Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42663 | Resclosa de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-de-les-elies | XVIII-XIX | Resclosa construïda transversalment en el curs d'aigua de la riera de Caldes amb l'objectiu d'elevar el nivell de l'aigua i desviar-la per aprofitar-la per al rec. Situada no gaire lluny d'on conflueixen el Torrent de Sant Sebastià i el Torrent de les Elies, aquest assut o petita resclosa fa una vintena de metres de llargada per 2 d'alçada i 40 cm de gruix. Està tota ella realitzada amb pedra. Com que les antigues canalitzacions de pedra seca que conduïen l'aigua s'han malmès amb el pas del temps, es poden observar, tubs d'aigua que van a d'un costat a l'altre de la resclosa i baixen cap a la vall. Per altra banda, aquesta resclosa disposa de dos petits tubs que comuniquen d'un costat a l'altre del mur, i que permeten que l'aigua baixi tranquil·lament per la riera. En cas de pluges, aquesta aigua salta pel mur, continuant el seu recorregut. L'estrat arbori que envolta la resclosa està bàsicament dominat per alzinar (quercus), amb algun àlber (Populus alba), i freixe (Fraxinus angustifolia). Els estrats arbustius i herbacis són bastant similars al de l'omeda, però en el cas de les alberedes litorals es caracteritza per presentar vinca (Vinca diformis) i sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), i comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus). També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per la gran quantitat d'espines i l'atapeïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-222 | Riera de Caldes | Fins a mitjans del segle XX, les petites rescloses o assuts, havien estat originàriament construïdes amb fusta, maons, o pedra natural. Després, bé per que es van haver d'eixamplar o perquè resistissin més a les crescudes de les rieres o rius, es faran de formigó armat. Pel que el Sr. Salvador Torras ens explica, aquesta resclosa va ser construïda pels seus avantpassats, en temps de quan existia la masia de Les Elies Velles i era controlada cada dia, ja que el cabdal d'aigua era molt més important que actualment. Els seus avantpassats vivien a la masia situada no gaire lluny, de les Elies Velles, que l'any 1714 desaparegué en un incendi. Després de l'incendi, s'instal·laren prop d'aquesta resclosa, i construïren la casa damunt d'una llosa enorme de pedra, que maig l'aigua s'ha endut. Tot i que varen marxar a viure riera amunt, continuaren ocupant-se del manteniment de la Resclosa del Sant Pare, del Molí fariner situat 100 metres més amunt fins que aquest quedà en desús i de la resclosa de Les Elies, que encara avui en dia continuen realitzant el seu manteniment. | 41.6735900,2.1385900 | 428296 | 4613895 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||||
| 42805 | Sardana L'Aplec de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-laplec-de-caldes | XX | fa uns trenta anys que ja no es toca | Sardana dedicada a la vila de Caldes | 08033-364 | Segons la Sra. Rosa Siurans, aquesta sardana de l'Aplec de Caldes va ser creada fa uns trenta anys. La Presidenta actual de l'Agrupació Sardanista de Caldes, es diu Anna Desans. La Sra. Pilar Butjosa informa durant el treball de camp que l'Agrupació té material arxivístic que consta de partitures, discografia variada relacionada amb les sardanes, programes dels Aplecs de Caldes, el Remei i Sant Sebastià de Montmajor, i altre material sobre suport paper que actualment es troba en caixes a l'espera d'una habitació habilitada al Casino de Caldes, per a poder tenir un arxiu per poder ser consultat pels calderins que estiguin interessats amb el tema. Les dades aportades d'autor i any en que fou escrita aquesta sardana són de la Sra. Pilar Butjosa. Aquesta sardana originàriament era tocada per la cobla Thermalenca, inicialment composada per músics calderins. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1974 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Vilà i Ferrer | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||||||
| 42808 | Sardana del Parc de Caldes de Montbui | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-del-parc-de-caldes-de-montbui | XX | Sardana dedicada al Parc de la vila de Caldes | 08033-367 | La Sra. Pilar Butjosa no disposa de més dades al respecte, ja que la possible documentació existent, es troba en caixes, esperant poder trobar un lloc per habilitar un arxiu | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1982 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Auferil i Costa | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||||||
| 42809 | L'Aplec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/laplec | XX | Sardana dedicada a l'aplec que es feia als seus inicis entre els tres pobles, concretament, Sentmenat, Palau Solità i Plegamans i Caldes de Montbui. | 08033-368 | Segons la Sra. Butjosa, de l'Agrupació Sardanística de Caldes, Aquesta sardana es continua tocant, però actualment l'Aplec es fa entre els pobles de Caldes i Palau, un any a cada lloc. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||||||||
| 42810 | Mainada Calderina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mainada-calderina | XX | Sardana dedicada als infants de Caldes de Montbui | 08033-369 | L'Albert Masat i Roca, nascut el 1928 és calderí i a part de compositor ha format part de la cobla Thermalenca, que en els seus inicis va ser composada bàsicament per musics calderins | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Albert Masat i Roca | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||||||||
| 42527 | Molí de l'Esclop | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-lesclop | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (?). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (a.1848) GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII | en ruïnes | Molí en ruïnes. La coberta ja ha desaparegut i només resta la planta baixa i pis. No obstant això s'endevida que aquesta era de teula àrab. Està tot envoltat de bardisses. La façana estava possiblement arrebossada, però quasi bé ja no en queden restes. Segons Pallarés-Personat (1994), queden restes de la bassa, el rec, l'obrador amb dues moles i el catau. Però durant el treball de camp, l'excés de vegetació que l'envolta va fer impossible accedir-hi. La bassa està completament tapada per la vegetació. | 08033-86 | Riera de Caldes, darrera del Carrer Santa Susanna | El molí de l'Esclop es situava segurament en el camí o carrer dels Calciners, nom donat a la prolongació del carrer de Santa Susanna, en direcció a la riera. Es situava al peu de la vila de Caldes, just tocant a la muralla. El carrer de Santa Susanna és un dels carrers més antics de la vila, ja que el trobem documentat l'any 1202, prenent el nom de Santa Susanna degut a l'existència d'una capella que porta el mateix nom i que presidia un dels portals de la vila. Possiblement i segons dades històriques, el Molí ja existís l'any 1167. Amb el pas del temps, aquest molí ha rebut varis noms; entre ells cal destacar 'el Molí d'en Carles', 'el Molí d'en Pere Roig', 'el Molí d'en Pere Llunes, l'any 1410'. També es tenen dades documentades de l'any 1566 on es parla del Molí 'al peu de la Torre d'en Llunes', o de l'any 1730, es troba citat 'lo moliner del molí d'en Palmes, alias escloper', o encara una altra citació 'lo molí fariner cituat sota les muralles'. Se sap també que un dels propietaris d'aquest molí fou el Dr. Palmés, més tard d'en Joseph Puigsaulens i que l'any 1763 passà a mans de bonaventura Vall-Llosera, i l'any 1793 fou d'en Joseph Vall-Llosera, i finalment, l'any 1851 del Sr. Llobet. El nom de Molí dels Esclops, prové segurament del segle XIX. | 41.6340900,2.1605900 | 430085 | 4609491 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42527-foto-08033-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42527-foto-08033-86-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | L'accés es fa difícil per la gran qüantitat de vegetació que envolta tant l'edifici com la riera de Caldes. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||
| 42560 | Antiga ermita de Sant Tomàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-ermita-de-sant-tomas | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental i El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XI-XII | Actualment una part de l'ermita es troba en ruïnes. Durant el treball de camp s'ha observat que part del terra havia estat arrencat i excavat furtivament. | Ermita d'una sola nau amb absis. La nau és de planta rectangular i té l'absis més estret i de planta semicircular, obert pel costat de llevant. La unió d'aquests dos espais es fa mitjançant un doble reclau en degradació. La nau és coberta per una volta de canó seguit d'un arc apuntat, que es troba enfonsada i l'absis per una volta de quadrant d'esfera. Tenia dues finestres, una de doble esqueixada que actualment ha desaparegut amb l'enfonsament i la segona formant un arc de mig punt i llinda plana situada al centre del mur de ponent. La porta d'entrada és situada al mur de migdia, formada per dos arcs de diferent alçada amb una llinda intermèdia. L'arc exterior és fet amb dovelles treballades, de les quals només queda pràcticament la meitat. L'arc interior, un arc capalçat fet amb dovelles més rústegues, amb l'empremta sobre el morter de l'encanyissat que formava part de la cintra amb què es va construir l'arc. L'aparell dels murs d'aquesta ermita està fet de pedres amb forma laminar, molt abundants a la zona, i de diverses mides. Es varen col·locar en filades horitzontals més o menys regulars. La majoria de les pedres presenten un simple desbastat, només a les cantonades s'observa un treball més acurat. Tot i que la volta està gairebé esfondrada, es pot veure encara que havia estat feta de pedres aplanades disposades en plec de llibre i lligades amb morter de calç. El farciment és constituït també per pedres de forma aplanada barrejades amb morter de calç, amb una disposició aproximadament radial. A l'exterior, sobre l'arc que separa la nau de l'absis hi havia les restes d'un campanar d'espadanya, que ha quedat sota les runes provocades per l'enderroc. També s'observen uns contraforts afegits a la façana de migdia i a l'absis, per tal de contrarestar la pressió de les voltes. | 08033-119 | Turó del Prat de Dalt | L'ermita era dedicada a Sant Tomàs Bexket, canonitzat l'any 1172, quan encara no havien transcorregut dos anys de la seva mort. El primer esment documental del temple és de l'any 1190 tan sols divuit anys posterior a la data de la canonització del sant, prova de la ràpida difusió que tingué a Catalunya la seva devoció. Sembla ser que l'any 1578, a causa del seu estat precari, el bisbe manà que es tanqués i reparés, cosa que devia fer-se perquè continuà apareixent en les visites pastorals posteriors. Els propietaris de la capella, l'any 1771 obtingueren el permís del bisbe per traslladar-la al mas del Prat del Dalt. El nou edifici data del 1773. A partir d'aquesta data s'abandonà l'antiga ermita. | 41.6741100,2.1596600 | 430051 | 4613935 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42560-foto-08033-119-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42560-foto-08033-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42560-foto-08033-119-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 92|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42644 | Molí del Castellvell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-castellvell | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVII-XVIII | Molí de la riera de Caldes de planta rectangular. No conserva la coberta. Consta de planta baixa i planta de fonamentació. La planta baixa és on hi havia les pedres de moldre i des d'on es desguassava l'aigua cap a la planta de fonamentació que conserva la canal de desaigua que dóna a la riera. Els paraments estan fets de carreus treballats de mida ben col·locats. Les cantonades estan ben escairades. El baixant per on desguassava l'aigua, està format per una rampa de forta pendent cap a la riera, amb un arc de mig punt, fet de pedra i sostingut sobre la roca de fonamentació treballada. La vegetació recobreix bona part del molí per la qual cosa no es pot detallar amb més precisió. | 08033-203 | riera de Caldes a l'alçada del Castellvell | 41.6525500,2.1541100 | 429565 | 4611546 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42644-foto-08033-203-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42644-foto-08033-203-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||||
| 42645 | Riera de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-caldes | JACINTE, Elies. (1921). Alçament de la serralada pirenenca i l'enfondrament del Vallès. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. Vol. 21, núm. 2. VARIS AUTORS. (1998). Diccionari de Geologia. Institut d'Estudis Catalans. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | La riera de Caldes és un curs d'aigua vallesà afluent del Besòs de 22 km de llargària. Neix vora Gallifa, a 390 metres d'altitud, al peu dels cingles de Sant Sadurní, per la confluència de les rieres de la Roca i de Gallifa. Després d'atravessar l'estret de les Elies entra a la plana del Vallès i passa per les poblacions de Caldes de Montbui, Palau-solità, Santa Perpètua de Mogoda i finalment desemboca al Besòs entre Mollet i la Llagosta. Afluents per la dreta: Riera de Gallifa, Riera de Sant Sebastià, Riera de Codonys, Torrent d'en Baell, Riera de Setmenat i Torrent de ca n'Oller. Afluents per l'esquerra: Riera de la Roca, Torrent del Prat de Baix, Torrent de Can Camp, i Torrent Sec de les Arenes. La part superior de la riera és de relleu més accidentat i complex on es pot veure una vall molt encaixada. L'àrea propera al Palau de Plegamans el relleu va esdevenint cada vegada més pla i els camps predominen sobre les masses de vegetació. S'aprecia també una vall oberta i transformada, en ocupar les granges les zones sedimentàries planes. La llera de la riera de Caldes en el seu pas pel municipi, presenta un elevat nivell d'usos antròpics: urbà inacabat, horts, equipaments i usos industrials; essent un tram força malmès per l'activitat humana. La vegetació en la part altra de la riera, és del tipus mediterrani, però la moderada altitud del municipi fa que, als obacs de les seves muntanyes hi hagi elements del tipus euro-siberià. La gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries aporta una gran quantitat de comunitats vegetals. Aquesta vall ha estat des de temps antics condicionada per les activitats humanes. Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència del progressiu abandonament de l'espai agrícola i ramader des de finals del s.XIX. Aquesta vall, antigament hi havien hagut camps de conreu, cultiu de l'olivera, ramaderia, el cultiu de la vinya: Una gran part d'aquesta zona muntanyosa està actualment recoberta per pinedes i brolles secundàries, barrejades amb espècies pròpies dels alzinars. La vegetació de ribera, amb els elements arquitectònics propis com els molins, les rescloses, pous, mines, barraques de vinya, de pastor, etc s'ha anat abandonant de mica en mica. A la vall hi trobem representats els boscos formats per l'alzinar litoral, la brolla de romaní i el bruc d'hivern, les pinedes secundàries de pi blanc i pi pinyoner, el bosc de ribera i els conreus. Els espais agrícoles serveixen de refugi i lloc d'alimentació a moltes espècies importants per al manteniment dels ecosistemes mediterranis. Les clapes d'alzinar més ben conservades es troben en el vessant de la Serra Llisa, en direcció a Sant Sebastià de Montmajor, coincidint amb una zona ombrívola i humida. La brolla típica i la brolla arbrada ocupen un elevat percentatge de la superfície. La pineda secundària ha envaït qüasi bé tota superfície de conreu abandonada. El bosc de ribera d'omedes i alberedes creix arran mateix dels torrents i rieres de la vall. L'omeda, resta entre l'alzinar o la pineda una comunitat lligada als cursos fluvials. Alguns dels arbres i arbusts més destacats com a vegetació potencial de la Vall de Les Elies són l'alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l'aladern falç (Rhamnus alaternus), el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), l'arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l'esparreguera (Asparagus amtifolius), o la roja (Rubia peregrina), l'arítjol (Smilax aspera), i el lligabosc (Lonicera implexa). L'estrat herbaci hi és poc desenvolupat, sovint dominat per l'heura (Hedera helix); en els llocs més obacs el roure cerrioide (Quercus cerrioides), l'auró negre (Hacer monspessulanum), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), la servera (Sorbus domestica) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). | 08033-204 | Al peu dels cingles de Sant Sadurní, fins un cop passat Caldes de Montbui | Caldes de Montbui es troba entre dues unitats geològiques estructurals: la Serralada Pre-Litoral Catalana (amb materials que van del Paleozoic al Trias) i la Depressió del Vallès-Penedès (Miocè). L'origen dels materials de les dues unitats, cal cercar-lo en els processos tectònics i d'erosió, transport i sedimentació. Des del punt de vista tectònic, el Vallès-Penedès constitueix una depressió formada en la fase de distensió dels processos compressius a la que va estar sotmesa la Cadena costanera Catalana durant l'orogènia alpina. La falla que limita la unitat del Vallès-Penedès de la serralada Pre-Litoral passa, precisament per Caldes de Montbui, i probablement es va constituir per primera vegada durant el Miocè. Si l'orogènia alpina donà lloc a les formes actuals del relleu, de l'orogènia anterior, l'hercinià, no en queden restes. Després, tingué lloc una fase de desmantellament del relleu a través de l'erosió i la formació d'una plana on començaria la sedimentació mesozoica. Sobre aquests sediments operà l'orogènia alpina, donant lloc a les serralades i depressions actuals. Els materials litològics que es poden trobar al municipi de Caldes de Montbui són molt diversos i pertanyen a totes les eres geològiques. Els materials més antics són les pissarres paleozoiques, tracatant-se bàsicament de cloroesquists amb quars i albita, de textura granolepidoblàstica porfídica. El batòlit format per una granodiorita aflora a la zona central del terme. Entre els minerals accessoris hi trobem l'apatita, l'hornblenda i la moscovita. Ja dins dels sediments mesozoics trobem uns primers estrats de característic color vermell que corresponen al buntsandstein, de potència fins a 250 metres. Es tracta de gresos amb ciment silícis que contenen pirita i mineral de ferro com elements accessoris. Les argiles que hi ha dins la matriu d'aquests gresos solen contenir abundants miques i per contra, poc quars. Ocasionalment es pot trobar guix i com a minerals accessoris hi ha l'òxid de ferro i pirita. La matèria orgànica i la pirita són elements accessoris. Al sector nord del municipi hi ha materials eocènics, a base d'argiles i gresos vermells amb ciment esparític. Poden contentir feldspats i com element generalitzat l'òxid de ferro. Finalment trobem els materials quaternaris, que queden reduïts a dipòsits i terrasses fluvials, llims argilosos i derrubis pendents. La xarxa hidrogràfica superficial de Caldes va estretament lligada a la posició geogràfica del municipi a cavall de la Conca del Vallès i la serralada Pre-Litoral. El curs fluvial pel que vertebra la major part de les aigües del municipi és la riera de Caldes, que travessa de nord a sud el terme; és tributària del Besòs. Al seu pas per Caldes, la riera no disposa de cap estació d'aflorament. La riera de Caldes sol portar aigua fins i tot durant l'estiu però és de règim molt variable. Rep un bon nombre de rieres i torrents originats en els turons i colls de la Serralada Pre-litoral, els més importants són la riera de Codonys, la riera de Sant Sebastià, el Torrent de Coscurell, el torrent del prat de Baix, el Torrent de Can Camps, el torrent sec de les Arenes. Mostren un règim pluvial, i atès el pendent del relleu per on circulen en èpoques de fortes pluges són altament dinàmics, mentre que sovint s'assequen durant els períodes eixuts. En aquesta vall també tenim les aigües subterrànies: surgències i aqüífers ordinaris. L'origen de les surgències es troba en la infiltració de l'aigua de la pluja que després d'un període de resistència dins l'aqüífer profund de més de mil anys, acaba sortint a la superfície. Dins l'aqüífer, l'aigua s'escalfa degut a la profunditat. A la superfície brolla a una temperatura de 74ºC. Són aigües de clorurat-sódic degut a la dissolució que l'aigua calenta fa dels minerals de les granodiorites que travessa. La porositat dels materials que conformen l'estratigrafia facilita la infiltració de part de les aigües superficials vers el substrat litològic. | 41.6742400,2.1344300 | 427951 | 4613970 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció) Al substrat herbaci hi ha mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides) o el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum). També es pot observar plàtan (Platanus x hibrida) i robínia (Robinia pseudo-acacia). En altres llocs hi podem observar alberedes, alternant freixe (Fraxinus angustifolia) i de vegades, el pollancre (Populus nigra). L'estrat arbustiu i herbaci són bastant similars al de l'omeda, on es pot afegir la vinca (Vinca diformis) i la sarriassa (Arum italicum). La vegetació que creix prop de basses i de les rescloses o estanys d'aigua com el Gorg de Les Elies, es tracta de les jonqueres (molinio-Holoschoenion), com el jonc boval (Scirpus holoschoenus).La superfície agrícola de la vall està ocupada bàsicament pels cereals i farratges, i per espècies ruderals, enmig dels camps i arvenses als seus marges. La comunitat més extensa és la ravenissa blanca, la calcida, el gram (Cynodon dactylon), els lletsons, el boixac de camp (Calendula arvensis) o la verònica (Veronica persica). En les vores de camins agrícoles s'observa el card, la borratja, el cardó, etc. En els erms també hi ha olivarda, calcida blanca i diversos trèvols. I a les feixes abandonades gramínies com els fenassars, acompanyats de fonoll, pimpinella, i la bardissa amb roldor, l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogym), els rosers (Rosa Canina) i l'aranyoner (Prunus spinosa).Amunt de la riera, en zones més obagues, trobem una espècie vegetal protegida a Catalunya: el boix grèvol (Ilex aquifolium).Entre la comunitat faunística trobem un seguit de rosegadors (ratolí de bosc (Apodemus Ssylvaticus, el ratolí mediterrani (Mus spretus), a més de la musaranya comuna, els esquirols, la rata cellarda, el porc senglar, el toixó (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la geneta o gat mesquer (Genetta genetta). Del grup dels ocells, rapinyaires diürns com l'astor (Accipiter gentilis), l'esparver vulgar (Accipiter nisus) o l'aligot (Buteo buteo), o rapinyaries nocturns com el gamarús (Strix aluco). A més de gaig, tudó, tórtora, cucut, picot verd, picot garser, el cargolet, o varis sílvids que nidifiquen durant l'estiu, i gran varietat de fringíl·lids. Als boscos propers als conreus hi nidifiquen el gafarró, la cadernera i el verdum. També, es pot veure el faisà, tot i que introduït periòdicament pels caçadors.Entre els rèptils es pot citar el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), la sargantana cendrosa (Psammodromus hispanicus), el vidriol (Anguis fragilis), la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la colobra llisa meridional (Coronell girondica). En els ambients oberts, bàsicament a conreus extensius d'herbacis i en alguns punts on encara hi ha conreu d'oliveres i fruiters diversos, zones d'horta familiar, o zones no treballades, es pot trobar el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus), l'eriçó africà (Erinaceus algirus), el conill (Oryctolagus cuniculus). Destaca l'aligot, que nidifica als boscos, o el xoriguer que fa el niu sobre penya-segats o bé en edificacions, principalment abandonades. Entre els rapinyaries nocturns cal citar el xot, l'òliba i el mussol.En els indrets on l'aigua de pluja o dels recs s'estanca, temporal o permanentment, són ocupats per comunitats d'amfibis, com la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezí), reineta comú (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytes obstetricans), i el gripau corredor (Bufo calamita). Al tram alt de la riera de Caldes, hi ha presència de rèptils com la colobra de collar (Natrix natrix), la serp d'aigua (natrix maura). Entre el peixos destaca el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i una d'introduïda, la carpa (Cyprinus carpio). Una altra espècie introduïda ha estat el cranc americà (Procambarus clarki). | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||||
| 42658 | Comunitat de degotall calcari amb presència de capil·lera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/comunitat-de-degotall-calcari-amb-presencia-de-capillera | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | Comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Aquestes han estat detectades a varis indrets de la riera de Caldes, al gorg d'en Pèlags i a la font de les Escales. | 08033-217 | Riera de Caldes-pedreres del Foment-Gorg d'en Pèlags-Font de les Escales | Perquè es pugui formar una comunitat de degotalls, cal que l'aigua sigui relativament abundant i l'acumulació de carbonats arribi a formar un veritable 'tuff'. Això passa a les esquerdes entre els estrats calcaris dels sallents dels torrents i les rieres, on apareixen molses i falgueres. | 41.6534100,2.1523700 | 429421 | 4611643 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42658-foto-08033-217-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42658-foto-08033-217-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||||||
| 42661 | Gorg d'en Pèlags | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-den-pelags | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 163. Editorial Teide. Barcelona. | Es tracta d'un clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta s'entolla o alenteix el seu curs format a la riera de Codonys; aquesta riera neix per sota del Pic del Vent i travessa el Pascol. Degut a les pluges dels darrers dies, l'aigua va baixant per la roca tot i que no s'observa cap salt d'aigua important, té un estany natural amb una cova on no s'ha pogut accedir degut a la temperatura de l'aigua. Allí on pica el salt, hi ha un metre de fondària aproximadament. El seu fons és sorrenc. A més la gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals de les quals destaca la presència d'una important comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Els estrats arbustius i herbacis són bàsicament composats per bosc i sotabosc d'alzinar amb algun pi i dos roures que destaquen per les seva alçada. També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges, juntament amb l'heura. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per la gran quantitat d'espines i l'atapeïment dels arbusts i lianes. Destaquen també les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-220 | Turó del Pi de les Tres Branques | Etimològicament, pèlag és sinònim de toll, més concretament, en el sentit de 'gorg', un punt d'un riu en què el llit és més profund i l'aigua s'hi estanca. Curiosament, però, l'origen de pèlag no té res a veure amb els rius, sinó amb l'aigua de mar endins, perquè el llatí pelagus volia dir 'alta mar, mar obert'. D'aquest gorg es coneix una llegenda, amb el nom de 'La Fada del Campanar', que conta que a la vigília de Sant Joan, a les dotze de la nit, es reuneixen totes les fades dels entorns, i tenen consell en el Gorg d'en Pèlags o Pèlecs. D'aquest topònim s'han trobat documents datats ja de l'any 1340 on anomenen 'loco vocato Pelech cubertrat'; de l'any 1393 'loco vocato al pelech cubertrat sive acerola'; de l'any 1429, 'loco nominato pelech cubertorat'; de l'any 1631, 'la partida de pelach cuberta'; de l'any1165 'Gorch d en Pelechs'; de l'any 1720 'loco vocato la torra roja o Gorch d en Pelachs', i als segles XIX i XX conegut l'indret amb el nom de 'gorch o gorc d'en Pelachs o Gorg d'en Pelacs'. Moreu-Rey (1962), diu que és un saltant i gorg del Riu de Codonys, més avall del Pascol. El lloc conegut actualment amb el nom del Gorg d'en Pèlecs, es troba referenciat en varis documents datats dels anys 1340, 1347, 1393, 1429, 1631, 1665, 1702, 1720, 1724, concretament 'loco vocato Pelch cubertrat'; 'as palech cobertrat'; 'pelagum vocatum cubertrat'; 'loco vocato al pelech cubertrat sive acerola'; 'loco nominato pelech cubetorat'; 'la partida de pelach cuberta'; ' 'pelech cobert'; 'gorg d en Pelechs'; 'loco dicto d en Pelex Cubertat'; 'partida dita el Pelachs'; 'al pelachs'; 'gorch d en Pelch', 'Gorg d'en Pelacs'; aquest últim ja esmentat durant els segles XIX i XX. | 41.6374200,2.1445800 | 428755 | 4609874 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42661-foto-08033-220-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42661-foto-08033-220-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||||||
| 42671 | Mina del Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-del-pascol | XIX | Canal feta de maons, sense coberta, per on raja l'aigua procedent de la mina. Aquesta segueix el torrent del Pascol. La seva llargada és d'uns 600 metres. A la mina no s'hi pot accedir per la gran quantitat de vegetació que l'envolta. La canalització està neta i els marges per on passa desbrossats fa dies. | 08033-230 | Muntanya del Farell. Torrent del Pascol | 41.6416600,2.1339600 | 427875 | 4610354 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42671-foto-08033-230-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42671-foto-08033-230-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||||
| 42677 | Forns de calç I i II del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forns-de-calc-i-i-ii-del-prat-de-dalt | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Conjunt format per dos forns de calç. Són de planta circular i secció cònica, excavats al pendent d'un marge. A la part inferior, per la façana nord-est, hi ha l'accés a les cambres de combustió, de les quals es conserva l'obertura del forn situat més a l'esquerra, que mesura d'1'3 x 1'5 x 2 m. i amb un arc escarser amb una doble filada de maons posats a sardinell o a plec de llibre, tot i que l'arc que s'ha conservat de la boca esquerra, n'ha perdut gairebé la filada externa. Els murs són de paredat antic fet a base de pedres irregulars, de 80 cm de gruix, unides amb fang i falcades amb pedruscall. En un nivell de cota superior, es pot observar l'interior dels dos forns. Val a dir, que en el de més a l'esquerra, la boca està tapada per un petit enderroc del mateix marge, mentre que el forn de la dreta, el sostre s'ha ensorrat i està gairebé colgat. L'interior de la cambra de cocció té les parets recobertes de pedra irregular i en el cas de la cambra del forn de l'esquerra, gairebé tot el seu interior ha quedat vitrificada per les altes temperatues a que estava sotmesa la calç, deixant a la vista uns regalims vitrificats de colors blaus, grisos i verds. | 08033-236 | Turó del Prat de Dalt | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safareigs així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. Una mica més amunt, pujant per un camí de terra en direcció nord, es pot observar les pedreres de calç d'on s'extreia la calç per fer funcionar els forns. | 41.6727800,2.1622000 | 430261 | 4613785 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42677-foto-08033-236-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42677-foto-08033-236-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42677-foto-08033-236-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42703 | Despoblat del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/despoblat-del-prat-de-dalt | A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XALABARDER, A. (1935). Caldes antic i modern: apunts per a la història de la vila de Caldes de Montbui. Centre Excursionista Calderí. Caldes de Montbui. | XII-XVII | Restes d'estructures formant un gran recinte rectangular, de 15 metres per 19,40 m de costats. Actualment, tot i que el bosc de pi és relativament jove degut a un incendi que va patir part del turó fa uns anys, el sotabosc ha recobert gairebé la totalitat de les estructures; malgrat tot per la banda nord, es poden identificar alguns dels murs externs així com les divisions dels espais interiors. Els murs interns de compartimentació són més estrets, d'uns 60 centímetres, mentre que els exteriors amiden 1 m X 0.80 m d'amplada. Els paraments són de pedres grans (26 cm X 10 cm), tot just trencades i sense cap retoc. Estan disposades en filades irregulars i lligades amb una mica de calç i argila. Aquest recinte, tant per la seva situació dominant com per les característiques constructives, es destaca clarament de la resta de murs que s'estenen al llarg del pendent del turó. Manquen els elements constructius de la coberta així com gran part del volum suposat dels murs. Aquest fet fa pensar en la possibilitat que els murs fossin obrats, des de la meitat fins a la coberta amb tovots d'argila i pedres. La coberta podria haver estat construïda amb branques i capes d'argila. Les restes d'aquesta edificació ocupen la major part del cim del turó del Prat de Dalt, on 75 metres més avall (en línia recta), també hi ha les restes de l'ermita romànica dedicada a Sant Tomàs Becket. | 08033-262 | Turó del Prat de Dalt | El topònim del Prat de Dalt s'identifica des del segle XIV amb el de Prat de Sant Tomàs. Ja a l'any 1319 es fa esment del Mas Prat de Sant Tomàs, i es podria afirmar que aquesta cita fa referència a un hàbitat proper a l'ermita de Sant Tomàs, de la qual ha hi ha notícies al final del segle XII. Per un abandonament primerenc, del qual no s'en tenen més notícies, el topònim del Prat de Dalt ha passat a identificar l'actual masia situada al peu del turó del Prat de Dalt, prop de la carretera de Caldes a Sant Feliu de Codines. Segons el Sr. Oller, propietari de les terres, fa potser 50 anys, que en aquest turó, el llavors secretari de l'ajuntament de Sant Feliu de Codines, aficionat a l'arqueologia, realitzà una prospecció del lloc, i trobant fragments ceràmics que farien pensar que aquestes restes estarien associades a la mateixa època constructiva de l'ermita de Sant Tomàs, i per tant, podrien oscil·lar entre els segles IX i X. | 41.6735000,2.1385600 | 428294 | 4613885 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42703-foto-08033-262-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42703-foto-08033-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42703-foto-08033-262-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42721 | Coves de la pedrera de calç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coves-de-la-pedrera-de-calc | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. VICENÇ PERPINYÀ, Jordi. (2008). L'empremota geològica de les Gavarres. Terra, calç i llécol. Fundació Territori i Paisatge. Caixa Catalunya. Consorci de les Gavarres. | XVIII-XIX | Coves fetes a la pedrera ubicada al Turó del Prat de Dalt, d'on s'extreia la calcària per coure-la i convertir-la en calç, un material molt preuat en la construcció, i és que la franja de calcàries que voreja el turó és relativament petita però suficient com perquè es desenvolupés una activitat econòmica prou important entorn de la calç, com així ho demostren els tres forns de calç que han estat trobats durant el treball de camp. Aquestes coves són de grans proporcions, fetes pels mateixos treballadors per poder-les utilitzar com aixopluc en cas de mal temps i per guardar-hi les eines, els carros i les mules. | 08033-280 | Turó del Prat de Dalt | Els forns de calç es situaven en els marges del bosc pròxims a la pedrera (primera matèria) i a la font energètica (llenya). El pou és una cavitat de forma cilíndrica de 5-6 m d'altura excavat en un marge fet de llècol (pissarra). El pou consta de dues obertures, una superior d'amplitud considerable i adequada a la part superior del marge per on s'efectuaven còmodament les operacions de càrrega i descàrrega abocant el contingut del carro que provenia de la pedrera més pròxima, i una més petita a la part inferior del marge que era per on s'alimentava el foc. La banqueta és un banc que volta l'interior del forn a un metre de la base i que servia de punt d'arrencada per fer la volta inicial on s'aguantaven la resta de pedres. En les parets exteriors, s'hi conserven les cavitats en forma de finestreta on es guardaven les eines dels forners. També a les parets, s'hi poden veure els forats que aguantaven les bigues del porxo que donava aixopluc als calciners durant els dies que durava l'operació d'enfornar. El procés d'enfornar consistia a omplir de feixines l'interior del forn. A continuació es realitzava l'operació més complicada del procés: s'aixecava des de la banqueta la volta amb pedres que servia per aguantar l'estructura. A partir de la volta s'acabava d'omplir de pedres fins a dalt de tot amb cura que les pedres més grosses anessin a sota i a continuació, s'anaven col·locant gradualment les pedres segons la seva mida. Un parell d'homes vetllaven perquè el forn no s'apagués durant aquest període. Per a fer una cuita de calç es solien gastar de mil a dues mil feixines de bruc, gatoses i arboç. Quan la pedra ja era cuita es deixava apagar el foc i es tapava el forn durant un parell de dies. Passats els dos dies, concloïa el procés de fabricació de calç i ja es podia carregar als carros per ser distribuïda als respectius destins. Cada carro podia traginar d'una a dues tones de calç. Al costat de la porta dels forns hi havia una petita fornícula quadrada que portava el compte dels coves carregats: una pedreta per cada cove. A continuació es detallen les eines emprades des de l'extracció de la calç a la pedrera fins a la seva transformació al forn de calç: El magall «magai» servia per a treure terres i arrels de la pedrera i, d'aquesta manera, deixar la pedra neta. El parpal servia per arrencar i arreplegar les pedres, una vegada s'havia fet explotar la càrrega de dinamita. La pala era per a carregar les pedres petites de la pedrera. La forquilla era una forca petita de ferro, amb el mànec de fusta, de no gaire més d'un metre, que servia per a carregar els feixos de llenya a dalt del carro. El bussó era un ferro molt llarg, amb una peça més petita clavada a la punta i amb un mànec de fusta, que servia per a remenar i escampar el caliu. De forquetes n'hi havia de dues mides: la curta per a acostar la llenya i la llarga per a llençar els feixos a dins del forn. El xàpol era molt utilitzat per a collir la calç, una vegada ja era cuita. La balança romana era per a pesar la calç, abans de carregar-la als carros. Es pesava per quintars, que eren uns quaranta quilos. El pesador era un ferro corbat, amb dos ganxos, per aguantar el cove a la balança. Els coves, que solien ser de vim, eren els atuells que es feien servir per a traginar la calç, des del forn fins a dalt dels carros. Tenien quatre nanses, dues per agafar-lo i dues per a posar-hi el pesador. A cada cove hi cabia un quintar i mig de calç, que eren 60 quilos. Els cabassos eren més petits que els coves i servien per a recollir la pedra petita que sortia de les pedreres. La perxa era una barra de fusta de pi, llarga, que servia per a fer caure la calç, una vegada era cuita i, d'aquesta manera, anar-la traient del forn. Els pals semalers eren per a traginar la semal amb aigua, que es necessitava per a tapar el forn amb la calç vella, quan era ple de pedres a punt de coure. Les arpelles servien per a recollir i ajustar les pedres petites. | 41.6754000,2.1594700 | 430036 | 4614079 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Actualment les coves també tenen un interès faunístic perquè són un refugi de ratapinyades, mamífers voladors de vida nocturna que necessiten coves per poder amagar-se i reproduir-se. Durant la visita se'n van poder observar d'amagades entre les escletxes de la part més alta de les parets i del sostre. Al seu interior també s'han observat rastres de fauna diversa (petits mamífers ratolí de bosc o la musaranya, i també d'altres més grans com la guineu, geneta, etc).(Continuació història)L'escureta era com una mena de cullera amb un mànec llarg, per a fer sortir el fang del forat.El tascó, que solia ser de ferro, servia per a esberlar les pedres.Per últim, hi havia dos tipus de carro: el carro d'anar a bosc, per a traginar, per a transportar la calç i el tamborell, per a transportar les pedres des de la pedrera fins al forn. Cada carro solia tenir una capacitat per a trenta o quaranta quintars de calç, que era com dir un tona i mitja. | 94|98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42722 | La Torre Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-vella | A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Pàg. 381. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 225 i 66. Editorial Teide. Barcelona. | XII-XIII | Torre de planta rectangular amidant 4,20 m x 5,40 m. Els murs fan entre 1 m i 1,10 m de gruix; l'aparell és format per carreus trencats a martell i col·locats en filades horitzontals a trencajunt, lligats amb morter de calç i terra. Al mur de tramuntana hi ha les restes d'una obertura d'uns 63 cm d'amplada, de la qual es conserva solament una part dels muntants i llindar sobrealçat. L'interior de la torre està parcialment reomplert amb la runa dels murs. A la part més alta, a uns 3,40 m, i en el parament interior, es pot observar l'arrencada d'una volta de pedra, que devia ser la solera d'un pis, del qual no en queda res. La resta dels murs del rodal de la torre tenen amplades diferents, entre 1 m i 80 cm, el parament dels quals és més barroer. Entre la torre i un dels murs laterals s'identifiquen tot i que difícilment, les restes d'un enllosat de pedra. Aquesta torre formava part de tot un recinte, més complex, ja que s'han trobat restes d'estructures i munts de pedres, dins d'un sector que ocupa entre uns 70m x 40m. Això fa pensar en un petit hàbitat agrupat, del qual destacaria un nucli central, tant per l'aparell constructiu com pel caràcter defensiu de la torre. | 08033-281 | Entre Sant Sebastià de Montmajor i el coll d'en Vila | Des de molt antic es coneix el lloc amb el topònim de Torre Vella. Per referències documentals, el lloc s'ha identificat amb el de Casabeya (Moreu-Rey 1962), (A.D.1991). La primera citació localitzada d'aquest nom és de l'any 1299. La Torre Vella forma part del conjunt i antiga parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i, com tot aquest extens alou, ja pertanyia, segurament a partir del segle XI al monestir de Sant Cugat del Vallès. Per les restes abandonades es creu que aquest hàbitat va ser abandonat possiblement entre els segles XIV o XV. | 41.6660900,2.1254600 | 427195 | 4613073 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-06-25 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42727 | Turó de la Tomba dels Moros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-de-la-tomba-dels-moros | XIII-XVII | S'observen les marques al terra però la vegetació i un arbre caigut al damunt mateix fa que gairebé no es poden distingir si no és amb l'ajut d'una persona que coneix molt bé l'indret. | Restes de tres tombes antropomorfes, excavades al terra, dalt del turó, amb els peus orientats al nord-est. Actualment estan plenes de vegetació i part de la capçada d'un pi les ha tapat. No obstant això, traient una mica de molsa i pinassa, s'endevina la forma de la tomba. Estan disposades una al costat de l'altra. | 08033-286 | Serrat de Dalt. Turó davant de la façana de migdia del cementiri | El Sr. Josep Coll i Torn i el seu fill, expliquen que aquestes tombes foren excavades fa uns anys, però no recorden per qui. Al seu interior pogueren observar restes d'esquelets i aixovar, sense recordar on va anar a parar tot el material. | 41.6592600,2.1191600 | 426663 | 4612320 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42727-foto-08033-286-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42727-foto-08033-286-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42727-foto-08033-286-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42768 | Font del Gorg d'en Pèlags | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-gorg-den-pelags | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 163. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Font d'aigua que raja directament de la veta que surt naturalment de la muntanya a través d'un broc de canya de riera, enfonsat a l'argila. No hi ha pica, només unes pedres ben col·locades al terra, amb un canaló fet naturalment per l'aigua que cau per damunt de la cova situada just a sota. El paratge on es troba la font, a més de la gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals de les quals destaca la presència d'una important comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència directa del progressiu abandonament d'aquell espai com a lloc d'interès agrícola i ramader des de finals del segle XIX. Els estrats arbustius i herbacis són bàsicament composats per bosc i sotabosc d'alzinar amb algun pi i dos roures que destaquen per les seva alçada. També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges, juntament amb l'heura. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per l'espinositat i l'atapaïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-327 | Turó del Pi de les Tres Branques | Segons Moreu-Rey (1962), aquesta font no existia encara a l'any 1867, però si l'any 1873 | 41.6374200,2.1445800 | 428755 | 4609874 | 1873 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42768-foto-08033-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42768-foto-08033-327-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42773 | Trull d'oli de Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-doli-de-can-pujol | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 179. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | Restes d'un antic trull on s'elaborava l'oli procedent del cultiu de les oliveres del Mas i propietats. Encara s'observen algunes de les parets, i una de les pedres del molí colgada per la terra i restes de l'enderroc. També es poden veure, tot i que plenes de fulles, dues bassetes o piques de planta circular on queia la pasta. Al darrera del mur orientat al nord, hi ha una bassa feta de pedra irregular mesurant aproximadament 4 metres d'amplada per 9 metres de llargària. Aquesta està plena de vegetació i aigua. | 08033-332 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | Moreu-Rey, (1962) situa el trull d'en Pujol prop de la mina del mas Pujol. La mina no s'ha trobat degut a la vegetació, però sí les restes del trull. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Es pesaven les olives que s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien moltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apillaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es netejava amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6061400,2.1702100 | 430856 | 4606380 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42773-foto-08033-332-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42773-foto-08033-332-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42779 | Cova de l'Ermità | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-lermita | Cova situada en un penya-segat de la muntanya del Morro del Porc. S'accedeix per una fissura feta a la roca d'uns quaranta centímetres d'amplada. Al seu davant hi ha una alzina que tapa l'entrada. Només es pot entrar-hi encordat i acompanyat d'espeleòlegs. La seva profunditat varia entre 12 i 15 metres. Un cop a l'interior presenta varis passadissos, dels quals, el més important es realitza en una hora aproximadament. Al seu interior s'observen estalactites i estalagmites de calç de diverses mides. A uns deu metres aproximadament de l'entrada d'aquesta cova, per la banda esquerra, hi ha una segona entrada, a la qual només s'hi pot entrar fent ràpel d'uns 12 a 15 metres de fondària. Aquesta segona no comunica amb la primera cova, tot i que presenta característiques similars. | 08033-338 | Muntanya del Morro del Porc | Segons explica el Sr. Josep Ayguaseonsa i el Sr. Raimundo Garcia, després de la Guerra Civil espanyola, l'exèrcit instal·là un camp de tir darrera el turó de Can Camp, des d'on es feien pràctiques de tir utilitzant per blanc, el penya-segat on es troba la cova de l'Ermità. És per això, que tot el penya-segat està ple de rocs esmicolats i fissures, per la qual cosa cal extremar precaucions alhora de baixar cap a la cova. | 41.6625300,2.1434400 | 428688 | 4612663 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||||||
| 42782 | Forn de calç del Mas Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-mas-corro | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Forn de calç de planta circular i secció cònica, excavat al pendent d'un marge. A la part inferior, per la façana oest, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es conserva l'obertura, que mesura d'1'2 x 1'5 x 2 m., amb un arc escarser Els murs són de paredat antic fet a base de pedres irregulars, algunes de dimensions considerables, unides amb fang i falcades amb pedruscall. el sostre s'ha ensorrat. L'interior de la cambra de cocció té les parets recobertes de pedra irregular, i part del seu interior ha quedat vitrificada per les altes temperatures a que estava sotmesa la calç, deixant a la vista uns regalims vitrificats de colors blaus,grisos i verds. | 08033-341 | Roure Gros | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6316000,2.1492200 | 429135 | 4609224 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42782-foto-08033-341-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42782-foto-08033-341-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42782-foto-08033-341-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42807 | Safareig dels calciners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-dels-calciners | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. Http://nuriavila.blogspot.com (consulta realitzada el 02/02/2009) | XVIII-XIX | el safareig està en bon estat, ja que continua amb aigua al seu interior. Al darrera hi ha un mur on s'hi ha fet un forat. A l'exterior, la reixa que el protegia està parcialment arrencada. | Safareig de planta rectangular, de petites dimensions, mesurant 3,50m x 2,75m aproximadament, amb rentadora, on es portava a rentar i sobretot desinfectar la roba dels malalts infecciosos de l'antic Hospital. Aquesta té residus incrustats de la calç que s'utilitzava per a desinfectar la roba. | 08033-366 | Riera de Caldes | Segons el Sr. Josep Riu i el Sr. Amat de Sans, el safareig o bassa coneguda amb el nom dels calciners, té un origen molt antic, ja que confirmen que en aquest indret s'hi rentava la roba dels malalts infecciosos de l'antic Hospital. El nom de calciners li hauria estat donat per la senzilla raó de que per desinfectar la roba s'utilitzava calç viva. | 41.6336900,2.1609300 | 430113 | 4609447 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42807-foto-08033-366-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42807-foto-08033-366-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42807-foto-08033-366-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42442 | Termes romanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-romanes | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOIXAREU, Ramon (1973). Francisco de Zamora 81785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña, seguit de la resposta del corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro - Mas i Marquet. Barcelona. Ed. Curial. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | s. II aC | <p>Conjunt termal que consta de planta baixa, amb una coberta central a dues aigües formada per teules romanes. El que resta d'aquest edifici és una piscina de forma rectangular, que mesura 11,60 x 6,60 m. Aquesta està construïda amb opus signinum. Per sobre hi ha unes lloses de terracuita que mesuren 46,5 x 33,5 cm, i que es troben disposades a trencajunt. Tota la piscina està envoltada per cinc graons, formant una graderia. De la coberta original realitzada amb opus caementicium només en queda conservada l'arrencada a la banda oest. Tot el perímetre de la piscina queda delimitat per un paviment d'opus signinum, del qual només es conserven l'ala oest i l'ala nord. A ponent es pot observar un mur d'opus caementicium, que conserva l'alçada original. Les arcades i els pilars de base quadrada que sustenten les arcades de la galeria estan construïdes amb blocs de pedra sorrenca roja de grans dimensions. La coberta conservada, formant una volta de mig punt, mesura 6,8 m de diàmetre i està construïda amb opus caementicium.</p> | 08033-1 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 3 | <p>Les termes foren construïdes al segle II aC. Les restes que es conserven actualment són una part del que formava part d'un gran establiment termal. L'edifici original s'estenia per l'actual Museu Thermalia fins la riera i per la plaça de la Font del Lleó, fins l'actual Balneari Broquetas. Les termes haurien continuat essent utilitzades com a piscina fins el segle XVI. Francisco Zamora, l'any 1789 fa una descripció de la piscina on relata una habitació de vuit passes d'amplada per 14 de llargada, amb una coberta mig en ruïnes, d'opus caementicium amb tres claraboies. Ja en el segle XVI s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà i el 1601 s'hi instal·là l'ajuntament. La galeria perimètrica es transformà en presó i la piscina en graner municipal. L'any 1650 es va tancar la piscina que es trobava al centre de la Plaça del Lleó. L'any 1840, Marià de Sans, propietari del Balneari Rius, va comprar l'edifici de l'ajuntament. La part més ben conservada va ser restaurada l'any 1956. L'any 1986 es documenta una altra piscina al subsòl de la plaça de la Font del Lleó, de la qual només es coneix la llargada de 12 m. Sembla ser que també disposava d'uns graons per accedir-hi. També durant els anys 1986 i 1988 es dugueren a terme excavacions d'urgència al subsòl del museu Thermàlia, localitzant vàries estructures que pertanyien a les canalitzacions d'època romana a més de sis piscines. Aquestes estaven fetes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadís de ceràmic. Al nord, es localitzaren dues piscines més de planta quadrada amb un graó perimètric; aquestes mesuraven 1,70 x 2,30 m i 1,80 x 2,30 m respectivament. Per la part esquerra entrant al Museu, s'excavà una altra piscina de planta quadrada d'un metre per banda, construïda amb opus caementicium i un paviment d'opus signinum. A la capella de Santa Susanna es localitzaren dues piscines sense paviment, construïdes amb opus caementicium.</p> | 41.6344500,2.1615600 | 430166 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 45 | 1.1 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||
| 42444 | La Torre Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-roja | <p>BADIA i MORET, J. (1968). La Baronia de Montbui. Notes històriques. Impremta Galobart. Santa Eulàlia de Ronçana. BADIA i MORET, J. (1989). L'Ametlla del Vallès. Notícia històrica. Notícia geogràfica, La Garriga. BADIA i MORET, J. (1991). La Torre Roja. El Vallès Occidental, i el Vallès Oriental, vol. XVIII, pp. 317-319. Catalunya Romànica. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. FORTÓ, Abel (2008). L'associació d'arqueòlegs FIDES presenta els resultats de les campanyes d'excavació de la Torre Roja. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 11. Ed. Gràfiques Lloreda. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU REY, E. (1969). La Torre Roja. Els castells catalans, vol. 2, pàg. 169. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | X-XIV | <p>Torre en ruïnes, amb una fonamentació a base de carreus regulars, units entre ells amb morter de calç. S'observa una torre exterior al conjunt de la fortificació, amb un diàmetre d'uns 10,5 m i una alçada conservada d'aproximadament 1,70 m. Els murs tenen un gruix de 1,55 m. La part de la torre orientada cap a la plana de Caldes ha estat construïda a base de pedres disposades formant un opus spicatum. La torre orientada cap a la muntanya, ha estat construïda amb carreus més grans, entre 25 cm d'alçada x 105 cm. d'amplada. A l'interior d'aquesta torre n'hi ha una segona, de planta circular, amb un diàmetre interior de 3,60m., i un gruix de fins a 1,90 m. Les pedres del mur són de 15 x 25 cm., i estan unides amb morter de calç</p> | 08033-3 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | <p>El primitiu nom d'aquest turó fortificat era Castellar o Puig Castellar. Una de les primeres referències de la Torre Roja, apareix esmentada l'any 1529. Es desconeix per ara l'origen del topònim de la 'Torre Roja', tot i que es té coneixement de l'existència dels llinatges Penya Roja i Torre Rubea, en els segles XI i XII. La Torre no ha estat excavada. Pel que fa a l'origen de les dues torres hi ha dues hipòtesis constructives. La primera d'elles és que en una primera torre d'època romana es va afegir una torre de l'alta edat mitjana, reconstruïnt potser part de la vella. Josep Badia obre la possibilitat de que a la torre alt-medieval interior, durant l'època mitjana, s'hagués afegit, una torre exterior per tal de consolidar-la aprofitant els carreus més antics del jaciment ibèric situat a pocs metres.</p> | 41.6330400,2.1435200 | 428662 | 4609389 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42444-foto-08033-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42444-foto-08033-3-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||
| 42445 | Església parroquial de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-santa-maria | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental - El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1984). Incendi a l'Església Parroquial de Montbui l'any 1907. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes Prehistòrica i Antiga. Col·lecció Monografies Vallesanes, núm. 11. Ed. Egara. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MAYER, M. i RODÀ, I. (1984). La romanització del Vallès segons l'epigrafia. Museu d'Història de Sabadell. Sabadell. MOREU-REY, E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. POCH, J. (1980). Fites cabdals de la parròquia actual de Santa Maria de Caldes. Setmanari de Montbui, 145. Caldes de Montbui.</p> | XVI /XVIII | després de l'incendi de 1907 es va restaurar. | <p>Església de planta irregular amb la coberta a dues aigües, i construïda amb teula àrab, que consta d'una nau i capelles laterals a amdós costats. Les dimensions de la nau són de 51 metres de llargada x 23 metres d'amplada x 22 metres d'alçada. El campanar és de base octogonal i es troba adossat a l'absis; mesura 44 metres d'alçada. Els elements ornamentals de l'interior de l'església foren dissenyats amb una forta predominança clàssica. Presenta dotze capelles laterals situades entre els contraforts. La portada de la sagristia és d'estil renaixentista i el portal d'entrada de l'església, és d' estil barroc; aquest està format per tres columnes salomòniques a cada costat de la porta amb una decoració vegetal a base de raïms i ocells i un frontó corb i partit.. En el centre d'aquest s'observa una fornícula, sense imatge al seu interior i amb decoracions vegetals als laterals. Per damunt s'observa un altre frontó amb l'escut del poble sostingut per dos grius alats. La façana està arrebossada. A la cantonada esquerra de la façana de la rectoria, per sota del ràfec es pot observar una làpida formant part integrant de la paret. En ella es pot llegir ' TI(berius) CAESA) - (au) G (ustus) P - ATI(riae) - (P (ater)) ', és a dir, ' A Tiberi, Cèsar August, pare de la pàtria'. A l'interior de l'església hi ha un medalló que presideix l'altar de la Santa Majestat, l'autor del qual és Antoni Vila i Arrufat. També hi ha un viacrucis de Sebastià Badia situat a les columnes que separen les capelles laterals i finalment un vitrall de Joan Vila-Grau.</p> | 08033-4 | Plaça de l'Església, s/n | <p>El document més antic on apareix citada l'església de Santa Maria data de l'any 1002. L'any 1589 sembla ser que aquesta primitiva església estava en molt mal estat de conservació i s'iniciaren les obres damunt i al voltant de l'antic Palau Reial propietat de la diòcesi de Vic, aleshores deshabitat i en ruïnes. En una primera fase de l'obra en foren arquitectes Joan Ponç i Antich Ponç (pare i fill) de Sant Feliu. Però no veuran les obres acabades. L'any 1622 mancava encara la façana, diverses capelles laterals i la gran capella al capdavall de la nau, així com molts dels detalls interiors. De 1623 fins al 1678 quasi bé no es realitzaren obres ja que mancaven diners i personal. Més endavant s'enllestí el campanar començat l'any 1614 i algunes de les capelles laterals. L'any 1679 el mestre de cases Miquel Fiter va impulsar de nou les obres. El mateix any el rei Carles II havia concedit a la vila una franquícia d'allotjament i contribució per poder acabar les obres de l'església. L'any 1699 s'acabà la capella de la Santa Majestat. Mentrestant, el projectista i escultor francès P. Ruppin deixava començat el portal barroc que seguí el calderí Pau Sorell coronant-ho amb l'escut de la vila el 1701. L'any 1714 el nou mestre d'obres Joan Fiter rematava els darrers detalls de l'edifici. El 1907 l'església patí un incendi considerable, i com a resultat del qual, es va haver de reformar tot l'interior. Aprofitant la restauració es realitzaren algunes reformes, entre elles,, l'obertura de cinc rosetons en l'absis.</p> | 41.6324600,2.1625100 | 430243 | 4609309 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-3.jpg | Legal | Modern|Barroc|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Joan i Antich Ponç; Miquel Fiter; P. Robin; Pau Sorell | 94|96|93 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||
| 42446 | Casa Delger o de les Graus - Museu Romàntic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-delger-o-de-les-graus-museu-romantic | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVIII-XIX | renovada l'any 1807. Entre els anys 1996 i 2004 es va refer la teulada i els esgrafiats de la façana. També es van tractar les humitats | Casa construïda entre mitgeres que consta de planta baixa i dos pisos, amb un pati interior porticat i un jardinet. La teulada és a dues aigües, construïda amb teula àrab i rematada per un ràfec amb la cornisa i el caneló de ceràmica. La façana no és simètrica respecte a un eix central, sinó que es composa al llarg dels tres eixos verticals. Hi ha una gradació de mides amb l'alçada. A la planta baixa s'observa un portal adovellat, amb un portal de fusta massissa clavetejada. El mur exterior està arrebossat i decorat amb esgrafiats, simulant a la planta baixa els carreus de pedra. Als dos pisos superior, les finestres estan emmarcades amb una coloració diferent del arrebossat general de la façana i les baranes de forja. Una decoració rectangular uneix al llarg de la façana el primer i segon pis en sentit vertical. | 08033-5 | Carrer del Dr. Joaquim Delger, núm. 14 | El carrer Delger havia rebut antigament el nom de carrer d'en Sitjar o de les Graus, ja que sembla ser hi hauria hagut uns esglaons. També se'l coneixia pel carrer de la Piqueta, ja que sembla ser en aquest carrer fou construït un safareig de petites dimensions. L'any 1765, l'Antoni Delger i la Margarida Cendra, es van establir al municipi, provinents d'una colònia francesa d'Argèlia, on l'Antoni tenia l'ofici de calderer i anava d'un poble a l'altra acompanyat de la seva esposa. El seu fill primogènit, Antoni Delger Cendre, va continuar amb l'ofici del seu pare, i posteriorment els seus nets. És per això que aquesta casa fou coneguda també amb el nom de “Can Calderer”. La casa pairal és del segle XVII, essent renovada considerablement l'any 1807. A mitjans del segle XIX un descendent de l'Antoni Delger, en Joaquim Delger Sabater, va dedicar-se a la fabricació d'aiguardent. L'any 1930 la casa tornà a patir una restauració. Joaquima Delger, vídua de Joan Armengol, serà la última descendent de la família Delger que viurà en aquesta casa. Sense descendència, nomenarà hereu al seu cosí germà, el sacerdot, Dr. Joaquim Delger Bueno, que el 25 d'octubre de l'any 1959 la cedirà a la vila de Caldes. | 41.6338100,2.1621700 | 430216 | 4609459 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Neoclàssic | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98|99 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42447 | Capella de Santa Susanna | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-santa-susanna | A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. MOREU-REY,E. (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau Editor. Barelona. MOREU REY, E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. | XI-XII | restaurada i annexionada al Museu Thermàlia l'any 1992. | Capella dessacralitzada de la qual actualment només es pot identificar la façana situada a ponent, on s'observa l'estructura del mur i de l'aparell. Aquest últim està construït amb blocs de pedra més o menys aplanats per la cara vista i disposats en filades horitzontals uniformes. Destaquen el portal i l'ull de bou situat al damunt. Tot i que aquesta capella que es troba integrada a l'antic Hospital de Pobres, encara es poden veure els pendents de la teulada a dues aigües. L'absis ha desaparegut totalment. Al seu interior hi ha una part de la col·lecció arqueològica del Museu Thermalia. | 08033-6 | Carrer de Santa Susanna, núm. 8 | El primer document on es parla de la capella data de l'any 1141, encara que es parli de que aquesta hauria estat consagrada l'any 1043. Se sap també que l'any 1156, Ramon de Caldes en va fer donació, juntament amb l'alou on es trobava edificada, a la canònica de la catedral de Barcelona. Mes tard, en els terrenys del voltant s'hi edificà l'Hospital de Pobres, incorporant a la construcció la capella. L'any 1979 es va transformar en Museu Municipal. La capella presidia un dels portals antics per on passava el camí que a través del pont medieval es dirigia cap a Ègara (Terrassa) i cap a Sentmenat. El subsòl d'aquesta capella fou excavat fa uns anys, localitzant-hi cinc tombes datades del segle IV dC. Quatre dels cinc enterraments es trobaren col·locats a l'interior d'unes antigues piscines termals. Actualment aquesta capella està dessacralitzada. Al seu interior hi ha exposades vàries peces arqueològiques trobades al municipi. | 41.6340600,2.1610200 | 430121 | 4609488 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42447-foto-08033-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42447-foto-08033-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42447-foto-08033-6-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Des de l'any 1992 en que fou restaurada, aquesta capella es troba dessacralitzada i s'utilitza com a annexe de l'exposició arqueològica permanent del Museu Thermalia. | 92|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||
| 42448 | Font del Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-lleo | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XIX | Font a la qual s'hi accedeix per una escala de doble accés, limitada per una banda per grosses volutes i per l'altra per un muret que normalment fa la funció de banc i que es troba situat en front del raig d'aigua que brolla a partir d'un cap de lleó i a una temperatura de 74º C. Ambdós costats del broll hi ha unes columnes d'estil dòric que emmarquen perfectament la font, i que sostenen una mena de frontó amb l'escut de la vila de Caldes de Montbui; per damunt es troba un lleó assegut, que domina tot el conjunt. A cada banda es disposen unes volutes i uns gerros de pedra. Els fanals de forja que envolten la font són d'època modernista | 08033-7 | Plaça de la Font del Lleó, s/n | La part més antiga de la font és el cap del Lleó per on brolla l'aigua. Les primeres dades de la seva construcció es troben documentades l'any 1581. L'any 1822 hauria sofert una remodelació considerable. L'any 1927, hauria estat restaurada per l'arquitecte modernista Manuel Raspall que va viure entre els anys 1877 a 1937; aquest va ser durant molts anys l'arquitecte municipal. En aquesta darrera restauració també hi treballà l'escultor E. Arnau (al darrera de la font s'observa el seu nom inscrit a la pedra). Antigament la font també havia rebut el nom de Font de l'Escaldador; ja que també era utilitzada pels escaldadors del vímet. La plaça on es troba la font havia rebut el nom de Plaça de les cubelles, degut a que al costat d'aquesta, seguint l'antic traçat del Torrent de Salzer, hi havia 3 basses o cubelles per fer l'oli, de les quals se sap que dues d'elles rebien el nom de Bassa del Rei i Bassa de Sant Joan. L'any 1979 la plaça rep el nom oficial de Plaça de la Font del Lleó. | 41.6343800,2.1620000 | 430203 | 4609522 | 1581 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42448-foto-08033-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42448-foto-08033-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42448-foto-08033-7-3.jpg | Legal | Renaixement|Contemporani|Noucentisme|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2020-06-25 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 95|98|106|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42449 | Font - fanal de la Plaça de l'Àngel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-fanal-de-la-placa-de-langel | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU - REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XX | Font que consta de dues piques rodones de forja, per on s'escorre l'aigua que raja en polsar les aixetes corresponents. La font feta igualment del mateix material, està col·locada damunt d'un basament de pedra. Entremig de les dues piques, surt una segona part que correspon físicament a la base de la farola o fanal. Aquesta està igualment feta de forja, i ambdós costats es pot observar una aixeta de bronze amb un polsador. Per damunt, continua el tronc del fanal decorat amb motius geomètrics, fins a trobar, un braç horitzontal que sustenta com un canelobre, tres braços, al capdamunt dels quals hi ha tres fanals; el central es troba per damunt dels dos situats als extrems. | 08033-8 | Plaça de l'Àngel, s/n | La font fou realitzada a principis del segle XX, possiblement construïda l'any 1922, època en què s'urbanitzà la Plaça de l'Àngel. El nom popular de la plaça tindria el seu origen en una de les antigues entrades a la vila emmurallada, coneguda amb el nom de Portal de l'Àngel. La plaça on es troba el fanal ha canviat en vàries ocasions de nom, entre ells, la Plaça del Progrés, o la Plaça d'Alfons XIII. També es coneix aquest indret com a Plaça del Quiosc, nom que ve donat per un quiosc construït a inicis del segle XX per l'arquitecte municipal, Manuel Raspall. | 41.6322300,2.1636900 | 430341 | 4609282 | 1922 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42449-foto-08033-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42449-foto-08033-8-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42450 | Font Xica de la Plaça Bartomeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-xica-de-la-placa-bartomeu | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1865). Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy. Plànol núm. 9. AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVII | restaurada l'any 1842 i als anys 90 moment en que es van treure els barrets. | Font que es troba adossada a la paret del carrer d'en Bellit, cantonada amb el carrer de Vic, justament a la casa de la família Sentmenat. La font està formada per dues pilastres, de les quals surt una aixeta de coure. L'aigua raja cap a una pica de planta quadrada situada per sota de la pilastra, i d'ella l'aigua s'escorre cap a un abeurador de pedra, que era utilitzat pel bestiar. A la pilastra de l'esquerra, per damunt de l'aixeta es pot llegir l'any 1622. A la part esquerra hi ha un escut gravat a la pedra. La pilastra de la dreta, ha estat restaurada, i per damunt de l'aixeta es pot llegir la data 1842. | 08033-9 | Carrer d'en Bellit, cantonada amb el carrer Vic | La font es troba situada al centre històric de Caldes, justament al costat de l'antiga Plaça de Sant Vicenç, avui desapareguda, i on també s'ha documentat l'existència d'una capella anomenada de Sant Vicenç, de la qual es tenen documents que testimonien la seva existència a partir de l'any 1162. L'any 1436, aquesta plaça duia el nom de Sant Bartolomé i l'any 1549 com a Sant Bartomeu, degut al nom que prengué la Capella de Sant Vicenç a causa de la popularitat d'un dels seus altars dedicats a Sant Bartomeu. Segons consta en el 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy', l'any 1865 es modificarà el traçat de la plaça. A principis del segle XX la plaça desapareixerà i s'incorporarà al carrer de Vic. Aquesta font també ha estat coneguda com a “la Font d'en Ventura”, “les Fonts” o “la Font del carrer d'en Bellit” o encara “la Font o les Fonts de Can Berenguer”. Aquesta font hauria estat utilitzada com abeurador pel bestiar. Possiblement es pugui datar la seva construcció durant el segle XVII ja que a la part esquerra de la font hi ha una inscripció a la pedra de l'escut de Caldes i dues dates que fan referència a l'any 1692. Possiblement durant l'any 1842, fos restaurada, com es podria observar en la data gravada a la pilastra de la dreta de la font. També va ser restaurada als anys 90. | 41.6348400,2.1619100 | 430196 | 4609573 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42450-foto-08033-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42450-foto-08033-9-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42451 | Balneari Broquetas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balneari-broquetas | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XVIII-XX | Edifici de planta irregular, que consta de planta baixa i tres pisos i amb una torre de sis pisos dormitori. La coberta és plana i transitable encara que l'edifici més alt té una part amb coberta inclinada construïda amb teula àrab. El balneari té una galeria de banys situada a la planta soterrani i un ampli jardí al seu exterior que comunica amb el carrer de Vic i el carrer del Pont. La façana que comunica amb la Plaça de la Font del Lleó, té dos espais clarament diferenciats. Les obertures són simètriques i respecten un eix de simetria. Destaca del seu interior la galeria de banys d'estil modernista així com altres elements decoratius dels salons principals, juntament amb l'escala principal. Hi ha rajoles de ceràmica en el vestíbul, escala i la galeria de banys. Aquesta galeria està conservada en molt bon estat. | 08033-10 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 1 | El Baneari Broquetas va ser reedificat durant l'any 1770. L'Hostal de Can Vicenç formava part de les cases que Salvador Broquetas adquirí l'any 1729 per edificar-hi la casa de banys. Els seus propietaris, Joan Broquetas juntament amb el boticari Salvador Broquetas, van ser els autors l'any 1790, del llibre 'Luz de la Verdad. Y extinción de las preocupaciones. Tratado de las Aguas Termales de Caldas de Montbuy'. L'any 1873 passà a ser propietat del Sr. Salvador Nogués i Dalger. L'any 1915 passà a ser propietat de la Sra. Antònia Nogués i Turull. El propietari del balneari comprà tota la banda de cases del carrer del Pont i les va fer enderrocar fent construir un jardí. | 41.6346700,2.1615700 | 430167 | 4609555 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Modernisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94|105 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42452 | Termes Victòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-victoria | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XIX-XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, planta soterrani i tres pisos, amb la coberta de teula àrab, a dues aigües. El carener no és perpendicular a la façana principal. La façana de ponent és la més important ja que presenta una obertura cap al jardí. Les obertures de la façana són simètriques tan verticalment com horitzontalment. La façana principal d'accés a l'edifici, té a cadascun dels pisos, tres obertures amb balconera i voladís. La façana del carrer Barcelona és molt diferent; les obertures del primer i segon pis tenen forma quadrada i es troben alineades simètricament. En canvi a la planta baixa i tercer pis, les obertures formen un arc de mig punt. La façana acaba amb un ràfec sostingut per petites mènsules decoratives. Del seu interior cal destacar unes pintures murals realitzades pel pintor Francesc Domingo. Sembla ser que al jardí hi hauria part de la muralla de l'antiga vila de Caldes. | 08033-11 | Carrer de Barcelona, núm. 12 | El balneari fou construït a començaments del segle XIX, i era conegut amb el nom de Balneari Llobet. La casa de banys havia estat inicialment propietat d'en Josep Antoni Llobet i Vall-llosera (1779-1861). El seu nou propietari, el Sr. Monteis, l'anomenarà Balneari Victòria, que de fet serà el nom de la seva esposa, Victòria Prats. Aquesta, en quedar vídua, va traspassar el balneari a l'avi matern del Sr. Anglí. Actualment les Termes Victòria està regentat per la família Anglí des de l'any 1917. Entre les reformes i ampliacions que ha tingut al llarg de la història destaca l'annexió de la casa de banys o Balneari Forns . | 41.6342300,2.1616100 | 430170 | 4609506 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42452-foto-08033-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42452-foto-08033-11-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42453 | Can Rius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rius-0 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GARRIGA I ROCA, Miquel, (1853). Planimetria original del Balneari de Can Rius. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XVII-XIX | estat ruïnós, amb una part de l'edifici enderrocat. | Edifici de planta irregular, que consta de vàries construccions annexes ocupant una alçada de soterrani, planta baixa i tres pisos. La coberta dels diferents edificis pot ser plana, amb terrassa, de teula àrab a una sola vessant o a dues aigües. L'entrada principal dóna a la Font del Lleó, formada per una arcada de grans dimensions, de dues plantes d'alçada, amb un barri de ferro forjat que dóna accés a l'establiment termal; al sostre queden restes de decoració. Aquesta entrada principal està delimitada a l'esquerra pel Museu Thermalia i a la dreta per les Termes Romanes. Per la part del darrera, que comunica amb la riera de Caldes, s'observa un gran edifici, destinat a dormitoris, amb les obertures simètriques tant pel que fa a la vertical de l'edifici com a l'horitzontalitat. En el tercer pis s'observa que totes les finestres tenen una balustrada sense voladís. A la part esquerra d'aquest gran edifici hi ha una terrassa amb obertura al tercer pis. A la banda esquerra del pont que comunica amb els jardins de Can Rius, adossada a la riera, hi ha una galeria vidrada amb estructura de ferro i terrassa plana transitable. Actualment no conserva els vidres. | 08033-12 | Carrer de Santa Susanna, núm. 2 | L'any 1555 a ll'antiga Plaça de l'Oli hi havia un conjunt de cases propietat d'en Joan Destorrent. Aquestes cases juntament amb un hort formaven el terreny conegut amb el nom de Balneari de Can Rius. De l'any 1618, es troba documentat amb el nom 'Casa ab instantias de banys'. De l'any 1867 es documenta amb el nom de 'Casa de banys Rius'. De l'any 1873, es troba documentada amb el nom de ' Gran Establecimiento de baños llamado Rius'. De l'any 1922 se'l coneix amb el nom de 'Casa de banys coneguda per Casa Rius, propietat de l'il·lustrat català de cor D. Marià de Sans' 'Balneari Rius'. L'any 1853 es realitzà una ampliació a partir d'un projecte de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca encara que no es va executar tal i com ell va projectar. L'any 1878 es construeix el pont que comunicarà amb el parc que també es començarà a plantar el mateix any. L'any 1960, un cop tancat el balneari la propietat de Can Rius passà a ser propietat de la 'Casa de Nuestra Señora de Montserrat', residència de l'ordre dels Cooperadors parroquials de Crist Rei'. La idea era fer de Can Rius un seminari, però la idea no va prosperar, i l'edifici fou ocupat per l'ordre Asociación-Espíritu-Accion, de monges que hi va residir fins l'any 2004, 2005, any en que l'Ajuntament de Caldes de Montbui compra l'edifici i els jardins a l'ordre de les monges Asociación-Espíritu-Acción. Des del llavors, el balneari va ser clausurat a l'espera de poder ser rehabilitat per l'ajuntament. | 41.6344500,2.1612700 | 430142 | 4609531 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42454 | Jardins de Can Rius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jardins-de-can-rius | BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GARRIGA I ROCA, Miquel, (1853). Planimetria original del Balneari de Can Rius. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XIX | s'han conservat la majoria d'espècies arbòries originals | Jardins amb un estrat arbori i arbustiu destacable en el qual s'observen dues parts molt ben diferenciades, la primera molt més lligada al balneari per la seva proximitat, organitzat per una sèrie de parterres arbustius i arbres molts d'ells cententaris formant una sèrie de caminets que permeten el recorregut dels diferents espais. L'altra part, hi ha una zona destinada a l'esbarjo de grans i petits amb un conjunt de fusta destinat als més petits, i una zona de barbacoes. En la part de marge de la riera de Caldes, inaccessible, però formant part de l'entorn del parc de Can Rius, es pot observar una clara representació del bosc de ribera, composat d'espècies caducifòlies que creixen a banda i banda del la riera. S'ha detectat la presència d'om barrejat amb roure a les zones més obagues i alzina. També s'ha observat pollancres i plàntans. En són exemples dues espècies nord-americanes: l'acàcia falsa o robínia (Robinia pseudoacacia) i el negundo (Acer negundo). També s'han trobat associats a la vegetació arbòria, arbustos com els tamarius (Tamarix canariensis i Tamarix africana) -indicadors d'aigües riques en sals-, la sarga (Salix eleagnos) i el gatell (Salix cinerea ssp. oleifolia). Per sota dels grans arbres s'ha detectat la presència d'arç blanc (Crataegus monogyna); el sanguinyol (Cornus sanguinea); l'esbarzer (Rubus ulmifolius); el romegueró (Rubus caesius) i l'heura (Hedera helix). Com a herbes típiques de l'estrat herbaci hi ha la lleteressa de bosc (Euphorbia amygdaloides), i el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum). Tant en el marge com en el parc, s'han detectat vàries espècies d'ocells com el colom domèstic o el tudó, la tòrtora turca, la puput, la merla, el pit-roig, la cotxa, el tallarol cap negre, el tallarol de casquet, diverses tipus de mallerengues, la garsa, l'estornell vulgar, el pardal domèstic, el pardal xarrec, el pinsà, entre els més representatius, i també altres mamífers com l'esquirol, el ratolí de bosc, la musaranya, el rat-penat, etc. Pel que fa a la vegetació arbòria del Parc de Can Rius, cal assenyalar el pi pinyer (Pinus pinea), el vernís del Japó (Ailanthus altissima), l'alzina (Querqus ilex), l'alzina surera (Quercus suber), l'acàcia de tres punxes (Gladitsia triacanthus), el lledoner (Celtis australis), el pi blanc (Pinus helepensis), la fotínia (Photinia glabra), el llorer (Laurus nobilis), el boix (Buxus sempervivens), la tuia (Platyclaudus orientalis), el roure (Quercus robur), la troana (ligustrum japonicum), el cedre (cedrus), el castanyer bord (Aesculus hippocastanum), el plataner (platanus x hispanica). A aquest jardí es pot accedir bé a través del pont de Can Rius, format per dos grans arcs fets de maçoneria amb les cantonades de maó, que permet travessar la riera de Caldes, o bé pel portal que comunica amb la zona esportiva de les Cremades, prop del pont romànic. | 08033-13 | Carrer Torre Roja/ Plaça Taunustein | L'any 1853 es realitzà l'ampliació del complex de Can Rius a partir d'un projecte de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca. L'any 1878 es construeix un pont de pedra i maons, que uneix el complex termal amb un gran parc enjardinat que formarà part de l'establiment i que serà ubicat a l'altre costat de la riera de Caldes. El mateix any un cop acabades les obres de construcció del pont, s'inicià la plantació dels arbres del parc, molts d'ells encara visibles als nostres dies. L'any 1960, un cop tancat el balneari la propietat de Can Rius passà a ser propietat de la 'Casa de Nuestra Señora de Montserrat', residència de l'ordre dels Cooperadors parroquials de Crist Rei'. Després va ser ocupat per l'ordre Asociación-Espíritu-Accion, de monges que hi va residir fins l'any 2005. L'any 2005, l'Ajuntament de Caldes de Montbui compra l'edifici i els jardins a l'ordre de les monges Asociación-Espíritu-Acción. L'any 2002 es va inaugurar el Parc de Can Rius, donant accés a la població. D'ençà que el parc de Can Rius es va obrir a la població l'any 2002, l'entrada principal es va ubicar a la plaça de Taunnustein. Des de l'estiu de l'any 2008, i inaugurat per la Festa Major del mateix any,al mes d'octubre, es va adequar una entrada al Parc de Can Rius a partir de la plaça Font del Lleó, un cop entrats al carrer del Pont. El juliol de 2006 l'Ajuntament va fer enderrocar l'última casa del carrer del Pont, edifici que formava part del complex de Can Rius i que fins el moment havia impedit el pas a la finca des de la plaça de la Font del Lleó. Aquest enderroc va ser el primer pas del projecte d'unió del parc de Can Rius amb el Centre Històric. També es va habilitar l'accés que porta fins al pont, construint una plaça amb una part central decorada amb llamborda, una zona enjardinada i dues rampes per permetre accedir ambdós costats de la riera. | 41.6344400,2.1600800 | 430043 | 4609530 | 1878 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42454-foto-08033-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42454-foto-08033-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42454-foto-08033-13-3.jpg | Legal | Contemporani|Romàntic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|101 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||
| 42455 | Safareig públic Santa Esperança | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-santa-esperanca | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. CANELA BALSEBRE, Rosa M.; MARTÍNEZ, Manel; VIVANCOS, Iolanda. (2006). Els Safareigs públics de la conca del Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat. Revista d'etnologia de Catalunya, Nº. 28, pp. 110-111. Ed. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX | manca de manteniment de l'espai i progressiu deteriorament sobretot pel que fa a la coberta i accessos | Safareig de planta rectangular amb la coberta gairebé plana, que presenta una lleugera inclinació cap el seu interior.. El conjunt està format per una pica de forma lleugerament trapezoïdal, d'uns 80 centímetres de fondària i 115 centímetres de perímetre, per on l'aigua que raja a través d'un broc de plàstic col·locat a la paret, va passant una segona pica amb un regueró al centre i per on l'aigua entra directament al safareig de pedra on es renta la roba. Aquest mesura uns 20 metres de llargària aproximadament. Pel costat adossat al mur de la riera, el safareig s'adapta resseguint la forma del mur. La rentadora està realitzada bàsicament amb blocs de pedra de 50 cm d'amplada per 80 cm de llargada i 15 cm de gruix. A la segona pica de desguàs s'observen rajoles de ceràmica vermella també inclinades formant part de la rentadora. La coberta està sostinguda per quatre pilars, col·locats damunt de la rentadora mateix. A diferència d'altres safareigs de la vila, en aquest només es pot rentar la roba per un costat. La façana sud-oest està composada per un seguit d'obertures en forma d'arc de mig punt sense cap element arquitectònic destacable, que permet fer entrar la llum al recinte. L'entrada al safareig es pot fer per les dues façanes situades a cada extrem. Ambdues tenen una porta amb una reixa de ferro que actualment estan tancades amb un candau. A la porta situada a la façana est, s'hi accedeix salvant el desnivell de la riera, per un corriol de terra, mentre que per la façana nord, s'hi accedeix mitjançant unes escales de pedra, força malmeses pel pas del temps que salven el desnivell amb la plaça de Pau Surell. El broll d'aigua és sostingut i surt a una temperatura aproximada de 48ºC. | 08033-14 | Plaça de Pau Surell, s/n | No es coneix la data exacta de la seva construcció però segurament data de finals del segle XIX, inicis del segle XX. Aquest safareig, deu el seu nom a la proximitat amb el torrent de Santa Esperança. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fer petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada, del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en desús. Aquests safareigs, com en són un clar exemple els de Caldes, amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de ser. Dels varis safareigs que té la vila, aquest és el que està més malmès i abandonat. Va haver de ser tancat al públic a causa d'actes vandàlics realitzats aprofitant la seva situació arraconada, provocant encara més el ràpid deteriorament de l'entorn així com del seu interior. | 41.6320300,2.1624400 | 430237 | 4609261 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42456 | Safareig públic de La Portalera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-de-la-portalera | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. CANELA BALSEBRE, Rosa M.; MARTÍNEZ, Manel; VIVANCOS, Iolanda. (2006). Els Safareigs públics de la conca del Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat. Revista d'etnologia de Catalunya, Nº. 28, pp. 110-111.Ed. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. REVISTA TOT CALDES DE MONTBUI. (2008). Acaben les tasques d'adequació del safareig de la Portalera. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 12. Ed. Gràfiques Lloreda. | XIX | Safareig de planta rectangular que queda protegit per una coberta a doble vessant , amb un pendent molt suau. El safareig mesura 240 cm d'amplada per una llargada de 20 metres aproximadament, amb un regueró motllurat que envolta el perímetre dels baixants de la rentadora i per on, a cada extrem, l'aigua sobrant pot sortir cap a la canalització de desguàs. Aquest safareig es troba envoltat per un mur actualment restaurat i que està format a base de tapia i maó. En el recinte tancat s'hi accedeix, per una porta emmarcada amb una mena de pilastres que aguanten un frontó per sota del qual hi ha una porta de ferro forjat que dóna pas a unes escales amb barana de ferro i disposades en forma piramidal. El mur, degut a la inclusió de la porta, guanya alçada i emmarca la porta i el frontó a l'interior del qual es pot observar l'escut de Caldes i es poden llegir les paraules 'Lavadero Público'. Al mur de migdia també hi ha una altra obertura formada per un arc de mig punt amb una porta en ferro forjat realitzat recentment per millorar l'accessibilitat. Adossat a aquest mur hi ha la pica d'aigua de 80 cm de fondària per 150 cm de llargada i 1 metre aproximat de fondària on a través d'un broc de ceràmica situat al mur, surt un raig considerable d'aigua calenta. Aquesta pica també té un acabament en rentadora. Per un conducte l'aigua d'aquesta pica va fins al safareig gran. A tot el perímetre del safareig hi ha un marxapeus d'uns 5 centímetres d'alçada. Tots els murs han estat arrebossats i pintats. En els murs de ponent i nord, s'han col·locat 7 plafons informatius, fets de xapa de corten òxid (xapa de ferro oxidat). L'aigua brolla a una temperatura de 48ºC aproximadament. | 08033-15 | Carrer de la Muralla, núm. 4 | Segurament l'origen del nom de La Portalera estigui relacionat amb l'antic portal que es trobava situat a partir dels carrers de la Sinagoga i d'Hostalrich. L'any 1928, quan es va reformar la font del Lleó, els cistellers que portaven a estovar el vímet per a la fabricació de cistells i coves, van haver de canviar de lloc, portant a estovar el vímet al safareig de La Portalera, que es tractava d'un espai annex però independent. Aquest safareig va ser reformat i durant el mes de juliol de l'any 2008 acaben les tasques d'adequació. Les actuacions van ser possibles gràcies al Pla de Foment Turístic de Caldes de Montbui desenvolupat per la Regidoria de Turisme i també gràcies al projecte d'Escola Taller de Paleta de la Portalera. En primer lloc durant el mes de març del 2007 un grup de 8 joves van dur a terme obres de rehabilitació i de recuperació de l'espai exterior estretament lligat al safareig per obrir-lo cap a la Riera de Caldes. Algunes de les actuacions més destacades van ser la neteja de l'espai en general, creant un accés per a minusvàlids, i la neteja i recuperació de les basses on es remullava el vímet i les llegums Per altra banda, a través del Pla de Foment Turístic de la vila, que plantejava com a un dels objectius la conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal i la millora de la imatge del patrimoni arquitectònic de la vila, la Regidoria de Turisme, amb col·laboració de la Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya, va dur a terme tot un seguit d'actuacions per un import aproximat de 30.000 € amb l'arranjament de les canonades d'aigua i arrebossat interior, la instal·lació d'una porta nova d'accés al safareig pel patí i d'una reixa protectora i finalment la primera fase de pintura del safareig: entrada i una part de l'interior. També es va millorar el paviment per anivellar-lo; es col·locaren els tancaments d'acer laminat i es va modificar el traçat de la canonada que condueix l'aigua calenta fins al safareig, amb peces de ceràmica. Finalment es van instal·lar set plafons informatius fets de xapa de corten òxid, museïtzant el safareig. | 41.6329500,2.1615500 | 430164 | 4609364 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42456-foto-08033-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42456-foto-08033-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42456-foto-08033-15-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp s'ha observat la presència de bugaderes fent bugada. | 119|98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42457 | Pont romànic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-romanic | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIII-XX | Pont que consta de dos arcs de mig punt amb amplades diferents, recolzats en un pilar central i dos estreps laterals que l'enllacen amb els marges de la riera. Situat a mà esquerra, en direcció nord, s'observa un arc més gran. L'arc de la dreta és de dimensions més reduïdes i està situat en un replà rocós en una cota més elevada respecte al nivell del llit de la riera. Damunt del pilar central, entre els dos arcs hi ha una obertura coronada que té funció d'arc de descàrrega. El traçat del pont és recte i s'eixampla en els extrems on conflueix amb els marges.Les pedres dels angles exteriors dels arcs són fetes amb carreus ben treballats. El pilar central presenta un tallamar | 08033-16 | Carrer de la Torre Roja | Originàriament, el pont donava continuïtat a l'antic camí romà salvant el desnivell de la riera. Marca l'antic camí cap a Ègara, i una de les entrades a la ciutat emmurallada medieval. La documentació més antiga del pont data de l'any 1226. En època medieval, aquest pont fou molt transitat. Després de l'aiguat de Santa Tecla fou restaurat l'any 1835. Els treballs van consistir en sobreposar la nova estructura a base d'arcs rebaixats damunt del pont vell. L'últim canvi documentat consistí en donar-li més amplada i asfaltar-lo per tal de facilitar el pas als vehicles actuals. | 41.6357900,2.1603600 | 430068 | 4609680 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42457-foto-08033-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42457-foto-08033-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42457-foto-08033-16-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94|92|85 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42458 | Antic quiosc de la Plaça de l'Àngel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-quiosc-de-la-placa-de-langel | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Quiosc que consta de quatre façanes, amb un clar component vertical degut a les franges que formen les pilastres, amb una coberta que presenta vàries vessants seguint formes corbes i amb un acabat de peces petites de ceràmica de color terrós. El basament d'aquest quiosc està fet d'obra i arrebossat, aprofitat com a jardinera. | 08033-17 | Plaça de l'Àngel, s/n | El quiosc fou construït a principis de segle XX, per l'arquitecte municipal Manel Raspall. Durant els anys 1960, el quiosc va ser enderrocat, preservant el nucli central d'aquest i les rajoles que conformen la coberta. El taulell i el tancament metàl·lic van desaparèixer. La seva remodelació no va ser gaire afortunada però es manté la part d'obra. Aquesta plaça ha portat altres noms com la Plaça del Progrés, o la Plaça d'Alfons XIII, coneixent-se també popularment com a Plaça del Quiosc. | 41.6322200,2.1636400 | 430337 | 4609281 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manel Raspall | Actualment, el quiosc queda envoltat per les ombrel·les i per l'amuntegament de les cadires d'un dels bars que es troben a la plaça, impedint la seva visibilitat i essent utilitzada la jardinera del quiosc com a cendrer públic. | 105|98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||
| 42459 | Edifici d'habitatges a la Plaça de l' Àngel, 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-dhabitatges-a-la-placa-de-l-angel-1 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i tres pisos. La coberta és plana i transitable. La façana principal que dona a la Plaça de l'Àngel es composa de cinc fileres verticals d' obertures, trobant-se les dels extrems agrupades de dos en dos, i quedant la central lleugerament més aïllada. La façana, està arrebossada i presenta esgrafiats; acaba amb una motllura per damunt de la qual hi ha una balustrada; al centre d'aquesta, s'observa un frontó, on hi ha la data de construcció de l'edifici, '1926'. Els balcons i les baranes de ferro dels tres últims pisos presenten les mateixes característiques constructives i es relliguen de dos en dos en els extrems, mentre que els de la primera planta són finestres. La planta baixa, es troba dividida per varis comerços amb les obertures totalment desproporcionades que trenquen la simetria de l'edifici. | 08033-18 | Plaça de l'Àngel, núm. 1 | L'edifici fou construït l'any 1926. El propietari n'era el Sr. Pagès, que també posseïa l'empresa Ciments Pagès. Aquest es troba ubicat a la Plaça de l'Àngel que tindria el seu origen en una de les antigues entrades a la vila emmurallada, coneguda amb el nom de Portal de l'Àngel. | 41.6323700,2.1634200 | 430319 | 4609298 | 1926 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42459-foto-08033-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42459-foto-08033-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42459-foto-08033-18-3.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|99 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42460 | Edifici del carrer de Barcelona, 28 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-del-carrer-de-barcelona-28 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb coberta a dues aigües, construïda amb teula àrab. Aquesta queda amagada darrera del coronament de la façana en forma de frontó amb un doble medalló a cada extrem. La façana principal presenta un eix vertical de simetria. A la planta baixa hi ha una obertura amb reixa de ferro i una motllura amb motius geomètrics, al centre de la qual, destaca com si es tractés d'una llinda, de peces ceràmiques que alternen tonalitats blaves i verdes. El primer pis i el segon estan separats per un motllura horitzontal per sota de les balconeres. Aquestes tenen barana de forja però no presenten voladís. Per sota del frontó, hi ha una doble motllura a l'interior de la qual s'han col·locat rajoles de ceràmica que alternen el color blanc i blau. | 08033-19 | Carrer de Barcelona, núm. 28 | Aquesta casa podria ser datada d'inicis de segle XX. Tradicionalment ha estat atribuïda a l'arquitecte municipal, Manuel Raspall degut a la utilització en la façana d'alguns elements arquitectònics que recorden la seva obra. | 41.6332000,2.1618600 | 430190 | 4609391 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall (atribuït) | 105|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42461 | Cementiri Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-municipal-2 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XIX | Cementiri municipal format per un conjunt de construccions funeràries organitzades en tres recintes a través d'una trama de passeigs o carrers disposats en rectangle. El perímetre és de planta rectangular bàsicament, amb un espai afegit a la banda esquerra on hi ha una porta d'accés més moderna fent xamfrà. El primer recinte, és el més antic, on està situada l'entrada principal del cementiri. La portalada està formada per un conjunt de dovelles de grans dimensions formant un arc de mig punt. Al centre, la data de construcció '1883', i per damunt, en relleu, segurament afegit en èpoques posteriors l'escut de Caldes de Montbui. La portalada de dovelles està integrada a un mur perimetral que resseguint la porta acaba amb una coberta de maó on damunt s'hi troba col·locada la creu, realitzada en ferro forjat. A l'entrada hi ha dos parterres situats ambdós costats, on s'hi troben els panteons més antics, com el de la família Torres i Germà, de l'any 1898, o el de la família Augé. Darrera dels panteons de la banda dreta es troba la fossa comú, on el mes d'octubre d'aquest any s'han instal·lat un seguit creus, totes elles blanques. Els nínxols d'aquest cementiri estan ordenats per illes, carrers i categories. Així trobem els nínxols de primera categoria, o panteons familiars; els nínxols de segona categoria, semblants a una capelleta, caracteritzats per ser familiars, de dos pisos, superposats, amb teuladeta de doble vessant pels més antics, tot i que d'èpoques més modernes podem trobar-ne amb coberta plana, i amb l'ossera disposada al davant de cadascun. Finalment, els nínxols de tercera categoria, que només trobem adossats al mur perimetral del cementiri. A l'oest, hi ha un segon espai, de planta rectangular, En aquest fent xamfrà s'ubica l'entrada més nova del cementiri. Bàsicament està ordenat per un seguit de nínxols de paret, anomenats de tercera categoria, i un seguit de nínxols de capelleta, aquests de segona categoria tocant a la paret orientada al sud-oest. Destaquen les noves creus de la fosa comú protestant que s'han col·locat durant el més d'octubre del 2008. Seguint pel passadís central, s'accedeix a un tercer espai, bàsicament format pels nínxols - capelleta i un seguit de panteons, d'on destaca el de l'artista Manolo Hugué. L'últim espai és el més modern, i que està en procés d'expansió, distribuït en tres illes i carrers, i on hi ha la previsió de construcció de cent nínxols de segona categoria (amb dues sepultures i ossera). | 08033-20 | C-59 direcció Sant Feliu de Codines, PK. 15 | L'antic cementiri de Caldes de Montbui estava situat a la Plaça de Pau Surell, al costat de l'Església de Santa Maria. Un cop construït el nou cementiri l'any 1883, es va fer el trasllat dels nínxols i l'ossera. | 41.6382800,2.1726500 | 431094 | 4609947 | 1883 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42461-foto-08033-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42461-foto-08033-20-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42462 | Can Sanmartí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sanmarti | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XVII | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües, lleugerament inclinada, i construïda amb teula àrab. La façana principal s'organitza a partir d'un eix vertical que ordena les dues obertures (finestral i portalada). La porta, està formada per una arcada de mig punt de grosses dovelles. La finestra de la planta pis adopta una dimensió quadrangular, amb els llindars i brancals de pedra. En la llinda d'aquesta es pot llegir la inscripció 'PERE:GRAU.1601'. Aquest edifici fa mitgera amb les edificacions del costat de forma irregular, obrint les seves façanes a dos carrers i a una placeta que dona al carrer de Barcelona i al carrer d'Hostalrich. L'edifici està rematat per un ràfec amb una filada de teules amb una barana pel damunt. Les cantonades estan fetes amb carreus de pedra i els acabats del pla de la façana, estan arrebossats deixant veure un color sorrenc. A l'interior s'hi troba la fàbrica de pastes, on es poden observar diverses arcades. | 08033-21 | Carrer de Barcelona, núm. 40 | L'edifici hauria estat construït sobre l'antiga capella de Sant Pere. El carreró per on s'accedeix a la casa comunica amb la Plaça de l'Església, anomenada antigament Plaça de l'Om. Des de fa anys, la casa Santmartí està inclosa al carrer de Barcelona. Al seu interior s'hi troba la fàbrica de pastes, des de l'any 1700, tot i que va ser a l'actual casa pairal situada al carrer Barcelona, núm. 40 bis on es comença amb la primera màquina. L'any 1700, Isidre Sanmartí va observar les propietats que tenia la pasta que s'obtenia de la barreja de la farina provinent del blat barrejada amb l'aigua calenta. Ben aviat es va adonar de que aquesta barreja, apta per al consum humà, quedava rígida amb el transcurs de les hores, i va començar a tractar la massa en la forma i la textura. Inventà doncs, un aparell fet de fusta, amb uns orificis de sortida i un altre d'entrada. En posar la pasta al seu interior i pressionar, la massa sortia en forma de fils, actualment el que es coneix amb el nom de tallarines si són aplanats o espaguetis si tenen forma arrodonida. S'adonà també que un cop seca, aquesta es conservava durant molt de temps i es podia tornar a menjar en qualsevol moment si es bullia en aigua. A partir d'aquí és quan neix l'empresa de fideuers Sanmartí de Caldes, continuant amb la tradició les generacions següents. Així tenim, en Carles Sanmartí i Caselles i en Josep Sanmartí i Castellà. L'any 1855 s'incorpora al negoci la quarta generació, en Jaume Sanmartí i Farreras, constant oficialment en els registres de l'Ajuntament de Caldes de Montbui com a fabricant de pastes de sopa. En la cinquena generació, va estar al capdavant del negoci en Josep Sanmartí i Cladelles. La sisena generació va ser la que es va adonar del futur comercial que tenia la pasta que s'havia començat a fer al segle XVIII. Jaume Sanmartí i Samsó, més conegut com 'l'Avi', va començar aquesta nova projecció que fou seguida pel seu fill Josep Sanmartí i Casabayó i la seva esposa, que es va posar al capdavant del negoci a causa de la mort prematura del setè Sanmartí de la generació. Aquests van donar una empenta molt important al negoci amb la incorporació de la tecnologia més puntera i adequaren les instal·lacions de manera que el negoci es va convertir en una empresa competitiva entre els anys 1940 i 1975. Després d'aquests anys, la família deixà el negoci de la pasta en un segon terme i, sense oblidar-ho es dedicarà a altres activitats. L'any 1998, després de la mort de l'Eulàlia Rifé i Catafau, esposa d'en Josep Sanmartí i Casabayó, entra a fer-se càrrec del negoci familiar en Carles Sanmartí i Rifé. Des d'aquest moment, es fa una aposta per mantenir un procés de fabricació artesanal fent servir tècniques antigues. S'incorporà també maquinària i noves tecnologies per poder rendibilitzar el negoci i poder ésser competitius amb productes orientats cap al comerç tradicional i artesanal. L'any 2003, l'empresa rep un reconeixement públic pels tres segles d'història de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona | 41.6327100,2.1623300 | 430228 | 4609337 | 1601 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42462-foto-08033-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42462-foto-08033-21-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42463 | Can Berenguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-berenguer | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX-XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, construïda entre mitgeres i amb la coberta plana. La façana presenta dos eixos verticals d'ordenació. La simetria de la façana queda trencada per la incorporació a la planta baixa, d'una nova porta. La façana té un clar component vertical. Les obertures tenen proporcions verticals i són de característiques semblants, en funció de la planta on es troben disposades. La façana queda rematada per un coronament en forma de barana que amaga la coberta, amb elements de caire modernista. L'acabat de la façana és a base d'un estucat imitant la pedra picada i els remats són d'inspiració modernista, a base de frisos composats per vàries rajoles de ceràmica decoratives que alternen el color blau i blanc. Les baranes de les balconeres amb voladís són de forja. S'observa també que totes les finestres de fusta han estat substituïdes per tancaments d'alumini de color marró fosc, imitació de fusta. El portaló de fusta que es plega en tres fulls per banda, i que es troba al costat dret de la façana, sembla ser que hauria estat recuperat de l'antiga construcció i restaurat. | 08033-22 | Carrer d'en Bellit, num. 4 | La casa es troba situada a proximitat de l'antiga plaça de Sant Bartomeu. Es creu que el carrer on es troba Can Berenguer, antigament hauria dut el nom de carrer de Ca l'Oliver ja que en aquell indret hauria existit un hostal amb el mateix nom. Can Berenguer hauria estat construïda l'any 1870, i formaria part de la casa pairal de la família. Sentmenat, que va ser destruïda per un incendi provocat per un mosso descontent, que treballava a la propietat. A partir d'aquell moment la família Sentmenat passà a viure a la casa situada actualment al carrer de Vic, i que fa cantonada amb el carrer d'en Bellit. La casa seria comprada l'any 1909, per la família Berenguer que la faria reconstruir. Cap els anys 1920 es va realitzar la nova façana d'estil modernista, i fa poc, malmesa pel temps, els seus propietaris van tornar a fer una reforma de l'interior. | 41.6348200,2.1620300 | 430206 | 4609571 | 1870 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42463-foto-08033-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42463-foto-08033-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42463-foto-08033-22-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 106|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42464 | Cal Moreu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-moreu-0 | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona.</p> | XVI-XVIII | <p>Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. Adossat a la dreta de la façana principal hi ha un altre edifici que consta de planta baixa i terrassa, amb la coberta plana i transitable, i un tancament mural a base d'arcades per damunt de les quals hi ha una petita coberta de teula àrab recolzada sota una motllura que li serveix de ràfec. La coberta és a dues aigües, i està construïda amb teula àrab. Els pisos queden dividits horitzontalment per una sèrie de petites motllures que marquen les diferents plantes. La façana queda rematada per un ràfec per damunt del qual sobresurt una volada de teules. Està arrebossada i pintada. Durant el treball de camp no s'ha pogut accedir al seu interior. Segons el Sr. Raimundo Garcia, al seu interior destaquen unes arcades de mig punt amb dovelles de grans dimensions i dos finestrals d'estil gòtic, un d'ells amb festejador i l'altre amb una llinda on es pot veure un escut esculpit a la pedra.</p> | 08033-23 | Carrer d'en Bellit, núms. 6 - 8 | <p>Can Berenguer formava part de l'antiga casa pairal de la família Sentmenat. Degut a l'incendi provocat per un mosso que treballava a la propietat, la casa va quedar en molt mal estat i la família Sentmenat passà a viure a la casa situada actualment al carrer de Vic, i que fa cantonada amb el carrer d'en Bellit. Durant molts anys se la va conèixer com la casa cremada, fins que en Carles Moreu, la comprà a en Josep Maria Germà, pare de la senyora de Can Sentmenat. Un cop passada la guerra la família Moreu van arreglar-la. En començar a treure les runes van aparèixer les arcades i alguns altres elements singulars.</p> | 41.6349000,2.1621700 | 430217 | 4609580 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42464-foto-08033-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42464-foto-08033-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42464-foto-08033-23-3.jpg | Legal | Modern|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-14 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|93 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42465 | Col·legi del Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/collegi-del-carme | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVIII | Edifici construït entre mitgeres, de planta baixa i dos pisos. La coberta està construïda amb teula àrab i presenta quatre vessants amb un ràfec a base de maons superposats per l'interior del qual passa la canal que recull les aigües pluvials. Les obertures de les façanes tenen proporcions verticals i són de semblants característiques; a la planta baixa i al tercer pis es poden observar vàries obertures aparellades idèntiques, emmarcades per una mena de donant la impressió d'una obertura molt més ample. L'entrada principal es troba a la façana que dona al carrer d'en Bellit. Destaquen els dos finestrals que es disposen l'un sobre l'altre, en el primer i segon pis per damunt del portal de pedra que dóna accés a l'edifici. A la llinda del finestral del primer pis es pot llegir la data 1707. L'ampit, la llinda, i els brancals d'ambdós finestrals de pedra presenten un treball escultòric a base de motllures i relleus. També cal destacar altres dos elements arquitectònics realitzats en pedra com la cantonada de l'edifici i una volta que es troba a l'interior del col·legi que no s'ha pogut fotografiar perquè els alumnes es trobaven a l'interior de l'escola. | 08033-24 | Carrer d'en Bellit, núms. 7-9 | Es desconeix la data de construcció de l'edifici, degut a les modificacions realitzades amb el pas dels anys. De tota manera per la data (1707) que es pot llegir encara en la llinda del finestrals de pedra del primer pis, que es troba a la façana principal permetria parlar d'inicis del segle XVIII. Per altra banda cal tenir en compte l'arcada de pedra de l'interior de l'escola i que segons comenten a la recepció de l'escola, podria ser d'època medieval. Se sap que la família Palaudarias havien estat els propietaris de l'edifici i que aquests tingueren una filla anomenada Mercè que decidí entrar a l'ordre de les Germanes Carmelites de la Caritat. Els pares deixaren l'edifici en herència a la seva filla, i per tant, aquest va passar a formar part de la Congregació. Les Germanes Carmelites eren les que portaven el Col·legi de l'Hospital (Residència i Hospital de Santa Susanna) a principis de segle XX, i aproximadament cap a l'any 1919 es varen traslladar al nou edifici ubicat al carrer d'en Bellit. | 41.6350400,2.1622500 | 430224 | 4609595 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42465-foto-08033-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42465-foto-08033-24-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42466 | Cal Doctor - Cal Botons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-doctor-cal-botons | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a quatre aigües, construïda amb teula àrab. Les obertures de la façana estan disposades en franges de composició i ordre vertical. En la façana principal s'hi poden observar tres bandes verticals, en les quals es disposen les finestres, sense cap alineació. Aquestes tenen diferents mides i proporcions encara que totes elles tenen un clar component vertical. Les finestres del tercer pis de la façana principal tenen una balconera amb un petit voladís i barana de ferro forjat.. En el segon pis hi ha una balconera central, amb un voladís de rajoles ceràmiques i barana de ferro; A banda i banda s'observen dues petites finestretes gairebé simètriques que presenten una llinda de pedra cadascuna. A la planta baixa, destaca el portal amb la llinda, brancals i marxapeus de pedra molt ben treballada. La finestra situada a la dreta ha estat modificada per l'existència d'una activitat comercial. Pel que fa a la façana que dona a les escales del Parc de l'Onze de Setembre, cal destacar la utilització del maó en la construcció dels brancals les finestres del tercer pis, que es combina amb una llinda de fusta. En el segon pis també se'n observen dues de mateixes dimensions utilitzant el maó, però en canvi la llinda és de pedra. La façana està arrebossada i pintada, quedant tota ella rematada per un voladís de formigó de 40 cm d'amplada i un canaló que recull les aigües pluvials de la teulada. Un cop travessat el cancell, s'observa al sostre, una petita part restaurada del que fou una volta de pedra de grans dimensions. | 08033-25 | Carrer del Forn, núm. 1 | És força probable que aquesta casa tingui els seus orígens durant els segles XV - XVI. El nom pel qual es coneix la casa s'explica perquè sembla ser que l'antiga propietària hauria portat un vestit amb molts botons. Actualment es troba situada a l'inici del carrer del Forn, en la unió d'aquest amb el carrer de Joan Samsó; però antigament durant els anys 1610 – 1630, es trobava situat en la intersecció dels carrers anomenats de Les Fonts, de l'Oliar i del camí del safareig públic de La Piqueta, justament al costat del Torrent Salzer, és a dir, en la Placeta o Plaça de la Font del Lleó (1540), on es trobava la Font Freda. En el segle XV, el municipi tenia dues fonts d'aigua freda, una ubicada a la Plaça de la Font, amb l'aigua provinent del Torrent Salzer i la font del Portal de Barcelona. Tant el carrer del Forn com el carrer de Joan Samsó són d'origen i traçat medieval. | 41.6342200,2.1624400 | 430239 | 4609504 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42466-foto-08033-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42466-foto-08033-25-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42467 | Edifici del carrer del Forn, 5-7 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-del-carrer-del-forn-5-7 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVI | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, construïda entre mitgeres, amb un pati al darrera. La coberta presenta vàries vessants, de teula àrab, amb un petit ràfec fet de maons. La façana ha estat rehabilitada, preservant dos elements arquitectònics de gran qualitat com són els finestrals gòtics. L'arrebossat exterior emmarca els dos finestrals, on s'observa un gran treball escultòric tant pel que fa a les motllures i relleus com a la decoració. Un d'ells presenta una finestra geminada i l'altre un arc flamíger. En aquesta façana es poden identificar tres franges horitzontals, amb una tipologia i disposició de forats molt diferent. La planta baixa presenta dues obertures de grans dimensions, una d'elles la porta d'entrada a la farmàcia; al costat, d'altres una mica més petites que corresponen als aparadors. Cal destacar que a l'aparador que queda per sota del finestral gòtic es troba la farmàcia modernista que està actualment en fase de restauració. A la segona planta totes les obertures són simètriques, a excepció dels dos finestrals gòtics esmentats més amunt. El pis superior, està format per 5 obertures d'iguals proporcions verticals, coronades per uns arcs. A la banda esquerra, les obertures són pràcticament quadrades. L'acabat de la façana és d'arrebossat. A l'interior de l'edifici cal destacar les arcades de pedra que formen part dels elements estructurals de l'edifici i que estan molt ben conservades. | 08033-26 | Carrer del Forn, núm. 5-7 | A l'interior d'aquest edifici, la Fundació Codina està restaurant l'antiga farmàcia d'època modernista, a la qual el públic podrà accedir-hi des de l'interior de la planta baixa del número 5 del mateix carrer (farmàcia Codina). | 41.6340800,2.1624300 | 430238 | 4609489 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42467-foto-08033-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42467-foto-08033-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42467-foto-08033-26-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | |||||||||
| 42468 | Casa Delger al carrer del Forn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-delger-al-carrer-del-forn | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Casa de planta rectangular construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta d'aquest edifici és inclinada i construïda amb teula àrab. La façana és fonamentalment simètrica respecte un eix de simetria. Les diverses plantes es distingeixen per la incorporació d'elements arquitectònics diferents en cadascuna d'elles. A la planta baixa hi ha dues obertures amb un arc rebaixat. A la dreta de la façana hi ha el portal d'entrada, i a la seva esquerra, una finestra amb una petita barana de forja molt treballada. El segon pis, presenta dues obertures totalment simètriques, amb esgrafiats i una balconera amb un voladís motllurat i una barana de forja, que va d'una banda a l'altra de la façana. Per damunt, al tercer pis, hi ha tres obertures formant tres arcades separades per pilars decorats, amb una petita barana de forja a cadascuna d'elles. L'edifici queda rematat per una cornisa de pedra artificial amb mènsules decoratives i per un ampit o frontó adornat amb esgrafiats que amaga la coberta. Els acabats de la façana són a base d'estucats imitant els carreus de pedra. | 08033-27 | Carrer del Forn, núm. 8 bis | Durant el 1930, Joaquima Delger Padrinas, el seu marit Pau Armengol i el Dr. Joaquim Delger, iniciaren la restauració de la casa pairal Delger, situada al carrer del Dr. Delger. També en aquest mateix any feren edificar la Casa Delger al carrer del Forn. La Sra. Joaquima Delger fou la darrera en viure a la casa pairal. En morir, sense fills, quedà com hereu el seu cosí germà, el Dr. Joaquim Delger Bueno. Més tard la planta baixa es transformà en una merceria, coneguda amb el nom de 'Ca la Rosita', i en tancà la botiga, aquest edifici va romandre tancat durant força anys, fins que l'any 1959, concretament el 25 d'octubre, la casa Delger fou lliurada a l'Ajuntament de Caldes de Montbui, com a bé per a tots els calderins, convertint-se en escola de música | 41.6337400,2.1624200 | 430237 | 4609451 | 1930 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42468-foto-08033-27-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42468-foto-08033-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42468-foto-08033-27-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 106|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42469 | Casa al carrer del Forn, 12-14 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-del-forn-12-14 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX | Casa de planta rectangular, construït entre mitgeres, que consta de planta baixa i pis, amb la coberta a un sol vessant, construïda amb teula àrab. La planta baixa presenta quatre obertures totalment simètriques; Al centre de la façana dues finestres i als extrems d'aquesta, dues portes. Els baixos de la façana estan protegits per cinc fileres de llambordes decoratives, que s'augmenten a 7 pujant pels brancals. El segon pis, presenta el mateix grau de simetria; és a dir, una balconera amb voladís motllurat i aguantat per unes mènsules que a la vegada decoren les llindes de la planta baixa, amb una barana de forja amb dos finestrals als extrems de cada balcó. La façana de la casa queda rematada per una motllura senzilla per damunt de la qual hi ha uns ulls de bou i un voladís per damunt del qual s'observa un petit muret amb decoracions a la seva part superior que en arribar a la part central de l'edifici adopta una major alçada, a mena de frontó, amb ornaments més rics que marquen clarament l'eix central de la façana. | 08033-28 | Carrer del Forn, núms. 12-14 | Sembla ser que a finals del segle XIX aquesta casa havia estat propietat de la família Sanmartí. L'època de construcció queda evidenciada per la inscripció que hi ha en el petit frontó que marca l'eix central de simetria de la façana, fent referència a l'any 1892. | 41.6335400,2.1625700 | 430249 | 4609429 | 1892 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42469-foto-08033-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42469-foto-08033-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42469-foto-08033-28-3.jpg | Legal | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 99|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 | ||||||||
| 42470 | Casa Poch - Can Figuls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-poch-can-figuls | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XV-XVI | Casa de planta rectangular construïda entre mitgeres que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de teula àrab, a dues vessants. L'edifici queda rematat per un petit ràfec, amb un canaló i els baixants de zenc. El conjunt de la façana és el resultat de la unió de tres cases. La façana està formada per tres franges verticals amb obertures. Destaquen els elements de pedra treballada, com són la finestra gòtica de la casa núm. 31, amb l'ampit, la llinda i els brancals amb relleus i motllures de gran treball escultòric; de la casa núm. 29 cal destacar el portal adovellat amb pedres de grans dimensions, que forma un arc de mig punt. Per damunt del portal, hi ha una finestra emmarcada amb pedra. A la planta baixa dels números 27 i 31 s'ha intentat minimitzar l'impacte visual que suposa l'obertura de dos espais dedicats al comerç, intentant donar una imatge de conjunt; s'han afegit brancals de pedra i unes bigues de ferro oxidades, imitant una llinda antiga de fusta. L'interior del núm. 29 ha estat reformat, intentant preservar els elements arquitectònics d'importància. Es pot observar un arc restaurat de pedra, amb el sostre de bigues i llates de fusta. El portaló que tanca la casa, també és de fusta, en procés de restauració; el terra és de tova. Enganxat a la part esquerra de l'arc de dovelles de l'entrada del núm. 29, es pot observar unes rajoles ceràmiques de color blanc, emmarcades per un fris blau, on s'hi pot llegir 'CONSULTORIO-MÉDICO. REUMATISMO-CIÁTICA-GOTA', i per sota mateix, 'Dr. Figuls'. | 08033-29 | Carrer del Forn, núm. 27-31 | La casa Poch, està formada per dues cases comprades pels avantpassats dels actuals propietaris, fa entre 150 i 200 anys aproximadament. L'any 1958 s'hi va annexionar la casa del núm. 31. En llarg dels anys s'hi han realitzat nombroses reformes en cada una de les cases. L'última reforma important fou realitzada l'any 1976. | 41.6331200,2.1628200 | 430270 | 4609382 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42470-foto-08033-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42470-foto-08033-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42470-foto-08033-29-3.jpg | Legal | Modern|Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|93|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-04 06:17 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 156,27 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc