Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42801 | Celler de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/celler-de-sant-sebastia | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa. La coberta era de teula àrab i inclinada a una sola vessant, desguassant cap a la façana orientada al sud-oest. Només queden els murs estructurals. A la façana orientada a migdia hi ha un portaló de fusta, de doble fulla, amb els brancals i la llinda fets de maons. La llinda presenta un arc amb els maons disposats a mena de plec de llibre. Així mateix, a la façana orientada al nord s'observen dues obertures amb les mateixes dimensions; estan emmarcades per maons, destacant el llindar, que presenta una doble filera de maons disposats a mena de plec de llibre. El portal de la dreta encara conserva el portaló de fusta de doble fulla; per damunt d'aquest, hi ha una rajoleta ceràmica que porta pintat el número 3. El portaló de la dreta ja no existeix i l'entrada ha estat tapiada amb totxana. En la façana orientada al sud-oest, s'observen quatre finestres que presenten les mateixes característiques que la resta d'obertures de l'edifici. A la part dreta d'aquesta façana, per sota d'una finestra, s'observa un banc de pedra adossat a la paret. | 08033-360 | Serrat de Dalt, núm. 3 | Segons expliquen en Josep Coll i el seu fill, en aquest edifici era la bodega on es feia el vi de tots els veïns que tenien vinya. També hi havia botes per guardar el vi. Fa molts anys va quedar en desús i actualment està tancat perquè encara hi ha les cubes al seu interior. No recorden que va passar amb les premses i altre material relacionat amb l'elaboració del vi. | 41.6639500,2.1188600 | 426643 | 4612841 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||||
| 42802 | Can Motis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-motis | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la façana principal orientada al nord. La coberta és de teula àrab, a doble vessant, amb el carener perpendicular a la façana principal. Destaca una terrassa porxada situada a la façana orientada a ponent que trenca la uniformitat de la coberta; aquesta és d'un sol vessant, i està construïda en teula àrab i bigues de fusta que suporten el pes de les teules. L'entrada a la casa es fa per aquesta façana. A la planta baixa té tres obertures, de les quals la central és la porta d'entrada a la casa i les altres, dues finestres idèntiques, totes elles vidrades i amb porticons de fusta. A la planta pis, a mà dreta hi ha una terrassa amb bigues de fusta i barana de ferro; a la seva esquerra una finestra que presenta les mateixes característiques que les situades a la planta baixa. A la casa s'hi accedeix a través d'unes escales, un cop passat per davant de Ca l'Alzina. | 08033-361 | Carrer de Santa Margarida, s/n | 41.6646800,2.1185400 | 426617 | 4612922 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42802-foto-08033-361-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42802-foto-08033-361-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 42806 | Conjunt arquitectònic del nucli urbà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-arquitectonic-del-nucli-urba | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI. (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. | IaC-XX | Conjunt que consta no només del patrimoni Arquitectònic Historicoartístic del Centre Històric de la vila de Caldes de Montbui sinó que s'expandeix fora de les muralles per tal de protegir i conservar tots aquells elements, edificis i espais que es trobin dins del nucli urbà actual de la vila. Així, s'haurien d'incloure dins d'aquest conjunt, els carrers Major, el passeig del Remei, carrer Raval del Remei, i l'Eixample, amb carrers com l'Avinguda de Pi i Margall, el carrer Raval Canyelles, el carrer del Molí, el carrer del General Padrós, inclòs en el barri del Bugarai, o els carrers del barri de La Bolera com el carrer Geògraf Aparici. En alguns d'aquests sectors com el carrer Raval del Remei es poden observar edificacions realment interessants com són les cases amb núm. 1-3 , que fan cantonada amb el carrer Major, o Can Costeria, ubicada al núm. 2, i que malgrat haver estat reformada, presenta elements arquitectònics que mereixen ser preservats, o encara la casa ubicada al núm. 5, on en la clau del portal adovellat, s'hi pot observar un escut amb una inscripció i la data 1555, o encara, la casa de les Trabucades, amb un clar component històric. Així doncs, el caràcter històric i urbanístic de l'expansió del nucli urbà fora de les muralles és prou important com per fer-ne menció a part, realçant-lo com a conjunt propi. | 08033-365 | nucli urbà | L'any 1840, s'aixeca un plànol conegut amb el nom de 'Pla Geométrico de la Villa de Caldes de Montbuy', on es detallen els noms dels carrers, les edificacions més importants i on es poden observar les muralles que encara resten a la vila de Caldes, amb elements destacables com el portal de l'Àngel, el portal de Santa Susanna, el portal del Pont, el portal de Vic i el portal de les Neus, juntament amb la torre d'en Bellit, les hortes del Remei, el camí de les hortes anomenades 'd'avall' i el camí de Bigues i Riells, el de Granollers o encara l'antic camí de Barcelona i finalment la ubicació dels edificis més importants del nucli històric. També, en el conegut 'Plano topográfico de la plaza Mayor de Caldas de Montbuy y sus alrededores', datat l'any 1851 es poden observar gran part de les edificacions que existien en aquella època. De l'any 1854 Oriol Mestres tornà realitzar un plànol on ja s'afegeixen nous elements com la plaça de la Constitució. Ja en l'any 1865, l'arquitecte José Maria Bladó, en el 'Plano General de detalle para las nuevas calles que se abren desde la plaza de la Constitución a la calle Mayor' intenta fer una reforma creant nous carrers en direcció a l'est de la vila. El que és cert és que entre 1853 i 1910, hi ha un canvi important de reestructuració de la vila, amb l'inici de la construcció de l'Eixample; així, l'any 1910 ja trobem els carrers del Geògraf Aparici, de sant Domingo, de Montserrat, i de Sant Damià entre alguns altres. A partir d'aquí, s'aniran creant diversos projectes de reformes d'alineacions i expansions de la vila fins als nostres dies; cal destacar un projecte de mitjans del segle XX, en el qual es pot apreciar una significatiu eixamplament en direcció sud fins al torrent del Bugarai i en direcció est cap a la carretera de Granollers, comprenent el barri de l'Ametller i Can Rossell. | 41.6344900,2.1618300 | 430189 | 4609535 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | Legal | Contemporani|Romà|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|83|94|85 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 42811 | Mercat de l'olla i la caldera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mercat-de-lolla-i-la-caldera | XX-XXI | Mercat de caire turístic, vinculat a la història de Caldes i relacionada amb l'olla i la caldera. Durant dos diesi ha tot un seguit d'oficis antics, que es troben representats en aquest mercat amb parades d'artesans que mostren com es treballava antigament. A més a més, durant una setmana, als restaurants de Caldes es fa una desmostració gastronòmica anomenada 'de l'olla i la caldera', on cada restaurant fa un seguit de tastets anomenats 'tastaolletes'. Alguns dels restaurants que hi participen activament són l'Hotel balneari Broquetas, l'Hotel balneari Termes Victòria, el Bosc Gran, El Remei, La Bóta de Caldes, Mediterrània, Na Madrona, Robert de Nola i Violeta de Caldes. Al mercat hi ha demostracions de cuina i degustacions de productes que provenen de les hortes de Caldes i que estan elaborades amb l'aigua termal de la Font del Lleó; es fan varis espectacles que animen els dos dies com cercaviles, tallers familiars, malabars,etc. Alguns dels artesans que es poden observar en directe són el llauner, el forner, el cisteller, el terrissaire, etc. | 08033-370 | nucli urbà | Històricament sembla que les calderes havien estat l'olla de la gent pobre. Al segle XVII, hauria crescut una activitat caritativa on es repartiria entre els més pobres el contingut de la caldera,. Aquest fet sembla ser que hauria estat l'origen dels guisats i el repartiment en actes festius. Relacionat amb la caldera, se sap que abans de l'any 1445, l'escut de Caldes només tenia com a símbol la caldera. Amb aquesta simbologia representava els habitants de Caldes, les aigües termals i el terme municipal. Després de l'any 1445, quan la vila va ser declarada 'Membre, braç i carrer de Barcelona' sembla ser que hi va afegir les quatre barres acompanyades de les armes de Barcelona. | 41.6342400,2.1623100 | 430228 | 4609506 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42811-foto-08033-370-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42811-foto-08033-370-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 42812 | Escudella de llenties Parellada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escudella-de-llenties-parellada | XX-XXI | L'escudella de llenties és un plat gastronòmic que s'elabora a partir dels productes que proporciona l'horta de Caldes i l'aigua termal de la Font del Lleó. Normalment aquest tipus de llegum es pot trobar cuinat al carrer Major, però un cop l'any, al més de mar,amb motiu del mercat de l'olla i la caldera i el mercat d'artesans, hi ha una mostra dels oficis antics i de les arts culinàries de l'olla i la caldera. En aquest marc, la cuinera fa una desmostració al mig de la plaça de la Font del Lleó, on tothom pot degustar aquest plat tant característic de la vila. | 08033-371 | Carrer Major, núm. 11 | Fa deu anys aproximadament, que la Maribel, va agafar el negoci dels seus sogres. Un dels plats sucul·lents dels quals només ella té la recepta, és l'escudella de llenties. Un cop l'any, al mes de març, amb motiu del mercat de l'olla i la caldera, aquesta cuinera fa una demostració al públic d'una tradició molt arrelada. | 41.6326900,2.1637400 | 430346 | 4609333 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42812-foto-08033-371-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42812-foto-08033-371-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Maribel Merino | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42814 | Casa dels mestres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-dels-mestres | XX | Edifici de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a dues vessants. A cada cantonera del carrer Font i Boet hi ha una torreta que presenta la coberta en teula àrab i a quatre vessants. L'edifici dels mestres es composa de planta baixa i pis a excepció de les dues torretes que tenen un segon pis. Les façanes exteriors de l'edifici donen per una part al carrer Font i Boet, per l'altra amb el carrer Sentmenat i finalment comuniquen amb el carrer del Geògraf Aparici. La casa presenta varis àmbits separats per parets mestres independents. Les entrades a l'edifici formen arcs de mig punt. Les obertures tan a la planta baixa i al primer pis són de forma rectangula. Algunes d'elles presenten balconera amb voladís i barana de forja. El tercer pis té a les quatre bandes de façana tres obertures que presenten un arc de mig punt separades per columnes de pedra alternada amb totxo arrebossades. Per sota de la coberta hi ha una decoració amb motius ceràmics de color blau. | 08033-373 | carrer Font i Boet | Aquest edifici havia estat el lloc on vivien tots els mestres de l'escola de Caldes. Va ser construït durant els anys 1930 i abandonat anys després. L'edifici actualment es troba destinat com a equipament de dinamització comunitària | 41.6308300,2.1642000 | 430382 | 4609126 | 1930 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42814-foto-08033-373-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42814-foto-08033-373-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42616 | Jaciment Paleontològic del Mas d'en Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-del-mas-den-corro | <p>GOLPE, J.Mª. (1971). Suiformes del Terciario espanyol y sus yacimientos. Barcelona. GRAUGÉS I CODINA, Antoni (1983). Vertebrats fòssils del Vallès. Caldes de Montbui, Festa Major. 1982. Ed. Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. PALLARÉS PERSONAT, Joan (1973). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a proximitat del Mas Curró. Caldes de Montbui. Extraordinari de la Festa Major, 1973. Setmanari de Montbui. SOLÉ I SABARÍS, Ll. (1936). Presència del 'Dinotherium giganteum Kaup ' a Caldes de Montbui. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural núm. 36, pàg. 83-84.</p> | <p>Jaciment que hauria consistit en la troballa d'un molar de Sus major a uns cinc-cents metres un cop passada la casa en direcció al gorg d'en Pèlags.</p> | 08033-175 | Camí del Mas d'en Corró | <p>En un llibre sobre Caldes de Montbui, Llogari Sala, escriu en un article (pàg. 106-107), ' L'amic Joan Pallarès Personat, col·laborador del Museu, publica en un article de l'Estraordinari de Montbui de la Festa Major de 1973, una informació sobre la troballa d'un Dinotherium Giganteum Kaup trobat prop del Mas Curró i per tant no gaire lluny de la Torre Marimon. Afegeix que les restes d'aquesta troballa es troben dipositades al Museu de Geologia de Barcelona. També senyala que l'exemplar trobat a Caldes semblaria per les mides a un elefant actual 'En un principio el paleomastodonte o mastodonte antiguo era de tamaño más bien pequeño, adquiriendo los mastodóntidos, en las últimas épocas evolutivas, un volumen algo superior a los actuales proboscídeos'. L'any 1936 en terrenys de la granja agrícola de la Torre Marimon es trobaren les restes de mamífers fòssils d'època Miocena (Neògen, Cenozoic). Referent a aquesta troballa fou la Institució Catalana d'Història Natural en un dels seus butlletins, que publicà en la sessió científica del 7 de maig de 1932, i comentat per Mn. Bataller, la troballa d'un molar de Sus Major, a la finca de l'Escola d'Agricultura. El butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, volum número 36, de l'any 1936, comenta la troballa d'un premolar superior en perfecte estat, de Dinotherium giganteum Kaup, a uns 500 metres de Can Corró en direcció al Gorg d'en Pèlags. L'any 1977, Joan Baraldés, fent uns treballs a la seva finca prop del Rouer Gros, trobà un molar de mastodont Gomphoterium, que fou dipositada al museu Thermàlia. També cal citar un molar d'Elephas i una mandíbula de Rinoceró, trobats a la riera de Caldes, dins del terme de Palau de Plegamans, tot i que cal reconèixer, degut al seu desgast fluvial, que procedeixen de la zona de Caldes. Ambdues peces foren dipositades al Museu Parroquial de Palau de Plegamans i l'any 1982 encara estaven sense haver rebut un estudi i classificació. No s'ha pogut verificar on es troben actualment.</p> | 41.6298700,2.1535900 | 429497 | 4609028 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Productiu | 2020-01-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, es van resseguir els camps esmentants, sense trobar cap altra resta paleontològica. No es té constància de que s'hagi realitzat cap tipus de prospecció després de la troballa. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42622 | Festes de Sant Antoni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festes-de-sant-antoni | CANALS, Andreu (1986). Vida i afeccions del nostre poble. La festa de Sant Antoni Abat. CUSPINERA, Climent (1873): Guia Cicerone del viajero o bañista en Caldes de Montbuy. SOLÈ, Mercè (1998). Festa de Sant Antoni Abat. 125 anys de tradició. De 1873 a 1998. Servei de Publicacions Thermàlia. Museu de Caldes de Montbui. Centre de Promoció de la Cultaura Popular i Tradicional Catalana. Ed. Mirador. | XIX | Festa, de tradició agrícola organitzada per la Facultat de Sant Antoni Abat , que té com a actes principals la cavalcada dels tres tombs, la benedicció dels panets i els animals, el concurs de carros i carrosses i el popular Ball de Plaça de diumenge a la tarda, en què colles de totes les edats ballen la Dansa de Sant Antoni. L'acte de lliurament de la bandera posa el punt final a a la festa actual. Aquesta festa, també recordada com “Festa dels pagesos”, comença amb l'anada del portabanderes a l'ofici que se celebra a la mateixa església parroquial on es fa la benedicció dels panets que són repartits entre la població i acaba amb el cant dels goigs del sant (antigament es feia una curta processó pels carrers del nucli antic de la població en la qual els portabanderes portaven la imatge de Sant Antoni. Acabat el recorregut, es retornava la imatge a l'església i es procedia, a fora el carrer, a la benedicció de les cavalcadures i carrosses, tal com encara es fa avui, i es donava pas a la cavalcada dels Tres Tombs). Antigament s'obsequiava els participants a la cavalcada amb galetes i vi bo; actualment també es reparteixen carquinyolis. A primera hora de la tarda, la festa es trasllada a la plaça del Lleó, on dansen petits i grans el tradicional Ball de Plaça, una dansa que té l'origen en l'entrada de Ball de l'antic aplec del Remei, i que conserva peces de la indumentària com són la mantellina per a les noies i el barret per als balladors. Fins fa uns anys quan acabava el ball s'anava al Casino on la Junta de la Facultat feia la repartició de les figues. Mentrestant, les parelles de balladors eren convidades a un berenar que s'allargava fins entrat el capvespre, a “ca la Pepeta Xerraire”. Des de fa vint anys, en lloc del repartiment de les figues del diumenge, la Facultat en regala un paquet a cada soci. Antigament sembla ser que un cop acabada la dansa de la plaça, es feia un ball de tarda però, la Junta de la Facultat, va substituir aquest ball per una cantada d'havaneres al Casino. Un cop finalitzat s' oferia el sopar de convit als portabanderes entrants i sortints. Fins l'any 1962 en aquest sopar només hi anaven els portabanderes. Van ser els portabanderes de l'any 1963, els qui en aquest sopar tradicional van convidar totes les acompanyants. Cap a les deu del vespre, les teies enceses acompanyen pels carrers els portabanderes i acompanyants, cap al Casino de Caldes. El ball de nit marca el final de la festa de Sant Antoni. Els portabanderes, acompanyats dels membres de la Facultat de Sant Antoni, fan lliurament de l'estendard emblemàtic, als portabanderes de l'any següent. Durant tot el dia, la bandera queda instal·lada a la casa del portabanderes, en un lloc preferent com és el balcó, fins l'acte de lliurament. La resta de l'any és el president de la Facultat qui la guarda. De tots els actes que configuren la festa de Sant Antoni, el del lliurament de la bandera és el que menys variació ha sofert. Seguidament, les quatre parelles dels portabanderes obren de nou, el ball que acostuma a ser un vals. Al cap d'una mica s'hi incorporen els portabanderes de l'any següent i els de l'any anterior i així fins que tothom pot entrar a la pista de ball. Un altre element és la rifa del porquet, el be i els dos pollastres. Es fa a la mitja part del ball quan la Junta de la Facultat fa el lliurament dels premis de les carrosses. | 08033-181 | Pels carrers del nucli urbà de Caldes | La documentació més antiga que fa una referència clara a la celebració de Sant Antoni és de l'any 1873, en l'obra de Climent Cuspinera 'Guia cicerone del viajero o bañista en Caldes de Montbui'. En aquesta, l'autor fa un breu relat del desenvolupament de la festa local. Una descripció una mica pintoresca de l'últim terç del segle XIX, celebrant-se el mateix dia de la festivitat, segons el calendari santoral, el 17 de gener. S'explica que a les 9 del matí, totes les cavalleries de la població, des dels burros als cavalls més esvelts, eren conduïts a l'antiga plaça de l'Om. Un cop concentrats es procedia a la seva benedicció, on no hi mancava la música. Algunes cavalleries tornaven a casa mentre que un bon nombre de cavalls es dirigien al carrer principal per iniciar els Tres Tombs. Aquí, els genets mostraven la velocitat del cavall i hi havia sempre algunes caigudes ja que la música i les aglomeracions de la gent espantaven habitualment els animals. En un principi, se seguia la tradició perquè els gremis dels traginers, cistellers i pagesos, que n'eren els protagonistes, gaudien sempre de la festa del seu patró el mateix dia que s'esqueia. La progressiva diversificació que van anar experimentant aquests oficis tradicionals cap al sector industrial va fer que la festa anés perdent participació. Per aquest motiu, la celebració de Sant Antoni va anar caient en el desànim fins a la dècada dels seixanta en què el dia 17 de gener es va escaure en diumenge i tota la població es va abocar al carrer per a festejar la diada. Aquest enorme succés va fer que l'entitat organitzadora acordés l'any 1966 que la celebració de la festa a Caldes es fes a partir d'aquell any, el diumenge següent al dia del sant. La celebració de Sant Antoni s'inicia actualment ja el diumenge abans de la festa patronímica amb una cercavila, durant la qual antigament l'agutzil anunciava quin seria el programa d'actes. Aquesta cercavila també es feia per vendre els números de la rifa i per això la Junta de la Facultat agafava un carret, el guarnia amb verd fosc i a dins hi posava un porc com a mostra del que es rifava. Acabat el cercavila s'anava a casa del portabanderes a passar comptes. Allí eren obsequiats amb galetes i vi bo. Aquesta convidada amb el pas del temps ha esdevingut l'aperitiu actual. Des de fa molts anys, la cercavila s'acompanya amb una banda de músics i un grup de majorettes que anuncien la festa pels carrers. En aquesta cercavila participa tota la Junta de la Facultat i els portabanderes de l'any i els entrants, que van oferint els números de la rifa tradicional. Tal com consta a les actes de la Facultat, l'any 1994 l'assemblea, donant suport de la proposta de la Junta, va acordar que l'aperitiu cada any es fes a un mateix lloc per tal de facilitar la possibilitat de ser portabanderes a tots els interessats. Durant la setmana coincidint amb la data del 17 de gener, se celebra una missa en memòria dels socis difunts de la Facultat de Sant Antoni. De la Junta de la Facultat de Sant Antoni, es té constància a través de documents datats de principi del segle XVIII. En aquests però, es parla ja de l'agrupació com si fes anys que estigués en funcionament. La imatge identificativa de la Facultat és un estendard, del qual es té constància ja a principi del segle XIX, en què ja figurava el nom de l'entitat. L'any 1998 es va estrenar un de nou que va substituir el presentat l'any 1955 i que fou apadrinat per la família Sagalés. La Facultat està formada per un total de quinze persones. Durant els anys 50 i 60 del segle XX en formaven part un total de vuit a deu persones. Ja als anys 70 la formaven un total de 13 membres. L'objectiu de la Junta de la Facultat és la de vetllar per la correcta organització de la festa, així com per la conservació de la tradició. Actualment l'entitat té una mica més de cinc-cents socis. | 41.6343400,2.1621600 | 430216 | 4609518 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42622-foto-08033-181-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Les primeres noies portabanderes de la festa de Sant Antoni a Caldes foren M. Fontcuberta Peidro (capitana de bandera), M. Àngels Usat i Montserrat, M. Dolors Mompó Anglí i I. Garriga Sala (cordonistes). Des de 1969 fins a 1997 només cinc vegades s'ha donat el fet que fossin portabanderes quatre noies: l'any 1976, 1980, 1986, 1988 i 1993. | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 42623 | Festa Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-4 | (VARIS AUTORS). 2008. Setmanari Montbui. Festa Major 2008. III època. Any XXX. Núm. 1.402. Ed. Associació de Promoció Informativa Cultural. | Setmana festiva que s'inicia la segona setmana del mes d'octubre aproximadament (10 d'octubre per l'any 2008) i finalitza amb l'Aplec del Remei, conegut també com la Capvuitada (tercera setmana del mes d'octubre, aquest any el dia 19). Durant els actes de la Festa Major, es fan les activitats usuals d'aquestes ocasions: manifestacions de caràcter tradicional com el correfoc, els gegants o timbalers; esportives; festes infantils; teatre; ball, trobades de cotxes, encesa del campanar i castells de focs,etc. Un vell costum arrelat a Caldes és la celebració de l'Aplec del Remei amb una missa a l'ermita del Remei, seguit de la trobada de carros i pujada al santuari, la trobada de puntaires, una segona missa seguida de la cercavila de Capvuitada on hi participen els gegants, castellers, agrupacions sardanistes i de bastoners. Aquesta s'inicia cada any a la Plaça de la Font del Lleó i finalitza al Santuari del Remei. També hi ha una ballada de sardanes. Quan acaba el dia, i coincidint amb la finalització de la Festa Major, hi ha un concert anomenat 'de Capvuitada', a l'església de Santa Maria. | 08033-182 | Pels carrers del nucli urbà de Caldes | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||||||
| 42625 | Aplec de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-sant-sebastia-1 | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIX-XX | Celebració festiva que se celebra el dia 1 de maig de cada any. Aquesta consisteix en una missa celebrada a l'ermita de Sant Sebastià de Montmajor, seguit d'una ballada de sardanes i un dinar, on la gent pot fer foc prop de la font de Sant Sebastià i dinar. | 08033-184 | Esplanada de Sant Sebastià de Montmajor | Segons ens expliquen els habitants de Sant Sebastià de Montmajor, tradicionalment el 20 de gener, els habitants de Caldes de Montbui, els de Sant Feliu, de Bigues i Riells i Gallifa, majoritàriament acudien en romiatge a venerar les relíquies del màrtir romà, Sant Sebastià, considerat com un protector de la pesta des del segle X a molts indrets de Catalunya, per demanar al sant que protegís als habitants de la pesta. A inicis del segle XX, i per evitar el mal temps que sovint patien els habitants d'aquest indret, l'Aplec es traslladà al primer dilluns del mes de maig. Quan el romiatge queia en dia feiner, només hi assistien aquells que podien plegar de la feina. Un cop passada la Guerra Civil espanyola, la festa es tornà a canviar, traslladant-se al primer dia de maig. A partir d'aquell moment, la festa va conèixer un gran esplendor, ja que era dia festiu per tots els treballadors. Tradicionalment la gent hi anava a peu, o amb la tartana, sortint ben d'hora al matí, i aturant-se a esmorzar pel camí; alguns dels llocs on la gent s'aturava eren el revolt de 'la Paella' o el revolt de 'les Garrigueres'. A principis del segle XX, moltes famílies pujaven amb les diligències i els carros carregats de menjar i els estris per a cuinar. En aparèixer els primers vehicles rodats, recorden el Vila, l'Ernesto o en Cendra. També hi havia la família Safont, que produïen en aquella època gasoses i sifons, que hi pujaven amb una camioneta carregada de begudes gasoses. Als anys 1960, hi pujava el Sr. Graví amb el seu camió, i dels anys 1950 recorden el tractor del Sallent. Fins ben bé arribat el Seat 600, la gent continuà pujant majoritàriament a peu i en carro. Un cop instal·lats, se celebrava una missa a mig matí a l'església de Sant Sebastià i es cantaven els goigs a Sant Sebastià. També es podien veure les relíquies del màrtir i podien besar-les els devots. Un cop acabada la missa, es sortia fora on els esperava una orquestra per ballar, o d'altres anys hi havia una cobla que tocava sardanes. Un cop acabat, cada grup es feia el seu foc i s'hi coïa el menjar, essent l'arròs a la cassola o la graellada de carn i botifarres el més típic de la diada. A finals del segle XIX, després de dinar es resava el rosari i la gent tornava cap a casa. Quan als anys 1920, l'aplec va ser traslladat per primera vegada al mes de maig, també es realitzaven jocs on hi participaven grans i petits. Un dels més coneguts era el de perseguir aquells que duien un paper de diari a la cintura i que cantaven: 'Jo te l'encendré, el tió, tió fresco, jo te l'encendré, el tió de paper'. Als anys 1940 s'afegí el joc del pernil, que consistia en penjar una pota de pernil al capdamunt d'un pal de fusta que prèviament havia estat untat de greix o llard. El desembre de l'any 2007, abans de l'Aplec de sant Sebastià, les brigades municipals van treballar de manera molt activa en aquesta zona. Concretament, tal i com va explicar el regidor de Via Pública Josep Coral, es va fer una desbrossada general i es va netejar la font de Sant Sebastià. | 41.6644200,2.1193300 | 426683 | 4612893 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42625-foto-08033-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42625-foto-08033-184-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42627 | Aplec del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-del-remei-0 | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Celebració festiva que es celebra el cap de setmana següent a la Festa Major a Caldes de Montbui. És l'acte més important de la Capvuitada. Aquest es celebra el diumenge al matí. A l'Aplec hi conflueixen: La trobada de cotxes antics, la mostra d'artesans, antiquaris i brocanters, la trobada de carros, la mostra de productes de Caldes, la trobada de puntaires, l'aplec sardanista, els gegants, els bastoners, els castellers, sense oblidar les celebracions litúrgiques a l'ermita del Remei. En acabar la festa la gent gaudeix dels productes artesanals més representatius del municipi: carquinyolis, el mató, l'anís de taronja fet de la destil·lació de la pell de taronja amb la grana de matafaluga i el famós licor de les flors del Remei, fet amb diferents herbes aromàtiques. | 08033-186 | Ermita del Remei, s/n | La vila de Caldes de Montbui celebra un aplec a l'ermita del Remei cada tercer diumenge d'octubre. També es coneix com la Capvuitada pel fet de coincidir vuit dies després de la celebració de la Festa Major. Es tenen notícies de la celebració d'aquest aplec des del segle XVII, quan se celebrava cada segon diumenge d'octubre. La festa va adquirir importància a partir del segle XVIII, quan els sacerdots custodis van prendre cura del santuari. En aquell temps l'aplec consistia en un ofici religiós i una audició de sardanes. Els assistents, que hi arribaven amb tota mena de vehicles de tracció animal, acompanyen als voltants de l'ermita per fer-hi un dinar de camp. Un cop havent dinat se celebraven tota mena de jocs populars i 'l'entrada de ball', que actualment es balla per la festa de Sant Antoni a la plaça de la Font del Lleó. Segons Joan Amades, l'Aplec del Remei era el més important del Vallès i un dels més concorreguts de Catalunya. Hi acudien tota mena de firaires, especialment venedors de fruits secs i dolços, i era mol típica la compravenda de magranes. D'altra banda, la popularitat de l'aplec va inspirar una obra de Josep Anselm Clavé que porta el mateix nom que la festa. Al llarg de la història han anat variant de dates en el calendar. El 1644 el papa Urbà VII la va establir al segon diumenge de novembre, però el 1660 el papa Alexandre VII va canviar-la a l'agost. L'any 1861 l'ajuntament decideix canviar la festa al segon diumenge d'octubre, fent-la coincidir amb la celebració de la Mare de Déu del Remei. Aquest canvi és degut al fet que la Festa Major quedava deslluïda per la proximitat de la festa del culte a la Verge del Remei, que comptava amb molts més adeptes. Els vilatans s'engalanaven amb els millors vestits i l'aplec del Remei, que tenia gran anomenada, s'havia convertit en la festa grossa de tot el poble. Fent convergir la Festa Major amb la celebració del dia de la Mare de Déu del Remei, es volia restablir l'esplendor de la primera. El mateix diumenge d'octubre se celebrava la festa de la parròquia de Santa Maria, així doncs, per no fer coincidir dues festes sacres, es canvia la festivitat en honor a la Mare de Déu del Remei al tercer diumenge d'octubre. | 41.6505000,2.1622800 | 430243 | 4611312 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42627-foto-08033-186-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42627-foto-08033-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42627-foto-08033-186-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | També conegut amb el nom de Capvuitada. | 94|98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 42676 | Arbrat de la Plaça 11 de Setembre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arbrat-de-la-placa-11-de-setembre | XIX | Parc urbà format per vàries espècies arbòries d'interès històric, composat bàsicament per catorze abèlies (Abelia floribunda), trenta dues troanes (Lingustrum japonicum), una magnòlia (Magnolia grandiflora fallisoniensis), tres avets blancs (Abies alba), quatre palmeres (Phoenix canariensis) i quatre oms (Ulmus sp.). Aquesta plaça està envoltada per bancs i un espai per als infants. | 08033-235 | Plaça 11 de Setembre, s/n | Durant el maig de l'any 1998 es realitzà un seguiment arqueològic d'urgència al perímetre comprés entre l'antic edifici de l'Ajuntament i els banys de La Salut i Garau i part dels jardins del balneari i que actualment formen part de la Plaça Onze de Setembre. Si bé l'edifici de les termes va anar a terra, sí que es van voler conservar els antics jardins del balneari. En aquesta plaça, el mateix dia 11 de setembre de cada any se celebra a la plaça de l'11 de Setembre el tradicional acte institucional i l'ofrena floral que des de l'any 2007 s'ha obert a la participació de la ciutadania. | 41.6344700,2.1630000 | 430286 | 4609531 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42676-foto-08033-235-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42676-foto-08033-235-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 42756 | Monument al 70è aniversari de la IIa República | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-al-70e-aniversari-de-la-iia-republica | XXI | Placa commemorativa de forma quadrada, realitzada en marbre negre amb una inscripció gravada amb lletres grises amb la llegenda ' 70è aniversari de la II a República. En homenatge als seus defensors. 14-04-2001. Aquesta placa es troba enganxada damunt d'un pedestal amb la coberta inclinada, realitzat amb totxo i ciment i recobert amb plaques de marbre gris. Mesura 70 centímetres d'alçada i es troba ubicada dins d'un dels parterres de la zona enjardinada més propera a les escales que condueixen de l'ajuntament a la plaça. | 08033-315 | Plaça de l'Onze de Setembre | Després de ser inaugurada la Plaça Onze de Setembre, que de fet havien estat els jardins de l'antic balneari La Salut i Garau, durant els segles XVIII i XIX, es col·locà una placa que fou inaugurada el 14 d'abril de l'any 2001, pel 70è aniversari de la Segona República, en memòria i homenatge als seus defensors. Cada any es recorda aquesta data amb un acte simbòlic. L'any 2008, l'Ajuntament de Caldes de Montbui es va sumar als actes de commemoració del 77è aniversari de la proclamació de la Segona República i, per aquesta raó, la bandera republicana va ser penjada al balcó de l'ajuntament. L'alcalde Jordi Solé va afirmar que 'l'Ajuntament de Caldes dóna suport i se suma als actes de commemoració de la República, perquè amb el pas dels anys es fa cada vegada més necessari donar a conèixer els fets històrics que van ocórrer a casa nostra fa 77 anys'. | 41.6343800,2.1628200 | 430271 | 4609522 | 2001 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42756-foto-08033-315-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42756-foto-08033-315-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42757 | Monument de la vila de Caldes als seus ancians | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-de-la-vila-de-caldes-als-seus-ancians | XX | Placa commemorativa realitzada en metall polit, que consta de dues parts: una primera en relleu mesurant un metre per 80 centímetres, representant dos avis sentats en un banc, que s'agafen per la mà mirant-se tendrament. Tots dos van vestits recordant el segle XIX. La segona, una placa més petita, també realitzada en metall, amb les lletres en relleu, col·locada per sota, en el basament, amb la inscripció ' LA VILA DE CALDES DE MONTBUI ALS SEUS ANCIANS, AMB MOTIU DEL VI è CENTENARI DE LA RESIDÈNCIA SANTA SUSANNA (1386-1986). 20 D'ABRIL DE 1987'. Aquestes plaques estan col·locades damunt d'un basament construït amb totxo i ciment i arrebossat, amb una petita motllura per suportar el pes del relleu dels avis. El monument es troba situat a la Plaça de Catalunya, en una zona enjardinada, rodejada per vegetació arbustiva i arbòria, amb bancs i una font del tipus Barcelona a la banda oposada de la plaça, destacant un llorer reial (Prunus laurocerasus), dues pruneres vermelles (Prunus ceracifera pisardii), un lledoner (Celtis autralis) i un xiprer comú (Cupressocyparis leilandii) i vuit til·lers platejats (Tilia tomentosa). | 08033-316 | Plaça de Catalunya | Monument ofert per la vila de Caldes de Montbui als seus ancians amb motiu del sisè centenari de la residència 'Santa Susanna' (1386 - 1986). Aquest fou inaugurat el 20 d'abril de l'any 1987. | 41.6305700,2.1643200 | 430392 | 4609097 | 1987 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42757-foto-08033-316-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42757-foto-08033-316-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Badia | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 42758 | Monument a Pau Surell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-pau-surell | les lletres gravades comencen a tenir dificultats per ser llegides. Porta restes de grafitis de color negre a la placa de marbre com darrera la façana de l'església | Placa de marbre que mesura 1,20 cm d'alçada per 60 cm d'amplada recolzada sobre un suport fet de totxo, arrebossat, i col·locada sobre una base de granit rectangular posat al terra, en una jardinera delimitada per un tancament de maons disposats en sentit horitzontal, un al costat de l'altre, com a plec de llibre, i situada a la façana orientada al sud-oest de l'església de Santa Maria. La placa porta una inscripció gravada amb la llegenda 'PABLO SURELL. ESCULTOR. QUE LABRÓ LA PUERTA MONUMENTAL DE LA IGLESIA DE SANTA MARIA EN 1701' Per sota hi ha gravat l'escut de Caldes amb l'any en que la vila dedicà el monument a l'escultor: '1955'. | 08033-317 | Plaça Pau Surell | La plaça Pau Surell fou Inaugurada el 22 d'octubre, primer diumenge de la Festa Major, de l'any 1955. Abans de ser inaugurada, aquesta plaça era un espai erm entre el darrera de l'església i la muralla de la riera. L'any 1952, el conservador del Museu Marítim de Barcelona, Sr. Enric Cubas, aportà una dada molt interessant respecte a la façana de l'església de Santa Maria, descobrint que l'autor de l'obra escultòrica de la façana era Pau Surell, l'any 1701, i no M. Fiter com s'havia cregut fins llavors. El consistori va decidir fer aquesta plaça dedicada a P.Surell en homenatge del seu pas per Caldes de Montbui. Hi assistiren a l'acte, l'alcalde d'aquella època,el Sr. Joan Riba; el jutge de pau, el Sr. Amat de Sans, el conservador del Museu Marítim de Barcelona i el capellà que va beneir la plaça, Joan Calmet. També hi va assistir un representant de la Diputació Provincial de Barcelona. Originàriament es va realitzar un empedrat del paviment; es col·locà una barana de pedra que separava la plaça del desnivell de la riera; s'instal·laren diversos bancs i també es construí una petita bassa amb un sortidor d'aigua al mig. L'acte es va tancar amb una audició de sardanes per part de la Cobla la Principal de la Bisbal. | 41.6323500,2.1621400 | 430212 | 4609297 | 1955 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42758-foto-08033-317-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42758-foto-08033-317-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42759 | Deesa Ceres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/deesa-ceres | XX | Estàtua de bronze, feta en motllo, representant a la deesa Ceres, deesa de la agricultura, les collites i la fecunditat posada damunt d'un pedestal de marbre gris, amb una placa de marbre blanc collada al davant amb la inscripció 'LA DEESA CERES PER MANOLO HUGUÉ. 18-02-1945'. | 08033-318 | Plaça de la Font del Lleó | Aquesta estàtua fou realitzada per Manolo Hugué el 18 de febrer de l'any 1945. La deesa romana Demèter (Ceres, en la mitologia grega) era la divinitat de l'agricultura, de la terra jove i fèrtil i la protectora del matrimoni; gràcies a ella, les llavors germinaven, el blat naixia i els arbres donaven els seus fruits per alimentar les persones. Aquells eren els temps de les primaveres eternes, de camps verds i esplendorosos. | 41.6342900,2.1616600 | 430174 | 4609513 | 1945 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42759-foto-08033-318-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42759-foto-08033-318-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manolo Hugué | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 42803 | Catifes florals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/catifes-florals | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Catifes realitzades amb flor tallada, i altres elements decoratius com encenalls de fusta, marro del cafè, o farina torrada, que representen motius florals, geomètrics o religiosos. La catifa es dibuixa directament al terra amb guix o amb un patró de paper d'embalar. Un cop dibuixada, es procedeix a omplir els espais amb els elements decoratius. Per segons quins dibuixos, es poden utilitzar motllos. | 08033-362 | Nucli de Caldes de Montbui | Originàriament, les catifes es feien amb motiu de la processó del dijous de Corpus Cristi. Se sap que durant els anys 30, quan passava la processó, els calderins, des de les balconades de les cases, tiraven serpentines de colors. Entrat els anys 1950, sembla ser que els habitants, mentre passava la processó, llençaven flor groga de ginesta. Amb el pas del temps, els mateixos calderins van començar a col·locarla pels carrers de manera molt més atapeïda, formant una mena de catifa, emmarcada amb branquetes de xiprers, per aquells carrers on passava la processó. A finals dels anys cinquanta, s'havien convertit en veritables catifes formant un rectangle o un cercle. En els carrers més llargs, se'n podien trobar vàries; en altres, una de molt llarga, ocupant tota la llargada del carrer. Amb el temps, s'afegiren nous elements decoratius com els encenalls de fusta, el marro del cafè, els pètals de la clavellina, farina torrada i tot allò que permetia la imaginació de la gent que any rere any es trobava més motivada aportant noves idees. Això va provocar que als anys cinquanta s'iniciés un concurs de catifes. Les del carrer Major i de l'avinguda Pi i Margall acostumaven a tenir molt d'èxit. Arribada l'hora de la processó, només desfilaven pel damunt, el capellà amb els portants del Sant Crist. La resta de calderins desfilaven pel costat de la catifa. La Sra. Siurans, explica que durant molts anys, aquesta tradició es va perdre i finalment va ser recuperada ara fa uns sis anys per gent com la Sra. Vicenta Pallarès, presidenta de l'Acció Cívica Calderina, s'iniciaren de nou les catifes. Actualment, a Caldes de Montbui es fa una trobada de catifes on venen grups d'altres pobles per participar en l'acte, realitzant la seva pròpia catifa. Se sap també que per la Mare de Déu de Montserrat, els calderins van a Montserrat per realitzar una catifa a la Plaça Gran. | 41.6332800,2.1618900 | 430192 | 4609400 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||||
| 42443 | Muralla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/muralla | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XI-XVII | els trams recuperats, s'han intentat restaurar i conservar. Molts d'ells no són accessibles per trobar-se dins de finques particulars. | <p>Trams de muralla que es van descobrint a mida que es realitzen intervencions arqueològiques en les cases que ocupen l'antiga línia de muralla. Aquests trams, acostumen a ser porcions de diferents dimensions del mur ja que el conjunt de la muralla ha variat molt a causa del creixement de la ciutat i aquest fet ha anat fent que avui, tot i que es coneix el seu traçat aproximat, no es pugui excavar i recuperar gran part del tram. El que queda de la muralla es situa principalment a la part de la riera, en el carrer Major, el carrer del Pont, a Can Rius, el Museu Thermalia, les Termes Victòria, i el carrer d'Escanyacans.</p> | 08033-2 | Parcialment pel nucli antic de Caldes de Montbui | <p>Es tenen referències en documents de que l'any 1102 existia una muralla que protegia la vila. Aquesta hauria tingut quatre portals que permetien l'entrada a l'interior de la vila i que corresponien als punts cardinals. Així, al carrer de Vic hi hauria un portal orientat tramuntana. Al portal de Vic, durant el segle XVIII, va existir una capella. A ponent hauria existit el portal de Santa Susanna, documentat al 1344. Al sud, el portal de Santa Esperança i a llevant el portal de Salze, esmentat en un document de l'any 1387. Durant el segle XVII, concretament de l'any 1616, se sap que hi haurà un altre portal, conegut amb el nom de portal de l'Àngel anomenat així perquè aquest estava custodiat per un àngel. Sembla ser que el portal hauria dut el nom de Portal d'en Roig, i també portal de Don Carles. També es tenen documentats altres portals que s'aniran construint en llarg del temps, com a conseqüència de les necessitats de la vila. Així, de l'any 1387 es documenta el Portal d'en Porcell, també dit de Berenguer Porcell. De l'any 1370 es documenta el portal Nou, que a mitjans del segle XVI serà conegut com a Portal d'en Bellit. Ja del segle XV, concretament a partir de l'any 1454, i fins el segle XIX es tenen referències del Portal de La Portalera o La Portalera. De l'any 1581 es té constància de l'existència del portal de l'Abeurador, situat al carrer que porta el mateix nom i que formava part dels Corredossos de la muralla. Del segle XV trobem datat un nou portal conegut com Portal de Barcelona. Ja del segle XIX, (concretament l'any 1860) es té coneixement del Portal de la Bretxa, que correspon al carrer que porta el mateix nom i que uneix el carrer Major amb els Corredossos. De l'any 1684 (segle XVII) es té coneixement del Portal del Pont, que també va rebre el nom de Portal de Sant Cristòfol durant el segle XVIII. De l'any 1867 ja durant el segle XIX es coneix la Porta dels Jaquesos. A mitjans del segle XIX, s'inicià una remodelació i engrandiment del recinte urbà extra murs i s'ultrapassà l'àmbit de l'antiga població emmurallada.</p> | 41.6360500,2.1612900 | 430145 | 4609708 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En l'Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya de Caldes de Montbui, realitzat pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia de Barcelona, el maig de 2002, la muralla i la torre de la presó s'inclouen dins d'una mateixa fitxa, amb núm. d'inventari IPA 659. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||
| 42539 | Can Camp o Can Campdepedrós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camp-o-can-campdepedros | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Mas de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a quatre vessants, que consta de planta baixa, pis i golfes. La façana principal està orientada a migdia. A la planta baixa hi ha tres obertures; la principal, amb un portal de fusta d'accés a la casa, a través d'un cancell, del qual destaca la cara femenina figurada en el picaport de ferro de la porta. El portal està emmarcat tot ell de pedra ben escairada i motllurada. La clau de la llinda té una motllura gravada a l'interior de la qual es pot llegir la data de '1734'. Els brancals són de pedra de grans dimensions i un marxapeus de pedra tallat en un sol bloc. Ambdós costats del portal hi ha dues finestres simètriques amb llinda, brancals i àmbit de pedra i una reixa de ferro. Al pis superior hi ha tres obertures amb balconeres i voladís no gaire ample. Tots tres estan emmarcats per blocs de pedra molt ben escairada, destacant les llindes de grans dimensions. Per damunt de les tres, hi ha un element decoratiu que consta d'un petit arc fet amb totxo que sobresurt 10 cm. de la façana. Per damunt, ja al segon pis o golfes, s'observa la part central e la façana, que consta de cinc obertures, rectangulars totes elles formant un arc de mig punt, realitzat amb totxo i disposat a mena de plec de llibre, que s'aguanten mitjançant pilars de maó. A banda i banda, també simètriques, horitzontal i verticalment, hi ha dues obertures de forma més quadrada, amb els brancals i l'ampit construïts a base de fileres de maons superposats, i el llindar, formant un arc rebaixat també de maó, a mena de plec de llibre. La façana està arrebossada i cal destacar el rellotge de sol de tipus vertical declinant del qual només queda el gnòmon orientat al sud-est. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. Té restes de policromia, de color vermell i groc (composat per una línia de cinc centímetres de color vermell i una altra interior de les mateixes dimensions de color groc, a l'interior de les quals es trobaven les xifres). Tampoc s'observa si tenia algun tipus de llegenda. A la planta baixa, entre les finestres i el portal hi ha, a cada costat de la paret, dos caps de cavall de ferro, dels quals surt una anella, per lligar els cavalls de la propietat. També hi ha un banc adossat a cada costat del portal fet de pedra i totxo. La façana principal queda tancada per un mur de mes de dos metres d'alçada. A banda i banda de la façana, hi ha un portal d'entrada pels carros i un altra al mur orientat a migdia. Actualment només s'utilitza el portal orientat al nord-est, ja que al costat d'aquest hi ha la masoveria adossada a una de les façanes de la casa, i és l'únic que disposa de portó. L'era de la casa és de terra i herba (no s'observa en tot cas restes de rajol ceràmic o lloses de pedra). Al pany de paret orientat al nord-est, hi ha tot un seguit de corts i porxos. Al mur orientat al sud-oest, hi ha un porxo i l'ermita de la propietat, per la qual es pot accedir des de l'exterior del mas, i també des de l'era, per una porteta petita, amb llindar, brancals i marxapeus de pedra. Aquesta es troba tancada. La façana nord de la casa, presenta dues fileres d'obertures, totes elles simètriques, a excepció de dues finestretes situades en un extrem de la façana de la planta baixa, molt més petites envoltades de pedra ben treballada. Dels tres portals d'accés al mas, el principal era el que es trobava orientat a migdia. Té una coberta de teula àrab, recolzada sobre biguetes i llates de fusta, per sota de la qual hi ha una portalada adovellada de pedra, amb els guarda-rodes a banda i banda. Actualment l'accés està anul·lat. | 08033-98 | Camí del Cementiri a Can Camps, s/n | Aquesta casa es troba documentada al segle XVII i XVIII sota el nom de Campdepadrós. Moreu-Rey (1962), troba referències documentades de que ja al segle XIV, concretament de l'any 1353 on se l'anomena 'Mas Descamp' o 'Dez Camp'. També de l'any 1412, es troba anomenada com a 'Mas de Camp', i del 1698, com a 'loco dicto lo mas camp'. Del segle XVIII, concretament des de l'any 1749 al 1754, Moreu-Rey troba documents on es parla de l'origen del nom Campdepadrós: 'La heretat anomenada lo mas Campdepadrós se denomina tal perquè ab lo dit mas se troba unit lo mas Padrós (...); se troba composta de diferents masos, essent lo principal lo mas Camp, y los altres (derruïts) són los masos Sant Miquel, Padrós, Vialva, Arca, Casellas y altres'. 'Las partidas de terra que componen vuy lo dit mas Camp tenen diferents noms, ço és Jordanas, Puig de les Tres Creus, Puig de Aguilar, Corominas, Sant Miquel de Martras, Arca, Puig de Mayans, La Borda, y altres' (que es nomenen així de memòria d'home). Consta en un document de l'any 1791 com a 'Torre de Campdepadrós'. En certs documents oficials del segle XVIII i XIX, Moreu-Rey la trobà anomenada com a 'Mas Duran' o 'Durant'. També es troba referenciada en documents del segle XVIII i XX, la capella particular, que segons el germà del Marquès de Caldes, Sr. Berenguer Sanllehy, propietaris del Mas, fou construïda al mateix temps que la casa. Històricament se sap que una part del que serà després l'heretat pertanyia a Sant Pau del Camp de Barcelona, al menys a partir de l'any 1126. L'any 1159 sembla ser que existien dues cases, l'una de Bernat de Caldes i l'altra casa veïna, el mas Pedrós, explica el nom que porta la família des dels primers anys del segle XV. L'any 1744, els bens de Geroni C. van ser segrestats: Domènec de Duran i Muxiga, sol postor, va comprar la casa i heretat subhastades (1749), i va fer reconstruir una 'casa no molt lluny de la antigua' (1757). Va ser després propietat d'Antoni de Duran i de Bastero, fill del precedent; de Francesc de Duran i Descatllar, i de la seva vídua Rosa de D. i de Monner (1853, 1854). Després d'haver passat a les mans del banquer barceloní Bonaventura de Milans, l'heretat va ser recuperada per un descendent dels Campdepedrós: Joan San (t)llehí i Metge, pare de l'actual marquès de Caldes de Montbui. Pel que fa als llinatges relacionats amb aquest mas, s'han trobat documents on es parla d'un tal Bernat de Camp (1559); o Ramon de C., casat amb Guilleuma (1159-1162); o Pere de Camp, fill dels precedents, casat amb Berenguera de Pedrós (1180, 1195, ella vídua l'any 1196); també cal destacar, Guillem de C., fill dels precedents, casat amb Ermessenda (1210, 1258), i que fou l'un dels fundadors del benefici de Santa Eulàlia. També es pot datar el moment a partir del qual és sempre utilitzat el nom compost de Campdepedrós: Pere-Joan Campdepedrós. (1529, 1575). Cal afegir les referències històriques trobades en relació al camí que menava a Can Camp, sembla ser que hi havia dues rutes: la primera, un camí antic que passava sobre el Puig de Sant Salvador, possiblement prop de l'ermita, ja que es llegeix en un document que l'any 1481, hi havia 'un camí qui va a Granollers' i que era l'any 1517 'un camí qui va les terres den Llunas' i que a l'any 1609 era 'un camí publich estret que va de dita vila (de Caldes) a la hera de M. Arbos y Llunes y a casa de Campdepedros, lo qual avuy esta dirruhit que apenas si passa'. Sembla ser que a l'any 1754 no era utilitzat_ 'camino per quem antiquitus', hom anava a la casa d'en Campdepadrós. Després de l'ermita el camí girava cap a través, apropant-se al torrent, passava atravessant la Borda d'en Brunés 1687); i anava a retrobar potser l'actual camí més enllà del que ara és el Cementiri modern. El segon camí que es coneix és el camí actual (que segueix primer el Camí de Bigues) i que sembla ser que és esmentat l'any 1602 'una peça a Meians i que afronta a tramuntana amb quodam camino que mena del mas Campdepedrós a Caldes'. | 41.6445900,2.1803000 | 431738 | 4610641 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42539-foto-08033-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42539-foto-08033-98-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | No s'ha pogut accedir a la bassa que es troba una mica més amunt del mas. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 42540 | Ermita de Can Campdepedrós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-can-campdepedros | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Ermita de planta rectangular, que consta d'una sola planta, sense absis, amb coberta de teula àrab a dues vessants. No té campanar ni creu. La seva façana principal té un portal d'entrada orientat a migdia, amb la llinda, brancals i marxa-peus de pedra. Al damunt de la porta d'accés té una finestreta rodona, emmarcada per un cercle de pedra motllurada. Aquesta té una reixeta en forma de creu i una mosquitera. No té cap més obertura a excepció d'una porta situada a l'interior de l'era de Can Camp per la qual els propietaris del mas accedien al seu interior. Aquesta porta és de petites dimensions, amb llindar, brancals i marxapeus de pedra. Està situada a la façana orientada al nord-est. La façana principal té una testera esglaonada - ondulada amb una acabament a base de maó, per darrera de la qual s'amaga la coberta. Les cantoneres de la façana principal són de pedra ben escairada. | 08033-99 | Mas de Can Camp o Campdepedrós | Moreu-Rey senyala la presència d'una ermita al mas de Can Camp o Campdepedrós. Segons manifesta el Sr. Berenguer Sanllehy, aquesta ermita fou construïda al mateix temps que la casa, i que en ella es celebrava una missa per portar bona sort als caçadors quan començava l'època de caça. Originàriament els caçadors anaven a cavall amb els gossos. No té coneixement de cap sant en especial a qui hauria estat dedicada l'ermita ni si l'ermita està dessacralitzada. Potser podria haver estat dedicada a Sant Julià, sant patró dels caçadors, entre altres. Aquest sant, era el patró de tots els qui es guanyaven la vida anant pel món sense vendre, ni comprar, ni treballar, ni traginar, i que vivien de la voluntat pública. Així doncs, els saltimbanquis, els músics i ballaires, els qui feien jocs de mans, els captaires, etc., l'invocaven. Igualment ho feien els que feien ballar óssos o altres bèsties ensinistrades. Diuen que els ancians que van trobar el seu cos cruelment torturat, a la vista d'alguns dels exemples del martirologi , van recuperar la joventut. És patró dels caçadors i dels mercaders, fabricants de comerç que no tenen prou força com per fer un gremi, per exemple bossers, corretgers, barretaires i venedors ambulants. Durant l'entrevista amb el Sr. Joan Badia, explica que els seus pares eren masovers del mas quan ell era petit, als anys 1930 i que recorda perfectament que la família venia a passar-hi els tres o quatre mesos d'estiu. També recorda que el seu oncle es va casar a l'ermita, i que aquesta tenia un altar major amb unes pintures dedicades a Sant Joan Baptista i que això li va quedar a la memòria perquè ell també es deia Joan. Segons ens explica, cada dia es resava el rosari i es deia missa el diumenge, tot i que no recorda el nom del capellà. | 41.6442500,2.1801800 | 431727 | 4610604 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42540-foto-08033-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42540-foto-08033-99-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Un dels seus propietaris, el Sr. Berenguer Sanllehy, manifesta durant el treball de camp que l'ermita data de l'època de construcció del mas, i que al seu interior no hi ha res i que la tenen tancada. De fet, sembla ser que ja fa molts anys que no s'hi fa cap missa. No es va poder accedir al seu interior.Durant el treball de camp també es contactarà amb el Sr. Joan Badia, ja que els seus pares foren masovers de la casa mentre ell era petit. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 42547 | Molí fariner d'en Selles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-fariner-den-selles | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII | Molí de planta irregular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a una sola vessant, orientada a migdia i de teula àrab. Les teules queden amagades per un ràfec en forma de cornisa motllurat que ressegueix tot el perímetre de la teulada. Les obertures de la façana principal han estat modificades en llarg del temps, i tot i que mantenen una certa simetria vertical, i horitzontal, no n'hi ha cap d'igual. Per damunt de la porta d'entrada hi ha dues balconeres superposades; la del primer pis, presenta un voladís més gran, amb una barana de ferro forjat treballada; la del segon pis, un balcó amb un voladís de petites dimensions i una barana senzilla, amb barrots de ferro. Al seu interior ja no existeix cap peça originària de l'antic molí. No obstant això, el propietari hi conserva una peça de fusta, restaurada, de gairebé dos metres d'alçada que feia anar les aspes i la mola del molí. A l'era del molí es poden observar, les restes de les moles del molí colgades arran de l'era i utilitzades com a marxapeus tan a l'entrada principal del molí com del porxo. Just a l'esquerra de la porta d'entrada al molí, per terra hi ha una mena de cisterna; un cop dins, s'observa que aquesta mena de cisterna està composada per dues galeries principals excavades al terra que travessen per sota terra, l'entrada de la casa i donen directament al darrera d'aquesta, on es troba encara la bassa i el pou del molí. En cadascuna d'aquestes galeries hi havia una aspa de ferro, que un cop que el molí havia fet el seu treball, entrava l'aigua per aquestes galeries i mitjançant les aspes era reconduïda per una galeria més petiteta que travessa l'era de la casa fins la riera de Caldes. Els sostres de la galeria estan fets amb encanyissat, i actualment encara es poden veure perfectament les empremtes deixades al sostre. En algunes de les parets de les galeries i al terra, es poden observar concrecions calcàries importants. | 08033-106 | Riera de Caldes amb el Torrent del Remei | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la mòlta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6406900,2.1590600 | 429965 | 4610225 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42547-foto-08033-106-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42547-foto-08033-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42547-foto-08033-106-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, el propietari va permetre accedir a l'interior de les galeries on es trobaven les aspes del molí, així com d'una mina d'aigua. | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 42551 | Can Valls de Viella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-valls-de-viella | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 231-232. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, amb la coberta a dues aigües, de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal. Consta de planta baixa, pis i golfes. Annexats a la façana de ponent i de llevant, hi ha dos edificis de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. El pendent de la teulada és d'un 30 % aproximadament i les teules es troben disposades a llata per canal. Presenta finestrals emmarcats per pedra motllurada. Les cantoneres de les façanes tenen pedra escairada. La façana està arrebossada. La coberta té tres xemeneies | 08033-110 | Carrer de la Circumvalació, s/n | Conegut més antigament com el 'Mas Valls' o 'Valls de Vilella'. Aquests noms es troben documentats l'any 989 on es fa referència a 'ipsa strata qui vadit ad ipsa Vilela' esmentat les terres 'de Ermemiro' ; també, de l'any 1203 es troba una referència que esmenta 'ipso alaude quod fuit Ermemir de Villela'. Més tard, en documents dels segles XIII i fins el XVI, es troba escrit: ' 'Vilela' (1203); 'casa de Vilela'; 'domus de Vilela·; 'lo mas de Vilela'; 'mas de Villela'. També cal esmentar que de l'any 1358, es parla del mas 'olviella de Badavello', amb el llinatge corresponent: Bernat Ramon de Vilela (ap. 1100); Ramona, vídua de Berenguer de Vilela (1202); Pere de Vilela, casat amb uilleuma, i aranau llur fill (1210, 1218); Pere de 'Bilella', segurament el mateix (1247); Guillem de Vilela (1266). Tenen la casa de Vilella al lloc de 'les Valls'. Se sap també que l'any 1405, Guillem Jornet és 'dominus' de la casa de Vilella. Moreu-Rey també senyala l'existència de documents que parlen de 'Valls de viella' del 1602, o 'mas de Vallsdevidella' del segle XIII i fins el XIX. En tot cas, l'origen sembla geogràfic, però l'existència d'un lloc dit Tàpies veí, podria indicar que el nom prové de 'vallum' i no de 'valle'. | 41.6173300,2.1937100 | 432826 | 4607604 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42551-foto-08033-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42551-foto-08033-110-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | No s'ha pogut accedir a l'interior de la propietat per estar tancat. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 42552 | Quimera Godra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quimera-godra | XXI | Es tracta d'una figura relacionada amb el foc, utilitzada en el ball de diables. Està fabricada amb material de fibra de vidre. Pesa 55 Kg; mesura de llargada 240 cm x 120 cm d'amplada i 240 cm d'alçada. Representa un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treu foc per la boca. En bona part del cos té escames que representen el seu lligam amb la llegenda de l'Escaldarium: foc i aigua. La tracció és de carregament interior per 1 persona. Té 20 punts de foc, podent utilitzar bengales Patum, sortidors francès, sortidors titani, bengales d'incendi, bengales de cercavila, flametes o llances i carretilles .Les enceses són amb botafoc i metxa i/o elèctriques. | 08033-111 | Carrer Buenos Aires, núm. 16 - 18 | La Quimera va ser construïda l'any 2000. És una bèstia de la mitologia grega. La Quimera era un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treia foc per la boca que vivia a la regió de Lícia. El rei d'aquest indret ordenà a l'heroi Bel·lerofontes que matés aquell monstre perquè devastava el seu regne i devorava els ramats. Bel·lerofontes ajudat pel cavall Pegàs, va poder matar la quimera ajudat d'una llança amb la punta de plom. El foc de la boca del monstre va fondre el plom que li relliscà gargamella avall i li cremà el ventre, provocant-li la mort. A Caldes la quimera acostuma a sortir durant els actes de la Festa Major i de la Festa de l'Escaldarium. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 2000 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42552-foto-08033-111-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Dolors Sans | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 42605 | Antic Balneari Solà - Hotel Vila de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-balneari-sola-hotel-vila-de-caldes | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | IIaC-XVIII | Ceràmica vidriada de cronologia recent així com un fragment de ceràmica de blau català, un tros de tègula i un pivot d'àmfora romana sense poder-los associar a cap estructura. Només es localitzaren estructures associades a la galeria de banys de l'antic edifici. | 08033-164 | Plaça de l'Àngel, núm. 5 | A finals dels anys 1980 i inicis del 1990, es va dur a terme el projecte de construcció d'un nou establiment balneari que substituiria l'antic Balneari Solà. Abans però, es realitzà un seguiment arqueològic. Aquest fou inaugurat el 6 de juliol de l'any 1993 per Lluís Alegre i Selga, Conseller de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat de Catalunya. | 41.6327000,2.1633100 | 430310 | 4609335 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42605-foto-08033-164-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42605-foto-08033-164-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42605-foto-08033-164-3.jpg | Legal | Romà|Modern|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|94|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42606 | Carrer Escanyacans, 2 / Vic, 41 (Muralla Medieval) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-escanyacans-2-vic-41-muralla-medieval | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | XI-XIII | <p>Tram de muralla de 7m de llargada per 5m d'alçada on s'observen dues parts diferenciades: una d'elles bastida amb pedres rierenques de mida mitjana i la resta construïda amb tàpia.</p> | 08033-165 | Carrer d'Escanyacans, núm. 2 | <p>L'any 2005 es va dur a terme una intervenció arqueològica degut a unes obres que s'havien de dur a terme en els solars ubicats al número 2 del carrer d'Escanyacans i al núm. 41 del carrer de Vic, ja que l'edifici es troba situat en el traçat de la muralla medieval, en una parcel·la ocupada per dues edificacions diferenciades, amb entrades independents que aprofitaven la muralla per edificar a banda i banda d'aquesta.</p> | 41.6360800,2.1614500 | 430159 | 4609711 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42606-foto-08033-165-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42606-foto-08033-165-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||
| 42608 | Carrer Major, 13-15 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-major-13-15 | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | XVII-XVIII | <p>Jaciment que consta de les restes de dues estructures de mur, sense cap estratigrafia, i sense restes materials que permetin la seva datació. La primera estructura és la fonamentació d'un mur de grans dimensions d'1m de gruix per 4,30m de longitud. Aquesta estructura es trobà en el sector per on hauria de transcórrer la muralla medieval. No sembla però que el mur trobat en formés part, tot i que podria tractar-se d'una estructura relacionada amb el cinturó defensiu, més que no pas d'una construcció de caràcter domèstic. La segona estructura, força malmesa, estava formada per la cantonada de la fonamentació d'un mur de 30cm de gruix que en un dels seus trams presentava una pedra de 30 x 60cm que podria senyalar la part inferior d'un llindar de porta.</p> | 08033-167 | Carrer Major, nums.13-15 | <p>L'any 1992 es va realitzar un seguiment arqueològic om a conseqüència de les obres de rebaix del terreny per a la construcció d'un nou habitatge.</p> | 41.6328800,2.1634900 | 430325 | 4609355 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42608-foto-08033-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42608-foto-08033-167-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||
| 42609 | Carrer Major, 54 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-major-54 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | IaC - VdC | no es conserva res ja que després de la intervenció s'hi va construir un edifici d'habitatges. | Estrats de formació antròpica, amb materials de factura romana molt rodats sense cap mena d'estructura associada. | 08033-168 | Carrer Major, núm.54 | L'any 1992 es realitzà el seguiment arqueològic dels rebaixos efectuats amb motiu de les obres de construcció d'una casa. | 41.6336100,2.1635400 | 430330 | 4609436 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42609-foto-08033-168-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42609-foto-08033-168-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42609-foto-08033-168-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 42614 | Casa Pairal de Can Sanmartí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-pairal-de-can-sanmarti | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XIX | Casa que consta de dos edificis de planta rectangular; un primer, amb la façana principal orientada al carrer Barcelona, que consta de planta baixa i tres pisos, i un el segon, donant al carreró on es troba la fàbrica de pastes de planta baixa i pis. En els dos edificis la coberta és de teula àrab, inclinada a una sola vessant, desaiguant cap a la façana orientada al sud- oest. La façana presenta un arrebossat amb decoració de carreus rectangulars, a excepció de la planta baixa on els carreus tenen forma quadrada i s'inicien després d'un sòcol de pissarra, que protegeix els baixos de la façana a una alçada de 80 cm. La planta baixa està ocupada per activitats comercials. La zona residencial ocupa la resta de pisos de la casa. Totes les obertures són simètriques respecte a la línia vertical de la façana. Cada pis queda definit a la façana per una línia horitzontal motllurada. Les balconeres tenen una barana de ferro i voladís, essent una mica més ample el del primer pis. Les obertures del carreró són senzilles i només al primer pis s'observa un ampit de pedra motllurat. La façana principal acaba amb una motllura per la qual sobresurt un ràfec composat per una filera de teules decoratives i per on la canal de desaigua de les teules queda amagada. Per dalt de la motllura hi ha una balustrada decorativa. La canal de coure que baixa per la façana està col·locada a l'extrem esquerre de la façana principal i en arribar a la planta baixa s'amaga per l'interior del mur, fins anar a trobar l'escomesa d'aigües pluvials situada al mig del carrer. | 08033-173 | Carrer Barcelona, núm. 40 bis | Coneguda com a Can Sanmartí, per la fabricació de pastes, sembla ser que originàriament, l'any 1700, la primera pastera estava ubicada a la casa pairal de la família, tot i que la resta de fabricació es duia a terme a la fàbrica de pastes, situada al núm. 40, també amb adreça al mateix carrer. Aquesta casa hauria estat construïda damunt de l'antiga capella de Sant Pere. El carreró on es troba la fàbrica havia estat anomenat antigament Plaça de l'Om. L'any 1700, Isidre Sanmartí va observar les propietats que tenia la pasta que s'obtenia de la barreja de la farina provinent del blat barrejada amb l'aigua calenta. Ben aviat es va adonar de que aquesta barreja, apta per al consum humà, quedava rígida amb el transcurs de les hores, i va començar a tractar la massa en la forma i la textura. Inventà doncs, un aparell fet de fusta, amb uns orificis de sortida i un altre d'entrada. En posar la pasta al seu interior i pressionar, la massa sortia en forma de fils, actualment el que es coneix amb el nom de tallarines si són aplanats o espaguetis si tenen forma arrodonida. S'adonà també que un cop seca, aquesta es conservava durant molt de temps i es podia tornar a menjar en qualsevol moment si es bullia en aigua. A partir d'aquí és quan neix l'empresa de fideuers Sanmartí de Caldes, continuant amb la tradició les generacions següents. Així tenim, en Carles Sanmartí i Caselles i en Josep Sanmartí i Castellà. L'any 1855 s'incorpora al negoci la quarta generació, en Jaume Sanmartí i Farreras, constant oficialment en els registres de l'Ajuntament de Caldes de Montbui com a fabricant de pastes de sopa. En la cinquena generació, va estar al capdavant del negoci en Josep Sanmartí i Cladelles. La sisena generació va ser la que es va adonar del futur comercial que tenia la pasta que s'havia començat a fer al segle XVIII. Jaume Sanmartí i Samsó, més conegut com 'l'Avi', va començar aquesta nova projecció que fou seguida pel seu fill Josep Sanmartí i Casabayó i la seva esposa, que es va posar al capdavant del negoci a causa de la mort prematura del setè Sanmartí de la generació. Aquests van donar una empenta molt important al negoci amb la incorporació de la tecnologia més puntera i adequaren les instal·lacions de manera que el negoci es va convertir en una empresa competitiva entre els anys 1940 i 1975. Després d'aquests anys, la família deixà el negoci de la pasta en un segon terme i, sense oblidar-ho es dedicarà a altres activitats. L'any 1998, després de la mort de l'Eulàlia Rifé i Catafau, esposa d'en Josep Sanmartí i Casabayó, entra a fer-se càrrec del negoci familiar en Carles Sanmartí i Rifé. A partir d'aquest moment, es fa una aposta per mantenir un procés de fabricació artesanal fent servir tècniques antigues. S'incorporà també maquinaria i noves tecnologies per poder rendibilitzar el negoci i poder ésser competitius amb productes orientats cap al comerç tradicional i artesanal. L'any 2003, l'empresa rep un reconeixement públic pels tres segles d'història de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona | 41.6327900,2.1625000 | 430243 | 4609345 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42614-foto-08033-173-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42614-foto-08033-173-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42614-foto-08033-173-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42615 | Carrer de Vic, núm. 19 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-vic-num-19 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XVIII | Arcada realitzada amb volta de pedra de granit situada a la planta baixa de la casa. La paret que aguanta l'arc està feta de ciment al qual s'ha incorporat pedregam irregular per a donar un caire antic. | 08033-174 | Carrer de Vic, núm. 19 | La casa va ser enderrocada totalment i només es va conservar l'arcada de pedra. Aquesta es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. És un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6354900,2.1615500 | 430166 | 4609646 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42615-foto-08033-174-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42615-foto-08033-174-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42619 | Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lleo | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Figura d'una carcassa zoomòrfica portada per dues persones que representa un lleó coronat inspirat en els que apareixen en les iconografies antigues de les processons urbanes del Corpus, com les de Barcelona i València. A Caldes de Montbui, està estretament lligat a la font del Lleó. | 08033-178 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'any 1994, pel 30`è aniversari d'en Farellàs i la Guisla, gegants de Caldes de Montbui, la colla gegantera, va començar a fer gestions per celebrar la festa. Es van iniciar converses amb el Setmanari Montbui perquè reprengués la iniciativa que havia tingut trenta anys abans quan va encapçalar la seva realització. Van organitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge: el Lleó de Caldes de Montbui. Aquest fou fabricat per Ramon Aumedes (Fàbrica de les Arts, Roca Umbert C/ Mare de Deu de Montserrat, 36 de Granollers). En els bestiaris medievals, es presenta la figura del lleó com una figura solemne, com el rei dels animals terrestres. La figura del lleó va desaparèixer al segle XIX i recuperada per Barcelona i Tarragona l'any 1993. I després amb la vila de Caldes, que estaria estretament lligat al cap de lleó, que decora la font del mateix nom que porta la Plaça de la població. El Lleó de Caldes és la plasmació festiva del Lleó de la font de la qual surt aigua calenta i que és un dels elements més identificatius de Caldes. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Aumedes | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 42620 | Gegants de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-caldes | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | remodelació l'any 1985 per Romà Martí. | Dues figures antropomòrfiques fetes de cartró, que pesen 55 i 45 quilograms respectivament, amb uns 4 metres d'alçada, representant els gegants de la vila. La geganta, la Guisla, és morena, amb unes trenes que arriben fins a la cintura: Porta un vestit llarg fins els peus, amb puntes i porta brodat l'escut de la Baronia de Montbui i la corona de baronessa. A la mà dreta porta un ram de flors de núvia. El gegant, en Farellàs, porta l'escut de la vila de Caldes. A la cintura porta un cinturó amb la destral i a les mans, una branca de pi. La Guisla mesura 3,90 m d'alçada (3,98m amb la corona); el gegant Farellàs mesura 4m (4,10m amb la gorra emplomada). | 08033-179 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'origen de la Guisla prové en honor de la primera dona del baró de Montbui, i que el poble de Caldes va voler popularitzar amb la figura de la geganta. Per això porta brodat l'escut de la Baronia de Montbui i la corona de baronessa. Pel que fa al personatge d'en Farellàs, els ciutadans el van triar en record de l'hereu de Can Farell, masia que es troba damunt del turó del Farell, tot i que hi ha una altra versió que explica que tot el pujol és el cos petrifica del gran gegant català, que jeu estirat i que la muntanya s'anomena Farell. Segons diu la llegenda en Farellàs era un pagès molt fort. Portava una destral i per ajudar-se a caminar també duia un pi; per aquest motiu quan passava pels pobles i pels carrers de Barcelona on va anar per lluitar contra un altre gegant tothom l'anomenava el 'Gegant del Pi'. Joan Amades (1987), en el seu apartat titulat 'Gegants nans i altres entremesos', fa referència a la controvèrsia existent sobre l'origen del Gegant del Pi ja que durant molt de temps s'havia cregut que aquest personatge era propi de Barcelona concretament de la parròquia del pi. Amades explica com la tonada popular sobre el gegant del Pi va néixer d'una llegenda on s'expressa perfectament com el seu origen prové de la vila de Caldes de Montbui. Amades afegeix que la llegenda no és del tot imaginària, perquè es té coneixement que 'al poble de Caldes hi havia viscut una família els membres de la qual eren exageradament alts d'estatura i entre ells n'hi devia haver un de talla encara més elevada, que ha envoltat el poble de la llegenda'. La parella de gegants es va construir l'any 1964, arran d'una subscripció popular que va promoure el setmanari de Montbui per commemorar l'edició del número 1000 de la revista. S'inicià el mes de febrer i es varen recollir diners fins el mes d'octubre. Cada setmana la revista anava publicant les aportacions fetes pels calderins. Foren estrenats el 9 d'octubre de 1964. La construcció dels gegants s'encarregà a l'empresa 'El Ingenio'. Se sap que l'artesà que va treballar ambdues figures fou el Sr. Rifé Codina. Aquestes no van estar fetes amb motlle, com la majoria dels gegants que es construeixen. En Codina va prendre com a model dues fotos que l'arxiu històric de Caldes tenia sobre el llegendari Farellàs i la Guisla, la baronessa que va viure al castell de Montbui. Per escollir la geganta es va fer un concurs públic on guanyà el nom de Guisla, en record de la primera dona de la baronia de Montbui. Pel que fa al gegant, la decisió va ser unànime des del principi, ja que aquest era el nom de l'hereu de Can Farell, el conegut Gegant del Pi. Els primers vestits que dugueren els gegants foren realitzats per en Romà Martí; els vestits actuals són fets per la Sra. Antònia Mola. Fins l'any 1992, els gegants van sortir en algunes festes. A partir d'aquest any, es creà una colla gegantera, animada pel Sr. Pablo Vicente, que originari del Terol, havia estat portador dels gegants del seu poble. El debut de la Colla de geganters, s'inicià amb la capvuitada de la Festa Major de Caldes, sota la música creada per en Ramon Solé. No fou fins l'any 1993 que els gegants sortiran fora del municipi per participar en altres actes. El mes de març de l'any 1985, la geganta Guisla i en Farellàs foren remodelats per l'artista Romà Martí. El 9 d'octubre de cada any se celebra l'aniversari d'en Farellàs i la Guisla. L'any 1994, pel 30è aniversari dels gegants, el Setmanari Montbui sota la iniciativa de la colla de geganters, va començar a fer gestions per a la celebració. Es va realitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge, un lleó: El Lleó de Caldes de Montbui. També en els actes del 30è aniversari, s'estrenà una nova parella de gegants construïts pel taller de Ramon Aumedes: en Lluci Caecili (primer batlle de Caldes) i la Cornèlia Flora (una de les primeres banyistes de les quals es té constància). | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1964 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42620-foto-08033-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42620-foto-08033-179-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sr. Rifé Codina. Empresa 'El Ingenio' | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||
| 42621 | Capgrossos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capgrossos | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Vuit caps antropomorfes, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. | 08033-180 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'any 1964, pagats mitjançant subscripció popular, es van encarregar a El Ingenio de Barcelona els gegants de Caldes, el Farellàs i la Guisla, i sis capgrossos que van ser estrenats el dia 9 d'octubre del mateix any. Actualment, però, la cercavila gegantera compta des de l'any 1994 amb la figura del lleó i amb vuit capgrossos nous, aquests estrenats durant la festa major dels anys 1998 i 1999, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. L'any 2000 neix la Colla Gegantera de Caldes amb la voluntat de promoure la cultura popular i donar a conèixer els gegants i els capgrossos de la vila. Durant la Festa Major un dels moments més esperats és la desfilada pels carrers de la nostra vila dels gegants i dels capgrossos. Vuit dies més tard, per la capvuitada tornen a desfilar acompanyant al públic cap a l'ermita del Remei. El President de la colla gegantera és el Sr. Jesús Baldó Garcia | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1998-99 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El Ingenio de Barcelona | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||
| 42624 | Gegants romans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-romans | VARIS AUTORS. (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Parella de gegants romans, anomenats, Lluci Caecili en representació del primer batlle de Caldes i la Cornèlia Flora, una de les primeres banyistes de les quals es té constància històricament al municipi. En Lluci porta un pergamí a la mà dreta, i la Cornèlia un ram de flors a la mà esquerra. Tots dos van vestits de color cru; en Lluci porta una toga de color verd i la Cornèlia de color marró. | 08033-183 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | El 9 d'octubre de cada any se celebra l'aniversari d'en Farellàs i la Guisla. L'any 1994, pel 30è aniversari dels gegants, el Setmanari Montbui sota la iniciativa de la colla de geganters, va començar a fer gestions per a la celebració. Es va realitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge, un lleó: El Lleó de Caldes de Montbui. També en els actes del 30è aniversari, es celebrà l'estrena d'una nova parella de gegants, en Lluci Caecili (primer batlle de Caldes) i la Cornèlia Flora (una de les primeres banyistes de les quals es té constància) que foren construïts pel taller de Ramon Aumedes a Granollers. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42624-foto-08033-183-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Aumedes | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||
| 42626 | Dansa de Sant Antoni - Ball de Plaça | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dansa-de-sant-antoni-ball-de-placa | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona CANALS, Andreu (1986). Vida i afeccions del nostre poble. La festa de Sant Antoni Abat. SOLÈ, Mercè (1998). Festa de Sant Antoni Abat. 125 anys de tradició. De 1873 a 1998. Servei de Publicacions Thermàlia. Museu de Caldes de Montbui. Centre de Promoció de la Cultaura Popular i Tradicional Catalana. Ed. Mirador. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIX-XX | Dansa cerimoniosa, breu i severa qualificada d'entrada de ball. La tècnica de la dansa original es desenvolupa en la distribució circular de les sis parelles que passegen amb solemnitat al voltant de la plaça durant la primera part de la melodia. Seguidament, les sis parelles s'encaren i es deixen de les mans per iniciar un moviment de ziga-zaga. Les noies comencen 'peonant' cap endins i els nois cap enfora, obrint i tancant els braços de forma arquejada, mentre els peus marquen passets i saltirons puntejats al compàs de la música. La dansa acaba amb un rístol i es continua amb un ball rodó relliscat. Les sis parelles es tornen a encarar i fan un punteig més saltat i puntejat que el primer i acaben així la segona pavana. Amb els anys, la dansa va anar perdent el seu aire cerimoniós fins al punt de només ser reconeguda pel popular 'tira-li-tira-li'. Des de l'any 1976 enmig de la ballada de Sant Antoni, hi actua una colla de sis parelles anomenat grup folklòric que rememora la tècnica i la indumentària de l'antiga dansa i hi incorpora novetats, en considerar-se una dansa viva. La resta de participants ballen una versió de la dansa més simplificada. La música és coneix amb el nom de 'tira-li, tira-li'. | 08033-185 | Plaça del Lleó, s/n | L'origen d'aquesta dansa és diferent al que actualment es coneix. Segons Joan Amades, aquesta dansa es ballava el dia de l'Aplec dedicat a la Verge del Remei que es celebrava el segon diumenge d'octubre, a la mateixa plaça. Una dansa cerimoniosa, breu i severa qualificada d'entrada de ball i que és de suposar que constituïa el preludi d'un posterior repertori de danses tradicionals de les que actualment no se'n té constància. Si bé en un principi no tenia cap relació amb la celebració de la festa dels traginers i pagesos, el relleu que va anar prenent la diada de Sant Antoni Abat al municipi de Caldes va fer que s'hi incorporés. De mica en mica, la dansa va anar deslligant-se de les seves formes originàries, derivant cap un ball més senzill i menys cerimoniós, canviant-ne fins i tot el seu nom fins arribar al conegut Ball de Plaça actual. L'entrada de Ball era ballat amb aire senyorívol per la gent més distingida de la població, casats o fadrins, escollits per les pavordesses de l'altar de Sant Antoni de l'església parroquial. Pel que fa al vestuari, antigament els balladors lluïen un vestit de drap negre amb barret rodó, que es va canviar després pel barret de copa. Les noies portaven un vestit de seda negra i una mantellina blanca apuntada de forma plana al cap, caient solta esquena vall. Amb el pas de les dècades la indumentària va anar variant, però en tot moment el barret i la mantellina s'han conservat com a elements tradicionals i imprescindibles per a ballar la dansa. Des de sempre, segons les referències escrites, el ball de Plaça es feia a la tarda de la festa. La colla de balladors es concentraven a un local de la població i des d'allà, en comitiva i encapçalada per un agutzil, es dirigien cap a la plaça. Després de la dansa, les sis parelles gaudien d'un refrigeri i, acte seguit, repetien la ballada, en la qual tothom qui volgués podia prendre part. L'evolució de la festa, així com el seu caire popular, va fer que cada cop fossin més els calderins que volien sortir a ballar la dansa. Per aquest motiu, en les últimes dècades, la ballada de la festa de Sant Antoni Abat, s'ha organitzat en diferents colles, per edats, que ja durant els dies anteriors a la celebració es reuneixen per assajar la dansa derivada en el conegut Ball de Plaça. Si bé fins a la dècada dels seixanta, setanta el normal era que el dia de la festa de Sant Antoni només ballessin dues colles, una anomenada dels petits i l'altra la dels portabanderes, durant la dècada dels setanta als vuitanta hi va haver un gran interès popular per ballar la dansa i va augmentar considerablement el nombre de les colles participants. És també a finals d'aquesta mateixa dècada que en acabar la ballada de la colla dels més grans, encapçalada pels portabanderes, s'instaurà el fet que després s'hi incorporés una colla 'dels casats' en què tots els que havien ballat anteriorment podien tornar-ho a fer amb una persona casada, fet que dóna encara avui un acabament simpàtic i entranyable a la ballada de la tarda de Sant Antoni. És a la dècada dels vuitanta als noranta quan s'assoleix la màxima participació en el ball de plaça. S'arriben a formar fins a sis colles de diferents edats, començant per la dels més menuts fins a sis anys i acabant amb la dels portabanderes. Bona part d'aquests anys se sobrepassen la xifra de dues-centes parelles. A partir dels anys noranta, el nombre de parelles oscil·la entre les cent-vint, cent-trenta i s'estabilitza en cinc el nombre de colles participants, més la coneguda popularment com la des casats. El ball de plaça sempre es balla un cop a l'any i a la plaça del Lleó. En tota la història recent de la ballada només en tres ocasions, l'any 1982, 1988 i 1992, no fou possible a causa de la pluja, traslladant-se al pavelló esportiu. | 41.6346000,2.1619500 | 430199 | 4609547 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42626-foto-08033-185-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)Per poder ballar el dia de Sant Antoni cal que tots els nois interessats s'apuntin el dilluns de la mateix setmana i assisteixin amb la parella corresponent als assajos que des del dimarts fins al dissabte s'organitzen al vespre per ensenyar-los la dansa. Des dels anys seixanta , diferents persones de Caldes, de forma voluntària, ensenyen a ballar. La primera persona de la qual es té record fou en Jaume Serra, continuant en Pere Tura, la M. Àngels Serra, Vicenta Pallarès, Pepita Badia, M. Carme Navarro, Joan Solé, Imma Serra, M. Carme Laglera, M.Alba Ambrós així com alguns membres de l'Esbart Dansaire de Caldes. De Catalunya, només dos pobles conserven i utilitzen encara la música pròpia de la dansa de Sant Antoni: Sant Feliu de Codines i Caldes de Montbui. Una de les instrumentacions més antigues és la de Joaquim Serra, de la qual no es coneix data. Antigament, la part musical de la festa de Sant Antoni anava a càrrec de l'orquestra local, Els Trobadors, i així, la dansa del Ball de Plaça era interpretada pels mateixos fins que desaparegué l'orquestra. En contractar les diferents orquestres, cada any hi havia la dificultat que no coneixien musicalment el ball. Aquest fet i l'augment considerable de colles de balladors que es va produir a partir dels anys 1970, varen ser els condicionants perquè la Junta de la Facultat decidís encarregar una nova instrumentació i l'enregistrament de la música de la dansa actual de Sant Antoni a una orquestra per a fer-ne el suport amb el nom de 'tira-li, tira-li', adequat al nombre de dansaires que tingués cada una de les colles. Així doncs, per a una colla de vint-i-quatre parelles s'utilitza un enregistrament amb una tirada de dotze 'tira-li, tira-li', que dóna per fer tota una volta saltant una parella. | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 42628 | Ball de Pastorets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-pastorets | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona | XX | recuperat al segle XX | Ball de bastons de pal llarg dançat per nois i noies encapçalats per la figura del majoral seguit d'un rabadà, representant escenes de la vida dels pastors. La indumentària dels dançaires és la següent: camisa de màniga llarga de color blanc, amb un pantaló del mateix color i armilla de color verda amb les costures de vermell. Com accessoris porten una faixa de color vermell a la cintura, un sarró, una carbasseta, un mocador vermell al cap i un barret lligat al coll amb un llaç vermell o verd. A cada cama porten també lligades unes polaines plenes de cascabells i espardenyes de pagès amb llaços vermells. També duen els bastons llargs. La música amb la qual ballen acostuma a anar acompanyada del repic dels bastons i el so constant dels picarols o cascabells de les cames. El ball s'alterna amb la lectura dels parlaments, on es combina el llegat històric amb relats de fets actuals. Això ho acostuma a fer el majoral després del qual, els pastors poden interpel·lar-lo. En aquests parlaments també hi participa la pastora. El ball s'acostuma | 08033-187 | Sembla ser que l'origen d'aquest ball recuperat a la vila de Caldes es trobaria a un antic ball de pastors que relatarien escenes de la vida dels pastors. S'acostuma a ballar per la Festa Major de Caldes. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42628-foto-08033-187-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42628-foto-08033-187-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42629 | Arxiu Històric Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-historic-municipal | X-XX | L'Arxiu Municipal conté bona part dels fons que integren el patrimoni documental de la vila. La part més important és la de la documentació generada o rebuda per les diferents administracions municipals al llarg de la història, però també aplega fons d'entitats i personals, i recull els testimonis documentals que els ciutadans i les entitats locals hi vulguin dipositar. L'arxiu consta de tres seccions ubicades en espais diferenciats: l'Arxiu Històric, l'Arxiu Administratiu i els Arxius de Gestió. Actualment, es conserven fons amb un abast cronològic que va del segle X als nostres dies. L' Arxiu Històric es troba ubicat a l'edifici de la Biblioteca Municipa i l' Arxiu Administratiu i Arxius de Gestió es troben ubicats a l'edifici de l'Ajuntament. L'Arxiu Històric conserva la documentació amb més de trenta anys, amb un valor marcadament històric. La cronologia dels fons documentals conservats s'inicia al segle X. El fons i quadre de classificació és el següent: Fons Municipal 1 Administració Local (des de l'any 991 fins al 2005) amb 691,3 m lineals de documentació, i on es poden trobar classificats documents relacionats amb hisenda (des de 1434); proveïments (des de1882); beneficència i Assistència social (des de 1848); sanitat (des de 1394); obres i urbanisme (des de 1834); seguretat pública (des de 1857); serveis militars (des de 1856); població (des de 1853); eleccions (des de 1857); ensenyament (des de 1856); cultura (des de 1914); serveis agropecuaris i medi ambient (des de 1852); col·leccions factícies (des de s. X). El Fons Judicials, del Jutjat de Pau de Caldes de Montbui datades des de l'any 1936 - 1949, amb 0,1 m lineals. El Fons d'institucions és on hi trobem l'Hospital de pobres de Caldes de Montbui i que va del segle XIII fins l'any 1988. Comprèn 10,5 ml. Del Fons d'Associacions i fundacions cal destacar la de Montepio de San Sebastián (1877-1992) i l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, amb 1,5 ml. Del Fons comercial i d'empreses, l'arxiu disposa de l'arxiu del Balneari Rius, que va de l'any 1547 fins al 1956, i que ocupa una superfície de 0,3 ml. També disposa de l'arxiu de la Cooperativa del Remei amb documents que van des de l'any 1916 i fins el 1930. Dels Fons patrimonials, hi ha els arxius de Pere Soler (1406) amb 0,1 ml; l'arxiu d'Antònia Verneda (1461-1702); finalment els de la Casa Marcer (1870). Del Fons Personals hi ha el Fons Joaquim Delger i Bueno (1652-1975 ) amb 0,2 ml; el Fons Joaquim Martí i Rodés (1920-1936). Aquest fons està compost per 247 plaques de vidre (240 de les quals són vidres estereoscòpics) dels anys 1920 al 1930. La temàtica és paisatgística, de la vida i del terme municipal i també familiar. Aquest fons va ser cedit pel seu nebot, el sr. Guillem Bas i Borrell, i que ocupa una superfícies de 0,1 ml; i finalment el Fons Guillem Ayora, amb més de 3.000 imatges de Caldes, 3 pel·lícules antigues de Caldes. Finalment destaquen les col·leccions de Pergamins del segle X fins el segle XVII, les imatges del segle XIX fins al segle XX, els cartells del segle XX i els documents sonors del segle XX. Cal destacar de la Biblioteca Auxiliar de l'arxiu, amb llibres del segle XIX i l' Hemeroteca (1908 - ), que compren la Revista Calderina (1908-1909), el Lleó de Caldes (1912-1913), La Veu de Caldes (1920-1922), La Veu de la Comarca Calderina (1932-1933), el Farell (1931-1934) i el Setmanari de Montbui (1944-1995). També s'han incorporat a l'arxiu històric municipal les partitures musicals que van des del segle XIX fins als nostres dies. | 08033-188 | Carrer de Santa Teresa, núm. 3-5 | De l'any 1945 es té constància d'un inventari realitzat pel secretari de l'ajuntament d'aquella època, de caràcter bàsicament històric. S'inventarien un total de 220 pergamins, un llibre de privilegis, un llibre d'insaculacions, les actes del Consell Municipal des de l'any 1875 fins el 1900 (en 25 volums), el llibre de Clavaria (amb 201 comptes municipals) des del 1470 al 1721. Durant els anys 1980 - 1981, hi ha un capellà anomenat Josep Poch Gallart que es dedica a fer recerca històrica sobre Caldes, l'origen del nom, escuts, carrers, etc. Descobreix alguns dels pergamins més importants que avui dia tenen els calderins i que es troben dipositats a l'arxiu històric municipal com el privilegi que atorgà a la vila de Caldes Alfons V el Magnànim amb la signatura autògrafa del rei, i datat a Nàpols l'11 de juny de 1445. El monarca confirma una sèrie de privilegis que tres comissionats o síndics plenipotenciaris de la vila de Caldes havien ja sol·licitat i obtingut de la reina Maria, en el domini de la Corona d'Aragó. El consentiment o plàcet de la reina Maria es datà a la ciutat de València, el 7 de desembre de 1444. Un altre pergamí és el del Consell de Cent datat del 12 de juliol de l'any 1606, on es fa extensa memòria del privilegi de “carrer de Barcelona” concedit per la reina Maria i confirmat pel rei Alfons. Conseqüentment a la qualitat o categoria de “ciutadans de Barcelona”, el pergamí del 12 de juliol de 1606 recorda els privilegis dels reis Jaume I i Jaume II, concedits a la ciutat de Barcelona, dels quals en formaven part els vilatans de Caldes de Montbui. Del març de l'any 1981, decideix suggerir a l'ajuntament que els reclami i que ho agrupi tot en un arxiu municipal, afegint juntament amb els suggeriments proposats, la citació d'un document, datat el 14 de juliol de 1472 i inscrit en un dels registres de l'arxiu de la Corona d'Aragó, totalment transcrit on s'inclou una Lletra catalana dels Jurats (ajuntament) de Caldes de Montbui amb súplica de que, en la lluita que aleshores finia Joan II contra Catalunya, aquest monarca no privés a dita vila del seu privilegi – l'atorgat per la reina Maria i ratificat per Alfons el Magnànim (1445) – d'ésser “membre, braç i carrer” de la ciutat de Barcelona. Joan II, - en el document precitat (1472) – hi accedí amb el seu plàcet. L'any 1994 el Museu es fa càrrec d'una part de l'arxiu històric, contractant a una persona, de nom Iolanda Zuil Escobar que s'encarregarà de la seva gestió fins que passa a ser gestionat directament per l'ajuntament. L'any 1998 per encàrrec de l'Ajuntament de Caldes, a través de la Diputació de Barcelona es signa un conveni amb l'Associació d'Arxivers de Catalunya per tal de realitzar un projecte d'organització de l'Arxiu Municipal. La documentació en aquells moments estava repartida entre el Museu i un edifici annex de l'ajuntament. Després d'aquesta intervenció hi haurà un impàs on es tornarà a barrejar la documentació. L'any 1999 l'Ajuntament de Caldes de Montbui crea l'Arxiu Municipal davant una necessitat global d'endreça i organització de la documentació generada i rebuda per l'Ajuntament de Caldes de Montbui en l'exercici de les seves funcions. Aquest mateix any, entrarà a treballar una arxivera titulada, la Sra. Glòria Gimeno Vázquez., que a més d'inventariar, i gestionar l'arxiu, anirà restaurant tot els fons arxivístic. És precisament en aquest moment quan s'elabora un projecte destinat a desenvolupar les funcions bàsiques de l'Arxiu Municipal. Amb data de 15/12 de 1999 s'aprova per Comissió de Govern les pautes per arxivar als arxius de gestió i les tasques dels responsables. Amb data de 26/09/1999, s'aprova per Comissió de Govern el quadre de classificació. Amb data de 03/09/2002 i publicat al BOP de 10/09/2003 es crea el Reglament de l'Arxiu Municipal de Caldes de Montbui. Amb data de 01/04/2003 s'aprova per Comissió de Govern, el calendari de transferències de la documentació. | 41.6294000,2.1656200 | 430499 | 4608966 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-3.jpg | Física | Modern|Medieval|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)L'any 2004 s'inicia un procés de restauració destinat a restaurar la documentació més malmesa pel pas del temps i que forma part del ric patrimoni documental conservat a l'Arxiu Municipal. Aquest procés l'iniciarà l'arxivera municipal, la Sra. Glòria Gimeno Vázquez i que continua als nostre dies.L'any 2006, es promou l'ús d'Internet amb l' objectiu principal d'acostar l'Arxiu Municipal a aquelles persones, ciutadans o investigadors, que disposin d'un punt d'accés a Internet, a través de la digitalització de la documentació més valuosa i consultada.Els horaris de consulta de l'Arxiu Històric són els dimecres, de 10h a 13.30h. | 94|85|98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42633 | Carquinyolis Casabayó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carquinyolis-casabayo | XIX-XXI | Els carquinyolis són unes pastes seques i dolces tradicionals. Els carquinyolis de la casa Casabayó estan elaborats utilitzant productes de primera qualitat: ous, farina, llet, sucre i ametlles. Però el secret està en el toc personal del pastisser de la casa. A la massa que s'obté, se li dóna una forma allargada que es talla a trossos petits, que es mengen sols, o bé acompanyats de llet, cafè, xocolata, vi dolç o ratafia. Es comercialitzen a l'engròs, i a granel i també en bosses de paper i de plàstic. Recepta gastronòmica: ingredients: 100 g d'ametlles crues. - 100 g de sucre. - 150 g de farina. - 50 g de margarina. - 1 ou. - 1 culleradeta de llevat en pols. - 1 llimona ratllada.100 g d'ametlles crues. - 100 g de sucre. - 150 g de farina. - 50 g de margarina. - 1 ou. - 1 culleradeta de llevat en pols. - 1 llimona ratllada. S'agafa el sucre, l'ou, el llevat en pols, la canyella, la llimona ratllada i la farina, i es barreja tot junt. A continuació es barregen les ametlles amb la pasta resultant de la barreja d'ingredients i es fan tires d'un centímetre més o menys de gruix. Es posa una safata, prèviament untada amb una mica de mantega, es col·loquen les tires a la safata i es pinten per sobre amb ou batut. Finalment es posa la safata al forn i quan estiguin una mica cuites se'n treuen les tires i es tallen a trossos. Es tornen a posar els trossos al forn, procurant que estiguin plans deixant-los cinc o deu minuts i ja estan llestos per menjar. | 08033-192 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 6 | Els carquinyolis són fabricats des de fa 140 anys per la família Casabayó . La seva fabricació es fa durant la nit. | 41.6347000,2.1619600 | 430200 | 4609558 | 1860 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42633-foto-08033-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42633-foto-08033-192-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Família Casabayó | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 42634 | Mató de Can Orjusà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mato-de-can-orjusa | XX | Mató fabricat a partir de llet de vaca pasteuritzada a temperatura per damunt dels 80ºC, a la qual s'afegeix el quall que pot ser vegetal o animal. Després de reposar es cola i en resta, per una banda el xerigot (part líquida) i per l'altra la massa de mató que es deixarà escorre. La llet amb la qual es fabrica el mató i altres productes, es comprada a la granja Els Gatells, del mateix municipi de Caldes de Montbui. Amb aquesta llet, els productors elaboren el mató que té una textura molt suau i cremosa, gràcies a una pasteurització molt lenta i laboriosa; també elaboren formatge fresc, on el procés és molt similar al del mató. El producte estrella de Can Orjusà és el pastís de formatge, del qual en fan de diferents varietats: natural, llimona, xocolata i sense sucre. Tots els productes elaborats no contenen additius químics. | 08033-193 | Vall de Carerac | Es té constància de que a finals dels anys 80 i principis dels 90 va néixer prop de Caldes de Montbui tota una generació de formatgers artesanals que han fet possible la riquesa de varietats que es poden trobar actualment al mercat català. Formats per tècnics en l'art de transformació de la llet, a través dels cursos de la Diputació a la Torre Marimón (Caldes de Montbui), i per una bona dosi de curiositat i experimentació, alguns petits propietaris ramaders van trobar una sortida airosa a l'economia de 'l'anar fent' que fins aquell moment havia passat, inamovible, de pares a fills. El Sr. Aureli Martínez, fabrica formatges de vaca i mató a Can Orjusà des de l'any 1987. Ell mateix ens explica durant el treball de camp, que 'des de l'any 1987 estem a Caldes de Montbui i sempre hem viscut a la mateixa masia, Ca n'Orjusà. Al mateix temps hem mirat de compaginar l'agricultura amb l'elaboració de formatges totalment artesanals.' Els seus productes es poden gaudir arreu de tot Catalunya, en les fires artesanals i/o tradicionals que periòdicament es celebren durant l'any. També estan dintre del col·lectiu artesà de productes naturals de Catalunya, composat per nou membres i cadascun d'ells fabrica els seus propis productes. | 41.6472200,2.1665300 | 430594 | 4610944 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42634-foto-08033-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42634-foto-08033-193-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Aureli Martínez | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42635 | L'anís de Taronja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lanis-de-taronja | CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Licor, obtingut de la destil·lació de la pell de la taronja amb la grana de matafaluga com a elements bàsics. D'un sabor molt especial es pot beure sol, amb glaçons o combinat amb el cafè. | 08033-194 | Carrer Pi i Margall, 15 | L'anís de taronja s'elabora a la Destil·leria la Vallesana , i és comercialitzat especialment pel celler 'La Vallesana vins i licors'. La petita empresa que Josep Fontcuberta i Rogés va fundar l'any 1918 amb el nom de Destil·leria La Vallesana segueix avui en la seva tercera generació treballant amb la mateixa il·lusió. El celler La Vallesana vins i licors, segueix un camí paral·lel a la Destil·leria però com a celler especialitzat. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. | 41.6319500,2.1641500 | 430379 | 4609251 | 1918 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 42636 | Flors del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/flors-del-remei | CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Licor fruit d'un delicat procés d'elaboració basat en la destil·lació ,en uns alambins especials ,d'una varietat de productes vegetals, fulles, arrels, llavors; alguns de Catalunya, d'altres de països diversos, que han de ser recol·lectades i seleccionades perquè és indispensable que siguin collides en els períodes més adequats i conservades de la manera més adient. És un licor de 34º alcohòlics, graduació que permet aconseguir un gust intens que omple la boca de sensacions. És per això que una de les maneres més usuals per assaborir-lo és barrejat amb glaçons. | 08033-195 | Carrer Pi i Margall, 15 | Amb aquest nom es coneix un licor creat el 1919 per Josep Fontcuberta i Rogés i que ha esdevingut amb el temps tot un referent per al poble de Caldes de Montbui i les comarques veïnes. L'afegit de ' licor de Caldes ' ha estat introduït a través dels anys per la gent de la vila , que l'ofereix als amics. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. | 41.6319500,2.1641500 | 430379 | 4609251 | 1918 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 42637 | Pastes Can Sanmartí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pastes-can-sanmarti | Autor desconegut. (2004). Revista el 9 Nou. Empreses amb història, pàg. 11. Divendres 12 de març. | XVIII | Pasta seca feta a partir de blat seleccionat d'una zona de la província d'Osca que produeix expressament per a la fàbrica Sanmartí.. Actualment es fabriquen un total de 52 varietats diferents de pasta seca. Es manté un sistema de producció artesanal. Cada dia surten de les instal·lacions entre 1.200 i 1.300 quilos de pasta fabricats de manera tradicional. Aquesta és la quantitat equivalent a la demanda que l'empresa rep dels seus distribuïdors i dels establiments a través dels quals comercialitza els seus productes. L'assecatge de la pasta encara es fa amb armaris de fusta com es feia antigament i algunes vegades dura fins a 48 hores. També es tenen molt en compte les matèries primeres que es fan servir. Actualment també es fabriquen pastes vegetals. Els tipus de pastes fabricats més reconeguts són: el fideu (nº1 Tallat , fideu nº2 Tallat, les pipes llises, el fideu perla); Els fideus rosca (fideu nº1 rosca , fideu nº2 rosca, fideu nº3 rosca); Macarrons (plomes nº2, plomes nº4, napolitanes, trompetes); Pasta de sopa (closques, corones, estrelles, lletres, pistó ratllat, pistó perla, pistó llis, i meravella); Especialitats vegetals (crestes vegetals, espirals vegetals, plomes vegetals, cinta tallada vegetals, espagueti vegetals, tallarines vegetals, trompeta vegetal) i finalment canalons (tradicional i canalons d'espinacs). | 08033-196 | Carrer de Barcelona, núm. 40 | L'any 1700, Isidre Sanmartí va observar les propietats que tenia la pasta que s'obtenia de la barreja de la farina provinent del blat barrejada amb l'aigua calenta. Ben aviat es va adonar de que aquesta barreja, apta per al consum humà, quedava rígida amb el transcurs de les hores, i va començar a tractar la massa en la forma i la textura. Inventà doncs, un aparell fet de fusta, amb uns orificis de sortida i un altre d'entrada. En posar la pasta al seu interior i pressionar, la massa sortia en forma de fils, actualment el que es coneix amb el nom de tallarines si són aplanats o espaguetis si tenen forma arrodonida. S'adonà també que un cop seca, aquesta es conservava durant molt de temps i es podia tornar a menjar en qualsevol moment si es bullia en aigua. A partir d'aquí és quan neix l'empresa de fideuers Sanmartí de Caldes, continuant amb la tradició les generacions següents. Així tenim, en Carles Sanmartí i Caselles i en Josep Sanmartí i Castellà. L'any 1855 s'incorpora al negoci la quarta generació, en Jaume Sanmartí i Farreras, constant oficialment en els registres de l'Ajuntament de Caldes de Montbui com a fabricant de pastes de sopa. En la cinquena generació, va estar al capdavant del negoci en Josep Sanmartí i Cladelles. La sisena generació va ser la que es va adonar del futur comercial que tenia la pasta que s'havia començat a fer al segle XVIII. Jaume Sanmartí i Samsó, més conegut com 'l'Avi', va començar aquesta nova projecció que fou seguida pel seu fill Josep Sanmartí i Casabayó i la seva esposa, que es va posar al capdavant del negoci a causa de la mort prematura del setè Sanmartí de la generació. Aquests van donar una empenta molt important al negoci amb la incorporació de la tecnologia més puntera i adequaren les instal·lacions de manera que el negoci es va convertir en una empresa competitiva entre els anys 1940 i 1975. Després d'aquests anys, la família deixà el negoci de la pasta en un segon terme i, sense oblidar-ho es dedicarà a altres activitats. L'any 1998, després de la mort de l'Eulàlia Rifé i Catafau, esposa d'en Josep Sanmartí i Casabayó, entra a fer-se càrrec del negoci familiar en Carles Sanmartí i Rifé. Des d'aquest moment, es fa una aposta per mantenir un procés de fabricació artesanal fent servir tècniques antigues. S'incorporà també maquinaria i noves tecnologies per poder rendibilitzar el negoci i poder ésser competitius amb productes orientats cap al comerç tradicional i artesanal. L'any 2003, l'empresa rep un reconeixement públic pels tres segles d'història de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona | 41.6326900,2.1622700 | 430223 | 4609334 | 1700 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-3.jpg | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Família Sanmartí | 94|98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||
| 42638 | Arxiu parroquial | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-3 | <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XVII-XXI | <p>Arxiu parroquial que consta de varis llibres sacramentals: bateigs, matrimonis i òbits. A part dels llibres sacramentals, també hi trobem expedients diversos, comptabilitat, llibres de fundacions, expedients matrimonials i tractats diversos.</p> | 08033-197 | Plaça de l'Església, s/n | <p>Moreu-Rey en començà la seva obra titulada 'La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona', que seria publicada l'any 1962 va trobar l'arxiu parroquial sense cap mena de classificació. Va ser doncs, el primer autor que va establir una primera classificació titllada per ell mateix de 'classificació rudimentària', que consistia en Llibretes de funerària, lligalls de fundacions, lligalls de l'Obra i Obreria, Pergamins de l'Arxiu Parroquial, Lligalls de documentació processal i lligalls sobre la Història de l'Escrivania, entre d'altres. Anys després, sembla ser que un professor d'Institut, Erill Gustau va fer un buidatge de l'arxiu parroquial, però va marxar de Caldes sense deixar constància del seu treball de recerca. Durant el treball de camp, Raimundo Garcia esmenta la pobresa actual d'aquest arxiu, senyalant tres incendis que van provocar grans pèrdues; el primer d'ells, l'any 1714, el segon, l'any 1808 i el tercer, l'any 1936.</p> | 41.6323500,2.1624000 | 430234 | 4609297 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||||
| 42670 | Font del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-remei | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona, pàg. 91. Editorial Teide. Barcelona. | XX | La Font es troba adossada a un mur de varis metres d'alçada, fet amb pedra irregular, lligat amb ciment que aguanta el marge del bosc. Aquest mur té una forma còncava. Després del mur hi ha un marge de terra de dos metres d'amplada, que aguanta el basament i per davant del qual s'ha construït un segon mur, aquesta vegada d'un metre, cinquanta centímetres d'alçada que fa de contrafort. És en aquesta última paret que es va construir la font. Aquesta consta d'un broc de ferro que sobresurt d'un pilar quadrat fet de ciment i recobert de pedretes irregulars del país, de mida petita. Aquest està adossat a la paret amb tres arcades que es reposen damunt d'una pica en forma de lletra 'E' invertida, seguint la forma arrodonida de la paret, per on circula l'aigua. L'excedent baixa pel seu interior i passa a través d'una reixa que comunica, per sota terra, amb el torrent de la Mina del Remei. La font està protegida per un filat i un barriet que actualment està tancat al públic, ja que sembla ser que hi ha infiltracions degut a les construccions més properes i l'aigua no seria potable. | 08033-229 | Passeig del Remei | La font actual és del segle XX. L'antiga font del Remei estava situada al restaurant actual, concretament en una arcada exterior que es troba a la paret dels lavabos, a la terrassa. Quan es van fer les reformes al restaurant degut a la nova normativa, es van fer nous lavabos per al públic i la font quedà anul·lada. Igualment, cal senyalar que la mina del Remei deixà de portar aigua quan es va tocar la capa freàtica mentre s'estava explotant la mina de pedra del Remi, que actualment serveix per emmagatzemar l'aigua potable del poble. L'entrada de la mina es trobava situada a l'interior del restaurant del Remei, concretament on actualment es troben els wc per a minusvàlids. De fet, hi ha un mur fet amb totxo que tapa l'entrada a la mina. | 41.6408400,2.1629600 | 430290 | 4610239 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42670-foto-08033-229-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42670-foto-08033-229-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42681 | Ball de diables | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-diables | Internet. Federació de diables i dimonis de Catalunya. www.diablescat.org Internet. Balls de diables www.wikipedia.org Internet. Els diables de Caldes de Montbui. www.labanya.cat | XX | El ball de Diables és una escenificació de l'exèrcit de Satanàs que balla sota les ordres d'en Llucifer. Participen en aquest ball en Llucifer, la Diablessa (vestida amb faldilles i un barret anomenat tricopamela), les bruixes (vestides de negre i escombra amb pirotècnia). Aquests personatges van acompanyats al so dels timbalers. També en el ball hi ha un personatge conegut amb el nom de foguer, que s'encarrega d'encendre els petards. Un altre personatge que acompanya als diables quan ballen són les saqueres , anomenades així perquè utilitzen les saques per guardar la pirotècnia. També forma part del ball una quimera anomenada “Godra”, (bèstia amb cap de lleó, ales de rat-penat i cua de serp) que ha de ser portada per diables que carreguen la bèstia a les seves espatlles i la fan ballar al ritme dels timbals. També formen part d'aquest ball, els angelets, que utilitzen els versots per aturar els diables. | 08033-240 | L'any 1992, Gustau Erill, mestre d'institut, i filòleg va iniciar juntament amb un grup de joves del poble, la colla de diables. La idea fou recolzada pel tècnic de cultura que hi havia aleshores: en Pep Palacios i de tots els membres que composaven el consistori d'aquell moment. L'artista i titellaire, ja desaparegut, Romà Martí va dissenyar i va fer ell mateix els vestits, combinant tres colors bàsics: el blanc, el blau marí i el verd fosc. Els vestits consisteixen en una casaca amb caputxa i banyes, una capa i uns pantalons amb cua. Es van fer tornejar unes masses a un fuster, i un manyà va construir els ceptres del Llucifer i de la diablessa. El ceptre del Llucifer és una olla, El ceptrot de la diablessa és un ratpenat. Ramon Aumedes, es va encarregar de fer els barrets del Llucifer i de la diablessa. El primer cap de colla fou en Pep Gaspart, que juntament amb en Ramon Solé van portar el pes de la colla durant els primers anys. Les primeres actuacions van ser durant l'estiu del 1993, a Caldes, en la Festa Romana. El bateig com a ball de diables va ser durant la festa major d'aquell any, a l'octubre, on es va fer el primer correfoc. Foren apadrinats per la colla de l'Arboç, i els diables de Sabadell. El ball de diables participen en correbars, bateigs de foc, versots, matinades, cercavila de focs, concurs de fotografies etc.. L'any 1995 es va crear la Festa del Foc i l'Aigua, coneguda com Escaldarium. L'any 1999 el cap de colla passarà a ser l'Albert Morral. L'any 2000 s'inaugura el drac de foc: una quimera. L'any 2001 el cap de colla passa a ser l'Helena Pielias. L'any 2003 el cap de colla va ser en Roger Riera. L'any 2004 el cap de colla va ser l'Arnau Galí. L'any 2005 la Txell Simarro va esdevenir la nova cap de colla. | 41.6327300,2.1626400 | 430254 | 4609339 | 1992 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42681-foto-08033-240-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42681-foto-08033-240-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Gustau Erill | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | ||||||||
| 42706 | Bassa del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-del-prat-de-dalt | XIX | Bassa de planta quadrada que mesura 15m x 15m, i 3 m d'alçada, feta de pedra i maó i arrebossada amb ciment. Els murs mesuren entre 80cm i 1m d'amplada. La part més alta està tallada en biaix i recoberta de rajols de ceràmica vermell. A la cara de migdia, hi ha una escaleta de ferro que permet pujar fins a dalt. La bassa es troba situada a pocs metres del Torrent de la Font del Ferro. | 08033-265 | Camps del Prat de Dalt | 41.6736600,2.1437000 | 428722 | 4613898 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42706-foto-08033-265-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42706-foto-08033-265-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||
| 42707 | Mina I del Molí d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-i-del-moli-den-selles | XVII-XVIII | Galeria excavada primerament a la roca i després directament al sauló, que comunica fins a la mina del Dimoni, o mina de la Font del Dimoni. Aquesta mesura 1 metre d'alçada x 50 cm d'amplada màxima, amb un seguit de pous que permeten, en cas d'enderroc o esllavissada d'una part del sostre o mur, treure el sauló amb cabassos lligats a una corda. Aquests pous, que de vegades arriben a fer més de 10 metres d'alçada, tenen la boca tapada. Per accedir al seu interior, cal baixar per unes escales fetes d'obra. Les parets del baixant de l'escala, fins arribar a la boca d'entrada estan fetes de totxana i formigó. Antigament s'hi baixava per un pou. El desnivell és d'uns dos metres i mig. Aquesta mina està en funcionament. La boca d'accés exterior a la mina consta d'una porteta d'accés de ferro, de 60 cm d'amplada x 80 cm d'alçada. | 08033-266 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | La mina comunica amb la mina de la Font del Dimoni, situada al Torrent dels Enamorats. Per excavar les mines de sauló s'utilitzaven principalment dues eines: l'escoda i la mitja escoda, una mena de pic corbat. La terra s'anava posant en cabassos i era extreta del seu interior per una mena de rails amb un petit carretó amb rodetes, o bé pels pous d'aeració que es feien cada 20 o trenta metres (de vegades 50 metres); a l'exterior de les boques d'aeració hi havia un company que treia el cabàs ple de sauló lligat amb una corda. Aquests pous acostumaven a ser molt estrets, d'uns cinquanta centímetres a seixanta de diàmetre. Les galeries de les mines de sauló acostumaven a tenir un metre d'alçada, de vegades una mica més, i de vegades, en funció de si al davant tenien una roca, l'accés era molt petit fins a poder tornar a trobar el sauló. En aquests pous s'havia d'accedir-hi amb una espelma per detectar que no tinguessin la guilla i posar en perill la vida dels homes que les construïen o les arreglaven. | 41.6711000,2.1471400 | 429005 | 4613611 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42707-foto-08033-266-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42707-foto-08033-266-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El seu propietari realitza el manteniment de la mina | 94 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42708 | Bassa de la mina del Molí d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-la-mina-del-moli-den-selles | XIX | Bassa de planta trapezoïdal, que mesura 2,50 metres de fondària. Els murs tenen 40 cm de gruix. Aquesta es troba situada just per sota d'una mina de sauló que comunica amb la mina de la font del Dimoni, entre tres murs de contenció; el del fons, és un mur que aguanta part del marge d'una feixa; l'altre mur aguanta part del camí que travessa la propietat i que mena al molí fariner; el darrer, encarat al nord, aguanta el marge del camí. Es poden observar cinc arcs rebaixats, construïts amb volta de maó, i aguantats per pilars, que tenen una funció decorativa, i passen en part per sota de la feixa. A l'extrem del mur situat a migdia hi ha el bunó de la bassa, amb la pica de distribució d'aigua cap a lles diferents canals del reg dels horts, que fan córrer l'aigua d'una feixa a l'altra aprofitant el desnivell del terreny fins arribar a la riera. | 08033-267 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | 41.6687300,2.1625700 | 430287 | 4613335 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42708-foto-08033-267-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42708-foto-08033-267-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||||
| 42709 | Bassa i pou del Molí fariner d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-i-pou-del-moli-fariner-den-selles | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII | Bassa de planta trapezoïdal, construïda amb pedra, i lligada amb morter de calç i pedruscall. Mesura 15 m per la banda més estreta, i 25 m de llargada. Els murs de contenció tenen diferents mides en funció de l'alçada del terreny; el que dóna a la riera, en direcció a ponent, presenta tres contraforts. El mur que dóna a la paret mestre de l'antic molí, té encara el pou d'uns 8 metres de fondària. Està envoltat per la banda de ponent i nord d'arbres de ribera. El propietari està reomplint la bassa de terra, ja que al quedar en desús, quan plovia l'aigua hi quedava acumulada i donava molta humitat a la casa. Un cop colgada, de la bassa en quedarà constància pel gran mur de pedra amb contraforts que es troba situat darrera de l'antic molí, donant a la façana de ponent (en direcció a la riera). | 08033-268 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6408200,2.1592100 | 429977 | 4610240 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42709-foto-08033-268-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42709-foto-08033-268-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42709-foto-08033-268-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42710 | Pou d'aigua del Molí d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-daigua-del-moli-den-selles | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Pou d'aigua de planta lleugerament rectangular, que mesura 2 metres d'amplada per 2,25 de llargària respectivament; fet de pedra irregular i maó, amb un sostre pla i un element arquitectònic decoratiu, en forma de canoa posada de cap per avall. Antigament en aquest espai hi havia la corriola per pujar l'aigua del pou amb galledes. Al mur que dóna a l'est hi ha una obertura, sense reixa, just amb una gelosia per evitar que algú pugui caure. A la dreta del banc hi ha un parterre amb flors i per sota de l'obertura, un banc de ferro. A banda i banda del mur amb l'obertura, hi ha un pilar fet amb dues fileres de llambordes de les pedreres del Foment, amb un rajol ceràmic al damunt, on s'hi ha col·locat un test. Per la part esquerra hi ha una barana de ferro, ja que el desnivell és d'uns dos metres d'alçada. La paret del pou orientada a migdia, ha estat aprofitada com a mur d'un galliner. | 08033-269 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6405100,2.1592800 | 429983 | 4610205 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42710-foto-08033-269-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42710-foto-08033-269-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42710-foto-08033-269-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 | |||||||||
| 42711 | Font de l'era del Molí d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lera-del-moli-den-selles | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Font d'aigua adossada al mur de la façana orientada al nord - est d'una de les dependències annexes del molí; aquesta font es compon d'un pilar pel qual surt un tub, tallat en biaix per on raja constantment l'aigua d'una mina que excavada al celler del molí, i que travessa, canalitzada, per sota els rajols de ceràmica del celler i l'era, fins anar a trobar la font. Al costat del pilar hi ha una fornícula amb un arc de mig punt, i per sota una pica tallada en un bloc de pedra. Al costat d'aquest, a banda i banda, un pedrís de pedra amb una anella collada a la paret per lligar-hi un cavallet petit. Per sota del pedrís, un pou, inutilitzat, del qual la meitat està adossat a la paret i l'altre ha quedat incorporat a la mateixa paret mestre. Per tapar-lo es va utilitzar la meitat d'una pedra de molí on encara es veuen els gravats fets a la mola. L'era on es troba la font està feta amb lloses irregulars de pedra d'esmolar. Hi ha però trams on la pedra s'ha cobert o substituït per formigó. | 08033-270 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6406200,2.1590300 | 429962 | 4610217 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42711-foto-08033-270-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42711-foto-08033-270-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-23 02:07 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 164,04 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc