Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42745 | Cal Ton, núm. 18 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ton-num-18 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, construïda entre mitgeres, amb la façana orientada a migdia. La coberta és de teula àrab, a una sola aigua. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. A la seva esquerra, hi ha una obertura sense cap element arquitectònic remarcable. Al primer pis, hi ha dues obertures simètriques disposades horitzontalment, cadascuna amb un gran bloc de pedra que forma el llindar mentre que els brancals són de carreus de pedra ben treballada. Els ampits no són iguals; mentre que l'obertura de l'esquerra té un ampit amb voladís motllurat, a la dreta l'ampit està constituït per un sol bloc de pedra d'esmolar en forma de piràmide, però de cap per avall. La finestra situada més a l'esquerra té una data gravada a la llinda amb l'any '1760', mentre que a la llinda de la dreta hi ha gravada una creu. Les dues inscripcions gravades han estat resseguides amb el mateix pigment de color blau amb el qual està pintat el rellotge de la casa veïna, que porta el núm. 17. (podria doncs haver estat fet l'any de construcció del rellotge de sol, 1925). La façana alterna la pedra vista amb l'arrebossat (aquest es va desprenent del mur amb el pas del temps), fins a tocar el ràfec. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments es troba alternada entre la granítica i la d'esmolar, de mida força reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió de les peces és amb argamassa, és a dir, amb una barreja de calç, sorra i aigua. Aquesta presenta pedra més o menys carejada entre las cantonera de les façanes de migdia i ponent. Juntament amb la casa núm. 17 que es troba adossada per la banda esquerra semblen ser les construccions més antigues de tot el conjunt. Davant mateix, per sobra de la finestra de la planta baixa hi ha la continuació d'una pèrgola molt senzilla que ja ve de la casa núm. 17 per recolzar-hi una parra, que fa ombra durant els mesos d'estiu. | 08033-304 | Cal Ton, núm.18. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6653700,2.1143700 | 426271 | 4613003 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42745-foto-08033-304-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42745-foto-08033-304-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42746 | Cal Codina, núm. 19 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-codina-num-19 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | Casa de planta irregular que consta de planta baixa, pis i golfes, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Cal Ton, núm. 18 i Can Segarreta), amb la façana principal orientada cap a migdia. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que la façana està arrebossada. Per accedir a l'interior hi ha un marxapeus fet de pedra. L'era de la casa està feta amb lloses irregulars lligades amb ciment a excepció de les que toquen amb la façana principal que està resseguida amb lloses de pedra d'esmolar, perfectament planes i tallades de forma rectangular, adossades les unes al costat de les altres. Per la banda dreta del portal, la façana fa un calaix. Les obertures situades a banda i banda no presenten cap element de pedra a excepció dels ampits, que estan fets amb grans lloses que sobresurten lleugerament del nivell de la façana. Al primer pis, només hi ha una dues tres obertures. La primera situada al mig de la façana principal, amb pedra carejada que ressegueixen la finestra. Les altres dues es troben situades en un espai porxat de planta quadrada amb un pilar que sosté una coberta feta de bigues i llates de fusta, per suportar els pes de les teules. A la planta - golfes hi ha dues obertures simètriques i disposades horitzontalment, amb una barana horitzontal i una mosquitera. Només s'observen els ampits, formats cadascun d'ells per dues grans lloses primes de pedra d'esmolar. | 08033-305 | Cal codina, núm.19. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6654200,2.1145200 | 426283 | 4613008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42746-foto-08033-305-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42746-foto-08033-305-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42747 | Trull del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XX | Casa de planta irregular, amb varis edificis annexos, que consten alguns d'ells de planta baixa i pis, i d'altres de planta baixa. La coberta és sempre a un sol vessant, podent desguassar cap a una banda o l'altra, depenent de la situació de l'edifici. La façana orientada en direcció nord-est, és la que presenta els elements constructius més antics. La restauració moderna de l'edifici permet veure com estava orientada la coberta. També s'han conservat in situ les obertures principals, com són el portal de dovelles fetes amb pedra del país, no massa grans, i l'obertura de la dreta, el llindar de la qual és modern ja que aquest havia desaparegut; cal senyalar però que està construït amb pedra disposada a plec de llibre. Situades a les façanes de migdia i de sud-oest, destaquen dues petites obertures; en la més antiga, força erosionada, encara es pot llegir la data: '1448'. Es tracta d'una petita finestreta tota ella de pedra desbastada de manera força grollera. La segona data que es pot llegir, es troba a la llinda d'una altra petita obertura , amb l'any '1799'. Totes les façanes orientades al nord, dels diferents petits annexos adossats a l'antic trull, han estat restaurades, deixant la pedra vista, amb obertures resseguides de pedra carejada, destacant els llindars fets en pedra d'esmolar. A la cantonera d'un d'aquests annexes hi ha una font, sembla ser molt antiga que s'ha conservat fins els nostres dies feta amb rajol ceràmic. A la seva banda esquerra hi ha un banc o pedrís de pedra que s'integra molt bé al conjunt. Les altres façanes situades al nord, també disposen de pedrís adossats al mur de construcció, un d'ells fet de pedra i el seient amb rajol quadrat ceràmic català. A excepció de la façana orientada al nord-est i a migdia, cal senyalar el pigment rosat afegit al morter d'unió dels murs estructurals.Totes les xemeneies porten curull. | 08033-306 | Can Masprat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Antigament en aquest edifici hi havia un trull d'oli. Moltes de les cases dels tres serrats de Sant Sebastià disposen d'una pedra de molí al seu jardí, algunes d'elles veritablement desgastades, que segons explica en Josep Coll, formaven part de més d'un trull, segurament un situat a al Serrat de Baix i un altre al Serrat de Dalt. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Un cop pesades les olives, s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien mòltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es netejava amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6652900,2.1145200 | 426283 | 4612994 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla ser que a l'interior de la casa es conserva part del trull d'oli. Malauradament no s'ha pogut localitzar els propietaris. | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42748 | Font del Trull del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-trull-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Font situada al mur nord-oest d'una de les cases que formen el Serrat de Baix, concretament l'antic trull, que consta d'un broll (actualment tapat) i una pica tallada dins d'un bloc de pedra de granit situada arran de terra, amb quatre llosetes disposades verticalment formant un semicercle. La font queda emmarcada imitant una finestra amb arc de mig punt per uns brancals i llinda de pedres de procedències diverses. El broll surt d'entremig d'un conjunt de 20 rajols ceràmics (per les restes de dos altres a la filera del capdamunt, sembla ser que aquesta font estava formada per un conjunt de 24 rajols ceràmics) amb motius geomètrics. Les quatre rajoles ceràmiques centrals formen un dibuix romboïdal de color blanc, amb els extrems de color verd formant aquests un triangle. La resta de rajoles fan un dibuix geomètric a base de línies blaves que fan ziga-zaga, unes més gruixudes que les altres que fan ressaltar el centre de la font. Els rajols ceràmics, mesuren de 10 cm x 10 cm ocupant una superfícies total de 50 cm x 40 cm (tot i que en realitat serien 40 cm x 60 cm) Al costat esquerra de la font hi ha un banc modern, adossat a la paret fet de pedra que s'integra molt bé al conjunt. Dels murs on es troba la font surten falgueres i heura. | 08033-307 | Can Masprat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Antigament aquest edifici era un trull d'oli. Moltes de les cases dels tres serrats de Sant Sebastià disposen d'una pedra de molí al seu jardí, algunes d'elles veritablement desgastades, que segons explica en Josep Coll, formaven part de més d'un trull, segurament un situat a al Serrat de Baix i un altre al Serrat de Dalt. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Un cop pesades les olives, s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien mòltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es neteja va amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6652900,2.1145200 | 426283 | 4612994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42748-foto-08033-307-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42748-foto-08033-307-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42749 | Can Motis del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-motis-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, construïda als quatre vents amb la façana orientada a ponent. La coberta és de teula àrab, a una sola aigua. Aquesta casa presenta dos nivells constructius per aprofitar així el desnivell del terreny. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt, a l'interior del qual s'hi accedeix salvant un marxapeus de pedra. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. Ambdós costats del portal , hi ha una obertura sense cap element arquitectònic remarcable. Al primer pis, hi ha una obertura de petites dimensions situada per damunt del portal adovellat. La resta de façanes presenten obertures de diferents mides tant a la planta baixa com al primer pis, una d'elles amb balconera sense voladís, i barana de ferro. A la façana situada al nord-est s'observa una font feta amb rajol ceràmic de tonalitats verdes - groguenques dels quals surt una aixeta. Per sota hi ha una pica de marbre, que segurament per les mides procediria de l'aigüera d'una cuina, i aquesta recolzada sobre un basament rectangular de pedra units amb ciment. La planta baixa de la casa que queda més ensorrada, s'ha utilitzat com a garatge. La resta de les façanes no presenten cap element arquitectònic ni constructiu destacable. La façana està totalment arrebossada. L'era de la casa està feta amb grans lloses planes disposades irregularment amb un esglaó de 7 centímetres que salva el pendent natural del terreny. A la dreta del portal hi ha un banc adossat a la façana, fet de pedra irregular unides amb ciment i una gran llosa rectangular de pedra d'esmolar col·locada al damunt. | 08033-308 | Can Motis s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6646600,2.1152800 | 426346 | 4612923 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42749-foto-08033-308-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42749-foto-08033-308-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42750 | Can Vives | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vives-1 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta irregular, amb varis edificis annexes, que consten alguns d'ells de planta baixa i pis, d'altres de planta baixa i finalment d'altres amb una segona planta (de construcció moderna). La coberta és sempre a un sol vessant, podent desguassar cap a una banda o l'altra, depenent de la orientació de la façana. La façana orientada en direcció nord-est, és la que presenta els elements constructius més antics. En aquesta casa es combinen els acabats perimetrals de les obertures o forats de tancament, de les portes i finestres, destacant: el portal amb dovelles molt grans on es pot llegir la inscripció de la clau ' ISIDRO AUBAGULS. 1714 ', i , per sota de l'any, el dibuix en relleu d'unes aspes de molí. Per damunt del portal i a la dreta, per sobre d'una galeria porticada de construcció moderna hi ha dues finestres resseguides amb pedra carejada, amb llindes de pedra, una de les quals, situada més a la dreta, porta la data gravada de '1719'. Sembla ser que aquesta llinda és originària de la casa. A la dreta del portal adovellat hi ha un pou amb una corriola. Aquest de fet, actualment té una funció ornamental. La propietària explica que en tot cas, a principis de segle XX, no hi havia aigua corrent a la casa, i que llavors la gent anava fins a la font de la Targa, amb galledes i omplien per la boca del pou la cisterna que es troba sota l'era de la casa. Per la façana de migdia destaca una finestra amb llinda, brancals i ampit de pedra on es pot llegir la data '1714'. També es pot observar un finestral d'estil gòtic, però aquest el va fer construir el marit de la propietària fa uns anys. Hi ha també vàries obertures disposades tant a la planta baixa com al primer pis, que presenten llindars, brancals i ampits fets tan amb pedra granítica com d'esmolar. En aquesta paret hi ha també un petit rellotge de sol i un sant Sebastià que la propietària creu recordar que es va trobar durant les obres de restauració de la casa. Aquest està adossat a la paret de migdia, prop de l'escaire que fa cantonada amb el mur situat al sud-oest, per damunt d'una pèrgola. Les tècniques de construcció emprades en aquest tipus de casa que ha anat creixent amb el temps, estan basades en l'economia i la funcionalitat, utilitzant-se el material de l'entorn: la pedra, la fusta, el fang, la calç i el formigó. En el jardí que es troba situat a la façana nord, hi ha un pedrís molt llarg unit a un mur que segueix el desnivell del terreny. Davant del pedrís de pedra, hi ha una pedra de molí molt gastada, que segurament prové del Serrat de Baix. | 08033-309 | Can Vives s/n. Serrat del Mig. Sant Sebastià de Montmajor | Aquesta casa havia estat propietat de la família Elies que al voltant de l'any 1920 ho llogaren a un grup de solters als quals agradava molt el paratge. D'aquest grup en formaven part els pares de l'actual propietària, el Sr. Miquel Vives-Jenny i la futura esposa. Enamorats de la casa, decidiren comprar-la als voltants de l'any 1934, i hi dugueren a terme tot un seguit de reformes. Una d'elles fou la instal·lació del portal adovellat, que contràriament al que sembla, no és originari d'aquesta casa sinó que prové d'una de les cases del Prat de Baix, segons ens explica la seva propietària, la Sra. Marta Vives. Destaca la inscripció de la clau ' ISIDRO AUBAGULS. 1714 ', i per sota de l'any, el dibuix en relleu d'unes aspes de molí, potser relacionat amb el trull del Prat de Baix. La pedra de molí que es troba al jardí de la façana nord de la casa, provindria segurament del Serrat de Baix. | 41.6646800,2.1170700 | 426495 | 4612924 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42750-foto-08033-309-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42750-foto-08033-309-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42751 | Rellotge de sol de la Rectoria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-la-rectoria | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | no té números ni gnòmon | Rellotge de sol del tipus Vertical declinant, que es troba realitzat damunt d'una rajola quadrada de fang, incrustada al mur de la casa. Té gravades les línies horàries, però manquen els números i el gnòmon. Per sota del morter que serveix de suport al rellotge hi ha la data gravada '1929'. També, gairebé illegible hi ha gravada damunt de la rajola de fang la data 1891. Es desconeix l'autor. No porta cap lema gravat o escrit. | 08033-310 | Façana de migdia de la Rectoria, al Serrat de Dalt. | L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. Antigament, aquest edifici formava part de la rectoria adossada a l'ermita. A la planta baixa hi havien les corts de les vaques i altres animals domèstics. En arreglar el menjador gran, va sortir del mig de la sala, part d'un trull, (el qual es pot veure a l'exterior, concretament situat a l'esquerra de la façana) i a la paret del fons, una gran xemeneia que anava de punta a punta de la paret i un forn de pa, del qual actualment no en queda res només una petita pedra en record de la seva ubicació. Aquesta casa va ser comprada pel Sr. Josep Antoni Caparrós amb la seva esposa, els quals transformaren la planta baixa en restaurant i el primer pis en habitatge i taller de luthier, ja que el propietari del restaurant és també luthier de professió. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. | 41.6643400,2.1187000 | 426630 | 4612884 | 1891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42751-foto-08033-310-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42751-foto-08033-310-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars.Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||
| 42752 | Rellotge de sol de Can Targa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-targa | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Rellotge de sol del tipus vertical declinant, decorat al fresc alternant quatre colors, respectivament blau pel marc rectangular, vermellós per la cara del sol, carbassa pel cercle que envolta el sol i blanc, el fons. De mides rectangulars, aquest presenta una orientació Sud-est. Les línies horàries de 5 a 6, són en xifres aràbigues. Molt ben conservat. No té cap lema escrit. | 08033-311 | Can Targa, núm. 15. Serrat del Mig. | Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6646800,2.1171300 | 426500 | 4612924 | 1977 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42752-foto-08033-311-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42752-foto-08033-311-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42753 | Conjunt de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-de-sant-sebastia-de-montmajor | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopèdia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY, (1962). Pàg. 207. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. VALLÈS ALTÉS, Joan (?). Ramon Rogent i el seu entorn. Biblioteca Serra d'Or, pàg. 61-62. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XI-XX | Ccal restaurar la torre del campanar de l'ermita de Sant Sebastià.Fitxes associades: 306-307-309310-311-313-354-355-356-357-358-359-360-361 | Conjunt arquitectònic format per varis grups de cases, una ermita dedicada a Sant Sebastià i un cementiri, agrupades en tres serrats: Serrat de Dalt, Serrat del Mig i Serrat de Baix, situats entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. En el Serrat de Baix trobem Can Masprat, amb les següents cases agrupades en dos carrers: Can Segarreta, Can Cuixeta, Can Cuixa, Can Prat, Can Rei, Can Masprat, núm. 17, Can Masprat, núm. 18, Can Masprat, núm. 19, El Trull del Serrat de Baix i Can Motis del Serrat de Baix. Al Serrat del Mig, trobem Can Vives i Can Targa. Finalment, al Serrat de Dalt hi ha l'ermita de Sant Sebastià de Montmajor amb el cementiri adossat a migdia, la Rectoria coneguda com a Can Pepet, el restaurant, anomenat 'La Rectoria', Ca l'Andreu, Can Basté, Ca l'Alzina, Can Miqueló, Ca la Vicaria, Can Gil, Casa del carrer de Santa Margarida, núm. 5, Can Motis del Serrat de Dalt i el celler actualment en desús. L'emplaçament de les cases és gairebé estratègic. Les tècniques de construcció emprades en aquest conjunt rural està basada en l'economia i la funcionalitat. En la construcció d'aquestes cases s'utilitzava el material de l'entorn: la pedra, la fusta, el fang, la calç i el formigó. El sistema constructiu tradicional emprat està basat en la conjunció d'un seguit d'elements combinats amb gran senzillesa: el mur de càrrega i els pilars, els arcs i les voltes, el bigam -jàsseres, cavalls i encavallades-, els ràfecs de coberta, els sistemes de cobriment de l'estructura de la teulada i els revestiments. Algunes de les cases més rellevants, destaquen pels acabats perimetrals de les portes i les finestres. Són resseguits amb carreus i amb llindes també de pedra, i en els casos de les portes acabades en forma d'arc, aquest és resseguit per dovelles de pedra, algunes d'elles amb una inscripció a la clau. Aquest conjunt de cases tenen habitualment com a edificis annexos, llenyers, trulls, corts i masoveries, que amb el temps han estat convertides en residències per l'estiu i/o caps de setmana. El nombre més corrent de plantes són dues: planta baixa i planta primera; en algun cas, golfes. L'ús al qual estaven destinats antigament era la planta baixa per a tancar-hi el bestiar, la planta primera per a viure-hi i les golfes, en el cas d'existir-ne, per emmagatzematge. Els tancaments d'aquestes cases són bàsicament de pedra combinada amb argamassa amb vista a una resistència més alta. L'arremolinat de la façana no és general, atesa la qualitat i la resistència de la pedra; només era emprat en situacions on l'aparença de l'edifici lluïa un acabat més noble i no tan auster com la pedra extreta directament de la naturalesa. Un dels factors importants que caracteritzen el conjunt és la geologia del territori, és dir, el tipus de pedra, en aquest cas granítica o d'esmolar. Els perímetres poden estar resseguits de pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. Pel que fa al tipus de coberta, les cases disposen de coberta de dues vessants, o a una vessant, desaiguant generalment cap a la façana principal. Les bigues que suporten el pes de la coberta són de fusta i les llates disposades per canal. La teula sempre àrab. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30% com en la majoria de comarques catalanes, per les seves similituds climatològiques. Per les cases de caire més modest, tenen acabats més simples; no disposen de pedra carejada o carreus que ressegueixen les portes i finestres, però sí que poden portar llindes de fusta. Quan el perímetre de les obertures és resseguit amb pedra carejada, el ràfec sol ser amb volades combinades entre rajol i teules. Però generalment l'estructura del ràfec és molt senzilla. Com a element més important i a destacar és l'ermita de Sant Sebastià, que consta d'una sola nau amb transsepte que dóna a la planta en forma de creu llatina. La planta té, una capçalera triabsidal, en la que l'absis del centre és de planta quadrada i els dos laterals de planta semicircular. | 08033-312 | Serrats de Dalt, del Mig i de Baix | Sant Sebastià de Montmajor, al Vallès Oriental, és un poblet de menys de deu habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental. Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. L'alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l'odre de Sant Benet. I amb l'auspici d'aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l'església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d'altres. El poble consta ja des de 1065, formava part de la llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat; justament fou una decisió de l'Abadia aixecar l'església romànica de Sant Sebastià. El nucli de població principal i més antic, es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d'aquí se'ns obre una vall on sobresurt el Castell de Gallifa; hi ha escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l'església, ho fa també en la seva part inferior, al restaurant, la part més elevada del poble és el petit cementiri. En el camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s'arriba al poble per l'anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, on hi ha havia un rellotge que se sentia tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix. El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d'història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d'una carretera. El restaurant viu del turisme. Segons Moreu-Rey (1962), l'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí l'església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 per butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. L'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes, que ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava com consta que féu el 1305. Sembla que el 1400 era sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, moment en que l'església només tenia dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes, alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. El 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment conserva el caràcter parroquial però torna a ésser en la pràctica, sufragània de Caldes.Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major. | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42753-foto-08033-312-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42753-foto-08033-312-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42753-foto-08033-312-3.jpg | Legal | Contemporani|Romànic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Antigament la rectoria era un edifici força gran, amb el trull i les corts pel bestià. El Sr. Pepet Coll en aquest indret hi tenia una mica de restaurant i bar. Les altres dependències quedaren a l'abandó. Fa uns anys, el Sr. Caparrós, amb la seva esposa compraren la part més malmesa de la rectoria on hi havia el trull i un forn de pa, restaurant-ho i obrint un restaurant a la part de baix i la part de dalt dedicada a l'ofici de luthier i habitatge. Encara actualment queda una petita part per restaurar.(Continuació descripció)A l'extrem de migdia del transsepte hi ha un altre absis, també de planta semicircular. La nau i el transsepte són coberts per una volta de canó seguit i els absis per voltes de quadrant d'esfera excepte el central que ho és per una volta de canó seguit. La trobada de la nau amb l'absis central es realitza, mitjançant un doble reclau amb el qual es crea un arc intermedi de transició entre l'amplada de la nau i la de l'absis, més estret. També presenta unes finestretes de doble esqueixada i arc rodó situades a les façanes de llevant, migdia i ponent. A l'exterior de l'absis presenten una ornamentació a base de arcuacions i faixes llombardes. La façana de llevant és ornamentada amb un fris d'arcuacions cada un, separats per dues lesenes verticals que defineixen tres espais, estrets i allargats. A les façanes laterals d'aquest absis continua el fris format per un grup de quatre arcuacions, en què els extrems són delimitats també per les lesenes corresponents. A la façana de migdia s'hi pot observar una finestra. Els absis laterals i absidiola presenten una decoració llombarda amb un fris de sis arcuacions limitades als extrems per dues lesenes. Sobre la volta de la nau i en l'encreuament amb el transsepte hi ha un petit campanar de torre que consta de planta quadrada amb dos pisos de finestres a les quatre cares sense divisions interiors i coberta per una falsa volta piramidal feta amb carreus. La coberta, és de teula àrab, amb una cornisa formada per peces de ceràmica moderna. La pedra, utilitzada en la construcció de l'ermita va ser desbastada a la cara vista per tal de deixar-la més o menys plana. Els arcs de les diferents obertures són fets amb pedra de petites dimensions a la qual s'ha donat la forma de dovella.A l'interior d'ella hi ha un retaule gòtic molt ben conservat, una talla de fusta original del segle XII de Sant Silvestre, un orgue portàtil fet a Collbató unes pintures al fresc pintades per Vilà i Arrufat.Cal destacar quatre rellotges de sol, dos d'ells pintats a l'oli i que es troben, el primer d'ells, al Serrat de Baix, a Can Masprat, el segon, a Can Targa, en el Serrat del Mig, i els dos últims al Serrat de Dalt, concretament a Ca l'Alzina i a la Rectoria – restaurant. Finalment cal destacar d'aquest conjunt la font de Sant Sebastià, situada sota l'esplanada on es realitza l'Aplec, entre dos plataners, i que en un dels esglaons hi ha gravada la data 1820.(Continuació història)Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat.També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina.Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 98|92|94|85 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 42754 | Can Targa, núm. 15 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-targa-num-15 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, construïda als quatre vents amb el carener perpendicular a la façana orientada al nord-est. La coberta és de teula àrab, a dues aigües. Aquesta casa presenta dos volums constructius. El més antic d'ells, a la façana orientada al sud-oest, al primer pis, presenta una finestra de pedra motllurada, amb un element decoratiu a la llinda. A la façana orientada a migdia també destaquen dues obertures emmarcades per grans pedres i un rellotge de sol realitzat al fresc de l'any 1977. Els tancaments d'aquestes cases són bàsicament de pedra combinada amb argamassa amb vista a una resistència més alta. L'arremolinat de la façana no és general, atesa la qualitat i la resistència de la pedra, però en gran part dels murs es pot observar la pedra directament extreta de la naturalesa lligada amb argamassa. Posteriorment devien arremolinar la façana. El segon volum, només té planta baixa i golfes, i a la dreta de la façana orientada al nord-est, té un petit porxo annexat on s'hi guarda la llenya. Tant a la planta baixa com al primer pis té la majoria d'obertures emmarcades per grans llindes i brancals de pedra; l'àmpit no destaca especialment. A la façana orientada a mig dia i a la que està orientada al nord-est, hi han bancs adossats a la paret fets de pedra. Fora del perímetre de la casa, aprofitant un desnivell del terreny, i orientat al nord-est, hi ha un edifici annex de planta rectangular i coberta a doble vessant, construït de pedra vista, que sembla ser utilitzat amb finalitats lúdiques. | 08033-313 | Can Targa, núm. 15. Serrat del Mig | Moreu-Rey (1962), (pàg. 141) anomena el Serrat del Mig, referencian-o com un dels tres serrats que constitueixen el poble de Sant Sebastià. Oficialment, el Serrat del Mig porta el nom de Sant Isidre, però ningú ho diu. Esmenta el nom de les quatre cases que composen aquest serrat: Can Targa, Can Menna, Can Carlí i Can Regalat. | 41.6646800,2.1171300 | 426500 | 4612924 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42754-foto-08033-313-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42754-foto-08033-313-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42755 | Font del Cargol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-cargol | XX | Font d'aigua construïda sobre una base quadra feta en un sol bloc de pedra d'esmolar, per damunt de la qual s'ha aixecat un pedestal de forma trocoïdal, acabat amb una llosa motllurada que fa de coberta. Damunt d'ella hi ha la figura d'un cargol esculpit en un bloc de pedra granítica, amb el cap aixecat i la closca amb incisos. No té banyes. L'aigua raja polsant el botó d'una aixeta de bronze collada al pedestal. Per sota d'aquesta, a trenta-cinc centímetres, hi ha la pica on cau l'aigua feta en un sol bloc de pedra d'esmolar; aquesta és de planta rodona, adossada a la paret. La font es troba en una placeta amb el terra realitzat amb lloses planes irregulars de pedra d'esmolar. En aquesta hi ha tres bancs per seure i vegetació diversa, destacant 5 abèlies (Abelia floribunda), tres truanes (Lingustrum japonicum) i sis azahars de la Xina (Pitosporum tobira). | 08033-314 | Plaça del Marquès de Caldes de Montbui | 41.6360700,2.1616300 | 430174 | 4609710 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42755-foto-08033-314-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42755-foto-08033-314-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||||
| 42756 | Monument al 70è aniversari de la IIa República | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-al-70e-aniversari-de-la-iia-republica | XXI | Placa commemorativa de forma quadrada, realitzada en marbre negre amb una inscripció gravada amb lletres grises amb la llegenda ' 70è aniversari de la II a República. En homenatge als seus defensors. 14-04-2001. Aquesta placa es troba enganxada damunt d'un pedestal amb la coberta inclinada, realitzat amb totxo i ciment i recobert amb plaques de marbre gris. Mesura 70 centímetres d'alçada i es troba ubicada dins d'un dels parterres de la zona enjardinada més propera a les escales que condueixen de l'ajuntament a la plaça. | 08033-315 | Plaça de l'Onze de Setembre | Després de ser inaugurada la Plaça Onze de Setembre, que de fet havien estat els jardins de l'antic balneari La Salut i Garau, durant els segles XVIII i XIX, es col·locà una placa que fou inaugurada el 14 d'abril de l'any 2001, pel 70è aniversari de la Segona República, en memòria i homenatge als seus defensors. Cada any es recorda aquesta data amb un acte simbòlic. L'any 2008, l'Ajuntament de Caldes de Montbui es va sumar als actes de commemoració del 77è aniversari de la proclamació de la Segona República i, per aquesta raó, la bandera republicana va ser penjada al balcó de l'ajuntament. L'alcalde Jordi Solé va afirmar que 'l'Ajuntament de Caldes dóna suport i se suma als actes de commemoració de la República, perquè amb el pas dels anys es fa cada vegada més necessari donar a conèixer els fets històrics que van ocórrer a casa nostra fa 77 anys'. | 41.6343800,2.1628200 | 430271 | 4609522 | 2001 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42756-foto-08033-315-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42756-foto-08033-315-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42757 | Monument de la vila de Caldes als seus ancians | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-de-la-vila-de-caldes-als-seus-ancians | XX | Placa commemorativa realitzada en metall polit, que consta de dues parts: una primera en relleu mesurant un metre per 80 centímetres, representant dos avis sentats en un banc, que s'agafen per la mà mirant-se tendrament. Tots dos van vestits recordant el segle XIX. La segona, una placa més petita, també realitzada en metall, amb les lletres en relleu, col·locada per sota, en el basament, amb la inscripció ' LA VILA DE CALDES DE MONTBUI ALS SEUS ANCIANS, AMB MOTIU DEL VI è CENTENARI DE LA RESIDÈNCIA SANTA SUSANNA (1386-1986). 20 D'ABRIL DE 1987'. Aquestes plaques estan col·locades damunt d'un basament construït amb totxo i ciment i arrebossat, amb una petita motllura per suportar el pes del relleu dels avis. El monument es troba situat a la Plaça de Catalunya, en una zona enjardinada, rodejada per vegetació arbustiva i arbòria, amb bancs i una font del tipus Barcelona a la banda oposada de la plaça, destacant un llorer reial (Prunus laurocerasus), dues pruneres vermelles (Prunus ceracifera pisardii), un lledoner (Celtis autralis) i un xiprer comú (Cupressocyparis leilandii) i vuit til·lers platejats (Tilia tomentosa). | 08033-316 | Plaça de Catalunya | Monument ofert per la vila de Caldes de Montbui als seus ancians amb motiu del sisè centenari de la residència 'Santa Susanna' (1386 - 1986). Aquest fou inaugurat el 20 d'abril de l'any 1987. | 41.6305700,2.1643200 | 430392 | 4609097 | 1987 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42757-foto-08033-316-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42757-foto-08033-316-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Badia | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42758 | Monument a Pau Surell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-pau-surell | les lletres gravades comencen a tenir dificultats per ser llegides. Porta restes de grafitis de color negre a la placa de marbre com darrera la façana de l'església | Placa de marbre que mesura 1,20 cm d'alçada per 60 cm d'amplada recolzada sobre un suport fet de totxo, arrebossat, i col·locada sobre una base de granit rectangular posat al terra, en una jardinera delimitada per un tancament de maons disposats en sentit horitzontal, un al costat de l'altre, com a plec de llibre, i situada a la façana orientada al sud-oest de l'església de Santa Maria. La placa porta una inscripció gravada amb la llegenda 'PABLO SURELL. ESCULTOR. QUE LABRÓ LA PUERTA MONUMENTAL DE LA IGLESIA DE SANTA MARIA EN 1701' Per sota hi ha gravat l'escut de Caldes amb l'any en que la vila dedicà el monument a l'escultor: '1955'. | 08033-317 | Plaça Pau Surell | La plaça Pau Surell fou Inaugurada el 22 d'octubre, primer diumenge de la Festa Major, de l'any 1955. Abans de ser inaugurada, aquesta plaça era un espai erm entre el darrera de l'església i la muralla de la riera. L'any 1952, el conservador del Museu Marítim de Barcelona, Sr. Enric Cubas, aportà una dada molt interessant respecte a la façana de l'església de Santa Maria, descobrint que l'autor de l'obra escultòrica de la façana era Pau Surell, l'any 1701, i no M. Fiter com s'havia cregut fins llavors. El consistori va decidir fer aquesta plaça dedicada a P.Surell en homenatge del seu pas per Caldes de Montbui. Hi assistiren a l'acte, l'alcalde d'aquella època,el Sr. Joan Riba; el jutge de pau, el Sr. Amat de Sans, el conservador del Museu Marítim de Barcelona i el capellà que va beneir la plaça, Joan Calmet. També hi va assistir un representant de la Diputació Provincial de Barcelona. Originàriament es va realitzar un empedrat del paviment; es col·locà una barana de pedra que separava la plaça del desnivell de la riera; s'instal·laren diversos bancs i també es construí una petita bassa amb un sortidor d'aigua al mig. L'acte es va tancar amb una audició de sardanes per part de la Cobla la Principal de la Bisbal. | 41.6323500,2.1621400 | 430212 | 4609297 | 1955 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42758-foto-08033-317-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42758-foto-08033-317-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42759 | Deesa Ceres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/deesa-ceres | XX | Estàtua de bronze, feta en motllo, representant a la deesa Ceres, deesa de la agricultura, les collites i la fecunditat posada damunt d'un pedestal de marbre gris, amb una placa de marbre blanc collada al davant amb la inscripció 'LA DEESA CERES PER MANOLO HUGUÉ. 18-02-1945'. | 08033-318 | Plaça de la Font del Lleó | Aquesta estàtua fou realitzada per Manolo Hugué el 18 de febrer de l'any 1945. La deesa romana Demèter (Ceres, en la mitologia grega) era la divinitat de l'agricultura, de la terra jove i fèrtil i la protectora del matrimoni; gràcies a ella, les llavors germinaven, el blat naixia i els arbres donaven els seus fruits per alimentar les persones. Aquells eren els temps de les primaveres eternes, de camps verds i esplendorosos. | 41.6342900,2.1616600 | 430174 | 4609513 | 1945 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42759-foto-08033-318-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42759-foto-08033-318-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manolo Hugué | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42760 | Casa al carrer Major, núm. 64 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-major-num-64 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 63. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | la façana comença a perdre l'arrebossat i amb ell parts dels esgrafiats. | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta, de teula àrab, a dues aigües, desaiguant cap a la façana principal i interior de l'edifici. Totes les obertures són simètriques respecte a l'eix central de l'edifici. A la planta baixa hi ha tres obertures; la porta principal, vidriada, de ferro forjat, amb el marxapeus de pedra granítica. Ambdós costats de la porta d'entrada, dos finestrals amb unes reixes de ferro forjat d'un gran treball artístic. Al primer pis, hi ha tres obertures, destacant la central, amb una balconera amb voladís i barana de ferro. Tota la balconera està realitzada amb ferro, amb sis grans mènsules realitzades amb forja que suporten el pes de la balconera. Des de sota es poden observar els rajols ceràmics, de tonalitats blaves. Aquests rajols ceràmics també poden observar-se en el ràfec de la coberta. A les golfes, les obertures, són simètriques seguint una mateixa línia horitzontal. Tots els porticons de les obertures són de llibrets de fusta de color marró. La façana per la part baixa està protegida per un basament de pedra granítica que recorda les llambordes de Caldes, però d'una mida més gran, formant un dibuix geomètric piramidal, pujant pels brancals de la porta d'accés de la casa. La façana està arrebossada, destacant la gran bellesa dels esgrafiats que envolten tots els perímetres de les obertures i els dos extrems verticals de la façana, imitant els carreus de pedra. La façana acaba amb un ràfec de fusta que aguanta la canal de ceràmica amb dos baixants de desaigua que passen per cada costat de la balconera. El ràfec està aguantat per mènsules de fusta, amb tres franges de rajols ceràmics de color blau. | 08033-319 | Carrer Major, núm. 64 | Segons Moreu-Rey (1962), el carrer Major rebrà aquest nom quan la carretera (nom donat a la carretera de Barcelona, entre la Plaça de l'Àngel i la sortida de Caldes a mitjans del segle XIX: 'c. de la Carretera'), un cop eliminada la muralla, esdevé carrer interior de la població: 'Carrer Major o de l'Arrabal' durant el segle XIX (1867, 1873) i entrat el segle XX. | 41.6339500,2.1635300 | 430330 | 4609473 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42760-foto-08033-319-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42760-foto-08033-319-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42760-foto-08033-319-3.jpg | Inexistent | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 105|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42761 | Casa al carrer Pi i Margall, núm. 66 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-pi-i-margall-num-66 | XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta plana i transitable, i una balustrada que fa de barana. La seva façana es composa mitjançant una sèrie d'eixos verticals que ordenen les diferents obertures. La façana principal que dona al carrer Pi i Margall es composa de tres fileres verticals d' obertures, que disminueixen de mides amb l'alçada, ressaltant la central ja que es tracta d'una balconera vidriada, decorada amb columnes, i amb un gran voladís, el sostre de la qual serveix al mateix temps de voladís per a la balconera central del segon pis. Les obertures de la primera planta són finestres reixades formant un arc de mig punt; el portal d'accés al cancell també és reixat. Un cop dins, hi ha una porta vidrada per la qual s'accedeix directament a l'interior de la casa. L'edifici està rematat per una cornisa i una balustrada clàssica que fa de barana. L'acabat de la façana és un estucat imitant els carreus de construcció. La façana que dóna amb el carrer Rector Alemany té dos volums diferenciats. Un primer volum composat per planta baixa i dos pisos i un segon volum que consta de planta baixa, pis i terrassa resseguida per una balustrada per la qual es pot observar tot el jardí interior de la propietat. La façana del primer volum presenta una planta baixa amb tres obertures reixades formant un arc de mig punt; al segon pis, les tres obertures es transformen en finestrals rectangulars que comuniquen amb una balconera amb voladís i barana de ferro; al segon pis, tres obertures simètriques, formant un arc de mig punt. A banda i banda d'aquesta façana hi ha uns esgrafiats florals de gran qualitat. La façana queda rematada per una cornisa per damunt de la qual hi ha uns ulls de bou i seguidament la balustrada, centrada per un frontó esgrafiat amb la data de construcció de la casa '1933'. | 08033-320 | Carrer Pi i Margall, núm. 66 | Casa del carrer Pi i Margall construïda l'any 1933 per l'arquitecte M. Puig. | 41.6305300,2.1651200 | 430458 | 4609092 | 1933 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42761-foto-08033-320-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42761-foto-08033-320-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | M. Puig | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42762 | Hortes de la riera de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hortes-de-la-riera-de-caldes | CUSPINERA, Climent, (1899). Guia Cicerone del Viajero ó Bañista en Caldas de Montbuy. Primera edició. Barcelona 1873. Segona edició, 1867. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Superfície de cultiu amb una marjada menys densa lligada especialment a la contenció de les terrasses fluvials, amb la particularitat que moltes parets de tanca combinen la funció de delimitació de propietats i la de contenció de terra, on les dimensions i la distribució depenen dels obstacles, tenen les marjades més adaptades al medi; la resta de vessants presenten una artificialitat i ordenació més elevada. El màxim esforç constructiu, el representen els conjunts de marjades distribuïts de forma paral·lela i amb sistemes d'accés (rampes, escales, camins) per remuntar els desnivells. Tots aquests elements es bastiren majoritàriament amb la pedra que aflorava en el mateix indret on es marjava o a les proximitats. Així, la pedra més utilitzada per paredar coincideix amb la litologia més estesa, la calcària massiva. Actualment, la pedra que conforma aquests marges ha estat rejuntada amb ciment; d'altres murs, han estat refets amb maó o totxo. Però la composició general de les hortes deixa entreveure els marges com als veritables testimonis de l'evolució d'aquesta tècnica constructiva i, tot i que abunden els murs de pedres amb cert grau hi ha mostres de la recerca d'una perfecció en el treball de la pedra, sobretot en les zones més planeres on s'ha tingut una cura constant de les marjades. A més de la superfície marjada també trobem les canals per on passava l'aigua que tot i que actualment en moltes d'elles s'hi poden observar tubs de material plàstic que segons els pagesos no deixa perdre's l'aigua, donats els períodes de sequera, cada vegada més grans que es pateixen arreu de Catalunya, si que val la pena parlar-ne. Les més antigues estan fetes amb lloses de pedra més o menys regular en forma de 'U'. A mida que s'han anat restaurant, els pagesos han substituït la llosa de pedra pel totxo. Aquestes canals poden tenir molts metres de llargària i van adaptant-se al relleu del terreny. Aquest tipus de construcció presenta l'inconvenient de que ha de verificar-se sovint per evitar embussos de fulles. Per tant, això ha comportat que alguns trams s'hagin tapat amb totxo o llosa de pedra, i d'altres s'hagi substituït per tubs de material plàstic. Per últim cal senyalar la presència de basses més o menys grans que es podem trobar repartides una mica arreu de les hortes, l'aigua de les quals pot ser emmagatzemada pel reg. Algunes d'aquestes basses són realment espectaculars, destacant-ne una de planta trapezoïdal, feta de pedra irregular i lligada amb argamassa, aprofitant el mur per on desguassen les aigües termals del nucli urbà. El cultiu observat va des de les oliveres i ametllers i altres arbres fruiters, passant per tota mena de lleguminoses: mongeteres, carbasseres, tomaqueres, pebroteres, enciams, albergínies, àpids, julivert, etc. | 08033-321 | Tram de la Riera de Caldes que compren el nucli urbà | A la llera de la riera de Caldes tocant a l'antiga muralla, s'hi ha anat dipositat grans quantitats de sediments amb el pas dels ssegles. És en aquest indret on, des de èpoques ben antigues els pagesos van decidir instal·lar-s'hi aprofitant les aigües de la riera de Caldes. Actualment hi ha una superfície molt important de marjada, la construcció de la qual es troba estretament lligada a la contenció de les terrasses, amb la particularitat de que moltes parets de tanca combinen la funció de delimitació de propietats i la de contenció de terra, on les dimensions i la distribució depenen dels obstacles. Moreu-Rey (1962), parla de les Hortes de Baix i les Hortes de Dalt (pàg. 121 i 122), explicant que els horts de la riera de Caldes han estat anomenats tradicionalment, segons llur situació a tramuntana o a migdia de la població, amb els noms esmentats anteriorment. Cuspinera (1899), en el seu llibre recorda les característiques d'aquestes dues hortes 'grandes huertas llamadas de 'Dalt' y de 'Baix': 'la llamada de Dalt' produce una hortaliza escelente y la de 'Baix' sumamente floja i desabrida. La primera en cantidades regulares, mientras que la segunda la da en grande abundancia. La de 'Dalt' se riega con agua fría comun, mientras que la de 'Baix' es regada con la sobrante de las fuentes termales'. Així, Moreu-Rey, troba documents que daten de l'any 1195 on les hortes ja són conegudes amb el nom de 'Orta subtus (vilam); 'orto in orta inferiori Calidarum' del 1307; 'Hortes jussanes de Granells' (1242); 'les Hortes o las Hortas de Vall (en documents datats del segle XV al XIX); 'Horta de Avall, dita H. de Sant Pol', anomenades en el segle XIV i XV; Moreu-rey també senyala que l'Hort d'en Vilademany, tacant a les Hortes de Baix, no es confon mai amb elles, no només per raó del seu propietari, sinó també perquè era regat amb aigua diferent. Els documents trobats precisen gairebé sempre, quan parlen de peces a les Hortes, no només de la seva ubicació, com per exemple, 'cerca de la capella de Santa Esperansa', 'vora la Riera', sinó també la 'Jornada' de regar a la que pertanyien. Pel que fa a les Hortes de Dalt, es troben documents de l'any 1206 on ja s'esmenta l'orta superior'. S'han trobat escrits dels anys 1388 i 1573 que parlen de les 'Horta Nogaria', 'Hort de la Noguera'; L'any 1435, es roben anomenades 'Hortes de Munt, dita de Pins'. o del segle XV i XVI documents on s'esmenten 'Les dos Hortes de Amunt, dites Hortes d'en Verdaguer'. De l'any 1594 hi ha un document on parla de 'Hortes superiors anomenades una part de Noguera, en part de Pins'. De l'any 1602, hi ha una esmena que diu 'Horta superior vocata d en Vilar, olim d en Arganelles'. La documentació trobada precisa la 'Jornada' en què es troben les peces. | 41.6312500,2.1624600 | 430238 | 4609174 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42762-foto-08033-321-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42762-foto-08033-321-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42763 | Casa al carrer de Barcelona, núm. 37 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-barcelona-num-37 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XVIII | només es conserva l'arcada de pedra de la planta baixa | Arcada realitzada amb volta de pedra de granit situada a la planta baixa de la casa, construïda de nova planta. La paret que aguanta l'arc està feta de ciment al qual s'ha incorporat pedregam irregular per a donar un caire antic. | 08033-322 | Carrer de Barcelona, núm. 37 | Durant l'enderroc de les cases núm. 37 i 39 d'aquest carrer es realitzà un seguiment arqueològic. Les restes trobades corresponien a la fonamentació de l'edifici i un semisoterrani en forma de cisterna vinícola. Històricament es tracta d'una zona d'ocupació d'almenys des del segle XI, només destacant algunes restes de material romà sense cap context estratigràfic i que segurament podrien considerar-se d'aportació externa. D'aquesta casa només es conservà l'arcada de pedra. | 41.6330100,2.1623900 | 430234 | 4609370 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42763-foto-08033-322-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42763-foto-08033-322-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42764 | Llegenda del Mas de les Serps | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-mas-de-les-serps | Varis autors. (2008). Setmanari Montbui. Festa Major 2008. III època. Any XXX. Núm. 1,402. Pàg. 40. Ed. Associació de promoció informativa cultural. | Llegenda que narra que la Torre Nova, antigament era coneguda com el Mas de les Sers, perquè va pertànyer a un poderós cavaller. Aquest tenia un fabulós tresor, i perquè no entrés cap malfactor a casa seva, i se l'emportés, el va fer custodiar per una enorme serp que travessà dues vegades el mar per provar que n'era capaç. Aquesta era enorme, de color verdós, amb uns ulls brillants i una filera de dents molts afilades, amb uns ullals llargs i recargolats. El tresor no es trobà mai més, però la gent que coneix bé aquesta llegenda explica que si actualment hi ha moltes serps verdes en aquests paratges, és senzillament perquè són les descendents de la serp terrorífica que va venir travessant el mar d'altres contrades, i qui sap, si són elles les encarregades de vigilar el famós tresor del cavaller del Mas de les Serps. | 08033-323 | Torre Nova | La serp de Cabellera és originària dels deserts del nord d'Àfrica, des on, presumiblement, els sarraïns n'importaren un munt d'exemplars en la seva conquesta de la península, que van deixar per arreu per protegir-se la retirada; d'aquí que també han estat vistes als Pirineus, niuades de manera estratègica a l'entrada de caus que amaguen fabulosos tresors. Segons la tradició, les persones que les han vistes -un pagès primer, i un pastor- expliquen que es tracta d'una enorme serp verda, de dos metres de llarg, gruixuda com un tub de rec, i que es mou amb molt d'encarcarament. A la part posterior del cap té una crinera blanca i llarga, i davant la presència -que ella creu, potser amb raó, agressiva- dels humans, s'aixeca en vertical sobre la cua i ensenya les afilades dents de què està dotada la seva enorme boca. Altres indrets on coneixen aquest tipus de llegenda, és també, pels voltants de les ruïnes de l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, i de les ruïnes del mas de Puigdoure, al terme municipal de Mura. L'objectiu d'aquestes llegendes - que s'aconsegueix força - es fer que tothom fugi d'aquestes cases, masos i/o palaus, i això perquè estan habitades per serps, entroncant clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement son custodiats per serps mitològiques. | 41.6524100,2.1499200 | 429216 | 4611534 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42764-foto-08033-323-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42764-foto-08033-323-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||||
| 42765 | Rellotge de sol de Can Valls Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-valls-nou | XIX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant, policromat alternant el color rosa vell amb el qual s'ha pintat el rellotge, amb les xifres romanes, pintades de color groc. No té línies horàries. El gnòmon de vareta es troba orientat a migdia. Va ser pintat fa poc temps, quan es va pintar tota la façana. | 08033-324 | Carrer de Pujada Baduell, s/n | Segons el propietari de la casa, Sr. Pere Riu, el rellotge sempre ha estat situat al mateix lloc des de que es va construir la casa. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6200000,2.1598600 | 430009 | 4607927 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42765-foto-08033-324-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42765-foto-08033-324-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 42766 | Can Camproca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camproca | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i el carener orientat a llevant. La façana principal, està arrebossada, i finalitza amb un ràfec molt senzill, de dues fileres de maons superposats, amb el sortint de la teula, que desguassa a la façana sense canal. Les obertures de la façana principal són gairebé simètriques respecte a un eix central. No s'observa cap element decoratiu fet amb pedra, però si que totes les obertures tenen el llindar format per un arc rebaixat. Destaca l'obertura central de la planta pis: una finestra amb balconera sense voladís i una petita balustrada com element decoratiu. A l'esquerra d'aquest balcó es pot observar un rellotge de sol i per sota una pedra amb el nom gravat d'ISIDRE XALABARDER'; a la dreta del balcó, una segona pedra amb la data '1885'. L'obertura de la planta pis situada més a la dreta de la façana principal comunica amb les golfes; al damunt, una corriola que permetia pujar les bales de palla per passar l'hivern. A la dreta de la façana principal, un portal forà, amb coberta a dues vessants i bigam de fusta per la qual s'accedeix a un pati interior. Destaca l'arc escadusser fet de maó i disposat a plec de llibre. Aquesta casa, presenta altres edificis annexes, tractant-se del porxo per la maquinària agrícola, i corts pel bestiar. | 08033-325 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, núm. 39 | L'origen del nom ve d'un antic propietari que va viure els anys 1565, 1591, anomenat Joan Camp i Rocha, o Camproqua. Moreu-Rey (1962) situa el mas al sud de la població, al costat del camí (actual carretera) que passa davant de la Torre Marimon. Sembla ser que aquest mas, durant una part del segle XVII portà el nom de Mas Campvillar. I ja en el segle XVIII i part del XIX hauria portat el nom de Can Cassanya o Can Cassanyes. Això es pot afirmar per una referència datada de l'any 1686, on s'esmenta el mas 'olim d'en Valls, postea Camproca, nunc vero Campvillar'; o 'Mas Cassanya, vuy lo Mas Cassanya'; 'Casa Cassanya'. Referent al nom de Mas Campvillar, sembla que va ser venut per Joan i Benet Campvillar, pare i fill 1686) a Teresa, vídua Cassanya, i el seu fill Francesc, per 200 lliures. 'Tota illa domo sive turri aut manso (---), cum gleva terrae ipsius mansi domibus area ovilibus ac payssae et simul etiam cum tribus magnis petiis terrae eidem contiguis ac troceo terrae hortivo in quo exhit fons aquae cum suo safareix sive bassia aqua ad rigandum dictum hortum, quiquidem hortus et fons ac safareig sunt constructi in calse marginis sive riberada a parte orientis super est constructus dictus mansus sive turris'. Pel que fa al Mas Cassanya o Mas Cassanyes, es troba ja referenciat l'any 1696 i durant el segle XVIII. El llinatge d'aquesta família existeix a Caldes des de molt antic, sense associar-se però al mas: Bernat de Casannya (1353); Joan Plana Cassanya, fuster (1404); Joan Cassanya, ferrer (1525, 1548); Joan de Plana Cassanya, menescal i ferrer (1568); Francina, vídua Cassanya i el seu fill Francesc Cassanya, compren , a Joan i Benet Campvillar en 1686, el mas que portava el mateix nom i que prendrà aleshores el nom de mas Cassanya; el Dr. en dret Francesc Cassanya i Gassia, que vivia a Barcelona, propietari de la casa durant el segle XVIII, morirà a Caldes als 75 anys (25 de gener de 1731). A la façana de la casa, a l'esquerra del balcó de la planta pis hi ha una pedra amb el nom gravat d'ISIDRE XALABARDER', i a la dreta del balcó, un segon relleu amb la data '1885'. La casa de Can Camproca, passà, l'any 1860 a ser propietat de la família Xalabarder. Dr. Eduard Xalabarder Serra (Caldes de Montbui, 1869 ( Barcelona, 1922), continua amb el seu fill, Dr. Conrad Xalabarder Puig (Caldes de Montbui, 1899 ( Barcelona, 1979) i el seu nét, Dr. Eudald Xalabarder Conca (Barcelona, 1931). Van lluitar contra la tuberculosis a Catalunya. | 41.6187000,2.1673600 | 430632 | 4607777 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42766-foto-08033-325-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42766-foto-08033-325-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42767 | Rellotge de sol de Can Camproca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-camproca | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Està fet amb arrebossat de sorra i calç (una mica més fosc que la resta de la façana), sobresortint de 3 a 4 mil·límetres de la resta d'arrebossat. S'observen restes de policromia blanca i blau fosc, negre, a la part de dalt del rellotge, en forma de barret. Ja no es veuen les xifres però sí que encara té les línies horàries. El gnòmon de vareta és de ferro i es troba orientat a migdia. | 08033-326 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, núm. 39 | Segons el masover de la casa, Sr. Joaquim Vilà, el rellotge de sol és originari de la casa, però no s'ha restaurat mai. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. | 41.6187000,2.1673600 | 430632 | 4607777 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42767-foto-08033-326-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42767-foto-08033-326-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42768 | Font del Gorg d'en Pèlags | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-gorg-den-pelags | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 163. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Font d'aigua que raja directament de la veta que surt naturalment de la muntanya a través d'un broc de canya de riera, enfonsat a l'argila. No hi ha pica, només unes pedres ben col·locades al terra, amb un canaló fet naturalment per l'aigua que cau per damunt de la cova situada just a sota. El paratge on es troba la font, a més de la gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals de les quals destaca la presència d'una important comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència directa del progressiu abandonament d'aquell espai com a lloc d'interès agrícola i ramader des de finals del segle XIX. Els estrats arbustius i herbacis són bàsicament composats per bosc i sotabosc d'alzinar amb algun pi i dos roures que destaquen per les seva alçada. També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges, juntament amb l'heura. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per l'espinositat i l'atapaïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-327 | Turó del Pi de les Tres Branques | Segons Moreu-Rey (1962), aquesta font no existia encara a l'any 1867, però si l'any 1873 | 41.6374200,2.1445800 | 428755 | 4609874 | 1873 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42768-foto-08033-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42768-foto-08033-327-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42769 | Oli d'oliva de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oli-doliva-de-caldes | XXI | Producció d'oli d'oliva extra verge, provinent de la primera premsada en fresc d'olives arbequines recol·lectades en oliveres velles de 35 a 50 anys. La recol·lecció de les olives arbequines es du a terme durant el mes de desembre, a primera hora del matí, abans de Nadal. Les olives es cullen a mà, es col·loquen en sacs de xarxa i es porten al trull 'Roch del Bages', (Sant Fruitós de Bages). Les olives que arriben al trull se´n van a parar a la gronsa, i d'aquesta passen a la safa. El trull a mesura que va girant aixafa les olives i les converteix en una pasta, que entra en unes piques o bassetes i d'on el truller la treu servint-se d'un poal. Tot seguit, aquesta pasta d'oliva mòlta és col·locada sobre una mena d'estores circulars dites esportins que, disposats formant una pila, seran sotmesos a la pressió d'una premsa. El primer oli que s'obté és el denominat verge o de primeres, per distingir-lo del provinent de la remòlta o premsada posterior, que se'l coneix amb el nom d'oli de segones. De la premsa l'oli surt barrejat amb aigua, per això l'encarregat del trull ha d'anar separant un líquid de l'altre. Aquesta fase del procediment s'anomena la triada de l'oli, que sempre sura per damunt de l'aigua perquè té menor densitat que aquella. L'oli acabat de fer es deixa reposar. Després, s'haurà de trascolar, que és una operació que consisteix en passar-lo del recipient en què es troba a una altre buit, a fi que el solatge de les morques es quedi en la gerra des d'on s'ha abocat. Els recipients utilitzats per a emmagatzemar l'oli i comercialitzar-lo són de vidre per un quart de litre, mig litre, i tres quarts de litre; i de plàstic per contenir-hi dos i cinc litres. Les oliveres de les quals s'extreu l'oli d'oliva verge es troben repartides en dos llocs; el primer, a les feixes de la Xarona, amb tres-centes oliveres i el segon, al Pla de Sanosa, amb tres-centes oliveres més. L'oli d'oliva és envasat i etiquetat artesanalment per la família Aiguasenosa. | 08033-328 | Bosc de la Xerona | El Sr. Aiguasenosa, treballa els camps d'oliveres des de fa vint anys, i és a inicis de l'any 2008, que comença a explotar-ne la seva producció de manera artesanal, comercialitzant-lo com a oli de la Xerona. Els camps d'oliveres a la vila de Caldes s'estenien per tots els voltants de la vila i arribaven fins a la Torre Marimon. Un dels terrenys on hi havia més oliveres era el de les Cremades, situat a l'altra banda de la riera. Antigament, una gran part dels pagesos de la vila tenien un camp d'oliveres, a part de ser hortolans. La recol·lecció de les olives es feia pels mesos de desembre i gener, quan eren ben madures. Tots aquells pagesos que volien obtenir oli d'una part de la seva collita i que no tenien trull en propietat, portaven les olives a algun dels diversos trulls que tenia la població. A finals del segle XIX i durant el segle XX, a la vila només hi havia quatre trulls, que quedaven de peu, sense comptar el trull de Les Elies o el del Mas Pujol, ja en ruïnes. Tres d'aquests trulls tenien una premsa tradicional de cargol, que, fins als anys vint, funcionava amb tracció animal, i l'altre, tenia una premsa hidràulica que funcionava amb electricitat, i que tenia més potència. Els trulls que anaven amb premsa de cargol eren el de cal Samaire, situat al carrer de Ruldó, el dels Ayguasanosa, al carrer del Pont, i el de cal Vallsmadella, al carrer de Barcelona. El trull de premsa hidràulica era el de cal Xamós, situat al final del carrer Major. Quan els pagesos arribaven amb els sacs plens d'olives (d'uns 60 quilos cadascun), els trullaires els pesaven i se n'apuntaven els quilos que portava cada pagès. La premsada de les olives havia de ser immediata a l'acabament de la recol·lecció, perquè si les olives es deixaven fermentar, l'oli agafava mal gust. És per això que els pagesos havien de demanar tanda al trull en funció del dia que, segons havien calculat, acabarien la collita. L'oli resulant era ficat en recipients de llauna o bé en barralets. Si algun pagès volia la molina (el pinyol d'oliva premsat) per alimentar els porcs, feien servir la màquina de moldre la molina. Aquests trulls varen funcionar fins ben entrats els anys cinquanta, ja que, pels volts de l'any 1955, el Sindicat Agrícola va posar una premsa d'oli a disposició dels pagesos. | 41.6344000,2.1509900 | 429286 | 4609533 | 2008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42769-foto-08033-328-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42769-foto-08033-328-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Aiguasenosa Graugés | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42770 | Barraca de vinya de Sant Miquel de Baduell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-sant-miquel-de-baduell | XIX-XX | Barraca de planta rectangular, que mesura 3,45 m x 2,50 m, amb la coberta feta de teula àrab, amb un sol pendent, desguassant cap a la façana principal. L'única obertura que s'observa en aquesta barraca és la porta, que es troba orientada al costat esquerra de la façana de migdia mesurant 1,60 x 0,70 m d'amplada aproximadament. Té marxapeus i llindar de pedra. Tota la barraca ha estat aixecada amb pedra irregular, sense treballar, deixant la part més plana a la vista. Actualment no s'hi pot accedir ja que a l'entrada hi ha bardisses que impedeixen el pas. | 08033-329 | Turó Gros | Segurament aquesta barraca fou construïda i utilitzada per poder guardar les eines dels pagesos i utilitzada com a aixopluc en cas de mal temps, i per què no, aixoplugar-hi el bestiar que acompanyava al pagès. | 41.6404900,2.1888800 | 432448 | 4610179 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42770-foto-08033-329-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42770-foto-08033-329-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 42771 | Forn de pinyes de Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-pinyes-de-can-pujol | XVII-XX | Forn de planta rodona i coberta de mitja volta feta de maó. Té una boca feta de pedra ben escairada. Al seu interior, una plataforma de maó refractari per damunt del qual es feia la brasa. Un cop ben calent, la brasa es decantava cap a les parets i al mig es posaven les pinyes que amb l'escalfor s'obrien. Un cop obertes es retiraven i es recuperaven els pinyons. Sembla ser, que aquest forn també s'havia utilitzat per a coure el pa. En aquest cas, el foc es feia dins el mateix forn on posteriorment es coïa el pa, escalfant l'interior amb rama encesa que ràpidament s'havia de netejar i treure la cendra per poder coure el pa a l'interior. | 08033-330 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | El forn existeix almenys des del segle XVII segons els masovers. La Sra. Rabassó explica que quan era molt petita, encara venien gent de Murcia en tartanes, i durant els mesos de recol·lecció de pinyes (octubre, novembre), eren hostatjats al mas. Durant el dia, es dedicaven a podar els pins i collir les pinyes per tal de posar-les al forn i extreure'n els pinyons, molt apreciats en la gastronomia. | 41.6035100,2.1696900 | 430810 | 4606089 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42771-foto-08033-330-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42771-foto-08033-330-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42771-foto-08033-330-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 42772 | Pou d'aigua de Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-daigua-de-can-pujol | XVII | Pou de planta circular amb coberta de falsa volta, fet amb pedra irregular procedent del lloc. Les parets del pou han estat revestides amb pedra i al capdamunt s'aixeca una construcció que permetia antigament posar-hi la corriola o politja per col·locar una corda amb la galleda per extreure l'aigua. Aquesta corriola encara hi és actualment. La coberta evita que hi entri brutícia o hi caigui algun animal i que en èpoques de sequera s'evapori l'aigua. Al seu costat hi ha una pica de pedra que permetia omplir-la amb les galledes extretes d'aigua del pou. L'obertura per accedir al pou està tancada amb una porteta i filat. | 08033-331 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | Aquest pou segons els masovers és tan antic com la casa ja que l'aigua pel consum és la que prové d'aquest pou. Si el pou es troba en aquest indret és perquè el saurí (persona que té el do de trobar aigua) va determinar que per aquell indret hi passava una veta d'aigua. Llavors el pagès es dedicava a cavar profunds pous, la llargada dels quals depenia de la profunditat de la veta. Un cop trobada l'aigua les parets dels pous eren revestides amb pedra i al capdamunt s'aixecava una construcció on s'hi col·locava la corriola amb la corda i la galleda. Al costat dels pous s'hi pot trobar sovint una pica de pedra. | 41.6034000,2.1696800 | 430809 | 4606077 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42772-foto-08033-331-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42772-foto-08033-331-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | L'aigua d'aquest pou és utilitzada pel consum de la casa | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42773 | Trull d'oli de Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-doli-de-can-pujol | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 179. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | Restes d'un antic trull on s'elaborava l'oli procedent del cultiu de les oliveres del Mas i propietats. Encara s'observen algunes de les parets, i una de les pedres del molí colgada per la terra i restes de l'enderroc. També es poden veure, tot i que plenes de fulles, dues bassetes o piques de planta circular on queia la pasta. Al darrera del mur orientat al nord, hi ha una bassa feta de pedra irregular mesurant aproximadament 4 metres d'amplada per 9 metres de llargària. Aquesta està plena de vegetació i aigua. | 08033-332 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | Moreu-Rey, (1962) situa el trull d'en Pujol prop de la mina del mas Pujol. La mina no s'ha trobat degut a la vegetació, però sí les restes del trull. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Es pesaven les olives que s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien moltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apillaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es netejava amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6061400,2.1702100 | 430856 | 4606380 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42773-foto-08033-332-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42773-foto-08033-332-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42774 | Molí Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-nou | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (?). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (a.1848) MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII-XX | Edifici de planta rectangular, que consta de soterrani, planta baixa i tres pisos, amb coberta de teula àrab, a dues vessants, amb el carener orientat a l'est i la façana principal orientada a migdia. Es troba fonamentat en el marge dret de la riera de Caldes, salvant un gran desnivell. Adossat a la façana orientada a l'est, un altre edifici, de planta rectangular i pis, amb la coberta de teula àrab, i en procés de ruïna. A la planta soterrània de l'edifici principal, s'observa el lloc on estaven ubicades les moles, tot i que el seu interior està ple de runa, terra i brutícia. Al darrera de l'edifici, adossat, es pot observar la bassa feta de pedra, plena d'aigua, que segurament és utilitzada pel cultiu. Prop d'aquesta primera bassa, n'hi ha una segona de grans dimensions, recordant les del molí d'en Ral, situat una mica més amunt d'aquest. Aquesta bassa actualment està en desús. Les seves parets fan en alguns llocs, més d'un metre d'amplada per dos metres d'alçada (des de l'exterior). Modernament es va fer una obertura de la mida d'una porta en el mur orientat al sud-est, per poder accedir al seu interior on hi ha plantats avellaners i productes de l'horta. Destaca un contrafort arrodonit de grans dimensions situat a la cantonada del mur orientat al nord, segurament per aturar la força de l'aigua quan baixava per la riera de Caldes en èpoques de pluges fortes. | 08033-333 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, s/n | El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'aigua en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí Nou, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle XVIII devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6216000,2.1658200 | 430507 | 4608100 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42774-foto-08033-333-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42774-foto-08033-333-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42774-foto-08033-333-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42775 | Font del Molí Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-moli-nou | XX | Font d'aigua de mina que raja a partir d'un canaló de ferro situat en un dipòsit quadrat cimentat damunt d'un pilar fet amb maons. Aquest està emmarcat dins d'una estructura rectangular, arrebossada amb ciment que va a parar a una pica de pedra trencada i restaurada posteriorment amb maó i arrebossada. L'excés d'aigua va a parar a un safareig o bassa de petites dimensions fet de maó i arrebossat d'un metre de fondària. Posteriorment es va afegir un segon safareig, molt més llarg, fet de totxo. En aquest últim hi ha un tub que permet xuclar l'aigua per ser aprofitada pel reg dels cultius d'horta pròxims. | 08033-334 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, s/n | 41.6211900,2.1656100 | 430489 | 4608055 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42775-foto-08033-334-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42775-foto-08033-334-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||||
| 42776 | Creu de Baduell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-baduell | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 32. Editorial Teide. Barelona. | XX | Creu de ferro col·locada damunt un bloc de pedra d'esmolar de forma tronco-cònica posat verticalment. De fet aquesta pedra no és res més que una mola. La base és de pedres de l'entorn unides amb pòrtland per donar l'efecte de turó rocós. En la part de la pedra d'esmolar orientada al sud es pot llegir encara la data en que fou tornada a col·locar ' 1940 '. | 08033-335 | Cruïlla del camí de Baduell amb el carrer del Rossinyol, s/n | Segons Moreu-Rey (1962), la Creu de Baduell assenyalava a la vegada l'encreuament dels camins i els límits de terme. Aquesta es troba documentada a partir de l'any 1720 com a nom de partida: 'La Creu de Baduell' devia ser molt més antiga si creiem AAEC II (1883): 'se compon avuy sols del arbre. Avans diu que hi havia una creu de ferro en ques llegia que en 1400 ja ho era.' També es troba anomenada en textos del segle XIX. 'Testimonis vivents de Caldes en 1914 havien vist la creu.. Tenia una hasta de fusta ab creu de ferro a dalt'. Quan Mn. J. Mas escriu això (cap a l'any 1930), diu que 'Res no existeix de la creu'. Quan Moreu-Rey escriu el llibre, l'any 1962, senyala que aquesta creu feia pocs anys que havia tornat a ser reposada (hi ha la data 1940 gravada al peu de la Creu). Durant el treball de camp, Raimundo Garcia, manifesta que al seu interior hi ha un pergamí amb la història de la Creu de Baduell i de l'acte de l'any 1940 quan es tornà a col·locar la Creu. | 41.6385800,2.1963600 | 433069 | 4609961 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42776-foto-08033-335-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42776-foto-08033-335-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42777 | Rellotges de sol de l'Ermita de la Mare de Déu del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotges-de-sol-de-lermita-de-la-mare-de-deu-del-remei | XX | Rellotges de sol del tipus vertical declinant. El primer d'ells es troba ubicat a la façana principal orientada sud-oest, en la torre del campanar. Aquest està decorat al fresc utilitzant un color de tonalitat terrós, amb un fons més clar color sorrenc. De mides rectangulars, presenta una orientació sud-oest Les línies horàries de 1 a 6, són en xifres aràbigues. Del gnòmon de ferro surt una decoració esgrafiada amb motius florals. Per damunt del gnòmon es pot llegir la llegenda 'Hora dolça, pelegrí. De la joia amb la Mare!' ; per sota de les línies horàries, es pot llegir una segona llegenda 'Indicis umbra notat vibrante, huc sole, fugaces, quas, trahas, Matre beante, moras.' 'Signat 'T. Viñas'. Per sota segurament la data en que fou realitzat, que no es pot llegir clarament. Molt ben conservat. El segon rellotge també es troba a la torre del campanar, concretament a la façana orientada a migdia. És del tipus vertical declinant, de traçat rodó, formant una esfera que consta d'una línia d'un centímetre de gruix pintada de color negre, dins de la qual, a cinc centímetres hi ha un altre cercle també d'un centímetre de gruix, del mateix color. Dins d'aquest doble cercle és on es troben les xifres àrabs de l' 1 al 4 en ordre ascendent al costat dret, i del 5 al 12 en ordre descendent al costat esquerra. A l'interior d'aquest, un sol pintat de color negre, amb vuit puntes, ulls, nas i boca oberta, de la qual surt el gnòmon, una vareta senzilla de ferro i les línies horàries. Per sota d'aquest, en un rectangle amb fons blanquinós i delimitat per una línia negra amb dos cors en dos dels extrems (en sentit diagonal) d'un centímetre de gruix, una llegenda on es pot llegir: 'JO SI NO TINC SOL, TU SI NO TENS FE, ¿ES QUE VALEM RE?'. Molt ben conservat. No està signat. | 08033-336 | Passeig del Remei, s/n | Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. | 41.6414500,2.1625600 | 430257 | 4610307 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42777-foto-08033-336-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42777-foto-08033-336-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | T. Viñas | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42778 | Forns de calç del Morro del Porc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forns-de-calc-del-morro-del-porc | XVIII-XIX | Conjunt format per cinc forns de calç. Són de planta circular i secció cònica, excavats al pendent d'un marge. No es conserven les obertures de la part inferior que donaven accés a la cambra de combustió, però que per les dimensions dels forns, segurament mesurarien aproximadament 1'2 x 1'5 x 2 m. Els murs són de paredat antic fet a base de pedres irregulars, algunes de dimensions considerables, unides amb fang i falcades amb pedruscall. En un nivell de cota superior, es poden observar l'interior dels forns 1, 2 4 i 5. El treball de les màquines per eixamplar el camí com a pista forestal que permeti l'accés a vehicles d'extinció d'incendis forestals ha malmès una gran part d'aquests forns, com es pot observar encara en les fotografies realitzades els fregaments de la màquina. L'interior de la cambres de cocció tenen les parets recobertes de pedra irregular. En alguns indrets es pot observar encara malgrat el pas del temps, el camí d'accés dels carros que anaven a descarregar la calç. | 08033-337 | Camí del Morro del Porc | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safareigs així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6595600,2.1360600 | 428070 | 4612339 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42778-foto-08033-337-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42778-foto-08033-337-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42778-foto-08033-337-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 42779 | Cova de l'Ermità | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-lermita | Cova situada en un penya-segat de la muntanya del Morro del Porc. S'accedeix per una fissura feta a la roca d'uns quaranta centímetres d'amplada. Al seu davant hi ha una alzina que tapa l'entrada. Només es pot entrar-hi encordat i acompanyat d'espeleòlegs. La seva profunditat varia entre 12 i 15 metres. Un cop a l'interior presenta varis passadissos, dels quals, el més important es realitza en una hora aproximadament. Al seu interior s'observen estalactites i estalagmites de calç de diverses mides. A uns deu metres aproximadament de l'entrada d'aquesta cova, per la banda esquerra, hi ha una segona entrada, a la qual només s'hi pot entrar fent ràpel d'uns 12 a 15 metres de fondària. Aquesta segona no comunica amb la primera cova, tot i que presenta característiques similars. | 08033-338 | Muntanya del Morro del Porc | Segons explica el Sr. Josep Ayguaseonsa i el Sr. Raimundo Garcia, després de la Guerra Civil espanyola, l'exèrcit instal·là un camp de tir darrera el turó de Can Camp, des d'on es feien pràctiques de tir utilitzant per blanc, el penya-segat on es troba la cova de l'Ermità. És per això, que tot el penya-segat està ple de rocs esmicolats i fissures, per la qual cosa cal extremar precaucions alhora de baixar cap a la cova. | 41.6625300,2.1434400 | 428688 | 4612663 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||||||
| 42780 | Cal Senyor Enric | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-senyor-enric | XX | Casa de planta irregular que consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab, a quatre aigües. La façana està arrebossada, amb la part baixa protegida per llambordes. Les obertures de la façana principal formen un arc de mig punt, decorat amb una franja de pedra tallada en forma de llamborda. Per sota dels ràfecs hi ha unes obertures rectangulars, amb balconeres decorades amb ceràmica blava. Tota la finca està envoltada per un mur fet de pedra i arrebossat, amb pilars. Al pati interior es pot observar una caseta de pou semblant a un colomar, amb coberta de teula àrab, a sis vessants. | 08033-339 | Carrer Font i Boet, núm. 4 | 41.6318300,2.1631400 | 430295 | 4609238 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42780-foto-08033-339-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42780-foto-08033-339-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42780-foto-08033-339-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modernisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|105 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||||
| 42781 | Eucaliptus d'en Senosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/eucaliptus-den-senosa | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. PHILIPS, Roger (1989). Los Arboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona. | Eucaliptus monumental d'uns quaranta a cinquanta metres d'alçada i cinc metres de diàmetre. La seva copa és piramidal i alta. L' escorça (ritidoma) que es desprèn a tires i deixa el tronc llis i de colors clars en els exemplars adults. Presenta dimorfisme en les fulles. Per una banda, les fulles joves són ovalades, oposades, sense pecíol (sèssils), de base cordada, de color gris - blavós, d'uns 8-15 cm de longitud, 4-8 cm d'amplada i erectes (miren amunt). Les adultes són alternes, peciolades, asimètriques, falciformes i d'uns 15-25 cm de longitud; són de color verd fosc, amb la nerviació marcada, i pèndules (miren avall), i es disposen en un pla vertical, de manera que reben la llum igualment pels dos costats sense que es pugui distingir l'anvers del revers. Tant unes com les altres tenen les glàndules secretores en el mesòfil, visibles a contrallum com a punts més clars. Les inflorescències són solitàries o en grups de 2-3, a les aixelles de les rames superiors. Les flors són hermafrodites i grans (de fins a 3 cm de diàmetre) amb calze i corol·la fusionats formant un receptacle (opercle) llenyós. Els fruits són càpsules llenyoses dehiscents, de 4-5 valves, campaniformes, de color glauc i cobertes d'una pols blanquinosa. Les seves dimensions són aproximadament 1.4 a 2.4 cm de diàmetre, i contenen nombroses llavors. Les fulles de les branques velles d'aquesta planta s'utilitzen per les seves virtuts medicinals. En una de les branques es pot observar la ferida produïda per un llamp un dia de tempesta. | 08033-340 | Bosc de la Xerona | 41.6340700,2.1514100 | 429320 | 4609496 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42781-foto-08033-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42781-foto-08033-340-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||||||
| 42782 | Forn de calç del Mas Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-mas-corro | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Forn de calç de planta circular i secció cònica, excavat al pendent d'un marge. A la part inferior, per la façana oest, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es conserva l'obertura, que mesura d'1'2 x 1'5 x 2 m., amb un arc escarser Els murs són de paredat antic fet a base de pedres irregulars, algunes de dimensions considerables, unides amb fang i falcades amb pedruscall. el sostre s'ha ensorrat. L'interior de la cambra de cocció té les parets recobertes de pedra irregular, i part del seu interior ha quedat vitrificada per les altes temperatures a que estava sotmesa la calç, deixant a la vista uns regalims vitrificats de colors blaus,grisos i verds. | 08033-341 | Roure Gros | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6316000,2.1492200 | 429135 | 4609224 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42782-foto-08033-341-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42782-foto-08033-341-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42782-foto-08033-341-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42783 | Rellotge de sol del Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-del-farell | XX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant, esgrafiat i pintat amb colors sorrencs. Orientació Sud-Oest. Línies horàries de 6 a 7, amb xifres aràbigues, i senyals per a les mitges hores. Porta la inscripció: 'EL FARELL / 1067-1967'. Sol al pol, dos àngels sostenen el quadrant. El gnòmon és de vareta i surt de la boca d'un sol amb cara antropomorfa amb dotze puntes, senyalant les dotze hores. A la part baixa del rellotge hi ha un lema: 'Déu envia la claror i jo faig d'apuntador'. | 08033-342 | Masia El Farell, antic restaurant.- Urb. El Farell, Passeig de les Flors, 27 | Sembla ser que l'any 1967 es va tornar a pintar el rellotge, resseguint els antics esgrafiats. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. | 41.6607900,2.1310800 | 427657 | 4612480 | 1967 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42783-foto-08033-342-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42783-foto-08033-342-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42784 | Molí del Pasqualet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-pasqualet | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160 i 161.Editorial Teide. Barcelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Pàg. 93. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. pàg. 295. Ed. Efadós, S.L. | XVIII-XIX | Molí en ruïnes on actualment, entre mig de les bardisses s'endevinen quatre parets de pedra sòlida a la base, i d'adob a la part superior, una volta de pedra i un seguit de murs coberts d'esbarzers. Per la part de dalt del marge hi ha la bassa, molt ben conservada, de planta rectangular, que mesura trenta metres per vint metres, amb dos contraforts per la banda més alta del marge. Actualment al seu interior hi ha cavalls. Des del camí s'ha fet una rampa de terra que permet als cavallets entrar i sortir. | 08033-343 | Carretera de Caldes a Sant Sebastià, pk. 0 | Sembla ser que durant el segle XIX i bona part del segle XX fou conegut també amb el nom del 'Molinot'. Antigament també es coneixia amb el nom de Molí d'en Castellvell. A mitjans del segle XIX va ser abandonat i més tard tornà a ser utilitzat com a molí d'esmolet. Ja entre els anys 1920 i 1930 aproximadament es transformà en fàbrica serradora d'en Gaspar Sans, i passar a ser conegut com 'El Molí de la Serra'. Es va aprofitar el saltant d'aigua per fer funcionar la màquina de serrar. Segons Joan Pallarés (1994), aquest molí ja s'anomena l'any 1353 molí de Centelles i després de Selfores. La bassa està ben conservada ja que a principis del segle XX fou reconstruïda per poder aprofitar l'aigua pel reg. Potser aquest molí fora anomenat Molí del Pasqual durant el 1720, pel nom del propietari del Pascolet, anomenat Emmanuel Pasqual del Molí. (Moreu-Rey (1962), pàg. 161). | 41.6434400,2.1554600 | 429668 | 4610533 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42784-foto-08033-343-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42784-foto-08033-343-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42784-foto-08033-343-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | conegut també amb el nom del Molinot del Pascolet | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42785 | La Resclosa del Pasqualet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-resclosa-del-pasqualet | XX | Resclosa construïda transversalment en el curs d'aigua de la riera de Caldes amb l'objectiu d'elevar el nivell de l'aigua i desviar-la per aprofitar-la per captar aigua i desviar-la mitjançant mitjans moderns cap a la pedrera del Remei, que actualment s'utilitza com a embassament d'aigua potable per l'abastiment de la vila de Caldes de Montbui. Situada uns metres més avall d'on conflueixen amb la riera, varis torrents provinents de la vinya del Guerxo, fa una vintena de metres de llargada per 1,10m d'alçada i 50 cm de gruix. Al costat del camí d'accés hi ha una caseta on es controla el nivell d'aigua que entra mitjançant una reixa situada al costat d'unes escaletes, prop de la caseta. L'estrat arbori que envolta la resclosa està bàsicament dominat per alzinar (quercus), amb algun àlber (Populus alba), i freixe (Fraxinus angustifolia). Els estrats arbustius i herbacis són bastant similars al de l'omeda, però en el cas de les alberedes litorals es caracteritza per presentar vinca (Vinca diformis) i sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), i comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus).. També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per l'espinositat i l'atapaïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-344 | Riera de Caldes, per sota del càmping del Pasqualet | Sembla ser que en temps antic, quan funcionava el molí ja n'hi havia una de resclosa en aquest lloc, però s'anà malmetent amb l'abandonament del molí. A principis del segle XX, amb el funcionament del molí com a serradora, la resclosa fou restaurada i ja més tard, per aprofitar l'aigua per omplir la pedrera del Remei, es reconstruí amb formigó. | 41.6432400,2.1557700 | 429693 | 4610511 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42785-foto-08033-344-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42785-foto-08033-344-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 42786 | Can Pasqualet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pasqualet | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb la coberta a dues aigües, de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal. Aquesta última es troba orientada a llevant. Des de la porta principal de la casa i fins a la cantonada de la façana hi ha un banc arrebossat adossat a la paret. No s'observen pedres treballades a excepció d'una llinda de fusta de grans dimensions que es troba a la dreta de la porta d'entrada, damunt d'una porta més petita, on hi ha gravat el nom de 'Miquel Rosas Pasqualet '1789'. A la planta pis, destaca a la façana orientada a llevant una obertura resseguida amb pedra d'esmolet, ben retallada, de la qual només queda una petita part de l'ampit. A la dreta d'aquesta, s'observa una obertura rectangular, amb balconera sense voladís i reixa de ferro senzilla. A la façana orientada a migdia destaca l'obertura on per sota de la qual hi ha una pedra amb la data gravada de '1722'. Aquesta obertura, de petites dimensions està tota ella resseguida de pedra ben escairada, amb un ampit amb voladís, però han estat pintades de color blanc com la resta de la façana. Just per sota de la casa, es pot observar un pou, fet tot ell de pedra, amb una gran llosa al damunt tallada de forma esfèrica, i una altra llosa, rodona també, però més petita, de 40 cm de diàmetre que un cop oberta servia per baixar la galleda al pou i pujar-ne aigua. Al seu costat, adossat té una pica de pedra, i tots els mecanismes manuals que permetien bombejar l'aigua, durant el segle XIX i principis de segle XX. A la dreta de la casa, hi ha un altre edifici de planta rectangular, amb coberta de teula àrab, a dues aigües i d'una sola planta. Antigament una part d'aquest edifici eren les corts per les bèsties; ja fa molts anys que fou transformat en restaurant. | 08033-345 | Carretera de Caldes a Sant Sebastià, pk. 0 | Moreu-Rey (1962), senyala que el nom de Pascolet és el nom modern de l'antic mas de la Fàbrega, restaurat o reconstruït entre els segles XVII i XVIII. Del segle XVIII es troben documents que parlen d'un tal 'Emmanuel Pasqual i Sala' o 'Pasqual del Molí', de 'al Pasqualet', ' i Mas Pasqualet'; o 'Mas Pasqual antea Amat', i 'Mas Pasqual antigament dit de la Fabrega'. Del segle XIX es troben documents que esmenten el 'mas Pascalet', ' Mas Pascolet' i 'Mas Pascualet' (escrit de diferents maneres). Antoni Pasqual (1696) és l'un dels 'pagesos de dalt'; Emmanuel Pasqual i Sala (1721); Magdalena Pasqual, dita 'la Pasqualet', casada successivament amb Jaume Montllor al 1729, amb Josep Rosàs i més tard amb Marc Sallent. Per una pedra col·locada sota una finestra que es troba situada a la façana de migdia, que donava davant de la carretera antiga de Castellvell, es pot llegir l'any '1722'. També i segons confirma la inscripció en una biga de fusta de la llinda d'una de les portes orientades a llevant es llegeix Miquel Rosàs Pasqualet (1778,1789); Se sap que els bens de la vídua Rosàs foren embargats. Un tal Coll, menorquí, després fabricant de calçats a l'illa, comprà l'heretat a l'encant i la revengué a l'any 1913 o 1914 als pares de Moreu-Rey, en Josep Maria Moreu i Henriette Rey. Aquests, més tard hagueren de vendre la millor part de la finca (amb l'antiga casa esdevinguda masoveria) després de la guerra civil. | 41.6441900,2.1549500 | 429626 | 4610617 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42786-foto-08033-345-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42786-foto-08033-345-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42786-foto-08033-345-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42787 | El Pasqualet de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pasqualet-de-dalt | XX | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb la coberta plana i transitable. Tota la casa presenta una gran simetria respecte a l'entrada principal; aquesta sobresurt de la façana amb una porxada vidrada i un esglaons que donen accés a l'interior de la casa. Per damunt, una balconera amb balustrada permet gaudir de l'imponent paisatge. La planta baixa queda delimitada pel primer pis amb un seguit de motllures lineals que sobresurten de la façana. També es poden observar dues franges de rajols ceràmics emmarcats per dues motllures rectilínies, decorats amb motius vegetals i florals representant les fulles i la flor de taronger per damunt dels quals, al centre hi ha tota una sanefa de taronges pintades. A les cantoneres de la façana principal, al primer pis s'observen dues gàrgoles per evacuar l'aigua de pluja de la coberta i dues més petites de les quals una està molt malmesa a la planta baixa, damunt del terrat del garatge. A la casa s'hi pot accedir bé pel camí de terra que va fins a una bassa rodona que ha estat transformada en piscina, o bé per unes escales de pedra i maó que van salvant el desnivell del terreny. Per sota de la casa hi ha una bassa de planta rectangular que mesura 6 metres x 8 metres, i gairebé 3 metres i mig de fondària, feta de pedra i rajol català vermell, amb quatre contraforts que aguanten els murs orientats a ponent (un) i a migdia (tres). | 08033-346 | Carretera de Caldes a Sant Sebastià, | Se sap que en aquesta casa hi ha viure en Moreu-Rey, anys després de que els seus pares, a causa de la guerra civil, haguessin de vendre bona part de la propietat de Can Pasqualet. Actualment hi ha uns masovers que fan el manteniment de la finca. Al seu interior, en una habitació hi ha gran quantitat de llibres emmagatzemats que havien estat propietat del mateix Moreu-Rey, molts d'ells en llengua francesa (tractats, gramàtiques, llibres filosòfics i científics, etc), d'història. Actualment no hi ha cap inventari fet de la col·lecció. | 41.6458300,2.1573600 | 429829 | 4610797 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42787-foto-08033-346-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42787-foto-08033-346-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||||
| 42788 | Pont del Pasqualet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-pasqualet | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Pont situat a la riera de Caldes, que consta de tres arcs de mig punt, d'igual amplada , que descansen en dos pilars centrals i dos estreps laterals que enllacen amb els marges de la riera. Els arcs estan construïts amb maons disposats en sardinell. La resta del pont està construïda amb pedra disposada de forma irregular, aplanada pel costat vist o exterior i lligat amb ciment. Per damunt, passa la carretera asfaltada que es dirigeix al Farell. Ambdós costats hi ha els guarda-rails. | 08033-347 | Carretera de Sant Sebastià de Montmajor, pk. 0 | Moreu-Rey (1962) situa aquest pont a la carretera del Farell, sobre la riera. El nom d'aquest pont li ve donat per la proximitat de l'antiga masia del Pasqualet, situada uns metres més avall. Aquest pont fou construït pels treballadors del Foment, quan es deixà d'utilitzar el camí de llambordes antic, que travessava l'actual càmping del Pasqualet en direcció al Castellvell, i es construí la carretera que condueix actualment al Farell, per on hi passaven els camions carregats de pedra. | 41.6453700,2.1532900 | 429489 | 4610750 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42788-foto-08033-347-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42788-foto-08033-347-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Foment | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42789 | Can Poixench | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-poixench | XIX-XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes; la coberta és a dues aigües, construïda amb teula àrab i amb el carener perpendicular a la façana principal que es troba orientada al sud-oest. Per la part del darrera de la coberta surt una torre de planta quadrada, aixecada amb maó, i la coberta a quatre aigües. Per cada façana s'observen tres obertures construïdes amb maó, formant un arc de mig punt i disposats a mena de plec de llibre. De l'exterior de la planta baixa surten unes columnes que suporten una gran terrassa amb balustrada arrebossada tota ella amb ciment, situada a la planta pis; per damunt de la balustrada, també es poden observar uns testos amb motius florals, tots ells de ciment, i una pèrgola, senzilla construïda amb filferro i aguantada amb ferros collats a la paret que a l'estiu queda coberta per una parra. La majoria d'obertures d'aquesta casa i els quatre escaires estan resseguides de fileres de maons disposats de forma decorativa. Les quatre façanes de l'edifici estan construïdes amb pedra granítica disposada de forma irregular, aplanada per la cara vista, i alternant de tant en tant amb maons. La façana acaba amb un ràfec format per tres fileres de maons que aguanten el pes de les teules d'acabament. | 08033-348 | Avinguda de Pi i Margall, núm. 185 | 41.6241000,2.1711800 | 430956 | 4608374 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42789-foto-08033-348-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42789-foto-08033-348-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||||
| 42790 | Fons Fotogràfic Josep Salvany i Blach | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-josep-salvany-i-blach | XX | El Fons Salvany, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, conté aproximadament 10.000 imatges en clixés positius i negatius en placa estereoscòpica de vidre en format 6 x 13 cm. Aquestes plaques fotogràfiques es conserven en les seves capses originals i cada una d'elles té un número identificador. Tot i que la majoria de fotografies estan realitzades pel propi Salvany podem trobar algunes d'altres membres del Centre Excursionista de Catalunya. L'abast cronològic de la col·lecció es situa entre 1911 i 1926. A aquest fons de plaques s'afegeixen sis carnets de visita i dues agendes manuscrites que permeten identificar cada clixé, aportant la descripció o títol de les imatges així com altra informació tècnica. En aquesta col·lecció digital les imatges s'han descrit, sempre que ha estat possible, seguint les anotacions d'aquestes agendes. Les fotografies de Salvany permeten un recorregut per la crònica social i cultural de la Catalunya de principis del segle XX. Tot i ser Barcelona i Martorell els entorns que més van interessar a Salven podem trobar imatges de la resta de llocs que va visitar. Esglésies, monestirs, creus de terme, esports de muntanya, paisatges, fonts, retrats de la gent del carrer i dels amics i familiars, són alguns dels temes d'aquesta col·lecció d'imatges. De Caldes de Montbui, destaquen un bon grup de fotografies, entre elles: Al pati senyorial de Caldes de Montbui (CM) -- Fons Salvany SaP_288_07 Casa a CM -- Fons Salvany SaP_114_03 Cova de la Verge del Remei a Caldes -- Fons Salvany SaP_114_05 Des de la bassa del molí -- Fons Salvany SaP_288_03 Nova vista de la bassa d'un molí de CM -- Fons Salvany SaP_288_04 Nova vista del patí senyorial de CM -- Fons Salvany SaP_288_08 Petit llac a prop del molí a CM -- Fons Salvany SaP_114_07 Pont de CM -- Fons Salvany SaP_288_01 Pont de CM a contrallum -- Fons Salvany SaP_288_02 Portada de l'església de CM -- Fons Salvany SaP_288_05 Un carrer de CM -- Fons Salvany SaP_114_08 Vista d'un Crist en majestat a l'interior d'una església de CM -- Fons Salvany SaP_756_04 Vista de CM des del balneari -- Fons Salvany SaP_756_02 Vista de CM des del bosquet -- Fons Salvany SaP_756_03 Vista parcial de CM -- Fons Salvany SaP_756_01 | 08033-349 | Carrer de l'Hospital, núm. 56. Barcelona | Josep Salvany i Blanch neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891. Gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia, l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col·laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col·lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent dels diferents països. Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l'època. Josep Salvany va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929. | 41.3809800,2.1696500 | 430570 | 4581383 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42790-foto-08033-349-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42790-foto-08033-349-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Salvany i Blach | 98 | 55 | 3.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||
| 42791 | Barraques de vinya del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraques-de-vinya-del-remei | XIX-XX | Dues barraques de vinya o de pagès, de planta rectangular ( 3'30 x 2'10 m.) amb la coberta de volta de mig punt, aparellada, feta de maons plans. A l'exterior, però, fa com una inflexió en els laterals. On s'ajunten les cobertes de les dues barraques, hi ha una canal que serveix per recollir l'aigua pluvial en bidons per la part del darrera. Sembla com si antigament la canal hagués baixat fins al terra i l'aigua s'hagués pogut emmagatzemar en algun dipòsit soterrat. Els murs són de paredat antic, amb petites pedres irregulars, maons i morter. La façana principal, orientada a migdia, està arrebossada. La porta d'entrada és de fusta forrada amb xapa i amb llinda plana feta amb maó. Els brancals estan fets de maons superposats i pintats de blanc juntament amb la llinda. Hi ha un marxapeus fet de maó. Per damunt de la llinda de la façana principal hi ha dues obertures simètriques recordant una espitllera, que es repeteixen a les dues façanes posteriors orientades al nord. Finalment se n'observen dues altres una mica més petites a la façana lateral orientada a llevant de la barraca situada més a la dreta. A uns deu metres davant de les barraques, hi ha un petit dipòsit amb coberta de volta i maons plans, destinat a fer la barreja o 'caldo bordelès' (bullia bordelesa), i que es feia barrejant aigua i calç amb sulfat de coure per sulfatar la vinya. Cadascuna de les barraques conserva la llar de foc i les xemeneies. Davant de les façanes principals hi ha una pèrgola feta amb filferro collada a la paret i aguantada mitjançant tres postes de fusta col·locats verticalment, on a l'estiu es gaudeix de l'ombra de dues parres. A l'extrem dret de les dues façanes hi ha una olivera sense podar. | 08033-350 | Feixes de Can Duran | 41.6446400,2.1603300 | 430075 | 4610663 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42791-foto-08033-350-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42791-foto-08033-350-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||||||
| 42792 | Creu del Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-farell | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | La creu formada per una peça de formigó armat pesant 458 quilos i collada al terra amb una fonamentació de ciment i pedregam recollit a l'indret mateix, envoltada de vegetació composada per alzinar i matolls. A vint metres de la creu es troba el punt de guaita per a la prevenció d'incendis i un punt geodèsic. | 08033-351 | Muntanya del Farell | Antigament i fins l'any 1962, dalt del Pic del Vent, a la muntanya del Farell hi havia col·locada una creu feta amb dos pals de fusta. Era petita i molt sensible a les inclemències del temps, donada l'altitud on es trobava. Jaume de Sans i Miquel Serrano, van anar a dormir al coll de la Bassa Roja per poder veure, de nit, la inauguració dels llums de la muntanya del Tibidabo. L'endemà al matí van pujar fins al pic del Vent i van veure que la creu de fusta havia desaparegut. A partir d'aleshores se'ls va ocórrer la idea de fer-ne una pel seu propi compte, i com que Miquel Serrano tenia contactes amb la comunitat religiosa de Can Rius, va demanar-los si seria possible agafar les antigues bigues del balneari, aprofitant que l'establiment s'estava reformant. Tot i que els capellans no hi van posar cap negativa, Jaume de Sans va aconseguir que 'Falange Española' s'impliqués en el projecte i donés diners per fer una gran creu de formigó. Antonio López va ser el paleta encarregat de fer-la. El seu cosí, Josep Martí, el va ajudar com a manobre i Antonio Aranda, que tenia un negoci de granit, els va assessorar a l'hora de triar els materials. La van fer al terrat de casa del paleta, amb uns motllos que ell mateix havia confeccionat. Un cop feta el jovent que havia anat seguint el projecte va haver de triar una data significativa per col·locar-la al seu lloc. Com que havia estat Falange l'organització mecenes de la peça, es va triar el dia 29 de gener de l'any 1962, dia en què el Règim commemorava el 23è aniversari de l'entrada de la vila per part de les tropes franquistes. El grup de nois vinculats a l'OJE (Organización Juvenil Española), va proposar la idea de pujar-la a peu i a força de braços, i, per demostrar que en serien capaços van fer una primera prova portant la creu des de casa d'Antonio López, al carrer de l'Estació, fins a l'Ermita del Remei. Així, el 21 de gener van començar la pujada cap el Farell portant la creu a les espatlles. Miquel Porto, que era fuster, va fer una estructura de fusta per poder transportar la creu a sobre d'aquest suport. Un cop arribats prop de la masia del Farell, deixaren la creu. La nit del 27 de gener el grup dormí a la masia del Farell i l'endemà, van acabar de pujar la creu fins dalt el pic del Vent. Es van fer els fonaments i s'aixecà la creu amb cordes i es tapà de pedres i ciment. Mossèn Ramon Gallofré improvisà un altar i va beneir la creu. | 41.6553000,2.1282800 | 427418 | 4611873 | 1962 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42792-foto-08033-351-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42792-foto-08033-351-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Antonio López | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | |||||||
| 42793 | Taller d'artesania pessebrística Deulofeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/taller-dartesania-pessebristica-deulofeu | XX | Taller d'artesania especialitzat en el paisatge del pessebre. També realitzen elements complementaris com són les fonts, les anunciates, pallers i pous, els salts d'aigua o les coves i els corrals. En el taller s'utilitzen materials bàsics com el suro, la molsa, fusta, etc. Els treballs es poden fer a mida o per encàrrec. A més a més dels elements paisatgístics, també treballen amb l'escultora figuraire Montserrat Ribes, que realitza figures de fang, vestides amb roba d'origen murcià. | 08033-352 | Mas Llobet, s/n | El taller Deulofeu es troba representat a la Fira de Santa Llúcia (Barcelona) des de l'any 1929, el mateix any en que es realitzà la segona Exposició Universal de Barcelona. És en aquesta època quan Dolors Jutge de Deulofeu inicià l'elaboració i posterior venda a la fira de Santa Llúcia de la Catedral de Barcelona , de tota mena de casetes de suro i petits pobles que representaven tant paisatges orientals així com les masies catalanes i paisatges propis de Catalunya. Més tard, Maria Ferreres de Deulofeu, jove de Dolors, es va iniciar en aquesta feina, incorporant d'altres estris paisatgístics com molins, pallers, arbres de molsa i tot allò pugui formar part de la construcció d'un paisatge pessebrístic de caire popular. Posteriorment, Empar Deulofeu incorporà al taller, coves fetes amb suro pelegrí, molsa i petits troncs recollits amb tota cura del bosc. El fill de l'Empar, l'Albert Deulofeu, nascut l'any 1961, s'introdueix en el negoci del paisatge pessebrístic renovant els paisatges i construccions de pessebres de caire popular, amb l'elaboració de pessebres d'encàrrec de grans dimensions. Abans però, des de l'any 1975 i 1980 s'especialitzà en estudis artístics i de delineació; i del 1980 al 1983 estudià Arquitectura Tècnica. A partir de l'any 1987 és membre de l'Associació de Pessebristes de Palau-Solità i Plegamans. L'any 1989 va ingressar també a l'Associació de Pessebristes de Barcelona, on al mateix any de l'ingrés va col·laborar a l'exposició 'El Pessebre a Catalunya'”. L'any 1991, aconsegueix com a reconeixement a la seva tasca la Carta d'Artesà de la Generalitat de Catalunya. Des de fa anys, l'Albert Deulofeu compta amb la col·laboració de la seva companya, la Marta Casellas. | 41.6047100,2.1784200 | 431539 | 4606215 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42793-foto-08033-352-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42793-foto-08033-352-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Albert Deulofeu | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 | ||||||||
| 42794 | Conjunt de cases del carrer del General Padrós, núm. 37 a 55 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-de-cases-del-carrer-del-general-padros-num-37-a-55 | XX | Conjunt de cases que consten de planta baixa, amb coberta de teula plana d'encaix a dues vessants. La façana està arrebossada i pintada, acabant amb una motllura que dissimula la canal que desaigua les aigües pluvials. Cada casa consta presenta dues obertures; a mà esquerra la finestra amb reixa de ferro, i a mà dreta, la porta. La casa amb núm. 41 ha modificat la porta d'entrada, originàriament de fusta, de dues fulles. | 08033-353 | carrer de Padrós, núm. 37 - 55 | 41.6278000,2.1658500 | 430516 | 4608789 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42794-foto-08033-353-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42794-foto-08033-353-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:27 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,54 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.