Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42790 | Fons Fotogràfic Josep Salvany i Blach | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-josep-salvany-i-blach | XX | El Fons Salvany, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, conté aproximadament 10.000 imatges en clixés positius i negatius en placa estereoscòpica de vidre en format 6 x 13 cm. Aquestes plaques fotogràfiques es conserven en les seves capses originals i cada una d'elles té un número identificador. Tot i que la majoria de fotografies estan realitzades pel propi Salvany podem trobar algunes d'altres membres del Centre Excursionista de Catalunya. L'abast cronològic de la col·lecció es situa entre 1911 i 1926. A aquest fons de plaques s'afegeixen sis carnets de visita i dues agendes manuscrites que permeten identificar cada clixé, aportant la descripció o títol de les imatges així com altra informació tècnica. En aquesta col·lecció digital les imatges s'han descrit, sempre que ha estat possible, seguint les anotacions d'aquestes agendes. Les fotografies de Salvany permeten un recorregut per la crònica social i cultural de la Catalunya de principis del segle XX. Tot i ser Barcelona i Martorell els entorns que més van interessar a Salven podem trobar imatges de la resta de llocs que va visitar. Esglésies, monestirs, creus de terme, esports de muntanya, paisatges, fonts, retrats de la gent del carrer i dels amics i familiars, són alguns dels temes d'aquesta col·lecció d'imatges. De Caldes de Montbui, destaquen un bon grup de fotografies, entre elles: Al pati senyorial de Caldes de Montbui (CM) -- Fons Salvany SaP_288_07 Casa a CM -- Fons Salvany SaP_114_03 Cova de la Verge del Remei a Caldes -- Fons Salvany SaP_114_05 Des de la bassa del molí -- Fons Salvany SaP_288_03 Nova vista de la bassa d'un molí de CM -- Fons Salvany SaP_288_04 Nova vista del patí senyorial de CM -- Fons Salvany SaP_288_08 Petit llac a prop del molí a CM -- Fons Salvany SaP_114_07 Pont de CM -- Fons Salvany SaP_288_01 Pont de CM a contrallum -- Fons Salvany SaP_288_02 Portada de l'església de CM -- Fons Salvany SaP_288_05 Un carrer de CM -- Fons Salvany SaP_114_08 Vista d'un Crist en majestat a l'interior d'una església de CM -- Fons Salvany SaP_756_04 Vista de CM des del balneari -- Fons Salvany SaP_756_02 Vista de CM des del bosquet -- Fons Salvany SaP_756_03 Vista parcial de CM -- Fons Salvany SaP_756_01 | 08033-349 | Carrer de l'Hospital, núm. 56. Barcelona | Josep Salvany i Blanch neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891. Gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia, l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col·laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col·lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent dels diferents països. Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l'època. Josep Salvany va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929. | 41.3809800,2.1696500 | 430570 | 4581383 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42790-foto-08033-349-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42790-foto-08033-349-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Salvany i Blach | 98 | 55 | 3.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42772 | Pou d'aigua de Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-daigua-de-can-pujol | XVII | Pou de planta circular amb coberta de falsa volta, fet amb pedra irregular procedent del lloc. Les parets del pou han estat revestides amb pedra i al capdamunt s'aixeca una construcció que permetia antigament posar-hi la corriola o politja per col·locar una corda amb la galleda per extreure l'aigua. Aquesta corriola encara hi és actualment. La coberta evita que hi entri brutícia o hi caigui algun animal i que en èpoques de sequera s'evapori l'aigua. Al seu costat hi ha una pica de pedra que permetia omplir-la amb les galledes extretes d'aigua del pou. L'obertura per accedir al pou està tancada amb una porteta i filat. | 08033-331 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | Aquest pou segons els masovers és tan antic com la casa ja que l'aigua pel consum és la que prové d'aquest pou. Si el pou es troba en aquest indret és perquè el saurí (persona que té el do de trobar aigua) va determinar que per aquell indret hi passava una veta d'aigua. Llavors el pagès es dedicava a cavar profunds pous, la llargada dels quals depenia de la profunditat de la veta. Un cop trobada l'aigua les parets dels pous eren revestides amb pedra i al capdamunt s'aixecava una construcció on s'hi col·locava la corriola amb la corda i la galleda. Al costat dels pous s'hi pot trobar sovint una pica de pedra. | 41.6034000,2.1696800 | 430809 | 4606077 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42772-foto-08033-331-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42772-foto-08033-331-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | L'aigua d'aquest pou és utilitzada pel consum de la casa | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42771 | Forn de pinyes de Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-pinyes-de-can-pujol | XVII-XX | Forn de planta rodona i coberta de mitja volta feta de maó. Té una boca feta de pedra ben escairada. Al seu interior, una plataforma de maó refractari per damunt del qual es feia la brasa. Un cop ben calent, la brasa es decantava cap a les parets i al mig es posaven les pinyes que amb l'escalfor s'obrien. Un cop obertes es retiraven i es recuperaven els pinyons. Sembla ser, que aquest forn també s'havia utilitzat per a coure el pa. En aquest cas, el foc es feia dins el mateix forn on posteriorment es coïa el pa, escalfant l'interior amb rama encesa que ràpidament s'havia de netejar i treure la cendra per poder coure el pa a l'interior. | 08033-330 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | El forn existeix almenys des del segle XVII segons els masovers. La Sra. Rabassó explica que quan era molt petita, encara venien gent de Murcia en tartanes, i durant els mesos de recol·lecció de pinyes (octubre, novembre), eren hostatjats al mas. Durant el dia, es dedicaven a podar els pins i collir les pinyes per tal de posar-les al forn i extreure'n els pinyons, molt apreciats en la gastronomia. | 41.6035100,2.1696900 | 430810 | 4606089 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42771-foto-08033-330-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42771-foto-08033-330-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42771-foto-08033-330-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42546 | Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pujol-2 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XVII | tot i que la façana principal ha estat arreglada, l'aspecte general del mas és de deterioració progressiva, si no es duen a terme algunes intervencions d'urgència sobretot en alguna de les cobertes. | Mas de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, que es troba envoltat per varis edificis annexes de planta rectangular, la majoria d'ells, de planta baixa. La coberta dels edificis principals és a dues aigües i en teula àrab. Només alguns dels annexes, com el paller, o un parell de corts, disposen de coberta a una sola aigua. Les teules estan col·locades a llata per canal sobre bigam de fusta; és a dir, col·locades lateralment entre llates i una fila forma la canal i l'altra el carener, amb els cabirons col·locats paral·lels a la biga serrera de l'edifici. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30%. El mas està disposat físicament de manera que el mur exterior dels edificis annexes, forma, juntament amb un mur aixecat que mesura entre dos metres i mig, fins a tres metres d'alçada, una closa o recinte tancant tota la propietat, aïllant-la de l'exterior. Un cop tot tancat, només es pot accedir a la propietat per dos portals: el primer, que dóna a l'era interior, per darrera la casa principal, i on es troben les corts, paller, i el celler, aquest últim de grans dimensions, i on es feia el vi i es guardaven les botes. Aquest portal, està format per dos brancals fets de totxo que sustenten un arc de mig punt també de totxo disposat a mena de plec de llibre. Per damunt, queda protegit per una coberta en teula àrab, a dues vessants, desaiguant una d'elles cap a l'interior del pati i l'altra cap a l'exterior del mas. Aquesta coberta té una estructura de bigam de fusta. El portal té encara els guarda-rodes o guardacantó. El segon portal es troba orientat a migdia, i dóna amb l'era de la casa pairal. Presenta les mateixes característiques que el primer portal. Quan arriba la nit, els portals queden tancats des de l'interior. Un cop dins, s'observa una era feta de pedra granítica, composada per lloses disposades irregularment. Com que aquestes no són planes, modernament, els masovers varen allisar amb ciment i sorra el davant de la porta d'entrada a la casa. També es pot observar una pallissa i un galliner al qual s'hi ha d'accedir per uns graons molt alts fets de maó i pedra on destaquen els grans blocs granítics. La coberta del galliner està feta amb teula àrab, a doble vessant, amb bigues de fusta, on cal destacar tres grans bigues de grans dimensions fetes de roure. Al costat, una pallissa, aquesta amb teulada a una sola vessant, i bigam de fusta, al qual també s'hi accedeix per uns esglaons estrets fets de totxo. Les bigues es recolzen damunt de pilars fets de totxo. Pel que fa a la planta baixa de la casa pairal, només disposa de dues obertures: la primera, el portal d'entrada a la casa, format que dovelles formant un arc de mig punt. Al damunt de l'arc, un rajol ceràmic de color blanc, amb el número '41' en negre. La segona obertura, es troba a l'esquerra del portal, amb carreus que ressegueixen la finestra. Pel que fa al pis superior, destaquen tres finestrals gòtics, dos dels quals (els situats als extrems són idèntics, amb la diferència de que el finestral de la dreta és més petit que el de l'esquerra). A la planta golfes, s'observen tres obertures de forma quadrada, sense cap element decoratiu, com acostuma a ser el cas per aquest tipus de planta. Les finestres de tancament són de fusta. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments és principalment granítica, de mida reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió entre peces és amb argamassa, és a dir una barreja de calç, sorra i aigua. Els edificis annexos han estat construïts seguint el mateix procés, tot i que també s'ha utilitzat el maó. De vegades val a dir que algunes elements han estat aixecats amb pedra en sec. A excepció de la façana principal de la casa pairal, els edificis annexes no disposen de pedra carejada o carreus que en ressegueixin les finestres o les portes, però sí de llindes de fusta. | 08033-105 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades que parlen al segle XIII i XIV del mas Pujol com 'de Podiolo'; o més endavant, de l'any 1353 com 'lo mas dez Pujol (...) de la vall d'Alberada'; ja en el segle XV i XVI, es troba anomenat com a 'Pujol de la Torra';També durant els segles compresos entre el XVI fins al XX, es trobarà com a 'mas Pujol' o 'can Pujol'. Concretament de l'any 1721 el mas Pujol es situat de la següent manera: 'Afronta a migdia amb el terme de Palau; a ponent amb el de Sentmenat; a llevant amb la Riera'. Pel que fa al llinatge, es parla ja d'un tal A. de Pradrell del 1247 (?); Guillem de Pradell 1274, 1302); en el segle XIV i següents la senyoria era dels Torre, i passà després a Berenguer de Vallseca. Per això, i per a distinguir-los dels Pujol de Pradells, és utilitzada l'expressió 'P. de la Torra'. Arnau de P. (1357); Bernat Saragossa, alias P. (1406); 'an P. de la Torra' (ap. 1415); Pere 'Puiol de la torra' (1445); Bernat P., alias Fonolleda (1447, 1479); Joan P. (1483, 1519); Bernat P. (1540); Narcis P. (1551, M. en 1558); Miquel P. (1558, M. aproximadament cap el 1580); Pere Pau P. ( aproximadament 1580, 1609); Francesc P. (1658); Francesc P. (1719, 1736, M. ant. 1769), casat amb Maria Mayans Drocada; Jaume P., del mas, fill dels precedents. (1755, 1781); Maria Teresa P. i Fatjó, filla del precedent (difunta en 1774). El mas Pujol passa aleshores a la família Fatjó de Cerdanyola, i encara avui la família Fatjó n'és propietària. | 41.6036400,2.1699400 | 430831 | 4606103 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42546-foto-08033-105-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42546-foto-08033-105-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42546-foto-08033-105-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció)El ràfec de les cobertes és construït per la simple volada dels cabirons, amb unes posts de fusta al damunt per suportar-ne les teules. La majoria de les façanes disposa d'un acabat amb pedra vista. L'acabat d'arremolinat de la façana principal i la façana exterior de la bodega sembla ser molt més modern. A la dreta de la façana principal de la casa pairal hi ha un pou fet de pedra irregular, tapat amb una llosa. Al seu costat dos contenidors d'aigua tallats dins d'un bloc de pedra. Un d'ells molt més gran, de planta rectangular i l'altre, cilíndrica servien per abeurar el bestiar.El mas es troba en una àrea d'expectativa arqueològica. Durant el treball de camp, no es va localitzar cap resta en superfície. | 93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42537 | Mas Llobet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-llobet | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 129-129.Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | des del 2007 tot el mas està en procés de restauració | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la coberta de teula àrab, a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal. Actualment està en procés de restauració i la coberta de teula i el bigam de fusta han estat desmuntats i emmagatzemats per tornar a ser col·locats (a excepció d'aquelles parts malmeses pel pas del temps). A la façana principal hi ha una gran porta adovellada formant un arc de mig punt i un portaló de fusta. Ambdós costats del portal hi ha un banc de pedra i maó adossats a la paret. A l'esquerra del portal principal, hi ha una segona obertura, amb llinda de fusta i brancals de maó superposats amb un marxapeus, que donaven a un rebost. A la dreta, una obertura rectangular, restaurada amb els brancals, llinda i ampit de maó; per davant de la finestra, a l'exterior uns pilars fets de maó que aguanten un abeurador o pica de pedra. A la planta pis hi ha dues obertures, la principal i més gran situada per damunt del portal adovellat, i la segona a mà dreta, totes dues amb els contorns resseguits de maó i la llinda formant un arc a mena de plec de llibre. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments és principalment granítica, de mida reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat, tot i que també s'observen afegits fets amb maó. L'unió entre peces és amb argamassa, és a dir una barreja de calç, sorra i aigua; totes les parts ja netejades i restaurades de les façanes, han estat gratades i s'hi ha afegit ciment. Adossat a la dreta del mas, hi ha un edifici de grans dimensions, les antigues bodegues, el qual fa poc temps que ha estat restaurat, de planta rectangular, amb la coberta a dues aigües i en teula àrab. Només alguns dels annexes, com el paller, o un parell de corts, disposen de coberta a una sola aigua. Les teules estan col·locades a llata per canal sobre bigam de fusta; és a dir, col·locades lateralment entre llates i una fila forma la canal i l'altra el carener, amb els cabirons col·locats paral·lels a la biga serrera de l'edifici. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30%. Les façanes de l'edifici estan fetes amb maó i el lligam està composat per un ciment tintat que li dona una coloració blanquinosa, semblant a l'argamassa. La façana principal presenta quatre obertures totes elles formant un arc de mig punt. A mà dreta, un gran portaló, per on entraven els carros. Al centre, per sota el carener, el portal d'entrada a la bodega, amb un marxapeus, i ambdós costats d'aquest, dues obertures de dimensions considerables per on es descarregaven les botes. Sembla ser que a l'interior conserva encara la premsa i els dipòsits del vi, però no ha estat possible entrar-hi. A l'esquerra de la façana principal del mas, hi ha un porxo amb coberta de teula àrab i a dues aigües, amb el bigam de fusta, i sis pilars de maó que suporten el pes de la coberta, que serà restaurat idènticament. Per davant del porxo i de la façana del mas, hi ha una gran era de planta rectangular feta amb rajol ceràmic català, de 30 x 30cm, amb algunes empremtes deixades a l'hora de coure l'argila, que ha estat netejat i deixat al descobert. Aquest mesura 20 x 30 metres. | 08033-96 | Man Llobet, s/n | Situat a la part més meridional del terme de Caldes, es troben documents situant aquest mas 'Ipssas cassas de Lobeto' (1023); 'mansi Lupeti' (1315); 'Mas Llobet, o 'Llobet' o 'Llovet' (s. XV a XX); 'Can Llobet' (s. XX). S'han trobat documents parlant de vàries persones relacionades amb el mas: Berenguer L. (1203); Bernat L. (1258; Ferran L. (1279); Arnau L. (1305), co-fundador del 2n benefici de St. Pere de Caldes; Pere 'Dulcis' o 'Ducii', hereu del mas Llobet (1315); 'Jaume dez Vilar per lo Mas Marmany ara anomenat Mas Llobet' (1353); Arnau de Vilanova alias Cabot, del mas Llobet 1371); Antic Llobet (1403); Antoni Llobet 'de la Torra' i 'Bernat llobet (1445); Antoni Llobet 'del Mas Castell, alias Saig que vuy se anomena Lobet situat en la parroquia de PalauSoliatar' (1450). (En realitat el mas Castell en documents ben anteriors era veí del mas Llobet, i probablement li va quedar agregat). Joan Llobet i Narcís, el seu fill, hipotequen tot el mas 'vocatum mas Castell alias Saig' de Palau Solità, 'Rònec'. Aquest mateix Joan Llobet, documentat en 1556 a 1568, potser és l'últim propietari que porta el nom del mas. L'any 1594, Pau Moradell posseeix el mas Llobet. L'any 1619 es parla dels honors del mas Castell 'quem possidet En Llobet de Caldes', sense precisar noms, però seguia dels Moradell. L'any 1689, Fèlix de Marimon venia 'lo mas Llobet, juntament amb el forn del vidre de Palau Solità, a Pau de Feu; els creedors d'aquest darrer ho tornaven a vendre en 1727. en aquella època alguns documents anomenen el mas 'mas Llobet o Rovira' (1727, 1734). Tenia 71 quarters i afrontava, l'any 1727, a llevant amb Joan Palaudàries, de Palaudàries, i el camí de Montbui al castell de Plegamans; a migdia amb Puigoriol, el camí de Caldes, i possessions del mas Moragues; a ponent amb el mas Pujol i la Torre de Marimon. A finals del segle XVIII era dels Fatjó, de Cerdanyola, ja propietaris del mas Pujol. El dia 1 de gener de 1868, el mas Llobet va quedar separat de la parròquia de Caldes i agregat a la de Plegamans. Resta però actualment en terme de Caldes de Montbui. | 41.6044300,2.1782800 | 431527 | 4606184 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42537-foto-08033-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42537-foto-08033-96-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42793 | Taller d'artesania pessebrística Deulofeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/taller-dartesania-pessebristica-deulofeu | XX | Taller d'artesania especialitzat en el paisatge del pessebre. També realitzen elements complementaris com són les fonts, les anunciates, pallers i pous, els salts d'aigua o les coves i els corrals. En el taller s'utilitzen materials bàsics com el suro, la molsa, fusta, etc. Els treballs es poden fer a mida o per encàrrec. A més a més dels elements paisatgístics, també treballen amb l'escultora figuraire Montserrat Ribes, que realitza figures de fang, vestides amb roba d'origen murcià. | 08033-352 | Mas Llobet, s/n | El taller Deulofeu es troba representat a la Fira de Santa Llúcia (Barcelona) des de l'any 1929, el mateix any en que es realitzà la segona Exposició Universal de Barcelona. És en aquesta època quan Dolors Jutge de Deulofeu inicià l'elaboració i posterior venda a la fira de Santa Llúcia de la Catedral de Barcelona , de tota mena de casetes de suro i petits pobles que representaven tant paisatges orientals així com les masies catalanes i paisatges propis de Catalunya. Més tard, Maria Ferreres de Deulofeu, jove de Dolors, es va iniciar en aquesta feina, incorporant d'altres estris paisatgístics com molins, pallers, arbres de molsa i tot allò pugui formar part de la construcció d'un paisatge pessebrístic de caire popular. Posteriorment, Empar Deulofeu incorporà al taller, coves fetes amb suro pelegrí, molsa i petits troncs recollits amb tota cura del bosc. El fill de l'Empar, l'Albert Deulofeu, nascut l'any 1961, s'introdueix en el negoci del paisatge pessebrístic renovant els paisatges i construccions de pessebres de caire popular, amb l'elaboració de pessebres d'encàrrec de grans dimensions. Abans però, des de l'any 1975 i 1980 s'especialitzà en estudis artístics i de delineació; i del 1980 al 1983 estudià Arquitectura Tècnica. A partir de l'any 1987 és membre de l'Associació de Pessebristes de Palau-Solità i Plegamans. L'any 1989 va ingressar també a l'Associació de Pessebristes de Barcelona, on al mateix any de l'ingrés va col·laborar a l'exposició 'El Pessebre a Catalunya'”. L'any 1991, aconsegueix com a reconeixement a la seva tasca la Carta d'Artesà de la Generalitat de Catalunya. Des de fa anys, l'Albert Deulofeu compta amb la col·laboració de la seva companya, la Marta Casellas. | 41.6047100,2.1784200 | 431539 | 4606215 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42793-foto-08033-352-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42793-foto-08033-352-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Albert Deulofeu | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42773 | Trull d'oli de Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-doli-de-can-pujol | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 179. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | Restes d'un antic trull on s'elaborava l'oli procedent del cultiu de les oliveres del Mas i propietats. Encara s'observen algunes de les parets, i una de les pedres del molí colgada per la terra i restes de l'enderroc. També es poden veure, tot i que plenes de fulles, dues bassetes o piques de planta circular on queia la pasta. Al darrera del mur orientat al nord, hi ha una bassa feta de pedra irregular mesurant aproximadament 4 metres d'amplada per 9 metres de llargària. Aquesta està plena de vegetació i aigua. | 08033-332 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | Moreu-Rey, (1962) situa el trull d'en Pujol prop de la mina del mas Pujol. La mina no s'ha trobat degut a la vegetació, però sí les restes del trull. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Es pesaven les olives que s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien moltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apillaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es netejava amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6061400,2.1702100 | 430856 | 4606380 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42773-foto-08033-332-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42773-foto-08033-332-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42679 | Espai Natural de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/espai-natural-de-la-torre-marimon | La finca de Torre Marimon té 92,132 ha. El paisatge actual de la Torre Marimon està constituït per un mosaic agroforestal, on es combinen medis forestals humits i àrids, amb conreus de regadiu i secà. Dins la finca trobem representats els dos elements geomorfològics que caracteritzen la plana vallesana, les planes al·luvials i els serratalls interfluvials. Les planes al·luvials, per les seves característiques edafològiques i hidrològiques, són les àrees biològicament més productives, i per tant les terres agrícoles més fèrtils del Vallès. Dissortadament la major part de la superfície al·luvial de la comarca ha estat intensivament edificada durant els darrers 40 anys, la qual cosa accentua l'interès de conservació de les àrees que no han estat urbanitzades. La plana al·luvial de la Torre Marimon, a més d'incloure bona part de les terres agrícoles més fèrtils del terme de Caldes, inclou una important superfície forestal, amb un bosc relativament ben desenvolupat. A la finca hi ha una considerable superfície de vinya i d'olivera, conreus representatius dels secans vallesans, que acullen una flora i una fauna peculiars i que hores d'ara es troben en una situació d'extrema precarietat dins l'àmbit comarcal. L'àrea de la Torre Marimon té una gran importància com a integrant d'un espai natural entre la serralada prelitoral i la Plana i entre les zones naturals de la plana vallesana. Des de la perspectiva de les connexions amb la serralada Prelitoral, la finca se situa a l'extrem NE d'una ampla franja d'espais agroforestals que s'estén seguint el marge E del Ripoll, des dels estreps del Farell, al N, fins a Montcada i Reixac, al S, que configura un dels principals eixos de connexió entre les serralades Prelitoral i Litoral. Diferents grups d'espècies presenten poblacions interessants en aquesta zona. Un exemple d'aquest valuós patrimoni natural són els ocells. A la Torre Marimon han estat detectades 146 espècies d'ocells, de les quals 59 són nidificants; entre elles 15 espècies considerades amb problemes de conservació dins l'àmbit europeu (BirdLife International). Més diversificada és l'avifauna hivernal amb 89 espècies detectades, 17 de les quals són considerades espècies amb problemes de conservació dins l'àmbit europeu. | 08033-238 | Finca de la Torre Marimon | Ja fa anys, el municipi de Caldes de Montbui va crear l'anomenat Espai Agroforestal de Llevant, amb l'objectiu de conservar aquest ampli corredor entre serralades així com els espais agrícoles que es troben en aquest espai natural. | 41.6107100,2.1750900 | 431268 | 4606884 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||||||
| 42715 | Bascula i pou de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bascula-i-pou-de-la-torre-marimon | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Petita construcció de planta hexagonal, d'una sola planta. La coberta és a vàries vessants, concretament 6, fetes amb teula àrab, amb els careners de ceràmica vermella. L'edifici té sis façanes, amb una obertura simètrica a cada una d'elles, a excepció de la porta d'entrada. Aquestes són molt estretes, acabades en punta de fletxa, amb una petita cornisa feta amb una filera de maons pel damunt. Per damunt de cada pilastra hi ha una petita decoració arquitectònica acabada en teuladeta. Cada façana queda separada de l'altra per unes pilastres. Entre elles, per damunt de les finestres, s'aixeca una motllura formada per tres fileres de maons formant un arc rebaixat. Per damunt es troba la cornisa motllurada de la façana, que amaga l'acabament de la teulada. A cada façana hi ha un tub de desguàs que expulsa l'aigua de pluja. A l'interior d'aquest edifici hi ha un pou d'aigua i el mecanisme que fa accionar la bàscula camionera, situada a l'exterior de la caseta. La plataforma és tota de ferro, i en ella hi ha una inscripció 'Bàscula Pibernat. Barcelona'. | 08033-274 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | Moreu-Rey (1962), documenta el nom de 'Torra d'en Moles' (1470) associada a l'antic nom de la Torre Marimon. De l'any 1532 també troba escrit en un document 'la qual antigament sen deya torra den Mosen Moles'. Referent a l'origen de la Torre troba un document on s'esmenta que l'honorífic Jaume Moles, 'dominus domus de la Torre', ciutadà de Barcelona (1463, 1487), que la posseí després de Francesc Valls. L'origen del nom de la Torre Marimon es remunta al final del segle XVI (1574-1575). Anteriorment s'anomenava de mossèn Moles, i potser Mas Coromina o Coromines i probablement canvia el nom a partir del segle XV, quan Romeu de Marimon es casà amb Elisabeth Moles o Coromines. La família Marimon no té relació amb Caldes de Montbui amb anterioritat ja que les seves propietats s'estenen durant l'edat mitjana pels termes de Plegamans, Palau, Palaudàries i Bigues. Al final del segle XVII la torre passa a mans del baró de Canyelles Joseph Terré i Marquet, i successivament als seus descendents. Al final del segle XVIII la Torre Marimon és propietat de Domingo de Bouffard. La Diputació Provincial de Barcelona, el 1907 es planteja la creació d'una granja escola destinada a la capacitació dels homes del camp, i per realitzar aquest projecte els cal la compra d'una finca. Dues són les opcions: la Torre Marimon a Caldes de Montbui i can Pascalí, a Santa Coloma de Gramanet. Els dos paratges semblen adients, però finalment es decanten per la Torre Marimon, ja que el diputat Raventós advoca per les millors condicions de Caldes, amb una extensió de terreny més àmplia i una major quantitat d'aigua en els seus dominis. Quan l'11 de juliol de 1911 s'estableix a Barcelona l'escola superior d'Agricultura, es deixarà de parlar de l'anterior projecte i no serà fins l'any 1920 quan es convocarà un concurs per a l'adquisició d'una finca destinada a la construcció d'una granja escola. L'arquitecte Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, es proposarà per la compra, que la Mancomunitat farà efectiva el mes de juliol de 1921 per instal·lar-hi la granja escola, que formarà part de l'Escola Superior d'Agricultura. L'any 1926 s'inaugurà l'escola de la Torre Marimon, que s'havia adquirit finalment per 275.000 pessetes. Les obres de la granja seran encarregades a l'arquitecte al servei de la Diputació, Josep Bori Gensana, que abandona el projecte per discrepàncies amb algun dels diputats. El 7 de març de 1923 es realitza el projecte de l'edifici central, una vaqueria i un pensionat. Posteriorment, Lluís Planas i Calvet també arquitecte de la Diputació, es farà càrrec de la represa de les obres. Sembla que les activitats de l'escola començaran pels voltants de 1925, ja que el primer director de l'escola serà Joan Salom i Calafell que exercirà el càrrec des de 1925 fins el 1928. Al final de 1926 es vol millorar l'edifici de l'escola i serà el constructor Antoni Baixeras el que realitzarà la major part de les obres d'adaptació. L'any 1928 es construiran els habitatges per als guardes i es reconstruirà l'antiga capella de Sant Julià (romànica en origen). El 1930 es construeixen un centre de pràctiques agrícoles, un dipòsit d'aigua i una escola menagère o escola domèstica de la dona. Aquesta mateixa data el rei Alfons XIII visitarà les instal·lacions de la Torre Marimon. Més tard la Generalitat de Catalunya reestructurarà l'escola, se suprimirà l'escola menagère i es realitzaran canvis al centre de pràctiques agrícoles. S'inicia un breu període d'inactivitat durant la Guerra Civil Espanyola ja que aquesta serà requisada i passarà a ser una escola de carabiners. Al final de la guerra esdevé una escola de capacitació depenent del Ministeri de Foment. El 1943 es duen a terme una sèrie de reformes que passaran per adaptar l'antiga escola menagère com a biblioteca i aules per a estudiants; es millorarà la cova experimental que durà el nom de Sant Jordi i s'hi instal·larà un observatori. | 41.6125100,2.1693400 | 430791 | 4607088 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42715-foto-08033-274-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42715-foto-08033-274-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)Durant els anys 1950 a 1960 serà escola mitjana d'agricultura i la superior es mantindrà a Barcelona. L'any 1958 es continuaran millorant les infraestructures, amb la construcció d'un camp d'esports i del Club d'Estudiantes San Fernando, i la compra de nova maquinària per tal de poder donar un millor servei als alumnes. L'any 1979 la granja escola incorpora els estudis de formació professional de 1r grau i el 1981 els de 2n grau que conviuran amb el de capacitació fins al 1983 que es tancarà aquesta línia educativa. El títol de formació professional l'expedirà l'Institut d'Ensenyament Secundari Manolo Hugué fins al 1996, any en el qual la Torre Marimon deixarà de funcionar com a granja escola. Actualment és la seu de l'Institut de Recerca i Tecnologies Alimentàries (IRTA).Durant l'any 2008 s'estan duen a terme reformes de façana i teulades dels edificis annexes. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42718 | Caseta de pou de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caseta-de-pou-de-la-torre-marimon | XIX | Caseta de planta rectangular, amb una sola planta; la coberta és a dues aigües, feta de teula àrab i bigues de fusta, amb un ràfec format per dues fileres de maons superposats. El carener és perpendicular a la façana orientada a migdia, en la qual només hi ha una obertura, per la qual s'observa un pou, de grans dimensions. Tant les parets de l'edifici com les llindes i brancals de les obertures estan construïdes amb maons. Per la façana orientada a ponent, hi ha la porta de fusta que dóna accés al pou. Adossat per la façana orientada al nord, hi ha un altre edifici, més gran que la caseta del pou. Aquest és de planta rectangular, amb una sola planta i coberta a dues aigües, fetes de teula àrab. Per sota dels careners orientats a les façanes de ponent i d'est, hi ha un ull de bou. Les parets estan construïdes amb pedra aplanada d'un costat i disposada irregularment. Les obertures de les quatre façanes estan disposades simètricament; les llindes i brancals i cantoneres de la caseta s'han construït amb fileres de maons, la disposició de les quals imita els carreus de pedra utilitzats en moltes construccions antigues de la població. Aquest segon edifici serveix de magatzem. | 08033-277 | El Prat de les Déus | 41.6125100,2.1693300 | 430790 | 4607088 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42718-foto-08033-277-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42718-foto-08033-277-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42716 | Alzina de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-la-torre-marimon | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Alzina (Quercus ilex L.), que es troba al parc de la Torre Marimon, prop de la caseta de la bàscula de pesar. Es troba aïllada de la resta de vegetació; La capçada és espessa i la seva escorça fosca i clivellada. Es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables . El marge es dentat i punxant a les fulles més joves. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc i el revers blanc i pelut , sobretot a les fulles més velles. El fruit és la gla , amb les escames de la cúpula no punxats. L'alzina floreix als mesos d'abril -maig . Les glans maduren al començament de la tardor . Mesura 15 m d'alçada total x 15 m d'amplada de capçada x 3,75 m de volt de canó x 3,20 m de volt de la soca x 1 metre des del terra al coll principal. | 08033-275 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | La fusta de l'alzina és dura i compacta i s'utilitza per fer eines de pagès i fusteria . Les branques, des de temps immemorial, es fan servir per fer llenya i carbó vegetal de qualitat excel·lent . | 41.6125300,2.1695600 | 430809 | 4607090 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42716-foto-08033-275-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42716-foto-08033-275-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre durant els més de cent anys que fa que viu en aquest lloc. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada hauria de ser autoritzada prèviament. S'hauria de dur a terme un pla director de gestió i fer un seguiment periòdic (dues vegades a l'any) de l'estat de salut d'aquest espècimen. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42717 | Lledoners de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoners-de-la-torre-marimon | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Conjunt de dos lledoners (Celtis australis) originaris del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica. Ambdós tenen una capçada densa, arrodonida i molt ramificada, el seu tronc és dret i amb l'escorça llisa i de color gris, i mesuren uns 25 m d'altura. Les fulles, aspres al tacte i amb tres nervis molt marcats a l'anvers, són simples, alternes, pubescents, ovades o lanceolades, presentant una certa asimetria, amb el marge finament dentat, el pecíol llarg i la punta torçada i allargada. Les flors, hermafrodites o masculines, són petites, solitàries, molt pedunculades, de color verd-i-grogues i apareixen entre abril i maig a les axil·les de les fulles. El fruit és una drupa comestible, el lledó, petit de la mida d'un pèsol, rodó i llis amb molt pinyol i poca polpa, verd abans de madurar i fosc, gairebé negre, quan madura a la tardor. Estan plantats en una jardinera feta de pedra irregular, acabada amb una tira decorativa de maons, mesurant tres metres de diàmetre x 70 cm d'alçada; aquesta disposa d'un arbust que fa que no es pugui accedir dins de la jardinera per mesurar l'arbre. | 08033-276 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | Aquest arbre pot viure entre 500 i 600 anys i en tot tipus de terreny. La fusta del lledoner s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies. Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda. Els seus fruïts són dolços i comestibles, se'n poden fer melmelades amb ells. Existeix una poesia de Tomàs Garcés escrita l'any 1924 que diu sobre aquest arbre: A l'ombra del lledoner una fadrineta plora. La tarda mor dalt del cim i llisca per la rossola, l' esfilagarsen els brucs, la tenebra se l'emporta. La noia plora d'enyor: el lledoner no fa ombra. Fadrina, l'amor es lluny; enllà, la carena fosca. Si passava un cavaller... Du el cavall blanc de la brida. L'arbre li dona el repòs, l'oratge, manyac, arriba. Al cel la llum de l'estel és la rosada del dia. Cavaller, l'amor es lluny; amb l'ombra i el cant fugia. Fadrina, l'amor es lluny; per l'ample plana camina. La nit sospira: la nit, el bosc, la riera clara. Les branques del lledoner són fines i despullades, fulla i ocell n'han fugit però hi crema l'estelada. Les branques del lledoner són fines i despullades. Fadrina, l'amor es lluny; demana'l a punta d'alba quan l'ombra del lledoner s'allargui com un miracle. | 41.6125300,2.1695600 | 430809 | 4607090 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42717-foto-08033-276-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42717-foto-08033-276-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||||
| 42501 | Torre Marimon - Mas Coromines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-marimon-mas-coromines | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa, dos pisos i golfes. La teulada és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal i construït amb teula àrab. El ràfec està construït a partir de vàries fileres de maons superposats i a les façanes laterals, acaba per una mènsula decorativa feta també de totxana. Tant les obertures de la façana principal com laterals presenten una perfecta simetria tan a nivell vertical com horitzontal. A la porta d'accés principal de l'edifici s'hi accedeix mitjançant sis esglaons de pedra. La portalada està construïda amb dovelles de pedra formant un arc de mig punt. A cada costat, hi ha tres obertures, amb una llinda en forma d'arc rebaixat, brancals i ampit de pedra, i tancament amb porticons de fusta. Al primer pis, i segon, per damunt del portal, dues obertures separades per un pilar i a cada costat tres balconeres sense voladís i una balustrada. El segon pis es repeteix exactament igual. En arribar a les golfes, s'observa, centrat a la façana, set d'obertures, disposades en arcs i fetes de maó. Als dos extrems d'aquestes finestres i per damunt, hi ha tres obertures rodones, també fetes de maó. Les xemeneies estan construïdes amb el mateix material i al seu damunt, un curull de ceràmica de port piramidal. La façana està feta amb paredat de pedra mitjana a grossa. A banda i banda de l'edifici principal, es troben adossats altres edificis annexes, tots ells seguint el mateix estil arquitectònic, de planta rectangular i que consten de planta baixa i dos pisos o tres majoritàriament. Entre aquests edificis annexes, cal esmentar les aules pels alumnes, biblioteca, el porxos, la vaqueria on es guarda la palla pel bestiar o la torre. Aquesta última, es troba situada a la banda esquerra, decantada de l'edifici principal. Mesura 30 metres d'alçada i és de planta rodona, amb escales al seu interior per on s'accedeix a la part més alta de la torre. Les obertures disposades en llarg del mur recorden les espitlleres,i totes elles estan envoltades per llinda, brancals i àmbit de pedra. La torre de guaita queda rematada per un parapet de merlets. Just per sota d'aquests hi ha un ràfec construït de pedra formant una motllura d'arcs de mig punt superposats. | 08033-60 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | L'origen del nom de la Torre Marimon es remunta al final del segle XVI (1574-1575). Moreu-Rey (1962), documenta el nom de 'Torra d'en Moles' (1470) associada a l'antic nom de la Torre Marimon. De l'any 1532 també troba escrit en un document 'la qual antigament sen deya torra den Mosen Moles'. Referent a l'origen de la Torre troba un document on s'esmenta que l'honorífic Jaume Moles, 'dominus domus de la Torre', ciutadà de Barcelona (1463, 1487), que la posseí després de Francesc Valls. També va rebre el nom de Mas Coromina o Coromines i probablement canvià el nom a partir del segle XV, quan Romeu de Marimon es casà amb Elisabeth Moles o Coromines. La família Marimon no té relació amb Caldes de Montbui amb anterioritat ja que les seves propietats s'estenien durant l'època medieval pels termes de Plegamans, Palau, Palaudàries i Bigues. Al final del segle XVII la torre passà a mans del baró de Canyelles Joseph Terré i Marquet, i successivament als seus descendents. Al final del segle XVIII la Torre Marimon és propietat de Domingo de Bouffard. La Diputació Provincial de Barcelona, el 1907 es planteja la creació d'una granja escola destinada a la capacitació dels homes del camp, i per realitzar aquest projecte els cal la compra d'una finca. Dues són les opcions: la Torre Marimon a Caldes de Montbui i can Pascalí, a Santa Coloma de Gramanet. Els dos paratges semblen adients, però finalment es decanten per la Torre Marimon, ja que el diputat Raventós advoca per les millors condicions de Caldes, amb una extensió de terreny més àmplia i una major quantitat d'aigua en els seus dominis. Quan l'11 de juliol de 1911 s'estableix a Barcelona l'Escola Superior d'Agricultura, es deixarà de parlar de l'anterior projecte i no serà fins l'any 1920 quan es convocarà un concurs per a l'adquisició d'una finca destinada a la construcció d'una granja escola. L'arquitecte Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, es proposarà per la compra, que la Mancomunitat farà efectiva el mes de juliol de 1921 per instal·lar-hi la granja escola, que formarà part de l'Escola Superior d'Agricultura. L'any 1926 s'inaugurarà l'Escola de la Torre Marimon, que s'havia adquirit finalment per 275.000 pessetes. Les obres de la granja seran encarregades a l'arquitecte al servei de la Diputació, Josep Bori Gensana, que abandona el projecte per discrepàncies amb algun dels diputats. El 7 de març de 1923 es realitza el projecte de l'edifici central, una vaqueria i un pensionat. Posteriorment, Lluís Planas i Calvet també arquitecte de la Diputació, es farà càrrec de la represa de les obres. Sembla que les activitats de l'escola començaran pels voltants de 1925, ja que el primer director de l'escola serà Joan Salom i Calafell que exercirà el càrrec des de 1925 fins el 1928. Al final de 1926 es vol millorà l'edifici de l'escola i serà el constructor Antoni Baixeras el que realitzarà la major part de les obres d'adaptació. L'any 1928 es construiran els habitatges per als guardes i es reconstruirà l'antiga ermita de Sant Julià (romànica en origen). El 1930 es construeixen un centre de pràctiques agrícoles, un dipòsit d'aigua i una escola menagère o escola domèstica de la dona. Aquesta mateixa data el rei Alfons XIII visitarà les instal·lacions de la Torre Marimon. Més tard la Generalitat de Catalunya reestructurarà l'escola, se suprimirà l'escola menagère i es realitzaran canvis al centre de pràctiques agrícoles. Durant el període de la Guerra Civil Espanyola s'aturaran les activitats, ja que aquesta serà requisada i passarà a ser una escola de carabiners. Al final de la guerra esdevé una escola de capacitació depenent del Ministeri de Foment. El 1943 es duen a terme una sèrie de reformes que passaran per adaptar l'antiga escola menagère com a biblioteca i aules per a estudiants; es millorarà la cova experimental que durà el nom de Sant Jordi i s'hi instal·larà un observatori. | 41.6128400,2.1698900 | 430837 | 4607124 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42501-foto-08033-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42501-foto-08033-60-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Bori Gensana, Lluís Planas i Calvet i Antoni Baixeras | (Continuació història)Durant els anys 1950 a 1960 serà escola mitjana d'agricultura i la superior es mantindrà a Barcelona. L'any 1958 es continuaran millorant les infraestructures, amb la construcció d'un camp d'esports i del Club d'Estudiantes San Fernando, i la compra de nova maquinària per tal de poder donar un millor servei als alumnes. L'any 1979 la granja escola incorpora els estudis de formació professional de 1r grau i el 1981 els de 2n grau que conviuran amb el de capacitació fins al 1983 que es tancarà aquesta línia educativa. El títol de formació professional l'expedirà l'Institut d'Ensenyament Secundari Manolo Hugué fins al 1996, any en el qual la Torre Marimon deixarà de funcionar com a granja escola. Actualment és la seu de l'Institut de Recerca i Tecnologies Alimentàries (IRTA). El seu director és en Joaquim Adillon.Durant l'any 2008 s'estan duen a terme reformes de les façanes i cobertes de tots els edificis que composen el conjunt de la Torre Marimon. | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42580 | Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-marimon | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.Terrassa. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | IIaC - VdC | Restes de materials arqueològics que haurien estat localitzats a les terres de conreu de la Torre Marimon que consistirien en les restes de paviments tègula i ceràmica d'època romana, sense cap més precisió. | 08033-139 | Al Sud del terme municipal | L'any 1961 De Montes publicà la notícia de l'existència de materials romans trobats en les terres de conreu de la casa de la Torre Marimon, sense especificar més detalls. L'any 1969 J. Estrada parla de la localització d'una vil·la imperial a Torre Marimon, sense donar cap més informació. L'any 1986 C. Miró no localitzà cap resta que confirmi l'existència d'aquest jaciment. L'any 1989 amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica es prospectà en superfície per la zona i tampoc aportà cap dada. | 41.6128400,2.1698900 | 430837 | 4607124 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Tampoc s'han trobat restes ceràmiques. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42617 | Jaciment Paleontològic de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-de-la-torre-marimon | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. GOLPE, J.Mª. (1971). Suiformes del Terciario espanyol y sus yacimientos. Barcelona. GRAUGÉS I CODINA, Antoni (1983). Vertebrats fòssils del Vallès. Caldes de Montbui, Festa Major. 1982. Ed. Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. PALLARÉS PERSONAT, Joan (1973). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a proximitat del Mas Curró. Caldes de Montbui. Extraordinari de la Festa Major, 1973. Setmanari de Montbui. SOLÉ I SABARÍS, Ll. (1936). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a Caldes de Montbui. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural núm. 36, pàg. 83-84. P. 83-84 Publicació : Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural 36 : 1936 Citació bibliogràfica / Article no disponible</p> | <p>Restes de mastodont (Deinotherium giganteum Kaup), així com restes d'un suid Sus sp.</p> | 08033-176 | Torre Marimón | <p>Troballa, l'any 1932 en terrenys de la granja agrícola de la Torre Marimon d'un jaciment paleontològic, amb les restes de mamífers fòssils d'època Miocena (Neògen, Cenozoic). En els mateixos terrenys,, a uns metres de diferència, es trobaren altres restes fòssils, amb coordenades (X) 431011- (Y) 4607316-(Altitud) 166. Referent a aquesta troballa el Mn. Bataller, publicà els resultats de la troballa d'un molar de Sus Major, a la finca de l'Escola d'Agricultura. en un dels butlletins de la Institució Catalana d'Història Naturalla, la sessió científica del 7 de maig de 1932. En un llibre sobre Caldes de Montbui, Llogari Sala, escriu en un article (pàgs. 106-107), ' L'amic Joan Pallarès Personat, col·laborador del Museu, publica en un article publicat en la revista 'l'Estraordinari de Montbui' de la Festa Major de 1973, una informació sobre la troballa d'un Dinotherium Giganteum Kaup trobat prop del Mas Curró, l'any 1932 i per tant molt a prop de la Torre Marimon. Afegeix que les restes d'aquesta troballa es troben dipositades al Museu de Geologia de Barcelona. També senyala que l'exemplar trobat a Caldes semblaria per les mides a un elefant actual 'En un principio el paleomastodonte o mastodonte antiguo era de tamaño más bien pequeño, adquiriendo los mastodóntidos, en las últimas épocas evolutivas, un volumen algo superior a los actuales proboscídeos'. Els proboscidis eren els avantpassats del Mamut i de l'elefant actual, diferenciats entre ells principalment per la seva dentició, sobretot les seves defenses condicionades pel tipus d'alimentació. Els Dinoteris, eren més grans que els Tetralophodon i Gomphoterium, i tenien les defenses inferiors cap avall i corbades cap enrere. El butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, volum número 36, de l'any 1936, comenta la troballa d'un premolar superior en perfecte estat, de Dinotherium giganteum Kaup, a uns 500 metres de Can Corró en direcció al Gorg d'en Pèlags. L'any 1977, Joan Baraldés, fent uns treballs a la seva finca prop del Rouer Gros, trobà un molar de mastodont Gomphoterium, que fou segons sembla ser dipositat al museu Thermàlia. També cal citar un molar d'Elephas i una mandíbula de Rinoceró, trobats a la riera de Caldes, dins del terme de Palau de Plegamans, tot i que cal reconèixer, degut al seu desgast fluvial, que procedeixen de la zona de Caldes. Ambdues peces foren dipositades al Museu Parroquial de Palau de Plegamans, i l'any 1982 encara estaven sense haver rebut un estudi i classificació.</p> | 41.6133700,2.1706900 | 430904 | 4607183 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42617-foto-08033-176-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42617-foto-08033-176-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42617-foto-08033-176-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Pública | Productiu | 2020-01-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant la realització del Mapa de Patrimoni de Caldes no s'ha pogut verificar el lloc on es troben dipositats. El Sr. Pallarés Personat no recorda on es poden trobar actualment. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42720 | Ermita de Sant Julià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-julia | BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la història de Caldes de Montbui. 2ª edició. Pàg. 36. Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. | XII-XX | Després de la seva restauració, l'ermita es troba en un excel·lent estat de conservació exterior. | Capella de planta rectangular de planta baixa, amb el carener perpendicular a la façana i la coberta de teula àrab. Tota ella està construïda amb pedra irregular vista, aplanada pel seu exterior. Les cantoneres de l'edifici estan construïts amb carreus de pedra molt més gran i escairats. | 08033-279 | Torre Marimon | Segons Ballar i Villanueva (1984), la capella de Sant Julià es troba documentada des de l'any 1342, i apunten que probablement aquesta ja existia al segle XII. Sembla ser que aquesta ermita pertanyia a la Torre Marimon, una casa pairal que actualment pertany a la Diputació. Aquesta ermita s'hauria anat ensorrant amb el pas dels anys i quan la Diputació de Barcelona comprà el conjunt de la Torre Marimon, va reconstruïr-la. Actualment i segons el director de la Torre Marimon, Sr. Joaquim Adillon, l'ermita està desacralitzada. | 41.6138200,2.1691400 | 430775 | 4607234 | 1928 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42720-foto-08033-279-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42720-foto-08033-279-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42720-foto-08033-279-3.jpg | Legal | Medieval|Historicista|Romànic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Segons manifesta el Sr. Joaquim Adillón, director de l'IRTA, a la Torre Marimon, aquesta ermita està actualment dessacralitzada. El seu interior està buit. Durant el treball de camp no ha estat possible accedir al seu interior. | 85|116|92|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||
| 42719 | Can Prat de les Déus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-prat-de-les-deus | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb el carener perpendicular a la façana i coberta de teula àrab. Les façanes estan fetes de pedra irregular, lligades amb argamassa; Les cantoneres de les quatre façanes presenten blocs de pedra més gran i escairats. Les finestres tenen llinda de fusta i l'ampit fet de vàries lloses planes disposades una al costat de l'altra. La casa està mig enderrocada. Els edificis annexos a la casa (galliner, porqueres, etc.) han desaparegut i només queda una pila de runa. A l'era de la casa hi ha un conjunt de plataners de gran bellesa. | 08033-278 | Feixes de Can Prat de les Déus | Segons Moreu-Rey, (1962), el Prat de les Déus no figura a la llista dels pagesos de Caldes de l'any 1696; en canvi ja és citat a una altra llista més recent, d'aproximadament cap a l'any 1700, entre els pagesos de baix. | 41.6148600,2.1770100 | 431432 | 4607343 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42719-foto-08033-278-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42719-foto-08033-278-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42719-foto-08033-278-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42551 | Can Valls de Viella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-valls-de-viella | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 231-232. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, amb la coberta a dues aigües, de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal. Consta de planta baixa, pis i golfes. Annexats a la façana de ponent i de llevant, hi ha dos edificis de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. El pendent de la teulada és d'un 30 % aproximadament i les teules es troben disposades a llata per canal. Presenta finestrals emmarcats per pedra motllurada. Les cantoneres de les façanes tenen pedra escairada. La façana està arrebossada. La coberta té tres xemeneies | 08033-110 | Carrer de la Circumvalació, s/n | Conegut més antigament com el 'Mas Valls' o 'Valls de Vilella'. Aquests noms es troben documentats l'any 989 on es fa referència a 'ipsa strata qui vadit ad ipsa Vilela' esmentat les terres 'de Ermemiro' ; també, de l'any 1203 es troba una referència que esmenta 'ipso alaude quod fuit Ermemir de Villela'. Més tard, en documents dels segles XIII i fins el XVI, es troba escrit: ' 'Vilela' (1203); 'casa de Vilela'; 'domus de Vilela·; 'lo mas de Vilela'; 'mas de Villela'. També cal esmentar que de l'any 1358, es parla del mas 'olviella de Badavello', amb el llinatge corresponent: Bernat Ramon de Vilela (ap. 1100); Ramona, vídua de Berenguer de Vilela (1202); Pere de Vilela, casat amb uilleuma, i aranau llur fill (1210, 1218); Pere de 'Bilella', segurament el mateix (1247); Guillem de Vilela (1266). Tenen la casa de Vilella al lloc de 'les Valls'. Se sap també que l'any 1405, Guillem Jornet és 'dominus' de la casa de Vilella. Moreu-Rey també senyala l'existència de documents que parlen de 'Valls de viella' del 1602, o 'mas de Vallsdevidella' del segle XIII i fins el XIX. En tot cas, l'origen sembla geogràfic, però l'existència d'un lloc dit Tàpies veí, podria indicar que el nom prové de 'vallum' i no de 'valle'. | 41.6173300,2.1937100 | 432826 | 4607604 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42551-foto-08033-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42551-foto-08033-110-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | No s'ha pogut accedir a l'interior de la propietat per estar tancat. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42766 | Can Camproca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camproca | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i el carener orientat a llevant. La façana principal, està arrebossada, i finalitza amb un ràfec molt senzill, de dues fileres de maons superposats, amb el sortint de la teula, que desguassa a la façana sense canal. Les obertures de la façana principal són gairebé simètriques respecte a un eix central. No s'observa cap element decoratiu fet amb pedra, però si que totes les obertures tenen el llindar format per un arc rebaixat. Destaca l'obertura central de la planta pis: una finestra amb balconera sense voladís i una petita balustrada com element decoratiu. A l'esquerra d'aquest balcó es pot observar un rellotge de sol i per sota una pedra amb el nom gravat d'ISIDRE XALABARDER'; a la dreta del balcó, una segona pedra amb la data '1885'. L'obertura de la planta pis situada més a la dreta de la façana principal comunica amb les golfes; al damunt, una corriola que permetia pujar les bales de palla per passar l'hivern. A la dreta de la façana principal, un portal forà, amb coberta a dues vessants i bigam de fusta per la qual s'accedeix a un pati interior. Destaca l'arc escadusser fet de maó i disposat a plec de llibre. Aquesta casa, presenta altres edificis annexes, tractant-se del porxo per la maquinària agrícola, i corts pel bestiar. | 08033-325 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, núm. 39 | L'origen del nom ve d'un antic propietari que va viure els anys 1565, 1591, anomenat Joan Camp i Rocha, o Camproqua. Moreu-Rey (1962) situa el mas al sud de la població, al costat del camí (actual carretera) que passa davant de la Torre Marimon. Sembla ser que aquest mas, durant una part del segle XVII portà el nom de Mas Campvillar. I ja en el segle XVIII i part del XIX hauria portat el nom de Can Cassanya o Can Cassanyes. Això es pot afirmar per una referència datada de l'any 1686, on s'esmenta el mas 'olim d'en Valls, postea Camproca, nunc vero Campvillar'; o 'Mas Cassanya, vuy lo Mas Cassanya'; 'Casa Cassanya'. Referent al nom de Mas Campvillar, sembla que va ser venut per Joan i Benet Campvillar, pare i fill 1686) a Teresa, vídua Cassanya, i el seu fill Francesc, per 200 lliures. 'Tota illa domo sive turri aut manso (---), cum gleva terrae ipsius mansi domibus area ovilibus ac payssae et simul etiam cum tribus magnis petiis terrae eidem contiguis ac troceo terrae hortivo in quo exhit fons aquae cum suo safareix sive bassia aqua ad rigandum dictum hortum, quiquidem hortus et fons ac safareig sunt constructi in calse marginis sive riberada a parte orientis super est constructus dictus mansus sive turris'. Pel que fa al Mas Cassanya o Mas Cassanyes, es troba ja referenciat l'any 1696 i durant el segle XVIII. El llinatge d'aquesta família existeix a Caldes des de molt antic, sense associar-se però al mas: Bernat de Casannya (1353); Joan Plana Cassanya, fuster (1404); Joan Cassanya, ferrer (1525, 1548); Joan de Plana Cassanya, menescal i ferrer (1568); Francina, vídua Cassanya i el seu fill Francesc Cassanya, compren , a Joan i Benet Campvillar en 1686, el mas que portava el mateix nom i que prendrà aleshores el nom de mas Cassanya; el Dr. en dret Francesc Cassanya i Gassia, que vivia a Barcelona, propietari de la casa durant el segle XVIII, morirà a Caldes als 75 anys (25 de gener de 1731). A la façana de la casa, a l'esquerra del balcó de la planta pis hi ha una pedra amb el nom gravat d'ISIDRE XALABARDER', i a la dreta del balcó, un segon relleu amb la data '1885'. La casa de Can Camproca, passà, l'any 1860 a ser propietat de la família Xalabarder. Dr. Eduard Xalabarder Serra (Caldes de Montbui, 1869 ( Barcelona, 1922), continua amb el seu fill, Dr. Conrad Xalabarder Puig (Caldes de Montbui, 1899 ( Barcelona, 1979) i el seu nét, Dr. Eudald Xalabarder Conca (Barcelona, 1931). Van lluitar contra la tuberculosis a Catalunya. | 41.6187000,2.1673600 | 430632 | 4607777 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42766-foto-08033-325-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42766-foto-08033-325-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42767 | Rellotge de sol de Can Camproca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-camproca | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Està fet amb arrebossat de sorra i calç (una mica més fosc que la resta de la façana), sobresortint de 3 a 4 mil·límetres de la resta d'arrebossat. S'observen restes de policromia blanca i blau fosc, negre, a la part de dalt del rellotge, en forma de barret. Ja no es veuen les xifres però sí que encara té les línies horàries. El gnòmon de vareta és de ferro i es troba orientat a migdia. | 08033-326 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, núm. 39 | Segons el masover de la casa, Sr. Joaquim Vilà, el rellotge de sol és originari de la casa, però no s'ha restaurat mai. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. | 41.6187000,2.1673600 | 430632 | 4607777 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42767-foto-08033-326-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42767-foto-08033-326-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42553 | Can Valls Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-valls-nou | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 231. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Casa de planta rectangular, amb coberta de teula àrab, a dues vessants, que consta de planta baixa i pis. El pendent de la teulada és d'un 30 % aproximadament i les teules es troben disposades a llata per canal. Les obertures de les façanes no presenten elements arquitectònics destacables. Damunt del portal d'entrada, al primer pis, hi ha una finestra amb balconera i voladís amb una barana de forja. Tota l'era està enrajolada de lloses irregulars i lligades amb ciment. Té varis edificis annexes per guardar els estris i la maquinària de treballar la terra. A la casa s'hi accedeix per una obertura moderna, realitzada en el mur de tancament de la propietat, que consta d'un barri. Uns metres més amunt hi ha el portal forà de fusta fet amb taulons i clavetejat amb claus de cabota grossa de forma rodona, i on s'ha incorporat una portó que permet accedir al pati de la casa. Té escudet i picaporta de forja. A la banda dreta de la façana orientada a llevant, hi ha un petit safareig amb la rentadora restaurada amb pòrtland i un pou, del qual només queda la part baixa. L'aigua d'aquest safareig prové d'una mina. | 08033-112 | Carrer de Pujada Baduell, s/n | El topònim de Can Valls Nou hauria servit per designar la casa moderna (que de fet són dues masies adossades), dalt de la Serra. | 41.6201700,2.1838700 | 432009 | 4607927 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42553-foto-08033-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42553-foto-08033-112-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42765 | Rellotge de sol de Can Valls Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-valls-nou | XIX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant, policromat alternant el color rosa vell amb el qual s'ha pintat el rellotge, amb les xifres romanes, pintades de color groc. No té línies horàries. El gnòmon de vareta es troba orientat a migdia. Va ser pintat fa poc temps, quan es va pintar tota la façana. | 08033-324 | Carrer de Pujada Baduell, s/n | Segons el propietari de la casa, Sr. Pere Riu, el rellotge sempre ha estat situat al mateix lloc des de que es va construir la casa. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6200000,2.1598600 | 430009 | 4607927 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42765-foto-08033-324-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42765-foto-08033-324-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42775 | Font del Molí Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-moli-nou | XX | Font d'aigua de mina que raja a partir d'un canaló de ferro situat en un dipòsit quadrat cimentat damunt d'un pilar fet amb maons. Aquest està emmarcat dins d'una estructura rectangular, arrebossada amb ciment que va a parar a una pica de pedra trencada i restaurada posteriorment amb maó i arrebossada. L'excés d'aigua va a parar a un safareig o bassa de petites dimensions fet de maó i arrebossat d'un metre de fondària. Posteriorment es va afegir un segon safareig, molt més llarg, fet de totxo. En aquest últim hi ha un tub que permet xuclar l'aigua per ser aprofitada pel reg dels cultius d'horta pròxims. | 08033-334 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, s/n | 41.6211900,2.1656100 | 430489 | 4608055 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42775-foto-08033-334-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42775-foto-08033-334-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42774 | Molí Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-nou | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (?). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (a.1848) MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII-XX | Edifici de planta rectangular, que consta de soterrani, planta baixa i tres pisos, amb coberta de teula àrab, a dues vessants, amb el carener orientat a l'est i la façana principal orientada a migdia. Es troba fonamentat en el marge dret de la riera de Caldes, salvant un gran desnivell. Adossat a la façana orientada a l'est, un altre edifici, de planta rectangular i pis, amb la coberta de teula àrab, i en procés de ruïna. A la planta soterrània de l'edifici principal, s'observa el lloc on estaven ubicades les moles, tot i que el seu interior està ple de runa, terra i brutícia. Al darrera de l'edifici, adossat, es pot observar la bassa feta de pedra, plena d'aigua, que segurament és utilitzada pel cultiu. Prop d'aquesta primera bassa, n'hi ha una segona de grans dimensions, recordant les del molí d'en Ral, situat una mica més amunt d'aquest. Aquesta bassa actualment està en desús. Les seves parets fan en alguns llocs, més d'un metre d'amplada per dos metres d'alçada (des de l'exterior). Modernament es va fer una obertura de la mida d'una porta en el mur orientat al sud-est, per poder accedir al seu interior on hi ha plantats avellaners i productes de l'horta. Destaca un contrafort arrodonit de grans dimensions situat a la cantonada del mur orientat al nord, segurament per aturar la força de l'aigua quan baixava per la riera de Caldes en èpoques de pluges fortes. | 08033-333 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, s/n | El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'aigua en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí Nou, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle XVIII devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6216000,2.1658200 | 430507 | 4608100 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42774-foto-08033-333-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42774-foto-08033-333-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42774-foto-08033-333-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42556 | Can Queraltó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-queralto | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BECH, J.; CODINA, S. (1922). L'Amic del Turista de Caldes de Montbuy . Ed. Sabadell. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 231. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Casa de planta rectangular i coberta a dues aigües que consta de planta baixa, pis i golfes, amb varis edificis annexes a la casa principal, com són terrasses cobertes, porxos, i cotxeres. Les façanes estan arrebossades i pintades de color blanc. La façana principal acaba amb un ràfec per sota del qual hi ha un seguit de mènsules i un frontó esglaonat. Les obertures no presenten pedra motllurada. | 08033-115 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, s/n | Moreu-Rey (1962, (pàg. 180) fa una petita esmena de la casa, que sembla haver estat construïda entre el primer quart de segle XX, i que té una font al seu interior construïda l'any 1922. Bech, J i S. Codina (1922), l'anomenen també com a 'La Torre de Queraltó' i la situen prop de Can Camproca (actual Can Roca). | 41.6222300,2.1646200 | 430408 | 4608171 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42556-foto-08033-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42556-foto-08033-115-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla que a l'interior de la finca hi ha una font construïda l'any 1922, però durant el treball de camp no s'ha pogut accedir al seu interior. | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42582 | Mas Pujades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-pujades | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui, pàg. 35. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. TEN, R.; GARCIA, J. i GRAUGÉS, A. (1982). Camí de Can Pujades, a Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Col·lecció Excavacions arqueològiques a Catalunya, núm. 1, pp. 78-79. | II aC- VdC | Restes de ceràmiques trobades prop del pou de la casa i que sembla ser s'haurien conservat al Museu Thermàlia. De l'estudi d'aquestes restes, es podria extreure una cronologia que va des de la campaniana B, fins a la terra Sigil·lata Clara A. Podria indicar la presència d'un assentament de tipus rústic que presentaria una etapa fundacional en època republicana. Més tard en aquesta mateixa zona es localitzaren un forn de calç i dues sitges | 08033-141 | A l'Est del terme municipal | Jaciment conegut per la cita que fa De Montes i Ll. Sala, l'any 1961, on parlen de troballes de ceràmica romana a prop del pou, on la terra va patir una forta remoció. L'any 1988, amb motiu de la construcció del polígon industrial de la Borda, es realitzà una prospecció on Anna Monleón va documentar un forn de calç datat entre el pas del IV al segle V dC i dues sitges amortitzades com a màxim a inici del segle III dC. A part d'això, no hi ha cap més altra notícia ni s'han pogut detectar restes d'estructures en la zona de prospecció. | 41.6227200,2.1735100 | 431149 | 4608218 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42582-foto-08033-141-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42582-foto-08033-141-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42582-foto-08033-141-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Tampoc s'han trobat restes ceràmiques. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42561 | Bòbila Negrell - Camí de Can Pujades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bobila-negrell-cami-de-can-pujades | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy (Barcelona). VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. Pàgs. 11-13. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. TEN, R.; GARCIA, J. i GRAUGÉS, A. (1982). Camí de Can Pujades, a Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Col·lecció Excavacions arqueològiques a Catalunya, núm. 1, pp. 78-79. | 3500-2500a | Lloc d'enterrament inhumació col·lectiu del neolític. Es localitzaren dues lloses i restes d'ossos en el marge del camí. Segons varis autors, la bòbila Negrell i el Camí de Can Pujades formarien part d'un mateix jaciment, ja que estan separats un de l'altra d'uns 25 metres aproximadament. La necròpolis es troba situada en les argiles de la plana. En aquest lloc és on es van localitzar tres sepulcres de fossa. Ell primer d'ells, es trobà cobert amb un mur de pedres. L'aixovar estava composat de contes de cal·laïta de diverses tipologies un nucli de sílex i destraletes. La segona sepultura, també es trobà protegida per blocs de pedra i presentava un aixovar a base de petits fragments de ceràmica llisa. La tercera i última sepultura que aparegué al camí de Can Pujades, es trobà coberta amb lloses i el seu aixovar estava composat per diversos fragments de ceràmica llisa i un punxó - espàtula. | 08033-120 | Bòbila al sud-est del nucli urbà. | És el primer lloc de Caldes de Montbui on es van localitzar evidències neolítiques en una data que no depassaria el llindar entre els segles XIX i XX. Les troballes foren lliurades per Francesc Cortada al propietari dels terrenys, que era el Sr. Marià de Sans, el qual, més tard, va entregar-les al municipi de Caldes. Es tractava de diversos materials arqueològics entre els quals destacava un collaret sencer amb més de cinquanta denes de variscita, que segurament provenia de les mines de Can Tintorer a Gavà, un dels centres d'extracció d'aquest tipus de mineral més importants d' Europa en aquesta època. A principis dels anys seixanta, concretament l'any 1961, es van dur a terme noves excavacions, en les quals es documentà un nou sepulcre, aquesta vegada sense coberta i que presentava la mateixa tipologia que el descobert al final del segle XIX, però en aquest cas, amb molt poc aixovar. L'any 1981, mentre es cremava un marge del camí de Can Pujades, van aparèixer dues lloses i restes d'ossos que van permetre identificar un nou sepulcre. Seguidament Ramon Ten, Joan Garcia i Antoni Grauges van excavar i van publicar els resultats inicials. Segons que esmenten els autors, la tomba es va trobar a uns vint-i-cinc metres de la carretera, just davant d'on s'havia localitzat la fossa de la bòbila del Negrell. Hi ha autors que pensen que es tracta d'un mateix jaciment. Les restes trobades entre aquesta zona la bòbila del Negrell i les restes arqueològiques que Llogari Sala va trobar a la bòbila d'en Cortada, permetrien corroborar la hipòtesi d'una gran àrea de necròpolis al vessant sud-oriental de l'actual nucli urbà de Caldes. Dins de la tomba juntament amb un esquelet incomplet i desordenat es va trobar formant part de l'aixovar, un punxó -espàtula en dos trossos i un parell de fragments de ceràmica, un d'ells de vora, que provisionalment van permetre datar la tomba dins de la cultura dels sepulcres de fossa. El propietari de la bòbila, que ja ha aturat la seva activitat, el traçat actual de la carretera C-59 passa per damunt d'una bona part del jaciment. | 41.6233900,2.1723700 | 431055 | 4608294 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42561-foto-08033-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42561-foto-08033-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42561-foto-08033-120-3.jpg | Legal | Prehistòric|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 76|78 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42789 | Can Poixench | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-poixench | XIX-XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes; la coberta és a dues aigües, construïda amb teula àrab i amb el carener perpendicular a la façana principal que es troba orientada al sud-oest. Per la part del darrera de la coberta surt una torre de planta quadrada, aixecada amb maó, i la coberta a quatre aigües. Per cada façana s'observen tres obertures construïdes amb maó, formant un arc de mig punt i disposats a mena de plec de llibre. De l'exterior de la planta baixa surten unes columnes que suporten una gran terrassa amb balustrada arrebossada tota ella amb ciment, situada a la planta pis; per damunt de la balustrada, també es poden observar uns testos amb motius florals, tots ells de ciment, i una pèrgola, senzilla construïda amb filferro i aguantada amb ferros collats a la paret que a l'estiu queda coberta per una parra. La majoria d'obertures d'aquesta casa i els quatre escaires estan resseguides de fileres de maons disposats de forma decorativa. Les quatre façanes de l'edifici estan construïdes amb pedra granítica disposada de forma irregular, aplanada per la cara vista, i alternant de tant en tant amb maons. La façana acaba amb un ràfec format per tres fileres de maons que aguanten el pes de les teules d'acabament. | 08033-348 | Avinguda de Pi i Margall, núm. 185 | 41.6241000,2.1711800 | 430956 | 4608374 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42789-foto-08033-348-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42789-foto-08033-348-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42548 | Molí d'en Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-ral | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVII | Molí fariner del qual en resta una petita part de l'edifici adossat a la gran bassa, dues moles i tres basses compartimentades que donaven al molí una capacitat i autosuficiència per moldre poc usual. Prop d'aquest hi ha la casa senyorial, de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta de teula àrab, a quatre aigües, i la façana principal de l'edifici orientada a mig dia. Totes les obertures són simètriques respecte a l'eix de la façana. Aquestes estan resseguides per fileres de maons, i els llindars formen un arc rebaixat, amb els maons disposats a mena de plec de llibre. A la façana orientada al sud-oest hi ha una corriola situada a la planta golfes. L'estructura constructiva de l'edifici és a base de pedra de petites dimensions alternada amb maó. L'arrebossat de la façana és parcial. Pel que fa a l'edifici adossat a l'antic molí, té les obertures principals d'accés tapiades. Té dos edificis annexats amb la coberta de teula àrab a dues vessants, i el més alt d'ells a una sola vessant, formant un calaix. Del conjunt del molí, cal destacar actualment les tres basses, construïdes amb pedra irregular de la riera de Caldes i reforçada per varis contraforts. | 08033-107 | Carrer del Molí d'en Ral, s/n | Moreu-Rey (1962) parla ja que en el segle XVIII i fins el segle XX, aquest molí era conegut com 'lo molí d'en Ral', 'el molí d'en Ral'. Però també es troben dades de que durant el segle XIX, se l'havia anomenat 'moli d'en Real'. I fins i tot a l'any 1634 es parla de que el molí fou habitat pel 'moliner d'en Real'. També es troben documents on es parla del 'moliner d'en Ral', 'moliné d'en Ral' i 'lo molí d'en Ral' datats dels anys 1700 aproximadament, 1860 i 1720. Pel que fa a l'origen i la història, val a dir que el nom no ve, com semblaria, del fet que el molí és veí del Camí Ral de Barcelona, sinó del nom del moliner: Joan Real, en 1601, parent dels Real, moliners de Palau. El molí - que era fariner - ha portat els noms d'altres propietaris successius: 'molí d en Stalrich' (1439), de la família Hostalric; Bartomeu; Berenguer, etc.; de Mossén Santjust, de la mateixa família; 'd en Giralt Guardiola', o de 'Mossèn guardiola' (1604, 1606). Va ser després dels Falcó. L'any 1720 el posseïa Pere Joan Pasqual, i era 'tot derruït'; els descendents d'aquest, Riera i Pasqual, el vengueren l'any 1805 a Joan Puig Domènec per '6 mil y tantas lliures'. L'any 1860 el moliner era un tal Aymerich. Fa uns anys, just abans de ser tancat, va passar un fet real. Sembla ser que el moliner va haver d'entrar a les galeries on es trobaven les moles, per sota terra per un problema amb el mecanisme. Com que no en sortia, el seu fill, va entrar a buscar-lo, però tampoc va sortí; la seva esposa, va fer el mateix, i així fins a un quart membre de la mateixa família. Pensant en el pitjor, que possiblement haguessin estat víctimes de la guilla, els que estaven fora,van cridar a un bomber sembla ser amic de la família. Aquest doncs, s'encordà per baixar i treure'ls de l'interior de la galeria, però morí en l'intent. Un cop extret amb la corda que li havia permès entrar, varen cridar als bombers de Sentmenat, que baixaren amb màscares i tragueren els quatre cossos inerts de la mateixa família. Més tard, es va esbrinar la causa de la mort dels mateixos membres de la família, que havia estat deguda a que a la galeria hi havien hagut infiltracions de purins, formant un gas mortal per aquell que ho respirava. Després d'això, es tapià i la família restant, abandonà el lloc. Veíns del molí, expliquen que les basses eren tant grans, que durant una època hi havia hagut gent amb barquetes com si es tractés d'un petit estany. Per fer funcionar el molí, l'aigua de la riera de Caldes era recollida en una resclosa a la llera de la riera i conduïda mitjançant un rec a les tres basses, la qual cosa li permetia augmentar la capacitat i el temps útil de molta. L'extrem de la bassa era clos per un pou, d'un salt d'uns tres metres a cinc. Aquesta aigua s'escolava pel canal i rajant pel forat donava a una cambra anomenada carcabà, catau o cacau, tocava un rodet de paletes còncaves o àleps, horitzontal, i el feia girar, l'aigua s'escolava i sortint a l'exterior tornava al riu. El canal era tancat per un pany accionat des de dalt per l'engegador, que regulava el cabal i l'obturava quan calia. El rodet girava impulsat per l'aigua mitjançant una agulla de ferro que tocava un dau del mateix material que era suportat d'aquesta manera es podia deixar més o menys gruix a les moles i refinar més o menys la farina. El rodet feia girar l'arbre, vertical, que cloïa en una peça de ferro, el coll-ferro, que travessant pel centre la mola sotana o fixa, feia girar per l'encast d'una peça anomenada nadilla, la mola sobirana o volandera. Tot això estava situat en una estança superior anomenada obrador. El gra era abocat en una tremuja per la qual acostumava a accedir-hi mitjançant uns graons, la qual, mitjançant un conducte, el canalet, abocava en una caixa de fusta, el rescle, que tapava les moles, engolint-se per l'ull, un forat de la mola volandera, i era triturat pel frec de les dues moles; el pols o el trencat desitjat s'obtenia per acció de l'alçador. | 41.6246300,2.1635700 | 430323 | 4608439 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42548-foto-08033-107-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42548-foto-08033-107-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En la casa pairal, es realitzen activitats pels joves.(Continuació història)Pel farinal, que era un forat a l'alçada de la intersecció de les moles, s'abocava la farina en una faixa, i mitjançant uns llauradors era recollida i ensacada de nou. Per alçar les moles de pedra, una cabra auxiliava el moliner, ja que aquestes s'havien de repicar tot sovint a cops de buixarda i refer-ne les estries per drenar la farina. El pes de les moles, fetes sovint amb pedra del país podia arribar als mil quilos. El diàmetre acostumava a fer un metre quaranta centímetres de diàmetre per un a dos pams d'amplada. Donat que el temps de la molta variava molt, segons que fos la capacitat de la bassa, l'alçada del pou, el cabal del rec per reomplir altre cop la bassa, o la mena de gra, els moliners van acabar habilitant una estança damunt de l'obrador que servia de cambra i llar. En alguns casos va acabar sent habitatge habitual i el molí convertit també en mas. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42557 | Can Solà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sola-1 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 217. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | la casa s'està degradant perquè no hi viu ningú. | Casa de planta rectangular, amb coberta a dues aigües, amb un terrat i dues torres amb balustrada ocupant part de la teulada orientada a migdia. Consta de soterrani, planta baixa i pis. A la façana orientada a llevant, per la banda de la riera de Caldes destaquen dues finestres geminades amb vitralls irregulars de colors. Les torres disposen d'obertures formant arcs ogivals aguts, sense cap mena d'element arquitectònic de pedra. La façana més ben decorada és la que es troba orientada a migdia. Les obertures que es troben a la planta baixa de cada torre, tenen vitralls tapats per una mosquitera, i decorats amb un arc geminat que acaba amb una mènsula decorativa en forma de sirena de la qual només es veu el cap i part del tronc. La porta d'accés a la casa es fa per la façana de ponent. A mà dreta de la casa principal hi ha un altre edifici, de les mateixes característiques però molt més senzill. Es tracta de la masoveria, aquesta habitada, i al seu voltant, un seguit de petits edificis annexes (corts, porxo,etc.) L'accés a la propietat es fa entre els dos edificis, on hi ha un portell de ferro amb dos pilars decorats amb motius geomètrics ( dues formes romboïdals i un cercle a cadascun) i acabats en forma piramidal. A la part baixa dels pilars (ambdós costats) sembla que hi hagi el tors gravat dels propietaris; a la part superior del pilar dret hi ha la data de construcció de la casa '1891'. Un cop passat el barri, hi ha una avinguda de til·lers amb una barana de pedra i amb el passamans de rajol ceràmic de color verd, que actualment es troba força degradat. La façana està arrebossada i pintada de color blanc. | 08033-116 | Carretera de Vic a Molins de Rei, núm. | Moreu-Rey (1962) fa un esment situant la casa com a 'la torre Solà', a la Carretera de Sentmenat, després del pont. | 41.6267300,2.1623100 | 430220 | 4608673 | 1891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42557-foto-08033-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42557-foto-08033-116-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42565 | Can Viladevall - Can Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-viladevall-can-vall | ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. FOLCH, J. i altres. (1988). El poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui. Vallès Occidental. Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 34. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ i ALAIX, C. (1984). Les excavacions a la villa romana de can Viladevall (Caldes de Montbui). Memòria d'excavació inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | I-II dC. | Jaciment que consta d'un lloc d'habitació amb estructures conservades d'una vil·la d'època romana. Les restes d'aquest assentament pertanyen a l'àrea industrial d'una vil·la on s'haurien excavat diversos paviments d'opus signinum, així com les restes de canalitzacions relacionades amb una gerra semiesfèrica de grans dimensions soterrada. Unes estructures circulars excavades a la roca, formen part del mateix conjunt. Tanmateix es remarquen nombrosos fragments de dolia apareguts així com el dolium sencer, que podrien fer pensar en l'existència d'un magatzem. La data inicial per a aquest assentament ve donada per uns fragments de ceràmica Campaniana A, mentre que la datació més moderna es basaria en la presència de fragments de T.S. Gàl·lica. Les tres fases que presenten les estructures corresponen a dos nivells de l'opus signinum i al retall posterior dels dos per fer el dipòsit excavat a la roca. La cronologia d'aquestes fases no s'ha pogut determinar. L'estat de conservació d'aquesta vil·la no era gaire bo. | 08033-124 | A l'Est del terme municipal | La primera documentació que parla d'aquest jaciment va ser d' Estrada (1969), des dels anys cinquanta, però va ser l'any 1984 quan Carme Miró va poder excavar una petita zona de la pars rustica. Un camp de dolia i diversos dipòsits així ho confirmaven i entre aquests cal destacar la troballa d'un gran contenidor semblant a una dolia però de forma oberta, amb un broc que vessava en un dipòsit d'opus signinum. Sembla evident doncs, una interpretació com a centre de transformació d'alguna matèria primera, segurament raïm o olives. | 41.6278800,2.1935400 | 432823 | 4608776 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42565-foto-08033-124-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42565-foto-08033-124-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42565-foto-08033-124-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42550 | El Maset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-maset-0 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | l'aspecte general de l'edifici és d'abandonament i deteriorament. La façana està plena de cablejats que penjen per una banda i altra. | Casa de planta rectangular, amb la coberta a dues vessants de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Consta de planta baixa, pis i golfes. Les obertures de la façana principal no presenten cap tipus de simetria. A la planta baixa, una porta principal, amb dos esglaons per accedir al seu interior i a la seva dreta una finestra amb reixa. A la planta pis, destaca una obertura emmarcada per pedra, amb una data gravada a la llinda '1701'. Per damunt, a la planta golfes, hi ha una obertura, amb llinda de fusta i una corriola de ferro. Annexats a la façana orientada a ponent, dues corts, amb la coberta de teula àrab, a un sol vessant. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments és principalment granítica, de mida reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió entre peces és amb argamassa, és a dir una barreja de calç, sorra i aigua. Els edificis annexos han estat construïts seguint el mateix procés, tot i que també s'ha utilitzat el totxo. Davant de la casa hi ha una porxada amb coberta de teula àrab i bigam de fusta per guardar la maquinària i els vehicles. Està en fase de deteriorament accelerat. | 08033-109 | Camí del Mas d'en Corró, s/n | Originàriament devia ser un edifici més petit, depenent primitivament d'un 'Mas' important, probablement el mas Vila Puig. No existeix llinatge que porti aquest nom, però usat com determinatiu pot servir de motiu als habitants o masovers: Joan del Maset (1632); Joan Cortès del Maset (1636), probablement sigui la mateixa persona. El nom Maset es troba documentat l'any 1541, al segle XVII i durant el segle XIX i XX, com a 'Lo Maset', 'Lo Masset', 'Al Mase de Mn. Forns', 'Can Maset' i 'el Maset'. Aquest nom podria ser el nom modern de l'antic mas Canyet, que Pere Fuster havia comprat l'any 1489 a Joan de Torrelles. Després dels Fuster va ser la propietat successivament d'un Vialba (1603), de Lluís de Camporrells, del Dr. Jaume Solà (1688), del Dr. Salvador Petit o Marcer (1689), del Dr. Rafael Forns, pvre. I els seus hereus (1721, 1730) de la família mas Montau. Aquest mas afronta a llevant amb la Riera de Caldes, a migdia i part a ponent amb el Riu de Codonys. En el segle XVII se sap que tenia un Rec i una resclosa sobre aquest torrent, sobre el qual els hereus de Pere Fuster havien fet construir un pont. També se sap que aquest mas utilitzava l'aigua de la font de Mossèn Cuberta. El nom de Maset també està associat a un molí que es trobava a prop del mas: Molí del Maset o Maset: 'quodam molendino farinerio cum duobus molis molentibus vulgariter nuncupato Lo Masset', propietat dels Falcó (1689). | 41.6277000,2.1620800 | 430202 | 4608781 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42550-foto-08033-109-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42550-foto-08033-109-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Coneguda també antigament com el Mas Canyet. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42794 | Conjunt de cases del carrer del General Padrós, núm. 37 a 55 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-de-cases-del-carrer-del-general-padros-num-37-a-55 | XX | Conjunt de cases que consten de planta baixa, amb coberta de teula plana d'encaix a dues vessants. La façana està arrebossada i pintada, acabant amb una motllura que dissimula la canal que desaigua les aigües pluvials. Cada casa consta presenta dues obertures; a mà esquerra la finestra amb reixa de ferro, i a mà dreta, la porta. La casa amb núm. 41 ha modificat la porta d'entrada, originàriament de fusta, de dues fulles. | 08033-353 | carrer de Padrós, núm. 37 - 55 | 41.6278000,2.1658500 | 430516 | 4608789 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42794-foto-08033-353-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42794-foto-08033-353-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42572 | Finca Catafau - Carrer Sant Fèlix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/finca-catafau-carrer-sant-felix | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 12-13. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i ThermaliaMARTÍN, A. (1985). De la cultura de los sepulcros de fosa al grupo de Veraza en el Vallés. Estudios de la Antigüedad, núm. 2. Bellaterra. VIVES, E. i altres (19 ?). Can Catafau. Estudi de les restes òssies humanes. Revista Arrahona, núm. 13. Sabadell. | 3500-2500a | Jaciment que consistí en la descoberta d'un lloc d'enterrament. Durant una remoció de terres en la finca Catafau. Es tractava d'una fossa excavada a l'argila del terreny, a una profunditat d'1,40m. El material que sortí del seu interior fou un vas bicònic de grans dimensions, juntament amb bona part d'un esquelet. Pel que fa a les restes humanes, es recollí un crani i part de l'esquelet, fortament malmès. Aquestes restes corresponien a un individu entre 40 a 60 anys i de sexe masculí, amb una alçada aproximada de 161 a 163 centímetres. Pel que fa a la ceràmica trobada, es tractada d'un vas bicònic de grans dimensions amb una petita base plana, i una sola nansa de cinta que arrenca just per sota del punt d'inflexió de la carena, amb superfície externa porosa i amb taques més fosques degut a la cocció. El vas estava realitzat amb espàtula, amb aparença gairebé brunyida. La pasta negra, amb desengreixant de mica i quars. La forma és típica dels sepulcres de fossa, amb nansa de pot, carena no massa marcada i superfície ben tractada. Aquest element fa que el jaciment sigui datat en la cultura dels Sepulcres de Fossa, neolític mitjà recent.. | 08033-131 | Carrer de Sant Fèlix, núm. 44 | L'any 1974, durant les obres de rebaix per construir un pàrquing, a la finca Catafau, llavors propietari el Sr. Frederic Catafau, es van localitzar les restes d'un sepulcre de fossa. El material fou recollit pel Grup de Col·laboradors del Museu de Caldes. | 41.6291900,2.1673700 | 430644 | 4608942 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42572-foto-08033-131-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42572-foto-08033-131-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42572-foto-08033-131-3.jpg | Legal | Prehistòric|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Segons les notes torbades a l'Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya de Caldes de Montbui, es senyala en una nota adjunta a la fitxa núm. 3135, que el jaciment havia estat situat erròniament entre els carrers de Pau Cuscó i de l'Estació. | 76|78 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42629 | Arxiu Històric Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-historic-municipal | X-XX | L'Arxiu Municipal conté bona part dels fons que integren el patrimoni documental de la vila. La part més important és la de la documentació generada o rebuda per les diferents administracions municipals al llarg de la història, però també aplega fons d'entitats i personals, i recull els testimonis documentals que els ciutadans i les entitats locals hi vulguin dipositar. L'arxiu consta de tres seccions ubicades en espais diferenciats: l'Arxiu Històric, l'Arxiu Administratiu i els Arxius de Gestió. Actualment, es conserven fons amb un abast cronològic que va del segle X als nostres dies. L' Arxiu Històric es troba ubicat a l'edifici de la Biblioteca Municipa i l' Arxiu Administratiu i Arxius de Gestió es troben ubicats a l'edifici de l'Ajuntament. L'Arxiu Històric conserva la documentació amb més de trenta anys, amb un valor marcadament històric. La cronologia dels fons documentals conservats s'inicia al segle X. El fons i quadre de classificació és el següent: Fons Municipal 1 Administració Local (des de l'any 991 fins al 2005) amb 691,3 m lineals de documentació, i on es poden trobar classificats documents relacionats amb hisenda (des de 1434); proveïments (des de1882); beneficència i Assistència social (des de 1848); sanitat (des de 1394); obres i urbanisme (des de 1834); seguretat pública (des de 1857); serveis militars (des de 1856); població (des de 1853); eleccions (des de 1857); ensenyament (des de 1856); cultura (des de 1914); serveis agropecuaris i medi ambient (des de 1852); col·leccions factícies (des de s. X). El Fons Judicials, del Jutjat de Pau de Caldes de Montbui datades des de l'any 1936 - 1949, amb 0,1 m lineals. El Fons d'institucions és on hi trobem l'Hospital de pobres de Caldes de Montbui i que va del segle XIII fins l'any 1988. Comprèn 10,5 ml. Del Fons d'Associacions i fundacions cal destacar la de Montepio de San Sebastián (1877-1992) i l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, amb 1,5 ml. Del Fons comercial i d'empreses, l'arxiu disposa de l'arxiu del Balneari Rius, que va de l'any 1547 fins al 1956, i que ocupa una superfície de 0,3 ml. També disposa de l'arxiu de la Cooperativa del Remei amb documents que van des de l'any 1916 i fins el 1930. Dels Fons patrimonials, hi ha els arxius de Pere Soler (1406) amb 0,1 ml; l'arxiu d'Antònia Verneda (1461-1702); finalment els de la Casa Marcer (1870). Del Fons Personals hi ha el Fons Joaquim Delger i Bueno (1652-1975 ) amb 0,2 ml; el Fons Joaquim Martí i Rodés (1920-1936). Aquest fons està compost per 247 plaques de vidre (240 de les quals són vidres estereoscòpics) dels anys 1920 al 1930. La temàtica és paisatgística, de la vida i del terme municipal i també familiar. Aquest fons va ser cedit pel seu nebot, el sr. Guillem Bas i Borrell, i que ocupa una superfícies de 0,1 ml; i finalment el Fons Guillem Ayora, amb més de 3.000 imatges de Caldes, 3 pel·lícules antigues de Caldes. Finalment destaquen les col·leccions de Pergamins del segle X fins el segle XVII, les imatges del segle XIX fins al segle XX, els cartells del segle XX i els documents sonors del segle XX. Cal destacar de la Biblioteca Auxiliar de l'arxiu, amb llibres del segle XIX i l' Hemeroteca (1908 - ), que compren la Revista Calderina (1908-1909), el Lleó de Caldes (1912-1913), La Veu de Caldes (1920-1922), La Veu de la Comarca Calderina (1932-1933), el Farell (1931-1934) i el Setmanari de Montbui (1944-1995). També s'han incorporat a l'arxiu històric municipal les partitures musicals que van des del segle XIX fins als nostres dies. | 08033-188 | Carrer de Santa Teresa, núm. 3-5 | De l'any 1945 es té constància d'un inventari realitzat pel secretari de l'ajuntament d'aquella època, de caràcter bàsicament històric. S'inventarien un total de 220 pergamins, un llibre de privilegis, un llibre d'insaculacions, les actes del Consell Municipal des de l'any 1875 fins el 1900 (en 25 volums), el llibre de Clavaria (amb 201 comptes municipals) des del 1470 al 1721. Durant els anys 1980 - 1981, hi ha un capellà anomenat Josep Poch Gallart que es dedica a fer recerca històrica sobre Caldes, l'origen del nom, escuts, carrers, etc. Descobreix alguns dels pergamins més importants que avui dia tenen els calderins i que es troben dipositats a l'arxiu històric municipal com el privilegi que atorgà a la vila de Caldes Alfons V el Magnànim amb la signatura autògrafa del rei, i datat a Nàpols l'11 de juny de 1445. El monarca confirma una sèrie de privilegis que tres comissionats o síndics plenipotenciaris de la vila de Caldes havien ja sol·licitat i obtingut de la reina Maria, en el domini de la Corona d'Aragó. El consentiment o plàcet de la reina Maria es datà a la ciutat de València, el 7 de desembre de 1444. Un altre pergamí és el del Consell de Cent datat del 12 de juliol de l'any 1606, on es fa extensa memòria del privilegi de “carrer de Barcelona” concedit per la reina Maria i confirmat pel rei Alfons. Conseqüentment a la qualitat o categoria de “ciutadans de Barcelona”, el pergamí del 12 de juliol de 1606 recorda els privilegis dels reis Jaume I i Jaume II, concedits a la ciutat de Barcelona, dels quals en formaven part els vilatans de Caldes de Montbui. Del març de l'any 1981, decideix suggerir a l'ajuntament que els reclami i que ho agrupi tot en un arxiu municipal, afegint juntament amb els suggeriments proposats, la citació d'un document, datat el 14 de juliol de 1472 i inscrit en un dels registres de l'arxiu de la Corona d'Aragó, totalment transcrit on s'inclou una Lletra catalana dels Jurats (ajuntament) de Caldes de Montbui amb súplica de que, en la lluita que aleshores finia Joan II contra Catalunya, aquest monarca no privés a dita vila del seu privilegi – l'atorgat per la reina Maria i ratificat per Alfons el Magnànim (1445) – d'ésser “membre, braç i carrer” de la ciutat de Barcelona. Joan II, - en el document precitat (1472) – hi accedí amb el seu plàcet. L'any 1994 el Museu es fa càrrec d'una part de l'arxiu històric, contractant a una persona, de nom Iolanda Zuil Escobar que s'encarregarà de la seva gestió fins que passa a ser gestionat directament per l'ajuntament. L'any 1998 per encàrrec de l'Ajuntament de Caldes, a través de la Diputació de Barcelona es signa un conveni amb l'Associació d'Arxivers de Catalunya per tal de realitzar un projecte d'organització de l'Arxiu Municipal. La documentació en aquells moments estava repartida entre el Museu i un edifici annex de l'ajuntament. Després d'aquesta intervenció hi haurà un impàs on es tornarà a barrejar la documentació. L'any 1999 l'Ajuntament de Caldes de Montbui crea l'Arxiu Municipal davant una necessitat global d'endreça i organització de la documentació generada i rebuda per l'Ajuntament de Caldes de Montbui en l'exercici de les seves funcions. Aquest mateix any, entrarà a treballar una arxivera titulada, la Sra. Glòria Gimeno Vázquez., que a més d'inventariar, i gestionar l'arxiu, anirà restaurant tot els fons arxivístic. És precisament en aquest moment quan s'elabora un projecte destinat a desenvolupar les funcions bàsiques de l'Arxiu Municipal. Amb data de 15/12 de 1999 s'aprova per Comissió de Govern les pautes per arxivar als arxius de gestió i les tasques dels responsables. Amb data de 26/09/1999, s'aprova per Comissió de Govern el quadre de classificació. Amb data de 03/09/2002 i publicat al BOP de 10/09/2003 es crea el Reglament de l'Arxiu Municipal de Caldes de Montbui. Amb data de 01/04/2003 s'aprova per Comissió de Govern, el calendari de transferències de la documentació. | 41.6294000,2.1656200 | 430499 | 4608966 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-3.jpg | Física | Modern|Medieval|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)L'any 2004 s'inicia un procés de restauració destinat a restaurar la documentació més malmesa pel pas del temps i que forma part del ric patrimoni documental conservat a l'Arxiu Municipal. Aquest procés l'iniciarà l'arxivera municipal, la Sra. Glòria Gimeno Vázquez i que continua als nostre dies.L'any 2006, es promou l'ús d'Internet amb l' objectiu principal d'acostar l'Arxiu Municipal a aquelles persones, ciutadans o investigadors, que disposin d'un punt d'accés a Internet, a través de la digitalització de la documentació més valuosa i consultada.Els horaris de consulta de l'Arxiu Històric són els dimecres, de 10h a 13.30h. | 94|85|98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42693 | Barraca del Rec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-rec | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | el mur de l'antic Rec del Molí està parcialment enderrocat la qual cosa fa perillar l'estabilitat de la barraca adossada al mur. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a l'antic rec que anava des de Les Elies fins al Molí de les Elies que podrien datar de la mateixa època i que es troba a peu del camí que va de Sant Feliu de Codines a Les Elies. La seva entrada queda dissimulada per una alzina Excavada a l'interior del marge, totes les parets són de pedra. La porta es troba desplaçada cap un costat. Orientada cap migdia. El sostre de la barraca ha fet moviment degut a l'enderroc parcial del rec. La porta, d'uns 80 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb els brancal de pedra treballada, La llinda i el marxapeus estan fets en un sol bloc de pedra. | 08033-252 | Un cop passada la masia de Les Elies, adossada al mur de l'antic rec | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6294700,2.1655200 | 430491 | 4608974 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42693-foto-08033-252-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42693-foto-08033-252-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42693-foto-08033-252-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42529 | Safareig públic de la Canaleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-de-la-canaleta | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | restaurat l'any 2005 | Safareig públic de planta rectangular, situat dins d'una estructura de planta rectangular, amb la coberta a doble vessant i de teula àrab. Els murs són de totxo, arrebossats i pintats. Té vàries obertures rematades per un arc de mig punt que permeten entrar la llum, sense cap tancament vidrat o de fusta. Per accedir al safareig s'han de baixar unes escales on podem trobar la font de la Canaleta, construïda l'any 1929. Un cop dins del recinte, per sota de les escales hi ha una pica de pedra, amb un broc de grans dimensions per on surt l'aigua calenta. D'aquí passa al safareig. Té rentadora als quatre costats. La façana acaba amb una cornisa feta amb filades de maó, que amaguen la coberta. | 08033-88 | Carrer del General Padrós, s/n. | El safareig es va construir l'any 1929 sota la direcció de Manuel Raspall. El seu bon estat de conservació es deu a un taller-escola que el va restaurar l'any 2005 i, a més, està dotat de plafons informatius elaborats pel museu Thermàlia dins el projecte de conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fet petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en dessús. Després d'una època d'abandó, i per sort, alguns d'aquests safareigs amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de ser. Actualment és un equipament d'ús públic i d'accés lliure els matins de dilluns a dissabte. | 41.6295000,2.1641900 | 430380 | 4608979 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall | Durant el treball de camp s'ha observat la presència de bugaderes fent bugada. | 98|119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||
| 42612 | Font de la Canaleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-canaleta | XX | Font d'aigua calenta que raja a una temperatura de 48 ºC, a través d'un broll de forma triangular, fet de ceràmica i arranat a la paret. La font està construïda amb pedra tallada, formant una mena de fornícula, amb dos brancals rectangulars i una llinda amb un arc de mig punt tallat en el mateix bloc de pedra. L'aigua cau en una pica rodona, tallada dins d'un gran bloc de pedra circular, adossat al mur del carrer. La llinda porta la inscripció amb el nom de la font 'LA CANALETA, 1929'. A la seva esquerra hi ha una placa gravada on es llegeix la temperatura de l'aigua 'AIGUA TERMAL, 48º C', i a la dreta de la font un plafó informatiu realitzat amb ferro envellit, amb una llegenda, explicant els estris utilitzats per a fer bugada al safareig. L'aigua sobrant de la font va a parar a una pica, a l'interior del recinte on hi ha el safareig, i per un sistema de canalització subterrània aquesta s'aprofita per a fer bugada. | 08033-171 | Carrer Padrós, s/n | La font està situada al carrer del General Padrós, al final del carrer Santa Rosa. Per accedir a la font i al safareig s'ha de baixar per unes escales. La font va ser construïda conjuntament amb el safareig l'any 1929 sota la direcció de Manuel Raspall. El seu bon estat de conservació es deu a un taller-escola que el va restaurar l'any 2005. Aquest conjunt, a més, està dotat de plafons informatius elaborats pel museu Thermàlia dins el projecte de conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal. Moreu-Rey (1962), pàg. 57, parla de la font situada al capdavall del carrer de Santa Rosa, on ja a l'any 1452, s'esmenta la font coneguda com 'la Canaleta'. L'any 1630 i 'la Canaleta de la aigua calda'. Al segle XIX se l'anomena com a la Font de la Canaleta o senzillament La Canaleta. Sembla ser que l'any 1873 la font constava d'una canaleta de pedra i una pica. En una restauració posterior el broll de pedra es va substituir per una aixeta. I a més a més afegeix dos topònims més al gran llistat conegut: la situa 'entre la casa de los menores Casarramona y la panaderia de Navarro'. | 41.6295400,2.1641700 | 430378 | 4608983 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42612-foto-08033-171-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42612-foto-08033-171-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42616 | Jaciment Paleontològic del Mas d'en Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-del-mas-den-corro | <p>GOLPE, J.Mª. (1971). Suiformes del Terciario espanyol y sus yacimientos. Barcelona. GRAUGÉS I CODINA, Antoni (1983). Vertebrats fòssils del Vallès. Caldes de Montbui, Festa Major. 1982. Ed. Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. PALLARÉS PERSONAT, Joan (1973). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a proximitat del Mas Curró. Caldes de Montbui. Extraordinari de la Festa Major, 1973. Setmanari de Montbui. SOLÉ I SABARÍS, Ll. (1936). Presència del 'Dinotherium giganteum Kaup ' a Caldes de Montbui. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural núm. 36, pàg. 83-84.</p> | <p>Jaciment que hauria consistit en la troballa d'un molar de Sus major a uns cinc-cents metres un cop passada la casa en direcció al gorg d'en Pèlags.</p> | 08033-175 | Camí del Mas d'en Corró | <p>En un llibre sobre Caldes de Montbui, Llogari Sala, escriu en un article (pàg. 106-107), ' L'amic Joan Pallarès Personat, col·laborador del Museu, publica en un article de l'Estraordinari de Montbui de la Festa Major de 1973, una informació sobre la troballa d'un Dinotherium Giganteum Kaup trobat prop del Mas Curró i per tant no gaire lluny de la Torre Marimon. Afegeix que les restes d'aquesta troballa es troben dipositades al Museu de Geologia de Barcelona. També senyala que l'exemplar trobat a Caldes semblaria per les mides a un elefant actual 'En un principio el paleomastodonte o mastodonte antiguo era de tamaño más bien pequeño, adquiriendo los mastodóntidos, en las últimas épocas evolutivas, un volumen algo superior a los actuales proboscídeos'. L'any 1936 en terrenys de la granja agrícola de la Torre Marimon es trobaren les restes de mamífers fòssils d'època Miocena (Neògen, Cenozoic). Referent a aquesta troballa fou la Institució Catalana d'Història Natural en un dels seus butlletins, que publicà en la sessió científica del 7 de maig de 1932, i comentat per Mn. Bataller, la troballa d'un molar de Sus Major, a la finca de l'Escola d'Agricultura. El butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, volum número 36, de l'any 1936, comenta la troballa d'un premolar superior en perfecte estat, de Dinotherium giganteum Kaup, a uns 500 metres de Can Corró en direcció al Gorg d'en Pèlags. L'any 1977, Joan Baraldés, fent uns treballs a la seva finca prop del Rouer Gros, trobà un molar de mastodont Gomphoterium, que fou dipositada al museu Thermàlia. També cal citar un molar d'Elephas i una mandíbula de Rinoceró, trobats a la riera de Caldes, dins del terme de Palau de Plegamans, tot i que cal reconèixer, degut al seu desgast fluvial, que procedeixen de la zona de Caldes. Ambdues peces foren dipositades al Museu Parroquial de Palau de Plegamans i l'any 1982 encara estaven sense haver rebut un estudi i classificació. No s'ha pogut verificar on es troben actualment.</p> | 41.6298700,2.1535900 | 429497 | 4609028 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Productiu | 2020-01-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, es van resseguir els camps esmentants, sense trobar cap altra resta paleontològica. No es té constància de que s'hagi realitzat cap tipus de prospecció després de la troballa. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42549 | Mas d'en Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-den-corro | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular amb la coberta a dues aigües, de teula àrab, que consta de planta baixa i pis. La façana principal presenta tres obertures a la planta baixa; la central, és la porta d'accés, formada per un arc rebaixat i dos esglaons que permeten travessar el marxapeus. A l'esquerra, una finestra amb reixa, i a la dreta, una obertura que dóna accés mitjançant una rampa, a les cavallerisses. A la planta pis, s'observen igualment tres obertures destacant la central amb una balconera sense voladís i una barana de forja. La planta baixa està ocupada per corts i magatzems d'eines i material pels cavalls. La planta pis és la residencial. A l'esquerra del Mas, hi ha un edifici de planta rectangular, annexat a la façana orientada al sud-oest; consta de planta baixa, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. Aquest edifici annex són corts. La façana de la casa està arrebossada i pintada de blanc. No té cap rellotge de sol, malgrat l'orientació de la façana principal és excel·lent. Al davant del mas i a la part del darrera, hi ha altres edificis de planta rectangular, on es guarda la maquinària agrícola i altres cavallerisses. Per la part del darrera de la casa, a l'altre costat del camí que porta a Sant Miquel de l'Arn, hi ha una era construïda amb rajol ceràmic català. | 08033-108 | Camí del Mas d'en Corró, s/n | Sembla ser que en aquest indret, antigament havia existit un mas, actualment desaparegut; Moreu-Rey situa les ruïnes entre el terme de Sentmenat i l'antiga parròquia de Caldes, darrera la Torre Roja, al lloc dit Sot de Corró (sobre el salt de Sallent), que hauria estat conegut com Corró Vell, o Casalot de Corró. Concerneixen probablement aquesta antiga casa les referències_ 'òbit de Francesa Roca estave a Curro' (1648); 'lo cami que va de la casa anomenada de Corro a Caldes' (1763), perquè passa a prop d'una peça a s'Erola o Costa de Castellar. Moreu-Rey, també dóna una altra versió del mas actual segons el qual, seria conegut també com a mas Viaplana. Senyala que l'any 1675, Joan Viaplana, és 'dominus et possessor' del 'Mas Corro' - que potser encara designa la casa antiga -, C. I supra; 'Mas Corro' o 'Mas Curró' (s. XVIII, XIX); 'Can Corró' o 'Can Curró' (s. XX). | 41.6304000,2.1539800 | 429530 | 4609087 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42549-foto-08033-108-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42549-foto-08033-108-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42549-foto-08033-108-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42761 | Casa al carrer Pi i Margall, núm. 66 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-pi-i-margall-num-66 | XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta plana i transitable, i una balustrada que fa de barana. La seva façana es composa mitjançant una sèrie d'eixos verticals que ordenen les diferents obertures. La façana principal que dona al carrer Pi i Margall es composa de tres fileres verticals d' obertures, que disminueixen de mides amb l'alçada, ressaltant la central ja que es tracta d'una balconera vidriada, decorada amb columnes, i amb un gran voladís, el sostre de la qual serveix al mateix temps de voladís per a la balconera central del segon pis. Les obertures de la primera planta són finestres reixades formant un arc de mig punt; el portal d'accés al cancell també és reixat. Un cop dins, hi ha una porta vidrada per la qual s'accedeix directament a l'interior de la casa. L'edifici està rematat per una cornisa i una balustrada clàssica que fa de barana. L'acabat de la façana és un estucat imitant els carreus de construcció. La façana que dóna amb el carrer Rector Alemany té dos volums diferenciats. Un primer volum composat per planta baixa i dos pisos i un segon volum que consta de planta baixa, pis i terrassa resseguida per una balustrada per la qual es pot observar tot el jardí interior de la propietat. La façana del primer volum presenta una planta baixa amb tres obertures reixades formant un arc de mig punt; al segon pis, les tres obertures es transformen en finestrals rectangulars que comuniquen amb una balconera amb voladís i barana de ferro; al segon pis, tres obertures simètriques, formant un arc de mig punt. A banda i banda d'aquesta façana hi ha uns esgrafiats florals de gran qualitat. La façana queda rematada per una cornisa per damunt de la qual hi ha uns ulls de bou i seguidament la balustrada, centrada per un frontó esgrafiat amb la data de construcció de la casa '1933'. | 08033-320 | Carrer Pi i Margall, núm. 66 | Casa del carrer Pi i Margall construïda l'any 1933 per l'arquitecte M. Puig. | 41.6305300,2.1651200 | 430458 | 4609092 | 1933 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42761-foto-08033-320-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42761-foto-08033-320-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | M. Puig | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42757 | Monument de la vila de Caldes als seus ancians | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-de-la-vila-de-caldes-als-seus-ancians | XX | Placa commemorativa realitzada en metall polit, que consta de dues parts: una primera en relleu mesurant un metre per 80 centímetres, representant dos avis sentats en un banc, que s'agafen per la mà mirant-se tendrament. Tots dos van vestits recordant el segle XIX. La segona, una placa més petita, també realitzada en metall, amb les lletres en relleu, col·locada per sota, en el basament, amb la inscripció ' LA VILA DE CALDES DE MONTBUI ALS SEUS ANCIANS, AMB MOTIU DEL VI è CENTENARI DE LA RESIDÈNCIA SANTA SUSANNA (1386-1986). 20 D'ABRIL DE 1987'. Aquestes plaques estan col·locades damunt d'un basament construït amb totxo i ciment i arrebossat, amb una petita motllura per suportar el pes del relleu dels avis. El monument es troba situat a la Plaça de Catalunya, en una zona enjardinada, rodejada per vegetació arbustiva i arbòria, amb bancs i una font del tipus Barcelona a la banda oposada de la plaça, destacant un llorer reial (Prunus laurocerasus), dues pruneres vermelles (Prunus ceracifera pisardii), un lledoner (Celtis autralis) i un xiprer comú (Cupressocyparis leilandii) i vuit til·lers platejats (Tilia tomentosa). | 08033-316 | Plaça de Catalunya | Monument ofert per la vila de Caldes de Montbui als seus ancians amb motiu del sisè centenari de la residència 'Santa Susanna' (1386 - 1986). Aquest fou inaugurat el 20 d'abril de l'any 1987. | 41.6305700,2.1643200 | 430392 | 4609097 | 1987 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42757-foto-08033-316-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42757-foto-08033-316-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Badia | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42814 | Casa dels mestres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-dels-mestres | XX | Les Cases dels Mestres es van enderrocar durant el mes de març de 2010. | <p>Les cases dels Mestres es van enderrocar durant el mes de març de 2010 per a construir-hi un equipament amb espais per a la gent gran, programes d'integració sociolaboral i formació d'adults. </p> <p>Es tractava d'una construcció de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a dues vessants. A cada cantonera del carrer Font i Boet hi havia una torreta amb coberta en teula àrab i a quatre vessants. L'edifici era de planta baixa i pis, a excepció de les dues torretes que tenien un segon pis. Les façanes exteriors donaven per una part al carrer Font i Boet, per l'altra amb el carrer Sentmenat i també comunicaven amb el carrer del Geògraf Aparici. La casa presentava diversos àmbits separats per parets mestres independents. Les entrades a l'edifici formaven arcs de mig punt. Les obertures, tant a la planta baixa com al primer pis, eren de forma rectangular i algunes tenien una balconera amb voladís i barana de forja. El tercer pis comptava amb tres obertures en arc de mig punt, separades per columnes de pedra alternada amb totxo, arrebossades. Per sota de la coberta hi havia una decoració amb motius ceràmics de color blau.</p> <p>Actualment es tracta d'un edifici de nova construcció, de tres plantes, on s'han habilitat sales de reunions, espais polivalents, despatxos i aules.</p> | 08033-373 | carrer Font i Boet | <p>Aquest edifici havia estat l'habitatge dels mestres de l'escola de Caldes. Va ser construït durant els anys 1930 i abandonat uns anys després.</p> <p>El març de l'any 2010 l'edifici va ser enderrocat a causa del mal estat que presentava l'estructura en aquell moment (<a href='https://www.caldesdemontbui.cat/actualitat/noticies/comenca-lenderroc-de-les-cases-dels-mestres.html'>Comença l'enderroc de les Cases dels Mestres, març 2010</a>). La inauguració del nou equipament va tenir lloc a finals de l'any 2011. Durant el 2021 es van portar a terme obres d’ampliació de l'edifici.</p> | 41.6308300,2.1642000 | 430382 | 4609126 | 1930 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42814-foto-08033-373-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42814-foto-08033-373-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Altres | Inexistent | 2024-09-18 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||
| 42683 | Ermita de Sant Miquel de l'Arn (o dels Arços) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-miquel-de-larn-o-dels-arcos | A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XI-XVII | En ruïnes. Les restes estan totalment amagades entre les bardisses. | Capella rural de la qual només en queden les restes dels murs de la nau, de 2 metres d'alçada i el basament de l'absis. La planta de la nau és rectangular i oberta per la banda de llevant on és incorporat l'absis. Aquest és de planta semicircular i la unió amb la nau, de major amplada, es fa mitjançant un doble reclau que realitza la transició entre els dos àmbits. L'accés a l'interior de l'ermita es feia per un portal situat al mur de migdia. Pel que fa a l'aparell dels murs conservats, hom pot diferenciar dues etapes constructives. La part inferior és feta amb blocs de pedra desiguals i poc tallats, especialment a la cantonada, on aquets prenen unes dimensions desmesurades. La part superior és feta amb pedres de mida petita que no tenen cap uniformitat. Amb el mateix aparell d'aquesta segona part són construïts els dos cossos adossats, l'un per la banda nord i l'altre per la de ponent, posteriors a l'edifici de l'ermita. Pels vestigis, la part baixa de la nau podria haver estat construida a principis del segle XI; la part superior i els cossos adossats, són segurament reconstruccions fetes durant els segles XVI i XVII. | 08033-242 | Sud-est de la serra d'en Curró, sota el turó de la Torre Roja | Capella documentada ja el 1027, en què una tal Rotuldis, al testament jurat a l'altar de la capella del castell d'Ardèvol, fa una deixa a l'església de Sant Miquel. A partir d'aquesta data sovintegen les notícies de la capella. Se sap que l'any 1189 s'esmenten dos camins públics que passaven pel costat i que 'van a tot arreu'. Aquesta expressió testimonia clarament de la situació privilegiada de la capella que era justament a l'encreuament de dos camins importants: el que procedent de Granollers, sortia de Caldes pel pont romà cap a Sentmenat i el que, procedent de Barcelona, es dirigia cap a Sant Llorenç Savall. Se sap també que l'any 1299 la servia un emità. I que durant el segle XVII es trobava derruïda i que el seu propietari, Sagrera, la féu reedificar aleshores. Actualment es troba en ruïnes. | 41.6308900,2.1480600 | 429038 | 4609146 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42683-foto-08033-242-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42683-foto-08033-242-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42683-foto-08033-242-3.jpg | Legal | Medieval|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Dessacralitzada des de ja fa molts anys. | 85|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42570 | Sant Miquel de l'Arn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-larn | ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37-. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | II aC-V dC | 08033-129 | Al peu del turó de La Torre Roja | J. Estrada, en el seu llibre sobre 'Vías i poblamiento romanos en el Área Metropolitana de Barcelona', de l'any 1969 dóna la notícia de la localització d'una vil·la romana en aquest indret, prop de l'ermita de Sant Miquel de l'Arç o de l'Aro. C. Miró, l'any 1986, prospectà la zona sense trobar cap indici que pogués confirmar l'existència d'una vil·la romana en aquest indret. L'any 1989, amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica, es realitzà una prospecció superficial, que no aportà cap més dada al respecte. L'ermita de Sant Miquel, situada al costat del jaciment, és situa en una estratègica cruïlla de camins antics que condueixen a Caldes per la zona occidental, al peu del turó de la Torre Roja. | 41.6309100,2.1480400 | 429036 | 4609148 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Jaciment que hauria consistit en un lloc d'habitació d'època romana identificat l'any1969 per Estrada i que segons ell es trobaria molt a la vora de l'ermita de Sant Miquel de l'Arç. Durant el treball de camp no s'han localitzat restes d'estructures però si restes ceràmics escampats per les terres llaurades dels voltants. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42583 | Mas Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-corro | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui, pàg. 35. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | IIaC- V dC | Jaciment del qual sembla que Estrada i Sala van localitzar restes romanes que haurien estat datades en el segle I aC. Van deixar oberta la possibilitat de l'existència d'una vil·la per la localització de paviments i elements de cobert. Sembla ser que alguns dels materials recollits foren dipositats al Museu Thermàlia. | 08033-142 | A l'Oest del terme municipal | L'any 1961, Ll. Sala parla de l'existència d'unes restes romanes de 'tegulae', ceràmica i paviments trobats durant una prospecció en les terres propietat del Mas Curró, tot i que no especifica la ubicació exacta d'aquestes troballes. L'any 1965, J. Estrada publica l'existència d'una vil·la romana imperial recollint la informació de Ll. Sala i A. De Montes de l'any 1961. Durant les prospeccions realitzades amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, l'any 1993, es trobaren restes ceràmiques, però no s'indica amb claretat en quin punt. | 41.6309400,2.1523200 | 429393 | 4609148 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42583-foto-08033-142-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42583-foto-08033-142-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42583-foto-08033-142-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Les restes ceràmiques trobades en superfície es troben localitzades a la part del darrera de la casa, a mà esquerra, un cop passada l'era, pujant cap a l'ermita, en els camps llaurats on hi ha plantades oliveres. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42685 | Edifici del carrer Pi i Margall, 51 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-del-carrer-pi-i-margall-51 | XIX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta plana i transitable, i amb una balustrada que fa de barana. La façana principal presenta una porta d'entrada de fusta, amb reixa de ferro molt treballada i una finestra amb una petita barana. Aquesta mateixa finestra és la que es reprodueix per la façana que dóna al carrer del geògraf Aparici, amb quatre finestres i una porteta lateral que sembla accedir per una androneta a l'interior d'un pati. La planta baixa està tota ella marcada per un arrebossat imitant carreus horitzontals. La façana orientada al carrer Pi i Margall presenta al segon pis, un finestral amb balconera i voladís; en canvi pel carrer del geògraf Aparici es pot veure una balconera molt més gran, també amb voladís, que engloba dues finestres porticades. Aquestes obertures estan decorades per unes motllures formant un arc de mig punt motllurat i dues mènsules laterals a cada brancal de la finestra. Aquest pis torna a quedar delimitat del tercer, per una altra cornisa, aquesta vegada molt més carregada i amb unes mènsules decoratives que sembla que l'aguantin a banda i banda dels finestrals. Al tercer pis, les obertures són quadrades, disposades ordenadament per damunt de les finestres del segon pis, donant un sentit de verticalitat i conjunt a la façana, sense cap element arquitectònic decoratiu. Cal destacar les mènsules, molt més grans i allargades que aguanten el ràfec de l'edifici. Es fonamentalment simètrica respecte un eix central emfatitzat per les motllures del coronament de l'edifici en forma de segment circular. L'edifici està rematat per una cornisa i una balustrada clàssica que fa de barana. | 08033-244 | Carrer Pi i Margall, núm. 51 | 41.6310700,2.1649400 | 430444 | 4609152 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42685-foto-08033-244-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42685-foto-08033-244-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42762 | Hortes de la riera de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hortes-de-la-riera-de-caldes | CUSPINERA, Climent, (1899). Guia Cicerone del Viajero ó Bañista en Caldas de Montbuy. Primera edició. Barcelona 1873. Segona edició, 1867. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Superfície de cultiu amb una marjada menys densa lligada especialment a la contenció de les terrasses fluvials, amb la particularitat que moltes parets de tanca combinen la funció de delimitació de propietats i la de contenció de terra, on les dimensions i la distribució depenen dels obstacles, tenen les marjades més adaptades al medi; la resta de vessants presenten una artificialitat i ordenació més elevada. El màxim esforç constructiu, el representen els conjunts de marjades distribuïts de forma paral·lela i amb sistemes d'accés (rampes, escales, camins) per remuntar els desnivells. Tots aquests elements es bastiren majoritàriament amb la pedra que aflorava en el mateix indret on es marjava o a les proximitats. Així, la pedra més utilitzada per paredar coincideix amb la litologia més estesa, la calcària massiva. Actualment, la pedra que conforma aquests marges ha estat rejuntada amb ciment; d'altres murs, han estat refets amb maó o totxo. Però la composició general de les hortes deixa entreveure els marges com als veritables testimonis de l'evolució d'aquesta tècnica constructiva i, tot i que abunden els murs de pedres amb cert grau hi ha mostres de la recerca d'una perfecció en el treball de la pedra, sobretot en les zones més planeres on s'ha tingut una cura constant de les marjades. A més de la superfície marjada també trobem les canals per on passava l'aigua que tot i que actualment en moltes d'elles s'hi poden observar tubs de material plàstic que segons els pagesos no deixa perdre's l'aigua, donats els períodes de sequera, cada vegada més grans que es pateixen arreu de Catalunya, si que val la pena parlar-ne. Les més antigues estan fetes amb lloses de pedra més o menys regular en forma de 'U'. A mida que s'han anat restaurant, els pagesos han substituït la llosa de pedra pel totxo. Aquestes canals poden tenir molts metres de llargària i van adaptant-se al relleu del terreny. Aquest tipus de construcció presenta l'inconvenient de que ha de verificar-se sovint per evitar embussos de fulles. Per tant, això ha comportat que alguns trams s'hagin tapat amb totxo o llosa de pedra, i d'altres s'hagi substituït per tubs de material plàstic. Per últim cal senyalar la presència de basses més o menys grans que es podem trobar repartides una mica arreu de les hortes, l'aigua de les quals pot ser emmagatzemada pel reg. Algunes d'aquestes basses són realment espectaculars, destacant-ne una de planta trapezoïdal, feta de pedra irregular i lligada amb argamassa, aprofitant el mur per on desguassen les aigües termals del nucli urbà. El cultiu observat va des de les oliveres i ametllers i altres arbres fruiters, passant per tota mena de lleguminoses: mongeteres, carbasseres, tomaqueres, pebroteres, enciams, albergínies, àpids, julivert, etc. | 08033-321 | Tram de la Riera de Caldes que compren el nucli urbà | A la llera de la riera de Caldes tocant a l'antiga muralla, s'hi ha anat dipositat grans quantitats de sediments amb el pas dels ssegles. És en aquest indret on, des de èpoques ben antigues els pagesos van decidir instal·lar-s'hi aprofitant les aigües de la riera de Caldes. Actualment hi ha una superfície molt important de marjada, la construcció de la qual es troba estretament lligada a la contenció de les terrasses, amb la particularitat de que moltes parets de tanca combinen la funció de delimitació de propietats i la de contenció de terra, on les dimensions i la distribució depenen dels obstacles. Moreu-Rey (1962), parla de les Hortes de Baix i les Hortes de Dalt (pàg. 121 i 122), explicant que els horts de la riera de Caldes han estat anomenats tradicionalment, segons llur situació a tramuntana o a migdia de la població, amb els noms esmentats anteriorment. Cuspinera (1899), en el seu llibre recorda les característiques d'aquestes dues hortes 'grandes huertas llamadas de 'Dalt' y de 'Baix': 'la llamada de Dalt' produce una hortaliza escelente y la de 'Baix' sumamente floja i desabrida. La primera en cantidades regulares, mientras que la segunda la da en grande abundancia. La de 'Dalt' se riega con agua fría comun, mientras que la de 'Baix' es regada con la sobrante de las fuentes termales'. Així, Moreu-Rey, troba documents que daten de l'any 1195 on les hortes ja són conegudes amb el nom de 'Orta subtus (vilam); 'orto in orta inferiori Calidarum' del 1307; 'Hortes jussanes de Granells' (1242); 'les Hortes o las Hortas de Vall (en documents datats del segle XV al XIX); 'Horta de Avall, dita H. de Sant Pol', anomenades en el segle XIV i XV; Moreu-rey també senyala que l'Hort d'en Vilademany, tacant a les Hortes de Baix, no es confon mai amb elles, no només per raó del seu propietari, sinó també perquè era regat amb aigua diferent. Els documents trobats precisen gairebé sempre, quan parlen de peces a les Hortes, no només de la seva ubicació, com per exemple, 'cerca de la capella de Santa Esperansa', 'vora la Riera', sinó també la 'Jornada' de regar a la que pertanyien. Pel que fa a les Hortes de Dalt, es troben documents de l'any 1206 on ja s'esmenta l'orta superior'. S'han trobat escrits dels anys 1388 i 1573 que parlen de les 'Horta Nogaria', 'Hort de la Noguera'; L'any 1435, es roben anomenades 'Hortes de Munt, dita de Pins'. o del segle XV i XVI documents on s'esmenten 'Les dos Hortes de Amunt, dites Hortes d'en Verdaguer'. De l'any 1594 hi ha un document on parla de 'Hortes superiors anomenades una part de Noguera, en part de Pins'. De l'any 1602, hi ha una esmena que diu 'Horta superior vocata d en Vilar, olim d en Arganelles'. La documentació trobada precisa la 'Jornada' en què es troben les peces. | 41.6312500,2.1624600 | 430238 | 4609174 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42762-foto-08033-321-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42762-foto-08033-321-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42782 | Forn de calç del Mas Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-mas-corro | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Forn de calç de planta circular i secció cònica, excavat al pendent d'un marge. A la part inferior, per la façana oest, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es conserva l'obertura, que mesura d'1'2 x 1'5 x 2 m., amb un arc escarser Els murs són de paredat antic fet a base de pedres irregulars, algunes de dimensions considerables, unides amb fang i falcades amb pedruscall. el sostre s'ha ensorrat. L'interior de la cambra de cocció té les parets recobertes de pedra irregular, i part del seu interior ha quedat vitrificada per les altes temperatures a que estava sotmesa la calç, deixant a la vista uns regalims vitrificats de colors blaus,grisos i verds. | 08033-341 | Roure Gros | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6316000,2.1492200 | 429135 | 4609224 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42782-foto-08033-341-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42782-foto-08033-341-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42782-foto-08033-341-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42576 | Fàbrica Cortès - Bòbila Busquets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-cortes-bobila-busquets | GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MUÑOZ, A. Mª. (1965). La cultura neolítica catalana de los Sepulcros de Fosa. Barcelona. RIPOLL, E. i LLONGUERAS, M. (1963). La cultura neolítica de los Sepulcros de Fosa en Catalunya. Revista Ampurias, vol. XXV. Barcelona. | 3500aC-V | Enterraments que consistien en catorze sepulcres de fossa, destruïts en la seva totalitat durant uns rebaixos de terra a la Bòbila Busquets. Molts d'ells estaven coberts amb pedres i es trobaven a poca distància uns dels altres, a un metre de fondària aproximadament. Sembla ser que en aquell temps els treballadors que es trobaven al lloc es varen repartir les troballes. A part de les restes òssies, hi aparegueren fragments ceràmics, destrals i collarets dels quals només es pogueren conservar dos d'ells, que cronològicament correspondrien a la cultura dels Sepulcres de Fossa. | 08033-135 | Nucli urbà | L'any 1921, durant la realització d'uns rebaixos a la bòbila Busquets per obtenir argila per a la producció de totxos, descobrir catorze sepulcres de fossa. Sembla ser que en aquell temps els treballadors que es trobaven al lloc es varen repartir les troballes. Només es van poder salvar dos collarets que es troben actualment al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Barcelona. Hi ha notícies orals de l'aparició en aquest paratge, de sitges sepulcrals ibèriques, així com de material romà, sense cap més altre detall. | 41.6318200,2.1715500 | 430995 | 4609230 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42576-foto-08033-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42576-foto-08033-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42576-foto-08033-135-3.jpg | Legal | Antic|Prehistòric|Neolític|Romà|Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|76|78|83|81 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 194,30 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc