Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42469 | Casa al carrer del Forn, 12-14 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-del-forn-12-14 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX | Casa de planta rectangular, construït entre mitgeres, que consta de planta baixa i pis, amb la coberta a un sol vessant, construïda amb teula àrab. La planta baixa presenta quatre obertures totalment simètriques; Al centre de la façana dues finestres i als extrems d'aquesta, dues portes. Els baixos de la façana estan protegits per cinc fileres de llambordes decoratives, que s'augmenten a 7 pujant pels brancals. El segon pis, presenta el mateix grau de simetria; és a dir, una balconera amb voladís motllurat i aguantat per unes mènsules que a la vegada decoren les llindes de la planta baixa, amb una barana de forja amb dos finestrals als extrems de cada balcó. La façana de la casa queda rematada per una motllura senzilla per damunt de la qual hi ha uns ulls de bou i un voladís per damunt del qual s'observa un petit muret amb decoracions a la seva part superior que en arribar a la part central de l'edifici adopta una major alçada, a mena de frontó, amb ornaments més rics que marquen clarament l'eix central de la façana. | 08033-28 | Carrer del Forn, núms. 12-14 | Sembla ser que a finals del segle XIX aquesta casa havia estat propietat de la família Sanmartí. L'època de construcció queda evidenciada per la inscripció que hi ha en el petit frontó que marca l'eix central de simetria de la façana, fent referència a l'any 1892. | 41.6335400,2.1625700 | 430249 | 4609429 | 1892 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42469-foto-08033-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42469-foto-08033-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42469-foto-08033-28-3.jpg | Legal | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 99|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42534 | Casa Avinguda de Pi i Margall, 25 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-avinguda-de-pi-i-margall-25 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i coberta plana transitable. Per les seves característiques es tractaria d'una casa d'estiueig, decorada amb elements arquitectònics d'estil clàssic. La façana presenta tres obertures proporcionals ambdós costats. La porta de fusta, queda centrada a l'amplada de l'edifici. Aquesta té unes pilastres de secció quadrada adossades a la paret formant-ne un relleu de reforç, però amb una funció bàsicament decorativa. Per damunt del portal, i seguint la línia horitzontal de la façana, hi ha un frontó circular d'estil clàssic, col·locat com a element decoratiu, d'aspecte protector, on dins del timpà hi ha un rosetó circular, amb el relleu d'un bust masculí on per damunt de les espatlles deixa sortir la túnica que vesteix aquest personatge. Al cap hi porta un barret amb les ales d'un ocell. Al costat d'aquest rosetó, les inicials esgrafiades amb un to vermellós 'J. V.' Per damunt, amb les mateixes característiques, l' any '1894'. El frontó queda coronat per tres motllures amb decoració vegetal, una central i dues als extrems. L'entaulament es perllonga per tota la façana, en forma de cornisa i amb un seguit de mènsules decoratives. La coberta queda rematada per darrera el frontó amb un muret on a cada cantonada s'ha col·locat elements decoratius vegetals. Davant de la casa hi ha un petit jardí amb un passadís centrat fins al barri o reixat de doble full i aguantat per dues pilastres quadrades al damunt de les quals hi ha uns vasos que tenen funció de jardinera. Seguint el mateix estil, per damunt d'un muret, fent ofici de tancament de la propietat hi ha una tanca o reixa formada per un conjunt de barres paral·leles acabades en punta de fletxa. | 08033-93 | Avinguda de Pi i Margall, núm. 25 | 41.6317700,2.1642900 | 430391 | 4609231 | 1894 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42534-foto-08033-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42534-foto-08033-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42534-foto-08033-93-3.jpg | Inexistent | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 99|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42459 | Edifici d'habitatges a la Plaça de l' Àngel, 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-dhabitatges-a-la-placa-de-l-angel-1 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i tres pisos. La coberta és plana i transitable. La façana principal que dona a la Plaça de l'Àngel es composa de cinc fileres verticals d' obertures, trobant-se les dels extrems agrupades de dos en dos, i quedant la central lleugerament més aïllada. La façana, està arrebossada i presenta esgrafiats; acaba amb una motllura per damunt de la qual hi ha una balustrada; al centre d'aquesta, s'observa un frontó, on hi ha la data de construcció de l'edifici, '1926'. Els balcons i les baranes de ferro dels tres últims pisos presenten les mateixes característiques constructives i es relliguen de dos en dos en els extrems, mentre que els de la primera planta són finestres. La planta baixa, es troba dividida per varis comerços amb les obertures totalment desproporcionades que trenquen la simetria de l'edifici. | 08033-18 | Plaça de l'Àngel, núm. 1 | L'edifici fou construït l'any 1926. El propietari n'era el Sr. Pagès, que també posseïa l'empresa Ciments Pagès. Aquest es troba ubicat a la Plaça de l'Àngel que tindria el seu origen en una de les antigues entrades a la vila emmurallada, coneguda amb el nom de Portal de l'Àngel. | 41.6323700,2.1634200 | 430319 | 4609298 | 1926 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42459-foto-08033-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42459-foto-08033-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42459-foto-08033-18-3.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|99 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42457 | Pont romànic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-romanic | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIII-XX | Pont que consta de dos arcs de mig punt amb amplades diferents, recolzats en un pilar central i dos estreps laterals que l'enllacen amb els marges de la riera. Situat a mà esquerra, en direcció nord, s'observa un arc més gran. L'arc de la dreta és de dimensions més reduïdes i està situat en un replà rocós en una cota més elevada respecte al nivell del llit de la riera. Damunt del pilar central, entre els dos arcs hi ha una obertura coronada que té funció d'arc de descàrrega. El traçat del pont és recte i s'eixampla en els extrems on conflueix amb els marges.Les pedres dels angles exteriors dels arcs són fetes amb carreus ben treballats. El pilar central presenta un tallamar | 08033-16 | Carrer de la Torre Roja | Originàriament, el pont donava continuïtat a l'antic camí romà salvant el desnivell de la riera. Marca l'antic camí cap a Ègara, i una de les entrades a la ciutat emmurallada medieval. La documentació més antiga del pont data de l'any 1226. En època medieval, aquest pont fou molt transitat. Després de l'aiguat de Santa Tecla fou restaurat l'any 1835. Els treballs van consistir en sobreposar la nova estructura a base d'arcs rebaixats damunt del pont vell. L'últim canvi documentat consistí en donar-li més amplada i asfaltar-lo per tal de facilitar el pas als vehicles actuals. | 41.6357900,2.1603600 | 430068 | 4609680 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42457-foto-08033-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42457-foto-08033-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42457-foto-08033-16-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94|92|85 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42513 | Cal Baldiri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-baldiri | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVIII-XIX | Casa de planta irregular que consta d'un cos de planta baixa i l'altre amb tres pisos. La coberta és de teula àrab, a dues vessants, per la part més alta, i pel que fa al cos amb planta baixa, la teulada és d'una sola vessant, perpendicular al carrer Agulló. Les obertures de la façana han estat producte de constants modificacions al llarg del temps. Sembla que està format per la unió de dues cases. L'arrebossat així com l'aspecte general de la façana no és gaire bo. En la construcció de la façana, s'observa la utilització de diversos materials com tàpia, maó i formigó de calç. La façana queda rematada per un petit ràfec amb les teules que sobresurten lleugerament amb una canal de ceràmica. A la planta baixa, la porta d'accés i les finestres que donen al carrer han estat tapiades i arrebossades amb ciment. També a la planta baixa, per on el carreró és fa més estret formant un colze, hi ha una finestra amb llinda, i brancals fetes en maó, amb una reixa en ferro forjat en forma de graella, rematada a cada extrem per uns pivots. Malgrat el mal estat de l'arrebossat, s'observen algunes llindes i brancals en les diferents finestres de l'edifici. Per damunt de la porta principal, avui tapiada hi ha una finestra amb llinda, ampit i brancals de pedra que ha estat reduïda utilitzant el maó per a la seva reforma. A banda i banda de la porta d'entrada hi ha unes finestretes petites, amb la llinda de fusta. | 08033-72 | Carrer d' Agulló, núm. 6 | Segons Moreu-Rey, el carrer d'Agulló ja es troba documentat l'any 1353, amb el nom de 'carrer d'en Campas o d'En Aguyo'. Senyala que el mateix nom persisteix fins a temps moderns; Durant els segles XIX a XX se'l coneix per carrer 'd'en Agulló, ' o carrer ' d'Agulló'. Sobre l'origen i llinatge del carrer es documenta de l'any 1263 a 1353 Arnau d'Agulló, i probablement n'hi hauria hagut més d'un, ja que s'ha trobat documentat un altre Agulló casat amb Elissendis. | 41.6340200,2.1627300 | 430263 | 4609482 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42513-foto-08033-72-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42513-foto-08033-72-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42513-foto-08033-72-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42451 | Balneari Broquetas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balneari-broquetas | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XVIII-XX | Edifici de planta irregular, que consta de planta baixa i tres pisos i amb una torre de sis pisos dormitori. La coberta és plana i transitable encara que l'edifici més alt té una part amb coberta inclinada construïda amb teula àrab. El balneari té una galeria de banys situada a la planta soterrani i un ampli jardí al seu exterior que comunica amb el carrer de Vic i el carrer del Pont. La façana que comunica amb la Plaça de la Font del Lleó, té dos espais clarament diferenciats. Les obertures són simètriques i respecten un eix de simetria. Destaca del seu interior la galeria de banys d'estil modernista així com altres elements decoratius dels salons principals, juntament amb l'escala principal. Hi ha rajoles de ceràmica en el vestíbul, escala i la galeria de banys. Aquesta galeria està conservada en molt bon estat. | 08033-10 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 1 | El Baneari Broquetas va ser reedificat durant l'any 1770. L'Hostal de Can Vicenç formava part de les cases que Salvador Broquetas adquirí l'any 1729 per edificar-hi la casa de banys. Els seus propietaris, Joan Broquetas juntament amb el boticari Salvador Broquetas, van ser els autors l'any 1790, del llibre 'Luz de la Verdad. Y extinción de las preocupaciones. Tratado de las Aguas Termales de Caldas de Montbuy'. L'any 1873 passà a ser propietat del Sr. Salvador Nogués i Dalger. L'any 1915 passà a ser propietat de la Sra. Antònia Nogués i Turull. El propietari del balneari comprà tota la banda de cases del carrer del Pont i les va fer enderrocar fent construir un jardí. | 41.6346700,2.1615700 | 430167 | 4609555 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Modernisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94|105 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42453 | Can Rius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rius-0 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GARRIGA I ROCA, Miquel, (1853). Planimetria original del Balneari de Can Rius. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XVII-XIX | estat ruïnós, amb una part de l'edifici enderrocat. | Edifici de planta irregular, que consta de vàries construccions annexes ocupant una alçada de soterrani, planta baixa i tres pisos. La coberta dels diferents edificis pot ser plana, amb terrassa, de teula àrab a una sola vessant o a dues aigües. L'entrada principal dóna a la Font del Lleó, formada per una arcada de grans dimensions, de dues plantes d'alçada, amb un barri de ferro forjat que dóna accés a l'establiment termal; al sostre queden restes de decoració. Aquesta entrada principal està delimitada a l'esquerra pel Museu Thermalia i a la dreta per les Termes Romanes. Per la part del darrera, que comunica amb la riera de Caldes, s'observa un gran edifici, destinat a dormitoris, amb les obertures simètriques tant pel que fa a la vertical de l'edifici com a l'horitzontalitat. En el tercer pis s'observa que totes les finestres tenen una balustrada sense voladís. A la part esquerra d'aquest gran edifici hi ha una terrassa amb obertura al tercer pis. A la banda esquerra del pont que comunica amb els jardins de Can Rius, adossada a la riera, hi ha una galeria vidrada amb estructura de ferro i terrassa plana transitable. Actualment no conserva els vidres. | 08033-12 | Carrer de Santa Susanna, núm. 2 | L'any 1555 a ll'antiga Plaça de l'Oli hi havia un conjunt de cases propietat d'en Joan Destorrent. Aquestes cases juntament amb un hort formaven el terreny conegut amb el nom de Balneari de Can Rius. De l'any 1618, es troba documentat amb el nom 'Casa ab instantias de banys'. De l'any 1867 es documenta amb el nom de 'Casa de banys Rius'. De l'any 1873, es troba documentada amb el nom de ' Gran Establecimiento de baños llamado Rius'. De l'any 1922 se'l coneix amb el nom de 'Casa de banys coneguda per Casa Rius, propietat de l'il·lustrat català de cor D. Marià de Sans' 'Balneari Rius'. L'any 1853 es realitzà una ampliació a partir d'un projecte de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca encara que no es va executar tal i com ell va projectar. L'any 1878 es construeix el pont que comunicarà amb el parc que també es començarà a plantar el mateix any. L'any 1960, un cop tancat el balneari la propietat de Can Rius passà a ser propietat de la 'Casa de Nuestra Señora de Montserrat', residència de l'ordre dels Cooperadors parroquials de Crist Rei'. La idea era fer de Can Rius un seminari, però la idea no va prosperar, i l'edifici fou ocupat per l'ordre Asociación-Espíritu-Accion, de monges que hi va residir fins l'any 2004, 2005, any en que l'Ajuntament de Caldes de Montbui compra l'edifici i els jardins a l'ordre de les monges Asociación-Espíritu-Acción. Des del llavors, el balneari va ser clausurat a l'espera de poder ser rehabilitat per l'ajuntament. | 41.6344500,2.1612700 | 430142 | 4609531 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42489 | Can Sentmenat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sentmenat | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII-X | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa, dos pisos i golfes. La coberta és a dues vessants i construïda amb teula àrab. La façana queda rematada per un ràfec inclinat amb colls de fusta i un canaló metàl·lic. Els baixants de les aigües pluvials són de coure que s'amaguen per sota el carrer fins a trobar l'escomesa general de les aigües pluvials. A la planta baixa de la casa s'observen grans obertures amb reixes de forja per sota de les quals hi ha un sòcol de pedra irregular. D'esquerra a dreta, pel carrer de Vic, hi ha sis obertures, comprenent el garatge, dues finestres quadrades, de grans dimensions, una porta d'accés a l'habitatge amb una llinda on es pot llegir la inscripció 'CAN SENMENAT', i una darrera obertura de proporcions més verticals. Pel carrer d'en Bellit trobaríem es primer lloc la font Xica adossada a la façana d'aquest carrer, just a la cantonada i a mà dreta una gran obertura de proporcions més quadrades. Totes les obertures disposen de llindes, brancals, ampit i marxapeus en el cas de la porta, de pedra, amb una reixa de forja. Al primer pis, s'observen sis obertures, quatre d'elles a la façana principal del carrer de Vic, i les altres dues al carrer d'en Bellit. Començant pel costat esquerra de la façana principal, les dues primeres obertures corresponen a dues finestres portalades amb balcó sense voladís i una barana de ferro forjat. Les altres dues, presenten el mateix tipus de portalada oberta al balcó, però a diferència d'elles que la primera, disposa d'un balcó més petit, amb un voladís de pedra i barana de ferro forjat; la segona, disposa d'una balconada molt més gran amb la barana i el voladís de forja per poder dur una decoració de rajola d'estil català decorada amb motius geomètrics romboïdals alternant els colors groc i verd , que arriba fins a la cantonera de la casa. Pel costat de la façana que comunica amb el carrer d'en Bellit, hi ha dues finestres portalades amb accés a la balconada, que per la banda esquerra el voladís és igualment de pedra amb una barana de ferro forjat i pel costat dret, la balconera ha estat feta amb un voladís més estret i igualment amb una barana de ferro forjat. És precisament a la llinda del finestral esquerra on hi ha una inscripció amb l'any 1695. Al segon pis, es repeteixen els finestrals amb balconera, tot i que el voladís en la majoria dels casos és quasi bé inexistent segurament degut a l'alçada de l'edifici. A la façana del carrer de Vic n'hi ha quatre i a la façana del carrer d'en Bellit, un, que la pedra del voladís s'inicia immediatament per damunt de la llinda que porta l'any 1695. Finalment a les golfes, es poden observar deu obertures més petites, agrupades de dos en dos, (vuit al carrer de Vic i dues al carrer d'en Bellit). Aquestes es troben agrupades formant dos petits arcs que es recolzen damunt d'un pilar. Totes les obertures de la façana estan emmarcades per llindes i brancals de pedra. Les persianes i finestres són de fusta melis a excepció de la porta d'entrada, que és de ferro forjat i vidrada. | 08033-48 | Carrer de Vic, núms. 2-4 | Can Senmenat es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui. Possiblement sigui d'època medieval. L'arquitectura actual és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. És un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric. Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. Hi ha una inscripció en llinda del balcó de la planta pis que dóna al carrer d'en Bellit que data de l'any 1695. Aquest habitatge sempre ha estat propietat de la família Senmenat. La família Senmenat vivia en una casa pairal, al carrer d'en Bellit, on actualment hi ha Can Berenguer. Un mosso que treballava per la família la va incendiar i no podent controlar l'incendi, va quedar totalment destruïda. Llavors s'annexionaren les cases del carrer de Vic i es traslladaren a viure-hi. El llinatge d'aquesta família ja es troba documentada l'any 1484, en el nom de Joan Senmenat o Miquel Senmenat, casat amb la pubilla del Mas Oliver (1618). O encara Maria Quintana i Senmenat casada amb Silvestre Germà (1754-1781). | 41.6348800,2.1619100 | 430196 | 4609578 | 1695 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42489-foto-08033-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42489-foto-08033-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42489-foto-08033-48-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42502 | Conjunt del carrer del Forn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-del-carrer-del-forn | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (1848). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XALABARDER, Avelí (1914). Reseña histórica del Hospital de la Villa de Caldas de Montbuy. Barcelona XALABARDER, Avelí (1935). Caldes antic i modern (...). Edició pòstuma. Caldes de Montbui. | XVII-XIX | Conjunt format per un seguit de cases, que composen un antic carrer d'origen medieval, formant part de l'antiga vila emmurallada de Caldes. Per la forma del seu traçat segurament ja va formar part de L'estructura urbana romana. En llarg de la història, aquest carrer ha sofert moltes modificacions pel que fa a l'alineació de les cases, destacant la de l'any 1865, 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy'. Aquest carrer es troba limitat per una banda per la plaça de l'Església, i el carrer Joan Samsó que de fet és una prolongació fins a la Plaça de la Font del Lleó. El carrer del Forn es comunica amb tres carrers no menys importants com són el carrer de Madella, el carrer d'Agulló o dels Bens, i el carrer del Doctor Delger. L'arquitectura actual, és bàsicament dels segles XIX i XX; Es constata que des de finals del segle XX i inicis del XXI s'estan realitzant moltes obres de construcció noves així com de rehabilitació dels habitatges. El tipus de cases que trobem en aquest carrer correspon fonamentalment a la tradicional casa de doble crugia, és a dir, cases edificades en parcel·les de doble front, de planta rectangular amb coberta a dues vessants o una i construïdes amb teula àrab. Les cases acostumen a tenir planta baixa i un o dos pisos. La façana acostuma a mesurar entre 8 i 10 metres d'amplada per 15 a 30 metres de fondària. Poden tenir un pati interior enjardinat, amb alguna petita construcció annexa com un porxo, o bugaderia. Les façanes acostumen a tenir dues obertures per planta, centrades en relació a un eix de simetria. L'ús de les cases continua essent residencial, però si aquestes cases han sofert modificacions importants, es pot observar que la planta baixa s'hagi transformat en comerç o taller. D'aquest carrer, destaquen el finestral de la casa Poch o can Fígols, Cal Botons o Cal Doctor, on destaca de la façana, el conjunt del portal i la balconada. Destaquen també les façanes del núm. 8 i la del núm. 12-14 l'edifici del núm. 5 – 7. | 08033-61 | Carrer del Forn, s/n. | Moreu-Rey (1962), (I) troba documentat de l'any 1369, el carrer del Forn, amb el nom de 'carreret del Forn'; també del 1366 troba referències amb el nom 'carrer del Forn'. De l'any 1561, recull 'vico vocato del Forn', 'dicto carrareto' XALABARDER (1914), parla del 'carreró que es darrera la capella de Sant Vicens', que 'es un ques deia lo carreret del Forn, que exia al pla de March Cavall a la Plaça que avuy es clos'; i dóna la data en què es tancà: 'ab acte rebut als 3 de Juliol 1485 consta com los Jurats de dita Vila de Caldes y Consell donaren llicentia a Pau Cavaller per edificar y fer una cambra sobre lo carrer del Forn, y així avuy està tapat'; 'carrer del Forn ue avuy no passa'. Aleshores (segle XVII) l'extrem tapat del carrer, que donava al Pla de Marc Savall, era ocupat per un estable. Actualment tot ho cobreix l'edifici modern de can Broquetes. (II) El 'carrer del forn' actual (s. XIII a XX) Cases en lo carrer del Forn, que antigament se deien lo Corral d'en Porcell, a llevant de l'església de Sant Martí (1260); 'lo carrer que antigament se diu del Forn, que va del Oliar a la Iglesia major' (1565). L'any 1796, es parla d'una casa al carrer anomenat del forn, 'abans den Roig' i antigament de Vilademany 'frente lo Portal major de la parroquial Esglesia', que afronta a ponent amb l'Església, mediant 'lo dit carrer del Forn'. En realitat, per la seva situació, aquesta casa no es troba ni en el carrer del Forn, ni en el carrer antic d'en Roig (del Portal de l'Àngel), sinó entre l'un i l'altre. La referència és interessant per indicativa de l'indret on començava el carrer del Forn, abans de la creació de la Plaça de l'Església. Sobre els origens del carrer, Xalabarder (1935), escriu que el nom del carrer ve 'del Forn particular o Fleca que tenien establert els Jueus en el mateix'; però no dóna referències en els documents esmentats semblen desmentir-ho. En llarg de la història, aquest carrer ha sofert moltes modificacions pel que fa a l'alineació de les cases, destacant la de l'any 1865, 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche dea Villa de Caldas de Montbuy'. També l'any 1878 va haver-hi un altre projecte de rectificació d'alineacions. A principis del segle XXI, aquest carrer va formar part d'un seguit de reformes de caire urbà, com fou la substitució del paviment antic de llambordes, per la de pedra de Sant Vicenç alternada amb una franja de llambordes disposada al mig del carrer. | 41.6335600,2.1625900 | 430251 | 4609431 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42502-foto-08033-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42502-foto-08033-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42502-foto-08033-61-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42517 | Cal Morró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-morro | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII-XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb coberta a quatre vessants i construïda amb teula àrab. La façana ha estat rehabilitada. A banda i banda d'aquesta totes les obertures són simètriques tant horitzontalment com verticalment. A la planta baixa, per tractar-se de la farmàcia, les obertures són de vidre per deixar entrar la claror i posar així de relleu les tres arcades que es troben al seu interior. Aquestes possiblement siguin d'origen medieval, i es troben molt ben conservades. A la primera planta i segona, per un costat de façana, hi ha tres obertures rectangulars per alçada, amb una discreta barana travessera col·locada horitzontalment. A la façana esquerra, les obertures són igualment de proporcions rectangulars, però presenten una minsa balconera sense voladís i barana feta amb xapa de ferro i oxidada. Pel que fa al xamfrà de l'edifici, tant al primer com al segon pis, s'observa una obertura per cada costat vidrada amb una minsa balconera sense voladís i la barana feta amb xapa de ferro oxidada. Els marcs de les finestres estan fetes d'alumini. | 08033-76 | Carrer del Forn, núm. 5 | Segons Moreu-Rey (1962), el carrer del Forn ja apareix documentat al segle XIII, i es creu que el nom vindria d'un forn comunal utilitzat pels jueus. El carrer és segurament d'origen i traçat medieval, i aquest uneix la plaça de la Font del Lleó amb la plaça de l'església. L'arquitectura predominant de les cases és de cases construïdes entre mitgeres, amb una planta baixa i dos pisos; moltes d'elles han estat rehabilitades durant els segles XIX i sobretot XX conservant certs elements arquitectònics originals com finestrals gòtics, portals adovellats i arcades de pedra a l'interior de les cases. | 41.6341000,2.1624200 | 430237 | 4609491 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42517-foto-08033-76-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42517-foto-08033-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42517-foto-08033-76-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42532 | Les Solanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-solanes | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XIX | Masia de planta rectangular que consta de planta baixa dos pisos i golfes. La teulada és a dues aigües, amb teula àrab i el carener perpendicular a la façana. El ràfec de la teulada està fet amb dues fileres totxos superposats per aguantar el pes de les teules. Per la part de la façana del darrera, hi ha un altre espai edificat, annexionat a la masia original, amb una torreta, de planta quadrada, amb la coberta a doble vessant que sobresurt per damunt de la teulada principal de la casa. La façana presenta les obertures simètriques i proporcionals verticalment i horitzontalment. Així, a la planta baixa hi ha una porta principal, de dovelles de grans dimensions, emblanquinades amb calç i un portaló de fusta. A cada costat, dues finestres: la del costat esquerra, amb una petita llinda de fusta. Queda mig tapada per un arbust que hi ha plantat en una jardinera. La de la banda esquerra, té els brancals i la llinda fets amb maó. Al segon pis, hi ha tres finestrals gòtics molt ben conservats, destacant el central, per damunt de la porta adovellada, motllurat amb el cap de quatre cavallers que sobresurten en relleu i un escut central, i a la part baixa dels brancals, el relleu a banda i banda, d'una mena de palau. Els dos cavallers que es troben a la llinda estan encerclats per un cordó esculpit. Tres d'ells porten barba i bigoti. El quart, imberbe. A la segona planta, hi ha tres finestrals realitzats amb maó amb un arc de mig punt; per damunt d'aquest s'observa una llinda molt llarga, tota ella gravada amb línies formant una ziga-zaga. Ambdós costats d'aquest finestral, dues finestres amb el perfil de pedra. Per últim, l'obertura que permet airejar i donar claror a les golfes, amb la llinda arrodonida formant un arc de mig punt i tot el contorn fet de maó. A la part de la casa que dóna amb la façana principal, s'hi accedeix bé per la part del darrera de la propietat, per on hi ha la masoveria i el bestiar, bé pel portal que s'endevina ha estat refet amb el pas dels anys. El portaló de fusta que permetia accedir a l'era ja no hi és; actualment hi ha un barri de ferro. El portal està fet amb maó i pedra irregular, (possiblement enderrocat i tornat a construir amb maó). L'arcada va ser restaurada no fa massa anys, ja que la teuladeta hauria caigut. Aquesta està feta a dues aigües, amb teula àrab. Les façanes orientades al nord-est, ponent i nord, presenten moltes obertures, sense cap element arquitectònic destacable. A la façana nord hi ha adossat un pou, cobert amb lloses. | 08033-91 | Quintana de Les Solanes | Segons Moreu-Rey (1962), aquest mas ja estaria documentat l'any 1412, com a 'mansi de Solanes'; també s'en troben referències escrites del segle XVI i fins el segle XIX amb el nom de 'mas Solanes'. Del segle XVIII, aquest mas es troba referenciat com 'heretat dita Puigsolanes'; 'a Solanes'. I aquest mateix nom també es troba en documents del segle XVIII fins el segle XX. Sobre la història i llinatge del nom, Moreu-Rey documenta que: els Solanes són llinatge de moliners. Pere i Guernau de Solanes posseïen el molí d'en Noguera, sota el mas Marmany de Sant Feliu (1295 a 1356). L'any 1299 Guerau va comprar el mas Serra Sobirà i el va probablement reconstruir una ica a ll.; Jaume S., casat amb Blanca (1401 a 1418); Berenguer de Solanes (1421, M.); Salvador de S. (1421 a 1477), fill del predecessor (1448 a 1477); Antic Solanes (aproximadament 1500); Esteve Solanes, fill del prec. (1571 1 1605); Andreu S., fill del prec. (1585); Margarida S., pubilla, casada amb Esteve Riquer i S., dit Esteve Solanes (1638 a 1660); ella vídua, l'any 1668 ven el mas; Esteve Riquer i solanes. (1668) fill dels precedents, menor d'edat; Joan Raurell i Solanes. Joan S. (1696 a 1730); Josep Raurell i S. o Josep S. (1734 a 1745); Andreu Raurell S. i Segalés fill del precedent (1784, 1816); Jordi Raurell i s. (M. l'any 1854). La seva família hauria deixat la casa vers 1827 per instal·lar-se al barri del Clot, a Barcelona. | 41.6842400,2.1441800 | 428773 | 4615072 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En una feixa al marge esquerra, just abans d'arribar a la masia, hi ha un safareig, que segons Moreu-Rey (1962), sembla datar de l'any 1816. Actualment està tapat amb bigues de formigó i tot ell arrebossat amb ciment, i recorda més un dipòsit d'aigua que un safareig. | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42538 | Can Orjusà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-orjusa | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Mas de planta irregular que consta de tres cossos; el de l'esquerra de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, molt estret, amb la coberta de teula àrab a doble vessant i el carener perpendicular a la façana. Surt un ràfec de fusta per aguantar les teules. El portal és de dovelles, amb un portaló de fusta ben conservat al qual s'accedeix per dos esglaons de pedra. Per damunt, una petita obertura, realitzada amb dovelles formant un arc de mig punt. Per damunt, un finestral d'estil gòtic, amb dos arcs lobulats, que segons el masover, són moderns. A la dreta de la façana principal hi ha un segon espai, amb la teulada inclinada a un sol vessant, en direcció nord-est. També presenta planta quadrada, amb planta baixa, pis i golfes. Adossat al segon, es troba un tercer espai, de planta rectangular que consta només de planta baixa, i coberta plana, transitable, i un tancament de balustrades. L'única obertura consta d' una porta formada per un arc de mig punt per on s'hi accedeix a través de tres esglaons de pedra. La façana està arrebossada. | 08033-97 | Vall de Carerac | Segons Moreu-Rey (1962), es troben referències documentades desde el segle XIV fins al segle XVIII amb el nom d' 'Ortiusa','Ortiussa', 'Ortjusa', 'Ortjussa' o 'Orjussà'. En el segle XVII, es troba documentada com 'Orjuzà', i al segle XVIII com 'eretat anomenada Arjosà'. D'aquest mateix segle es troba escrita com 'Orjosa'. Al segle XX, també se la documenta amb el nom 'Can Jusà'; 'Can Hurjusà'. El nom es va degradant, i fins i tot d'aquest últim segle XX es troben formes com 'Mas Orrusà', 'Rosà', 'Can Jusà', etc. Sobre la història i llinatge es troben referències que situarien la casa i l'heretat entre Carerac i el Remei. La primera referència que es té, dóna l'origen del nom i dela casa: Berenguer 'de Horto Inferiori' va ser establert en el mas del mateix nom per Pere de Carerac i Agneta l'any 1334. 'L'Hort Infrior' o jussà devia ser el de Carerac. Benet O. (s.d.); Berenguer (1334); Joan I (1353); Pere d'O., alias Domènec (1480); Joan II (1486 a 1505), 'senyor del Mas Crinya', també senyor útili i propietari del mas 'doriusa'; Joan III (1554,dif. En 1560); Joan IV, i la seva dona Eleonor (1571), potser 'Na Orjusana del Mas' (1594); Gabriel (1550 a 1573), pare de Bernat; Pau (1621, 1622), f. del prec. casat amb Caterina Joan, f. del prec. (1666, 1695); 'Na Maria Ortjusana' (1631, 1635); Nicolau Fabrés o Fabrers i O. (1720), pare de Jaume F. i O., o O.F. (1721, 1724), mort sense fills; Joseph O. i Febrer (M. 1747), germà del prec., casat amb Marianna Josepha O., pubilla, filla del prec. Casada amb el Doctor Joseph Broquetas i O. (1758); Dr. Rafael Brouquetas i O., fill dels precs. (1789). L'any 1815 el mas sembla ser que tenia una capella pública. Hi ha fotografies on mostren que a l'esquerra de l'edificació que avui es pot observar, hi havia una casa de planta rectangular amb teulada de doble vessant, carener perpendicular a la façana, amb una porta adovellada al costat esquerra i dos pisos, amb dues obertures a cada pis. Actualment, encara es poden observar els fonaments que estan tapat amb la terra de l'era. | 41.6472200,2.1665300 | 430594 | 4610944 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42538-foto-08033-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42538-foto-08033-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42538-foto-08033-97-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42600 | Carrer Escanyacans, núm.3 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-escanyacans-num3 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | XVIII-XIX | Nivell d'enderroc datat de finals del segle XVIII o posterior a part dels murs de fonamentació de la casa, a base de pedres lligades amb fang o morter de calç. No es va trobar ceràmica associada. | 08033-159 | Carrer d'Escanyacans, núm.3 | L'any 2004, aprofitant que s'havia de fer una adequació de les sortides de les aigües i serveis, és va fer un seguiment arqueològic del lloc, obrint un seguit de rases per veure la fonamentació de les façanes existents. L'arquitectura que conforma aquest carrer actualment és del segle XVIII i XIX, amb moltes modificacions del segle XX. Però pel que fa al seu origen, segurament aquest sigui medieval, si bé és possible que formés part de l'estructura urbana romana. | 41.6360200,2.1613900 | 430154 | 4609705 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42600-foto-08033-159-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42600-foto-08033-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42600-foto-08033-159-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42601 | Carrer del Pont, 30 / Carrer Escanyacans, 12 (Muralla Carlina) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-del-pont-30-carrer-escanyacans-12-muralla-carlina | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | XVIII-XX | <p>Contrafort del mur de façana del carrer Major datat entre els anys 1874 i 1875 que correspon a un pany de muralla fortificada de la vila davant els atacs carlistes de la tercera guerra carlina. Pel que fa al paviment trobat, aquest estava realitzat amb calç i estaria relacionat amb les activitats agrícoles d'aquest solar, datant-se a inicis del segle XX.</p> | 08033-160 | Carrer d'Escanyacans, núm. 12 | <p>Amb motiu del projecte de parcel·lació del solar situat al carrer del Pont, núm. 30 i el carrer d'Escanyacans, núm. 12, es va realitzar un seguiment arqueològic preventiu per intentar localitzar i documentar possibles restes arqueològiques que es poguessin veure afectades per l'actuació urbanística, ja que fins aquell moment només s'havia documentat part del traçat de la muralla als números 2, 6 i 8 del mateix carrer, tot i que durant la intervenció realitzada l'any 2005 al solar números 6 i 8 es va poder observar que la muralla medieval es trobava a una cota superior i que, per aquest motiu, era poc probable la possibilitat de trobar un tram de muralla en el núm. 12 donada la cota més baixa.</p> | 41.6358600,2.1606500 | 430092 | 4609688 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42601-foto-08033-160-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42601-foto-08033-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42601-foto-08033-160-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||
| 42614 | Casa Pairal de Can Sanmartí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-pairal-de-can-sanmarti | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XIX | Casa que consta de dos edificis de planta rectangular; un primer, amb la façana principal orientada al carrer Barcelona, que consta de planta baixa i tres pisos, i un el segon, donant al carreró on es troba la fàbrica de pastes de planta baixa i pis. En els dos edificis la coberta és de teula àrab, inclinada a una sola vessant, desaiguant cap a la façana orientada al sud- oest. La façana presenta un arrebossat amb decoració de carreus rectangulars, a excepció de la planta baixa on els carreus tenen forma quadrada i s'inicien després d'un sòcol de pissarra, que protegeix els baixos de la façana a una alçada de 80 cm. La planta baixa està ocupada per activitats comercials. La zona residencial ocupa la resta de pisos de la casa. Totes les obertures són simètriques respecte a la línia vertical de la façana. Cada pis queda definit a la façana per una línia horitzontal motllurada. Les balconeres tenen una barana de ferro i voladís, essent una mica més ample el del primer pis. Les obertures del carreró són senzilles i només al primer pis s'observa un ampit de pedra motllurat. La façana principal acaba amb una motllura per la qual sobresurt un ràfec composat per una filera de teules decoratives i per on la canal de desaigua de les teules queda amagada. Per dalt de la motllura hi ha una balustrada decorativa. La canal de coure que baixa per la façana està col·locada a l'extrem esquerre de la façana principal i en arribar a la planta baixa s'amaga per l'interior del mur, fins anar a trobar l'escomesa d'aigües pluvials situada al mig del carrer. | 08033-173 | Carrer Barcelona, núm. 40 bis | Coneguda com a Can Sanmartí, per la fabricació de pastes, sembla ser que originàriament, l'any 1700, la primera pastera estava ubicada a la casa pairal de la família, tot i que la resta de fabricació es duia a terme a la fàbrica de pastes, situada al núm. 40, també amb adreça al mateix carrer. Aquesta casa hauria estat construïda damunt de l'antiga capella de Sant Pere. El carreró on es troba la fàbrica havia estat anomenat antigament Plaça de l'Om. L'any 1700, Isidre Sanmartí va observar les propietats que tenia la pasta que s'obtenia de la barreja de la farina provinent del blat barrejada amb l'aigua calenta. Ben aviat es va adonar de que aquesta barreja, apta per al consum humà, quedava rígida amb el transcurs de les hores, i va començar a tractar la massa en la forma i la textura. Inventà doncs, un aparell fet de fusta, amb uns orificis de sortida i un altre d'entrada. En posar la pasta al seu interior i pressionar, la massa sortia en forma de fils, actualment el que es coneix amb el nom de tallarines si són aplanats o espaguetis si tenen forma arrodonida. S'adonà també que un cop seca, aquesta es conservava durant molt de temps i es podia tornar a menjar en qualsevol moment si es bullia en aigua. A partir d'aquí és quan neix l'empresa de fideuers Sanmartí de Caldes, continuant amb la tradició les generacions següents. Així tenim, en Carles Sanmartí i Caselles i en Josep Sanmartí i Castellà. L'any 1855 s'incorpora al negoci la quarta generació, en Jaume Sanmartí i Farreras, constant oficialment en els registres de l'Ajuntament de Caldes de Montbui com a fabricant de pastes de sopa. En la cinquena generació, va estar al capdavant del negoci en Josep Sanmartí i Cladelles. La sisena generació va ser la que es va adonar del futur comercial que tenia la pasta que s'havia començat a fer al segle XVIII. Jaume Sanmartí i Samsó, més conegut com 'l'Avi', va començar aquesta nova projecció que fou seguida pel seu fill Josep Sanmartí i Casabayó i la seva esposa, que es va posar al capdavant del negoci a causa de la mort prematura del setè Sanmartí de la generació. Aquests van donar una empenta molt important al negoci amb la incorporació de la tecnologia més puntera i adequaren les instal·lacions de manera que el negoci es va convertir en una empresa competitiva entre els anys 1940 i 1975. Després d'aquests anys, la família deixà el negoci de la pasta en un segon terme i, sense oblidar-ho es dedicarà a altres activitats. L'any 1998, després de la mort de l'Eulàlia Rifé i Catafau, esposa d'en Josep Sanmartí i Casabayó, entra a fer-se càrrec del negoci familiar en Carles Sanmartí i Rifé. A partir d'aquest moment, es fa una aposta per mantenir un procés de fabricació artesanal fent servir tècniques antigues. S'incorporà també maquinaria i noves tecnologies per poder rendibilitzar el negoci i poder ésser competitius amb productes orientats cap al comerç tradicional i artesanal. L'any 2003, l'empresa rep un reconeixement públic pels tres segles d'història de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona | 41.6327900,2.1625000 | 430243 | 4609345 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42614-foto-08033-173-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42614-foto-08033-173-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42614-foto-08033-173-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42653 | Forn de calç d'en Selles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-den-selles | XVIII-XIX | Forn de calç de planta circular i secció cònica, amb una entrada en planta rectangular, excavat a l'interior d'un marge fet de pedra irregular, lligat amb argamassa, de cinc metres d'alçada. A la part inferior, per la façana nord-est, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es pot observar l'obertura esbiaixada, que mesura 2,30 m x 2,10 m. i amb un arc escarser amb una filada de maons posats a sardinell o a plec de llibre per damunt dels quals hi ha una altre filera de pedra d'esmolet disposada també a sardinell. Al seu interior els murs són de paredat antic fet a base de pedres irregulars, algunes de dimensions considerables, unides amb fang i falcades amb pedruscall. La xemeneia estava localitzada per damunt, on actualment hi ha un camp d'oliveres. Aquest forn s'ha conservat fins els nostres dies en molt bon estat de conservació. El seu propietari l'utilitza per emmagatzemar la llenya per cremar durant l'hivern. Degut a que la boca està totalment plena de llenya, no s'ha pogut accedir al seu interior durant la visita. La boca del forn es troba en el mur just davant del barri que dóna accés a la propietat. | 08033-212 | Riera de Caldes amb el Torrent del Remei | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. En el cas del forn de calç d'en Selles, la seva activitat durà fins la primera meitat del segle XX. | 41.6418000,2.1597100 | 430020 | 4610348 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42653-foto-08033-212-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42653-foto-08033-212-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42653-foto-08033-212-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42686 | Barraca de La Resclosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-resclosa | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | manté tota l'estructura, però està coberta per vegetació, bàsicament bardisses | Barraca de vinya en pedra seca, de planta quadrada (1'25 x 1'25 metres), amb una alçada d'1'35 metres. Està integrada aprofitant el mateix desnivell de la feixa. La coberta està formada per vàries lloses grans, i al damunt la terra. Orientada a l'est. Als costats de l'entrada hi ha dos murs paral·lels en un angle de 90 º respecte a la paret de la feixa. Té una llinda de cinc centímetres d'amplada feta en un sol bloc de 90cm de llargada, que es recolza en els brancals de l'entrada fets amb blocs de pedra molt més grossos que la resta de pedra emprada en la seva construcció. L'obertura té uns setanta centímetres aproximadament per 1 metre d'alçada. | 08033-245 | Camí de les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6714800,2.1472300 | 429013 | 4613653 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42687 | Barraca de l'Hort del Baió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-lhort-del-baio | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | manté tota l'estructura, però està envoltada per vegetació, bàsicament bardisses | Barraca de vinya construïda en pedra seca i adossada en un marge natural arran del camí, integrada al mur de pedra seca que protegeix tota la feixa. El seu interior és de planta quadrada d'uns 2,5m x 2,5m i murs de 70 cm d'amplada, amb una alçada total d'1,40m. La coberta ha estat realitzada amb volada o cornisa, sobreposada per aproximació de filades i llosa plana final, coberta d'argila. Obertura orientada a llevant. Damunt dels brancals de pedra hi reposa la llinda, tallada amb pissarra vermella o pedra d'esmolar de grans dimensions; al damunt d'ella n'hi ha de més petites per retenir la terra que baixa naturalment del pendent de la feixa. També té un llindar fet amb pedra de les mateixes característiques. | 08033-246 | L'hort del Baió | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6702500,2.1482000 | 429093 | 4613516 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42687-foto-08033-246-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42687-foto-08033-246-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42687-foto-08033-246-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42688 | Barraca del Camí de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-cami-de-les-elies | XIX-XX | cal restaurar una part del sostre i netejar-la de bardisses | Barraca realitzada aprofitant el marge natural de la feixa. La paret del marge, feta de pedra seca ha estat aprofitada per construir-hi la barraca. Les altres parets han estat construïdes amb paredat mixt de carreus de pedra petits sense treballar i restes de material constructiu (teules, maó) units amb morter de calç. De planta rectangular, de 4 x 3 m, amb teulada, actualment ensorrada, d'una sola vessant i feta amb teula àrab. L'obertura es troba orientada a llevant, amb una porta d'accés de 1,60 x 0,70 m d'amplada aproximadament, i llinda i marxapeus de pedra d'esmolar vermella. A les parets que donen a ponent i nord-oest, s'observen dues finestretes, rectangulars, a mena gairebé d'espitllera, que segurament permetien el pas de la llum. També, s'observen les restes d'una antiga xemeneia situada a la cantonera dels murs de llevant i ponent, construïda amb lloses de pedra d'esmolar, amb una petita obertura a un pam de terra, possiblement per treure l'excés de fum de l'interior en dies de vent. Actualment el seu interior està ple de bardisses, amb part de l'enderroc de la teulada. | 08033-247 | Camí de les Elies | Segurament aquesta barraca fou construïda i utilitzada per poder guardar les eines dels pagesos i utilitzada com a aixopluc en cas de mal temps, i per què no, aixoplugar-hi el bestiar que acompanyava al pagès. | 41.6721800,2.1474100 | 429029 | 4613731 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42689 | Barraca 1del bosc de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1del-bosc-de-les-elies | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XIX-XX | aquesta barraca es troba en molt bon estat de conservació. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a un marge també realitzat en pedra seca, que podrien datar de la mateixa època i que separa el desnivell de dues antigues feixes, ara ocupades pel bosc, bàsicament de pi blanc, a la part baixa de ponent del turó del Puig de Prat, aprofitant el desnivell del sòl. Excavada a l'interior del marge, la seva forma és original, ja que un cop s'accedeix per la porta hi ha una mena de rebedor d'uns 80 cm d'amplada que dona pas a dues obertures laterals, de planta circular, d'1,20cm de diàmetre i fonamentada sobre un sòl rocós de galets de pedra. Orientada cap al sud-oest. El marge on es troba la barraca, per damunt de la paret es troba plena de vegetació, sobretot romaní. La porta, d'uns 80 a 90 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb els brancals de pedra treballats i una llinda plana. També hi ha un marxapeus fet amb pedra. Al seu interior, en aquesta mena de rebedor, s'observa una petita fornícula excavada a la terra, que segurament servia de rebost. | 08033-248 | Bosc de les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6724400,2.1483100 | 429104 | 4613759 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42690 | Barraca 2 del bosc de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-del-bosc-de-les-elies | XIX-XX | Barraca realitzada aprofitant una part del marge natural de la feixa. Les altres parets han estat construïdes principalment amb paredat mixt de carreus de pedra petits sense treballar i restes de material constructiu (teules, maó) units amb morter de calç. De planta rectangular, de 4m x 3m aproximadament. D'una sola vessant, amb teula de teula àrab, on es pot llegir la data de reconstrucció de la teulada: 1980, gravada en el ciment que junta la cantonada del ràfec de la teulada amb la totxana. Té una xemeneia feta amb 4 teules àrabs posades verticalment i lligades entre elles per un filferro. L'obertura es troba orientada al sud-est, amb una porta d'accés de 1,60 cm x 70 cm d'amplada aproximadament, la llinda de fusta, molt seca pel pas del temps i brancals i llindar realitzats alternant maó i pedra . No té cap altre obertura que permeti el pas de la llum. Tampoc de porta de tancament. Al seu interior s'observa el sostre de la teulada fet amb bigues de ciment i totxana, així com una xemeneia amb graella per cuinar. Per la part del darrera té un petit dipòsit rodó d'uralita que recull les aigües pluvials de la teulada. | 08033-249 | Bosc de les Elies | La teulada ha estat refeta l'any 1980 | 41.6729200,2.1478800 | 429069 | 4613813 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42691 | Barraca de les Oliveres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-les-oliveres | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | presenta la coberta enfonsada parcialment amb vegetació al seu interior | Barraca de vinya construïda en pedra seca aprofitant el marge del camí de Les Elies i que porta a la casa Nova de Les Elies, en un camp d'oliveres joves. És de planta quadrangular de 2,25 x 2,25 metres i murs de 60 cm d'amplada. Obertura orientada a llevant, amb una porta de 75 cm d'amplada per 90 centímetres d'alçada. Presenta una llinda de força gran que reposen sobre brancals de pedra. La coberta, tot i actualment s'ha enfonsat parcialment, presenta una volada o cornisa, sobreposada per aproximació de filades i llosa plana final de pissarra vermella o pedra d'esmolar, coberta d'argila i plena de vegetació. Al seu interior, a mà esquerra, en una cantonada, hi ha una xemeneia, feta amb una sola llosa també en pedra d'esmolar, i al seu costat, coincidint amb el mur on es troba la porta d'entrada una petita obertura quadrada, de 20 x 20cm que segurament permetia la sortida de fums. Les parets de l'interior de la barraca havien estat units amb morter de calç. | 08033-250 | Camí de Les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6713800,2.1481700 | 429091 | 4613641 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42692 | Barraca de l'hort d'en Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-lhort-den-joan | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | el seu interior està ple de deixalles, tot i que el seu estat de conservació és bó. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a un marge també realitzat en pedra seca, que podrien datar de la mateixa època i que separa el desnivell de dues antigues feixes, ara ocupades pel bosc, bàsicament alzinar. Excavada a l'interior del marge, totes les parets són de pedra. La porta es troba desplaçada cap un costat. Orientada cap migdia. La porta, d'uns 80 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb el brancal esquerra de pedra treballada, i el dret, aprofitant un gran bloc de pedra natural. Té una llinda de grans dimensions. També hi ha un marxapeus fet amb pedra. | 08033-251 | Bosc d'en Joan | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6728100,2.1480600 | 429084 | 4613800 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42693 | Barraca del Rec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-rec | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | el mur de l'antic Rec del Molí està parcialment enderrocat la qual cosa fa perillar l'estabilitat de la barraca adossada al mur. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a l'antic rec que anava des de Les Elies fins al Molí de les Elies que podrien datar de la mateixa època i que es troba a peu del camí que va de Sant Feliu de Codines a Les Elies. La seva entrada queda dissimulada per una alzina Excavada a l'interior del marge, totes les parets són de pedra. La porta es troba desplaçada cap un costat. Orientada cap migdia. El sostre de la barraca ha fet moviment degut a l'enderroc parcial del rec. La porta, d'uns 80 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb els brancal de pedra treballada, La llinda i el marxapeus estan fets en un sol bloc de pedra. | 08033-252 | Un cop passada la masia de Les Elies, adossada al mur de l'antic rec | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6294700,2.1655200 | 430491 | 4608974 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42693-foto-08033-252-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42693-foto-08033-252-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42693-foto-08033-252-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42694 | Trull de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-de-les-elies | XVIII-XX | Restes d'un antic trull on s'elaborava l'oli procedent del cultiu de les oliveres de Sant Sebastià de Montmajor i Gallifa, entre d'altres. Encara s'observen algunes de les parets, i una de les pedres del molí. No s'ha pogut trobar, degut a la vegetació existent i la terra acumulada als marges, el safareig possiblement cavat a la pedra, i destinat a guardar-hi l'oli procedent de la premsa. | 08033-253 | Les Elies | Construït sota de la roca de la muntanya per on passa el camí de Sant Feliu de Codines a Les Elies, en una balma natural, situada una mica més amunt de la casa que porta el mateix nom. Segons ens explica el Sr. Salvador Torras, en aquest lloc, en ple hivern, hi pot haver una diferència de 18ºC a 20ºC amb la temperatura exterior on es troba la casa. L'escalfor de la pedra permet el creixement a les parets rocoses del té de roca. Segons relata el Sr. Torres, els murs del molí tancaven tota la balma, però amb el pas del temps, i el seu abandonament, fou utilitzat pels pastors per aixoplugar els bens (fins a 300 bens). Com que el calor era tant gran, els pastors enderrocaren bona part dels murs, deixant només una part encara visible, i col·locant un empostissat perquè els bens no fugissin. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Es pesaven les olives i s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien moltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apillaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es neteja va amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6731700,2.1576700 | 429884 | 4613832 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42694-foto-08033-253-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42694-foto-08033-253-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42694-foto-08033-253-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42696 | Font del Rei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-rei | XVIII-XIX | cal una neteja de la vegetació així com arreglar el canaló fet amb pedra per on l'aigua sobrant baixa pel marge fins a trobar el curs de la riera. | Font on l'aigua raja directament de la veta que surt naturalment de la muntanya. El marge on es troba la font està fet de pedra seca, amb carreus sense tallar, amb una petita pica també de pedra a un pam de fondària del camí per on raja l'aigua contínuament. Aquesta es perd per un canaló fet amb pedra sense lligar que travessa el corriol fins a trobar el curs de la riera de Caldes. El canaló està malmès pel pas de les vaques i els murs de pedra seca on es troba la font està plena de vegetació, les arrels de la qual, estan malmetent l'estructura pròpiament dita. | 08033-255 | Vall de Les Elies | La geologia de la Vall de Les Elies, sobre la qual s'assenta la riera de Caldes - bàsicament dues grans unitats, miocè i quaternari-, facilita una important escorrentia que aflora fàcilment als talussos les rieres i torrents i dóna lloc a l'aparició de fonts, algunes de les quals són intermitents en funció de la pluviometria. | 41.6778500,2.1598800 | 430073 | 4614350 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42696-foto-08033-255-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42696-foto-08033-255-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42696-foto-08033-255-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42697 | Molí de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-les-elies | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII-XIX | enderroc de la teulada i parcialment del segon pis | Molí fariner, de planta quadrada, amb planta baixa i pis, amb el portal d'entrada situat a ponent. Els brancals són de pedra de pissarra vermella i amb una llinda de grans dimensions, on hi ha gravat el nom del seu antic propietari 'JAUME TORRAS', juntament amb l'any '1775'. En aquesta llinda ha una altra inscripció que no s'ha pogut llegit degut a l'erosió de la pròpia pedra. La teulada a una sola vessant, en teula àrab, que des de fa molts anys no existeix. De la planta pis, no en queda gaire cosa. En la paret del mur de llevant, s'observa que el primer pis hauria estat construït posteriorment, ja que s'endevina una construcció més antiga de planta baixa amb teulada a dues vessants. Aquesta presenta una obertura de la qual ja no queda més que una part dels brancals de la finestra. La façana que dona a migdia, és la que presenta l'enderroc del primer pis més considerable, segurament degut a l'existència d'una heura, que amb les seves arrels, ha anat desprenent les pedres de la façana. Pel que fa a la façana situada en direcció nord, aquesta està força malmesa i recoberta de vegetació, la qual cosa fa impossible la seva descripció. S'endevinen però un parell d'obertures que haurien estat finestres amb llindes, brancals i àmbit de pedra. Per la façana de ponent, damunt del cobert realitzat amb pedra i encanyissat s'endevina també una porta d'entrada al primer pis amb la llinda dreta de carreus treballats i al seu costat tres obertures, dues d'elles de petites dimensions tapiades amb carreus de pedra i una tercera, envoltada per l'heura on només queda una part dels brancals i l'ampit de pedra. Al costat de la porta d'entrada, per la planta baixa, s'observa un espai construït amb pedra seguint el marge i que ve a recolzar-se a la paret de façana de ponent. Es tracta d'un cobert realitzat amb una volta d'encanyissat, de les mides d'un carro. L'obrador o càrcol situat a la planta baixa, té una planta rectangular d'uns 5m x 8m aproximadament, a l'interior del qual es conserva la volta d'encanyissat, encara en bon estat i una petita finestreta de forma trapezoïdal, amb vistes a la riera, força estreta i que va ser tapiada posteriorment amb pedra de pissarra vermella. A l'interior de l'estança s'hi pot observar encara el pedrís ample i alt que servia de suport a les dues moles que es troben 'in situ'. Damunt del pedrís, hi ha les dues moles, que tanmateix, eren les que feien la feina més complexa. Aquestes peces són circulars, de pedra, d'uns sis a set pams ( 1,30 a 1,40 m.) de diàmetre per un o dos de gruix. El centre de la mola, l'ull de la mola és foradat. També s'observa el ratllat de les moles: conjunt d'incisions en forma de petits canals solquen les cares que molen, amb l'objectiu de treure i apartar el segó i per facilitar la mòlta de gra i ajudar la circulació del gra mig mòlt del centre de la mola fins a l'extrem exterior. També hi ha una xemeneia d'època contemporània feta amb totxana, i menjadores pel bestiar, prova de que aquest espai havia estat utilitzat fins fa ben poc per aixoplugar-hi els bens. Sota l'obrador s'obre un espai encara visible amb una volta de pedra de la canal de desaigua, orientada a migdia, que anava fins a la riera. La resta de la canal està coberta per la terra degut a que en aquest lloc encara es llaura per cultivar. | 08033-256 | A 100 metres del Rec de la Resclosa del Sant Pare | Situat en les terres propietat des de fa segles de la família Torras .A la llinda de la porta d'entrada, hi ha encara la inscripció que porta el nom de l'antic propietari del molí: 'JAUME TORRAS', amb la data '1775'. Segons ens explica el Sr. Salvador Torras, descendent d'en Jaume, aquest molí funcionava ja quan encara existia la masia de Les Elies Velles, situada per damunt de la casa Nova de Les Elies, i que segons diu, fou construïda al 1300 i va patir un incendi l'any 1714. Fou llavors quan els propietaris, sempre de la seva família, decidiren construir la masia coneguda amb el nom de Les Elies, seguint la riera de Caldes, i on actualment hi viu el Sr. Torras. Segons el propietari actual, les teules de l'antic molí en desús, foren aprofitades per arreglar altres teulades malmeses en època de mancança quan ell era petit. En aquest molí venien els habitants de Gallifa i del Barri de Sant Sebastià de Montmajor a moldre el gra per fer-ne farina. Segurament es tractava d'un molí fariner de bassa, que captava l'aigua de la riera com a font d'energia natural. L'aigua passava per un cup (pou) i amb la seva força movia el rodet del molí. D'aquesta manera els pagesos molien el blat per fer farina. Per posar-lo en funcionament, l' aigua de la riera era canalitzada fins a una bassa que hi devia haver prop del molí, i que potser amb les bardisses i la feixa que es continua cultivant impedeixen veure'n les restes. La bassa que servia per emmagatzemar l'aigua aconseguia regular-ne la pressió. Aquest disposava d'un pou, ubicat en un extrem tocant o prop de la paret del molí a mena de conducte vertical circular amb una obertura petita al fons per la qual l'aigua sortia a pressió sobre el rodet. El mecanisme d'aquest molí havia de ser molt senzill: l'aigua del pou queia amb força sobre la turbina fent-la girar; Aquí es produïa la transformació de l'energia hidràulica en energia mecànica, la pressió de l'aigua es convertia en moviment rotatori. Aquest moviment es transmetia a través d'un eix a la mola superior que girava a sobre d'una altra de fixa. Entre mig de les dues moles hi havia el blat per a ser mòlt. | 41.6705600,2.1640200 | 430410 | 4613537 | 1775 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42697-foto-08033-256-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42697-foto-08033-256-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42697-foto-08033-256-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42701 | Marges de la Vall de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/marges-de-la-vall-de-les-elies | GENERALITAT DE CATALUNYA, (1994). Departament de Medi Ambient: 'Les construccions en pedra seca' (full divulgatiu), Barcelona, desembre de 1994 GIRONÈS i DESCARREGA, Josep. (1999). L'art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Diputació de Tarragona PLANS i MAESTRA,Jaume. (1994). Construccions de pedra seca a la comarca de Bages. Centre Excursionista de la Comarca de Bages. SUBIRATS i VILLALBÍ, M. (1992). 'El paisaje de la comarca del Monsià y las construccions de piedra en seco'. Article publicat a la revista NARRIA, Edita Museo de Artes y Tradiciones Populares, Madrid 1992. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XX | Marges de pedra seca que es troben disseminats arran de la vall, i que es poden observar des del camí de les Elies, essent els més remarcables, els marges que es troben just abans d'arribar a la Casa Nova de les Elies. A tota la vall en trobem d'altura ben variable: des dels que aixequen mig metre, en terres quasi planes, fins a respectables murs de tres metres a quatre, prop del Molí de Les Elies, on hi ha més desnivell i pedra adequada. Pel que fa al seu perfil, aquest és usualment vertical per a alçades no superiors als dos metres. Els de més altura, que també són els més resistents, com a murs de contenció, solen ser esgraonats o, encara, atalussats, tot i que també en podem trobar desraonats de poca altura. La seva línia és generalment recta, però també n'hi ha que s'adapten al terreny seguint les corbes de nivell . Als marges, ens podem trobar amb pedres que van des de la mida d'un puny fins a peces de tres o més decímetres cúbics i uns deu quilograms, que els margeraires havien de saber situar en la posició i el lloc adequat de la construcció. Encara que la majoria d'aquestes parets són verticals i no massa altes, n'hi ha també amb el perfil esgraonat i atalussat. De tant en tant, es poden observar els esglaons, fets amb pedres retocades i planes, més grosses, que s'encabien dins del marge, i que permetien pujar i baixar de feixa, sense haver de saltar. En molts d'aquests marges, es poden observar barraques de vinya que quedaven integrades al conjunt. Algunes d'elles encara estan en bon estat. | 08033-260 | Camí de les Elies | Es feien bancals que s'afermaven amb uns murs de pedra, on es conjugava sàviament la filigrana d'un mosaic amb la resistència d'una paret feta en sec sense cap mena de morter. Aquests murs tenien la finalitat de ser efectius contenidors de la terra i de l'aigua que hi podia arribar. Acabat el marge, el terreny quedava enllestit per al cultiu. La seva construcció suposava primerament desermar el terreny d'on s'obtenien les pedres que posteriorment es disposarien com a jardinera. Així es podia anivellar la terra del nou bancal. La pedra sobrant servia per a construir les barraques i cabanes que es veuen pels mateixos indrets, o bé es portava cap a les terres menys pedregoses per cobrir-ne les necessitats. Sovint, però, encara quedaven pedres, que s'apilaven endreçadament en algun extrem de la finca. Aquest material obtingut del mateix camp proporcionava una diversitat de peces, que s'instal·laven més o menys retocades, tant als marges com a les barraques. Per a la seva construcció, i en qualsevol cas, l'aixecament d'un marge suposava una tècnica acurada en el muntatge de la primera filera, que havia d'assentar-se sòlidament, i de la última, que coronava la paret fent de lligada. Era doncs, molt usual emprar la pedra tal com es trobava al camp, pràcticament sense retocar, per a bastir marges i barraques. Per tant, ens podem trobar amb pedres que van des de la mida d'un puny fins a peces de tres o més decímetres cúbics i uns deu quilograms, que els margeraires havien de saber situar en la posició i el lloc adequat de la construcció. Encara que la majoria d'aquestes parets són verticals i no massa altes, n'hi ha també amb el perfil esgraonat i atalussat. En molts d'aquests marges s'hi construïen barraques de vinya, quedant integrades al conjunt. | 41.6742800,2.1374400 | 428201 | 4613972 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42701-foto-08033-260-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42701-foto-08033-260-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42701-foto-08033-260-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En llocs on s'han abandonat els cultius, i els marges s'estan enderrocant per la invasió del bosc, que creix sense cap mena de control ni neteja, i juntament amb els marges, algunes de les barraques de vinya que estaven integradis al seu interior mateix, alguna d'elles amb dues cavitats importants. | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42709 | Bassa i pou del Molí fariner d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-i-pou-del-moli-fariner-den-selles | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII | Bassa de planta trapezoïdal, construïda amb pedra, i lligada amb morter de calç i pedruscall. Mesura 15 m per la banda més estreta, i 25 m de llargada. Els murs de contenció tenen diferents mides en funció de l'alçada del terreny; el que dóna a la riera, en direcció a ponent, presenta tres contraforts. El mur que dóna a la paret mestre de l'antic molí, té encara el pou d'uns 8 metres de fondària. Està envoltat per la banda de ponent i nord d'arbres de ribera. El propietari està reomplint la bassa de terra, ja que al quedar en desús, quan plovia l'aigua hi quedava acumulada i donava molta humitat a la casa. Un cop colgada, de la bassa en quedarà constància pel gran mur de pedra amb contraforts que es troba situat darrera de l'antic molí, donant a la façana de ponent (en direcció a la riera). | 08033-268 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6408200,2.1592100 | 429977 | 4610240 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42709-foto-08033-268-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42709-foto-08033-268-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42709-foto-08033-268-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42710 | Pou d'aigua del Molí d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-daigua-del-moli-den-selles | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Pou d'aigua de planta lleugerament rectangular, que mesura 2 metres d'amplada per 2,25 de llargària respectivament; fet de pedra irregular i maó, amb un sostre pla i un element arquitectònic decoratiu, en forma de canoa posada de cap per avall. Antigament en aquest espai hi havia la corriola per pujar l'aigua del pou amb galledes. Al mur que dóna a l'est hi ha una obertura, sense reixa, just amb una gelosia per evitar que algú pugui caure. A la dreta del banc hi ha un parterre amb flors i per sota de l'obertura, un banc de ferro. A banda i banda del mur amb l'obertura, hi ha un pilar fet amb dues fileres de llambordes de les pedreres del Foment, amb un rajol ceràmic al damunt, on s'hi ha col·locat un test. Per la part esquerra hi ha una barana de ferro, ja que el desnivell és d'uns dos metres d'alçada. La paret del pou orientada a migdia, ha estat aprofitada com a mur d'un galliner. | 08033-269 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6405100,2.1592800 | 429983 | 4610205 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42710-foto-08033-269-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42710-foto-08033-269-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42710-foto-08033-269-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42714 | Molí d'esmolet d'en Selles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-desmolet-den-selles | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII | Molí de planta rectangular, que consta de dues plantes o nivells, una d'impulsió i l'altra on es trobava la pedra d'esmolar, sovint col·locada verticalment, que servia per esmolar les eines de tall i dels estris del camp. La teulada és a una sola vessant, amb el pendent cap a la riera, feta amb teula àrab. La façana principal es troba orientada a l'est. A la dreta de la porta d'entrada, hi ha unes rajoles de ceràmica on hi ha escrita la primera data on es troba documentat aquest molí (1687), i l'any en que s'aturà de funcionar (1929). Per sota, hi ha mitja pedra d'esmolar rodona adossada al mur. La façana orientada a ponent, dóna a la riera de Caldes. De fet, els fonaments de l'edifici estan posats sobre la roca de la riera. Actualment al seu interior no hi resta cap element d'aquest tipus de molí. | 08033-273 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei. | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí fariner s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat per una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. Segons Pallarès (1994), d'aquests molins se'n parla en una 'Memòria Econòmica' datada cap al 1860. Parla que els molins d'esmolet eren uns petits edificis, quasi un cobert, que, se situaven vora els recs dels molins d'en Sellés, l'esclop i Ral, i activaven una petita mola, col·locada en posició vertical, que servia per esmolar eines de tall o estris del camp. | 41.6401400,2.1591000 | 429967 | 4610164 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42714-foto-08033-273-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42714-foto-08033-273-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42714-foto-08033-273-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42725 | Cementiri de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-sant-sebastia-de-montmajor | XVII-XIX | Cementiri municipal format per un conjunt de construccions funeràries organitzades dos espais bàsics sense carrers ni passeigs. El perímetre és de planta irregular, amb murs de pedra i lligam d'argamassa arrebossats, a excepció del mur orientat a migdia, on s'aprofita la façana de l'ermita de Sant Sebastià. L'entrada principal del cementiri està situada per la façana de ponent. La portalada consta d'un portal formant un arc de mig punt, amb un barri de doble fulla de ferro forjat; està integrada a un mur perimetral que resseguint la porta acaba amb una coberta a dues aigües, feta de maó. A l'entrada hi ha un parterre on es poden veure enterraments segurament més antics, a nivell de terra, sense làpida, tant sols amb una creu de fusta. Resseguint el perímetre del petit cementiri, hi ha un seguit de panteons dobles, recordant una capelleta, amb teuladeta a doble vessant en teula àrab. Una altra construcció destacable és un seguit de nínxols disposats en tres pisos; la coberta és a doble vessant i en teula àrab. Tocant al mur de migdia, hi ha l'ossera. Al seu damunt hi ha una làpida que prové d'algun nínxol, amb la inscripció 'AQUÍ DESCANSAN ELS RESTOS Rt. ESTEVE MASSAVEU I ROVIRA, NATURAL DE CASTELLA I RECOTR QUE FOU DE S SEBASTIÀ. MORÍ ALS 10 DE NOVEMBRE DE 1889 A LA EDAT DE 55 ANYS. LA SUA FAMÍLIA LI DEDICA AQUEST RECORT. R.I.P.A.'. A l'interior del cementiri hi ha varis xipresos segurament centenaris. | 08033-284 | Serrat de Dalt | Les tombes més antigues només porten una creu de fusta al damunt i es troben molt a prop del mur de l'església orientat a migdia. Les dates més antigues que es poden llegir en vàries de les làpides pertanyen al segle XVII. | 41.6642300,2.1189600 | 426652 | 4612872 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42725-foto-08033-284-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42725-foto-08033-284-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42725-foto-08033-284-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | La clau del cementiri es guarda a la rectoria. | 98|94 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42771 | Forn de pinyes de Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-pinyes-de-can-pujol | XVII-XX | Forn de planta rodona i coberta de mitja volta feta de maó. Té una boca feta de pedra ben escairada. Al seu interior, una plataforma de maó refractari per damunt del qual es feia la brasa. Un cop ben calent, la brasa es decantava cap a les parets i al mig es posaven les pinyes que amb l'escalfor s'obrien. Un cop obertes es retiraven i es recuperaven els pinyons. Sembla ser, que aquest forn també s'havia utilitzat per a coure el pa. En aquest cas, el foc es feia dins el mateix forn on posteriorment es coïa el pa, escalfant l'interior amb rama encesa que ràpidament s'havia de netejar i treure la cendra per poder coure el pa a l'interior. | 08033-330 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | El forn existeix almenys des del segle XVII segons els masovers. La Sra. Rabassó explica que quan era molt petita, encara venien gent de Murcia en tartanes, i durant els mesos de recol·lecció de pinyes (octubre, novembre), eren hostatjats al mas. Durant el dia, es dedicaven a podar els pins i collir les pinyes per tal de posar-les al forn i extreure'n els pinyons, molt apreciats en la gastronomia. | 41.6035100,2.1696900 | 430810 | 4606089 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42771-foto-08033-330-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42771-foto-08033-330-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42771-foto-08033-330-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42784 | Molí del Pasqualet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-pasqualet | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160 i 161.Editorial Teide. Barcelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Pàg. 93. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. pàg. 295. Ed. Efadós, S.L. | XVIII-XIX | Molí en ruïnes on actualment, entre mig de les bardisses s'endevinen quatre parets de pedra sòlida a la base, i d'adob a la part superior, una volta de pedra i un seguit de murs coberts d'esbarzers. Per la part de dalt del marge hi ha la bassa, molt ben conservada, de planta rectangular, que mesura trenta metres per vint metres, amb dos contraforts per la banda més alta del marge. Actualment al seu interior hi ha cavalls. Des del camí s'ha fet una rampa de terra que permet als cavallets entrar i sortir. | 08033-343 | Carretera de Caldes a Sant Sebastià, pk. 0 | Sembla ser que durant el segle XIX i bona part del segle XX fou conegut també amb el nom del 'Molinot'. Antigament també es coneixia amb el nom de Molí d'en Castellvell. A mitjans del segle XIX va ser abandonat i més tard tornà a ser utilitzat com a molí d'esmolet. Ja entre els anys 1920 i 1930 aproximadament es transformà en fàbrica serradora d'en Gaspar Sans, i passar a ser conegut com 'El Molí de la Serra'. Es va aprofitar el saltant d'aigua per fer funcionar la màquina de serrar. Segons Joan Pallarés (1994), aquest molí ja s'anomena l'any 1353 molí de Centelles i després de Selfores. La bassa està ben conservada ja que a principis del segle XX fou reconstruïda per poder aprofitar l'aigua pel reg. Potser aquest molí fora anomenat Molí del Pasqual durant el 1720, pel nom del propietari del Pascolet, anomenat Emmanuel Pasqual del Molí. (Moreu-Rey (1962), pàg. 161). | 41.6434400,2.1554600 | 429668 | 4610533 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42784-foto-08033-343-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42784-foto-08033-343-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42784-foto-08033-343-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | conegut també amb el nom del Molinot del Pascolet | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42786 | Can Pasqualet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pasqualet | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb la coberta a dues aigües, de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal. Aquesta última es troba orientada a llevant. Des de la porta principal de la casa i fins a la cantonada de la façana hi ha un banc arrebossat adossat a la paret. No s'observen pedres treballades a excepció d'una llinda de fusta de grans dimensions que es troba a la dreta de la porta d'entrada, damunt d'una porta més petita, on hi ha gravat el nom de 'Miquel Rosas Pasqualet '1789'. A la planta pis, destaca a la façana orientada a llevant una obertura resseguida amb pedra d'esmolet, ben retallada, de la qual només queda una petita part de l'ampit. A la dreta d'aquesta, s'observa una obertura rectangular, amb balconera sense voladís i reixa de ferro senzilla. A la façana orientada a migdia destaca l'obertura on per sota de la qual hi ha una pedra amb la data gravada de '1722'. Aquesta obertura, de petites dimensions està tota ella resseguida de pedra ben escairada, amb un ampit amb voladís, però han estat pintades de color blanc com la resta de la façana. Just per sota de la casa, es pot observar un pou, fet tot ell de pedra, amb una gran llosa al damunt tallada de forma esfèrica, i una altra llosa, rodona també, però més petita, de 40 cm de diàmetre que un cop oberta servia per baixar la galleda al pou i pujar-ne aigua. Al seu costat, adossat té una pica de pedra, i tots els mecanismes manuals que permetien bombejar l'aigua, durant el segle XIX i principis de segle XX. A la dreta de la casa, hi ha un altre edifici de planta rectangular, amb coberta de teula àrab, a dues aigües i d'una sola planta. Antigament una part d'aquest edifici eren les corts per les bèsties; ja fa molts anys que fou transformat en restaurant. | 08033-345 | Carretera de Caldes a Sant Sebastià, pk. 0 | Moreu-Rey (1962), senyala que el nom de Pascolet és el nom modern de l'antic mas de la Fàbrega, restaurat o reconstruït entre els segles XVII i XVIII. Del segle XVIII es troben documents que parlen d'un tal 'Emmanuel Pasqual i Sala' o 'Pasqual del Molí', de 'al Pasqualet', ' i Mas Pasqualet'; o 'Mas Pasqual antea Amat', i 'Mas Pasqual antigament dit de la Fabrega'. Del segle XIX es troben documents que esmenten el 'mas Pascalet', ' Mas Pascolet' i 'Mas Pascualet' (escrit de diferents maneres). Antoni Pasqual (1696) és l'un dels 'pagesos de dalt'; Emmanuel Pasqual i Sala (1721); Magdalena Pasqual, dita 'la Pasqualet', casada successivament amb Jaume Montllor al 1729, amb Josep Rosàs i més tard amb Marc Sallent. Per una pedra col·locada sota una finestra que es troba situada a la façana de migdia, que donava davant de la carretera antiga de Castellvell, es pot llegir l'any '1722'. També i segons confirma la inscripció en una biga de fusta de la llinda d'una de les portes orientades a llevant es llegeix Miquel Rosàs Pasqualet (1778,1789); Se sap que els bens de la vídua Rosàs foren embargats. Un tal Coll, menorquí, després fabricant de calçats a l'illa, comprà l'heretat a l'encant i la revengué a l'any 1913 o 1914 als pares de Moreu-Rey, en Josep Maria Moreu i Henriette Rey. Aquests, més tard hagueren de vendre la millor part de la finca (amb l'antiga casa esdevinguda masoveria) després de la guerra civil. | 41.6441900,2.1549500 | 429626 | 4610617 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42786-foto-08033-345-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42786-foto-08033-345-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42786-foto-08033-345-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42796 | Ca l'Alzina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lalzina-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la façana principal orientada a ponent. La coberta és de teula àrab, a doble vessant, destacant una terrassa porxada que trenca la uniformitat de la coberta; aquesta està construïda igualment en teula àrab i bigues de fusta, desguassant cap a ponent. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. La porta d'entrada és vidrada, amb un portaló de fusta situat al davant. Aquest portal es troba arraserat pel sota de la terrassa. També té bigam de fusta. Presenta un marxapeus realitzat amb totxo. Al primer pis, orientades a la façana de migdia hi ha dues obertures simètriques horitzontalment, sense cap element arquitectònic destacable. Per damunt d'una de les finestres, cal senyalar un rellotge de sol del tipus vertical declinant. És policromat, pintat al fresc, alternant els colors vermells i taronges. La terrassa té una barana feta amb maó. A la part del darrera hi ha un edifici annex enderrocat del qual només queda part de les quatre parets mestres, construïdes amb pedra irregular i maó; pel que s'endevina, tenia una planta rectangular amb la coberta a una sola vessant i de teula àrab. Per la façana orientada a migdia hi ha una finestra tapiada amb totxo. L'entrada a aquest edifici annexa es feia per la façana orientada al nord-est. A la casa s'hi accedeix a través d'unes escales. | 08033-355 | Carrer de Santa Margarida, s/n | 41.6646000,2.1186000 | 426622 | 4612913 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42796-foto-08033-355-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42796-foto-08033-355-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42796-foto-08033-355-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42797 | Can Miqueló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-miquelo | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la façana principal orientada al nord-oest. La coberta és de teula àrab, a doble vessant. Presenta un portal adovellat, amb la porta d'accés vidrada, i un portaló de fusta situat al seu darrera. El marxapeus és elevat. Té un banc de pedra adossat a la façana, concretament a la part dreta del portal. Per sobre del banc de pedra hi ha una finestra amb doble porticó. Al primer pis, alineades horitzontalment s'observen tres finestres; les tres presenten un ampit que sobresurt de la façana; però només les dues de la dreta tenen pedra escairada que emmarca l'obertura. | 08033-356 | Carrer de Santa Margarida, núm. 7 | 41.6645500,2.1187200 | 426632 | 4612908 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42797-foto-08033-356-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42797-foto-08033-356-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42797-foto-08033-356-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42798 | Ca la Vicaria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-vicaria | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la façana principal orientada al nord-est. La coberta és de teula àrab, a una sola vessant. Presenta un portal adovellat, amb la porta d'accés vidrada, i un portaló de fusta situat al seu darrera; aquest es troba desplaçat al costat dret de la façana principal. Té un marxapeus fet de ceràmica vermella. Es pot observar també un banc de pedra adossat a la façana, concretament a la part esquerra del portal. Per sobre del banc de pedra hi ha una finestra amb una mosquitera, emmarcada de pedra escairada. A l'esquerra d'aquesta hi ha una segona obertura, més petita, amb una reixa de barrots de ferro. Al primer pis, s'observen dues finestres; totes dues estan emmarcades per carreus de pedra escairats, destacant la llinda treballada de l'obertura esquerra. El ràfec de la teulada és senzill, amb una canal que recull les aigues pluvials i que baixen per un caneló situat a la dreta de la façana principal. Fora de la façana té un petit muret sense portall que delimita un pati de petites dimensions fet amb rajoles de ceràmica vermella. A la part esquerra de la façana s'hi comença a enganxar una heura. | 08033-357 | Carrer de la Rectoria, núm. 10 | 41.6645600,2.1189000 | 426647 | 4612909 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42798-foto-08033-357-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42798-foto-08033-357-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42798-foto-08033-357-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42799 | Cal Gil | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gil-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. La façana està orientada cap el nord-est. Presenta un portal adovellat, mig pintat, amb la porta d'accés vidrada, i un portaló de fusta situat al seu darrera; aquest es troba desplaçat al costat dret de la façana principal. A banda i banda del portal hi ha plantats dos rosers. A l'esquerra del portal hi ha una obertura sense cap element arquitectònic destacable. Al primer pis, s'observen dues finestres; totes dues estan emmarcades per carreus de pedra escairats, destacant l'ampit motllurat de la finestra que es troba per damunt del portal. El ràfec de la teulada és senzill, amb una canal que recull les aigües pluvials i que baixen per un caneló situat a la dreta de la façana principal. Fora de la façana té un petit muret sense portell fet de pedra i rajola ceràmica per damunt, que delimita un pati de petites dimensions fet amb rajoles de ceràmica vermella i una jardinera realitzada amb el mateix material i adossada a la paret de la façana principal; aquest pati presenta un graó a la part esquerra salvant el desnivell del terreny. | 08033-358 | Carrer de la Rectoria, núm. 8 | 41.6645300,2.1189200 | 426649 | 4612905 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42799-foto-08033-358-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42799-foto-08033-358-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42799-foto-08033-358-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42800 | Casa del carrer de Santa Margarida, núm. 5 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-carrer-de-santa-margarida-num-5 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. La façana està orientada cap el nord, i sense arrebossat, deixant la pedra vista. Presenta un portal amb la porta d'accés vidrada, i un portaló de fusta situat al seu darrera; El portal està emmarcat per un arrebossat de ciment i pintat amb tons vermellosos imitant els carreus de pedra d'esmolet. A la dreta del portal hi ha una obertura sense cap element arquitectònic destacable; a l'esquerra, hi ha una obertura de petites dimensions amb llinda i ampit de pedra. Al primer pis, s'observen dues finestres; totes dues estan emmarcades amb un arrebossat de ciment pintat amb tons vermellosos imitant els carreus de pedra d'esmolet exactament com el portal d'entrada. A la planta golfes, s'observen dues obertures simètriques, que presenten les mateixes característiques que la resta d'obertures de la façana. El ràfec de la teulada és senzill, amb una canal que recull les aigües pluvials i que baixen per un caneló situat a la dreta de la façana principal. | 08033-359 | carrer de Santa Margarida, núm. 5 | 41.6645900,2.1187900 | 426638 | 4612912 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42800-foto-08033-359-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42800-foto-08033-359-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42800-foto-08033-359-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42807 | Safareig dels calciners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-dels-calciners | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. Http://nuriavila.blogspot.com (consulta realitzada el 02/02/2009) | XVIII-XIX | el safareig està en bon estat, ja que continua amb aigua al seu interior. Al darrera hi ha un mur on s'hi ha fet un forat. A l'exterior, la reixa que el protegia està parcialment arrencada. | Safareig de planta rectangular, de petites dimensions, mesurant 3,50m x 2,75m aproximadament, amb rentadora, on es portava a rentar i sobretot desinfectar la roba dels malalts infecciosos de l'antic Hospital. Aquesta té residus incrustats de la calç que s'utilitzava per a desinfectar la roba. | 08033-366 | Riera de Caldes | Segons el Sr. Josep Riu i el Sr. Amat de Sans, el safareig o bassa coneguda amb el nom dels calciners, té un origen molt antic, ja que confirmen que en aquest indret s'hi rentava la roba dels malalts infecciosos de l'antic Hospital. El nom de calciners li hauria estat donat per la senzilla raó de que per desinfectar la roba s'utilitzava calç viva. | 41.6336900,2.1609300 | 430113 | 4609447 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42807-foto-08033-366-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42807-foto-08033-366-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42807-foto-08033-366-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42488 | Museu Thermalia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/museu-thermalia | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. Internet. (consulta realitzada 01/09/2008). www.caldesdemontbui.cat | XIV-XX | l'any 1992-93 es restaura i rehabilita per ubicar-hi l'actual museu | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, dos pisos i llotja o galeria oberta. La coberta és de teula aràb, construïda a dues vessants amb un ràfec força destacat i coll de fusta. Al damunt de la coberta s'observa un petit campanar d'espadanya amb una teuladeta a dues vessants, de teula àrab amb una sola paret, en la qual hi ha un arc obert del qual penja una campana. Al damunt d'aquesta teuladeta hi ha una creu de petites dimensions. Els elements de la façana principal respecten un eix de simetria tant vertical. A la planta baixa destaca un portal adovellat amb un marxapeus que porta gravat l'any 1698. Aquest marxapeus podria haver estat la llinda d'un altre edifici enderrocat que s'hauria incorporat al museu durant la reforma. Ambdós costats de la porta hi ha dues obertures de proporcions rectangulars, amb les mateixes dimensions sense cap element arquitectònic destacable. Al primer pis hi ha tres obertures; la del mig, és la més gran; destaca pel seu balcó amb voladís de pedra i barana de forja; la llinda i els brancals són de pedra. La balconera s'inicia per damunt del portal de dovelles. Els finestrals de cada costat, són d'estil gòtic, recuperats de la fonda de Can Cesc quan aquet edifici fou enderrocat. Al segon pis, s'observa una altra balconera, amb un voladís més petit; la llinda i els brancals són de pedra. Amdós costats d'aquest balcó s'observen dos finestrals d'èstil gòtic més petits. També cal destacar una fornícula amb la imatge d'una verge al seu interior, que es troba situada a la dreta de la façana, entre el balcó i un dels finestrals d'estil gòtic del primer pis. La façana està partida per una petita cornisa que separa el pis superior de la resta de l'edifici. En aquest pis s'observen cinc finestres d'estil ogival que marquen una clara diferència estilística amb la resta d'elements; aquestes són completametn simètriques horitzontalment. A banda i banda d'aquestes obertures hi ha dues petites finestres formant un petit arc de mig punt. Totes les obertures tenen una petita barana horitzontal de ferro. Els murs d'aquest tercer pis, són de maó vist. A l'interior del Museu, es poden observar un seguit d'arcades originàries. Destaquen també tres banyeres del segle XVIII que hi ha a la planta baixa, a la zona habilitada pels serveis. L'estructura que aguanta la coberta està formada per encavallades de fusta. La façana queda rematada per un ràfec amb coll de fusta i teula àrab al damunt. Per la banda esquerra de la façana es troba adossat part de l'antic hospital, amb la capella de Santa Susanna. Per la banda dreta hi ha l'entrada de l'antic balneari de Can Rius, actualment en desús. | 08033-47 | Carrer de Santa Susanna, núm. 8 | Aquest edifici data del segle XIV encara que Moreu-Rey creu que la fundació del primitiu hospital fou a principis del segle XIII. L'edifici transformat en l'actual Museu Thermalia, fou, des de l'època medieval i fins als anys 70, l'Hospital de Santa Susanna que oferia, sobretot en els seus inicis, serveis de banys gratuïts per als més pobres i serveis medicinals. Als voltants de l'any 1329 l'edifici es trobava en un estat lamentable i el rei Alfons IV aprovà la seva rehabilitació; aprofitant un solar que hi havia al costat, va fer-lo ampliar. Anys després començaren les obres de construcció del nou edifici situat al costat de l'anterior. Les obres del nou hospital es prolongaren fins ben entrat el segle XV. Al llarg de la història, aquest edifici va rebre diferents noms: 'Ospitalis xpi pauperum dicte ville' (1570), 'Hospital de pobres' (1680), 'Hospitilis pauperum Jesi Susanna' (1867), i 'Hospital Civil' (1873-1899). L'Hospital va ser utilitzat també com a casa de banys fins l'any 1979, en que es convertí en el Museu Municipal d'Arqueologia, Paleontologia i Pagesia. Més tard, després de la restauració de l'edifici l'any 1988 es convertí en el Museu d'Història i seu de diferents activitats culturals realitzades al municipi. Durant l'any 1992-1993, l'arquitecte Josep Maria Botey realitzà els plànols de rehabilitació de l'espai per ubicar-hi el museu. | 41.6343200,2.1614900 | 430160 | 4609516 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42488-foto-08033-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42488-foto-08033-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42488-foto-08033-47-3.jpg | Legal | Contemporani|Gòtic|Historicista|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Maria Botey | 98|93|116|94|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42753 | Conjunt de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-de-sant-sebastia-de-montmajor | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopèdia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY, (1962). Pàg. 207. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. VALLÈS ALTÉS, Joan (?). Ramon Rogent i el seu entorn. Biblioteca Serra d'Or, pàg. 61-62. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XI-XX | Ccal restaurar la torre del campanar de l'ermita de Sant Sebastià.Fitxes associades: 306-307-309310-311-313-354-355-356-357-358-359-360-361 | Conjunt arquitectònic format per varis grups de cases, una ermita dedicada a Sant Sebastià i un cementiri, agrupades en tres serrats: Serrat de Dalt, Serrat del Mig i Serrat de Baix, situats entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. En el Serrat de Baix trobem Can Masprat, amb les següents cases agrupades en dos carrers: Can Segarreta, Can Cuixeta, Can Cuixa, Can Prat, Can Rei, Can Masprat, núm. 17, Can Masprat, núm. 18, Can Masprat, núm. 19, El Trull del Serrat de Baix i Can Motis del Serrat de Baix. Al Serrat del Mig, trobem Can Vives i Can Targa. Finalment, al Serrat de Dalt hi ha l'ermita de Sant Sebastià de Montmajor amb el cementiri adossat a migdia, la Rectoria coneguda com a Can Pepet, el restaurant, anomenat 'La Rectoria', Ca l'Andreu, Can Basté, Ca l'Alzina, Can Miqueló, Ca la Vicaria, Can Gil, Casa del carrer de Santa Margarida, núm. 5, Can Motis del Serrat de Dalt i el celler actualment en desús. L'emplaçament de les cases és gairebé estratègic. Les tècniques de construcció emprades en aquest conjunt rural està basada en l'economia i la funcionalitat. En la construcció d'aquestes cases s'utilitzava el material de l'entorn: la pedra, la fusta, el fang, la calç i el formigó. El sistema constructiu tradicional emprat està basat en la conjunció d'un seguit d'elements combinats amb gran senzillesa: el mur de càrrega i els pilars, els arcs i les voltes, el bigam -jàsseres, cavalls i encavallades-, els ràfecs de coberta, els sistemes de cobriment de l'estructura de la teulada i els revestiments. Algunes de les cases més rellevants, destaquen pels acabats perimetrals de les portes i les finestres. Són resseguits amb carreus i amb llindes també de pedra, i en els casos de les portes acabades en forma d'arc, aquest és resseguit per dovelles de pedra, algunes d'elles amb una inscripció a la clau. Aquest conjunt de cases tenen habitualment com a edificis annexos, llenyers, trulls, corts i masoveries, que amb el temps han estat convertides en residències per l'estiu i/o caps de setmana. El nombre més corrent de plantes són dues: planta baixa i planta primera; en algun cas, golfes. L'ús al qual estaven destinats antigament era la planta baixa per a tancar-hi el bestiar, la planta primera per a viure-hi i les golfes, en el cas d'existir-ne, per emmagatzematge. Els tancaments d'aquestes cases són bàsicament de pedra combinada amb argamassa amb vista a una resistència més alta. L'arremolinat de la façana no és general, atesa la qualitat i la resistència de la pedra; només era emprat en situacions on l'aparença de l'edifici lluïa un acabat més noble i no tan auster com la pedra extreta directament de la naturalesa. Un dels factors importants que caracteritzen el conjunt és la geologia del territori, és dir, el tipus de pedra, en aquest cas granítica o d'esmolar. Els perímetres poden estar resseguits de pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. Pel que fa al tipus de coberta, les cases disposen de coberta de dues vessants, o a una vessant, desaiguant generalment cap a la façana principal. Les bigues que suporten el pes de la coberta són de fusta i les llates disposades per canal. La teula sempre àrab. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30% com en la majoria de comarques catalanes, per les seves similituds climatològiques. Per les cases de caire més modest, tenen acabats més simples; no disposen de pedra carejada o carreus que ressegueixen les portes i finestres, però sí que poden portar llindes de fusta. Quan el perímetre de les obertures és resseguit amb pedra carejada, el ràfec sol ser amb volades combinades entre rajol i teules. Però generalment l'estructura del ràfec és molt senzilla. Com a element més important i a destacar és l'ermita de Sant Sebastià, que consta d'una sola nau amb transsepte que dóna a la planta en forma de creu llatina. La planta té, una capçalera triabsidal, en la que l'absis del centre és de planta quadrada i els dos laterals de planta semicircular. | 08033-312 | Serrats de Dalt, del Mig i de Baix | Sant Sebastià de Montmajor, al Vallès Oriental, és un poblet de menys de deu habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental. Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. L'alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l'odre de Sant Benet. I amb l'auspici d'aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l'església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d'altres. El poble consta ja des de 1065, formava part de la llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat; justament fou una decisió de l'Abadia aixecar l'església romànica de Sant Sebastià. El nucli de població principal i més antic, es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d'aquí se'ns obre una vall on sobresurt el Castell de Gallifa; hi ha escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l'església, ho fa també en la seva part inferior, al restaurant, la part més elevada del poble és el petit cementiri. En el camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s'arriba al poble per l'anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, on hi ha havia un rellotge que se sentia tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix. El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d'història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d'una carretera. El restaurant viu del turisme. Segons Moreu-Rey (1962), l'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí l'església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 per butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. L'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes, que ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava com consta que féu el 1305. Sembla que el 1400 era sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, moment en que l'església només tenia dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes, alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. El 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment conserva el caràcter parroquial però torna a ésser en la pràctica, sufragània de Caldes.Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major. | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42753-foto-08033-312-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42753-foto-08033-312-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42753-foto-08033-312-3.jpg | Legal | Contemporani|Romànic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Antigament la rectoria era un edifici força gran, amb el trull i les corts pel bestià. El Sr. Pepet Coll en aquest indret hi tenia una mica de restaurant i bar. Les altres dependències quedaren a l'abandó. Fa uns anys, el Sr. Caparrós, amb la seva esposa compraren la part més malmesa de la rectoria on hi havia el trull i un forn de pa, restaurant-ho i obrint un restaurant a la part de baix i la part de dalt dedicada a l'ofici de luthier i habitatge. Encara actualment queda una petita part per restaurar.(Continuació descripció)A l'extrem de migdia del transsepte hi ha un altre absis, també de planta semicircular. La nau i el transsepte són coberts per una volta de canó seguit i els absis per voltes de quadrant d'esfera excepte el central que ho és per una volta de canó seguit. La trobada de la nau amb l'absis central es realitza, mitjançant un doble reclau amb el qual es crea un arc intermedi de transició entre l'amplada de la nau i la de l'absis, més estret. També presenta unes finestretes de doble esqueixada i arc rodó situades a les façanes de llevant, migdia i ponent. A l'exterior de l'absis presenten una ornamentació a base de arcuacions i faixes llombardes. La façana de llevant és ornamentada amb un fris d'arcuacions cada un, separats per dues lesenes verticals que defineixen tres espais, estrets i allargats. A les façanes laterals d'aquest absis continua el fris format per un grup de quatre arcuacions, en què els extrems són delimitats també per les lesenes corresponents. A la façana de migdia s'hi pot observar una finestra. Els absis laterals i absidiola presenten una decoració llombarda amb un fris de sis arcuacions limitades als extrems per dues lesenes. Sobre la volta de la nau i en l'encreuament amb el transsepte hi ha un petit campanar de torre que consta de planta quadrada amb dos pisos de finestres a les quatre cares sense divisions interiors i coberta per una falsa volta piramidal feta amb carreus. La coberta, és de teula àrab, amb una cornisa formada per peces de ceràmica moderna. La pedra, utilitzada en la construcció de l'ermita va ser desbastada a la cara vista per tal de deixar-la més o menys plana. Els arcs de les diferents obertures són fets amb pedra de petites dimensions a la qual s'ha donat la forma de dovella.A l'interior d'ella hi ha un retaule gòtic molt ben conservat, una talla de fusta original del segle XII de Sant Silvestre, un orgue portàtil fet a Collbató unes pintures al fresc pintades per Vilà i Arrufat.Cal destacar quatre rellotges de sol, dos d'ells pintats a l'oli i que es troben, el primer d'ells, al Serrat de Baix, a Can Masprat, el segon, a Can Targa, en el Serrat del Mig, i els dos últims al Serrat de Dalt, concretament a Ca l'Alzina i a la Rectoria – restaurant. Finalment cal destacar d'aquest conjunt la font de Sant Sebastià, situada sota l'esplanada on es realitza l'Aplec, entre dos plataners, i que en un dels esglaons hi ha gravada la data 1820.(Continuació història)Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat.També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina.Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 98|92|94|85 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42526 | Edifici al carrer del Forn, 17 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-al-carrer-del-forn-17 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIII-XX | Edifici de nova construcció, de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta inclinada a tres vessants i construïda de teula àrab. L'edifici fa xamfrà amb el carrer de Madella, presentant tres panys de façana. La façana que fa xamfrà amb el carrer de Madella és la més important pels elements arquitectònics que s'hi observen, una portalada amb un arc de mig punt amb dovelles i brancals de pedra, destacant la clau de volta on hi ha un relleu que representa a dos personatges somrients, que aguanten un escut i per sota una inscripció que no ha estat possible transcriure. Hi ha un clar ordre en la disposició i en el tipus d'obertures, tant en sentit vertical com horitzontal de les tres façanes. Les obertures de la planta baixa són molt grans, ja que es tracta dels aparadors de la botiga; les altres obertures segueixen un mateix estil amb balconeres porticades sense voladís i barana de ferro forjat. A la planta baixa i a la balconera que es troba per damunt de l'entrada principal s'ha utilitzat la columna de ferro com element arquitectònic decoratiu. La façana està arrebossada i queda rematada per un ràfec en forma de cornisa. | 08033-85 | Carrer del Forn, núm. 17 | La reforma d'aquesta casa consistí en l'enderroc de tres cases força petites, conegudes amb el nom de 'la casa de gel de Can Carmelito', 'la casa de queviures Casa Tiot' i 'la casa de la Maria del Centro'. Quan van enderrocar aquestes cases, aparegueren els elements arquitectònics que actualment es poden observar a la façana de l'edifici del Forn, núm. 17. Segons Moreu-Rey (1962), el carrer del Forn és un dels carrers més tradicionals del poble, No ha canviat mai de nom al llarg dels segles. Aquest carrer apareix documentat al segle XIII, i es creu que el nom vindria d'un forn comunal utilitzat pels jueus. El carrer és segurament d'origen i traçat medieval, i aquest uneix la plaça de la Font del Lleó amb la de l'església. L'arquitectura predominant de les cases d'aquest carrer és de cases construïdes entre mitgeres, de planta rectangular, amb una planta baixa i dos pisos, i coberta de teula àrab a dues vessants,moltes d'elles remodelades durant els segles XIX i XX però que conserven certs elements arquitectònics originals com són els finestrals gòtics, portals adovellats i arcades de pedra a l'interior d'elles. | 41.6333400,2.1627400 | 430263 | 4609406 | 1990 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42526-foto-08033-85-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42526-foto-08033-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42526-foto-08033-85-3.jpg | Legal | Contemporani|Medieval|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|85|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42806 | Conjunt arquitectònic del nucli urbà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-arquitectonic-del-nucli-urba | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI. (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. | IaC-XX | Conjunt que consta no només del patrimoni Arquitectònic Historicoartístic del Centre Històric de la vila de Caldes de Montbui sinó que s'expandeix fora de les muralles per tal de protegir i conservar tots aquells elements, edificis i espais que es trobin dins del nucli urbà actual de la vila. Així, s'haurien d'incloure dins d'aquest conjunt, els carrers Major, el passeig del Remei, carrer Raval del Remei, i l'Eixample, amb carrers com l'Avinguda de Pi i Margall, el carrer Raval Canyelles, el carrer del Molí, el carrer del General Padrós, inclòs en el barri del Bugarai, o els carrers del barri de La Bolera com el carrer Geògraf Aparici. En alguns d'aquests sectors com el carrer Raval del Remei es poden observar edificacions realment interessants com són les cases amb núm. 1-3 , que fan cantonada amb el carrer Major, o Can Costeria, ubicada al núm. 2, i que malgrat haver estat reformada, presenta elements arquitectònics que mereixen ser preservats, o encara la casa ubicada al núm. 5, on en la clau del portal adovellat, s'hi pot observar un escut amb una inscripció i la data 1555, o encara, la casa de les Trabucades, amb un clar component històric. Així doncs, el caràcter històric i urbanístic de l'expansió del nucli urbà fora de les muralles és prou important com per fer-ne menció a part, realçant-lo com a conjunt propi. | 08033-365 | nucli urbà | L'any 1840, s'aixeca un plànol conegut amb el nom de 'Pla Geométrico de la Villa de Caldes de Montbuy', on es detallen els noms dels carrers, les edificacions més importants i on es poden observar les muralles que encara resten a la vila de Caldes, amb elements destacables com el portal de l'Àngel, el portal de Santa Susanna, el portal del Pont, el portal de Vic i el portal de les Neus, juntament amb la torre d'en Bellit, les hortes del Remei, el camí de les hortes anomenades 'd'avall' i el camí de Bigues i Riells, el de Granollers o encara l'antic camí de Barcelona i finalment la ubicació dels edificis més importants del nucli històric. També, en el conegut 'Plano topográfico de la plaza Mayor de Caldas de Montbuy y sus alrededores', datat l'any 1851 es poden observar gran part de les edificacions que existien en aquella època. De l'any 1854 Oriol Mestres tornà realitzar un plànol on ja s'afegeixen nous elements com la plaça de la Constitució. Ja en l'any 1865, l'arquitecte José Maria Bladó, en el 'Plano General de detalle para las nuevas calles que se abren desde la plaza de la Constitución a la calle Mayor' intenta fer una reforma creant nous carrers en direcció a l'est de la vila. El que és cert és que entre 1853 i 1910, hi ha un canvi important de reestructuració de la vila, amb l'inici de la construcció de l'Eixample; així, l'any 1910 ja trobem els carrers del Geògraf Aparici, de sant Domingo, de Montserrat, i de Sant Damià entre alguns altres. A partir d'aquí, s'aniran creant diversos projectes de reformes d'alineacions i expansions de la vila fins als nostres dies; cal destacar un projecte de mitjans del segle XX, en el qual es pot apreciar una significatiu eixamplament en direcció sud fins al torrent del Bugarai i en direcció est cap a la carretera de Granollers, comprenent el barri de l'Ametller i Can Rossell. | 41.6344900,2.1618300 | 430189 | 4609535 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | Legal | Contemporani|Romà|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|83|94|85 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42455 | Safareig públic Santa Esperança | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-santa-esperanca | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. CANELA BALSEBRE, Rosa M.; MARTÍNEZ, Manel; VIVANCOS, Iolanda. (2006). Els Safareigs públics de la conca del Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat. Revista d'etnologia de Catalunya, Nº. 28, pp. 110-111. Ed. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX | manca de manteniment de l'espai i progressiu deteriorament sobretot pel que fa a la coberta i accessos | Safareig de planta rectangular amb la coberta gairebé plana, que presenta una lleugera inclinació cap el seu interior.. El conjunt està format per una pica de forma lleugerament trapezoïdal, d'uns 80 centímetres de fondària i 115 centímetres de perímetre, per on l'aigua que raja a través d'un broc de plàstic col·locat a la paret, va passant una segona pica amb un regueró al centre i per on l'aigua entra directament al safareig de pedra on es renta la roba. Aquest mesura uns 20 metres de llargària aproximadament. Pel costat adossat al mur de la riera, el safareig s'adapta resseguint la forma del mur. La rentadora està realitzada bàsicament amb blocs de pedra de 50 cm d'amplada per 80 cm de llargada i 15 cm de gruix. A la segona pica de desguàs s'observen rajoles de ceràmica vermella també inclinades formant part de la rentadora. La coberta està sostinguda per quatre pilars, col·locats damunt de la rentadora mateix. A diferència d'altres safareigs de la vila, en aquest només es pot rentar la roba per un costat. La façana sud-oest està composada per un seguit d'obertures en forma d'arc de mig punt sense cap element arquitectònic destacable, que permet fer entrar la llum al recinte. L'entrada al safareig es pot fer per les dues façanes situades a cada extrem. Ambdues tenen una porta amb una reixa de ferro que actualment estan tancades amb un candau. A la porta situada a la façana est, s'hi accedeix salvant el desnivell de la riera, per un corriol de terra, mentre que per la façana nord, s'hi accedeix mitjançant unes escales de pedra, força malmeses pel pas del temps que salven el desnivell amb la plaça de Pau Surell. El broll d'aigua és sostingut i surt a una temperatura aproximada de 48ºC. | 08033-14 | Plaça de Pau Surell, s/n | No es coneix la data exacta de la seva construcció però segurament data de finals del segle XIX, inicis del segle XX. Aquest safareig, deu el seu nom a la proximitat amb el torrent de Santa Esperança. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fer petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada, del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en desús. Aquests safareigs, com en són un clar exemple els de Caldes, amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de ser. Dels varis safareigs que té la vila, aquest és el que està més malmès i abandonat. Va haver de ser tancat al públic a causa d'actes vandàlics realitzats aprofitant la seva situació arraconada, provocant encara més el ràpid deteriorament de l'entorn així com del seu interior. | 41.6320300,2.1624400 | 430237 | 4609261 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42529 | Safareig públic de la Canaleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-de-la-canaleta | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | restaurat l'any 2005 | Safareig públic de planta rectangular, situat dins d'una estructura de planta rectangular, amb la coberta a doble vessant i de teula àrab. Els murs són de totxo, arrebossats i pintats. Té vàries obertures rematades per un arc de mig punt que permeten entrar la llum, sense cap tancament vidrat o de fusta. Per accedir al safareig s'han de baixar unes escales on podem trobar la font de la Canaleta, construïda l'any 1929. Un cop dins del recinte, per sota de les escales hi ha una pica de pedra, amb un broc de grans dimensions per on surt l'aigua calenta. D'aquí passa al safareig. Té rentadora als quatre costats. La façana acaba amb una cornisa feta amb filades de maó, que amaguen la coberta. | 08033-88 | Carrer del General Padrós, s/n. | El safareig es va construir l'any 1929 sota la direcció de Manuel Raspall. El seu bon estat de conservació es deu a un taller-escola que el va restaurar l'any 2005 i, a més, està dotat de plafons informatius elaborats pel museu Thermàlia dins el projecte de conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fet petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en dessús. Després d'una època d'abandó, i per sort, alguns d'aquests safareigs amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de ser. Actualment és un equipament d'ús públic i d'accés lliure els matins de dilluns a dissabte. | 41.6295000,2.1641900 | 430380 | 4608979 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall | Durant el treball de camp s'ha observat la presència de bugaderes fent bugada. | 98|119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||
| 42474 | Conjunt de Can Alrich | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-de-can-alrich | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XIX-XX | Conjunt de tres cases adossades de planta rectangular que consten de planta baixa i pis per les cases amb número 17 i 19 i de planta baixa i dos pisos per la casa del núm. 18. Les cases núm. 17 i 19 tenen la coberta plana, en forma de terrassa, transitable, diferenciant-se entre elles perquè la casa del núm. 17, va fer construir a la terrassa una pèrgola de pilars i bigues de ciment pintades del color de la façana. Ambdues presenten un remat a l'alçada de la terrassa transitable a mena de voladís horitzontal d'uns 50 cm. La casa central, amb el núm. 18, presenta la coberta a quatre vessants amb una terrassa al darrera, feta de teula àrab i rematada per un ràfec a manera de cornisa. La façana presenta un eix clarament simètric; la pèrgola uniformitza l'alçada dels tres cossos. Les cases dels números 17 i 19 tenen a la planta baixa una porta central amb dues finestres laterals, una per banda, i un arc rodó. Al primer pis, tres obertures composades per dues finestres verticals i al mig una de més llarga que dona accés a un petit balconet amb rajola de ceràmica i barana forjada d'iguals dimensions. La casa del núm. 18 presenta a la planta baixa una porta amb arc, i els finestrals a banda i banda, rectangulars, amb uns reixats de forja espectaculars. Al primer pis hi ha una gran balconada que va gairebé de banda i banda de la façana, amb tres obertures verticals que s'hi comuniquen entre elles; aquestes estan emmarcades per un relleu imitant la pedra en forma de brancals i llinda, però pintat i amb una tonalitat grisa que fa ressaltar aquesta balconada. Finalment, al segon pis, tres finestres amb arc, i dues columnes al mig que donen homogeneïtat al conjunt arquitectònic. Entre aquesta balconada i el segon pis, es pot observar l'escut de la Verge enlairat per dos àngels. | 08033-33 | Plaça de la Font del Lleó, núms. 17-19 | Originàriament aquet edifici era un balneari del segle XIX, conegut amb el nom de Can Alrich, i ja entrat el segle XX amb el nom de Balneari Alrich o del Remei. Popularment també se'l coneixia com Can Targa. Els propietaris van vendre'l al Sr Cortès, el qual va fer enderrocar el balneari als voltants dels anys 1940, després de la guerra civil espanyola, transformant-ho en cases. D'aquest antic balneari tan sols s'aprofitaren els fonaments i els murs portants de la planta baixa. Actualment són tres cases. La casa del núm. 17 era coneguda com a Can Balaguer (treballador del Sr. Cortés), la número 18 era la casa del fill del Sr Cortés, i era coneguda com a Can Cortés, i la tercera, el núm. 19 era la casa del constructor qui va realitzar les obres, Can Miró. Anys després, la casa central, (núm. 18) passa a ser propietat del Balneari Victòria i el Sr. Cortés comprà la casa del constructor, Can Miró al núm. 19. | 41.6335200,2.1634200 | 430320 | 4609426 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42474-foto-08033-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42474-foto-08033-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42474-foto-08033-33-3.jpg | Legal | Contemporani|Noucentisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|106 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42486 | Cal Cerdà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cerda | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos a la façana principal i planta baixa i pis per la part del darrera. La coberta presenta dues variants; per una banda, una coberta inclinada, de teula àrab amb una part transitable, acabada amb una balustrada. Per l'altra, una coberta plana, transitable, utilitzada com a terrassa. La façana principal es troba al Passeig del Remei i la part del darrera comunica amb el carrer Raval del Remei. En l'espai que fa cantonada. on conflueixen els dos carrers, en forma de xamfrà es troba el jardí de la propietat. Les obertures de la planta baixa tenen proporcions verticals. Les finestres no tenen reixes sinó que disposen d'una petita barana moderna, un tub col·locat a 50 cm d'alçada, que va d'un brancal a l'altra, sense cap mena de motiu decoratiu. Les obertures del segon i primer pis tenen totes elles accés a un petit balcó amb voladís i barana de ferro forjat. La façana queda rematada per una cornisa i una balustrada, dividida amb pilars que la separa en tres parts,ocupant la part central un frontó en forma de semicercle que porta la data de construcció de la casa, 1928. La paret de la façana està arrebossada en les dues plantes superiors mentre que a la planta baixa hi ha unes lloses de pedra amb un sòcol. | 08033-45 | Passeig del Remei, núms. 73-75 | Les edificacions del carrer on es troba la casa de Cal Cerdà, es varen iniciar a finals del segle XIX i inicis del segle XX, ja que aquest passeig es construí als voltants dels anys 1860. El nom del passeig es deu a l'ermita que es troba una mica més amunt. L'arquitectura de les cases d'aquest passeig és encara força homogènia sobretot perquè segueixen una mateixa tipologia de cases d'estiueig. Aquesta casa porta la data de construcció en el frontó que fa de remat de la façana, 1928. | 41.6379100,2.1615100 | 430166 | 4609915 | 1928 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42486-foto-08033-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42486-foto-08033-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42486-foto-08033-45-3.jpg | Legal | Contemporani|Noucentisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|106 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42480 | Can Canals - Can Mussenya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-canals-can-mussenya | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XX | Casa de planta irregular, situada a la cantonada de dos carrers, el primer d'ells, el Passeig del Remei i el segon, el Carrer Major. Entre aquests dos carrers hi ha una diferència de desnivell considerable, la qual cosa fa que en el primer aparegui una planta per sota la rasant del passeig. Pel que fa a la coberta la part més alta, és inclinada a un sol vessant i construïda amb teula àrab. La resta de la coberta és plana i transitable quedant l'edifici rematat per un coronament en forma de barana. La façana més valuosa és la que es troba al Passeig del Remei. En aquesta és pot observar un arc modernista en baix relleu. Al pis superior hi ha un balcó on desemboquen tres finestrals d'iguals dimensions. La planta baixa té un sòcol de pedra irregular, aplanada per la façana i rematada per una línia de rajoles amb motius florals i decorada amb colors vius. | 08033-39 | Passeig del Remei, núm. 1 | L'any 1930 passà a ser destinada al servei de correus on trenta anys després s'obriren oficines en un altre indret, marxant del lloc. El Sr. Canals, comprà la casa i establir una oficina d'obres. Sembla ser, segons informa el Sr. Raimundo Garcia que el propietari conservava els plànols originals de la casa, que va realitzar l'arquitecte Manel Raspall. Els plànols estan datats de l'any 1910 i situen la construcció als voltants de l'any 1912. La façana que dóna al carrer Major va ser pintada pel Sr. Antoni Pieres, ascendent dels Berenguer de Caldes. Les edificacions del carrer on es troba la casa, es varen iniciar principalment a finals del segle XIX i inicis del segle XX, ja que aquest passeig es construí als voltants dels anys 1860. El nom del passeig es deu a l'ermita que es troba una mica més amunt. | 41.6359700,2.1623200 | 430231 | 4609699 | 1910 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42480-foto-08033-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42480-foto-08033-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42480-foto-08033-39-3.jpg | Legal | Contemporani|Modernisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manel Raspall | 98|105 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 119,54 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.