Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42642 | Bàscula del Castellvell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bascula-del-castellvell | XIX | Bàscula de la pedrera del Foment, formada per una cases de planta rectangular (de 3,5 m x 2,5 m) amb la coberta d'obra de maons plans i bigues de fusta, d'una sola vessant. Les parets estan fetes de paredat mig, arrebossades. Té l'entrada per la façana de migdia i una finestra amb reixa que dóna a la plataforma de la bàscula situada al mig del camí. Té una petita obertura a la façana nord. A l'interior és conserva part del mecanisme que feia accionar la bàscula, així com les restes del que havia estat una llar de foc. | 08033-201 | Camí del Castellvell | Es tracta de la bàscula que servia per pesar els carros de bous i, més tard, els camions que anaven carregats de llambordes. Un cop carregades al tren, les llambordes eren enviades al seu destí. | 41.6527000,2.1543100 | 429582 | 4611562 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42642-foto-08033-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42642-foto-08033-201-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42643 | Pedrera del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedrera-del-remei | BIRDLIFE INTERNATIONAL. (2004). Phalacrocorax carbo. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la IUCN, 2006. IUCN 2006. LlORENTE, GUSTAVO (1988). Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 80. Barcelona. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | Pedrera que actualment s'utilitza com a embassament d'aigua potable per l'abastiment de la vila de Caldes de Montbui. La seva profunditat màxima és de 22 metres. L'aigua prové bàsicament de la capa freàtica que quedà al descobert durant l'extracció de pedra, i de la riera de Caldes. Aquesta última arriba aquí per una xarxa, controlada per l'empresa GMSSA. L'interès d'aquest lloc, radica en que des de que s'utilitza com a embassament s'hi han instal·lat diverses espècies d'ocells, alguns d'ells hi passen fins i tot l'hivern: S'ha pogut observar la presència del bernat pescaire (Ardea cinerea). Poden arribar al metre d'alçada i presenten un plomatge grisós que esdevé més lluent durant l'època reproductiva. La seva alimentació es principalment de peixos, granotes i insectes, però també poden capturar petits mamífers i ocells. També es pot veure el corb marí gros (Phalacrocorax carbo). Són de mida gran (91 cm), amb el plomatge negre tret dels laterals de la cara i sota el bec, on apareix un gran floc blanc; els joves són més terrosos, amb parts inferiors clares. S'alimenta exclusivament de peixos que han estat introduïts pels pescadors (barb i la carpa bàsicament). Acostumen a reposar dalt d'un lloc rocós, en un racó tranquil, que utilitzen per dipositar-hi els excrements, els quals s'identifiquen per la seva blancor. També se'l pot observar posat a la vora de l'aigua o damunt de la plataforma que es troba al mig de l'embassament, amb les ales esteses per eixugar-les al sol. Finalment, destaca d'entre d'altres espècies, l'ànec collverd o ànec de bosc (Anas platyrhynchos) és una espècie d'ànec que viu a prop dels rius i estanys. | 08033-202 | Al nord del terme municipal | 41.6453800,2.1591600 | 429978 | 4610746 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42643-foto-08033-202-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42643-foto-08033-202-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||||
| 42644 | Molí del Castellvell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-castellvell | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVII-XVIII | Molí de la riera de Caldes de planta rectangular. No conserva la coberta. Consta de planta baixa i planta de fonamentació. La planta baixa és on hi havia les pedres de moldre i des d'on es desguassava l'aigua cap a la planta de fonamentació que conserva la canal de desaigua que dóna a la riera. Els paraments estan fets de carreus treballats de mida ben col·locats. Les cantonades estan ben escairades. El baixant per on desguassava l'aigua, està format per una rampa de forta pendent cap a la riera, amb un arc de mig punt, fet de pedra i sostingut sobre la roca de fonamentació treballada. La vegetació recobreix bona part del molí per la qual cosa no es pot detallar amb més precisió. | 08033-203 | riera de Caldes a l'alçada del Castellvell | 41.6525500,2.1541100 | 429565 | 4611546 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42644-foto-08033-203-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42644-foto-08033-203-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42645 | Riera de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-caldes | JACINTE, Elies. (1921). Alçament de la serralada pirenenca i l'enfondrament del Vallès. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. Vol. 21, núm. 2. VARIS AUTORS. (1998). Diccionari de Geologia. Institut d'Estudis Catalans. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | La riera de Caldes és un curs d'aigua vallesà afluent del Besòs de 22 km de llargària. Neix vora Gallifa, a 390 metres d'altitud, al peu dels cingles de Sant Sadurní, per la confluència de les rieres de la Roca i de Gallifa. Després d'atravessar l'estret de les Elies entra a la plana del Vallès i passa per les poblacions de Caldes de Montbui, Palau-solità, Santa Perpètua de Mogoda i finalment desemboca al Besòs entre Mollet i la Llagosta. Afluents per la dreta: Riera de Gallifa, Riera de Sant Sebastià, Riera de Codonys, Torrent d'en Baell, Riera de Setmenat i Torrent de ca n'Oller. Afluents per l'esquerra: Riera de la Roca, Torrent del Prat de Baix, Torrent de Can Camp, i Torrent Sec de les Arenes. La part superior de la riera és de relleu més accidentat i complex on es pot veure una vall molt encaixada. L'àrea propera al Palau de Plegamans el relleu va esdevenint cada vegada més pla i els camps predominen sobre les masses de vegetació. S'aprecia també una vall oberta i transformada, en ocupar les granges les zones sedimentàries planes. La llera de la riera de Caldes en el seu pas pel municipi, presenta un elevat nivell d'usos antròpics: urbà inacabat, horts, equipaments i usos industrials; essent un tram força malmès per l'activitat humana. La vegetació en la part altra de la riera, és del tipus mediterrani, però la moderada altitud del municipi fa que, als obacs de les seves muntanyes hi hagi elements del tipus euro-siberià. La gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries aporta una gran quantitat de comunitats vegetals. Aquesta vall ha estat des de temps antics condicionada per les activitats humanes. Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència del progressiu abandonament de l'espai agrícola i ramader des de finals del s.XIX. Aquesta vall, antigament hi havien hagut camps de conreu, cultiu de l'olivera, ramaderia, el cultiu de la vinya: Una gran part d'aquesta zona muntanyosa està actualment recoberta per pinedes i brolles secundàries, barrejades amb espècies pròpies dels alzinars. La vegetació de ribera, amb els elements arquitectònics propis com els molins, les rescloses, pous, mines, barraques de vinya, de pastor, etc s'ha anat abandonant de mica en mica. A la vall hi trobem representats els boscos formats per l'alzinar litoral, la brolla de romaní i el bruc d'hivern, les pinedes secundàries de pi blanc i pi pinyoner, el bosc de ribera i els conreus. Els espais agrícoles serveixen de refugi i lloc d'alimentació a moltes espècies importants per al manteniment dels ecosistemes mediterranis. Les clapes d'alzinar més ben conservades es troben en el vessant de la Serra Llisa, en direcció a Sant Sebastià de Montmajor, coincidint amb una zona ombrívola i humida. La brolla típica i la brolla arbrada ocupen un elevat percentatge de la superfície. La pineda secundària ha envaït qüasi bé tota superfície de conreu abandonada. El bosc de ribera d'omedes i alberedes creix arran mateix dels torrents i rieres de la vall. L'omeda, resta entre l'alzinar o la pineda una comunitat lligada als cursos fluvials. Alguns dels arbres i arbusts més destacats com a vegetació potencial de la Vall de Les Elies són l'alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l'aladern falç (Rhamnus alaternus), el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), l'arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l'esparreguera (Asparagus amtifolius), o la roja (Rubia peregrina), l'arítjol (Smilax aspera), i el lligabosc (Lonicera implexa). L'estrat herbaci hi és poc desenvolupat, sovint dominat per l'heura (Hedera helix); en els llocs més obacs el roure cerrioide (Quercus cerrioides), l'auró negre (Hacer monspessulanum), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), la servera (Sorbus domestica) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). | 08033-204 | Al peu dels cingles de Sant Sadurní, fins un cop passat Caldes de Montbui | Caldes de Montbui es troba entre dues unitats geològiques estructurals: la Serralada Pre-Litoral Catalana (amb materials que van del Paleozoic al Trias) i la Depressió del Vallès-Penedès (Miocè). L'origen dels materials de les dues unitats, cal cercar-lo en els processos tectònics i d'erosió, transport i sedimentació. Des del punt de vista tectònic, el Vallès-Penedès constitueix una depressió formada en la fase de distensió dels processos compressius a la que va estar sotmesa la Cadena costanera Catalana durant l'orogènia alpina. La falla que limita la unitat del Vallès-Penedès de la serralada Pre-Litoral passa, precisament per Caldes de Montbui, i probablement es va constituir per primera vegada durant el Miocè. Si l'orogènia alpina donà lloc a les formes actuals del relleu, de l'orogènia anterior, l'hercinià, no en queden restes. Després, tingué lloc una fase de desmantellament del relleu a través de l'erosió i la formació d'una plana on començaria la sedimentació mesozoica. Sobre aquests sediments operà l'orogènia alpina, donant lloc a les serralades i depressions actuals. Els materials litològics que es poden trobar al municipi de Caldes de Montbui són molt diversos i pertanyen a totes les eres geològiques. Els materials més antics són les pissarres paleozoiques, tracatant-se bàsicament de cloroesquists amb quars i albita, de textura granolepidoblàstica porfídica. El batòlit format per una granodiorita aflora a la zona central del terme. Entre els minerals accessoris hi trobem l'apatita, l'hornblenda i la moscovita. Ja dins dels sediments mesozoics trobem uns primers estrats de característic color vermell que corresponen al buntsandstein, de potència fins a 250 metres. Es tracta de gresos amb ciment silícis que contenen pirita i mineral de ferro com elements accessoris. Les argiles que hi ha dins la matriu d'aquests gresos solen contenir abundants miques i per contra, poc quars. Ocasionalment es pot trobar guix i com a minerals accessoris hi ha l'òxid de ferro i pirita. La matèria orgànica i la pirita són elements accessoris. Al sector nord del municipi hi ha materials eocènics, a base d'argiles i gresos vermells amb ciment esparític. Poden contentir feldspats i com element generalitzat l'òxid de ferro. Finalment trobem els materials quaternaris, que queden reduïts a dipòsits i terrasses fluvials, llims argilosos i derrubis pendents. La xarxa hidrogràfica superficial de Caldes va estretament lligada a la posició geogràfica del municipi a cavall de la Conca del Vallès i la serralada Pre-Litoral. El curs fluvial pel que vertebra la major part de les aigües del municipi és la riera de Caldes, que travessa de nord a sud el terme; és tributària del Besòs. Al seu pas per Caldes, la riera no disposa de cap estació d'aflorament. La riera de Caldes sol portar aigua fins i tot durant l'estiu però és de règim molt variable. Rep un bon nombre de rieres i torrents originats en els turons i colls de la Serralada Pre-litoral, els més importants són la riera de Codonys, la riera de Sant Sebastià, el Torrent de Coscurell, el torrent del prat de Baix, el Torrent de Can Camps, el torrent sec de les Arenes. Mostren un règim pluvial, i atès el pendent del relleu per on circulen en èpoques de fortes pluges són altament dinàmics, mentre que sovint s'assequen durant els períodes eixuts. En aquesta vall també tenim les aigües subterrànies: surgències i aqüífers ordinaris. L'origen de les surgències es troba en la infiltració de l'aigua de la pluja que després d'un període de resistència dins l'aqüífer profund de més de mil anys, acaba sortint a la superfície. Dins l'aqüífer, l'aigua s'escalfa degut a la profunditat. A la superfície brolla a una temperatura de 74ºC. Són aigües de clorurat-sódic degut a la dissolució que l'aigua calenta fa dels minerals de les granodiorites que travessa. La porositat dels materials que conformen l'estratigrafia facilita la infiltració de part de les aigües superficials vers el substrat litològic. | 41.6742400,2.1344300 | 427951 | 4613970 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció) Al substrat herbaci hi ha mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides) o el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum). També es pot observar plàtan (Platanus x hibrida) i robínia (Robinia pseudo-acacia). En altres llocs hi podem observar alberedes, alternant freixe (Fraxinus angustifolia) i de vegades, el pollancre (Populus nigra). L'estrat arbustiu i herbaci són bastant similars al de l'omeda, on es pot afegir la vinca (Vinca diformis) i la sarriassa (Arum italicum). La vegetació que creix prop de basses i de les rescloses o estanys d'aigua com el Gorg de Les Elies, es tracta de les jonqueres (molinio-Holoschoenion), com el jonc boval (Scirpus holoschoenus).La superfície agrícola de la vall està ocupada bàsicament pels cereals i farratges, i per espècies ruderals, enmig dels camps i arvenses als seus marges. La comunitat més extensa és la ravenissa blanca, la calcida, el gram (Cynodon dactylon), els lletsons, el boixac de camp (Calendula arvensis) o la verònica (Veronica persica). En les vores de camins agrícoles s'observa el card, la borratja, el cardó, etc. En els erms també hi ha olivarda, calcida blanca i diversos trèvols. I a les feixes abandonades gramínies com els fenassars, acompanyats de fonoll, pimpinella, i la bardissa amb roldor, l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogym), els rosers (Rosa Canina) i l'aranyoner (Prunus spinosa).Amunt de la riera, en zones més obagues, trobem una espècie vegetal protegida a Catalunya: el boix grèvol (Ilex aquifolium).Entre la comunitat faunística trobem un seguit de rosegadors (ratolí de bosc (Apodemus Ssylvaticus, el ratolí mediterrani (Mus spretus), a més de la musaranya comuna, els esquirols, la rata cellarda, el porc senglar, el toixó (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la geneta o gat mesquer (Genetta genetta). Del grup dels ocells, rapinyaires diürns com l'astor (Accipiter gentilis), l'esparver vulgar (Accipiter nisus) o l'aligot (Buteo buteo), o rapinyaries nocturns com el gamarús (Strix aluco). A més de gaig, tudó, tórtora, cucut, picot verd, picot garser, el cargolet, o varis sílvids que nidifiquen durant l'estiu, i gran varietat de fringíl·lids. Als boscos propers als conreus hi nidifiquen el gafarró, la cadernera i el verdum. També, es pot veure el faisà, tot i que introduït periòdicament pels caçadors.Entre els rèptils es pot citar el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), la sargantana cendrosa (Psammodromus hispanicus), el vidriol (Anguis fragilis), la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la colobra llisa meridional (Coronell girondica). En els ambients oberts, bàsicament a conreus extensius d'herbacis i en alguns punts on encara hi ha conreu d'oliveres i fruiters diversos, zones d'horta familiar, o zones no treballades, es pot trobar el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus), l'eriçó africà (Erinaceus algirus), el conill (Oryctolagus cuniculus). Destaca l'aligot, que nidifica als boscos, o el xoriguer que fa el niu sobre penya-segats o bé en edificacions, principalment abandonades. Entre els rapinyaries nocturns cal citar el xot, l'òliba i el mussol.En els indrets on l'aigua de pluja o dels recs s'estanca, temporal o permanentment, són ocupats per comunitats d'amfibis, com la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezí), reineta comú (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytes obstetricans), i el gripau corredor (Bufo calamita). Al tram alt de la riera de Caldes, hi ha presència de rèptils com la colobra de collar (Natrix natrix), la serp d'aigua (natrix maura). Entre el peixos destaca el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i una d'introduïda, la carpa (Cyprinus carpio). Una altra espècie introduïda ha estat el cranc americà (Procambarus clarki). | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42646 | Cingles del Morro del Porc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingles-del-morro-del-porc | VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | Cinglera, que presenta una vegetació mediterrània i rupícola, amb comunitats de pi blanc, que pengen del cingle sorgint sobtadament de la mateixa roca, amb esquerdes, petites coves i puntes de roca on s'hi aturen i nidifiquen vàries classes d'ocells, destacant, els rapinyaires. Els rèptils més interessants són el lluert (Lacerta bilineata) i la sargantana de paret (Podarcis muralis). Podem veure algun exemplar de serp blanca (Elaphe scalaris), i en els indrets més humits i ombrívols, la serp d'Esculapi (Elaphe longissima). Els ocells de cingle són els més ben representats en aquest indret: roquerol (Ptyonoprogne rupestris), ballester (Tachymarptis melba), falcó peregrí (Falco peregrinus), pelaroques (Tichodroma muraria), xixella (Columba oenas) i aufrany (Neophron percnopterus). Quant a mamífers, la geneta (Genetta genetta) que viu a les cingleres, i algun ratpenat. La nidificació del xoriguer (Falco tinnunculus) o de l'esparver (Accipiter nisus), entre altres, en aquest indret és força probable i la potencialitat del lloc podria permetre la nidificació d'altres espècies rupícoles. | 08033-205 | Riera de Caldes, passat les pedreres del Foment | 41.6559800,2.1509900 | 429309 | 4611929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42646-foto-08033-205-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42646-foto-08033-205-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||||
| 42647 | Trull de la Torre Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-de-la-torre-nova | XVIII | Restes d'un antic trull on s'elaborava l'oli procedent del cultiu de les oliveres de les rodalies de Caldes. No s'observa cap estructura constructiva, tant sols les dues pedres del molí; aquestes mesuren 1,10 m. de diàmetre; una d'elles és granítica i l'altre de pissarra vermella. Les restes del molí semblen haver estat desplaçades del seu lloc originari i agrupades al mig d'unes alzines degut a la construcció d'estables per als cavalls. | 08033-206 | Turó entre la riera de Caldes i la muntanya del Farell | Aquesta casa es coneix amb el nom de mas de les serps. La tradició popular diu que va pertànyer a un poderós cavaller que hi va construir una casa senyorial, entroncant clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement són custodiats per serps mitològiques. Va ser propietat de Vidal de Vallgornera i Branciforte quart duc de l'Aranella. Moreu-Rey (1962) troba documents que expliquen que tota la costa del Farell pertanyia als Santjust després de Vallgornera. La Torre Nova va ser potser construïda de nova planta, o potser reedificada a l'emplaçament d'un dels antics masos de l'heretat. En els segles XVII i XVIII només quedaven a l'heretat el Puig del cos i la Torre Nova. Entre 1777 i 1780 va ser restaurada (fusters: 462 ll.; paletes: 740 ll.; plantacions de noves vinyes i oliveres: 1.373 ll). En 1860 es trobava abandonada, així com en 1873: 'no consta más que de las paredes principales'. També es troba anomenada en documents, on es llegeix. 'tota aquella casa dita la Torre' (1618); la pahissa 'de la Torre' 'en Prat de la Torre Nova', masover (1685-1696); 'la Torre Nova', la 'Torranova (segles XVII - a partir de 1685 - fins el segle XX' ; 'teris Turris novae vocatae de Vallgornera' (1720); 'Torre de Vallgornera' (s. XVII). El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagessos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Es pesaven les olives i s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. Un cop al trull les olives eren convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins i s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es neteja va amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6525800,2.1494100 | 429174 | 4611553 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42647-foto-08033-206-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42647-foto-08033-206-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42648 | Col·lecció d'art del Museu Thermalia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-dart-del-museu-thermalia | BASTER, A. (1928). La sculpture moderne en France. Ed. G. Grès. Paris. BENET, RAFAEL. (1942). El escultor Manolo Hugué. Ed. Argos. Barcelona. BLANCH, M. (1972). Manolo. Ed. Polígrafa. Barcelona. BLANCH, M. (1973). Manolo, de Ceret a Caldes de Montbui. Diputació de Barcelona. Maig de 1973. BLANCH, M. (1980). Manolo. Homenatge a Rosa. Dau al Set. Abril de 1980. BLANCH, M. (1984). Manolo i el retrat. Dau al Set. BLANCH, M.; CORREDOR, J. (1972). Poesias Manolo Hugué. Ed. Saturno. Barcelona. CASTRE, VICTOR (1933). Ed. Cahiers du Sud. Marsella. COQUIOT, G. (1914). Cubistes, futuristes, passeistes. Essai sur la jeune peinture et la jaumme sculpture. Librairie Ollendorf. Paris. DABADIE, S. (1971). Ceret et les artistes espagnols au début du Xxé siecle. Unniversité de Paris. GAYA, J.A. (1957) Escultura española contemporanea. Madrid. INFIESTA, José M. (1974). Un siglo de escultura catalna. Ed. Aura. Barcelona. PLA, JOSEP (?). Tres artiistes (Manolo, Rusiñol i Mir). Ed. Destino. Barcelona. PIA, PASCAL. (1930). Manolo. Ed. N.F.R., coll. Sculpteurs Nouveaux. Paris. VARIS AUTORS (1988). Manolo. Ajuntament de Caldes de Montbui. Diputació de Barcelona. Ed. Winihard Gràfics. VARIS AUTORS (1981-1982). Els Picassos del Mas Manolo a Caldes de Montbui. Centenari de Pablo R. Picasso. Ed. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Caldes de Montbui. Patronat 'Mas Manolo'. | XX | Col·lecció dedicada bàsicament a la vida i obra dels artistes Manolo Hugué i Pablo Picasso. Dos de les quatre plantes del Museu ressegueixen la vida de Manolo Hugué i ens apropen als ambients de l'art del segle XX, sense oblidar Picasso present amb una exposició de caire molt personal fruit de la gran amistat entre ambdós artistes. La col·lecció mostra, amb més d'un centenar d'obres corresponents a totes les èpoques i tècniques de l'artista, una acurada i completa representació de la trajectòria artística de Manolo Hugué: escultura, pintura, gravats i joies, on s'hi recullen aspectes del món del treball i activitats diverses com el ball, la tauromàquia...; la feminitat, on es presenta la figura femenina aïllada i sense ocupar-se en una activitat concreta; els retrats; els relleus; les obres de caràcter religiós; el disseny de joies; els interiors, bodegons i animals de companyia i finalment els paisatges de Caldes de Montbui i la seva rodalia. El conjunt de tots aquests diferents espais temàtics ofereixen a l'espectador la possibilitat de trobar una visió global de la producció artística de Manolo. El Museu Thermàlia també conserva la col·lecció Picasso abans reunida al Mas Manolo, casa de l'escultor i pintor Manolo Hugué (Barcelona 1872 - Caldes de Montbui 1945), amic de Picasso. Es tracta d'una col·lecció molt personal, testimoni de l'amistat entre els dos artistes, de prop d'un centenar de peces, entre ceràmiques, litografies, dibuixos i llibres amb dedicatòries i dibuixos de Picasso. El Museu Thermàlia presenta una exposició intimista 'Picasso i Manolo Hugué' i ofereix tallers per a diferents nivells educatius. | 08033-207 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 20 | La col·lecció es troba allotjada en un edifici de l'època medieval que fins els anys 70 feia la funció d'hospital i servei de banys termals. L'estructura del s. XIV va ser reformada als anys 80 i conserva les arcades de l'entrada, tres banyeres del segle XVIII i l'encavallada del pis superior. | 41.6344500,2.1615800 | 430168 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42648-foto-08033-207-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42648-foto-08033-207-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 53 | 2.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42649 | Col·leció arqueològica del Museu Thermàlia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/collecio-arqueologica-del-museu-thermalia | Col·lecció arqueològica que es troba ubicada a la planta baixa del museu, en exposició permanent. Una altra part es troba als magatzems del museu a l'espera de que els materials siguin estudiats i publicats. El Museu de Caldes de Montbui ha actuat com a focus de recerca arqueològica dins l'àmbit comarcal durant molts anys. Aquest fet, ha repercutit en la col·lecció arqueològica del seu fons, que comptabilitza més de 60 jaciments, entre jaciments importants i troballes disperses. L'abast geogràfic s'estén per tot el municipi, des de Sant Sebastià de Montmajor, fins a la Torre Marimon, sense oblidar tot el nucli de Caldes. Pel que fa a l'abast cronològic, trobem jaciments des del paleolític fins a l'actualitat, si tenim en compte l'arqueologia industrial. Alguns dels jaciments més importants representats en aquest fons són: El poblat ibèric de la Torre Roja, el Mas Manolo, Can Carerac, i el conjunt Termal de Caldes. | 08033-208 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 20 | La col·lecció es troba allotjada en un edifici d'època medieval que fins els anys 70 va tenir funció d'hospital i banys termals. L'estructura del s. XIV va ser reformada als anys 80 i conserva les arcades de l'entrada, tres banyeres del segle XVIII i l'encavallada del pis superior. Part de la col·lecció també es troba ubicada a la capella dessacralitzada de Santa Susanna, adossada al Museu Thermàlia. | 41.6344500,2.1615800 | 430168 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42649-foto-08033-208-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42649-foto-08033-208-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42649-foto-08033-208-3.jpg | Física | Prehistòric|Modern|Antic|Medieval|Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 76|94|80|85|98 | 53 | 2.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42650 | Col·lecció de la Casa Delger - Museu Romàntic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-la-casa-delger-museu-romantic | XVIII-XIX | Casa - museu fruit de la donació del darrer descendent de la família Delger al municipi. De la vida de cadascuna de les diferents generacions i matrimonis diversos de la família des del segle XVIII,en queda la casa, amb tots els seus mobles i béns que mostren les diferents èpoques a través dels estils, abastant completament la història de la casa. Dins la casa es conserven objectes de tota mena: mobiliari, objectes decoratius, quadres, rajoles, roba de la llar, figures de pessebre, objectes de culte, etc. La planta principal de la casa està formada per menjador, sala, cuina, bany, celler i un pati exterior. Al primer pis trobem la biblioteca, passadís, distribuïdor i tres habitacions, amb el dormitori del matrimoni d'Antoni Delger i Maria Padrinas, datat l'any 1863, i el del matrimoni d'Antoni Delger i Cecília Sabaté, datat l'any 1804. Finalment, a les golfes trobem una sala d'estar i tres habitacions o sales. | 08033-209 | Carrer del Doctor Joaquim Delger, núm. 12 | El Museu Romàntic Can Delger és un edifici clàssic de meitat del segle XVIII, format per planta, pis i golfes. Es tracta d'una casa pairal eminentment catalana, de família mitja benestant, també coneguda com a Can Calderer degut a l'ofici de calderers a què es dedicà tradicionalment la família. Des de l'any 1765, la casa fou habitada per les diferents generacions de la família Delger. El darrer descendent de la família Delger, i darrer propietari de la casa, el doctor Joaquim Delger Bueno, va fer donació de la casa pairal dels seus avantpassats al poble de Caldes de Montbui. El 10 de desembre de 1959 la casa es va inaugurar com a Museu Romàntic Can Delger. La planta principal de la casa està formada per menjador, sala, cuina, bany, celler i un pati exterior. Al primer pis trobem la biblioteca, passadís, distribuïdor i tres habitacions, amb el dormitori del matrimoni d'Antoni Delger i Maria Padrinas, datat l'any 1863, i el del matrimoni d'Antoni Delger i Cecília Sabaté, datat l'any 1804. S'han documentat totes les peces del distribuïdor i dels tres dormitoris. Finalment, a les golfes trobem una sala d'estar i tres habitacions o sales, de les quals s'han documentat algunes de les peces. | 41.6338000,2.1623100 | 430228 | 4609458 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42650-foto-08033-209-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42650-foto-08033-209-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42650-foto-08033-209-3.jpg | Física | Contemporani|Romàntic|Modern | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|101|94 | 53 | 2.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42651 | Font de Can Sever | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-sever | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Font d'aigua de mina que raja a partir d'un canaló de ferro, amb un raig sostingut. Aquest està emmarcat dins d'una estructura rectangular, arrebossada amb ciment on hi ha 7 rajoles de ceràmica de 20 x 20 cm.; per damunt i per sota on raja l'aigua hi ha una rajola de color verd, tallada per la meitat, als costats, quatre rajoles decorades amb motius florals, representant un clavell de color rosat. Encapçalant la font dues rajoles amb dues figures zoomorfes, representant uns nens rossos, despullats, asseguts damunt d'una garlanda amb unes ales de papallona blava a l'esquena. L'aigua que brolla de la font va a parar a una pica de pedra de dimensions rectangulars de 37 cm d'amplada per cinquanta de llargada, que per un regueró fet a la mateixa pedra, alimenta els tres safareigs que hi ha al seu costat. Són de planta rectangular, formant un conjunt que mesura 3,50 m. x 5 m. Aquest està construït, aprofitant un marge de pedra, amb totxo i pedra. Al costat de la pica on raja l'aigua, hi ha la rentadora del safareig fet amb lloses de pedra d'esmolet. Rep l'ombra d'un til·ler i està envoltada per falgueres, heura, i una glicina. | 08033-210 | Torrent del Prat de Baix | Moreu-Rey (1962), anomena la font de Can Sever i la mina de Can Sever de la qual en diu que quan era abandonada, va servir d'obrador d'uns moneders falsos. | 41.6500700,2.1628700 | 430292 | 4611264 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42651-foto-08033-210-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42651-foto-08033-210-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Per arribar a la font, un cop a la façana nord-oest de la casa, s'ha de seguir un passeig de til·lers fins al final. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42652 | Majestat de Caldes. Església de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/majestat-de-caldes-esglesia-de-santa-maria | <p>GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental – El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1984). Incendi a l'Església Parroquial de Montbui l'any 1907. Caldes de Montbui. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. POCH, J. (1980). Fites cabdals de la parròquia actual de Santa Maria de Caldes. Setmanari de Montbui, 145. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa.</p> | XX | <p>Es tracta d'una representació del Crist Majestat, presentat en vida sense senyals de dolor i amb els ulls oberts ja que regna des de la creu. Sobreposat a la creu, sense estar penjat, porta una llarga vestidura fins als peus decorada amb figures de lleons amb cap d'àliga i altres animals mitològics que poden significar els pecats que Crist va haver de carregar sobre seu. També porta una banda amb set estrelles que signifiquen els set àngels o bisbes de les set esglésies d'Àsia. El cinyell que porta a la cintura simbolitza la virtut de la justícia. Finalment, amb la corona imperial en lloc d'una corona d'espines, demostra que s'ha convertit en símbol de majestat i reialesa. Talla policromada de 1,96 cm d'alçada i 1,85 cm d'amplada, mentre que la creu on era adossada feia 3,60 m d'alçada i 2,03 m d'amplada i 5 cm de gruix. Abans que fos cremada l'any 1936 a la plaça de l'església, durant els primers dies de la Guerra Civil, la talla estava molt ennegrida, tot i que encara es podia veure la policromia, reproduint un teixit bizantí. Aleshores era coronada amb una peça de metall de pedreria col·locada posteriorment i vestia una túnica manicata i mantell, amb un cinyell que li passava per damunt amb plecs molt plans agafats a la figura i a la túnica. Els plecs s'estenien en forma d'anells verticals pels braços, mentre que queien de manera acanalada fins al nivell dels peus, i acabaven en una vora en ziga-zaga. Per damunt hi havia el mantell que reflectia lleus ondulacions degudes al relleu de les cames sols alterades per la presència del cinyell amb alguns plecs inclinats i corbats per la part inferior. Cal notar la singular disposició del mantell en agafar-se a l'espatlla dreta i caure en diagonal pel tors. Els peus nusos estaven col·locats damunt d'un supedani. Cal destacar també la configuració del cap lleugerament inclinat, la disposició dels ulls i les celles que produeixen un cert naturalisme que juga amb l'hieratisme habitual en aquest tipus d'imatge, així com la manera d'organitzar la cabellera, la barba i el bigoti. La policromia consistia bàsicament en motius vegetals i animals disposats en cercles juxtaposats que recordaven els teixits orientals.</p> | 08033-211 | Església Parroquial de Santa Maria | <p>La imatge és de fusta policromada i no es correspon amb els estàndards del romànic català. Sembla ser que va arribar a Caldes el segle XV, però l'origen és molt anterior. El 26 de setembre de 1699 va ser traslladada de la primitiva parròquia de Santa Maria a l'església nova, per instal·lar-la a la capella on es troba actualment. Per a tal ocasió es va organitzar una gran celebració a la qual assistí el geògraf i aleshores membre del Consell de Cent de Barcelona, Josep Aparici. Hi participà com a calderí i administrador de la Confraria de la Majestat. En aquesta ocasió es va hostatjar amb el seu acompanyament al palau calderí del Marquès de Rupit, una noble casa pairal ja desapareguda que entre 1909 i 1979 va ser seu de l'Escola Pia. A causa dels seus trets orientals li ha estat adjudicat un origen fora de la península i ha estat catalogada com a bizantina dels segles XI o XII, tot i que hi ha qui va més enllà i parla d'un origen siríac i la data entre els segles VI o VII. Per explicar-ne l'arribada al poble la tradició oral popular catalana parla d'una caravana de gitanos provinents de l'Europa oriental que al seu pas per Caldes van decidir fer-hi nit. Per tal de protegir la talla es va decidir instal·lar-la a l'interior de la parròquia. Quan al matí els seus propietaris van anar a buscar-la, ningú va ser capaç d'arrencar-la del punt on l'havien deixat. Com que ningú podia explicar aquell fet, es va creure que la voluntat de la Santa Majestat era la de romandre a la vila de Caldes per sempre més.</p> | 41.6323500,2.1624000 | 430234 | 4609297 | 1937 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42652-foto-08033-211-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42652-foto-08033-211-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Rius | 98 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||
| 42653 | Forn de calç d'en Selles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-den-selles | XVIII-XIX | Forn de calç de planta circular i secció cònica, amb una entrada en planta rectangular, excavat a l'interior d'un marge fet de pedra irregular, lligat amb argamassa, de cinc metres d'alçada. A la part inferior, per la façana nord-est, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es pot observar l'obertura esbiaixada, que mesura 2,30 m x 2,10 m. i amb un arc escarser amb una filada de maons posats a sardinell o a plec de llibre per damunt dels quals hi ha una altre filera de pedra d'esmolet disposada també a sardinell. Al seu interior els murs són de paredat antic fet a base de pedres irregulars, algunes de dimensions considerables, unides amb fang i falcades amb pedruscall. La xemeneia estava localitzada per damunt, on actualment hi ha un camp d'oliveres. Aquest forn s'ha conservat fins els nostres dies en molt bon estat de conservació. El seu propietari l'utilitza per emmagatzemar la llenya per cremar durant l'hivern. Degut a que la boca està totalment plena de llenya, no s'ha pogut accedir al seu interior durant la visita. La boca del forn es troba en el mur just davant del barri que dóna accés a la propietat. | 08033-212 | Riera de Caldes amb el Torrent del Remei | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. En el cas del forn de calç d'en Selles, la seva activitat durà fins la primera meitat del segle XX. | 41.6418000,2.1597100 | 430020 | 4610348 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42653-foto-08033-212-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42653-foto-08033-212-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42653-foto-08033-212-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42654 | Conjunt del carrer Samsó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-del-carrer-samso | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (1848). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XALABARDER, Avelí (1914). Reseña histórica del Hospital de la Villa de Caldas de Montbuy. Barcelona XALABARDER, Avelí (1935). Caldes antic i modern (...). Edició pòstuma. Caldes de Montbui. | XIV-XVII | Carrer que es troba situat dins del nucli antic de la població, quedant limitat pel carrer del Forn i per la plaça de la Font del Lleó. També es té accés al carrer des de les escales de la Plaça 11 de Setembre. Té un origen medieval ja que forma part de l'antiga vila emmurallada de Caldes. Amb el pas del temps, aquest carrer ha sofert moltes modificacions sobretot pel que fa a l'alineació de les cases, destacant la de l'any 1865, 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy'. L'arquitectura que s'observa actualment, és bàsicament dels segles XIX i XX. Es constata que des de finals del segle XX i inicis del XXI s'han realitzat moltes obres de construcció i rehabilitació dels habitatges, alguns d'ells molt moderns. No obstant això, presenta una certa homogeneïtat pel que fa a la tipologia, alçat i tractament de les façanes (materials emprats, textures i colors). El tipus de cases que trobem en aquest carrer correspon fonamentalment a edificis de planta rectangular, que consten de planta baixa, amb tres o quatre pisos. Les cobertes d'aquests edificis són planes i transitables. Aquests edificis es localitzen principalment en solars grans, amb preferència a les places i trams de carrer de més amplada. Dins del nucli històric es poden observar dos tipus de construccions: els que presenten fronts superiors a les tipologies tradicionals o aquelles altres més complexes, i també de majors dimensions, situades en parcel·les més irregulars, situades sovint en fronts de places o creuament de carrers com és el cas del carrer Samsó. Aquest tipus d'edificis presenten un pati interior de ventilació. La planta baixa pot estar destinada a comerç o garatge i les plantes pis a un o més habitatges per replà. Les façanes presenten una composició de finestres i balcons sovint simètriques i perpendiculars a un eix central. Si bé poden tenir la façana decorada amb esgrafiats, no acostumen a tenir les obertures emmarcades per pedra tallada. | 08033-213 | Carrer de Joan Samsó, s/n | Moreu-Rey (1962), descriu l'origen del nom actual d'aquest carrer en record a un benefactor de l'Hospital, de la família del mas Samsó. L'any 1897, l'Ajuntament acordà donar el nom de carrer de Joan Samsó a l'antiga placeta de Les Fonts. De la placeta, Moreu-Rey (1932) va trobar varis documents datats l'any 1570 on s'esmenta el lloc com: 'Platea dicta de la f'; 'Plasa e la F.' (s. XVII-XVIII); 'plateola dita de la F.' 'la plasseta de la F.' (s. XVII-XVIII) ; 'platea parva vocata de la F.' (1700). En el segle XV se sap que Caldes només tenia dues fonts públiques d'aigua freda: una es trobava en aquesta plaça; la seva aigua provenia del Torrent del Salze, i la font del Portal de Barcelona (1452). El nom de la plaça canvia a finals del segle XVIII i així ho mostren algunes de les referències trobades en antics documents per part de Moreu-Rey durant el seu estudi (1962): 'lo carrer que rau a la Plassa de las Fonts principals de aygua fresca de dita Vila' (1798). A l'any 1851 la font es troba anomenada 'fuente publica llamada Las Dos Fonts'; i en l'any 1873 se la troba anomenada com 'Plazuela de las Dos Fuentes; Plaza de las Dos Fuentes'. | 41.6343200,2.1622000 | 430219 | 4609515 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42654-foto-08033-213-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42654-foto-08033-213-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42654-foto-08033-213-3.jpg | Legal | Medieval|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85|94 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42657 | Alzina de l'Abei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-labei | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Alzina (Quercus ilex L.), que es troba prop d'un revolt de la carretera que va a Sant Sebastià de Montmajor, en una zona de bosc mixt humit i obac. Es troba aïllada de la resta de vegetació; La capçada és espessa i la seva escorça fosca i clivellada. Es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables . El marge és dentat i punxant a les fulles més joves. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc i el revers blanc i pelut , sobretot a les fulles més velles. El fruit és la gla , amb les escames de la cúpula no punxats. L'alzina floreix als mesos d'abril -maig . Les glans maduren al començament de la tardor . Mesura 15 m d'alçada total x 3,45 m de volt de canó x 6,65 m de volt de la soca. | 08033-216 | Muntanya del Farell | La fusta de l'alzina és dura i compacta i s'utilitza per fer eines de pagès i fusteria . Les branques, des de temps immemorial, es fan servir per fer llenya i carbó vegetal de qualitat excel·lent . | 41.6497700,2.1357200 | 428031 | 4611253 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42657-foto-08033-216-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42657-foto-08033-216-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2021-05-26 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre durant els més de cent anys que fa que viu en aquest lloc. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada hauria de ser autoritzada prèviament. S'hauria de dur a terme un pla director de gestió i fer un seguiment periòdic (dues vegades a l'any) de l'estat de salut d'aquest espècimen. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42658 | Comunitat de degotall calcari amb presència de capil·lera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/comunitat-de-degotall-calcari-amb-presencia-de-capillera | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | Comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Aquestes han estat detectades a varis indrets de la riera de Caldes, al gorg d'en Pèlags i a la font de les Escales. | 08033-217 | Riera de Caldes-pedreres del Foment-Gorg d'en Pèlags-Font de les Escales | Perquè es pugui formar una comunitat de degotalls, cal que l'aigua sigui relativament abundant i l'acumulació de carbonats arribi a formar un veritable 'tuff'. Això passa a les esquerdes entre els estrats calcaris dels sallents dels torrents i les rieres, on apareixen molses i falgueres. | 41.6534100,2.1523700 | 429421 | 4611643 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42658-foto-08033-217-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42658-foto-08033-217-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||||
| 42659 | Font del Fonoll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-fonoll-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | Font situada en un marge de pedra, arran de camí, que brolla contínuament, tot i que als estius de molta sequera, pot arribar a quedar seca. L'aigua brolla a través d'un tub de ferro col·locat en un bloc de pedra molt ben escairat. La pica on cau l'aigua està formada per un gran bloc de pedra inclinat cap a l'interior del marge i envoltat per d'altres formant una cubeta, on s'ha tallat un canaló o regueró pel costat dret, de manera que l'aigua es pugui escórrer cap a la cuneta del camí. Com que la llosa que fa de pica és molt gran, per poder beure-hi s'han col·locat uns blocs de pedra tallats formant un esglaó, per poder-s'hi posar de genolls. Per damunt de la font hi ha un bosc, bàsicament d'alzina amb algun pi; el sotabosc ha estat desbrossat recentment. En arribar a la font, a la banda dreta del camí, hi ha dos grans plataners i entremig, vàries pedres de grans dimensions col·locades perquè els caminants puguin seure i reposar. | 08033-218 | Quintana del Fonoll | 41.6787200,2.1379300 | 428247 | 4614465 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42659-foto-08033-218-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42659-foto-08033-218-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||||
| 42660 | Forns de calç I i II del Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forns-de-calc-i-i-ii-del-pascol | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | està envoltat de vegetació. | Conjunt format per dos forns de calç. Són de planta circular i secció cònica, excavats al pendent d'un marge. A la part inferior, per la façana nord-est, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es conserva l'obertura, que mesura d'1'2 x 1'5 x 2 m. i amb un arc escarser amb una doble filada de maons posats a sardinell o a plec de llibre. Els murs són de paredat antic fet a base de pedres irregulars, algunes de dimensions considerables, unides amb fang i falcades amb pedruscall. En un nivell de cota superior, es pot observar l'interior dels dos forns. Val a dir, que en el de més a l'esquerra, la boca està tapada per un petit enderroc del mateix marge, mentre que el forn de la dreta, el sostre s'ha ensorrat i està gairebé colgat. L'interior de la cambra de cocció té les parets recobertes de pedra irregular. | 08033-219 | Muntanya del Farell | Moreu-Rey (1962), esmenta en el seu llibre el 'Forn de Raig', que estaria situat sobre el Pascol, al costat de la carretera de Sant Sebastià, abans del km 3. 'És un forn de calç continu'. Podria tractar-se d'aquest. Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6510400,2.1358400 | 428042 | 4611393 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42660-foto-08033-219-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42660-foto-08033-219-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42660-foto-08033-219-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42661 | Gorg d'en Pèlags | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-den-pelags | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 163. Editorial Teide. Barcelona. | Es tracta d'un clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta s'entolla o alenteix el seu curs format a la riera de Codonys; aquesta riera neix per sota del Pic del Vent i travessa el Pascol. Degut a les pluges dels darrers dies, l'aigua va baixant per la roca tot i que no s'observa cap salt d'aigua important, té un estany natural amb una cova on no s'ha pogut accedir degut a la temperatura de l'aigua. Allí on pica el salt, hi ha un metre de fondària aproximadament. El seu fons és sorrenc. A més la gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals de les quals destaca la presència d'una important comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Els estrats arbustius i herbacis són bàsicament composats per bosc i sotabosc d'alzinar amb algun pi i dos roures que destaquen per les seva alçada. També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges, juntament amb l'heura. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per la gran quantitat d'espines i l'atapeïment dels arbusts i lianes. Destaquen també les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-220 | Turó del Pi de les Tres Branques | Etimològicament, pèlag és sinònim de toll, més concretament, en el sentit de 'gorg', un punt d'un riu en què el llit és més profund i l'aigua s'hi estanca. Curiosament, però, l'origen de pèlag no té res a veure amb els rius, sinó amb l'aigua de mar endins, perquè el llatí pelagus volia dir 'alta mar, mar obert'. D'aquest gorg es coneix una llegenda, amb el nom de 'La Fada del Campanar', que conta que a la vigília de Sant Joan, a les dotze de la nit, es reuneixen totes les fades dels entorns, i tenen consell en el Gorg d'en Pèlags o Pèlecs. D'aquest topònim s'han trobat documents datats ja de l'any 1340 on anomenen 'loco vocato Pelech cubertrat'; de l'any 1393 'loco vocato al pelech cubertrat sive acerola'; de l'any 1429, 'loco nominato pelech cubertorat'; de l'any 1631, 'la partida de pelach cuberta'; de l'any1165 'Gorch d en Pelechs'; de l'any 1720 'loco vocato la torra roja o Gorch d en Pelachs', i als segles XIX i XX conegut l'indret amb el nom de 'gorch o gorc d'en Pelachs o Gorg d'en Pelacs'. Moreu-Rey (1962), diu que és un saltant i gorg del Riu de Codonys, més avall del Pascol. El lloc conegut actualment amb el nom del Gorg d'en Pèlecs, es troba referenciat en varis documents datats dels anys 1340, 1347, 1393, 1429, 1631, 1665, 1702, 1720, 1724, concretament 'loco vocato Pelch cubertrat'; 'as palech cobertrat'; 'pelagum vocatum cubertrat'; 'loco vocato al pelech cubertrat sive acerola'; 'loco nominato pelech cubetorat'; 'la partida de pelach cuberta'; ' 'pelech cobert'; 'gorg d en Pelechs'; 'loco dicto d en Pelex Cubertat'; 'partida dita el Pelachs'; 'al pelachs'; 'gorch d en Pelch', 'Gorg d'en Pelacs'; aquest últim ja esmentat durant els segles XIX i XX. | 41.6374200,2.1445800 | 428755 | 4609874 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42661-foto-08033-220-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42661-foto-08033-220-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||||
| 42662 | Gorg de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-de-les-elies | Just al límit entre Caldes i Gallifa, pujant la riera de Caldes de Montbui, es tracta d'un clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta alenteix el seu curs format al Torrent de Les Elies, gairebé a tocar amb el torrent de Sant Sebastià. Degut a la manca de pluges, el salt d'aigua està sec, però l'estany encara té aigua. On pica el salt, hi ha uns dos metres i mig de fondària. El seu fons és sorrenc. Els estrats arbustius i herbacis es troben representats amb la vinca (Vinca diformis), sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), així com per comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus).. També hi ha presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Cal destacar diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). En un dels blocs de pedra que envolten l'estany, hi ha encara restes de la signatura amb pintura de color blau, feta durant un campionat del món de trial, i que el guanyador signà al damunt (segons ens informa el Sr. Salvador Torras) | 08033-221 | Prop del Sot de la Vila | Segons el Sr. Salvador Torras, quan tenia 17 anys i encara no hi havia cap normativa sobre l'extracció de sorres de les rieres, va observar quan amb la retro, treia la sorra d'aquest indret, adonant-se de que quan més fondària agafava, de més bona qualitat era la sorra. Mentre retiraven la sorra, les pedres, algunes de molt grosses com que la que porta una pintada en color blau, les anaven amuntegant a un dels costats, i les més grosses, les disposaven de manera que actualment encara es poden veure, i que durant campionats de trial, es va convertir en un lloc molt apreciat dels trialers. Un dia, hi van haver uns aiguats molt forts, i en baixar el torrent, amb tanta força, aquest clot, s'engrandí molt més i des de llavors, ha quedat com un estany natural. | 41.6761200,2.1327400 | 427812 | 4614181 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||||
| 42663 | Resclosa de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-de-les-elies | XVIII-XIX | Resclosa construïda transversalment en el curs d'aigua de la riera de Caldes amb l'objectiu d'elevar el nivell de l'aigua i desviar-la per aprofitar-la per al rec. Situada no gaire lluny d'on conflueixen el Torrent de Sant Sebastià i el Torrent de les Elies, aquest assut o petita resclosa fa una vintena de metres de llargada per 2 d'alçada i 40 cm de gruix. Està tota ella realitzada amb pedra. Com que les antigues canalitzacions de pedra seca que conduïen l'aigua s'han malmès amb el pas del temps, es poden observar, tubs d'aigua que van a d'un costat a l'altre de la resclosa i baixen cap a la vall. Per altra banda, aquesta resclosa disposa de dos petits tubs que comuniquen d'un costat a l'altre del mur, i que permeten que l'aigua baixi tranquil·lament per la riera. En cas de pluges, aquesta aigua salta pel mur, continuant el seu recorregut. L'estrat arbori que envolta la resclosa està bàsicament dominat per alzinar (quercus), amb algun àlber (Populus alba), i freixe (Fraxinus angustifolia). Els estrats arbustius i herbacis són bastant similars al de l'omeda, però en el cas de les alberedes litorals es caracteritza per presentar vinca (Vinca diformis) i sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), i comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus). També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per la gran quantitat d'espines i l'atapeïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-222 | Riera de Caldes | Fins a mitjans del segle XX, les petites rescloses o assuts, havien estat originàriament construïdes amb fusta, maons, o pedra natural. Després, bé per que es van haver d'eixamplar o perquè resistissin més a les crescudes de les rieres o rius, es faran de formigó armat. Pel que el Sr. Salvador Torras ens explica, aquesta resclosa va ser construïda pels seus avantpassats, en temps de quan existia la masia de Les Elies Velles i era controlada cada dia, ja que el cabdal d'aigua era molt més important que actualment. Els seus avantpassats vivien a la masia situada no gaire lluny, de les Elies Velles, que l'any 1714 desaparegué en un incendi. Després de l'incendi, s'instal·laren prop d'aquesta resclosa, i construïren la casa damunt d'una llosa enorme de pedra, que maig l'aigua s'ha endut. Tot i que varen marxar a viure riera amunt, continuaren ocupant-se del manteniment de la Resclosa del Sant Pare, del Molí fariner situat 100 metres més amunt fins que aquest quedà en desús i de la resclosa de Les Elies, que encara avui en dia continuen realitzant el seu manteniment. | 41.6735900,2.1385900 | 428296 | 4613895 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42665 | Font del Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-pascol | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | Font que es troba a peu de la carretera, en una corba. Potser hi ha la boca d'una mina, ja que s'endevina entre la vegetació que la recobreix, una mena de caseta petita d'obra amb una porteta, tapada amb una porta de ferro mig trencada. A sota hi ha un galet acanalat de ferro que collat a un muret d'obra de cinquanta centímetres, aboca l'aigua a una pica de pedra. | 08033-224 | Muntanya del Farell | Moreu-Rey (1962), troba una referència documentada de l'any 1922 que diu 'a la part contrària (de la casa pairal) i contra la muntaya, una font fresca'. | 41.6441400,2.1340900 | 427889 | 4610629 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42665-foto-08033-224-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42665-foto-08033-224-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | S'ha de fer una desbroçada de la font, que queda garirebé coberta per la vegetació fins a peu de carretera | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42666 | Font de les Escales | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-escales | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | bona part dels esglaons que condueixen a la font estan desgastats i alguns d'ells trencats, la qual cosa imposa baixar amb cura. | Font d'aigua natural que surt de la part baixa del marge i que raja a través d'un broc fet de canya. El raig és sostingut i l'aigua molt bona. S'accedeix a ella per 68 esglaons fets d'obra i maó. Està envoltada de vegetació arbòria i vegetativa com falgueres, molses i heura. Al voltant de la font s'ha pogut observar presència de comunitat de degotall calcari amb presència de capil·lera. No té pica; només unes pedres del lloc col·locades al voltant, que deixen baixar l'aigua fins a trobar la riera de Codonys que hi passa al peu de la font. | 08033-225 | Riera de Codonys | Moreu-Rey (1962) , esmenta (pàg. 94) la Font de l'Escala com el nom que alguns donen a la Font d'en Cabot perquè 's'hi baixa per una escaleta moderna d'obra'. | 41.6318900,2.1472300 | 428970 | 4609258 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42666-foto-08033-225-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42666-foto-08033-225-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42667 | Font de la Borda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-borda | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Font situada en el marge esquerra del Torrent del Bugarall, sota de l'arrel d'una alzina que baixa pel marge del camí. Abans d'accedir a la font hi ha una paret de pedra que aguanta el marge del torrent. Als dos costats de la font hi ha uns bancs de pedra adossats a la paret. També hi ha una taula i un muret de pedra que evita que quan plou l'aigua que baixi del torrent inundi la font i l'ompli de sorra. La pica de la font es troba a un pam per sota del nivell del terra; aquesta és de pedra. El broc pel qual sortia l'aigua fins fa poc era un tub de pvc de color blau enfonsat al marge. Fa poc es va posar una aixeta amb una maneta. Al mur de pedra que aguanta el marge del camí que porta a la font hi ha dues llegendes escrites en rajol ceràmic; la primera, es troba escrita a mà i cuita sobre rajol amb un poema que diu ' vianant assedegat, jo t'ofereixo la deu del líquid que no té preu, i així reanimat puguis continuar el camí, que segueix el teu destí ' ; està signada amb les inicials 'AC'. Per sota, en un altre rajol ceràmic de tons groguencs, amb un motiu floral s'hi pot llegir: ' FONT DE LA BORDA. Recuperació: 14-5-95. L'aigua és un bé per a tothom. Conserveu-me. Gràcies' . Més a la dreta, quatre rajols ceràmics policromats, fets a mà de 15 X 15 formant un quadrat emmarcat per unes decoracions en forma de 'S' de alternant el color verd, groc, marró i blau, i enganxats amb ciment-cola al mateix mur, on es pot llegir en lletres gòtiques la llegenda ' Cuidem. Sóc teva. La font'. Data de l'any 1991 i està signat en color blau per sota la data, però ha estat impossible llegir el nom 'R' o 'P' l--.-auca. La vegetació arbòria i vegetal de l'entorn, és bàsicament de molses, falgueres, heura, roures i alzines amb sotabosc d'aritjol. | 08033-226 | Torrent del Bugarall | Moreu-Rey (1962) , esmenta (pàg. 43) la Font de la Borda, que la data del segle XX i la situa sota la carretera de Granollers i al costat de la drecera o camí antic; més amunt del Pont de la Borda, en el lloc dit de la Borda, la qual cosa és exacta. | 41.6350900,2.1777000 | 431511 | 4609589 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42667-foto-08033-226-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42667-foto-08033-226-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | L'aigua és potable. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42668 | Font del Dimoni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-dimoni | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona, pàg. 91. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Font situada al Torrent dels Enamorats, a 200 m del túnel que passa per sota de la carretera C-59 que va de Caldes de Montbui a Sant Feliu de Codina. Aquesta font prové de l'aigua d'una mina que porta el mateix nom i que es comunica amb la mina del Molí d'en Sellés, a l'altra banda de la carretera. L'aigua de la font, raja constant, per un broc de ferro tallat en biaix i que es troba introduït a la part baixa d'un muret de ciment que al mateix temps impedeix que la terra del marge colgui la font. Aquest mur es troba envaït per les bardisses i l'heura. Per sota del broc, l'aigua va a parar a una petita pica realitzada amb blocs de pedra regular arran de la sorra del torrent. L'aigua sobrant s'escapa torrent avall. La font està envoltada per vegetació de ribera. | 08033-227 | Torrent de la Font dels Enamorats | Moreu-Rey (1962)), diu de la font que és del segle XX i que es troba situada més amunt de la Font Antiga del Remei, al costat d'una de les rescloses del Torrent del Remei. | 41.6436300,2.1637600 | 430359 | 4610548 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42668-foto-08033-227-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42668-foto-08033-227-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42669 | Panteó Manolo Hugué | https://patrimonicultural.diba.cat/element/panteo-manolo-hugue | BLANC, M. (1972). Manolo. Escultura. Pintura. Dibujo. Ediciones Polígrafa. Barcelona. BLANC, M. (1992). Manolo Hugué. Gent nostra, 97. Editorial Labor, Barcelona CATÀLEG D'EXPOSICIÓ. (1990). Manolo Hugué. Fundació Caixa de Catalunya i Ajuntament de Barcelona, del 16 de febrer al 15 d'abril de 1990. Barcelona COSTA FERNÁNDEZ, M. (2006). La singular relació entre Manolo Hugué i Camil Fàbregas. Museu d'Art de Sabadell. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. RAMON, A.; VALLCORBA, J. (2005). Àlbum Manolo Hugué. Quaderns Crema, Barcelona | XX | Construcció funerària que consta d'un basament de secció quadrada, al damunt del qual hi ha un pilar amb l'escultura d'un dóna asseguda, amb el cabell recollit i una panera de fruites a la mà. Aquesta escultura rep el nom de 'L'Ofrena', i fou realitzada al Mas Manolo l'any 1924, en record a la memòria dels morts de la gran guerra a Arlés-Sur-Tech (França). | 08033-228 | Cementiri Municipal | Manuel Martínez Hugué (Barcelona, 1872 - Caldes de Montbui, 1945), conegut com Manolo Hugué, o simplement Manolo, fou un artista noucentista polifacètic que rebé influències avantguardistes. Destacà com escultor, pintor i dissenyador de joies. Manolo Hugué arriba a Caldes, d'on era la seva àvia materna, el 1928, per prescripció facultativa, amb 56 anys. Comença una etapa molt fructífera; no cessa la seva activitat al mas Manolo, on viu envoltat de la família i de nombrosos amics, entre els quals un bon nombre de joves artistes que l'admiren. La seva escultura evoluciona cap un naturalisme més espontani, amb figures més àgils i varietat de temes. També pinta i dissenya joies. Era un amic respectat de Pablo Picasso a Barcelona i després a París i a Ceret (el Vallespir), on s'instal·là i hi visqué molts anys, i on aglutinà l'anomenada 'escola de Ceret'. El seu estil, a mig camí del Noucentisme i el Cubisme, esdevingué molt personal i en va fer un escultor molt popular a Catalunya però també a l'estranger, especialment a causa de formar part del grup d'artistes representats per Daniel-Henri Kahnweiler. El seu llegat es conserva en el Museu Thermàlia, de Caldes de Montbui (el Vallès Oriental), i la documentació és dipositada a la Biblioteca de Catalunya. Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1917 presentà la seva segona exposició monogràfica a les Galeries Laietanes de Santiago Segura: hi va presentar l'obra que va fer a Arenys de Munt (el Maresme), 1917-1918 (no hi ha catàleg). A Barcelona es relaciona amb el grup del Lyon d'Or, i amb Santiago Segura. En el Museu d'Art de Sabadell (el Vallès Occidental) (MAS) se'n conserven tres dibuixos de l'època d'Arenys de Munt. La realització de l'escultura L'Ofrena l'any 1924 en commemoració a la memòria dels morts de la gran guerra a Arlès-sur-Tech (França), i la realitzada l'any 1923, dedicada a Déodat de Séverac, a Ceret (França), li van permetre realitzar un dels somnis de la seva vida: tenir una casa pròpia, que fou construïda a Ceret | 41.6382200,2.1725600 | 431086 | 4609940 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42669-foto-08033-228-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42669-foto-08033-228-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manolo Hugué | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42670 | Font del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-remei | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona, pàg. 91. Editorial Teide. Barcelona. | XX | La Font es troba adossada a un mur de varis metres d'alçada, fet amb pedra irregular, lligat amb ciment que aguanta el marge del bosc. Aquest mur té una forma còncava. Després del mur hi ha un marge de terra de dos metres d'amplada, que aguanta el basament i per davant del qual s'ha construït un segon mur, aquesta vegada d'un metre, cinquanta centímetres d'alçada que fa de contrafort. És en aquesta última paret que es va construir la font. Aquesta consta d'un broc de ferro que sobresurt d'un pilar quadrat fet de ciment i recobert de pedretes irregulars del país, de mida petita. Aquest està adossat a la paret amb tres arcades que es reposen damunt d'una pica en forma de lletra 'E' invertida, seguint la forma arrodonida de la paret, per on circula l'aigua. L'excedent baixa pel seu interior i passa a través d'una reixa que comunica, per sota terra, amb el torrent de la Mina del Remei. La font està protegida per un filat i un barriet que actualment està tancat al públic, ja que sembla ser que hi ha infiltracions degut a les construccions més properes i l'aigua no seria potable. | 08033-229 | Passeig del Remei | La font actual és del segle XX. L'antiga font del Remei estava situada al restaurant actual, concretament en una arcada exterior que es troba a la paret dels lavabos, a la terrassa. Quan es van fer les reformes al restaurant degut a la nova normativa, es van fer nous lavabos per al públic i la font quedà anul·lada. Igualment, cal senyalar que la mina del Remei deixà de portar aigua quan es va tocar la capa freàtica mentre s'estava explotant la mina de pedra del Remi, que actualment serveix per emmagatzemar l'aigua potable del poble. L'entrada de la mina es trobava situada a l'interior del restaurant del Remei, concretament on actualment es troben els wc per a minusvàlids. De fet, hi ha un mur fet amb totxo que tapa l'entrada a la mina. | 41.6408400,2.1629600 | 430290 | 4610239 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42670-foto-08033-229-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42670-foto-08033-229-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42671 | Mina del Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-del-pascol | XIX | Canal feta de maons, sense coberta, per on raja l'aigua procedent de la mina. Aquesta segueix el torrent del Pascol. La seva llargada és d'uns 600 metres. A la mina no s'hi pot accedir per la gran quantitat de vegetació que l'envolta. La canalització està neta i els marges per on passa desbrossats fa dies. | 08033-230 | Muntanya del Farell. Torrent del Pascol | 41.6416600,2.1339600 | 427875 | 4610354 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42671-foto-08033-230-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42671-foto-08033-230-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42672 | Monument a Ramon Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-ramon-marti | XXI | Escultura realitzada en xapa de ferro envellida, recordant en Pinotxo. Alterna el ferro amb xapat de bronze (boca, llas del coll i algun element decoratiu al tors). El cos recorda una sulfatadora, i les cames i el braços estan fetes en espiral. Porta un barret i té un nas llarg. Està col·locat amb les cames obertes damunt d'una base quadrada de metall. Al ventre porta una xapa arrodonida collada al cos amb el nom de l'autora 'Inés Aquilué. Taller d'Art. 2002'. Es troba situada en un part infantil, que porta per nom Plaça Ramón Martí. | 08033-231 | Plaça Ramon Martí | Monument dedicat a Ramón Martí, conegut titellaire de la vil·la. | 41.6326400,2.1706700 | 430923 | 4609322 | 2002 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42672-foto-08033-231-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42672-foto-08033-231-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Inés Aquilué | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42673 | Placa commemorativa Lluís Companys | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-lluis-companys | XXI | Placa commemorativa dedicada a Lluís Companys, feta en un bloc de formigó de forma rectangular, de 60 x 60 cm, col·locada damunt d'un petit basament fet també de formigó. La placa està posada verticalment, i en ella s'hi pot llegir 'Plaça Lluís Companys'. Aquestes lletres estan fetes amb una al·leació de metall, amb tons grisos i verds. La zona on es troba ha estat enjardinada. La plaça està dividida per un muret de llambordes de granit del país, format un talús en mitja lluna. Al centre d'aquesta, la Senyera, i varies espècies de xipressos (tuies, xiprers serpervirens, etc.). | 08033-232 | Plaça de Lluís Companys | El 29 de maig de 2007, la Junta de Govern Local va aprovar la recepció de la plaça Lluís Companys. Aquesta és la rotonda que distribueix els trànsit de la intersecció entre els carrers Montserrat i Homs i l'Avinguda Fontcuberta, els terrenys de la qual eren privats i van ser cedits a l'Ajuntament. Un cop acabades les obres d'adequació de la rotonda va ser col·locada la placa commemorativa a Lluís Companys. | 41.6321800,2.1709000 | 430942 | 4609271 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42673-foto-08033-232-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42673-foto-08033-232-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42674 | Escultura de la Història calderina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-de-la-historia-calderina | XXI | Bloc de marbre de Carrara, representant el futur de Caldes, al qual s'ha imprès una torsió en espiral, disposada longitudinalment, fent-nos veure la necessitat d'un canvi en els nostres costums. Aquest és un motiu pel qual a la rotonda no s'hi veu gespa, atès que a Caldes l'aigua no hi sobra. L'escultura fa 3 m d'amplada per 1.5 m d'alçada. Pel que fa a la resta, l'espiral construïda sobre la rotonda s'ha fet amb diferents materials que simbolitzen l'evolució i la història calderina: els murs de pedra vermella que van fer les ibers al Turó de la Torre Roja; la llamborda com a element que feien sevir els romans i el ciment, símbol de l'actualitat. | 08033-233 | Rotonda de la C-59 | El mes d'abril de l'any 2008 es van iniciar les obres d'arranjament d'una rotonda, per millorar l'accés a l'entrada est de Caldes, que distribueix els accessos a Granollers (C-1415) i a Palau Solità i Plegamans i Sant Feliu (C-59). El projecte responia a un dels objectius del Pla de Foment Turístic de Caldes de Montbui, que consistia en embellir els accessos al municipi amb un missatge que reforci la identitat de la vila com a termal i turística. El disseny de l'entrada est va ser encarregat a l'artista local Montse Gonzalo, qui va pensar la rotonda i l'escultura com un conjunt global inspirat en l'evolució històrica de Caldes i la seva projecció de futur el resultat de la qual fou la creació d' una estructura arquitectònica en forma d'espiral que culmina en l'escultura. El desenvolupament arquitectònic va ser encarregat a l'arquitecte barceloní Jordi Ivern. Inaugurada durant els actes de la Festa Major del mes d'octubre de l'any 2008. | 41.6328500,2.1742000 | 431217 | 4609343 | 2008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42674-foto-08033-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42674-foto-08033-233-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Montse Gonzalo i Jordi Ivern | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42675 | Font de la Plaça de l'Església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-de-lesglesia-0 | XX | Font d'aigua calenta que raja a una temperatura de 65 ºC, per un broll de coure que sobresurt del mur. La font està contruïda amb totxana i ciment i recoberta per lloses de pedra rectangular, formant una base trocoïdal, amb una llosa plana que fa de coberta. És precisament a la part frontal de la llosa que dóna per damunt del broll d'aigua on es pot llegir la data de construcció de la font '1959'. Per sota de la llosa, gravada en una de les pedres de recobriment de l'estructura constructiva es pot llegir la temperatura de l'aigua '65 º C'. Davant d'aquesta columna trocoïdal, hi ha, adossada a la paret un basament format per una pica rodona, tallada dins d'un bloc de pedra circular. A banda i banda de la font hi ha dues jardineres en forma de cilindre. | 08033-234 | Plaça de l'Església, s/n | 41.6327300,2.1626900 | 430258 | 4609339 | 1959 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42675-foto-08033-234-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42675-foto-08033-234-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42676 | Arbrat de la Plaça 11 de Setembre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arbrat-de-la-placa-11-de-setembre | XIX | Parc urbà format per vàries espècies arbòries d'interès històric, composat bàsicament per catorze abèlies (Abelia floribunda), trenta dues troanes (Lingustrum japonicum), una magnòlia (Magnolia grandiflora fallisoniensis), tres avets blancs (Abies alba), quatre palmeres (Phoenix canariensis) i quatre oms (Ulmus sp.). Aquesta plaça està envoltada per bancs i un espai per als infants. | 08033-235 | Plaça 11 de Setembre, s/n | Durant el maig de l'any 1998 es realitzà un seguiment arqueològic d'urgència al perímetre comprés entre l'antic edifici de l'Ajuntament i els banys de La Salut i Garau i part dels jardins del balneari i que actualment formen part de la Plaça Onze de Setembre. Si bé l'edifici de les termes va anar a terra, sí que es van voler conservar els antics jardins del balneari. En aquesta plaça, el mateix dia 11 de setembre de cada any se celebra a la plaça de l'11 de Setembre el tradicional acte institucional i l'ofrena floral que des de l'any 2007 s'ha obert a la participació de la ciutadania. | 41.6344700,2.1630000 | 430286 | 4609531 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42676-foto-08033-235-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42676-foto-08033-235-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42677 | Forns de calç I i II del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forns-de-calc-i-i-ii-del-prat-de-dalt | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Conjunt format per dos forns de calç. Són de planta circular i secció cònica, excavats al pendent d'un marge. A la part inferior, per la façana nord-est, hi ha l'accés a les cambres de combustió, de les quals es conserva l'obertura del forn situat més a l'esquerra, que mesura d'1'3 x 1'5 x 2 m. i amb un arc escarser amb una doble filada de maons posats a sardinell o a plec de llibre, tot i que l'arc que s'ha conservat de la boca esquerra, n'ha perdut gairebé la filada externa. Els murs són de paredat antic fet a base de pedres irregulars, de 80 cm de gruix, unides amb fang i falcades amb pedruscall. En un nivell de cota superior, es pot observar l'interior dels dos forns. Val a dir, que en el de més a l'esquerra, la boca està tapada per un petit enderroc del mateix marge, mentre que el forn de la dreta, el sostre s'ha ensorrat i està gairebé colgat. L'interior de la cambra de cocció té les parets recobertes de pedra irregular i en el cas de la cambra del forn de l'esquerra, gairebé tot el seu interior ha quedat vitrificada per les altes temperatues a que estava sotmesa la calç, deixant a la vista uns regalims vitrificats de colors blaus, grisos i verds. | 08033-236 | Turó del Prat de Dalt | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safareigs així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. Una mica més amunt, pujant per un camí de terra en direcció nord, es pot observar les pedreres de calç d'on s'extreia la calç per fer funcionar els forns. | 41.6727800,2.1622000 | 430261 | 4613785 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42677-foto-08033-236-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42677-foto-08033-236-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42677-foto-08033-236-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42678 | Passeig del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passeig-del-remei | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Passeig format per un seguit de pedres de granit o llambordes, molt resistents al pas de vehicles, tallades de forma prismàtica, i col·locades una al costat de l'altra, sobre una base de sorra o formigó. Als extrems, les llambordes són més llargues i estan disposades verticalment, en sentit oposat per permetre el pas de l'aigua de pluja (cuneta). El paviment d'aquest camí està col·locat sobre un subsòl original, al qual s'ha afegit una base més ferma seguida d'una capa de sorra o morter i finalment la llamborda. A banda i banda del carrer, hi ha les voreres, d'uns dos metres i mig a tres metres aproximadament d'amplada, amb una doble filera d'arbres, disposats de la següent manera: en la filera que es troba més a prop de les cases, s'hi han plantat mèlies; aquestes són força joves. A la filera del davant, tocant al carrer, hi ha els plataners; molts d'ells han substituït els vells amb malures. Estan disposats simètricament, tant en sentit vertical com horitzontal. Els escocells on han estat plantats els arbres tenen una planta quadrada, i han estat realitzats amb llambordes. La vorera presenta un dibuix geomètric, realitzat amb llambordes d'altres mides més grosses i amb diferent material. En arribar a la cruïlla amb el carrer Raval del Remei, les voreres d'ambdós costats del carrer no estan enllosades (a excepció d'una part de la vorera dreta pujant cap a l'església del Remei on hi han encara algunes cases), i només hi ha una filera per banda de plataners, la majoria d'aquests centenaris, segurament plantats quan es va fer el passeig. L'arbrat del passeig, per una banda, el plataner, (Platanus x hispanica), és un arbre caducifoli, que té les fulles grans, palmades, partides en 3 o 5 lòbuls punxeguts. L'escorça es desprèn en plaquetes fines cosa que dóna al tronc un aspecte particular. Els plàtans són molt freqüents al llarg de carreteres, passeigs i rambles, on es planten pel seu creixement ràpid. Fan una ombra excel·lent i suporta molt bé la pol·lució atmosfèrica. Hi fan nius la garsa, el pardal, el verdum, el gafarró, la cadernera. En els plataners vells hi crien l'òliba, el xot i el mussol. També trobem plantada la mèlia (Melia azederach). A l'estiu és un bon arbre per fer ombra. Tot i que és un arbre d'alçada mitjana pot assolir els 15 metres, la capçada és arrodonida i pot arribar a fer 6 metres d'amplada. Projecta una ombra no del tot compacta, transparent, ja que les fulles són lleugeres i compostes, de mida considerable, de 25 a 50 centímetres. | 08033-237 | Passeig del Remei | El passeig que anava fins a l'ermita, era de terra, estret i dolent. L'any 1862, es va decidir transformar en un ampli passeig amb quatre fileres d'arbres i un pont que travessa l'antic torrent d'Aiguafreda, amb bancs de pedra al capdamunt. Fins i tot, al final del segle XIX, les guies turístiques de l'època expliquen que al costat de l'església del Remei s'havia construït un cafè-restaurant que servia tota classe de menjars, refrescos i fins i tot, llogava habitacions. Les edificacions d'aquest passeig es varen iniciar principalment a finals del segle XIX i inicis del segle XX,i són conegudes tipològicament com a cases d'estiueig. Segons informació de Moreu-Rey (1962), 'calcúlase que la indemnización, esplanación, obra de fàbrica y arbolado, importaron de 18 a 19 mil duros' de l'època; Aquest passeig fou construït amb llambordes provinents de les pedreres de Caldes de Montbui. | 41.6397500,2.1614900 | 430166 | 4610119 | 1862 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42678-foto-08033-237-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42678-foto-08033-237-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42679 | Espai Natural de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/espai-natural-de-la-torre-marimon | La finca de Torre Marimon té 92,132 ha. El paisatge actual de la Torre Marimon està constituït per un mosaic agroforestal, on es combinen medis forestals humits i àrids, amb conreus de regadiu i secà. Dins la finca trobem representats els dos elements geomorfològics que caracteritzen la plana vallesana, les planes al·luvials i els serratalls interfluvials. Les planes al·luvials, per les seves característiques edafològiques i hidrològiques, són les àrees biològicament més productives, i per tant les terres agrícoles més fèrtils del Vallès. Dissortadament la major part de la superfície al·luvial de la comarca ha estat intensivament edificada durant els darrers 40 anys, la qual cosa accentua l'interès de conservació de les àrees que no han estat urbanitzades. La plana al·luvial de la Torre Marimon, a més d'incloure bona part de les terres agrícoles més fèrtils del terme de Caldes, inclou una important superfície forestal, amb un bosc relativament ben desenvolupat. A la finca hi ha una considerable superfície de vinya i d'olivera, conreus representatius dels secans vallesans, que acullen una flora i una fauna peculiars i que hores d'ara es troben en una situació d'extrema precarietat dins l'àmbit comarcal. L'àrea de la Torre Marimon té una gran importància com a integrant d'un espai natural entre la serralada prelitoral i la Plana i entre les zones naturals de la plana vallesana. Des de la perspectiva de les connexions amb la serralada Prelitoral, la finca se situa a l'extrem NE d'una ampla franja d'espais agroforestals que s'estén seguint el marge E del Ripoll, des dels estreps del Farell, al N, fins a Montcada i Reixac, al S, que configura un dels principals eixos de connexió entre les serralades Prelitoral i Litoral. Diferents grups d'espècies presenten poblacions interessants en aquesta zona. Un exemple d'aquest valuós patrimoni natural són els ocells. A la Torre Marimon han estat detectades 146 espècies d'ocells, de les quals 59 són nidificants; entre elles 15 espècies considerades amb problemes de conservació dins l'àmbit europeu (BirdLife International). Més diversificada és l'avifauna hivernal amb 89 espècies detectades, 17 de les quals són considerades espècies amb problemes de conservació dins l'àmbit europeu. | 08033-238 | Finca de la Torre Marimon | Ja fa anys, el municipi de Caldes de Montbui va crear l'anomenat Espai Agroforestal de Llevant, amb l'objectiu de conservar aquest ampli corredor entre serralades així com els espais agrícoles que es troben en aquest espai natural. | 41.6107100,2.1750900 | 431268 | 4606884 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||||||
| 42680 | Torre Jordana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-jordana | XIX | reforma actual realitzada l'any 1993 | Masia de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és a doble vessant, amb el carener perpendicular a la façana. Presenta dos espais annexos a banda i banda de l'edifici principal, amb la teulada a una sola vessant, desaiguant per les façanes laterals. A la planta baixa, es poden veure un seguit d'obertures, totes elles amb un arc rebaixat. Es conserva el portal de la casa, tot i que actualment no es veuen les escales de pedra per les quals es podia accedir al cancell, ja que amb la reforma de l'any 1993, es va soterrar per posar-hi al damunt una rampa. A la banda esquerra del portal principal hi ha un segon portal que donava accés al porxo per on entrava el carro. Conserva els guarda-rodes de pedra. Les dues finestres de la planta baixa tenen una reixa formada per barrots de ferro. Al primer pis, alternen quatre obertures, dues d'elles amb balcó sense voladís i barana de ferro i dues altres amb balconera i voladís amb dues mènsules a cada balcó. A la banda dreta, s'observa una galeria porticada amb bigues i llates de fusta i teula àrab d'un sol vessant. Finalment es troben les golfes, on les obertures s'han engrandit. Damunt de la finestra central hi ha una politja de ferro. Adossat a la banda dreta del portal hi ha un pedrís, fet de pedra, que s'ha recobert amb rajols de gres català. La casa encara conserva l'era feta amb rajol quadrat porós. Entre el primer pis i les golfes es va col·locar un rellotge de sol fet de ceràmica, amb la data de la reforma '1993'. Tota la façana ha estat escardejada amb ciment, de manera que és impossible observar qualsevol mena d'element arquitectònic rellevant (les mènsules i la part del voladís de les balconeres també estan escardejades). Al voltant de la casa hi ha les corts del bestiar, galliner i porqueres. | 08033-239 | Torrent de la Font dels Enamorats | També anomenada Torre de les Puces o 'las Puces'. Segons Moreu-Rey (1962), l'any 1860 aquesta casa també se la coneix amb el nom de 'torre de las pússas'. Amb aquest nom es coneix popularment la torre Jordana, on 'puça' és emprat com eufemisme en el sentit que li dóna l'accepció 5 d'Alc-Moll. La gent explica, potser massa malignament, les raons d'aquest malnom. Amb el nom de Jordanes es coneix una antiga partida entre Carerac i Can Camp. Aquest nom es troba documentat al segle XIV i XVI; lld 'ad ipsas iordanes' (1611); 'honoribus de Jordanes' (1235); 'Jordanes', 'Jordanas', partida de 'J'. (segles XVI a XX) 'al capdamunt de J.' (1687). 'Torre Jordana', 'torre de Jordanes' (1922), altre nom de la torre de les Puces. X. 1935 creu que J. avia estat antigament un hostal (?). Potser era el 'alodio de Jordan' (1113), 'Jordana' antropònim (1146). | 41.6496400,2.1719500 | 431048 | 4611208 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42680-foto-08033-239-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42680-foto-08033-239-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42681 | Ball de diables | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-diables | Internet. Federació de diables i dimonis de Catalunya. www.diablescat.org Internet. Balls de diables www.wikipedia.org Internet. Els diables de Caldes de Montbui. www.labanya.cat | XX | El ball de Diables és una escenificació de l'exèrcit de Satanàs que balla sota les ordres d'en Llucifer. Participen en aquest ball en Llucifer, la Diablessa (vestida amb faldilles i un barret anomenat tricopamela), les bruixes (vestides de negre i escombra amb pirotècnia). Aquests personatges van acompanyats al so dels timbalers. També en el ball hi ha un personatge conegut amb el nom de foguer, que s'encarrega d'encendre els petards. Un altre personatge que acompanya als diables quan ballen són les saqueres , anomenades així perquè utilitzen les saques per guardar la pirotècnia. També forma part del ball una quimera anomenada “Godra”, (bèstia amb cap de lleó, ales de rat-penat i cua de serp) que ha de ser portada per diables que carreguen la bèstia a les seves espatlles i la fan ballar al ritme dels timbals. També formen part d'aquest ball, els angelets, que utilitzen els versots per aturar els diables. | 08033-240 | L'any 1992, Gustau Erill, mestre d'institut, i filòleg va iniciar juntament amb un grup de joves del poble, la colla de diables. La idea fou recolzada pel tècnic de cultura que hi havia aleshores: en Pep Palacios i de tots els membres que composaven el consistori d'aquell moment. L'artista i titellaire, ja desaparegut, Romà Martí va dissenyar i va fer ell mateix els vestits, combinant tres colors bàsics: el blanc, el blau marí i el verd fosc. Els vestits consisteixen en una casaca amb caputxa i banyes, una capa i uns pantalons amb cua. Es van fer tornejar unes masses a un fuster, i un manyà va construir els ceptres del Llucifer i de la diablessa. El ceptre del Llucifer és una olla, El ceptrot de la diablessa és un ratpenat. Ramon Aumedes, es va encarregar de fer els barrets del Llucifer i de la diablessa. El primer cap de colla fou en Pep Gaspart, que juntament amb en Ramon Solé van portar el pes de la colla durant els primers anys. Les primeres actuacions van ser durant l'estiu del 1993, a Caldes, en la Festa Romana. El bateig com a ball de diables va ser durant la festa major d'aquell any, a l'octubre, on es va fer el primer correfoc. Foren apadrinats per la colla de l'Arboç, i els diables de Sabadell. El ball de diables participen en correbars, bateigs de foc, versots, matinades, cercavila de focs, concurs de fotografies etc.. L'any 1995 es va crear la Festa del Foc i l'Aigua, coneguda com Escaldarium. L'any 1999 el cap de colla passarà a ser l'Albert Morral. L'any 2000 s'inaugura el drac de foc: una quimera. L'any 2001 el cap de colla passa a ser l'Helena Pielias. L'any 2003 el cap de colla va ser en Roger Riera. L'any 2004 el cap de colla va ser l'Arnau Galí. L'any 2005 la Txell Simarro va esdevenir la nova cap de colla. | 41.6327300,2.1626400 | 430254 | 4609339 | 1992 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42681-foto-08033-240-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42681-foto-08033-240-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Gustau Erill | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42682 | Làpida commemorativa de la Carlinada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lapida-commemorativa-de-la-carlinada | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. | XIX | la làpida està esquerdada i presenta perill de caure. Costa molt llegir la inscripció. | Làpida commemorativa on s'hi pot llegir 'LA VILLA DE CALES DE MOTBUY A LOS QUE SUCUMBIERON HEROICAMENT DEFENDIÉNDOLA DEL ATAQUE CARLISTA EN 29 Y 30 DE 1873, R.I.P., JULIO 1915'. Es troba ubicada a la illa M, dreta 1ª, entrant pel passadís central dels panteons el segon, a mà dreta. | 08033-241 | Cementiri Municipal | La làpida fou col·locada amb motiu de la celebració de la Festa de la Pau. Aquesta celebració es va instaurar a Caldes de Montbui l'any següent de la batalla contra les forces carlines que va tenir lloc l'any 1873 fins a la Guerra Civil espanyola (1936-1939) per commemorar la defensa de la població. Cada any la carlinada era recordada amb un simulacre d'atac, la cantada d'uns rigodons bèl·lics amb lletra de Climent Cuspinera, una missa de difunts, una salve a l'ermita del Remei, una processó fins al cementiri i balls a l'Avenç, al Casino i al Centre. Tot i que el segle XIX va ser de progrés generalitzat, entre 1833 i 1874 Catalunya va viure sota el clima de guerra civil al llarg de les tres guerres carlines. Els partidaris de Carles, germà de Ferran VII, es revoltaren contra la reina Isabel II. En el bàndol de Carles o carlí, s'aplegava un conglomerat provinent de diferents classes socials però que coincidien en la defensa de les idees més conservadores i absolutistes. Així hi podíem trobar membres de la noblesa contraris a una monarquia de caire liberal, el clergat descontent amb el procés de desamortització que els desposseïa dels béns, i les bases dels camperols mal adaptades als canvis que estava introduint l'incipient capitalisme. Aquests diferents conflictes generats pel carlisme van interrompre en gran mesura el progrés que es generava a la península en diferents aspectes. La forma més habitual d'actuar del bàndol carlí era la formació de guerrilles que assaltaven diferents viles, i les ocupaven, requisaven i n'extorsionaven la població. Durant la primera guerra carlina, o Guerra dels Set Anys (1833-1840) els carlins no van arribar mai a assaltar Caldes de Montbui, però sí que es coneix un episodi emmarcat dins d'aquest període que il·lustra molt bé com aquest conflicte podia derivar en simples venjances i com la inseguretat al camp català era evident. Als afores de la vila, entre Caldes de Montbui i Santa Eulàlia de Ronçana, el febrer de 1837 succeïren el que coneixem com els fets del Sot del Bastè, quan uns pagesos van cridar 'ara passa la puta d'en Cordes' a la filla d'un masover de Santa Eulàlia. En Cordes era el cap d'una partida carlina, que, encegat de ràbia, va fer sortir els seus homes amb les ordres de matar tot aquell que trobés entre Caldes i Santa Eulàlia. En total es parla d'onze morts, però els autèntics protagonistes de l'ofensa, Ignasi Basté i Valentí Marigó, van aconseguir sobreviure amagant-se de la partida carlina. Per fer front als desordres ocasionats per les partides carlines, la població calderina havia de pagar un impost i organitzar la seva pròpia defensa. Però sembla que el Consell de la vila va fer poc o res per seguir l'ordre governamental, ja que, el 1848, i dins de la segona Guerra Carlina (1846-1849) no va prendre cap mesura quan els trabucaires del general carlí Castells van ocupar la vila i van causar diverses destrosses. La passivitat dels calderins va ser castigada pel govern central. El càstig va servir d'escarment, ja que arribada la tercera Guerra Carlina la vila va respondre amb una organitzada defensa, a l'atac carlí de la nit del 29 al 30 de juliol de 1873, per haver respost negativament al requeriment, per part de les partides carlines, que exigia un reclutament de tots els homes entre 18 i 40 anys hàbils per combatre. El matí del dia 29, Francesc Puigjaner, comandant dels tres batallons de guies de la Diputació concentrats a Caldes, va reunir una junta de defensa al Balneari Rius, on s'allotjava. En aquesta reunió es va decidir que els voluntaris calderins quedaven sota les ordres de Josep Margenat i Climent Torras. Com que l'atac es preveia des de Sant Feliu, es van aixecar barricades als portals dels carrers de Vic, del Pont, de Bellit, i davant la fàbrica de Jaume Ferrer. Aprofitant que uns dels batallons de Guies havia anat a Granollers a cobrar sous endarrerits, Puigjaner va informar de la situació al coronel de la columna del Vallès, Asensi Vega. | 41.6386300,2.1729600 | 431120 | 4609985 | 1874 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42682-foto-08033-241-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42682-foto-08033-241-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)Aquest, però, per ordre del capità general de Barcelona no podia abandonar la capital vallesana. A les onze de la nit va començar la batalla a Caldes. Els carlins baixaven pel passeig del Remei. Al llarg de tota la nit els calderins van resistir els atacs de les tropes enemigues des del raval del Remei, el Puigdomí i Sant Salvador. I finalment es van expulsar els carlins gràcies al suport de poblacions veïnes com Sentmenat i Sabadell, i la columna del Vallès va decidir sortir de Granollers per anar a socórrer la població calderina. Asensi Vega va desobeir les ordres que repetidament li prohibien intervenir a Caldes, limitant-se a seguir als seus soldats, que ja estaven disposats a marxar amb el batalló que havia arribat a Caldes. Per aquest motiu Asensi Vega va ser sumariat i arrestat però per altra banda va ser nomenat fill adoptiu de Caldes de Montbui. Pel que fa al nombre de combatents que es van enfrontar a la batalla, les diferents fonts no coincideixen. Tot i això es pot establir una proporció entre 4.000 i 5.000 carlins per una població d'uns 3.500 habitants. Els carlins haurien tingut divuit combatents i cinc guies de la Diputació. A aquests cal afegir-hi la mort de tres calderins, un la mateixa nit de l'enfrontament i els altres dos dies després com a conseqüència de les ferides. També hi participaren membres del clergat a les dues bandes; en el bàndol carlí combatia com a líder mossén Galceran i en el bàndol calderí mossèn Ignasi Vilamala rector de la parròquia, que repartia les municions disposades a la cambra que hi havia sota la capella de la Santa Majestat.La façana de les trabucades és un exemple clar dels enfrontaments d'aquella nit.El Sr. Joan Picañol recorda encara quan des del centre del poble es feia una processó cap al cementiri i un cop allí, es feia la ofrena de la corona de flors. El cor cantava una peça de música de Climent Cuspillera escrita per aquest acte i que s'anomenava 'Els Rigodons'. En l'acte també es feia un simulacre de l'atac i una missa per la gent morta en combat. Cada any el sr. Picañol continua portant una ofrena a la làpida en commemoració als calderins morts el 29 i 30 de 1837. | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||
| 42683 | Ermita de Sant Miquel de l'Arn (o dels Arços) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-miquel-de-larn-o-dels-arcos | A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XI-XVII | En ruïnes. Les restes estan totalment amagades entre les bardisses. | Capella rural de la qual només en queden les restes dels murs de la nau, de 2 metres d'alçada i el basament de l'absis. La planta de la nau és rectangular i oberta per la banda de llevant on és incorporat l'absis. Aquest és de planta semicircular i la unió amb la nau, de major amplada, es fa mitjançant un doble reclau que realitza la transició entre els dos àmbits. L'accés a l'interior de l'ermita es feia per un portal situat al mur de migdia. Pel que fa a l'aparell dels murs conservats, hom pot diferenciar dues etapes constructives. La part inferior és feta amb blocs de pedra desiguals i poc tallats, especialment a la cantonada, on aquets prenen unes dimensions desmesurades. La part superior és feta amb pedres de mida petita que no tenen cap uniformitat. Amb el mateix aparell d'aquesta segona part són construïts els dos cossos adossats, l'un per la banda nord i l'altre per la de ponent, posteriors a l'edifici de l'ermita. Pels vestigis, la part baixa de la nau podria haver estat construida a principis del segle XI; la part superior i els cossos adossats, són segurament reconstruccions fetes durant els segles XVI i XVII. | 08033-242 | Sud-est de la serra d'en Curró, sota el turó de la Torre Roja | Capella documentada ja el 1027, en què una tal Rotuldis, al testament jurat a l'altar de la capella del castell d'Ardèvol, fa una deixa a l'església de Sant Miquel. A partir d'aquesta data sovintegen les notícies de la capella. Se sap que l'any 1189 s'esmenten dos camins públics que passaven pel costat i que 'van a tot arreu'. Aquesta expressió testimonia clarament de la situació privilegiada de la capella que era justament a l'encreuament de dos camins importants: el que procedent de Granollers, sortia de Caldes pel pont romà cap a Sentmenat i el que, procedent de Barcelona, es dirigia cap a Sant Llorenç Savall. Se sap també que l'any 1299 la servia un emità. I que durant el segle XVII es trobava derruïda i que el seu propietari, Sagrera, la féu reedificar aleshores. Actualment es troba en ruïnes. | 41.6308900,2.1480600 | 429038 | 4609146 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42683-foto-08033-242-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42683-foto-08033-242-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42683-foto-08033-242-3.jpg | Legal | Medieval|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Dessacralitzada des de ja fa molts anys. | 85|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||
| 42684 | Rec del Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rec-del-moli | XVIII | el mur arran de camí es troba parcialment enderrocat | Rec construït en pedra seca que antigament agafava les aigües de la riera de Caldes i, les conduïa pel suau desnivell en llarg rec, fins a la bassa o resclosa del Molí de Les Elies, i d'aquest, segurament anava a un altra molí seguint el curs de la riera. El Sr. Salvador Torras explicava els beneficis que tenia el pas de l'aigua pel rec, ja que l'aigua sempre és filtra i arribava als pous de la rodalia. Ens trobem doncs, amb una obra probablement feta abans del segle XIX, i que no tothom, en té coneixement. Segons el Sr. Torras, foren els propietaris del molí de Les Elies, qui van fer aquest obra i del qual actualment només en queden uns metres visibles, amb una part que ha sofert un enderroc, degut a la inexistència de manteniment. És per això que el rec de pedra seca ha estat substituït pels tubs moderns per transportar l'aigua de la riera. Aquest, devia agafar l'aigua de la resclosa propera de Les Elies, a la riera de Caldes, ja que el rec començava a pocs metres del gual del riu al pas de l'antic camí de Sant Feliu de Codines a Les Elies , (als límits dels termes de Caldes i Gallifa), i la portava fins a l'inici del segon tram de la riera on es trobava la resclosa del Molí de les Elies. Acualment es desconeix si alguna part del tram del rec era subterrani. El segon tram, començaria al marge esquerre de la riera de Caldes just on hi ha la resclosa del Sant Pare, on s'observa un petit mur de totxo i formigó amb una obertura per on s'escola l'aigua, cap una bassa de decantació de petites dimensions i on es podria entendre com l'inici d'aquest segon tram del rec, a través de una canalització de ceràmica que encara es visible i que s'utilitza pel rec de les hortes de més avall. | 08033-243 | Camí de Sant Feliu de Codines a Les Elies | La principal funció del rec des de la seva construcció, va ser, la d'embassar gran quantitat d'aigua que després servia per donar la força necessària al molí pel seu funcionament, (en la caiguda de l'aigua per gravetat). Després, aquesta aigua anava canalitzada a la basa del molí i retornava a la riera de Caldes. Segons el Sr. Torras, foren els propietaris del molí de Les Elies, qui van fer aquest obra. | 41.6742800,2.1374400 | 428201 | 4613972 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42684-foto-08033-243-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42684-foto-08033-243-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42685 | Edifici del carrer Pi i Margall, 51 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-del-carrer-pi-i-margall-51 | XIX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta plana i transitable, i amb una balustrada que fa de barana. La façana principal presenta una porta d'entrada de fusta, amb reixa de ferro molt treballada i una finestra amb una petita barana. Aquesta mateixa finestra és la que es reprodueix per la façana que dóna al carrer del geògraf Aparici, amb quatre finestres i una porteta lateral que sembla accedir per una androneta a l'interior d'un pati. La planta baixa està tota ella marcada per un arrebossat imitant carreus horitzontals. La façana orientada al carrer Pi i Margall presenta al segon pis, un finestral amb balconera i voladís; en canvi pel carrer del geògraf Aparici es pot veure una balconera molt més gran, també amb voladís, que engloba dues finestres porticades. Aquestes obertures estan decorades per unes motllures formant un arc de mig punt motllurat i dues mènsules laterals a cada brancal de la finestra. Aquest pis torna a quedar delimitat del tercer, per una altra cornisa, aquesta vegada molt més carregada i amb unes mènsules decoratives que sembla que l'aguantin a banda i banda dels finestrals. Al tercer pis, les obertures són quadrades, disposades ordenadament per damunt de les finestres del segon pis, donant un sentit de verticalitat i conjunt a la façana, sense cap element arquitectònic decoratiu. Cal destacar les mènsules, molt més grans i allargades que aguanten el ràfec de l'edifici. Es fonamentalment simètrica respecte un eix central emfatitzat per les motllures del coronament de l'edifici en forma de segment circular. L'edifici està rematat per una cornisa i una balustrada clàssica que fa de barana. | 08033-244 | Carrer Pi i Margall, núm. 51 | 41.6310700,2.1649400 | 430444 | 4609152 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42685-foto-08033-244-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42685-foto-08033-244-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||||
| 42686 | Barraca de La Resclosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-resclosa | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | manté tota l'estructura, però està coberta per vegetació, bàsicament bardisses | Barraca de vinya en pedra seca, de planta quadrada (1'25 x 1'25 metres), amb una alçada d'1'35 metres. Està integrada aprofitant el mateix desnivell de la feixa. La coberta està formada per vàries lloses grans, i al damunt la terra. Orientada a l'est. Als costats de l'entrada hi ha dos murs paral·lels en un angle de 90 º respecte a la paret de la feixa. Té una llinda de cinc centímetres d'amplada feta en un sol bloc de 90cm de llargada, que es recolza en els brancals de l'entrada fets amb blocs de pedra molt més grossos que la resta de pedra emprada en la seva construcció. L'obertura té uns setanta centímetres aproximadament per 1 metre d'alçada. | 08033-245 | Camí de les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6714800,2.1472300 | 429013 | 4613653 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42687 | Barraca de l'Hort del Baió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-lhort-del-baio | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | manté tota l'estructura, però està envoltada per vegetació, bàsicament bardisses | Barraca de vinya construïda en pedra seca i adossada en un marge natural arran del camí, integrada al mur de pedra seca que protegeix tota la feixa. El seu interior és de planta quadrada d'uns 2,5m x 2,5m i murs de 70 cm d'amplada, amb una alçada total d'1,40m. La coberta ha estat realitzada amb volada o cornisa, sobreposada per aproximació de filades i llosa plana final, coberta d'argila. Obertura orientada a llevant. Damunt dels brancals de pedra hi reposa la llinda, tallada amb pissarra vermella o pedra d'esmolar de grans dimensions; al damunt d'ella n'hi ha de més petites per retenir la terra que baixa naturalment del pendent de la feixa. També té un llindar fet amb pedra de les mateixes característiques. | 08033-246 | L'hort del Baió | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6702500,2.1482000 | 429093 | 4613516 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42687-foto-08033-246-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42687-foto-08033-246-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42687-foto-08033-246-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42688 | Barraca del Camí de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-cami-de-les-elies | XIX-XX | cal restaurar una part del sostre i netejar-la de bardisses | Barraca realitzada aprofitant el marge natural de la feixa. La paret del marge, feta de pedra seca ha estat aprofitada per construir-hi la barraca. Les altres parets han estat construïdes amb paredat mixt de carreus de pedra petits sense treballar i restes de material constructiu (teules, maó) units amb morter de calç. De planta rectangular, de 4 x 3 m, amb teulada, actualment ensorrada, d'una sola vessant i feta amb teula àrab. L'obertura es troba orientada a llevant, amb una porta d'accés de 1,60 x 0,70 m d'amplada aproximadament, i llinda i marxapeus de pedra d'esmolar vermella. A les parets que donen a ponent i nord-oest, s'observen dues finestretes, rectangulars, a mena gairebé d'espitllera, que segurament permetien el pas de la llum. També, s'observen les restes d'una antiga xemeneia situada a la cantonera dels murs de llevant i ponent, construïda amb lloses de pedra d'esmolar, amb una petita obertura a un pam de terra, possiblement per treure l'excés de fum de l'interior en dies de vent. Actualment el seu interior està ple de bardisses, amb part de l'enderroc de la teulada. | 08033-247 | Camí de les Elies | Segurament aquesta barraca fou construïda i utilitzada per poder guardar les eines dels pagesos i utilitzada com a aixopluc en cas de mal temps, i per què no, aixoplugar-hi el bestiar que acompanyava al pagès. | 41.6721800,2.1474100 | 429029 | 4613731 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | |||||||||
| 42689 | Barraca 1del bosc de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1del-bosc-de-les-elies | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XIX-XX | aquesta barraca es troba en molt bon estat de conservació. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a un marge també realitzat en pedra seca, que podrien datar de la mateixa època i que separa el desnivell de dues antigues feixes, ara ocupades pel bosc, bàsicament de pi blanc, a la part baixa de ponent del turó del Puig de Prat, aprofitant el desnivell del sòl. Excavada a l'interior del marge, la seva forma és original, ja que un cop s'accedeix per la porta hi ha una mena de rebedor d'uns 80 cm d'amplada que dona pas a dues obertures laterals, de planta circular, d'1,20cm de diàmetre i fonamentada sobre un sòl rocós de galets de pedra. Orientada cap al sud-oest. El marge on es troba la barraca, per damunt de la paret es troba plena de vegetació, sobretot romaní. La porta, d'uns 80 a 90 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb els brancals de pedra treballats i una llinda plana. També hi ha un marxapeus fet amb pedra. Al seu interior, en aquesta mena de rebedor, s'observa una petita fornícula excavada a la terra, que segurament servia de rebost. | 08033-248 | Bosc de les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6724400,2.1483100 | 429104 | 4613759 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42690 | Barraca 2 del bosc de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-del-bosc-de-les-elies | XIX-XX | Barraca realitzada aprofitant una part del marge natural de la feixa. Les altres parets han estat construïdes principalment amb paredat mixt de carreus de pedra petits sense treballar i restes de material constructiu (teules, maó) units amb morter de calç. De planta rectangular, de 4m x 3m aproximadament. D'una sola vessant, amb teula de teula àrab, on es pot llegir la data de reconstrucció de la teulada: 1980, gravada en el ciment que junta la cantonada del ràfec de la teulada amb la totxana. Té una xemeneia feta amb 4 teules àrabs posades verticalment i lligades entre elles per un filferro. L'obertura es troba orientada al sud-est, amb una porta d'accés de 1,60 cm x 70 cm d'amplada aproximadament, la llinda de fusta, molt seca pel pas del temps i brancals i llindar realitzats alternant maó i pedra . No té cap altre obertura que permeti el pas de la llum. Tampoc de porta de tancament. Al seu interior s'observa el sostre de la teulada fet amb bigues de ciment i totxana, així com una xemeneia amb graella per cuinar. Per la part del darrera té un petit dipòsit rodó d'uralita que recull les aigües pluvials de la teulada. | 08033-249 | Bosc de les Elies | La teulada ha estat refeta l'any 1980 | 41.6729200,2.1478800 | 429069 | 4613813 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||||
| 42691 | Barraca de les Oliveres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-les-oliveres | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | presenta la coberta enfonsada parcialment amb vegetació al seu interior | Barraca de vinya construïda en pedra seca aprofitant el marge del camí de Les Elies i que porta a la casa Nova de Les Elies, en un camp d'oliveres joves. És de planta quadrangular de 2,25 x 2,25 metres i murs de 60 cm d'amplada. Obertura orientada a llevant, amb una porta de 75 cm d'amplada per 90 centímetres d'alçada. Presenta una llinda de força gran que reposen sobre brancals de pedra. La coberta, tot i actualment s'ha enfonsat parcialment, presenta una volada o cornisa, sobreposada per aproximació de filades i llosa plana final de pissarra vermella o pedra d'esmolar, coberta d'argila i plena de vegetació. Al seu interior, a mà esquerra, en una cantonada, hi ha una xemeneia, feta amb una sola llosa també en pedra d'esmolar, i al seu costat, coincidint amb el mur on es troba la porta d'entrada una petita obertura quadrada, de 20 x 20cm que segurament permetia la sortida de fums. Les parets de l'interior de la barraca havien estat units amb morter de calç. | 08033-250 | Camí de Les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6713800,2.1481700 | 429091 | 4613641 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42692 | Barraca de l'hort d'en Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-lhort-den-joan | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | el seu interior està ple de deixalles, tot i que el seu estat de conservació és bó. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a un marge també realitzat en pedra seca, que podrien datar de la mateixa època i que separa el desnivell de dues antigues feixes, ara ocupades pel bosc, bàsicament alzinar. Excavada a l'interior del marge, totes les parets són de pedra. La porta es troba desplaçada cap un costat. Orientada cap migdia. La porta, d'uns 80 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb el brancal esquerra de pedra treballada, i el dret, aprofitant un gran bloc de pedra natural. Té una llinda de grans dimensions. També hi ha un marxapeus fet amb pedra. | 08033-251 | Bosc d'en Joan | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6728100,2.1480600 | 429084 | 4613800 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42693 | Barraca del Rec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-rec | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | el mur de l'antic Rec del Molí està parcialment enderrocat la qual cosa fa perillar l'estabilitat de la barraca adossada al mur. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a l'antic rec que anava des de Les Elies fins al Molí de les Elies que podrien datar de la mateixa època i que es troba a peu del camí que va de Sant Feliu de Codines a Les Elies. La seva entrada queda dissimulada per una alzina Excavada a l'interior del marge, totes les parets són de pedra. La porta es troba desplaçada cap un costat. Orientada cap migdia. El sostre de la barraca ha fet moviment degut a l'enderroc parcial del rec. La porta, d'uns 80 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb els brancal de pedra treballada, La llinda i el marxapeus estan fets en un sol bloc de pedra. | 08033-252 | Un cop passada la masia de Les Elies, adossada al mur de l'antic rec | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6294700,2.1655200 | 430491 | 4608974 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42693-foto-08033-252-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42693-foto-08033-252-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42693-foto-08033-252-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 | ||||||||
| 42694 | Trull de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-de-les-elies | XVIII-XX | Restes d'un antic trull on s'elaborava l'oli procedent del cultiu de les oliveres de Sant Sebastià de Montmajor i Gallifa, entre d'altres. Encara s'observen algunes de les parets, i una de les pedres del molí. No s'ha pogut trobar, degut a la vegetació existent i la terra acumulada als marges, el safareig possiblement cavat a la pedra, i destinat a guardar-hi l'oli procedent de la premsa. | 08033-253 | Les Elies | Construït sota de la roca de la muntanya per on passa el camí de Sant Feliu de Codines a Les Elies, en una balma natural, situada una mica més amunt de la casa que porta el mateix nom. Segons ens explica el Sr. Salvador Torras, en aquest lloc, en ple hivern, hi pot haver una diferència de 18ºC a 20ºC amb la temperatura exterior on es troba la casa. L'escalfor de la pedra permet el creixement a les parets rocoses del té de roca. Segons relata el Sr. Torres, els murs del molí tancaven tota la balma, però amb el pas del temps, i el seu abandonament, fou utilitzat pels pastors per aixoplugar els bens (fins a 300 bens). Com que el calor era tant gran, els pastors enderrocaren bona part dels murs, deixant només una part encara visible, i col·locant un empostissat perquè els bens no fugissin. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Es pesaven les olives i s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien moltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apillaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es neteja va amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6731700,2.1576700 | 429884 | 4613832 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42694-foto-08033-253-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42694-foto-08033-253-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42694-foto-08033-253-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:32 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 194,30 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc