Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42695 | Font de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-elies | XX | es troba al marge de la resclosa. | Font d'aigua que raja directament de la veta que surt naturalment de la muntanya. Es troba situada en el marge esquerra, al costat de la resclosa de Les Elies. En el marge s'hi va condicionar un petit muret de pedra de 30cm d'amplada x 40 d'alçada, per poder aguantar el tub de material pvc per on raja l'aigua constantment. Aquesta baixa pel marge fins a trobar el curs de la riera de Caldes, per sota de la resclosa. | 08033-254 | Les Elies | Aquest font la va fer el Sr. Salvador Torras, l'any 2006. Segons ens explica, la muntanya del Farell , conté moltes betes d'aigua subterrànies, i només cal cavar una mica sota els Espadats de Les Elies, en un marge, introduir-hi un tub en forma de broc, i un parell d'hores després, comença a rajar aigua. La geologia de la Vall de Les Elies, sobre la qual s'assenta la riera de Caldes bàsicament dues grans unitats, miocè i quaternari-, facilita una important escorrentia que aflora fàcilment als talussos les rieres i torrents i dóna lloc a l'aparició de fonts, algunes de les quals són intermitents en funció de la pluviometria. | 41.6779700,2.1599600 | 430080 | 4614363 | 2006 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42695-foto-08033-254-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42695-foto-08033-254-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42696 | Font del Rei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-rei | XVIII-XIX | cal una neteja de la vegetació així com arreglar el canaló fet amb pedra per on l'aigua sobrant baixa pel marge fins a trobar el curs de la riera. | Font on l'aigua raja directament de la veta que surt naturalment de la muntanya. El marge on es troba la font està fet de pedra seca, amb carreus sense tallar, amb una petita pica també de pedra a un pam de fondària del camí per on raja l'aigua contínuament. Aquesta es perd per un canaló fet amb pedra sense lligar que travessa el corriol fins a trobar el curs de la riera de Caldes. El canaló està malmès pel pas de les vaques i els murs de pedra seca on es troba la font està plena de vegetació, les arrels de la qual, estan malmetent l'estructura pròpiament dita. | 08033-255 | Vall de Les Elies | La geologia de la Vall de Les Elies, sobre la qual s'assenta la riera de Caldes - bàsicament dues grans unitats, miocè i quaternari-, facilita una important escorrentia que aflora fàcilment als talussos les rieres i torrents i dóna lloc a l'aparició de fonts, algunes de les quals són intermitents en funció de la pluviometria. | 41.6778500,2.1598800 | 430073 | 4614350 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42696-foto-08033-255-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42696-foto-08033-255-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42696-foto-08033-255-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42697 | Molí de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-les-elies | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII-XIX | enderroc de la teulada i parcialment del segon pis | Molí fariner, de planta quadrada, amb planta baixa i pis, amb el portal d'entrada situat a ponent. Els brancals són de pedra de pissarra vermella i amb una llinda de grans dimensions, on hi ha gravat el nom del seu antic propietari 'JAUME TORRAS', juntament amb l'any '1775'. En aquesta llinda ha una altra inscripció que no s'ha pogut llegit degut a l'erosió de la pròpia pedra. La teulada a una sola vessant, en teula àrab, que des de fa molts anys no existeix. De la planta pis, no en queda gaire cosa. En la paret del mur de llevant, s'observa que el primer pis hauria estat construït posteriorment, ja que s'endevina una construcció més antiga de planta baixa amb teulada a dues vessants. Aquesta presenta una obertura de la qual ja no queda més que una part dels brancals de la finestra. La façana que dona a migdia, és la que presenta l'enderroc del primer pis més considerable, segurament degut a l'existència d'una heura, que amb les seves arrels, ha anat desprenent les pedres de la façana. Pel que fa a la façana situada en direcció nord, aquesta està força malmesa i recoberta de vegetació, la qual cosa fa impossible la seva descripció. S'endevinen però un parell d'obertures que haurien estat finestres amb llindes, brancals i àmbit de pedra. Per la façana de ponent, damunt del cobert realitzat amb pedra i encanyissat s'endevina també una porta d'entrada al primer pis amb la llinda dreta de carreus treballats i al seu costat tres obertures, dues d'elles de petites dimensions tapiades amb carreus de pedra i una tercera, envoltada per l'heura on només queda una part dels brancals i l'ampit de pedra. Al costat de la porta d'entrada, per la planta baixa, s'observa un espai construït amb pedra seguint el marge i que ve a recolzar-se a la paret de façana de ponent. Es tracta d'un cobert realitzat amb una volta d'encanyissat, de les mides d'un carro. L'obrador o càrcol situat a la planta baixa, té una planta rectangular d'uns 5m x 8m aproximadament, a l'interior del qual es conserva la volta d'encanyissat, encara en bon estat i una petita finestreta de forma trapezoïdal, amb vistes a la riera, força estreta i que va ser tapiada posteriorment amb pedra de pissarra vermella. A l'interior de l'estança s'hi pot observar encara el pedrís ample i alt que servia de suport a les dues moles que es troben 'in situ'. Damunt del pedrís, hi ha les dues moles, que tanmateix, eren les que feien la feina més complexa. Aquestes peces són circulars, de pedra, d'uns sis a set pams ( 1,30 a 1,40 m.) de diàmetre per un o dos de gruix. El centre de la mola, l'ull de la mola és foradat. També s'observa el ratllat de les moles: conjunt d'incisions en forma de petits canals solquen les cares que molen, amb l'objectiu de treure i apartar el segó i per facilitar la mòlta de gra i ajudar la circulació del gra mig mòlt del centre de la mola fins a l'extrem exterior. També hi ha una xemeneia d'època contemporània feta amb totxana, i menjadores pel bestiar, prova de que aquest espai havia estat utilitzat fins fa ben poc per aixoplugar-hi els bens. Sota l'obrador s'obre un espai encara visible amb una volta de pedra de la canal de desaigua, orientada a migdia, que anava fins a la riera. La resta de la canal està coberta per la terra degut a que en aquest lloc encara es llaura per cultivar. | 08033-256 | A 100 metres del Rec de la Resclosa del Sant Pare | Situat en les terres propietat des de fa segles de la família Torras .A la llinda de la porta d'entrada, hi ha encara la inscripció que porta el nom de l'antic propietari del molí: 'JAUME TORRAS', amb la data '1775'. Segons ens explica el Sr. Salvador Torras, descendent d'en Jaume, aquest molí funcionava ja quan encara existia la masia de Les Elies Velles, situada per damunt de la casa Nova de Les Elies, i que segons diu, fou construïda al 1300 i va patir un incendi l'any 1714. Fou llavors quan els propietaris, sempre de la seva família, decidiren construir la masia coneguda amb el nom de Les Elies, seguint la riera de Caldes, i on actualment hi viu el Sr. Torras. Segons el propietari actual, les teules de l'antic molí en desús, foren aprofitades per arreglar altres teulades malmeses en època de mancança quan ell era petit. En aquest molí venien els habitants de Gallifa i del Barri de Sant Sebastià de Montmajor a moldre el gra per fer-ne farina. Segurament es tractava d'un molí fariner de bassa, que captava l'aigua de la riera com a font d'energia natural. L'aigua passava per un cup (pou) i amb la seva força movia el rodet del molí. D'aquesta manera els pagesos molien el blat per fer farina. Per posar-lo en funcionament, l' aigua de la riera era canalitzada fins a una bassa que hi devia haver prop del molí, i que potser amb les bardisses i la feixa que es continua cultivant impedeixen veure'n les restes. La bassa que servia per emmagatzemar l'aigua aconseguia regular-ne la pressió. Aquest disposava d'un pou, ubicat en un extrem tocant o prop de la paret del molí a mena de conducte vertical circular amb una obertura petita al fons per la qual l'aigua sortia a pressió sobre el rodet. El mecanisme d'aquest molí havia de ser molt senzill: l'aigua del pou queia amb força sobre la turbina fent-la girar; Aquí es produïa la transformació de l'energia hidràulica en energia mecànica, la pressió de l'aigua es convertia en moviment rotatori. Aquest moviment es transmetia a través d'un eix a la mola superior que girava a sobre d'una altra de fixa. Entre mig de les dues moles hi havia el blat per a ser mòlt. | 41.6705600,2.1640200 | 430410 | 4613537 | 1775 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42697-foto-08033-256-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42697-foto-08033-256-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42697-foto-08033-256-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42698 | Vall de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vall-de-les-elies | JACINTE, Elies. (1921). Alçament de la serralada pirenenca i l'enfondrament del Vallès. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. Vol. 21, núm. 2. VARIS AUTORS. (1998). Diccionari de Geologia. Institut d'Estudis Catalans. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | La vall de les Elies és forma part d'una depressió allargada de la superfície del territori de Caldes recorreguda per les aigües de la riera de Caldes de Montbui. En aquesta vall s'hi observa presència humana documentada per les masies des de l'any 1300, acompanyada per les transformacions que els seus habitants han fet en llarg dels segles en aquest paratge: marges de pedra, barraques de vinya i de pastor, rescloses, molins, etc. La part superior de la riera de Caldes és de relleu més accidentat i complex on es pot veure una vall molt encaixada, amb poques oportunitats de colonització. A la vall hi trobem representats els boscos característics de la mediterrània septentrional formats per l'alzinar litoral, la brolla de romaní i el bruc d'hivern, les pinedes secundàries de pi blanc i pi pinyoner, el bosc de ribera i els conreus. Aquests espais agrícoles serveixen de refugi i lloc d'alimentació a moltes espècies importants per al manteniment dels ecosistemes mediterranis. Les clapes d'alzinar més ben conservades es troben en el vessant de la Serra Llisa, en direcció a Sant Sebastià de Montmajor, coincidint amb una zona ombrívola i humida. El bosc de ribera d'omedes i alberedes es localitza arran mateix dels torrents i rieres de la vall. Alguns dels arbres i arbusts més destacats com a vegetació potencial de la Vall de Les Elies són l'alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l'aladern falç (Rhamnus alaternus), el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), l'arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l'esparreguera (Asparagus amtifolius), o la roja (Rubia peregrina), l'arítjol (Smilax aspera), el lligabosc (Lonicera implexa) acaben de lligar el conjunt. L'estrat herbaci hi és poc desenvolupat, sovint dominat per l'heura (Hedera helix); en els llocs més obacs el roure cerrioide (Quercus cerrioides), l'auró negre (Hacer monspessulanum), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), la servera (Sorbus domestica) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). En altres llocs de la riera hi podem observar alberedes, alternant freixe (Fraxinus angustifolia) i de vegades, afavorit per l'home, el pollancre (Populus nigra). L'estrat arbustiu i herbaci són bastant similars al de l'omeda, on afegiríem la vinca (Vinca diformis) i la sarriassa (Arum italicum). Per últim cal esmentar la vegetació que, sense ser pròpiament de ribera, sinó més aviat de basses és present prop de les rescloses o estanys d'aigua com el Gorg de Les Elies. Es tracta de les jonqueres (molinio-Holoschoenion), comunitats dominades pels joncs, com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus). La superfície agrícola de la vall està ocupada bàsicament pels cereals, farratges, i per espècies ruderals, enmig dels camps i arvenses als seus marges. La comunitat més extensa és la ravenissa blanca, la calcida, el gram (Cynodon dactylon), els lletsons, el boixac de camp (Calendula arvensis) o la veronica (Veronica persica). D'altra banda, en les vores de camins agrícoles hi creix una vegetació ruderal, com el card marià, la borratja, el cardó, etc. I en els terrenys erms hi domina de l'olivarda, la calcida blanca i diversos trèvols. Les feixes on fins fa pocs anys s'hi conreava estan sovint ocupades per gramínies com els fenassars, acompanyats de fonoll, pimpinella, sense oblidar la comunitat de bardissa amb roldor, caracteritzat per l'espinositat i l'atapeïment dels arbusts i lianes que la integren, sempre acompanyats de plantes de la família de les rosàcies, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogym), els rosers (Rosa Canina) i l'aranyoner (Prunus spinosa). També és molt important senyalar la presència amunt de la riera, en zones més obagues, una espècie vegetal estrictament protegida a tot el territori de Catalunya: el boix grèvol (Ilex aquifolium) (Ordre de 5 de novembre de 1984 i del 28 d'octubre de 1986 del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca). | 08033-257 | Vall de les Elies | Caldes de Montbui es troba en un espai físic entre dues entitats geològiques estructurals: la Serralada Pre-Litoral Catalana (amb materials que van del Paleozoic al Trias) i la Depressió del Vallès-Penedès (Miocè). La falla que limita la unitat del Vallès-Penedès de la serralada Pre-Litoral passa, precisament per Caldes de Montbui, i probablement es va constituir per primera vegada durant el Miocè. Els materials litològics que es poden trobar a la vall són molt diversos i pertanyen, en conjunt, a totes les eres geològiques. Els materials més antics són les pissarres paleozoiques, tracatant-se bàsicament de cloroesquists amb quars i albita, de textura granolepidoblàstica porfídica. Entre els minerals accessoris hi trobem l'apatita, l'hornblenda i la moscovita. Ja dins dels sediments mesozoics trobem uns primers estrats de característic color vermell que corresponen al buntsandstein, de potència fins a 250 metres. Es tracta de gresos amb ciment silícis que contenen pirita i mineral de ferro com elements accessoris. Les argiles que hi ha dins la matriu d'aquests gresos solen contenir abundants miques i per contra, poc quars. Ocasionalment es pot trobar guix i com a minerals accessoris hi ha l'òxid de ferro i pirita. La matèria orgànica i la pirita són elements accessoris. Al sector nord del municipi hi ha materials eocènics, a base d'argiles i gresos vermells amb ciment esparític. Poden contentir feldspats i com element generalitzat l'òxid de ferro. Finalment trobem els materials quaternaris, que queden reduïts a dipòsits i terrasses fluvials, llims argilosos i derrubis pendents. Són formacions molt hereromètriques i de desenvolupament molt local. Per altra banda hi ha la xarxa hidrogràfica superficial de Caldes, estretament lligada a la posició geogràfica del municipi a cavall de la Conca del Vallès i la serralada Pre-Litoral. El curs fluvial pel que vertebra la major part de les aigües del municipi és la riera de Caldes. Aquesta riera, que travessa de nord a sud el terme, es constitueix com un dels 6 tributaris del Besòs, juntament amb el riu Sec, el Ripoll, el Tenes, el Congost i el Mogent. La riera, rep un bon nombre de rieres i torrents originats en els turons i colls de la Serralada Pre-litoral. Els tributaris més importants són la riera de Codonys, la riera de Sant Sebastià, el Torrent de Coscurell, el torrent del prat de Baix, el Torrent de Can Camps, el torrent sec de les Arenes. El conjut d'aquestes rieres i torrents mostra un règim pluvial, i atès el pendent del relleu per on circulen en èpoques de fortes pluges es mostren altament dinàmics, mentre que sovint s'assequen durant els períodes eixuts. En aquesta vall també tenim les aigües subterrànies, que cal distinguir entre sorgències i aqüífers ordinaris. L'origen de les sorgències es roba en la infiltració de la pluja caiguda sobre les muntanyes esmentades més amunt i que després d'un període de resistència dins l'aqüífer profund de més de mil anys, acaba sortint a la superfície i donant lloc a un recurs natural que ja era àmpliament aprofitat durant l'època romana. Dins l'aqüífer, l'aigua s'escalfa simplement degut a la profunditat a la que atenyen les aigües. A la superfície brolla a una temperatura de 74ºC. Són aigües de clorurat-sódic que deuen la seva composició a la dissolució que l'aigua calenta és capaç de fer dels minerals que contenen les granodiorites que travessa. La porositat dels materials que conformen l'estratigrafia facilita la infiltració de part de les aigües superficials vers el substrat litològic. La vegetació es troba plenament dins de la regió biogeogràfica mediterrània, però la moderada altitud a la que ateny el municipi fa que, als obacs de les seves muntanyes hom pugui trobar alguns elements de la regió biogeogràfica eurosiberiana. A més la gran varietat de substrats litologis, que van des de les pissarres ales calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals. | 41.6414100,2.1597400 | 430022 | 4610305 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42698-foto-08033-257-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42698-foto-08033-257-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció)Finalment, cal esmentar també tota una comunitat faunística que aprofita d'aquest entorn natural excepcional. Entre ella cal destacar un seguit de mamífers tals com els rosegadors (ratolí de bosc (Apodemus Sylvaticus, el ratolí mediterrani (Mus spretus). Del grup dels insectivors hi trobem la musaranya comuna, els esquirols, la rata cellarda. Del grup dels ungulats està representat pel porc senglar. Altres mamífers són el toixò (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela 8Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la geneta (Genetta genetta). Del grup dels ocells, destaquen els rapinayaires diürns, des de l'astor (Accipiter gentilis), a l'esparver vulgar (Accipiter nisus) o l'aligot (Buteo buteo), o rapinyaries nocturns com el gamarús (Strix aluco). També cal destacar varis ocells diürns com el gaig, el tudó, la tòrtora, el cucut, el picot verd i el picot garser. També hi ha varis tipus de mallerengues, o dels túrdids, com el pit-roig o el rossinyol i la merla. Altres ocells són el cargolet,i una gran varietat de fringíl·lids. Als boscos propers als conreus hi nidifiquen el gafarró, la cadernera iel verdum. També, es pot veure el faisà, tot i que aquest és introduït periòdicament pels caçadors.Entre els rèptils que es poden trobar en aquesta zona es pot citar el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), la sargantana cendrosa (Psammodromus hispanicus), el vidriol (Anguis fragilis), la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la colobra llisa meridional (Coronell girondica). En els ambients oberts, es pot trobar el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus), l'eriçó africà (Erinaceus algirus) i el conill (Oryctolagus cuniculus). En els indrets on l'aigua de pluja o dels recs s'estanca, de manera permanent o temporal són ocupats per comunitats d'amfibis, destacant la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezí), reineta comú (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytes obstetricans), i el gripau corredor (Bufo calamita). En el tram alt de la riera de Caldes, hi ha presència de rèptils com la colobra de collar (Natrix natrix), la serp d'aigua (natrix maura). Entre el peixos destaca el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i una d'introduïda, la carpa (Cyprinus carpio). Una altra espècie introduïda ha estat el cranc americà (Procambarus clarki).(Continuació història)Aquesta vall ha estat des de temps antics condicionada per les activitats humanes. Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència directa del progressiu abandonament d'aquell espai com a lloc d'interés agrícola i ramader des de finals del segle XIX. Així, si bé en aquesta vall, antigament havien hagut camps de conreu, cultiu de l'olivera, ramaderia, el cultiu de la vinya, (aquesta última que s'anà abandonant amb la fil·loxera que exterminà els ceps durant el segle XIX, a part de que la qualitat del vi no era gaire bona), una gran part d'aquesta zona muntanyosa està actualment recoberta per pineds i brolles secundàries, barrejades en proporcions variables amb espècies pròpies dels alzinars que van recuperant els seus antics dominis. La vegetació de ribera, amb els elements arquitectònics propis com els molins, les rescloses, pous, mines, barraques de vinya, de pastor, etc s'ha anat abandonant paulativament. | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42699 | Resclosa del Sant Pare | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-del-sant-pare | XIX-XX | Resclosa construïda transversalment en el curs d'aigua de la riera de Caldes amb l'objectiu d'elevar el nivell de l'aigua i desviar-la per aprofitar-la per al rec, mitjançant una canalització cap els cultius dels Sovatges. Situada a la confluència de la riera de Caldes amb el Torrent del Prat del Dalt, fa una trentena de metres de llargada per 1,10m d'alçada i 50cm de gruix. L'estrat arbori que envolta la resclosa està bàsicament dominat per alzinar (quercus), amb algun àlber (Populus alba), i freixe (Fraxinus angustifolia). Els estrats arbustius i herbacis són bastant similars al de l'omeda, però en el cas de les alberedes litorals es caracteritza per presentar vinca (Vinca diformis) i sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), i comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus). També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo coriarietum), molt abundant als marges. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per la gran quantitat d'espines i l'atapaïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-258 | Riera de Caldes | Fins a mitjans del segle XX, les petites rescloses o assuts, havien estat originàriament construïdes amb fusta, maons, o pedra natural. Després, bé per que es van haver d'eixamplar, bé perquè resistissin més a les crescudes de les rieres o rius, es faran de formigó armat. Pel que el Sr. Salvador Torras ens explica, aquesta resclosa va ser construïda pels seus avantpassats, i era controlada cada dia, ja que el cabdal d'aigua era molt més important que actualment. Els seus avantpassats vivien a la masia situada no gaire lluny, de les Elies Velles, que l'any 1714 desaparegué en un incendi. Tot i que varen marxar a viure riera amunt, continuaren ocupant-se del manteniment de la Resclosa i del Molí fariner situat 100 metres més amunt fins que aquest quedà en desús. | 41.6413200,2.1596700 | 430016 | 4610295 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42699-foto-08033-258-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42699-foto-08033-258-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42700 | Caseta de pou del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caseta-de-pou-del-prat-de-dalt | XX | Caseta de pou, feta d'obra, de planta rectangular, de 2m d'amplada per 3,50m de llargada. Coberta a doble vessant, en teula àrab, amb les bigues de formigó. El carener es troba perpendicular a la façana principal que es troba encarada al Prat de Dalt orientada al nord oest. Per sota del carener presenta una petita finestreta amb un arc, que permet la ventilació, per sota mateix una porta de fusta de 80 cm d'amplada. Sortint de la paret, collat a la façana hi ha un ferro que porta uns cables de telèfon en direcció a la masia del Prat de Dalt. La façana està arrebossada i pintada de color blanc. | 08033-259 | Camí de Les Elies | 41.6745000,2.1369000 | 428157 | 4613997 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42700-foto-08033-259-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42700-foto-08033-259-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42701 | Marges de la Vall de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/marges-de-la-vall-de-les-elies | GENERALITAT DE CATALUNYA, (1994). Departament de Medi Ambient: 'Les construccions en pedra seca' (full divulgatiu), Barcelona, desembre de 1994 GIRONÈS i DESCARREGA, Josep. (1999). L'art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Diputació de Tarragona PLANS i MAESTRA,Jaume. (1994). Construccions de pedra seca a la comarca de Bages. Centre Excursionista de la Comarca de Bages. SUBIRATS i VILLALBÍ, M. (1992). 'El paisaje de la comarca del Monsià y las construccions de piedra en seco'. Article publicat a la revista NARRIA, Edita Museo de Artes y Tradiciones Populares, Madrid 1992. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XX | Marges de pedra seca que es troben disseminats arran de la vall, i que es poden observar des del camí de les Elies, essent els més remarcables, els marges que es troben just abans d'arribar a la Casa Nova de les Elies. A tota la vall en trobem d'altura ben variable: des dels que aixequen mig metre, en terres quasi planes, fins a respectables murs de tres metres a quatre, prop del Molí de Les Elies, on hi ha més desnivell i pedra adequada. Pel que fa al seu perfil, aquest és usualment vertical per a alçades no superiors als dos metres. Els de més altura, que també són els més resistents, com a murs de contenció, solen ser esgraonats o, encara, atalussats, tot i que també en podem trobar desraonats de poca altura. La seva línia és generalment recta, però també n'hi ha que s'adapten al terreny seguint les corbes de nivell . Als marges, ens podem trobar amb pedres que van des de la mida d'un puny fins a peces de tres o més decímetres cúbics i uns deu quilograms, que els margeraires havien de saber situar en la posició i el lloc adequat de la construcció. Encara que la majoria d'aquestes parets són verticals i no massa altes, n'hi ha també amb el perfil esgraonat i atalussat. De tant en tant, es poden observar els esglaons, fets amb pedres retocades i planes, més grosses, que s'encabien dins del marge, i que permetien pujar i baixar de feixa, sense haver de saltar. En molts d'aquests marges, es poden observar barraques de vinya que quedaven integrades al conjunt. Algunes d'elles encara estan en bon estat. | 08033-260 | Camí de les Elies | Es feien bancals que s'afermaven amb uns murs de pedra, on es conjugava sàviament la filigrana d'un mosaic amb la resistència d'una paret feta en sec sense cap mena de morter. Aquests murs tenien la finalitat de ser efectius contenidors de la terra i de l'aigua que hi podia arribar. Acabat el marge, el terreny quedava enllestit per al cultiu. La seva construcció suposava primerament desermar el terreny d'on s'obtenien les pedres que posteriorment es disposarien com a jardinera. Així es podia anivellar la terra del nou bancal. La pedra sobrant servia per a construir les barraques i cabanes que es veuen pels mateixos indrets, o bé es portava cap a les terres menys pedregoses per cobrir-ne les necessitats. Sovint, però, encara quedaven pedres, que s'apilaven endreçadament en algun extrem de la finca. Aquest material obtingut del mateix camp proporcionava una diversitat de peces, que s'instal·laven més o menys retocades, tant als marges com a les barraques. Per a la seva construcció, i en qualsevol cas, l'aixecament d'un marge suposava una tècnica acurada en el muntatge de la primera filera, que havia d'assentar-se sòlidament, i de la última, que coronava la paret fent de lligada. Era doncs, molt usual emprar la pedra tal com es trobava al camp, pràcticament sense retocar, per a bastir marges i barraques. Per tant, ens podem trobar amb pedres que van des de la mida d'un puny fins a peces de tres o més decímetres cúbics i uns deu quilograms, que els margeraires havien de saber situar en la posició i el lloc adequat de la construcció. Encara que la majoria d'aquestes parets són verticals i no massa altes, n'hi ha també amb el perfil esgraonat i atalussat. En molts d'aquests marges s'hi construïen barraques de vinya, quedant integrades al conjunt. | 41.6742800,2.1374400 | 428201 | 4613972 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42701-foto-08033-260-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42701-foto-08033-260-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42701-foto-08033-260-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En llocs on s'han abandonat els cultius, i els marges s'estan enderrocant per la invasió del bosc, que creix sense cap mena de control ni neteja, i juntament amb els marges, algunes de les barraques de vinya que estaven integradis al seu interior mateix, alguna d'elles amb dues cavitats importants. | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42702 | Col·lecció local | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-local | XX-XXI | Col·lecció formada pel conjunt de documents, propis de la biblioteca, relacionats amb el municipi de Caldes de Montbui, Vallès Oriental i municipis fronterers i que té per objectiu recollir tots els materials que poden ser útils a l'estudi de la vila, tant del passat, com de l'actualitat i del futur: la història, el marc geogràfic, la cultura, les festes, els costums i les tradicions, l'economia, l'art, etc. També en formen part les obres que tracten sobre els autors nascuts a la comarca o que n'estan vinculats, o aquelles obres que tenen com a autor un calderí. Per tal de seleccionar aquelles obres que han de configurar la col·lecció local de la biblioteca s'han elaborat uns criteris a seguir per fer la corresponent selecció, supeditats sempre a l'àrea geogràfica de Caldes de Montbui, Vallès Oriental i municipis fronterers. L'abast temàtic comprèn el termalisme, Manolo Hugué, història , art, economia, cultura, festes, costums i tradicions de Caldes de Montbui, altres municipis del Vallès Oriental o municipis fronterers del Vallès Occidental (Gallifa, sant Llorenç de Savall, Sentmenat i Palau Solità i Plegamans), la Conca del Besòs (publicacions sobre el riu a AD), Sant Miquel del Fai (espai natural), Pous de glaç (n'hi ha al Montseny, Tagamanent...), altres. Finalment comprèn qualsevol obra d'un autor local sempre que compleixi els següents requisits: que hagi nascut a la localitat; que hagi passat tota o la major part de la seva vida a la localitat, tant si hi ha nascut com si no. En el cas en que un autor publiqui una obra que no tracti algun dels temes especificats, també s'inclourà dins de la col·lecció local. També es poden trobar DVD i vídeos i CD's de Caldes. Pel que fa a les revistes destaca la que publica l'IES Manolo Hugué, 'Carpe Diem', des de l'any 1996; el butlletí editat per l'ajuntament de Caldes 'Casa de la Vila'; del Museu de Granollers 'Lauro Comarcal'; 'L'observatori del Vallès Oriental', editat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental; reculls de premsa local; la revista 'Montbui'; 'La Revista del Vallès', diversos fulletons d'entitats. Hi ha sis revistes pendents del vist i plau per ser catalogades i poder entrar a formar part del fons de la col·lecció local i que són les següents: la revista de 'La Coral Clavé', 'CECMO', 'Vet aquí', 'Tribuna Termal', 'L'Esbarjo'i 'la Raspa'. | 08033-261 | Carrer de Santa Teresa, núm. 3-5 | La biblioteca forma part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i és de l'ajuntament de Caldes de Montbui, que la gestiona en conveni amb la Diputació. | 41.6743600,2.1418800 | 428571 | 4613977 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42702-foto-08033-261-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42702-foto-08033-261-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Actualment el director de la biblioteca és el Sr. Juan Moreno Díaz. Els horaris i dies d'obertura són de dilluns a divendres de 15,30 a 20,30 h; els dimecres i dissabtes pels matins, de 10 a 13,30 h. | 98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42703 | Despoblat del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/despoblat-del-prat-de-dalt | A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XALABARDER, A. (1935). Caldes antic i modern: apunts per a la història de la vila de Caldes de Montbui. Centre Excursionista Calderí. Caldes de Montbui. | XII-XVII | Restes d'estructures formant un gran recinte rectangular, de 15 metres per 19,40 m de costats. Actualment, tot i que el bosc de pi és relativament jove degut a un incendi que va patir part del turó fa uns anys, el sotabosc ha recobert gairebé la totalitat de les estructures; malgrat tot per la banda nord, es poden identificar alguns dels murs externs així com les divisions dels espais interiors. Els murs interns de compartimentació són més estrets, d'uns 60 centímetres, mentre que els exteriors amiden 1 m X 0.80 m d'amplada. Els paraments són de pedres grans (26 cm X 10 cm), tot just trencades i sense cap retoc. Estan disposades en filades irregulars i lligades amb una mica de calç i argila. Aquest recinte, tant per la seva situació dominant com per les característiques constructives, es destaca clarament de la resta de murs que s'estenen al llarg del pendent del turó. Manquen els elements constructius de la coberta així com gran part del volum suposat dels murs. Aquest fet fa pensar en la possibilitat que els murs fossin obrats, des de la meitat fins a la coberta amb tovots d'argila i pedres. La coberta podria haver estat construïda amb branques i capes d'argila. Les restes d'aquesta edificació ocupen la major part del cim del turó del Prat de Dalt, on 75 metres més avall (en línia recta), també hi ha les restes de l'ermita romànica dedicada a Sant Tomàs Becket. | 08033-262 | Turó del Prat de Dalt | El topònim del Prat de Dalt s'identifica des del segle XIV amb el de Prat de Sant Tomàs. Ja a l'any 1319 es fa esment del Mas Prat de Sant Tomàs, i es podria afirmar que aquesta cita fa referència a un hàbitat proper a l'ermita de Sant Tomàs, de la qual ha hi ha notícies al final del segle XII. Per un abandonament primerenc, del qual no s'en tenen més notícies, el topònim del Prat de Dalt ha passat a identificar l'actual masia situada al peu del turó del Prat de Dalt, prop de la carretera de Caldes a Sant Feliu de Codines. Segons el Sr. Oller, propietari de les terres, fa potser 50 anys, que en aquest turó, el llavors secretari de l'ajuntament de Sant Feliu de Codines, aficionat a l'arqueologia, realitzà una prospecció del lloc, i trobant fragments ceràmics que farien pensar que aquestes restes estarien associades a la mateixa època constructiva de l'ermita de Sant Tomàs, i per tant, podrien oscil·lar entre els segles IX i X. | 41.6735000,2.1385600 | 428294 | 4613885 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42703-foto-08033-262-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42703-foto-08033-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42703-foto-08033-262-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42704 | Font del Cussonell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-cussonell | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona, pàg. 86. Editorial Teide. Barcelona. | XIX-XX | Font situada a un dels extrems del Camp Gran, al peu del turó del Prat de Dalt, molt propera del Torrent del Cussonell, que encara actualment fa de línia divisòria entre els municipis de Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines. L'aigua d'aquesta font neix d'una veta d'aigua sota terra, que es troba canalitzada 20 metres més amunt, lloc on es trobava l'antiga font i que es va anar fent malbé per la manca de manteniment. L'aigua de la font actual, raja constant, per un broc de plàstic col·locat dins del mateix muret de formigó i pedra, que va a buscar el naixement de la veta d'aigua. Per sota del broc, l'aigua va rajant, passant entre el marge i un muret de pedra construït als anys 70 per retenir la terra del marge, aprofitant el pendent fins que es perd en direcció al torrent del Cussonell. Aquesta font està envoltada d'avellaners. | 08033-263 | El Camp Gran | Moreu-Rey (1962), parla de la font de Cossanell o del Cossanell, situada prop del torrent del Cossanell, que serveix de fita dels torrents de Sant Feliu i del Caldes. Aquest nom el troba ja documentat l'any 1443, fent referència també al torrent que porta el mateix nom i que neix molt aprop: 'aragay qui ix de fonte de Cossanell'. Moreu-Rey (1962) també senyala que ja entrat el segle XX aquest topònim es troba escrit amb la lletra 'u' i no amb 'o'. El Torrent de Cossanell o del Cossanell, es troba citat en el document apòcrif de la consagració de Sant Feliu (datat de 1193, probablement no anterior al 1450). Moreu-Rey també senyala que aquest torrent fa de límit als torrents de Sant Feliu i de Caldes, i és afluent, a l'esquerra de la Riera oTorrent de Sant Feliu. El Sr. Oller, propietari de les terres explica de l'antiga font, de la qual encara es poden observar les restes, que aquesta va ser pagada per un tal 'Usart' o 'Usard'. Segons ens narra durant el treball de camp, 'durant l'època de més esplendor dels balnearis, venia per Caldes, gent amb molts diners. Una d'aquestes persones, el Sr. 'Usart' o 'Usard' s'enamorà de l'indret, i va pagar les obres d'acondicionament de la font, que constava d'una placa amb el nom de la font, amb una petita teuladeta, on per sota hi havia el broc, un pedrís amb el seient fet de rajol porós vermell, ubicat a la banda dreta per permetre seure a la gent, i una canal feta de totxos per desaiguar l'aigua sobrant torrent avall. La font quedava arrecerada ja que tota ella estava envoltada per uns murs construits de pedra seca (per una banda) que retenient el marge de terra, i per l'altre lligats amb argamassa, amb uns pilars i una petita pèrgola per on la vegetació protegia els visitants de les fortes calors. | 41.6728000,2.1429100 | 428655 | 4613803 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42704-foto-08033-263-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42704-foto-08033-263-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, el Sr. Oller ens acompanya fins a la font, on es poden observar una mica més amunt de l'actual font, les restes de l'antiga construïda segurament a finals del segle XIX. | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42705 | Forn de calç III del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-iii-del-prat-de-dalt | XVIII-XIX | en eixamplar el camí es va enderrocar una gran part del forn de calç. | Forn de calç del qual només en queda el mur orientat al sud-est. Al costat dret del mur, hi ha una cova excavada en el sauló amb el marc d'una porteta de fusta, que servia de refugi. Actualment és ple de bardisses i heura. A l'eixamplar el camí, el mur amb la boca del forn foren enderrocats. | 08033-264 | El Camp Gran | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6718600,2.1455800 | 428876 | 4613697 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42705-foto-08033-264-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42705-foto-08033-264-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42705-foto-08033-264-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El Sr. Oller, propietari de les terres del Prat de Dalt, on es troba el forn, situa en aquest indret, un fet històric. Sembla ser, que durant la retirada de les tropes republicanes, de la Guerra Civil Espanyola, alguns demòcrates republicans, pensant que la única falta que havien comès era estar en el costat dels vençuts, van decidir no passar cap a França a través dels Pirineus. Dos d'ells, van decidir amargar-se en el forn de calç, excavant en un dels costats del forn, una cova de sauló on no s'hi cap de peu. Però la mala sort va fer que els 'regulars del dictador', els trobessin i despullats, els afusellessin allí mateix. El Sr. Oller, no recorda exactament si els cossos dels dos republicans varen quedar enterrats just per damunt del forn de calç, o bé per sota, on hi ha la figuera i els avellaners de la font però que de ben segur que es trobaven allí; el que no recorda exactament si encara hi estan enterrats o si bé, fa uns anys es recuperaren els ossos i foren col·locats en algun nínxol al cementiri municipal. | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42706 | Bassa del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-del-prat-de-dalt | XIX | Bassa de planta quadrada que mesura 15m x 15m, i 3 m d'alçada, feta de pedra i maó i arrebossada amb ciment. Els murs mesuren entre 80cm i 1m d'amplada. La part més alta està tallada en biaix i recoberta de rajols de ceràmica vermell. A la cara de migdia, hi ha una escaleta de ferro que permet pujar fins a dalt. La bassa es troba situada a pocs metres del Torrent de la Font del Ferro. | 08033-265 | Camps del Prat de Dalt | 41.6736600,2.1437000 | 428722 | 4613898 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42706-foto-08033-265-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42706-foto-08033-265-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42707 | Mina I del Molí d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-i-del-moli-den-selles | XVII-XVIII | Galeria excavada primerament a la roca i després directament al sauló, que comunica fins a la mina del Dimoni, o mina de la Font del Dimoni. Aquesta mesura 1 metre d'alçada x 50 cm d'amplada màxima, amb un seguit de pous que permeten, en cas d'enderroc o esllavissada d'una part del sostre o mur, treure el sauló amb cabassos lligats a una corda. Aquests pous, que de vegades arriben a fer més de 10 metres d'alçada, tenen la boca tapada. Per accedir al seu interior, cal baixar per unes escales fetes d'obra. Les parets del baixant de l'escala, fins arribar a la boca d'entrada estan fetes de totxana i formigó. Antigament s'hi baixava per un pou. El desnivell és d'uns dos metres i mig. Aquesta mina està en funcionament. La boca d'accés exterior a la mina consta d'una porteta d'accés de ferro, de 60 cm d'amplada x 80 cm d'alçada. | 08033-266 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | La mina comunica amb la mina de la Font del Dimoni, situada al Torrent dels Enamorats. Per excavar les mines de sauló s'utilitzaven principalment dues eines: l'escoda i la mitja escoda, una mena de pic corbat. La terra s'anava posant en cabassos i era extreta del seu interior per una mena de rails amb un petit carretó amb rodetes, o bé pels pous d'aeració que es feien cada 20 o trenta metres (de vegades 50 metres); a l'exterior de les boques d'aeració hi havia un company que treia el cabàs ple de sauló lligat amb una corda. Aquests pous acostumaven a ser molt estrets, d'uns cinquanta centímetres a seixanta de diàmetre. Les galeries de les mines de sauló acostumaven a tenir un metre d'alçada, de vegades una mica més, i de vegades, en funció de si al davant tenien una roca, l'accés era molt petit fins a poder tornar a trobar el sauló. En aquests pous s'havia d'accedir-hi amb una espelma per detectar que no tinguessin la guilla i posar en perill la vida dels homes que les construïen o les arreglaven. | 41.6711000,2.1471400 | 429005 | 4613611 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42707-foto-08033-266-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42707-foto-08033-266-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El seu propietari realitza el manteniment de la mina | 94 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42708 | Bassa de la mina del Molí d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-la-mina-del-moli-den-selles | XIX | Bassa de planta trapezoïdal, que mesura 2,50 metres de fondària. Els murs tenen 40 cm de gruix. Aquesta es troba situada just per sota d'una mina de sauló que comunica amb la mina de la font del Dimoni, entre tres murs de contenció; el del fons, és un mur que aguanta part del marge d'una feixa; l'altre mur aguanta part del camí que travessa la propietat i que mena al molí fariner; el darrer, encarat al nord, aguanta el marge del camí. Es poden observar cinc arcs rebaixats, construïts amb volta de maó, i aguantats per pilars, que tenen una funció decorativa, i passen en part per sota de la feixa. A l'extrem del mur situat a migdia hi ha el bunó de la bassa, amb la pica de distribució d'aigua cap a lles diferents canals del reg dels horts, que fan córrer l'aigua d'una feixa a l'altra aprofitant el desnivell del terreny fins arribar a la riera. | 08033-267 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | 41.6687300,2.1625700 | 430287 | 4613335 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42708-foto-08033-267-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42708-foto-08033-267-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42709 | Bassa i pou del Molí fariner d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-i-pou-del-moli-fariner-den-selles | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII | Bassa de planta trapezoïdal, construïda amb pedra, i lligada amb morter de calç i pedruscall. Mesura 15 m per la banda més estreta, i 25 m de llargada. Els murs de contenció tenen diferents mides en funció de l'alçada del terreny; el que dóna a la riera, en direcció a ponent, presenta tres contraforts. El mur que dóna a la paret mestre de l'antic molí, té encara el pou d'uns 8 metres de fondària. Està envoltat per la banda de ponent i nord d'arbres de ribera. El propietari està reomplint la bassa de terra, ja que al quedar en desús, quan plovia l'aigua hi quedava acumulada i donava molta humitat a la casa. Un cop colgada, de la bassa en quedarà constància pel gran mur de pedra amb contraforts que es troba situat darrera de l'antic molí, donant a la façana de ponent (en direcció a la riera). | 08033-268 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6408200,2.1592100 | 429977 | 4610240 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42709-foto-08033-268-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42709-foto-08033-268-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42709-foto-08033-268-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42710 | Pou d'aigua del Molí d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-daigua-del-moli-den-selles | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Pou d'aigua de planta lleugerament rectangular, que mesura 2 metres d'amplada per 2,25 de llargària respectivament; fet de pedra irregular i maó, amb un sostre pla i un element arquitectònic decoratiu, en forma de canoa posada de cap per avall. Antigament en aquest espai hi havia la corriola per pujar l'aigua del pou amb galledes. Al mur que dóna a l'est hi ha una obertura, sense reixa, just amb una gelosia per evitar que algú pugui caure. A la dreta del banc hi ha un parterre amb flors i per sota de l'obertura, un banc de ferro. A banda i banda del mur amb l'obertura, hi ha un pilar fet amb dues fileres de llambordes de les pedreres del Foment, amb un rajol ceràmic al damunt, on s'hi ha col·locat un test. Per la part esquerra hi ha una barana de ferro, ja que el desnivell és d'uns dos metres d'alçada. La paret del pou orientada a migdia, ha estat aprofitada com a mur d'un galliner. | 08033-269 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6405100,2.1592800 | 429983 | 4610205 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42710-foto-08033-269-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42710-foto-08033-269-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42710-foto-08033-269-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42711 | Font de l'era del Molí d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lera-del-moli-den-selles | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Font d'aigua adossada al mur de la façana orientada al nord - est d'una de les dependències annexes del molí; aquesta font es compon d'un pilar pel qual surt un tub, tallat en biaix per on raja constantment l'aigua d'una mina que excavada al celler del molí, i que travessa, canalitzada, per sota els rajols de ceràmica del celler i l'era, fins anar a trobar la font. Al costat del pilar hi ha una fornícula amb un arc de mig punt, i per sota una pica tallada en un bloc de pedra. Al costat d'aquest, a banda i banda, un pedrís de pedra amb una anella collada a la paret per lligar-hi un cavallet petit. Per sota del pedrís, un pou, inutilitzat, del qual la meitat està adossat a la paret i l'altre ha quedat incorporat a la mateixa paret mestre. Per tapar-lo es va utilitzar la meitat d'una pedra de molí on encara es veuen els gravats fets a la mola. L'era on es troba la font està feta amb lloses irregulars de pedra d'esmolar. Hi ha però trams on la pedra s'ha cobert o substituït per formigó. | 08033-270 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6406200,2.1590300 | 429962 | 4610217 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42711-foto-08033-270-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42711-foto-08033-270-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42712 | Font ferruginosa d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-ferruginosa-den-selles | CORNET i MAS, G. (1867). Guia del viajero en Caldas de Montbuy. Barcelona MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Font d'aigua ferruginosa situada a la paret septentrional de la cuina del Molí d'en Sellés. Aquesta es troba ubicada a la part baixa de la paret, en una fornícula tallada a la pedra, amb una pica molt petita posada per sota del nivell del terra fet de rajols rectangulars de ceràmica. De l'interior de la fornícula surt un broc petit per on raja l'aigua normalment. Fa uns dies que el broc ha quedat calcificat i s'ha de netejar. Al fons de la pica hi ha un petit desguàs que dona just a les galeries on hi havia les aspes del molí fariner que treien l'aigua cap a la riera de Caldes, i és per aquí que l'aigua s'evacua. En aquesta pica hi cap un càntir. La fornícula està decorada amb una argamassa i petites pedres de riu; al seu voltant hi ha rajoles de ceràmica blanca procedents d'una restauració posterior de la cuina. La pica, està acabada per disset maons disposats en forma de plec de llibre. | 08033-271 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei. Dins de la cuina del molí. | Moreu-Rey (1962), troba per una banda un document que parla de la font ferruginosa de Can Sellés datada l'any 1922, ja citada per Cornet i Mas (1867): la font és a l'interior del Molí d'en Sellés, a la paret septentrional de la cuina. També, en referència al molí, Moreu-rey troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen del molí on es troba la font ferruginosa: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6407100,2.1590800 | 429966 | 4610227 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42712-foto-08033-271-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42712-foto-08033-271-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42713 | Mina II del Molí d'en Selles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-ii-del-moli-den-selles | XVII-XVIII | l'aigua és excel·lent. | Galeria excavada directament al sauló. Aquesta mesura 15 metres de llargària per 1,10m d'alçada x 50 a 60cm d'amplada màxima, sense disposar de cap pou per airejar. Per accedir al seu interior, cal obrir una porteta situada al fons del celler. Un cop dins, hi ha una fresquera, amb un banc circular excavat directament al sauló. A l'esquerra de la fresquera, ja s'observa l'interior de la mina on l'aigua brolla directament de la roca del fons. Per recollir l'aigua, hi ha una filera de totxanes que la retenen de manera que aquesta mitjançant una petita canalització va a parar a la font que es troba a l'era del molí. La temperatura es manté constant tot l'any. | 08033-272 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei. Dins del celler. | Per excavar les mines de sauló s'utilitzaven principalment dues eines: l'escoda i la mitja escoda, una mena de pic corbat. La terra s'anava posant en cabassos i era extreta del seu interior per una mena de rails amb un petit carretó amb rodetes, o bé pels pous d'aeració que es feien cada 20 o trenta metres (de vegades 50 metres); a l'exterior de les boques d'aeració hi havia un company que treia el cabàs ple de sauló lligat amb una corda. Aquests pous acostumaven a ser molt estrets, d'uns cinquanta centímetres a seixanta de diàmetre. Les galeries de les mines de sauló acostumaven a tenir un metre d'alçada, de vegades una mica més, i de vegades, en funció de si al davant tenien una roca, l'accés era molt petit fins a poder tornar a trobar el sauló. En aquests pous s'havia d'accedir-hi amb una espelma per detectar que no tinguessin la guilla i posar en perill la vida dels homes que les construïen o les arreglaven. | 41.6406300,2.1591600 | 429973 | 4610218 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42713-foto-08033-272-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42713-foto-08033-272-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42714 | Molí d'esmolet d'en Selles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-desmolet-den-selles | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII | Molí de planta rectangular, que consta de dues plantes o nivells, una d'impulsió i l'altra on es trobava la pedra d'esmolar, sovint col·locada verticalment, que servia per esmolar les eines de tall i dels estris del camp. La teulada és a una sola vessant, amb el pendent cap a la riera, feta amb teula àrab. La façana principal es troba orientada a l'est. A la dreta de la porta d'entrada, hi ha unes rajoles de ceràmica on hi ha escrita la primera data on es troba documentat aquest molí (1687), i l'any en que s'aturà de funcionar (1929). Per sota, hi ha mitja pedra d'esmolar rodona adossada al mur. La façana orientada a ponent, dóna a la riera de Caldes. De fet, els fonaments de l'edifici estan posats sobre la roca de la riera. Actualment al seu interior no hi resta cap element d'aquest tipus de molí. | 08033-273 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei. | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí fariner s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat per una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. Segons Pallarès (1994), d'aquests molins se'n parla en una 'Memòria Econòmica' datada cap al 1860. Parla que els molins d'esmolet eren uns petits edificis, quasi un cobert, que, se situaven vora els recs dels molins d'en Sellés, l'esclop i Ral, i activaven una petita mola, col·locada en posició vertical, que servia per esmolar eines de tall o estris del camp. | 41.6401400,2.1591000 | 429967 | 4610164 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42714-foto-08033-273-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42714-foto-08033-273-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42714-foto-08033-273-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42715 | Bascula i pou de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bascula-i-pou-de-la-torre-marimon | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Petita construcció de planta hexagonal, d'una sola planta. La coberta és a vàries vessants, concretament 6, fetes amb teula àrab, amb els careners de ceràmica vermella. L'edifici té sis façanes, amb una obertura simètrica a cada una d'elles, a excepció de la porta d'entrada. Aquestes són molt estretes, acabades en punta de fletxa, amb una petita cornisa feta amb una filera de maons pel damunt. Per damunt de cada pilastra hi ha una petita decoració arquitectònica acabada en teuladeta. Cada façana queda separada de l'altra per unes pilastres. Entre elles, per damunt de les finestres, s'aixeca una motllura formada per tres fileres de maons formant un arc rebaixat. Per damunt es troba la cornisa motllurada de la façana, que amaga l'acabament de la teulada. A cada façana hi ha un tub de desguàs que expulsa l'aigua de pluja. A l'interior d'aquest edifici hi ha un pou d'aigua i el mecanisme que fa accionar la bàscula camionera, situada a l'exterior de la caseta. La plataforma és tota de ferro, i en ella hi ha una inscripció 'Bàscula Pibernat. Barcelona'. | 08033-274 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | Moreu-Rey (1962), documenta el nom de 'Torra d'en Moles' (1470) associada a l'antic nom de la Torre Marimon. De l'any 1532 també troba escrit en un document 'la qual antigament sen deya torra den Mosen Moles'. Referent a l'origen de la Torre troba un document on s'esmenta que l'honorífic Jaume Moles, 'dominus domus de la Torre', ciutadà de Barcelona (1463, 1487), que la posseí després de Francesc Valls. L'origen del nom de la Torre Marimon es remunta al final del segle XVI (1574-1575). Anteriorment s'anomenava de mossèn Moles, i potser Mas Coromina o Coromines i probablement canvia el nom a partir del segle XV, quan Romeu de Marimon es casà amb Elisabeth Moles o Coromines. La família Marimon no té relació amb Caldes de Montbui amb anterioritat ja que les seves propietats s'estenen durant l'edat mitjana pels termes de Plegamans, Palau, Palaudàries i Bigues. Al final del segle XVII la torre passa a mans del baró de Canyelles Joseph Terré i Marquet, i successivament als seus descendents. Al final del segle XVIII la Torre Marimon és propietat de Domingo de Bouffard. La Diputació Provincial de Barcelona, el 1907 es planteja la creació d'una granja escola destinada a la capacitació dels homes del camp, i per realitzar aquest projecte els cal la compra d'una finca. Dues són les opcions: la Torre Marimon a Caldes de Montbui i can Pascalí, a Santa Coloma de Gramanet. Els dos paratges semblen adients, però finalment es decanten per la Torre Marimon, ja que el diputat Raventós advoca per les millors condicions de Caldes, amb una extensió de terreny més àmplia i una major quantitat d'aigua en els seus dominis. Quan l'11 de juliol de 1911 s'estableix a Barcelona l'escola superior d'Agricultura, es deixarà de parlar de l'anterior projecte i no serà fins l'any 1920 quan es convocarà un concurs per a l'adquisició d'una finca destinada a la construcció d'una granja escola. L'arquitecte Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, es proposarà per la compra, que la Mancomunitat farà efectiva el mes de juliol de 1921 per instal·lar-hi la granja escola, que formarà part de l'Escola Superior d'Agricultura. L'any 1926 s'inaugurà l'escola de la Torre Marimon, que s'havia adquirit finalment per 275.000 pessetes. Les obres de la granja seran encarregades a l'arquitecte al servei de la Diputació, Josep Bori Gensana, que abandona el projecte per discrepàncies amb algun dels diputats. El 7 de març de 1923 es realitza el projecte de l'edifici central, una vaqueria i un pensionat. Posteriorment, Lluís Planas i Calvet també arquitecte de la Diputació, es farà càrrec de la represa de les obres. Sembla que les activitats de l'escola començaran pels voltants de 1925, ja que el primer director de l'escola serà Joan Salom i Calafell que exercirà el càrrec des de 1925 fins el 1928. Al final de 1926 es vol millorar l'edifici de l'escola i serà el constructor Antoni Baixeras el que realitzarà la major part de les obres d'adaptació. L'any 1928 es construiran els habitatges per als guardes i es reconstruirà l'antiga capella de Sant Julià (romànica en origen). El 1930 es construeixen un centre de pràctiques agrícoles, un dipòsit d'aigua i una escola menagère o escola domèstica de la dona. Aquesta mateixa data el rei Alfons XIII visitarà les instal·lacions de la Torre Marimon. Més tard la Generalitat de Catalunya reestructurarà l'escola, se suprimirà l'escola menagère i es realitzaran canvis al centre de pràctiques agrícoles. S'inicia un breu període d'inactivitat durant la Guerra Civil Espanyola ja que aquesta serà requisada i passarà a ser una escola de carabiners. Al final de la guerra esdevé una escola de capacitació depenent del Ministeri de Foment. El 1943 es duen a terme una sèrie de reformes que passaran per adaptar l'antiga escola menagère com a biblioteca i aules per a estudiants; es millorarà la cova experimental que durà el nom de Sant Jordi i s'hi instal·larà un observatori. | 41.6125100,2.1693400 | 430791 | 4607088 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42715-foto-08033-274-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42715-foto-08033-274-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)Durant els anys 1950 a 1960 serà escola mitjana d'agricultura i la superior es mantindrà a Barcelona. L'any 1958 es continuaran millorant les infraestructures, amb la construcció d'un camp d'esports i del Club d'Estudiantes San Fernando, i la compra de nova maquinària per tal de poder donar un millor servei als alumnes. L'any 1979 la granja escola incorpora els estudis de formació professional de 1r grau i el 1981 els de 2n grau que conviuran amb el de capacitació fins al 1983 que es tancarà aquesta línia educativa. El títol de formació professional l'expedirà l'Institut d'Ensenyament Secundari Manolo Hugué fins al 1996, any en el qual la Torre Marimon deixarà de funcionar com a granja escola. Actualment és la seu de l'Institut de Recerca i Tecnologies Alimentàries (IRTA).Durant l'any 2008 s'estan duen a terme reformes de façana i teulades dels edificis annexes. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42716 | Alzina de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-la-torre-marimon | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Alzina (Quercus ilex L.), que es troba al parc de la Torre Marimon, prop de la caseta de la bàscula de pesar. Es troba aïllada de la resta de vegetació; La capçada és espessa i la seva escorça fosca i clivellada. Es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables . El marge es dentat i punxant a les fulles més joves. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc i el revers blanc i pelut , sobretot a les fulles més velles. El fruit és la gla , amb les escames de la cúpula no punxats. L'alzina floreix als mesos d'abril -maig . Les glans maduren al començament de la tardor . Mesura 15 m d'alçada total x 15 m d'amplada de capçada x 3,75 m de volt de canó x 3,20 m de volt de la soca x 1 metre des del terra al coll principal. | 08033-275 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | La fusta de l'alzina és dura i compacta i s'utilitza per fer eines de pagès i fusteria . Les branques, des de temps immemorial, es fan servir per fer llenya i carbó vegetal de qualitat excel·lent . | 41.6125300,2.1695600 | 430809 | 4607090 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42716-foto-08033-275-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42716-foto-08033-275-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre durant els més de cent anys que fa que viu en aquest lloc. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada hauria de ser autoritzada prèviament. S'hauria de dur a terme un pla director de gestió i fer un seguiment periòdic (dues vegades a l'any) de l'estat de salut d'aquest espècimen. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42717 | Lledoners de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoners-de-la-torre-marimon | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Conjunt de dos lledoners (Celtis australis) originaris del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica. Ambdós tenen una capçada densa, arrodonida i molt ramificada, el seu tronc és dret i amb l'escorça llisa i de color gris, i mesuren uns 25 m d'altura. Les fulles, aspres al tacte i amb tres nervis molt marcats a l'anvers, són simples, alternes, pubescents, ovades o lanceolades, presentant una certa asimetria, amb el marge finament dentat, el pecíol llarg i la punta torçada i allargada. Les flors, hermafrodites o masculines, són petites, solitàries, molt pedunculades, de color verd-i-grogues i apareixen entre abril i maig a les axil·les de les fulles. El fruit és una drupa comestible, el lledó, petit de la mida d'un pèsol, rodó i llis amb molt pinyol i poca polpa, verd abans de madurar i fosc, gairebé negre, quan madura a la tardor. Estan plantats en una jardinera feta de pedra irregular, acabada amb una tira decorativa de maons, mesurant tres metres de diàmetre x 70 cm d'alçada; aquesta disposa d'un arbust que fa que no es pugui accedir dins de la jardinera per mesurar l'arbre. | 08033-276 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | Aquest arbre pot viure entre 500 i 600 anys i en tot tipus de terreny. La fusta del lledoner s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies. Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda. Els seus fruïts són dolços i comestibles, se'n poden fer melmelades amb ells. Existeix una poesia de Tomàs Garcés escrita l'any 1924 que diu sobre aquest arbre: A l'ombra del lledoner una fadrineta plora. La tarda mor dalt del cim i llisca per la rossola, l' esfilagarsen els brucs, la tenebra se l'emporta. La noia plora d'enyor: el lledoner no fa ombra. Fadrina, l'amor es lluny; enllà, la carena fosca. Si passava un cavaller... Du el cavall blanc de la brida. L'arbre li dona el repòs, l'oratge, manyac, arriba. Al cel la llum de l'estel és la rosada del dia. Cavaller, l'amor es lluny; amb l'ombra i el cant fugia. Fadrina, l'amor es lluny; per l'ample plana camina. La nit sospira: la nit, el bosc, la riera clara. Les branques del lledoner són fines i despullades, fulla i ocell n'han fugit però hi crema l'estelada. Les branques del lledoner són fines i despullades. Fadrina, l'amor es lluny; demana'l a punta d'alba quan l'ombra del lledoner s'allargui com un miracle. | 41.6125300,2.1695600 | 430809 | 4607090 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42717-foto-08033-276-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42717-foto-08033-276-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||||
| 42718 | Caseta de pou de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caseta-de-pou-de-la-torre-marimon | XIX | Caseta de planta rectangular, amb una sola planta; la coberta és a dues aigües, feta de teula àrab i bigues de fusta, amb un ràfec format per dues fileres de maons superposats. El carener és perpendicular a la façana orientada a migdia, en la qual només hi ha una obertura, per la qual s'observa un pou, de grans dimensions. Tant les parets de l'edifici com les llindes i brancals de les obertures estan construïdes amb maons. Per la façana orientada a ponent, hi ha la porta de fusta que dóna accés al pou. Adossat per la façana orientada al nord, hi ha un altre edifici, més gran que la caseta del pou. Aquest és de planta rectangular, amb una sola planta i coberta a dues aigües, fetes de teula àrab. Per sota dels careners orientats a les façanes de ponent i d'est, hi ha un ull de bou. Les parets estan construïdes amb pedra aplanada d'un costat i disposada irregularment. Les obertures de les quatre façanes estan disposades simètricament; les llindes i brancals i cantoneres de la caseta s'han construït amb fileres de maons, la disposició de les quals imita els carreus de pedra utilitzats en moltes construccions antigues de la població. Aquest segon edifici serveix de magatzem. | 08033-277 | El Prat de les Déus | 41.6125100,2.1693300 | 430790 | 4607088 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42718-foto-08033-277-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42718-foto-08033-277-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||||
| 42719 | Can Prat de les Déus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-prat-de-les-deus | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb el carener perpendicular a la façana i coberta de teula àrab. Les façanes estan fetes de pedra irregular, lligades amb argamassa; Les cantoneres de les quatre façanes presenten blocs de pedra més gran i escairats. Les finestres tenen llinda de fusta i l'ampit fet de vàries lloses planes disposades una al costat de l'altra. La casa està mig enderrocada. Els edificis annexos a la casa (galliner, porqueres, etc.) han desaparegut i només queda una pila de runa. A l'era de la casa hi ha un conjunt de plataners de gran bellesa. | 08033-278 | Feixes de Can Prat de les Déus | Segons Moreu-Rey, (1962), el Prat de les Déus no figura a la llista dels pagesos de Caldes de l'any 1696; en canvi ja és citat a una altra llista més recent, d'aproximadament cap a l'any 1700, entre els pagesos de baix. | 41.6148600,2.1770100 | 431432 | 4607343 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42719-foto-08033-278-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42719-foto-08033-278-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42719-foto-08033-278-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42720 | Ermita de Sant Julià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-julia | BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la història de Caldes de Montbui. 2ª edició. Pàg. 36. Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. | XII-XX | Després de la seva restauració, l'ermita es troba en un excel·lent estat de conservació exterior. | Capella de planta rectangular de planta baixa, amb el carener perpendicular a la façana i la coberta de teula àrab. Tota ella està construïda amb pedra irregular vista, aplanada pel seu exterior. Les cantoneres de l'edifici estan construïts amb carreus de pedra molt més gran i escairats. | 08033-279 | Torre Marimon | Segons Ballar i Villanueva (1984), la capella de Sant Julià es troba documentada des de l'any 1342, i apunten que probablement aquesta ja existia al segle XII. Sembla ser que aquesta ermita pertanyia a la Torre Marimon, una casa pairal que actualment pertany a la Diputació. Aquesta ermita s'hauria anat ensorrant amb el pas dels anys i quan la Diputació de Barcelona comprà el conjunt de la Torre Marimon, va reconstruïr-la. Actualment i segons el director de la Torre Marimon, Sr. Joaquim Adillon, l'ermita està desacralitzada. | 41.6138200,2.1691400 | 430775 | 4607234 | 1928 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42720-foto-08033-279-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42720-foto-08033-279-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42720-foto-08033-279-3.jpg | Legal | Medieval|Historicista|Romànic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Segons manifesta el Sr. Joaquim Adillón, director de l'IRTA, a la Torre Marimon, aquesta ermita està actualment dessacralitzada. El seu interior està buit. Durant el treball de camp no ha estat possible accedir al seu interior. | 85|116|92|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||
| 42721 | Coves de la pedrera de calç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coves-de-la-pedrera-de-calc | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. VICENÇ PERPINYÀ, Jordi. (2008). L'empremota geològica de les Gavarres. Terra, calç i llécol. Fundació Territori i Paisatge. Caixa Catalunya. Consorci de les Gavarres. | XVIII-XIX | Coves fetes a la pedrera ubicada al Turó del Prat de Dalt, d'on s'extreia la calcària per coure-la i convertir-la en calç, un material molt preuat en la construcció, i és que la franja de calcàries que voreja el turó és relativament petita però suficient com perquè es desenvolupés una activitat econòmica prou important entorn de la calç, com així ho demostren els tres forns de calç que han estat trobats durant el treball de camp. Aquestes coves són de grans proporcions, fetes pels mateixos treballadors per poder-les utilitzar com aixopluc en cas de mal temps i per guardar-hi les eines, els carros i les mules. | 08033-280 | Turó del Prat de Dalt | Els forns de calç es situaven en els marges del bosc pròxims a la pedrera (primera matèria) i a la font energètica (llenya). El pou és una cavitat de forma cilíndrica de 5-6 m d'altura excavat en un marge fet de llècol (pissarra). El pou consta de dues obertures, una superior d'amplitud considerable i adequada a la part superior del marge per on s'efectuaven còmodament les operacions de càrrega i descàrrega abocant el contingut del carro que provenia de la pedrera més pròxima, i una més petita a la part inferior del marge que era per on s'alimentava el foc. La banqueta és un banc que volta l'interior del forn a un metre de la base i que servia de punt d'arrencada per fer la volta inicial on s'aguantaven la resta de pedres. En les parets exteriors, s'hi conserven les cavitats en forma de finestreta on es guardaven les eines dels forners. També a les parets, s'hi poden veure els forats que aguantaven les bigues del porxo que donava aixopluc als calciners durant els dies que durava l'operació d'enfornar. El procés d'enfornar consistia a omplir de feixines l'interior del forn. A continuació es realitzava l'operació més complicada del procés: s'aixecava des de la banqueta la volta amb pedres que servia per aguantar l'estructura. A partir de la volta s'acabava d'omplir de pedres fins a dalt de tot amb cura que les pedres més grosses anessin a sota i a continuació, s'anaven col·locant gradualment les pedres segons la seva mida. Un parell d'homes vetllaven perquè el forn no s'apagués durant aquest període. Per a fer una cuita de calç es solien gastar de mil a dues mil feixines de bruc, gatoses i arboç. Quan la pedra ja era cuita es deixava apagar el foc i es tapava el forn durant un parell de dies. Passats els dos dies, concloïa el procés de fabricació de calç i ja es podia carregar als carros per ser distribuïda als respectius destins. Cada carro podia traginar d'una a dues tones de calç. Al costat de la porta dels forns hi havia una petita fornícula quadrada que portava el compte dels coves carregats: una pedreta per cada cove. A continuació es detallen les eines emprades des de l'extracció de la calç a la pedrera fins a la seva transformació al forn de calç: El magall «magai» servia per a treure terres i arrels de la pedrera i, d'aquesta manera, deixar la pedra neta. El parpal servia per arrencar i arreplegar les pedres, una vegada s'havia fet explotar la càrrega de dinamita. La pala era per a carregar les pedres petites de la pedrera. La forquilla era una forca petita de ferro, amb el mànec de fusta, de no gaire més d'un metre, que servia per a carregar els feixos de llenya a dalt del carro. El bussó era un ferro molt llarg, amb una peça més petita clavada a la punta i amb un mànec de fusta, que servia per a remenar i escampar el caliu. De forquetes n'hi havia de dues mides: la curta per a acostar la llenya i la llarga per a llençar els feixos a dins del forn. El xàpol era molt utilitzat per a collir la calç, una vegada ja era cuita. La balança romana era per a pesar la calç, abans de carregar-la als carros. Es pesava per quintars, que eren uns quaranta quilos. El pesador era un ferro corbat, amb dos ganxos, per aguantar el cove a la balança. Els coves, que solien ser de vim, eren els atuells que es feien servir per a traginar la calç, des del forn fins a dalt dels carros. Tenien quatre nanses, dues per agafar-lo i dues per a posar-hi el pesador. A cada cove hi cabia un quintar i mig de calç, que eren 60 quilos. Els cabassos eren més petits que els coves i servien per a recollir la pedra petita que sortia de les pedreres. La perxa era una barra de fusta de pi, llarga, que servia per a fer caure la calç, una vegada era cuita i, d'aquesta manera, anar-la traient del forn. Els pals semalers eren per a traginar la semal amb aigua, que es necessitava per a tapar el forn amb la calç vella, quan era ple de pedres a punt de coure. Les arpelles servien per a recollir i ajustar les pedres petites. | 41.6754000,2.1594700 | 430036 | 4614079 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Actualment les coves també tenen un interès faunístic perquè són un refugi de ratapinyades, mamífers voladors de vida nocturna que necessiten coves per poder amagar-se i reproduir-se. Durant la visita se'n van poder observar d'amagades entre les escletxes de la part més alta de les parets i del sostre. Al seu interior també s'han observat rastres de fauna diversa (petits mamífers ratolí de bosc o la musaranya, i també d'altres més grans com la guineu, geneta, etc).(Continuació història)L'escureta era com una mena de cullera amb un mànec llarg, per a fer sortir el fang del forat.El tascó, que solia ser de ferro, servia per a esberlar les pedres.Per últim, hi havia dos tipus de carro: el carro d'anar a bosc, per a traginar, per a transportar la calç i el tamborell, per a transportar les pedres des de la pedrera fins al forn. Cada carro solia tenir una capacitat per a trenta o quaranta quintars de calç, que era com dir un tona i mitja. | 94|98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||
| 42722 | La Torre Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-vella | <p>A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Pàg. 381. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 225 i 66. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XII-XIII | <p>Torre de planta rectangular amidant 4,20 m x 5,40 m. Els murs fan entre 1 m i 1,10 m de gruix; l'aparell és format per carreus trencats a martell i col·locats en filades horitzontals a trencajunt, lligats amb morter de calç i terra. Al mur de tramuntana hi ha les restes d'una obertura d'uns 63 cm d'amplada, de la qual es conserva solament una part dels muntants i llindar sobrealçat. L'interior de la torre està parcialment reomplert amb la runa dels murs. A la part més alta, a uns 3,40 m, i en el parament interior, es pot observar l'arrencada d'una volta de pedra, que devia ser la solera d'un pis, del qual no en queda res. La resta dels murs del rodal de la torre tenen amplades diferents, entre 1 m i 80 cm, el parament dels quals és més barroer. Entre la torre i un dels murs laterals s'identifiquen tot i que difícilment, les restes d'un enllosat de pedra. Aquesta torre formava part de tot un recinte, més complex, ja que s'han trobat restes d'estructures i munts de pedres, dins d'un sector que ocupa entre uns 70m x 40m. Això fa pensar en un petit hàbitat agrupat, del qual destacaria un nucli central, tant per l'aparell constructiu com pel caràcter defensiu de la torre.</p> | 08033-281 | Entre Sant Sebastià de Montmajor i el coll d'en Vila | <p>Des de molt antic es coneix el lloc amb el topònim de Torre Vella. Per referències documentals, el lloc s'ha identificat amb el de Casabeya (Moreu-Rey 1962), (A.D.1991). La primera citació localitzada d'aquest nom és de l'any 1299. La Torre Vella forma part del conjunt i antiga parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i, com tot aquest extens alou, ja pertanyia, segurament a partir del segle XI al monestir de Sant Cugat del Vallès. Per les restes abandonades es creu que aquest hàbitat va ser abandonat possiblement entre els segles XIV o XV.</p> | 41.6660900,2.1254600 | 427195 | 4613073 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2024-07-19 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42723 | Font de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sant-sebastia-0 | XIX | Font que prové d'una veta d'aigua del torrent de Sant Sebastià. Aquesta es troba situada en una marge on hi ha una vegetació arbòria , composada per plataners i llorers i roldor. La font es troba ubicada en un petit recinte de planta rectangular, a la qual s'hi accedeix per uns esglaons de pedra (lloses de pedra d'esmolar). L'aigua raja per un petit broc adossat a la paret de pedra que aguanta el marge on es troben els plataners, i es perd per un canaló situat al terra cap a un desguàs situat a la paret del davant, que aguanta un segon marge d'uns dos metres d'amplada. Aquest desguàs comunica per sota terra, amb un antic safareig on la gent de Sant Sebastià anava a rentar la roba. Està fet amb blocs de pedra vermella treballada destacant del pedregam de construcció de la resta de mur. A la paret del fons, oposada a les escales, hi ha un banc de pedra adossat que va de punta a punta. | 08033-282 | Serrat de Dalt. Per sota de l'esplanada on es fa l'Aplec de Sant Sebastià | Anomenada també la Font del poble. El maig de l'any 2008, la brigada municipal fa una intervenció de neteja i desbrossada del lloc, arranjant també el camí d'accés. | 41.6645000,2.1201400 | 426750 | 4612901 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42723-foto-08033-282-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42723-foto-08033-282-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, la font rajava de manera constant, encara que no amb molta força. | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42724 | Safareig de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-de-sant-sebastia | XIX | Safareig de planta rectangular, de 3, 50 m x 2,50 m, amb dos compartiments, un per rentar i l'altra per esbandir la roba. La rentadora està feta de maons de pedra i a l'extrem dret hi ha una llosa plana de pedra d'esmolar que permetia posar el cova de la roba. Està fet de pedra, arrebossat per l'interior. El mur de la rentadora ha estat arreglat en vàries ocasions, com ho demostra la utilització de ciment i maons. Per arribar fins a la rentadora hi ha un marxapeus fet de pedra i maó. Per omplir-lo s'aprofitava l'aigua provinent de la font que es troba cinc metres més amunt. L'aigua sobrant de la font passava per sota un canaló fet de pedra amb un lleuger pendent i omplia el safareig. Actualment el safareig està molt deteriorat i s'ha anat omplint de terra fins al punt que hi ha vegetació arbòria al seu interior (llorer i roldor) | 08033-283 | Serrat de Dalt. Per sota de l'esplanada on es fa l'Aplec de Sant Sebastià | No es coneix la data exacta de la seva construcció però segurament data de finals del segle XIX, inicis del segle XX. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fer petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en dessús. La recuperació dels safarejos és l'estirament relacionat amb el seu valor com a patrimoni arquitectònic, reflex i mostra d'unes construccions funcionals i utilitàries pròpies d'una determinada època i, per tant, amb característiques específiques. Un altre enfocament és el que des de la història social, i especialment la història de la dona, tenen en tant que espai de comunicació entre dones que configura uns elements de relació que han desaparegut a partir de l'acabament de la funció i de l'ús d'aquests espais amb l'aparició de l'aigua corrent primer i les rentadores després. | 41.6644700,2.1202200 | 426757 | 4612898 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42724-foto-08033-283-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42724-foto-08033-283-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42725 | Cementiri de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-sant-sebastia-de-montmajor | XVII-XIX | Cementiri municipal format per un conjunt de construccions funeràries organitzades dos espais bàsics sense carrers ni passeigs. El perímetre és de planta irregular, amb murs de pedra i lligam d'argamassa arrebossats, a excepció del mur orientat a migdia, on s'aprofita la façana de l'ermita de Sant Sebastià. L'entrada principal del cementiri està situada per la façana de ponent. La portalada consta d'un portal formant un arc de mig punt, amb un barri de doble fulla de ferro forjat; està integrada a un mur perimetral que resseguint la porta acaba amb una coberta a dues aigües, feta de maó. A l'entrada hi ha un parterre on es poden veure enterraments segurament més antics, a nivell de terra, sense làpida, tant sols amb una creu de fusta. Resseguint el perímetre del petit cementiri, hi ha un seguit de panteons dobles, recordant una capelleta, amb teuladeta a doble vessant en teula àrab. Una altra construcció destacable és un seguit de nínxols disposats en tres pisos; la coberta és a doble vessant i en teula àrab. Tocant al mur de migdia, hi ha l'ossera. Al seu damunt hi ha una làpida que prové d'algun nínxol, amb la inscripció 'AQUÍ DESCANSAN ELS RESTOS Rt. ESTEVE MASSAVEU I ROVIRA, NATURAL DE CASTELLA I RECOTR QUE FOU DE S SEBASTIÀ. MORÍ ALS 10 DE NOVEMBRE DE 1889 A LA EDAT DE 55 ANYS. LA SUA FAMÍLIA LI DEDICA AQUEST RECORT. R.I.P.A.'. A l'interior del cementiri hi ha varis xipresos segurament centenaris. | 08033-284 | Serrat de Dalt | Les tombes més antigues només porten una creu de fusta al damunt i es troben molt a prop del mur de l'església orientat a migdia. Les dates més antigues que es poden llegir en vàries de les làpides pertanyen al segle XVII. | 41.6642300,2.1189600 | 426652 | 4612872 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42725-foto-08033-284-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42725-foto-08033-284-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42725-foto-08033-284-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | La clau del cementiri es guarda a la rectoria. | 98|94 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42726 | Font del Mas Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-mas-farell | XIX-XX | actualment no raja | Font construïda en el torrent del Molí, al peu de la carretera, en una zona obaga de la muntanya del Farell. Situada en un torrent i envoltada per vegetació arbustiva i composada d'esbarzers, heura i aritjol; i envoltada per alzines. La font consta d'un mur de retenció de pedra arrebossada situat al marge més alt, d'on surten dos brocs formats per un tub de ferro. El broc més alt servia per beure a galet, i el més proper a la pica, per omplir càntirs i cantimplores. Per sota, una pica de pedra no massa gran, i varis murs que fan de pedrís al mateix temps que retenen la terra i els marges del torrent. Per accedir a la font des de la carretera cal pujar per un esglaó de pedra, que està cobert de fulles, i ja al peu de la font, per un marxapeus. | 08033-285 | Muntanya del Farell | 41.6593200,2.1347000 | 427957 | 4612314 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42726-foto-08033-285-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42726-foto-08033-285-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||||||
| 42727 | Turó de la Tomba dels Moros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-de-la-tomba-dels-moros | XIII-XVII | S'observen les marques al terra però la vegetació i un arbre caigut al damunt mateix fa que gairebé no es poden distingir si no és amb l'ajut d'una persona que coneix molt bé l'indret. | Restes de tres tombes antropomorfes, excavades al terra, dalt del turó, amb els peus orientats al nord-est. Actualment estan plenes de vegetació i part de la capçada d'un pi les ha tapat. No obstant això, traient una mica de molsa i pinassa, s'endevina la forma de la tomba. Estan disposades una al costat de l'altra. | 08033-286 | Serrat de Dalt. Turó davant de la façana de migdia del cementiri | El Sr. Josep Coll i Torn i el seu fill, expliquen que aquestes tombes foren excavades fa uns anys, però no recorden per qui. Al seu interior pogueren observar restes d'esquelets i aixovar, sense recordar on va anar a parar tot el material. | 41.6592600,2.1191600 | 426663 | 4612320 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42727-foto-08033-286-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42727-foto-08033-286-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42727-foto-08033-286-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42728 | Luthier | https://patrimonicultural.diba.cat/element/luthier | XX | Taller situat al primer pis de la rectoria, per sobre del restaurant, on el mestre luthier es dedica a la construcció, restauració i conservació d'instruments de corda. Un cop fabricat l'instrument el luthier li dóna la màxima qualitat de so. Destaquen instruments com el rabel', el 'salterí', la 'dulcinea', el 'xicoten', i les 'espinetes'. Les eines emprades són semblants a les eines d'ebenista, però molt més petites; algunes d'elles són molt especials destacant les eines que permeten mesurar les peces i els raspalls per a construir les tapadores de les armòniques. Pel que fa als tipus de fusta utilitzades pel mestre luthier Caparrós són: el palissandre (Dalbergia sp.), la bulnèsia (Bulnesia arborea), el granadillo (Guibourtia sp.), el boix (buxus sempervirens), la bobinga (Guibourtia sp), el cocobolo (Dalbergia refusa), i la noguera (Juglans regia) | 08033-287 | La Rectoria. Serrat de Dalt, núm. 1. Sant Sebastià de Montmajor | El Sr. Josep Antoni Caparrós es dedica a la fabricació, reparació i restauració d' instruments de música de corda pinçada o fregada tals com els violins, violes, violoncels, violes d'amor, guitarres, etc.. Segons ens explica el Sr. Caparrós, la seva passió per aquest art, va començar en un mercat medieval. Des de l'edat dels 13 anys i fins els 55, es va dedicar a l'ebenisteria. Un dia, visitant un mercat medieval, va conèixer al mestre luthier, Martí Romero, que en aquells moments estava construint un rabel; això va interessar al Sr. Antoni, i decidí matricular-se a l'escola-taller que el Sr. Romero té encara actualment a Sabadell. Després de vuit anys, encara continua l'aprenentatge, ja que segons el Sr. Caparrós, 'sempre hi ha alguna cosa nova per aprendre'. Quatre anys després d'haver començat l'escola-taller, el Sr. Antoni va tenir l'oportunitat de reconstruir el restaurant de 'La Rectoria' a Sant Sebastià de Montmajor, i decidí instal·lar el seu taller a la planta pis, on treballa durant la setmana i els caps de setmana els dedica al restaurant. Com el Sr. Caparrós ens explica, el terme deriva de luth (llaüt). L'ofici de luthier comença per una formació professional de diversos anys. L'art d'aquests professionals comença amb la tria de les fustes que s'empraran, determinants per a l'estètica de l'instrument i sobretot per a la qualitat sonora, i segueix amb la fabricació de l'instrument pròpiament dit, fase en gran part artesana. Tota una gamma d'eines específiques de l'ofici, idèntics a aquells emprats d'ençà el segle XVII, es fan servir per treballar les peces que componen l'instrument - a tall d'exemple, per al violí, n'hi ha aproximadament 80 - per a ajuntar-les i enganxar-les. El luthier fa també un paper de manteniment dels instruments i arquets, de reparació i fins i tot de restauració del patrimoni instrumental. Certs luthiers són també arqueters (fabricants d'arquets), però això continua sent un ofici específic. El luthier numèric també ha fet la seva aparició d'ençà els anys 1970. Per aquesta denominació, el luthier (fabricant del so) torna cap a la definició original de la lutheria: la fabricació de l'inaudit. D'aleshores ençà, es tracta d'emprar en composició contemporània (o de barrejar amb instruments clàssics) els instruments apareguts amb l'era electrònica: caixa de ritmes, scratch, vocoder i sampler. Alguns anomenen igualment «luthier», per abús del llenguatge, un fabricant de sacs de gemecs, i per extensió, del fabricant d'instruments de música tradicional. | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42728-foto-08033-287-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42728-foto-08033-287-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Antoni Caparrós | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42729 | Rectoria de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopedia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY, (1962). Pàg. 207. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona.</p> | XIV-XVIII | <p>Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab disposada a dues aigües, que quan plou desaigüen cap a la façana principal que es troba orientada al sud-oest. L'edifici està construït entre mitgeres; adossat per una banda a l'ermita de Sant Sebastià i per l'altre a un annex de la rectoria que actualment es troba separat físicament (s'han tapiat els accessos) per haver estat comprat i convertit en un restaurant. A la façana principal hi ha tres obertures; a la planta baixa, centrada, hi ha la porta adovellada. Al primer pis, dues obertures, simètriques disposades horitzontalment , amb llindars motllurats, àmbits i brancals de pedra ben treballada. La façana està arrebossada i acaba amb un ràfec de maó i teula. Des de l'interior de la casa, s'accedeix a l'ermita, pujant per uns esglaons fets de pedra, força alts per salvar el desnivell. La porta dóna just al retaule gòtic que es troba en el mur orientat cap el nord-oest. A la cuina de la rectoria destaca una xemeneia amb una campana de grans dimensions i un faldar construït amb lloses de pedra. També destaca la xemeneia situada a l'antic menjador del clergue. La campana està recolzada damunt de dues mènsules de pedra motllurada i el faldar consta d'una llosa de pedra que passa per sota les parets mestres amb un acabament fet de totxo disposat a plec de llibre. Al costat de la xemeneia, per damunt de la finestra hi ha una frase esgrafiada on es pot llegir 'BENEDICANUS DOMINO'. També hi ha una font d'aigua construïda a la paret en una fornícula rectangular, amb una pica que actualment no raja, però que els capellans feien servir per rentar-se les mans abans de cada àpat. Aquesta està feta amb rajola ceràmica vidriada de color verd i tons groguencs. Per accedir al primer pis, s'ha de pujar per unes escales situades a l'esquerra de les que condueixen a l'interior de l'ermita; aquestes són força dretes i van a les habitacions. En arribar al replà, hi ha unes altres escaletes, més estretes, que un cop passada una porteta, condueixen al campanar de l'ermita. Destaca una biga de fusta que sembla que hagi estat reutilitzada com a llinda de la porta d'accés a les dependències on es pot llegir la data gravada '1703'. Passada la llinda, s'accedeix a una estança on destaca els festejadors de la finestra que dóna a la façana principal, per damunt de la porta de dovelles. El terra del primer pis presenta en alguns llocs, lloses de pedra de grans dimensions i ben escairades.</p> | 08033-288 | Carrer de Santa Margarida, núm. 1 | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de les migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes, tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. En aquesta casa hi viuen des de sempre, el Sr. Pepet Coll i Tort i el seu fill Josep Coll, que continuen guardant la clau de l'ermita i la del cementiri.</p> | 41.6643600,2.1189000 | 426647 | 4612887 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El Sr. Pepet i el seu fill, en Josep, han viscut sempre a la rectoria, i custodien la clau de l'església i el cementiri. Són ells, qui, durant el treball de camp, manifesten que la frase esgrafiada del costat de la xemeneia, per damunt de la finestra 'BENEDICANUS DOMINO'. sempre ha existit. | 94|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | ||||||
| 42730 | La Rectoria. Restaurant | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-rectoria-restaurant | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopedia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY, (1962). Pàg. 207. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XIV-XVIII | Edifici de planta irregular, que consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab. Donada la forma irregular, hi ha vàries teulades que desguasant de manera diferent; la primera d'elles (restaurant) presenta teulada a dues aigües, desguasant cap a la façana principal, orientada a migdia. A l'esquerra del restaurant hi ha una altre edifici annex, que és on aparegueren les restes penjades d'un trull, la teulada és a una sola vessant, desguasant també cap a la façana de migdia. L'edifici està contruït entre mitgeres pel que fa a la banda de l'antiga rectoria. Després, té altres edificis annexats, sense teulada, que han de ser restaurats properament, i dels quals destaca una finestra amb la llinda de pedra d'esmolar, que porta gravada la data '1783'. Els brancals i l'ampit motllurat, estan fets amb un sol bloc de pedra d'esmolar vermella. A la façana principal hi ha vàries obertures, algunes d'elles reformades amb la construcció del restaurant. A la planta baixa, destaca la porta principal feta de pedra. Cal esmentar un barri que actualment té una funció més ornamental que pràctica fet de ferro forjat sense cap soldadura, només a cop de martell. El nom del seu autor es pot llegir a la part alta del barri 'A Oliveras 1863'. El seu estat de conservació és excel·lent. A la façana principal, just on s'ajunta l'edifici annex, per sobre de les restes de l'antic trull possiblement d'oli, hi ha un rellotge de sol de petites dimensions gravat damunt d'una llosa rectangular, que passa desapercebut, i al qual li manca el gnòmon. Per sota la llosa, gravat en l'argamasa hi ha la data '1891'. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments és principalment granítica alternant la pedra d'esmolar vermellenca, de mides força reduïdes i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió de les peces és amb argamassa, és a dir una barreja de calç, sorra i aigua. No disposa gairebé de pedra carejada o carreus que en ressegueixin les finestres o les portes. El ràfec de la coberta és constituït per una simple volada de maons per suportar les teules. | 08033-289 | Carrer de Santa Margarida, núm. 1 | L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de béns del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. Antigament, aquest edifici formava part de la rectoria adossada a l'ermita. A la planta baixa hi havien les corts de les vaques i altre bestiar. En arreglar el menjador gran, va sortir del mig de la sala, part d'un trull, (el qual es pot veure a l'exterior, concretament situat a l'esquerra de la façana) i a la paret del fons, una gran xemeneia que anava de punta a punta de la paret i un forn de pa, del qual actualment no en queda res, només una petita pedra en record de la seva ubicació. Aquesta casa va ser comprada pel Sr. Josep Antoni Caparrós amb la seva esposa, els quals transformaren la planta baixa en restaurant i el primer pis en habitatge i taller de luthier, ja que el propietari del restaurant és també luthier de professió. | 41.6643400,2.1187000 | 426630 | 4612884 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42730-foto-08033-289-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42730-foto-08033-289-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42730-foto-08033-289-3.jpg | Legal | Medieval|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42731 | Retaule gòtic de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-gotic-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>D'ABADAL i CALDERÓ, Raimon. (?). Dietari de la guerra, exili i retorn (1936 - 1940). Biblioteca Abat Oliba. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. BRUGADA, M. (2003). Sant Sebastià, ardit i lluminós. Col·lecció Sants i Santes n. 75. Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell.</p> | XII-XIV | <p>Retaule gòtic policromat format per 16 escenes que descriuen en primer lloc, Jesucrist crucificat; a la dreta, en una altra escena, Sant Jordi matant el drac i escenes que expliquen en imatges el martiri de Sant Sebastià. A baix, dues portes, amb escenes de sants, que permetien accedir a la sagristia. La porta esquerra, encara té les marques de bala que l'havien travessat, concretament en destaca una situada a l'alçada de la barba.</p> | 08033-290 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | <p>Antigament es trobava ubicat a l'altar principal, dins d'un marc de fusta, també d'estil gòtic, amb una porta per cada costat que permetia llavors accedir a la sagristia, que es trobava just per darrera. Amb la guerra civil el varen voler cremar, i només es destruí el marc. No obstant això, la porta esquerra, conserva els forats de bala que la van travessar. Les pintures van ser salvades a temps gràcies a algú de Caldes, la identitat del qual no es coneix que les amagà a casa seva. Mentrestant, es varen pintar els frescos que recorden l'estil romànic i que es poden observar encara avui en bon estat de conservació. Quan al cap d'uns anys passà el perill de destrucció, el retaule fou retornat a l'ermita. Fa tant sols quatre o cinc anys que va ser desmuntat i restaurat al Centre d'Art de Sant Cugat. Segons la tradició, Sant Sebastià va ser un capità cristià de la guàrdia pretoriana que va aconseguir en secret moltes conversions. Quan l'emperador romà Dioclecià va conèixer la seva fe, va ordenar que el matessin a fletxades. Sebastià no va morir; una vídua cristiana anomenada Irene el va recollir i li va curar les seves ferides. Quan es va recuperar, Sebastià va tornar davant l'emperador, i el va denunciar per la seva crueltat. Llavors Dioclecià va manar que el matessin a cops. Normalment en els quadres on surt Sant Sebastià dibuixat, surt amb el pit ple de fletxes clavades i sagnant. S´invocava l´ayuda del sant contra la pesta. La seva festivitat es celebra el 20 de gener. L'any 999 el vicari del monestri de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'esgléisa de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major.</p> | 41.6643400,2.1188200 | 426640 | 4612884 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|85 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42732 | Talla de fusta de Sant Silvestre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/talla-de-fusta-de-sant-silvestre | <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell.</p> | XII | <p>Talla de fusta policromada, alternant el daurat, vermell i verd, en molt bon estat de conservació situada en l'absis lateral de l'ermita orientat al nord-est. A la mà esquerra porta el bastó i amb la mà esquerra està realitzant l'acte de benedicció. Actualment es troba col·locat en un altar de planta quadrada fet de pedra irregular unida amb ciment i una llosa de marbre al damunt. Al peu de l'absis, i a banda i banda hi ha una gerra de terrissa.</p> | 08033-291 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major. Silvestre I va ser Papa entre el 314 i el 335. La seva mort es commemora el darrer dia de l'any. Es creu que va ser el primer Papa que no va morir màrtir, ja que el cristianisme ja no es perseguia a l'Imperi Romà des de la publicació de l'Edicte de Milà, una llei promoguda per Constantí el Gran. Va convocar el primer de la llarga llista de concilis, el de Nicea. Allà es va discutir sobre l'arrianisme, doctrina que va ser considerada finalment com una heretgia.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-3.jpg | Física | Romànic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-17 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 92|85 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42733 | Orgue de l'església de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/orgue-de-lesglesia-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>VALLÈS ALTÉS, Joan (?). Ramon Rogent i el seu entorn. Biblioteca Serra d'Or, pàg. 61-62. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.</p> | XX | <p>Orgue portàtil de fusta composat per 26 tubs de trompeteria, disposats verticalment. L'accionament de les notes i registres és totalment manual i disposa d'un sol teclat i dos pedalers de fusta. L'organista està d'esquena a la gent. Es troba ubicat al costat de l'altar de Sant Silvestre.</p> | 08033-292 | Ermita de Sant Sebastià de Montmajor | <p>Orgue portàtil fabricat per Isaldaga Rocafort a Collbató, mestre orguener que treballava junt amb d'altres mestres durant els anys 1940 a 1958 al taller de Ramon Rogent, a Collbató. Sembla ser que durant aquest període de temps es fabricaren un total de tretze orgues, un dels quals és l'orgue de Sant Sebastià de Montmajor, fabricat concretament l'any 1951.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 1951 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42733-foto-08033-292-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42733-foto-08033-292-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Isaldaga Rocafort | 98 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||
| 42734 | Torre del Rellotge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-del-rellotge | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona, pàg. 184. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Torre de planta quadrada de 5 metres d'alçada amb una petita coberta transitable per poder accedir a la campana que es troba dalt del campanar. La porta d'accés es troba situada a la façana orientada sud-est. A cada façana de la torre hi ha unes circumferències en relleu que la decoren així com una motllura feta amb dues fileres de maons a l'alçada del primer pis, i una altra motllura que consta de tres fileres de maons superposats prop del ràfec de la torre, que està construït amb una filera de maó posat horitzontalment per damunt del mur sobresortint uns centímetres cap a l'exterior de la façana. Aquesta està arrebossada, però sembla que hagi estat construïda amb maons. | 08033-293 | Serrat del Mig | Aquesta torre, segons expliquen els habitants del serrat de Dalt, es trobava al nucli antic de Caldes i fou donada a Sant Sebastià de Montmajor perquè poguessin veure i sentir tocar les hores. Aquest funcionava amb dues pedres. Segons sembla ser no ha marcat mai les hores. Moreu-Rey (1962) senyala que la Torre del Rellotge és una petita torre moderna que conté el rellotge públic de Sant Sebastià, sobre el Serrat del Mig. | 41.6636300,2.1165300 | 426449 | 4612808 | 1903 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42734-foto-08033-293-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42734-foto-08033-293-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | No es pot accedir al seu interior, ja que a la porta hi ha una cadena amb un candau. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||
| 42735 | Ca l'Andreu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-landreu-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb varis edificis annexos per la banda de ponent. La coberta és de teula àrab, a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Aquesta té dues obertures perpendiculars al carener, tractant-se a la planta baixa d'una porta adovellada formant un arc de mig punt, amb les dovelles de grans dimensions. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. Per damunt del portal hi ha una finestra que disposa de pedra carejada amb una llinda on hi ha la inscripció gravada '1711'. La façana està arrebossada fins a tocar el ràfec, de construcció senzilla, amb un petit voladís de maó que aguanta la teula. A la banda esquerra hi ha un petit edifici annexat a la façana de ponent, de planta rectangular, amb un porxo. La coberta és a una sola aigua, feta de teula àrab amb bigues de fusta. Per damunt del porxo, donant a un altre volum, hi ha un finestral gòtic, amb unes motllures representant uns caps, força erosionats pel pas del temps. A l'esquerra del finestral, per la façana de ponent hi ha una balconada, amb terrat i barana de ferro. Per la part del darrera de l'edifici, hi ha una altra casa independent, però que es poden comunicar pels patis. Al jardí d'aquesta casa, hi ha la roda d'un molí que sembla hauria sortit de la rectoria, potser relacionat amb un antic trull trobat per sota del paviment durant les reformes del restaurant. | 08033-294 | Serrat de Dalt, núm. 4 | 41.6643300,2.1185100 | 426614 | 4612884 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42735-foto-08033-294-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42735-foto-08033-294-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42735-foto-08033-294-3.jpg | Legal | Popular|Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla ser, segons explica el Sr. Josep Coll, que el finestral gòtic de Ca l'Andreu seria originari de la casa, però durant les vàries visites realitzades a Sant Sebastià, no es va poder contactar mai amb els seus propietaris. | 119|93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42736 | Can Basté | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-baste | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis. La coberta és de teula àrab, a dues aigües. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. A la seva dreta, hi ha una obertura sense cap element arquitectònic rellevant, però que el llindar forma un arc de mig punt. Al primer pis, hi ha dues obertures simètriques horitzontalment, amb la llinda i l'ampit de pedra. La façana està arrebossada fins a tocar el ràfec, de construcció senzilla, amb un petit voladís de maó que aguanta la teula i una canal per desguassar l'aigua de la pluja. La façana no presenta pedra carejada a les cantoneres de la casa, però sí que cal senyalar, a la cantonada amb el carreró que dóna a la rectoria, a l'alçada del primer pis, la imatge de Santa Margarida, feta de rajols ceràmics (dos en sentit vertical), policromada, portant una margarida a la mà. A la façana nord-est, hi ha dues obertures rectangulars, simètriques, a uns cinquanta centímetres del carrer, amb una reixa de ferro forjat, palmada. Les dues disposen de pedra carejada. A la façana orientada al sud-oest, s'observa al primer pis, un terrat construït per sota la teulada, amb bigues de fusta i a la planta baixa, una terrassa, amb una pèrgola de bigues de fusta posades damunt de 4 columnes fetes de pedra. La façana de migdia està annexada a la casa de l'Andreu, com si antigament haguessin format part d'un mateix cos. | 08033-295 | Serrat de Dalt, núm. 6 | 41.6644500,2.1185200 | 426615 | 4612897 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42736-foto-08033-295-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42736-foto-08033-295-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Interrogat el Sr. Josep Coll sobre l'origen d'aquesta casa, sembla recordar que antigament es tractava d'unes corts, i que va ser reformat amb el pas del temps. Durant el treball de camp, la casa estava en venda per agència i no es va poder contactar amb cap propietari. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42737 | Can Segarreta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-segarreta | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta irregular, que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, de dovelles irregulars molt grosses. A la clau, hi ha un escut gravat amb una creu i unes aspes entrecreuades. Per accedir a la casa, hi ha un esglaó o marxapeu fet de lloses de grans dimensions. Destaca l'obertura que es troba per damunt del portal adovellat, format per carreus motllurats formant unes aigües que ressegueixen la finestra. L'era de la casa està feta de lloses de pedra irregulars, que en forma de terrat permeten salvar el desnivell del terreny. Al costat del terrat hi ha unes escales, formant una arcada, sota de la qual és aprofitat per a guardar-hi la llenya. A continuació, hi ha una porteta que permet accedir a l'interior del terrat, que s'utilitza com a magatzem. La resta d'obertures no presenta cap simetria. | 08033-296 | Carrer de Sant Enric, núm. 17. Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6654600,2.1146000 | 426290 | 4613012 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42737-foto-08033-296-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42737-foto-08033-296-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42738 | Can Cuixeta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cuixeta | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Segarreta i Can Cuixa), amb la façana principal orientada al nord-est. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula i les canals per desaiguar l'aigua de pluja que baixen pel lateral esquerra de la façana. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un marxapeu fet de pedra escairada. Destaca l'obertura que es troba per damunt del portal adovellat, format per llinda, brancals i ampit de pedra molt més antic. Aquesta finestreta forma part d'una petita habitació annexa que es troba a l'interior de la façana principal. L'era de la casa està feta de rajols quadrats de ceràmica vermella catalana. A la dreta del portal d'entrada hi ha una obertura de forma quadrada formant un arc rebaixat, i dues obertures més molt més petites, la de la planta baixa amb una petita reixa de ferro forjat palmada. | 08033-297 | Carrer de Sant Enric, núm. 19. Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655800,2.1145600 | 426287 | 4613026 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42738-foto-08033-297-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42738-foto-08033-297-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42739 | Can Cuixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cuixa | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adosades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Cuixeta i Cal Rei), amb la façana principal orientada al nord-est. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que es aquesta façana s'observen també rengleres de maons dins del parament. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un marxapeu fet de pedra. A l'esquerra de la porta, hi ha un pedrís fet de pedra irregular, que s'integra perfectament a la resta del conjunt. L'era de la casa està feta de rajols quadrats de ceràmica vermella catalana. Per damunt del portal hi ha una única obertura. L'escaire de la façana principal que comunica amb Cal Cuixeta, presenta carreus carejats alternats amb rajol. La part de façana visible de la casa que dóna a migdia, té una obertura a la planta baixa resseguida amb maons superposats formant un arc rebaixat amb la llinda a plec de llibre. Per damunt, al primer pis, una obertura més petita rodejada de maó amb l'ampit de pedra. Aquesta finestra sembla que antigament hagués estat molt més allargada, com sembla que ho demostrin les dues fileres de maons que continuen en sentit vertical. A la dreta de la façana principal hi ha un edifici de planta baixa annexat que consta de planta baixa. Destaquen dues petites obertures situades a la dreta del portal, de forma quadrada que mesuren 30 cm x 30 cm, superposades a una distància de 60 centímetres. Només es pot accedir des de l'interior de la casa. Tot aquest pany de façana és relativament nou; les obertures han estat restaurades i actualment presenten una mateixa horitzontalitat en referència a la línia de teulada. Tenen llinda de fusta i àmbits de pedra. Al mur es poden trobar restes de llindes de fusta d'antigues obertures que han estat restaurades i tornades a col·locar in situ. A la dreta d'aquest edifici annex hi ha una petita barraqueta de pou a la qual no s'hi ha pogut accedir perquè queda totalment protegida per vegetació floral (hortènsies). No obstant això, és de planta rectangular i coberta d' una sola vessant, construïda amb teula àrab. Les canals de desguàs de les façanes tenen els baixants de coure. | 08033-298 | Carrer de Sant Enric, núm. 21. Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6656300,2.1145700 | 426288 | 4613031 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42739-foto-08033-298-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42739-foto-08033-298-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42740 | Can Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-prat-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Cuixa i Can Rei, amb la façana principal orientada ponent. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desaigua per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que en alguns indrets de la part baixa de la façana s'observen algunes rengleres de maons dins del parament. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un esglaó ample fet amb pedra. Per damunt de la porta hi ha una pèrgola construïda amb unes biguetes molt ben dissimulades que aguanten una parra. Tot el perímetre de façana de la casa està resseguida per una vorera feta de rajols quadrats de ceràmica vermella catalana. Per damunt del portal hi ha una única obertura. L'escaire de la façana principal que comunica amb Can Prat Gran, presenta carreus carejats alternats. A la planta baixa hi ha tres obertures una d'elles amb llinda i ampit de pedra; les altres dues han estat reformades, formant un arc rebaixat de pedra. Al pis, hi ha tres obertures, amb llindes de pedra fetes en un sol bloc. Aquesta casa comunica per la façana sud-oest amb Can Prat Gran, núm. 17. | 08033-299 | Can Prat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655500,2.1143700 | 426271 | 4613023 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42740-foto-08033-299-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42740-foto-08033-299-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42741 | Can Rei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rei | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Prat, s/n i Can Masprat, 17) amb la façana principal orientada ponent. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un marxapeus fet amb rajol quadrat ceràmic català. Tota la llargada de façana de la casa està resseguida per una vorera feta amb lloses de pedra disposades irregularment. Per damunt del portal hi ha dues obertures amb llinda de fusta i ampit de pedra. L'escaire de la façana principal que comunica amb Can Masprat, presenta carreus carejats alternats. A la planta baixa donant a la façana nord-oest, hi ha tres obertures una d'elles amb llinda i ampit de pedra; les altres dues han estat reformades, formant un arc rebaixat de pedra. Al pis, hi ha tres obertures, amb llindes de pedra fetes en un sol bloc. Davant de la porta principal hi ha un porxo de planta rectangular, fet amb pilars, bigues i llates de fusta que suporten la coberta de teula àrab, d'un sol vessant. El porxo queda delimitat per un pedrís de pedra, amb rajol ceràmic quadrat per damunt on es recolza un dels pilars del porxo. També s'observa un segon pedrís que delimita el pas enllosat arran de façana amb el jardí. Aquesta casa comunica per la façana sud-oest amb Can Masprat, núm. 17. | 08033-300 | Can Rei, núm. 17. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655500,2.1142800 | 426264 | 4613023 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42741-foto-08033-300-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42742 | Font de Sant Sebastià del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sant-sebastia-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Font situada al mur de ponent d'una de les cases que formen el Serrat de Baix, que consta d'una aixeta i una pica tallada dins d'un bloc de pedra de granit. Aquesta està col·locada sobre un suport constituït per tres fileres de maons lligats amb ciment. A la seva dreta, també hi ha un pedrís adossat a la paret, fet amb sis fileres de maons amb l'escaire aixamfranat. Per damunt de l'aixeta hi ha la imatge de Sant Sebastià màrtir, lligat a un arbre, en un turonet, no massa lluny del poble, amb tres fletxes clavades: al cor, braç dret i cuixa esquerra. Aquesta imatge està pintada a mà, en uns rajols ceràmics, de 10 cm x 10 cm ocupant una superfícies total de 30 cm x 40 cm. Aquesta font havia estat situada en un altre lloc, i al col·locar-la a la façana de la casa, es va malmetre una mica (hi ha alguna rajola esquerdada i tornada a ajuntar) | 08033-301 | Can Prat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Segons la tradició, Sant Sebastià va ser un capità cristià de la guàrdia pretoriana que va aconseguir en secret moltes conversions. Quan l´emperador romà Dioclecià va conèixer la seva fe, va ordenar que el matessin a fletxades. En canvi, Sebastià no va morir i una viuda cristiana anomenada Irene el va recollir i li va curar les seves ferides. Quan es va recuperar, Sebastià va tornar davant l'emperador, i el va denunciar per la seva crueltat. Llavors Diocesà va manar que el matessin a cops. Normalment a les imatges de Sant Sebastià, es representa amb les fletxes clavades al pit.. S'invocava l'ajuda del sant contra la pesta. La seva festivitat es celebra el 20 de gener. Originàriament la font no es trobava adossada a la façana, però en restaurar les cases, s'hi posà. Es desconeix la seva ubicació original. | 41.6653800,2.1132200 | 426175 | 4613005 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42742-foto-08033-301-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42742-foto-08033-301-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42743 | Cal Pastor, núm. 17 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pastor-num-17 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la façana orientada a migdia. La coberta és de teula àrab, a una sola aigua. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. A la seva esquerra, hi ha una obertura d'on destaca l'ampit format per una llosa irregular de pedra d'esmolar que sobresurt de la façana. els brancals i la llinda estan fets amb pedra més o menys escairada. Al primer pis, hi ha dues obertures simètriques horitzontalment, cadascuna amb un gran bloc de pedra que forma el llindar mentre que els brancals són de carreus de pedra ben treballada. Els àmpits no són iguals; mentre que l'obertura de l'esquerra té un ampit format per una llosa de granit molt prima recolzada sobre un voladís de pedra, a la dreta l'ampit està constituït per tres lloses de pedra d'esmolar. Per damunt, hi ha dues obertures quadrades, no massa grans, simètriques, disposades horitzontalment. L'ampit de pedra, no té voladís; tant la llinda com els brancals estan formats per un sol bloc de pedra. Al costat esquerre, per damunt del portal, cal senyalar un rellotge de sol. Es tracta d'un rellotge del tipus vertical declinant, formant un cercle dins d'un rectangle. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. Gnòmon de vareta orientat Sud-est. Sol al pol i ornamentació floral. És policromat, alternant el color vermell i blau. A la façana de ponent, les obertures del primer i segon pis estan resseguides per lloses de pedra alternant el granit i la llosa d'esmolar. Pel que fa a l'obertura que correspondria a les golfes, presenta un ampit molt prim fet amb una sola llosa, mentre que els brancals i la llinda han estat fets amb carreus de pedra disposats a plec de llibre i que acaben formant un arc de mig punt La façana és de pedra vista, fins a tocar el ràfec. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments es troba alternada entre la granítica i la d'esmolar, de mida força reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió de les peces és fet amb argamassa, és a dir, amb una barreja de calç, sorra i aigua. Aquesta presenta pedra més o menys carejada entre las cantonera de les façanes de migdia i ponent. Adossat a aquest últim mur hi ha un porxo de planta rectangular, amb coberta a una sola aigua, de teula àrab i aguantada per cabirons. Aquest porxo s'utilitza per emmagatzemar-hi la llenya. | 08033-302 | Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6653700,2.1142800 | 426263 | 4613003 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42743-foto-08033-302-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42743-foto-08033-302-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 | |||||||||
| 42744 | Rellotge de sol de Can Masprat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-masprat | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta d'una pintura al fresc alternant tonalitats blaves i vermelles, formant un cercle; aquest està representat per un sol amb cara humana i emmarcat dins d'un rectangle amb ornamentació floral. El sol sembla que estigui bufant els núvols. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. El gnòmon de vareta orientat Sud-est surt de la boca. | 08033-303 | Façana de Can Masprat, al Serrat de Baix. | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6653700,2.1142800 | 426263 | 4613003 | 1925 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42744-foto-08033-303-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42744-foto-08033-303-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Vila Arrufat, A. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-01-13 05:17 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 113,92 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml