Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42532 | Les Solanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-solanes | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XIX | Masia de planta rectangular que consta de planta baixa dos pisos i golfes. La teulada és a dues aigües, amb teula àrab i el carener perpendicular a la façana. El ràfec de la teulada està fet amb dues fileres totxos superposats per aguantar el pes de les teules. Per la part de la façana del darrera, hi ha un altre espai edificat, annexionat a la masia original, amb una torreta, de planta quadrada, amb la coberta a doble vessant que sobresurt per damunt de la teulada principal de la casa. La façana presenta les obertures simètriques i proporcionals verticalment i horitzontalment. Així, a la planta baixa hi ha una porta principal, de dovelles de grans dimensions, emblanquinades amb calç i un portaló de fusta. A cada costat, dues finestres: la del costat esquerra, amb una petita llinda de fusta. Queda mig tapada per un arbust que hi ha plantat en una jardinera. La de la banda esquerra, té els brancals i la llinda fets amb maó. Al segon pis, hi ha tres finestrals gòtics molt ben conservats, destacant el central, per damunt de la porta adovellada, motllurat amb el cap de quatre cavallers que sobresurten en relleu i un escut central, i a la part baixa dels brancals, el relleu a banda i banda, d'una mena de palau. Els dos cavallers que es troben a la llinda estan encerclats per un cordó esculpit. Tres d'ells porten barba i bigoti. El quart, imberbe. A la segona planta, hi ha tres finestrals realitzats amb maó amb un arc de mig punt; per damunt d'aquest s'observa una llinda molt llarga, tota ella gravada amb línies formant una ziga-zaga. Ambdós costats d'aquest finestral, dues finestres amb el perfil de pedra. Per últim, l'obertura que permet airejar i donar claror a les golfes, amb la llinda arrodonida formant un arc de mig punt i tot el contorn fet de maó. A la part de la casa que dóna amb la façana principal, s'hi accedeix bé per la part del darrera de la propietat, per on hi ha la masoveria i el bestiar, bé pel portal que s'endevina ha estat refet amb el pas dels anys. El portaló de fusta que permetia accedir a l'era ja no hi és; actualment hi ha un barri de ferro. El portal està fet amb maó i pedra irregular, (possiblement enderrocat i tornat a construir amb maó). L'arcada va ser restaurada no fa massa anys, ja que la teuladeta hauria caigut. Aquesta està feta a dues aigües, amb teula àrab. Les façanes orientades al nord-est, ponent i nord, presenten moltes obertures, sense cap element arquitectònic destacable. A la façana nord hi ha adossat un pou, cobert amb lloses. | 08033-91 | Quintana de Les Solanes | Segons Moreu-Rey (1962), aquest mas ja estaria documentat l'any 1412, com a 'mansi de Solanes'; també s'en troben referències escrites del segle XVI i fins el segle XIX amb el nom de 'mas Solanes'. Del segle XVIII, aquest mas es troba referenciat com 'heretat dita Puigsolanes'; 'a Solanes'. I aquest mateix nom també es troba en documents del segle XVIII fins el segle XX. Sobre la història i llinatge del nom, Moreu-Rey documenta que: els Solanes són llinatge de moliners. Pere i Guernau de Solanes posseïen el molí d'en Noguera, sota el mas Marmany de Sant Feliu (1295 a 1356). L'any 1299 Guerau va comprar el mas Serra Sobirà i el va probablement reconstruir una ica a ll.; Jaume S., casat amb Blanca (1401 a 1418); Berenguer de Solanes (1421, M.); Salvador de S. (1421 a 1477), fill del predecessor (1448 a 1477); Antic Solanes (aproximadament 1500); Esteve Solanes, fill del prec. (1571 1 1605); Andreu S., fill del prec. (1585); Margarida S., pubilla, casada amb Esteve Riquer i S., dit Esteve Solanes (1638 a 1660); ella vídua, l'any 1668 ven el mas; Esteve Riquer i solanes. (1668) fill dels precedents, menor d'edat; Joan Raurell i Solanes. Joan S. (1696 a 1730); Josep Raurell i S. o Josep S. (1734 a 1745); Andreu Raurell S. i Segalés fill del precedent (1784, 1816); Jordi Raurell i s. (M. l'any 1854). La seva família hauria deixat la casa vers 1827 per instal·lar-se al barri del Clot, a Barcelona. | 41.6842400,2.1441800 | 428773 | 4615072 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En una feixa al marge esquerra, just abans d'arribar a la masia, hi ha un safareig, que segons Moreu-Rey (1962), sembla datar de l'any 1816. Actualment està tapat amb bigues de formigó i tot ell arrebossat amb ciment, i recorda més un dipòsit d'aigua que un safareig. | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42566 | Cova Solanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-solanes | ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. BOSCH GIMPERA, P. (1915.1920). Resultats de l'exploració de coves a Catalunya per l'Institut d'Estudis Catalans. Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, vol. VI. Barcelona. COLOMINES, J. (1982). Mas sepulcros de fosa en el Vallés. pp. 201-203. Revista Ampurias. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 15. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. SALA, Ll. (1965a). Prehistoria en Caldas de Montbuy. Setmanari Montbui, núm. extra d'octubre. SALA, Ll. (1965b). Los celtas en Caldas de Montbuy. Setmanari Montbui, 1.085. SALA, Ll. (1972d). Caldas de Montbuy prerromana. Setmanari Montbui. Núm. 1.401. SALA, Ll. (1973b). La cova de Solanes. Setmanari Montbui. Núm. 1.464. | 2500-650aC | Cova de dimensions reduïdes, de constitució càrstica la qual ha sofert enderrocaments del sostre en diverses ocasions. El subsòl, de potència considerable presenta diverses bretxes mal soldades pel carbonat de calci després de la roca mare. Cronològicament, el jaciment va des del bronze antic fins el bronze final. D'aquesta manera, els materials ceràmics més destacats van des de peces de fons esfèrics, petites gerres de carena suau, bols, vasos carenats sense decoració amb nansa al mig del carenat, petites gerres de superfície rugosa, raspallada llisa grollera o brunyida, decorades amb cordons incisos o amb impressions digitals. Cal destacar els vasos que presenten ansa amb apèndix de botó. La resta de materials són punxons d'os, peces de collaret en rodelles i penjolls treballats de pectem, penjolls de ceràmica de color gris - negrosa, dues puntes de sageta d'os amb aleta i peduncle, botons trapezoïdals també d'os amb doble perforació en V. La llarga ocupació d'aquesta cova fa que diferents èpoques estiguin representades en el registre arqueològic. Els materials més antics fan retrocedir la datació, fins, com a mínim, el final del calcolític o el bronze antic, però el gruix de la informació obtinguda, que el converteix en un puntal per a la investigació històrica de Caldes de Montbui pel període del bronze mitjà. Al jaciment s'hi van localitzar ossos i aixovar, destacant la presència d'un crani infantil trepanat. | 08033-125 | Turó de Can Solanes | Des de la primera identificació del jaciment per part d'Almagro i Bosch Gimpera no consta cap altra intervenció. Garcia Carrera (1989), descriu vàries troballes localitzades al Turó de les Solanes, 'al Cau A, anomenat també 'Llaborer' es trobaren puntes de fletxa i trossos de vas, mentre que al Cau B varen aparèixer queixals i un crani d'adult. En aquest turó, també esmenta una altra cavitat coneguda amb el nom de Cau dels Llims, on es localitzà un vas del neolític final i l'enterrament d'un nen i d'un adult'. | 41.6833600,2.1451800 | 428856 | 4614974 | 08033 | Caldes de Montbui | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42566-foto-08033-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42566-foto-08033-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42566-foto-08033-125-3.jpg | Legal | Neolític|Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp ha estat impossible la seva localització, donada la gran quantitat de sotabosc que segurament tapava l'entrada de la cova. Es va intentar contactar amb algun membre del Museu de Sant Feliu de Codines per tal d'intentar localitzar el lloc exacte on es troba la cova, sense cap resultat. La masovera de Can Solanes, tampoc recordava el lloc exacte de la seva ubicació. | 78|79|76 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42659 | Font del Fonoll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-fonoll-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | Font situada en un marge de pedra, arran de camí, que brolla contínuament, tot i que als estius de molta sequera, pot arribar a quedar seca. L'aigua brolla a través d'un tub de ferro col·locat en un bloc de pedra molt ben escairat. La pica on cau l'aigua està formada per un gran bloc de pedra inclinat cap a l'interior del marge i envoltat per d'altres formant una cubeta, on s'ha tallat un canaló o regueró pel costat dret, de manera que l'aigua es pugui escórrer cap a la cuneta del camí. Com que la llosa que fa de pica és molt gran, per poder beure-hi s'han col·locat uns blocs de pedra tallats formant un esglaó, per poder-s'hi posar de genolls. Per damunt de la font hi ha un bosc, bàsicament d'alzina amb algun pi; el sotabosc ha estat desbrossat recentment. En arribar a la font, a la banda dreta del camí, hi ha dos grans plataners i entremig, vàries pedres de grans dimensions col·locades perquè els caminants puguin seure i reposar. | 08033-218 | Quintana del Fonoll | 41.6787200,2.1379300 | 428247 | 4614465 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42659-foto-08033-218-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42659-foto-08033-218-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||||
| 42695 | Font de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-elies | XX | es troba al marge de la resclosa. | Font d'aigua que raja directament de la veta que surt naturalment de la muntanya. Es troba situada en el marge esquerra, al costat de la resclosa de Les Elies. En el marge s'hi va condicionar un petit muret de pedra de 30cm d'amplada x 40 d'alçada, per poder aguantar el tub de material pvc per on raja l'aigua constantment. Aquesta baixa pel marge fins a trobar el curs de la riera de Caldes, per sota de la resclosa. | 08033-254 | Les Elies | Aquest font la va fer el Sr. Salvador Torras, l'any 2006. Segons ens explica, la muntanya del Farell , conté moltes betes d'aigua subterrànies, i només cal cavar una mica sota els Espadats de Les Elies, en un marge, introduir-hi un tub en forma de broc, i un parell d'hores després, comença a rajar aigua. La geologia de la Vall de Les Elies, sobre la qual s'assenta la riera de Caldes bàsicament dues grans unitats, miocè i quaternari-, facilita una important escorrentia que aflora fàcilment als talussos les rieres i torrents i dóna lloc a l'aparició de fonts, algunes de les quals són intermitents en funció de la pluviometria. | 41.6779700,2.1599600 | 430080 | 4614363 | 2006 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42695-foto-08033-254-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42695-foto-08033-254-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42542 | El Fonoll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-fonoll | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Masia de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, tot i que la façana de migdia només té una planta baixa. Està construïda en un marge i només és per la façana de nord-oest que es pot observar la planta baixa i els dos pisos. Aquesta masia està formada per tres cossos. El primer d'ells, té una teulada a doble vessant, amb teula àrab. Totes les obertures de les quatre façanes presenten llindes de fusta , a excepció de la façana nord-oest, on en el segon pis, hi ha tres finestres amb llinda, brancals i ampit de pedra. Destaca d'aquestes tres, la que es troba a la dreta de la façana, ja que a la llinda porta la inscripció '1693' amb una creu entre el 6 i el 9. A l'esquerra de la façana que comunica amb l'era de la casa, hi ha vàries construccions annexes , antigament porxos i corts pel bestiar, amb un pati obert, que han estat restaurats. Per accedir-hi es pot fer a través de l'interior de la casa, o des d'un portal afegit durant la restauració al qual s'hi accedeix a través de tres esglaons de lloses de pedra d'esmolet; el portal té brancals de pedra i una llinda de fusta. Per damunt d'aquesta, es troba una antiga llinda de finestra trobada a la casa, la qual s'ha integrat a la construcció, i on es pot llegir la data '1728' ; Per damunt, s'hi ha col·locat una petita marquesina de teula àrab amb carener. La planta més baixa, és utilitzada com a garatge i magatzem. Les façanes són fetes de pedra irregular. Les juntes de ciment han estat lleugerament tenyides donant un to vermellós a tot el conjunt. | 08033-101 | Quintana del Fonoll | Moreu-Rey (1962) troba referències escrites d'aquest mas l'any 1246 on se'l anomena 'Mas de Fonoll', 'lo mas Fonol jussà' (1254); 'mas de F. inferior' (1344). Va quedar agregat al II abans de 1438; aleshores inhabitat; 'Mas dez Fonoy Jusa' (1477), i prat del mas dez F.J.'. També destaca de l'any 1246 (supra); 'Foeniculo superiori' (1306); 'Fonol sobirá', 'Mas de Fonoy sobira' (1411); 'Mas de Fonoll' o 'de Funiculo' (s. XV); 'Mansum fonoll subira habitatum et affocatum et mansum etiam Fonoll iusa inhabitatum lebatum et adjunctum' (1438); 'domus mansi des Fonoy' (1543); 'El Mas F.' (s. XVI a XX); 'Lo fonoll' (s. XVIII); o 'El Fonoll' (s. XIX i XX). Pel que fa al llinatge, es troben documents que parlen d'Arnau Desfonoll, casat amb Elisendis (1318); Arnau; Bernat fill i Ermesenda (1334); Cateherina, muller de Guillem de F. I (1344) es reconeix dona pròpia dels Vilademany. Guillem des F.J. (1353). Per altra banda troba referències i esments de Pere de F. S. (1306); Arnau des F. S. (1325); Pere de F. Jaume de F. (1412); Silvestre F. - que posseeix els dos masos agregats - (1431 a 1445); Antich F.(1560); Joan Farell, alias F., usufructuari del mas, casat amb Joana pubilla (1543, 1564), pare de Joan F.; Joan F.; diversos personatges del mateix nom des de (1564 a 1633): l'any 1619 convivien Joan F., i Joan F., menor; Antoni Joan F. (1661, 1664); Joan F. (1675,1683); Francesc F. (1717 a 1743)), pare de Miquel F. (1732 a 1766); Andreu f. (1781 a 1800); Joan Robert, o Joan R. F. (1809, 1843). | 41.6777200,2.1374600 | 428207 | 4614354 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42542-foto-08033-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42542-foto-08033-101-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42696 | Font del Rei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-rei | XVIII-XIX | cal una neteja de la vegetació així com arreglar el canaló fet amb pedra per on l'aigua sobrant baixa pel marge fins a trobar el curs de la riera. | Font on l'aigua raja directament de la veta que surt naturalment de la muntanya. El marge on es troba la font està fet de pedra seca, amb carreus sense tallar, amb una petita pica també de pedra a un pam de fondària del camí per on raja l'aigua contínuament. Aquesta es perd per un canaló fet amb pedra sense lligar que travessa el corriol fins a trobar el curs de la riera de Caldes. El canaló està malmès pel pas de les vaques i els murs de pedra seca on es troba la font està plena de vegetació, les arrels de la qual, estan malmetent l'estructura pròpiament dita. | 08033-255 | Vall de Les Elies | La geologia de la Vall de Les Elies, sobre la qual s'assenta la riera de Caldes - bàsicament dues grans unitats, miocè i quaternari-, facilita una important escorrentia que aflora fàcilment als talussos les rieres i torrents i dóna lloc a l'aparició de fonts, algunes de les quals són intermitents en funció de la pluviometria. | 41.6778500,2.1598800 | 430073 | 4614350 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42696-foto-08033-255-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42696-foto-08033-255-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42696-foto-08033-255-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42662 | Gorg de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-de-les-elies | Just al límit entre Caldes i Gallifa, pujant la riera de Caldes de Montbui, es tracta d'un clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta alenteix el seu curs format al Torrent de Les Elies, gairebé a tocar amb el torrent de Sant Sebastià. Degut a la manca de pluges, el salt d'aigua està sec, però l'estany encara té aigua. On pica el salt, hi ha uns dos metres i mig de fondària. El seu fons és sorrenc. Els estrats arbustius i herbacis es troben representats amb la vinca (Vinca diformis), sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), així com per comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus).. També hi ha presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Cal destacar diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). En un dels blocs de pedra que envolten l'estany, hi ha encara restes de la signatura amb pintura de color blau, feta durant un campionat del món de trial, i que el guanyador signà al damunt (segons ens informa el Sr. Salvador Torras) | 08033-221 | Prop del Sot de la Vila | Segons el Sr. Salvador Torras, quan tenia 17 anys i encara no hi havia cap normativa sobre l'extracció de sorres de les rieres, va observar quan amb la retro, treia la sorra d'aquest indret, adonant-se de que quan més fondària agafava, de més bona qualitat era la sorra. Mentre retiraven la sorra, les pedres, algunes de molt grosses com que la que porta una pintada en color blau, les anaven amuntegant a un dels costats, i les més grosses, les disposaven de manera que actualment encara es poden veure, i que durant campionats de trial, es va convertir en un lloc molt apreciat dels trialers. Un dia, hi van haver uns aiguats molt forts, i en baixar el torrent, amb tanta força, aquest clot, s'engrandí molt més i des de llavors, ha quedat com un estany natural. | 41.6761200,2.1327400 | 427812 | 4614181 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||||
| 42721 | Coves de la pedrera de calç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coves-de-la-pedrera-de-calc | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. VICENÇ PERPINYÀ, Jordi. (2008). L'empremota geològica de les Gavarres. Terra, calç i llécol. Fundació Territori i Paisatge. Caixa Catalunya. Consorci de les Gavarres. | XVIII-XIX | Coves fetes a la pedrera ubicada al Turó del Prat de Dalt, d'on s'extreia la calcària per coure-la i convertir-la en calç, un material molt preuat en la construcció, i és que la franja de calcàries que voreja el turó és relativament petita però suficient com perquè es desenvolupés una activitat econòmica prou important entorn de la calç, com així ho demostren els tres forns de calç que han estat trobats durant el treball de camp. Aquestes coves són de grans proporcions, fetes pels mateixos treballadors per poder-les utilitzar com aixopluc en cas de mal temps i per guardar-hi les eines, els carros i les mules. | 08033-280 | Turó del Prat de Dalt | Els forns de calç es situaven en els marges del bosc pròxims a la pedrera (primera matèria) i a la font energètica (llenya). El pou és una cavitat de forma cilíndrica de 5-6 m d'altura excavat en un marge fet de llècol (pissarra). El pou consta de dues obertures, una superior d'amplitud considerable i adequada a la part superior del marge per on s'efectuaven còmodament les operacions de càrrega i descàrrega abocant el contingut del carro que provenia de la pedrera més pròxima, i una més petita a la part inferior del marge que era per on s'alimentava el foc. La banqueta és un banc que volta l'interior del forn a un metre de la base i que servia de punt d'arrencada per fer la volta inicial on s'aguantaven la resta de pedres. En les parets exteriors, s'hi conserven les cavitats en forma de finestreta on es guardaven les eines dels forners. També a les parets, s'hi poden veure els forats que aguantaven les bigues del porxo que donava aixopluc als calciners durant els dies que durava l'operació d'enfornar. El procés d'enfornar consistia a omplir de feixines l'interior del forn. A continuació es realitzava l'operació més complicada del procés: s'aixecava des de la banqueta la volta amb pedres que servia per aguantar l'estructura. A partir de la volta s'acabava d'omplir de pedres fins a dalt de tot amb cura que les pedres més grosses anessin a sota i a continuació, s'anaven col·locant gradualment les pedres segons la seva mida. Un parell d'homes vetllaven perquè el forn no s'apagués durant aquest període. Per a fer una cuita de calç es solien gastar de mil a dues mil feixines de bruc, gatoses i arboç. Quan la pedra ja era cuita es deixava apagar el foc i es tapava el forn durant un parell de dies. Passats els dos dies, concloïa el procés de fabricació de calç i ja es podia carregar als carros per ser distribuïda als respectius destins. Cada carro podia traginar d'una a dues tones de calç. Al costat de la porta dels forns hi havia una petita fornícula quadrada que portava el compte dels coves carregats: una pedreta per cada cove. A continuació es detallen les eines emprades des de l'extracció de la calç a la pedrera fins a la seva transformació al forn de calç: El magall «magai» servia per a treure terres i arrels de la pedrera i, d'aquesta manera, deixar la pedra neta. El parpal servia per arrencar i arreplegar les pedres, una vegada s'havia fet explotar la càrrega de dinamita. La pala era per a carregar les pedres petites de la pedrera. La forquilla era una forca petita de ferro, amb el mànec de fusta, de no gaire més d'un metre, que servia per a carregar els feixos de llenya a dalt del carro. El bussó era un ferro molt llarg, amb una peça més petita clavada a la punta i amb un mànec de fusta, que servia per a remenar i escampar el caliu. De forquetes n'hi havia de dues mides: la curta per a acostar la llenya i la llarga per a llençar els feixos a dins del forn. El xàpol era molt utilitzat per a collir la calç, una vegada ja era cuita. La balança romana era per a pesar la calç, abans de carregar-la als carros. Es pesava per quintars, que eren uns quaranta quilos. El pesador era un ferro corbat, amb dos ganxos, per aguantar el cove a la balança. Els coves, que solien ser de vim, eren els atuells que es feien servir per a traginar la calç, des del forn fins a dalt dels carros. Tenien quatre nanses, dues per agafar-lo i dues per a posar-hi el pesador. A cada cove hi cabia un quintar i mig de calç, que eren 60 quilos. Els cabassos eren més petits que els coves i servien per a recollir la pedra petita que sortia de les pedreres. La perxa era una barra de fusta de pi, llarga, que servia per a fer caure la calç, una vegada era cuita i, d'aquesta manera, anar-la traient del forn. Els pals semalers eren per a traginar la semal amb aigua, que es necessitava per a tapar el forn amb la calç vella, quan era ple de pedres a punt de coure. Les arpelles servien per a recollir i ajustar les pedres petites. | 41.6754000,2.1594700 | 430036 | 4614079 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Actualment les coves també tenen un interès faunístic perquè són un refugi de ratapinyades, mamífers voladors de vida nocturna que necessiten coves per poder amagar-se i reproduir-se. Durant la visita se'n van poder observar d'amagades entre les escletxes de la part més alta de les parets i del sostre. Al seu interior també s'han observat rastres de fauna diversa (petits mamífers ratolí de bosc o la musaranya, i també d'altres més grans com la guineu, geneta, etc).(Continuació història)L'escureta era com una mena de cullera amb un mànec llarg, per a fer sortir el fang del forat.El tascó, que solia ser de ferro, servia per a esberlar les pedres.Per últim, hi havia dos tipus de carro: el carro d'anar a bosc, per a traginar, per a transportar la calç i el tamborell, per a transportar les pedres des de la pedrera fins al forn. Cada carro solia tenir una capacitat per a trenta o quaranta quintars de calç, que era com dir un tona i mitja. | 94|98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42700 | Caseta de pou del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caseta-de-pou-del-prat-de-dalt | XX | Caseta de pou, feta d'obra, de planta rectangular, de 2m d'amplada per 3,50m de llargada. Coberta a doble vessant, en teula àrab, amb les bigues de formigó. El carener es troba perpendicular a la façana principal que es troba encarada al Prat de Dalt orientada al nord oest. Per sota del carener presenta una petita finestreta amb un arc, que permet la ventilació, per sota mateix una porta de fusta de 80 cm d'amplada. Sortint de la paret, collat a la façana hi ha un ferro que porta uns cables de telèfon en direcció a la masia del Prat de Dalt. La façana està arrebossada i pintada de color blanc. | 08033-259 | Camí de Les Elies | 41.6745000,2.1369000 | 428157 | 4613997 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42700-foto-08033-259-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42700-foto-08033-259-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42702 | Col·lecció local | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-local | XX-XXI | Col·lecció formada pel conjunt de documents, propis de la biblioteca, relacionats amb el municipi de Caldes de Montbui, Vallès Oriental i municipis fronterers i que té per objectiu recollir tots els materials que poden ser útils a l'estudi de la vila, tant del passat, com de l'actualitat i del futur: la història, el marc geogràfic, la cultura, les festes, els costums i les tradicions, l'economia, l'art, etc. També en formen part les obres que tracten sobre els autors nascuts a la comarca o que n'estan vinculats, o aquelles obres que tenen com a autor un calderí. Per tal de seleccionar aquelles obres que han de configurar la col·lecció local de la biblioteca s'han elaborat uns criteris a seguir per fer la corresponent selecció, supeditats sempre a l'àrea geogràfica de Caldes de Montbui, Vallès Oriental i municipis fronterers. L'abast temàtic comprèn el termalisme, Manolo Hugué, història , art, economia, cultura, festes, costums i tradicions de Caldes de Montbui, altres municipis del Vallès Oriental o municipis fronterers del Vallès Occidental (Gallifa, sant Llorenç de Savall, Sentmenat i Palau Solità i Plegamans), la Conca del Besòs (publicacions sobre el riu a AD), Sant Miquel del Fai (espai natural), Pous de glaç (n'hi ha al Montseny, Tagamanent...), altres. Finalment comprèn qualsevol obra d'un autor local sempre que compleixi els següents requisits: que hagi nascut a la localitat; que hagi passat tota o la major part de la seva vida a la localitat, tant si hi ha nascut com si no. En el cas en que un autor publiqui una obra que no tracti algun dels temes especificats, també s'inclourà dins de la col·lecció local. També es poden trobar DVD i vídeos i CD's de Caldes. Pel que fa a les revistes destaca la que publica l'IES Manolo Hugué, 'Carpe Diem', des de l'any 1996; el butlletí editat per l'ajuntament de Caldes 'Casa de la Vila'; del Museu de Granollers 'Lauro Comarcal'; 'L'observatori del Vallès Oriental', editat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental; reculls de premsa local; la revista 'Montbui'; 'La Revista del Vallès', diversos fulletons d'entitats. Hi ha sis revistes pendents del vist i plau per ser catalogades i poder entrar a formar part del fons de la col·lecció local i que són les següents: la revista de 'La Coral Clavé', 'CECMO', 'Vet aquí', 'Tribuna Termal', 'L'Esbarjo'i 'la Raspa'. | 08033-261 | Carrer de Santa Teresa, núm. 3-5 | La biblioteca forma part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i és de l'ajuntament de Caldes de Montbui, que la gestiona en conveni amb la Diputació. | 41.6743600,2.1418800 | 428571 | 4613977 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42702-foto-08033-261-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42702-foto-08033-261-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Actualment el director de la biblioteca és el Sr. Juan Moreno Díaz. Els horaris i dies d'obertura són de dilluns a divendres de 15,30 a 20,30 h; els dimecres i dissabtes pels matins, de 10 a 13,30 h. | 98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42684 | Rec del Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rec-del-moli | XVIII | el mur arran de camí es troba parcialment enderrocat | Rec construït en pedra seca que antigament agafava les aigües de la riera de Caldes i, les conduïa pel suau desnivell en llarg rec, fins a la bassa o resclosa del Molí de Les Elies, i d'aquest, segurament anava a un altra molí seguint el curs de la riera. El Sr. Salvador Torras explicava els beneficis que tenia el pas de l'aigua pel rec, ja que l'aigua sempre és filtra i arribava als pous de la rodalia. Ens trobem doncs, amb una obra probablement feta abans del segle XIX, i que no tothom, en té coneixement. Segons el Sr. Torras, foren els propietaris del molí de Les Elies, qui van fer aquest obra i del qual actualment només en queden uns metres visibles, amb una part que ha sofert un enderroc, degut a la inexistència de manteniment. És per això que el rec de pedra seca ha estat substituït pels tubs moderns per transportar l'aigua de la riera. Aquest, devia agafar l'aigua de la resclosa propera de Les Elies, a la riera de Caldes, ja que el rec començava a pocs metres del gual del riu al pas de l'antic camí de Sant Feliu de Codines a Les Elies , (als límits dels termes de Caldes i Gallifa), i la portava fins a l'inici del segon tram de la riera on es trobava la resclosa del Molí de les Elies. Acualment es desconeix si alguna part del tram del rec era subterrani. El segon tram, començaria al marge esquerre de la riera de Caldes just on hi ha la resclosa del Sant Pare, on s'observa un petit mur de totxo i formigó amb una obertura per on s'escola l'aigua, cap una bassa de decantació de petites dimensions i on es podria entendre com l'inici d'aquest segon tram del rec, a través de una canalització de ceràmica que encara es visible i que s'utilitza pel rec de les hortes de més avall. | 08033-243 | Camí de Sant Feliu de Codines a Les Elies | La principal funció del rec des de la seva construcció, va ser, la d'embassar gran quantitat d'aigua que després servia per donar la força necessària al molí pel seu funcionament, (en la caiguda de l'aigua per gravetat). Després, aquesta aigua anava canalitzada a la basa del molí i retornava a la riera de Caldes. Segons el Sr. Torras, foren els propietaris del molí de Les Elies, qui van fer aquest obra. | 41.6742800,2.1374400 | 428201 | 4613972 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42684-foto-08033-243-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42684-foto-08033-243-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42701 | Marges de la Vall de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/marges-de-la-vall-de-les-elies | GENERALITAT DE CATALUNYA, (1994). Departament de Medi Ambient: 'Les construccions en pedra seca' (full divulgatiu), Barcelona, desembre de 1994 GIRONÈS i DESCARREGA, Josep. (1999). L'art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Diputació de Tarragona PLANS i MAESTRA,Jaume. (1994). Construccions de pedra seca a la comarca de Bages. Centre Excursionista de la Comarca de Bages. SUBIRATS i VILLALBÍ, M. (1992). 'El paisaje de la comarca del Monsià y las construccions de piedra en seco'. Article publicat a la revista NARRIA, Edita Museo de Artes y Tradiciones Populares, Madrid 1992. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XX | Marges de pedra seca que es troben disseminats arran de la vall, i que es poden observar des del camí de les Elies, essent els més remarcables, els marges que es troben just abans d'arribar a la Casa Nova de les Elies. A tota la vall en trobem d'altura ben variable: des dels que aixequen mig metre, en terres quasi planes, fins a respectables murs de tres metres a quatre, prop del Molí de Les Elies, on hi ha més desnivell i pedra adequada. Pel que fa al seu perfil, aquest és usualment vertical per a alçades no superiors als dos metres. Els de més altura, que també són els més resistents, com a murs de contenció, solen ser esgraonats o, encara, atalussats, tot i que també en podem trobar desraonats de poca altura. La seva línia és generalment recta, però també n'hi ha que s'adapten al terreny seguint les corbes de nivell . Als marges, ens podem trobar amb pedres que van des de la mida d'un puny fins a peces de tres o més decímetres cúbics i uns deu quilograms, que els margeraires havien de saber situar en la posició i el lloc adequat de la construcció. Encara que la majoria d'aquestes parets són verticals i no massa altes, n'hi ha també amb el perfil esgraonat i atalussat. De tant en tant, es poden observar els esglaons, fets amb pedres retocades i planes, més grosses, que s'encabien dins del marge, i que permetien pujar i baixar de feixa, sense haver de saltar. En molts d'aquests marges, es poden observar barraques de vinya que quedaven integrades al conjunt. Algunes d'elles encara estan en bon estat. | 08033-260 | Camí de les Elies | Es feien bancals que s'afermaven amb uns murs de pedra, on es conjugava sàviament la filigrana d'un mosaic amb la resistència d'una paret feta en sec sense cap mena de morter. Aquests murs tenien la finalitat de ser efectius contenidors de la terra i de l'aigua que hi podia arribar. Acabat el marge, el terreny quedava enllestit per al cultiu. La seva construcció suposava primerament desermar el terreny d'on s'obtenien les pedres que posteriorment es disposarien com a jardinera. Així es podia anivellar la terra del nou bancal. La pedra sobrant servia per a construir les barraques i cabanes que es veuen pels mateixos indrets, o bé es portava cap a les terres menys pedregoses per cobrir-ne les necessitats. Sovint, però, encara quedaven pedres, que s'apilaven endreçadament en algun extrem de la finca. Aquest material obtingut del mateix camp proporcionava una diversitat de peces, que s'instal·laven més o menys retocades, tant als marges com a les barraques. Per a la seva construcció, i en qualsevol cas, l'aixecament d'un marge suposava una tècnica acurada en el muntatge de la primera filera, que havia d'assentar-se sòlidament, i de la última, que coronava la paret fent de lligada. Era doncs, molt usual emprar la pedra tal com es trobava al camp, pràcticament sense retocar, per a bastir marges i barraques. Per tant, ens podem trobar amb pedres que van des de la mida d'un puny fins a peces de tres o més decímetres cúbics i uns deu quilograms, que els margeraires havien de saber situar en la posició i el lloc adequat de la construcció. Encara que la majoria d'aquestes parets són verticals i no massa altes, n'hi ha també amb el perfil esgraonat i atalussat. En molts d'aquests marges s'hi construïen barraques de vinya, quedant integrades al conjunt. | 41.6742800,2.1374400 | 428201 | 4613972 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42701-foto-08033-260-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42701-foto-08033-260-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42701-foto-08033-260-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En llocs on s'han abandonat els cultius, i els marges s'estan enderrocant per la invasió del bosc, que creix sense cap mena de control ni neteja, i juntament amb els marges, algunes de les barraques de vinya que estaven integradis al seu interior mateix, alguna d'elles amb dues cavitats importants. | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42645 | Riera de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-caldes | JACINTE, Elies. (1921). Alçament de la serralada pirenenca i l'enfondrament del Vallès. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. Vol. 21, núm. 2. VARIS AUTORS. (1998). Diccionari de Geologia. Institut d'Estudis Catalans. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | La riera de Caldes és un curs d'aigua vallesà afluent del Besòs de 22 km de llargària. Neix vora Gallifa, a 390 metres d'altitud, al peu dels cingles de Sant Sadurní, per la confluència de les rieres de la Roca i de Gallifa. Després d'atravessar l'estret de les Elies entra a la plana del Vallès i passa per les poblacions de Caldes de Montbui, Palau-solità, Santa Perpètua de Mogoda i finalment desemboca al Besòs entre Mollet i la Llagosta. Afluents per la dreta: Riera de Gallifa, Riera de Sant Sebastià, Riera de Codonys, Torrent d'en Baell, Riera de Setmenat i Torrent de ca n'Oller. Afluents per l'esquerra: Riera de la Roca, Torrent del Prat de Baix, Torrent de Can Camp, i Torrent Sec de les Arenes. La part superior de la riera és de relleu més accidentat i complex on es pot veure una vall molt encaixada. L'àrea propera al Palau de Plegamans el relleu va esdevenint cada vegada més pla i els camps predominen sobre les masses de vegetació. S'aprecia també una vall oberta i transformada, en ocupar les granges les zones sedimentàries planes. La llera de la riera de Caldes en el seu pas pel municipi, presenta un elevat nivell d'usos antròpics: urbà inacabat, horts, equipaments i usos industrials; essent un tram força malmès per l'activitat humana. La vegetació en la part altra de la riera, és del tipus mediterrani, però la moderada altitud del municipi fa que, als obacs de les seves muntanyes hi hagi elements del tipus euro-siberià. La gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries aporta una gran quantitat de comunitats vegetals. Aquesta vall ha estat des de temps antics condicionada per les activitats humanes. Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència del progressiu abandonament de l'espai agrícola i ramader des de finals del s.XIX. Aquesta vall, antigament hi havien hagut camps de conreu, cultiu de l'olivera, ramaderia, el cultiu de la vinya: Una gran part d'aquesta zona muntanyosa està actualment recoberta per pinedes i brolles secundàries, barrejades amb espècies pròpies dels alzinars. La vegetació de ribera, amb els elements arquitectònics propis com els molins, les rescloses, pous, mines, barraques de vinya, de pastor, etc s'ha anat abandonant de mica en mica. A la vall hi trobem representats els boscos formats per l'alzinar litoral, la brolla de romaní i el bruc d'hivern, les pinedes secundàries de pi blanc i pi pinyoner, el bosc de ribera i els conreus. Els espais agrícoles serveixen de refugi i lloc d'alimentació a moltes espècies importants per al manteniment dels ecosistemes mediterranis. Les clapes d'alzinar més ben conservades es troben en el vessant de la Serra Llisa, en direcció a Sant Sebastià de Montmajor, coincidint amb una zona ombrívola i humida. La brolla típica i la brolla arbrada ocupen un elevat percentatge de la superfície. La pineda secundària ha envaït qüasi bé tota superfície de conreu abandonada. El bosc de ribera d'omedes i alberedes creix arran mateix dels torrents i rieres de la vall. L'omeda, resta entre l'alzinar o la pineda una comunitat lligada als cursos fluvials. Alguns dels arbres i arbusts més destacats com a vegetació potencial de la Vall de Les Elies són l'alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l'aladern falç (Rhamnus alaternus), el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), l'arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l'esparreguera (Asparagus amtifolius), o la roja (Rubia peregrina), l'arítjol (Smilax aspera), i el lligabosc (Lonicera implexa). L'estrat herbaci hi és poc desenvolupat, sovint dominat per l'heura (Hedera helix); en els llocs més obacs el roure cerrioide (Quercus cerrioides), l'auró negre (Hacer monspessulanum), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), la servera (Sorbus domestica) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). | 08033-204 | Al peu dels cingles de Sant Sadurní, fins un cop passat Caldes de Montbui | Caldes de Montbui es troba entre dues unitats geològiques estructurals: la Serralada Pre-Litoral Catalana (amb materials que van del Paleozoic al Trias) i la Depressió del Vallès-Penedès (Miocè). L'origen dels materials de les dues unitats, cal cercar-lo en els processos tectònics i d'erosió, transport i sedimentació. Des del punt de vista tectònic, el Vallès-Penedès constitueix una depressió formada en la fase de distensió dels processos compressius a la que va estar sotmesa la Cadena costanera Catalana durant l'orogènia alpina. La falla que limita la unitat del Vallès-Penedès de la serralada Pre-Litoral passa, precisament per Caldes de Montbui, i probablement es va constituir per primera vegada durant el Miocè. Si l'orogènia alpina donà lloc a les formes actuals del relleu, de l'orogènia anterior, l'hercinià, no en queden restes. Després, tingué lloc una fase de desmantellament del relleu a través de l'erosió i la formació d'una plana on començaria la sedimentació mesozoica. Sobre aquests sediments operà l'orogènia alpina, donant lloc a les serralades i depressions actuals. Els materials litològics que es poden trobar al municipi de Caldes de Montbui són molt diversos i pertanyen a totes les eres geològiques. Els materials més antics són les pissarres paleozoiques, tracatant-se bàsicament de cloroesquists amb quars i albita, de textura granolepidoblàstica porfídica. El batòlit format per una granodiorita aflora a la zona central del terme. Entre els minerals accessoris hi trobem l'apatita, l'hornblenda i la moscovita. Ja dins dels sediments mesozoics trobem uns primers estrats de característic color vermell que corresponen al buntsandstein, de potència fins a 250 metres. Es tracta de gresos amb ciment silícis que contenen pirita i mineral de ferro com elements accessoris. Les argiles que hi ha dins la matriu d'aquests gresos solen contenir abundants miques i per contra, poc quars. Ocasionalment es pot trobar guix i com a minerals accessoris hi ha l'òxid de ferro i pirita. La matèria orgànica i la pirita són elements accessoris. Al sector nord del municipi hi ha materials eocènics, a base d'argiles i gresos vermells amb ciment esparític. Poden contentir feldspats i com element generalitzat l'òxid de ferro. Finalment trobem els materials quaternaris, que queden reduïts a dipòsits i terrasses fluvials, llims argilosos i derrubis pendents. La xarxa hidrogràfica superficial de Caldes va estretament lligada a la posició geogràfica del municipi a cavall de la Conca del Vallès i la serralada Pre-Litoral. El curs fluvial pel que vertebra la major part de les aigües del municipi és la riera de Caldes, que travessa de nord a sud el terme; és tributària del Besòs. Al seu pas per Caldes, la riera no disposa de cap estació d'aflorament. La riera de Caldes sol portar aigua fins i tot durant l'estiu però és de règim molt variable. Rep un bon nombre de rieres i torrents originats en els turons i colls de la Serralada Pre-litoral, els més importants són la riera de Codonys, la riera de Sant Sebastià, el Torrent de Coscurell, el torrent del prat de Baix, el Torrent de Can Camps, el torrent sec de les Arenes. Mostren un règim pluvial, i atès el pendent del relleu per on circulen en èpoques de fortes pluges són altament dinàmics, mentre que sovint s'assequen durant els períodes eixuts. En aquesta vall també tenim les aigües subterrànies: surgències i aqüífers ordinaris. L'origen de les surgències es troba en la infiltració de l'aigua de la pluja que després d'un període de resistència dins l'aqüífer profund de més de mil anys, acaba sortint a la superfície. Dins l'aqüífer, l'aigua s'escalfa degut a la profunditat. A la superfície brolla a una temperatura de 74ºC. Són aigües de clorurat-sódic degut a la dissolució que l'aigua calenta fa dels minerals de les granodiorites que travessa. La porositat dels materials que conformen l'estratigrafia facilita la infiltració de part de les aigües superficials vers el substrat litològic. | 41.6742400,2.1344300 | 427951 | 4613970 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció) Al substrat herbaci hi ha mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides) o el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum). També es pot observar plàtan (Platanus x hibrida) i robínia (Robinia pseudo-acacia). En altres llocs hi podem observar alberedes, alternant freixe (Fraxinus angustifolia) i de vegades, el pollancre (Populus nigra). L'estrat arbustiu i herbaci són bastant similars al de l'omeda, on es pot afegir la vinca (Vinca diformis) i la sarriassa (Arum italicum). La vegetació que creix prop de basses i de les rescloses o estanys d'aigua com el Gorg de Les Elies, es tracta de les jonqueres (molinio-Holoschoenion), com el jonc boval (Scirpus holoschoenus).La superfície agrícola de la vall està ocupada bàsicament pels cereals i farratges, i per espècies ruderals, enmig dels camps i arvenses als seus marges. La comunitat més extensa és la ravenissa blanca, la calcida, el gram (Cynodon dactylon), els lletsons, el boixac de camp (Calendula arvensis) o la verònica (Veronica persica). En les vores de camins agrícoles s'observa el card, la borratja, el cardó, etc. En els erms també hi ha olivarda, calcida blanca i diversos trèvols. I a les feixes abandonades gramínies com els fenassars, acompanyats de fonoll, pimpinella, i la bardissa amb roldor, l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogym), els rosers (Rosa Canina) i l'aranyoner (Prunus spinosa).Amunt de la riera, en zones més obagues, trobem una espècie vegetal protegida a Catalunya: el boix grèvol (Ilex aquifolium).Entre la comunitat faunística trobem un seguit de rosegadors (ratolí de bosc (Apodemus Ssylvaticus, el ratolí mediterrani (Mus spretus), a més de la musaranya comuna, els esquirols, la rata cellarda, el porc senglar, el toixó (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la geneta o gat mesquer (Genetta genetta). Del grup dels ocells, rapinyaires diürns com l'astor (Accipiter gentilis), l'esparver vulgar (Accipiter nisus) o l'aligot (Buteo buteo), o rapinyaries nocturns com el gamarús (Strix aluco). A més de gaig, tudó, tórtora, cucut, picot verd, picot garser, el cargolet, o varis sílvids que nidifiquen durant l'estiu, i gran varietat de fringíl·lids. Als boscos propers als conreus hi nidifiquen el gafarró, la cadernera i el verdum. També, es pot veure el faisà, tot i que introduït periòdicament pels caçadors.Entre els rèptils es pot citar el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), la sargantana cendrosa (Psammodromus hispanicus), el vidriol (Anguis fragilis), la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la colobra llisa meridional (Coronell girondica). En els ambients oberts, bàsicament a conreus extensius d'herbacis i en alguns punts on encara hi ha conreu d'oliveres i fruiters diversos, zones d'horta familiar, o zones no treballades, es pot trobar el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus), l'eriçó africà (Erinaceus algirus), el conill (Oryctolagus cuniculus). Destaca l'aligot, que nidifica als boscos, o el xoriguer que fa el niu sobre penya-segats o bé en edificacions, principalment abandonades. Entre els rapinyaries nocturns cal citar el xot, l'òliba i el mussol.En els indrets on l'aigua de pluja o dels recs s'estanca, temporal o permanentment, són ocupats per comunitats d'amfibis, com la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezí), reineta comú (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytes obstetricans), i el gripau corredor (Bufo calamita). Al tram alt de la riera de Caldes, hi ha presència de rèptils com la colobra de collar (Natrix natrix), la serp d'aigua (natrix maura). Entre el peixos destaca el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i una d'introduïda, la carpa (Cyprinus carpio). Una altra espècie introduïda ha estat el cranc americà (Procambarus clarki). | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42560 | Antiga ermita de Sant Tomàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-ermita-de-sant-tomas | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental i El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XI-XII | Actualment una part de l'ermita es troba en ruïnes. Durant el treball de camp s'ha observat que part del terra havia estat arrencat i excavat furtivament. | Ermita d'una sola nau amb absis. La nau és de planta rectangular i té l'absis més estret i de planta semicircular, obert pel costat de llevant. La unió d'aquests dos espais es fa mitjançant un doble reclau en degradació. La nau és coberta per una volta de canó seguit d'un arc apuntat, que es troba enfonsada i l'absis per una volta de quadrant d'esfera. Tenia dues finestres, una de doble esqueixada que actualment ha desaparegut amb l'enfonsament i la segona formant un arc de mig punt i llinda plana situada al centre del mur de ponent. La porta d'entrada és situada al mur de migdia, formada per dos arcs de diferent alçada amb una llinda intermèdia. L'arc exterior és fet amb dovelles treballades, de les quals només queda pràcticament la meitat. L'arc interior, un arc capalçat fet amb dovelles més rústegues, amb l'empremta sobre el morter de l'encanyissat que formava part de la cintra amb què es va construir l'arc. L'aparell dels murs d'aquesta ermita està fet de pedres amb forma laminar, molt abundants a la zona, i de diverses mides. Es varen col·locar en filades horitzontals més o menys regulars. La majoria de les pedres presenten un simple desbastat, només a les cantonades s'observa un treball més acurat. Tot i que la volta està gairebé esfondrada, es pot veure encara que havia estat feta de pedres aplanades disposades en plec de llibre i lligades amb morter de calç. El farciment és constituït també per pedres de forma aplanada barrejades amb morter de calç, amb una disposició aproximadament radial. A l'exterior, sobre l'arc que separa la nau de l'absis hi havia les restes d'un campanar d'espadanya, que ha quedat sota les runes provocades per l'enderroc. També s'observen uns contraforts afegits a la façana de migdia i a l'absis, per tal de contrarestar la pressió de les voltes. | 08033-119 | Turó del Prat de Dalt | L'ermita era dedicada a Sant Tomàs Bexket, canonitzat l'any 1172, quan encara no havien transcorregut dos anys de la seva mort. El primer esment documental del temple és de l'any 1190 tan sols divuit anys posterior a la data de la canonització del sant, prova de la ràpida difusió que tingué a Catalunya la seva devoció. Sembla ser que l'any 1578, a causa del seu estat precari, el bisbe manà que es tanqués i reparés, cosa que devia fer-se perquè continuà apareixent en les visites pastorals posteriors. Els propietaris de la capella, l'any 1771 obtingueren el permís del bisbe per traslladar-la al mas del Prat del Dalt. El nou edifici data del 1773. A partir d'aquesta data s'abandonà l'antiga ermita. | 41.6741100,2.1596600 | 430051 | 4613935 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42560-foto-08033-119-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42560-foto-08033-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42560-foto-08033-119-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 92|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42543 | Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-elies | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVIII | Masia de planta irregular que consta de dos cossos de planta rectangular disposats en angle amb un edifici annexa. De planta baixa i dos pisos, la masia està construïda als quatre vents. La façana principal està orientada a llevant, seguint el curs de la riera de Caldes. La coberta és a dues vessants, de teula àrab, amb el carener perpendicular a la façana de migdia. En aquesta façana posteriorment s'hi va adossar un altre cos amb teulada d'una sola vessant, i teula àrab. Al segon pis presenta dues obertures simètriques amb brancals, llinda i àmbit que dibuixa una petita cornisa. A la façana principal, no hi ha un ordre clar de les obertures, prioritzant però el sentit vertical. Les dues de dalt estan fetes amb brancals de pedra i llinda de pedra, l'ampit és de pedra petita disposada plana. A la finestra més allargada, situada al costat esquerra de la façana en els brancals just per sota de la llinda de pissarra, la pedra ha estat substituïda per maó. La finestra de la planta baixa, de forma quadrada, ha estat oberta posteriorment, i no presenta cap element arquitectònic significatiu. El portal d'entrada està composat per un arc de mig punt, fet amb maons disposats en sentit vertical i els brancals de pedra. El llindar d'aquest portal també està fet amb un gran bloc de pedra. En aquesta façana hi ha adossat un pedrís de pedra. També es pot observar un altre pedrís de pedra a la façana restaurada recentment i on s'ha transformat l'antic galliner en dependències de la casa, per on s'accedeix per la façana nord. Aquesta última té varies obertures amb els brancals i llindes de pedra, algunes refetes actualment. També en aquesta façana s'ha obert una porta i per salvar el desnivell s'hi ha construït un petit pont amb quatre esglaons, on s'hi ha afegit una barana de ferro forjat de línies senzilles. La façana orientada a ponent, és la més carregada amb obertures; a la planta baixa, s'ha obert no fa gaire temps un porta que dona sota el cobert i permet accedir a la casa per l'antic celler. Al primer pis hi ha tres finestretes quadrades disposades horitzontalment, amb reixes, envoltades amb brancals, llinda i ampit de pedra, i per damunt d'aquestes, un seguit de finestres disposades horitzontalment, i en sentit vertical menys la que queda més a la dreta, que té una forma més quadrada. Totes elles envoltades amb brancals, llinda i ampit de pedra pissarra vermella. A l'interior de la casa els forjats han estat refets novament, amb totxana i bigues imitació fusta vella. La totxana ha estat envernissada. El terra de la planta baixa està fet a base de lloses de pedra distribuïdes irregularment. A la dreta dóna pas a una antiga cort de bèsties, i a continuació cap al celler, on s'observa la part del darrera del forn que es troba a la cuina. Aquest està construït amb un paredat mixt de carreus de pedra sense treballar amb material constructiu units amb morter de calç. Tornant al rebedor, a l'esquerra de la porta hi ha les escales que condueixen al pis de dalt i que estan fetes amb enormes blocs de pedra. Al davant, a la paret que separa el vestíbul de la cuina, hi ha una fornícula que va ser destapada en picar la paret. A l'interior de la cuina, a mà esquerra, hi ha un pou que permetia tenir aigua a la casa i també ser utilitzat per a conservar els aliments en fresc, que eren baixats mitjançant una corriola i una galleda. A la dreta, hi ha una llar de foc, amb el forn per coure el pa i una fornícula al costat, que devia servir per guardar el menjar. Al costat de la llar de foc hi ha un petit escó de fusta que un cop tancats dins la cuina permetia veure si algú accedia a la casa. També hi ha el taller on es conservava la brasa per cuinar. A l'exterior de la casa, a l'era, hi ha un safareig no gaire gran, amb una pica de pedra de pissarra vermella, sense aigua, i que segons el seu propietari, està pendent per restaurar la part de la rentadora. | 08033-102 | Vall de les Elies | Segons ens explica el seu propietari, el Sr. Salvador Torras, aquesta casa fou construïda l'any 1714. Els seus avantpassats perderen en un incendi l'antiga masia de Les Elies Velles (la qual està documentada a l'any 1300), situada per damunt de la Casa Nova de Les Elies. Decidiren instal·lar la nova masia prop de la resclosa i ho feren construint-la damunt d'una llosa de pedra com moltes de les grans plaques de pedra que es troben prop del riu. Durant uns anys la casa va quedar inhabitada, i des de fa uns cinc anys, que el seu propietari es dedica a restaurar-la. | 41.6736400,2.1391900 | 428346 | 4613900 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42543-foto-08033-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42543-foto-08033-102-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42706 | Bassa del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-del-prat-de-dalt | XIX | Bassa de planta quadrada que mesura 15m x 15m, i 3 m d'alçada, feta de pedra i maó i arrebossada amb ciment. Els murs mesuren entre 80cm i 1m d'amplada. La part més alta està tallada en biaix i recoberta de rajols de ceràmica vermell. A la cara de migdia, hi ha una escaleta de ferro que permet pujar fins a dalt. La bassa es troba situada a pocs metres del Torrent de la Font del Ferro. | 08033-265 | Camps del Prat de Dalt | 41.6736600,2.1437000 | 428722 | 4613898 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42706-foto-08033-265-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42706-foto-08033-265-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42663 | Resclosa de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-de-les-elies | XVIII-XIX | Resclosa construïda transversalment en el curs d'aigua de la riera de Caldes amb l'objectiu d'elevar el nivell de l'aigua i desviar-la per aprofitar-la per al rec. Situada no gaire lluny d'on conflueixen el Torrent de Sant Sebastià i el Torrent de les Elies, aquest assut o petita resclosa fa una vintena de metres de llargada per 2 d'alçada i 40 cm de gruix. Està tota ella realitzada amb pedra. Com que les antigues canalitzacions de pedra seca que conduïen l'aigua s'han malmès amb el pas del temps, es poden observar, tubs d'aigua que van a d'un costat a l'altre de la resclosa i baixen cap a la vall. Per altra banda, aquesta resclosa disposa de dos petits tubs que comuniquen d'un costat a l'altre del mur, i que permeten que l'aigua baixi tranquil·lament per la riera. En cas de pluges, aquesta aigua salta pel mur, continuant el seu recorregut. L'estrat arbori que envolta la resclosa està bàsicament dominat per alzinar (quercus), amb algun àlber (Populus alba), i freixe (Fraxinus angustifolia). Els estrats arbustius i herbacis són bastant similars al de l'omeda, però en el cas de les alberedes litorals es caracteritza per presentar vinca (Vinca diformis) i sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), i comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus). També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per la gran quantitat d'espines i l'atapeïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-222 | Riera de Caldes | Fins a mitjans del segle XX, les petites rescloses o assuts, havien estat originàriament construïdes amb fusta, maons, o pedra natural. Després, bé per que es van haver d'eixamplar o perquè resistissin més a les crescudes de les rieres o rius, es faran de formigó armat. Pel que el Sr. Salvador Torras ens explica, aquesta resclosa va ser construïda pels seus avantpassats, en temps de quan existia la masia de Les Elies Velles i era controlada cada dia, ja que el cabdal d'aigua era molt més important que actualment. Els seus avantpassats vivien a la masia situada no gaire lluny, de les Elies Velles, que l'any 1714 desaparegué en un incendi. Després de l'incendi, s'instal·laren prop d'aquesta resclosa, i construïren la casa damunt d'una llosa enorme de pedra, que maig l'aigua s'ha endut. Tot i que varen marxar a viure riera amunt, continuaren ocupant-se del manteniment de la Resclosa del Sant Pare, del Molí fariner situat 100 metres més amunt fins que aquest quedà en desús i de la resclosa de Les Elies, que encara avui en dia continuen realitzant el seu manteniment. | 41.6735900,2.1385900 | 428296 | 4613895 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42703 | Despoblat del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/despoblat-del-prat-de-dalt | A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XALABARDER, A. (1935). Caldes antic i modern: apunts per a la història de la vila de Caldes de Montbui. Centre Excursionista Calderí. Caldes de Montbui. | XII-XVII | Restes d'estructures formant un gran recinte rectangular, de 15 metres per 19,40 m de costats. Actualment, tot i que el bosc de pi és relativament jove degut a un incendi que va patir part del turó fa uns anys, el sotabosc ha recobert gairebé la totalitat de les estructures; malgrat tot per la banda nord, es poden identificar alguns dels murs externs així com les divisions dels espais interiors. Els murs interns de compartimentació són més estrets, d'uns 60 centímetres, mentre que els exteriors amiden 1 m X 0.80 m d'amplada. Els paraments són de pedres grans (26 cm X 10 cm), tot just trencades i sense cap retoc. Estan disposades en filades irregulars i lligades amb una mica de calç i argila. Aquest recinte, tant per la seva situació dominant com per les característiques constructives, es destaca clarament de la resta de murs que s'estenen al llarg del pendent del turó. Manquen els elements constructius de la coberta així com gran part del volum suposat dels murs. Aquest fet fa pensar en la possibilitat que els murs fossin obrats, des de la meitat fins a la coberta amb tovots d'argila i pedres. La coberta podria haver estat construïda amb branques i capes d'argila. Les restes d'aquesta edificació ocupen la major part del cim del turó del Prat de Dalt, on 75 metres més avall (en línia recta), també hi ha les restes de l'ermita romànica dedicada a Sant Tomàs Becket. | 08033-262 | Turó del Prat de Dalt | El topònim del Prat de Dalt s'identifica des del segle XIV amb el de Prat de Sant Tomàs. Ja a l'any 1319 es fa esment del Mas Prat de Sant Tomàs, i es podria afirmar que aquesta cita fa referència a un hàbitat proper a l'ermita de Sant Tomàs, de la qual ha hi ha notícies al final del segle XII. Per un abandonament primerenc, del qual no s'en tenen més notícies, el topònim del Prat de Dalt ha passat a identificar l'actual masia situada al peu del turó del Prat de Dalt, prop de la carretera de Caldes a Sant Feliu de Codines. Segons el Sr. Oller, propietari de les terres, fa potser 50 anys, que en aquest turó, el llavors secretari de l'ajuntament de Sant Feliu de Codines, aficionat a l'arqueologia, realitzà una prospecció del lloc, i trobant fragments ceràmics que farien pensar que aquestes restes estarien associades a la mateixa època constructiva de l'ermita de Sant Tomàs, i per tant, podrien oscil·lar entre els segles IX i X. | 41.6735000,2.1385600 | 428294 | 4613885 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42703-foto-08033-262-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42703-foto-08033-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42703-foto-08033-262-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42694 | Trull de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-de-les-elies | XVIII-XX | Restes d'un antic trull on s'elaborava l'oli procedent del cultiu de les oliveres de Sant Sebastià de Montmajor i Gallifa, entre d'altres. Encara s'observen algunes de les parets, i una de les pedres del molí. No s'ha pogut trobar, degut a la vegetació existent i la terra acumulada als marges, el safareig possiblement cavat a la pedra, i destinat a guardar-hi l'oli procedent de la premsa. | 08033-253 | Les Elies | Construït sota de la roca de la muntanya per on passa el camí de Sant Feliu de Codines a Les Elies, en una balma natural, situada una mica més amunt de la casa que porta el mateix nom. Segons ens explica el Sr. Salvador Torras, en aquest lloc, en ple hivern, hi pot haver una diferència de 18ºC a 20ºC amb la temperatura exterior on es troba la casa. L'escalfor de la pedra permet el creixement a les parets rocoses del té de roca. Segons relata el Sr. Torres, els murs del molí tancaven tota la balma, però amb el pas del temps, i el seu abandonament, fou utilitzat pels pastors per aixoplugar els bens (fins a 300 bens). Com que el calor era tant gran, els pastors enderrocaren bona part dels murs, deixant només una part encara visible, i col·locant un empostissat perquè els bens no fugissin. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Es pesaven les olives i s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien moltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apillaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es neteja va amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6731700,2.1576700 | 429884 | 4613832 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42694-foto-08033-253-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42694-foto-08033-253-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42694-foto-08033-253-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42690 | Barraca 2 del bosc de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-del-bosc-de-les-elies | XIX-XX | Barraca realitzada aprofitant una part del marge natural de la feixa. Les altres parets han estat construïdes principalment amb paredat mixt de carreus de pedra petits sense treballar i restes de material constructiu (teules, maó) units amb morter de calç. De planta rectangular, de 4m x 3m aproximadament. D'una sola vessant, amb teula de teula àrab, on es pot llegir la data de reconstrucció de la teulada: 1980, gravada en el ciment que junta la cantonada del ràfec de la teulada amb la totxana. Té una xemeneia feta amb 4 teules àrabs posades verticalment i lligades entre elles per un filferro. L'obertura es troba orientada al sud-est, amb una porta d'accés de 1,60 cm x 70 cm d'amplada aproximadament, la llinda de fusta, molt seca pel pas del temps i brancals i llindar realitzats alternant maó i pedra . No té cap altre obertura que permeti el pas de la llum. Tampoc de porta de tancament. Al seu interior s'observa el sostre de la teulada fet amb bigues de ciment i totxana, així com una xemeneia amb graella per cuinar. Per la part del darrera té un petit dipòsit rodó d'uralita que recull les aigües pluvials de la teulada. | 08033-249 | Bosc de les Elies | La teulada ha estat refeta l'any 1980 | 41.6729200,2.1478800 | 429069 | 4613813 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42704 | Font del Cussonell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-cussonell | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona, pàg. 86. Editorial Teide. Barcelona. | XIX-XX | Font situada a un dels extrems del Camp Gran, al peu del turó del Prat de Dalt, molt propera del Torrent del Cussonell, que encara actualment fa de línia divisòria entre els municipis de Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines. L'aigua d'aquesta font neix d'una veta d'aigua sota terra, que es troba canalitzada 20 metres més amunt, lloc on es trobava l'antiga font i que es va anar fent malbé per la manca de manteniment. L'aigua de la font actual, raja constant, per un broc de plàstic col·locat dins del mateix muret de formigó i pedra, que va a buscar el naixement de la veta d'aigua. Per sota del broc, l'aigua va rajant, passant entre el marge i un muret de pedra construït als anys 70 per retenir la terra del marge, aprofitant el pendent fins que es perd en direcció al torrent del Cussonell. Aquesta font està envoltada d'avellaners. | 08033-263 | El Camp Gran | Moreu-Rey (1962), parla de la font de Cossanell o del Cossanell, situada prop del torrent del Cossanell, que serveix de fita dels torrents de Sant Feliu i del Caldes. Aquest nom el troba ja documentat l'any 1443, fent referència també al torrent que porta el mateix nom i que neix molt aprop: 'aragay qui ix de fonte de Cossanell'. Moreu-Rey (1962) també senyala que ja entrat el segle XX aquest topònim es troba escrit amb la lletra 'u' i no amb 'o'. El Torrent de Cossanell o del Cossanell, es troba citat en el document apòcrif de la consagració de Sant Feliu (datat de 1193, probablement no anterior al 1450). Moreu-Rey també senyala que aquest torrent fa de límit als torrents de Sant Feliu i de Caldes, i és afluent, a l'esquerra de la Riera oTorrent de Sant Feliu. El Sr. Oller, propietari de les terres explica de l'antiga font, de la qual encara es poden observar les restes, que aquesta va ser pagada per un tal 'Usart' o 'Usard'. Segons ens narra durant el treball de camp, 'durant l'època de més esplendor dels balnearis, venia per Caldes, gent amb molts diners. Una d'aquestes persones, el Sr. 'Usart' o 'Usard' s'enamorà de l'indret, i va pagar les obres d'acondicionament de la font, que constava d'una placa amb el nom de la font, amb una petita teuladeta, on per sota hi havia el broc, un pedrís amb el seient fet de rajol porós vermell, ubicat a la banda dreta per permetre seure a la gent, i una canal feta de totxos per desaiguar l'aigua sobrant torrent avall. La font quedava arrecerada ja que tota ella estava envoltada per uns murs construits de pedra seca (per una banda) que retenient el marge de terra, i per l'altre lligats amb argamassa, amb uns pilars i una petita pèrgola per on la vegetació protegia els visitants de les fortes calors. | 41.6728000,2.1429100 | 428655 | 4613803 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42704-foto-08033-263-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42704-foto-08033-263-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, el Sr. Oller ens acompanya fins a la font, on es poden observar una mica més amunt de l'actual font, les restes de l'antiga construïda segurament a finals del segle XIX. | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42692 | Barraca de l'hort d'en Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-lhort-den-joan | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | el seu interior està ple de deixalles, tot i que el seu estat de conservació és bó. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a un marge també realitzat en pedra seca, que podrien datar de la mateixa època i que separa el desnivell de dues antigues feixes, ara ocupades pel bosc, bàsicament alzinar. Excavada a l'interior del marge, totes les parets són de pedra. La porta es troba desplaçada cap un costat. Orientada cap migdia. La porta, d'uns 80 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb el brancal esquerra de pedra treballada, i el dret, aprofitant un gran bloc de pedra natural. Té una llinda de grans dimensions. També hi ha un marxapeus fet amb pedra. | 08033-251 | Bosc d'en Joan | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6728100,2.1480600 | 429084 | 4613800 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42677 | Forns de calç I i II del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forns-de-calc-i-i-ii-del-prat-de-dalt | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Conjunt format per dos forns de calç. Són de planta circular i secció cònica, excavats al pendent d'un marge. A la part inferior, per la façana nord-est, hi ha l'accés a les cambres de combustió, de les quals es conserva l'obertura del forn situat més a l'esquerra, que mesura d'1'3 x 1'5 x 2 m. i amb un arc escarser amb una doble filada de maons posats a sardinell o a plec de llibre, tot i que l'arc que s'ha conservat de la boca esquerra, n'ha perdut gairebé la filada externa. Els murs són de paredat antic fet a base de pedres irregulars, de 80 cm de gruix, unides amb fang i falcades amb pedruscall. En un nivell de cota superior, es pot observar l'interior dels dos forns. Val a dir, que en el de més a l'esquerra, la boca està tapada per un petit enderroc del mateix marge, mentre que el forn de la dreta, el sostre s'ha ensorrat i està gairebé colgat. L'interior de la cambra de cocció té les parets recobertes de pedra irregular i en el cas de la cambra del forn de l'esquerra, gairebé tot el seu interior ha quedat vitrificada per les altes temperatues a que estava sotmesa la calç, deixant a la vista uns regalims vitrificats de colors blaus, grisos i verds. | 08033-236 | Turó del Prat de Dalt | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safareigs així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. Una mica més amunt, pujant per un camí de terra en direcció nord, es pot observar les pedreres de calç d'on s'extreia la calç per fer funcionar els forns. | 41.6727800,2.1622000 | 430261 | 4613785 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42677-foto-08033-236-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42677-foto-08033-236-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42677-foto-08033-236-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42689 | Barraca 1del bosc de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1del-bosc-de-les-elies | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XIX-XX | aquesta barraca es troba en molt bon estat de conservació. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a un marge també realitzat en pedra seca, que podrien datar de la mateixa època i que separa el desnivell de dues antigues feixes, ara ocupades pel bosc, bàsicament de pi blanc, a la part baixa de ponent del turó del Puig de Prat, aprofitant el desnivell del sòl. Excavada a l'interior del marge, la seva forma és original, ja que un cop s'accedeix per la porta hi ha una mena de rebedor d'uns 80 cm d'amplada que dona pas a dues obertures laterals, de planta circular, d'1,20cm de diàmetre i fonamentada sobre un sòl rocós de galets de pedra. Orientada cap al sud-oest. El marge on es troba la barraca, per damunt de la paret es troba plena de vegetació, sobretot romaní. La porta, d'uns 80 a 90 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb els brancals de pedra treballats i una llinda plana. També hi ha un marxapeus fet amb pedra. Al seu interior, en aquesta mena de rebedor, s'observa una petita fornícula excavada a la terra, que segurament servia de rebost. | 08033-248 | Bosc de les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6724400,2.1483100 | 429104 | 4613759 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42688 | Barraca del Camí de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-cami-de-les-elies | XIX-XX | cal restaurar una part del sostre i netejar-la de bardisses | Barraca realitzada aprofitant el marge natural de la feixa. La paret del marge, feta de pedra seca ha estat aprofitada per construir-hi la barraca. Les altres parets han estat construïdes amb paredat mixt de carreus de pedra petits sense treballar i restes de material constructiu (teules, maó) units amb morter de calç. De planta rectangular, de 4 x 3 m, amb teulada, actualment ensorrada, d'una sola vessant i feta amb teula àrab. L'obertura es troba orientada a llevant, amb una porta d'accés de 1,60 x 0,70 m d'amplada aproximadament, i llinda i marxapeus de pedra d'esmolar vermella. A les parets que donen a ponent i nord-oest, s'observen dues finestretes, rectangulars, a mena gairebé d'espitllera, que segurament permetien el pas de la llum. També, s'observen les restes d'una antiga xemeneia situada a la cantonera dels murs de llevant i ponent, construïda amb lloses de pedra d'esmolar, amb una petita obertura a un pam de terra, possiblement per treure l'excés de fum de l'interior en dies de vent. Actualment el seu interior està ple de bardisses, amb part de l'enderroc de la teulada. | 08033-247 | Camí de les Elies | Segurament aquesta barraca fou construïda i utilitzada per poder guardar les eines dels pagesos i utilitzada com a aixopluc en cas de mal temps, i per què no, aixoplugar-hi el bestiar que acompanyava al pagès. | 41.6721800,2.1474100 | 429029 | 4613731 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42705 | Forn de calç III del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-iii-del-prat-de-dalt | XVIII-XIX | en eixamplar el camí es va enderrocar una gran part del forn de calç. | Forn de calç del qual només en queda el mur orientat al sud-est. Al costat dret del mur, hi ha una cova excavada en el sauló amb el marc d'una porteta de fusta, que servia de refugi. Actualment és ple de bardisses i heura. A l'eixamplar el camí, el mur amb la boca del forn foren enderrocats. | 08033-264 | El Camp Gran | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6718600,2.1455800 | 428876 | 4613697 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42705-foto-08033-264-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42705-foto-08033-264-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42705-foto-08033-264-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El Sr. Oller, propietari de les terres del Prat de Dalt, on es troba el forn, situa en aquest indret, un fet històric. Sembla ser, que durant la retirada de les tropes republicanes, de la Guerra Civil Espanyola, alguns demòcrates republicans, pensant que la única falta que havien comès era estar en el costat dels vençuts, van decidir no passar cap a França a través dels Pirineus. Dos d'ells, van decidir amargar-se en el forn de calç, excavant en un dels costats del forn, una cova de sauló on no s'hi cap de peu. Però la mala sort va fer que els 'regulars del dictador', els trobessin i despullats, els afusellessin allí mateix. El Sr. Oller, no recorda exactament si els cossos dels dos republicans varen quedar enterrats just per damunt del forn de calç, o bé per sota, on hi ha la figuera i els avellaners de la font però que de ben segur que es trobaven allí; el que no recorda exactament si encara hi estan enterrats o si bé, fa uns anys es recuperaren els ossos i foren col·locats en algun nínxol al cementiri municipal. | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42686 | Barraca de La Resclosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-resclosa | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | manté tota l'estructura, però està coberta per vegetació, bàsicament bardisses | Barraca de vinya en pedra seca, de planta quadrada (1'25 x 1'25 metres), amb una alçada d'1'35 metres. Està integrada aprofitant el mateix desnivell de la feixa. La coberta està formada per vàries lloses grans, i al damunt la terra. Orientada a l'est. Als costats de l'entrada hi ha dos murs paral·lels en un angle de 90 º respecte a la paret de la feixa. Té una llinda de cinc centímetres d'amplada feta en un sol bloc de 90cm de llargada, que es recolza en els brancals de l'entrada fets amb blocs de pedra molt més grossos que la resta de pedra emprada en la seva construcció. L'obertura té uns setanta centímetres aproximadament per 1 metre d'alçada. | 08033-245 | Camí de les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6714800,2.1472300 | 429013 | 4613653 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42691 | Barraca de les Oliveres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-les-oliveres | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | presenta la coberta enfonsada parcialment amb vegetació al seu interior | Barraca de vinya construïda en pedra seca aprofitant el marge del camí de Les Elies i que porta a la casa Nova de Les Elies, en un camp d'oliveres joves. És de planta quadrangular de 2,25 x 2,25 metres i murs de 60 cm d'amplada. Obertura orientada a llevant, amb una porta de 75 cm d'amplada per 90 centímetres d'alçada. Presenta una llinda de força gran que reposen sobre brancals de pedra. La coberta, tot i actualment s'ha enfonsat parcialment, presenta una volada o cornisa, sobreposada per aproximació de filades i llosa plana final de pissarra vermella o pedra d'esmolar, coberta d'argila i plena de vegetació. Al seu interior, a mà esquerra, en una cantonada, hi ha una xemeneia, feta amb una sola llosa també en pedra d'esmolar, i al seu costat, coincidint amb el mur on es troba la porta d'entrada una petita obertura quadrada, de 20 x 20cm que segurament permetia la sortida de fums. Les parets de l'interior de la barraca havien estat units amb morter de calç. | 08033-250 | Camí de Les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6713800,2.1481700 | 429091 | 4613641 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42707 | Mina I del Molí d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-i-del-moli-den-selles | XVII-XVIII | Galeria excavada primerament a la roca i després directament al sauló, que comunica fins a la mina del Dimoni, o mina de la Font del Dimoni. Aquesta mesura 1 metre d'alçada x 50 cm d'amplada màxima, amb un seguit de pous que permeten, en cas d'enderroc o esllavissada d'una part del sostre o mur, treure el sauló amb cabassos lligats a una corda. Aquests pous, que de vegades arriben a fer més de 10 metres d'alçada, tenen la boca tapada. Per accedir al seu interior, cal baixar per unes escales fetes d'obra. Les parets del baixant de l'escala, fins arribar a la boca d'entrada estan fetes de totxana i formigó. Antigament s'hi baixava per un pou. El desnivell és d'uns dos metres i mig. Aquesta mina està en funcionament. La boca d'accés exterior a la mina consta d'una porteta d'accés de ferro, de 60 cm d'amplada x 80 cm d'alçada. | 08033-266 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | La mina comunica amb la mina de la Font del Dimoni, situada al Torrent dels Enamorats. Per excavar les mines de sauló s'utilitzaven principalment dues eines: l'escoda i la mitja escoda, una mena de pic corbat. La terra s'anava posant en cabassos i era extreta del seu interior per una mena de rails amb un petit carretó amb rodetes, o bé pels pous d'aeració que es feien cada 20 o trenta metres (de vegades 50 metres); a l'exterior de les boques d'aeració hi havia un company que treia el cabàs ple de sauló lligat amb una corda. Aquests pous acostumaven a ser molt estrets, d'uns cinquanta centímetres a seixanta de diàmetre. Les galeries de les mines de sauló acostumaven a tenir un metre d'alçada, de vegades una mica més, i de vegades, en funció de si al davant tenien una roca, l'accés era molt petit fins a poder tornar a trobar el sauló. En aquests pous s'havia d'accedir-hi amb una espelma per detectar que no tinguessin la guilla i posar en perill la vida dels homes que les construïen o les arreglaven. | 41.6711000,2.1471400 | 429005 | 4613611 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42707-foto-08033-266-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42707-foto-08033-266-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El seu propietari realitza el manteniment de la mina | 94 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42533 | Ermita de Sant Tomàs del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-tomas-del-prat-de-dalt | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. CORTADELLAS i VALLÈS, A. (1998). Repertori de llegendes històriogràfiques de la Corona d'Aragó. Textos de la cultural Catalana. Curial, edicions catalanes. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental i El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XVIII | Es troba en un excel·lent estat de conservació gràcies als seus propietaris | Ermita de planta rectangular, adossada a la banda dreta de la façana principal de la casa. Consta de planta baixa amb un cor al primer pis, al qual s'hi accedeix per dos llocs; des de l'exterior, per unes escales situades a un costat de l'era de la casa, que menen fins al terrat, porticat amb arcs de mig punt que s'aguanten damunt de pilars fets amb totxo; i des de l'interior de la casa, per una porteta situada al segon pis. La porteta per la qual s'accedeix al cor es troba just per darrera de la galeria porticada. Aquesta presenta llinda, brancals i marxapeus de pedra. A la dreta de la porta d'accés hi ha el rosetó, envoltat tot ell per un marc de pedra motllurat. El vitrall del rosetó alterna un dibuix geomètric, a base de rectangles i cercles, amb una flor al mig, alternant els colors vermell, verd, groc, vermell, lila, blau, groc amb tonalitat carbassa i blanc. La teulada està construïda a un sol vessant, amb un petit ràfec fet de maons. El portal d'accés consta de dues pilastres adossades a la façana mateixa, amb un arc de mig punt fet de maons i un barri de barrots, realitzat amb ferro forjat acabat per unes puntes de fletxa, que un cop obert permet accedir al cancell de l'ermita, on després de pujar tres esglaons de pedra, i salvar el marxapeus, s'accedeix per una porta a l'interior de l'ermita. El portal d'entrada està composat per una porta de fusta amb remats de ferro en forma de cabotes rodones, de clau i una llinda recta, amb brancals i marxa-peus de pedra motllurat. La llinda porta la data amb l'any 1773, segurament la data en la qual fou traslladat el nou edifici de culte. La façana exterior està arrebossada fins al primer pis; la part del cor i la façana que dóna al nord-est (només visible la del terrat) estan fetes amb pedra d'esmolar vermella, aplanada i irregular. La nau és de planta rectangular amb un absis de volta ogival, i una motllura de guix que separa la planta baixa del primer pis, on només hi ha el cor, adossat a la façana principal de l'edifici. Els murs interiors per sobre de la motllura estan arrebossats i pintats de color blanc, i ressaltant els arcs amb color verd. La resta està feta amb pedra irregular, d'esmolar vermella, lligada amb morter de calç, tot i que actualment les juntes han estat arreglades i unides amb ciment. A l'absis hi ha una fornícula clàssica amb la talla original de Sant Tomàs Becket feta de fusta. També hi ha un altar de pedra. | 08033-92 | Turó del Prat de Dalt | Primitivament, l'ermita de Sant Tomàs del Prat de Dalt, es trobava situada a mig turó del Prat de Dalt, per darrera de la masia que porta el mateix nom. Se sap que l'any 1578, el bisbe va manar que es reparés ja que estava en mal estat de conservació i després fos tancada. De tota manera les visites pastorals segueixen esmentant-la durant els segles XVII i XVIII. L'any 1771 es donà permís per a transferir-la prop de la casa. Així, aquesta nova capella, data de l'any 1775 o 1776, tot i que la data de la llinda correspon a l'any 1773. En aquesta, continuà venerant-s'hi el sant titular de l'antiga ermita: Sant Tomàs Becket, canonitzat l'any 1772. | 41.6708900,2.1610700 | 430165 | 4613576 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42533-foto-08033-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42533-foto-08033-92-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42536 | Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prat-de-dalt | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Masia de planta rectangular que costa de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a dues aigües, desaiguant cap a les façanes laterals. Construïda amb teula àrab, les teules estan disposades a llata per canal (la disposició dels cabirons és perpendicular al pla de la façana principal). El carener és perpendicular a la façana principal que està orientada a migdia. Les obertures més importants es troben a la façana principal i el seu perímetre està resseguit per pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. L'acabat de tota la masia és amb paredat irregular de pedra vista, lligat amb morter de calç, tot i que per damunt d'aquest, actualment, ha estat substituït pel ciment. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30 %. Les obertures de la façana principal són simètriques respecte a l'eix vertical i horitzontal de la façana. El portal d'entrada presentà un esglaó d'accés amb marxapeus. Tota la portalada és adovellada, amb un cancell i una entrada que reparteix les diferents dependències de la casa, amb l'escala per accedir al primer pis. A banda i banda del portal, dues obertures, amb una reixa en forma de graella. Al primer pis, hi ha tres balconeres amb voladís fet amb llosa d'esmolar vermellosa i motllurada i barana de ferro. Totes elles disposen de carreus o pedra carejada que ressegueixen les finestres i la porta. Les llindes dels tres finestrals són d'estil neogòtic. Les finestres i finestrals estan tancats amb porticons de fusta enrasats al pla de façana. A l'esquerra de la balconera central hi ha un rellotge de sol ovalat datat de l'any 2002, data de la última reforma de la casa. El ràfec de la coberta és constituït per una tres volades de totxo per suportar-ne les teules. Les golfes presenten dues obertures laterals molt més petites, resseguides amb pedra (la de la dreta amb una reixa de ferro) i al centre de la façana, per sota del carener 5 obertures fetes formant un arc de mig punt fet de totxo superposat (a mena de llibre), i aguantats damunt de 6 pilars tallats irregularment en un sol carreu de pedra d'esmolar. En aquesta masia s'observen les diferents etapes de creixement; adaptant-se per tal de constituir la màxima unitat organitzativa. Així trobem una part de l'edifici, situat a la façana de ponent de planta rectangular, que consta de vàries unitats volumètriques; la primera, es tracta d'un porxo, de planta rectangular, que consta de planta baixa, i pis; aquest edifici presenta a la planta baixa tres arcades de mig punt fetes de maó aguantades per pilars arrebossats, a l'interior dels quals s'hi guarden els estris de treballar la terra i la maquinària. El sostres són fets de volta catalana, que actualment s'observen partits per murs mitjancers; Per damunt, un terrat porticat amb arcs i pilars fets de maons i baranes de ferro, amb la coberta a doble vessant, de teula àrab i bigues de fusta. Més a l'esquerra, una altra construcció, antiga masoveria, de planta baix i pis, amb la façana arrebossada, que actualment està essent utilitzada en part com a paller. La coberta és a doble vessant amb la part orientada a mig dia més gran. Les obertures. Els tancaments de la masia són de pedra combinada amb argamassa amb vista a una resistència més alta. La pedra és austera, extreta directament de la naturalesa en alguns parets; d'altres com a la façana principal, la pedra ha estat aplanada lleugerament; i d'altres presenta arrebossat. La façana principal es troba protegida per un seguit d'edificis annexes que juntament amb el portal d'accés a la masia, formen un pati interior. La portalada o portal d'entrada a la masia és situada a la façana orientada al nord-est, amb un carener i teuladeta o marquesina a doble vessant amb teula àrab; El portal està resseguit amb una gran llinda de pedra . | 08033-95 | Turó Prat de Dalt | Des del 1319, aquesta masia també se la coneix com el mas del Prat de Sant Tomàs. La casa havia pres el nom de l'antiga capella de Sant Tomàs. El 1 de gener de 1868 va quedar separada de la parròquia de Caldes de Montbui i fou agregada a la de Sant Feliu. Han parlat d'aquesta casa els historiadors de Jaume Balmes i de la seva obra, 'el Criteri' que fou escrita a la biblioteca de la casa, situada sota el colomar i la qual fou tota una sorpresa en descobrir-la. De la història de la casa i el seu llinatge, Moreu-Rey (1962) documenta un tal Jaume Prat de Sant Tomàs i llur fill l'any 1373; Jaume Prat de Sant Tomàs (1414 i 1446); Silvestre Prat (1464); Matheu Prat fill del precedent (1480); Pere, fill del precedent (1543,1550); Joan Pere Prat de SantTomàs (1560). Se sap també que els dies 12, 16, 31 de gener i el 1 de febrer de l'any 1643 es van enterrar successivament, Pere, Esperança, Joan Pau i Maria Anna Prat de Sant Tomàs de Dalt, víctimes de l'epidèmia. En aquesta casa hi va fer estada en Jaume Balmes on va escriure cartes a la família i l'obra 'El Criteri', entre altres. La biblioteca on treballà es conserva intacta. | 41.6708400,2.1610000 | 430159 | 4613571 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42536-foto-08033-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42536-foto-08033-95-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Cal destacar també, l'era feta tota ella amb grans lloses irregulars de pedra d'esmolar, i els dos pedrissos que es troben fets amb el mateix material i que es troben disposats a banda i banda de la façana principal. A la dreta de la façana, es troba adossada la capella de l'any 1773 dedicada Sant Tomàs. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42697 | Molí de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-les-elies | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII-XIX | enderroc de la teulada i parcialment del segon pis | Molí fariner, de planta quadrada, amb planta baixa i pis, amb el portal d'entrada situat a ponent. Els brancals són de pedra de pissarra vermella i amb una llinda de grans dimensions, on hi ha gravat el nom del seu antic propietari 'JAUME TORRAS', juntament amb l'any '1775'. En aquesta llinda ha una altra inscripció que no s'ha pogut llegit degut a l'erosió de la pròpia pedra. La teulada a una sola vessant, en teula àrab, que des de fa molts anys no existeix. De la planta pis, no en queda gaire cosa. En la paret del mur de llevant, s'observa que el primer pis hauria estat construït posteriorment, ja que s'endevina una construcció més antiga de planta baixa amb teulada a dues vessants. Aquesta presenta una obertura de la qual ja no queda més que una part dels brancals de la finestra. La façana que dona a migdia, és la que presenta l'enderroc del primer pis més considerable, segurament degut a l'existència d'una heura, que amb les seves arrels, ha anat desprenent les pedres de la façana. Pel que fa a la façana situada en direcció nord, aquesta està força malmesa i recoberta de vegetació, la qual cosa fa impossible la seva descripció. S'endevinen però un parell d'obertures que haurien estat finestres amb llindes, brancals i àmbit de pedra. Per la façana de ponent, damunt del cobert realitzat amb pedra i encanyissat s'endevina també una porta d'entrada al primer pis amb la llinda dreta de carreus treballats i al seu costat tres obertures, dues d'elles de petites dimensions tapiades amb carreus de pedra i una tercera, envoltada per l'heura on només queda una part dels brancals i l'ampit de pedra. Al costat de la porta d'entrada, per la planta baixa, s'observa un espai construït amb pedra seguint el marge i que ve a recolzar-se a la paret de façana de ponent. Es tracta d'un cobert realitzat amb una volta d'encanyissat, de les mides d'un carro. L'obrador o càrcol situat a la planta baixa, té una planta rectangular d'uns 5m x 8m aproximadament, a l'interior del qual es conserva la volta d'encanyissat, encara en bon estat i una petita finestreta de forma trapezoïdal, amb vistes a la riera, força estreta i que va ser tapiada posteriorment amb pedra de pissarra vermella. A l'interior de l'estança s'hi pot observar encara el pedrís ample i alt que servia de suport a les dues moles que es troben 'in situ'. Damunt del pedrís, hi ha les dues moles, que tanmateix, eren les que feien la feina més complexa. Aquestes peces són circulars, de pedra, d'uns sis a set pams ( 1,30 a 1,40 m.) de diàmetre per un o dos de gruix. El centre de la mola, l'ull de la mola és foradat. També s'observa el ratllat de les moles: conjunt d'incisions en forma de petits canals solquen les cares que molen, amb l'objectiu de treure i apartar el segó i per facilitar la mòlta de gra i ajudar la circulació del gra mig mòlt del centre de la mola fins a l'extrem exterior. També hi ha una xemeneia d'època contemporània feta amb totxana, i menjadores pel bestiar, prova de que aquest espai havia estat utilitzat fins fa ben poc per aixoplugar-hi els bens. Sota l'obrador s'obre un espai encara visible amb una volta de pedra de la canal de desaigua, orientada a migdia, que anava fins a la riera. La resta de la canal està coberta per la terra degut a que en aquest lloc encara es llaura per cultivar. | 08033-256 | A 100 metres del Rec de la Resclosa del Sant Pare | Situat en les terres propietat des de fa segles de la família Torras .A la llinda de la porta d'entrada, hi ha encara la inscripció que porta el nom de l'antic propietari del molí: 'JAUME TORRAS', amb la data '1775'. Segons ens explica el Sr. Salvador Torras, descendent d'en Jaume, aquest molí funcionava ja quan encara existia la masia de Les Elies Velles, situada per damunt de la casa Nova de Les Elies, i que segons diu, fou construïda al 1300 i va patir un incendi l'any 1714. Fou llavors quan els propietaris, sempre de la seva família, decidiren construir la masia coneguda amb el nom de Les Elies, seguint la riera de Caldes, i on actualment hi viu el Sr. Torras. Segons el propietari actual, les teules de l'antic molí en desús, foren aprofitades per arreglar altres teulades malmeses en època de mancança quan ell era petit. En aquest molí venien els habitants de Gallifa i del Barri de Sant Sebastià de Montmajor a moldre el gra per fer-ne farina. Segurament es tractava d'un molí fariner de bassa, que captava l'aigua de la riera com a font d'energia natural. L'aigua passava per un cup (pou) i amb la seva força movia el rodet del molí. D'aquesta manera els pagesos molien el blat per fer farina. Per posar-lo en funcionament, l' aigua de la riera era canalitzada fins a una bassa que hi devia haver prop del molí, i que potser amb les bardisses i la feixa que es continua cultivant impedeixen veure'n les restes. La bassa que servia per emmagatzemar l'aigua aconseguia regular-ne la pressió. Aquest disposava d'un pou, ubicat en un extrem tocant o prop de la paret del molí a mena de conducte vertical circular amb una obertura petita al fons per la qual l'aigua sortia a pressió sobre el rodet. El mecanisme d'aquest molí havia de ser molt senzill: l'aigua del pou queia amb força sobre la turbina fent-la girar; Aquí es produïa la transformació de l'energia hidràulica en energia mecànica, la pressió de l'aigua es convertia en moviment rotatori. Aquest moviment es transmetia a través d'un eix a la mola superior que girava a sobre d'una altra de fixa. Entre mig de les dues moles hi havia el blat per a ser mòlt. | 41.6705600,2.1640200 | 430410 | 4613537 | 1775 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42697-foto-08033-256-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42697-foto-08033-256-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42697-foto-08033-256-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42687 | Barraca de l'Hort del Baió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-lhort-del-baio | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | manté tota l'estructura, però està envoltada per vegetació, bàsicament bardisses | Barraca de vinya construïda en pedra seca i adossada en un marge natural arran del camí, integrada al mur de pedra seca que protegeix tota la feixa. El seu interior és de planta quadrada d'uns 2,5m x 2,5m i murs de 70 cm d'amplada, amb una alçada total d'1,40m. La coberta ha estat realitzada amb volada o cornisa, sobreposada per aproximació de filades i llosa plana final, coberta d'argila. Obertura orientada a llevant. Damunt dels brancals de pedra hi reposa la llinda, tallada amb pissarra vermella o pedra d'esmolar de grans dimensions; al damunt d'ella n'hi ha de més petites per retenir la terra que baixa naturalment del pendent de la feixa. També té un llindar fet amb pedra de les mateixes característiques. | 08033-246 | L'hort del Baió | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6702500,2.1482000 | 429093 | 4613516 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42687-foto-08033-246-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42687-foto-08033-246-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42687-foto-08033-246-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42708 | Bassa de la mina del Molí d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-la-mina-del-moli-den-selles | XIX | Bassa de planta trapezoïdal, que mesura 2,50 metres de fondària. Els murs tenen 40 cm de gruix. Aquesta es troba situada just per sota d'una mina de sauló que comunica amb la mina de la font del Dimoni, entre tres murs de contenció; el del fons, és un mur que aguanta part del marge d'una feixa; l'altre mur aguanta part del camí que travessa la propietat i que mena al molí fariner; el darrer, encarat al nord, aguanta el marge del camí. Es poden observar cinc arcs rebaixats, construïts amb volta de maó, i aguantats per pilars, que tenen una funció decorativa, i passen en part per sota de la feixa. A l'extrem del mur situat a migdia hi ha el bunó de la bassa, amb la pica de distribució d'aigua cap a lles diferents canals del reg dels horts, que fan córrer l'aigua d'una feixa a l'altra aprofitant el desnivell del terreny fins arribar a la riera. | 08033-267 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | 41.6687300,2.1625700 | 430287 | 4613335 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42708-foto-08033-267-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42708-foto-08033-267-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42535 | Pou de Glaç del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-glac-del-prat-de-dalt | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. SALAS ET ALII. (2001). El nostre Esdevenidor Climàtic. Ed. Ariel. Barcelona. | XVIII | Pou de glaç construït en part sota terra, de planta circular, que mesura uns 12 metres de fondària, per 10 de diàmetre, amb parament de pedra seca i voltes de maçoneria, perfilades, fetes de pedra. Les parets arran de la base són molt més gruixudes, de més d'un metre i mig d'amplada. La part superior, que queda a la vista des de l'exterior, i que és la que tancava el pou presenta encara una coberta o teulada de volta semiesfèrica del mateix material, amb dues obertures. Aquestes, tenen forma rectangular, per permetre l'accés i l'extracció dels blocs de gel mitjançant una politja i, a la vegada, l'accés del personal que hi treballava. Les obertures presenten llindar, brancals i ampit de pedra. En la primera obertura que es troba arran de camí, en arribar al pou de glaç i que dóna a l'est, té una llinda on es pot llegir encara '1778. TOMÀS PRAT ME FECIT'. | 08033-94 | Prat de Dalt | El pou de glaç sempre ha estat propietat de la família del Prat de Dalt. La finalitat d'aquestes construccions era la d'emmagatzemar el gel o glaç produït en les geleres properes per tal de poder proveir la població per al seu consum durant una bona part de l'any. Aquest sistema de construcció donava un aïllament a l'interior gairebé hermètic i permetia que en llocs de poca alçada o on les nevades eren poc freqüents poguessin existir autèntiques neveres que proporcionaven el gel necessari per al consum humà. Els pous de glaç es van construir entre els segles XVI i XIX durant l'anomenada petita Edat de Gel, que va portar la neu a molts indrets. Durant aquella època l'emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural. Se'n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental. Aquests pous es començaren a construir a prop de les rieres per tal de disposar d'aigua, i ben aviat es començà un procés de comercialització del glaç, el qual era transportat majorment a Barcelona. L'època més brillant, s'estengué al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX. Hi ha constància, però, que durant la post guerra espanyola, encara en va funcionar algun . La temporada de treball devia començar cap a mitjans d'octubre. S'havien de netejar els pous del boll que hi havia quedat de la temporada anterior i de tota mena de deixalles que hi pogués haver. Les basses prop de les poues on s'hi entollava l'aigua, calia deixar-les netes de boga, joncs i esbarzers crescuts durant l'estiu. Un cop endreçada i neta la poua, s'havia d'esperar que arribessin les primeres glaçades. Mentrestant, es preparaven uns embassaments propers a la poua, els quals s'omplien d'aigua, per tal que en caure els primers freds, es glacessin i poguessin començar ben aviat a emmagatzemar el glaç o empouar, feina que duraria fins els volts de primers d'abril. S'aprofitava també la neu, que segons que sembla, en aquells anys era molt més abundosa que no pas avui. La neu s'anava premsant i d'aquesta manera s'obtenien també unes plaques de neu glaçada que eren dipositades en el fons de la poua. L'empouament es feia per pisos. Es cobria de cap a cap la poua de glaç o neu glaçada i quan ja s'havia omplert un sostre, al damunt s'hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l'altre capa de glaç i evitava que s'enganxessin unes capes amb les altres i així, fins a tenir-la plena. El glaç d'aquesta manera no és fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera. Un cop fora, es preparaven els carros que tirats per mules realitzaven el transport, durant la nit i, principalment, cap a Barcelona, que eren els clients de glaç més importants. Un cop arribats es treia el glaç per peces; després calia serrar-les per a fer-les a mida i, embolcallades de boll es distribuïen. Salas i altres (El nostre Esdevenidor Climàtic, 2001) mencionen que l'Ebre es va glaçar set vegades entre 1505 i 1789. En 1788 i de nou en 1789 el riu va romandre glaçat durant quinze dies. El llibre també menciona la presència d'una extensa xarxa de pous de glaç, que es van construir i van mantenir-se entre els segles XVI i XIX al llarg del Mediterrani oriental, alguns ubicats en àrees on no neva en l'actualitat ni un sol dia a l'any. L'emmagatzemament i distribució de gel eren un negoci viu que involucrava seccions senceres de la població rural. Des de mitjans del segle XVII. Val a dir que bona part dels jornalers que no treballaven en la indústria tèxtil, es guanyaven la vida fent de pouers, o negociants de la neu i el glaç. En podem trobar de ben conservats a zones de la Serralada Prelitoral, com el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, o a la Serralada Litoral, al Parc Natural del Montnegre i el Corredor. | 41.6683600,2.1615400 | 430201 | 4613295 | 1778 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42535-foto-08033-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42535-foto-08033-94-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | L'estat general del pou és bó, tot i que caldria restaurar el sostre per evitar que continui enderrocant-se. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42722 | La Torre Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-vella | <p>A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Pàg. 381. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 225 i 66. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XII-XIII | <p>Torre de planta rectangular amidant 4,20 m x 5,40 m. Els murs fan entre 1 m i 1,10 m de gruix; l'aparell és format per carreus trencats a martell i col·locats en filades horitzontals a trencajunt, lligats amb morter de calç i terra. Al mur de tramuntana hi ha les restes d'una obertura d'uns 63 cm d'amplada, de la qual es conserva solament una part dels muntants i llindar sobrealçat. L'interior de la torre està parcialment reomplert amb la runa dels murs. A la part més alta, a uns 3,40 m, i en el parament interior, es pot observar l'arrencada d'una volta de pedra, que devia ser la solera d'un pis, del qual no en queda res. La resta dels murs del rodal de la torre tenen amplades diferents, entre 1 m i 80 cm, el parament dels quals és més barroer. Entre la torre i un dels murs laterals s'identifiquen tot i que difícilment, les restes d'un enllosat de pedra. Aquesta torre formava part de tot un recinte, més complex, ja que s'han trobat restes d'estructures i munts de pedres, dins d'un sector que ocupa entre uns 70m x 40m. Això fa pensar en un petit hàbitat agrupat, del qual destacaria un nucli central, tant per l'aparell constructiu com pel caràcter defensiu de la torre.</p> | 08033-281 | Entre Sant Sebastià de Montmajor i el coll d'en Vila | <p>Des de molt antic es coneix el lloc amb el topònim de Torre Vella. Per referències documentals, el lloc s'ha identificat amb el de Casabeya (Moreu-Rey 1962), (A.D.1991). La primera citació localitzada d'aquest nom és de l'any 1299. La Torre Vella forma part del conjunt i antiga parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i, com tot aquest extens alou, ja pertanyia, segurament a partir del segle XI al monestir de Sant Cugat del Vallès. Per les restes abandonades es creu que aquest hàbitat va ser abandonat possiblement entre els segles XIV o XV.</p> | 41.6660900,2.1254600 | 427195 | 4613073 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2024-07-19 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42739 | Can Cuixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cuixa | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adosades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Cuixeta i Cal Rei), amb la façana principal orientada al nord-est. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que es aquesta façana s'observen també rengleres de maons dins del parament. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un marxapeu fet de pedra. A l'esquerra de la porta, hi ha un pedrís fet de pedra irregular, que s'integra perfectament a la resta del conjunt. L'era de la casa està feta de rajols quadrats de ceràmica vermella catalana. Per damunt del portal hi ha una única obertura. L'escaire de la façana principal que comunica amb Cal Cuixeta, presenta carreus carejats alternats amb rajol. La part de façana visible de la casa que dóna a migdia, té una obertura a la planta baixa resseguida amb maons superposats formant un arc rebaixat amb la llinda a plec de llibre. Per damunt, al primer pis, una obertura més petita rodejada de maó amb l'ampit de pedra. Aquesta finestra sembla que antigament hagués estat molt més allargada, com sembla que ho demostrin les dues fileres de maons que continuen en sentit vertical. A la dreta de la façana principal hi ha un edifici de planta baixa annexat que consta de planta baixa. Destaquen dues petites obertures situades a la dreta del portal, de forma quadrada que mesuren 30 cm x 30 cm, superposades a una distància de 60 centímetres. Només es pot accedir des de l'interior de la casa. Tot aquest pany de façana és relativament nou; les obertures han estat restaurades i actualment presenten una mateixa horitzontalitat en referència a la línia de teulada. Tenen llinda de fusta i àmbits de pedra. Al mur es poden trobar restes de llindes de fusta d'antigues obertures que han estat restaurades i tornades a col·locar in situ. A la dreta d'aquest edifici annex hi ha una petita barraqueta de pou a la qual no s'hi ha pogut accedir perquè queda totalment protegida per vegetació floral (hortènsies). No obstant això, és de planta rectangular i coberta d' una sola vessant, construïda amb teula àrab. Les canals de desguàs de les façanes tenen els baixants de coure. | 08033-298 | Carrer de Sant Enric, núm. 21. Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6656300,2.1145700 | 426288 | 4613031 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42739-foto-08033-298-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42739-foto-08033-298-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42738 | Can Cuixeta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cuixeta | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Segarreta i Can Cuixa), amb la façana principal orientada al nord-est. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula i les canals per desaiguar l'aigua de pluja que baixen pel lateral esquerra de la façana. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un marxapeu fet de pedra escairada. Destaca l'obertura que es troba per damunt del portal adovellat, format per llinda, brancals i ampit de pedra molt més antic. Aquesta finestreta forma part d'una petita habitació annexa que es troba a l'interior de la façana principal. L'era de la casa està feta de rajols quadrats de ceràmica vermella catalana. A la dreta del portal d'entrada hi ha una obertura de forma quadrada formant un arc rebaixat, i dues obertures més molt més petites, la de la planta baixa amb una petita reixa de ferro forjat palmada. | 08033-297 | Carrer de Sant Enric, núm. 19. Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655800,2.1145600 | 426287 | 4613026 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42738-foto-08033-297-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42738-foto-08033-297-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42740 | Can Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-prat-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Cuixa i Can Rei, amb la façana principal orientada ponent. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desaigua per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que en alguns indrets de la part baixa de la façana s'observen algunes rengleres de maons dins del parament. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un esglaó ample fet amb pedra. Per damunt de la porta hi ha una pèrgola construïda amb unes biguetes molt ben dissimulades que aguanten una parra. Tot el perímetre de façana de la casa està resseguida per una vorera feta de rajols quadrats de ceràmica vermella catalana. Per damunt del portal hi ha una única obertura. L'escaire de la façana principal que comunica amb Can Prat Gran, presenta carreus carejats alternats. A la planta baixa hi ha tres obertures una d'elles amb llinda i ampit de pedra; les altres dues han estat reformades, formant un arc rebaixat de pedra. Al pis, hi ha tres obertures, amb llindes de pedra fetes en un sol bloc. Aquesta casa comunica per la façana sud-oest amb Can Prat Gran, núm. 17. | 08033-299 | Can Prat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655500,2.1143700 | 426271 | 4613023 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42740-foto-08033-299-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42740-foto-08033-299-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42741 | Can Rei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rei | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Prat, s/n i Can Masprat, 17) amb la façana principal orientada ponent. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un marxapeus fet amb rajol quadrat ceràmic català. Tota la llargada de façana de la casa està resseguida per una vorera feta amb lloses de pedra disposades irregularment. Per damunt del portal hi ha dues obertures amb llinda de fusta i ampit de pedra. L'escaire de la façana principal que comunica amb Can Masprat, presenta carreus carejats alternats. A la planta baixa donant a la façana nord-oest, hi ha tres obertures una d'elles amb llinda i ampit de pedra; les altres dues han estat reformades, formant un arc rebaixat de pedra. Al pis, hi ha tres obertures, amb llindes de pedra fetes en un sol bloc. Davant de la porta principal hi ha un porxo de planta rectangular, fet amb pilars, bigues i llates de fusta que suporten la coberta de teula àrab, d'un sol vessant. El porxo queda delimitat per un pedrís de pedra, amb rajol ceràmic quadrat per damunt on es recolza un dels pilars del porxo. També s'observa un segon pedrís que delimita el pas enllosat arran de façana amb el jardí. Aquesta casa comunica per la façana sud-oest amb Can Masprat, núm. 17. | 08033-300 | Can Rei, núm. 17. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655500,2.1142800 | 426264 | 4613023 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42741-foto-08033-300-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42737 | Can Segarreta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-segarreta | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta irregular, que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, de dovelles irregulars molt grosses. A la clau, hi ha un escut gravat amb una creu i unes aspes entrecreuades. Per accedir a la casa, hi ha un esglaó o marxapeu fet de lloses de grans dimensions. Destaca l'obertura que es troba per damunt del portal adovellat, format per carreus motllurats formant unes aigües que ressegueixen la finestra. L'era de la casa està feta de lloses de pedra irregulars, que en forma de terrat permeten salvar el desnivell del terreny. Al costat del terrat hi ha unes escales, formant una arcada, sota de la qual és aprofitat per a guardar-hi la llenya. A continuació, hi ha una porteta que permet accedir a l'interior del terrat, que s'utilitza com a magatzem. La resta d'obertures no presenta cap simetria. | 08033-296 | Carrer de Sant Enric, núm. 17. Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6654600,2.1146000 | 426290 | 4613012 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42737-foto-08033-296-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42737-foto-08033-296-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42746 | Cal Codina, núm. 19 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-codina-num-19 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | Casa de planta irregular que consta de planta baixa, pis i golfes, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Cal Ton, núm. 18 i Can Segarreta), amb la façana principal orientada cap a migdia. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que la façana està arrebossada. Per accedir a l'interior hi ha un marxapeus fet de pedra. L'era de la casa està feta amb lloses irregulars lligades amb ciment a excepció de les que toquen amb la façana principal que està resseguida amb lloses de pedra d'esmolar, perfectament planes i tallades de forma rectangular, adossades les unes al costat de les altres. Per la banda dreta del portal, la façana fa un calaix. Les obertures situades a banda i banda no presenten cap element de pedra a excepció dels ampits, que estan fets amb grans lloses que sobresurten lleugerament del nivell de la façana. Al primer pis, només hi ha una dues tres obertures. La primera situada al mig de la façana principal, amb pedra carejada que ressegueixen la finestra. Les altres dues es troben situades en un espai porxat de planta quadrada amb un pilar que sosté una coberta feta de bigues i llates de fusta, per suportar els pes de les teules. A la planta - golfes hi ha dues obertures simètriques i disposades horitzontalment, amb una barana horitzontal i una mosquitera. Només s'observen els ampits, formats cadascun d'ells per dues grans lloses primes de pedra d'esmolar. | 08033-305 | Cal codina, núm.19. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6654200,2.1145200 | 426283 | 4613008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42746-foto-08033-305-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42746-foto-08033-305-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42742 | Font de Sant Sebastià del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sant-sebastia-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Font situada al mur de ponent d'una de les cases que formen el Serrat de Baix, que consta d'una aixeta i una pica tallada dins d'un bloc de pedra de granit. Aquesta està col·locada sobre un suport constituït per tres fileres de maons lligats amb ciment. A la seva dreta, també hi ha un pedrís adossat a la paret, fet amb sis fileres de maons amb l'escaire aixamfranat. Per damunt de l'aixeta hi ha la imatge de Sant Sebastià màrtir, lligat a un arbre, en un turonet, no massa lluny del poble, amb tres fletxes clavades: al cor, braç dret i cuixa esquerra. Aquesta imatge està pintada a mà, en uns rajols ceràmics, de 10 cm x 10 cm ocupant una superfícies total de 30 cm x 40 cm. Aquesta font havia estat situada en un altre lloc, i al col·locar-la a la façana de la casa, es va malmetre una mica (hi ha alguna rajola esquerdada i tornada a ajuntar) | 08033-301 | Can Prat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Segons la tradició, Sant Sebastià va ser un capità cristià de la guàrdia pretoriana que va aconseguir en secret moltes conversions. Quan l´emperador romà Dioclecià va conèixer la seva fe, va ordenar que el matessin a fletxades. En canvi, Sebastià no va morir i una viuda cristiana anomenada Irene el va recollir i li va curar les seves ferides. Quan es va recuperar, Sebastià va tornar davant l'emperador, i el va denunciar per la seva crueltat. Llavors Diocesà va manar que el matessin a cops. Normalment a les imatges de Sant Sebastià, es representa amb les fletxes clavades al pit.. S'invocava l'ajuda del sant contra la pesta. La seva festivitat es celebra el 20 de gener. Originàriament la font no es trobava adossada a la façana, però en restaurar les cases, s'hi posà. Es desconeix la seva ubicació original. | 41.6653800,2.1132200 | 426175 | 4613005 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42742-foto-08033-301-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42742-foto-08033-301-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42743 | Cal Pastor, núm. 17 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pastor-num-17 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la façana orientada a migdia. La coberta és de teula àrab, a una sola aigua. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. A la seva esquerra, hi ha una obertura d'on destaca l'ampit format per una llosa irregular de pedra d'esmolar que sobresurt de la façana. els brancals i la llinda estan fets amb pedra més o menys escairada. Al primer pis, hi ha dues obertures simètriques horitzontalment, cadascuna amb un gran bloc de pedra que forma el llindar mentre que els brancals són de carreus de pedra ben treballada. Els àmpits no són iguals; mentre que l'obertura de l'esquerra té un ampit format per una llosa de granit molt prima recolzada sobre un voladís de pedra, a la dreta l'ampit està constituït per tres lloses de pedra d'esmolar. Per damunt, hi ha dues obertures quadrades, no massa grans, simètriques, disposades horitzontalment. L'ampit de pedra, no té voladís; tant la llinda com els brancals estan formats per un sol bloc de pedra. Al costat esquerre, per damunt del portal, cal senyalar un rellotge de sol. Es tracta d'un rellotge del tipus vertical declinant, formant un cercle dins d'un rectangle. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. Gnòmon de vareta orientat Sud-est. Sol al pol i ornamentació floral. És policromat, alternant el color vermell i blau. A la façana de ponent, les obertures del primer i segon pis estan resseguides per lloses de pedra alternant el granit i la llosa d'esmolar. Pel que fa a l'obertura que correspondria a les golfes, presenta un ampit molt prim fet amb una sola llosa, mentre que els brancals i la llinda han estat fets amb carreus de pedra disposats a plec de llibre i que acaben formant un arc de mig punt La façana és de pedra vista, fins a tocar el ràfec. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments es troba alternada entre la granítica i la d'esmolar, de mida força reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió de les peces és fet amb argamassa, és a dir, amb una barreja de calç, sorra i aigua. Aquesta presenta pedra més o menys carejada entre las cantonera de les façanes de migdia i ponent. Adossat a aquest últim mur hi ha un porxo de planta rectangular, amb coberta a una sola aigua, de teula àrab i aguantada per cabirons. Aquest porxo s'utilitza per emmagatzemar-hi la llenya. | 08033-302 | Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6653700,2.1142800 | 426263 | 4613003 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42743-foto-08033-302-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42743-foto-08033-302-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42744 | Rellotge de sol de Can Masprat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-masprat | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta d'una pintura al fresc alternant tonalitats blaves i vermelles, formant un cercle; aquest està representat per un sol amb cara humana i emmarcat dins d'un rectangle amb ornamentació floral. El sol sembla que estigui bufant els núvols. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. El gnòmon de vareta orientat Sud-est surt de la boca. | 08033-303 | Façana de Can Masprat, al Serrat de Baix. | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6653700,2.1142800 | 426263 | 4613003 | 1925 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42744-foto-08033-303-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42744-foto-08033-303-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Vila Arrufat, A. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42745 | Cal Ton, núm. 18 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ton-num-18 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, construïda entre mitgeres, amb la façana orientada a migdia. La coberta és de teula àrab, a una sola aigua. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. A la seva esquerra, hi ha una obertura sense cap element arquitectònic remarcable. Al primer pis, hi ha dues obertures simètriques disposades horitzontalment, cadascuna amb un gran bloc de pedra que forma el llindar mentre que els brancals són de carreus de pedra ben treballada. Els ampits no són iguals; mentre que l'obertura de l'esquerra té un ampit amb voladís motllurat, a la dreta l'ampit està constituït per un sol bloc de pedra d'esmolar en forma de piràmide, però de cap per avall. La finestra situada més a l'esquerra té una data gravada a la llinda amb l'any '1760', mentre que a la llinda de la dreta hi ha gravada una creu. Les dues inscripcions gravades han estat resseguides amb el mateix pigment de color blau amb el qual està pintat el rellotge de la casa veïna, que porta el núm. 17. (podria doncs haver estat fet l'any de construcció del rellotge de sol, 1925). La façana alterna la pedra vista amb l'arrebossat (aquest es va desprenent del mur amb el pas del temps), fins a tocar el ràfec. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments es troba alternada entre la granítica i la d'esmolar, de mida força reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió de les peces és amb argamassa, és a dir, amb una barreja de calç, sorra i aigua. Aquesta presenta pedra més o menys carejada entre las cantonera de les façanes de migdia i ponent. Juntament amb la casa núm. 17 que es troba adossada per la banda esquerra semblen ser les construccions més antigues de tot el conjunt. Davant mateix, per sobra de la finestra de la planta baixa hi ha la continuació d'una pèrgola molt senzilla que ja ve de la casa núm. 17 per recolzar-hi una parra, que fa ombra durant els mesos d'estiu. | 08033-304 | Cal Ton, núm.18. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6653700,2.1143700 | 426271 | 4613003 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42745-foto-08033-304-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42745-foto-08033-304-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42747 | Trull del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XX | Casa de planta irregular, amb varis edificis annexos, que consten alguns d'ells de planta baixa i pis, i d'altres de planta baixa. La coberta és sempre a un sol vessant, podent desguassar cap a una banda o l'altra, depenent de la situació de l'edifici. La façana orientada en direcció nord-est, és la que presenta els elements constructius més antics. La restauració moderna de l'edifici permet veure com estava orientada la coberta. També s'han conservat in situ les obertures principals, com són el portal de dovelles fetes amb pedra del país, no massa grans, i l'obertura de la dreta, el llindar de la qual és modern ja que aquest havia desaparegut; cal senyalar però que està construït amb pedra disposada a plec de llibre. Situades a les façanes de migdia i de sud-oest, destaquen dues petites obertures; en la més antiga, força erosionada, encara es pot llegir la data: '1448'. Es tracta d'una petita finestreta tota ella de pedra desbastada de manera força grollera. La segona data que es pot llegir, es troba a la llinda d'una altra petita obertura , amb l'any '1799'. Totes les façanes orientades al nord, dels diferents petits annexos adossats a l'antic trull, han estat restaurades, deixant la pedra vista, amb obertures resseguides de pedra carejada, destacant els llindars fets en pedra d'esmolar. A la cantonera d'un d'aquests annexes hi ha una font, sembla ser molt antiga que s'ha conservat fins els nostres dies feta amb rajol ceràmic. A la seva banda esquerra hi ha un banc o pedrís de pedra que s'integra molt bé al conjunt. Les altres façanes situades al nord, també disposen de pedrís adossats al mur de construcció, un d'ells fet de pedra i el seient amb rajol quadrat ceràmic català. A excepció de la façana orientada al nord-est i a migdia, cal senyalar el pigment rosat afegit al morter d'unió dels murs estructurals.Totes les xemeneies porten curull. | 08033-306 | Can Masprat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Antigament en aquest edifici hi havia un trull d'oli. Moltes de les cases dels tres serrats de Sant Sebastià disposen d'una pedra de molí al seu jardí, algunes d'elles veritablement desgastades, que segons explica en Josep Coll, formaven part de més d'un trull, segurament un situat a al Serrat de Baix i un altre al Serrat de Dalt. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Un cop pesades les olives, s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien mòltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es netejava amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6652900,2.1145200 | 426283 | 4612994 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla ser que a l'interior de la casa es conserva part del trull d'oli. Malauradament no s'ha pogut localitzar els propietaris. | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42748 | Font del Trull del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-trull-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Font situada al mur nord-oest d'una de les cases que formen el Serrat de Baix, concretament l'antic trull, que consta d'un broll (actualment tapat) i una pica tallada dins d'un bloc de pedra de granit situada arran de terra, amb quatre llosetes disposades verticalment formant un semicercle. La font queda emmarcada imitant una finestra amb arc de mig punt per uns brancals i llinda de pedres de procedències diverses. El broll surt d'entremig d'un conjunt de 20 rajols ceràmics (per les restes de dos altres a la filera del capdamunt, sembla ser que aquesta font estava formada per un conjunt de 24 rajols ceràmics) amb motius geomètrics. Les quatre rajoles ceràmiques centrals formen un dibuix romboïdal de color blanc, amb els extrems de color verd formant aquests un triangle. La resta de rajoles fan un dibuix geomètric a base de línies blaves que fan ziga-zaga, unes més gruixudes que les altres que fan ressaltar el centre de la font. Els rajols ceràmics, mesuren de 10 cm x 10 cm ocupant una superfícies total de 50 cm x 40 cm (tot i que en realitat serien 40 cm x 60 cm) Al costat esquerra de la font hi ha un banc modern, adossat a la paret fet de pedra que s'integra molt bé al conjunt. Dels murs on es troba la font surten falgueres i heura. | 08033-307 | Can Masprat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Antigament aquest edifici era un trull d'oli. Moltes de les cases dels tres serrats de Sant Sebastià disposen d'una pedra de molí al seu jardí, algunes d'elles veritablement desgastades, que segons explica en Josep Coll, formaven part de més d'un trull, segurament un situat a al Serrat de Baix i un altre al Serrat de Dalt. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Un cop pesades les olives, s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien mòltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es neteja va amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6652900,2.1145200 | 426283 | 4612994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42748-foto-08033-307-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42748-foto-08033-307-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42750 | Can Vives | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vives-1 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta irregular, amb varis edificis annexes, que consten alguns d'ells de planta baixa i pis, d'altres de planta baixa i finalment d'altres amb una segona planta (de construcció moderna). La coberta és sempre a un sol vessant, podent desguassar cap a una banda o l'altra, depenent de la orientació de la façana. La façana orientada en direcció nord-est, és la que presenta els elements constructius més antics. En aquesta casa es combinen els acabats perimetrals de les obertures o forats de tancament, de les portes i finestres, destacant: el portal amb dovelles molt grans on es pot llegir la inscripció de la clau ' ISIDRO AUBAGULS. 1714 ', i , per sota de l'any, el dibuix en relleu d'unes aspes de molí. Per damunt del portal i a la dreta, per sobre d'una galeria porticada de construcció moderna hi ha dues finestres resseguides amb pedra carejada, amb llindes de pedra, una de les quals, situada més a la dreta, porta la data gravada de '1719'. Sembla ser que aquesta llinda és originària de la casa. A la dreta del portal adovellat hi ha un pou amb una corriola. Aquest de fet, actualment té una funció ornamental. La propietària explica que en tot cas, a principis de segle XX, no hi havia aigua corrent a la casa, i que llavors la gent anava fins a la font de la Targa, amb galledes i omplien per la boca del pou la cisterna que es troba sota l'era de la casa. Per la façana de migdia destaca una finestra amb llinda, brancals i ampit de pedra on es pot llegir la data '1714'. També es pot observar un finestral d'estil gòtic, però aquest el va fer construir el marit de la propietària fa uns anys. Hi ha també vàries obertures disposades tant a la planta baixa com al primer pis, que presenten llindars, brancals i ampits fets tan amb pedra granítica com d'esmolar. En aquesta paret hi ha també un petit rellotge de sol i un sant Sebastià que la propietària creu recordar que es va trobar durant les obres de restauració de la casa. Aquest està adossat a la paret de migdia, prop de l'escaire que fa cantonada amb el mur situat al sud-oest, per damunt d'una pèrgola. Les tècniques de construcció emprades en aquest tipus de casa que ha anat creixent amb el temps, estan basades en l'economia i la funcionalitat, utilitzant-se el material de l'entorn: la pedra, la fusta, el fang, la calç i el formigó. En el jardí que es troba situat a la façana nord, hi ha un pedrís molt llarg unit a un mur que segueix el desnivell del terreny. Davant del pedrís de pedra, hi ha una pedra de molí molt gastada, que segurament prové del Serrat de Baix. | 08033-309 | Can Vives s/n. Serrat del Mig. Sant Sebastià de Montmajor | Aquesta casa havia estat propietat de la família Elies que al voltant de l'any 1920 ho llogaren a un grup de solters als quals agradava molt el paratge. D'aquest grup en formaven part els pares de l'actual propietària, el Sr. Miquel Vives-Jenny i la futura esposa. Enamorats de la casa, decidiren comprar-la als voltants de l'any 1934, i hi dugueren a terme tot un seguit de reformes. Una d'elles fou la instal·lació del portal adovellat, que contràriament al que sembla, no és originari d'aquesta casa sinó que prové d'una de les cases del Prat de Baix, segons ens explica la seva propietària, la Sra. Marta Vives. Destaca la inscripció de la clau ' ISIDRO AUBAGULS. 1714 ', i per sota de l'any, el dibuix en relleu d'unes aspes de molí, potser relacionat amb el trull del Prat de Baix. La pedra de molí que es troba al jardí de la façana nord de la casa, provindria segurament del Serrat de Baix. | 41.6646800,2.1170700 | 426495 | 4612924 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42750-foto-08033-309-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42750-foto-08033-309-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42752 | Rellotge de sol de Can Targa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-targa | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Rellotge de sol del tipus vertical declinant, decorat al fresc alternant quatre colors, respectivament blau pel marc rectangular, vermellós per la cara del sol, carbassa pel cercle que envolta el sol i blanc, el fons. De mides rectangulars, aquest presenta una orientació Sud-est. Les línies horàries de 5 a 6, són en xifres aràbigues. Molt ben conservat. No té cap lema escrit. | 08033-311 | Can Targa, núm. 15. Serrat del Mig. | Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6646800,2.1171300 | 426500 | 4612924 | 1977 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42752-foto-08033-311-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42752-foto-08033-311-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 194,17 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/