Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42592 | Plaça de l'Església i carrers dels voltants | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-de-lesglesia-i-carrers-dels-voltants | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MIRÓ i ALAIX, C. (1992). La arquitectura termal medicinal de época romana en Catalunya: las termas de Caldes de Montbui como ejemplo. Espacio, Tiempo y Forma. Serie II. Historia Antigua, 5. Pàg. 255-275. MIRÓ, C.; MONLEÓN, A. i REVILLA, E. (1993). El nucli romà de Caldes de Montbui. Estat de la qüestió. La ciutat en el món romà. XIV congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica. Tarragona. | IIaC-XIdC | Tombes en fossa simple i en cista així com estructures aïllades d'època romana i medieval i una cisterna, localitzades al davant de l'Església de Santa Maria. Les tombes podrien correspondre a la necròpolis pertanyent a l'antiga església parroquial, avui desapareguda. Es localitzaren 19 enterraments datats del segle X i XI dC sense aixovar. Les tombes eren d'un sol individu, orientades cap a llevant i es trobaven col·locades horitzontalment en posició de decúbit supí. Per a tots ells, el cap es trobava en posició zenital. Es pogueren detectar tres tipus de tombes: de coberta a doble vessant, de fossa simple i de pedra. L'estructura sepulcral més ben conservada correspon a una tomba amb la coberta a doble vessant realitzada amb pedra de marès roig. Tot i que les restes òssies estaven molt malmeses, sembla ser que hauria estat un nen. De la terra garbellada van aparèixer un parell de fragments de ceràmica comuna oxidada, de característiques romanes. En general, bona part de les tombes es van trobar sense cap estructura associada, la qual cosa fa pensar en sepultures de fossa simple. Cal destacar una sepultura orientada est-oest, corresponent a un adolescent. Pel que fa a les estructures aïllades d'època romana, sembla que no haurien tingut cap relació entre elles, encara que els materials corresponents als estrats on es troben localitzades tinguin la mateixa cronologia. De la poca superfície excavada,només es pot dir que les estructures documentades semblen tenir, per la seva forma i el material que els envolta, un ús industrial. Es tractava d'un petit forn de planta circular retallat al terra amb un graonet adossat a les parets i una rampa, amb restes d'escòria de metall, material constructiu, cendres i carbons. També es va poder localitzar una cisterna excavada al subsòl; aquesta presentava uns murs a base de fileres de pedra i maó lligats amb morter de calç i arrebossat amb 'opus signinum'. Aquestes troballes van confirmar l'existència de restes d'època republicana fora de la muralla amb una seqüència estratigràfica que aniria des del segle I aC fins als nostres dies. Finalment, de les prospeccions realitzades a l'extrem de la plaça van aparèixer diversos murs, alguns dels quals es van poder atribuir al dipòsit romà localitzat l'any 1992 al carrer d'Asensi Vega, prop de la plaça de l'Església. Es tractava de murs realitzats amb 'opus caementicium' i amb pedra de mides petites. La part interna presentava un revestiment 'd'opus signinum”. | 08033-151 | Plaça de l'Església i carrers de Barcelona, d'Asensi Vega, de Sant Pere, de Font i Boet i del Forn. | Durant els mesos de maig i juny de l'any 1992, es realitzà un seguiment arqueològic com a conseqüència de la nova instal·lació de la xarxa elèctrica, telefònica i de clavegueram dels carrers Font i Boet, Plaça de l'Església, carrer del Forn i carrer de Sant Pere. Localitzant un seguit de tombes d'època medieval, unes estructures d'època romana i un dipòsit o cisterna que confirmarien l'existència de restes d'època republicana fora de la muralla i una seqüència estratigràfica que aniria des del segle I aC fins als nostres dies. Els mesos de febrer i març de l'any 1995 es realitzà un seguiment a l'extrem del carrer d'Asensi Vega, situat entre la Plaça de l'Àngel i la Plaça de l'Església, i just abans de la confluència amb la plaça es van localitzar les restes d'un 'dolium' que contenia una terra grisa molt plàstica i detrítica. Entre el farciment només es pogué localitzar un fragment 'd'opus signinum'. En excavar l'espai comprès entre el carrer d'Asensi Vega i Plaça de l'Església es localitzaren vàries sepultures. I en excavar la zona de confluència dels carrers de Barcelona, de Sant Pere i del Forn, van aparèixer un seguit de murs d'època romana. El mes de maig de 1995 durant el seguiment arqueològic d'unes obres de subministrament elèctric soterrat a la Plaça de l'Església es trobaren més restes del mur que sembla ser formaven part del dipòsit detectat l'any 1992 al carrer d'Asensi Vega. | 41.6324500,2.1628700 | 430273 | 4609307 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42592-foto-08033-151-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42592-foto-08033-151-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42592-foto-08033-151-3.jpg | Legal | Romà|Medieval|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|85|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42593 | Polígon Industrial La Borda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/poligon-industrial-la-borda | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. | IIdC-VdC | Jaciment que consta de restes d'estructures, tres sitges i un forn ceràmic, localitzades en sis cales. En la primera cala va aparèixer un mur fet amb pedra i trossos de ceràmica; també va aparèixer un forn amb un paviment 'd'opus signinum'. L'estructura conservava 1,45 metres d'alçada màxima per 3,15 metres de diàmetre. La part conservada és la que es trobaria revestint els estrats estèrils. El forn conservava perfectament la boca, construïda amb tovots que per la seva part interior es trobaven fortament vitrificats. La boca en forma de volta, tenia davant mateix un paviment 'd'opus signinum', en molt mal estat. Els estrats localitzats a l'interior del forn estaven formats bàsicament per fragments de tovot caiguts de la paret, així com per restes de calç, materials constructius, ceràmica comuna romana reduïda i oxidada a torn lent, ceràmica comuna romana feta a torn, ceràmiques de cuina africana sigil·lata i ceràmiques grises estampillades entre altres. Els estrats exteriors del forn tenien fragments de tovot encara que amb menys quantitat, i materials constructius, ceràmica comuna romana, ceràmica africana sigil·lata i una grisa estampillada localitzada en l'estrat que cobria el paviment. Pel que fa a la segona cala, s'hi trobà un retall circular fet a l'argila que en el moment en què es deixà d'utilitzar com a sitja fou omplerta amb diferents sediments de terra on només es localitzà material al fons, tractant-se de gran quantitat de tègula, algun fragment d'ímbrex, fragments informes d'àmfora, un pivot i fragments de ceràmica feta amb torn lent, sense que això permetés establir una cronologia fiable. En referència a la tercera, s'hi excavà una filera de pedres que correspondria a la fonamentació del mur que aparegué directament per sota de l'estrat superficial i sobre la terra estèril. En un extrem de la cala va aparèixer una llàntia de disc, datada del segle III dC i un plat de terra sigil·lata, acompanyades de ceràmiques de cuina africana sigil·lata, ceràmica comuna feta a torn, fragments d'àmfora, i diversos materials constructius. La quarta cala fou realitzada en el lloc on havia aparegut una taca de cendres. El seu interior estava formada per estrats, la major part d'ells cendrosos que donaren material restaurable, destacant una tapadora de cuina africana i un gobelet de parets fines. També es trobaren restes de 'dolium', sigil·lates hispàniques, ceràmica comuna romana, ceràmica de cuina africana, etc. Pel que fa a la cinquena cala, es realitzà justament on es localitzà prèviament una estratigrafia que semblava correspondre al rebliment d'una sitja, comprovant-se després que es tractava de diversos farciments de cronologia recent. En l'última cala, es localitzaren diversos estrats sense relació directa amb cap estructura datats amb una cronologia de la segona meitat del segle IV dC., o inicis del V dC. A més del material ceràmic també va aparèixer un braçalet de bronze i nombrosos claus de ferro així com diversos fragments de vidre, la major part d'ells informes. Cal destacar també la presència de restes de fauna, formada bàsicament per òvids i cabres, porc i algun fragment de bou. | 08033-152 | Polígon Industrial | Les primeres notícies que es tenen d'aquest jaciment provenen de Llogari Sala, que juntament amb el Sr. Josep Estrada, van realitzar prospeccions per aquella zona, tot i que avui en dia es desconeix el lloc exacte on les efectuaren. Anys després, en realitzar les obres de terraplenat per a la construcció d'un nou polígon industrial a les afores del nucli urbà de Caldes, es posà al descobert un jaciment, on es dugué a terme una excavació d'urgència. Carme Miró en realitzar una prospecció superficial, ja havia constatat prèviament restes superficials d'època romana, entre els quals destacava la presència de nombrosos rebutjos ceràmics, la qual cosa va fer pensar en l'existència d'algun forn. Durant el mes de desembre de l'any 1989, durant una prospecció es van localitzar tres sitges, una alineació de pedres i una estructura relacionada amb la combustió. Durant els mesos de gener, febrer i març de l'any 1990, es realitzà una excavació d'urgència de les restes localitzades l'any anterior, realitzant vàries cales establint una cronologia des de finals de segle II dC, fins a finals del segle IV, inicis de segle V dC. | 41.6323100,2.1796800 | 431673 | 4609278 | 100/476 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42593-foto-08033-152-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42593-foto-08033-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42593-foto-08033-152-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp no s'ha pogut ubicar el lloc exacte on fou localitzat el forn ceràmic. Tot i que encara hi ha parcel·les sense edificar, la zona està urbanitzada en carrers i amb moltes naus industrials construides. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 42594 | Carrer Raval del Remei, núm. 29 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-raval-del-remei-num-29 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | XVIII | destruït per la construcció d'habitatges | Murs de fonamentació, que formarien part d'un edifici de planta rectangular, d'uns 9,50 metres de longitud ( les restes continuaven en direcció sud, cap al solar del número 27 del mateix carrer) i una amplada de 4,50 metres, la qual cosa suposa una superfície de 42, 75 metres quadrats aproximadament. Els murs tenien 0,50 centímetres d'amplada. L'edifici disposava d'un soterrani, com ho demostren tant les restes d'estucs documentats a la part interna d'un mur, com els paviments trobats per sota de la cota zero del terreny. En aquest soterrani es localitzaren unes estructures segurament relacionades amb la conducció o canalització d'aigua. Pel material proporcionat per les unitats estratigràfiques (material ceràmic tipus blava catalana ditada, del segle XVIII), el soterrani i les estructures esmentades haurien estat amortitzades cap al segle XVII . La resta de fonamentacions localitzades a la zona central i sud del solar, formarien un passadís pavimentat amb còdols que conduiria a alguna dependència annexa de la casa situada més al sud en direcció al terreny ocupat per la casa del número 27 del mateix carrer. Així doncs les unitats estratigràfiques senyalen que aquest edifici hauria funcionat al menys fins el segle XIX; posteriorment hauria estat enderrocat i terraplenat per ser utilitzat com a terres de conreu. | 08033-153 | Carrer Raval del Remei, núm. 29 | Durant els mesos de juliol i agost de l'any 2002 es portà a terme un seguiment arqueològic en el solar ja que s'havia previst la construcció de dos habitatges, localitzant-se diversos murs de fonamentació. El mes d'octubre del mateix any es portà a terme una excavació d'urgència. Un cop finalitzada es deduí que els murs localitzats podrien correspondre, amb tota probabilitat, a les estructures d'una casa construïda durant els segles XVI - XVIII, quan s'urbanitzà l'antic Camí de Vic (actualment carrer Raval del Remei). | 41.6368300,2.1617100 | 430181 | 4609795 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42594-foto-08033-153-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42594-foto-08033-153-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42595 | Carrer d'Agulló i Corredossos de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-dagullo-i-corredossos-de-baix | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. | IIaC-XVIII | Fragments ceràmics d'època romana (un plat de campaniana A de la forma Lamboglia 5/7, i restes d'àmfora tarraconense, del tipus Dressel 2/4) trobats en el tram del carrer d'Agulló, sense cap tipus d'estructura associada. En el carrer dels Corredossos de Baix van aparèixer tres petits dipòsits semblants a un decantador; en el que es trobava situat a nivell més baix, s'hi va trobar una mena de motor o bomba d'aigua, sense que això facilités comprendre de què es tractava. | 08033-154 | Carrer d'Agulló i Corredossos de Baix, s/n | Durant el mes de maig de l'any 2002 es realitzà una intervenció arqueològica motivada per les obres de pavimentació i reforma de serveis dels carrers d'Agulló i Corredossos de Baix, concretament en el tram que limita amb la Plaça Onze de Setembre. | 41.6340300,2.1632700 | 430308 | 4609482 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42595-foto-08033-154-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42595-foto-08033-154-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42595-foto-08033-154-3.jpg | Legal | Antic|Contemporani|Romà|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|98|83|94 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42596 | Carrer Joan Samsó - Plaça de la Font del Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-joan-samso-placa-de-la-font-del-lleo | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Llobet Vall-llosera, Anton (1853). Planol de la Plaça de la Font del Lleó i els seus voltants. | XII-XVIII | Jaciment que consta de tres cubelles d'oli circulars i angle d'una bassa de planta indeterminada de construcció unitària. Els dos cups estaven arrenglerats linealment formant un cos d'1,80 metres de gruix i el tercer estava disposat formant angle recte respecte els anteriors. Aquesta distribució en forma de 'L' permetia que la seva cara interna funcionés com a límit d'un dipòsit o bassa. Els cups mesuraven 1m de diàmetre amb una alçada màxima conservada de 60cm de profunditat. Tenien un revestiment de rajoles de 15x30cm posades verticalment i presentaven un sòl pavimentat amb un enrajolat de cairons de 15x30cm. En un dels cups es localitzà un forat circular que tenia la funció de desguàs, connectant-lo amb la bassa. Al cantó est de la rasa es localitzaren les restes de canalitzacions d'aigua termal, que estigueren en ús fins aquell moment, així com la claveguera i la trinxera que seccionava dos dels cups documentats. | 08033-155 | Carrer de Joan Samsó - Plaça de la Font del Lleó s/n | L'any 1992 es realitzà el seguiment de les obres d'una rasa efectuada al carrer de Joan Samsó, tocant a la Plaça de la Font del Lleó. Durant els treballs es posaren al descobert tres cubelles d'oli circulars i l'angle d'una bassa de planta indeterminada. El projecte de terraplenament de les basses d'oli es té documentat des de l'any 1849. En un plànol de la Plaça de la Font del Lleó i els seus voltants, fet per Anton Llobet Vall-Llosera l'any 1853, es pot veure la situació exacta. Ramon Berenguer III va fer construir la primera bassa d'oli i va cedir la seva explotació a l'església de Caldes. La donació d'aquesta, ve confirmada per Berenguer IV l'any 1158. L'any 2006 es va fer una altra rasa, localitzant les restes d'una part de les cubelles que estaven situades a la Plaça de la Font del Lleó. sense que es pogués documentar material arqueològic. | 41.6344100,2.1620600 | 430208 | 4609526 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42596-foto-08033-155-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42596-foto-08033-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42596-foto-08033-155-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Antigament conegut amb el nom de 'Les Cubelles' 'Plaça de Les Cubelles' o 'Les Basses', per la funció que aquestes havien tingut. | 94|85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42597 | Carrer d' Escanyacans, 6-8 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-d-escanyacans-6-8 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. LLOBET VALL-LLOSERA Anton. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. MOREU REY, E. (1964). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. | Tram de muralla així com una torre de planta quadrada, que formen part del pany de muralla per a la defensa de la vila de Caldes durant la tercera guerra carlina (1872-1876) localitzades en el núm. del carrer d'Escanyacans. També, durant el seguiment de l'enderroc de la finca ubicada al núm. 8 del mateix carrer, es localitzà un mur de contenció presumiblement del segle XVI, que podria falcar la muralla protegint-la de l'erosió, juntament amb un tram de muralla que ha permès reconstruir-la en alçat, uns quatre metres. La resta d'estructures localitzades pertanyen a finals del segle XIX i inicis del XX, coincidint amb la construcció de la casa. Es tractaria dels fonaments, dos dipòsits, dues basses de recaptació d'aigua, murs de contenció i de separació dels estables, un pou i part d'un forn. En la teulada de la mateixa casa, entre una biga de fusta i la paret, es va trobar una petaca amb set monedes de la IIª República Espanyola, datades de l'any 1937 (cinc monedes de 50 cèntims i dues monedes d'una pesseta). | 08033-156 | Carrer d'Escanyacans, núms. 6-8 | La muralla medieval de la vila de Caldes de Montbui es té localitzada entre el carrer d'Escanyacans i el carrer Major. Aquesta es troba inclosa dins del perímetre de protecció marcat en el POUM de l'Ajuntament. A partir dels estudis realitzats per Enric Moreu-Rey l'any 1964, la muralla es situa cronològicament en l'any 1102, tot i que aquesta data no acaba de quedar clarament contrastada amb les aportacions fetes per Anton Llobet de Vall-Llosera en la traducció de l'original 'Liber Antiquitatum'. El carrer d'Escanyacans és un petit carreró que unia els portals del carrer del Pont i del carrer de Vic (actualment delimitat pel carrer de Vic, per la Plaça del Marquès de Montbui i pel carrer del Pont). A l'alçada del núm. 8, el carrer fa un revolt en angle recte que fa pensar en que el traçat d'aquest carrer podria correspondre amb el d'època medieval. Una possible hipòtesi sobre l'origen del topònim del carrer d'Escanyacans (Moreu-Rey ,1964) podria trobar-se en el mot 'cans', documentat a l'Alta Edat Mitjana com a sinònim d'enemic. L'any 2005, es realitzà un seguiment arqueològic en motiu d'unes obres al núm. 2 del carrer d'Escanyacans, localitzant part de la muralla medieval. També, al número 6 del mateix carrer es localitzà part del pany de muralla i una torre de planta quadrada. | 41.6361000,2.1607300 | 430099 | 4609714 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42597-foto-08033-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42597-foto-08033-156-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | La finca del núm. 8 de dit carrer és coneguda també amb el nom de Can Tripaire. | 85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42598 | Carrer de Vic, 21-23 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-vic-21-23 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | XIII-XX | Jaciment que consta de dues sitges emplenades al segle XVI, que correspondrien a la fase més antiga documentada d'aquesta parcel·la. Segurament van ser utilitzades per emmagatzemar gra. A l'extrem sud - est de la parcel·la es documentà un mur que es podria datar entre els segles XVI i XVII, on es trobà un fragment ceràmic de plat de producció blau gòtic. Durant el seguiment es va poder observar una tercera fase d'ocupació caracteritzada per la reestructuració de l'espai entre els segles XVIII i XIX. També es constatà una última fase que presentava un nivell d'enderroc modern del segle XX | 08033-157 | Carrer de Vic, núms. 21-23 | L'any 1865, el carrer fou afectat pel 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy'. L'any 2002 i 2003, amb motiu de les obres de reforma d'un habitatge i la construcció d'una piscina en el solar del número 21 i 23 del carrer de Vic, es realitzaren els seguiments arqueològics, que van permetre documentar quatre fases ocupacionals des d'època medieval fins a l'enderroc, al segle XX. | 41.6355100,2.1615600 | 430167 | 4609648 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42598-foto-08033-157-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42598-foto-08033-157-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42598-foto-08033-157-3.jpg | Legal | Medieval|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85|98|94 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42599 | Carrer Vic, 27-29 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-vic-27-29 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | XVI-XVIII | Estructura formada per una gran pedra massissa que quedava sostinguda sobre dos murs paral·lels amb un dipòsit adossat i un pou. Aquesta estructura hauria pogut servir per a la decantació. Fou localitzada al nord-est de la casa amb núm. 29 del carrer, en una àrea en què no hi havia terraplenament ni tampoc indicis d'haver tingut paviment. No es va conservar cap rasa de fonamentació. Pel que fa al pou que es trobava en el pati, aquest quedà en desús quan es construí la nova casa. | 08033-158 | Carrer de Vic, núms. 27-29 | L'any 2004 es va dur a terme una intervenció arqueològica amb motiu del projecte de construcció d'un nou edifici amb ascensor. | 41.6355500,2.1615400 | 430166 | 4609653 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42599-foto-08033-158-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42599-foto-08033-158-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42600 | Carrer Escanyacans, núm.3 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-escanyacans-num3 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | XVIII-XIX | Nivell d'enderroc datat de finals del segle XVIII o posterior a part dels murs de fonamentació de la casa, a base de pedres lligades amb fang o morter de calç. No es va trobar ceràmica associada. | 08033-159 | Carrer d'Escanyacans, núm.3 | L'any 2004, aprofitant que s'havia de fer una adequació de les sortides de les aigües i serveis, és va fer un seguiment arqueològic del lloc, obrint un seguit de rases per veure la fonamentació de les façanes existents. L'arquitectura que conforma aquest carrer actualment és del segle XVIII i XIX, amb moltes modificacions del segle XX. Però pel que fa al seu origen, segurament aquest sigui medieval, si bé és possible que formés part de l'estructura urbana romana. | 41.6360200,2.1613900 | 430154 | 4609705 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42600-foto-08033-159-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42600-foto-08033-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42600-foto-08033-159-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42601 | Carrer del Pont, 30 / Carrer Escanyacans, 12 (Muralla Carlina) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-del-pont-30-carrer-escanyacans-12-muralla-carlina | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | XVIII-XX | <p>Contrafort del mur de façana del carrer Major datat entre els anys 1874 i 1875 que correspon a un pany de muralla fortificada de la vila davant els atacs carlistes de la tercera guerra carlina. Pel que fa al paviment trobat, aquest estava realitzat amb calç i estaria relacionat amb les activitats agrícoles d'aquest solar, datant-se a inicis del segle XX.</p> | 08033-160 | Carrer d'Escanyacans, núm. 12 | <p>Amb motiu del projecte de parcel·lació del solar situat al carrer del Pont, núm. 30 i el carrer d'Escanyacans, núm. 12, es va realitzar un seguiment arqueològic preventiu per intentar localitzar i documentar possibles restes arqueològiques que es poguessin veure afectades per l'actuació urbanística, ja que fins aquell moment només s'havia documentat part del traçat de la muralla als números 2, 6 i 8 del mateix carrer, tot i que durant la intervenció realitzada l'any 2005 al solar números 6 i 8 es va poder observar que la muralla medieval es trobava a una cota superior i que, per aquest motiu, era poc probable la possibilitat de trobar un tram de muralla en el núm. 12 donada la cota més baixa.</p> | 41.6358600,2.1606500 | 430092 | 4609688 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42601-foto-08033-160-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42601-foto-08033-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42601-foto-08033-160-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||
| 42602 | Carrer Escoles Pies, núm. 38 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-escoles-pies-num-38 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | IaC-Vdc | no es conserva res ja que després de la intervenció s'hi va construir un edifici d'habitatges. | Materials ceràmics esporàdics residuals i sense cap context arqueològic clar. | 08033-161 | Carrer de les Escoles Pies, núm. 38 | El mes de setembre de l'any 2006 es va portar a terme una intervenció arqueològica preventiva a la parcel·la núm. 38 del carrer de les Escoles Pies, degut a la construcció d'un edifici, però els materials apareguts no es van poder associar a una estratigrafia clara. | 41.6330000,2.1658200 | 430519 | 4609366 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42602-foto-08033-161-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42602-foto-08033-161-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42602-foto-08033-161-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42603 | Carrers Madella i Corredossos de Baix (Muralla Medieval) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrers-madella-i-corredossos-de-baix-muralla-medieval | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | IIdC- XVII | <p>Conjunt format per un mur de pedres (seccionat per una claveguera moderna) lligades amb morter de terra de tonalitat taronja i un paviment associat localitzat davant del número 11 del carrer de Madella. Aquest mur es troba seccionat per una claveguera moderna. No es va trobar material associat.</p> | 08033-162 | Carrer de Madella, núm. 11 | <p>L'any 2003, es va portar a terme una intervenció arqueològica preventiva ja que s'havien de pavimentar el carrers. Es van obrir vàries rases documentant un seguit d'estructures.</p> | 41.6334900,2.1633100 | 430311 | 4609422 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42603-foto-08033-162-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42603-foto-08033-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42603-foto-08033-162-3.jpg | Legal | Romà|Medieval|Modern|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|85|94|80 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||
| 42604 | Carrer Corredossos de Baix, 26 (Muralla Medieval) - Carrer Major, 33-35 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-corredossos-de-baix-26-muralla-medieval-carrer-major-33-35 | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | <p>Mur de fonamentació de la muralla medieval localitzat a la part baixa del número 33 del carrer Major, format per blocs regulars i irregulars units amb morter de calç de tonalitat blanquinosa de 2,30m en direcció a l'interior de la casa. El seu estat és dolent.</p> | 08033-163 | Carrer Corredossos de Baix, núm. 26 i Carrer Major, núms. 33-35 | <p>Durant els mesos de març i abril de l'any 2005 es va dur a terme una intervenció arqueològica preventiva en el carrer dels Corredossos de Baix número 26 ja que s'havia d'obrir una rasa per passar-hi una línia nova de gas, de 28 metres de llargada per 60 centímetres d'amplada i una profunditat de 60 centímetres. Només es va poder detectar part d'un mur entre els números 33 i 35 del carrer Major.</p> | 41.6335000,2.1634300 | 430321 | 4609423 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42604-foto-08033-163-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42604-foto-08033-163-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||
| 42605 | Antic Balneari Solà - Hotel Vila de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-balneari-sola-hotel-vila-de-caldes | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | IIaC-XVIII | Ceràmica vidriada de cronologia recent així com un fragment de ceràmica de blau català, un tros de tègula i un pivot d'àmfora romana sense poder-los associar a cap estructura. Només es localitzaren estructures associades a la galeria de banys de l'antic edifici. | 08033-164 | Plaça de l'Àngel, núm. 5 | A finals dels anys 1980 i inicis del 1990, es va dur a terme el projecte de construcció d'un nou establiment balneari que substituiria l'antic Balneari Solà. Abans però, es realitzà un seguiment arqueològic. Aquest fou inaugurat el 6 de juliol de l'any 1993 per Lluís Alegre i Selga, Conseller de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat de Catalunya. | 41.6327000,2.1633100 | 430310 | 4609335 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42605-foto-08033-164-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42605-foto-08033-164-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42605-foto-08033-164-3.jpg | Legal | Romà|Modern|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|94|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42606 | Carrer Escanyacans, 2 / Vic, 41 (Muralla Medieval) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-escanyacans-2-vic-41-muralla-medieval | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | XI-XIII | <p>Tram de muralla de 7m de llargada per 5m d'alçada on s'observen dues parts diferenciades: una d'elles bastida amb pedres rierenques de mida mitjana i la resta construïda amb tàpia.</p> | 08033-165 | Carrer d'Escanyacans, núm. 2 | <p>L'any 2005 es va dur a terme una intervenció arqueològica degut a unes obres que s'havien de dur a terme en els solars ubicats al número 2 del carrer d'Escanyacans i al núm. 41 del carrer de Vic, ja que l'edifici es troba situat en el traçat de la muralla medieval, en una parcel·la ocupada per dues edificacions diferenciades, amb entrades independents que aprofitaven la muralla per edificar a banda i banda d'aquesta.</p> | 41.6360800,2.1614500 | 430159 | 4609711 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42606-foto-08033-165-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42606-foto-08033-165-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||
| 42607 | Carrer Jaume I, núm. 10 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-jaume-i-num-10 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | IaC- XVII | Estrat de terra de color marró fosc amb presència de material ceràmic d'època moderna, concretament ceràmica blava del segle XVII. Per sota es va delimitar un nivell format per terra argilosa de color marró molt fosc, que s'estenia per tot el solar. En aquest estrat es van localitzar restes ceràmiques d'època romana, com ara pivots d'àmfora tarraconense i algun fragment de ceràmica de parets fines, materials tots ells datats entre el segle I aC i finals del segle I dC. Paral·lelament a l'excavació es van realitzar tres cates. El primer sondeig es va fer al nord-est de la parcel·la. El segon, es va fer a l'extrem nord-oest de la parcel·la i el tercer a l'extrem sud-oest, prop del carrer Jaume I, sense cap resultat. | 08033-166 | Carrer de Jaume I, núm. 10 | Durant l la realització del Mapa de Patrimoni de Caldes, el mes de novembre s'observà que la parcel·la encara es troba sense construir i que a la superfície hi ha presència de restes d'àmfora i algun altre material ceràmic. En el pedrís del mur de separació de finques, al jardí o pati posterior de la casa núm. 12 que dona a la zona d'ametllers s'han pogut observar varis pivots d'àmfores romanes. | 41.6331300,2.1722400 | 431054 | 4609375 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42607-foto-08033-166-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42607-foto-08033-166-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42607-foto-08033-166-3.jpg | Legal | Modern|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42608 | Carrer Major, 13-15 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-major-13-15 | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | XVII-XVIII | <p>Jaciment que consta de les restes de dues estructures de mur, sense cap estratigrafia, i sense restes materials que permetin la seva datació. La primera estructura és la fonamentació d'un mur de grans dimensions d'1m de gruix per 4,30m de longitud. Aquesta estructura es trobà en el sector per on hauria de transcórrer la muralla medieval. No sembla però que el mur trobat en formés part, tot i que podria tractar-se d'una estructura relacionada amb el cinturó defensiu, més que no pas d'una construcció de caràcter domèstic. La segona estructura, força malmesa, estava formada per la cantonada de la fonamentació d'un mur de 30cm de gruix que en un dels seus trams presentava una pedra de 30 x 60cm que podria senyalar la part inferior d'un llindar de porta.</p> | 08033-167 | Carrer Major, nums.13-15 | <p>L'any 1992 es va realitzar un seguiment arqueològic om a conseqüència de les obres de rebaix del terreny per a la construcció d'un nou habitatge.</p> | 41.6328800,2.1634900 | 430325 | 4609355 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42608-foto-08033-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42608-foto-08033-167-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||
| 42609 | Carrer Major, 54 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-major-54 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | IaC - VdC | no es conserva res ja que després de la intervenció s'hi va construir un edifici d'habitatges. | Estrats de formació antròpica, amb materials de factura romana molt rodats sense cap mena d'estructura associada. | 08033-168 | Carrer Major, núm.54 | L'any 1992 es realitzà el seguiment arqueològic dels rebaixos efectuats amb motiu de les obres de construcció d'una casa. | 41.6336100,2.1635400 | 430330 | 4609436 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42609-foto-08033-168-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42609-foto-08033-168-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42609-foto-08033-168-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42610 | C/ Escoles Pies - C/ Buenos Aires - C/Torres i Sayol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/c-escoles-pies-c-buenos-aires-ctorres-i-sayol | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | IaC - VdC | Restes d'argila rubefectada, procedents possiblement d'un forn provinent del seguiment d'obertura d'una rasa efectuada al carrer Torres Sayol, cantonada Escoles Pies. En la resta de rases obertes, només aparegué material ceràmic d'època romana, majoritàriament trobat a la rasa del carrer de les Escoles Pies. | 08033-169 | Carrer de les Escoles Pies s/n | L'any 1995 la companyia del Gas Natural feu una campanya per a la instal·lació del gas natural al municipi. La intervenció arqueològica consistí en el control de l'obertura de les rases per fer la canalització. En iniciar-se la intervenció arqueològica, la rasa del carrer de Torras i Sayol ja estava oberta i pel que fa al carrer de les Escoles Pies, només calia realitzar la rasa de la vorera nord. | 41.6331600,2.1666800 | 430591 | 4609383 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42610-foto-08033-169-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42610-foto-08033-169-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42610-foto-08033-169-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42611 | Font del carrer Sant Damià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-carrer-sant-damia | XIX | Font situada en el xamfrà d'un edifici, i que consta d'un basament de planta semicircular arrebossat amb ciment i pintat, per damunt del qual hi ha una pica de granit seguint la mateixa forma amb un forat de planta circular, d'un diàmetre de 35 cm, situat al mig per on l'aigua sobrant baixa a través d'una canal fins a trobar l'escomesa general del carrer. L'aigua surt prement el polsador de l'aixeta de bronze situada a 30 cm per damunt de la pica. Aquesta font està decorada amb una petita teuladeta de 15 cm. d'amplada que es composa de tres motllures planes recordant el ràfec d'una teulada. Damunt del carener hi ha una peça en forma de capçada de xiprer. La coberta està recolzada mitjançant tres carteles. | 08033-170 | Centre Cívic Manolo Hugué. Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | Moreu-Rey (1962), (pàg. 90 i 198), parla de la font del Damià com un altre nom per la qual era coneguda la font del Salze. D'aquesta troba referències del segle XIV que l'anomenen 'Font del Salser', o del segle XV, on serà coneguda com 'Fonte vocata del Salzer', 'Fontem de Salice'. Al segle XVII i XVIII, es troba documentada com a 'Font del Salsar'. Una concòrdia entre la vila i el marquès de Rupit, en 1613, tractava 'sobre les aygues de la font del Salser prop de la muralla, dins la vila de Caldes de Montbui, al Abeurador, y apres à la Piqueta, y a la Font freda de Plassa, y discorre al hort del Sr. D. Carles de Vilademany ( ... ). La Font era anomenada també, l'any 1600 i 1730 per exemple 'L'abeurador'. Més avall de la Plaça, el torrent recollia les aigües calentes sobrants. | 41.6339400,2.1643700 | 430400 | 4609472 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42611-foto-08033-170-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42611-foto-08033-170-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 42612 | Font de la Canaleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-canaleta | XX | Font d'aigua calenta que raja a una temperatura de 48 ºC, a través d'un broll de forma triangular, fet de ceràmica i arranat a la paret. La font està construïda amb pedra tallada, formant una mena de fornícula, amb dos brancals rectangulars i una llinda amb un arc de mig punt tallat en el mateix bloc de pedra. L'aigua cau en una pica rodona, tallada dins d'un gran bloc de pedra circular, adossat al mur del carrer. La llinda porta la inscripció amb el nom de la font 'LA CANALETA, 1929'. A la seva esquerra hi ha una placa gravada on es llegeix la temperatura de l'aigua 'AIGUA TERMAL, 48º C', i a la dreta de la font un plafó informatiu realitzat amb ferro envellit, amb una llegenda, explicant els estris utilitzats per a fer bugada al safareig. L'aigua sobrant de la font va a parar a una pica, a l'interior del recinte on hi ha el safareig, i per un sistema de canalització subterrània aquesta s'aprofita per a fer bugada. | 08033-171 | Carrer Padrós, s/n | La font està situada al carrer del General Padrós, al final del carrer Santa Rosa. Per accedir a la font i al safareig s'ha de baixar per unes escales. La font va ser construïda conjuntament amb el safareig l'any 1929 sota la direcció de Manuel Raspall. El seu bon estat de conservació es deu a un taller-escola que el va restaurar l'any 2005. Aquest conjunt, a més, està dotat de plafons informatius elaborats pel museu Thermàlia dins el projecte de conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal. Moreu-Rey (1962), pàg. 57, parla de la font situada al capdavall del carrer de Santa Rosa, on ja a l'any 1452, s'esmenta la font coneguda com 'la Canaleta'. L'any 1630 i 'la Canaleta de la aigua calda'. Al segle XIX se l'anomena com a la Font de la Canaleta o senzillament La Canaleta. Sembla ser que l'any 1873 la font constava d'una canaleta de pedra i una pica. En una restauració posterior el broll de pedra es va substituir per una aixeta. I a més a més afegeix dos topònims més al gran llistat conegut: la situa 'entre la casa de los menores Casarramona y la panaderia de Navarro'. | 41.6295400,2.1641700 | 430378 | 4608983 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42612-foto-08033-171-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42612-foto-08033-171-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42613 | Arcs del carrer Canal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arcs-del-carrer-canal | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Dues arcades, formant un arc rampant cadascuna d'elles, en forma de plec de llibre, construïdes amb maó, que cobreixen l'espai entre dos murs; semblen aguantar el pes dels dos edificis situats a banda i banda. | 08033-172 | Carrer Canal amb carrer Corredossos de Baix | Moreu-Rey (1962), (pàg. 56-57), parla del carrer Canal com 'el carrer de la Canal', que va del carrer d'en Bellit a la Carretera i que segons ells, ja és citat l'any 1474 i 1532. La primera referència original és de l'any 1639: 'vico vocato lo carer de la canal'; També, parla d'una canal (ref. 438, pàg. 56) amb els següents termes: honor 'de ipsa c.' (1174 c); 'loco dicto a la canal' (1632); 'la canal' (1852), situada entre el Raval i les Hortes de Munt. Devia penetrar seguint el traçat del carrer de la Canal cap al Carrer Nou i la Plaça. La documentació del segle XV recorda uns 'arcs' ('archu lapideo', 'aracs'), en aquest indret. | 41.6356000,2.1625800 | 430252 | 4609657 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42613-foto-08033-172-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42613-foto-08033-172-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Els veïns que viuen als voltants, manifesten que aquests arcs fets de maó ja existien antigament i que quan van tornar a construïr els edificis no els van tirar a terra. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42614 | Casa Pairal de Can Sanmartí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-pairal-de-can-sanmarti | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XIX | Casa que consta de dos edificis de planta rectangular; un primer, amb la façana principal orientada al carrer Barcelona, que consta de planta baixa i tres pisos, i un el segon, donant al carreró on es troba la fàbrica de pastes de planta baixa i pis. En els dos edificis la coberta és de teula àrab, inclinada a una sola vessant, desaiguant cap a la façana orientada al sud- oest. La façana presenta un arrebossat amb decoració de carreus rectangulars, a excepció de la planta baixa on els carreus tenen forma quadrada i s'inicien després d'un sòcol de pissarra, que protegeix els baixos de la façana a una alçada de 80 cm. La planta baixa està ocupada per activitats comercials. La zona residencial ocupa la resta de pisos de la casa. Totes les obertures són simètriques respecte a la línia vertical de la façana. Cada pis queda definit a la façana per una línia horitzontal motllurada. Les balconeres tenen una barana de ferro i voladís, essent una mica més ample el del primer pis. Les obertures del carreró són senzilles i només al primer pis s'observa un ampit de pedra motllurat. La façana principal acaba amb una motllura per la qual sobresurt un ràfec composat per una filera de teules decoratives i per on la canal de desaigua de les teules queda amagada. Per dalt de la motllura hi ha una balustrada decorativa. La canal de coure que baixa per la façana està col·locada a l'extrem esquerre de la façana principal i en arribar a la planta baixa s'amaga per l'interior del mur, fins anar a trobar l'escomesa d'aigües pluvials situada al mig del carrer. | 08033-173 | Carrer Barcelona, núm. 40 bis | Coneguda com a Can Sanmartí, per la fabricació de pastes, sembla ser que originàriament, l'any 1700, la primera pastera estava ubicada a la casa pairal de la família, tot i que la resta de fabricació es duia a terme a la fàbrica de pastes, situada al núm. 40, també amb adreça al mateix carrer. Aquesta casa hauria estat construïda damunt de l'antiga capella de Sant Pere. El carreró on es troba la fàbrica havia estat anomenat antigament Plaça de l'Om. L'any 1700, Isidre Sanmartí va observar les propietats que tenia la pasta que s'obtenia de la barreja de la farina provinent del blat barrejada amb l'aigua calenta. Ben aviat es va adonar de que aquesta barreja, apta per al consum humà, quedava rígida amb el transcurs de les hores, i va començar a tractar la massa en la forma i la textura. Inventà doncs, un aparell fet de fusta, amb uns orificis de sortida i un altre d'entrada. En posar la pasta al seu interior i pressionar, la massa sortia en forma de fils, actualment el que es coneix amb el nom de tallarines si són aplanats o espaguetis si tenen forma arrodonida. S'adonà també que un cop seca, aquesta es conservava durant molt de temps i es podia tornar a menjar en qualsevol moment si es bullia en aigua. A partir d'aquí és quan neix l'empresa de fideuers Sanmartí de Caldes, continuant amb la tradició les generacions següents. Així tenim, en Carles Sanmartí i Caselles i en Josep Sanmartí i Castellà. L'any 1855 s'incorpora al negoci la quarta generació, en Jaume Sanmartí i Farreras, constant oficialment en els registres de l'Ajuntament de Caldes de Montbui com a fabricant de pastes de sopa. En la cinquena generació, va estar al capdavant del negoci en Josep Sanmartí i Cladelles. La sisena generació va ser la que es va adonar del futur comercial que tenia la pasta que s'havia començat a fer al segle XVIII. Jaume Sanmartí i Samsó, més conegut com 'l'Avi', va començar aquesta nova projecció que fou seguida pel seu fill Josep Sanmartí i Casabayó i la seva esposa, que es va posar al capdavant del negoci a causa de la mort prematura del setè Sanmartí de la generació. Aquests van donar una empenta molt important al negoci amb la incorporació de la tecnologia més puntera i adequaren les instal·lacions de manera que el negoci es va convertir en una empresa competitiva entre els anys 1940 i 1975. Després d'aquests anys, la família deixà el negoci de la pasta en un segon terme i, sense oblidar-ho es dedicarà a altres activitats. L'any 1998, després de la mort de l'Eulàlia Rifé i Catafau, esposa d'en Josep Sanmartí i Casabayó, entra a fer-se càrrec del negoci familiar en Carles Sanmartí i Rifé. A partir d'aquest moment, es fa una aposta per mantenir un procés de fabricació artesanal fent servir tècniques antigues. S'incorporà també maquinaria i noves tecnologies per poder rendibilitzar el negoci i poder ésser competitius amb productes orientats cap al comerç tradicional i artesanal. L'any 2003, l'empresa rep un reconeixement públic pels tres segles d'història de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona | 41.6327900,2.1625000 | 430243 | 4609345 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42614-foto-08033-173-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42614-foto-08033-173-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42614-foto-08033-173-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42615 | Carrer de Vic, núm. 19 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-vic-num-19 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XVIII | Arcada realitzada amb volta de pedra de granit situada a la planta baixa de la casa. La paret que aguanta l'arc està feta de ciment al qual s'ha incorporat pedregam irregular per a donar un caire antic. | 08033-174 | Carrer de Vic, núm. 19 | La casa va ser enderrocada totalment i només es va conservar l'arcada de pedra. Aquesta es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. És un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6354900,2.1615500 | 430166 | 4609646 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42615-foto-08033-174-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42615-foto-08033-174-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42616 | Jaciment Paleontològic del Mas d'en Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-del-mas-den-corro | <p>GOLPE, J.Mª. (1971). Suiformes del Terciario espanyol y sus yacimientos. Barcelona. GRAUGÉS I CODINA, Antoni (1983). Vertebrats fòssils del Vallès. Caldes de Montbui, Festa Major. 1982. Ed. Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. PALLARÉS PERSONAT, Joan (1973). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a proximitat del Mas Curró. Caldes de Montbui. Extraordinari de la Festa Major, 1973. Setmanari de Montbui. SOLÉ I SABARÍS, Ll. (1936). Presència del 'Dinotherium giganteum Kaup ' a Caldes de Montbui. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural núm. 36, pàg. 83-84.</p> | <p>Jaciment que hauria consistit en la troballa d'un molar de Sus major a uns cinc-cents metres un cop passada la casa en direcció al gorg d'en Pèlags.</p> | 08033-175 | Camí del Mas d'en Corró | <p>En un llibre sobre Caldes de Montbui, Llogari Sala, escriu en un article (pàg. 106-107), ' L'amic Joan Pallarès Personat, col·laborador del Museu, publica en un article de l'Estraordinari de Montbui de la Festa Major de 1973, una informació sobre la troballa d'un Dinotherium Giganteum Kaup trobat prop del Mas Curró i per tant no gaire lluny de la Torre Marimon. Afegeix que les restes d'aquesta troballa es troben dipositades al Museu de Geologia de Barcelona. També senyala que l'exemplar trobat a Caldes semblaria per les mides a un elefant actual 'En un principio el paleomastodonte o mastodonte antiguo era de tamaño más bien pequeño, adquiriendo los mastodóntidos, en las últimas épocas evolutivas, un volumen algo superior a los actuales proboscídeos'. L'any 1936 en terrenys de la granja agrícola de la Torre Marimon es trobaren les restes de mamífers fòssils d'època Miocena (Neògen, Cenozoic). Referent a aquesta troballa fou la Institució Catalana d'Història Natural en un dels seus butlletins, que publicà en la sessió científica del 7 de maig de 1932, i comentat per Mn. Bataller, la troballa d'un molar de Sus Major, a la finca de l'Escola d'Agricultura. El butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, volum número 36, de l'any 1936, comenta la troballa d'un premolar superior en perfecte estat, de Dinotherium giganteum Kaup, a uns 500 metres de Can Corró en direcció al Gorg d'en Pèlags. L'any 1977, Joan Baraldés, fent uns treballs a la seva finca prop del Rouer Gros, trobà un molar de mastodont Gomphoterium, que fou dipositada al museu Thermàlia. També cal citar un molar d'Elephas i una mandíbula de Rinoceró, trobats a la riera de Caldes, dins del terme de Palau de Plegamans, tot i que cal reconèixer, degut al seu desgast fluvial, que procedeixen de la zona de Caldes. Ambdues peces foren dipositades al Museu Parroquial de Palau de Plegamans i l'any 1982 encara estaven sense haver rebut un estudi i classificació. No s'ha pogut verificar on es troben actualment.</p> | 41.6298700,2.1535900 | 429497 | 4609028 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Productiu | 2020-01-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, es van resseguir els camps esmentants, sense trobar cap altra resta paleontològica. No es té constància de que s'hagi realitzat cap tipus de prospecció després de la troballa. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42617 | Jaciment Paleontològic de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-de-la-torre-marimon | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. GOLPE, J.Mª. (1971). Suiformes del Terciario espanyol y sus yacimientos. Barcelona. GRAUGÉS I CODINA, Antoni (1983). Vertebrats fòssils del Vallès. Caldes de Montbui, Festa Major. 1982. Ed. Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. PALLARÉS PERSONAT, Joan (1973). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a proximitat del Mas Curró. Caldes de Montbui. Extraordinari de la Festa Major, 1973. Setmanari de Montbui. SOLÉ I SABARÍS, Ll. (1936). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a Caldes de Montbui. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural núm. 36, pàg. 83-84. P. 83-84 Publicació : Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural 36 : 1936 Citació bibliogràfica / Article no disponible</p> | <p>Restes de mastodont (Deinotherium giganteum Kaup), així com restes d'un suid Sus sp.</p> | 08033-176 | Torre Marimón | <p>Troballa, l'any 1932 en terrenys de la granja agrícola de la Torre Marimon d'un jaciment paleontològic, amb les restes de mamífers fòssils d'època Miocena (Neògen, Cenozoic). En els mateixos terrenys,, a uns metres de diferència, es trobaren altres restes fòssils, amb coordenades (X) 431011- (Y) 4607316-(Altitud) 166. Referent a aquesta troballa el Mn. Bataller, publicà els resultats de la troballa d'un molar de Sus Major, a la finca de l'Escola d'Agricultura. en un dels butlletins de la Institució Catalana d'Història Naturalla, la sessió científica del 7 de maig de 1932. En un llibre sobre Caldes de Montbui, Llogari Sala, escriu en un article (pàgs. 106-107), ' L'amic Joan Pallarès Personat, col·laborador del Museu, publica en un article publicat en la revista 'l'Estraordinari de Montbui' de la Festa Major de 1973, una informació sobre la troballa d'un Dinotherium Giganteum Kaup trobat prop del Mas Curró, l'any 1932 i per tant molt a prop de la Torre Marimon. Afegeix que les restes d'aquesta troballa es troben dipositades al Museu de Geologia de Barcelona. També senyala que l'exemplar trobat a Caldes semblaria per les mides a un elefant actual 'En un principio el paleomastodonte o mastodonte antiguo era de tamaño más bien pequeño, adquiriendo los mastodóntidos, en las últimas épocas evolutivas, un volumen algo superior a los actuales proboscídeos'. Els proboscidis eren els avantpassats del Mamut i de l'elefant actual, diferenciats entre ells principalment per la seva dentició, sobretot les seves defenses condicionades pel tipus d'alimentació. Els Dinoteris, eren més grans que els Tetralophodon i Gomphoterium, i tenien les defenses inferiors cap avall i corbades cap enrere. El butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, volum número 36, de l'any 1936, comenta la troballa d'un premolar superior en perfecte estat, de Dinotherium giganteum Kaup, a uns 500 metres de Can Corró en direcció al Gorg d'en Pèlags. L'any 1977, Joan Baraldés, fent uns treballs a la seva finca prop del Rouer Gros, trobà un molar de mastodont Gomphoterium, que fou segons sembla ser dipositat al museu Thermàlia. També cal citar un molar d'Elephas i una mandíbula de Rinoceró, trobats a la riera de Caldes, dins del terme de Palau de Plegamans, tot i que cal reconèixer, degut al seu desgast fluvial, que procedeixen de la zona de Caldes. Ambdues peces foren dipositades al Museu Parroquial de Palau de Plegamans, i l'any 1982 encara estaven sense haver rebut un estudi i classificació.</p> | 41.6133700,2.1706900 | 430904 | 4607183 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42617-foto-08033-176-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42617-foto-08033-176-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42617-foto-08033-176-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Pública | Productiu | 2020-01-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant la realització del Mapa de Patrimoni de Caldes no s'ha pogut verificar el lloc on es troben dipositats. El Sr. Pallarés Personat no recorda on es poden trobar actualment. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42618 | Torre de la Presó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-la-preso | <p>A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la història de Caldes de Montbui. 2ª edició. Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental – El Vallès Oriental. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau Editor. Barelona. MOREU REY, E. (1964). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona.</p> | XI-XII | <p>Torre de defensa d'una de les portes de la ciutat de forma gairebé semi circular per la part exterior que dona al carrer Major. Consta de planta baixa i dos pisos i volta catalana. La coberta és plana i transitable. I rematada per merlets afegits en època més moderna. Està construïda amb pedra. Per la part interior que dóna al carrer dels Corredossos de Dalt té una forma més rectilínia.</p> | 08033-177 | Carrer dels Corredossos de Dalt, núm. 2 - Carrer Major, núm. 103 | <p>L'antiga muralla de Caldes està documentada des de l'any 1102. Els portals primitius de la vil·la coincidien amb els punts cardinals, tot i que consta que durant el segle XVIII n'hi havia un cinquè. Cadascun d'aquests portals tenia una capella on s'hi deia missa. A l'Arxiu Històric Municipal es conserva un document gràfic de l'any 1840, anomenat 'Plan Geométrico de la Villa de Caldes de Montbuy', que mostra el traçat de les muralles poc abans de que fossin enderrocades per remodelar la ciutat. Així, s'inicià el seu enderroc i es construïren els ravals extramurs. La muralla ha desaparegut en molts trams, tot i que encara se'n pot observar al carrer d'Escanyacans. El portal d'en Bellit on es troba la torre de la Presó,fou edificat entre els anys 1347 i 1370 aproximadament. Durant la tercera guerra carlina que ocupà els anys 1872 al 1875, es va elaborar un pla de fortificació de les diferents viles entre les quals es troba Caldes de Montbui. Aquest estudi va ser encarregat al Sr. Buenaventura Muño, que formava llavors part del cos d'enginyers. Podria ser que, alguns trams de muralla que es conserven avui en dia, siguin degut la fortificació construïda després de l'any 1874. Com a capital de la vegueria, Caldes era una de les viles més importants del Vallès. Aquesta vila tenia una gran tradició i estava molt ben preparada amb gran quantitat de advocats i procuradors. La presó era un dels símbols més grans de la sobirania i de la justícia. Se sap que l'any 1339 el rei decideix que tots els presos excepte els que ho siguin a Granollers seran portats a la vila de Caldes. Durant els anys 1619 al 1867, la presó es va ubicar en una de les sales de l'antic hospital. De fet s'han trobat referències documentant que l'ajuntament s'edificà damunt de les termes i que aquestes servien de presó. En la segona meitat del segle XIX la presó fou transportada a la torre septentrional del Portal d'en Bellit. L'any 1867 la porta estava franquejada per dues torres de les quals una fou habilitada com a presó.</p> | 41.6351900,2.1631200 | 430297 | 4609611 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42618-foto-08033-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42618-foto-08033-177-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-25 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En l'Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya de Caldes de Montbui, realitzat pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia de Barcelona, el maig de 2002, la muralla i la torre de la presó s'inclouen dins d'una mateixa fitxa, amb núm. d'inventari IPA 659. En aquest inventari, s'ha separat la muralla de la Presó, anomenant-la Torre de la Presó. | 85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||
| 42619 | Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lleo | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Figura d'una carcassa zoomòrfica portada per dues persones que representa un lleó coronat inspirat en els que apareixen en les iconografies antigues de les processons urbanes del Corpus, com les de Barcelona i València. A Caldes de Montbui, està estretament lligat a la font del Lleó. | 08033-178 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'any 1994, pel 30`è aniversari d'en Farellàs i la Guisla, gegants de Caldes de Montbui, la colla gegantera, va començar a fer gestions per celebrar la festa. Es van iniciar converses amb el Setmanari Montbui perquè reprengués la iniciativa que havia tingut trenta anys abans quan va encapçalar la seva realització. Van organitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge: el Lleó de Caldes de Montbui. Aquest fou fabricat per Ramon Aumedes (Fàbrica de les Arts, Roca Umbert C/ Mare de Deu de Montserrat, 36 de Granollers). En els bestiaris medievals, es presenta la figura del lleó com una figura solemne, com el rei dels animals terrestres. La figura del lleó va desaparèixer al segle XIX i recuperada per Barcelona i Tarragona l'any 1993. I després amb la vila de Caldes, que estaria estretament lligat al cap de lleó, que decora la font del mateix nom que porta la Plaça de la població. El Lleó de Caldes és la plasmació festiva del Lleó de la font de la qual surt aigua calenta i que és un dels elements més identificatius de Caldes. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Aumedes | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 42620 | Gegants de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-caldes | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | remodelació l'any 1985 per Romà Martí. | Dues figures antropomòrfiques fetes de cartró, que pesen 55 i 45 quilograms respectivament, amb uns 4 metres d'alçada, representant els gegants de la vila. La geganta, la Guisla, és morena, amb unes trenes que arriben fins a la cintura: Porta un vestit llarg fins els peus, amb puntes i porta brodat l'escut de la Baronia de Montbui i la corona de baronessa. A la mà dreta porta un ram de flors de núvia. El gegant, en Farellàs, porta l'escut de la vila de Caldes. A la cintura porta un cinturó amb la destral i a les mans, una branca de pi. La Guisla mesura 3,90 m d'alçada (3,98m amb la corona); el gegant Farellàs mesura 4m (4,10m amb la gorra emplomada). | 08033-179 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'origen de la Guisla prové en honor de la primera dona del baró de Montbui, i que el poble de Caldes va voler popularitzar amb la figura de la geganta. Per això porta brodat l'escut de la Baronia de Montbui i la corona de baronessa. Pel que fa al personatge d'en Farellàs, els ciutadans el van triar en record de l'hereu de Can Farell, masia que es troba damunt del turó del Farell, tot i que hi ha una altra versió que explica que tot el pujol és el cos petrifica del gran gegant català, que jeu estirat i que la muntanya s'anomena Farell. Segons diu la llegenda en Farellàs era un pagès molt fort. Portava una destral i per ajudar-se a caminar també duia un pi; per aquest motiu quan passava pels pobles i pels carrers de Barcelona on va anar per lluitar contra un altre gegant tothom l'anomenava el 'Gegant del Pi'. Joan Amades (1987), en el seu apartat titulat 'Gegants nans i altres entremesos', fa referència a la controvèrsia existent sobre l'origen del Gegant del Pi ja que durant molt de temps s'havia cregut que aquest personatge era propi de Barcelona concretament de la parròquia del pi. Amades explica com la tonada popular sobre el gegant del Pi va néixer d'una llegenda on s'expressa perfectament com el seu origen prové de la vila de Caldes de Montbui. Amades afegeix que la llegenda no és del tot imaginària, perquè es té coneixement que 'al poble de Caldes hi havia viscut una família els membres de la qual eren exageradament alts d'estatura i entre ells n'hi devia haver un de talla encara més elevada, que ha envoltat el poble de la llegenda'. La parella de gegants es va construir l'any 1964, arran d'una subscripció popular que va promoure el setmanari de Montbui per commemorar l'edició del número 1000 de la revista. S'inicià el mes de febrer i es varen recollir diners fins el mes d'octubre. Cada setmana la revista anava publicant les aportacions fetes pels calderins. Foren estrenats el 9 d'octubre de 1964. La construcció dels gegants s'encarregà a l'empresa 'El Ingenio'. Se sap que l'artesà que va treballar ambdues figures fou el Sr. Rifé Codina. Aquestes no van estar fetes amb motlle, com la majoria dels gegants que es construeixen. En Codina va prendre com a model dues fotos que l'arxiu històric de Caldes tenia sobre el llegendari Farellàs i la Guisla, la baronessa que va viure al castell de Montbui. Per escollir la geganta es va fer un concurs públic on guanyà el nom de Guisla, en record de la primera dona de la baronia de Montbui. Pel que fa al gegant, la decisió va ser unànime des del principi, ja que aquest era el nom de l'hereu de Can Farell, el conegut Gegant del Pi. Els primers vestits que dugueren els gegants foren realitzats per en Romà Martí; els vestits actuals són fets per la Sra. Antònia Mola. Fins l'any 1992, els gegants van sortir en algunes festes. A partir d'aquest any, es creà una colla gegantera, animada pel Sr. Pablo Vicente, que originari del Terol, havia estat portador dels gegants del seu poble. El debut de la Colla de geganters, s'inicià amb la capvuitada de la Festa Major de Caldes, sota la música creada per en Ramon Solé. No fou fins l'any 1993 que els gegants sortiran fora del municipi per participar en altres actes. El mes de març de l'any 1985, la geganta Guisla i en Farellàs foren remodelats per l'artista Romà Martí. El 9 d'octubre de cada any se celebra l'aniversari d'en Farellàs i la Guisla. L'any 1994, pel 30è aniversari dels gegants, el Setmanari Montbui sota la iniciativa de la colla de geganters, va començar a fer gestions per a la celebració. Es va realitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge, un lleó: El Lleó de Caldes de Montbui. També en els actes del 30è aniversari, s'estrenà una nova parella de gegants construïts pel taller de Ramon Aumedes: en Lluci Caecili (primer batlle de Caldes) i la Cornèlia Flora (una de les primeres banyistes de les quals es té constància). | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1964 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42620-foto-08033-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42620-foto-08033-179-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sr. Rifé Codina. Empresa 'El Ingenio' | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||
| 42621 | Capgrossos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capgrossos | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Vuit caps antropomorfes, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. | 08033-180 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'any 1964, pagats mitjançant subscripció popular, es van encarregar a El Ingenio de Barcelona els gegants de Caldes, el Farellàs i la Guisla, i sis capgrossos que van ser estrenats el dia 9 d'octubre del mateix any. Actualment, però, la cercavila gegantera compta des de l'any 1994 amb la figura del lleó i amb vuit capgrossos nous, aquests estrenats durant la festa major dels anys 1998 i 1999, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. L'any 2000 neix la Colla Gegantera de Caldes amb la voluntat de promoure la cultura popular i donar a conèixer els gegants i els capgrossos de la vila. Durant la Festa Major un dels moments més esperats és la desfilada pels carrers de la nostra vila dels gegants i dels capgrossos. Vuit dies més tard, per la capvuitada tornen a desfilar acompanyant al públic cap a l'ermita del Remei. El President de la colla gegantera és el Sr. Jesús Baldó Garcia | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1998-99 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El Ingenio de Barcelona | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 42622 | Festes de Sant Antoni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festes-de-sant-antoni | CANALS, Andreu (1986). Vida i afeccions del nostre poble. La festa de Sant Antoni Abat. CUSPINERA, Climent (1873): Guia Cicerone del viajero o bañista en Caldes de Montbuy. SOLÈ, Mercè (1998). Festa de Sant Antoni Abat. 125 anys de tradició. De 1873 a 1998. Servei de Publicacions Thermàlia. Museu de Caldes de Montbui. Centre de Promoció de la Cultaura Popular i Tradicional Catalana. Ed. Mirador. | XIX | Festa, de tradició agrícola organitzada per la Facultat de Sant Antoni Abat , que té com a actes principals la cavalcada dels tres tombs, la benedicció dels panets i els animals, el concurs de carros i carrosses i el popular Ball de Plaça de diumenge a la tarda, en què colles de totes les edats ballen la Dansa de Sant Antoni. L'acte de lliurament de la bandera posa el punt final a a la festa actual. Aquesta festa, també recordada com “Festa dels pagesos”, comença amb l'anada del portabanderes a l'ofici que se celebra a la mateixa església parroquial on es fa la benedicció dels panets que són repartits entre la població i acaba amb el cant dels goigs del sant (antigament es feia una curta processó pels carrers del nucli antic de la població en la qual els portabanderes portaven la imatge de Sant Antoni. Acabat el recorregut, es retornava la imatge a l'església i es procedia, a fora el carrer, a la benedicció de les cavalcadures i carrosses, tal com encara es fa avui, i es donava pas a la cavalcada dels Tres Tombs). Antigament s'obsequiava els participants a la cavalcada amb galetes i vi bo; actualment també es reparteixen carquinyolis. A primera hora de la tarda, la festa es trasllada a la plaça del Lleó, on dansen petits i grans el tradicional Ball de Plaça, una dansa que té l'origen en l'entrada de Ball de l'antic aplec del Remei, i que conserva peces de la indumentària com són la mantellina per a les noies i el barret per als balladors. Fins fa uns anys quan acabava el ball s'anava al Casino on la Junta de la Facultat feia la repartició de les figues. Mentrestant, les parelles de balladors eren convidades a un berenar que s'allargava fins entrat el capvespre, a “ca la Pepeta Xerraire”. Des de fa vint anys, en lloc del repartiment de les figues del diumenge, la Facultat en regala un paquet a cada soci. Antigament sembla ser que un cop acabada la dansa de la plaça, es feia un ball de tarda però, la Junta de la Facultat, va substituir aquest ball per una cantada d'havaneres al Casino. Un cop finalitzat s' oferia el sopar de convit als portabanderes entrants i sortints. Fins l'any 1962 en aquest sopar només hi anaven els portabanderes. Van ser els portabanderes de l'any 1963, els qui en aquest sopar tradicional van convidar totes les acompanyants. Cap a les deu del vespre, les teies enceses acompanyen pels carrers els portabanderes i acompanyants, cap al Casino de Caldes. El ball de nit marca el final de la festa de Sant Antoni. Els portabanderes, acompanyats dels membres de la Facultat de Sant Antoni, fan lliurament de l'estendard emblemàtic, als portabanderes de l'any següent. Durant tot el dia, la bandera queda instal·lada a la casa del portabanderes, en un lloc preferent com és el balcó, fins l'acte de lliurament. La resta de l'any és el president de la Facultat qui la guarda. De tots els actes que configuren la festa de Sant Antoni, el del lliurament de la bandera és el que menys variació ha sofert. Seguidament, les quatre parelles dels portabanderes obren de nou, el ball que acostuma a ser un vals. Al cap d'una mica s'hi incorporen els portabanderes de l'any següent i els de l'any anterior i així fins que tothom pot entrar a la pista de ball. Un altre element és la rifa del porquet, el be i els dos pollastres. Es fa a la mitja part del ball quan la Junta de la Facultat fa el lliurament dels premis de les carrosses. | 08033-181 | Pels carrers del nucli urbà de Caldes | La documentació més antiga que fa una referència clara a la celebració de Sant Antoni és de l'any 1873, en l'obra de Climent Cuspinera 'Guia cicerone del viajero o bañista en Caldes de Montbui'. En aquesta, l'autor fa un breu relat del desenvolupament de la festa local. Una descripció una mica pintoresca de l'últim terç del segle XIX, celebrant-se el mateix dia de la festivitat, segons el calendari santoral, el 17 de gener. S'explica que a les 9 del matí, totes les cavalleries de la població, des dels burros als cavalls més esvelts, eren conduïts a l'antiga plaça de l'Om. Un cop concentrats es procedia a la seva benedicció, on no hi mancava la música. Algunes cavalleries tornaven a casa mentre que un bon nombre de cavalls es dirigien al carrer principal per iniciar els Tres Tombs. Aquí, els genets mostraven la velocitat del cavall i hi havia sempre algunes caigudes ja que la música i les aglomeracions de la gent espantaven habitualment els animals. En un principi, se seguia la tradició perquè els gremis dels traginers, cistellers i pagesos, que n'eren els protagonistes, gaudien sempre de la festa del seu patró el mateix dia que s'esqueia. La progressiva diversificació que van anar experimentant aquests oficis tradicionals cap al sector industrial va fer que la festa anés perdent participació. Per aquest motiu, la celebració de Sant Antoni va anar caient en el desànim fins a la dècada dels seixanta en què el dia 17 de gener es va escaure en diumenge i tota la població es va abocar al carrer per a festejar la diada. Aquest enorme succés va fer que l'entitat organitzadora acordés l'any 1966 que la celebració de la festa a Caldes es fes a partir d'aquell any, el diumenge següent al dia del sant. La celebració de Sant Antoni s'inicia actualment ja el diumenge abans de la festa patronímica amb una cercavila, durant la qual antigament l'agutzil anunciava quin seria el programa d'actes. Aquesta cercavila també es feia per vendre els números de la rifa i per això la Junta de la Facultat agafava un carret, el guarnia amb verd fosc i a dins hi posava un porc com a mostra del que es rifava. Acabat el cercavila s'anava a casa del portabanderes a passar comptes. Allí eren obsequiats amb galetes i vi bo. Aquesta convidada amb el pas del temps ha esdevingut l'aperitiu actual. Des de fa molts anys, la cercavila s'acompanya amb una banda de músics i un grup de majorettes que anuncien la festa pels carrers. En aquesta cercavila participa tota la Junta de la Facultat i els portabanderes de l'any i els entrants, que van oferint els números de la rifa tradicional. Tal com consta a les actes de la Facultat, l'any 1994 l'assemblea, donant suport de la proposta de la Junta, va acordar que l'aperitiu cada any es fes a un mateix lloc per tal de facilitar la possibilitat de ser portabanderes a tots els interessats. Durant la setmana coincidint amb la data del 17 de gener, se celebra una missa en memòria dels socis difunts de la Facultat de Sant Antoni. De la Junta de la Facultat de Sant Antoni, es té constància a través de documents datats de principi del segle XVIII. En aquests però, es parla ja de l'agrupació com si fes anys que estigués en funcionament. La imatge identificativa de la Facultat és un estendard, del qual es té constància ja a principi del segle XIX, en què ja figurava el nom de l'entitat. L'any 1998 es va estrenar un de nou que va substituir el presentat l'any 1955 i que fou apadrinat per la família Sagalés. La Facultat està formada per un total de quinze persones. Durant els anys 50 i 60 del segle XX en formaven part un total de vuit a deu persones. Ja als anys 70 la formaven un total de 13 membres. L'objectiu de la Junta de la Facultat és la de vetllar per la correcta organització de la festa, així com per la conservació de la tradició. Actualment l'entitat té una mica més de cinc-cents socis. | 41.6343400,2.1621600 | 430216 | 4609518 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42622-foto-08033-181-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Les primeres noies portabanderes de la festa de Sant Antoni a Caldes foren M. Fontcuberta Peidro (capitana de bandera), M. Àngels Usat i Montserrat, M. Dolors Mompó Anglí i I. Garriga Sala (cordonistes). Des de 1969 fins a 1997 només cinc vegades s'ha donat el fet que fossin portabanderes quatre noies: l'any 1976, 1980, 1986, 1988 i 1993. | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42623 | Festa Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-4 | (VARIS AUTORS). 2008. Setmanari Montbui. Festa Major 2008. III època. Any XXX. Núm. 1.402. Ed. Associació de Promoció Informativa Cultural. | Setmana festiva que s'inicia la segona setmana del mes d'octubre aproximadament (10 d'octubre per l'any 2008) i finalitza amb l'Aplec del Remei, conegut també com la Capvuitada (tercera setmana del mes d'octubre, aquest any el dia 19). Durant els actes de la Festa Major, es fan les activitats usuals d'aquestes ocasions: manifestacions de caràcter tradicional com el correfoc, els gegants o timbalers; esportives; festes infantils; teatre; ball, trobades de cotxes, encesa del campanar i castells de focs,etc. Un vell costum arrelat a Caldes és la celebració de l'Aplec del Remei amb una missa a l'ermita del Remei, seguit de la trobada de carros i pujada al santuari, la trobada de puntaires, una segona missa seguida de la cercavila de Capvuitada on hi participen els gegants, castellers, agrupacions sardanistes i de bastoners. Aquesta s'inicia cada any a la Plaça de la Font del Lleó i finalitza al Santuari del Remei. També hi ha una ballada de sardanes. Quan acaba el dia, i coincidint amb la finalització de la Festa Major, hi ha un concert anomenat 'de Capvuitada', a l'església de Santa Maria. | 08033-182 | Pels carrers del nucli urbà de Caldes | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||||||
| 42624 | Gegants romans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-romans | VARIS AUTORS. (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Parella de gegants romans, anomenats, Lluci Caecili en representació del primer batlle de Caldes i la Cornèlia Flora, una de les primeres banyistes de les quals es té constància històricament al municipi. En Lluci porta un pergamí a la mà dreta, i la Cornèlia un ram de flors a la mà esquerra. Tots dos van vestits de color cru; en Lluci porta una toga de color verd i la Cornèlia de color marró. | 08033-183 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | El 9 d'octubre de cada any se celebra l'aniversari d'en Farellàs i la Guisla. L'any 1994, pel 30è aniversari dels gegants, el Setmanari Montbui sota la iniciativa de la colla de geganters, va començar a fer gestions per a la celebració. Es va realitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge, un lleó: El Lleó de Caldes de Montbui. També en els actes del 30è aniversari, es celebrà l'estrena d'una nova parella de gegants, en Lluci Caecili (primer batlle de Caldes) i la Cornèlia Flora (una de les primeres banyistes de les quals es té constància) que foren construïts pel taller de Ramon Aumedes a Granollers. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42624-foto-08033-183-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Aumedes | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 42625 | Aplec de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-sant-sebastia-1 | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIX-XX | Celebració festiva que se celebra el dia 1 de maig de cada any. Aquesta consisteix en una missa celebrada a l'ermita de Sant Sebastià de Montmajor, seguit d'una ballada de sardanes i un dinar, on la gent pot fer foc prop de la font de Sant Sebastià i dinar. | 08033-184 | Esplanada de Sant Sebastià de Montmajor | Segons ens expliquen els habitants de Sant Sebastià de Montmajor, tradicionalment el 20 de gener, els habitants de Caldes de Montbui, els de Sant Feliu, de Bigues i Riells i Gallifa, majoritàriament acudien en romiatge a venerar les relíquies del màrtir romà, Sant Sebastià, considerat com un protector de la pesta des del segle X a molts indrets de Catalunya, per demanar al sant que protegís als habitants de la pesta. A inicis del segle XX, i per evitar el mal temps que sovint patien els habitants d'aquest indret, l'Aplec es traslladà al primer dilluns del mes de maig. Quan el romiatge queia en dia feiner, només hi assistien aquells que podien plegar de la feina. Un cop passada la Guerra Civil espanyola, la festa es tornà a canviar, traslladant-se al primer dia de maig. A partir d'aquell moment, la festa va conèixer un gran esplendor, ja que era dia festiu per tots els treballadors. Tradicionalment la gent hi anava a peu, o amb la tartana, sortint ben d'hora al matí, i aturant-se a esmorzar pel camí; alguns dels llocs on la gent s'aturava eren el revolt de 'la Paella' o el revolt de 'les Garrigueres'. A principis del segle XX, moltes famílies pujaven amb les diligències i els carros carregats de menjar i els estris per a cuinar. En aparèixer els primers vehicles rodats, recorden el Vila, l'Ernesto o en Cendra. També hi havia la família Safont, que produïen en aquella època gasoses i sifons, que hi pujaven amb una camioneta carregada de begudes gasoses. Als anys 1960, hi pujava el Sr. Graví amb el seu camió, i dels anys 1950 recorden el tractor del Sallent. Fins ben bé arribat el Seat 600, la gent continuà pujant majoritàriament a peu i en carro. Un cop instal·lats, se celebrava una missa a mig matí a l'església de Sant Sebastià i es cantaven els goigs a Sant Sebastià. També es podien veure les relíquies del màrtir i podien besar-les els devots. Un cop acabada la missa, es sortia fora on els esperava una orquestra per ballar, o d'altres anys hi havia una cobla que tocava sardanes. Un cop acabat, cada grup es feia el seu foc i s'hi coïa el menjar, essent l'arròs a la cassola o la graellada de carn i botifarres el més típic de la diada. A finals del segle XIX, després de dinar es resava el rosari i la gent tornava cap a casa. Quan als anys 1920, l'aplec va ser traslladat per primera vegada al mes de maig, també es realitzaven jocs on hi participaven grans i petits. Un dels més coneguts era el de perseguir aquells que duien un paper de diari a la cintura i que cantaven: 'Jo te l'encendré, el tió, tió fresco, jo te l'encendré, el tió de paper'. Als anys 1940 s'afegí el joc del pernil, que consistia en penjar una pota de pernil al capdamunt d'un pal de fusta que prèviament havia estat untat de greix o llard. El desembre de l'any 2007, abans de l'Aplec de sant Sebastià, les brigades municipals van treballar de manera molt activa en aquesta zona. Concretament, tal i com va explicar el regidor de Via Pública Josep Coral, es va fer una desbrossada general i es va netejar la font de Sant Sebastià. | 41.6644200,2.1193300 | 426683 | 4612893 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42625-foto-08033-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42625-foto-08033-184-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42626 | Dansa de Sant Antoni - Ball de Plaça | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dansa-de-sant-antoni-ball-de-placa | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona CANALS, Andreu (1986). Vida i afeccions del nostre poble. La festa de Sant Antoni Abat. SOLÈ, Mercè (1998). Festa de Sant Antoni Abat. 125 anys de tradició. De 1873 a 1998. Servei de Publicacions Thermàlia. Museu de Caldes de Montbui. Centre de Promoció de la Cultaura Popular i Tradicional Catalana. Ed. Mirador. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIX-XX | Dansa cerimoniosa, breu i severa qualificada d'entrada de ball. La tècnica de la dansa original es desenvolupa en la distribució circular de les sis parelles que passegen amb solemnitat al voltant de la plaça durant la primera part de la melodia. Seguidament, les sis parelles s'encaren i es deixen de les mans per iniciar un moviment de ziga-zaga. Les noies comencen 'peonant' cap endins i els nois cap enfora, obrint i tancant els braços de forma arquejada, mentre els peus marquen passets i saltirons puntejats al compàs de la música. La dansa acaba amb un rístol i es continua amb un ball rodó relliscat. Les sis parelles es tornen a encarar i fan un punteig més saltat i puntejat que el primer i acaben així la segona pavana. Amb els anys, la dansa va anar perdent el seu aire cerimoniós fins al punt de només ser reconeguda pel popular 'tira-li-tira-li'. Des de l'any 1976 enmig de la ballada de Sant Antoni, hi actua una colla de sis parelles anomenat grup folklòric que rememora la tècnica i la indumentària de l'antiga dansa i hi incorpora novetats, en considerar-se una dansa viva. La resta de participants ballen una versió de la dansa més simplificada. La música és coneix amb el nom de 'tira-li, tira-li'. | 08033-185 | Plaça del Lleó, s/n | L'origen d'aquesta dansa és diferent al que actualment es coneix. Segons Joan Amades, aquesta dansa es ballava el dia de l'Aplec dedicat a la Verge del Remei que es celebrava el segon diumenge d'octubre, a la mateixa plaça. Una dansa cerimoniosa, breu i severa qualificada d'entrada de ball i que és de suposar que constituïa el preludi d'un posterior repertori de danses tradicionals de les que actualment no se'n té constància. Si bé en un principi no tenia cap relació amb la celebració de la festa dels traginers i pagesos, el relleu que va anar prenent la diada de Sant Antoni Abat al municipi de Caldes va fer que s'hi incorporés. De mica en mica, la dansa va anar deslligant-se de les seves formes originàries, derivant cap un ball més senzill i menys cerimoniós, canviant-ne fins i tot el seu nom fins arribar al conegut Ball de Plaça actual. L'entrada de Ball era ballat amb aire senyorívol per la gent més distingida de la població, casats o fadrins, escollits per les pavordesses de l'altar de Sant Antoni de l'església parroquial. Pel que fa al vestuari, antigament els balladors lluïen un vestit de drap negre amb barret rodó, que es va canviar després pel barret de copa. Les noies portaven un vestit de seda negra i una mantellina blanca apuntada de forma plana al cap, caient solta esquena vall. Amb el pas de les dècades la indumentària va anar variant, però en tot moment el barret i la mantellina s'han conservat com a elements tradicionals i imprescindibles per a ballar la dansa. Des de sempre, segons les referències escrites, el ball de Plaça es feia a la tarda de la festa. La colla de balladors es concentraven a un local de la població i des d'allà, en comitiva i encapçalada per un agutzil, es dirigien cap a la plaça. Després de la dansa, les sis parelles gaudien d'un refrigeri i, acte seguit, repetien la ballada, en la qual tothom qui volgués podia prendre part. L'evolució de la festa, així com el seu caire popular, va fer que cada cop fossin més els calderins que volien sortir a ballar la dansa. Per aquest motiu, en les últimes dècades, la ballada de la festa de Sant Antoni Abat, s'ha organitzat en diferents colles, per edats, que ja durant els dies anteriors a la celebració es reuneixen per assajar la dansa derivada en el conegut Ball de Plaça. Si bé fins a la dècada dels seixanta, setanta el normal era que el dia de la festa de Sant Antoni només ballessin dues colles, una anomenada dels petits i l'altra la dels portabanderes, durant la dècada dels setanta als vuitanta hi va haver un gran interès popular per ballar la dansa i va augmentar considerablement el nombre de les colles participants. És també a finals d'aquesta mateixa dècada que en acabar la ballada de la colla dels més grans, encapçalada pels portabanderes, s'instaurà el fet que després s'hi incorporés una colla 'dels casats' en què tots els que havien ballat anteriorment podien tornar-ho a fer amb una persona casada, fet que dóna encara avui un acabament simpàtic i entranyable a la ballada de la tarda de Sant Antoni. És a la dècada dels vuitanta als noranta quan s'assoleix la màxima participació en el ball de plaça. S'arriben a formar fins a sis colles de diferents edats, començant per la dels més menuts fins a sis anys i acabant amb la dels portabanderes. Bona part d'aquests anys se sobrepassen la xifra de dues-centes parelles. A partir dels anys noranta, el nombre de parelles oscil·la entre les cent-vint, cent-trenta i s'estabilitza en cinc el nombre de colles participants, més la coneguda popularment com la des casats. El ball de plaça sempre es balla un cop a l'any i a la plaça del Lleó. En tota la història recent de la ballada només en tres ocasions, l'any 1982, 1988 i 1992, no fou possible a causa de la pluja, traslladant-se al pavelló esportiu. | 41.6346000,2.1619500 | 430199 | 4609547 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42626-foto-08033-185-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)Per poder ballar el dia de Sant Antoni cal que tots els nois interessats s'apuntin el dilluns de la mateix setmana i assisteixin amb la parella corresponent als assajos que des del dimarts fins al dissabte s'organitzen al vespre per ensenyar-los la dansa. Des dels anys seixanta , diferents persones de Caldes, de forma voluntària, ensenyen a ballar. La primera persona de la qual es té record fou en Jaume Serra, continuant en Pere Tura, la M. Àngels Serra, Vicenta Pallarès, Pepita Badia, M. Carme Navarro, Joan Solé, Imma Serra, M. Carme Laglera, M.Alba Ambrós així com alguns membres de l'Esbart Dansaire de Caldes. De Catalunya, només dos pobles conserven i utilitzen encara la música pròpia de la dansa de Sant Antoni: Sant Feliu de Codines i Caldes de Montbui. Una de les instrumentacions més antigues és la de Joaquim Serra, de la qual no es coneix data. Antigament, la part musical de la festa de Sant Antoni anava a càrrec de l'orquestra local, Els Trobadors, i així, la dansa del Ball de Plaça era interpretada pels mateixos fins que desaparegué l'orquestra. En contractar les diferents orquestres, cada any hi havia la dificultat que no coneixien musicalment el ball. Aquest fet i l'augment considerable de colles de balladors que es va produir a partir dels anys 1970, varen ser els condicionants perquè la Junta de la Facultat decidís encarregar una nova instrumentació i l'enregistrament de la música de la dansa actual de Sant Antoni a una orquestra per a fer-ne el suport amb el nom de 'tira-li, tira-li', adequat al nombre de dansaires que tingués cada una de les colles. Així doncs, per a una colla de vint-i-quatre parelles s'utilitza un enregistrament amb una tirada de dotze 'tira-li, tira-li', que dóna per fer tota una volta saltant una parella. | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42627 | Aplec del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-del-remei-0 | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Celebració festiva que es celebra el cap de setmana següent a la Festa Major a Caldes de Montbui. És l'acte més important de la Capvuitada. Aquest es celebra el diumenge al matí. A l'Aplec hi conflueixen: La trobada de cotxes antics, la mostra d'artesans, antiquaris i brocanters, la trobada de carros, la mostra de productes de Caldes, la trobada de puntaires, l'aplec sardanista, els gegants, els bastoners, els castellers, sense oblidar les celebracions litúrgiques a l'ermita del Remei. En acabar la festa la gent gaudeix dels productes artesanals més representatius del municipi: carquinyolis, el mató, l'anís de taronja fet de la destil·lació de la pell de taronja amb la grana de matafaluga i el famós licor de les flors del Remei, fet amb diferents herbes aromàtiques. | 08033-186 | Ermita del Remei, s/n | La vila de Caldes de Montbui celebra un aplec a l'ermita del Remei cada tercer diumenge d'octubre. També es coneix com la Capvuitada pel fet de coincidir vuit dies després de la celebració de la Festa Major. Es tenen notícies de la celebració d'aquest aplec des del segle XVII, quan se celebrava cada segon diumenge d'octubre. La festa va adquirir importància a partir del segle XVIII, quan els sacerdots custodis van prendre cura del santuari. En aquell temps l'aplec consistia en un ofici religiós i una audició de sardanes. Els assistents, que hi arribaven amb tota mena de vehicles de tracció animal, acompanyen als voltants de l'ermita per fer-hi un dinar de camp. Un cop havent dinat se celebraven tota mena de jocs populars i 'l'entrada de ball', que actualment es balla per la festa de Sant Antoni a la plaça de la Font del Lleó. Segons Joan Amades, l'Aplec del Remei era el més important del Vallès i un dels més concorreguts de Catalunya. Hi acudien tota mena de firaires, especialment venedors de fruits secs i dolços, i era mol típica la compravenda de magranes. D'altra banda, la popularitat de l'aplec va inspirar una obra de Josep Anselm Clavé que porta el mateix nom que la festa. Al llarg de la història han anat variant de dates en el calendar. El 1644 el papa Urbà VII la va establir al segon diumenge de novembre, però el 1660 el papa Alexandre VII va canviar-la a l'agost. L'any 1861 l'ajuntament decideix canviar la festa al segon diumenge d'octubre, fent-la coincidir amb la celebració de la Mare de Déu del Remei. Aquest canvi és degut al fet que la Festa Major quedava deslluïda per la proximitat de la festa del culte a la Verge del Remei, que comptava amb molts més adeptes. Els vilatans s'engalanaven amb els millors vestits i l'aplec del Remei, que tenia gran anomenada, s'havia convertit en la festa grossa de tot el poble. Fent convergir la Festa Major amb la celebració del dia de la Mare de Déu del Remei, es volia restablir l'esplendor de la primera. El mateix diumenge d'octubre se celebrava la festa de la parròquia de Santa Maria, així doncs, per no fer coincidir dues festes sacres, es canvia la festivitat en honor a la Mare de Déu del Remei al tercer diumenge d'octubre. | 41.6505000,2.1622800 | 430243 | 4611312 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42627-foto-08033-186-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42627-foto-08033-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42627-foto-08033-186-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | També conegut amb el nom de Capvuitada. | 94|98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42628 | Ball de Pastorets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-pastorets | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona | XX | recuperat al segle XX | Ball de bastons de pal llarg dançat per nois i noies encapçalats per la figura del majoral seguit d'un rabadà, representant escenes de la vida dels pastors. La indumentària dels dançaires és la següent: camisa de màniga llarga de color blanc, amb un pantaló del mateix color i armilla de color verda amb les costures de vermell. Com accessoris porten una faixa de color vermell a la cintura, un sarró, una carbasseta, un mocador vermell al cap i un barret lligat al coll amb un llaç vermell o verd. A cada cama porten també lligades unes polaines plenes de cascabells i espardenyes de pagès amb llaços vermells. També duen els bastons llargs. La música amb la qual ballen acostuma a anar acompanyada del repic dels bastons i el so constant dels picarols o cascabells de les cames. El ball s'alterna amb la lectura dels parlaments, on es combina el llegat històric amb relats de fets actuals. Això ho acostuma a fer el majoral després del qual, els pastors poden interpel·lar-lo. En aquests parlaments també hi participa la pastora. El ball s'acostuma | 08033-187 | Sembla ser que l'origen d'aquest ball recuperat a la vila de Caldes es trobaria a un antic ball de pastors que relatarien escenes de la vida dels pastors. S'acostuma a ballar per la Festa Major de Caldes. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42628-foto-08033-187-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42628-foto-08033-187-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42629 | Arxiu Històric Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-historic-municipal | X-XX | L'Arxiu Municipal conté bona part dels fons que integren el patrimoni documental de la vila. La part més important és la de la documentació generada o rebuda per les diferents administracions municipals al llarg de la història, però també aplega fons d'entitats i personals, i recull els testimonis documentals que els ciutadans i les entitats locals hi vulguin dipositar. L'arxiu consta de tres seccions ubicades en espais diferenciats: l'Arxiu Històric, l'Arxiu Administratiu i els Arxius de Gestió. Actualment, es conserven fons amb un abast cronològic que va del segle X als nostres dies. L' Arxiu Històric es troba ubicat a l'edifici de la Biblioteca Municipa i l' Arxiu Administratiu i Arxius de Gestió es troben ubicats a l'edifici de l'Ajuntament. L'Arxiu Històric conserva la documentació amb més de trenta anys, amb un valor marcadament històric. La cronologia dels fons documentals conservats s'inicia al segle X. El fons i quadre de classificació és el següent: Fons Municipal 1 Administració Local (des de l'any 991 fins al 2005) amb 691,3 m lineals de documentació, i on es poden trobar classificats documents relacionats amb hisenda (des de 1434); proveïments (des de1882); beneficència i Assistència social (des de 1848); sanitat (des de 1394); obres i urbanisme (des de 1834); seguretat pública (des de 1857); serveis militars (des de 1856); població (des de 1853); eleccions (des de 1857); ensenyament (des de 1856); cultura (des de 1914); serveis agropecuaris i medi ambient (des de 1852); col·leccions factícies (des de s. X). El Fons Judicials, del Jutjat de Pau de Caldes de Montbui datades des de l'any 1936 - 1949, amb 0,1 m lineals. El Fons d'institucions és on hi trobem l'Hospital de pobres de Caldes de Montbui i que va del segle XIII fins l'any 1988. Comprèn 10,5 ml. Del Fons d'Associacions i fundacions cal destacar la de Montepio de San Sebastián (1877-1992) i l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, amb 1,5 ml. Del Fons comercial i d'empreses, l'arxiu disposa de l'arxiu del Balneari Rius, que va de l'any 1547 fins al 1956, i que ocupa una superfície de 0,3 ml. També disposa de l'arxiu de la Cooperativa del Remei amb documents que van des de l'any 1916 i fins el 1930. Dels Fons patrimonials, hi ha els arxius de Pere Soler (1406) amb 0,1 ml; l'arxiu d'Antònia Verneda (1461-1702); finalment els de la Casa Marcer (1870). Del Fons Personals hi ha el Fons Joaquim Delger i Bueno (1652-1975 ) amb 0,2 ml; el Fons Joaquim Martí i Rodés (1920-1936). Aquest fons està compost per 247 plaques de vidre (240 de les quals són vidres estereoscòpics) dels anys 1920 al 1930. La temàtica és paisatgística, de la vida i del terme municipal i també familiar. Aquest fons va ser cedit pel seu nebot, el sr. Guillem Bas i Borrell, i que ocupa una superfícies de 0,1 ml; i finalment el Fons Guillem Ayora, amb més de 3.000 imatges de Caldes, 3 pel·lícules antigues de Caldes. Finalment destaquen les col·leccions de Pergamins del segle X fins el segle XVII, les imatges del segle XIX fins al segle XX, els cartells del segle XX i els documents sonors del segle XX. Cal destacar de la Biblioteca Auxiliar de l'arxiu, amb llibres del segle XIX i l' Hemeroteca (1908 - ), que compren la Revista Calderina (1908-1909), el Lleó de Caldes (1912-1913), La Veu de Caldes (1920-1922), La Veu de la Comarca Calderina (1932-1933), el Farell (1931-1934) i el Setmanari de Montbui (1944-1995). També s'han incorporat a l'arxiu històric municipal les partitures musicals que van des del segle XIX fins als nostres dies. | 08033-188 | Carrer de Santa Teresa, núm. 3-5 | De l'any 1945 es té constància d'un inventari realitzat pel secretari de l'ajuntament d'aquella època, de caràcter bàsicament històric. S'inventarien un total de 220 pergamins, un llibre de privilegis, un llibre d'insaculacions, les actes del Consell Municipal des de l'any 1875 fins el 1900 (en 25 volums), el llibre de Clavaria (amb 201 comptes municipals) des del 1470 al 1721. Durant els anys 1980 - 1981, hi ha un capellà anomenat Josep Poch Gallart que es dedica a fer recerca històrica sobre Caldes, l'origen del nom, escuts, carrers, etc. Descobreix alguns dels pergamins més importants que avui dia tenen els calderins i que es troben dipositats a l'arxiu històric municipal com el privilegi que atorgà a la vila de Caldes Alfons V el Magnànim amb la signatura autògrafa del rei, i datat a Nàpols l'11 de juny de 1445. El monarca confirma una sèrie de privilegis que tres comissionats o síndics plenipotenciaris de la vila de Caldes havien ja sol·licitat i obtingut de la reina Maria, en el domini de la Corona d'Aragó. El consentiment o plàcet de la reina Maria es datà a la ciutat de València, el 7 de desembre de 1444. Un altre pergamí és el del Consell de Cent datat del 12 de juliol de l'any 1606, on es fa extensa memòria del privilegi de “carrer de Barcelona” concedit per la reina Maria i confirmat pel rei Alfons. Conseqüentment a la qualitat o categoria de “ciutadans de Barcelona”, el pergamí del 12 de juliol de 1606 recorda els privilegis dels reis Jaume I i Jaume II, concedits a la ciutat de Barcelona, dels quals en formaven part els vilatans de Caldes de Montbui. Del març de l'any 1981, decideix suggerir a l'ajuntament que els reclami i que ho agrupi tot en un arxiu municipal, afegint juntament amb els suggeriments proposats, la citació d'un document, datat el 14 de juliol de 1472 i inscrit en un dels registres de l'arxiu de la Corona d'Aragó, totalment transcrit on s'inclou una Lletra catalana dels Jurats (ajuntament) de Caldes de Montbui amb súplica de que, en la lluita que aleshores finia Joan II contra Catalunya, aquest monarca no privés a dita vila del seu privilegi – l'atorgat per la reina Maria i ratificat per Alfons el Magnànim (1445) – d'ésser “membre, braç i carrer” de la ciutat de Barcelona. Joan II, - en el document precitat (1472) – hi accedí amb el seu plàcet. L'any 1994 el Museu es fa càrrec d'una part de l'arxiu històric, contractant a una persona, de nom Iolanda Zuil Escobar que s'encarregarà de la seva gestió fins que passa a ser gestionat directament per l'ajuntament. L'any 1998 per encàrrec de l'Ajuntament de Caldes, a través de la Diputació de Barcelona es signa un conveni amb l'Associació d'Arxivers de Catalunya per tal de realitzar un projecte d'organització de l'Arxiu Municipal. La documentació en aquells moments estava repartida entre el Museu i un edifici annex de l'ajuntament. Després d'aquesta intervenció hi haurà un impàs on es tornarà a barrejar la documentació. L'any 1999 l'Ajuntament de Caldes de Montbui crea l'Arxiu Municipal davant una necessitat global d'endreça i organització de la documentació generada i rebuda per l'Ajuntament de Caldes de Montbui en l'exercici de les seves funcions. Aquest mateix any, entrarà a treballar una arxivera titulada, la Sra. Glòria Gimeno Vázquez., que a més d'inventariar, i gestionar l'arxiu, anirà restaurant tot els fons arxivístic. És precisament en aquest moment quan s'elabora un projecte destinat a desenvolupar les funcions bàsiques de l'Arxiu Municipal. Amb data de 15/12 de 1999 s'aprova per Comissió de Govern les pautes per arxivar als arxius de gestió i les tasques dels responsables. Amb data de 26/09/1999, s'aprova per Comissió de Govern el quadre de classificació. Amb data de 03/09/2002 i publicat al BOP de 10/09/2003 es crea el Reglament de l'Arxiu Municipal de Caldes de Montbui. Amb data de 01/04/2003 s'aprova per Comissió de Govern, el calendari de transferències de la documentació. | 41.6294000,2.1656200 | 430499 | 4608966 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42629-foto-08033-188-3.jpg | Física | Modern|Medieval|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)L'any 2004 s'inicia un procés de restauració destinat a restaurar la documentació més malmesa pel pas del temps i que forma part del ric patrimoni documental conservat a l'Arxiu Municipal. Aquest procés l'iniciarà l'arxivera municipal, la Sra. Glòria Gimeno Vázquez i que continua als nostre dies.L'any 2006, es promou l'ús d'Internet amb l' objectiu principal d'acostar l'Arxiu Municipal a aquelles persones, ciutadans o investigadors, que disposin d'un punt d'accés a Internet, a través de la digitalització de la documentació més valuosa i consultada.Els horaris de consulta de l'Arxiu Històric són els dimecres, de 10h a 13.30h. | 94|85|98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42630 | Llegenda de La Torre Roja o les lligacames de les sis donzelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-torre-roja-o-les-lligacames-de-les-sis-donzelles | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. | publicada | Llegenda que relata com un capità anomenat Guillem de Zaportella, valent de mena, un dia va ser recompensat. Guifré el Pelós, li va dir que triés una de les tres coses que li oferia en recompensa a la seva lleialtat: en primer lloc li oferia cinquanta almogàvers; en segon lloc, podia fer-lo senyor d'un castell, i per últim, li oferia l'oportunitat d'escollir entre els seus familiars, els sis més intrèpids, als quals Guifré els nomenaria cavallers amb la condició de que servissin al capità de Zaportella. Aquest últim tria la tercera opció. En arribar el dia de ser nomenats cavallers, el comte els feu jurar protecció als dèbils, orfes, i obediència al seu capità. Un cop acabada la cerimònia marxaren cap al seu campament, i abans d'arribar-hi es van topar amb uns nuvis. La núvia anava acompanyada de cinc donzelles. El capità va oferir a la núvia va oferir-li protecció i en regal de noses li donà una cinta d'or. Evidentment els cinc cavallers van fer el mateix amb les donzelles que acompanyaven a la núvia. En arribar el vespre, els cavallers, oblidant el jurament van anar al poble i varen agafar les donzelles i la núvia i les dugueren cap a una Torre damunt d'un turó de Caldes. El marit desesperat que tenia coneixement de la cinta d'or va córrer fins al capità Zaportella explicant-li el que havia passat. El capità aparegué en primer lloc, seguit del marit, el pare de la núvia i altres familiars de les donzelles. En entrar a la torre, va fer deslligar a les donzelles i ordenà que posessin sis ganxos al sostre amb sis cordes. Després demanà a les donzelles les lligacames per fer-ne sis nusos corredissos per penjar els sis cavallers. Malgrat la por, les donzelles van demanar al capità que els perdonés la vida. Guillem però no les va voler escoltar i preparà la sentencieu-ne dels cavallers demanà al capità que els permetés clavar-se una espasa al pit per no ser penjats com uns vulgars malfactors. El capità acceptà la súplica. Un cop morts, el terra de la torre, quedà banyada per la sang. A partir d'aquell moment la torre s'anomenà Torre Roja. | 08033-189 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | 41.6337600,2.1410300 | 428455 | 4609471 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42630-foto-08033-189-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42630-foto-08033-189-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Segons explica en Pepet de la Rectoria, de Sant Sebastià de Montmajor, hi ha alguna altra versió, però no la recorda amb exactitud. | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||||
| 42631 | Llegenda de La Fada del Campanar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-fada-del-campanar | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | publicat | Llegenda que relata que al campanar de l'església de Santa Maria fa molts i molts anys hi vivia una fada a la qual li agradava molt fer entremaliadures. Tan podia tocar a somatent, i riure en veure els homes del poble sortir de casa en plena nit i empipats tornar a dormir en veure que no passava res, com fer-les tocar just abans que sortís el sol, despertant a tothom. Està clar que pagesos, i altra gent del poble, s'enfadaven d'allò més amb el campaner del poble pensant que era ell. El campaner callava, resignat; ell coneixia l'existència de la fada, però en tota la tradició de campaners de la seva família, ningú mai havia parlat de l'existència de la fada. Sort que quan s'apropaven tempestes, la fada feia repicar les campanes tan i tan fort que els núvols fugien, i llavors els vilatans felicitaven el campaner, que prou sabia que havia estat obra de la fada. Un dia, en Pere, un noi de dinou anys, fill del campaner, i que encara no s'havia iniciat en l'ofici, desconeixedor de l'existència de la fada i cansat de les bromes pesades dels companys, va decidir esbrinar que li passava al seu pare. Un dia a la nit, va pujar dalt del campanar i s'amagava, a l'espera de veure el seu pare; sense resultat tornà a provar-ho dia rera dia. Una nit, la fada, que només pot ser vista si un raig de lluna la travessa, es va compadir d'en Pere i es deixà travessar per un raig de lluna. En veure-la va voler agafar-la, però amb tanta mala sort que va caure al terra i perdé el coneixment. En Pere, continuava anant nit rera nit per veure la fada, sense cap resultat, i entre les seves penes recordà una història que li havia explicat el seu avi quan era petit que deia que les fades eren uns éssers que només es podien veure si les travessava un raig de lluna plena. També li havia explicat que la nit de Sant Joan, aquestes anaven al gorg d'en Pèlags i allí es podien veure perquè era una nit especial, però tot això s'havia de fer tenint cura de no ser vist, ja que els càstigs eren terribles. Així que va decidir esperar la nit de Sant Joan i amagar-se darrera una pedra del gorg. De cop i volta les fades apareixeren una darrera l'altra, fins que la del campanar va arribar. En Pere, oblidant les paraules del seu avi es deixà veure i les fades van decidir castigar-lo severament convertint-lo en roc per sempre més. La fada del campanar acceptà el càstig però demanà que la nit de Sant Joan pogués tornar-la a veure i així acabà. Mai més ningú tornà a veure en Pere, tan sols, la fada del campanar la nit de Sant Joan. | 08033-190 | Església de Santa Maria | 41.6323600,2.1625800 | 430249 | 4609298 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42631-foto-08033-190-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42631-foto-08033-190-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||||
| 42632 | Festa de l' Escaldarium | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-l-escaldarium | Internet. (consulta realitzada 10/11/2008). Ball de diables de Caldes de Montbui. www.labanya.cat | XX | Festa entorn el foc i l'aigua, representada a la Plaça de la Font del Lleó, que consta d'un seguit de personatges que van entrant en acció reproduint rituals, i escampant perversió i vici a tots els qui participen de l'acte, conegut amb el nom de l'Escaldàrium. Aquesta festa va acompanyada per música tocada en directe, que a la vegada es descompon en nou danses de les quals tres són d'aigua i sis són de foc. La festa s'inicia amb els balls i crits de les bruixes, seguit d'un moment de calma, que queda trencada amb l'aparició sobtada d'en Llucifer i la Diablessa sortint de l'infern. També hi participa en l'acte la Godra, una quimera que intenta corrompre tot el es troba davant d'ella. Durant la festa de L'Escaldàrium, hi ha una constant lluita del foc, que representa les forces del mal, i l'aigua, que intenta tornar-ho tot a la calma. Finalment, d'aquesta lluita, en sortirà guanyador el Thermaliot. Els espectadors acaben participant-hi activament. | 08033-191 | Pel nucli antic de Caldes | L'any 1994 el grup dels Diables de Caldes ideen una festa amb un cert caire mitològic, on el foc i l'aigua es poguessin barrejar acompanyats d'una música en directe. Aquesta festa es du a terme a mitjans de juliol a la Plaça de la Font del Lleó, on la gent pot dansar i saltar sota la pirotècnica dels diables. La música és de Ramon Solé, qui després de varis arranjaments combinant sons celtes, de rock elèctric, simfònics i mediterranis va acabar, l'any 1999 per deixar enllestida la totalitat de la música que acompanyaria aquesta festa convertida en llegenda, a excepció de la dansa de la bèstia que seria creada l'any 2000. Aquesta música acompanya nou danses que són amb les que es representa la llegenda ballada. Així, juntament amb la “dansa de la bèstia” tenim les altres músiques que formen part de la representació: “El salt de les bruixes”, “la Primera Tempesta”, “La invocació”, “el bram de la Quimera”, “la segona tempesta”, “el ceptre de foc”, “la tercera tempesta”, i finalment “l'orgia d'aigua i foc”. | 41.6344500,2.1620000 | 430203 | 4609530 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42632-foto-08033-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42632-foto-08033-191-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Diables de Caldes | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 42633 | Carquinyolis Casabayó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carquinyolis-casabayo | XIX-XXI | Els carquinyolis són unes pastes seques i dolces tradicionals. Els carquinyolis de la casa Casabayó estan elaborats utilitzant productes de primera qualitat: ous, farina, llet, sucre i ametlles. Però el secret està en el toc personal del pastisser de la casa. A la massa que s'obté, se li dóna una forma allargada que es talla a trossos petits, que es mengen sols, o bé acompanyats de llet, cafè, xocolata, vi dolç o ratafia. Es comercialitzen a l'engròs, i a granel i també en bosses de paper i de plàstic. Recepta gastronòmica: ingredients: 100 g d'ametlles crues. - 100 g de sucre. - 150 g de farina. - 50 g de margarina. - 1 ou. - 1 culleradeta de llevat en pols. - 1 llimona ratllada.100 g d'ametlles crues. - 100 g de sucre. - 150 g de farina. - 50 g de margarina. - 1 ou. - 1 culleradeta de llevat en pols. - 1 llimona ratllada. S'agafa el sucre, l'ou, el llevat en pols, la canyella, la llimona ratllada i la farina, i es barreja tot junt. A continuació es barregen les ametlles amb la pasta resultant de la barreja d'ingredients i es fan tires d'un centímetre més o menys de gruix. Es posa una safata, prèviament untada amb una mica de mantega, es col·loquen les tires a la safata i es pinten per sobre amb ou batut. Finalment es posa la safata al forn i quan estiguin una mica cuites se'n treuen les tires i es tallen a trossos. Es tornen a posar els trossos al forn, procurant que estiguin plans deixant-los cinc o deu minuts i ja estan llestos per menjar. | 08033-192 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 6 | Els carquinyolis són fabricats des de fa 140 anys per la família Casabayó . La seva fabricació es fa durant la nit. | 41.6347000,2.1619600 | 430200 | 4609558 | 1860 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42633-foto-08033-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42633-foto-08033-192-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Família Casabayó | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42634 | Mató de Can Orjusà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mato-de-can-orjusa | XX | Mató fabricat a partir de llet de vaca pasteuritzada a temperatura per damunt dels 80ºC, a la qual s'afegeix el quall que pot ser vegetal o animal. Després de reposar es cola i en resta, per una banda el xerigot (part líquida) i per l'altra la massa de mató que es deixarà escorre. La llet amb la qual es fabrica el mató i altres productes, es comprada a la granja Els Gatells, del mateix municipi de Caldes de Montbui. Amb aquesta llet, els productors elaboren el mató que té una textura molt suau i cremosa, gràcies a una pasteurització molt lenta i laboriosa; també elaboren formatge fresc, on el procés és molt similar al del mató. El producte estrella de Can Orjusà és el pastís de formatge, del qual en fan de diferents varietats: natural, llimona, xocolata i sense sucre. Tots els productes elaborats no contenen additius químics. | 08033-193 | Vall de Carerac | Es té constància de que a finals dels anys 80 i principis dels 90 va néixer prop de Caldes de Montbui tota una generació de formatgers artesanals que han fet possible la riquesa de varietats que es poden trobar actualment al mercat català. Formats per tècnics en l'art de transformació de la llet, a través dels cursos de la Diputació a la Torre Marimón (Caldes de Montbui), i per una bona dosi de curiositat i experimentació, alguns petits propietaris ramaders van trobar una sortida airosa a l'economia de 'l'anar fent' que fins aquell moment havia passat, inamovible, de pares a fills. El Sr. Aureli Martínez, fabrica formatges de vaca i mató a Can Orjusà des de l'any 1987. Ell mateix ens explica durant el treball de camp, que 'des de l'any 1987 estem a Caldes de Montbui i sempre hem viscut a la mateixa masia, Ca n'Orjusà. Al mateix temps hem mirat de compaginar l'agricultura amb l'elaboració de formatges totalment artesanals.' Els seus productes es poden gaudir arreu de tot Catalunya, en les fires artesanals i/o tradicionals que periòdicament es celebren durant l'any. També estan dintre del col·lectiu artesà de productes naturals de Catalunya, composat per nou membres i cadascun d'ells fabrica els seus propis productes. | 41.6472200,2.1665300 | 430594 | 4610944 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42634-foto-08033-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42634-foto-08033-193-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Aureli Martínez | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42635 | L'anís de Taronja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lanis-de-taronja | CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Licor, obtingut de la destil·lació de la pell de la taronja amb la grana de matafaluga com a elements bàsics. D'un sabor molt especial es pot beure sol, amb glaçons o combinat amb el cafè. | 08033-194 | Carrer Pi i Margall, 15 | L'anís de taronja s'elabora a la Destil·leria la Vallesana , i és comercialitzat especialment pel celler 'La Vallesana vins i licors'. La petita empresa que Josep Fontcuberta i Rogés va fundar l'any 1918 amb el nom de Destil·leria La Vallesana segueix avui en la seva tercera generació treballant amb la mateixa il·lusió. El celler La Vallesana vins i licors, segueix un camí paral·lel a la Destil·leria però com a celler especialitzat. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. | 41.6319500,2.1641500 | 430379 | 4609251 | 1918 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 42636 | Flors del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/flors-del-remei | CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Licor fruit d'un delicat procés d'elaboració basat en la destil·lació ,en uns alambins especials ,d'una varietat de productes vegetals, fulles, arrels, llavors; alguns de Catalunya, d'altres de països diversos, que han de ser recol·lectades i seleccionades perquè és indispensable que siguin collides en els períodes més adequats i conservades de la manera més adient. És un licor de 34º alcohòlics, graduació que permet aconseguir un gust intens que omple la boca de sensacions. És per això que una de les maneres més usuals per assaborir-lo és barrejat amb glaçons. | 08033-195 | Carrer Pi i Margall, 15 | Amb aquest nom es coneix un licor creat el 1919 per Josep Fontcuberta i Rogés i que ha esdevingut amb el temps tot un referent per al poble de Caldes de Montbui i les comarques veïnes. L'afegit de ' licor de Caldes ' ha estat introduït a través dels anys per la gent de la vila , que l'ofereix als amics. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. | 41.6319500,2.1641500 | 430379 | 4609251 | 1918 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 42637 | Pastes Can Sanmartí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pastes-can-sanmarti | Autor desconegut. (2004). Revista el 9 Nou. Empreses amb història, pàg. 11. Divendres 12 de març. | XVIII | Pasta seca feta a partir de blat seleccionat d'una zona de la província d'Osca que produeix expressament per a la fàbrica Sanmartí.. Actualment es fabriquen un total de 52 varietats diferents de pasta seca. Es manté un sistema de producció artesanal. Cada dia surten de les instal·lacions entre 1.200 i 1.300 quilos de pasta fabricats de manera tradicional. Aquesta és la quantitat equivalent a la demanda que l'empresa rep dels seus distribuïdors i dels establiments a través dels quals comercialitza els seus productes. L'assecatge de la pasta encara es fa amb armaris de fusta com es feia antigament i algunes vegades dura fins a 48 hores. També es tenen molt en compte les matèries primeres que es fan servir. Actualment també es fabriquen pastes vegetals. Els tipus de pastes fabricats més reconeguts són: el fideu (nº1 Tallat , fideu nº2 Tallat, les pipes llises, el fideu perla); Els fideus rosca (fideu nº1 rosca , fideu nº2 rosca, fideu nº3 rosca); Macarrons (plomes nº2, plomes nº4, napolitanes, trompetes); Pasta de sopa (closques, corones, estrelles, lletres, pistó ratllat, pistó perla, pistó llis, i meravella); Especialitats vegetals (crestes vegetals, espirals vegetals, plomes vegetals, cinta tallada vegetals, espagueti vegetals, tallarines vegetals, trompeta vegetal) i finalment canalons (tradicional i canalons d'espinacs). | 08033-196 | Carrer de Barcelona, núm. 40 | L'any 1700, Isidre Sanmartí va observar les propietats que tenia la pasta que s'obtenia de la barreja de la farina provinent del blat barrejada amb l'aigua calenta. Ben aviat es va adonar de que aquesta barreja, apta per al consum humà, quedava rígida amb el transcurs de les hores, i va començar a tractar la massa en la forma i la textura. Inventà doncs, un aparell fet de fusta, amb uns orificis de sortida i un altre d'entrada. En posar la pasta al seu interior i pressionar, la massa sortia en forma de fils, actualment el que es coneix amb el nom de tallarines si són aplanats o espaguetis si tenen forma arrodonida. S'adonà també que un cop seca, aquesta es conservava durant molt de temps i es podia tornar a menjar en qualsevol moment si es bullia en aigua. A partir d'aquí és quan neix l'empresa de fideuers Sanmartí de Caldes, continuant amb la tradició les generacions següents. Així tenim, en Carles Sanmartí i Caselles i en Josep Sanmartí i Castellà. L'any 1855 s'incorpora al negoci la quarta generació, en Jaume Sanmartí i Farreras, constant oficialment en els registres de l'Ajuntament de Caldes de Montbui com a fabricant de pastes de sopa. En la cinquena generació, va estar al capdavant del negoci en Josep Sanmartí i Cladelles. La sisena generació va ser la que es va adonar del futur comercial que tenia la pasta que s'havia començat a fer al segle XVIII. Jaume Sanmartí i Samsó, més conegut com 'l'Avi', va començar aquesta nova projecció que fou seguida pel seu fill Josep Sanmartí i Casabayó i la seva esposa, que es va posar al capdavant del negoci a causa de la mort prematura del setè Sanmartí de la generació. Aquests van donar una empenta molt important al negoci amb la incorporació de la tecnologia més puntera i adequaren les instal·lacions de manera que el negoci es va convertir en una empresa competitiva entre els anys 1940 i 1975. Després d'aquests anys, la família deixà el negoci de la pasta en un segon terme i, sense oblidar-ho es dedicarà a altres activitats. L'any 1998, després de la mort de l'Eulàlia Rifé i Catafau, esposa d'en Josep Sanmartí i Casabayó, entra a fer-se càrrec del negoci familiar en Carles Sanmartí i Rifé. Des d'aquest moment, es fa una aposta per mantenir un procés de fabricació artesanal fent servir tècniques antigues. S'incorporà també maquinaria i noves tecnologies per poder rendibilitzar el negoci i poder ésser competitius amb productes orientats cap al comerç tradicional i artesanal. L'any 2003, l'empresa rep un reconeixement públic pels tres segles d'història de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona | 41.6326900,2.1622700 | 430223 | 4609334 | 1700 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-3.jpg | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Família Sanmartí | 94|98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 42638 | Arxiu parroquial | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-3 | <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XVII-XXI | <p>Arxiu parroquial que consta de varis llibres sacramentals: bateigs, matrimonis i òbits. A part dels llibres sacramentals, també hi trobem expedients diversos, comptabilitat, llibres de fundacions, expedients matrimonials i tractats diversos.</p> | 08033-197 | Plaça de l'Església, s/n | <p>Moreu-Rey en començà la seva obra titulada 'La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona', que seria publicada l'any 1962 va trobar l'arxiu parroquial sense cap mena de classificació. Va ser doncs, el primer autor que va establir una primera classificació titllada per ell mateix de 'classificació rudimentària', que consistia en Llibretes de funerària, lligalls de fundacions, lligalls de l'Obra i Obreria, Pergamins de l'Arxiu Parroquial, Lligalls de documentació processal i lligalls sobre la Història de l'Escrivania, entre d'altres. Anys després, sembla ser que un professor d'Institut, Erill Gustau va fer un buidatge de l'arxiu parroquial, però va marxar de Caldes sense deixar constància del seu treball de recerca. Durant el treball de camp, Raimundo Garcia esmenta la pobresa actual d'aquest arxiu, senyalant tres incendis que van provocar grans pèrdues; el primer d'ells, l'any 1714, el segon, l'any 1808 i el tercer, l'any 1936.</p> | 41.6323500,2.1624000 | 430234 | 4609297 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 42639 | Llegenda del gegant Farellàs - el Gegant del Pi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-gegant-farellas-el-gegant-del-pi | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | publicada | Llegenda que narra la gesta del gegant del Pi. Segons sembla, a Caldes, fa molts i molts anys vivia un home de gran corpulència i amb una força extraordinària, i el cor a la mà. Tots els calderins el coneixien amb el nom del Farellàs. Un dia, va haver de marxar de casa cap a Barcelona. En arribar a les portes, els burots el van aturar i li van demanar que per entrar havia de pagar el dret de passar la llenya de portava. El Farellàs, estranyat els explicà que allò que duia era el bastó per caminar. El que no sabien els burots és que com el Farellàs era tan gran, no en tenia prou amb un bastó, sinó que duia una branca de pi. Davant de la discussió establerta, en Farellàs es cansà i llença el seu bastó per dalt de les muralles de la ciutat. Els burots van establir una baralla amb en Farellàs, fins que davant de l'escàndol la guàrdia se l'endugué davant del governador de Barcelona, que per riure una estoneta li va proposar un tracte dient-li que si aconseguia guanyar a un criat seu el deixaria marxar tranquil·lament. En Farellàs acceptà el repte i es posà a menjar. Amb aquestes que el criat sarraí, en veure'l es posà a riure dient-li: ves menjant, ves, que d'aquí ja no tornaràs a sortir mai més. En voler atacar-lo, en Farellàs va agafar al sarraí, el va fer voltar enlaire i el llençà igual que ho havia fet amb el bastó fins els terrats de les cases. La gent, en veure això comença a cantar: “El gegant del Pi, ara balla ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla, el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat”. Un cop això acabat i davant les exclamacions de la gent que havia vist aquesta gesta, el gegant marxà cap a Caldes, on arribà tant cansat que s'estirà per descansar una mica. El seu cos es convertí amb el pas del temps en la muntanya del Farell. En una segona versió, es narra que al Mas del Farell, va néixer un gegant al qual posaren el nom de Fort, ja que tenia molta força. En fer-se gran, treballava la terra del mas, i un dia, mentre llaurava amb els bous, passà un gegant que anava a Barcelona, i que en veure'l va fer una fanfarronada en demostració de la força que tenia. En Fort, sense immutar-se tot aixecant els bous amb els que estava llaurant, va indicar-li el camí a seguir. El primer gegant, bocabadat, va demanar-li que l'acompanyés a Barcelona, ja que allí hi havia un moro que reptava a tots els forçuts i valents per lluitar contra ell, i així ho va fer. En arribar al portal de Barcelona, la guàrdia del portal demanaren un tribut per la llenya que duia. En Fort els va explicar que allò era el seu bastó i no un feix de llenya. Com que no s'entenien, en Fort va agafar el bastó i el va llençar més enllà de les muralles. El moro, assabentat va voler lluitar contra ell i així ho feren. En Fort va agafar el moro, que no va poder fer res i va sortir volant per damunt de les muralles, més enllà de les cases i terrats. La gent en veure'l, van començar a cantar amb alegria per haver-los desempallegat d'aquell ser per sempre més, la cançó del Gegant del Pi: “El gegant del Pi, ara balla ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla, el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat”. | 08033-198 | Muntanya dell Farell | Sobre la gesta del 'Fort Farell de la Muntanya' hi ha diferents versions. Els calderins l'any 1964 ja van triar el personatge del Farellàs, com a gegant de la vila, en record de l'hereu de Can Farell, masia que es troba damunt del turó del Farell, tot i que hi ha una versió que explica que tot el pujol és el cos petrificat del gran gegant català, que jeu estirat i que la muntanya s'anomena Farell. Joan Amades (1987), en el seu apartat titulat 'Gegants nans i altres entremesos', fa referència a la controvèrsia existent sobre l'origen del Gegant del Pi ja que durant molt de temps s'havia cregut que aquest personatge era propi de Barcelona concretament de la parròquia del pi. Amades explica com la tonada popular sobre el gegant del Pi va néixer d'una llegenda on s'expressa perfectament com el seu origen prové de Caldes de Montbui. Amades afegeix que la llegenda no és del tot imaginària, perquè es té coneixement que 'al poble de Caldes hi havia viscut una família els membres de la qual eren exageradament alts d'estatura i entre ells n'hi devia haver un de talla encara més elevada, que ha envoltat el poble de la llegenda'. | 41.6611700,2.1312200 | 427669 | 4612522 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42639-foto-08033-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42639-foto-08033-198-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||||
| 42640 | Fraret (Arisarum vulgare ssp. simorrhinum) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fraret-arisarum-vulgare-ssp-simorrhinum | RODRÍGUEZ, R; GUARDIOLA, M et aliï. (2005). El futur dels frarets, a les nostres mans? Pàg. 12-13. Revista Alocs. Projecte d'estudi i conservació dels alocars del Maresme. Anuari 2005. | Espècie geòfita amb un tubercle sota terra que no té un tronc principal sinó que les fulles surten amb un llarg pecíol (de 10 a 30 cm) directament del tubercle de sota terra. Aquest pecíol està tacat de color marró porpra. Les fulles tenen forma entre hastada (forma de punta de fletxa) i cordiforme (en forma de cor), són de color verd setinat i fan entre 6 i 15 cm, tot i que poden arribar als 50 cm. La peça floral dels frarets, que fa entre 3 i 5 cm, és força sorprenent, ja que té forma cilíndrica i està oberta per la part superior en forma de visera amb aspecte de caputxa de frare o de gerra. La part inferior és de color blanc i la superior (la caputxa) és de color marró porpra, i tota la peça floral té ratlles blanques o verdes i taques marró porpra. A l'interior d'aquesta gerra anomenada espata s'hi troben les flors masculines i femenines agrupades en una estructura anomenada espàdix. Aquesta consta d'un eix cilíndric a la part inferior del qual es disposen les flors, les femenines a sota i les masculines per sobre d'aquestes mentre que la part superior, l'espàdix no porta flors. Les inflorescències surten a finals de la tardor i durant tot l'hivern. A la primavera maduren els fruits que són unes petites baies de color verd; a l'estiu queda inactiu en forma e bulb i a la tardor següent torna treure fulles. El tipus de reproducció més freqüent dels frarets és d'asexual mitjançant creixement clonal. | 08033-199 | Riera de Caldes i pedrera del Foment | Anomenat també frare cugot, apagallums o gresolet, és una planta d'aspecte força curiós que es troba disseminada al llarg de la costa mediterrània, pel sud d'Europa i el nord d'Àfrica. Als Països Catalans es poden diferenciar en dues subespècies: l'Arisarum vulgare ssp.vulgare que és la més freqüent i l' Arisarum vulgare ssp. simorrhinum que és molt rara. L'epítet simorrhinum prové del grec i vol dir morro (rhinos) de simi (simios), per la semblança que té la peça floral amb l'apèndix nassal d'alguns simis. | 41.6535300,2.1522900 | 429415 | 4611656 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42640-foto-08033-199-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42640-foto-08033-199-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Cal preservar l'espai de la riera de Caldes. Moltes d'aquestes poblacions han desaparegut o estan força amenaçades en comarques com el Maresme degut a un seguit de factors d'origen humà que degraden, modifiquen o destrueixen el seu hàbitat. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||||
| 42641 | Xemeneia de la bòvila Mas Manolo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-la-bovila-mas-manolo | BALLART, J, VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la Història de Caldes de Montbui. Segona edició, corregida i augmentada. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. FERNÀNDEZ, Magda. (1996). Quaderns del Mnatec. Número Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya Terrassa. FULLANA, Miquel (1999). Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Els treballs i els dies, núm. 11. Editorial Moll. Mallorca. GIRALT SERRÀ, Francisco. (1900). Guia industrial. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. VARIS AUTORS. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | Xemeneia de totxo vist, aplantillat. Presenta una base quadrada feta també de maons, d'un metre cinquanta d'alçada i amb una boca, encarada a migdia. Aquesta presenta una entrada construïda amb un arc de mig punt realitzat a partir d'una filera de maons disposats verticalment i una porteta de ferro. Per damunt, la xemeneia, que consta d'un fust en forma troncocònica d'uns 25 metres d'alçada; el coronament és amb doble collarí. Destaca exempta del conjunt. La xemeneia no presenta grans esquerdes que posin en perill el seu equilibri només una d'uns 80 centímetres situada just per sota del coronament. | 08033-200 | A l'entrada del municipi per la carretera C-1314 | Les xemeneies són un tret característic d'una zona industrial, dels establiments humans que tenen o han tingut un passat industrial. La industrialització a Catalunya es va iniciar, com en altres països del nostre entorn, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, emprant com a font d'energia l'aigua dels rius i el carbó. L'ús de l'energia tèrmica del carbó primer, i del fuel posteriorment, allà on no es disposava de recursos hidràulics suficients, va donar lloc als vapors, naus industrials on es feia servir la màquina de vapor de Watt com a motor per posar en marxa la maquinària de la fàbrica. La necessitat d'evacuar els fums generats va donar lloc a l'arquitectura de les xemeneies, les quals tenien la funció d'emetre el més amunt possible grans volums de gasos generats en la combustió del carbó o del fuel. Mentre les cendres s'extreien periòdicament per la zona inferior de la caldera els fums sortien per la xemeneia. Com més alta era la xemeneia tenia millor tiratge i, per tant, es facilitava l'extracció dels fums. El fum calent pujava de manera que creava un corrent d'aire natural i arrossegava al seu pas els fums de l'interior del fornal. Les xemeneies que es construïen podien tenir diferents acabats però la majoria tenien forma cilíndrica perquè aquesta forma resistia millor el vent i era de molta eficàcia. Així és com aquests elements arquitectònics van passar a formar part del paisatge urbà, juntament amb el de les bòviles. Caldes de Montbui s'inclou dins de moltes de les viles de Catalunya en què és possible trobar encara naus i xemeneies d'aquesta època en bon estat de conservació. La persona responsable de construir-la era el que s'anomenava el mestre d'obres. Es feia un gran fonament a base de morter, calculant en cada cas l'amplada i l'alçada de la xemeneia que depenia al mateix temps de la potència de les màquines. El tiratge i bon funcionament d'aquestes es basa en la llei física segons la qual l'aire calent pesa menys que l'aire fred i, per tant, el vapor calent (el fum) sempre puja. Per aquesta raó les xemeneies tenen la base més ampla que la sortida; com més altura, més s'estreny el seu diàmetre interior per evitar que el fum que hi circula es refredi i resti entretingut dins la xemeneia frenant el seu tiratge. Al construir una xemeneia aquesta es dividia en diferents trams, i cada un dels trams era fet d'unes peces de terra-cuita que fabricaven especialment les bòviles segons la mida de cada xemeneia. Eren peces grosses i pesants i amb curvatura. El problema que tenien algunes xemeneies era que la diferència de temperatura entre el vapor i l'aire fred de l'exterior provocava que les xemeneies s'esboquessin (s'obrissin de boca) i havien de ser reparades sense aturar el funcionament de les màquines. Aquesta era un professió perillosa perquè calia pujar per la xemeneia, sense protecció, fins a arranjar-la. | 41.6352700,2.1761400 | 431381 | 4609610 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42641-foto-08033-200-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42641-foto-08033-200-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,54 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc