Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42576 | Fàbrica Cortès - Bòbila Busquets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-cortes-bobila-busquets | GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MUÑOZ, A. Mª. (1965). La cultura neolítica catalana de los Sepulcros de Fosa. Barcelona. RIPOLL, E. i LLONGUERAS, M. (1963). La cultura neolítica de los Sepulcros de Fosa en Catalunya. Revista Ampurias, vol. XXV. Barcelona. | 3500aC-V | Enterraments que consistien en catorze sepulcres de fossa, destruïts en la seva totalitat durant uns rebaixos de terra a la Bòbila Busquets. Molts d'ells estaven coberts amb pedres i es trobaven a poca distància uns dels altres, a un metre de fondària aproximadament. Sembla ser que en aquell temps els treballadors que es trobaven al lloc es varen repartir les troballes. A part de les restes òssies, hi aparegueren fragments ceràmics, destrals i collarets dels quals només es pogueren conservar dos d'ells, que cronològicament correspondrien a la cultura dels Sepulcres de Fossa. | 08033-135 | Nucli urbà | L'any 1921, durant la realització d'uns rebaixos a la bòbila Busquets per obtenir argila per a la producció de totxos, descobrir catorze sepulcres de fossa. Sembla ser que en aquell temps els treballadors que es trobaven al lloc es varen repartir les troballes. Només es van poder salvar dos collarets que es troben actualment al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Barcelona. Hi ha notícies orals de l'aparició en aquest paratge, de sitges sepulcrals ibèriques, així com de material romà, sense cap més altre detall. | 41.6318200,2.1715500 | 430995 | 4609230 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42576-foto-08033-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42576-foto-08033-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42576-foto-08033-135-3.jpg | Legal | Antic|Prehistòric|Neolític|Romà|Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|76|78|83|81 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42658 | Comunitat de degotall calcari amb presència de capil·lera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/comunitat-de-degotall-calcari-amb-presencia-de-capillera | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | Comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Aquestes han estat detectades a varis indrets de la riera de Caldes, al gorg d'en Pèlags i a la font de les Escales. | 08033-217 | Riera de Caldes-pedreres del Foment-Gorg d'en Pèlags-Font de les Escales | Perquè es pugui formar una comunitat de degotalls, cal que l'aigua sigui relativament abundant i l'acumulació de carbonats arribi a formar un veritable 'tuff'. Això passa a les esquerdes entre els estrats calcaris dels sallents dels torrents i les rieres, on apareixen molses i falgueres. | 41.6534100,2.1523700 | 429421 | 4611643 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42658-foto-08033-217-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42658-foto-08033-217-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42661 | Gorg d'en Pèlags | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-den-pelags | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 163. Editorial Teide. Barcelona. | Es tracta d'un clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta s'entolla o alenteix el seu curs format a la riera de Codonys; aquesta riera neix per sota del Pic del Vent i travessa el Pascol. Degut a les pluges dels darrers dies, l'aigua va baixant per la roca tot i que no s'observa cap salt d'aigua important, té un estany natural amb una cova on no s'ha pogut accedir degut a la temperatura de l'aigua. Allí on pica el salt, hi ha un metre de fondària aproximadament. El seu fons és sorrenc. A més la gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals de les quals destaca la presència d'una important comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Els estrats arbustius i herbacis són bàsicament composats per bosc i sotabosc d'alzinar amb algun pi i dos roures que destaquen per les seva alçada. També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges, juntament amb l'heura. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per la gran quantitat d'espines i l'atapeïment dels arbusts i lianes. Destaquen també les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-220 | Turó del Pi de les Tres Branques | Etimològicament, pèlag és sinònim de toll, més concretament, en el sentit de 'gorg', un punt d'un riu en què el llit és més profund i l'aigua s'hi estanca. Curiosament, però, l'origen de pèlag no té res a veure amb els rius, sinó amb l'aigua de mar endins, perquè el llatí pelagus volia dir 'alta mar, mar obert'. D'aquest gorg es coneix una llegenda, amb el nom de 'La Fada del Campanar', que conta que a la vigília de Sant Joan, a les dotze de la nit, es reuneixen totes les fades dels entorns, i tenen consell en el Gorg d'en Pèlags o Pèlecs. D'aquest topònim s'han trobat documents datats ja de l'any 1340 on anomenen 'loco vocato Pelech cubertrat'; de l'any 1393 'loco vocato al pelech cubertrat sive acerola'; de l'any 1429, 'loco nominato pelech cubertorat'; de l'any 1631, 'la partida de pelach cuberta'; de l'any1165 'Gorch d en Pelechs'; de l'any 1720 'loco vocato la torra roja o Gorch d en Pelachs', i als segles XIX i XX conegut l'indret amb el nom de 'gorch o gorc d'en Pelachs o Gorg d'en Pelacs'. Moreu-Rey (1962), diu que és un saltant i gorg del Riu de Codonys, més avall del Pascol. El lloc conegut actualment amb el nom del Gorg d'en Pèlecs, es troba referenciat en varis documents datats dels anys 1340, 1347, 1393, 1429, 1631, 1665, 1702, 1720, 1724, concretament 'loco vocato Pelch cubertrat'; 'as palech cobertrat'; 'pelagum vocatum cubertrat'; 'loco vocato al pelech cubertrat sive acerola'; 'loco nominato pelech cubetorat'; 'la partida de pelach cuberta'; ' 'pelech cobert'; 'gorg d en Pelechs'; 'loco dicto d en Pelex Cubertat'; 'partida dita el Pelachs'; 'al pelachs'; 'gorch d en Pelch', 'Gorg d'en Pelacs'; aquest últim ja esmentat durant els segles XIX i XX. | 41.6374200,2.1445800 | 428755 | 4609874 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42661-foto-08033-220-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42661-foto-08033-220-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42662 | Gorg de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-de-les-elies | Just al límit entre Caldes i Gallifa, pujant la riera de Caldes de Montbui, es tracta d'un clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta alenteix el seu curs format al Torrent de Les Elies, gairebé a tocar amb el torrent de Sant Sebastià. Degut a la manca de pluges, el salt d'aigua està sec, però l'estany encara té aigua. On pica el salt, hi ha uns dos metres i mig de fondària. El seu fons és sorrenc. Els estrats arbustius i herbacis es troben representats amb la vinca (Vinca diformis), sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), així com per comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus).. També hi ha presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Cal destacar diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). En un dels blocs de pedra que envolten l'estany, hi ha encara restes de la signatura amb pintura de color blau, feta durant un campionat del món de trial, i que el guanyador signà al damunt (segons ens informa el Sr. Salvador Torras) | 08033-221 | Prop del Sot de la Vila | Segons el Sr. Salvador Torras, quan tenia 17 anys i encara no hi havia cap normativa sobre l'extracció de sorres de les rieres, va observar quan amb la retro, treia la sorra d'aquest indret, adonant-se de que quan més fondària agafava, de més bona qualitat era la sorra. Mentre retiraven la sorra, les pedres, algunes de molt grosses com que la que porta una pintada en color blau, les anaven amuntegant a un dels costats, i les més grosses, les disposaven de manera que actualment encara es poden veure, i que durant campionats de trial, es va convertir en un lloc molt apreciat dels trialers. Un dia, hi van haver uns aiguats molt forts, i en baixar el torrent, amb tanta força, aquest clot, s'engrandí molt més i des de llavors, ha quedat com un estany natural. | 41.6761200,2.1327400 | 427812 | 4614181 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||||
| 42721 | Coves de la pedrera de calç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coves-de-la-pedrera-de-calc | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. VICENÇ PERPINYÀ, Jordi. (2008). L'empremota geològica de les Gavarres. Terra, calç i llécol. Fundació Territori i Paisatge. Caixa Catalunya. Consorci de les Gavarres. | XVIII-XIX | Coves fetes a la pedrera ubicada al Turó del Prat de Dalt, d'on s'extreia la calcària per coure-la i convertir-la en calç, un material molt preuat en la construcció, i és que la franja de calcàries que voreja el turó és relativament petita però suficient com perquè es desenvolupés una activitat econòmica prou important entorn de la calç, com així ho demostren els tres forns de calç que han estat trobats durant el treball de camp. Aquestes coves són de grans proporcions, fetes pels mateixos treballadors per poder-les utilitzar com aixopluc en cas de mal temps i per guardar-hi les eines, els carros i les mules. | 08033-280 | Turó del Prat de Dalt | Els forns de calç es situaven en els marges del bosc pròxims a la pedrera (primera matèria) i a la font energètica (llenya). El pou és una cavitat de forma cilíndrica de 5-6 m d'altura excavat en un marge fet de llècol (pissarra). El pou consta de dues obertures, una superior d'amplitud considerable i adequada a la part superior del marge per on s'efectuaven còmodament les operacions de càrrega i descàrrega abocant el contingut del carro que provenia de la pedrera més pròxima, i una més petita a la part inferior del marge que era per on s'alimentava el foc. La banqueta és un banc que volta l'interior del forn a un metre de la base i que servia de punt d'arrencada per fer la volta inicial on s'aguantaven la resta de pedres. En les parets exteriors, s'hi conserven les cavitats en forma de finestreta on es guardaven les eines dels forners. També a les parets, s'hi poden veure els forats que aguantaven les bigues del porxo que donava aixopluc als calciners durant els dies que durava l'operació d'enfornar. El procés d'enfornar consistia a omplir de feixines l'interior del forn. A continuació es realitzava l'operació més complicada del procés: s'aixecava des de la banqueta la volta amb pedres que servia per aguantar l'estructura. A partir de la volta s'acabava d'omplir de pedres fins a dalt de tot amb cura que les pedres més grosses anessin a sota i a continuació, s'anaven col·locant gradualment les pedres segons la seva mida. Un parell d'homes vetllaven perquè el forn no s'apagués durant aquest període. Per a fer una cuita de calç es solien gastar de mil a dues mil feixines de bruc, gatoses i arboç. Quan la pedra ja era cuita es deixava apagar el foc i es tapava el forn durant un parell de dies. Passats els dos dies, concloïa el procés de fabricació de calç i ja es podia carregar als carros per ser distribuïda als respectius destins. Cada carro podia traginar d'una a dues tones de calç. Al costat de la porta dels forns hi havia una petita fornícula quadrada que portava el compte dels coves carregats: una pedreta per cada cove. A continuació es detallen les eines emprades des de l'extracció de la calç a la pedrera fins a la seva transformació al forn de calç: El magall «magai» servia per a treure terres i arrels de la pedrera i, d'aquesta manera, deixar la pedra neta. El parpal servia per arrencar i arreplegar les pedres, una vegada s'havia fet explotar la càrrega de dinamita. La pala era per a carregar les pedres petites de la pedrera. La forquilla era una forca petita de ferro, amb el mànec de fusta, de no gaire més d'un metre, que servia per a carregar els feixos de llenya a dalt del carro. El bussó era un ferro molt llarg, amb una peça més petita clavada a la punta i amb un mànec de fusta, que servia per a remenar i escampar el caliu. De forquetes n'hi havia de dues mides: la curta per a acostar la llenya i la llarga per a llençar els feixos a dins del forn. El xàpol era molt utilitzat per a collir la calç, una vegada ja era cuita. La balança romana era per a pesar la calç, abans de carregar-la als carros. Es pesava per quintars, que eren uns quaranta quilos. El pesador era un ferro corbat, amb dos ganxos, per aguantar el cove a la balança. Els coves, que solien ser de vim, eren els atuells que es feien servir per a traginar la calç, des del forn fins a dalt dels carros. Tenien quatre nanses, dues per agafar-lo i dues per a posar-hi el pesador. A cada cove hi cabia un quintar i mig de calç, que eren 60 quilos. Els cabassos eren més petits que els coves i servien per a recollir la pedra petita que sortia de les pedreres. La perxa era una barra de fusta de pi, llarga, que servia per a fer caure la calç, una vegada era cuita i, d'aquesta manera, anar-la traient del forn. Els pals semalers eren per a traginar la semal amb aigua, que es necessitava per a tapar el forn amb la calç vella, quan era ple de pedres a punt de coure. Les arpelles servien per a recollir i ajustar les pedres petites. | 41.6754000,2.1594700 | 430036 | 4614079 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Actualment les coves també tenen un interès faunístic perquè són un refugi de ratapinyades, mamífers voladors de vida nocturna que necessiten coves per poder amagar-se i reproduir-se. Durant la visita se'n van poder observar d'amagades entre les escletxes de la part més alta de les parets i del sostre. Al seu interior també s'han observat rastres de fauna diversa (petits mamífers ratolí de bosc o la musaranya, i també d'altres més grans com la guineu, geneta, etc).(Continuació història)L'escureta era com una mena de cullera amb un mànec llarg, per a fer sortir el fang del forat.El tascó, que solia ser de ferro, servia per a esberlar les pedres.Per últim, hi havia dos tipus de carro: el carro d'anar a bosc, per a traginar, per a transportar la calç i el tamborell, per a transportar les pedres des de la pedrera fins al forn. Cada carro solia tenir una capacitat per a trenta o quaranta quintars de calç, que era com dir un tona i mitja. | 94|98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42772 | Pou d'aigua de Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-daigua-de-can-pujol | XVII | Pou de planta circular amb coberta de falsa volta, fet amb pedra irregular procedent del lloc. Les parets del pou han estat revestides amb pedra i al capdamunt s'aixeca una construcció que permetia antigament posar-hi la corriola o politja per col·locar una corda amb la galleda per extreure l'aigua. Aquesta corriola encara hi és actualment. La coberta evita que hi entri brutícia o hi caigui algun animal i que en èpoques de sequera s'evapori l'aigua. Al seu costat hi ha una pica de pedra que permetia omplir-la amb les galledes extretes d'aigua del pou. L'obertura per accedir al pou està tancada amb una porteta i filat. | 08033-331 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | Aquest pou segons els masovers és tan antic com la casa ja que l'aigua pel consum és la que prové d'aquest pou. Si el pou es troba en aquest indret és perquè el saurí (persona que té el do de trobar aigua) va determinar que per aquell indret hi passava una veta d'aigua. Llavors el pagès es dedicava a cavar profunds pous, la llargada dels quals depenia de la profunditat de la veta. Un cop trobada l'aigua les parets dels pous eren revestides amb pedra i al capdamunt s'aixecava una construcció on s'hi col·locava la corriola amb la corda i la galleda. Al costat dels pous s'hi pot trobar sovint una pica de pedra. | 41.6034000,2.1696800 | 430809 | 4606077 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42772-foto-08033-331-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42772-foto-08033-331-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | L'aigua d'aquest pou és utilitzada pel consum de la casa | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42814 | Casa dels mestres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-dels-mestres | XX | Les Cases dels Mestres es van enderrocar durant el mes de març de 2010. | <p>Les cases dels Mestres es van enderrocar durant el mes de març de 2010 per a construir-hi un equipament amb espais per a la gent gran, programes d'integració sociolaboral i formació d'adults. </p> <p>Es tractava d'una construcció de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a dues vessants. A cada cantonera del carrer Font i Boet hi havia una torreta amb coberta en teula àrab i a quatre vessants. L'edifici era de planta baixa i pis, a excepció de les dues torretes que tenien un segon pis. Les façanes exteriors donaven per una part al carrer Font i Boet, per l'altra amb el carrer Sentmenat i també comunicaven amb el carrer del Geògraf Aparici. La casa presentava diversos àmbits separats per parets mestres independents. Les entrades a l'edifici formaven arcs de mig punt. Les obertures, tant a la planta baixa com al primer pis, eren de forma rectangular i algunes tenien una balconera amb voladís i barana de forja. El tercer pis comptava amb tres obertures en arc de mig punt, separades per columnes de pedra alternada amb totxo, arrebossades. Per sota de la coberta hi havia una decoració amb motius ceràmics de color blau.</p> <p>Actualment es tracta d'un edifici de nova construcció, de tres plantes, on s'han habilitat sales de reunions, espais polivalents, despatxos i aules.</p> | 08033-373 | carrer Font i Boet | <p>Aquest edifici havia estat l'habitatge dels mestres de l'escola de Caldes. Va ser construït durant els anys 1930 i abandonat uns anys després.</p> <p>El març de l'any 2010 l'edifici va ser enderrocat a causa del mal estat que presentava l'estructura en aquell moment (<a href='https://www.caldesdemontbui.cat/actualitat/noticies/comenca-lenderroc-de-les-cases-dels-mestres.html'>Comença l'enderroc de les Cases dels Mestres, març 2010</a>). La inauguració del nou equipament va tenir lloc a finals de l'any 2011. Durant el 2021 es van portar a terme obres d’ampliació de l'edifici.</p> | 41.6308300,2.1642000 | 430382 | 4609126 | 1930 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42814-foto-08033-373-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42814-foto-08033-373-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Altres | Inexistent | 2024-09-18 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||
| 42442 | Termes romanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-romanes | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOIXAREU, Ramon (1973). Francisco de Zamora 81785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña, seguit de la resposta del corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro - Mas i Marquet. Barcelona. Ed. Curial. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | s. II aC | <p>Conjunt termal que consta de planta baixa, amb una coberta central a dues aigües formada per teules romanes. El que resta d'aquest edifici és una piscina de forma rectangular, que mesura 11,60 x 6,60 m. Aquesta està construïda amb opus signinum. Per sobre hi ha unes lloses de terracuita que mesuren 46,5 x 33,5 cm, i que es troben disposades a trencajunt. Tota la piscina està envoltada per cinc graons, formant una graderia. De la coberta original realitzada amb opus caementicium només en queda conservada l'arrencada a la banda oest. Tot el perímetre de la piscina queda delimitat per un paviment d'opus signinum, del qual només es conserven l'ala oest i l'ala nord. A ponent es pot observar un mur d'opus caementicium, que conserva l'alçada original. Les arcades i els pilars de base quadrada que sustenten les arcades de la galeria estan construïdes amb blocs de pedra sorrenca roja de grans dimensions. La coberta conservada, formant una volta de mig punt, mesura 6,8 m de diàmetre i està construïda amb opus caementicium.</p> | 08033-1 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 3 | <p>Les termes foren construïdes al segle II aC. Les restes que es conserven actualment són una part del que formava part d'un gran establiment termal. L'edifici original s'estenia per l'actual Museu Thermalia fins la riera i per la plaça de la Font del Lleó, fins l'actual Balneari Broquetas. Les termes haurien continuat essent utilitzades com a piscina fins el segle XVI. Francisco Zamora, l'any 1789 fa una descripció de la piscina on relata una habitació de vuit passes d'amplada per 14 de llargada, amb una coberta mig en ruïnes, d'opus caementicium amb tres claraboies. Ja en el segle XVI s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà i el 1601 s'hi instal·là l'ajuntament. La galeria perimètrica es transformà en presó i la piscina en graner municipal. L'any 1650 es va tancar la piscina que es trobava al centre de la Plaça del Lleó. L'any 1840, Marià de Sans, propietari del Balneari Rius, va comprar l'edifici de l'ajuntament. La part més ben conservada va ser restaurada l'any 1956. L'any 1986 es documenta una altra piscina al subsòl de la plaça de la Font del Lleó, de la qual només es coneix la llargada de 12 m. Sembla ser que també disposava d'uns graons per accedir-hi. També durant els anys 1986 i 1988 es dugueren a terme excavacions d'urgència al subsòl del museu Thermàlia, localitzant vàries estructures que pertanyien a les canalitzacions d'època romana a més de sis piscines. Aquestes estaven fetes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadís de ceràmic. Al nord, es localitzaren dues piscines més de planta quadrada amb un graó perimètric; aquestes mesuraven 1,70 x 2,30 m i 1,80 x 2,30 m respectivament. Per la part esquerra entrant al Museu, s'excavà una altra piscina de planta quadrada d'un metre per banda, construïda amb opus caementicium i un paviment d'opus signinum. A la capella de Santa Susanna es localitzaren dues piscines sense paviment, construïdes amb opus caementicium.</p> | 41.6344500,2.1615600 | 430166 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 45 | 1.1 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||
| 42443 | Muralla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/muralla | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XI-XVII | els trams recuperats, s'han intentat restaurar i conservar. Molts d'ells no són accessibles per trobar-se dins de finques particulars. | <p>Trams de muralla que es van descobrint a mida que es realitzen intervencions arqueològiques en les cases que ocupen l'antiga línia de muralla. Aquests trams, acostumen a ser porcions de diferents dimensions del mur ja que el conjunt de la muralla ha variat molt a causa del creixement de la ciutat i aquest fet ha anat fent que avui, tot i que es coneix el seu traçat aproximat, no es pugui excavar i recuperar gran part del tram. El que queda de la muralla es situa principalment a la part de la riera, en el carrer Major, el carrer del Pont, a Can Rius, el Museu Thermalia, les Termes Victòria, i el carrer d'Escanyacans.</p> | 08033-2 | Parcialment pel nucli antic de Caldes de Montbui | <p>Es tenen referències en documents de que l'any 1102 existia una muralla que protegia la vila. Aquesta hauria tingut quatre portals que permetien l'entrada a l'interior de la vila i que corresponien als punts cardinals. Així, al carrer de Vic hi hauria un portal orientat tramuntana. Al portal de Vic, durant el segle XVIII, va existir una capella. A ponent hauria existit el portal de Santa Susanna, documentat al 1344. Al sud, el portal de Santa Esperança i a llevant el portal de Salze, esmentat en un document de l'any 1387. Durant el segle XVII, concretament de l'any 1616, se sap que hi haurà un altre portal, conegut amb el nom de portal de l'Àngel anomenat així perquè aquest estava custodiat per un àngel. Sembla ser que el portal hauria dut el nom de Portal d'en Roig, i també portal de Don Carles. També es tenen documentats altres portals que s'aniran construint en llarg del temps, com a conseqüència de les necessitats de la vila. Així, de l'any 1387 es documenta el Portal d'en Porcell, també dit de Berenguer Porcell. De l'any 1370 es documenta el portal Nou, que a mitjans del segle XVI serà conegut com a Portal d'en Bellit. Ja del segle XV, concretament a partir de l'any 1454, i fins el segle XIX es tenen referències del Portal de La Portalera o La Portalera. De l'any 1581 es té constància de l'existència del portal de l'Abeurador, situat al carrer que porta el mateix nom i que formava part dels Corredossos de la muralla. Del segle XV trobem datat un nou portal conegut com Portal de Barcelona. Ja del segle XIX, (concretament l'any 1860) es té coneixement del Portal de la Bretxa, que correspon al carrer que porta el mateix nom i que uneix el carrer Major amb els Corredossos. De l'any 1684 (segle XVII) es té coneixement del Portal del Pont, que també va rebre el nom de Portal de Sant Cristòfol durant el segle XVIII. De l'any 1867 ja durant el segle XIX es coneix la Porta dels Jaquesos. A mitjans del segle XIX, s'inicià una remodelació i engrandiment del recinte urbà extra murs i s'ultrapassà l'àmbit de l'antiga població emmurallada.</p> | 41.6360500,2.1612900 | 430145 | 4609708 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En l'Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya de Caldes de Montbui, realitzat pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia de Barcelona, el maig de 2002, la muralla i la torre de la presó s'inclouen dins d'una mateixa fitxa, amb núm. d'inventari IPA 659. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||
| 42444 | La Torre Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-roja | <p>BADIA i MORET, J. (1968). La Baronia de Montbui. Notes històriques. Impremta Galobart. Santa Eulàlia de Ronçana. BADIA i MORET, J. (1989). L'Ametlla del Vallès. Notícia històrica. Notícia geogràfica, La Garriga. BADIA i MORET, J. (1991). La Torre Roja. El Vallès Occidental, i el Vallès Oriental, vol. XVIII, pp. 317-319. Catalunya Romànica. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. FORTÓ, Abel (2008). L'associació d'arqueòlegs FIDES presenta els resultats de les campanyes d'excavació de la Torre Roja. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 11. Ed. Gràfiques Lloreda. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU REY, E. (1969). La Torre Roja. Els castells catalans, vol. 2, pàg. 169. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | X-XIV | <p>Torre en ruïnes, amb una fonamentació a base de carreus regulars, units entre ells amb morter de calç. S'observa una torre exterior al conjunt de la fortificació, amb un diàmetre d'uns 10,5 m i una alçada conservada d'aproximadament 1,70 m. Els murs tenen un gruix de 1,55 m. La part de la torre orientada cap a la plana de Caldes ha estat construïda a base de pedres disposades formant un opus spicatum. La torre orientada cap a la muntanya, ha estat construïda amb carreus més grans, entre 25 cm d'alçada x 105 cm. d'amplada. A l'interior d'aquesta torre n'hi ha una segona, de planta circular, amb un diàmetre interior de 3,60m., i un gruix de fins a 1,90 m. Les pedres del mur són de 15 x 25 cm., i estan unides amb morter de calç</p> | 08033-3 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | <p>El primitiu nom d'aquest turó fortificat era Castellar o Puig Castellar. Una de les primeres referències de la Torre Roja, apareix esmentada l'any 1529. Es desconeix per ara l'origen del topònim de la 'Torre Roja', tot i que es té coneixement de l'existència dels llinatges Penya Roja i Torre Rubea, en els segles XI i XII. La Torre no ha estat excavada. Pel que fa a l'origen de les dues torres hi ha dues hipòtesis constructives. La primera d'elles és que en una primera torre d'època romana es va afegir una torre de l'alta edat mitjana, reconstruïnt potser part de la vella. Josep Badia obre la possibilitat de que a la torre alt-medieval interior, durant l'època mitjana, s'hagués afegit, una torre exterior per tal de consolidar-la aprofitant els carreus més antics del jaciment ibèric situat a pocs metres.</p> | 41.6330400,2.1435200 | 428662 | 4609389 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42444-foto-08033-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42444-foto-08033-3-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||
| 42446 | Casa Delger o de les Graus - Museu Romàntic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-delger-o-de-les-graus-museu-romantic | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVIII-XIX | renovada l'any 1807. Entre els anys 1996 i 2004 es va refer la teulada i els esgrafiats de la façana. També es van tractar les humitats | Casa construïda entre mitgeres que consta de planta baixa i dos pisos, amb un pati interior porticat i un jardinet. La teulada és a dues aigües, construïda amb teula àrab i rematada per un ràfec amb la cornisa i el caneló de ceràmica. La façana no és simètrica respecte a un eix central, sinó que es composa al llarg dels tres eixos verticals. Hi ha una gradació de mides amb l'alçada. A la planta baixa s'observa un portal adovellat, amb un portal de fusta massissa clavetejada. El mur exterior està arrebossat i decorat amb esgrafiats, simulant a la planta baixa els carreus de pedra. Als dos pisos superior, les finestres estan emmarcades amb una coloració diferent del arrebossat general de la façana i les baranes de forja. Una decoració rectangular uneix al llarg de la façana el primer i segon pis en sentit vertical. | 08033-5 | Carrer del Dr. Joaquim Delger, núm. 14 | El carrer Delger havia rebut antigament el nom de carrer d'en Sitjar o de les Graus, ja que sembla ser hi hauria hagut uns esglaons. També se'l coneixia pel carrer de la Piqueta, ja que sembla ser en aquest carrer fou construït un safareig de petites dimensions. L'any 1765, l'Antoni Delger i la Margarida Cendra, es van establir al municipi, provinents d'una colònia francesa d'Argèlia, on l'Antoni tenia l'ofici de calderer i anava d'un poble a l'altra acompanyat de la seva esposa. El seu fill primogènit, Antoni Delger Cendre, va continuar amb l'ofici del seu pare, i posteriorment els seus nets. És per això que aquesta casa fou coneguda també amb el nom de “Can Calderer”. La casa pairal és del segle XVII, essent renovada considerablement l'any 1807. A mitjans del segle XIX un descendent de l'Antoni Delger, en Joaquim Delger Sabater, va dedicar-se a la fabricació d'aiguardent. L'any 1930 la casa tornà a patir una restauració. Joaquima Delger, vídua de Joan Armengol, serà la última descendent de la família Delger que viurà en aquesta casa. Sense descendència, nomenarà hereu al seu cosí germà, el sacerdot, Dr. Joaquim Delger Bueno, que el 25 d'octubre de l'any 1959 la cedirà a la vila de Caldes. | 41.6338100,2.1621700 | 430216 | 4609459 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Neoclàssic | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98|99 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42468 | Casa Delger al carrer del Forn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-delger-al-carrer-del-forn | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Casa de planta rectangular construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta d'aquest edifici és inclinada i construïda amb teula àrab. La façana és fonamentalment simètrica respecte un eix de simetria. Les diverses plantes es distingeixen per la incorporació d'elements arquitectònics diferents en cadascuna d'elles. A la planta baixa hi ha dues obertures amb un arc rebaixat. A la dreta de la façana hi ha el portal d'entrada, i a la seva esquerra, una finestra amb una petita barana de forja molt treballada. El segon pis, presenta dues obertures totalment simètriques, amb esgrafiats i una balconera amb un voladís motllurat i una barana de forja, que va d'una banda a l'altra de la façana. Per damunt, al tercer pis, hi ha tres obertures formant tres arcades separades per pilars decorats, amb una petita barana de forja a cadascuna d'elles. L'edifici queda rematat per una cornisa de pedra artificial amb mènsules decoratives i per un ampit o frontó adornat amb esgrafiats que amaga la coberta. Els acabats de la façana són a base d'estucats imitant els carreus de pedra. | 08033-27 | Carrer del Forn, núm. 8 bis | Durant el 1930, Joaquima Delger Padrinas, el seu marit Pau Armengol i el Dr. Joaquim Delger, iniciaren la restauració de la casa pairal Delger, situada al carrer del Dr. Delger. També en aquest mateix any feren edificar la Casa Delger al carrer del Forn. La Sra. Joaquima Delger fou la darrera en viure a la casa pairal. En morir, sense fills, quedà com hereu el seu cosí germà, el Dr. Joaquim Delger Bueno. Més tard la planta baixa es transformà en una merceria, coneguda amb el nom de 'Ca la Rosita', i en tancà la botiga, aquest edifici va romandre tancat durant força anys, fins que l'any 1959, concretament el 25 d'octubre, la casa Delger fou lliurada a l'Ajuntament de Caldes de Montbui, com a bé per a tots els calderins, convertint-se en escola de música | 41.6337400,2.1624200 | 430237 | 4609451 | 1930 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42468-foto-08033-27-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42468-foto-08033-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42468-foto-08033-27-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 106|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42488 | Museu Thermalia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/museu-thermalia | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. Internet. (consulta realitzada 01/09/2008). www.caldesdemontbui.cat | XIV-XX | l'any 1992-93 es restaura i rehabilita per ubicar-hi l'actual museu | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, dos pisos i llotja o galeria oberta. La coberta és de teula aràb, construïda a dues vessants amb un ràfec força destacat i coll de fusta. Al damunt de la coberta s'observa un petit campanar d'espadanya amb una teuladeta a dues vessants, de teula àrab amb una sola paret, en la qual hi ha un arc obert del qual penja una campana. Al damunt d'aquesta teuladeta hi ha una creu de petites dimensions. Els elements de la façana principal respecten un eix de simetria tant vertical. A la planta baixa destaca un portal adovellat amb un marxapeus que porta gravat l'any 1698. Aquest marxapeus podria haver estat la llinda d'un altre edifici enderrocat que s'hauria incorporat al museu durant la reforma. Ambdós costats de la porta hi ha dues obertures de proporcions rectangulars, amb les mateixes dimensions sense cap element arquitectònic destacable. Al primer pis hi ha tres obertures; la del mig, és la més gran; destaca pel seu balcó amb voladís de pedra i barana de forja; la llinda i els brancals són de pedra. La balconera s'inicia per damunt del portal de dovelles. Els finestrals de cada costat, són d'estil gòtic, recuperats de la fonda de Can Cesc quan aquet edifici fou enderrocat. Al segon pis, s'observa una altra balconera, amb un voladís més petit; la llinda i els brancals són de pedra. Amdós costats d'aquest balcó s'observen dos finestrals d'èstil gòtic més petits. També cal destacar una fornícula amb la imatge d'una verge al seu interior, que es troba situada a la dreta de la façana, entre el balcó i un dels finestrals d'estil gòtic del primer pis. La façana està partida per una petita cornisa que separa el pis superior de la resta de l'edifici. En aquest pis s'observen cinc finestres d'estil ogival que marquen una clara diferència estilística amb la resta d'elements; aquestes són completametn simètriques horitzontalment. A banda i banda d'aquestes obertures hi ha dues petites finestres formant un petit arc de mig punt. Totes les obertures tenen una petita barana horitzontal de ferro. Els murs d'aquest tercer pis, són de maó vist. A l'interior del Museu, es poden observar un seguit d'arcades originàries. Destaquen també tres banyeres del segle XVIII que hi ha a la planta baixa, a la zona habilitada pels serveis. L'estructura que aguanta la coberta està formada per encavallades de fusta. La façana queda rematada per un ràfec amb coll de fusta i teula àrab al damunt. Per la banda esquerra de la façana es troba adossat part de l'antic hospital, amb la capella de Santa Susanna. Per la banda dreta hi ha l'entrada de l'antic balneari de Can Rius, actualment en desús. | 08033-47 | Carrer de Santa Susanna, núm. 8 | Aquest edifici data del segle XIV encara que Moreu-Rey creu que la fundació del primitiu hospital fou a principis del segle XIII. L'edifici transformat en l'actual Museu Thermalia, fou, des de l'època medieval i fins als anys 70, l'Hospital de Santa Susanna que oferia, sobretot en els seus inicis, serveis de banys gratuïts per als més pobres i serveis medicinals. Als voltants de l'any 1329 l'edifici es trobava en un estat lamentable i el rei Alfons IV aprovà la seva rehabilitació; aprofitant un solar que hi havia al costat, va fer-lo ampliar. Anys després començaren les obres de construcció del nou edifici situat al costat de l'anterior. Les obres del nou hospital es prolongaren fins ben entrat el segle XV. Al llarg de la història, aquest edifici va rebre diferents noms: 'Ospitalis xpi pauperum dicte ville' (1570), 'Hospital de pobres' (1680), 'Hospitilis pauperum Jesi Susanna' (1867), i 'Hospital Civil' (1873-1899). L'Hospital va ser utilitzat també com a casa de banys fins l'any 1979, en que es convertí en el Museu Municipal d'Arqueologia, Paleontologia i Pagesia. Més tard, després de la restauració de l'edifici l'any 1988 es convertí en el Museu d'Història i seu de diferents activitats culturals realitzades al municipi. Durant l'any 1992-1993, l'arquitecte Josep Maria Botey realitzà els plànols de rehabilitació de l'espai per ubicar-hi el museu. | 41.6343200,2.1614900 | 430160 | 4609516 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42488-foto-08033-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42488-foto-08033-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42488-foto-08033-47-3.jpg | Legal | Contemporani|Gòtic|Historicista|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Maria Botey | 98|93|116|94|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42501 | Torre Marimon - Mas Coromines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-marimon-mas-coromines | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa, dos pisos i golfes. La teulada és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal i construït amb teula àrab. El ràfec està construït a partir de vàries fileres de maons superposats i a les façanes laterals, acaba per una mènsula decorativa feta també de totxana. Tant les obertures de la façana principal com laterals presenten una perfecta simetria tan a nivell vertical com horitzontal. A la porta d'accés principal de l'edifici s'hi accedeix mitjançant sis esglaons de pedra. La portalada està construïda amb dovelles de pedra formant un arc de mig punt. A cada costat, hi ha tres obertures, amb una llinda en forma d'arc rebaixat, brancals i ampit de pedra, i tancament amb porticons de fusta. Al primer pis, i segon, per damunt del portal, dues obertures separades per un pilar i a cada costat tres balconeres sense voladís i una balustrada. El segon pis es repeteix exactament igual. En arribar a les golfes, s'observa, centrat a la façana, set d'obertures, disposades en arcs i fetes de maó. Als dos extrems d'aquestes finestres i per damunt, hi ha tres obertures rodones, també fetes de maó. Les xemeneies estan construïdes amb el mateix material i al seu damunt, un curull de ceràmica de port piramidal. La façana està feta amb paredat de pedra mitjana a grossa. A banda i banda de l'edifici principal, es troben adossats altres edificis annexes, tots ells seguint el mateix estil arquitectònic, de planta rectangular i que consten de planta baixa i dos pisos o tres majoritàriament. Entre aquests edificis annexes, cal esmentar les aules pels alumnes, biblioteca, el porxos, la vaqueria on es guarda la palla pel bestiar o la torre. Aquesta última, es troba situada a la banda esquerra, decantada de l'edifici principal. Mesura 30 metres d'alçada i és de planta rodona, amb escales al seu interior per on s'accedeix a la part més alta de la torre. Les obertures disposades en llarg del mur recorden les espitlleres,i totes elles estan envoltades per llinda, brancals i àmbit de pedra. La torre de guaita queda rematada per un parapet de merlets. Just per sota d'aquests hi ha un ràfec construït de pedra formant una motllura d'arcs de mig punt superposats. | 08033-60 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | L'origen del nom de la Torre Marimon es remunta al final del segle XVI (1574-1575). Moreu-Rey (1962), documenta el nom de 'Torra d'en Moles' (1470) associada a l'antic nom de la Torre Marimon. De l'any 1532 també troba escrit en un document 'la qual antigament sen deya torra den Mosen Moles'. Referent a l'origen de la Torre troba un document on s'esmenta que l'honorífic Jaume Moles, 'dominus domus de la Torre', ciutadà de Barcelona (1463, 1487), que la posseí després de Francesc Valls. També va rebre el nom de Mas Coromina o Coromines i probablement canvià el nom a partir del segle XV, quan Romeu de Marimon es casà amb Elisabeth Moles o Coromines. La família Marimon no té relació amb Caldes de Montbui amb anterioritat ja que les seves propietats s'estenien durant l'època medieval pels termes de Plegamans, Palau, Palaudàries i Bigues. Al final del segle XVII la torre passà a mans del baró de Canyelles Joseph Terré i Marquet, i successivament als seus descendents. Al final del segle XVIII la Torre Marimon és propietat de Domingo de Bouffard. La Diputació Provincial de Barcelona, el 1907 es planteja la creació d'una granja escola destinada a la capacitació dels homes del camp, i per realitzar aquest projecte els cal la compra d'una finca. Dues són les opcions: la Torre Marimon a Caldes de Montbui i can Pascalí, a Santa Coloma de Gramanet. Els dos paratges semblen adients, però finalment es decanten per la Torre Marimon, ja que el diputat Raventós advoca per les millors condicions de Caldes, amb una extensió de terreny més àmplia i una major quantitat d'aigua en els seus dominis. Quan l'11 de juliol de 1911 s'estableix a Barcelona l'Escola Superior d'Agricultura, es deixarà de parlar de l'anterior projecte i no serà fins l'any 1920 quan es convocarà un concurs per a l'adquisició d'una finca destinada a la construcció d'una granja escola. L'arquitecte Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, es proposarà per la compra, que la Mancomunitat farà efectiva el mes de juliol de 1921 per instal·lar-hi la granja escola, que formarà part de l'Escola Superior d'Agricultura. L'any 1926 s'inaugurarà l'Escola de la Torre Marimon, que s'havia adquirit finalment per 275.000 pessetes. Les obres de la granja seran encarregades a l'arquitecte al servei de la Diputació, Josep Bori Gensana, que abandona el projecte per discrepàncies amb algun dels diputats. El 7 de març de 1923 es realitza el projecte de l'edifici central, una vaqueria i un pensionat. Posteriorment, Lluís Planas i Calvet també arquitecte de la Diputació, es farà càrrec de la represa de les obres. Sembla que les activitats de l'escola començaran pels voltants de 1925, ja que el primer director de l'escola serà Joan Salom i Calafell que exercirà el càrrec des de 1925 fins el 1928. Al final de 1926 es vol millorà l'edifici de l'escola i serà el constructor Antoni Baixeras el que realitzarà la major part de les obres d'adaptació. L'any 1928 es construiran els habitatges per als guardes i es reconstruirà l'antiga ermita de Sant Julià (romànica en origen). El 1930 es construeixen un centre de pràctiques agrícoles, un dipòsit d'aigua i una escola menagère o escola domèstica de la dona. Aquesta mateixa data el rei Alfons XIII visitarà les instal·lacions de la Torre Marimon. Més tard la Generalitat de Catalunya reestructurarà l'escola, se suprimirà l'escola menagère i es realitzaran canvis al centre de pràctiques agrícoles. Durant el període de la Guerra Civil Espanyola s'aturaran les activitats, ja que aquesta serà requisada i passarà a ser una escola de carabiners. Al final de la guerra esdevé una escola de capacitació depenent del Ministeri de Foment. El 1943 es duen a terme una sèrie de reformes que passaran per adaptar l'antiga escola menagère com a biblioteca i aules per a estudiants; es millorarà la cova experimental que durà el nom de Sant Jordi i s'hi instal·larà un observatori. | 41.6128400,2.1698900 | 430837 | 4607124 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42501-foto-08033-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42501-foto-08033-60-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Bori Gensana, Lluís Planas i Calvet i Antoni Baixeras | (Continuació història)Durant els anys 1950 a 1960 serà escola mitjana d'agricultura i la superior es mantindrà a Barcelona. L'any 1958 es continuaran millorant les infraestructures, amb la construcció d'un camp d'esports i del Club d'Estudiantes San Fernando, i la compra de nova maquinària per tal de poder donar un millor servei als alumnes. L'any 1979 la granja escola incorpora els estudis de formació professional de 1r grau i el 1981 els de 2n grau que conviuran amb el de capacitació fins al 1983 que es tancarà aquesta línia educativa. El títol de formació professional l'expedirà l'Institut d'Ensenyament Secundari Manolo Hugué fins al 1996, any en el qual la Torre Marimon deixarà de funcionar com a granja escola. Actualment és la seu de l'Institut de Recerca i Tecnologies Alimentàries (IRTA). El seu director és en Joaquim Adillon.Durant l'any 2008 s'estan duen a terme reformes de les façanes i cobertes de tots els edificis que composen el conjunt de la Torre Marimon. | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42563 | Les Cremades - Bosc de la Xarona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-cremades-bosc-de-la-xarona | ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945, DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy (Barcelona). VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ, C. (1961). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. SALA, Ll. (1972c). Importante hayazgo arqueológico en “Les Cremades”, siglos III-II aC. Setmanari Montbui. Núm. 1.396. | IIaC- VdC | parcialment destruït | Possible assentament ibèric. Aquest terreny es trobava afectat per la construcció d'una escola i d'una zona esportiva. Amb el moviment de terres van començar a aparèixer gran quantitat de restes ceràmiques. Entre aquestes restes, es podien trobar produccions de vernís negre Campaniana B, produccions emporitanes del tipus E, (dues pàteres Lamboglia 5/ Morel 2250) que segons C. Miró (1986), presentarien una cronologia del 80 - 40 aC. No es localitzaren estructures associades a les troballes ceràmiques. Durant les obres, també aparegueren monedes ibèriques, la qual cosa va fer pensar a Sala (1961) en l'existència d'una seca pels voltants, però no s'ha trobat cap indici de la seva existència. | 08033-122 | Turó del Pi de les Tres Branques | Jaciment conegut per les constants troballes aïllades que s'han anat succeïnt des de mitjan del segle XX. Almagro (1945), en la seva Carta Arqueològica d'Espanya ja cita el jaciment. Mes tard, l'any 1972, durant unes obres que afectaren la zona, aparegué material ceràmic sense estructures. Malgrat no va ser possible saber quin tipus d'assentament s'estava excavant, el material recuperat va permetre establir una cronologia aproximada que marcava el punt inicial al final del segle III aC, i donava com a punt àlgid el pas del segle II a l'I aC. L'abandonament d'aquest possible poblat deuria succeir a partir de l'època d'August, tal com marquen alguns fragments d'àmfora tarraconense recuperats. Pel que fa a la teoria establerta per Llogari Sala els anys seixanta sobre la possibilitat que Les Cremades fos la seca de la ciutat encara no localitzada d'Eusti, autors com J. Sanmartí, A. Monleón o J. Hernández pensen que les dades són insuficients, recordant que els textos clàssics situen aquest nucli en la zona ausetana i tot i que Caldes es situa geogràficament a la frontera, el fet que la base de la teoria sigui únicament la troballa de les monedes, també permet a Planoles (Ripollès) o Manlleu (Osona) , apropiar-se'n ja que l'arqueologia també hi ha localitzat monedes d'Eusti . | 41.6372400,2.1585300 | 429917 | 4609843 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42563-foto-08033-122-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42563-foto-08033-122-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42563-foto-08033-122-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42564 | Conjunt Termal de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-termal-de-caldes | <p>ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1981). Resum de la història de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. FABRE, G.; MAYER, M. i RODA, I. (1984). Inscriptions romaines de Catalogne. Paris. Vol.I, Barcelone (sauf Barcino). FOLCH, J. i altres. (1988). El poblat ibèric de la Toe roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui. Vallès Occidental. Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental i El Vallès Oriental. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MAYER, M. i RODÀ, I. (1992). L'epigrafia romana a Catalunya. Estat de la qüestió i darreres novetats. Fonaments. Barcelona. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. MIRÓ, C. (1992). Les termes romanes de Caldes de Montbui. Revista Arrahona, núm. 10. Sabadell. MIRÓ, C.; FOLCH, J. i MENÉNDEZ, F.X. (1987). El procés de romanització al curs mig de la riera de Caldes (Vallès Occidental). Estat de la qüestió. Actes de les I Jornades Internacionals d'Arqueologia romana. Granollers. MIRÓ, C.; MONLEÓN, A. i REVILLA, E. (1993). El nucli romà de Caldes de Montbui. Estat de la qüestió. La ciutat en el món romà. XIV congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica. Tarragona.</p> | II aC-IIdC | <p>Conjunt termal que correspon a les antigues termes romanes. Les restes fins avui documentades permeten veure que aquest conjunt va ser construït amb una planificació prèvia. La piscina és la part més monumental del conjunt; aquesta s'omplia amb aigua brollant a 76º C. Per tant no necessitava cap sistema d'escalfament. A les termes hi havia vàries piscines, cadascuna amb una temperatura diferent. La galeria perimètrica que envolta la bassa tindria funció de lloc de pas i espera. En referència als dos absis de la capçalera de la galeria, un d'ells correspondria a la banyera. La interpretació de les estructures excavades al mig de la plaça, assentades damunt d'un brollador podria indicar que es tractava d'una altra piscina d'aigua calenta, potser una gran piscina descoberta que faria les funcions de natatio. La resta de piscines documentades a l'interior del museu Thermàlia i a l'ermita de Santa Susanna, són de dimensions més reduïdes. No es coneixen estratigrafies associades a les restes, però sembla que cronològicament caldria emmarcar-lo a finals del segle I aC o primers del segle I dC. A partir del segle IV dC com a molt tard, la zona de l'ermita de Santa Susanna es convertí en necròpolis, reduint així l'espai destinat als banys.</p> | 08033-123 | Plaça de la Font del Lleó, s/n | <p>Caldes de Montbui fou en època romana una estació balneària, fundada sobre les deus d'aigua calenta que hi brollen, i al voltant de la qual es desenvolupà un nucli urbà d'una importància considerable durant l'Alt Imperi. Durant el segle XIV es portà a terme la construcció de l'Hospital de Pobres i els Banys Comuns. La reutilització de l'espai com a banys nous emprant part dels murs d'època romana, es perllongà fins a la segona meitat del segle XVI. Si bé durant uns anys quedà abandonat, i s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà, l'any 1601, es construí a sobre la part més monumental de les termes romanes, l'Ajuntament. La galeria perimètrica va passar a ser la presó i la piscina, el graner municipal. El 1650 s'hauria clausurat la piscina del centre de la plaça i no seria fins l'any 1840 que Marià Sans, propietari del Balneari Rius, comprà l'edifici on hi havia instal·lat l'ajuntament, cedint la planta baixa com Casa Consistorial. En aquest moment es va tornar a descobrir la piscina romana. L'any 1955, l'ajuntament adquirí el solar i el 1956 es van iniciar les obres per part del Servei de Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona. L'any1956 es dugué a terme una campanya de restauració de les termes i efectuant-se vàries campanyes d'excavacions dirigides per Ll. Sala. Durant els anys 1986 i 1988 es van dur a terme actuacions arqueològiques d'urgència al subsòl de l'antic hospital així com a la Plaça de la Font del Lleó on es descobriren les estructures del conjunt termal de Caldes. En aquesta excavació es van poder localitzar estructures pertanyents a canalitzacions d'època romana i sis piscines. Entrant a l'edifici, a mà dreta es localitzaren dues piscines, entre les quals no es pogué establir cap relació, ja que no van poder ser exhumades en la seva totalitat. Es pensa que tindrien una forma triangular amb una amplada de 2,5m. Ambdues estaven construïdes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadissa de ceràmica. Cap d'aquestes piscines conservava el fons. Un mica més al nord, es va poder localitzar dues piscines més, de planta quadrada mesurant 1,70 x 2,30 x 1,80 x 2,30m., amb un graó perimètric de 30 cm que com les altres anteriors tampoc presentava paviment. Aquestes últimes formaven part d'una fase posterior d'utilització del conjunt, ja que seccionaven una altra piscina de planta circular o semicircular, construïda amb lloses de pedra sorrenca vermella i un paviment d'opus signinum. A l'entrada del Museu Thermàlia, a mà esquerra també es va poder excavar una altra bassa, aquesta última de base quadrada d'1 metre de costat sense que conservés el fons. L'any 1994 es localitzà al carrer Delger, durant un seguiment d'urgència, una piscina o dipòsit de petites dimensions (2 x 2,20 m i 40 cm d'alçada màxima conservada). L'estructura estava obrada amb opus caementicium i amb les parets i el paviment arrebossats d'opus signinum. Aquesta aparegué aïllada sense cap altra resta associada al seu voltant, conservant només tres dels seus costats, ja que el quart estava afectat per les construccions modernes. L'any 2003 l'Ajuntament de Caldes de Montbui promogué una nova campanya arqueològica amb la qual es consolidaren, restauraren i rehabilitaren les restes arquitectòniques de les Termes, ja que es trobaven en molt mal estat de conservació. Durant la intervenció es constatà la presència de restes arqueològiques, amb una cronologia entre el segle II aC i el segle I dC així com restes d'època moderna des del segle XVII al segle XIX. El coneixement sobre el Conjunt Termal de Caldes és fragmentari. L'origen de l'ús d'aquest conjunt se situa entre a finals del segle II aC i inicis del segle I aproximadament. Aquesta datació vindria donada per les restes trobades de ceràmica campaniana i d'àmfora itàlica. Els materials més tardans trobats, com la ceràmica sigil·lata clara D, correspondrien als segles IV - V dC.</p> | 41.6344500,2.1615900 | 430169 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-3.jpg | Legal i física | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història) També s'han pogut documentar diverses piscines que correspondrien a diferents àmbits com canals de conducció d'aigua i el sistema de desguàs de diferents piscines que desembocaven a la claveguera principal. A partir de les diverses excavacions realitzades s'han pogut identificar 11 piscines datades totes elles del segle I aC. Per les restes d'una sudatio que van aparèixer en el recinte del Balneari Broquetas es creu que la zona central e les termes segurament hauria estat ubicada en l'actual Plaça de la Font del Lleó, i voltants. També en relació a les restes aparegudes al voltant de l'edifici termal s'haurien identificat 11 inscripcions dedicades als déus Apol·lo, Minerva i Salus, com a agraïments per una curació rebuda. També es deixà al descobert una necròpolis a la zona de la Capella de Santa Susanna i durant el segle XIII es construí l'Hospital de Pobres sobre les restes d'una part de les termes. A partir d'aquí el complex termal anirà perdent impuls fins que, a mitjan del segle XVII, es clausurarà definitivament. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||
| 42580 | Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-marimon | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.Terrassa. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | IIaC - VdC | Restes de materials arqueològics que haurien estat localitzats a les terres de conreu de la Torre Marimon que consistirien en les restes de paviments tègula i ceràmica d'època romana, sense cap més precisió. | 08033-139 | Al Sud del terme municipal | L'any 1961 De Montes publicà la notícia de l'existència de materials romans trobats en les terres de conreu de la casa de la Torre Marimon, sense especificar més detalls. L'any 1969 J. Estrada parla de la localització d'una vil·la imperial a Torre Marimon, sense donar cap més informació. L'any 1986 C. Miró no localitzà cap resta que confirmi l'existència d'aquest jaciment. L'any 1989 amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica es prospectà en superfície per la zona i tampoc aportà cap dada. | 41.6128400,2.1698900 | 430837 | 4607124 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Tampoc s'han trobat restes ceràmiques. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42588 | Antic Institut Manolo Hugué | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-institut-manolo-hugue | GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | IIaC- VdC | urbanitzat | Restes d'un pòrtic i basaments de grans dimensions aparegudes durant l'excavació d'un àmbit, on es van poder registrar cinc etapes cronològiques. Les etapes més monumentals són les registrades amb el número I i II on aparegueren les restes esmentades i que van fer pensar en l'existència d'un edifici important. De l'època republicana no es van poder documentar estructures. De l'època Alt Imperial, es robaren tres basaments d'un pòrtic aprofitat com a possible magatzem de dolies. També s'hauria detectat una etapa de mitjà del segle V i un nivell d'abandonament. | 08033-147 | Carrer de Buenos Aires, núm. 14. Auditori Municipal | El jaciment fou objecte d'una intervenció d'urgència perquè estava afectat per la construcció d'un auditori a uns 3,9 m per sota de la superfície actual. Únicament foren excavades les parts on estava previst col·locar la graderia i l'escala de l'auditori. S'efectuà una cala de 26m x 11m | 41.6336800,2.1644600 | 430407 | 4609443 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42588-foto-08033-147-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42588-foto-08033-147-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42588-foto-08033-147-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42589 | Jaciment de la Torre Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-la-torre-roja | <p>BADIA i MORET, J. (1968). La Baronia de Montbui. Notes històriques. Impremta Galobart. Santa Eulàlia de Ronçana. BADIA i MORET, J. (1989). L'Ametlla del Vallès. Notícia històrica. Notícia geogràfica, La Garriga. BADIA i MORET, J. (1991). La Torre Roja. El Vallès Occidental, i el Vallès Oriental, vol. XVIII, pp. 317-319. Catalunya Romànica. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. FORTÓ, Abel (2008). L'associació d'arqueòlegs FIDES presenta els resultats de les campanyes d'excavació de la Torre Roja. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 11. Ed. Gràfiques Lloreda. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | X-XIV | <p>Torre en ruïnes que consta d'una torre exterior de planta circular amb un diàmetre d'uns 10,5m i una alçada conservada 1,70m. Els murs tenen un gruix de 1,55m. La part de la torre orientada cap a la plana de Caldes va ser construïda a base de pedres disposades formant un opus spicatum. En canvi, pel que fa a la part de la torre orientada cap a la muntanya, aquesta va ser construïda amb carreus més grans, i mesurant alguns d'ells entre 25 cm d'alçada per 105 cm. d'amplada. A l'interior d'aquesta torre n'hi ha una segona torre, igualment de planta circular, amb un diàmetre interior de 3,60m., i un gruix de fins a 1,90m. Actualment mesura 1,40m. Les pedres del mur, de 15 cm. per 25 cm., estan unides amb morter de calç. Hi ha llocs on es poden observar restes de l'arrebossat de calç de la cara exterior de la construcció.</p> | 08033-148 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | <p>El primitiu nom d'aquest puig fortificat era Castellar o Puig Castellar i correspondria, segons dades arqueològiques, a un antic establiment d' època ibèrica reutilitzat posteriorment en època romana i que s'hauria perllongat en època medieval, i tot i que no es disposen de documents escrits, una de les primeres referències de la Torre Roja, apareix de manera indirecta l'any 1529. Es desconeix l'origen del topònim de la 'Torre Roja', tot i que durant els segles XI i XII es té coneixement de l'existència a Caldes de Montbui de dos llinatges dits Penya Roja i Turre Rubea. Hi ha dues hipòtesis constructives pel que fa a l'origen de les dues torres: La primera d'elles és que en una primera torre d'època romana s'inclogué a l'interior una torre de l'Alta Edat Mitja. Josep Badia obre la possibilitat de que a la torre Alt - Medieval interior, durant l'Edat Mitja, s'hagués afegit, una torre exterior per tal de consolidar-la. Seguint amb aquesta hipòtesi, per construir la cara més desprotegida del relleu, els constructors haurien aprofitat carreus més antics del jaciment ibèric situat molt a prop de la torre. Això permetria comprendre que una gran part dels murs hagin estat construïts amb opus spicatum i que no tinguin una cara interna. I per què aquesta torre, datada cap al segle X hauria estat arrebossada per la part exterior, sinó per que en una etapa inicial es trobava a l'aire lliure. La Torre Roja, no ha estat mai excavada.</p> | 41.6330400,2.1435200 | 428662 | 4609389 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42589-foto-08033-148-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42589-foto-08033-148-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||
| 42629 | Arxiu Històric Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-historic-municipal | X-XX | L'Arxiu Municipal conté bona part dels fons que integren el patrimoni documental de la vila. La part més important és la de la documentació generada o rebuda per les diferents administracions municipals al llarg de la història, però també aplega fons d'entitats i personals, i recull els testimonis documentals que els ciutadans i les entitats locals hi vulguin dipositar. L'arxiu consta de tres seccions ubicades en espais diferenciats: l'Arxiu Històric, l'Arxiu Administratiu i els Arxius de Gestió. Actualment, es conserven fons amb un abast cronològic que va del segle X als nostres dies. L' Arxiu Històric es troba ubicat a l'edifici de la Biblioteca Municipa i l' Arxiu Administratiu i Arxius de Gestió es troben ubicats a l'edifici de l'Ajuntament. L'Arxiu Històric conserva la documentació amb més de trenta anys, amb un valor marcadament històric. La cronologia dels fons documentals conservats s'inicia al segle X. El fons i quadre de classificació és el següent: Fons Municipal 1 Administració Local (des de l'any 991 fins al 2005) amb 691,3 m lineals de documentació, i on es poden trobar classificats documents relacionats amb hisenda (des de 1434); proveïments (des de1882); beneficència i Assistència social (des de 1848); sanitat (des de 1394); obres i urbanisme (des de 1834); seguretat pública (des de 1857); serveis militars (des de 1856); població (des de 1853); eleccions (des de 1857); ensenyament (des de 1856); cultura (des de 1914); serveis agropecuaris i medi ambient (des de 1852); col·leccions factícies (des de s. X). El Fons Judicials, del Jutjat de Pau de Caldes de Montbui datades des de l'any 1936 - 1949, amb 0,1 m lineals. El Fons d'institucions és on hi trobem l'Hospital de pobres de Caldes de Montbui i que va del segle XIII fins l'any 1988. Comprèn 10,5 ml. Del Fons d'Associacions i fundacions cal destacar la de Montepio de San Sebastián (1877-1992) i l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, amb 1,5 ml. Del Fons comercial i d'empreses, l'arxiu disposa de l'arxiu del Balneari Rius, que va de l'any 1547 fins al 1956, i que ocupa una superfície de 0,3 ml. També disposa de l'arxiu de la Cooperativa del Remei amb documents que van des de l'any 1916 i fins el 1930. Dels Fons patrimonials, hi ha els arxius de Pere Soler (1406) amb 0,1 ml; l'arxiu d'Antònia Verneda (1461-1702); finalment els de la Casa Marcer (1870). Del Fons Personals hi ha el Fons Joaquim Delger i Bueno (1652-1975 ) amb 0,2 ml; el Fons Joaquim Martí i Rodés (1920-1936). Aquest fons està compost per 247 plaques de vidre (240 de les quals són vidres estereoscòpics) dels anys 1920 al 1930. La temàtica és paisatgística, de la vida i del terme municipal i també familiar. Aquest fons va ser cedit pel seu nebot, el sr. Guillem Bas i Borrell, i que ocupa una superfícies de 0,1 ml; i finalment el Fons Guillem Ayora, amb més de 3.000 imatges de Caldes, 3 pel·lícules antigues de Caldes. Finalment destaquen les col·leccions de Pergamins del segle X fins el segle XVII, les imatges del segle XIX fins al segle XX, els cartells del segle XX i els documents sonors del segle XX. Cal destacar de la Biblioteca Auxiliar de l'arxiu, amb llibres del segle XIX i l' Hemeroteca (1908 - ), que compren la Revista Calderina (1908-1909), el Lleó de Caldes (1912-1913), La Veu de Caldes (1920-1922), La Veu de la Comarca Calderina (1932-1933), el Farell (1931-1934) i el Setmanari de Montbui (1944-1995). També s'han incorporat a l'arxiu històric municipal les partitures musicals que van des del segle XIX fins als nostres dies. | 08033-188 | Carrer de Santa Teresa, núm. 3-5 | De l'any 1945 es té constància d'un inventari realitzat pel secretari de l'ajuntament d'aquella època, de caràcter bàsicament històric. S'inventarien un total de 220 pergamins, un llibre de privilegis, un llibre d'insaculacions, les actes del Consell Municipal des de l'any 1875 fins el 1900 (en 25 volums), el llibre de Clavaria (amb 201 comptes municipals) des del 1470 al 1721. Durant els anys 1980 - 1981, hi ha un capellà anomenat Josep Poch Gallart que es dedica a fer recerca històrica sobre Caldes, l'origen del nom, escuts, carrers, etc. Descobreix alguns dels pergamins més importants que avui dia tenen els calderins i que es troben dipositats a l'arxiu històric municipal com el privilegi que atorgà a la vila de Caldes Alfons V el Magnànim amb la signatura autògrafa del rei, i datat a Nàpols l'11 de juny de 1445. El monarca confirma una sèrie de privilegis que tres comissionats o síndics plenipotenciaris de la vila de Caldes havien ja sol·licitat i obtingut de la reina Maria, en el domini de la Corona d'Aragó. El consentiment o plàcet de la reina Maria es datà a la ciutat de València, el 7 de desembre de 1444. Un altre pergamí és el del Consell de Cent datat del 12 de juliol de l'any 1606, on es fa extensa memòria del privilegi de “carrer de Barcelona” concedit per la reina Maria i confirmat pel rei Alfons. Conseqüentment a la qualitat o categoria de “ciutadans de Barcelona”, el pergamí del 12 de juliol de 1606 recorda els privilegis dels reis Jaume I i Jaume II, concedits a la ciutat de Barcelona, dels quals en formaven part els vilatans de Caldes de Montbui. Del març de l'any 1981, decideix suggerir a l'ajuntament que els reclami i que ho agrupi tot en un arxiu municipal, afegint juntament amb els suggeriments proposats, la citació d'un document, datat el 14 de juliol de 1472 i inscrit en un dels registres de l'arxiu de la Corona d'Aragó, totalment transcrit on s'inclou una Lletra catalana dels Jurats (ajuntament) de Caldes de Montbui amb súplica de que, en la lluita que aleshores finia Joan II contra Catalunya, aquest monarca no privés a dita vila del seu privilegi – l'atorgat per la reina Maria i ratificat per Alfons el Magnànim (1445) – d'ésser “membre, braç i carrer” de la ciutat de Barcelona. Joan II, - en el document precitat (1472) – hi accedí amb el seu plàcet. L'any 1994 el Museu es fa càrrec d'una part de l'arxiu històric, contractant a una persona, de nom Iolanda Zuil Escobar que s'encarregarà de la seva gestió fins que passa a ser gestionat directament per l'ajuntament. L'any 1998 per encàrrec de l'Ajuntament de Caldes, a través de la Diputació de Barcelona es signa un conveni amb l'Associació d'Arxivers de Catalunya per tal de realitzar un projecte d'organització de l'Arxiu Municipal. La documentació en aquells moments estava repartida entre el Museu i un edifici annex de l'ajuntament. Després d'aquesta intervenció hi haurà un impàs on es tornarà a barrejar la documentació. L'any 1999 l'Ajuntament de Caldes de Montbui crea l'Arxiu Municipal davant una necessitat global d'endreça i organització de la documentació generada i rebuda per l'Ajuntament de Caldes de Montbui en l'exercici de les seves funcions. Aquest mateix any, entrarà a treballar una arxivera titulada, la Sra. Glòria Gimeno Vázquez., que a més d'inventariar, i gestionar l'arxiu, anirà restaurant tot els fons arxivístic. És precisament en aquest moment quan s'elabora un projecte destinat a desenvolupar les funcions bàsiques de l'Arxiu Municipal. Amb data de 15/12 de 1999 s'aprova per Comissió de Govern les pautes per arxivar als arxius de gestió i les tasques dels responsables. Amb data de 26/09/1999, s'aprova per Comissió de Govern el quadre de classificació. Amb data de 03/09/2002 i publicat al BOP de 10/09/2003 es crea el Reglament de l'Arxiu Municipal de Caldes de Montbui. Amb data de 01/04/2003 s'aprova per Comissió de Govern, el calendari de transferències de la documentació. | 41.6294000,2.1656200 | 430499 | 4608966 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-3.jpg | Física | Modern|Medieval|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)L'any 2004 s'inicia un procés de restauració destinat a restaurar la documentació més malmesa pel pas del temps i que forma part del ric patrimoni documental conservat a l'Arxiu Municipal. Aquest procés l'iniciarà l'arxivera municipal, la Sra. Glòria Gimeno Vázquez i que continua als nostre dies.L'any 2006, es promou l'ús d'Internet amb l' objectiu principal d'acostar l'Arxiu Municipal a aquelles persones, ciutadans o investigadors, que disposin d'un punt d'accés a Internet, a través de la digitalització de la documentació més valuosa i consultada.Els horaris de consulta de l'Arxiu Històric són els dimecres, de 10h a 13.30h. | 94|85|98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42630 | Llegenda de La Torre Roja o les lligacames de les sis donzelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-torre-roja-o-les-lligacames-de-les-sis-donzelles | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. | publicada | Llegenda que relata com un capità anomenat Guillem de Zaportella, valent de mena, un dia va ser recompensat. Guifré el Pelós, li va dir que triés una de les tres coses que li oferia en recompensa a la seva lleialtat: en primer lloc li oferia cinquanta almogàvers; en segon lloc, podia fer-lo senyor d'un castell, i per últim, li oferia l'oportunitat d'escollir entre els seus familiars, els sis més intrèpids, als quals Guifré els nomenaria cavallers amb la condició de que servissin al capità de Zaportella. Aquest últim tria la tercera opció. En arribar el dia de ser nomenats cavallers, el comte els feu jurar protecció als dèbils, orfes, i obediència al seu capità. Un cop acabada la cerimònia marxaren cap al seu campament, i abans d'arribar-hi es van topar amb uns nuvis. La núvia anava acompanyada de cinc donzelles. El capità va oferir a la núvia va oferir-li protecció i en regal de noses li donà una cinta d'or. Evidentment els cinc cavallers van fer el mateix amb les donzelles que acompanyaven a la núvia. En arribar el vespre, els cavallers, oblidant el jurament van anar al poble i varen agafar les donzelles i la núvia i les dugueren cap a una Torre damunt d'un turó de Caldes. El marit desesperat que tenia coneixement de la cinta d'or va córrer fins al capità Zaportella explicant-li el que havia passat. El capità aparegué en primer lloc, seguit del marit, el pare de la núvia i altres familiars de les donzelles. En entrar a la torre, va fer deslligar a les donzelles i ordenà que posessin sis ganxos al sostre amb sis cordes. Després demanà a les donzelles les lligacames per fer-ne sis nusos corredissos per penjar els sis cavallers. Malgrat la por, les donzelles van demanar al capità que els perdonés la vida. Guillem però no les va voler escoltar i preparà la sentencieu-ne dels cavallers demanà al capità que els permetés clavar-se una espasa al pit per no ser penjats com uns vulgars malfactors. El capità acceptà la súplica. Un cop morts, el terra de la torre, quedà banyada per la sang. A partir d'aquell moment la torre s'anomenà Torre Roja. | 08033-189 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | 41.6337600,2.1410300 | 428455 | 4609471 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42630-foto-08033-189-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42630-foto-08033-189-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Segons explica en Pepet de la Rectoria, de Sant Sebastià de Montmajor, hi ha alguna altra versió, però no la recorda amb exactitud. | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42631 | Llegenda de La Fada del Campanar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-fada-del-campanar | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | publicat | Llegenda que relata que al campanar de l'església de Santa Maria fa molts i molts anys hi vivia una fada a la qual li agradava molt fer entremaliadures. Tan podia tocar a somatent, i riure en veure els homes del poble sortir de casa en plena nit i empipats tornar a dormir en veure que no passava res, com fer-les tocar just abans que sortís el sol, despertant a tothom. Està clar que pagesos, i altra gent del poble, s'enfadaven d'allò més amb el campaner del poble pensant que era ell. El campaner callava, resignat; ell coneixia l'existència de la fada, però en tota la tradició de campaners de la seva família, ningú mai havia parlat de l'existència de la fada. Sort que quan s'apropaven tempestes, la fada feia repicar les campanes tan i tan fort que els núvols fugien, i llavors els vilatans felicitaven el campaner, que prou sabia que havia estat obra de la fada. Un dia, en Pere, un noi de dinou anys, fill del campaner, i que encara no s'havia iniciat en l'ofici, desconeixedor de l'existència de la fada i cansat de les bromes pesades dels companys, va decidir esbrinar que li passava al seu pare. Un dia a la nit, va pujar dalt del campanar i s'amagava, a l'espera de veure el seu pare; sense resultat tornà a provar-ho dia rera dia. Una nit, la fada, que només pot ser vista si un raig de lluna la travessa, es va compadir d'en Pere i es deixà travessar per un raig de lluna. En veure-la va voler agafar-la, però amb tanta mala sort que va caure al terra i perdé el coneixment. En Pere, continuava anant nit rera nit per veure la fada, sense cap resultat, i entre les seves penes recordà una història que li havia explicat el seu avi quan era petit que deia que les fades eren uns éssers que només es podien veure si les travessava un raig de lluna plena. També li havia explicat que la nit de Sant Joan, aquestes anaven al gorg d'en Pèlags i allí es podien veure perquè era una nit especial, però tot això s'havia de fer tenint cura de no ser vist, ja que els càstigs eren terribles. Així que va decidir esperar la nit de Sant Joan i amagar-se darrera una pedra del gorg. De cop i volta les fades apareixeren una darrera l'altra, fins que la del campanar va arribar. En Pere, oblidant les paraules del seu avi es deixà veure i les fades van decidir castigar-lo severament convertint-lo en roc per sempre més. La fada del campanar acceptà el càstig però demanà que la nit de Sant Joan pogués tornar-la a veure i així acabà. Mai més ningú tornà a veure en Pere, tan sols, la fada del campanar la nit de Sant Joan. | 08033-190 | Església de Santa Maria | 41.6323600,2.1625800 | 430249 | 4609298 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42631-foto-08033-190-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42631-foto-08033-190-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42638 | Arxiu parroquial | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-3 | <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XVII-XXI | <p>Arxiu parroquial que consta de varis llibres sacramentals: bateigs, matrimonis i òbits. A part dels llibres sacramentals, també hi trobem expedients diversos, comptabilitat, llibres de fundacions, expedients matrimonials i tractats diversos.</p> | 08033-197 | Plaça de l'Església, s/n | <p>Moreu-Rey en començà la seva obra titulada 'La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona', que seria publicada l'any 1962 va trobar l'arxiu parroquial sense cap mena de classificació. Va ser doncs, el primer autor que va establir una primera classificació titllada per ell mateix de 'classificació rudimentària', que consistia en Llibretes de funerària, lligalls de fundacions, lligalls de l'Obra i Obreria, Pergamins de l'Arxiu Parroquial, Lligalls de documentació processal i lligalls sobre la Història de l'Escrivania, entre d'altres. Anys després, sembla ser que un professor d'Institut, Erill Gustau va fer un buidatge de l'arxiu parroquial, però va marxar de Caldes sense deixar constància del seu treball de recerca. Durant el treball de camp, Raimundo Garcia esmenta la pobresa actual d'aquest arxiu, senyalant tres incendis que van provocar grans pèrdues; el primer d'ells, l'any 1714, el segon, l'any 1808 i el tercer, l'any 1936.</p> | 41.6323500,2.1624000 | 430234 | 4609297 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42639 | Llegenda del gegant Farellàs - el Gegant del Pi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-gegant-farellas-el-gegant-del-pi | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | publicada | Llegenda que narra la gesta del gegant del Pi. Segons sembla, a Caldes, fa molts i molts anys vivia un home de gran corpulència i amb una força extraordinària, i el cor a la mà. Tots els calderins el coneixien amb el nom del Farellàs. Un dia, va haver de marxar de casa cap a Barcelona. En arribar a les portes, els burots el van aturar i li van demanar que per entrar havia de pagar el dret de passar la llenya de portava. El Farellàs, estranyat els explicà que allò que duia era el bastó per caminar. El que no sabien els burots és que com el Farellàs era tan gran, no en tenia prou amb un bastó, sinó que duia una branca de pi. Davant de la discussió establerta, en Farellàs es cansà i llença el seu bastó per dalt de les muralles de la ciutat. Els burots van establir una baralla amb en Farellàs, fins que davant de l'escàndol la guàrdia se l'endugué davant del governador de Barcelona, que per riure una estoneta li va proposar un tracte dient-li que si aconseguia guanyar a un criat seu el deixaria marxar tranquil·lament. En Farellàs acceptà el repte i es posà a menjar. Amb aquestes que el criat sarraí, en veure'l es posà a riure dient-li: ves menjant, ves, que d'aquí ja no tornaràs a sortir mai més. En voler atacar-lo, en Farellàs va agafar al sarraí, el va fer voltar enlaire i el llençà igual que ho havia fet amb el bastó fins els terrats de les cases. La gent, en veure això comença a cantar: “El gegant del Pi, ara balla ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla, el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat”. Un cop això acabat i davant les exclamacions de la gent que havia vist aquesta gesta, el gegant marxà cap a Caldes, on arribà tant cansat que s'estirà per descansar una mica. El seu cos es convertí amb el pas del temps en la muntanya del Farell. En una segona versió, es narra que al Mas del Farell, va néixer un gegant al qual posaren el nom de Fort, ja que tenia molta força. En fer-se gran, treballava la terra del mas, i un dia, mentre llaurava amb els bous, passà un gegant que anava a Barcelona, i que en veure'l va fer una fanfarronada en demostració de la força que tenia. En Fort, sense immutar-se tot aixecant els bous amb els que estava llaurant, va indicar-li el camí a seguir. El primer gegant, bocabadat, va demanar-li que l'acompanyés a Barcelona, ja que allí hi havia un moro que reptava a tots els forçuts i valents per lluitar contra ell, i així ho va fer. En arribar al portal de Barcelona, la guàrdia del portal demanaren un tribut per la llenya que duia. En Fort els va explicar que allò era el seu bastó i no un feix de llenya. Com que no s'entenien, en Fort va agafar el bastó i el va llençar més enllà de les muralles. El moro, assabentat va voler lluitar contra ell i així ho feren. En Fort va agafar el moro, que no va poder fer res i va sortir volant per damunt de les muralles, més enllà de les cases i terrats. La gent en veure'l, van començar a cantar amb alegria per haver-los desempallegat d'aquell ser per sempre més, la cançó del Gegant del Pi: “El gegant del Pi, ara balla ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla, el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat”. | 08033-198 | Muntanya dell Farell | Sobre la gesta del 'Fort Farell de la Muntanya' hi ha diferents versions. Els calderins l'any 1964 ja van triar el personatge del Farellàs, com a gegant de la vila, en record de l'hereu de Can Farell, masia que es troba damunt del turó del Farell, tot i que hi ha una versió que explica que tot el pujol és el cos petrificat del gran gegant català, que jeu estirat i que la muntanya s'anomena Farell. Joan Amades (1987), en el seu apartat titulat 'Gegants nans i altres entremesos', fa referència a la controvèrsia existent sobre l'origen del Gegant del Pi ja que durant molt de temps s'havia cregut que aquest personatge era propi de Barcelona concretament de la parròquia del pi. Amades explica com la tonada popular sobre el gegant del Pi va néixer d'una llegenda on s'expressa perfectament com el seu origen prové de Caldes de Montbui. Amades afegeix que la llegenda no és del tot imaginària, perquè es té coneixement que 'al poble de Caldes hi havia viscut una família els membres de la qual eren exageradament alts d'estatura i entre ells n'hi devia haver un de talla encara més elevada, que ha envoltat el poble de la llegenda'. | 41.6611700,2.1312200 | 427669 | 4612522 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42639-foto-08033-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42639-foto-08033-198-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42648 | Col·lecció d'art del Museu Thermalia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-dart-del-museu-thermalia | BASTER, A. (1928). La sculpture moderne en France. Ed. G. Grès. Paris. BENET, RAFAEL. (1942). El escultor Manolo Hugué. Ed. Argos. Barcelona. BLANCH, M. (1972). Manolo. Ed. Polígrafa. Barcelona. BLANCH, M. (1973). Manolo, de Ceret a Caldes de Montbui. Diputació de Barcelona. Maig de 1973. BLANCH, M. (1980). Manolo. Homenatge a Rosa. Dau al Set. Abril de 1980. BLANCH, M. (1984). Manolo i el retrat. Dau al Set. BLANCH, M.; CORREDOR, J. (1972). Poesias Manolo Hugué. Ed. Saturno. Barcelona. CASTRE, VICTOR (1933). Ed. Cahiers du Sud. Marsella. COQUIOT, G. (1914). Cubistes, futuristes, passeistes. Essai sur la jeune peinture et la jaumme sculpture. Librairie Ollendorf. Paris. DABADIE, S. (1971). Ceret et les artistes espagnols au début du Xxé siecle. Unniversité de Paris. GAYA, J.A. (1957) Escultura española contemporanea. Madrid. INFIESTA, José M. (1974). Un siglo de escultura catalna. Ed. Aura. Barcelona. PLA, JOSEP (?). Tres artiistes (Manolo, Rusiñol i Mir). Ed. Destino. Barcelona. PIA, PASCAL. (1930). Manolo. Ed. N.F.R., coll. Sculpteurs Nouveaux. Paris. VARIS AUTORS (1988). Manolo. Ajuntament de Caldes de Montbui. Diputació de Barcelona. Ed. Winihard Gràfics. VARIS AUTORS (1981-1982). Els Picassos del Mas Manolo a Caldes de Montbui. Centenari de Pablo R. Picasso. Ed. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Caldes de Montbui. Patronat 'Mas Manolo'. | XX | Col·lecció dedicada bàsicament a la vida i obra dels artistes Manolo Hugué i Pablo Picasso. Dos de les quatre plantes del Museu ressegueixen la vida de Manolo Hugué i ens apropen als ambients de l'art del segle XX, sense oblidar Picasso present amb una exposició de caire molt personal fruit de la gran amistat entre ambdós artistes. La col·lecció mostra, amb més d'un centenar d'obres corresponents a totes les èpoques i tècniques de l'artista, una acurada i completa representació de la trajectòria artística de Manolo Hugué: escultura, pintura, gravats i joies, on s'hi recullen aspectes del món del treball i activitats diverses com el ball, la tauromàquia...; la feminitat, on es presenta la figura femenina aïllada i sense ocupar-se en una activitat concreta; els retrats; els relleus; les obres de caràcter religiós; el disseny de joies; els interiors, bodegons i animals de companyia i finalment els paisatges de Caldes de Montbui i la seva rodalia. El conjunt de tots aquests diferents espais temàtics ofereixen a l'espectador la possibilitat de trobar una visió global de la producció artística de Manolo. El Museu Thermàlia també conserva la col·lecció Picasso abans reunida al Mas Manolo, casa de l'escultor i pintor Manolo Hugué (Barcelona 1872 - Caldes de Montbui 1945), amic de Picasso. Es tracta d'una col·lecció molt personal, testimoni de l'amistat entre els dos artistes, de prop d'un centenar de peces, entre ceràmiques, litografies, dibuixos i llibres amb dedicatòries i dibuixos de Picasso. El Museu Thermàlia presenta una exposició intimista 'Picasso i Manolo Hugué' i ofereix tallers per a diferents nivells educatius. | 08033-207 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 20 | La col·lecció es troba allotjada en un edifici de l'època medieval que fins els anys 70 feia la funció d'hospital i servei de banys termals. L'estructura del s. XIV va ser reformada als anys 80 i conserva les arcades de l'entrada, tres banyeres del segle XVIII i l'encavallada del pis superior. | 41.6344500,2.1615800 | 430168 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42648-foto-08033-207-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42648-foto-08033-207-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 53 | 2.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42649 | Col·leció arqueològica del Museu Thermàlia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/collecio-arqueologica-del-museu-thermalia | Col·lecció arqueològica que es troba ubicada a la planta baixa del museu, en exposició permanent. Una altra part es troba als magatzems del museu a l'espera de que els materials siguin estudiats i publicats. El Museu de Caldes de Montbui ha actuat com a focus de recerca arqueològica dins l'àmbit comarcal durant molts anys. Aquest fet, ha repercutit en la col·lecció arqueològica del seu fons, que comptabilitza més de 60 jaciments, entre jaciments importants i troballes disperses. L'abast geogràfic s'estén per tot el municipi, des de Sant Sebastià de Montmajor, fins a la Torre Marimon, sense oblidar tot el nucli de Caldes. Pel que fa a l'abast cronològic, trobem jaciments des del paleolític fins a l'actualitat, si tenim en compte l'arqueologia industrial. Alguns dels jaciments més importants representats en aquest fons són: El poblat ibèric de la Torre Roja, el Mas Manolo, Can Carerac, i el conjunt Termal de Caldes. | 08033-208 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 20 | La col·lecció es troba allotjada en un edifici d'època medieval que fins els anys 70 va tenir funció d'hospital i banys termals. L'estructura del s. XIV va ser reformada als anys 80 i conserva les arcades de l'entrada, tres banyeres del segle XVIII i l'encavallada del pis superior. Part de la col·lecció també es troba ubicada a la capella dessacralitzada de Santa Susanna, adossada al Museu Thermàlia. | 41.6344500,2.1615800 | 430168 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42649-foto-08033-208-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42649-foto-08033-208-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42649-foto-08033-208-3.jpg | Física | Prehistòric|Modern|Antic|Medieval|Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 76|94|80|85|98 | 53 | 2.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42650 | Col·lecció de la Casa Delger - Museu Romàntic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-la-casa-delger-museu-romantic | XVIII-XIX | Casa - museu fruit de la donació del darrer descendent de la família Delger al municipi. De la vida de cadascuna de les diferents generacions i matrimonis diversos de la família des del segle XVIII,en queda la casa, amb tots els seus mobles i béns que mostren les diferents èpoques a través dels estils, abastant completament la història de la casa. Dins la casa es conserven objectes de tota mena: mobiliari, objectes decoratius, quadres, rajoles, roba de la llar, figures de pessebre, objectes de culte, etc. La planta principal de la casa està formada per menjador, sala, cuina, bany, celler i un pati exterior. Al primer pis trobem la biblioteca, passadís, distribuïdor i tres habitacions, amb el dormitori del matrimoni d'Antoni Delger i Maria Padrinas, datat l'any 1863, i el del matrimoni d'Antoni Delger i Cecília Sabaté, datat l'any 1804. Finalment, a les golfes trobem una sala d'estar i tres habitacions o sales. | 08033-209 | Carrer del Doctor Joaquim Delger, núm. 12 | El Museu Romàntic Can Delger és un edifici clàssic de meitat del segle XVIII, format per planta, pis i golfes. Es tracta d'una casa pairal eminentment catalana, de família mitja benestant, també coneguda com a Can Calderer degut a l'ofici de calderers a què es dedicà tradicionalment la família. Des de l'any 1765, la casa fou habitada per les diferents generacions de la família Delger. El darrer descendent de la família Delger, i darrer propietari de la casa, el doctor Joaquim Delger Bueno, va fer donació de la casa pairal dels seus avantpassats al poble de Caldes de Montbui. El 10 de desembre de 1959 la casa es va inaugurar com a Museu Romàntic Can Delger. La planta principal de la casa està formada per menjador, sala, cuina, bany, celler i un pati exterior. Al primer pis trobem la biblioteca, passadís, distribuïdor i tres habitacions, amb el dormitori del matrimoni d'Antoni Delger i Maria Padrinas, datat l'any 1863, i el del matrimoni d'Antoni Delger i Cecília Sabaté, datat l'any 1804. S'han documentat totes les peces del distribuïdor i dels tres dormitoris. Finalment, a les golfes trobem una sala d'estar i tres habitacions o sales, de les quals s'han documentat algunes de les peces. | 41.6338000,2.1623100 | 430228 | 4609458 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42650-foto-08033-209-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42650-foto-08033-209-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42650-foto-08033-209-3.jpg | Física | Contemporani|Romàntic|Modern | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|101|94 | 53 | 2.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42702 | Col·lecció local | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-local | XX-XXI | Col·lecció formada pel conjunt de documents, propis de la biblioteca, relacionats amb el municipi de Caldes de Montbui, Vallès Oriental i municipis fronterers i que té per objectiu recollir tots els materials que poden ser útils a l'estudi de la vila, tant del passat, com de l'actualitat i del futur: la història, el marc geogràfic, la cultura, les festes, els costums i les tradicions, l'economia, l'art, etc. També en formen part les obres que tracten sobre els autors nascuts a la comarca o que n'estan vinculats, o aquelles obres que tenen com a autor un calderí. Per tal de seleccionar aquelles obres que han de configurar la col·lecció local de la biblioteca s'han elaborat uns criteris a seguir per fer la corresponent selecció, supeditats sempre a l'àrea geogràfica de Caldes de Montbui, Vallès Oriental i municipis fronterers. L'abast temàtic comprèn el termalisme, Manolo Hugué, història , art, economia, cultura, festes, costums i tradicions de Caldes de Montbui, altres municipis del Vallès Oriental o municipis fronterers del Vallès Occidental (Gallifa, sant Llorenç de Savall, Sentmenat i Palau Solità i Plegamans), la Conca del Besòs (publicacions sobre el riu a AD), Sant Miquel del Fai (espai natural), Pous de glaç (n'hi ha al Montseny, Tagamanent...), altres. Finalment comprèn qualsevol obra d'un autor local sempre que compleixi els següents requisits: que hagi nascut a la localitat; que hagi passat tota o la major part de la seva vida a la localitat, tant si hi ha nascut com si no. En el cas en que un autor publiqui una obra que no tracti algun dels temes especificats, també s'inclourà dins de la col·lecció local. També es poden trobar DVD i vídeos i CD's de Caldes. Pel que fa a les revistes destaca la que publica l'IES Manolo Hugué, 'Carpe Diem', des de l'any 1996; el butlletí editat per l'ajuntament de Caldes 'Casa de la Vila'; del Museu de Granollers 'Lauro Comarcal'; 'L'observatori del Vallès Oriental', editat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental; reculls de premsa local; la revista 'Montbui'; 'La Revista del Vallès', diversos fulletons d'entitats. Hi ha sis revistes pendents del vist i plau per ser catalogades i poder entrar a formar part del fons de la col·lecció local i que són les següents: la revista de 'La Coral Clavé', 'CECMO', 'Vet aquí', 'Tribuna Termal', 'L'Esbarjo'i 'la Raspa'. | 08033-261 | Carrer de Santa Teresa, núm. 3-5 | La biblioteca forma part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i és de l'ajuntament de Caldes de Montbui, que la gestiona en conveni amb la Diputació. | 41.6743600,2.1418800 | 428571 | 4613977 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42702-foto-08033-261-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42702-foto-08033-261-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Actualment el director de la biblioteca és el Sr. Juan Moreno Díaz. Els horaris i dies d'obertura són de dilluns a divendres de 15,30 a 20,30 h; els dimecres i dissabtes pels matins, de 10 a 13,30 h. | 98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42764 | Llegenda del Mas de les Serps | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-mas-de-les-serps | Varis autors. (2008). Setmanari Montbui. Festa Major 2008. III època. Any XXX. Núm. 1,402. Pàg. 40. Ed. Associació de promoció informativa cultural. | Llegenda que narra que la Torre Nova, antigament era coneguda com el Mas de les Sers, perquè va pertànyer a un poderós cavaller. Aquest tenia un fabulós tresor, i perquè no entrés cap malfactor a casa seva, i se l'emportés, el va fer custodiar per una enorme serp que travessà dues vegades el mar per provar que n'era capaç. Aquesta era enorme, de color verdós, amb uns ulls brillants i una filera de dents molts afilades, amb uns ullals llargs i recargolats. El tresor no es trobà mai més, però la gent que coneix bé aquesta llegenda explica que si actualment hi ha moltes serps verdes en aquests paratges, és senzillament perquè són les descendents de la serp terrorífica que va venir travessant el mar d'altres contrades, i qui sap, si són elles les encarregades de vigilar el famós tresor del cavaller del Mas de les Serps. | 08033-323 | Torre Nova | La serp de Cabellera és originària dels deserts del nord d'Àfrica, des on, presumiblement, els sarraïns n'importaren un munt d'exemplars en la seva conquesta de la península, que van deixar per arreu per protegir-se la retirada; d'aquí que també han estat vistes als Pirineus, niuades de manera estratègica a l'entrada de caus que amaguen fabulosos tresors. Segons la tradició, les persones que les han vistes -un pagès primer, i un pastor- expliquen que es tracta d'una enorme serp verda, de dos metres de llarg, gruixuda com un tub de rec, i que es mou amb molt d'encarcarament. A la part posterior del cap té una crinera blanca i llarga, i davant la presència -que ella creu, potser amb raó, agressiva- dels humans, s'aixeca en vertical sobre la cua i ensenya les afilades dents de què està dotada la seva enorme boca. Altres indrets on coneixen aquest tipus de llegenda, és també, pels voltants de les ruïnes de l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, i de les ruïnes del mas de Puigdoure, al terme municipal de Mura. L'objectiu d'aquestes llegendes - que s'aconsegueix força - es fer que tothom fugi d'aquestes cases, masos i/o palaus, i això perquè estan habitades per serps, entroncant clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement son custodiats per serps mitològiques. | 41.6524100,2.1499200 | 429216 | 4611534 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42764-foto-08033-323-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42764-foto-08033-323-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42790 | Fons Fotogràfic Josep Salvany i Blach | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-josep-salvany-i-blach | XX | El Fons Salvany, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, conté aproximadament 10.000 imatges en clixés positius i negatius en placa estereoscòpica de vidre en format 6 x 13 cm. Aquestes plaques fotogràfiques es conserven en les seves capses originals i cada una d'elles té un número identificador. Tot i que la majoria de fotografies estan realitzades pel propi Salvany podem trobar algunes d'altres membres del Centre Excursionista de Catalunya. L'abast cronològic de la col·lecció es situa entre 1911 i 1926. A aquest fons de plaques s'afegeixen sis carnets de visita i dues agendes manuscrites que permeten identificar cada clixé, aportant la descripció o títol de les imatges així com altra informació tècnica. En aquesta col·lecció digital les imatges s'han descrit, sempre que ha estat possible, seguint les anotacions d'aquestes agendes. Les fotografies de Salvany permeten un recorregut per la crònica social i cultural de la Catalunya de principis del segle XX. Tot i ser Barcelona i Martorell els entorns que més van interessar a Salven podem trobar imatges de la resta de llocs que va visitar. Esglésies, monestirs, creus de terme, esports de muntanya, paisatges, fonts, retrats de la gent del carrer i dels amics i familiars, són alguns dels temes d'aquesta col·lecció d'imatges. De Caldes de Montbui, destaquen un bon grup de fotografies, entre elles: Al pati senyorial de Caldes de Montbui (CM) -- Fons Salvany SaP_288_07 Casa a CM -- Fons Salvany SaP_114_03 Cova de la Verge del Remei a Caldes -- Fons Salvany SaP_114_05 Des de la bassa del molí -- Fons Salvany SaP_288_03 Nova vista de la bassa d'un molí de CM -- Fons Salvany SaP_288_04 Nova vista del patí senyorial de CM -- Fons Salvany SaP_288_08 Petit llac a prop del molí a CM -- Fons Salvany SaP_114_07 Pont de CM -- Fons Salvany SaP_288_01 Pont de CM a contrallum -- Fons Salvany SaP_288_02 Portada de l'església de CM -- Fons Salvany SaP_288_05 Un carrer de CM -- Fons Salvany SaP_114_08 Vista d'un Crist en majestat a l'interior d'una església de CM -- Fons Salvany SaP_756_04 Vista de CM des del balneari -- Fons Salvany SaP_756_02 Vista de CM des del bosquet -- Fons Salvany SaP_756_03 Vista parcial de CM -- Fons Salvany SaP_756_01 | 08033-349 | Carrer de l'Hospital, núm. 56. Barcelona | Josep Salvany i Blanch neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891. Gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia, l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col·laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col·lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent dels diferents països. Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l'època. Josep Salvany va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929. | 41.3809800,2.1696500 | 430570 | 4581383 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42790-foto-08033-349-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42790-foto-08033-349-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Salvany i Blach | 98 | 55 | 3.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42545 | Ball de gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-1 | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volum V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona MORA VERGÉS, Antonio (2005): Setmanari La Forja de Castellar del Vallès. Relats en català. Castellar del Vallès. SERRAT I BLANCAFORT, Xavier (2005): Revista Setmanari Montbui. Extra de Sant Jordi. http//xsb-blogspot.com (consulta realitzada el 22/09/2008) | XVIII XXI | El Ball de Gitanes seguia un ritus ben establert, amb l'entrada del Ball de Caldes, i el Galop d'Entrada on es presentava i feien entrada a la plaça totes les colles participants a la ballada, amb el nomenament de la núvia. Un cop totes les colles eren a la plaça es feia el sorteig de la núvia de l'any següent entre totes les noies que participaven a la ballada d'aquell any. Quan es tenia la núvia, es feia el Galop de la Núvia encapçalat per la núvia i la seva parella. Després es ballava el Xotis, les Catxutxes, les Contradanses, la Jota i el Vals-Jota. Les gitanes acabaven amb el Galop Final. I per finalitzar l'acte, tots els participants a la ballada i els espontanis, feien la Ballada Popular del Vals dels Barons. La roba dels balladors estava inspirada en els vestits antics, coneguts per la documentació fotogràfica i testimonis orals. Els homes vestien amb pantalons, camisa blanca; una faixa i una cinta al cap de color vermell. Als turmells hi portaven picarols i cintes de colors. Les dones portaven un vestit blanc curt per sota els genolls i un mantó negre a l'esquena amb una faixa vermella a la cintura. La núvia duia un mantell blanc per damunt del vestit. | 08033-104 | Moreu-Rey i altres van intentar esbrinar l'origen del ball de gitanes sense poder trobar cap document concret que fes referència al tema. Segons alguns autors, el Ball de Gitanes estaria relacionat amb les festes saturnals romanes. Per altres, estarien relacionats amb els balls zíngars que arribaren a Catalunya cap el segle XV. També és confús l'origen del nom ja que en aquells temps s'anomenava 'gitanos' a tots els grups de gent que anaven d'un costat a l'altre sense lloc estable on viure. Per trobar la primera informació escrita que parli del Ball de Gitanes al Vallès, s'ha de remuntar a un document de 1767 que fa referència a una Ballada de Gitanes que tingué lloc a Sant Celoni. Les Gitanes era considerat més aviat com un espectacle on les parelles dansaven diversos ritmes populars. A les ballades que es fan a l'actualitat només hi participen els balladors, les balladores, la cobla i el mestre de ball, però antigament en aquests balls hi participaven una sèrie de personatges que tenien l'objectiu de fer riure al públic. Els mestres de ball tenien inventaven nous passos per sorprendre al públic i a les colles procedents d'altres poblacions. En referència a la vestimenta, moltes de les peces utilitzades no han canviat, com, les espardenyes amb picarols cosits, les castanyoles, la faixa del balladors, les faldilles voladores de les noies, etc. Les músiques, la indumentària i el ball poden variar molt d'un lloc a l'altre, fruit de la evolució constant de les colles. Sembla ser que al segle XIX utilitzaven castanyoles i picarols per ballar. Algunes noticies de principis del segle XX ens parlen de l'existència a Caldes de dues colles. També es té informació de que a l'any 1928 o voltants haurien existit quatre colles. Durant la guerra civil s'aturà tot, fins l'any 1946 on la Colla de Ball de Gitanes de Santa Eulàlia de Ronçana va fer una actuació al Casino Caldense. A partir d'aquí, els habitants de Caldes van animar-se intentant renovar amb la tradició. La Pasqua de Pentecostes de l'any 1946 es va celebrar un ball de gitanes als jardins de les termes Victòria. En aquella època el director de la Colla va ser el Sr. Joan Pi. A finals dels anys 1950 el ball s'havia tornat a perdre. Segons explica el Sr. Serrat, sembla ser que existeix una pel·lícula que conté la filmació d'una ballada de Gitanes que tingué lloc a la Plaça de la Font del Lleó, la segona Pasqua de l'any 1935, però no s'ha pogut localitzar. Al Volum II del Costumari Català, de Joan Amades , a la pàgina 217, hi trobem ' El punteig típic dels balls propis de Carnestoltes pel Baix Llobregat, pel Vallès, i pel Maresme, havia estat l'espolsar, punteig que va donar nom al tipus de ball qualificat d'espolsada, el qual, al Vallès sobretot, des de la darreria del segle XVIII va prendre el qualificatiu de Ball de les Gitanes' El mateix J. Amades, dedica un petit opuscle al Ball de Gitanes, o Ball de les Gitanes, editat l'any 1925. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | popular | Per haver-se perdut el ball de gitanes pròpiament dit de Caldes, s'ha descrit tal i com es balla a Sant Vicenç de Castellet - Bages que perdura des de principis de segle XX. Aquest ball fou ballat per primera vegada el 10 de febrer de 1907, revestit de gran festa. Hi participava un grup de picapedrers vinguts de Caldes de Montbui, que introduiren aquest costum tant arrelat a la zona del Vallès. Les noies que els acompanyaven eren ja de Sant Vicenç. Durant el treball de camp s'entrevistarà al Sr. Josep Lluís Fernández, el qual descriurà els records d'aquest ball. | 94|98 | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42548 | Molí d'en Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-ral | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVII | Molí fariner del qual en resta una petita part de l'edifici adossat a la gran bassa, dues moles i tres basses compartimentades que donaven al molí una capacitat i autosuficiència per moldre poc usual. Prop d'aquest hi ha la casa senyorial, de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta de teula àrab, a quatre aigües, i la façana principal de l'edifici orientada a mig dia. Totes les obertures són simètriques respecte a l'eix de la façana. Aquestes estan resseguides per fileres de maons, i els llindars formen un arc rebaixat, amb els maons disposats a mena de plec de llibre. A la façana orientada al sud-oest hi ha una corriola situada a la planta golfes. L'estructura constructiva de l'edifici és a base de pedra de petites dimensions alternada amb maó. L'arrebossat de la façana és parcial. Pel que fa a l'edifici adossat a l'antic molí, té les obertures principals d'accés tapiades. Té dos edificis annexats amb la coberta de teula àrab a dues vessants, i el més alt d'ells a una sola vessant, formant un calaix. Del conjunt del molí, cal destacar actualment les tres basses, construïdes amb pedra irregular de la riera de Caldes i reforçada per varis contraforts. | 08033-107 | Carrer del Molí d'en Ral, s/n | Moreu-Rey (1962) parla ja que en el segle XVIII i fins el segle XX, aquest molí era conegut com 'lo molí d'en Ral', 'el molí d'en Ral'. Però també es troben dades de que durant el segle XIX, se l'havia anomenat 'moli d'en Real'. I fins i tot a l'any 1634 es parla de que el molí fou habitat pel 'moliner d'en Real'. També es troben documents on es parla del 'moliner d'en Ral', 'moliné d'en Ral' i 'lo molí d'en Ral' datats dels anys 1700 aproximadament, 1860 i 1720. Pel que fa a l'origen i la història, val a dir que el nom no ve, com semblaria, del fet que el molí és veí del Camí Ral de Barcelona, sinó del nom del moliner: Joan Real, en 1601, parent dels Real, moliners de Palau. El molí - que era fariner - ha portat els noms d'altres propietaris successius: 'molí d en Stalrich' (1439), de la família Hostalric; Bartomeu; Berenguer, etc.; de Mossén Santjust, de la mateixa família; 'd en Giralt Guardiola', o de 'Mossèn guardiola' (1604, 1606). Va ser després dels Falcó. L'any 1720 el posseïa Pere Joan Pasqual, i era 'tot derruït'; els descendents d'aquest, Riera i Pasqual, el vengueren l'any 1805 a Joan Puig Domènec per '6 mil y tantas lliures'. L'any 1860 el moliner era un tal Aymerich. Fa uns anys, just abans de ser tancat, va passar un fet real. Sembla ser que el moliner va haver d'entrar a les galeries on es trobaven les moles, per sota terra per un problema amb el mecanisme. Com que no en sortia, el seu fill, va entrar a buscar-lo, però tampoc va sortí; la seva esposa, va fer el mateix, i així fins a un quart membre de la mateixa família. Pensant en el pitjor, que possiblement haguessin estat víctimes de la guilla, els que estaven fora,van cridar a un bomber sembla ser amic de la família. Aquest doncs, s'encordà per baixar i treure'ls de l'interior de la galeria, però morí en l'intent. Un cop extret amb la corda que li havia permès entrar, varen cridar als bombers de Sentmenat, que baixaren amb màscares i tragueren els quatre cossos inerts de la mateixa família. Més tard, es va esbrinar la causa de la mort dels mateixos membres de la família, que havia estat deguda a que a la galeria hi havien hagut infiltracions de purins, formant un gas mortal per aquell que ho respirava. Després d'això, es tapià i la família restant, abandonà el lloc. Veíns del molí, expliquen que les basses eren tant grans, que durant una època hi havia hagut gent amb barquetes com si es tractés d'un petit estany. Per fer funcionar el molí, l'aigua de la riera de Caldes era recollida en una resclosa a la llera de la riera i conduïda mitjançant un rec a les tres basses, la qual cosa li permetia augmentar la capacitat i el temps útil de molta. L'extrem de la bassa era clos per un pou, d'un salt d'uns tres metres a cinc. Aquesta aigua s'escolava pel canal i rajant pel forat donava a una cambra anomenada carcabà, catau o cacau, tocava un rodet de paletes còncaves o àleps, horitzontal, i el feia girar, l'aigua s'escolava i sortint a l'exterior tornava al riu. El canal era tancat per un pany accionat des de dalt per l'engegador, que regulava el cabal i l'obturava quan calia. El rodet girava impulsat per l'aigua mitjançant una agulla de ferro que tocava un dau del mateix material que era suportat d'aquesta manera es podia deixar més o menys gruix a les moles i refinar més o menys la farina. El rodet feia girar l'arbre, vertical, que cloïa en una peça de ferro, el coll-ferro, que travessant pel centre la mola sotana o fixa, feia girar per l'encast d'una peça anomenada nadilla, la mola sobirana o volandera. Tot això estava situat en una estança superior anomenada obrador. El gra era abocat en una tremuja per la qual acostumava a accedir-hi mitjançant uns graons, la qual, mitjançant un conducte, el canalet, abocava en una caixa de fusta, el rescle, que tapava les moles, engolint-se per l'ull, un forat de la mola volandera, i era triturat pel frec de les dues moles; el pols o el trencat desitjat s'obtenia per acció de l'alçador. | 41.6246300,2.1635700 | 430323 | 4608439 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42548-foto-08033-107-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42548-foto-08033-107-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En la casa pairal, es realitzen activitats pels joves.(Continuació història)Pel farinal, que era un forat a l'alçada de la intersecció de les moles, s'abocava la farina en una faixa, i mitjançant uns llauradors era recollida i ensacada de nou. Per alçar les moles de pedra, una cabra auxiliava el moliner, ja que aquestes s'havien de repicar tot sovint a cops de buixarda i refer-ne les estries per drenar la farina. El pes de les moles, fetes sovint amb pedra del país podia arribar als mil quilos. El diàmetre acostumava a fer un metre quaranta centímetres de diàmetre per un a dos pams d'amplada. Donat que el temps de la molta variava molt, segons que fos la capacitat de la bassa, l'alçada del pou, el cabal del rec per reomplir altre cop la bassa, o la mena de gra, els moliners van acabar habilitant una estança damunt de l'obrador que servia de cambra i llar. En alguns casos va acabar sent habitatge habitual i el molí convertit també en mas. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42552 | Quimera Godra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quimera-godra | XXI | Es tracta d'una figura relacionada amb el foc, utilitzada en el ball de diables. Està fabricada amb material de fibra de vidre. Pesa 55 Kg; mesura de llargada 240 cm x 120 cm d'amplada i 240 cm d'alçada. Representa un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treu foc per la boca. En bona part del cos té escames que representen el seu lligam amb la llegenda de l'Escaldarium: foc i aigua. La tracció és de carregament interior per 1 persona. Té 20 punts de foc, podent utilitzar bengales Patum, sortidors francès, sortidors titani, bengales d'incendi, bengales de cercavila, flametes o llances i carretilles .Les enceses són amb botafoc i metxa i/o elèctriques. | 08033-111 | Carrer Buenos Aires, núm. 16 - 18 | La Quimera va ser construïda l'any 2000. És una bèstia de la mitologia grega. La Quimera era un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treia foc per la boca que vivia a la regió de Lícia. El rei d'aquest indret ordenà a l'heroi Bel·lerofontes que matés aquell monstre perquè devastava el seu regne i devorava els ramats. Bel·lerofontes ajudat pel cavall Pegàs, va poder matar la quimera ajudat d'una llança amb la punta de plom. El foc de la boca del monstre va fondre el plom que li relliscà gargamella avall i li cremà el ventre, provocant-li la mort. A Caldes la quimera acostuma a sortir durant els actes de la Festa Major i de la Festa de l'Escaldarium. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 2000 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42552-foto-08033-111-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Dolors Sans | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42619 | Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lleo | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Figura d'una carcassa zoomòrfica portada per dues persones que representa un lleó coronat inspirat en els que apareixen en les iconografies antigues de les processons urbanes del Corpus, com les de Barcelona i València. A Caldes de Montbui, està estretament lligat a la font del Lleó. | 08033-178 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'any 1994, pel 30`è aniversari d'en Farellàs i la Guisla, gegants de Caldes de Montbui, la colla gegantera, va començar a fer gestions per celebrar la festa. Es van iniciar converses amb el Setmanari Montbui perquè reprengués la iniciativa que havia tingut trenta anys abans quan va encapçalar la seva realització. Van organitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge: el Lleó de Caldes de Montbui. Aquest fou fabricat per Ramon Aumedes (Fàbrica de les Arts, Roca Umbert C/ Mare de Deu de Montserrat, 36 de Granollers). En els bestiaris medievals, es presenta la figura del lleó com una figura solemne, com el rei dels animals terrestres. La figura del lleó va desaparèixer al segle XIX i recuperada per Barcelona i Tarragona l'any 1993. I després amb la vila de Caldes, que estaria estretament lligat al cap de lleó, que decora la font del mateix nom que porta la Plaça de la població. El Lleó de Caldes és la plasmació festiva del Lleó de la font de la qual surt aigua calenta i que és un dels elements més identificatius de Caldes. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Aumedes | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42620 | Gegants de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-caldes | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | remodelació l'any 1985 per Romà Martí. | Dues figures antropomòrfiques fetes de cartró, que pesen 55 i 45 quilograms respectivament, amb uns 4 metres d'alçada, representant els gegants de la vila. La geganta, la Guisla, és morena, amb unes trenes que arriben fins a la cintura: Porta un vestit llarg fins els peus, amb puntes i porta brodat l'escut de la Baronia de Montbui i la corona de baronessa. A la mà dreta porta un ram de flors de núvia. El gegant, en Farellàs, porta l'escut de la vila de Caldes. A la cintura porta un cinturó amb la destral i a les mans, una branca de pi. La Guisla mesura 3,90 m d'alçada (3,98m amb la corona); el gegant Farellàs mesura 4m (4,10m amb la gorra emplomada). | 08033-179 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'origen de la Guisla prové en honor de la primera dona del baró de Montbui, i que el poble de Caldes va voler popularitzar amb la figura de la geganta. Per això porta brodat l'escut de la Baronia de Montbui i la corona de baronessa. Pel que fa al personatge d'en Farellàs, els ciutadans el van triar en record de l'hereu de Can Farell, masia que es troba damunt del turó del Farell, tot i que hi ha una altra versió que explica que tot el pujol és el cos petrifica del gran gegant català, que jeu estirat i que la muntanya s'anomena Farell. Segons diu la llegenda en Farellàs era un pagès molt fort. Portava una destral i per ajudar-se a caminar també duia un pi; per aquest motiu quan passava pels pobles i pels carrers de Barcelona on va anar per lluitar contra un altre gegant tothom l'anomenava el 'Gegant del Pi'. Joan Amades (1987), en el seu apartat titulat 'Gegants nans i altres entremesos', fa referència a la controvèrsia existent sobre l'origen del Gegant del Pi ja que durant molt de temps s'havia cregut que aquest personatge era propi de Barcelona concretament de la parròquia del pi. Amades explica com la tonada popular sobre el gegant del Pi va néixer d'una llegenda on s'expressa perfectament com el seu origen prové de la vila de Caldes de Montbui. Amades afegeix que la llegenda no és del tot imaginària, perquè es té coneixement que 'al poble de Caldes hi havia viscut una família els membres de la qual eren exageradament alts d'estatura i entre ells n'hi devia haver un de talla encara més elevada, que ha envoltat el poble de la llegenda'. La parella de gegants es va construir l'any 1964, arran d'una subscripció popular que va promoure el setmanari de Montbui per commemorar l'edició del número 1000 de la revista. S'inicià el mes de febrer i es varen recollir diners fins el mes d'octubre. Cada setmana la revista anava publicant les aportacions fetes pels calderins. Foren estrenats el 9 d'octubre de 1964. La construcció dels gegants s'encarregà a l'empresa 'El Ingenio'. Se sap que l'artesà que va treballar ambdues figures fou el Sr. Rifé Codina. Aquestes no van estar fetes amb motlle, com la majoria dels gegants que es construeixen. En Codina va prendre com a model dues fotos que l'arxiu històric de Caldes tenia sobre el llegendari Farellàs i la Guisla, la baronessa que va viure al castell de Montbui. Per escollir la geganta es va fer un concurs públic on guanyà el nom de Guisla, en record de la primera dona de la baronia de Montbui. Pel que fa al gegant, la decisió va ser unànime des del principi, ja que aquest era el nom de l'hereu de Can Farell, el conegut Gegant del Pi. Els primers vestits que dugueren els gegants foren realitzats per en Romà Martí; els vestits actuals són fets per la Sra. Antònia Mola. Fins l'any 1992, els gegants van sortir en algunes festes. A partir d'aquest any, es creà una colla gegantera, animada pel Sr. Pablo Vicente, que originari del Terol, havia estat portador dels gegants del seu poble. El debut de la Colla de geganters, s'inicià amb la capvuitada de la Festa Major de Caldes, sota la música creada per en Ramon Solé. No fou fins l'any 1993 que els gegants sortiran fora del municipi per participar en altres actes. El mes de març de l'any 1985, la geganta Guisla i en Farellàs foren remodelats per l'artista Romà Martí. El 9 d'octubre de cada any se celebra l'aniversari d'en Farellàs i la Guisla. L'any 1994, pel 30è aniversari dels gegants, el Setmanari Montbui sota la iniciativa de la colla de geganters, va començar a fer gestions per a la celebració. Es va realitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge, un lleó: El Lleó de Caldes de Montbui. També en els actes del 30è aniversari, s'estrenà una nova parella de gegants construïts pel taller de Ramon Aumedes: en Lluci Caecili (primer batlle de Caldes) i la Cornèlia Flora (una de les primeres banyistes de les quals es té constància). | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1964 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42620-foto-08033-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42620-foto-08033-179-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sr. Rifé Codina. Empresa 'El Ingenio' | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||
| 42621 | Capgrossos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capgrossos | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Vuit caps antropomorfes, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. | 08033-180 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'any 1964, pagats mitjançant subscripció popular, es van encarregar a El Ingenio de Barcelona els gegants de Caldes, el Farellàs i la Guisla, i sis capgrossos que van ser estrenats el dia 9 d'octubre del mateix any. Actualment, però, la cercavila gegantera compta des de l'any 1994 amb la figura del lleó i amb vuit capgrossos nous, aquests estrenats durant la festa major dels anys 1998 i 1999, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. L'any 2000 neix la Colla Gegantera de Caldes amb la voluntat de promoure la cultura popular i donar a conèixer els gegants i els capgrossos de la vila. Durant la Festa Major un dels moments més esperats és la desfilada pels carrers de la nostra vila dels gegants i dels capgrossos. Vuit dies més tard, per la capvuitada tornen a desfilar acompanyant al públic cap a l'ermita del Remei. El President de la colla gegantera és el Sr. Jesús Baldó Garcia | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1998-99 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El Ingenio de Barcelona | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42622 | Festes de Sant Antoni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festes-de-sant-antoni | CANALS, Andreu (1986). Vida i afeccions del nostre poble. La festa de Sant Antoni Abat. CUSPINERA, Climent (1873): Guia Cicerone del viajero o bañista en Caldes de Montbuy. SOLÈ, Mercè (1998). Festa de Sant Antoni Abat. 125 anys de tradició. De 1873 a 1998. Servei de Publicacions Thermàlia. Museu de Caldes de Montbui. Centre de Promoció de la Cultaura Popular i Tradicional Catalana. Ed. Mirador. | XIX | Festa, de tradició agrícola organitzada per la Facultat de Sant Antoni Abat , que té com a actes principals la cavalcada dels tres tombs, la benedicció dels panets i els animals, el concurs de carros i carrosses i el popular Ball de Plaça de diumenge a la tarda, en què colles de totes les edats ballen la Dansa de Sant Antoni. L'acte de lliurament de la bandera posa el punt final a a la festa actual. Aquesta festa, també recordada com “Festa dels pagesos”, comença amb l'anada del portabanderes a l'ofici que se celebra a la mateixa església parroquial on es fa la benedicció dels panets que són repartits entre la població i acaba amb el cant dels goigs del sant (antigament es feia una curta processó pels carrers del nucli antic de la població en la qual els portabanderes portaven la imatge de Sant Antoni. Acabat el recorregut, es retornava la imatge a l'església i es procedia, a fora el carrer, a la benedicció de les cavalcadures i carrosses, tal com encara es fa avui, i es donava pas a la cavalcada dels Tres Tombs). Antigament s'obsequiava els participants a la cavalcada amb galetes i vi bo; actualment també es reparteixen carquinyolis. A primera hora de la tarda, la festa es trasllada a la plaça del Lleó, on dansen petits i grans el tradicional Ball de Plaça, una dansa que té l'origen en l'entrada de Ball de l'antic aplec del Remei, i que conserva peces de la indumentària com són la mantellina per a les noies i el barret per als balladors. Fins fa uns anys quan acabava el ball s'anava al Casino on la Junta de la Facultat feia la repartició de les figues. Mentrestant, les parelles de balladors eren convidades a un berenar que s'allargava fins entrat el capvespre, a “ca la Pepeta Xerraire”. Des de fa vint anys, en lloc del repartiment de les figues del diumenge, la Facultat en regala un paquet a cada soci. Antigament sembla ser que un cop acabada la dansa de la plaça, es feia un ball de tarda però, la Junta de la Facultat, va substituir aquest ball per una cantada d'havaneres al Casino. Un cop finalitzat s' oferia el sopar de convit als portabanderes entrants i sortints. Fins l'any 1962 en aquest sopar només hi anaven els portabanderes. Van ser els portabanderes de l'any 1963, els qui en aquest sopar tradicional van convidar totes les acompanyants. Cap a les deu del vespre, les teies enceses acompanyen pels carrers els portabanderes i acompanyants, cap al Casino de Caldes. El ball de nit marca el final de la festa de Sant Antoni. Els portabanderes, acompanyats dels membres de la Facultat de Sant Antoni, fan lliurament de l'estendard emblemàtic, als portabanderes de l'any següent. Durant tot el dia, la bandera queda instal·lada a la casa del portabanderes, en un lloc preferent com és el balcó, fins l'acte de lliurament. La resta de l'any és el president de la Facultat qui la guarda. De tots els actes que configuren la festa de Sant Antoni, el del lliurament de la bandera és el que menys variació ha sofert. Seguidament, les quatre parelles dels portabanderes obren de nou, el ball que acostuma a ser un vals. Al cap d'una mica s'hi incorporen els portabanderes de l'any següent i els de l'any anterior i així fins que tothom pot entrar a la pista de ball. Un altre element és la rifa del porquet, el be i els dos pollastres. Es fa a la mitja part del ball quan la Junta de la Facultat fa el lliurament dels premis de les carrosses. | 08033-181 | Pels carrers del nucli urbà de Caldes | La documentació més antiga que fa una referència clara a la celebració de Sant Antoni és de l'any 1873, en l'obra de Climent Cuspinera 'Guia cicerone del viajero o bañista en Caldes de Montbui'. En aquesta, l'autor fa un breu relat del desenvolupament de la festa local. Una descripció una mica pintoresca de l'últim terç del segle XIX, celebrant-se el mateix dia de la festivitat, segons el calendari santoral, el 17 de gener. S'explica que a les 9 del matí, totes les cavalleries de la població, des dels burros als cavalls més esvelts, eren conduïts a l'antiga plaça de l'Om. Un cop concentrats es procedia a la seva benedicció, on no hi mancava la música. Algunes cavalleries tornaven a casa mentre que un bon nombre de cavalls es dirigien al carrer principal per iniciar els Tres Tombs. Aquí, els genets mostraven la velocitat del cavall i hi havia sempre algunes caigudes ja que la música i les aglomeracions de la gent espantaven habitualment els animals. En un principi, se seguia la tradició perquè els gremis dels traginers, cistellers i pagesos, que n'eren els protagonistes, gaudien sempre de la festa del seu patró el mateix dia que s'esqueia. La progressiva diversificació que van anar experimentant aquests oficis tradicionals cap al sector industrial va fer que la festa anés perdent participació. Per aquest motiu, la celebració de Sant Antoni va anar caient en el desànim fins a la dècada dels seixanta en què el dia 17 de gener es va escaure en diumenge i tota la població es va abocar al carrer per a festejar la diada. Aquest enorme succés va fer que l'entitat organitzadora acordés l'any 1966 que la celebració de la festa a Caldes es fes a partir d'aquell any, el diumenge següent al dia del sant. La celebració de Sant Antoni s'inicia actualment ja el diumenge abans de la festa patronímica amb una cercavila, durant la qual antigament l'agutzil anunciava quin seria el programa d'actes. Aquesta cercavila també es feia per vendre els números de la rifa i per això la Junta de la Facultat agafava un carret, el guarnia amb verd fosc i a dins hi posava un porc com a mostra del que es rifava. Acabat el cercavila s'anava a casa del portabanderes a passar comptes. Allí eren obsequiats amb galetes i vi bo. Aquesta convidada amb el pas del temps ha esdevingut l'aperitiu actual. Des de fa molts anys, la cercavila s'acompanya amb una banda de músics i un grup de majorettes que anuncien la festa pels carrers. En aquesta cercavila participa tota la Junta de la Facultat i els portabanderes de l'any i els entrants, que van oferint els números de la rifa tradicional. Tal com consta a les actes de la Facultat, l'any 1994 l'assemblea, donant suport de la proposta de la Junta, va acordar que l'aperitiu cada any es fes a un mateix lloc per tal de facilitar la possibilitat de ser portabanderes a tots els interessats. Durant la setmana coincidint amb la data del 17 de gener, se celebra una missa en memòria dels socis difunts de la Facultat de Sant Antoni. De la Junta de la Facultat de Sant Antoni, es té constància a través de documents datats de principi del segle XVIII. En aquests però, es parla ja de l'agrupació com si fes anys que estigués en funcionament. La imatge identificativa de la Facultat és un estendard, del qual es té constància ja a principi del segle XIX, en què ja figurava el nom de l'entitat. L'any 1998 es va estrenar un de nou que va substituir el presentat l'any 1955 i que fou apadrinat per la família Sagalés. La Facultat està formada per un total de quinze persones. Durant els anys 50 i 60 del segle XX en formaven part un total de vuit a deu persones. Ja als anys 70 la formaven un total de 13 membres. L'objectiu de la Junta de la Facultat és la de vetllar per la correcta organització de la festa, així com per la conservació de la tradició. Actualment l'entitat té una mica més de cinc-cents socis. | 41.6343400,2.1621600 | 430216 | 4609518 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42622-foto-08033-181-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Les primeres noies portabanderes de la festa de Sant Antoni a Caldes foren M. Fontcuberta Peidro (capitana de bandera), M. Àngels Usat i Montserrat, M. Dolors Mompó Anglí i I. Garriga Sala (cordonistes). Des de 1969 fins a 1997 només cinc vegades s'ha donat el fet que fossin portabanderes quatre noies: l'any 1976, 1980, 1986, 1988 i 1993. | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42623 | Festa Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-4 | (VARIS AUTORS). 2008. Setmanari Montbui. Festa Major 2008. III època. Any XXX. Núm. 1.402. Ed. Associació de Promoció Informativa Cultural. | Setmana festiva que s'inicia la segona setmana del mes d'octubre aproximadament (10 d'octubre per l'any 2008) i finalitza amb l'Aplec del Remei, conegut també com la Capvuitada (tercera setmana del mes d'octubre, aquest any el dia 19). Durant els actes de la Festa Major, es fan les activitats usuals d'aquestes ocasions: manifestacions de caràcter tradicional com el correfoc, els gegants o timbalers; esportives; festes infantils; teatre; ball, trobades de cotxes, encesa del campanar i castells de focs,etc. Un vell costum arrelat a Caldes és la celebració de l'Aplec del Remei amb una missa a l'ermita del Remei, seguit de la trobada de carros i pujada al santuari, la trobada de puntaires, una segona missa seguida de la cercavila de Capvuitada on hi participen els gegants, castellers, agrupacions sardanistes i de bastoners. Aquesta s'inicia cada any a la Plaça de la Font del Lleó i finalitza al Santuari del Remei. També hi ha una ballada de sardanes. Quan acaba el dia, i coincidint amb la finalització de la Festa Major, hi ha un concert anomenat 'de Capvuitada', a l'església de Santa Maria. | 08033-182 | Pels carrers del nucli urbà de Caldes | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||||
| 42624 | Gegants romans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-romans | VARIS AUTORS. (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Parella de gegants romans, anomenats, Lluci Caecili en representació del primer batlle de Caldes i la Cornèlia Flora, una de les primeres banyistes de les quals es té constància històricament al municipi. En Lluci porta un pergamí a la mà dreta, i la Cornèlia un ram de flors a la mà esquerra. Tots dos van vestits de color cru; en Lluci porta una toga de color verd i la Cornèlia de color marró. | 08033-183 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | El 9 d'octubre de cada any se celebra l'aniversari d'en Farellàs i la Guisla. L'any 1994, pel 30è aniversari dels gegants, el Setmanari Montbui sota la iniciativa de la colla de geganters, va començar a fer gestions per a la celebració. Es va realitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge, un lleó: El Lleó de Caldes de Montbui. També en els actes del 30è aniversari, es celebrà l'estrena d'una nova parella de gegants, en Lluci Caecili (primer batlle de Caldes) i la Cornèlia Flora (una de les primeres banyistes de les quals es té constància) que foren construïts pel taller de Ramon Aumedes a Granollers. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42624-foto-08033-183-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Aumedes | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42625 | Aplec de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-sant-sebastia-1 | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIX-XX | Celebració festiva que se celebra el dia 1 de maig de cada any. Aquesta consisteix en una missa celebrada a l'ermita de Sant Sebastià de Montmajor, seguit d'una ballada de sardanes i un dinar, on la gent pot fer foc prop de la font de Sant Sebastià i dinar. | 08033-184 | Esplanada de Sant Sebastià de Montmajor | Segons ens expliquen els habitants de Sant Sebastià de Montmajor, tradicionalment el 20 de gener, els habitants de Caldes de Montbui, els de Sant Feliu, de Bigues i Riells i Gallifa, majoritàriament acudien en romiatge a venerar les relíquies del màrtir romà, Sant Sebastià, considerat com un protector de la pesta des del segle X a molts indrets de Catalunya, per demanar al sant que protegís als habitants de la pesta. A inicis del segle XX, i per evitar el mal temps que sovint patien els habitants d'aquest indret, l'Aplec es traslladà al primer dilluns del mes de maig. Quan el romiatge queia en dia feiner, només hi assistien aquells que podien plegar de la feina. Un cop passada la Guerra Civil espanyola, la festa es tornà a canviar, traslladant-se al primer dia de maig. A partir d'aquell moment, la festa va conèixer un gran esplendor, ja que era dia festiu per tots els treballadors. Tradicionalment la gent hi anava a peu, o amb la tartana, sortint ben d'hora al matí, i aturant-se a esmorzar pel camí; alguns dels llocs on la gent s'aturava eren el revolt de 'la Paella' o el revolt de 'les Garrigueres'. A principis del segle XX, moltes famílies pujaven amb les diligències i els carros carregats de menjar i els estris per a cuinar. En aparèixer els primers vehicles rodats, recorden el Vila, l'Ernesto o en Cendra. També hi havia la família Safont, que produïen en aquella època gasoses i sifons, que hi pujaven amb una camioneta carregada de begudes gasoses. Als anys 1960, hi pujava el Sr. Graví amb el seu camió, i dels anys 1950 recorden el tractor del Sallent. Fins ben bé arribat el Seat 600, la gent continuà pujant majoritàriament a peu i en carro. Un cop instal·lats, se celebrava una missa a mig matí a l'església de Sant Sebastià i es cantaven els goigs a Sant Sebastià. També es podien veure les relíquies del màrtir i podien besar-les els devots. Un cop acabada la missa, es sortia fora on els esperava una orquestra per ballar, o d'altres anys hi havia una cobla que tocava sardanes. Un cop acabat, cada grup es feia el seu foc i s'hi coïa el menjar, essent l'arròs a la cassola o la graellada de carn i botifarres el més típic de la diada. A finals del segle XIX, després de dinar es resava el rosari i la gent tornava cap a casa. Quan als anys 1920, l'aplec va ser traslladat per primera vegada al mes de maig, també es realitzaven jocs on hi participaven grans i petits. Un dels més coneguts era el de perseguir aquells que duien un paper de diari a la cintura i que cantaven: 'Jo te l'encendré, el tió, tió fresco, jo te l'encendré, el tió de paper'. Als anys 1940 s'afegí el joc del pernil, que consistia en penjar una pota de pernil al capdamunt d'un pal de fusta que prèviament havia estat untat de greix o llard. El desembre de l'any 2007, abans de l'Aplec de sant Sebastià, les brigades municipals van treballar de manera molt activa en aquesta zona. Concretament, tal i com va explicar el regidor de Via Pública Josep Coral, es va fer una desbrossada general i es va netejar la font de Sant Sebastià. | 41.6644200,2.1193300 | 426683 | 4612893 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42625-foto-08033-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42625-foto-08033-184-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42626 | Dansa de Sant Antoni - Ball de Plaça | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dansa-de-sant-antoni-ball-de-placa | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona CANALS, Andreu (1986). Vida i afeccions del nostre poble. La festa de Sant Antoni Abat. SOLÈ, Mercè (1998). Festa de Sant Antoni Abat. 125 anys de tradició. De 1873 a 1998. Servei de Publicacions Thermàlia. Museu de Caldes de Montbui. Centre de Promoció de la Cultaura Popular i Tradicional Catalana. Ed. Mirador. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIX-XX | Dansa cerimoniosa, breu i severa qualificada d'entrada de ball. La tècnica de la dansa original es desenvolupa en la distribució circular de les sis parelles que passegen amb solemnitat al voltant de la plaça durant la primera part de la melodia. Seguidament, les sis parelles s'encaren i es deixen de les mans per iniciar un moviment de ziga-zaga. Les noies comencen 'peonant' cap endins i els nois cap enfora, obrint i tancant els braços de forma arquejada, mentre els peus marquen passets i saltirons puntejats al compàs de la música. La dansa acaba amb un rístol i es continua amb un ball rodó relliscat. Les sis parelles es tornen a encarar i fan un punteig més saltat i puntejat que el primer i acaben així la segona pavana. Amb els anys, la dansa va anar perdent el seu aire cerimoniós fins al punt de només ser reconeguda pel popular 'tira-li-tira-li'. Des de l'any 1976 enmig de la ballada de Sant Antoni, hi actua una colla de sis parelles anomenat grup folklòric que rememora la tècnica i la indumentària de l'antiga dansa i hi incorpora novetats, en considerar-se una dansa viva. La resta de participants ballen una versió de la dansa més simplificada. La música és coneix amb el nom de 'tira-li, tira-li'. | 08033-185 | Plaça del Lleó, s/n | L'origen d'aquesta dansa és diferent al que actualment es coneix. Segons Joan Amades, aquesta dansa es ballava el dia de l'Aplec dedicat a la Verge del Remei que es celebrava el segon diumenge d'octubre, a la mateixa plaça. Una dansa cerimoniosa, breu i severa qualificada d'entrada de ball i que és de suposar que constituïa el preludi d'un posterior repertori de danses tradicionals de les que actualment no se'n té constància. Si bé en un principi no tenia cap relació amb la celebració de la festa dels traginers i pagesos, el relleu que va anar prenent la diada de Sant Antoni Abat al municipi de Caldes va fer que s'hi incorporés. De mica en mica, la dansa va anar deslligant-se de les seves formes originàries, derivant cap un ball més senzill i menys cerimoniós, canviant-ne fins i tot el seu nom fins arribar al conegut Ball de Plaça actual. L'entrada de Ball era ballat amb aire senyorívol per la gent més distingida de la població, casats o fadrins, escollits per les pavordesses de l'altar de Sant Antoni de l'església parroquial. Pel que fa al vestuari, antigament els balladors lluïen un vestit de drap negre amb barret rodó, que es va canviar després pel barret de copa. Les noies portaven un vestit de seda negra i una mantellina blanca apuntada de forma plana al cap, caient solta esquena vall. Amb el pas de les dècades la indumentària va anar variant, però en tot moment el barret i la mantellina s'han conservat com a elements tradicionals i imprescindibles per a ballar la dansa. Des de sempre, segons les referències escrites, el ball de Plaça es feia a la tarda de la festa. La colla de balladors es concentraven a un local de la població i des d'allà, en comitiva i encapçalada per un agutzil, es dirigien cap a la plaça. Després de la dansa, les sis parelles gaudien d'un refrigeri i, acte seguit, repetien la ballada, en la qual tothom qui volgués podia prendre part. L'evolució de la festa, així com el seu caire popular, va fer que cada cop fossin més els calderins que volien sortir a ballar la dansa. Per aquest motiu, en les últimes dècades, la ballada de la festa de Sant Antoni Abat, s'ha organitzat en diferents colles, per edats, que ja durant els dies anteriors a la celebració es reuneixen per assajar la dansa derivada en el conegut Ball de Plaça. Si bé fins a la dècada dels seixanta, setanta el normal era que el dia de la festa de Sant Antoni només ballessin dues colles, una anomenada dels petits i l'altra la dels portabanderes, durant la dècada dels setanta als vuitanta hi va haver un gran interès popular per ballar la dansa i va augmentar considerablement el nombre de les colles participants. És també a finals d'aquesta mateixa dècada que en acabar la ballada de la colla dels més grans, encapçalada pels portabanderes, s'instaurà el fet que després s'hi incorporés una colla 'dels casats' en què tots els que havien ballat anteriorment podien tornar-ho a fer amb una persona casada, fet que dóna encara avui un acabament simpàtic i entranyable a la ballada de la tarda de Sant Antoni. És a la dècada dels vuitanta als noranta quan s'assoleix la màxima participació en el ball de plaça. S'arriben a formar fins a sis colles de diferents edats, començant per la dels més menuts fins a sis anys i acabant amb la dels portabanderes. Bona part d'aquests anys se sobrepassen la xifra de dues-centes parelles. A partir dels anys noranta, el nombre de parelles oscil·la entre les cent-vint, cent-trenta i s'estabilitza en cinc el nombre de colles participants, més la coneguda popularment com la des casats. El ball de plaça sempre es balla un cop a l'any i a la plaça del Lleó. En tota la història recent de la ballada només en tres ocasions, l'any 1982, 1988 i 1992, no fou possible a causa de la pluja, traslladant-se al pavelló esportiu. | 41.6346000,2.1619500 | 430199 | 4609547 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42626-foto-08033-185-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)Per poder ballar el dia de Sant Antoni cal que tots els nois interessats s'apuntin el dilluns de la mateix setmana i assisteixin amb la parella corresponent als assajos que des del dimarts fins al dissabte s'organitzen al vespre per ensenyar-los la dansa. Des dels anys seixanta , diferents persones de Caldes, de forma voluntària, ensenyen a ballar. La primera persona de la qual es té record fou en Jaume Serra, continuant en Pere Tura, la M. Àngels Serra, Vicenta Pallarès, Pepita Badia, M. Carme Navarro, Joan Solé, Imma Serra, M. Carme Laglera, M.Alba Ambrós així com alguns membres de l'Esbart Dansaire de Caldes. De Catalunya, només dos pobles conserven i utilitzen encara la música pròpia de la dansa de Sant Antoni: Sant Feliu de Codines i Caldes de Montbui. Una de les instrumentacions més antigues és la de Joaquim Serra, de la qual no es coneix data. Antigament, la part musical de la festa de Sant Antoni anava a càrrec de l'orquestra local, Els Trobadors, i així, la dansa del Ball de Plaça era interpretada pels mateixos fins que desaparegué l'orquestra. En contractar les diferents orquestres, cada any hi havia la dificultat que no coneixien musicalment el ball. Aquest fet i l'augment considerable de colles de balladors que es va produir a partir dels anys 1970, varen ser els condicionants perquè la Junta de la Facultat decidís encarregar una nova instrumentació i l'enregistrament de la música de la dansa actual de Sant Antoni a una orquestra per a fer-ne el suport amb el nom de 'tira-li, tira-li', adequat al nombre de dansaires que tingués cada una de les colles. Així doncs, per a una colla de vint-i-quatre parelles s'utilitza un enregistrament amb una tirada de dotze 'tira-li, tira-li', que dóna per fer tota una volta saltant una parella. | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42627 | Aplec del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-del-remei-0 | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Celebració festiva que es celebra el cap de setmana següent a la Festa Major a Caldes de Montbui. És l'acte més important de la Capvuitada. Aquest es celebra el diumenge al matí. A l'Aplec hi conflueixen: La trobada de cotxes antics, la mostra d'artesans, antiquaris i brocanters, la trobada de carros, la mostra de productes de Caldes, la trobada de puntaires, l'aplec sardanista, els gegants, els bastoners, els castellers, sense oblidar les celebracions litúrgiques a l'ermita del Remei. En acabar la festa la gent gaudeix dels productes artesanals més representatius del municipi: carquinyolis, el mató, l'anís de taronja fet de la destil·lació de la pell de taronja amb la grana de matafaluga i el famós licor de les flors del Remei, fet amb diferents herbes aromàtiques. | 08033-186 | Ermita del Remei, s/n | La vila de Caldes de Montbui celebra un aplec a l'ermita del Remei cada tercer diumenge d'octubre. També es coneix com la Capvuitada pel fet de coincidir vuit dies després de la celebració de la Festa Major. Es tenen notícies de la celebració d'aquest aplec des del segle XVII, quan se celebrava cada segon diumenge d'octubre. La festa va adquirir importància a partir del segle XVIII, quan els sacerdots custodis van prendre cura del santuari. En aquell temps l'aplec consistia en un ofici religiós i una audició de sardanes. Els assistents, que hi arribaven amb tota mena de vehicles de tracció animal, acompanyen als voltants de l'ermita per fer-hi un dinar de camp. Un cop havent dinat se celebraven tota mena de jocs populars i 'l'entrada de ball', que actualment es balla per la festa de Sant Antoni a la plaça de la Font del Lleó. Segons Joan Amades, l'Aplec del Remei era el més important del Vallès i un dels més concorreguts de Catalunya. Hi acudien tota mena de firaires, especialment venedors de fruits secs i dolços, i era mol típica la compravenda de magranes. D'altra banda, la popularitat de l'aplec va inspirar una obra de Josep Anselm Clavé que porta el mateix nom que la festa. Al llarg de la història han anat variant de dates en el calendar. El 1644 el papa Urbà VII la va establir al segon diumenge de novembre, però el 1660 el papa Alexandre VII va canviar-la a l'agost. L'any 1861 l'ajuntament decideix canviar la festa al segon diumenge d'octubre, fent-la coincidir amb la celebració de la Mare de Déu del Remei. Aquest canvi és degut al fet que la Festa Major quedava deslluïda per la proximitat de la festa del culte a la Verge del Remei, que comptava amb molts més adeptes. Els vilatans s'engalanaven amb els millors vestits i l'aplec del Remei, que tenia gran anomenada, s'havia convertit en la festa grossa de tot el poble. Fent convergir la Festa Major amb la celebració del dia de la Mare de Déu del Remei, es volia restablir l'esplendor de la primera. El mateix diumenge d'octubre se celebrava la festa de la parròquia de Santa Maria, així doncs, per no fer coincidir dues festes sacres, es canvia la festivitat en honor a la Mare de Déu del Remei al tercer diumenge d'octubre. | 41.6505000,2.1622800 | 430243 | 4611312 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42627-foto-08033-186-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42627-foto-08033-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42627-foto-08033-186-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | També conegut amb el nom de Capvuitada. | 94|98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42632 | Festa de l' Escaldarium | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-l-escaldarium | Internet. (consulta realitzada 10/11/2008). Ball de diables de Caldes de Montbui. www.labanya.cat | XX | Festa entorn el foc i l'aigua, representada a la Plaça de la Font del Lleó, que consta d'un seguit de personatges que van entrant en acció reproduint rituals, i escampant perversió i vici a tots els qui participen de l'acte, conegut amb el nom de l'Escaldàrium. Aquesta festa va acompanyada per música tocada en directe, que a la vegada es descompon en nou danses de les quals tres són d'aigua i sis són de foc. La festa s'inicia amb els balls i crits de les bruixes, seguit d'un moment de calma, que queda trencada amb l'aparició sobtada d'en Llucifer i la Diablessa sortint de l'infern. També hi participa en l'acte la Godra, una quimera que intenta corrompre tot el es troba davant d'ella. Durant la festa de L'Escaldàrium, hi ha una constant lluita del foc, que representa les forces del mal, i l'aigua, que intenta tornar-ho tot a la calma. Finalment, d'aquesta lluita, en sortirà guanyador el Thermaliot. Els espectadors acaben participant-hi activament. | 08033-191 | Pel nucli antic de Caldes | L'any 1994 el grup dels Diables de Caldes ideen una festa amb un cert caire mitològic, on el foc i l'aigua es poguessin barrejar acompanyats d'una música en directe. Aquesta festa es du a terme a mitjans de juliol a la Plaça de la Font del Lleó, on la gent pot dansar i saltar sota la pirotècnica dels diables. La música és de Ramon Solé, qui després de varis arranjaments combinant sons celtes, de rock elèctric, simfònics i mediterranis va acabar, l'any 1999 per deixar enllestida la totalitat de la música que acompanyaria aquesta festa convertida en llegenda, a excepció de la dansa de la bèstia que seria creada l'any 2000. Aquesta música acompanya nou danses que són amb les que es representa la llegenda ballada. Així, juntament amb la “dansa de la bèstia” tenim les altres músiques que formen part de la representació: “El salt de les bruixes”, “la Primera Tempesta”, “La invocació”, “el bram de la Quimera”, “la segona tempesta”, “el ceptre de foc”, “la tercera tempesta”, i finalment “l'orgia d'aigua i foc”. | 41.6344500,2.1620000 | 430203 | 4609530 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42632-foto-08033-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42632-foto-08033-191-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Diables de Caldes | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42681 | Ball de diables | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-diables | Internet. Federació de diables i dimonis de Catalunya. www.diablescat.org Internet. Balls de diables www.wikipedia.org Internet. Els diables de Caldes de Montbui. www.labanya.cat | XX | El ball de Diables és una escenificació de l'exèrcit de Satanàs que balla sota les ordres d'en Llucifer. Participen en aquest ball en Llucifer, la Diablessa (vestida amb faldilles i un barret anomenat tricopamela), les bruixes (vestides de negre i escombra amb pirotècnia). Aquests personatges van acompanyats al so dels timbalers. També en el ball hi ha un personatge conegut amb el nom de foguer, que s'encarrega d'encendre els petards. Un altre personatge que acompanya als diables quan ballen són les saqueres , anomenades així perquè utilitzen les saques per guardar la pirotècnia. També forma part del ball una quimera anomenada “Godra”, (bèstia amb cap de lleó, ales de rat-penat i cua de serp) que ha de ser portada per diables que carreguen la bèstia a les seves espatlles i la fan ballar al ritme dels timbals. També formen part d'aquest ball, els angelets, que utilitzen els versots per aturar els diables. | 08033-240 | L'any 1992, Gustau Erill, mestre d'institut, i filòleg va iniciar juntament amb un grup de joves del poble, la colla de diables. La idea fou recolzada pel tècnic de cultura que hi havia aleshores: en Pep Palacios i de tots els membres que composaven el consistori d'aquell moment. L'artista i titellaire, ja desaparegut, Romà Martí va dissenyar i va fer ell mateix els vestits, combinant tres colors bàsics: el blanc, el blau marí i el verd fosc. Els vestits consisteixen en una casaca amb caputxa i banyes, una capa i uns pantalons amb cua. Es van fer tornejar unes masses a un fuster, i un manyà va construir els ceptres del Llucifer i de la diablessa. El ceptre del Llucifer és una olla, El ceptrot de la diablessa és un ratpenat. Ramon Aumedes, es va encarregar de fer els barrets del Llucifer i de la diablessa. El primer cap de colla fou en Pep Gaspart, que juntament amb en Ramon Solé van portar el pes de la colla durant els primers anys. Les primeres actuacions van ser durant l'estiu del 1993, a Caldes, en la Festa Romana. El bateig com a ball de diables va ser durant la festa major d'aquell any, a l'octubre, on es va fer el primer correfoc. Foren apadrinats per la colla de l'Arboç, i els diables de Sabadell. El ball de diables participen en correbars, bateigs de foc, versots, matinades, cercavila de focs, concurs de fotografies etc.. L'any 1995 es va crear la Festa del Foc i l'Aigua, coneguda com Escaldarium. L'any 1999 el cap de colla passarà a ser l'Albert Morral. L'any 2000 s'inaugura el drac de foc: una quimera. L'any 2001 el cap de colla passa a ser l'Helena Pielias. L'any 2003 el cap de colla va ser en Roger Riera. L'any 2004 el cap de colla va ser l'Arnau Galí. L'any 2005 la Txell Simarro va esdevenir la nova cap de colla. | 41.6327300,2.1626400 | 430254 | 4609339 | 1992 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42681-foto-08033-240-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42681-foto-08033-240-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Gustau Erill | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42748 | Font del Trull del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-trull-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Font situada al mur nord-oest d'una de les cases que formen el Serrat de Baix, concretament l'antic trull, que consta d'un broll (actualment tapat) i una pica tallada dins d'un bloc de pedra de granit situada arran de terra, amb quatre llosetes disposades verticalment formant un semicercle. La font queda emmarcada imitant una finestra amb arc de mig punt per uns brancals i llinda de pedres de procedències diverses. El broll surt d'entremig d'un conjunt de 20 rajols ceràmics (per les restes de dos altres a la filera del capdamunt, sembla ser que aquesta font estava formada per un conjunt de 24 rajols ceràmics) amb motius geomètrics. Les quatre rajoles ceràmiques centrals formen un dibuix romboïdal de color blanc, amb els extrems de color verd formant aquests un triangle. La resta de rajoles fan un dibuix geomètric a base de línies blaves que fan ziga-zaga, unes més gruixudes que les altres que fan ressaltar el centre de la font. Els rajols ceràmics, mesuren de 10 cm x 10 cm ocupant una superfícies total de 50 cm x 40 cm (tot i que en realitat serien 40 cm x 60 cm) Al costat esquerra de la font hi ha un banc modern, adossat a la paret fet de pedra que s'integra molt bé al conjunt. Dels murs on es troba la font surten falgueres i heura. | 08033-307 | Can Masprat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Antigament aquest edifici era un trull d'oli. Moltes de les cases dels tres serrats de Sant Sebastià disposen d'una pedra de molí al seu jardí, algunes d'elles veritablement desgastades, que segons explica en Josep Coll, formaven part de més d'un trull, segurament un situat a al Serrat de Baix i un altre al Serrat de Dalt. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Un cop pesades les olives, s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien mòltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es neteja va amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6652900,2.1145200 | 426283 | 4612994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42748-foto-08033-307-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42748-foto-08033-307-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42779 | Cova de l'Ermità | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-lermita | Cova situada en un penya-segat de la muntanya del Morro del Porc. S'accedeix per una fissura feta a la roca d'uns quaranta centímetres d'amplada. Al seu davant hi ha una alzina que tapa l'entrada. Només es pot entrar-hi encordat i acompanyat d'espeleòlegs. La seva profunditat varia entre 12 i 15 metres. Un cop a l'interior presenta varis passadissos, dels quals, el més important es realitza en una hora aproximadament. Al seu interior s'observen estalactites i estalagmites de calç de diverses mides. A uns deu metres aproximadament de l'entrada d'aquesta cova, per la banda esquerra, hi ha una segona entrada, a la qual només s'hi pot entrar fent ràpel d'uns 12 a 15 metres de fondària. Aquesta segona no comunica amb la primera cova, tot i que presenta característiques similars. | 08033-338 | Muntanya del Morro del Porc | Segons explica el Sr. Josep Ayguaseonsa i el Sr. Raimundo Garcia, després de la Guerra Civil espanyola, l'exèrcit instal·là un camp de tir darrera el turó de Can Camp, des d'on es feien pràctiques de tir utilitzant per blanc, el penya-segat on es troba la cova de l'Ermità. És per això, que tot el penya-segat està ple de rocs esmicolats i fissures, per la qual cosa cal extremar precaucions alhora de baixar cap a la cova. | 41.6625300,2.1434400 | 428688 | 4612663 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||||
| 42458 | Antic quiosc de la Plaça de l'Àngel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-quiosc-de-la-placa-de-langel | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Quiosc que consta de quatre façanes, amb un clar component vertical degut a les franges que formen les pilastres, amb una coberta que presenta vàries vessants seguint formes corbes i amb un acabat de peces petites de ceràmica de color terrós. El basament d'aquest quiosc està fet d'obra i arrebossat, aprofitat com a jardinera. | 08033-17 | Plaça de l'Àngel, s/n | El quiosc fou construït a principis de segle XX, per l'arquitecte municipal Manel Raspall. Durant els anys 1960, el quiosc va ser enderrocat, preservant el nucli central d'aquest i les rajoles que conformen la coberta. El taulell i el tancament metàl·lic van desaparèixer. La seva remodelació no va ser gaire afortunada però es manté la part d'obra. Aquesta plaça ha portat altres noms com la Plaça del Progrés, o la Plaça d'Alfons XIII, coneixent-se també popularment com a Plaça del Quiosc. | 41.6322200,2.1636400 | 430337 | 4609281 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manel Raspall | Actualment, el quiosc queda envoltat per les ombrel·les i per l'amuntegament de les cadires d'un dels bars que es troben a la plaça, impedint la seva visibilitat i essent utilitzada la jardinera del quiosc com a cendrer públic. | 105|98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42613 | Arcs del carrer Canal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arcs-del-carrer-canal | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Dues arcades, formant un arc rampant cadascuna d'elles, en forma de plec de llibre, construïdes amb maó, que cobreixen l'espai entre dos murs; semblen aguantar el pes dels dos edificis situats a banda i banda. | 08033-172 | Carrer Canal amb carrer Corredossos de Baix | Moreu-Rey (1962), (pàg. 56-57), parla del carrer Canal com 'el carrer de la Canal', que va del carrer d'en Bellit a la Carretera i que segons ells, ja és citat l'any 1474 i 1532. La primera referència original és de l'any 1639: 'vico vocato lo carer de la canal'; També, parla d'una canal (ref. 438, pàg. 56) amb els següents termes: honor 'de ipsa c.' (1174 c); 'loco dicto a la canal' (1632); 'la canal' (1852), situada entre el Raval i les Hortes de Munt. Devia penetrar seguint el traçat del carrer de la Canal cap al Carrer Nou i la Plaça. La documentació del segle XV recorda uns 'arcs' ('archu lapideo', 'aracs'), en aquest indret. | 41.6356000,2.1625800 | 430252 | 4609657 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42613-foto-08033-172-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42613-foto-08033-172-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Els veïns que viuen als voltants, manifesten que aquests arcs fets de maó ja existien antigament i que quan van tornar a construïr els edificis no els van tirar a terra. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42672 | Monument a Ramon Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-ramon-marti | XXI | Escultura realitzada en xapa de ferro envellida, recordant en Pinotxo. Alterna el ferro amb xapat de bronze (boca, llas del coll i algun element decoratiu al tors). El cos recorda una sulfatadora, i les cames i el braços estan fetes en espiral. Porta un barret i té un nas llarg. Està col·locat amb les cames obertes damunt d'una base quadrada de metall. Al ventre porta una xapa arrodonida collada al cos amb el nom de l'autora 'Inés Aquilué. Taller d'Art. 2002'. Es troba situada en un part infantil, que porta per nom Plaça Ramón Martí. | 08033-231 | Plaça Ramon Martí | Monument dedicat a Ramón Martí, conegut titellaire de la vil·la. | 41.6326400,2.1706700 | 430923 | 4609322 | 2002 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42672-foto-08033-231-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42672-foto-08033-231-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Inés Aquilué | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42673 | Placa commemorativa Lluís Companys | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-lluis-companys | XXI | Placa commemorativa dedicada a Lluís Companys, feta en un bloc de formigó de forma rectangular, de 60 x 60 cm, col·locada damunt d'un petit basament fet també de formigó. La placa està posada verticalment, i en ella s'hi pot llegir 'Plaça Lluís Companys'. Aquestes lletres estan fetes amb una al·leació de metall, amb tons grisos i verds. La zona on es troba ha estat enjardinada. La plaça està dividida per un muret de llambordes de granit del país, format un talús en mitja lluna. Al centre d'aquesta, la Senyera, i varies espècies de xipressos (tuies, xiprers serpervirens, etc.). | 08033-232 | Plaça de Lluís Companys | El 29 de maig de 2007, la Junta de Govern Local va aprovar la recepció de la plaça Lluís Companys. Aquesta és la rotonda que distribueix els trànsit de la intersecció entre els carrers Montserrat i Homs i l'Avinguda Fontcuberta, els terrenys de la qual eren privats i van ser cedits a l'Ajuntament. Un cop acabades les obres d'adequació de la rotonda va ser col·locada la placa commemorativa a Lluís Companys. | 41.6321800,2.1709000 | 430942 | 4609271 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42673-foto-08033-232-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42673-foto-08033-232-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 113,92 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/