat herbaci hi ha mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides) o el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum). També es pot observar plàtan (Platanus x hibrida) i robínia (Robinia pseudo-acacia). En altres llocs hi podem observar alberedes, alternant freixe (Fraxinus angustifolia) i de vegades, el pollancre (Populus nigra). L'estrat arbustiu i herbaci són bastant similars al de l'omeda, on es pot afegir la vinca (Vinca diformis) i la sarriassa (Arum italicum). La vegetació que creix prop de basses i de les rescloses o estanys d'aigua com el Gorg de Les Elies, es tracta de les jonqueres (molinio-Holoschoenion), com el jonc boval (Scirpus holoschoenus).La superfície agrícola de la vall està ocupada bàsicament pels cereals i farratges, i per espècies ruderals, enmig dels camps i arvenses als seus marges. La comunitat més extensa és la ravenissa blanca, la calcida, el gram (Cynodon dactylon), els lletsons, el boixac de camp (Calendula arvensis) o la verònica (Veronica persica). En les vores de camins agrícoles s'observa el card, la borratja, el cardó, etc. En els erms també hi ha olivarda, calcida blanca i diversos trèvols. I a les feixes abandonades gramínies com els fenassars, acompanyats de fonoll, pimpinella, i la bardissa amb roldor, l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogym), els rosers (Rosa Canina) i l'aranyoner (Prunus spinosa).Amunt de la riera, en zones més obagues, trobem una espècie vegetal protegida a Catalunya: el boix grèvol (Ilex aquifolium).Entre la comunitat faunística trobem un seguit de rosegadors (ratolí de bosc (Apodemus Ssylvaticus, el ratolí mediterrani (Mus spretus), a més de la musaranya comuna, els esquirols, la rata cellarda, el porc senglar, el toixó (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la geneta o gat mesquer (Genetta genetta). Del grup dels ocells, rapinyaires diürns com l'astor (Accipiter gentilis), l'esparver vulgar (Accipiter nisus) o l'aligot (Buteo buteo), o rapinyaries nocturns com el gamarús (Strix aluco). A més de gaig, tudó, tórtora, cucut, picot verd, picot garser, el cargolet, o varis sílvids que nidifiquen durant l'estiu, i gran varietat de fringíl·lids. Als boscos propers als conreus hi nidifiquen el gafarró, la cadernera i el verdum. També, es pot veure el faisà, tot i que introduït periòdicament pels caçadors.Entre els rèptils es pot citar el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), la sargantana cendrosa (Psammodromus hispanicus), el vidriol (Anguis fragilis), la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la colobra llisa meridional (Coronell girondica). En els ambients oberts, bàsicament a conreus extensius d'herbacis i en alguns punts on encara hi ha conreu d'oliveres i fruiters diversos, zones d'horta familiar, o zones no treballades, es pot trobar el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus), l'eriçó africà (Erinaceus algirus), el conill (Oryctolagus cuniculus). Destaca l'aligot, que nidifica als boscos, o el xoriguer que fa el niu sobre penya-segats o bé en edificacions, principalment abandonades. Entre els rapinyaries nocturns cal citar el xot, l'òliba i el mussol.En els indrets on l'aigua de pluja o dels recs s'estanca, temporal o permanentment, són ocupats per comunitats d'amfibis, com la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezí), reineta comú (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytes obstetricans), i el gripau corredor (Bufo calamita). Al tram alt de la riera de Caldes, hi ha presència de rèptils com la colobra de collar (Natrix natrix), la serp d'aigua (natrix maura). Entre el peixos destaca el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i una d'introduïda, la carpa (Cyprinus carpio). Una altra espècie introduïda ha estat el cranc americà (Procambarus clarki). | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42646 | Cingles del Morro del Porc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingles-del-morro-del-porc | VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | Cinglera, que presenta una vegetació mediterrània i rupícola, amb comunitats de pi blanc, que pengen del cingle sorgint sobtadament de la mateixa roca, amb esquerdes, petites coves i puntes de roca on s'hi aturen i nidifiquen vàries classes d'ocells, destacant, els rapinyaires. Els rèptils més interessants són el lluert (Lacerta bilineata) i la sargantana de paret (Podarcis muralis). Podem veure algun exemplar de serp blanca (Elaphe scalaris), i en els indrets més humits i ombrívols, la serp d'Esculapi (Elaphe longissima). Els ocells de cingle són els més ben representats en aquest indret: roquerol (Ptyonoprogne rupestris), ballester (Tachymarptis melba), falcó peregrí (Falco peregrinus), pelaroques (Tichodroma muraria), xixella (Columba oenas) i aufrany (Neophron percnopterus). Quant a mamífers, la geneta (Genetta genetta) que viu a les cingleres, i algun ratpenat. La nidificació del xoriguer (Falco tinnunculus) o de l'esparver (Accipiter nisus), entre altres, en aquest indret és força probable i la potencialitat del lloc podria permetre la nidificació d'altres espècies rupícoles. | 08033-205 | Riera de Caldes, passat les pedreres del Foment | 41.6559800,2.1509900 | 429309 | 4611929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42646-foto-08033-205-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42646-foto-08033-205-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||||
| 42657 | Alzina de l'Abei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-labei | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Alzina (Quercus ilex L.), que es troba prop d'un revolt de la carretera que va a Sant Sebastià de Montmajor, en una zona de bosc mixt humit i obac. Es troba aïllada de la resta de vegetació; La capçada és espessa i la seva escorça fosca i clivellada. Es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables . El marge és dentat i punxant a les fulles més joves. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc i el revers blanc i pelut , sobretot a les fulles més velles. El fruit és la gla , amb les escames de la cúpula no punxats. L'alzina floreix als mesos d'abril -maig . Les glans maduren al començament de la tardor . Mesura 15 m d'alçada total x 3,45 m de volt de canó x 6,65 m de volt de la soca. | 08033-216 | Muntanya del Farell | La fusta de l'alzina és dura i compacta i s'utilitza per fer eines de pagès i fusteria . Les branques, des de temps immemorial, es fan servir per fer llenya i carbó vegetal de qualitat excel·lent . | 41.6497700,2.1357200 | 428031 | 4611253 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42657-foto-08033-216-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42657-foto-08033-216-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2021-05-26 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre durant els més de cent anys que fa que viu en aquest lloc. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada hauria de ser autoritzada prèviament. S'hauria de dur a terme un pla director de gestió i fer un seguiment periòdic (dues vegades a l'any) de l'estat de salut d'aquest espècimen. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42658 | Comunitat de degotall calcari amb presència de capil·lera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/comunitat-de-degotall-calcari-amb-presencia-de-capillera | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | Comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Aquestes han estat detectades a varis indrets de la riera de Caldes, al gorg d'en Pèlags i a la font de les Escales. | 08033-217 | Riera de Caldes-pedreres del Foment-Gorg d'en Pèlags-Font de les Escales | Perquè es pugui formar una comunitat de degotalls, cal que l'aigua sigui relativament abundant i l'acumulació de carbonats arribi a formar un veritable 'tuff'. Això passa a les esquerdes entre els estrats calcaris dels sallents dels torrents i les rieres, on apareixen molses i falgueres. | 41.6534100,2.1523700 | 429421 | 4611643 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42658-foto-08033-217-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42658-foto-08033-217-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42659 | Font del Fonoll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-fonoll-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | Font situada en un marge de pedra, arran de camí, que brolla contínuament, tot i que als estius de molta sequera, pot arribar a quedar seca. L'aigua brolla a través d'un tub de ferro col·locat en un bloc de pedra molt ben escairat. La pica on cau l'aigua està formada per un gran bloc de pedra inclinat cap a l'interior del marge i envoltat per d'altres formant una cubeta, on s'ha tallat un canaló o regueró pel costat dret, de manera que l'aigua es pugui escórrer cap a la cuneta del camí. Com que la llosa que fa de pica és molt gran, per poder beure-hi s'han col·locat uns blocs de pedra tallats formant un esglaó, per poder-s'hi posar de genolls. Per damunt de la font hi ha un bosc, bàsicament d'alzina amb algun pi; el sotabosc ha estat desbrossat recentment. En arribar a la font, a la banda dreta del camí, hi ha dos grans plataners i entremig, vàries pedres de grans dimensions col·locades perquè els caminants puguin seure i reposar. | 08033-218 | Quintana del Fonoll | 41.6787200,2.1379300 | 428247 | 4614465 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42659-foto-08033-218-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42659-foto-08033-218-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||||
| 42661 | Gorg d'en Pèlags | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-den-pelags | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 163. Editorial Teide. Barcelona. | Es tracta d'un clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta s'entolla o alenteix el seu curs format a la riera de Codonys; aquesta riera neix per sota del Pic del Vent i travessa el Pascol. Degut a les pluges dels darrers dies, l'aigua va baixant per la roca tot i que no s'observa cap salt d'aigua important, té un estany natural amb una cova on no s'ha pogut accedir degut a la temperatura de l'aigua. Allí on pica el salt, hi ha un metre de fondària aproximadament. El seu fons és sorrenc. A més la gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals de les quals destaca la presència d'una important comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Els estrats arbustius i herbacis són bàsicament composats per bosc i sotabosc d'alzinar amb algun pi i dos roures que destaquen per les seva alçada. També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges, juntament amb l'heura. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per la gran quantitat d'espines i l'atapeïment dels arbusts i lianes. Destaquen també les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-220 | Turó del Pi de les Tres Branques | Etimològicament, pèlag és sinònim de toll, més concretament, en el sentit de 'gorg', un punt d'un riu en què el llit és més profund i l'aigua s'hi estanca. Curiosament, però, l'origen de pèlag no té res a veure amb els rius, sinó amb l'aigua de mar endins, perquè el llatí pelagus volia dir 'alta mar, mar obert'. D'aquest gorg es coneix una llegenda, amb el nom de 'La Fada del Campanar', que conta que a la vigília de Sant Joan, a les dotze de la nit, es reuneixen totes les fades dels entorns, i tenen consell en el Gorg d'en Pèlags o Pèlecs. D'aquest topònim s'han trobat documents datats ja de l'any 1340 on anomenen 'loco vocato Pelech cubertrat'; de l'any 1393 'loco vocato al pelech cubertrat sive acerola'; de l'any 1429, 'loco nominato pelech cubertorat'; de l'any 1631, 'la partida de pelach cuberta'; de l'any1165 'Gorch d en Pelechs'; de l'any 1720 'loco vocato la torra roja o Gorch d en Pelachs', i als segles XIX i XX conegut l'indret amb el nom de 'gorch o gorc d'en Pelachs o Gorg d'en Pelacs'. Moreu-Rey (1962), diu que és un saltant i gorg del Riu de Codonys, més avall del Pascol. El lloc conegut actualment amb el nom del Gorg d'en Pèlecs, es troba referenciat en varis documents datats dels anys 1340, 1347, 1393, 1429, 1631, 1665, 1702, 1720, 1724, concretament 'loco vocato Pelch cubertrat'; 'as palech cobertrat'; 'pelagum vocatum cubertrat'; 'loco vocato al pelech cubertrat sive acerola'; 'loco nominato pelech cubetorat'; 'la partida de pelach cuberta'; ' 'pelech cobert'; 'gorg d en Pelechs'; 'loco dicto d en Pelex Cubertat'; 'partida dita el Pelachs'; 'al pelachs'; 'gorch d en Pelch', 'Gorg d'en Pelacs'; aquest últim ja esmentat durant els segles XIX i XX. | 41.6374200,2.1445800 | 428755 | 4609874 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42661-foto-08033-220-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42661-foto-08033-220-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42662 | Gorg de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-de-les-elies | Just al límit entre Caldes i Gallifa, pujant la riera de Caldes de Montbui, es tracta d'un clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta alenteix el seu curs format al Torrent de Les Elies, gairebé a tocar amb el torrent de Sant Sebastià. Degut a la manca de pluges, el salt d'aigua està sec, però l'estany encara té aigua. On pica el salt, hi ha uns dos metres i mig de fondària. El seu fons és sorrenc. Els estrats arbustius i herbacis es troben representats amb la vinca (Vinca diformis), sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), així com per comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus).. També hi ha presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Cal destacar diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). En un dels blocs de pedra que envolten l'estany, hi ha encara restes de la signatura amb pintura de color blau, feta durant un campionat del món de trial, i que el guanyador signà al damunt (segons ens informa el Sr. Salvador Torras) | 08033-221 | Prop del Sot de la Vila | Segons el Sr. Salvador Torras, quan tenia 17 anys i encara no hi havia cap normativa sobre l'extracció de sorres de les rieres, va observar quan amb la retro, treia la sorra d'aquest indret, adonant-se de que quan més fondària agafava, de més bona qualitat era la sorra. Mentre retiraven la sorra, les pedres, algunes de molt grosses com que la que porta una pintada en color blau, les anaven amuntegant a un dels costats, i les més grosses, les disposaven de manera que actualment encara es poden veure, i que durant campionats de trial, es va convertir en un lloc molt apreciat dels trialers. Un dia, hi van haver uns aiguats molt forts, i en baixar el torrent, amb tanta força, aquest clot, s'engrandí molt més i des de llavors, ha quedat com un estany natural. | 41.6761200,2.1327400 | 427812 | 4614181 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||||
| 42665 | Font del Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-pascol | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | Font que es troba a peu de la carretera, en una corba. Potser hi ha la boca d'una mina, ja que s'endevina entre la vegetació que la recobreix, una mena de caseta petita d'obra amb una porteta, tapada amb una porta de ferro mig trencada. A sota hi ha un galet acanalat de ferro que collat a un muret d'obra de cinquanta centímetres, aboca l'aigua a una pica de pedra. | 08033-224 | Muntanya del Farell | Moreu-Rey (1962), troba una referència documentada de l'any 1922 que diu 'a la part contrària (de la casa pairal) i contra la muntaya, una font fresca'. | 41.6441400,2.1340900 | 427889 | 4610629 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42665-foto-08033-224-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42665-foto-08033-224-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | S'ha de fer una desbroçada de la font, que queda garirebé coberta per la vegetació fins a peu de carretera | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42666 | Font de les Escales | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-escales | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | bona part dels esglaons que condueixen a la font estan desgastats i alguns d'ells trencats, la qual cosa imposa baixar amb cura. | Font d'aigua natural que surt de la part baixa del marge i que raja a través d'un broc fet de canya. El raig és sostingut i l'aigua molt bona. S'accedeix a ella per 68 esglaons fets d'obra i maó. Està envoltada de vegetació arbòria i vegetativa com falgueres, molses i heura. Al voltant de la font s'ha pogut observar presència de comunitat de degotall calcari amb presència de capil·lera. No té pica; només unes pedres del lloc col·locades al voltant, que deixen baixar l'aigua fins a trobar la riera de Codonys que hi passa al peu de la font. | 08033-225 | Riera de Codonys | Moreu-Rey (1962) , esmenta (pàg. 94) la Font de l'Escala com el nom que alguns donen a la Font d'en Cabot perquè 's'hi baixa per una escaleta moderna d'obra'. | 41.6318900,2.1472300 | 428970 | 4609258 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42666-foto-08033-225-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42666-foto-08033-225-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42679 | Espai Natural de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/espai-natural-de-la-torre-marimon | La finca de Torre Marimon té 92,132 ha. El paisatge actual de la Torre Marimon està constituït per un mosaic agroforestal, on es combinen medis forestals humits i àrids, amb conreus de regadiu i secà. Dins la finca trobem representats els dos elements geomorfològics que caracteritzen la plana vallesana, les planes al·luvials i els serratalls interfluvials. Les planes al·luvials, per les seves característiques edafològiques i hidrològiques, són les àrees biològicament més productives, i per tant les terres agrícoles més fèrtils del Vallès. Dissortadament la major part de la superfície al·luvial de la comarca ha estat intensivament edificada durant els darrers 40 anys, la qual cosa accentua l'interès de conservació de les àrees que no han estat urbanitzades. La plana al·luvial de la Torre Marimon, a més d'incloure bona part de les terres agrícoles més fèrtils del terme de Caldes, inclou una important superfície forestal, amb un bosc relativament ben desenvolupat. A la finca hi ha una considerable superfície de vinya i d'olivera, conreus representatius dels secans vallesans, que acullen una flora i una fauna peculiars i que hores d'ara es troben en una situació d'extrema precarietat dins l'àmbit comarcal. L'àrea de la Torre Marimon té una gran importància com a integrant d'un espai natural entre la serralada prelitoral i la Plana i entre les zones naturals de la plana vallesana. Des de la perspectiva de les connexions amb la serralada Prelitoral, la finca se situa a l'extrem NE d'una ampla franja d'espais agroforestals que s'estén seguint el marge E del Ripoll, des dels estreps del Farell, al N, fins a Montcada i Reixac, al S, que configura un dels principals eixos de connexió entre les serralades Prelitoral i Litoral. Diferents grups d'espècies presenten poblacions interessants en aquesta zona. Un exemple d'aquest valuós patrimoni natural són els ocells. A la Torre Marimon han estat detectades 146 espècies d'ocells, de les quals 59 són nidificants; entre elles 15 espècies considerades amb problemes de conservació dins l'àmbit europeu (BirdLife International). Més diversificada és l'avifauna hivernal amb 89 espècies detectades, 17 de les quals són considerades espècies amb problemes de conservació dins l'àmbit europeu. | 08033-238 | Finca de la Torre Marimon | Ja fa anys, el municipi de Caldes de Montbui va crear l'anomenat Espai Agroforestal de Llevant, amb l'objectiu de conservar aquest ampli corredor entre serralades així com els espais agrícoles que es troben en aquest espai natural. | 41.6107100,2.1750900 | 431268 | 4606884 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||||
| 42698 | Vall de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vall-de-les-elies | JACINTE, Elies. (1921). Alçament de la serralada pirenenca i l'enfondrament del Vallès. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. Vol. 21, núm. 2. VARIS AUTORS. (1998). Diccionari de Geologia. Institut d'Estudis Catalans. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | La vall de les Elies és forma part d'una depressió allargada de la superfície del territori de Caldes recorreguda per les aigües de la riera de Caldes de Montbui. En aquesta vall s'hi observa presència humana documentada per les masies des de l'any 1300, acompanyada per les transformacions que els seus habitants han fet en llarg dels segles en aquest paratge: marges de pedra, barraques de vinya i de pastor, rescloses, molins, etc. La part superior de la riera de Caldes és de relleu més accidentat i complex on es pot veure una vall molt encaixada, amb poques oportunitats de colonització. A la vall hi trobem representats els boscos característics de la mediterrània septentrional formats per l'alzinar litoral, la brolla de romaní i el bruc d'hivern, les pinedes secundàries de pi blanc i pi pinyoner, el bosc de ribera i els conreus. Aquests espais agrícoles serveixen de refugi i lloc d'alimentació a moltes espècies importants per al manteniment dels ecosistemes mediterranis. Les clapes d'alzinar més ben conservades es troben en el vessant de la Serra Llisa, en direcció a Sant Sebastià de Montmajor, coincidint amb una zona ombrívola i humida. El bosc de ribera d'omedes i alberedes es localitza arran mateix dels torrents i rieres de la vall. Alguns dels arbres i arbusts més destacats com a vegetació potencial de la Vall de Les Elies són l'alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l'aladern falç (Rhamnus alaternus), el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), l'arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l'esparreguera (Asparagus amtifolius), o la roja (Rubia peregrina), l'arítjol (Smilax aspera), el lligabosc (Lonicera implexa) acaben de lligar el conjunt. L'estrat herbaci hi és poc desenvolupat, sovint dominat per l'heura (Hedera helix); en els llocs més obacs el roure cerrioide (Quercus cerrioides), l'auró negre (Hacer monspessulanum), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), la servera (Sorbus domestica) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). En altres llocs de la riera hi podem observar alberedes, alternant freixe (Fraxinus angustifolia) i de vegades, afavorit per l'home, el pollancre (Populus nigra). L'estrat arbustiu i herbaci són bastant similars al de l'omeda, on afegiríem la vinca (Vinca diformis) i la sarriassa (Arum italicum). Per últim cal esmentar la vegetació que, sense ser pròpiament de ribera, sinó més aviat de basses és present prop de les rescloses o estanys d'aigua com el Gorg de Les Elies. Es tracta de les jonqueres (molinio-Holoschoenion), comunitats dominades pels joncs, com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus). La superfície agrícola de la vall està ocupada bàsicament pels cereals, farratges, i per espècies ruderals, enmig dels camps i arvenses als seus marges. La comunitat més extensa és la ravenissa blanca, la calcida, el gram (Cynodon dactylon), els lletsons, el boixac de camp (Calendula arvensis) o la veronica (Veronica persica). D'altra banda, en les vores de camins agrícoles hi creix una vegetació ruderal, com el card marià, la borratja, el cardó, etc. I en els terrenys erms hi domina de l'olivarda, la calcida blanca i diversos trèvols. Les feixes on fins fa pocs anys s'hi conreava estan sovint ocupades per gramínies com els fenassars, acompanyats de fonoll, pimpinella, sense oblidar la comunitat de bardissa amb roldor, caracteritzat per l'espinositat i l'atapeïment dels arbusts i lianes que la integren, sempre acompanyats de plantes de la família de les rosàcies, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogym), els rosers (Rosa Canina) i l'aranyoner (Prunus spinosa). També és molt important senyalar la presència amunt de la riera, en zones més obagues, una espècie vegetal estrictament protegida a tot el territori de Catalunya: el boix grèvol (Ilex aquifolium) (Ordre de 5 de novembre de 1984 i del 28 d'octubre de 1986 del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca). | 08033-257 | Vall de les Elies | Caldes de Montbui es troba en un espai físic entre dues entitats geològiques estructurals: la Serralada Pre-Litoral Catalana (amb materials que van del Paleozoic al Trias) i la Depressió del Vallès-Penedès (Miocè). La falla que limita la unitat del Vallès-Penedès de la serralada Pre-Litoral passa, precisament per Caldes de Montbui, i probablement es va constituir per primera vegada durant el Miocè. Els materials litològics que es poden trobar a la vall són molt diversos i pertanyen, en conjunt, a totes les eres geològiques. Els materials més antics són les pissarres paleozoiques, tracatant-se bàsicament de cloroesquists amb quars i albita, de textura granolepidoblàstica porfídica. Entre els minerals accessoris hi trobem l'apatita, l'hornblenda i la moscovita. Ja dins dels sediments mesozoics trobem uns primers estrats de característic color vermell que corresponen al buntsandstein, de potència fins a 250 metres. Es tracta de gresos amb ciment silícis que contenen pirita i mineral de ferro com elements accessoris. Les argiles que hi ha dins la matriu d'aquests gresos solen contenir abundants miques i per contra, poc quars. Ocasionalment es pot trobar guix i com a minerals accessoris hi ha l'òxid de ferro i pirita. La matèria orgànica i la pirita són elements accessoris. Al sector nord del municipi hi ha materials eocènics, a base d'argiles i gresos vermells amb ciment esparític. Poden contentir feldspats i com element generalitzat l'òxid de ferro. Finalment trobem els materials quaternaris, que queden reduïts a dipòsits i terrasses fluvials, llims argilosos i derrubis pendents. Són formacions molt hereromètriques i de desenvolupament molt local. Per altra banda hi ha la xarxa hidrogràfica superficial de Caldes, estretament lligada a la posició geogràfica del municipi a cavall de la Conca del Vallès i la serralada Pre-Litoral. El curs fluvial pel que vertebra la major part de les aigües del municipi és la riera de Caldes. Aquesta riera, que travessa de nord a sud el terme, es constitueix com un dels 6 tributaris del Besòs, juntament amb el riu Sec, el Ripoll, el Tenes, el Congost i el Mogent. La riera, rep un bon nombre de rieres i torrents originats en els turons i colls de la Serralada Pre-litoral. Els tributaris més importants són la riera de Codonys, la riera de Sant Sebastià, el Torrent de Coscurell, el torrent del prat de Baix, el Torrent de Can Camps, el torrent sec de les Arenes. El conjut d'aquestes rieres i torrents mostra un règim pluvial, i atès el pendent del relleu per on circulen en èpoques de fortes pluges es mostren altament dinàmics, mentre que sovint s'assequen durant els períodes eixuts. En aquesta vall també tenim les aigües subterrànies, que cal distinguir entre sorgències i aqüífers ordinaris. L'origen de les sorgències es roba en la infiltració de la pluja caiguda sobre les muntanyes esmentades més amunt i que després d'un període de resistència dins l'aqüífer profund de més de mil anys, acaba sortint a la superfície i donant lloc a un recurs natural que ja era àmpliament aprofitat durant l'època romana. Dins l'aqüífer, l'aigua s'escalfa simplement degut a la profunditat a la que atenyen les aigües. A la superfície brolla a una temperatura de 74ºC. Són aigües de clorurat-sódic que deuen la seva composició a la dissolució que l'aigua calenta és capaç de fer dels minerals que contenen les granodiorites que travessa. La porositat dels materials que conformen l'estratigrafia facilita la infiltració de part de les aigües superficials vers el substrat litològic. La vegetació es troba plenament dins de la regió biogeogràfica mediterrània, però la moderada altitud a la que ateny el municipi fa que, als obacs de les seves muntanyes hom pugui trobar alguns elements de la regió biogeogràfica eurosiberiana. A més la gran varietat de substrats litologis, que van des de les pissarres ales calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals. | 41.6414100,2.1597400 | 430022 | 4610305 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42698-foto-08033-257-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42698-foto-08033-257-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció)Finalment, cal esmentar també tota una comunitat faunística que aprofita d'aquest entorn natural excepcional. Entre ella cal destacar un seguit de mamífers tals com els rosegadors (ratolí de bosc (Apodemus Sylvaticus, el ratolí mediterrani (Mus spretus). Del grup dels insectivors hi trobem la musaranya comuna, els esquirols, la rata cellarda. Del grup dels ungulats està representat pel porc senglar. Altres mamífers són el toixò (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela 8Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la geneta (Genetta genetta). Del grup dels ocells, destaquen els rapinayaires diürns, des de l'astor (Accipiter gentilis), a l'esparver vulgar (Accipiter nisus) o l'aligot (Buteo buteo), o rapinyaries nocturns com el gamarús (Strix aluco). També cal destacar varis ocells diürns com el gaig, el tudó, la tòrtora, el cucut, el picot verd i el picot garser. També hi ha varis tipus de mallerengues, o dels túrdids, com el pit-roig o el rossinyol i la merla. Altres ocells són el cargolet,i una gran varietat de fringíl·lids. Als boscos propers als conreus hi nidifiquen el gafarró, la cadernera iel verdum. També, es pot veure el faisà, tot i que aquest és introduït periòdicament pels caçadors.Entre els rèptils que es poden trobar en aquesta zona es pot citar el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), la sargantana cendrosa (Psammodromus hispanicus), el vidriol (Anguis fragilis), la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la colobra llisa meridional (Coronell girondica). En els ambients oberts, es pot trobar el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus), l'eriçó africà (Erinaceus algirus) i el conill (Oryctolagus cuniculus). En els indrets on l'aigua de pluja o dels recs s'estanca, de manera permanent o temporal són ocupats per comunitats d'amfibis, destacant la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezí), reineta comú (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytes obstetricans), i el gripau corredor (Bufo calamita). En el tram alt de la riera de Caldes, hi ha presència de rèptils com la colobra de collar (Natrix natrix), la serp d'aigua (natrix maura). Entre el peixos destaca el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i una d'introduïda, la carpa (Cyprinus carpio). Una altra espècie introduïda ha estat el cranc americà (Procambarus clarki).(Continuació història)Aquesta vall ha estat des de temps antics condicionada per les activitats humanes. Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència directa del progressiu abandonament d'aquell espai com a lloc d'interés agrícola i ramader des de finals del segle XIX. Així, si bé en aquesta vall, antigament havien hagut camps de conreu, cultiu de l'olivera, ramaderia, el cultiu de la vinya, (aquesta última que s'anà abandonant amb la fil·loxera que exterminà els ceps durant el segle XIX, a part de que la qualitat del vi no era gaire bona), una gran part d'aquesta zona muntanyosa està actualment recoberta per pineds i brolles secundàries, barrejades en proporcions variables amb espècies pròpies dels alzinars que van recuperant els seus antics dominis. La vegetació de ribera, amb els elements arquitectònics propis com els molins, les rescloses, pous, mines, barraques de vinya, de pastor, etc s'ha anat abandonant paulativament. | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42716 | Alzina de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-la-torre-marimon | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Alzina (Quercus ilex L.), que es troba al parc de la Torre Marimon, prop de la caseta de la bàscula de pesar. Es troba aïllada de la resta de vegetació; La capçada és espessa i la seva escorça fosca i clivellada. Es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables . El marge es dentat i punxant a les fulles més joves. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc i el revers blanc i pelut , sobretot a les fulles més velles. El fruit és la gla , amb les escames de la cúpula no punxats. L'alzina floreix als mesos d'abril -maig . Les glans maduren al començament de la tardor . Mesura 15 m d'alçada total x 15 m d'amplada de capçada x 3,75 m de volt de canó x 3,20 m de volt de la soca x 1 metre des del terra al coll principal. | 08033-275 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | La fusta de l'alzina és dura i compacta i s'utilitza per fer eines de pagès i fusteria . Les branques, des de temps immemorial, es fan servir per fer llenya i carbó vegetal de qualitat excel·lent . | 41.6125300,2.1695600 | 430809 | 4607090 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42716-foto-08033-275-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42716-foto-08033-275-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre durant els més de cent anys que fa que viu en aquest lloc. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada hauria de ser autoritzada prèviament. S'hauria de dur a terme un pla director de gestió i fer un seguiment periòdic (dues vegades a l'any) de l'estat de salut d'aquest espècimen. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42717 | Lledoners de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoners-de-la-torre-marimon | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Conjunt de dos lledoners (Celtis australis) originaris del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica. Ambdós tenen una capçada densa, arrodonida i molt ramificada, el seu tronc és dret i amb l'escorça llisa i de color gris, i mesuren uns 25 m d'altura. Les fulles, aspres al tacte i amb tres nervis molt marcats a l'anvers, són simples, alternes, pubescents, ovades o lanceolades, presentant una certa asimetria, amb el marge finament dentat, el pecíol llarg i la punta torçada i allargada. Les flors, hermafrodites o masculines, són petites, solitàries, molt pedunculades, de color verd-i-grogues i apareixen entre abril i maig a les axil·les de les fulles. El fruit és una drupa comestible, el lledó, petit de la mida d'un pèsol, rodó i llis amb molt pinyol i poca polpa, verd abans de madurar i fosc, gairebé negre, quan madura a la tardor. Estan plantats en una jardinera feta de pedra irregular, acabada amb una tira decorativa de maons, mesurant tres metres de diàmetre x 70 cm d'alçada; aquesta disposa d'un arbust que fa que no es pugui accedir dins de la jardinera per mesurar l'arbre. | 08033-276 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | Aquest arbre pot viure entre 500 i 600 anys i en tot tipus de terreny. La fusta del lledoner s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies. Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda. Els seus fruïts són dolços i comestibles, se'n poden fer melmelades amb ells. Existeix una poesia de Tomàs Garcés escrita l'any 1924 que diu sobre aquest arbre: A l'ombra del lledoner una fadrineta plora. La tarda mor dalt del cim i llisca per la rossola, l' esfilagarsen els brucs, la tenebra se l'emporta. La noia plora d'enyor: el lledoner no fa ombra. Fadrina, l'amor es lluny; enllà, la carena fosca. Si passava un cavaller... Du el cavall blanc de la brida. L'arbre li dona el repòs, l'oratge, manyac, arriba. Al cel la llum de l'estel és la rosada del dia. Cavaller, l'amor es lluny; amb l'ombra i el cant fugia. Fadrina, l'amor es lluny; per l'ample plana camina. La nit sospira: la nit, el bosc, la riera clara. Les branques del lledoner són fines i despullades, fulla i ocell n'han fugit però hi crema l'estelada. Les branques del lledoner són fines i despullades. Fadrina, l'amor es lluny; demana'l a punta d'alba quan l'ombra del lledoner s'allargui com un miracle. | 41.6125300,2.1695600 | 430809 | 4607090 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42717-foto-08033-276-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42717-foto-08033-276-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42764 | Llegenda del Mas de les Serps | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-mas-de-les-serps | Varis autors. (2008). Setmanari Montbui. Festa Major 2008. III època. Any XXX. Núm. 1,402. Pàg. 40. Ed. Associació de promoció informativa cultural. | Llegenda que narra que la Torre Nova, antigament era coneguda com el Mas de les Sers, perquè va pertànyer a un poderós cavaller. Aquest tenia un fabulós tresor, i perquè no entrés cap malfactor a casa seva, i se l'emportés, el va fer custodiar per una enorme serp que travessà dues vegades el mar per provar que n'era capaç. Aquesta era enorme, de color verdós, amb uns ulls brillants i una filera de dents molts afilades, amb uns ullals llargs i recargolats. El tresor no es trobà mai més, però la gent que coneix bé aquesta llegenda explica que si actualment hi ha moltes serps verdes en aquests paratges, és senzillament perquè són les descendents de la serp terrorífica que va venir travessant el mar d'altres contrades, i qui sap, si són elles les encarregades de vigilar el famós tresor del cavaller del Mas de les Serps. | 08033-323 | Torre Nova | La serp de Cabellera és originària dels deserts del nord d'Àfrica, des on, presumiblement, els sarraïns n'importaren un munt d'exemplars en la seva conquesta de la península, que van deixar per arreu per protegir-se la retirada; d'aquí que també han estat vistes als Pirineus, niuades de manera estratègica a l'entrada de caus que amaguen fabulosos tresors. Segons la tradició, les persones que les han vistes -un pagès primer, i un pastor- expliquen que es tracta d'una enorme serp verda, de dos metres de llarg, gruixuda com un tub de rec, i que es mou amb molt d'encarcarament. A la part posterior del cap té una crinera blanca i llarga, i davant la presència -que ella creu, potser amb raó, agressiva- dels humans, s'aixeca en vertical sobre la cua i ensenya les afilades dents de què està dotada la seva enorme boca. Altres indrets on coneixen aquest tipus de llegenda, és també, pels voltants de les ruïnes de l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, i de les ruïnes del mas de Puigdoure, al terme municipal de Mura. L'objectiu d'aquestes llegendes - que s'aconsegueix força - es fer que tothom fugi d'aquestes cases, masos i/o palaus, i això perquè estan habitades per serps, entroncant clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement son custodiats per serps mitològiques. | 41.6524100,2.1499200 | 429216 | 4611534 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42764-foto-08033-323-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42764-foto-08033-323-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42779 | Cova de l'Ermità | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-lermita | Cova situada en un penya-segat de la muntanya del Morro del Porc. S'accedeix per una fissura feta a la roca d'uns quaranta centímetres d'amplada. Al seu davant hi ha una alzina que tapa l'entrada. Només es pot entrar-hi encordat i acompanyat d'espeleòlegs. La seva profunditat varia entre 12 i 15 metres. Un cop a l'interior presenta varis passadissos, dels quals, el més important es realitza en una hora aproximadament. Al seu interior s'observen estalactites i estalagmites de calç de diverses mides. A uns deu metres aproximadament de l'entrada d'aquesta cova, per la banda esquerra, hi ha una segona entrada, a la qual només s'hi pot entrar fent ràpel d'uns 12 a 15 metres de fondària. Aquesta segona no comunica amb la primera cova, tot i que presenta característiques similars. | 08033-338 | Muntanya del Morro del Porc | Segons explica el Sr. Josep Ayguaseonsa i el Sr. Raimundo Garcia, després de la Guerra Civil espanyola, l'exèrcit instal·là un camp de tir darrera el turó de Can Camp, des d'on es feien pràctiques de tir utilitzant per blanc, el penya-segat on es troba la cova de l'Ermità. És per això, que tot el penya-segat està ple de rocs esmicolats i fissures, per la qual cosa cal extremar precaucions alhora de baixar cap a la cova. | 41.6625300,2.1434400 | 428688 | 4612663 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||||
| 42781 | Eucaliptus d'en Senosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/eucaliptus-den-senosa | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. PHILIPS, Roger (1989). Los Arboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona. | Eucaliptus monumental d'uns quaranta a cinquanta metres d'alçada i cinc metres de diàmetre. La seva copa és piramidal i alta. L' escorça (ritidoma) que es desprèn a tires i deixa el tronc llis i de colors clars en els exemplars adults. Presenta dimorfisme en les fulles. Per una banda, les fulles joves són ovalades, oposades, sense pecíol (sèssils), de base cordada, de color gris - blavós, d'uns 8-15 cm de longitud, 4-8 cm d'amplada i erectes (miren amunt). Les adultes són alternes, peciolades, asimètriques, falciformes i d'uns 15-25 cm de longitud; són de color verd fosc, amb la nerviació marcada, i pèndules (miren avall), i es disposen en un pla vertical, de manera que reben la llum igualment pels dos costats sense que es pugui distingir l'anvers del revers. Tant unes com les altres tenen les glàndules secretores en el mesòfil, visibles a contrallum com a punts més clars. Les inflorescències són solitàries o en grups de 2-3, a les aixelles de les rames superiors. Les flors són hermafrodites i grans (de fins a 3 cm de diàmetre) amb calze i corol·la fusionats formant un receptacle (opercle) llenyós. Els fruits són càpsules llenyoses dehiscents, de 4-5 valves, campaniformes, de color glauc i cobertes d'una pols blanquinosa. Les seves dimensions són aproximadament 1.4 a 2.4 cm de diàmetre, i contenen nombroses llavors. Les fulles de les branques velles d'aquesta planta s'utilitzen per les seves virtuts medicinals. En una de les branques es pot observar la ferida produïda per un llamp un dia de tempesta. | 08033-340 | Bosc de la Xerona | 41.6340700,2.1514100 | 429320 | 4609496 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42781-foto-08033-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42781-foto-08033-340-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||||
| 42801 | Celler de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/celler-de-sant-sebastia | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa. La coberta era de teula àrab i inclinada a una sola vessant, desguassant cap a la façana orientada al sud-oest. Només queden els murs estructurals. A la façana orientada a migdia hi ha un portaló de fusta, de doble fulla, amb els brancals i la llinda fets de maons. La llinda presenta un arc amb els maons disposats a mena de plec de llibre. Així mateix, a la façana orientada al nord s'observen dues obertures amb les mateixes dimensions; estan emmarcades per maons, destacant el llindar, que presenta una doble filera de maons disposats a mena de plec de llibre. El portal de la dreta encara conserva el portaló de fusta de doble fulla; per damunt d'aquest, hi ha una rajoleta ceràmica que porta pintat el número 3. El portaló de la dreta ja no existeix i l'entrada ha estat tapiada amb totxana. En la façana orientada al sud-oest, s'observen quatre finestres que presenten les mateixes característiques que la resta d'obertures de l'edifici. A la part dreta d'aquesta façana, per sota d'una finestra, s'observa un banc de pedra adossat a la paret. | 08033-360 | Serrat de Dalt, núm. 3 | Segons expliquen en Josep Coll i el seu fill, en aquest edifici era la bodega on es feia el vi de tots els veïns que tenien vinya. També hi havia botes per guardar el vi. Fa molts anys va quedar en desús i actualment està tancat perquè encara hi ha les cubes al seu interior. No recorden que va passar amb les premses i altre material relacionat amb l'elaboració del vi. | 41.6639500,2.1188600 | 426643 | 4612841 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42803 | Catifes florals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/catifes-florals | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Catifes realitzades amb flor tallada, i altres elements decoratius com encenalls de fusta, marro del cafè, o farina torrada, que representen motius florals, geomètrics o religiosos. La catifa es dibuixa directament al terra amb guix o amb un patró de paper d'embalar. Un cop dibuixada, es procedeix a omplir els espais amb els elements decoratius. Per segons quins dibuixos, es poden utilitzar motllos. | 08033-362 | Nucli de Caldes de Montbui | Originàriament, les catifes es feien amb motiu de la processó del dijous de Corpus Cristi. Se sap que durant els anys 30, quan passava la processó, els calderins, des de les balconades de les cases, tiraven serpentines de colors. Entrat els anys 1950, sembla ser que els habitants, mentre passava la processó, llençaven flor groga de ginesta. Amb el pas del temps, els mateixos calderins van començar a col·locarla pels carrers de manera molt més atapeïda, formant una mena de catifa, emmarcada amb branquetes de xiprers, per aquells carrers on passava la processó. A finals dels anys cinquanta, s'havien convertit en veritables catifes formant un rectangle o un cercle. En els carrers més llargs, se'n podien trobar vàries; en altres, una de molt llarga, ocupant tota la llargada del carrer. Amb el temps, s'afegiren nous elements decoratius com els encenalls de fusta, el marro del cafè, els pètals de la clavellina, farina torrada i tot allò que permetia la imaginació de la gent que any rere any es trobava més motivada aportant noves idees. Això va provocar que als anys cinquanta s'iniciés un concurs de catifes. Les del carrer Major i de l'avinguda Pi i Margall acostumaven a tenir molt d'èxit. Arribada l'hora de la processó, només desfilaven pel damunt, el capellà amb els portants del Sant Crist. La resta de calderins desfilaven pel costat de la catifa. La Sra. Siurans, explica que durant molts anys, aquesta tradició es va perdre i finalment va ser recuperada ara fa uns sis anys per gent com la Sra. Vicenta Pallarès, presidenta de l'Acció Cívica Calderina, s'iniciaren de nou les catifes. Actualment, a Caldes de Montbui es fa una trobada de catifes on venen grups d'altres pobles per participar en l'acte, realitzant la seva pròpia catifa. Se sap també que per la Mare de Déu de Montserrat, els calderins van a Montserrat per realitzar una catifa a la Plaça Gran. | 41.6332800,2.1618900 | 430192 | 4609400 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42805 | Sardana L'Aplec de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-laplec-de-caldes | XX | fa uns trenta anys que ja no es toca | Sardana dedicada a la vila de Caldes | 08033-364 | Segons la Sra. Rosa Siurans, aquesta sardana de l'Aplec de Caldes va ser creada fa uns trenta anys. La Presidenta actual de l'Agrupació Sardanista de Caldes, es diu Anna Desans. La Sra. Pilar Butjosa informa durant el treball de camp que l'Agrupació té material arxivístic que consta de partitures, discografia variada relacionada amb les sardanes, programes dels Aplecs de Caldes, el Remei i Sant Sebastià de Montmajor, i altre material sobre suport paper que actualment es troba en caixes a l'espera d'una habitació habilitada al Casino de Caldes, per a poder tenir un arxiu per poder ser consultat pels calderins que estiguin interessats amb el tema. Les dades aportades d'autor i any en que fou escrita aquesta sardana són de la Sra. Pilar Butjosa. Aquesta sardana originàriament era tocada per la cobla Thermalenca, inicialment composada per músics calderins. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1974 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Vilà i Ferrer | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42808 | Sardana del Parc de Caldes de Montbui | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-del-parc-de-caldes-de-montbui | XX | Sardana dedicada al Parc de la vila de Caldes | 08033-367 | La Sra. Pilar Butjosa no disposa de més dades al respecte, ja que la possible documentació existent, es troba en caixes, esperant poder trobar un lloc per habilitar un arxiu | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1982 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Auferil i Costa | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||||
| 42809 | L'Aplec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/laplec | XX | Sardana dedicada a l'aplec que es feia als seus inicis entre els tres pobles, concretament, Sentmenat, Palau Solità i Plegamans i Caldes de Montbui. | 08033-368 | Segons la Sra. Butjosa, de l'Agrupació Sardanística de Caldes, Aquesta sardana es continua tocant, però actualment l'Aplec es fa entre els pobles de Caldes i Palau, un any a cada lloc. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||||||
| 42810 | Mainada Calderina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mainada-calderina | XX | Sardana dedicada als infants de Caldes de Montbui | 08033-369 | L'Albert Masat i Roca, nascut el 1928 és calderí i a part de compositor ha format part de la cobla Thermalenca, que en els seus inicis va ser composada bàsicament per musics calderins | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Albert Masat i Roca | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||||
| 42458 | Antic quiosc de la Plaça de l'Àngel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-quiosc-de-la-placa-de-langel | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Quiosc que consta de quatre façanes, amb un clar component vertical degut a les franges que formen les pilastres, amb una coberta que presenta vàries vessants seguint formes corbes i amb un acabat de peces petites de ceràmica de color terrós. El basament d'aquest quiosc està fet d'obra i arrebossat, aprofitat com a jardinera. | 08033-17 | Plaça de l'Àngel, s/n | El quiosc fou construït a principis de segle XX, per l'arquitecte municipal Manel Raspall. Durant els anys 1960, el quiosc va ser enderrocat, preservant el nucli central d'aquest i les rajoles que conformen la coberta. El taulell i el tancament metàl·lic van desaparèixer. La seva remodelació no va ser gaire afortunada però es manté la part d'obra. Aquesta plaça ha portat altres noms com la Plaça del Progrés, o la Plaça d'Alfons XIII, coneixent-se també popularment com a Plaça del Quiosc. | 41.6322200,2.1636400 | 430337 | 4609281 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manel Raspall | Actualment, el quiosc queda envoltat per les ombrel·les i per l'amuntegament de les cadires d'un dels bars que es troben a la plaça, impedint la seva visibilitat i essent utilitzada la jardinera del quiosc com a cendrer públic. | 105|98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42460 | Edifici del carrer de Barcelona, 28 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-del-carrer-de-barcelona-28 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb coberta a dues aigües, construïda amb teula àrab. Aquesta queda amagada darrera del coronament de la façana en forma de frontó amb un doble medalló a cada extrem. La façana principal presenta un eix vertical de simetria. A la planta baixa hi ha una obertura amb reixa de ferro i una motllura amb motius geomètrics, al centre de la qual, destaca com si es tractés d'una llinda, de peces ceràmiques que alternen tonalitats blaves i verdes. El primer pis i el segon estan separats per un motllura horitzontal per sota de les balconeres. Aquestes tenen barana de forja però no presenten voladís. Per sota del frontó, hi ha una doble motllura a l'interior de la qual s'han col·locat rajoles de ceràmica que alternen el color blanc i blau. | 08033-19 | Carrer de Barcelona, núm. 28 | Aquesta casa podria ser datada d'inicis de segle XX. Tradicionalment ha estat atribuïda a l'arquitecte municipal, Manuel Raspall degut a la utilització en la façana d'alguns elements arquitectònics que recorden la seva obra. | 41.6332000,2.1618600 | 430190 | 4609391 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall (atribuït) | 105|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42760 | Casa al carrer Major, núm. 64 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-major-num-64 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 63. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | la façana comença a perdre l'arrebossat i amb ell parts dels esgrafiats. | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta, de teula àrab, a dues aigües, desaiguant cap a la façana principal i interior de l'edifici. Totes les obertures són simètriques respecte a l'eix central de l'edifici. A la planta baixa hi ha tres obertures; la porta principal, vidriada, de ferro forjat, amb el marxapeus de pedra granítica. Ambdós costats de la porta d'entrada, dos finestrals amb unes reixes de ferro forjat d'un gran treball artístic. Al primer pis, hi ha tres obertures, destacant la central, amb una balconera amb voladís i barana de ferro. Tota la balconera està realitzada amb ferro, amb sis grans mènsules realitzades amb forja que suporten el pes de la balconera. Des de sota es poden observar els rajols ceràmics, de tonalitats blaves. Aquests rajols ceràmics també poden observar-se en el ràfec de la coberta. A les golfes, les obertures, són simètriques seguint una mateixa línia horitzontal. Tots els porticons de les obertures són de llibrets de fusta de color marró. La façana per la part baixa està protegida per un basament de pedra granítica que recorda les llambordes de Caldes, però d'una mida més gran, formant un dibuix geomètric piramidal, pujant pels brancals de la porta d'accés de la casa. La façana està arrebossada, destacant la gran bellesa dels esgrafiats que envolten tots els perímetres de les obertures i els dos extrems verticals de la façana, imitant els carreus de pedra. La façana acaba amb un ràfec de fusta que aguanta la canal de ceràmica amb dos baixants de desaigua que passen per cada costat de la balconera. El ràfec està aguantat per mènsules de fusta, amb tres franges de rajols ceràmics de color blau. | 08033-319 | Carrer Major, núm. 64 | Segons Moreu-Rey (1962), el carrer Major rebrà aquest nom quan la carretera (nom donat a la carretera de Barcelona, entre la Plaça de l'Àngel i la sortida de Caldes a mitjans del segle XIX: 'c. de la Carretera'), un cop eliminada la muralla, esdevé carrer interior de la població: 'Carrer Major o de l'Arrabal' durant el segle XIX (1867, 1873) i entrat el segle XX. | 41.6339500,2.1635300 | 430330 | 4609473 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42760-foto-08033-319-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42760-foto-08033-319-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42760-foto-08033-319-3.jpg | Inexistent | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 105|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42463 | Can Berenguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-berenguer | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX-XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, construïda entre mitgeres i amb la coberta plana. La façana presenta dos eixos verticals d'ordenació. La simetria de la façana queda trencada per la incorporació a la planta baixa, d'una nova porta. La façana té un clar component vertical. Les obertures tenen proporcions verticals i són de característiques semblants, en funció de la planta on es troben disposades. La façana queda rematada per un coronament en forma de barana que amaga la coberta, amb elements de caire modernista. L'acabat de la façana és a base d'un estucat imitant la pedra picada i els remats són d'inspiració modernista, a base de frisos composats per vàries rajoles de ceràmica decoratives que alternen el color blau i blanc. Les baranes de les balconeres amb voladís són de forja. S'observa també que totes les finestres de fusta han estat substituïdes per tancaments d'alumini de color marró fosc, imitació de fusta. El portaló de fusta que es plega en tres fulls per banda, i que es troba al costat dret de la façana, sembla ser que hauria estat recuperat de l'antiga construcció i restaurat. | 08033-22 | Carrer d'en Bellit, num. 4 | La casa es troba situada a proximitat de l'antiga plaça de Sant Bartomeu. Es creu que el carrer on es troba Can Berenguer, antigament hauria dut el nom de carrer de Ca l'Oliver ja que en aquell indret hauria existit un hostal amb el mateix nom. Can Berenguer hauria estat construïda l'any 1870, i formaria part de la casa pairal de la família. Sentmenat, que va ser destruïda per un incendi provocat per un mosso descontent, que treballava a la propietat. A partir d'aquell moment la família Sentmenat passà a viure a la casa situada actualment al carrer de Vic, i que fa cantonada amb el carrer d'en Bellit. La casa seria comprada l'any 1909, per la família Berenguer que la faria reconstruir. Cap els anys 1920 es va realitzar la nova façana d'estil modernista, i fa poc, malmesa pel temps, els seus propietaris van tornar a fer una reforma de l'interior. | 41.6348200,2.1620300 | 430206 | 4609571 | 1870 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42463-foto-08033-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42463-foto-08033-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42463-foto-08033-22-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 106|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42468 | Casa Delger al carrer del Forn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-delger-al-carrer-del-forn | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Casa de planta rectangular construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta d'aquest edifici és inclinada i construïda amb teula àrab. La façana és fonamentalment simètrica respecte un eix de simetria. Les diverses plantes es distingeixen per la incorporació d'elements arquitectònics diferents en cadascuna d'elles. A la planta baixa hi ha dues obertures amb un arc rebaixat. A la dreta de la façana hi ha el portal d'entrada, i a la seva esquerra, una finestra amb una petita barana de forja molt treballada. El segon pis, presenta dues obertures totalment simètriques, amb esgrafiats i una balconera amb un voladís motllurat i una barana de forja, que va d'una banda a l'altra de la façana. Per damunt, al tercer pis, hi ha tres obertures formant tres arcades separades per pilars decorats, amb una petita barana de forja a cadascuna d'elles. L'edifici queda rematat per una cornisa de pedra artificial amb mènsules decoratives i per un ampit o frontó adornat amb esgrafiats que amaga la coberta. Els acabats de la façana són a base d'estucats imitant els carreus de pedra. | 08033-27 | Carrer del Forn, núm. 8 bis | Durant el 1930, Joaquima Delger Padrinas, el seu marit Pau Armengol i el Dr. Joaquim Delger, iniciaren la restauració de la casa pairal Delger, situada al carrer del Dr. Delger. També en aquest mateix any feren edificar la Casa Delger al carrer del Forn. La Sra. Joaquima Delger fou la darrera en viure a la casa pairal. En morir, sense fills, quedà com hereu el seu cosí germà, el Dr. Joaquim Delger Bueno. Més tard la planta baixa es transformà en una merceria, coneguda amb el nom de 'Ca la Rosita', i en tancà la botiga, aquest edifici va romandre tancat durant força anys, fins que l'any 1959, concretament el 25 d'octubre, la casa Delger fou lliurada a l'Ajuntament de Caldes de Montbui, com a bé per a tots els calderins, convertint-se en escola de música | 41.6337400,2.1624200 | 430237 | 4609451 | 1930 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42468-foto-08033-27-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42468-foto-08033-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42468-foto-08033-27-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 106|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42473 | Cal Torrents - Cal Manyà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-torrents-cal-manya | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XIX-XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos més planta soterrani degut al desnivell del carrer. La coberta és plana i transitable. La façana principal del carrer Major presenta quatre eixos verticals que ordenen les diferents obertures. Les finestres tenen unes proporcions clarament verticals i són de semblants característiques essent les de la primera i segona planta totes simètriques tant pel que fa a la verticalitat com horitzontalitat. Les que estan situades al segon pis tenen una barana de forja, amb balconera sense voladís. En canvi les que estan situades al primer pis, totes elles tenen accés a una gran balconera amb voladís i barana amb un treball de forja remarcable, que va d'un extrem a l'altre de la façana principal, i ocupant part de la cantonada amb el carrer Madella. Finalment a la planta baixa, hi ha quatre obertures reixades, una de les quals es la porta principal d'accés a la casa. L'edifici queda rematat per una cornisa i una barana amb un ampit d'obra que marca clarament el centre de la façana. Aquesta està arrebossada, amb un sòcol de ciment pintat a la part baixa, seguint el desnivell del carrer. | 08033-32 | Carrer Major, núm. 43 | Aquesta casa, que actualment pertany al Sr. Joaquim Torrents Pocull, va ser construïda a finals del segle XIX, quan la vila de Caldes de Montbui va començar a expandir-se fora de la muralla. Originàriament, la casa duia el nom de Cal Manyà, ja que l'avi del propietari actual tenia l'ofici de manyà. El seu fill explica durant el treball de camp que fou el seu avi qui realitzà tots els elements de ferro forjat de la façana com ara les reixes de les finestres, la porta d'entrada i la balconada. També fou ell qui realitzà alguns dels fanals i elements decoratius que actualment es troben a la Plaça de la Font del Lleó i en altre indrets del municipi, i els forjats del presbiteri de l'església de Santa Maria. | 41.6338900,2.1634100 | 430320 | 4609467 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42473-foto-08033-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42473-foto-08033-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42473-foto-08033-32-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 106|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42531 | El Castellvell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-castellvell | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | el cel ras ha caigut. El sostre del primer pis, de fusta, està mig enderrocat i la teulada presenta perill d'enderroc. Els edificis annexes estan en mal estat de conservació. La vegetació ha envoltat l'edifici | Edifici de les pedreres de Fomento de Obras y Construcciones, S.A., de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes, amb algun edifici annexat per la part del darrera. La coberta presenta tres vessants, la més important d'elles a la façana principal, construïda amb teula àrab i dos careners en direcció als extrems de la façana. La disposició de les obertures és simètrica, tant pel que fa a la verticalitat com a l'horitzontalitat de l'edifici. A la planta baixa, hi ha una porta central, amb portal adovellat de mig punt fet de maons, protegit per una balconada amb voladís feta amb maó i estructura de ferro i una barana de ferro forjat. Actualment encara conserva el portaló de fusta. A banda i banda del portal d'entrada, tres obertures simètriques, de proporcions verticals; Totes les obertures estan construïdes amb llindars, ampit i brancals de maó (els llindars formen un arc de mig punt tot ell construït amb maó). Les finestres que toquen al portal d'entrada formen un dibuix geomètric, alternant maó i llamborda de granit gris. El pis, repeteix la mateixa seqüència que a la planta baixa, amb l'única diferència de que a més de la balconera central, se n'han disposat dues més, també amb voladís i barana de ferro forjat simètriques a cada costat la façana. Les golfes presenten un seguit d'obertures més petites i estretes, disposades per parelles, formant un total de 15 grups (30 finestretes), separades per un pilar fet amb maó. La façana està tota ella construïda amb pedra de granit, separant la planta baixa del primer pis i golfes per una cornisa motllurada realitzada amb maó. Resseguint tota la façana hi ha un pedrís de pedra. | 08033-90 | Carretera de Castellvell | La història de l'edifici va molt lligada a l'explotació de pedra que es remunta al final del segle XIX quan, coincidint amb la millora de les comunicacions per la inauguració del ferrocarril de Mollet a Caldes, l'empresa de Barcelona Societat Piera, Cortinas i Cia, va enviar un representant a la vila per estudiar el jaciment de granit que existia a la zona. Va ser aquest mateix representant, Pau Llinares, que l'any 1890 va adquirir, en nom de la companyia, part dels terrenys de la família dels Castellvell, comprant-ne alhora els drets de pas i els terrenys circumdants. Es començaren les obres d'infraestructura i també a llogar personal de Caldes, així com picapedrers experimentats de fora de la població. L'any 1900 l'empresa que explotava la pedrera va adquirir més magnitud en fusionar-se amb fomento de Obras y Construcciones, S.A. (FOCSA). Així, les 'Canteras del Remedio' passaven a convertir-se en una gran explotació destinada a subministrar llambordes a tot Catalunya, Aragó i Mallorca. L'activitat de l'empresa va anar creixent i, amb el temps, la direcció de les pedreres es va instal·lar en un ampli edifici noucentista. Es van col·locar llambordes des del camí de la pedrera fins a l'estació de tren on es carregaven les llambordes que es transportaven fins al seu destí. Al voltant d'aquest nou edifici es van construir tallers, ferreries, habitatges per als treballadors, i es va crear una cooperativa de consum i una caixa d'estalvis. L'any 1908, FOCSA ja compta amb 100 treballadors. Una de les èpoques més dinàmiques fou la dècada dels anys 1920. Amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1920), i les diferents obres públiques que decretava, junt amb l'impuls de renovació urbanística generat per la celebració de l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1929, l'activitat de les pedreres va anar en augment. L'any 1926 l'empresa donava feina a més de quatre-cents treballadors. Hi havia obrers que treballaven directament en la producció de llambordes i que cobraven una quantitat determinada per cada peça que realitzaven, mentre que hi havia altres treballadors amb feines de caràcter més secundàries com podia ser el transport de llambordes fins a l'estació, ja fos amb carros tirats per bous en els primers temps, o amb camions després. Acabades les obres e l'Exposició Universal la feina va anar en retrocés i, finalment, la pedrera va tancar l'any 193, deixant uns 300 treballadors sense feina. Acabada la Guerra Civil (1936-1939), FOCSA tornar a obrir la pedrera del Remei. Però la demanda de llambordes va anar en descens, ja que l'asfalt començava a imposar-se en la construcció de noves carreteres. L'activitat de la pedrera va anar desapareixent de forma progressiva i el tancament definitiu es produí l'any 1968. Des de llavors l'edifici va quedat a l'abandó progressiu. | 41.6527400,2.1547800 | 429621 | 4611567 | 1890 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42531-foto-08033-90-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42531-foto-08033-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42531-foto-08033-90-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 106|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42735 | Ca l'Andreu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-landreu-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb varis edificis annexos per la banda de ponent. La coberta és de teula àrab, a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Aquesta té dues obertures perpendiculars al carener, tractant-se a la planta baixa d'una porta adovellada formant un arc de mig punt, amb les dovelles de grans dimensions. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. Per damunt del portal hi ha una finestra que disposa de pedra carejada amb una llinda on hi ha la inscripció gravada '1711'. La façana està arrebossada fins a tocar el ràfec, de construcció senzilla, amb un petit voladís de maó que aguanta la teula. A la banda esquerra hi ha un petit edifici annexat a la façana de ponent, de planta rectangular, amb un porxo. La coberta és a una sola aigua, feta de teula àrab amb bigues de fusta. Per damunt del porxo, donant a un altre volum, hi ha un finestral gòtic, amb unes motllures representant uns caps, força erosionats pel pas del temps. A l'esquerra del finestral, per la façana de ponent hi ha una balconada, amb terrat i barana de ferro. Per la part del darrera de l'edifici, hi ha una altra casa independent, però que es poden comunicar pels patis. Al jardí d'aquesta casa, hi ha la roda d'un molí que sembla hauria sortit de la rectoria, potser relacionat amb un antic trull trobat per sota del paviment durant les reformes del restaurant. | 08033-294 | Serrat de Dalt, núm. 4 | 41.6643300,2.1185100 | 426614 | 4612884 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42735-foto-08033-294-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42735-foto-08033-294-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42735-foto-08033-294-3.jpg | Legal | Popular|Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla ser, segons explica el Sr. Josep Coll, que el finestral gòtic de Ca l'Andreu seria originari de la casa, però durant les vàries visites realitzades a Sant Sebastià, no es va poder contactar mai amb els seus propietaris. | 119|93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42490 | Casa al Carrer de Vic, 3 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-3 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVII-XVIII | reformada | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és inclinada a dues vessants i de teula àrab. A la planta baixa hi ha una porta central de doble full, vidrada, amb cancell i el portaló a l'interior de la casa. Aquesta porta està envoltada per brancals i dovelles tallades i disposades horitzontalment en forma de llinda; també té marxapeus de pedra. A l'esquerra de la porta hi ha una finestra, amb una reixa de ferro forjat amb barrots simples, i els dels extrems i el mig recargolats, amb un ampit motllurat, brancals i llinda de pedra. A la dreta del portal principal, s'ha fet una altra obertura adovellada, datant de la última restauració de la casa. Les pedres, segons informa el propietari han estat tallades per un picapedrer. Al primer pis, hi ha tres finestres portalades, de fusta amb persianes de cordill també de fusta, que donen accés a un balcó amb el voladís motllurat no gaire amples, a excepció del central, on el voladís és més gran. La llinda del balcó central es diferencia de les altres, ja que aquesta està feta en una sola peça. El segon pis, on hi havia les golfes, presenta quatre obertures més petites, simètriques totes elles; les dues dels extrems són quadrades, i les dues de l'interior tenen un arc de mig punt i una petita barana de línies senzilles. Totes estan emmarcades de pedra col·locada durant la restauració de la façana. Pel que fa a l'acabat de la façana, es va picar l'arrebossat i s'ha deixat la pedra vista. S'ha conservat la politja de ferro forjat al centre de la façana, en el punt més alt. La façana queda rematada per un ràfec realitzat amb maons i disposats de manera que formen un dibuix geomètric molt interessant, i per sota la teula, el caneló amb un baixant lateral de coure que en arribar al primer pis, s'amaga dins la façana per connectar amb l'escomesa general d'aigües pluvials que passa pel mig del carrer. | 08033-49 | Carrer de Vic, núm. 3 | Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic. Possiblement sigui un carrer d'origen medieval. L'arquitectura que es pot observar actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. És un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric. Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. El carrer de Vic incorporà a principis del segle XX la placeta de Sant Bartomeu. En un principi duia el nom de Sant Vicenç perquè estava davant de l'antiga capell de Sant Vicenç (1162), i més tard passa a anomenar-se de Sant Bartolomei (1436), i finalment de Sant Bartomeu a l'any 1549, degut a que aquest Sant era més popular. | 41.6348200,2.1617900 | 430186 | 4609571 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42490-foto-08033-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42490-foto-08033-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42490-foto-08033-49-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42499 | Torre de Carerac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-carerac | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona.</p> | XVI-XVII | la masia no té teulada. | <p>Masia de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes. Té una torre de guaita adossada a la façana principal. La coberta no es conserva tot i que per la façana s'endevina que era a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal i construïda amb teula àrab. Els paraments estan fets de pedra irregular i morter. Les façanes de tot el conjunt, estaven arrebossades. A la planta baixa per sota del carener, hi ha una portalada amb arc de mig punt, adovellada, de grans dimensions. A la dreta d'aquesta, hi ha una segona porta adovellada feta amb pedra d'esmolet. Al primer pis, disposades horitzontalment hi ha tres obertures, totes elles de proporcions verticals; la finestra de l'esquerra està emmarcada amb pedra, la central també presenta llinda, brancals i ampit de pedra; la tercera, que es troba per sobre del portal adovellat de pedra d'esmolet és porticada sense balcó, amb una reixa de ferro; té una llinda de fusta i els brancals fets de maó. A les golfes, l'única obertura que dóna a la façana principal consta de llinda de fusta i brancals de maó que s'endevinen per sota de l'arrebossat de la façana que comença a desprendre's de la pedra. A la dreta, entre la casa i la pallissa, es va annexionar una torre de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és plana i transitable per on s'hi accedeix a través d'una escaleta que comença al segon pis. Aquesta tindria funció de torre de guaita, amb els merlets o murons de forma quadrada (quatre a les façanes orientades a migdia i nord i dos a l'est i ponent). A la planta baixa hi ha quatre espitlleres disposades a la façana principal que dóna a migdia. Al primer pis i al segon, tant a la façana orientada al nord-est com a ponent com a migdia (des de l'interior sembla observar-se una obertura orientada al nord-oest, però és difícil precisar-ho) hi ha dues obertures superposades, disposades simètricament en un mateix eix vertical formant un arc agut fet de maons. A la dreta d'aquesta torre hi ha adossat un tercer cos. És la pallissa, que segueix el mateix pendent de la teulada del mas. De planta baixa i pis, a baix hi ha una obertura per permetre entrar el carro; aquest portal és fet de pedra amb un arc carpanell molt rebaixat. Per damunt, de la porta, seguint un eix vertical, es troba una gran obertura, que permetia entrar i treure les bales de palla. Aquesta està feta de pedra, amb un arc de mig punt. La façana nord - est presenta les mateixes característiques, és a dir, tres obertures fetes amb maó, amb un arc de mig punt i un portal amb brancals, llinda i ampit, fet també de maó, amb un arc carpanell molt rebaixat. Des de la pallissa es podia accedir a l'interior de la casa, així com a la planta baixa de la torre, des d'on s'accedia per una porteta molt estreta i baixa. A l'interior de la casa, per la portalada principal de grans dovelles s'observa al fons uns esglaons que servien per pujar al primer pis fets de pedra d'esmolet i posats sobre una base de pedra irregular amb totxos, lligada amb morter de calç. A l'esquerra, el que semblaria haver estat la cuina, s'observa encara algun tinell i un forn de pa, que conserva la volta de maó.</p> | 08033-58 | Vall de Carerac | <p>Segons Moreu-Rey (1962), el topònim de Carerac o Caracac es pot situar ja a l'any 993: 'locum que dicunt Karesago' , 'terminio de Caresago'. Del 1040 es troba el topònim: 'Charesag'. Del 1067,1081, 1100 i aproximadament 1102 trobem escrit 'Carerag'. Del 1276 trobem 'Caresacho'. Del 1121, 'Caresrag'. De l'any 1211: 'manso de Carera'. De l'any 1234: 'Cararach'. Del 1347 'Correrach'?. Dels segles XVII, XVIII i XIX, trobem 'Mas Carerach (rarament Carrerach). De l'any 1720 'Cararachs'. Del segle XX, Cararac, sempre sense 'Can' ni 'Mas'. Es tracta d'un dels llocs i masos més antigament i abundosament documentats. Pel que fa als llinatges documentats, Moreu troba documentats: Richel de C. (aproximadament del 1100) que coincideix amb la mateixa que Richel, propietària l'any 1081 de terres a Palou, i dona de Guilabert Bonfill. Arnal de Caresag (1192, 1203) ; Ramon de C. (anterior a l'any 1234); Pere 'Girbauli de Caresacho' (1276, casat amb Rumia; Ramon de C. (1319); Pere de C. (1353, 1365, 1399); Bernat I de C. fill de Ramon de Carerac (1407, 1412); Francesc de C., fill de Bernat; Bernat C., junior (1439 a 1458); Ramon de C., clergue, besnét de Bernat I, senyor útil i propietari del mas Carerac 81477); Joan Pere de Carerac, fill de Bernat (1504, 1510). Segueix el llinatge BOU. El Mas Bou o Mas d'en Bou, fou un altre nom antic que rebé el Mas Carerac. Així, l'any 1560 es llegeix el 'Mas Carerac, alias Bou'. Aquest nom és originari d'una família que també en fou propietària. Així es troba documentat en Joan Bou (1162, 1189); Berenguer Bou, (probablement veguer de Barcelona) (1181 a 1250); Bernat Bou (1254); Berenguer Bou (1290, 1292); Guillem Bou, casat amb Elicsenda (1290 a 1302); Berenguer Bou (1314 a 1368) propietari en 1328 d'un 'casali molendinorum (...) satis prope dictam villam'; Joan B. (1411); mossèn B. (1513); joan B. Casat amb Elisabeth (1555 a 1571), mercader ciutadà de Bou, 'Lo vas de la casa de bou que es devant la capella de ma Sra. Del roser de la Iglesia de dita villa' (1607). Igualment, Moreu-Rey troba documentat el nom de Sans, relacionat amb la Casa de Sans o Torre de Sans, que fora un dels altres noms donats a Carerac. Aquesta família Sans, hauria estat propietària d'aquesta casa, així com també de la casa de banys de Can Rius, a la qual hom havia donat, també de vegades el nom de Can Sans.</p> | 41.6481800,2.1684800 | 430757 | 4611049 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-17 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||
| 42504 | Casa al carrer de Vic, 40 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-40 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVII | reformada | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és inclinada, a una sola vessant i de teula aràbiga. Hi ha un cert ordre en les obertures. La planta baixa presenta una portalada amb brancals de pedra i llinda de grans dimensions, on està gravada la data 1622. Els costats del portal i fins arribar a l'extrem de la façana d'aquesta casa s'han deixat en pedra vista. L'arrebossat comença per damunt de la llinda. Hi ha un portaló de fusta amb un cancell, que permet mitjançant una segona porta vidrada, accedir a l'interior de la casa. Les obertures del primer i segon pis han estat modificades i substituïdes per dues finestres amb balconada i voladís motllurat, amb baranes de ferro forjat diferenciant-se només perquè la finestra del primer pis presenta llinda, brancals i ampit de pedra, mentre que la balconada del segon pis no en té. La façana queda rematada per un ràfec inclinat amb biguetes i mènsules de fusta i canal de desaigua. El caneló de baixada s'ha col·locat al lateral de la façana; aquest és de coure i en arribar a la planta baixa, s'amaga per l'interior de la casa fins a trobar l'escomesa d'aigües pluvials al mig del carrer. | 08033-63 | Carrer de Vic, núm. 40 | En el dintell de pedra de la portalada d'entrada hi ha la data 1622, que podria donar indicis de l'època de construcció de la casa. Sembla ser que l'any 1990 fou reformada, amb la qual cosa les finestres del primer i segon pis o golfes, que eren de petites dimensions es varen eixamplar. La pedra que emmarca la balconera del primer pis seria un afegit, sense que durant el treball de camp s'hagi pogut esbrinar si es tracta de pedra nova o recuperada d'una construcció antiga. Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. El carrer on es situa la casa, és un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6358900,2.1615800 | 430169 | 4609690 | 1622 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42504-foto-08033-63-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42504-foto-08033-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42504-foto-08033-63-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42505 | Casa al carrer de Vic, 38 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-38 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVII | reformada l'any 1992 | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és inclinada a dues vessants i de teula àrab. A la planta baixa destaca la portalada d'entrada formada per brancals i llinda de pedra, amb un marxapeus i un esglaó afegit posteriorment. A la seva esquerra hi ha una petita finestra amb una reixa. Al primer pis, la part noble de la casa, hi ha una balconada, formada també per brancals i llinda de pedra, amb un petit voladís motllurat. En el segon pis s'observa una obertura reformada, transformant la petita finestra que permetia airejar i donar claror a les golfes en una finestra amb balconada sense voladís, donant un aspecte més homogeni a la reforma. La façana està arrebossada i pintada, i queda rematada pel ràfec de la teulada en forma cornisa en 'S' i la canal de teules. El baixant o caneló s'ha dissimulat a l'interior de la façana, apareixent a la planta baixa, entre la portalada i la finestreta per comunicar amb les aigües pluvials que passen per sota el carrer pavimentat. La part baixa de la façana té un sòcol de pedra natural vista d'uns vuitanta centímetres d'alçada, seguint la mateixa línia de la casa situada al costat dret de la façana principal. | 08033-64 | Carrer de Vic, núm. 38 | Sembla ser que aquesta casa fou reformada l'any 1992. En aquesta reforma es modificaren les obertures del segon pis i golfes. Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. El carrer on es situa la casa, és un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6357700,2.1615900 | 430170 | 4609677 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42505-foto-08033-64-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42505-foto-08033-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42505-foto-08033-64-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42507 | Casa al carrer de Vic, 20 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-20 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVIII | refomada | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és plana i transitable, amb una terrassa. La façana és quasi bé simètrica respecte a un eix central, i acaba en un ràfec recte que sobresurt d'uns cinquanta centímetres de la façana i on el coll originari de fusta ha desaparegut amb la reforma. Destaca la portalada d'accés central formada per un arc de mig punt fet amb maó i disposats a mena de plec de llibre i la part baixa dels brancals fets amb pedra d'esmolet. L'arcada del portal està emmarcat per una línea de maons que ressegueixen l'arc de mig punt, formant un marc que recorda la imatge d'un pont. Les obertures del primer pis i del segon pis han estat modificades, destacant les del segon pis, que antigament presentaven dues obertures desiguals, i que amb la reforma, s'hi han realitzat dues finestres de mig arc amb un ampit de pedra motllurada, separades entre elles per un pilar. | 08033-66 | Carrer de Vic, núm. 20 | Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. El carrer on es situa la casa, és un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6353700,2.1617300 | 430181 | 4609632 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42507-foto-08033-66-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42507-foto-08033-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42507-foto-08033-66-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42509 | Casa al carrer Bellit, 30 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-bellit-30 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | reforma important de l'any 1988 | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a dues vessants construïda de teula àrab. Les obertures de la façana principal es troben disposades en un seguit de franges horitzontals, amb proporcions verticals i d'iguals característiques en cada pis. A la planta baixa hi ha vàries obertures relativament petites, al costat d'una gran portalada que permet per una banda accedir al garatge particular alhora que dona accés a l'interior de la casa. Totes les finestres de la planta baixa estan emmarcades per un ampit, brancals i llinda de pedra, (algunes d'elles de pedra d'esmolet), amb una reixa graellada feta de ferro forjat. Cal destacar les dues finestretes de la façana principal on en una de les llindes, al costat dret de la façana, modernament s'ha fet una inscripció 'JAUME DURAN M. / 2-III-1988' , segurament la data de construcció o finalització d'obra. En la llinda de la finestreta esquerra de la façana principal, en pedra vermella, hi ha una inscripció del segle XVIII 'MELCIOR CAMP+DEPADROS. 1711'. Pel que fa a la porta principal d'accés a l'habitatge, cal destacar l'arc de mig punt adovellat amb brancals de pedra, de confecció moderna que es realitzà durant la restauració. A la primera planta les obertures de la façana principal queden definides per tres balconeres d'iguals característiques, amb barana de ferro forjat, llindes i brancals de pedra, de confecció moderna i sense voladís. Les persianes de tancament són de fusta. Les finestres de la façana lateral que dóna al carrer de l'Abeurador són de proporcions diferents, simulant les modificacions fetes en llarg del temps en les cases antigues i sense pedra vista. Pel que fa al segon pis, la façana principal queda marcada per una franja horitzontal composada per sis finestres portalades amb balconera sense voladís i persianes porticades de fusta. Per la banda de la façana del carrer de l'Abeurador, les finestres són de composició senzilla. | 08033-68 | Carrer d'en Bellit, núm. 30 | Segons Moreu -Rey (1962) el carrer actual, parteix de l'antiga placeta de Sant Bartomeu i comunica un cop travessat el carrer Major, cap a la carretera de Bigues. Degut als canvis que sofrí la configuració d'aquella part de la vila, possiblement en el segle XV, no quedi massa clar la seqüència dels noms que tingué aquest carrer abans d'arribar al nom d'en Bellit. La documentació confon de vegades el carrer d'en Bellit amb els seus adjacents, carrer de la Canal i Carrer Nou. Es pot creure, però que tota la part baixa del carrer havia portat anteriorment els noms de carrer d'en Oliver, i de carrer d'en Carbonell: 'C. d'en Carbonell, ara d'en Ballit', 'carrer den Ballit, olim den Carbonell o den Oliver' (1480,1486); 'vico vocato den Balit, antiquitus den O., de den C.' (1508); 'c. de Balit' (1558); 'vico dicto de Bellit', '_ den Bellit'. El nom no sofreix modificacions en els segles que segueixen: C. d'en Bellit o c.B. L'origen d'aquest nom podria venir segurament de la família Bellit, que posseïen vàries cases al llarg d'aquest carrer. Del segle X al segle XIX es troba documentat l'antropònim: 'Bellido' propietari de la Vall de Sentmenat (983); terra i vinya 'Bellido' a C. (1004); t. de 'Belidi', a Plegamans (1041). El nom aleshores no és rar al Vallès, i es refereix de vegades a persones de raça jueva. El llinatge calderí comprèn entre d'altres. Pere Bellit (1288, 1349); Brancesc B., propietari (1308, 1350); Pere B., jurat de C. (1389, test. 1418). La seva filla Blanca, casada amb el notari Berenguer Fortuny. Francesc B., fill de Pere (1406); Pere B. mercader potser germà del precedent (1418, 1428); jurat en 1445, síndic en 1461; Miquel B. alias Lloveres (1519). | 41.6350900,2.1630500 | 430291 | 4609600 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42509-foto-08033-68-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42509-foto-08033-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42509-foto-08033-68-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42520 | Casa al carrer de Vic, 6 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-6 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (?). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (a.1848) MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és inclinada a dues vessants, de teula aràbiga, rematada per una petit ràfec. Hi ha un cert ordre vertical en la disposició de les obertures. A la planta baixa hi ha a mà dreta de la façana un portal on destaca una llinda de fusta de grans dimensions, formant un arc de nansa de cistell; aquesta es troba recolzada damunt d'un brancal de pedra alternada amb maó situat a l'esquerra del portal, i per la part dreta, la llinda queda recolzada a l'interior del mur mestra de la casa veïna. El marxapeus està format per cinc carreus de pedra ben alineats. Un cop passat el portaló, hi ha un petit cancell, on després d'una porta de fusta vidrada es pot accedir a l'interior de la casa. A l'esquerra del portaló hi ha una petita finestra amb una reixa graellada. Al primer pis, per damunt de la porta d'entrada hi ha una finestra emmarcada amb carreus de pedra amb la llinda de pedra d'esmolet. Per damunt d'aquesta llinda i per sota de l'ampit de l'obertura del segon pis, es pot observar un travesser de fusta, segurament emprat en la construcció d'una primitiva finestra més gran, ja que al voltant de l'obertura actual hi ha molta pedra petita que podria haver servit per emplenar els espais de reducció de la finestra nova. A l'últim pis, hi ha una obertura de mides més quadrades amb una llinda arrebossada amb ciment, i dues baranes de tub collades a l'interior dels brancals. Originàriament aquesta obertura hauria tingut dimensions menys considerables; segurament es tractés d'una finestra per airejar i donar alhora claror a l'espai destinat a les golfes de la casa. Amb la restauració de la casa, es va treure l'arrebossat de la façana deixant vistos els elements constructius: la pedra i maó. La façana acaba amb un ràfec fet de maons intercalats geomètricament. | 08033-79 | Carrer de Vic, núm. 6 | Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. És un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6351800,2.1617900 | 430186 | 4609611 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42520-foto-08033-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42520-foto-08033-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42520-foto-08033-79-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42525 | Casa al carrer de Vic, 12 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-12 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos amb la coberta inclinada, a dues vessants construïda amb teula àrab. Només s'observa una obertura per planta; a la planta baixa trobem el portal d'entrada, amb un llindar de fusta de roure de grans dimensions recolzat sobre brancals de pedra; al primer pis, una petita finestreta seguint la verticalitat de la façana, i finalment, al segon pis, o golfes, una petita obertura, quadrada, típica en aquests tipus de construcció, per facilitar la ventilació de les golfes. Els acabats de la façana han estat arrebossats, deixant-ho de color ciment. Presenta un sòcol de pedra que protegeix els baixos de la planta baixa. La porta, de dues fulles ha estat canviada amb la reforma. Cal destacar la data gravada a la pedra a la mènsula dreta del brancal, força erosionada que no permet donar una datació exacta. És molt probable que aquesta casa, juntament amb la del núm. 14 del mateix carrer, formessin una sola casa. | 08033-84 | Carrer de Vic, núm. 12 | Possiblement aquesta casa es podria datar de finals del segle XVI, o inicis del segle XVII. Hi ha una inscripció en una de les pedres que emmarquen el portaló que faria referència a l'any, però és il·legible. | 41.6330100,2.1622400 | 430221 | 4609370 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42525-foto-08033-84-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42525-foto-08033-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42525-foto-08033-84-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42544 | El Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pascol | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII | la part més antiga de la casa està en desús | Masia de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a dues aigües, desaiguant cap a les façanes laterals. Construïda amb teula àrab, les teules estan disposades a llata per canal (la disposició dels cabirons és perpendicular al pla de la façana principal). El carener és perpendicular a la façana principal que està orientada a l'est. Les obertures més importants es troben a la façana principal i el seu perímetre està resseguit per pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. L'acabat de tota la masia és amb pedra vista. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30 %. En aquesta masia s'observen les diferents etapes de creixement; adaptant-se i interrelancionat-se per tal de constituir la màxima unitat organitzativa. Així trobem una part de l'edifici, situat a la façana de ponent de planta rectangular, que consta de dos unitats volumètriques; la primera, de planta baixa, pis i golfes i més a l'esquerra, de planta baix i pis. La coberta és a una sola vessant per l'edifici més alt i a doble vessant per l'edifici més baix (amb la coberta orientada a mig dia més gran). Totes les obertures situades a la planta baixa estan col·locades en punts relativament alts de la façana, per permetre senzillament el pas de la llum del dia a l'interior de la casa. Són de petites dimensions i duen una reixa. Cal senyalar una espitllera disposada al tercer volum, just davant del safareig. Al segon pis, hi ha vàries obertures, en general disposen de carreus o pedra carejada que ressegueixen les finestres i la porta. Les finestres estaven tancades amb porticons de fusta enrasats al pla de façana, tot i que actualment, algunes d'aquestes no tenen cap mena de tancament. El ràfec de la coberta és constituït per una simple volada de totxo per suportar-ne les teules. Les golfes presenten obertures molt més petites, resseguides amb pedra. Els tancaments de la masia són de pedra combinada amb argamassa amb vista a un resistència més alta. La pedra és austera, extreta directament de la naturalesa. La façana principal es troba protegida per un seguit d'edificis annexes que juntament amb els dos portals d'accés a la masia, formen un pati interior: per la banda de migdia, una porxada amb arcs de mig punt realitzats amb maó i on modernament s'hi han col·locat uns pilars fets amb totxo i ciment, per evitar el seu enderroc. Davant de la façana principal, hi ha la portalada d'entrada, amb un carener i teuladeta o marquesina a doble vessant amb teula àrab; El portal està fet tot ell amb totxo i presenta un arc rebaixat. Conserva el portal de fusta amb un portó a la banda dreta. Al seu costat, un altre edifici annexa, gairebé enderrocat; es tracta de les corts del bestiar. Encara s'observen les dues jàsseres perpendiculars separades per un peu dret que aguantaven la teulada. Resseguint les corts, tornem a trobar una segona portalada d'accés a la masia, exactament igual de la primera, tancant totalment el pati. De la façana principal, cal destacar el portal adovellat no gaire alt, i la finestra resseguida tota ella amb pedra, amb el marc motllurat, i on a la llinda hi ha gravada l'any 1648. A l'esquerra de la finestra un antic rellotge de sol, del qual només queda la part de l'arrebossat i la marca del gnòmon que senyalava les hores. A la planta baixa, destaca a l'esquerra de la façana, un trull d'oli, integrat a la façana mateix, on encara hi ha part de l'estructura, una biga de fusta, part de la premsa (en ferro) i les pedres de grans dimensions, on s'hi observa el retall per encaixar-hi les diferents parts de fusta que no s'han conservat. | 08033-103 | Muntanya del Farell, a la capçalera de la riera de Codonys | Moreu Rey (1962), troba referències documentades datades del segle XIII com a 'Paschal'; del 1353 es troba anomenat ja 'Mas Pasqual'; entre el segle XV, a partir de 1400 es troba anomenat com a 'manso Paschual', 'Mas Pescual de Rovyno', manso Paschual de Valle de Rovinyo. En la la documentació posterior entre els segles XVI i XIX se segueix escrivint 'Mas Pasqual de Rovinyó', 'Mas Pasqual', 'Mas Pascual', 'partida del Pasqual', etc., però oralment ja es devia pronunciar com ara, com ho demostren les referències sqq.:'Pascol (ap. 1434); 'heretat del Pascol de R.' 1607) 'El Pascol' (segle XX). Aquest mas era alou del monestir de Sant Cugat. Es troben referències escrites de que l'any 1400 Francesc Pascol es confesava 'homo proprius solidus et affocatus dicti Monasterii'. També se sap que l'any 1721 l'heretat comprenia 405 quarteres i llindava amb Vallgornera (la Torre Nova), a ponent amb el terme de Sentmenat i a tramuntana amb el Farell. Pel que fa al llinatge es documenta el nom de Paschal de Rovinio (on 'Paschal' és encara nom de baptisme) (1226); Berenguer P., que potser no és de la mateixa família (1242); 'Petro Paschali' (1273); Arnau P. (1353); Joan P. de R. (1365); Francesc P. (1400); Jaume P. ( (1411); Pere P. de R. (1510, 1515); Vicenç P. de R. (1550, 1553); senyer en Antoni P. de R. (1563, 1594); Joan P. de R. (1605, 1631); Jaume P. de R. (1658); Emmanuel P. de R. (1703, 1772); Miquel P. de R. (1775, 1781); Martí P. de R. (1792). Se sap que l'any 1860 la casa havia estat propietat de Jaume Margenat, casat amb Maria, filla del mas Pascol. | 41.6415200,2.1406600 | 428433 | 4610332 | 1648 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42544-foto-08033-103-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42544-foto-08033-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42544-foto-08033-103-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | A la dreta de la porta adovellada hi ha un pou d'aigua adossat també a la façana, amb una coberta realitzada amb lloses de pedra de grans dimensions formant una teuladeta a doble vessant aguantada per unes bigues de fusta al seu interior i una llosa de pedra d'esmolet just per sota del carener, posada damunt dels pilars del pou. Les parets són fetes d'argamassa i pedra. S'observa la corriola i està tapat amb unes planxes de fusta. Al seu costat, adossat, un petit safareig fet amb un únic bloc de pedra. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||
| 42554 | Safareig i bassa d'en Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-i-bassa-den-pascol | XVII | Conjunt format per un safareig i una bassa de planta rectangular que s'omplia a partir de l'aigua de mina. Al seu costat, adossat, el safareig, també de planta rectangular; la rentadora consta de tres lloses grans de pedra d'esmolet disposades per poder-hi fer bugada. El mur que separa una bassa de l'altra té un forat just per sota el maó de tancament, per on sobreeixia l'aigua d'un costat a l'altra. No es pot precisar la fondària, ja que ambdós estan plens de terra i herba, mostra del seu abandonament. Al costat de la bassa hi ha una figuera. Tant la bassa com el safareig estan recoberts per lloses quadrades fetes amb pedra vermella del país. Tant un com l'altre tenen un bunó que permetia buidar l'aigua per regar l'hort o les feixes mitjançant un sistema de rec. | 08033-113 | Muntanya del Farell, a la capçalera de la riera de Codonys | Pertany al Mas Pascol, situat a la capçalera de la riera de Codonys. Originàriament, la bassa és una excavació impermeable feta a un lloc favorable per poder emmagatzemar aigua de pluja. Les basses tradicionals estaven impermeabilitzades amb argila compactada en el fons, tenien les parets fetes de pedra seca o aprofitaven unes característiques del terreny favorables a la impermeabilització natural. Podien ser de dimensions variables, normalment a partir de 10 m3. En els regadius moderns les basses, de grans dimensions, estan impermeabilitzades amb material plàstic i tenen com a funció emmagatzemar aigua per a regar. Les basses recollien l'aigua d'una petita conca en la qual s'hi feien uns canals de terra que arreplegaven l'aigua i la conduïen cap a l'entrada de la bassa. Les basses tradicionals s'aprofitaven especialment per l'abeuratge dels ramats i són molt comunes en els paisatges mediterranis ja que aprofiten la gran quantitat d'aigua aportada per les tempestes. Des del punt de vista mediambiental són importants per a tot tipus d'animals particularment pels amfibis (granotes tritons etc). Si no se'n fa un manteniment adequat les basses s'omplen de terra i les conques es malmeten i deixen d'aportar aigua. De dimensions més petites que una bassa, també es poden trobar associats o construits al costat, els safareigs, de dimensions més petites. Aquests acostumen a tenir un o dos costats. El safareig presenta dues característiques que el diferencien de la bassa; en primer lloc és de dimensions sovint molt més petites; en segon lloc, presenta un espai anomenat rentadora. Aquesta està formada per lloses pedra o rajols ceràmics amb el pendent cap a l'interior, per poder fer-hi bugada. | 41.6414100,2.1403600 | 428408 | 4610321 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42554-foto-08033-113-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42554-foto-08033-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42554-foto-08033-113-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42559 | El Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-farell | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 100-101. Editorial Teide. Barcelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XVIII-XX | Conjunt que consta de dues masies de planta rectangular. La primera d'elles, consta de planta baixa i pis, amb la teulada a doble vessant, de teula àrab, i el carener perpendicular a la façana principal, tot i que aquest es troba desplaçat del centre de la façana. Les obertures de l'entrada principal presenten un arc de mig punt, sense recobriment de pedra. Destaquen de l'actual remodelació de la casa, els llindars de fusta de dues obertures completament simètriques. La teulada acaba amb un ràfec fet de maó per on reposa la teula. Pel que fa a la segona casa, aquesta consta de planta baixa, pis i golfes, a més de soterrani, amb la coberta de teula àrab, a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal. A la planta baixa cal destacar la portada adovellada feta de carreus de pedra molt ben treballats en pedra d'esmolet, on a la clau de volta destaca una inscripció emmarcada dins d'una creu amb la data '1791', Per damunt de la portalada destaquen cinc obertures totalment simètriques, emmarcades totes elles per carreus de pedra d'esmolet molt ben treballada, que segons sembla ser, han estat col·locats en època moderna. Al centre, perpendicular al carener, l'escut de la vila de Caldes i les armes del Farell, i a la seva dreta un rellotge de sol. A la planta de les golfes, destaquen tres obertures centrals, seguides de dues més a banda i banda, formant totes elles un arc de mig punt, a l'interior dels quals s'endevina una gran sala, amb bigues de fusta, segurament tapant les de formigó, col·locades durant la restauració de la coberta del mas. A la banda dreta de la façana s'observa una porxada, i a la banda esquerra, comunicant amb la primera casa una segona porxada, amb coberta de teula àrab i a doble vessant, amb bigam decoratiu de fusta. Tots els edificis annexes sembla ser tenen funció de sales per a comensals. L'era de la casa està feta amb lloses rectangulars de pedra unida amb ciment. La façana és arrebossada i pintada de color blanc. | 08033-118 | El Farell | Moreu-Rey (1962) troba referències de l'any 1067 on s'esmenta el Farell com 'In ipso Farello'. De 1167 sembla que és datat un privilegi del comte de Barcelona permetent la construcció del mas al cim de la muntanya de Montmajor: 'Sit notum cunctis qualiter ego Barenguerius Gratia Dei Comes Barchinonae nec non Marchio donatore sumus vobis Soriano et uxori tuae Ermengardae et progeniei vestrae atque posteritate vestrae ad faciendum mansum silicet in cacumine montis Maioris in loco quem vocant Farell, et de praefato manso non faciatis mihi nullum alium censum neque servitium nisi tascham et deciman et faxos et guardias et guaytas quum necesse fuerit. Si quis haec violare praesumpserit nichilo ei voleat, set componat in duplum omnia super scripta semper firmun permaneat. Actum est hoc septima Kalendas Augusti anno trigessimo regnante ludovico Rege. Signum Raimundi Comes Signum Porcelli baiuli comitis Signum Petri Sacer. Signum Petri de Padros'. L'heretat del Farell comprenia als anys 1720, 1,020 quarteres, i dues cases. Afrontava a tramuntana amb el turó de Gallifa; a llevant amb Les Elies, a migdia amb Pasqual de Rovinyío (Pascol), i amb Vallgonernera (Torre Nova); a ponent amb Valls de l'Agell, Sallent, i el terme de Sentmenat. Pertanyia en aquesta època a la parròquia de Sant Sebastià i dins del terme de Caldes de Montbui com ja consta al menys a l'any 1407. Moreu-Rey també parla (pàg. 101) de la Capella del Farell amb les paraules següents 'Pau F. confessa en 1628 - quandam capellam heremitam - sense més precisions. Devia ser la de la casa, que Maspons, anomena la capelleta del Farell'. A la pàg. 207 ens remet a Sant Sebastià del Farell, segons el qual diu que un document de 1753, 1756 parla 'de l'hermita baix invocació de Sant Sebasta construHida en lo terme de la vila de Caldes de Montbuy', i del seu ermità Fr. Ramon Macias. Moreu-Rey creu que aquesta no té res a veure amb l'església de Sant Sebastià de Montmajor, que era aleshores una parròquia amb més de 30 ànimes de comunió. A finals del segle XIX la masia encara estava habitada pels seus propietaris, que, a més, tenien uns masovers que cuidaven la finca i conreaven les terres. A partir de la dècada dels anys vint del segle XX, la família Rocamora, la propietària, va abandonar la casa pairal, però la masoveria va continuar habitada per un pastor conegut com el 'Refilat', que hi tancava el seu ramat de bens. Algunes temporades de l'any també hi vivia un carboner anomenat 'Galí'. L'any 1964, Antoni Rocamora, marquès vidu de Villlamizar, va morir. Llavors la finca va passar a mans d'uns altres propietaris, que van muntar-hi un hotel restaurant. | 41.6606100,2.1308800 | 427640 | 4612460 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42559-foto-08033-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42559-foto-08033-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42559-foto-08033-118-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla ser que en aquesta propietat hi hauria hagut una ermita, però no s'ha pogut accedir a l'interior de la finca per comprobar-ho. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 113,92 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc